Literatura Llatina 2 Xavier Espluga

6.La poesia epigramàtica i elegíaca

Aquests dos gèneres comparteixen una mateixa característica formal: l’ús del dístic elegíac (és a dir, la
combinació d’un hexàmetre dactílic i d’un pentàmetre, que normalment apareix sangrat). Ara bé,
mentre la poesia epigramàtica consta d’un nombre limitat de dístics (normalment 1, 2 o 4), la poesia
elegíaca presenta una successió, més o menys llarga, de dístics.

6.1. La poesia epigramàtica

6.1.1. La poesia epigramàtica grega

La poesia epigramàtica és un gènere poètic nascut a Grècia. Inicialment, era definida, des del punt de
vista formal, per la utilització del dístic elegíac. Des del punt de vista del contingut, al principi, el dístic
elegíac s’usà com a senzilla inscripció funerària. D’aquí prové l’etimologia del mot que vol dir,
precisament, ‘escrit posat al damunt (de la tomba)’. Per tant, podia expressar sentiments d’admiració i
de veneració envers el difunt, el plany i el dolor que havia provocat la pèrdua, consideracions de
caràcter ètic, polític o moral sobre el difunt (en especial, sobre el valor militar i les gestes del mort) i
també altres consideracions estètiques en relació al mateix monument funerari o en relació a l’obra
literària (si el difunt era un escriptor).

L’epitafi dels caiguts a la batalla de les Termòpiles

Segons l’historiador grec Herodot d’Halicarnàs, a les tombes dels espartans caiguts a la batalla de les Termòpiles
davant els perses, hi havia el següent epigrama:

"Oh estranger, ves i digues a Esparta que aquí

ens has vist jaure, per l’obediència deguda a les seves lleis".

Herodot d’Halicarnàs, Històries 7, 228, 2

Poc a poc, sobretot en època hel·lenística, es començaren a introduir elements subjectius en

l’epigrama, donant carta de naixement a l’anomenat epigrama eròtic hel·lenístic.

L’epigrama sortí privilegiat com a gènere pel gust hel·lenístic per la composició breu, formalment
refinada i enginyosa. D’aquesta manera, l’epigrama serví als poetes grecs d’època hel·lenística per a
expressar tota mena de passions i estats anímics, i també per a formular la crítica literària o dels
costums amb clara intenció satírica. En època hel·lenística, l’epigrama esdevé:

"un veritable i peculiar gènere literari que recull tot l’alabatre de la vida quotidiana, divers, multicairat. Hi sentim i
hi veiem l’alegre seguici dels convits, hi olorem les garlandes de flors en els cabells perfumats de les noies,
escoltem el soroll dels telers de les filadores, els planys de dol davant les tombes. Imaginem els jocs alegres i
efímers dels infants, sentim els crits de la dona que infanta. Als epigrames s’hi belluguen els peixos en les arts dels
pescadors, hi brunzeixen les abelles dels qui viuen de la mel i de la cera, s’hi barregen els estris dels jardiners i dels
pagesos humils, minuciosament descrits, l’aixovar de plaure de les cortesanes, els atuells de les bevedores alegres.
Llegint-los ens fiquem en cambres plenes de fills o buidades per la mort, mirem el paisatge que plau als grecs, a la
mesura humana; hi brolla l’aigua sovint de mal trobar. Hi batega, ras i curt, la vida".

Maria Àngels Anglada (1983): Les Germanes de Safo. Antologia de poetes hel·lenístiques. Barcelona: Edhasa, p. XIV.
Literatura Llatina 3 Xavier Espluga

6.1.2. La poesia epigramàtica llatina

Entre els principals epigramistes de la literatura llatina cal citar a Catul (els epigrames del qual
conformen la part final de la seva obra) i a Marcial.

A la literatura llatina, la primera forma o modalitat de poesia epigramàtica conreada és

l’epigrama eròtic, d’inspiració alexandrina, de la mà dels poetae nouii i del mateix Catul, entre
altres. En tots aquests autors, l’epigrama privilegia la temàtica amorosa, encara que també es fa
servir per a expressar atacs i crítiques mordaces.

Heus ací un dels epigrames més coneguts de Catul, en el qual la paradoxa inicial serveix per a
evidenciar l’estat d’ànim del poeta, que es debat entre la seva pròpia passió amorosa i la presència
mortificant dels dubtes i dels retrets envers l’estimada Lèsbia:

Odi et amo: quare id faciam, fortasse requiris. Odio i estimo. Tal vegada et demanis com és que em sento així?
nescio, sed fieri sentio et excrucior No ho sé pas, però, sento que és així i em turmento”.

Catul, Poemes 85

Ara bé, l’epigrama a la literatura llatina va lligat a la figura de Marcial (40 dC circa - 103 dC). La seva
obra suposa la consolidació d’un nou tipus de poesia epigramàtica, força allunyat de la temàtica
eròtica.

Amb Marcial, l’epigrama passa de ser una poesia de caràcter eròtic a esdevenir una composició
poètica breu, de to irònic i satíric, amb altes dosis d’enginy i agudesa. L’epigrama busca el joc
intel·lectual refinat i subtil, una broma més o menys enginyosa, a partir de jocs de paraules o
d’ambivalència lèxica.

Els Epigrames de Marcial són composicions de caràcter burlesc i satíric, amb clara intenció d’escarni o
humorística. Hi desfila tota la societat romana de la seva època, amb les seves virtuts i amb els seus
vicis, en un estil punyent i agosarat, amb una gran varietat de tons i temes: amor, amistat, xafarderies,
crítiques, etc.

Amb Marcial, l’epigrama assoleix les característiques que tindrà posteriorment: es tracta d’una
composició breu (combinació d’un o més dístics elegíacs), de to irònic, satíric o burlesc, amb altes
dosis d’enginy i d’agudesa que acaben sovint amb la pointe finale, la broma o acudit final on es mostra,
en tota la seva plenitud, l’enginy del poeta. Heus ací un exemple:
Literatura Llatina 4 Xavier Espluga

Saepe salutatus numquam prior ipse salutas: Tot i que se’t saluda sempre que hom et troba, tu mai no saludes
sic eris Aeternum, Pontiliane, Vale. si no ets saludat abans. Per tant, Pontilià: «Descansa en pau»".

Marcial, Epigrames 5, 66

6.2.3. Temes, tècniques i motius de la poesia epigramàtica

A l’epigrama hi ha una àmplia llibertat de temes, tècniques i motius, però, en el seu tractament, hi
predomina sovint el to irònic i satíric, amb una crítica més o menys crua, més o menys directa, més o
menys intensa, als comportaments i a les actituds humanes. Per això, abunden les referències a la vida
quotidiana, a l’amistat, a l’amor, sempre amb to irònic i burleta i amb una alta dosi d’enginy i
d’agudesa intel·lectual.

En diverses ocasions (com diuen també alguns grups teatrals actuals i alguns directors de cinema), la
pròpia vida –la realitat diríem avui dia– és la principal font d’inspiració de Marcial i la matèria d’on
l’autor pren la temàtica per a la seva crítica ferotge i per a l’expressió del seu sarcasme.

Així, per tal d’evidenciar que és la pròpia realitat la seva particular font d’inspiració, Marcial s’adreça al
lector, tot dient-li Hoc lege, quod possit dicere uita: ‘Meum est’, "Llegeix això, on la mateixa Vida pot dir:
«Tot això és meu»".

Ara bé, el tret característic de l’epigrama és l’enginy, present normalment a la part final del poema en
l’anomenada pointe finale. Normalment, per pointe finale s’entén la broma o l’acudit expressat a la fi de
l’epigrama mitjançant un joc de paraules basat en les múltiples accepcions lèxiques de les paraules, en
les amfibologies o en qualsevol altra figura retòrica. Mitjançant aquest recurs literari el poeta intenta
de demostrar el seu enginy i la seva agudesa per a riure’s i mofar-se d’una determinada persona o d’una
determinada actitud.

Nubere Paula cupit nobis, ego ducere Paulam "Paula vol casar-se amb mi. Jo no vull casar-m’hi. Paula és vella.
Nolo: anus est. Vellem, si magis esset anus. Voldria casar-m’hi, però, en cas que fos més vella encara".

Marcial, Epigrames 10, 8

6.2.4. Pervivència de l’epigrama

L’escriptor castellà, Juan de Iriarte (s. XVIII) definia l’epigrama així:

A la abeja semejante
para que cause placer
el epigrama ha de ser
pequeño, dulce y punzante

Juan de Iriarte.
Literatura Llatina 5 Xavier Espluga

Iriarte compara l’epigrama amb una abella. Aquesta comparació és fruit de la tradició clàssica, ja que,
entre els antics, es deia que l’epigrama havia de ser aculeus, és a dir, com un ‘picant com un fibló’. És a
dir, l’epigrama havia de ser breu, d’expressió formal refinada i no excessivament dur en les formes i,
sobretot, mitjançant la sorpresa, havia de resultar com una fiblonada, és a dir, havia de resultar
mordaç. En definitiva, Iriarte no fa més que recollir la codificació de l’epigrama que havia fet Marcial.

L’epigrama no ha perdut mai aquesta connotació de poema enginyós i agut. Actualment, el terme
epigrama ha passat a designar qualsevol composició breu o curta, d’intenció satírica, amb to picant i
burleta, que, normalment, té un contingut moral, ètic polític o social, encara que això no és una
condició indispensable. A aquesta mateix tradició pertanyen els vuit epigrames de Joan Ferreté, els
quals lliguen amb un altre gènere literari propi de la literatura catalana, similar a l’epigrama: l’auca.

EL LÍDER PROFESSIONAL
Els peus a la galleda ha ben ficat
i no sent dir sinó que està cremat.

EL POETA PROFESSIONAL
Ventriloqüent,s ‘esforça tant com pot.
Ara, els versos, ¿qui els fa? ¿Ell o el ninot?

EL CRÍTIC PROFESSIONAL
A la canalla nova els diu que ens cal
un realisme, avui, conjuntural.

EL SODOMITA PROFESSIONAL
Tot, en l’Adam de torn, li ve de nou.
De dones, amb la pròpia en té prou.

L’OFÈS PROFESSIONAL
“M’has faltat!”, diu, posant la cara llarga,
i així endolceix la seva vida amarga.

Joan Ferreté (1976). Vuit epigrames.

Cal advertir, però, que, des d’època romàntica, és a dir, des dels Epigrames venecians de Goethe, ha
continuat la tradició de l’epigrama eròtic, entès com una composició breu, de temàtica amorosa. A
aquesta tradició, pertany aquest epigrama de Rosa Leveroni:

“Jo porto dintre meu

per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l’estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva”.

Rosa Leveroni (1938): Epigrames i cançons. Barcelona.

6.2. La poesia elegíaca

Literatura Llatina 6 Xavier Espluga

Un altre gènere poètic, estretament lligat a la poesia epigramàtica pel fet d’adoptar també el dístic
elegíac, és la poesia elegíaca.

La poesia elegíaca, definida per l’ús del dístic elegíac, presenta to intimista i caràcter
prevalentment subjectiu i temàtica eròtica.

Quant a la forma, l’elegia empra el dístic elegíac, és a dir, la combinació d’un hexàmetre dactílic i
d’un pentàmetre.

Quant a la temàtica, en la poesia elegíaca preval el to intimista i la temàtica amorosa. A les elegies, el
poeta expressa les seves preocupacions amoroses, normalment queixes per amors i passions no
orrespostes o estats d’ànims tristos i desesperats. Per a això, el poeta recorre a llargs i elaborats excursos
mitològics i als llocs comuns de la tradició poètica, com ara el servitium amoris ‘esclavitud amorosa’,
l’ideal de l’otium ‘lleure’, el dolce far niente o la recusatio ‘refús’ a les ambicions polítiques.

Pel seu to intimista en el tractament de la temàtica amorosa, l’elegia romana és qualificada de

‘subjectiva’, per tal de diferenciar-la de l’elegia grega. Aquesta darrera és qualificada d’objectiva, pel fet
que el poeta no expressava directament els seus propis sentiments.

6.2.1. Principals poetes elegíacs llatins

Catul i els poetae nouii foren els introductors del gènere elegíac a la literatura llatina. Ara bé, els
principals poetes elegíacs –Gal, Tibul, Properci, Ovidi– escriuen en època d’August (31 aC – 14 dC).

El primer codificador d'aquesta nova forma d'elegia és Corneli Gal (70 - 29 aC), governador d'Egipte,
que, en la seva obra titulada Amores 'Amors', emprà el dístic elegíac per expressar els seus amors
desgraciats per Lícoris, una actriu de vida dissipada. Dissortadament de l'obra pionera de Gal no es
conserven més que uns quants versos.

Fata mihi, Caesar, tum erunt mea dulcia, quom tu

maxima Romanae pars eri(s) historiae
postque tuum reditum multorrum templa deorum
fixa legam spolieis deivitiora tueis"

L’obra de Tibul (49/48 aC - 19 dC) consta de dos llibres d’Elegies de temàtica preferentment eròtica i
d’un fort caràcter subjectiu.
Literatura Llatina 7 Xavier Espluga

L'obra de Tibul, titulada genèricament Carmina ‘Poemes’, consta de dos llibres d'elegies de
temàtica preferentment eròtica i d'un fort caràcter subjectiu. Conreà una elegia de to molt
personal, allunyada dels motius de la propaganda d'August. Utilitzà relativament poc el recurs
de la mitologia i preferí, en canvi, l'articulació, sovint antitètica, dels seus pensaments o
sentiments en forma de petits quadres.

El primer llibre consta de deu elegies, cinc de les quals estan dedicades a Dèlia, nom rere el qual
s'amaga l'estimada de Tibul. El poeta recorda les diverses fases de la passió amorosa, des de
l'enamorament impulsiu a la decepció i ruptura final. En altres elegies es canten els amors pel jovenet
Marat. També apareixen altres motius, com ara l'elogi de la vida rural, senzilla i retirada, el gaudi serè
del dia a dia, l'angoixa per la mort, el menyspreu per les ambicions polítiques, l'elogi de la pau o el
rebuig de la guerra.

El segon llibre consta de sis elegies. Ocupa un lloc primordial l'anomenat cicle de Nèmesi, nom que
al·ludeix a la nova estimada de Tibul. És aquest, una altra vegada, un amor impossible, turmentat i
autodestructiu. Com en el primer llibre, també són presents els elogis de la vida rural, descrita amb els
tons bucòlics de l'Edat d'Or.

Tíbul conreà una elegia de to personal. Utilitzà relativament poc el recurs de la mitologia i preferí, en
canvi, l’articulació, sovint antitètica, dels seus pensaments o sentiments en forma de petits quadres,
amb predomini de l’ambient i dels tons bucòlics. Amb tot, són presents tots els tòpics i motius de la
poesia elegíaca, com ara, per exemple, la fragilitat de l’amant davant la intensitat del sentiment
amorós:

Asper eram et bene discidium me ferre loquebar,
At mihi nunc longe gloria fortis abest.
Namque agor ut per plana citus sola verbere turben,
Quem celer adsueta versat ab arte puer.
Ure ferum et torque, libeat ne dicere quicquam
Magnificum post haec: horrida verba doma.
Parce tamen...
“Jo feia el fort i deia que podria suportar la ruptura;
però, ara és lluny de mi l’orgull d’aquell que es creu fort
Ara vaig d’una banda a l’altra com la baldufa que, feta girar,
un vailet llest i ben hàbil fa voltar sobre un paviment llis.
Tu castiga i tortura el rebel, perquè mai més no gosi pronunciar
paraules massa dures. Frena els teus mots aspres.
Perdona’m, t’ho demano”.

Tibul, Elegies 1, 5, 1-7.

Associada a l'obra de Tibul ens ha arribat el Corpus Tibullianum, una col·lecció de poemes atribuïbles
als poetes del cercle de Valeri Messal·la.

El Corpus Tibullianum
El Corpus Tibullianum consta de quatre seccions: el cicle de Lígdam, on aquest poeta, probablement membre del
cercle de Mesal·la, narra les seves cuites amoroses, el cicle de Sulpícia, on aquesta poetessa canta els seus amors per
Cerint, un panegíric a Messal·la, feixuga composició en hexàmetres dactílics, d'autor incert i dues composicions de
Tibul.

Properci (Sextus Propertius, Assís a l'Úmbria 50/47 aC - Roma, abans del 2 dC) és un dels altres grans
elegíacs d'època d'August.
Literatura Llatina 8 Xavier Espluga

Properci autor de quatre llibres d'elegies, titulats Carmina 'Poemes', el primer del qual havia
estat publicat per separat amb el títol de Cynthia, el nom de la seva estimada.

L'elegia de Properci no es limita només a la temàtica amorosa, sinó que afronta també altres temes i
motius, com l'enaltiment de les virtuts tradicionals o l'amor per la pàtria. També recorre més a la
mitologia i a la tradició literària, àmpliament explotades.

En els tres primers llibres predomina la temàtica eròtica subjectiva amb l'expressió dels seus amors per
Cíntia, una amant frívola, capritxosa, voluble i irascible, la qual féu patir notablement el poeta. Les
elegies recorden les successives fases de la passió amorosa, des de l'enamorament sobtat i colpidor, el
lliurament complet i encegador, la fase dels dubtes, de les infidelitats i dels retrets, la primera ruptura,
la posterior reconciliació i finalment la separació definitiva. Només la mort de l'estimada endolcirà el
seu record, tot contribuint a la seva idealització.

Cynthia prima suis miserum me cepit ocellis,
contactum nullis ante cupidinibus.
tum mihi constantis deiecit lumina fastus Aleshores Amor em féu abaixar els ulls sempre arrogants,
donec me docuit castas odisse puellas
et caput impositis pressit Amor pedibus,
improbus, et nullo vivere consilio.
ei mihi, iam toto furor hic non deficit anno,
cum tamen adversos cogor habere deos.
Milanion nullos fugiendo, Tulle, labores
saevitiam durae contudit Iasidos.
nam modo Partheniis amens errabat in antris,
rursus in hirsutas ibat et ille feras;
ille etiam Hylaei percussus vulnere rami
saucius Arcadiis rupibus ingemuit.
ergo velocem potuit domuisse puellam:
tantum in amore fides et benefacta valent.
in me tardus Amor non ullas cogitat artes,
nec meminit notas, ut prius, ire vias.
at vos, deductae quibus est pellacia lunae
et labor in magicis sacra piare focis,
en agedum dominae mentem convertite nostrae,
et facite illa meo palleat ore magis!
tunc ego crediderim Manes et sidera vobis
posse Cytinaeis ducere carminibus.
aut vos, qui sero lapsum revocatis, amici,
quaerite non sani pectoris auxilia.
fortiter et ferrum saevos patiemur et ignes,
sit modo libertas quae velit ira loqui.
ferte per extremas gentes et ferte per undas,
qua non ulla meum femina norit iter.
vos remanete, quibus facili deus annuit aure,
sitis et in tuto semper amore pares.
nam me nostra Venus noctes exercet amaras,
et nullo vacuus tempore defit Amor.
hoc, moneo, vitate malum: sua quemque moretur
cura, neque assueto mutet amore torum.
quod si quis monitis tardas adverterit aures,
heu referet quanto verba dolore mea!
"Cíntia fou la primera que em captivà, pobre de mi! amb els ullets
a mi que encara no havia estat tocat per cap passió.
i em trepitjà el cap amb els seus peus, fins que
m’ensenyà a odiar les noies castes i,
ímprobe, a viure sense seny.
I aquesta follia ja fa tot un any que no em deixa estar tranquil,
per bé que em veig forçat a tenir els déus en contra.
Milanió, no defugint cap tipus de treball, Tul·lus,
aconseguí de vèncer la crueltat de l’aspra filla d’Iasi.
Car, enfollit, vagava per les valls del Parteni
i fins i tot anava a l’encontre de les feres hirsutes.
I àdhuc, ferit per Hileu d’un cop de branca,
gemegà malmès entre les roques d’Arcàdia.
I vet aquí que pogué amorosir l’esmunyedissa donzella:
tant poder súpliques i bones obres tenen en l’Amor.
Pel que fa a mi, Amor, mandrós, no s’empesca cap ardit,
ni es recorda d’anar, com abans, per camins coneguts.
Però vosaltres, que posseïu les arts enganyívoles per fer davallar
la lluna i teniu per tasca fer sacrificis en els màgics fogars,
apa!, capgireu la ment de la meva amada
i feu que empal·lideixi més que el meu rostre.
Llavors creuria en vosaltres i en el vostre poder de d’arrossegar
astres i rius amb encanteris de Cita.
I vosaltres, amics, que massa tard recolliu qui ha caigut,
busqueu remeis per a un cor malalt.
Patiré amb valentia el ferro i el foc,
mentre hi hagi llibertat per a dir el que la meva ira vulgui.
Porteu-me per les contrades més allunyades, a través les onades,
per on cap dona no conegui el meu camí.
quedeu-vos vosaltres, a qui el déu assenteix amb orella propícia:
Sigueu sempre acoblats per un amor segur.
Pel que fa a mi, la nostra Venus teixeix nits amargues,
i Amor insatisfet no em deixa lliure ni un instant.
Aquest mal, feu-me cas, eviteu-lo: que cadascú tingui
el seu afany i no el canviï quan l’amor hi està avesat.
Per això, si algú para orelles ronsejaires a aquests consells,
ai, amb quant dolor recordarà les meves paraules!".
Literatura Llatina 9 Xavier Espluga

Properci, Elegies 1, 1, 1-39

Els tres primeres llibres d'Elegies de Properci

En el primer llibre, publicat entorn del 27 aC, el poeta és un jove amant, ple d'energia, que no dubta a proclamar
els seus amors amb gran emotivitat sensual, fent recurs als paradigmes de la mitologia. No manquen elegies de
temàtica no eròtica, generalment destinades als amics o camarades.

En el segon llibre, del 25 aC, Properci considera Cíntia la seva musa inspiradora. Cíntia continua essent la
protagonista de les vivències amoroses del poeta. Properci també conreà motius més transcendents. Rebutja la
petició de Mecenes d'elaborar un poema en honor d'August, però introdueix algun motiu allunyat del tema eròtic,
com la descripció del pòrtic d'Apol.lo Palatí en la seva inauguració, la qual serveix de panegíric a August.

En el tercer llibre, del 22 aC, es fan patents els indicis d'un conflicte amorós i el declivi de la passió per Cíntia.
Ocupen més espai altres motius poètics, com l'enaltiment de la vida rústica, el mensypreu per les riqueses, la
crítica de la luxúria, mentre es lloen els valors de la Itàlia tradicional. També es fa referència a esdeveniments
contemporanis, com l'expedició contra els parts o la victòria d'Acci, els planys per la mort de Marcel, el gendre i
successor d'August, que contribueixen a enaltir la figura i la família del príncep.

El darrer llibre d'elegies, publicat l'any 16 o 15 dC, Cíntia, ja morta, és objecte d’una idealització
literària. L’evocació constant, fa oblidar les penes i endolceix els records. En aquest poema, Cíntia, un
cop morta, s’apareix al poeta com si fos una visió:

Sunt aliquid Manes: letum non omnia finit,
luridaque euictos effugit umbra rogos.
Cynthia namque meo uisa est incumbere fulcro,
murmur ad extremae nuper humata uiae,
cum mihi somnus ab exsequiis penderet amoris,
et quererer lecti frigida regna mei.
eosdem habuit secum quibus est elata capillos,
eosdem oculos; lateri uestis adusta fuit,
et solitum digito beryllon adederat ignis,
summaque Lethaeus triuerat ora liquor.
spirantisque animos et uocem misit: at illi
pollicibus fragiles increpuere manus:
“Els Manes són alguna cosa. No tot ho acaba la mort
i una ombra lívida s’escapa de la pira que ha estat vençuda.
En efecte, m’ha sembla veure Cíntia, ajaguda sobre el meu llit,
ella enterrada fa poc prop del remor d’un camí apartat,
quan el son em tenia pendent de les exèquies del meu amor
i que jo mateix em queixava del fred reialme del meu llit.
Tenia els mateixos cabells amb els quals ens fou arrabassada
i els mateixos ulls; el seu vestit era cremat per un costat
i el foc havia consumit l’aiguamarina que solia portar al dit.
Les aigües del Leteu li havia marcit els llavis.
La respiració i la veu que m’enviava eren les d’una persona viva
però cruixien els polzes de les seves mans fràgils”.

Properci, Elegies 4, 7, 1-12.

A més, en aquest quart i darrer llibre, Properci participa plenament del renovament augusteu, on
Properci passa a cantar els valors de la nova Roma volguts per l'emperador. Molt en la línia del
programa ideològic oficial, Properci evoca el passat, els valors de la Itàlia tradicional, la fides i la pietas,
l'austeritat dels avantpassats, etc.

El quart llibre d'Elegies de Properci

A banda dels motius patriòtics, abunden també els motius etiològics, a la manera dels Aitia, ‘Explicacions, causes’
de Cal·límac, que intenten explicar l'origen d'institucions o fenòmens de la civilització romana, com ara el culte
del déu Vertumne, l'Ara Màxima d'Hèrcules, el temple d'Apol·lo Palatí, el temple de Júpiter Feretri, els spolia
opima, la llegenda de Tarpeia, etc. La temàtica eròtica queda en un segon pla, però Cíntia, ja morta, és objecte
d'una idealització literària i d'una evocació constant. En altres elegies, Properci es mostra un hàbil escrutador de la
mentalitat femenina, com en la carta d'Aretusa al seu espòs Licotas (fórmula que posteriorment explotarà Ovidi en
les seves Heroides), o en la consolatio per la difunta Cornèlia.

L'elegia de Properci és més rica que la dels altres elegíacs, ja que no es limita només a la temàtica
amorosa, sinó que afronta altres temes i motius, com l'enaltiment de les virtuts tradicionals o l'amor
per la pàtria. També fa més recurs de la mitologia i de la tradició literària, àmpliament explotades.