CRITICA LITERÀRIA

ANTOLOGIA DE TEXTOS RENAIXENTISTES

Començarem amb un poema de Joaquim Rubio i Ors, que va escriure

“Mons cantars” l’any 1839 i que, per tant, pertany als inicis de la
Renaixença. El poema deixa veure un elevat to nacionalista; exalta
les virtuts del poble català i de les seves terres. Aquesta
característica, provocà un fort sentiment catalanista i encoratjà a
altres escriptors a començar a escriure en català i a fomentar la
nostra identitat, cultura i llengua mare.

Si ab mos cantars senzills, oh Pàtria mia!,

terra sagrada a on mon bressol sens gales
balandrejà, al trist so de ses balades,
una mare ab amor;
si, cantant, de records jo puc un dia
ta corona refer que fulla a fulla
dispersà per tes planes regalades
dels segles la rigor,
dels antics trobadors la muda lira
jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
i el geni que divaga entre llurs lloses
plorant invocaré,
i, despertant-ne les que el món admira
ombres sagrades, noms cenyits de glòria,
los comtes i antics reis i llurs famoses
batalles cantaré.
Jove só, oh Pàtria!, sí, i la mà encara
tremola sobre l’arpa a on la cigala
brillà dels trobadors, a on ressonaren
los cants dels Cabestanys;
jove só, mes ¿què importa, si m’ets cara,
oh Laletània!, si a ton nom ses ales
bat mon trist cor, si em sobra en amor patri
lo que me falta en anys?
Durs seran mos cantars, sens harmonia
saltaran de mon cor mos sentits versos,
com d’un acer ardent salten hermosos
trossos de foc brillants;
mes no se’ls tatxarà de bastardia,
puix llemosins seran, encara que aspres,
i en records rics, i en fets cavallerosos
dels herois laletans.
Durs, sí, mes nobles com lo vol de l’àliga,
mes lliures com los monts que ses nevades
crestes, que boscos de mil anys cenyiren,
aixequen fins al cel.
Ni en sonoroses voltes, assentades
en lleugeres columnes d’or i marbre,
daran venals llaors als qui mereixen
sols despreci cruel,
ni temes, Pàtria, que ab cantars joiosos
tes llàgrimes insulte de viudesa,
ni recorde vils noms dels qui trencaren
lo ceptre de tos reis.
Preste’m son foc de Laletània el geni
i al món recordaré la saviesa
dels antics, i bravura, que al món daren
llur dialecte i llurs lleis.
Presten’m son geni els trobadors que dormen
en llits de marbre, en pau i exempts de pena,
i en melós llemosí, puix és l’idioma
ab què parlo al Senyor,
cantaré tes grandeses, Catalunya,
tos comtes i antics reis, que per l’arena
lo pendó arrossegaren de Mahoma
del sarraí traïdor.
Cantaré els paladins que en les riberes
del Jordà venerat l’arena santa
ab sang tenyiren que ab sa sang divina
lo Fill de Déu regà,
i el jovenet galant que ab àgil planta,
penjada l’arpa al coll que al vent gemega,
baix lo daurat balcó d’aon dorm sa nina
venia a sospirar.
I cantaré els amors i l’hermosura
de les filles gentils de les muntanyes,
les del cos més airós que una urna grega,
més que un gerro de flors;
puix no sempre ressona en les altures,
ni entre sostres daurats, ni en salons gòtics,
puix no desdenya les humils cabanyes,
l’arpa dels trobadors!
El segon poema, va ser escrit l’any 1861 per Víctor Balaguer, un
historiador, poeta i dramaturg. Va participar activament en la
restauració del Jocs Florals i fou nomenat Mestre en Gai Saber. Va
ocupar càrrecs de governs progressistes i va publicar reculls de
poesia catalana i diversos llibres d’història.
Allà baix al pla
un llorer hi havia.
Sota del llorer,
bella i adormida,
una dama jeu,
sobre una catifa.
La catifa és d'or
i de seda fina.
La dama és un cel,
formosa i bonica.
Ai, si ella volgués
jo la vetllaria,
de dia i de nit,
de nit i de dia!
Mes un ratpenat
que sempre la mira,
prop d'ella s'està,
i en ella s'encisa,
sens moure's de nit,
de nit i de dia.
-Senyor ratpenat,
per Déu, ¿no em diria
si és morta la dama
que mon cor admira?
Morta diuen que és,
mes jo la crec viva.
-No és pas morta, no;
sols està adormida.
Ja es despertarà
quan vingui lo dia,
quan l'hora n'arribi,
quan l'hora ne soni,
quan l'hora ne sia!

El tercer fragment titulat “El diumenge...a fora!” és un article

periodístic escrit el 1865 i és un dels primers textos narratius en
català que pertany a Robert Robert, periodista polític i narrador
romàntic. Va ser membre del parit i democràtic a Madrid i va prendre
part en la revolució de 1854 i un any més tard va ser acusat
d’injuriar la monarquia en un article publicat al seu diari. Va participar
en activitats literàries, fou Regidor de Barcelona i diputat de les Corts
i nomenat ambaixador de la República Suïssa, càrrec que ja no va
poder exercir.

II
Però, vostè, home panxut, que quaranta anys ha que acana
metòdicament vetes i calicó, o bé pesa arròs i fideus; vostè que té
una dona tan janota, grassona i de bon veure, magatzem i pis gran
amb aigua viva a Barcelona... com és que va a fora els diumenges. Li
demano per favor, home: què hi fa, vostè, al Putxet, en una casa
com un cop de puny, amb estadants a sobre, a sota, a davant i als
costats, lluny del carnisser, de la fleca, de l'estanc i de l'església; que
no pot donar un pas fora de casa sense ficar-se en la pols fins als
genolls; que de dia no pot passejar-se, perquè el sol estavella, i de
nit tampoc, per mor de la fosca i la serena? Vostè se'n va a fora amb
la fresca i ha de carregar amb les claus de casa, amb la xacolata,
amb ciurons, i fins peix... (no m'ho negui!) i fins llard... ho sé de
cert...Vostè ajuda a buscar estelles per a fer foc; pren xacolata en
una cadira coixa, menja figues... i ja pica el sol. Vostè ajusta els
porticons i obre de bat a bat les portes del corredor... jo ho he vist.
Vostè va a missa torrant-se i en torna rostint-se. Treu el mocador
d'herbes, se'l passa per cara i coll; tira sobre el llit la levita, i diu allò
de "és gust estar a la fresca!" Però ho diu bufant.
-Noia: que no està el dinar?
Vostè dina pitjor que a Barcelona, per aquell bàrbar costum que "a
fora com a fora", "aquí de qualsevol modo"; i, abans d'acabar de
dinar, ja no pot més de son, de mosques, de burgit de criatures
d'altri, i, vostè, home panxut, entremig de la florida i pròvida
vegetació, símbol universal, immens i solemníssim del misteri de la
vida, vostè es tira a jeure com un fardo i ronca i put a suor, i ni
sisquera s'adona que li ha caigut un sabatot!
S'aixeca amb la cara embotornada, es grata tot l'enorme cos, i dóna
quatre passos a les palpentes. La seva muller està, com tots els
diumenges, a la galeria, llegint un ventall que sap de memòria i
notant a les veïnes.
Ja ha passat el dia! Perquè entre sentar-se i allò de : "ens en haurem
d'anar"; "diumenge hem de dur tal cosa"; "ei, tanca bé!"; "no et
descuides pas de res?", s'acaba la tarda, i abans d'arribar a mig
camí, comença a dir: "Ja voldria ser a casa".
Suposem que ja hi és. Ara li torno a preguntar: Quin gust hi troba a
anar a fora?
-Jo l'hi diré: el meu pare...
-No ho agafi tan per amunt. Vostè, com és que hi va?
-Home, jo veig que tothom fa el mateix...
-Basta! M'ho havia figurat. Obeeix maquinalment a la pressió del
costum que no comprèn, i per disculpar sa ridiculesa gosaria dir que
rendia homenatge a la memòria del seu pare...
Home panxut; tu ets elector, alcalde de barri, obrer de la parròquia,
clavari de germandats; però...
-Què vol dir?
-M'alegro que m'interrompi, perquè anava a dir:
-Però, ase...

VI
No em parleu d'aquella gent que us convida un diumenge a la seva
torre. Us dóna la sopa crua, us condemna a martiri de mosques i us
fa passar el dia explicant-vos la història de tres gallines, les
vicissituds de sis mongeteres, les rareses de dos albercoquers, el
preu del terreny i les picardies de l'Ajuntament.
Aquests no tenen casa a fora, sinó una espècie de gàbia per a caçar
coneguts. Pobre del qui hi cau.

Aquest poema titulat “Canigó” escrit el 1886 per Jacint Verdaguer, és

un dels més rellevants en la poesia catalana. En aquesta època ja hi
ha una consolidació de les obres en llengua catalana, i Jacint
Verdaguer és un dels màxims exponents de la literatura.

CANT XII
LA CREU DEL CANIGÓ

CHOR DE MONJOS, SOTA LA MUNTANYA

Abans que el comte mòria,
pugem, pugem al cim de Canigó,
amb lo signe sagrat de la victòria
a coronar lo front del Rosselló.
La nuvolada obscura,
mortalla immensa d'un gegant difunt,
abriga ja l'altura,
apagant d'una a una les estrelles;
mes nos guia la Creu més alta que elles;
en nom de Déu, amunt!
CHOR DE FADES DALT
Per los núvols lo tro i per les muntanyes
va rodolant com carro que s'estimba,
a prop d'ací ressonen veus estranyes
mentres la nostra minva.
A profanar nostre palau qui puja?
¿Caldrà per ells que fuja,
bresques i ruscs deixant-los nostre eixam?
Cau damunt seu, tempesta que rodoles,
oh núvol que braoles!,
desembeina lo glavi de ton llamp.

[...]

LES FADES PARTINT

Quan lo novembre esfulladís s'acosta,
s'apleguen en la costa
les aurenetes per passar la mar;
aixís de tu, ma dolça Catalunya,
lo nostre vol s'allunya,
girant-se sols per veure't i plorar.
Un jorn tornaran elles
amb les amors, los lliris i roselles,
los càntics dels fadrins i les donzelles...
sols a nosaltres no ens veuràs tornar!
CHOR DE MONJOS
Ja som al capdamunt de la muntanya,
balcó del Pirineu;
se veuen des d'ací França i Espanya;
junyim-les amb la creu.
(Plantant-la i adorant-la)
Arbre florit del Gòlgota en la roca,
oh Creu!, obriu lo cel amb vostre front,
tancau, tancau l'infern amb vostra soca,
i amb vostres braços relligau lo món.
OLIBA
De l'iris bell la virolada cinta
sobre la Creu del Canigó se mostra,
corona celestial que un àngel pinta.
[...]
OLIBA
Gloria al Senyor; lo núvol de tristesa
que amortalla tant temps l'anima mia
com los núvols del cel se va desfent;
la nit recula empesa
per la claror del dia
que riu en la finestra d'Orient.
La nostra terra aimada,
que de Mahoma sota el jou vivia,
com un guerrer armada
empeny los sarraïns vers l'Occident.
Lo comte Berenguer de Barcelona
eixampla sa corona,
Catalunya es desvetlla escamarlada,
cama ençà, cama enllà del Pirineu,
com damunt son corser una amazona,
que s'adormí una estona,
venint d'abraonar un semidéu.
A l'àliga reial és pariona
que amb cada ala domina
un vessant de la serra gegantina.
Derrocat lo titànic Almansor,
de l'islamisme vespertina estrella,
¿qui sap si algun nostre hèroe formidable
ha d'aixecar sa espasa immensurable
de gran conqueridor?
¿Qui sap, qui sap si amb ella,
sa corona i sa llar veient petites,
a un gran reialme ha de donar les fites?

CHOR D'HOMES DE PARATGE

Partim al tro de guerra,
com temporal que baixa de la serra;
la llagostada mora
llancem per sempre d'eixos camps a fora,
aprés los llaurarem;
de les visarmes, relles,
de les espases ne farem corbelles;
lo blat avui són sarraïns, seguem!

CHOR FINAL
Gloria al Senyor!, tenim ja pàtria amada;
que altívola és, que forta al despertar!
al Pirineu mirau-la recolzada,
son front al cel, sos peus dintre la mar.
Branda amb son puny la llança poderosa;
lo que ella guanye ho guardarà la Creu;
sobre son pit té sa fillada hermosa
que ens fa alletar amb fe i amb amor seu.
Bressem-la encara en est bressol de serres,
enrobustim sos braços i son cor;
sos braços fem de ferro per les guerres,
mes per la pau omplim son pit d'amor.
Pàtria, et donà ses ales la victòria;
com un sol d'or ton astre es va llevant;
llança a ponent lo carro de ta gloria;
puix Déu t'empeny, oh Catalunya!, avant.
Avant: per monts, per terra i mars no et pares,
ja t'és petit per trono el Pirineu
per ésser gran avui te despertares
a l'ombra de la Creu.

Aquest fragment de la novel·la “Terra Baixa” va ser escrit per Angel

Guimerà el 1897. En aquesta etapa, en la que ja hi ha una producció
literària, els escriptors feien literatura per lleure. En les obres de
Guimerà trobem elements de la seva vida. Al traslladar-se a
Catalunya es va sentir identificat amb el moviment catalanista,
formava part de Jove Catalunya i fou un dels fundadors de la revista
La Renaixença. Es va presentar als Jocs Florals i va tenir èxit.

Acte I, escena III

JOSEP: Doncs l'ermità, que no pensa mal, va dir a l'amo que coneixia
un minyó que és pastor, i que no s'havia mogut mai de la vora dels
moltons allà pel camí de les Punxades, i que era un tros de pa. Al
sentir-ho l'amo va esclafir a riure, perquè ja el coneixia an aquell
beneit de pastor. Com que era d'ell lo ramat que guardava! I va dir al
Tomàs que, si ell s'hi avenia, ja li feia peça. I no sé com s'ho van
engiponar que, tot d'amagat, aquests dies ja la Marta l'ha vist an ell i
ell ja l'ha vist a la Marta, i tot està a punt per avui. Afigureu's-e si és
rucàs el Manelic! Li diuen Manelic, sabeu? Doncs afigureu's-e si ho és,
de rucàs, que amb prou feines ha vist quatre persones en sa vida, i
encara mascles, que de dones... potser ni la ferum n'ha sentit, de les
dones.

MANELIC: (per los que el volten): Que gent que hi al món, Mare de
Déu, si sembla que siguem a Núria! (Tots riuen. Ell corre a mirar per
la porta de la cortina i torna al mig.) Vosaltres tots que contents! I jo
també! Tira-li! Sinó que si em giro cap a muntanya em poso xup, que
ploraria; que hi deixo els moltons i els gossos que m'estimen com a
germans, mal m'està el dir-ho!
Acte I, escena VIII
MARTA (plorant): Jo era una criatura quan te vaig conèixer. I no he
sigut lo que he sigut per interès, que prou ho saps tu! A mi tu no em
vas comprar, i an ell lo compres. A quin preu no ho sé, mes sé que el
compres.
SEBASTIÀ: Si no li dono res, dona. Ja està content de que el deixi
viure aquí a sopluig tota la vida. Però tu no et donguis per entesa de
res amb ell, que el xicot farà com si no en sapigués res de tot això,
m'entens?... (Rialla a dintre dels que estan amb Manelic).
(...)
SEBASTIÀ: Escolta, escolta. ¿No saps tu de cert, ben de cert, que si
no entren diners a la casa les tinc totes perdudes, les hisendes? ¿No
t'he dit cent vegades que no me la daran, la pubilla Sala, que no es
pensin que tu i jo no som res, Marta? ¿Que no ho saps que l'oncle del
mas Riutort m'ha desheretat per tu, i que si ara tu et cases tot
s'arreglarà i podré treure les hipoteques i els embargs que hi ha
sobre els masos i les terres? (Ella amb lo cap baix.) I, mira't: si jo no
et portés tanta de voluntat, si no em tinguessis tan...teu, Marta, et
diria: vés-te'n, no tornis més; casa't lluny, i enganya a un altre que
t'estimi. Mes jo no ho vui, no, que ets meva, tota meva. I sempre,
sempre serà meva, que jo no et deixo, Marta, que ni que em mori et
deixo!

Acte II, escena VIII

MARTA (resolta): No; perdonar-me aixís, no! Que tu em perdones
perquè no ho saps tot encara. Doncs a saber-ho al punt, i per mi
mateixa. I després lo que Déu vulga!
MANELIC: A saber-ho, sí; mes no ací baix, Marta, que el cel s'ha
enterbolit amb lo baf de tantes misèries, i Déu no et veuria la cara
quan parlessis.
MARTA: Doncs allà dalt; i ara mateix!
MANELIC: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com
aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. (Enduent-se-la.) Que allà
dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conserven: ves què faran les
ànimes!

Acte III, escena XI

MARTA: Sí, sí! Anem's-en, anem's-en!...
MANELIC (emportant-se-la a braços): Lluny de la terra baixa!
(Perquè li obrin pas.) Fora tothom! Aparteu's-e! He mort el llop! He
mort el llop! He mort el llop!
(Ho va repetint cridant mentres s'allunya)

“Memòries literàries” es crit per Narcís Oller el 1962, pertany a la

novel·la “Història dels meus llibres”. És el primer en iniciar el
naturalisme i el modernisme en la literatura catalana. Començà a
escriure en castellà però desprès de veure els Jocs Florals s’animà a
fer-ho en català, s’incorporà a la revista La Renaixença i a l’Avenc.

Un oncle meu (...) tenia, en son casal de Valls, on vivíem, una

esplèndida biblioteca que jo remenava a voluntat. Allí, entre el sens fi
d'obres importants de filosofia, la història i jurisprudència, que
ocupaven la major part de les lleixes, vaig trobar, com delitós verger
on solaçar-me, una abundosa secció literària de clàssics, grecs, llatins
i castellans, i de neoclàssics i romàntics francesos i espanyols.
(...)
A més dels llibres amb que cadascú preferia de per si embriagar-se,
ens llegíem allí en comú "Lo tros de paper", "Lo noi de la mare i "El
pájaro verde", que ens arribaven de Barcelona setmanalment i que
mereixien especial predilecció del meu cosí, més donat que jo al ram
humorístic.
(...)
L'Yxart, que esdevingué més tard tan elegant escriptor castellà, ho
escrivia llavors tot en català i jo a l'inversa. El perquè no el sé; però
se'm figura degut a la major tendència que ell sentia per l'humorisme
i la caricatura. (...) Jo, en canvi, les donava més per la filosofia
barata o per allò sentimental que sabés extreure d'un Rousseau, d'un
Voltaire, d'un Chateaubriand, d'un Lamartine, d'un Bernardin de Saint
Pierre, d'un Sue, d'un Dumas (pare), d'un Victor Hugo, d'un
Espronceda, d'un Pastor Díaz, d'un Zorrilla o d'un Selgas, tots els
quals també imitava inconscientment o ben conscientment.

“La independència de Catalunya” és un fragment d’una tesis de Joan

Maragall escrit el 1895. Va participar als Jocs Florals i fou nomenat
Mestre en Gai Saber. Es va identificar amb el nacionalisme català
naixent i amb les idees modernistes.

El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols

que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no te cap
significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del
món civilitzat. Per això nosaltres, que tenim cor de seguir dintre
d'aquest moviment general, hem de creure arribada a Espanya l'hora
del campi qui puga, i hem de desfer-nos ben de pressa de tota mena
de lligam amb una cosa morta.
Això no ens ha de costar gaire envers les manifestacions superiors de
la intel·ligència, perquè d'una part el centre intel·lectual d'Espanya ja
en produeix ben poques i d'altra part la nostra vocació i la nostra
educació lliure i personal ja ens en aparten d'aquell centre. En aquest
ordre ens resta només un perill que és invers. A Madrid s'han adonat
de què a Catalunya hi ha quelcom de moviment intel·lectual europeu,
viu, espontani, jove; i miren de nodrir-se'n atraient-lo, assimilant-lo i
donant-lo després com a vida intel·lectual espanyola. Afalaguen als
nostres escriptors i artistes, els adulen, s'aprofiten de la seva
susceptibilitat per qualsevol mortificació o desengany que hagin rebut
en la terra pròpia, i si convé els hi exciten interessos més pràctics
fent-los veure que Catalunya és un medi massa reduït i massa
industrial perquè les arts de la intel·ligència puguen donar per viure, i
que a Madrid guanyaran més fàcilment honra y provecho. Uns diran
"Si em tradueixen un llibre, si em compren un quadro com podrien
fer en qualsevol nació estrangera, ¿per què m'haig de privar
d'aquesta honra i aquest profit?" Està bé no privar-se'n: que
tradueixin el llibre, que comprin el quadro: però res més. I sobretot
quan pintem un altre quadro o escrivim un altre llibre no pensem en
què a Madrid podrem col·locar-lo perquè en aquesta suggestió hi ha
un gran perill per a la nostra independència intel·lectual. Altres diran:
"Enviem-hi llibres i quadros, invadim-los, dominem-los, donem-los la
sang nostra, i nosaltres serem l'Espanya". Això és una il·lusió encara
més perillosa: avui per avui no som prou forts per invadir res, ni per
dominar res; nosaltres no serem mai l'Espanya intel·lectual, perquè
an aquesta Espanya actualment morta li resta una forta tradició
literària i artística que en compte de dominar-la ens dominaria a
nosaltres.
Hem viscut massa temps plegats; la influencia de la instrucció
oficial i de la cultura castellana, tan superior a la nostra per
segles, ens ha fet massa aptes a ésser penetrats per aquella
tradició; i com que al mateix temps les condicions naturals del
nostre esperit ens fan absolutament inaptes per a assimilar-
nos-la i fer-la evolucionar en el sentit nostre, per això dic que
avui tota promiscuïtat intel·lectual amb els castellans, siga per
venir ella a nosaltres o siga per anar nosaltres an ells, no pot
ésser sinó en detriment de la integritat i de l'evolució natural i
pròpia del pensament català. Considerem que en una tal
promiscuïtat ens hi juguem la personalitat de l'esperit català i
tot l'esdevenir de Catalunya. Mirem de no sacrificar aquestes
coses tan grans i tan santes a una vanitat personal i
momentània, a un despit d'home dèbil, o a un interès massa
petit.
I ara que he dit lo que hem d'evitar per no continuar el nostre
lligament intel·lectual amb Espanya, diré lo que hem de desfer
que és lo referent a les manifestacions més generals, les que
van més a la massa del poble. El pa i el vi intel·lectual de la
gent d'avui, són els diaris i el teatre. La gran massa composta
dels que viuen de renda, dels industrials, dels homes de
negocis i de carrera, dels dependents i dels treballadors, en
quant a idees generals pensen, de dies, amb el diari que
llegeixen, i de nits en el teatre a on van a distreure's.
Doncs bé, envers això s'hauria de fer una veritable lliga
-sense comissions ni juntes, per l'amor de Déu!-, una lliga de
bones voluntats treballant cada una pel seu cantó. Que
cadascú faci un acte de voluntat dient "No llegiré cap periòdic
de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en lo de
Madrid". Això, als intel·lectuals no els ha de costar res; perquè
de periòdics d'aquesta mena ja no en llegeixen, ni ganes, sinó
per excepció en cas de veritable necessitat. Doncs esmercem
el nostre esforç personal en convèncer als altres de què no els
cal llegir-ne, fent-los veure la poca substancia i lo ridícul dels
clixés de la premsa madrilenya o amadrilenyada. I si ens
diuen que mentres depenguem administrativament de Madrid
sempre ens caldrà saber-ne quelcom, responem-los que, per
lo que ens interessa, tots els periòdics d'aquí, fins els
d'esperit més català, ens en diuen prou i massa.
En quant a teatres, s'ha de fer una guerra a mort al género chico. No
ens hem de cansar de dir i de fer córrer la idea de que el
flamenquisme i el xulisme són el salt endarrera d'una raça decrepita
que, de més a més no és la nostra; que per divertir-se valen deu mil
vegades més gèneres com les gatades d'en Pitarra, les peces amb
música d'en Morera, l'hermós humorisme barceloní d'en Vilanova els
arreglos del francès; perquè en totes aquestes coses hi ha una
gràcia, més alta o més baixa, però que al capdavall és gràcia
europea, gràcia de gent civilitzada; mentres que el xulisme i el
flamenquisme els ulls de la gent civilitzada no els han de poder sofrir
sinó com gràcies i treballs estrambòtics d'una tribu africana
d'aquestes que de vegades se'ls deixa posar unes quantes barraques
en un tros de terra per edificar, i que un entra a veure un cop per
curiositat i amb certa llàstima.
Diguem que els que s'ho miren amb altres ulls i ho van a veure sovint
perillen de tornar-se com ells. Per això, apartar-los-en, a més d'ésser
una obra patriòtica, és una obra de misericòrdia; anar a moure un
escàndol a qualsevulla de tals representacions, una obra de valor
cívic; i el fer la guerra per tots els medis als empresaris, una
veritable obra de caritat. Redimir d'aquests espectacles, en qualsevol
forma, als infeliços que encara hi van de bona fe, és tant o més
meritori que ho fou l'anar a redimir als captius de Marruecos.
Pensem que el dia que Catalunya s'hagués deslliurat del teatre i la
premsa de Madrid (i de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya), la
nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia
que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés
serà lo de menos, i Catalunya formarà part d'Europa.

Aquest fragment pertany al pròleg de “Drames rurals” el 1902 de

Víctor Català. Caterina Albert, novel·lista i narradora, va escriure sota
el pseudònim de Víctor Català, també va escriure poesia i monòlegs
teatrals. Va participar en diverses publicacions periodístiques i va
presidir els Jocs Florals.

Oh tu, escaient damisel.la ciutadana, de posat senyorivol.la de cos

esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos[...]
perdona'm a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la
túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que
palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint
pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en
poblat, perdona'm, oh tu, damisel.la ciutadana!, si per encert cau en
tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc;
perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és fet per tu: s'és fet per a
altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors
que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi manquen
mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de
fum d'un pebeter.
Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses
i endurides, invariables a través dels segles, i no et pot plaure a tu,
que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l'enginy dels homes,
com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en mon
sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives, unes
inoloroses; les altres, de fragàncies extremades, que fan girar la cara
al qui no hi està fet.[...]
Mes, potser algun dia[...] escrigui un altre llibre més bonic que el
present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un
llibre gai, de marquesets i reines, de boscs endormiscats i de
caceres[...]
Mes ara, plega, plega, que ni jo et vull ofendre, ni tu deus ésser cap
Isabel d'Hongria per recrear-te en l'esport divinal de veure llagues i
acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, ben
lluny de les grans urbs.

El novè text és un glossari d’Eugeni d’Ors escrit el 1909. Col·laborava

amb la “Veu de Catalunya”, es va convertir en el màxim responsable
de la Mancomunitat de Catalunya. Eugeni va escriure diverses glosses
en les que comentava actualitats i defensava la causa del catalanisme
polític.

-I avui, en realitat, en tot el món, en tots els pobles del món, entre
l'abigarrament i confusió de rètols i etiquetes, hi ha dos criteris, dos
partits únicament: el de l'Abstenció i el de la Intervenció; el de la
política liberal i el de la política social; el Manchesterianisme i
l'Imperialisme...- L'un vol dir: superstició de lo consumat, governs
irresponsables, fisiocratisme, "laissez faire,-laissez passer",
individualisme atomístic, canonització dels horrors de la lliure
concurrència, teoria de l'Estat Gendarme, inacció davant el mal i la
ignorància, "nulla est redemptio" per al proletariat... L'Imperialisme
vol dir, al revés: responsabilitat, solidarisme, reforma, Ciutat,
legislació del treball, Estat educacional, lluita per l'Ètica i Cultura,
justícia social... -Entre aquests dos partits, entre aquestes dues
actituds, deu escollir ara tot home. No és lícita una posició equívoca.
Cal ésser Imperialista o manchesterià. Cal decidir-se d'una vegada
entre la històrica doctrina lliberal de l'abstenció i la doctrina, tan
acorde amb l'ànima moderna de la intervenció social a ultrança...
"Et tout la reste est littérature."

Josep Carner va escriure “Auca d’una resposta del senyor Gaudí”, una
poesia escrita en rodolins que pertany al moviment noucentista.
S’involucrà en la tasca de la Mancomunitat i a alguna de les seves
obres es veu una crítica de la Dictadura de Primo de Rivera, i de la
Guerra Civil, on va optar per l’exili a Mèxic; desprès de la Segona
Guerra Mundial torna a Europa i s’instal·la a Brussel·les.

A Carlota Campins
1 Tothom n'ha sentides dir
d'aquest gran senyor Gaudí
2 que cada hora -¿no s'hi val!-
fa una cosa genial
3 i no deixa viure en pau
l'home savi ni el babau.
4 Ell alçava amb ferro vell
l'alta gàbia d'En Güell.
5 Arma un temple a Sant Martí
que mai més no tindrà fi.
6 Ningú diu de can Calvet
que no fa calor ni fred.
7 En un Parc posa En Gaudí
l'Orient a l'estil d'ací.
8 La gran Seu dels mallorquins,
l'esbotzà de part de dins.

9 Amb la casa d'En Batlló

burxa el neci espectador,
10 I amb la casa d'En Milà
es pot dir que el va aixafar.
11 Ara ha fet una maqueta
d'una església "maqueta".
12 És el temple i cada altar
tot de fil d'empalomar.
13 Però l'èxit d'En Gaudí
ve d'allò del violí.
14 Per cinc cèntims ho sabreu
(de les auques és el preu).
15 Dona O Comes i Abril
va guarnir un saló d'estil.
16 L'estil era... no ho sé pas.
Un Lluís que no ve al cas.
17 Ella té un oncle segon
que ha rodat per tot el món.
18 Un matí que era al Midi,
se li ocorre de venir.
19 Mes s'atura: -A la neboda
dec encar present de boda.
20 Què li duc, què no li duc...,
convindrà que hi tingui lluc.-
21 Vol quelcom de faramalla,
i de sobte deia: -Calla!
22 De petita l'he sentit
fent escales dia i nit,
23 que eren, ai, per "desiguales",
la terror de les escales.
24 Un piano li daré;
tant se val que quedi bé.-
25 I ja posa un telegrama:
-Cua Erard per una dama.-
26 Ell arriba (per Cerbère)
i el piano ja l'espera.
27 Envers la senyora Comes
el duu un "pessetero" amb gomes,
28 i mant camàlic que sua
puja el piano de cua.
29 Per sorprendre-la era un dia
que la senyora tenia,
30 alleujant la consciència,
"cine" de beneficència.
31 Porten, amb emoció,
el gran fòtil al saló.
32 La neboda va arribar:
-Oncle! -Noia! (Allò que es fa.)
33 En mirar el present novell
dona O no cap en pell.
34 Però fa un veí subtil:
- ¡El piano no és d'estil!
35 -¿Com ho fem? ¡I el vull lluir!
Ja veurà, crido En Gaudí.-
36 Ell, molt fi, ve de seguida.
-¿Què volia, si es servida?
37 -Ja coneix -diu ella humil-
que el saló tot és d'estil.
38 Sense fer cap dany a l'art,
¿on posem aquest Erard?-
39 En Gaudí mira el saló
amb aquella atenció.
40 Ressegueix tots els indrets
i mesura les parets.
41 D'un brocat alça les gires
i separa cinc cadires.
42 I aleshores, somrient,
va movent el cap d'argent.
43 La senyora esperançada,
va a saber-li l'empescada.
44 -¡Tanmateix, senyor Gaudí!
Digui, digui, ja pot dir.-
45 Don Antoni, amb la mà dreta,
es rascava la barbeta.
46 -¿És vostè -diu molt atent-
qui es dedica a l'instrument?-
47 La senyora que li explica:
-Oh, veurà. Toco una mica.-
48 I va dir el senyor Gaudí:
-Miri, toqui el violí.

El desè és un cal·ligrama titulat “Deltoides” de Josep Maria Junoy,

escriptor, periodista i dibuixant. Fundà la revista d’avantguarda
“Trossos”, col·laborà a la “Veu de Catalunya”, durant la Dictadura de
Primo de Rivera va fundar “La Nova Revista” i més endavant “El
Matí”.
Aquest fragment titulat “Cigales i formigues” escrit el 1901pertany a
Santiago Rusiñol, escriptor i pintor. Va il·lustrar les cròniques a “La
Vanguardia”, participava a les tertúlies de Els Quatre Gats, celebrava
a Sitges les Festes Modernistes que constitueixen una fita important
en l’inici d’aquest moviment.

ERMITÀ: No és veritat. No ho tenen tot germans meus. No ho tenen

tot ni gaudeixen de lo que gaudiu vosaltres. Ells tenen or, això sí,
però pateixen l'avarícia de guardar-lo; ells dormen en llit de plomes,
però no somnien sobre núvols; ells podran tenir la terra, però el cel,
no ens el podran prendre mai; com no ens podran prendre el sol, ni
la blavor de la nit, ni la claror dels estels, ni el fruir de la bellesa. ¿I
sabeu què és fruir de la bellesa? La bellesa és l'harmonia que l'ànima
cerca afanyosa; és el goig que somnia l'esperit; és l'essència
ubriagadora aixecant-se com un encens del fons eixut de la matèria i
prenent forma del núvol que embolcalla el cor de l'home; és el bes de
la glòria que embolcalla amb amor tot lo que besa; és l'ideal que
reposa, abans d'emprendre la volada, sobre la ploma del cigne, sobre
el vellut de les flors, dintre el fons dels ulls, i en els llavis de la dona,
i en les corbes de les verges, és la serenor del cel mirant-se la
bondat que passa; és la daurada polsina que deixaren amb les ales
els àngels al passar arran de la terra. Quan la bellesa es desperta,
amics meus, obre les portes del dia; quan s'adorm encén els estels
del cel; quan passa, els núvols, que ja ho saben, se vesteixen d'or i
porpra, i la segueixen majestuosos via enllà, fins al carro de l'aurora,
o l'hermosa despedida de la posta. Quan s'atura, brota tot un camp
de flors, s'aixeca alguna obra d'art, s'escampa un raig d'harmonia, i
la poesia es desvetlla i canta cants de ventura. Quan somnia,
somnien tots els poetes; quan plora, tremolen totes les ànimes i,
quan resa, calla l'home, calla el vent, callen les veus de la selva, i
s'entreobren els finestrals de la glòria, i s'agenollen els àngels; i
sempre, allí on passa deixa rastre de les ales pels ulls que saben
gaudir-la. veniu a resar per ells, poetes! Que la devoció que ella ens
inspira, no ens la prendran mai els homes pràctics, i ella ens trenca
les arestes del camí de la nostra vida![...]
Et criden, oh tempestat, i, al tenir-te, s'amaguen de tu, i ni tan sols
saben gaudir de ta esplendent hermosura. Per ells seran les anyades,
però nosaltres fruirem les visions enlluernadores; per ells els graners
plens vessant fruit: per nosaltres la visió d'espigues gronxant-se com
daurada cabellera; per ells la terra: per nosaltres les flors; per ells
l'aspror dels terrossos secs: per nosaltres el paisatge, i els núvols i
les grans serenes. Plou per ells i dóna'ns llum a nosaltres. Plou als
cors eixuts, plou llàgrimes per aquells que no en tenen, plou gràcia i
plou misericòrdia! Baixeu, cascades de núvols, i veniu, rierades de
sol, que la claror sempre és més bella quan neix de dintre la fosca.
[...]
EN VIANDA: En nom dels que ens atipem... En nom dels homes
madurs, us declaro bojos.[...]
I ara anem-nos-en a la plana i baixem d'aquesta muntanya, que an
els homes de pes les altures ens maregen.
EN PLANYS: Aneu-vos-en al diable, miserables sense cura, avars
d'edat, flacs d'idees, formigues desventurades! Aneu ramat
d'egoisme! Aneu a jeure a la posa! Aneu a dormir sense somnis![...]
ERMITÀ: deixeu-los estar, pobra gent! Prou pena tenen a l'ànima!
Deixeu-los que riguin, que ja tornaran quan sofreixin![...] Ja tornaran
a l'ermita! Ja pujaran la muntanya! Ja vindran quan l'esperit se'ls
enlairi! Cantem, mentrestant, cantem sempre, i portem sobre la terra
el bàlsam de les cançons i el remei de la bellesa.

“La normalització de la gramàtica” és un article publicat a “La

Revista”el 1929 escrit per Pompeu Fabra, el primer en establir la
normativa moderna de la llengua catalana, va posar en marxa la
Secció Filològica de d’Institut d’Estudis Catalans, on va ocupar la
càtedra d’Estudis Universitaris Catalans.

Podem avui gloriejar-nos de tenir un conjunt important de regles

gramaticals generalment acceptades. Naturalment que això no hauria
estat possible si els nostres escriptors no haguessin abandonat aquell
esperit d'intransigència que feia que feia que hom s'entestés a
mantenir el seu parer àdhuc quan el parer oposat havia guanyat la
conformitat de tots els altres escriptors. No creiem que avui hi hagi
ningú que no accepti que una llengua literària ha de tenir un sistema
gramatical ben fixat i acatat per tothom; però perquè el català hi
pervingui, cal evidentment que, en aquells casos en què sorgeixin
divergències, cadascú estigui disposat tothora a abandonar la seva
solució si no és l'afavorida per l'adhesió de la generalitat dels
escriptors. Altrament, no es faria sinó retardar inútilment la fixació
gramatical que tots perseguim; la solució que compta amb l'adhesió
de la majoria, és la que, per aquest sol fet, ha virtualment guanyat, i
res no acabaríem de posar entrebancs a la seva adopció definitiva. I
per altra banda, pensem que el sol fet d'haver ella guanyat l'adhesió
d'una forta majoria d'escriptors, és una garantia de la seva bondat
intrínseca, de manera que, amb la nostra adhesió, no és de témer
que contribuïm a la implantació d'una norma absolutament
equivocada.
És perquè els nostres escriptors han compres que cal establir un
sistema gramatical i que, per a aconseguir-ho, cal estar disposats a
acatar les decisions de la majoria, que hem arribat a tenir un conjunt
de regles gramaticals generalment acceptades. Per això hem d'anar
molt en compte, en els casos en què encara no s'ha arribat a un
acord, no rebroti aquell esperit d'intransigència al qual es degué,
entre altres mals, l'anarquia ortogràfica que tots recordem; aquell
esperit d intransigència que feia que hom s'entossudís a mantenir a
ultrança les pròpies solucions, i, quan no les podia imposar, arribés
àdhuc a negar la conveniència de fixar un sistema. Recordem
quantes vegades havíem sentit dir que les normes en camí de
triomfar dificultarien el lliure desenvolupament de la llengua,
l'encotillarien, etc., etc! Hem de dir que no creiem pas que rebroti
aquell esperit d'intransigència, i esperem, així, que no han de tardar
a desaparèixer les divergències encara existents. Si poguéssim,
encara, dubtar que cal esforçar-nos per a aconseguir l'extinció
d'aquestes divergències, una sola consideració bastaria a llevar-nos
tot dubte: mentre perdurin, ¿quina gramàtica podem ensenyar a la
massa parlant? Li direm que cal evitar tal construcció o tal forma, i
les trobarà emprades per tal o tal escriptor. Tinguem sempre present
el que ha passat amb l'ortografia. Ara la gent n'aprèn, cosa que
abans era impossible. Ara té un sentit corregir ortogràficament un
text: abans, que volia dir correcció ortogràfica? Hem de procurar que
en morfologia i sintaxi s'arribi al mateix estat de fixació a que hem
arribat en ortografia. Certament ja fa anys que un gran nombre de
publicacions surten amb una certa uniformitat gramatical: això és
obra d'uns pocs correctors que s'han aplicat a revisar gramaticalment
les obres sotmeses a llur correcció seguint el sistema gramatical
preconitzat per l'Institut; l'acció benefactora d'aquests correctors
¡com no serà més faedora i eficaç el dia que no es trobin amb tantes
regles facultatives, amb tants punts encara no ben fixats! Els qui
coneixem, per exemple, la labor realitzada per un Guanyavents, tot i
disposar d'un sistema en cara no ben fixat i veure's contínuament
entrebancat per vetos d'aquest o aquell autor, podem fer-nos càrrec
de com avançaria ràpidament la difusió de la correcció gramatical el
dia que un grup de bons correctors poguessin fer la revisió gramatical
dels textos amb la mateixa seguretat amb què avui fan la revisió
ortogràfica.
La col·laboració d'escriptors i gramàtics, tants cops preconitzada per
López-Pico a les pagines de "La Revista", és inapreciable perquè és
una garantia d'encert en l'elaboració del sistema a fixar; seria, però,
perillosa si els col·laboradors no estiguessin disposats a acatar
aquelles solucions que, en lluita amb les rivals, guanyin l'adhesió
d'una forta majoria. Bo és tenir en compte els parers de tots, però a
condició de saber que hem d'acabar entenent-nos i arribar així a
l'acceptació unànime d'un sistema.
Llavors solament, en possessió d'una gramàtica fixada, serà possible
la difusió de la correcció gramatical dins la massa parlant, i podrem
comptar amb un nombre de correctors als quals ens serà donat de
confiar la correcció gramatical dels textos com avui hi confiem la
correcció ortogràfica.

“Les aventures d’en Perrot Marrasquí” és una novel·la escrita el 1917

per Carles Riba, un humanista, filòleg, escriptor i poeta. Fou
col·laborador de Pompeu Fabra en l’elaboració del Diccionari General
de la Llengua Catalana. Compromès amb les causes catalanista i
republicana, va haver d’exiliar-se a Montpellier, França.

En Barrusquí li explica com en Nasi, el masover, d'ençà que els

senyors de Barcelona s'havien acostumat a passar els tres mesos
d'estiu a la masia, diu que era tot un altre: ja no volia menjar sinó al
menjador dels amos (que era tot just allí on ara eren ells dos) i en
canvi feia dinar els dos mossos a la cuina, i de tant en tant llegia el
diari, i sobretot, tot ho volia a l'hora en punt: dinar a les dotze, sopar
a les set, colgar-se a les vuit... Una veritable monomania, que si no
l'atenien, era causa d'espaventosos terrabastalls amb la senyora
Tuies.
-I això -conclogué En Barrusquí -tu no saps com afavorirà els nostres
plans.
En un angle obac del menjador, sota una cadira, En Marrasquí i en
Barrusquí deliberaren llargament i tan baix, tan baix, que el col·lotge
roman un secret de la història.
A la fi s'aixecaren, i En Perot es ficà dins l'orella del gat. Eren les
dotze menys cinc minuts. Es sentiren unes passes adalerades, i la
senyora Tuies entrà tota remugant i brusca, obrí un porticó, llançà un
formidable udol de "Nasi, a dinar!", i començà a treure atuells dels
armaris.
En Barrasquí, ensems, s'havia esmunyit cap a fora. Tot això que ara
us diré, va esdevenir-se tan ràpidament, va ésser fet amb una tal
llestesa, amb un tal silenci, que no se n'adonà ningú. Ja era una obra
consumada, que encara la senyora Tuies no havia acabat de parar
taula.
En Barrasquí es posà damunt del rellotge, i amb un bot ben calculat
es penjà de potes a la finestrella rodona darrere de la qual branda la
pèndola. De l'orella del gat, En Perot s'aferrà tot eixerit a una de les
cadenes dels pesos, i cadena amunt amunt, com un mico, arribà a la
maquinària, d'on enfilant-se a les innumerables rodes còmodament
esglaonades, passà al capdamunt de tot de la tapa. Saltar d'allí a
l'esfera i asseure's a cavall de l'agulla fou un joc senzill. Eren les
dotze menys un minut. Arrepenjant-s'hi amb tota la seva força,
l'agulla anà davallant fins als dos quarts. Tot seguit En Perot desféu
el camí: i prou es cosa palesa que davallar acostuma a ésser cosa
més fàcil que pujar. Entrà novament a l'orellà d'En Barrusquí, el qual
saltà en terra i es posà a dissimular en un racó.
En aquell moment entraven el Nasi amb el noi, tots enternits amb la
farumeta de l'arròs; darrere d'ells, els dos mossos amb una cara
llarga com el dejuni d'En Perot; perquè ells no havien de tenir part en
la saborosa menja.
Tot s'esdevingué com els nostres minúsculs amics devien tenir
calculat. La senyora Tuies entrà al menjador la triomfal cassola,
cenyida de confortadors encensos. Però En Nasi, metòdic i fred, mirà
el rellotge. Només eren dos quarts! Crit a la Tuies. La Tuies,
tranquil·la, fa:
-Sí, ara tocaran les dotze.
-Mentida, que manca mitja hora!
-Que no!
-Mira-ho tu mateixa.
Esverament; patacada; guinyols de la senyora Tuies; reptes,
picament de peus. Per fi, En Nasi, per no interrompre el ritme de la
seva vida, se'n torna amb els mossos a la feina. La senyora Tuies,
perplexa, se'n puja escales amunt i es tanca a la cambra per
esbravar la bilis.
La cassola, ben tapada, això sí, romania sobre la taula deserta.

L’últim fragment és un article sobre els entrenadors de “L’esquella de

la Torratxa”, un seminari humorístic republicà, de gran incidència
política i influència popular. L’editava la família López, va començar
com unes publicacions soltes i més tard va tenir una continuïtat; es
burlava de la vida municipal i agradava la classe mitjana.

L'entrenador és una mena de camelo indispensable. No fa cap falta

en un equip, malgrat el que diuen els entendidos; però tenir-ne,
vesteix i fa bonic. Abans, això de l'entrenador era una cosa
desconeguda, fantàstica, exòtica, que apareixia als ulls del jugador
casolà enmig d'un nimbus de llegenda, com els professionals
anglesos... Ara, que dels professionals anglesos en fem el mateix cas
que dels saltirons d'en Sami, trobem indispensable tenir un
entrenador, si pot ésser estranger millor, perquè faci el que abans no
calia fer.
L'entrenador comença per cobrar un sou que Déu n'hi do. Això és
fonamental en un entrenador com cal. Després, té l'obligació
d'ensenyar a jugar els que ja en saben. Diuen que els encomana una
tàctica: romanços. El que fa és ensenyar a donar-se importància,
saltar a corda, fer el recader de dalt a baix del camp, i xutar a peu
coix per a matar l'estona.
El jugador d'un tercer equip d'Anglaterra, quan posa anys, té el seu
esdevenidor a fer d'entrenador. Si porta un nom enrevessat, millor
que millor. Surt el seu nom als diaris i els clubs modestos i de poc
calé l'envegen. Després es fa vell, es gasta, li perden el respecte i...
no se'n va. Es queda a viure a casa.
El qui va inventar els entrenadors estava, tanmateix, força d'ullera.
Va assegurar l'esdevenidor dels "asos" anats a menys. Va saber
engatussar una generació futbolera.
Ara, els clubs d'upa, no poden alternar sense entrenador. Sols
l'Europa no en gasta perquè li va fer el salt.
Però, per nosaltres, el prototipus d'entrenador és en Paco Bru.
Llàstima que no sigui anglès!
ODA LA PÀTRIA DE BONAVENTURA CARLES ARIBAU

La oda “La Pàtria” escrita al voltant del 1830 per Bonaventura Carles
Aribau a la revista “El Vapor”, és l’obra literària que inicia l’etapa de
la Renaixença; el poema és un cant d’enyor a la terra de naixement
escrita per al seu patró Gaspar de Remisa, que igual que ell residia
llavors a Madrid. Carles Aribau va ser un escriptor, polític, economista
i taquígraf català. Va estudiar retòrica i poètica al seminari, escrigué
textos en castellà, català, llatí i italià. Es lliurà a la literatura i al
periodisme i fou cofundador i redactor de “El Europeo”. Va fundar la
Societat Filosòfica i va col·laborar en el “Diario Constitucional”. La
seva obra poètica en català tot i la seva escassetat és renovadora.

temàtica, a l’estructura, als temes i als recursos retòrics

El poema és una oda, es a dir, un cant d’exaltació, en aquest cas a la

pàtria. Ens parla de l’enyor de l’autor al viure lluny de Catalunya, no
només a la terra sinó també a la llengua i als costums.

Es divideix en sis octaves reials de versos alexandrins, amb una

cesura de 6+6. La rima és consonant i l’estructura és ABBA ACCA-
DEED DFFD- GHHG GIIG- JKKJ JLLJ- MBBM MNNM- OPPO OQQO.

Les dues primeres octaves parlen de l’enyor a la terra, les tres

següents parlen de la llengua i la darrera fa un homenatge al patró.

Les metàfores del poema són: “la tomba del jueu” per referir-se a
Montjuïc, la “mallorquina nau” és l’illa de Mallorca, “serres desiguals”
és Montserrat. Utilitza comparacions entre elements de la natura i els
seus familiars, ”Jo ton superbe front coneixia llavors, com conèixer
pogués lo front de mos parents, coneixia també lo so de tos torrents
com la veu de ma mare o de mon fill los plors”. Les “torres de
Castella” és una metonímia per referir-se a tota la regió central de la
Península. Hi ha una interrogació retòrica en els quatre primers
versos de la tercera estrofa. Al final del poema, canvia la paraula
“pàtria” per “patró”, canviant així el significat de la oda sencera, per
quedar bé amb Gaspar de Remisa, tot i que realment es refereix
encara a la pàtria.

Conté elements propis del Romanticisme: la lira abandonada, la

identificació del paisatge amb els problemes personals, el fat o el
destí perseguidor i el tema central, l’amor a la pàtria perduda, que en
aquesta època els romàntics exalten el nacionalisme, però Carles
Aribau considera la seva nació els Països Catalans i no Espanya.

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;

O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.
Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.
¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?
En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.
Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.
Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.
En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.
Ruta renaixentista per barcelona:
Començarem la visita anant al barri Gòtic, el barri Gòtic és un barri
dels quatre que formen el districte de la Ciutat Vella de Barcelona.
El Barri Gòtic és el nucli més antic de la ciutat i el centre històric. Els
cardús i els decumanus romans són els eixos de la urbanització
històrica del barri en la seva part més alta, en el antic Mont Taber.
També està compost per diferents barris que conserven la seva
pròpia personalitat, com Santa Maria del Pi, Pastor, La Mercè, etc.
L’estructura del barri va seguir intacta fins al segle XIX, que va ser el
període amb les majors transformacions en la estructura i morfologia
del barri, com per exemple la transformació del cementiri i les places
publiques.
Actualment es conserven trossos de la primera
muralla a la plaça de la Catedral.
Desprès anirem al barri de Sant Pere i Santa
Caterina que encara ara mantenen una estructura
medieval, com els carrers estrets, entrellaçats,
mantenint la mateixa activitat que els primers
dies com ara el treball tèxtil, transformat ara en
una activitat comercial. Com ja heu notat els
noms estan relacionats amb institucions
religioses, que eren les que hi havia en l’època de
la renaixença. Aquests barris van anar creixen
mentres anava creixen Barcelona.
Aquestes són algunes pintures renaixentistes:
Et toca descobrir i analitzar les obres que es van escriure
durant la Renaixença.

Quines van ser les obres literàries cabdals que es van escriure
durant la Renaixença?Documenta’t i elabora una antologia
d’un mínim de 15 textos o fragments. Cal que indiquis quin es
l’autor, a quin any va ser escrit, quin tipus de text es (poema,
novel·la, manifest...) i quina importància va tenir per l’època.

○ La obra més important i una de les primeres va ser “la pàtria”

de bonaventura Carles Aribau.
 Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau;
O serras desiguals, que allí en la pàtria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,

Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Aquest el primer fragment de l’obra “la pàtria” es poden veure

algunes característiques del Renaixement.

○ Valoració del paisatge català com a element caracteritzador per

a l’artista i per la nació catalana.
○ I la presencia de element de nostàlgia.

○ Un altre poema important de la Renaixença va ser “Canigó” de

Jacint Verdaguer. El poema de Canigó va significar la
consolidació de la Renaixença lideraria en la poesia de la
llengua catalana.

CHOR D’HOMES DE PARATGE

Partim al tro de guerra,

Com temporal que baixa de la serra

La llagosta mora

Llancem per sempre d’eixos camps a fora,

Apres los llaurarem;

De les visarmes, relles

De les espases ne farem corbelles;

Lo blat avui son serraïns, seguem!

 ○ Durant la Renaixença també van haver diversos moviments
literaris, apart de les obres Romàntiques, com per exemple
el Realisme i el Naturalisme.

○ Narcís Oller va ser el que va fer el pas definitiu per que la

literatura catalana es modernitzés.

Les seves obres més famoses eren Naturalistes-Realistes com per

exemple “La febre d’or”:

Aquella nit havia de ser memorable en els annals de Liceu. Per fi,
desprès d’haver, el bombo de la reclama, eixordat durant
setmanes enteres, debutava en el gran teatre, Masini, el tenor
que qualificava d’angèlic un de sos fanàtics adoradors. Les
localitats del Liceu es pagaven a preus fins llavors inusitats a
Barcelona.(...)La rambla estava animadíssima. Els passejadors es
paraven, s’eixamaven, sense voler, amb el vespre negrós de
curiosos que s’havia format davant el Liceu, i tots plegats
ocupaven quasi tota la cera del passeig. Per l’empedrat d’ambdós
costats s’escolaven amb estrèpit, i en corrents contraposats, dos
rius de cotxes, damunt dels quals tremolaven els prims fuets com
interminable viver de vímets assotats per impetuós corrent.

Aquest fragment es de la part de “la pujada”, que ens narra el

ascens social i econòmic de una família, gracias a la febre de
borsa.

○ Un altre autor molt famós va ser Angel Guimerà, que va ser

el creador de la tragèdia romàntica.

MARTA: Sí, sí! Anem’s-en, anem’s-ne!...

 MANELIC (emportant-se-la en braços): Lluny de la terra baixa!
(Perquè li obrin pas.) Fora tothom! Apreteu’s-e! He mort el
llop! He mort el llop!

(Ho va repetint cridant mentre s’allunyà)

En aquest fragment de l’obra d’Angel Guimerà, de una de les

seves obres lideraries. En concret “Terra baixa”, el drama
realista en el que predomina es aquesta obra. En les drames
realistes Guimerà incorpora drames romàntics, com a
presencia de problemes socials, l’ús d’un llenguatge
col·loquial, personatges basats en la realitat, l’ús de pla prosa.

BIOGRAFA

PRIMERA PART

Molts consideren l’origen de la renaixença el poema d’Aribau “La

pàtria”. Però també es pot definir com un moviment prominent d’un
procés llarg de recuperació de la decadència dels segles XVI i XVII.
Aquest moviment va sorgir inicialment d’alguns il·lustrats del segle
XVIII: Fèlix Amat, Josep Pau Ballot, Antoni de Capmany i Josep
Climent, entre altres.

En el primer terç del segle XIX, s’accentuà la remuntada de la

renaixença, que es veia reflexada en el interès per la història, la
importància del romanticisme, el prestigi social del idioma i la gran
vitalitat literària.

Tot això es pot es resumeix en l’obra (en castellà i històrica,

majoritàriament) d'Antoni Puigblanch, Pròsper de Bofarull, Bergnes
de las Casas, López Soler i Aribau, etc.

Els Jocs Florals van ser un dels punts més importants en aquesta
remuntada.

PRÒSPER DE BOFARULL: (Reus 1777 - Barcelona 1859) Va estudiar

filosofia i lleis a la Universitat de Cervera i es va doctorar a la d'Osca
el 1798. Als 22 anys es va traslladar a Madrid per obtenir el títol
d'advocat dels Reials Consells. El 1802 va anar a Valladolid per ser
advocat de la chancilleria d’allà. Quan es va declarar la guerra contra
Napoleó, es va establir a Cadis,on va obtenir càrrecs importants. El
1814 fou nomenat arxiver de l'Arxiu de la corona d'Aragó, a
Barcelona. El 1816 va obtenir el dipòsit dels papers de la junta
superior del Principat i de la Casa de la Moneda. El 1828 passà a
treballar a l'arxiu de la Generalitat. Va publicar importants fonts de
l'arxiu, va col·laborar en l'edició de cort i parlaments i sobretot, va
iniciar la publicació de la “Colección de Documentos Inéditos del
Archivo General de la Corona de Aragón”. També va ser membre de
l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1820) i on més tard va
arribar a ser president.

ANTONI PUIGBLANCH: (Mataró, 1775 - Londres, 1841) Poeta

preromàntic. Va estudiar llengües clàssiques, hebreu i dret. Va ser
catedràtic d’hebreu a la Universitat d’Alcalà on publicà uns
“Elementos de gramática hebrea”. Quan va iniciar la guerra contra
Napoleó, va anar a Cadis, on va publicar “Inquisición sin
máscara”(d’ideal progressista) que va contribuir a la dissolució del
Tribunal del Santo Oficio. Quan es va restablir l'absolutisme a
Espanya es va exiliar a Anglaterra. Uns anys més tard, va tornar a
Espanya, on el va ser elegit diputat de les corts per la "província de
Catalunya". En la segona reacció absolutista es va exiliar a Anglaterra
un altre cop, fins la seva mort. El llibre més important que va escriure
va ser “Opúsculos gramático-satíricos”. En català va escriure el
poema "Les comunitats de Castellà" (tendència romàntica), que van
influir sobre "La pàtria" d'Aribau, per tant és un precedent de la
Renaixença.

BONAVENTURA CARLES ARIBAU:

(Barcelona, 1789-1862) Va estudiar al
Seminari Conciliar de Barcelona i a la Junta
de Comerç. Més tard, va ser el fundador de la Societat filosòfica i dos
anys després va publicar el seu únic llibre de poemes “Ensayos
poèticos”. A causa de dificultats familiars va haver de deixar els
estudis i es posà a treballar per a diverses empreses comercials. El
1820 va participar amb entusiasme en la revolució liberal i es va
dedicar al periodisme i a la literatura. El 1826, va començar a
treballar en l'empresa de Gaspar de Remisa, per això va anar a viure
a Madrid. Més tard va accedir al càrrec de director general del tresor.
Al 1850 va arribar a convertir-se en el representant a la cort de la
indústria catalana. Al cap d’uns anys va tornar a Barcelona, on va
morir. Va escriure molt poc en català. El poema "La Pàtria" (publicat a
"El Vapor") va ser el punt de partida del moviment de la Renaixença i
també del romanticisme en llengua catalana.
JOAQUIM RUBIÓ I ORS: (Barcelona,
1818-1899). Va ser un dels que van iniciar
el moviment de la Renaixença. El seu pare
era impressor i llibreter de vell. Va rebre
ensenyament primari a la mateixa escola
que Milà i Fontanals i més tard va estudiar
al Seminari. Al 1838 va rebre el grau de
batxiller en dret i al 1845, va aconseguir el
doctorat a la Facultat de Lletres de
Barcelona. El 1847 va ser nomenat
catedràtic de literatura a la Universitat de
Valladolid i hi va viure fins que va prendre possessió de la càtedra
d'història a la Universitat de Barcelona, de la que va ser rector fins
poc abans de morir. Va ser un dels principals impulsors de la
Renaixença. De 1839 a 1840 va publicar amb pseudònim, 19 poesies
al "Diario de Barcelona". Més tard va recollir en un volum, “Poesias”
molts del poemes que va escriure, amb un pròleg que podem
considerar el manifest de la Renaixença i del moviment romàntic en
català. També va ser un dels principals impulsors de la restauració
dels Jocs Florals de l'any 1859.