Cap.

5 Encara que no rebi resposta

Aquella tarda tot s'havia tornat gris, sòrdid i ombrívol. Aquella tarda no hi havia hagut temps
per escapar, tot i que, sincerament, la retirada mai havia sigut una opció. El fum negre i opac
de la pólvora i les granades omplia el camp de batalla. Acompanyant el fum, milers de trets,
explosions, crits i sorolls, provocats pel moviment de tancs i camions de tropes,
impossibilitaven que, si algú volgués dirigir unes paraules als seus companys, hagués pogut
fer-ho. Incomptables soldats corrien entre el fang i els forats causats per l'artilleria mentre
dirigien els seus tirs cap als seus enemics. Les nombroses baixes de l'exèrcit contrari havien
possibilitzat el ràpid avanç de les seves tropes. Els tancs ara avançaven entre canonades cap a
l'enemic seguint el ritme dels soldats de primera fila, un ritme que qualsevol hagués jurat que
intentava imitar el del tic-tac propi d'un rellotge de paret.

Més al nord de tot això, tropes disperses lluitaven contra l'enemic en mig d'un gran bosc
afectat per la guerra, els seus trets i les bombes. En mig d'aquells troncs calcinats i foradats
per les bales, un soldadet, proper als seus companys, corria en cerca de l'enemic. Però
l'Arthur, potser portat per l'adrenalina del moment o potser perquè sempre havia sigut massa
despistat, es va acabar veient sol i perdut en mig dels arbres. Els crits i els trets, quan es va
adonar, eren cada vegada més llunys i dèbils, si volia tornar, però, només hauria d'intentar
seguir-los. Un altre, potser, trobat en aquesta situació on ja no sé sàvia si lluitar valia o no la
pena, hagués preferit fugir de tot allò, marxar lluny i tornar a casa. L'Arthur, però, era
diferent. Si s'havia compromès en el passat, aquell moment no el podria aprofitar per sortir
corrents. Actuaria com li havien ensenyat, actuaria sense por i amb decisió. I quan tornes,
quan la guerra ja hagués passat, si volia, ja tindria temps per plantejar-se si valia la pena o no
buidar tants carregadors.

El soldadet, que es dirigia cap al camp de batalla central, es movia ara amb més inseguretat,
tement ser escoltat per l'enemic, i menys valia que la que feia uns instants l'havia impulsat a
actuar. Passats els primers minuts de tensió, i ja tan a prop dels seus companys que gairebé
podia diferenciar els seus rostres, va veure un soldat, de diferent uniforme i casc, que corria
entre el fum i la vegetació de la zona. L'Arthur, encoratjat i alhora nerviós va afanyar-se a
amagar-se entre els matolls per por a ser descobert. El cor li bategava ràpidament, els seus
companys encara no l'havien vist a ell, aquesta vegada hauria d'actuar sol, i es preparava per
això, per atacar a l'enemic i aconseguir la victòria. Quan ja ho va tenir tot a punt, l'Arthur va
sortir del seu amagatall, decidit a atacar i a no fallar. Però, per desgràcia, l'enemic feia ja
estona que esperava que el soldadet es deixés veure. Abans d'inclús tindre l'oportunitat de
reaccionar, l'enemic s'havia desplaçat fins a trobar-se darrere de l'Arthur, ell va sentir els seus
passos i l'enemic el va disparar.

—Per què no et tires a terra Arthur? Clarament t'he donat, has mort i jo he guanyat.

—Però que dius Sim! Has disparat, però jo ho he esquivat, he guanyat jo amb diferència.

—Nois, —va dir la veu amable, d'una mare, des de l'interior de la casa a la qual pertanyia el
jardí en què, feia estona que, els nens jugaven— no us enfadeu vinga, veniu a taula que el
sopar es refreda.

L'Arthur al tren, recordava aquell dia com un episodi feliç de la seva vida. Aquell dia i altres
que el van seguir, ja que, en Sim i ell, van passar-se gairebé un any jugant a què estaven a la
guerra quan sortien de l'escola. Dos nens, innocents, que en aquell moment no comprenien
del tot que significava realment una guerra. Dos nens que, per sort, mai viurien una. Mai
veurien als seus companys ser derrotats, mai deixarien de veure a altres nens jugar al carrer,
mai passarien fam, mai deixarien de sentir a les seves cases la música animada pròpia de les
celebracions.

Quants anys feia que no veia a en Sim? Quants anys feia que no sentia la seva veu? Quants
anys feia que intentava fer-lo fora de la seva vida? Quants anys feia que això últim li
resultava summament impossible i que els seus records amb ell s'havien tornat inesborrables?
Els bons moments s'entrellaçaven amb els dolents, les veritats es confonien entre les mentides
i les traïcions es disfressaven de la més pura sinceritat que ningú mai havia assolit.

L'Arthur, al tren, encara no entenia del tot perquè havia acceptat aquella trobada inesperada,
tant de bo algú hagués estat allà per dir-li allò que era evident: trobava a faltar a en Sim. Va
intentar durant una estona pensar en alguna cosa aliena i diferent dels seus records del passat,
però aquesta va ser un altra batalla perduda en el primer assalt. Va acceptar (aquesta vegada
sí) la derrota i es va deixar portar. Va agafar de la butxaca esquerra del seu abric la carta d'en
Sim, una que, tot i que volia enganyar-se fent-se creure que mai havia volgut, sempre portava
amb ell i que havia llegit tantes vegades que gairebé ja se l'havia après de memòria. Una carta
que més endavant es va penedir de no haver respost mai. Tot i ser un gran coneixedor del seu
contingut, aquell dia, en aquell tren, la va tornar a llegir, el que seria una última vegada en
molt de temps.

«…no pretenc forçar-te a res, no exigeixo la teva empatia ni la teva consideració. Et

demanaria el meu perdó, és clar, però per això tu hauries d'estar disposat a acceptar-lo. De
totes maneres les paraules, potser, ja no són suficients entre nosaltres.

Però, tot i ser conèixer d'això, fa dies que al meu cap una pregunta constant es passeja. Què
passaria si ens trobéssim? El nostre vincle del passat va ser tan fort que ens permetria oblidar
aquests anys? M'agradaria conèixer aquestes respostes, però és impossible si prèviament no
succeeixen.

El 20 de desembre d'aquest any, a les 18.30 h, aniré al Venècia, no a la ciutat italiana és clar
(tot i que suposo que tu sol ja has descartat aquesta opció), sinó al bar on de joves tantes
vegades havíem anat. Aniré allà i t'esperaré a tu. Encara que aquesta carta no rebi cap
resposta, aniré. Aniré i descobriré si és o no massa tard…»

El tren s'atura, l'Arthur mira el nom de l'estació, tot i que sap perfectament que aquesta encara
no és la seva parada. Les portes s'obren i entra un únic passatger. Un home jove, alt i molt
prim que porta una càmera penjada del coll, en Bruno, que avança a la recerca d'un lloc fins
que el troba (molt a prop de l'Arthur) i seu. El jove en l'instant en què els seus ulls tomben
cap al rostre de l'Arthur el reconeix. Quan està a punt de saludar-lo, però, recorda que l'Arthur
no el coneix a ell i s'adona, també, que el nom de l'Arthur, per ell, és un misteri que encara no
ha descobert.