ACÍ

ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March.

D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. Pense els darrer anys
d’Ausiàs March, perplexe amb la vivacitat
dels poetes locals, de l’Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se’n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l’epigrama ple de dificultats,
unes banalitat del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic… Agafats de les mans,
vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina.
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura
d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest… Un sagristà
de la Seu em contava com referent el cos
d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçant trossos d’ossos.
Un migdia, de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors en una mà.
En eixir de Gandia les llançares a l’aire,
a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo soc aquest que em dic… Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre.
ASSUMIRÀS LA VEU D’UN POBLE
Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
 CANT DE VICENT
PENSE que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida — sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella —
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a l’escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a València.
 DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ ELS AMANTS
NO hi havia a València dos amants com nosaltres.
Animal de records, lent i trist animal,
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
i rodolem per terra entre abraços i besos.
sinó els versos solemnes —solemnes?— del record.
No comprenem l'amor com un costum amable
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
com un costum pacífic de compliment i teles
les butaques del cine, el film que es projectava,
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i evoques l’Albereda, les granotes del riu,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
tota València en flames la nit de Sant Josep
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
mentre féieu l’amor en aquella terrassa.
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
Animal de records, lent i trist animal,
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
per on les teues mans o els teus besos anaven,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
els cavallons de teules rovellades, la brossa
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Animal de records, lent i trist animal.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
 L’ESTAMPETA
ET casares de dol, com de dol vares rebre,
al poble, la primera Comunió. De dol sempre,
el dol sobre el teu cos en els dies solemnes.
Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent
que creixia de pressa i sense vitamines,
aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,
aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra
que et va fer dona abans de la primera sang.
Aquelles cames que tu no sabies com
posar, que sense tu semblava que creixien.
Trista, trista València, quina amarga postguerra!
Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels
durament immutables a la porta dels cines,
mentre reivindicaven prades de Garcilaso,
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,
carregaments de sucre que desapareixien
de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde,
els camions sinistres que duien l'estraperlo.
L'home palpava un cos adolescent, mentre ella
es menjava un pastís sense participar
en allò que al seu cos feroçment succeïa.
També, veure pel·lícules, o millor somiar:
el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos".
El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules!
En seguien el curs amb tota atenció
mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.
Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion
d'una sal exaltada, de vida i llibertat,
de possibilitats lluminoses de viure.
"No s'havia apuntat mai a ningun partit.
Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa.
Una nit, en la guerra, el tragueren de casa
i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç.
Els morts tots plens de mosques vora les carreteres..."
"No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts".
De dol sempre, de dol per a tota la vida.
 NO ESCRIC ÈGLOGUES
No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus del bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
Amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
Nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.
 PER EXEMPLE

Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,

com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S'apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult dpamor creixia, tenaç, a l'entrecuix.
Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor;
brutalment s'imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a cas i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l'espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.
 TEMPS
UNA guitarra amarga, la guitarra profunda,
pujava didals d'aigua d'un aljub remotíssim,
dies llunyans, amarga la guitarra profunda,
el secà de Paterna, nits de cel ample, grills,
pouava lentament didals d'aigua amargosa,
ressonava la pedra en una aigua remota,
t'esgarraves la carn, dies salvatges, dies,
una guitarra amarga, la mare agrunsa el fill,
la cadira baixeta, el corral, la figuera,
dalt del pati ballaven amb farolets encesos,
la guitarra profunda, arribaven les ràfegues
d'una música nova dita "la carioca",
nits de l'horta, les nits, el camí de Godella,
l'Alqueria del Pi, una guitarra amarga,
amarga, amarga, amarga, didals d'aigua d'aljub,
didals d'aigua profunda, la guitarra profunda,
darrere de la murta sonava la guitarra,
mossegaven els cucs les fulles de morera,
nadàveu en la séquia de Tormos i després
dansàveu damunt l'herba, grotescament dansàveu,
batallons de dacsars arribaven al poble
amb les fulles verdíssimes, després aquell diumenge
va començar la guerra, i va arribar la guerra
plena de camions, pistoles i banderes,
el foc dels sacrilegis, la sang sobre l'asfalt,
"Hijo, me alegraré que al recibo de ésta..."
una guitarra amarga, la guitarra profunda,
el pare, dret, al carro la nit del bombardeig,
el carro trontollava, nit endins, vers la Bíblia,
s'ha mort el pare, ha mort Antònia, ha mort
el Saboner, flotaven les minetes enceses
dins les tassetes d'oli ¿ saps qui s'ha mort ?, les llargues
campanes del meu poble que no s'acaben mai,
que es planyen lentament, una guitarra amarga
pouava amargament didals d'aigua d'aljub,
un aljub remotíssim, un Parenostre per...,
una guitarra amarga, la guitarra profunda,
s'ha perdut en el pati, estava entre els canyars,
la sèquia de Montcada, com un brau argilós,
Benifaraig, Carpesa, Poble Nou, Borbotó,
Jaume Bru, per l'amor de Déu, no em deixes sol,
els corcons rosegaven les fustes de la taula
es morí la figuera del corral de ma casa,
ningú no sabrà dir quan o de què es moria,
desesperadament, amargament sonava
una guitara oculta, la guitarra profunda,
una guitarra amarga, amarga i profundíssima,
i poua didals d'aigua d'un aljub remotíssim.
 UN ENTRE TANTS COM ESPEREN I CALLEN

Un entre tants com esperen i callen. Un entre tants com no aguarden i lluiten.
Un entre tants. Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com no dormen i guaiten.
Un entre tants com esperen, treballen.
Un entre tants. Un entre tants.
Un entre tants com esperen, badallen. Si l’amor rebentava les venes,
Un entre tants. si l’amor, si la por, si les penes,
ja ni lliris, ni nards, ni assutzenes.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, gemeguen.
Un entre tants. Un entre tants com trencaven els cants.
Un entre tants entre fúries i espants.
Un entre tants com esperen, s’ofeguen. Un entre tants entre tots els amants.
Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen i preguen.
Un entre tants. Si l’amor era gràcil com l’ala,
si la vida era bona, era mala,
Un entre tants. si el sospir, si el sonet, si la bala.
Un entre tants com esperen, barallen. Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com es moren d’amor.
Un entre tants com esperen i tallen. Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants. Un entre tants com carreguen els morts.
Un entre tants com esperen i callen. Un entre tants.
Un entre tants. [...]
Un entre tants.
 GÈNERE, MODEL O CORRENT
Per la complexitat lèxica, la poesia era un gènere minoritari, i les seues
temàtiques eren planeres per no ser condemnables pel règim franquista. Cap a
la fi dels 50, Estellés comença a fer poesia en un llenguatge senzill i directe, en
registre col·loquial. A més, encapçala una evolució ja que relata vivències
quotidianes reals o imaginades en un temps de catàstrofe (la postguerra), amb
un to combatiu o reivindicatiu. Per tant, se l’inclou en el corrent del realisme
compromés o neorealisme.

REFERENTS
«Ací»: Aquest poema és un homenatge al poeta medieval Ausiàs March, un dels
més importants de la nostra cultura. Mitjançant un passeig per València, l’autor
fa referència a la casa March al carrer de Cavallers o a la Plaça de l’Almoina, on
es situa la Seu i, dins, la tomba d’Ausiàs March. També parla dels municipis de
Gandia, on Ausiàs es va educar, i Beniarjó, d’on era senyor, així com de la seua
obra més coneguda, Tirant lo Blanc.

«Assumiràs la veu d’un poble»: Estellés busca despertar consciències en la

societat front al context de la dictadura franquista. Ací, l’autor fa referència a fets
quotidians amb els que qualsevol es pot sentir identificat i a més els personalitza
en el lector (“i patiràs, i esperaràs”, “I tindràs fam i tindràs set”). Així, busca
despertar en la societat la voluntat de resistència front a la repressió (“No t’han
parit per a dormir: / et pariren per a vetllar / en la llarga nit del teu poble.”)

«Cant de Vicent»: Es tracta d’un cant a València, des d’una visió quotidiana de
la vida. En aquest poema, Estellés presenta espais de la ciutat com les Torres
de Serrans, els carrers de Pelayo i Gil i Morte o el barri de Benimaclet, així com
els pobles d’Alboraia i Burjassot (on va nàixer l’autor). També fa referència al mar
Mediterrani i a antigues civilitzacions que habitaren València, com els llatins i els
“moros”, així com a altres elements quotidians (el metge, la farmàcia, l’escola...).

«Demà serà una cançó»: “Demà serà una cançó” s’ambienta a la València de
la postguerra, com la majoria de l’obra d’Estellés. Concretament, l’autor repassa
els seus records de joventut a la ciutat, els passejos per l’Albereda, pel llit del riu,
València la nit de la cremà, el cinema i altres fets quotidians com els que trobem
en tota l’obra de l’autor de Burjassot... També parla de l’amor carnal. En
definitiva, destaca els records que li evoquen moments positius, festius o de
felicitat.
«Els amants»: Com en tota l’obra d’Estellés, el primer referent que trobem en
aquest poema és la ciutat de València, on es situen els amants. A més, el poema
parla de la visió de l’amor que té l’autor. Front a l’amor cast o espiritual, l’admés
a la literatura de postguerra, representat per poetes com López-Picó, Petrarca,
Riba o Bécquer, Estellés prefereix l’amor carnal, l’erotisme i el sexe, coincidint
més amb la cita d’Ausiàs March que encapçala aquest poema: “La carn vol carn”.

«L’estampeta»: El dol que presenta aquest poema és el de tota la societat per

la postguerra. Parla de la repressió en la Guerra Civil (“el tragueren de casa / i el
mataren a Bétera”) i de la censura de la postguerra (“Ens ompliren d’espases la
sintaxi”). També parla dels cinemes on “les mans anaven palpant els llocs
secrets” i “la pantalla oferia una Súnion”, que és un dels llocs més visitats de
Grècia i que Carles Riba considerava un refugi poètic.

«No escric èglogues»: Aquest és un altre poema a la quotidianitat, referent

habitual d’Estellés front a les clàssiques èglogues amoroses de la poesia
tradicional. En ell, a més de la també habitual refèrencia a la ciutat de València,
que trobem en tot el Llibre de Meravelles, amb l’Albereda, l’autor parla de Gandia
i Paterna. Altres referents són el poeta Francisco de la Torre i Ausiàs March,
aquest últim idolatrat per Estellés i molt present en els poemes del de Burjassot.

«Per exemple»: Aquest poema presenta el context de la guerra i la postguerra

en general, i concretament, parla del que va suposar la Guerra Civil per a moltes
famílies que, com la d’Estellés, es van mantindre al marge i van trobar la seua
situació empitjorada després del conflicte, durant la postguerra. Açò ho
exemplifica cruament amb els primers versos del poema: “ELS anys de la
postguerra foren uns anys amargs, / com no ho foren abans els tres anys de la
guerra,”.

«Temps»: Aquest poema es situa al començament de la Guerra Civil a l’Horta

de València. Parla de Paterna i la séquia de Tormos, de l’Alqueria del Pi a
Godella i de la séquia de Montcada i pobles com Benifaraig, Carpesa o Borbotó,
a la zona Nord. També descriu una casa pobra (una cadira baixeta, el corral o la
figuera). Per últim, demana al poeta i mestre Jaume Bru, contemporani
d’Estellés, que no el deixe sol en aquesta situació de guerra.

«Un entre tants com esperen i callen»: Ací trobarem dos referents. Per un
costat, el protagonista és representant d’una col·lectivitat que roman en silenci
(“Un entre tants com esperen i callen”). Per l’altre, aquesta composició és un res
de lletania amb dues veus , la que diu els versos decasíl·labs i la coral que respon
amb el tetrasíl·lab. Açò remet al resos de la postguerra, però sense un rerefons
religiós, sinó orientat a prendre consciència del jo poetic com a membre del
conjunt a què pertany.
 TEMÀTICA
«Ací»

El tema del poema és l’evocació i l’homenatge a Ausiàs March, un dels grans

referents de la nostra cultura, a partir d’una passejada per la ciutat de València i
altres llocs on va viure: «Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March». El seu
passeig pel cap i casal, per Beniarjó o per Gandia va paral·lel al record del nostre
gran poeta i d’algunes de les vivències, històriques o hipotètiques, que marcaren
la seua vida.

«Assumiràs la veu d’un poble»

El tema és l’atribució al poeta del paper de consciència i veu de la societat i

encarregat de lluitar per la dignitat col·lectiva de valencians i valencianes. Amb
el desdoblament del jo poètic, s’adreça a un tu que protagonitza tot el poema
(«assumiràs», «Tu seràs», «patiràs», «et seguirà», «diràs»). Per tant, situa
l’autor i el lector al mateix nivell i assenyala que cal assumir la responsabilitat de
la lluita pels interessos del poble, tal com indica en el títol.

«Cant de Vicent»

El tema del poema és la relació de l’autor amb la ciutat de València, que ell ha
dit que sent com a seua. L’obra acaba esdevenint un cant a si mateix, com ho
testimonia el títol que li posa al poema, de manera que hi ha una identificació
plena entre el poeta i la ciutat. Aquest cant presenta una crònica de la vida a la
ciutat i, així, l’última part enumera vivències quotidianes o espais de la València
de l’època.

«Demà serà una cançó»

El tema del poema és el record i l’amor com a refugi. Aquest amor es presenta
de manera terrenal quan explica les trobades amb la persona estimada al
cinema, a l’Albereda o al riu. Estellés concep l’amor com a força bàsica que mou
les persones i essència de la passió de viure malgrat les circumstàncies
adverses. Per això, també parla d’amor carnal, quan trobem els amants gaudint
en plena festa de València, absolutament identificats amb l’excitació que el foc
representa.

«Els amants»

El tema del poema és l’amor apassionat i salvatge que perviu en el temps. El

missatge del poeta és directe i vitalista. «Els amants» sempre s’han estimat
«bruscament» i ara ja «no estan en l’edat», però a vegades torna «l’enyorança
amarga de la terra» i els amants no es poden resistir. Aquesta composició
planteja el contrast entre l’amor “oficial”, el cast i espiritual permés a la literatura
de la dictadura, amb l’amor “carnal”, el rebel, els d’Ausiàs March.
«L’estampeta»

El tema del poema és la duresa de la vida de postguerra, especialment per als

vençuts i per als més vulnerables. El poema és un quadre, una estampeta, com
el títol indica, que reuneix els principals factors que caracteritzen la postguerra
valenciana. La composició adopta la forma de crònica de vivències quotidianes,
on es relaten els sofriments particulars («el dol sobre el teu cos») i col·lectius
(«Trista, trista València, quina amarga postguerra!») imposats pel franquisme.

«No escric èglogues»

El tema del poema és el record de la sensualitat d’una jove i del desig que li
provocava. El passat s’identifica amb la felicitat (“Dolçament les recorde”) mentre
que en el present només queda el record (“I jo t’evoque dreta sobre les teues
cames”) perquè el jo poètic no troba el que tant desijava (“Inútilment recórrec
València”). El poeta confessa la intensitat d’unes vivències que ja tan sols estan
presents en la seua memòria perquè no aconsegueix reviure-les com voldria.

«Per exemple»

El tema del poema és la caracterització dels anys de postguerra. En aquest

context amarg, sord i feroç, de cauteles i fam, sols l’amor apareix com a element
transgressor (“Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor”), que ajudava a
superar un dia a dia marcat per la repressió, enfront d’una realitat oficial que la
dictadura intentava imposar. No obstan això, també este amor es trobava marcat
pel context, ja que era “un amor trist, un amor brut, esgarrat”.

«Temps»

El tema del poema és el contrast entre la vida tranquil·la i feliç abans de la guerra
i l’angoixa que suposa el començament del conflicte. Una guitarra amarga i
profunda servirà a l’autor com a eix conductor i vertebrador de tot el poema. Amb
ella comença i acaba el text, però també sonarà enmig del relat cru i contundent
de la vida dura i complicada a la qual estaven condemnats els congèneres del
poeta.

«Un entre tants com esperen i callen»

El tema del poema és l’assumpció per part del jo poètic de la seua pertinença a
una col·lectivitat. Escriurà des del poble, i no únicament per al poble, com faran
altres poetes realistes. Estellés procedeix del carrer, forma part de la gent, n’és
«un entre tants». Aquesta frase, associada a la idea que té el poeta sobre ell
mateix, serà una mena de fil conductor de tota l’obra, apareixent en nombrosos
poemes.
MÈTRICA
Nom del poema està format per versos alexandrins, d’art major, de dotze
síl·labes amb cesura en la sisena. Aquest vers és el més utilitzat per Estellés en
aquesta obra, excepte en “Assumiràs la veu d’un poble” i “Un entre tants com
esperen i callen”. El seu origen està en la literatura culta i ja va ser utilitzat per
molts autors des de l’època medieval. Els versos segueixen pautes sil·làbiques
repetides, però no rimen entre si, és a dir, són versos blancs.

Assumiràs la veu d’un poble està format per versos octosíl·labs, molt emprats en
la poesia narrativa i com a base per a noves rimes en l’edat mitjana. No obstant
això, l’autor recorre habitualment als versos alexandrins, de dotze síl·labes, en
la resta del poemari. En aquest poema, com en la resta de l’obra, Estellés utilitza
els versos blancs, és a dir, sense rima entre si, però amb pautes sil·làbiques
repetides.

A diferència dels versos alexandrins que predominen en la poesia d’Estellés, Un

entre tants com esperen i callen alterna versos decasíl·labs amb cesura a la
quarta síl·laba i versos tetrasíl·labs. Aquests últims corresponen a la frase “un
entre tants”, que coincideix amb el primer hemistiqui dels versos llargs. Encara
que no trobem estrofes, podem dividir el poema en tres grups de set versos, dels
quals els parells i el sèptim són els tetrasíl·labs. Per últim, aquest poema
presenta rima consonant.

FIGURES RETÒRIQUES
Estellés empra les figures retòriques per a transformar la seua volguda llengua
col·loquial en una llengua literària que permet expressar sentiments i emocions.
«Ací»
- Polisíndeton: serveix per accelerar el relat: “I seguírem després... I altre
dia tornàrem, I hem tornat molts de dies”.
- Anàfora: li permet destacar l’adverbi de lloc que dona nom al poema:
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March”.
- Repeticions de mots o estructures: per destacar idees que vol que el lector
recorde: “Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina”.
- Encavalcaments: versos on la pausa oral no coincideix amb la pausa
mètrica: “Penses els darrers anys / d’Ausiàs March”, “hem vist la sepultura
/ d’Ausiàs”, “Un sagristà / de la Seu em contava com referen el cos /
d’Ausiàs”.
«Assumiràs la veu d’un poble»
- Polisíndeton: serveix per accelerar el relat: “i serà / i seràs / i patiràs, i
esperaràs / i aniràs”.
- Anàfora: repetint la conjunció “i” a l’inici dels versos 2 a 4, com acabem de
comentar, i també més endavant per remarcar l’obligació de mantindre’s
despert per tots aquells que no poden fer-ho.
- Repeticions d’estructures amb verbs en futur i en segona persona del
singular: “assumiràs, diràs, patiràs, seràs, et seguirà...”
- Encavalcaments: versos on la pausa oral no coincideix amb la pausa
mètrica: “caminant / entre una amarga polseguera” o “potser / se’n riguen”.
- Presència del jo poètic desdoblat en tu: amb els pronoms i possessius de
segona persona.

«Cant de Vicent»
- Repeticions de termes clau. El més repetit, òbviament, és “València”, ja
que és el fil conductor del poema i de l’obra. També trobem “temies el
moment” i “sense”, en forma d’anàfora, per remarcar la por i respecte que
provocava en el poeta l’objectiu d’escriure a la seua estimada ciutat. Açò
encara guanya més força al tractar-se d’una combinació d’anàfora i
paral·lelisme sintàctic (“sense Mediterrani, sense grecs ni llatins / sense
picapedrers i sense obra de moro”).
- Encavalcaments: versos on la pausa oral no coincideix amb la pausa
mètrica. Li permeten crear expectativa del que ve a continuació i destacar
els elements que desitja: “en el moment de la Resurrecció / de la Carn”,
“en estrenar la vida / definitivament”, “s’escolta la campana / veïna de
l’església” o “Perquè evoque la meua / València”.
- Comparacions: “Lentament el miraves créixer com un crepuscle”.
- Antítesi: “ aquest moment d’amor i aquells moments de pena” o “I el tema
de València tornava, i se n’anava”.
- Exclamacions retòriques per a evocar la ciutat: “Ah, València, València!”
o “Ah, tu, València meua!”.
- Anadiplosi: començar un vers amb la mateixa paraula que acaba l’anterior
“deixa l’èmfasi. / L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes”.

«Demà serà una cançó»

- Pregunta retòrica: “sinó els versos solemnes –solemnes?– del record”.
- Repeticions: “Animal de records, lent i trist animal” o “ja no vius, sols
recordes”. Amb açò, l’autor en fa tindre sempre present que parlem d’una
persona que es nodreix dels records del passat, ja que en la actualitat
passa per una situació adversa, la de la postguerra.
- ¿Anàfora, metàfora, al·literació?
«Els amants»
- Hipèrboles: exageracions que trobem al primer i l’últim vers del poema
“No hi havia a València dos amants com nosaltres”.
- Hipèrbaton: alteració de l’estructura oracional bàsica per posar èmfasi en
algun element “Feroçment ens amàvem des del matí a la nit”.
- Paral·lelismes: “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses” o
“Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses”.
- Metàfores: En “De sobre encara em pren aquell vent o l’amor”, l’autor
utilitza el terme del vent per fer referència al desig irrefrenable que fa que
els amants “rodolem per terra entre abraços i besos”.
- Comparacions: per fer entendre la força de l’amor que sent, explica que
no és “com un costum amable, / com un costum pacífic”, sinó més be “com
un vell huracà”.
- Exclamació retòrica: Amb “Què voleu que hi faça!”, l’autor ens vol fer veure
que és eixe fort sentiment el que el domina a ell i no ell qui mana del que
sent.
- Quiasme: El poema conclou amb els amants enorgullint-se de la seua
forma d’amar: “No hi havia a València dos amants com nosaltres / car
d’amants com nosaltres ens són parits ben pocs”.

«L’estampeta»
- Topònims: sense ser una figura retòrica, parlar dels llocs concrets o dels
cinemes suposa un recurs literari que permet ancorar el missatge encara
més en el món real de la València de la postguerra.
- Anàfora: “aquelles cames llargues i quasi sense gràcia / aquelles cames
tristes, l’estiró de la guerra”. Per destacar els elements que l’autor vol.
- Paral·lelisme sintàctic: “De dol sempre, de dol per a tota la vida” a l´últim
vers, també per destacar elements que l’autor vol remarcar.
- Encavalcaments: versos on la pausa oral no coincideix amb la pausa
mètrica. Li permeten crear expectativa del que ve a continuació i destacar
els elements que desitja: “de dol vares rebre, / al poble, la primera
Comunió” o “L’home palpava un cos adolescent mentre ella / es menjava
un pastís sense participar”.
- Metàfores: per amagar eufemísticament les referències al sexe i a la
sexualitat (“palpaven els llocs secrets” o “abans de la primera sang”).
- Quiasme: “de casa a la feina i de la feina a casa”.
- Exclamacions retòriques: “Quina gana de contemplar pel·lícules!”, a més,
l’utilitza amb ironia, ja que presenta el cinema com a moment
d’alliberament sexual dels amants.
- Sinècdoque: parla de les cames per referir-se al cos sencer de la dona,
adolescent en aquest cas.
«No escric èglogues»
- Hipèrbole: una més de les exageracions que tant agraden al poeat de
Burjassot i, a més, que recorda a un dels seus poemes més coneguts,
“Els amants”: (“No hi havia a València dos cames com les teues”).
- Sinècdoque: parla de les cames per referir-se a tota la dona que recorda.
- Repeticions per destacar elements com a paral·lelisme sintàctic (“i jo et
volia així, i jo ho volia així”) o d’anàfora (“Hi ha els hòmens que carregen
lentament camions. / Hi ha els vars, l’oli fregit, les parelles d’amants”).
- Comparacions: per reforçar el record de la dona recordada (“Com si
anasses per l’aigua” o “La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra”).
- Metàfora: “teranyines de llàgrimes”.
- Sinestèsia: “Dolçament les recorde”.
- Interrogacions retòriques: “On ets? On són les teues cames adorables?”.
- Personificació: “els ventruts camions”.

«Per exemple»
- Les repeticions de paraules com guerra o postguerrra permeten destacar
els elements que més interessen al poeta.
- Amb el mateix sentit, utilitza paral·lelisme sintàctic (“per a tu, per ami, per
a tants com nosaltres” o “No demanava còleres, demanava cauteles, / i
demanava pa, medicines, amor”.
- Anàfora + polisíndeton: “I botàrem els marges i arrencàrem les canyes / i
ballàrem alegres damunt tota la vida”.
- Metàfora: “sobre els ulls caigueren teranyines de dol”.
- Interrogació retòrica: “I qui sap, al remat?”

«Temps»
- Les repeticions de mots clau com amarga, profunda o mort permeten
destacar els elements que més interessen al poeta.
- Hipèrbole: fa palesa la presència constant i inevitable de la mort (“les
llargues / campanes del meu poble que no s’acaben mai”).
- Encavalcaments: versos on la pausa oral no coincideix amb la pausa
mètrica. Li permeten crear expectativa del que ve a continuació i destacar
els elements que desitja: “les llargues / campanes del meu poble”, “aquell
diumenge / va començar la guerra” o “les ràfegues / d’una música”.

«Un entre tants com esperen i callen»

- El poema es vertebra al voltant de la repetició de termes claus (esperar i
callar), principalment en forma d’anàfora i paral·lelisme sintàctic (“Un entre
tants com esperen, treballen / Un entre tants com esperen, badallen”).
- Asíndeton: eliminació de conjuncions amb que s’agilitza el discurs poètic
i permet a l’autor destacar els verbs finals d’alguns versos com “barallen”,
“badallen” o “treballen”, entre altres.