Estic espantadíssim: he mort el president de la República i ara em trobo paralitzat; no

m’atreveixo a sortir al carrer ni a agafar el telèfon, que cada vegada sona amb més
insistència; fa tres dies d’ençà del dissortat accident que no he anat a la feina, i
cada hora que passa tinc més por que no es presenti la policia a casa meva i rebenti la
porta si no els obro jo mateix. Sóc una persona respectable, jo, i ara me’n penedeixo:
si no tingués feina ni amics, si hagués perdut el contacte amb la família i hagués de
viure tot l’any en un pis qualsevol en comptes de passar els caps de setmana a la
torreta de Facúndia, aleshores potser sabria sortir-ne airós, d’una situació com
aquesta. No és el cas: sóc imprescindible al bufet, fundat per mi; al sopar del meu
33è aniversari la colla em va regalar l’òscar “A l’amic més simpàtic”; cada diumenge
la meva dona, els meus fills i jo sopem a cals sogres, i visc a Pedratorta els dies
feiners, en una casa amb piscina i gimnàs.
El president, vaig atropellar-lo el dilluns passat, quan abandonava ell, no pas
jo el camí d’accés a un puticlub situat als afores de Facúndia. La Mary Lou, la
meva dona, i els nens havien tornat a Civet el diumenge a mitja tarda, tal com
acostumem a fer. Jo vaig haver de quedar-m’hi fins l’endemà per visitar un client del
bufet. Vaig enllestir la feina prop de les vuit del vespre i una hora més tard, quan era
a punt d’entrar a l’autopista, vaig topar amb un cos que travessava, imprudent, el
revolt mal il·luminat que rep els clients de La Moncloa. El xoc va ser molt fort; vaig
arraconar el cotxe al marge de la carretera i en vaig sortir per veure què havia passat
exactament. Em vaig trobar un home estès a terra, bocaterrosa, tot just amb un bri
d’alè. Vaig incorporar-lo amb cura de no ser brusc i el vaig estirar a la part del
darrera del cotxe. No havia passat ningú al llarg del minut inacabable que va durar tot
el procés; això i encara ara em demano per què, si no en tenia la culpa em va
alleujar enormement. Vaig donar la volta per tal de dur l’home accidentat a un centre
hospitalari, però va dissuadir-me’n una circumstància fatal: en girar-me per observar-
lo millor del que no havia pogut fer abans, vaig reconèixer els trets del president: el
bigoti, la clenxa, el clotet que solcava la barbeta, la rialla perenne més amunt tenia
raons per estar satisfet, però l’accident no va esborrar-la-hi! Incapaç d’actuar amb
serenor, em vaig trobar conduint en direcció a la torreta de Facúndia, arribant al jardí,
entrant el cotxe al garatge. No sé si em va veure algú, i això ja no m’importa, ara.
Recordo tan sols que el president, ja cadàver, i jo vam seure dalt i que vaig començar
a cavil·lar quina havia de ser la millor manera de desempallegar-me’n. Un fet fortuït
m’havia convertit en un monstre, i no hi podia fer res!
Et recordo que el menjar vietnamita em fa més fàstic que una galeta de napalm.
Podries tenir un xic més de conversa, avui, si més no per compensar la meva
generositat alimentícia es va queixar Jimmy Floor, després que una cambrera de
presència lúbrica els prengués nota.
No em ve de gust parlar, ho sento va respondre ella, Mary Lou Retton, menuda i
esbelta, la dona del seu amic de sempre, la seva amant d’ençà que va gosar fer broma
a propòsit d’aquella minifaldilla de vellut negre: “Quan en Paul surti del lavabo, li
diré que vull anar-me’n al llit amb tu”, va comentar-li aleshores. “No cal que ho
facis; prefereixo que ho portem en secret”, va ser la postil·la, sorprenent, d’ella. En
pocs segons van passar-li pel cap, una a una, aquelles trobades furtives de fogositat
aclaparadora. Flama pura.
Has estat tu qui ha proposat de fer aquest sopar va amollar en Joe. No estic
preparat per parlar amb la crema de crespells rosats, o sigui que arria.
Com tu vulguis. Tens raó: volia que ens trobéssim perquè sabessis que vull deixar
córrer això nostre.
Quins progressos retòrics!!! Voler... voler... voler. I ara en vols un altre? El conec?
Què et fa pensar que es tracta d’un amant? va demanar la Mary Lou, fent-se
l’ofesa.
Bé, a tu sempre t’ha calgut molta canya; ets un peix de mala captura, bel·ligerant
va sentenciar en Jimmy, gens estranyat per la confessió d’ella; feia dies que anava
apartant-l’en del llit i ja es veia venir al capdavall de l’escala d’un moment a l’altre.
L’afortunat es diu Joe Render; sí que el coneixes: és la ploma clarivident que ha fet
tornar les teves batedores a la cuina va confessar la Mary Lou, satisfeta del cop
d’efecte. En Jimmy, sempre corrosiu, ara semblava no tenir cap comentari al punt.
Anava errada.
Ja vaig notar que te’l miraves, el dia de la inauguració. Mentre hi parlava se’m va
acudir que hi faríeu destrosses, al llit: tu a la ratlla de la nimfomania, i ell sense mig
polvo va ironitzar.
T’equivoques de mig a mig va contraatacar ella. Tu i els galeristes encara
recollíeu les restes del naufragi que en Joe i jo ja repetíem. Pots ben creure que a la
seva crítica s’hi endevinava, aquella experiència mística.
Mala puta!, va cridar en Jimmy, des de feia temps centre d’atenció d’una
parròquia al·lucinada Vas parlar-li de mi?
De nosaltres...
Això no quedarà així va amenaçar-la, amb un to de veu més fort encara. El
gerent del local no va tardar a denunciar-los que passessin fora. Van sortir del
restaurant i se’n van anar cadascun per la seva banda. En Jimmy creia ara que
una galeta de napalm no li hauria fet tant de mal com aquella conversa. N’estava
enamorat, de la Mary Lou, i no sabria prescindir-ne.

Els ministres es remogueren a les seves cadires del despatx presidencial. El

vicepresident, en to solemne, va començar a exposar els fets:
Senyories. Els he fet concórrer aquí per plantejar un problema que se’ns ha
presentat i que hem de debatre abans que l’oposició en pugui tenir notícia.
Segons ens ha comunicat la primera dama s’ha produït un fet enormement
desagradable, tràgic, escandalós.
De què es tracta? -va preguntar impacient el ministre d’Interior.
El President ha desaparegut.

Rumors generalitzats. A la sala tot són remors de veus.

Però… aquest és un fet lamentable! Quina explicació podem donar als nostres
homòlegs a l’estranger? va inquirir el ministre d’Afers Estrangers.
Com ha pogut ser? va demanar el ministre d’Agricultura i Pesca.
Silenci. Calma, senyors. Silenci, us ho prego. Bé, doncs els fets són els
següents: segons la primera dama el President va desaparèixer aquest cap de
setmana. Ja fa tres dies que no s’ha personat ni ha aparegut a cap mitjà de
comunicació, la qual cosa ens permet replantejar-nos quin és el possible lloc on
deu raure el nostre cap de govern. No tenim cap carta de comiat, ni cap pista, ni
cap indici que pugui informar-nos de quina és la seva actual situació. Però els he
fet reunir perquè cal prendre una determinació, els dies van passant i l’opinió
pública es preguntarà, si no s’ho pregunta ara mateix, per l’opinió presidencial.
I on està o pot estar exactament el President? va preguntar la ministra de
Cultura.
No ho sabem. Però no podem donar aquesta imatge a la oposició. Per a ells
seríem com un rèptil desmembrat, com un cuc sense cap que camina sense parer
i sense direcció. Hem d’evitar de donar una imatge tan debilitada. I hem d’estar
preparats pel que sigui, i pel que vingui, vingui el que vingui.
I què pot venir?
Un segrest.
Un segrest??! es preguntaren tots parlant com un escurçó a una sola veu.
Per part dels terroristes. Això és el que ens ensumem. Perquè no hi ha cap
indici que hagi pogut marxar amb una parenta, ehem… he, he… Així que, per
força, forçosament el nostre President ha estat víctima d’un segrest per part dels
terroristes, que ara voldran negociar.
Però això és un escàndol! manifestà el ministre d’Educació i Ciència.
Som impresentables! digué el ministre d’Afers Estrangers.
I què podem fer? es preguntà el ministre d’Agricultura i Pesca.
No podem negociar va deixar anar el Vicepresident

Tothom va començar a parlar desordenadament. Rumors generals.

Estic astorat. La situació, amb tot, resulta força còmica: estic espantat d’un paio
que no s’aixecarà pas. Però no es tracta d’un paio qualsevol, no es tracta d’un
individu normal, es tracta de l’inep... l’inefable, el respectable, el molt honorable
senyor President dels collons! Sí, si hagués estat una persona qualsevol tot hauria
quedat en un tràgic incident accidental i, a hores d’ara, tot hauria acabat al tanatori.
Però no. És que sóc un desgraciat! Tinc l’únic, l’inimitable President de la República,
segut al sofà de la saleta com aquell que s’espera per prendre el te en ple rigor
mortis. Si m’hagués entregat a les autoritats ningú s’hauria empassat que era fruit de
la casualitat.
Imagino la policia, o la guàrdia civil, o fins i tot els Mossos, en actitud
dictatorial, reduint-me i emmanillant-me fins a trencar-me els canells sota els seus
instruments de tortura, el colpejar de les seves porres sobre el meu cap i el clapir dels
seus gossos encadenats amb collarets punxeguts, dòbermans i pastors alemanys
ensinistrats per a l’efecte en qüestió. Puc sentir tan bé com la carn de gallina els
calfreds més enllà del bé i del mal, els interrogatoris inquisitorials, la taula, la
làmpara enfocant el meu rostre, les hòsties a la cara, la veu del comissari. ‘Després
d’una potent deflagració al cotxe presidencial, un intent d’atemptat a l’hemicicle
ministerial, dos trets quasi finals a la sortida d’un sopar diplomàtic i una carta bomba
al despatx oficial, no esperarà que creguem que es tracta d’un simple accident...’ Bé,
sé que és difícil d’imaginar però...’’Difícil d’imaginar, no. És increïble!’’Parla
idiota!’, diria un pinxo amb ulleres de sol mentre em ventava una bufa’ Aquesta
història és impossible! Verge Santa! Un ministre conservador mai sortiria d’un
puticlub!’ El cop de puny que em propinaria rera aquesta observació em faria saltar la
pròtesi dental de platí que em vaig fer instal·lar l’any passat. ‘I menys d’un puticlub
com la Moncloa!’, diria el comisari enfurismat agafant-me pel coll i llençant-me a
terra, on em ventarien una bona ració de puntades de peu, cops de puny i
escopinyades mentre cridarien: Lumen Hilare! Christus natus est!
No sóc imaginatiu. No sóc gota imaginatiu. Conec els seus mètodes. Al cap i a
la fi, fins i tot me n’alegro, d’haver atropellat a aquest cafre.
El miro un cop i un altre i no puc evitar la seva mirada malèvola, el seu
somriure maquiavèl·lic, el seu bigoti a metxes, la seva corbata grisa carrascalera... El
joc de llums i d’ombres de l’habitació li ofereix un doble vessant poc característic a
un posat normal: des de la profunditat de la seva mirada d’ultratomba sembla que
estigui tramant quelcom, mil conspiracions ocultes o una invasió subtil.
Me’l miro bé i, tot d’una, jo també somric. No sé com s’ha pogut casar un tipus
tan grotesc. Només li falta dir: ‘Nevermore’ per semblar un personatge sortit d’un
conte de Poe.
Conec els seus mètodes. El vell truc de la galleda d’aigua. Després d’introduir-
te el cap i provar les teves habilitats natatòries, mentre t’eixuguen entre hòstia i hòstia
et fan amablement unes quantes preguntes. Després tornen a començar. Si estan de
bon humor i tenen ganes de conya et canvien la galleda d’aigua i hi foten vi.
Si el mètode no funciona i segueixes amb vida, canvien de tàctica. En lloc
d’utilitzar el careig normal es mostren d’allò més agradables i comencen a desplegar
les seves tècniques de treball psicològic. Es mostren educats, i fins i tot complaents,
però és a partir d’ara on comença la més cruel, horrible i veritable tortura. Et lliguen
a una cadira en una habitació amb les parets cobertes de miralls. A un costat de la
petita cambra hi ha un radiocassette o una cadena musical. Entra un especialista en
guerra psicològica vestit amb gavardina de color gris, duent barret i ulleres de sol i
xuclant amb horrorosa sonoritat un xupaxups en plan Kojak. Camina sense pressa i
desplega una pantalla de transparències. Després, i amb molta parsimònia, avança
cap al projector i el posa en marxa. Es tracta de la típica i tòpica escena de
Casablanca. Hamphry Bogar en els seus millors temps. O es diu Humphrey? Aquests
noms anglosaxons... Vaja, això no té la menor transcendència. El pitjor del cas és que
el torturador no dubta ni s’atura en cap moment. Amb una dicció i un llenguatge
dignes d’un catedràtic de literatura en plan reivindicatiu de l’idioma i els bons
costums socials, se’ns interroga amb una clara intenció moralista i formativa digna
d’un deixeble de Piaget: ‘Bondia! Sé que vostè és un clar exponent de la inadaptació
social, una víctima de la societat, un producte d’un entorn marginal. Com podrà
comprovar, li convé col·laborar. Naturalment, jo sóc un mosso molt educat i puc
comprendre perfectament, sense cap mena de dubte, la seva posició, però fóra
menester, i sempre respectant la seva llibertat de declarar, atenent-se al principi
constituent de la base fonamental de tota constitució democràtica, i fins i tot dels
drets inalienables a tot ésser humà, segons la Declaració de Drets Humans signada al
Tractat de Pau de Ginebra... blablabla... que, tenint en compte que la següent
suggerència o, més exactament, ressenya sense cap manifestació clara de delicte, ni
penal ni legal, li exposo que fóra convenient que fes una petita esmena de la seva
declaració. ‘Mai! Mai de la vida!’ No cridi, sisplau, hem de tenir en compte que som
dos ciutadans civilitzats i... ‘Nooooooo! Això és horrible! Sóc innocent!’ És en
aquest precís moment en què les llàgrimes comencen a rodolar per les teves galtes i
comences a ésser conscient que això no és cap malson i, per tant, no et pots
desvetllar. Per més que vulguis. Per més pebrots que hi posis. L’individu prossegueix
sense cap mena d’escrúpols. ‘Hem de tenir en compte que tota conducta humana ve
condicionada pel seu estat mental. La ment és una entitat complexa, però pot estar
caracteritzada per una sèrie d’estats diferents... estat alterat transitori, estat
d’excitació, estat febril, estat paranoic, estat esquizofrènic, la follia... ‘Deixi’m estar!
Sóc innocent! I no estic boig!’ ‘De primer, no cridi, i segon, això és el que diuen
tots!’ ‘Però és veritat! Tot ha estat un accident!’ ‘Esperi un moment!’
Això és el que et diu la hiena en qüestió, mentre surt de l’habitació. Després ve
l’espera. Els primers cinc minuts vas mirant el projector. És la mateixa escena que es
va repetint un cop, i un altre: ‘Tócala, Sam!’ ‘Tócala, Sam!’ ‘Tócala, Sam!’, però
sense veu. Després t’estàs una bona estona intrigat. Serà possible tanta crueltat? Com
pot existir al món gent tan dolenta? En tant que detingut, s’haurien de limitar a
utilitzar tècniques pròpies d’un interrogatori a un civil i no tècniques militars pròpies
d’un presoner de guerra. Quin serà el proper pas? Tallar-te les orelles? Obligar-te a
menjar el teu nas? Hi haurà missatges subliminals a l’escena de Casablanca? Potser
algun missatge amagat entre dos fotogrames per obligar-te a confessar-te culpable
essent del tot innocent? El temps va passant. Tic-tac, tic-tac... Primer mitja hora...
Després tres quarts... ‘Què passa? S’han oblidat de mi?’ Els pensaments van lligats
com una cadena, són com una llarga cascada en forma d’interrogant. ‘Ha anat a
buscar més xupaxupsestà prenent el cafés que han canviat de tornem deixaran morir
de ganapretenen que em desesperietc?’ Una hora i mitja més tard, el tòtil arriba amb
una carpeta portafolis amb un formulari. ‘Mira’, et diu amb tota la barra del món,
‘aquesta és la teva declaració. Només ha de signar, i tot haurà acabat’ ‘I una merda!
No penso signar cap declaració jurada! Vull veure el meu advocat!’ Aquesta actitud
és molt negativa i no condueix a res... Un home tan intel·ligent com vostè se n’hauria
d’adonar’ ‘Ha! Ves a cagar!’ Miri, és el més convenient per a vostè. De fet, la
mentalitat humana ve condicionada per factors biopsicosocials, la ment és una
realitat biopsicosocial. Naturalment, nosaltres podem ajudar-lo. Si signa, ni tan sols
haurà d’anar a la presó. Només haurà d’estar internat durant un temps a un centre
psiquiàtric’ ‘Quant de temps?’ Després d’una forta xarrupada al xupaxups que ara
és de menta, segons pots contemplar pel colorant de color verd, et mira i diu
fredament: ‘Tota la vida.’ ‘Nooooo! Sóc innocent!’ ‘I un be negre! Volia negociar...
confessi-ho... Miri, confiï en nosaltres. Només haurà d’estar una temporada sota
l’efecte clarament terapèutic de psicòtrops i calmants. Farem de vostè un home de
profit.’ ‘No estic boig!’ ‘Ningú diu que ho estigui. Segons la declaració signada vostè
només és un sectari o un paranoic científic. Això té bonificacions i deduccions de la
declaració de la renda familiar gràcies a l’ajut d’una subvenció del Ministeri de Salut
i Higiene segons el darrer acord comunitari signat a Helsinki...’ ‘Foti’s la seva
subvenció pel cul! No penso signar res!’ ‘Només serien uns quants neurodepressius.
Un règim especial a base d’una dieta equilibrada, sí, no rigui, una autèntica dieta
mediterrània: una omalette avec fromage aux neuroleptiques, sopa d’ansiolítics,
amanida d’antidepressius. Vostè confiï en nosaltres, deixarem la seva ment adaptada
per a la vida moderna. Passarà de ser un inadaptat a ser un home totalment adaptat.’
‘Vagin-se’n a la merda!’ Està bé acabaria concloent, no vol col·laborar, veritat?
No ho he sentit bé, què m’ha dit? Que no vol col·laborar? Bé, vostè ho ha volgut.
Que consti que jo he volgut dispensar-lo de molèsties pitjors...’
Ara vindria la part pitjor. L’home caminaria amb summa paciència. Seria com
si el temps s’hagués detingut. Avançaria precís fins al racó a on es trobés la cadena
musical, l’equip o el radiocassette i pitjaria el botó.
La pitjor trampa, el pitjor parany que es pogués parar a un ésser humà o a un
individu amb una mica de sensibilitat artística i oïda musical. Pels altaveus sonaria a
tot volum el “Y Viva Konilosia”, o el “Porompompero”, o el “Cu-cu-rru-cu-cu
Paloma” combinat amb la imatge del film en blanc i negre. El paio sortiria de
l’habitació i em deixaria allà, sol, meditant hores i hores sobre la terrible tortura que
estava patint, digna d’un autèntic Prometeu en apurs.
Després, cap a les sis de la matinada, tornaria aquell xantatgista a col·laborar
amb la seva causa i a portar-me un bitllet d’avió fins a l’Infern. ‘Què? Has canviat
d’opinió?’ ‘Sí.’ ‘Vols signar?’ ‘No signaré, però declararé.’ ‘Has participat en aquest
atemptat?’ ‘Sóc innocent.’ ‘La innocència no existeix. La democràcia? És una
fal·làcia. La llibertat és impossible. Una utopia. La llibertat d’expressió, inviable. I
l’única justícia que existeix és la que nosaltres fem.’ ‘Ei, què he fet jo per merèixer
això?’ ‘Matar el President. Matar-lo no, assassinar-lo a sang freda. Ho teníeu tot
calculat?’ ‘Ets un malson.’ ‘No sóc un malson, sóc el començament del teu malson,
ha-ha-ha-ha-ha!’ El somriure d’aquest escurçó seria més propi d’una pel·lícula de
Vincent Price o del cinema psicològic alemany que el d’aquesta bruta i crua realitat
que ens toca viure nàusea rera nàusea, vull dir, dia rera dia.’ Escolta’m, si et plau,
treu aquesta música! És delirant!’ Les darreres tecnologies desenvolupades al Centre
del Rendiment Esportiu estan investigant amb el contingut de temes psicoactius molt
més subversius per a l’equilibri del teu Jo, com, per exemple, el conegudíssim “Si yo
tuviera una escoba”. ‘Gràcies per la tortura!’
‘Mira: em caus bé, i jo també voldria que el que dius fos cert. Un accident...
sense més conseqüències. Però, a sobre, em véns amb la història aquesta que va ser a
la sortida d’un puticlub... com si volguessis encendre el vesper. Què ets? Un
comunista? Un subversiu? Un revolucionari? Digue’m!’ ‘Nooo... jo no sóc...’ ‘Ets un
terrorista? No em vindràs ara amb que el president es volia suïcidar...’
Sí, una idea excel·lent! Com no se’m podia haver acudit abans! Puc
desempallegar-me del cos i simular un suïcidi per part del cap del govern! Cap mena
de complicacions. Però havia d’ésser molt meticulós. Si ho faig sense deixar cap
mena de rastre em puc lliurar de la presó o del patíbul.
Miro el cos. M’ha costat Déu i ajuda traslladar-lo fins aquí. I si algú m’ha vist?
I si ho intento i troben alguna pista?
‘Però hem trobat les seves empremtes dactilars. No em dirà que havien estat
junts a la Moncloa? Em refereixo a la mateixa cambra. No, vostè no té pinta de
marieta.’ Això seria el que diria aquesta serp amb gavardina. Després em vindria a
tocar els nassos amb el dilema del presoner.
‘Vostè no pot negar que no disposem de proves. Fets. Són fets, m’entén?’ ‘No,
miri, no és el que sembla.’ ‘Res és el que sembla; però un homicidi en primer grau
pot representar la perpètua i un magnicidi és comdemnat amb la pena de mort
directa.’ ‘Magnicidi! Però si jo mai de la vida he estat vinculat amb cap mena de grup
armat, de jove em vaig fer objector. Sempre he pensat que els insubmisos eren una
colla de sandinistes, i que, amb tots els capullos que es fan objectors, són sospitosos
d’alta traïció.’ Vosté sí que és un capullo traïdor, i un f...’
Segurament em vindria amb romanços: ‘No crec que un conspirador i un
terrorista que assassina vilment un home innocent tingui dret a la vida, ni a
qualificar-me de res en particular, ni tan sols dret a prendre un got d’aigua!’ ‘Maricó!
Sóc innocent, tot ha estat fruit d’un terrible malentès...’ A quina banda pertany?’ NO
PERTANYO A CAP GRUP ARMAT! Sóc un simple home de negocis que en tornar
a casa s’ha trobat que un tio se’l va creuar i no he pogut esquivar l’individu. Miri,
per què hauria de voler assassinar el President?’ ‘Vostè dirà: Per calers?’ ‘Diners? De
diners, no me’n falten. I la política no m’afecta per a res.’ ‘No deixa de sorprendre’m,
veritat? La seva tenacitat em deixa estupefacte.’ ‘No em deixaran anar fins que no em
declari culpable, no?’ ‘Aha, veig que comprèn!’ ‘Vostè sí que em sorprèn.’ ‘Doncs
deixi’m donar-li més sorpreses: al llarg d’aquesta nit s’han dut a terme una sèrie de
detencions, i hem engarjolat un paio que diu que el coneix.’ ‘Impossible!’ ‘Res és
impossible en aquesta vida. El sr. Kognik pertany al Grup d’Alliberament Radikal, el
GAR, un equip de mercenaris professionals que es dediquen a fer feines per a grups
terroristes i partits polítics clandestins.’ ‘Sr. Kognik? No em sona.’ ‘Doncs el seu
nom sí que li sona a ell.’ ‘No pot ser, s’ho està inventant.’ ‘No, no m’ho estic
inventant. Què t’empatolles? Pretens fer-me creure que t’has carregat el President tot
solet? Molts ho han intentat abans i no han reeixit.’ ‘Miri, tot es tracta d’un accident,
i no sóc cap terrorista ni es tracta de cap mena de complot.’ ‘Au, vinga, va! Ets un
mercenari molt ben entrenat. Sé com les gasteu. Els malparits sou com els bons
telèfons mòbils, sempre teniu cobertura.’ ‘Vostè és infatigable, no? Primer intenta
fer-me signar unes declaracions totalment falses, després intenta negociar un ingrés a
un centre psiquiàtric, ara em ve amb un col·lega que no tinc que diu que em coneix i
no sé quines històries.’ ‘El sr. Kognik és perseguit per la INTERPOL, així que no
fem broma! Poca conya amb la INTERPOL, perquè té els seus propis mètodes. Si
vostè confessa li redueixen la pena a la meitat de la condemna, i si no confessa li
queda tal com és. Pensi-ho bé. No hi té res a perdre.’ ‘I el meu advocat? No puc fer
cap trucada?’ ‘No.’ ‘Però necessito parlar amb un advocat.’ ‘Vostè no té dret a cap
advocat.’ ‘Miri, no puc parlar perquè no conec aquest home.’ ‘Vostè no el coneix
però ell sí que el coneix. Però pensi que si ell confessa li reduiran la pena a la meitat.
Naturalment, si ell col·labora i vostè no, el més probable és que la judicatura dupliqui
la seva comdemna.’ ‘No es pot morir dues vegades. No ho ha pensat? Sap el que
penso? Que tot això d’aquest paio, com es diu?’ ‘Sr. Kognic.’ ‘Això! Doncs tota
aquesta història d’aquest tal sr. Kognik se l’ha inventat vostè perquè parli.’ ‘Et creus
molt llest, no?’ ‘No em van els mentiders.’ ‘Tu mateix.’ ‘A més, per què hauria de
cantar aquest Koñic?’ ‘Kognik’ ‘Doncs aquest com-collons-es-digui! Eeeh? Per
què?’ ‘Perquè no li tallem el canari, per exemple!’ ‘I si no parla?’ ‘Pitjor per a ell.
Mira, tens raó, tens tota la raó. Ets molt espavilat. Si tu no parles i ell no parla us
quedeu igual. Si tu no parles i ell parla, et doblen la pena, que en el teu cas és el
mateix. Si tu parles i ell parla, es farà justícia segons es cregui convenient.’ ‘Tres
quartos del mateix,no? Cabrons! Mai hauria imaginat tanta ineficàcia policial.’ ‘Però
pensa, què passaria si tu parlessis i ell decidís no parlar? Et reduïrien la pena! I a ell li
tocaria rebre el doble.’ ‘Vostè sap que això últim no pot passar, perquè el senyor
Kozmig no existeix, veritat? A qui li doblarien la pena?’ ‘Bé, això vostè no ho sap.
Dubta de l’eficàcia policial?’ ‘A hores d’ara podria dubtar de qualsevol cosa. En tot
cas, si talment com vostè diu aquest senyor Kusnills existeix, no m’interessa
col·laborar.’ ‘Per què?’ ‘Perquè, si és tan perillós com vostè diu, pot ser tan
problemàtica i perillosa la venjança com la condemna. A més, no puc acusar un
home innocent.’ ‘És tan culpable com vostè.’ ‘Vostè no coneix la presumpció
d’innocència?’ ‘Això és pura formalitat.’ ‘El seu conte sobre el sr. Kognik també és
una pura formalitat?’
Ningú, cap d’Ells s’empassaria que tot havia estat un simple accident.
Buscarien els tres peus al gat. Perquè tots, sí, tots Ells estan esperant una situació
similar per posar a prova la seva capacitat intel·lectual i la seva perícia investigadora.
El cas representa tot un repte per a qualsevol perdiguer.
Conec els seus mètodes. Sé com la gasten individus com aquest. Ara començo
a gaudir del fet que el Destí hagi creuat el meu camí amb el d’aquest sàtrapa
buscaraons. Pot haver estat una sort el fet d’ensopegar-me amb aquesta prova. Tot i
així, continuo nerviós. No puc resistir aquesta mirada.

El despatx presidencial era un caos.

I ara què podem fer? es preguntava el ministre d’Economia i Finances.

Aquesta és la fi del nostre projecte democràtic de dreta d’esquerra lateral !
Tranquils. Calma. Silenci, senyors, us ho prego! continuà el Vicepresident. És
per aquesta lamentable i desagradable situació pel que els he reunit. He parlat amb el
nostre Assessor Tècnic en Telecomunicacions per tal de trobar una solució a aquest
problema i n’hem trobat una, que és la que més s’escau. Mentre passen els dies i els
caps terroristes s’avenen a les negociacions, nosaltres emetrem imatges del President
i declaracions gravades amb anterioritat, de tal manera que simularem que està encara
amb nosaltres i que encara no ha passat res. D’aquesta manera no plantejarem davant
la oposició una imatge debilitada que els donés possibles punts en l’enquesta
d’opinió general del Centre d’Investigacions i Estudis Sociològics i que pogués
afectar la nostra posició en el poder en un futur no gaire llunyà. Els presento el
senyor Hèctor Perreres, el nostre assessor tècnic.
Bon dia! La solució que presento és un clàssic en el món de la informació. Es
tracta de realitzar un muntatge multimèdia de realitat virtual mitjançant imatges en
vídeo i reportatges fonogràfics. Agafem un vídeo de l’última aparició en públic del
President, renderitzem i busquem els vectors que ens donen la pauta del moviment de
la seva cara, introduïm les dades a l’ordinador, li posem veu, i resultat: un guinyol
virtual amb la fesomia del President. Mirin com reacciona.
Engega un vídeo. Es veu una imatge del president i, de fons, la catedral de Sant
Jaume de Comportella.
Toquem el botó i et voilà!
“¡Konilosia va bien!”

Miro la buidor de la mirada d’aquest ganàpies. I me n’adono. Me n’adono, de

l’espècie de criatura repugnant que sóc. Perquè és realment sincera la mirada de
l’Altre. Profunda. Absoluta. La mirada d’un ésser humà. Amb dona. I amb fills. Amb
una família. Un home, amic dels seus amics.
Sóc un monstre. No mereixo compassió. Però tot plegat ha esdevingut un
malaurat accident del destí, un acudit pesat de la natura. Al cap i a la fi, jo no en tinc
cap mena de culpa, que ell hagués sortit d’un antre en males condicions. Sí,
segurament havia begut alguna copa de més. Devia anar ben mamat, fent esses des
del portal fins a la cantonada, i va creuar inconscient del seu mal estat la
carretera veloç com un pardal, quan va venir a topar amb el meu camí. No vaig tenir
temps de frenar, com tota la resta de les coses de la meva vida, me’l vaig emportar tot
per davant. El vaig recollir com vaig poder, encara calent, morat, ensangonat, i el
vaig introduir al meu cotxe. No hi va haver res a fer. No hi va haver ni tan sols temps
de dur-lo a l’hospital. Pobre desgraciat!! I ara estic aquí, bocabadat, quasi felicitant-
me d’un fet tan miserablement repugnant.

Vaig gitar camí de casa. Quan miro el seu cos al meu sofà, puc sentir encara el
regust i com una alenada dels vòmits que vaig treure quan em va pujar la basca.
Aquesta mirada fixa i letal em fa venir arcades.

Començo a burxar a les entranyes de la taula calaixera del menjador, necessito

tallar-li aquella feroç i freda mirada que em treu de polleguera. No trobo el que estic
buscant. Corro pel passadís fins al lavabo. Contemplo el meu rostre, la cara d’un
mesquí, d’un monstre, d’un assassí. Però tot ha estat fruit de l’atzar. Duc la barba de
tres dies, que dóna un posat de duresa, i emmarca la meva cara dins del retrat ideal de
presidiari, de l’enemic públic número u.
Dintre dels milions de combinacions i possibilitats d’explicacions i excuses que
puc donar, hi entra el suïcidi. De fet, ni tan sols jo estic segur que no s’hagués tractat
d’un veritable suïcidi. Els suïcides són homicides tímids, deia Cesare Pavese. Ben
mirat, aquest senyor no té res de tímid. L’únic home del planeta capaç de parlar sense
moure la clavícula, jeia allà, amb els ulls esbatanats. Però no el veia ara tan sinistre.
No el veia com un guinyol de fireta. Era un home. Un home de carn i ós.
Semblo un pidolaire. Un captaire de circ. Sí, el meu reflex em retorna la cruel i
dura realitat. La realitat és una funció sense sortida.
Agafo la maneta de la cantonada inferior del mirall i obro el botiquí. Un envàs
de mercromina, la sang de pega del carnaval; aspirines, el raspall de dents en una
tassa amb el tub de dentrífic, col·lutoris amb fluor i en contra de la càries, un xarop
per a la tos, una capsa de pastilles per a dormir, supositoris i antihemorroidals…
Busco i busco, però no trobo. Verge santa! No hi ha benes.
Corro fins al dormitori. La llum que entra per les escletxes de la finestra
dibuixa en la penombra una bandera de barres i raigs de llum enterbolits per
clarobscurs sobre el cobrellit del llit de matrimoni. Avanço fins a l’armari i obro els
calaixos on hi ha les pertinences de la meva dona i les meves, la roba interior:
calçotets, calces, mitjons. Obro el segon calaix i trobo el que estava buscant: una
capsa de mitges. Obro i n’extrec el seu contingut, i corro feliç pel passadís amb
aquest trofeu a les mans.
Arribo fins al cos del difunt. Ara posaré fi a la seva midriasi. Utilitzo les mitges
per a embenar-li els ulls, i després d’acabar la meva feina amb molta cura, acabo
seient-me a la meva butaca, bufant alleujat després de la feina realitzada.

La situació és macabra, però no tan sinistra. La situació em ve que ni pintada

per recordar una cita del malaurat Bukowski: ‘Aquestes i altres coses demostren que
la vida gira sobre un eix podrit.’ Això mateix és el que som a aquest món: uns
podrits.

El ministre de Cultura va ser el més dubitatiu:

Però vostès volen dir… que això és ètic? preguntà a la resta dels seus col·legues.
I tant que sí… digué el vicepresident Ja saben el que deia Maquiavel: “La fi
justifica els mitjans”. I més si es tracta dels mitjans de comunicació. Tenim els casos
de la conspiració, tot un clàssic d’ètica periodística. No podem esperar una contra-
conspiració.
Però vostès volen dir… que això és legal? preguntà el ministre d’Economia i
Finances.
Això ni ens ho plantegem… digué el vicepresident Tot sigui per la seguretat
nacional i per la defensa de l’Estat de Dret.
I si podem suplantar el President recordà l’Hèctor Perreres podem suplantar
qualsevol.
L’Hèctor va prèmer el botó vàries vegades. El President, amb una ganyota, va
començar a escopir:
“Konilosia va bien.”
“Konilosia va bien.”
“Konilosia va bien.”

“Té delicte, sí, té delicte. El seu estil artístic és realment estrambòtic”, pensà en
Joe Render en contemplar la darrera exposició de Jimmy Floor.
“Batedores”. Batedores de neó, batedores fluorescents, batedores radioactives.
Encara recordava la recent exposició del jove avantguardista titulada “Vaques
radioactives”, que tanta polèmica suscità a la comarca.
L’obra de Jimmy Floor donava una nova dimensió al surrealisme i tenia molt
de revulsiu i de repulsivitat en una sola mirada.
A la seva última mostra pictòrica i infogràfica, Floor s’havia inspirat arran de
guanyar una batedora a la tómbola de les fires de Littleville, un vell model
monobraç de marca YRM.
“Què et sembla?”, preguntà cordialment Jimmy, brandant a la mà dreta un got
de plàstic blanc amb xampany masegat.
El xampany? És de garrafó respongué Joe.
Jim somrigué. En Joe Render era un prohome curiós. Un prototip rústic i
groller de gentlemen tocat per una bufarada de vent del Nord, un misàntrop del
disseny i un excel·lent comercial.
Tu tan irònic i fotetes com sempre! No, em refereixo a l’exposició.
Joe rosegà un cop més una galeta pansida tan dura com la pura realitat.
Innovador. Totalment innovador! digué mentre imaginava on dimonis
devia raure el bon gust de tot plegat, perquè totes aquelles obres no podien ni
acollir l’adjectiu kitsch Una espècie de vanguàrdia naïf cyberpunk.
En Joe somrigué.
Ets autèntic! Espero que la teva crítica sigui positiva.
Serà tan positiva com pugui.
Ai, que em fas tremolar! digué somrient i empassà un glop més de
l’escumós.
En Joe Render es mirà el rellotge: tres quarts de nou.
Haig de marxar...
I això? preguntà amb el seu habitual aire irònic i mofeta, en Jimmy, un to i
toc personal prepotent i alhora sarcàstic.
Tinc altres compromisos... Bé, adéu!
Adéu! rigué jovialment l’artista. Mentre seguia amb la vista com sortia en
Render per la porta de la galeria, digué amb un cert caire de ràbia i enveja
personal ‘Stupid!’.
Aquell dia en Joe Render tenia certa pressa. Havia d’anar al gimnàs a posar-se
en forma i no tenia massa interès a fer relacions socials amb aquella colla de
creadors que aconseguien meravelles amb lletres, pintures i paraules.
Render havia perdut el sentit del màgic i ara només els podia catalogar com una
colla de llunàtics, però el que li faltava a la seva vida era certa porció de poesia
que la quotidianitat i els seus negocis havien escanyat per canviar-la per una
úlcera d’estòmac. I ara patia aquella mancança.
Caminà cap a l’estació, on havia aparcat el cotxe a un lloc reservat pels taxis.
En arribar va trobar una nota sobre el parabrises.
Què collons és això? va grunyir, empassant-se les seves paraules de ràbia.
Una multa de tràfic!
La va trencar airadament, i engegà el cotxe camí de Greencastle, població on
residia i que es tractava d’una urbanització de luxe per gent adinerada, fruit del
turisme d’alt standing.

Anà al gimnàs. Allà la bella recepcionista el rebé amb molta simpatia.

Hola, què hi ha?
Mira, bé. Vinc a fer una mica de peses digué, i li entregà el seu maletí.
A veure si em relaxo, perquè tanta tensió em matarà.
Tens molta feina, no?
Sí, l’empresa, la crítica a “Ou Kosmik” el suplement d’art del diari del
diumenge, i des que em vaig divorciar de la meva dona el seu advocat no
deixa de muntar brega.
Es vol emportar un bon pessic.
S’ho vol emportar tot: té la custòdia dels meus fills, haig de donar-li cada
més la meitat del meu sou, té la propietat de les meves finques i ara vol fer-me
fora de casa.
Quin cacau, no?
Home, i tant! Només em queda la meva propietat a Littleville d’herència
paterna, un solar enorme on els meus avis muntaren la depuradora. Hauria de
demanar la repatriació americana.
Ara deu estar fora de servei. Em refereixo a la depuradora.
Sí, i fer reformes per a instal·lar-me em costaria una milionada.
No passa res. Per sort ara comença el cap de setmana.
És veritat digué Bé, me’n vaig a fer una mica de peses.
Ah, per cert! No et vull importunar, però aquí tens dues factures dels darrers
dos mesos que estan pendents de pagament.
Ostres, és veritat! dubtà uns segons. Bé, he tingut últimament una mica
de problemes econòmics amb això de les tramitacions de divorci i m’he quedat
sense un duro al banc.
Segurament per això ens han tornat la factura.
Bé, ja vindré a pagar dilluns o dimarts.

Algú més va picar el timbre insistentment.

No podia aguantar més aquesta situació. A aquest pas vindria fins i tot el tipus de
l’Ariel.
Algú estava picant a la porta amb el puny. Qui dimonis?
Vaig mirar per l’espiell i vaig veure en Jimmy Floor recolzat a la porta.Vaig obrir i li
vaig dir:
Jimmy!!! A la fi algú de confiança!!
Què et passa?
Que què em passa?! Passa!!!
El vaig fer passar i vaig tancar la porta darrera nostre.
Té li vaig dir, fent-lo passar del rebedor al menjador, on el President fruia d’una
profunda migdiadeta al sofà.
Però si és… el President! digué I està… mort!
Sí, ja ho sé! El vaig atropellar el diumenge a la nit… Encara ningú sap res d’aquest
afer… Però estic perdut.
Peeerò… com has estat capaç?
El vaig atropellar quan sortia d’una casa de barrets…
Qui? Tu?
No. Jo no. Ell.
El President sortint d’una casa de barrets?
Sé que és difícil de creure, però no li diguis a ningú! T’ho prego! Ajuda’m.
Calma’t, home! Tranquil, que jo estic aquí per solucionar-te la papereta!
Déu t’escolti. Digue’m com ho faràs.
No sé, deixa’m pensar…
Això és el que porto fent des de diumenge nit… I no he arribat enlloc…
Tinc una idea! Podem buscar en el llistat de pisos de la meva immobiliària i deixar
el cos dins d’un pis llogat per un altre… que seria qui es carregaria amb el mort (mai
més ben dit)… A la meva oficina jo disposo de la còpia de totes les claus que
entreguem als nostres clients…
No sé que hauria fet si no haguessis arribat!
Jo sempre tinc idees lluminoses… Espera un moment… que aniré al cotxe a
buscar el meu ordinador portàtil, on tinc entrats els noms dels clients i les adreces
dels pisos, i així podrem fer-hi una consulta prèvia abans de trobar un nínxol per a
aquesta càrrega.
En Jimmy sortí i anà fins al seu cotxe, i va extreure del maleter un petit ordinador
portàtil amb pantalla de vidre líquid. Tot seguit va picar la porta amb la caixeta sota
els braços. Va entrar i es va seure cerimoniosament al seient del menjador, el del
cantó del sofà on jeia el President amb la seva postureta característica. Jo vaig agafar
una cadira i m’hi vaig instal·lar al costat per poder supervisar la seva feina.
Va engegar la maquineta. Després va consultar amb uns fitxers escrits en una base de
dades en format Excel. Després amb el menú va iniciar una recerca. Va prémer retorn
i va anar succeint-se un llistat de gent i de direccions de pisos:

[...]
Jesús Blázquez
[...]
Lewis Quincey
[...]
Jack Ramsey
Joe Render
Jim Romansky
[...]
Jose Luis Vázquez

Joe Render? En Joe té un pis llogat a la meva immobiliària i jo sense saber-ho? -es va
preguntar en Jimmy.
Va tornar a iniciar la recerca per confirmar aquesta situació.

Jack Ramsey
Joe Render
Jim Romansky

Tothom té una oportunitat d’or en aquesta vida. Aquesta és la meva!

Què vols dir? El coneixes, aquest Joe Render?
És un crític iconoclasta… Si li encolomem el mort matarem dos ocellots d’un sol
tret.
Però no serà millor endossar el mort a un desconegut?! Així no aixecarem cap
mena de sospita…
Aquesta és la meva! La idea ha sigut meva i la portarem a terme com jo desitgi. Al
cap i a la fi qui té les claus sóc jo…
Però el mort el tinc jo.
Si l’introduïm al pis d’en Render, només es tractarà d’un embalum provisional
sense cap mena d’importància.
Però què t’ha fet aquest home?
Quelcom més que una mala crítica… Aquest és un tema personal! Té, apunta’t
aquesta direcció!!
Vaig agafar un paper i un boli i vaig apuntar fil per randa tota aquella valuosa
informació. En Jimmy està fet d’una pasta especial per afrontar les situacions més
difícils i controvertides, a mi mai se m’hagués acudit una idea tan maquiavèl·lica!
Paul i Jimmy es van desplaçar fins a la Immobiliària Mr. Floor per agafar les claus de
la casa d’en Joe. A en Jimmy els ulls li brillaven, satisfets, mentre regurgitava sense
paraules el títol d’aquella crítica insultant de què ara s’havia de venjar sobradament:
Jimmy Floor o l’art que adorm les neurones. El censor bocamoll havia fet construir,
per convertir-la en segona residència, una casa enjardinada de Greencastle. Ell mateix
havia encarregat a l’equip d’arquitectes de Mr. Floor aquell prodigi de línia
bauhausiana amb tocs horteres amb vista a perpetuar un llunyà viatge a
Torremolinos. Només els en separaven vint quilòmetres, des de la immobiliària. Al
llarg del trajecte l’artista experimental va trucar fins a cinc vegades des del seu mòbil
verd llampant al telèfon del plomaire per tal d’assegurar-se que no l’hi trobarien. El
molt desgraciat no tenia ni tan sols un contestador que enregistrés les veus dels
màrtirs executats als seus articles dels Arts’ Papers! Eren passats dos quarts de dotze
quan Jimmy va aparcar el cotxe vint metres enllà del jardí de Joe, fora també de la
zona il·luminada pels fanals que recorrien l’ampla vorera. Els carrers eren més morts
que el cadàver del president dels bigotis emmidonats. Convençut que ningú no havia
de veure’ls, Jimmy va persuadir Paul, encara acollonit per la magnitud del que es
portaven entre mans, que era millor arribar-se a la casa com aquell que camina
carregant un sac de patates que no pas amb presses capaces de desfermar alguna
xafarderia i alguna trucada heroica els ciutadans amb passaport d’herois maniobren
sempre protegits per la foscor! a la policia.
Dit i fet. Acompanyats silenciosament pel mandatari acartronat, Jimmy i Paul es van
acostar a la finestra lateral de la mansió i van restar en silenci per confirmar que a
l’interior no s’hi bellugava ningú. Van fer-hi cap sense més dilació. En Jimmy
arrossegava el menut campió de la política arrapat al seu braç esquerre i amb l’altre
va engegar la llanterna que havia pres de la immobiliària; en arribar al menjador va
prémer l’interruptor d’una làmpara de peu la llum tènue de la qual no es podia
percebre des de fora. La cambra que se’ls va fer present era una barreja de zona de
descans, biblioteca i despatx. Al fons hi havia un sofà, una televisió i un video ben
normals. Ara, la petita biblioteca era rotundament especial. De llibres, n’hi havia
pocs: quatre volums luxosos d’art, deu o quinze assajos signats per artistes senils, un
repertori de citacions i un manual d’autoajuda titulat Com escriure una crítica sense
que ningú no s’ofengui; quatre de les cinc lleixes estaven ocupades per carpetes
blaves amb un mateix lema al llom: Crítiques & anotacions. Al costat d’aquesta nota
de referència hi figurava l’any de què dataven els textos.
En Jimmy va passar el mort al seu amic encara esporuguit i va fer una ullada a
aquella paperassa; l’havia encuriosit especialment el fet de veure que l’última de les
carpetes de la sèrie tenia data de l’any vinent. En obrir-la es va quedar glaçat: al
costat dels ítems d’una nòmina de les exposicions programades a Facúndia al llarg
dels pròxims sis mesos hi havia una referència numèrica que menava a una plana on
es detallaven l’adreça de l’artista, un currículum sumari i una descripció completa de
les obres acabades i de les venudes, si és que n’hi havia. En algun cas, al costat del
nom del treball i la fitxa tècnica s’hi havien afegit observacions del tipus: “No m’ha
volgut regalar cap quadre fins al moment. Si tampoc no ho fa ara me’l carregaré
sense pietat”. Això ho deia de Peter Cuscushing, l’artista conceptual més cool del
moment. A la fitxa corresponent a una obra de Maria Wubkova, l’emigrada russa que
havia sacsejat vint anys enrera els fonaments de l’hiperrealisme amb una sèrie
dedicada al pitram prominent de l’Estàtua de la Llibertat, Joe Render hi havia escrit
el següent: “Haig de confirmar si la comunista s’entén amb en Richard Rattclife (el
crític d’art del San Francisco Weekly, enemic acèrrim de Joe d’ençà d’aquell article
à clef on el caricaturava com a criatura instal·lada en la placidesa d’una piscina
hooperiana, plàcidament adormida al marge del corrent dels canvis); si és així, hi faré
una al·lusió críptica a la meva ressenya”. En Jimmy no entenia com aquell fill de
puta podia fer un ús tan arbitrari de la seva posició privilegiada. Va buscar la fitxa
corresponent a la pròpia exposició i va llegir-hi un paràgraf infame: “Aquest Floor és
patètic. Es pensa que hauria de patentar les seves idees de bones com són, i en realitat
no comunica res més que frustració. La pròxima vegada que exposi haig d’aconseguir
que hi enviïn un becari”. Colèric, emprenyat com una mona, Jimmy Floor va tenir
encara esma de remenar desenes d’altres fitxes per comprovar que gairebé totes elles
contenien comentaris positius preparats per a la crònica futura, per bé que la seva
aparició en el paper imprès aniria sempre condicionada al grau de llepaculisme a què
l’artista estaria disposat a sotmetre’s, o bé a altres motius no pas més raonables. En el
cas de Jimmy Floor, en canvi, no hi havia una sola nota de curiositat o aprovació. Ell
era l’escòria indigna de negociar el xantatge o edificar la desaprovació pública. Una
pèrdua de temps, un amateur entre els amateurs entre els amateurs entre els amateurs.
Un pintor de diumenge reciclat en provocador de fireta.
Jimmy Floor es va aixecar de la cadira on seia, va desar les carpetes al seu lloc i va
mirar Paul amb cara d’exterminador bulldozer. Gairebé més espantat del que ho va
estar els tres llargs dies passats en la intimitat amb el president petri, Paul es va
interessar per la causa d’aquell daltabaix. Jimmy no va voler explicar-li-ho i es va
limitar a demanar-li que deixés el mort còmodament assegut al sofà i que fotessin el
dos d’aquell antre de perversió.
 Després de deu minuts de conducció silenciosa, Floor va decidir desfogar-se davant
del seu amic. També Paul es va sorprendre de la tècnica emprada pel crític d’art, per
bé que ell hi estava, al capdavall, d’acord: un advocat refinat no es podia empassar
que aquelles parides tenien algun valor artístic. És clar que no l’hi podia pas dir, això,
a en Jimmy: l’amistat ensenya a refinar les mentides. En comptes d’amollar-li el que
en pensava realment, Paul va exclamar amb veu estudiadament ofesa:

Aquest cuc té el que es mereix. Has fet el que nou de cada deu artistes d’aquesta
ciutat haurien volgut fer abans.
No hauria d’importar-me el que hagi escrit aquell gamarús. Que no has vist que
confegeix les seves crítiques infames amb un manual d’autoajuda davant dels
nassos?
No m’hi he pas fixat, en els llibres. En tenia prou de controlar la mòmia. Saps que
encara tenia por que no obrís els ulls?
Cony, Paul, no diguis bestieses!!! Aquell tio no el mourà ni una grua. A més, no t’hi
has fixat que començava a fer pudor?
Si el teu amic tarda encara dos dies a anar a la casa la trobarà ben perfumada!
Em sap greu no haver-hi deixat la firma. És la millor performance que he fet mai,
t’ho ben asseguro.

Finalment van arribar a casa d’en Paul. Després de tres dies de ser fora l’advocat ja es
veia amb cor d’oferir una explicació a la seva dona. Es va acomiadar d’en Jimmy i va
entrar dins. La Mary Lou no hi era. On havia de ser, a la una de la nit? Estranyat per
aquest fet, però alhora alleujat de no haver d’enfrontar-se a una situació que no li
plaïa gens, Paul es va ficar al llit i al cap de quinze segons ja dormia profundament.

En Joe Render conduïa a tota velocitat per la carretera en direcció a Greencastle. Al

seient del costat del seu descapotable jeia Mary Lou Retton, escarxofada i absent per
moments.
Carinyo, aquesta nit serà fantàstica. Ha estat molt bo el sopar, ein? I les postres
prometen, oi que sí?
Quines postres?
Tu, reina meva, que estàs feta un xuxo amb crema i nata.
Ves amb compte, no t’enfalaguis.
Aquesta nit m’empatxaré.

Les casetes anaven passant com una successió de fites quilomètriques, envoltades de
pins, arbusts i muntanya.
A la fi, després d’aquell viatge al país de les casetes de Pin i Pon, va aparèixer la casa
llogada a uns barrufets per en Joe Render, una casa d’estil deliciosament naïf.
Ja hem arribat, carinyo digué en Render.
Mentre pujaven unes escaletes de l’entrada en Joe anava pessigant el cul de la Mary
Lou que s’anava fent l’estreta. Van entrar tot enjogassats al rebedor-menjador que
feia les vegades d’estudi i es van trobar amb el fiambre damunt del sofà.
En Joe va contemplar amb els ulls esbatanats i pres de la més absoluta sorpresa el
rictus sobri d’aquell fiambre. Va tocar el pols tumefacte de l’individu i digué:
És fantàstic, meravellós.
És horrible.
Sí, horriblement perfecte…
Perfecte? ¿Com es pot emprar el calificatiu “perfecte”?
Un estil copsador. Sembla que tingui sang a les venes.
Però, ¿què fa aquest home aquí?
Algú ens ha deixat un record.
A mi em sembla una mica macabre.
És una obra mestra.
Obra mestra? És un mort.
Representa el nostre President. Una escultura d’estil humà a mida real.
Sí, no sembla pas virtual.
Té un toc tètric tenebrista. És d’un estil neoexpressionista.

Estaven palplantats davant el mort. La Mary Lou va ser presa d’un darrer calfred i va
comentar:
A mi em sembla repugnant.
Repugnant!
És un mort! Què no te n’adones!
És una escultura! Me l’ha deixat aquí algun admirador.
Qui te l’ha deixat no ha sigut pas un admirador, t’ha putejat de totes totes. Mite’l. És
un mort de totes totes.
No et repeteixis.
Ja t’arreglaràs.

En Joe es va allunyar i es va anar apropant com aquell que contempla una obra
hiperrealista. Però aquell home perquè ara s’adonava de la crua realitat no era
una imatge hipnagògica ni una al·lucinació. Era un home. Més exactament el
President.
El President!
Sí! sospirà la Marie Lou.
I què fa aquí?
Això voldria saber jo.
I com ens treiem aquest mort de sobre? Qui em pot voler emmarronar?
Doncs t’emmarronen vuitanta quilos de merda que pesa aquest pallús.
La Mary Lou va començar a pensar qui dimonis els podia haver dessitjat tant de mal,
però no creia en Jimmy Floor capaç d’assassinar el president per tal d’involucrar-los
en un problema de tan enormes conseqüències. De tota manera era verament una
brometa del seu estil. Però allò no era una escultura. Era un mort.
En Joe Render també havia pensat en en Jimmy. Però continuava desitjant que allò fos
una escultura única, una obra mestra d’un artista realment incomprès.
I ara què fem? va concloure en Render.
Hem d’eliminar-lo dubtà la Mary Lou Em refereixo a que ens hem de
desempallegar d’ell.
I com? Collons, quins problemes! Una nit que començava d’allò més bé: un sopar
romàntic a un xino on, per cert, el cambrer ja et coneixia de quelcom; el xalet, el
xampany que tinc al frigorífic…
Ja brindarem quan ens treguem aquest mort de sobre va replicar la més pràctica
Mary.
Hòstia puta! Un mort?! Un mort!!
No cridis, no sigui que et sentin els veïns.
Un mort!
Tinc una idea!
Una idea? Ai, que em fas tremolar!
Tu me l’has donat abans.
Que jo t’he donat una idea? Calla!
Sí!
Podem simular que es tracta d’una escultura humanoide!
Sí!!
Només l’hem de deixar a un corresponent museu o a una exposició.
Sí!!!

En Joe va començar a remenar en els seus papers. Feien una exposició d’en Jimmy
Floor al carrer Moreria. Estaven salvats, tenien una coartada! Ells haurien passat tota
una nit de passió fogosa sense poder-se adonar de cap incident fortuït sobre la
seguretat personal de la primera figura presidencial. Però primer calia dipositar la
figura a l’exposició d’aquell artista pixapiles.
Hem d’intentar d’aixecar-lo del sofà digué en Render. Va endrapar el ninot humà
per les aixelles i el va intentar incorporar.
Com pesa! Ajuda’m Mary!
Jo no penso tocar un mort.
Doncs truca a la policia.
Està bé!

Van aixecar el President entre els dos, van intentar moure els seus braços i van forçar
la seva forma rígida fins a donar-los una forma idònia per a poder desplaçar el cos
com qui porta un amic borratxo agafant-lo per les espatlles.
El van arrossegar fins a fora i el van dipositar al seient del darrera. En Joe segué, obrí
la porta a la Mary i introduí la clau al contacte. Acte seguit va engegar la ràdio, a on
donaven música trip hop a tota pastilla.
Demassié, pel cos!
A la ràdio anava sonant:
“Too much to the body! Too much to the head!”

Van aparcar sobre la vorera, davant de l’edifici de tres plantes del carrer Moreria.
L’edifici construit en clau futurista semblava una barreja entre una construcció
ibisenca i una rèplica de la Fundació Miró de Barcelona. Estava davant de la cruïlla
del carrer Moreria amb el carrer Perdigons, i tenia un pati interior que voltava
l’edifici en qüestió.
No hi havia vigilant nocturn, segons recordava en Joe; l’únic obstacle a l’exposició era
una porta amb alarma connectada a la policia i sensors amb control al moviment, la
qual cosa volia dir que no podien entrar per la porta.
Per sort, aquella nit fosca com la gola d’un llop el vigilant del torn de dia s’havia
deixat la finestra oberta de bat a bat perquè l’endemà estigués tot el recinte ventilat.
Era un primer pis. Hi havia dificultat per pujar, però més per pujar el mort.
Haig de pujar digué en Render decidit.
Pujar?
Sí, pujar per la finestra. Hi ha una alarma connectada a la policia a la porta, però a
dalt no tenen ni alarma ni res semblant.
I com penses pujar?
Aniré a casa a per una corda. Li lligaré un garfi que tinc al garatge a una punta de la
corda i faré punteria.

Van tornar cap a la casa. En Joe va anar corrent fins al garatge i va començar a
enregirar rodes punxades de bicicleta, estris, un timbal de llauna trencat, i tot un
maremàgnum d’objectes i altres andròmines fins a trobar el ganxo que l’havia de
servir per dur a terme el seu propòsit. La corda estava al final del garatge,
entortolligada al cantó d’uns pots de pintura.
Van tornar a davant de l’edifici del carrer Moreria. En Joe va lligar el ganxo a un
extrem de la corda, el va voleiar i el va llançar cap a l’obertura de la finestra. A la
primera vegada es van haver d’apartar perquè no els caigués a sobre, però a la segona
van reeixir. Seguidament va pujar en Render com si formés part d’un comando
especialista d’un esquadró de la mort. No feia tan d’esport des que passava la taula
americana a la mili o des dels seus temps d’institut.
Un cop va ser a dalt va ordenar la Mary Lou que lligués la corda al voltant del tronc
del mort per sota els braços, perquè les aixelles permetessin de subjectar-lo millor, i
mentre ella lligava el cos ell anava guardant energies. Un cop li va lligar la corda en
Joe va començar a estirar. El mort pujà i es va començar a gronxar, primer a poc a
poc, després més de pressa, com si es tractés d’un grotesc pèndol de Foucault, o
d’una marioneta gegantina, es balancejava d’un costat a un altre com si es tractés
d’un penjat. A la fi en Joe el va acabar de pujar.
D’aquí a arrossegar-lo al llarg de l’exposició va venir un pas. No sabia on deixar-lo
però hi havia una escultura en forma de cadira elèctrica prou temptadora. I allà el va
deixar reclinat.
 El Reaccionari
És el President víctima d’una conspiració mediàtica?
Tots coneixem els afers en els
quals es va veure relacionat
l’anterior President i tota la cúpula
del partit lliberal, escàndol rera
escàndol. Aquesta va ser la causa
de la seva dimissió mitjançant les
urnes electorals. Aquesta va ser
una de les causes que les nostres
contrades fossin conegudes com
“la terra dels mil casos”. Però tots
plegats, casos favorables i casos
possibles, aquests no tenien tanta
relació amb la teoria de la
probabilitat com amb la teoria de
la conspiració.
Aquesta conspiració va ser
promoguda per l’actual President,
el qual no es troba exempt de
crítica, a causa dels mètodes i el
modus operandi emprats per tal
de dur les seves pretencioses
acusacions a bon terme a fi de
desestabilitzar el paper del Poder
Executiu en actiu.
Però l’actual President és
susceptible de ser víctima al
mateix temps d’una conspiració
mediàtica.
El fet que darrerament la seva
figura hagi estat fruit d’una
absoluta reserva pel que fa als
afers d’estat així ho confirma, i és
que en realitat en els últims temps
una sèrie de canvis han sobtat a la
casa presidencial. El discurs
polític s’ha tornat més simplista i
entenedor, amb frases comodí
variades i a ritme amb el temps
actual tals com la conegudíssima:
Konilòsia va bé!
Per què en les comparecències en
públic més recents el President
apareix envoltat d’un sequaços
guardaespatlles de metre noranta
de tal manera que és impossible
veure’l? Per què s’oculta el
President? A què es deu la seva
reserva? És que tem una resposta
contundent de l’oposició?
No semblen confirmats els rumors
de pressumptes amenaces per part
dels radicals anarquistes o per part
dels surrealistes de la capital, però
sembla molt més factible la teoria
de la previsió d’una amenaça
terrorista encara no confirmada.
La situació no pot ser més tensa i
insostenible. El President ha
comparegut en públic en
comptades ocasions les darreres
setmanes. Les vegades que ho ha
fet ha estat per dir: Konilòsia va
bé!
Mentre els rumors no es confirmen
ni es desmenteixen, a la nostra
fràgil democràcia de Konilòsia ja
no hi ha jorn que hom pugui
dormir sense por.
Joan BOU
La AWA Gallery situada al primer pis del número 5 del carrer Moreria, cap i casal de
la ruta alternativa de l’art konilosià, era plena de gom a gom aquell diumenge al matí.
Jimmy Floor hi exposava per primera vegada, després d’un viatge infructuós per
galeries insignificants saldat amb un percentatge de vendes ridícul que havia permès
que algun crític sanguinolent li adjudiqués el malnom de jimminiflauers. Pete Pop,
gurú de l’AWA Gallery i comissari de mil-i-una mostres d’art de frenopàtic, va
convidar-lo a exposar-hi la seva obra recent després d’haver quedat gratament sorprès
per la lectura de l’última ressenya de Joe Render, Jimmy Floor o l’art que adorm les
neurones. Pop, que desconeixia del tot l’obra de Floor i era un ase incapaç de copsar
el rerefons irònic de les paraules, va creure fermament que aquella barreja de
propostes naïf, antitecnològiques i socialment crítiques havia de convertir-se en la
convocatòria anual d’art-risc, una proposta consistent a acollir un nom al marge de
l’elit i obrir-li les portes sense avaluar-ne prèviament els treballs: es pretenia
precisament que galerista i públic compartissin el regal amb la mateixa intensitat el
dia de la inauguració, en horari familiar i amb la possibilitat de perllongar-ne els
beneficis espirituals a taula. Després d’haver arribat a un acord amb l’artista que va
acceptar d’instal·lar les seves obres tot just la vetlla del dia de la inauguració i sense
la supervisió del galerista ni l’ajut de cap operari, a fi de preservar l’esperit de la
convocatòria Pop va emparerar el centre de la ciutat i va inundar les bústies dels
seus clients amb cartells i flyers on es llegia un lema enigmàtic: Presentació mundial
d’un artista-ideòleg.
Aquell diumenge, deprés de tombar el carrer adjacent i fer cap a la vertical de la sala
d’art contemporani famosa pels seus avenços en la democratització de la
performance gràcies a la campanya you can do it, amb subvenció municipal, a en
Jimmy Floor li va fer un salt el cor: la parròquia feia cua per poder-hi accedir! Mai no
havien tingut massa bona premsa, els seus piscolabis, potser perquè les obres de què
havien de ser reclam tendien a crear un camp de gravitació repulsiva al seu entorn,
amb la col·laboració inestimable dels antres de perversió cultural que les acollien.
Ara, en canvi, tot apuntava que la secta dels consumidors d’art més à la page estava
disposada a experimentar la lluita lliure si això li concedia l’accés al cau lúdico-
espiritual. La situació que es va produir aleshores ha de ser vista amb una certa dosi
de condescendència per part del lector: Jimmy Floor es va avançar a la cua diforme i
just quan es disposava a cridar l’atenció de Pete Pop, bon nombre dels peregrins
reverenciosos va escridassar-lo creient que no acceptava plegar-se a l’espera
respectuosa que exigia l’artista, desconegut fins aleshores però per força majúscul.
Pete Pop va observar l’escena des d’una finestra i va baixar a rescatar-lo d’aquella
situació desagradable. Pop no hauria pogut pujar els 39 esglaons sense dificultats
extremes si no hagués cridat a cada passa: “Sisplau, deixeu-nos arribar a dalt. ELL és
l’artista!”. Com si es tractés de l’heroi bíblic, després d’aquesta invocació el mar de
persones s’obria a banda i banda i deixava una escletxa suficient per on l’un i l’altre
podien circular acompanyats de reverències multicolors. Aclaparat però decidit a
assaborir el miracle, Jimmy Floor va poder ser presentat finalment a la concurrència.
Aquella tropa entusiàstica hauria d’esperar fora, a l’espera d’algun efluvi
transcendent de l’acte històric que havia de viure’s a dins.
L’interior de la sala no deixava un quart de metre quadrat al descobert. Pop va
conduir Jimmy Floor al racó on esperava l’equip de megafonia perquè fes una breu
presentació dels seus últims treballs. Mentre travessava la gernació Jimmy Floor va
tenir ocasió d’escoltar algun elogi; sorprès, malgrat l’experiència anterior, perquè el
celebrava algú que no aconseguia de relacionar amb la família o els amics íntims,
l’artista era incapaç de refer-se a temps de l’emoció i captar ben bé el que se li deia.
Sort que nosaltres podem informar-vos-en puntualment. Les lloances que vam poder
retenir són tres: “Ets més genial que el guinyolaire en cap!”, va dir un; “Perfecte! El
llavi inferior sembla a punt de dir: ‘Konilòsia va bé’”, va exclamar un altre; “És la
millor metàfora conceptual de la justícia política que he vist mai!”, va asseverar amb
grandiloqüència un jove gairebé extasiat.
En la seva elocució Jimmy Floor va ser extremament breu: enrojolit i sense cap frase
preparada (s’havia acostumat a fer-se el desentès quan l’assistent a les seves
inauguracions demanava “Qui és l’artista?” en veu alta i SEMPRE lleument
amenaçadora), va apuntar el següent: “Gràcies per la vostra assistència. No
m’esperava aquesta multitud (rialletes còmplices). Ja heu vist les obres; són peces de
l’últim any i mig, instal·lacions minimalistes, algun quadro pertanyent al corrent
cromatísic en la seva variant vietnamita-cambodjana, alguna escultura de denúncia
aixecada amb material de deixalla... Res massa espectacular, però tot plegat s’integra
perfectament en una etapa encara oberta que jo anomenaria, amb el vostre permís i
prenent-li el mot al gran De Cushing, postdeconstructocubista”.
Un clamor ensordidor d’aplaudiments va seguir aquestes paraules. A la fi una mà es
va alçar per damunt de la capsada i una veu es va identificar i va formular algunes
preguntes: “Sóc la Mary Ramone, periodista dels Arts’ Papers. M’agradaria saber
com ha aconseguit de fer una reproducció rotundament perfecta del nostre president i
voldria també què ens acostés la penetració simbòlica de l’home poderós assegut en
una càdira elèctrica i ens digués si creu que aquesta obra pot provocar alguna queixa
formal per part de les altes instàncies polítiques”. Jimmy Floor va obrir els ulls, la
boca, les mans i tot allò que va poder, i va restar així deu llargs segons. La pregunta
era seriosa ell coneixia aquella noia, intel·ligent i mordaç, però no sabia com
encarar-la. La cadira pretenia denunciar la hipocresia del sistema judicial del seu
país, per la qual cosa incorporava una senzilla inscripció a la base: ‘Prohibit de seure-
hi’. No hi havia pas col·locat cap escultura, allí. Mentre pensava tot això, absent dels
qui l’envoltaven, es va anar creant un passadís entre l’artista i l’obra mestra, ara
reverenciada per tots els presents. Gràcies a aquest camí format espontàniament
Jimmy Floor va poder veure amb aquells ulls esbatanats l’obra a què es referia la
periodista, el treball que incloïa aquell complement inesperat. Quan les primeres
murmuracions li indicaven que ja trigava massa, que calia una resposta ràpida i
precisa, només se li va acudir de dir: “Doooooooncs, beeeeeeeeé, no crec que ningú
hagi d’ofendre’s. Tot hi és permès, en el món de la cultura!”.
No hi va haver més preguntes, però al llarg d’un parell d’hores ningú no semblava
tenir la intenció d’abandonar la sala. Jimmy Floor va haver de departir amb cinquanta
o més perones a les quals no coneixia de res i que s’interessaven per les seves
influències artístiques, el seu equip de bèisbol favorit, el color de les ungles dels peus
i les aficions sexuals inconfessades. La situació se li feia a cada minut més
insostenible: no podia tenir al cap res més que aquella figura presidencial de la qual
no aconseguia desempallegar-se, i mentre una estudiant de metre vuitanta i pitram
descomunal li demanava, mentre movia espasmòdicament el cul, com valorava les
possibilitats de la pornografia en l’àmbit de la pintura hiperrealista, ell imaginava de
quina manera podria retirar aquell cadàver perquè no aixequés les sospites del
govern, si és que la inauguració no havia estat suficient a provocar el daltabaix!
Aquell matí dominical Jimmy Floor no només es va deixar perdre diverses
oportunitats d’obtenir algun benefici de la seva vocació artística, sinó que també va
enterrar l’oremus sota una mola de desencís i impotència.
La Consciència moral

Ja hi tornem a ser!

Després d’uns mesos de calma crítiques destructives contra la

política relativa potser la més presumpta immobilitat del nostre
important de les conquestes d’un president. Aquestes denúncies,
govern que ha sabut sens dubte obcedades i paroxístiques, no
oposar a l’esquerra díscola del tenen cap mena de fonament.
nostre país un modus laborandi Abans-d’ahir el president de
centrat i responsable, aquesta l’executiva del partit a l’oposició,
última setmana hem hagut de i alhora líder de la comunitat àrab
llegir i escoltar a cada moment de Konilòsia, Joachim Al-
almuniabensis, va treure a quals s’hauria seleccionat la frase
col·lació dades de l’últim sondeig
demoscòpic per afirmar que en els
darrers cinc dies el president ha
aparegut trenta-set vegades als
telenotícies de la televisió pública
i cada vegada ho ha fet per repetir
la seva frase-senyera: “Konilòsia
va bé!”.
En aquesta compareixença Al-
almuniabensis va apuntar també
que algunes fonts oficioses situen
el president en un centre de
recuperació al qual hauria estat
traslladat fa precisament cinc dies
després de patir una fisura a la
semifinal del campionat de pàdel
que s’organitza cada estiu a la
urbanització Gold & weight, el
seu lloc de vacances habitual. En
la millor tradició sofista de
l’esquerra irresponsable
konilosiana, el presidenciable
opositor, Joseph Borrelius, va
afirmar en la mateixa
convocatòria davant la premsa
nacional que el seu partit té
sospites fermes que s’ha pretès
amagar la irresponsabilitat d’un
mandatari entossudit a allargar les
seves vacances amb la recuperació
indiscriminada d’intervencions
públiques del president, de les
al·ludida. En aquest sentit, Al-
almuniabensis i Borrelius van
anunciar que preparen un dossier
completíssim amb dades que han
de confirmar que les imatges
televisives del president no
corresponen a aquests últims dies,
sinó que havien estat projectades
anteriorment. Aquest dossier es
presentaria demà mateix si no és
que el president ofereix abans una
explicació pública.
Mentre els pensadors del
socialisme atien focs mediàtics i
perden el temps tot comparant el
color de les corbates i els
centímetres del bigoti
presidencial, el país segueix al
capdavant de la recuperació
econòmica d’Occident i afronta
reptes que exigeixen una feina
callada i efectiva. Tenint en
compte els resultats d’aquests dos
anys de govern, la frase del
president que tant encrespa els
líders opositors i els seus sequaços
és la millor carta de presentació
davant d’una població que vol
sentir-se segura. Denunciar que
s’insisteixi a repetir-la és anar
contra corrent.
El senyor Van Autissen estava molt content per la seva recent adquisició, així que va
decidir celebrar aquest esdeveniment fent una festa a la seva torreta a la platja a
Facúndia. Seria una de les seves conegudes recepcions on solia acudir la flor i nata de
Konilòsia, la jet-set i la gent “guapa” dels voltants.
Les celebritats van començar a pul·lular pel porxo, a on s’havia instal·lat una taula on
es podien cruspir els deliciosos canapés, tapes i banderilles i on la minyona anava
traslladant ampolles de xampanya i vi escumós. Per aquella ocasió s’havia convidat
 al mateix Vicepresident, al ministre d’Agricultura i Pesca, i la ministra de Cultura.
També hi havia altres personalitats prou reconegudes, com el profesor Fradejas de la
Universitat Complutense de Madrid, el doctor Pollastre de la Universitat Pontifícia
de Salamanca, o el conegudíssim periodista Armando Gresca. Aquest últim estava
petant la xerrada amb la vedette Flora Tamariu, que recentment estava presentant i
portant el programa televisiu “Pelillos a la mar”.
La casa del senyor Van Autissen era gran i tenia un gran jardí vora la platja a on
estaven reunits tots els convidats. L’escultura, el President a una cadira elèctrica,
anomenada “Electroshock” estava exposada al menjador i tothom anava passant a
contemplar el seu preciosisme i la seva impactant perfecció.
Els comentaris que els presents anaven traspuant eren diversos:
“Sembla el President anaven dient Fins i tot porta el bigoti a metxes.”
“Ah! És paranoico-críticament perfecta!”
“ És tot un artista aquest Jimmy Floor!”

L’actriu Nina Kocinski anava flirtejant amb l’amfitrió:

Hola carinyo! La teva vida és una festa!
Sobretot des que tu has aparegut. Em pensava que no vindries.
No m’ho podia perdre. Estàs tan “guapo”.
No comencem o haurem de pujar a la meva habitació.
La teva habitació! Això em sona a passió!
I parlant de passió. Allà tenim la passió d’un home. Es tracta de Jimmy Floor
l’artista que ha realitzat la escultura que acabo d’adquirir.
Ho haurem de deixar per a més tard.
Encara és massa aviat.

Mentre Van Autissen petava la xerrada amb la Nina, en Jimmy i en Paul els homes del
govern anaven contemplant l’escultura. El Vicepresident se l’anava mirant mentre
deia:
Això és precisament el que ens cal.
Què vols dir? preguntà el ministre d’Agricultura.
Una escultura, una estàtua per a poder fer un robot.
Un robot? preguntà ara el ministre de cultura.
Sí, un robot que imiti tots els moviments del President. Així el podrem portar a totes
les comparecències públiques sense haver de falsejar cap informació. Serà com ara
però amb un cos, compreneu?
Konilòsia va bé! digué el ministre d’Agricultura i Pesca.
Bé, haurem de demanar una còpia del President a aquest artista… aquest tal Jimmy
Floor va escopir el ministre de cultura.
Ni parlar-ne! respongué el Vicepresident Res d’aixecar noves sospites.
I com penses aconseguir una estàtua a mida real similar a aquesta virgueria?
inquirí agudament el ministre d’Agricultura i Pesca.
Molt senzill, pel ressopó, quan tothom estigui distret entrarem aquí i la robarem.
Però això és molt perillós digué sorprès la ministra de Cultura.
La robarem costi el que costi postil·là el Vicepresident I no serà un robatori,
serà un canvi de propietari.

Una cantant de la nova onada, Rosa Peperoni, anava contemplant els llibres dels
prestatges del menjador que anaven de la subtil diferència al més estrafolari límit del
grotesc: DalíNauta, Tòtils, Les Drogues i l’Art Sintètic, El pèndol de Foucault, Cant
a Leibowitz, el Necronomicon, La darrera pulsió de H. R. Giger, De Vermis Misterii,
etc.

Arribaren els amics hippies de Van Autissen. Van Autissen era un hippie reconegut
des del seu viatge a Buenos Aires durant la seva joventut, i sota la influència de la
psicologia argentina i el neoprogresisme són encara fosques les seves relacions amb
una comuna de quatre il·luminats amb una nova consciència planetària. Arribaren
vàries furgonetes de marca Wolkswagen pintades amb floretes i estels, i caixmirs
totes plenes d’individus vestits amb estranyes indumentàries. Portaven guitarres,
flautes, clarinets i bongos, semblava que estaven a punt de realitzar un nou concert de
Woodstock en plan primitivista.
La casa estava plena de convidats de totes les classes, lletrats, artistes, hippies i gent de
la jet-set, tots plegats esperant el desitjat moment de la costellada. Van Autissen va
anar amb el jardiner que s’havia vestit amb un trajo i pajarita per a l’ocasió per
començar a encendre el foc. Van començar a reunir socs de fusta i van intentar
 d’encendre el foc amb les pastilles encenedores. De primer es va resistir, però
finalment van reeixir.
Al cap d’una estona, quan van aparèixer les primeres cendres van portar les costelles,
la cansalada, els xoriços, els palpissos, les botifarres i els pinxos moruns per tal de fer
la carn a la brasa. I van deixar tota la carn sobre el grill perquè s’anés fent.
La Flora Tamariu es va queixar:
Soparem carn a la brasa?
Sí, un sopar senzill i frugal i nutritiu. Ja coneixes la primera regla còsmica:
Simplicitat.
No em perdria la botifarra per res del món digué la Nina Kocinski.
El doctor Pollastre i el professor Fradejas estaven parlant dels seus temes predilectes:
Professor Fradejas digué el doctor Pollastre em va sorprendre la seva tesi sobre
l’estudi de la respiració de l’almeja. Com es pot tenir tanta inventiva?
Només cal trobar un tema interessant, que tots ho són perquè tot en el fons té el seu
interès, i la resta surt sola. A mi em va sorprendre el seu conegudíssim treball sobre
“Canvi de divises, contraban i l’estraperlo” realitzat a la universitat Pontifícia de
Salamanca. Doctor Pollastre, vostè és un dels estudiosos i investigadors més
reconeguts del país.
No serà tant. Jo en canvi envejo els seus treballs sobre el metabolisme basal de
l’Ostrea edulis.
No en té gaire. És broma. Un invertebrat, per inversemblant que sembli, és un
organisme molt interessant. Els moluscs en concret són tots joies perfectes de
l’arquitectura natural, la seva recol·lecció i conservació és com guardar un petit
tresor, car, malgrat que no són diners i joies, la seva bellesa i perfecció fa que siguin
font de plaers i moments de distracció indescriptibles. L’home primitiu de l’edat de
pedra ja col·leccionava petxines i curculles a les coves fa milions d’anys i encara es
continua amb la mateixa tradició a causa de la bellesa que ofereix la mar i la natura.
No sabia que també fos col·leccionista.
Aquí qui no l’enxampa, l’arreplega.
Interessant punt de vista, sí senyor…
Els convidats anaven xerrant i establint estranyes relacions uns amb els altres degut a
la seva diferència marcada de papers i estil de vida fent de la vetllada un paradís
artificial i artificiós.
Doncs bé, el conflicte del bacallà en aigües de Terranova és un clàssic dels
conflictes pesquers i de delimitació d’aigües entre nacionalitats. Tal problema,
cregui’m, no s’hauria originat en aigües d’Islàndia anava dient el ministre
d’Agricultura i pesca a la Rosa Peperoni.
Aviat el sopar va estar llest i els participants d’aquell jorn especial van començar a
agafar els seus corresponents plats i coberts per tal de participar en aquell sopar
col·lectiu d’estar per casa. Cadascú s’afanyà a endrapar la seva costelleta, el trosset
de cansalada, el corresponent xoriço o un tallet de botifarra i era divertit veure tota la
petuleia al complet, els grenyuts i precipitats hippies que sopaven pràcticament amb
les mans, les senyores que semblaven sortides d’un cabaret i els caballers que
semblaven sortits d’una ponència del doctor Pollastre…
Havent sopar i just abans de les postres, hi havia una xíndria i un meló PER A TOTS
ELS CONVIDATS, segurament es tractava d’un error en el càlcul del nombre de
convidats o un error del menú. Els hippies van començar el seu concert. Es van seure
pel terra, alguns estaven ajaguts, altres estirats, els que estaven més allunyats estaven
pràcticament sobre la sorra de la platja, ja que el jardí donava a plena costa. I van
començar a tocar els bongos. Una noia amb un vestit vermell s’estava dempeus,
anava tocant la flauta. Els bongos eren com grans cors bategant adrenalina al gegantí
cor de la mitjanit, tot i que no era tan tard. Els ritmes frenètics de tam-tam s’anaven
alternant, sumant, jugant en una simfonia d’acords i sorolls de fusta i de pell tibada
que eren com mil fiblons pels timpans.

En tot aquest ambient tan distès en Van Autissen va desaparèixer amb la Nina
Kocinski. La va agafar per la mà i la va arrossegar escales amunt cap a la seva
habitació particular amb el llit d’aigua. La Nina, que ja havia pujat abans, li va dir:
Tu ets el millor, i el teu llit és el millor.
Ja saps que el bo és pels bons digué ell descordant el top del vestit de nit de la
Nina.
Saps? M’agrada la teva celeritat i el teu estil de pop.
I a mi la teva sagacitat.
Els pits d’ella ara quedaven al descobert, magnífics, preciosos, com un autèntic
abeurador de fragàncies i nèctars deliciosos, i en Van Autissen no s’estava d’hòsties,
 i anava acariciant-los i anava baixant amb els seus llavis, avançant a llapegades i a
petites mossegadetes fins a la punta d’aquells flams de bellesa natural.

A baix tothom estava entretingut petant la xerrada o jugant amb els bongos, tombat al
terra escoltant aquella música meravellosa que semblava tocada per un màgic
melodiós nou flautista de Hamelin. Mentre els homes del president, que estaven a la
que salta, ja s’havien adonat que en Van Autissen havia desaparegut amb la seva
acompanyant. El Vicepresident va xiuxiuejar a la ministra de Cultura:
Ara és el moment.
El moment?
El moment de prendre l’estàtua. En Van Autissen ha desparegut amb la seva
atractiva acompanyant i aquí tothom està distret amb els tambors.
Doncs a mi m’agraden molt aquests tam-tams… digué el ministre d’Agricultura i
Pesca.
Deixeu-vos de tam-tams. Anem per feina.
Els tres homes vestits amb trajo van desaparèixer al menjador del Van Autissen. Del
pis de dalt anaven arribant gemecs i sospirs profunds, molt profunds…
Ha arribat la nostra digué el Vicepresident.
Van agafar el cos com un sac de patates. En agafar-lo els va caure de les mans i va
xocar amb el cap a terra fent un gran cop sec.
Collons, com pesa! Sembla un mort!
I tant que pesa com un mort!
Deixeu-vos de funerals i vinga, carreguem-lo! digué el Vicepresident.
Van agafar el cos entre els tres i mentre els dos ministres anaven arrossegant amb prou
feines aquell embalum, el Vicepresident anava obrint la porta de la mansió. Van ficar
el cos al maleter del cotxe que havien dut i van cridar aviat al xofer perquè els portés
a les dependències presidencials. I així van marxar a la francesa, sense ni tan sols
acomiadar-se.
Sisplau, Paul, estiri’s tot al llarg del divan. És molt important que estigui còmode.
Relaxi’s i expliqui’m per què ha vingut aquí.
Bé... No m’ha estat fàcil decidir-me. El món dels somnis és tan desconegut per a
mi!
Es tracta d’un malson concret? Sàpiga que la meva especialitat són precisament els
malsons recurrents. Em vaig especialitzar amb un tesi titulada Correccions
experimentals als somnis eròtics i perversos dels pacients de Freud...
Està molt bé, això, però el meu problema no té res a veure amb l’erotisme.
Digui, digui...
Fa una setmana que somio fins a quatre i cinc vegades cada nit que atropello el
president en un revolt sense il·luminació, de manera totalment fortuïta. Després de
reconeixe’l m’acollono i en comptes de dur-lo a l’hospital (o a la funerària, perquè
quan m’adono de qui és ja cria malves) em tanco a casa i no responc el telèfon ni
obro la porta a ningú.
I el malson acaba així...
No. Al cap d’un parell de dies aconsegueixo fer vida normal dins la casa. Estic
convençut que al món no hi ha ningú més, que no hi haig de fer res, fora d’aquelles
quatre parets. Tinc el president repenjat a l’entrada, al costat del penja-robes, i en un
moment de màxima placidesa sento que em diu: “Konilòsia va bé” i “Et fotré a la
presó, amb l’oposició”. Llavors és quan em desperto, suat i amb els nervis a flor de
pell.
El fet que li hagi costat decidir-se a venir té a veure amb...
 ...amb la desaparició del president? Potser sí. És clar que això l’hi puc explicar a
vostè, però si ho confio a un conegut, qui em diu que al cap d’una hora no tindré la
policia trucant a la porta?
És un cas extraordinari, però sens dubte hi trobarem una explicació. Pensi que al
trentè volum, tom tercer, de les Obres completes d’un psicoanalista no prou
reconegut, John Rutemberger, s’hi explica un cas semblant al seu. Als anys cinquanta
aquest tal Rutemberger va decidir viatjar a diversos països centrafricans per aplicar-
hi els coneixements adquirits a la vella escola psicoanalítica de Viena. Ell
considerava que les teories de Freud pecaven de ser massa europees, excessivament
arrelades als traumes psíquics del Primer Món. El cas del qual li parlo és el d’un jove
membre de la tribu congolenya dels Burgarbunda que va somiar cinc nits
consecutives que en llevar-se a l’alba es trobava el bruixot de la tribu estirat al seu
costat, més mort que viu. El noi, espantat per l’ascendent del bruixot entre els
burgarbundesos, l’amagava en un racó i mirava de fer vida normal. Just al final del
seu somni un membre de la tribu li demanava si tenia cap notícia del bruixot, a ell
que (tothom ho sabia) no el podia sofrir... Doncs bé: al cap de cinc dies de somiar
aquestes fets tan estranys un accident domèstic totalment fortuït va revelar que el
bruixot era un impostor, un antropòleg blanc que es feia passar per xaman a fi
d’accedir als secrets d’aquella ètnia desconeguda i aprofitar el prestigi assolit per
guanyar la càtedra de Psiquiatria a la Universitat de Cayo Largo. Els burgarbundesos
van fer una pira amb els exemplars d’Anthropological Review que van descobrir-li
sota el catre i el van cremar viu. Rutemberger també diu que la tribu es va subscriure
a la revista perquè el paper setinat cremava molt bé, però em costa de creure que això
pugui ser cert.
Què vol dir amb tot plegat? Jo no voldria pas veure’l mort, el president!
No s’ho prengui tan a la valenta, home! Sàpiga que, encara que la quantitat de
somnis possibles és infinita, no ho són els tipus als quals podem reduir-los. No és
gens diferent del cas del cinema o la literatura: un nou director o un nou escriptor
poden fer una pel·lícula o una novel·la experimentals, totalment personals, però és
segur que una anàlisi aprofundida permetrà de classificar-la dins un gènere de
característiques ben conegudes, tan vell com la literatura i el cinema mateixos. Els
elements particulars del seu somni i del del burgarbundès són absolutament diferents,
però el guió és molt semblant. Rutemberger els classificaria tots dos sota l’epígraf
Animadversió repressiva. Si vol li comento altres casos d’aquesta mena.
Se me’n fot, el que diu aquest paio. Jo no em vull desfer del president. Si fins i tot
el vaig votar a les últimes eleccions!!!
Això no és gens significatiu. Pensi-hi bé, sisplau. No té cap motiu per voler-li mal?
Cap ni un. La seva política econòmica ens ha situat a prop dels gegants europeus;
la política social ha permès desballestar la sanitat pública, que era l’autèntica
vergonya del país; culturalment hem guanyat un Teatre Nacional exemplar i hem
aconseguit una televisió al nivell que mereixíem; gràcies a aquest partit puc tornar a
flairar els aromes de la llibertat de premsa...
Diria que té un gran respecte al president, sí, sí. Una admiració absoluta. Pensi
tanmateix que les tipologies psiquiàtriques responen bàsicament a oposicions frontals
i a adhesions infrangibles. El seu cas pot obeir a una interessant barreja d’aquests dos
extrems. L’epígraf corresponent, segons Rutemberger, seria el de T’odio, amor.
Escolti, no sé què collons li ha agafat, amb aquest Rutemberger, però vol dir que
cal arribar tan lluny? Jo em pensava que vostè m’ajudaria a despendre’m d’aquest
malson, no pas que hi buscaria explicacions banals.
Comprenc la seva reacció. Puc assegurar-li que no ho són pas, de banals, els
arguments que li exposo. Acabo de seguida...
Vol dir que me’l sabrà extirpar, aquest malson?
Vull dir que havíem acordat una primera sessió de vint minuts. Haig de fer una
petita recerca bibliogràfica per poder donar-li una resposta fonamentada.
També hauré de matar el president aquesta nit, doncs?
 Em temo que sí, però demà al vespre segurament ja estarem en condicions de fer
una sessió de psicoteràpia que pot ser definitiva.
Psicoteràpia?
Sí. Es tracta de practicar-li una lleugera hipnosi perquè alliberi tots els fantasmes
que li provoquen aquesta reacció ambivalent durant el somni.
Hipnosi?
No s’espanti. Suposo que té al cap la imatge dels hipnotitzadors televisius. Aquella
gent són impostors de mena, cregui’m. La hipnosi aplicada a la teràpia psíquica no té
res d’espectacular. Vostè només respondrà preguntes relatives al seu malson, res que
hagi d’afectar la seva intimitat. No pateixi...
I tot el que jo digui en aquestes condicions respondrà efectivament a allò que
voldria que fos?
Fins i tot a esdeveniments que vostè ha volgut oblidar però que la consciència
preserva.
Ah....
És important que vingui demà, de debò.
Miraré de fer-ho.
Passi-ho-bé.
Em dic Richard Lyotta i sóc detectiu privat. M’agrada burxar en els draps bruts de la
gent, i em dedico amb totes les meves forces a la resolució de casos irresolubles:
cobrament de morosos, esposes enganyades, marits gelosos, banyes, desaparició de
menors d’edat (sobretot en edat de la pubertat), la mandanga de les fulandangues i
altres embolics extramatrimonials. La recerca de proves sempre era una feina difícil i
perillosa, plena de tot el romanticisme propi de la novel·la negra, tot i que no hi havia
crims ni grans casos per resoldre.
Aquell matí estava jo entretingut jugant amb una maquineta de matar marcians
d’aquelles petitetes de mà, amb els peus recolzats sobre les factures i rebuts de
l’aigua, el gas, l’electricitat i altres, com la del meu mecànic dentista que m’havia
deixat sense un duro a la butxaca i se m’havia quedat el queixal com a penyora, que
s’amuntegaven sobre la meva taula de treball quan va sonar l’interfon i la meva
secretària, la Nicole, em va anunciar que tenia visita d’un client. Com feia un mes
que no rebia la visita de ningú i devia el setmanal d’un mes a la Nicole em vaig
 alegrar i vaig dir-li que esperés uns instants per tal d’ordenar la meva oficina i
recollir les factures que vaig deixar amb la maquineta al calaix de dalt de la taula.
La Nicole va entrar a la meva oficina i em va anunciar la visita:
El senyor baró Van Autissen el vol veure.
La vaig mirar. Estava radiant, com de costum. Li vaig dir:
Molt bé, Nicole. Fes-lo passar.
El baró Van Autissen! Ni més ni menys que el solter d’or de la jet-set! Això volia dir
calers frescos per a la meva butxaca! Què voldria? Que li busqués una xicota?
Va passar. Duia un monòcul tot ridícul que portava més per fer-se l’snob que per pura
necessitat.
Bon dia, senyor Lyotta. Sóc el baró Van Autissen i he vingut per requerir dels seus
serveis…
Doncs estic a la seva total disposició així que ja dirà.
Veurà, he vingut perquè ahir em van robar una obra d’art i vull que investigui qui la
pot haver mangat per tal de recuperar-la.
Serà un cas complicat. Expliqui’m tots els pormenors de l’obra i del robatori. Era
una obra molt valuosa?
Valuosa? Era una obra d’un valor incalculable.
La tindrà assegurada.
No hi ha cap assegurança que em cobrís un risc tan elevat. Si l’hagués assegurat me
l’hauria hagut de pagar el consorci.
Una obra molt cara, no?
No tenia preu. Té preu un Dalí? I un Picasso? Es pot valorar un Van Gogh?
Em trobava davant d’un cas important, un d’aquells casos que posen a prova la teva
perícia detectivesca i et donen l’oportunitat de valorar la teva intel·ligència i intuïció
deductiva.
I com va desaparèixer?
Havia organitzat una festa per a diversos convidats d’excepció per tal de celebrar la
seva adquisició i quan m’he aixecat avui al matí i he anat a preparar les torrades amb
mantega per a l’esmorzar m’he trobat que només hi quedava la poltrona. M’han
caigut les torrades pel cantó de la mantega, tal com deia Murphy.
Si és que si tot pot anar malament, va pitjor… Per cert, a quina poltrona es refereix?
És que es tractava d’una escultura d’un home segut a una cadira elèctrica. Miri, he
portat una fotografia.
La fotografia era en blanc i negre. Es veien dos homes al cantó dret de l’estàtua, al
centre el President o, més ben dit, una rèplica, i al cantó esquerre en Van
Autissen, tots tres amb una copa de cava a la mà. La foto sembla presa a una galeria
d’art.
Així que li han pres la escultura, no?
Així és.
Aquest fet podria ocultar un mòbil ocult. Per què voldria ningú una estàtua tan
lletja?
Lletja? És insuperable.
Tot va a gustos, senyor Autissen.
Segurament l’ha robat algun col·leccionista, o la volen per vendre-la al mercat negre
a cercles no autoritzats no convencionals d’art pirata.
Això és suposar molt. Segurament li ha agafat algú com a recordatori de la seva
festa…
No sigui ximple.
Tant se val. Vostè tranquil, que jo ja m’encarregaré d’investigar on dimonis rau
aquesta escultura humanoide. Ara bé, per començar les meves investigacions
necessitaré un llistat dels convidats a la seva festa i que em pagui una suma per
endavantat.
Quina suma?
Li vaig dir que em pagués el sou de tot un mes per endavant. La resta la cobraria quan
tingués notícies de l’obra d’art desapareguda. Em va deixar el seu telèfon mòbil i la
seva direcció per si havia de localitzar-lo i la Nicole li va omplir la fitxa de client
amb totes les dades personals i també les corresponents a l’afer.

No sabia per on començar, encara no tenia la llista de convidats i tot semblava molt
embolicat. Així que quan Van Autissen va sortir per la porta vaig obrir el calaix i
vaig continuar amb la meva partideta de marcianets.

A la tarda va tornar a passar el Van Autissen a portar la desitjada llista que em posaria
a punt per tal de poder esbrinar més dades de l’afer. De fet la llista era una acurada
 base de dades amb telèfons i direccions, així que no seria difícil posar-me en contacte
amb tota la gent indicada. Vaig començar la meva feina, de manera que vaig agafar el
cotxe i vaig anar a visitar el primer de la llista a la seva casa de Facúndia, un tal
Paul.

Vaig voltar amb el cotxe fins a trobar un aparcament i el vaig deixar estacionat després
de tres o quatre maniobres. Vaig avançar fins al llindar de la porta i vaig picar el
timbre. Una vegada, dues, fins i tot tres. Sembla que no hi havia ningú a casa. Vaig
mirar pertot arreu, la finestreta al costat de la porta, el passadís d’entrada i el jardinet
i no vaig trobar res d’interressant.
De sobte me’n vaig adonar. Al costat de la porta reposava una catifeta de vim que
deia: “BENVINGUTS”. La intuïció em deia que allà havia de trobar alguna cosa. La
catifa tenia un bony a una punta. La vaig aixecar i, et voilà, em vaig trobar amb les
claus de la torre això era el que em pensava i això fou el que vaig poder
comprovar.
Vaig obrir la porta i, tot i que era violació de domicili, em vaig introduir a la saleta
que feia les vegades de rebedor. Me l’estava jugant, però ja ho havia fet amb
anterioritat. Vaig agafar i vaig mirar-me una foto que hi havia damunt de la lleixa
d’obra de darrera de l’escala: es veia l’home de la fotografia que m’havia ensenyat en
Van Autissen, uns quants anyets abans amb la seva esposa. Aquest devia ser en Paul.
Vaig avançar fins al menjador. A sobre de la taula hi havia un llibre d’un autor
desconegut per mi. A la primera plana hi havia una frase que em va impactar: “La
seva bellesa admirava tothom”. No sabia que un home de negocis pogués gaudir de
tanta profunditat en el sentit literari del context de l’obra. I anava per la meitat del
llibre, segons podia comprovar pel punt fet amb una tarja de soci del videoclub. Vaig
anotar a la meva llibreteta de camp el nom del videoclub i el número de soci. Més
endavant podia fer-hi una visita per esbrinar quina mena de preferències
cinematogràfiques tenia en Paul si trobava quelcom de sospitós en el pis, o en la seva
conducta quan l’interrogués.
Vaig prosseguir amb el meu escorcoll de la seva torreta. Tot semblava en ordre, tret
d’una capsa de mitges buida al cantó del sofà. Vaig pujar a dalt i vaig estar una bona
estona burxant a l’altell intentant trobar una estàtua o senyals d’on podia haver
amagat un objecte similar per tal de portar a terme una possible revenda, però no vaig
 trobar res de res. Abans que tornés el propietari i em trobés amb un greu problema
amb les autoritats que m’hauria pogut obstaculitzar en la meva futura feina vaig
sortir, deixant les claus on les havia trobat.
No tenia a on anar, així que vaig continuar pel segon de la llista. El segon era el
Vicepresident. Dubtava realment que el pogués entrevistar, ja que fruïa d’immunitat
diplomàtica i seria certament difícil arribar fins a ell. En Van Autissen em va
proporcionar el seu telèfon així que el vaig trucar. Em va rebre una recepcionista
molt simpàtica que em digué:
Per parlar amb el Vicepresident haurà de trucar a l’extensió 8008.
Moltes gràcies!
Vaig pulsar la combinació de números i vaig sentir com el telèfon anava marcant. Al
cap de quatre tocs algú va despenjar i va dir amb una veu greu:
Digui’m.
Bon dia! Podria posar-me amb el Vicepresident?
Jo mateix. Digui’m.
Veurà, sóc Richard Lyotta i sóc un detectiu privat contractat pel senyor Van
Autissen per investigar la desaparició d’una obra d’art a casa seva ara farà un dia i
mig. Escolti’m. No sé què tinc jo a veure amb aquest lamentable fet.
No és que hi tingui res a veure, és només que necessitaria quedar una tarda amb
vostè per parlar del tema.
No tinc res a dir. No sé de què m’està parlant.
Li estic parlant seriosament: haig d’interrogar els principals sospitosos i vostè és un
d’ells.
Estarà bromejant.
Estic parlant molt seriosament.
Miri, jo no sé vostè què redimonis s’ha pensat. Jo no puc visitar-lo perquè tinc
l’agenda molt ocupada. Si vol interrogar-me faci-ho per telèfon.
Per telèfon? Ho sento molt, però no acostumo a preguntar a un sospitós si no és cara
a cara.
Ho té una mica difícil amb mi.
Està bé, li faré només unes quantes preguntes: Sap que han robat l’escultura del
senyor Van Autissen?
I nosaltres per què voldríem carregar amb un mort així?
Vostè recorda l’estàtua desapareguda?
Era escandalós. El President al patíbul!
Què recorda que va fer durant tota la nit? Alguna cosa especial?
Vam brindar per l’excel·lent exposició del Profesor Fradejas.
Coneix algun col·leccionista que fos present a la festa?
Nosaltres només sabem del govern.
Està bé, senyor Vicepresident, lamento les molèsties ocasionades, però només es
tracta de rutina de treball, són només coses de la feina… Gràcies per la seva atenció i
per la seva amabilitat, si necessito més informació…
Parli abans amb la meva secretària, sóc un home molt ocupat. Apa, adéu siau!
Va penjar el telèfon.
I ja tenia la meva primera entrevista, no hi veia res clar, però ja començava a arriar la
feina.

Al cap de quatre dies em trobava al despatx contrastant dades. Havia realitzat vuit
entrevistes als sospitosos del començament de la llista i encara em quedaven uns
cinquanta o seixanta convidats més, de manera que encara tenia molta feina per fer.
L’extracte de les entrevistes és el següent, segons les anotacions a la meva llibreteta de
camp:

PAUL
Sap que han robat l’escultura del senyor Van Autissen?
Només em pregunto qui voldria carregar amb un mort així.
Vostè recorda l’estàtua desapareguda?
Era una cadira molt bonica.
Què recorda que va fer durant tota la nit? Alguna cosa especial?
Vaig estar parlant amb el ministre d’Agricultura i Pesca sobre les llicències fiscals
dels calamars de la Patagònia.
Coneix algun col·leccionista que fos present a la festa?
En Van Autissen. Col·lecciona obres d’art.

VICEPRESIDENT
Sap que han robat l’escultura del senyor Van Autissen?
I nosaltres per què voldríem carregar amb un mort així?
Vostè recorda l’estàtua desapareguda?
Era escandalós. El President al patíbul!
Què recorda que va fer durant tota la nit? Alguna cosa especial?
Vam brindar per l’excel·lent exposició del Profesor Fradejas.
Coneix algun col·leccionista que fos present a la festa?
Nosaltres només sabem del govern.

JIMMY....FLOOR
Sap que han robat l’escultura del senyor Van Autissen?
No sé qui voldria carregar amb un pes similar. Era un mort.
Vostè recorda l’estàtua desapareguda?
Era una escultura a mida real del President.
Què recorda que va fer durant tota la nit? Alguna cosa especial?
Vaig estar amb en Van Autissen fent xin xin per la meva escultura.
Coneix algun col·leccionista que fos present a la festa?
Col·leccionar? No conec els hobbies privats de la gent.

PROF. FRADEJAS
Sap que han robat l’escultura del senyor Van Autissen?
Ah, sí? Primera notícia.
Vostè recorda l’estàtua desapareguda?
Era el president. Portava fins i tot el bigoti a metxes.
Què recorda que va fer durant tota la nit? Alguna cosa especial?
Vaig estar parlant amb el doctor Pollastre sobre taxes aranzelàries.
Coneix algun col·leccionista que fos present a la festa?
Què? No sé què vol dir.

DOC POLLASTRE
Sap que han robat l’escultura del senyor Van Autissen?
Oh! És un fet lamentable.
Vostè recorda l’estàtua desapareguda?
Era surrealista. Un home segut a una cadira elèctrica.
Què recorda que va fer durant tota la nit? Alguna cosa especial?
Vaig estar parlant amb el professor Fradejas sobre la reproducció de la tellerina al
pic de l’estiu. És un apassionat de les cloïsses.
Coneix algun col·leccionista que fos present a la festa?
El professor Fradejas col·lecciona cloïsses i curculles.

FLORA TAMARIU
Sap que han robat l’escultura del senyor Van Autissen?
No sabia res de tot això que m’explica.
Vostè recorda l’estàtua desapareguda?
Era fascinant. Semblava un home de veritat
Què recorda que va fer durant tota la nit? Alguna cosa especial?
Vaig estar conversant amb els artistes i brindant per la seva obra.
Coneix algun col·leccionista que fos present a la festa?
La Rosa Peperoni. Col·lecciona barrets.

NINA KOCINSKI
Sap que han robat l’escultura del senyor Van Autissen?
Havia sentit alguna cosa…
Vostè recorda l’estàtua desapareguda?
Tenen molt mal gust aquests artistes avantguardistes.
Què recorda que va fer durant tota la nit? Alguna cosa especial?
Vaig estar tota la nit amb en Van Autissen
Coneix algun col·leccionista que fos present a la festa?
Ho sento, però no sé res de res.

ROSA PEPERONI
Sap que han robat l’escultura del senyor Van Autissen?
La veritat és que s’ho mereixia per vanitós.
Vostè recorda l’estàtua desapareguda?
Era horrible. Tot el que tenia a aquella casa era de mal gust.
Què recorda que va fer durant tota la nit? Alguna cosa especial?
Vaig estar xerrant amb la Flora Tamariu
Coneix algun col·leccionista que fos present a la festa?
Crec que el professor Fradejas col·lecciona quelcom.

De les entrevistes no n’havia extret res de significatiu, tret que el professor Fradejas té
una col·lecció molt important de cloïsses de la qual no ha volgut parlar res de res.
Hummm! Això és molt sospitós! Hauré de fer una segona visita a en Fradejas.

L’art es mou

Mary Ramone

Un híbrid de Frank Capra i Raoul Walsh sembla haver escrit l’últim capítol del guió
de la vida de Jimmy Floor, l’artista que Konilòsia va descobrir fa tot just una setmana
gràcies a la seva trencadora exposició de l’AWA Gallery i que l’endemà mateix va
ser durament criticat pel fet d’haver venut l’obra que sens dubte el converteix en
capdavanter de l’hiperrealisme escultòric: una rèplica del president konilosià assegut
en una cadira elèctrica, condemnat a morir per raons que només l’art coneix. Fins
aquí la part del guió que signaria Capra; un succedani de Walsh va decidir que el
canvi en la vida de Floor havia estat excessivament plàcid, de manera que es va
inventar el robatori de la instal·lació i va desfermar tota mena de suspicàcies tocant a
la participació del mateix artista en aquest fet. Algunes veus amb poca feina han
escampat efectivament la brama que Jimmy Floor va decidir de treure’s l’obra del
damunt trencant així una norma acceptada per totes les galeries del món: els
treballs venuts no s’enretiren fins que no acaba la mostra no pas per un pecat de
lesa cultura propi del nouvingut al bisnes artístic, sinó per evitar la pressió d’un
govern acusat al seu torn d’ocultar a l’opinió pública l’estada del president en un
centre de recuperació amb ressaca postvacacional. Aquestes mateixes veus apunten
en una espiral de gratuïtat opinativa que el nou gurú de l’art-denúncia ha dirigit el
robatori de la rèplica per destruir-la definitivament. En aquest punt la contundència
tràgica de Raoul Walsh s’assembla massa a una broma innocent però sarcàstica de
Blake Edwards.
No fa encara tres dies que Jimmy Floor, molt sorprès per l’èxit de convocatòria
de la seva exposició, pronunciava unes paraules sàvies i humils davant del públic que
es va congregar a l’AWA Gallery. Es pot dir ben bé que la beatificació pública el va
esgotar mentalment i que qui va observar amb atenció les seves reaccions després de
l’elocució no havia de veure un home feliç de la seva nova condició d’artista de
referència. Són coses de la creació més íntima, menys pagada d’ella mateixa: el
demiürg viu en el somni creatiu i la companyia dels mortals el situa en un microclima
vulgar dins el qual no se sap moure amb solvència; l’arrauliment és la reacció
previsible d’aquell qui ha de servar per damunt de tot els tresors imaginaris. Qui això
signa pot afirmar que la personalitat de Floor és sens dubte captivadora. El lector
podrà dir-hi la seva després de llegir l’entrevista que tot seguit es reprodueix,
concertada poques hores després que es publiqués la notícia de la desaparició de
l’obra a la mansió de Van Autissen.
MARY RAMONE: Massa fets en tan poc temps, oi?
JIMMY FLOOR: Sens dubte no esperava cap de les coses que han passat els
últims tres dies: l’èxit de convocatòria de l’exposició, la possibilitat de vendre una
obra al principal col·leccionista d’art contemporani de Konilòsia i un dels més
reconeguts del món, i finalment el robatori de la instal·lació. Espero que tot es podrà
resoldre al més aviat possible.
M. R.: En la inauguració de la mostra la magistral rèplica del president va captar
tota l’atenció dels assistents, i les ressenyes posteriors pràcticament no s’han
pronunciat pel que fa a la resta de les obres. No creieu que l’excepcionalitat
conceptual i fàctica d’aquest treball pot arribar a perjudicar el coneixement global de
la vostra feina?
J. F.: No voldria de cap manera que això passés; en tot cas, sense el president
l’exposició pot ser molt més ben entesa.
M. R.: Era el treball més lliure...
J. F.: Sens dubte. Si us hi vau poder fixar (hi havia massa gent el dia de la
inauguració perquè tothom pugués adonar-se’n, he, he!), vaig dividir la sala en dos
grans espais: l’un per a les obres pictòriques i les escultures minimalistes inspirades
en l’escabetxina cambodjana, a parer meu una desgràcia que agermana tots els
fantasmes d’Occident i Orient; l’altre el vaig reservar per als treballs de major
format, no totalment monogràfics però sí tècnicament similars: es tracta de
recreacions lliures dels postulats deconstructocubistes en solucions matèriques que
busquen l’impacte emocial a través de les combinacions calidoscòpiques de colors i
formes. L’escultura robada, vaig emplaçar-la al centre d’aquests dos espais perquè,
no encaixant amb cap de les dues sèries, podia servir de perfecta intersecció entre les
pors alienes i les nostrades: la cadira elèctrica és sens dubte la nostra màxima
contribució a la paranoia del dolor i la barbàrie.
M. R.: Us noto retòricament més capaç que no pas diumenge al matí.
J. F.: Certament no vaig estar massa afortunat: poques vegades he hagut de parlar
als assistents a les meves inauguracions. Potser vaig semblar massa sec, massa al
nivell dels intocables, però no és pas que vulgui creure’m punt de referència de
ningú. Va ser un error de càlcul a causa d’una situació imprevista.
M. R.: L’ha sorprès aquest canvi d’actitud de la crítica respecte al seu treball?
J. F.: Les ressenyes dels dos últims dies han estat certament elogioses, però massa
centrades en la rèplica i en la seva venda, tal com heu observat abans. No sé si estic
en condicions de fer-ho, però m’agradaria que algú s’aturés a comentar íntegrament
l’exposició. Fins que això no passi seguiré considerant-me un artista marginal.
M. R.: Quan heu tingut notícia del robatori i com heu reaccionat?
Aquest matí a primera hora m’ha trucat el baró Van Autissen. Ahir vaig assistir a
una festa a la seva mansió per celebrar la compra de l’obra. Vaig ser un dels primers
a tornar a casa, cap a mitjanit. En aquell moment el president encara hi era: Van
Autissen em va acompanyar a acomiadar-me’n, juntament amb un parell de membres
del govern que van assistir a la festa. Jo no les tenia pas totes, però quan vam ser-hi
al davant tots tres van fer broma: Van Autissen va dir ‘presi, no saludes els teus
sicaris?’, i els altres es van agenollar i li van fer una reverència. Potser havien begut
massa...
M. R.: Quines han estat les paraules del baró?
J. F.: L’home estava enfurismat. M’ha dit que amb l’adquisició d’aquesta obra
havia recuperat les sensacions que va tenir fa deu anys, quan va ser el descobridor de
Peter McNamara, aleshores un jove que malvivia venent sostenidors a domicili i avui
amb obra permanent al MOMA, el MNAC, el MALUC i el MUGRÓ. S’ha posat de
seguida en contacte amb la dotació de la policia especialitzada en el robatori d’art
d’avantguarda i segueix a hores d’ara a l’espera d’alguna notícia.
M. R.: No té cap mena de pista?
J. F.: M’ha comentat que no va detectar cap moviment sospitós durant la festa. Jo
no vaig estar massa al cas, us ho ben asseguro. Em sentia massa afalagat per haver de
vetllar per l’obra. És cert que en arribar em va sorprendre que Van Autissen no posés
vigilància a les sales on conserva la seva col·lecció: devia pensar que amb els
guàrdies de seguretat que regien el pas a la finca n’hi havia ben bé prou, perquè tots
els convidats eren amics personals del baró.
M. R.:Esteu al corrent que hi ha qui us acusa d’haver participat directament en
aquest robatori?
J. F.: Com dieu?!
M. R.: He escoltat opinions en aquesta línia a la cadena TUPE i al programa
Digues el que vulguis que no t’escolta ningú de la cadena privada de Notícies
Konilòsia En Viu. Es comenta que voleu fer desaparèixer l’obra per evitar que el
govern us engarjoli.
J. F.: Engarjolar-me? Això és ridícul? On és la llibertat d’opinió? Quin sentit
tindria segrestar l’obra després que mil persones l’han vist a l’AWA Gallery?
 Mary, que t’has begut l’enteniment?
De què em parles, Joe?
Em refereixo a l’entrevista infame a en Jimmy Floor. De debò creus que
l’obra venuda al baró Van Autissen ha de provocar aquest rebombori?
L’aprovació ha estat unànime, Joe. Per què no baixes d’una vegada de la teva
torre d’ivori? Digue’m si en els últims deu anys cap artista de Konilòsia ha estat
capaç de crear un poema visual d’aquesta categoria, amb tal atreviment...
Que no recordes la sèrie titulada Gueguerra i papau, de Kim Fustigator, o
les instal·lacions amb metàfores polítiques de Patrizius Rapapolvis a la Modern
Gallery?
M’estàs parlant de dos artistes que treballen gràcies a les beques estatals.
Que no saps que tots els governs paguen alguns dels seus artistes perquè creïn el
simulacre d’una consciència crítica?
I què me’n dius, de les escultures de Roberto Relumbrón?
Vols dir aquelles figures demacrades que moren en paisatges inhòspits?
Compara-les amb les fotografies de Salgado als treballadors del Tercer Món...
I la sèrie de gravats La Konilòsia negra de Romulus Costanza, inspirada en
un pintor espanyol poc conegut?
Goya, Joe, aquest pintor es deia Goya. I Costanza no va inspirar-s’hi, va
copiar-lo de dalt a baix aprofitant-se del desconeixement d’alguns...
Veig que estàs al cas. Només volia posar-te a prova, ja ho deus haver
endevinat.
Oi tant, Joe. Dissimules molt malament.
Ara va de debò. Què li veus, a aquest Jimmy Floor?
T’ho diré amb tres paraules: Concisió, Educació, Artesania.
 No t’entenc.
Defuig la grandiloqüència, educa la mirada dels espectadors i sap manipular
sàviament les matèries primeres que utilitza.
Em sembla que ets massa generosa...
Que potser l’hi portes votada?
Per què hauria de tenir-li cap mena de mania?
No ho puc pas saber, això. El que sé és que has ressenyat alguna de les seves
exposicions amb paraules gairebé insultants.
Em sembla que és el que tocava aleshores. Aquestes virtuts que tu li veus, a
aquest Jimmy Floor, a mi em sembla que amaguen tan sols una incompetència com
una casa de pagès. I em sembla també que aquesta rèplica del president hauria de
dur-lo a la presó.
La teva cultura democràtica és inabastable...
No és un problema de licitud. L’art no s’ha d’aturar amb falques opressores,
hi estic ben d’acord. Ara: aquest hiperrealisme és tronadíssim.
Tinc feina, Joe.
I qui et diu que aquesta escultura sigui de debò una...
Adéu, Joe.
El professor Fradejas vivia a la ciutat veïna de Civet. Civet era una ciutat situada uns
setze quilòmetres a l’oest de Facúndia, caracteritzada pels seus edificis que grataven
el cel mirant d’abastar els núvols sense èxit. La direcció de Fradejas era el quart pis
de l’edifici Pere Quart, edifici que jo encara no havia visitat perquè havíem fet
l’entrevista a un cafè, però que coneixia prou bé perquè era un dels més emblemàtics
de Civet, ja que era un dels més alts.
Mentre conduïa el meu cotxe en direcció a Civet, anava barallant la hipòtesi que
Fradejas havia pogut robar l’escultura per canviar-la per una valuosa col·lecció de
curculles de Hawaii o d’Indonèsia i la zona australiana, com aquells infants que
intercanvien uns cromos a la sortida del col·legi. Era versemblant. I alhora força
inversemblant.
Arribar fins a l’edifici va ser fàcil; el difícil va ser aparcar, perquè entre zones blaves
i pintades de groc era summament complicat trobar un petit lloc on poder estacionar
el meu vehicle. Després de tres quarts d’hora de voltar, un cotxe estacionat va sortir
deixant-me la seva plaça vacant per a poder instal·lar-m’hi.
Vaig pujar per l’ascensor, una cambra de planxes d’acer amb miralls de mig cos cap
amunt i amb fil musical que en aquells moments estava reproduïnt una cançó dels
Beattles: Bonie Moroni eat rice with Mac-car-rroooo-ni.
Vaig anar fins a la porta indicada per la direcció del llistat d’en Van Autissen i vaig
poder escoltar com l’habitant del pis estava ben content cantant una cançó: Rossó,
Rossó, llum de la meva vida. Sí, aquell era el meu home, aquell era Fradejas, un
lladre astut que estava ben content de la seva recent adquisició per a la seva
col·lecció gràcies al deliberat robatori de l’estàtua presidencial. Vaig picar la porta.
En obrir vaig poder comprovar com li va canviar la cara.
Vostè?
Sí, sóc jo un altre cop, senyor Fradejas. Puc fer el favor de passar?
Sí, sí. Passi.
A la tauleta del rebedor tenia una immensa cargola i un gran tritó exposats, així com
un cargol immens a la taula del menjador i una curculla immensa que feia servir de
petjapapers a la taula del seu despatx privat. Com no podia haver-ho sospitat abans?
M’havia fet aplegar amb ell a un cafè la primera vegada que ens havíem reunit per tal
d’evitar que jo presenciés la seva col·lecció, ara del tot evident a cada racó d’aquell
pis decorat amb estil mariner. Tot això i altres coses més el feien el principal sospitós
de tota aquesta trama bruta.
Veurà, he decidit fer-li aquesta visita perquè m’he trobat amb certes, diguem-ne,
coincidències que apunten cap a una pista seriosa i necessito contrastar amb vostè
certes dades.
Certes dades? Jo no tinc res per a contrastar.
Ah, no? Doncs jo crec que sí. Vostè n’oculta alguna de grossa. Parli ara o després
serà pitjor.
De què dimonis vol que parli?
 De la seva col·lecció de curculles, per exemple.
Ah, no! Jo no tinc cap col·lecció.
Vaig agafar el tritó amb les meves mans. Semblava llest com per començar a bufar i
extreure un udol profund i primitiu.
No ho dubto. Això és el que vostè diu… Perquè a mi m’han assegurat que vostè té
una de les col·leccions més importants del món.
Jo no tinc res.
I això què és? Conya marinera?
Bé això és… està bé ho admeto. Tinc unes quantes curculles guardades.
Una col·lecció… Però té la barra d’admetre-ho. De curculles. I de cloïsses. Amb el
fàstic que em fan.
Li fan fàstic.
Des que de nen se’m van entravessar uns musclos a la marinera en mal estat, que
vaig agafar una veritable fòbia al marisc i a tot el que està relacionat amb ell.
No sap el que es perd.
A mi no em vacil·li. I no em canviï de tema. Vostè té una colecció que no havia
volgut reconèixer, i això és molt sospitós.
És una col·lecció molt petita. I vostè què n’ha de fer, de la meva col·lecció?
Això és cosa meva.
“ Aquest espavilat és un espia contractat per un col·lecionista de la competència per
tal de contemplar la meva col·lecció, de ben segur que preparen algun furt, i ara em
ve amb aquesta història de l’estàtua per tal de veure els meus espècimens. Doncs ni
parlar-ne, nanai de la xina, aquest no se surt amb la seva.”, pensà en Fradejas en
aquell moment.

Vostè no té dret a irrompre així en la meva vida privada ni en el meu pis. Recordi
que si està aquí és perquè jo li he obert la porta. I ara li prego que marxi per on ha
entrat.

Tot plegat era tan evident! No era tant la ràbia que li tenia per col·leccionar uns
animals que odiava des del més profund del meu cos, com totes les evidències que,
clarament, indicaven que ell era el veritable culpable. I ara em volia fer fora d’aquella
casa que era la prova més que evident del cos del delicte, de ben segur que n’havia
extret un bon grapat de petxines per l’escultura presidencial.
No penso marxar. És que està nerviós?
Per què fa tantes preguntes?
Forma part de la meva feina.
És un gos tafaner.
Tafaner ho accepto, però, pel que fa a gos, per aquí no hi passo.
Per què té tanta afició a la meva col·lecció?
Per què no? Si això el posa nerviós…
I tornem-hi amb el nerviós…
Per què no me la vol deixar veure? Té quelcom per amagar?
No, simplement és que no té la menor importància.
Què és el que no té la menor importància?
La col·lecció. És insignificant.
Doncs a mi m’han assegurat que era tan ben parida.
Em va mirar amb un posat sorprès.
De debò? Segurament el devien enganyar com a un xino…
A mi em sembla que no, ves per on!
No li penso deixar veure…
Vostè amaga quelcom…
Jo? Amagar? Ai, mare!
Ai, mare! Ai, mare! Confessi-ho, vostè va robar l’escultura presidencial per tal de
vendre-la i poder-se financiar una nova col·leció.
Vostè és un paranoic.
 I vostè un espavilat. Què es pensava? Que el seu delicte quedaria impune?
No sé de quin delicte em parla.
Del robatori que vostè va cometre fa uns dies. Es pensava que seria el delicte
perfecte, veritat, Arsène Lupin de pacotilla?
Escolti’m! Una mica de respecte!
Respecte? Hauria d’emmanillar-lo ara immediatament… Respecte… Els lladregots
com tu no mereixen respecte, Arsène Lupin de via estreta…
En Fradejas havia sortit de polleguera.
Per dir-me totes aquestes bestieses ja podia haver-se quedat a casa. Marxi, si us
plau!
Me’n vaig, sí. Però tornarà a tenir notícies meves.
Espero que no.
Gràcies per aquesta visita tan fructífera. Tornarem a veure’ns als jutjats de torn.
En Fradejas trevia bromera pels queixals.
Ximple dels collons! Marxa ja!
Vaig aixecar els braços com per rendir-me. Ja n’estava tip, d’aquell somiatruites.
Ja me’n vaig. Adéu!

Mentre baixava per l’ascensor i escoltava una versió del Helter Skelter que
sonava pel fil musical a tota pastilla, em felicitava a mi mateix per la meva sagacitat i
pel fet d’haver solucionat aquesta embrolla d’una manera educada i elegant. Ja havia
solucionat el meu cas! Estava content. A la fi podria cobrar els royalties que en Van
Autissen m’havia promès. Sí, tot girava rodó i ja era hora que ho fes!
 El cos del botifler havia estat traslladat fins als Laboratoris Caracalla, on Hèctor
Perreres portava a terme les seves operacions d’ensamblatge i desensamblatge de
xips i plaques de memòria. Estava damunt de la taula d’operacions i l’Hèctor tenia a
una tauleta els servomecanismes, les bobines i els transistors que havia d’instal·lar-li
per formar el robot presidencial. Per tal de revisar i comprovar l’èxit de l’operació
estava el Ministre d’Economia i Finances, que no parava de donar voltes
nerviosament d’un cantó a l’altre de la cambra fumant Educados.
No ho entenc digué l’Hèctor Perreres.
Què passa? va preguntar el ministre.
L’Hèctor va agafar un trepant d’un prestatge i el va deixar reposar sobre la tauleta.
Acte seguit digué:
Aquí hi ha quelcom que canta. Sí, això canta.
Pujava una alenada de fàstic, una bafarada d’aire corromput amb fortor a carn en mal
estat, a aliment caducat, a peix podrit que feia pujar la basca a qualsevol.
Quina pudor! Això olora a mort!
Aquesta és la pudor que ens alimenta!
Com és possible que olori així?
Aquesta és la pudor de la caca del vicepresident.
El ministre se’l va mirar de fit a fit.
La caca del vicepresident?
Sí. Es tracta d’un mort. D’un Cadàver. El cadàver del president, per ser més exacte.
Un cadàver exquisit. Però un mort al cap i a la fi.
Però com és possible? No era una escultura?
No sé pas d’on l’heu tret, aquest mort. És idèntic al president. Juraria que és ell.
La veritat és que canta com una almeja.
El tarannà del vicepresident no deixa de sorprendre’m: agafa un mort que és igual que
el president si no és ell mateix i em diu que li instal·li un mecanisme per tal de fer
un robot per substituir el president.
Això mereix un consens popular digué el ministre escurant l’Educados i traient el
telèfon mòbil de la butxaca de la seva americana. Va marcar una combinació de
números i després l’extensió 8008: Senyor vicepresident, sóc jo, en Julià. Et truco des
dels Laboratoris Caracalla. No, Caraculia no, Caracalla. Sí, exacte, els Laboratoris
Caracalla, els de la Ronda Principal. Veurà, li truco per dir-li que ha sorgit un imprevist,
una petita complicació.
“Una complicació? És que no us puc deixar sols ni un sol moment?”, li va escopir el
vicepresident de molt mala bava.
Vingui immediatament. És raó de vida o mort.
El Vicepresident va tardar mitja hora a arribar. Va entrar a l’habitació amb la respiració
entretallada, amb la suor caient-li pel front, amb la cara vermella i les venes del cap ben
marcades.
Què arf arf ha passat arf arf ara?
Senyor, és terrible! li va contestar en Julià.
Sí, terrible, tota una tragèdia! va dir amb un gran escarafall l’Hèctor Perreres.
Però arf arf què arf arf ha passat?
L’estàtua no és un bust ni una estàtua.
L’estàtua arf arf no és arf arf una estàtua?
Exacte.
I què arf és?
L’estàtua és un cadàver. El cos del president.
Què? No pot pas ser!!!!
Doncs em temo, senyor vicepresident, que és així tallà en Perreres. Si vol puc
intentar de posar tots els servomecanismes per fer un robot, però fa massa pudor. Si el
cos es corromp i es descomposa no servirà de res tot el nostre esforç.
Amb la bonior arf que fa ara arf aquest cos arf és pràcticament arf impresentable.
I ara què farem? va dir el ministre d’Economia i Finances.
Tranquil, arf ja se’ns acudirà alguna cosa. De moment hem de pensar en desfer-nos
del mort.
És el cos del delicte apuntà l’Hèctor Perreres.
Podem deixar-lo a un abocador o, millor encara, deixar-lo a dins del metro digué
en Julià.
Això del metro és una bona idea, però és molt perillós i, a més, això plantejaria molts
de dubtes a les autoritats. No, millor seria simular un accident.
El vicepresident mai deixarà de sorprendre’m per la seva sang freda digué l’Hèctor.
Hi ha moltes classes d’accidents observà en Julià.
Ha de ser un accident d’acord amb l’època de l’any en què estem. Un accident
estiuenc. Un accident aquàtic, per exemple.
Un accident aquàtic?
Sí, com per exemple un accident practicant esquí aquàtic.
Això és molt poc original.
És poc original, però resulta va concloure el vicepresident.
Així que jo m’estalviaré de col·locar totes aquestes andròmines? preguntà l’Hèctor
Perreres.
El vicepresident i el ministre d’economia van respondre alhora amb un sí molt
espontani.
Però, com ho farem?
Agafarem el cos i el portarem fins l’hangar de la meva llanxa que es troba al Cap
Arròs va apuntar el vicepresident aclucant els ulls. Després anirem fins al Cap de
Culs i deixarem anar el cos entre Cala Mar i Cala Torta. A continuació anirem a
capitania a donar part de la desaparició i els guardacostes ja donaran amb el cos del
president. I s’ha acabat el bròquil.
Però, i l’olor?
La pesta? Vols dir que ens descobriran per aquesta petita nimiesa? Ens haurem
d’encomanar a Sant Pancraci.
Ho tenen molt ben preparat digué Perreres. Però és un greu assumpte, això
d’encobrir un assassinat, si no han estat vostès mateixos els que han eliminat el
president.
Els dos miraren a Perreres amb els ulls esbatanats.
Nosaltres no hi tenim res a veure. Però no ho podem demostrar i no el podem deixar
aquí per donar pistes. De fet, tu series tan sospitós i susceptible d’ésser acusat com
nosaltres.
En Julià afegí:
Encara ens hauries de donar les gràcies.
Permetin-me dir-los que jo no hi tinc res a veure. Tota la responsabilitat és seva, que
volien fer un robot amb un cadàver. Doncs bonic hauria sortit!!!
Aquesta és una broma descabellada del destí va dir el vicepresident.
Per què no ens posem mans a l’obra? va concloure el ministre d’Economia i
finances.
 Vaig entrar al despatx amb un somriure que m’anava d’orella a orella, satisfet de mi
mateix i em vaig trobar a la Nicole darrera de la seva tauleta al rebedor. Em va mirar i
va dir:
Hola Richard! Quina carona de felicitat que duus avui!
Acabo de resoldre un cas molt complicat.
La seva cara de sorpresa era un poema visual.
Un cas? Que interessant! Això vol dir que aviat cobraré totes les pagues que em deus.
És clar que sí, bonica! Podria fallar-te algun cop?
Et recordaré que ja m’has fallat tres o quatre vegades.
Si és per tot el que et dec, ja t’ho pagaré; si és per tots els favors que m’has fet,
aquests no te’ls podria tornar ni en mil anys…
Veig que te n’adones, de la meva eficàcia.
Mai dubtaria de la teva infal·libilitat.
Va fer un posat tot còmic i va dir:
No voldràs demanar-me calers prestats, oi? No m’afalaguis amb tant de compliment.
Està bé, carinyo. Tinc alguna trucada? Algun encàrrec?
No hi ha res de moment. Bé, ha trucat el senyor Van Autissen per veure com anaven
les teves investigacions. Li he dit que estaven en procés.
És, precisament, aquest cas el que acabo de resoldre.
És l’ únic que tens, no?
Sí.
I qui era el culpable, el majordom?
No, he he, era el professor Fradejas.
El professor Fradejas?
Sí, un paio que essent professor universitari és un senyor lladre, un delinqüent de
l’alçada d’un campanar…
I per què volia robar una estàtua del president? Per portar-la a una exposició? Per fer
una dissertació sobre els nous mètodes de la pedagogia? Com un acte de protesta?
No, no. Es tracta d’un col·leccionista.
Un col·leccionista d’obres d’art robades?
No, no. És un col·leccionista de cloïsses.
Ara sí que m’he perdut.
Volia l’escultura per vendre-la i poder-se comprar una nova col·lecció amb els
beneficis obtinguts.
Hi ha gent tot estrambòtica.
Sí, corre cada ocellot pel món…
Vaig entrar al meu despatx i vaig obrir el calaixet de la taula, d’on vaig extreure la
maquineta de menjar marcians. I vaig començar una nova partideta.
Portava tres quarts d’hora entestat en el joc quan vaig sentir que trucaven a la porta i
com la Nicole contestava i una veu rogallosa li deia: “El senyor Van Autissen”. Tot
seguit sentia les passes fermes, un picar de porta, i veia la silueta de la Nicole entrant
per l’escletxa de la porta entreoberta mentre jo amagava la maquineta encara en
funcionament.
El senyor Van Autissen em va comunicar.
Fes-lo passar.
Ella va sortir i vaig sentir com deia educadament:
Senyor Van Autissen? Ja podrà passar.
Moltes gràcies, filla.
El tenia davant meu, un home madur d’una cinquantena d’anys, el cabell blanc i escàs,
molt repentinat cap enrera; i es diria que anava engominat si no fos perquè es tractava
del seu estat natural.
Bon dia, senyor Lyotta.
Bon dia, senyor Van Autissen.
He trucat abans, però he preferit venir a veure’l. Què? Com van les seves
investigacions? Què ha esbrinat?
Senyor Van Autissen, estic darrera d’una pista important.
Una pista important? Expliqui’m, expliqui’m.
Veurà, es tracta d’un tema molt delicat.
Ja m’ho suposo. Estem tractant amb un tema molt seriós. Poca conya, que jo sóc
un home molt influent. A més, estem parlant d’un robatori d’una obra d’art, d’un
objecte de luxe, per no dir un objecte de culte.
El vaig mirar de fit a fit i li vaig deixar anar:
Sé qui ha estat el culpable de la desaparició de la seva estàtua.
Què? Com és possible que ho hagi descobert tan ràpid?
Lògica pura i aplastant. Com pot dubtar de les meves deduccions?
Sí, però qui ha estat?
Algú del qual era gairebé impossible sospitar.
Qui? Qui?
El professor Fradejas.
Què!?? El professor Fradejas???
El mateix que vesteix i calça.
El professor Fradejas? Noooo, no pot pas ser.
A mi també em va estranyar, cregui’m, però va ser el sospitós definitiu des d’un
primer moment. En cap moment no vaig dubtar que aquest home era un lladre i un
màfies capaç de fer-ne de totes… La cura que cal tenir amb individus com aquest…
Però és impossible, no m’ho crec. Em costa de creure, en Fradejas, que el conec de fa
molt de temps.
Doncs totes les pistes condueixen fins a ell. Ell és el veritable culpable.
Però vostè ha d’estar molt segur del que diu.
Tan segur com que m’he presentat a casa seva i l’he amenaçat amb detenir-lo.
Que ha fet què?
Quan he anat a casa seva per interrogar-lo s’ha mostrat molt susceptible i quasi
acabem a cops de puny.
Em sorprèn, senyor Lyotta. Però tindrà proves de tot això!?
I tant! A la primera ronda d’interrogatoris en Fradejas es va negar a reconèixer que
tenia una col·lecció de petxines, mentre que el doctor Pollastre i altres assistents a la
festa m’ho van ratificar. A més, es va negar a entrevistar-se a casa seva, ho vam fer en
un bar perquè no volia que veiés les curculles que té a casa seva i admetre que tenia una
important col·lecció. I a més, en el meu interrogatori in situ al seu pis, gràcies al fet que
vostè em va proporcionar la direcció, les seves respostes eren tan lacòniques, contestava
amb tal cinisme que no tinc cap mena de dubte a tancar el cas. Ell és el culpable,
Fradejas mereix anar a la pressó.
Tot això em resulta tan grotesc!
L’escultura ja ho era, de grotesca!
Però no són proves suficients per acusar-lo en un judici formal.
De moment no tenim cap prova per implicar-lo perquè les proves són al seu pis. O
entrem de grat o entrem per força…
Què vol dir?
Que necessitem una ordre judicial per tal d’escorcollar el pis d’en Fradejas.
Però està segur que el fet de tenir una col·lecció de curculles vol dir que és el culpable
d’un robatori?
Que no ho entén? En Fradejas ha robat la seva estàtua per revendre-la i obtenir uns
beneficis econòmics que li permetin aconseguir una nova adquisició de petxines…
Segur que té contactes en el mercat negre de venda d’obres d’art robades… És un
col·leccionista i, al cap i a la fi, els col·leccionistes són capaços de fer qualsevol cosa
per poder adquirir una nova peça per a la seva col·lecció.
No ho veig massa clar. Però si ha estat en Fradejas, de ben segur que ho pagarà.
I tant que ho pagarà! Es pensava que jo era burro, i que se sortiria amb la seva. Doncs
aquesta vegada la té magra.
En Van Autissen em va mirar amb decepció.
Mira que fer-li això a un amic! A qui se li acudeix! Aquesta vegada la pagarà.
És que ja no queda companyerisme…
Un no es pot fiar ni del seu pare. Sort que encara queden detectius com vostè per
poder trobar els responsables de tanta irreverència i irresponsabilitat.
Porca misèria!

Comencem ja, doctor? Friso per treure’m aquest pes del damunt.
No s’hi capfiqui, que tot anirà com una seda. Miri atentament el quadro penjat
darrera meu. Fixi’s bé en els colors, el blau turquesa del mar, untat d’oli solar, el verd
esgrogueït de les fulles, el vermell pàl·lid de la banyista...
En tinc un de semblant. El marc, vull dir...
No parli, sisplau. No pensi, només observi el quadro. Oi que seria agradable estirar-
se damunt la sorra i dormir una llarga estona, acomboiat per la brisa? No li agradaria
dedicar una tarda sencera al repòs, al dolce far’ niente?
Hmmm...
Ja hi és, amb els ulls tancats hi ha arribat ràpidament. Vostè i l’aigua, la banyista se
n’ha anat...
Era pernil gras...
 Pensi que el mar és un gran abocador de sentiments. Llenci-hi les seves obsessions,
sense por. Les obsessions no saben nedar.
I no suren?
Pesen massa, no es preocupi. Hi ha cap persona de qui vulgui desfer-se? Alguna
companyia indesitjable?
El bigoti malparit. S’estira i s’arronsa, m’envolta el coll i me l’estreny fort.
Quin bigoti?
“Konilòsia va bé”, “Som una potència mundial”, “Pagant sant Pere canta”,
“T’entenc íntimament, perfectament”.
Qui ho diu, això?
Aquell home, estirat a terra. És mort! Haig de fer-li el boca a boca, a un mort?
L’ha mort vostè?
No! Ha travessat sense mirar, el cabronàs! No hi havia cap llum, a la carretera, i era
un revolt. L’he mort un minut després que se li mengessin l’ocellet.
Què vol dir?
Sortia de ‘La Moncloa’, del seu despatx oval.
Què n’ha fet, del cadàver?
L’he fotut dins el cotxe i me l’he endut a casa. El tinc de suplent del penja-robes,
però és massa poca cosa: totes les mànigues freguen el terra. Me n’hauré de desfer,
perquè em fa més nosa que servei.
I com l’eliminarà?
No es preocupi, ja se me l’han endut.
Qui ha estat?
En Jimmy, bon noi. Diria que ha vist l’oportunitat de fer-se famós. M’ha dit que ho
feia per ajudar-me, però el conec. Fa quinze anys que intenta obrir-se camí com a artista,
però encara és al punt de sortida.
I per què li ha de servir, el president mort?
Ell no ho voldrà reconéixer, però ha fet veure que li carregava el mort a un crític
odiós perquè aquest li fes la feina bruta: li ha col·locat el president a l’exposició sense
que ningú se n’adonés i el tio l’ha fet passar per una obra mestra. L’ha venut a en Van
Autissen, sap?
 En el Telenotícies d’aquest migdia comentaven el robatori d’una obra d’aquestes
característiques, d’un tal Jimmy Floor...
L’aigua és bruta.
Com diu?
Comença a ploure. Me’n vaig.
Desperti, desperti... Em sembla que s’ha posat nerviós, però no s’atabali.
Què ha passat?
La cosa ha anat més ràpid que no esperava. Tot plegat és sorprenent.
Què li he explicat?
Que va matar el president i que un amic seu l’ha venut com si fos una escultura.
Com diu?
Que a hores d’ara el president es deu estar descomponent en una sala de subhastes.
Però jo no ho he fet pas, això!
I el crec, no es pensi. Em sembla que estic davant d’un cas certament atípic. Vostè
és guionista, escriptor... La seva feina té a veure amb les paraules?
Sóc advocat.
I té vel·leïtats literàries?
Cap ni una. No voldria pas enganyar-lo: l’últim llibre que vaig llegir va ser el
manual de conducció. No em vaig empassar cap dels codis legals, a la universitat.
Li seré franc: d’acord amb una interpretació ortodoxa de la psicoanàlisi, tot allò que
s’explica en una sessió o bé ha succeït realment i ha derivat en una obsessió perquè el
pacient no se n’ha sabut desprendre, o bé obeeix a desitjos reprimits, mai confessats. Ja
em dirà quin és el seu cas.
Vol dir que sóc massa fantasiós?
D’alguna manera, sí. I tota persona fantasiosa és també visionària, si més no en un
pla simbòlic. El seu malson recurrent s’ha avançat als esdeveniments. Vostè ha creat
una història irreal que insufla vida a l’escultura del seu amic.
Quin amic?
M’ha parlat d’un tal Jimmy.
No en conec pas cap, de Jimmy!
Doncs és probable que en el seu malson l’amic tingui aquest nom perquè així es diu
precisament l’escultor real de qui he sentit parlar a la televisió.
 No en sé res, d’aquest escultor!
És clar que no, vostè senzillament s’ha avançat als esdeveniments, amb tots els ets i
uts: noms, situacions, angoixes...
Em sembla que em trobo pitjor que ahir...
Això és només una sensació espontània. Li ben asseguro que aquesta nit ja no el
tindrà, el malson: me l’ha confiat a mi, i això farà que el seu subconscient busqui altres
possibilitats, sens dubte més irrellevants. Li faria res que li recomanés...
Digui, digui...
...unes sessions de literatura automàtica que programa la Càtedra Anne Sexton de la
Universitat de Konilòsia. Vostè té un potencial creatiu extraordinari. Només recordo un
pacient amb unes possibilitats semblants, i això que fa quinze anys que exerceixo aquest
ofici. L’home de qui li parlo va somiar que es carregava un músic que vivia al pis de
sota, a cops de trompeta. Tots dos s’havien enemistat per culpa d’una dona i el
trompetista li feia la guitza tocant just quan l’altre, que era flequer i treballava de nit, se
n’anava a dormir. Una setmana després el trompetista va aparèixer mort, i l’arma del
crim va ser precisament el seu instrument. L’assassí, ningú va arribar a descobrir-lo.
Pensi que avui el meu client és un crític musical de gran prestigi.
Vol dir que puc arribar a ser un bon escriptor de novel·la negra?
Si s’ho proposa pot deixar James Ellroy a l’atur. Vostè és un escollit.
 La comitiva del vicepresident va arribar a primera hora del matí a les Platgetes de la
Vilipendiosa. A la mà dreta del cadàver mobilitzat l’acompanyaven Hèctor Perreres,
assessor tècnic de l’equip presidencial, i la ministra de Cultura i Esports, a qui es va
recórrer per aprofitar la seva dilatada experiència en la conducció d’embarcacions de
diversa cilindrada. Àlvar Capdetrons es va enfundar amb poca traça el trajo arrapat
d’esquiador acuàtic; Perreres va ajudar-lo a calçar-se les botes i els esquís mentre el seu
superior es mirava, cofoi, el paquet i declamava laudes ad hoc en vers. Encara garlava a
propòsit dels seus atributs imponents quan Perreres i la ministra van extreure el bigoti
rígid de la furgoneta de camuflatge i van vestir-lo esportivament. Després de comprovar
que cap altra persona no havia decidit d’aventurar-se en aquella hora intempestiva,
Perreres va rescatar Capdetrons de la fantasia acollonant que l’ocupava i va col·locar-li
el president al costat, demanant-li que el subjectés fins que fossin mar endins. La
ministra va arrencar el motor sense dilació i va arrossegar els esquiadors inhàbils al llarg
d’uns tres-cents metres; va ser aleshores quan Capdetrons, inexpert i marejat, es va
desprendre del braç del president, que no va trigar a afegir-se a les tones d’escombraries
que acoloren el paisatge marítim konilosià.
Capdetrons va despullar-se d’aquella escultura de neoprè sense poder conjurar una
doble preocupació: d’una banda, havia de recuperar els pantalons asèptics que li
allisaven les formes esfèriques i massisses; de l’altra, havia d’afrontar de seguida la
delicada maniobra que podia situar-lo al capdavant del govern de la nació. En el camí de
retorn a la seu del partit, Capdetrons, Perreres i la ministra discutien l’ordre del dia:
Estàs segur que la teva idea serà efectiva, Àlvar? va preguntar la ministra des del
seient del darrera, on s’estava pintant els ulls.
Em sembla que no hi ha res a objectar va apuntar Capdetrons. Vam decidir
d’arribar a aquest extrem per no haver de mentir al poble: tothom sap que el president
era un esportista de mena. Als konilosians, els direm que ha caigut mentre practicava
esquí acuàtic i que s’ha ofegat sens dubte perquè ha rebut un cop molt fort. No veig que
aquesta explicació sigui problemàtica.
Ja saps que hi estic d’acord va afegir Perreres, perquè els fets donaran la raó a
en Borrelius i a l’Al-almuniabensis, que veuran en la mort del president la tragèdia
anunciada d’una irresponsabilitat política de primer ordre. Ara bé: com vols que et
donin suport si tu mateix declares que estaves al corrent de la situació?
I què hi dirà... mmm... la dona del president? va demanar la ministra, que s’estava
pintant els llavis de color fúcsia.
No et preocupis per això va respondre-li Capdetrons. Ella n’està al corrent, i
t’asseguro que no ha plorat massa. Ha acceptat de declarar, si és que l’oposició vol
saber-ho, que ella mateixa conduïa l’embarcació. Només em preocupa que aquells dos
no es conformin a tancar el cas un cop aparegui el cadàver del president; potser voldran
saber què va fer al llarg de la setmana d’absència, però confio que les explicacions de la
primera dama (per poc temps, eh eh!) atallaran els perills.
Ella sap on l’hem deixat caure, el seu home? va demanar Perreres.
Ahir li vaig trucar per explicar-li que aniríem a les Platgetes de la Vilipendiosa, però
és clar que no sap el punt exacte va afegir Capdetrons.
I no et sembla un xic perillós que, sent ella qui conduïa l’embarcació, no sàpiga
explicar a les patrulles de recerca on va passar l’accident? va insistir l’assessor.
Que et penses que em mamo el dit, Hèctor? He revisat un dossier de desaparicions
subaquàtiques del ministeri de la col·lega i ara sé que en un noranta per cent dels casos
els conductors són incapaços d’assenyalar un punt que no disti més de cinc-cents metres
del lloc on després es localitza el cadàver. La mitjana d’hores que es triga a fer-ho és de
96. Pensa que el mar és molt gran i que els corrents marítims són imprevisibles.
Estigues segur que juguem amb les cartes marcades.
 Em preocupa que el trobin abans d’hora. Si no passen almenys tres dies els serà
molt fàcil descobrir que el president havia mort una setmana abans va dir Perreres.
Confia en la providència, va rematar el vicepresident.

Arribats a la seu del partit, Capdetrons, Perreres i la ministra van fer cap a la sala on
seien els companys de la cúpula, a l’espera d’una sessió de treball en què havien de
tractar el tema de la desaparició del president. Compungit i amb els ulls plorosos,
Capdetrons es va adreçar als ministres: “La dona del president m’ha informat aquest
matí que el nostre amic va desaparèixer ahir sota les aigües de les Platgetes de la
Vilipendiosa, mentre practicava esquí aquàtic. Ella conduïa l’embarcació i va sentir un
cop molt fort; quan es va girar el seu marit ja no hi era. A hores d’ara els submarinistes
dels equips de rastreig han començat a pentinar la zona. Hem de ser forts en aquests
moments tan difícils”. Després d’aquestes frases els rius lacrimògins de Capdetrons
seguien navegant cap al mar procel·lós de la victòria política sense la companyia
empipadora d’altres afluents.
 A l’endemà va entrar en Van Autissen al meu despatx, però no va venir sol, va venir
acompanyat de dos oficials de policia. No sabia com, però s’havia procurat amb summa
celeritat una ordre judicial i suport de la policia local per tal d’intervenir al pis del
senyor Fradejas.
Els policies que havien vingut tenien una trentena d’anys, eren morenos i com dues
gotes d’aigua, llargs i prims parents d’en bufa. Si no hagués estat per les impossibilitats
tècniques actuals hagués dit que eren dos bessons clònics.
Faré les presentacions digué Van Autissen Richard Lyotta… aquests senyors
són en Rob i en Bob.
Tant de gust! em van dir alhora.
No són pas família? vaig deixar anar amb una rialleta.
Tothom diu que ens assemblem… va fer un.
…però tampoc n’hi ha per tant va continuar l’altre.
El senyor Lyotta és un detectiu privat que he contractat per tal de resoldre el cas de
l’estàtua i ha estat el que ha trobat el sospitós… el senyor Fradejas.
Què busquem exactament al pis d’aquest tal Fradejas? preguntà en Bob mirant-
me de fit a fit.
Busquem una pista que l’inculpi o que demostri la possible venda de l’estàtua.
Busquem un albarà o un rebut… No sé… quelcom. Jo estic segur que ha adquirit una
nova col·lecció de cloïsses gràcies a la venda o a l’intercanvi de l’estàtua.
Serà difícil la nostra tasca però la durem a terme amb tota la professionalitat del
món va dir en Rob molt seriosament.
Vaig assentir amb el cap.
En Bob prosseguí:
 Aquí tenim l’ordre judicial digué jovialment brandant el corresponent imprès.
Vaig deixar a la Nicole recollint els encàrrecs a l’oficina i em vaig encaminar a Civet al
pis d’en Fradejas. En van Autissen, acompanyat de l’escolta policial, també s’hi va
encaminar.
Vaig trobar aparcament a la primera, fet meravellós i fortuït, perquè la majoria de la
gent del bloc, a l’hora en què vam arribar, estava a la feina. Vaig haver d’esperar uns
minuts que arribessin els policies i en van Autissen.
Vam pujar plegats per l’ascensor. Al fil musical sonava una cançó del tristament
malaurat Jim Morrison: Break On Through (To The Other Side).
De nou tornava a estar a la porta d’en Fradejas, esperant, aquest cop sí, trobar
alguna pista que l’emmerdés encara més, aquest cop fins al coll. En Rob va trucar a la
porta com aquell que truca a les portes del cel. A dins hi havia la remor d’una
aspiradora. Es va deixar de sentir la desagradable fressa de l’aparell. Tot seguit es va
obrir la porta un pam, tot el que permetia la cadeneta de la tanca que en Fradejas havia
instal·lat.
Sí? Digui?
Senyor Fradejas? Obri la porta en nom de la llei!!!
Què passa? Què collons volen?
Tenim ordre d’enregistrar el seu pis va intervenir en Rob
I qui nasos li ha donat aquesta ordre?
Un jutge el va tallar en Bob.
I si em nego a deixar-los escorcollar el meu pis?
El detindrem per obstrucció a la justícia va fer en Rob.
Ostres! Mecagum dena! I tot és per culpa d’aquest desgraciat! va dir en Fradejas
en veure’m.. Ostres! Però si també està en Van Autissen!
Obre pel teu bé. Si t’hi negues t’estàs traint a tu mateix i seràs declarat culpable
davant del jutge que investiga aquesta instància va intervenir en Van Autissen.
Hòstia santa, Autissen! No em diràs que creus a aquest pallofa!
Ei, no et passis, paio!
S’ho va repensar dos cops i, a la fi, va obrir.
Estava passant l’aspirador a la catifa del menjador, i ho tenia tot molt desordenat, quasi
es podria dir que tenia el pis enregirat, més enregirat del que li deixaríem ara. Vam
decidir començar la recerca i ens vam repartir per zones, en Rob i en Bob es van quedar
a la saleta, al quarto d’estar, i en van Autissen i jo vam anar fins al despatx que en
Fradejas tenia instal·lat a aquell piset encantador.
En Fradejas anava dient tot espantat per la seva propietat privada: ‘Ah!! Les meves
plantes!! Ah, els meus llibres!! Ah, el meu despertador! Ah, les factures del garatge!!
Què coi han d’enregirar? Ah, el meu petjapapers?’ Mentrestant, en Rob i en Bob
s’estaven entretenint movent de lloc l’enciclopèdia col·leccionable del món submarí del
Comandant Cousteau.

A la taula del despatx d’en Fradejas hi havia un paquet ple de curculles embalades en
paper d’embalar i amb trossos de forespan intercalats entre els sobres de plàstic de dins
de la caixa. N’hi havia un fotimer, de curculles i de petxines, cargols curiosos i cloïsses
extraordinàries. Vaig agafar un sobre on hi havia una cargola de forma sinuosa, onírica,
treta d’un malson surrealista dalinià. A dins del sobre transparent de plàstic hi havia
també una anotació sobre la curculla en qüestió:

Station Label Collection of Wesley M. Thorsson

Station Code 710900As
Area Name WAIKIKI
Area Code H164
Depth in meters 18.2 to 21.3
Bottom type CORAL&SAND
Dive time in min 100
Position 21-16.1 157-50.4
Comments Date unknown. Murex pele found

El paquet devia tenir unes 100 curculles diferents, cada una amb el seu sobre i amb la
seva anotació corresponent. No em vaig entretenir contemplant més petxines, vaig anar
directe al sobre que hi havia enganxat al paquet. Estava escrit en anglés correcte i deia:
“El teu paquet ja m’ha arribat. Estic molt interessat en l’exemplar de Conuslosius
presidentii que, afortunadament, ha arribat en perfecte estat. T’envio el paquet
corresponent, que ja havíem pactat. Espero notícies teves. Aloha. WES”
 Mirin! li vaig dir a en Van Autissen. Això confirma la meva teoria! Ha canviat
el president, aquí el nom en clau es Conuslosius presidentii, per un pilot de curculles tal
com havien pactat. Aquesta nota és una prova del que des de sempre he sospitat.
A veure? va dir en van Autissen. És cert!!
En Fradejas va posar cara d’enfurismat.
Es tracta només del nom d’una cargola que és un exemplar excepcional…
Te la saps ben llarga, tu! li va tallar en Van Autissen, cada cop més convençut de
les meves tesis infal·libles.
Entre un pilot de papers tenia algunes cartes. Vam trobar una carta del tal Wes. Deia el
següent en un acurat anglés:
“Jo no sóc l’home més vell del turó, però sóc prou vell als 75 per dur a terme
immersions, però no per fer snork i fer fotografies després dels meus incidents amb el
cor aquest any.
Quan estava a l’institut a Long Island, N.Y., durant l’estiu vam anar a la platja cada dia
i anotàvem què hi havia de nou a la platja la majoria de les vegades eren crancs. El
meu hobby preferit era col·leccionar aranyes i identificar-les i recollir ous d’ocell que
donàvem al New York City Museum. No teníem ampolles per fer immersió, però
usàvem ulleres per mirar a sota de l’aigua i feiem algunes coses a l’aigua. Si la meva
memòria es correcta, capturar un cavallet de mar va ser una.
Quan ens vam mudar a Hawaii el 1952, vaig començar a fer snorkeling (capbussar-me
amb tub), i aviat la meva dona i jo ens vam apuntar a un curs de submarinisme amb l’
YMCA. Això va repercutir en gran mesura a la meva col.lecció de petxines. En aquell
temps, fer submarinisme va ser bastant nou pel public i noves curculles eren trobades
regularment, les quals eren un alt punt del col·leccionisme.
Una setmana, un dels meus amics va trobar una Cypraea rashleighana, aparentment el
primer espècimen viu, per això a la setmana següent vaig manejar-m’ho per tal de
duplicar el fet. Nosaltres estàvem trobant regularment Cypraea tessellata, però el doctor
Burgess i Cliff Weaver no n’havien trobat de vives encara, i ens van preguntar per venir
amb el nostre grup. Ho van fer, van venir amb nosaltres i van trobar les seves C.
tessellata. Quan Cliff Weaver en va trobar una al voltant dels 40 peus, el vaig sentir
com treia bombolles i reia, i vaig notar com pujava a la superfície, treient bombolles tot
el camí.
Trobar Cyp. Cheninsis a Hawaii a aquella època era estrany. Vaig trobar la meva
primera i això va passar després de més de 40 anys d’immersió (contant el temps des
que em vaig mudar de Las Vegas) i em vaig moure més de 4 peus per trobar el meu
company. Tendíem a anar en parelles.

Les coses passen a cicles molts cops. Vaig observar, per exemple, que només una mà
plena de Cyp. Rashleighana van ser trobades vives en els 10 anys després de la meva
recerca. Llavors, en el 1970, van ser trobades al voltant l’ Illa, i en vaig trobar en moltes
diferents localitzacions, em penso que la gran majoria eren a l’àrea Haleiwa, on la
majoria de les Cypraea eren més petites. Al mateix temps trobava l’altre animal vermell
Cypraea coneguda com Cypraea granulata. Llavors, després d’uns anys, van minvar i es
van trobar rarament un altre cop. De fet, mentre la Cypraea gaskoini es va tornar més
escassa en molts llocs, en altres llocs es va recuperar la població, que va créixer. La
Cyp. Rashleighana probablement és rara perquè deixa els ous massa tard a la tardor
quan les grans onades vénen i fan de les seves cries exitoses que creixin malament.

Per suposat, grans canvis van venir amb el popular ús d’avions per viatjar a Hawaii.
Molta gent retirada venia com a turistes abans d’això. Des dels avions el nombre de gent
que sovintejava a les platges va canviar d’uns quants a hordes senceres. A Hanauma
Bay, prop de la nostra llar, cap al 1950 hi havia sovint menys d’una dotzena de persones
a la platja. Ara s’està intentant assolir la xifra diària al voltant dels 3000. Aquesta
població incrementa indubtablement i encapçala el gran decreixement aparatós de grans
curculles com la Cypraea tigris (usualment + de 4 polzades), però no ha canviat molt
amb les petites, curculles marrons.

L’adveniment dels computadors no hauria d’ésser oblidat com a un hobby

d’importància. Hem vist l’ús i la capacitat de les computadores créixer molt ràpidament
des de 1978, quan vaig tenir el meu primer Apple II i vaig escriure els meus propis
programes. 5 megabytes eren un disc dur molt gran quan van venir els primers. Ara tinc
un ampli nombre de discs d’1 gigabyte guardant coses del meu disc dur multi-gigabyte.
No menciono els discs CD gravables.
He vist un gran nombre de clubs de curculles venir i marxar. El Hawaiian Malacological
Society ha estat en escena. Malgrat tot, els membres i la distribució del seu magazine
HSN va tenir 1696 membres i ara ha caigut a 90 (a la forma HMS Bulletin).

Change keeps on happening

-----------------
Aloha,

Wes

Aquesta carta és d’un col·leccionista hawaiià. De ben segur que l’escultura és a

Hawaii. Em temo, Van Autissen, que no recuperarà la seva obra d’art.
A veure? em digué tot encuriosit. Sí, això són evidències.
Com que són evidències? Això no prova res!! intentava convence’l en Fradejas.
No és més que una casualitat del destí! No t’estaràs empatollant, oi, Autissen?
Deixa’m estar, malparit! No veig res més que una prova darrera d’una altra prova
corroborava la meva tesi en Van Autissen. I es dirigia cap a mi. Què deia la nota?
Que l’estàtua havia arribat en bon estat?
Sí. Pel que es veu aquest tal Wesley està del tot satisfet amb el seu tracte.
No, alto!!! va dir Fradejas perdent la compostura. Estan tergiversant uns fets i
s’estan inventant una història que és del tot falsa. Jo havia estat cartejant-me amb en
Wes per intercanviar petxines d’aquí amb petxines de Hawaii. I li vaig enviar un
exemplar molt valuós de Conuslosius presidentii del qual estava del tot satisfet. Però
d’escultures, res de res. No sé de què em parlen. Autissen, la que estàs liant amb el teu
cony d’escultura!
Et devies quedar palplantat en veure-la, veritat? Com t’atreveixes a parlar-me després
de violar la intimitat del meu domicili a Facúndia per tal de robar-me, a mi, que sóc el
teu amic de l’ànima?
Ets tu el que està violant la nostra amistat, acusant-me de ser un delinqüent, un vulgar
lladregot d’una escultura repugnant. No la voldrien ni els llimacs, la teva escultura.
 Et mereixes el pitjor va dir en Autissen. A sobre ets prou malcarat com per
gosar ofendre el meu cuidat gust artístic…
Tranquil, Autissen!! vaig dir jo.
En Rob i en Bob havien enregirat tota la resta de la casa amb una velocitat inaudita
deixant-ho tot desbaratat, al pis regnava un desordre total, semblava talment que hagués
passat la marabunta o una colla de veritables lladres.
Ja estem! va concloure en Rob.
Ja hi som! va dir en Bob.
Heu trobat alguna cosa? preguntà en Van Autissen.
Res de res!
De res, res!
Doncs nosaltres sí que n’hem trobat, de coses! vaig dir feliçment.
Recolliu aquestes proves! exhortà en Van Autissen Aquest paquet, aquesta nota
i aquesta carta.
Són proves fefaents? preguntà en Rob.
Són proves autèntiques? féu en Bob.
Són proves que aquest home és un lladregot vaig tallar.
Podem, llavors, procedir a la detenció, senyor Autissen? va dir en Rob.
Sí, no sigui que aquest lladre ens fugi a Tegucigalpa.
Però de què vas, desgraciat?! va fer en Fradejas.
En Bob va procedir a emmanillar a en Fradejas mentre deia:
Queda detingut sota l’acusació de robatori d’un article de luxe. Té dret a romandre
en silenci. Té dret a trucar el seu advocat, si així ho desitja.
No tinc advocat!
En aquest cas li serà designat un advocat de torn li confià en Rob.
No pot ser!!! NO EM PODEN DETENIR!!! Sóc innocent!!
Ja, això diuen tots digué en Bob.
I tant, que el podem detenir! va dir en Rob empenyent a en Fradejas cap al
rebedor.
Ja t’ho vaig dir, Fradejas! li vaig dir jo Ningú se’n fot, de la llei.
Això és un terrible malentès! Autissen, fill de puta, te’n penediràs!!
 Tots no podíem baixar alhora per l’ascensor a causa del pes i del volum, així que vaig
decidir esperar-me i arribar pels meus mitjans a la comissaria. Mentre esperava vaig
encendre un Chester. Estava content. Tot havia sortit com havia pensat, havia resolt un
cas per un cop a la meva vida i estava a punt de cobrar una fortuna d’en Van Autissen.
Estava capficat en tots aquests petits detalls quan va arribar el meu torn de baixada per
l’ascensor. Jim Morrison seguia amb la seva serenata: This is The End, my only
friend… The End…
 ¿Conoces nuestro catálogo de libros con letra grande?

Están editados con una letra superior a la habitual para

que todos podamos leer sin forzar ni cansar la vista.

Consulta AQUI todo el catálogo completo.

Puedes escribirnos a pedidos@edicionesletragrande.com

Powered by TCPDF (www.tcpdf.org)