https://relatsencatala.

cat/

El temps era inclement. Núvols foscos en un cel agitat, i per a col·locar un mar agressiu i furiós
amb onades altes com molins. Estàvem en una terrassa de la Barceloneta. Ella venia preciosa.
Amb un "top" taronja que feia una filigrana estranya en un costat en què no tapava la clavícula.
Jo estava molt nerviós, com sempre. Ella parlava amb duresa de moltes coses de la seva vida.
Del seu pare i de la seva mare, dels seus germans. Comparàvem ferides de manera estranya
com en una espècie de ball, de tall funest, disfuncional i rar. Ella ja va marcar distància, sempre
ho feia. La pura atracció física no em permetia superar la por. Potser si em nuava prou ella
m'acceptés com sóc i llavors podria intimar. Quin inútil esforç. Ella va comentar una cosa així
que des dels 7 anys li deia a la seva mare que deixés el seu pare. Jo admirava les seves
paraules, la seva aparent força (duresa) i la seva intel·ligència cegada per la idealització.
Va parlar d'un napolità amb el qual va compartir pis i se'n va anar a Nàpols. A ella ningú la
deixa. Se'n van, o ella els deixa, perquè són febles. No hi ha abandonament ni rebuig. Jo soc
feble, sé que soc feble. Però també soc fort. No he necessitat ningú tot i haver crescut sense
referents pràcticament només com una planta al bosc. En algun moment ella es posa dempeus
i es toca el pèl (signe que li gust), aquest pèl negre i laci, llarg. És preciosa i se m'encoixeix el
cor. Ella nota la meva inquietud i la meva incomoditat, però també m'escolta dir-li que aquesta
preciosa. Atenció, idolatria. Això és el que desitja. I jo compleixo, joder que si compleixo.
Sempre llegeix la teva cara i et pregunta. Ni tan sols la meva inexpressivitat, la meva "serietat"
semblen amagar-li els meus sentiments. Furga i pregunta. "Què penses, què sents" Ni idea, la
meitat de les vegades. Alexitimia l'anomenen. Sé que s'odia. Igual que jo. El meu nen trencat
veu la seva.
També recordo els besos. Un dels primers va ser molt de pel·lícula. La porti en moto a casa
seva. Em baixo de la moto i em tregui el casc. Encara portava els guants. L'agafa per l'esquena
amb la mà esquerra i l'atrau a mi i la vaig besar segurament sense gaire perícia agafant-la
també de darrere del cap amb la mà dreta. Ella va soltar un "¡Uy!" que em va semblar dolç i
honest. Tot i que la vaig portar diverses vegades en moto al seu pis mai em va dir el número de
pis. Em va semblar estrany quan ella mateixa ho va comentar i inconscientment em vaig sentir
distanciat. Inconscientment (i no tant) feia jo moltes coses. Quan ella comentava la seva retalla
de trobades amoroses (arquitecte, expresidiari que va pegar a un Guàrdia Civil, el tatuador, etc.
i les seves relacions "sexoafectives" amb un boxejador i amb un altre noi) jo m'encongia com el
pardal que soc. En realitat eren maneres de generar-me inseguretat.
Sobre els besos deia que m'acostava molt. Preferia ser ella la que, després d'acostar-me jo una
mica, avancés a besar. I eren passionals, amb tota la llengua que vulguis. Recordo el sabor a
tabac i el dolç que em semblava, i la seva llengua, com un caramel deliciós, diví. I donava com
petits mossegades. Tot i que eren una mica rars em posaven catxondo. Una part de mi es
moria per follar amb ella. I totes les incongruències que anava captant i que quedaven tapades i
ignorades en la meva inhibició i el meu complex d'inferioritat, que es quedaven en el
"background" de la ment, el run-run constant, els anys d'evitació de qualsevol intimitat, la
castració emocional i física de la meva mare, la incomoditat... m'impedien expressar-me en
aquells moments de bloqueig emocional.
Recordo la seva pell, m'agradava acariciar-la. Ella em deixava, tot i que no tornava mai les
carícies. També tenia les mans fredes, com jo, per l'ansietat i la sudoració. Segur que també li
incomodava la intimitat. Movia una cama, l'agitava de cop, de nervis. Potser per les mentides
que em contava. La dissonància cognitiva. O senzillament li donava por acostar-se a una altra
persona.
Sobre les mentides: em va dir que el tatuatge al seu pit amb la paraula TOXIC era una
referència a la cançó de Britney Spears (idiota de mi, m'ho crec); que havia deixat una feina
més ben pagada i més a prop de casa seva perquè "necessitava un canvi" tot i que sí que va
deixar intuir un "deien que li anava darrere a un"; ella curiosament sempre es trobava amb
"babosos" als quals sens dubte ella no donava cap esperança sexual; que a ella mai l'havien
deixat, al revés, ella els havia deixat quan li van demanar més nivell de compromís; què mai
feia servir el telèfon mòbil tot i que sempre estava escrivint; etc.
Jo volia creure, malgrat tot. Necessitava creure que aquella, en el fons, era una noia carinyosa.
Que es preocupava per mi. Què em volia. Que m'anava a donar el que els meus pares no em
van donar. Ara amb el temps veig el malsà d'aquesta necessitat.
Li agradava la meva adulació. Li agradaven els meus dibuixos sobre ocurrències quotidianes
que la involucraven d'alguna de manera, li agradaven les meves referències literàries, la meva

1
comparació entre el seu tatuatge i la inscripció a les portes de l'infern de Dante, etc.
Adulacions, mostres d'atenció que jo acabava convertint en obligació, em sentia obligat a
adular-la perquè, en definitiva, qui més s'anava a fixar en mi? Ningú. Per què no valc. No soc
interessant. Ni ocorrent, ni graciós, ni intel·ligent, ni treballador...
He descobert el seu Jo Fals. El Jo Fals del Narcisista. És un raper dels 90. Estava fascinada
amb el món del rap. Portava un rellotge, una cadena... daurada, com si fos 2PAC o un dels Wu
Tang Clan. Sé que va necessitar aquest Yo Falso per sobreviure a la seva infància. Sé que li
van fer tremend dany perquè a mi també m'ho van fer i vaig veure el trauma en els altres. Puc
veure-ho en instants. Crec que és una capacitat desenvolupada per intentar sobreviure la
criança de la meva mare, una persona totalment traumada. I també vaig vanitós. Ella era
atractiva i jove. Jo em faig més gran, i estic sol. I em sento tremendament només amb
l'excepció de la meva volguda gata. I em veig a mi mateix i les meves fallades amb tota
nitidesa. La meva falta d'habilitats socials, la meva desregulació emocional, la meva tendència
a la depressió, les meves fallades de memòria... i no soc compassiu davant d'ells. Com la
cançó d'Anthony and the Johnsons, "As I search for a piece of kindness, and I find Hitler in My
Heart". Hitler al meu cor.
Ella estava tumbada al sofà sobre meu. Li acariciava una zona entre els pantalons i la camisa
que quedava al descobert. Trobo una protuberància a la pell i em dediqués a acariciar-la. Ella
animava a la prota de la peli, una sociòpata rossa ("I Care a Lot") que s'acaba associant amb
un mafiós per estafar la gent gran amb Alzheimer sense família. Feia comentaris durs, com de
coses que hagués viscut. De vomitar i espavilar després de ser drogada la prota. Recordeu el
seu comentari d'haver consumit Popper durant un sopar en què definí els seus germans de
persones "molt antisocials" per estafar Iphone's amb la garantia d'Amazon. La recordo al
cinema, veient una peli. Li donava la mà i l'acariciava constantment. Me la volia menjar. Però
alguna cosa em parava. La meva incomoditat i els seus clar-foscos. La meva mà baixa i queda
entre la tira de la seva roba interior i la seva pell per uns instants. Ella s'incorpora i em mira.
"Vols que me'n vagi?" Em llegeix com un llibre obert.
Amb ella m'adono que tinc una percepció de mi terrible. I ella ho sap, i el fa servir en un dels
seus rebuigs (el segon, o el tercer) ... em diu que només vol amistat, que m'automenyspreu
molt, cosa que és certa.
Com és possible que aquesta intimitat no signifiqui absolutament res? Crec que no hi ha res
més terrorífic que la indiferència. "Seràs un bonic record" em va dir menyspreativa i ràpidament,
corrent a descartar abans que la possibilitat que ella fos rebutjada o criticada es materialitzés.
Quina repugnància. Quin asco m'atrapa la gola. Quin dolor. Quina ràbia. Que petit se'n sent un.
Un més en una col·lecció de persones quan jo em sento tan aïllat, quan sento que no puc
assolir els altres, que hi ha una barrera, que he perdut els meus millors anys.

rosseguint amb la llegenda “En Benifato, varen capar el dimoni”, hi ha uns altres passatges en
què es reflecteix el matriarcalisme. Així, l’endemà, el jurat en cap i altres persones
emprengueren el camí cap a la ciutat de València, “a on, prenent alendes del millor escultor,
s’encararen amb ell, fent-li l’encàrrec d’un Sant Miquel, com digué el síndic, ‘Amb molts
cordons’” (p. 277). Per tant, apareix un altre càrrec de temps dels furs (el síndic, qui feia les
gestions administratives) i passem a un relat eròtic.

En acabant, Francesc Martínez i Martínez escriu que, “Com es vullga que els artistes
valencians, a més de ser complets en son art, han participat sempre del punt un poc satíric i un
poc sorneguer, especialitat del poble de València, l’escultor va tallar un magnífic arcàngel Sant
Miquel, amb el diable als peus vençut pel príncep de les legions celestials, el que, panxa per
amunt, tot nu (…), volia defendre’s de l’arcàngel, de manera que la resplendent figura
contrastava amb el xocolatat color del dimoni.

A aquest, li posà tots els atributs baronívols i, encara un poc massa acusats, complint l’encàrrec
del síndic que el simulacre fóra fet amb molts cordons” (p. 276). Com podem veure, trau el
tema de la sexualitat en la cultura matriarcalista i, a banda, el de l’humor irònic.

“Allà anà, a Benifato, el grup escultòric, ben encaixonat, el que, tret, fon posat en l’altar, a on
acudiren a admirar-lo els del poble i encara alguns forasters. Però aplegà el dia de la festa i
s’abaixà de la fornícula la nova escultura, per a posar-la en l’anda, amb què havia de ser
passejada pel poble en la processó.

2
I, clar, a l’estar baixeta, es veieren tots els detalls i les circumstàncies, saltant a la vista lo
complit que estava el dimoni, el que, sense una herba o una flama que li amagara res, tot ho
ensenyava” (p. 276). Per consegüent, el dimoni, figura que, simbòlicament (per la influència de
moltes autoritats eclesiàstiques al llarg de la història), està vinculada amb la dona (la
representa també en lo eròtic i en lo sexual) és ben rebut. Quant al detall de l’herba o de la
flama, en el curs 1989-1990, una mestra d’Història de l’Art ens comentà que, més d’una
vegada, hi havia hagut el costum de tapar el penis en escultura o, si no, de posar-hi una fulla
que ho fes (per exemple, de parra). Igualment, ens afegí que hi havia hagut casos en què si bé
l’obra tenia la fulla, l’havien capat, i que es podia comprovar acostant-se a la figura.

Per això, després, el folklorista posa que “Allí va ser lo gros. Els hòmens aplegaven i es reien a
riallada oberta; les dones es tapaven la cara, per a no ensenyar la rialleta; les fadrines es feien
rogetes i giraven la cara, per més que algunes encara miraven de reüll. Però lo pitjor fon la gent
forastera: ¡quins esparaments, quina broma! Allò va ser pitjor que lo del santet xicotet, cap de
caps” (pp. 276-277). O siga que si, al principi del relat, se’ns comenta que el Sant Miquel era
petit i, com hem vist, en un poble matriarcal (recordem que aquest sant té a veure amb lo
celestial, no amb lo terrenal), la figura femenina (això és, el dimoni) encara era més grossa.

“Passà l’any en què els fills de Benifato, quan s’entropessaven amb algun veí dels al-tres
pobles, havien d’aguantar les iròniques preguntes referents al dimoni de Sant Miquel i s’acostà
la festa de l’any següent.

Fon abaixada la imatge de l’altar i posada en l’anda. Però, a poqueta nit, una bona anciana,
molt pudorosa i amant de son poble i que, al mateix temps, tenia sa bona posició pels molts
bancalets heretats de sons pares, proveïda d’una quiquereta de xocolate, anà en busca del
ferrer (…) i, fent-li agarrar el martell i un escarpre, s’encaminaren a l’església, solitària en
aquella hora de silenci i misteri, i, entrant en ella, acostant-se a l’anda del sant àngel, mutilà el
ferrer (…) els escandalosos adminicles al dimoni, pintant amb xocolate la bona devota el punt
en què la fusta va aparéixer amb sa natural blancor” (p. 277). Altra vegada, l’acció que porta el
personatge femení esdevé de nit, en plena foscúria i és ella qui mena l’home i li diu què ha de
fer.

Finalment, “A l’endemà, de vesprada, va ser una pluja de forasters. La gent que acudí mai
s’havia vist. Tots els pobles de la rodalia es quedaren sense fadrinalla i, encara a muntó
d’hòmens de caràcter acudiren, tots per a veure de propet el singular dimoni, ja famós per tota
la Muntanya” (pp. 277-278).

Ara bé, com tots, alhora, digueren “’-Han capat el dimoni’ (…), se n’anaren, contant-ho a tots,
tant als que coneixien com als que no, (…) i s’afanyaven a aplegar als seus pobles i a les seues
cases per a contar-ho, estenent-se per tota la Muntanya i, encara pujà cap a la ciutat d’Alcoi i
abaixà a les viles marítimes i perdurà per tot allò, passant de pares a fills la frase que En
Benifato, varen capar al dimoni” (p. 278). Altra vegada la gent (i, per extensió, els
catalanoparlants) es posa de part de la dona, àdhuc, en lo eròtic i en lo sexual.

Estirat sobre el llit, vaig començar a fer l'exercici de llengua. El títol de la redacció era clar:
Coses que es poden morir. Després de la r, el bolígraf es va alçar. Me'l vaig mirar. Estava clar,
no s'havia alçat per voluntat pròpia, havia estat la mà. Així doncs, la mà tenia vida i el bolígraf,
no. No es podia morir. Vaig mirar el paper. La darrera paraula era morir. La vaig tornar a llegir.
Es poden morir les paraules? I si la paraula és morir, es pot morir el morir? A casa havia sentit
a dir que ens mataven la llengua. I la llengua són paraules. Així doncs, era veritat que les
paraules es poden morir. Doncs mira, vaig pensar, ara faré una cosa que segur que ningú de la
classe ha fet, faré morir el morir. A la butxaca hi portava un encenedor. Havíem quedat amb en
Joel anar a fumar en acabat el bàsquet. Després d'arrancar la pàgina, vaig agafar l'encenedor i
el vaig encendre. Sobre la flama hi vaig posar el paper, pla, intentant situar-la sota la paraula
morir que, immediatament, va desaparèixer, primer emmascarada pel color marró que va
agafar el paper i després engolida pel forat que va fer la flama. Extasiat per la meva gesta, no
vaig advertir que la flama ja tocava els dits. Dels palpissos em va arribar un agudíssim dolor,

3
em cremava. El paper va caure encès sobre el llençol i jo vaig sortir corrent a refrescar amb
aigua la punta dels dits.

Vaig sentir que el bomber es dirigia a la meva mare: Ha estat de sort, no era al llit quan s'ha
cremat. Ara està xocat, no para de dir que no es pensava que fer morir el morir matés de
veritat.

Em preguntes per què em vaig fer abraçadora voluntària. Crec que la resposta l’hem de cercar
a la meva infantesa. De petita, quan queia, em feia mal la panxa o plorava per qualsevol
malastrugança, em sortia de forma natural “vull braços”. Els grans m’abraçaven i el mal
minvava.
Ara, ja una dona feta, mai no faig aquesta petició, entre altres raons, perquè la família viu en un
poblet allunyat i no ens relacionem amb gaire freqüència. D’altra banda, visc sola en un
apartament petit d’una gran ciutat on treballo com a comptable en una empresa que em
demana molt i em paga poc. No tinc parella ni amics de debò.
Feta aquesta petita introducció, es pot entendre que, de vegades, la meva vida em sembla gris
i monòtona i, sovint, trobo a faltar alguna fitxa per completar el puzle de la meva existència.
Així les coses, un cap de setmana que navegava per internet, vaig trobar un anunci que em va
cridar l’atenció: “necessites una abraçada”? truca al 21212121 i reserva una cita. Oferim
sessions d’abraçades professionals, amb persones qualificades i empàtiques.
Primer, vaig pensar que es tractava d’una enganyifa per treure diners i vaig ignorar l’anunci. A
mida que transcorria el cap de setmana, augmentava la meva curiositat i, finalment, vaig
trucar... només per preguntar de què anava.
Em contestà una noia amb veu amable que em va explicar que la seva tècnica es basava en el
poder de les abraçades per millorar l’estat d’ànim, reduir l’estrès, augmentar l’autoestima i
generar benestar. El preu era 20 euros per mitja hora; el tipus d’abraçada, a escollir.
Abans d’acabar el cap de setmana, vaig demanar hora per l’endemà a la sortida de la feina. No
cal dir que em va néixer una barreja de neguit i curiositat per saber com seria el meu abraçador
o abraçadora.
El dilluns, quan va acabar el meu horari de treball, vaig anar directe a l’adreça que m’ havien
donat. La noia de recepció em va atendre amb la mateixa amabilitat que havia mostrat la
telefonista. Després de donar-me la benvinguda, em va convidar a passar a una sala amb
coixins, música relaxant, aromes embolcallants... on em va presentar al Dídac, el meu
abraçador, un xicot, amb bona planta i millors maneres.
El Dídac em va preguntar com em sentia i quin tipus d’abraçada havia escollit. Vaig contestar-li
que necessitava una abraçada “d’ós” que em donés energia per sobreviure durant tota la
setmana.
El Dídac, com a bon professional, em va comentar que l’abraçada que havia triat era forta i
protectora, que em transmetria seguretat i confiança. Em va rodejar amb els braços i els va tibà
amb tendresa. M’aconsellà que respirés profundament i que sentís la calor i el contacte del seu
cos.
Vaig obeir totes les indicacions i em vaig deixar abraçar pel Dídac. Al començament estava una
mica tensa; però, poc a poc, em vaig anar relaxant. La veritat és que vaig experimentar un
seguit d’emocions que van actuar com un bàlsam.
Passats el 30 minuts, sense dir res, només sentint, el Dídac em va cobrar els 20 euros, tot
dient-me que havia estat un plaer abraçar-me i que podia tornar quan volgués.
La noia de recepció, quan em va acomiadar, em va donar un fulletó amb els beneficis de tots
els seus serveis.
Vaig sortir del centre amb una sensació de pau i alegria. Em vaig adonar que l’abraçada del
Dídac m’havia anat bé, que potser era la fitxa del puzle de la meva vida que em faltava en
aquests moments. O tal vegada s’havia despertat la nena que porto dins i que solia demanar
“vull braços”.
A l’autobús de tornada a casa, vaig fer una ullada al fulletó. Dues coses em van cridar l’atenció:
Una. “També la pell dels adults tenen receptors sensitius que envien senyals a la cortesa
cerebral. Per això una encaixada de mans, una abraçada o unes pessigolles alliberen una
substància anomenada oxitoxina”.
Dos. L’altra cosa que em va xocar va ser que un científic de la Universitat de Claremont va
prescriure vuit abraçades al dia com a recepta per alliberar una quantitat adequada d’aquesta
hormona.

4
Com ja he explicat al començament de l’entrevista, treballo com a comptable en una empresa
que em paga poc i aviat la meva calculadora particular va multiplicar 8 per 20 euros.
Total que vaig decidir fer-me voluntària d’abraçades. No cobraria res; però m’estalviaria els 160
euros diaris previstos. Com que no m’agraden les associacions, vaig decidir anar per lliure:
penjaria un anunci a internet més o menys com el que em va cridar l’atenció a mi aquell cap de
setmana.
“—Com va anar la resposta a la teva oferta de voluntària?”
—La primera que em va trucar va ser la Marta, una dona gran que havia perdut el marit. Aquell
dia oferia una abraçada “amb contacte de galtes”. Vaig posar els meus braços a l’espatlla de la
Marta mentre li feia un petó a cada galta. Li vaig explicar que aquesta abraçada es recomana si
vols transmetre sentiments com bondat, consideració, consol. No sé si a ella li va fer l’efecte
bàlsam que em va proporcionar l’abraçada del Dídac; però, a mi, em va fer sentir millor amb mi
mateixa.
La segona persona que va interessar-se pels meus serveis gratuïts va ser un adolescent que
patia bulling a l’escola. Es deia Jep. De seguida vaig veure que encara era un nen que
demanava “vull braços”. Li vaig oferir l’abraçada “d’ós” que vaig experimentar amb el Dídac.
Vaig embolcallar el Jep amb el meu cos, tot recomanar-li que respirés profundament i que
sentís la calor i el contacte del meu cos. No sé si vaig aconseguir transmetre-li seguretat i
confiança. Jo vaig tenir una pujada d’autoestima perquè em va fer adonar que tenia alguna
cosa per oferir.
El dia que vaig anunciar “l’abraçada de costat” va aparèixer a la cita el Josuf, un emigrant que
fugia de la guerra. Fetes les presentacions preliminars, vaig posar el braç dret sobre l’espatlla
del Josué i li vaig demanar que ell m’enllaces per la cintura. El que pretenia era transmetre-li la
sensació que passejava per la vida acompanyat.
No sé si ho vaig aconseguir, el cas és que vaig haver de concloure que m’agradava el meu
voluntariat, perquè sentia que feia una bona obra i que ajudava a millorar el món interior.
La darrera abraçada que vaig proposar en aquesta fase de rodatge de voluntària va ser “la de
tot cor”. La va sol·licitar la Neus, una noia que havia estat violada i que defugia les abraçades.
Vaig dir-li que entenia el seu refús perquè ni volia recordar ni volia acomiadar-se amb ganes de
retrobament...
La seva reacció va ser de fugida.
De sobte, vaig veure un home que s’apropava a mi amb una mirada estranya. Era alt, prim.
Tenia els cabells negres i els ulls blaus. Portava una jaqueta de cuir i uns jeans. Li vaig
somriure i li vaig dir:
—Hola, vols una abraçada?
L’home va assentir i se’m va acostar. El vaig abraçar amb naturalitat, però vaig notar que ell em
subjectava amb força, com si no volgués deixar-me anar. Sense poder-me’n desfer, vaig sentir
una punxada i vaig veure que l’home tenia una agulla a la mà. Vaig perdre el coneixement.
Quan em vaig despertar, era a un lloc fosc i fred. Estava lligada a una cadira i tenia un cable
connectat al cap. Al meu davant, hi havia una pantalla on es veia la cara de l’home que m’havia
segrestat. Amb una veu distorsionada, em va dir:
— Em dic Marc i sóc el teu pitjor malson. He vingut a castigar-te per la teva hipocresia. Tu
creus que ets una bona persona, però en realitat ets una egoista que només busca la seva
satisfacció. No t’importa res de les persones que abraces, només vols sentir-te bé amb tu
mateixa. Doncs ara et faré experimentar el que ells sofrien: soledat, por, dolor i desesperació.
Sense deixar-me parlar, el Marc va continuar:
—He creat un dispositiu perquè notis les emocions de les persones que has abraçat en el teu
propi cos. Cada cop que et posi una imatge d’una d’elles, sentiràs el que cadascú sentia en
aquell moment. Potser així aprenguis a ser més humil i més empàtica.
Vaig veure com la pantalla es dividia en quatre parts i mostrava les cares de les quatre
persones que havia abraçat: la dona gran que havia perdut el seu marit, el noi que patia
bullying a l’escola, l’ immigrant que fugia de la guerra i la noia que havia estat violada.
De sobte, em va envair una onada d’emocions: tristesa, ràbia, por i vergonya. Vaig començar a
plorar i a cridar, però ningú no em va sentir.
El Marc va riure estrepitosament i va engaltar-me:
—Això només és el principi. Encara et queden moltes emocions per sentir. Prepara’t per al
pitjor viatge de la teva vida.
Vaig tancar els ulls i vaig pregar perquè tot fos un malson. Però no ho era. Era la meva realitat.
Una realitat que no sabia si podria suportar.

5
Per sort, el que no sabia era que el meu cartell d’abraçades havia cridat l’atenció d’un veí que
passava pel parc. El veí havia vist com l’home m’havia segrestat i ens va seguir fins al
magatzem abandonat on em va portar el Marc. Va avisar a la policia i, amb precaució, tots van
entrar al magatzem. Em van trobar lligada a la cadira i el Marc davant de la pantalla, de manera
que van aconseguir alliberar-me i detenir el Marc sense que ell se n’adonés.
Passat l’ensurt, vaig regraciar a tothom que m’havia rescatat, sense gosar donar-los una
abraçada d’agraïment. El meu veí va resultar ser un home jove i atractiu, amb els cabells
rossos i els ulls verds que, amb un sentit de l’humor manifest, em va dir:
—Em dic David i soc el teu veí de l’àtic. Vaig ser testimoni del teu segrest. Ets una bona
persona, i et mereixes tot el bé del món. Vols una abraçada?
—Hola, David. Sí, necessito una abraçada.
Aquí podríem acabar l’entrevista que explica per què em vaig fer abraçadora voluntària; però hi
ha una segona part que em va portar a trobar la fitxa que em faltava per completar el meu puzle
vital.
“I com a les pelis romàntiques, el David es va convertir en el teu abraçador...”?
—No. L’abraçada del David em va fer reflexionar. Vaig començar una partida de ping pong amb
la meva veu interior que, de vegades, em renya, d’altres, em felicita.
“Una abraçada es pot pagar amb diners, però no té el mateix valor ni el mateix efecte que una
abraçada sincera i desinteressada”.
Veritat. Els diners poden comprar serveis, però no sentiments.
“Una abraçada professional pot ser útil per a algunes persones que necessiten contacte físic i
afectiu, però no pot substituir una abraçada d’una persona que té una connexió emocional i
personal amb l’abraçat”.
Cert. Una abraçada veritable és un regal que no té preu, que s’ofereix i s’accepta amb gratitud,
que genera benestar i satisfacció mútues”. Vaig haver de sotalinear mútues perquè com em va
acusar el Marc m’havia comportat com “una egoista que només buscava la seva satisfacció i
volia sentir-se bé amb si mateixa”.
El proper dia que vam coincidir amb el David, ens vam saludar amb una abraçada sincera. Vam
encetar una conversa que em va fer repensar el meu anunci penjat a internet.
—Per ajudar a les persones que necessiten abraçades, no cal que siguis voluntari o voluntària
—em va fer veure.
Davant del meu posat interrogant, va continuar:
— Hi ha altres formes de mostrar el teu afecte i el teu suport a tot aquell que ho pugui
necessitar.
—Com per exemple? —vaig fer jo.
—Si tens al costat algú que està trist, preocupat o que se sent sol, escolta’l. De vegades, una
simple conversa pot ser molt reconfortant i pot ajudar a alleugerar el pes de les dificultats.
—Però això pot ser una pèrdua de temps... —vaig rebatre’l.
—El temps és l’únic que tenim i hem de veure com el malgastem—va acceptar, ell.
Es va fer un silenci gruixut que ell mateix va decidir trencar:
—El que importa en aquesta vida és compartir “temps de qualitat” amb els altres i d’aquesta
manera potser fins i tot ens divertirem plegats.
—Posa’m un exemple de “temps de qualitat”? —vaig demanar, curiosa.
—Una cosa tan senzilla com convidar algú a fer alguna activitat que li agradi i que el faci sentir
bé. Una simple passejada, una pel·lícula, un joc, una excursió o un taller.
—I a les abraçades quin paper els atorguem? —vaig preguntar.
—Les abraçades han de ser sempre consensuades i voluntàries. De vegades, cal respectar
l’espai i el ritme de cadascú: si veus que l’altre no esta disposat a fer-les o no s’hi sent còmode,
no cal forçar abraçades.
En aquest punt de la conversa amb el David, vaig descobrir en plenitud què demanava la nena
que sempre porto dins quan deia “vull braços”: uns minuts d’atenció, uns grams d’afecte.

El rei ja havia fet tots els retocs des de fa més d’una hora per a… transformar l’Aurora en una
mena d’altra persona. La bola màgica l’ajudava en el que calia i li observava tots els
moviments. El temps passava lentament per al rei mentre arribava l’Aurora. Finalment, tres
quarts d’hora després, l’Aurora arribava a palau i es feia anunciar la seva arribada al rei. Aquest
mateix la feu entrar enseguida.

– Hola, Aurora. ¿Com estàs?

6
– Molt bé, Serafí. ¿De què volies que parléssim?

– En parlarem després, però abans… té, t’he preparat un cafè descafeÏnat – i li allarga la tassa,
procurant no fer-se notar la seva impaciència.

– Gràcies, Serafí. – diu l’Aurora. Beu un glop de la tassa. – Aquest cafè té molt bon gust – deia
mentre es bevia alguns glops. – Però aprofitem el temps. ¿De què volies parlar-me?

El rei es bevia una mica del seu cafè, completament inofensiu en el seu cas. Li explicà a
l’Aurora algunes coses sobre el reialme i les seves peculiaritats, mentre esperava a que el cafè
fés el seu efecte.

Prop de deu minuts més tard, l’Aurora començà a sentir-se malament i a sentir marejos; era
l’efecte d’un somnífer. L’Aurora no sabia què pensar. I si fós una jugarreta del Serafí? Massa
cansada com per impedir la son, la bella dona, amb permís del rei, s’estirà en un llit i alguns
minuts més tard caigué en un somni profund.

El rei Serafí donà ordres que ningú entrés en la sala sota cap concepte, excepte emergència
molt estricte, fins que ell digués que ja es podia entrar. Tothom l’obeí…

En Serafí, rogant a la divinitat que li perdonés el que estava fent, rocià tot el cos de la Misaki
amb una extranya pòcima, mentre recitava unes extranyes paraules sagrades màgiques. Per
efecte de la màgia, el cos de la Misaki s’anava cobrint d’una extranya llum al temps que anava
canviant…

… fins que al final l’Aurora estava molt lluny de ser la dona que era, almenys en el físic. Ara
l’Aurora tenia totalment la pell negra en comptes de blanca, tenia l’expressió facial una mica
canviada, amb unes galtes enormes, portava un monyo en comptes del pel solt com portava
abans, tot i que conservava més o menys la mateixa altura de baixeta. L’únic que conservava
és el tamany dels pits, que potser s’engrandia una mica més. I seguia dormint. Només que
anava vestida com abans.

I psicològicament? I en el el que ella creuria recordar d’ella mateixa? Havia patit algun canvi?
Aviat ho veurem.

No seria la primera dona de pits grans amb qui havia fet l’amor el rei Serafí (recordem la seva
experiència amb la Misaki Manaka, dona amb la qual el rei havia estat compromesa i les
circumstàncies el varen obligar a separar-se (tot i que tant ell com ella seguien estimant-se,
però el destí a vegades és més fort)) però era la primera dona de la qual modificava el seu físic
i els seus records secretament.

El Serafí, impressionat amb les experiències amb les Misaki, estava tant impacient per a tenir
l’amor d’una de les dones anomenades “tetorrones” (o sigui, de pits gegantescos) que no es
podia moure del costat d’ella i, a més, volia estar segur que la cosa funcionaria; a més, ella
conservaria l’autonomia (encara que tindria els records com a enterrats al fons del subconscient
però teòricament recuperables) i, fins sense recuperar la memòria, podria marxar-se del costat
del rei fins si per a fer-ho necessités escapar-se o alguna cosa similar.

Varen passar tres quarts d’hora… el rei seguia impacient, però sabia que la Misaki Aurora
s’aixecaria del llit més tard o més d’hora, i que no trigaria massa.

¿I què li ha passat a la Misaki Manaka, transportada al futur i separada del seu amor el rei
Serafí? I què li haurà passat a l’Obashim quan vegi que la Misaki Aurora no torna a ell?

Aviat sabrem la resposta a la primera pregunta…

7
Us ha passat mai allò d'adonar-vos de que el que esteu a punt de fer és un terrible error i,
malgrat tot, continuar cegament endavant?

Doncs aquesta podria ser la història de la meva vida.

Si us he d'explicar la meva vida, però, serà millor que abans em presenti. El meu nom és Eva,
Eva Gi... No, deixem-ho en només Eva. El cognom tampoc no us aportaria cap informació vital i
no donant-vos-el, jo em sentiré estúpidament més segura. Eva i prou, doncs. Tinc quasi trenta
quatre anys, una nòmina amb prou xifres com per no haver-me de preocupar mai pel preu de
les coses, un armari gran com per permetre'm no repetir conjunt ni una sola vegada durant un
mes i un cos d'aquells que, quan entro per primera vegada en una classe d'steps, les
companyes es pensen que els han canviat la professora.

En resum, que quan perdo una estona omplint un d'aquests absurds qüestionaris tipus Cosmo,
sempre aconsegueixo la puntuació més alta possible.

La pregunta, és: si sóc la primera de la classe, per què no m'hi sento darrerament?

Em temo que, per desgràcia, la resposta sigui bastant més complicada del que sembla. Però,
simplificant, podríem dir que pot tenir molt a veure amb la meva tendència a equivocar-me,
tossudament, cada divendres a la nit des de fa uns deu anys.

Segueixo sense explicar-me, oi? Començo a adonar-me'n que no em serà fàcil, perquè, per
ser-vos sincera, ni jo mateixa entenc el que em passa, ni sé què és el que vull de veritat. De
totes maneres, ara que potser ja us he despertat la curiositat, el mínim que us dec és acabar
amb la història, no? Intentem-ho, doncs.

Suposo que per fer-me entendre mínimament, m'hauré de remuntar al començament de tot.
No, no us alarmeu. No us avorriré amb la història de la meva infantesa feliç i la meva turbulenta
adolescència. De fet, les primeres dues dècades de la meva vida són pràcticament
intranscendents per aquesta història. No, reflexionant me n'adono que tot comença, de veritat,
el dia del meu casament, que va tenir lloc fa exactament, catorze anys. Potser no us hauria
d'explicar tot això precisament avui, quan, per algun fet inextricable, qui més qui menys està
més predisposat a deixar-se influir per la nostàlgia. O qui sap? Potser aquest sigui,
precisament, el millor moment per fer-ho. En tot cas, és el que he escollit i tampoc cal donar-hi
més voltes.

Em vaig casar, enamoradíssima, us ho ben prometo, una setmana abans de complir els vint. Ell
era el meu nòvio de l'institut. Un home, aleshores, capaç de prendre'm l'alè només pel fet
d'entrar en una habitació. Sí, sí, us ho podeu creure! Quan ell apareixia a classe, jo notava que
em faltava l'aire! Així com us ho dic. Quan ara me'n recordo, me'n faig creus que el Jordi
pogués tallar-me la respiració. És clar que llavors jo era una altra persona. Una persona a qui
els homes com ell -un xicot a qui l'adjectiu "bo" li esqueia tant davant com darrere del
substantiu "tio", però poc més- podien aturar-li el cervell per manca d'oxigen a poc que s'ho
proposessin.

Però tampoc no voldria ser injusta amb el meu "ex", així que no us feu una idea equivocada
d'ell. La veritat és que el Jordi era un marit magnífic. Un home d'aquells que tot sovint et diuen
que t'estimen sense que vingui a compte i que t'abracen tendrament per darrere a l'hora de
dormir. Un tipus a qui mai no va molestar que el meu èxit professional fos molt superior al seu i
que ni un sol cop em va negar suport quan el vaig necessitar. Junts vàrem passar quatre anys
molt bons, abans que jo m'adonés que aquella vida de sexe els divendres a la nit; dissabtes ara
sopar a casa d'uns amics, ara uns amics a sopar a casa nostra; i tardes de diumenge on el més
emocionant que ens passava depenia de la inspiració dels guionistes de la pel·lícula que veiem
al cine i de què havia fet el Barça, no era, ni de bon tros, la que jo volia dur. I tot i que sé del
cert que la Iolanda, la seva actual companya, està encantadíssima amb ell i amb els tres fills
que li ha fet en el temps que porten casats, jo mai no m'he penedit, ni així, d'haver-li deixat tot
per a ella.

8
La culpa de la meva sobtada epifania existencial la va tenir l'Àlex. El meu primer cowboy.

L'Àlex era un informàtic madrileny que va aterrar a l'empresa dos mesos abans del meu quart
aniversari de noces. Era un d'aquells homes que se saben guapos i són conscients del poder
que això els atorga, però que l'exerceixen sense resultar pretensiosos ni creguts. Duia la nit als
ulls negríssims i tenia un somriure que utilitzava poc però en el que s'hi endevinava la claror de
l'alba quan ho feia. Cabell curt i bru, metre vuitanta de fibra i múscul i una veu aspra però
serena, que només se sentia quan el seu propietari realment tenia alguna cosa per dir. Una
versió fi de segle d'aquells cowboys forts i silenciosos de les pel·lícules, amb els dits plens de
durícies i l'alè amb regust a tabac i bourbon, que ja m'havien fet sospirar de petita i dels que, la
seva presència me'n va fer adonar, no me n'havia pogut deslliurar mai del tot.

Me'l van presentar un dilluns al matí, i el dimecres abans de l'hora de dinar la meva plàcida
existència s'havia enfonsat sota meu com un castell de cartes, deixant-me amb els peus
penjant sobre l'abisme. Aquest moviment sísmic existencial va succeir com totes les
catàstrofes: per sorpresa. Jo m'estava prenent un cafè a la màquina quan ell va entrar i em va
dedicar un dels seus ¿qué tal todo? En aquell moment, vaig sentir com em faltava l'alè; i
aquella inesperada manca d'oxigen va fer que tot el que fins aleshores havien estat certeses en
la meva vida s'esvaïssin com el fum d'una cigarreta escombrat per les aspes d'un ventilador.
Només em va quedar una cosa clara: desitjava aquell cowboy modern més del que havia volgut
mai cap altra cosa.

La intensitat d'aquell sentiment em va agafar totalment per sorpresa, però, a banda d'esmicolar
quatre anys de feliç vida conjugal i la imatge que jo mateixa tenia de mi, va tenir la virtut de fer-
me obrir els ulls. Puc tenir molts defectes, jo, però no pas els de no ser ni honesta ni
conseqüent. Aquell mateix diumenge, mentre el Jordi parava taula i jo preparava el sopar, vaig
deixar la truita a mig fer i, amb tota la serenitat de la que vaig poder fer acopi, li vaig deixar anar
al meu marit que ni jo mateixa entenia com havia passat, però que ja no volia seguir amb ell.
Vaig sortir de la cuina seguida per la seva mirada estupefacte, vaig posar quatre coses en una
maleta, li vaig assegurar que es podia quedar tot el que teníem a mitges -em sentia tan
culpable que em va semblar que tota aquella munió absurda d'objectes m'ajudarien a comprar
el seu perdó- i vaig tancar la porta al meu darrere, tot intentant oblidar que acabava de
destrossar-li la vida a l'únic home que m'havia estimat fins aleshores.

Deu minuts després d'haver llogat una habitació al Hilton vaig trucar al cowboy al seu hotel. A
les que us escandalitzeu per aquesta actitud, us recordo que acabava de cremar tots els ponts
a la meva esquena i que no era el moment d'anar amb mitges tintes. I a les que us meravelleu
per la meva gosadia, us confessaré que, d'alguna manera jo sabia que l'Àlex tenia tantes ganes
d'escalfar els meus llençols com jo de sentir la seva escalfor. Potser era la seva manera de
mirar-me a la màquina del cafè, o el to de la seva veu enrogallada quan em desitjava buenos
días cada matí. El cas és que ho sabia. De manera que encara no havia passat una hora quan
tots dos vam donar per oficialment inaugurada la meva nova vida amb l'experiència sexual més
plaent que m'hagués pogut imaginar. A la seva manera, forta i callada, l'Àlex em va obrir en
canal aquella primera nit i va saber extreure del meu interior la dona que hi vivia presonera.
Aquella que era capaç de viure la seva sexualitat sense embuts ni intermediaris, gaudint-la fins
la darrera gota, igual que faria un viatger assedegat amb l'aigua fresca d'un càntir. Em va
descobrir racons de mi mateixa que ni jo no sabia que tenia i em va ensenyar el plaer
d'aprendre a trobar els seus. Quina diferència amb aquell sexe de cap de setmana, tendre però
rutinari, al que feia anys que m'havia acostumat!

Tres setmanes més tard, l'Àlex va acabar la seva feina a l'empresa i es va preparar per tornar a
l'altiplà ocre i marró d'on havia vingut. El vaig veure recollir quatre coses de la taula i entaforar-
les descuidadament en un maletí de cuir; i vaig tenir la imatge del cowboy que guarda les seves
escasses pertinences a l'alforja, abans de pujar al cavall i galopar cap a la posta de sol, sense
mirar enrere. Ens vam acomiadar amb molt de sexe, poques paraules i ni una sola llàgrima. Ni
ell no em va deixar cap telèfon on trucar-lo, ni jo li ho vaig demanar. Una de les coses que
m'agraden dels cowboys és que només tenen un compromís amb les planures i amb el seu
cavall, i s'estimen més callar abans de fer falses promeses. Poc abans de l'albada, vaig sentir

9
una carícia als cabells i, segons més tard, tancar-se fluixet la porta de l'habitació. Va sortir de la
meva vida així, de la mateixa silenciosa manera amb que havia entrat.

Estranyament, no em vaig sentir ferida. Al contrari, li ho vaig agrair.

Ni per un moment em vaig plantejar tornar a la meva vida anterior després de la marxa del meu
primer cowboy. El Jordi i jo ens vàrem divorciar en un temps rècord i malgrat que ell em va
deixar ben clar que no necessitava comprar el seu perdó -el tenia, igual que la seva absoluta i
eterna perplexitat- vaig ser inflexible en la meva decisió de no voler ni una cadira, ni un CD, res,
de les coses que havíem comprat en els nostres quatre anys de matrimoni. Només li vaig
demanar unes quantes de les fotografies que ens havíem fet en aquell temps. Ell, legal com un
duro de plata, em va donar la meitat dels àlbums i, quan vaig trobar un apartament nou, me'ls
va portar a casa junt amb la resta de la meva roba i "coses de dona", com les va descriure amb
un somriure forçat. Fins i tot es va oferir a ajudar-me a pintar les parets i a
fer quatre reparacions que necessitava el pis. Bo fins el darrer instant, el Jordi.

Amb l'inesperat regal d'una clarividència que a la majoria se'ls nega durant tota la vida, i lliure
del llast que suposa l'haver de mantenir tots aquells bens tangibles i intangibles que t'ha costat
anys acumular, vaig decidir viure la meva nova vida essent totalment conseqüent amb la
persona que havia descobert dins meu. Ja us he dit que sóc d'aquelles privilegiades que no
han de mirar mai les etiquetes d'allò que es compren, així que aviat em vaig tornar a crear al
meu voltant la mínima infraestructura necessària (de fet, molta roba, uns quants llibres i una
bona col·lecció de música country y jazz). A partir d'aquell instant, vaig decidir dedicar el gruix
del meu temps als cowboys.

Des de fa deu anys, doncs, la meva vida és bàsicament aquesta: de dilluns a divendres treballo
massa hores en una feina que m'exigeix i m'apassiona a parts iguals (i on, lliure de lligams
familiars, he pogut progressar fins més enllà d'allò que hauria gosat ni tan sols somiar, he
d'afegir). Els divendres a la nit, però, em poso les meves pintures de guerra i busco a l'armari -
bé, de fet és una habitació sencera- els escots més vertiginosos, les faldilles més breus, els
vestits que se m'arrapen al cos com si la seva supervivència depengués d'això, els tops que fan
que el meus pits semblin encara més espectaculars de com són... I surto a buscar un cowboy.

Quasi mai vaig sola. Amb el temps he conegut unes quantes amigues amb situacions
semblants a la meva, i la majoria de les vegades comencem la nit juntes. Xerrem, anem a
sopar, al cine i a ballar. El que passa és que elles ja saben el que jo busco i que, quan ho
trobo... Bé, solem trucar-nos el dilluns al matí per fer una mica de safareig i explicar-nos quin va
ser el final de la nit.

Aviat em vaig adonar que trobar un cowboy, un cowboy de veritat i no un xitxarel·lo que vol fer
veure que ho és, no és fàcil. En realitat, és cada vegada més complex i ja estic acostumada a
les decepcions. Algunes vegades, les errades no són greus. Són aquells tios macos que no
s'adonen que això nostre té una data de caducitat molt breu i que després se senten una mica
decebuts. No són cowboys, però també poden aconseguir que una se senti bé amb ells,
malgrat que quan se'n van, et deixen un regust una miqueta amarg. També hi ha els capullos,
però. Els masclets pagats de sí mateixos que es creuen que perdràs el cap per ells només
perquè te'ls has ficat al llit i que senten ferit el seu orgull quan et negues a donar-los el telèfon o
els dius que millor que no quan et demanen per quedar-se a dormir. De tant en tant, tinc alguna
mala experiència amb un d'aquests, però ja hi estic acostumada i sé com portar la situació. A
més, he desenvolupat un sisè sentit per als cowboys. Els oloro entre la multitud i estic lliure de
les inhibicions que llastren les meves possibles competidores. De manera que, quan en trobo
un, gairebé sempre m'acaba acompanyant a casa. Als cowboys els agraden les dones que
saben el que volen i van al gra. Passem la nit plegats i, molt de tant en tant, la cosa s'allarga al
dissabte i, excepcionalment, al diumenge. La posta del sol del setè dia marca, indefectiblement,
el moment de l'adéu. De fet, la majoria dels cowboys que s'han quedat amb mi fins llavors han
marxat sense acomiadar-se. Aprofiten l'oportunitat que els dono quan, per exemple, decideixo
impulsivament dutxar-me amb l'arribada del capvespre. Llavors, s'esmunyen en silenci abans
no torni amb la pell molla i el cap embolicat dins una tovallola. Alguns, senzillament, se'n van
tancant la porta fluixet i sense dir res. D'altres, et deixen una tassa de cafè fumejant damunt la

10
taula de la cuina o una cançó de la Norah Jones o la Faith Hill sonant a l'equip. Quan en trobo
un d'aquests, us ho juro, gaudeixo de la seva marxa gairebé tant com de la seva companyia.

En els deu anys que fa que em vaig divorciar, calculo que dec haver conegut d'aquesta manera
uns cinc o sis-cents homes. No tots han estat cowboys, òbviament. A vegades m'ha vingut de
gust provar altres coses, com el pescador grec a qui vaig deixar que em descobrís les cales
més remotes de l'illa de Samos i que la nit que ens vam acomiadar em va demanar, totalment i
seriosa, que em casés amb ell. Però sempre he acabat tornant als cowboys. Ningú no és capaç
d'igualar el que et fan sentir quan et porten àgilment i segura per la pista de ball o t'arrosseguen
al llit, mentre et despullen amb dits experts i aquell mig somriure seu. Déu... el Cel no pot ser
massa millor que un cowboy!

Després d'aquesta llarga i descarnada descripció de la meva existència, suposo que moltes us
deveu estar preguntant encara quin problema té algú que viu, exactament, la vida que ella
mateixa ha triat. És complicat d'explicar, fins i tot per mi mateixa...

Veureu... en els darrers mesos, posem el darrer any, he anat trobant a faltar... no sé, altres
coses. Algunes de les meves amigues han conegut homes amb qui han començat relacions
estables. D'altres em conviden a les seves cases de classe mitja i m'ensenyen, orgulloses, els
seus bebès, ploraners però entendridors. I jo, que vaig néixer amb l'instint maternal
irremediablement atrofiat, els agafo com puc en braços i, molt de tant en tant, em pregunto com
deu ser sentir que se t'infla el ventre amb la força incontenible de la vida, per parir una
d'aquetes criaturetes tan dependents i desvalgudes. Com seria una existència que girés al
voltant d'un o dos d'aquests petits éssers que tant poden portar els teus nervis al límit de la
seva resistència, com arrencar-te una llàgrima només amb el poder infinit del seu somriure.

I, a vegades també, després d'un d'aquells diumenges en què he gaudit plenament de la meva
soledat i he passat catorze hores sense parlar amb ningú ni necessitar-ho, quan veig pondre el
sol des de la meva terrassa, sento la vaga enyorança d'una veu masculina que em digui que
m'estima, només pel fet que necessita dir-m'ho, i me'n recordo de com de segura i protegida
pots arribar a sentir-te quan algú t'abraça per l'esquena en la vasta immensitat del llit.

I, cada vegada més sovint, em pregunto si tot això de la feina i la carrera és de veritat tan
important com he cregut fins ara. I sento ganes de penjar-ho tot i de tornar d'una revolada a
aquella illa jònica d'aigües transparents, cel blavíssim i cases blanques que es couen al sol; i
buscar aquell pescador malalt de romanticisme tronat per dir-li que m'he repensat i que potser
sí que podria ensenyar-me alguna cala més llunyana encara que les del darrer cop.

I, al final, sempre acabo brandant el cap i obligant-me a tornar a la realitat. Al fet que totes
aquestes coses, que cada dia enyoro més, potser no estan fetes per a mi. A la íntima veritat
que, si les tingués, n'acabaria fugint per anar a refugiar-me a l'únic lloc al qual realment
pertanyo i on mai no m'hi podré quedar massa temps. Als braços forts i adobats d'un home de
mirada neta i posat silenciós, que em bressolarà una estona i després marxarà cavalcant cap a
la posta de sol, sense mirar enrere.

I per això, cada divendres a la nit, segueixo convertint-me en la dona amb la que tots els
cowboys somien quan recolzen el cap a la sella, sota un cel a vessar d'estrelles. És clar que,
mentre ho faig, no puc evitar l'aspre sensació que potser estic cometent un terrible error i que,
un dia, quan vulgui arreglar-ho, ja no hi seré a temps. Però, malgrat tot, acabo de vestir-me, i
surto i, si tinc sort, trobo un cowboy. I durant unes quantes hores, m'oblido de tot el que no
siguin les seves mans dures i calloses i els seus petons efímers, amb regust a bourbon, i a
tabac.

Què puc fer-hi?

Els cowboys són la meva debilitat.

11
Me'n tornava cap a casa. Havia passat quasi una setmana i ara me'n anava a cercar el bus que
em duria a l'aeroport. Ja era fosc mentre camaniva sola pels carrers endoquinats i humits de
Florència arrossegant de forma cansada les maletes de rodes que ensopegaven amb els
cantells, quan de sobte una veu suau em va preguntar: "Puc ajudar-la a portar l'equipatge?".
Em vaig deturar en sec i en girar-me, la meva vista va fer un recorregut de baix cap dalt a una
alçada molt per sobre del meu cap fins a clavar-se en uns ulls verds de mirada franca. Era la
viva imatge de l'emperador Adriano enfundada en una gabardina beig; només que en aquest
cas, no resultaria ser homosexual.

Feia un mes que en Jules i jo havém tallat, ara si, definitivament. Aquella relació destructiva
m'havia deixat exhausta i amb l'ànima com un parrac. Em mirava al mirall i no em reconeixia: el
rostre demacrat, cendrós, els ulls enfonsats i vermells de tant plorar. Així i tot, havia trobat la
força suficient per desparèixer uns dies en un lloc bonic on em sentís anònima entre la multitud
i on no hagués de rendir comptes a ningú.

Els primers dies d'aquell desembre de 2000 Florencia estava encisadora. El sol de finals de
tardor i la temperatura encara suau de la Toscana convidaven a fer llargues passejades per la
riba de l'Arno i a perdre's per carrers, places i mercats ambulants. La posta de sol des del
"Ponte Vecchio" o des de extrem oest de la "Galeria degli Uffizi" em produien una serenor
impagable. També vaig voler experimentar la síndrome d'Stendhal a l'església de la ‘Santa
Croce', atès el meu estat d'ànim era d'allò més apropiat. I quan la tarda queia per complet, el
que més m'agradava era anar al barri d'Oltrarno -és a dir, a l'altra banda de l'Arno-, on hi havia
un seguit d'anticuaris i ‘trattories' acollidores allunyades de l'abast de turistes invasors.

Però tot té un final i la tornada s'havia fet imminent. Aquest viatge havia estat un un "break
time", un pedaç bonic, però un pedaç al cap i a la fi. Havia de posar els peus a terra de nou i
enfrontar-me als meus fantasmes, així que el vespre d'aquell diumenge d'un cap de setmana
llarg, un avió em tornaria a la realitat. Però vet aquí que la vida és plena de sorpreses quan
menys t'ho penses i quan aquella veu acompanyada d'aquells ulls em va preguntar si em podia
ajudar amb les maletes, no m'hi vaig poder negar: "Bé, si, gràcies. Vaig aquí a prop, haig de
trobar-me amb un grup que volem en un charter". "Doncs l'acompanyo, anem".

Encara faltaven uns tres quarts d'hora per a la sortida, i el meu cavaller em va proposar d'anar
a un bar allà al davant i vaig acceptar. Em mirava entusiasmat i jo no ho entenia, perquè, com
he dit, no em trobava pas en el millor moment, però em recomfortava aquella dedicació.
Parlàvem quan amb delicadesa i somrient va prendre les meves mans entre les seves,
immenses, proporcionals a l'alçada del seu propietari. L'atmosfera era embolcalladora,
semblava que estavem sols i jo m'hi sentia d'allò més bé; però la tossuda realitat em va mostrar
a través del vidre el moviment del grup ja pujant a l'autocar. Haig de marxar, li vagi dir,
justament ara.

Així que em disposava a pujar jo també, em va retenir per les espatlles uns instants, em va
besar el front i em va abraçar: "No te'n vagis, queda't". El conductor em cridava: «Senyora que
marxem». Quina urgència! Vaig acariciar el seu rostre amb tristesa i racança: "M'agradaria però
no puc, aquest es un vol charter que no es pot canviar. Demà haig de ser a la feina i a més, la
meva filla m'espera, i jo ". "És clar, és clar ".

Vaig arribar a casa ben passades les cinc de la matinada, trinxada després d'una nit de llops,
de boira, de retards, de canvis d'aeroports, d'avions i de motins. Volar a Itàlia sempre és una
incògnita. Vaig dormir incapaç de llevar-me a les set per a anar a treballar, fins que el timbre del
telèfon em va despertar: "Has arribat bé?". "Hola! Si, gràcies, encara estava dormint perquè va
ser molt pesat. Si et plau, deixa'm que t'ho expliqui en un altre moment, ara estic que no
m'aguanto". "D'acord, et trucaré un altre dia, doncs. Un petó".

I em va tornar a trucar el divendres d'aquella mateixa setmana, una conversa del tot informal
sense espectatives.

..

12
Passaven els dies i s'acostava Nadal, arribaria Cap d'Any. A mi mai m'han agradat aquestes les
festes; la disbauxa familiar amb l'obligació de ser feliç encara que durant tot l'any ens
haguéssim estat esgarrapant, em treu de polleguera. I just aquest any estaria completament
sola, sense en Jules, sense la meva filla que li tocava estar amb el seu pare i amb les
conegudes tibantors materno-filials de sempre no m'hi veia en cor, aquest any no, no ho
suportaria.

I, tot d'una, per què no? El destí havia posat al meu davant un home magnífic, una bona
persona amable i considerada just al moment que més ho necessitava. Si, estava decidit, li
trucaria aquell mateix vespre:

-Hola, ets en Pietro, en Pietro Cavallaro?

-Si soc jo. Hola, quina sorpresa!
-Jo també estic contenta de sentir-te, he pensat en tu i en que m'agradaria molt conèixer-te
més bé i per això també he pensat si t'agradaria que vingués uns dies a Florencia a casa teva,
què me'n dius?
-Si, si, és clar que si, vine quan vulguis. Quan vindràs?
-La darrera setmana del mes si et va bé, ja et concretaré els dies exactes quan tingui els
bitllets.
-T'espero, doncs.

Ja hi tornàvem a ser!. Ja tornava a tenir pessigolles a la panxa i la imaginació se'm disparava. I

a preparar-ho tot.

Vaig arribar a Florència el dia de Sant Esteve al vespre. M'esperava impacient i només acostar-
me em va besar -aquest cop no pas al front- sinó amb un petó de caragol que em va deixar
sense alè i em va estrènyer com si m'hagués estat esperant tota la vida. Jo em sentia
aclaparada per l'expectació que havia aixecat la meva presència.

Ell no vivia a la mateixa Florencia perquè els lloguers són caríssims, així que carretera i manta i
cap a Pratto, un poble veí. La seva casa era molt senzilla, però amb la foscor, el fred i el desig
no vaig parar atenció a la manca de detalls personals; només hi havia un menjador amb la
cuina incorporada i una habitació gran amb un llit enorme. Una cosa em va cridar l'atenció: al
sostre, sobre el llit, enganxat a les bigues hi havia un mirall convex, com aquells de les
cantonades dels carrers. Més endavant en descobriria la utilitat.

Sense donar temps a res més, ens vàrem trobar nus l'un en front de l'altre, acariciant-nos,
besant-nos, llepant-nos, vuidant el cos i l'ànima en aquell frenètic intercanvi de fluids i
d'escalfor. Ambdós teníem tanta necessitat d'afecte com dues criatures que han perdut allò que
més estimen i només es tenen l'un a l'altre per consolar-se.

En Pietro resultaria ser un amant exquisit i generós, perquè per a ell la prioritat era fer feliç
l'altra i aquesta felicitat li revertia a ell en primera instància. Els seus llabis gruixuts i l'estructura
de la seva llengua semblaven especialment dissenyats per donar plaer quan recorrien cada un
dels meus punts estratègics, sobre tot un en concret. Els seus orgasmes eren tan estrepitosos
com si el món s'hagués d'acabar. Podia estar fent l'amor tota la tarda, tenia imaginació i un bon
repertori . Recordo el dia que em va embenar els ulls amb un mocador de seda i amb un
pinzell de pèl d'esquirol -d'aquells que els artististes indús fan servir per pintar preuades
miniatures- m'acariciava el clítoris produint-me un goig irrefrenable; estavem a la penombra i
semblava que el meu cos ho il.luminaria tot amb llum pròpia. En una altra ocasió ho va fer amb
una ploma d'ocell Li agradava contemplar-me nua mentre estava estirada al llit plàcidament,
sense parlar, sense fer res, com qui contempla la "Venus d'Urbino" que el mestre Tiziano
hagués pintat expressament per a ell.

13
El mirall del sostre era una altra cosa. Aquest era un objecte per a compartir, i la seva finalitat
no era altra que mostrar al complet i en tota la seva dimensió
la lliuta d'ambdós contendents perque cap dels dos es perdés ni un detall del combat en cap
moment. La forma arrodonida del mirall feia que encara que hi haguessin canvis en la posició o
la ubicació en el terreny de joc, la imatge reflectida sempre hi apareixia sencera a l'abast de
tots dos. Tenia el seu punt morbós, això.

I així, amb aquest ritme van transcòrrer cinc dies, fins que vaig haver de tornar a Barcelona, a
la rutina. Però ara tenia un alicient, algú en qui pensar i que m'estimava. Era un regal del tot
inesperat.

Al cap de pocs dies de la meva tornada vaig rebre una carta seva preguntant-me si jo l'acolliria
a casa meva uns dies al febrer: "M'agradaria molt, vine i et prepararé una visita que recordaràs
de per vida". Ens vàrem escriure diverses vegades per anar adobant el terreny i la segona
setmana de febrer va arribar impacient i nerviós, ell, que no tenia per costum viatjar.

Li vaig ensenyar Barcelona, galeries, restaurants, indrets d'interès i racons. Aquell pis de
lloguer impersonal i trist, amb mobles plastificats i cortines sintètiques de gust més que dubtós
que jo ocupava temporalment, de sobte, va esdevenir un palau i durant una setmana el món no
va existir per a nosaltes. Fèiem l'amor sempre que podiem, i de totes les formes que podiem,
un, dos tres, quatre cinc, fins i tot una vegada al darrere d'una columna del Museu Picasso,
on ens va enxarpar un turista badoc.

Però com tot a la vida, allò que puja ha de baixar i el perill de pujar massa depressa és el de no
donar temps a consolidar les etapes en l'ascens. Aquell frenesí no podia durar perquè no
vàrem escatimar mitjans i ho vàrem cremar tot en una tirada de daus. No vàrem guardar res i
quan van emergir les persones de carn i ossos que erem en realitat, vàrem descobrir que
ambdós teniem un dòl pendent. I el dòl s'ha de sentir i donar temps a les ferides perquè
cicatritzin i perque l'ànima es refaci.

Ens vàrem
fer feliços l'un a l'altre; gairebé ens vàrem estimar, i estic plenament segura que no vaig passar
per la seva vida com qui fa una osca després d'haver aconseguit el trofeu. Ell tampoc no va
estar un trofeu per a mi.

Ginger

5:00 de la matinada

Estic pensant? Sí, estic pensant. No hi ha cap dubte: sóc conscient de mi mateix. És curiós.
Les últimes hores no han estat com un son reparador, ni tan sols com un desmai, ni tan sols
com un malson. Simplement no he existit. Potser m’he mogut mecànicament, fins i tot he
menjat, a casa hi ha un rastre d’algú, certament, però no era jo. És com si haguessin posat un
robot en lloc de mi. És això, el que volen Ells? Intento atrapar tot el que penso, com si m’ho
pogués emportar, com si ho pogués atresorar durant la propera apagada. Penso en viatges, en
llum, en els meus pares, en la paraula llibertat. Torna a sonar l’alarma. Tinc por. Les temples
em comencen a tremolar, com l’última vegada. Sembla que torn

8:15 del matí

14
Ja ha sortit el sol. He vist els veïns i juraria que estaven pensant, com jo. O poser sóc jo sol que
penso? M’he escapat un moment i he parlat amb el senyor George del cinquè. Diu que sap de
què va tota aquesta història. S’han detectat nivells de pensament desorbitats i Ells han decidit
posar fi a aquest malbaratament sigui com sigui. Prou divagar, especular, reflexionar. Tot ha
d’anar orientat a la producció i l’eficiència. “No ens deixen ni dormir, per evitar que ens poguem
abstreure somiant”. Es toca les temples. “Aquí, aquí arriben les refumudes vibracions del
dimoni. I ens desactiven. No sé com ho fan, però ho fan”. “Qui són Ells?”. Fa el començament
d’una resposta, però l’insuportable brunzit torna a sonar i no puc ni m

3:30 de la tarda

Aquest cop han trigat moltes hores a aixecar el toc de queda. Miro cap a la finestra. El senyor
George està recolzat, d’esquenes, observant. “Què passa?”. Em fa un gest perquè miri. “Però
no t’acostis molt, que no et descobreixein”. Al bell mig del carrer, un jove mira al seu voltant.
Acaba de despertar, com nosaltres, o de reconnectar, o com diantre se n’hagi de dir d’això que
està passant. S’adona que està lligat a un pal de la llum. No hi ha ningú més. Potser d’altres
miren per la finestra com nosaltres. El senyor George i jo ho examinem tot febrilment, aprofitant
la treva, no sabem quant durarà, no sabem quanta estona sabrem que som nosaltres. De cop,
apareixen uns homes a banda i banda del carrer. Porten uniformes militars. Poc a poc,
desenfunden una mena de cilindres, apunten a la víctima, i abans no pugui rompre un crit li
etziben una foguerada blava i espurnejant. “Per què li fan això?”. “Ha pensat massa durant
l’última treva. Excedir-se en els límits que marquen Ells és considerat com un acte de
vandalisme”. “Però com poden saber-ho?”. “Fes-me cas, fill. Cada cop que despertis,
concentra’t tant com puguis. Tot allò que facis, fes-ho amb la màxima economia de pensaments
possible. No malgastis ni un sol bri de raonament perquè si no et vindr

6:40 del vespre

Ara. Torno a pensar. El senyor George ja no hi és. Se’l deuen haver emportat? No, no puc
especular. Fa fred. Abans de tancar la finestra, miro el pobre desgraciat que continua
inconscient, lligat de mans al pal i mig estès a terra. Encara fumeja un vapor blavós. Puc
intentar no pensar en res.

No puc. Intento pensar únicament en aquesta habitació, exclusivament en aquest moment, però
tot de coses possibles, desitjables o funestes, m’envaeixen el cervell com un estol de
papallones. Passat i futur em visiten constantment com fantasmes. Aguanto la respiració, provo
de fer veure que no hi sóc. Tot i així continuo pensant, torrencialment, promíscuament. Penso
en la nova veïna. No, ara no. La del cadell. Truquen. Obro la porta i apareix, no la imatge
evocada, no la fantasia ambigua, sinó la mateixa veïna en persona. I apareix el cadell també en
persona, amb aquesta desbocada mania de mossegar-ho tot. “És molt petit, encara no està
educat”.

Parlem del que està passant. Ella no sembla gaire angoixada. Es reclina sobre el sofà. “Saps
què penso? (Sí, ara puc pensar). Que si hem de pensar menys, millor per nosaltres. No et
sembla?”. M’alarma la seva despreocupació. Després intento entendre-la d’una altra manera. El
gosset es despespera per cruspir-se el cantell del moble. Quants anys deu tenir, vint-i-cinc. M’hi
fixo. Durant una bona estona ignoro els consells del senyor George i malgasto aproximadament
un milió de pensaments superflus, però molt agradables. Ella tampoc fa cara d’estalviar-ne. Ens
imagino a tots dos, fulminats pel raig blau.

Ja s’ha fet de nit. No sabem quant durarà el període de gràcia. Poso música per fer l’espera
més passadora. Al cap i a la fi, prefereixo reviscolar enmig d’una bona melodia que amb un
silenci somort i inquietant. “Te n’adones?”, segueix dissertant ella. “Ara el nostre cervell és com
un telèfon amb la bateria justa. Només pots fer les trucades més importants, les necessàries.
Doncs igual. Només podem tenir pensaments originals. Res de repetir-se. Pots fer-ho? Intenta-

15
ho. Pensa alguna cosa totalment nova”. Li faig cas, em concentro en una única i revolucionària
decisió, sento com el cos em desapareix i ni tan sols noto el gosset com em rosega
obstinadament el turmell mentre m’acosto per fer-li un petó als llavis. “Segueix així”. I seg

12:05 de la nit

Ens estem mirant als ulls. No sabem si ha passat un minut o una setmana. El gosset encara fa
un tiberi amb els meus pobres turmells, però està més endormiscat, més mandrós. Què hem
fet? L’inconscient o l’instint han continuat operant per nosaltres? L’alarma proverbial ha impedit
que ella em donés una bufetada o se n’anés? Per què m’ha dit “segueix així”? Sabia el que em
disposava a fer? No, no puc fer tantes hipòtesis: gastaré tota la bateria. He de ser innocent com
un nadó, habitar el buit com un místic. I tanmateix ella m’està mirant, i tenim tantes coses a dir-
nos. Per primer cop sento el temps corrent com l’implacable compte enrere d’una bomba. Cada
pensament més és un pensament menys, cada idea és una mort anticipada, sóc un arbre que
va perdent fulles. No sé què pensar, i no és una frase feta sinó un dilema concret i radical.

“Hem d’intentar escapar”, dic decididament. “Com?”. “Hi ha d’haver alguna manera”. I vam
maquinar un pla. En lloc d’escalfar-nos el cap i cremar els fusibles, cada dia tindríem una única
idea, i les aniríem aglutinant sense pressa fins a teixir el pla perfecte de la nostra fugida. El pla
és pensar un pla, però no ara. El pla és oblidar-se del pla, ara per ara. Contents per la nostra
troballa, sopem com una nit qualsevol, posem la ment en blanc i la següent alarma gairebé es
confon amb la preciosa cançó que sona de fons.

5:00 de la matinada

Estic pensant? Sí, estic pensant. No hi ha cap dubte: sóc conscient de mi mateix. És curiós.
Les últimes hores no han estat com un son reparador, ni tan sols com un desmai, ni tan sols
com un malson. Simplement no he existit. El senyor George em parla d’uns estranys subjectes
que han tramat un pla perquè no pensem. Són Ells.

M'estava afaitant quan sonà el telèfon.

—Sí?

—Bon dia, Joan, sóc Lluís. Que podries venir? —semblava excitat— Aquest cop crec que l'he
encertada. No serà un fals eureka com altres vegades, però necessito que m'ho confirmis.
T'espero...

—D'acord, Lluís, però no t'impacientis. Tingues present que els caps de setmana els autobusos
van més espaiats. Deixa'm prendre un cafè amb llet i abans d'una hora hauré arribat. Vinga,
fins ara.

Mentre l'autobús H creuava l'Eixample em preguntava quina en portaria de cap, en Lluís

Mestre. Era molt bon nano, però la seva obsessió per passar a la posteritat com a matemàtic ja
fregava els límits del que és patològic: inexplicablement ell, que havia pogut guanyar-se la vida
treballant d'arquitecte i no pas com jo, que no me n'havia sortit i havia acabat de professor a la
UPC, quan arran de les nostres jubilacions vam recuperar el contacte, un dia em va sorprendre
confessant que de bon grat hauria renunciat a l'autoria dels projectes que li havien donat més
nom, a canvi d'una ni que fos minsa aportació a les matemàtiques, posant els fonaments d'una
nova branca, enunciant un nou teorema, a partir d'altres certeses o demostrant una conjectura,
invalidant una conjectura mitjançant un contraexemple o enunciant-ne una de nova. M'havia
deixat tant de pedra com si, sent pare de cinc fills, m'hagués revelat que era gai.

I m'havia demanat ser el seu conseller. Em devia tenir per un expert, d'ençà que li havia parlat
de dos treballs postdoctorals publicats, Manipulació geomètrica dels blocs d'AutoCAD i El
sudoku nostre de cada dia, per cortesia d'AutoCAD, i li havia ensenyat el blog Sudokus
Hexagonals Simètrics (SHS): blog de Joan Colom / Juan Palomo on cada setmana, durant un

16
any, havia estat publicant sis d'aquests sudokus de la meva invenció. Recordo que havia estat
ell qui m'havia aconsellat que provés de publicitar aquest blog a Relats en Català, per veure si
algun relataire s'animava a jugar amb els SHS, suggerint-me que després de cada relat afegís
enllaços a posts concrets, perquè si em limitava a facilitar l'enllaç d'accés al blog la gent no
sabria localitzar-los, però ho vaig fer durant més d'un any, crec recordar que des de febrer del
2019 a març del 2020, sense aconseguir interessar ningú.

La responsabilitat de conseller comportava que cada x mesos requerís la meva intervenció,

perquè creia haver descobert algun nou principi matemàtic, i a mi em tocava l'ingrat paper
d'advocat del diable, fent-li veure que allò era fals o ja estava inventat. I ara em preguntava si
aquella ocasió n'era una més o si, per fi, hauria trobat la pedra filosofal.

En arribar a casa de Lluís, gairebé no em va donar temps de preguntar per la família o la seva
salut, sinó que em va conduir directament a l'estudi, on em va fer seure al seu costat per
mostrar-me uns fulls manuscrits escampats damunt la taula. Abordà directament la qüestió:

-Te'n recordes, dels nombres de Fibonacci?

En va costar uns segons reaccionar, com si m'estiguessin examinant:

—Home... és una successió de nombres naturals, cadascun d'ells la suma dels dos precedents.
I crec recordar que tenen la tira de propietats...

—Doncs mira —no em deixà acabar—, n'he descobert una de nova. I ara comencem pel
començament.

Tot dient això, acostà un dels fulls, que en la part superior mostrava l'inici de la successió dels
nombres naturals i, més avall, el de la de Fibonacci, arrenglerada verticalment amb la dels
naturals, que feien d'ordinals de la segona:

····1···2···3···4···5···6···7···8···9··10··11··12

0···1···1···2···3···5···8··13··21··34··55··89·144

—Abans de seguir vull que et fixis en dues coses. La primera, que els dos primers nombres de
la Successió de Fibonacci, 0 i 1, són els que determinen tots els altres, seguint la llei de
generació establerta. Però en lloc de 0 i 1 podríem partir de dos nombres diferents, amb l'única
condició que el segon no fos inferior al primer, com 3 i 3 o 2 i 4. Comparades amb la Successió
de Fibonacci, veiem aquestes altres dues successions, que per no confondre amb la primera
anomenarem successions tipus Fibonacci:

0···1···1···2···3···5···8··13··21··34··55··89·144

3···3···6···9··15··24··39··63·102·165·267·432·699

2···4···6··10··16··26··42··68·110·178·288·466·754

—Com a cas particular de successions tipus Fibonacci, si prenem com a nombres generadors
els successius parells de membres de la Successió de Fibonacci, 1 i 1, 1 i 2, 2 i 3, 3 i 5, etc.,
obtindrem versions de la successió de Fibonacci desproveïdes d'un, dos, tres, quatre, etc.
membres inicials. Veiem la Successió de Fibonacci i les quatre primeres d'aquestes versions
escapçades:

0···1···1···2···3···5···8··13··21··34··55··89·144

1···1···2···3···5···8··13··21··34··55··89·144·233

17
1···2···3···5···8··13··21··34··55··89·144·233·377

2···3···5···8··13··21··34··55··89·144·233·377·610

3···5···8··13··21··34··55··89·144·233·377·610·987

—La segona cosa és que, a partir de la Successió de Fibonacci o, en general, de qualsevol

successió tipus Fibonacci, podríem obtenir altres successions, aplicant diferents lleis de
generació. Si cada membre de la successió el calculem sumant dos membres de la Successió
de Fibonacci, l'homòleg i el precedent, la successió obtinguda serà una de les d'abans: la
segona versió escapçada de la Successió de Fibonacci, sols que ara la presentem desfasada
per tal que els membres homòlegs se situïn en columna. I si aquesta successió la prenem ara
com a base per obtenir-ne una altra amb la mateixa llei de generació, coincidirà amb la quarta
versió escapçada de la successió de Fibonacci:

0···1···1···2···3···5···8··13··21··34··55··89·144

····1···2···3···5···8··13··21··34··55··89·144·233

········3···5···8··13··21··34··55··89·144·233·377

—Podem provar amb una altra llei de generació, per exemple calcular cada membre sumant
uns altres dos membres de la successió de base: l'homòleg i el precedent del precedent.
Aquestes successions les anomenarem dependents; dir-ne derivades seria confós, perquè en
anàlisi matemàtica aquest adjectiu ja s'utilitza per qualificar determinades funcions. La
successió obtinguda de la successió de base l'anomenarem dependent primera, l'obtinguda de
la dependent primera l'anomenarem dependent segona, etc. A títol d'exemple partirem de la
Successió de Fibonacci, tot i que podríem partir de qualsevol successió tipus Fibonacci. Aquí la
tenim, seguida de les successions dependents primera, segona i tercera:

0···1···1···2···3···5···8··13··21··34··55··89·144

········1···3···4···7··11··18··29··47··76·123·199

················5··10··15··25··40··65·105·170·275

·······················20··35··55··90·145·235·380

—I bé, Joan: ara ve quan el maten. Què et sembla?

—Què figura que m'ha de semblar? —vaig contestar, una mica desconcertat, sortint de
l'ensopiment que m'havia entrat amb el numeret dels numerets, valgui la redundància.

—Home, vull dir... —i Lluís es mogué, neguitós, a la cadira— Vull dir: no et sembla que
aquestes últimes successions, les que anomenava dependents primera, segona i tercera, tenen
alguna particularitat?

—A veure, deixa'm un moment... Si és el que volies que veiés, jo diria que cada membre és la
suma dels dos precedents; així que aquestes successions que tu anomenes dependents són
successions... tipus Fibonacci, com també les anomenes, no?

—Ostres, i això et sembla poc?

—Doncs mira, què vols que digui: també ho eren les d'abans, les que es generaven sumant el
membre de referència no pas amb el penúltim anterior sinó amb l'últim, no?

18
—Bé, jo més m'estimo parlar del membre precedent i del precedent del precedent, però ja ens
entenem... La diferència és que les successions d'abans resultaven ser de tipus Fibonacci
gairebé tautològicament, perquè quan dèiem que un membre de la successió dependent era la
suma del membre homòleg i del membre precedent en la successió de base, anotàvem en la
successió dependent el mateix valor del membre posterior a l'homòleg en la successió de base.

En realitat, en lloc d'aquesta verborrea incomprensible que m'acabo d'inventar, el que feia Lluís,
molt més entenedor, era assenyalar sobre el paper les posicions al·ludides, amb la punta del
llapis.

—En canvi —prosseguí Lluís—, entre la Successió de Fibonacci i les successions dependents
hi ha poques coincidències numèriques. I entre les diverses successions dependents, cap ni
una. No havent-hi cap evidència notòria, doncs, caldria una estratègia de demostració i aquest
no és el meu terreny, Joan. Així que en donaré publicitat com a conjectura, i si hi ha algun
cervellet que la vulgui demostrar, elevant-la a la categoria de teorema, endavant les atxes! De
moment, ja tinc pensat l'enunciat, un cop hagi definit les successions tipus Fibonacci, que és
una expressió que m'he tret de la butxaca per sortir del pas, però que em grinyola i que
m'hauries d'ajudar a millorar: Conjectura de Mestre: Les successions numèriques obtingudes
per recursions successives (potser millor reiterades?) de la Successió de Fibonacci o de
qualsevol successió tipus Fibonacci, mitjançant la suma dels membres homòlegs i els que els
precedeixen en segon lloc, són també successions tipus Fibonacci.

Mirant de contenir la rialla, vaig demanar-li a Lluís que em dugués un didalet de whisky i em
deixés una estona sol amb els papers; volia mirar si se m'acudia alguna mena de demostració.
Al cap de deu minuts vaig cridar Lluís: em semblava que ja ho tenia, sense perjudici de
formalitzacions posteriors que ajudessin a entendre el caràcter genèric dels conjunts i elements
en joc, mitjançant notació amb variables subindexades.

—Siguin cinc membres correlatius de la successió de base: la Successió de Fibonacci o d'una

successió tipus Fibonacci qualsevol. Anomenant a i b els dos primers, tenim:
primer membre SB: a
segon membre SB: b
tercer membre SB: a+b
quart membre SB: b+a+b = a+2b
cinquè membre SB: a+b+a+2b = 2a+3b
Si ara en formem la successió dependent primera:
tercer membre SD1: a+a+b = 2a+b
quart membre SD1: b+a+2b = a+3b
cinquè membre SD1: a+b+2a+3b = 3a+4b
comprovem que el cinquè membre SD1 és igual a la suma del tercer i el quart: (2a+b)+(a+3b) =
3a+4b, és a dir que la successió dependent és tipus Fibonacci. Ho veurem més clar alineant
horitzontalment els membres d'ambdues successions:

S. de base: ··· a ··· b ··· a+b ··· a+2b ··· 2a+3b

S. dependent primera: ···· 2a+b ··· a+3b ··· 3a+4b

Lluís, que seguia les explicacions badant la boca i fent uns ulls com unes taronges, em tallà i
prorrompé en exclamacions com un energumen:

—Hòstia, això és formidable! Res de conjectura: teorema! El Teorema de Mestre...! No,

perdona, Joan: El Teorema de Mestre-Colom! Faltaria més...

Aleshores vaig haver de tallar-lo jo, perquè fins i tot la dona va venir corrents i tregué el cap a
l'estudi, alarmada per la cridòria. Vaig fer-lo seure i vaig ser jo qui li serví un didalet de whisky,
mentre intentava calmar-lo i reconduir l'esclat d'alegria des del paroxisme a una consciència
mínimament crítica. Aquella troballa era molt meritòria però potser havia redescobert la sopa
d'all: en un camp tan transitat com la Successió de Fibonacci i les seves implicacions i

19
aplicacions, era quasi segur que algú ja havia plantat bandera; a hores d'ara, Fibonacci era
Fibonacci i cia. Però, fins i tot si no era així, l'evidència de l'enunciat no era immediata però
gairebé: es demostrava d'una manera massa directa per tenir entitat de teorema; corol·lari, a tot
estirar.

La lluïssor dels ulls es va anar apagant i el somriure es transformà en un rictus d'amargura. El

vaig deixar relativament tranquil i a l'autobús, de tornada a casa, em preguntava quant de
temps passaria fins a tornar a tenir notícies seves.

Cercador

Llista categories

 Assaig (12161)
 Biogràfica (14778)
 Ciència-Ficció (2605)
 Crítica (6958)
 Eròtica (5696)
 Fantàstica (8673)
 Històrica (4548)
 Humor (8514)
 Juvenil (12237)
 Poesia (48317)
 Policíaca (1131)
 Política (2605)
 Social (26025)
 Terror (2130)
 Viatges (7318)

Missió Contrafeta
Un relat de: Diànit

 09-12-2023
 - 105 Lectures
 - 0 comentaris
 Temps de lectura: 5 minuts
 - Categoria: Ciència-Ficció, Policíaca

 Compartir:
 Comentar i Valorar
 Afegir als preferits
 M'agrada

L’home de la barba negra s’havia traslladat a Islàndia feia poques setmanes degut a la
feina. Un dia plugisser, en què els núvols, assetjadors i buscabregues, no paraven de
barallar-se i amenaçar amb violents trons, tornava cap a casa atrafegat, duent el paraigua
a la mà dreta, mentre amb l’esquerra aferrava la bossa de la feina ben a prop seu, a deçà
del ventre, perquè no es mullés. Sentia el so de la pluja que queia sobre el paraigua, i veia
com el circuïa una cascada omnipresent d’aigua que deixava els carrers de Reykjavík amb
profusió d’humitat.

20
Encara era a uns pocs minuts de casa, així que va afanyar-se a arribar-hi com més aviat
millor, accelerant el ritme. Fou llavors quan va trobar-se per sorpresa un antic amic seu de
l’institut. ¿Qui diria que es trobarien en un indret tan allunyat de les seves llars, i justament
en aquell moment pèssim, carregat de feina, mentre els Déus orinaven? Ah, com és el
destí! Feren el barret durant una llarga estona, i en aquesta la pluja es va aturar. I, quan
finalment van acomiadar-se, l’home de la barba negra va continuar ràpidament, ara
prescindint del paraigua, la seva senda infinita fins a casa.

Per fi va arribar a la seva avinguda! Mai havia anhelat tant arribar a casa, encara que fos
per passar-s’hi tota la tarda enfeinat. La pluja ho havia deixat tot fet una cort de porcs, tots
els carrers per on havia passat estaven plenament molls i plens de fang. Quan va ser
davant la porta va treure el joc de claus de la butxaca i va cercar la clau de casa seva, i
dubtant de quina era, perquè encara no se les havia memoritzat totes, va provar-les una a
una. I mentre duia a terme aquesta mandrosa tasca, sota la tristor del cel que el tenyia de
gris i fent-li costat el petricor que l’havia acompanyat tot el camí, l’home de la barba negra
va notar que alguna cosa molt petita i freda li queia a la punta del nas. Va aturar-se un
segon per girar el cap, i va descobrir que, de sobte, estava nevant en demesia. «Ah,
nafrada ventura! No en tenies pas prou, amb la pluja?» va pensar l’home de la barba
negra. Si més no, ja havia arribat al seu desitjat habitatge.

Va provar encara un parell més de claus fins que va trobar l’adient i va poder accedir-hi.
Va deixar la bossa i l’abric, i va córrer escales amunt fins al primer pis, on va posar-se
roba més còmoda i, després d’haver-se fet una breu dutxa amb agradable i tranquil·litzant
aigua calenta, va jeure al seu ampli sofà vermell uns pocs minuts, des d’on podia observar
l’avinguda i les cases veïnes, que li recordaven a la ingent Nova York. Per fi va poder
passar els seus primers moments de calma del dia. Portava una temporada llarga, gairebé
d’ençà que s’havia traslladat, que anava escopetejat cada dia, i tenia poques estones de
placidesa i serenitat. La tendresa del sofà alliberava tots els seus maldecaps i li aportava
assossec i benestar mental. Era gairebé com un regal diví: un mer moble disposava de la
majestàtica facultat de temperar els amoïnaments, sobrecors i fins i tot temences d’un
ésser humà, feble i impertèrrit alhora. Fou per aquesta raó que, abans de fer feina, va
resoldre agafar la seva novel·la preferida per llegir una estona i fer que s’allargassés el
seu gaudiment de serenor. No gaire, però, perquè feina feta no fa destorb.

I en un dir amén ja confluïa amb aquelles línies inacabables, en el paper d’aquell assassí
de la novel·la policíaca a què portava adherit un parell de setmanes. Caminava encaputxat
pel carrer, amb una pistola amagada dins l’abric, sota la pluja d’un fred dia d’hivern. A
l’altra vora, en una cruïlla, va veure uns oficials de policia que, sense saber com, van
reconèixer-lo, i van afanyar-se a córrer en direcció a ell. L’assassí va reeixir en esmunyir-
se de la vista dels policies i, en un petit i amagat carreró va trobar-se amb el seu còmplice.

―Senyor, li vindrà de grat saber que la missió prospera amb rigor i que res
l’empantanega. He xerrat amb ell una estona i he aconseguit que em digués que se
n’anava a casa.

―Excel·lent feina, bon amic. Has fet que deixés anar la direcció exacta?

―Per descomptat, senyor. Amb l’excusa d’anar-lo a visitar algun dia me l’ha dit. Viu en
aquella casa de totxos, la que té dues plantes a la terrassa, al final de l’avinguda. La veu?

21
 L’assassí va elogiar la bona feina que el seu còmplice havia fet i com de satisfet estava de
la seva cooperació, i va ordenar-li que romangués al carreró, que ell mateix s’encarregaria
de tot. Amb vehemència i un desig majúscul de complir la missió que era clarament
distingible al seu semblant, va dirigir-se cap a la casa que el còmplice li havia dit, mentre el
seu pols augmentava i s’assegurava de no perdre la pistola que duia amagada a l’abric, i
en un parell de minuts, mentre s’havia posat a nevar intensament, ja era al fons de
l’avinguda, encara encaputxat i ara tremolant de fred, envers aquella casa de totxos que el
còmplice li havia dit. Va esperar pacient que no hi hagués ningú a prop, i llavors va treure’s
l’abric, va posar-se la pistola a la mà dreta, va pujar a un cotxe que hi havia aparcat allà
mateix i va arribar a aferrar-se a la barana de la terrassa, que no s’elevava gaire del terra.
Hi va pujar amb poca dificultat, va mirar per cadascuna de les finestres i, en la darrera, va
veure-hi un ampli sofà vermell on jeia un home de barba negra que llegia.

CRIM DE MATINADA
Rafael Pescador

Eduard Giralt, metge forense i pèrit criminalista es trobava llegint plàcidament, quan a darrera
hora de la nit rebré una trucada telefònica, la d'en Josep Gómez, cap d'unitat judicial dels
mossos d'esquadra. Suposà que es tractava d'algun crim i voldria que l'acompanyés a
l'escenari del succés, cosa molt freqüent en una ciutat tan gran com Barcelona. L'Eduard feia
molt de temps que col·laborava amb el departament de la policia autonòmica catalana. Havia
contribuït a resoldre molts casos i amb el cap de policia després de molts anys havien fet una
gran amistat, tant professional com personal.
Encara no havia anat al llit malgrat aquella hora de la matinada, i després d'haver parlat amb el
seu amic va interrompre la seva lectura, acabar el té que estava prenent per vestir-se i sortir.
Eren quasi les tres de la matinada i aquell mes de desembre a la ciutat feia bastant fred. Va
agafar l'abric i el barret d'hivern de color gris, a joc amb la seva indumentària.
Eduard, un home de més de seixanta anys estava molt ben conservat, amb cabell canós i un
cos tirant a prim però encara fort i àgil. Vivia sol, havia enviudat feia deu anys i no tenia
descendència. El seu temps el dedicava exclusivament a les seves activitats d'investigació i
aclariments de crims, les classes de criminologia que donava a la Universitat, i a l'escriptura.
L'única filla que va tenir va morir al cap de cinc anys per una meningitis encefàlica.
Amb l'ascensor va baixar al soterrani on guardava el seu cotxe, un vell Peugeot 206 de color
negre per anar a trobar-se amb el cap de la policia al lloc de l'escena del crim. Els carrers de la
ciutat a aquelles hores estaven deserts, les copes dels arbres es movien al compàs del ritme
del fort vent, les branques, nues de fulles.
En poc més de vint minuts arribar a la zona on l'esperaven, en el carrer hi havia un tram
acordonat. Gómez en veure'l li va fer un senyal perquè s'apropés. Un agent va saludar-lo al
mateix temps que li obria pas al lloc on es trobava un cadàver en posició decúbit supí. El cap
de la policia va donar la mà a Eduard mentre li feia unes explicacions sobre el fet recent
descobert.
Efectivament, la trucada del seu amic policia era per un homicidi. Giralt va examinar la víctima;
mort per punyalades es tractava d'un home d'uns trenta anys, de raça caucàsica, cabell
castany, alt i amb complexió atlètica. La mort, amb tota probabilitat, s'havia produït al voltant de
les dues de la matinada, a jutjar pel rigor mortis i la temperatura del cos. L'autòpsia ho
confirmaria.
La policia científica ja estava inspeccionant i cercant mostres que poguessin servir de proves
per l'esclariment dels fets i la interrogació als veïns d'arreu. Tres ferides indicaven que
l'assassinat havia sigut causat per apunyalament amb un gavinet de cuina bastant gran.
L'aixecament del cadàver seria un cop el jutge ho autoritzés i a primera hora de l'endemà
l'autòpsia, on Giralt acostumava a ser present per donar la seva opinió.
En uns dies arribà l'informe de patologia forense i els d'histologia. El mort era de nacionalitat
espanyola, nascut a Barcelona i de 32 anys. Analista informàtic formava part de la plantilla
tècnica d'una important empresa. Miquel Font, així s'anomenava la víctima, des de feia un
parell d'anys domiciliat a la ciutat, amb anterioritat va residir a Toledo. La causa de l'assassinat
no va ser el robatori perquè en l'interior de la rova portava la cartera, amb diners en efectiu, un
parell de targetes de crèdit i les claus del seu apartament. El que cridava l'atenció era que
malgrat el fred que feia no portava posada rova d'abric. El cos es va trobar al carrer, sobre una

22
vorera, davant una porteria. Això feia pensar que potser va sortir de forma precipitada d'algun
pis proper i perseguit per l'homicida. L'autòpsia revelà un alt contingut d'alcohol i substàncies
psicòtiques, com cànnabis i cocaïna.
Giralt va suggerir fer una recerca d'algun abric o parca i el gavinet causant de les ferides letals.
Possiblement, hi havia hagut alguna baralla a l'interior d'un dels habitatges, la feina de camp de
la policia ho intentaria esbrinar amb els interrogatoris als veïns. Examinarien tots els
passamans de les escales més properes a l'escena del crim. En una van trobar les empremtes
dels dits d'una parella de persones diferents. No va ser difícil conèixer el lloc on potser s'havia
produït una baralla, ja que una veïna digué que al voltant de les dues de la nit sentí crits i
corredisses per l'escala, i espantada, va mirar per l'espiell de la porta veient a un home jove
que baixava corrent per l'escala perseguit per una parella, una de les persones era una veïna
del 3r 1a que feia poc temps residia de lloguer al mateix immoble.
Amb tots aquests indicis seria possible aconseguir l'autorització del jutge instructor del cas par
fer un registre amb l'esperança de trobar un abric i fins i tot el gavinet, com proves esclaridores.
L'interrogatori que es va fer a la jove reconeguda per la veïna, i a la segona persona
identificada van ser contradictòries en el sentit de no coincidir en l'horari que van reunir-se a
sopar en companyia de la víctima, invitada. La jove es deia Helena i les empremtes dels seus
dits i les de l'acompanyant també van coincidir; eren d'un tal Albert Sindreu, company d'Helena
i que segon declaracions seves, el motiu de la invitació a sopar era perquè havia de proposar-li
una bona oferta de feina, ja que tenia intenció d'instal·lar-se per compte propi. Havien treballat
junts un parell d'anys i ell pensava que Helena era la persona ideal par formar part de la nova
empresa, i fins i tot, formar societat o alguna cosa més...
Va trobar-se molt aviat el gavinet i un abric del mort. La ràpida intervenció de la policia donà en
poques hores resposta a tots els interrogants del succés.
Davant les evidencies Helena va confessar tot el succeït aquella fosca nit de desembre; que
per la importància que tenia el sopar per l'oferta que Miquel Font li va anticipar que li volia fer
ella va decidir invitar també al seu amant, perquè fossi testimoni de la conversa, molt important
pel seu futur laboral. Però al Miquel li va caure molt malament la intervenció d'una altra
persona, puix que portava unes amagades intencions de tipus sexuals, aquella dona li
agradava molt i volia aprofitar aquella ocasió per poder intimidar amb la noia. Va explicar que
durant el sopar, van beure molt alcohol i prendre substàncies psicotròpiques. Aprofitant que
Sindreu va anar a la cuina per agafar una altra botella de vi, Miquel va aixecar-se per intentar
fer un atrevit tocament, donant-se compte Miquel tot tornant de la cuina, això va provocar la
baralla entre els dos homes, davant una situació tan desagradable i després d'intercanviar-se
uns quants cops de punys Josep Sindreu decidí fugir d'aquella situació sortint del pis de forma
precipitada. En Miquel amb un gavinet de cuina a la mà va córrer darrere d'ell, i baixant les
escales clavà superficialment a una cama i, una vegada al carrer li va assestar una punyalada a
l'esquena i una tercera al cor quan la víctima va caure d'espatlles a terra.
El cas es va donar per tancat i el criminal va ser condemnat a quinze anys per considerar-se
com un homicidi i no un assassinat per no haver hagut premeditació. La dona va ser absolta.
Un cop acabada la condemna aquella parella no es van tornar a veure mai més.
Dependent de segons en quines circumstàncies una persona es pot veure embolicada pot sortir
l'agressivitat amagada que la majoria dels éssers humans portem a dins. Només falta un
detonant. Una gota que vessi el vas, o una forta provocació.
Eduard Giralt va seguir la seva dedicació a la docència universitària i en morir el seu amic
Josep Gómez, el cap de la policia dels mossos d'esquadra, ja no va intervenir mai més en
altres crims. Un cop jubilat va anar a viure a les illes Canàries, per descansar i dedicar-se a
llegir i escriure unes novel·les, policíaques.

TOT SÓN PARAULES

Tot va començar fa un parell d’anys, d’un dia qualsevol, quan un bon amic, em va parlar amb
entusiasme, d’un passatemps en línia, de paraules en català. Em va fer saber, que un munt de
gent hi jugava, que era molt exitós, i que no me’l podia perdre. Davant la meva inevitable
curiositat, vaig decidir comprovar-ho.
Sincerament, considero, “i ell n’és plenament conscient”, que no soc una gran experta en
vocabulari, que més aviat vaig justeta; tot al contrari que el meu amic, gran coneixedor del
català i d’en Pompeu Fabra. Així que, vaig pensar, que potser aquest reconegut joc, m’ajudaria
a enriquir el meu lèxic; si més no, ganes no me’n faltaven, i vaig posar fil a l’agulla.

23
Animada i expectant, vaig obrir la pàgina, i tot d’una, va aparèixer una rotllana molt singular,
talment com una diana, però amb un agreujant afegit, els dards, havien de filar molt prim per
sumar punts, era imprescindible fer blanc en cada tirada. Novament, vaig llegir amb atenció les
indicacions, i sense més demora, m’hi vaig posar.
Els primers dies van ser caòtics, el meu desànim era majestuós, però per a mi, significava un
repte, i mai em vaig plantejar desistir.
El Paraulògic el trobava entretingut i prou interessant, i un cop vaig anar agafant el ritme i
descobrint noves estratègies, que sens dubte van ser determinants, va acabar sent un joc lúdic,
relaxant, i sobretot, molt engrescador.
Ara bé, van anar passant els dies, i com aquell qui res, vam entrar en una mena de rol, on
comentàvem dia rere dia, sense excuses de pa sucat amb oli, les paraules i els tutis
aconseguits, fins que va arribar un moment, que va esdevenir en una aferrissada competició
entre nosaltres, on es feia palesa la seva superioritat, i sempre n’era l’indiscutible vencedor.
El meu progrés era lent, i competitiva com soc, després de tantes derrotes consecutives, no em
va quedar altra solució, que fer un gir rotund en el meu full de ruta. Era l’hora de desenterrar els
prejudicis, i treure les teranyines, de tota l’artilleria disponible, per evitar ser abatuda sense cap
contemplació.
Motivada d’allò més, vaig considerar, que si hi posava els cinc sentits, i espremia al màxim el
meu talent, la meva capacitat intuïtiva, d’imaginació i astúcia, i utilitzava totes les municions que
tenia a l’abast, probablement podria augmentar la meva eficàcia.
Amb convicció i optimisme, em vaig submergir a la diana, teclejant hàbilment, sense cap criteri
establert... fins que, en poc temps, va arribar la inesperada, però desitjada sorpresa. El cant de
les aus i les estrelletes que s’il•luminaven una darrera l’altre, convertiren aquella partida, en la
meva primera victòria contra el meu contrincant.
Allò va ser un autèntic punt d’inflexió, sense marxa enrere, un abans i un després. El motiu dels
meus inesperats avenços, el tenia ben clar.
Certament, no negaré, que em sentia orgullosa de la quantitat de paraules noves que vaig
conèixer, moltes d’elles estrafolàries i enrevessades, que més aviat em deixaven
descol•locada, i on es posava de manifest la meva suposada pobresa lèxica, però la
perseverança, la picardia, una bona dosi d’enginy i sobretot, molta inventiva, sense dubtar-ho,
el que va resultar definitiu, va ser, aprendre a fer ballar les lletres a tort i a dret, amb veritable
destresa, sense donar cap combinació, ni mot “per estrany que fos”, per invàlid o perdut, i on la
lògica i el coneixement, finalment, acabaven passant a un segon pla. Això sí, reconec que m’hi
vaig ben enganxar.
I així, el temps va anar transcorrent, i malgrat haver-li donat múltiples explicacions dels
mètodes que utilitzava, i que sense dir ni piu, va acceptar resignat, i amb un somriure murri,
encara avui, se’n fa creus de tot plegat.
Una nova experiència viscuda, on l’evidència em va demostrar, una vegada més, que la
intel•ligència, i la llestesa, són dos valuosos ingredients, cuits a foc lent, i servits en diferents
plats.

Rosa Gubau.

COMIAT DE SOLTERA

Una jove parella celebra un comiat de solters. I la cosa es desferma.

Fa un parell d'anys la meva amiga Rosa, gran amiga meva des de la infantesa, es va traslladar
a viure a Barcelona per motius de feina i allà va conèixer un noi fantàstic amb qui va decidir
casar-se després d'uns mesos de sortir junts. Com que tots els seus amics i amigues vivíem
lluny de Barcelona, ens va proposar fer el comiat de soltera i solter just un dia abans del
casament perquè gairebé tots poguéssim acudir; total, un només pot celebrar el seu comiat de
solter una vegada a la vida. Carles que és el meu xicot i els seus amics no coneixien gaire el
xicot, però es van unir a la festa de comiat de solter dels homes i jo naturalment a la de les
noies. El casament al dia següent era a la tarda, per la qual cosa disposàvem de tota nit i el
matí posterior per dormir.

El meu xicot Carles i jo vam arribar aviat a Barcelona, vam anar directament a la casa nova de
la Rosa i vam conèixer el seu futur marit en Sergi, que a més d'alt i maco, era encantador. La

24
Rosa estava maquíssima, amb els cabells negres, llargs i arrissats, els ulls castanys i una cara
tan dolça. Tot el matí, fins a l'hora de dinar, el vam dedicar a ajudar la núvia a formalitzar
algunes coses que quedaven pendents del casament. A l'hora de dinar es va unir a l'ajuda el
nostre amic Tomàs que va arribar a aquella hora. I cap a les 4 de la tarda, mentre el Carles i
Tomàs es quedaven ajudant Rosa a pujar un munt de coses a la casa nova, en Sergi va anar a
preparar el banquet de l'endemà i jo me'n vaig anar a un saló de bellesa i em vaig fer un tall i un
pentinat modern amb els cabells molt ros curtet i amb esglaons, també em vaig fer la manicura,
vaig prendre uns raigs UVA, un tractament de pell, depilat total de cames, deixant el pèl del
meu pubis molt retallat, tal com li agrada al meu home.

A les nou arribar a l'hotel on ja m'estava esperant el Carles. Aquella nit es presentava molt
calorosa i humida pel que ens havíem de posar roba lleugera. Jo em vaig voler posar sexi i em
vaig decidir per un vestidet groc de gasa, molt vaporós, amb tirants, gran escot i molt curtet de
cuixa; al meu xicot li encantava i el posava com una moto.

– Deu del cel com et queda aquest vestit! – em deia

– Ja sé que t'agrada amor meu, després et deixo que me'l treguis. – li vaig respondre.
– No sé si podré aguantar… – va contestar excitat. – Ja que estàs boníssima!

A mi m'encanta i em posar a to que em digui aquestes coses i ell ho sap, però és que a més a
més aquell vestit era realment molt sexy i em quedava molt bé, les coses com són. Ens
acomiadem amb uns petons ardents i ens dirigim cadascun a la nostra festa, ell amb els nois i
jo amb les noies.
En veure'm arribar les meves amigues em van saludar.

– Ostia!!! nena, ens trauràs els pretendents! – va comentar la Carmen, que aleshores estava
soltera i buscant xicot.
– Que maca i que sexy que estàs! – va dir una altra

– Quines cames! – em va piropejar la meva amiga Rosa.

Com més coses sentia, més m'agradava, més em recreava i em passejava entre elles i el meu
vestidet aixecava el vol vaporós i deixava veure completament les meves cuixes. El cambrer
que ens serviria el sopar, no em va treure ull tota la nit.
Tot el sopar va ser de conya, rialles, molt vi i sobretot criticant els homes, jo no sé què passa
però sempre que ens reunim les dones acabem parlant dels mateixos, d'homes, suposo que
ells fant el mateix parlant de dones. Després, del cava i els cafès, es va fer un repartiment de
coses típiques de comiat, regals de sex-shop, com: condons de colors i de sabors, polles
errants, conjunt de llenceria supersexy, un petit consolador per a la futura núvia, etc…
I tot seguit vam anar a una discoteca on gairebé totes seguim bevent força i vam estar fins a les
tres i escaig de la matinada rient, vacil·lant i ballant. Recordo que dues amigues més i jo vam
estar ballant damunt dels altaveus de la discoteca amb balls més que sensuals i posant divertits
el personal. Un cambrer ens va haver d'ajudar fins i tot a treure'ns de sobre uns paios que no
feien més que intentar ficar-nos mà.

En aquella discoteca hi havia un noi mulat que m'agradava molt, li vaig fer uns gestos
insinuants, es va acostar a mi i després vaig estar ballant una bona estona davant seu
acariciant-me a través del vestit i ell evidentment li encantava. Aquell nen tenia uns ulls negres
molt penetrants i un cos diví. Passat una estona es va acostar molt a mi per darrere, arribant a
notar com el seu paquet bonic es posava dur enganxat al meu cul. Em passava una mà per la
cintura que jo notava a través de la lleugera tela del meu vestit i amb l'altra fregava un dels
meus pits i jo al mateix temps, acariciava darrere meu el seu preciós cul. La veritat és que el
vaig posar molt calent i ell a mi, però la cosa va quedar aquí, en uns simples magrejos i uns
frecs ardents i sensuals. Ell insistia a portar-me al seu apartament, però encara que em venia
de gust bastant follar amb aquell bru, li vaig dir:

– Avui no, no puc, potser un altre dia?

No és que el convencés gaire, però malgrat tot, es va comportar educadament i va acceptar la
meva negativa. El noi tenia una bona polla…

25
Cap a les quatre vam decidir anar-nos-en cadascuna a casa o al seu hotel, ja que l'endemà
teníem un casament i havíem de descansar, sobretot la Rosa que era la que es casaria. Ens
vam acomiadar, vam agafar diversos taxis i vam anar a descansar.
Jo vaig arribar al meu hotel, vaig demanar la targeta a recepció i me'n vaig anar a la meva
habitació. Abans d'obrir la porta se sentien sorolls i rialles darrere seu. La meva sorpresa va ser
quan només entrar vaig trobar una escena curiosa: el Carles, el meu xicot, totalment borratxo,
estirat al llit en calçotets roncant com un boig, al costat d'ell hi havia el Tomàs, el seu amic
inseparable, també en calçotets i igualment borratxo, en Cessar que és un altre amic de la
colla, tirat a terra bevent a morro d'una ampolla de rom i al costat d'aquest el Lolo i el Chema
que eren amics del nuvi i i en Sergi que era el futur nuvi, asseguts a terra sobre la moqueta
blava explicant acudits verds. Tots ells només amb els calçotets.
Em van observar quan vaig entrar menys el Carles i el Tomàs que estaven profundament
adormits i roncant l'un al costat de l'altre. Es va fer un silenci…

– Què ha passat? – vaig preguntar sorpresa.

–Aquests, que no saben beure –va dir el Sergi.

Segons em van explicar, el cas era que havien estat en una discoteca i alguns no havien
aguantat gaire bé la barreja de copes, com era el cas del meu xicot i el Tomàs, llavors havien
decidit portar-los a l'habitació de l'hotel, treure'ls la roba, tombar-los al llit i esperar que se'ls
passés la mona.

– I què feu tots en calçotets? – vaig preguntar de nou

La pregunta es contestava sola, ja que feia molta calor aquell dia, sobretot en aquella habitació,
ja que recordo que aquella nit va ser molt calenta en tots els aspectes. Lolo es va disculpar
dient que feia molta calor i que s'havien sufocat ficant al llit als nois al llit i fins que se'ls passés
la borratxera, no era qüestió de deixar-los sols, per la qual cosa van continuar la seva particular
festa a la nostra habitació de l'hotel i ho més frescos possible.

– Val !. Esperarem una estona fins que se'ls passi una mica no? – vaig comentar.

Em van convidar a seure a terra amb ells i vaig accedir, em vaig treure les sabates i em vaig
acomodar damunt d'un coixí a terra, em van servir una copa i vam seguir explicant acudits,
xerrant, bevent i fumant durant una bona estona.
Després d'algun acudit picant, en Sergi, el futur nuvi, em va convidar que em tragués el
vestidet, per quedar-me en roba interior com ells.

– Per què no et treus aquest vestit?, estaràs més còmoda,…fa tanta calor. -va comentar.

Jo en principi em vaig negar, no era qüestió de desfer-se davant de sis oncles, encara que dos
estiguessin cao total com si estiguessin anestesiats al llit.

– Anem dona, no et facis l'estreta! –va insistir el Sergi.

Semblava molt interessat a veure'm sense el vestit. Però jo vaig continuar negant-me. La veritat
és que la calor convidava a despullar-se.

– Vinga bonica!, no ens espantarem. – va saltar en Cessar per animar-me.

Cèsar és un amic que conec des de nena i naturalment ell no s'espantaria de veure'm sense
roba ja que m'ha vist despullada diverses vegades i fins i tot havíem fet l'amor quan érem més
joves, som de la mateixa colla des que teníem catorze anys, però al capdavall Lolo, Chema i el
Sergi eren desconeguts per a mi.

La veritat és que jo estava molt calenta i al fons desitjava despullar-me davant d'ells, ja que em
venia de gust posar-los calents, a més que el meu magreig amb el noi de la discoteca m'havia
deixat molt excitada, però tot i així vaig seguir en els meus tretze. Va ser després d'uns quants

26
acudits i unes quantes copes, quan el Sergi va insistir tant que al final vaig accedir a treure'm el
vestit, total, tampoc no tenia tanta importància el fet de quedar-me en roba interior.

– D'acord, em trec el vestit. Però només el vestit. – els vaig aclarir.

Em vaig posar dreta, i el Cèsar em va ajudar a baixar-me la cremallera de l'esquena que es

resistia una mica i el meu vestit va caure a terra lentament.
Tots es van quedar contemplant la meva figura en roba interior, mirant-me de dalt a baix
fixament, vaig aprofitar per fer lents els meus moviments i fent postures molt sexys perquè
gaudissin de les vistes. Per ser sincera m'agrada lluir-me i que els nois gaudeixin veient-me. A
més sentia una sensació rara sabent que el meu xicot estava anestesiat al llit i jo li estava fent
una petita trampa amb altres nois, pràcticament als peus.
El meu sostenidor, sense tirants, de seda de color blanc amb puntes cobria gairebé justos els
meus mugrons, que llavors ja es notaven erectes a través de la tela, igual que les meves
calcetes de seda brillants, que tapaven el mínim per davant en forma de uve i amb una tireta
per darrere que se'm ficava pel canalet del cul.

– Dóna't la volta! – em va cridar el Sergi que s'anava excitant més i més mentre sota el seu slip
es començava a notar un paquet molt més voluminós, igual que els altres nois.

Jo el vaig obeir i em vaig girar lentament. Les meves cuixes morenes els encantaven a tots i
així m'ho van fer saber amb alguna piropo, la meva cintura i els meus pits durs també els van
agradar. Al final em vaig asseure de nou recolzant-me sobre un dels meus malucs. Tots els
nois apuntaven els seus ulls cap a mi, inclòs el Cèsar que encara que em coneixia bé, li
agradava força el meu cos. Allò que quatre nois divertits em despullessin amb les seves
mirades em feia sentir un plaer enorme.
El més llançat era el Sergi que no feia més que comentar-me:

– Que bona que estàs tia! , tens un cos diví ! , qui t'agafés ! , et follaria ara mateix ! .

L'oncle no es tallava un pèl, davant de tots i davant del meu xicot encara que aquest estava
adormit sobre el llit. Jo li feia entendre que ell es casaria l'endemà i que ho faria amb la meva
amiga, que es tallés una mica, que fins i tot hi era el meu xicot, però ell com si res. La veritat és
que aquelles frases em posaven al màxim i suposo que a la resta dels nois també.

– quina boca, quines cames, quins pits, qui tot que tens…. ! – va comentar una altra vegada,
sense deixar de mirar-me amb desvergonyiment.

La cosa es va animar quan tothom es va unir a les frases d'admiració. Lolo, César, Chema i
Sergi no van parar de piropejar-me. Com que m'agrada que em diguin coses boniques i és que
em poso a mil.

- Perdona'ns - va dir el Chema en una arrencada de disculpa- però és que just ens hem hagut
de venir quan aniríem tots a un streap-tease, i sobretot aquest (referint-se al Sergi) està molt
sortit, ja saps… es casa demà i…

Vaig somriure. El Sergi va clavar els seus ulls als meus i em va preguntar amb
desvergonyiment: – Podries fer-nos tu un strep-tease privat?

El vaig mirar sorpresa.

– Què dius? – vaig preguntar amb un lleu enuig.

– Si vols ens despullem nosaltres primer. – va saltar el Sergi.
– Escolta no, millor no. – contestar una mica seca, encara que el meu altre jo desitjava veure'ls
nus.
– Nosaltres tenim calor i ens despullarem, oi nois? – va tornar a dir el Sergi.

27
Després d'aquestes paraules, en un vist i no vist, es van treure l'única peça que portaven
cadascun d'ells, els calçotets. Es van posar drets i lentament es van abaixar els calçotets a
l'uníson, deixant-me veure tots els seus cossos nus i les polles dures com a roures. Semblava
que s'hi havien posat d'acord. Ho van fer alhora com si ho tinguessin assajat.
La situació em semblava increïble, com si fos un somni. Com m'agradava contemplar els seus
cossos nus i amb aquelles polles de gom a gom apuntant al sostre. Al Cèsar ja l'he vist altres
vegades nu i està força bé, ja que tot i no ser molt alt i fornit, té un paquet bonic. Lolo és
normalet, encara que més d'una el volgués i és aparentment molt tímid, ja que no se'l va sentir
dir gairebé res. Chema té una bona polla, ja que està força catxes, amb uns braços forts,
esquena gran i fornida, uns ulls verds molt clars i uns llavis gruixuts molt bonics. I el Sergi és
molt maco, amb una barba molt retallada, ulls canyella, força alt i amb una bona i llarga polla,
sens dubte la més gran de totes.
Jo estava al·lucinada veient aquests quatre homes nus i desitjosos de sexe mentre el meu xicot
estava totalment ebri i anestesiat al llit. Cal reconèixer que aquesta situació era el doble
d'excitant, sobretot perquè jo estava molt calenta, i l'alcohol ajudava a desinhibir-se i la calor
era sufocant.

– Vinga preciosa! – va dir Chema – ara et toca a tu.

Els altres nois el van ajudar a aclamar-me i animar-me a despullar-me.

Vaig haver de resistir-me el just, ja que aquells nois, l'alcohol i l'escalfament em van animar,
llavors vaig decidir complaure aquells quatre llops en zel i fer-los un streap-tease complet:

– M'heu agafat borratxa que si no…. vaig dir a manera de disculpa.

– Bé! – va cridar Chema força excitat.

– No em crec que faci això – vaig insistir en les disculpes, quan era tot el meu cos el que
m'empenyia a despullar-me i lluir-me davant aquests quatre homes nus.

Em vaig aixecar, em vaig situar al centre d'aquella rotllana de nois assedegats de sexe i vaig
anar girant sobre mi mateixa lentament mentre em contornava sensualment. Ni jo mateixa no
em creia el que estava fent. Em vaig anar descordant els claudàtors del sostenidors, fent-los
patir una estona sense desvestir-me del tot. Els seus ulls es clavaven al meu cos i desitjaven
ardentment veure'm nua. A poc a poc vaig retirar el sostenidor dels meus pits, deixant treure el
meu mugrons, seguint amb els meus girs, per després, a poc a poc mostrar completament els
meus pits. Ells aplaudien. em xiulaven i em piropejaven. A tot això, els del llit ni se
n'assabentaven. Aquella situació em feia sentir-me molt divertida sabent que el meu xicot podia
despertar-se i agafar-nos. Després i seguint amb el meu ball giratori, em vaig humitejar els
llavis i em vaig sobtar els pits sense deixar de contornejar-me. Algun d'ells s'agafava la polla
amb la mà intentant contenir-la com si fos un cavall desbocat davant aquella dansa luxuriosa.
Vaig ficar la punta dels dits per dins de la calceta fregant lleugerament el meu pèl púbic. Això
els agradava, fins i tot algun es masturbava mentre em contemplava. Després, d'esquena, vaig
ficar la meva mà també per la calceta acariciant el meu cul. Amb la punta dels meus polzes,
entre els meus malucs i els elàstics de les calcetes lentament les vaig baixar, deixant-les una
estona a l'alçada dels meus engonals, deixant-los contemplar el meu cul rodó, girant-me
després i deixant entreveure els pelets retallats del meu sexe, després vaig procedir a baixar-
les per complet, fent una parada a les meves cuixes, una altra als meus genolls, una altra als
meus turmells i me les vaig treure del tot, quedant-me en pilotes envoltada d'aquelles quatre
polles que m'apuntaven com quatre canons disposats a disparar.

El meu cos bru i excitat, es contornejava com si fos el ball dels set vels, però sense vels. Vaig
seguir una estona amb el meu eròtic ball, i ells continuaven observant-me per tot el llarg del
meu divertit cos. Em sentia humida cada cop més. Ells seguien cridant-me tota mena de coses,
des de “guapa” fins a la “quin polvo que tens” i altres coses. Jo, sense deixar de girar sobre mi
mateixa, recorria amb les meves mans la silueta del meu cos, apretava les meves mans contra
els meus malucs, em girava i em sobava el cul, tornava a girar i m'acariciava la part interior de
les cuixes, el meu cul , els meus pits, els meus cabells, m'acariciava el cony, treia la meva

28
llengua i la passava pels meus llavis, els feia un ullet… semblava tota una professional. Ells
naturalment bavejaven de gust…
El Sergi, el més excitat de tots, no es va poder resistir, es va aixecar de sobte.

– Et devoraré ! – em va cridar.

I es va llançar sobre mi, ficant-se un dels meus pits a la boca, agafant-me fortament el cul amb
les mans. Tan forta va ser la seva envestida que vam caure a terra tots dos, jo d'esquena i ell
sobre mi. La veritat és que va ser un cop fort i em va fer mal. Com vaig poder li vaig donar una
empenta, traient-me'l de sobre i ell es va quedar una mica sorprès.

– Què fas? , estàs boig ! – li vaig cridar

Però aquell noi, estava super excitat, no era a les seves caselles i volia menjar-me sencera
sense miraments i sense importar-li el que jo li fes o li digués. De nou va tornar a caminar, es
va tirar sobre mi, em vaig quedar estirada a terra sense gairebé poder-me moure i ell va tornar
a col·locar els seus llavis i la seva llengua als meus pits, immobilitzant-me amb els seus braços;
jo al principi intentava separar-lo de mi empenyent-lo sobre les seves espatlles, però al mateix
temps sentia al meu interior un gust enorme. En llepar-me els mugrons i acariciar els meus pits
em va fer sentir un gust enorme i deixar a poc a poc de resistir-me, empenyent-lo cada cop
amb menys força. El meu punt feble són els pits…
Estava com un toro, es recargolava sobre mi i recolzant el seu cos sobre el meu, em sostenia
els braços amb el seu cos i mentre em besava el coll, em llepava les orelles, em ficava la
llengua entre els meus llavis…
Jo amb prou feines podia parlar i menys aixecar el cap i veure com reaccionaven els altres, que
sense trigar gaire em van envoltar i em van començar a magreja com si es tractés d'un ritu
satànic. Notava les mans pels meus peus, per les cames, tocant-me el cony, les cuixes, altres
em besaven, em xuclaven. quina sensació!. Jo estava pràcticament immòbil i boja del plaer que
estava rebent....

– Estava totalment entregada a aquell meravellós acte.

En una sensació en què sentia una por terrible però a la vegada a un gran gust interior que et
fa captar més vibracions…
Els meus gemecs es feien més i més forts, acompanyats d'algun crit i alguna llàgrima, no sé si
de gust, de dolor, de por o de nervis. Com més sentia els meus gemecs i els meus crits notava
més i més plaer. Quatre homes estaven xuclant-me, besant-me i tocant-me per tot el cos. Jo
m'anava relaxant cada cop més, tancava els ulls i em concentrava intentant donar-li al meu cos
tot el plaer que en rebia. Notava com s'humitejaven les meves cuixes, segurament pels fluxos
d'aquells penis ardents, pels meus propis fluids o per les seves humides llengües. El Sergi
recolzat al meu costat, em sostenia el cap amb les mans i em besava mentre les nostres
llengües es creuaven, primer dins la meva boca i després dins la seva.
Lleugerament podia veure com el Cessar, de genolls als meus peus, acariciava la planta i els
dits, xumetejava els turmells i els panxells, el Chema m'acariciava la cintura i el melic amb una
mà i amb l'altra m'acariciava el pèl del meu cony, mentre recorria amb la seva llengua l'interior
de les meves cuixes i el Lolo em xuclava els mugrons mentre sostenia els pits entre les mans…
Allò era increïble. Sempre havia somiat amb una cosa semblant, que diversos nois ardents em
magrejexin, em fotessin mà per tot arreu i em xuclessin em besessin i fessin amb el meu cos el
que volguessin.

Em giraven posant-me de cap per avall a terra, em xuclaven els glutis em llepàvem l'anus,
l'esquena, la part del darrere de les cuixes, el clatell, les cames, el clitoris i la vagina i em
tornaven a girar una altra vegada de cara amunt i jo em deixava fer com si fos una nina .

– Déu meu no pareu, quin gust que m'esteu donant! – em va sortir en un crit de cop.

El Sergi va aixecar el cap i em va somriure. Es va posar dret. Em feia por. Jo seguia estirada
panxa enlaire. Els altres continuaven en els seus xuclades i llepades em els tocaments i petons

29
per tot el meu cos. Sergi agenollar sobre el terra tot col·locant la seva polla sobre la meva
barbeta. Va començar a passar el seu gland per la comissura dels meus llavis. Jo notava el
dolç sabor dels seus sucs pre-seminals. Vaig treure la meva llengua instintivament i vaig
començar a llepar aquella polla calenta. Ell va tancar els ulls i va llançar un gemec. Tot i el gust
que em donaven entre tots era molt superior al dolor que pogués sentir . Jo seguia ficant i
traient de la meva boca la seva extraordinària polla erecte.
Vaig sentir de sobte com un d'ells em separava les cames, no podia veure qui era, va posar la
boca al meu pubis, començant-me a besar al voltant del meu retallat borrissol, pels meus
angles i passant la seva llengua pels meus llavis vaginals. Quin gust...deu del cel!!!

Vaig reconèixer que era el Chema quan va dir:

– Que bona que estàs, reina!

Un plaer immens va recórrer el meu cos, era tal el gust que vaig sentir que ja no dominava las
mes emocions..... que semblava que em desmaiaria. El Chema va ficar la seva llengua al meu
cony i llepava el meu clítoris em, passio. Movia amb estil la seva llengua dins dels meus llavis i
tot el meu cony s'estremia de gust. Xuclava, besava, mossegava i acariciava el meu cony em
devoció . Li vaig agafar de les orelles per notar-lo més dins meu i de seguida vaig tenir un
orgasme brutal e increïble, llançant tota mena de gemecs. Ell a continuació va baixar al meu
anus xuclant al seu voltant, mentre jo seguia corrent en un orgasme darrera un altre, sense
deixar de degustar tota la polla del Sergi com si fos un ric caramel.
Algú d'ells recorria la part interior d'una de les meves cuixes amb la seva llengua, podent notar
el seu ardent alè. Un altre feia el mateix amb l'altra cama, donant-me lleugeres mossegades i
l'últim em magrejava els pits i amb el seu gland que recorria els meus revolts, pels malucs, el
ventre, les aixelles…
Estava sent devorada sencera per quatre llops viciosos i estava totalment entregada a aquell
joc tan ardent que no volia que acabés mai.
Amb les meves dents dibuixava cercles a la dura polla del Sergi, fent-li sentir més plaer. Ell
m'acariciava la cara, el coll i els cabells. De sobte el Chema va dir:

– Estàs tant bona que si em deixes se't follaré!

El Sergi va treure de sobte la polla de la meva boca que llavors semblava que l'esclataria i es
va aixecar empenyent el seu amic i alhora separant tots els altres del meu cos, jo no entenia el
que passava.

– Jo he de ser el primer. – va dir com confirmant un torn prefixat.

M'espantava tot allò, però alhora volia que continués..................

MANELSEX

Vam anar a un cinema eròtic XXX em la meva companya, va començar la pel·lícula i observa
que dos dels espectadors estaven a prop d'on ens asseuríem, teníem un home a la mateixa fila
però a uns deu seients separats, el paio ja tenia la polla fora i se havia començat a
masturbares, el meu nuvi passa el braç per sobre del meu coll i acosta la mà als meus pits de
manera que l'home pogués veure el que estava fent. A poc a poc va anar baixant els seus dits
pels meus pits, me els va va començar a acariciar per sota del vestit i els meus mugrons van
reaccionar posant-se durs, els seus dits sentien com s'endurien i me'ls estrenyia. L'espectador
de fora es va adonar que m'estaves acaronant el cos i no parava de mirar-me. Ja m'estava
posant força calenta, el senyor s'acosta i va posar la seva mà al meu entrecuix i jo vaig
començar a frega la polla del meu xicot per sobre dels pantalons, ja la tenia ben parada.
L'espectador que s'havia assegut just al costat de mi, tenia la seva polla ben parada sortint dels
pantalons jo em vaig sorprendre una mica en veure aquesta polla al meu costat i tan a prop
meu i el meu xicot aprofita per ficar l'altra mà a la meva vagina, per a sorpresa del meu xicot no

30
portava tanga i la meva vagina estava començant a mullar-se, el meu xicot em passar dos dits
pel clítoris i la meva excitació va créixer. L'espectador del costat va començar a masturbares
molt ràpid veient-nos a nosaltres dos. Mirar el meu xicot demanant la seva aprovació i va
assentir amb el cap, després vaig posar la meva mà dreta sobre la polla del desconegut,
mentre amb la meva mà esquerra li treia la polla al meu xicot dels pantalons, una polla a cada
mà i amb les cames obertes i la meva vagina super mullada. El senyor em va començar a
acariciar els pits per sobre del vestit, jo recorria amb la mà la seva llarga i dura polla, pujava i
baixava cada cop més de pressa. El meu xicot llisca la mà per darrere del meu sostenidor i el
va descorda , els meus pits es van alliberar i el desconegut aprofita per treure un dels meus
pits, per deixar a l'aire el meu pit dret i va començar a acariciar-me, el meu xicot va fer el mateix
amb l'esquerre. Jo encantada amb dues polles a les mans, mentre els meus pits eren acariciats
i xuclats sense descans, els meus mugrons estaven duríssims. Mentre jo li magrejava la polla el
desconegut estira els seus dos braços i agafa els meus pits. Jo em baixar el vestit fins a la
cintura i deixar el meu cos al descobert total. L'espectador gira el seu cap i acosta la seva boca
al meu pit dret, va recórrer amb la seva llengua el meu pit i es va aturar al mugró per xuclar-lo i
succionant, l'home llisca la seva llengua per la meva pell, i jo ja estava super calenta.
Els meus pits ressaltaven sobre la meva figura, amb els mugrons durs i lliurada al plaer. L'home
va lliscar la mà dreta cap al meu ventre, baixar recorrent la meva pell i es va aturar just al
clítoris, va començar a lliscar els seus dits per la meva vagina tota xopa i vaig començar a
tremolar d'excitació, vaig començar a moure els malucs suaument per acompanyar els
moviments de la mà del desconegut. L'home seguia recorrent cada centímetre de la panxa
mullada. Jo ja ben calenta vaig baixar la meva mà dreta a la verga del desconegut i vaig
començar a fer-li una jaqueta, lliscava la meva mà per la seva polla sense descans, el ritme
s'accelerava, les meves pulsacions pujaven encara més, mentre l'home acariciava els meus
pits amb una mà i acaronava el meu clítoris amb l'altra. Jo vaig tornar a agafar la polla del meu
xicot i vaig començar a fer-li una jaqueta també, s'apropo al meu pit esquerre i xucla els meus
mugrons suaument el meu nivell d'excitació es va disparar i accelerar el ritme dels moviments
als meus malucs per notar més la pressió de els dits de l'home al costat. El ritme d'agitació de
les dues polles també augmenta i la fricció anava en augment, jo les estrenyia amb passió les
puntes dels glands i lliscava amb determinació les meves mans cap avall i cap amunt. L'home
accelera el ritme dels seus dits i la fricció en augment, jo panteixava i la meva respiració
s'accelerava mentre seguia espantant les dues polles a un ritme frenètic, jo estava a punt
d'arribar a l'orgasme, la meva vulva estava xopa de flux, els dits d'aquell home lliscaven
riquíssim i amb molta facilitat, després d'uns minuts més d'intens fregament i moviment de
malucs el meu cos va patir una mena de convulsions i arribi al clímax cridant de plaer.
Al moment d'acabar apropar les meves mans a la meva vagina i xopa els dits de les dues mans
de flux vaginal i em vaig dirigir a les dues polles aturades, vaig començar a lliscar les dues
mans per les polles i agitar ràpidament amb els dits xops de flux, lliscaven molt fàcilment
gràcies als sucs de la meva vagina, després de tot just un minut de suau però intensa fricció el
meu xicot no va poder aguantar més i va deixar anar un raig de llet que arriba a la meva cara i
pits. Era el torn del desconegut, fregava amb la mà dreta mentre acariciava els ous de l'home
amb la mà esquerra, el seu bony estava a punt d'explotar, les venes d'aquella polla
aconseguien el màxim nivell de sang, era tant el meu desig de polla que em vaig agenollar
davant aquell desconegut que em magrejava els pits i em vaig empassar tota la seva polla dins
la meva boca mentre les mans treballaven sense descans, l'home em va demanar que
accelerés el ritme i així ho vaig fer, les meva boca lliscava amb facilitat per la polla duríssima
del desconegut. Quan estava a punt de córrer-se li vaig prémer amb força la base de la polla
amb una mà i amb l'altra xuclava el seu gland ràpidament i sense pausa, al cap de poc temps
l'home no va poder resistir més i es va acabar escorreguen de abundant llet que omplir de ple
la meva boca i esquitxa els meus pits, baixa el ritme i acaba acariciant la punta suaument fins a
treure-li fins a la darrera gota de llet.........

Una sessió de cinema molt especial.....

AQUELL DIA ESTIUENC

Va sonar el despertador amb un xiulit dòcil i allargat que fou traient la seua consciència des de
l’inescrutable món dels somnis a la realitat quotidiana de cada despertar. Va sentir que el seu
cos nu estava humit i pràcticament aglutinat al lleuger llençol que la cobria.

31
Amb moviments compassats es va alliberar d’aquelles subjeccions mentre vivificant-se els
muscles que anaven revelant la seua impecable figura de dona. Va evidenciar que el rellotge
acabava d’advertir-li que eren ja les sis i mitja. Semblava prompte i, tanmateix, el sol matutí
manifestava l’eficàcia acostumada de l’època!
Va concloure d’agregar-se mentre estesà la seua mà per a posar en marxa el mecanisme que
feia relliscar per l’habitació les notes musicals que l’acostumada emissora li oferia. En posar-se
en peus, la brillantor de l’astre rei es va posar en la seua llarga i lleonada cabellera, un dels
quals flocs queien sobre el seu pit lluent i submís, cenyint-lo acariciador. En aquell contrallum,
la silueta del seu cos, podria ser el capritx de qualsevol artista sempre anhelada de preciositat i
delicadesa.
Amb una parsimònia que semblava delectar els seus propis passos es va introduir en la dutxa i
deixà que durant uns segons la tebiesa de l’aigua tornejara per la seua pell fins a introduir-se
en cadascú dels seus porus. Finalment i mercé a aquest ritual, fou sentint en la seua ment es
desempallegava per complet i que una vegada més hauria d’afanyar-se per a aplegar a temps
al seu despatx; el tràfic com cada matí resultaria tediós.
La brusa de seda pallosa amb la seua ampla falda i sabates de tacó a to, plasmaren amb ella
una unitat única quasi subtil, fresca i tàctil.
Va eixir amb estretor del seu apartament, i tot just hi havia tancat la porta quan un soroll
extravagant li va fer girar el cap. Cridà en observar que dos insòlits ocells aletejaven sense
control com volent aferrar-se a alguna cosa. Intentà obrir novament presa d’un nerviosisme mal
subjugat, quan va albirar amb horror que aquells dos exemplars em prenien amb picat fins a
ella. En un acte instintiu quasi instantani s’impulsà fins a la porta de l’ascensor que finalitzava
de retenir-se.
Aquesta es va obrir imprevistament i un braç fort la va retenir fins a l’interior darrere de si.
Estava tan confusa i anguniejada per semblant succés, que el seu cos tremolava i suava de
manera indisciplinada. Prompte va concebre que era entranyada delicadament aconseguint
amb allò calmar a poc a poc l’estat d’incertesa que s’havia apoderat d’ella.
A la fi va alçar els ulls i aguditzà els sentits amb certa sorpresa que el seu oportú salvador no
era un altre que el veí de color que vivia en el pis immediat superior al seu. S’havia trobat amb
ell en diferents ocasions, intercanviant tan sols els amables i quotidians saluts de rigor.
Tanmateix, en aquell moment el tenia tan prop que podia captar el ritme precipitat del seu pols,
a la vegada que la seua forta naturalesa atlètica d’indubtable atractiu.
Novament, la fogositat va sacsejar tot el seu interior, malgrat aquesta vegada no de terror. No
podia explicar allò, però indubtablement desitjava que aquell ascensor no es posés en
moviment.
Les mirades que s’entrellaçaren foren el millor interlocutor d’un diàleg fluid i eloqüent.
Bloquejaren la baixada entre dos pisos mentre amb una respiració entretallada se n’anaven
dissolvent entre besos i abraçades que ofuscaven i anul·laven les seues voluntats.
L’afalagà lentament des dels cabells fins als fins turmells que remataven la baula de la seua
figura, delectant les seues mans en les zones més erògenes que es convulsaven al pas d’un
fregadís tan afable i sensual. Quan es redreçà, li va abraçar amb una força tal que podrien
haver quedat modelats sense remissió. Percebien els seus cossos de forma que les peces que
els cobrien solament servien de lleuger complement sense importància.
Malgrat això, va decidir separar-la per a continuar amb el ritu sagrat de l’amor. Els botons de la
brusa foren cedint fluidament per a mostrar l’encant recollit en el seu interior.
Va començar a besar-li els pits amb plaent passió, mentre ella coquetejava aquells negres i
arrissats cabells. Sense tardar, el tronc ombriu potent del baró fou refugi de l’altre cos nu i
fimbrant s’agafava a la seua cintura tractant de consumar en tal dissolució tot l’èxtasi volcànic
que agitava els seus sentits, embolcant-los en un fulgor especial que abraçaven tots els colors
de l’embruix. Quan aquell volcà en erupció va entrar en el seu últim grau, va foragitar tota la
lava que guardava en el seu interior arribant fins a les mateixes essències de la terra, que el
van rebre complagudes.
Cada gota de suor esbossava en els seus cossos sinuosos i insinuants solcs com a ornaments
d’un ric teixit oriental.
Semi vestits, desbloquejaren l’ascensor per a portar-lo al seu punt d’origen. Empentaren la
porta amb cautela observant amb alegria que la inicial amenaça alada hi havia desaparegut; tal
volta per la claraboia de l’àtic que continuava oberta.
Ella va allargar la seua mà que ell va acceptar complagut. Amb ferm decisió girà la clau que
exhibia l’apartament clar i assolellat en tota la seua esplendor matutí. Abans d’introduir-se, la va

32
retenir un instant; la va sorprendre en els seus braços i finalment va travessar l’entrada tancant
darrere de si.
No tardà a sonar de nou la música distingida de la seua emissora favorita, mentre la
temperatura continuava pujant en aquell calorós dia estiuenc.

No va sobtar-me que, coneguda ja prou la meva capacitat de valorar, analitzar i implementar

mesures per a la millora de l’eficiència productiva de qualsevol tipus de bestiar en el nostre
medi, els ramaders del sector oví, busquessin la meva opinió a través d’una consulta que feren
al laboratori.

En pocs dies em vaig veure assegut en una taula amb alguns dels seus representants. No em
costa gens deduir a que venien. De feia anys, la llana de les ovelles tornava a ser un bé preuat.
S’havia recuperat fer-ne amb ella excel·lents peces de roba per abrigar, especialment jerseis i
abrics, d’alta qualitat. Donat que el dany a l’animal era mínim, ja que els tornava a créixer el
pelatge, era un producte acceptat pels consumidors que volien allunyar-se de peces realitzades
amb tecnologia ecològicament menys acceptable. A més, al nostre país hi havia hagut gran
tradició tèxtil, i si bé havia estat quasi del tot derruïda, semblava, per aquesta raó i d’altres, de
nou aflorar.

Era lògic m’exposessin la necessitat de milloria de l’obtenció o qualitat de la llana del seu
bestiar per fer-los competir amb els d’altres indrets. Cercaven no sols un comerç per la carn, o
la llet...també per la llana.
M’ho vingueren a plantejar, amb vehemència, tres representants del col·lectiu de pagesos del
sector acompanyats d’una noia, més jove, pigallada i de cabell roig, que prenia nota i
s’acomodava sovint les ulleres. De tant en tant feia algun apunt, entenc de caire tècnic, a cau
d’orella del que anava més elegantment abillat dels tres.

Argumentades totes les consideracions, supòsits i reflexions, vaig accedir a ajudar, sempre que
allò no ens dugués a fer mal a cap animal, doncs sovint per l’ús de la pell per fer abrics,
s’havien tancat explotacions ramaderes que no acomplien normatives internacionals del
respecte cap al bestiar. Com a empresa, no entraríem en això. També els vaig raonar que
aquell era un mercat elitista, de poca producció i a preu car, a l’abast de poques butxaques.
-“Els clients potencials, ja els tenim” - afirmaren amb contundència. I asseveraren quasi a
l’uníson les meves peticions amb un- “oi tant!!!”
Vaig inquirir com els podia ajudar. Em mostraren un mapa. Era el de la regió situada entre el
sud de Rússia i el nord de l’ Índia, Iran i Afganistan, a l’Oest de Xina i Mongòlia i a l’Est del Mar
Caspi. I amb el dit alçat per després fer-lo baixar verticalment amb cert suspens, varen
assenyalar l’Uzbekistan.
-“Voleu vagi a veure les karakul?” -vaig preguntar, coneixedor de qin tipus d’ovella era la
autòctona de la zona marcada.
-“Si” -varen respondre ràpidament i explicita- “ho tens ja pagat, i amb tu hi va l’Elisenda –
digueren assenyalant la noia, que somreia.

A l’avió, amb destí a l’aeroport de Bukharà, vaig tenir prou temps d’explicar a l’Elisenda quasi
tot el que sabia del bestiar oví. Ella era biòloga de formació, de llicenciatura recent, i aquella era
la seva primera feina. M’explicà que durant els anys de realització del grau, el seu interès fou
més cap als rèptils i especialment ofidis, però que fou d’ençà assistí, acompanyant una amiga,
a la darrera edició de l’Ovinnova, el saló internacional del bestiar oví, que es decidí a llançar
currículum en aquest entorn. I que l’havien agafat els primers amb qui feu l’entrevista de feina.

Li vaig fer una exhaustiva anàlisi de la qualitat de la llana de les ovelles karakul. D’elles se’n
feien notables peces de roba, pròpies de la zona, com els abrics d’Astracan o barrets Ushanka,
però que moltes males practiques amb els animals, doncs s’extreia la pell al xai tot just nascut o
fins i tot no-nat, i la irrupció de les tecnologies de teixit sintètic, havien fet que ara, d’aquesta
raça d’ovella fos menys explotada per a la industria tèxtil. A nivell local, se n’utilitzava sobretot
la carn i la llet, també molt preuada. Després de la nostra conversa en el dilatat trajecte d’avió,
vaig considerar la noia prou formada.

33
El col·lectiu de ramaders de bestiar oví ens havia concertat una visita a una explotació al sud
de Bukhará, prop de Karaulbazar. Allà ens dirigiríem l’endemà mitjançat un petit cotxe de
lloguer, amb espai sols per a dos, que teníem reservat al “rent-a-car” de l’aeroport.
Però aquella nit la faríem en un hotel. Teníem reserva de dues habitacions individuals.

Gaudida la reconfortant dutxa, permesa en aquell oasi que era Bukharà, baixàrem al restaurant
de l’hotel a sopar. Ens varen servir Plov, l’arròs uzbek amb carn estofada i Manti, un tipus de
“ravioli” farcit de carn que em recordaren els dumplings xinesos. De postres, raïm i el seu iogurt
propi: el kurt. Vaig invertir tota l’estona de l’àpat en descriure amb detall tots els menjars que
havia pogut tastar en els meus viatges, d’aquí i d’allà, sense en cap moment aturar-me a
considerar si l’Elisenda, malgrat molt més jove, potser tenia una experiència viatgera més
notable que la meva. M’escoltà amb tant respecte i aparent atenció que no vaig gosar preguntar
per aquest concepte.

Ja a la fi de l’àpat, també al límit de les forces diürnes que retenim la gent de la meva edat al
vespre, es varen acomodar a la taula del costat, ampla i rodona, tres persones. En un extrem,
separada de les altres dues, es va asseure una dona que devia voltar la cinquantena. Era alta,
morena de cabell però de pell clara, d’extrema elegància, de cos esvelt, de model de figura
clàssica, sense un gram sobrer de greix. Vestia de negre, amb un fi abric llis rosat i un barret
tipus pamela d’ala ample, poc exuberant però entenc usat per a no fer evident al públic el rostre
de qui el cenyia. Duia ulleres de sol, que va deixar sobre la taula en seure’s, a l’igual que feren
els seus dos acompanyants: un home musculós, fornit, també vestit de negre i que
escodrinyava els voltants de la dona amb la mirada de forma continuada i perseverant, atent a
qualsevol vicissitud, i un segon home, més prim, de mirada perduda, fàcies inexpressiva i que
atenia a tot el que li deia la dona amb posat harmònic, pausat i lent però precís.

Ràpidament vaig cercar a la meva butxaca el mòbil. La cara d’aquella dona m’era coneguda. La
vaig cercar al Google. Sí, era Svetlana Soloveva. La directora, co-propietària i principal
ideòloga de la coneguda empresa de roba moderna “Veronica’s Covert”. La meva dona me’n
parlava quasi cada dissabte...i amb més èmfasi quan s’acostava el seu aniversari, Sant Valentí,
les diades nadalenques o qualsevol altra situació o ocasió que comportes la possibilitat de fer
un regal. La meva dona adorava la seva línia de roba, especialment la d’hivern. Deia que els
jerseis eren suaus com carícies de nadó i els abrics còmodes com barnussos. La roba interior,
de fina i melosa, et feia sentir com si anessis nua tot el dia. Nua i vestida, deia la meva dona,
que descrivia aquella sensació que perdurable com un dels al·licients per vestir-se i anar a
treballar. N’era una autèntica seguidora i jo, que n’havia comprada molta de roba d’ella, un dels
seus sostenidors econòmics i ja expert client.
A cau d’orella, amb fil de veu, vaig explicar a l’Elisenda qui era la dona que teníem asseguda a
la taula del costat. Per la seva cara esmaperduda vaig deduir que sabia qui era. No va dubtar ni
un segon en abaixar-se lleument la cremallera dels texans per ensenyar-me la seva roba
interior, tot fent-a protuir amb el polze, i dir-me:
-“Són seves aquestes calcetes, mai he experimentat res millor”.
Demanàrem una copa més de Pinot Noir Uzbek per poder romandre més temps a l’aguait del
que passava a la taula del costat.
-“Què creus que fa aquí, en aquest remot indret del món, la Soloveva?”- va preguntar, sense
massa clarividència, l’Elisenda.
-“Crec que...el mateix que nosaltres!!” – vaig respondre- “i ella coneix el terreny”.

Abandonarem el restaurant, a prendre el son a les nostres habitacions, deu minuts després de
que ho fessin els tres personatges de la taula del costat i nomes dotze minuts després de sentir
com la Svetlana li deia a l’home mes prim, dedueixo el seu assistent:
-“Tomorrow, eight o’clock a.m. at the hall, we leave no later”.

L’endemà a les vuit del matí amb precisió, l’empresària russa i els seus dos assistents, el més
fornit al volant, pujaren dalt d’un Bentley gris perla i deixaren l’hotel Malika de Bukharà. Darrera
seu, a certa distància, va sortir un Citroën C8 color gris contaminació, que no els deixaria de
seguir en tot el trajecte.

34
El Bentley s’aturà davant d’una petita i rònega edificació agrícola, a uns 50 kilòmetres al sud de
Bukharà, d’entrada franca, a peu d’una carretera polsosa. Pels tipus de receptables de pinso i
purins, vaig tenir clar hi tenien bestiar boví. També per la olor.
Ens aturarem darrera. A una discreta distància. L’Elisenda i jo baixarem del cotxe i només fer-
ho, sentí una forta compressió a l’avant-braç: el fornit ajudant de la Svetlana m’agafava
fortament, amb mans com maces, amb la pressió d’unes tenalles. Ella va aparèixer darrera seu
i es va dirigir a mi en anglès:
-We have seen a while ago that you followed us. Who are you?

Li vaig explicar qui érem, on treballàvem, qué havíem vingut a buscar i, en pensar que ella
cercava el mateix, se’ns havia acudit que seguir-los era un bon mètode per esbrinar on podíem
trobar la millor llana per triomfar en el mon del tèxtil.
En donar-li el meu nom, va prendre el seu mòbil, amb protecció color rosa, per cercar a Google
i després a PubMed i Linkedin, el meu currículum. Va esmerçar una bona estona en comprovar
qui era...i somreia de tant en tant.
-“You are absolutely right, reputable vet” - va dir amb complaença i certa supèrbia, però de
forma sorneguerament relaxada- “come with me. You’ll enjoy it”.

En atansar-nos a la granja, ens va sortir a rebre una dona gran, vestida modesta, amb mocador
i davantal negres, mitges negres gruixudes i unes botes que per la quantitat de greixum que
atresoraven, devien tenir no pocs anys. La dona i l’Svetlana es van fusionar en una duradora
abraçada.

Després va saludar a la resta de, dedueixo, familiars, que sortiren a trobar-la. Fet això, ens va
demanar esperéssim davant d’una de les portes del l’edifici més gran. I així férem l’Elisenda, jo
i l’homenot gros, que no deixava de mirar-me i romania a poc menys de dos pams de mi.
L’assistent prim va acompanyar l’empresària.

L’assistent prim es va sumar a nosaltres trenta minuts més tard i ens dirigí a dins de l’edifici. En
ell hi havia tres corrals separats i dins seu s’hi amuntegaven, inversemblantment quietes,
estàtiques, tres tipus diferents de ovella karakul: unes de pelatge marró vermellós amb tons
daurats, unes altres de pelatge negre carbó que desprenia lluentor quasi platejada, les terceres,
de pelatge color blanc absolut, com el dels flocs de neu acabats de caure. Totes els ovelles
tenien una higiene impressionant, havien estat netejades a consciència. Els tres corrals es
comunicaven a traves d’una accessible passarel·la elevada, però era infranquejable pels
animals.

La Svetlana feu una cinematogràfica aparició sobre una plataforma situada sobre el corral de
l’esquerra. Duia una túnica color malva, setinada. Anava descalça i amb el cabell lliure, no
recollit com portava en arribar. Tenia fesomia d’emperadriu. Avança pausadament cap el corral
amb els ulls tancats però sense dubtar dels seus passos.

Quan sentí l’alè de les primeres ovelles, l’Svetlana es llevà la túnica i deixà al descobert la seva
perfecte nuesa. La que s’intuïa sota de la seva roba en tantes fotografies de revista. Unes
cames llargues i perfectes, una cintura arrodonida que coronava unes natges esbalaïdores i
unes sines de perfecte i adequada dimensió a la resta del cos.

Vaig quedar embadalit. L’Elisenda també. Els dos homes, els ajudants de la Svetlana, restaven
impertèrrits, pel que vaig deduir que no era la primera vegada que la veien així. Ella va donar
un pas i es va precipitar dins el primer corral. Em va sobtar, em sorgí un moviment per ajudar-
la, però l’home fornit, de nou, em subjectà per l’avantbraç.

L’Svetlana va començar arrossegar el seu cos sobre els ovelles, a “surfejar” amb la seva pell
sobre l’onatge de la llana, a lliscar tota la seva orografia dèrmica sobre la suavitat del pèl dels
ovins. I desprenia gemecs. Va passar del primer al segon corral, on realitzà el mateix ritual. I
del segon al tercer, el de les ovelles blanques, on resta mes temps, on se la veia més
extasiada, on l’agitació era major, mentre els ovelles persistien pràcticament immòbils.

35
Va finalitzar de forma orgàstica aquell tast de llana ovina.

Va obrir els ulls per primera vegada i es va atansar a mi. Amb avidesa i la precisió de qui fa
molts anys treballa amb peces de vestir, va treure’m la camisa, els pantalons, la roba interior,
les sabates...em deixà nu abans no m’adonés del que passava. I m’agafà de la mà i amb un
somriure m’estirà cap dins el corral. La meva primera reacció de frenar, fou prestament
contrarestada per l’empenta de l’home fornit. I en caure vaig veure de reüll com l’Elisenda
s’estava despullant, amb presses, a l’hora que ventilava ràpid...i li creia sentir galopar els
batecs del cor. L’home prim la va deturar avantposant el seu braç just abans de que saltés al
corral, l’home fornit li va tenallar el canell.
-“It’s just for our lady” – va dir, amb to circumspecte, l’home prim.

L’Svetlana i jo vàrem solcar per un oceà de llana. El contacte de cada centímetre quadrat era
una experiència encisadora, amplificada amb l’erecció del pèl dels nostres annexes dèrmics, la
percepció d’aquell fregadís abastava tots els sentits, reblania la ment, una carícia que amorosia
qualsevol sensació. De tant en tant l’Svetlana s’abraonava sobre meu, em llepava els mugrons,
em besava a l’orella i em tocava el membre. Aquest es tensà i va experimentar, llaurant el pèl
oví, la manyaga més intensa mai li havien regalat. Ella rodolava, amb les seves cames
empresonant les meves natges, alternant el contacte amb la meva pell i la de les ovelles.

Als quinze minuts (això em varen dir posteriorment) d’aquell estat d’embriaguesa tàctil em vaig
desmaiar i, penso, vaig tacar alguna ovella.

El primer que recordo després és a l’home fornit acabant de vestir-me, impertèrrit, sense cap
somriure malèvol. Fora ja de l’edifici, allunyats dels corrals, la Svetlana parlava amb els
grangers, feia tractes i s’hi abraçà de nou, ara a mode de comiat.

Ens dirigirem als cotxes. En pujar al seu, a una distància tal que li va requerir alçar per primera
vegada la veu, l’Svetlana va dir-me:
-“I'm sure you’ve enjoyed it. But remember: all those sheep are mine”.

Entrarem al Citroen C8 color girs contaminació l’Elisenda i jo mentre veiem com arrencava el
motor del Bentley. L’Elisenda no deia res. Restava muda. Centrava la mirada a terra, capficada.
De sobte, elevà la mirada cap a mi i va dir:
-Ho haig de fer!!!
Obrí amb violència la porta del cotxe i va arrancar a córrer cap el Bentley, que encara no
s’havia allunyat i es deturà en veure-la aproximar-se. Es va dirigir a la finestra de darrera, que
vaig apreciar baixava el vidre. La seva argumentació va ser passional, entusiasta, fanàtica,
singlotant, fogosa. La porta es va obrir i l’Elisenda va pujar al Bentley que, aquest cop si, vaig
veure allunyar-se.

La reunió amb el sector del bestiar oví no va anar prou be. Al fet d’haver d’explicar que havien
perdut una de les seves investigadores amb més futur professional, s’afegí haver de confessar
que el mercat de la millor llana del món era inaccessible. Però els vaig prometre empeny en
trobar altres llanes també de bona qualitat, adduint que tenia una tècnica infal·lible per a testar-
la. Varen marxar poc convençuts però encuriosits.

Un dissabte esmorzant, cinc setmanes després del meu viatge a Uzbekistan, la meva dona em
va compartir una noticia sobre “Veronica’s Covert”: una gironina s’havia convertit en poc temps
en la cap de desenvolupament I+D de la roba basada en l’ús de llana. Em mostrà la foto d’una
una dona sòbriament vestida de negre, elegant, que duia ulleres de sol i lluïa una pamela que li
cerclava el cap, de cabell roig i fàcies pigallada.

Un altre dissabte, esmorzant, al mes següent de veure l’Elisenda en una revista de moda, em
va arribar una oferta per anar a treballar a “Veronica’s Covert”. Encara m’ho estic rumiant.

La Maquinista (4) (Darrer Capítol)

36
La temporada d’esquí havia acabat, en Carles fins a les hores, havia estat fent feina temporera
arreglant les pistes d’esquí, ara però es podia dedicar al camp. Tenia un tros no gaire gran però
que li donava prou per a mantenir-se a través de la venta del farratge i ocasionalment blat de
moro. El dia havia estat dur, estava endreçant els estris a la caseta i inevitablement li va venir al
cap la sessió de sexe brutal que van tenir amb l’Anna dos mesos abans en aquella estança.
L’Anna havia agafat vacances per la qual cosa no havien tingut oportunitat de tornar a coincidir.
Començava el mes de Maig i amb ell un canvi de temperatura notable. Després de la jornada,
al migdia, el Carles va fer com sempre que li permetia el bon temps, treure`s la roba i estirar-se
despullat darrera de la caseta per fer una bona becaina.
L’Anna sempre aprofitava les vacances per fer algun viatge amb la seva germana bessona.
Aquesta vegada havien estat durant gaire bé dos mesos viatjant al nord d’Europa. Durant el
viatge aprofitaven per posar-se al dia ja que l’Eva vivia a Barcelona i es veien en comptades
ocasions.
L’Anna dubtava, però ja de tornada es va animar a explicar a la seva germana la darrera
experiència sexual viscuda amb el Carles. L’Eva se’n feia creus, mai s’hagués imaginat que la
seva germana tingués aquestes tendències masoquistes, tanmateix, mentre l’Anna es recreava
amb els detalls, l‘Eva mostrava mes interès i fins i tot li va verbalitzar que tota aquella història
l’estava posant d’allò més calenta.
Els dos darrers dies de vacances l’Anna va convidar a la seva germana a casa seva a Ribes.
En acabar de sopar, les dues germanes, engrescades i una mica begudes, planificaven entre
riures el que ferien el dia següent, de sobte li va proposar a l’Eva una juguesca que ja havien
fet en moltes ocasions aprofitant que eren dues gotes d’aigua.
L’Anna sabia que en Carles estaria treballant al camp i van acordar fer-li una visita. L’Anna
sabia que la seva germana era sexualment tant o més activa que ella, amb tot, li va recordar
que en Carles era especial i que probablement hauria d’estar disposada a traspassar límits.
Al cap d’una estona d’haver-se estirat a la gandula, en Carles es va endormiscar. El sol
escalfava el seu cos, definitivament era el millor moment del dia. Només tancar els ulls li van
venir les imatges de l’Anna sotmesa al seus capricis. Malgrat estar adormit l’excitació es va fer
evident al seu penis.
Estaven a punt d’arribar, de fet ja divisaven de lluny la caseta, s’havien vestit esportivament,
pantaló curt, sabatilles i unes camisetes cenyides que mostraven per partida doble uns cossos
ben formats, els cabells recollits amb cua de cavall les convertia efectivament amb dues gotes
d’aigua.
i.. va ser l’Eva la qui es va trobar aquell tros d’home, totalment nu, les mans creuades sota la
nuca i mostrant el seu sexe en plenitud. Poc després apareixia la seva germana. L’Eva però li
va fer gest de silenci; l’Anna a les hores es va quedar al marge recolzant-se a la cantonada de
la caseta mig amagada, observant.
L’Eva es va despullar, la seva voluptuositat es va ajupir al costat d’aquell home per poder
accedir al seu sexe, aquest bategava com si tingués vida pròpia, el va estar observant una
bona estona, va acostar la seva boca i el va besar, tot seguit va embolcallar el tronc amb els
seus llavis mentre la llengua llepava.
Va obrir els ulls i va veure la qui creia era l’Anna, mai havia tingut un despertar tant excitant. Va
desplegar les mans del seu darrera i li va agafar la cara mentre els ulls de la noia el miraven, en
cap moment va deixar de xuclar i llepar aquell tronc de carn. Al cap d’uns minuts es va desfer
de les mans del Carles per poder-lo cavalcar. Un cop superada l’entrada del gland va flexionar
les cames lentament fins haver engolit el membre totalment. A les hores, es va desfer el nus del
mocador que li aguantava la cua i sense dilació li va lligar les mans a la part posterior de la
gandula.
L’Anna, es masturbava mentre guaitava a la seva germana follant-se al Carles.
Al Carles li va sorprendre la determinació d’aquella noia, ell però es deixava fer, de fet poca
cosa podia fer si no gaudir del moment.
L’Eva va incrementar la velocitat i profunditat de la follada i al cap d’uns minuts tots dos
s’escorrien. Ell continuava lligat de mans, l’Eva va desaparèixer per un instant però ben aviat va
tornar engrescada per jugar altre cop amb el seu penis.
Hòstia, va mussitar en Carles no li donava ni un instant de descans.
Amb tot el Carles es va fixar en un detall, la noia portava altre cop la cua lligada amb un
mocador semblant amb el que l’havia lligat feia pocs minuts.
Era el torn de l’Anna, estava excitada en haver contemplat a la seva germana copulant amb el
Carles, ara el tenia allà estès i rendit, sense dubtar-ho va agafar aquella flaccidesa amb la
intenció de convertir-la altre cop en instrument de plaer.

37
Aquest vegada les carícies eren més subtils però de mica en mica el penis es va engrandir, a
les hores l’Anna es va acostar al cap del Carles, va agafar el seu mocador i li va tapar els ulls.
El somriure d’en Carles deixava clar que acceptava de bon grat aquell joc. Al cap d’uns segons
va notar com l’Anna el cavalcava, aquesta vegada però amb una suavitat que gaire bé el
desesperava, notava com la humitat i calidesa del sexe de la noia fluïa al llarg del seu tronc.
Notava com les seves mans feien pressió sobre el seu pit per poder escalar lentament i deixar-
se anar cap a vall a càmera lenta. En Carles es començava a desesperar i a pujar de forma
frenètica la seva pelvis per poder notar una follada més intensa, a les hores l’Anna sortia d’ell,
volia deixar-li clar que aquest cop era ella qui manava. Quan ell s’assossegava ella tornava a
clavar-se el sexe i a gronxar-se de forma encara més lenta. Amb aquesta coreografia l’Anna va
arribar a tenir dos orgasmes, en Roger estant a les fosques notava mes intensament com la
vagina de l’Anna es contreia, ell avui seria obedient ja tindria temps de venjar-se va pensar.
Tot d’una l’Anna va començar a follar de forma gaire bé agressiva, finalment el Carles estava a
prop d’obtenir el seu desitjat orgasme.
Els gemecs de l’Anna es barrejaven amb els del Carles, les mans lligades al seu darrera
impedien fer res, malgrat això la cadència de moviments dels dos es compassaven i
acceleraven en sincronia.
Mentre en Carles s’escorria l’Anna no va fer cap moviment, i quan el Carles va començar a
parar va ser ella la que va reiniciar la follada novament, lenta però sense treva.
En aquell precís moment, el Carles va notar la presencia d’un altre cos just a sobre del seu cap,
el inconfusible aroma d’un altre cony li va arribar irremeiablement, els llavis vaginals van anar a
trobar la seva boca, i ell va començar a llepar.
Els dos cossos es movien com si fos un, malgrat sentir-se un simple objecte sexual la situació
el va excitar de nou i el seu sexe es va recuperar plenament.
Els gemecs de les dues noies van augmentar progressivament fins que passats uns minuts es
van escórrer gaire bé al mateix temps.
Ell encara no s’havia corregut quan li van treure el mocador dels ulls, quan la vista es va
adaptar a la lluentor del sol, va veure com dues noies es dedicaven a llepar el seu sexe, dues
boques avides que en poc temps el van dur a explotar en un orgasme brutal.
Quan les dues cares es van girar cap a ell, es va quedar de pedra. Per partida dobla.
I les dues, en aquell moment i amb un somriure trapella li van dir.... Per molts anys Carles ¡¡¡

Hòstia es veritat.

Fí

Et miro. La compostura m'obliga a comportar-me. Moltes mirades ens vigilen però jo només em
puc fixar en la teva. Els teus ulls se'm claven cada cop que es creuen amb els meus.

La sala es plena de gent, ens hem assegut en costats oposats per desviar l'atenció de les
ments curioses. Futilment intentem no mostrar l'energia que es genera entre nosaltres quan
estem a prop. I mentrestant la resta del món gira, la gent parla, conversa. Intentem integrar-nos
a la conversa grupal, esvaïr la tensió, però les mirades es tornan a creuar.

Se m'esglaia el cor. Intento desfer-me'n però els teus ulls em tiben com si d'una corda es
tractés. Un mig somriure se't dibuixa als llavis i jo ja sé en qué estás pensant. Em ve al cap la
teva imatge resseguint-me la pell amb els llavis, descordant-me el botó dels pantalons, ben a
poc a poc, mentre em mires fixament als ulls. La mateixa mirada intensa que ara em fas desde
l'altre banda de la sala.

El cor se m'accelera mentre intento dissimular. Qualsevol que es fixi una mica podrà comprobar
com el meu rostre ha canviat de color, la temperatura corporal probablement ha pujat un grau i
no puc apartar la mirada que em té segrestada.

Uns metres em separen de tu però puc sentir el tacte suau dels teus dits resseguint les meves
cames, pujant desde els peus cap amunt. Ho imagino amb tanta força que un calfred em
recorre el cos i la pell se'm eriça per on imagino que passa la teva mà.

38
El meu cos es deleix pel teu contacte, m’ho exigeix amb tanta insistència que miro de
contentar-lo acariciant-me com si fossis tu. Sento com hem tenso un xic més, no et puc
aguantar més la mirada i provo d’abaixar els ulls. No puc.

Et desitjo. Vull travessar l’estança i desfer-me en les teves caricies, pero ara mateix ens està
prohibit. Hi ha massa públic, no es el moment, i potser aixo mateix fa que el meu desig
s’incrementi encara més. Ho saps, i te’n aprofites.

Em fites de cua d’ull i la teva mirada em ressegeix al cos mentre canvies estrategicament de
posició. Ningú no se n’ha adonat encara de la protuberància que comença a marcar-se a la
roba, ningú tret de mi. Dissimulo un somriure, t’he caçat.

Descobrir-te excitat m’esperona. Et desitjo encara més. Vull tenir-te, pero sobretot vull fer-te
extremir. Que em desitgis, que siguis tú el que vulgui atravessar la sala. Que t’oblidis de la
compostura, posar-te nerviós, que et costi reprimir la temptació.

Ara sóc jo la que et confina la mirada, no et deixo anar. Com si d’una corretja invisible es
tractés, tibo fermament. Em mossego el llavi amb lascívia i veig com et remous al seient. Em
sento poderosa, desitjada.

Instintivament premo la mà contra el cos, al màluc, prop del entrecuix i pujo lentament una mica
els dits, amb la mirada fixa en els teus ulls, atenta a cada petit moviment, a cada gest. Puc
veure com agonitzes, com reprimeixes un sospir.

Mentrestant, al nostre voltant, la gent sembla inmersa en la conferència. Ni tú ni jo escoltem

res. Aprofito per atensar-me una petita manta que tinc aprop per cobrir-me una mica.

Estic eixida, em deleixo per tocar-te i que em toquis, i al menys imaginaré que ho fas. Sé que
ningú ho intuïrà pero tu ets plenament concient de les meves intencions. Busques amb la
mirada si hi ha una altre manta per tu pero no la trobes, fas una ganyota de decepció.

Somric maliciosament i baixo la mà per sota la manta, no ho pots veure pero pots endevinar
que he travessat més capes de roba amb els meus dits lascius. Em concentro més en mi,
desfaig el nus invisible que amalgamava les nostres mirades. Tan mateix comprovo d’amagat
que segueixes amb atenció tots els meus moviments, que ara intento que siguin subtils i
imperceptibles a ulls alièns.

Mentrestant els meus dits ja ressegueixen la linia de les calces i es dirigeixen certeres cap a on
em porta l’instint. De seguida llisquen humits i ara soc jo la que reprimeix un gèmec. De sobte
prenc conciència de tata la gent que hi ha i com n’és d’inapropiada la situació, pero em sento
irremeiablement excitada i no vull contenir-me.

Jugo amb els dits buscant els punts de plaer i em deleixo en alguns moments en que encerto
amb el botonet. Et fito de nou, segueixes mirant. Et remous i intentes tapar-te amb les mans. Et
mossegues el llavi descaradament i aixo em posa encara més, estic a les portes de l’extasi
pero la situació m’impedeix exclatar com voldria.

M’agito al seient, el meu cos fa contraccions involuntaries mirant de reprimir allò que ja es
incontenible, l’orgasme em sacseja tot el cos, desde el pit fins a les puntes dels peus, i em vaig
extremint de dalt a baix a mesura que l’onada d’energia em recorre. Em contrac tota.

Ens mirem de nou i veig com somrius. Et torno el somriure mentre recobro la compostura i la
meva respiració recupera un ritme normal. Els teus ulls m’indiquen que això no ha acabat i et
desafio a la batalla, estic desitjant que arribi la revenja.

ARTISTES de CIRC

39
El circ Cric estava malalt d’armilla. Estava immers en la crisi que tenallava tots els espectacles
circencs. La migradesa es notava en els pedaços de l’envelat. I en els vestits deslluïts dels
artistes. I en el reuma dels animals. I no hi havia ningú disposat a quedar-se amb la seva
hipoteca, no era com a les pel·lícules.
Però no havia arribat a l’espectacle de la troupe de gitanos amb la cabra. Encara oferia un
espectacle digne. Els artistes eren gent orgullosa, creien en la seva feina. Entre aquests
artistes hi havia el forçut, Ermengol Pinyol, Ciclop artísticament. I, entre les funambulistes, la
Cèlia Quiñones, artísticament la Diana, que també ajudava als trapezistes, quan encara n’hi
havia. No podien ser més diferents, fins i tot oposats. El Ciclop era alt com un dia sense pa, i
tenia el cap pelat, com manava la tradició. La Diana era baixa i rodanxona, amb una espessa i
llarga cabellera tenyida de ros, que encara la feia semblar més baixeta. Ell era taciturn, gairebé
sorrut. Ella xerraire i riallera. A ell no se li coneixia cap flirteig ni cap relació íntima; bé, ni íntima
ni de cap mena. Ella no s’estava d’explicar les seves relacions amb pèls i senyals. La seva
promiscuïtat escandalitzava alegrement totes les companyes del circ. Sempre explicava com
s’ho havia muntat amb un dels cavalls, i, quan descrivia el seu semaler amb tot detall, les altres
s’esvalotaven, tot obrint-se de cames i llepant-se els llavis sorollosament.
El Ciclop estava perdudament enamorat de la Diana, i no ho podia amagar, quan la mirava amb
aquells ulls de bou ferit. I les seves deferències delataven escandalosament la seva devoció.
L’anomenava senyoreta Diana, amb una veu molt baixa, mig enrogallada. La Diana se’n reia, i
les altres també, i no feien res per dissimular-ho. Fins que un dia les companyes de la Diana
van fer una juguesca amb ella; deia que els homes tan mastodòntics tenien l’instrumental justet
per a orinar, però per a res més, i que sempre era molt petit, quasi minúscul. I la juguesca
consistia en descobrir-ho. Les altres creien que no podia ser, que un homenàs com aquell devia
tenir una cigala com la del cavall de la història de la Diana.
Així, doncs, una nit que ella passava per davant de la caravana d’ell, com qui no vol la cosa, el
va veure assegut als graons de l’entrada. Feia una nit de molta xafogor i la gent del circ estava
trista; tothom deia que no podrien acabar la temporada, perquè havien cancel·lat les actuacions
de Barcelona i l’empresari comptava amb aquests diners per pagar alguns dels deutes més
urgents.
En veure’l allà, assegut i compungit s’hi va acostar i es palplantà al davant. Quina calor que fa,
oi? Li etzibà, a tall de salutació. Ell va aixecar el cap i se la va mirar entre sorprès i poruc. Però
ella no el va deixar pensar gaire; l’hi va demanar si tenia quelcom fresc per beure, i, quan ell
anava a buscar-ho, el va seguir fins dintre de la caravana. Tot va anar força ràpid. La Diana
duia una faldilla ben curta i, en un moment donat, amb l’excusa que li feia mal el turmell, va
posar el peu damunt d’un moblet que el Ciclop tenia per als seus llibres, i se’l va fregar amb un
lleuger gest de dolor. Amb el aquesta maniobra la faldilleta se li arregussà fins dalt de tot,
permetent que ells veiés les calces. El gest perversament forçat deixava ben marcat el triangle
de les bermudes, com l’anomenava ella, a més la peça era una mica transparent, de manera
que es notaven perfectament els pèls del parrús. El Ciclop, que no era capaç de dissimular, se
les va quedar mirant astorat, metre li creixia el volum de la bragueta. En veure-ho, ella va haver
de frenar les ganes de riure que li havien agafat, no volia perdre l’aposta per una distracció.
Aviat es va treure la brusa amb l’excusa de la calor, mentre el convidava a el també a
desprendre’s de la roba; però va haver de fer-ho ella mateixa, perquè ell continuava en estat
hipnòtic, tot ell excepte el seu penis que continuava desenvolupant-se. Quan ella li abaixà els
calçotets i el veié van ser dos els astorats, com dues estàtues de pedra: aquell era el semaler
més llarg, més gros i més...tot que havien vist mai els seus ulls. Com diria més tard a les seves
amigues era monstruós, deliciosament monstruós.
I el va muntar, ben empalada en aquell garrot tan poderós. A poc a poc se’l va poder introduir
tot dins. I cavalcava rient, amb el cap tirat enrere i les mans acaronant-li el crani afaitat, mentre
ell li xuclava delicadament les mamelles turgents. I ella va tenir una esgarrifança i un, dos, tres
orgasmes. Quan va arribar el d’ell, finalment, se sentí un bramul que retrunyí pertot.
Quan, retuda, va abandonar la caravana, havia canviat la seva vida. Aleshores va començar a
pensar que ells dos, ell amb aquell semaler tan prodigiós i ella amb seu cosset petit i amb
aquells rodoneses tan sensuals, a més proveït d’una davantera tan desafiadora, podrien
guanyar-se la vida ensenyant com ho feien.
I així va ser: els podeu trobar cada nit treballant al Bagdad. El seu número, que és l’estel·lar del
cabaret, s’anomena “El mascaró de proa” i va d’un vaixell, gran, amb un bauprès prodigiós, que
viatja trist pels set mars fins que li acoblen un mascaró de proa: una nimfa que canta i alegra,
des d’aquell moment, la vida del vaixell, que se n’enamora perdudament. Com ja us haureu
imaginat el vaixell és l’Ermengol Pinyol i el mascaró la Diana, que surt a l’escenari encastada,

40
clavada al semaler d’ell, amb els peus estintolats als genolls del Ciclop, que els flexiona una
mica; tot i així la manifesta diferència d’alçades i volums dóna versemblança al relat que
representen, fins al punt que el públic s’emociona, de primer, per acabar escalfant-se al final,
quan, inevitablement, arriben els orgasmes. Aleshores els cants de la nimfa es tornen esgarips,
mentre es desclava i es torna a clavar, permetent que el públic s’extasiï amb el voluminós caní
dreçat que, en un altre moment de la representació, també fa servir com a pal major del veler.
Quan li arriba l’orgasme a ell –que mai ningú no ha sabut si és real o fingit- esbufega com una
balena i emet uns brams roncs que acompanyen amb una estranya sintonia els crits de la
Diana. És, en definitiva, una altra manera d’estimar-se entre la bella i la bèstia.
I són feliços i mengen anissos.
argentviu

Cada remor de vent em transporta brises de pensaments que vull traslladar-te, Eulàlia, perquè
sé que estàs desfeta per aquest desengany que et remou l’ànima.
No m’agrada parlar de veritats tot i que sé de què parlo. Ja tinc tota la vida feta, mai més ben
dit. Des de que em vaig reencarnar en aquest quadre, t’intento comunicar parts de mi en un to
blavós perquè sé que es el teu color preferit. Soc esquitxos d’ones, suma de plors esquivats i
algunes llàgrimes retingudes i sufocades arran de coixins.

A partir d’una fotografia que la teua mare va trobar guardada en una maleta a les golfes, em
vau descobrir. Suposo que us vau enamorar d’aquesta profunditat de mirada que tenia i li vau
encomanar a un pintor expert que expressés parts de mi que jo mateixa desconeixia. I
pinzellada a pinzellada, em va reviure i vaig començar a contemplar-vos per a servir-vos de
refugi quan la nostàlgia d’una vida millor us premés ben fort el cor.

Vaig ser avantpassada vostra i també germana d’aquesta Carmeta, que tenia tanta força per
viure com de cantar, tot i que jo li impedia que ho fes, perquè s’havien de mantenir les
aparences i el silenci.

En aquells moments de la meua vida, la disciplina marcava tot el que feia i em servia per a tot.
Mesurava els ingredients i comptava tot el que tingués valor. Però cada cop em quedaven
menys persones, que van acabar morint a prop meu i em van endurir més el caràcter.

S’havia de cuinar cada dia i era preferent fer-ho aviat per a què quan vingués s’hi trobés un plat
a taula. Era molt exigent i jo li oferia tot, perquè m’havia casat convençuda i els pensaments
que tenia eren tan ferms, que no es podien canviar, o això pensava en aquell moment.

Però ara, en cada gota, en cada ona entremaliada que em porta el vent, començo a veure una
mica de llum del que et vull transmetre, Eulàlia. Estaves enamorada d’aquest paisatge de
Beseit des del primer estiu que vas venir aquí a estiuejar i volies ser pastora, però ara se’t va
feixuga qualsevol tasca i m’agradaria que exploressis altres horitzons.

Sé que has sofert el primer desengany d’amor. T’he vist estirada al llit sense ganes de fer res,
com si la força del desencant s’apoderés de tu i no et deixés fer res. Avui has arribat i m’has
contemplat per primer cop. Des d’ahir, romanc aquí penjada a la paret per dissimular les
humitats d’aquesta habitació convertida en una part d’un hostal rural. La teua mare no entén
perquè precisament aquest any, que heu vingut totes dues soles, no tens esma i pensa que és
l’absència paterna el que et remou les venes com li passa a ella.

La teua tristor la comparteixes en mirar-me, i per un instant, som ulls que ens observem
atentament i ens retrobem entre ones i esquitxos d’una vida desaprofitada. Des de les
profunditats em rescates, perquè et percebo com una personeta màgica, que té molta
sensibilitat i sap comunicar-se amb energies del més enllà.

I em costa relatar-te el que et diré ara, però sé que ho he de fer si vull tenir la consciència més
tranquil·la. Has de saber perdonar, Eulàlia, malgrat aquesta acció de vegades requereix més
temps del que ens pensem, però et diré que encara et queda tota una vida per davant si et
serveix de consol.

41
Ja sé que hi ha accions que són molt difícils d’aprendre, però has de ser una persona pràctica.
Tot el que surt del cor és apte per a viure i et presagio una vida tan plena com aquesta lluna
que avui ha sortit a saludar-nos. I potser aquest altre petó que, de ben segur que arribarà als
teus llavis, ja no et doldrà tant com l’absència del primer, però és lucrarà d’experiència i de la
força de sentir.

Ja no penso que una dona només ha de tenir un sol home a la seua vida, sinó tants com la
facin sentir viva, perquè si ella no se sent plena de vida com podrà contagiar aquesta sensació
a futures personetes? Amb aquesta idea, no t’estic dient que una dona hagi de donar
exclusivament vida. Hi ha moltes altres maneres de sentir-se realitzada on predomina l’art de
viure i també de treballar amb la tasca que més t’agradi. Per això has de provar fins que trobis
la més adequada, de vegades els béns materials no ho son tot a la vida. Has d’utilitzar l’equilibri
del que vols, del que sents i aprendre també a equivocar-te i sobretot renunciar a culpar-te de
per vida.

Els meus pensaments han variat amb els anys ja que he vist molta gent frustrada i sense ganes
de continuar amb el premi de la vida. Aquest desconsol amb el que vaig viure, sempre tan recta
i amb la barbeta cap endins. Amb la suma de moltes dècades, vaig seguir tan corbada i sense
dents, trista i castigada i he desaprofitat moments dolços per seguir protocols del que s’havia
de fer, escrits antiquats que ens negaven avançar.

Quina moralitat t’he de transmetre com a bona si ni jo mateixa sé que el què es bo per a tu?
Una escletxa de llibertat és el que sempre fa falta en una persona i també els pensaments que
volen i ens impregnen d’ànsies de seguir. Perquè continuar amb la vida sempre és grat. Això
m’ho va transmetre la Carmeta amb el seu cant que va anar a parar a les meues aigües.

El teu pare crec que no va deixar mai d’estimar-te, Eulàlia, malgrat no t’ho sabés demostrar.
Potser a ell tampoc li ho havien ensenyat i aquesta lacra és va sumar de generació en
generació i crec que el millor és trencar aquesta cadena desafortunada, no?

Estima, Eulàlia, però sobretot valora la teua vida, perquè és única i és la millor companya de
viatge. Si t’endinses a mi, et mostraré altres paratges per ser explorats, deixaràs per fi aquest
llit de llàgrimes i navegaràs per altres indrets de la meua mà, tan sincera com profunda.

Continuarà…

La meva relació amb la mestressa s’està tornant distant. Des de que queda amb aquest nou
senyor, que es diu Arnau, noto com li faig nosa. Si els ulls del seu exmarit ho veiessin! Es
quedarien esglaiats. Ja els tenia de per sí grossos, malgrat el que més li destacaven eren els
llavis, perquè eren molt carnosos. Alguna vegada vaig fantasiejar en besar-los, sobretot quan li
va dir l’adeu definitiu i totes les cambres que netejava van quedar en silenci. Ell era tan correcte
que no va saber interpretar les meues indirectes. Potser hi ha línies que millor no ultrapassar-
les, malgrat jo m’hagués llençat de cap. De vegades, penso que intel·ligent com era, sí que les
va captar, però no va saber què fer-ne ni què dir-me.

«Relaciona’t amb gent del teu estatus», escolto a la televisió. I obro molt els ulls, perquè
l’exmarit de l’Eulàlia i jo pertanyem a escales diferents. Aquesta societat no és hermètica i
mentre començo uns cursos per treure’m un títol per poder ascendir uns graons, penso amb les
últimes paraules que em va dedicar abans de tancar la porta: «Somnia fort i que tinguis bona
sort en la vida, Laia». I jo em perdia amb els meus pensaments de llibertat i volia atrapar aquest
llavis carnosos per a explorar-los. Si pogués construir algun tipus d’història entre nosaltres que
s’allunyés dels tòpics, creu-me que ho faria. Però només vaig poder assentir, mentre unes
llàgrimes se’m van quedar travades i potser m’il·luminaven més la mirada. Aquest seria l’últim
cop que coincidiríem amb la vida. I de fet, ha estat així. Abans de tancar la porta es va atrevir a
dir que cuidés de l’Eulàlia. I jo, encara amb la mirada il·luminada, li vaig prometre que així ho
faria. I em vaig abocar de ple en fer-ho durant els primers mesos fins que l’estrès que em
provocava la mestressa va acabar per ressentir-me la salut.

42
Vaig acabar a urgències per una opressió al pit que no se n’anava de cap manera. Pensava
que aquell dia s’acabaria la meua vida i tot. La ment m’anava a mil i aquell dolor que sentia em
paralitzava fins i tot la respiració. «Se t’ha disparat el cortisol», em va dir una metgessa després
de comprovar el resultat d’un electrocardiograma que em van fer aquella mateixa nit. I jo, que
no n’havia sentit mai a parlar del cortisol vaig mirar-la amb cara de no comprendre. «Vull saber
quant em queda de vida, doctora». I ella em va mirar i després em va mostrar un somriure on
se li veien part de les dents. Després em va donar una pastilla allí mateix que em vaig
empassar amb un got d’aigua.

Allò va ser el començament del meu patiment mental. Em va derivar a la metgessa de

capçalera, que em va acabar fent anar a la psiquiatra. I ara estic en tractament i, sembla que no
em moriré com havia pensat, sinó que encara tinc l’oportunitat de viatjar a través de
pensaments lliberals. Si acluco els ulls, fantasiejo amb uns llavis carnosos com els del meu
antic senyor. Sí, encara ara hi penso.

L’Eulàlia va compartir amb mi l’alegria de saber que no em moriria i em va fer agafar uns dies
lliures, perquè la mestressa des de que sap que no gestiono bé el cortisol, no ha posat
inconvenient en el meu benestar. I jo em sentia culpable de no complir amb les seues
expectatives, perquè m’havia apujat el sou des de feia dos setmanes.

I ara no sé què fer amb tants de dies lliures. Abans sempre anhelava tenir una mica de temps
per mi, tot i que soc treballadora, m’agrada llevar-me tard del llit per estar una estona
fantasiejant abans de posar-me les piles amb la rutina del dia a dia.

Continuo amb els cursos per treure’m un títol i accedir a la universitat. Ja sé que son paraules
majors, però he de somniar en gran. No me n’havia adonat fins avui que darrera meu s’asseia
un home que aquesta tarda s’ha fet notar al preguntar un dubte sobre percentatges. M’he girat
per mirar-lo i les nostres mirades s’han creuat. Després m’he fixat en què també tenia els llavis
carnosos, d’aquests que no m’importaria explorar fins ben entrada la nit. I a l’acabar la classe,
l’he convidat a un cafè que no m’ha esquivat.

I ara el tinc davant i com demà tinc lliure i l’Eulàlia ha quedat amb l’Arnau, crec que potser li
digui que tinc ganes d’anar al cinema, que avui és el dia de l’espectador. Tinc ganes de viatjar a
través de la màgia d’una pantalla ja que no puc fer-ho d’una altra manera. Li ho dic sense
embuts, perquè he agafat la directa. I ell obre la boca per contestar-me i deixa entreveure unes
dents una mica tortes, però que no m’importaria que em mosseguessin una mica els llavis. I
ens n’anem plegats a la cua del cinema per a veure una pel·lícula que ens mostri que es
possible fer realitat somnis en present.

L’endemà ja serà un altre dia, però ara no hi he de pensar. Freno els pensaments i estic atenta
al guió. De quan en quan, observo el perfil del meu acompanyant i el veig atractiu. El cor se’m
dispara quan sento la seua mà sobre la meua. I sento com floto a través de llavis i fantasies. El
bes que m’explora no tarda en arribar i ara soc jo qui construeix guions de possibles futures
pel·lícules i amb llibertat, perquè li retorno. Sense ella, on aniríem?

EPISODIS JA PUBLICATS A RELATS EN CATALÀ:

-1) INFIDEL PELS PÈLS (EULÀLIA)

-2) LA MESTRESSA M'ESTRESSA (LAIA)
-3) L'HOME RETALLAT (ARNAU)
-4) LA FOTOGRAFIA D'UN HOME ABSENT (EULÀLIA)
-5) LA LLIBERTAT D'UNS LLAVIS CARNOSOS (LAIA)

I què va passar? -li pregunta el seu interlocutor.

— Simplement és va refredar, la relació es va refredar i es va acabar. Punt i final.

43
I amb aquesta última frase calla i es toca el nas amb un moviment involuntari, quasi
imperceptible i li tremola el llavi inferior perquè sap que menteix. Traga saliva perquè ha mentit
a un desconegut i això que dir la veritat hagués estat molt millor perquè li hagués descarregat
l’ànima. I ara no hauria de tragar aquesta beguda ja calenta i dissipada per desfer-se el nus de
la gola que ella mateixa s’ha creat per no dir la veritat. El món dels xats és així, avui s’ha
proposat inventar-se un personatge, però no un personatge qualsevol sinó la protagonista de la
seva novel·la principal, l’antítesi del seu propi jo. Interessant i no vulgar, ella aquesta nit se sent
així i entre bits navega i intercanvia paraules a través d’una xarxa que l’absorbeix
completament. Internet és així i ella ho sap i es deixa atrapar per aquesta xarxa de xarxes. Ha
intentat ser clara i contundent en la seva resposta. Ell només volia saber si tenia parella per
saber si s’hauria de treballar l’intercanvi de fluxos i ella li ha deixat ben clar que està lliure, que
de moment ho està encara que mai se sap… I ressalta aquests punts suspensius.

—Encara que tinguessis parella, jo no sóc gelós -afegeix ell.

I ella riu en llegir aquest ben sabut tòpic. Al cap i a la fi tots diuen el mateix i a l’hora de la
veritat… A l’hora de la veritat t’esgarrapen l’ànima, pensa, però no li diu res d’això, sinó que li
escriu que ella tampoc és gelosa. I després d’unes quantes frases més, entra en el joc de la
seducció i es torna a sentir viva un altre cop, inventant-se la seva vida per a escapar-ne de les
misèries de la seva pròpia. Si tot fos tan fàcil com fantasiejar la vida seria molt més fàcil, i és
que ella en té molta d’imaginació, amb això ningú la guanya. Ja és tard, molt tard però a
l’endemà ningú treballa, ni ell ni ella. I la lluna del mes d’abril brilla al mig del cel que comença
ja a clarejar. Però no tenen pressa, s’estan descobrint els seus móns. El d’ella totalment
inventat, el d’ell possiblement també. Al cap d’una estona s’intercanvien uns arxius de fotos.

—Sembles més jove -li diu ell.

—Per a mi el temps no passa des de que vaig fer un pacte amb el diable.

Ell esclata a riure amb una onomatopeia clarament sonora al llegir-la. I ella li diu que no és una
broma, que fa uns anys va fer un conjur amb la lluna llegint tot sencer un poema d’Oscar Wilde.

—Oscar Wilde l’homosexual? -pregunta ell.

—A quants d’Oscar Wilde coneixes tu?

I si l’hagués tingut al davant li hagués passat una descàrrega elèctrica amb els seus ulls clars ja
que ell amb aquesta pregunta, sense saber-ho, ha posat el dit dintre la llaga. Però ella en
aquestes altures de la conversa, ben entrada en el seu personatge, ja no sent res. Les Vamps
no en tenim de llagues, i els auriculars que porta penjats a l’orella la traslladen a un món ple de
música orgiàstica que la envaeix i ella es deixa fer. Perquè unes hores abans, unes hores
abans estava desfeta en un mar de llàgrimes en descobrir-ho tot. Però ara, refeta en aparença,
res importa més que el món dels xats. Són dos figures anònimes que dialoguen entre sí, dos
ànimes nocturnes a les que la nit ja acomiada. A trenc d’alba s’intercanvien els telèfons mòbils
per tal de quedar quan més aviat millor.

—El temps passa massa de pressa en aquest món -es queixa ell-.

I ella li assegura que no per a ella, que té tot el temps del món per a quedar. I en això últim no
ha mentit.

La Noèlia es posa al llit de la seva amiga i acluca els ulls però no pot dormir perquè una sèrie
de pensaments entortolligats entre sí no la deixen descansar en pau. Al cap de pocs minuts
sona el despertador i la seva amiga s’alça.

—Queda’t les nits que et facin falta -li diu abans de marxar amb un breu petó.

44
I la Noèlia es gira d’esquena i per fi pot dormir llargament fins que un zum-zum la desperta al
cap d’unes quantes hores. És Ell però ella deixa que el mòbil soni i soni fins que la bateria
s’esgota per ella mateixa. No el vol sentir, no vol que li parli d’excuses que no sent. Es gira un
altre cop i torna a adormir-se fins que la seva amiga torna de treballar. La seva amiga, la
Jèssica, li conta com li ha anat el dia però evita parlar-li de l’Andreu tot i que sí que l‘ha vist.
Millor dit Ell l’ha anat a trobar al supermercat on treballa i davant de tota, tota la gent li ha
implorat que li digui a la Noèlia que l’estima. Després d’aguantar-li una part del numeret, l’home
de seguretat se l’ha emportat d’allí. Però ella no li descriu res de tot això. L’Andreu com sinó
existís i evita parlar-li del tema però li posa el mòbil a carregar.

Al cap d’una estona un piu-piu trenca l’ambient, és un SMS d’ell que la cita a un pub bar de la
ciutat. Ella li contesta que anirà vestida amb un abric verd perquè aquesta tarda ha plogut i ha
refrescat bastant i un neguit d’excitació l’atrapa perquè pensa que només es posarà aquesta
peça de roba sense res més. A l’hora de sopar s’acomiada de l’amiga i se’n va sola pels carrers
de la ciutat al seu ciberencontre. S’ha posat unes botes altes de color marró d’ant que li
ressalten l’esveltesa de les cames i camina amb passos lleugers fins a l’adreça on es troba el
pub bar. A fora hi ha unes quantes persones apurant les seves respectives cigarretes. Ella
passa pel seu costat i es dirigeix decidida cap a la barra on demana un tequila amb llimona a
una cambrera. Bona manera de començar la nit però ella sap que a les Vamps l’alcohol no els
enterboleix l’ànima sinó que les fa més excitants. I és que ella, aquesta nit, ha decidit ser la
seva Vamp però ell encara no ha arribat. O potser sí? Nota sense girar-se com uns ulls li estan
mirant les cames que s’entreveuen entre la roba de l’abric, i se li posa la pell de gallina, ja que
sap que ell l’està observant des de l’altra punta de la barra. S’enfila més al tamboret i creua
més les cames per a mostrar més part de carn de les seves cuixes. I llavors sent una veu greu
darrera d’ella, la d’ell que li diu:

—Ets la….Noèlia?

I la Noèlia es girà i es retroba amb uns ulls negres, lluents i molt profunds, dels que fan viatjar i,
quan baixa la mirada i veu els seus llavis, té ganes de menjar-se’ls. Pensa que ha tingut sort en
aquest encontre. S’esperava trobar-se un friki però per un cop nota com la fortuna li somriu. Es
fan dos petons i seuen en una de les tauletes que hi ha al local. La nit, només ha fet que
començar. Una cambrera espectacular pren nota del què volen. Ell demanà una aigua sense
gas d’importació i ella un altre tequila amb llimona. I una música interior s’instaura en el cap de
la Noèlia que li diu que, com sempre, ha de desconfiar de les persones que demanen aigua en
un bar de copes. Però ella avui no està per escoltar la seva consciència. Les Vamps no en
tenen d’això. Sense adonar-se’n reprenen la conversa que van deixar a mitges al xat, només fa
unes quantes hores que s’han conegut però ja sembla tota una eternitat.

Els d’ulls d’ella és tornen un xic més clars i penetrants quan li diu a cau d’orella que l’acompanyi
al seu estudi. Paguen les consumicions i surten del pub bar. Un calfred recorre el cos d’ell a
l’entrar amb contacte amb la humitat de la nit però ella no en sent gens de fred. Sent calor i tot
i, sinó fos perquè no porta res més, li passaria l’abric al seu acompanyant. S’entrecreuen els
dits i caminen pels carrers de la ciutat il·luminats per unes faroles de disseny d’última
generació. Poc després arriben a l’edifici de la Jèssica que és encara fora. La Noèlia treu un
clauer amb forma de cor de peluix d’una de les seves butxaques de l’abric i obre la porta. Un
estudi minúscul i acollidor amb les parets pintades de color salmó els dóna la benvinguda. Ell
intenta buscar rastres personals de la Noèlia a l’estudi, però ella ja li aclareix de bona entrada:

—No busquis res meu en aquest indret perquè no ho trobaràs. És l’estudi d’una amiga.

I ell deixa de tafanejar amb la mirada els objectes que hi ha als prestatges i s’acomoda al sofà
de l’habitació. Uns minuts més tard ella porta una safata amb beguda i glaçons i posa a cremar
dues barretes d’encens.

—Si vols més aigua, haurà de ser de l’aixeta perquè s’ha acabat.

Acaben bevent un suc de fruita dolça a la llum del flexo vermell que sembla de foc. I ara sí,
unes mans expertes li desfan amb seguretat els botons de l’abric verd que cau al terra pel seu

45
propi pes. Ell comprova que el que ella li havia dit la passada nit, de sobte, es compleix: les
Vamps no porten roba interior. I això li fa pujar i endurir encara més el seu membre que
pressiona a rebentar els texans. Ella li desfà amb les dents el primer botó de la camisa i ell
respira anhelant que baixi precipitadament. Però tot té el seu ritme i, acompanyant l’mp3 que
sona, ella li pregunta el seu nom.

—Joel…. –diu ell-.

I la Noèlia li passa les mans pels cabells i li diu:

— M’agraden els sons africats-.

I ara sí, baixa, baixa, baixa, baixa…. fins a l’últim botó de la camisa. I baixa, baixa, baixa… fins
a l’últim botó dels pantalons. I les peces de roba cauen a terra i un olor dolç i àcid comença a
impregnar-ho tot… I amb els dits retira l’embolcall lila i lluent d’un preservatiu i amb la seva
boca carnosa el col·loca al seu company. La llengua experta de la Noèlia comença a explorar el
cos del Joel, recorrent cada part de la seva anatomia sense aturar-se i ell, també la busca a ella
i, s’atura al seu Mont de Venus retallat i polit. Són dos cossos desconeguts que es troben i es
complementen en busca de noves experiències. La pell pàl·lida de la Noèlia que contrasta amb
la pell morena del Joel, agafa a poc a poc un to més vermellós i, l’espai on es troba, agafa
tonalitats ben diverses que van del blau al lila, del ocre al marró, i per últim tot es torna del color
del foc. Després d’aquest multi orgasme indescriptible ell la penetra amb el seu membre ferm i
potent. I l’excitació puja com l’escuma i diríem que tots els adjectius es converteixen en
superlatius mentre el Joel envesteix la Noèlia. Canvien de postura repetits cops i ell no acaba. I
ella pensa que el Joel no és d’aquest món o que s’ha pres alguna cosa de color blau. La suor
comença a regalimar i a mullar la tela del sofà estampat. La Noèlia tremola quan sent que li
està rosant el punt G, i les carícies es tornen més penetrants i arriscades. Si pogués li
mossegaria l’ànima perquè l’està tornant boja, i la calor s’instaura en el seu pubis i comença a
tenir ganes d’orinar, i tot de frases copulatives entre els seus dits. I el Punt G es torna dur, molt
dur i es més fàcil d’acariciar fins que un líquid calent i transparent comença a lliscar entre les
cames d’ella mentre un tsunami de foc l’envaeix. I quan el tsunami comença a abandonar-la, el
Joel acaba sobre els seus pits nivis.

Quan ella li pregunta si és d’aquest món ell somriu i li diu amb una mirada mística:

—M’has dit que t’agradaven els sons africats. Una dona no pot dir això fins que no ha ejaculat
des del seu punt G. Ara ja em crec del cert que t’agraden els sons africats.

S’acomiaden ben entrada la nit i un sentiment d’incertesa s’instaura al pensament de la Noèlia

ja que no sap si el tornarà a veure. Té unes ganes irresistibles de repetir i es mossega els llavis
mentre comprova per la finestra como el Joel marxa. A mig carrer, la Jèssica que torna d’una
nit de diversió, veu com un home morè i molt atractiu surt del seu portal i pensa que li recorda
algú.

El Joel arriba a casa seva i allí l’espera la Noemí, la seva dona. Comprova el seu rellotge de
polsera i es dóna pressa a posar-se dintre del llit perquè dintre d’una hora ella es tindrà que
despertar per donar de mamar al nadó. Dorm.

Quan la Jèssica i la Noèlia es desperten al migdia es l’hora de fer-se confidències. Per com va
trobar l’estudi a l’arribar, com si hagués passat un huracà en plena acció, la Jèssica sap que la
seva amiga la passada nit la va passar acompanyada. Lliga caps i es pregunta si va ser amb
aquell noi morè amb qui es va creuar a la porteria ben entrada la nit. La Noèlia li explica amb
pèls i senyals l’encontre amb el ciberrotllo. La figura de l’Andreu que, fins ara havia quedat
desfigurada per la nova conquesta, de sobte irromp en la conversació.

—I que poc en sabia d’estimar-me l’Andreu! –acaba la Noèlia-. Ho hagués hagut de sospitar de
d’un bon principi. Aquella manera d’esquivar-me quan intentava aproximar-me a ell. Vuit anys
de relació i al final…

46
—Al final has tingut el que et mereixes, el Joel i la seva màquina sexual.

— Sí, però…

—Però res! Tu no eres feliç amb l’Andreu, oi que no? Tu mateixa m’ho havies dit en repetides
ocasions. Que us faltava alguna cosa… Digues-li desig, passió o com et doni la gana però la
relació estava freda de feia temps. O mai havia estat calenta, veritat?

La Noèlia assenteix. Vuit anys de relació fins que fa dues tardes torna de córrer del parc i es
troba l’Andreu despullat a sobre d’un desconegut. Patètic. I un gust agredolç li recorre la
medul·la espinal en recordar-ho. Ella suada, sense fer soroll, veu els dos cossos despullats
d’esquena i sense dir res abandona l’apartament i se’n va a casa la Jessica desfeta en un mar
de llàgrimes. Hores després torna a l’apartament en busca d’una maleta per a emportar-se
quatre coses. Sort té perquè el pis està buit, no hagués suportat trobar-se’l cara a cara. S’enfila
a l’armari i agafa una maleta petita de color sèpia. L’obre i l’intenta preparar de pressa no sigui
cosa que ell torni. Abans de tancar la porta definitivament, li entren ganes de pixar dels nervis.
Va corrents cap al lavabo i mentre pixa es mira el forat del desguàs amb un nus a la gola, si fos
minúscula què fàcil seria desaparèixer per allí sense deixar ni rastre. Vol fondre’s amb l’aigua
de l’aixeta i anar lliscant ràpid i que el forat negre se l’engoleixi. No s’ha parat a pensar que farà
cap a la claveguera amb totes les deixaries allí abandonades. Simplement ha vist una manera
de fugir sense que les veïnes, altament tafaneres, no se n’adonin de la seva fuga. I és que la
Noèlia ha decidit fugir abans que l’abandonin. No necessita que li donin cap explicació dels fets,
ni que li demanin un perdó que la seva parella no sent. Ni una trista engruna de la química
perduda li retornarà l’Andreu, això ho sap del ben cert. Feia temps que intuïa que ell ja no
sentia el mateix que al principi i l’anava perdent a poc a poc sense poder evitar-ho però no
s’esperava això i se sent traïda.

La Jessica veu com a la seva amiga li comencen a brillar els ulls perquè se li estan omplin
d’aigua salada en tornar a pensar amb l’Andreu.

—Carpe diem, Noèlia. L’Andreu ja és el passat, va torna’m a contar el què et va dir el Joel quan
ja se n’anava, el què et va dir sobre els sons africats.

La Noèlia amb la mirada perduda ha perdut l’eufòria del moment i només aconsegueix dir:

—Jo…

—Veus?, un altre so africat –diu la Jessica intentant-la animar -.

I la Noèlia ja no té ganes d’explicar res més, s’alça de la cadira i se’n va al lavabo a plorar i, tot
mirant-se al mirall, veu com se li ha fos la seva màscara de Vamp i es troba amb ella mateixa.
Uns ulls clars la fiten, els seus propis ulls. Ja fa estona que ha perdut el paper de la
protagonista principal en aquesta història. Una vibració a la butxaca li envia un altre SMS d’Ell.
Possiblement està esperant una explicació, una explicació que ella no li vol donar.

La Noemí respira alleujada ara que la nena ja s’ha adormit sobre els seus pits. L’acaricia, la
posa sobre el bressol i la tapa amb una manteta. El dinar ja bastant tebi és a taula des de fa
estona. La nena no s’adormia i el Joel ja ha dinat perquè ha d’anar a treballar. Es posa dintre
d’una bossa l’uniforme caqui de seguretat degudament planxat, i se’n va al supermercat on
treballa des de fa uns quants mesos. La Noemí es queda sola a casa amb la nena i veu com el
seu home fuig de la seva vida durant unes quantes hores. Massa, segons ella! Un sentiment
d’abandó li recorre els sentits quan pensa que el seu home està canviant d’ençà que han tingut
la criatura. Ja durant l’embaràs s’havia mostrat distant, com si el que creixia a poc a poc dintre
d’ella, no tingués res a veure amb ell. I ara, amb el part, i la quarantena, senzillament ha deixat
de compartir res per a anar a la seva. Un sanglot esguerra l’aire i la gola de la Noemí quan de
sobte sent que la nena s’ha despertat per enèsima vegada. És troba lligada de mans i peus a

47
l’apartament ara que la nena sembla trobar-se malament i que li ha pujat la febre. Potser
haurien d’anar a urgències.

La Jèssica no hi té traça en això de passar productes per lector de barres perquè només porta
dos dies treballant en aquest supermercat. L’encarregada no li treu els ulls de sobre i ella se
sent amenaçada per aquest ulls que es creuen superiors a ella. Mentre passa els articles pel
lector, no deixa de somriure als clients perquè així compensa la seva lentitud. També els ha
d’ajudar a posar la compra dintre d’unes bosses de plàstic que costa d’obrir-les. Hi ha clients
que són més agradables que altres i, el temps, va passant al ritme de la caixa registradora. Un
ulls negres i profunds la fiten des de la distància. Ella no se n’adona perquè està molt ocupada
intentant fer la seva feina bé per a evitar que, la encarregada, li faci una xerrada a última hora
sobre la seva incompetència. Perquè la Jèssica, des de que s’ha independitzat, necessita
aquesta feina i vol superar el període de prova. I el temps va passant fins que només queden
dos minuts per plegar. Les portes ja estan tancades i només li queda un últim client per a
atendre. Després quadra caixa que això sí que li surt bé a la primera i es prepara per a marxar.
Uns ulls negres i profunds s’aproximen a ella.

—No et ve de gust una copa ?–li pregunten-.

I la Jèssica es troba assentint no sap si perquè és el mes d’abril o perquè aquests ulls l’han fet
viatjar i, ella, fa bastant de temps que no va enlloc. Es canvia ràpidament de roba i li envia un
SMS a la Noèlia per a dir-li que no l’esperi per a sopar.

La Noèlia menja un entrepà mentre entra al món dels xats buscant al Joel. Li ha enviat un SMS
però ell no li ha contestat i no vol insistir-hi. Se li obre una pantalla a l’ordinador. És un missatge
privat de l’Andreu que li demana que torni perquè no entén què ha passat, perquè ha marxat de
la seva vida d’aquesta manera. La Noèlia vol cridar-li que ho sap tot i que no fingeixi més però,
en un xat, l’únic que pot usar són les majúscules i teclejar ràpidament. Paraules que porta dins
des de fa dues nits i d’altres que porta gravades des de fa molt de temps. Desqualificatius cap a
l’Andreu per haver fingit el que no era. Frases que es creuen i reboten per la xarxa. ETS UN
FALS, HE TARDAT EN ADONAR-ME’N PERÒ ARA QUE HO SÉ TOT NO TORNARÉ PAS.
PREGUNTA-LI-HO AL TEU AMIC EL QUE SÉ. NO TENS VERGONYA O MILLOR DIT
T’AVERGONYEIXES DEL QUE ETS. LA NOSTRA RELACIÓ HA ESTAT TOT UN
MUNTATGE. ETS UN PALLASSO! I la conversació va pujant de to fins que l’Andreu es
desconnecta i la Noèlia es queda amb la paraula a la boca.

La Jèssica, mentrestant, beu una cervesa a la terrassa d’un bar mentre parla amb aquests ulls
negres i profunds que la traslladen a un altra dimensió. Fa dies que no es compenetrava tan bé
amb algú, parlen de coses sense transcendència i sense cap importància però dels seus ulls
marrons, quan s’aturen als d’ell, sorgeixen espurnes penetrants de química. Un núvol que
passeja per sobre dels seus caps comença a dipositar una fina pluja. La Jessica s’aixeca i li
diu:

—Si vols et porto a casa.

Els dos pugen al cotxe de la Jèssica, un Nissan Micra de color blanc que sobresurt per ser
l’últim cotxe aparcat de l’aparcament solitari del supermercat. La Jèssica engega el cotxe, les
llums i quan es disposa a treure el fre de mà, dues mans li agafen les seves i uns llavis li
mosseguen l’orella. La pell s’eriça i poc a poc els vidres es van entelant. Un petó en porta a un
altre i entre bes i bes la roba va caient: una camisa a ratlles, un jersei de cotó de color blau, un
sostenidors de seda verds, una faldilla blanca, uns texans i per últim unes mitges de lycra. La
Jessica treu un preservatiu de la seva bossa i estripa amb les dents l’embolcall verd i lluent. La
roba s’apilona al seients de darrera i la Jessica puja a sobre del cos d’ell. La fricció escalfa els
dos cossos que poc a poc s’acoblen. El flux abundant de la Jessica, degut a l’excitació del
moment i a que està ovulant, facilita la penetració. Les dos figures descobreixen noves carícies
per compartir: amb les mans, els dits, els llavis i la llengua. La Jessica, extasiada i mullada,
sent que vola pels carrers de la ciutat com si el cotxe hagués perdut el sostre i ella hagués sortit
disparada cap amunt sobrevolant els terrats. Té molta calor i un vertigen se li instal·la al cos ara
que sent que està a punt de deixar-se anar. Però aguanta aquesta pluja de sensacions perquè

48
sap que els millors orgasmes els du la resistència. Intenta pensar amb altres coses per a
despistar el seus sentits fins que no pot més i una flama colossal la devora per dintre. Un
somriure de felicitat se li dibuixa als tendres llavis quan pensa que mai havia resultat tan
còmode fer-ho al seu cotxe. El rellotge marca la una del matí d’un dimarts variable del mes
d’abril.

La Noemí arriba a casa d’urgències i el Joel no hi és. L’ha trucat repetides vegades al mòbil per
a dir-li que havien anat al metge i no s’ha dignat a contestar. Deixa la bossa amb els
medicaments a la taula de la cuina i prepara un biberó amb aigua i unes gotes de paracetamol.
El plor estrident del nadó se li clava al cervell i a l’ànima. La Noemí se sent molt cansada, fa
dies que no dorm i sembla no tenir cap ajuda ni dintre ni fora de casa. El mirall del rebedor li
retorna la seva imatge de dona cadàver: a sota dels seus ulls de color d’ametlla ressalten unes
ulleres grises que s’estan convertint a marxes forçades amb bosses descomunals. I se sent
molt sola perquè la responsabilitat li ha caigut damunt com una immensa allau que l’ofega i no
la deixa respirar. Del seu estómac raja una bafarada d’angoixa i poc a poc la seva respiració
s’agita i va més de pressa. Sent taquicàrdies als polsos fins que perd el sentit damunt del sofà
colpejant-se el cap contra un extrem del moble. A les dues la porta del carrer s’obre i entra el
Joel. Va directe al dormitori mentre, es desbotona la seva camisa de ratlles per a posar-se el
pijama, s’adona que la seva dona no hi és al llit. La busca pel pis i quina és la seva sorpresa
quan veu la seva dona desplomada i inconscient al sofà en una posició desafortunada. Del seu
cap ha rajat un rajolí de sang que s’ha secat sobre la moqueta de color càlid. El Joel corre per
trucar una ambulància.

—I com es deia? –li pregunta la Noèlia-.

—I jo què sé! No li he preguntat pas. Només hem cardat. El nom no m’importa gaire a
n’aquestes altures, no creus? . No sóc com tu que classifiques els nois segons el fonema de la
seva inicial. Per a mi que devia tenir alguna vibrant perquè m’ha fet vibrar i de quina manera! I
quins ulls, mare meva, negres i lluents! I tu no has sortit?

—No, m’he quedat aquí i a més a més m’acabo de discutir amb l’Andreu.

—I pel que veig no t’has acabat ni el sopar –li renya la Jèssica tot i agafant la meitat de
l’entrepà-. Jo tinc una gana a n’aquestes hores… –i li pega una mossegada a la resta
d’entrepà-.

—I el telèfon no us el heu donat?

—Doncs no, però ja sap on trobar-me. Encara que ben mirat no sé si vull repetir. A veure, –
dubta- carda bé però ja saps que m’agrada la varietat. Ser lliure! No tenir cap lligam amb ningú.
Perdre la llibertat és el pitjor que et por passar perquè de vida només en tenim una.

—Totalment cert. Però jo no tinc tanta sort com tu. Mai sé triar.

—S’han d’aprofitar els moments. De trens no en passen sempre que tu vols però, quan passen,
has de saber pujar-hi i sobretot, el que és més important, n’has d’apendre a baixar quan s’han
estancat. L’Andreu i tu no anaveu a cap lloc, perdona l’atreviment però és el que penso. I ara
que heu tallat t’ho puc dir sense embuts.

—També m’ho deies quan sortíem.

—Doncs ara amb més raó. Surt, coneix gent i diverteix-te. Però no t’obsessionis amb una figura
en concret. Si aquest Joel no et contesta, queda amb una altra persona. I ara ens hauríem
d’anar a dormir que és molt tard ja –i dit això s’aixeca de la cadira-.

El Joel és a la sala d’espera de l’hospital, nerviós no para de bellugar-se de banda i banda de la

sala i se sent culpable per no haver arribat abans al seu pis. La nena s’ha quedat amb la veïna
del quart segona una dona gran molt agradable que sempre està disposada a fer un favor, la

49
senyora Rius. Al cap d’una llarga estona una infermera va a trobar el Joel i li diu que si vol pot
passar al box número dos a veure la seva dona.

Una mirada de retret el travessa quan entra al box. La Noemí resta lànguida i sense forces, li
han cosit part de la cella però no dubta en mirar el seu marit directament als ulls per tal de fer-lo
sentir culpable i la veritat és que ho aconsegueix perquè ell baixa la mirada.

—Com estàs? –és l’únic que gosa preguntar-li -.

—Ja ho veus. I la nena? Necessita les medicines, els inhaladors…

—Tranquil·la, està amb la senyora Rius. Ja saps que té molta traça amb els nens. N’ha pujat
cinc.

La Noemí en sentir això respira alleujada ja que sap que la nena està en bones mans.

—Joel, on estaves? T’havia trucat per dir-te que havíem anat a urgències i no m’has agafat el
mòbil. I després a casa, tot sola, no m’aclaria amb la càmera d’inhalació i la mascareta i tu no
estaves i m’he començat a posar nerviosa fins que m’ha faltat l’aire. L’últim que recordo és la
càmera d’inhalació relliscant-me de les mans i tot s’ha fet negre.

El Joel evita contestar-li però ella insisteix.

—No em contestis amb evasives. T’he preguntat on estaves. Tan difícil és contestar-me? –i
sense voler va apujant la veu-.

—Havia sortit a fer unes cerveses amb els companys de feina. I el mòbil doncs se m’ha quedat
a la bossa de la roba i no l’he sentit pas…

—I a mi mentrestant que em bombin! Saps que tens una dona i una filla que et necessiten? No
em vinguis amb excuses barates! –i dels seus ulls comencen a néixer llàgrimes que li acaben
regalimant per les galtes -. Què ens està passant, Joel?

I el Joel evita un altre cop contestar aquesta pregunta tan directa. Ell només sent que el tren de
la seva relació està arribant al seu destí i ja està cansat del viatge. Necessita baixar i estirar les
cames. Però ara ja no en son dos sinó que en son tres a casa i, és un número que li indica
multitud. Sap que a la dona no tardaran a fer-li efecte els tranquil·litzants que li han administrat i
aprofita per sortir a fora a fer una cigarreta.

La Noèlia es lleva amb ganes de trobar feina, ara que s’ha instal·lat al pis de la Jèssica vol
col·laborar amb la meitat de les despeses encara que la seva amiga no li ho ha demanat.
Abans l’Andreu la mantenia mentre ella es preparava les oposicions però ara les coses han
canviat.

—I al supermercat creus que necessiten més gent? –li pregunta a la Jèssica -.

—No ho sé del cert però pots provar-ho. Jo estic cobrint una baixa per maternitat, ara que ve
Setmana Santa igual fa falta cobrir torns perquè hi ha gent que s’agafa vacances. Deixa un
currículum –li suggereix -.

—Aquesta mateixa tarda ho faré. Ara aniré a acabar d’emportar-me les meves coses del pis de
l’Andreu. Aquests dies no he estudiat gens ni mica i allí tinc tots els meus apunts.

—Vols que t’hi acompanyi?

La Noèlia nega amb el cap.

50
—No, millor que no. Si l’Andreu hi és prefereixo parlar a soles amb ell.

Només obrir la porta de l’apartament li arriba una olor a poc ventilat, una olor pesada,
d’aquelles que se’t queden al nas durant llarga estona i costa de treure-les. La Noèlia en un
primer moment pensa en obrir les finestres del pis de l’Andreu però després recorda que ja no
viu aquí i se’n va directa al que ha vingut a fer: emportar-se les seves coses. La veritat és que
està tot bastant més desordenat que com ella ho va deixar. Quan treu el cap pel menjador se
n’adona que hi ha restes de menjar, de vasos mig buits i de cigarretes mig apagades al
cendrer. El sofàs estan apartats a un racó de l’habitació com si hagués hagut una festa i això li
dol. S’havia imaginat que després de la seva conversació al xat la nit anterior, ell estaria desfet i
penedit però temps li ha faltat per celebrar la seva ruptura. Segur que havia invitat a l’amic
també, se’ls imaginava als dos rient i alegrant-se de tenir el camí lliure. Què fàcil havia estat
oblidar-la! I els seus moments feliços, que n’havien tingut, s’havien esfumat en la seva memòria
com si res, com si ella mai hagués existit. Mentre un sentiment d’amargor se li posa a la gola,
camina pel llarg passadís fins a l’última habitació que és on ella estudiava. Recull unes
carpetes plenes d’apunts i se les posa dintre d’una motxilla blau cel. A sobre l’escriptori encara
hi és la foto que és van fer fa un parell d’estius, amb un marc ample i platejat que li va regalar
per al seu sant. La Noèlia també se la fica dintre la motxilla, i amb malicia pensa que la cremarà
però que el marc l’aprofitarà. Quan ja està disposada a marxar per sempre d’aquell pis que li
porta tants de records, la porta s’obre i deixa pas a l’Andreu que arriba tot sol. Un calfred
recorre el cos de la Noèlia i fa que el cor li vagi més de pressa. Ell la interroga amb la mirada.

—He vingut a recollir les meves coses –s’excusa la Noèlia i dit això fa intencions d’anar-se’n
per la porta -.

Però l’Andreu amb el seu cos d’armari li barra el pas.

—Crec que em deus una explicació. –li engega -. No et deixaré marxar fins que me la donis -.

La Noèlia li clava la mirada als seus ulls verds, de gat.

—La que em mereixia una explicació era jo. Ho sé tot, Andreu, no em vagis de víctima! Només
diguem quantes vegades m’has enganyat mentre vivíem junts. Amb quants homes t’ho has fet.
No, no hem miris així. Us vaig veure amb els meus propis ulls, no m’ho ha contat ningú. Només
diguem quan m’ho pensaves dir.

—Només ha estat aquest cop, t’ho juro. Volia provar noves experiències.

—Experiències? –i la Noèlia es queda de pasta de moniato, aquesta sí que no se l’esperava -.

Doncs molt bé, senyor experiència, jo també he tingut la meva. Va ser diumenge a la nit però jo
almenys he tingut la decència de no enganyar-te. I ara et puc dir que no me’n penedeixo, amb
un clau n’he tingut prou per saber que amb tu només he perdut el temps. Si us plau, no me’l
facis perdre més –i ara sí, torna a fer un intent per anar-se’n.

L’Andreu es retira i la deixa marxar de la seva vida, li ha ferit el seu amor propi i ella ho sap.
Però al creuar la porta sent una veu com una ombra fosca de tempesta que li suplica:

—No em deixis, si us plau-.

La Noèlia surt al carrer i deixa que la ciutat la faci desaparèixer per uns llargs minuts. Absorta
amb els seus pensaments deambula pels carrers i pensa amb tot el que li ha dit a l’Andreu i les
seves darreres paraules que se li claven ben endins. Però al mateix temps té gravades a la
seva ment les imatges de diumenge al matí. L’home ros i nu, amb el tors sense un pèl, sobre la
que fins llavors era la seva parella. I després apareix el Joel que li qüestiona els seus hàbits
sexuals. Tan avorrida era ella que la seva parella necessitava noves experiències? Li baixaria
l’autoestima en picat sinó hagués conegut el Joel que l’havia fet sentir desitjada. I de sobte, una
inesperada vibració a la butxaca, com un batec accelerat, l’arranca de les seves cabòries. És
un SMS del Joel.

51
La Noemí torna a ser al seu apartament, li han donat l’alta i, al seu marit li ha faltat temps per
tornar-la a deixar sola. La senyora Rius ha baixat a fer-li companyia i s’ofereix a ajudar-la a
cuidar la nena.

—Així em distrec –li diu-. Des de que els meus fills han volat que m’he quedat sola. És llei de
vida, què hi farem.

La Noemí recorda l’últim fill de la senyora Rius que es va independitzar farà uns quants mesos
per a anar a viure amb la parella. Des de llavors la seva veïna, vídua des de feina anys, s’ha
quedat sola.

La Noèlia entra al pub bar on va conèixer al Joel i el busca amb la mirada. Ell es troba
d’espatlles recolzat a la part esquerra de la barra. El reconeix perquè porta els mateixos
pantalons que l’últim cop i per la forma del cul, pres i dur, inconfusible en tot el mobiliari del pub
bar. La Noèlia s’acosta amb passes decidides i li tira l’alè mentolat a la nuca mentre li diu:

—Bona nit. Pensava que no et tornaria a veure.

El Joel es gira i somriu mentre li mira l’escot. La Noèlia s’ha vestit per a l’ocasió ja que s’ha
posat el jersei més cenyit i més escotat que té a la maleta.

—Doncs ja veus, em preguntava si a part dels sons africats t’agradaven uns altres tipus de
sons. Què vols beure?

La Noèlia demana un suc de pinya a la cambrera que no els hi treu els ulls de sobre.

—Si vols avui també podem anar a l’estudi de la meva amiga –li diu la Noèlia-.

—Em sembla una idea molt interessant, veig que vols repetir –diu apurant el got d’aigua-.

—I tant –li diu sense embuts- ets una persona que m’ha descobert un nou món de sensacions.

—No serà per a tant –somriu ell i deixa un bitllet a la barra-. Anem.

Mentre les dos figures marxen del pub bar, la cambrera, una dona espectacular amb
experiència, pensa en la ingenuïtat de la seva amiga, la Noemí. El Joel és d’aquests homes
dels que és millor apartar-se’n i sent compassió per la seva dona.

No tarden en arribar a l’estudi de la Jessica.

—Si que és enrotllada la teva amiga –li diu el Joel mentre es treu la camisa-. Vols dir que
aquest no és casa teva i em vas servir l’amiga com a excusa?

La Noèlia li posa un dit als llavis per tal de fer-lo callar i ell aprofita per xuplar-li tota la mà
sencera, dit a dit. Ella aprofita aquesta mà mullada de saliva per acariciar-lo. L’excitació
comença a pujar a l’ambient i la Noèlia comença a respirar-la a través dels forats de les seves
narius. S’acaricien durant una llarga estona per sobre dels seus cossos i poc a poc senten
necessitat d’unir-se en un de sol. La Noèlia tria la postura de darrera ja que l’últim cop va ser
una de les que més li va agradar. El Joel se situa darrera d’ella i la penetra suaument. Mentre
carden els seus ulls lluents reparen en uns altres ulls que l’estan mirant des d’una fotografia
que hi ha en un dels prestatges de l’habitació: els ulls marrons de la Jèssica. A través d’aquest
ulls que l’estan fitant, no tarda en recordar la seva mirada de foc dintre del Nissan Micra aquella
nit i, després de lligar caps, perd malauradament l’erecció.

—Són coses que passen –li diu la Noèlia intentant ser comprensiva -.

52
El Joel s’alça del llit i té ganes de fondre’s ja que ha quedat malament davant d’ella i té ganes
d’anar-se’n. Ara que sap que l’amiga de la Noèlia és la Jèssica per res del món voldria que els
veiés junts ja que té ganes de repetir amb la propietària del Nissan Micra. Des de que va entrar
a treballar que no l’havia deixat d’observar, amagat darrera del seu uniforme caqui, mentre ella
cobrava els clients. Des de que la veié per primer cop, que li va donar morbo que ella estigui
fent la feina que abans feia la seva dona, a la mateixa caixa, durant el mateix horari laboral. La
Jèssica li recordava la Noemí però amb uns quants anys menys. Li va sobtar que la Jèssica
acceptés la seva invitació i, el que va passar dintre del cotxe li va deixar un bon gust de boca,
però ara que està intentant tenir un segon encontre amb ella, la Jèssica s’hi nega de banda. I
ell no sap entendre una negativa com resposta que se li clava com un punyal ben afilat. En tot
això pensa mentre es vesteix a corre-cuita. A més a més, a la fotografia la Jèssica deixa
entreveure el seu somriure i ell ho interpreta com si és mofés d’ell.

—Me n’he d’anar –li diu el Joel-.

—Espera…

La Noèlia l’intenta aturar agafant-lo del braç però ell no es deixa i la porta es tanca darrera d’ell.
Ella s’aproxima a la finestra per veure la seva figura mentre es mossega els llavis ja que s’ha
quedat amb les ganes. La boca se li cobreix d’un gust metàl·lic, ja que ha fet massa pressió
amb les dents. Es mira al mirall i veu com un fil de sang li divideix els llavis amb dues parts.
Acte seguit, s’hi passa la llengua.

La Jessica arriba tard i es troba la Noèlia llegint damunt del llit.

—Què hi fas a aquestes hores?

—Mira, no em podia adormir –i deixa el llibre sobre les seves cames -. Aquest cop ha estat un
desastre. Ja ho diuen, ja, que segones parts mai foren bones….

—Què ha passat?

La Noèlia li ho conta.

—El mar està ple de peixos! –exclama la Jèssica -. No t’obsessionis amb una figura en concret.
Si vols et presentaré a uns quants amics.

—La primera part ha estat bé, però ha estat a partir del moment fatídic de la pèrdua d’erecció
quan se n’ha anat a corre-cuita.

—Devia estar avergonyit, pobret. Posa’t al seu lloc, tampoc el coneixes de res. Ara segur que ja
no et torna a trucar.

—I si li envio un missatge?

—T’aconsello que no. Coi, que ja et presentaré més gent, et dic! Per cert, la meva cap m’ha dit
que demà et trucarà per concretar una entrevista al supermercat.

—Doncs ara a dormir toca… –i apaga el llum-.

La Noemí viu amb un desconegut a casa seva. El Joel entra i surt com si visqués en una pensió
i ella està perdent el seu marit dia rere dia. Des del llit, a les dues del matí, sent com la porta
del dormitori s’obre i entra el Joel. Ella no té forces per dir-li res, i simula que dorm. El Joel,
després de veure com la dona és al llit, se’n va directament a l’ordinador i l’engega. Necessita
entra al món dels xats i que la immensa xarxa l’engoleixi. No busca a ningú en concret,
simplement necessita teclejar en aquest món de màscares i pensa si la Jessica també es deu

53
connectar en aquest món cibernètic o és més de Facebook. Necessita tornar a quedar amb
ella, no vol més evasives per part d’ella.

Les hores van passant ràpid fins que a les sis, la Noemí, se situa darrera d’ell i li tira el seu alè
a la nuca.

—Què hi fas aquí?

El Joel pega un sobresalt i minimitza la pantalla però ella arriba a llegir alguna línea perduda de
la conversació que manté amb una tal “bufona”.

—Estava mirant el correu –s’excusa -.

—A aquestes hores? Què em prens per idiota o què? –diu tocant el router que crema -. Portes
hores aquí, al xat, parlant de ves a saber què. Te’n recordes que avui hem d’anar al metge?

El Joel obre la boca i un badall el travessa.

—Ves-hi tu, jo ara tinc son.

—És clar que hi aniré, però tu m’acompanyaràs –i el fita d’una manera molt directa -. La nena
és cosa dels dos. A les deu et vull vestit i arreglat per a anar al metge. Tens quatre hores.

La Noemí se’n va a preparar el biberó. No sap d’on a tret forces per a encarar-se al Joel i pensa
sinó és cosa de la conversació que va mantenir amb la senyora Rius.

Després de l’entrevista de treball, li han donat la feina a la Noèlia. Treballarà com a caixera pels
matins i per les tardes tindrà temps per a estudiar. Les oposicions són al setembre i s’ha de
posar les piles. A més a més també podrà reescriure el seus relats ja que els vol presentar a
concurs. Pensa en perfilar més el seu personatge protagonista de la Vamp, com una Dorian
Gray sense quadre i descriure-la amb més pinzellades, degut a la seva experiència amb el
Joel. Amb tot això pensa mentre obre la motxilla blau cel i aboca els seu contingut damunt
l’escriptori. Una imatge li xiula a l’ànima en veure com la fotografia de l’Andreu amb ella irromp
de nou a la seva vida. Creu que ha arribat el moment de desfer-se d’ella. Obre el marc i es
queda amb el paper setinat a les mans. Un Andreu, alt i musculós, l’agafa per la cintura mentre
somriu a la càmera amb els seus ulls verds. De fons una posta de sol dintre d’un mar arrissat
se li instaura als sentits. La Noèlia s’aixeca sense soltar la fotografia, agafa un llumí de la cuina,
l’encén i l’aproxima a un extrem de la fotografia. El foc llepa la imatge i el contacte persistent la
va desfent ràpidament. La Noèlia bufa per avivar la flama, mentre l’Andreu va desapareixent i la
seva traïció es va esborrant aparentment. Un polsim de cendres cauen a l’aigüera i es van
apilant. Quan tota la fotografia s’ha descompost, un fil d’aigua arrastra les cendres cap al
desguàs. La Noèlia somriu alliberada, vuit records desapareixen de la seva memòria.

A la cua de la seva caixa, la Jèssica veu com l’Andreu espera el seu torn sense deixar de mirar-
la. Només li queden deu productes per passar del client anterior per a què el desafortunat
encontre es produeixi. La Jèssica se sent atrapada ja que no pot abandonar el seu lloc de
treball i no hi té cap companya a la vora que la pugui cobrir. Quan acaba de cobrar, l’Andreu
s’aproxima a ella i li tira el seu alè carregat d’alcohol:

—Mira qui tenim aquí! Si és la Jèssica…

—Andreu, va, ves cap a casa -.

—Però cobra’m primer, no? –li diu mentre l’ampolla de whisky li rellisca de les mans -.

54
La banda lliscant negra de la caixa es cobreix de desenes de vidres. La Jessica avisa a
seguretat i, des de la distància, una figura masculina vestida amb un uniforme de color caqui
s’aproxima al lloc dels fets.

—Estàs bé? –li pregunta l’uniformat a la Jessica-.

La Jèssica respon un “sí” mentre se n’adona que de la seva mà dreta raja sang ja que s’ha
tallat amb un vidre. La veu greu de l’home de seguretat li resulta molt coneguda i no sap de
què, l’inspecciona detingudament i llegeix a la seva placa el nom de Sr, J. Martí. El nom no li
sona però el seus ulls, lluents i profunds, la traslladen dintre del seu cotxe blanc fa algunes nits.
Astorada envermelleix i quan va a reaccionar, veu com l’home de seguretat treu la porra i
s’emporta a l’Andreu cap a la sortida. L’Andreu camina fent tentines però sense oposar
resistència.

Una mà li posa alcohol per a desinfectar la ferida i, la Jessica pensa en com un simple uniforme
ens fa canviar la percepció de les persones que coneixem. L’home de seguretat és qui
últimament la ronda a l’hora de la sortida i ella és nega perquè no li agrada repetir amb la
mateixa persona més d’un cop.

—Quin ensurt, no? –li diu la Mireia, la seva cap que li ha acabat de desinfectar la ferida -.
L’havies vist mai?

—No, no l’havia vist en ma vida- menteix.

—Doncs per la forma amb què et mirava…

—Ja t’he dit que no.

I no sap si ha respost per part de l’Andreu o de l’home de seguretat. A efectes pràctics, no vol
saber-ne res de cap dels dos.

A pesar del segon encontre desafortunat, la Noèlia creu que s’ha enamorat del Joel. Si més no,
només fa que pensar amb ell durant tota l’estona mentre passa els productes pel lector de
barres. I és que s’avorreix treballant, la feina se li fa monòtona i enyora el temps de quan
només estudiava. Passen els dies i el Joel no li dóna senyals de vida i això que li ha enviat més
d’un SMS obviant els consells de la Jèssica. Mentre atén als clients té el cap a un altre lloc, no
deixa de fantasiejar amb futurs encontres que de moment no són possibles ja que el Joel actua
com si la terra se l’hagués engolit ja que té el mòbil desconnectat o fora de cobertura i a més
tampoc és connecta als xats. La Noèlia amb el cor en un puny pensa que li ha perdut la pista.

La Jèssica s’ha cansat d’aquests ulls que no paren de fitar-la a cada moment mentre fa el torn
de tarda. No la deixen tranquil·la ni un sol instant i se sent observada. Intenta concentrar-se en
el que està fent però realment és posa molt nerviosa ja que no li agrada ser el punt de mira de
l’home de seguretat. Pensa en parlar am la seva cap i demanar-li si la poden canviar de torn i
posar-la pels matins perquè quan plega i fa caixa comença el seu mal tràngol particular. Ell
plega sempre uns minuts abans que ella i la segueix fins al cotxe. Darrera d’ella sent una
passes fermes i els ulls pegats al seu clatell. Accelera el pas, però les passes d’ell són molt
més grans perquè té les cames molt més llargues que les d’ella. Sent com ell va repetint el seu
nom darrera d’ella, però la Jèssica no es gira ni un sol cop. Només pensa en arribar al cotxe,
obrir la porta el més ràpidament possible i sortir de l’aparcament. Ell va acurtant distàncies i la fi
no li queda altre remei que córrer. Quan entra dintre del cotxe i l’engega, ell fa un intent per
obrir la porta però ella ha tingut temps de baixar els dispositius de seguretat. Surt disparada de
l’aparcament i esquiva amb un cop de volant la figura fosca del Joel.

—No hi vull tornar –diu una Jessica atemorida després del que ha passat a l’aparcament-.

Mai dels mais s’havia trobat en una situació com aquesta i això que ha estat amb molts de nois
diferents. Un calfred que la travessa la fa tremolar com una fulla al pensar què hagués passat si

55
el Joel l’hagués atrapat. L’hagués forçat enmig dels cotxes? Els seus ulls busquen els de la
seva amiga i, al trobar-se, es reconforten. La Noèlia ha escoltat la Jèssica fins al final i ara toca
calmar-la i fer-li costat.

—No pateixis, jo t’esperaré a la sortida i tornarem plegades a casa. Si et veu acompanyada no

crec que s’atreveixi a acostar-se’t.

És l’única solució, bona o no, que se li ha acudit de moment.

—Te’n dec una –li diu la Jèssica mentre li fa un petó a la galta-.

—No em deus res. Ja has fet prou per mi i continues fent –afegeix-.

La boca de la Jèssica s’esquinça dibuixant un tímid somriure que queda més aviat com una
ganyota.

A dos quarts de deu la Noèlia és a la porta del supermercat com un clau. S’ha passat la tarda
estudiant però ha recollit els seus llibres abans de l’hora habitual i ha anat caminat a l’encontre
de la seva amiga. Està cansada i li fan mal els peus ara que la calor ha començat a despuntar
els dies de l’estrenat mes de maig. Una figura fosca comença a baixar la reixa del supermercat.
La Noèlia, des de l’extrem en què es troba, veu la figura d’espatlles que porta un uniforme de
color caqui i pensa que aquest és el malparit que empaita la seva amiga. Observa com aquest
home és bastant més alt que ella i se sent desvalguda ara que l’Andreu ha passat a la història.
Segur que amb el seu cos d’armari les hagués protegit però oblida que l’Andreu i la Jèssica mai
es portaren bé. Veu com avui el Nissan està aparcat gairebé a la porta i pensa que no tindran
problemes per a fugir. La Noèlia treu el mòbil de la seva bossa i li fa una trucada perduda a la
Jèssica per a indicar-li que ja és a la porta.

Deu minuts més tard, la Noèlia veu com un home ronda el cotxe de la Jèssica i la seva amiga
continua sense aparèixer. El que no sap és que avui la caixa no quadra i la Jèssica s’està
posant nerviosa ja que la seva cap està perdent la paciència. La Noèlia no sap què fer i a la fi,
quan veu que aquest home no desisteix d’observar l’interior del cotxe de la seva amiga,
decideix passar a la l’acció. Treu de la seva bossa un esprai antiviolació que ha comprat per si
les mosques i camina amb passes ràpides cap al Nissan. L’home, al sentir els tacons de la
Noèlia que es van apropant cap a on és ell, es gira. Quatre ulls es paralitzen i el temps s’atura
durant un quants segons de sorpresa. El dit que tenia per a pitjar l’esprai el sent com mort i no
el pot utilitzar.

—Joel? –diu la Noèlia mentre el seu cor comença a bombejar i el seus cervell es nega a lligar
caps.

—Noèlia?

—Què hi fas aquí?

—I tu?

—Jo he vingut a buscar a una amiga.

I en aquell moment crucial en que el Joel s’anava a inventar una possible excusa coherent, la
Jèssica surt per la porta, veu als dos enraonant i se li regiren els budells.

—Jèssica! Vine, que et presentaré a un amic –crida la Noèlia quan veu la seva amiga a la
porta.

Però la Jèssica no es mou del lloc.

56
—Sinó cal –diu el Joel-. Jo ja me n’anava….

I dit això comença a caminar.

—Em trucaràs? –li diu la Noèlia que no vol passar-se unes altres setmanes sense obtindre
resposta i mossegant-se els llavis.

El Joel es gira i li regala una mirada enlluernada.

—Sí –menteix.

La Jèssica al veure com el Joel s’allunya del seu cotxe comença a caminar a pas de puça.

—Jèssica! Va vine, que ja no hi ha ningú! –crida la Noèlia-.

Quan la Jèssica es planta davant de la Noèlia veu als ulls de la seva amiga aquesta lluentor
que li recorda els primers mesos quan sortia amb l’Andreu, i totes les imatges viscudes
passaven per totes les tonalitats del color rosa. Ella sí que ha lligat caps en els breus moments
que ha vist els ulls de la Noèlia brillants i una nàusea amarga li puja per la gola. La jota de la
placa de l’home de seguretat era de Joel.

—Què et passa? Sembla que hagis vist un esperit.

—Res, anem!

I dit això pugen al cotxe. Durant el trajecte a casa la Jèssica pensa amb tots els noms possibles
amb jota, ni Jaume, ni Joan, ni Jonathan, ni Jordi. Simplement Joel. I pensa si és millor callar o
contar-li la veritat a la Noèlia que respira eufòrica i il·lusionada mentre li conta el breu encontre
amb el Joel.

—Saps què? M’ha dit que em trucarà.

I el cotxe s’atura davant la llum vermella d’un semàfor. La Jèssica conta mentalment els segons
que queden per a què es posi en verd. Té ganes d’arribar a casa perquè ha decidit que li ho
contarà tot. Si ella fos la seva amiga voldria saber-ho.

Dimarts, la Sandra estima els dimarts perquè és el dia que té lliure perquè el pub bar tanca per
descans setmanal. Però avui no és un dimarts qualsevol ja que pensa que s’armarà de valor i li
confessarà a la seva amiga el que tants de dies ha callat. Es posa els texans i una camiseta de
màniga curta mentre el soroll de la cafetera li indica que el cafè ja és a punt. Esmorza ràpid: el
cafè i una ensaïmada petita. Surt al carrer a mig matí i se’n va directe a casa de la Noemí. Li ho
dirà sense embuts, ràpid, com una bala el que tants dies ha observat darrera de la barra del
pub bar: les llargues i repetides infidelitats dels Joel. Truca a la porta i una Noemí ullerosa surt
a rebre-la, l’abraça i dibuixa un somriure pàl·lid perquè s’alegra de que algú hagi vingut a veure-
la. La Sandra es deixa abraçar per aquests braços prims que sembla que s’hagin de trencar en
qualsevol moment. La invita a entrar, la Sandra s’acomoda al sofà de color de terra i, després
de comprovar que la seva amiga està sola al pis, comença a relatar-li el que li hagués hagut de
contar fa dies. S’aclareix la gola i li diu:

—El Joel t’enganya.

Aquestes paraules penetren a les oïdes de la Noemí com trets.

—T’enganya contínuament, cada dia, amb noies diferents –continua la Sandra-. I jo ja no puc
més, t’ho havia de dir.

57
La Noemí resta ancorada al sofà, impassible a les paraules de la Sandra, com si la història que
surt de la boca de la seva amiga no anés amb ella. Com si fos un altre Joel i una alta Noemí els
protagonistes de la història, dos desconeguts que no li sonen de res, dos personatges de
pel·lícula de sobretaula. Després d’uns llargs minuts que es fan eterns, la Noemí, quan
comprèn que tota aquesta porqueria és la seva vida, reacciona.

—Aquesta serà la última nit que passarem junts. Sandra, gràcies per la teva confiança.

La Sandra la torna a abraçar i sent com els seus braços s’han fet més fins i trencadissos i les
seves mans, amb una lleu humitat de suor, resten fredes com el gebre.

El plor del nadó que reclama el menjar les torna a la realitat. La Noemí s’aixeca del sofà
lentament i va a buscar-lo. Treu un pit clar i contundent i deixa que la nena li xucli el mugró
mentre l’acaricia pausadament. La Sandra es queda amb elles una estona més, fent costat a la
Noemí que finalment acaba vessant llàgrimes per una traïció confirmada.

—Mai sé triar –plora queixant-se la Noèlia-.

Les paraules que ha sentit per boca de la seva amiga, se li han anat clavant, una a una, com
punxes afilades que es dipositen als seus records viscuts amb el Joel. I ara sí que es troba a
bord d’un abisme perquè el Joel significava un refugi, una evasió a la seva relació amb
l’Andreu. Ara ha d’assimilar i fer front a la seva situació actual.

—Jo tampoc he sabut triar –l’intenta animar la Jèssica-. Amb això ens hi assemblem.

—No… Tu no volies repetir. Mai has volgut repetir amb ningú. No com jo que sóc una beneita i
m’enamoro a la primera de canvi. De vegades envejo la teva independència.

La Jèssica somriu interiorment perquè sap que la seva amiga té raó. La Noèlia sempre s’ha
sentit incompleta a l’estar sola com si la solitud fos el pitjor de tots els mals. Des de que la
coneix, i ja fa una pila d’anys, que el seu anhel ha estat tenir parella estable. I la ruptura amb
l’Andreu li ha capgirat l’existència.

—I si torno amb l’Andreu? –desvaria-.

La Jèssica no li contesta però una mirada d’ella val més que mil paraules.

—No em miris així, ell mateix em va dir si us plau, no em deixis i jo vaig marxar del pis tan
corrents, sense que ell em donés cap explicació.

—I quina explicació vols? Quina excusa et vols creure? Que havíeu caigut en braços de la
rutina i que ell necessitava obrir-se a noves experiències per a recobrar la inspiració?

—És que se’m va difícil dir-li adéu definitivament. Són vuit anys!

—I què queda de la d’independència que dius que m’enveges.

—Però és que jo no sóc tu –dubta-. No sé si seria feliç així, d’aquesta manera. Tu vius
alegrement però jo…

—Definitivament l’amor, com el vius tu, és una droga.

I aquesta sentència, dita amb aquestes senzilles paraules, és la que fa reaccionar la Noèlia.

—Necessito desintoxicar-me, doncs. Jèssica, ajuda’m…

58
El Joel, capbaix, arrossega la maleta pels carrers de la ciutat. No sap on passarà la nit i s’atura
davant de la porta del pub mentre recorda les últimes paraules de la Noemí. Li ha dit que li ho
ha posat tot a la maleta, l’entreobre i veu com té ella li ha posat el seu ordinador portàtil.
Mentalment li dóna les gràcies a la seva dona per ser tan previsora. Entra al pub, aquest cop no
anirà a la barra sinó que aprofitarà la zona wi-fi. Ordinador en mà es connecta al món dels xats.

—I què va passar? –li pregunta el seu interlocutor-.

—Simplement no vull parlar-ne –respon-. I tu en vols parlar?

—Prefereixo recollir experiències que parlar-ne. Quedem?

El Joel aixeca el dit per a avisar a la cambrera de que li posi una altra aigua. La Sandra, més
rossa que de costum, li porta la beguda ben glaçada i pensa que tan de bo agafi unes angines.
El Joel busca a la seva butxaca i treu una Viagra que s’empassa amb un no-res.

—Com et coneixeré?

—Crec que seré l’única persona que porta una maleta a aquestes hores –i després de teclejar
deixa un billet petit sobre la taula-.

Surt. Han quedat tres carrers més enllà sobre el tercer banc solitari començant per l’esquerra
del parc. Hi ha poca il·luminació i l’ambient es respira tranquil. Al Joel li costa arrossegar la
maleta sobre les pedres del parc i la decideix portar-la a pes. És el primer en arribar. Al cap
d’uns minuts observa com una ombra obscura s’aproxima a la d’ell i acaba veient uns ulls verd,
de gat, que brillen en la foscor i el saluden. Una esgarrifansa el recorre ja que esperava trobar-
se amb una dona i no amb aquest home que li recorda tant algú però no arriba a identificar-lo

—Ens hem vist abans? –li pregunta-.

—Qui sap, potser en una altra vida.

I l’ombra se li acosta més i li trenca el seu espai vital. Se li ha acostat tant que pot notar el seu
alè aspre i amarg, dens, a whisky. I el Joel apreta la mandíbula ja que s’està sentint molt violent
davant d’aquesta situació innesperada.

—Veig que t’alegres de veure’m –li diu mentre li acaricia l’entrecuix.

El Joel nota com la Viagra està fent el seu efecte i es penedeix d’haver-se-la pres. Malgrat
l’erecció sent repelús davant dels músculs del seu acompanyant i se sent indefens, perquè del
tors d’armari surten unes mans que l’intenten treure la camisa. Com els botons s’enganxen i, ell
va una força persistent, acaben saltant els botons que es perden entre les pedres del parc.

—Però que fas? –crida amb la seva veu greu-.

Però una veu un xic més greu que la d’ell li diu que es deixi fer mentre li baixa la cremallera.

—Qui ets?

El que no sap el Joel, és que mentre el penetren, uns ulls verds no enterbolits pel whisky que ja
fa estona que ha deixat de fer el seu efecte, l’estan identificant.

—Avui no portes porra?

I per sorpresa veu com una mà grossa i ossuda li etziba un cop, dos, tres de puny sobre els
seus ulls negres i lluents. Segons més tard, la sang comença a aparèixer i a tenyir la seva carn
pàl·lida. El Joel s’ha quedat indefens perquè aquesta ombra s’ha apoderat d’una força

59
descomunal, desproporcionada, brutal, que li parteix el nas. Quan acaben els cops de punys,
l’altra mà gegantina de l’Andreu li rodeja el coll i l’escanya amb un moviment segur i sec. El Joel
es desploma a terra i l’Andreu, abans d’anar-se’n, li pega un punta peu a la maleta que
s’esbotza i, a l’obrir-se, deixa entreveure part de l’ordinador portàtil. L’Andreu abandona el parc
amb passes fermes mentre pensa que ha recollit una nova experiència en la seva vida: haver
mort algú.

Dos dies després la Jèssica llegeix en un diari: “Mor assassinat l’home de seguretat d’un
supermercat”. Aquesta notícia no hagués reparat en la seva consciència sinó hagués estat per
la J que acompanyava el cognom de Martí. Massa casualitats perquè aquesta mort, tal i com
indicava el diari, s’havia produït al parc del seu barri. La policia descartava el robatori com el
possible mòbil del crim ja que la víctima disposava dels seus objectes de valor i la hipòtesi de
moment més creïble era un ajust de comptes. La Noèlia encara dorm arraulida en un extrem
del llit i la Jèssica no sap si despertar-la. Finalment tanca el diari i pensa que no li ho dirà
encara que sap que la seva amiga se n’assabentarà tan aviat com posi els peus al
supermercat. “Si té unes hores de pau, millor”, pensa la Jèssica. Un piu-piu trenca l’ambient, és
un SMS al mòbil de la Noèlia. La Jèssica agafa el mòbil de la seva amiga i veu com l’Andreu ha
tornat a entrar a la seva vida. Amb dits ferms, esborra el missatge de l’Andreu i deixa que la
seva amiga dormi amplament. La son s’encarregarà de reparar les vivències viscudes en els
darrers dies, pensa, mentre veu com la seva amiga somriu des de la llunyania dels somnis.

M’ho vas dir a la plaça sense embuts, ho sabies, m’havies caçat en l’engany. La meva primera
reacció va ser negar-t’ho amb un gest sec i horitzontal de cap mentre l’acompanyava d’una
paraula negativa rotunda, però els llavis em tremolaven. Vaig intentar aguantar-te la mirada; els
teus ulls negres brillaven amb la força de l’odi contingut, un foc que creixia imparablement i que
et va donar forces per obrir el maletí de pell que portaves. Vas treure un feix de papers que em
vas passar a l’acte. L’evidència del que havia fet durant els darrers mesos prenia forma en les
fotografies que em mostraves. Algunes eren de poca qualitat, fosques i preses amb presses;
altres, diria que les havia fet una altra persona, ja que es veien professionals. A totes hi sortia
jo, enfocada de diverses maneres, en diferents moments del dia i espais. En algunes vaig
reconèixer el meu petit estudi i una esgarrifança em va recórrer l’espina dorsal en comprendre
que hi havies posat càmeres. M’havies trencat l’intimitat i violat el meu refugi que em permetia
somiar. Ja mai més hi estaria segura. L’última imatge que vaig veure em va relliscar de les
mans i va anar a parar al terra fred de l’asfalt, on tu sempre hi tenies els peus ben aferrats; els
meus, en canvi, s’havien enlairat durant anys portant-me a imaginar la vida d’altres,
personatges ficticis que m’inventava fins altes hores de la matinada. La fotografia havia caigut
cap per avall i no es veia el que per un moment havia travessat la meva retina, el meu cos nu
entregant-se a la pell bruna i delicada d’aquell últim cos que m’havia fet volar. Et vas ajupir per
a agafar-la i la vas tornar a mirar amb ràbia, encara que sé de ben cert que la tenies
memoritzada. D’una butxaca et vas treure el que vaig endevinar com una targeta de memòria.
No havies tingut prou amb les fotos sinó que havies immortalitzat els meus moments de plaer
amb diversos vídeos que em vas ordenar que mirés, advertint-me que tenies còpies de tot
aquell material que em passaves. Em va venir mareig, l’estómac se’m regirava per moments i
una nàusea es barallava per sortir a l’exterior acompanyada del que havia menjat. La vaig
reprimir com vaig poder amb un mocador de paper que vaig treure de la meva bossa. Diria que
et mofares del meu gest àcid i amarg, en sentir com la bilis em pujava inevitablement i a la fi
vaig acabar vomitant sobre la sanefa geomètrica d’una rajola de la plaça. A l’alçar la vista del
terra brut, vaig veure com al lluny uns nens es gronxaven acompanyats pels seus pares que els
espentejaven rítmicament. Se sentien xiscles d’alegria i divertiment i, per uns moments, vaig
intentar d’evadir-me de tot plegat, però les teves paraules punyents m’arrancaren de la meva
lleugera evasió.

—Amb quants, Carlota? –em digueres alçant el puny dret i, per un instant, vaig tenir por de que
el descarreguessis sobre mi-.

No vaig contestar-te perquè ni jo mateixa sabia la resposta. No havia comptat els meus amants,
simplement havia deixat que les meves vivències infidels s’encadenessin una darrere l’altra,
d’una manera fluïda, constant i reiterativa. Em vaig arronsar d’espatlles i vaig deixar que una
sèrie de retrets de ben endins et sortissin dels llavis prims mentre em guardava els documents

60
que m’havies donat dintre de la meva bossa. Et vaig intentar escoltar dreta, amb les meves
dues mans entrellaçades. Les teves paraules les sentia allunyades, decorades d’una remor de
sentiments pansits. Sense voler, vaig badallar per oxigenar-me. I sé que amb aquest gest
incontrolable que m’havia sortit de la boca et vaig tornar a ferir el teu orgull de mascle. El teu
cabreig anava creixent conforme em parlaves i el teu rostre anava adquirint diverses tonalitats,
fins que un vermell viu i intens se’t va quedar imprès a les galtes. El meu llarg silenci et
descol·locava i a la fi ens vam acomiadar bruscament ben entrada la tarda.

Caminant vaig tornar al meu refugi que ja no sentiria mai més meu. Tu pagaves el lloguer
puntualment cada principi de mes. Sé que ara ja no ho faries més. Al fons, l’ordinador llampant
em va invitar a engegar-lo. Vaig introduir la targeta de memòria i vaig començar a executar els
arxius un darrere l’altre. Em vaig veure reflectida a cada imatge, un ull encuriosit m’havia filmat
sense pausa; en unes imatges jeia al llit amb companyia; en altres, simplement escrivia en
solitud. Per escriure s’ha de viure, m’havia indicat aquell professor del taller d’escriptura on
m’havia matriculat després que tu m’avançares els diners. Estava oberta a tota mena de
crítiques, havia de perfeccionar el meu estil i la meva tècnica i aquell professor em va obrir els
ulls.

—Carlota, ets un diamant en brut, però se t’ha de polir. A la teva prosa li falta vida, es nota que
res del que escrius ho sents realment teu. És tot massa irreal, massa superflu, massa buit.

Aquesta primera crítica me la vaig creure cegament. La meva novel·la l’havia de fer palpable al
lector. Hi havia treballat durant els darrers cinc anys d’una manera aferrissada i absorbent, però
no hi havia prou. Al text li faltava alguna cosa que, pel moment, no li podia donar. La prosa de
la vida de la protagonista principal era inversemblant. La vaig intentar reescriure donant-li un
aire de misteri però, res del que vaig fer, va acontentar el meu professor.

—Al text se l’ha de deixar respirar. Atura-la per un temps i viu, Carlota. Quan la reprenguis de
nou, ho faràs amb més força. El foc que portes dins…

—Ho faré –el vaig interrompre, apartant-me un rínxol pastanaga que se m’havia escapat de la
cua de cavall que portava-.

Vaig sortir de l’acadèmia d’escriptura amb ganes de renovar-me l’esperit però, al tornar a casa i
veure’t ensopit davant el televisor, les meves ales es van aturar per uns instants i van
precipitar-se cap al buit. Quina mena de vida havia d’escriure si la meva es basava en
conversacions monosil·làbiques que s’interrompien quan el teu equip de futbol marcava un gol?
Mentre feia el sopar, remenant la cassola de brou perquè no sobreeixís, vaig rumiar sobre el
canvi que realment necessitava. Mentre em posava la cullera de sopa a la boca ho vaig veure
clar. Tu, amb la mirada fixa al televisor, no obries boca i, enmig dels silencis entre tots dos, que
pesaven més del que m’hagués agradat, vaig saber que aquella mateixa nit hi buscaria una
solució. En acabar de sopar, et vas quedar una estona més a veure les repeticions de les
jugades i jo, fingint un sobtat mal de cap, vaig pujar ràpid a la nostra cambra, perquè no em
venia de gust rentar els plats. Vaig engegar l’ordinador portàtil, vaig connectar-me a la xarxa i
vaig capbussar-me en pàgines de contactes fins que hi vaig trobar una que em va agradar per
la seriositat i la discreció que m’oferia. Em vaig registrar i, després d’omplir les meves dades i
preferències, vaig esperar durant dies fins que la primera invitació amb aquest nou món em va
semblar plausible. Vaig acudir a la primera cita feta un manyoc de nervis. M’havia soltat els
cabells arrissats que em queien esvalotats sobre les espatlles i pintat el llavis d’un vermell
brillant i intens amb un toc suggerent. El vestit que em vaig posar era minimalista, més per la
llargària que pels breus adorns que portava. Quan vaig veure aquell noi tan ben plantat que
m’esperava a la taula del restaurant, em vaig calmar. El vaig reconèixer perquè portava un diari
obert per la pàgina de cultura i a sobre hi havia posat una copa de vi blanc. Tot era com ho
havíem acordat per correu electrònic; ell tenia experiència amb aquest camp, jo era
completament nova. Era músic i la seva veu em va acaronar durant tot el dinar. Li vaig observar
els dits llargs i prims i vaig pensar que no m’importaria que delicadament em traspassés. Les
postres em van sorprendre al llit del meu estudi, lloc on el vaig portar immediatament després.
Amb un sol contacte en vaig tenir prou per coneix-se’l; era càlid i expert en la matèria. Ens vam
acoblar i vaig sentir com tot encaixava, les peces de roba restaven a sobre el parquet, havien

61
anat caient una rere l’altra, fins que només em van cobrir les seves mans. Per un moment vaig
ser nota musical amb l’Eladi, tan diferent de tu, Carles, del teu avorrit ball que sempre es
ballava de la mateixa manera, memoritzat i metòdic, insípid, de peix bullit. No vam repetir. A la
setmana següent vaig tenir una altra cita i la disbauxa es va instal·lar a la meva vida. Tenia el
que volia, nou material per escriure i la meva novel·la va anar adquirint forma en els mesos que
vingueren. El meu professor, un home que crec que ja no em va mirar de la mateixa manera,
m’aplaudia els progressos.

—I si ara hi poses un gir inesperat? –em va aconsellar-.

—Com ara què? –li vaig preguntar-.

—No ho sé, tot és massa convencional, la història es podria contar des d’una altra perspectiva
femenina. Aquesta amiga que té… massa fidel, massa desdibuixada. Aprofita les seves ombres
per explicar la seva història.

La seva frase va quedar en suspensió i, la meva imaginació que rajava a doll, em va fer canviar
les preferències de la pàgina de contactes per quedar amb persones del meu mateix sexe.
Durant setmanes l’antagonista de la història es va anar perfilant amb les corbes obertes,
rialleres i sensuals del meu estudi. Dones que es movien en busca de contacte. Algunes tenien
experiència; d’altres, com jo, buscàvem vivències desconegudes. Les paraules em bullien a la
ment i sempre que podia les treia enfora, teclejant de manera prou ràpida per a què no em
fugissin. El meu professor, a la fi, em va donar el vist i plau.

—Bona feina, Carlota, ja la pots presentar a concurs –em va animar-.

Li vaig fer cas, vaig presentar la novel·la a diferents premis literaris del meu país. Feia temps
que et veia distant i, quan et vaig dir que ja havia acabat el meu treball, ni tan sols et vas dignar
a llegir-lo, cosa que em va ferir. Jo sempre m’havia interessat pels teus projectes i pels teu
ascensos en el món laboral, que ens permetien portar una vida bastant acomodada. Com
estava tan ferida per la teva actuació no vaig interrompre els meus contactes. Vaig continuar
amb la meva vida paral·lela,i un sentiment de rancúnia se’m va començar a apoderar cap a tu.
Sentia angúnia quan em tocaves però em deixava fer. Tanmateix, ara sé que alguna cosa et
vas començar a ensumar, per això vas contractar el detectiu que em va seguir a tot hora, fins
que la nostra relació rància es va esquinçar per complet.

Aquesta tarda, mirant els vídeos casolans tenyits de sexe des de diferents angles, intento
endevinar on estan les càmeres inspeccionant el sostre de l’estudi. Fixant-me les veig com,
diminutes, resten dissimulades a l’estar pintades del mateix color que la paret. N’hi ha tres, o és
això el nombre que em sembla veure. Les fito impassible, mentre recordo els meus encontres
radiants amb la fauna cibernètica, gent anònima de la meva ciutat a qui ara no puc acudir
perquè no sé res més que l’exploració minuciosa del seus cos. Recullo les meves coses,
Carles. Plego, tornaré a casa de la meva cosina perquè sé que allí seré benvinguda. La Neus
em mira sorpresa en veure’m arribar amb una maleta minúscula. M’instal·lo a casa seva amb
algunes preguntes que em llença preocupada a les que no les hi dono resposta. Em mostro
esquiva. En les infidelitats és més fàcil quan ets la persona que t’han traït perquè si ets la que
has fet el salt, de seguida caus en la incomprensió i vull evitar-ho als ulls de la Neus, que de
moment em miren amb respecte.

Dimarts rebo una trucada d’un número anònim al mòbil: la meva novel·la ha guanyat un premi
d’entre tots als que em vaig presentar. Una emoció em recorre i els ulls se’m neguen de
llàgrimes sentides. Estic sola, la meva cosina ha marxat per qüestions de feina i serà fora
durant dues setmanes. No tinc ningú amb qui celebrar-ho, ni tinc cotxe per a anar a recollir el
premi. Per això m’armo de valor, em rebaixo i et truco. Contestes pensant-te que sóc la Neus
perquè et truco des del seu fix. Les meves paraules, que he assajat, penetren al teu oït i
t’imagino immòbil al costat de la tauleta del telèfon, acceptant-les. No et demano perdó, si és el
que volies sentir, però la meva veu sona moixa, com penedida. Acceptes a la de tres portar-me
a recollir el premi i sé que, si em poguessis veure, et regalaria un somriure franc d’agraïment. El
dissabte el nostre cotxe familiar, que mai hem tingut temps per omplir, enfila la carretera. No

62
obrim boca durant el llarg trajecte. Sobren les paraules i un buit de silenci sencer ens cobreix.
Tu, atent a la carretera; jo, mirant per la finestra; el temps, avançant lentament i feixuc entre
tots dos. Quan per fi arribem, aparques el cotxe amb pocs moviments i entrem a l’auditori on es
celebra el premi. Seiem en una butaca de roba color terra, hem arribat d’hora i observo
detingudament la sala. Hi ha molt poca gent, estem enmig d’un poble de mala mort i resto a
l’espera. Els llums s’apaguen i els de l’escenari pugen d’intensitat. El cor em batega
rítmicament i sento com els seus batecs dispersos se’m colen per tot el cos. Un home de
mitjana edat pronuncia el meu nom i cognoms, seguit de la frase que sóc una jove promesa
literària. M’alço dels seient i començo a caminar cap a l’escenari. Mentre ho faig, procuro moure
els malucs, perquè sé que m’estàs mirant i vull que em recordis així. La flama de l’èxit em
crema quan m’entreguen una escultura amb el nom del certament imprès. És un gerro que
pesa, de marbre blanc. Des de l’escenari et miro i veig com la dona maca que tens asseguda a
la vora et xiuxiueja alguna cosa a cau d’orella. Una punxada afilada de gelosia se’m clava
arrapant-se’m al curt vestit i tinc curiositat per saber què dimonis t’ha dit. Des de la distància
veig com tu li somrius de manera enigmàtica. Les ànsies que tinc de saber el que t’ha fet
canviar l’expressió del rostre, es dilueixen en saber que l’editorial del concurs em publicarà la
novel·la. A l’atrapar el meu somni m’agafa vertigen i sento el maleït moment en què em vaig
posar aquests tacons tan inestables que em fan recolzar-me, sense voler, a l’home que tinc a la
vora al perdre l’equilibri. Quan baixo de l’escenari em sento triomfant i important i vaig al teu
encontre. Tu restes mirant a la dona maca de l’esquerra i veig que entre tots dos sorgeixen
mirades de complicitat. Una espurna de desconfiança m’esquitxa l’ànima perquè crec que ja la
coneixes d’abans. No és possible que, amb tan poc temps, t’hagis guanyat la confiança
d’aquesta dona que t’observa admirant els teus encants. Aquests que jo mai he sabut apreciar,
els inexistents encants de la teva existència. L’acte s’acaba i el discurs de l’home que ha
continuat parlant mentre jo tornava a la butaca s’apaga. La poca gent de la sala aplaudeix,
s’encenen els llums i, poc a poc, anem desfilant. Sortim al carrer i se’m posa la carn de gallina
perquè ha canviat el temps. Un abril inestable tot rúfol em bufa fred a l’escot. La dona maca
enfila el carrer cap amunt i puja en un cotxe verd pistatxo. Tu la ressegueixes amb la mirada
devorant-la com una fera en cel.

—Què t’ha dit? –vull saber-.

—Qui? –et desentens-.

—La dona de la teva vora, la rossa.

—Res –baixes la mirada que s’escapa dels meus ulls- que ha estat fàcil donar-te el premi
perquè has estat l’única participant.

Un brot de calor em copeja les galtes.

—Però deu ser bona l’obra perquè te la publiquen, no? –dius a la fi, en veure’m tan dèbil i
trencadissa-.

—Si ni tan sols te l’has llegit –et retrec-.

—Aquesta dona me l’ha aconsellat, diu que es un riu d’experiències sexuals. Una novel·la molt
comercial.

Un indi que ven roses se’ns atansa. Tu no li fas cas, com si no el veiessis, però l’indi insisteix
per a què et quedis una flor en un dia tan especial com avui.

—Una rosa per la teva dona –et reclama-.

Tu em mires i ens perdem en una mirada llarga, insignificant, perquè ja no tenim res a dir-nos.
A la fi et treus la cartera i li dones cinc euros a l’indi per a què toqui el dos.

63
—Quina vols? –em pregunta l’indi, aproximant-me l’esclat d’unes roses que pul·lulen entre els
meus ulls.

Trio la més vermella i intensa de totes; la màgia d’aquest Sant Jordi tan diferent dels anteriors
em trasbalsa i reprimeixo un sanglot que se’m clava a la gola. Amb la rosa a les mans i el gerro
de marbre, pugem al cotxe i un dèbil plugim comença a esquitxar els vidres. Ens espera un
llarg trajecte, atent a la carretera i conduint amb extrema precaució perquè la pluja, poc a poc,
es va intensificant. Tornem cap a casa. A la casa que ja no és meva i sé que quan arribem et
desviaràs per diferents carrers fins deixar-me davant la porta del pis de la Neus. No
m’equivoco. Abans d’anar-te’n definitivament et dono les gràcies. Les acceptes distant, pujo per
les escales i obro la porta. Un pis silenciós m’espera. Deixo el gerro, amb la rosa dintre, a la
tauleta que hi ha al capdavant del llit on dormo i acluco els ulls sense sopar. La gana m’ha fugit
en un dia de nervis tan esgotador.

Viatjo a través del somni a una altra època on tot estava per descobrir. Tu i jo, en un dia de
picnic, al bosc. Uns calçots que hem encomanat en una casa de menjar preparat esperen dintre
la carmanyola tèrmica. La salsa romesco reposa dintre la motxilla que portes sobre les
espatlles i hi ha carn arrebossada de segon plat. És un dia especial, d’aniversari de nuvis, el
nostre tercer any junts. Gravem les nostres inicials en un tronc robust del bosc, el nostre arbre
que ens ha fet ombra durant el fugaç encontre de les postres. Mentre ens vestim, el tronc pren
vida, engruixint-se i clivellant-se. Les nostres inicials C x C es parteixen i esdevenen Ç x Ç.

—La lletra ferida, la lletra maleïda, la lletra partida… –canta un ocell amb ales grises, que s’ha
posat sobre una rama gruixuda.

Mentre sento aquest cant tot em resulta surrealista. M’agafes fort de les mans, recollim de
pressa, volem fugir d’aquest destí escrit amb ales de mort.

—La lletra clivellada, la lletra separada, la lletra esquinçada –continua l’ocell, sense alçar el
vol-.

T’ajups i agafes una pedra per tirar-li a l’ocell.

—No! –xisclo per aturar-te perquè no me’n refio-.

Però ja he fet tard, amb la teva acurada punteria toques l’ocell que, del fort impacte, es
converteix en orni, una metamorfosis que ens posa contra les cordes. La mort ens sobrevola
amb ales foradades. L’orni se t’aproxima al coll i xarrupa la teva essència, i caus, Carles, a
terra; perds el sentit i un broll de sang et regalima pell avall. Et sacsejo amb força, però no
respons, la teva pèrdua m’accelera el pols dels canells. L’orni torna a aparèixer i se m’atansa al
llaç que corda la meva trena pèl-roja. Amb un breu moviment el desfà, sóc seva, una presa fàcil
que no té voluntat per lluitar, vulnerable a les seves urpes que em tallen. I, de sobte, tot és
foscor. Em veig morta al somni, al teu costat, Carles, i crido amb totes les meves forces. Obro
els ulls, mullada de cap a peus. Una ombra, obscura com un monstre de tempesta, m’observa a
la cambra. Un esglai em recorre perquè sé que ara sí que estic desperta. No estic morta. Tu
tampoc, Carles, però aquest diable feréstec em guaita immòbil al capdavant del llit, a l’espera
de que em converteixi amb la seva futura víctima. Tinc els ulls oberts de bat a bat i busco com
puc l’endoll de la bombeta de nit. La llum apareix de repent i desfà l’ombra maligna. Tot
s’aclareix. El gerro de marbre, la rosa vermella, bona combinació d’elements perquè la meva
imaginació hagi projectat una emoció desfigurada i terrorífica a la paret. M’entra el riure i la
vergonya pels xiscles que m’han anat sortint durant tota la nit. M’aixeco, oloro la rosa que
sembla de plàstic perquè no desprèn cap olor, i penso amb el somni que he sentit tan real. Ple
de símbols que indiquen canvis; les morts sempre n’indiquen.

Des d’aquest dia vaig canviar el meu hàbit d’escriptura. Primer vaig pensar que era perquè al
pis de la Neus no m’hi podia concentrar. Després, vaig comprendre el que realment em
passava. Havia desenvolupat una fòbia cap a la ce trencada, escrivia evitant-la, usant sinònims
i capgirant les paraules. Quan en un llibre em trobava amb la lletra esquerdada, el tancava i

64
n’obria un altre. Fins i tot vaig començar a llegir en anglès, idioma que no m’era fàcil. Però
almenys, quan hi llegia estava lliure de sobresalts perquè sabia que aquesta grafia no existia.
Per la nit, d’una manera recurrent, l’ocell d’ales grises sobrevolava els meus somnis cantant-me
melodies carregades de la lletra ferida. Fins i tot, de vegades, les seves paraules les veia
escrites amb sang fresca. Tu ja no hi vas sortir més al somni, ara només hi sortia jo, caminant
esmaperduda pel bosc, fins que l’ocell d’ales grises em trobava i em cantava amb el seu bec
ample. A estones em despertava abans de que hagués acabat de cantar; d’altres el deixava
arribar fins al final.

Quan la novel·la ja va estar publicada, em van arribar uns quants exemplars. No vaig tenir valor
d’obrir-los perquè sabia que la ce trencada hi era present intermitentment per tot el text, vivint
lliure i natural, no com la prosa artificial que ara escrivia. En els dies que vingueren, gràcies a
una campanya de màrqueting agosarada, la meva novel·la es va situar en el rànquing de
vendes del país. Em va sorprendre l’èxit que havia tingut. Les xarxes socials, el boca a boca,
l’atrevit disseny de la portada i sobretot el morbo que anava creixent de manera gradual en
cada pàgina, van fer que durant mesos no es parlés d’altra cosa. Em feren bastants entrevistes,
vaig sortir als mitjans de comunicació, vaig signar llibres i, quan anava pel carrer, alguns em
reconeixien i em preguntaven si continuaria la història. Fins i tot em van comprar els drets
d’autor per fer-hi una pel·lícula que estrenarien al cinema. Havia sortit de l’anonimat i jo, que
mai havia tingut independència econòmica, em vaig trobar ingressada una quantitat
substanciosa al meu compte corrent. Amb una part d’ella, vaig tornar a llogar el meu estudi,
m’hi vaig instal·lar i vaig deixar el pis de la Neus encara que la veia sovint. Una tarda d’estiu
vaig tornar al taller d’escriptura i vaig confessar-li al meu antic professor la meva fòbia actual i
també li vaig parlar dels meus malsons. Ell em va escoltar pacient i a la fi em va dir que
pensava que alguna cosa em rossegava per dintre. Que ho intentés escriure, que ho
materialitzés sobre el paper. Només així aconseguiria alliberar-me de la meva culpa i tornar a
escriure amb la meva llengua materna.

Al tornar cap al meu estudi et vaig tornar a veure. Estaves dintre d’un restaurant amb la noia
maca rossa. Vaig suposar que us havíeu intercanviat els telèfons. Us miràveu d’una forma
dolça i directa, sense amagar-vos. Les mans les teníeu entrellaçades per damunt de la taula.
Era un restaurant refinat, amb combinacions exquisides de menjar, una explosió gustativa per
al paladar més exigent. Us vaig observar com dos tòtils enamorats, brindant amb dos copes de
bon vi, fregant-vos acuradament la boca amb el tovalló i deixant que el destí decidís per
vosaltres. Els ulls et feien pampallugues de tanta felicitat desbordada i vaig pensar que t’ho
mereixies. Vaig continuar amb el meu camí fins a l’estudi, que m’esperava buit i, aquella
mateixa nit, vaig reprendre els meus contactes amb el món cibernètic. Ho necessitava.

Després d’uns quants encontres sexualment gratificants el vaig reconèixer per com es movia
com peix a l’aigua pel meu estudi. Era un home misteriós per com em tractava i perquè sempre
em contestava amb evasives. Amb ell sí que vaig voler repetir, perquè volia esbrinar què
amagava. Quan s’adormia li regirava la cartera i les butxaques dels pantalons i fins i tot parava
l’orella per si em confessava alguna cosa entre somnis. A la fi, un dia li vaig trobar una targeta
de memòria a la cartera, me la vaig guardar i la vaig executar unes hores després. Hi sortia la
noia rossa maca, en un xalet, banyant-se amb tres nens a la piscina. En altres arxius sortia
amb tu, Carles, passejant pels carrers de la ciutat, besant-vos i, fins i tot, vaig reconèixer la
meva antiga cambra mentre l’excitació us sorprenia abans que desféssiu el llit.

T’escric aquestes línies perquè corres perill, Carles. El meu xicot actual és un detectiu sense
escrúpols a qui un marit banyut ha contractat. Sí, el marit de la teva amant també deu sospitar
d’ella com tu sospitaves de mi. Si has arribat fins aquí vull que corris i te’n vagis ben lluny on no
et pugui trobar. No et preocupis. La targeta de memòria, de moment, la tinc jo, però li l’hauré de
tornar aviat per a què no sospiti. M’he armat de valor per escriure’t tot això i ara estic sorpresa
perquè, saber que corries perill, m’ha fet obviar la meva por irracional cap a la ce trencada i
crec que ja tinc forces per continuar escrivint. Espero fortament que no hagis abandonat la
lectura del meu relat com gairebé sempre feies, ensopint-te perquè la lectura no t’arribava. Les
novel·les de ficció em deies que no eren el teu fort, preferies textos científics i ben documentats
però ara, que aquesta història va sobre nosaltres, desitjo que t’hagis llegit fins l’última línia.

65
Sense res més que afegir,

Carlota

P.S: T’envio un exemplar de la meva novel·la, així com un xec que crec que et mereixes per
com em vas ajudar econòmicament a escriure-la.

Jo ja era assegut en una de les dues butaques de l’esquerra a la penúltima filera de l’autocar.
Estava prou bé. Quan vas sol, per una banda, vols tenir companyia i per una altra, segons com,
t’enfarfega tenir-la. Havia vist tot passant una parella, en què la dona havia treballat amb la
meva esposa i ell havia estat un càrrec públic. Em penso que, afortunadament, no em
coneixien o recordaven.

Si has d’estar pendent de donar conversa a qui no coneixes, malament. En l’anterior i primera
excursió anava sol, però, tanmateix, podia sentir la conversa d’un parell de dones darrere, una
de les quals portava la veu cantant i omplia el silenci, en cert sentit obligada per la bona
educació, en un to inicial de cert to tristor i commiseratiu, com de llepar-se les ferides i l’altra no
deia gran cosa, segons vaig copsar. Després vaig saber que la que escoltava era estrangera,
per això.

També et cal, és cert, algun company per fer petar la xarrada. Ara bé, durant el transport entre
visita i visita, descansava de conversa, ja que no tenia ningú al seient del costat.

Així són els viatges, noi! - em va dir l’amic.

Et vas trobar algú conegut, per això?

Vaig tenir una agradable sorpresa! De les bones: es presenta també sola, la dona més guapa
de l’anterior viatge que havia estat precisament a la filera de davant i no me l’acabava mai de
mirar. Això no t’ho havia explicat. Naturalment que la vaig reconèixer a l’instant: cabell
vermellós, amb poc pes, ben proporcionada, ulls clars… No m’ho esperava de cap manera.

Això és sort o destí, ves a saber - va fer l’amic.

Doncs, home, sí, és un fet inusual que vingui sola la persona amb més atractiu.

I què, que va passar aleshores? On va seure, aquest cop?

Ella em va veure sol, però va anar a seure a una de les altres dues butaques de la banda dreta,
tot dient, “aprofitem que hi ha espai buit”, com a motiu, altrament, suposo que hagués
demostrat massa interès davant meu o de la resta dels seus coneguts.

Però que no anava ple l’autocar, em vas dir?

Efectivament! I ella en un moment donat es va canviar, com si no volgués quedar malament i va

venir al seient de la vora. Poc després va informar els companys de l’organització que l’amiga
amb qui havia de venir al final no ho havia fet per raons de salut.

Però què? Vau parlar?

66
Doncs, sí, és clar!, li vaig dir que la recordava de l’anterior excursió (era evident: havia estat
tres dies al seient del darrere) donant per fet que ella hauria vingut a l'excursió de tres dies i
ara, uns mesos després, a aquesta. Però n’havia fet alguna més i va fer veure que tot i
reconèixer-me no sabia en quin moment m’havia conegut; de vista és clar, perquè, parlar no
havíem parlat: ella anava acompanyada de la seva amiga tota l’estona.

I, què més us vau dir?

Li vaig demanar el nom aprofitant que donava el meu quan van passar llista, tot i que ja sabia
que es deia Victòria.

Quina peça estàs fet! - em va dir.

Saps qui se’n deia, també? La noia de l'autobús de l’adolescència. Curiós, oi? Passava molta
mala estona, aleshores, procurant no trobar-me-la per no haver-hi de parlar sense saber què
dir-li.

Vam estar una estona llarga de silenci, de primer. Un cert espès silenci. Ni ella ni jo semblava
que no volíem treure temes per què sí.

Jo procurava no incórrer en errors adolescents: moments similars força estressants per a mi,
com et deia. Ella no deixava caure cap detall de la seva vida, tot i que jo vaig assenyalar
algunes coses de la meva, com ara que havia viscut a un dels pobles visitats en l’excursió
anterior, però que no n’havia dit res durant el recorregut.

Era pendent d’ella, de la seva figura; m’atreia tenir-la tan a la vora: era un goig contemplar, per
exemple, la finor de la seva cama, prop de la meva, elegant i llarga mentre ella es llegia al
mòbil les notícies.

Bé, bé!, m’estàs intrigant! No m’imaginava que eres tan tímid.

Vam creuar, també, algunes frases banals, de compromís, sobre si sortíem d’hora, o el lloc on
érem, on pararíem i si anàvem puntuals. En arribar a l'aturada del cafè ella va anar-se’n amb
altres companyes.

La situació en aquell moment tenia el gran atractiu de la llibertat, amb una dona bella i lliure
sense cap compromís per cap banda. Una situació ideal. Una persona irreal sense
inconvenients.

En començar la caminada tothora la cercava inconscientment i estudiava sense voler el seu

físic. Sentia la seva veu, característica, quan parlava d’algun tema amb companys que
coneixia. Era pendent d’ella volent i no volent.

Havia de tenir parella, i suplents!, per la seva bellesa i energia i quedava clar que jo no en tenia:
havia vingut dues vegades tot sol. La seva veu era, com deia característica, de to reivindicatiu,
un pèl forçada.

“Quina calor que tinc amb aquesta roba”, havia sentit que deia, tot pujant pel sender; a causa
de l’esforç de la pujada.

Vam dinar separats, però vam coincidir guardant les cadires extres que havíem hagut de
menester i ja de tornada a l’autocar, va voler parlar més.

Vaig explicar-li alguna anècdota de les netes: les seves preguntes insòlites: la tieta presumida
de qui es preguntaven si s’agradaria prou quan fos més gran, on jo les hi responia que, perquè
no! Ella, podia ser interessant a ulls meus, per tant. I vaig mencionar que havien descobert que

67
els pares es poden separar. Devia quedar clar, aleshores, que jo no em devia haver separat i,
per tant, es podia deduir el meu estat.

Interessants deduccions; sens dubte que les devia fer! - va dir l’amic-, fent-me baixar de
l’evocació en què m’havia situat a la conversa nostra. M’escoltava callat des de feia estona; jo
gairebé l’havia oblidat endut per l’elaboració del que havia viscut.

Però precisament per aquests temes -vaig continuar-, em vaig veure caient en el marc contrari
al del flirteig, el de la parella eterna i actuava amb poca naturalitat.

Vam explicar-nos més coses aparentment banals. Per exemple va dir que tenia ganes d’arribar
a casa i treure’s ja les sabates, cosa que jo internament em vaig imaginar com una acció
sensual: ella arraulida al sofà. Va sortir llavors l’escola on havia sigut mestra i representant
sindical uns anys; el tema del cant coral i la seva poca traça cantant. Aquí vaig gosar fer un
comentari, fora de lloc -i fins i tot prepotent, però tal vegada íntim- tot dient-li que es podia
reeducar la veu. Va saber que tenia dos fills i dues netes, que tocava la guitarra, més ben dit,
que anava a classe i què havia estudiat.

Abans de sortir de l’autobús i anar cap a casa, i per tal d’evitar i evitar-me acomiadaments, li
vaig dir que havia estat un plaer tenir-la de companya de viatge. Jo crec que m’ho va agrair. En
sortir vaig enfilar cap al metro, dues estacions més amunt.

Renoi! - va fer el meu amic encoratjant-me a continuar.

En cap moment vaig flirtejar amb ella de forma conscient, però la realitat superava la intenció.

Entenia o recordava que viure amb una persona, suposa replegar-se en el tema de la llibertat,
haver d'encaixar desitjos i voluntats i amagar en certs instants allò que es pensa. La conversa -
que jo necessitava -amb una dona, amb ella, s’assemblava ja massa a una conversa amb la
dona.

Vaig restar una estona en silenci. Encara ets aquí?, li vagi dir, ara adonant-me del meu estat
esbalaït, i ell em va respondre que s’havia quedat absort en el relat, igual que jo.

No tornaré a tenir una oportunitat similar - vaig prosseguir.

Per què? - va dir ell. És cert -opinà- que en alguna mesura festejàveu, l’un i l’altre. Ella no
mostrava molts dubtes, era cauta, però per a mi que es deixava anar cap al caliu d’una
conversa, no íntima, però sí molt propera.

S’havia queixat de les sabates -vaig continuar- però també del fet que els homes ocupen la
direcció de les coses, cosa que l'emprenyava. Tenia un fill, parella i un cotxe en rènting. I
parelles amigues, segons li havia sentit ja al matí.

Entenc la dolça presó en què ens trobem en una relació que és bona en general i que ens
convé; però exclou la naturalesa tal com és. Podríem dir, per tant, que per a ella, allò era com
respirar un aire més pur i intens, més lliure. I, això no obstant, jo no podia, "ni ontològicament ni
epistemològicament” - vaig dir, aclucant-li l’ull mentre la deia, ja que havia estudiat filosofia el
meu amic- anar mès lluny, vull dir que no era ni el meu estil, ni la meva capacitat. I l’hauria
avorrit en inútils explicacions masculines del món. “Res que no penetri el cor és important” -
hauria dit la meva dona, suposo, però ja no hi era.

Un home prou coneixedor de la relació que comporta la parella, sap, però, que el cor et pot dur
a espais desconeguts on hi té presència el dolor - vaig concedir de fer saber a l’amic.

Home -va opinar per segon cop, l’amic- hauries hagut de deixar-li més la iniciativa, que ella
busques, també, el seu camí.

68
Ara ell continuava més embalat: "Fins i tot quan menteixen diuen prou veritat les dones. Però
els homes, algunes vegades, quan diuen la veritat alhora menteixen. Us hauríeu mirat molt
endins, d’una forma natural. Què es pot esperar més en un sol viatge? La mirada primera
hauria de prevaldre! -reblà, poètic - Prevaldre la veritat enfront de la teoria de la veritat."

Les frases li havien sortit rodones.Per cert -vaig dir per concloure- jo ja hi havia passat pels
indrets de l’excursió: vaig reconèixer l’ermita on em vaig aturar feia uns 11 anys i tot era més
verd.

Ens vam alçar, vam pagar i ens en vam anar.

Prosseguint amb el tema del sentiment esmentat, entre els camperols i en la població
catalanoparlant, direm que el 4 de febrer del 2024, en el meu mur, Tonet Sala Castells, un
català que ha conegut la cultura basca en Euskadi, ens posà “Estimo la Mare Terra arreu del
món, perquè és com una mare que dona de mamar els seus fills. Gaudint d’ella, menjant els
seus fruits,… ens alimentem d’ella. Me’n recordo de petit, quan anava al tros, amb els meus
pares i la meua família, a arreplegar els garbells d’espigues de blat i les carregàvem al carro i,
per a anar a l’era per a batre, i els infants ens ho passàvem molt bé ajudant els pares, tiets i
tietes.

Sí, passàvem molta calor i tots molt ben equipats amb barrets i mocadors perquè no agaféssim
una insolació. Les mares cuinaven la nit abans. La meua mare regnava el meu pare dient-li ‘No
et vull veure fumar, ni al tros, ni a l’era’. I el meu pare deia ‘Noia, ets molt emprenyadora’”.

En línia amb aquestes paraules, en el document “Pagesia en lluita, propostes per canviar-ho
tot”, de l’”Assemblea Pagesa de Catalunya”, es plasma la pertinença a la terra i el
matriarcalisme: “Per nosaltres, la pagesia és una manera de viure humil, lliure i digna. És un
compromís amb la societat forjat a través d’aliments saludables i de vida rural. Som pageses i
ecologistes, perquè la pagesia és cuidar la terra, preservar-la, i millorar-la pels qui vindran
després.

A més, en un escrit titulat “La nostra fi, la vostra fam”, signat per @red_passion_berries,
podíem copsar “La pagesia és la que ens alimenta; sense ella, no podríem viure.

(…) Estem en una societat que s’ha oblidat dels seus orígens i de qui l’alimenta. (…) Si no
cuidem la nostra terra i no protegim la natura, ningú no ho farà per nosaltres!”.

Enllaçant amb aquest document, el 7 de febrer del 2024 accedírem a una foto amb tractors fent
via i amb un text que deia “Un país que valora menys els que donen menjar que anar al futbol,
jugar a golf o anar d’hotels, és un país que ha perdut el nord i les arrels.

Tot el meu suport a la pagesia”.

Igualment, en una altra foto (però amb un home en un tractor i la dona donant menjar a unes
gallinetes en ple camp, amb un fons de muntanyes i núvols), podíem llegir “Ja és hora que la
gent sàpiga qui dóna menjar al mon i no són els supermercats.

No tots els herois volen, alguns van en tractor.

Gràcies!

Caminant per la vida.

Bon dia!”.

69
Afegirem que aquest sentiment de pertinença a la terra està més arrelat entre persones que
viuen (i aproven) el comunitarisme i, per descomptat, entre aquelles que es senten part de la
terra on resideixen i on fan vida i entre els qui s’hi han empeltat. Com a exemple, el 7 de febrer
del 2024, parlant per telèfon amb ma mare sobre aquests actes promoguts pels llauradors i
sobre eixe sentiment, em comentà “La terra sempre tira”. Llavors, li vaig adduir que, en la meua
vida, havia conegut persones que, tot i ser d’origen castellà o andalús, estaven molt arraïlades
en la terra d’acollida i que n’hi havia que promovien la llengua i la cultura aborígens com si hi
fossen catalanoparlants de generacions ençà.

Així, en el 2013, en un escrit que posí en la web “Saptelandia”, sota el títol “’Pensat i fet’ (estudi
de l’expressió)” (https://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio–),
plasmí que “El 19 de juliol, durant una conversa fluïda entre una sevillana d’Alaquàs (i resident
ací potser més de cinquanta anys) i jo, li he sentit: ‘Yo soy sevillana, pero vivo mucho tiempo
aquí. Mi país es el que me da de comer’. Era la primera vegada que oïa, en castellà, la paraula
‘país’, a peu de carrer i amb la idea de ‘terra en què una persona viu o de la qual és originària i
tot, no necessàriament un estat políticament independent’”. Quan comentí aquest fet a ma mare
el 7 de febrer del 2024, em respongué que un senyal d’agraïment era lo que manifestava
aquesta dona.

Finalment, direm que, tant si són d’arrels catalanoparlants, com si són forasters que
s’adhereixen a la terra de recepció, fan com aquell bolivià que, en paraules de ma mare (el
mateix dia), poques setmanes arrere, parlant ell amb mon pare, li digué en llengua catalana “Jo
pense que, en el país [= la terra] que ens han acollit, hem de parlar la llengua del país [= la
terra]“. Possiblement, com diguí a ma mare, aquest home fos d’una cultura matriarcalista
(recordem que la llengua majoritària en Bolívia no és el castellà) a qui “La terra sempre tira” i,
de pas, el matriarcalisme.

Ara bé, si u prefereix estudiar, emprar i patrocinar, per damunt de tot (i molt més) el castellà,
l’anglés o el francés i, en acabant, troba actes de violència contra les dones o contra les
minories, que no es queixe: aquestes llengües són de cultures patriarcals, com molt bé ha
plasmat la història. La resta, tractar de fer-nos somiatruites, en lloc de persones realistes,
encara que no ho diguen en les escoles, ni en els instituts, ni en les universitats, ni, com ara, en
les acadèmies d’idiomes.

Amb el RepteClàssic encallat, perquè passats sis dies Kefas encara no m’ha proclamat
guanyador del DCCLIX —tan senzill com era fer-ho, en ser jo l’únic concursant— he decidit
bastir un relat amb els materials que tenia més a mà, per entretenir l’espera i no rovellar-me per
manca d’activitat. Quins són aquests materials? Doncs un petit triomf que vaig assolir fa uns
dies i que em donarà peu a comentar-ne altres de similars. Abans però, caldrà fer-vos avinent
que, a més dels reptes del Fòrum, me n’invento d’altres que tenen per objecte identificar temes
musicals que em ballen pel cap; en el fons són pretextos per mantenir ocupada la ment i evitar
que caigui en barrina i s’estavelli contra un terra de capficaments menys amables.

Començaré per un que em va obsessionar durant mesos. A la tele havia tornat a veure "Bilbao"
(Bigas Luna, 1978) i em va donar per esbrinar d’on havien tret el tema repetitiu —quatre notes
en escala descendent— que s’escoltava en diversos moments de la pel·lícula i creava una
atmosfera inquietant. Em sonava força i hauria jurat que era de Claude Debussy, Maurice Ravel
o Manuel de Falla. Vaig escoltar fragments d’obres dels tres que no recordava, però fou
debades. Vaig consultar la fitxa IMDb del film, i fins i tot vaig enviar un email al crític de cine
Àlex Gorina, sense obtenir resposta. Fins que una tarda que havia arribat a casa abans i
escoltava Ràdio Clàssica estirat al llit, tot esperant l’hora de sopar, de sobte vaig sentir la
tonada: era l’inici del primer moviment "Prélude à la nuit" de la "Rapsodie espagnole" (Ravel,
1907-08); hi havia estat ben a prop, cercant a "Noches en los jardines de España" (Falla, 1909-
16), sense haver fet diana.

Ignoro quan de temps hauria estat buscant la filiació d’un duo femení, si un amic no me
n’hagués facilitat la clau. No sé per què, però estaba convençut que allò només podia ser de
Gabriel Fauré; com a molt, admetia la paternitat de Jules Massenet. Però anava sentint
fragmentàriament composicions vocals i corals a YouTube i no me’n sortia. Fins que Ximo, un

70
amic valencià del qui he parlat alguna altra vegada en aquests relats, em va dir que allò era el
"Duet des fleurs" de l’òpera "Lakmé" (1883), de Léo Delibes. Com m’havia d’imaginar que
l’autor del carrinclonet ballet "Coppélia" fos capaç de compondre aquesta meravella?

Un cas curiós és el de l’opereta "Carousel" (Richard Rodgers & Oscar Hammerstein, 1945), de
la qual em sonaven molt "The Carousel Waltz" i la cançó "If I Loved You", probablement per
haver vist, de menut, la pel·lícula homònima de 1956, dirigida per Henry King. No sé per quina
raó, durant un temps l’havia estat confonent amb "Brigadoon" (Frederick Loewe & Alan J.
Lerner, 1947), duta al cine en 1954 per Vincente Minelli. Fins que, en haver tingut l’ocasió de
veure aquesta segona a la Filmoteca, m’havia adonat de la confusió. Però fa poc, havent vist a
la tele "A Star Is Born" (George Cukor, 1954), on s’escenificava l’estrena de "Carousel" a
Broadway, la vaig pescar a YouTube.

Tardanament, també descobria "Take Five" i "Blue Rondo à la Turk" (Paul Desmond, 1959). De
vegades era la cançó d’una pel·lícula, de la qual retenia la tonada i amb sort l’autor, repassant
els crèdits, que més endavant acabava localitzant: això m’ha passat, per exemple, amb "You
Do Something to Me" (Cole Porter, 1929), "I'm Getting Sentimental Over You" (Tommy Dorsey,
1932) o "Wave" (Antônio Carlos Jobim, 1967).

Però el triomf de què parlava es refereix a una peça que venia perseguint infructuosament des
de ben jovenet. M’agradava seguir el rastre de composicions utilitzades com a música
incidental en guions radiofònics, i així, per exemple, vaig descobrir "The Planets Suite" (Gustav
Holst, 1916), "Symphony 7, 'antartica'" (Ralph Vaughan Williams, 1948-52), "Quadres d’una
exposició" (Modest Mússorgski, 1874) i "Música per a corda, percussió i celesta" (Béla Bartók,
1936). Però hi havia una peça, que em fascinava en la mesura que evocava els tric-trac de
dispositius mecánics, que se’m resistia. Havia provat composicions relacionades amb
locomotores, maquinària i foneries, des de "Mouvement symphonique No. 1, 'Pacific 231'"
(Arthur Honegger, 1923) fins a la música de la pel·lícula "Berlín: simfonia d’una gran ciutat;
primera part" (Edmund Meisel, 1927), passant per les escenes IX i X del ballet "El pas d’acer"
(Serguei Prokófiev, 1925-26), però aquella tonada repetitiva i obsessiva no apareixia enlloc.
Fins que l’altra dia, fart de llegir una novel·la indigesta d’Adolfo Bioy Casares, proposada en
una tertúlia literària, vaig decidir entretenir-me una estona prosseguint aquesta cerca en
Google. Se’m va ocórrer començar per "música futurista" i en l’article de la Wikipedia (anglès)
"Futurism (music)" em va sortir l’italià Luigi Russolo, personatge pintoresc que s’havia limitat a
fer sorolls amb màquines acústiques de la seva invenció. Però l’últim apartat de l’article tractava
de compositors influïts pel futurisme, l’últim paràgraf s’ocupava dels compositors russos i l’últim
d’una llista de sis era un tal Aleksandr Mosólov (1900-1973), en realitat ucraïnès. Picant l’enllaç
em vaig assabentar que aquest músic avantguardista, renuent a acceptar els dictats de
l’anomenat realisme socialista, va acabar al Gulag. Abans, però, havia compost el que havia de
ser el moviment final d’una suite de ballet: "La foneria de ferro" (1926), peça per la que fou
conegut internacionalment.

Em va faltar temps per anar a YouTube i escoltar-la: només sentir els primers compassos,
dintre meu va sorgir un espontani Eureka! I, posats a escollir entre les diverses versions que
trobareu, jo us recomanaria la més ràpida: el video que du per títol "Alexander Mosolov 'La
Fundición de Acero' por la Orquesta y Coro Nacionales de España".

Nota final:
Si he facilitat noms complets i dates no és per pedanteria —tothom sap treure informació
d’Internet— sinó per fer possible que, qui n’estigui encuriosit, escolti les composicions a
YouTube. Els noms en castellà, francès i anglès els he reproduït tal qual; la resta els he traduït.

El present relat m’ha servit per entetenir una doble espera: el veredicte de l’organitzador
del RepteClàssic DCCLV (tema: FUGIDA A FRANÇA), proclamant el guanyador que
s’haurà de fer càrrec del DCCLVI, i que el guanyador del NanoRepte 1059 (tema: LA
SÍNDRIA I EL MELÓ) se n’assabenti i convoqui el 1060. Suposo que aquest agost
hipercalorós deu afectar a uns més que a d’altres, tot i que a mi, ahir, em va tocar patir a
València una màxima rècord de gairebé 45ºC; això sí: gens d’humitat.

71
Era un dels primers discos microsolc (ara en diuen vinils, per oposició als anteriors, de
pedra i 78 rpm, i als posteriors, compactes, òptics o CDs) que vam comprar, de 45 rpm
(ara en diuen singles, per oposició als de llarga durada o LPs, de 33 rpm), crec recordar
que en una botiga de les Rambles i cap a 1958, per regalar-li al pare, que era aficionat al
jazz. Tot i que el seu ídol era Duke Ellington, aquest disc DECCA "Satchmo on Stage" era
de Louis Armstrong & his All Stars, amb dues gravacions de 1950: en una cara hi havia "I
Surrender Dear" (Harry Barris, 1931), amb intervenció vocal del líder però on cal destacar
el virtuosisme del clarinetista Barney Bigard, i a l’altra "Russian Lullaby" (Inving Berlin,
1927), on la canço de bressol d’inequívoques arrels jueves és interpretada en estil
dixieland però amb unes inusuals intervencions inicial, central i final a càrrec de piano
(Earl Hines), contrabaix (Arvell Shaw) i bateria (Big Sid Catlett). El disc no sé on deu
parar i aquestes dades les he recollides a Internet, on els qui vulgueu podeu trobar i fruir
de les gravacions.

—Bé, però on és el relat? —us preguntareu, amb raó—. Doncs el relat, un relat categoria
Assaig, ve ara i reflecteix la meva perplexitat en haver descobert fa sis mesos, quan em
documentava per al nanorelat "'Russian Lullaby' (Louis Armstrong & his All Stars, 1950)"
—el dissetè del relat "Vint nanorelats sobre RITME!" (14/02/2023)—, que la
contextualització que va fer la meva mare d’aquesta peça, contextualització amb què jo
havia embolcallat tota la vida la figura d’Armstrong, era falsa. La mare m’havia explicat
que Satchmo i els seus havien fet una gira per la URSS, que arreu havia tingut una
rebuda apoteòsica, que "Russian Lullaby" havia estat la peça clau del seu repertori —
l’arranjament jazzístic d’una canço de bressol tradicional russa— i que, en anar-se’n, les
autoritats li havien regalat una trompeta d’or.

De les indagacions de fa sis mesos, ampliades ara, resulta que Armstrong no només no
visità mai la URSS sinó que, en plena guerra freda, va ser utilitzat per la CIA en diverses
gires, sobretot per països africans recentment descolonitzats, i no sols com aparell
propagandístic per mostrar que als EUA ja no hi havia discriminació racial i la cultura no
estava mediatitzada pel poder polític, sinó per afavorir la penetració d’interessos
econòmics, infiltrar agents i facilitar contactes amb els poders fàctics abans que ho fes
la URSS. La permanència de "Russian Lullaby" en el seu repertori es deu a la gratitud
que va sentir des de petit per la família jueva Karnofsky, d’origen rus com Irving Berlin,
per a la qual va treballar i el van apadrinar com si fos un fill més: fou el pare Karnofski
qui li va comprar la primera trompeta. I parlant de trompetes, un instrument que fos 100%
d’or es deformaria fàcilment i no valdria per a res: aquest metall es massa mal·leable i
dúctil. Un altra cosa són les trompetes de llautó xapat d’or, que eviten la corrosió en els
llocs més inaccessibles per a la neteja: Louis Armstrong en va tenir una, de 1948, que va
ser subastada a Christie’s fa tres anys per 234.000 €. Potser la llegenda urbana de la
trompeta d’or prové del trompetista britànic Eddie Calvert (1922 – 1978), que un locutor
va presentar un dia com "l’Home de la Trompeta d’Or", sobrenom del que mai més va
poder desempallegar-se.

Com en el relat precedent "L’assassí dels semàfors", la conclusió quedarà oberta: tret de
les conjectures esmentades, no tinc ni idea de per què la meva mare em va donar una
informació mancada de tot fonament, però com que jo ja era prou gran per a contes de
fades i tampoc ella no tenia raons per entabanar-me, estic convençut que s’ho creia i es
va limitar a transmetre explicacions que havia rebut. Qui les hi podia haver passat ès un
misteri; probablement tot plegat fos la típica història que va corrent de boca en boca,
cada interventor hi fa la seva petita aportació personal i finalment en surt una notícia que
no té res a veure amb l’original.

Per acabar, em sento amb l’obligació de disculpar-me per incórrer un cop més en la
redacció d’anècdotes autobiogràfiques pretèrites. Els qui no tenim família propera,
només disposem d’un cercle reduït d’amistats i ens passem sis dies a la setmana sense
comunicar-nos amb ningú presencialment, o fem ficció o acabem com l’avi Cebolleta —
als qui no sou vells ni col·leccionistes de còmics antics, us aclariré que "La família
Cebolleta" era una historieta de Manuel Vázquez en la publicació "DDT" de Bruguera—,

72
venerable carcamal de barba blanca, amb un peu embenat per patir de gota i bastó, de
qui tothom fugia com de la pesta, per no haver-li d’aguantar sempre les mateixes
batalletes. Espero que el meu repertori de batalletes sigui més variat.

En el Nanorelat "Barcelona, 1939", de "Vint nanoacudits sobre LA MALETA", prometia

continuar-lo en un microrelat. Doncs bé, ara m’hi poso, però abans us haig d’advertir
que, entre els fragments de record del que la meva mare m’havia explicat, hi ha buits que
ompliré fent ús del sentit comú, amb la voluntat de merèixer l’adscripció a les categories
Biogràfica i Històrica. I també que excediré amb escreix l’extensió de cinc-cent mots, que
és el màxim que autoritza a parlar de microrelat.

El meu pare, nascut a finals de 1919, el van mobilitzar en 1938. Va fer la instrucció militar
a Begues (Baix Llobregat). Explicava que des d’allà podien veure els bombardejos sobre
Barcelona (l’Aviació Legionària Italiana, amb base a Mallorca, va bombardejar Barcelona
en gener i març de 1938) i tots els reclutes patien pensant que les llars familiars podien
haver resultat afectades. Devia d’haver fet un curset accelerat d’auxiliar sanitari perquè
quan el van destinar al Front del Segre no va disparar ni un tret: ell era a la rereguarda,
atenent ferits. Així fins que va caure aquell front i va ser fet presoner.

Mentrestant, a Barcelona, els meus avis patint. En el pis de sota vivia una família molt
catòlica que també devia patir, amb fill únic de l’edat de mon pare, també fill únic. El meu
avi estava afiliat al CADCI, que s’havia integrat a la UGT, i en aquella època la meva àvia
no anava a missa, tot i ser filla de carlins. Adreçant-se al veïns de baix sense increpar-los
directament, la meva àvia sovint treia el cap pel celobert, exclamant "per culpa d’estos
feixistes lo meu Carlos es juga la seua vida al front!" (lleidatana de naixement, l’àvia
tenia una parla occidental més xocant per a un barceloní que la valenciana). Doncs bé,
imagineu com n’estarien de neguitosos, els avis, quan el 26 de gener de 1939 les tropes
dels generals Solchaga i Yagüe van entrar a Barcelona: ningú no els va denunciar, però
per menys del que havien manifestat públicament alguns havien acabat al paredó.

I fou en aquesta situació que el meu pare, que havia estat uns mesos en un camp de
concentració a la riba del Segre, es va presentar a casa amb una maleta que pudia de
mala manera. A dintre hi havia un esquelet, encara amb restes de teixits tous, i el meu
pare va explicar que se l’havia trobat entre canyissars, segurament procedent dels
primers combats que s’havien produït un any abans, riu amunt. I, com que tenia intenció
d’estudiar per a practicant, quan retornés a la vida civil (el pobre no sabia que li tocaría
fer la mili quatre anys més, aquesta vegada amb l’exèrcit guanyador, primer a Cartagena
i després a Maó), va creure que disposar d’un esquelet sencer, que pensava netejar amb
formol, li seria d’utilitat. Superat l’ensurt, sa mare li va fer veure que, amb la fama de
rojos que s’havien guanyat a l’escala, només faltava que els trobessin amb un mort a
casa. I, fent gala d’una presència d’ànim que el meu avi mai no va tenir, agafà aquells
ossos i els va anar cremant en el forn de la cuina econòmica. Al meu pare només el va
deixar conservar el crani, maxil·lar inferior inclòs.

El meu avi patern era un lector empedreït, que feia ostentació d’una biblioteca de més de
mil volums, alguns dels quals havia heretat del seu pare. I com que, entre els cinc i els
vint anys havia estat anant-hi a dinar els diumenges, no perdia cap oportunitat de
recordar-me que algun dia jo seria dipositari d’aquell tresor i, de fet, un dels temes
recurrents que més m’ensopeixen és imaginar-me munts de llibres (amb els dels meus
pares i meus ja seran mil cinc-cents) a la vorera del carrer Mallorca, davant del Mercat
del Ninot, a disposició de qui vulgui endur-se’ls, quan m’hagi mort i els meus hereus
buidin el pis. Com a molt hauré aconseguit que els fills d’una cosina s’enduguin el
exemplars més valuosos, potser per vendre-se’ls. Recuperant el fil del discurs, diré que ,
furgant en una de les llibreries quan encara era un crio, vaig trobar darrere dels llibres
dues calaveres: aquella que ja coneixeu i una de gos sense el maxil·lar; es veu que el
meu pare havia aprofitat l’experiència de deixar la primera neta com una patena per tenir-
ne una altra, però no us puc dir d’on va sortir ni amb quina finalitat. A més de seguir uns
quants cursos per correspondència de Ràdio Maymó, li va donar per entretenir-se amb
aquestes coses, com hi ha qui s’entreté muntant vaixells en miniatura dintre d’una

73
ampolla. Dic això perquè, amb molta paciència, havia aconseguit muntar l’esquelet d’una
granota, m’imagino que encolant els ossets. I acabo la digressió amb la trista història de
la fi d’aquest petit esquelet, que només conec pel relat que me’n va fer la meva mare,
perquè jo sols tenia dos o tres anys. Sembla que tenia la mania d’amagar-me sota una
taula rodona que hi havia a la galeria, d’aquelles que no s’envernissen perquè es
cobreixen gairebé fins a terra i que a sota tenen una plataforma amb un forat també rodó
per al braser. Els meus pares van pensar que si hi col·locaven alguna cosa que em fes
por, deixaria d’amagar-m’hi, i se’ls va ocórrer posar-hi la granoteta. Però es van
equivocar, perquè vaig desfer-la d’una manotada així que la vaig veure.

A risc de semblar immodest, hauré d’assumir temporalment el protagonisme de la

història per dir-vos que la meva mare em va encomanar l’afició al dibuix, afició que va
omplir les meves hores de solitud com a fill únic a qui no deixaven baixar a jugar al
carrer. Cap als dotze anys vaig voler provar què tal se’m donava pintar a l’oli. Haig de
confessar que, pintor figuratiu que era i volia seguir sent, el gènere que més
m’interessava era el paisatge, però com que m’agradava la vida còmoda vaig preferir
dedicar-me a pintar bodegons i, més endavant, retrats, activitat que podia exercir a casa,
sense haver de suportar les inclemències del temps i les impertinències dels curiosos. I
aquí és on torna a intervenir aquella pobra calavera: fullejant llibres d’art, m’embadalia
amb les natures mortes del barroc i, en particular, les d’un subgènere anomenat "Vanitas
vanitatis" o "Sic transit gloria mundi", amb la invariable calavera i el rellotge de sorra
que, contrastant amb instruments científics o musicals i joies o monedes d’or,
recordaven quant n’era d’efímera la riquesa i la fama. Doncs bé, suposo que tindria tretze
o catorze anys quan, influït per aquestes obres pròpies del tenebrisme italià, espanyol i
flamenc, vaig aplegar uns llibres antics, oberts, i la calavera al damunt, sense la
mandíbula, tot a la llum d’un quinqué, per pintar-ho amb un fons fosc, gairebé negre. A
més de fosc i tètric, el quadre em va sortir lleig, sense profunditat i amb uns colors
irreals, conseqüència de no haver il·luminat prou la tela mentre pintava. I al cap d’un any
vaig repetir, però en un format més petit, amb més llum i només amb el maxil·lar, potser
per compensar que en l’anterior l’havia exclòs. No vaig perseverar: als divuit anys vaig
pintar el meu últim quadre, un retrat del meu pare que no va quedar malament i vaig
deixar inacabat el d’una cosina; feia segon de carrera, no em quedava massa temps
lliure i suposo que, conscient que mai no passaria de mediocre, també se m’havien
passat les ganes.

L’epíleg diria que és raonablement feliç: l’avi havia mort, la meva àvia se sentia sola en el
pis i cada vegada que passava per davant de la llibreria se’n recordava d’aquell crani, tot
el que quedava d’un soldat, probablement de la mateixa lleva del meu pare però que no
havia tingut tanta sort, víctima d’una bala o de la metralla. I un dia es va armar de valor,
el posà en una bosa amb tota cura i se n’anà a l’entrada de la Facultat de Medicina, molt
a prop, on la va oferir al primer estudiant que va veure i que, contra tot pronòstic i amb
un somriure d’orella a orella, va acceptar l’inusual oferiment.

Jo. Avui.

En l’ordre de tot l’establert sempre hi ha hagut una escala. O escales: de valors, de

jerarquia, de prioritats. A mi m’ha tocat una escala menor. Tan física com de posició.
Visc a l’ombra dels grans, dels importants. Dels que tothom admira i la gent es dona
cops de colze per ser el primer en poder estar vora seu i dir als seus familiars i
coneguts: “Jo l’he tingut a un pam de mi”. Si aquests idiotes sabessin...
Des del racó observo, no perdo detall. Sí, ells són el centre de les mirades, i en canvi jo
sóc un perfecte desconegut. No seria aquí si no fos per tu. Tu vas creure en mi, vas
trobar alguna cosa que et va agradar i aquí estic. Només tu saps la veritat sobre mi.
Diran que va ser el fat. No. Mútuament vàrem reconèixer la força que ens corria per les
venes. Erets només una nena, però el teu foc cremava amb una força que la majoria no
tindrà encara que gaudís de la vida eterna.

Jo. Viena 1.873

74
La sala era concorreguda d’ànimes vingudes d’arreu. Accents de tots els racons
d’Europa i fins i tot d’ultramar es barrejaven creant una atmosfera que convertia el teatre
en un món a petita escala. Els vestits de les dones, cada un més elaborat que el del
costat. Homes entesos (o no tant) en política arreglant els respectius països. Tots havien
vingut a homenatjar la memòria de Miguel de Cervantes dins dels actes de la exposició
universal de Viena; alguns per devoció a l’escriptor, molts d’altres per la invitació de la
reina exiliada Isabel i per poder parlar amb personatges “d’alta gama”, com m’agrada dir,
de l’època. Però atenció!, es fa el silenci. Qui és aquesta noieta asseguda amb una arpa
daurada acariciant-la amb una delicadesa que ni el millor dels querubins del regne
celestial s’hi pot comparar? Reis, prínceps i gent tota callen. No poden fer res més. Una
nota. Només em va fer falta una nota per saber que aquella criatura era, almenys,
extraordinària.
----------------
S’acaba el concert. Ja? Es fa un silenci, de respecte i admiració a parts iguals fins que la
reina el trenca amb uns aplaudiments que l’audiència, d’un en un s’hi afegeix, com si
d’un dolç somni despertes.
Tu. Mitja hora abans
Els dits em tremolen. Sento que el cor em sortirà en qualsevol moment. Però et veig a tu,
mare, i em tranquil·litzo. Sempre has estat al meu costat, acompanyant-me des que el
pare ens va deixar. —No passis ànsia, Clotilde. El teu pare t’estima—, em vas dir quan
vam marxar de casa — La falta ha estat meva. A més, t’ha deixat una bona assignació;
6.000 rals. I saps què, filla? l’invertirem en coneixement, en art. Has nascut amb un do
pel dibuix i la música. Un cop establertes a Roma ens posarem mans a l’obra. Alguna
cosa em diu que si el teu pare, el senyor Ildefons Cerdà, és reconegut com un gran
arquitecte, tu, Clotilde Cerdà i Bosch seràs una de les grans del món de l’art i la cultura.
—Mare —l’hi vaig dir, —no et sentis malament per això. Dius que la falta ha estat teva.
N’hem parlat moltes vegades. En aquest joc també ens han tocat les cartes més
dolentes. Ells poden saltar de flor en flor i mai hauran de rendir comptes. Nosaltres, per
altra banda... Ho sento mare; jo no em considero fruit del pecat.

El senyor Strauss em mira. Estic a punt. No el puc decebre. Ni a ell ni a l’auditori. Tanco
els ulls. Acaricio per un moment la columna de l’arpa... I començo.

Acaba el concert. Sento aplaudiments. Oh, mare, estic tant contenta! Has cregut en mi.
No t’ho podré agrair mai prou.
—Oh la, la!—, sento al meu darrera. Al girar-me veig un senyor amb una frondosa barba
blanca. Em sona. —Vous êtes l’émeraude de l’harpe. —Émeraude. Esmeralda.
L’Esmeralda de Nostra Senyora de París! —Senyor Hugo, quin honor!. —Res d’això, mon
chéri, l’honor és meu—. I tot seguit em besa la mà. Sento que se m’encén la cara.
—Esmeralda. Esmeralda Cervantes!— se sent amb un tro de veu que fa que tots els
presents ens girem cap a la propietària de la poderosa veu. Una portentosa silueta
s’apropa a mi. Tothom la coneix, si bé jo encara potser més. De fet, la mare la va servir
com a donzella. —“Esmeralda Cervantes”—, repeteix la reina Isabel. Totes les artistes,
totes les dives tenen el seu nom artístic. Tu, filla meva, no pots ser menys.
—Nein!, nein!—, digué una veu rogallosa afegint-se a la conversa. —Du bist wie eine
Blume, meine liebchen. Vostè és com una flor. Com l’edelweiss, la flor d’Austria.
Esmeralda Edelweiss ha de ser el seu nom artístic—. El propietari de la veu rogallosa no
era altre que Johan Strauss, el director d’orquestra que feia un moment m’havia dirigit.
—“Eidelquè!?”— tronà la Reina. —Que s’ha begut l’enteniment, senyor Strauss!? Com
vol que aquest àngel de la música sigui reconegut arreu del món si la gent no sap
pronunciar el seu nom!? Res! Esmeralda Cervantes, per edicte reial. I que no se’n parli
més!—. I en acabar la seva conversa amb el músic es girà d’una revolada i es dirigí als
demés assistents al concert, deixant al pobre senyor Strauss amb la paraula a la boca, i
també ens deixà per anar a recollir els instruments i demés coses tot remugant: “Aber...
però.. Edelweiss...”, i tot seguit espolsà el braç com qui espanta mosques.

Jo. Avui.

Vidres trencats. Un pany esbotzat. Algú entra...

75
A partir d’aquell concert, estimada, se’t van obrir les portes dels millors teatres i palaus
del món. La teva mare, amb unes grans dots d’assessora artística i amb els contactes
que conservava dins la monarquia espanyola ho feren possible.

Tu. Roma 1.879

Avui he tocat just abans que el gran pianista Franz Liszt oferís el seu últim recital. Quin
gran honor. Al acabar el seu repertori ma mare i jo ens acostem a ell per felicitar-lo. Que
més podem fer? El so que desprèn el seu piano és poderós i delicat alhora. —Senyor
Liszt. Ens han donat una vetllada memorable, vostè i el seu piano. Moltes gràcies— li diu
la meva mare. —Doch, meine Frau— contestà ell amb veu baixa i melancòlica. I amb uns
ulls igual de tristos em mirà i digué: —Fräulein, amb vostè he sentit per primera vegada
tocar l’arpa.
—Quina persona més melancòlica. Com poden sortir unes notes tan poderoses d’un
piano tocat per una persona amb una ànima tan apagada? — vaig dir-li a la mare. —Filla,
— em respongué, —El senyor Liszt porta a les seves espatlles el pes més gran que un
pare o una mare poden portar i per partida doble: Sobreviure als seus fills; Blandine i
Daniel es deien, si no recordo malament.
Jo. Avui.
Passes que s’acosten. Ràfegues de llum que venen i van... La vida et somriu, estimada.
La teva arpa sona a França, Alemanya, Xile, Egipte, Japó... El teu viatge pel món
comença, oh àngel meu; però un viatge molt més íntim arriba a la seva fi: el de nena a
dona. Amb una identitat pròpia i idees que forgen un caràcter. A cada lloc que visites
veus paisatges diferents, gent amb costums diferents, però una cosa no canvia; Vagis
on vagis, les ànimes del mateix sexe que el teu són infravalorades, ignorades i apartades
de càrrecs reservats només per als homes, essent relegades a feines de la casa o amb
baixes retribucions. Per no parlar de l’accés a l’educació. Tu no pots més, vols fer algo al
respecte. Necessites fer alguna cosa.

Tu. Santa Cruz de Tenerife, Illes Canàries 1.880

—L’excursió fins a dalt el Teide m’ha inspirat, mare. Estic cansada de tocar l’arpa; és a
dir, m’encanta l’arpa, però necessito alguna cosa més per sentir-me viva. Mare, vull
tornar a Barcelona així que acabi el meu concert que tinc programat aquí i ajudar a
dones que han tingut menys sort que tu i jo.
—Filla, saps que sempre et donaré suport, però vigila. Estic orgullosa dels teus valors,
però una cosa és sentir-se feminista, desitjar l’emancipació de la dona i antiesclavista i
una altra de molt diferent és posar-ho a la pràctica.
–Ho sento, mare. Però és el que crec que tinc el deure de fer. Quan arribem obriré un
espai per a la dona pugui créixer com a persona, tant cultural com laboralment.

Jo. Avui

M’enfoca. Per uns instants la llum em cega, però de seguida baixa. Ha trobat els seus
objectius. Sí, emporta-te’ls; a nosaltres no ens fan cap falta. Al contrari...
No tenia cap dubte que ho faries, perquè el teu amor al pròxim és només comparable a
les teves aptituds com arpista. I fundes l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la
Dona. L’empresa té un gran èxit. No dones l’abast. “Dones estudiant, treballant i amb
opinió com si fossin homes!”, es mofa i indigna a parts iguals l’aristocràcia i classe
benestant de l’època. Però tu estàs per sobre de les crítiques i queixes de la mal
anomenada elit. I tires la teva empresa endavant juntament amb altres dones
compromeses com tu i d’espais tan variats com la poesia, la medicina o el periodisme.
Ah, però, filla meva. La teva mare tenia raó i, si la burgesia és la que et començava a
girar l’esquena, la teva posició contra l’esclavisme a les colònies espanyoles irritava a la
tot poderosa monarquia des de feia temps.

Tu. Cuba 1.876

76
—Mare, t’hauries d’haver quedat a Filadèlfia, o tornar a Barcelona; aquí estan en guerra”.
–Clotilde, no em fa cap gràcia haver vingut fins aquí. Però jo estaré amb tu fins al final.
Però és segur presentar-se al Teatre Tacón, just al centre de l’Havana?.—Precisament,
vull tenir contacte amb els valents independentistes que lluiten per la seva terra, i allà és
on es trobaran després del recital. Els vull donar tot el meu suport.

Jo. Avui

Ah no. A ella sí que no te l’emportaràs. Salto. Sento un buit a l’estomac...

I tant que els hi vas donar suport. Sentinella avançada de la independència de Cuba, et
van anomenar. Amb accions com aquesta i com d’altres de semblants no era d’estranyar
que, després d’obtenir el favor de les corones espanyola i europees, d’aconseguir fins i
tot que el rei Alfons Xll indultés condemnats a mort, ara se t’anessin tancant les portes
dels poderosos. I és que si Gregor Samsa es transformava en un infecte escarabat, la
teva metamorfosis passava d’un angelet arpista que totes les corts europees volien als
seus salons a una bestia disposada a devorar tot l’establishment del moment.

Tu. Barcelona 1.887

—Mare, he hagut de tancar l’acadèmia per falta de suport. El secretari personal del rei, el
comte de Morphy m’ho ha deixat ben clar: “Señora Cervantes, el seu viatge a Cuba no
ens va agradar gens. Dediquis senzillament a tocar l’arpa”. “Senyor Morphy”, —l’hi he
contestat, “a partir d’ara no sóc Esmeralda Cervantes. Em pot anomenar LA
TROBADORA CATALANA”. Em sembla que no s’ho ha agafat gaire bé. Que es foti. I si
aquí no puc ser útil, aniré a cada racó de món on sigui benvinguda oferint la meva
música a tantes causes de beneficència com em sigui possible.

Jo. Avui

Agafo velocitat. Estic en caiguda lliure. Freno sobtadament impactant amb l’objectiu.
Sento un “crec”, un os s’esberla...
I tornes a rodar pel món. I arribes a Brasil. Allà entrarà una persona a la teva vida...
Tu. Brasil 1.895
—Filla, el senyor Grossman és un ric i respectat empresari aquí al Brasil, i no em diguis
que no t’has fixat que ha vingut a tots els repertoris que has fet aquí pel país i que se’t
menja amb la mirada”.
—Visca els nuvis!, criden els convidats, i et beso. T’estimo, Óscar.
—T’estimo, noia de l’arpa, — em dius. I riem.
—Noia de l’arpa?. Ja està bé. Ens hem casat i encara no et saps el meu nom?, l’hi dic en
to burleta”.
Jo. Avui
Amb l’impacte reboto per uns instants fins que finalment caic a terra. I rodolo i rodolo i...
I una persona et deixarà.

Tu. Brasil 1.900

—Filla, estic tan orgullosa de tu... Tu i la teva arpa teniu el món als vostres peus. Tan se
val que els poderosos us hagin tancat les portes. Heu fet (i espero que encara per molts
anys) feu feliços al poble, als humils, amb els repertoris benèfics que oferiu arreu. No en
va a molts t’han batejat (un altre alies, sí), com l’Àngel de la caritat. I...
—I? Mare?... Mare?... Mare, descansa en pau.

Jo. Avui

I rodolo fins anar a parar sobre teu. I les nostres mirades es claven l’una amb l’altra. I
somriem...
I tot i que després de la mort de la teva mare els teus recitals són menys nombrosos, les
ànsies de voltar món continuen intactes i amb la teva parella viatgeu a Mèxic, on al

77
conservatori nacional instrueixes en l’art de la música a noies tal i com ho havies fet
anys enrere a l'harem del sultà de l'Imperi Otomà Abdul Hamid Khan II.

Tu. Turquia 1.892

—I recordeu, noies: Vosaltres potser sou l’harem del soltà, però sobretot sou persones
amb una identitat pròpia i a les primeres que us deveu sou a vosaltres mateixes—, els hi
he dit, mare. —Ja ho sé. Ja ho sé que sóc aquí per ensenyar música, però aquestes
noies sembla que tinguin assumit que el seu rol en aquest món és servir, acotar el cap i
callar.

Jo. Avui

Però Mèxic no va ser més que una altra de les etapes de la teva vida, i també va arribar el
dia que vas decidir que volies tornar a canviar d’aires. I tornes a casa, a Barcelona. Vols
un descans ben merescut després d’una vida dedicada a la música i a posar el teu granet
de sorra per tal que aquest món sigui una mica més just. Però és igual que una
conciutadana com tu hagi triomfat arreu. Que a una veïna de Barcelona, que a una
catalana l’hi hagin obert les portes de totes les cases reials i els millors teatres d’arreu
del món. Tan se val tot això. Tu t’has fet un nom, però a casa teva més renom té el teu
pare: Ildefons Cerdà, l’artífex de l’Eixample, de la modernització de Barcelona i... i que té
una filla bastarda. Però tu ja estàs cansada. No vols res més que estar en pau, tocar
l’arpa quan et plagui, estar amb el teu espòs i poca cosa més. I recordes la teva estada a
Santa Cruz de Tenerife, la pujada al Teide i la pau que allà i vas respirar. I fas camí cap
allà, on viuràs els darrers anys de la teva vida. Una vida allunyada de les multituds on
faràs recitals, sí, però només per el teu cercle més proper de familiars i amics.

Jo. Ara

Quan el responsable de la casa museu ha obert la porta fa una hora, poc es pensava
trobar-se amb l’escenari que hi havia a la sala. Ara ho està discutint amb la parella de la
policia local: —A ver, Señor Montoya, a veure si ho entenem: Des de fa unes setmanes
tenen uns quadres en exposició. —Si, si. De varios artistas: Picaso, Monet, Vermeer... El
museu ja fa anys que perd visitants, gairebé ningú recorda a Esmeralda Cervantes, i
esporàdicament exposem obres d’art, sobretot quadres. —Ya, així doncs l’home que està
estès a terra desnucat, després d’anular l’alarma i forçar l’entrada, estava despenjant els
quadres per vendre’ls al mercat negre quan l’hi ha caigut la figura de metall just al mig
del clatell i l’ha desnucat. Com és que estava tan enlaire?. —Per fer lloc als quadres. La
figura normalment estava només a un metre d’alçada, just al costat del quadre
d’Esmeralda, el que estava despenjant el lladre just quan l’hi ha caigut a sobre. És
curiós, precisament el retrat de l’Esmeralda no té un valor tan important com per robar-
lo. —Y la figura?, Té algun valor?. —Els experts no ho tenen clar. Si la tenim aquí és
perquè Esmeralda es va encapritxar d’ella. Fins i tot es diu que quan actuava posava la
figura al costat de l’arpa. Però ja qui diu que és el menor de set Déus d’alguna civilització
ja oblidada; concretament el Déu de les virtuts.

Tu. Jo. Viena 1.873. Al acabar el recital

El recital ha acabat. Ha estat la teva carta de presentació al món. Tu i la teva mare esteu
al vestíbul acompanyats pel director del teatre, a punt de sortir. Però... exacte. T’atures. I
llavors em veus:
—Senyor Mahler; fa uns minuts m’ha dit que sempre seria benvinguda i que demanés el
què volgués. L’hi he dit que no volia res, però... he canviat d’opinió. La vull a ella.
I a partir d’aquell moment vaig passar a formar part de la teva vida i tu de la meva. I
estarem junts per sempre. Tu. Jo.

En el relat de referència havia deixat escrit que potser em gastaria els dos euros que
valia la primera entrega de la col·lecció que anomenava "Els dolents més dolents de la

78
història", "ADOLF HITLER – L’odi exterminador". Doncs bé, ho he fet, me l’he llegida i la
conclusió és que aquesta biografia novel·lada podia haver estat més acurada però que,
pel preu d’un diari, tampoc es pot demanar gaire més.

En el pla formal és un llibret amb tapes dures, de 128 pàgines. Quant al contingut, escrit
en tercera persona per un tal Joan Solé, de qui a Internet hi ha una ressenya que
comença dient "Joan Solé és escriptor y traductor en llengües castellana y catalana,
centrat en els àmbits de la literatura, la filosofía y la història", tracta de les figures
d’Adolf Hitler i els seus més íntims col·laboradors, trama on s’hi insereix la peripècia
d’una família judeoalemanya composta per pare, mare i filla. Presenta deficiències que
van des de la simple falta d’ortografia, passant per l’ús redundant de sinònims que
aixeca sospites d’ignorància, fins a inexactituds històriques que la confirmen. Com a
exemple de la primera tenim la frase "El Partido Obrero Alemán necesitaba sabia nueva
como la suya, joven", reproduïda en l’original castellà (p. 14). Quant a redundància
sospitosa, que posa en boca de Hitler quan parla amb Röhm: "No podem seguir pegant
pallisses a comunistes sense solta ni volta. A tots ens agrada, és clar, i res ens satifaria
més que fer-los afusellar. A ells i als jueus i als bolxevics" (p. 49).

Pel que fa a errors històrics, en citaré tres:

En un suposat diari personal de Goebbels, aquest anota el 10 de maig de 1933, en

referència a la crema pública de llibres en la Operplatz de Berlín: "Benjamin, Marx,
Brecht, Freud, Roth, Einstein, Kafka, Zweig, Lessing, Mann, Luxemburg i no sé quants
jueus més" (p. 57). Des que quan els germans Heinrich i Thomas Mann o el fill del segon,
Klaus, eren jueus? Tot i que un pot imaginar que Goebbels els posés al mateix sac:
Thomas Mann mai no havia ocultat la seva animadversió envers els nazis, i el fet que la
dona i l’editor sí fossin jueus no ajudava.

Més que una inexactitud, és una pura invenció el que he destacat en negreta: "Heinrich
Himmler era un home discret i eficient que havia perfeccionat a l’ombra el cos més
selecte de totes les forces nazis, les SS, amb els homes millors i més lleials. Ni la SA, la
Secció d’Assalt que vestia camises marrons, ni la Gestapo, la policia secreta,
s’aproximaven al seu nivell d’excel·lència. La primera s’havia integrat en aquelles
després de l’assassinat de Röhm, i la segona n’era el seu complement" (p. 67). El que
s’esdevingué amb la SA va ser la pèrdua de l’autonomia de què gaudia i la total
subordinació a la jerarquia del partit, no pas a les SS.

Pel que fa als comptes, sembla que l’autor no se’n surt d’una resta tan senzilla com
1940–1918 = 22, sent 1940 l’any de la caiguda de París i la capitulació de Pétain, i 1918 el
de l’armistici de la Primera Guerra Mundial: "Amb l’habitual destresa per a l’escenificació
teatral, Hitler s’havia passejat triomfalment per París davant les càmeres i havia obligat el
comandament francès a firmar la rendició en el mateix vagó de tren on ho havia hagut de
fer l’Exèrcit alemany vint-i-sis anys abans" (p. 81).

Però sens dubte la relliscada més cridanera no apareix en el text de Joan Solé sinó en
l’annex final "Perfil psicològic d’Adolf Hitler" a càrrec de Vicente Garrido, criminòleg i
psicòleg valencià: "Al costat d’això, el nazisme trobà en artistes i pensadors [...] fins la
filosofia de gegants intel·lectuals del segle XX com Heidegger i Nietzsche, aquest últim
en particular amb el seu concepte de superhome que [...] substituí els ideals de la raó, la
universalitat i la igualtat que surgiren de la Il·lustració i nodriren la ideologia de les
democràcies liberals" (p. 124).

Només recordo una pífia d’aquest ordre a càrrec de l’actual Alt representant de la Unió
Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, conspicu
representant de l’ala jacobina del PSOE, de quan era Rector de l'Institut Universitari
Europeu de Florència. En la crònica dominical "Carta des de Florència" d’EL PERIÓDICO
DE CATALUNYA de 08/11/2009, titulada "Un palau per al saber" (p. 17) començava amb
aquesta frase, a propòsit de l'estada d'Stendhal a la ciutat en 1817 i l'aclaparament que el

79
va envair a la vista de tanta saturació artística (reacció homologada anys després com a
síndrome d'Stendhal): "Contemplant Florència des dels turons de Fiesole, a la tèbia llum
dels últims sols de tardor, és fàcil sentir la síndrome de Stendhal, aquella malaltia de
l'ànima que el romàntic alemany va patir al descobrir la bellesa d'Itàlia". Que tractés de
romàntic al realista més primerenc junt amb Balzac, per viure en ple esclat del
romanticisme, se li pot disculpar, però que la procedència germànica del pseudònim més
conegut d’Henri Beyle el dugués a nacionalitzar-lo alemany, ja no.

El dia 30.1.2023 m’aplicaven a l’Hospital General de Catalunya, la 2ª

sessió de quimioteràpia – en tinc 4 de programades- els símptomes de Eritrodistesia
Palmoplantar ( reacció cutània induïda per la quimioteràpia caracteritzada per un
eritema dolorós al palmell de les mans i a la planta dels peus acompanyat de formigueig i
sensacions d'adormiment, que en casos greus pot interferir en les funcions bàsiques de
psicomotricitat). s’aguditzaven una mica. Explicava suara l’origen de tot plega a :
https://www.guimera.info/wordpress/contesnadal/lany-del-cancer/

El Valentí Pons Toujouse em feia arribar fotografies de Sant Baldiri de Tavallera, al Port
de la Selva, de la que ens diu Patrimoni Gencat; Situat a uns tres quilòmetres de
distància al sud-est del nucli urbà de la població del Port de la Selva, a la zona nord del
massís del cap de Creus i a poc més d'un quilòmetre de la cala de Taballera/Tavellera .

Conjunt format per l'església de Sant Baldiri envoltada per les restes enrunades
d'altres construccions i, separada pocs metres al nord-oest del conjunt, una torre de
defensa. El conjunt està declarat Bé Cultural d'interès Local (BCIL) i la torre de
defensa, Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN).

L'església de Sant Baldiri de Tavallera és d'una sola nau amb capçalera poligonal de
tres cares orientada a llevant. La coberta ha estat restituïda, donat que estava
enfonsada. A l'extrem de ponent del temple hi ha el cor, i adossada a la banda de
migdia de l'absis, la sagristia. L'accés a l'interior està situat al mur de migdia,
delimitat per dos contraforts que reforcen el parament. S'observen antigues
obertures tapiades i una finestra rectangular oberta a l'extrem de ponent. El
parament està coronat per un petit campanar d'espadanya de perfil apuntat, format
per un sol arc de mig punt. El mur de ponent presenta dues obertures rectangulars,
una bastida en pedra i l'altra en maons, i restes del carener de la teulada d'un antic
cos adossat, actualment desaparegut. El mur de tramuntana conserva restes d'un
parament bastit amb lloses de pedra, disposades mitjançant la tècnica de l'opus
spicatum. Aquest parament, força més antic que la resta de l'església, va aparèixer
gràcies a les intervencions arqueològiques dutes a terme al voltant del temple.

Les construccions que envolten l'església estan disposades a la banda de migdia i

ponent. Un pati central comunica moltes d'aquestes dependències annexes amb el

80
 mateix temple. Aquestes, actualment força enrunades, han estat identificades amb
l'habitatge del capellà i del sagristà i la seva família. Es tractava d'edificis de planta
rectangular, amb les cobertes de teula d'una i dos vessants, distribuïts en planta
baixa i pis. Anaven acompanyats de petits patis o horts situats a l'extrem de ponent.
Al costat d'aquests hi havia el cementiri del conjunt. A l'extrem de llevant de
l'església, al costat de pati central, hi ha un pou de planta circular amb el brocal
rectangular bastit amb rebles i lloses de pissarra. Està adossat a un mur i té una
gran llosa monolítica a manera de coberta, suportada per una pilastra. Tot el conjunt
presentava un mur de tancament, del que queden restes a ponent i migdia. Des
d'aquesta localització es pot accedir a l'interior del recinte mitjançant dos petits
ponts d'arc de mig punt, bastits amb grans lloses de pissarra irregulars sense
treballar, que salven el desnivell del rec que envolta aquesta part del conjunt.

Les construccions són bastides amb rebles, lloses i pedres desbastades, lligades
amb morter de calç.

La primera referència documentada és en un precepte de Lluís d'Ultramar de l'any

947 a favor del monestir de Sant Pere de Rodes, que la conformà també el comte
Gaufred d'Empúries-Rosselló l'any 974, el papa Benet el mateix any, el rei Lotari el
982 i el papa Joan XV el 990. El 1009 fou objecte d'una donació pel comte Hug
d'Empúries. L'any XVI fou construïda una torre de guaita per
controlar els perills d'atacs pirates que venien del mar.

L'actual església de Sant Baldiri és una obra bastida al segle XVIII, sobre les restes
d'una antiga església alt-medieval, que actualment es troba en estat ruïnós. En
aquest període s'hi van bastir un conjunt de cases i dependències
que formaren un veïnat de masos dispersos de "la muntanya de Sant Baldiri".
Posteriorment a la construcció esmentada es tenen notícies que
va ser restaurada l'any 1849.

L'activitat d'aquesta ermita s'entén com la de centre religiós i econòmic de les

nombroses masies disperses per les muntanyes del Cap de Creus. Arran de les
excavacions arqueològiques es pot confirmar que va ser habitada contínuament des
de finals del segle VI fins a finals del segle XIX.

Aquest santuari va pertànyer al terme municipal de la Selva de Mar, juntament amb

tota la muntanya de Sant Baldiri, fins a l'any 1787, quan va quedar inclosa dins del
nou municipi de Port de la Selva a partir de la Cèdula Reial de Carles III que dona al
Port de la Selva el títol de vila, amb la consegüent segregació de la Selva de Mar

L'any 1917 s'hi va celebrar l'últim aplec i des de llavors va començar la seva
progressiva decadència i enrunament.

Vers l'estiu de 1982 el servei de la Generalitat i l'ajuntament del Port de la Selva

instal·laren un campament de joventut amb l'objectiu de netejar els enderrocs i
desbrossar les bardisses.

De l'any 1984 al 1986 es continuaren les obres de neteja i consolidació de les ruïnes
del santuari.

Quan al topònim Tavallera :

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=42907

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-baldiri-de-tavellera-el-port-de-la-
selva

https://www.elportdelaselva.cat/ca/turisme/que-visitar/ermita-de-sant-baldiri-taballera/

81
La fredorada d’aquest gener de l’any 2023, ha deixat clar – per si algú en tenia dubtes –
que des dels poders públics, ni es fa, ni es farà res, per posar remei a la manca de
serveis sanitaris i socials, que constitueix “ marca de fàbrica” , d’aquesta “
democraciola” maleïda. Dit això, ens alegrem de la suspensió de la vaga de metges, que
escoltava al Telenotícies de la Nit. Esperem que uns i altres posin fill a l’agulla per evitar
tant como sigui possibles la mort de més i més pacients en les llistes de “
desesperació”.

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2023/01/les-morts-inevitables.html

Els evangelis expliquen que Ponç Pilat, donava a triar als jueus entre Jesús i Barrabàs
– i triaven aquest segon- , la tria que ens proposa l’inefable Salvador Illa Roca (La Roca
del Vallés, Barcelona, 5 de mag de 1966) – el càrrec polític que acumula més morts en la
seva àrea de competència desprès del sàtrapa -, és entre els casinos i els jocs o entre
la vida i la salut dels que viuen a Catalunya, les noticies diuen que hi ha un pacte entre
ERC i PSC, ens temem el pitjor.

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2022/12/crims-per-omissio.html

De vegades la pau, no és més que por.

https://www.youtube.com/watch?v=kyMdCiKPPks

Li ho dic jo, que si mai es retrobessin en Valentí i la seva dona Rosó es muntaria un
pollastre de dimensions galàctiques, que això de que ella canviés el testament uns dies
abans de morir el seu marit, afavorint de manera descarada el fill petit perquè era el més
aturadet, és quelcom lleig, però que molt lleig, i amb la de calés que hi havia! Vés per on,
la Rosó ho va pagar en vida, i tant si ho va pagar! Que no va veure mai més els seu fills
grans ni els corresponents néts, una vida de solitud, més sola que una mussola per un
herència multimilionària, la puta pela de sempre... Quan el dia que vam enterrar-la vaig
sentir algú dir allò de que “per fi estaven junts”, se’m va remoure l’estómac i aquí em té,
fet i fotut. I ara permeti’m continuar, li ho prego.
I la Patro? De què s’ha de retrobar amb el pocavergonya del seu home, que la pobra va
dur unes banyes més grosses que un cérvol tota la vida! I vinga fer-li el dinar, i vinga
rentar-li la roba, i ara t’obres de cames perquè m’haig de desfogar, i ara et lleves quan
arribo tard a casa ben gat, ajuda’m a despullar-me, bagassa, que no m’aguanto dret, i ella
contemplant les restes de vermell carmesí i negre de rímmel al voltant del seu coll, i no
diguis res que encara l’estovaria, abaixa el cap i empassa’t la ignomínia, quina vida més
gossa, que si mai és retrobessin seria ben bé per cantar-li quatre de ben fresques abans
d’enviar-lo a les calderes d’en Pere Botero, a cremar al foc etern, merescut entre els
merescuts. No, si us plau, no m’interrompi, que hi ha més.
En Cintet, què li haig d’explicar, va ficar la mà al calaix del negoci amb el seu germà, i
això que en vivien ambdós, però l’altre feia la vista grossa, callava pensant que algun dia
la vergonya el podria més que la barra d’endur-se’n quatre bitllets dels grossos cada
divendres, que així ja feia per a les meuques del dissabte al vespre, un cas com un
cabàs! És impensable que es reconciliïn, que no veu que un s’havia empassat massa
bilis en adonar-se del comportament delictiu del seu germà; un mal lleig se l’endugué a
l’altre barri quan estava a punt de fer-lo fora de la parada, per mi dels nervis que va
passar, de l’angoixa que li anava rossegant per dins, que no gosava enfrontar-se amb en
Cintet perquè era un pusil·lànime i sabia que el condemnava a la misèria si el
despatxava, que en Cintet era tan fatxenda com curt com una cua de conill, i el seu
germà va prometre als pares, al Cel siguin, que se’n faria càrrec mentre fos viu, i mira tu,
que li va anar la vida amb en lladregot d’en Cintet. Perdoni, segueixo.

82
El mateix que els germans Freixa, un dels quals deixà a l’estacada l’altre l’endemà
d’haver signat un crèdit que els lligava de peus i mans per tirar endavant el quiosc; el
que va quedar al capdavant del negoci va haver de gruar-la per tornar els diners; després
d’un parell d’anys de no saber-ne res, el germà desaparegut va tornar amb la cua entre
cames, i els pares van rebre’l talment com a la paràbola del fill pròdig, i qui havia hagut
de tibar del carro va haver de fer la vista grossa, que mai hauria disgustat la voluntat
d’uns pares provectes que s’havien anat pansint en cos i ànima per l’absència angoixant
del fill petit. Ja em dirà si, després de tanta peripècia, el que els vindrà més de gust serà
reunir-se tots plegats, que en va acabar fins al cim del tocacampanes del germà escàpol,
li’n faria passar ben magres, ja li ho ben juro! Ara, ara li cedeixo la paraula, una mica de
paciència, faci’m el favor.
Aquest sí que no té perdó de Déu, que això de denunciar un oncle en acabar la guerra
civil, després de tant d’odi encara llençar més llenya al foc, ja em dirà si no és ser mala
persona, els tres anys amagat per por de que el pelessin i quan ja semblava que en
farien la vista grossa, el nebot, atiat per unes males companyies que li prometien l’oro i
el moro si el delatava, va i l’entrega als civils, i d’aquí al cementiri en un tres i no res,
mare meva, ja et dic jo quins temps! Millor enterrem-ho i apaivaguem els ànims, fem els
possibles per fer les paus, que no vol dir oblidar; què poc que costa d’entrar en una
espiral de violència, què poc! I aquesta colla d’ànimes rancoroses, assedegades de
venjança, han de reviure al costat de les seves víctimes innocents? No, no digui res, li ho
prego.
I també s’han de tornar a veure la Filomena i la seva veïna, el nom de la qual no recordo,
després de que aquesta darrera mala bèstia li enverinés el gat? Pobre mixeta, pèl roig i
blanquet que era, una monada d’animaló, perquè aquest coi de veïna tenia el cap ple de
pardals, una vertadera olla de grills i quan se li ficava una idea dins, ja podies cantar
missa que ella hi anava a totes. I quan la veïna lireta va decidir que el gat de la portera
Filomena havia estat el responsable de la desaparició del seu canari flauta, que ningú va
ser capaç de convèncer-la que havia estat una gavina qui se l’havia endut fent-lo
esprémer per entremig de les fines barnilles de la gàbia, va tramar un pla d’enverinament
tan lent com implacable que riu-te’n tu dels papes del Renaixement, que de tant fer-li
moixaines al gató i engatussar-lo, mai millor dit, amb un bol de llet farcit de verí, aquest
va començar a aprimar-se, que feia llàstima de veure’l, després a perbocar per les
cantonades de la porteria, una fel verda i llefiscosa, i de retruc la Filomena, de trista que
estava, una pena tot plegat. La veïna botxí encara va tenir la santa barra d’acompanyar-la
en el sentiment així que el gat va estirar la pota, que només era pell i óssos, pobret.
Aquest parell millor que no es tornin a veure, que quan a la Filomena se li van obrir els
ulls del que havia passat, la veïna acabava de ser traslladada a una residència de la qual
no li’n van donar mai l’adreça, i ben fet que van fer, que sinó hauria anat a mal borràs.
Acabo, acabo, no passi pena...
Què vol que li digui, tampoc guanyaríem gran cosa si en Quim de ca la Toia es presentés
ressuscitat amb els enagos de la besàvia, farciment als pits, la perruca i els llavis pintats,
que se’n va endur a la tomba el seu secret de transvestit, que avui en dia fa riure, però
que en aquelles èpoques podia ser font de molts maldecaps, que la moral no era, ni de
bon tros, tan laxa com ara. Així què, tots a fer gatzara de saber que tornarà d’entre els
morts ben viu i empolainat com un lloro? Quina cara no faran la pobra de la seva mare,
que va viure i morir en la ignorància, i la seva germana monja, beata de missa diària, en
assabentar-se d’una conducta per la qual havien estat alliçonades que era obra del
dimoni en persona? Val la pena remoure les ànimes d’unes bellíssimes persones,
immaculades en tota la seva existència, per un comportament que aleshores era motiu
de persecució? Qui hi surt guanyant en tot això, digui’m-ho, si us plau… Doncs ja ho
tenim aclarit, que aquesta sortida de paraigua de què arribarà un dia en què ens
reunirem amb els qui ens han precedit i tot serà joia i alegria, doncs què vol que li digui,
em penso que després dels casos exposat crec que millor que no ,que farien bé de
revisar la doctrina i trobar una millor solució que no temptejar en Banyetes i que, així
que tothom sigui fora del seu taüt, no s’iniciï un ball de bastons de cal déu, que a veure
si sortiran velles rancúnies i, entre els que s’amagaran de nou al seu forat per evitar mals
més grossos i els que encetaran una jaquetada d’hòsties amb tots els qui tenien deutes
pendents, aquesta resurrecció se semblarà més a una berenar de negres que no pas un
berenar a la font després de la festa major. Pensem-hi, senyor mossèn, pensem-hi, que
estem parlant d’un munt de gent afectada, ben bé jo diria que tota la humanitat passada,

83
present i futura… Ah, i no em vingui amb romanços de perdonar els pecats i aquí pau i
després glòria, que ni en Valentí, ni la Patro, ni el germà del Cintet, ni en Freixa, ni el
delatador, ni la Filomena, ni la mare d’en Quim haurien donat ni el negre de l’ungla per
amnistiar els seus agressors, que ells rai amb lo barruts que eren, o sigui que no em val
que al final tot seran flors i violes i romaní perquè Déu és amor, aquest discurs “happy
flowers” potser se l’empassa qualsevol que no hagi passat per aquests mal tràngols, la
resta en tenim els collons plens d’aquesta gentussa consentida. He dit, o sigui, amén. Li
cedeixo la paraula
La Mireia s’aixecà de la seva posició agenollada abans que el capellà, des de l’altra
banda de la gelosia, pogués dir res. De fet, havia quedat mut de cop. Aquella nit, qui sap
si per un dubte existencial o pels remordiments provocats per la seva primerenca estada
com a religiós entre els nois orfes de la parròquia, el mossèn no aclucà l’ull.

El despertador va sonar a les 6.30 com cada matí, l’aigua a la dutxa rajava sense massa
convicció, aquesta aigua que més tard es trobaria presonera en un entramat de
conduccions que finalment la durien a la immensitat de la mar, ella no en era conscient,
com jo tampoc no ho era del que m’esperava aquell dia.
Vaig agafar l’autobús. Com sempre, aprofitava el trajecte per fer allò que més m’agrada:
observar al meu voltant. Com es mou la gent, imaginar-me en la pell de cada una de les
persones que pujaven i baixaven, imaginant el que pensaven, el que feien. Construïa
històries amb els seus rostres que donaven nom als personatges de belles històries, de
trames policíaques, de drames passionals o de dolces comèdies romàntiques. M’aturava
en uns ulls cansats o en l’espurneig d’uns ulls enamorats o en els resignats, els
somiadors, els inquisidors, els enfonsats, els llunàtics, els desorbitats, els ametllats, els
allargats... Tots m’atreien, tots em contaven històries en aquell silenci del dia per
encetar, abans del primer cafè, que et permet fer volar la imaginació com si encara
estiguessis somiant.
Entre mirades i històries vàrem arribar tot d’una a la meua parada, al barri més antic de
Madrid, el Madrid dels Àustries, al darrere de la plaça Major, amb una parada
imprescindible. Quan tenia sort i el trànsit del dia em permetia robar uns minuts a la
cronometrada ruta matutina, m’aturava a la Chocolatería San Ginés, per fruir d’uns
xurros amb xocolata. I quan arribava més just d’hora, al cafè del darrere de l’oficina, com
si fos una farmàcia de guàrdia, un establiment molt concorregut a aquesta hora del matí.
Cafès, napolitanes, xurros, porres i tot el personal de les oficines del voltant que hi
recalaven abans d’entrar a la feina, per trobar-hi aquest beuratge que et torna a la realitat
i t’ajuda a baixar del darrer somni.

Aquell dia, anava just de temps i la parada al cafè era obligada. Ho necessitava, encara
seguia mig endormiscat. Just entrar al local, els meus curiosos ulls varen anar a posar-
se en els seus. No podia deixar de mirar-la. La conversa iniciada amb un company es va
convertir en tot un seguit de monosíl·labs sense massa sentit.
Aquella mirada em va transportar molt lluny, no m’era estranya, era com tornar a casa, la
intensitat, la vivor, la negror dels seus grans ulls, la seva melena curta, la seva boca, els
seus llavis carnosos tan ben dibuixats acariciant la tassa de cafè, era la Cleopatra de les
tardes de cinema, dels meus somnis de la infància.
Quant de temps feia que algú no em mirava així, que em traspassava, que arribava a
escolar-se dins el meu interior, des del cap fins recórrer tot el meu cos. El batec eufòric
del meu cor anunciava la tempesta, l’estat d’alerta s’havia instal·lat al meu cos, però jo
no podia deixar de mirar-la; ho vaig intentar per un moment dirigint-me al meu amic
Sebastià, que em va veure tan atabalat i adonant-se del meu neguit, em va dir:
-Pere, no sigues beneit, atraca-t’hi i digues-li alguna cosa.
- Què vols que li digui, Sebastià, si les cames em tremolen.
- Idò això és el que li has de dir.
El meu cor es va llançar al galop, no podia dominar-lo, la brida no donava de si, no hi
havia fuet ni corretjades que poguessin aturar-lo, ni instrucció racional que pogués
dirigir al meu subconscient. Havia pres el control l’altre hemisferi, comandat per l’artista
bohemi i apassionat en què m’anava a transformar. Era una sensació d’una intensitat
incontenible, em sentia ple, desbordava passió i desig. Volia acostar-m’hi, fregar els
seus llavis, acariciar les seves delicades i fràgils mans, enredar-me entre els seus

84
cabells, beure de la seva boca, i perdre’m entre les línies subtils que dibuixaven el seu
cos.
-Però que fas Pere, per no saber no saps ni el seu nom, ni com és ella, ni quines aficions
té, ni on viu, si té parella, que és de la seua vida.
Va ser el darrer intent racional per parar el que ja era inevitable.
Com l’aigua que rajava aquest matí a la dutxa, jo estava a punt de caure peel desguàs
que em portaria a l’oceà, un oceà on descobrir el paradís que m’obrien els seus grans
ulls negres. No sé com vaig arribar al seu costat, ni quines paraules varen pronunciar els
meus llavis. No eren necessàries, els nostres ulls ja feia estona que havien connectat, va
ser una connexió immediata. En el moment que m’hi vaig capbussar, vaig entrar en una
realitat virtual. El local, la gent, els xurros, les porres, els companys de feina, varen
passar a un altre pla. Un tros de paper arrencat del seu curiós quadern, preciosament
manuscrit amb una adreça, carrer de Ruiz Alarcón núm. 23 i una hora, les quatre, va
acabar a les meves mans. Ens acomiadarem i quan la vaig veure sortir per la porta, vaig
tornar a la realitat, com si hagués escapat dels efectes d’un encanteri. Ràpidament vaig
marxar cap a la feina i durant tota la jornada un sol pensament, com una obsessió. Les
hores passaven lentament, per torturar-me amb la cadència melodiosa de la seua veu i
les restes de la seva fragància que varen quedar suspeses de la meua pituïtària. La veia,
la sentia, l’olorava; la seua presència era clara. Era ella, no necessitava saber el seu
nom, era ella, la Cleopatra dels meus somnis.
Faltava mitja hora per la nostra cita i vaig anar-hi caminant. Era un dels meus passejos
predilectes, en acabar la meua jornada em deixava caure per la carrera de San Jerónimo,
pel davant de l’edifici del Congrés de Diputats, la plaça de Neptú, el passeig del Prado,
un preciós boulevard, on la cultura i l’art s’ensuma pels quatre vents, i em perdia entre
els seus palaus, jardins, el Jardí Botànic, i arbres centenaris: alberedes, plataners i quan
disposava de més temps visitava les joies dels seus museus, el Thyssen- Bornemisza, el
Prado, el Reina Sofía o el Caixa Fòrum.
Quan vaig llegir la direcció de la nostre cita, no podia imaginar on em portaria, estava a
tan sols uns quinze minuts, molt a prop, però no coneixia aquell carrer, em preguntava
on volia que ens trobéssim. No sabia res d’ella, ni el seu nom, tan sols deu minuts, una
eternitat, d’una connexió absoluta, d’una simbiosi perfecta.
Els nostres ulls es retrobaren a les quatre de la tarda al punt indicat, no m’ho podia
creure, m’esperava a mi, em va donar la mà i em va convidar a passar, el tacte de la seua
pell em va fer estremir, estàvem dins del Museo del Prado. Passarem per una porta
d’accés lateral amb una identificació que portava ella. Va començar a explicar-me les
característiques del museu, més de 8.000 meravelles que hi havia en d’aquest recinte, de
les seves reformes, de les noves ales, de l'obra pictòrica que ella més valorava, de la
seva passió per la pintura i la literatura.
–Quin llibre estàs llegint, li vaig preguntar.
-La casa de los espíritus, d’Isabel Allende
Per increïble que pugui parèixer era el llibre que jo estava acabant de llegir aquells dies i
així li vaig comentar.
Portava ja un parell d’anys de restauradora del museu, i volia que la ves fent el que a ella
més l’omplia, em va portar al seu estudi i en mostrar-me el llenç en què estava treballant,
un magnífic Velázquez de la seua època d’esplendor, Las Hilanderas, em vaig atracar per
atendre a les seues explicacions, i ella en girar-se, mentre em mirava, la vaig abraçar per
la cintura, em va besar, una besada tan sensual i tendra com ho era tot el seu cos, un
cos que vaig anar descobrint, despullant-la a poc a poc acariciant cada porus de la seua
pell. Quan va estar completament nua, ella em va treure la roba amb les mans, amb les
dents, amb la llengua, un recorregut que em va fer tornar boig. Varem fer l’amor
apassionadament entre colors, vernissos, olis i teles durant tota la tarda fins ben entrada
la nit.
Sona el despertador són les 6.30 del matí i no vull sortir del llit, tenc por que en aixecar-
me, aquesta meravellosa història no hagi passat mai i sigui fruit dels meus somnis, una
història més.
- Pere, baixa ja del teu món de somnis i encanteris i ves cap a la dutxa que arribaràs tard
– m’increpa la mare.
- Ja va...

85
En despullar-me i quedar-me davant del mirall del lavabo, obro els ulls per descobrir tot
el cos clapejat de pintures de colors i una mirada, la seua mirada, la mirada de la meua
Cleopatra, la que sempre havia somiat.

Encara somnolent, li passen pel cap un munt de flaixos del que succeí la vigília. El seu
cervell encara ho processa. Se sent fet pols. Rebentat. Tot just ha dormit tres hores. El
desvetlla el despertador del mòbil, tornant-li a sonar al cap d’uns minuts.
Mentrestant, des del despatx, la seva secretària comença a enviar-li missatges urgents
relacionats amb tot el que s’ha de resoldre durant el dia. La Sònia, eficient, no te ni idea
de la seva vetllada. De saber-ho, no actuaria com una metralladora, disparant-li tanta
informació que amb prou feines pot anar assimilant.
En Miquel, separat des de fa un temps, ha començat a quedar amb dones. Per distreure’s
i passar-s’ho bé. Però la noia amb la que va quedar ahir al vespre l’ha ensarronat. El va
portar a un club on ell no havia estat mai. I, quan eren dins, segurament li deurien posar
alguna cosa al gintònic perquè ara mateix no és capaç de recordar què va succeir
exactament. El cas és que té imatges inconnexes. I no sap si les ha somniat o són
veritat. I si el van drogar? malpensa ell....
Amb la cita en qüestió, l’Anna, es varen conèixer en una web de relacions. Havien estat
xatejant alguns dies. Li donà bona impressió i finalment quedaren. Ell la va recollir en
cotxe a la plaça Catalunya i anaren a sopar. Semblava ben bé el seu tipus. Catalana. I
pels cognoms que deia tenir, de bona casa. També separada i sense fills. Amb això
estaven empatats. Ell era de Mallorca, l’accent el delatava, i s’havia instal•lat a la ciutat
comtal de jovenet d’ençà que estudià a la Facultat d’Econòmiques.
Quan la va veure per primera vegada, en persona, li va agradar. Més que no pas al perfil
d’internet. La trobà atractiva. Soparen a la zona alta de Barcelona, a Sarrià, i després ella
va proposar anar a aquest club. En Miquel no era client de locals d’oci nocturn, però, per
no semblar un babau, li va seguir el fil.
I ara, justament, no sabia què havia passat exactament i se sentia fatal amb sí mateix.
Havien estat junts? Havien anat a casa d’ella? A casa d’ell? Què havien fet? Només
recordava fins l’estona en la que s’assegueren a la barra, xerrant, i prenent una copa.
Després, a partir d’aquí, ja no recordava massa res....
En Miquel, va intentant posar ordre a tot plegat, fent-se el relat mental de la nit anterior.
Donant-hi voltes. Un cop dutxat fa un recorregut ràpid pel seu apartament, amb la
tovallola ben enrotllada a la seva cintura. Constata que tot és en ordre. No li sembla que
hi hagi hagut algú, a part d’ell, la nit abans. No te sensació de ressaca sexual. D’haver
passat una nit boja. Més aviat es nota el cap molt confús. Com si hagués begut
moltíssim, cosa que li sobta enormement, perquè ell només recorda haver demanat una
copa.
Activa el mòbil i veu que la foto d’ella, en el seu perfil, ja no hi és. S’ha convertit en un
perfil anònim, sense imatge. El whatsapp no li permet enviar-li cap missatge perquè
probablement l’ha bloquejat. La truca per telèfon i és apagat o fora de cobertura. Li
venen al cap tota mena de paranoies. Pensa coses molt rares. Que si ella potser només
ha creat aquest perfil per quedar amb ell i ara en crearà un altre de diferent per quedar
amb més paios .....Uf !!! Comença a imaginar-se coses molt i molt estranyes. Però, sigui
com sigui, ha d’anar al despatx i encarar el seu dia a la feina.
I, en posar-se l’americana, i furgar dins les butxaques, constata que les claus del cotxe
no hi són:
- “Collons!” exclama sobtadament.
- “Com pot ser que no hi siguin!” afegeix.
Es comença a cagar en tot i torna a l’habitació d’una revolada. Regira nerviosament la
tauleta de nit. El calaix de dalt i el de baix. Torna al rebedor i remou els calaixets del
moble. Es dirigeix novament al dormitori ajupint-se per mirar sota el llit...I res!
Pensa que potser se les ha deixat dins del cotxe, al garatge de la planta baixa de casa
seva. Baixa per les escales fins al pàrquing i pam! Una clatellada en plena galta! El cotxe
no hi és!
Es posa les dues mans al cap i comença a llençar improperis. O sigui, es diu a sí mateix,
que el meu Mercedes GLA, nou de trinca, ha desaparegut? I l’Anna no te foto al seu perfil
i el telèfon es troba apagat o fora de cobertura?

86
Aleshores, continuant amb el seu raonament es diu a sí mateix que no cal ser un
Sherlock Holmes per pensar que potser ella hi te alguna cosa a veure amb tot plegat!
Mira que n’és de mal pensat quan les coses no li surten com s’espera!
En Miquel comença a sulfurar-se més i més, posant-se més tens i nerviós. Continua
cagant-se en tot maleint-li els ossos a l’Anna. I, fruit d’aquesta efervescència de mala llet,
truca als Mossos i el cas és que al cap de mitja hora són a casa seva. Li pregunten un
munt de coses sobre la nit abans que ell amb prou feines recorda. Prenen nota de tot i el
porten a la nova Comissaria dels Mossos a Sarrià, al carrer dels Quatre Camins, a
presentar denúncia.
Un dels agents li diu:
-“ Escolti Miquel. Aquesta noia el va dur al club de l’Avinguda de Sarrià? I li demanà un
gintònic i després marxà al lavabo i trigà a sortir i vostè va anar a buscar-la veritat?”.
I en Miquel li respon:
- “Sí. Exacte. I vostè com ho sap això? Què hi era vostè allà?”.
I el Mosso afegeix:
-“No. No hi era. Però si que hi havia un company nostre. No és el primer cas amb
aquestes mateixes característiques aquests darrers mesos. Home separat, de classe
mitja alta, amb cotxe nou, de gamma alta, que queda amb una noia per internet i al qual li
desapareix el vehicle”.
-“Collons! I aleshores, què he de fer jo ara? ” li diu en Miquel adreçant-se al Mosso.
L’agent li respon:
-“Vostè ja ha fet el que cal denunciant la desaparició del vehicle. Nosaltres hem pres
nota de totes les dades i també del telèfon d’aquesta noia. Farem les nostres
investigacions i si ella el torna a contactar, truqui’ns.”
Li dona una tarja amb les dades de la seva unitat i s’acomiaden.
Sortint de la comissaria camina cap a la dreta, direcció carrer de Lluçanès i pensa que,
efectivament, ha fet el que calia. Denunciar la desaparició del cotxe. I li dona confiança
veure que els Mossos ja estan treballant-hi i destinant personal a casos com el seu.
Mira el rellotge i s’adona que ha de tornar al despatx per tirar endavant els seus temes.
Confia en que el trobaran. Encara te el cap molt emboirat, però. Crida un taxi que baixa
pel carrer Lluçanès i durant el trajecte cap al carrer Aribau cantonada Travessera de
Gràcia, parla amb la Sònia explicant-li la situació.
Tornen a planificar el dia. La feina és el més important ara. La feina i tornar a portar les
regnes de la seva vida que se li ha desmarxat des de la nit anterior. Ara que ja ha
presentat la denuncia, comença a sentir-se millor. La mala baba es va esvaint i recupera
el seu tarannà més aviat irònic i divertit que no pas tan malcarat com a primera hora del
matí.
Mentrestant, al Raval, l’Anna s’ha despertat fa una estona. No té cap mena de
remordiment per haver actuat malament amb en Miquel. Per això esborra la foto del
perfil, d’una revolada, tot preparant-se per anar a la feina. Decideix bloquejar-lo per evitar
que la truqui. I, per convèncer-se a ella mateixa de que actua correctament, i per sentir-
se millor, pensa que, en realitat, ho fa per poder pagar-se les despeses. I que la vida
l’obliga a actuar així. Desitja que ell la oblidi ara que ja ha passat a la columna de paios
que han picat al seu ham, dins l’excel mental que la porta a col•laborar amb els seus
còmplices d’oci nocturn.
L’Anna té dues cares. Una de dia i una de nit.
La seva vida diürna és molt rutinària, a diferència de la seva vida nocturna. Als matins,
treballa d’administrativa en un despatx d’arquitectes i guanya un sou molt minso que
amb prou feines li permet pagar les despeses i el lloguer d’un habitatge caríssim d’un sol
dormitori, en un edifici sense ascensor, al carrer d’Elisabets tocant amb Doctor Dou.
Cap dels seus companys de feina sap exactament quin tipus de vida personal mena.
Només que, pel que veuen, ha anat de cap a caiguda. I per això, malgrat no és massa
eficaç, els hi sap greu acomiadar-la. La realitat és que cada vegada s’ha anat trobant més
sola, sense fills ni parella. Ha començat a abusar de l’alcohol i, per poder aparentar
solvència, s’ha anat buscant la vida amb males companyies aconseguint diners de
manera fraudulenta.
A dos quarts de deu, en arribar al despatx, i ser la primera en aparèixer, aprofita per
parlar des del fixe amb la seva còmplice. La Carla. És la dona de neteja del local d’oci
nocturn. Li diu que en Miquel, molt babau, no va adonar-se de res, i que en Max, el xofer,
ja li ha copiat totes les dades personals.

87
Mentrestant, els Mossos han anat fent les seves recerques i van trobant coincidències
amb d’altres casos succeïts darrerament i es coordinen amb d’altres cossos policials.
I el Mercedes GLA és al pàrquing del club. I les claus es troben dins, des que el vigilant
ha plegat a les tres de la matinada tancant els llums del garatge. El cotxe s’estarà allí fins
que, si el propietari fa memòria i ho acaba recordant, el vingui a buscar.
De fet, si en Miquel tingués el cap clar, recordaria que al seu mòbil hi té una aplicació,
que no ha fet servir mai perquè és molt sapastra a nivell tecnològic, per saber on es
troba el seu cotxe en tot moment. I per l’adreça sabria que encara és al club.
Justament, quan ja és assegut al despatx, els Mossos li truquen recordant-li que
normalment ha de poder saber per ell mateix on es troba el seu automòbil gràcies a
aquesta aplicació. Li demanen que, si us plau, la faci servir i que quan localitzi el cotxe
els truqui.
Aleshores, en Miquel, més i més serè, activa l’aplicatiu en qüestió. I després d’uns
minuts de suor freda perquè no sap molt bé com fer-ho, i perquè tampoc vol demanar-li a
la Sonia que l’ajudi per no semblar un inútil, s’adona que el seu cotxe és al club. Mira els
horaris per internet a la pàgina web i veu que fins al vespre no tornen a obrir.
Però hi ha un telèfon mòbil de contacte. Hi truca. Explica el seu cas i li diuen que pot
anar-hi a la una del migdia, coincidint amb el personal de neteja del local. I que podrà
recuperar el seu vehicle sense haver d’esperar que obrin al públic.
Quan surt del taxi que l’ha portat des del seu despatx del carrer Aribau fins al club, truca
al timbre a la una en punt. La dona que li obre la porta li dóna una sensació estranya. El
personal de neteja, composat per un home i aquesta mateixa dona, se’l miren de dalt a
baix amb certa curiositat, i entre ells s’intercanvien gestos de complicitat. Com si es
riguessin d’ell. O com si no fos tan estrany que algú truqués i travessés el local, en plena
llum del dia, mentre ells netegen, per anar a buscar un vehicle oblidat. Com si fos un déjà
vu.
Un cop al pàrquing, en Miquel s’adona de la sort que ha tingut perquè les claus son dins
i constata que ningú ha tocat res. Tot sembla impecable. Truca als Mossos per dir-los
que ja l’ha localitzat i recuperat. Que és dins. Que tot sembla correcte, i que ja poden
donar per tancada la recerca del cotxe. Que l’ha trobat al bar de copes on havia estat la
nit abans.
Tanmateix, els Mossos, en lloc d’arxivar el cas, li donen prioritat perquè ja és la quarta
vegada en els darrers mesos que succeeix exactament el mateix i la coordinació
internacional comença a donar els seus fruits. Només a Barcelona, tres homes, abans
que en Miquel, han acabat trobant el cotxe l’endemà, en el mateix pàrquing, havent
quedat amb la mateixa dona.
I el que faran ara és actuar i procedir a realitzar les detencions que calgui. Ja tenen
intervingudes totes les trucades realitzades des del telèfon mòbil de l’Anna, i estan
seguint tots els seus moviments gràcies a la geo-localització. I, amb personal de paisà,
despleguen dues patrulles per desmantellar la xarxa que ells anomenen “els arracades”,
perquè hi ha implicats uns individus que Déu n’hi do, amb un munt d’antecedents! Les
sospites sobre els treballadors del local d’oci, el propietari, i aquesta tal “Anna”, ara ja
les consideren prou sòlides com per anar a per ells i desmantellar la seva xarxa.
I el fet és que l’única novetat que troba en Miquel dins del vehicle és una arracada a la
porta del copilot que li deu haver caigut sense adonar-se’n. Pensa en l’Anna, que
segurament la deu estar buscant com una boja i no deu saber que l’ha perdut dins el
cotxe. Babau com ell sol, la truca de nou, sense recordar que els Mossos li han dit que
tenen el seu telèfon intervingut. Tampoc els hi ha dit res de l’arracada ni sap que els
propis agents anomenen el cas com “els arracades”. És una causalitat d’aquelles que
quan ho expliques a algú fa pensar que les casualitats potser no ho són tant.
Ara.
Veritablement, s’ha de reconèixer que en Miquel no serviria com a investigador privat.
Continua trucant a l’Anna i finalment, com que no li agafa el telèfon, li envia un missatge
de veu.
Tots aquests moviments estan sent controlats pels policies que saben el que ell li ha dit
malgrat ella encara no ho hagi escoltat.
Engega el motor i es dirigeix cap al despatx tot satisfet. I des del mans lliures truca a la
Sònia per dir-li que ja té el cotxe i que està arribant. Que digui a la visita de dos quarts de
dues del migdia que l’esperin un momentet.

88
La tarda transcorre sense cap novetat i a les nou del vespre l’Anna encara no ha escoltat
el missatge de veu. Ara està interessada en d’altres possibles víctimes. Està xatejant
amb d’altres homes als quals vols seduir en el decurs dels propers dies. Quan en Miquel
va a dormir, l’Anna encara no ha sentit el missatge, però confia en que ho farà l’endemà.
El que en Miquel no sap és que l’Anna ja n’ha adormit uns quants amb somnífers. I que,
els còmplices del club, que durant el dia treballen fent neteja, formen part d’un entramat
d’arracades que ja porten temps creant peces d’identitat falses, per aconseguir fer entrar
dins del territori a individus amb antecedents, i també que d’altres que ja son dins l’espai
europeu, es dotin d’una nova identitat.
L’Anna sap que no tornarà a veure més al Miquel perquè mentre era dins del taxi que el
portà a casa seva, el taxista, còmplice d’ella, es va encarregar de sostreure-li totes les
dades que necessitava del seu document nacional d’identitat.
Després el van pujar en braços fent veure que anava trompa i van deixar-lo en el seu llit
abans que es despertés. Van ser molt cautelosos i el fet és que en Miquel no s’ha adonat,
fins ara, que l’Anna i el seu còmplice taxista van entrar a casa seva. I és que l’Anna,
malgrat no ho sembli, és una bona arracada!
Això és exactament el que pensa el Mosso d’Esquadra vestit de paisà que escolta la nota
de veu d’en Miquel dient-li que té la intenció de tornar-li l’arracada. Aviat, si no la
detenen ràpidament, algú acabarà adquirint dades personals idèntiques a les d’en
Miquel. I com que la cooperació policial no sempre és prou ràpida, fins que ho
descobreixin, l’Anna ja haurà guanyat la seva comissió. Per això el Mosso que ha fet
l’escolta del mòbil ja ha avisat a una de les patrulles. Estan anant al despatx
d’arquitectes a detenir-la.
La seva veritable personalitat sortirà a la llum deixant ben sorpresos als seus companys
de despatx. Uns arquitectes que no han pensat mai que ella pogués vendre dades
personals i que s’hauran de buscar una nova secretària. Descobriran, quan vagin
coneixent més detalls de la investigació, que hi ha un munt d’individus que es diuen
exactament igual que d’altres ciutadans de diferents països europeus amb identitats
clonades i que la seva “Anna” era membre d’aquesta xarxa d’arracades.
De fet, aquest serà el titular amb el que obriran el proper telenotícies. Es mostraran
imatges del club nocturn clausurat, amb cintes policials a la façana, i el presentador
explicarà que s’ha desmantellat una xarxa delictiva, connectant amb el jove periodista
que cobrirà la noticia des de la porta del local.
I en Miquel, es quedarà estorat quan escolti al Cap de premsa dels Mossos agraint la
col•laboració ciutadania i informant als mitjans de que han pogut dur a terme amb èxit
aquesta operació, que té incidència en diferents països europeus, atès que hi havia
ramificacions a diferents ciutats.
I, de retruc, pensa que haurà de ser molt més prudent quan quedi amb d’altres dones.
I mentrestant es queda l’arracada de record.
És la prova d’una vivència quasi bé cinematogràfica i molt probablement ho acabarà
explicant als seus néts, si és que n’arriba a tenir!

Pròfugs

En Guillem de can Calm era baix, tenia el rostre llarg i l’expressió alegre. Li agradava
mirar el marge de la muntanya. Ho feia de tant en tant mentre s’assecava el suor que li
queia front avall. Era una persona tranquil·la que només aspirava a guanyar-se la vida i li
costava. Va somriure perquè per primera vegada en molt de temps el que veia era nou.
Entre les fulles punxegudes de les branques de les alzines torturades per la manca
d’aigua es veia gent. Molta gent que caminava en silenci. Per això feia estona que no
s’escoltava la guatlla, ni es veien gralles. Una becada va passar volant. Caçadors no
eren, perquè s’hauria sentit et tret. Va deixar la fanga al terra, va caminar enrere i es va
situar darrera el roure que marcava el marge entre el camp i el bosc. Eren carlins. En
Guillem era temorós de naturalesa. Pensava que de l’encontre amb una grup de
persones exaltades i armades en podia sortir mal parat. Va pensar que el millor era evitar

89
que el veiessin. Es va estirar al terra i es va arrossegar fins quedar del tot tapat per uns
matolls.
En Ponç Ormony anava primer. Sostenia un penó blanc amb la imatge de la mare Déu del
Roser brodada amb fils blau cel i rosa. Tenia divuit anys i dur aquell penó era el millor
que li havia passat en una vida de calamitats en una casa remota de la muntanya, on a
partir dels vuit anys s’havia hagut de guanyar el menjar al bosc. Vigilava les piles dels
carboners, sabia caçar amb llaç i fins i tot entrar a les cases mentre la gent feia la
migdiada. Li havien dit que la glòria de ser carlí la podria explicar als seus néts. No veia
clar que arribés a vell, però volia tenir orgull per alguna cosa. Sabia que passaria la vida
amb moltes penes per això aspirava a una mica de glòria. Tenia el rostre estirat i el nas
llarg i sentia com la cinta que l’ajudava a sostenir el penó li feia mal al muscle, però
endavant. Darrera seu caminaven un home d’uns trenta-cinc anys alt i prim, amb barba, i
un altre baix amb sotana i barret de capellà de cinc puntes. L’alt era en Bernat Devesa,
conegut com en Vinyota de Besalú. Fill solter d’una família de propietaris rurals, era el
cap de partida carlí més temut de la contrada. La carlinada li havia donat un
protagonisme que d’una altra manera no hauria aconseguit mai. El seu nom corria de
boca en boca. Se sabia admirat, temut i odiat, però el cas era que tenia una existència
similar a la dels personatges de les novel·les romàntiques que llegia. El capellà, baix
d’esquena ampla i cames tortes, era mossèn, Joan Tord (rector i prevere de Sant Miquel
de Campmajor). Li agradava el món com l’havia trobat. Un món ple de capellans i amb
gent temorosa de Déu. No concebia els ideals dels republicans. El centre de l’univers era
el seu Déu. El rei ho era per gràcia de Déu i ell era capellà perquè Déu i el rei ho havien
volgut.
En Bernat Devesa tenia ganes de tornar al seu poble. Durant més d’un any, havia
recorregut tot el nord de Catalunya amb quatre missions. La primera era reclamar
contribucions a pagesos, industrials i ajuntaments, la segona era parar emboscades als
voluntaris de la llibertat, la tercera perseguir els alcaldes republicans i la quarta informar
de tot al general en cap de l’exercit carlí de Catalunya, en Francesc Savalls de Pera.
Devesa, encara feia poc, havia fet afusellar dos alcaldes i ben a prop de Besalú. Darrera
els seguien una quarantena d’homes de totes les edats i estatures de quinze a quaranta-
cinc anys. Hi havia joves fills de masies humils, nois de poble, seminaristes, gent de
mala vida, i veterans de les altres carlinades. En Ponç Ormony sostenia el penó perquè
passat els camps de can Calm. Començava el camí de Besalú i calia que la gent veiés
que els carlins avançaven segurs i sense oposició.
A la cresta de la muntanya; a l'arbreda,
enmig de la boira, han vist formes recordades.
De l' ermita abandonada en sonen campanades.
Les espardenyes trenquen la gebrada

Són els nois de la muntanya que baixen al fossar

per repartir les boines i els fusells
La vella bandera ha estat trobada per donzelles
La duen als nois perquè comencin a caminar

Mireu... ! Els nois l'han enfilada al campanar

Per totes les valls s'albira la creu vermella
Que fa molt de temps nostra àvia brodà

Són roselles els punts que es veuen a la prada?

En són boines que corren envers l'ensenya
que ha de tornar l'esperança al vell poble català

, va pensar en Guillem de can Calm i es va arrossegar dels matolls fins als roures que
precedien l’entrada al bosc. Els carlins van sorgir de la muntanya i van caminar pel
costat del camp, van passar pel costat del roure i van continuar cap a la cruïlla del camí
de Besalú.
Dalt de la torre del rellotge, en Bartomeu Casadevall, caporal de la milícia de la Llibertat,
va veure la filera de punts vermells que s’acostava al poble. Abans de la guerra, en
Bartomeu treballava en un molí de paper. Llençaven draps i paper vells a unes moles

90
hidràuliques per fer la pasta. Com que els seus pares l’havien fet aprendre de lletra a la
rectoria, en Bartomeu sabia llegir. Abans de llançar els papers agafava els que li
agradaven i els llegia. Així es va convertir en un fervorós republicà i en un organitzador
d’associacions de treballadors. Els galons de caporal li venien de la revolució del 1868 i
els seus ídols eren en Toribi Ameller de Banyoles, en Joan Deu d’Olot , l’Abdó Terrades
de Figueres, llavors ja mort i Estanislau Figueras, president durant uns mesos de la
Primera República Espanyola. Es va treure el quepis del cap i amb la mà dreta es va
posar enrere els cabells rebels que queien del front. Amb el cor accelerat, va agafar la
corneta que li penjava del coll i va tocar alarma. Després de un avís de quasi tres minuts
els gossos de Besalú cridaven com bojos, els milicians de la vila corrien amb un fusell
Remington a la mà dreta, mentre amb l’esquerra intentaven posar-se les corretges. Al
cap de poca estona, tota la milícia estava posada a la porta de Figueres i a les torres que
l’envoltaven. La gent tancava les portes amb barra i posava mobles davant de les
finestres perquè estiguessin més tancades.
En Vicenç Nadal no se’n va poder estar. Tenia disset anys i la sang li escalfava un cor
encara tendre. Va alçar el fusell i va disparar. El tret quasi el tira enrere. L’olor de pólvora
i el fum el van submergir en un estat d’absència. Quan es va girar el cap a un cantó i a
l’altre es va trobar amb l’esguard recriminatori dels companys. En Vicenç va alçar el cap
desafiant. , va pensar. Era un noi que no coneixia escola. Quan tenia vuit anys, els seus
pares havien aconseguit un permís del metge i l’havien posat a treballar a un molí de fil.
Per sortir-ne s’havia hagut de fer de la milícia de voluntaris de la llibertat.
Ponç Ormony va sentir el tret i el xiulet de la bala que es va encastar en un arbre. No es
va moure, va continuar amb el penó alçat.
Ja n’hi ha prou –va dir en Bernat Devesa i va prosseguir-: Ara, ja ens han vist. Va
arrossegar en Ponç enrere i tots dos es van estirar rere del marge, on en Joan Tord havia
disposat tota la carlinada.
On són? –va demanar en Vicenç Nadal, abans que una descàrrega dels carlins li fes
tapar les orelles.
Atents! – va cridar en Jeroni Bartrina, no us moveu.
I no es van moure ni els uns ni els altres. Els de la muralla es van quedar vigilant i els del
marge de tant en tant els disparaven un tret que els altres contestaven. El camí d’entrada
a Besalú per Figueres estava tallat. Per la part de Santa Pau els carlins havien entrat a
Banyoles i Olot havia caigut uns dies enrere. Besalú estava voltat per tots cantons.

Del bosc de Sant Ferriol van sortir dos nois i una noia. Eren en Francesc Vergés i en
Fabià Palou. De rostre estret i nas recte, en Francesc Vergés era alt i prim i tenia dinou
anys. També de dinou anys, en Fabià era una mica més baix i tenia els cabells rossos i
els ulls blaus. La noia era morena, tenia els ulls negres, molts grossos i brillants i ella
manava els dos nois, als quals havia enganyat. Els havia dit que tenia vint-i-quatre anys i
només en tenia divuit. En Francesc i en Fabià s’amagaven de les lleves de quintos i la
noia també fugia, però ells no sabien de què? Se l’havien trobada a la cruïlla del camí de
Juïnyà.
A les noies gitanes
Les trobes al camí
Quan fugen enllà...
Plenes de gessamí.
D’Egipte princesa,
un nen et recollí
Et creia dona entesa
Pels llavis de robí.
De lluna ets nena.
La reina del camí

91
Van baixar pel camí del costat del pont, van entrar al sorral i van córrer cap a la part de
Sant Pere. La noia es va arremangar les faldilles vermelles i descalça va entrar a l’aigua.
En Francesc i en Fabià van quedar absorts per la pell morena que cobria l’esveltesa de
les cames de la reina del camí.
Au! – va cridar la Lena- Cap a l’aigua.
Ella ja estava a l’altra riba quan els dos nois encara saltaven de pedra a pedra.
No hi ha ningú –va dir la Lena-, perquè els ataquen per l’altra costat.
Hi havia el voluntari de la llibertat més vell, en Pere Puelles. Era un home de rostre
punyent i cos escardalenc. Això no obstant, era de caràcter alegre. Estava ressentit amb
el carlins, perquè en una guerra anterior n’havia estat. Després d’un combat, havia fet un
comentari irònic sobre un capellà mort. La burla va estar prop de causar-li la mort. Des
de llavors, n’estava ressentit i els odiava per això s’havia fet de la milícia. Fumava un
cigar de Cuba, que era on no volien anar a morir de febre en Francesc i en Fabià. En Pere
va alçar l’escopeta, però quan va veure que qui saltava la muralla era un noia morena,
amb faldilles vermelles i gipó blanc, va aspirar el fum i va cloure els ulls. Quan els va
tornar a obrir ja no veia la morena ni res.
Ja som dins –va dir en Francesc orgullós-. Estava una mica decebut de sí mateix. Encara
no era conscient de la duresa de la vida i es prenia amb una certa alegria coses que o li
podien costar la vida o la hi podien amargar per sempre.
. , va pensar. Es va mirar en Fabià que va repetir:
Ja som dins. Com un llamp per la ment d’en Fabià va passar una idea: . Tot seguit va
pensar: . En Fabià sabia que no eren àgils ni forts i que no tenien possibilitats de
sobreviure ni la disciplina des carlins ni la guerra de la muntanya. .
Els carrers de Besalú eren buits. Ningú està al carrer quan disparen a la porta de la Vila.
Van travessar el prat de Sant Pere pel mig i van anar cap a l’església de Sant Vicenç. En
Francesc sabia que l’església guardava la Veracreu del comte Tallaferro. Una com la que
hi havia a l’església de Santa Maria dels Turers de Banyoles. Ho havia escoltat de la mare
que era de Banyoles. Va observar que el temple estava tancat i va deduir que les
relíquies estarien ben guardades. Va pensar: .
Veniu – va xiuxiuejar la Lena.
Van córrer cap a la noia que els va empènyer dins d’una casa per una porta mig oberta.
En Francesc no havia vist mai una casa com aquella. Una gran porta amb arc a sobre
donava un patí empedrat amb còdols de riu. El pati estava voltat d’arcades que sostenien
una terrassa quadrada, sobre la qual s’alçaven les columnes que sostenien la teulada. La
terrassa estava decorada, amb flors vermelles. En un cantó del patí hi havia una escala,
on seia una vella vestida de negre. Es cobria el cap amb un mocador gris fosc amb
ratlles negres. La vida l’havia tornada lletja i rude, però no li havia tret l’energia que la
feia lluitar contra els obstacles i les adversitats, encara que no l’afectessin d’una manera
directa. La vella es va aixecar i els va fer senyal que la seguissin. Van pujar les escales,
van entrar a una sala, on hi havien sis noies joves. Les noies van mirar la Lena, amb
confiança i no van fer cap mena de gest envers els dos nois. Ells coneixien en Francesc i
en Fabià vivien al barri del pont sota de Sant Pere. Eren cases i famílies de mort i fam.
Eren tan pobres que ni tenien roba decent per anar al ball. Per això els van quintar,
perquè si no tornaven d’Amèrica ningú els trobaria en falta. Feien un sorteig per escollir
un de cada cinc nois nascuts al mateix any. Els sorteig sempre estava falsejat i els
quintats sempre eren els més pobres, més analfabets i més poc espavilats. Això passava
a tots els pobles. Tot i això, quan van sortir escollits cap dels dos nois es va donar per
entès de la realitat. Això sí van pensar que si s’amagaven en el context de la revolta
carlina, ningú els reclamaria.
Esteu preparades? – va obrir els ulls, la Lena. Dues noies van assentir amb el cap. Les
altres va mirar a un cantó i a un altre confuses.
Es va sentir una forta descàrrega de fuselleria. En Francesc es va estremir i en Fabià va
mirar un cantó i a l’altre en busca d’una sortida. Les noies van xisclar i van abraçar-se.
Va entrar en Pau Clarella. Era l’alcalde, un home de rostre rodó amb un bigoti espès i ulls
vius. Tenia el cabell rinxolat ja una mica aclarit pels anys. Vestia jaqueta negra i camisa
blanca. En Pau Clarella era alcalde perquè figurava a la llista del partit republicà i amb la
marxa del poble dels càrrecs electes, el governador civil l’havia escollit. Havia participat
a la revolució del 1868 i estava disposat a complir amb el que li havien encomanat.
Estava casat i tenia tres fills: dos nois i un noia encara petits. Al 1868, els milicians
d’Olot, Sant Joan les Fonts i Tortellà van romandre vuit dies a Besalú i després van anar

92
a Banyoles a reunir-se amb la força d’en Toribi Ameller. En la seva estada a Besalú van
reclamar diners a diversos ciutadans entre ells els familiars de Bernat Devesa. Es van
produir abusos i va tenir lloc la fuga de les religioses del Sagrat Cor de Maria que des del
1860 estaven instal·lades a l’abadia de Sant Pere. En Pau Clarella temia que els carlins es
remengessin dels abusos que, en el seu dia, els van fer els republicans.
Rere d’ell hi anaven el secretari i l’agutzil. L’ajudant de l’alcalde era de baixa estatura i
tenia un mica de panxa va fer un gest de contrarietat. L’agutzil no tenia cap ideal. Només
sabia que si era fidel a l’alcalde, fos qui fos, tenia feina. Va dirigir-se a un racó de la sala i
en va sortir amb dos fusells Remington de càrrega moderna. És a dir, per darrera. Els va
allargar als dos nois. Van somriure i van sentir com una llampegada elèctrica els recorria
el cos. Era el poder de disposar d’un arma i el fet que els tinguessin per alguna cosa.
Encara no havien acabat d’observar els fusells que l’agutzil els va donar un sarró ple de
bales a cadascun. Els dos nois no ho van veure, perquè estaven absorts amb els fusells,
però l’alcalde va donar un sobre ple de bitllets a la Lena.
Au va aneu-vos-en – va dir la vella.
Els dos nois, la Lena i les sis noies joves van baixar per un carrer estret i amb arcades
que conduïa a l’entrada del pont, on van trobar la porta de la torre oberta i van poder
córrer cap al bosc de Sant Ferriol. Al cap d’una estona estaven al cim d’un pujol voltat
d’alzines i d’un roure alt i poderós. Van quedar absorts, quan van veure que la Lena d’un
salt quedava enganxada al tronc del roure i amb l’ajut de les cames començava a trepar.
Al cap de poc la Lena era invisible. Després van sentir com les branques es trencaven.
De sobte, la Lena va quedar palplantada davant d’ells.
-no hi ha perill –va dir-, podem continuar.
La noia al davant i els dos nois al darrera van caminar per senders coberts de fullaraca
humida, amb argelagues a banda i banda i creuats per romegueres i espinacals. Els dos
nois seguien la noia com autòmats amb l’esperança, tot i creure-la més vella, que es
quedaria amb un d’ells

*****
En Bernat Devesa va sentir el ressò del timbal. Venia de la part del riu Burró. Era el gruix
de l’exercit carlí. Després de destruir i capturar el regiment del general Nouvilas al Toix,
els carlins havien ocupat Olot i ho dominaven tot fins a Banyoles. A un senyal seu, en
Ponç Ormony es va arrossegar fins rere d’un penyal fora de l’abast dels trets dels
voluntaris de Besalú. Al cim, hi va posar el penó de la Mare de Déu del Roser. Abans
havia servit per presidir les processons, però ara serviria de senyal per a les tropes que
vindrien. Tot seguit va posar-se un cornetí als llavis i va començar a tocar el toc de crida:
Tat.. Tat... Tit. Ta, ta, ta. Al cap de poc, es va sentir la resposta: Tarari, tarari , tararà. Una
estona després es van sentir molts de redobles de tambors i després silenci.
Aquell dia en Guillem de can Calm no guanyava per espants. Del camp de davant, van
sorgir desenes de genets i després una filera inacabable de carlins. Tot eren boines
vermelles, creus de Sant Andreu, penons de la Mare de Déu, banderes amb el sagrat cor
de Jesús i capellans. Va veure els capitostos damunt dels cavalls amb la boina blanca,
els cordons i els bigotis afilats. Va reconèixer el coronel Miquel Vila de Vic, el general
Martí Miret i el coronel Francesc Serret. Fins i tot, hi havia una dona que muntava de
costat. Duia faldilla negra de percala i un barret rodó amb una tros de seda sobre el
rostre. Amb un mà sostenia les regnes d’una euga blanca i amb l’altra tenia un fuet. Amb
un intens redoblar de tambors els carlins van arribar al penyal, on en Bernat Devesa i en
Joan Tord els esperaven. En Guillem de can Calm es va quedar quiet i amb els ulls
oberts. També volia tenir alguna cosa per explicar en les llargues tardes d’estiu de la
vellesa. Pels seus van passar els tres batallons de Girona, el regiment del Sagrat Cor, els
batallons d’Alpens, dues companyies de zuaus, cinc esquadrons de cavalleria i vint
peces d’artilleria estirades per cavalls. Ja havia vist una cosa que amb el pas dels anys
seria encara més extraordinària. Haver vist l’exercit carlí del nord de Catalunya, sense
formar-ne part, i estar viu per explicar-ho.
Vinyota!!! – va cridar de lluny, el general Francesc Savalls. En Bernat Devesa va fer un
senyal amb la mà.

93
En aquell moment, en Pau Clarella (l’alcalde) va arribar a la muralla-

Ja els tenim aquí – va dir en Bartomeu Casadevall-. Tres o quatre mil carlins amb els
canons que van prendre als militars al Toix i els que ja tenien ells. Si ens fem forts
bombardejaran de valent. El doble que a Tortellà, cremaran el poble, violaran i robaran
tot el que trobin. Ho faran en nom de Déu per càstig dels infidels de Besalú i, així doncs,
seran perdonats.

En Pau Clarella sabia que quan un carlí queia a mans dels voluntaris o de l’exercit era
executat al lloc. No volia que Besalú fos bombardejat, ni cremat, ni que passés res a la
gent del poble i menys a la seva família. Ell era republicà de convicció i per això era
l’alcalde, però no entenia el sentit de la guerra. Ell volia eleccions sense trampes. Havien
passat sis anys de la Gloriosa (revolució del 1868) i els ànims se li havien calmat.
Quan de temps els podreu contenir?
No ho sé? En el seu dia els francesos es van assegurar de desfer les muralles. Ara poca
cosa podrem fer quan carregui tota aquesta gent ansiosa de botí. Dins de les esglésies sí
que podem aguantar molt de temps. Però només servirà perquè assolin la resta del
poble.
Sous vint voluntaris de totes les edats i ells són tres mil pel cap baix. Marxeu! Jo els
rebré amb una bandera blanca i si han de fer mal a algú que me’l facin a mi. Va vinga
marxeu ara que hi sou a temps. Abans que envoltin el poble.

Quan els voluntaris van haver sortit del poble en direcció a Crespià per aconseguir
arribar a Figueres. En Pau Clarella i l’agutzil van anar a la torre del rellotge amb un
llençol. Van baixar la bandera de la república i van penjar-hi el llençol. Quan el van tenir
dalt, van sentir una forta de cridòria de la part de la carretera de Beuda. Van baixar
corrent cap al carrer Tallaferro i van obrir la porta de Figueres. L’alcalde amb la vara,
amb l’agutzil al costat i dos regidors, es van posar davant de la porta.
Endavant! – va manar en Bernat Devesa. Volia que els seus fossin els primers d’entrar al
seu poble. En Ponç Ormony va tocar: Tat, ta, tit, tat. Tat, tat. Taat, Taat... Tot seguit, es va
sentir una música que va fer callar en Ponç i li va posar els pèls de punta. L’orquestra de
zuaus de l’exercit carlí tocava una polca perfecta.
Els compassos binaris van posar drets els quaranta carlins d’en Vinyota. Van cridar:

L’olotina es deia Maria Anna Solà, era alta i de cintura estreta. La Maria Anna tenia els
ulls del verd dels meandres del Fluvià i els llavis de maduixa silvestre. La Maria Anna
sempre somreia i ensenyava dues dents com perles marines. En l’acabament de la tarda
del dos d’agost vigília de la Festa de Sant Esteve, la Maria Anna es passejava pels carrer
Major d’Olot amb la millor faldilla d’estam, ensenyant un tros de mitja blanca per sobre
l’espardenya de beta negra. La Maria Anna sempre anava acompanyada de la Margarida
Vergés que era prima i inquieta. La Margarida tenia els ulls de la primera mar i els llavis
de cirera confitada. La Margarida portava un gipó negre de baieta de Centelles amb
brodats vermells. La Margarida es tapava el coll, blanc i fi, amb un mocador pintat de
grans roses vermelles sota fons blau marí que es cenyia a la cintura.

La Maria Anna s’estirà els rínxols negres que li sortien del mocador de cap blanc, mentre
la Margarida deixà escapar un somrís pels llavis i els ulls: recolzats en la paret de la
cantonada de la font de l’Àngel, en Joan Ombravella i en Miquel Colljubi, veïns de
Tortellà, observaven com la mula amb els guarniments negres plens de picarols,
campanetes i cintes vermelles de Festa bevia l’aigua clara de l’abeurador de la Font. En
sentir les passes de noia, en Joan es tragué les mans de la butxaca i es posà bé la faixa
morada de vuit volts, mentre que en Miquel adreçà l’esquena, es posà bé la barretina, la
brusa blava i el sarró de traginer.

En acostar-se les dues noies, en Miquel les convidà a passejar junts, cosa a la qual
assentiren amb gust. En Joan al costat de la Maria Anna i en Miquel al costat de la
Margarida caminaren pel carrers de l’Hospici i Francesc de Paula que estaven engalanats

94
en honor del patró de la ciutat. En arribar al carrer de Sant Rafel, en Joan i en Miquel
volgueren entrar en l’única botiga que restava oberta per lliurar un paquet. Darrera el
mostrador hi havia un home de rostre ample que somrigué a les dues parelles.
- Deu vos guard –va dir en Joan.

- De mal i de prendre’n –contestà l’home.

La Maria Anna i la Margarida dirigiren l’esguard envers uns penjadors que sostenien
roba de seda, amb fons de blau de Prússia i verd de poma farcides de roses i clavells
granes, vermells i grocs. Les dues noies deixaren anar alhora una exclamació de
sorpresa i admiració. De la rera botiga en sortia un soroll mecànic que mai havien
escoltat. Quan els disminuí l’admiració tornaren l’esguard cap a els dos nois, just per
veure com en Miquel treia un paquet i el lliurava al botiguer.
-Poseu-me’n dues –digué en Joan, en tant que assenyalava amb el dit unes cintes -; les
blaves. El botiguer estirà les cintes i les lliurà al comprador que en donà una a cada noia.
La Maria Anna es posà la cinta al coll i la Margarida se la penjà a la cintura.

Amb una riallada, les dues parelles sortiren de l’establiment i es dirigiren cap al temple
de Sant Esteve, on encara quedaven restes de la gran bastida que s’utilitzà per construir
el campanar. A l’escala del temple hi havia un grup de senyors amb tricorni i gambeto de
colors blaus i roses i de dones amb faldilla ampla i gipó de seda.

- Són el batlles i els regidors –comentà en Miquel -, que esperen l’hora del rosari.
- Nosaltres hi anirem en una altre ocasió –contestà en Joan, que va picar un ullet de
complicitat a la Maria Anna. Les dues parelles vorejaren les restes de l’antiga muralla per
entrar als camps del Firal, on els marxants ja desfeien la parada. Tanmateix, en Joan i en
Miquel encara tingueren temps de comprar pomes ensucrades i xarop de magrana a les
olotines. Tot seguit, els joves entraren en la nova casa de veïns, on es feia comèdia al
pati. Els actors representaren l’antiga comèdia d’en Corney que tracta de les relacions
entre en Cas, un senyor casolà, amb el seu fidel criat en Corney i el seu irresponsable
esclau africà Cristòfol. Els monòlegs dels actors feren esclatar el riure dels espectadors i
de les dues parelles. En sortir de la comèdia el sol deixava veure les seves darreres
llums que eren suficients per tenyir el cel d’or, coure i viola per sobre de l’escalonada
muntanya del Puigsacalm. Llavors les dues noies mostraren la necessitat que tenien
d’anar-se’n a la llar, on les esperaven. Tots plegats anaren a buscar la mula que estava
estacada a la plaça d’en Mora que els venia en el camí cap al portal de Sant Bernat. En
aquest darrer punt i abans que els burots tanquessin la porta grossa, les dues parelles
s’acomiadaren. Tanmateix el proper diumenge els dos tortellanencs tornaren a entrar i
tornaren a passejar amb les olotines fins al punt que ells només pensaven en acabar les
setmanes per veure els dos traginers.

*****

El camí que va del Pic de les Bruixes al Comanegra estava vorejat per grans roures i
faigs. El terra estava pavimentat amb fullaraca, humida i relliscosa, sobre la qual
caminaven amb el cap cot, la barretina calada i la manta embolcallada en Joan i en
Miquel. Els dos nois estiraven la mula que anava curulla de paquets del contraban que
havien recollit a la Menera. De tant en tant sentien el soroll de fusta buida que feien els
cops del picot verd en la seva cerca d’insectes. En arribar al pla de les Falgueres la boira
no deixava veure a més de dos braços dels ulls. El llum d’una guspira de pedrenyal i el
foc de la pólvora enllumenaren l’opaca blancor de la broma baixa, el só del tret esclafi el
soroll acompassat del picot verd.

- No us moveu que sou presos dels Mossos de Valls...! –el crit provenia de l’esquadra
dels Mossos de Valls que havia estat ubicada a Olot per combatre malfactors i
contrabandistes a petició de l’Ajuntament. Els dos nois romangueren quiets, mentre el

95
sergent dels Mossos d’Esquadra observava el contingut dels paquets, que consistia en
teles i recanvis per la jove indústria tèxtil d’Olot.

Les cavalleries amb els dos presos i la mula travessaren a bon pas el camí vell de
Castellfollit de la Roca.. Les dones, que travessaven el cementiri per assistir al rosari de
l’església de Sant Salvador els miraren curioses per reconèixer els presoners que
comptaven que eren malfactors o lladres de camins. Van passar els genets, arrencant
buits estrèpits de les sepultures. Les dones van quedar-se sota el cobert de la porta del
temple mentre les cavalleries s’allunyaven envers la porta del fortí per sortir del poble.

-Són contrabandistes de Tortellà –digué l’Àngela Comes.- Gent que no fa cap mal, només
comercia amb el que no hi ha aquí i sobra allà.
-A algú pla perjudicaven –comentà la Marina que tenia el rostre cobert per una mantellina
negre -, que els ha denunciat.

Les cavalleries entraren a la ciutat d’Olot pel Portal Nou a sobre del Firal. Travessaren el
Firal, passaren per sota els antics portals de Sant Esteve per des del carrer Major arribar
a la Presó, on tancaren els presoners.
La Mercè Quintana anava a treballar, amb la caputxa blanca ben lligada, quan sentí els
cascs de les cavalleries sobre la terra humida dels carrers. Reconegué en Joan i en
Miquel, cosa que la va fer canviar de camí per poder avisar la Margarida i la Maria Anna
que filaven en un pis de carrer Maduixa. En saber la notícia les dues noies deixaren la
feina per anar a la presó. Els mossos les informaren que els seus amics no deixarien les
reixes fins que haguessin pagat la multa de cent lliures que els havia imposat el batlle
reial.

******

Cent lliures era més del que cobraven en un any les dues noies, per la qual cosa
acudiren al batlle civil que representava la jurisdicció de l’abat de Ripoll sobre Olot. El
batlle prometé intercedir, però les avisà que la cosa aniria a poc a poc.

Arribat el diumenge, les dues noies anaren a les reixes de la presó a parlar amb els nois i
portar-los queviures. D’aquesta manera passà, una setmana i una altra, fins que la Maria
Anna recordà la visita a la botiga del carrer de Sant Rafel de la vigília de Sant Esteve. El
soroll acompassat de la rerabotiga li ressonà al cervell al ritme de l’embranzida
d’esperança que li havia accelerat els batecs del cor. Les dues noies entraren a la botiga
com una tempesta, preguntaren al botiguer de la cara ample pel contingut dels paquets,
a la qual cosa es negà a respondre. Tot seguit, li explicaren la situació en la qual es
trobaven els seus proveïdors. Per fi, l’home les deixà entrar a la botiga, on contemplaren
un teler que funcionava sol sense l’acció de cap persona només mogut per la força del
vapor que sorgia d’una caldera instal.lada a l’exterior. Només de tant en tant, un teixidor
intervenia per a canviar l'ordi, treure el teixit fet, canviar les bitlles de trama i resoldre
tots els contratemps que es poguessin presentar, especialment les trencades de fils
d'ordit i de trama.

L’home explicà que els nois li proporcionaven recanvis que possibilitaven el

funcionament d’aquella estranya màquina i donaven sortida a les seves teles en les
riques ciutats de França. Tanmateix, els explicà que no li sabia greu de no disposar de
cent lliures per alliberar els joves, però que procuraria reunir unes seixanta lliures en els
propers dies. La Maria Anna i la Margarida resolgueren anar a Tortellà a demanar les
quaranta lliures restants als familiars dels presos.

****

96
Els escallerings de les mules dringaven una música que semblava volar per sobre els
camps del pla de Tapioles. El flamant cimbori blanc i octogonal del temple de Santa
Maria de Tortellà lluïa amb el fons de la Mare de Déu del Mont i la muntanya del Canigó.
Dins del carruatge les dues olotines regiraven els rosaris de pinyols d’oliva entre les
mans i resaven oracions perquè el primer viatge de les seves joves vides arribes a bon fi.
L’estrèpit de les rodes i els cascs de les bèsties compartia escàndol amb els crits del
conductor, els espetecs del fuet i el so sord de les xurriaques sobre els lloms suats de
les bèsties. El carruatge s’aturà a la plaça quadrada de davant del gran i nou temple de
Tortellà. Les noies baixaren mentre es feien el senyal de la creu en el front, en aixecar el
cap se sentiren objectiu de les mirades dels espardenyers que trenaven el calçat al
llindar de les cases, de les noies que en grups filaven cànem a peu de carrer i dels
culleraires que treballaven la fusta de boix. Les noies aturaren la primera persona amb
qui es creuaren. Era una vell sec, de rostre encerat al qual semblava que havien retallat
profundes arrugues a cops de ganivet. Les noies preguntaren per les famílies d’en Joan i
en Miquel. El vell tragué una bafarada de fum blau per la boca i es tragué el cigar de
Virgínia dels llavis. Mirà a un cantó i a l’altre per guanyar temps.
- Pregunteu al casino –digué amb veu ronca mentre assenyalava una porta. Les dues
dones s’hi dirigiren mentre el vell contrabandista s’allunyava. El casino era un
establiment amb taules de fusta i un mostrador, que tenia l’aspecte d’una taverna.
L’home de bigotis amples i cara prima que hi havia darrera el taulell les informà de les
cases de les famílies dels presos. Per guanyar temps la Maria Anna anà a can
Ombravella i la Margarida a can Colljubi. La Maria Anna conegué la germana d’en Joan i
la mare que li digueren que el pare era mort. Les dones digueren que acompanyarien la
noia i que pagarien el que calgués. El mateix digué el germà d’en Miquel a la Margarida.

A l’alba sortí de Tortellà una estranya comitiva formada per sis mules sobre les quals
viatjaven la Maria Anna, la Margarida, la germana d’en Joan, el germà d’en Miquel, el
batlle del poble i el capellà. Durant el viatge observaren com l’ombra negra d’un genet
els observava a la llunyania. Tanmateix les dues noies s’adonaren que l’ombra, en
comptes d’atemorir, tranquil.litzava els seus companys de viatge. En creuar els horts del
Carme veieren dues figures familiars davant del portal de Sant Bernat, eren en Joan i en
Miquel que ja havien estat alliberats. Els digueren que deu Mossos d’Esquadra d’Olot,
empesos per una banda de malfactors gascons, havien quedat atrapats en un gran
fossar de les aspres muntanyes del camí de França. Els homes de Tortellà acudiren en el
seu auxili però exigiren l’alliberament dels dos nois, a la qual cosa accedí el batlle Reial
que només volia escarmentar els contrabandistes.

*******

Unes setmanes més tard, per les escales del temple de Sant Esteve en baixaven dues
precioses núvies. La Maria Anna vestia faldilla ampla de seda llisa vori, brodada amb
llustrins i plaques metal.liques, mentre que la Margarida portava un vestit morat amb
dibuixos de cistelles, flors i pardalets. Els nuvis vestien barretina morada, gambeto
negre, pantalons i mitges blanques. A la plaça del temple les amigues de les núvies
ballaren amb els nois de Tortellà, tots contrabandistes. L’àpat tingué lloc al patí de veïns
de casa de la Maria Anna. Les parelles decidiren quedar-se a Olot, on els nois havien
promès portar vida la vida reposada dels molts comerciants i treballadors que omplien
una ciutat que creixia empesa per la mecanització de les primeres indústries

No sap què té, aquella xicota, que, cada cop que la veu, el front li sua i les mans li
tremolen. Quan les seves mirades es creuen, ell no sap fer res més que imaginar-se-la
entre els seus braços, nua, estremint-se, articulant uns mots màgics amb els que ella li
atorga la clau del seu cor…

L’#Aloi es desperta sobtadament per culpa del mòbil. És ella, la puel·la dels seus
somnis, que el convida a fer un cafè a la terrassa del #far. Ell no va néixer entre #Blanes i
#Cadaqués, mai ha estat al #CapdeCreus, però ràpidament diu que sí.

97
S’empassa un #croissant i un suc de #taronja com si fossin llaminadures. No compra
cap diari. Duu sota el braç un mapa vell, guixat i mal doblegat. Li costa trobar les claus
del cotxe, té la butxaca plena de petites #andròmines, la nit anterior ha estat agitada.

Enfila la #carretera cap a #Figueres. Hi ha circulació densa, abaixa les finestretes perquè
l’aire fresc del matí l’ajudi a despertar-se. En arribar a la #capital empordanesa, carrega
el dipòsit de benzina gairebé sense sortir del cotxe. Amb impaciència, enfonsa el peu a
l’accelerador, però les retencions el fan reduir. La música d’Anastacia l’ajuda a combatre
el gasiu pas del temps. Abans d’arribar a #Roses, es desvia cap a Cadaqués. Passada
aquesta vila, a mig camí de Portlligat, s’atura. Els mossos atenen un vehicle estavellat,
l’ocupant del qual és al terra, tapat completament. L’Aloi s’hi acosta; és el #Peugeot
d’ella. No li permeten que continuï avançant cap al cos que hi ha estès sota la manta
tèrmica. L’obliguen a recular, però diu que coneix la noia del cotxe.

– Noia?, és un home d’uns quaranta anys, el que ha mort en l’accident. No hi hem trobat
ningú més -aclareix un dels mossos d’esquadra.

El #jove #periodista respira alleujat. Pensa que ha degut confondre’s. Una mica
trasbalsat, es dirigeix de dret cap al far, té ganes de veure-la sana i estàlvia. Aparca a
qualsevol lloc, corre cap al bar i no la troba. La busca pels voltants, i res de res. L’espera
a la terrassa tot prenent-se un JB amb cola, la beguda que ella prenia la nit que es van
conèixer; la sapidesa d’aquesta beguda li recorda els seus petons. Només es van besar
la primera nit, ara fa dos mesos, però ell hi pensa cada jorn que passa.

És incapaç d’oblidar-la. Evoca la primera vegada que la va veure a la barra d’un bar de
mala mort de #Barcelona; el gust dels seus llavis, l’explosió de la llum dins els seus ulls,
l’atracció de la seva pell a cada instant que es tocaven. Poc temps després, ell li va
confessar que havia deixat la seva parella perquè ja no l’estimava. En canvi, la noia
seguia convivint amb el seu marit, doncs pensava que aquell afer era passatger i que no
volia arribar a res important.

No se n’adona, que ja han passat un grapat d’hores. No ha dinat. Tanquen el bar,

comença a fosquejar i l’Aloi emprèn un passeig per les penyes, sense cap destí. Tan sols
l’espera a ella. De passada, sent que un home diu que aquí s’hi va gravar la pel·lícula “La
llum de la fi del món”, basada en l’obra de #JulesVerne. I tanmateix, entre aquestes
muntanyes banyades pel #Mediterrani, té la sensació que s’està abocant a la fi del món.

Camina per una drecera que duu a Cadaqués. Quan hi arriba, no es pot creure el que
veu. No recorda haver vist mai un paisatge com aquest. Li vénen records, sobretot de la
menorquina Binibeca, però res és comparable a la vila de pescadors que té davant.
Menja un entrepà al #Casino, fa un volt per la platja, passeja pel casc antic. No té ni idea
d’on viu ella, així que s’apressa a preguntar a la gent de les cases si li’n poden donar
alguna dada que l’ajudi a trobar-la. Tant li fa haver deixat el cotxe al Cap de Creus, no
l’amoïna el fet de no disposar d’on anar a passar la nit; sap que el més important és
convergir amb ella.

Es fa tard i les indagacions obtenen els seus fruits. Una senyora de mitjana edat
confessa que fa temps que no la veu, però li indica l’adreça on pot trobar, finalment, la
noia que ha faltat a la cita del far. No triga gaire en arribar-hi. La casa és barrada i fosca.
Es troba situada quasi al capdamunt d’un carreró amb força pendent. Se sent plorar el
nadó dels veïns. La remor del mar decora l’ambient sonor. La decepció l’envaeix per
moments: sense cap mitjà de transport, amb la bateria del mòbil esgotada després
d’estar-la trucant tot el dia sense sort, amb l’únic consol d’una trista targeta de crèdit per
pagar algun hotel on passar la nit… Abatut, decideix abandonar la recerca.

Fa cap a l’#Hostal, un #barmusical ubicat just enfront del Mediterrani. Li sobta veure-hi
les taules ocupades, en quasi la seva totalitat, per unes espelmes gegantines,
deformades pel degoteig de la cera amb el pas dels anys. Amb prou feines, a la taula hi
queda espai per col·locar-hi l’ampolla de cervesa que demana. Les successives ja les ha

98
de sostenir amb la mà, doncs la quantitat de gent que l’envolta omple el poc espai de
taula que restava lliure per deixar-hi paquets de tabac, bosses de mà, carteres i altres
objectes que és incapaç de distingir. Ha entrat al local sense conèixer-hi ningú, i tres
hores més tard bromeja amb personatges de diverses espècies. Algú li parla d’ella, la
noia que fa hores buscava amb delit; li diuen que està casada i, no obstant, en ocasions
se l’ha vist amb altres homes, tant al poble com a algunes cales veïnes.

Abans que la ingestió d‘alcohol el deixi inconscient, pren la determinació d’anar a

dormir. Passa la nit a l’hotel Blaumar.

L’endemà, esmorza i torna al far del Cap de Creus per recuperar el cotxe. Hi ha un furgó
dels mossos d’esquadra esperant-lo. L’acompanyen a la comissaria de Figueres per tal
d’interrogar-lo. Es tracta d’un procediment rutinari perquè la policia acabi d’encaixar les
peces d’un assassinat, el de la noia que ell buscava. La investigació policial -mantinguda
en secret- els havia dut fins a ell, gràcies a un testimoni que els havia vist junts a
Barcelona, setmanes enrere.

Es veu que la nit anterior, poques hores més tard que ell hi anés, havien descobert el
cadàver de la jove al seu pis de Cadaqués. Havia estat morta a ganivetades pel seu marit;
l’arma blanca romania a tocar del cos, però van trobar restes de la seva sang a les mans
del seu espòs, que havia mort en accident automobilístic mentre escapava cap al Cap de
Creus, suposadament per suïcidar-se, ja que les possibilitats de fugir eren remotes en
aquella direcció a la que es dirigia.

Sembla que el mòbil del delicte era la gelosia conjugal, doncs l’Aloi no era l’únic amant
amb què els mossos havien contactat en tan breu període de temps. I el detonant
definitiu era un suposat embaràs extramatrimonial.

Quan es va acabar tot, l’Aloi va tornar a casa seva, va aparcar el cotxe al garatge, va
posar el mòbil a carregar -tot esborrant-hi immediatament el número d’ella- i va mirar per
última vegada l’única fotografia que tenia d’ells dos junts, abraçats; tot seguit la va
estripar en mil bocins, no sense llegir-ne abans la dedicatòria que la noia hi havia escrit
al revers: “A es meu estimat Aloi. Sempre teua: Gal·la”.

http://vesperon.cat/cadaques-la-fi-del-mon/

Una vegada oberta la porta de par en par van veure un llarguíssim passadís. A terra hi
havia una estora roja que es perdia al llarg passadís i que desapareixia després d'un
revolt. Les parets de dins, contrastant amb les exteriors, eren de color daurat. Centenars
de fanals i espelmes estaven penjades de les parets il·luminant-ho tot. Tant en les parets
de la dreta com les de l'esquerra desenes de portes conduïen a llocs diferents de palau.
A uns metres de la porta els estava esperant Rigton, més conegut com a Servent.
Portava una gavardina amb caputxa. De seguida s'adonaren que era el mateix encaputxat
del port Eciale.
El primer impuls de Cristal en veure'l va ser el d'atacar-lo. Però la seua espasa travessà
el seu cos com si d'un holograma es tractes.
-Encantat de tornar-vos a veure.-Era la primera vegada que escoltaven la veu de Rigton,
una veu grotesca.- Sabia que podia ocórrer açò hi he sigut precavit. El que esteu veient
no és el meu propi cos. És una projecció mental d'aquest. I ara si em seguiu?
Rigton es girà i començà a caminar, si es pot dir caminar, més aviat surava, per l'estora
roja.
Cap d'ells l'hi preguntà cap cosa. Ja sabien tot el que havien de saber. La seua presència
allí confirmava les seues sospites. Rigton treballa per a Frédor passant-li informació.
Giraren el revolt ca a la dreta i més endavant cap a l'esquerra. Rigton els guiava per
nombrosos passadissos tots amb una estructura semblant. Per ací i per allà es veien
estàtues o armadures decorant-los. Mai no atravessaren cap porta, anaven seguint
corredor rere corredor. Hi havia lloc on es dividia en diversos, però Rigton sabia on
anava i els portava pel que ell volia. L'estora roja no pareixia tindre fi i tots els
passadissos en tenien, millor dit la continuaven, ja que era tota una, encara que aquesta

99
també es dividia en les distintes direccions. Anaven endinsant-se cada vegada més al
cor de la muntanya. Ho notaven perquè l'ambient estava més carregat i en certa manera
notaven la pressió de tones i tones de roca al seu damunt. Finalment el passadís que
estaven seguint acabà amb una porta, per on davall seuacontinuava l'estora. La porta era
doble i fet d'or. Millars d'inscripcions la recorrien. Hi havia diferents dibuixos
representant criatures que ells no havien vist mai.
La projecció de Rigton es trencà igual que ho fa una bombolla de sabó.
S'acostaren a la porta i abans que la pogueren tocar aquesta s'obrí suaument i
lentament, sense cap tipus de soroll.
Entraren a una gran sala molt il·luminada. Allí l'estora cobria tot el terra de part a part.
Diverses estàtues i monuments colossals la decoraven. Allunyats d'ells, tant a dreta com
a esquerra es podien distingir algunes columnes, que es perdien en la foscor, ja que el
sostre no s'aconseguia entreveure.
Davant seu, a molts metres, estava el tros, buit. Era un tros de color negre on al seu cap
despuntaven tres puntes i els seus posa braços pareixien urpes de drac, que contrastava
amb el daurat de les parets, escultures i columnes de la sala. De totes maneres la part on
u se seia era de color roig, donava la sensació que u s'asseguera a la boca d'un drac.
Darrere del tros s'obria esquerda molt ampla, un humà (inclús algun ser més gran)
podria caure per aquí.
A tres o quatre metres a l'esquerra del tros estava Frédor, d'esquena a ell i amb les mans
al seu darrere. Observava atentament una colossal pedra de color blanc. Diverses puntes
eixien d'ella, es pareixia molt a una flama, però de color blanc i molt gran. Per alguna
estranyà raó, trobaren que eixa pedra i les que duien al seu coll eren molt paregudes.
La porta per la qual havien entrat es tancà al seu darrere sense fer soroll.
En el moment en què la porta es tancà Frédor es girà.
La seua cara havia tornat a canviar. Ara la mascara l'hi la cobria tota, però hi havia una
diferència. Els seus ulls. L'ull esquerre continuava sent de color roig, però el dret ara era
de color blau. Ja no tenia cap pèl al cap.
Tragué l'espasa de la beina i es dirigí cap a ells lentament mentre la punta de la fulla era
arrossegada per terra traguen espurnes grogues.
Ells quatre també s'acostaren cap a ells.
Ja estaven uns enfront de l'altre. Frédor va ser el primer a parlar.
-Seré breu. Heu decidit si m'ajudeu o no?
- No t'ajudarem. I no et pense perdonar que hages matat al meu pare.
-D'acord. Aleshores no tinc cap altra opció que desfer-me de vosaltres. És una llàstima.
Prepareu-se.
-Així i ja està?-Digué Miquel.- On està la típica conversa filosòfica on el malvat explica
els seus plans i tota eixa història?
- Ha, ha, ha, ha. Em pense que de moment no es durà a cap. Feu-me un favor. Enfronteu-
se els quatre contra mi.
Acabades de dir aquestes paraules Frédor es llançà a l'atac.
El seu primer atac anà intencionadament dirigit a Raül. Concretament al seu cor. Raül
aconseguí desviar l'atac. Girant sobre si mateix Frédor colpejà amb el taló de la seua
bota el pit de Raül enviant-lo enrere. Tot seguit atacà Miquel.
Li va fer un atac horitzontal dirigit cap al seu estómac. Miquel interposà el seu basto
entre la fulla de l'espasa e Frédor i el seu cos. Ràpidament i sense donar-li temps a
reaccionar el puny de Frédor li colpejà l'estómac.
Després Frédor elevà la cama, fent un arc, en direcció al cap d'Enrique. A aquest li donà
temps a ajupir-se. Però la velocitat de Frédor era tal que encara no s'havia recuperat
Enrique quan la cama tocà el terra i ja s'havia elevat l'altra colpejant-li el costat de la
cara.
Cristal estava a prop i Frédor pegant una tombarella cap enrere passa per damunt d'ella i
aterrà a la seua espatlla. Donant-li un cop de puny un poc més avall dels muscles i
enviant-la cap avant.
Ara era el torn que atacaren tots quatre. Anaren els quatre a la vegada. Dirigint els seus
atacs a punt vitals a gran velocitat. Però Frédor aconseguia parar-los, esquivar-los o
desviar-los a temps. No sabien perquè, però, a pesar de ser més ràpid i hàbil que ells,
pareixia que havia perdut potencial. La vegada que el veren lluitar contra Itori els havia
paregut que es movia més gracilment, com el vent. Però ara lluitava amb brusquedat. Era

100
per què ells eren més forts o hi havia una altra cosa? Com si el seu cos no respongués
correctament a les seues ordres.
L'espasa de Frédor quasi ni es veia de la velocitat a la qual anava. Estaven utilitzant tota
la sala d'escenari.
Encara que Frédor havia anat dominat el combat al principi cada vegada els seus cops
eren menys forts i les seues reaccions més lentes. Per contra ells quatre anaven
guanyant terreny.
En el punt en què estaven ells quatre havien atacat a la vegada. Frédor aconseguí parar
el cop de Miquel i apartar-lo d'ells. Després va fer el mateix amb Enrique. Cristal atacà al
coll, però Frédor parà el cop i l'allunyà d'ell d'un cop de peu. Finalment Raül l'intentà
atacar. Frédor col·locà la seua espasa entre el seu cos i l'arma de Raül. Raül ho va veure
a temps i apartant-se un poc i canviant bruscament de direcció el seu atac colpejà la mà
de Frédor i el desarmà.
Encara que no li podien veure la cara el cos de Frédor no mostrava cap signe de
sorpresa. Ràpidament s'alçà i s'allunya de Raül. Abans que Frédor anés a recuperar la
seua arma Enrique la va agafar.
Frédor estava allunyat d'ells i s'assegué tranquil·lament al seu tros.
-Saps que si u agafa una de les armes personals d'una altra persona, com eixa que jo la
vaig obtenir del calder, no fa la seua funció.
- A què bé això ara.- fou la resposta d'Enrique.
-A res. Era simplement una curiositat. Bé, compliré el desig de Miquel. És el moment de
la conversa.
- Vol guanyar temps!-Digué Raül.- Devien d'apressar-lo.
- O d'acabar amb ell.- Afegí Cristal.- Encara que no ho sé. No crec que em sentira a gust
si acabara amb ell ara.
-Estic desarmat. Vosaltres teniu la meua arma. Que puc fer. Encara que si no voleu
escoltar la meua història que l'hi anem a fer mai la sabreu.
-Raül.-Digué Miquel.- Hauríem d'escoltar-lo. Està massa segur de si mateix. És possible
que fem el que fem ell puga escapar. Si almenys coneixem tots els seus plans encara
que escape tenim més possibilitats d'aturar-lo. No creus?
- Home, mirat d'eixa manera...
-Que decidiu?- Preguntà Frédor tranquil·lament.
- Està bé. Conta'n's el que ens vulgues contar.- Respongué Raül.
-Però a la mínima que sospitem una treta acabem amb tu.- Afegí Enrique.
-Tranquils, no hi ha cap treta. Simplement us vull contar una història.
Ells no ho pogueren vorer, però a l'altra part de la mascara un somriure es dibuixà a la
cara de Frédor.
Raül no sabia perquè però tenia la sensació que estaven caiguen en un error. Però en el
fons ell també tenia curiositat per saber d'una vegada per totes que busca Frédor.
- Perquè entengueu tot la història ha de començar en el mateix moment del meu
naixement. No del meu naixement amb cos humà. Si no molt més de temps enrere. El
meu vertader naixement i el de la meua germana. A diferencia dels humans nosaltres
tenim plena consciència des del mateix moment en el fet que nasquem.
-Vosaltres?-preguntà Enrique.
- Si, nosaltres. Se'ns coneix com els protectors, encara que dins d'eixa, diga'm espècie,
hi ha diferents tipus.
- Aleshores tu eres un dels protectors?- Digué Raül.
- Bé, sols en part. Ara us contaré la meua història.
"No vaig arribar a saber qui era qui. Però un dels meus pares pertanyia a l'univers, com a
protector, i l'altre era un ésser de l'extraunivers. És possible que si hagués passat més
temps amb ells, hi hagués tingut més experiència sí que ho haguera pogut descobrir.
Però prompte ens separarem d'ells la meva germana i jo. I sols ens contaren la història,
no qui era qui. Però anem al gra. El que era de l'univers en una de les seues missions de
reconeixement a l'extraunivers conegué a un tipus d'energia diferent de la d'ells.
Començaren a intimar i aconseguiren fer-se amics, per finalment enamorar-se. Cap de
les dues parts veia en bons ulls eixa relació. Per una part els protectors veien els éssers
de l'extraunivers com a un perill per a l'univers, mentre que els de l'extraunivers miraven
que un dels seus s'havia unit amb l'enemic. Així i tot hi havia molts que els pareixia bé
eixa unió, tant dels dos mons, però eren una minoria. En la seua relació mai no havien
entrat a l'univers. Era ben sabut per tots que si un ésser de l'extraunivers entrava a

101
l'univers automàticament, obtenia un cos sòlid. Farem un parèntesi en la història i us
explicaré més bé això de cos sòlid i no. Els protectors i la majoria dels éssers de
l'extraunivers tenen un cos completament d'energia. Però aquesta energia està
col·locada al voltant d'un punt feix. Per a poder eliminar tant a un protector com a una
criatura de l'extraunivers amb el seu vertader cos s'ha de colpejar aquest punt.
Automàticament en ser colpejat, millor dit destruït, s'allibera l'energia col·locada al
voltant d'aquest punt. És a dir que literalment explota. Bé aquesta energia situada al
voltant d'eixe punt forma una silueta, que és la forma que tindrà en obtenir el cos sòlid. I
en cara que no ho parega podríem dir que hi han dos tipus d'energia bàsiques, el que
correspondria al femení i al masculí. Els meus pares pertanyia cada un a un tipus
diferent, si no no s'hagueren pogut reproduir. Però seguim amb la història.
Estaven fent uns dels seus passejos i xerrant de les seues coses per la frontera quan un
grup de sers del extraunivers els atacaren. No volien per cap de les maneres eixa relació.
No tingueren més remei que fugir a l'univers. En travessar la frontera el que pertanyia a
l'extraunivers obtingué un cos sòlid i el protector el conduí a un planeta deshabitat. Allí
visqueren es dos en harmonia durant molts anys i prompte de les ments dels altres
s'oblidà la història estranya entre dos éssers tan diferents. Durant molts anys el
protector intentava la forma d'aconseguir un cos sòlid mentre que el de l'extraunivers
intentava el contrari. Un perquè volia estar al costat del seu amor, mentre que l'altre
també, però ja que estava en l'univers volia visitar-lo i veure les seues meravelles.
Finalment després de molts anys el protector aconseguí descobrir la forma d'obtenir un
cos sòlid. Però això li costava que devia desprendre's d'una gran quantitat de la seua
energia. La qual quan la recuperava deixava de tindre un cos sòlid. És a dir podria
obtindre'ls i desfer-se'n. Per altra banda el de l'extraunivers no ho aconseguí. Doncs bé
ara els dos j atenien un cos sòlid. Un amb un aparell reproductor masculí i l'altre amb un
aparell reproductor femení. Ja us he dit que no sé quin és quin. La xica es quedà
embarasada. De bessons. Va passar el temps, tampoc sé quan, si mesos, anys... al final
nasquérem. Nasquérem amb un cos sòlid, que contenia una força extraordinària i la qual
sabíem que es podia augmentar. Si jo i la meua germana érem uns híbrids. Com ja he dit
des del mateix moment del naixement tinguérem consciència de tot el que ens envoltava
inclús ja de naixement sabíem parlar, i encara que no compreníem molts conceptes i
paraules a la nostra ment es formava la imatge de les coses. Jo vaig elegir el meu propi
nom, Frédor, la meua germana elegí el d'Avlia. Els nostres pares ens ensenyaren tot.
Sobre l'univers i l'extraunivers, l'organització tot. El que mai ens contaren era quin dels
dos era el de l'extraunivers i quin de l'univers. No volien que nosaltres tinguérem algun
prejudici. Jo i la meua germana teníem una memòria excepcional i en a penes un més ja
sabíem tot el que podíem saber. Encara que hi havia molts secrets per descobrir. Per la
nostra banda jo i la meua germana començarem a tindre interés a saber si podríem
obtenir un cos energètic. Estiguérem molt de temps intentant-ho. Al final ho
aconseguirem. Però hi havia una diferència. Segons ens havien contat, en obtenir un cos
sòlid es perdria energia i en obtenir un cos energètic es recuperava. Nosaltres no.
Nosaltres teníem molta energia i no la perdíem en adquirir el cos sòlid i per contra no
obteníem més energia en obtenir el cos energètic. Els dies anaven passant
tranquil·lament. Fins que un dia un meteorit s'estellà contra el planeta. Aquest explotà.
Jo i la meua germana eixirem despatxats, per sort tinguérem el temps suficient per a
obtenir el cos energètic i escapar vius. Per altra banda no sabérem que els passà als
nostres pares. Moriren? L'explosió els envia tan lluny que mai més en pogueren trobar?
La part que provenia d'extraunivers se salvà, ja que sols tenia cos sòlid? Hauria tornat a
l'extraunivers i no podia tornar? O simplement en veure per qui érem rescatats no
s'atreviren a fer acte de presència per por a represalies?
Vagarem per l'espai durant molt de temps fins que un tipus d'energia molt antiga ens
trobà. Es presentà amb el nom de Quiesh. Pel que veig a les vostres cares no ho sabíeu,
però si, Quiesh és un protector i es el mateix Quiesh qui us ha embarcat en aquest
viatge. Prosseguim. Nosaltres l'hi contarem tota la nostra història. Després de recabilar
una estona Quiesh ens digué que eixa informació la guardarem en secret. Que era millor
que els altres protectors no ho saberen. I que al lloc on ens anava a portar hi habitaven
molts. Quiesh ens portà al centre de l'univers. Era immens. Un planeta colossal. Tot
estava cobert de vegetació. Excepte una zona central que era completament d'or i on
vivien els savis. La vostra ment no podria concebre el gran que és. Això s'hi ha de vorer.

102
Entrarem al planeta. Ens va dir que de moment no adquirirem el nostre cos sòlid. Es
podien estranyar, ja que pel que ell sabia ningú no hi havia aconseguit obtenir un cos
sòlid excepte el seu pare o la seua mare. Ens digué que viuríem al costat de un grup de
quatre protectors més que acabaven de nàixer fa poc i havien de tindre el mateix temps
que nosaltres dos. En aquest punt cal aclarir que els protectors no es reprodueixen com
els éssers de cos sòlid. Simplement s'allibera un tros del nucli sobre el qual està
l'energia del, diríem, pare, i un altre de la, direm, mare. Aquest dos trosos s'uneixen i a
partir d'eixe nucli nou es comença a concentrar energia provinent de l'univers i al cap de
cert temps hi ha un nou individu. També hi han protectors nascuts per formació
espontània.
Els noms deels nostres quatre companys eren: Itori, Tixhor, Zonec i Azor. Crec que ja els
conegueu. Són els guardians dels quatre punts de l'univers.
Ràpidament ferme molt bona amistat i pràcticament no ens separaven per a res. Allí no
paràvem en tot el dia. Quasi sempre estàvem entrenant per al combat o estudiant. Ens
estàvem preparant per a exercir la funció dels protectors. Tots i cada un dels protectors
han passat pel centre de l'univers. En els nostres temps lliures investigàvem el centre de
l'univers. Crec que nosaltres sis fórem els que més secrets descobrirem d'aquell lloc. I
encara a hui dia en guarda molts. Nosaltres visquérem moltes aventures per allí i també
rebérem moltes reganyines. Però ens teníem a nosaltres sis i la resta no ens importava
gaire. Vivíem feliços. El nostre grup de sis era el que més sobreeixia tant en les arts per
al combat com per a estudiar. Pot paréixer arrogant, però és la veritat, jo i la meua
germana érem considerats com als millors. Teníem tanta confiança amb els nostres
amics que els contarem tota la veritat sobre nosaltres, el nostre origen. Al principi se
sorprengueren molt, però la nostra amistat era més forta que qualsevol altra cosa. A més
cap d'ells creia que era motiu per a avergonyir-se. Però férem el jurament de mantenir-ho
en secret passes el que passes, a no ser que jo o la meua germana decidirem contar-ho.
I he de dir que ho han complert. Si no m'equivoque no van voler contar-vos la meua
història. Segons em contà Rigton.
Ens demanaren que els mostrarem com era el nostre cos sòlid i així ho férem. Després
ells van ser qui intentaren obtenir'l. Tardaren molt de temps, però al final ho
aconseguiren. Però ells sí que perdien energia, no com jo i la meua germana. Cada dia
quan estàvem a soles entrenàvem amb els nostres cóssos sòlids, obtinguen't així una
gran habilitat en els dos camps. Amb el pas del temps nosaltres anàvem obtinguen més
energia i força i anàvem cresquen tots sis. Ràpidament ens transformarem en l'elit de
l'elit.
La nostra preparació havia acabat. Ja sabíem tot el que ens volien ensenyar. A partir
d'eixe moment havíem de ser autodidactes. Demanarem si ens podíem quedar a viure al
centre de l'univers. Almenys per un temps. Ens digueren que si i prosseguiren tots sis
amb les nostres exploracions.
Però un dia canvià tot. Un exèrcit comandat per una criatura anomenada el corb de
l'obscuritat atacà l'univers. El corb es movia molt lentament i tardaria moltíssim de
temps en aplegar a la frontera, ja que la seua zona de residència estava molt allunyada.
Però el seu exèrcit era molt ràpid i eren milers i milers les criatures que començaren a
atacar l'univers. Moltes d'ells sense pensar-seu travessaren la frontera i amb els seus
cóssos sòlids començaren a destruir totes les formes de vida i els planetes. Aleshores
dóna lloc a la gran guerra. Tots els protectors foren cridats per a lluitar contra aquella
amenaça. Nosaltres, com als millors combatents que érem, també forme cridats.
Ràpidament a la frontera s'acumularen milers de protectors per a no deixar passar
l'enemic. Érem tants que aconseguirem cobrir a la frontera per tota la seua superfície.
Mentre això altres grups s'encarregaven de destruir als éssers de l'extraunivers que
havien aconseguit obtenir un cos sòlid i destruir l'univers des de dins. La cosa estava
que els cóssos energètics no lluiten molt bé contra els sòlids. Ni uns poden derrotar als
altres i viceversa. Nosaltres sis podíem obtenir un cos sòlid així que ho férem i
començarem a lluitar contra els enemics. Els altres protectors ho van veure. I volguérem
que els ensenyarem. Però teníem massa pressa així que havíem d'ensenyar a algú i que
aquestes ensenyés als altres. Decidirem ensenyar al nostre mentor. Quiesh. Per a
sorpresa nostra ell aprengué ràpidament i es dedica a entrenar soldats en eixe camp.
Així i tot ningú no arribaria mai al nivell de nosaltres sis. També va ser en eixe temps
quan s'inventaren els calders per a obtenir les armes. Com ja he dit moltes vegades a
l'obtindre un cos sòlid els protectors perdien energia, per tant qualitats per al combat.

103
Per a compensar un poc es crearen eixos calders que proporcionaven unes més amb les
propietats de traure el màxim partit a l'energia reclosa al cos sòlid. És a dir aprofitar
l'energia interna al màxim. Encara que per a aconseguir dominar aquestes armes i
utilitzar eixa energia feia falta molta practica. Ni vosaltres ho heu aconseguit encara. Sols
hui notat una millora en les vostres capacitats. No m'enrotllaré molt més. Simplement
molts anys terrestres o ertokensses, passaren. Moltes coses ens passaren, però sempre
estiguérem units tots sis. Finalment el corb de l'obscuritat aparegué a la frontera. Era
una immensa massa d'energia que tenia la mateixa silueta que un corb.
Milers de nosaltres és llançarem a l'atac contra ell. Però era massa poderós. Anava
eliminant als protectors ràpidament. No hi havia res a fer. Per no podíem rendir-nos. Si
entrava a l'univers, aquest desapareixeria completament-A Frédor ara li se quebrà la
veu.- Va ser la meua germana, Avlia, la que torbà la solució. Es llançà a l'interior de la
massa obscura energètica. No sé exactament que va passar, però es veu que arribà al
nucli del corb de l'obscuritat i el colpejà. Pel que puc suposar era massa resistent i sols
trencà un esquirla. Però va ser el suficient perquè el corb és desequilibres i es quedes
paralitzat. Però a poc a poc es notava que començava a recuperar-se, per així he dit que
supose que sols trencà un trosset del nucli. Tots els savis del centre de l'univers estaven
allí. Aprofitant l'estat del corb de l'obscuritat començaren a parlar en un idioma estrany.
Pel que sabia era un conjur de confinament que sols sabien ells. Ja que no el podien
destruir, havien mort molts protectors, almenys volien empresonar-lo en una zona de
l'extraunivers on no pogués eixir mai. Jo vaig intentar impedir-ho. La meua germana
podria ser viva i encara no havia eixit. Però ells decidiren que era més important la
seguretat de l'univers que la vida de la meua germana. El conjur donà resultat i el
confinaren en un racó de l'extraunivers al corb de l'obscuritat. Jo havia perdut la meua
germana. L'odi i la ràbia contra el corb de l'obscuritat em dominà i encara ho fa. No volia
que estiguera confinat, el volia vorer mort. Però que podia fer? Era massa dèbil en
comparació a ell. Necessitava augmentar la meua energia. Si ja ho tenia. Pel que sabia el
meu cos podia absorbir l'energia de l'univers, clar era un híbrid, hi tenia habilitats de les
criatures de l'extraunivers. Aleshores el meu pla era arribar fins al centre de l'univers.
Com ja sabeu tota l'energia de l'univers es depurà allí. Per tant tard o hora tota l'energia
passa per allí. Una vegada al centre de l'univers absorbir tanta energia com pugues. No
sabia quin límit tenia el meu ser, però esperava que absorbint l'energia de l'univers
aconseguira tindre més poder que el corb de l'obscuritat. Vaig comentar als meus amics
el meu pla. Es negaren rotundament, estaven disposats a acompanyar-me, he intentar
rescatar, si encara estava vivia la meua germana els savis podien tele transportar-nos
fins on estava atrapat el corb de l'obscuritat. Dien que absorbir molta energia de
l'univers de cop podria desequilibrar l'univers i destruir-lo i que bàsicament faria el
mateix que volia fer el corb de l'obscuritat. Jo sabia que sense eixe poder no podria
derrotar-lo i que sacrificaríem les nostres vides en va. Em donava igual que l'hi pogués
passar a l'univers, jo volia i vull, rescatar a la meva germana. Així que em vaig dirigir cap
al centre de l'univers per a complir amb el meu pla. Els protectors que havien
sobreviscut s'assabentaren i es posaren davant del meu camí. Em vaig desfer de tota
cosa que se'm creuava. Finalment vaig aplegar al centre de l'univers. Allí estaven els
més amics i Quiesh esperant-me. Tornaren a intentar convéncer, però no ho vaig
acceptar de cap de les maneres. Aleshores milers de protectors eixiren i s'enfrontaren a
mi. Vaig derrotar a més de la meitat jo sol, però acabaren guanyant-me. Ràpidament
tragueren tota l'energia que tenia i la guardarne en una capsa que actualment està al
centre de l'univers. Després em desterraren a aquest planeta en un estat de mínima
energia. Bàsicament sols em podia moure. Els protectors no ens alimentem. Simplement
l'energia circula per nosaltres i el mateix univers ens la renova. Així vaig estar durant
molts anys."
Compreneu ara el que vull? Cristal tu ho hauries de comprendre més bé que ningú. O tu
no faries el que faça falta per a venjar al teu suposat pare?
- Si t'he de dir la veritat al principi si. Però ara veig que eixe no és el camí. No el
recuperaré i podria causar molt de sofriment buscant venjança. El meu pare viurà
sempre al meu cor. No crec que la teua germana vulgues que destruïres l'univers per a
rescatar-la. Ella es va arriscar per salvar l'univers. Si ara tu el destruïres el seu esforç
seria en va.
- No! Sé que ella encara està viva i que està sofrint turments innombrables a l'interior
d'aquella criatura. L'he de traure siga com siga. I si fos Raül al qual hagueres de venjar?-

104
Ara dirigí la mirada a Raül.- I tu Raül, si fora Cristal no faries el que fera falta per ajudar-
la? No li vas prometre que passara el que passara l'ajudaries i estaries al seu costat?
- Sí, tens raó. Però no crec que ho fera a costa de la vida de milers de persones
innocents. Tampoc no crec que ella ho aprovara. Però sí que intentaria rescatar-la pels
meus propis mitjans.
-No sabeu que esteu parlant. Però en el fons sé que penseu igual que jo. Heu de deixar
enrere la vostra equivocada concepció del món. Com deia el vostre amic Miquel tot és
sofriment. I cada u s'hi ha d'apanyar. La meua germana és del més important en la meua
vida. Tots els que hem vulguen ajudar seran ben rebuts, però qui em pose entrebancs
serà eliminat. Amb el vostre potencial veig els meus antics amics. Si vosaltres
m'ajudareu aconseguiríem desfer-nos d'eixa malèvola criatura i després restaurar
l'univers. A la fi no passaria res.
- I si després d'haver agafat l'energia de l'univers no es pot restaurar? A més com vols
que nosaltres t'ajudem? Tenim un cos sòlid.-Digué Enrique.
-Tot el que ha ocorregut una vegada pot tornar a ocórrer. Això és la resposta a la primera
pregunta. A la segona et diré que si els protectors poden obtenir un cos sòlid, un ésser
amb cos sòlid pot obtenir un cos energètic amb el suficient entrenament. Jo us podria
ajudar. Que em digueu? No, no em respongueu ara. Primer acabaré amb l'història.
Raül, Cristal, Enrique i Miquel no estaven disposats a sacrificar milers de vides i a
l'univers sencer. El podrien ajudar, però mai destruiríem l'univers per a destruir una altra
criatura. A més era molt poc probable que l'univers es restaurés tal com era. Així hi tot el
deixaren acabar la seua història.
- Continuem.
"Estava jo desterrat en un planeta desconegut en un estat de mínima energia. Vagava
pels boscos i vaig començar a aprendre coses d'aquest planeta. La vida ens cos sòlid no
m'era aliena. Al centre de l'univers existeix, encara que sols en forma de vegetació i
animals molt xicotets, almenys a la superfície. Per altra banda en les meues expedicions
a la recerca d'enemics de l'extraunivers amb cos sòlid havia viatjat a uns quan planetes.
Així i tot mai no havia vist tanta explosió de vida i tanta diversitat. Així va ser com vaig
descobrir als humans. Era una civilització estranya. Que es desmarcava de les pautes
naturals. Sense tindre cap tipus de poder especial es desenrotllaven força ràpid. Però el
seu orgull i egoisme creixien junt amb ells. Hi havia excepcions clar està. Durant molts
anys vaig viatjar per ací i per allà al llarg del planeta. Pràcticament mel coneixia tot.
Encara que curiosament no coneixia l'illa de Shohó i el seu temple. Aleshores la vaig
veure. L'embolcall de la pedra de l'essència. Havia escoltat històries sobre ella, però mai
l'havia vist. Sincerament vaig arribar a dubtar de la seua existència. Però allí davant la
tenia al cim d'una muntanya. Rebent l'energia renovada des del centre de l'univers,
perquè el planeta prosseguís avant. Vaig intentar ferme amb ella, però jo era massa
dèbil. Necessitava un cos. Al cap d'uns quants anys es tornà a amagar. Vaig estar
esperant i viatjant per tot el món. Sabia que cada molts anys tornava a aparéixer, però no
sabia cada quants. En cada planeta era diferent, segons si estigueren més prop o més
lluny del centre de l'univers. La vaig trobar per segona vegada. Així vaig poder calcular
quan seria la pròxima aparició. Vaig esperar pacientment. Jo ja havia ideat un pla per a
recuperar un cos. No us contaré com, però vaig esbrinar en quin continent tornaria a
aparéixer la següent vegada. El dia s'acostava. No s'hi havia quin marge d'error hi havia
però necessitava ja un cos si volia ferme amb l'essència. Aleshores ara farà uns trenta-
set o trenta-huit anys vaig obtenir eixe cos. Estava viatjant buscant un hoste adequat.
Finalment vaig trobar una dona que estava embarasada, però que el fetus havia mort per
causes naturals. Ja no es podia fer és per eixe cos, així que em vaig instal·lar dins d'ell.
Així a poc a poc vaig anar cresquen com un humà. La dona era la reina d'aquest regne,
Eleger i el pare el rei Oderfs. En tornar a la llum del Sol em pegaren perquè plorara.
Costum ben estrany en els humans. Jo no vaig fer ni moviment. He, encara recorde la
cara de sorpresa de tots els presents. Vaig començar a créixer i desenvoluparme. No em
ficaren cap nom, amb la meua mirada en tingueren prou per a no atrevir-se. Vaig estar
cinc anys sense parlar. Observant-ho tot. Finalment als cinc anys vaig decidir que era
hora de parlar i el primer que vaig dir va ser el meu nom. A partir d'aquí em vaig
comportar com un xiquet normal, encara que una mica reservat. Les seues sospites i
temences sobre mi desaparegueren. I ho axacaren a una simple curiositat. Em pagaren
un instructor, Cioni. Vaig fer bona amistat i gràcies a ell vaig descobrir que hi havia
camins entre dos mons. Que antigament aquest continent eren dos un al sud i un al nord

105
i que en cada un estava el camí del Nord i el del Sud. En el continent situat a l'Est estava
el camí de l'Est i en el continent de l'Oest el camí de l'Oest. Aquest planeta està format
actualment per tres continents i moltes illes. Però el més important, que Quiesh estava
ací. Probablement ho havia estat sempre. Vigilant perquè jo no causés cap problema.
Quan tenia quinze anys de cos humà el meu mestre Cioni se'n tornà. M'hi havia instruït a
les armes, encara que jo ja sabia lluitar molt bé. Però amb un cos humà era una mica
diferent, però em vaig acostumar. A més aquest cos tenia la necessitat de menjar, beure,
respirar i dormir. Encara que en l'altre cos també s'adormia, però era diferent.
Als dèneu anys vaig començar la meua conquesta. Sabia en quin continent apareixeria
l'essència, però no en quin punt. Vaig voler que els súbdits d'Oderfs treballaren buscant-
la. Però ell es va negar dient que això eren llegendes. Així que vaig haver de buscar uns
altres servidors. Les criatures del extraunivers atrapades en altres dimensions de
l'univers. Algunes s'hi havien posat a viure en planetes, però després que el corb de
l'obscuritat hagués sigut derrotat els éssers de l'extraunivers com que no podia
aconseguir un cos energètic per a tornar a casa seua es van haver d'amagar en plantes
situats en dimensions desconegudes. S'hi havia molts conjurs i havia descobert molts
secrets al costat dels meus amics al centre de l'univers així que la cosa va ser fàcil. Vaig
crear un portal que feia de filtre. Sols permetia passar criatures d'un cert nivell energètic.
Perquè no pogueren ser més fortes que jo, però si més que un humà de peu. Encara que
un soldat ben entrenat els podria destruir. Vaig invocar a milers. No ho sabia però
aquelles invocacions desgastaren molt el cos humà. Per això vaig començar a posar-me
la mascara. Per anar dissimulant les imperfeccions de la cara. Al cos també, però gràcies
a la roba no es veien. Havia de fer creure que era humà. Vaig tornar a parlar amb Oderfs.
Es va tornar a negar i en veure els meus servidors envia el seu exèrcit contra mi. No va
poder fer res. Els meus soldats eren més nombrosos. Vaig matar a Oderfs personalment.
De la reina no se que va ser. Tot d'una vaig conquerir el regne d'Eleger. Però el continent
era molt gran i l'essència podia aparéixer en qualsevol lloc. Necessitava tindre controlats
tots el regnes. Estava a punt d'anar a Ertauk quan aparegueren davant meua Itori, Zonec,
Tixhor i Azor, al costat de Quiesh i un humà anomenat Joserf. Volien esbrinar que estava
fent. Que és el que volia. Jo els vaig dir que era assumpte meu. Simplement us diré que
tot va acabar amb un combat entre jo i Itori. El vaig derrotar, però no el vaig matar. Una
forta amistat en s unia. Els vaig deixar anar. Poc després vaig notar un canvi. Una
humana tenia al seu ventre una criatura d'enorme poder. Que inclús a la llarga podria
rivalitzar amb el meu en aquell estat en el qual estava. Jo tenia un cos, però no havia
recuperat tota la meva antiga força. Gràcies al meu espia hem vaig assabentar que
estaven tramant. Havien creuat un protector amb un humà perquè aconseguís derrotar-
me. Si Cristal tu eres eixe resultat. Tu has estat concebuda per a derrotar-me. Estaven
desesperats, no sabien el que jo volia i no podien derrotar-me. La resta de protectors no
feia cas dels seus avisos i no creien que jo pogués tornar al meu antic poder. Així que
decidiren crear un ésser com jo. Una criatura que nasqués amb cos sòlid i amb molta
energia. Tu nasqueres amb eixa finalitat. Tenia por que em pogueres derrotar. Havia
tardat molts anys a recuperar un cos com perquè vinguera algú a desfer-lo. Vaig trobar a
la teua mare. Hi havia més protectors a part de Quiesh i els meus amics. Suposava que
era el pare, però no ho tenia clar. Ara si però no t'ho vaig a dir. Si vol que t'ho diga ell.
Em vaig enfrontar a ells al marge d'un penya-segat. Vaig derrotar a tots un per un, encara
que no els vaig matar. Estava a punt de travessar a la teua mare quan aquesta tirant
enrere s'esvarà i caigué pel precipici. Era impossible que sobrevisques, però cabia la
possibilitat. Em vaig llençar jo també pel precipici. Al fons hi havia aigua i era un dia
turmentós. No vaig trobar el seu cos enlloc així que vaig suposar que havia mort
ofegada. Tenia molts assumptes a aclarir així que me'n vaig anar. Gràcies al meu espia
vaig saber que Joserf es tornava tot sol al far de Rotiria. Em va semblar sospitós així que
vaig fer que el meu espia el seguira. Si haguera continuat amb Quiesh, m'hauria enterat
que la teua mare estava viva. Però així no ho vaig fer. Vaig viatjar regne per regne
proposant que els seus súbdits treballaren amb mi en unes excavacions buscant un
objecte. Que els meus servidors els vigilarien i que si el trobaren ells sabrien el que era.
Realment l'únic que sabien els meus servidors era que buscava una pedra molt gran i
blanca. Tots i cada un dels reis que vaig visitar es negaren. Jo tenia pressa. Podien
tornar a concebre a altre. Així que en veure que no em feia cas matava el rei i
esclavitzava a la gent. Després d'abandonar un regne deixava a un dels meus generals
obscurs al càrrec. Ja us vaig explicar al temple com els triava. En aquell aleshores

106
aquest cos no estava tan desgastat i la meua força era més gran. Si meu derrotat ha
sigut per eixe fet. Finalment en el regne d'Ocipek un missatger s'escapà. El vaig seguir
fins a la cort del palau del regne Rotiria, en Àrtor. Vaig deixar que el missatger expliques
la seua història i després el vaig matar. Ho vaig fer perquè era un membre de la cort del
rei d'Ocipek i en el moment en què ell no acceptà les meues condicions tots els que
treballaven per a ell eren enemics meus. Vaig donar un termini de dies, igual que ho
havia fet en els anteriors. Durant eixos dies el meu antic mestre, Cioni, es presenta i
parlarem. No li vaig comentar els meus plans. Cioni coneixia a Quiesh i podria contar-
li'ls. Un dia abans que acabara el termini vaig anar a la cort.Vaig acabar lluitant contra
Cioni i el vaig derrotar. L'endemà vaig tornar hem pararen una emboscada. Bé crec que
tot aquesta ultima part ja la sabeu. Rigton em va dir que Quiesh us la contà. Estava a
punt de matar el rei quan vaig notar un naixement que desprenia molta energia. Vaig
comprendre que l'humana no havia mort i que ara estava parint un enemic meu.
Ràpidament vaig abandonar el palau i em vaig dirigir cap al lloc d'on provenia l'energia.
Vaig arribar, encara que vaig tardar bastant. Havia anat a peu i no sabia el lloc exacte,
sabia la zona. Vaig entrar a la casa, d'un poblat a prop del far. Allí dins estava la humana
amb la seua filla. Amb tu Cristal. Estaves envoltada en uns llençols. Et vaig llevar de les
mans de la comare i amb una daga vaig estar a punt de travessar-te el cor. He de dir que
tu havies nascut com a una xica humana. La primera diferència que vaig notar va ser que
tu encara no tenies consciència del teu al voltant i que no podies parlar. Així i tot era
preferible que morires. Però a les meues espatlles la teua mare s'alçà i hem travessà un
costat amb una espasa curta. Havia estat tan pendent de tu que no m'havia adonat.
L'arma arribà a tocar-me el cor. La teua mare t'agafà de les meues mans. Jo estava molt
mal ferit. Creia que el cos humà anava a morir i que jo tornaria a estar en un estat de
mínima energia.
Estava eixint per la porta quan aparegué Joserf. Tenia una espasa a la ma. Amb ella em
travessà el pulmó i després l'estómac. Així i tot vaig traure fores del meu interior. El vaig
espendre ben fort i vaig crear un portal. Vaig aparéixer al meu palau. Allí amb els seus
coneixements vaig aconseguir recobrar-me. Però vaig tardar uns desset anys. Vaig
manar retirar els exèrcits repartits als regnes. Sols vaig deixar als meus generals perquè
vigilaren els regnes per si trobaven signes de la pedra que buscava. En Rotiria vaig
deixar a Lipse a la mansió perquè estudiara la Terra. Després us diré perquè. A Ocipek,
Nasó pul·lulava pels passadissos subterranis. A Eyima el gegant Grong viatjava pels
boscos, però quan veia humans es quedava quiet i el confonien en un arbre. A Croterep
Roig, Blau, Gris i Negre (el nom els el vaig possar jo pel seu color) Vivien a les coves. A
Tonfak Haira habitava els pantans. A Razilof Desgri vivia a la seua cova. A Ertauk Yutsu a
les galeries. A eleger el vaig envoltar per la boira i estava jo recuperant-me. D'acord amb
el que em contà Rigton Quiesh i els altres estaven molt sorpresos. Creien que la filla o fill
de la humana, en aquest cas filla, tindria consciència des d'un començament i que el seu
cos creixeria ràpidament. Però no va ser així. Era pràcticament igual que un humà, però
amb una energia interna molt superior. Quiesh la volia entrenar, però Joserf es negà. Ja
havíeu sofrit prou la teua mare i tu com perquè ho continuareu fent. No li pareixia bé que
s'utilitzes una xiqueta per matar a algú. L'experiment havia fallat i tu devies de créixer
com a humana. D'aquí passem als teus anys a la Terra i els meus recuperant-me. Una
vegada recuperat vaig saber on trobar-te a tu i al teu pare gràcies a Rigton. Vaig viatjar
des del camí del Sud. Havia pensat durant molts anys i m'eres més ùtil viva. Ja no et
tenia tanta por. Vaig parlar amb Joserf li vaig dir que s'unira a mi que la seua filla també
ho fes. Es va negar. No volia mesclar a la seua "filla" en res. Volia que els deixara en pau.
Vaig voler parlar amb tu igualment. Ell tragué una arma i m'atacà. El vaig matar. En eixe
moment 'passares tu i ens vas veure. La resta de la història ja la sabeu excepte detalls
que us aclari-ré ara. Creia que tu, Cristal, estaves a la Terra, no m'imaginava que aniries
a la "tenda" de Quiesh. Així que et vaig buscar per la ciutat. Si hagués parlat amb el meu
espia, m'hi haguera assabentat però no ho vaig fer. Al final vaig decidir tornar a Èrtok i
preguntar al meu espia. Hem digué que estaves en Rotiria, però que Quiesh havia enviat
tres joves humans a buscar-la. Vaig viatjar a Rotiria amb un portal des d'Eleger. Quiesh
havia enviat a Rigton perquè us vigilara. Ell em digué que havíeu pujat a la carreta i que
no us va poder seguir més. Eixa nit va ser en la que ens vam veure a aquell poblat
mentre jo preguntava per vosaltres. Després de separar-nos vaig tornar a conquerir tots
els regnes. Aquesta vegada incloent Rotiria. Vaig parlar amb el rei i li vaig contar allò de
la peculiaritat dels meus generals per a atraure-vos a uns punts determinats. Jo durant

107
eixos dies vaig descobrir on estava l'essència. L'havia trobat per fi. Vaig traslladar el
meu castell fins ací. La resta ja ho sabeu. Tot el vostre viatge i els altres. Ara estem ací
davant mateix de l'essència.
Després de tota la història de Frédor no sabien que dir. El que si tenien segur és que no
els havia mentit i que davant seua tenien l'essència a l'interior d'aquella colossal pedra
blanca.
Ara ja comprenien tot. I Cristal coneixia el seu passat.
- És a dir.-Digué Enrique.- Que vols l'essència per a recuperar el teu cos, no?
- No.-Respongué Frédor.- L'essència d'Èrtok al costat de la de la Terra seran el mitjà de
transport per a arribar al centre de l'univers i recuperar el meu poder. Per això
necessitava informació de la Terra. Perquè quan tinga aquesta viatjaré allí per l'altra.
-Però si ja la tens ací. Per què no fa molt de temps que no l'has agafat i has anat a la
Terra?
- Encara no la puc agafar. Es necessita una gran quantitat d'energia per a trencar
aquesta coberta. Necessite el meu cos.
-I com l'obtindràs?
-Ja ho veureu. T'has adonat Cristal? Has sigut utilitzada per a destruir-me. La finalitat del
teu naixement es la de matar-me. Són o no són cruels ells? Ara qui son els malvats ells o
jo?
Cristal estava molt seria i respongué sàviament.
- Pot ser que no siga una conducta correcta, però ho feren per desesperació. L'última
vegada tu quasi destrueixes l'univers i pel que sé ho vols tornar a intentar. Comprenc els
teus sentiments. Però no els done suport. Crec que...que...-Unes llàgrimes crearen la
cara de Cristal- que et puc perdonar. Si vols, et podem ajudar, però no pots condemnar a
tots. Moririen milions i milions d'innocents. Millor dit tot aquest que hi habite l'univers i
no es poden comptar amb nombres els éssers que existeixen. Vaig fer una promesa.
Protegiria la vida i l'univers. No comptes amb mi per als teu plans.
-Ni amb mi.-Respongué Raül.
-Jo tampoc.- Respongué Miquel.
-Negatiu.-Va ser la resposta d'Enrique.
Raül prosseguí.
- Si et penedeixes de tot el que has fet. Si ofereixes el teu poder per a compensar tot el
dolor que has causat. Estem disposats a viatjar amb tu fins on està Avlia i rescatar-la.
Segur que Itori, Tixhor, Zonec i Azor, inclús Quiesh ens ajuden. Per què no t'oblides
d'obtenir el poder de l'univers? Segur que hi ha alguna altra solució.
-No! Vosaltres no heu sentit el poder del corb de l'obscuritat, és immens es necessita un
gran poder i obtindre de l'univers coste el que coste. Tenia l'esperança que ho
comprendríeu però veig que no. Us mataré a tots quatre. Encara que Cristal encara te un
paper reservat. Voleu saber com obtindré el meu cos? Ara ho veureu. Hui es el dia.
Frédor s'alçà del tros. Pensaren que els anava atacar, encara que no tenia arma.
Començà a llevar-se tota la roba. Una vegada treta van veure que tot el seu cos estava
embenat. Es llevà la mascara. La cara la tenia desfigurà, com si no s'aclarís quin rostre
mostrar. L'únic clar eren els seus dos ulls.
-No vull que em molesteu durant la transformació. Així que...
Amb tot el poder que li quedava va crear una cúpula d'energia que el protegia i no
deixava en un metre a la rodona que ningú el travesses.
Frédor es dobla per l'estómac pressa d'un gran dolor. De cop i volta el cos de Frédor
començà a unflar-se sense que els donara temps a saber que estaven mirant el cos
literalment explotà. Les parets de la cúpula no deixaren passar els trossos de carn ni la
sang, així que aquesta es queda coberta de sang, carn i òrgans. La cúpula desaparegué,
tota la sang i les restes orgàniques caigueren a terra. On abans hi havia estat Frédor ara
hi havia una intensa llum que els enlluernà. A poc a poc la llum anà remetent i el
verdader cos de Frédor començà a entreveure's.

El carrer Maria
Una de les primeres coses que recordo de la meva infància és la notícia del llançament
de la bomba atòmica pels americans sobre Hiroshima el 6 d’agost de 1945. Jo acabava
de fer quatre anys. Una veïna i amiga de la meva germana ho va dir al menjador de casa,
al nº 5 de la plaça de Rius i Taulet. Curiosament va ser en aquest mateix menjador on, el

108
22 de novembre de 1963, la minyona de la meva mare, Josefina González, em va anunciar
l’assassinat de John F. Kennedy.
Als anys quaranta, per raons derivades de la guerra civil, la meva família –pare, mare,
germana i jo– dinàvem i sopàvem a la fleca de la meva avia –al carrer Mayor de Gracia
(ara Gran de Gràcia) nº 40, cantonada del carrer Maria–, i dormíem a la plaça de Rius i
Taulet. Aquesta situació m’acostava molt més a la vida del carreret que a la de la plaça,
sense comptar que per la meva família era molt més fàcil controlar les meves anades i
vingudes en un carrer petit que a la gran plaça del campanar.
El carrer Maria deu fer uns 70 metres de llarg (o més aviat de «curt») i uns 4 d’ample (o
millor «d’estret»). Va de Gran de Gràcia fins al carrer Sant Pere Màrtir, i està encaixat
entre els carrers de Jesús i de Goya. Allà vaig néixer, al nº 1, on hi havia el forn de pa de
la meva àvia, del qual es pot veure encara la xemeneia. Dels cinc anys fins els deu o
onze hi vaig passar la major part del meu temps d’esbarjo, caps de setmana i vacances
d’estiu en particular, amb la colla de nens que vivien aleshores en aquest carrer, i també
amb alguns que eren del carrer de Sant Pere Màrtir.
Vist del carrer Gran, el carrer no feia cap efecte. Potser cridaven l’atenció les dues
botigues que n’enquadraven l’entrada: la fleca –en dèiem «el forn»– de la meva àvia a
l’esquerra, i la fonda i l’hotel dels Pubill a la dreta. Aquests dos establiments
s’endinsaven uns vint metres dins del carrer Maria. A l’esquerra hi havia l’habitatge del
forn –botiga, cuina, passadís amb dues habitacions, eixida i pastador– que comunicava
amb el carrer a través d’algunes reixes desiguals, que feien llum –és una manera de dir–
a l’interior de la casa. Una porta de fusta molt feixuga permetia abastir el pastador de
farina (en sacs de cent quilos) i de llenya o d’encenalls.
A l’altra banda del carrer, unes altres reixes més harmonioses protegien la fonda dels
Pubill de les nostres pilotades. Era el tros ideal del carrer per jugar a sacada a la paret
exterior del forn, o a futbol, doncs l’espai era suficient i no hi havia cap perill de trencar
vidres. A la Montserrat Pubill però no li agradava gens la idea perquè el soroll molestava
els clients de la fonda, que els Pubill en deien «el restaurant». L’únic perill era que la
pilota podia anar a parar al carrer Gran, i allà hi passaven cotxes i tramvies a tota
velocitat.
A la fonda de la Montserrat succeïa l’obrador de la pastisseria d’en Pujol, on treballaven
els seus dos fills. Un es deia Benet, i em sorprenia perquè no li agradaven els dolços.
Per l’interior, rodejant la fonda dels Pubill, l’obrador conduïa a la botiga, que donava al
carrer Gran. Seguia la casa d’en Salvador, el camàlic, i uns baixos on vivien uns veïns
mal identificats. Desprès venia la botiga de la Maria dels colls i punys, i de segur algun
altre baix amb una porta de ferro sempre tancada. Al final del carrer s’hi trobava una
drapaire, guapa i engrescadora, amb la cara gravada de verola. La gent li deia «Josefina
Baker».
Pel cantó esquerre, després del forn, hi havia la fusteria de l’Olivella, la lleteria, on hi
havia viscut la senyora Delors, a qui, per ser francesa, el veïnat li deia la «la senyora
Madame». Tenia un corral amb sis vaques i milers de mosques. Seguia la perruqueria de
la Sole –la mare de la Margarita–, uns marxants que anaven i venien carregats amb
mocadors de fer farcells plens de no sé què, i, per acabar, una botiga d’ultramarins. A la
paret externa de la botiga hi havia dues finestretes enreixades que donaven al carrer. A
través d’aquestes obertures l’adroguer venia tot lo que passava per la reixa, quan la
botiga era tancada. El tiet Jaume en deia «la reixeta dels tontos».
Entremig de les botigues, gens interessants per les activitats infantils, les escales
acollien els nostres jocs. Només quatre escales eren sempre obertes, però: la d’en Lluis
al nº 9, la de la Conxa al nº 10, la del Manolo al nº 11, i la dels Font i dels germans Mora al
nº 12. La nostra preferida era la del nº 11. Allà explicàvem aventis asseguts als esglaons
quan plovia, saltàvem per damunt de la barana de ferro i ens enfilàvem a la finestra de
l’entresol de la botiga d’ultramarins.
El carrer Maria quedava tancat pel safareig de la Serafina, que era al carrer Sant Pere
Màrtir.
Aquells anys de postguerra varen ser difícils per la majoria de la gent gran, però no ho
van ser ni per mi ni per cap dels meus amics. Tothom va patir de fred –els brasers mal
encesos havien fet algun mort al veïnat–, però ningú al carrer no es va morir de gana, i,
si de joguets n’hi havia pocs, jugàvem a mil jocs diferents. A partir dels set o vuit anys
exploràvem terrenys sense construir –en dèiem «camps»: el «camp dels brillants», «el
camp de la serp»–, on podíem jugar tranquils.

109
Al carrer Maria, els diumenges al matí hi regnava un silenci religiós només trencat de
tant en tant pels tramvies del carrer Gran, per un concert de piano de manubri, pel crit
del pellaire («comprooopeeeelldeeeee conill») o per aquell parell de mutilats de guerra –
l’un alt i sense braç, l’altre baixet amb una cama de fusta– cantant «L’Empordà» a dues
veus. Acabada la cançó es sentia caure a terra una plugeta de peces de 10 cèntims (en
dèiem «calderilla») que els veïns els llençaven dels balcons.
Al carrer vaig conèixer i freqüentar, a banda dels amics de la colla, la gent gran que ens
voltava i, en certa manera, participava a la nostra educació. Si t’havien de donar un
calbot per alguna malifeta, te’l donaven, i prou. Hi vivien artesans, comerciants i
empleats, principalment, però també gent dedicada als serveis. No era un barri obrer
com Sant Adrià o el Clot, perquè a Gràcia no hi havia fàbriques, només, a tot estirar,
tallerets de mecànica. Personatges, decorat, amors i desenganys, histories alegres i
tristes, ritme... Vist en perspectiva allò semblava una sarsuela sense música. Fent vida al
carrer vaig aprendre a parlar en castellà –que no es parlava mai a casa–, vaig saber que
el país havia viscut una guerra –deien que, de resultes, en Peret del nº 14 tenia una
pistola a casa seva–, i també vaig aprendre que el que pega més fort guanya gairebé
sempre –la vida al carrer no era aleshores tranquil·la per els febles–, en fi, coses de base
–incloent-hi una primera «educació» sexual–, que, poc o molt, m’han servit desprès.
De petits, als 4 o 5 anys, jugàvem sobre tot al carrer Maria. Jugàvem per exemple a saltar
de vorera a vorera, des de l’escala nº 11 per poder agafar empenta. Totes les voreres
eren de ciment, i estaven molt retocades per les múltiples reparacions de les
canalitzacions de gas, d’aigua o de electricitat. El tros que quedava més polit era el de
davant la botiga de queviures de la cantonada de Sant Pere Màrtir. El fèiem servir per
jugar a la xarranca. Jugàvem a pilota, i a més de quaranta jocs, amb no res –el borinot,
saltar i parar...– o amb molt poca cosa: unes bales de guix o d’acer, talons de sabata,
baldufes o patacons. Era un carrer vivaç i fins i tot tumultuós, doncs les baralles eren
freqüents: la Maria Dolors Oraníes, que vivia al carrer Gran, a la llibreria Vda. Roquer, al
costat de la fleca de l’àvia, no gosava mai passar per allà.
A la nit, el carrer s’il·luminava –per dir-ho així– amb tres fanals de gas. El fanaler els
encenia amb una perxa llarga que portava un ganxo i una flameta a la extremitat. Obria el
pas del gas amb el ganxo i encenia el fanal amb la flameta. De tant en tant, quant la idea
ens passava pel cap, jugàvem a trencar els vidres dels fanals amb tiradors de pedres o
amb pistoles de ganxets. Malgrat aquesta relativa llibertat de què gaudíem, unes barreres
invisibles ens impedien anar al carrer Goya –hi passaven cotxes–, al carrer Jesús –era
desert–, o al carrer Gran, tret de si calia collir la pilota quan se’ns escapava.
A partir de l’any 1947 o 1948 el terreny de joc es va anar estenent, i vàrem començar a
freqüentar la Plaça de Rius i Taulet, més espaiosa, per jugar amb les baldufes, i sobre tot
a bales. Al cap dels anys el nostre territori va quedar delimitat pel carrer Gran, la
Travessera de Gràcia, el Torrent de l’Olla (aleshores Menéndez y Pelayo), i el carrer de
Bonavista. Ocasionalment ens aventuràvem fins a la Plaça Catalunya o el Parc Güell.
Anàvem també al cine. Al Comèdia, al Principal i al Mundial sobre tot. Cap els 9 o 10 anys
ja coneixíem gairebé tots els cinemes de Gràcia: fins el Moderno, el Bosque, al Roxy i el
Texas, que eren ben lluny de la base (el carrer Maria). Un dels cines preferits era el
Selecto, davant la plaça Trilla, perquè hi feien dues pel·lícules, No-Do, dibuix animat, i
dos passes de varietats d’allò més interessants. Al Selecto vaig veure-hi l’Antonio
Amaya i les cuixes de la Bella Dorita, que als seus seixanta i pico d’anys em van semblar
en molt bon estat.
Als deu anys, poc més o menys, em vaig fer amic d’en Salvador i vaig començar a
freqüentar el carrer Martínez de la Rosa. La família del meu amic va ser molt acollidora, i
en aquell carrer hi havia més noies de la meva edat. Un parell d’anys més tard, la meva
família es va traslladar a la Riera de Sant Miquel, em vaig fer soci del Club de Tennis de
la Salut i ja no vaig tornar al barri de Gràcia fins al cap d’uns quaranta anys. A primera
vista, tot em va semblar gairebé igual, però tot havia canviat.
El carrer Maria de la immediata post guerra, ple de bullici i de criatures, amb una Festa
Major important i un foc de Sant Joan que Deu n’hi do, era un món que tenia la seva
personalitat. El que més m’ha sorprès veient actualment aquell espai, és que les portes
de les escales, aleshores totes de fusta i sempre obertes, són avui totes de ferro i
totalment tancades per raons comprensibles de seguretat.
Ja fa un temps que tant la meva germana com la meva dona han notat que jo parlava
molt d’aquesta primera època de la meva vida. M’he adonat que tenien raó, i això m’ha

110
portat a posar alguns dels meus records per escrit. Ho he fet en un català meu, un català
parlat, poc acadèmic i no gens poètic. He fet servir el que es parlava aleshores, sense
amagar alguns castellanismes propis del barri als anys quaranta. Confesso que no he
pogut integrar en el meu vocabulari paraules com «cognom» o «vorera», doncs quan em
forço a fer-les servir, penso inevitablement en «apellido» i «acera», que es tal i com ho
deia tothom aleshores. La paraula «llamborda» la he trobat al diccionari, quan
l’ordinador m’ha refusat la paraula «adoquí».
Els gairebé setanta anys que ens separen d’aquells moments fan que no hagi pogut
ordenar els fets exactament per ordre cronològic: de segur que he barrejat èpoques. No
hi ha res de res que sigui inventat però. Es notarà que hi ha coses –la família d’en Pepito
Font o les impressions del foc de Sant Joan–, que vaig viure de nen petit, i altres, com la
freqüentació dels cinemes o les ballarugues de la Festa Major, varen tenir lloc mes tard
quan ja tenia nou o deu anys. Entre les unes i les altres hi va haver la creixença i, de
manera determinant, l’experiència del col·legi dels escolapis, on vaig assentar el cap, a
partir de l’octubre de 1949, als vuit anys acabats de fer.
El carrer Maria era, i és, curt i estret, però per nosaltres va ser un món, tan gran com el
món.

Hi ha un problema: creure’s que l’ésser humà és el privilegiat de la creació, pedra

angular del món, l’únic dotat de consciència, d’intel·ligència, d’esperit i, en
conseqüència, manifesta la seua raó com a últim criteri de realitat, de pensament,
d’actitud i d’acció.

Hi ha un altre problema: pensar que el “temps” és allò que dicta el rellotge, que és lineal,
separat de “l’ésser”, de “l’eternitat” i de la “vida”, que es pot manipular i
instrumentalitzar per aconseguir “un benefici” (interessos polítics, econòmics, etc.)
allunyant-nos del present, de la realitat.

Hi ha un tercer dilema: la dualitat entre l’u i el múltiple, entre la vida i la mort, entre el cos
i l’ànima, entre l’home i el seu entorn, naturalesa o món.

Evidentment, els defensors del “sistema” o model d’usos de la política contemporània,

resten convençuts que estes tres qüestions no són qüestionables (són invisibles), i que
l’actual gestió política, administrativa, legislativa, comercial i econòmica global és l’única
viable. FMI, BM, OMC, Trump, Jinping, Putin i, pràcticament tots els governs del món,
són via d’instrument executor d’allò que caracteritza l’actual democràcia: explotació,
producció, competitivitat, immediatesa... mercantilisme i globalització... tecnologia,
consum, economia i creixement continu, indefinit.

Ens podem preguntar: després d’aquestos últims decennis d’experiència política, quina
és l’actual situació mundial?

Malauradament, la resposta és ben negativa en tots els aspectes: contaminació,

devastacions de territoris, d’hàbitats, exterminis d’espècies, desaparició de cultures, de
pobles, guerres, racisme, terrorisme, refugiats de guerres, èxodes del desesper, fam,
misèria, mortaldats, corrupció política general, escandalós augment de la pobresa i un
llarg etc. d’aquestes calamitats que responen al present i no a una ment pessimista: és
resultat d’aquesta manera de pensar o percepció de realitat de la nostra civilització,
començant per la colonització.

El pressupost mundial militar augmenta cada any d’una manera alarmant, les
multinacionals són forces supranacionals que imposen les normatives, els bancs resten
al servei dels guanys de l’especulació, els polítics obrin les mans a tots ells i la
corrupció les ompli.

On queda la majoria pobra del planeta? Són invisibles per tots ells. La política de
l’invisible és allò que hui porten a terme els governs dits democràtics, el més trist és que
llei i justícia també ho practiquen:

111
El patiment de famílies amb treballs precaris que no arriben a final de mes... milers de
xiquets famèlics... els milers de desnonats... les persones dependents que moren
esperant l’ajuda de l’estat... els milers que cada any es suïciden causa de la crisi
econòmica... les persones majors que han mort víctimes de l’estafa dels bancs... la
pèrdua de drets socials...etc., etc.

On és el polític? On és la política? On és la justícia? Si a tot açò afegim els problemes

abans referits, la pregunta final és:

ON ANEM? QUÈ VOL DIR SER HUMÀ? QUÈ ÉS EL MÓN?

Som en un moment històric on les ideologies polítiques, els partits i els seus polítics han
arribat a un atzucac o carreró sense eixida. Gran part de la societat viu el desencís, el
rebuig generalitzat a tot allò que investeix les institucions.
L’engany, la falsedat, la mentida... durant massa anys la paraula del polític ha estat
desvaloritzada. Hui, la majoria de les persones no te cap fe, il·lusió ni esperança amb el
“candidat” de torn perquè les seues grans promeses “de futur” saben que mai no es
faran realitat, es un fet empíric. La corrupció generalitzada ho confirma encara més.
La vida política (amb tot el poder) i la vida pública (el poble, absent de poder per usurpat)
ha enderrocat el seu pont, el seu lligam vital.

Què fer?

La situació és ben greu. Els més “optimistes”, els politicòlegs, els intel·lectuals més
preparats del “sistema”, admeten la decadència i el fracàs, tanmateix, continuen
defensant el capitalisme i parlen de reformes:

“Hui, la situació no és la mateixa que la dels anys 30 del segle passat, doncs la gent és
més culta, està més preparada... malgrat tot, existeix una qualitat de vida que abans mai
no ha estat... així, calen noves reformes per flexibilitzar oportunitats de feina, impulsar la
producció, dinamitzar la competitivitat...”

En resum, aquesta gent vol quelcom paregut a “humanitzar el capitalisme”, i això resta
impossible per incompatible, exactament igual que la seua iniciativa d’una “economia
verda”.

¡No tenen clar com gestionar la situació!

La persona política “conscient” del tres punts mencionats al principi de l’article, sap
perfectament que el temps de les reformes s’ha esgotat, que naix caduca tota actuació
encaminada a aquest afer.
El planeta és, de fa un temps, en deute ecològic, ens ha mostrat els seus límits, els quals
ja han segut sobrepassats. És per aquest motiu que urgeix un canvi, una transformació
en la nostra manera de vorer i entendre el món, cultural, social, espiritual. Educar-nos en
l’ecocentrisme (no l’antropocentrisme) i l’ecosofia, en la pluralitat de percepcions de
món, de visions.
El planeta n’és un ésser viu i nosaltres som part constitutiva d’aquest ésser, sent així,
restem connectats, integrats en esta trama d’ecosistemes que conforma la Vida.

Els humans som éssers interconnectats, interdependents, i això significa que la nostra
vida “humana” ha de transcórrer acord amb el ritme de la resta d’éssers, de la totalitat o
Vida, diguem-li Temps.

“L’amor per la Vida” és fonament humà, és allò que crea l’harmonia del present
implicant-nos conscientment en la mateixa creació constant a través de les nostres
actituds i pensaments, paraules i actes. Esta espontaneïtat del bé humà fa que no hagen
repercussions negatives en les futures generacions, doncs no serà necessari

112
instrumentalitzar res per “treure profit” quan es viu el “present”, quan es viu el “temps”
o ritme de l’ésser. Nosaltres som “temps”, i això és la Vida.
S’allunya també tota “dualitat”, humans-món; humans-déu; dretes-esquerres, etc., no hi
ha jerarquies, sent el diàleg respecte mutu que condueix a l’encreuament de camins per
superar conflictes, doncs l’un no és sense l’altre i a la inversa.

UNA SITUACIÓ LÍMIT, ALTAMENT PERILLOSA. EL MÓN TECNOLÒGIC.

Allunyats de les consideracions abans referides, l’actual món camina inevitablement cap
a la seua ruïna. El capitalisme salvatge i la tecnologia són eines polítiques de la
invisibilitat:

Es destrueixen muntanyes, es contaminen territoris, oceans, terres fèrtils, s’exterminen

espècies, es fabrica armament, moren milions d’innocents... però “no es vol vorer”
aquesta realitat perquè ens hem “abstret del temps”, dels “ritmes sagrats” de la
naturalesa on pertanyem. Tot allò tràgic esdevé “invisible” perquè són resultat dels llocs
de feina (la naturalesa com objecte d’explotació i de negoci), del jornal o suport de les
famílies. És comodí del llenguatge polític la monetització general.

Així, cap polític és capaç de parlar de “decreixement” o de plantar-li cara a les

multinacionals criminals que devasten territoris, hàbitats i pobles, tot el contrari, els
donaran suport i privilegis amb la música de fons de les seues hipòcrites RSC i
Fundacions.

Però si l’afer de les polítiques econòmiques ja fa invisible les consequències de les

seues tasques, les “noves tecnologies” rematen definitivament tot indici d’humanitat,
esterilitzant el nostre esperit.
La tecnologia ens separa radicalment del món espiritual, dels lligams de l’ésser humà
amb la totalitat. Els nostres sentits són anihilats perdent la consciència del temps,
desvirtuant els compromisos en les nostres relacions socials, mediambientals i
polítiques, conformant una societat alienada.

Tanmateix, aquesta fractura, aquesta “pèrdua vital” de vincle amb el nostre ecosistema,
és viscuda amb tota “normalitat” per considerar-ho factor d’èxit econòmic i de qualitat
de vida, com ja havíem intuït.

La persona política “conscient”, sap que aquest món no és habitable (li és impossible
realitzar-se com a polític i com a persona, no pot arribar a la plenitud). El món dels
displays, de la realitat virtual o de la robòtica, encaminat a substituir els “sentits
humans” controlant la voluntat i els sentiments, desitja implantar-se i dominar el món
amb “pensament únic”, destruint per complet l’ésser humà, furtant-li el seu centre, la
seua “essència d’ésser”, convertint-lo en un mer “objecte”.

Som, ara mateix, allunyats del diàleg amb la naturalesa i el món, desarrelats de la terra,
del nostre propi cos sagrat, vivint els dictats de la raó tecnològica, dels tecnòcrates.
Som dintre un contenidor, allí ens conviden a experimentar la felicitat, la llibertat i la
democràcia sense adonar-nos-en que la nostra consciència no és lliure, sinó
bombardejada les 24h. per la maquinària publicista del sistema i, per un altre costat, pels
discursos polítics capitalistes en nom del progrés i del “futur”.
Tota aquell que es rebel·le, critique, satiritze, que alçe la seua veu pels seus drets tant al
carrer com a les xarxes socials, serà immediatament sancionat o empresonat pel mateix
Draco legislador del sistema que defensa i exonera als seus corruptes correligionaris
que furten milions d’euros de diner públic.

Si, dintre nosaltres som infeliços, vivim disgustats, amb un estat d’ansietat i preocupació
continu... i açò el “sistema” ens ho fa invisible! Som esclaus! Vivim contínuament
amenaçats!

113
QUINA SOLUCIÓ?

Els polítics menteixen descaradament quan parlen d’un futur favorable per la oferta
laboral. Els últims avanços tecnològics estan substituint la mà d’obra humana, és
inevitable, doncs, la seua imminent producció en massa.
Centenars de feines tradicionals de l’ésser humà seran substituïdes per màquines. Els
“quatre” milionaris del món o gent de poder (inclosos dissoluts com Trump), saben
perfectament quin és el seu objectiu: agafar més poder i control sobre totes les coses.

Grans multinacionals, grans superfície i entitats financeres, amb la col·laboració dels

seus complimentats polítics, eviten que la “persona” puga viure dignament de la
agricultura, de la seua xicoteta empresa o botiga inventant noves taxes, incrementant
impostos o legislant normatives encaminades a importunar, angoixar i atipar als seus
propietaris, apropiant-se del mercat. S'abandonen els pobles, la natura. Així actuen
aquestes grans empreses contraries a la democràcia que, tanmateix, gaudeixen de grans
privilegis fiscals entre altres, provocant un efecte devastador sobre milers de milions de
pobres al món, sobre el medi ambient i sobre la naturalesa.

No hi ha alternativa: s’ha de treballar per a aquestos apòstols mercantilistes

precàriament i sense drets, que per això són forces supranacionals, legislatives, i ara
també, amb els seus tribunals d’arbitratge, “justicieres”.

D’altra banda, la majoria de ciutadans viuen absorts amb els seus mòbils la major part
del dia, els seus cervells bullen, nogensmenys, allò pitjor està per arribar... prompte
restaran tancats dintre ses habitacions amb les seues ulleres de realitat virtual caminant
per la muralla xinesa o viatjant cap a Mart, mentre altres estaran fornicant amb una
seductora bellesa cibernètica... a molts d’aquestos se’ls oblidarà fins i tot de menjar, ho
faran en un restaurant virtual! Què podem esperar?

Evidentment, els polítics conscients han estat marginats, foragitats o crucificats pel
“sistema”, la indecència ha assaltat les urnes amb les eines dels poderosos (diner,
mitjans de comunicació i connivència amb altes instàncies), i d’això tinc una experiència
personal al meu poble.
Autèntics indesitjables, individus erms de tota erudició, desenvolupen les polítiques
deshumanitzades del capitalisme, les polítiques de l’invisible.

Així doncs, hi ha, per la persona conscient, tres camins:

1. Isolar-se del món fins que rebente tot.

2. Ingressar en la societat del “borregam” abillat d’indiferència fins que rebente tot.

3. Buscar alternatives fora de la via politic-ideològica que reintegren l’ésser humà al lloc
que li correspon, que és, com abans hem dit, la naturalesa i el món, participant en la
gestació del present amb respecte, unió en la diversitat i compromís. Sols així viurem en
llibertat, en plenitud.

Som conscients que aquesta Vida és totalment incompatible amb la tecnocràcia i l’actual
democràcia, caldrà, doncs, fer la Revolució, la revolució de l’Esperit Humà.

Com es fa això? Ara mateix, no ho sé, el que si sé amb seguretat és que la Mare Terra,
eixa gran Consciència de la qual tots participem, està iniciant, davant nostra indolència,
la seua pròpia Revolució. Si no actuem radical i urgentment, serà la pitjor solució.

Respiro profundament i obro els ulls. El sol m’acarona la cara mentre el vent em belluga
els cabells. M’encanta aquesta sensació. Les rialles dels nens m’omplen les oïdes. Que
feliços érem tots durant la infància! Miro cap als gronxadors per somriure-li, però estan
buits. Una mica neguitosa repasso tot el parc amb la mirada. A primera vista no el

114
localitzo. (Com pot ser?) Fa un moment era aquí. M’aixeco. Començo a caminar entre
tots els nens petits; puc notar com la suor s’apodera de les meves mans, una flama
s’encén dins meu. El crido. Les mares em miren com si estigués boja.
–Algú ha vist el meu fill? Es diu Marc? És un nen rosset, portava una jaqueta blava i uns
pantalons blancs. Algú l’ha vist? Té tres anys. Marc! –crido molt fort. Les mares
espantades comencen a agafar els seus fills de la mà i a ajudar-me a buscar-lo. –Marc! –
torno a cridar encara més fort.
Algunes comencen a marxar del parc amb els seus fills en resposta d’un instint protector
maternal, (i el meu petitó?).
Em poso a córrer pel carrer del costat del parc, ni rastre. Corro en sentit contrari, obtinc
el mateix resultat. Agafo el cotxe amb intenció de recorre els carrers de tota la ciutat, si
és necessari. Truco a la policia:
–Han segrestat el meu fill de tres anys! Necessito patrulles que el busquin, està en perill.
–Ha vist al segrestador?
–No, estàvem a un parc i he apartat la vista d’ell un moment; quan he tornat a mirar, ja no
hi era.
–A quin parc estaven?
–Al parc del carrer Feixes, davant del forn de pa.
–Algú més d’allà ha vist el segrestador?
–Hi havia moltes mares amb els seus nens però cap ha dit res. Pot deixar de fer-me
tantes preguntes i venir a ajudar-me?
–No es mogui del parc, senyoreta. Ara venim.
Abans que pugui respondre i dir-los que tornant al parc no ajudarem al meu fill, el
comissari em penja el telèfon. Merda, no tinc més remei. Giro el volant i em dirigeixo de
nou al parc.
Després d’haver estat una estona amb el comissari i d’haver-li-ho explicat tot, em diu
que immediatament ordena un desplegament de patrulles per buscar al meu fill.
Decideixo tornar amb ell a comissaria, allà me n’assabentaré si algun dels seus homes el
troba.
–Em pot omplir aquesta graella amb la informació del seu fill perquè pugui localitzar-lo al
registre de la ciutat i facilitar la recerca als meus homes?
Omplo la graella amb rapidesa i ell en fa la recerca per Internet. “No identificat”. El
comissari estranyat ho comprova un parell o tres de vegades més. La meva paciència
s’ha esgotat.
–Però què li passa a vostè? És el comissari nou?! Inepte!
–Senyora, tranquil•litzi’s, que jo sigui nou no vol dir que no sàpiga fer la meva feina.
Porto vint anys treballant com a comissari, només m’han traslladat de la ciutat cap aquí.
Li prego, amb educació, que no qüestioni les meves qualitats. Surti del despatx i vagi a
buscar un got de llet per relaxar-se, si us plau.
Emmurriada surto d’aquell despatx que només m’ha provocat mal de cap des que hi he
entrat. A unes passes girant a la dreta per un passadís hi ha una sala d’espera amb una
màquina expenedora. Marco el got de llet i poso els diners dins i espero a que l’escalfor
del vas de plàstic m’inundi les mans. Ja puc notar com em recorre el braç eriçant-me la
pell abraçant-me cada múscul i relaxant-me. Res. Torno a pitjar el botó però la màquina
no reacciona. Premo molt fort els punys fins que els artells em queden blancs. Em faig
mal amb les ungles però segueixo prement fort cada cop més, per aguantar-me les
ganes de cridar. Tinc ganes de clavar el puny sobre la màquina i partir-la en dues parts.
Què té aquest edifici que res funciona bé?
–Necessita ajuda? –em giro per veure-la i se’m cau el got de plàstic blanc buit a terra. –
Està bé? –pregunta amb preocupació. La seva cara em resulta molt familiar, tinc la
sensació de conèixer-la de fa anys.
–Comissària Armengou? ¬–la seva cara no transmet cap reacció. (De què ens
coneixem?)
–Clar, encantada de tornar-la a veure, senyora Ferrer. –somriu i se’n va tant
misteriosament com ha arribat. En aquesta comissaria estan tots com un bull i la meva
llet encara no ha sortit.
Al cap d’una hora el comissari m’informa que el meu fill no consta en el registre de la
població actual, però que amb la fotografia que els he proporcionat ja els és suficient per
començar a buscar-lo.

115
Com que en aquell antre no m’hi puc estar, marxo a casa. Fa hores i hores que camino
neguitosa de banda a banda del menjador amb una tassa de cafè a una mà i el telèfon a
l’altre i no deixo de trucar constantment al comissari per saber si hi ha novetats. Res.
–El trobaran, tranquil•la.
–Com ho saps? No el puc perdre. No podria suportar-ho un altre cop.
–Tingues fe. El trobaran.
Abans de l’hora de sopar, el novençà em ve a fer una visita de cortesia; perquè no hi ha
res més inútil que aquella visita. Quan obro la porta em mira sorprès. Deu ser pels
cabells bruts i despentinats caiguts sobre la cara de boja que tinc, o per la roba ampla i
lletja d’estar per casa que porto. O pels ulls oberts com plats (a causa del cafè, o no, o
qui sap) que l’escruten expectant. O per tot el conjunt en sí; faig una bona fila.
–No hi ha hagut sort, senyora Ferrer; els meus homes l’han estat buscant durant tot el
dia i no l’han trobat. Hi ha un torn de nit que també buscarà sense descans. Li prometo
que el trobarem.
–Gràcies, suposo. Avisin-me quan hi hagi novetats.
–Perdoni la intromissió, però en aquesta casa hi viu un home? El pare d’en Marc?
–El meu marit morí fa deu mesos. Visc sola des de llavors.
–Ho sento molt senyora... és que he vist les fotografies i m’he sorprès de no haver-lo vist
en tot el dia. Bé, ja no molesto més. Dutxi’s i relaxi’s i intenti dormir, entenc que és difícil
però és el millor per vostè. Demà serà un dia llarg.
Òbviament no faig cas del nouvingut. Em quedo hores i hores voltant per la casa sense
poder aclucar l’ull fins que caic rendida al sofà.
Els dies i les setmanes van passant i aquest passerell em ve a veure cada nit des de fa
gairebé dues setmanes. Mai em porta bones notícies. Però avui una mica més i li arrenco
el cap. “Fa una setmana i cinc dies que busquem a un nen de tres anys que ni tan sols
apareix en el registre de l’ajuntament. Segons el protocol, la recerca s’ha de donar per
finalitzada aquesta nit. He vingut a portar-li la notícia.” El molt canalla s’ha atrevit a dir-
me això, a mi, mare d’un nen que ha estat segrestat. “És una broma, no? Ha de ser una
broma! No poden deixar de buscar-lo! Són bojos?! Deu estar patint molt! Em deu estar
trobant a faltar! No poden fer-me això!” L’home s’ha portat malament amb mi, no ha ni
intentat consolar-me; pretenia venir, deixar anar la bomba i marxar, sense afegir res més.
Ha semblat enfadat, o que ja li interessava anul•lar la recerca, com si volgués estalviar-se
feina, o amagués alguna cosa. Ha estat llavors quan una idea fugissera m’ha travessat el
cervell (m’estaré trastocant?). “A no ser... –he continuat amb cara de pocs amics– que
vostè en sàpiga alguna cosa! Aleshores, si que entendria que vulgués acabar amb la
recerca del meu nen!” El comissari enfadat m’ha titllat de boja paranoica i ha marxat de
casa amb un fort cop de porta.
Ara estic més neguitosa que mai. Fa estona que li dono voltes a una mala pensada que
he tingut, podria acabar a la presó i que quan el Marc tornés no m’hi trobés. Això és
l’únic que m’ha impedit realitzar-la.
Decidit. No hi pensaré més. Demà a la nit m’assabentaré d’on viu aquest imbècil.
Miro el rellotge inquieta, són les vuit del vespre. Porto tot el dia repassant mentalment el
pla que he tramat. Hora punta. Agafo el cotxe i em dirigeixo cap a la comissaria, detecto
ràpidament el cotxe del comissari, perfecte, encara hi és. Espero asseguda al seient de
l’automòbil dues hores fins que veig que, per fi, surt de l’oficina i agafa el cotxe. Deixo
uns metres de seguretat per tal de que no em detecti i el segueixo, el segueixo per un
camí de pedres a les afores de la ciutat fins arribar a una casa perduda al mig del bosc;
què típic.
Aparco el cotxe rere uns matolls perquè no em vegi, espero a que entri a casa i m’hi
apropo. Els nervis fan que em tremolin les extremitats, puc sentir el batec del cor
ressonant pel meu cap, a cent per hora, tinc la respiració accelerada i em fa mal
l’estómac només de pensar en el que estic fent. Inspecciono els voltants de la casa. Res.
Miro per les finestres i hi veig la seva habitació, la cuina i el menjador, totes tres
habitacions buides. No puc veure on és, no hi ha cap llum obert.
Amb temor m’allunyo una mica de la casa i volto lenta i silenciosament pel bosc que hi
ha al voltant. Esta tot fosc i puc sentir els sorolls dels animalons fugint aterrats de les
meves passes. Cada cop tinc més por. Respiro fons, agafo aire i penso que he de trobar
al Marc, o si més no una prova d’on pot estar. Engego la llanterna i segueixo caminant.
Porto molta estona caminant i donant voltes sense veure res sospitós. He controlat la
casa i el llum de l’habitació de la façana del segon pis ha estat obert tota la estona, no hi

116
ha perill de ser descoberta. De sobte xoco amb quelcom dur al terra. Enfoco amb la
llanterna i veig que és com una entrada, sembla ser l’entrada al soterrani de la casa. No
està closa així que obro les dos portes de fusta verdes que cobreixen l’entrada; una
escala llarga se’m presenta sota els peus. Vaig baixant a poc a poc amb por. “Marc?”
pregunto amb la veu tremolosa: “Marc sóc la mama, estàs aquí?” no obtinc resposta.
Arribo al final de les escales i em trobo en un immens espai buit. A la meva dreta hi ha
una segona d’igual que deu portar a l’interior de la casa. No hi ha gairebé res, la pols i
les aranyes habiten aquella expansió acompanyades d’un parell d’eines de jardí que a
jutjar pel seu aspecte fa anys que ningú les ha tocat.
De sobte una llum il•lumina tot el soterrani. Merda. Miro a dalt de la segona escala i veig
que el comissari ha obert la porta i duu la pistola. Em giro i començo a córrer per on he
vingut, he d’arribar a la superfície.
–Siguis qui siguis fot el camp d’aquí! –crida el comissari molt enfadat. –Això és una
propietat privada, sóc policia i vaig armat, com m’assabenti de qui ets se’t caurà el pel!
Quan sóc dalt tanco les portes de fusta, sento com puja corrent les escales. Les cames
em fan figa, la tremolor em recorre des del cap fins a la punta del dit gros. Corro sense
parar, tant com em permet el cos que fa dies que no reb aliment. Entro al cotxe i veig
com surt del soterrani i s’apropa corrents a mi. Dono la volta amb el cotxe i marxo. A
gran velocitat escapo d’aquell camí de pedres i d’aquella casa terrorífica. M’endinso a la
ciutat i quan em sembla que ja estic fora de perill paro el cotxe. El cor em batega tant
ràpid que sembla que en qualsevol moment em sortirà disparat del pit. Respiro fons
moltes vegades, m’intento calmar i al cap d’uns minuts torno a encendre el cotxe. Al
encendre’s els llums, no puc evitar fer un crit, el cor em fa un vot. Obro i tanco els ulls
incrèdula, no em crec el que estic veient. El marc, somrient. Trigo uns segons a
reaccionar i quan ja he baixat del cotxe per agafar-lo i estrènyer-lo ben fort amb els
braços no hi és. Ha desaparegut, un altre cop. Les llums del cotxe il•luminen tot el carrer
però no el veig per enlloc. Començo a córrer pel carrer i a cridar.
El sol ja il•lumina la vila i jo segueixo desorientada, vagant sense rumb, (on sóc?) no
recordo que estava fent. M’estic tornant boja.
–Ves cap a casa, au, que te l’has imaginat, boja.
–Ja no sé que pensar, no faig més que buscar-lo, el vull trobar, tinc la certesa de que
està viu, ha d’estar-ho, ho pressento. La policia no està disposada a fer-ho, però jo sí.
–Però que no veus que tantes hores sense dormir i menjar ni dutxar-te ni canviar-te de
roba estan acabant amb tu? T’has obsessionat tant en trobar-lo que te l’imagines
somrient sinistrament a les tres de la matinada en mig del carrer.
No en faig cas i torno a casa. Els meus límits de desesperació han tocat fons.
Definitivament no sóc capaç d’identificar el què és real i el què no. Què més he de fer?
Necessito el meu nen de tornada a casa. El necessito amb mi un altre cop.
Em poso a plorar i sense voler-ho caic en un so profund.
El timbre em desperta, miro el telèfon mòbil i veig que són les tres del migdia del dia
següent, fa un dia i mig que dormo sense haver-me desvetllat. Em poso molt nerviosa,
dormir tant em trastoca. He perdut el temps, i si el meu fill ha tornat i jo dormia?
Inconscientment em mossego la pell de l’ungla del dit gros i em faig sang. Xarrupo fort
per parar la petita hemorràgia quan torna a sonar el timbre.
Em dirigeixo a la porta i veig que és el comissari. Merda. Em poso a tremolar altre cop. (I
si m’ha descobert? Serenitat).
–Hola comissari. Què volia?
–Hola Júlia, ahir vaig estar trucant-te però no vaig rebre cap resposta, em tenies
preocupat –afegeix amb un somriure, no sembla que m’hagi descobert. Em tranquil•litzo
una mica i responc.
–Es que he estat molt cansada aquests dies i necessitava descansar una mica.
–Me n’alegro de que fossis capaç de descansar, donades les circumstàncies.
No sé com prendre’m aquest comentari. Sembla que m’estigui atacant, m’està jutjant per
haver pogut descansar tenint el fill desaparegut. Estic a punt de posar-me a la defensiva
i deixar-li anar quatre fresques quan amb calma, segueix parlant. Diu les següents
paraules molt a poc a poc, perquè les entengui bé. Com si és dirigís a una nena petita.
–Júlia necessito que m’escoltis amb atenció.
Faig que sí amb el cap i prossegueix amb la seva explicació.
–El teu fill va desaparèixer fa tot just cinc anys. No ho recordes?

117
Obro els ulls cop a plats (és una broma, no? Ho ha de ser), sóc incapaç de respondre. No
tinc idea de com assimilar la informació que m’està apunt de donar.
–La policia i la difunta comissària Armengou van estar mesos buscant-lo i al final van
trobar el seu cos a la vora del riu que hi ha darrere les muntanyes.
La imatge fugaç del cos d’un nen, pàl•lid i mig descompost em vola pel cap durant un
segon. No. No era el meu fill. El meu fill és viu; es va perdre fa setmanes i és viu. Està
esperant que el trobi. És viu, ho sé.
–Em vas dir que t’havies operat els ulls fa dos anys, i no tens cap fotografia amb el teu
fill sense ulleres; són totes antigues. Tot aquest embolic ha sigut resultat d’una mala
organització de la comissaria, i em disculpo formalment: no vaig saber fins fa tres dies
que l’arxiu de persones mortes encara no està digitalitzat... ja et pots imaginar la resta de
la història... –afegeix amb suavitat. –Ho sento molt Júlia.
Em poso a plorar, vull cridar-li que no té raó, que s’està equivocant, que no estic boja.
Ho intento, amb totes les meves forces, però no em surt la veu, no em respon cap
múscul del cos. Continua:
–Encara et sembla massa dur acceptar tot el que li va passar a en Marc, per això el dia
del cinquè aniversari de la seva mort vas recrear el moment, crec que l’intentaves salvar.

Lara Port.

Ni un fill a València. ("Convivència entre un castellà i un valencià")

El meu company de treball actual, el castellà de Zamora, m'ha dit en diferents ocasions
que no vol tindre cap fill mentre hi visca ací a València. Jo el conec des de fa sis anys i
tinc entés que manté una relació molt estable i duradora amb una xica de Zamora, que hi
viu amb ell a València, però encara no han tingut cap criatura, ¡Que jo sàpiga! Jo creia
que això era degut a l'afició que tenen de viatjar pel món. Un nadó o un xiquet menut, en
aquest cas, els esgarraria tots els plans. Més o menys, això és el que m'ha dit algunes
vegades, i em sembla correcte i coherent.

Ara bé, no sé per què, altres vegades argumenta raons ben diferents, que no hi tenen res
a veure amb els seus gallejats i ufanosos viatges. En diverses ocasions, fa temps,
mentre hi parlava de tindre o no tindre fills, em va espetar el següent:

"Yo no quiero que mi hijo nazca y se críe aquí en Valencia, ni que hable en valenciano, ni
que le obliguen a aprenderlo en la escuela. No quiero tener un hijo valenciano. Los de
aquí Valencia, en el barrio donde vivo y en otros sitios, son sucios, malhablados,
escandalosos y llenan las aceras de mierdas de perro. Los de Valencia son más o menos
como los andaluces, o como los moros. No se diferencian mucho".

"En Castilla somos más rectos y secos. Algunos nos lo echan en cara, pero que yo no lo
veo como un defecto. Toda mi familia es castellana. Mis apellidos son muy castellanos. Y
los de mis padres. Y los de mis abuelos. Todos castellanos. Los de Zamora no tenemos
sangre mora. Allí vas por la calle y todo está limpio y aseado. No ves ni un papel por
tierra, ni una mierda de perro pegada a la acera. Siempre nos vigilamos unos a otros,
para denunciar a nuestro vecino si comete una infracción. Los del norte somos
ordenados, pulcros y educados. No como los de aquí Valencia. O como que los del sur,
los de Andalucía. Los de mi tierra obedecemos siempre a la autoridad. Aquí en Valencia,
en cambio, viene un guardia a ponerte una multa y le plantáis cara y armáis la
marimorena".

"Y los andaluces igual. Son como vosotros. Aunque hablen en castellano, no se les
entiende la mitad de lo que dicen. Mira que se lo pasan bien en Cádiz con sus chirigotas.
Pues nosotros, la gente de Zamora, no les entendemos ni jota".

"Los de Zamora, con quien nos llevamos bien es con la otra gente del norte. Con los
vascos, con los cántabros...."

118
Tot açò de "los del norte", "los del norte....", el paio de Zamora ho deia fa uns anys,
abans de tocar-nos treballar amb l'andalús de Sevilla, el que hi viu al Mareny de
Barraquetes. Actualment, ¡veges tu!, dels andalusos no diu ni muu. Almenys, no davant
del sevillà.

Aquella època en qüestió eren el 2010, 2011 i 2012, i teníem un altre company, que ja no
hi treballa amb nosaltres. Un xic basc, d'Irun, que casualment també hi viu al Mareny de
Barraquetes, on té una editorial de còmics. Passà una època fluixa arran la crisi
econòmica i treballà amb nosaltres durant una bona temporada, però es veu que ara ha
reflotat el seu negoci i fa temps que no li veig el pèl.

Com gairebé tots els que acaben vivint al Mareny de Barraquetes, aquest basc d'Irun
també ha aprés a parlar valencià. No és que el parle sempre, només quan li convé, igual
que el meu company de treball actual, l'andalús de Sevilla, però tots ells s'hi defensen
bastant bé en la nostra llengua i no els ix un accent massa massa apitxat.

Aquest company basc, en aquells anys, ens deia al castellà i a mi: "para nacionalista,
yo", "para nacionalista, yo", abanderant-se com el màxim exponent del nacionalisme
independentista basc, quan només hi publica còmics en castellà. Cap o gairebé cap en
euskara, ni en català. La veritat, no obstant, és que, de tots els meus companys o
excompanys de treball, aquest xic d'Irun és el més cultivat, instruït, educat i obert a les
llengües que he vist mai, perquè parla valencià, castellà, euskara, francés, anglés i també
entén l'italià, perquè edita ací a València uns còmics de l'editorial Bonelli, que venen de
Milà, i manté molt de contacte amb aquesta editorial italiana.

El mal d'aquest xic és que, per instruït que siga, a ell no li agradava instruir als altres, ni
ajudar-los a aprendre. Quan jo li preguntava dubtes i qüestions sobre l'euskara, ell em
despatxava amb quatre regles bàsiques, però no s'esplaiva en les explicacions ni es
bolcava gens en ensenyar-me la llengua basca. Tot el contrari del que em succeeix a mi,
que hi sue la cansalada i em desvisc per explicar el vocabulari, les regles, excepcions i
altres detalls del valencià a tot el qui m'ho vulga preguntar, que no són gaire.

Per mi que aquest company basc era, com molts valencians, com massa
catalanoparlants, un 'nacionalista de boqueta', un 'nacionalista de façana', sense fons.
De fet, aquest xic basc sempre li reia les gràcies i ocurrències al castellà, quan aquest hi
malparlava dels valencians i dels catalans. De vegades, fins i tot, el d'Irun li seguia el joc
al de Zamora i amollava ell també alguna que altra brofegada contra els catalanoparlants.
Per exemple, el basc deia que estàvem bojos i que érem uns sectaris, perquè molts
catalanoparlants hi treballem gratis per promocionar i dignificar la nostra llengua.
¡Doncs mira, potser té raó! Potser m'he tornat boig, perquè ara mateix redacte aquest
escrit en català per gust i no perquè em paguen. Si això em converteix en sectari.... bé,
cadascú que ho interprete com vulga.

A més a més, a aquest 'nacionalista basc' li al·lucina la quantitat de pàgines web que hi
ha traduïdes al català en Internet i de les poques, en comparació, que hi troba en
euskara. ¡Vaja! Però ell no mou un dit perquè això canvie. Té una editorial, però no es
preocupa per escriure, editar i promocionar coses en euskara . ¡Doncs sí que ets un bon
exemple, de 'nacionalista basc'!

Això de l'estima profunda per la llengua, crec que ni aquell excompany basc ni aquest
company castellà no ho entendran mai. Per ells resulta inconcebible treballar per la teua
pròpia llengua i no cobrar ni un gallet.

"Si no me pagan, para qué tengo que esforzarme". Bé, tu mateix. Però no et queixes
després, si no trobes les coses en euskara, o si cada cop hi ha més pàgines escrites en
català. Després diuen que els garrepes i els interessats som nosaltres, els catalans i
valencians. Seran hipòcrites.... ¡Que se'n vagen a fer la mà!

119
Retornant a les manides frases, gairebé uns mantres, de "nosotros los del norte" o "yo
me llevo mejor con los del norte", el meu company de Zamora les repetia sempre,
justament, durant l'època en què, a més de treballar amb el company basc, hi vingué a
treballar amb nosaltres també un càntabre de Santander.

Veges tu, aquest xic de Cantàbria, molt "del norte", molt "del norte" segons el castellà,
però no té ni punt de comparació amb el caràcter del nostre company de Zamora. Aquest
de Santander és molt simpàtic, extremadament obert i agradable, té bona planta i dots de
seductor, és seguidor del Barça i mai no m'ha fet cap ganyota ni m'ha mirat malament
per parlar-li sempre en valencià.

Això de ser càntabre i seguidor d'un equip de futbol català és una cosa, no obstant, que
no li quadrava gens al digne castellà de Zamora, custodi de la 'espanyolitat' dels seus
companys. Sé que el castellà hi va tindre algunes converses amb el xic de Santander,
per esbrinar per què hi donava suport al Barça, si era de Cantàbria. També intentà
convèncer-lo, amb bones paraules i amb sigil, que aquest fet era un contrasentit, una
paradoxa, que no estava gens bé. Em sembla que el de Zamora no aconseguí el seu
objectiu, i el xic de Santander, tot i no ser catalanista ni independentista, de cap manera,
continua sent un gran seguidor del Futbol Club Barcelona.

De fet, personalment, des d'una visió de conjunt amb perspectiva, a mi em sembla més
coherent aquest càntabre de Santander que se sent espanyol i que defensa la unitat
d'Espanya mentre és seguidor del Barça, que el castellà de Zamora que hi pretén obligar
a tots els catalans a seguir lligats a Espanya però en canvi detesta els equips de futbol
catalans i el cinema en català, com si fossen manifestacions esportives i culturals d'una
abominable nació estrangera que no té res a veure amb la seua.

Si ens clavàssem dins la seua ment, podríem descobrir que aquest xic de Zamora en el
fons és un separatista castellà, perquè sentimentalment, a hores d'ara, està més separat
ell de Catalunya i de la seua llengua que molts independentistes catalans respecte
d'Espanya, els quals acaben d'engegar, tímidament encara, la seua separació mental de
l'Estat castellanoparlant.

En fi, em sembla més unionista espanyol el càntabre simpàtic, integrador i tolerant, que
el castellà orgullós, prepotent, excloent i manipulador. I no ho dic per menystindre a
ningú dels dos, simplement descric la realitat que hi veig. Si la majoria d'espanyols
fossen com el nostre càntabre, potser no s'hauria crispat tant la situació política actual, i
no estaria mitja Catalunya reclamant la Independència. Malauradament, la majoria
d'espanyols, o almenys els que duen la veu cantant i fan més soroll, són com el nostre
castellà, que crea independentistes allà on va.

Tornant a la relació entre el de Zamora i el de Santander, no sé exactament per què ni

quan però, passats uns mesos de treballar amb nosaltres, aquest xic càntabre deixà de
caure-li bé al company de Zamora i, des d'aleshores ençà, el castellà s'ha dedicat a
malparlar del xic de Santander, sempre a la seua esquena, dient que "es un jeta y un
agarrado, que vive en casa de su novia y no se gasta un duro".

Des d'aleshores, el castellà deixà de parlar del càntabre com si fos un dels seus, i només
s'hi referia a "los del norte" quan parlava del company basc d'Irun i d'ell mateix.

¡Ja veus tu! ¡¿Què li importarà a aquest paio la vida dels altres?! ¡Si és que són ganes de
clavar-se on no li importa!

De vegades, aquest xic de Zamora ens conta baralles i batusses violentes que ha
protagonitzat amb els seus amics, quan eixien de festa per la nit i bevien fins a rebentar.
No m'estranya que acabés pegant-se amb altres energúmens. Si ell sempre hi cerca
l'enfrontament i amargar-li el dia a la gent.

120
Jo, per exemple, quan isc de festa vaig a ballar, a veure xicones i a passar-m'ho bé, i mai
no m'he barallat amb ningú al pub o a la discoteca. Aquest castellà, en canvi, sempre
t'ho explica posant milers d'excuses, però està clar que li encanta la gresca i cerca ell la
violència. Ho notes quan et conta amb delectació com li unfla la cara a cops de puny a
un que l'ha insultat, o com agafa una cadira o una botella i la refilla al cap dels seus
atacants. Allí sí que està en la seua salsa. No en l'entorn de treball en què es mou
actualment, massa tou, moderat i aparent per a ell.

Per altra banda, malgrat treballar a Sueca, actualment el xic de Santander hi viu amb la
seua dona a Dènia, d'on és ella, i està molt a gust i plenament integrat en aquesta ciutat
costera mediterrània. No per parlar valencià, perquè no el parla, però sí l'entén
perfectament i és una persona molt afable i accesible. Sempre hi cau bé a la gent. Bo,
llevat d'algunes excepcions, com aquell de "los del norte".

El nostre company actual d'Andalusia, també s'ha fet amic de molt de personal del
Mareny, ajuda en les feines del camp al seu sogre, participa en la cooperativa de
verdures i melons, i no es perd cap ni una de les festes d'aquest poble. Fins i tot s'ha fet
faller del Mareny.

En canvi, el castellà de Zamora, molt de viatjar a tot arreu, molt de visitar països i
continents, però, cada cop que hi torna a València, continua sentint-se amargat. I ell
mateix ho ha dit en diverses ocasions, que, si no fos per uns pisos que hi té llogats i no
pot desfer-se'n d'ells, a causa de la crisi immobiliària, ja hauria eixit tirant coets de
València, des de fa temps.

Ens digué el de Zamora en una ocasió que, fins i tot els policies nacionals de Castella
que són destinats a València no hi suporten la convivència amb els seus propis
companys valencians, ¡també policies nacionals! Ens assegura que, només hi troben
l'oportunitat, demanen el trasllat a una altra zona de l'Estat. Afirma aquest castellà que
ho diu amb coneixement de causa, perquè un bon amic seu de Zamora és policia
nacional i li ho ha contat amb detall. A mi això ja em sembla passar-se'n tres pobles,
però el company de Castella ho contava tan campant....

Una vegada em digué el castellà, davant del company d'Irun, "lo vasco mola y lo catalán
no", malgrat que el tema del terrorisme independentista basc encara estava en plena
efervescència i que els catalans hi reclamaven pacíficament la Independència. Però, des
del seu punt de vista, era pitjor la reivindicació pacífica i organitzada des de la societat
civil de Catalunya que el sagnant conflicte armat a Euskal Herria.

Jo intentava traure'l del seu error. Però ell deia respecte als catalans y el seu
independentisme que "hay otras formas de adoctrinamiento y de violencia, que no son
las de ETA".

Així com m'espetava a mi "lo vasco mola y lo catalán no", respecte a Navarra, veges tu,
el de Zamora no hi deia res bo. ¡I mira que Navarra està al nord, com tot allò que ell li
agrada! "¡Los del norte!" Però resulta, veges qui t'ha pegat, que el nostre supervisor de
faena és navarrès, de Tudela concretament, i no li queia gens bé al castellà. Potser per
això, el de Zamora li agafà mania i, les primeres setmanes de començar a treballar,
estava convençut que aquest navarrès hi defensava una Euskal Herria independent, cosa
que hi rebutjava el castellà, el mateix que deia "lo vasco mola y lo catalán no". Per molt
que hi bregàrem amb ell el meu company d'Irun i jo, ens costà Déu i ajuda traure al de
Zamora del seu error.

¡Si aquest navarrès era més espanyolista que el castellà, xe! I ho sé ben cert. Aquest xic
és de Tudela, que està al sud de Navarra i no pertany a la zona euskaldun, on s'hi parla
euskara. També és seguidor de l'equip de futbol del Zaragoza, perquè diu que "¿los del
Osasuna?, esos son vascos, conmigo que no cuenten". I respecte a la gent que parla en

121
euskara, el navarrès afirmà una vegada davant meua: "¡los vascos hablan como
animales!" Com veureu, ¡la joia de la corona! hem importat del regne foral de Navarra.
Per això dic jo que aquest de Tudela, per molt que s'hi obstinés en un principi el de
Zamora, massa massa independentista no podia ser....

El cas és que aquest supervisor nostre navarrès, curiosament, ¡també hi viu al Mareny
de Barraquetes! I, malgrat el seu espanyolisme a ultrança, va soltant-se poc a poc a
parlar en valencià, sobretot amb els xiquets dels seus amics. Supose que li inspiren més
confiança que els majors i no es burlen d'ell si amolla algun castellanisme o
espardenyada, com diguem a Sueca.

Un altre supervisor, millor dit, un intermediari amb l'administració pública que hi treballa
a la nostra empresa, prové de Zaragoza i des fa anys hi viu -que jo sàpiga- a València
capital amb la seua dona, que també és d'Aragó. Com a curiositat, un detall: aquesta xica
és de la província de Teruel, de Calamocha, un poble bastant proper a Godos, ¡tot just on
hi nasqueren els meus iaios!, els pares de mon pare.

Doncs bé, aquest xic de Zaragoza no ha viscut mai, ¡que jo sàpiga!, al Mareny de
Barraquetes però també creua amb mi algunes frases en valencià, i ho fa francament bé.
No sé si, per treballar en l'administració pública, s'ha esforçat en aprendre la nostra
llengua i així atendre millor als usuaris o si l'ha obligat alguna directiva autonòmica. De
totes formes, açò demostra que no cal viure necessàriament a un poblet per ensenyar-se
el valencià, sinó que es pot aprendre i usar perfectament al mateix Cap i Casal, a
València ciutat.

Diuen que Sueca, el meu poble, és un bastió lingüístic del valencià i un gran focus
d'irradiació catalanista. I crec que és cert. Ara bé, per a baluards, baluards de la nostra
llengua, jo nominaria humilment a l'insigne Mareny de Barraquetes, a vora sis
quilòmetres de Sueca, que ens guanya per golejada als de Sueca. Sigues blanc o sigues
negre, fatxa o sigues roig, sigues andalús, navarrès o basc, si vius al Mareny una bona
temporada, acabaràs ensenyant-te a parlar valencià, com que la mar és blava. En el cas
del castellà de Zamora, no hi posaria gens la mà en el foc, però seria aquest una
excepció que confirma la regla.

Tot açò que passa en el Mareny, al meu company de Castella l'enerva una barbaritat. No
li entra en el cap que un castellanoparlant puga deixar de banda "la lengua común, la
que sabemos todos los españoles", i passe a emprar "una lengua regional o minoritària",
l'ús de la qual, per a ell, només té un caràcter residual, testimonial, folklòric o 'romàntic'.
Utilitza molt aquesta paraula, 'romàntic', referint-se a la defensa del valencià.

"Si yo también estoy de acuerdo con vosotros. Si es muy romántico defender la lengua
propia, pero debéis convenceros que no es nada pràctico. Para eso ya está el castellano,
para entendernos entre todos".

¡Serà cabró! ¡¿Que no està defensant ell també la seua llengua pròpia?! Clar, ¡com el
castellà ha sigut imposat durant segles, ara no podem ni protestar! ¡Aquest sí que me
l'ha pegada! La seua llengua té utilitat, ¿eh?, però la resta són una merda.....

"Pues yo estoy orgulloso de tener un idioma que hablan quinientos millones de

personas en todo el mundo. Incluso dentro de Estados Unidos hablan castellano, en
zonas que antes eran de España. Mira los nombres, si no, Los Ángeles, San Francisco,
California, Tejas, Florida.... Todos esos nombres son castellanos, de ciudades o estados
que pertenecían a España, hasta que nos los quitaron. Y en Sudamérica, mira, a nuestro
rey, al rey de España, también le tienen gran estima. Yo he estado en Sudamérica y sé
que lo aprecian mucho. Puede que más que algunos españoles...."

Es referia a l'antic rei, al Joan Carles I de Borbó, abans de claudicar en el seu fill. Per
aquest castellà, el rei d'Espanya està envoltat d'una espècie d'aurèola mítica, que

122
traspassa fronteres, i li fa recordar el passat conqueridor i senyorial dels espanyols,
sobretot dels castellans. Un passat, per cert, farcit de conteses bèl·liques i de massacres
a tribus i altres grups humans. Un passat que, amb la pèrdua de Cuba i Filipines en 1898,
fa més d'un segle que hi va finalitzar.

Aquest paio de Zamora, està meridianament clar, té la típica mentalitat colonitzadora de

l'imperialista castellà o espanyol. Tal i com parla de les antigues possessions d'Amèrica,
parla també dels valencianoparlants, sobretot dels valencians de poble, i estic quasi
segur que a nosaltres ens veu com als sud-americans, com a indígenes sotmesos i
colonitzats. Bo, no a tots. A mi em veurà, quasi segur, com un salvatge indòmit i rebel
que, atés que no m'hi avinc a entrar en raó, segons la seua idiosincràsia personal he
merescut el seu càstig diví i té dret a fer tot el que puga, subreptíciament, per
proscriure'm i desterrar-me dels seus dominis particulars.

Del nou rei, del Felip VI, no l'he sentit esplaiar-se massa ni associar-lo a Amèrica del Sud.
La veritat és que, com cada cop la corona reial espanyola està més tocada de la
podridura inherent a la política i el gran empresariat espanyol, cada vegada hi parla
menys d'ella.

Sí recorde, no obstant, que es pronuncià sobre Felip VI quan aquest substituí a son pare
en el tron. El de Zamora em confessà que creia que aquest nou rei, el Felip, ho faria molt
bé, perquè li semblava un home recte i que agafaria les regnes de l'Estat en el moment
oportú, si la cosa al final es descontrolava.

Aquest em resultà un missatge bastant críptic i esbiaixat. Digueu-me paranoic, si voleu,

però això d'agafar "les regnes de l'Estat" em sonava massa a posar-se al capdavant de
l'exèrcit espanyol si Catalunya s'independitzava. ¿I què pensava fer amb els seus
canons, furgar-se les dents? M'entraren calfreds, veient-lo parlar d'aquestes coses amb
tanta fredor i tranquil·litat. Xe, si ho deia amb el mateix to que un que passeja per la mar i
decideix anar a comprar-se un gelat.

Canviant de tema, voldria afegir una cosa que m'intriga d'aquest company de Zamora, i
és que no hi diu mai res a favor o en contra d'Astúries ni de Galícia. No tinc clar per què.
Potser les té oblidades en la seua memòria selectiva, o potser també les té travessades i
en el punt de mira, com Catalunya i València, per ser territoris amb una llengua pròpia
diferent a la seua.

La qüestió és que no li senta gens bé que jo parle amb afecte d'Astúries, una terra verda,
verda.... que he visitat dues vegades. Una terra agrest, salvatge i bellíssima,
extremadament rural i rabiosament industrial alhora, amb una gent senzilla i agradable,
però combativa a més no poder a l'hora de defensar-hi els seus drets, sobretot els drets
laborals. Si a aquest xic de Zamora li agradés Astúries, segur que s'uniria a mi quan lloe
els seus paisatges i la seua gent, però res d'això. En aquestes ocasions ell, que sempre
hi té paraules en la boca, es queda callat, taciturn, i procura no seguir-me la conversa.
Com si li tingués la mateixa mania a Astúries que a Catalunya o València, però sense
atrevir-se a expressar-ho en veu alta. És una cosa estranya....

Ara bé, quan es tracta de parlar de Castella, i més encara de la seua terra, de Zamora,
ningú no el pot aturar. Està fins i tot orgullós, com a toc de distinció, que la seua
província hi formés part antigament del Regne de Lleó i tingués una llengua pròpia,
diferent a la castellana. Diu que allí a Castella i Lleó també hi ha nacionalistes
nacionalistes lleonesos, que reclamen la seua pròpia Independència respecte de Castella
i d'Espanya, com ho fem nosaltres. Però afegeix tot seguit que són una minoria poc
representativa i que tot això del nacionalisme lleonés, igual que la defensa de la llengua
lleonesa, són conceptes romàntics o folklòrics, que no hi tenen cap utilitat hui en dia.

En definitiva, per molt 'lleonés' o 'castellanolleonés' que siga aquest zamorà, el noranta
per cent de les vegades, només s'hi refereix a Espanya, a Castella o a Zamora, i de Lleó

123
passa com de la merda. De fet, gairebé sempre està amb "Castilla", "Castilla",
"Castilla".... ¡Un rentat de cervell, xe!

Molta "Castilla", molta "Castilla", però a la meitat dels castellans no els pot ni veure. És
inaudit però, després de conéixer-lo a fons, m'assabentí que no detesta només als
valencians i als catalans. Després d'amollar pestes contra nosaltres, els
catalanoparlants, resulta que el seu segon esport preferit és malparlar dels de Valladolid.

"Los de Valladolid son unos fachas, unos fascistas. Nosotros, los de Zamora, en vez de
'Valladolid', decimos que son de 'Fachadolid'".

¡No me'n puc avindre! Sempre que hi diu açò em partisc de riure, internament, i em dic
meravellat: "Vaja, ja torna el de Fachamora a cagar-se en Fachadolid...."

Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dilluns 11-4-2016.

Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

____________________________________________________________________________
_________

Un hipotètic fill valencià. ("Convivència entre un castellà i un valencià")

Supose que en certa forma el meu company castellà, potser, només potser, té por en el
fons, una por inconfessable i amagada, que si naix un fill seu ací a València, aquest,
quan cresca i es faça major puga arribar a seguir una senda massa pareguda a la meua.
De fet, no sóc jo l'únic fill o nét de castellanoparlants que ha vist abraçar el valencià i
adoptar-lo com a llengua pròpia. I això, si li succeís al seu fill, per aquest castellà que
detesta el valencià, esdevindria més dolorós que disparar-li un tret al fetge, o que veure'l
morir.

Jo sóc nét d'immigrants aragonesos, Juan i Catalina, que vingueren de Godos, província
de Teruel, i s'instal·laren a Sueca en acabar la guerra civil espanyola. Ells tingueren dos
fills, mon pare Juan i mon tio Miguel Ángel, als quals els ensenyaren el castellà, tant a
casa com a l'escola, atés que era la dictadura franquista i el valencià estava prohibit a les
aules.

Ara bé, mon pare i mon tio, amb el castellà com a llengua materna, en escoltar a tots els
xiquets del nostre poble parlar-los en valencià, de seguida aprengueren aquesta llengua i
automàticament la parlaren també davant dels seus pares. Els meus iaios mai no
arribaren a parlar valencià, però l'entenien perfectament i no hi posaven impediments
perquè el parlassen els seus fills. I això que vivien en plena dictadura feixista, que
proscrivia el valencià de les institucions i dels mitjans de comunicació, relegant-lo
únicament a l'àmbit familiar i del carrer.

També sóc nét d'una parella autòctona de Sueca, Gregorio i Josefina. Aquests tingueren
cinc fills: José Luis, Paco, Pepita, Isabel i ma mare, Vicenta María. Tots ells tenien com a
llengua materna el valencià, i és la que sempre han parlat. Ara bé, mon iaio Gregorio era
de dretes, catòlic, molt conservador, anava al casino carlista 'La Lealtad' i, malgrat que
en la guerra civil de 1936 es veié forçat a combatre a favor del bàndol republicà, atés que
Sueca i València eren molt d'esquerres i quedaren en zona republicana, un cop acabada
la guerra, amb la victòria feixista, mon iaio Gregorio abraçà amb fervor el règim totalitari
de Franco, de tarannà tradicionalista, conservador i nacionalcatolicista.

124
Tot i ser valencianoparlants, els meus tios i ties, igual que ma mare, hi foren instruïts i
adoctrinats en el més ranci espanyolisme. A partir dels anys 1970, amb la denominada
'Transició a la democràcia', aquests anirien suavitzant externament el seu perfil
espanyolista i acabarien disfressant-lo amb una façana més amable i propera a la nostra
terra, la del valencianisme anticatalà.

Aquest valencianisme anticatalà, o valencianisme 'blaver', per embolcallar-se en el blau

de la senyera, en el fons mai no ha deixat de ser un espanyolisme autoritari de caràcter
feixista. De vegades s'ha manifestat també amb rebrots violents i amb atemptats
terroristes.

Fruit del terrorisme espanyolista anticatalà d'extrema dreta són, per exemple, les dues
bombes que esclataren en casa de l'intel·lectual i escriptor de Sueca, Joan Fuster
Ortells, el divendres 11 de setembre de 1981, de les quals hi va sortir il·lés, malgrat que
no així la seua biblioteca. També hi fou víctima de la violència espanyolista el jove de
Burjassot Guillem Agulló Salvador, assassinat d'una ganivetada a l'edat de dihuit anys el
diumenge 11 d'abril de 1993, a Montanejos, a mans del terrorista d'extrema dreta Pedro
José Cuevas Silvestre, àlies 'El Ventosa'.

La majoria dels meus tios i ties, de part de mare, diuen que estimen de tot cor el
valencià, però pocs s'han interessat per aprendre'l correctament, ara que estem en
democràcia i que el valencià és una llengua 'normal'. Molts d'ell, per tant, peces d'un
engranatge espanyolista que es manté per inèrcia arran l'impuls colossal i maquiavèl·lic
de la dictadura feixista, malgrat ser valencianoparlants hi continuen escrivint gairebé
sempre en castellà, inclosa ma mare.

Ma mare diu que ella estima i defensa el valencià però, si hi grates un poc -¡no cal un
gran esforç!- admet que ella es troba més a gust amb el castellà, que també és la seua
llengua, millor i més gran que el valencià, perquè és la llengua d'Espanya. ¡I és una dona
de sueca, filla i neta de suecans! Una dona, això sí, adoctrinada des de ben menuda pel
feixisme de la dictadura franquista, sempre en llengua castellana.

Ma mare experimenta una profunda repulsa contra la violència del terrorisme

independentista basc d'ETA, igual que jo, i li dol barbaritats tots els morts que aquest ha
provocat i el patiment de totes les víctimes. En això, ma mare i jo hi estem d'acord.

Ara bé, una cosa que em dóna calfreds, de les converses amb ma mare, és que, quan
passem a tractar el tema de la violència de l'Estat franquista, amb les seues tortures i
assassinats a sang freda, seguint una metodologia, ella hi recorda amb enyorança la
figura del dictador espanyol i em respon amb sequedat: "Al meu Paco no me'l toques,
¡eh!" o "Contra el Caudillo no t'hi claves".

Una cosa és que no vulga embrutar els seus records de joventut a Sueca -sobre els anys
1960- amb els crims i tortures de la dictadura feixista, i una altra ben diferent és negar-
s'hi sistemàticament a admetre l'horror d'un règim totalitari com el del seu estimat
'generalísimo', Francisco Franco Bahamonde, "Caudillo de España por la gracia de
Dios".

Em crea un malestar immens que, mentre que ma mare sí que puga identificar-se amb
les víctimes d'ETA, s'hi gire d'esquena, en acabat, per evitar reconéixer el patiment de
les víctimes de la repressió franquista. Durant la postguerra, a partir de 1939, el règim de
Franco hi dugué a terme milers d'empresonaments, de tortures, d'assassinats i
d'execucions summaríssimes. Tot açò, un cop finalitzat el conflicte bèl·lic entre
espanyols, quan, en teoria, a l'Estat espanyol s'hi vivia un llarg període de 'pau i
tranquil·litat'.

125
I ara, el 2016, quaranta-un anys després de morir el dictador, assabentant-se ma mare
per la ràdio i la televisió de tota aquesta repressió violenta, convertida en terrorisme
d'Estat, ¿per què m'hi continua despatxant el tema amb un silenci còmplice i sepulcral?
O al·legant oblit o desconeixement. O amb evasives, dient-me: "Xico, deixa de pensar en
eixes coses i troba't ja una núvia, xe, ¡arrea-te-la de casa!". O, simplement, apel·lant a la
seua estreta experiència personal i familiar: "Doncs nosaltres, amb Franco, hi vivíem
bé".

¡És clar, amb Franco, els franquistes vivien de categoria!

Mon pare, igual que ma mare, també hi va rebre a l'escola una educació radicalment
franquista. En ésser set anys més major que ella, li tocà viure el franquisme durant més
anys i va patir més durament la postguerra. Això hi fou quan era un xiquet, sempre amb
escassetat de menjar. Mon pare va nàixer en 1944 i mai no patí cap repressió a nivell
polític, ni ell ni els seus pares. De fet, son pare, mon iaio Juan (el de Godos, Teruel),
havia combatut a favor del bàndol franquista i ¡no anaven a represaliar-lo els propis
companys!

Val a dir també que mon iaio Juan serví a Franco per raons estrictament tècniques, de
temps militars, per l'establiment dels fronts quan esclatà la guerra civil en juliol de 1936.
Aquests fronts bèl·lics hi partiren en dos l'Aragó. Mon iaio Juan, que jo sàpiga, mai no hi
combaté per ideologia. I crec que és bastant cert, perquè la ideologia -això és, la defensa
d'uns ideals polítics o socials- mai no hi tingueren massa a veure amb ell. Ell sempre s'hi
preocupà únicament per ell mateix i per la seua família. "Yo iba donde me mandaban.
Nada más".

A un germà de mon iaio Juan, per exemple, l'establiment dels fronts de guerra en 1936 el
pillà treballant casualment en un poble d'Aragó proper al seu, però en la zona
republicana, i li tocà combatre a favor dels republicans. De huit germans que eren en
total, un tercer que també hi combaté en la guerra civil ho féu en la zona 'nacional', això
és, a favor de l'exèrcit franquista, igual que mon iaio Juan.

Mon pare, tot i sentir-se -igual que ma mare- profundament espanyol, sí que es qüestiona
el passat del règim franquista i rebutja de ple la repressió violenta que s'hi cometé
durant la postguerra. No entenc massa encara per què a ma mare li resulta més difícil
que a mon pare fer una anàlisi crítica i objectiva de les atrocitats comeses pel feixisme
espanyol, mentre que tots dos coincideixen plenament en el rebuig de les massacres i
els genocidis perpetrats pel feixisme italià, el nazisme alemany i el comunisme de la Unió
Soviètica en la Segona Guerra Mundial.

Per altra banda, malgrat ser de pares aragonesos castellanoparlants, mon pare s'estima
més el valencià que ma mare, que es vanta de ser suecana de soca arrel. Fins i tot, mon
pare s'esforça des de fa uns anys, no molts, a escriure en valencià, malgrat les faltes
d'ortografia que hi puga cometre. Ma mare, en canvi, molt suecana, molt suecana ella,
però no s'ha dignat mai ni s'ha esmerçat per escriure en la seua pròpia llengua, el
valencià.

Mon pare, cal matissar això sí, no obstant estimar el valencià també és anticatalanista,
igual que ma mare i els meus tios materns. Igual que ells, fou adoctrinat des de ben
menut per l'escola i els mitjans de comunicació franquistes, únics i omnipresents en
aquella època totalitària. Un cop arribada, però, l'anomenada 'Transició a la democràcia',
el mal ja estava fet. Els cervells de molts adoctrinats pel nacionalcatolicisme feixista
esdevenien rígids, encartonats i gairebé impossibles d'obrir-se a noves idees,
informacions o punts de vista, si no és que hi concordaven amb aquelles que ja els
havien inoculat des de xiquets.

126
Mai no li ensenyaren a mon pare a contrastar la informació en diferents fonts o en
diversos mitjans, o a investigar pel seu compte, sobretot en el vessant polític, social o
ideològic. Això desemboca en què mon pare hi crega sovint al peu de la lletra tot el que li
insuflen, com a paraula de Déu, des dels mitjans de comunicació espanyols, que són els
únics que sent. Es nega en banda a transitar per noves vies d'informació, com és la
xarxa d'Internet, o a comparar les notícies en diferents webs, escrites o audiovisuals, per
exemple als diaris digitals, les ràdios a la carta o els canals de YouTube.

Només se li han enderrocat a mon pare algunes de les intocables creences polítiques
des de farà uns anys. Concretament des que la infinita corrupció del Partit Popular, això
és, la de la dreta i ultradreta espanyolista, ha sigut tan esperpènticament gran que ha
esdevingut impossible seguir encobrint públicament tot els seus robatoris, balafiaments
de diners públics i els abusos de poder que havia perpetrat durant les dues dècades
anteriors. Per exemple, ací al País Valencià, però també a Madrid i a tots els llocs on
havia governat. Al final, després d'anys i panys de rapinya urbanística, de bàrbares
requalificacions i de depredació del territori, tot els ha esclatat en mil bocins, com un
pastís en la cara, amb la beneïda explosió de la bombolla financera i immobiliària.

Ara bé, com ja he dit, malgrat l'espectacular eclosió d'Internet, mon pare seguix sent un
fanàtic de la ràdio i la televisió tradicional, per antena terrestre, sense connexió a la
xarxa global. Pitjor encara. Resulta que, des que ens tancaren TV3 i Canal 9 ací al País
Valencià, gairebé totes les grans cadenes estan controlades per la dreta espanyola i
emeten -sempre en castellà- una informació de tendència nacionalista espanyola i
anticatalana tan aberrant que s'està repetint, idèntica, la concentració i el control de
mitjans des d'un únic poder omnipresent.

Llevat d'Internet (¡encara sort!), als mitjans tradicionals del paper, la ràdio i la televisió,
tornem a estar cada cop més desinformats i manipulats, igual que en temps de Franco i
pitjor que en la 'Transició a la democràcia', època en què una part de la dreta espanyola
s'inhibí d'ostentar caduques formes totalitàries. Aquestes formes, però, passats els anys
i amb la guàrdia ciutadana baixada, actualment hi tornen a florir perillosament. I no
només a Espanya, sinó a Europa i arreu del món.

Total, malgrat estimar-se el valencià, mon pare continua mantenint, igual que ma mare i
els meus tios materns, una mentalitat tallada pel més ranci patró franquista. "Atado y
bien atado, por los cojones te he pillado". Això és, tot envaït d'una sentor a mòmia
nacionalcatolicista que et tomba de tos. ¿Què li anem a fer, xe....?

Mon tio Miguel Ángel, que és igual d'extravagant que jo i ho qüestiona tot, tinc entés, per
alguns amics propers a ell, que també és d'esquerres i catalanista, o que ho era quan era
jove, allà pels anys 1960 i 1970. Supose que s'hi acostaria a aquest corrent ideològic
arrossegat pels seus amics, durant una època de gran efervescència del catalanisme
valencià a Sueca, arrossegats per l'aurèola de l'escriptor i intel·lectual Joan Fuster i tota
la pesca. O per les cançons d'Al Tall, dels Setze Jutges, de Lluís Llach o de Raimon.
Vaja, crec jo.

Tot açò, val a dir, són meres hipòtesis. Mai no li ho he preguntat a ell directament. Ni
mon tio Miquel ni jo hi hem parlat mai de política en comú. Fa molts anys, massa anys,
que no ens duguem bé.

En resum, si sóc catalanista no és certament per mon tio Miquel, el germà de mon pare.
La meua militància i l'activisme lingüístic i polític que hi professe actualment em va
arribar, de fet, per altres viaranys.

Primer, perquè m'apassionen les llengües, no només la meua pròpia, el català, sinó totes
les llengües del món. Per això mateix, tampoc no vull que es perda la meua, ni cap altra
més. Si la biodiversitat animal i vegetal del planeta Terra és un tresor que hi cal
conservar, amb la biodiversitat lingüística i cultural hauríem d'actuar igual.

127
Segon, perquè he vist moltes contradiccions en la meua família suecana. Ells sempre hi
diuen que defensen el valencià contra el català, però mai no contra el castellà, que és, de
fet, la llengua imposada i que tot ho envaeix. A més a més, gairebé sempre que escriuen,
escullen fer-ho en castellà i no en valencià. I a mi això em donava cada cop més mala
espina.......

Tercer, he aprés a escriure el valencià en l'escola l'Institut, i allí, sobretot en l'Institut, ens
digueren que el valencià era la mateixa llengua que el català. Açò contradeia tot el que
m'havien inculcat des de la meua família materna, tios i ties inclosos. Però, si havia
d'optar entre fer-los cas als meus familiars o als meus mestres, solia decantar-me pels
mestres, que havien estudiat a la Universitat. No com ma mare i els meus tios. Aquest
eren grans llauradors i experts del camp, però no podien imposar-me els seus dogmes
sobre la llengua, la cultura, l'art o la religió.

Quart, tota aquesta informació que hi rebérem a l'escola, també procurí contrastar-la als
mitjans de comunicació. Per exemple a TV3, quan encara es veia a Sueca. TV3 és una
tele catalana i, malgrat que la seua forma de parlar diferia un tant del valencià de sueca,
el vocabulari -llevat d'algunes paraules- era molt paregut, per no dir igual. Bàsicament, el
valencià i el català es diferenciaven en la forma de pronunciar, com el castellà i l'andalús.
Però el castellà i l'andalús son la mateixa llengua. Per tant, el català i el valencià també
son la mateixa.

Cinqué, per assegurar-me del tot, definitivament, que el valencià era català, en juliol del
2004 vaig viatjar per Lleida, el Pirineu català, la Seu d'Urgell, Andorra, Puigcerdà, la
Catalunya nord (a Prada, Salses i Perpinyà) i finalment per Roses, Cadaqués i el Cap de
Creus, a la Costa Brava, prop de Girona. En tots aquests llocs hi vaig parlar sempre en
valencià, tal i com parlava a Sueca, i en tots aquests llocs em van entendre perfectament,
i jo els vaig entendre a ells quan em parlaven en català. Per tant, definitivament hi vaig
constatar per mi mateix que la unitat de la llengua catalana era certa i que jo, parlant
valencià, estava parlant català. ¡Ja era hora!

Sisé, al meu catalanisme polític també hi vaig arribar, progressivament, sobre eixa
època, a partir de l'any 2001, i rotundament ja el 2004, després de freqüentar uns anys el
Casal Jaume I de Sueca, d'ACPV (Acció Cultural del País Valencià).

Però, qui m'empenyé a donar el pas endavant envers l'activisme polític i independentista
català, sobretot a nivell d'escampar a tot arreu els meus pamflets i articles d'opinió, no
foren els meus amics i companys del Casal Jaume I de Sueca, alguns dels quals, per
cert, em resultaven un tant avorrits, fanàtics o repetitius. Altres no, clar, tot s'ha de dir.
Per exemple, el senyor Miquel Blasco i Carlos, de Sueca, que actualment treballa de
professor universitari a l'Equador, ha esdevingut un dels millors amics i companys de
lluita que he tingut mai. Ja siga vivint jo a Castelló de la Plana o a Sueca, o ell a Sueca,
Burjassot o l'Equador. I el seu germà Lluís igual, igual de gran element que ell.

Qui em féu abraçar, com deia, el catalanisme i defensar a ultrança la Independència

catalana van ser, de fet, radicalment, cruelment, despietadament, José María Aznar, això
és, l'aleshores president espanyol, del Partit Popular, i Federico Jiménez Losantos, en
aquells temps locutor de ràdio en la Cadena COPE, una ràdio furibundament
espanyolista i anticatalana finançada, ¡horror!, per la jerarquia eclesiàstica espanyola.
Eixa mateixa jerarquia catòlica que, per altra banda, té la cara dura de predicar "la
germanor, la pau i l'amor". ¡Fariseus! ¡Hipòcrites de merda!

En aquella època, l'Aznar i Losantos hi clavaren tanta canya i tants allaus de merda
contra Catalunya, contra els catalans i contra la meua llengua, el català, uns rius de
ferum que després hi reprengueren Rajoy, Francisco Camps, Albert Rivera, Graciano
Palomo, Alfonso Rojo, Carlos Herrera i tota una caterva impresentable de polítics i
periodistes espanyols, que tot plegat em van encendre en flama i em feren decantar
definitivament per la lluita catalanista independentista, caiga qui caiga. Perquè fou

128
llavors quan m'adoní que, si no hi cauen ells primer, els feixistes espanyols, ens
tombaran a nosaltres, els catalanoparlants, i ja no ens deixaran posar-nos drets mai més.

Als catalanistes valencians, vaja, ens han donat proves d'això i més, a base de bé,
¡durant vint anys! Vint anys d'un intens arraconament, proscripció i silenciament
lingüístic, cultural i mediàtic dels catalanoparlants valencians, perpetrat de manera
sistemàtica i despietada des de les institucions valencianes, governades despòticament
pel Partit Popular.

Tot açò ho sap el meu company castellà de Zamora, perquè li ho he confessat en la més
estricta intimitat. I potser això és el que li faça més feredat. Saber que, per gran domini
que tingues sobre el teu fill de menut, per molta instrucció, inculcació, adoctrinament o
rentat de cervell que li apliques, potser arribe un moment en què el cervell del teu fill hi
faça 'clic', es desperte, s'adone de la brutal manipulació a què l'has sotmés durant anys i
llavors es revolte contra tu, el seu propi progenitor, per haver intentat controlar fins el
més profund racó de la seua ment.

El meu company de Zamora sap que, si adoctrina al seu fill en l'anticatalanisme ací a
València, ho pot tindre magre d'ací uns anys, quan el seu fill comence a preguntar i a
qüestionar-se les coses.

Té un cinquanta per cent de possibilitats que en l'escola, en l'institut, en la facultat o en

el treball, el seu fill convisca amb gent que li parle valencià i que faça trontollar la
profunda rancúnia contra la nostra llengua que son pare li haja pogut inculcar.

Pot ser que, després de sacsejar els esquemes imposats per son pare, aquest fill
recapacite i torne a aferrar-se cegament a l'odi anticatalà, com fan molts valencians, per
cert, guiats per un sentiment irracional i un amor incondicional pels seus pares. Pot ser
llavors que aquest xic acabe odiant València i Catalunya més encara que el seu
progenitor i que es convertisca en un neonazi o en un terrorista anticatalà, ¿qui sap?

Ara bé, potser, també potser, hi ha un cert marge, que el fill valencià d'aquest immigrant
castellà -igual que jo, el nét valencià d'uns immigrants aragonesos- comence a adonar-
se'n de sobte de l'horrorosa quantitat de fel i d'odi visceral que ha anat covant son pare
contra els valencians des que va aterrar a la nostra terra, així com també contra
Catalunya i el català. Un odi que li ha anat inoculant al fill des que era un xiquet sense
que aquest ho percebés, però que ara es posa de manifest i li desagrada profundament.

Llavors potser, en plena adolescència, en eixa edat en què solem trencar amb tots els
nostres lligams, aquest jove, que ha nascut i s'ha criat a València, que sap que aquesta
és la seua terra i el valencià la seua llengua, potser, només potser, acabe rebel·lant-se
contra la imposició i l'adoctrinament insidiós, brutal i pervers a què l'havia sotmés tota la
vida son pare, un castellà que odia València.

I potser, només potser, que aquest pare castellà, que ha intentat educar al seu fill
rectament, guiant-lo i inculcant-li una estricta conducta i obediència castellana, acabe
adonant-se, potser, només potser, que el seu propi fill, el fill d'un zamorà i d'una
zamorana de neta sang castellana, de profundes arrels espanyoles, ha sigut engolit per
la inhumana bèstia catalana, i que potser, només potser, s'hi haja convertit
definitivament en un valencià catalanista independentista radical que ja està fart de
l'adoctrinament castellà dels seus pares i que ja no vol saber res més, ni de Castella, ni
d'Espanya, ni dels rentats de cervell que li han infligit durant anys.

Això seria ferir de mort a l'immigrant castellà. O, millor dit, al colonitzador castellà.
Tindre un fill que estime la llengua catalana i els catalanoparlants tant com puga fer-ho
de la llengua castellana i dels castellanoparlants. Potser, només potser, siga aquesta la

129
raó subjacent, la raó més oculta i amagada, que li impedisca tindre al meu company
castellà un fill ací a València.

Aquest xic de Zamora sap que, si el fill el té a Castella i el cria a la seua pròpia terra,
obtindria un fill plenament castellà i li resultaria molt difícil -per no dir impossible- a la
bèstia catalana estendre els seus tentacles fins el bressol del tendre i petit nadó, fins la
cadireta de la guarderia, fins el pupitre de l'escola, fins la pissarra de l'Institut o fins el
projector de la Universitat, atès que a Castella tot és recte i pulcre, net i immaculat, en
ella s'estableix una estricta vigilància anticatalana, amb un radar d'espanyolitat, i es
controlen al mil·límetre tots els grans mitjans.

Allí, al centre de la meseta castellana, no es deixen contagiar ni contaminar, com ens

passa ací a València, per la propaganda totalitària que ho impregna i ho envaeix tot del
perniciós independentisme català....

Al bell mig de la meseta, abastament fortificada, és difícil que hi accedisquen grups de

gent catalanoparlant, perfectament organitzats, que envolten al teu fill castellà, li parlen
en català i comencen a injectar-li, en xicotetes dosis, el verí del totalitarisme català que ja
s'ha ensenyorit de Catalunya i pretén fer el mateix amb València i les Illes Balears.

Només cap una possibilitat, remota però real, que el seu fill castellà es puga contagiar-se
de catalanisme i prega tots els dies que açò no passe. Per això hi va redoblant la guàrdia
a mesura que el seu fill creix i s'espavila a passos de gegant, preguntant-li cada vegada
més coses ara que és un xiquet i qüestionant-li tot el que diu, aquest adolescent.

De jove ja hi ha major perill, perquè hi pot accedir a Internet i interessar-se per allò que
succeeix fora de Castella, com per exemple per què collons hi demanaran els catalans la
Independència. Cal triplicar la guàrdia i bloquejar-li algunes pàgines web que hi puguen
alterar el seu valuós equilibri mental. ¡Res d'accés a llocs catalans!

Ara bé, un cop hi salte a la Universitat, visite Europa amb una beca Erasmus i emigre
fora de Castella per accedir-hi a un lloc de treball..... La cosa estarà fotuda...... S'ha
acabat el control parental. Només espera que al seu fill, de major, no el trasllade
l'empresa a Barcelona o a València com a destinació final. Si no, caldrà seguir recordant-
li per telèfon o per videoconferència en el Skype totes les seues recomanacions i
advertiments per protegir-se dels catalanoparlants.

Només espera que el seu influx diari durant anys hi haja quallat al cervell del seu fill, que
ja d'adult el tindrà ben endurit i que totes aquestes noves idees valencianes i catalanes
al voltant de la llengua, la Independència i la qüestió nacional, i no li perforen massa la
closca, ni danyen l'estructura modelada a martell i escarpa durant anys en l'aleshores
tendre cervell del seu fill.

Si tot va bé, malgrat el bombardeig catalanista que hi puga rebre de major el seu plançó,
potser, només potser, aquest s'hi aferre cegament als rectes i dignes valors castellans
que li haurà inculcat al llarg de tota la infantesa i joventut, i li succeisca com a ell mateix,
quan va viure a València durant aquells interminables anys, detestant als valencians i a
la seua llengua, per considerar-los inferiors, incultes, anàrquics i incivilitzats.

Cap tipus de pressió catalanista i antiespanyola, de totes les que hi va rebre durant
l'eterna agonia valenciana, no hi deixaren la mínima rascada en la seua polida i lluent
armadura castellana. Estava immunitzat contra tota mena d'influència catalana.

Si tot va bé, si el seu pla de formació i vacunació no falla, el seu fill també hi podrà
sobreviure immune, íntegre i il·lés en una València infestada d'epidèmies i deliris

130
independentistes, i tornar sa i estalvi, finalment, ja en la vellesa, a la saludable, àmplia i
lliure altiplanícia castellana. Si tot va bé.........

Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dilluns 11-4-2016.

Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

____________________________________________________________________________
_________

Altres companys del castellà. ("Convivència entre un castellà i un valencià")

Aquest company meu de Zamora té travessats als valencians, sobretot, que no se

cenyeixen al seu patró prefixat. Un d'ells sóc jo, perquè sempre parle en valencià, amb ell
i amb tothom, ja siga amb gent autòctona o immigrant, de Sueca, del País Valencià, de
l'Estat espanyol, de la Unió Europea o d'arreu del planeta.

Però no sóc jo l'únic valencià del treball que li cau malament al castellà. Hi ha un altre xic
de Sueca, molt alt i un tant desmanegat, jugador i entrenador de bàsquet, que també li
cau fatal. El castellà diu d'ell que aquest xic és molt desastre, arreu i malfaener, però això
no és el que més l'incomoda d'ell. Resulta que aquest xic de Sueca és del Barça i té
simpatia pels catalans. No és catalanista com jo, ni molt menys, sinó que es defineix més
com a valencianista, com un home que estima el seu poble, la seua terra i la seua
llengua, la qual admet que és la mateixa que la dels catalans, però no per això hi reclama
la Independència.

Doncs bé, aquest suecà li parla sempre en castellà al xic de Zamora, "por respeto y
educación", com diria aquest. Però resulta que al zamorà li encanta punxar i traure-li
punta a tot, i de tant en tant s'hi posa a parlar de temes polítics i lingüístics amb el suecà
i li conta el seu parer sobre la discriminació del castellà que ell ha patit a València.

Fou, sobretot, en una oposició a funcionari de presons que hi va fer o volia fer fa uns
anys, quan el de Zamora se sentí en condicions de desavantatge respecte als valencians.
Com que no s'havia tret el certificat de coneixements de valencià, deia que això li
baixava un punt en la nota global respecte als valencianoparlants, i trobava que allò no
era just i que no se l'estava avaluant amb equitat pels seus coneixements sobre la
matèria de l'oposició.

El xic de sueca li respongué, en castellà, que ací tenim una llengua pròpia i cooficial amb
el castellà, que és el valencià, i que ell, personalment, sí que veia correcte que s'exigís
uns mínims coneixements de la nostra llengua al funcionariat, per no discriminar
lingüísticament als usuaris valencianoparlants.

Açò li sentà com una puntada al fetge al castellà i li respongué que "eso es discriminar a
los españoles que no hablamos valenciano, porque así subordináis siempre las
capacidades de los aspirantes al conocimiento de vuestra lengua, y vosotros lleváis las
de ganar".

El suecà li contestà que ells se cenyien a la llei d'ús i ensenyament del valencià, que
ajuda a evitar la pèrdua de la nostra llengua, i que, per molt que hi discutisquen sobre
açò, ell no hi podria canviar eixa llei. Li aconsellà aleshores al castellà que fes un curs de
valencià i obtingués el certificat, per obtindre més nota en les oposicions.

131
¡¿ Què li has dit, xe?! El castellà li respongué: "Eso no puede ser. Esto es una
discriminación. Yo ya sé castellano. El castellano es la lengua del Estado y no tengo por
què aprender valenciano".

No sé exactament com degué acabar aquesta discussió, que em contà posteriorment el

meu company de Sueca, el llarguerut, però està clara una cosa: ¿Com s'atrevia aquest
home de Zamora a optar a un lloc en una administració ubicada valenciana manifestant
aquest menyspreu i rebuig frontal envers la nostra llengua? Un cop hi hagués accedit al
seu lloc de treball funcionarial, hauria amargat la vida als seus companys i als usuaris
valencianoparlants, com fa ara amb alguns de nosaltres. ¡I després es queixa de
discriminació! Si el discriminador és ell, que el vaig tindre malencarat dos anys seguits,
només perquè li parlava en valencià, quan ell sí que m'entenia i sabia que jo emprava el
valencià amb tothom.

Per reblar el clau i donar-hi més pes a les seues tesis contra l'ús del valencià, aquest
zamorà ¡i l'andalús de Sevilla que hi viu al Mareny! diuen que "la gente de pueblo que
habla valenciano no sabe hablar casi en castellano; ni siquiera los jóvenes, porque van a
la escuela en valenciano", i ens posa l'exemple d'un company nostre de sueca, tan
dinamitzador com poc treballador, que els parla sempre a ells en castellà però de
vegades, si està present algun company de Sueca, com jo, hi mescla enmig la conversa
alguna paraula en valencià.

L'andalús hi posa també d'exemple -o d'escarni- a la gent del Mareny de Barraquetes,

assegurant que molts d'ells no saben parlar en castellà. I el xic de Zamora afegeix que
les persones que coneix de Tavernes de la Valldigna, arran la seua íntima amistat amb el
difunt soci de la immobiliària, natural d'eixe poble, també s'expressen molt malament en
castellà, i que ell té compassió amb les persones majors que presenten dificultats i els
dóna permís perquè que li parlen en valencià. ¡No als joves, veges tu!

El de Zamora afegeix que els xiquets menuts de Tavernes, escolaritzats en valencià, no li

saben parlar en castellà. "Menos mal que yo entiendo el valenciano, que si no...." I el
meu company andalús, eufòric, s'hi suma a ell i exclama queixant-se: "¡Els xiquets del
Mareny tampoc no saben parlar castellà. Allí tots parlen valencià!"

¡Bufff! Acabes tan fart d'aquests companys que poc a poc et vas retraient i tancant-te en
la teua pròpia closca, per evitar que et flagel·len més i que òbriguen noves ferides, o
velles cicatrius que ja s'estaven tancant.

Tots dos companys, el de Zamora i el sevillà, ens prenen als valencianoparlants per uns
incults, per gent que no sap fer bé les coses i que necessita que vinguen de fora a
organitzar-nos la vida. No ens fa gens de gràcia, ni al company llarguerut de Sueca ni a
mi mateix, que hi parlen així de nosaltres. Però sovint no els contestem res, per
'educació', per no fer mala sang o perquè ja n'estem farts de la seua supèrbia.

Una vegada, per cert, arran d'un seguit de circumstàncies que no venen al cas, hi vaig
parlar en castellà durant tot un dia amb aquest xic de Zamora, amb la seua dona, amb la
seua cunyada i nebots, i amb el seu sogre, tots ells de Zamora, mentre hi passàvem el
dia a la platja del Cabanyal-Canyamelar, prop de la Malva-rosa, a València. Així és com
pogué comprovar el meu company de Castella que jo sí que hi sabia parlar bé en la seua
llengua.

Per tant, sempre que em deia "los valencianos de pueblo no saben hablar castellano",
també afegia, "tú sí, que te escuché aquel día en la playa y lo hablabas perfectamente,
pero, de todos los valencianos de pueblo que conozco, tú eres el único que habla bien
castellano".

¡Tira! Ja anem acostant posicions......

132
Però, però.... un dia que casualment vaig coincidir amb el meu company de treball alt i
llarguerut, el del bàsquet, i compartírem les nostres vivències amb aquest castellà que
tenim en comú, comprovàrem que hi coincidíem ambdós en la nostra impressió sobre ell
i que a tots dos ens deia el mateix. Però era tan calcat, tan calcat, el que ens deia que
vaig descobrir que a l'altre xic de Sueca també li havia dit: "de todos los valencianos de
pueblo que conozco, tú eres el único que habla bien castellano".

Però, a veure, ¿no em va dir que jo era l'únic? ¿Ara resulta que l'altre company també
era l'únic? ¿A quants valencians de poble els haurà dit que són els únics que saben
parlar bé en castellà? ¿A quanta gent, de poble o de ciutat, haurà enganyat?

Fa molt que m'adoní de les seues mentides i manipulacions, però a cada detall nou que
hi conec, aquest xic de Zamora em dóna més feredat i repulsió. A cada nova informació
que reps, te n'adones que la seua caverna de manipulació i de perversitat és més gran
del que hauries imaginat, i encara no has tocat fons.

A més de clavar-se o menysprear a la gent que té el valencià com a llengua materna,

aquest xic castellà també hi té llenya per repartir fins i tot contra els nous
valencianoparlants, això és contra els castellanoparlants que poc a poc hi van adoptant
el valencià com la seua llengua d'ús habitual.

En un principi aquest castellà hi parlava malament, per darrere és clar, a la seua

esquena, d'una companya nostra de treball, valenciana, del poble de Castellar. Quan eixa
xica, de pare català però amb llengua materna castellana, encara no ens parlava en
valencià, el de Zamora es burlava davant meu de la seua cara, un tant curiosa, i de la
seua cintura, un tant estranya. Tot perquè sabia que a mi m'agradava eixa xavala. També
deia d'ella que era massa escandalosa i que pareixia una ravalera o una poligonera. ¡I
això quan ella hi parlava en castellà i no hi havia visos de passar-se al valencià!

Al cap d'uns anys de treballar a Sueca, en veure que ací tothom hi parlava en valencià,
aquesta xica, decidida i valenta fins a la mort, igual que li guanyà la partida al tabac, es
proposà aprendre a fons el valencià i començà a soltar-se en la nostra llengua. El de
Zamora se'n feia creus. "¡Cómo puede ser! Ahora le ha dado por hablar en valenciano".

Al de Castella això no li sentava gens bé i la imitava sovint d'una forma matussera, dient
d'ella que ara ja no sabia parlar ni en castellà ni en valencià. Tot açò, com he dit, sempre
a la seua esquena. Mai de cara, clar. De cara tot és somriure i quedar bé amb la gent.
Amb la gent que li interessa quedar bé, per descomptat.

Actualment, però, aquesta xica, entusiasta i vigorosa com ella sola, hi parla perfectament
en valencià i en castellà, mentre que el de Zamora, "muy digno", "muy digno el
castellano", a hores d'ara no enllaça dues frases seguides en valencià.

Sembla que a la gent que no encaixa en el seus esquemes, li fa una marca i la té enfilada
per sempre en el punt de mira.

Com a darrer exemple, tot i que n'hi ha per omplir dos llibres, citaré que aquest 'mascle
alfa' de Zamora no pot ni veure a un altre company nostre, també valencià, de Canals. Es
tracta d'un xic que molt simpàtic i dinàmic, extrovertit, d'esquerres, homosexual i
tremendament reivindicatiu a favor dels gais, de la gent desfavorida, de la integració
social i de l'ús i la dignificació de la nostra llengua, el valencià.

Al castellà de Zamora li molestava enormement que aquest xic valencià, al seu perfil de
Facebook, es manifestés públicament en contra de les retallades econòmiques i de les
mesures repressives i antisocials que aplicava la dreta del Partit Popular. Al castellà no li
entrava en el cap que aquest xic fes ús de la seua llibertat d'expressió i es posicionés

133
clarament, davant de tothom, en contra del govern que ens asfixiava als valencians. No
ho comprenia, aquest zamorà, que en una democràcia els ciutadans tenen dret a criticar
en públic als seus governants. No sé com l'hauran educat a la seua terra -potser a 'veure,
escoltar i callar, sempre a la conveniència personal'- però hi ha valencians que ja
n'estem farts que ens prenguen el pèl, i ho clamem als quatre vents.

Aquest argument no convencia gens al de Zamora i, respecte a aquest xic gai,

reivindicatiu i combatiu, n'amollavaaa....., però n'amollavaaaaa........... Millor no ho
reproduisc ací, perquè són temes sexuals.

El cas és que aquest xic de Zamora sembla tindre incorporat un radar o un 'detector
d'espanyolitat' i, si no passes el seu control de qualitat, esdevens un blanc fàcil per al
punt de mira del franctirador castellà.

Fins i tot, junt amb el company andalús, ha arribat a parlar malament de la directora del
nostre centre perquè parla perfectament en valencià i en castellà i fomenta l'ús del
valencià normatiu en alguns dels nostres cartells, informacions o material audiovisual,
¡que no arribarà al vint per cent dels documents que genera l'empresa! El huitanta per
cent, més o menys, estarà en castellà i encara els sembla a aquests dos, al castellà i a
l'andalús, que la nostra directora és manifestament "demasiado catalanista". No sé quin
serà el 'barem de catalanisme' que empren aquests dos paios, però per mi,
personalment, ho seria "massa poc".

Ara bé, en aquest cas el castellà de Zamora s'hi absté d'afegir més judicis de valor sobre
aquesta dona. Primerament, perquè és la directora del nostre centre i no vol enfrontar-se
de cap manera amb ella. Com a bon castellà, i ho demostra, és totalment submís i servil
a l'autoritat. En segon terme, perquè diu el castellà que la directora és, amb diferència, la
xica més guapa i atractiva que hi tenim a l'empresa, i açò és molt d'agrair. I tercer -que
conste que açò que ve és una suposició meua- perquè crec que deu estar suggestionat
pels dos factors anteriors, que ell sí ha posat de manifest, tant per la delicada i juvenil
bellesa de la directora com pel seu caràcter ferm i la posició dominant d'aquesta.
S'estableix en aquest cas una certa aurèola envoltant que podria definir-se com una
'eròtica del poder'.

Malgrat que la rossa i arrissada núvia del castellà és més bonica, si cap, que la nostra
morena i llisa directora, i que tots ells hi gaudeixen de parella estable des de fa anys, em
dóna la impressió que barrejar el poder amb una certa sexualitat imaginària, a aquest
'mascle alfa' de Zamora el posa a cent. ¡Buff! ¡Les fantasies que hi tindrà quan arribe a
casa! ¡Tots els somnis per a ell! ¡Jo no hi vull saber res!

Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dilluns 11-4-2016.

Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

____________________________________________________________________________
_________

Perletes de Violència. ("Convivència entre un castellà i un valencià")

· Perletes del meu company -¡NO NACIONALISTA!- castellà de Zamora:

Fa anys, quan treballava amb el meu excompany basc, el xic de Castella em digué amb
tal d'acoquinar-me: "Allí en Zamora somos muy brutos. No andamos con rodeos, como

134
aquí en Valencia. Si en Zamora estamos de fiesta en un pub, por la noche, y oímos hablar
a alguien en catalán, lo echamos de allí a hostias".

¡I aquest paio se'n vanta de ser titulat en Educació Social! ¿Però com pensa educar a la
gent? ¿A hòstia pelada?

Aquesta és la primera perla, per obrir boca. La propera, no obstant, constitueix el plat
fort.

Davant d'una possible invasió de l'exèrcit espanyol en terres catalanes, per arrabassar-
los-hi l'autonomia i fer-los avortar un referèndum sobre la Independència, el castellà de
Zamora em deia que "la intervención del ejército espanyol es completamente legal, ya
que lo permite la Constitución española".

Quan jo li argumentava que això provocaria una catàstrofe humanitària, amb avions
bombardejant pobles i ciutats, plenes de gent que sols hi reclamava votar, ell em
contestava: "Bueno, ellos se lo han buscado. ¿Para qué tensan tanto la cuerda, con esa
manía de la Independencia? Es que llegan a ser cansinos, de verdad. Si al final yo
también querré que se independicen, para no tener que oírlos más. Siempre dando la lata
a todas horas, en todos los medios de comunicación. Siempre Cataluña, siempre
Cataluña.... ¿Y los demás no existimos o qué? Nunca veo en las noticias que aparezca
mi tierra, Castilla y León. También aparece mucho Valencia, es verdad, con tanto caso de
corrupción. Pero a Castilla ni se la nombra. ¿Cuantas notícias salen de Soria, o de
Segovia o de Zamora? Ni una. Pues yo también quiero que hablen de ellas, como hablan
de Cataluña o de Valencia".

Aquest paio no hi parpellejava el més mínim quan deia això. Respecte a una intervenció
militar de l'exércit espanyol contra Catalunya i la Generalitat, jo intentava fer-li veure que,
donant suport a una acció bèl·lica de repressió, milers de catalans perdrien vida sota les
bombes espanyoles, que centenars d'homes i dones podien ser crivellats per la metralla,
que desenes de xiquets podien jaure aixafats entre les runes.

Però ell ni s'immutà. Es quedà parat, feu un gest despectiu amb les celles i la boca, i
arronsà els muscles com dient "y a mí que me importan los catalanes". La seua fredor
inhumana em deixà corglaçat. Una cosa és esdevindre un "castellano seco" i una altra
convertir-se en un ser despietat i sense ànima, en el còmplice moral d'una caterva
d'empressaris, polítics i militars assassins. Aquests s'abraonen sempre com els grans
defensors de la pàtria, el garants de la unitat d'Espanya, i mentre inciten des dels mitjans
al vessament de sang, per sadollar la turba anticatalana, per baix mà, d'amagat, es
dediquen a satisfer els seus propis interessos econòmics i personals, d'una manera
freda i calculada. Absolutament repugnant. Les titelles i els titellaires.

Hores després, ¡ironies del destí!, em veia al mateix paio publicant coses al Facebook a
favor de la solidaritat, de la integració dels discapacitats, de la lluita contra l'exclusió
social, de la igualtat entre persones, etc..... Però home, ¡si a tu les persones no
t'importen una merda! Si l'únic que fas es vendre't com un maniquí d'escaparata, com un
producte de disseny. Utilitzes un fum de paraules boniques, sí, però només per engalipar
a la gent....

· Perletes del meu company -¡NO NACIONALISTA!- andalús de Sevilla:

Aquest xic, més bròfec, autèntic i animalot que el castellà, per impressionar-me o
acovardir-me barroerament, un dia se'n vantà davant meu de tindre un amic de la
ultradreta espanyolista que hi lluïa uns símbols nazis o feixistes tatuats a la pell. No
obstant, contràriament al que jo em podia esperar, aquest andalús s'ha demostrat més
exquisit i selectiu en l'expressió verbal de la repressió violenta que hi voldria exercir
contra els catalans.

135
"¡Deberían matarlos a todos!", em digué l'andalús fa uns mesos, passades les passades
eleccions catalanes del diumenge 27 de setembre del 2015, considerades com un
plebiscit cap a la Independència.

Tot i que de vegades em parla en valencià, igual que a la gent del Mareny de
Barraquetes, quan es posa en mode cafre aquest recalcitrant espanyolista li resulta
impossible expressar-se en la nostra llengua. Sembla que el llenguatge feixista li naix
exclusivament en castellà. Veges tu a saber per què....

"¿A tots els catalans i catalanistes, xe? ¿Què vols, clavar-nos a tots en un camp de
concentració?", exclame jo, horroritzat pel que acaba d'amollar.

"¡A todos los catalanes no, hombre, que hay muchos que se sienten españoles! A todos
los independentistas, quiero decir. Deberían matar a esos dos millones que han votado
la Independencia".

¡Recaram, aquest paio sap el que fa! Serà un feixista recalcitrant, però, a diferència del
castellà, que vol que l'exèrcit espanyol hi bombardege milers de catalans, sense distingir
la seua ideologia, sexe o edat, l'andalús dirigeix la seua mira telescòpica únicament
contra els catalans que li fan nossa, això és, els 'separatistes', com diu ell. Seguint el seu
esquema, per tant, només caldrà efectuar una mínima quantitat d'assassinats. Diguem-
ne.... dos milions d'assassinats selectius, poc dalt o baix.

Un any abans, arran la diada de l'onze de setembre del 2014, també hi vomità una perleta
pareguda, aquest andalús criat a Benidorm, quan l'àcid sulfúric que el cremava per dintre
l'obligà a escopir-la a fora, obrint desagradablement les valves de la seua closca. Fou al
voltant de la multitudinària manifestació convocada a favor de la Independència de
Catalunya. Aquella que hi dibuixà una colossal 'V', de Via Catalana, de Votar, de Victòria i
de lluita contra la tirania iniciada per Felip V, mitjançant una espectacular riuada de gent
que omplien de gom a gom tant la Gran Via com l'avinguda Diagonal de Barcelona. Més
d'un milió de persones, en total, concentrades al carrer i reivindicant pacíficament la
seua llibertat.

"¡Qué a gusto lanzaría yo una bomba atómica sobre esa 'V'! Verías tú qué pronto se
acaba el tema de la Independencia".

Només li contestí una cosa, que fent eixe comentari ell no es diferenciava massa dels
terroristes d'ETA o d'Al-Qaida. Se'm va riure a la cara.

· Perletes del meu excompany -¡PA' NACIONALISTA, YO!- basc d'Irun:

A aquest xic caparrut, ho sent, però tot i fartar-se de dir "para nacionalista, yo", "para
nacionalista, yo", mai no el vaig sentir amollar cap frase de caràcter violent ni
amenaçador. ¡Veges tu, el basc! És més, per no parlar de violència, no parlava ni del
terrorisme basc d'ETA, ni de l'espanyol dels GAL, ni de la repressió franquista, ni del
terrorisme islamista d'Al-Qaida.... En aquella època, per cert, allò de l'ISIS, el DAESH o
l'Estat Islàmic encara no s'havia inventat. O no ens havia arribat....

Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dilluns 11-4-2016.

Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

136
____________________________________________________________________________
_________

El paio de Zamora. La política i la jaqueta. Canal 9 i Info TV. ("Convivència entre un

castellà i un valencià")

A més de ser un fort imperialista espanyol, el meu company de Zamora és també un

radical centralista madrileny. I no ho dic només perquè el seu nacionalisme espanyolista
gira al voltant de la capital de l'Estat, això és, de Madrid, sinó perquè també ens ha
assegurat diverses vegades que ell va nàixer a Madrid i que, per tant, també és
madrileny.

¡Aquest tio té més cara que un sac de segells borbònics! Quan li convé diu que és
madrileny, per haver nascut a Madrid. Quan li convé diu que és castellà, per criar-se a
Castella i Lleó, a una urbanització de Zamora capital, on hi viuen els seus pares. I quan li
convé, també, diu que ell és lleonés, perquè la província de Zamora hi va formar part,
junt amb les de Salamanca i Lleó, a l'antic regne de Lleó.

Sempre adapta el seu discurs a la seua pròpia conveniència, depenent de l'interlocutor

que té al davant, sense preocupar-li conservar, almenys, una mínima coherència, per no
dir-ne una mínima decència, sensatesa o dignitat.

Fa uns anys, abans del tancament de Canal 9 ací al País Valencià, davant meu aquest
castellà hi defensava l'eliminació de les autonomies, inclosa la Generalitat valenciana i la
catalana, així com també la supressió de les nostres ràdios i televisions públiques
autonòmiques (Canal 9, Ràdio 9, TV3, Catalunya Ràdio....)

Això és, sense expressar-ho manifestament, hi pugnava per l'augment de les estructures
d'Estat i d'un major poder del govern central. Deia que les comunitats autònomes
introduïen massa duplicitats i que era millor gestionar els recursos de l'Estat d'una
manera comuna i unificada, més pràctica i eficient, des del govern de la capital, és a dir,
com sempre, des de Madrid.

Ara bé, mai en la vida no li he sentit defensar la eliminació de les diputacions provincials.
¿I aquestes? ¿No hi tenen duplicitats?

Afegia també que, si es mantenia l'estructura autonòmica, era solament perquè els
partits polítics podien així xuclar més del pot i col·locar-hi els seus amiguets, fins i tot el
Partit Popular. I això que en aquella època era el partit que aquest més defensava, amb
bastant reiteració i avorriment per la seua banda, per cert, i sempre apel·lant a la por.

"Cuidado. Si no vuelve a salir elegido el PP en Valencia, nos quedaremos todos sin

trabajo. ¿No veis que, si entra otro partido, estaremos en su punto de mira, por haberle
seguido tanto el juego al Partido Popular? Mientras los otros centros se movilizaban
contra los recortes, nosotros quietos y mudos, como si no pasara nada. Eso no le gusta
a los demás centros y, si gobierna la izquierda, se vengarán de nosotros, asfixiándonos
económicamente. Esperemos que siga gobernando el PP, si no, dejaremos de recibir
subvenciones y nos echarán a todos a la calle".

¡Serà llepó! O 'lameculos', com diuen en la seua llengua. Aquest tio, després que el PP
tanqués Radiotelevisió Valenciana el divendres 29 de novembre del 2013, al cap d'uns
mesos em va dir: "Pues los trabajadores de Canal 9 no tienen derecho a protestar, con lo
que han manipulado los informativos para favorecer al PP. Ya podrían haber protestado
antes, ya. Ahora ya no deberían hacerlo".

137
¡Però, so flis de frusler, si tu eres igual que ells, xe! Si tu a Canal 9 hauries sigut el que hi
lleparia els culs de tots els directius. ¿Ara de què vas, tio? ¿De reivindicatiu i abanderat
de la llibertat d'expressió? ¿Tu, precisament tu, que volies que tancaren Canal 9, i al final
s'ha acomplert el teu desig? Si no hi dones més agonia perquè et falta entrenament.......

Actualment, des de l'any passat o l'anterior, això és, des que cada dia està més clara una
trama de corrupció organitzada i sistèmica dins del Partit Popular, a aquest castellà de
Zamora cada cop li dóna vergonya donar suport explícit al Partit Popular, o dir que abans
li donava suport i li feia propaganda, almenys entre nosaltres, els companys de treball.

Però jo em pregunte: ¿l'any 2011, quan aquest paio ens pressionava psicològicament per
votar al PP, no s'havien destapat casos de corrupció al Partit Popular valencià? ¡Doncs
clar que sí! ¡Si el 2011 ja n'estava reblert!

El cas Gürtel a Madrid i València, el cas Jaume Matas a Ses Illes Pitiüses i Balears, el cas
Carlos Fabra a la diputació de Castelló, el cas dels vestits del president Francisco
Camps a València, el cas Brugal a Alacant, el cas Nóos a Palma i a València (amb
Urdangarín i la infanta Cristina en connivència amb el Partit Popular), la manca
d'investigació en l'accident de metro de València l'any 2006 (amb 43 morts i 47 ferits),
l'opacitat en els comptes de la visita del papa Benet XVI a València, també l'any 2006.....

¿En vols més? I això era l'any 2011, quan el nostre castellà de Zamora hi feia encara
propaganda del PP entre els companys de treball.

També està la ruïnosa gestió de la Ciutat de les Arts i les Ciències, de Terra Mítica, de la
Ciutat de la Llum, de l'aeroport de Castelló, de la Copa Amèrica, de la Fòrmula 1, de
l'Open de Tennis a l'Àgora, de Mundo Ilusión a Castelló, del València Summit......... ¡Un
fer la mà!

Ara hi resulta, però, que el zamorà s'ha canviat de jaqueta i ha passat, almenys de
façana, a l'altre extrem. Ara hi fa propaganda del Podemos de Pablo Iglesias Turrión, tot i
que reconeix que hi ha coses que no li convencen, com per exemple el fet de promoure
un referèndum sobre la Independència de Catalunya.

El cas és que, ja duem un any al País Valencià sense el Partit Popular, governats ara pel
PSOE de Ximo Puig i el Compromís de Mónica Oltra i Enric Morera, i de moment no han
tirat al carrer cap treballador del centre per falta de subvencions. Açò demostra que les
amenaces velades i l'estrategia de la por que utilitzava l'any 2011 el castellà de Zamora,
per induir-nos a votar al Partit Popular, eren un castell de sorra, una cortina de fum,
possiblement com gairebé tot en aquesta persona.

El de Zamora mai no aconseguí decantar el nostre vot. Ara bé, el que sí aconseguí es
mostrar-se a ell mateix com un ser fals, interessat, aprofitós, mentider, manipulador,
amenaçador, jaqueter i gens de fiar, arrimant-se sempre al solet que més escalfa, llepant-
li el cul als que ostenten el poder i tirant per terra als companys que hi puguen fer-li
ombra. ¡Un enfiladís en tota regla! Compleix tots els requisits, punt per punt.

Referent a les comunitats autònomes i a les televisions en la nostra llengua, recorde que
aquest company de Zamora em deia:

"Si yo no quiero que cierren las televisiones porque sean en valenciano o en catalán. Si
yo a vuestra lengua la respeto.... Yo quiero que las cierren porque las televisiones
autonómicas gastan mucho y no está el horno para bollos. Que la crisis económica
aprieta demasiado y no podemos malgastar el dinero en televisiones regionales, cuando

138
todo el mundo se está apretando el cinturón. Cuando todo iba bien, aún tenía un pase,
que existieran las autonomías y sus televisiones, pero ahora, en medio de la crisis y de
tantos recortes sociales, no tiene sentido mantenerlas, son insostenibles, tanto las
autonomías como las televisiones regionales. Sólo hacen que despilfarrar nuestro
dinero. Y más aún la televisión catalana, que se dedica a adoctrinar a los catalanes,
sobretodo a los niños, igual que hacen en las escuelas catalanas, donde también
fomentan el tema de la Independencia. Yo, la televisión catalana, es que ni la veo".

Clar, tampoc no la veia jo. I no per no voler fer-ho, sinó perquè m'ho impedia el Partit
Popular al País Valencià des de feia més d'un any.

Però, una cosa, xe, si no veus la TV3 ni escoltes Catalunya Ràdio, ¿com és que saps que
adoctrinen als catalasn, sense conéixer el contingut ni la programació?

"Porque lo sé. Lo dicen todos los medios".

¿De manera que hi jutges una televisió i una ràdio, sense veure-la, ni escoltar-la, només
per allò que et diuen els altres mitjans? Això és com fer la crítica d'una pel·lícula sense
haver-la vista o d'un llibre sense haver-lo llegit.

Fa feredat. Les coses amb aquesta persona cada cop hi esdevenen més relatives, més
difuses i tèrboles, per no dir immorals. Manipula el seu discurs de tal manera i es
justifica amb tantes giravoltes verbals que sempre acaba guanyant ell, des de la seua
peculiar realitat.

A més a més, ¡home!, també pague jo la ràdio i la televisió pública espanyola i no em

sent gens representat per ella, ni a nivell lingüístic, ni a nivell nacional, ni a nivell polític.

"Bueno, el español -o castellano, como me gusta a mí llamarlo, porque proviene de

Castilla- es la lengua oficial de España. Normal, que se use en la televisión española. Es
la llengua que nos une y no la que nos separa. Además, la televisión española es de
todos los españoles y debemos pagarla entre todos, pero la televisión valenciana es sólo
de los valencianos y yo no tengo por qué pagarla con mis impuestos, ya que soy
castellano y no valenciano. Que la paguen sólo los valencianos que quieran verla".

Aquest individu em treia de polleguera cada cop que obria la boca. ¡També podria dir jo
el mateix! Que paguen la televisió espanyola només aquells que vulguen veure-la, i no
tots els ciutadans de l'Estat. A mi no m'han preguntat mai si vull pagar-la o no....

Veges tu, xe, que en aquest cas em respon: "Pero si lo que tú piensas es muy
minoritario. No eres para nada representativo del conjunto de España, ni aún de aquí
Valencia. Aquí la gran mayoría de valencianos vota al Partido Popular, lo que indica que
se sienten españoles. Si aquí el PP ha cerrado la emisión que TV3 que provenía de
Catalunya es porque lo quería la mayoría de valencianos, y para eso han votado al PP.
Además, es normal que aquí se vea la televisión española, porque estamos en España.
Aunque, la verdad, tampoco yo la veo mucho. No me gustan los programas que echan,
sobretodo 'La Mañana de La 1', ese que presenta Mariló Montero. No me trago a esa tía,
para nada".

Tot això era fa quatre anys, el 2012, quan encara hi governava a València el Partit
Popular, per aclaparadora majoria absolutista. Feia un any que havien tallat les
emissions de TV3-Televisió de Catalunya al País Valencià (el dijous 17 de febrer del
2011), però encara hi continuava obert Canal 9-Radiotelevisió Valenciana i podíem,
almenys, escoltar Catalunya Ràdio, abans que la tancaren el dimarts 21 gener del 2014, a
les huit de la vesprada. Fa més de dos interminables anys.

139
Recorde també que, una vegada el Partit Popular ja havia tancat definitivament TV3,
Canal 9 i les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià, en gener o febrer del 2014 hi
vaig parlar amb ell d'aquest tema i em vaig queixar perquè ja no ens quedava cap ràdio
ni televisió autonòmica en català, i ell em respongué: "Pues que se monten una
televisión privada en valenciano, y ya está".

Jo li vaig explicar, de memòria, que feia temps, l'any 2004, es posà en marxa a la ciutat
de València una televisió en valencià de caràcter privat finançada col·lectivament amb
les aportacions de nombrosos ciutadans, sindicats (com CCOO, UGT i Intersindical
Valenciana), associacions (com Escola Valenciana) i empreses col·laboradores (com
Bromera Edicions), que s'estimaven el valencià i desitjaven tindre una televisió en la
nostra llengua que fos més lliure, plural i participativa que Canal 9, la radio televisió
pública valenciana, aleshores controlada i manipulada descaradament, de manera brutal,
pel govern del Partit Popular.

Es tractava, ni més ni menys, que d'Info TV, una televisió analògica dirigida per Juli
Esteve Carbonell, periodista valencià que havia treballat com a corresponsal de TV3 al
País Valencià. Des d'aquell any, el 2004, Info TV aspirava a convertir-se en el nostre
referent televisiu a nivell autonòmic íntegrament en valencià.

Però en gener del 2005, aprofitant la reconversió de l'espectre radioelèctric a la Televisió

Digital Terrestre (TDT), i amb l'obligatori i progressiu abandonament del sistema analògic
pel digital, el govern valencià del Partit Popular li posà a Info TV totes les pals a les rodes
que pogué i acabà adjudicant totes les llicències de TDT de nivell autonòmic a mitjans
afins a ells mateixos, al Partit Popular i a sectors de la dreta valenciana espanyolista.

La resta de llicències, de caràcter comarcal i local, també les repartí arbitràriament. De

manera majoritària, a productores i empreses de la dreta valenciana i, fins i tot, de la
ultradreta espanyolista, com Libertad Digital, la televisió de Federico Jiménez Losantos.
Unes poques televisions comarcals i locals, les mínimes, les adjudicaria a mitjans
propers al centre-esquerra espanyolista, com Levante Televisión.

Totes les televisions privades autonòmiques emeteien en castellà i molt poques locals o
comarcals en valencià.

Cap ni una televisió privada autonòmica li fou adjudicada a empreses properes al

valencianisme o al catalanisme, ni tampoc no emetria íntegrament en valencià. Només la
radio televisió pública autonòmica emetia en valencià. Dels dos canals que tenia, Punt 2
ho feia íntegrament en la nostra llengua i Canal 9 només ho feia parcialment, en alguns
programes comptats. A més a més, el caràcter de la televisió pública valenciana hi
presentava un biaix, com hem dit, tan acusadament espanyolista, controlada amb mà de
ferro pel Partit Popular, que veure-la esdevenia vergonyant.

A la nova i puixant Info TV, engegada col·lectivament pels detractors de la manipulació

informativa a Canal 9, no li fou adjudicat cap canal de TDT. En arribar el 10 de juliol del
2007, l'hora de l'apagada analògica es convertí en l'hora dels difunts d'Info TV, igual que
per gran part de televisions locals i comarcals analògiques del País Valencià. Al cap d'un
any, en juliol del 2008, Info TV renasqué com a televisió, a través d'Internet, però no
aconseguí fer-se un buit entre els milions de webs que hi pululen per la xarxa i ara
mateix funciona únicament com a productora audiovisual.

Malgrat que tot açò d'Info TV li ho vaig descriure al castellà de manera bastant clara i
detallada, al cap d'un o dos dies, quan tornà a eixir el tema del tancament de Canal 9, tan
candent aleshores, el de Zamora em tornà a repetir la mateixa i manida frase: "Pues que
se monten una televisión privada en valenciano".

140
"¡Però, home, ¿no t'he explicat fa un o dos dies que ja hi havia una, Info TV, una televisió
privada en valencià que el Partit Popular es va carregar, i que des de l'apagada analògica
ens havien tancat totes les portes al TDT privat en valencià? ¿Vols que t'ho explique de
nou altra vegada? ¿Quin sentit té parlar amb tu, si no escoltes el que dic, o si
reprodueixes les mateixes frases retòriques i m'obligues a explicar-me una vegada i
altra, de manera infinita, inacabable....?"

Això, miraculosament, hi sortí efecte i no tornà a espetar-me la pansida frase: "Pues que
se monten una televisión privada en valenciano".

Beneïda Info TV! D'alguna cosa hi va servir!

Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Divendres 15-4-2016.

Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

____________________________________________________________________________
_________

Els catalanistes i el catalanista. ("Convivència entre un castellà i un valencià")

El meu company castellà, el de Zamora capital, en una de tantes vegades que hi repetia
el mateix discurs (perquè ell sempre es repeteix, de manera avorrida i repulsiva), em
digué que ell havia parlat moltes voltes sobre la Independència i el catalanisme a
València amb el seu antic soci de la immobiliària, el xic de Tavernes de la Valldigna que
es va suïcidar. No sé per què arribà a aquest extrem, però supose que seria per falta de
diners, davant la impossibilitat de pagar els seus deutes amb els pisos, amb l'arribada de
la crisi financera, la fallida econòmica i l'explosió de la bombolla immobiliària.

El castellà de Zamora assegura que aquest xic de Tavernes era catalanista com jo, o fins
i tot més, potser. Perquè que aquell xic, segons afirma, era un pou de cultura i coneixia
en profunditat la història de Catalunya i del País Valencià. Diu que amb aquest xic de
Tavernes sí que es podia debatre amb arguments de pes i que donava gust fer-ho,
perquè li explicà al de Zamora tot un reguitzell de dades i esdeveniments històrics en
què es basaven els catalanistes per donar suport a la Independència.

Tot el contrari que jo, que mai no li he aportat al de Zamora cap dada històrica, sinó que
em centre en exclusiva en la situació de marginació lingüística que pateix actualment la
nostra llengua, el català respecte al castellà, així com també en l'asfixia econòmica a què
ens sotmet contínuament el govern central de Madrid als territoris catalanoparlants.

"Pues en Zamora han hecho el desvío de la carretera, para descongestionar de tráfico, al

mismo tiempo que en Sueca. Y eso que Zamora es una capital provincial, mientras que
Sueca es sólo un pueblo".

Jo li explique que el desviament de la carretera nacional N-332 ja hi dúiem reclamant-la,

amb multitud de movilitzacions ciutadanes, des de feia més de vint anys. Hi vivim a una
zona molt turística, entre València i Gandia, i tots els estius i caps de setmana la
carretera inundava de cotxes aquella artèria a dins del poble de Sueca. Era precís fer el
desviament pel terme un any o altre. ¡I en tardaren dues dècades!

141
"Si ya lo sé. Yo también he pasado horas al volante aquí, en tu pueblo, con las colas
kilométricas por los semáforos. Pero eso no es suficiente para que hagan un desvío
aquí, en un pueblo de Valencia, antes que en una capital de Castilla".

No li entrava en el cap a aquest figura mundial que la descongestió del trànsit de Sueca
implicava també una major fluïdesa de vehicles entre València i la costa sud -Cullera,
Gandia, Oliva, Dénia....- la qual cosa hi permetria afavorir el turisme i l'economia de tota
la zona litoral.

¡Doncs no! Que si "Zamora es una ciudad y Sueca es un pueblo", que si Zamora és
capital provincial i que Sueca és, si de cas, només capital comarcal.... I d'ahí no el treies.
De vegades costa molt, però que mooolt..., raonar amb aquest oriünd de la Meseta
Central.

"Es que tú te fijas sólo en temas lingüísticos y económicos, que es lo que te interesa.
Pero Héctor, mi exsocio, se lo tomaba en cambio como un tema más romántico, como la
lucha por una dignidad que os fue arrebatada hace tiempo a los valencianos y a los
catalanes".

"Aunque, de todas formas, tras debatir mogollón de veces con Héctor sobre el tema y de
mostrarme de acuerdo con su lucha, diciéndole que entendía sus sentimientos, al final
acabé convenciéndolo de que era una causa perdida, que no tenía sentido reivindicar
vuestra lengua o la Independencia de Cataluña en un mundo cada vez más globalizado e
interconectado. Aunque la Independencia sea muy bonita, debemos ser prácticos y
realistas en la vida cotidiana. Y Héctor me dio finalment la razón".

"Además, no es bueno quedarnos anclados en el pasado, añorando viejas glorias o

derrotas, ni intentando recuperar el terreno de una lengua, cuando ya lo habéis perdido.
Es cierto que en tiempos de Franco os quitaron muchas libertades y hubo un descenso
de hablantes del catalán, pero ahora no podéis pretender recuperar ese terreno a la
fuerza, mediante leyes injustas y autoritarias, como hacen los catalanes. Ni tampoco
imponiendo aquí mismo el conocimiento del valenciano, como hicieron conmigo cuando
me presenté a las oposiciones, las de funcionario de prisiones. Es mejor dejar las cosas
tal y como están. Si no, actuaréis como dictadores, igual que Franco. A vosotros os
obligaron a aprender el castellano y ahora queréis imponernos a nosotros el valenciano.
Eso no puede ser, hombre".

"Es mejor trabajar unidos, todos juntos, que peleando cada uno por su lado. Cuando nos
imponéis vuestra lengua para recuperar un terreno perdido, lo que nos provoca es un
rechazo. Por ejemplo, a mí mismo. Como a mí me impusieron el valenciano en las
oposiciones, ahora no me da la gana aprender valenciano. Si no me lo hubieran
impuesto, puede que al final sí que lo hubiera aprendido y ahora lo estuviera hablando
contigo. Pero en este caso no. Ahora, cuando tenga un hijo, no quiero que sepa hablar
en valenciano, ni tampoco que se lo enseñen en la escuela".

"Lo mejor hubiera sido aprender valenciano tras aprobar la oposición. Una vez tuviera la
plaza. La administración pública me debería pagar entonces unos cursos de valenciano,
a realizar en el plazo de dos o tres años, en horas laborales. Yo entonces no hubiera
puesto pegas en hacerlos, porque ya sería funcionario. En ese caso sí que estaría de
acuerdo. Porque para realizar el trabajo, primero habrían evaluado sólo mis aptitudes
para el puesto y no mis conocimientos de vuestra lengua. Sólo así nos habrían medido
con el mismo baremo. Habríamos entrado únicamente los más aptos, sin distinción de
lengua. Más adelante, si pasados dos o tres años, no me hubiera sacado el título de
valenciano, podríais venir a pedirme explicaciones, por no cumplir mi convenio. Pero
eso después de aprobar las oposiciones, ¡no antes!"

"No me podéis pedir que sepa valenciano, o catalán, o euskera, o gallego, antes de ser
funcionario, porque entonces estás discriminando a los que sólo hablamos castellano y

142
favoreciendo a la gente de vuestra tierra. Tú puedes presentarte sin problema a
oposiciones en Castilla y León, porque sabes valenciano y castellano, pero yo no puedo
hacerlo aquí en Valencia, porque sólo sé castellano, no valenciano".

Diu el meu company castellà que hi va debatre moltes voltes en profunditat d'aquests
temes amb el seu exsoci de Tavernes de la Valldigna, així com també amb la seua
exnúvia, Elena, una xica valenciana amb la qual estigué emparellat aquest xic de Zamora
durant uns anys, fins el punt d'arribar gairebé a casar-se amb ella.

Afirma que tots dos, l'exnúvia i l'exsoci, eren tan catalanistes com jo, però que acabaren
donant-li la raó a ell, perquè els havia convençut amb arguments de pes. Diu que també
hi discutí el tema amb molts amics d'Elena i del seu exsoci, valencians catalanistes
igualment, i que tothom sempre acabava donant-li la raó, que la defensa del valencià i el
tema de la Independència no hi tenien cap sortida pràctica. Fins i tot, arribà a convéncer
a gent enmig de concerts reblerts de joves catalanistes, entre la música d'Obrint Pas i,
potser -no ho sé- de la Gossa Sorda.

Hi ha gent experta, de professió, en desactivar explosius. Doncs aquest castellà, tal i

com ho conta, seria un expert professional en desactivar catalanistes.

Assegura el de Zamora que l'únic valencià catalanista al qual no ha pogut convéncer mai
d'abandonar la seua obsessió sóc jo mateix, i que també sóc l'únic catalanista que li ha
parlat a ell sempre en valencià, sense demanar-li permís. M'ha repetit moltes vegades
que tots els altres valencianoparlants que ha trobat per la nostra terra, siguen
catalanistes o no, li han demostrat que són més oberts, sensibles i receptius que jo,
perquè sempre li han parlat en castellà.

Afegeix, a més a més, que el seu amic i exsoci de Tavernes de la Valldigna deixà de
banda per sempre el catalanisme quan començà a eixir seriosament amb una xica, i està
segur que a mi em passaria exactament el mateix. Em recomana que hauria d'obrir-me al
món, que, si jo trobés una núvia, segur que hi canviaria la meua perspectiva de la vida i
veuria les coses d'una altra manera. Segur que deixaria de ser tan radical i, per
descomptat, tan catalanista com sóc hui en dia.

La veritat és que, de núvia, sí que en vull tindre. Però són les xiques les que no volen
tindre'm a mi.

Sovint em pregunte si no tindrà raó aquest xic de Zamora. Si a mi no em pot convéncer

perquè jo hi sóc massa tancat de ment. Ara bé, també pot ser que aquella corrua de
valencians catalanistes -que sempre li parlaven en castellà- igual no eren tan
catalanistes com ell descriu. O potser també que els convencé ràpidament perquè, en el
fons, ja hi pensaven gairebé com ell. O també, cap la possibilitat fins i tot, que aquelles
persones que li donaven la raó, li diguessen que els havia convençut només per fer-lo
callar i que deixés d'aclaparar-los amb els seus discursos reiteratius, manides consignes
i rentats de cervell, dels quals n'és un expert.

En altres ocasions m'ha explicat, el meu company castellà, que son pare de jove, durant
la dictadura franquista, des de Zamora hi donava suport a la Catalunya oprimida
d'aleshores, aquella dels anys 1960 que reclamava la llibertat per la seua gent i la dignitat
per la seua llengua. Diu que son pare es comprà discos en català en aquells temps del
moviment de la 'Nova Cançó', i que ell mateix, quan era xicotet, va escoltar a sa casa de
Zamora cançons de Raimon, el cantautor de Xàtiva. 'Al vent' i tot això.

El meu company andalús, en aquest punt, fa una ganyota de menyspreu que no us

podeu ni imaginar.

143
Però el de Zamora afegeix, ara bé, que hui en dia son pare se'n penedeix d'haver ajudat
als catalans en aquella època. Perquè són uns desagraïts i ara s'han convertit en uns
dèspotes que imposen el català a tot arreu i reclamen la seua Independència.

Em repeteix una vegada i altra que ell abans, igual que son pare, també hi veia amb
simpatia els catalanistes, perquè tots s'hi mostraven educats i li parlaven en castellà.
Però a continuació afegeix que, des que m'ha conegut a mi, que li parle sempre en
valencià i no em preocupe pels seus sentiments envers la llengua i la comprensió, el
tema catalanista li provoca cada cop més repulsió. I, més encara, arran la darrera visita
turística que hi feren els seus pares a Barcelona, on també hi havia gent com jo, que els
parlava sempre en català sense demanar-los permís i sense preguntar-los si comprenien
la llengua o no.

"Contigo me he vuelto más españolista y más anticatalanista de lo que era antes. ¡Mira lo
que has conseguido con tu radicalismo!", m'ha metrallat en incomptables ocasions.

Tot això, ¡només per parlar-li en valencià!

"Claro, es que eso es muy nazi. Primero deberías pedirme permiso para hablar en
valenciano. Yo no te lo he dado".

¡Repunyeta, xe! A mi em passa el mateix amb ell, però en sentit contrari. Cada nova
discrepància o discussió amb aquest castellà de Zamora, cada cop que hi surten de la
seua boca paraules feridores envers la meua llengua, em fa sentir cada vegada més
catalanista i més antiespanyolista. Aquest castellà de Zamora i jo, valencià de Sueca,
¡ens retroalimentem mútuament! I amb una energia molt fosca i negativa, per cert....

De vegades, per contra, el castellà es decanta pel to suau i conciliador, i intentava

convéncer-me de bones maneres, dient-me:

"Aunque los padres de Héctor, mi exsocio, sean de Tavernes y no sepan hablar bien en
castellano, sí que se esfuerzan por hacerlo, y por eso, aprovechando que voy a visitarlos
este domingo, a un niño que tienen le he comprado un regalo".

Crec recordar que es referia a un nebot o a un nét que tenien els de Tavernes, al qual li
comprà un camió o un cotxe de joguet, farà uns anys. No sé si per Nadal o per Reis.

De manera implícita, estava dient-me que jo, com que li parlava sempre en valencià i no
m'esforçava mai en usar el castellà, llavors, per als meus nebodets, ¡ni aigua!

¡Però a mi què m'importa si li fa un regal o no als meus nebots! Si es pensa que me la

colarà amb aquesta mena de xantatge emocional, ho duu clar....

"Claro, tu sólo le hablas en castellano a las chicas cuando te interesa, en la discoteca o

en la playa.... cuando quieres algo con ellas. Pero eso es de ser muy egoista".

Té raó. Sóc massa egoista. Però també haig d'admetre que ja he conegut massa xiques a
les quals primer els hi parlava en castellà i, en acabat, quan se n'assabentaven que jo
sóc valencianoparlant i m'apassiona la meua llengua, es posaven a menysprear-la, com
si fos un drap llefiscós o una malaltia contagiosa.

"El valenciano, ¿para qué?, si no sirve para nada". "El valenciano es muy feo, anda,
vuelve a hablar en castellano". "Si yo entiendo lo que dices en valenciano, pero quiero
que me hables en castellano". "¿Para qué enseñáis a los niños a hablar en valenciano, si
es una caca?". Coses així m'han etzibat algunes xiques que he conegut a pubs,
discoteques o clubs de València capital, del Saler o fins i tot del Perelló mateix. L'última,
però, me la digué una amiga de Sevilla la darrera nit que passàrem a Bournemouth,

144
Anglaterra, l'estiu de 1992. S'anomenava María José Ruz Jurado i era bellíssima. Després
d'aquella frase tan cruel, no obstant, la meua relació amb ella deixà de ser tan bonica i
càndida com abans.

Egoïsta.... egoïsta.... Seré tan egoïsta com vulgues, per parlar a algunes xiques en
castellà i sadollar la meua fam sexual, però també arriba un moment, cada vegada més
amarg, que et fartes de parlar en castellà si vols lligar i també de veure com se't burlen a
la cara quan, per sentir-te més còmode, t'atreveixes a usar tímidament el valencià.

Ho vulgues o no, això va calant, va calant.... i al final cada vegada t'entren menys ganes
d'emprar-hi el castellà, ni tan sols -¡imagina't!- per anar a lligar.

Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dissabte 16-4-2016.

Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

____________________________________________________________________________
_________

Barcelona'92 i l'Espanya del castellà. ("Convivència entre un castellà i un valencià")

El castellà de Zamora, el meu company de treball, en repetides ocasions m'ha dit que
detesta als catalans perquè són uns desagraïts, perquè tota Espanya es bolcà en els
Jocs Olímpics de 1992 que se celebraren a Barcelona, amb quantioses inversions en
infraestructures efectuades pel govern espanyol.

Diu que açò projectà Barcelona al panorama internacional i afavorí des d'aleshores
l'augment de les visites turístiques a aquesta capital.

Per això mateix, s'oposa frontalment a la Independència de Catalunya i assevera que els
catalans són uns aprofitosos perquè, un cop han rebut els diners de l'Estat i s'han fet
forts econòmicament, ara volen abandonar Espanya a la seua sort.

"Los catalanes deberían devolvernos a los españoles todo el dinero que hemos invertido
en ellos. No tienen por qué llevárselo si se independizan de España, ya que es nuestro".

Jo li conteste que, si el problema és únicament econòmic, estic segur que, negociant-hi

unes bones condicions per ambdues parts, la Independència catalana no esdevindrà
massa traumàtica ni per Catalunya ni per Espanya.

"Pero no es cuestión de dinero, es también de sentimiento. Los catalanes son unos

insolidarios y sólo piensan en 'la pela'. La promoción turística de Barcelona que se hizo
con las Olimpiadas, gracias al esfuerzo de los españoles, no se nos puede devolver con
dinero. Tiene un valor incalculable".

¡Veges tu quina coincidència! Gairebé tots els espanyolistes de Castella i Lleó que hi
conec repeteixen de manera obsessiva la mateixa divisa contra les Olimpíades de
Barcelona 1992. ¡I d'això ja en fa 24 anys!

En canvi, veges tu també, de tots els espanyolistes valencians que conec, no en recorde
cap que utilitze les Olimpíades de Barcelona com a arma llencívola contra els catalans.
Només es limiten a repetir, una vegada i altra: "¡És que els catalans mos volen furtar la
llengua!"

145
Aquesta manida frase la invoca també, fins i tot, l'altre company meu de treball, l'andalús
de Sevilla criat a Benidorm que ara hi viu al Mareny de Barraquetes: "¡És que mos volen
furtar la llengua! Jo dels catalans no vull saber res. No vull ni música heavy en català. En
tinc en espanyol, en anglés, en alemany i fins i tot en basc, però, de català, res de res".

Les Olimpíades de Barcelona ni les nomena, l'andalús anticatalà. ¿Serà potser perquè el
mateix any 1992 l'Estat espanyol, mitjançant l'aleshores president del govern, el
socialista sevillà Felipe González Márquez, també invertí una fotracada bestial de diners
en la construcció del tren AVE Madrid-Sevilla i en l'exposició universal que es féu a
aquesta capital andalusa, l'EXPO'92?

Quan li pregunte al castellà de Zamora per què ens critica tant les inversions espanyoles
a les Olimpíades de Barcelona i calla amb les bàrbares despeses en l'EXPO de Sevilla, el
castellà em respon: "Porque los andaluces no quieren independizarse de España".

Això és, pots malbaratar tot el que vulgues, mentre no hi reclames la Independència.

Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dissabte 16-4-2016.

Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

____________________________________________________________________________
_________
____________________________________________________________________________
_________

La Guspira i la Foguera. València, Cuenca, Albacete. ("Convivència entre un castellà i un

valencià")

La pregunta del milió és: ¿I a quin sant conta el paio aquestes coses?

Doncs les conte perquè ja estic fart de mentides i de manipulacions, del rentat de cervell
a què ens sotmeten alguns castellans i espanyols, fent-nos sentir culpables a nosaltres
mateixos, els catalanoparlants, de la discriminació a què ens sotmeten ells.

Puc dir que hi ha una guspira, en concret, que encengué aquesta flama, la flama que hi
prengué foc a l'enorme foguera, una pira crematòria de comentaris i revelacions
personals sobre la meua estreta convivència amb un castellà. I amb un andalús, i amb un
basc, i amb un navarrès, i amb un càntabre, i amb més valencians.......

Aquesta guspira, l'espurna que ho encengué tot, fou la conversa que vaig tindre fa poc,
qüestió de dues o tres setmanes, amb un xic de València. Aquest treballa actualment a
Cuenca i em contà, per iniciativa pròpia, la seua amarga convivència amb la gent de
Castella. No calgué estirar-lo de la llengua, ¡què va!, se'l veia tan fart de viure a la Meseta
que a la mínima t'ho amollava tot, com qui vomita la fel a punt de rebentar.

Jo, en canvi, a ell no li contí res del meu company de treball, del castellà de Zamora. No
volia afegir més agror al sopar, però aquella conversa em deixà marcat. S'hi afegia a
altres que he tingut amb un amic de Sueca, un músic amb una refinada educació,
instruït, autodidacta i amb una vastíssima cultura, que ha realitzat investigacions
musicals als arxius d'una diòcesi de Roma. Abans d'anar a Itàlia, aquest xic hi treballà

146
durant anys a un institut de Castella-La Manxa, però no a Cuenca, sinó a Albacete, com a
professor de música.

Entre les confessions del músic de Sueca, la del single de València i la les meues
vivències amb el zamorà i altra gent de Castella i Lleó que vaig conéixer en un curs
d'anglés a Bournemouth, l'estiu de 1992 i 1993, em vaig adonar, massa dolorosament, de
les complicacions que hi provoca sovint la convivència entre castellans i valencians.

No sempre, clar. A Sueca hi viu Maite Villalba, una professora amiga meua que és del
poble del formatge García Baquero, d'Alcázar de San Juan, província de Ciudad Real, a
Castella-La Manxa. Maite parla perfectament el valencià i s'estima Sueca i València com
la seua terra. A més a més, a Riola, vora Sueca, hi viu Isidre Crespo Redondo, un
professor de Saelices de Mayorga, província de Valladolid, a Castella i Lleó, molt afable i
obert, que en 1973, quan tenia trenta anys, vingué a treballar al País Valencià, conegué a
Joan Fuster de Sueca, aprengué el valencià, es convertí en professor de valencià i ara és
un gran escriptor i erudit en la nostra llengua.

Si tots els castellans i espanyols fossen com ells, la convivència entre Castella i
València, o entre Espanya i Catalunya, serien de les més agradables i boniques que
prodrien existir al planeta Terra.

Malauradament, hi ha altres castellans, de caràcter i actitud totalment oposada, que tiren

per terra aquesta convivència i aboquen cabassos de merda sobre els seus magnífics
paisans.

Fet i fet, la cremor que fa anys que em coïa per dintre havia trobat per fi una vàlvula
d'escapament i pugnava per eixir de sobte, com la lava d'un volcà. Malgrat tot, l'he
poguda controlar i poc a poc he anat recuperant i ordenant els meus records, mentre
organitzava la informació d'una forma amena i digerible per tothom.

Ara el treball està quasi acabat. Ho he plasmat gairebé tot per escrit i així podré
compartir-ho amb la gent que m'importa. Igual que jo, estic segur que hi molts
valencians més que patisquen un calvari convivint amb castellans o espanyols que els
discriminen i els humilien per ser catalanoparlants. Si aquest relat autobiogràfic els pot
servir de consol, o de desfogament, com ha sigut el meu cas, almenys el munt d'hores
que he passat redactant-lo cara a l'ordinador no haurà sigut en va.

La crucial conversa amb el xic valencià que hi treballa a Cuenca fou durant un sopar de
singles (o desemparellats) a la ciutat de València. Hi vaig anar amb una amiga de Carlet a
finals de març d'enguany, la nit del divendres sant. Primer sopàrem tots a la cervesseria
Cruz Blanca i en acabat, després de les copes i la tertulieta, en atansàrem a la discoteca
Moon que està allí a la vora, prop de l'estació de l'AVE de Sorolla, i allí ballàrem música
remember dels anys 1980 i 1990.

Per cert, els entrepans de 'chivito' que ens serviren a la Cruz Blanca estaven de
categoria. Amb unes tallades de llomello tendres i sucoses.... per a llepar-se els dits.
¡Deliciós!

Com a anècdota val a dir també que, casualment, eixe mateix divendres cap al migdia, el
25 de març del 2016, enmig d'un terrible refredat ple de mocs i gargalls, havia enviat a La
Veu del País Valencià el meu article intitulat "¿I si anomenem Marènia als Països
Catalans?". L'article eixiria publicat a aquest diari electrònic el dia següent -¡tot just en el
meu 41 aniversari!- i acabaria registrant una certa repercussió en diferents sectors
valencianistes i catalanistes arreu dels Països Catalans, o Marènia, clar.

147
Tornant al sopar de singles a València, el xic al qual em referisc, molt simpàtic, obert i
agradable, estava assegut enfront meu i de la meua amiga de Carlet, que és molt docta i
xerradora, però també li agrada escoltar a la gent i té un cor immens.

Per establir una conversa i així anar coneixent als nostres companys de taula, li
preguntarem el nom a aquest xic, d'on era, en què treballava, i tot això.

El xic ens digué que ell havia nascut i s'havia criat a València capital, però els seus pare
eren de Castella-La Manxa. La meua amiga i jo ens quedàrem meravellats, perquè el xic
ens parlava en valencià, igual que féiem nosaltres amb ell. Jo sempre hi parle valencià
amb tothom, i la meua amiga de Carlet també hi parla en valencià a la capital quan està
amb mi.

Així hem descobert que, de la gent que va als sopars de singles a València, gent de la
capital i dels pobles del voltant, vora la meitat saben parlar en valencià i el parlen
habitualment. I, de la resta, castellanoparlants, tothom o gairebé tothom ens entén
perfectament als valencianoparlants. El mite aquell que diu que a la ciutat de València
ningú et comprén si li parles valencià és una mentida que cal desterrar. Només li
interessa mantindre-la als espanyolistes castellanoparlants.

Ara bé, el que no era habitual trobar a València capital és un xic de pares castellans que
hi pronuncie el valencià tan bé, com si hagués viscut tota la vida a un poble
valencianoparlant. Als pobles hi resulta més fàcil aprendre'l, atés que és la nostra
llengua habitual, però a la capital no i per això ens quedàrem bocabadats.

Deia aquest xic que havia aprés el valencià a l'escola i s'ha esforçat per millorar-lo.
Malgrat la seua ascendència castellana, se li notava que gaudia parlant en la llengua
pròpia de València, i la meua amiga i jo hi gaudíem més encara. Aquest xic era una
mostra que la plena integració dels immigrants o fills d'immigrants castellans a València
era possible. Que aquest xic adoptés la nostra llengua com a seua era un honor per
nosaltres i un goig per a ell, perquè s'hi sentia més integrat en aquesta terra.

La veritat és que, a mesura que vas fent-te major, cada cop et cansa més això d'anar
bregant i reivindicant l'ús de la teua llengua. I quan et trobes un xic com ell hi respires
alleujat.

Aquest xic, el single de València, aclarí que havia tingut una núvia de Cullera, un poble
veí al meu, Sueca, i que anaven sovint els caps de setmana a visitar els pares d'ella, a
una caseta de camp o a la platja. Així és com aconseguí millorar la seua pronúncia, i fer
les 'e' i les 'o' obertes, tot i que la 's' sonora i la 'v' labiodental encara se li feien una
muralla. La meua amiga de Carlet i jo el tranquil·litzarem. Nosaltres som
valencianoparlants de poble, procurem parlar bé la nostra llengua i malgrat això també
se'ns resisteixen les 's' sonores i les 'v' labiodentals.

Ens digué també que havia treballat per Dènia o per Xàbia, i que l'accent valencià
d'aquella zona era el que més li agradava, perquè allí sí que ho pronuncien tot com toca.
A mi també m'agradaria parlar així, i m'hi esforce, però em falta la costum i tindre prop a
gent que hi pronuncie bé, com a model i exemple.

Li preguntàrem llavors en què hi treballava i ens digué que en un banc, en una caixa
d'estalvis. Que allò de treballar a la Marina Alta feia temps que s'havia acabat i que
actualment hi vivia a la ciutat de Cuenca.

Deia que continua treballant a la mateixa entitat bancària, però que des de feia vora un
any l'havien destinat -¡per no dir deportat!- a la meseta castellana. Tot fruit de la punyent
i dolorosa reestructuració d'aquella caixa d'estalvis, una reestructuració que acomiadà
gairebé tots els treballadors perquè hi tancà totes les sucursals dels pobles i mantingué
només les de les capitals o ciutats grans. Aquesta entitat, val a dir, estigué a punt

148
d'enfonsar-se amb l'actual crisi financera, sobretot per la mala gestió i l'avarícia dels
seus directius, que estan sent jutjats en un procés penal per assignar-se uns sobresous
gairebé milionaris poc abans de tirar centenars de treballadors al carrer.

Aquest xic és un dels pocs supervivents amb feina i es nota que li agrada el seu treball.
Ara bé, no pot dir el mateix de la ciutat on treballa, de Cuenca capital.

Només preguntar-li com li anava tot per allí, diu que està fart de viure a Cuenca i que ho
fa només per motius de faena, no per gust. Com hui en dia el mercat laboral està tan
malament, amb un índex d'atur del 20% i més de quatre milions de gent sense treball, el
xic es veu obligat a continuar malvivint a Cuenca, fins que hi trobe altra cosa.

Però no hi malviu per motius econòmic, ¡què va! Tot el contrari. El sou que cobra està de
categoria. Ell és l'encarregat d'adjudicar o no els crèdits hipotecaris, de manera que està
molt ben pagat. La seua angoixa hi prové del carregat ambient humà que s'hi respira allà
dalt, a Cuenca, per la difícil convivència amb la gent de la Meseta central.

Assegura el xic de València que els de la ciutat de Cuenca són suspicaços, envejosos,
agarrats, que no se'n refien uns dels altres i que l'atmòsfera que s'hi respira allí és
extremadament opressiva i asfixiant.

¡¿Aquest valencià diu que eixos castellans són agarrats?! I els castellans diuen el mateix
dels valencians i els catalans. ¡Ara sí que me l'has pegat! Uns criem la fama i altres
carden la llana.

El xic afirma que els de Cuenca capital -¡no sap com!- han acumulat els pitjors defectes
d'un poble i els pitjors també d'una ciutat, com són la manca de contacte personal,
l'alienació, que ningú no es preocupe per ningú, etc.

Afegeix que està fins la coroneta de viure allí i que, quan acaba la seua feina al banc tots
els divendres a migdia, no hi dina a Cuenca per no passar ni un segon més a eixa ciutat.
Agafa el muntant, se'n puja al cotxe i se'n ve com un llamp a València, per respirar
almenys una mica de llibertat, malgrat que siguen dos dies, el cap de setmana.

Veges tu, ni li atrau visitar la 'Ciudad Encantada' de Cuenca, un paratge natural a uns
vint quilòmetres al nord de la capital, farcit d'enormes roques modelades per l'aigua, que
adquireixen formes fantasmagòriques i inimaginables. Jo li comente que l'he vist en
fotos, i que sembla un lloc meravellós, per si li abelleix visitar-lo aprofitant que viu allà
dalt. Però el xic em respon que nanai de la Xina, que només hi va per motius de treball
però que no hi vol saber més de Cuenca. ¡Imagina tu què avorrit estarà d'eixa terra! Cada
cop que hi torna s'ho agafa com una condemna.

Diu que no vol ni tindre núvia d'eixa ciutat perquè sap que, si talla amb ella, hi quedarà
marcat per a sempre i la gent de Cuenca capital, que allí es coneix tothom, podria
amargar-li la vida. Per exemple algun germà, cosí o tio de la xica, o potser algun
pretendent rebutjat. Sembla que hi parle de la màfia siciliana, ¡i està al centre d'Espanya!

Aquest xic de València ens explica que els seus pares, com hem dit, castellans, són
justament de la província de Cuenca, però d'un poblet, no de la capital.

Jo li pregunte per l'ambient de poble, allà en la Meseta, per si és diferent del que hi viu a
la ciutat, i afirma ell que sí que ha visitat de vegades el poble dels seus pares i que
l'ambient allí és diferent del de Cuenca capital.

"Però això és perquè als pobles menuts no hi pots anar per lliure, com a la ciutat",
explica. "Allí al poble és necessari fer favors als veïns en les feines del camp, o amb el
ramat, o arreglant una casa, o remolcant un cotxe, si vols demanar-los després tu un

149
favor i que te'l facen. Aquesta necessitat hi crea uns lligams més estrets, que a la ciutat
no hi pots trobar".

En definitiva, que si no es duen tan malament als pobles com a la pròpia capital és més
per pura conveniència que per sana convivència.

"Efectivament, més o menys així és", em confirmà aquest xic de València.

Per tal de llevar ferro a l'assumpte, jo li comentí l'experiència amable que hi tingué a
Castella un amic meu de Sueca.

No parle de les vivències del meu amic músic que era professor a Albacete. Aquest
acabà fart de les burletes que hi feien alguns castellans amb el seu cognom: Puig.

"¿Y eso cómo coño se pronuncia? ¿Puyyygghhhhh? ¿Como si vomitaras?

¡¡Puyyygghhhhh!!", li deien per clavar-se amb ell. Sempre de broma però, també, sempre
humiliant al que trobaven diferent. I eren els seus companys de treball, professors de
l'Institut. ¡Com serien els alumnes! "¡¡Puyyygghhhhh!!"

"Se pronuncia 'Puch'. En valenciano, Puig se lee como 'Puch'", aclarava el meu amic,
més pacient que un sant.

"Pues yo no soy valenciano y en castellano yo leo 'Puyghh'. ¡¡Puyyygghhhhh!!"

El meu amic acabava acotant el cap i deixant que aquest paio li pronunciés el cognom
com li rotés pels collons. No tenia sentit raonar amb gent així. I es tractava del seu cap
de departament, un professor amb estudis, més cultivat en teoria que la gent de camp.
Veritablement, hi ha massa gent a Castella amb la qual no hi pots raonar, ni tan sols del
teu cognom valencià. "¡¡Puyyygghhhhh!!"

Tot això no li ho vaig dir al single valencià de pares castellans, clar. Ja tenia aquest xic
prou martiri amb l'amargor de Cuenca, setmana rere setmana, com per afegir-li amb el
patiment d'un altre valencià desterrat a Castella.

El que li contí fou la història d'un altre amic de Sueca, que també hi treballà a Castella-La
Manxa, tot just a Albacete, igualment. Aquest amic ha estudiat i treballat com a
dissenyador web a Albacete capital, està obligat a anar amb cadira de rodes per una
malformació de naixement, i contava meravelles d'aquella ciutat. Diu que Albacete està
infinitament millor adaptada als minusvàlids que el nostre poble de Sueca o que la ciutat
de València. Diu que, per aquesta raó, s'hi sentia millor en aquella capital que en la
nostra pròpia terra. I tindrà més raó que un sant. La veritat és que l'empatia dels polítics
suecans i valencians respecte a la gent amb discapacitat deixa molt que desitjar. I això
es nota en l'accessibilitat i adaptabilitat de moltes voreres, així com en locals públics i
privats.

Ara bé, el que hi referisc a continuació no li ho contí a ell. Aquest amic meu de Sueca, el
dissenyador web, no és gens catalanista. Parla valencià per ser la seua llengua materna,
però no s'estima gaire la nostra pròpia llengua, ni es preocupa per escriure-la amb
correcció. De fet, la seua referència es Espanya, té unes idees molt conservadores, de
dretes, i se sent a gust definint-se com espanyol. A banda de la manca de barreres
arquitectòniques, potser així també hi siga més fàcil conviure amb els castellans.

Per altra banda, l'altre amic meu de Sueca, el músic que ha treballat a Albacete, aquest sí
que estima profundament el valencià, l'escriu i l'usa sempre que pot, és catalanista,
d'esquerres i republicà, i no s'identifica amb Espanya, sinó amb els Països Catalans. De
tot açò, però, no hi digué ni muu quan treballava a Castella, clar, per evitar-se problemes

150
en el treball i represàlies ideològiques per part dels castellans. ¡Mira!, com l'assetjament
laboral que he patit jo al meu propi poble per part del castellà de Zamora, en veure que jo
era catalanista, per parlar-li sempre en valencià.

El meu amic músic sempre hi parlava en castellà a Albacete, es clar, però el seu cognom,
Puig, el delatava com a valencià, i alguns castellans amics de befar-se i humiliar a la gent
de vegades hi feien d'ell burletes vomitives com la que hem vist del seu cognom.

Per tant, si ets valencià i no t'importa la teua llengua, potser no hi tingues problema a
Castella. Ara bé, si ets valencià, t'estimes la teua llengua i els castellans es claven amb
ella, possiblement en aquest cas sí que hi resulte una mica més difícil la convivència....

El cas del xic de València que hi treballa a Cuenca el trobe més proper al meu amic
músic catalanista que al meu amic dissenyador espanyolista. Malgrat ser de pares
castellans, aquest single de València estima el valencià i s'esforça una barbaritat per
parlar-lo amb correcció, tant que, si no ens hagués dit res a mi ni a la meua amiga de
Carlet, ambdós de pares valencians, no hauríem percebut cap diferència amb nosaltres.

Amb aquest single de València em vaig abstindre de parlar de política o de

nacionalismes ideològics, perquè és un tema escabrós entre desconeguts, però és
curiosa aquesta coincidència del valencià de pares castellans que s'estima el valencià i
que no pot suportar la vida a Castella, amb la de l'altre amic meu, el músic de Sueca, que
també adora la nostra llengua i no se sentia gens a gust amb l'actitud dels castellans.

Respecte a la vida en Albacete referida pel meu amic dissenyador web, el de la cadira de
rodes que allí ho trobava tot accessible, el single de València em contestà que potser el
meu amic tenia raó, que Albacete és una ciutat molt ben adaptada i més oberta a la gent
de diferents pobles perquè es tracta -junt amb Villarrobledo- d'un nus estratègic, d'un
increïble lloc de pas, de la Meseta a la mar, del nord al sud, de l'est a l'oest, de Madrid a
Alacant, de Múrcia a Madrid, de València a Jaén, de Córdoba a Castelló, i a la inversa.....
Mentre que -hi afegí- a la ciutat de Cuenca has d'anar a propòsit, no hi pots caure allí per
casualitat, i això fa que l'ambient siga més tancat, suspicaç i enrarit davant la irrupció de
qualsevol estrany.

Finalment, per destensar l'ambient, el single de València, explicà que n amic li havia dit
que les xiques d'Albacete són extraordinàriament guapes, altes i ben fetes. Ell no li
donava massa crèdit a aquesta propaganda, però un dia que hi visità Albacete, es quedà
al·lucinat. El seu amic tenia raó. Allí les xiques estaven de categoria, millor que a
València o a Cuenca. Diu que veia a xics normals, com nosaltres, passejant pel carrer de
la mà o agafant de la cintura a dones que estaven espectaculars.

Aquest xic ho contava bocabadat, no com una bufonada. Tampoc se'n vantà d'haver-se'n
beneficiat ninguna. Simplement hi descrivia el que va veure al seu pas pels carrers
d'Albacete.

Jo, personalment, tot això no ho puc certificar, perquè mai no he estat en eixa ciutat. Ara
bé, ja m'entren ganes, ja.........

Sueca, País Valencià, Marènia/Ibèria. Dilluns 11-4-2016.

Joanjo Aguar Matoses.

Últims retocs: 2016-04-21. 18.04 h.

____________________________________________________________________________
_________

151
____________________________________________________________________________
_________

ESCRIT PRIMIGENI QUE HA INSPIRAT ELS ARTICLES ANTERIORS.

____________________________________________________________________________
___

Convivència entre un castellà i un valencià.

Fa temps que hi treballe a Sueca amb un castellà natural de Zamora capital. Després
d'anys de viure a València ciutat, encara es pensa que ell, com a digne i sobri castellà-
lleonés, ens pot donar lliçons a tots nosaltres, els valencians, perquè som uns desastres
i no tenim ni idea de res. El pitjor és que, si li plantes cara i no et mostres d'acord amb
les seues sentències i consells pontificals, et fa la creu per sempre més i s'hi bolca en
cor i fetge en atacar-te, enfonsar-te, arraconar-te i marginar-te socialment, manipulant el
teu i el seu discurs, mentre s'aprofita d'altres companys de feina per assolir-hi els seus
objectius.

Aparenta ser un sant però, per darrera, fa un ús abusiu i extensiu d'un grapat de males
arts. És un dels tios més tòxics i verinosos que m'hi he topat mai.... ¡I això que ell viatja
per mig món i diu que és dels més oberts i dialogants de la seua terra, de Castella! ¡No
vull ni saber com serà la resta!!

En resum, aquest senyor és la prova vivent que els nacionalismes no es curen viatjant, i
que el contacte entre individus i cultures diverses no sempre hi desemboca en l'afecte i
convivència mútua, de bon grat. Ho sent molt, però m'ho ha demostrat ell mateix
personalment, i amb escreix!

Sueca, País Valencià, Marènia. Dimecres 30-3-2016.

Joanjo Aguar Matoses.
Últims retocs: 2016-03-30. 19.11 h.

Aquella vesprada d’un dijous calorós d’agost es va decidir, de sobte, a anar al cementeri.
Havia trobat una bona excusa per fer-ho: hi havia de buscar noms que li digueren coses,
que li ressonaren en la seua història personal. Noms familiars. Buscaria les làpides
d’aquells familiars que la història li havia escamotejat.
Hi havia, però, una làpida que ell encara no havia permès que s’incorporara a la seua
història. La de son pare, mort feia ja cinc anys. Des que l’havien enterrat no hi havia anat
per a res. El seu cor albergada un sentiment de ràbia que li impedia d’anar-hi.
I, de fet, quan va entrar al cementeri va començar la visita, la recerca, pel corredor
antípoda del que alberga el taüt de son pare.

Aquell dia no podria fer tota la visita, ja que, en arribar a l’entrada va comprovar que
només tenia una hora abans del tancament. Hi hauria de tornar una altre dia. Però, ara ja
havia trencat la barrera.

Va travessar la porta principal –l’única- d’accés al recinte, indecís, sense cap pla
preconcebut per tal de ser més efectiu. Calia, malgrat la imprevisió de la visita,
organitzar-se per tal de no deixar-se cap làpida, cap pavelló per visitar, ni repetir-ne cap
gratuïtament.
Va començar pel racó que abans formava allò que havia sigut l’altre cementeri, l’antic
cementeri civil. Ara ja annexionat, unificat amb el municipal o, simplement, amb el
cementeri.

152
D’aquell cementeri especial, diferent, marcat, només en queden el record de la gent que
el vam conéixer (sempre amb les portes tancades) i les restes de les columnes,
escapçades arran del mur perimetral, germanes menudes de les que flanquegen la porta
principal del cementeri. Unes restes que apareixen com un pegat enmig de la murada
exterior del recinte que ha acabat cegant la llum de l’antiga porta. Una bona metàfora
visual del malaurat pegat que van representar en la nostra història.
Cada vegada que passava per allà, encara que no fos per entrar al cementeri, recordava
el moment encara innocent que va conéixer el món dels cementeris. Un espai que
sempre, i encara ara, havia provocat sobre ell una certa impressió. No sempre li havien
sigut llocs agradosos!
La primera consciència que en té és, precisament, davant d’aquella parella de portes
amb el seu avi. Quan li va preguntar per què hi havia dues portes, una de més gran i
l’altra més menuda? Què era allò de cementeri municipal i cementeri civil? Millor dit,
cementerio!
L’avi li va respondre que aquell més menut era per als que s’havien suïcidat. Anys
després, amb la maduresa, li vindria alguna que altra pregunta més. Com sempre, les
preguntes interessants, li venien a posteriori, amb el temps. De costum, massa tard!
Com també, i amb el temps, li vindrien algunes respostes.
A l’època de la seua infantesa temia els focs follets, sense saber-ne el nom. Era l’època
dels rotgles infantils sobre històries fantàstiques a les nits dels cementeris. Històries
d’amors i de lladres, de por.
Però, més avant, quan va descobrir, una altra manera d’acostar-s’hi: per visitar, per retre
homenatge a personatges públics, o simplement per curiositat. Cementeris rodejats per
ciutats i autovies, espais que feien part de la mateixa ciutat dels vius.
Més tard coneixeria, des de fora, un cementeri on viuen els parents dels morts. També
enmig de la trama urbana.
Després va vindre el d’una petita ciutat on hi ha la tomba, sempre agençada, d’un poeta i
de sa mare, morts a l’exili. I la uniformitat dels nínxols.
O els cementeris dels solars a la vora de l’església, en els pobles menuts, també dins de
l’espai urbà.
I, ara recorda que, de jove, formava part d’un grup juvenil que es reunia en un local
conegut com a fossar. Era sobre el lloc on hi havia hagut el cementeri musulmà, al costat
de la mesquita que ara és l’església catòlica.

***

Ignorava si una hora era molt o poc de temps, ignorava què li donaria temps a fer. I va
començar a caminar, metòdicament.
Resseguia, làpida a làpida, els noms escrits com quan busquem un mot en un text escrit.
Havia de fer coincidir els mots escrits amb la imatge visual que tenia d’aquells cognoms
familiars, G**, G**, G**, F**. Perquè només estava cercant per la línia materna. Els seus
ascendents paterns, havien estat soterrats als seus llocs d’origen. Només el pare i la
seua mare hi van ser soterrats.

Al cap d’uns tres quarts d’hora, quan ja havia fet algunes fotografies, i s’havia apuntat
alguns noms, i havia hagut de fer croquis amb indicacions per recordar la ubicació
d’alguna làpida que havia identificat, es va adonar, casualment, del sistema com són
referenciats els nínxols. Tot està identificat per sectors, i cada sector té, com un carrer
qualsevol, números, que correspondrien als portals on “resideix” la gent en els diferents
apartaments, o nínxols.
Una altra metàfora de la vida, a base d’errors aprenem! Tal vegada, si hagués llegit el
manual instruccions destinat a ús dels visitants del cementeri... però ell no era lector
d’aquest gènere textual que requereix amplíssims coneixements de llengües.
Es va disgustar, i va reproduir les censures que hauria rebut de no haver estat a soles. Si
meditares què vols fer abans de posar-t’hi a las braves guanyaries temps i diners.
Efectivament, durant la resta de la visita, i l’endemà, comptant amb el sistema de situació
va anotar el codi de situació. I, va comprovar el sistema de sectors no era el primigeni,
que, anteriorment, n’hi havia hagut un altre sistema de localització, quan només hi havia
dos pavellons, l’esquerre i el dret.

153
Però, ell era així, és així, sense fer una reflexió prèvia que puga estalviar passes en fals o
endarreriments, ataca les feines, que després, quasi sistemàticament, l’obliguen a tirar
endarrere. I és que pensa que els manuals d’ús no són fets per ser llegits! S’estima més
fer servir el cervell com a motor de reflexió i guia.

També és cert que la seua memòria li va servir per localitzar la làpida de la seua àvia
materna, les altres les deixaria per l’endemà.
I, també, mentre estava per aquella part li va assaltar un record molt viu, molts anys
arrere, a l’època, potser, d’aquella primera (i única?) visita al cementeri amb el seu avi.
Recordava l’avi assenyalant-li la làpida d’un germà de l’àvia de qui ell havia heretat el
nom. En recordava l’orientació i l’altura (molt amunt!)
Més tard, en una visita a casa de sa mare, comprovaria que la seua memòria no li havia
fallat, tot i que no havia aconseguit localitzar-la. No obstant això decidiria de tornar-hi, en
una altra ocasió, per saludar el nínxol d’aquell personatge de la seua mitologia familiar a
qui devia un nom que abans li havia agradat.

***

De tant en tant, aquell exercici mecànic de recerca a través de la base de dades -un
exercici metòdicament avorrit- el conduïa a d’altres mons, reclamat adés per les
proclames que llancen els finats o els seus parents. Adés per alguna imatge curiosa,
esculpida sobre la pedra, o bé per alguna de les curiositats que hi ha escampades entre
els nínxols. És el crit definitiu que ha de traspassar la posteritat. El darrer clam.
A poc a poc va anar fent-se una idea, també, sobre els vaivens dels gustos i les onades
de moda de les làpides. Que bàsicament podem agrupar en dues tendències, la dels
parents potentats i la dels parents pobres. Es caracteritzen per ser làpides ostentoses –
de vegades amb el prurit de la senzillesa- o bé per ser una simple làpida, quan n’hi ha, i
no ens trobem amb el nom del finat i una data pintats sobre el muret lluït que tapa la
boca del nínxol.
Entre aquestes, una li va cridar més l’atenció, només hi deia, OCUPADO, així, tal qual.
Com si fóra el cartell penjat del pom de la porta de l’habitació de l’hotel que demana que
deixen descansar l’ocupant. O el cartell d’un altre espai públic, també de caire
escatològic. No va poder evitar que se li dibuixara a la cara un mig somriure d’amargor.

La mort ens rasa a tots, rics i pobres, papes i popes, imams i rabins, ... i descreguts. Tot i
que els parents s’encaboten a portar-li la contrària i a mantenir les diferències, a posar
marques de separació. Hi ha làpides i làpides.
No va ser un somriure, ni un mig somriure, sinó una ganyota d’amargor el que se li va
dibuixar, però, quan va comprovar com són de limitades les promeses de record etern,
aquells per sempre et recordarem, coberts de teranyines. Sí, ens embriaguem –pensava-
amb les promeses, unes promeses que volem eternes, però de les quals ignorem sempre
la transcendència. Si poguérem prometre amb plena consciència, no faríem ni la meitat
d’incompliments!
Però la societat ens duu a prometre i prometre per tal de perpetuar-se! Mentre ens té
ocupats tractant de mantenir les nostres promeses.

***

Mentre estava llegint làpides, un home, amb qui s’havia creuat a l’entrada del recinte, va
entrar i va seure en un dels bancs que encapçalen les navades de tombes, de nínxols.
Aquell visitant també llegia; tenia un llibre a les mans. L’endemà el recordaria, quan
descobriria en un nínxol una edició en anglés de La divina comèdia! Aquell altre visitant
també recorria, deambulava, pels corredors del cementeri.
De sobte, pel seu davant, va passar, apressat, un jove d’aspecte rocker. Les ulleres
fosques no eren per amagar uns ulls plorosos, o per dissimular uns ulls no ploraners,
sinó que formaven part del posat del jove. D’altra banda, les hores que eren ja no feien
imprescindible l’ús de protecció solar per als ulls.

154
Aquell jove es va dirigir, decidit, cap on són els panteons familiars. Cosa que va
despertar sospites. Unes sospites viscerals que van ser ràpidament censurades pel seu
pensament, per ser fruit de prejudicis. Per què no podria ser un membre d’una d’aquelles
famílies adinerades? Hi ha de tot en totes les famílies! No obstant això, dissimuladament,
va seguir mirat, per tractar d’esbrinar què feia aquell jove. Potser hi tenia una plantació
amagada, clandestina. De fet el va veure com s’ajupia en un dels racons enjardinats, i en
va arrencar un manat de vegetal. Des d’on era no va poder distingir què era aquell grapat
de verd!
I si fóra maria? –va pensar, víctima d’un altre assalt de populisme-.
Ràpidament va voler expulsar del seu cap aquell pensament mesquí, mediatitzat, dirigit,
malpensat. De vegades se sorprenia de la facilitat amb què cedia a corrents de
pensament que el solien portar conclusions populistes; a unes induccions que eren
diametralment oposades a la seua línia mestra de pensament!
Després va comprovar que aquell jove estava agençant una làpida, perquè el va veure
amb una granera i un recollidor dels que hi ha a disposició dels parents dels finats.
Aquell primer dia, només hi va veure l’encarregat del cementeri i els empleats de
l’empresa que estava construint un hipogeu en una de les parts nobles del cementeri.
L’endemà, al matí, s’hi trobaria més gent, uns quants grupets de parents que anaven a
agençar, o simplement visitar els seus familiars, o amics.
No com ell.

***

Com diu la saviesa popular, quan busques no trobes, o trobes allò que no buscaves. De
fet, tot i que no va ser exactament així (la saviesa popular és interpretable, és a dir, es
pot emmotllar a les nostres necessitats, a la nostra experiència), en acabar la segona
passejada, la segona visita, sense haver completat el recorregut global, i conscient
d’haver-se deixat racons per mirar (com, de fet, comprovaria més tard), va eixir del
cementeri enriquit d’unes experiències que potser no eren les que hi havia entrat a
buscar, però la vida sí que no porta manual d’instruccions, tot i que hi ha molta gent,
molts grups, que ens en volen fer combregar amb el contrari
Hi havia apreciat una vegada més la riquesa de la diversitat humana, hi havia vist grups
de gent, i individus solitaris, com ell, a la recerca de les seues coses. Va recordar, en
més d’una ocasió, la màxima venim sense res, en n’anem sense res. Només tenim allò
que fem en el nostre pas per ací.
Aquella biblioteca de saber particulars, d’experiències pròpies, requereix de més hores
d’estudi, de paciència, d’observació.

Finalment, va comprovar, que volia respostes a preguntes que no havia sabut plantejar,
que no sabia plantejar. Volia trobar resposta a preguntes, però no sabia, encara a quines
preguntes.

Balcells intentava, inútilment, assaborir els seus últims minuts al pis del carrer Cristòfol
Grober de Girona.
Tres quarts d'hora abans havia fet la maleta; un lleuger equipatge. No volia que els seus
fills i la seva dona sospitessin res. A on anava? Viatge de negocis, diria ell; res inusual.
Inusual hauria estat veure'l sortir del pis amb tres maletes grans, carregades fins vessar
de tot allò que un home, un marit, un pare, pot trobar a faltar. Indubtablement, per motius
d'espai, no podia emportar-se tot allò que li hagués agradat, però no hi havia cap més
remei.
La família no podia sospitar, perquè si sospitava aquella sospita la durien motllada al
cos i traspuaria fàcilment davant d'altres persones, com ara la policia; i a partir d'aquí els
agents de la llei podrien començar a tirar del fil. La família no sabia res de res, i així havia
de seguir essent. D'aquesta manera, Balcells la protegia sense que ella en fos conscient.
Però, qui el protegia a ell? I podia estar completament segur que la família no sospitaria
res respecte a la seva conducta durant el comiat? No li tremolarien els llavis? Els seus
ulls no es tornarien aquosos? Aquell tremolor que s'origina en el cor palpitant i surt
escampant-se fins els ossos i la carn, no el delataria?

155
Balcells s'havia pres una til·la just abans de fer l'equipatge i una altra després. Era
important mantenir la calma i no obsessionar-se massa en aquell pensament que li
rossegava el cap i li menjava totes les reserves d'energia des de feia dotze hores. El
pensament, el mantra, la frase maleïda: “Fes-ho per ells.” Ras i curt; massa curt per ser
tant complicat. Per això era tant important no obsessionar-s'hi, perquè no havia de
rumiar res; ho havia de fer i punt, i sabia que amb el cap marejat de tant donar-hi voltes
no ho faria millor.
Se n'anava a viure a Suïssa, a un petit llogaret on hi tenia una casa als afores. A la família
li encantava anar a l'hivern i a l'estiu de vacances a aquella casa, a aquell poble, a aquell
país. Però no s'hi podia emportar la família; perquè els hauria convertit en uns expatriats
i, el que era pitjor, els hauria fet còmplices dels seus delictes. De cap manera. La filla
aniria a la universitat en sis mesos, disposada a fer una carrera que tenia molt clar que
era la seva, a la que estava destinada, amb una empenta i un convenciment impropis de
la joventut als disset anys; el fill, cinc anys més jove, estava traient excel·lent en totes
les matèries, i el seu somni de jugar algun dia amb el Barça començava a agafar color,
doncs el club blaugrana volia fer-li una prova per veure si estava capacitat per entrar a
La Masia. De cap manera els podia arrossegar amb ell.
Balcells no marxaria sense endur-se res que no fos important per a ell. En aquella
maleta, doncs, no hi hauria allò que ell hi acostumava a omplir sempre que marxava de
viatge de negocis. Tota la paperassa, els cd roms, les targetes de memòria, etcètera; tot
allò que li ocupava un cinquanta per cent de l'equipatge ja no hi seria. Primer, no tenia
pas la intenció d'omplir un espai tan preciós; segon, tota la paperassa ja havia estat
degudament triturada onze hores abans. El primer que posà a la maleta fou un àlbum de
fotos del 2003, guardat al fons d'un calaix ple també d'àlbums però aquests més recents;
el fullejà durant tres o quatre minuts; al llunyà 2003 els nens eren molt petits,
especialment el fill. A l'armari, hagué també d'endinsar-se una mica en les profunditats
per trobar allò que buscava; la camisa que la seva dona li regalà una setmana abans de
casar-se estava una mica arnada, però no tenia importància, doncs tampoc tenia intenció
de posar-se-la mai; només la volia dur a Suïssa amb ell. Neguitós, li costà molt trobar
l'oliós cendrer de plastilina fet pel fill quan anava al parvulari, i també el got rugós i
lleugerament tallant que la filla modelà en aquella excursió a una fàbrica de ceràmica; els
posà a la maleta com qui acaba de trobar un fetge a última hora per a un trasplantament
a vida o mort.
Cada cosa que posava a la maleta era un tros de vida que arrencava a la seva família per
endur-se-la cap a Suïssa. I a ell li feia mal arrancar-ho, perquè no tenia el seu permís per
fer-ho.
Quan tancà la maleta, el clic dels obridors fou com la clausura d'una vida. En començaria
una de nova, però no era la que ell volia.
Fou en aquell precís instant que Balcells s'adonà de quelcom que el feu estremir.
S'adonà que podia haver-se estalviat tot allò. Per què havia acceptat blanquejar tots
aquells diners? No guanyava prou amb la seva feina? No hauria pogut comprar-se
igualment la casa a Suïssa? Tot plegat per què? Per tenir més diners? Diners que
igualment no gastava perquè ja en tenia de sobra?
Balcells agafà la maleta amb la mà dreta i s'assentà al llit de matrimoni, deixant anar un
gairebé imperceptible bufeg d'impotència. Es trobava ridícul, patètic, esperpèntic. No
podia sentir-se de diferent manera tenint en compte que si hagués decidit ésser un home
honrat, hauria pogut gastar els mateixos diners i, igualment, li ni haurien sobrat.
Faltaven onze minuts perquè la dona i els fills arribessin al pis i es posà a plorar i
somicar. Havia aconseguit treure's del cap les paraules “Fes-ho per ells”, però havien
estat substituïdes per “Per què ho he fet?”. No es podia treure del cap per què ho havia
fet. Si no s'hagués vist obligat a deixondir-se per mostrar-se com un home adult, seriós i
responsable davant de la família, el cap li hauria explotat, inflat de tant remordiment.
Anà al lavabo i es passà aigua a la cara. S'eixugà fortament amb la tovallola per tal que
no quedés cap rastre de tristesa al seu rostre. Quan en sortí, faltaven menys de cinc
minuts perquè la família tornés.
Eren els minuts de l'agonia. Una hora abans, quan s'escalfava el primer te, pensava en
assaborir aquests pocs minuts que li quedessin. Ja no els volia. Només desitjava ser a
Suïssa, al llogaret, a la casa de vacances, la casa de vacances familiars.
I les habitacions? Havia oblidat fer una última passejada per acariciar, rememorar i
guardar-se per a sí mateix els milers de records presents en aquelles parets. Però el

156
neguit, el neguit traïdor, dolent i estúpid, tampoc l'hi hauria deixat realitzar-ho tal com
Déu mana.
Sentí el motor del cotxe de la dona, i notà una opressió a la panxa. Seria l'última vegada
que sentiria aquell soroll? I si a Suïssa hi havia molts cotxes d'aquell model i cada cop
que en veiés un o en sentís el motor tingués un atac de pànic? No feia falta pensar tant
enllà. El que calia era concentrar-se. En mig minut la família entraria per la porta i
s'abraçaria, es besaria i s'acomiadaria per últim cop en molt temps. Molt temps? Quant
seria molt temps? Quan vinguessin a Suïssa? Però vindrien mai, a Suïssa? El
perdonarien quan sabessin que era un estafador i un corrupte? Sempre l'havien tingut
per una persona honesta i decent. Què passaria llavors? Balcells havia anat tant de bòlit
en les últimes dotze hores que allò no li passà pel cap ni un sol moment. L'odiarien?
Aquell pensament l'horroritzava, doncs tot i els seus molts defectes i els grans pecats
comesos, ell estimava la seva família per sobre de tot. No hauria sigut just. Però, qui era
ell, un defraudador, un corrupte, un capitalista de la pitjor mena, per valorar què és just i
què no? Durant un instant, el senyor Balcells somrigué burlescament, amb malícia. Havia
desaprofitat els minuts de gaudi i sana melancolia. Sentia els passos de la família pujant
les escales. En tres segons, entrarien.
Balcells sortí del dormitori com empés per una força sobrenatural. La seva dona deixà la
bufanda sobre el respatller d'una cadira, el fill s'assentà al sofà per veure la tele i la filla
es dirigí estorada a la seva habitació. Balcells els hi demanà un moment d'atenció, alçant
un pèl la veu, cosa que a la família li estranyà en gran mesura. Se n'anava de viatge;
viatge de negocis, evidentment; tornaria demà passat; no ho trobaren gens estrany. La
filla se li acostà, parant les galtes perquè li fes dos petons. Ell la besa com si aquells dos
petons fossin els últims que li feia a la seva filla. En algunes ocasions, el fill ni s'aixecava
del sofà per acomiadar-se del seu pare; amb un simple i cordial “Adéu; que vaig bé” ja
en feien prou, però afortunadament pel senyor Balcells aquest cop seria diferent;
s'aixecà i s'abraçaren; el pare, si hagués pogut, s'hauria fos amb ell com dos metalls que
s'estan coent. Quan besà els llavis a la seva dona, no se li podia treure del cap la imatge
del primer petó amb ella, vint-i-cinc anys enrere al parc de la Devesa, a les sis de la
matinada d'un xafogós dia d'estiu, il·luminats pel color taronja de l'albada; mai havia
tingut la sensació de tornar a reviure aquell moment com llavors i mai tornaria a reviure'l
amb tanta intensitat.
La família no notà res estrany en el ritme un pèl accelerat del pare. Balcells girà el cap un
moment abans de tancar la porta del pis. Era la seva família. Mentre tancava la porta els
veia de cua d'ull. Només mig segon per tancar-se una porta, però ell l'assaborí com si fos
una hora; aquest moment sí l'assaborí degudament; mig segon que no fou com la tortura
dels minuts al dormitori. S'havia acabat; baixaria al garatge comunitari, agafaria el cotxe i
aniria fins a l'aeroport; i d'allí cap a Suïssa.
Però a mesura que baixava els escalons del seu replà, tingué la sensació que s'havia
equivocat. Com podia fugir? Com podia deixar enrere la seva família si el seu deure era
estar al seu costat? Aquest pensament li semblà estúpid quan arribà als escalons del
següent replà, doncs no podria estar precisament gaire al seu costat si el fotien a la
presó. Però al tercer replà comptant des del replà on ell vivia (i que era el primer de
l'edifici) li tornà a donar la volta al pensament; perquè, ¿des de quan els rics van a la
presó? Arrest domiciliari! Aquest concepte se li clavà com una espina al cor. No havia
pensat en l'arrest domiciliari, en el qual podria seguir estant amb la seva família. Quan
arribà a la planta baixa, s'aturà durant tres segons, temptat de tornar a pujar l'escala i
regressar amb la família. Però finalment es digué a sí mateix que res era segur.
Efectivament, era una incògnita; potser sonaria la flauta, però qui sap si li queien deu
anys de presó. No, es digué a sí mateix; era millor no arriscar-se, pel bé de la família;
només pel bé de la família. I baixà les escales cap a l'aparcament comunitari.
Els dubtes no tornarien a turmentar-lo, podia estar tranquil. Un tro ressonà dintre
l'aparcament; i en cinc segons, començà a diluviar. El cel ja feia hores que estava gris i
allò havia de caure d'un moment a l'altre. Era el dia ideal per una pluja de grans
proporcions; un temps tempestuós per a un home melancòlic. Semblava que algú ho
hagués fet a propòsit per a Balcells. Quan passà per davant del cotxe de la seva dona, un
tro esqueixat i sorollós el feu estremir lleugerament. Per una mil·lèsima de segon, pensà
que era el presagi de quelcom horrible. Però quan ho descartà completament, veié que la
llei de la casualitat el castigava severament.

157
Algú havia rebentat els pneumàtics del seu cotxe. Començà a donar voltes en cercle al
seu auto patèticament, com si fos una mascota a qui han lligat un objecte a la cua i
intenta atrapar-lo. De seguida, tant conscient com impotent de la seva situació, se'n
cansà i rumià què podia haver passat. Durant deu segons s'indignà pel fet que la família
no li hagués dit res, però després reflexionà i s'adonà que a la plaça on aparcava la seva
dona no hi havia angle per veure correctament el seu cotxe. Havia estat algú de
l'empresa, segur. Balcells era el principal responsable d'aquella trama de corrupció i
ningú de l'empresa permetria que s'escapés. El coneixien bé i sabien que fugiria, però
l'empresa ho tenia clar: quan un vaixell s'enfonsa, només les rates l'abandonen. Aquesta
reflexió tant noble en una empresa tant corrupte obeïa només a l'enveja que tothom li
tenia a Balcells. Alguns espavilats de menor rellevància ja havien guillat a l'estranger tot
i que pel càrrec que ocupaven només haurien complert uns mesos de presó o haguessin
hagut de pagar una multa. Però Balcells no; Balcells es quedava i queia. Tots contra ell. I
ell ho sabia, i aquest era un dels motius pels quals fugia. Però mai s'hauria esperat una
cosa així, més pròpia de trinxeraires que de lladres d'americana i corbata.
Tampoc calia preocupar-se en excés, ni molt menys. Eren uns tous, uns dèbils mentals, i
segurament no havien estat capaços de pensar més enllà d'aquella malifeta, que els hi
havia esgotat totes les seves escasses reserves de pràctica malèvola, doncs de teòrica
en tenien i molta. Balcells sabia que trucant un taxi solucionava el seu problema.
Igualment, tot i que n'estava enamorat, no podia emportar-se de cap manera el seu
Mercedes a Suïssa.
Un altre tro de proporcions èpiques ressonà com si s'hagués carregat el sostre de
l'aparcament just quan Balcells veié que la bateria del seu mòbil estava a punt d'esgotar-
se. Aquella barra de color vermell profund, diminuta, baixa i agonitzant, tan diferent
d'aquella barra verda plena de vida, alta, llarga i robusta, era tan escassa que tenia la
sensació que al seu cos li faltava sang, que n'hi quedava tan poca com al vermell de la
barra de la bateria. No podia realitzar la trucada. No havia oblidat emportar-se el
carregador, però si carregar el mòbil. No podia tornar al pis per una cosa així; no perquè
no tingués temps, sinó perquè no hauria pogut suportar un altre comiat; s'estremia
només d'imaginar aquella escena un altre cop. I els veïns? Hi tenia bona relació, però hi
parlava molt poc. Demanar si podia carregar el mòbil en comptes dels típics sucre o sal,
hauria sonat massa extravagant. S'haurien preguntat també per què no ho feia al seu pis,
però ell hauria respost que s'havien quedat sense llum degut a un tall de corrent. També
podria prescindir del mòbil i demanar si fer servir el fixe per una trucada. Però allò que
més el turmentava era el que pogués pensar la família. El simple fet que ella sentís la
seva veu a l'escala i baixés, propiciaria un nou encontre que ell volia evitar a qualsevol
preu.
No duia xavalla a sobre? Podia sortir a fora, i trucar des de la cabina telefònica que hi
havia al mateix carrer. Qui hauria pensat que tornaria a fer servir una cabina telefònica?
Sortí a fora a cuita corrents, tapant-se el cap de la pluja amb la jaqueta, mentre la maleta
li pesava a l'altra mà, no perquè hi dugués més del que podia suportar, sinó perquè amb
l'afegit del diluvi era d'allò més molesta i, per tant, ho complicava tot encara més. A
sobre, hagué de deixar la maleta a terra i treure's el moneder. Aquella jaqueta sobre el
cap oferia un aspecte un pèl còmic. Ell es sentia molt patètic. Cada moneda que
introduïa a la ranura era un tros de cel. El temps passava molt lentament; massa
lentament. Mirava el marcador digital esperant arribar a la quantitat estipulada. La
incomoditat s'accentuà quan agafà el mòbil per mirar el contacte on hi havia el numero
de l'agència de taxis. I a la incomoditat seguí la fatalitat, doncs el mòbil esgotà la bateria.
Desesperat, Balcells començà a buscar a la cartera entre les moltes targetes que hi tenia.
Però la de l'agència no sortia. Estava tant desesperat, que la meitat de targetes li
caigueren al terra. Gairebé a l'instant es convertiren en paper mullat. I a sobre, la cabina
no li tornà les monedes. Però en una situació així, a qui li importaven quatre monedes
cagades?
La cara de Balcells era un poema. Veia passar la gent amb paraigua pel carrer Nou. Ell,
només protegit per la seva jaqueta, se sentia com un nadó sense la seva mare. Amb el
cos destapat, aviat agafaria un constipat dels grossos. Quan veia passar algú sense
paraigua, que corria com un esperitat, pensava que aquell era un dels seus. Fins i tot, en
la seva desesperació, li passava pel cap la idea que hi havia una certa simbiosi i que les
persones sense paraigua, desemparades davant la pluja, patien pel pobre Balcells, que
no podria fugir cap a Suïssa. En el fons, només en el fons del seu cervell, sabia que

158
aquella gent, en cas de saber qui era i què havia fet, l'haurien volgut veure a la presó o
mort.
No s'atrevia a entrar a l'aparcament altra vegada, i encara menys al bloc de pisos. Arribà
a la conclusió que només podia fer una cosa: córrer cap a l'estació de tren. Allà hi hauria
una pila d'afamats taxistes disposats a dur-lo allà on ell volgués. Balcells estaria una
setmana al llit, estossegant com un animal de granja, amb un fil de mocs penjant-li
contínuament del nas, però patint-ho a Suïssa, a la casa de vacances. Amb una mà agafà
la maleta amb fermesa i amb l'altra aguantà bé la jaqueta perquè li protegís el cap de la
pluja.
Balcells volgué enfilar el carrer Nou i travessar la gran via de Jaume I, però quan esprintà
i deixà el carrer de Cristòfol Grober, al mateix carrer Nou es trobà de cara amb un cotxe
dels Mossos d'Esquadra que duia posada la sirena. Els llums blaus, que il·luminaven la
densa capa aquosa que estava castigant Girona, tenien sota la pluja quelcom
d'ampul·lós i sinistre alhora. Balcells s'horroritzà. Els agents anti frau havien actuat més
ràpidament del que ell esperava i els mossos ja havien estat alertats de a qui havien de
detenir i com més aviat millor.
Balcells, es girà i començà a córrer en direcció oposada, trencant cap el carrer de
Cristòfol Grober. Els mossos seguiren la mateixa direcció i ell, que havia arribat un
moment que ja ni sabia el que es feia, tirà la jaqueta a la calçada, pensant que potser així
guanyaria uns metres (o centímetres) de distància que el permetrien poder escapar. Un
cotxe sortí del pàrquing de pagament que hi havia en aquest carrer i bloquejà el pas del
cotxe dels mossos durant uns segons. Balcells sentí un petit alleujament. Per fi una mica
de bona sort, per poca que fos.
I no s'acabà aquí. Arribant al carrer de l'Obra veié un taxi que avançava lentament entre
el tràfic. Amb una mica de sort podria despistar els mossos, arribar a l'aeroport i fugir
cap a Suïssa. Les coses s'havien complicat molt, però encara tenia esperança. Balcells
trucà violentament a la finestreta de l'acompanyant, persistentment, com un llunàtic, amb
una desesperació que ratllava l'atac de nervis. Les finestretes estaven tant entelades,
tant farcides de gotes d'aigua, que no podia endevinar res del que hi havia dins d'aquell
taxi. El taxista abaixà la finestreta i increpà agressivament Balcells; aquest obrí la porta i
es disposà a entrar davant la negativa del taxista que l'acusà de boig i l'insultà
barroerament. Als seients de darrera un matrimoni s'indignà davant la conducta d'aquell
home, que semblava una cascada humana. La muller s'espantà i el marit, ofès en gran
mesura, baixà del cotxe i es disposà a parlar-li amb vehemència a Balcells. Aquest, però,
no estava per orgues i, en la seva desesperació, li exigí que baixés també del cotxe la
seva dona, que tenia una qüestió molt important a resoldre i que, si no feien cas, els
trauria a hòsties del taxi; i culminà la seva delirant argumentació empenyent el marit amb
un lleuger però ofensiu cop de maleta. Pel marit aquella carícia maliciosa i colèrica fou la
gota que vessà el vas. Li etzibà a Balcells un cop de puny al mig de la cara, tombant-lo a
terra. La maleta volà pels aires i quan caigué a l'asfalt s'obrí, fent saltar gran part del
contingut cap a fora.
Els mossos anteriorment esmentats es trobaven llavors a un metre de l'agressió. Un
d'ells prengué la decisió de baixar del cotxe just quan Balcells s'alçà i es llançà contra el
marit, intentant escanyar-lo. L'altre preguntà per ràdio si algú podia ocupar-se de l'alerta
per violència domèstica al carrer de la Premsa, ja que ells es trobaven ocupats amb dues
persones que estaven agredint-se.
Balcells i el marit foren detinguts i portats a comissaria. L'actitud calmada d'aquest últim
ajudà a que en menys d'una hora fos alliberat.
Els nervis destrossats de Balcells, en canvi, propiciaren que els mossos el retinguessin
durant cinc hores. Havia perdut irremeiablement l'avió a Suïssa. Ja no hi havia volta
enrere. Quan assumí el seu destí i es calmà, ho confessà tot als mossos, cosa que fou
més fàcil i alliberadora del que esperava. Els mossos informaren a anti frau i aquests,
gràcies a la informació, de seguida pogueren tirar del fil i verificar que les paraules de
Balcells no eren el deliri d'un boig, com havien pensat alguns mossos.
Balcells sortiria en llibertat sota fiança, però no podria marxar del país fins que no
s'hagués celebrat el judici. Però era probable que en el judici fos condemnat a uns
quants anys de presó.
La família pagà la fiança. Quan arribaren al pis, ell els hi confessà tot, cosa que fou el
més difícil que Balcells faria a la seva vida.

159
Al carrer de Cristòfol Grober, en el mateix moment que Balcells començava a despullar
les seves vergonyes davant d'aquells que més estimava, un vagabund veié que ningú
reclamava una maleta tirada a l'asfalt. Se la quedà. No sabia exactament per què, però se
la quedà. Avançà uns quants metres en direcció al carrer Nou i ullà la camisa que la dona
de Balcells li regalà una setmana abans del seu matrimoni; estava bruta, xopa, plena de
fang, però el vagabund se la quedà també. La resta del contingut sortint de la maleta ja
feia hores que se l'havia endut l'aigua de la pluja clavegueres avall, incloent l'àlbum de
fotos, el cendrer de plastilina i el got de ceràmica.

L’Audi A8 L negre obscur amb finestres opaques, recorre els carrers de Berlín a gran
velocitat aquesta nit. Abaixa el ritme quan entra en la zona metropolitana més
deteriorada de la cuitat, Grufmnak. El carrer és conegut per la seva precarietat
econòmica i pel crim. L’automòbil avança i s’endinsa en un carreró fosc. S’atura. El xofer
baixa i va ràpid a obrir la porta del darrere. L’aire fa sentir un calfred a l’Angela quan
s’obre la porta, surt del cotxe i s’aferra a la jaqueta de pell. -Senyora Merkel, si us plau-.
El xofer tanca la porta i s’encamina cap al bloc de pisos del final del carrer. Obre la porta,
no està tancada. Ella el segueix. Un fluorescent atrotinat pampalluga tot il·luminant el
rebedor. Hi ha unes escales que pugen amunt i unes que baixen. Van avall on troben una
porta amb un codi de veu: 984323N – dicta Angela. La porta emet un so i tot seguit
s’obre. Es miren per últim cop, ell assenteix amb el cap i marxa. L’Angela es queda sola,
entra. Hi ha un passadís llarg i comença a caminar fins que arriba al final. Una segona
porta també conté un codi de seguretat però aquesta a més, conté un símbol. Té el
símbol nazi just al centre.
En la venjança, com en l'amor, la dona és més bàrbara que l'home.
Tinc vint-i-quatre anys amb una alçada d’uns 182 centímetres, ulls foscos penetrants,
cabell llarg pèl-roig amb metxes negres i, pírcings a la cara -un a la cella i dos al nas-
contrastada amb diversos tatuatges. Però el millor és el meu nom: Svea; una lletra a
cada artell de la mà dreta. Sóc la gran d’una família catòlica nombrosa, amb nou
germans més, desconfiada, impulsiva i amb molt de caràcter. Vaig a la meva, sóc
independent i m’agrada ser-ho. No m’agrada parlar de mi mateixa ni repetir dos cops les
coses. Odio la religió, defenso la ciència. Als divuit anys vaig marxar del poble per venir
a la ciutat, no aguantava més a casa i vaig decidir llogar un pis al carrer Grufmnak. Al
cap de poc temps de ser aquí vaig descobrir la secta satànica anomenada Blutrausch
que s’agrupava a la casa abandonada del final del carrer, vaig investigar-la a fons i
gràcies al Yass, un amic reporter, amb el nostre article vam aconseguir dur-los a tots a la
garjola. Des de llavors em dedico a ser detectiu privat fent feines per poder pagar el
lloguer i anar tirant. Però ara mateix estic enmig d’un kickboxing Street Fight i haig de
lluitar. Això és la guerra. Els nervis de la lluita imminent em recorren el cos, em
travessen completament. En el precís moment en què el malparit d'en Yass dóna el
senyal d’inici del combat. Acluco els ulls amb força, amb senyal de súplica. Exhalo, els
crits de la gent, els nervis, l’exaltació... "Baralla! Baralla! Baralla!" Els obro i la meva
mirada canvia, noto com les meves faccions varien i s’endureixen, sí. Clavo la visió en la
de l’adversària i la meva respiració s’accelera. Avanço, pressiono els punys endins i amb
un moviment ràpid em bellugo endavant i li clavo un cop a la mandíbula. Tota la meva
ràbia descarregada com un llamp pica contra ella, sense miraments. Retrocedeixo per
propi instint. Mentre ella es sacseja per recuperar l'equilibri. Ens observem, cada una en
la nostra posició. Unides en un dolor carnal, una aversió mútua. Et toca rebre, noto que
m'expressen els seus ulls. -Fum-li fort Yanet, destrossa-la!" -crida un dels seus amics.
Però m'anticipo i moc la cama dreta endarrere per tenir intensitat. Em precipito endavant
i la copejo a la cara, al mateix lloc d'abans. Picant-li a la mandíbula i aquest cop produint-
li una caiguda a terra amb pèrdua de consciència. Es produeix una absència de tot so o
soroll, només s’escolta la meva respiració agitada. -L’has matat! Sonada! L’has matat.
Em giro i observo en Yass. No, un altre cop no, sisplau, sento que em suplica la seva
mirada, mentre nega amb el cap. Una sirena augmentant de intensitat a gran velocitat
talla el silenci. És la policia. Irreflexivament tothom comencem a córrer. Em dirigeixo a la
sortida com tota la multitud i després giro a la dreta sense mirar i topo de cop contra un
Audi. Freno i el cotxe també, quedant-me a dos dits del capó. La respiració se’m talla. La
mare que em va... Què fa un Audi per aquests carrers? Serà un traficant, no pot ser res
més, si volta per aquesta zona. Intento mirar qui és el conductor però no puc. Els vidres

160
opacs m’impedeixen veure’n l’interior. Retrocedeix i amb una maniobra ràpida em passa
pel costat i desapareix en la foscor de la nit.
Fa un parell d’hores els agents de la Policia Federal han detingut en el carrer Grufmnak a
una dona, identificada com Yanet König, per formar part d’un presumpte combat il·legal
de boxa. Ha sigut trobada inconscient... El so del televisor em desvetlla. Sóc a casa.
Agafo el comandament a distància i el tiro contra el terra. Maleït sigues! em regiro al sofà
intentant tornar a agafar el son. Però el retruny d’un cotxe fora el carrer m’ho impedeix.
M’aixeco de mala gana i surto a mirar per la finestra què carai passa. Mig endormiscada
observo entre la foscor un cotxe. Ostres, és el mateix Audi d’abans. Obro els ulls com
dues taronges. El que sembla un xofer subjecta la porta del darrere i algú surt de sota el
meu edifici. Intento fixar-m’hi bé, és una dona... I de què em sona? Rossa, cabell curt i
tapada amb un abric de pell dels cars. Es gira i li veig la cara, reconec la fisonomia.
Angela Dorothea Merkel, Cancellera d'Alemanya. El cotxe s’engega fa una sotragada i
marxa a tota llet. Em quedo immòbil uns segons i intento assimilar tot el que acabo de
veure. Trec més el cap i observo que a la finestra de baix també hi ha algú observant. –
Eh! –Crido. Es gira, mira amunt. La foscor per falta de fanals del carrer no em permet
veure de qui es tracta. –Surt fora l’escala! –L’indico.
-Qui ets? – M’interroga. És un noi jove, de vint i pocs, més baix que jo però amb una
mirada forta i decidida. Du un pírcing al centre del llavi inferior. Va amb tirants negres i
puc observar el seu braç absolutament tatuat. Només per l’aspecte podem dir que
encaixem.
–Em pregunto el mateix. No t’havia vist mai per aquí.
–Jörg, però em diuen Jörgi, fa dos dies que m’he traslladat. –S’inclina. Retrocedeixo. -
Aquella que ha entrat al cotxe i que ha sortit del bloc era la Merkel no? –Assenteixo amb
el cap. –Què hi fa aquí? Només hi ha dos pisos en aquest edifici. De casa meva no ha
sortit i de la teva? – Nego. -Hi ha algun soterrani aquí sota? Sembla espavilat.
–Sí, hi ha unes escales que baixen avall però no hi he anat mai. –Em comenta amb el cap
i els dos correm escales avall. Ens trobem amb una porta que ens demana un codi de
veu. -Codi de veu?- Definitivament aquest noi és llest. I de cop recordo on l’he vist. Sé
qui és. –Jörg Köhler?- Ell es gira bocabadat. –Com saps qui sóc? –És el fill de
l’expresident Horst Köhler. Em trobo en una situació irònica. –Qui sap que vius aquí? –
Ningú. He fugit de casa, lluny de la recent polèmica d’expulsió del meu pare–. Ha estat
expulsat per la declaració sobre una missió de tropes alemanyes a l'Afganistan.
Contemplo l’aparell de seguretat més detalladament i m’adono que és un model AZ8 de
marca Sicherheit de fa dos anys. Vaig llegir un article per saber com desactivar-lo,
teclejo 4400 i després el botó vermell. La porta s’obre. Somric interiorment al veure la
cara de sorpresa d’en Jörg. M’endinso en el passadís. Sento un convulsió quan observo
el símbol que hi ha a la porta, nazis –murmura.

Domina l’habitació una taula gran i ampla. Amb una làmpada d’aranya penjada al sostre.
La decoració i la treballada marqueteria dels mobles no dóna lloc a dubtes. Tinc una
esgarrifança quan m’adono que estic en una sala de reunions secretes nazis. –Què
representa que hem de fer ara?- pregunta en Jörg. No ho sé, estic igual d’eglaiada que
ell.
Obro els informes que hem pres de la sala. –Vols cafè, Svea? –Encara no puc creure que
l’hagi deixat entrar al meu pis. Em fa gràcia veure’l aquí. Segueixo els seus moviments,
és agradable veure’l preparar cafè a la meva cuina i observar-lo mentre passa els dits per
sobre el marbre. Es gira i arqueja la cella. –En vols o no?- Assenteixo amb el cap. No et
distreguis Svea. Començo a llegir: Informe de procés de reconversió neonazi. Iniciació
dels plans de futur de conquesta a nivell Europeu. Mercats, Governs, Control financer,
Serveis d’investigació estatals...
-Jörg, tenim feina. Tenim molta feina.
Són les nou del matí. L’Angela segueix la rutina de cada dia, asseguda al seu despatx del
Reichstag es pren el seu cafè amb llet. Angoixada espera l’arribada d’algú. –La seva
visita ha arribat. –Inquieta s’empassa d’un glop el cafè. La porta s’obre de cop. I apareix
Klaus Leuenberger, el dèspota empresari de l’indústria d’armes més potent del país la
Waffen Aktiengesellschaft. Li clava la mirada.
-Vas anar ahir a la reunió com et vaig encomanar? – L‘Angela empassa saliva.
-Sí, senyor Leuenberger. Aquí té l’informe que em va demanar. Aquesta tarda tinc
prevista la reunió amb Benet XVI.

161
-Ben fet, Angela. Les coses van molt bé. Necessitem que aquest vell dimiteixi per poder
imposar-nos sobre Itàlia i la religió catòlica.– La ràbia omple l’Angela i nota com les
galtes se li enrogeixen. Ha arribat al seu límit.
-He dut a terme molts esforços per arribar on sóc ara Klaus. No sóc cap titella que mous
al teu gust. –Ell es gira i amb la mirada que li fa, la Merkel nota que ha fotut la pota fins al
fons.

-Com has dit? Tros de Demòcrata Cristiana de merda? Que potser no recordes que tinc
molt més poder que tu? En dos dies puc transferir prou armament per fer volar
Alemanya en dos segons. Sereu part d’un record i jo em rentaré les mans.
-Algú ha entrat. És un home. Va vestit amb una túnica negra de cap a peus i du barba de
dos dies m’informa en Jörg a través dels prismàtics. Jo ho apunto tot. Trec la Nikon D4,
prenc un parell de fotografies de la Merkel i del seu company. Anem a casa i investiguem
sobre qui és l’altra persona que parlava amb la Merkel. Amb un programa hacker provo
d’escanejar-lo. Carregant.. Carregant.. Carregant.. –Va! Sí! Klaus Maik Leuenberger
(Berlin-16 de Gener del 1966) empresari promotor d’indústria d’armes i el més potent del
país Waffen Aktiengesellschaft, nét del polític Himmler. –Collons Svea, això embolica
que fa fort! –esbufega Jörg. Agafo el mòbil i truco al Yass.
–Svea? –Yass?, necessito que m’ajudis-. En Yass no s’esforça a preguntar-li com està
després de la baralla d’ahir, sabia que estaria bé. La coneix prou bé. –És clar, de què es
tracta? –Necessito que controlis els moviments del parlament, tot el que passi a
Reichstag en tot moment ho necessito saber.
–D’acord Svea, en deu minuts sóc a casa teva. En cinc minuts Yass truca a la porta. No
pregunta qui és l’altre però per com el tracto pot observar que és dels nostres. –Molt bé,
què ha passat?
-Vejam, la Merkel està sotmesa a les ordres de Klaus Leuenberger. Ha seguir un procés
de reconversió neonazi per conquerir tot Europa. La nostra feina és ajudar-la i salvar
Alemanya del cataclisme que vol imposar aquest cabró.
Típic de la Svea, sempre es fot en el merder més gran, pensa Yass. –I doncs t’apuntes o
no? –T’estàs rient de mi? Oi tant!
L’Angela firma els papers per confirmar la visita a la Ciutat del Vaticà aquella tarda. Li
tremola el pols. Sabia que Klaus era omnipotent però no pensava que utilitzaria tot
aquest domini per posar Alemanya en contra d’Europa.
Un so de notificació sona a l’ordinador d’en Yass a l’altra punta de la ciutat. Tots tres
deixen el que estan fent. Prevista per aquesta tarda a les 6:00h trobada de Benet XVI amb
Merkel l’Edifici del govern vaticà. S’intercanvien una mirada d’esperança entre ells.
El vol està previst a les 4:00h. La Merkel puja a l’Aston Martin D9F a tres quarts de
quatre. A l’altra punta de la ciutat en Jörg, el Yass i l’ Svea agafen el metro. En el mateix
precís moment el recorregut del metro passa lent i feixuc per tots quatre. La Merkel
arriba abans a Tegel. –Senyora, si us plau. –Demana el xofer. Surt i s’encamina cap a
l’interior de l’aeroport. Duen al front i al dors dos goril·les guardaespatlles, de dos
metres. L’Angela troba ridícula tanta persuasió i se sent com en una sàtira. Ella mateixa
no pot salvar el seu propi país de l’abisme cap al qual s’encamina. A l’altra punta de
l’aeroport els tres joves corren amunt. –Com podrem arribar fins a ella? –pregunta Jörg.
–Sóc redactor del taz, el diari més venut a Berlin. –No us feu els galls, correu o no
l’atraparem. La Merkel s’adreça a l’àrea A de Tegel. La gent s’amuntega en observar-la
passar. L’Svea veu la multitud aglomerada i es fa camí entremig. I ara què fas? Com
crides la seva atenció? -KML, Unsere Nazi-Europa!- Crido amb força. – KML, Unsere
Nazi-Europa! –La Merkel es gira de cop. S’atura, retrocedeix i les nostres mirades es
creuen. Noto el pes del delicte que viu en els ulls. –No estàs sola! Bramo amb l’últim fil
de veu que em queda.
La Merkel camina amunt i avall neguitosa per la sala d’espera de vol on ens han fet
tancar a tots tres. –Qui us ha proporcionat aquesta informació? Què en sabeu del
projecte: KML, Unsere Nazi-Europa? –No puc creure el que diu –Qui sou? Es nota
desesperança en la seva veu. Cap dels tres obre la boca. És una situació que un no viu
cada dia, es podria dir. Obro la motxilla que duc i ella es queda quieta, a l’espera dels
meus moviments. Trec l’informe que vam trobar a baix al soterrani i li entrego. Es queda
embadalida. –Visc al bloc de pisos on hi havia això. Ho sabem tot. Volem ajudar-te. No
em doneu galivances, ningú pot deslluirar Alemanya del seu destí en aquest moment. És

162
massa tard. –No diguis mai a Svea que és massa tard pensen en Jörg i en Yass. –Mai és
massa tard per sortir a defensar una causa! –Em poso de dreta. –Ens hem de moure. – El
so d’uns trets fora de l’habitació m’interromp i ens deixa a tots muts. El temor dels ulls
de la Merkel em parlen. –No sabeu del que és capaç aquest home. És la reencarnació del
propi diable.– La silueta del goril·la que hi ha a la porta cau al terra de cop i la paret
opaca blanca queda esquitxada de la seva sang. En Yass busca una sortida pels
lavabos. En Jörg assenyala els serveis al fons de la sala. Ells dos corren cap allà i jo
agafo pel braç la Merkel i l‘estibo. Qui m’hauria dit que acabaria agafant la Cancellera
d'Alemanya pel braç i fugint d’un nazi boig. Un cop dins l’única sortida possible és una
finestra de 80x70. L’Angela s’avança, l’obre i en Yass l’ajuda a pujar-hi i amb dificultat
acaba sortint. Surten ells dos i quan em disposo a sortir col·locant la cama per impulsar-
me algú m’estiba i em fa caure endarrere. Caic de cul a terra. Miro amunt. Un home vell,
amb cabells blancs, cara arrugada i mirada aspre, gros amb espatlles voluminoses
m’apunta amb una pistola. Em sento indefensa, desemparada en un lavabo de la sala
d’espera d’un aeroport, davant d’un vell nazi apuntant-me a la cara. –Ai, Svea... Petita,
Svea... No has sentit mai la dita aquella de: “Calma i mala intenció, que tot arribarà”. –
Somriu maliciós, és fastigós. Pressiona el gallet i jo li contesto: “En la guerra, el feble és
sempre el més ferotge.” –Em remoc al costat dret. M’incorporo de cop. L’home es queda
trasbalsat. Retrocedeixo i moc la cama dreta endarrere per tenir intensitat i em llanço cap
endavant i el copejo a la cara, just a la mandíbula. Això li produeix una caiguda a terra
amb pèrdua de consciència. –T’havien dit mai que aquest és el teu millor atac? –Em
pregunta en Yass des de l’altre cantó de la finestra. Somric.

Dos dies més tard a la redacció de “taz” les tres copes de cava piquen a l’uníson entre
somriures aquell matí. En Jörg, l’Svea i en Yass assaboreixen el gust dolç d’aquell
escumós rebut directament des del Reichstag. “Aquest matí han estat detinguts els
membres de la trama que conspirava en contra del govern. Hem pogut constatar que el
cap d’aquesta organització era el conegut empresari Klaus Maik Leuenberger...” mentre
sonen aquestes paraules a la radio, en Yass rep un correu...

De: HBL

Data: 18 de febrer de 2013 12:35

Per a: Yass Schütz
Assumpte: Svea

Benet XVI ha renunciat a la seu de Pere aquest matí, no ens aturareu.

Amunt Unsere Nazi-Europa!

Tinc sis dies per lliurar l’article. Només sis. I un munt de coses per explicar! He d’ordenar
les idees. Un treball de recerca de batxillerat, el digne punt d’arrencada. En Jan de ca la
Mercè. Fa quatre anys, en Jan no era un noi com els altres. Se’l veia més entenimentat.
Precoç. Abans d’arribar als disset, els de La Veu de Tots ja li havien publicat alguna
entrevista. Capaç d’extreure de dins el pap de l’avi de Puigcendrós unes quantes
paraules gruixudes, acusatòries..., referents a un individu que, durant la postguerra, va
arribar a regidor i president de la Sección Local de la Falange després d’haver escampat
el terror per una comarca veïna, set o vuit anys abans, sota les sigles de la FAI. Déu n’hi
do! Al poble, si convé, les brames corren com el foc; però, de tant en tant, el silenci i
l’amnèsia ho devoren tot. Prometien noves sorpreses, les primeres passes d’aquest
xicot... Pratdesaba, Jan Pratdesaba. De ca la Mercè. Fill únic. I..., ai las!, la primera
vegada que un professor de l’institut em va parlar del tema del treball de recerca d’en
Jan, una barreja d’emocions va impedir que escoltés amb claredat la seva explicació.
Com pot ser que aquest marrec s’atreveixi a...! En el fons, ara ho sé, la mare de la meva
reacció era la covardia. La covardia d’haver endarrerit, sine die, la investigació
periodística sobre els pous i la font de les Feixes que els de La Veu de Tots m’havien
demanat. Llavors vaig respondre que ja ho veuríem..., que damunt la taula hi tenia un
munt de feines que... Però després d’enllestir aquests treballs, en vaig endegar
d’altres..., i aviat vaig oblidar-me dels pous i la font. Prou sabia que, tot i treballar i viure
de dilluns a divendres a setanta quilòmetres del poble, els dits venjatius eren capaços

163
d’ocasionar-me més d’un maldecap. Per por, ho mantenia, doncs, al marge de la
memòria. Fins que em van parlar del treball de recerca del noi de ca la Mercè. Hi descriu
molt bé el poble. L’ordre antic de les coses. De la vida. L’església de Sant Sebastià, amb
una setantena llarga de cases al voltant. El pastor i el ramat que jau, segons les paraules
memorables de mossèn Guitart; les que va citar el senyor Soleràs quan... El senyor
Soleràs, l’erudit local, amb aquells aires tan elegants de patrici. S’ha mostrat mesell
durant tot aquest temps. Pitjor que jo. La notícia del treball d’en Jan també li haurà
produït cremors d’estómac? No ho crec. Ell, des del pedestal, l’haurà considerat un
treballet de noiet de poblet. I santes pasqües! El mateix que pontificava a propòsit dels
primers textos que em van publicar, abans que entrés a la facultat de Ciències de la
Informació. Molt abans de baixar a la capital a oferir els meus serveis com a periodista.
Abans de... Però ara és ara. I el noi de ca la Mercè es mereix el reconeixement de
qualsevol veí amb dos dits de front i sensibilitat. Sí, hi descriu molt bé el poble. L’ordre
antic de la vida. Les cases terroses, apinyades, i els horts; l’ordre antic que bevia l’aigua
dels pous i la font de les Feixes. Les persones, el bestiar i la vianda. Quan vaig refer-me
de les emocions que m’entelaven l’enteniment, quan vaig ser capaç de demanar una
còpia del treball de recerca, quan vaig començar a passejar-me per les línies modelades
per en Jan, els ulls de dins van viatjar-me lluny, molt lluny. Al temps dels avis, quan les
deus de les Feixes mai no s’assecaven. Encara que la pluja passés de llarg, i l’eixut
impedís l’esveltesa dels blats i els ordis dels contraforts de la plana. Mai no s’assecaven.
Sempre hi havia aigua per abeurar les vaques, per regar les mongeteres. Només els de la
Torre i els masovers del Bac en tenien, de vaques. Després em van viatjar al temps dels
pares, els ulls de dins, quan les ferides de la guerra no havien tingut temps de cicatritzar,
i el nou ordre era imposat manu militari. Amb nous manaires, com el milicià reconvertit
en falangista, que se servien de la mesquinesa repugnant d’uns quants sequaços. I del
silenci. O sigui, de les paraules que a tots (als pares i als que vindríem) ens havien estat
robades. La fàbrica De Reguer es va alçar llavors, als anys quaranta. La fesomia del
poble trasmudava. El pastor, el ramat de cases, la fàbrica i els quatre horts mal comptats
que els De Reguer encara no havien pogut comprar: heus ací la nova descripció. Els
masovers del Bac van vendre’s les vaques. Encara menaven les terres del mas, per bé
que abans de les set del matí, a toc de sirena, cada dia pares i fills entraven a la fàbrica.
Com molts d’altres. Del poble i de fora. L’any que vaig néixer, un De Reguer, el més
enllustrat de tots, va esdevenir alcalde. En Jan no ha passat per alt que el gust de l’aigua
estava canviant. I molt! Aquella aigua tan bona dels avis, que tots els pobles veïns
envejaven, s’havia tornat vulgar, o pitjor que vulgar, amb un gust que alguns
relacionaven amb el lleixiu i d’altres, els més entesos, amb el clor. Gust de pixats de
burra!, segons la tercera versió, la més popular i anònima de totes. L’alcalde De Reguer
va aprofitar el programa de festa major, que entrava a totes les llars, per explicar, en un
castellà acadèmic, corregit i millorat per Don Martínez de Colsada, maestro nacional,
que, com que els hàbits dels pagesos havien canviat, com que s’havien acostumat a
abocar adobs artificials als camps, en comptes dels fems de tota la vida, que..., per tot
això, l’aigua estava contaminada. I que, és clar, l’excel·lentíssim Ajuntament havia hagut
d’intervenir, per evitar problemes greus que tothom hauria lamentat, barrejant-hi rajolins
(controlats per no sé quina empresa química) de clor. Val més que pateixi el paladar que
no pas els òrgans vitals, segons el regidor de Sanitat d’aleshores. Però els anònims
partidaris de la tercera versió, com que no podien abatre el poder, optaven per riure-se’n.
La brama que l’alcaldessa anava a la boca del pou gros a orinar va aconseguir un èxit
fàcil. Les versions més desenvolupades asseguraven que, atès que el fetge i els ronyons
de la primera dama no filtraven ni la meitat de l’alcohol que diàriament engolia, el
contingut etílic d’aquelles pixarades eliminava, amb més garanties que el clor, tots els
microbis de les deus i la mare que els va parir. Quan el farmacèutic, de qui algú coneixia
els vincles amb cert dirigent clandestí del PSUC, va reforçar amb un parell d’arguments
científics la tercera versió, durant la sobretaula d’un àpat familiar, i en presència d’un
cunyat funcionari, l’Ajuntament va multar-los, a ell i a vint persones més, per mofas
contra la dignidad de la autoridad, desacato, desorden público..., i va amenaçar amb
detencions, engarjolaments i processos sumaríssims els suposats instigadors d’aquella
mena de rebel·lió (tots ells, clients habituals del cafè de la Cantonada). Es diu que el
senyor Soleràs es fregava les mans i es retocava el bigoti mentre afirmava que, per fi, es
posaria ordre i es faria justícia; aquestes paraules van ser repetides uns quants
dissabtes en el transcurs de la tertúlia que mantenia amb Don Martínez de Colsada, un

164
De Reguer i tres senyoretes de companyia (cap dissabte no eren les mateixes), en un
saló del Casino dels Industrials de la ciutat veïna. Ja que, al poble, les versions
enfrontades eren la del clor i la de la primera dama, fins anys després ningú no va referir-
se al contacte de l’aigua amb uns abocaments de color fosc i d’olor, millor dit, pudor
semblant a l’aiguarràs, segons un parell de testimoniatges recollits per en Jan,
procedents de la fàbrica. El primer consistori democràtic (això sí, sense fer gaire soroll)
va aconseguir que els De Reguer portessin les restes dels processos de fabricació,
també les líquides, uns quants quilòmetres enllà, a l’abocador de Miranda. Fins que al
poble no va arribar un metge jove, i historiador de caps de setmana, només l’argument
de la fatalitat servia per explicar que tantes persones agafessin un mal lleig que, després
de setmanes llargues, eternes, de patiment, les conduïa irremissiblement al Clos de
l’Obaga. O sigui, al cementiri. El metge jove es va entretenir a anotar en una llibreteta,
ara desapareguda, les paraules d’uns quants veïns del poble que no entenien gaire bé
per què coi aquell foraster, però doctor!, xafardejava amb tant d’interès a propòsit
d’algun familiar que havia mort feia vint o, potser, trenta anys. Segons un altre testimoni
que s’esmenta al treball d’en Jan, però amb el nom i el primer cognom reduïts a inicials,
el metge jove estava preparant un informe, un article, en el qual, de manera encara
hipotètica, relacionava l’increment de càncers de l’aparell digestiu durant els seixanta i
els setanta amb els abocaments de la fàbrica, quan sorprenentment va ser traslladat a un
consultori d’un indret llunyà. En Jan també explica que, als vuitanta, després de dècades
de creixement urbanístic forassenyat, quan la metàfora del pastor i el ramat se n’havia
anat en doina, els pous i la font de les Feixes (que ja no havien pogut recuperar el gust,
definitivament llegendari, de l’època dels avis) es van assecar. Tot i que l’aigua d’aixeta
venia del Ter, els quatre horts que encara es mantenien actius, irreductibles, van haver
de ser venuts. A contracor. La fàbrica havia guanyat la batalla. Ja res ni ningú no li
impedia organitzar tota la geografia urbana al seu entorn. Segons els seus interessos. El
nou pastor del ramat! El vencedor de la batalla de l’aigua! Però hi ha hagut més
interrupcions del silenci. Interrupcions de la construcció d’un poble pròsper i modern,
amb germanor i unitat, dels abarrocats discursos del senyor Soleràs. El cap de l’oposició
municipal va començar a recollir dades sobre l’ús de l’aigua. En un ple ordinari va
afirmar que els aqüífers no s’havien assecat, que ara l’aigua anava a parar a la fàbrica,
que en tenia proves. Déu n’hi do el rebombori que es va produir! A les eleccions
municipals del noranta-cinc, després d’una misteriosa renúncia de darrera hora, només
hi va concórrer una llista de noms. Arran d’això, als regidors que, des de la segona
legislatura democràtica, els tocava de seure a les cadires de l’oposició, se’ls va
presentar la magnífica oportunitat històrica, l’enorme responsabilitat d’haver de
governar el poble, però vigilats de prop per un De Llobet i De Reguer, advocat i
economista, el més format de tots els de la nova generació, que ningú no entenia com
havia aconseguit apropiar-se del cinquè lloc d’aquell llistat d’antics comunistes. Algun
dels fidels de la tertúlia del cafè de la Cantonada va exposar, mentre feia glopets de
conyac per aclarir la gola, que als De Reguer els resultava més fàcil i rendible controlar
una candidatura aliena, encara que lluís la paraula Progrés al bell mig del nom, que
reiniciar-ne una de pròpia amb una colla d’ineptes reconsagrats. Va arrossegar els
aplaudiments de la meitat de la concurrència. Mesos més tard, l’antic cap de l’oposició,
ara digníssim alcalde, amb tants afers que li cremaven als dits i tants problemes que li
bullien al cervell, va oblidar-se per complet de l’aigua de les deus de les Feixes, de l’ús
que se’n feia, de qui l’aprofitava. De com la batalla de l’aigua havia esdevingut
instrument per canviar el domini, la fesomia i la vida del poble. Llavors va ser el torn de
La Veu de Tots. Un parell de redactors van voler recuperar el fil de les, diguem,
investigacions. Només van conversar amb dues dones que..., i amb mi, demanant-me
col·laboració. De seguida, van rebre amenaces telefòniques acompanyades de
calúmnies que circulaven a gran velocitat pels carrers. En un tres i no res, tothom
explicava, de l’un, que havia mantingut un afer extramatrimonial amb una companya de
l’equip de redacció, i de l’altre, que havia intervingut en una estafa immobiliària de grans
dimensions, que fins i tot alguna televisió (però ningú no sap quina) se n’havia fet ressò.
Fals! Les úniques veritats són que la dona del primer, greument afectada per la remor del
rumor, encara no s’ha recuperat de la depressió sobrevinguda, i que el segon es va
haver de traslladar a vint-i-cinc quilòmetres d’on sóc ara amb l’esperança de trobar un
local per obrir una impremta i un pis per refer, sense ensurts, la vida. La penúltima
interrupció, la d’en Jan. De fet, aquí hi va haver un error de càlcul: els caps pensants no

165
creien que el treball acadèmic del noi de ca la Mercè resultés tan molest com un informe
de metge o unes declaracions de regidor o quatre pàgines de La Veu de Tots. Però, quan
es va saber que el treball de recerca sobre l’aigua del poble havia estat premiat per la
Universitat Autònoma, la qual es comprometia a publicar-lo en forma de llibre, els caps
pensants van manar als seus sicaris que, degudament encaputxats, apallissessin aquell
nano del dimoni i li diguessin, ben dit, que deixés de tocar els collons als benefactors del
poble. La telefonada d’algú que volia parlar una estona de les deus de les Feixes va fer
que en Jan, desprevingut i sol, anés al bosquet de la Coma quan ja fosquejava. Tres
hores més tard, preocupat per la tardança del noi, el pare va baixar amb una lot cap a la
Coma i el va trobar, en un clap d’herba de dins la roureda, mig inconscient, convertit en
un sant llàtzer. Què t’han fet, fill meu, aquesta colla de malparits? Sis dies només, però
tindran l’article. I tant que el tindran! De sis vegades sis pàgines, si convé! Ja que sortirà
en un diari de la capital, aquí ningú no en sap ni en sabrà res fins que... Això és el que
vull creure. L’article de l’aigua que havia abeurat el poble des de temps immemorials.
Que els darrers anys ha abeurat la fàbrica De Reguer (la fàbrica..., que abans l’havia
empastifada, contaminada, maltractada..., l'aigua). L’article que... Se’l mereixen... en Jan i
els de La Veu de Tots i el metge jove. I els caminants que, al pic de l’estiu, voldrien
calmar la set a la font. I, sobretot, el poble..., que mai no ha de perdre la memòria.
Explicar la veritat és un acte de justícia. Cal que se senti ben nítida la veu de l’aigua!

A la tarda, quan era petit, el meu avi, jo i el gos, que primer va ser la Xica i després el
Dick, anàvem passejant fins el camp. L’avi treballava a una fàbrica de “sereno” i per això
a la tarda podia anar fins a un petit camp que teníem a les afores de Manresa. Després
d’una estona de embrutar-me i de fer malifetes, que el meu avi aguantava estoicament
mentre plantava qualsevol cosa, pujàvem fins al Puigberenguer, un turó a on hi havia
una gravera. Des de d’alt i asseguts a sota d’una olivera, podíem admirar el riu Cardener
que lliscava tranquil•lament mentre passava pel costat de la Pirelli. Per les sirenes de
aquesta fàbrica i els autobusos que entraven i sortien sabíem quina hora era. I allí va ser
a on l’avi em va començar a explicar coses de la seva vida...
Qui s’anava a pensar que el meu avi no era de Manresa, ni tant sols era català, tot i que el
parlava molt bé. El seu nom era una mica estrany, Valeriano, però en fi, quan em va dir
que era d’un poble de Terol que és deia Mirambel, em vaig quedar de pedra. A on
quedava aquest poble? A Aragó! Em va contestar. Aragó era molt gran segons estava
estudiant. Em va explicar que estava a prop de Morella en una comarca que és deia “el
Maestrazgo” Gràcies a aquesta informació vaig poder mirar a l’atles i trobar-ho. Però si
era molt petit aquest poble, quasi no es veia en el mapa!
Aquesta va ser la primera informació que vaig rebre, però no va ser fins anys després
que vaig saber més coses d’ell...
A casa meva no teníem cotxe i ens desplaçàvem en autocar o en tren, però un dia el meu
pare va aparèixer amb un Renault 4L marró xocolata i van començar els nostres viatges
en família. Després de recórrer fonts, pantans, rius, rieres i rieretes, doncs al meu pare li
agradava pescar, i veure una mica el país, va ser llavors quan el meu avi li deuria
demanar que volia anar a veure el seu poble, o sigui Mirambel, ja que feia més de 60
anys que no hi havia anat. I a l’estiu següent els homes de la casa ens vem posar en
marxa. No sé encara perquè la meva avia i la meva mare no van venir. Segurament la
meva avia, que quan volia era molt seva, no deuria voler anar a conèixer els possibles
parents del meu avi i com a conseqüència la meva mare tampoc hi anava per no deixar
sola, tot un poema.
El meu pare va organitzar ben bé per a on havíem de passar, a on dormiríem i el temps
que tardaríem en arribar. Penseu que llavors no hi havia les autopistes d’ara i molt
menys els cotxes que hi circulen.
Bé, després d’un parell de petons a les dones de la casa, i els corresponents, “Aneu amb
compte” “Joan no corris” “Nen porta’t bé i no facis enfadar ni el pare i l’avi”...
Emprenguérem el viatge...
Com que estàvem de vacances no vam anar directament al poble del avi sinó que vem
fer una volta. Primera parada a les basses del Picat a Lleida, a remullar-nos una
mica...Allí el meu avi mentre ens eixugàvem em va explicar les primeres coses de quan
era petit...
“ Al poble no hi havia piscina i com passava a la majoria dels llocs tots anàvem al riu.
Com que el riu no baixava gaire ple ens tocava mullar-nos a algun toll que quedava. De

166
nadar res de res, però de riure i jugar una bona estona. Després anàvem a darrera de
l’església on hi havia un frontó i allí fèiem una partida o veiem com jugaven els més
grans. No hi havia cap més distracció a l’estiu, ja no et dic a l’hivern quan feia un fred de
mil dimonis...”
El meu avi havia nascut l’any 1896, encara en el segle XIX! I ell era el setè fill i el més
petit de tots. Al seu pare que es deia José, l’anomenaven “El Tio Cerero” doncs era el qui
feia les espelmes al poble.
Després de Lleida ens arribàrem fins a Osca, on vem buscar lloc per dormir...Difícil a
l’estiu, si senyor, ens hi vam passar més de dues hores però al final ens van llogar una
habitació a sobre d’un Bar.
Després un passeig per la ciutat, beure una Coca-Cola,( bé ells una “cerveseta”), i per
picar unes patates que em van semblar a gloria. I mentre estàvem prenent la fresca ens
va explicar alguna cosa més...
“Com que a casa no érem rics, ni molt menys, el meu pare havia de fer les mil i una per
treure a tanta canalla endavant i com sempre passava, al més petit li va tocar anar al
seminari, si volia estudiar. I com que se’m donava bé això dels estudis van parlar amb el
rector i ell va fer els preparatius. El que no entenc és perquè em van fer anar al Seminari
de Vic. No hi havia seminaris més propers?...”
Després de sopar i de fer un altre tomb per la ciutat, ja ens veieu els tres en la mateixa
habitació i el meu pare ronca que roncaràs, quin nit! A més hi havia el llum del rètol del
Bar al costat de la finestra i amb la calor que feia no era cosa de ajustar-la, o sigui que
fins que no van tancar el Bar, allò semblava una discoteca, ara vermell, ara blau, ara
blanc....En fi una nit d’aquelles que deu ni do.
A l’endemà a les nou del matí emprenguérem la marxa...
Quan circulàvem per la carretera general, em feia molta gràcia que al creuar-nos amb un
altre cotxe de matricula catalana, els dos tocaven la botzina, saludant-nos. Ara us
semblarà una bestiesa, però pels anys 70 no es voltava tant com ara...Doncs bé, sense
aire condicionat amb una temperatura que deu ni do. El meu pare conduint, el meu avi al
seu costat, no tenia permís per portar-lo i jo al darrera mirant-ho tot.
Vem fer una aturada obligatòria a Zaragoza per veure la “Pilarica” i comprar un totxo de
caramel, d’aquells que a l’embolcall de paper hi ha la imatge de la Verge. I també unes
quantes fruites banyades amb xocolata, que, com és natural, no van arribar a casa. El
meu avi em va dir que amb el seu pare tan sols hi havia anat una vegada a Zaragoza i va
ser quan el va portar al tren per anar fins a Vic.
Després “xino xano”vem arribar a Carinyena...
Per mi va ser tot un espectacle anar per primera vegada a unes bodegues, recordo
perfectament que es deien “Don Mendo” i em sembla que encara existeixen. Una vegada
ens van ensenyar a on guardaven el vi i això ens va anar molt bé perquè s’hi estava
fresquet, compràrem unes quantes ampolles i com que el Sol començava a cremar vem
seure al passeig a sota d’uns grans arbres, al menys allí passava una mica d’airet. Una
Coca-Cola ben fresqueta i el meu avi va continuar amb la seva història, semblava que
això de tornar el poble li donava ganes d’explicar tot el que havia passat...
“ Acompanyat d’un capellà i d’altres companys arribàrem a Vic. Allò era una senyora
ciutat i el Seminari molt gran. Llavors tenia ja quinze anys i les classes es feien
feixugues i molt més tenint problemes amb el idioma. Encara que ens feien les classes
en castellà, tot al nostre voltant era en català, sobre tot quan sortíem al carrer. Sort n’hi
va haver que apreníem ràpid. Allí hi vaig passar uns quants anys i fins i tot vaig fer-hi la
“mili”. Després, tan sols em faltava un any per ser capellà quan...bé, ros amb els ulls
blaus, va ser massa per mi, i una nit vaig saltar per la barana que envoltava el seminari i
vaig escapar... “
Aquells records li havien fet mal, ho vaig notar, alguna cosa havia passat en el seminari
perquè prengués aquella decisió, però mai m’ho va explicar...
Una vegada refrescats, apa cap al cotxe! Que per sort el teníem a l’ombra i direcció
Belchite. Vaig escoltar al meu pare dir-li al l’avi que en aquell poble els havien
bombardejat en temps de la guerra i no havia quedat res en peu. Una cosa com
Guernica, que en aquell moment no vaig saber que volien dir. Quant hi vaig arribar ho
vaig entendre.
La carretera era estreta i no hi passava cap cotxe. Pel camí vem parar a un poble que es
deia Fuendetodos. Com tots sabeu és el poble a on va néixer Goya. Home, la casa, on

167
per suposat hi vam entrar, no era gran cosa. M’havia pensat que al ser un personatge tan
conegut seria una palau, però res de res, una caseta com les altres.
Poca estona després vaig comprendre que volien dir, al veure el fantasma de Belchite,
mare de Déu! Però si tot estava derruït, no hi vivia ningú. Com és natural vaig preguntar i
preguntar i al final em van dir que millor que mirés i callés.
HI vem passejar una mica i després ens vam aturar al poble nou, que ja era un altra cosa.
Com que era l’hora de dinar ens vam quedar a dinar en un Hostal que, només entrar-hi.
Ja em va fer venir la gana de cop. Olor a patates fregides i a carn a la brasa. Allí ens van
donar una carn que jo crec que mai més n’he provat de tant bona, deuria ser la gana.
Mentre dinàvem, li vaig preguntar al meu avi que havia fet després de saltar la barana del
seminari...I em va explicar algunes coses més, mentre jo no deixava de mossegar amb
deliri aquelles costelles de xai...
“Doncs amb quatre duros a la butxaca em vaig haver de buscar la vida. No volia que
ningú sabés que havia estat al seminari. Segurament els estudis que tenia m’haurien
obert alguna porta, però també sabia que me’n podien tancar d’altres. Els capellans
tenen molta influencia. Va ser llavors amb 21 anys quan vaig arribar a Manresa. M’havien
dit que estaven construint una estació en el Baixador de la Prolongació Guimerà i unes
vies noves que travessarien el Cardener, i allí em vaig apuntar. Van ser mesos dolents, la
feina era dura, però no hi havia res a dir, a Europa hi havia la Primera Guerra Mundial i en
qualsevol moment podria esclatar també a casa nostra.
Poc després vaig tenir la sort de conèixer a un Moliner que es deia Fornells i que tenia
un molí de farina a Sant Ignasi i vaig anar a treballar amb ell, però això és un altre
història...”
Després de ven dinat vam sortir de Belchite i en una boscada el meu pare va aturar el
cotxe i escoltant els grills com xerricaven vem fer una becaina. Va estendre una manta al
terra i ell i l’avi s’hi van ajaure, però jo vaig dir que deixava les finestres obertes del cotxe
i m’estirava al seient de darrera. Masses cuques per a tot arreu, sobre tot les abelles que
rondaven amb ganes de gresca.
Un parell d’hores després seguirem el viatge i uns 70 quilòmetres després ja érem a
Alcañiz, havent passat per una carretera molt poc transitada.
El primer que vaig veure va ser el castell que es situa a un turó i que vigila tota la ciutat.
Segons em van dir, en l’antiguitat pertanyia a La Ordre de Calatrava, ara hi ha un Parador
Nacional de Turisme. Si ho veiessin els “calatravos” no sé que en pensarien.
Com que era mitja tarda i el meu pare volia anar a dormir a Morella, vem anara a fer in
tomb i llavors li vaig demanar al meu avi que continués amb “l’altre història” que havia
deixat penjada...Cosa que li va fer molta gràcia i ens va explicar algunes coses més...
“Doncs vaig anar a treballar, tal com us havia explicat abans, amb un moliner de Sant
Ignasi que es deia Fornells. La vida era millor que treballar a les vies del tren, però no us
penseu que menys dura.
Començava a anar al molí a les sis del matí i allí em carregaven el carro amb cinquanta
sacs de farina de 100 quilos cadascú. Havia de posar molt bé els sacs, perquè sinó al
pobre animal l’haurien aixecat del terra. Una vegada carregat anava a poc a poc, ja que
no podia anar més de presa pel pes, i repartia a tots els forners. Amb mi venia un vailet
d’uns setze anys que m’ajudava a col•locar-me els sacs a l’esquena. Perquè en aquell
temps no hi havia altre cosa. I ja em veieu amb el sac de 100 quilos pujant escales, que
amb una mica de sort eren poques. Encara que en algun lloc l’obrador estava al primer
pis i apa, amunt!
Amb aquesta feina , que estava bastant ben pagada, vaig pogué llogar un piset a la
pujada del Carme a prop de l’església. I va ser llavors que el Fornells em va dir que
coneixia una dona que feia poc que era vídua, doncs havia perdut el seu marit i la seva
filla per culpa de l’escarlatina. Ell pensava que podia ser una bona muller per mi. I així de
fàcil va ser quan vaig conèixer a la teva avia...”
- I que va passar després?
Em devia veure amb cara de “si us plau” i va continuar mentre anàvem pel passeig de la
ciutat.
“Mig any després ens cassàvem a la mateixa Església del Carme, que era la que estava
més a prop. Tan sols hi van assistir els parents de l’avia que van venir de Vilanova i la
Geltrú. Amb els meus havia perdut el contacte feia ja molt de temps.
La germana de l’avia, “la Conxita”, que va ser la padrina del teu pare, s’havia casat amb
un botiguer de Vilanova i les coses els hi anaven força bé. La festa va ser a casa i el Joan

168
que així és deia el marit de la Conxita, va portar vi escumós “Canals&Nubiola” Recordo
el nom perquè va ser el primer que vaig provar en la meva vida. “
Quan va arribar a aquest punt el meu pare va dir que hauríem de seguir el viatge ja que
encara ens quedaven bastants quilòmetres fins a Morella. El que no sabia era que ens
esperava una carretera que deu ni do.
Des de Alcañiz fins a Morella hi ha uns setanta quilòmetres, però els trenta últims de
revolts i més revolts, tants que vem arribar a Morella amb ganes de deixar el cotxe fins
l’endemà.
L’entrada a la ciutat és impressionant, les seves muralles i el castell que les vigila des de
d’alt em recordava a Cardona. Vam estar buscant i com que el nostre pressupost tampoc
era gaire alt, al final ens van llogar dues habitacions a una pensió a sobre del carrer dels
porxos, que em sembla que es deia Blasco d’Alagó. En fi, una estona de passeig i la
visita al castell que ningú s’ho ha de perdre. Quines vistes! Quan estàs a d’alt sembles
l’amo del món. I després anàrem a sopar a la pensió. Els mobles de fusta molt antics i
soferts recordaven un passat gloriós, segurament durant la guerra dels carlistes. Com
que no hi havia res més a fer que sopar, vaig intentar que el meu avi continués amb les
seves vivències i entre plat i plat em va dir algunes coses...
“...dos anys després va néixer el teu pare. Tot anava força bé, sense tirar coets. L’any
1933 em vaig comprar un carro per treballar pel meu compte. Transportar sacs de 100
quilos no era per aguantar-la gaires anys. Tot i que ho vaig fer més de quinze.
Tenia feina i la cosa rotllava, la teva avia treballava a la fàbrica com tantes altres i el teu
pare estudiava. Tot va anar bé fins que va esclatar la guerra. Per postres vaig agafar el
tifus i una mica més i m’hi quedo. Sort en vaig tenir de la teva avia que em va cuidar nit i
dia. Només amb el seu sou i uns quants estalvis que teníem, vem passar tres mesos fins
que vaig poder tornar a la feina. Durant la guerra les vam passar més magres, però això
t’ho explicaré demà...”
A la nit vaig dormir a l’habitació amb el meu pare. Era una habitació petita i tan sols tenia
un lavabo. Si volies anar a fer les teves necessitats havies de sortir i al final de tot hi
havia un quarto de bany. No recordo que aquella nit el meu pare ronqués com la nit de
Osca, o és que estava tant cansat que no vaig escoltar res de res fins l’endemà.
L’endemà l’esmorzar va ser molt bo. Ens van portar un cafè amb llet boníssim i unes
pastes fetes per ells mateixos que em vaig llepar els dits. Ja diuen que tot el de fora de
casa sembla millor, però és que ho era!
Ara tant sols ens quedava l’últim tros fins a Mirambel. Primer Forcall, després Olocau i
per fi Mirambel. La carretera era estreta i com podeu pensar ni un sol cotxe. Ja estàvem
fora de les rutes principals i aquella carretera, encara que portava fins a Terol, era millor
anar per Alcañiz. El seu estat de conservació tenia molt que desitjar. Plena de revolts i
pujar muntanyes, la feien mereixedora del oblit.
Ara encara estàvem en la província de Castelló però un cop passat Forcall, tan sols un
pont separava les províncies de Castelló i Terol. El que em va fer molta gràcia va ser que
quan a Forcall vam demanar per a on s’anava a Mirambel, com és natural ens van
contestar en castellonenc però quan vam passar el pont que separava les dues
províncies, ho tornàrem a demanar per saber si realment anàvem bé, i quina va ser la
sorpresa que ja ens van contestar amb un castellà- aragonès ben refilat. Semblava
estrany que en pocs quilòmetres pogués canviar el idioma per una línia que van dibuixar
uns senyors.
Poca estona després i ja vam veure les muralles del poble del meu avi. Deixàrem la
carretera i el cotxe a l’ombra a prop de l’entrada al poble. Aquell portal que segons ens
van dir després es deia “El portal de las monjas” era de punt rodó i en temps antics
havia estat tancat per una grossa porta per guardar el poble a dins de les muralles.
Caminant i a poc a poc ens endinsàrem en aquell món ja conegut pel meu avi, però
desconegut totalment per nosaltres.
Al travessar el portal ens va dir que l’edifici que quedava a la dreta era un convent de
monges de clausura, d’això en ve el nom. Davant nostre un carrer ample i empedrat duia
recta fins al fons a on hi havia una paret i un altre carrer que la travessava.
El meu avi buscava al seu cosí Isaac amb qui s’havien escrit feia poc per carta i com que
a una casa hi havia una dona escombrant, el meu avi s’hi va adreçar. El meu pare i jo
vam quedar bocabadats al veure com el meu avi li parlava amb un castellà amb accent
aragonès que no havíem escoltat mai dels seus llavis, ni tan sols l’havíem sentit a parlar
el castellà. Al dir el cognom del seu cosí, també quedàrem distrets al escoltar de boca

169
d’aquella senyora “que quin dels Repullés”, ja que a Mirambel n’hi havia molts. Llavors
el meu avi va dir el nom del seu cosí que, és ben curiós, és deia Isaac Repullés Repullés,
i la dona ens va explicar com anar a casa seva.
El meu avi estava emocionat, havia tornat després de molts anys. Mentre anàvem
caminant ens explicava cada racó del poble. A la torre de l’església hi havia un arbust al
cap de munt i ens va comentar que l’havien arrencat moltes vegades, però sempre
tornava a créixer. Vam passar per darrera de l’església i vem veure el frontó que ens
havia explicar dies abans. Després al arribar a casa del Isaac, al trucar a la porta, ens va
obrir una dona de cabell negres, portava un monyo i vestia molt seriosament. Al saber
que era el meu avi va cridar al Isaac que era el seu marit. L’home de cabells blancs tenia
una retirada al meu avi, encara que era una mica més alt i més prim i també més jove.
Com que eren les dotze ens va dir que mentre la seva dona ens feia el dinar ens
ensenyaria el poble, que des de que el meu avi va marxar havia canviat bastant.
Ens va portar fins al riu per veure a on s’anaven a banyar de petits. L’Ajuntament que no
tenia alcalde l’havien reformat i presentava un bon aspecte, encara que el meu avi el
recordava molt més gran. Ens va ensenyar la torre que tancava les muralles i en el portal
de les monges les finestres d’entramat des de les quals les monges podien veure
l’exterior però no les podien veure. Varem sortir per la mateixa porta per a on havíem
entrat i a les afores del poble hi havia el cementiri. El Isaac li va semblar adient portar-hi
al meu avi perquè veiés a on estaven enterrats els seus. El cementiri estava molt deixat i
amb herbes per a tot arreu. Al fons i al peu d’una paret hi havia el sepulcre al terra de la
família, però quasi no s’hi veia el nom. Va dir que ja no s’enterrava allí sinó que els
portaven a Cantavieja. Mirambel havia quedat una mica deixat de la mà de Déu. A partir
dels noranta la gent va anar comprant les cases i reformant-les i ara és un poble molt
bonic.
Bé, un cop varem fer tot el recorregut ja era hora d’anar a dinar. El que em estranyar va
ser que durant el dinar la dona del Isaac no va seure a la taula, va dinar a la cuina mentre
ens servia, velles costums. Tan sols al final, a l’hora del cafè, es va seure amb nosaltres.
Recordo que ens va donar de postres unes nous verdes amb licor que eren boníssimes.
També recordo el vi que tenia el Isaac se’l feia ell mateix. No n’he trobat mai un com
aquell.
Ens van dir que ens quedéssim a dormir però no volíem molestar, i la veritat era que el
poble ja estava vist. I amb l’excusa que teníem pensió a Morella per aquella nit ens vem
acomiadar d’ells.
Al vespre, mentre sopàvem l’avi no ens va explicar res de la seva vida, semblava que
estava absent, segurament els records se li amuntegaven. El dia següent faríem la
tornada cap a casa.
A l’hora d’esmorzar li vaig comentar que el poble es veia molt abandonat i ell em va
contestar que quan ell hi era estava ple de vida, va ser al temps de la guerra quan la gent
va començar a abandonar-lo. Una guerra que va fer molt de mal a tanta gent.
Llavors aprofitant el tema em vaig interessar pel que va passar a Manresa en aquelles
dates i ell amb un somriure i va explicar una mica més de la seva història...
“Es passava malament a tot arreu, la gent no tenia per menjar i feia el que podia per
subsistir. Per sort, amb el carro portava de tot a tot arreu, i si podia portava coses que no
havia de portar, feia estraperlo.
A les entrades dels pobles i ciutats hi havia guàrdies, anomenats “Burots” que
escorcollaven a tothom que hi volia entrar i si portaves coses per vendre o comerciar et
feien pagar un impost, cada poble i ciutat tenia el seu. Durant la guerra hi havia coses
bàsiques que no es trobaven fàcilment, com era l’oli o la farina i jo aprofitava que sortia i
transportava de tot d’un poble a l’altra per portar-los d’amagat i fer-me un sobresou.
Molts dels “Burots” ja em coneixien i moltes vegades ni em paraven, però una vegada
que havia anat a una masia a prop de “Coll Baix” i a on m’havien venut oli i farina...em
van parar. Ho vaig veure clar quan m’apropava a Manresa i anava cap el Pont del
cementiri. Allí palplantats estaven els caps dels “Burots”. Ja els coneixia i sabia que
quan ells sortien es que en buscaven alguna de grossa. Com és natural em van parar i
em van demanar si portava alguna cosa d’estraperlo. Si els deia que si m’ho prendrien, i
si deia que no, i m’ho trobaven aniria a la presó uns dies, amb posarien una multa, fins i
tot em podrien confiscar el carro i també m’ho prendrien tot. Què vaig fer? Doncs deixar
que busquessin, a veure si ho trobaven.

170
Em van buidar el carro, però els vaig dir que sinó trobaven res m’ho tindrien que posar
tot altra vegada al seu lloc. Semblaven molt segurs i jo per dins molt “acollonit” El que
no sabien és que m’havia fet un fals fons al carro i allí hi guardava la mercaderia. Si el
desmuntaven estava perdut, però no van arribar a tant. Vaig posar tota l’estona cara
d’enfurismat. De tant en tant el cap dels Burots em mirava i tot renegant increpava als
seus perquè busquessin. Pocs minuts després i quan estaven a punt d’arribar a on tenia
la mercaderia, van deixar-ho córrer al veure que venia un altre carro més carregat que el
meu. Va ser l’única vegada que vaig patir de veritat. Bé, aquesta vegada i un altra que
t’explicaré un altra moment...”
Després d’esmorzar vem pujar al cotxe i xino xano de tornada a casa. Tornàrem al seu
poble un parell de vegades més i molts cops li vaig demanar que m’expliqués que havia
estat l’altra cosa que l’havia fet patir de veritat durant la guerra, però sempre em donava
llargues i no m’ho va dir mai. Quan el meu avi es va morir el meu pare m’ho va explicar...
“Ens temps de la guerra abans que entressin els nacionals, les revenges entre uns
partits i els altres feien que més d’una persona se l’enduguessin i el trobaven al endemà
mort en qualsevol vorera de la carretera. Un dia el teu avi estava a casa i van trucar a la
porta. La teva avia va mirar i va veure que eren uns milicians i que demanaven per ell.
Ràpidament va cridar a l’avi i cames ajudeu-me a córrer va sortir pel pati, que per sort
tenia una porta al darrera que donava a un carreró fora de la vista dels milicians. Un cop
va sortir esperitat, l’avia va obrir la porta i ells va escorcollar-ho tot sense trobar el que
buscaven. El teu avi va haver d’amagar-se un parell de setmanes fins que va tornar la
calma. Per això no t’ho va explicar, la gent és dolenta, ell no estava ficat en cap partit, ni
feia mal a ningú i va estar a prop de perdre la vida.”
Abans d’anar de viatge al poble del meu avi, no m’hauria pensat mai que hagués viscut
una vida tant moguda. Crec que tothom hauria de fer un viatge amb la persona que vol
conèixer de veritat.

FI

Beourps no estava mai per hòsties, cosa que no volia dir que no estigués sempre allà on
hi havia hòsties. Aquell dia estava en el Bar Joke Noke vestit amb el seu típic vestit de
submarinista (patint com sempre pel canvi climàtic) i el seu arpó de gama alta. Tres
busca-bronques habituals el miraven dissimuladament amb cert respecte desde l'altre
punta de la barra. Beourps ho sabia i ho apreciava, no hauria volgut per res del món que
haguessin deixat de donar-li el tracte habitual en aquell lloc, havia de passar
desapercebut.
Almenys tot lo desapercebut que es podia passar amb un vestit de submarinista i un
arpó de gama alta.

El Bar era un tuguri tuguriós, un lloc de mala mort pels entesos en morts. L'estància era
plena de petites taules de fusta innocents envoltades de grans criminals culpables. Molts
d'ells mirant encuriosits, amb certa atenció poc saludable, cap al nouvingut d'estranys
hàbits indumentàris. Clar que altres criminals, menys educats, directament el senyalaven
amb el dit mentre es xiuxiuejaven alguns comentaris que, si rebien l'aprovació dels seus
camarades, ben aviat serien dits en veu alta.

Jack era el propietari d'aquell niu de corbs d'ungles afilades. Era un home gros i alt amb
el cap completament llis. Li encantava fer bromes i crear gresca amb els nous clients
que tenien la desgracia d'entrar en el seu local. Així que no tardà en apuntar-se amb un
somriure d'orella a orella al nou espectacle de la nit.

- Unas barritas de merluza, capitan Pescanova?

- Mejor unas patatitas bravas, Mr Propper.

171
La gent del local havia rigut més o menys igual en els dos comentaris. Allò segons en
Beourps era un empat tècnic. Per una part havia aconseguit una petita reputació, la
suficient per no ser l'imminent objecte de mofes de tot el local, per altra part el barman
no s'hauria quedat content, voldria la segona part de la funció. Tot allò era una fotuda
prova d'iniciació.

- Hueles a pescado, amigo. Y sabes qué hacemos aquí con los pececitos como tú?
- Diga-li al meu amic... - digué en Beorps mentre apuntava amb la punta del arpó la cara
del pobre desgraciat.

Dues frases, un moviment ràpid i una actitud. Aquestes eren les 4 incògnites de
l'equació que tenia com a resultat la seva integritat física. Pels brams i rugits que sortien
de les boques dels corbs salvatges, semblava que havia resolt correctament l'equació.
Mínim un notable. Respecte a en Jack, nomes tenia dues opcions: Arriscar-se a que fos
un autèntic grillat, dels que tant freqüentaven aquell local, i continuar donant la murga o
donar l'aprovació i la benvinguda a un nou client.

- Tranquiiiilo amigo!! Sólo estava bromeando, dile a tu arponcito que se relaje. - va dir en
Jack mentre mantenia els braços en alt i donava un pas endarrere.

Beourps guardà l'arpó a la seva funda, al costat de la cuixa dreta. Mai havia sigut
partidari de forçar les coses al límit, mai sabies com podia reaccionar una persona
contra les cordes, normalment treien el millor d'ells mateixos. Ell mateix n'era un bon
exemple. Justament perque estava al límit havia anat a parar a aquell racó i havia de fer
el què havia de fer. Perque ho havia de fer, no? Sinó qui? Definitivament ho havia de
fer...

Les patates braves arribaren en pocs minuts, calentones i salsejades. Beourps les agafà
i s'acostà als 3 espècimens de l'altra banda de la barra. Segué tranquil·lament en una
cadira lliure al costat d'ells. I degustà una de les patates mentre mirava les ampolles dels
prestatges.

- Bones nois, que tal van els negocis? - digué Beourps sense ni mirar-los.
- Qui ets tu? - digué marcant de fàstic cada una de les paraules el més atrevit dels
elements.
- Un que sap què us porteu entre mans. - digué en Beourps mirant-lo fixament. Una
estona de silenci. Cares preocupades i recriminatòries entre els tres individus.
- Tu no saps res - exclamà el mateix d'abans mentre s'aixecava de la cadira aïrat. - Fot el
camp d'aquí!
- Calma amic meu - digué en Beorups mentre l'obligava a sentar-se posant-li la mà a
l'espatlla -no voldràs que tot el bar s'enteri dels vostres negocis, no?
- Què vols?
- El mapa, sencer i amb tots els detalls. - això definitivament els havia matat. La cara de
sorpresa i de por, juntament amb l'atenció que li professaven ara mateix no es podia
pagar ni amb una mastercard.
- Com ho saps? Perquè el vols? - mig tartamudejà l'home.
- No fa falta que sigui l'original. Demà al matí sobre l'edifici Kheiston, ja els he avisat, us
deixaran entrar i us guiaran fins a dalt. Us sembla bé a les 9? Jo no diria que no, nois. -
digué en Beourps mentre s'aixecava de la cadira i demanava el compte. Si no els havia
impressionat lo del edifici Kheiston, poca cosa mes podia fer per impressionar-los,
pensà.
- Qui ets!? Tu no ets de la bòfia... - exclamà aquest cop l'home que estava més lluny.
- Sóc molt pitjor que els de bòfia, creu-me - digué en Beourps mentre acabava de pagar i
marxava del local.

Beourps havia complert. Es mereixia una feliç retiradeta fins l'endemà al matí. Li caldria
fer una trucada i quatre cosetes més, però la part d'acció del dia ja s'havia acabat. Així
que es dirigí al seu piset de 150 metres quadrats amb vistes a la platja. Mai havia
considerat ni consideraria aquell piset com casa seva, però no es podia queixar de res,

172
tenia de tot. Entrà al pis, es tragué les botes, es posà roba més còmode i passà una
plàcida tarda veient pel·lícules descarregades d'Internet. Demà seria un altre dia.

Eren les 8 del matí. Beourps lluïa un elegant vestit d'etiqueta. A aquella altura el vent
bufava amb força. Els seus cabells castanys es movien amb força sense desfer-li el
pentinat. Els ulls blaus miraven la porta que duia al mirador d'aquell singular edifici.
L'edifici Kheiston tenia una altura de 505 metres, 66 ascensors i 101 plantes. Per arribar
al mirador, a més, disposava de dos ascensors especials, els quals podien arribar a una
velocitat de 1000 metres per minut. Ara en Beourps mirava el cel, sabia que encara
quedava una hora per que vinguessin aquells individus, però gaudia mirant el cel, allà
dalt, en algun lloc hi havia la resposta als misteris que buscava.

Un soroll el despertà de les seves cavil·lacions. Algú estava obrint la porta. Mirà el
rellotge, eren tres quarts de nou. De la porta sortiren quatre individus, els tres que en
Beourps havia conegut al bar i un altre que duia vestit d'etiqueta. L'home que vestia com
ell és deia John i era un vell conegut d'en Beourps.

- Bones Beourps, aquí tens els teus convidats. - digué en John, mentre deixava
adelantar-se educadament als tres homes.
- Gràcies John, et dec un favor.
- Cap problema Be, us deixaré aquí sols i no deixaré entrar a ningú. Fins després. - just
acabada la frase es dirigí a la porta.
- Fins després Jota.

John tancà la porta. Els tres individus restaren en semicercle al voltant d'en Beourps
expectant.

- Els mapes.
- T'hem investigat. Perquè vol, un submarinista buscador de tresors antics, aquest
mapa?
- Suposo que... per formar part de la meva col·lecció de coses curioses. - diguè en
Beourps amb un somriure descarat en mig de la cara
- No ens espantes, no ets més que un submarinista adinerat, perquè hauríem de donar-te
els mapes?
- Si no us espantés gens ni mica, no hauríeu vingut fins aquí. El que no entenc és que, si
us penseu que sóc un trist submarinista innocent, hagueu vingut fins aquí arriscant-vos
a trobar una redada policial.
- Si ens haguessis volgut dur a la presó ho hauries pogut fer ahir a la nit tranquil·lament.
- Correcte, però si pensesiu que sóc una persona innocent no hauríeu vingut aquí avui.
- Diguem que una persona corrent no es dedica a encanonar a en Jack amb un arpó. A
més....
- Al gra, els mapes. - interrompé bruscament en Beoups.
- No has respost la pregunta màgica, perquè te'ls hauríem de donar?
- Ah, això, entenc. Doncs perquè el meu amic és darrera la porta amb un mòbil i, si no em
doneu el mapa, en un minut trucarà a la policia. Ah, i no us molesteu en intentar obrir la
porta, és tancada desde dintre i és d'alta seguretat. Hola john! - digué saludant a la porta
- Ens veu a través de l'espiell. - explicà somrient.

L'home que havia estat parlant fins ara, i que estava un xic mes adelantat que els altres
es posà la mà dins la jaqueta. En treguè un bloc de documents de diferents mides
plegats per separat. Allargà la mà cap en Beourps. En Beourps agafà els documents, els
obrí parsimoniosament i examinà el contingut, al seu ull semblaven correctes. Com a
mínim no podia distingir-hi cap discordança amb les dades que coneixia, a més tenien
molts detalls i notes annexades.

- No hi ha res més? - digué.

- No, això és tot. - digué sorprés l'home.
- Molt bé, podeu marxar. John, obre!!!

173
La porta s'obrí. Els tres individus sortiren. La porta es tancà.

En Beourps, es recolzà a la barana. Mirà cap abaix, cap als puntets negres que es
movien pel carrer. -Hi ha més de 400 metres- pensà. Se li va acudir que hi havia una
curiosa relació entre el poder i l'altura. Al cap i a la fi només les persones realment
poderoses podien permetre's edificis com aquell. Sempre s'havia sentit més partidari del
poble, dels d'abaix. Però per ajudar als d'abaix s'havia de pujar molt amunt. En Beourps
no sabria on col·locar-se, no estava abaix ni amunt. Era relatiu, molts l'haurien col·locat
amunt i molts altres avall. Poca estona després en John el despertà de les seves
cavil·lacions.

- Ja són fóra.
- ... Endevina a què em dedico John.
- Buscador de tresors?
- Exacte, John - digué amb un somriure.
- Jo em preocuparia una mica més per a què es dedicaven ells. - digué seriosament en
John
- Anaven armats?
- Un si, hem hagut de confiscar-li l'arma.
- S'ocuparan d'ells?
- Segurament si.
- Quan tardarà en Dremer a venir aquí?
- Cinc minuts o menys, i tinc l'ordre de no deixar-te sortir.
- Ok, perfecte, tanca la porta i entretenint-lo tot el que puguis.
- L'últim favor Be. - digué i tancà la porta darrera seu.

No tenia molt de temps. Desplegà i enrotllà els mapes que tenia a les mans. Un cop
enrotllats els lligà dolçament amb un llaçet i s'acostà a una de les plantes que decoraven
el mirador. Estaven en un test de pedra rectangular amb quatre potetes d'escasa altura.
Examinà la part de darrera del test. Una peça metàl·lica enganxava el test amb la barana.
Treguè un tornavís de la jaqueta, i desarticula la connexió de ferro treient quatre grans
cargols. La peça caiè a terra. Estira amb força el test amb les dues mans i al cap duna
estona aconseguí fer-lo girar uns 45 graus. Sota el test sobresortia un tub metal·lic
perpendicular al terra. La part posterior del tub estava tapada amb una reixeta.
Descargolà la reixeta. Introduí els mapes pel tub i aquests caieren amb implacable força
de gravetat. Un cop enllestit, ho deixà tot tal com estava originalment. Ja no calia patir
pels mapes.

En John havia fet correctament la seva feina. Estava donant tot tipus d'explicacions a en
Dremer sobre perque havia permès que tot allò passes quan obrí la porta en Beourps.
Els dos el miraren i en John es relaxa una mica. El seu substitut per rebre la bronca
havia arribat, i era mes culpable que ell.

- Beourps, - exclamà en Dremer - aixó ha arribat massa lluny! Més ben igual els
permissos especials que t'atorgui A, el teu accés a aquest edifici serà totalment vetat a
partir d'ara mateix! No hauries ni tan sols de poder accedir en aquest edifici i oses portar
gent armada per tindre converses secretes! Imperdonable!

Mentre en Dremer seguia escupint tot el rencor que tenia acumulat durant feia temps, en
Beourps s'adona que hi havia dues persones mes en aquella petita estància que tenia
accés a un dels ascensors que duien al mirador. Les dues persones l'estaven observant i
semblaven òbviament a les ordres d'en Dremer.

- M'estas escoltant Beourps!? Ara mateix informaré A perquè et tregui cadascun de tots
aquests permisos especials que el senyoret Beourps té. - digué recalcant cada paraula
amb tot el rencor que era capàs de vomitar - Vincent, Walt! Feu-lo fora de l'edifici, sense
cap tipus de tractament especial!

174
Els dos homes, agafaren fortament en Beourps pels braços i l'acompanyaren l’ascensor.
El que tenia mes cara de Vincent premé el boto 0. Mentre les portes es tancaven en
Beourps aprecia la impagable cara de pomes agres d'en Dremer. L'ascensor baixa molt
ràpid deixant-los una estranya sensació de vertigen. Un cop a la planta baixa, els dos
homes registraren en Beourps a consciencia i el passaren pel detector de metalls. Creuat
el detector hi havia la sortida. Per primer cop a la seva vida, aquella porta era de direcció
única.

Havia sigut un mal dia per a en Beourps. Cert que havia trobat els mapes, inclús li havien
deixat endur-se el tornavís, però li havia sortit massa car. Per dir-ho d'una altra manera,
era com si estigues jugant al joc del penjat i per endevinar la primera lletra ja li
haguessin dibuixat el cap. En Dremer estava fent investigar aquells tres, i tard o d'hora
descobriria quin camí portava en Beourps. No nomes en Dremer, els seus superiors i qui
fos que estes per sobre dels superiors també ho sabrien. I farien l'impossible per parar-li
els peus. Aquella nit tindria que compartir experiències amb Zheler. O almenys tot això
era el que pensava en Beourps en aquells instants.

Beourps anà al seu piset. Es posà el vestit de submarinista amb les seves pertinents
botes. Agafà l'arpó i sortí del piset en direcció al port. Prop del port hi havia una estància
amb taquilles. En Beourps introduí una clau a la taquilla 202. Dintre hi havia uns peus
d'ànec. Es tragué les botes i es posà els peus d'ànec deixant les botes a la taquilla. Cinc
minuts després estava al port, un metre sobre el mar, sobre una superfície de pedra
dura. Davant seu s'extenia tota la zona portuària, un pas davant seu hi havia el buit. Mirà
el cel, mirà el mar sota seu i saltà.

La profunditat del mar fou penetrada per un home amb vestit de submarinista. L’aleteig
de les aletes l’endinsaven en altres medis. La pressió de l’aigua transformava el seu
entorn. Bussejà paral·lelament al mur de roca que el separava d’un altre món. Més avall
una enorme canonada cilíndrica feia veure que era un abocador de residus de la ciutat.
Beourps entra dintre i bussejà en la semi-foscor fins una porta enreixada aparentment
desgastada pel pas dels anys. Introduí una petita clau en un oxidat pany i la porta grunyí
mentre s’obria. Un cop dintre s'assegurà de tornar a tancar bé la porta.

El conducte era molt fons, després de 10 minuts d'agonic esforç en Beourps vislumbrà
una comporta. La comporta abarcava tot el conducte i el segellava completament. En
Beourps girà una gran manovella i l'obrí. Dintre l'esperava una sala de descompressió
perfectament equipada. La forma de la sala continuava sent cilindrica, revestida de
diversos materials plàstics de color blanc i uns orificis de disseny formats per diverses
capes de plàstic de diversos colors que servien per expulsar l'aigua a pressió a través de
petits conductes. Beourps premé un boto mig ocult entre les parets de la sala. La pressió
baixà paulatinament i al cap de poc el nivell del aigua començà a baixar fins a buidar la
sala. Estava arribant...

Darrera la comporta l'esperava un comfortable vestuari, amb les seves taquilles, la seva
pica, el seu mirall, el seu lavabo, la seva dutxa, etc.. La sala era de planta cuadrada, 2
metres i mig d'altura i al fons en linea recta amb la comporta tenia una petita porta.
Beourps, exhalà i descansà, mentre deixava el seu vestit de submarinista en una taquilla.
Agafà una gran tovallola i es dutxà mentre xiulava una alegre canço. Per fí es podria
relaxar una miqueta després de tota aquella capbussadeta. Un cop dutxat es vestí amb
roba comoda que hi havia a les taquilles i obrí la petita porta.

Una gran sala l'esperava a l'altre banda. Un autèntic loft de forma rectangular i 60 metres
cuadrats. Un loft perfectament equipat amb una gran cuina, un menjador, i un dormitori.
A falta de finestres amb vistes al mar tenia una misteriosa porta metal·lica en un dels
seus extrems. Aquell loft era la veritable casa d'en Beourps, era aquí on es retirava a
meditar i on prenia contacte amb Zheler amb mes tranquilitat. Pero abans de relaxar-se
en Beourps volia satisfer la seva curiositat i comprobar si les coses havien funcionat tal
com volia. Agafà una cadira de la taula del menjador i la col·loca al bell mig de l'estancia.
Pujà sobre la cadira i mirà cap amunt. Observà un tub metal·lic tapat amb una reixeta que

175
sortia del sostre. Descargolà la reixeta i uns documents caieren directament a la seva
mà. Els documents estaven lligats dolçament amb un llaçet, el correu havia arribat sa i
estalvi pel conducte de ventilació.

Beourps, es passà una estona estudiant els mapes, el que es portava entre mans no
seria gens fàcil. No tenia temps per perdre, així que va fer una pasta oriental pre-
preparada que nomes requeria cinc minuts de cocció i la devorà en pocs minuts més. Un
cop enllestit, es dirigí al seu llit mentre es treia la roba mes feixuga quedant pràcticament
en calçotets. Dintre d'un dels calaixos de la seva tauleta de nit hi havia una xeringa i un
envàs amb un líquid acabat amb el prefix zepam. S'injectà uns quants mililitres de la
substancia i es deixà caure sobre el llit. Aviat obtindria claredat.

- Fí del primer capitul -

No estava per osties i punt. Tenia enfundada una pistola de 9mm entre les costelles i la
jaqueta i allò la feia sentir segura i poderosa. No li feia falta usar-la per tenir la gent a la
seva mercè, nomes tenir-la o ensenyar-la ja era poder. Ademes tenia molt mala ostia, i
nomes amb la mala llet que tenia ja podia aconseguir tot el que es proposes.

Els carrers eren cada cop mes estrets, però ella seguia caminant amb determinació cap
al seu objectiu. Tenia ordres de matar, i fins ara mai havia fallat cap misio que li
haguessin encomanat. Aquell cop seria diferent, coneixia el seu objectiu personalment i
havien treballat junts en varies ocasions. No seria agradable matar en Beourps.

Odiava el caire mistic que sempre prenia en Beourps al encarar les seves investigacions,
tot i que en general sempre s’havien dut força bé. Be era l’encarregat de dur-la al cau de
l’enemic i ella era l’encarregada de la feina bruta. Ell podia ser molt inteligent i espavilat
per moure els fils i descobrir coses en el seu món de Sherlock Holmes, però si no fos per
ella ja l’haurien pelat 40 vegades. Ironicament li havien encarregat pelar-lo a ella. Cuanta
feina inutil, cuanta gent inutil. Sempre havia pensat que els seus superiors, no eren mes
que uns hipocrites amb deliris de grandesa, i allo li confirmava plenament. Deu putos
anys amb ordres e imposicions i dubtes sobre els seus metodes i la seva
professionalitat, i ara li deien que mates a la persona que tan bé havia hagut de protegir.
Tenia ous. En el fons ja ho sabia, tan poder, tants diners, tan secretisme pero no eren
mes que uns idiotes que necessitaven els seus serveis per corregir les seves cagades.
Quan tingues diners suficients, desapareixeria i no li tornarien a veure el pèl.

Al fons del carrero hi havia una porta tapiada amb quatre fustes velles i corcades,
clavades amb claus nous i relluents. Arrencà les fustes i entrà en aquell estrany i antic
habitacle. No eren ni deu metres cuadrats, pero ben farcits de capses, fustes, ferros i
porqueria. Després de 5 minuts d’esforç conseguí remoure suficients trastos com per
veure la trapa que s’ocultava sota tot allò. Molt típic d’en Beourps pensà. No es podia
queixar amb el company que li havia tocat treballar, cert que era un flipat de la vida en
cuestions filosofiques, mistiques i extrasensorials, però també era un tipus intel·ligent i
precabut que sempre es guardava unes quantes cartes a la màniga. La trapa duia a unes
argolles metaliques que feien d’escala i conduien a la foscor mes absoluta. Però el pitjor
no era la foscor, era la nefasta olor que sortia d’aquell forat. Sens dubte allò conduia al
clavegueram de la ciutat. Aviat ho pogué comprovar per ella mateixa quan baixava per
aquelles humides nanses de ferro. Amb la vista una mica mes feta a l’obscuritat podia
observar com el tunel del clavegueram s’extenia en totes dues direccions obligant-la a
elegir un camí. Un cop amb els peus a terra, treguè una lanterna i enfoca el túnel. Dos

176
voreres, una a cada banda, obrien camí a un riu de residus de tota clase provinents de la
ciutat. Desenrosca el mapa que tenia guardat a la butxaca del pantaló i l’enfocà.

El mapa no era díficil de seguir, la pudor i les rates impossibles d’evitar. La xarxa de
túnels del clavegueram era infinitament mes complicada del que mai hauria pogut
imaginar. Cada cop que la llum de la lanterna arribava a nous racons, veia noves rates
que fugien de la llum encegades. Mentre caminava maleia cada segon que tenia que
sofrir en aquell infern de rates i merda. De repent trepitja una rata i no tinguè temps de
reaccionar, entre equilibris i moviments de braços li relliscà la lanterna de les mans i
caiguè al canal de residus. Lluità per no tragar-se cap glop del torrent de residus liquids
de la ciutat, mentre intentava posar-se de peu sense que se l’endugues mes enlla la
corrent. Merda, merda, merda!! xisclava el seu cap mentre es posava d’empeus. S’agafà
a la vora del canal i pujà al voraviu. Per sort la llanterna no havia caigut al canal.

Allò no estava anant gens bé, fins ara havia sigut molt professional sempre en la seva
feina. No cometia errors ni es deixava anar per emocions, i ara aquell dia l’estava cagant
de mala manera. No podia deixar de pensar, perque cony li estava passant això mentre
intentava tranquilitzar-se i romania en silenci apoiada a la paret del clavegueram. No
podia permetres més errors, els seus pensaments unicament tenien que anar enfocats a
trobar en Beourps el més aviat possible, abans que qualsevol altra persona, deixant el
mínim rastre possible. De moment acabava de deixar un bon rastre sonor i amb tota
seguretat s’en enduria amb ella un bon altre d’olorifer.

Lo pitjor vingué quan necessità treure el mapa i observà que estava parcialment
descolorit. La tinta havia aprofitat la remullada per extendre’s sense pietat pel mapa.
Encara es podien entendre certes parts del mapa, pero seria molt més díficil interpretar-
lo. Varis pensaments negatius van començar a creuar la seva ment intentant atormentar-
la per la seva cagada, però ella ja s’havia posat en el paper que li tocava. Descartà tots
els pensaments i continuà inflexiblement en la seva tasca, trobar en Beourps.

Trenta minuts després, mig perduda, sentí una veu en la llunyania. S’acosta a la zona,
gira el cap per una cantonada i veié un vell conegut amb una pistola davant una porta
metal·lica.

Era el seu moment, era la seva fotuda feina, era el moment collonudament o ovariament
adequat, com diria ella, per disparar. No ho pensà ni 1 segon.

- Fí del segon capitul -

Mils de persones s’ofegaven als seus ulls. Sortien per les finestres, patalejant i movent
els braços en busca de l’aire que els faltava. Molts nadaven buscant la superfície, pero
cap d’ells arribava. A mig camí tots deixaven de moures i començaven lleugerament a
caure, perdent la seva forma recta que buscava la sortida i adoptant una forma mes
macabra en forma de V mentres els seus cossos exhalaven les ultimes convulsions.

- POC! POC! POC! - En Beourps es despertà tot suat i cansat entre pocs pocs pocs de
porta metal·lica. Algú estava picant a la porta metàl·lica. Ningú hauria de picar a la fotuda
porta metal·lica. Aquell indret era màgic i especial, estava especialment dissenyat i
construit per estar tranquil i a soles. I ara mateix no estava cap de les dues coses.
S’aixecà del llit de mala gana, mentre els repiquejos de la porta cada cop eren més
insistents. Tan sols duia una camiseta arrugada i uns calçotets llargs, però el visitant no
semblava tindré suficient paciencia com per esperar a que en Beourps es poses mes
presentable. Agafà l’arpó i es dirigí cap a la porta. La videocamara no semblava
funcionar correctament, no es veia res a l’altra banda, tot era foscor. Fos qui fos,
coneixia l’existencia de la camara i l’havia tapada. Allò limitaba molt les possibilitats de

177
l’intrús a un cercle de una sola persona. A menys que aquella sola persona, hagués
decidit compartir el seu secretet a diferents altres persones. Però allò no era propi de
l’Alphons que coneixia.

Entreobrí la porta amb l’arpó a les mans i algú empenta la porta de forma abrupta,
deixant la porta oberta i a en Beourps un metre més enrera lluitant per no perdre
l’equilibri. Efectivament era ell, l’Alphons, un home d’uns 50 anys, fort però prim amb el
cabell ple de canes i un posat tot estrany. Fins aquí s’ho podia esperar, el coneixia molt
bé i feia molts anys que eren companys de feina, el que el sorprengué fou el fet que
dugués una pistola entre les mans i apuntes directament cap al seu pit.

- Alphons... - digué entre asustat i estranyat, mentre l’apuntava simultaneament i sense

ganes amb l’arpó.
- Bon dia Beourps, has dormit bé? - aquell no era l’Alphons que coneixia. El superior
amb qui feia 7 anys que treballava i amb qui sempre havia tingut un tracte especial.
Aquell era un assasí que havia vingut a matar-lo.
- Que fas A? Que vols? - digué un perplex Beourps.
- Saps de sobra que m’han encarregat els de dalt, no? - digué somrient l’Alphons.
- Els de dalt? No ets tu, qui manes a l’organització? Qui hi ha sobre l’organitzacio? -
vomitá Beourps, escupint les preguntes que feia anys que li varinaven al cap.
- Jajajaja, ni això saps Beourps? Jo no mano a l’organització, nosaltres som nomès les
lletres. Sobre nostre estan els números i ves a saber qui hi ha sobre d’ells.
- Números?
- Exacte, igual que nosaltres som les lletres i estem ordenades alfabeticament segons la
nostre jerarquia, ells són els números.
- Perque sóc l’únic que té la jerarquia sobre el seu nom real i no s’em ha asignat un nom
fals!?
- Perque el teu pare, tenia molt clar quin rol hauries d’ocupar sempre fins al final dels
teus dies Beourps. Mai havies d’arribar a dalt.

Allò deixa de pedra en Beourps, que baixa un segon l’arpó consternat. En aquell instant
l’Alphons aixecà la seva pistola i en Beourps caigué de genolls a terra.

PUM!

Un tret perfora el cor de l’Alphons que es desploma en pocs segons al terra. Darrera seu
en Beourps veié una silueta femenina aproximant-se cap a ell.

- Diana! - cridà en Beourps, mentre contemplava aquella noia de 28 anys i trets exòtics.
- Beourps, no hi ha temps per parlar- diguè ella, mentre s’acostava a en Beourps. - Més
val que fotem el camp enseguida.
- Com has arribat fins aquí!? - diguè en Beours mentre la Diana l’ajudava a aixecar-se.
- No tenim temps Beourps! Han posat a disposició de tots els agents, tota l’informació
que tenien sobre tu, i tots els agents tenen la missió de liquidar-te lo més aviat possible.
- diguè la Diana mentre l’estirava amb ansia cap a fora.
- Espera un moment! Tinc que agafar unes coses - exclamà en Beourps mentre
s’escapava de les mans de la Diana i es dirigia cap taula.
- B, collons! - es queixà ella mentre controlava pistola en mà l’intrincat laberint del
clavegueram, vigilant que ningú tregues el caparró per cap de les seves múltiples
cantonades.

Beourps es dirigí ràpidament cap a la taula i recollí els mapes, un cop ben plegats es
donà compte que no tenia pantalons on encabir-los. Per desesperació i crits de la Diana
es prengué uns bons minuts escollint i posant-se uns pantalons, recollint les seves
drogues i altres utensilis i en definitiva posant-se a punt per marxar. De fet no va decidir
estar a punt per iniciativa pròpia, va ser quan la Diana li va posar la pistola al cap i li va
dir: - O vens o et mato jo - que va decidir que ja estava totalment a punt per marxar.

178
- OK Diana, no recullo res mes. Digue’m una sola cosa, us han donat informació nomes
de l’accés del clavegueram?
- També vigilen el port.
- Tinc una idea. - diguè en Beourps mentre somreia a la Diana d’aquella forma seva tan
especial.
- Noooooo... - diguè ella ressignada tement lo pitjor. Mentre baixava els braços i la cara
esperant la tan temuda idea Beourpiana.

- Fí del tercer capitul -

En Walt, no tenia massa bon dia. Ser lúltim ximple de l’organització a ulls dels demes no
era mai agradable. Sino fos perque misteriosament sempre tenia sort. Quan algu li queia
malament, mai durava molt a l’organització. Sobretot després de comentar-li a A els
draps bruts dels subjectes en cuestió. Per sort, per ell ningú es cuidava tan d’amagar els
seus secrets o queixes davant de ve-doble. Com a mínim en alguna ocasió deixaven
entreveure cap algún company, estan ell present, algun tipo de pista de la cual podia
seguir facilment el fil.

Tristament, aquella era lúnica habilitat per la cual era valorat dins l’empresa, coneguda
nomes per A. Les seves tasques sempre es reduien a les de menys capacitat. Tot i que
sent sincers... Ja li anava bé....

L’última missió d’aquella punyetera merda d’empresa era matar el puto membre B de la
propia cúpula. Cony! Si ni el B tenia un fotut contracte indefinit en condicions raonables,
no volia saber que farien quan s’els acudis de prescindir del W! I tot perque l’havia liat
una mica l’altre dia portant dos gamberros a l’edifici. O almenys era tot el que ell sabia al
respecte.

Bé, com a mínim sembla que el tio ja s’ho olorava o havien tingut el detall d’avisar-lo i
ara mateix es trobava amagat en una especie de gruta sota terra, comunicada per
cloaques i bases secretes que comunicaven amb el port. O alguna cosa semblant. Poc li
havien dit a ell.

Li queia bé en Beourps, feia temps que la liava i mai havia dit res a ningú. Mai li havia
deixat cap pista realment fàcil o evident, pero sempre feia coses estranyes i
estrambotiques, i obviament la deuria haver estat liant un pilo. Lo curios, es que per
important que fos l’empresa... no tenien per costum anar tots en manada a matar els
seus propis companys. S’acostumaven a utilitzar xantatges i altres tecniques per
castigar les conductes de la gent que es volia fer fora de l’empresa. I en el pitjor dels
casos, es parlava d’autentics rentats de cervell. Si fugien, si que se’ls perseguia i podien
arribar a intentar asesinar, pero s’acostumava a donar un temps de marge en que
acostumaven a entregar-se o eren capturats.

En Beourps per tant.... l’hauria liat bona. I ara ell era l’encarregat de vigilar l’entrada de
l’edifici Kheiston mentre la resta d’agents es dedicava a la busca i execució de Beourps
de clavegueram. Si es que... Deu meu! Tots els agents... allò era d’imbecils... si algo ho
sabes... i volgues entrar a l’edifici per obtenir alguna informació o document
confidencial, ho tindria més fàcil que mai. Pero, això no era gaire probable, perque
tindria que ser algu de l’empresa que conegues els entramats de seguretat de l’edifici...
Ademes, hauria de tenir cert nivell en la jerarquia perque sino no sabria ni tan sols que
buscar... I sobretot tindria que estar torrat, o no tindre por a res, perque segurament el
perseguirien per matar-lo... i saber que just aquell dia en aquell moment... l’edifici....
Merda!!!!!!! Puto Beourps!!!!

En Walt gira volta i entra corrent a l’edifici. De mentres, un estranyat Beourps ajudat de
una malhumorada Diana, aixecaven una tapa de clavegueram que estava a pocs metres
davant de l’entrada de l’edifici.

179
- Increible! - diguè en Beourps - No entenc com hem pogut tindre tanta sort com perque
hagi sortit corrent justament ara! Amb lo fàcil i normal que hauria sigut que seguis
vigilant i ens haguès descobert i matat si sortiem del clavegueram.... i el tio es fot a
correr.... dintre l’edifici....
- Si.... realment increible... Que n’esperaves d’en Walt? És el membre de menor jerarquia
de tota l’organització.... L’hauria pelat si haguès representat un problema.
- Doncs, portavem ben bé deu minuts, esperant i maleint la seva presencia... i no he vist
que et moguessis un pèl, si no era per maleir la nostra mala sort. - ironitzà en Beourps.
- Pfff, tu que sabràs! Ademes, com se’t acut anar a sortir davant l’edifici! - li recriminà
ella mentre sortien corrents de la zona.
- És just el que hi ha sobre el meu amagatall... és una cuestió del sistema de ventilació,
veuras....
- Oh, calla!!!!!

- Fí del quart capitul -

El dia era caluros, el sol donava a base de bé per ser un dia de primavera. En Beourps i
la Diana ja feia un parell d’hores que havien fugit d’escena. Havien agafat un tren i es
dirigien a la capital, Drumzink. No és que a ella li fes especial il·lusió deixar tot el que
tenia i perdre la feina, pero era el preu que havia tingut salvar-li la vida a en Beourps. Ho
havien perdut tot els dos. Almenys en Beourps ho tenia planejat i havia fet la seva propia
elecció personal. Pero ella no havia elegit res de res... i tractava l’assumpte amb una
naturalitat pasmant, com en Beourps ja sabia que faria. Massa orgullosa, per admetre
cualsevol sentiment o debilitat. Tot i que prou irascible com per fotreli bronca, per la
bajanada que estava duent a terme segons ella. Ni tan sols, li havia preguntat que
planejava, simplement els proxims pasos. Fos com fos, ella sempre estava disposada a
ajudar-lo, encara que segons ella fos com a acte de caritat per redimir-se d’algun pecat
molt gran que deuria haver comès en la seva anterior vida.

La vida de la Diana era un autèntic misteri per a en Beourps. Sabia que havia nascut en
els paisos en guerra del tercer món, que havia tingut una gran formació militar i que això
li havia permes poder tenir accés al primer món, on havia passat el dur procés de
selecció de l’empresa en tan sols 5 mesos. Molt posiblement, al seu criteri, podia haver
sigut lúnica o de les uniques persones en tota la seva vida, que li hagues aportat algún
tipus de significat a la paraula amistat per a ella. Segurament per això no l’importava
anar amb ell i ajudar-lo en la seva missió, sense tan sols preocupar-se a saber de que
tractava.

Per la Diana, en Beourps era un grillat. Un autentic grillat simpatic. Li queia bé, era
inevitable que si havies vist a en Beourps sortir-s’en d’alguna situació amb alguna de les
seves estrambotiques idees ensenyant el seu típic somriure trapella de “ja ho sabia”, no
et caiguès bé aquell home. Era un boig inconscient, pero molt intel·ligent, a la seva
manera almenys. Dir-li a allò intel·ligència, potser un xic exagerat, era més aviat un
bogeria lúcida que el podia convertir en una persona molt fascinant i molt perillosa. I
sobretot tenia una habilitat natural per atreure segons quins problemes d’alta categoria. I
justament això es el que li agradava d’ell, desde que el coneixia la seva vida s’havia
tornat mil cops mes divertida. Perillosa ho havia sigut sempre, pero en un sentit de
asquerosa perillositat on nomes es respirava bilis, budells i diners. Amb en Beourps tot
olorava d’una forma diferent, una olor mes honorable i amb certs ideals. Així que fugir i
perdre la feina, no deixava de ser una missió mes que feia amb el seu company de feina
Be.

Drumzink era una ciutat amb molta més història que Selain la ciutat d’on venien. Era la
capital de Turberg, un país petit però prominent, cinquena força mundial economicament
parlant. Les seves principals fonts de riquesa eren el turisme i l’investigació tecnologica
que sabien exportar de multiples maneres de forma extraordinariament rendible. La
ciutat tenia una riquesa arquitectonica increible amb tot tipus d’eficis i zones de diverses

180
epoques i cultures. Tenia una gran zona antiga marcada per diferents cultures i les parts
mes periferiques de la ciutat s’havien annexat amb antics pobles que ara formaven part
de l’inmensa urbe i li donaven a cada zona el seu caràcter propi.

Un dia qualsevol, abocat a la finestra, embadocat amb el pas intens de passejants,

transeunts o simples ombres de persona. Cotxets plens de nens, mares atrafegades
empenyent amb més resignació que voluntat, monstres enormes amb nens minúsculs.
El transportista que no cedeix a la temptació d'allargar la mà dins el camió ple de caixes
de begudes que li recomanen beure amb moderació. Crits, nervis, pressa. Angoixa,
desesperació silent, cares mentideres, cares inusualment felices. Trobades casuals entre
veïns que eviten trobar-se al carrer, l'escala, l'ascensor. Desconeguts. Por.

Temptacions. Insatisfaccions. Rebel·lia casolana reprimida pels mateixos oprimits que

es rebelen tan sols dins ells mateixos... què els va portar, fa ja tant de temps, a triar la
vida que porten? què els va empènyer o per què es van empènyer a si mateixos a
convertir la vida en allò.

Ja fa temps, al carrer Pelayo de Barcelona una imatge em va colpir. Era una escena
usual, que normalment passa desapercebuda. Potser jo aquell dia estava més perceptiu
que de costum , més empàtic -tot i que els que coneixen el carrer Pelayo un dissabte a la
tarda saben que convida a l'antipatía. Del doll incessant de gent que entrava de les
botigues o en sortia, o s'apressava sense presses en anar a munt i a vall vaig entreveure
primer, per acostar-m'hi després, un moment de desesperació alièna i alienant. La familia
nuclear es composa de pare, mare i nens, en xifra indeterminada. La familia de la que
parlo acomplía tots els requisits, incloent tres marrecs d'entre 2 i 6 anys que evidentment
no callaven. Per la raó que fos, els seus pares tampoc tenien cap intenció de silenciar-
los.

Ella. Uns trentallargs o trentacurts massacrats. En tot cas, es notava que la perruqueria
no era cosa de freqüentar els dissabtes i qui sap quan feia que no la trepitjava. No anava
despentinada, però el tall era senzill i curt, capaç de ser ordenat amb un cop de raspall.
La manera de vestir, sens dubte còmoda, deixava entreveure cert tansemenfotisme...
compte, no deixadesa, sino més aviat el convenciment que dóna l'experiència que, es
posés el que es posés, el món no canviaría. El seu món. Allò que l'envoltava.

Ells, els nens. No recordo si eren dos nens i una nena o dos nenes i un nen. En tot cas,
el cotxet era habitat per un petit monstre femení que no deixava de plorar, de marranejar,
de demanar sense verb i sense llàgrima -això em va sorprendre- qui sap quins capricis.
O tan sols un xic d'atenció. O tan sols exercir de nena mimada de la casa, que al cap i a
la fi és el paper que han de fer els nens quan son els més petits de casa. Agafada o més
aviat arrossegada de la mà de sa mare una criatura d'uns 4 anys no deixava d'assenyalar
amb el dit tot allò que veia, mentre el seu monòleg monotemàtic demanava coses, coses,
coses, coses, coses... el braç de la mare aviat patiría algun trencament fibrilar, un
dislocament de canell o alguna altra dolència que permetría a la familia gaudir de dues o
tres hores, com a mínim, en un centre d'atenció primària. El gran de la família, d'uns 6
anys, anava deixat de la ma de sa mare i possiblement deixat també de la mà de Déu. Era
mut i possiblement sord, ja que avançava tímid i jo diría que a tantines entre tota aquella
massa, protegit tan sols per la presència física dels seus pares... la única cosa que li vaig
sentir dir algunes vegades durant el poc temps que em vaig quedar observant va ser
"papa", sense molt convenciment o amb l'únic convenciment que no el sentiría ningú, ni
tan sols el Sant Pare en la seva comunió amb els fidels.

Ell. Si ell, el que duia els pantalons, el que sens dubte era el cap de familia. No hi era. La
seva presència física era manifesta, la seva corpulència, treballada amb altes dosis de
cuina casolana combinada amb fast-food i rematada amb aquella expressió castellana
que anuncía café-copa-puro avançava sense obstacles. La seva aparença sí que era la
d'aquell a qui tan se li enfot com vagi. No perquè cregui que el món no canviarà per
vestir-se bé... no, més aviat perquè sap que el més segur és que el món, el seu món, no
canviarà encara que ell es limiti a ordenar-lo segons el seu caprici, gust, i deixadesa.

181
Pero sobretot, a controlar-lo. A exercir l'autoritat. Autoritat representada pel telèfon
mòbil amb el que en aquells moments mirava de parlar amb no importa qui sobre no
importa què. No hi era. Ja no hi era. Quan feia que no hi era?

Cares. Gestos. Ganyotes. Rictus. La d'ella, tot un poema tràgic, anunciava el final etern
de les forces, l'assumpció de dur una pesada càrrega... la de saber-se no mare, sino truja
de tres garrins als quals havia d'alimentar incessantment no tan sols del menjar de
confiança i qualitat que la caixa tonta ens recomana... no, a més, els hi havia de comprar
tot el que el pare autoritzés a comprar. Joguines? Pleisteixons? viatges a Port
Desventura? Tot allò que no es podia ficar a la boca ho comprava la mare tan sols amb
l'autorització del pare. Tot allò que es ficava a la boca ho comprava la mare, sense
l'autorització ni l'ajuda del pare.

Sempre m'han meravellat escenes com aquesta. De fet, una de les meves distraccions
habituals és seure a la terrassa d'un bar i, mentre faig un cafè anar fullejant el diari. De
tant en tant la meva vista es perd pel que m'envolta. De primer de forma negligent, sense
parar gaire atenció a res. Miro primer de tot el cel, el dia que fa, com la claror banya les
façanes, la llum del sol filtrada pels arbres... miro de gaudir de tot com un tot, un tot on la
veu de la gent, el seu moviment, la temperatura, l'entorn físic em transmeti la manera de
ser jo mateix allà enmig, amb vocació de comprendre serènament el que hi passa. Aviat
la meva vista es fixa en quelcom que em crida l'atenció perquè sí... el moviment concret
d'una branca i com les fulles dancen amb la llum de la mà del vent... el moviment
suggerent de la cambrera que serveix les taules... certa peça de vestir d'aquell xicot o
l'escombriaire que mira de torejar la petita pila de fulles seques que ha recollit amb les
seves arts de bruixeria. No sé per què però mica en mica m'acabo fixant en una escena.
A partir d'aquest punt la simple contemplació de la realitat matèrica que en mi tan sols
genera simples judicis de qualitat estètica, va derivant en la voluntat de comprendre què
passa, no tan sols al meu voltant sino també a la ment dels seus protagonistes... encara
que per a mi siguin simples actors d'una trama interpretada per ells de forma
involuntària per als meus ulls.
A vegades passa que aquestes escenes les percebo anant pel carrer, com és el cas que
explicava. No puc evitar en cap dels casos mirar de ficar-me al cap de la gent, mirar de
saber què pensen no tan sols en aquell moment, sino tota una currúa de coses sobre la
seva vida.

No sempre és agradable i en un cas com el del carrer Pelayo no va ser-ho... miro

d'imaginar-me la trajectòria vital possible desde l'inici de la rel·lació dels que ara viuen
d'esquena l'un de l'alre. Em poso a la seva pell, vivint la coneixença i l'exploració
palpitant de múltiples mons possibles, la incertesa de saber qui és cadascú, com
recollien les paraules de l'altre destilant-les com la rosada cau damunt les fulles dels
arbres a l'alba. Com es consolidava tot i mica en mica s'assumien compromisos, primer
lliurement, després dictats per les circumstàncies, fins arribar un moment en que es
decidiren a crear ells mateixos les circumstàncies que els impliquéssin en compromisos.
Se'm fa difícil imaginar, suposo que per manca de vida i experiència, quin és el punt
d'inflexió en el que aquella dona en un temps encisadora es convertí en una bruixa a ulls
d'ell, en quin moment el princep blau que ell representava es convertí en el senyor tirànic
d'un llogarret feudal... i en quin moment, donada la curta edat de la mainada, quan tot ja
era força degradat, van decidir portar innocents alienats a aquest món.

És evident que tots ens equivoquem... és evident que tots en algun moment mirem
enrera pensant que els encerts de llavors son els errors del present. Menys freqüentment
els errors del passat es transmuten en encerts... o aquesta és la sensació que tenim. Jo
sempre havia cregut que caminant per aquest mon trobaven milers de persones amb qui
interactuar, establir-hi una relació laboral, de servitud, de coneixença, d'amistat, d'amor,
de sexe... Més enllà de la família que ja vé incorporada amb la vida. Quan vaig veure
aquesta escena feia poc que havia descobert que no eren tan sols mons possibles... que
les persones també podien ser miratges de felicitat.

182
Deu fer uns dos anys i escaig. Ella es deia Ariadna. Suposo que encara es diu així, però
la seva desaparició de la meva vida fa que jo a ella, inclòs el seu nom, la recordi en
passat. És una de les dones de les que m'he enamorat... no m'he enamorat moltes
vegades o, millor dit, com més gran em faig hi ha menys dones de les que m'he
enamorat. Potser perque aprenc a filtrar millor els sentiments, potser perque
l'experiència ajuda a jutjar, potser perque cada vegada m'he enamorat millor... no ho sé,
pero si amb 22 anys m'havia enamorat 4 o 5 vegades ara, amb 28, amb prou feines en
podria comptar una o potser dues. Després de coleccionar un bon munt de carbasses i
algunes relacions escadusseres de diversa magnitud, començo a pensar que no s'està
enamorat fins que ja s'està en parella. Que la passió serveix per ajuntar-se pero que, ay!
l'amor arriba amb l'experiència de la imperfecció de l'altre. És clar que hi ha coses que
em desmenteixen aquesta idea... la primera, la meva por als miratges de felicitat.

Qui era l‘Ariadna? L'Ariadna era Ella. Ella. Tan sols Ella. El fort vent que una tarda de
divendres, una nit de dilluns i un dinar no recordo de quin dia, es va endur tota la meva
població sentimental anterior. Els va deportar a tots a un camp de concentració a la
Sibèria de la meva memòria. Per casualitat ens vam conèixer una tarda al bar de prop de
l'escola de disseny on estudiavem els dos.
A taula hi havia amics comuns i ella. Jo arribava amb temps de fer un cafè. Em vaig
asseure i després de demanar no recordo què -segurament un cafè amb llet, fa anys que
demano gairebé sempre el mateix en un bar- la majoria dels presents es va aixecar i van
marxar a classe. La majoria menys ella. No ens coneixíem però vam començar a xerrar.
Ella entrava un xic més tard i jo podia entrar quan volía, ja que era dins un grup
d'investigació per al Ministeri d'Industria... que pot sonar molt bé però era una patxanga.
Vam xerrar. Ens vam conèixer. No ens en vam adonar i, si jo havia arribat a quarts de
quatre, ja eren dos quarts de set tocades. Ens vam mirar i no va fer falta dir que el temps
havia volat, havia passat pels nostres llavis, les nostres paraules, les tasses de cafè i el
dring metàlic de les culleretes com una exhalació. A mi em va quedar un somriure als
llavis i la constància que en aquest mon hi ha gent que val la pena conèixer. Dilluns al
vespre tots dos estavem citats a una reunió d'estudiants sel·leccionats -no cal dir que
era una altra patxanga- convocats per parlar d'un ambiciós projecte d'intercanvi. La
reunió va durar un quart d'hora ja que a tothom li va semblar molt bé que la direcció ja
ho hagués decidit tot menys el nom. Una noia en va proposar un de força arregladet i
pretenciós i ningú s'hi va oposar, en franca declaració implícita que cap dels presents
volia perdre més temps. En sortir i mentre baixavem les escales vam intercanviar
algunes opinions. Vam riure una mica i finalment em vaig adonar que no sabia com es
deia. Haviem xerrat més de dues hores i no sabia com era el seu nom! Evidentment li
vaig preguntar, no sense mostrar la meva inefable timidesa.

-Em dic Ariadna. Tu et dius Bernat oi...? Veus? Jo sí que he fet els deures.

El seu somriure era una invitació a un cafè. És fàcil impressionar-me o al menys llavors
era més fàcil que ara. "Jo sí que he fet els deures". Amb timidesa i amb una dosi prou
intensa de tartamudesa li vaig dir si volia fer un cafè. Sí. Gràcies a ella i a aquella nit
conec un dels locals que més m'estimo, un local pel qual han passat dues dones que ho
han significat tot per a mi. Jazz i clàssics del Rock. Blues i peces alternatives no gaire
sortides de tò. Llum bonica, ni molta ni poca. Gent parlant, parelles, grupets. Ella i jo.
Una taula per la qual durant quatre hores van passar cafès, cerveses, cerveses,
cerveses... i una fiblada que es va instalar al meu cor. Van passar tots els temes que ens
interessaven, vam solucionar el mon tres o quatre vegades, ens vam confessar les
nostres predileccions literàries... vaig comprar un bitllet de loteria per l'amor. No em va
tocar. Va ser poc després de coneixe-la. Un dia em va dir, amb llagrimes als ulls:

-Quan et vaig conèixer feia quatre mesos que estava enamorada d'ell... si pogués haver-
te conegut quatre mesos abans...

Jo també vaig acabar plorant. Potser tots dos sentiem el mateix, o no. Ella li deia
romanticisme. Potser si. Tres anys més tard i hores, dies, dinars i sopars de fer de
mocador per part meva, ella el va deixar. Va deixar la seva violència verbal, la seva

183
cocaïna, el seu alcoholisme i la seva dependència econòmica. Va deixar la seva lluita
personal, allò que havia convertit la seva vida en un espai tancat de reclusió on tan sols
ell tenia dret a viure. Durant tres anys ens vam veure poc. El dia que em va dir que l'havia
deixat per poc no preparo una desfilada com la del dia de la Victòria Aliada el 1945. No
era la meva victòria, era la seva. Per a mi era un alliberament saber que al menys deixaria
de patir... i que ara seria jo qui patiría. Perque si durant tres anys vaig saber mantenir el
paper d'amic-mocador, ara les circumstàncies deixaven al descobert la realitat. Ja podía
jo haver sortit amb una noia durant aquell temps. Ja podía haver reflexionat moltíssim
sobre la conveniència de continuar veient-la, de continuar sentint el seu drama,
d'escoltar la seva última esperança que ell canviés per enèsima vegada. Ella em dia:

-Ets l'única persona en qui puc confiar.

Jo m'ho creia. Ara em faig creus de com fa cert temps se'm podia manipular amb tanta
facilitat. Vam trigar en quedar. I ho vam fer tan sols per saber que ara, ella, era amb un
altre. I que aquest altre a més de cocaïnòman era expresidiari. El meu front es va
il·luminar amb un cartell de neó de colors llampants que deia "IDIOTA". El reflex del
cartell enlluernava el meu cervell que havia fet les maletes i se n'havia anat a Tombuctú
deixant un cartellet on deia que no tornaría. Quan tot i així el meu cervell va tornar jo ja
era a casa amb la mateixa cara d'idiota. Van passar els dies i setmanes fins que al cap
d'un parell de mesos vaig trucar-la. Em va parlar inusualment alegre, vaig anar a casa
seva a sopar i mentre jo cuinava ella estava inusualment solícita i carinyosa amb mi. Ja a
taula ella era inusualment encantadora. Al sofà vam prendre unes copes, vam fumar un
porret de xocolata... i ens vam fer un petó.

Qui no ha estat enamorat tant de temps sense ser correspost segurament no pot
imaginar-se que és fer-li un petó a la persona per qui el seu amor s'ha atrinxerat durant
tres anys. L'amor de trinxera s'omple de fang, del so de les explosions, de la propia
guerra civil interna que malda per desterrar-lo per una banda i s'hi aferra com l'última
gota de vida per l'altra. L'ànima sembla Verdum en el punt àlgid de la batalla i les pròpies
baixes -tan sols n'hi ha de pròpies- es compten per milers.

Un petó. Un altre petó. Una mirada mútua d'incredulitat, de saber que allò està passant.
El vertígen de saber que els dos sabem què passa i què passarà. Abraçades, carícies, el
descobriment dels llavis durant tan de temps desitjats, el descobriment delerós del seu
cos tant de temps proper i llunyà... els dits que freguen el cel i compren el bitllet d'anada
al paradís, sense tornada si us plau. La sensació d'estar matant els tres ultims anys de la
meva vida, i estar-los matant a consciència. La roba, tota la roba a terra. Les emocions i
tot el plaer damunt del sofà.

-No... no pot ser.

Aquelles llàgrimes jo ja les coneixia. Les havia vist durant tres anys. Però ara tampoc em
pertanyien, pertanyien als fantasmes d'aquells tres anys que, contraatacant, havien
vençut. Ens havien vençut.

-Bernat no puc... ho has d'entendre.

I ho vaig entendre. Vaig assistir nu i incrèdul a la seva explicació, explicació que jo no

vaig demanar. Jo no havia demanat ser perfecte, no havia demanat que ella em posés en
un pedestal que em convertía en inaccessible, no havia demanat ser el patró a partir del
qual ella buscaría els homes a partir d'aquell moment. Jo no havia demanat renunciar a
ella a canvi de la meva divinització.

-Ho has d'entendre... tu per a mi ets perfecte... jo et vull així de perfecte a la meva vida, si
demà ens llevem plegats s'haurà acabat tot... S'haurà acabat la nostra amistat... Tu estàs
enamorat de mi i jo no vull enamorar-me de tu... i m'enamoraría de tu si fem l'amor.

184
I ho vaig entendre. Vaig decidir abandonar aquell escenari patètic. Vaig decidir
abandonar les seves llàgrimes tot i oferir-me a quedar-me dormint al sofà perquè ella no
es quedés sola amb si mateixa, indefensa. No, no soc cap heroi. Més aviat vaig ser
encara més imbècil, més babau. Més feble. Poc després la nostra amistat es perdía.

Havia pogut gaudir durant uns moments de la mateixa persona que havia conegut tres
anys abans, la mateixa persona viva, inquieta, fugaç, sagaç, enjogassada... fins que
l'ombra en la que poc a poc s'havia convertit sense que jo me n'adonés, la mateixa
ombra de si mateixa que havia matat la vida al seus ulls, va tornar. I jo no vaig poder amb
tanta foscor. Fa dos anys i escaig que no la veig... bé, fa més de cinc anys. Ella va
desaparèixer molt abans del dia que vaig fregar el cel amb els dits. Va desaparèixer quan
el nostre món possible es va convertir en un miratge de felicitat, el miratge en el que jo
m'havia perdut. El miratge en el que ella s'havia ensorrat durant tres anys d'alcohol,
cocaïna, i violència.

Vaig recordar això després de veure aquell matrimoni al carrer Pelayo. Havien tingut ells
el principi d'un mon possible o s'havien deixat endur per un miratge de felicitat? La
temptació de caure dins el miratge és molt forta... perquè el miratge tan sols ens deixa
veure la felicitat. Els mons possibles, en canvi, obren la finestra a una realitat polièdrica,
on ja se sap de bon principi que no tot son flors i violes, que l'amor neix de clarobscurs
que defineixen un gran gris. Que hi ha dies bons i dolents, gelosia, afecte,
reconciliacions i el cel a fregar del dits. Però ni el cel, ni els princeps blaus ni la perfecció
existeixen si no és dins dels miratges de felicitat.

Continúo explorant mons possibles.

Barcelona, 28 d'Octubre de 2003, Està plovent.

L'illa on avui dia es troba la República d'Atlàntida l'explorà per primera vegada Álvaro de
Saavedra, durant l'expedició que féu cap a les illes Carolines i a Nova Guinea; Saavedra
prengué possessió de l'illa en nom de la Corona de Castella i en nomenà governador
Lope de Valdeavellano.
El governador Valdeavellano va decidir trobar les mines d'or, que òbviament havien
d'existir perquè no gaire lluny d'allà hi havia El Dorado; per això, va ordenar als seus
homes que capturessin indígenes per obligar-los a excavar les mines; a causa de les
dures condicions de treball, moriren molts dels illencs sotmesos i, per a desesperació de
Valdeavellano, no es trobava or enlloc; segons el governador, aquesta era una prova
fefaent de la ganduleria dels indis, per això, va optar per incrementar el ritme de treball,
així, a més, tal com li deia el seu capellà confessor, aquella gent es redimiria dels pecats
que havia comès en la seva vida plena de vici.
Finalment, en un acte de desesperació, els indígenes es revoltaren; per tal de
sotmetre'ls, Valdeavellano féu cremar els seus poblats, amb la qual cosa, acabà calant
foc a tota l'illa. Aleshores, veient impossible la trobada d'or i no quedant indígenes per
fer-los treballar, Don Lope va abandonar l'illa després d'haver capturat els pocs
supervivents que va trobar; amb el què en tragué de vendre'ls com a esclaus a les mines
de plata de Potosí -a l'actual Bolívia- encara va poder recuperar part de les pèrdues que li
havia ocasionat el seu fracàs en la colonització de l'illa, anomenada d'ençà d'aleshores
Isla Quemada.
El domini espanyol sobre la Isla Quemada finalitzà quan va arribar-hi el capità James
Cook, comandant l'expedició dels vaixells Resolution i Adventure, la qual, en el seu
trajecte pel Pacífic Sud arribà fins a l'Antàrtida; llavors la Isla Quemada va passar a
anomenar-se Burnt Island.
Dins de l'Imperi Britànic, que es va recuperar de la desfeta de la pèrdua de tretze
colònies a l'Amèrica del Nord amb la conquesta de l'Índia, Burnt Island era una
possessió sense gaire valor; no hi havia cap riquesa per explotar ni ocupava un lloc clau
en la navegació transoceànica; tot el que s'hi podia trobar era una illa verge on, després
de tres-cents anys d'estar deshabitada, el creixement de la vegetació hi havia esborrat
qualsevol record de presència humana, amb l'única excepció de dues grans
construccions de pedra -anomenades avui dia el Gegant del Pi i el Gegant de la Ciutat-,

185
que, segurament, deurien ser un lloc de culte per als antics pobladors, l'existència dels
quals només es coneixia per unes cròniques espanyoles del segle XVI.
El 1846, el Govern de Sa Graciosa Majestat va rebre la petició d'una gent que demanava
un lloc per establir-s'hi; segons ho explicaven ells mateixos, el seu propòsit era bastir
una comunitat basada en l'harmonia i la fraternitat de les persones. Al responsable dels
afers d'Ultramar, li va semblar bona la idea d'enviar tota aquella colla cap a Burnt Island;
si aconseguien establir-hi un nucli de població, tot això que s'hi guanyaria.
En haver rebut la resposta del govern britànic, els socis de La Fraternidad Universal
s'embarcaren a Barcelona cap al lloc on havien de realitzar el seu somni; al capdavant de
l'expedició hi havia Joan Fontcoberta, autor de la novel·la Viaje a Atlántida, on s'hi
descrivia la vida i costums dels habitants d'Atlàntida, una gent moguda per la fraternitat
universal, que desconeixien el concepte de propietat, menyspreaven el luxe, vivien en
una total harmonia igualitària i trobaven inconcebible la pràctica de la guerra. La base de
la felicitat d'Atlàntida raïa en el fet que tothom hi feia vida en comú; a la llunyana illa on
es dirigien, ells aconseguirien que Atlàntida deixés de ser un somni per esdevenir una
realitat; un cop l'haguessin organitzat, convidarien gent de tot arreu del món a visitar-la i,
lògicament, en veure la felicitat i l'harmonia que havien assolit, tothom voldria organitzar
el seu país segons els principis d'Atlàntida.
Arribats a Burnt Island, les primeres tasques a realitzar foren intentar artigar una terra de
selva tropical i anar enterrant tots aquells que moriren a causa de la febre groga, la
malària, la disenteria i d'altres malalties que els atlàntids desconeixien i eren incapaços
de curar. Tanmateix, calia continuar endavant malgrat la llàstima que sentien per tots
aquells que no podrien ja arribar a gaudir de la felicitat d'Atlàntida; per altra banda, el
retorn a Catalunya era del tot impossible.
Finalment, aconseguiren bastir un poblat, que anomenaren Nova Girona, destinat a ser la
primera ciutat d'Atlàntida, nom que, d'ençà d'aleshores, donaren a l'illa, bandejant
l'anterior de Burnt Island. Llavors, Joan Fontcoberta va decidir que havia arribat el
moment d'aplicar la Constitució d'Atlàntida, que ell havia redactat a Barcelona, en les
poques estones que li deixava lliure la seva jornada de catorze hores en una fàbrica, amb
les quals tot just guanyava el mínim per no morir-se de gana, i, això, encara, quan hi
havia feina.
Per tal de garantir la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat entre els habitants d'Atlàntida, la
Constitució reglamentava minuciosament com havien de viure, menjar, treballar,
esbargir-se i, fins i tot, estimar-se els atlàntids. A les ciutats, és a dir, a Nova Girona i a
les altres que s'anessin formant, no hi hauria cases individuals sinó que tothom
compartiria un mateix edifici on serien d'ús comú no sols el menjador, sinó també el
dormitori. El matrimoni i la família quedaven abolits, el sexe, ço és, la relació entre
homes i dones, perquè qualsevol altra mena de relacions es considerava un vici propi de
degenerats, es practicaria en total llibertat, sense establir mai vincles que trenquessin la
fraternitat universal que havia d'existir entre tots els atlàntids; les criatures nascudes a
Atlàntida no tindrien ni pare ni mare sinó que unes mainaderes les criarien en comú. El
diner i la moneda ni existien ni havien d'arribar a existir mai; a cada ciutat, hi hauria un
gran magatzem on tothom hi duria el fruit del seu treball i, a canvi, en rebria allò que
necessités, en el benentès que la riquesa sempre es repartiria a parts iguals perquè,
moguts pel seu sentiment de fraternitat, tots els atlàntids treballarien esforçant-s'hi al
màxim; no es preveia cap càstig per als ganduls perquè, òbviament, a Atlàntida ningú no
seria mandrós.
L'arribada de nous atlàntids enviats des de Barcelona per La Fraternidad Universal i la
supervivència de moltes de les criatures nascudes a Atlàntida, feren créixer el nombre
d'habitants a l'illa on van començar a sorgir-hi nous pobles: Vallestàvia, Minorisa,
Palmeres, Tròpic, Nova Elda, Nova Xàtiva, Nova Inca, Roda d'Atlàntida, l'Harmonia,
Fraternitat, Empúries i Egara. La fama d'Atlàntida s'estenia gràcies a tots aquells que,
després d'haver-la visitada, anaven per tot arreu d'Europa i d'Amèrica descrivint la
felicitat i la fraternitat que s'hi vivia. Al governador civil de Barcelona i al capità general
de Catalunya ja els estava bé que gent socialista se n'anés ben lluny; d'aquesta manera,
hi hauria menys revolucionaris a les barricades.
Per enèsim any consecutiu, a Atlàntida havia calgut rebaixar la ració de menjar que
corresponia a cadascú; Fontcoberta va respondre als que rondinaven recordant-los que
una de les bases de la felicitat és la vida austera i frugal, el que importava era viure en
harmonia i fraternitat; Pere Ruscalleda, de Minorisa, va dir ben clar què en pensava de

186
tot plegat: a Atlàntida, cada vegada hi havia més gent que s'escaquejava d'anar a
treballar; com que, al final, a tothom li donaven la mateixa part, no valia la pena
escarrassar-se pencant, d'ací que cada vegada hi hagués menys menjar a repartir. Què
havia d'haver-hi ganduls a Atlàntida, bramà Lluís Anglasell de Nova Girona, això era un
insult a la fraternitat dels atlàntids. Vicent Ferrandis de Nova Xàtiva féu costat a
Ruscalleda, i va afegir que a Atlàntida hi havia gent que no treballava, i el qui menys
treballava era, precisament, en Fontcoberta; es passava tot el dia fent discursos,
passejant-se per l'illa, però ningú no podia recordar haver-lo vist mai amb una aixada a la
mà, a més, s'havia format una cort amb tot un harem de dones per a ell sol, ni el soldà de
Turquia en deuria tenir tantes. Naturalment, a can Fontcoberta, mai no anava curt el
menjar; òbviament, aquest era l'afrodisíac que duia a moltes dones a mirar de poder
entrar a l'harem d'en Fontcoberta.
La Constitució d'Atlàntida establia l'abolició de tota mena d'autoritat política basant-se
en el sentiment de fraternitat existent entre els atlàntids; ara bé, aquell que trenqués la
fraternitat havia de ser bandejat amb duresa i contundència. Fontcoberta va proclamar
que Ruscalleda i Ferrandis havien trencat la Fraternitat; per això, els seus sequaços els
agafaren i els mataren; veient que la Fraternitat s'havia trencat, Fontcoberta creà la
Guàrdia d'Atlàntida; des d'aleshores ençà, qui no treballés de sol a sol podia ser mort
sense contemplacions pels guàrdies, que patrullaven contínuament armats amb els seus
trabucs, llestos a disparar contra qualsevol que protestés. Tot i així, per Europa i
Amèrica, els viatgers que tornaven d'Atlàntida continuaven lloant-ne la fraternitat i la
felicitat.
La vigilància dels guàrdies va fer incrementar la producció a Atlàntida; els únic
beneficiaris foren, però, Fontcoberta, la seva cort i els guàrdies; els altres continuaven
passant-la tan magra com abans. Un dia, però, a Vallestàvia es van declarar en vaga;
immediatament i sense contemplacions, els guàrdies es posaren a disparar contra els
vaguistes, concentrats a la plaça; la notícia va córrer com la pólvora per tot Atlàntida, a
Minorisa, la gent atacà els guàrdies i aconseguí desarmar-los, aleshores, sortiren cap a
ajudar els rebels de Vallestàvia; la revolta s'estengué a tot arreu, i Nova Girona, on
Fontcoberta i els seus sequaços s'hi havia fet forts, quedà assetjada; a la ciutat, els guà
rdies radicalitzaren la seva repressió contra els rebels, fins que, des de dins,
aconseguiren obrir la ciutat als assetjants. Fontcoberta i la seva cort foren morts pels
rebels enmig de l'alegria general de tothom.
L'endemà de la presa de Nova Girona, la Constitució d'Atlàntida fou abolida; tothom
seria amo de la terra que treballés i, si volgués, se la podria vendre, com també tothom
podria vendre el fruit de les seves collites i dels seus treballs; cada família tindria casa
seva, on criaria els seus fills. L'antiga constitució d'Atlàntida preveia unes guarderies on
les criatures serien criades per unes mainaderes; bé, en realitat, quan una dona tenia
una criatura, es feia mainadera i a la guarderia, en comptes de tenir cura de totes les
criatures, s'ocupava només de les seves; per la seva banda, els homes anaven a la
guarderia a veure les criatures de les seves dones. Malgrat la promiscuïtat imposada per
la Constitució, es formaven relacions de parella; només eren els guàrdies els qui, amb el
pretext de la fraternitat i de la promiscuïtat, obligaven les dones a jeure amb ells o a anar
a l'harem d'en Fontcoberta.
Sense l'opressió dels guàrdies i amb l'incentiu dels guanys, a Atlàntida tothom va posar-
se a treballar i l'illa va prosperar fins atraure immigrants, que ja no eren idealistes
utòpics sinó, simplement, gent que volia guanyar-se la vida; fou a partir d'aleshores, que
els poblats d'Atlàntida començaren a esdevenir ciutats i en sorgiren de nous: Nova
Almassora, Nova Lleida, Urgell, Vinçà, Ruscino, Manacor, etc. Entre els nou vinguts, hi
arribà mossèn Antoni Puig, qui, amb l'exemple de la seva vida cristiana, va dur la Paraula
de Déu a una gent que, fins aleshores, havia vagat en la foscor; finalment, la Santa Seu el
consagrà arquebisbe de Nova Girona, on hi féu construir una catedral, rèplica exacta de
la de Girona; cinquanta anys després de la seva mort, l'arquebisbe Antoni Puig fou
canonitzat i proclamat sant patró d'Atlàntida.
Els fundadors d'Atlàntida procedien gairebé tots de Catalunya, València i Mallorca, fins i
tot, n'hi havia del Rosselló; ara bé, quan Atlàntida va prosperar, els immigrants venien de
tot arreu. Fontcoberta havia escrit la seva novel·la utòpica Viaje a Atlántida i la
Constitució d'Atlàntida en castellà i era en aquesta llengua que adreçava els seus
discursos als atlàntids, per als quals, els parlaments en castellà tenia el mateix efecte
esotèric que la missa en llatí per als catòlics; fins a principis del segle XX eren molt pocs

187
els catalans capaços no ja de parlar el castellà sinó ni tan sols d'entendre'l. Per això, un
cop enderrocat Fontcoberta, l'ús del castellà a Atlàntida va perdre's del tot. Els atlàntids
s'adreçaven en català a tots els nou vinguts encara que fossin italians, grecs, irlandesos,
polonesos, jueus, armenis, etc., no per res sinó perquè aquesta era l'única llengua en
què sabien parlar i, finalment, els immigrants acabaven aprenent el català, que així
esdevingué la llengua comuna de tots; Lluís Ponts, mestre d'escola de Vallestàvia, va
elaborar una gramàtica i una ortografia, que fou la que es seguí a Atlàntida fins que, el
1930, es decidir acceptar la que Pompeu Fabra havia proposat a Catalunya.
La independència de l'Índia (1947) marcà l'inici de la fi de l'Imperi Britànic, el qual, tot cal
dir-ho, no havia mostrat mai gran interès pels afers de Burnt Island, tal com seguia
denominant Atlàntida, a la qual, el 1952, concedí la independència; aleshores, a l'illa es
proclamà la República d'Atlàntida.
Avui dia, Atlàntida té una economia forta, comparable a les dels tigres asiàtics: Taiwan,
Singapur, Hong Kong, Corea del Sud i Malàisia, tal com ho testifiquen els gratacels que
formen la sky line de Nova Girona, el centre econòmic del país. D'ençà de la
independència, el Partit Progressista i el Partit Conservador s'han anat alternant al
govern segons els resultats electorals; Atlàntida té la seva capital política i
administrativa a Vallestàvia.
La presència catalana a Atlàntida va incrementar-se arran de l'arribada massiva d'exiliats
després de la fi de la Guerra Civil Espanyola, com també van fer-hi cap nord-catalans
fugitius del règim de Vichy i de l'ocupació alemanya.
Molts catalans tenen respecte d'Atlàntida un complex de Mare Pàtria, malgrat que, ni de
bon tros, són tots els atlàntids d'ascendència catalana; per això, consideren un deure
d'Atlàntida fer costat a totes les reivindicacions nacionals catalanes; a Catalunya, no es
va comprendre gaire la fredor amb què a Atlàntida foren rebuts els responsables de la
campanya de les seleccions catalanes. Per als atlàntids, la qüestió era òbvia, si
Catalunya decidia fer-se independent, ells li donarien suport, però això de voler tenir
seleccions pròpies sense ser independents era un estirabot sense cap ni peus. Per altra
banda, als atlàntids, el viatge als Països Catalans sempre els resulta gairebé sempre una
experiència decebedora; en qualsevol lloc, poden trobar-se algú que se'ls dirigeixi en
espanyol i, fins i tot, que els exigeixi que els parli en espanyol, cosa lògica perquè tots
els catalans parlen en espanyol a qui els ho demana; tot i la diferència d'accents, els
espanyols residents als Països Catalans no saben distingir un català d'un atlàntid;
certament, per viure a Barcelona és necessari aprendre l'espanyol, i ja no diguem
d'altres llocs. A Prada, a la Universitat Catalana d'Estiu, un passaport de la República
d'Atlàntida sembla ser un afrodisíac irresistible per lligar; allà, tots es miren els atlàntids
com aquells que viuen en el que per als catalans és el somni impossible; més que res,
perquè, segons qui i segons en quins llocs, a algú que hagi volgut exercir el seu dret a
parlar en català, pot ser que li hagi etzibat Pues vete a Atlántida.
A Catalunya sempre hi ha qui se'n riu del miratge que alguns nacionalistes tenen amb
Atlàntida; sí, allà tothom parla en català, però és una societat altament competitiva,
insolidària, individualista on, per exemple, no hi ha una seguretat social per a tothom i
on s'hi practica l'ultraliberalisme més salvatge; a més, Atlàntida té tropes a l'Iraq; per
això, en les manifestacions de No a la Guerra, es van llençar pedres contra el consolat
d'Atlàntida a Barcelona.

Moltes vegades, la son es comporta com algunes dones. Quan més les esperes no
venen, i altres vegades es presenten en el moment més inoportú.
Aquell dia jo desitjava que la son m´arribés de seguida. Però encara que ho intentava, no
aconseguia adormir-me. No parava de donar voltes en el llit, destorbant el son tranquil
de la meva dona. La poca roba amb la qual ens tapàvem estava arrugada de tant moure
´m, i una part d´ella queia sobre les rajoles del terra.
Com que els meus esforços per adormir-me foren inútils, decidí que el millor que podia
fer era llevar-me. Mai m´ha agradat estar-me en el llit sense dormir. El cervell treballa
massa, l´esperit no descansa, en contra d´allò que diu que mentre hom dorm l´esperit
vetlla. Quan estic en el llit, despert, el desassossec no m´abandona. Tanco els ulls, en un
intent de fer al menys alguna becaina. Però sovint, encara que no dormi, somnio. I amb
molta freqüència, les serps són protagonistes de les meves fantasies oníriques. Quan
això s´esdevé, pateixo molt, i l´única manera de fer desaparèixer els rèptils és obrint els
ulls. Una vegada vaig voler saber què podia significar l´aparició d´una serp en els meus

188
malsons, i vaig consultar alguns dels llibres de Sigmund Freud. De seguida vaig desistir
d´aquell intent, perquè per voler saber quina interpretació havia de donar a un malson
em ficava en un altre encara més desagradable. Les teories del metge vienès, relacionant
tots els somnis amb el sexe, em desagradaven més que les serps. Al cap i a la fi, l´ofidi
desapareixia quan jo obria els ulls. Freud era bastant més perillós i inquietant, i costava
de treure-se´l de sobre.
Després de calçar-me unes sabatilles i posar-me un xandall, prengué una dutxa d´aigua
freda i em vaig afaitar. La dutxa em produïa sempre un efecte fortificant, una eufòria i
una sensació de trobar-me bé que en feia començar el dia físicament preparat i amb l
´ànim a punt per a emprendre qualsevol tasca. Recordo que la meva mare em deia que
quan jo era petit plorava quan volia treure´m de la banyera, i solament deixava les
llàgrimes quan tornava a enfonsar-me en l´aigua.
Quan vaig estar net i polit vaig tornar al dormitori a cercar les ulleres, sense les quals
se'm feia difícil veure els objectes llunyans amb claredat. Damunt de la tauleta de nit
teníem una radio- rellotge, un d´aquests aparells que, si el programes, et poden
despertar amb un perllongat brunzit o amb la música d´una emissora de ràdio. Els
nombres grans, de color verd, del rellotge, destacaven fortament sobre el negre de la
pantalleta, i segons a quina hora els miraves semblaven ulls que espiaven en la foscor.
Només eren les vuit del matí, una hora molt primerenca per a una època de vacances. La
casa estava silenciosa. Tots els meus familiars dormien. I era quasi segur que ningú no
es llevaria abans del migdia. Durant tot aquell temps de lleure, acostumàvem anar-nos a
dormir ben entrada la matinada, perquè una vegada al llit no teníem cap presa per llevar-
nos. Érem molts els parents que hi convivíem plegats en aquells dies de vacances.
Joves i grans. En acabar de sopar, encetàvem converses de tot tipus, o jugàvem a les
cartes o a la loteria casolana. Hi havia qui preferia veure la televisió, o llegir. Cadascú
escollia l´opció que més li agradava. Això feia que cada dia ens n´anèssim al llit a les
dues o les tres de la matinada. Aquesta era la classe de vida que a mi m´entusiasmava.
Poder prescindir del temps, no mirar el rellotge, no tenir hora per anar-se´n al llit ni per
llevar-se, ignorar a quina hora es dinarà o es soparà. Fer alguna cosa, el que es vulgui, o
no fer res... Sí, a mi no em cabia cap mena de dubte que aquell tipus de vida en temps de
vacances era LA VIDA.

En aquella hora matinera, doncs, l´únic que em feia companyia era en Xispa, un quisso
menudet, enjogassat i lladrador, el qual ja carretejava per la casa des de que el dia
començava a clarejar. El ca havia nascut a Barcelona, i quan era molt petit l´havien dut a
viure a aquella contrada, per on podia passejar el seu cos peter amb més llibertat que
per la gran ciutat, on gairebé sempre hauria estat tancat a un pis o exposat a caure sota
les rodes d´algún cotxe si sortia al carrer. Encara que aquest risc també l´amenaçava
arreu, perquè era un ca molt entremaliat i gens temorenc a l´hora d´acostar-se als cotxes.

Després de preparar-me un cafè amb llet, sortí al pati i m´assegué en una gandula, a la
vora de l´hortet, de la cura del qual se n´encarregava un dels parents. Mai he sabut res jo
de les coses del camp. I de vegades he pensat que m´agradaria conèixer tot el que es
refereix a la vida de pagès. Saber quan s´ha de sembrar cada producte, i escampar els
fems, i plantar les canyes o els pals per mantenir enlairades les faveres, mongeteres i
tomaqueres. I saber netejar l´hort de les males herbes, i regar-lo, i saber tot allò que els
homes del camp coneixen tan bé. Es una feina dura i sacrificada , sí; però en arribar l
´estiu i arrencar els tomàquets directament de les plantes, i olorar-los, i gaudir del flaire
que desprenen, solament allò ja recompensava tot el temps i la dedicació que s´havia
posat en aconseguir-ho.

El temps era molt calorós, com corresponia al mes que estàvem, l´agost. Però a aquella
hora del matí el sol encara no escalfava massa. Una lleugera brisa, que en prou feines
aconseguia de moure les herbes, col·laborava a que la temperatura fos deliciosa. En
aquella contrada mai faltava la tramuntana, o el vent suau d´aquell dia. Quan bufava el
vent del nord, ho feia amb ràfegues curtes i violentes, acompanyades d´un soroll sord i
paorós. La ventada feia que les branques dels arbres s´inclinessin, submises a les forces
que les doblegaven., mentre que a les teules dels terrats els arrencava xiulets intensos i
de curta durada, que es repetien a l´arribada d´una nova ràfega. Era un vent molest i
polsegós, tot el contrari del vent suau, que a l´estiu ajudava a suavitzar la calor i a fer

189
més agradable l´ambient. En els mesos de juliol i agost, aquella brisa es feia notar tot el
dia, fins a les sis o dos quarts de set de la tarda. Era quasi tots el dies el mateix: A l´hora
esmentada el ventijol desapareixia, i llavors l´ambient es feia xafogós i carregat d
´humitat, i els mosquits es mostraven empipadors i insaciables. L´abundància de
mosques i mosquits era l´única nota negativa de l´estada en el camp. Però a l´hora que jo
estava assegut a la gandula els insectes encara no havien aparegut., i jo em trobava a la
glòria. Vaig encendre un cigar, per a gaudir encara més d´aquells moments tan relaxats, i
vaig seguir matant el temps amb l´oci. Quina neciesa, això de dir que matem el temps,
quan en realitat és el temps el que acaba amb nosaltres. Poc a poc, o de pressa, o
vertiginosament. Més tard o més d´hora. I quan ens arriba l´instant final, som nosaltres
qui ens esfumem, mentre el temps segueix el seu continu caminar. Malgrat que tots
sabem que les coses passen així, sempre repetim que "matem el temps". I és que als
éssers humans ens agrada viure enganyats, i preferim les mentides agradables a
qualsevol veritat que ens molesti. El que no era mentida era que jo em trobava allí,
respirant natura a ple pulmó. Gaudint del plaer de no fer res. Què poc valorem de
vegades aquests moments d´oci! Aquests deliciosos moments en què hom abandona el
cos sobre una cadira i deixa que passi el temps amb la suprema distracció del propi
descans, i la de passejar la mirada pel cel blau d´agost i pels objectes que ens envolten.
Quina raó tenia el filòsof quan deia que, per regla general, les persones no sabem valorar
allò que no costa diners! És veritat. Gairebé tots pensem que el temps és or, i per tant,
no el podem desaprofitar. I no ens n´adonem que no hi ha prou or en el món que pugui
pagar moments tan deliciosos com els que jo estava vivint aquells dies d´estiu. L´oci és
un valor molt important, cantat fins i tot per l´autor del Quixot. Efectivament, Cervantes
va dir que "l´oci era imprescindible per a oposar-se a qualsevol viatge o camí. Perquè si
no fos per la folgança i l´oci, els camins no tindrien fi". Les vacances són justament això,
un parèntesi, un descans en el camí de treball i preocupacions que emprenem cada dia,
un respir.
En Xispa també semblava estar-hi bé. Després d´haver estat ensumant totes les coses de
l´hort, vingué al meu costat i s´assegué als meus peus. El vaig acaronà una mica el
caparró, i mentre ho feia l´animal romania tan quiet que semblava adormit. De vegades
aixecava la testa i fitava alguna mosca que es movia prop d´ell. Era en aquestes
ocasions quan el quisso mostrava la seva irracionalitat., quan intentava atrapar les
mosques mentre volaven. En Xispa lladrava, llençava les potes contra els insectes, i
quan el vol extravagant i veloç de les mosques feien inútils els seus intents, el ca es
rendia i tornava a estirar-se sobre el ciment dels porxos, fregant els meus peus. S'hi
estava quiet fins que guaitava una altra mosca, i llavors el joc tornava a començar.
Algunes vegades, veient el gosset obrar d´aquella manera, em vingué el pensament que
no era solament el gos qui es comportava amb irracionalitat. També els éssers humans
ho fem més d´una vegada, quan, per exemple, fem esforços desesperats per assolir allò
que no està al nostre abast, quan correm incansables darrera els diners, o el poder, que
és la mateixa cosa, i pensem que amb ells trobarem la felicitat. I no ens n´adonem que la
felicitat potser la tenim a l´abast de la mà i no sabem reconèixer-la. I gastem bona part de
les nostres vides entestats a anar darrera de quelcom que se'ns escapoleix sempre, com
se li escapen les mosques al quisso. Es clar que aquesta actitud nostre és menys
disculpable. Perquè nosaltres podem exercir la facultat que els és vedada als irracionals,
la reflexió. Però no sempre sabem fer us d´aquest meravellós privilegi amb el que hem
estat dotats, o no sempre ho fem quan hem de fer-ho. Quantes vegades oïm i no
reflexionem en allò que oïm, i acceptem o reb
utgem les notícies que ens donen altri fixant-nos solament en si van bé als nostres
gustos i desitjos. Si el que escoltem o llegim va contra alguna entitat o persona que no
ens és simpàtica, ho acceptem, encara que la certesa de la notícia no estigui provada. Si
el que ens arriba ataca algú a qui tenim simpatia, la rebutgem sense voler saber més
detalls. No existeix la reflexió, perquè moltes vegades, la recerca de la veritat ens
portaria a conclusions contraries als nostres interessos. I això no ho volem. Quan obrem
així, ens comportem tan irracionalment com en Xispa quan pretén agafar les mosques
mentre volen.
Des d´on em trobava assegut podia percebre els més variats soroll del camp. Eren son
inconfusibles, plaents com la millor simfonia. Jo no em cansava mai d´escoltar-los.
Davant de la casa on ens estàvem aquelles vacances hi havia una alzina plantada Déu
sap quant. El vent, quan és una mica fort, en passar per entre les branques de la vella

190
alzina, li arrenca delicats sons, murmuris suaus, com xiuxiueig d´enamorats. Dels
galliners de les rodalies els jactanciosos reis dels corrals escridassaven el paisatge amb
els aguts kikirikis. En els arbres de darrera de la casa, en la part que donava al riu, les
branques dels quals descansaven damunt de les descolorides teules, centenars de
pardals s'hi reunien en un conclave sorollós, on el piular de cadascun es convertia en
una amplificada xerricada monocord. Uns ànecs blancs xipollejaven en la sèquia de la
comunitat de regants, i hi suraven majestuosos per les tranquil·les aigües. El canal era
més aviat estret, i gairebé sempre anava ple fins dalt. Travessava els horts per davant de
les cases, y humitejava amb el seu cabal les herbes de les voreres. Dins de les aigües
pul·lulaven una munió de microscòpics animalons. El sol d´agost, quan es mirava en el
mirall del rec, il·luminava tots aquests éssers diminuts, invisibles a simple vista. De
vegades la sèquia vessava, i llavors, fent ziga-zaga per entre l´herbatge i les pedres, l
´aigua regava el carrer i l´emplenava de bassals, com quan plovia. Una mica més llunyà,
cap el cantó de la pedrera, s´escoltava els soroll dels tractors estripant la terra. Cada
vegada que em trobava en el camp, i veia treballar les màquines, i veia les hortes, tan
encobeïdes, em venia a la memòria una frase que deia la meva mare, referida a aquelles
tasques, i que ella havia format amb altres dites, fins a formar un collage coherent: "La
terra de cultiu es comporta com las ànimes generoses, que encara que les facin algun
mal responen sempre amb bondat. A la terra la destrossen, l´esgarrapen, la trenquen i l
´embruten. Ella, a canvi, dóna fruits saborosos i productes ben preuats. Es com el
sàndal, que perfuma la destral que el fereix. O com l´encens, que embalsama el foc que
el consumeix...Tant de bo els éssers humans sabéssim imitar aquestes accions..." A la
seva manera, agafant d´ací i d´allà, la meva mare sabia extreure moltes conclusions
alliçonadores de totes les coses que ens envoltaven. Era una dona que no s´acontentava
en entendre solament les persones. També pensava que les plantes, les pedres i els
animals eren portadors de missatges que podien enriquir la saviesa de les persones.
L´hort resplendia amb la seva verdor exuberant, i desprenia olors a plantes i a terra
regada, aromes que aixecaven l´ànim i convidaven a respirar amb delectació. Plantes
com les faveres i tomaqueres eren al zenit de la seva creixença. I s´enlairaven
exageradament altives, recolzades en les canyes que les feien de suport i les mantenien
ben dretes. Semblaven gegants amb uniformes verds. Alguns fruits, enmig de tanta
verdor, creaven un bonic efecte de colors, com si haguessin estat barrejats per la paleta
d´un pintor. Estimo la natura amb tal intensitat, que mai no em cansaria d´observar-la.
Quin goig per a la vista, els camps tan geomètricament quadriculats, parcel·lats i
sembrats amb tanta saviesa. Les llavors, com tot el que es planta, quan donen els seus
fruits, mostren un quadre esplèndid, que solament són capaços de crear els
meravellosos artistes del camp, els pagesos. I m´encanta el bosc, amb pins magnífics,
que s´assemblen a fongs gegantins que ens brinden l´aixopluc de la seva ombra i l
´aroma del seu ambient. I la vermellor de les roselles, escampades per la campanya, i el
cant dels ocells, infinits en la seva varietat. I el traginar dels pagesos, i la pluja, que de
seguida que queia s´emportava tota la pols dels carrers. Tot el camp és una joia, i el
contrast amb les grans ciutats és tan evident que sento enveja d´aquells homes i dones
que, certament, treballen durament la terra, però, en canvi, obtenen la insuperable
compensació de no tenir que abandonar-la. Que és el que ens veiem obligats a fer els qui
solament ens hi estem durant les vacances o els caps de setmana.
Fou en Xispa qui em tragué d´aquesta ociosa delectació. El gos s´havia aixecat i
adreçava les orelles i es movia força inquiet. Era un quisso molt pacífic, però qualsevol
fresa inesperada el tornava cridaner. Llavors anava com un llamp cap el lloc del soroll,
llençant lladrucs tant sorollosos que aconseguien d´espantar a qui no el coneixia. Tenia
el mal hàbit de córrer al costat dels cotxes i les motos, amb perill de ser atropellat.
Encara que el renyàvem no aconseguíem arrencar-li aquell costum que podia portar-lo a
acabar esclafat sota les rodes dels vehicles.
Sentí remor de veus acostant-se. Eren veus jovenívoles, i vaig suposar que pertanyien
als escolars de les colònies de Can Bartrina, una mena de ranxo situat a menys d´un
quilòmetre de casa nostre, el qual estava organitzat com un campament. Cada estiu,
grups de nois i noies, d´entre deu i dotze anys, hi feien una estada, i fruïen de l
´esplèndida natura d´aquells indrets. Sota la direcció dels seus mestres, els escolars
estudiaven la flora de la contrada, i visitaven llocs notables, i espantaven sargantanes,
molt abundants en aquell loc. I el que era més important, practicaven formes de
convivència ben diferents de les que feien habitualment durant el curs. Cada estiu

191
arribaven una trentena de nens i nenes, acompanyats dels mestres que s´encarregaven
de tenir cura d´ells i de guiar-los en totes les seves activitats. Molts pares anaven a veure
llurs fills els caps de setmana, i en aquests dies el pas de vehicles per davant de la
nostre casa era constant.
Els escolars travessaven un parell de vegades per davant de casa, sorollosos i riallers.
Anaven camí del bosc, acompanyats sempre pels monitors. Tornaven a l´hora de dinar,
cap a la una de la tarda. I després feien una altra excursió, fins que començava a
vesprejar. Si érem al carrer ens saludaven, i en veure en Xispa els més agosarats fins i
tot l´acaronaven. El gos cridava i es movia d´un costat a l´altra amb expressió de feresa,
com si se'ls anés a menjar a tots. Tenia més ganes de jugar que els mateixos escolars, i
sempre que el sentia arribar se'l notava més bellugadís que de costum, i neguitós per
sortir al carrer, cosa que no li permetíem. Alguns nens s´acostaven a la sèquia i
llençaven pedres a l´aigua, i reien quan les esquitxades espantaven els ànecs. Molts d
´aquest esvelts i gràcils animals, quan s´apropaven els estudiants sortien ràpidament de
l´aigua i corrien a reunir-se amb el gruix del bestiar que passejava pels horts. Formaven
bandades molt nombroses, i era divertit i graciós veure´ls caminar en formació, i
canviant de rumb ràpidament i sobtada.
Aquell dia alguns nens es van acostar a la reixa. A l´altra costat de l´entramat de ferro
estava en Xispa, bordant sense parar. Com que els nois imitaven els lladrucs de l´animal,
i passaven els braços per entremig dels ferros, el quisso s´enfurismava cada cop més, i
es movia amb aquells moviments tan característics dels gossos, que van d´un lloc a un
altre sense estar-se´n en cap. La mainada li feia llengota, i assajava tota mena de
ganyotes que aconseguien de fer enrabiar el ca fins a esbojarrar-lo del tot. Finalment en
Xispa es calmà, quan els nens s´allunyaren i deixaren d´empipar-lo. Llavors el quisso
tornà al meu costat i s´estirà altra vegada al costat de la gandula. I fou en aquell moment
que s´esdevingué el fet que em trasbalsà durant força temps.
La porta del pati estava solament ajustada. Des del meu seient oí com xerricava en obrir-
se, i una veu jovenívola que deia: "Bon dia". En Xispa, quan sentí grinyolar la porta, sortí
com una fletxa cap aquell lloc, llençant esfereïdors lladrucs. L´alçada de les plantes de l
´hort no em deixaven veure qui havia entrat. Vaig anar cap a la porta, per veure el
visitant, i perquè pensava que el gos solament es tranquil·litzaria si em veia al seu
costat. Mentre hi anava m´estranyà no sentir-lo lladrar. En arribar-hi, vaig comprendre
perquè el quisso estava tan silenciós. I l´escena que veié em sorprengué d´allò més. Una
nena menudeta, vestida amb uns pantalons texans i una brusa de màniga curta molt
virolada, acaronava suaument el caparró i el llom del gos. En Xispa havia abandonat la
seva inicial ferocitat i acceptava les festes de la ninona, mansoi i pacífic. La xiqueta
portava una cantimplora penjada del coll. Sense deixar d´amanyagar el ca , digué,
mirant-me: "Que pot emplenar-me la cantimplora, senyor? He sortit amb una mica de
retard i no he tingut temps d´agafar aigua. Vaig amb el grup de Can Bartrina". De tota la
seva persona emanava una captivadora simpatia. No era la primera vegada que els nens
ens demanaven aigua; però mai no ho havia fet una nena com la que tenia al davant.
Mentre emplenava la garrafa en l´aixeta del pati no vaig deixar de contemplar aquella
nina. M´impressionaven els seus ulls, uns ulls immensos, de mirada franca, ulls que
desarmen a qui els mira fixament. Però el que més em va colpir va ser l´expressió del
seu rostre. Era un semblant seriós, reflexiu, excessivament greu. No era el rostre que
hom desitjava per a una persona tan jove. Tot en aquella nena irradiava una serenitat i
maduresa que cridava l´atenció. Potser solament eren fi
guracions meves. Potser unes altres persones no haurien trobat cap singularitat en
aquella carona. Jo sí. Soc molt afeccionat a fixar-me en la gent. L´observació de les
persones és com una ciència per a mi. Observo i classifico. De vegades en tinc prou amb
una sola mirada per a catalogar la persona observada. No sempre puc arribar a saber si
he encertat. Però alguna vegada he comprovat que el meu vaticini era correcte. La meva
mare deia, en veient determinades faccions, que "aquelles persones havien vingut al
món a patir". Això mateix pensava jo d´aquella xiqueta, quan la mirava mentre li
emplenava la cantimplora. Era la primera vegada que la veia. No sabia res d´ella. I
malgrat tot, en aquella faç jo endevinava un futur ple de penalitats. Sembla una bestiesa
dir tot això, només perquè estava veient unes faccions massa serioses pel meu gust. I
potser ho era, una bestiesa. Però jo no podia fer res per evitar els meus pressentiments.
En algun lloc havia llegit que una part d´allò que sentim ens arriba gràcies als sentits,
mitjançant l´objecte que observem. I una altra part del que es percep procedeix sempre

192
de la nostre ment. I era el meu intel·lecte el que em feia percebre temors que m
´inquietaven i em turmentaven fins a extrems impossibles d´explicar. En Xispa també
semblava haver copsat alguna cosa especial en la nena. Semblava adormit, enfavat amb
les carícies de la noieta, prodigades amb tendresa i dolçor. Quan li vaig lliurar la
cantimplora plena, em mirà amb aquells ulls, grans i transparents. Assajà un tímid
somriure i digué: "Gràcies, senyor. Ara he d´anarme´n . Els meus companys em deuen
estar esperant". Ho digué com si demanés disculpes, com si endevinés que la seva
absència ens causaria desassossec i ho deplorés. Encara feu una última carícia al gos,
se n´anà a la recerca del grup davanter. En Xispa i jo la veiérem marxar fins que es perdé
de vista. Com que havíem sortit al carrer per a veure-la allunyar-se, el gos la seguí unes
quantes passes. Quan el vaig cridar perquè vingués al meu costat, s´aturà, mirà la nena,
em mirà a mi i finalment tornà enrera, encara que aturant-se alguna vegada per veure
marxar la noia. Jo vaig quedar enfonsat, sumit en una immensa aflicció, com quan algú
amb el qui et trobes a gust, perquè l´estimes molt, se'n va del teu costat. El quisso
semblava sentir la mateixa recança que jo. I, n´estic ben segur, si el ca hagués pogut
parlar, encara que només unes paraules, hauria expressat el seu condol per l´absència
de la nena.
Vaig tornar a la cadira, sota els porxos. El dia ja no em semblava tan esplèndid com quan
em vaig llevar. La imatge d´aquella angelical criatura no em deixava fruir de la dolcesa d
´aquell meravellós matí d´estiu. La serenor del seu rostre, la responsabilitat que s'hi
traslluïa, sí, aquesta era la paraula, responsabilitat, malgrat els pocs anys que la xiqueta
tenia, quants? deu? onze?, m´emplenava d´inquietud. Perquè el semblant d´una joveneta
ha de reflectir alegria. I no solament reflectir-la, calia que fos alegre, i sorollosa, i tenir
ganes de jugar i de córrer i de fruir del temps que s´escapa i mai més es pot recuperar.
Tanta cabòria m´entortolligava el cervell. Calia que li donés un respir o acabaria
malament. Llavors em vingueren pensaments contraris als que fins feia poc m´havien
estat martellejant el cap. "Després de tot- vaig dir-me- potser ara la noieta s´està divertint
d´allò més, mentre jo m´encaparro sense motiu, només que per culpa de les meves
premonicions, imaginacions que moltes vegades van més enllà que els fets. Potser en
aquests moments la nena de la brusa virolada està trotant per la muntanya, enfilant-se a
les roques i als cims, i explorant coves i participant en els mateixos jocs que la resta
dels seus companys". Aquests pensaments em tranquil·litzaren una mica; però de
seguida els antics temors s´apoderaren novament de mi. M´hauria agradat estar al costat
de la nineta, de qui ni tan sols sabia el nom. Voldria estar al costat d´ella, per a preservar-
la de qualsevol mal. "Però, quin mal podia arribar-li a la petita, si semblava tan
espavilada i tan plena de salut?", podria objectar algú, pensant que jo exagerava en
preocupar-me´n tant. Es que, en la classificació particular que faig d´algunes persones,
penso que paguen un tribut molt alt per la seva manera de ser. Hi ha gent que viuen
guiats per una mística particular, pensant poc en elles mateixes i molt en el proïsme. I la
nena de la cantimplora era d´aquesta nissaga d´éssers, segons la meva catalogació
personal, i jo feia estona que patia tement no sabia què. Malgrat que no m´unia a ella cap
llaç familiar, i que no l´havia vista mai fins aquell dia, em preocupava tant com ho hauria
fet algú que portés la meva sang. La comunitat de les nostres ànimes fou instantània. Tot
just la veié, em sentí atrapat pel magnetisme que irradiava la seva mirada, i sobre tot el
seu rostre. He dit que la comunitat de les nostra ànimes fou immediata, i potser seria
més correcte dir que fou la meva ànima la que experimentà aquesta unió. Era molt
possible que en aquells moments, la nena ja no recordés a l´home que li emplenà la
cantimplora.

En Xispa semblava tan encaboriat com jo. No era el mateix quisso de sempre. De tant en
tant passaven ciclistes per davant de la casa, i contràriament a com era habitual en ell, el
pobre animal romania quiet, sense que res no aconseguís d´espavilar-lo. Als animals
irracionals se'ls nega la intel·ligència, perquè la intel·ligència és una pertinença
exclusiva del ser humà. Als irracionals solament se'ls reconeix una capacitat d
´aprenentatge basada en la repetició dels estímuls, la qual cosa els permet de vegades
comportar-se com ho faria un ser intel·ligent. Però en alguns animals, la capacitat
afectiva està tan desenvolupada que no es diferencia gens d´allò que entenem per
"intel·ligència". En Xispa era un d´aquest irracionals, i ara, en veure´l tan quiet i mansoi,
jo estava ben segur que, a la seva manera, lamentava, com jo, l´absència de la nena que l
´acaronà tan dolçament.

193
La casa continuava silenciosa, com si estigués deshabitada. Els dormilecs seguien en la
seva letargia, sense sospitar que mentre ells dormien tranquil·lament, jo estava passant
un dels pitjors moments des que vam encetar les vacances.
Els fets vingueren a confirmar els meus temors. Encara no feia una hora que el grup d
´escolars havia passat per davant de casa, en direcció al bosc, quan es tornaren a
escoltar remor de veus, aquesta vegada sense cridòria. Els nois de les colònies tornaven
tan silenciosos que quan els oí ja eren molt a prop de la porta del patí. El gos feia estona
que havia enlairat les orelles. Vaig obrí la porta del pati i sortirem en Xispa i jo. Els
escolars tornaven cap el campament. "Es estrany- vaig pensar- Mai tornen tan aviat".
Vaig romandre quiet al costat del jardinet que tenim arrambat a la paret de la reixa. La
mainada caminava molt agrupada, i aquest detall també em sobtà. Acostumaven a
formar petites seccions, separades unes de les altres. I aquella vegada la formació era
distinta, tots anaven junts. I vaig notar que en tots els semblants no s'hi reflectia la
desbordant jovialitat de sempre. Ben al contrari, havia tristor en aquells rostres
jovenívols. No aconseguia de distingir entre la trepa la nena de la cantimplora. No
semblava que anés en aquell grup. En Xispa, amb una mansesa poc habitual en ell, s
´havia barrejat entre la mainada i ensumava tothom, com si esperés esbrinar amb el seu
olfacte el lloc on podia estar la petita. Alguns nens, en veure en Xispa tan mansoi,
passaren les mans pel llom del quisso en un gest que el gos semblà ignorar. Els xicots
anaven molt seriosos, la mateixa expressió de serietat que mostraven els dos monitors
que els acompanyaven. "Es molt rar tot això- em digué- Sempre han estat acompanyats
de quatre mestres, i ara solament en van dos..." La meva inquietud anava augmentant,
fins que no vaig poder més. Em vaig acostar al grup i vaig preguntar per la nena.
"Portava una brusa amb rodones de distints colors", vaig dir, perquè sabessin a qui em
referia. Hi hagué uns segons de silenci pesant, que a mi em semblà carregat de mals
presagis. "Vol dir la Mireia", va fer finalment un xicot. I de seguida es quedà mirant els
monitors, com si temés haver comès alguna falta. Els dos homes que anaven amb els
escolars eren molt joves, vaig fer-los uns vint-i-cinc anys. Un d´ells portava una
voluminosa radio cassette penjada de l´espatlla. Fou aquest el qui em mirà greument i
em digué: "La Mireia ha sofert un accident. Ara va camí de l´hospital". Així, amb un parell
de frases, es resumia una tragèdia. Un calfred recorregué tot el meu cos, com quan
estem malalts i la febre ens fa tremolar. Fent el cor fort enfront de l´angúnia que m
´ofegava, vaig preguntar: "Com ha estat l´accident? Són greus les ferides?" Els nens
abaixaren el cap, i els meus temors augmentaren. En Xispa era al meu costat, i guaitava
tothom com si comprengués el que estava succeint. L´altra monitores descarregà una
feixuga motxilla que portava a l´esquena, i explicà: Dos dels nostres companys han anat
amb l´ambulància que la duu a l´hospital. Ara ja fa estona que deuen haver arribat.
Potser en el campament hagin tingut notícies". Llavors l´home se n´adonà que estava
donant informació a un estrany, i també que la meva aflicció era gran. Sol·lícit, preguntà:
"De què la coneix vostè la Mireia?" Hauria estat una estupidesa per la meva part intentar
fer entendre aquell pobre home afligit el motiu pel qual m´interessava per la Mireia. No
era el moment de parlar-li de pressentiments ni de rostres patidors, tan fàcils de llegir
com si fossin llibres oberts. I li vaig dir la veritat ben escarida: "La nena ha entrat a
demanar-me aigua i m´ha semblat una noieta molt eixerida". "Ja ho crec que n´és d
´eixerida la Mireia", feu l´home, el qual semblava molt a gust parlant bé de la xiqueta,
perquè afegí: "Es desperta i educada. Tots l´estimem molt. I el que ha fet avui no ho
oblidarem mai
". El monitor observà la meva estranyesa pel que acabava de dir, i explicà: "Ha estat una
gran desgràcia. Un noi del grup, aquell d´allí - assenyalà un xicot que feia cara d
´espantat- estava travessant la carretera prop d´un revolt quan una moto se li fumia al
damunt. La Mireia era a la vora del seu company, i de seguida se n´adonà del perill i es
llençà materialment al damunt del noi, espitjant-lo i evitant que la moto l´atropellés.
Malauradament, ella no pogué esquivar el cop i..." L´emoció trencà la veu de l´home.
Mogué el cap en un gest de pesar, em digué adéu amb la mà i ell i tota la colla seguiren
camí cap a Can Bartrina.
La notícia em deixà tan abatut que durant un temps que no sabria dir quant vaig restar
dempeus a la vora del jardí, el cap acotat, les mans enganxades als ferros de la reixa,
com si, mancat d´aquell recolzament temés perdre l´equilibri del meu cos, perquè el del
meu esperit ja era ben trasbalsat. El meu cap era un desordre, un caos. Tot em donava
voltes; els nens, els arbres, el gos... I enmig d´aquell rebombori, el rostre gentil i cortès

194
de la Mireia. Pobrissona! Tot justament començava a esbrinar la vida, i ja era una nena
adulta. Si és cert que se'ns dóna la vida completament buida, i som nosaltres qui la hem
d´emplenar de contingut, llavors no havia cap dubte que la Mireia havia emplenat la seva
fins a vessar, malgrat l´escassetat d´anys. I ho feia curulla de generositat, com solament
són capaces de fer-ho algunes ànimes privilegiades. Jo estava espaordit. Ignorava la
gravetat de les ferides de la Mireia, i aquesta incertesa em rosse

Capítol I:

Foren molts els vaixells que van arribar aquell dia, ja que la terra D'Èreb era, amb
diferència, la colònia grega més transitada en aquell costat de la Mediterrània a causa de
la seua proximitat al país dels tartessos, lloc mític del qual procedien pedres i metalls
preciosos, molt apreciats en tot el món conegut. Tirat era un petit poble costaner que
vivia pràcticament de la pesca i del comerç perquè per allí passaven els mercaders que
es dirigien cap a la ciutat de Kidàpolis, situada més a l' interior. Allí es trobava un temple
erigit a Atena a causa que la majoria dels habitants provenien els d'Atenes. Es tractava
d'una gran ciutat, massa gran com per a tractar-se simplement d'una colònia. El riu
Sègul la banyava i modificava la seua forma. Però tornem a Tirat. Al seu port es trobava
Tiseu, sentint com la brisa menejava els seus llargs cabells negres al vent, amb les
cames penjant-li al moll, impacient. Feia més de tres mesos que no veia el seu estimat
Pontos, mai havia estat tant de temps separat del seu mestre. Va estar tot el dia esperant
el vaixell que havia de portar qui havia estat un pare per a ell. Però quasi tots els que
arribaven eren mercaders, sobretot fenicis, els quals també transportaven viatgers que
se n'anaven a viure a Kidàpolis, ja que la superpoblació a Grècia obligava a molts a anar-
se'n a viure a les colònies. A Tiseu li va cridar l'atenció un mercader que portava sis
bous i barrils plens d'un estrany oli negre d'Orient que eixia de terra, curiós. Quan ja es
feia de nit i el jove ja perdia l'esperança, va veure un vaixell des d'on el saludava una
figura. Els seus cabells i la seua barba platejats, la seua túnica blanca i el seu
inconfusible bàcul el delataven, després de dos mesos Pontos havia tornat per fi. Tiseu
ni tan sols va esperar que arribara a terra i es va llançar a l'aigua, nadà fins al vaixell i la
mà amiga de Pontos l'ajudà a pujar a sobre. Mig esgotat, Tiseu va dir:
- Benvingut a casa- i li va donar una gran abraçada.
- Ja estic ací de nou, han estat tres mesos eterns i ja us trobava a faltar a ta mare i a tu-
va dir el vell, adoptant aquell aire entranyable que el caracteritzava.
- També nosaltres a tu. Com t'ha anat per Delfos?
- Bé, l'oracle ha predit que enguany serà un bon any per a la pesca, cosa que serà bona
per a la regió.
Tanmateix, Tiseu va notar que aquell vell rostre reflectia preocupació. Però estava tan
content que apenes se'n va fixar.
El vaixell va desembarcar i Pontos s'acomiadà dels seus companys de viatge. Tot seguit
van anar cap a ca Tiseu. La agent saludava a Pontos alegrement, puix era molt estimat
en la regió. Quan aplegaren a casa, la mare se n'alegrà molt en veure'l i el va abraçar
fortament. La mare era una dona d'edat madura que es guanyava la vida fent de comare i
teixint per als veïns, per la qual cosa era també molt estimada. Va preparar un sopar molt
especial ja que l'ocasió així ho mereixia, a base de peix, pa amb oli i fruita. Van estar
parlant tota la nit del viatge a Delfos, on Pontos havia anat a consultar l'oracle. També
parlaren dels esdeveniments que havien ocorregut al poble:
Créiem que no tornaries- va dir la mare.
- Jo també us he trobat molt a faltar, sou l'única família que tinc.
- Què faràs demà, Pontos?- va dir Tiseu.
- Docs he d'anar a veure uns col·legues a Kidàpolis per comentar uns afers amb ells.
- Puc acompanyar-te?- va dir el jove, tot posant-se en peu.
- No sé, si ta mare no s'hi oposa.
- Au, mare, ja tinc prou edat per a viatjar, si Kidàpolis està ací al costat, dona!
- No sé, és un viatge molt llarg i perillós- va replicar la mare.
- Només està a mig dia de camí, a més, vaig amb Pontos, què em podria passar?- i
Pontos pegà una miradeta a la mare, la qual finalment accedí amb la consegüent alegria
de Tiseu, el qual va pegar bots d'alegria i abraçà sa mare.
Quan van acabar de dinar i de recollir la taula, Tiseu se n'anà a dormir. La mare i Pontos
es quedaren xerrant una estona:

195
- Pobre Tiseu, tots els seus amics se n'han anat a viure a Kidàpolis, és l'únic jove que
queda en tot el poble, no m'estranya que ell també vulga.
- Ja, i quan li penses contar el que tu i jo sabem, Edea?
La mare sospirà i va dir:
- Encara no em veig amb forces.
- Però tard o alhora li ho hauràs de dir- el silenci es va fer i ella va abaixar la mirada.
- En fi, ja és hora d'anar-me'n- i va agafar el seu bàcul i se n'anà a sa casa. Però aquella
nit apenes pogué dormir, puix alguna cosa li pesava al cap.

Capítol II:

Molt de mati, Pontos i Tiseu es posaren en camí cap a Kidàpolis. Tiseu començava a
sospitar veient la cara del seu mestre, ja que semblava molt preocupat. Van travessar les
muntanyes d'Èreb en un no res i van veure de lluny el bosc de les nimfes, un lloc màgic
on convivien en perfecta harmonia nimfes, centaures i sàtirs. Tiseu va parlar d'anar-hi,
però Pontos s'hi oposà, Tiseu no va poder aguantar més i va preguntar:
- A mi no m'enganyes, a tu et passa alguna cosa, té a veure amb el que t'ha dit l'oracle?
- Escolta, fill meu- va dir amb un inusual aire enfadat- quan apleguem parlarem, ara tenim
pressa.
Un cop s'hagueren calmat els ànims, Pontos va parlar a Tiseu sobre Kidàpolis. Era la
colònia més gran que tenia Grècia i era governada per un consell d'ancians. Tenia inclús
el seu propi exèrcit i els seus habitants l'havien embellida fins a tal punt que era
coneguda com l'Atenes d'ultramar.
Quan ja quasi veien la ciutat des del cim de la muntanya, Tiseu va tenir un mal
presentiment. I, desgraciadament, aquest es va acomplir. Kidàpolis havia estat totalment
arrassada i destruïda. El jove no donava crèdit al que veia. Pontos va gemegar:
- Per Zeus, ja estan ací.
- Qui està ací?- va dir Tiseu estranyat, sense deixar de mirar la ciutat que, feia unes
hores, era considerada com l'Atenes d'ultramar.
No hi ha temps per explicar-t'ho, corre!

Capítol III:

I van córrer per la ciutat destruïda i en flames. Els cadàvers dels habitants formaven com
una catifa al carrer. Arribaren al temple d'Atena. Els cadàvers dels sacerdots penjats del
sostre i els dels guàrdies degollats configuraven un paisatge dantesc. Llavors, Pontos es
dirigí cap a l'altar major, obrí una trampeta i exclamà:
No està, se l'han enduta.
- Què s'han endut?- va dir Tiseu, devorat pels nervis.
- Tiseu, fill- digué Pontos una mica més calmat-, ja no té sentit seguir guardant el secret.
Fa sis mil anys, com deus saber, els déus i els titans mantenien una lluita atroç pel poder
del cosmos. Del costat dels titans, lluitaven els cíclops i els centbraços; amb els titans,
els gegants i els erinis. Els erinis van sorgir, com el seu femení, les erínies, de la sang
d'Urà, quan Cronos el va separar de Gea. Finalment, els déus olímpics van véncer, els
titans foren tancats al Tàrtar bromós, davall l'oceà, els gegants exterminats, els erinis,
privats de la seua immortalitat i desterrats. Per la seua banda, Cronos fou tancat a les
profunditats del Tàrtar, d'on no podrà eixir mai. Només hi havia un perill, el poder de
Cronos fou guardat en una pedra. La mateixa que Cronos s'havia englotitper engany
pensant que era son fill, Zeus. Aquesta, pel perill que representava, la destruí en set
trossos amb el seu raig. Un d'eixos trossos es troba al Santuari d'Apol·lo a Delfos, un
altre a l'Olimp, protegit pels déus, un altre fou furtat pels erinis, un altre dut ací pels
emigrants grecs, dels altres tres, res se'n sap. Doncs bé, la pau semblava restablida a tot
l'univers, però no per sempre. L'Oracle em va predir que algú havia donat l'aliment de la
immortalitat als erinis, ara més nombrosos que mai, puix la seua sang s'ha barrejat amb
la dels humans.
- Qui pot haver-ho fet?- va dir Tiseu, que no donava crèdit al que sentia i al que veia.
No ho sé, però això ara és el que menys importa, hem d'anar a Grècia ja que si els erinis
aconsegueixen recuperar tots els trossos, Cronos tornarà, i, com més trossos tinguen,

196
més poder acumularan, i més difícil serà detindre'ls. Per això hem d'anar a Grècia
immediatament.
- Nosaltres?
- Exacte, hem d'avisar sense retard a aquells que poden evitar que el món torne a caure
en les tenebres que l'assolaren quan Cronos i els seus eren al poder. No perdem més
temps.
- Però - Tiseu es va quedar amb la paraula a la boca, ja que Pontos va anar-se'n tot
corrent.
Van eixir del temple, a Tiseu li causava una forta impressió veure aquella matança que
els erinis havien causat. No semblava haver-hi cap supervivent. Però quan travessaven
el carrer major, van sentir uns gemecs davall les runes.
Pontos i Tiseu es dirigiren corrent cap a aquelles unes i van enretirar les pedres una a
una, amb molta cura. Sota les runes hi havia un jove de cabells llargs castanys, talla
mitjana, amb el cos magolat i els ulls negres atemorits. Estava molt nerviós i Pontos
intentà calmar-lo:
- Tranquil, jove, no tens res a témer, el pitjor ja ha passat.
De sobre, el xic pegà un bot i exclamà:
- I la meua família?
Pontos li va dir que ell era l'únic supervivent i que era poc probable que la seua família
hagués sobreviscut. El jove es va agenollar i començà a plorar mentre mirava a terra.
Tiseu, inconscientment, el va agafar del muscle per consolar-lo. Aquest gest el féu
enfurir molt, s'alçà i va dir enujat a Tiseu:
- Què fas? No intentes fer-te el bo amb mi, tu no saps el que és perdre la teua família!
- Si et serveix de consol, et diré que jo no vaig conéixer mai el meu pare- va contestar
Tiseu amb la mirada en terra.
Poc després, quan el jove es calmà, van arreglar les seues diferències i es van presentar.
El xic en qüestió es deia Bel·leu i la seua família provenia d'Atenes. Després de cavil·lar
molt, decidí anar-se'n amb ells. Volia deixar el més prompte possible aquell lloc. I van
caminar fins a les muntanyes, des d'on Bel·leu pegà una última mirada a la que havia
estat la seua ciutat. El jove no pogué reprimir les llàgrimes, i Tiseu intentà consolar-lo
novament, aquesta vegada amb èxit.

Capítol IV:

Quan li van explicar tota l

a història, Bel·leu no donava crèdit al que escoltava. Veure's involucrat així de colp en un
conflicte diví el feia sentir molt incòmode. Ja es feia de nit i van pensar de passar la nit al
bosc de les nimfes. El bosc estava perfectament delimitat pels arbres. Hi van entrar, i
entre uns matolls observaren com les nimfes es divertien jugant. Tiseu i Bel·leu miraven
embaladits. Al mateix Tiseu li causà una gran impressió una nimfa d'un cabell roig
intesíssim, una cara blanca com la lluna d'estiu, no gaire alta i amb un somriure que el
captivà a l'instant. Pontos va eixir del seu amagatall i les nimfes van callar per un instant,
només per un instant, perquè es van llançar a abraçar-lo ja que era molt estimat per totes
les criatures d'aquell bosc per les seues constants visites. Els joves foren presentats pel
vell a les nimfes i després tots van sopar. Fruites del bosc, mel, pa i el millor vi que es
podia beure a aquella banda de la Mediterrània. Passaren una nit molt agradable, sentint
les històries que contava el gran centaure i rient de bona gana amb les gràcies dels
sàtirs. Tiseu es va adonar que la nimfa que el captivava també el mirava a ell. Així que,
quan tots dormien ja, els enamorats es quedaren a la llum de la lluna, xerrant. Ella es
deia Claramea, tenia setze anys, havia viscut tota sa vida en aquell lloc i ajudava els
viatgers que per allí passaven camí de Kidàpolis. La flama de l'amor es va encendre per
als joves, que es van mostrar molt nerviosos i inexperts davant les coses de l'amor,
especialment ell. Quan es féu de dia, els tres viatgers reprengueren el seu camí. Tiseu se
n'endugué un floc de cabells que la seua estimada li havia donat.

Capítol V:

Arribats a casa, explicaren a la mare tot el que havia passat. Ella no podia creure el que
sentia. Prepararen l'equipatge de pressa, no hi havia temps a perdre. Van anar al port a

197
buscar un vaixell que els duguera a Grècia. El comerciant fenici, que feia escala a
Atenes, accedí a portar-los. La mare va abraçar molt fort el seu fill, amb llàgrimes als
ulls. Quan s'acomiadà de Pontos li va dir:
- No he sigut prou forta, Pontos, confie que tu si que tingues forces. Per favor, tingues
molta cura d'ell!.
- Tens la meua paraula- digué el vell mentre l'abraçava. Acte seguit pujà al vaixell. En un
no res, Tirat i la comarca van desaparèixer en l'horitzó.
Bel·leu dormia, Tiseu vomitava i Pontos no parava de pegar voltes amunt i avall, prou
nerviós. De sobte, el comerciant observà unes naus guerreres que no reconegué, va
avisar a Pontos, el qual va afirmar:
- Són erinis, hem d'evitar que ens vegen, si ho fan, estem perduts. No hi ha un altre camí
per arribar a Grècia?
- Sí, l'estret de Messina, però és molt perillós, seria de bojos travessar-lo en aquesta
època de l'any!.
- Per favor, hem d'arribar tan aviat com siga possible.
- No!- contestà categòricament el fenici.
- Escolta, si aquells arriben abans que nosaltres, Grècia i el món es condemnaran.
- No em faces riure- i l'empenyé amb el peu.
- Amic, tu t'ho has buscat- i amb el seu bàcul va llançar-li un raig que el deixà paralitzat.
Tiseu i Bel·leu es quedaren atordits després de veure-ho.
Pontos agafà el timó i posà romb cap a l'estret de Messina. Abans que Tiseu obrira la
boca, Pontos li va dir:
- No creuries que el bàcul era només un adornament.
L'estret de Messina els faria arribar amb vora un dia d'antelació, però pocs ern els
mariners que havien sobreviscut intentant travessar-lo. Les seues corrents eren
conegudes per ser les més perilloses del mar. A més, aquell dia amenaçava tempesta.
Quan aquesta es va desencadenar, Pontos quasi no podia amb el timó. Tiseu i Bel·leu
tampoc no podien subjectar les veles. Les ones els menejaven d'un costat a l'altre. El
cos petrificat del fenici no parava de donar voltes per terra a causa de les ones. La pluja
era molt intensa i Tiseu intentava eixugar l'aigua. Tot semblava perdut.

Capítol VI:

El cel estava ras, front a les costes d'Atenes. Allí estaven tots, amb el vaixell totalment
destrossat. La tripulació dormia, després d'aquell viatge esgotador. El primer a
despertar-se fou Bel·leu, el qual va avisar els seus dos amics. Pontos no donava crèdit al
que veia, havien arribat sans i estalvis al port del Pireu. Havien donat la volta al
Peloponés en menys d'un dia. Van baixar del vaixell deixant el fenici petrificat:
- No el deixarem així- va dir Tiseu.
- No et preocupes, se li passarà, a més, no m'agradaria estar ací quan desperte- va
contestar el vell amb seguretat. Just quan baixava, va sentir al fenici despertant i
gemegant. Els tres van córrer totg el que van poder i més.
- Ah, el meu vaixell, el vaixell del meu pare, del meu avi i de tots els meus avantpassats!!!
Fills de - va escridassar el fenici, ja despert.
Una cop estigueren lluny del port, arribats a Atenes, van visitar l'Acròpolis. Tiseu i
Bel·leu contemplaven meravellats la seua bellesa. Al seu torn, Pontos observava
l'estàtua de la deessa Atena, sospirant. Acte seguit van dirigir-se a demanar ajuda al rei
d'Atenes, Teseu, però no van poder perquè el rei es trobava a la colònia de Milet fent
revisió a les tropes:
- I ara, què fem?- va dir Tiseu.
- Doncs haurem de recuperar les pedres per nosaltres mateixos.
- Què?- van exclamar els dos joves alhora.
- Sí, però primer he de visitar un vell amic.

Capítol VII:

En un carreró dels suburbis van trobar un vell cec demanant almoina. Tenia el cos
magolat, amb una llarga barba blanca, calb, amb una sola dent i una túnica marró molt
araposa:

198
- Èdip, vell amic, quant de temps!- va dir Pontos.
- Vaja, vaja, si és Pontos, com tu per ací?
- Res, passavava per ací i m'he dit - de sobte, Èdip el va interrompre.
- Estalvia't les alabances! Sé que busques alguna cosa de mi, et conec bé.
- Bé, doncs aniré al gra. Coneixes algú que ens puga dur a Delfos?
- A Delfos dius? Doncs crec que una caravana de pelegrins ix avui a la vesprada des de
l'Acròplis cap al temple d'Apol·lo, per què ho vols saber?
Pontos sospirà:
- El dia tant de temps temut ha arribat, Èdip, els erinis han tornat- la cara dÈdip canvià-.
Però porte amb mi a Tiseu, ja t'he parlat molt d'ell- Èdip es sorprengué encara més.
- Vaja, vaja. Tiseu, el teu mestre m'ha parlat molt de tu. Escolta, només tu pots salvar al
món d'eixos maleïts titans- Tiseu féu un gest d'incredulitat i Pontos es va acomiadar.
Èdip acomiadà Tiseu amb un ampli somriure.
Van anar un altre cop a l'Acròpolis a inscriure's a la caravana que partia cap a Delfos.
Aquella vesprada, sobre l'horari previst, la caravana va eixir en direcció al Santuari
d'Apol·lo.

Capítol VIII:

Després d'un dia de viatge aplegaren a Delfos, al Santuari d'Apol·lo. El camí es féu molt
curt perquè no hi havia molta gent a la caravana, i en un dia van fer un trajecte que,
normalment, es feia en tres. Els tres amics es separaren del grup i, en lloc d'entrar al
temple per l'entrada principal, pegaren la volta i van intentar entrar pel pòrtic. Pontos
duia una mena de clau mestra amb la qual podia obrir totes les portes. Mentre intentava
obrir la porta, una veu li va dir:
- Saps que si volguera, podria detindre-us ací mateix?
Els tres es sobresaltaren, però Pontos prompte se n'adonà de qui era aquell guardià:
Doncs crec que posaries en greu perill el teu lloc de guardià si ho feres.
- Pontos, vell amic, com va la vida?- i els dos es van pegar una forta abraçada.
- Xicots, us presente Klois, guardià del Santuari.
- Tant de gust- van dir els joves.
Klois anava vestit d'espartà, amb la cuirassa i la llança. Es va llevar el casc i va deixar al
descobert un cabell i una barba llargs i de color negre intensíssim. Els seus ulls blaus
imposaven respecte i tendresa alhora.
- Si voleu entrar per ací, només m'ho heu de dir.
- Gràcies, però tanca'ns la porta, si ens descobreixen, ja et pots acomiadar del teu
treball.
- Bé, així ho faré. Per cert, pregueu als déus per la meua dona, té un mal espantós a la
boca i no pot ni parlar.
- Dacord, pregarem perquè es cure.
- No, si el que vull és que no se li passe aquest mal, no imagineu què pesada que és.
Un cop els tres estigueren dins, el guardià els va tancar. Es dirigiren a l'altar major i un
cop allí, Pontos obrí una xicoteta porta, d'on tragué una pedra de color roig. Pontos se la
va guardar al seu sarró:
- Bé, xics, anem-hi, això només acaba de començar.
Van eixir molt sigilosament. S'acomiadaren de Klois i se n'anaren
Pontos, cap a on ens dirigim ara?- va dir Tiseu.
- Ara anirem a Ítaca, a demanar ajuda al rei Ulisses, és un poc incrèdul, però no serà
difícil convence'l.
Un cop al port, tobaren un vaixell que es dirigia cap a Ítaca. Transportava l'ambaixador
de Tebes, el qua accedí a portar-los gustosament, puix era també molt amic de Pontos.
Tiseu va mirar com s'allunyaven del port, en una setmana la seua vida havia canviat per
complet. Mentrestant, pensava en sa mare i en la seua nimfa estimada, Claramea.

L'Eduard mirava embadalit com el seu peixet domèstic es tornava boig dins la petita
peixera. La criatura es remenava per entre el crepitar ensopit de les bombolles artificials
i cloacatitzades. Era com una fulla de pus infeliç sota l'arbre de la vergonya, com un

199
somriure glaçat envers la lluna temorenca, i els sotracs, i el capciró de les aixelles, com
quan et transformes en la flaire d'un domicili errant sobre la nit.
-Lopuruna, sisplau, no facis aquesta cara de pomes agres -va dir l'Eduard.
-Si repil·linguessis la fretamina de la peixera, potser infalimar per l'aigua seria tant fàcil
com estamalar una sòrnia -esbombà el peix.
Potser per això marrec i animal mai no van poder arribar al clímax de la felicitat. L'Eduard
estava confós, perquè compartia sintaxi i ànima amb Lopuruna, però trobava en el lèxic
un obstacle insalvable. El noi va passar tota la infància odiant i vomitant les paraules i
anys després es va convertir en escriptor dominat per l'obsessió. Però això és una altra
història.
El cas és que aquests peixets no suporten la soledat. Sembla mentida que els
sentiments d'un animal aquàtic amb respiració branquial siguin més profunds i sincers
que els d'un ésser humà, pensaren els vuit anys de l'Eduard amb covardia. Però tot
seguit la Mariona, la seva amiga de la infància, va introduir un petit mirall dins la peixera.
De cop i volta, el peix es va sentir acompanyat per la seva estupidesa i començà a fer
cercles de felicitat per la piscina.
-És el que fongalava dir. Una ulifeda ropevessarà infinites tertàncies a la meva bònfia.
Lanfa! -va cridar (sic) Lopuruna boig d'alegria.
-Has dit «infinites»? Això vol dir que ens comencem a entendre! -digué l'Eduard.
-Roncolònfia.
-Què?
-Què fas ara, parles amb Lopuruna? T'has tornat boig? -preguntà la Mariona.
-Quant a les boncússies intertal·lables i opitxerades galactàncies no refaradeixo res a
bompilicar -va rondinar Lopuruna.
-Ho has escoltat? -preguntà l'Eduard a la Mariona.
-Sí, truquen a la porta.
-No, dona, això és a cals veïns. Volia dir si has escoltat el que ha dit Lopuruna.
-Mira, millor me'n vaig cap a casa i així podràs tenir una conversa amb ell. Però aquesta
tarda lubrica't l'encèfal -va dir la Mariona i em va fotre l'adequació lingüística.
-Alfança, alfança, no t'escoradassis!
-Veus, sembla que Lopuruna no vol que marxis.
-Adéu.
La Mariona marxà emprenyada i l'Eduard començà a discutir amb Lopuruna. Fou una
conversa massa dura, pervertida i degradada com per escriure-la. I per interpretar-la...
L'Eduard estava enamorat de la Mariona, és clar, però Lopuruna era quelcom a la seva
vida que tergiversava la realitat, que enfosquia les algues còsmiques, era com una
bengala infinita i inesgotable, les guspires de la qual es vessaven sobre l'aire, navegaven
en forma de fum tòrrid i desapareixien, i tornaven a l'origen. La vida, oi?

II

Van passar els anys i l'escriptor Eduard Lopuruna va gaudir d'un èxit sense precedents.
El secret millor guardat era el perquè d'aquest pseudònim. Mai un escriptor havia creat
una expectació tan enorme al seu voltant. L'única persona coneixedora de l'enigma, la
seva muller, mai no va voler expressar-se en públic. Potser era perquè la Mariona odiava
la faceta literària de l'Eduard i encara més el maleït peix, que tenia el mateix aspecte que
el primer dia. De fet, totes les fonts de conflictes entre la parella emanaven de Lopuruna,
i l'animal començava a ser un destorb considerable per al funcionament de la vida en
matrimoni. L'Eduard sorprenentment conservava faccions i fins i tot actes infantils, però
unes patilles com dos dolls d'oli li embrutaven la cara. Tenia ulls verds càndids, amb
melmelada de prunes clàudies untada sobre els iris. La cara se li havia allargassat força
amb els anys i encara conservava un bon matoll de cabells d'un negre apaivagat. El seu
físic, als trenta-set anys, era vigorós i poc castigat, i els llavis eren la seva principal arma
sexual: molsuts, tendres i gelatinosos. La Mariona també estava de bon veure però els
anys l'havien feta una dona més agra i reflexiva. La maduresa es deixava veure en els
ulls blaus lapislàtzuli deprimits, però el seu cos revestia tot un seguit de corbes venèries
difícils d'ignorar.
Tot va esclatar un dia. La parella es va citar per sopar amb un matrimoni ben singular.
Gertunis Figuerola era una vella (i bella) amiga de l'Eduard, i d'ençà que es van conèixer
a la universitat mantenien una lucrativa amistat. Aquesta escriptora de renom estava

200
casada amb Putulant Atutom, un home alt i escanyat, alhora que aspre i d'expressió
rònega. L'Eduard va decidir convidar també a Lopuruna, el qual va servir de centre de
taula. El lloc escollit fou un restaurant d'ambient americà situat al carrer Provença, al
davant de la Pedrera. Es deia Chicago i per dins era com una cafeteria universitària
americana, amb mantells vermells, patates fregides, kètchup, amanides fertilitzants i
hamburgueses amb bocins de ferro. L'ambient era agradablement repulsiu, i les ànimes
dels assistents s'anaven recomponent com quan un llapis es trenca i les fibres
membranoses de la malenconia s'encarreguen de tornar-lo a la unitat lingüística.
-Aquest és Lopuruna, vet aquí el meu pseudònim -digué l'Eduard.
-Però si és una merda de peix! -bramà Putulant Atutom i de seguida l'Eduard clavà una
ferotge mirada sobre aquell imbècil.
-Ho sento -intervingué la Gertunis Figuerola-. És que el meu marit és una mica massa
brusc. Va, continuem amb el sopar sense escarnis, d'acord?
No hi va haver resposta. La conversa va derivar cap a altres temes, però la Gertunis
Figuerola no parava de mirar l'Eduard. Després de beure de la copa de vi es passava la
llengua pels llavis descaradament, tot fent flotar els seus ulls sobre l'aura de l'Eduard,
qui sentia com l'erotisme, la morbositat i la perversió recorrien les seves artèries (que no
les venes). La Mariona ho va notar i la seva gelosia s'empaquetà al bell mig de la taula,
de tal manera que tothom pogués obrir-la d'una estirada de cordill. Putulant Atutom no
semblava adonar-se'n, o simplement caminava per dins i cada quatre passes agafava
una flor diferent.
-I per què vas escollir aquest nom per al teu peixet? -va preguntar la Gertunis Figuerola.
-Bumbalar per la grastínia és com titxul·lar les purtingues de l'omozenoica quiscafísica -
esbombollà Lopuruna.
-Haver-ho dit abans, home! -exclamà la Gertunis, i l'Eduard semblà albirar una espurna
brillant de vesània a la retina d'aquell forn de diamants. Mai ningú no havia reaccionat
d'aquella manera tan natural amb Lopuruna. La Mariona encara es va empipar més amb
aquell endimoniat peix, el qual ara s'encarregava de soldar l'Eduard i la Gertunis,
d'enlairar bombolles d'amor. Lopuruna era, sense cap mena de dubte, aquell apèndix del
cos de l'Eduard que mai havia aconseguit controlar i dominar, era un entramat de follia i
benestar, quina paradoxa, i poder pitjar la tecla vermella d'aquella enorme pilota de fum
que mai no esclataria; i la llum, i la flama oxidada que socarrima les pedres indòmites
que jauen al nostre estómac, i totes aquestes coses que ens fan veure que un escarabat
no és un escarabat, sinó que és una caixa de sabates (un explosiu, és clar) amb un
interruptor controlat per la demència.
-Tinc quatre entrades per la Pedrera, us ve de gust? -va ordir la llengua de la Gertunis.
-Sí, per què no? -digué l'Eduard mentre la Mariona odiava Lopuruna.
En acabar el sopar, a dos quarts de deu, tots cinc van creuar el carrer i van entrar sense
haver d'esperar a la Casa Milà. Van ser conduïts molt amablement a l'ascensor, on hi
havia quatre persones més, amb la qual cosa l'habitacle ja anava ple. Aprofitant la
situació la Gertunis va col·locar el cul a l'altura del sexe de l'Eduard, qui va sentir un
calfred de lascívia. Aquest cop la Mariona no se'n va adonar perquè estava parlant amb
Putulant Atutom. Van arribar a dalt i la Gertunis Figuerola passà la mà suaument i
dissimulada pel penis de l'Eduard. Això ja és massa, pensà ell. En cosa de vint minuts ja
havien enllestit tot el que eren maquetes, diapositives, textos, explicacions i referències
històriques de les obres de Gaudí, inclosa la Pedrera. Pujaren sense més dilació a la
terrassa i contemplaren la nit tenyida de núvols que grinyolaven; la pell del cel era
resseca però s'havia untat una crema hidratant que envaïa l'atmosfera. L'orquestra era
agradable i la gent s'amuntegava a les escales tot dibuixant l'estructura curvilínia de
l'edifici. La Gertunis es va oferir per anar a buscar les copes de cava i Putulant Atutom
l'acompanyà. Restaren sols l'Eduard, la Mariona i Lopuruna, de qui s'encarregava
l'Eduard (peixera inclosa).
-Aguanta'm un momentet la peixera, que vaig al lavabo -digué l'Eduard a la Mariona.
-D'acord, però no triguis. Serem allà asseguts -i la Mariona assenyalà un racó no massa
lluny d'allà.
L'Eduard es dirigí cap a les escales i, en adonar-se'n, la Gertunis Figuerola despistà el
seu marit i seguí l'Eduard, qui ho va advertir però no girà la cara. Així doncs, en arribar la
Gertunis a la sala de Gaudí es trobà l'Eduard esperant-la.
-Què penses de Lopuruna? -va començar l'Eduard.

201
-És la vida. Trobo tan quimèric i esfereïdor el seu discurs... Saps? Com a escriptora
penso que si Cortázar hagués conegut Lopuruna l'hagués fet un clàssic de la literatura
universal. Aquest peix m'agrada perquè m'espanta, aconsegueix tocar allò que no he
conegut de la meva vida, és un buit immens...
-Sí, però és un buit d'alegria, és el riu de flames que llepa l'ànima, que emana de la
infància, baixa pels camins de la sexualitat i l'adolescència, i es glaça en arribar a la
maduresa, però jo no vull, no vull, no vull. No vull que es glaci, perquè tots els rius van a
la mar, sí, però allà no s'acaba la cosa. El riu glaçat es desfà a la mar sense oposar
resistència i passa la seva no-existència dormisquejant per entre el cuiro hipocondríac
del salobre. Però el riu de foc colpeja l'aigua, crema la seva epidermis, i lluita per la vida;
i
així aconsegueix evaporar-se en un xiuxiueig efervescent, viatja als núvols i allà decideix
què voldrà fer, si tornar al riu o navegar per l'esponjositat celestial.
-I tu i jo, no som com dos afluents tebis que necessiten mesclar-se en un sol, ardent i
plumiforme riu? -sospirà la Gertunis, i tot just vaig acabar d'escriure l'últim signe
d'interrogació quan l'Eduard besava amb luxúria i plaer els llavis tendres de la Gertunis
Figuerola. Ell li palpava els pits i ella estrenyia la vulva contra l'Eduard. Mentrestant, la
Mariona estava asseguda amb Lopuruna a un costat i Putulant Atutom a l'altre.
Escoltaven la música, agradable però molt repetitiva, i admiraven l'espectacle que la
Sagrada Família oferia de fons, i oblidaven que tot és pedra, marbre, fusta, carn, ossos,
fluid... i oli.
-Un moment -i l'Eduard interrompí aquella besada per volar escales amunt. Va empènyer
un munt de gent per arribar a on era el seu peixet, la seva muller i aquell home tan
estrany.
-Ja no el tindràs que aguantar més, me'n vaig, ets una imbècil -esbombà l'Eduard i agafà
la peixera al punt-. I vostè, Putulant, un cretí per haver menyspreat Lopuruna.
-Gràcies.
La Mariona restà immòbil, com si tot allò no hagués suposat una sorpresa. L'Eduard
sortí rabent i tornà a baixar les escales, on l'esperava la Mariona al mateix lloc.
-Ja sóc aquí, marxem.
-D'acord -assentí la Gertunis.
-Vols anar a casa meva?
-No, ja ho tenia tot previst. Tinc una amiga que viu al costat del Clínic i que s'està uns
dies a Tunísia. Tinc les claus de casa. Així no haurem de sortir de Barcelona.
-Molt bé -va respondre l'Eduard, i començaren a caminar les sis illes que els separaven
de la seva meta.
Mentre avançaven Lopuruna deixava veure la seva alegria; probablement li agradava
més la companyia de la Gertunis Figuerola, o qui sap. El cas és que la nova situació era
rebuda amb voltes d'alegria dins el seu univers aquàtic. Van arribar en quinze minuts i la
Gertunis, nerviosa, va treure les claus i va obrir el portal corresponent. Mentre pujaven
les escales la Gertunis imaginava el dibuix del vol de quatre mosques delirants: aquell
entramat reencarnava la seva pròpia existència, li conferia complexitat, llum llòbrega, i
els cromos rasposos s'anaven adherint als àlbums de melangia. L'Eduard creia de nou
que passar d'una habitació a una altra era fàcil, que de debò la vida era orinar sobre
camps de fusta i espolsar-se la pols i alliberar-se de la llibertat. Van arribar al pis (en
condicions precàries, d'altra banda) i l'Eduard deixà la peixera damunt la taula del
menjador. Pres per la follia, besà els pits de la Gertunis, qui va empènyer brutalment
l'Eduard en direcció a una habitació fosca, fastigosa, frondosa, faceciosa, facundiosa,
fagedènica, falaguera, falciforme i fluctuosa. L'Eduard despullà la Gertunis, qui li baixà
els pantalons i els calçotets d'una sotragada: tot era feréstec i selvàtic. Encara dempeus,
la Gertunis Figuerola sentí com els genitals de l'Eduard acaronaven els llavis inferiors de
la vagina, i com una llengua espessa li llepava els mugrons tibants. El plaer era immens,
pertorbador, i ja no hi havia res més, beyond, oh, i el membre començava a entrar per
entre les parets envernissades amb oli, quasi xopes, i Lopuruna encara podia veure
l'escena a uns vuit metres des del menjador. Tots dos van caure sobre el llit, moviments
espasmòdics, ja toca fons, amunt i avall, ja toca fons, amunt i avall. Passen els minuts,
beyond, beyond. L'Eduard comença a sentir com tots els seus fluids vitals circulen
entorn del penis, escórrer-se és cosa ja de poc temps, i així li fa saber a la seva
companya amb un tremolor epilèptic.
-Mai no oblidaré aquesta nit, Gertunis -esbufegà l'Eduard.

202
-Ni jo -digué la Gertunis i, de sobte, obrí el calaix que tenia més a mà, tragué una pistola i
afusellà la templa esquerra de l'Eduard. L'esperma es va desplomar sobre el llençol.
Rima amb bogeria.
En un tres i no res, la Gertunis agafà Lopuruna i sortí al carrer, i ja se sap en aquests
casos: llesques de fum, esperits plastificats i fantasmes a la carta. "Els calés m'aniran bé
per promocionar la meva novel·la", pensà la Gertunis Figuerola, qui va trigar una mica en
arribar a la Pedrera, on l'esperaven el senyor Putulant Atutom i la Mariona.
-Aquí tens -i la Mariona allargà un sobre amb diners a la Gertunis.
-Gràcies -va respondre la Gertunis-. Putulant, ja podem marxar.
-Molt bé, estimada- i van marxar, no sense abans lliurar la peixera a la Mariona, qui posà
cara de fàstic.

III

-Oh, Lopuruna, trenta anys dissimulant, i jo, enamorada des del primer moment, des de
la primera paraula que vas dir; i tu, que vas fer creure a l'Eduard que realment
l'estimaves, quan només volies estar amb mi, amb mi, i quantes vegades t'hauré
menyspreat perquè ningú no s'ensumés res... Les nostres nits d'amagatalls, de
mentides, d'anacronismes... però s'ha acabat, s'ha acabat. Ara ho tenim tot, tu i jo
només, sense l'imbècil de l'Eduard. T'estimo.
-M'indalago que has desparpamat la ninfúnia a la meva tarpassa.
-Sí, és clar -començà la Mariona-, fa temps que vas embrutar de fang les meves mans, i
jo quasi t'ofego en argila, això és amor, això serà amor, ara som feliços... tota aquesta
vida, anys i anys pensant com deixar l'Eduard per marxar amb tu, obsessió. Lopuruna,
quina idea, quin assassinat perfecte, quina traïció, quin plaer.
-Rembalar per russitar les trínquiques és pútid, Mariona -va respondre Lopuruna-. But
my dissays are flange and poltry. Rue du retrement, polu Eduard, polu Eduard. If nous
estimatem ourselves punfiar en nitsuga és del tot rútid. Y ermunio se va. Ego aussi ho he
parmalat molt binòriament, però ara I am sensalat pour rememberar un nou nup: l'amor.
Mariona, t'estimo.
-Sí, sí, però com folleu? -esbombà l'Eduard.
-Merda, Eduard, vols callar ja! No veus que ets mort?
-Roncolònfia.

Estiu de 2001

203