Barcelona 8 d'Agost de 1917 N.

* 17

CV C \ \ t K \
Any I

N'ENRIC PRAT DE LA RIBA

 LA MAQUINA
D' E S C R I U R E

FOX
REUNEIX TOTES
LES PERFECCIONS

Dipòsit central i tallers: Vergara, 1, p r i n c i p a l . - B a r c e l o n a

Concessionari exclusiu. V E N A N C I G U I L L A M E T
Importació i stock de totes les altres marques de màquines d'escriure

Un Ilegal benèfic
— Mireu, bon lióme, aneu a la parroquia que donen —Me calso, quina qua! Em sembla que si m'esperava
sis rals a cada pobre. hi perdria diners.

— E l meu nen plora tota la nit. No sé
què fer-hl.
—Ja li diré un remei. Tan aviat com
el meu començava de plorar, jo dava
tot el gas. Això l'enganyava E s pen-
sava que era ple dia i es tornava a
dormir. (Pearsorís Weeaf)
Fatigada pels disbarats dels exerci-
cis de francès d'una deixeble seva, una
mestressa d'escola declarà que no tin-
dria més remei que escriure, queixant
se'n a la mamà.
La nena digué que la seva mare s'en-
futismaría.
— Ho comprenc, però éa dever meu
La criada, tremolant com la fulla a
l'arbre:—Senyor, hi ha un lladre a la
sala!
El professor distret (en mig d'un
càlcul matemàtic):
—De debò? Bé. digui-li que estic
massa ocupat per a rebre'l.

4
escriure-li
— Vol dir? digué la nena. Compren-
gui: és la mamà la que'm fa els exercicis.

250
 CVCA TTEA P R E U (i és r e g a l a t )
Any, Ptes. 6—Semestre, Ptes. 3'50—Trimestre, Ptes. 2
N.0 solt: 10 Cts. • Escudellers,
LLAMBRCGADA
El dol de Catalunya
E n una hora trascendental, quan el nostre poble pre-
nia la devantera en un moviment vivificant de tota l'Ibè-
ria, s'és mort el nostre generalíssim, el nostre apòstol, el
nostre organitzador: En Prat de la Riba. Per l'alta dig-
nitat de les seves funcions i per l'aristocràcia del seu
seny era el nostre rei. Podríem dir doncs que s'és mort
el nostre rei i si podem, no cal que ens abstinguem de
dir ho: S'és mort el rei de Catalunya.
Darrera aqueixes paraules no resta més que l'atuï-
ment momentani de l'orfanesa nacional.
I és estat així: totes les ànimes de Catalunya s'han
conmòs. totes les campanes de tots els pobles han bran-
dat, tots els súbdits li han rendit honors i les despulles
del rei qui regía y governava invisiblement en la quietut
eficàç de la meditació, han creuat les terres de son
reialme en una apoteósis funerària com des de temps im-
memorial no s'havia vist.
I ei que és més formidable, totes les manifestacions de
dolor eren sinceres, filialment sinceres, no imposades per
la freda etiqueta oficial i oficiosa, sinó exidas de l'entranya
de les multituts, del cor de les gents, de l'estimació innata
dels governats.
I en la trista ruta l'esperaven les mares i els infants,
el pagès i el senyor, el somatent i la clericia. I tots li
ofrenaven el que era més propi de la seva condició amb
un afany i estímul innarrable. E l cadavre rebia llor,
encens, pleeàries, benediccions, homenatges regis. Ape-
sar de prohibicions inexplicables, els braus catalans de les
SE
10 bis
muntanyes, els néts dels herois de l'independència baixa-
ren de les masies amb llur honrat fusell de caçador a la
funerala.
Quina llei, quina ordenança podia destorbar-los de
rendir marcialment son tribut al monarca germà d'ells,
senyor de les voluntats i dels pensaments? üuardadors
de la tradició i de les seves hisendes, tropa de pau, per a
quina altra hora més solemne podien servar el llur acata-
ment sinó per aquella, en el trasllat pòstum del qui era en
dret son capdill, car havia regnat per a servar el patri-
moni dels catalans, l'història i Ta pau de Catalunya?
I la funerària comitiva deixava una estela de llàgri-
mes de condol i d'estupor, talment com si aquells lloga-
rets, aquelles viles, aquells masos i aquelles ermites
restessin sense amo, sense protector, sense govern, així
creien insubstituible al qui mancat de llum els ulls, man-
cat de batecs el cor, devallava vers la capital.
I la capital va rebrer al seu mestre i ordenador amb
deguda pompa.
Fou un esclat de gratitut pòstuma de tots els esta-
ments, de totes les corporacions, de totes les vides. Qui
més pogué més hi feu per honorar-lo. Si l'idea de realesa
no se m'hagués acudit abans se m'hauria acudit al veurer
l'enterrament. L e s velles pedres de nostres edificis monu-
mentals degueren reviure la grandesa d'altres funerals,
degueren sentir el pas d'altres despulles venerables, un
retruny de les antigues pompes, dels dols històrics, de les
grans ofrenes de Catalunya als seus magnats heròics i
sants. Del Pirineu a l'Ebre, misatgers de tristesa vingue-
ren a acomiatar a llur senyor. Hi havia mitrats, hi havia
batlles, jutges, mandataris de totes les afraus, terrassans
i mariners, marxants i nobles, artistes i homes de lletres,
músics i cantors, faràndulers i curials, prèberes i soldats.
I la multitut es concentrà en els carrers on passava el
segici i els altres restaren deserts,esbandits per la tristura
universal. I es barraren les portes, s'endomaçaren els
balustres i els crespons caigueren damunt els fanals i les
senyeres.
L a plebs també estava allí emmurallant la comitiva,
compacta, interminabla, presa d'un respecte pregón,
d'una melangia insòlita.
I les reials despulles passaren sota els plecs de l'en-
senya barrada en la calma greu de la tarda canicular, en
el silenci del tràfec sospès, del bleix extint de la Barce-
lona elegiaca, glorificadora dels seus homes.
251
 no:
I darrera seguien els amics i enemics, els que l'esti-
maven per agraïment i els que l'estimaven en puresa, els
que l'havien combatut i els que l'havien ajudat, els que'l
coneixien i els que ni l'havien vist mai, però tots a l'hora nador. E s dels herois que cauen a punt de la victoria, al
enfervorits, uns per convicció i els altres per contagi.
Un arquebisbe li cantà les absoltes ans de reintegrar-lo
a la terra, i el mateix arquebisbe ponderà llurs virtuts, i
els més forts guerrers i els més renomenats campions del
seu exèrcit ploraven.
Montornès.—Detall de l arrivada del cadavre d'En Prat de la Riba. Els
sometents presenten armes.
Intuido del poble
Al veure aquests dies les manifestacions doloroses
de tot Catalunya durant la malaltia, mort i enterrament
d'En Prat de la Riba, em de preguntar perqué no essent
ell una figura popular, ni un conductor de multituts, ni un a port.
sugestionador de la paraula, ha conseguit. al deixar nos, la
més formidable conmoció de tristesa que recorden els vius?
E s aquest un fenomen que demostra el prodigiós sen-
tit intuïtiu de la nostra gent.
E l poble apenes si coneixia a E n Prat en la accepció
vulgar de la frasse, però coneixia la seva obra, la pal-
pava i al papar-la, presentía l'home i son valer i el seu estimació, d'aquesta idolatria, s'en han fet càrrec els
seny i la seva ferrenya voluntat.
E l poble ademés ha comprès d'esma la trageria de
l'apóstol, del fundador, del guerrer, que ens llega un
esperit i una personalitat, una patria i una cultura.
I el poble reflexiona, i el poble escriu l'historia de
252
la següent manera, en una exacta visió de la realitat:
E l nostre Prat no ha pogut hauré ei fruit del seu
esforç. Ha mort quan el fruit començava a ésser assaho-
posar les plantes en la trinxera enemiga.
No era un capitost amb acometivitat guerrera i soro
llosa, però era un estratega cerebral, construïa sense
destruir. E l sentit modern del triomf ell el tenia com
ningú més. Guanyava les batalles desde el seu des-
patx, com se guanyen are les bata-
lles. Apenes es feia ovirador en la
lluita
Mentres ressonaven noms dels al-
tres generals, ell complia amb eficacia
l'obra de conquesta. Ens ha portat el
guany sense adonar-nos-en, amb mo-
destia, amb silenci, amb renuncia-
ment.
Marxà amb els poetes, però se se-
parà dels poetes per a donar a la seva
tasca un sentit pràctic; mentres els
poetes cantaven a la Patria, ell la for-
java. Anà amb els oradors, però no
segui als oradors per a plasmar les
idees dels oradors; i mentres els ora-
dors parlavan, ell actuava.
S'acomboià amb els periodistes per a
fer del periodisme un apostolat, i men-
tres els periodistes adeleradament se-
nyalaven la ruta, ell la caminava.
Era profeta amb actes, convencia
amb actes, es popularitzava amb els
actes.
(Fot. Sagarra) Sabia trobar els homes millors entre
mil, com aixi mateix trobava les millors
pensades entre mil.
E n lloc de crear la seva personali-
tat, preferí crear la personalitat de Catalunya,
Catalunya ha perdut son pilot. E l sabi pilot, pràc-
tic dels esculls, experimentat en les tempestes, el qui,
invisible, reclòs en la seva caseta de derrota, amb la
ma al timó i els ulls fits en la brúixula, ens menava
Y encara, al morir, ha sigut exemple i guia.
O h , com ens hem enfervorit per Catalunya desde la
mort d'en Prat! L'acte del seu enterrament era una mani-
festació de dol, però era a l'hora, ningú pot dubtar-ho.
una manifestació d'energia indomable, triomfal. Sabem al
menys com s'estimava Catalunya al mestre, i d'aquesta
nostres enemics. •
Y nosaltres mateixos hem trobat al comtar nos en el
darrer homenatge, un convenciment de forsa: hem vist
que erem legió, que la victoria ens somreia damunt les
despulles del victoriós retut.
18
 Aviem demanat original p e r a l a con-
fecció d'aquest número a distingides
personalitats polítiques i literàries.
Volíem ofrenar, a i x i , una corona a l
nostre estimadissim i plorat p r e s i -
dent. P e r l a dificultad de reunir en
pocs dies tols els treballs sol·licitats
no ens ha sigut possible complir del
tot nostre propòsit. F o r c e s dels origi-
n a l s j a dits, ens arribaren a l'hora
de cloure l'edició. Hem publicat
doncs, el que hem pogut amb e l bon
intent ^de seguir insertant en el nú-
mero p r ò x i m , els que tenim i els que'ns
a r r i b i n . Pensem que m a i es tart p e r
a glorificar a l g r a n patriota, honrant
CUCA FERA amb una selecció del
condol de tot Catalunya.

(Fot.Sagarra)
Sortida de la comitiva del Palau de la Generalitat de Catalunya.

Així pensen les matei-

xes multituts catalanitzades
per l'apóstol, les multituts
d'íntuïtius que no havien
fet coneixensa amb En Prat
fins vèure'l en la capella ar-
dent, per a marxar tot se-
guit amb honors reials, vers
el cementiri.
Y no oblidem tampoc
que solzament devant la
seva tomba, la tomba d'un
heroi, era posible el jura-
ment solemníssim sugerit
per En Sol «de laborar tots
per a Catalunya gran, viva
i forta, per la que tan an-
helà i laborà nostre difunt
i estimat president».
Heusaqui com fins al
donar la vida N'Enric Prat
de la Riba ha servit per
enardir als tebis i arborar
als iniciats.
Y a l'escalf de les seves
cendres hi trobarem un san-
tuari de coratge i patrio-
tisme.
(Fot. Sagarra)
PRLDENCI BERTRANA. Col·locació de les despulles d'En Prat en el cotxe-estufa a la surtida de la Sèu
de Barcelona.

253
 La multitut presenciant el pas del enterrament a la Plaça de Catalunya.
ln memoriam
De cara a la muntanya
I Tu restes. E s l a boira, només, qui es torna absent.
De c a r a a la muntanya, rebec contra el dolor,
j o sento el vent, on sonen, sense defal·lior,
d u n a elegia heròica oboes i timbales.
Tot és el vent, el vent, que sab p l o r à amb les ales.
II
Oh g r a n muntanya n u a , e g r e g i monument!
ta miditat conorta mon dol. secretament.
Oh cim agut,—immòbil membrança de l a g l ò r i a ! —
L'altura, ensems, és l ' a r a i l'eina immolatòria.
III
Ve de les valls remotes l a b l a n c a processó
de boires. Una m a s s a confosa amb un penà?
Un tàlem dolç que branda amb encensers devòra?
Una renglera l l a r g a d estranya gent que p l o r a ?
254
(Fot, Satcarra)
IV
Oh c i m : tota l a boira se'n va cap a ponent.
Mentres les nostres vides van desfilant migrades,
tu creixés en arbredes, i fonts, i fondulades.
JOSEP CARNER.
En Prat, l'home de visió integral de la Patria nova,
ha mort conduint son poble a la vista de la Terra promesa
i, com els martres de sang feconda, vegent serenament
la mort entrar en la cambra blanca de sa casa pairal, ha
caigut al cop de la destral enemiga que fa anys el malferí
en Ta presó de Barcelona.
Potser per estar massa prop d'ell encara, cegats els
ulls de llàgrimes, no sabem veurer el resplandor que nimba
sa testa com els Sants, ni'ls rajos de llum que surten de
son noble front de profeta, i'l plorem debent pregar-li com
a Sant de la Patria, que la guia desde el món de la Llum i
del Misteri.
i
J . Puio i CADAFALCH.

Les tres presidencias del dol al pendre comiat del seguici a la Porta de la
Pau. (En la presidencia de la familia s'hi veu el fill d'En Prat)
El comiat del nostre Prat de la Riba
Ferma i conscient de sa missió sagrada i de ses res-
ponsabilitats ineludibles, darrera el cos inanimat del Pre-
sident, portat en triomf, la Ciutat predestinada, invadida
per indefinible commoció, ha vist, en jornada històrica
memorable, congregada en estol i perfectament unànim,
tota la Catalunya den Prat.
I l'esperit del gran català, mestre de tots, talment pla-
nava, en aquella hora solemne, enlaire, enlaire i així
semblava parlar-nos en la calma i en la serenor magnifi-
ques de la tarda estival assenyalada, inolvidable:—La
somniada reconstitució és un fet. L a conciencia viril d'una
nacionalitat jove. rica i plena, es desperta. L a escola, la
disciplina i els procediments de govern son creats. E l de-
finitiu impuls és donat. La lliçó és apresa cada dia més i
l'incendi formidable de la passió redemptora ha esclatat
i es propaga impetuós, arreu L a meva tasca és llesta.
Tot marxa irresistible, foc conscient, plenament conscient
de lo que'l meu viurer i àdhuc el meu morir signifiquen
per vosaltres tots. Puc anarmen tranquil perqué sé que
res ha de fallar. Si ben de cert no ho sapigués com hauria
pogut deixar-vos i deixar tot això, entranyablement esti-
mat, que ha sigut la causa i la raò de la existencia
meva?... Ara ja sé jó que en absolut i d'un modo material
no'm necessitaréu, i desde la meva eternitat us dic que hi
soc i no hi soc amb vosaltres; que cada un de vosaltres,
dins ell mateix, ha de trovar me sempre que caldrà que jo
hi sfa. Que la fè i la serenitat no's perdin. Una era nova
m
comença desde avui per tots i per la
Patria. Moltes de coses han de caurer
i moltes de coses s'han d'aixecar. Mol-
tes de coses caldrà sien destruïdes i
moltes d'altres caldrà sien creades.
II Damunt els sòlits fonaments del passat,
afermats amb l'esforç de tots, giréu
ara els ulls penetrants vers l'avenir.
Son els temps nous de la Patria nova
els vostres temps. Que'l seny sia en
ells i per sempre més la noble em-
prempta de la rassa. Des de el meu
lloc d'etern repòs jo vetllo per la nos-
tra Catalunya triomfant que l'he por-
tada, amb joies i amb dolors, al mig del
cor tota la vida. Vosaltres en mí, jo
en vosaltres pel bé i per la salut de
l'imperi.
I a l'hora baixa i en l'oreig quiet,
de cara al mar prometedor, trovàr en
tots, els homes, els homes de la C a t a -
lunya d'en Prat, un dalit inconegut, un
dalit jamai sentit, un sant vehement
(Fot. Sugarra) dalit. com si el mellor i el més pur del
President, multiplicant-se, sobtadament
ho hagués transfós en cada un d'ells,
vivificant-los i afermant-los, intensa i
significativament, per l'ascensió nova.
JOAN LLONQUERAS.
4 agost 1917.
¿ U I L TAFANER
Entre la multitud innúmera de representacions de tota
mena i entre les autoritats que formaren la triple presi
dencia del dol en l'enterro del català més gran i a l'en-
sems fervent catòlic Sr. Prat de la Riba, la nostra mirada
de catòlics i tafaners va trobar hi a faltar al nostre senyor
Bisbe. No fórem els únics en notar ho. Per desgracia no
tothom ho feia amb aquella discreció de judici que una tan
alta personalitat exigfa-
Noresmenys nosaltres, boi callant, sentíem que quel-
com ens deia per dintre:
Quina llàstima que en un dol tan universal ens manqui
el pare de les nostres ànimes! Quina llàstima no poguer
estimar al qui per obligació debem acatar i respectar!
255
 Hi ha hagut un noble i patriòtic quios-
quer que, tocat de santa indignació per l'es-
tupidesa del diari de D. Torcuata, ha penjat
tres lletrerets, un al devant i dos als
costats que diuen: No venem «/l B C * y i
perquè fins els castellans ho entenguin: no
vendemos *A B C». Creiem, senyors, que
no hi ha vergonya o aquest modest comer-
ciant de paper s ha guanyat un homenatge.
Per tant proposem: a) que tots els cata
lans de bona mena vagin a comprar al tal
quiosc; b) que s'obri una suscripció per a
fer li un present, que podria ésser un per-
gamí amb firmes declarant-lo benemèrit;
c) que si ja no és, l'Ajuntament el nomeni
fill adobtiu de Barcelona, i d), que se li
pagui un sopar democràtic.
Pel que toca a nosaltres queda, des-

f n
d'aqueix instant, nomenat proveïdor de
CUCA FERA. Redactors gràfics i redactors
literaris s'han juramentat per a donar'li
tot el guany que puguin. E l nostre direc-
tor s'ha compromès a inmortalitzar-lo.
Amunt i crits, a veure si aquest quiosc
serà el Covadonga de la reconquista cata-
lana, per a vergonya de negociants alarbs
que per a guanyar un cèntim encenen un
ciri a Sant Jordi i un altra a l'aranya.

Oído a l a c a j a que diuen els castellans

en llenguatge de caserna.

• S r . Cabo de Somatenes de...

•Comandante general de los soma-
tenes armados de Cataluña al señor
Cabo.
• T o d o s los individuos a su cargo
que voluntariamente deseen asistir al
paso de la fúnebre comitiva, lo harán
sin armas ni honores de ninguna clase.
E l Comandante».

Els nostres llegidors feràn els comen-

taris. Ja deueq suposar que la fúnebre
comitiva de referencia era la del gran
generalíssim N'Enric Prat de la Riba. Si
hagués sigut la d'un a u x i l i a r qualsevol,
altres haurien estat les ordres.
Si volen saber el que és un a u x i l i a r ,
els direm: sol ésser una bona persona sim- Pas de la comitiva funeraria
pàtica i afable, però que sensa haber creat
la Mancomunitat de Catalunya ni escrit
«La Nacionalitat Catalana», te dret a xaranga, vals lent I el baró d'Albi in a l b i s !
substitutiu de marxa fúnebre, piquet i descàrrega. De totes maneres sembla que no va ésser res. L'auto-
ritat civil va rebrer poc o mòlt.
L a gent assegura que ja el tenen per això. Una mena
de parailams.

Dilluns corrien rumors d'haver-hi hagut un desafia-

ment entre una autoritat civil i un quefe militar.

256

per la plaça de santa Agna.
Després d'haver-se aixecat la censura s'han sabut
coses formidables. Del que no s'ha sabut res més és de
totes aquelles felicitacions que E n Dato deia estava rebent
a totes hores.
Sigui com sigui, en quant la prempsa començà a parlar
amb llibertat no més fèiem que llegir adhesions a l'Assem-
blea i dimissions de alcaldes de real-ordre.
Devant d'això, per mica certes que haguessin sigut les
paraules presidencials respecte a les feli-
citacions, hauria pagat el tret el confron-
taries amb les desercions.
E l que hi havia era que les primeres
eren tan veritat com ara plouen vares.
E n l'enterrament de nostre apóstol i
fundador E n Prat de la Riba,cridava l'aten-
ció entre altres coses, les espases que
lluien els regidors gironins. Tot hom volia
saber l'origen d'aquell privilegi. Però ade-
més d'això tot hom desitjava saber si el
que anava al mig era l'alcalde que aquests
dies s'ès impopularitzat per repatani i
datista.
I la gent, per respecte al dol no crida-
ven aquell estirabot, «qué surti, que el vo-
lem conèixer».
No obstant relacionaven l'afició a man-
tenir-se alcalde, amb aquell armament es-
pecial privilegiat: Heu de fervos càrrec
deien, que els demés alcaldes renuncien
solzament a la vara, però aquest té de
renunciar també a l'espasa.
I tenien raò: és ben bé un doble sacri-
fici; sobre tot si un ha après espresament
?
d'esgrima.
L'«A B C» ensenya les dents a Cata-
lunya; l'cA B C» es molt dueño de fer el
que li sembli; ara que si es pensa que C a -
talunya contestarà ensenyantli les ungles
l'ha errada. Aquí contestarem girant qua
i deixant-lo lladrar sol.
Molts diaris de Madrid tingueren pú-
blic nombrós a Catalunya i casi tots ells
el perderen per no haver-se volgut posar
al compàs de les nostres justísimes aspira-
cions.
Senyor «A B C», canviis el nom, diguis
«X Y ¿» que son les acaballes. Per tot
bon català vostè ja ha mort I el Luca que
no torni, perquè li darem dos nates.
(Fot. Vela)
E n Pau Iglesias baixa carrer de Ferràn
avall després d'assistir a les sessions del
divendres a l'Ajuntament i Diputació.
Els dos senyors policies a qui el gobern donà or-
dre que li fessin de patjes, caminen deu passes al
darrera.
L'Iglesias trova uns amics que l'aturen, els policies
s'aturen a contemplar la quincalla dels aparadors Plim-
saul.
L a conversa del leader socialista i sos amics se per-
257
 3?

La vaga dels carrilaires.

—No podém anar ni amb rodes, i ara, per acabar-ho de adobar, ens treuen les poques que teníem.

258
D Ivor

—Ai, Pepe, m'esgarrifes; amb aqueix temps tan brufol, si persisteixes en banyar-te, em sembla que't mullaràs!

ilongà, els policfes ja están casi decidits a comprar un L'Orfeó Gracienc, el passat diumenge dia 5 a dos
brillant fals, però s'acaba la conferencia en aquell moment. cuarts d'onze del matí, celebrà al Teatre Circ del Bosc,
E n Pau Iglesias galantment se gira al seus seguidors un concert a benefici del pobres de la barriada de Gracia,
i els diu: destinant a tal objecte, tota la quantitat que ingresà en
—Senyors: Podem seguir. «taquilla».
I ha males persones que creuen que tenfa de fer: En aquest concert per a mellor secundar la inidativa
—Pts! pts! pts! com si fossin gats. de l'Orfeó, fou cedit completament gratis pels seus pro-
pietaris senyors Valls i Salas, el Teatre Circ, habent
adquirit llotges les famílies més conegudes i les prind
pals entitats de Gracia.
Que per molts anys pugui fer semblants obres.
En tots el diaris, revistes i fulles que parlen de l'As-
semblea i publiquen una llista dels assistents i aderíts a
la mateixa, hi hem notat un sensible descuit.
Ni un d'ells porta el nom d'un il·lustre diputat que
prengué activa i principalíssima part en les deliberacions.
D. Leopoldo Matos.
No troba senyor Sánchez Guerra que es una veritable
llàstima?

259
 RO

E l subastador.—kmmar-se, senyors, no'n doneu res, res...? dic a la una, dic a les dues... res....?
Espectador /.—Apa, are hi ets; te dirán Excelencia.
Espectador //.—No fill, no, ancqué me la donessin capsada d'or.

260
 IX
No tenia f e t s c i n c anys
i esparverava a l s companys.
X
Perquè a n s de tenir c a p dent
j a vivia de valent.
XI
Per tot a r r e u f e i a el diable
i el p a r e el tancà a l estable.
XII
Prò l i matava el bestiar
i el va haver de deixà anar.
XIII
Com fatxenda i butllofer
sempre va estar el primer.
XIV
L a seva precocitat
sols fou p e r a l a maldat.
XV
Podent ser un bon dentista
va voler s e r periodista.
XVI
Digué, informant de Toledo,
que en son port caigué un torpedo.
XVII
Per xò sent tan g r a n desfici
contra tot ço del ofici.
XVIII
/ f a tan bona figura
quan decreta l a censura.
XIX
A son temps va sentt amors...
sembla mentida, senyors!

—Noia, fes rumbo a terra que estem en temps de

greas equivocacions.

Redolins d'En Sánchez

I
Per a f e r por a l a t e r r a
va neixre a l món Sánchez G u e r r a .
II
L a mare v a f e r un crit
a l veure'l tan esmarlit.
III
/ el p a r e va sentir f r e t
mirant-se'l tan estrafet.
IV
Apenes tenia una hora
mossegà a l a llevadora.
V
També de m a l a m a n e r a .
va f e r í a l a m a i n a d e r a .
VI
¡ a l a p r i m e r a embestida
deixà difunta a l a d i d a .
VII
E n c a r a que e r a esmarlit,
després va a i x a m p l a r el pit.
VIII — E s estrany! Qué ho fa que els diaris sols parlen dels grans homes
P e l que f a a l a f a r t a n e r a el dia que moren i el dia que naixen, res, com si hagués nascut un qual-
el bailel e r a una f e r a . sevol. Notes la incongruencia, Cabrafiga?

261
 XX
/ mireu quin atrevit!
volgué a r r i b a r a marit
XXI
E l cervell se l i fonia
i això en deia p o e s i a .
XXII
F e i a versos c l pollastre
com el qui p a s t a un empastre.
XXIII
D e i a que e r a neurastènic
i volia pendre arsènic.
XXIV
L ' a m o r , que és dolç com l a mel,
a n'ell l i inspirava f e l .
XXV
P e r dur-lo a r e s c o r x a d o r
e l f e r e n governador.
XXVI
1 en compte de governar
Èan sols pensava en pegar.
XXVII
Que belaven uns moltons?
doncs f e i a treure els canons.
—Fos tan sensill fer-lo fonedís com la dltxosa Assem-
blea dels parlamentaris subversius!
262
XXVIII
/ a i x i dolent i sinistre
va a r r i b a r a s e r ministre.
XXIX
A qui c l p u j à amb s e s a j u d e s
el va vendre, com un J a d e s .
XXX
L i posà paranys a l s peus
i el va entregar a l s jueus.
XXXI
/ 'n hom a i x í sols f a trons
en un p a í s de moltons.
XXXII
Prò sempre f r a c a s s a r à
front a l poble català.
XXXIII
Va enviar-nos molta gent
p r ò no va vindré e l valent.
XXXIV
E n c a r a que no s'atansa,
l i darem m a l a estrugansa.
XXXV
/ e l dia menos,pensat
Sánchez G u e r r a ha reventat.
E L GUIA JOAN.
tNDlSCRKiONS
• L a s generalas»
E l mai prou alabat gremi de deambulants ramblis-
tes professionals, associació lliberal independent, que
per a mès llibertat d'acciò està domiciliada a l'aire lliure i
per a no subjectar-se al romanço del registre de la pro-
pietat, ni tan sols està registrada al Govern Civil, se sent
afectat d'una mòlt lògica inquietut. E l s motius no són per
menys. Figúrin-se que l a s g e n e r a l a s , fa dies que no
exhibeixen per les rambles la seva estarrufada arrogan-
cia de dependent d'adroguería, mudat. Vostès no sabrán,
tal vegada, de qui els parlo. Si els faig d'elles una lleu-
gera dissecació, hi cauràn desseguida. L a s g e n e r a l a s
són dugués ramblistes empedernldes- L a més gran, que
deurà tenir unes vint primaveres escasses, és de major
alçada, mòlt poca. que la petita, que en comptarà unes
quinze ben aprofitades. Ambdugues tenen els ulls blaus,
d'un blau clar que no perd ni fa p e r d r e ; el cabell d'un
color indefinit, el que més s'hi assembla és el d'una ame-
ricana negre després d'usar-la dèu anys seguits sense con-
cedir-li un sol dia de festa (si la semblança no els és de
moment assequible, no s'hi amohinin, qualsevol dia que
vegin al trio fixin-se amb el trajo de la mamà que te les
mateixes característiques de l'americana de referencia i
sobre el terreny fan la comparació); són revingudes; por-
ten capell igual i de moda... a l'any de l'Exposició; els dies
rúfols d'hivern usen impermeable kaki amb cinyell, si plou
el duen plegat al braç; car la seva funció és exclusiva-
ment decorativa i encubridora; parlen armonioso i sempre
 —Mireu-se'l, mireuse'l 1'«esquirol» maleït. Sabotejem-li el sant baptisme?
talment com si ho fessin amb sords; caminen amb aire
desinvolt i marcant el pas; d'això els ve el motiu de l a s
g e n e r a l a s ; riuen sorollosament les galanteríes dels gre-
mials ramblfstics i fan xistos indiscrets amb els discrets
acudits que tot passant recullen o amb l'indumentària i
fesomia dels altres vianants. Unes figures aixís, es clar
3 ue pels aficionats a col·leccionar i classificar tipus ciuta-
ans estrafalaris, es fan particularment interessants i
indispensables; d'aquí ve que l'absencia temporal d'elles
tingui al gremi de deambulants ramblistes professionals
amb un ai! al cor, temerosos d'haver perdut dos exem
plars inestimables de la col lecció. No hi ha tal cosa, i dit
sigui per a tranquilitat espiritual del gremi benemèrit.
¿as g e n e r a / a s estàn sanes i bones i resideixen encara a
Barcelona. E l que no ramblegin no té res de particular,
un cop sapigudes les causes. Aquest any no han anat a
fóra; car per més aue cercaren i donaren veus a tots els
recaders, no els na sigut possible trobar una torreta
decent, s pessetes trimestrals que és el que paguen de
pis Aquesta contrarietat inesperada les ha obligat a fer
vida de clausura. Amb tota la paciencia i abnegació del
món passen els dies tancades al pis, sense ni treurer el
nas al balcó, per tal que la gent es cregui que són a estiue-
jar. I arribarà el setembre i tornarán a enriolar la Rambla
amb la mirada aigualida dels seus ulls blaus. Llavors tot-
hom dirà: «mirate-Ies, ja han tornat de fora,» mentres que
els que com vostès estiguin en el secret, faràn amb un
somriurer jnig mofeta, mig indulgent: «Ja han sortit de la
gavia.»
GENTIL.
Als barcelonins
E l govern afirma que el dia que li plaguí, trobarà un
alcalde de reial ordre que engrapi la vara, tan digna-
ment dimitida per E n Martínez Domingo. Potser sí. E n
tot cas pera homenatjar-lo com se mereix, C U C A F E R A
proposa uns esquellots generals. No manquen antece-
dents per organitzar-los amb la deguda solemnitat i
ordre. E l s veïns deuen preparar-se. E n cada casa hi ha
una cacerola o una llauna de petroli i una mà de mor-
ter o un barrot de cadira desvallestada. Ja'n tenen
prou, si hi posen la voluntat. Amb l'oportuna anticipa-
ció, s'avisarà l'hora, car és més fàcil trobar hora pèls
esquellots que alcalde a qui ofrenar-los.
Ara ja està llençada l'idea. Esperem que surti una
comissió executiva expontania.
I que tots els terrats de la urb s'arborin d'estriden-
cia.
263
 Ploranera oficial o llàgrimes de cocodril.

264

-^1