societats feudals, la característica bàsica va ser la inexistència d’una

unitat política a la qual es pogués imputar de manera directa el poder de decisió general.
De fet, el poder es trobava repartit en diversos àmbits: la noblesa, l’Església i l’imperi,
que eren els centres de poder, mentre que l’estatut de l’individu era de submissió a
la seva autoritat. L’Estat entès com a equivalent a la unitat política independent no
apareix fins al segle XVI quan aquiavel el teoritza en l’obra cèlebre El príncep.

el poder de l’Estat es concentra en el rei. La sobirania, atribut

essencial del poder de l’Estat, ha de ser independent i absoluta. Com afirmava Jean
Bodin, l’exercici del poder es du a terme sense consentiment dels súbdits i dels
estaments; el poder del monarca no està subjecte a poders terrenals, atès que els únics
límits que té són els manaments divins i la llei natural. Thomas Hobbes, a Leviathan, va
aprofundir sobre el poder absolut del monarca com a instrument necessari per a superar
els conflictes que genera l’estat de naturalesa en el qual es trobaven els individus; la
sobirania pertanyia al Rei: «L’État, c’est moi».

La idea de constitució neix amb les revolucions burgeses que donen llum a l’Estat
liberal. Els teòrics de la Il·lustració, l’aportació decisiva de Rousseau amb la concepció
de la voluntat general que legitima l’Estat i la teorització que Locke i Montesquieu
fan sobre la divisió de poders, permet la configuració d’un model d’Estat que trenca
amb la monarquia absoluta i s’articula entorn del principi de la sobirania nacional i la
distribució del poder polític entre el Parlament i el Govern.