Irene Hernández Tomás

Apolo i Dafne

Dos anys després Marta es va divorciar de mi, òbviament jo no d'ella. Sempre ha sigut i sempre serà
el meu diamant en brut, encara que ella no ho pense. Passaven minuts, hores, dies, setmanes, i jo no
pensava en res més que en ella. Després de molta insistència sense resposta, vaig anar a sa casa un
dia que sabia que estava i vaig començar a trencar tot tipus de coses per la ràbia que portava
guardant-me per la seua culpa. Sempre la seua culpa. Si no haguera començat a barallar amb mi
estaríem bé, com sempre. Va denunciar-me per maltracte psicològic i per violació de domicili. Això
no va resultar molt greu per a la policia o siga que només vaig tindre que estar dues mesos a la
carcel i fer uns quants treballs socials com assistir a classes psicològiques per a no sé quina merda.
Després de mesos buscant Marta vaig descobrir que s'havia mudat de país a Itàlia, sempre li havia
agradat la bellesa de Roma i, sense dubtar-ho, vaig deixar la meua vida a València i vaig comprar-
me un piset de trenta metres quadrats a deu minuts de sa casa.

Em sabia tot el seu horari, pilates pel matí, després anava a comprar café macchiato al Caffè Greco,
després treballava cinc hores i ràpidament anava a casa a preparar el dinar. Per la tard solia canviar
la seua rutina com solia fer abans i menys mal que tenia finestrals a sa casa i era un pis baix, això
em permetia veure-la sempre que volia. Tan guapa com sempre o més. Podia passar hores al carrer
mirant-la, cuidant-la, estimant-la.

Un dia, seguint-la pel carrer com sempre feia, vaig atrevir-me a apropar-me. Portava el mateix
perfum de sempre! Van donar-me ganes de parlar-li, però no! No podia, sabria que estava seguint-la
i no podia perdre-la altra volta. Al arribar a casa vaig anar corrent al saló i vaig moure, primer la
roba bruta i els restos de menjar de feia dies, i després un poquet la catifa, alçant seguidament una
fusta del parquet de terra i traent una caixa d'alumini oxidada pels anys. Olorant el seu perfum i una
de les seues camises pareixia com si estiguérem abraçant-nos.

No podia ser veritat. Uns dies després estava amb un xic ballant a la discoteca. Després d'això van
continuar dies parlant. I ho sé per la seua mirada quan estava al sofà parlant pel mòbil, perquè així
em solia mirar a mi. Vaig posar-me furiós. No sabia que fer. No volia fer-li mal però es que estaven
eixint! Ara era molt més complicat cuidar-la d'eixe malparit italià, però sabia el que havia de fer.
Pensava fer-li la vida impossible fent coses amb les que podia tornar a la carcel, però no
m'importava; només m'importava ella.
Vaig comprar un perfum de dona i cada volta que Marta i l'italià eixien de casa, em ficava per una
de les finestres i, primerament posava molt perfum de dona en les samarretes de l'italià per tal que
Marta pensara que l'estava enganyant i, com ja els havia vist dormir moltes vegades, sabia en què
costat del llit dormia Marta i em tombava amb la roba interior que trobés en els seus calaixos fins
que sentís que em tornava a voler. Després ho deixava tot com sempre i sortia a esperar que
tornessin. Feia temps que no gaudia tant amb una baralla de parella. Els veia tots els dies barallar
fins que acabaven acostant-se, però açò no podia ser etern; una baralla sempre significa que alguna
cosa va malament, i ho sé, per què m'ho va ensenyar ella. Va arribar un punt en que ho gaudia tant
que ja era rutina ficar-me en sa casa per posar un sostenidor amb el mateix perfum que l'havia posat
a les samarretes de l'italià sota el llit, o manava alguna carta amb un missatge molt sexual per tal de
veure'ls barallar i amb sort acabar la relació. Però no sempre hi havien coses bones, moltes vegades
veia com Marta plorava en sa casa i això em partia el cor.

Un dia com qualsevol altre, vaig ficar-me per la finestra amb un pla perfectament estudiat com
sempre; tenia pensat trencar una de les petites escultures que l'italià col·leccionava amb molt
entusiasme perquè li donés la culpa a Marta, ella odiava açò, però es va complicar quan vaig veure
que havien posat càmeres a la casa. M'havien descobert? Tenia que fer un nou pla on poguera
esquivar les càmeres per tal d'acabar l'altre pla. Vaig tornar a intentar-ho altra nit ja amb el plànol de
les càmeres de la casa, el que no m'esperava era que hi haguera un got en la tauleta del costat de la
finestra, i res més obrir-la, va caure a terra.// S'escoltaven passos, no podia moure'm, estava
paralitzat i de sobte, vaig escoltar a Marta, la seua veu m'hipnotitzava, fins que va parlar l'italià i
vaig eixir corrent sense que em veiessin.

Un parell de dies més tard, encara que sabia que era arriscat, vaig ficar-me en la casa de Marta per
tal de veure-la. Caminant per la casa va cruixir la fusta del passadís mentre estava intentat fer un
dels meus plans. Ràpidament vaig amagar-me darrere d'un moble petit resant que no se'm veguera i
de sobte...

-Bang!-