TEMA 1.

ABSOLUTISME VERSUS LIBERALISME

INTRODUCCIÓ

El segle XVII havia sigut un segle crític. Un segle bel·licós, de conflictes socials, de problemes
polítics i, sobretot, econòmics. Crisis econòmiques en forma de fam i revoltes camperoles;
crisis polítiques i bèl·liques representades per conflictes com la Guerra dels Trenta Anys (1618-
1648), la Fronda (1648-1653), o l’execució de Carles I en Anglaterra (1649) i la substitució de
Jaume II per Guillem d’Orange als Països Baixos; crisis religioses com l’aparició del jansenisme,
el quietisme i la revocació de l’Edicte de Nantes (1685), i, en definitiva, crisis intel·lectuals que
portaran al racionalisme, el libertinisme, el preciosisme i el barroc.

Una eixida a tot açò, al menys en allò què fa referència a la política, serà l’enfortiment del
sistema absolutista que, durant el segle XVII, s’haurà de plasmar en els Borbons francesos, com
Lluis XIII i Lluis XIV, alentits per Richelieu; en els reis de la casa d’Àustria com Felip IV i Carles II
en Espanya; i en Jaume I i Carles I en Anglaterra, primers reis de la dinastia dels Stuart en morir
Isabel I, l’última Tudor.

Aquests reis absolutistes consideraven que eren prínceps de Déu sobre la Terra i que havien
acumulat un dipòsit històric que havien de fer efectiu mitjançant el regnat de la justícia que,
entenien, ningú més tenia en les seues mans. Per als reis absolutistes, la seua saviesa i
potència era suficient per a que una societat puguera arribar als ideals de salvació que ells
mateix propugnaven. Per a aconseguir-ho els reis havien de poder disposar de tots els bens,
seculars i eclesiàstics, per a usar-los com creien convenient, de manera sàvia, segons les
necessitats de l’Estat.

Per la seua part, els governats, envoltats com estaven de crisis continuades, van veure en el
nou sistema de govern absolut, la solució als problemes que el feudalisme havia generat. La
concentració del poder en mans d’un home, encarnació del regne, havia d’acabar, pensaven,
amb la descentralització que produïa el sistema feudal medieval en què els senyors eren
aquells que disposaven, no sols políticament i jurídica, del seu territori, sinó que a més a més
tenien força militar suficient per a imposar les seues reivindicacions, inclús davant del rei.

1.1 ELS TEÒRICS

1.1.1. L’origen. L’estat de naturalesa.

Estem en l’any 1513 i Niccolo Machiavelli (1469-1527) publica El príncep. Aquesta obra,
dedicada a Lorenzo de Medici, és un manual pràctic per al governant. En ella, Maquiavel
planteja una condició moral de l’ésser humà segons la qual les persones són malvades a menys
que la necessitat els obligue a fer el bé: aquell que vullga obrar bé sempre fracassarà ja que no
és possible obrar bé quan tothom al voltant obra malament. Així les coses, davant el dubte,
Maquiavel aconsella el monarca que és preferible ser temut a ser estimat, perquè és difícil
reunir ambdues coses i “la immensa majoria dels homes pot dir-se que són ingrats, volubles,
enganyosos, desitjosos d’evitar perills i ansiosos de guanys” i que “temps els falta per revoltar-
se contra tu”1. Tot i així, el príncep ha de guanyar-se
l’adhesió del seu poble, per tant haurà de ser temut
sense ser odiat. Per a aconseguir-ho el governant
haurà d’utilitzar tots els mitjans de què disposa,
podent arribar, inclús, a la manipulació i el crim.
Continua Maquiavel que “en les accions dels homes,
quan no hi ha tribunal al què apel·lar, s’ha d’atendre
al resultat”, és a dir, és el resultat el que es considera
i tots els mitjans són considerats justos i honorables
si assoleix el manteniment de la seua vida i el seu
Estat2.

El concepte de sobirania nacional, és a dir, de la

comunitat com a dipositaria del poder apareix en
l’obra de Francisco Suárez (1548-1617). El filòsof
escolàstic, jesuïta d’origen cordovés, ja havia
avançat, en la seua obra De Legibus3 (1612), la
importància de l’existència d’un contracte social en el
què ha de ser cabdal el consentiment dels governats
a l’establir una comunitat política, ja que són els
governats els que hauran de cedir part de la seua sobirania a l’autoritat i aquesta cessió no es
pot fer sense consentiment. Ara bé, com la llei natural prové de Déu i l’Estat concedeix la seua
sobirania al rei o al governant, l’Estat no pot privar d’aquesta sobirania al rei perquè al fer la
transferència el va convertir en vicari de Déu. Sols si el governant exerceix la tirania té l’Estat
dret de privar-lo del poder.
Estàtua de Maquiavel a la Galeria dei Ufizzi en
Florència
El filòsof holandés Baruch Spinoza (1632-1677)
pensava que els éssers humans estaven determinats per la naturalesa atesa l’existència d’una
“llei o dret natural”. Aquesta llei natural no és moral ni obliga a actuar l’home d’una manera
concreta però si que li dóna dret a comportar-se d’una
manera determinada. És a dir, segons la llei natural, el
peix gran pot menjar-se el peix més petit, té el dret a fer-
ho i actua així, generalment, quan es presenta l’ocasió.
D’aquesta manera, els drets dels individus estan limitats
pels límits del poder de què disposen per naturalesa. És
així fins el punt que la naturalesa únicament els prohibeix
fer allò que no desitgen fer o allò que no tenen prou
poder per a aconseguir. Com el principal impuls dels
humans és la conservació i manteniment d’un mateix, el
dret natural impulsa també als homes a defensar aquesta
Baruch Spinoza propulsió, utilitzant tots els medis dels què per llei natural
disposen, convertint-los a tots en “enemics naturals”, circumstància que fa impossible la

1 El príncep, XVII.
2 Estem davant del famós aforisme “El fi justifica els mitjans”
3 Tractatus De Legibus ac Deo Legislatore
consecució d’una vida en seguretat i que, per la qual cosa, fa necessari un acord entre les
persones induït, precisament, pel dret natural: el pacte social.

El polític i filòsof anglés Thomas Hobbes (1588-1679) escriurà la seua obra Leviathan en 1651.
Per començar, encara que Hobbes defén la causa del poder absolut, no fa una defensa de
l’origen diví d’aquest poder, a la manera que ho feren Pierre de Belloy 4, William Barclay5 o
Robert Filmer6. Segons Hobbes, ha d’existir un poder fort que mantinga els governats en un
estat de pau, de justícia i de felicitat. Prenent la màxima de Plaute 7 segons la qual “l’home és
un llop per a l’home”, Hobbes entén que l’estat de
naturalesa de les persones és l’estat de guerra. La
naturalesa malvada de les persones fa que si no es troben
vivint en societat baix un poder que els atemorisca a tots
es troben, per contra, en estat de guerra perquè, en estat
d’igualtat, sempre hi haurà un motiu pel qual aquesta
naturalesa els impulse al conflicte.

En 1680 es publicava Patriarcha, or the Natural Power of

Kings, l’obra pòstuma de Robert Filmer (1588-1653). En
aquesta obra, que serà refutada pel primer Tractat de
Locke, Filmer feia una defensa de l’origen diví del poder
dels reis. L’obra, segurament escrita durant els anys 20, va
ser publicada com un pamflet de propaganda política pel
partit tory8, una vegada mort el seu autor en el context de
la crisi de l’exclusió9, amb la intenció de reforçar el poder Leviathan (1651) de Thomas Hobbes
reial i justificar-lo amb arguments d’autoritat.

Les bases del liberalisme polític les posarà, no obstant, John Locke (1632-1704), un filòsof
empirista anglés que va escriure una obra fonamental per al desenvolupament de la filosofia
política. En aquesta obra, anomenada Dos tractats sobre el govern civil (1690), assenyala que
la teoria de l’origen diví del poder, pròpia de l’absolutisme, implica acceptar que les persones
no naixen lliures i iguals, és a dir, que no són lliures i iguals “per naturalesa” (naturaliter deien
els llatins). Aquesta és una afirmació que Locke rebutjava de manera categòrica. Com era
possible que Déu haguera dotat els seus “fills” i “filles” de diferències tan insalvables i de
circumstàncies jurídiques tan absolutament desiguals? Segons Locke, si s’accepta de manera
“demostrativa” l’existència d’una divinitat per essència justa, les persones han de nàixer lliures
i iguals i no poden existir jerarquies naturals perquè no és possible que un Déu, essencialment

4 De Belloy, P. (1587). De l'authorite du Roy.

5 Barclay, W. (1600). De Regno et Regali Potestate.
6 Filmer, R. (1680). Patriarcha, or the Natural Power of Kings.
7 Plaute, Asinaria. Acte II, escena 4, 88, versos 497-498. “Lupus est homo homini, non homo, quom
qualis sit non novit”.
8 Paraula anglesa que, per extensió, designa al partit conservador del parlament britànic. L’origen de la
denominació és, precisament, d’aquesta època.
9 Com veiérem en cursos passats, la crisi de l’exclusió es produí a Anglaterra entre 1678 i 1681. Durant
aquest període, el “Country Party”, partit antecessor dels whigs, amb el Comte de Shaftesbury al
capdavant va intentar aprovar l’Exclusion Bill, una llei que excloïa de la successió al tron al futur Jaume II
d’Anglaterra, germà del rei Carles II, per haver-se convertit al catolicisme.
just, les impose. A aquesta llei natural (lex naturalis) és al que Locke anomena “estat de
naturalesa”.

No obstant, Locke no profunditza en la condició moral de l’estat natural humà i es limita a

reflexar la seua condició política. Per a ser equilibrats, Locke entén que les persones, en el seu
estat natural, poden violentar els drets i les llibertats dels demés i no han de ser
necessàriament bones (estat de llibertinatge), però també és cert que tenen, per norma
general, unes limitacions de consciència i de conducta, una llei moral natural, imposades per la
raó que les impulsa a actuar de manera justa (estat de llibertat).

D’aquest estat de naturalesa que concep els éssers humans lliures i iguals, se’n deriven,
conseqüentment per a Locke, una sèrie de drets naturals. Aquests drets naturals són aquells
que permeten, com és evident, mantenir aquest estat de naturalesa intacte. Un dels deures i
drets que l’ésser humà té és el de la seua pròpia conservació i, per tant, té dret a totes les
coses necessàries per a la consecució d’aquest fi. Per a Locke, un dels drets primaris,
juntament amb la vida i la llibertat, és el dret a la propietat. Però per a Locke la propietat no és
un bé natural, el dret a la propietat s’aconsegueix mitjançant el treball. Segons la frase de
Locke, “tot i que l’aigua que corre de la font siga de tots, algú pot dubtar que quan una
persona va i la recull amb una jarra eixa aigua siga d’ell?”. És a dir, l’aigua recollida a la jarra és
de qui la recull des del moment en què “barreja” el seu treball amb l’aigua. Insistirem una
vegada més: si una persona troba una terra erma i talla cinc arbres, la treballa, la conrea i cull
els fruits, la terra és de la seua propietat, així com la llenya obtinguda i els fruits que aquesta
terra ha donat, perquè la terra no dóna res si no se la cultiva. El treball és per a Locke, per tant,
el títol primari de propietat. El binomi suma d’un bé més l’aplicació d’un treball per a la seua
obtenció, és el que dóna com a resultat la propietat.

És fàcil entreveure ací l’argument antifeudal i antiabsolutista revolucionari de la terra és de qui

la treballa. Ara bé, de la mateixa manera que la naturalesa dota a les persones del dret a la
propietat i que el treball és el seu atorgador, també per la mateixa causa hi posa els límits. La
terra propietat d’algú és únicament aquella que pot treballar, tot el que excedeix el treball
d’una persona pertany a la resta, de manera que un sol individu no pot acumular terra
indefinidament. Per a evitar que es produïsquen abusos Locke afirma que els humans
tendeixen a eixir del seu “estat de naturalesa” per a organitzar-se en societat civil perquè tot i
la existència natural de la obediència a una llei moral
comú, ningú no pot assegurar que tots respecten aquesta
obediència. És interesant fer constar que Locke creu que el
govern i l’autoritat comú sobre les persones no respon a
l’estat de naturalesa de l’ésser humà però si que li és
natural la tendència a la societat perquè satisfà necessitats
i fa més fàcil la preservació dels drets i les llibertats. En
conseqüència, una de les finalitats primordials del govern
és la conservació de la propietat, entesa la propietat en
termes generals de vida, llibertat i patrimoni, perquè no hi
ha més motivació per a una conducta adequada que voler John Locke
preservar allò que es posseeix, de manera que tinga sentit l’existència de lleis, jutges i policia.
Aquest “pacte original” de Locke o, com l’anomenarà Rousseau, “contracte social”, i seguint a
Suárez, prové del consentiment de tots els qui el conformen, de manera que no pot existir
govern civil sense consentiment dels governats, els quals hauran de renunciar al seu poder
legislatiu i executiu individual que li atorga l’estat de naturalesa en favor del benefici comú.

Finalment, si el poder perjudica d’alguna manera l’estat natural de les coses, és a dir, fa malbé
els drets i les llibertats, Locke reconeix als governats el dret de sublevar-se per a restaurar
l’orde establert. Aquesta és una idea cabdal de les revolucions burgeses.

1.1.2. El liberalisme autoritari: els fisiòcrates

A grans trets, podríem dir que la doctrina fisiocràtica és una barreja de liberalisme econòmic i
despotisme il·lustrat10. De fet, són els fisiòcrates els “únics doctrinaris del segle XVIII que es
pronuncien obertament pel ‘despotisme legal’” 11. La mateixa paraula fisiocràcia significa el
“domini o poder de la natura”.

El més important teòric de la teoria fisiocràtica va ser François Quesnay (1694-1774). Les seues
idees fonamentals, que seran també defensades pels seus deixebles són, principalment,
quatre:

 L’existència d’un orde natural (lleis naturals) al qual l’orde positiu (lleis elaborades pels
homes) ha d’adequar-se. Aquest dret natural ha de regir totes les activitats humanes i
estan determinades per les seues lleis. Com havia plantejat Locke, els fisiòcrates
consideren que la propietat és un dret natural de les persones, i aquest dret és l’orde
essencial de les societats.
 Segons els fisiòcrates, la agricultura és l’única creadora de riquesa perquè està lligada a
la pàtria. El comerç i les finances són estranys a la pàtria i li extreuen la riquesa. En
conseqüència, l’Estat ha d’estar governat per terratinents perquè ells són els únics que
tenen pàtria, la seua terra.
 Divisió de la societat en tres classes: la classe dels agricultors, la classe dels propietaris
i la classe estèril12

1.1.3. Estats Units: Paine i Jefferson

Les idees de Locke, resumides abans, que fan referència a la Revolució Gloriosa anglesa de
1688, van ser recollides pels teòrics de la Revolució de les Tretze Colònies americanes quasi un
segle més tard per a infondre als colons un sentiment revolucionari. El principal artífex teòric i
el seu detonant serà Thomas Paine i el seu pamflet Common Sense de 1776, però van haver
amb anterioritat altres pensadors polítics que van obrir el període revolucionari. El primer
d’ells, Jonathan Mayhew (1720-1766), rector d’una església congregacional de Boston,
pronuncia en 1750 un sermó titulat Discurs sobre la insubmissió il·limitada, en el centenari de

10 El despotisme il·lustrat és la versió il·lustrada de l’autoritarisme monàrquic pròpia del segle XVIII. Els
monarques absoluts, convençuts que la idea d’una institució explicada des de l’origen diví començava a
ser incompatible amb les noves estructures socials i mentals, van intentar d’aplicar alguns dels
pressuposts de la Il·lustració en matèria educativa, tributària i de reforçament dels drets individuals
sempre i quan aquestes reformes no suposaren, com és evident, un menyscapte del poder absolut del
rei.
11 Touchard, J. Historia de las Ideas Políticas. Editorial Tecnos. Madrid. 1990.
12 Szmolka, J. “Las doctrinas económicas” en Avilés, M., Espadas, M. Ilustración y revoluciones
burguesas. Editorial Nájera. Madrid. 1987.
l’execució de Carles I d’Anglaterra, en què justifica el magnicidi acusant el rei de d’haver
infringit massa vegades les llibertats britàniques. Aquest sermó ha sigut considerat com l’inici
de la justificació de la rebel·lió contra la Corona basada en les idees lockianes. Benjamin
Franklin (1706-1790), un dels “pares fundadors” dels Estats Units que apareix als bitllets de
dòlar de major valor (100$), va ser un utilitarista 13 anglés que va portar fins a les últimes
conseqüències l’argument de “cap imposició sense representació”. Influït per les idees de
Locke sobre el consentiment dels governats i que les persones lliures, iguals i independents per
naturalesa no poden ser trets d’eixe estat i sotmeses al poder polític d’altre sense
consentiment, es va oposar a totes les lleis impositives del Parlament britànic considerant que
les colònies no podien acceptar un impost injust i arbitrari si no tenien representació en el
Parlament ja que considerava que fer-ho seria actuar contra el dret natural. L’any 1766
viatjaria a Londres a defensar davant del Parlament aquesta postura contra l’Stamp Act, llei
que gravava amb un impost tots els documents oficials de les colònies.

En vespres de la Declaració de la Independència, el filòsof anglés Thomas Paine (1737-1809),

com hem dit, publicaria en gener de 1776 el pamflet Common Sense (el “Sentit Comú”) en el
que encoratjava els habitants de les colònies a lluitar per un govern igualitari i advocava per la
independència de les Tretze Colònies de l’Imperi Britànic. L’historiador Gordon S. Wood va
descriure Common Sense com “el pamflet més incendiari i popular de tota l’era
revolucionària” i fins 2006 encara era el títol més venut de tots els temps als Estats Units.

Prenent com a punt de partida les teories de Locke sobre l’estat de naturalesa, Paine planteja
una distinció entre societat i govern, i defineix el govern com un “mal necessari” per a
previndre el mal natural que veu en l’ésser humà. Com totes les persones són iguals en la
creació, la distinció entre reis i súbdits és falsa d’inici. Així, Paine critica “l’estat mixt” promogut
per Locke i nega la necessitat d’un govern monàrquic o de qualsevol monarquia constitucional,
ja que, segons ell, la limitació del poder reial mitjançant el Parlament que Locke planteja i que,
de fet, és l’existent a Anglaterra, no és suficient perquè el sistema no es convertisca en tirànic.
Si el poder tendeix a concentrar-se a les mans del monarca no podrà evitar-se que puga
transcendir qualsevol limitació que li puga ser imposada. Proposa la creació d’una “Carta
Continental” a manera de “Carta Magna” o constitució estatunidenca que hauria de ser
elaborada per una Conferència Continental que reunira les Tretze Colònies. El govern nacional
alternatiu sorgit d’ací hauria de prendre la forma de Congrés i hauria de tenir unes
característiques, estructura i model organitzatiu que són definides a Common Sense.
Finalment, Paine enumera les capacitats de les colònies per rivalitzar amb la Royal Navy
británica en el supòsit que aquesta via desemboque en una guerra oberta.

Aquestes idees seran posades en pràctica de manera institucional per Thomas Jefferson (1743-
1826). Jefferson fou un advocat de Virginia que va participar a la revolució i la independència
de manera determinant, i va ser el tercer president dels Estats Units d’Amèrica (1801-1809)
després de Washington i Adams. L’any 1776 redactà la Declaració dels drets de Virgínia on ja
va enunciar alguns dels principis fonamentals del liberalisme que formaven part del seu
pensament: la sobirania nacional, la divisió de poders i el dret al sufragi. El mateix any, en juliol
formarà part de l’equip que redactarà i firmarà la Declaració de la Independència, en la qual
tindrà un paper principal. En aquest text es tornen a repetir els valors del liberalisme i les

13 Els utilitaristes van ser anomenats també pragmàtics.

remembrances lockianes tot i reiterant que totes les persones són creades iguals i amb drets
inalienables com la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat.

1.1.4. França: Montesquieu, Voltaire, Rousseau i la síntesi de Condorcet

En la segona meitat del segle XVIII, malgrat que més del 70% dels europeus són analfabets,
els intel·lectuals i els grups socials més influents descobreixen el paper que pot tindre la raó,
íntimament unida a lleis senzilles i naturals, en la transformació i millora de tots els aspectes
de la vida humana. Les millores polítiques i econòmiques dels monarques absoluts il·lustrats
són un exemple de la posada en pràctica d'aqueixos principis.

Des de la publicació del primer tom de la Encyclopédie en 1751, dirigida per Diderot i
D'Alembert, l'activitat dels filòsofs il·lustrats serà incessant i determinarà l'aparició d'un nou
marc d’idees que suposaven una ruptura amb l'Antic Règim. Dues característiques defineixen a
aquests pensadors:

D'una banda, l'atac constant a l'Església Catòlica i la intolerància religiosa que aquesta
representa. La religió oficial és substituïda per una religió "natural" (deisme) basada en
l'existència d'un "Ésser Suprem". L'autor que més acarnissadament va criticar a l'Església va ser
Voltaire, qui va creure que el seu anticlericalisme bastaria per a aconseguir que les societats
anaren més perfectes i per a aconseguir la felicitat, dins d'una forma de govern semblant a la
que es denomina absolutisme il·lustrat o “despotisme il·lustrat”.

D'altra banda, la general acceptació de la teoria del "contracte social", que Locke va
prendre parcialment de Hobbes, en dir que el govern dels ciutadans va nàixer d'un contracte
entre el governant i els seus súbdits. Encara que els il·lustrats discrepen a l'hora d'interpretar
aquest contracte, coincideixen a criticar l'origen diví de la monarquia.

Tres són els grans filòsofs del segle XVIII: Montesquieu, Rousseau i Voltaire. El baró de
Montesquieu (1689-1755) és la millor mostra de l'il·lustrat d'extracció nobiliària. En la seua
obra L'esperit de les lleis (1748), autèntic elogi de la Constitució anglesa, va en contra de la
creença que tots els Estats poden tindre lleis universals, perquè aquestes depenen de la
història de cada grup humà. Es declara partidari d'un sistema de govern similar a l'existent a
Gran Bretanya: una monarquia parlamentària en la qual existira una divisió de poders, de tal
forma que cadascun dels tres poders (executiu, legislatiu i judicial) poguera controlar als altres
dos.

Per a Montesquieu existeixen tres tipus de govern: el republicà, el monàrquic i el despòtic.

En el govern republicà és el poble o una part d’ell qui detenta el poder sobirà, no obstant
aquesta república pot ser democràtica o aristocràtica, segons la participació i el mètode
d’elecció. En el govern monàrquic aquest poder resideix en una sola persona, el rei, però no
l’exerceix arbitràriament sinó segons les lleis que naixen dels poders intermedis com una
concepció aristocràtica i quasi feudal de la monarquia. Finalment, en el govern despòtic el
dèspota es fa servir del seu poder sense límits, lleis ni regles.

Tanmateix, el major assoliment de Montesquieu serà la doctrina de la separació de poders.

Però, tot i que s’ha encimbellat Montesquieu com el preconitzador d’aquesta doctrina, ell es
va limitar únicament a dir que el poder executiu, el legislatiu i el judicial no s’han de trobar mai
a les mateixes mans. Més que elaborar una teoria jurídica sobre la divisió de poders el que
preconitza és una teoria politico-social de l’equilibri de poders, en la que cadascuna de les
forces socials – rei, aristocràcia i poble – trobe correspondència en cada un d’aquests poders.

Per la seua banda, Voltaire (1694-1778), pseudònim de François-Marie Aouret, defén una
concepció autocràtica de l’autoritat i les llibertats. Tot i que la seua filosofia és contradictòria
en molts aspectes, a grans trets Voltaire no creu en la igualtat, defensa la jerarquia social, i
elabora discursos clarament despectius cap al populatxo (“...quan el populatxo es posa a
raonar, tot està perdut.”). Quant a l’autoritat, Voltaire no és partidari de la divisió de poders i
tot i que és simpatitzant de les llibertats civils no ho és tant en tot allò referent a les polítiques,
per la qual cosa desitja un poder judicial sotmés al govern i el minvament de les pretensions
del Parlament.

No obstant aquesta defensa de la monarquia parlamentaria restringida – una espècie

d’absolutisme il·lustrat –, Voltaire serà un ferm defensor de les llibertats individuals. Lluitarà
per la prohibició de les detencions arbitràries, la supressió de la tortura i de la pena de mort,
l’abolició del procediment secret, l’adequació de les penes als delictes, la unitat de la legislació,
la supressió de les duanes interiors, una millor percepció dels impostos, la supressió d’alguns
drets senyorials, la garantia de la llibertat de pensament i d’expressió,...

Una postura més radical és la que va sostindre Jean Jacques Rousseau (1712-1778), qui en
les seues obres fixa l'atenció en el problema social de manera especial. En el seu Discurs sobre
l'origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes (1754) addueix que l'home primitiu
salvatge era feliç en el seu estat de naturalesa, mentre que en iniciar-se la civilització i la
propietat apareix la desigualtat en una societat que ha perdut la seua bondat natural. En El
Contracte Social (1762) ens mostra que l'estat social establit no és el natural i que el contracte
social entre governants i governats ha d'actuar en benefici del que Rousseau denomina
"voluntat general", que ha d'entendre's com una cosa unitària, superior als partits o grups i per
això és una força hostil a tota separació de poders i a tota divisió de la societat en estaments i
cossos polítics intermedis. Aquesta concepció de la "voluntat general" suposa també una
supressió de la voluntat individual, la qual cosa ha fet pensar a alguns que aquesta teoria conté
germen totalitari. Per a uns altres, no obstant això, la voluntat general s'identifica amb el
"poble", per la qual cosa parlen de "democràcia rousseauniana". La influència de les seues
doctrines ha sigut enorme i el seu pensament va ser recordat amb freqüència durant la
revolució.