La recent polèmica sobre el Nabí, el seu poema màxim, qualificant-lo com un “nyap

il·legible” m’ha fet venir ganes d’escriure sobre Josep Carner. Sempre que el llegeixo,
se’m fa viu, sempre que recordo ni que sigui ni un del seus versos, m’ensinistra amb la
seva saviesa, en sorprèn amb el seu alè, m’emociona amb la seva pietat, em fa
companyia amb la seva humanitat enorme.
La seva poesia actua sobre la vida perquè pren els seus motius de la vida. De la vida
senzilla de la gent, de l’entorn on ell va viure, dels arbres i les bestioles d’aquesta
naturalesa, dels costums dels humans, de les il·lusions dels homes i les dones...
Coses aparentment menudes, planeres, superficials, a vegades ridícules. ¿Com s’ho
faria per convertir tot aquest material, tots aquests motius, per transcendir-los i
articular-los en un artefacte ple de sentit? S’ho fa com ho ha fet sempre els grans
poetes: formalitzant la seva experiència del motiu, encabint-la en el llenguatge amb
saviesa i talent. Saviesa humana que sap veure, amb una seguretat indefectible, allò
que és substancial i allò que és accidental. Talent que actual en la visió de la llengua.
Visió i llengua es confabulen amb el to, i deixant-se informar per aquest to, recollint
aquella saviesa, desemboquen en l’esclat d’un vers, en la meravella de sentir d’un
poema.
Carner no es fa massa il·lusions sobre la vida. La seva saviesa, però, un cop acceptat
això d’una manera que sembla connatural, el porta, precisament perquè no es fa gaire
il·lusions, a saber copsar les que són petites, les úniques capaces de proveir-nos
d’alguna espurna de felicitat. Potser aquesta postura davant de la vida li ve, en part, de
la seva fe cristiana. D’una fe cristina ben creguda. I si no es fa il·lusions, això no vol dir
que no tingui esperança en un sentit final. En un poema preciós, titulat ”Acàcies,
pomeres”, comença mostrant-nos la fugaciat de l’esclat primaveral. En dues quartetes
inoblidables, de l’efímera floració de les acàcies i les pomeres, dels arços i la murtra,
reals i precisament acotats, passa a un metafísic “invisible riu per on van al somrís de
Déu les primaveres mortes”. Tot seguit ens porta de la ràpida floració d’aquests
vegetals, de la mort segura de tota primavera, però acollida en el somrís de Déu, a la
fugacitat de la floració íntima del seu jo -les seves il·lusions-, cosa que li produeix
serrament de cor i recança. Ell, però, els fa fer via cap a “aquell jardí secret” que és el
somrís de Déu. Un jardí, ens diu, “on el sadoll mai no s’atansa,/ on sols el decebut és
satisfet,/ on la final embosta curulla l’incomplet”. Després d’aquests tres versos
estrictes, el poema torna a la naturalesa i alça el vol per acabar de forma suprema:
“Les que mai no nasquéreu als nius desgavellats/ per urpes de milanes o vents
arremirats, / allà viureu, oh merles o cardines! Les glans caigudes a camins fressats/
es tornaran, més belles que les del món, alzines”. En aquell jardí secret que és el
somrís de Déu, no solament hi serà acollit allò que ha estat fugaç, però que, en
definitiva, ha tingut existència, sinó també tot allò que no ha nascut, les merles o les
cardines als nius de les quals han estat devastats per ocells de presa o torbonades,
les glans que, caigudes en camí petjat, han estat esclafades i privades de germinar.
Aquí, la Pietat de Carner és tan gran, que promet vida gloriosa a llò que no n’ha
tinguda mai cap, que n’ha estat, només, promesa. A mi m’agrada fer, també, d’aquest
poema, una lectura laica, poètica. I és que aquest poema és una poètica. El que és
fugaç, irrellevant, irrisori, són els motius del poema, però hi ha una manera de salvar-
los, i és conduir-los a l’invisible riu -el discurs formal- que els portarà “al somrís de
Déu”, “a aquell jardí secret” que és la veritable poesia. Jardí on el sadoll mai no
s’atansa, jardí on l’embosta finals del sentit curulla tot allò d’incomplet que té la simple
vida petita quotidiana. Carner sap que el poeta participa de l’acció creadora, que és
com un déu, i per això pot prometre als pollets no nats o frustrats de merles i cardines,
a les glans corcades o esclafades de la vida marga, una presència gloriosa en el
reilame de la poesia. Els la pot prometre i els la dóna.

Article de Narcís Comadira

Carner, l'enverinador

En un món revoltat de psicologia i de personatges tèrbols que se suïciden o viuen en

manicomis, o són esquizofrèncis, alcohòlics o tarats de l'ala, característiques totes que
semblen imprescindibles per tal que el poeta pugui ser considerat poeta, la poesia de
Carner parla amb un anar lent, màgic, irònic, a voltes còmic, a voltes serenament
desencisat, amb una calma estranya, calma de fonts, de rius, de branques que es
tornen de sobte bruixívoles, d'homes escindits en veus múltiples, ultrapassats en el
seu propi jo per allò que són l'altre natural i els altres, retornats cap a ells des de fora
com en un bumerang metafísic. La profunditat és tan subtil que gairebé no es nota. La
paraula de Carner no busca el cop de maça, la coltellada violenta, els focs artificials.
És el verí lent. El verí que aquelles esposes de València donaren als seus marits
durant mesos, fins que els enterraren i ningú s'ho imaginava. Res a veure amb els
atacs frontals, amb el plat que mata tot just menjat. Així, molt lentament, aquest lirisme
dur per la seva tranquil·litat serena i dolguda t'enxampa, talment un home de camp
que parlés de la mort menjant-se una arengada i fent petits xarrups de vi davant d'un
paisatge polsós. ¿Hi ha manera més terrible de parlar de la mort, sempre vista tan
tràgica?
Per això i per moltes altres coses, quan a Sebastià Alzamora li cau de les mans l'obra
completa de Carner, només me'l puc imaginar patint una mena de Parkinson literari i
estrany en la seva joventut. O bé un desendreç poètic. O bé una pressa que no té a
veure amb Carner. I quan més endavant porta el Príncep a la picota, així, com si fos un
revolucionari d'una bastilla catalana fantasmagòrica, i ho fa usant com a argument
bàsic la "temporalitat", típic argument amb què els catalans solen matxacar els seus
autors (que poc original, per cert!); la cosa ja em sembla completament racional i, per
tant, tractant-se de poesia, falsa. ¿Qui no llegeix amb alegria els poemes de Jordi de
Sant Jordi, el rerassagat dels reressegats avui en dia? ¿Que té a veure la seva lectura
o la seva poesia amb el fet que existís ja un Petrarca? No res. ¿Té importància Ausiàs
March avui en dia pels seus poemes o per ser el primer d'una època a fer una poesia
diferent? ¿Què busca el lector quan llegeix: història de la literatura o literatura? Crec
que la resposta és bastant clara. El pas del temps talla el coll a la modernitat.
L'anacronisme és un fillet que no plau a la modernitat. La història, en canvi, és
antimoderna. Per a mi el delicte és escriure una merda de poesia en nom de la
modernitat. L'altre delicte és confondre Carner amb els carnerians. Una cosa així com
confondre la Bíblia amb l'església o amb els cristians. Els poetes no són responsables
de l'ús que, després, fan d'ells altres poetes. El pobre Alzamora, humilment i dit per
una no-erudita, l'ha cagat. Més fàcil li resultaria a Alzamora matar un mort, posem per
cas una mula ja morta, que desmuntar molts dels poemes de Carner, l'enverinador lent
i certer. El poeta.

Article publicat al diari “Avui” el 12/04/02 per Ada Castells

El Nabí de Carner surt en anglès en plena polèmica.

Anvil Press Poetry afegeix al seu catàleg el cèlebre poema amb una traducció de
Joan Gili.

Mentre tenim els poetes del país dividits entre carnerians i no carnerians, els anglesos
acaben de presentar la traducció anglesa del Nabí, feta per Joan Gili, i acompanyada
de la versió catalana definitiva. Curiosament, una traducció anglesa ha estat la primera
que ens ha permès de llegir la versió fixada del poema, després de la troballa de
l'original que el poeta va publicar prèviament a la premsa.
La presentació pública de l'edició es va fer ahir al vespre a la llibreria Laie i abans-
d'ahir es va donar a conèixer en petit comitè a l'Institut d'Estudis Catalans amb el
director de la Institució de les Lletres Catalanes, Francesc Parcerisas, l'exdirector de
l'Anglo-Catalan Society, Alan Yates, el fill gran de Joan Gili, Jonathan, i el curador de
l'Obra completa de Carner, el professor de la Universitat de Barcelona Jaume Coll.
Yates va comentar l'interès de Gili, mort fa quatre anys, perquè l'obra "no quedés
tancada en les edicions acadèmiques" sinó que es publiqués en una editorial
prestigiosa però accessible.
El professor Coll no va entrar en la polèmica que Nabí hagi estat titllat de "nyap
il·legible" per part de l'escriptor Sebastià Alzamora a les pàgines de l'AVUI, fet que ha
comportat respostes de Bernat Puigtobella, Sam Abrams, Enric Casasses, Enric Sòria i
Albert Roig, entre d'altres.
El professor va optar per fer tot un elogi de l'obra. En va destacar la "musicalitat dels
versos", la "impressió de l'artifici verbal" i la "pàtina volgudament antiga, que no vol dir
anacrònica".
Coll també va dir que "el Nabí és el poema màxim de l'autor, singularment interessant
en la transmissió", ja que Carner en va publicar dos cants prèviament a la premsa per
"sotmetre el poema al públic, una pràctica habitual en l'autor".
Aquesta versió original s'havia perdut fins que, fa sis anys, es va trobar en possessió
de l'il·lustrador dels poemes, Enric Cristòfor Ricart, fet que va permetre "resoldre
problemes textuals que haurien estat impossible de solucionar sense la presència
d'aquest testimoni autoritzat". Ara, el Nabí ja es pot llegir revisat i, a més, en anglès,
publicat per Anvil Press Poetry.

Article publicat al diari “Avui” el 07/0402 per Ada Castells

Quan Carner somriudes del paradís

Les parets del bar Original van trontollar dijous al vespre amb la discussió entre
defensors i detractors de Carner. Després del foc creuat d'articles que ha publicat
l'AVUI, els poetes se les van dir a la cara. A la taula, el crític Jordi Gàlvez, en defensa
de Carner, Sebastià Alzamora, com a anticarnerià, i Jordi Manent, com a moderador.
De públic, gent del gremi de la lletra: una vintena de poetes publicats, més d'un sense
publicar, una autora d'una carta al director i algun narrador distret pel guirigall. El motiu
de la trobada? El poeta Sebastià Alzamora havia gosat escriure un article a l'AVUI
(18.3.02) on titllava Carner de "mediocre" i el Nabí de "nyap il·legible". Les respostes
escrites han aparegut durant setmanes i abans-d'ahir al vespre, al bar Original de
davant del Macba, tocava veure's les cares.
Van ser molts els qui no es van voler perdre l'esdeveniment: Francesc Garriga, Carles
Hac Mor, Ester Xargay, Albert Roig, Josep Ramon Roig, Bernat Puigtobella, Susanna
Rafart, Hèctor Bofill i l'organitzador de la trobada, Josep Pedrals, entre d'altres que
segur que ens deixem però, si no, aquesta crònica podria arribar a semblar el qui és
qui de la poesia catalana.
Com va indicar el poeta Josep Piera, la nodrida concurrència ja era un bon símptoma:
"Tota generació es fa el seu cànon i si Carner és al paradís deu estar ben feliç. Jo
trobo que Nabí és pretenciós però aquest no és el cas. La gràcia és que els nous
poetes han muntat aquest sarau i el que es digui o es deixi de dir de Carner és el
menys important".
Alzamora també va explicar que amb el seu article volia "afavorir el debat" i per
començar va tirar el primer tret debatístic: "Quan dic que Nabí és un nyap vull dir que
quan el llegeixo m'avorreixo. Ser un model de llengua no és raó suficient per convertir-
lo en príncep dels poetes. Amb qualsevol altre poeta no s'hauria creat una polèmica
tan viva i visceral. Quan el tòtem es toca, la terra trontolla".
Jordi Gàlvez va contestar que defensar Carner li era molt fàcil i va passar a atacar
Alzamora pel càrrec administratiu que ocupa, ja que és delegat del Llibre de la
Generalitat. Com a resposta, l'al·ludit va dir que "en ocupar un càrrec de l'administració
pública enlloc diu que no puguis expressar lluirement l'opinió poètica". I va continuar
llançant preguntes de replantejament canònic: "Per què el reconeixement de Carner ha
de comportar el menysteniment de la feina anterior? Per què Vinyoli és un epígon de
Riba? Per què s'han hagut de confrontar les presències de Riba i Carner?".
Després d'una picabaralla encara discreta, es va obrir el torn de preguntes. El poeta
Hèctor Bofill, a qui va dirigit el polèmic article d'Alzamora, va demanar "on són els
carnerians per excel·lència? Per què fins avui Jaume Subirana no ha escrit un article?
I Dolors Oller, Narcís Comadira, Carles Torner, on són? Aquest sector s'ha limitat a dir:
«Jo no hi entro». A mi el que em molesta de Carner és que no tingui idees. Això sí,
domina molt la llengua".
L'opinió va ser contestada per un enfurismat Enric Casasses, que es va alçar de la
cadira d'una revolada i, com qui declama, va sentenciar: "Carner, com Papasseit,
domina la llengua i no és que tingui idees, és que et clava una llança directa als
sentiments. Aquí tinc un document inèdit que és Nocturn traduït al castellà pel mexicà
Orlando Guillén". I el va llegir.
Però aquí no es va acabar tot, en aquest debat que va durar dues hores per
exigències del local, però que segur que va continuar després en grups més reduïts i
amb punyals més afilats, sense l'enemic a la vista.
Els més grans, diuen, van tenir una sensació de déjà-vu perquè als anys vuitanta
Xavier Bru de Sala també va carregar contra els carnerians i va ser contestat per
Jaume Subirana, autor de la biografia Josep Carner. L'exili del mite, i per la professora
Dolors Oller. Potser d'aquí a vint anys hi tornaran i amb una mica de sort, abans, el
professor Jaume Coll tindrà el detall de donar per enllestida la feina d'edició de l'Obra
completa del mestre i podrem tenir Carner més a l'abast. No sigui que entre tanta
discussió de si és un príncep o un mediocre, acabem per descobrir que és un gran
desconegut.

Article publicat al diari “Avui” el 04/04/02 per Albert Manent

Què passa amb l'obra de Josep Carner?

El 1992 el professor Jaume Coll, de la Universitat de Barcelona, va publicar una edició,

crítica i revisada, de la Poesia (1957) de Josep Carner. Amb estudis o altres edicions
Coll ha demostrat el seu profund coneixement de l'obra carneriana, però el seu afany
de monopolitzar el poeta l'ha dut a extrems increïbles. Per exemple, bloquejar edicions
o reedicions de poesia i de prosa. Així, després d'un plet, dut fèrriament per un bufet
d'advocats, Quaderns Crema, editor de Poesia, i seguint l'orientació del contracte, que
havia publicat tres volums solts, entre ells El cor quiet, va haver de retirar-los del
mercat per decisió judicial i de Jaume Coll. El professor Rossend Arqués volia editar
unes versions carnerianes de Leopardi i ha trobat el veto de Coll. Jaume Subirana en
una bella antologia de nadales, molt recent, ha hagut de prescindir de Carner perquè
Coll pretenia que hi publiqués una balada en la versió dels anys vint, no la revisada per
Carner. En els tròpics, a cura de Joan de Déu Domènech, que són textos escrits des
de Costa Rica, ha trobat molts entrebancs perquè Jaume Coll es negava que hi
publiqués cap poema. L'autor els posà al pròleg. Quan el professor Jaume Aulet
publicà els Sonets de Carner, Coll li discutí l'anotació dels textos. No vull avorrir el
lector amb algun altre exemple similar.

COMITÈ EDITORIAL

El 1995 Jaume Coll i Salvador Oliva, per indicació de Françoise Carner de Mateo, néta
del poeta, que viu a Mèxic, em van convidar a formar part del comitè editorial de les
obres completes. El projecte que em va ensenyar Jaume Coll era inviable entre altres
raons perquè hi incorporava les traduccions que havia fet el poeta i alguna traducció
d'obra seva al francès, en la qual havia intervingut. Els volums no s'haurien acabat
mai. Després va reduir el projecte però va fixar un criteri filològic i cronològic que, si es
mantingués, farien dels volums d'obres completes una edició anticomercial i indigesta.
Inicialment el professor Coll, amb bon criteri, vol reproduir cronològicament les
primeres edicions de la poesia i de la prosa de Carner, però la resta s'ha de publicar,
escriu, amb "la seqüència cronològica de tots els poemes a diaris, revistes, a
certàmens literaris o encapçalaments de llibres d'altres escriptors i seqüència
cronològica de tots els poemes inèdits". Carner mai no ho hauria fet perquè en una
carta a Cruzet, el seu editor, des de Brussel·les li deia que, si tornés a Catalunya,
intentaria aplegar reculls "diversos i representatius". Mort Carner, han sortit volums
com ara El reialme de la poesia (de crítica i assaig), Prosa d'exili i Del Pròxim Orient
(sobre l'estada al Líban). Segons Coll, es podrien mantenir aquests volums en edicions
de divulgació, però quedarien dissolts en el magma caòtic dels més de dos mil textos
en prosa. La meva proposta, que Coll no va acceptar mai, era que tant de la prosa
com de la poesia caldria fer-ne reculls temàtics o alats, suggestius per al lector, amb
títols trets d'algun article o vers carnerià. L'objecció fou que molts articles tenen més
d'un tema, però això ja passava en volums que va aplegar Carner en vida i són ben
característics. El Dr. Jordi Rubió diu a Il·lustració i Renaixença (obres completes, pàg.
225): "La cronologia és un bon recurs de classificació, però d'ordinari no explica res".
Recordo que l'edició de la poesia completa de Guerau de Liost s'encetava amb
Primeres poesies, provatures interessants per als erudits. Però hi va haver qui va
protestar i la segona edició comença ja amb La muntanya d'ametistes i els versos
jovenívols hi són, però en apèndix. Un criteri semblant caldria emprar per a l'obra
poètica i en prosa de Carner per no enfarfegar i desorientar el lector. Això no treu que
en cada volum d'opera omnia hi hagués al final una cronologia en lletra ben menuda
per als filòlegs i erudits. D'altra banda, tot i que no hi ha gaires manuscrits complets i
és pintoresc voler fer edicions crítiques d'articles de premsa, les obres completes
caldria que fossin anotades amb rigor, però sense obsessionar-se amb les variants.
Així, doncs, el criteri cronològic és de cara als erudits, però gens mengívol per al lector
culte i ja no diguem per al qui s'hi inicia. I molt onerós per a qualsevol editor que no
sigui un mecenes a l'americana. L'obra completa es convertiria així en un mausoleu
marmori, gens llegidor i anticomercial. El 1995 vaig dir a Coll i Oliva que no volia
formar part del comitè editorial i el 1998 vaig dimitir per carta a la néta del poeta.

EN PERJUDICI DE CARNER

Aquestes actituds perjudiquen l'obra de Josep Carner. No hi ha edicions a l'abast per

culpa de l'actitud de burot del professor Coll; els investigadors abandonen o arraconen
les edicions i fins els estudis de Carner perquè no volen trobar-se amb un plet entre
cap i coll. Es tracta d'un terreny vedat i minat. I per tant Carner cada dia és més
desconegut.
Mentrestant, en sis anys, amb el professor Jaume Medina i una vintena de
col·laboradors, hem pubicat quatre volums de l'epistolari carnerià amb quasi dues mil
planes.
Esperem que algun dia, tant en Jaume Coll com els hereus de Carner s'adonaran que
el monopoli d'un autor du a l'ofec i que fer de policia literari no és un ofici entendridor,
com diria el mateix Carner.

Article sobre Josep Carner a cura de Montserrat Corretger, aparegut al diari

“Avui” el 29/06/00 amb motiu de la publicació del llibre Jordi Sala L’estètica de
Josep Carner: la poesia de tema amorós.

“El príncep dels poetes”

Cal ressaltar tant l’estructura que articula l’assaig com els nuclis d’anàlisi d’on
arrenquen les seves hipòtesis. Des de fa uns vint anys, les contribucions crítiques en
el camp dels estudis carnerians han iniciat un creixement notable i han aprofundit els
aspectes interpretatius i valoratius de les aportacions clàssiques degudes a Carles
Riba, Marià Manent, Osvald Cardona, Jaume Bofill i Ferro, Joan Ferraté, Albert
Manent, Miquel Arimany i Gabriel Ferrater, entre d’altres escriptors. Han estat, des de
la dècada dels vuitanta, estudiosos com Dolors Oller, Jaume Aulet, Jaume Coll, Enric
Bou, Salvador Oliva, Jordi Castellanos, Enric Cassany, Enric Sullà, Jaume Subirana,
Jordi Malé i Marcel Ortín –per citar alguns dels crítics que han tractat monogràficament
aspectes referits al poeta– els qui han protagonitzat l’esforç per restablir a la poesia i la
prosa de Carner –des dels clàssics esmentats– els valors de profunditat i complexitat
que inveteradament i de manera injusta li havien estat arrabassats en judicis
superficials i simplificadors que havien acostumat el públic lector a qualificacions
errònies –també recollides i rebatudes per Jordi Sala– en atribuir als seus poemes
valors merament brillants i superficials. Després de la polèmica sorgida al diari “El
País” el gener de 1993 entre el crític Joan Ferraté i Jaume Coll, curador de la segona
edició de Poesia (1992), i de l’higiènic i necessari debat encetat per Xavier Bru de Sala
–també a “El País”, entre febrer i març de 1996– sobre els valors intrínsecs del príncep
dels poetes –més enllà dels límits imposats pel temps, el gust i les afinitats personals–
i la seva situació en el cànon literari, replicat per la lucidesa irònica de Jordi Llovet i les
clares i fonamentades explicacions reivindicatives de Dolors Oller, i després, també, de
l’edició dels quatre magnífics volums de Curial (1994-1998) dedicats a l’Epistolari del
poeta i de la publicació, el 1994, del recull de Joan Ferraté Papers sobre Carner, s’ha
reiniciat la desinhibida i estimulant allau d’estudis moderns sobre l’escriptor (si atenem
al fet que en devem l’inici, després dels estudis clàssics, als llibres miscel.lanis L’obra
de Josep Carner. Volum d’homenatge (1959) i Josep Carner. Llengua, prosa, poesia
(1985). Si fou Carneriana (Actes del Simposi Josep Carner, vint-i-cinc anys després,
del 1995) el text plural que –després de l’excel.lent número monogràfic de la “Catalan
Review”, dedicat al poeta, el 1992– plantejà, finalment, un Josep Carner revisitat, en el
vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, ha estat també a partir d’aquesta data quan
alguns dels signants d’aquests llibres han anat donant (i donaran) al públic els
resultats dels estudis que allí avançaven parcialment. Un d’aquells joves estudiosos de
l’obra carneriana, Jordi Sala, acaba de publicar el fruit de les seves investigacions
sobre l’estètica de Josep Carner pel que fa a la poesia de tema amorós. El seu llibre,
oportú i necessari, manté un molt bon equilibri entre l’arrelament intel·ligent i selectiu
en la tradició crítica (Riba, Ferraté, Molas, Ferrater, Marià Manent, Francesc
Parcerisas, Bou, Aulet, Albert Manent, Oller i Oliva, entre d’altres) –especialment en les
coordenades descriptives i sistemàtiques de Jaume Coll pel que fa a la revisió i
l’establiment del text– i la revisió i l’aprofundiment en les interpretacions d’aquests
crítics. L’assaig de Sala amplia des d’una òptica teòrica centrada en la ficcionalitat del
text els punts de vista tradicionals sobre l’escriptor i avança en l’anàlisi i lacomprensió
dels textos d’Ofrena–“i, doncs, per extensió la poesia amorosa” (p. 47)– rebatent de
manera sistemàtica els tòpics usuals i falsos entorn de la concepció poètica i de la
figura femenina en la poesia carneriana. Potser pel fet de deure’s a la ploma d’un crític
de la nova fornada, sense prejudicis pel que fa a les actituds valoratives tradicionals,
aquest llibre teòric acaba resultant una obra del tot clara, que explica Carner amb
justesa i exigència i obre nous camins al lector amb l’exigència i la naturalitat d’una
eina bàsica que elimina definitivament tota mena de judicis a priori sobre la suposada
banalitat o anacronisme dels textos carnerians. Aquesta afirmació no pressuposa,
tanmateix, una facilitat de lectura, atès que per navegar còmodament –i compartint-ne
el rigor– per tota l’extensió de l’estudi de Sala cal, en primer lloc, llegir sempre en
presència del text d’Ofrena –“la secció més llarga i d’estructuració més complexa de
Poesia” (p. 30) (178 poemes)– i conèixer també en alguna mesura els referents crítics i
teòrics dels quals parteix.
A DISTÀNCIA DE L’OBRA

Cal ressaltar tant l’estructura que articula l’assaig com els nuclis d’anàlisi d’on
arrenquen les seves hipòtesis. Per començar, Sala es distancia notablement de l’obra
carneriana per tal d’abordar-la des d’un punt de vista objectiu que posa en primer
terme el seu valor com a ficció –i com a artefacte, sovint, de metaficció– que acaba
duent el lector a l’emoció estètica. És una argumentació fonamentada en el poema que
obre el llibre, “Immunitat”, on ja es troba una veu que forma part d’un món imaginari,
“de manera que el món d’Ofrena és [...] un món imaginari de segon grau” (p. 51).
Ofrena és, doncs, una “narració poetitzada” que l’assagista analitza interpretativament
des d’una òptica global i seguint en bona mesura els estudis sobre el discurs del relat
de Gérard Genette. És justament la combinació entre crítica i poètica que estructura
l’obra de Genette la que també dóna sentit a l’estudi de Sala, que no es conforma a
establir només el diàleg del text d’Ofrena amb la ment o l’esperit del seu autor (posició
encarnada en les diverses maneres d’entendre el llibre de Carner per part dels crítics
catalans dalt esmentats), ni tracta l’obra exclusivament com un text tancat, a la manera
estructuralista, sinó que seguint les passes teòriques de la poètica genetiana estableix
relacions entre les diverses interpretacions crítiques i les supera pel camí d’una
exploració més àmplia, globalitzada i, de retop, més exigent i profunda del discurs
carnerià. Un discurs que, finalment, deixa de veure’s centrat en el tantes vegades
invocat pretext del poema per passar a ser analitzat més afinadament a partir del
funcionament de la saviesa de Carner (“el seu do personal no transferible”, segons
Ferraté), l’element imprescindible “en l’objectivació de l’experiència comuna que és el
resultat del trànsit del pretext al poema” (p. 220) i que Sala interpreta com a “base” de
la “vena humana” del poeta. L’autor aconsegueix els objectius traçats –“dur a terme
una anàlisi crítica de la secció Ofrena de Poesia” i “fer una nova descripció de la
poesia de Carner, parant l’atenció en aquell punts conflictius no resolts completament
per la bibliografia crítica, i fent una anàlisi d’aquells aspectes fins ara deixats a un
costat”– a base d’una estructuració rigorosa i en certa mesura reiterativa o cíclica. S’ha
de posar en relleu l’ampli treball reflexiu de Jordi Sala a l’entorn de la ‘vena irònica’ del
poeta Josep Carner les seves idees; és així com divideix la seva argumentació en dos
amplis blocs ideològics que contenen cinc capítols: constitució i estructura d’Ofrena,
amb un minuciós seguiment de les fonts, l’evolució i els continguts del llibre –a la llum
de l’exègesi descriptiva fornida per Jaume Coll–; el plantejament ficcional de base que
il·lumina la interpretació global de l’obra; la descripció detallada de les formes
mètriques i estròfiques del llibre; la revisió a fons d’algunes etiquetes adjudicades al
poeta (popular, irònica i clàssica), amb una dilatada i satisfactòria resposta contundent
a cada apel·latiu, i, finalment, el dedicat a "Una definició estètica de la poesia de
Carner", en què cada epígraf té una gran densitat per ell mateix i on, a partir d’anàlisis
rigoroses de textos molt ben travades, es conclou no només “el funcionament intern
dels poemes de Josep Carner” projectat a l’iniciar el centrals per a la comprensió del
nucli de l’assaig. L’ordenació conceptual visible en aquesta estructura global –al servei
de la comprensió d’as-pectes teòrics sovint abstrusos– es transforma en una constant
a través del llibre, la qual cosa, al costat del tractament cíclic i recurrent de les
qüestions ideològiques fonamentals, dóna a l’obra un to didàctic d’expressa diafanitat
molt d’agrair, atès el complex corpus teòric que la constitueix. En aquest sentit, cal
destacar els eixos fonamentals que creuen el llibre de cap a cap, els tòpics que trenca
(vegeu, per exemple, les pàgines 57-61 sobre el concepte fals d’una idealització de la
dona en la poesia carneriana) i els punts conflictius que planteja, bàsicament en la
revisió de les etiquetes més usuals aplicades a Carner. Respecte a la revisió de la
voluntat popular de Carner, la senzillesa (aparent) amb què aposta per “fer els lectors
par tícips de l’experiència del poema” (p. 155), Sala exposa la reconversió de les
formes i maneres de la tradició popular, com a mitjà “per a la consecució i l’establiment
d’una determinada estètica” (p. 163), lluny del retoricisme inflat, prop, en canvi, de la
quotidianitat, on el poeta troba els elements configuradors de la seva representació del
món, “un art que incorpori la vida humana comuna” (p. 167). S’ha de posar en relleu
l’ampli treball reflexiu de Sala a l’entorn de la vena irònica del poeta, fonamentat en
l’aparat crític anteriorment citat, que elabora i supera amb l’eliminació, d’una banda, de
la relació obligada entre ironia i humor i, de l’altra, amb la utilització de tota mena de
recursos (inclòs un dels millors comentaris comprensius que he llegit sobre el poema
"Venus en vaga") per demostrar la seriositat d’aquesta modalitat carneriana, de la qual
estableix una tipologia –respecte a Ofrena– arrelada en els estudis de Pere Ballart
sobre aquesta figuracióretòrica. Amb tot, la constant ideològica que articula l’assaig en
la seva part més interessant i original, a la recerca d’Una definició estètica de la poesia
de Carner, és la idea de la despersonalització del poeta: “La capacitat i la decisió de
negar-se a un mateix en primera instància per poder representar, de manera
aparentment directa, el món extern” (pp. 207-208). Aquesta “primera operació de la
qual arrenca tota l’estètica de Carner” generarà tot un “sistema de mediacions” que
Sala explicita pas a pas i que garanteix la comprensió dels mitjans des dels quals
opera la despersonalització: “L’objectivació figurativa” i, és clar, l’elecció d’uns
determinats registres i tons lingüístics. Aquesta “objectivació figurativa” no obre camins
a la transcendència –via romàntica–, sinó que, ben al contrari, “és el medi a través del
qual es produeix la representació objectivada de la realitat”, la seva “recreació” o
modificació correctora, la qual cosa inhibeix tota intenció (equívoca) de voler entendre
Carner en clau romàntica o simbolista. El resultat del mètode despersonalitzador i
objectivador de Carner és tanmateix viu, humà i –com molt bé s’apressa a dir
l’assagista– subjectiu, perquè prové de les operacions d’un jo poètic. Tot aquest
entramat ideològic, per bé que originat en veus crítiques conegudes (Riba, Ferra-ter),
va transformant-se en un apartat complexíssim que, arran del teixit que l’organitza,
permet assistir al miracle de la recepció comprensiva i rigorosa de la poesia de Josep
Carner. Fa de bon entendre l’anàlisi de Sala subsegüent a les mediacions que –
segons Ferraté– fan possible l’objectivació en els poemes carnerians. De fet, Sala
elimina el terme ferraterià en del d’objectivació figurativa, que recull la mediació més
característica atribuïda per aquell crític a la capacitat objectivadora de Carner, la
“fal·làcia patètica”. En aquest punt, l’autor del llibre incorpora al seu estudi els
elements de la perspectiva o focalització de la poètica genettiana (mode narratiu),
permeten l’objectivació, després d’aquella despersonalització que generaria el subjecte
o veu narrativa, indicadora de qui parla en el poema. Les completes disquisicions
sobre mode i veu en el text, amb relació al jo poètic, el jo personatge, el jo protagonista
i les persones gramaticals que organitzen el discurs poètic arriben a conclusions, fins i
tot, sobre les causes de l’evolució de la poesia de Carner cap a la utilització cada cop
més decidida de la primera persona. L’epígraf dedicat a l’eix primordial del sistema
carnerià, l’objectivació figurativa i el seu funcionament, produeix la màxima satisfacció
al lector pel fet que és aquesta operació la que genera un doble nivell de sentit: literal i
emocional, acció que duu l’assagista a demostracions successives, materialitzades en
comentaris excel. lents de poemes. Un llibre, doncs, complex però aclaridor, que
serveix sens dubte per llegir Carner amb més sentit, si és possible, ateses les
limitacions i sovint les convencions amb què encara hom s’hi acosta. Gaudim, doncs,
d’una nova eina crítica i teòrica, que caldrà tenir en compte a partir d’ara a un doble
nivell: com a revisió estimulant de les metodologies i els fonaments teòrics utilitzats
fins a l’actualitat i com a corpus suggerent i original per abastar el valor d’un poeta que
és molt més que el referent literari més utilitzat del Noucentisme.

Article de David Cassassas publicat al diari “Avui” el 18/11/99 a cura de , amb

motiu de la publicació de l’Epistolari de Josep Carner. Quart volum a cura de
Albert Manent i Jaume Medina.
Quan l’any 1994 apareixia el primer volum de l’ Epistolari de Josep Carner, els
responsables de l’edició, Albert Manent i Jaume Medina, anunciaven la preparació d’un
parell de volums més. Alhora, suggerien la possibilitat que la col·laboració en les
tasques de recompte de l’epistolari carnerià de tots aquells que posseïen cartes del
poeta pogués facilitar l’aparició d’un quart i darrer volum. Finalment, no només hem
vist aparèixer aquesta quarta entrega, sinó que se’ns ha anunciat que és previsible la
futura edició dels volums cinquè i sisè. Així, el material que tenim ja a les nostres mans
s’erigeix en una rica galeria de personatges que dóna fe de les certeses, ànsies i
temors d’una nodrida intel·lectualitat que –del Noucentisme més programàtic a l’opció
més decidida pel sincretisme cultural i artístic– tracta d’assolir el pols del seu temps.

ESFORÇ PER LA LLENGUA

I ho fa, en primer lloc, a través de l’esforç per bastir una llengua literària de nivell. La
història del progrés de la normativització fabriana discorre a través de les pàgines de
l’epistolari de Carner. Primer, perquè la pròpia llengua emprada pel poeta i els seus
corresponsals n’és un fidel reflex. Per exemple, la relació epistolar amb Josep Pin i
Soler, tutor literari del jove Carner en el marc de l’Ateneu Barcelonès, s’inicia el 1902 i
no es clou fins el 1921, amb la qual cosa l’impacte de l’obra fabriana sobre la llengua
de tots dos hi és ben present. I segon, perquè el poeta pren part en episodis més o
menys significatius “d’aquesta batalla que, tot i sent petita, és d’inte-rès”. Destaca, en
aquest sentit, una missiva enviada el novem-bre de 1913 a Pere Corominas, membre
fundador de l’Institut d’Estudis Catalans. L’anima a col.laborar en la “mercè patriòtica”
d’assistir a una reunió al si del Cos d’Adjunts dels Jocs Florals en què s’han de ratificar
les Normes Ortogràfiques i, d’aquest manera, donar “el cop darrer a l’ortografia
neolítica” que els “vells floralistes” s’entesten a mantenir. Sigui com sigui, la lectura de
l’epistolari carnerià suggereix que l’exemple de l’extrema finor lingüística del poeta –
finor atribuïble a la totalitat de la seva obra– no podia sinó afavorir l’extensió, entre el
conjunt dels conreadors de la literatura a Catalunya, de la tasca normativitzadora
engegada per Fabra. I no cal dir que aquest fet té una rellevància no només literària,
sinó fins i tot política, en el més ple sentit etimològic del terme. En efecte, una llarga
tradició de la filosofia analítica ve a sostenir que una idea és solvent només si pot ser
ex-pressada amb claredat. D’això es deriva, sense pedagogia lingüística carneriana
adquireix, sota aquest punt de vista, una importància cívica –nacional, dirien alguns–
més que evident. Perquè massa complicacions, que el domini de la llengua potencia
les capacitats cognoscitives de l’individu. Així, la en ensenyar-nos a parlar, el poeta
estimula la nostra capacitat per pensar amb rigor. I pensar amb rigor constituieix una
condició de funcionament essencial per una vida cívica plena.

VOCACIÓ POLÍTICA

Carner, però, no es limita a la tasca de polir aquesta eina bàsica que, per al
desenvolupament de la vida cívica, és la paraula. Efectivament, la correspondència del
poeta ofereix mostres sobrades d’una vocació política que es posa de manifest en la
participació, de manera directa, en esdeveniments de ressonància històrica. La lectura
de l’epistolari perfila un Carner polític que bascula entre dos pols. Per una banda,
se’ns presenta un Carner hereu de les inquietuds més purament burgeses que, tal com
sostenia Àngel Carmona pels volts dels anys seixanta, es mostra deutor “d’una visió
del món com a palestra de querubins i bruixes”. De querubins que assumeixen les
formes de la Ben Plantada de Xènius i de bruixes que sucumbeixen a la dissolució i a
l’espontaneïtat plebees. Per altra banda, però, l’epistolari palesa, sobretot a través del
material corresponent als anys posteriors a l’abandó de la Lliga, que la trajectòria
política del poeta va més enllà d’aquesta axiologia repatània. De fet, la figura del poeta
no és altra que la d’un home liberal que, tal com manifesta a través de la relació
mantinguda amb els membres de la Société Européenne de Culture, es mostra
convençut de la importància del desenvolupament independent de la cultura de cara al
progrés d’una sensibilitat favorable a la pau, al diàleg i a la democràcia.

RELACIÓ AMB BARTRA

En qualsevol cas, el valor historiogràfic de l’epistolari de Carner queda fora de dubte.

Per exemple, la relació epistolar del poeta amb un irònic Bartra que és a mig escriure
el Màrsias mostra la idiosincràsia dels impulsors de l’activitat de l’exili mexicà. El
contingut de les cartes que s’envien Carner i Carles Pi i Sunyer durant els anys
quaranta posa de manifest els motius del fracàs de l’intent de Pi d’articular un primer
govern a l’exili, alhora que apunta a les raons que mouen un i altre a passar a adherir-
se al govern d’Irla. La correspondència entre el poeta i Joan Colomines dóna fe de
determinades iniciatives impulsades per certs ambients literaris de la Barcelona de
finals dels anys cinquanta i dels anys seixanta. Iniciatives entre les quals destaca la
campanya per a l’obtenció del premi Nobel de Literatura que fou engegada entre els
anys 1961 i 1968 sota l’impuls d’una motivació en bona part patriòtica –“la vostra obra
pertany a Catalunya, i Catalunya la necessita urgentment”, li diu Colomines a Carner,
el qual, al seu torn, agraeix “tot el que heu fet per mi i per la gran Llar pairal que a tots
ens ultrapassa”–; i un llarg etcètera.

AMOR A LA TERRA

En termes més generals, l’epistolari carnerià es veu recorregut per una tensió constant
entre l’afecció a la terra d’origen (afecció vivificada encara més pel desarrelament que
suposa l’exili) i el desig d’una universalitat la necessitat de la qual el contacte amb
altres literatures fa més i més evident. Als ulls del poeta, però, aquesta qüestió es
troba lluny de constituir una dificultat irresoluble. En efecte, la correspondència remesa
a Joan Miró, en qui Carner veu l’encarnació manifesta d’allò que podria ser una
resposta plausible a aquest suposat dilema, proposa plantejaments significatius en
aquesta direcció. Carner, sempre alerta als perills de la complaença casolana, declara
a Miró que “ningú, de tots els catalans, no ha sabut depassar-vos en la compenetració,
en la unitat vivent, de la nostra saba mil·lenària i el sentit de la universalitat”. I afegeix:
“sou exemple del que caldria que fóssim, per virtut d’una contínua exigència i
superació”. Finalment, la clau de volta de l’argumentació brolla diàfana quan el poeta
apunta, també en relació amb el mateix pintor, a “aquella universalitat efectiva que no
és sinó l’elevació a transcendència humana del nostre temperament peculiar”. En
qualsevol cas, les pàgines de l’epistolari carnerià es veuen amarades de la
consciència del que els membres de la citada Société Européenne de Culture
anomenen, en una resolució de 1951 traduïda al castellà pel mateix Carner,
“universalidad del espíritu”o “unidad de los valores esenciales”. D’aquestes nocions es
deriva una concepció de la cultura entesa com a “conciencia misma de la civilización”.
Una cultura que, davant de la “dinámica del sí y no”, del “sí a un lado y no al otro ” que
ha calat en l’Europa dividida en blocs, es mostri essencialment afirmativa, que opti pel
“ sí y sí”. Una cultura que, erigida en política, és a dir, en intercessió de la disciplina de
la intel·ligència lliure en favor del diàleg i de l’esforç per “comprender y dominar el
acaecimiento”, pugui contribuir a “hacer la historia, no a postrarse ante ella ”, i a fer-la
des de l’òptica del progrés i de la justícia. Veiem en joc, en definitiva, la contundència
argumentativa pròpia de l’optimisme antropològic que, malgrat tot, defineix
l’autoexigent intel·lectualitat liberal europea de mitjans de segle.
EMOCIÓ ALLIBERADA

Però l’epistolari de Josep Carner és també una reivindicació de la literatura com a

espai privilegiat per a fer entrar en joc les tensions ètiques bàsiques, per a abordar els
problemes relatius a l’ésser humà: la bellesa d’allò contingent i mudable, la força del
desig, el pes de la fortuna. Efectivament, s’intueix en l’epistolari del poeta una
confiança en la capacitat de l’obra literària, que no es limita a ser mera orfebreria, per
bastir una interpretació del valor humà, per il·luminar la complexitat, la indeterminació,
l’enorme dificultat d’uns éssers que es juguen la vida. L’evolució de la pròpia obra de
Carner resulta il·lustrativa en aquest sentit. La poètica carneriana abandona
progressivament la confiança cega en les possibilitats dels individus per al
desplegament de la felicitat humana, confiança inherent a les primeres obres, per
assumir la vulnerabilitat de la vida davant la presència del límit: el Jonàs del Nabí es
veu enganyat per una vida de la qual no espera l’aridesa de la idealització decebuda.
Doncs bé, és en aquest instant –i això Carner sembla es-tar- ho advertint en tot mo-
ment– quan la confrontació dels textos amb les pròpies intuïcions i experiències
ètiques permet que la construcció del personatge –el Jonàs carnerià, per exemple–
mostri les arrels d’una forma de viure i n’anticipi les conseqüències. I fomenti el diàleg.
I ens faci partíceps, en definitiva, de la força de l’emoció alliberada en el seguiment del
discurs poètic, amb vista a un increment en intensitat del coneixement de la nostra
geografia passional.

Article aparegut al diari “Avui”, el 21/12/00 a cura d’Enric Cassasses

Carner i la creació del poema

El virtuosisme de Carner en allò que se’n diu mètrica i versificació es podria entendre
com una forma de modèstia, perquè en el fons el virtuosisme, que en teoria és una
habilitat, està a l’abast de tothom, o almenys tothom pot entendre que és una cosa que
es pugui suposadament aprendre, però les veritats que diu Carner amb nom i
cognoms sobre la vida, sobre la mort i sobre l’amor, sobre el seu poble i sobre el seu
ésser, les veritats inqüestionables, gairebé diria les veritats més que sabudes, que
piquen al seu ham poètic, no es poden presentar nues al respectable perquè no es
pot: no es pot. Serien com aquelles pintures antigues que quan les desenterraren i els
tocà l’aire s’esborraren, es volatilitzaren: passen directament d’enterrades a
evaporades. Però amb l’ham poètic, amb la màscara de les formes, sabent allò de
Nietzsche que cita Bartra al principi de “La fulla que tremola” –que “tot allò que és
profund estima la màscara”–, un hom, és a dir Carner, se’ns pot presentar amb
poemes com “Dedicació” i com “L’altre enyor”, de poc després de la guerra, que vénen
d’una comprensió duríssima de la magnitud i duresa de la devastació soferta pel món i
en canvi són la cosa més esperançada i afirmativa i de mirar endavant, en el sentit de
la fecunditat infinita, perquè la història no s’acaba mai i perquè no hem passat a la
història. Nota: quan situo un poema com “Dedicació” en la guerra o en la dictadura ho
faig per interès personal per la persona de Carner en el context de la seva i nostra
història, però el poema en si no cal que sigui d’aquesta guerra ni de cap altra, és a dir,
el pot entendre perfectament un mesopotami d’abans del diluvi o el futur fill d’un
pakistanès emigrat a una ciutat europea que justament és la mateixa en què el jove
Carner es formà i triomfà fins a esdevenir-hi en un moment donat l’indiscutit príncep
dels poetes. Dit amb poques paraules, aquest autor és d’un temps i d’un país però
com a poeta pertany a la immortalitat universal. Ja ho veia Riba el 1921 “amb un
agradable desengany” que “l’obra de Carner és més feta per al dia de demà que per al
d’avui”. No oblidem que a la immortalitat hi entrà encara jove i de propi peu, i fins i tot
va propiciar o ajudar l’aparició d’un altre poetàs, Guerau de Liost, per tal de tenir-hi un
company, un amic, com diu explícitament Carner a Guerau al final d’un sonet de 1913:
“Sense la teva dolça companyia / fóra enutjosa la immortalitat”. Una demostració de
Carner són els seus propis pròlegs. El que titula “En el llindar” i que obre La paraula en
el vent (1914) explica la poesia lírica, el geni, la inspiració, l’entusiasme, l’art... i és allò
que se’n diu ni més ni menys que sublim, però no aquell sublim procurat a base
d’extremismes de la grandesa sinó el produït per la col·lisió amistosa de la bellesa
amb la senzillesa mentre es diuen coses tan fortes i de tanta saviesa que produeixen
el calfred de l’immesurable possible. La prosa titulada “Ell, al llindar” de La inútil ofrena
(1924), en què s’explica a si mateix com a poeta, és també finíssima. Posats a triar la
seva obra mestra, avui m’inclinaria per “Creació del poema”, vers escrit l’any quaranta-
pocs de la nostra era. La història comença en una contrada fadada o morta “on jo no
era gens”, diu el poeta, i tampoc no hi érem cap de nosaltres, i acaba quan ja “era el
començament que començava”. L’acció se situa en un paisatge d’un efectisme molt
especial, bellíssim i terrible, però al nivell simbòlic no sé on passa, si a l’instant zero
coma u de l’univers, o sigui, amb mots del mateix poema, “del no-res en el cantell”, o a
l’interior d’una neurona de l’autor. Segons el títol, el vers mostra o tracta la creació del
poema. Però no hi surt cap escriptor i ni tan sols cap home. Bé, primer apareix un
muricec (un rat penat), que fa la “primera provatura d’una veu”, després... però no
n’explicaré l’argument perquè ja ho fa Carner. Al capdavall, el que realment apareix en
aquella desolació per animar tot el paisatge, tot l’univers, és una aspiració. Aquest
escrit no és sols sublim, és un pedrot, un roc, un tros de mineral possible i fascinant.
Té alguna relació secreta i molt íntima amb la veritat, fora bromes.