LES REVOLUCIONS RUSSES: CREACIÓ, EVOLUCIÓ I CRISI DE

L’URSS. REPERCUSIONS INTERNACIONALS

Vicent Ferrero i Martínez
Departament de Geografia i Història

1. LES REVOLUCIONS RUSSES: CREACIÓ, EVOLUCIÓ I CRISI

DE L’URSS. (1905-1999)
1.1. EL CAMÍ CAP AL SOCIALISME

Per a entendre quins motius van desencadenar les diverses revolucions a la Rússia de
principis del segle XX és necessari veure el tipus d'estat que hi havia anteriorment. Es
tractava d'un règim tsarista, des del segle XVII liderat per la dinastia Romànov1. El tsar
Nicolau II era el cap suprem i absolut, tant polític com religiós, de la societat. Els pilars
del seu poder es basaven en: una burocràcia corrupta i ineficaç en mans de la noblesa,
un exèrcit sol preocupat per l'expansió territorial, i una església ortodoxa guardiana de
l'ordre i la tradició. En aquest imperi autocràtic, la resta de la població (un 85%) eren
llauradors que s'organitzaven en comunes i vivien en unes condicions molt dures, encara
que en 1861 s'haguera abolit la servitud. Hi havia llauradors de diferent tipus: els
kulaks 2 , acomodats que podien contractar mà d'obra; els xicotets propietaris, i els
mugics3, gent sense terra que a penes podia sobreviure. D'altra banda, hi havia nuclis
industrials enormes que depenien de capital estranger, on la situació dels treballadors
era miserable: treball infantil, condicions de vida insalubres... i sovint realitzaven
vagues i manifestacions en contra del règim. Amb tot, la societat estava totalment
jerarquitzada.

L'oposició al tsarisme estava organitzada en diferents grups:

 Pagesia.
 Moviment nihilista4: d'ambients intel·lectuals. Va evolucionar a terrorista.„„
 Populisme naródnik5: en contra de la industrialització i partidari d'un socialisme
agrari.

1
La Dinastia Romànov ( en rus), fou una dinastia russa establerta a Moscou des del segle XVII,
que va accedir al tron l'any 1613 amb la coronació de Miquel I i va regir el país fins a la Revolució de
Febrer de 1917 que va obligar al tsar Nicolau II a abdicar.
2
Kulak rus en polonès: kułak), "puny", per extensió "garrepa", eren els agricultors propis de la
URSS que posseïen propietats i contractaven treballadors. Posteriorment el terme va ser utilitzat per tots
els deportats, condemnats i opositors a les col·lectivitzacions.
3
El mot mugic (en rus: м жи ) fa referència a un pagès rus, en general, en el període previ al 1917 a la
Rússia imperial. El terme denota un cert grau de pobresa, ja que la majoria de mugics eren serfs abans de
les reformes agrícoles del 1861. Després d'aquesta data, els servents van rebre parcel·les de terra per
treballar i es van convertir en camperols lliures.
4
El moviment nihilista va ser un moviment rus en la dècada del 1860 que va rebutjar totes les autoritats.
Es deriva del llatí nihil, que significa "res". Després de l'assassinat del tsar Alexandre II el 1881, els
nihilistes foren coneguts a tot Europa com a defensors de l'ús de la violència per tal d'aconseguir un canvi
polític.
  Partit socialista-revolucionari (1901): continuador de l'anterior.„„
 Partit obrer socialdemòcrata rus (1898): marxista. Propiciava una revolució
burgesa que donaria pas a una de socialista.
 Partit constitucional democràtic rus o (cadets o kadets 6 ) (1905): burgesia
liberal.„

Sense aquesta oposició no es poden entendre les revolucions, especialment el paper dels
socialdemòcrates russos. Aquest partit es va dividir en dos:

 Menxevics 7 , liderats per Iuli Màrtov i partidaris d'una revolució democràtica

burgesa.
 Bolxevics8, liderats per Lenin i a favor d'una revolució que donara el poder al
proletariat.„„

Hi havia altres sectors en la societat. La intel·ligèntsia9 era el grup intel·lectual d'elit.

Buscaven el progrés global del seu país i potenciaven l'occidentalització de la societat.
La burgesia, d'altra banda, era un grup molt reduït.

Cal afegir que, donat el gran territori que ocupava l'imperi, la multiculturalitat era un fet
que afectaria els esdeveniments i les reivindicacions posteriors. La població estava
formada per: eslaus (russos, ucraïnesos...), turcs, jueus, etc.

1.1.1. La Revolució de 1905

Aqueix mateix any Rússia i el Japó10 van iniciar una guerra a causa del repartiment de
territoris a la Xina. Els japonesos estaven preparats militarment i comptaven amb el
suport de Gran Bretanya. Els russos, en canvi, subestimaven al seu adversari i van
perdre el conflicte. La derrota va crear un sentiment d'humiliació (era la primera vegada
en la història que un poble no blanc guanyava a un blanc) i revolta a Rússia, alhora que
va augmentar la desestabilització i l'empobriment de la societat. Van realitzar
manifestacions i vagues, una de les quals va tindre lloc en el Palau d'Hivern de Sant
Petersburg. Es tractava d'una multitud de gent pacífica demanant menjar, però va anar

5
S’utilitza també el seu plural naródniki) quan fa referencia a un col·lectiu per exemple “els naródniki”.
Se sol traduir com a “populista” o “populistes” i és el nom que reben els revolucionaris russos de les
dècades de 1860 i 1870. Els naródniki van sorgir en resposta als conflictes creixents entre el pagesia i els
kulaks. Els grups no van establir una organització concreta, però compartien el propòsit general comú
d'enderrocar la monarquia i els kulaks, i distribuir la terra entre els camperols.
6
La paraula kadet prové de les sigles en rus de Konstitutsionno-demokratítxeskaia Partia (KD) i fa
referència als seus membres.
7
El terme menxevics en rus: меньшеви и menxeviki) significa literalment "membre de la minoria" i
eren la facció moderada del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus.
8
El terme bolxevic del rus бо ьшеви bolxevik,) significa "membre de la majoria" i eren un grup polític
radicalitzat dins del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus.
9
Classe social composta per persones involucrades en complexes activitats mentals i creatives orientades
al desenvolupament i la disseminació de la cultura, incloent-hi intel·lectuals i grups socials propers a ells.
10
El detonant de la guerra havia sigut el Decret del tsar de 12 d’agost de 1903 mitjançant el qual els
assumptes de l’Extrem Orient passaven a un virregnat creat a l’efecte i que estaria al càrrec de l’almirall
Ievgueni Alekséiev (1843-1917) molt proper a l’anomenat “cercle de Bessovrassov” amb interessos en
l’explotació comercial de Manxúria. El dia 5 de setembre de 1905 es firmà la pau de Portsmouth
mitjançant la qual Japó recuperava les renúncies de 1895.
durament reprimida i van morir centenars de persones. El dia 9 de gener de 1905 s'ha
conegut com el «Diumenge Roig».

L'imperi es trobava en ple moment d'agitació revolucionària. Es van crear els soviets
(comités de treballadors que triaven un líder en una assemblea), que van organitzar una
vaga que es va generalitzar en tot el país. A més, cada col·lectiu es va organitzar en
defensa de les seues pròpies lluites: la Unió llauradora panrussa, per la col·lectivització
de la terra; la Unió musulmana panrussa, etc. La cort, en crisi, va cedir promulgant el
«manifest de les llibertats» o «manifest d'octubre», un text que no era més que una
promesa ambigua d'un règim constitucional respectuós de les llibertats (de reunió,
d'associació...). Es va crear la Duma (Parlament), encara que tenia molt poca
importància política.

Amb tot, a pesar que el tsar havia aconseguit recuperar-se de la revolució i havia
conservat el seu càrrec, es mantenia en el poder mitjançant la repressió policial, i és que
les tensions de la societat no s'havien esvaït.

En aquest context va arribar la Primera Guerra Mundial, que representaria la fi

definitiva del governant. Després de la mort de l'hereu del tron de l'Imperi austro-
hongarés, Francisco Fernando, Rússia havia donat suport a Sèrbia, la qual cosa va
posicionar al país en el bàndol dels aliats. Alemanya li va declarar la guerra i així es va
iniciar el conflicte. El tsar creia que seria una guerra curta i victoriosa que donaria unitat
interna a la societat russa, però s'equivocava, perquè la intervenció en el conflicte va
deteriorar al país en tots els sentits: disminució de la producció agrícola, pujada de preus
dels aliments, tancament de fàbriques, empitjorament de la sanitat, etc. El reclutament
obligatori va afectar negativament el camp i a la indústria, i la situació va empitjorar
amb l'amuntegament de milers de refugiats en les grans ciutats. Va augmentar la
delinqüència, així com els grups en contra de la guerra: empresaris, terratinents,
llauradors, obrers... Hi havia un desordre generalitzat.

1.1.2. Les Revolucions de 1917

Donada la situació de crisi en la qual es trobava el país, la fàbrica d'armaments Putilov11,

a Sant Petersburg, va iniciar una vaga el 22 de febrer de 1917, a la qual es van unir les
obreres del tèxtil i altres treballadors. Es veia, doncs, com el moviment obrer estava
actiu i la capital en plena efervescència revolucionària. L'exèrcit, enviat per a reprimir
les accions reivindicatives, en comptes de complir amb les ordres, es va unir a la vaga,
en la qual fins van participar conservadors i liberals. En les diferents províncies es va
estendre la commoció, fins al punt que el tsar va abdicar el 2 de març.

Llavors es va establir un govern provisional del partit dels kadets (i més tard també
menxevics i socialistes revolucionaris), liderat pel príncep Lvov 12. Van mantindre el
poder de la Duma els pròxims mesos. Van promulgar llibertats civils (d'opinió,

11
Creada en l’any 1801 per un Reial Decret de l’emperador Pau I (1754-1801).
12
Gueorgui Ievguènievitx Lvov (1861-1925) membre de la casa família ucraïnesa dels Luov, descendent
de la dinastia imperial russa de los Rúrikovich.
premsa...), van abolir els privilegis religiosos i socials, van realitzar eleccions en
l'Assemblea Constitucional (on podien votar les dones), etc., però no van abandonar les
idees expansionistes de Nicolás II, de manera que van continuar participant en la Gran
Guerra. És per aquest motiu pel qual un poder paral·lel al govern tindria cada vegada
més suport popular: els soviets, els qui estaven a favor d'una pau immediata. D'aquesta
manera, va començar una pugna entre poders: un dels dos havia de caure. Els bolxevics
van fer propaganda de la pau, de manera que es van guanyar la simpatia de soldats
desertors, de llauradors que s'apropiaven de la terra, de treballadors que ocupaven
fàbriques, etc. Es va crear el Comité Central Executiu, que coordinaria tots els soviets.

En aquest context, Vladímir Ilich Uliánov13, Lenin, va arribar a Sant Petersburg amb la
idea d'organitzar als bolxevics, aprofitant la situació de caos del moment per a fer-se
amb el poder. Va presentar les «tesis d'abril», que potenciaven que els bolxevics havien
de ser majoria en tots els soviets per a després aconseguir el poder, i promulgava que la
revolució havia de ser d'àmbit europeu. Aquests pensaments van despertar les ànsies i
impaciències dels militants. Lenin era el líder que necessitava un partit la majoria dels
membres del qual havien hagut d'organitzar-se en la clandestinitat o havien anat a la
presó. Els bolxevics realitzaven manifestacions i van desenvolupar lemes molt atractius
per a una societat cansada i pobra: pa, pau, tot el poder per als soviets, control obrer, la
terra per als llauradors i l'autodeterminació nacional.

Tot això va portar a Lvov a dimitir i a pronunciar les següents paraules «la ruïna de
Rússia és inevitable». Va ser substituït per Aleksandr Kérenski14, el govern del qual va
seguir en crisi: faltaven aliments, els alemanys atacaven el nord, augmentaven l'atur i el
cost de la vida, etc.

Era el moment idoni per a Lenin. La família imperial estava baix arrest domiciliari; els
cortesans, bisbes i aristòcrates, apartats de la vida pública, i la classe mitjana, en la
desesperació. Les classes baixes sentien antipatia cap al govern provisional i es
multiplicaven els autogoverns locals... Així, la nit del 24 d'octubre, l'Exèrcit Roig,
dirigit per Trotsky, va dur a terme el colp d'estat que portaria als bolxevics al poder
durant moltes dècades. Amb l'ajuda de l'exèrcit, van prendre les vies de comunicació,
oficines de correus, estacions de tren, la Petropavloskaya15, considerada la Bastilla russa
i el Palau d'Hivern, enderrocant el Govern de Kérenski. No van comptar amb els
menxevics, ja que els consideraven traïdors a la revolució, de manera que van obtindre
el poder en solitari. A partir de llavors, el partit dels bolxevics es diria Partit Comunista
de Rússia (PCUS).

Una vegada en el poder, van iniciar ràpidament diferents reformes seguint la ideologia
comunista i es van signar decrets bàsics:

13
En alguns treballs, sobre tot a Occident, es pot llegir el nom Nikolai Lenin però és un nom erroni.
14
Durant la Revolució de Febrer, Kérenski havia escrit al seu periòdic «Khavestia» el manifest pel qual
s’instava a tots els ciutadans a oposar-se al tsar i havia entrat en el govern de Lvov com a ministre de la
Guerra, a qui va substituir com a primer ministre en juliol de 1917.
15
La fortalesa de Sant Pere i Sant Pau fou construïda per ordre del tsar Pere I de Rússia el dia 16 de maig
de 1703 en una petita illa anomenada Zàiatxi, a la desembocadura del riu Nevà en Sant Petersburg.
  Sobre la terra: establia la necessitat d'una reforma agrària que donara la terra als
pagesos.
 Sobre la pau: eixir de la Primera Guerra Mundial era primordial. En aquest sentit,
es va signar el Tractat de Brest-Litovsk (1918) amb Alemanya, que acabava amb
una guerra a canvi d'independències territorials (Ucraïna, Polònia, Finlàndia i els
estats bàltics).
 Sobre la indústria: el control de les fàbriques va quedar en mans de comités
obrers.
 Sobre les nacionalitats: es va afirmar el dret a l'autodeterminació.„„

Alhora, però, es va establir un sistema de control i repressió cap a tot aquell que
s'oposara al nou règim. Així, es va signar el decret sobre la premsa, que donava el dret a
clausurar tot periòdic no legítim amb la revolució, i es va crear la Txekà16, òrgan que
s'encarregava de les activitats contrarevolucionàries i del sabotatge (seria l'antecessor de
la NKVD i el KGB).

La capital, Petrograd, es va canviar per Moscou. Es van establir com la República

Soviètica Federal Socialista Russa (RSFSR), amb intenció de ser un estat plurinacional.
Es definien com «una dictadura del proletariat rural i urbà i dels altres pobres». Va
haver-hi canvis socials rellevants: els llauradors ja no estaven oprimits pels terratinents i
es va fer una redistribució de la terra; els militars eren desmobilitzats de la guerra; els
obrers s'apropiaven de mansions, i es van nacionalitzar fàbriques i mines. Mentrestant,
les classes mitjanes i altes esperaven que les forces contrarevolucionàries actuaren.

I ho farien, impulsats en part per la crisi en la qual es trobava el país. Hi havia una falta
d'aliments considerable (la collita de 1917 va ser dolenta) i, a més, amb el Tractat de
Brest-Litovsk17 havien perdut zones agrícoles com Ucraïna. A això se li va sumar una
inflació creixent, el tancament d'empreses, dificultats en el transport, etc., la qual cosa
va fer augmentar l'oposició al règim. Per part dels bolxevics augmentava la intolerància
ideològica, no hi havia eleccions, etc. L'estat ho controlava tot, i l'anhel de voler uns
resultats ràpids sovint desembocava en una ineficiència i en uns abusos burocràtics
guiats per la improvisació. El descontentament popular cap als bolxevics va començar a
expandir-se.

1.2. DE LENIN A STALIN

1.2.1. Les guerres civils (1918-1921)

El país es trobava en una gran inestabilitat. Molts col·lectius estaven en contra del nou
règim perquè no havien eixit beneficiats: tsaristes, terratinents, militars de l'exèrcit del
tsar o industrials es van organitzar sota el títol de «blancs». Van formar un exèrcit de

16
La Txekà (rus: ЧК - е в н оми и Vserossiiskaisa txrezvitxainaia komissiia, Comissió
Extraordinària) va ser la primera d'una sèrie d'organitzacions de seguretat de l'estat soviètiques.
17
voluntaris dirigit per Alekséiev18, Kornilov19, Iudénitx20 i Kolchak21 per a lluitar contra
el bolxevisme. D'aquesta manera es va iniciar una guerra civil entre revolucionaris, els
«rojos», i contrarevolucionaris. Per una altra costat, també hi havia problemes de
nacionalitats que es manifestarien llavors, com per exemple, entre els georgians i els
armenis, o entre aquests i els azerbaidjanesos. I, finalment, hi havia enemistats fora de
les fronteres russes: francesos, anglesos, polonesos (el general polonés Pilsudski22 va
intentar conquistar fallidament Ucraïna)...

Per tant, no hi havia una guerra, sinó diverses. De fet, la revolució no va fracassar
perquè l'oposició no estava organitzada. A més, les potències occidentals, malgrat donar
suport i finançar als russos blancs, no van participar en la guerra. I és que just acabada
la Primera Guerra Mundial, implicar-se en una altra a Rússia era alguna cosa que no
interessava.

Els bolxevics, com a resultat de la situació, van imposar un comunisme de guerra, que
implicava una forta intervenció estatal:

 Nacionalització de la indústria: adequant-la a una època bèl·lica, és a dir,

centrant-la en la producció d'armaments. Els treballadors van perdre molts drets
(de vaga, organització sindical...).
 Requises als llauradors: van portar a l'empobriment i a molta fam. Els pocs
aliments que tenien les gents rurals els amagaven de l'exèrcit.
 Retallada de llibertats: els bolxevics van legalitzar la pràctica arbitrària del poder.
Hi havia una ideologia i un partit. No es tolerava l'oposició, de manera que en
1918 es van crear els primers camps de concentració per a presos polítics.
 Racionament de l'alimentació: eren racions miserables, que van fer proliferar
malalties i desnutrició. Aquesta situació va acabar amb la vida de huit milions de
persones entre 1918 i 1920.

18
Mikhaïl Vassilievitx Alekséiev (1857-1918) fou un militar rus. Fou oficial abans i durant la Primera
Guerra mundial i un dels caps dels exèrcits blancs anti-bolxevics durant la guerra civil russa de 1917 a
1918.
19
Lavr Gueòrguievitx Kornílov (1870-1918), fou un general de l'exèrcit rus, més conegut per l'intent de
cop d'estat al govern provisional d'Aleksandr Kérenski, durant la Revolució Russa de 1917.
20
Nikolai Nikolàievitx Iudènitx (1862-1933) fou un militar rus, un dels generals russos més cèlebres
durant la Primera Guerra Mundial i, amb posterioritat, un dels líders de l'Exèrcit Blanc durant la Guerra
Civil Russa
21
Aleksandr Vassílievitx Koltxak (1874-190) fou explorador del Pol Nord, i, com a oficial de la marina
russa, va lluitar en la Guerra Russo-Japonesa i en la Primera Guerra Mundial. Durant la Guerra Civil
Russa establí un govern anticomunista a Sibèria i, de 1918 a 1920, aconseguí ser reconegut com a
"Governant Suprem i Comandant en Cap de les forces terrestres i marítimes de Totes les Rússies" per
altres dirigents dels Exèrcits Blancs. El seu govern tenia la seu a Omsk, a la part sud-occidental de Sibèria.
22
Józef Piłsudski de Kościesza 1867-1935) va ser el primer Cap d'Estat (1918 - 1922), "Mariscal de
Polònia" (des del 1920) i dictador (1926 - 1935) de la Segona república polonesa. Des de la Primera
Guerra Mundial va tenir un gran influència en la societat del seu país i va ser un polític molt rellevant en
la política europea. És considerat el principal responsable que Polònia aconseguís la independència el
1918 després de 123 anys de particions.
Finalment, les guerres civils les van guanyar els bolxevics. En resum, paradoxalment
havien establit un règim suposadament igualitari a base de militarització i retallada de
llibertats.

1.2.2. La NEP (1921-1928)

L'extremisme de les mesures del comunisme de guerra va fer augmentar el

descontentament de la societat russa. L'estat l'havia nacionalitzat tot: la indústria, la
banca, el comerç... La situació era precària: la productivitat era molt baixa, hi havia
poca collita, les comunicacions eren ineficaces... Per aquest motiu, el partit va decidir
fer reformes i legalitzar parcialment els intercanvis econòmics locals, la qual cosa seria
bàsic per a la supervivència del règim. Aquestes mesures es coneixen com la Nova
Política Econòmica o NEP.

Constituiria un pas transitori, un moment de descans abans de llançar la definitiva ona

socialista. Es pretenia aconseguir de nou el suport de la població i augmentar la
producció tant en el camp com a les fàbriques. Així, tardaria uns anys a aplicar-se la
col·lectivització; mentrestant, es permetia als llauradors vendre els seus excedents i als
kulaks poder contractar treballadors. La moneda, que s'havia substituït per la barata, es
va tornar a utilitzar. En indústria es va permetre l'arribada de capital i tecnologia
estrangers, i es van establir contractes comercials amb Gran Bretanya. Es van acabar les
requises i el racionament del menjar perquè la gent comprara l'aliment amb els seus
propis ingressos.

Amb tot, era una revitalització del capitalisme que portaria a una recuperació econòmica.
Va ser un èxit: la producció va augmentar considerablement. En 1928, últim any en què
es va aplicar, s'havien recuperat els nivells de 1913. Aquests canvis econòmics van
despertar malestar entre certs sectors del partit, que el consideraven una amenaça per a
la revolució. La lluita dins del partit es va incrementar, a més, amb la mort del líder,
Lenin, en 1924.

A partir de l'any 1922 l'antiga Rússia passaria a denominar-se Unió de Repúbliques

Socialistes Soviètiques (URSS).

1.2.3. La successió: la lluita pel poder

En morir Lenin, el PCUS es va dividir ideològicament en diferents sectors:

 Lev Davídovitx, Trotski23: esquerrà. Partidari d'estendre la revolució socialista

per tot el món.
 Ióssif Djugaixvili 24 , Stalin: secretari general des de 1922. Defensava el
socialisme en un únic país: l'URSS.
 Nikolai Bukharin25: dretà.
23
24
Després de dos triumvirats, Stalin va guanyar als esquerrans en 1927 expulsant a
Trotsky del partit. Més tard, també acabaria amb l'oposició dretana del partit. D'aquesta
manera, Stalin es va transformar en dictador i cap únic de l'estat en 1929 definitivament.
Lenin havia deixat per escrit la seua oposició al fet que Stalin fóra el seu successor.

1.2.4. L’estalinisme (1929-1953)

 Característiques de la dictadura estalinista

Stalin, conegut com el Vozd (el cabdill), va imposar un nou model econòmic, posant fi
a la NEP per a impulsar un rapidíssim procés d'industrialització a l'URSS: la
planificació centralitzada, que tenia com a únic precedent el comunisme de guerra. Es
van aplicar tres plans quinquennals que van implicar un fort control central de la
indústria: la militarització del treball, l'establiment del monopoli estatal sobre el comerç
de cereals i les brutals requises per a obtindré aliments.

En el camp va començar la col·lectivització de la terra: van desaparéixer els kulaks i

se'ls va obligar a integrar-se en els kolkhoz, granges col·lectives en les quals els
membres locals del partit ho col·lectivitzaven tot. Es van crear també els sovkhoz o
granges estatals, encara que en menor quantia. Van tornar a aplicar-se les requises del
comunisme de guerra utilitzat en plena guerra civil.

Els antics camps de concentració es van transformar en els temibles gulags, que van
arribar a ser un vertader arxipèlag, on s'obligava els presos a fer els treballs forçats.
Estaven controlats per Lavrenti Béria26. Milions de soviètics van treballar com a mà
d'obra esclava i centenars de milers van morir per la duresa de l'explotació.

La indústria es va convertir en el principal objectiu del règim. Es pretenia passar d'un

estat principalment agrari a una gran potència industrial en pocs anys. Aquesta meta es
va aconseguir parcialment: van construir fàbriques de tractors, potenciant la producció
d'electricitat, de carbó, d'acer i de petroli, van alçar ciutats industrials des de zero... Hi
havia un creixement del 20% anual, però a canvi de sotmetre amplis sectors de la
població a unes condicions de treball i explotació duríssimes. L'URSS va obtindre el
prestigi internacional esperat especialment després del crac de 1929, el qual no va
afectar el país.

Després de la col·lectivització forçosa i l'espectacular enlairament del creixement

industrial, Stalin va consolidar el seu poder absolut basat en la violència i el culte a la
personalitat. En 1934 va crear una nova organització polític-policial, la NKVD (Comité

25
26
Lavrenti Pàvlovitx Béria (1899-1953) va ser el segon al comandament de l'NKVD durant la Gran Purga,
sent responsable de milions d'empresonaments i morts. Al final de la Purga, esdevingué cap de l'NKVD i
portà a terme una purga del propi cos. Béria va ser el polític del cercle de Stalin més influent sobre el
dictador durant i després de la Segona Guerra Mundial, i immediatament després de la mort de Stalin el
1953; així com durant el període immediat a la seva mort, quan va exercir d'adjunt al Primer Ministre i
portà a terme una efímera campanya de liberalització. No obstant això, va ser detingut aquell mateix any i
executat per ordre dels seus rivals polítics. D'acord amb Mólotov, va ser acusat d'enverinar Stalin usant
warfarina, un potent raticida.
del Poble per a Assumptes Interns), que seria el seu braç executor en la repressió interna.
Es van realitzar grans porgues, especialment als opositors d'esquerra i dreta de dins del
PCUS. Trotsky, per exemple, va ser assassinat a Mèxic l'any 1940 per Ramón Mercader,
un sicari català. Una de les funcions del Gran Terror era evitar qualsevol crítica o
dissidència. Les aberracions dels processos i de les porgues de dirigents tenien el seu
fonament en la necessitat de donar al procés una justificació com a acte de defensa de la
revolució, la qual cosa obligava a exagerar els crims dels acusats (al voltant de 800.000
persones van ser executades). No obstant això, la majoria dels soviètics pensaven que
els acusats haurien fet alguna cosa i que Stalin els protegia. De fet, molts van
col·laborar gustosament en les porgues.

Veiem, doncs, com el que en la teoria havia de ser una «dictadura del proletariat» es va
aplicar en la pràctica com una «dictadura sobre el proletariat» i els altres treballadors. I
és que les prohibicions van aconseguir tots els sectors de la societat. Huit milions de
persones van ser destinades als gulags, on servien de mà d'obra gratuïta per a les obres
públiques, i 12 milions van morir per la repressió desplegada entre 1936 i 1950, unes
víctimes oblidades per la història. Amb els processos de desestalinització no es va fer
justícia, i en l'actualitat aquesta massacre no es té tan present com es deuria.

Cal afegir que l'estalinisme va ser tan assumit pels russos, que encara hui dia es troben
admiradors de Stalin, perquè el veuen com el tsar més poderós de la història, una
espècie de reencarnació, corregida i incrementada d'Ivan, el terrible. De fet, a Stalin se'n
va dir «el tsar roig».

 La Segona Guerra Mundial i la caiguda d’Stalin

El conflicte bèl·lic va suposar per a Stalin una certa consideració en la societat russa.
Hitler, trencant el pacte germà-soviètic Mólotov-Ribbentrop 27 signat en 1939, va
començar una ofensiva a l'URSS en 1941, dita «Operació Barba-roja28».

La resposta del dictador es va basar en el reclutament massiu de soldats, així com en la

tècnica de la «terra cremada», és a dir, crema de terra per a dificultar el pas dels
alemanys al llarg de l'URSS. Va ordenar el trasllat de la indústria pesant més a l'est dels
Urals i va crear un Comité de Defensa integrat pels seus polítics més experimentats.
Després de dos anys de guerra, els soviètics van frenar l'expansió nazi gràcies a l'eficaç
tasca del mariscal Júkov29 i a l'entrada en la guerra dels EUA.

27
El pacte Mólotov-Ribbentrop fou un pacte de no-agressió entre Alemanya i la Unió Soviètica signat a
Moscou pels ministres d'exteriors respectius, Joachim von Ribbentrop i Viatxeslav Mólotov el 23 d'agost
de 1939, i que va ser vigent fins a la invasió alemanya de la Unió Soviètica amb l'Operació Barba-roja",
que s'iniciava la matinada del 22 de juny de 1941.
28
La matinada del 22 de juny de 1941 començà l'Operació Barba-roja, la invasió alemanya de la Unió
Soviètica en el marc de la Segona Guerra Mundial. L'atac va ser per sorpresa, ja que fins a la data,
Alemanya i la Unió Soviètica eren aliats segons el Pacte Mólotov-Ribbentrop d'agost de 1939, però tot i
això els alemanys temien que els soviètics el trenquessin abans.
29
Gueorgi Konstantínovitx Júkov (1896-1974) va ser un polític i militar soviètic, considerat per molts
com un dels comandants més exitosos de la Segona Guerra Mundial. A l'octubre del 1941, quan els
alemanys s'acostaven a Moscou, Júkov va substituir a Semion Timoixenko al cap del front central i fou
Els soviètics van pagar un preu altíssim amb homes i destruccions en la victòria sobre el
nazisme. El nombre de russos morts ascendeix a l'esborronadora xifra de 20 milions. El
país es trobava en total decadència, de manera que es va aplicar un nou pla quinquennal
que va donar lloc a un gran creixement industrial fins a superar els nivells de la
preguerra, però continuava sent un sistema recolzat en treballs forçats.

Després de la Segona Guerra Mundial, l'URSS va augmentar les seues possessions en

annexionar-se els estats bàltics d'Estònia, Letònia i Lituània, així com territoris
d'Alemanya (Prússia oriental), Polònia (la seua part oriental), Romania (Bessaràbia) i
Finlàndia (Carèlia). Era la primera vegada que s'aplicava un comunisme expansionista.

La postguerra va assenyalar el punt culminant del culte a la personalitat de Stalin, ja que,

malgrat els danys, havia guanyat l'anomenada «guerra patriòtica». El dictador era el
«Pare de la Victòria» i «Unificador de l'Imperi», i era recordat en una infinitat de
monuments i en els noms de diverses ciutats, desplegats ara no solament a l'URSS, sinó
també pels nous aliats, els estats satèl·lit d'Europa central. En art se seguia la premissa
del realisme-socialista, és a dir, havia de difondre la ideologia del partit; als qui
s'allunyaven d'ella, se'ls aplicava la repressió.

Els últims anys de la vida de Stalin es van caracteritzar per l'augment del seu
antisemitisme i la seua paranoia conspiratòria, que l'havien portat a realitzar les porgues
fins i tot entre els seus éssers pròxims (per exemple, va manar als gulags a la seua filla).
Va morir en 1953 pràcticament només, únicament envoltat de Beria, Malenkov 30 i
Kruschev.

1.3. PROCESSOS DE DESESTALINITZACIÓ

1.3.1. Nikita Khrusxov (1956-1964)

Amb la mort de Stalin van començar els dubtes a prop de com repartir-se el poder.
Primerament es va organitzar una direcció col·lectiva entre els cinc col·laboradors més
pròxims al dictador, però les disputes entre aquests membres van donar pas al retorn
d'un líder. Després d'un breu temps de govern de Malenkov seguit de Bulganin 31 ,
Khrusxov va aconseguir el màxim càrrec en 1956.

assignat a dirigir la defensa de la ciutat (Batalla de Moscou). Dirigí també la transferència de tropes de
l'Orient Llunyà, on una gran part de les forces terrestres soviètiques s'havien estacionat el dia de la invasió
de Hitler. Una reeixida contraofensiva soviètica el desembre del 1941 va fer retrocedir als alemanys, fora
dels voltants de la capital soviètica. La proesa logística de Júkov és considerada per alguns el seu més
gran mèrit.
30
Gueorgui Maksimiliànovitx Malenkov (1902-1988) fou un polític soviètic i dirigent del PCUS, així
com íntim col·laborador de Ióssif Stalin. Breument es va convertir en mandatari de la Unió Soviètica
(març-setembre de 1953) a la mort de Stalin i va ser primer ministre de la Unió Soviètica de 1953 a 1955.
31
Nikolai Aleksàndrovitx Bulgànin (1895-1975) va ser un militar i polític soviètic. Després de la mort de
Stalin al març de 1953, Bulgànin, recolzat per Nikita Khrusxov, qui era llavors Secretari General del
PCUS, es va convertir en President del Consell de Ministres en 1955, substituint en el càrrec a Gueorgui
Malenkov. Al juny de 1957, quan els conservadors van tractar de fer fora a Khrusxov del poder en una
reunió del Politburó, Bulgànin va vacil·lar entre els dos camps. Quan els conservadors van ser derrotats i
En el XX Congrés del PCUS, aquell mateix any, el nou dirigent va llegir el seu conegut
informe de la «desestalinització», que inicialment era secret. En aquest acusava a Stalin
de ser un dictador incompetent, responsable de tots els desastres. Va denunciar els seus
crims, deixant en llibertat algunes de les víctimes i es presentava a si mateix com l'hereu
legítim de Lenin.

Va aplicar polítiques de desestalinització lligades a una certa liberalització del sistema

polític i una descentralització econòmica que donava més responsabilitat a empreses
locals i més importància als béns de consum. En el sector agrícola va promoure
l'explotació de terres no cultivades fins llavors i les maquinàries agrícoles estatals van
ser venudes a terrenys privats. No obstant això, van ser uns canvis que no van acabar de
funcionar, a causa de la falta de productivitat de les noves terres, la baixa qualitat dels
productes industrials… Va realitzar reformes socials reeixides per exemple facilitant
l'accés a l'habitatge.

Aquesta manera d'afrontar les necessitats del poble (produint el que aquest requeria i
centrant-se en els seus problemes reals) es coneix com a socialisme real. Va disminuir el
culte a la personalitat i va acabar amb les porgues, en favor d'un sistema més racional i
menys rígid. Així i tot, Khrusxov mai va intentar construir una democràcia; la seua
intenció era fer eficient el sistema polític vigent, eliminant els seus excessos.

Malgrat les mesures, Khrusxov no va tindre el suport popular esperat, i és que el poble
continuava adorant al dictador difunt. Com a conseqüència, i afegint-li les qüestions de
política internacional (Crisi dels Míssils a Cuba en 1962 i ruptura de relacions amb la
Xina), va ser obligat a dimitir.

1.3.2. Leonid Bréjnev (1964-1982)

Va representar el triomf de la classe burocràtica i conservadora a l'URSS. Aquesta nova

etapa es va caracteritzar per tres elements:

 Estancament econòmic: molta inversió en armament.„„

 Gerontocràcia: els líders polítics tenien més de 70 anys.„„
 Militarització: va augmentar la presència de militars en política.„„

Aquest dirigent va potenciar de nou el culte a la personalitat. En els primers anys es va

restablir en certa manera l'estabilitat política i administrativa, però la crisi de 1973 va
aguditzar els problemes de l'URSS i el país va caure en un greu declivi econòmic,
derivat d'una forta burocratització i corrupció dels càrrecs públics. La crisi del petroli
havia d'haver sigut positiva per a l'URSS, que era un país exportador d'energia; no
obstant això, l'augment d'ingressos per aquest concepte va incrementar les importacions
de productes occidentals. Això va tindre dues conseqüències: d'una banda, va afavorir la
paralització de reformes econòmiques i, per un altre, va augmentar substancialment el

remoguts del poder, Bulgànin va sobreviure un temps, però al març de 1958, en una sessió del Soviet
Suprem, Nikita Khrusxov va forçar la seua dimissió.
deute exterior. Tots els indicadors socials van caure: augment de la mortalitat infantil,
disminució de l'esperança de vida, etc.

La seua política dins del bloc es va basar en l'anomenada «doctrina Bréjnev», una
espècie de neoestalinisme segons el qual l'URSS podia intervindre militarment en tot
país satèl·lit on el socialisme estiguera en perill. La innovació al respecte no va ser la
idea, sinó el fet que es posara per escrit. Un exemple pràctic d'aquesta doctrina va ser la
primavera de Praga en 1968. Bréjnev va morir en 1982.

1.3.3. Iuri Andrópov i Konstantín Txernenko (1982-1985)

En el breu temps en el qual seguia la gerontocràcia, Andrópov va potenciar un cert

reformisme, però mai es duria a terme sota el seu govern degut a la seua defunció.
Txernenko va seguir els seus mateixos passos al no durar en el seu càrrec més d'un any.

1.4. EL FINAL DE L’URSS

1.4.1. Mikhaïl Gorbatxov (1985-1991)

El sistema soviètic estava vell, corrupte i esgotat. Es feia imprescindible un canvi polític
i econòmic. Gorbatxov va reorientar el sistema polític cap a la democràcia i l'econòmic
cap al capitalisme en breu temps. La seua intenció era modernitzar l'economia del país
perquè l'URSS continuara sent una superpotència.

En l'àmbit econòmic, aquestes noves mesures es coneixen com la Perestroika, que

significa «reestructuració» (del país). S'atorgava a les empreses l'autonomia de gestió i
l'accés al comerç exterior. Els kolkhoz podrien comercialitzar directament tota la seua
producció. Es van permetre els serveis privats i es va legalitzar l'economia submergida.

En l'aspecte polític, la Perestroika es coneixia com a Glàsnost, que significa

«transparència», i és que s'apostava per la permissivitat i la llibertat d'expressió i de
premsa, que hi haguera diàleg entre el govern i el poble, eliminant així el secretisme.

No obstant això, la Perestroika realment no va resultar. La producció es va reduir, la

qualitat dels productes no va millorar, de manera que aquests es compraven a Occident,
va sorgir l'atur, va començar a haver-hi inflació… A aquesta situació se li van sumar les
reivindicacions anticomunistes dels països satèl·lits de l'Est, que van culminar en 1989
en obtindre les independències. El gran imperi soviètic havia acabat.

En els pròxims mesos la situació es va agreujar, augmentant la corrupció, la fascinació

per models culturals occidentals, les demandes de més llibertat individual i de
participació la decadència econòmica… La situació va portar a un intent fallit de colp
d'estat per part de conservadors comunistes, la qual cosa va ser l'element definitiu que
va espentar Gorbatxov a dimitir. La gran URSS va desaparéixer el 31 de desembre de
1991, segregant-se en 15 repúbliques independents. Va ser un fet que va sorprendre a
tothom.
1.4.2. Boris Ieltsin (1991-1999)

Va ser el primer president de l'actual Federació Russa. Les seues polítiques es van
concentrar a democratitzar i introduir un sistema econòmic capitalista a la Rússia
alliberada de l'URSS, segons ho entenia el dirigent. Va il·legalitzar el PCUS, va acabar
amb l'autoritarisme i va privatitzar pràcticament tota l'economia.

2. REPERCUSIONS INTERNACIONALS
La Guerra Freda, és a dir, l'antagonisme entre capitalisme i comunisme que va existir
entre 1945 i 1989-1991, va representar un nou ordre en tot l'àmbit internacional: el món
es dividia en dos blocs. En finalitzar la Segona Guerra Mundial, tant EUA com l'URSS
havien emergit com imperis: els nord-americans se situaven davant d'Europa, la qual
necessitava les seues ajudes econòmiques, i els soviètics s'havien expandit cap a l'oest.
En el continent europeu aquesta separació estava marcada pel teló d'acer.

Les dues potències s'enfrontaven de manera indirecta, com es va veure en múltiples

conflictes al llarg del segle. Tot generava un estat molt perillós de competències i
tensions, una lluita armamentista i una guerra nuclear.

2.1. ORGANITZACIONS ALTERNATIVES AL MÓN CAPITALISTA

2.1.1. En política, el Komintern

Al gener de 1919, en plena efervescència revolucionària, Lenin havia convocat als

partits comunistes i d'extrema esquerra de tot el món al que seria el primer Congrés de
la Internacional Comunista (Komintern) a Moscou. Els objectius eren portar a nivell
mundial la revolució, com fixava en els seus primers estatuts: «Superació del
capitalisme, l'establiment de la Dictadura del Proletariat i de la República Internacional
dels soviets, la completa abolició de les classes i la realització del socialisme, com a
primer pas en la societat comunista».

El Komintern tenia com a complements la Internacional Sindical Roja (Profintern) i la

Internacional Juvenil Comunista (KIM). Al llarg del temps es va convertir en un
instrument eficaç d'aplicació en l'exterior de les consignes del govern de Moscou. Amb
l'arribada d'Hitler al poder, la política de front únic (implantar el comunisme) es va
transformar en fronts populars (defensa de la democràcia contra el feixisme). Aquest gir
del Komintern es va desenvolupar en el seu últim congrés en 1935.

Stalin ho va dissoldre en 1943 a causa d'altres tasques més importants en aquell moment:
aconseguir la victòria de l'URSS en la guerra. En 1947, Zhidanov va crear la
Kominform (Oficina d'Informació Comunista) com a substituta de la Komintern i com a
resposta al Pla Marshall. Era un òrgan de control de les polítiques dels països satèl·lits
de l'URSS i reunia els partits comunistes de Bulgària, Romania, Txecoslovàquia, França,
Hongria, Itàlia, Polònia, la Unió Soviètica i Iugoslàvia. Va ser dissolta en 1956.

2.1.2. En economia, el COMECON

Com a resposta al Pla Marshall, el govern soviètic també va crear el Consell

d'Assistència Mútua Econòmica (COMECON) a Moscou en 1949, una institució
supranacional entre els països comunistes. En un inici el configuraven: Bulgària,
Hongria, Polònia, Romania, Txecoslovàquia i l'URSS. Albània es va adherir poc temps
després i l'RD Alemanya a la fi de 1950. Mongòlia va ser admesa com a membre en
1962, i Cuba i Vietnam ho serien en 1972. Iugoslàvia va posseir l'estatut de membre
associat en 1964.

L'objectiu del *COMECON era la recuperació econòmica dels estats que el

configuraven mitjançant la col·laboració mútua: intercanvis comercials… Les
diferències amb el Pla Marshall van ser grans, perquè si bé l'ajuda nord-americana no
era en absolut desinteressada, almenys permetia el desenvolupament de les economies
dels països als quals es va dirigir. En canvi, els estats que integraven el COMECON
tenien una dependència econòmica absoluta de l'URSS.

L'any 1991, arran del daltabaix del bloc comunista com a tal, el COMECON es va auto-
dissoldre.

2.1.3. En defensa, el Pacte de Varsòvia

Signat a 1955 i impulsat per Bulganin, era l'equivalent de l'Organització del Tractat de
l'Atlàntic Nord (OTAN) en el bloc soviètic. L'OTAN era un sistema de defensa
internacional impulsat pels EUA, compost per països anticomunistes que va ser creat en
1949. Quan a mitjan cinquanta la República Federal Alemanya (RFA) va formar part de
l'URSS, va respondre amb el Pacte de Varsòvia. Estava integrat per les repúbliques
populars d'Europa: República Democràtica d'Alemanya (*RDA), Polònia,
Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària i Albània.

Amb vista a la defensa mútua, es va establir un comandament unificat per als seus
exèrcits, encapçalat per un mariscal soviètic amb residència a Moscou i sota la
supervisió d'un consell polític consultiu. En teoria era una eina per a lluitar contra el
capitalisme del bloc occidental, però en la pràctica es va usar per a acabar amb les
revoltes a l'URSS o en els estats satèl·lit.

El Pacte es va dissoldre definitivament en 1991, encara que ja estava en declivi

anteriorment a causa de les independències dels països satèl·lit.

2.2. RELACIONS AMB ELS ESTATS UNITS

2.2.1. Naixement de la Guerra Freda

Aquest període engloba els anys 1945-1953. Es tracta d'una època de no relació
diplomàtica entre les dues superpotències, les quals es concebien mútuament com una
amenaça. Tant EUA com l'URSS van desenvolupar teories sobre aquest tema:

 Doctrina Truman: basada en el discurs del president nord-americà en el Congrés

dels EUA en 1947, en el qual afirmava «crec que la política dels EUA ha de
donar suport als pobles lliures que estan resistint intents d'agressió de minories
armades o pressió exterior». D'aquesta manera, es van realitzar grans esforços
econòmics a invertir en militarització.
 Doctrina Jdànov: va ser la contrapartida al plantejament dels EUA. Aquesta
doctrina manifestava la seua oposició a l'imperi nord-americà com a opressor de
governs antidemocràtics. En canvi, presentava l'URSS com a exemple de
democràcia i suport al moviment obrer de tot el món.

Amb tot, l'armament va ser l'element clau d'aquestes teories. Els punts calents on es va
reflectir aquest tipus de política exterior van ser la guerra de Corea, el maccarthisme
(basat en la «caça de bruixes» impulsada pel republicà anticomunista McCarthy) o els
conflictes derivats de la divisió d'Alemanya (el bloqueig de Berlín, etc.).

2.2.2. La coexistència pacífica

El terme que defineix les relacions d'aquesta etapa amb els EUA va ser definit pel
mateix Khrusxov, el qual al llarg del seu mandat va canviar els mètodes del «tsar roig»
per a començar a dialogar amb la una altra superpotència, en aquest moment dirigida
per J. F. Kennedy. D'aquesta manera, es va abandonar la idea de recórrer a
l'enfrontament, encara que va continuar la carrera armamentista. L'URSS i els EUA van
reconéixer mútuament el seu potencial i poder, i la seua competència es va basar en la
tecnologia, les armes i la carrera en l'espai.

En paraules de Khrusxov, la coexistència pacífica es basava en cinc principis

fonamentals: «Respecte mutu a la integritat territorial i a la sobirania, no agressió, no
ingerència en els assumptes interns, igualtat recíproca i cooperació econòmica».

Malgrat els termes, l'URSS va realitzar polítiques que ignoraven la coexistència pacífica,
com la construcció del mur de Berlín o la Crisi dels Míssils a Cuba, les quals potenciava
un augment de l'oposició.

2.2.3. Distensió

En 1964, Brezhnev va passar a ser el cap d'estat de l'URSS. Va aplicar una política de
distensió cap als EUA, que va representar un fre en l'armament acordat entre els dos
països. Per tant, va haver-hi negociacions diplomàtiques a causa de la paritat militar.
Les lluites entre les superpotències ja no es basaven en l'expansió, sinó en el
manteniment i l'acceptació del statu quo. Alguns moments en els quals es va manifestar
aquesta distensió van ser: en 1968 amb la signatura a Ginebra del Tractat de no
Proliferació d'Armes Nuclears, entre 62 països; o en 1975 en la Conferència per a la
Seguretat i la Cooperació a Europa a Hèlsinki, on països dels dos blocs van signar, entre
altres, un acord de respecte als Drets Humans.

Al final d'aquest període, en 1979, va haver-hi un auge de polítiques conservadores

Reagan Thatcher…) que potenciarien el rearmament.

2.2.4. La nova Guerra Freda

Aquest va ser l'últim moment de màximes tensions entre les dues superpotències, situat
entre 1979 i 1985. Es van abandonar les negociacions a causa de dos factors principals:

 La guerra a Afganistan (1979-1988): Afganistan tenia un govern amic de l'URSS

que es va veure interromput per la revolta dels talibans. Els EUA van intervindre
donant-los suport. El conflicte va ser el «Vietnam soviètic».
 La presidència de Ronald Reagan: va negar la paritat respecte de l'URSS. Els
seus objectius eren vèncer el comunisme, de manera que es va acabar la
diplomàcia i es va tornar a la conflictivitat d'anys anteriors. Va autoritzar un
revolucionari pla d'armament denominat Iniciativa de Defensa Estratègica,
conegut com a Guerra de les Galàxies, que consistia en un sistema de control i
neutralització del llançament de qualsevol arma nuclear per part de l'URSS.

La Nova Guerra Freda acabaria amb l'arribada de Gorbatxov, el qual canviaria la tàctica
en favor d'un reformisme. La caiguda del bloc comunista va fer innecessària la carrera
armamentista, idea que es va expressar en els fòrums internacionals: la intenció
d'aconseguir l'Opció Zero.

2.3. LES RELACIONS AMB ALTRES PAÏSOS

En l'àmbit internacional, l'URSS va recolzar diferents moviments que li eren afins. En la

Guerra Civil Espanyola, l'URSS va mostrar el seu suport manant armament a l'exèrcit
de la República. Va recolzar a Vietnam del Nord en el llarg conflicte bèl·lic, en el qual
el comunisme es va estendre temporalment per Cambodja i Laos. A Àfrica es va donar
suport a Egipte, Líbia, Somàlia, Etiòpia, Guinea Conakry, Angola i Moçambic. A
Amèrica Llatina va donar ajuda militar a la Cuba de Fidel Castro i va col·laborar en el
triomf de la revolució sandinista a Nicaragua. També va encoratjar als moviments
guerrillers de Guatemala, El Salvador, Bolívia i l'Uruguai.

2.3.1. La Iugoslàvia de Tito

Iugoslàvia constitueix un cas especial, perquè malgrat trobar-se entre els països
comunistes de l'Europa de l'Est, va seguir un curs propi. Liderada per Josip Broz, Tito,
va arribar a independitzar-se de l'URSS, i és que el dirigent promovia elements de
suport popular que trencaven les mesures de l'estalinisme. Entre ells, la creació d'una
associació de països balcànics que actuaren al marge de l'antiga Rússia. Tito va aplicar
mesures menys rígides a partir de 1952, com la descentralització o la relaxació de la
planificació econòmica. També va potenciar el Moviment dels Països no Alineats, que
consistia en la configuració d'una coalició de països fora del camp de la Guerra Freda
per a mantindre's equidistants en referència a les dues superpotències. Aquesta idea va
ser recolzada per líders com Nasser o Ghandi.

2.3.2. La Xina de Mao

Mao Zedong va fer la seua revolució comunista en 1949, proclamant l'inici de la

República Popular de la Xina, fet que va sorprendre negativament el bloc capitalista.
Així i tot, el seu temor al fet que Mao es convertira en un «home de Stalin» no es va
complir, perquè malgrat l'aliança signada en 1950, a partir de 1960 el líder xinés i el
soviètic van trencar relacions. I és que Stalin no confiava en els comunistes xinesos a
causa de les seues diferències ideològiques: el de Mao havia sigut un moviment
llaurador i nacionalista, mentre que l'estalinisme promulgava un moviment urbà i una
política imperialista.