LA LLUITA DELS NOMBRES IRRACIONALS

Aquell home, recolzat a la porta de l’habitació, mirava com el seu fill petit es

posava el pijama i es preparava ràpidament per anar-se’n al llit. L’home no va

poder evitar somriure mentre es preguntava quant de temps seguiria sent el

seu noiet petit. I és que sembla que els anys passin com avions.

Ell sabia molt bé que tocava en aquell moment. Com cada nit, havia d’inventar-

se un conte perquè el petit s’adormís, i va pensar que aquella nit tan

nostàlgica, era perfecta per explicar aquella història que tant de temps havia

posposat, la història dels nombres irracionals.

I tal dit, tal fet, es va asseure al costat del llit i començà a narrar aquella

aventura que tants sentiments li portava:

Fa molt, molt de temps, en un regne allunyat dels regnes humans, convivien els

nombres racionals. Clar que en aquell moment només existien ells i

s’anomenaven simplement nombres.

Els habitants d’aquest regne portaven una vida tranquil·la, durant el dia

cadascú feia la seva feina. Les tardes les aprofitaven per passejar, llegir, o

simplement descansar. Les nits eren per compartir. Anaven a la plaça els

nombres més importants de totes les famílies, i allí reunits intercanviaven

rondalles, curiositats o qualsevol cosa que tinguessin a dir. I feien el mateix dia

rere dia i any rere any.

Però un dia, aquest poble de costums va canviar.

Alguns ho recorden com un dia plujós i fred, com si el mateix temps els avisés

de la catàstrofe que s’aproximava. Aquell dia va néixer un nombre diferent de

tots els altres, un nombre que la majoria no es podien ni imaginar, un nombre

que només aquells més cultes havien sentit a parlar però pensaven que no

eren més que llegendes. Aquell dia va néixer un irracional, va néixer √2.

La infantesa del petit irracional no va ser gens fàcil. Alguns li tenien enveja per

ser diferent. Altres el consideraven un monstre. I amb el pas del temps ell s’ho

va creure.

√2 va créixer pensant que aquell món no era per a ell, però no perdia mai

l’esperança. Ell somiava amb regnes plens de nombres irracionals com ell, on

no se’l quedessin mirant quan sortia a passejar, on pogués ser simplement √2 i

no “un irracional” o “aquell nombre estrany d’allí”.

Malgrat el seu entusiasme per la vida i el seu gran esforç per reprimir tots els

sentiments dolents, una tarda d’estiu va explotar. No volia aguantar més en

aquelles condicions i va decidir fugir. No sabia a on, ni com, però s’havia d’anar

d’aquell regne.

L’endemà següent, amb una bossa a l’espatlla i sense res més que el

pensament que alguna cosa bona passaria, va marxar de casa. No tenia un

rumb pautat perquè tampoc tenia un destí marcat. Això l’angoixava però sabia

que era massa tard per fer-se enrere.

Va arribar a un bosc i va decidir descansar sota l’ombra d’un arbre una bona

estona, amb tan mala sort que es va quedar adormit. Quan va despertar ja era

nit tancada. “Ara sí que l’he feta bona” va pensar.

Va continuar caminant sense saber per on anava. Podria estar donant voltes en

cercle que no ho sabria i sentia passes al seu voltant. Primer es va intentar

convèncer que no eren més que imaginacions seves i que no havia de tenir

por. Després, quan les passes sonaven massa reals per ser només una creació

de la seva ment, va dir-se que seria algun animalet tan perdut com ell, però a

mesura que passava el temps, no tenia tan clar que fos un animal, i la por es va

anar apoderant de mica en mica d’ell.

Estava gairebé plorant quan el propietari de les passes va sortir del seu

amagatall. √2 va suplicar per la seva vida i sense atrevir-se a mirar al nombre

que tenia davant d’ell, es posà a plorar. Com a resposta només va sentir unes

rialles.

A poc a poc, va anar aixecant la mirada i va veure un nombre diferent, un

nombre com ell, un altre irracional. En un principi no s’ho podia creure.

Pensava que ja s’havia tornat boig del tot i que delirava però el nombre que

tenia al seu davant semblava massa real.

Es va presentar, li va dir que el seu nom era π i que podia confiar en ell perquè

els irracionals s’havien d’ajudar els uns als altres.

“Sé que és molt dura la vida d’un irracional, però hem de lluitar pels nostres” va

començar a dir π. Li va explicar la seva vida per sobre i li preguntà un munt de

coses de la seva vida. Va interessar-se en el seu poble, en el seu passat i

sobretot en què tenia planejat per al futur.

Aquesta última pregunta es va quedar sense resposta, fet que va intrigar

encara més a π.

π el va portar a un campament amb altres nombres irracionals. Era un lloc no

massa gran, com si estigués tot posat per poder marxar ràpidament en cas que
fos necessari. Els irracionals parlaven entre ells alegrement, semblaven tots

una gran família.

√2 tenia intenció de quedar-se amb ells un parell de dies i continuar el seu

solitari camí però els dies es van convertir en setmanes i les setmanes en

mesos. L’ambient era tan agradable que √2 va sentir que per primer cop a la

vida tenia amics.

Durant un any va ser tot alegria, felicitat i bons moments, però les coses bones

sempre tenen un final i aviat van començar els problemes.

Un nombre racional que vagava perdut pel bosc, va trobar el campament

irracional. Espantat pel que acabava de veure i convençut que era només una

il·lusió, va continuar el seu camí i tres dies després va aconseguir tornar al

regne i va explicar el que havia vist durant el seu viatge.

El rei racional va enviar de forma immediata un exèrcit racional. Quan els

nombres irracionals es van adonar del que passava van intentar fugir però va

ser impossible. Els nombres racionals i els irracionals van començar una lluita,

la que avui en dia es coneix com La Gran Batalla dels Nombres.

Aquesta lluita va posar fi a la vida de molts nombres, racionals i irracionals. I

només al final de tot, quan a terra jeien una cinquantena de nombres diferents,

es van adonar que tenien una cosa en comú, més gran que totes les

diferencies. Tots eren nombres.

I així, malgrat que encara hi havia molts problemes i els racionals seguien sent

una mica reticents als canvis, tots els nombres van aprendre a conviure amb

pau i tranquil·litat.