Cap.

6 Objectiu a curta distància

En Bruno tornava a casa després de la feina. Havia passat la tarda fent fotografies a una
parella jove que just feia poc s'havia promès. Havien estat en un parc, a elecció dels clients,
on els arbres sense fulles, els colors grisos del cel i la pluja imminent que els núvols
anunciaven creaven un paisatge fred que es contraposava amb l'escalfor dels enamorats. En
Bruno, que mai s'havia enamorat i que no entenia per què la gent encara es casava, gairebé
una vegada per setmana tenia sessions similars. I tot, per arribar just (a vegades tard) a final
de mes!

En pujar al tren de seguida l'havia reconegut, el bibliotecari del barri, l'home gran però
atractiu, el (pràcticament) desconegut de l'edifici de davant al seu, el seu preferit per observar
amb el telescopi. «D'on vindrà el vell ara? Tornarà a casa i baixarem a la mateixa parada, això
ho tinc clar —es deia en Bruno a ell mateix ignorant encara de la seva confusió.» A part
d'aquestes qüestions també intentava recordar quina havia sigut la primera vegada en què
l'havia vist. Havia sigut potser a aquella petita biblioteca? No, segur que no. Segur que abans
de saber on treballava l’havia… Quan devia ser allò?

Feia poc que en Bruno s'havia traslladat a aquell àtic, un parell de mesos o potser una mica
menys. Aquest temps li havia valgut, però, perquè sentis del tot l'habitatge com casa seva, el
seu espai segur que ningú podria destruir. El seu lloc on refugiar-se d'una societat que ni li
agradava ni volia esforçar-se per canviar. La vella que li llogava l'àtic, una senyora tan gran
que en Bruno intuïa que en poc temps moriria, no li havia posat cap norma ni cap impediment
en res. Podia fer el que volgués amb el pis, pintar, canviar els mobles, tenir mascotes, podia
deixar volar la seva imaginació. Això si, jovenet, —li havia dit abans de signar el contracte—
no trenquis res que sigui meu. Cosa que no li resultava gens difícil, perquè en Bruno sempre
tenia molta cura en tot.

En poc temps, l'àtic havia canviat per complet. La casa s'havia omplert de plantes grans i de
floretes petites. Les parets fosques havien sigut pintades amb tons més clars i s'havien posat
en elles grans fotografies. L'habitació de convidats s'havia transformat en el seu estudi, el lloc
on treballar, guardar el material fotogràfic i, el seu telescopi. Fins i tot, s'havia animat i havia
adoptat un gat, París l'havia anomenat, en honor al lloc on vivia la seva germana, que era
totalment al·lèrgica als gats.

Al principi s'havia comprat el telescopi per mirar les estrelles. A casa del seu pare, en mig de
la muntanya, sempre li havia funcionat bé i havia gaudit molt mirant el cel i aprenent-se les
constel·lacions. Però en aquella ciutat, aviat es va adonar, era impossible repetir aquells
episodis passats. La contaminació i la llum estaven tan presents i dibuixaven un cel tan
diferent del que ell coneixia aleshores, que a vegades, fins i tot, es preguntava si casa del pare
quedava a planetes de distància i no a vint minuts en cotxe. Un dia, per casualitat i sense
pensar-hi gaire, mentre es descarregaven uns arxius a l'ordinador, es va apropar al telescopi,
va ajustar l'objectiu a curta distància i va mirar l'edifici de davant. La idea de poder conèixer
una petita part de la vida dels altres, veure un aparador del seu comportament natural, tenir
una finestra (literalment) al seu món, el va obsessionar per complet. Al cap de pocs dies,
gairebé ja es coneixia tots els rostres de l'edifici de davant, com és la gent eh, mai baixa les
cortines! En Bruno mirava com la mare soltera amb tres fills seia al sofà, després d'haver
dormit als nens, i es posava a mirar les notícies. Observava com una noia pàl·lida i de cabell
negre algunes vegades tocava el violí i altres plorava. Veia també com els joves cuinaven a
les tardes i ballaven a les nits. Però sobretot mirava al senyor proper als cinquanta, calculava.
Aquell home, no sabia gaire per què, produïa en el Bruno un efecte magnètic, podia passar-se
molta estona mirant com rentava els plats, com llegia, com sopava, com es canviava, sense
apartar la mirada ni un segon. Li agradava mirar-lo, mirar-lo i prou. Sense cap objectiu.

Un dia, aquest interès cap al bibliotecari del barri (llavors ja se l'havia trobat a la biblioteca),
va ser en el Bruno especialment desmesurat. Va passar-se tot el dia esperant la nit per poder
observar-lo. Va arribar a casa una mica més aviat del que acostumava, fa sopar de pressa i de
qualsevol manera, va dirigir-se a l'estudi i va seure al costat del telescopi apuntant cap al seu
edifici. L'home no va trigar gaire a arribar, en Bruno va veure com obria els llums, penjava
l'abric i es dirigia cap a la seva habitació. Llavors el telèfon de la casa va començar a sonar,
en Bruno no volia agafar-lo, volia quedar-se allà. Però el telèfon no parava de sonar i ell se
sentia culpable perquè s'havia que havia de respondre, sàvia qui l'havia trucat, era l'única que
ho feia. Va anar al menjador, en París, que feia estona que es passejava pels seus peus, el va
seguir, va despenjar el telèfon.

—Hola Bru, —va sentir que deia la seva germana— no endevinaràs mai a qui acabo de
veure.
—Hola. No tinc ni idea, digues —va dir en Bruno, es nota en la seva veu que no tenia ganes
de parlar, que no volia estar allà.

—Què et pillo bé? Puc trucar més tard o demà —però abans que pogués respondre res la
germana va continuar parlant—. Segur que no estàs ocupat, mai fas res! Doncs mira m'he
trobat amb la Sara, la meva amiga del cole, segur que la recordes. Doncs es veu que ha vingut
aquí a passar uns dies amb la seva xicota, has sentit? Xicota! No m'ho esperava gens en ella,
però m'alegro molt que sigui feliç. L'he vist contenta, saps? Ens hem donat els telèfons, ens
veurem abans que marxin, les convidaré a sopar a casa, quines ganes.

—Si la recordo, m’alegro —però en Bruno feia estona que nomes escoltava a mitges, nomes
pensava en que estaria fent l’home.

—I com estàs Bru? Què feies?

Si no hagués pensat que la seva germana no l'entendria, en Bruno hauria respost que estava
observant a un senyor que no sàvia ni com es deia. Li parlaria del mar de dubtes en què
s'havia convertit el seu cap, en com l'enfonsava cada vegada més. Li asseguraria que no
entenia el perquè de la seva obsessió. Li diria que li agradaria tornar al costat del telescopi per
saber que està fent en aquells moments mentre parlen. I sobretot, li asseguraria, que ell era un
jove ocupat, i que no era veritat que mai fes res, que sempre estava fent coses de fet.

—Què em sents? —va insistir la germana.

—Si perdona —en Bruno es va adonar que feia estona que no parlava.

—Preguntava que com estaves, però ja veig que distret.

—Estic bé, estem bé. El gat vull dir, també està bé. Estic cansat, just ara anava a dormir. Et
trucaré demà. Adeu t'estimo.

—D'acord, adeu Bru.

En Bruno es va penjar i es va dirigir gairebé corrents cap a l'estudi. Cosa que no li va servir
de res perquè l'home ja havia tancat tots els llums i s'havia anat a dormir.
En sentir el nom de la següent parada en Bruno es va adonar que s'havia confós de tren,
estava anant en la direcció contrària i així mai arribaria a casa. Va apressar-se a baixar del
transport abans que les portes es tanquessin. Va entrar a l'estació, va mirar quin tren havia
d'agafar, va assegurar-se d'anar a parar a la via correcta. I, mentre esperava, al seu cap es
resolia la pregunta "d'on ve el bibliotecari del barri?" i es formulava una nova, "cap a on va el
vell solitari?".