LA QASIDA

El prototipus del poema àrab

La poesia preislàmica
 Fonament de la literatura de la civilització àrab i
islàmica, que marca els desenvolupaments posteriors
 Base de la llengua àrab clàssica
 Suport religiós, ja que recolza la llengua alcorànica
 Assistència del nacionalisme àrab, que reconeix la
genuïnitat dels seus autors més primerencs i la seva
genuïnitat.
Circumstàncies i context
 Les tribus àrabs viatjaven per tota la Península Aràbiga.
 Intercanviaven mercaderies i peregrinaven als llocs sagrats,
com ara La Meca preislàmica
 Participaven a les cerimònies sagrades politeistes de la Kaaba
(i contorns) i establien un període de pau - 4 mesos a l’any
dits ashur al-hurum o mesos sagrats- en què se celebraven
festes i tornejos de poesia.
 També se celebraven festes o fires tribals, on tenien lloc els
festivals poètics i joglarescs, on es premiava la millor
composició (mucallaqat).
Circumstàncies i context
 Cada tribu dominava l’espai propi, un terreny on
pasturaven els ramats i un wadi per abeurar homes i
animals.
 Practicaven relacions econòmiques de bescanvi.
 Les infraccions en els relacions econòmiques, o algunes
faltes morals, descabdellaven els conflictes entre les
tribus, que degeneraven sovint en guerres de gran
crueltat.
Qasida
 Neix de la importància de l’oralitat i de la memòria
en les cultures beduïnes
 Una successió il·limitada de versos de rima única
 Extensió variable 7-100, 30-100, 1000…
 Una qasida de 4-5 versos és qitac, un “fragment”
 Poema de 1000 versos, alfiyya
La Qasida és un sistema prosòdic*
 Sistema autòcton de la cultura aràbiga, podria
haver nascut de la reproducció del ritme del pas del
camell

La prosòdia és la part de la lingüística que estudia els elements de l’expressió oral:

els accents, els tons i l’entonació.
La Qasida és un sistema prosòdic

 Possiblement neix vers el s. V a la marge dreta de

l'Èufrates, sobre el limes (frontera) amb els imperis
persa i bizantí.
 Hauria estat resultat del perfeccionament de la
prosa rimada.
 S’hauria utilitzat per a composicions llargues, que
calia memoritzar amb l’ajut del ritme.
 El genet entonaria el seu cant, improvisat i espontani,
coordinat amb el ritme del pas del camell.
El Vers, en la Qasida

 Cada vers és un bayt, o “casa” i té sentit per si

mateix, podent-se interpretar com una màxima
autònoma respecte al poema.
 Es composa de 2 hemistiquis, separats per una pausa
o cesura.
 Tots el versos tenen la mateixa rima.
 El darrer fonema, vocalitzat o no, marca la rima

i aquesta és la que dona nom a la qasida


El Vers, en la Qasida
 Cada vers és un bayt, o casa
 Es composa de 2 hemistiquis

–1 al-sadr, o el pit
–2, les natxes
La rima, monorima

Tots el versos tenen la mateixa rima, qafiya o,

etimològicament, “clatell”

El darrer fonema, vocalitzat o no, dona la rima i

serà la rima la que donarà nom a la qasida
Diverses rimes segons el darrer fonema

 Rima en lam, lamiyya

 Lamiyyat al-cArab

 Rima en sin, sinniyya

 Sinniyat al-Buhturi

 Rima en nun, nuniyya

 O Qasida en nun a Walada
Diverses rimes segons el darrer fonema

 Als diwans (en llengua farsi “registre”, arxiu o

antologia) de poesia àrab el poemes es presenten
ordenats per rimes: els que rimen en hamza, en ba,
etc.
 L’ordre facilita la seva localització quan
s’esmenten uns pocs versos, procediment molt
freqüent
Primer codificador de la Qasida
 Va ser un filòleg de Bàssora, al-Khalil, m. 791.
 Extensió mínima de 7 versos i habitual entre 30 i 100 versos
 Els versos es troben subjectes a una mètrica basada en la
successió de síl·labes llargues i breus, la unitat bàsica de les
quals és el peu mètric !
8 Peus, és un octopus!

 Hi ha 8 peus a cada vers; 4 a cada hemistiqui

 El peu és la unitat quantitativa del vers, formada per
un nombre reduït de síl·labes llargues i breus (de 2
a 4 síl·labes).
 A cada peu hi ha dos temps o semi-peus: un
d’elevació del tó i un altre de descens.
Prosòdia
 El ritme era determinat únicament per l'alternança
entre síl·labes breus i llargues.
 A cada peu, una síl·labes determina el cop
ascendent, que marca el ritme (el «temps fort»).
 Una altra síl·laba marca el descens (el «temps
feble»).
 Si el primer temps del peu és fort, el ritme es
denomina ascendent; altrament el ritme és
descendent.
8 peus i moltes sabates diferents!

 Les combinacions dels diferents peus formen les

mètriques bàsiques codificades pels clàssics:
8 peus i moltes sabates diferents!
 ṭawīl,basīṭ, madīd, mutaqārīb, mutadārik, wāfir,
kāmil, hazag, ragaz, ramal, saric, munsariḥ, khafīf,
mudaric, muqtadab, i mugtazz.
 A més amés, cadascuna d’elles pot presentar petites
variants, que multipliquen el nombre de
possibilitats.
 S’han arribat a identificar una quarantena de
variacions rítmiques.*
 *Així ho exposa Bruno Paoli.
El primer vers
 El primer vers s’anomena matlac, inici o preludi
 Els dos hemistiquis del primer vers poden rimar entre
ells (potestatiu)
 A vegades la repetició de la rima dels dos
hemistiquis del primer vers es torna a repetir dins el
poema per cridar l’atenció, per assenyalar un canvi
de tema, per introduir quelcom que es vol destacar….
Característiques del contingut
 La qasida consta de tres parts:
 Nasib
 Rahil
 Madih
 Segueixen sempre aquest ordre, en tots els poemes
que coneixem.
Característiques estilístiques
Les més destacables són:
 La concisió

 La presència d’una figura literària recorrent: la

comparació.
 Independència semàntica i sintàctica de cada vers. El

vers ha de ser autònom i autosuficient: es pot citar un

o dos versos per separat, sense perdre sentit.
 Aquesta característica afegeix dificultat creativa a la

qasida
1. Nasib
 La primera part és un pròleg amorós, un plor del
poeta davant les runes del campament, tot just
abandonat per la seva estimada, en els seus
desplaçaments pel desert.
 La visió de les runes evoca la nostàlgia i el record
condueixen al poeta a donar el seu retrat físic de
l’estimada
1 Nasib: les descripcions
 Del campament : runes, pedres, estaques, restes de fogueres,
cendra…
 De l’estimada (prima de cos, esvelta, grossa de malucs,
mirada lànguida, coll esvelt…)… com un espectre sense
vida, comparable a una rama que es mou sobre una duna de
sorra, l’evocació d’un desig masculí.
 Després es queixa de l'ardor del seu amor, del turment de la
separació, de l'excés de la seva passió i desig.
 Amb tot això pretén inclinar els sentiments dels que
l’escolten cap a ell, cridar-los l'atenció, que estiguin atents a
la seva declaració, al seu poema.
2. Rahil, el viatge
 El poeta, un cop ha captat l'atenció de l’audiència, descriu el seu viatge a la
recerca de l’estimada (o altres motius).
 Es lamenta del seu esforç, des de les seves vetlles, dels seus problemes
nocturns, de la calor del migdia, de l'esgotament de la seva muntura.
 Pintarà un viu panorama de les seves aventures al desert, amb descripció
d’incursions armades, combats intertribals o escenes de caça.
 Descriu amb detall els animals: la montura, el camell i el cavall i els animals
de caça: ònix, xacal, vaques salvatges, també els estruços i els lleons.
 Les escenes presenten molt moviment, agitació i acció (posterior
desenvolupament d’un gènere, cinegètic, que culmina amb Abu Nuwas al s.
IX)
 Quan creu sentir que ha imposat als que l’escolten el deure de no decebre la
seva esperança i que ha deixat constància als seus protectors de les
dificultats que ha viscut, comença els seus elogis ...
3. Madīḥ, o lloança
 Panegíric dedicat a un mecenes o senyor al que s’adreça el
poema amb l’ànim d’aconseguir, perpetuar, o recuperar la seva
protecció, ja sigui econòmica o política.
 Les virtuts dels senyor es reuneixen en un model paradigmàtic
la muruwwa, o “masculinitat”.
 El poeta més excel·lent segueix aquest desenvolupament
temàtic i sap donar una proporció justa i equilibrada als
diversos elements del poema.
 En alguns casos la lloança o panegíric pot convertir-se en

sàtira o hiǧā’ (que donarà lloc a un gènere específic de poesia)