La més forta (1888).

August Strindberg

ACTE ÚNIC
PERSONATGES:

Senyora X: dona casada.

Senyoreta Z: dona soltera.

El racó d'un cafè.

La Senyora X entra vestida d'hivern, amb abric i barret, i portant en els seus braços una fina
cistella japonesa.

La Senyoreta Z està asseguda davant d'una ampolla de cervesa mig buida; llegeix un diari
il·lustrat.

SENYORA X: Hola, estimada Amèlia! Però ets aquí, soleta, el dia de Nadal, com una pobra
soltera!

SENYORETA Z: (Alça els ulls del diari, fa un moviment de cap i continua llegint)

SENYORA X: Em fa pena veure't sola, completament sola, en un cafè, la vigília de Nadal.

Això em produeix tant de disgust com una vegada que vaig veure a París un casament en
un restaurant; la núvia llegia el diari, mentre el nuvi jugava al billar amb els testimonis. Oh!
-vaig pensar-. Amb un començament com aquest, quina marxa portaran i quin final els
espera!

El nuvi, jugant al billar la tarda del casament. I la núvia, llegint el diari. Comprens? No era
això, precisament, el que havien de fer! (Entra una cambrera, posa davant la Senyora X una
tassa de xocolata i torna a sortir) Et diré una cosa, Amèlia. Ara crec que hauries fet molt bé
en conservar-lo. Jo vaig ser la primera que et vaig dir: Perdona'l! Te'n recordes? Ara podries
estar casada i tenir la teva caseta. Te'n recordes de l’últim Nadal, que feliç vas ser en el
camp a casa dels pares del teu promès? Com t’agradava la felicitat de la llar! Gairebé vas
arribar a tenir ganes de deixar el teatre. Oh sí, Amèlia, creu-me! La casa és el millor que hi
ha -després del teatre, és clar- i els fills, veus? Ah, no! Tu no comprens aquestes coses!

SENYORETA Z: (Adopta un aire menyspreador)

SENYORA X: (Beu alguns glopets, després obre la seva cistella i ensenya a la seva amiga
els regals de Pasqua) Mira el que els he comprat als meus fillets. (Ensenyant una nina)
Mira! És per a la Luïsa. Veus? Tanca els ulls i gira el cap. Eh, què tal? I aquesta pistola, per
al Maïa. (La carrega i apunta contra la Senyoreta Z)

SENYORETA Z: (Fa un gest de temor)

SENYORA X: Però tens por? Has cregut que volia matar-te? Eh? Paraula que crec que ho
has pensat! Si fossis tu qui em volgués matar a mi, m'estranyaria menys, ja que al cap i a la
fi, sóc jo qui s'ha travessat en el teu camí, i sé que no pots oblidar, tot i que, per la meva
banda, sóc completament innocent. Tu creus encara que les meus intrigues t'han allunyat
del Gran Teatre; però jo no he intrigat. No, no! T'ho asseguro. No he fet res contra tu! Però
per què dir-te res, si tu creus que sóc jo? ... (Treu un parell de sabatilles brodades) Aquestes
són per al meu marit! Amb tulipes brodades per mi. Jo detesto les tulipes; però ell les adora,
no pot viure sense elles.

SENYORETA Z: (Mira per sobre del diari, irònica i curiosa)

SENYORA X: (Fica una mà a cada sabatilla) Mira quins peuets té el Bob! I si veiessis com
camina tan elegant! Tu no l'has vist mai en sabatilles.

SENYORETA Z: (Riu a riallades)

SENYORA X: Mira, mira! (Fa caminar les sabatilles per la taula)

SENYORETA Z: (Riu a riallades)

SENYORA X: I quan s'enfada pica de peus així: «Aquestes condemnades, que no

aprendran mai a fer bé el cafè! Oh! I no han tallat com cal la metxa del llum! » Després, és el
corrent d'aire que puja de terra i li refreda els peus. «Déu meu, quin fred fa, i aquestes
idiotes que no cuiden bé l'estufa! » (Frega les sabatilles, refregant la sola d'una contra
l'empenya de l'altra.)

SENYORETA Z: (Riu a riallades)

SENYORA X: Després, en arribar a casa, busca les seves sabatilles que la criada ha ficat
sota l'armari ... Bé; que no està bé burlar-se així del marit. Després de tot és molt gentil i
està molt bé en el seu paper de marit. A tu et calia un marit així, Amelia. Per què rius? Què?
Què? A més a més sé que m'és fidel, sí, ho sé! Ell mateix m'ho ha explicat ... De què et
burles? Quan vaig estar al meu tour per Noruega, aquesta pudent de la Federica va tractar
de seduir-lo. Imagina't quina infàmia! (Pausa)

Ara, que li trec els ulls si arriba a fer-ho estant jo present. (Pausa) Ha estat molt millor que el
mateix Bob m'ho hagi explicat que haver arribat a saber-ho pels altres. (Pausa) I no et
creguis: no ha estat només la Federica. No sé per què però el meu marit els agrada a totes!
Es veu que creuen que té alguna influència en els contractes de teatre perquè està en el
ministeri. Tu mateixa, potser t'has fixat en ell. Abans no m’inspiraves gran confiança; però
ara em consta que no s'interessa per tu, i tinc la impressió que tu li guardes una mica de
rancor. (Pausa. Es miren cohibides) Vine a casa aquesta nit, Amèlia, i demostra així que no
ens vols mal, que no em vols mal a mi, almenys. No sé, però em sembla que és
summament desagradable estar enfadada amb tu. Potser és perquè m'he travessat en el
teu camí. (Pausa) O ... no sé ... La veritat és que no sé per què!

SENYORETA Z: (Mira a la Senyora X amb curiositat. Pausa.)

SENYORA X: (Pensativa) El començament de les nostres relacions va ser tan estrany!

Quan et vaig veure per primera vegada, vaig tenir por de tu; tanta por que no volia perdre’t
de vista; sempre estava al teu costat. No m'atrevia a ser enemiga teva, i per això vaig fer-me
la teva amiga. Sempre que venies a casa hi havia un disgust; jo veia que el meu marit no et
podia suportar, i això em feia sentir malament, com quan portem un vestit que no ens cau
bé. Jo feia els impossibles perquè es mostrés amable amb tu; però no ho vaig arribar a
aconseguir fins que vas començar a tenir relacions amb el teu xicot. Llavors es va establir
entre vosaltres una cordial amistat; feia la impressió que fins llavors no us havíeu atrevit a
mostrar els vostres veritables sentiments (...) ¿Què va passar després de tot això? ... Jo
-cosa rara- no estava gelosa! ... I em recordo molt bé que el dia del bateig, en què tu vas ser
padrina, jo el vaig obligar que et fes un petó ...; ell ho va fer, però tu vas experimentar una
gran torbació; és a dir, jo llavors no em vaig fixar ..., ni més tard tampoc ... Només ara! (De
sobte, s'aixeca) Per què no dius res? No has dit ni una sola paraula des que vaig arribar;
m'has deixat parlar a mi sola. Amb els teus ulls has debanat els pensaments tancats en el
meu cap, com la seda al capoll. Pensaments ... sospites potser! ... Deixa’m que reflexioni ...
Per què vas trencar les relacions amb el teu xicot? Per què des de llavors no has tornat a
anar a casa? Per què no vols venir aquesta nit?

SENYORETA Z: (Fa gest de voler parlar).

SENYORA X: Calla! No necessites dir-me res, doncs ara ho comprenc tot. Era per això, i
per això i per allò! Sí, sí! Ara tots els comptes estan saldats. Això és. (Menyspreadora) No
vull seure a la mateixa taula que tu! (Porta els seus paquets a una altra taula) Per això he
hagut de brodar en les seves sabatilles les tulipes, encara que jo les detesti: perquè a tu
t'agraden les tulipes. (Tira les sabatilles) I per això passem l'estiu a la vora del Mälaren:
perquè a tu no t'agrada el mar. I el meu fill es diu Eskil, perquè així es deia el teu pare. I jo
havia de fer servir els teus colors, llegir els teus escriptors preferits, menjar els plats que
t’agraden, beure les begudes del teu gust, la xocolata, per exemple; i encara ... Oh, Déu
meu! ... És abominable quan ho penso; és abominable! ... Tot, tot venia de tu a mi, fins i tot
les teves passions! La teva ànima va lliscar en la meva com un cuc en una poma, rosegant,
rosegant, cavant, fins no deixar més que la pell i una mica de pols negra. Jo volia fugir de tu,
però no podia; hi eres com una serp, fascinant amb els teus ulls negres ... No em sentia amb
ales més que per llançar cap a tu. Estava a l'aigua amb els peus lligats, i com més volia
bracejar, més m'enfonsava, i en el fons, tu, com un cranc gegantí, m’esperaves plena
d'energia, per clavar les teves pinces ... I ara sóc jo! ... Ah, com t'odio, t'odio, t'odio! ... I tu
segueixes aquí, asseguda, tranquil·la, callada, indiferent, sense importar si és lluna nova o
quart minvant, si és Nadal o el Corpus, si els altres són feliços o desgraciats; incapaç d'odiar
ni d'estimar; immòbil com una cigonya davant el forat d'un ratolí ... No pots atrapar la presa
però pots esperar! ... I t'estàs aquí, al teu racó ... Saps tu que a aquest racó, per ser teu,
l’anomenen "la ratonera"? Llegeixes els diaris per veure si hi ha algú que tingui una
desgràcia, o algú que hagi caigut en la misèria, o si han fet fora algú del teatre; aquí et
fiques a esperar l'alegria d'aconseguir una presa; comptes els teus èxits com un pilot els
seus naufragis; reps els teus triomfs. Pobre Amèlia! Em fas llàstima perquè sé que ets
desgraciada; desgraciada perquè et sents ferida, i també ets dolenta per això mateix ...
Encara que vulgui, no puc estar enfadada amb tu ..., doncs al cap i a la fi, ets la més feble ...
sí; el que hagis tingut amb el Bob no m'inquieta gens ni mica. Què pot importar, al capdavall,
que hagis estat tu o qualsevol altra la que m'hagi acostumat a prendre xocolata? (Pren una
cullerada de xocolata, amb aire indiferent) La xocolata, després de tot, és molt bona per a la
salut! I si he après de tu a vestir-me, m'ha servit per atreure més al meu marit, de manera
que tu perdies el que jo guanyava ... Sí. Jutjant per certs símptomes inequívocs, estic
segura que l’has perdut! ... Però tu pensaries, sens dubte, que jo estaria disposada a
compartir ... com tu ho has fet, i això és el que tu sents ara ... Però jo no estic disposada a
això ... No siguem mesquines ... Perquè no em quedaré res més que amb el que ningú
vol!... Potser, al capdavall, sigui jo la més forta ... Tu no has rebut mai res de mi; tu no has
fet més que donar-me el que tenies ... i ara jo faig com el lladre del conte: quan t'has
despertat, resulta que jo havia agafat tot el que et falta. A més que entre la teva mans, tot
perd el seu valor, tot resulta estèril. No has pogut retenir l'amor de l'home amb les teves
tulipes i les teves passions ... i jo sí que he pogut; tu no has pogut aprendre en els teus
llibres l'art de la vida, i jo ho he après; no has pogut aconseguir un petit Eskil. I per què
calles sempre, sempre? (...) Perquè no saps pensar res! (S'aixeca i agafa les sabatilles) I
ara, me'n vaig a casa meva ... i m’emporto les tulipes ... les teves tulipes. No has pogut
aprendre res dels altres, no t’has sabut adaptar ..., i per això t'has trencat com un jonc sec!
Jo, en canvi, no estic trencada! Gràcies, Amèlia, per totes les teves lliçons! Gràcies,
sobretot, per haver ensenyat al meu marit a estimar! Ara, torno a casa meva per estimar-lo.
(Surt)

Respon

1. Descriu amb les teves paraules aquesta situació.

2. Per què creus que es titula “La més forta”? Assenyala algun moment en el text
on es vegi això.

3. En aquesta breu peça teatral hi apareixen dos personatges. Creus que es tracta
d’un diàleg? Justifica la resposta.

4. Què creus que vol dir quan formula la pregunta retòrica “Per això he hagut de
brodar en les seves sabatilles les tulipes, encara que jo les detesti: perquè a tu
t'agraden les tulipes”?