Bruixa de dol

Els teus llavis. La fruita. La magrana...

Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells

al bat del sol, ales d’ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.

Com una serp, cargola’t al meu ventre
i cerca’m, amb verí d’amor, el centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.

Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l’escenari.

Aquest poema es troba en el llibre de "Bruixa de dol" de Maria-Mercè Marçal en

la pàgina 82 d'Edicions 62. Forma part de l'apartat Bruixa de dol, el quart apartat del
recull de poemes.
Aquesta secció té una temàtica basada en l’erotisme femení, l’amor. El poema XII es
dedica a descriure mitjançant la comparació la fisiologia de les dones.
El jo poètic en aquest poema no apareix de manera explícita, però sí com a observador
del cos femení. Es dedica a descriure com se sent observant els llavis i el cos alhora que
les sensacions que obté al mirar l’altre persona.

El dotzè poema es un sonet d’art major, separat en quatre estrofes (dos quartets i dos
tercets), amb una rima consonant. Veiem un ús constant de la primera i segona persona
alhora que moltíssims substantius i adjectius per descriure amb la major precisió
possible. Podríem dir que el poema es divideix en dues parts, als dos quartets, Marçal es
dedica a descriure uns llavis mentre que als dos tercets se centra en el cos. Una altre
senyal d’aquesta divisió podria ser l’enumeració del primer quartet, on parla
explícitament dels llavis “Els teus llavis” l’altre senyal la trobem al primer tercet amb
“El teu cos”.
Tot el poema es troba compost per imatges poètiques barrejades amb la simbologia
femenina de Maria-Mercè Marçal com “Vine amb verdor de pluja”. Les plantes i herbes
(verdor) son una representació d’allò femení, en aquest vers el Jo poètic accepta l’amor
que la fa créixer com a persona. Mostrant un canvi en les seves idees del que ha de ser
l’amor romàntic envers la primera secció del llibre.

A mode de cloenda m’agradaria comentar l’ús genial que fa l’autora dels símbols per
descriure de la manera més concisa i enigmàtica que mai havia conegut fins ara. Per a
mi la màgia de Marçal no es troba en les bruixes i les fades sinó en les seves paraules.

Brida
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa

a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons

i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Aquest poema pertany a l’obra Bruixa de dol, a l’apartat Foc de Pales, el primer del
poemari, Brida es el cinquè poema d’aquest apartat.
Aquest poema esta format per tres estrofes de sis versos cada una alternades amb una
tornada de dos versos que es va repetint, la majoria dels versos son de sis síl•labes
encara que hi ha alguns que són de quatre síl•labes, rimen els versos parells.

El primer que observem sobre el poema és el títol , Brida, es posa una brida als cavalls a
la boca per forçar els frens, en un sentit, brida figurat significaria els límits de la gent.
Ella està disposada a anar a la fira dels boigs. El Jo poètic no té cap intenció de seguir
els camins convencionals i ho veiem de forma continua al llarg de tot el poema.

Ella se sent traïda per l'amor, perquè està enamorada d'una persona que la fa patir
“Amor, estel amarg a la deriva, em fa senyals: jo vaig per l’altra riba”, aleshores ella
decideix anar-se'n i per això es troba a l'altra riba i per evitar un amor que li fa mal.
A més a més, ella fuig de les cadenes que l'empresonen, aquestes cadenes, que són les
regles socials i entenem també aquest amor que no li aporta res bo, son el que fa és fugir
de la societat i li genera les ganes d’escapar.

Per donar èmfasi al seu escapisme, trobem la tornada “traginer de cançons en cavall
sense brida.”, aquí se’ns parla dels antics trobadors que es dedicaven a cantar i dur la
lírica pels pobles. El cavall sense brida es una referència directa a la llibertat anhelada
per el Jo poètic, i es per això que entenem que aquest Jo poètic vol dedicar-se a la lírica
de la forma més lliure possible per a si mateixa.

Veus?, només tu camines pels meus prats.

I jo, arraulida a l'escó de la nit,
et sento els ulls, com dos escarabats
que enfilen, lents, la costa del meu pit.

Als vidres resta un tel lleu de tristor

i una oreneta negre estén les ales
sobre els teus llavis. Au, sega la por,
llença l'esglai per l'ull de les escales!

Gosa escalar la boira amb peu solà.

Ran de la deu, amor, ran de l'eixut,
hauràs, al cim de tot, la solitud.

Pots compartir-la amb mi, com un brenar

tendre i amarg, la mel damunt el pa
i el bri de pena que l'hora ens ha dut.