El llimoner sempre será, per a mi, laroma de tardor, la postguerra.

Pero, com diu

Maria
Aurélia Capmany al segon volum de les seves memóries: «aixó era i no era, era un
món felig i
no ho era, potser en realitat tot era tristíssim, peró, tampoc, ningú no et podia
robar el soli el
mar i la pell de Valtre».

En aquell pati, no existia Franco, ni la miseria, ni el caástig. No hi havia gent

dolenta. El meu
somni era ordenat com els patis interiors d'un quadrat de lEixample. Quan un
escriptor/escrip-
tora recorda la infantesa, posa en ordre la seva vida. I se la inventa. Tan se val
si ha passat fam,
com Máxim Gorki o Jack London. Tant se val si vivia en un desori de llengúes, com
Elias Canetti.
Si cal tornar ala infantesa, el narrador tria els personatges, sempre hi ha un avi
bo i mig profeta,
com ales págines més cruels que s'han escrit al segle Xx, les de l'austríac Thomas
Bernhard. Pots
descriure el terror que et produeix la foscor d'una catedral gótica, pero la llum
dels vitralls fa
pampallugues ino te'n pots escapar. Lescriptor/escriptora oblida Yestómac built, el
fred, peró no
les pallisses que va rebre. La memoria serveix per a mentir-nos a base de petits
fragments. Pero
heus aquí que intentes de posar ordre al trencaclosques. Vols conjurar
Pinconscient, clous les
parpelles ben fort, intentes sortir de 'ensopiment. Hi ha un imaginari clos en
aquell pati, dius
i repeteixes, hi ha un imaginari clos en aquell pati... Cal recordar i oblidar
alhora. La memoria
també és oblit. Algú va dir que tots tenim dues memories: la petita memória, que
serveix per a
recordar allo que és petit, ¡la memoria gran, que serveix per a oblidar allo que és
gran. Els narra-
dors/narradores deixen, a mesura que avancen, traces dels oblits més que dels
records.

En aquell pati, m'hi vaig sentir culpable per primera vegada. O recordo que mYhi
vaig sen-
tir culpable. Desitjava matar alguna cosa que m'enutjava, que m'havia desplagat. La
mort, la
desaparició, no existeix a la infantesa com ens ensenyen a concebre-la en fer-nos
adults, no és
abséncia sense retorn. Tenia catorze anys i el meu pare, gran lector de la
literatura russa, em
va fer llegir un recull de Txékhov. 1 en vaig trobar un que sem va quedar clavat a
la memoria.
Era la historia d'una nena, una petita mainadera, a qui els seus amos havien
encarregat de fer
dormir un nadó. Havia de passar les nits tot vetllant Pinfant ino podia dormir si
la criatura no
dormia. 1 el nen plora, plora, es torna ronc de tant plorar, i Vaska, la criada,
només vol aclucar
els ulls, nota que la cara se li torna de fusta i el cap tan petit com la punta
d'una agulla. 1 així