Cap.

2 Violista, baixa de l’escenari

A la tercera planta, d'un edifici ordinari i aburrit, la porta indicada amb el número quatre
s'obria des del passadís. Ella, abatuda per la classe de violí que acabava de donar-li a una
entremaliada nena que pertanyia a una família adinerada, va tancar la porta de cop sense
impedir que aquesta fes un fort soroll, va llençar les claus a terra i es va deixar caure a l'estret
sofà situat al mig del menjador.

Va dormir durant un parell d’hores, es va despertar pel soroll d’una ambulància que
s’allunyava carrer avall ràpidament. La vida és complida, no va mai com un s’espera,
pensava en el seu cap recordant allò que havia somiat, mentre s’incorporava i s’aixecava del
sofà. Va apropar-se al balcó per baixar la cortina, abans va buscar l’ambulància: res, potser
s’havia aturat en un lloc on els arbres impedien que la veies o potser en aquell moment ja es
trobava massa lluny.

Ella va mirar el rellotge i va decidir que ja tocava començar a preparar-se el sopar. Feia ja uns
mesos que s'havia mudat a aquell apartament, però la nevera estava encara pràcticament
buida, i subsistia a base dels plats que al restaurant de la vorera de davant li servien. Va agafar
un ou per fer una truita, va tancar la nevera. Llavors va encendre la ràdio i va sintonitzar-la en
una cadena de música clàssica, la seva preferida. Just en aquell moment sonava la primera
nota d'una cançó, que no era qualsevol, i tot i que totes les melodies que existien li acabaven
recordant sempre a ell, aquella era sense cap mena de dubte la pitjor, la que anava més
carregada de moments passats i la que simbolitzava el seu patiment més profund, la seva
soledat. La Sonata per a piano núm. 14 de Beethoven, Clar de Lluna primer moviment,
acompanyada, a més, per un violí. Una cançó preciosa i admirable, una que no podia sentir
sense pensar en ell, una que no podia sentir sense evitar el plor descontrolat que la va fer,
aquesta vegada, caure a terra.

Ell, que es passejava sovint pel seu cap i que mai podia anar a veure-la. El seu primer amic de
debò amb qui havia compartit el vincle més fort que tindria mai, un primer amor (sense
connotacions de romanticisme o de desig pel mig) passat amb qui s'havien tractat com
germans. Ell, que es deia Neptú i que no havia vist mai el mar fins que ella el va portar, anys
després de la primera vegada que es van veure.
En Neptú vivia en un petit poble de muntanya, aïllat i en mig del no-res, on tothom es
coneixia, on hi havia només una botiga de queviures, on la gent no acostumava a anar a parar
i on els avis d'ella van llogar una casa quan van jubilar-se per deixar enrere el soroll i la
contaminació de la ciutat. Es van traslladar al març, amb l'arribada de la primavera i
l'obertura imminent de moltes flors. Ella, que en aquell moment tenia onze anys, i els seus
pares, van passar tot l'estiu d'aquell mateix any en aquell poble on, de fet, també anirien tots
els anys que vindrien després.

Passejava ella cada matí encuriosida per la bellesa natural que l'envoltava, recollia les fulles
que li agradaven i intentava comunicar-se amb les vaques d'un simpàtic veí. I mentre feia tot
això en Neptú la mirava amb els ulls d'aquell que observa una ciutat per primera vegada, al
principi d'una manera llunyana que de seguida es va fer més propera, ja que ella el va
descobrir i avorrida i desitjosa de fer un amic allà va apropar-se a ell i li va dir:

—Nen, vols jugar amb mi?

—I tant que sí! Fa dies que vull per no sabia com demanar-t'ho, et veia tan ficada en el teu
món que no volia molestar-te. Jo em dic Neptú i tu?

—Al meu món hi ha espai per a dos, a més tu sembles molt graciós. Em dic Alexandra.

—Quin nom més llarg, no l'havia sentit mai! Si et sembla bé, jo et diré Àlex

En Neptú estava captivat per la naturalitat i l'espontaneïtat de l'Àlex, l'Àlex tenia molta
curiositat envers en Neptú, era l'únic nen que havia vist al poble d'ençà que havia arribat, a
més era molt diferent d'ella i a tots els nens de la seva classe. En Neptú, tot i tenir la mateixa
edat que l’Àlex, era molt alt, tenia el cabell daurat i rinxolat i la pell morena de passar hores
al sol ajudant a l'hort de la seva família, era molt intel·ligent, sabia moltes coses i parlava
sempre amb maduresa. L'Àlex, en canvi, era força baixeta, tenia la pell blanca i el cabell
gairebé negre, ella no sabia tant de la vida, però era molt curiosa i feia sempre moltes
preguntes per aprendre més. Amb totes les seves evidents diferències veure'ls plegats, cosa
que no era estranya perquè aviat es van fer bons amics i no es van separar en aquell primer
estiu, tenia un cert punt còmic.
Els nens van anar creixent i la seva amistat ho va fer també. La ciutat de l'Àlex i el poble dels
seus avis i d'en Neptú estaven lluny l'un de l'altre, i ja fos per la feina dels adults o per la falta
de temps, els dos amics només podien estar junts quan arribaven les vacances d'estiu i l'Àlex
pujava al poble. Això si, al llarg de l'any anaven mantenint el contacte i es podien trucar de
tant en tant. En una d'aquestes trucades l'Àlex va mencionar que feia temps tard a classe de
violí, en Neptú llavors es va quedar ben sorprès, ja que no tenia ni idea que la seva amiga
toques un instrument.

—Des de quan fas aquestes classes? T’agraden? És molt complicat? Estàs amb altres nens?
Tocaràs alguna vegada per mi? Tinc tantes preguntes!

—Neptú no em pots fer això ara, he de marxar de seguida! Demà si vols t’ho explico tot, però
ara no puc. Respecte ho de tocar per a tu accepto amb una condició, has de trobar la manera
d’acompanyar-me.

I abans que en Neptú pogués dir res, l'Àlex va penjar. Si s'hagués esperat uns segons hauria
sentit les queixes d'en Neptú, hauria sentit com li deia que mai havia tocat un instrument,
llevat del gran piano que hi havia a casa seva que havia tocat per canviar-lo de lloc. No sabia
com s'ho faria per aprendre una cosa així, però l'estiu encara quedava lluny i tenia temps per
intentar-ho, a més sabia que així faria feliç a la seva amiga, cosa que el motivava i li donava
forces per voler fer-ho. L'endemà en Neptú va descobrir que l'Àlex tocava el violí d'ençà que
tenia cinc anys, també que als nou havia ingressat al conservatori de la seva ciutat, que
formava part d'una gran orquestra i que era considerada com una de les alumnes infantils més
brillants i amb més talent. Tot això el va acovardir una mica, l'Àlex, però, li va dir que tenia
moltes ganes de tocar amb ell, i tot el coratge li van tornar de cop, i tot va ser més fàcil.

Va arribar l'estiu i la família de l'Àlex va pujar al poble. Quan van arribar en Neptú, com els
anys anteriors havia fet, els esperava a casa dels avis de la nena. Després de les abraçades, els
petons, després de treure les maletes del cotxe i de berenar, l'Àlex (amb el seu volí a la mà) i
en Neptú van creuar el petit poble en mig del no-res per anar a casa del nen, on tocarien junts
per primera vegada. Al principi, a en Neptú li feia vergonya, per això li va demanar a la seva
amiga que comences ella, que ell intentaria afegir-se.

—D’acord va! Què vols que toquem?

—Merda clar, no ho he pensat! Nomes ser tocar una canço de moment Àlex, no se si la
coneixeràs. És diu Sonata per piano núm. 14, crec que és de Beethoven.

L’Àlex va riure i va es preparar per tocar, en Neptú va suposar que la canço hauria de ser ben
coneguda. Llavors la nena va apropar l’arc a les cordes de l’instrument i van sonar les
primeres notes, en Neptú es va quedar fascinat en com l’Àlex tenia la capacitat de moure
l’arc d’aquella manera, de produir aquells sons tan harmoniosament purs fregant unes simples
cordes i de veure’s tan bufona i maca quan ho feia. Els sons que sortien del violí de l’Àlex
eren la cosa més encantadora que en Neptú havia sentit mai, deixant-se portar per ells, com
els núvols haguessin fet, el nen va apropar-se al piano i va acompanyar-la fins que la canço
va acabar.

—Tens tant de talent i jo ni ho sabia. Ets una caixa plena de sorpreses petita. T’admiro i m’ha
encantat tot el que acabes de fer.

—Gràcies, gràcies estimat amic. Però i tu què? A sigut increïble Neptú! De veritat que no
m’enganyes? Fa menys d’un any que toques el piano?

—Et prometo que si. Però, au va, no diguis tonteries, t’he seguit com he pogut i no ho he fet ni
bé. Aquí l'únic prodigi ets tu tonteta.

—Què ràpid que has après, i tot gràcies a mi, quin honor! Quan siguis famos recorda això.

—Deixa ja d’exagerar. He de pràcticar molt encara per arribar al teu nivell, hi ha tantes coses
que no se!

—No et preocupis que de seguida m’atraparàs, em posarè jo també les piles per a que no em
pillis tant fàcilment. Tenim molts anys per davant, no t’amoïnis que tocarem junts moltes
vegades més. Compondrem molta música i farem concerts, serà molt divertit ja veuràs.

—Escolta, dius que ens farem músics junts llavors?

Quan en Neptú i l'Àlex van ser més grans les trucades esporàdiques es van convertir en
trucades setmanals, resultava que les seves versions adolescents tenien més coses a
explicar-se. A més d'això, els amics havien acordat amb els seus pares que no només es
veurien a l'estiu, sinó que pels seus aniversaris es podrien visitar i passar uns dies amb l'altre.
Fos com fos, sempre que estaven junts tocaven una llarga estona: l'Àlex sempre ho feia d'una
manera tranquil·la, suau i delicada, semblava creada per transmetre aquells sons de pau
infinita, en Neptú, en canvi, feia grans esforços per seguir-la i més d'una vegada s'equivocava
de nota. I no és que el noi ho fes malament, havia millorat sorprenentment de pressa i
s'esforçava sempre per aprendre més, la cosa era que l'Àlex tocava amb moltíssima
naturalitat, com si només es tractés de respirar. La noia continuava assistint al conservatori,
tots els professors estaven encantats amb ella, tothom admirava el seu talent i parlaven del
seu potencial i ella era molt conscient de l’efecte que provocava en les persones que la
sentien tocar.

Dos dies després de l'aniversari de l'Àlex tots dos estaven a casa d'ella tocant, com a forma de
comiat, abans que el pare d'en Neptú arribes (des del no-res en què vivien) per ell.

—Àlex, ets meravellosa. Les teves habilitats són sublims, estic tan orgullós de tu!

—Va calla, que faràs que m’ho cregui al final.

—Ja va sent hora que ho facis, estic segur de què acabaràs tocant en tots els grans auditoris del
món. Reservaràs sempre una butaca en algun lloc per mi?

—Neptú, si de mi depèn et regalaré sempre un seient a primera fila perquè vegis, quan
somrigui a dalt de l'escenari abans de començar, que totes les cançons que tocaré aniran
dedicades cap a tu. Això si, aquests grans concerts dels quals parles, dubto que mai arribin a
produir-se.

—El meu cor s'ompliria de felicitat si tot això resultes així.

L'Àlex, acostumada ja a sentir elogis, encara s'avergonyia quan aquests provenien del seu
estimat company. Va abaixar el cap i no va dir res més, només es va refugiar, com tantes
vegades havia fet, en el seu violí i va començar a tocar-lo de nou. La conversa dels nens petits
envers la fama compartida semblava que havia quedat oblidada.

Quan en Neptú va complir divuit anys, tres mesos abans que l'Àlex, el primer que va fer va
ser treure's el carnet de conduir. En els dies propers a aquell fet, l'estiu va arribar i l'Àlex i en
Neptú van planificar unes vacances a una caseta a la vora del mar, un lloc que ella havia
visitat anys enrere, un lloc a on ell mai s'havia apropat. Aquest habitatge a la costa estava
situat si fa no fa a mitja distància entre el poble d'en Neptú i la ciutat de l'Àlex. Va ser per
aquest motiu que van decidir que es trobarien l'estació del poble on la caseta estava situada,
l'Àlex arribaria fins allà en tren i en Neptú ho faria en cotxe, la recolliria i anirien plegats a la
caseta.

—Es pot saber per què la meva motxilla no hi cap al maleter? Per què portes tantes bosses
Neptú? És que t'has confós i et pensaves que estaríem quatre mesos i no quatre nits? O és que
et fa tanta por veure el mar per primera vegada que tens por d'enfonsar-te i vols construir una
barqueta inflable?

—Ai amiga! Si tu sabessis tot el que he hagut de deixar et compadiries de mi i no faries tantes
gracietes. A més, saps de sobres que el mar no em fa por, que tinc moltes ganes d'estar
submergit en ell i que soc un gran nedador, ja t'ho he demostrat un munt de vegades quan
hem anat als gorgs del poble.

—Em pregunto que és allò que hauries deixat al poble oblidat. Ja ho sé, sé que ets com una
espècie de déu del mar! Però ara no és moment d'afalagar les teves capacitats, deixaré la
meva bossa als seients de darrere, pujarem al cotxe i aviat serem a la caseta.

—Som-hi doncs, però Àlex una cosa…

—Digues estimat.

—Hauràs de portar la motxilla a sobre de les teves cames, els seients de darrere també tenen
bosses meves.

Aquella nit, igual que les tres que li van seguir, en aquell petit lloc del món la lluna va brillar
com mai ho havia fet abans, la mar es va mantenir gairebé immòbil i només es van sentir els
suaus sons provocats pel moviment de la natura que envoltava la platja i els xiuxiueigs de dos
joves, uns que s'estimaven tant que mai s’havien parat a pensar de quina manera realment ho
feien, que parlaven de la bona temperatura de l'aigua, de les estrelles, de la infantesa, de
música, de grans qüestions filosófiques i de marxar a viure junts l'any següent.

El dia que van marxar de la caseta l'Àlex estava aflictiva i no volia separar-se del seu amic.
Semblava que com si hagués endevinat la gran dissort que, unes hores més tard, canviaria la
seva vida, però en aquell moment el que la movia a actuar així, era la pena que sentia en
separar-se del seu amic. Es van llevar d'hora, van esmorzar (el que en Neptú va preparar), van
fer les maletes i les van pujar al cotxe, van anar a banyar-se per última vegada. L'aigua era tan
transparent que els dos nois podien veure tots els peixets que hi havia en ella, cosa que
meravellava tant a l'Àlex que no es va adonar que en Neptú portava una llarga estona
submergit a les profunditats fins que, el noi va tornar a la superfície. L'Àlex, sorpresa però
gens espantada, el va mirar i li va dedicar un gran somriure, en Neptú llavors va estendre el
braç i va posar a la mà de la noia la petxina més blanca, més pura i més maca que ella mai
havia vist.

Després de dinar en un restaurant a la vora del mar i de passejar una mica pel poble, en Neptú
va portar a l'Àlex a l'estació. Allà es van acomiadar, es van desitjar un bon viatge i es van fer
promeses que ningú mai va poder complir. En Neptú va tornar al cotxe, va prémer al botó de
reproduir, per escoltar el seu disc preferit, i va iniciar el camí per tornar a casa. Les hores de
carretera es van fer ràpides i la nit aviat va arribar. El noi, ja a pocs quilòmetres del seu poble,
enfilava la muntanya que havia de portar-lo a casa mentre pensava en els últims dies, mentre
pensava en l'Àlex. Que orgullós que estava d'ella pel concert que feria a la tardor i que aquells
dies li havien confirmat, quant estimava a aquella noia que de petita parlava amb les vaques,
que es reia d'ell i que sempre volia al seu costat. Pensava en com de bonica s'havia tornat i en
com encara conservava la pell clara com quan era un infant. Que potser s'havia enamorat de
la seva amiga d'infantesa? És que potser sempre ho havia estat i per això mai l'havia pogut
treure del seu cap? Quina paradoxa més cruenta, quan algú s'adona que estima i descobreix
que mai podrà mostrar-ho, perquè arriba a una corba tancada, perquè un cabirol apareix de
sobte, perquè no té temps de girar, perquè tot passa massa ràpid, perquè sap que la seva vida
està a punt d'acabar.

A la tardor, quan els mesos de dol havien acabat i els dies sense parar de plorar de l'Àlex
havien disminuït, la noia va pujar a l'escenari de la sala més imponent i prestigiosa de la seva
ciutat. Com va odiar, quan va posar els peus en aquell vell terra de fusta pintada de negre, que
el seu amic no pogués veure-la tocar, per primera vegada per a tanta gent, com va odiar
dedicar-li una actuació i que ell no ho pogués saber. L'Àlex, acompanyada pel seu violí, va
avançar a poc a poc fins a situar-se, seguint l'ordre que una senyora gran li havia manat de
males maneres, al centre de l'escenari. Els llums de la sala es van apagar, el teló, gran, pesat i
vermell, es va obrir i uns quants focus la van il·luminar. L'Àlex estava espectacular i va
deixar a tothom atònit, portava un vestit llarg blau cel i el cabell recollit i adornat de tal
manera que semblava que portes una corona de flors blanques, a més la seva aparença
relaxada transmetia a aquells que l'observaven una gran tranquil·litat. Va arribar el seu gran
moment, la noia es va preparar per començar a tocar la primera peça que tenia per aquella nit,
va apropar l'instrument a la seva dolça cara i, just quan l'arc va estar a punt de fregar les
primeres cordes i de produir uns sons melòdics i purs, es va bloquejar i el seu cos es va
paralitzar. La gran sala era plena, tothom volia escoltar per primera vegada a aquella jove
promesa que se suposava que havia de revolucionar, tal com es coneixia, la música clàssica i,
per tant, en pocs dies es van esgotar les entrades per l'esdeveniment. L'Àlex se sentia
orgullosa per aquesta lloança i tenia ganes de tocar en aquell lloc, però tot va canviar quan al
seu cap va aparèixer la conversa d'uns nens que resultava que mai havia oblidat.

«Escolta, dius que ens farem músics junts llavors?» Li havia preguntat en Neptú quan eren
només uns infants.

«Neptú no siguis burro, és clar! Si no toco amb tu al meu primer concert, no tocaré a cap
escenari mai». Havia formulat ella llavors, sense saber-ho creant una promesa tan imprudent i
pura, com totes les que els nens jugant fan, que ara es veia incapaç d’incomplir.

El públic feia estona que es mostrava inquiet davant la jove violista immòbil al mig de
l’escenari sense fer res, els tècnics van decidir tancar el teló. La senyora antipàtica que li
havia dirigit al centre d’aquell escenari va anar cap a l’Àlex.

—No tocarà res? El públic l'espera senyoreta, com pot ser vostè tenir tan poc seny!

—No, no tocaré. No puc sense ell —va dir ella, amb la mirada quieta en el teló que tenia
davant.

—No entenc que em diu, qui és ell?

—Simplement no puc.

—Si no tocarà res li he de demanar que baixi d'aquí dalt —va dir la vella impertinent mentre
intentava recordar el nom de l’Àlex.

Però l'Àlex no es va moure, els seus pensaments l'havien submergit fins a la part més
profunda del seu oceà i estava a punt d'ofegar-se en ell.
—Li demano que baixi de l’escenari —va mig cridar-li la senyora que va tornar a no rebré
resposta—, violinista, baixa de l’escenari —va dir la senyora, ara més nerviosa que no pas
enfadada, quan l’Àlex, per fi, va reaccionar.

L'Àlex feia estona que havia deixat de plorar, potser perquè després de treure tantes llàgrimes
s'havia quedat sense. Pensava ara, més que mai, en la vida que s’havia perdut, en com es veia
arrelada a una ciutat i a una feina que mai havia volgut, en quant de talent havia desaprofitat i
havia fet que s’escapés entre les seves mans. Es va aixecar del terra lentament, ja que se
sentia molt dèbil, i va veure que ja era gairebé mitjanit. Va abandonar la idea de fer-se una
truita, tot i que l'ou i la paella ja estaven a punt per començar a cuinar, ho va tornar a guardar
tot al seu lloc. Va menjar-se una pera (l'única fruita que tenia a casa), va decidir que l'endemà
aniria al mercat i faria per fi una compra abundant, va anar al seu llit, va mirar com a la
tauleta de nit reposava la petxina que en Neptú li va regalar anys enrere, va tancar els llums i
es va adormir, per primera vegada en setmanes, ràpidament.