PREGÓ DE SANT JORDI 2023

Bona tarda, autoritats, amistats, família i tothom que heu vingut, moltes
gràcies per aquest honor.

A la primera pàgina de la novel·la "Quim/Quima", Maria Aurèlia

Capmany hi escriu una carta. Va dirigida a Mrs. Virginia Woolf, Hogard
Press, London, i diu així:
Aquesta carta ha estat començada moltes vegades, però mai no m'he
decidit. La qüestió del tractament m'ha aturat tot just anava a començar-la.
Quin tractament em cal usar per dirigir-me a la persona que admiro més del
món i de la qual he après tantes i tantes coses? Sé que en aquesta terra
anglesa el tu no s'estila i que molt pocs tenen el dret d'usar el teu nom:
Virginia... Però per fi m'he decidit a usar el tu maleducat i a escriure't perquè
m'he decidit a seguir el teu consell (...) Vet aquí el que em vas dir:
–Imita, imita sense escrúpols perquè no ho aconseguiràs mai. Com
més fidel siguis al model que estimes, més seràs tu mateixa.
Capmany continua a la seva carta: Jo no soc anglesa, estimada
Virginia, (...) ni en els meus camps creix la gespa (...) Amb tot, hauràs de
reconèixer que gràcies a tu i a uns quants més hem après a viure.
Jo també he après a viure gràcies a Maria Aurèlia Capmany. I també
m'he decidit a seguir el consell d'imitar sense escrúpols el model que estimo
per ser més jo mateixa. I és així com, amb el mateix tu maleducat, goso
dedicar-li el meu pregó en forma de carta.
Estimada Maria Aurèlia
T'havia d'escriure. Per força. Fa mesos que et deuen estar xiulant les
orelles i ja és hora que sàpigues per què. Fa mesos que dia sí i dia també dic
el teu nom, mai en va, això mai. I és que resulta que vaig tenir la pensada de
recollir el Premi Sant Jordi proclamant que havia escrit una novel·la
"feliçment feminista", i ai que vaig haver dit: no hi ha entrevista, presentació o
conversa on no surti el feliç binomi. I no hi ha entrevista, presentació o
conversa on no expliqui que el meu feliçment feminista era un homenatge
gens subtil a la teva novel·la Feliçment, jo soc una dona i de passada a tu i a
tot el que representes: a tot el que has representat per mi.
Si a aquesta presència constant a la meva vida els últims mesos hi afegeixes
la invitació a fer el pregó de Sant Jordi al que va ser el teu ajuntament i el teu
Saló de Cent, això ja passa de pura coincidència. Era, per tant, imperatiu que
avui, des d'aquí, visqués aquest gran honor retornant-lo, és a dir: honorant. I
vet aquí que amb aquestes ratlles t'invoco i et reclamo.
Jo no vaig tenir la gran sort de sentir la teva força tel·lúrica en cap
escenari. Ni en cap aula, ni en cap auditori, ni en aquest Saló de Cent. Les
coordinades espai-temps no ens van anar a favor. Però de l'atzar no te'n pots
exclamar: de l'estafa sí que pots. I a mi te'm van estafar, Maria Aurèlia. Ja
veus que vaig de cara al gra, que no hi poso cotó fluix, tu tampoc no n'eres,
de posar-ne. I si te'm van escatimar, te'm van escatimar. No ho sé, potser és
que se'n deurien veure un bull, amb tu. Tant pesquis, tanta potència, tanta
fondària, tanta excel·lència, i en tants terrenys, un no t'acaba, estimada Maria
Aurèlia, on s'és vist, anar pel món amb aquesta capacitat fora del corrent?
Els eres un problema, admetem-ho: novel·lista, filòsofa, assagista,
dramaturga, actriu, política... I de tantes Capmanys que tenien per triar, que
van dir: o totes, o cap, tu! I va ser cap.
Ni a l'escola, a l'institut, ni a la universitat, ni al món que es fa dir
cultural, en lloc: a tot arreu em van privar de tu, de la figura que m'hauria
hagut de donar la força de la raó i la raó de les paraules.
Conèixer a quinze anys Maria Aurèlia Capmany va ser una de les
coses més importants de la meva vida, li va confiar Montserrat Roig a Marta
Nadal en una entrevista. Conèixer a quinze anys una senyora que, a més a
més, parlava la meva llengua, que vivia i era de la meva mateixa ciutat (…) I
conèixer-la en un moment en què era bescantada, com a dona, perquè vivia
sola i feia el que volia amb la seva vida; perquè fumava puros i, a sobre, amb
la mà esquerra; perquè tenia la santa barra de fer teatre al mateix temps que
escrivia (...) Una dona que trencava amb tantes coses que per força havia de
ser un model.
I tot això que veia Montserrat Roig en tu era massa. Deixem que el
temps la vagi esborrant, van dir els capitostos. I ens van castigar a no tenir-
te. Ai si jo t'hagués conegut a quinze anys... el servei que m'haguessis fet!
Saps que no vaig arribar al teu assaig "La dona a Catalunya" fins que ja
fregava els quaranta-cinc?
Em fa vergonya, estimada Maria Aurèlia, i encara em fa més malícia, que
ningú no m'hagués avisat que qui m'explicaria el gran malentès del món,
millor i tot que Betty Friedan, que Simone de Beauvoir, que Adrienne Rich i
que Gloria Steinem series tu: amb la saviesa de totes elles, però des des
d'aquí i amb la llengua rica i genuïna que, com tu, jo també vaig aprendre de
les meves àvies del Vallès. Si a quinze anys hagués pogut llegir el teu
diagnòstic clar i català de l'origen, les causes i les estratègies d'aquest
sistema masclista i misogin, ai si ho hagués fet... no els hauria sortit tants
anys de franc, aixecar-me la camisa, no.
Perquè saps què, estimada Maria Aurèlia, que si no haguessin empetitit
la teva genialitat, també m'haurien hagut d'explicar que eres una de les
novel·listes més importants de la literatura catalana contemporània. I ja diràs
quants n'hi ha, a cada cultura d'aquesta talla, com per passar-los per alt. Si te
m'haguessin fet visible, necessària, obligatòria, t'hagués pogut llegir també
les novel·les molt abans dels quaranta-cinc. I, esclar, hauria vist que i tant
que era possible escriure les vides de les dones d'una altra manera de com
les havien escrit ells. Ells, els que sí que m'havien fet visibles, necessaris,
obligatoris: gegantins. Si hagués llegit les teves novel·les molt abans dels
quaranta-cinc, que en faria de temps que hauria pogut constatar que el
cànon duia els papers mullats, i que sí que hi havia protagonistes de ficció
que podien revelar-me els desitjos, els dubtes, obstacles i la rebel·lió de les
dones.
Ara ja no em prenen més el número, estimada Maria Aurèlia. Ara ja tinc
ben après que la cultura és política, com tu sempre recalcaves. A les teves
memòries et preguntaves: Una novel·la ha de ser sempre una proposta
contra algú, o alguns, o alguna cosa? En el fons, sí, responies, en el fons
sempre hi ha un clam de protesta amagat. I és així com jo m'explico
l'escriptura, per més que molts tinguin la temptació del descrèdit i hi plantin la
llufa abans de llegir-se'n ni una pàgina. O més gros encara: havent-se-les
llegit i tot. Encara, estimada Maria Aurèlia, encara dura, la mala broma de les
etiquetes, l'escarni de la literatura "de dones", del "realisme d'hule", de la
novel·la "femenina", de la literatura de "la vida petita"... N'hi ha per perdre la
paciència... Perquè és que és ben bé el joc dels disbarats: ens volen fleumes
-per poder-nos-hi tractar, de fleumes-, però quan veuen que no ho som, quan
ensenyem les dents, llavors és quan vénen els planys, quan fan el
ploramiques i corren a treure el romanço de la cancel·lació, això que s’han
inventat ara per fer-se els màrtirs a la mínima espurna de crítica. I és que
tenen una barra!
Perquè tot aquest ploramiquisme el fan des de totes les tribunes de sempre,
les que no han perdut mai! Santa paciència per no acabar-la de perdre i
engegar-ho tot a rodar... Però no, que no es facin il·lusions, que no la
perdrem, això també m'ho has ensenyat tu: a persistir i a no donar-me per
vençuda.
Perquè la que avui t'invoca i et reclama, estimada Maria Aurèlia, no és
una admiradora geniüda i procliu a l'enrabiamenta. No només. Et vull fer
saber que d'un temps ençà també tenim motius per l'alegria col·lectiva, que
és l'alegria més alimentosa, perquè és l'essencial. Et vull fer saber que dir-se
feminista, a dia d'avui, ja no fa d'empestada. Et faria molt de goig veure la
munió de joves que se'n senten, de feministes, que se'n diuen obertament:
feliçment!, i que es busquen a les llibreries, a les biblioteques i als podcast
les referents que els continuen escatimant als temaris. La munió de joves
que surten als carrers a fer sentir la seva veu, a ple pulmó i amb enginy –em
sembla que també t'hauria arrencat un somriure una pancarta que vaig veure
l'últim 8M: deia "Neruda, calla tu!". Per fi hem arribat a desemmascarar allò
del "me gustas cuando callas porque estás como ausente", quantes coses
que implicava empassar- acríticament versos com aquests... Doncs no, ara
elles ja no callen, ara elles assenyalen, i canvien el món, i nosaltres ens les
mirem i saps què passa, estimada Maria Aurèlia? Una cosa extraordinària
passa: que aquesta munió de joves ens multipliquen les potències i ens
estrenyen els lligams, perquè ens fan obrir els braços per agafar-nos amb
una mà a elles, i amb l'altra a tu, a la Roig, a la Marçal... I això no té preu!
Aquests dies d'anar, gustosament i agraïdament, però com una baldufa
amunt i avall parlant del premi Sant Jordi, parlant de "Les nostres mares",
parlant de tu, no saps el nervi i l'embranzida que m'ha donat conèixer les
escriptores que s'han plantat amb força a dir-hi la seva. He coincidit sobretot
amb Gemma Ventura Farré, guanyadora del Premi Josep Pla, amb Andrea
Genovart, guanyadora de l'Anagrama de Llibres i amb Roser Cabré-Verdiell,
guanyadora del Premi Finestres. I quina sort, poder-les sentir explicar-se,
conèixer una mica el seu esperit, aprendre de la vibració que les mou i les fa
escriure. Et diria que és una de les coses que més il·lusió em fa de viure la
diada de demà: compartir un magnífic Sant Jordi amb totes elles. Perquè són
elles, les que ens escriuran el futur!
I acabo, estimada Maria Aurèlia, acabo aquesta carta amb un
compromís: el d'acabar-te de llegir tota l'obra, de cap a cap, el compromís de
dir prou a l'estafa i d'esbombar-te als quatre vents fins que em quedi sense
veu.
 D'això que ve ara no me'n sortiré amb aquella teva autoritat, però un
lligam com el que acabo d'emparaular bé que s'ha de ritualitzar. I per això,
ara mateix, i amb la mà esquerra, t'imitaré tan bé com pugui i m'encendré
aquest puret. Va per tu, Maria Aurèlia! I bon Sant Jordi per tothom!

Gemma Ruiz Palà

Barcelona, 22 d'abril de 2023