Tragèdia bovina

Breu estat de la qüestió sobre “La vaca cega” de Joan Maragall

Martí Romaní Picas

Grup 204
Metodologia d’Estudi i Escriptura Acadèmica
04/12/2009
És indubtable que “La vaca cega” és un dels poemes més cèlebres, populars i difosos de
Joan Maragall. Així ho assenyalen diversos autors, com ara Arthur Terry: “Tot essent
uns [sic] dels poemes més coneguts de Maragall, l’efecte que produeix en el lector no és
fàcil de descriure en termes precisos”1. Segons Dámaso Alonso, “La vaca cega” és “otro
de los poemas que más hombres han movido”2 i per a Joan M. Corominas “és una de les
poesies més populars del nostre poeta”3. De la seva banda, Glòria Casals, coincidint
amb Terry, creu que aquesta composició “ha estat un dels poemes més difosos de
Maragall i com a tal subjecte de moltes i molt diverses interpretacions: des de la
religiosa a la filosoficomoral, passant per la política”4.
Conseqüentment, aquest treball aporta només una sèrie de visions determinades,
una acurada selecció d’algunes lectures possibles. Els autors escollits han publicat les
respectives obres entre els anys seixanta i finals dels noranta del segle passat, a fi
d’oferir un punt de vista actual. Tot i això, el debat al voltant de “La vaca cega” no està
tancat, sinó que contínuament s’aporten noves interpretacions. La naturalesa del poema
així ho permet. Aquest fet queda demostrat amb la recent presentació per part de Sam
Abrams d’una nova tesi al respecte. En definitiva, en aquest estat de la qüestió farem un
recorregut per diverses lectures del poema.
“La vaca cega” apareix al poemari Poesies (1895), en el conjunt de poesies
Pirinenques. N’és el tercer poema. Cal dir que l’estil varia respecte de la resta de
composicions del conjunt. Les diferències entre “La vaca cega” i els altres són la relació
de l’autor-narrador amb la naturalesa i el trencament amb el decadentisme característic
del grup.
El primer punt de discussió que abordarem és la data i el lloc en què se situa el
fet real que originà “La vaca cega”. D’una banda, com explica Corominas, Josep Pijoan,
al seu llibre El meu Don Joan Maragall, diu que va ser escrit a Sanillers l’estiu de 1892,
afirmant que en passar pel poble va poder reconèixer la noguera que féu ombra al poeta
a l’hora de compondre’l. Posteriorment, però, Joan Alavedra i Jordi Farrer-Vidal, en
diferents estudis, corregeixen a Pijoan situant l’acció un any després a prop de Sant Joan
de les Abadesses, a la Font del Cubilà. Aquesta és la opinió més estesa, ja que es basa
en el testimoni de Clara Noble (la muller de Joan Maragall; junts estiuejaven a Sant

1
TERRY, Arthur. La poesia de Joan Maragall, Barcelona: Quaderns Crema, 2000, p. 92.
2
ALONSO, Dámaso. Cuatro poetas españoles, Madrid: Gredos, 1962, p. 119.
3
COROMINAS, Joan M. “«La vaca cega», de Joan Maragall: Visió tràgica” dins Narcís GAROLERA
(Ed.), Textos literaris catalans: Lectures i interpretacions, Barcelona: Columna, 1995, p. 10.
4
MARAGALL, Joan. Poesia. Edició Crítica (Ed. Glòria Casals), Barcelona: La Magrana, 1998, p. 153.

-2-
Joan de les Abadesses) i en una carta de l’autor mateix. Tot i això, ambdós
“coincideixen a dir-nos que el poeta estava a l’ombra d’una noguera i que era l’hora de
la migdiada”5. Veurem, però, que tots els autors, sense excepció, consideren l’anècdota
real poc rellevant, ja que el més interessant i intrigant n’és el contingut.
A “La vaca cega” es fa palesa l’afectivitat de Maragall amb la naturalesa. Com
ja hem comentat, a Pirinenques s’hi estableix un relació concreta que beu del
romanticisme i del decadentisme. Però l’aparició de la composició que estudiem suposa
un canvi, en primer lloc perquè es supera el simple bucolisme i el poeta s’endinsa
sentimentalment en la naturalesa, tal i com assenyala Marfany6. El punt divergent és
l’entrada en escena d’una vaca que es convertirà en la protagonista. Corominas destaca
el fet que el poema estigui centrat en un animal. I és que, com ja hem apuntat, “venim
del Romanticisme [i Maragall n’està encara influenciat], en el qual, per primera vegada
a l’occident, l’animal irracional té una categoria humana, i moltes vegades fins i tot
noble”7. Glòria Casals, a més, relaciona “La vaca cega” amb el poema “Il bove” de
Carducci. Hi ha tres punts en comú: “no és únicament la utilització d’un animal de la
mateixa família [...], sinó l’actitud del poeta davant l’animal i, sobretot, la funció
dramàtica del vers. Les inflexions, els accents i el ritme del vers i del poema entesos no
com a decoració, sinó al servei d’un personatge, d’un pensament o una emoció”8.
D’això en parlarem més endavant. Doncs bé, la vaca és un element que distorsiona. La
ceguesa i la conseqüent falta d’elegància i seguretat en el caminar la fan un ésser
imperfecte; segons Alonso, la vaca és “rama de vida que debería ser espléndida pero
que está tronchada”9. La seva entrada en escena trencarà l’harmonia del context
exuberant, com explica Terry: la natura sintetitzada en un animal és un element que
contrasta amb l’ordre i perfecció de l’entorn, ja que “ens trobem davant l’espectacle
d’un ésser vivent que és com un defecte dins l’harmonia general”10. En aquest punt,
Marfany coincideix amb Terry. El contrast que hem vist (perfecció versus imperfecció)
serà la gènesi del poema.
Citant Joan Ruiz i Calonja, Corominas defineix “La vaca cega” com una tragèdia
silenciosa, en la qual l’oposició esmentada és l’element desencadenant. Aquest fet

5
COROMINAS, Joan M., op. cit., p. 10.
6
MARFANY, Joan-Lluís. “Joan Maragall”, dins RIQUER, Martí de, COMAS, Antoní i Joaquim
MOLAS (Ed.), Història de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, 1984-88, vol. VIII, p. 198.
7
Ibid., p. 13.
8
MARAGALL, Joan, op. cit., p. 155.
9
ALONSO, Dámaso, op. cit., p. 119.
10
TERRY, Arthur, op. cit., p. 93.

-3-
converteix la composició en un poema clàssic, en la qual és imprescindible entendre el
ritme intern, lligat inevitablement a l’extern (la mètrica). La tensió entre perfecte i
imperfecte que provoca la tragèdia apareix gràcies al punt de vista del poema. El fet per
ell mateix no és tràgic: la presència d’un animal ferit i tarat a la muntanya és habitual i
lògic, ja que és un fet que pertany al cicle de la vida, als processos naturals. És Maragall
qui dóna dramatisme a l’escena a partir de l’elaboració poètica. Segons Josep Maria
Capdevila, “una paraula o una escena altament tràgiques no ho foren sense la preparació
de les escenes i els mots precedents”11. I això és el que passa amb “La vaca cega”. Per a
Terry, és el poeta qui tot interpretant crea la tragèdia, que és tractada amb una falta
d’exageració absoluta12. Marfany s’hi apunta: “[...] és ell mateix [Maragall] qui insufla
al poema aquest sentit metafísic, a base de projectar sobre l’escena contemplada tota
una càrrega subjectiva d’emocions i sentiments propis”13.
Corominas, l’estudi del qual és dels més interessants i exhaustius, va més enllà.
Com que el poema és una tragèdia, Corominas, imitant el millor Sòfocles o Eurípides,
l’analitza a partir de la divisió clàssica del teatre grec, que tenia molt pautades una sèrie
de parts en les seves representacions. D’aquesta manera, en primer lloc tenim la protasis
o exposició, formada per les dues primeres estrofes. Se’ns presenta el fet tràgic inicial:
el personatge, la vaca (assimilada a l’heroi grec, el pharmakos) apareix des del bosc i
trenca l’harmonia de l’escena. D’aquesta manera s’anuncia el principi de la tragèdia: la
vaca és cega. A continuació el poema es desenvolupa a l’epitasis o nus i finalment es
produeix la katarsis (que en la tragèdia és la katastrophe). Per acabar, el personatge surt
d’escena per on ha entrat (exodos).
Per entendre el poema com a tragèdia és imprescindible fixar-se en la mètrica,
en la qual també apareixen visions diferents. D’una banda, Alonso creu que els versos
són hendecasíl·labs. Això no obstant, Corominas defensa que “La vaca cega” està
format de decasíl·labs lliures que formen una mena de peça musical, una pastoral
elegíaca14. Cal remarcar a més la importància del l’ús de l’encavalcament, que apareix
vuit vegades i que serveix per ressaltar les accions que apareixen als versos. Segons
David Guixeras, el poema és “exemple màxim en Maragall de savi ús de

11
CAPDEVILA, Josep M. “La poesia de Joan Maragall”, dins Joan MARAGALL, Obres completes I,
Barcelona: Selecta, 1981, p. 1206.
12
TERRY, Arthur, op. cit., p. 95.
13
MARFANY, Joan-Lluís, op. cit., p. 199.
14
COROMINAS, Joan M., op. cit., p. 13.

-4-
l’encavallament i l’evocació rítmica i fonètica”15. Aquests encavallaments es relacionen
rítmicament amb una sèrie de clàusules breus que apareixen sobretot al principi de la
composició. Com Terry diu, la força de la presentació no la transmeten només les
imatges, sinó també amb la mètrica i el ritme, ja que es trenca la meditació amb frases
aïllades16 (“És cega”, “La vaca és cega”, “ve tota sola”, “Ella cauria”). Aquestes petites
clàusules s’anomenen accents semàntics i marquen l’evolució del ritme intern, és a dir,
la meditació, la tragèdia, fet que exemplifica la intrínseca relació entre ritme intern i
extern. Corominas crea un esquema en el qual es reflecteix el poema a partir d’aquests
accents, a través dels quals es deixa entreveure l’essència de “La vaca cega”. Per a
Dámaso Alonso, aquests accents responen a la tècnica del “destaque”, ja que es vol
remarcar el missatge: “Esa pausa, ese estar desligada, prepara, aísla, toda la importancia
de significado de esas palabras «És cega»”17.
Com ja hem anat suggerint, les interpretacions de “La vaca cega” són múltiples i
fins i tot tan àmplies com lectors tingui. Ens quedarem amb dues de les lectures més
significatives. Primerament, segons Joan M. Corominas, la inseguretat de la vaca,
expressada al llarg del poema de manera que ens desperta compassió i accentua la
tragèdia, pot ser la inseguretat del propi poeta, qui s’aliena i s’identifica amb l’animal.
És una mena d’heroi grec resignat a viure; per a ell, un bocí de vida és millor que el no-
res. La vaca és conscient que no pot desafiar els designis dels déus, que l’han fet
desgraciada, tot i mostrar intentar-ho al moment de patetisme ([...] Després aixeca | al
cel, enorme, l’embanyada testa | amb un gran gesto tràgic; parpelleja | damunt les
mortes nines, i se’n torna). Per la seva banda, Arthur Terry focalitza la interpretació
final cap a una altra direcció i relaciona el significat últim del poema amb la concepció
del símbol autèntic de Goethe, un dels autors que traduïa Maragall: “La realitat del
símbol ve a ésser la justificació artística d’un món digne d’ésser amat”.
En conclusió, hem fet un breu viatge a través de diversos aspectes i visions de
“La vaca cega”. D’una banda hem demostrat la presència i coexistència de lectures
diferents sense que una s’imposi sobre les altres. Aquí només n’hem mostrat algunes,
però en estar el debat obert és possible l’aparició constant de noves tesis. La gran
qualitat del poema i el seu contingut subjectiu impedeixen, a més, que s’arribi a una
conclusió única i definitiva.

15
GUIXERAS, David. “El Ripollès i la Cerdanya en la poesia de Joan Maragall” dins Revista de Girona,
núm. 161, p. 47.
16
TERRY, Arthur, op. cit., p. 94.
17
ALONSO, Dámaso, op. cit., p. 121.

-5-
BIBLIOGRAFIA

ALONSO, Dámaso. Cuatro poetas españoles, Madrid: Gredos, 1962.

CAPDEVILA, Josep M. “La poesia de Joan Maragall”, dins Joan MARAGALL, Obres
completes I, Barcelona: Selecta, 1981.

COROMINAS, Joan M. “«La vaca cega», de Joan Maragall: Visió tràgica”, dins Narcís
GAROLERA (Ed.), Textos literaris catalans: Lectures i interpretacions, Barcelona:
Columna, 1995.

GUIXERAS, David. “El Ripollès i la Cerdanya en la poesia de Joan Maragall” dins

Revista de Girona, núm. 161, pp. 46-49.

MARAGALL, Joan. Poesia. Edició Crítica (Ed. Gloria Casals), Barcelona: La

Magrana, 1998.

MARFANY, Joan-Lluís. “Joan Maragall”, dins RIQUER, Martí de, COMAS, Antoni i
Joaquim MOLAS (Ed.), Història de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, 1984-88,
vol. VIII.

TERRY, Arthur. La poesia de Joan Maragall, Barcelona: Quaderns Crema, 2000.

-6-