Més enllà i més endins

Mercè Company, periodista i escriptora

El dimarts 7 d'abril d'enguany, l'ARA publica la notícia segü ent:

"l'Audiència de Barcelona va condemnar a 20 anys de presó la dona que l'abril del 2013 va
sedar i matar els seus dos fills a 9 i 11 anys, ofegant-los a la banyera de casa seva, al barri del
Carmel de Barcelona. El jurat popular la va considerar culpable per unanimitat i abans de
finalitzar el judici, totes les parts, fiscalia, defensa i acusació particular, van acordar demanar
una pena de 20 anys de presó per a la dona pels dos delictes d'assassinat. Ara, l'Audiència ha
estimat aquesta condemna, ja que en la sentència considera provat que la dona va
subministrar sedants als dos menors i els va submergir a la banyera fins a provocar-los la mort.
Després, ella va intentar suïcidar-se".

de la pà g 182, de la 9a edició de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda:

[...] Allò s'havia d'acabar. Vaig buscar l'embut. Ja feia dos dies que no havíem tastat res. Ja feia
temps que m'havia venut les dues monedes de mossèn Joan que me les vaig vendre com si
m'arrenquessin de viu en viu tots els queixals de la boca. Tot s'havia acabat. ¿On era l'embut?
¿On l'havia posat? Amb totes les coses que m'havia anat venent estava segura que l'embut no
hi era. ¿On era, on? Després de molt buscar i de molt regirar el vaig trobar bocaterrosa damunt
l'armari de la cuina. Enfilada dalt d'una cadira el vaig trobar allí, esperant-me. Bocaterrosa i
cobert de pols. El vaig agafar i no sé per què el vaig rentar i el vaig desar a dintre de l'armari.
Només em calia comprar el salfumant. Quan dormirien, primer l'un i després l'altre, els ficaria
l'embut a la boca i els tiraria el salfumant a dins i després me'n tiraria jo i així hauríem acabat i
tothom content, que no fèiem cap mal a ningú i ningú no ens estimava.

Quan aquell dia d'abril de fa un parell d'anys van donar la notícia per la televisió ,
immediatament em va venir al cap aquest fragment de la novel·la de la Rodoreda.
No recordo amb quin dels termes actuals (maltractament, violència de gènere...) ho
van definir; sí, que van informar que el marit, denunciat per agressions, els havia
abandonat i que la dona no hi veia sortida.

Què em va impactar de la notícia? Possiblement el tractament de les dues

situacions, calcades l'una de l'altra. A boca de canó , em va sorgir la reflexió
superficial: bé, una pertany a la ficció i l'altra, a la realitat.

La consideració de la Colometa és prou conegut: una obra mestra. Al prò leg de 2a

edició , l'editor, Joan Sales, escrivia el segü ent: [...] però més enllà i més endins, hi ha un
fons d'humanitat general que ens afecta a tots sigui quina sigui la nostra geografia o la nostra
classe. Aquest tema de fons és tant o més punyent que a penes si s'hi apunta; es va insinuant

1
sense explicar-se i el lector, indecís, més d'una vegada entre plorar i riure (tant la pobra
humanitat és ridícula i tràgica al mateix temps), el va endevinant i el va sentint cada vegada
més al llarg de la novel·la com si sentís tot el pes de la nostra contradictòria condició .

Més enllà i més endins vaig avançar en la reflexió . El parà graf de l'embut va ser
precisament el que, al fil dels trenta i tants anys que tenia aleshores, em va fer
percebre que llegia una novel·la important. Incapaç aleshores de dir el perquè
d'aquesta percepció , només sabia que em bullia un desig irrenunciable a ser
escriptora. Només em vaig preguntar si jo, arribat un moment tan extrem, seria
capaç de matar la nena, la meva nena, perquè no patís. No em vaig saber
respondre. Només vaig arribar a dir-me que m'hi hauria de trobar per saber-ho.
Llavors em vaig adonar del molt que em calia viure per saber pensar, sentir i
escriure una escena com aquesta, i que transmetés les mateixes sensacions que
m'havia transmès a mi.

Ara sí, ara só c capaç de pensar-la, sentir-la i escriure-la, perquè ja em sé ficar a la

pell de qualsevol personatge, com em vaig ficar a la pell de la boliviana, la mare-
colometa, en veure la notícia. Però tot i ficar-me a la seva pell no vaig poder
penetrar en els seus sentiments, en què sentia quan va donar els sedants als fills,
però sobretot, què se li movia per dintre els llargs segons que els mantenia sota
l'aigua de la banyera esperant que morissin. No hi vaig poder entrar perquè no la
conec. A la Colometa l'havia seguida com una ombra des que la Julieta entra a la
pastisseria a dir-li que abans de la toia, rifaran cafeteres, per tant, sé què sent quan
rumia que els llançarà salfumant gola avall. De la mare boliviana, no he transitat
pels paratges del seu mó n interior; no sé què ha viscut, què és normal des de la
seva realitat, què ha hagut d'afrontar, ni quins só n els seus costums i els seus
ancestres, ni quins els seus deus; quines, les prohibicions i quines, les exaltacions;
només tinc l'escena a pèl.

Ahir, en llegir la sentència, em va retornar la mateixa sensació : El tractament de la

notícia. Ja sé que no és ficció vs realitat el què em colpeja, és que trobo a faltar
alguna cosa a la notícia, alguna cosa que vaig llegir fa força temps... Busco i remeno
al meu arxiu de docs relatius a la Rodoreda, fins que trobo un article de la seva
biò grafa Carme Arnau, i llegeixo: [...] Rodoreda afirma la seva voluntat de centrar-se en
els homes i dones que van viure la guerra [...]D'aquesta manera manifesta la seva humanitat i
una pietat que troba a faltar en la novel·la catalana d'aquells anys i que, segons ella, només
s'aconsegueix amb el pas dels anys.

Pietat. Pietat i humanitat, era això el que trobava a faltar: una frase, una pinzellada
que apartés la mare boliviana de la categoria de subjecte d'informació i li restituís
la dignitat d'ésser humà .

Ara, tants anys després, m'he tornat a fer la mateixa pregunta: seria jo capaç
arribat un moment tan extrem, de matar els qui tant estimo perquè no patissin?
Ara sé que la resposta implica contemplar diferents condicionants, entre ells
contextos i escenaris. Em ve a la memò ria un fet que va ocó rrer fa anys. En un lloc

2
de Colò mbia una nena d'uns vuit anys va quedar atrapada en, no sé si era un pou o
un estanc, d'on era tècnicament impossible treure-la. L'aigua pujava i acabaria
ofegant-la. Tot esforç va ser endebades; la imatge per televisió ens ho mostrava
sense pal·liatius. Crec que instants abans que l'aigua li fregués la barbeta la van
matar. En un cas com aquest, ara sé que bescanviaria una mort agò nica per una
mort rà pida.

Potser la mare boliviana tenia altres sortides, però no va poder o no va saber

veure-les o trobar-les; potser va prendre la determinació , en paraules també de la
Rodoreda, encarada a la vida sense ni un gra de sentimentalisme: tal com la pren la gent
del poble, sana.

Sigui com sigui, penso que la presó li ofereix un redó s on aixoplugar-se. La

Rodoreda al cim de la literatura, la boliviana a la presó . Ficció vs realitat.
Sortosament, el dolor a la presó , com arreu, és reconeixible i sol ser compartit i
emparat.