Prop d'un poble, en una cresta d'una serralada, hi ha encara les restes d'un castell:

és el castell de Milany, un castell carregat d'anys i d'història. Tan antic és que ni els
historiadors saben d'on ve el seu nom. Els uns diuen que ve del nom Emilianus, del nom
d'algun propietari seu que es devia dir Emilià; d'altres diuen que
ve de l'adjectiu d'origen grec melaneus, que volia dir negre (fent
referència, pot ser al color fosc de la pedra utilitzada en la seua
construcció). Però la gent dels pobles de la contornada. estan
convençuts que el nom de Milany no té un origen tan enrevessat
com això, i ho expliquen amb una llegenda.
Expliquen que molts i molts segles endarrere el castell de
Milany tenia com a amo un cavaller jove, poderós i decidit.
Li agradava, el perill i l'aventura, i li agradava també
conéixer el com i el perquè de totes les coses que hi havia al seu
entorn.
Estava content de viure, anava a totes les caceres,
viatges i convits que se li oferien, i no hi havia cap racó de la comarca que no conegués,
ni savi que no escoltara, ni súbdit que no fos amic seu. Era tant el seu afany de viure
intensament la vida que sovint se li sentia a dir:
- Que curta que es la vida! Si almenys poguéssem viure mil anys ...

Heus ací que una nit d'hivern, freda i plujosa com moltes nits d'hivern d'aquestes
serralades, va sentir que tocaven a la porta del castell. El cavaller hi va córrer, va obrir-la
i hi va fer entrar el visitant. Era un pelegrí que demanava aixopluc. El cavaller de Milany
el va fer seure a la vora de la llar, li va donar de
menjar i li va oferir conversa, i al cap de poca
estona semblava com si foren amics de tota la
vida. Home de món com era el cavaller, el qual
havia viatjat mig planeta, i home de món com era
també el pelegrí, el qual havia viatjat per l'altre
mig, ja us podeu imaginar que no van parar
d'explicar-se histories i rondalles de tots els països
que havien conegut. Tantes i tantes en van arribar a contar que va passar la nit i el primer
raig de sol els va trobar encara explicant-se histories a la vora del foc:
_ Que de pressa que passa el temps! -va dir el pelegrí-. Ha estat la nit més curta
de la meua vida!
Amic meu, no és la nit la que és curta: és la vida la que és curta. Si almenys
poguéssem viure mil anys ... !.
Aleshores el pelegrí es va alçar i, tot assenyalant un tronc de carrasca que hi havia
al costat de la llar, a punt de ser cremat, va dir solemnement:
_ Senyor, la vostra existència i l'existència d'aquest tronc estan lligades com ho
estan la llum i el sol: si és de debò que voleu viure mil anys, amagueu-lo on no el puga
trobar ningú, i així la vostra vida s'allargarà anys i més anys, i perdurarà a través dels
segles i de les generacions.
Dites aquestes paraules, el pelegrí sefn va anar. El cavaller de Milany es va quedar
quiet i pensatiu, rumiant allò que el veU pelegrí li acabava de dir.
 Finalment va prendre la determinació de seguir el consell que li havia donat, i ell
mateix es va carregar el tronc al coU i el va portar a les golfes del castell, en un racó on
mai ningú no pogués trobar-lo.

l va passar, efectivament, el que el pelegrí havia

pronosticat: any darrere any el nostre cavaller va continuar els
seus viatges i caceres, els convits i les aventures. Al seu
voltant tothom i anava fent vell, i van començar a morir-se
al!mns
~ dels seus amics i coneguts.
~ També ell anava envellint
però tan a poc a poc, que quan va adonar-se que no tenia
les forces d'abans, ja no vivia ningú de la seua família: tots
els seus fills havien mort, i havien mort també els seus
néts, i al castell vivien ja els néts dels seus néts.
Passaren els anys a dotzenes i a centenars, i el cavaller de
Milany anava arrupint-se, fent-se menut, anava envellint, però no es moria. Ja ningú del
casteU no tenia memòria de qui era aquell vellet que resistia tan misteriosament el pas del
temps, assegut sempre en una cadira a vora de la Uar. Passaren freds i calors, penes i
alegries, guerres i pestes; però el veU cavaUer de Milany a tot va sobreviure.
Lentament havien anat canviant els costums de fa gent, la seu a manera de vestir
els aliments que menjaven i les eines que els servien per a treballar. Fins i tot va anar
canviant la manera de parlar. i va arribar un moment que ni el pobre vell no entenia res
del que li deien, ni els altres l'entenien a ell.
El vell cavaUer, desesperat de no poder caminar, ni anar enlloc, ni entendre's amb
ningú, va deixar de menjar per tal de morir-se abans: però. el temps passava i ell no es
moria. Aleshores se li va ocórrer una altra solució: «Faré que vagen a buscar el tronc i
que el cremen» -va pensar. Però per més que assenyalava cap amunt i demanava que
anassen a les golfes a buscar el tronc salvador no hi havia ningú que l'entengués.

Fins que un dia va visitar el castell un home

molt conegut per la seua saviesa i que entenia les
llengües antigues. Els amos del castell li van explicar
que hi havia un vellet que parlava d'una manera tan
estranya que no podien entendre' I de cap de les
maneres. El savi en va sentir curiositat i va dir que li
agradaria parlar-hi per provar si l'entenia. i,
efectivament, el va entendre. El vell cavaller de
Milany, amb llàgrimes als ulls i la veu tremolosa i
emocionada, li va explicar qui era ell i quina era la
seua desgràcia, i les ganes que tenia de morir-se. I li va dir que anara les golfes i li
portara el tronc que hi havia amagat feia tant de temps.

Així ho va fer el savi. Va anar a buscar el tronc i

el va tirar a la mateixa llar que l'havien d'haver cremat
mil anys en arrere i a tall que les flames, a poc a poc,
s'apoderaven del vell tronc, també la vida del vell
cavaller s'anava consumint, a poc a poc, dolçament,
després de tants anys de tristesa i soledat.

Adaptat de JOAN AMADES