25 de Novembre - Vides

Presentadora: Benvingudes, benvinguts a Vides: un petit muntatge que hem preparat

l’alumnat d’Arts Escèniques de l’Institut Lluís de Peguera de Manresa. Avui, 25 de Novembre,
dia contra la violència de gènere, tenim ganes de mostrar totes les cares de la violència fruit
del patriarcat. Com la violència masclista es refereix a totes aquelles accions que
contribueixen al deteriorament sistemàtic de la dignitat, l'estima i la integritat física i mental
de les dones i persones amb una identitat de gènere diferent de la normativa. Un tipus de
violència estructural, present a totes les societats i tots els espais socials. És l’expressió i la
desigualtat que imposa el patriarcat i, alhora, l'instrument que en garanteix la seva
continuïtat. Existeix la violència simbòlica, que genera els prejudicis; la violència estructural,
amb totes les institucions que garanteixen la discriminació i la violència material i directa.
Així doncs, és un mitjà que ajuda a reforçar, legitimar i reproduir la supremacia d’“allò
masculí” sobre “allò femení” i sobre totes aquelles identitats de gènere que no es troben
dins d'aquestes dues categories. Eduquem per tal que això canviï, lluitem per tal de reformar
la societat, visualitzem per transformar tots els espais i creem, fem art per refer les nostres
vides.

Pugen els personatges i es posen cadascú al seu lloc.

Les dones porten un objecte que era important per elles.

-Lídia: Primer em va cridar, em va alçar la veu, em va recriminar que no estigués la seva

camisa planxada... i ho estava, ja ho crec que ho estava, només una petita arruga
inobservable... Vaig pensar que havia passat un mal dia, que estava... (pren aire, mirant al
públic i amb to decidit) Em dic... (mira a la Dona 2 de peu i canvia el to més dubitatiu i trist).
Em deia Lídia. Sóc, era llicenciada en arquitectura i vaig fer el doctorat a Amsterdam. En
tornar aquí, el vaig conèixer, ens vam enamorar... Jo, estava a punt d’entrar a treballar en un
despatx d’arquitectes de renom, però ell em va dir i va insistir que a la seva empresa
necessitaven algú de la meva gran vàlua i intel·ligència, una bona secretària personal. I vaig
accedir.
-Asun: Després em va insultar... em va dir que no valia per res, que només havia de fer les
coses de la casa i que ni tan sols això... que era una vaga i que ell no treballava tant perquè li
pagués així, d'aquesta manera... S'excitava molt, sovint, un dia i un altre... vaig pensar que se
li havia agreujat el caràcter... que estava passant una mala ratxa... la feina... (pren aire,
mirant al públic i amb to decidit) Em dic... (mira a la Dona 3 de peu i canvia el to més
dubitatiu i trist). Em deia Asun. Sóc allò que diuen mestressa de casa. Treball a temps total i
dedicació completa sense remunerar. Jo tenia 16 anys quan ens vam conèixer. Algunes
amigues van seguir els seus estudis, però ell era una mica més gran que jo, ja treballava,
tenia una bona feina i em va dir que no necessitàvem que els dos treballéssim, que no volia
veure’m esclava d’una feina. I vaig creure’l.
 25 de Novembre - Vides

-Laura: Un dia em va dir que no comprenia els meus amics, que eren insípids, avorrits que
no sé què hi veia, que no m'aportaven res, que no els necessitava, que ell em presentaria als
seus... i va començar a posar pegues per sortir amb ells i, per descomptat, s'enfadava
moltíssim si jo intentava veure'ls... Vaig pensar que ho feia pel meu bé. (pren aire, mirant al
públic i amb to decidit) Em dic... (mira a la Dona 3 de peu i canvia el to més dubitatiu i trist).
Em deia Laura. Estic, estava estudiant segon de batxillerat aquí a Manresa. Ell també estudia
segon de batxillerat però és d’una altra ciutat. La veritat, els meus amics i ell no encaixen
gaire, potser té raó que són una mica aturats. Ell té un caràcter més obert, més... sempre
lidera el seu grup d’amics i té..., té... carisma. Sí, això.

-Julia: A la meva família també va començar a atacar-la... que si la meva mare em feia
xantatge, que si el meu pare era un fresc i volia que li fes les coses que no li feia a ell, que
sempre estan donant la llauna i reclamant la nostra presència... que ja està bé d'anar tant
per allà... que no li devíem res... que no tenia perquè suportar les estúpides converses que
sempre tenien... i de mica en mica me'n vaig anar allunyant de la meva família, perquè
l'estimava… perquè el volia... (pren aire, mirant al públic i amb to decidit) Em dic... (mira a
la Dona 4 de peu i canvia el to més dubitatiu i trist). Em deia Julia. Sóc... Era ballarina de
ballet clàssic al Ballet Nacional de Cuba. Ell va venir una temporada a Cuba per negocis i allà
ens vam conèixer i enamorar. Vam anar a viure junts en un barri de la Havana, en una casa al
costat dels meus germans i dels meus pares. Sempre havia estat molt lligada a la meva
família, hem tingut molta confiança i molta relació. Suposo que ell en no tenir la família
aprop es sentia enyoradís de la seva i entenc que li costés adaptar-se. A més, sempre ha
estat una mica solitari…

-Estrella: Van tirar-me a terra i em van arrossegar pels cabells. Desviado i degenerado eren
les paraules que recordo sentir al mateix temps que rebia puntades i perdia el coneixement.
Portaven tota la nit increpant-me: em van tirar les copes amb beguda, oferien amenaces
físiques en la distància, que si travesti de mierda... No recordo gaire més. (pren aire, mirant
al públic i amb to decidit) Em dic... (mira a la Dona 5 de peu i canvia el to més dubitatiu i
trist). Em deia Joaquín. Ja a l’escola de ben petit em tractaven de maricón, a l’institut i a la
universitat vaig passar uns anys molt difícils fins que no vaig poder fer el trànsit a Estrella, el
gènere i el nom que sempre havia volgut tenir. Vaig estudiar administració i direcció
d’empreses però des que sóc Estrella, he tingut moltes dificultats per trobar feina. Quan
arribo al procés final de selecció o el cap de recursos humans sap que sóc transsexual,
casualment es decanten per un altre aspirant. Fa dos anys i mig que busco feina.

-Amàlia: “Estás demasiado gorda para nuestra línia de ropa interior y tienes demasiado
vello... Hazte la láser, sobretodo. Estás casi perfecta pero tendrías que retocarte la nariz, el
mentón y ponerte dos tallas de pechos por lo menos, que eres más plana que una tabla y
eso no vende mujer!” “Además, modelos bolleras no queremos, Amàlia, lo siento".
 25 de Novembre - Vides

Eren les recomanacions y els comentaris més light que acostumava a sentir. (pren aire,
mirant al públic i amb to decidit) Em dic... (mira a la Dona 1 de peu i canvia el to més
dubitatiu i trist). Em deia Amàlia. Sempre m’havia atret el món de la moda i tot el meu
voltant em deia que era molt guapa, que em dediqués al món de les models i les
passarel·les. I m’hi vaig ficar...

Amb un to de veu autoritari. Fort. Segurs d’ells mateixos

Les dones tornen a tenir el cap abaixat

-Home 1: S’ho mereixia. No puc suportar que em miri d'aquesta manera retraient-me que
begui. Tampoc no bec tant i si bec això a ella no li ha d'importar. Treballo com un cabró i la
mantinc a ella i les seves dues filles; això hauria de ser suficient per fer el que jo li digui. I si
no, ho faig perquè aprengui. Sembla que faci expressament no fer les coses bé i jo l'ajudo
perquè sigui una dona “deu”. M'agrada que la meva dona sigui una dona “deu". Ho faig
pel seu bé i ella ho sap.

-Home 2: Jo l'estimo molt però no m'agrada que em falti al respecte. És una bona dona però
de vegades es passa de la ratlla. Jo la respecto i tot i que no m'agrada que tingui la seva vida
privada amb les seves amigues i les seves cosines, de vegades fa coses que no entenc i em
treu de polleguera. Pot ser que l’altre dia em passés una mica d’acord. Em sento malament,
no m'hauria de comportar així, però és que s'apodera de mi una cosa que no puc contenir,
que em supera i no controlo. Li he demanat perdó. Perquè sí, perquè un home sap quan ha
de demanar perdó. Ella, però, també ha de reflexionar...

-Home 3: Jo no tinc res en contra dels mariques, al contrari. Però que corra el aire, saps? Vull
dir, distància. Jo els respecto si ells em respecten a mi. Però és que si fins i tot la germana de
la meva dona és bollera! I cada vegada els és més fàcil sortir de l’armari, d’acord, però
tampoc cal que dos tius es fotin un petó enmig del carrer, saps? O que vagin mostrant a
tothom que són “bujarras”. Ara bé, amb qui no puc és amb els travelos. Vull dir a veure, si
has nascut tiu i amb titola doncs és lo que hay, saps? Però és que jo això de que sóc una
dona atrapada en el cos d’un home i totes aquestes coses... Em fa com més cosa, saps? És
que és antinatural, una tia amb titola? I clar, a sobre demanen que la seguretat social
cobreixi les operacions... Col·lega, és que si jo em vull operar el nas també me la pagarà tot
el país? No, i és que a més alguns semblen ties de debò. Tu imagina’t que fots mà sota la
falda i et trobes la ...(amb cara fàstic). Quita, quita. No, mira, no puc, que vagin a locals
d’aquests del rotllo degenerat seu, saps? Però això d’exhibir-se…
 25 de Novembre - Vides

-Home 4: Privacitat diu. Ella sempre parla de privacitat. De confiança, d’espai propi. No vol
que jo sàpiga la contrasenya del mòbil, diu que no té res a amagar-me… Però no hauria de
ser al revés? Si hi ha confiança, doncs dona’m la contrasenya i ja està! (nega amb el cap,
agafa aire). Doncs clar, hi va haver un dia que em vaig emprenyar i per això li vaig trencar el
mòbil… Sense voler, clar. A veure, que no és culpa meva, som una parella, crec que ho
hauríem de saber tot l'un de l'altre i quan vaig veure a la pantalla: Pau… Doncs clar, com que
no m’explica res, jo què he de saber qui era? I ara a sobre, les seves amigues li han menjat el
tarro, que sóc un controlador. (endafat) No és control, és confiança!

-Asun: No l’encertava mai... Un dia el menjar estava massa calent... un altre massa insípid...
un altre massa fred. Estava desconcertada, confusa. Després van venir els insults, els
menyspreus. Va arribar un punt que fins i tot una nit va llençar el menjar al terra i va fer que
el recollís i me'l mengés. Un altre dia ve una empenta, un “inútil que ets una inútil”, una
bufetada, una presa del coll. El teu món poc a poc s'enfonsa i no entens res. No entens res…

-Lídia: El teu món poc a poc s'enfonsa. Et sembla que no coneixes aquesta persona amb qui
havies passat tants bons moments. No saps què pensar ni què fer. Et sents en la foscor. Dol
l'empenta, et dol el blau del braç, però més dol la indefensió, la solitud, la confusió… El no
saber què passa, què he fet perquè es posi així... per què em passa això a mi...

-Julia: I segueixes allà i ho deixes passar. Penses que tot canviarà, que és una mala ratxa i
perdones i tornes a perdonar. Veus que al dia següent se sent penedit, amable i vols creure
que aprendrà a controlar els seus impulsos. I segueixes amb ell perquè l’estimes, o estimes la
imatge que tenies d’ell, perquè sents que et necessita i no te'n vas…

-Laura: I no te'n vas, i no ho expliques a ningú. T'ho empasses sola, sense els amics. I si ho
expliques és pitjor perquè tens por que s'assabenti. Que totes les parelles tenen els seus
merders, però com puc saber què passa a les altres parelles si ja no tinc ni amigues ni amics?
Estic sola, trista. Només el tinc a ell. He perdut l’interès en tot el que m’envolta...

-Amàlia: I entres en un cercle del qual no pots sortir. Lluites amb la família per poder entrar
a quiròfan, et poses pits, fas tot el que diuen però al final mai no acaba sent suficient: et
mires al mirall i cada dia costa més que t’agradi el que veus. Totes les companyes són mil
vegades més guapes i millors que tu i comences a renunciar a tot només per seguir a la
passarel·la: fins i tot a renunciar a la teva parella. Modelos bolleras no queremos, Amàlia.
Allò se’t va gravar. Coqueteges amb tots els homes a les festes i intentes viure quelcom que
no ets. Fins que no saps ni com vius ni què vius ni per què vius. No ets tu, i no et queda res
de qui volies ser, de qui eres. Acabes sent qui la moda vol que siguis, no el que vols tu: un
producte dels altres.
 25 de Novembre - Vides

-Estrella: Pensava que fent el trànsit s’acabaria tot plegat. Que veient Estrella al DNI
s’acabarien els meus problemes. Quan en realitat, van començar allà els de debò. La soledat
va començar a entrar dins la meva vida. El cercle d’amistats no ho va acceptar mai... La meva
família, tampoc... No trobava feina, les empreses rebutjaven la meva condició, fins que una
amiga de la meva psicòloga em va dir que necessitaven una cambrera en un bar de
copes al Raval de Barcelona. D’això ja fa quatre anys. (pausa) I de moment no ha canviat.
"Eres trans, Estrella, qué esperabas? Somos lo peor, degeneradas, hijas de sodoma y
gomorra, enfermas, una atracción de feria al mismo tiempo que putas baratas”.

IF I WERE A BOY (cançó).

Mentrestant, un home es va treient la roba lentament convertint-se en una dona

Entren les tres dones a escena. Ivana al mig darrere i les altres dues als extrems

-Ivana: Siempre quise lo mejor para Olga. Cuando nació, cuando la tuve entre mis brazos, le
prometí que siempre sería feliz. (para. s’entristeix. pren aire, mirant al públic i amb to
decidit). Me llamo… (mira el públic). Me llamaba Ivana. Dejé de ser Ivana, de vivir, el día que
dejé de recibir llamadas de mi hija Olga. Olga se fue de Rusia hace cuatro años, cuando tenía
20 años. Mi marido murió hace tiempo, y aquí no había trabajo, no había futuro. No le podía
ofrecer nada más que miseria. Antes de subir al tren, me abrazó y me dijo: “mamá, pronto te
compraré un billete y viviremos juntas”.

-Ivet: És que no ho entenc. Tot és que no. No et posis això. Ivet no facis això. No vagis aquí.
Amb qui vas? Qui et truca, Ivet? No puc més. M’ho controla tot. Absolutament tot. El que
porto, el que dic, què penso, què vull, on vaig… Em falta l’aire, em falta el temps, em falta
lloc, em falta espai… Em falta viure!
Jo ja sé que no sóc major d’edat, però sí que sé tot el que passa al carrer, no sóc idiota! Però
m’ofega, em cansa!

-Mercè: Ella no veu tot el que passa. Ella no pensa en tot el que pot passar. No és conscient
de tot el que hi ha al carrer. Creu que ja ho sap tot! Es pensa que controla tot el que passa,
que podrà amb tot. Però no recorda qui és, no recorda d’on ve, no veu més enllà ni té en
compte tot el que l’espera fora. No sap res de res!! No vol ser una bona filla, perquè no vol
escoltar la seva mare.
 25 de Novembre - Vides

-Ivana: Cuando Olga llegó a España me llamó. Unos días más tarde encontró una habitación
y me dijo contenta que había encontrado un trabajo de camarera. A mí no me gustaba. La
hija de Irina se fue a Francia a trabajar y allí conoció un buen hombre y se casó y ya tienen
dos hijos. Yo quería lo mismo para Olga. Ella había estudiado danza aquí en Moscú, y yo
esperaba que allí pudiera trabajar de lo que le gusta. Le pedí, le dije que volviera a casa, que
hablaría con Kozlov a ver si nos podía ayudar. Pero ella me volvió a decir: “madre, tranquila,
pronto te compraré un billete y viviremos juntas”.

-Ivet: Des que vaig fer disset anys encara és pitjor. No em va deixar anar de viatge, no vaig
poder celebrar l’aniversari de la Jana, no em va deixar anar a la Festa de fi de curs, em revisa
tot el vestuari cada dia… L’he d’avisar a cada moment on sóc. Té por per tot, de tot i de
tothom, sobretot dels nois. No ho entenc. O sigui sí, entenc que li faci por que em passi
alguna cosa, però… Vull divertir-me! Vull conèixer nois, noies, persones…! Vull fer la meva!

-Mercè: Ella no ho entén. Però jo sí que sé com són els homes i ella encara no. Massa bé que
sé com són, com pensen. Jo he viscut el que són capaços de fer, he portat amb mi i per
sempre la vergonya, la por. He sentit ràbia, impotència. Conec bé els homes. Ella no. Es
pensa que ho sap tot i no sap res. (respira, baixa el to) Per mi, la Ivet ho és tot. I, i no puc
permetre que arrossegui tota la seva vida el mateix que arrossego jo. Són homes, i nosaltres
dones. Ens ha tocat viure així, amb por. I ho ha d’aprendre, ho ha d’entendre, ho da
d’assumir. Quan abans millor. Perquè l’estimo.

-Ivana: El último día que me llamó, me dijo que un señor le había hablado para darle un
trabajo de bailarina en un club. No me gustó y le pedí otra vez que volviera. Ella me volvió a
decir: “madre, tranquila, pronto te compraré un billete y viviremos juntas”. Desde entonces
no supe nada más. Denuncias, llamadas a la policía española, visitas al consulado y ni una
respuesta clara. Me hablaron de prostitución forzosa, de tráfico de mujeres. Pero nadie sabe
nada. Como si mi hija Olga no hubiera existido nunca. Mi preciosa y pequeña Olga. Y hoy,
sigo sin entender nada, sin saber de ella. Sin poder explicar mi dolor.

-Ivet: No ho entenc…
-Mercè: No ho entén…
-Ivana: No lo entiendo…

-Ivet: Vull viure…

-Mercè: La vull viva…
-Ivana: Ella quiere vivir…

-Ivet: No vull tenir por..

-Mercè: La por la farà quedar…
-Ivana: Tengo miedo a pensar…
 25 de Novembre - Vides

-Ivet: Sóc una dona!

-Mercè: Serà una dona…
-Ivana: Es una niña tan linda…

-Ivet: Vull ser lliure…

-Mercè: Ha nascut dona…
-Ivana: En un mundo aún en manos de hombres…

HUMAN. ÍRIA I NÀHIA. BALL

-Asun: Jo mai vaig treballar. Tenia clar que em dedicaria a la casa i als fills, que seria una
bona mestressa de casa. Una bona mestressa de casa... i en què m'he convertit? Déu,
quantes coses fa una per mantenir una família! Quants sacrificis, quantes renúncies! I al final
et trobes dins d'un pou del qual no veus la llum i suportes, i vius amb la il·lusió que canviarà,
que els fills tiraran endavant... Però no canvia... I el temps passa... i t'adones que has viscut
anys i anys atrapada en aquesta il·lusió... Però no canvia… I en públic... també ho feia en
públic...davant dels seus amics em deia que era una inútil... una puta que només pensava a
comprar-se roba provocativa... No sé què pretenia fent això ... Jo vivia en un món dominat
per la por, per l'angoixa, per la incertesa, pel desconsol... Més endavant, amb els anys, em
sentia bloquejada, sense capacitat de reacció. Ja no només era una bufetada... eren cops
també. Cridava, em sentia com una nina de drap amb la que fan el que volen... I sempre, és
clar, per coses que jo podia evitar. Però si no sabia com encertar! Si vivia en la més plena
confusió! Fes el que fes, sempre fallava. Inútil.

-Julia: De casa cap a fora sempre s'enorgullia que la seva dona fos ballarina. M'exhibia com
una atracció de fira: el que li corresponia a ell... Tan important, tan poderós. A què menys
podia aspirar! I una es confon. Creus que et valoren però el que feia era alimentar el seu ego,
l’ego d'algú tan cínic... Que jo ballés sempre ho va considerar com un caprici de dona
moderna... I una no ho veu... I viu en la bombolla d'una casa amb tot luxe, de comoditats i
amb uns fills que es crien a l'abundància... I costa renunciar-hi...I segueixes estant allà. Ja no
saps si el vols o no perquè realment ja no saps res. I no ho expliques. I et veuen cansada,
amb ulleres, amb blaus. I dius que caus per les escales o que t'has trobat amb la porta i que
tot va bé, que som feliços. Que com en totes les relacions hi ha moments millors i pitjors
però que tot és normal. Que tot és normal. I més endavant es converteixen en pallisses, i si
ho mig expliques no entenen perquè no et separes, per què segueixes allà! I et sents víctima
per partida doble, i culpable de nou perquè sembla que no fas el que has de fer: deixar-ho,
 25 de Novembre - Vides

com si fos tan fàcil. Com si tot estigués a favor teu per dir sense més ni més: aquí et
quedes…
-Lídia: Quan vaig voler treballar fora de la seva empresa, encara va ser pitjor... M'hauria
agradat treballar portant l'administració d'una empresa d'uns amics del meu pare... Vaig
anar durant dos mesos... Sempre amb mala cara em deia que quina necessitat tenia de
deixar-lo a l'estacada. Que ell em necessitava a la seva empresa... que era un caprici meu...
que amb ell estaria millor... que després vindran els fills... I una cedeix... i després et sents
culpable per cedir... i la gent no entén per què cedeixes...

-Laura: També va venir el control de la roba, ell decidia què em podia posar i què no.
Després el mòbil, m’exigia en tot moment veure què hi tenia i quines converses tenia. Em
feia donar-li la clau i les contrasenyes i era impossible ocultar-li res, ni la més mínima
innocent conversa. Tot eren problemes: anar a comprar, sortir de l’institut, anar a casa,...
Quan no hi era ell davant, tot eren problemes. Problemes, insults i després van venir les
amenaces i el xantatge. “Sense tu no sabré què fer... Si no estàs amb mi no tindrà sentit
viure...”. Al final optes per fer-te notar el mínim possible, deambular com un fantasma... No
saps com actuar... Si parles, dolent... i si no parles, pitjor... Mai encertes... Et sents una
merda... com la sola d'una sabata... i t'entren ganes de ficar-te sota els llençols i no aparèixer
mai més... I plores... i plores... i plores desconsoladament... I vols morir-te…

-Estrella: Quan vaig despertar a l’hospital no recordava absolutament res. Ara tampoc gaire,
però he reconstruit aquella nit gràcies a les persones que ho van veure. No vull sortir de
l’hospital, em fa por tornar a trobar-me les mateixes persones qualsevol nit, o d’altres. No
sóc l’única. A una companya de pis d’una que treballava al local la van apunyalar i la van
matar. No va morir com van dir a la ràdio, la van assassinar. Per voler ser una dona. Per
prejudicis, per injustícia, perquè sí.

-Amàlia: No m’agrado. No m’agrada el que faig, el que tinc. No m’agrada com sóc, què penso
ni com actuo. No m’agraden els homes ni m’agrada haver de somriure’ls a totes les festes,
m’agraden les dones. No m’agrada fer veure que sóc algú que no sóc. No m’agrada haver-me
d’operar per voler fer el que m’agrada. Però no m’agrado, perquè han fet que ja no m’agradi
el que m’agradava i he permès que m’agradi allò que no m’agradava. No sóc l’Amàlia. No sé
qui sóc, però no sóc ella. He deixat de ser. Fa temps...

ACROBÀCIES.
Mentrestant es desenvolupa l’acció, dos homes van despullant i pintant a una dona que està
al mig.
Davant, representen amb acrobàcies dos ballarins l’escala de la violència.
 25 de Novembre - Vides

Entren homes i dones.

Dones assegudes davant l’escenari, capcot.

-Home 1: La meva dona no s’ha de fer cap petó amb ningú. Una dona ha de saber
comportar-se en societat i no pot fer coses que em comprometin. Jo sóc un home amb una
gran posició i quan s'equivoca he de corregir-la. No puc permetre que ningú s’enfoti de mi.
Ho faig pel seu bé i encara que va aprenent, de vegades, fica una mica la pota. Que faci un
petó a les seves amigues i les seves cosines em sembla bé i a altres homes també, però
d'aquesta manera em provoca. Li ho he dit moltes vegades que em molesta que enganxi els
llavis a la cara dels meus amics i, en aquesta ocasió es va acostar massa als llavis... No entenc
com no ho entén…

-Home 2: Si vols anar-te'n tens la porta oberta però els nens es queden amb mi... Ella sap
que, a la meva manera, jo la vull i que és meva i que així serà fins a l'últim dia de la seva
vida... a més, on anirà, qui carregarà amb ella i els dos nens si no té on caure morta?... qui
treballarà per ella com un cabró com faig jo?...
Ella el que ha de fer és comportar-se com una dona decent i comprendre que si de vegades
bec és perquè m'amarga tanta feina i tantes preocupacions.

-Home 3: Vam beure més del compte, però és que el travelo aquell fotia fàstic. Van a
contranatura joder. Entre uns i altres ens vam anar escalfant i animant i sí, ens vam passar,
però és que el paio provocava. Ens mirava tota l’estona intentant lligar. Joder macho, o sigui,
que fotin el que vulguin, que es quedin amb els seus locals, però que no vinguin a tocar els
collons. Un tiu és un tiu i una tia una tia. Punt. Si diuen que han nascut en un cos equivocat
pues a fotre’s. Jo també voldria haver nascut ric, saps? Però és que a més se’m va insinuar
òstia!...

-Home 4: No és qüestió de controlar-la. Si no té res a amagar doncs podem compartir el

mòbil i les contrasenyes… és un tema de confiança mútua. No tenir secrets, saps? I el tema
de la roba, en el fons ho faig per ella, perquè depèn de com vesteixi, podria tenir problemes,
la podrien agredir o fins i tot violar... Sóc un tiu, i sé de què parlo… Mostrar més del compte,
per més que elles diguin que no, sempre significa alguna cosa. Si ensenyen… mirem… Si
ens agrada el que veiem… Pues normal, a por ello! Ja et dic, sóc un tiu, i sé de què parlo.

-Totes les dones: Saps que et farà la vida impossible... o que te la pot treure... o que li farà
mal als nens ... És capaç de tot... i ho saps... saps que és capaç de tot... I tens por... molta
por... Estàs paralitzada... sense capacitat de reacció... Vols anar-te'n ... saps que has
d'anar-te'n... però desisteix... desisteix fins que els fills es facin grans... I segueixes confusa...
sentint-te molt petita ... aguantant en un món dominat per la por...
 25 de Novembre - Vides

(mentre la presentadora diu el text, els moviments fan baixar els homes, mentre es torna a
aixecar a les dones)

-Presentadora: Aguantant en un món dominat per la por... Una dona de cada tres ha estat
víctima de la violència de gènere. Si és així, implica que qualsevol dona ho pot ser. Quan se
silencia, s'humilia, s'enganxa, es viola o es mata una dona, el patriarcat reviu i atenta contra
totes les dones, restituint-ne el mandat. La violència de gènere és la fi d'una cadena que
serveix per lesionar i devaluar la humanitat de les dones. Una llarga cadena que comença a
les famílies tolerant els escorcolls del germà a la germana i acaba sexualitzant la dona com
un objecte i una propietat sotmesa. L'entremig és un enorme paisatge de micromasclismes,
estereotips i culpabilitat atorgada que es tendeixen a normalitzar si el feminisme no ho
denuncia de manera permanent. El patriarcat es reactiva a base de cosificar les dones,
menystenir les polítiques d'infància i estendre la fòbia cap a col·lectiu com l’LGTBI.

Trencar el patriarcat entre tothom, homes i dones, i més enllà del gènere, implica
deconstruir i desaprendre aquesta estructura de dominació amb què molts homes no veuen
ni tracten les dones com a éssers humans imprescindibles i decisius per a la vida en comú. La
lluita cal que la portem plegades, que reconstruïm les vides trencades pel patriarcat, la de
les dones silenciades, assetjades, la de les dones assassinades, la de les persones colpejades.
La lluita continua i requereix una mirada integral perquè el futur és i serà dona.

NI UNA MÁS (cançó)