En el Canton de final del segle XIX,

el senyor Clay, un vell comerciant

de te que ha aconseguit aplegar
una enorme fortuna, vol fer alguna
cosa que li permeti demostrar al
món que encara pot aconseguir tot
allò que es proposi. L’heroïcitat que
vol dur a terme aquesta vegada és
convertir en realitat una història
que va sentir explicar en un vaixell
mercant i que, segons sembla, no
ha passat mai de debò.
La història és la següent: una nit,
un ancià s’apropa a un jove mariner
que acaba de desembarcar i li
demana si vol guanyar-se unes
guinees; en respondre ell que
n’estaria encantat, el vell el convida
a casa seva, li ofereix un esplèndid
sopar i li diu que, per guanyar-se el
sou promès, ha de passar la nit
amb la seva jove i bonica esposa,
de la qual ell no ha pogut
aconseguir un hereu.
Obsessionat a recrear la història
amb tota fidelitat, el senyor Clay no
s’adona que ha posat en marxa un
mecanisme de conseqüències
imprevisibles. Perquè ningú no pot
encarrilar el destí dels altres amb
l’únic objecte d’obtenir un plaer
secret movent-ne els fils invisibles.
 Isak Dinesen

La història
immortal.
L’anell
 ePub r1.3
Titivillus 01.02.17
Títol original: Den udødelige historie.
Ringen
Isak Dinesen, 1958
Traducció: Maria Rossich

Editor digital: Titivillus

ePub base r1.2
La història immortal
 I. El senyor Clay

Als anys seixanta del segle passat vivia

a Canton un comerciant de te molt ric
que es deia senyor Clay. Era un home
vell, alt, sec i reservat. Tenia una casa
molt bonica i un carruatge elegant on
seia rígid i encarcarat, en silenci, i tot
sol.
Entre els altres europeus de Canton
el senyor Clay tenia fama de ser un home
dur que només sentia afecte pels diners.
La gent s’estimava més mantenir-se’n a
distància. No és que se’n sabés res de
dolent en concret, sinó que s’havia
guanyat aquesta reputació per l’aspecte,
la veu i la manera de fer. Però de tota
manera per la ciutat corrien unes quantes
històries que s’havien explicat moltes
vegades i que reforçaven aquesta imatge
que la gent en tenia. Una de les històries
era aquesta.
Quinze anys enrere, un comerciant
de tes francès, que havia estat company
del senyor Clay però que s’hi havia
acabat enemistant i havia engegat una
empresa pròpia, es va arruïnar a causa
d’unes especulacions desafortunades.
Com a últim recurs va intentar
transportar una càrrega de te amb el
clíper Termòpiles, que era al port llest
per llevar l’àncora. Però devia tres-
centes guinees al senyor Clay, i el seu
creditor va fer embargar la càrrega, va
embarcar les seves pròpies mercaderies
al Termòpiles i amb aquesta maniobra
va arruïnar definitivament el seu
competidor. El comerciant francès va
perdre tot el que tenia en aquest món, la
seva casa es va vendre i es va quedar al
carrer amb la dona i els fills. Com que
no veia cap sortida a la seva desgràcia,
va acabar llevant-se la vida.
Aquest comerciant francès havia
estat un home alegre i de talent; tenia una
dona encantadora i uns fills magnífics.
Ara que als ulls dels amics s’havia
convertit en el perfecte contrapunt de la
figura glacial del senyor Clay, va ser
com si l’envoltés una aurèola de rajos
càlids i suaus, i els seus antics amics
van crear un fons a favor de la seva
vídua. Però la rivalitat entre la colònia
anglesa i la colònia francesa de Canton
va provocar que no s’hi ingressés gaire,
i al cap de poc la dama francesa i els
seus fills van desaparèixer
silenciosament del seu horitzó conegut.
El senyor Clay es va quedar la casa
del difunt, una vil·la gran i bonica amb
un extens jardí per on passejaven paons,
i encara hi vivia.
Amb el pas del temps, aquesta
història va anar adquirint caràcter de
mite. Es deia que l’últim dia de la seva
vida, monsieur Dupont havia cridat la
seva bella esposa i els seus fills tan
macos i llestos al seu costat. Com que
tota la seva mala sort, els va assegurar,
havia començat en el moment en què va
veure el rostre del senyor Clay per
primer cop, volia que li prometessin
solemnement que mai, en cap
circumstància, no el mirarien
directament. També s’explicava que,
quan va haver d’abandonar la casa de la
qual havia estat tan orgullós, havia
cremat o esbocinat tots els objectes d’art
que hi havia a l’interior, per tal que res
que hagués estat creat per embellir la
vida convisqués mai amb el nou senyor
de la casa. Però sí que havia deixat a
totes les cambres els miralls alts amb
marcs daurats que havia portat de
França, i que fins ara només havien
reflectit alegria i escenes afectuoses, tot
declarant que el càstig del seu assassí
seria trobar-se, a tot arreu on anés, la
imatge del botxí.
El senyor Clay es va traslladar a la
casa, on feia els àpats en solitud, cara a
cara amb el seu propi retrat. És
improbable que s’hagués fixat mai en la
falta d’afectuositat del seu voltant,
perquè la noció d’afecte mai no havia
format part de la seva concepció de la
vida. Si hagués pogut determinar amb
precisió total com havien de ser les
coses, les hauria fet exactament tal com
eren; per tant, és ben lògic que cregués
que eren d’aquesta manera perquè ell
així ho havia volgut. A poc a poc, en la
seva vida de nabab[001], el senyor Clay
havia acabat per creure’s omnipotent. El
mateix els passava a altres grans
comerciants i, com el senyor Clay, per
tal de mantenir aquesta idea, ignoraven
la part del món que quedava fora dels
seus dominis.
En fer els setanta anys el senyor
Clay es va posar malalt i va passar molt
de temps gairebé del tot paralitzat pel
reuma. Patia uns dolors tan intensos que
no podia dormir, i les nits se li feien
infinitament llargues.
Vet aquí que una nit, tard, un jove de
l’oficina del senyor Clay va anar a casa
seva amb una pila de comptes que havia
repassat. Des del llit, el vell va sentir
que li obrien la porta i que parlava amb
el criat; va donar l’ordre que el fessin
passar i li va demanar que repassés els
comptes amb ell. Quan va arribar el
matí, es va adonar que aquella nit no se
li havia fet tan llarga com les altres. Per
això, l’endemà al vespre va fer cridar
una altra vegada el jove comptable i va
manar-li que tornés a llegir en veu alta
els llibres de comptabilitat.
A partir d’aleshores es va convertir
en costum que el jove es presentés al
gran dormitori ricament moblat a les nou
del vespre i ocupés el seu lloc al costat
del llit del seu vell cap per llegir-li
comptes, contractes i càlculs de
l’empresa a la llum d’una espelma
d’estearina. Tenia la veu dolça i sonora,
però cap al matí se li tornava una mica
ronca. Això contrariava el senyor Clay,
que de jove havia sigui molt fi d’orella
però ara s’estava tornant una mica dur
d’oïda, i va fer saber al seu escrivent
que li pagava per a aquesta feina i que,
si no podia dur-la a terme
satisfactòriament, prescindiria d’ell i es
buscaria un altre lector.
Quan van haver acabat els llibres
que s’utilitzaven a l’oficina en aquell
moment, el vell va gemegar i va
enfonsar la cara al coixí. L’escrivent va
sospesar les possibilitats, va anar a
l’arxiu i en va treure llibres de feia cinc,
deu i quinze anys, i els va llegir al vell
en veu alta, paraula per paraula, a les
nits. El senyor Clay l’escoltava
atentament; la lectura li recordava
projectes i victòries del passat. Però les
nits eren llargues, i al cap d’un temps
també se’ls van acabar aquests llibres
vells, de manera que el jove va haver de
rellegir les mateixes coses des del
començament.
Una matinada, quan acabava de
repassar per tercer cop un negoci de feia
vint anys i estava a punt d’anar-se’n a
casa a dormir, el senyor Clay el va
retenir; semblava que li rondés alguna
cosa pel cap. I com que per a l’escrivent
el que pensés el senyor Clay era de la
màxima importància, es va quedar
assegut per donar-li temps de trobar les
paraules per dir el que l’ocupava.
Al cap d’una estona, el senyor Clay
li va preguntar, a contracor i indecís,
com si la qüestió li generés un cert
malestar, si havia sentit a parlar d’altres
tipus de llibres. L’escrivent va
respondre que no, que no coneixia
llibres de cap altra mena, però que si el
senyor Clay volia explicar-li a què es
referia, ja els hi trobaria. El senyor Clay
va dir, amb el mateix to vacil·lant, que
es referia a llibres que no tractaven de
compres i vendes, sinó d’altres coses,
que algú hagués posat per escrit i altra
gent llegia. L’escrivent va reflexionar i
va repetir que no, que no havia sentit a
parlar mai de llibres d’aquesta mena.
Així es va acabar la conversa, i
l’escrivent va recollir les seves coses,
va acomiadar-se respectuosament i se’n
va anar.
Però tornant cap a casa va anar
rumiant sobre la pregunta del senyor
Clay. Sentia que provenia d’una
necessitat profunda, que havia estat
formulada mig a contracor, amb timidesa
i gairebé vergonya. Si l’escrivent hagués
sabut què significava la vergonya, potser
hauria apartat el tema dels seus
pensaments i hauria disculpat el fet que
el seu vell cap hagués perdut la dignitat
per un moment. Però com que no
coneixia la vergonya, no va deixar estar
el tema. La petició del senyor Clay era
un signe clar de debilitat del vell, potser
fins i tot, en certa manera, un avís que
s’acostava l’hora de la seva mort. I
quines conseqüències, pensava el jove,
podria tenir aquesta situació per a ell?
 II. Elishama

El jove que llegia en veu alta per al

senyor Clay era conegut pels altres
escrivents i comptables de l’oficina com
Ellis Lewis, però aquest no era el seu
nom real. Es deia Elishama Levinsky.
Havia adoptat un nom nou no pas, com
molta de la gent que emigrava a la Xina,
per ocultar cap delicte o il·legalitat que
hagués comès, sinó per esborrar crims
comesos contra ell i un passat ple de
dificultats.
Era jueu i nascut a Polònia. Tota la
seva família havia estat assassinada al
gran pogrom de 1848, quan ell, segons
creia, tenia sis anys. La seva vida
anterior era muda i ja no deia res. Uns
jueus polonesos que havien aconseguit
escapar-se van endur-se’l entre la resta
de sacs i farcells de tota mena. Des
d’aleshores, com un paquetet de
mercaderies amb poca demanda, havia
estat transportat d’un lloc a l’altre,
abandonat, repenjat contra una paret i
oblidat, i al cap d’un temps expedit de
nou en una altra direcció com qui es
troba al mig d’un remolí.
Sol i abandonat, un nen totalment a
les mans de l’atzar, havia sofert
vicissituds estranyes a Frankfurt,
Amsterdam, Londres i Lisboa. Coses
que no era capaç d’explicar, i amb prou
temes de recordar, encara es movien
com grans peixos d’aigües profundes al
fons de la seva ànima tenebrosa.
A Londres la casualitat el va fer anar
a parar a les mans d’un comptable italià
d’edat avançada i molt intel·ligent que li
va ensenyar a llegir i escriure, i que en
l’any que van passar junts abans de
morir li va inculcar tants coneixements
de comptabilitat per partida doble com
altra gent triga deu anys a aprendre. Més
endavant, el corrent s’havia tornat a
endur el noi i l’havia conduït cap a
l’Orient, on va acabar embarrancant a
l’oficina del senyor Clay a Canton. I
aquí seia al seu escriptori, com una eina
que de tantes vegades que havia passat
per l’esmolet de la vida havia quedat
tallant com un ganivet, amb ulls i orelles
de linx, i sense cap fe en el món ni en la
humanitat.
Amb aquest bagatge, l’Elishama
hauria pogut fer carrera i convertir-se en
una persona perillosa de conèixer i
tractar. Però no havia estat així, i el
motiu d’aquesta situació aparentment
il·lògica era l’absència total d’ambició
a l’ànima del jove. Li havien rentat,
temperat i cremat qualsevol desig abans
que aprengués a llegir. D’aspecte era un
jove normal i corrent, tirant a baix,
esvelt i prim, amb la pell molt fosca i
ulls castanys i tèrbols, que hauria pogut
ser de qualsevol lloc. De manera de fer
no tenia res de jove, sinó que més aviat
semblava un nen molt precoç o un vell
estranyament primitiu. No era gens
sentimental, res no l’omplia, no
anhelava afecte ni vivències, no el
movia l’instint competitiu, no tenia por
ni s’enfadava. Tant per fora com per
dins era com un insecte, una formiga que
costaria d’esclafar fins i tot amb el taló
de la bota.
Només es delia per una cosa, si és
que en podem dir delit: una necessitat
fanàtica de seguretat i que el deixessin
en pau. La naturalesa d’aquest sentiment
s’assemblava a l’enyorança o a l’instint
que fa que el colom torni al seu colomar.
La seva ànima se sostenia entorn d’un
únic requisit: poder entrar a la seva
habitació i tancar la porta amb la certesa
que ningú no hi entrava amb ell i que
ningú no obriria la porta per molestar-
lo.
L’habitació a la qual entrava, i de la
qual tancava la porta, era un espai
modest, un recambró fosc en un carrer
estret, on dormia en un sofà vell que li
havia prestat la mestressa. Però hi tenia
uns quants objectes que sí que eren seus:
una taula pintada i tacada de tinta, dues
cadires i un cofre. Aquests objectes
tenien molta importància per al seu
propietari. De vegades s’encenia una
espelmeta per mirar-se’ls, com si fossin
la prova que el món encara era prou
segur. A la nit també tenia costum de
tranquil·litzar-se pensant sèries
numèriques. N’anava resseguint les
xifres: 10, 20, 7000. Sí, hi eren totes. I
així s’adormia.
Encara que el seu cor desdenyava
els béns terrenals, l’Elishama es
passava el dia, del matí a la nit, envoltat
de persones àvides i cobejoses, i així
havia estat tota la seva vida. Aquesta
situació ja li estava bé: comprenia i
sabia avaluar a la perfecció totes les
emocions d’aquests servents i esclaus de
l’or i el poder, i les aprovava perquè, al
capdavall, aquests sentiments i passions
li servien per tenir aquella habitació
amb una porta que podia tancar. Si mai
s’acabés l’amarga lluita per l’or i el
poder del món, potser ja no tindria
aquella habitació i aquella porta; per
això dedicava totes les seves forces i
habilitats a atiar el foc de l’avidesa i la
cobdícia al seu voltant. I sobretot
avivava i vigilava de prop l’avidesa i la
cobdícia del senyor Clay.
Ja abans de les lectures nocturnes, el
senyor Clay i l’Elishama mantenien una
certa relació, cosa que per a tots dos
implicats era molt poc freqüent, o fins i
tot inaudit. Havia començat quan
l’Elishama va fer notar al senyor Clay
que la gent que li comprava els cavalls
de cursa l’enganyava. Algun avantpassat
desconegut de l’Elishama havia estat
comerciant de cavalls a Polònia i havia
comprat i venut cavalls a prínceps i
magnats, i el jove comptable de Canton
duia a la sang el coneixement dels
cavalls heretat d’aquest vell jueu. No
hauria volgut tenir un cavall propi ni per
mal de morir, però alimentava la vanitat
del senyor Clay, ja que en última
instància se’n beneficiava la seva pròpia
seguretat. El senyor Clay, per la seva
banda, havia quedat impressionat amb la
perspicàcia i l’enteniment del jove; li
havia encarregat que supervisés la seva
quadra, i ell no l’havia decebut mai. No
mantenien cap altre tracte directe, però
el senyor Clay havia cobrat consciència
de l’existència de l’Elishama, tal com
l’Elishama feia molt temps que tenia
consciència del senyor Clay.
Aquesta relació s’expressava d’una
manera peculiar. Un observador s’hauria
fixat que cap dels dos no parlava mai de
l’altre amb ningú. Això era insòlit tant
en el jove com en el vell, perquè el
senyor Clay tenia contínuament
objeccions sobre els seus joves
escrivents, i acostumava a queixar-se’n
als seus supervisors, i l’Elishama tenia
una llengua tan corrosiva que els seus
comentaris sobre grans i petits
comerciants de Canton eren repetits per
oficines i magatzems com si fossin
frases fetes. Però en aquest cas tant l’un
com l’altre es mantenien en silenci, i
d’aquesta manera amo i servent tenien la
sensació d’estar esquena contra esquena
enfrontats a la resta del món. En realitat,
actuaven, sense ser-ne conscients, com
si haguessin estat pare i fill.
Ara, a casa seva, l’Elishama va
reflexionar sobre el senyor Clay i va
arribar a la conclusió que el seu cap no
era tan llest com ell s’havia imaginat.
Però poc després es va alçar per fer-se
una tassa de te (un luxe que es permetia
en tornar de les lectures nocturnes), i
mentre se la prenia els seus pensaments
van començar a enfilar una altra
direcció. Va plantejar-se seriosament la
pregunta del senyor Clay. Era possible,
va pensar, que la mena de llibres sobre
els quals havia preguntat el senyor Clay
existís realment. Estava acostumat a
proporcionar al senyor Clay les coses
que volia; si aquests llibres existien,
s’havia de posar a buscar-los i, per molt
difícil que fos, trobar-los.
L’Elishama es va passat una bona
estona amb la barbeta recolzada a la mà.
Després es va posar dret, va anar cap al
cofre que tenia en un racó de l’habitació
i en va treure una capseta pintada de
vermell. Quan va arribar a Canton,
aquesta capseta contenia tot el que
posseïa en aquest món. La va examinar
curosament, en va treure un paperet
esgrogueït plegat i guardat en una
bosseta de seda, i el va llegir a la llum
de l’espelma que tenia sobre la taula.
 III. La profecia
d’Isaïes

Entre els jueus que s’havien endut

l’Elishama amb ells en sortir de Polònia
hi havia un home molt vell que ara ja era
mort i havia estat enterrat, de pressa i
corrents, al costat del camí. Abans de
morir, aquest vell va donar al nen aquell
paper esgrogueït dins de la bossa
vermella. L’Elishama se la va lligar al
coll i va aconseguir conservar-la molts
anys, sobretot perquè en aquella època
rarament es va canviar mai de roba. No
sabia llegir, i per tant desconeixia el
contingut del text.
Però a Londres, quan va aprendre a
llegir i va descobrir que les coses
escrites tenien valor per a la gent, va
treure el seu paper de la bossa i va
veure que estava escrit amb unes lletres
diferents de les que ell havia après.
L’amo que tenia en aquella època
l’enviava de tant en tant a fer algun
encàrrec a una casa de préstecs fosca i
bruta el propietari de la qual era un antic
clergue que havia penjat els hàbits.
L’Elishama va dur-li el paper i li va
preguntar si el que hi deia significava
res. Quan va saber que era hebreu, va
proposar al prestamista que l’hi traduís
per tres penics. El vell va rellegir el text
i en va reconèixer el contingut, el va
consultar al lloc adequat, el va copiar en
anglès i va cobrar amb posat greu els
seus tres penics. Des d’aleshores, el
jove va guardar tant l’original com la
traducció a la bosseta vermella.
L’Elishama va treure la bosseta de la
capsa per ajudar el senyor Clay. En
circumstàncies normals no ho hauria fet,
perquè li portava records de foscor i
temor, i la imatge desdibuixada d’un
amic. L’Elishama no volia tenir amics;
en això s’assemblava al senyor Clay.
Per a ell eren persones que patien i
morien; fins i tot la paraula mateixa
significava separació i enyorança, en
regalimaven llàgrimes i sang.
Així, doncs, unes quantes nits més
tard, quan va acabar de llegir els
comptes al senyor Clay i el vell va
sospirar, disposant-se a dir-li que se
n’anés, l’Elishama es va treure el
paperet rebregat de la butxaca i va dir:
—Miri, senyor Clay, he portat una
cosa per llegir-li.
El senyor Clay va dirigir els seus
ulls descolorits al rostre del lector.
L’Elishama va llegir:
—«Que s’alegrin el desert i la terra
eixuta, que l’estepa exulti i floreixi! Que
s’ompli de flors primerenques, que salti
i cridi de goig i d’alegria. Li són
donades la glòria del Líban…».
—Què és, això? —va preguntar el
senyor Clay.
L’Elishama va apartar el paper.
—Això, senyor Clay —va dir—, és
el que em va demanar. Una cosa que
algú ha redactat però que no és cap
llibre de comptes —i després va
continuar—: «… l’esplendor del Carmel
i de Saron. Tots veuran la glòria del
Senyor, la majestat del nostre Déu.
Enrobustiu les mans cansades, afermeu
els genolls vacil·lants. Digueu…».
—Però, què és? D’on ho has tret? —
va tornar a preguntar el senyor Clay.
L’Elishama va alçar les mans per
imposar silenci, i va continuar llegint:
 —«Digueu als qui defalleixen:
“Sigueu valents, no tingueu por! Aquí
teniu el vostre Déu, que ve per fer
justícia; la seva paga és aquí. Ell mateix
us ve a salvar”. Llavors es desclouran
els ulls dels cecs, i les orelles dels
sords s’obriran. Llavors el coix saltarà
com un cérvol, i la llengua del mut
cridarà de goig, perquè l’aigua ha
brollat al desert, han nascut torrents a
l’estepa. La terra ardent és ara un estany,
el país de la set és ple de fonts d’aigua.
En el clos on jeien els xacals, ara hi
creixen canyes i joncs».
En aquest punt l’Elishama va deixar
el paper i es va quedar mirant a l’infinit.
Al senyor Clay li costava respirar.
 —Però es pot saber què era, això?
—va preguntar.
—Ja li ho he dit, senyor Clay —va
respondre l’Elishama—. El que ha
sentit. Són unes paraules que un home va
redactar i posar per escrit.
—I ha passat de debò, això? —va
preguntar el senyor Clay.
—No —va respondre l’Elishama
amb un menyspreu profund.
—I passarà? —va preguntar el
senyor Clay.
—No —va dir l’Elishama amb el
mateix to.
Al cap d’una estona, el senyor Clay
va preguntar:
—I qui és el sonat que ho ha escrit?
 L’Elishama va mirar el senyor Clay i
va dir:
—El profeta Isaïes.
—Qui? —va preguntar bruscament
el senyor Clay—. Un profeta? Eh…, i
què és, un profeta?
L’Elishama va respondre:
—Un home que preveu coses.
—En tal cas, aquestes coses haurien
de passar —va observar burleta el
senyor Clay.
L’Elishama no volia desautoritzar el
profeta Isaïes, així que va dir:
—Sí, però no cal que passin de
seguida.
Al cap d’una estona, el senyor Clay
va manar:
 —Torna a llegir allò del coix.
L’Elishama va llegir:
—«Llavors el coix saltarà com un
cérvol».
Un moment més tard, el senyor Clay
va manar:
—I allò dels genolls vacil·lants.
—«Afermeu els genolls vacil·lants».
—I allò dels sords.
—«Les orelles dels sords s’obriran»
—va dir l’Elishama.
Va haver-hi una llarga pausa.
—Hi ha algú que s’ocupi que
aquestes coses s’esdevinguin? —va
preguntar el senyor Clay.
—No —va dir l’Elishama amb un
menyspreu encara més intens que abans.
 Quan el senyor Clay va reprendre el
tema després d’una pausa, l’Elishama va
sentir-li a la veu que s’havia desvetllat
del tot.
—Torna-ho a llegir tot una altra
vegada —va ordenar.
L’Elishama va fer el que li manaven.
En acabat, el senyor Clay va preguntar:
—Quan va viure el profeta Isaïes?
—No ho sé, senyor Clay —va
respondre l’Elishama—. Crec que devia
viure fa mil anys.
En aquest moment el senyor Clay
sofria dolors intensos als genolls, i era
penosament conscient de la seva paràlisi
i la seva debilitat.
—És de beneits fer declaracions que
mil anys després encara no mostren ni la
més mínima intenció de convertir-se en
realitat —va declarar—. La gent —va
afegir a poc a poc— faria més ben fet
d’anotar coses que ja han passat.
—Vol que torni a agafar els llibres
de comptes? —va demanar l’Elishama.
Va haver-hi una pausa molt llarga.
—No —va respondre el senyor Clay
—. No. La gent ha d’escriure coses que
ja han passat, però no com les dels
llibres de comptes. Ja sé com es diu una
ressenya d’aquesta mena: una història.
Una vegada en vaig sentir una,
d’història. Espera un moment, que provo
de fer memòria.
»Quan tenia vint anys —va dir
després d’un altre llarg silenci— vaig
fer el viatge d’Anglaterra a la Xina. I
vaig sentir aquesta història la nit abans
que passéssim el Cap de Bona
Esperança. Ara me’n recordo clarament.
Era una nit càlida, el mar estava en
calma, hi havia lluna plena. Jo estava
sol, a coberta, des de feia una estona,
quan de sobte van aparèixer tres
mariners. Es van posar tan a prop meu
que sentia el que deien, però ells no em
veien. Un dels mariners explicava una
història als altres. Es referia a coses que
ell mateix havia viscut. Vaig sentir la
història de principi a fi, i ara te
l’explicaré a tu.
 IV. La història

—Una vegada —va explicar el senyor

Clay— el mariner va desembarcar en
una gran ciutat. No recordo quina; tant hi
fa. Anava caminant tot sol per un carrer
prop del port quan un carruatge
sumptuós es va aturar al seu costat i en
va sortir un senyor vell. Aleshores,
aquest senyor va dir-li: «Tens bon
aspecte, mariner. Vols guanyar cinc
guinees, aquesta nit?». —El senyor Clay
tenia tan poc costum d’explicar
històries, que potser no hauria pogut
continuar la seva narració si no fos
perquè era fosc. Va fer un esforç per
continuar i va reprendre la història—:
«Vols guanyar cinc guinees, aquesta
nit?».
L’Elishama va plegar la profecia
d’Isaïes, la va tornar a la bossa i es va
guardar la bossa a la butxaca.
—Com ja et deus imaginar —va
continuar el senyor Clay—, el mariner
va respondre afirmativament a l’oferta.
L’home ric li va dir que l’acompanyés, i
el va dur en el seu carruatge fins a una
casa gran i sumptuosa just als afores de
la ciutat. A l’interior de la casa també
era tot opulència i grandiositat. El
mariner mai no s’hauria imaginat que al
món hi pogués haver tanta riquesa, i és
que com s‘ho hauria hagut d’imaginar, un
jove sense diners que mai no havia estat
en una casa senyorial tan gran? El seu
amfitrió va oferir-li un àpat exquisit i vi
de primera; el mariner va explicar què
havia menjat i begut, però ja no recordo
quins plats ni el nom del vi. Després de
l’àpat, el senyor va dir al mariner:
«Com pots veure, sóc un home molt ric,
el més ric de la ciutat. Però sóc vell. No
em queden gaires anys, i les persones
que heretaran el que he reunit al llarg de
la meva vida són gandules i ineptes, i no
me’n refio gens. Fa tres anys em vaig
buscar una dona molt jove i sana. Però
no n’he tret cap profit, perquè no he
tingut fills».
Aquí el senyor Clay va fer una pausa
per posar els seus pensaments en ordre.
—Amb el seu permís, senyor Clay
—va dir l’Elishama—. Jo també la sé,
aquesta història.
—Què vols dir? —va preguntar el
senyor Clay, molt enfadat per la
interrupció.
—Doncs que s’hi m’ho permet li
explicaré la resta de la història, si la vol
sentir, senyor Clay —va respondre
l’Elishama.
El senyor Clay no va saber què dir,
així que l’Elishama va continuar:
—El vell senyor va dur el mariner a
un dormitori il·luminat amb canelobres
d’or pur, cinc a la dreta i cinc a
l’esquerra. Oi que era així, senyor Clay?
A les parets hl havia frescos de
palmeres. L’habitació estava dividida
per una cortina de fils daurats; darrere
de la cortina hi havia el llit, i ajaguda al
llit, una dama. L’home va dir-li: «Ja
saps què vull. Fes tot el que puguis per
convertir el meu desig en realitat», i va
treure’s una peça d’or del moneder (una
moneda de cinc guinees, senyor Clay), la
va donar al mariner, i va sortir de
l’habitació. El mariner es va quedar tota
la nit amb la dama. Però quan va arribar
l’alba, el criat del vell li va obrir la
porta, i el mariner va abandonar la casa
i se’n va tornar al seu vaixell. Oi que
era així, senyor Clay?
El senyor Clay es va quedar uns
segons mirant estupefacte l’Elishama, i
després va preguntar:
—Com és que saps aquesta història?
Que has conegut el mateix mariner que
anava a bord del meu vaixell prop del
Cap de Bona Esperança? Ara ja deu ser
vell, i aquestes coses ja fa molt de temps
que li van passar.
—Senyor Clay —va dir l’Elishama
—, aquesta història que creu que va
passar al mariner del seu vaixell, en
realitat no ha passat mai. Tots els
mariners la saben. Tots els mariners
l’expliquen i, com que tots voldrien que
els hagués passat de debò, l’expliquen
com si així fos. Però no és certa. A tots
els mariners els agrada sentir-la de la
mateixa manera, i esperen que sigui així
com se’ls expliqui. El narrador pot
modificar-la una mica al seu gust i
afegir-hi coses de collita pròpia, per
exemple en descriure la dama o com van
passar la nit. Però a grans trets la
història sempre és la mateixa.
El vell va quedar-se en silenci,
ajagut al seu llit. Però finalment va
preguntar, amb la veu ronca de fúria i
decepció:
—Com ho saps?
—Ara li ho explico, senyor Clay —
va dir l’Elishama—. Vostè va fer tot el
viatge fins a la Xina amb un sol vaixell,
i per això només ha sentit la història una
vegada. Però jo vaig anar en més d’un
vaixell. Primer en vaig agafar un de
Gravesend a Lisboa, i a bord hi havia un
mariner que va explicar la història que
vostè m’ha explicat aquesta nit.
Aleshores jo era molt jove, així que
gairebé me’l vaig creure, encara que no
del tot. Després vaig navegar de Lisboa
fins al Cap de Bona Esperança, i al
vaixell hi havia un mariner que va
explicar aquesta història. Finalment vaig
agafar un altre vaixell fins a Singapur, i
durant el viatge vaig tornar a sentir un
mariner que explicava la història. És una
història que tots els mariners del món
coneixen, senyor Clay. Fins i tot les
frases i les paraules són idèntiques. Però
tots els mariners del món s’alegren quan
un d’ells es posa a explicar-la.
—I per què l’expliquen, si no és
certa? —va preguntar el senyor Clay.
L’Elishama va rumiar sobre la
pregunta.
—Ara l’hi explico, si em vol
escoltar —va dir—. Miri, senyor Clay;
totes les persones s’assemblen en una
cosa.
»Quan es redacta l’oferta d’un gran
projecte financer perquè la gent s’hi
subscrigui, la descripció explica que els
accionistes hi guanyaran el cent per cent,
o el dos-cents per cent, segons el cas.
Un benefici així no s’aconsegueix mai, i
tothom ho sap, que mai no
s’aconsegueix, però tot i així, la gent ha
de veure aquestes xifres sobre el paper
en el moment de l’emissió dels títols,
perquè, si no, no els interessarien.
»Amb la profecia que li he llegit
abans passa el mateix, senyor Clay. El
profeta Isaïes, que és qui la va escriure,
devia viure en un país on no plovia
gaire. Per això ens explica que el desert
ardent es convertirà en un estany, i que
el país de la set s’omplirà de fonts
d’aigua. A Anglaterra, on les terres (i
especialment els camins rurals) es
converteixen en un estany cada hivern i
s’omplen de joncs i canyissars, la gent
no es molesta a posar per escrit coses
així ni a llegir-les.
»Els mariners que expliquen aquesta
història, senyor Clay, són pobres i viuen
una vida solitària al mar. Per això parlen
de la casa rica i de la bella dama. Però
la història que expliquen mai no ha
passat de debò.
El senyor Clay va dir:
—El mariner va explicar als altres
que havia tingut la peça de cinc guinees
a la mà, i que havia notat el pes i la
fredor de l’or.
—Sí, és clar, senyor Clay —va dir
l’Elishama—. I sap per què? Doncs
perquè sabia, i els altres mariners
també, que una cosa així no passaria
mai. Si hagués cregut que podia passar,
no ho hauria explicat. Un mariner
desembarca i paga a una dona del carrer
per anar-se’n al llit amb ella. De
vegades li paga deu xílings, d’altres cinc
i altres vegades només dos; i cap
d’aquestes dones que es troba al carrer
són joves, boniques o riques. Podria ser,
tot i que jo ho dubto, senyor Clay, que
una dona deixi que un mariner se’n vagi
al llir amb ella a canvi de res; però en
tal cas el mariner mai no ho diria a
ningú. El que el mariner explica és que
una dama rica, jove i bonica, un tipus de
dona que potser ha vist de lluny, però
amb qui mai no ha parlat, li ha pagat
cinc guinees (a la història, senyor Clay,
sempre són cinc guinees) per la mateixa
cosa. Això va en contra de la llei de
l’oferta i la demanda, senyor Clay; no ha
passat mai, ni passarà mai, i és per això
que s’explica.
A aquestes altures el senyor Clay
estava tan perplex, convuls i indignat
que no era capaç de badar boca. Estava
furiós amb l’Elishama, perquè sentia que
el seu escrivent s’aprofitava de la seva
feblesa i desafiava la seva autoritat.
Però estava perplex i convuls per culpa
del profeta Isaïes, que estava destruint
tot el seu món, inclòs ell mateix. Tenia la
sensació que tots dos s’havien aliat en
contra seva. Va trigar una estona a
parlar.
Tenia la veu ranca i aspra, però tan
ferma com quan donava ordres a la seva
oficina:
—Si aquesta història encara no ha
tingut mai lloc —va anunciar—, jo
m’ocuparé que passi ara. No m’agraden
les fantasies, no m’agraden les
profecies. És insensat i indecent
dedicar-se a coses irreals. A mi
m’agraden els fets. M’asseguraré que
aquesta fantasia sigui un fet.
Després de dir això, el vell va sentir
que s’havia tret un pes del cor. Tenia la
sensació que estava a punt de vèncer
l’Elishama i el profeta Isaïes, i de
demostrar-los que era omnipotent.
—La història es convertirà en
realitat —va dir molt a poc a poc—. Hi
haurà un mariner al món que podrà
explicar, amb tots els detalls, tal com va
ser realment, tal com li va passar a ell,
de principi a fi.
Al matí, mentre anava cap a casa,
l’Elishama es va dir a si mateix: «O bé
el vell s’està tornant boig, o bé ja no li
queda gaire temps. O potser demà al
matí s’avergonyirà del seu pla d’aquesta
nit i voldrà deixar-lo córrer. I, en tal
cas, el més segur serà no tornar a treure
el tema».
 V. La missió de
l’Elishama

Però el senyor Clay no se’n va

avergonyir. El projecte de la nit passada
s’havia apoderat d’ell, l’assumpte
s’havia convertit en una prova de força
entre ell i aquells que se li oposaven. La
mitjanit següent, quan el rellotge va
tocar l’hora, va reprendre l’assumpte i
va preguntar a l’Elishama:
—Creus que ja no sóc capaç de fer
que es compleixi la meva voluntat?
 Aquesta vegada l’Elishama no va
contradir el senyor Clay, sinó que va
respondre:
—En absolut, senyor Clay. Crec que
pot dur a terme tot el que es proposi.
El senyor Clay va dir:
—Vull que la història que et vaig
explicar ahir a la nit passi de debò en la
vida real, amb gent de carn i ossos.
—Jo me n’ocuparé, senyor Clay —
va dir l’Elishama—. On voldria que
tingués lloc?
—Aquí —va dir el senyor Clay,
mirant amb orgull al seu voltant, al gran
dormitori senyorial—. A casa meva. Jo
hi seré present i en seré testimoni amb
els meus propis ulls. Jo mateix aniré al
port a buscar el jove mariner que
necessito. Aquest mariner compartirà un
àpat amb mi al meu propi menjador.
—D’acord, senyor Clay —va dir
l’Elishama—. I quan desitja que tingui
lloc aquesta història amb persones de
carn i ossos?
Després d’una pausa breu, el senyor
Clay va dir:
—Aviat. No em queda gaire temps.
Però aquesta nit em trobo millor, d’aquí
a una setmana tindré prou forces.
—En tal cas, ho tindré tot llest
d’aquí a una setmana —va dir
l’Elishama.
—Hi haurà despeses —va dir el
senyor Clay—. No em vindrà d’aquí.
 La darrera frase va colpir
l’Elishama, i li va transmetre una
soledat i una fredor tan intenses, que era
com si el vell hagués pronunciat
aquestes paraules des de la tomba. Però
com que l’Elishama també estava
còmode a la tomba, aquest instant només
va servir perquè se sentís encara més a
prop del seu senyor.
—Sí, senyar Clay —va dir—.
Costarà diners, ja que, com deu
recordar, hi surt una dona jove.
—Bah, una dona! —va dir el senyor
Clay—. El món és ple de dones.
Qualsevol pot comptar una dona jove
amb diners. Serà l’element més barat de
la història.
 —No, senyor Clay —va dir
l’Elishama—. No serà pas l’element
més barat, perquè si vinc amb una dona
de les que qualsevol pot comprar amb
diners, el mariner se n’adonarà de
seguida, i ja no es creurà la història.
El senyor Clay va remugar una mica.
—I no li podré aconseguir una dama
—va dir l’Elishama.
—Et pago perquè facis la feina que
t’encomano —va dir el senyor Clay—.
Aconseguir una dona forma part de la
tasca que t’he encarregat.
—Ja hi pensaré —va dir l’Elishama.
Però de fet, mentre parlava amb el
senyor Clay ja hi havia estat pensant.
Com hem dit, l’Elishama era tot un
mestre de la comptabilitat per partida
doble. Veia clarament el senyor Clay
amb els ulls del món, i entenia que als
ulls del món (si el món hagués conegut
el seu projecte) el senyor Clay sens
dubte seria boig. Però també el veia amb
els seus propis ulls, i a parer seu el seu
cap (com tots els altres grans
comerciants) sempre havia estat boig.
En realitat, no estava segur de què era
més assenyat per a un home amb un peu
a la tomba, si dedicar-se a fer real una
història o bé a l’obsessió pels diners. I
l’Elishama sempre triaria el bàndol de
l’individu que s’enfrontava a la resta del
món, ja que, per molt boig que fos
aquest individu, la resta del món
acabaria demostrant ser encara més
perversament idiota. Aquesta nit, quan
va marxar de casa del senyor Clay, tenia
clar que a partir d’avui s’havia tornat
indispensable per al seu senyor i podria
obtenir-ne tot allò que volgués. No tenia
intenció d’aprofitar-se’n per treure’n
cap benefici propi, però el fet en si ja
era una satisfacció.
A l’empresa del senyor Clay hi
havia un altre comptable jove que es
deia Charlie Simpson. En Charlie era
ambiciós i s’havia proposat acabar sent
milionari i viure com un nabab, igual
que el senyor Clay. Aquest jove cepat i
rubicund es considerava l’únic amic de
l’Elishama, el tractava amb jovialitat
paternalista i darrerament li havia fet
l’honor de convertir-lo en el seu
confident.
En Charlie tenia una amant a la
ciutat. Es deia Virginie i, segons en
Charlie confiava al seu protegit, era una
damisel·la francesa de bona família,
però el seu temperament fort l’havia fet
caure en desgràcia i ara només vivia per
a la passió. La Virginie volia un xal
francès, i el seu amant tenia la intenció
d’obsequiar-n’hi un, però no gosava
entrar ell mateix a cap botiga a comprar-
l’hi per por que algú el veiés i
n’informés el seu pare, un home molt
estricte, a Anglaterra. Per això, si
l’Elishama es presentés a casa de la
Virginie amb una selecció de xals
perquè ella en triés un, en Charlie li
mostraria el seu agraïment presentant-lo
a la jove.
Els amants s’havien estat barallant
violentament quan l’Elishama va arribar
amb els xals, però en veure’ls la
Virginie es va suavitzar una mica.
Davant del mirall, va embolicar amb un
xal rere l’altre la seva esvelta figura,
com si els dos homes no hi fossin, i fins
i tot es va aixecar graciosament les
faldilles per sobre dels genolls per fer
un parell de passes de ball. Mirant-se el
seu amant per damunt de l’espatlla, va
fer-li notar que ara ell també devia
veure ben clar que realment estava feta
per al teatre. Si aconseguís reunir prou
diners, el millor que podia fer era tornar
a França. Allà encara hi havia comèdies,
drames i tragèdies, i les grans actrius
eren els ídols del país.
L’Elishama no estava familiaritzat
amb els conceptes de comèdia, drama o
tragèdia, però l’instint li va dir que hi
havia una relació entre ells i la història
del senyor Clay. I per això l’endemà de
la darrera conversa amb el senyor Clay
va dirigir els passos cap a casa de la
Virginie.
A la naturalesa de l’Elishama hi
havia un tret que ben poca gent s’hi
hauria esperat trobar: sentia una
simpatia i una compassió profunda i
instintiva per totes les dones del món, i
especialment per les dones joves.
Ja hem dit que, si bé ell no hauria
volgut tenir-ne un per res del món, podia
determinar amb extrema precisió el preu
de qualsevol cavall que veiés. De la
mateixa manera, tot i que de cap manera
no hauria volgut tenir dona, sabia veure
les dones amb els ulls dels altres homes
joves i determinar-ne el valor exacte.
Només que trobava que els altres homes
joves eren curts de vista o cecs del tot,
que els preus corrents eren erronis, i que
la mercaderia en si estava tristament
infravalorada.
Hi havia una connexió mística entre
aquest sentiment i la simpatia i la
compassió que li despertaven els ocells.
Els animals de quatre potes no li
interessaven gens, i els cavalls, a pesar
dels coneixements que en tenia, tampoc
no li agradaven. Però moltes vegades,
anant cap a l’oficina, feia volta per
passar per davant de les botigues
d’ocells xineses, on es podia estar molta
estona absort en la contemplació de les
gàbies apilades; coneixia tots i cada un
dels ocells, i en seguia la sort amb
inquietud.
Mentre anava a casa de la Virginie
hauria pogut sentir simpatia i compassió
dobles, ja que era una dona jove que li
recordava un ocellet. Si la comparava
amb altres dones joves de Canton, la
veia com un faisà daurat o un paó enmig
d’un galliner; un ocell més gran que els
seus germans, de posat i plomatge més
nobles i imponents, que caminava estufat
i una mica solitari entre aus de corral
més poca cosa. En aquella única ocasió
en què l’havia vista, s’havia mostrat una
mica abatuda i irritable, com un faisà
daurat a l’època de muda. Però tot i així
no deixava de ser un faisà daurat.
 VI. L’heroïna de la
història

La Virginie vivia en una elegant caseta

xinesa amb un jardinet cuidat i porticons
verds a les finestres. La vella xinesa
propietària de la casa, que netejava i
cuinava per a la damisel·la, havia sortit
a comprar; l’Elishama va trobar la porta
oberta i va entrar directament.
La Virginie seia al costat de la
finestra i feia un solitari sobre la taula
que tenia al davant. Va alçar la mirada i
va dir:
—Mare meva, és vostè? Què porta
avui, xals?
—No, senyoreta Virginie, avui no he
portat res —va respondre ell.
—I aleshores per què ve? —va
preguntar ella—. En fi, ja que ha vingut,
segui i faci’m companyia.
L’Elishama va acceptar la invitació i
es va asseure.
Malgrat el seu passat agitat, la
Virginie encara era jove i sana, i tenia
un aire que feia pensar en una flor, com
si hi hagués una gran rosa en aigua a
l’habitació. Duia un negligé de
mussolina de color blanc amb
guarniments i cua, però encara no
s’havia recollit els frondosos cabells
castanys, que li baixaven rinxolats per
l’esquena fins a la cinta rosada de la
cintura. El sol daurat de la tarda
s’esquitllava entre els porticons i li
anava a parar a la falda.
Va reprendre el solitari, alhora que
preguntava:
—Encara treballa per a aquell vell
dimoni?
L’Elishama va respondre:
—Està malalt i no es pot moure.
—Magnífic —va dir la Virginie—.
Que es morirà avui?
—No, senyoreta Virginie —va dir
l’Elishama—. De fet, encara té forces
per rumiar nous projectes. Amb el seu
permís, n’hi explicaré un, començant pel
començament.
—D’acord, mentre sàpiga del cert
que no es pot moure, puc suportar sentir
parlar d’ell —va dir la Virginie.
—Una vegada, el senyor Clay va
sentir explicar una història —va
començar l’Elishama—. Va ser fa
cinquanta anys, una nit, mentre navegava
pel Cap de Bona Esperança. Ara que
està malalt i no pot dormir a les nits, ha
estat meditant sobre aquesta història. No
li agraden les fantasies, no li agraden les
profecies; li agraden els fets. Ha decidit
convertir aquesta història en realitat,
amb persones de carn i ossos. Jo fa set
anys que treballo per a ell; i a qui, si no,
encarregaria que fes realitat el seu
desig? És l’home més ric de Canton,
senyoreta Virginie; pot tenir tot allò que
vulgui. Ara li explicaré la història.
»Hi havia un mariner —va començar
— que va desembarcar en el port d’una
gran ciutat. Mentre caminava tot sol per
un carrer prop d’aquest port, un
carruatge tirat per dos cavalls bais
majestuosos i ben cuidats es va aturar al
seu costat, i en va sortir un senyor vell i
encarcarat que li va dir: “Tens bon
aspecte, mariner. Vols guanyar cinc
guinees, aquesta nit?”. Quan el mariner
va respondre que sí, el vell va dur-lo a
casa seva i va oferir-li un bon àpat.
Després, senyoreta Virginie, li va dir:
“Com has vist, sóc un comerciant
immensament ric, el més ric d’aquesta
ciutat. Però estic totalment sol al món.
La gent que heretarà el que tinc quan jo
mori són persones que em destorben i
em fastiguegen i no em deixen mai en
pau. M’he buscat una dona jove,
però…”».
Aquí la Virginie va interrompre la
narració de l’Elishama.
—Ja la sé, aquesta història —va dir
—. Li va passar a un amic meu, un
capità anglès, a Singapur. Que també l’hi
ha explicat a vostè?
—No, senyoreta Virginie —va dir
l’Elishama—. No me l’ha explicat ell,
sinó un altre mariner. Aquesta història
s’hauria quedat per sempre al mar i mai
no hauria arribat a terra si no fos perquè
el senyor Clay no pot dormir a les nits.
Ara vol que passi aquí a Canton perquè
al món hi hagi un mariner que pugui
explicar-la de principi a fi, tal com ell
l’haurà viscuda en primera persona.
—Sí, potser sí que al final s’ha
tornat boig com una cabra, el vell tirà —
va dir la Virginie—. Com si decideix
muntar una comèdia amb el Diable en
persona, que faci el que vulgui.
—Sí, una comèdia —va dir
l’Elishama—; no em sortia la paraula.
La gent actua en comèdies i tragèdies, hi
guanya diners i es converteix en ídol
nacional. Ara bé, senyoreta Virginie: a
la comèdia del senyor Clay hi ha tres
personatges. El vell, vol representar-lo
ell mateix, i el mariner jove, el vol
buscar ell en un carrer prop del port on
els mariners desembarquen dels seus
vaixells. Però si un capità anglès ja li va
explicar la història, senyoreta Virginie,
vol dir que sap que també hi surt una
jove damisel·la. Ara estic buscant
aquesta dona jove i bonica per al senyor
Clay. Si trobo una dona que vulgui
participar a la història, de manera que el
senyor Clay la pugui fer realitat, ell li
pagarà a canvi cent guinees.
La Virginie va girar el seu tors
esplèndid cap a l’Elishama, va plegar
els braços i se’n va riure a la cara.
 —Què representa tot això? —va
preguntar.
—És una comèdia, senyoreta
Virginie —va dir ell—. Un drama, o una
tragèdia. És una història.
—El vell té una idea ben estranya de
què és una comèdia —va dir la Virginie
—. En una comèdia, els actors pretenen
que fan una cosa: perdonar-se o morir, o
anar-se’n al llit amb els seus amants.
Però en realitat no fan cap d’aquestes
coses. El seu amo, en canvi, és com
l’emperador romà Neró, que feia que els
lleons es mengessin persones per
divertir-se i prou. Però això va ser fa
molt de temps, i després d’ell aquestes
coses no s’han fet més.
 —Que era gaire ric, l’emperador
Neró? —va preguntar l’Elishama.
—Era l’amo de tot el món —va dir
la Virginie.
—I eren bones, les seves comèdies?
—va preguntar ell un altre cop.
—A ell bé li agradaven —va dir la
Virginie—. Però qui hi voldria actuar,
avui dia?
—Si tot el món era seu, de segur que
hi havia gent disposada a fer-ho —va
dir ell.
La Virginie va mirar l’Elishama un
moment; els seus ulls foscos brillaven.
—A vostè deu ser impossible
insultar-lo, ni esforçant-s’hi molt, oi?
L’Elishama va reflexionar sobre
aquest comentari.
—Sí —va respondre—, és
impossible. Per què hauria de sentir-me
insultat?
—I si jo li digués que ja sap on és la
porta —va dir ella—, se n’aniria i prou?
—Sí, me n’aniria —va dir
l’Elishama—. Això és casa seva. Però
després vostè pensaria en el motiu pel
qual m’hauria fet fora. La gent se sent
insultada quan algú els diu el que ells
mateixos pensen. Però per què els seus
pensaments no haurien de ser prou bons
perquè els digui una altra persona?
La Virginie continuava mirant-se’l.
Aquell mateix dia havia estat tan furiosa
amb el seu destí que havia pensat de
llançar-se al mar. Fer solitaris l’havia
tranquil·litzada una mica. Ara prenia
consciència, de cop, que ella i
l’Elishama eren sols a casa, i que ell no
era dels que després parlaria de la seva
conversa amb ningú altre. En aquestes
circumstàncies, podia acceptar
continuar.
—Què li paga, el senyor Clay, per
venir aquí a insultar-me? —va
preguntar. I va continuar en francès—:
Trenta monedes de plata, oi? És aquest,
el preu?
Quan els pensaments de la Virginie
ascendien a les altes esferes, es passava
al francès.
L’Elishama, que parlava bé el
francès, no va reconèixer la citació,
però li va semblar que la noia es reia
d’ell perquè el senyor Clay no li pagava
bé.
—No —va dir—. No em paga res en
concret per venir aquí. Sóc un empleat
del senyor Clay, no puc treballar en cap
altre lloc que al seu servei. Però vostè,
senyoreta Virginie, pot anar on vulgui.
—Sí, només faltaria —va dir la
Virginie.
—Només faltaria —va repetir
l’Elishama—. I ha pogut anar on volgués
tota la seva vida. I ha vingut a parar
aquí, senyoreta Virginie, a aquesta casa.
La Virginie va enrogir de fúria, però
alhora va sentir, amb més intensitat que
abans, que era sola a casa amb aquell
jove estrany, i que la resta del món
estava fora.
 VII. Virginie

El pare de la Virginie havia estat un dels

principals comerciants de Canton. El seu
lema, que duia gravat al segell de
l’anell, era «Pourquoi pas?», «Per què
no?». En els vint anys que va viure a la
Xina, el seu cor mai no va abandonar
França, i els esdeveniments importants
que hi passaven l’afectaven i el
commovien.
Quan va morir, la Virginie tenia
dotze anys. Era la seva filla gran i la
preferida. De petita era encantadora com
un àngel; el pare n’estava d’allò més
orgullós i gaudia portant-la a passejar i
mostrant-la als amics, de manera que en
pocs anys havia vist i après moltes
coses. Tenia talent per imitar; a casa
organitzava funcions gracioses en què
representava escenes que havia
presenciat i comentaris i cançons
alegres que havia sentit. La seva mare,
que venia d’una llarga nissaga de
mariners de la Bretanya i entenia que
una dona havia de ser indulgent amb
l’efusivitat excessiva del seu marit, de
vegades el reprenia mansament, dient-li
que aviciava la seva bonica filleta.
L’única reacció que rebia era un petó i
una rialla alegre.
 —Ah, la Virginie és una nena molt
llesta! —li deia el seu marit—. Entén bé
la ironia.
De jove, aquest home encantador i
ben plantat havia viatjat molt. A Espanya
havia fet negocis amb una aristòcrata, la
comtessa de Montijo, amb qui va arribar
a tenir una certa amistat. Quan més
endavant, ja a la Xina, va saber que
l’emperador Napoleó III havia convertit
la filla d’aquesta dama en emperadriu de
França, va quedar tan complagut i
orgullós com si ell mateix hagués estat
el mitjancer de l’enllaç. Com ell, la
Virginie havia viscut molts anys a la cort
del segon imperi francès, als salons de
ball immensos i radiants de les
Tulleries, a les recepcions de sobirans
estrangers, entre intrigues de cortesans,
històries d’amor romàntiques, duels i
valsos d’Strauss.
Després de la mort del seu pare, en
cinc llargs anys de pobresa i dificultats,
mentre podia l’encant angelical de la
seva infància, creixia i es feia una mica
massa alta, la Virginie havia buscat
consol secretament en aquest món
radiant. Havia continuat veient-se a si
mateixa, resplendent de diamants, pujar
grans escalinates de marbre il·luminades
amb milers d’espelmes per ballar amb
ducs i prínceps, i la gent amb qui
compartia una existència solitària i
monòtona en habitacions tristes es
meravellava amb el valor de la noieta.
Però al final les Tulleries havien acabat
esvanint-se, descolorides, al seu voltant.
El pare fins i tot utilitzava petites
anècdotes de la cort imperial per
il·lustrar els principis morals que
inculcava a la seva filleta. Una
d’aquestes anècdotes havia marcat
profundament el cor de la nena.
L’encantadora mademoiselle de Montijo
havia fet saber a l’emperador Napoleó
que l’únic camí cap al seu dormitori
passava per la catedral de Nôtre Dame.
La Virginie coneixia bé la catedral de
Nôtre Dame, ja que a la sala d’estar dels
seus pares en penjava un gran gravat en
coure. Ella s’imaginava un dormitori
enorme com la catedral, i al bell mig
l’encantadora mademoiselle Virginie,
tota vestida de puntes. Aquesta visió
havia escalfat el seu cor moltes vegades.
Però ai, el camí del seu dormitori no
havia passat per Nôtre Dame! No havia
passat ni per l’esglesieta grisa que els
francesos tenien a Canton, i últimament
venia sense cap giragonsa des de les
oficines i els magatzems de la ciutat. Per
això la Virginie menyspreava els homes
que en sortien.
En la seva trista carrera havia tingut
un sol triomf, però només ho sabia ella.
El seu primer amant havia estat un
capità de la marina mercant anglès que,
quan ella tenia quinze anys, l’havia
convençuda perquè fugís amb ell al
Japó, que acabava d’obrir-se al comerç
internacional. La primera nit que la
parella va passar al Japó va haver-hi un
terratrèmol. Al voltant del seu hotelet
pertot arreu s’esquerdaven i
s’ensorraven cases, i més de cent
persones van morir. Aquella nit, la
Virginie havia viscut alguna cosa més
que l’horror en si: havia viscut el
moment més important de la seva vida.
El tro rugent del cel anava dirigit
personalment contra ella, la terra
s’estremia i tremolava per la pèrdua de
la seva innocència, els potents cops de
mar es planyien per la caiguda de la
Virginie! Només els frívols (entre els
quals hi havia el seu amant) ignoraven
en aquell moment la llei de causa i
efecte, i no comprenien l’autèntic abast
de la seva perdició.
La Virginie era afable i benèvola per
naturalesa. En la seva deplorable
situació actual, després d’haver
abandonat definitivament les Tulleries,
els seus amants li haurien agradat més si
li permetessin estimar-los a la seva
manera, com pobres joves dignes de
llàstima que necessitaven compassió. El
seu amant actual, l’amic de l’Elishama,
hauria pogut agradar-li si hagués
aconseguit que veiés la relació com la
veia ella, com l’esforç de dos individus
sols per, d’una manera burgesa i sense
pretensions i amb una mica d’amabilitat
mútua, treure el millor d’un món trist.
Però en Charlie era un jove ambiciós, i
li agradava considerar-se home de món i
fer com si la seva amant fos la dama de
les camèlies. La Virginie, que sabia què
significava realment aquest nom, s’havia
d’esforçar molt per suportar la vanitat
d’en Charlie, i d’aquí sorgien
precisament la majoria de les seves
baralles.
Ara escoltava l’Elishama creuada de
braços i amb els ulls, lluents,
entretancats, com un gat que vigila
atentament un ratolí. Si en aquest
moment l’Elishama hagués intentat anar-
se’n, no l’hauria deixat escapar.
 —El senyor Clay —deia ell— està
disposat a pagar-li cent guinees si vostè,
el dia que ell determini, va a casa seva.
Això, senyoreta Virginie…
—A casa seva! —va interrompre
ella, i va esbatanar els ulls, estupefacta.
—Sí —va dir ell—. A casa seva. I
això, senyoreta Virginie…
La Virginie es va posar dreta tan
violentament que la cadira va caure a
terra, i va clavar una bufetada tan forta
com va poder a l’Elishama.
—Déu del cel! —va cridar—. A
casa seva! Sap quina casa és? És la casa
del meu pare! Jo hi jugava, quan era una
nena petita!
Duia un anell al dit; la bufetada va
deixar una ferideta a la galta de
l’Elishama. Ell es va netejar una
llàgrima de sang i es va mirar els dits.
En veure la sang que havia vessat la
seva mà, la Virginie va sentir que
l’envaïa una fúria que no era capaç
d’expressar amb paraules, i va
començar a anar amunt i avall per
l’habitació, fregant el terra amb les
faldilles blanques. L’Elishama es va fer
una idea del que la gent anomena drama.
Ella es va asseure en una cadira, es va
alçar i es va tornar a asseure en una altra
cadira.
 VIII. Virginie i
Elishama

—Aquesta casa —va dir ella finalment

— era l’únic que em quedava de quan
era una noia rica, bonica i innocent. Des
d’aleshores, cada vegada que hi passava
per davant, somiava que hi tornaria a
entrar! —s’ofegava mentre parlava, la
cara se li va omplir de taques blanques.
—I així és com hi entrarà, senyoreta
Virginie! —va dir l’Elishama—. Així és
la dama de la història del senyor Clay:
rica, bonica i innocent.
La Virginie se’l va mirar com si no
el veiés, o com si mirés un ninot.
—Déu del cel! —va dir—. Es veu
que sí, que «la Virginie és una nena molt
llesta; entén bé la ironia» —va quedar-
se mirant a l’infinit, i després va dirigir
la vista cap a ell—. Millor que ho
sàpiga tot —va afegir—. Això m’ho
deia el meu pare!
Es va tapar un moment les orelles
amb les mans, després va tornar a deixar
caure els braços i es va girar una mica
cap a ell.
—Ja l’hi puc explicar tot! —va
cridar—. Pot saber-ho tot! El meu pare i
jo parlàvem sovint en aquella casa!
Parlàvem de grans fetes, de coses nobles
i esplèndides! L’emperadriu Eugènia
només es posava cada parell de
sabatetes de setí blanc un sol cop, i
després les regalava a les escoles de
monges perquè les nenes se les posessin
a la primera comunió! Jo també ho havia
de fer, algun dia…, el pare estava tan
orgullós dels meus peuets, tan petits! —
va aixecar-se una mica la faldilla i es va
mirar els peus, calçats en unes plantofes
velles—. L’emperadriu de França va fer
una carrera mai vista, i jo també ho
havia de fer. I el camí al seu dormitori…
Ja ho pot saber tot, ara, tot! El camí cap
al seu dormitori passava per la catedral
de Nôtre Dame! —i va afegir, lentament
—: «la Virginie entén bé la ironia».
Hi va haver un llarg silenci.
—Escolti, senyoreta Virginie —va
dir l’Elishama—. Als xals…
—Quins xals? —va repetir ella,
sense entendre’l.
—Doncs, als xals que li vaig portar
—va repetir— hi havia un disseny. Vostè
va dir al seu amic, el senyor Simpson,
que un disseny li agradava més que un
altre. Però tots en tenien algun, de
disseny.
La Virginie tenia gust per als
dissenys; una de les coses que
menyspreava dels anglesos era que,
segons ella, a les seves vides no hi
havia disseny. Va arrugar una mica el
front, però va deixar que l’Elishama
continués.
—Doncs només això —va continuar
ell—, que les línies d’un disseny de
vegades van en la direcció contrària del
que un s’espera. Com en un mirall.
—Com en un mirall —va repetir ella
lentament.
—Sí —va dir ell—. Però no deixa
d’haver-hi un disseny.
Aquest cop ella se’l va mirar en
silenci.
—Fa una estona, m’ha dit que
l’emperador de Roma era l’amo del món
—va dir ell—. De la mateixa manera, el
senyor Clay és l’amo de Canton i de la
gent que hi viu —«Excepte de mi!», va
pensar—. El senyor Clay i els altres
comerciants rics en són els amos. Si fa
una ullada al carrer, veurà centenars de
persones que es dirigeixen al nord i al
sud, a l’est i a l’oest. Quants hi anirien,
si no fos perquè algú altre els ho ha
manat? I qui els ho ha manat, senyoreta
Virginie, són el senyor Clay i els altres
comerciants rics. Ara ell li mana que
vagi a casa seva, i a vostè li toca anar-
hi.
—No —va dir la Virginie.
L’Elishama va esperar un moment,
però, com que la Virginie no deia res, va
continuar.
—El senyor Clay dóna ordres a la
gent —va dir—, això és el que importa.
Fa una estona vostè m’ha pegat, i ara
tremola per l’ordre que ell li ha donat.
En comparació, és ben poc important si
hi va o no.
—Ha estat vostè qui m’ha donat
l’ordre —va dir ella.
—Sí, perquè ell m’ho ha manat a mi
—va dir l’Elishama.
Va tornar a haver-hi silenci.
—Deixi’s caure els cabells sobre el
rostre, senyoreta Virginie —va dir-li—.
Si s’ha d’estar en la foscor, és millor
estar en la foscor d’un mateix. Puc
esperar tant com calgui.
Desobeint obertament aquesta
petició, la Virginie va sacsejar el cap,
fent que no. Però la cinta que duia als
cabells li havia caigut mentre anava
amunt i avall per l’habitació, i ara la
cabellera l’envoltava com una ombra
fosca, i si acotava el cap, queia
endavant i li amagava la cara. Es va
quedar una estona immòbil en aquesta
penombra.
—Aquest camí de què ha parlat —va
dir l’Elishama—, el que passava per la
catedral de Nôtre Dame, és aquí, en
aquest disseny. Només que en aquest
disseny està invertit.
Des de darrere del vel de cabells, la
Virginie va preguntar:
—Invertit?
—Sí —va respondre l’Elishama—.
A l’inrevés. En aquest disseny el camí
va a l’inrevés, i continua.
L’estranya suavitat de la seva veu va
copsar l’atenció de la Virginie contra la
seva voluntat.
—Vostè farà carrera, senyoreta
Virginie —va dir l’Elishama—, igual
que l’emperadriu de França. Només que
la seva anirà a l’inrevés. I per què no,
senyoreta Virginie?
Al cap d’un moment, la Virginie li
va preguntar:
—Que va conèixer el meu pare?
—No, no el vaig conèixer —va dir
l’Elishama.
—Aleshores, com sap que aquest
disseny de què parla és justament típic
de la meva família, i que nosaltres ho
anomenem una tradició?
L’Elishama no va respondre perquè
no sabia què significava aquesta
paraula.
Després d’un moment de silenci, la
Virginie va dir, molt a poc a poc:
—Per què no?
Es va tirar els cabells enrere i va
alçar el cap. Seia rere la taula com una
venedora darrere el taulell. A
l’Elishama li va semblar que tenia la
cara més plana i ampla que abans, com
si hi haguessin passat un corró.
—Digui al senyor Clay de part meva
que no vindré pel preu que m’ha ofert.
Però sí que vindré per tres-centes
guinees. Pot explicar-li això del disseny,
si vol. O, per dir-ho amb paraules que el
senyor Clay entengui: és un deute
pendent que ha de pagar.
—És la seva darrera paraula,
senyoreta Virginie? —va preguntar ell.
—Sí —va dir la Virginie.
—La seva darrera paraula
irrevocable? —va tornar a preguntar.
—Sí —va dir ella.
—D’acord —va dir ell—. En tal
cas, tinc l’honor de pagar-li tres-centes
guinees —va treure la cartera i va
deixar els bitllets sobre la taula.
—Que vol rebut? —va preguntar
ella.
—No —va respondre l’Elishama,
pensant que aquesta transacció era més
segura sense rebut.
La Virginie va recollir els bitllets i
les cartes de la baralla, tot plegat, en va
fer una pila i la va desar al calaix. Avui
no volia fer més solitaris.
—Com pot saber —va dir mirant
l’Elishama de fit a fit— que al matí,
abans d’anar-me’n, no calaré foc a la
casa perquè cremi amb el seu senyor
dins?
L’Elishama ja estava a punt d’anar-
se’n, però es va aturar un moment.
—Li diré una cosa abans de marxar
—va dir—. Aquesta història serà la fi
del senyor Clay.
—Creu que s’ofegarà en la seva
pròpia maldat? —va preguntar la
Virginie.
—No —va dir ell—. No, no li sé dir
ben bé com anirà. Però d’una manera o
altra, s’haurà acabat. Cap persona
d’aquest món, ni l’home més ric, pot
agafar una història que la gent s’ha
inventat i ha explicat i fer que passi en
realitat.
—Com ho sap?
Ell va esperar un moment.
—A l’hora de sumar diverses
quantitats —va dir lentament, per
explicar-ho amb tota claredat—, es
comença per la dreta, amb la xifra més
baixa, i des d’aquí es va tirant cap a
l’esquerra, cap a les desenes, les
centenes, els milers i les desenes de
milers. Però si a algú se li fiqués al cap
la idea de sumar xifres a l’inrevés, què
en trauria? Acabaria amb un resultat
erroni, i els seus llibres de comptes no
valdrien res. El senyor Clay, no sé ben
bé per què, vol aquest resultat erroni, i
els seus llibres no tindran cap valor. I
què se’n farà, del senyor Clay, sense els
seus llibres de comptes? Per a mi és un
inconvenient, senyoreta Virginie; he estat
al seu servei durant set anys, i ara
perdré la feina. Però no s’hi pot fer res.
Era la primera vegada que
l’Elishama parlava en confiança del seu
senyor amb ningú.
—On va, ara? —va preguntar-li la
Virginie.
 —Jo? —va preguntar ell, sorprès
que algú es mostrés interessat per què
pretenia fer—. Me’n vaig a casa. A la
meva habitació.
—Voldria saber —va dir ella, amb
un cert temor— on és, la seva habitació.
I quin aspecte té. Que tenia casa, quan
era petit?
—No —va dir ell.
—I germans?
—Tampoc.
—Ja, ja m’ho semblava —va dir la
Virginie—. És que ara veig qui és. Quan
ha entrat, he pensat que era una rata
qualsevol dels magatzems del senyor
Clay —es va alçar, se’l va mirar
fixament i va acabar la frase—: Mais
toi, tu es le juif errant!
L’Elishama va llançar-li una mirada
curta i penetrant dels seus ulls tèrbols i
se’n va anar.
 IX. L’heroi de la
història

La nit en què el senyor Clay havia

decidit convertir la seva història en
realitat, la lluna plena lluïa sobre la
ciutat de Canton i el mar de la Xina. Era
un vespre d’estiu, l’aire era tebi i ple
d’aromes dolços, i innumerables
ratpenats s’hi entrecreuaven
silenciosament en totes direccions. Els
baladres del jardí del senyor Clay
semblaven gairebé incolors a la llum de
la lluna, les rodes de la seva
victòria[002] estaven ben greixades i
només emetien un xiuxiueig lleu sobre la
grava de l’entrada.
El senyor Clay, a qui havien vestit i
pujat al carruatge amb moltes dificultats,
seia tot seriós sobre els coixins de seda,
amb l’esquena ben dreta, abillat amb una
capa negra i un barret de copa anglès de
seda. Al petit seient de davant seu,
l’Elishama, vestit més discretament,
observava en silenci el rostre del seu
senyor. Aquest home moribund anava a
manifestar la seva omnipotència, i a fer
el que no es podia fer.
Van sortir dels barris rics de la
ciutat, amb vil·les i jardins, en direcció
als carrers propers al port, on hi havia
molta gent i l’aire era ple de sorolls i
olors. En aquella hora ningú no tenia
pressa, la gent passejava amunt i avall
tranquil·lament, o s’entretenia xerrant; el
carruatge havia d’avançar a poc a poc.
Pertot hi havia fanals de colors penjats a
les façanes de les cases, com gemmes
lluminoses a l’aire clar del capvespre.
Des del seu lloc, el senyor Clay
observava atentament tothom que
passava. Mai abans havia prestat atenció
a les cares de la gent del carrer; la
situació era nova per a ell i no es
repetiria.
Un mariner que anava a peu va mirar
al seu voltant. El senyor Clay va manar a
l’Elishama que aturés el carruatge i hi
parlés. Així, doncs, l’escrivent va sortir
i va adreçar-se al desconegut sota la
mirada del seu senyor.
—Bona nit, amic meu —va dir
l’escrivent—. El meu senyor, que és
aquí al carruatge, em demana que et
digui que tens bon aspecte, i que et
pregunti si voldries guanyar cinc guinees
aquesta nit.
—Què? —va preguntar el mariner, i
l’Elishama va repetir la frase.
El mariner va fer una passa cap al
carruatge per veure millor el vell que hi
havia dins, i va girar-se un altre cop cap
a l’Elishama.
—M’ho pots tornar a repetir? —va
demanar.
Quan l’Elishama va pronunciar
aquestes paraules per tercer cop, el
mariner se’l va quedar mirant fixament
amb la boca oberta. De sobte, va fer
mitja volta i se’n va anar tan ràpid com
va poder, i a la primera cantonada va
girar i va desaparèixer per un carreró.
El senyor Clay va fer un gest i
l’Elishama va asseure’s al carruatge i va
manar al cotxer que continués.
Una mica més endavant van trobar
un jove rabassut amb aspecte de mariner
que just anava a travessar el carrer i es
va aturar per deixar-los passar. Ell i el
senyor Clay ja es van mirar abans que el
carruatge s’aturés. L’Elishama es va
tornar a aixecar i va dir-li el mateix que
havia dit al primer mariner. Aquest
venia clarament d’una taverna i les
cames li feien figa. Ell també va
demanar a l’escrivent que repetís la
frase, però, quan l’Elishama ho va haver
fet, va esclatar a riure clavant-se cops
de palmell a les cuixes.
—Bona, aquesta! —va cridar. I va
continuar rient, cada cop més fort—. No
cal que diguis res més! —va dir, per
acabar—. Ja ho crec, que m’interessa,
avi; ja pots comptar que has trobat la
persona adequada.
Va pujar al carruatge amb un salt i es
va col·locar al costat del senyor Clay;
es va asseure i va observar el senyor
Clay, l’Elishama i el cotxer, i va
acariciar el seient del carruatge amb la
mà.
—Seda pertot arreu —va constatar
—, quanta suavitat! I encara més!
Quan el carruatge es va posar en
marxa, va començar a xiular i es va
treure la gorra per refrescar el cap. De
sobte, es va cobrir la cara amb totes
dues mans i es va quedar així un
moment; després va abandonar el
carruatge d’un bot sense dir ni una
paraula i va arrencar a córrer fins a
desaparèixer per un carreró com havia
fet el primer mariner.
El senyor Clay va manar que el
carruatge girés i tornés enrere pel mateix
carrer, i després va manar que girés un
altre cop i tornés a poc a poc. Però ja no
es va aturar. Es mantenia en silenci
mentre avançaven i l’Elishama, que ara
evitava mirar-lo, va començar a pensar
que es passarien així tota la nit. Però de
cop el senyor Clay va manar al cotxer
que fes mitja volta i enfilés el camí de
tornada.
Ja havien sortit dels carrers estrets
del barri del port i anaven cap a casa
del senyor Clay quan van veure tres
mariners que venien de bracet en la
direcció contrària. Quan el carruatge
se’ls va acostar, els dos dels costats es
van deixar anar i van seguir el seu camí,
mentre que el tercer es va quedar just
davant del vehicle.
El senyor Clay va fer aturar el
carruatge i va alçar la mà.
—Aquest cop sortiré jo mateix —va
dir a l’Elishama. Lentament i amb
dificultats, recolzat en el braç del seu
escrivent, el senyor Clay va baixar del
carruatge i va fer una passa cap al
mariner. Es va quedar dret immòbil
davant seu, rígid com una estàtua, i el va
assenyalar amb el bastó. Quan va parlar,
tenia la veu aspra i trencada, amb un
deix gèlid.
—Bona nit —va dir—. Tens bon
aspecte, mariner. Vols guanyar cinc
guinees, aquesta nit?
El jove mariner era alt i cepat,
corpulent i de mans enormes. Tenia els
cabells tan rossos, i tan llargs i densos,
que a primer cop d’ull l’Elishama havia
pensat que duia una gorra de pell blanca.
El noi no va dir res ni es va moure, sinó
que es va quedar mirant el senyor Clay
tranquil i expectant, com si fos un animal
jove. Duia un farcell gros a la mà dreta,
se’l va passar a l’esquerra i va
començar a fregar-se la cuixa amunt i
avall amb la mà lliure, com si tingués
intenció d’etzibar un cop de puny en
qualsevol moment. Però en lloc d’això
va allargar la mà i va fer una encaixada
al sorprès senyor Clay.
El vell va empassar saliva i va
repetir la proposta.
 —Tens bon aspecte, jove amic meu
—va dir—. Vols guanyar cinc guinees
aquesta nit?
El noi va rumiar un moment.
—Sí —va dir—. Sí que vull.
Justament, ara pensava com m’ho podria
fer per guanyar cinc guinees. Vinc amb
vostè, senyor.
Parlava a poc a poc, fent una pausa
en cada frase i amb un accent fort i
peculiar.
—Doncs puja al carruatge —va dir
el senyor Clay—. Quan arribem a casa
meva ja te’n donaré més detalls.
El mariner va col·locar el farcell al
terra del carruatge, però no hi va pujar.
—No —va dir—. El seu carruatge
és massa elegant Duc la roba bruta i
plena de quitrà. Aniré corrent al costat
del carruatge; no pateixi, que no em
quedaré enrere.
Va col·locar la mà enorme al
parafang i, quan el carruatge es va posar
en marxa, va començar a córrer. Va
aguantar el ritme dels cavalls anglesos
del senyor Clay tot el camí i, quan es
van aturar davant de la porta de la casa,
no s’havia quedat sense alè.
Els servents xinesos del senyor Clay
van venir a rebre el seu senyor i a
ajudar-lo a baixar del carruatge i
treure’s la capa, i el majordom, un xinès
grassonet i calb vestit de cap a peus amb
seda verda, va sortir al porxo amb un
fanal rodó penjat d’un pal llarg, com una
lluna plena privada propietat del senyor
Clay. A la llum d’aquest fanal,
l’Elishama va observar amfitrió i
convidat.
El senyor Clay havia reviscolat
d’una manera estranya. Era com si el
jove que corria al costat del seu
carruatge hagués donat un impuls
saludable a la seva sang vella; fins i tot
tenia una mica de color a les galtes, com
una dona quan es posa pólvores. Estava
satisfet amb la pesca que havia fet al
port de Canton. I saltava a la vista que
havia caçat un peix únic.
El mariner era poc més que un nen.
Tenia la cara ampla i colrada pel sol, i
els ulls clars de color blau cel. Estava
tan extraordinàriament prim que se li
marcaven els ossos a totes les parts del
cos que no quedaven cobertes per la
roba, i el seu rostre jove era tan seriós
que tenia un no sé què inquietant, com un
home que acaba de sortir d’un calabós.
Vestia pobrament, amb una camisa blava
i pantalons de lli, i duia els peus calçats
en unes sabates velles sense mitjons. Va
treure el seu farcell del carruatge i va
seguir el majordom del fanal cap a
l’interior de la casa del senyor Clay.
 X. L’àpat de la
història

Les espelmes col·locades en feixucs

canelobres de plata que il·luminaven la
taula es reflectien moltes vegades als
miralls amples de marcs daurats, de
manera que la sala allargada lluïa amb
centenars de flametes clares. La taula
estava parada, el menjar estava llest, i
les ampolles, destapades.
Per a l’Elishama, que havia entrat el
darrer a la sala i s’havia assegut
silenciosament en una cadira situada en
un extrem, els dos comensals i els
servents que els assistien sense emetre
cap so eren com figures en una imatge
molt llunyana.
El senyor Clay s’havia assegut amb
ajuda entre els coixins de la seva cadira
de braços, i seia tan dret davant del seu
plat com al carruatge. Però el jove
mariner mirava vacil·lant al seu voltant;
semblava que no gosava tocar res, i li
van haver de repetir moltes vegades que
segués abans no obeís.
El senyor de la casa va manar al
majordom amb un gest que servís vi al
seu convidat, i va observar-lo mentre
bevia. Durant tot l’àpat va fer que li
reomplissin la copa constantment i, cosa
inusual, ell també va prendre alguns
glopets de vi per acompanyar-lo.
Al noi, la primera copa li va pujar
ràpidament al cap. Quan va deixar la
copa buida sobre la taula, de sobte es va
posar tan vermell que va ser com si la
calor de les galtes roents li liqüés els
ulls clars.
El senyor Clay va sospirar i després
va estossegar dos cops. Quan va
començar a parlar, tenia la veu greu i
ronca, però després va anar agafant
força i sonoritat. Però en tot moment va
parlar molt a poc a poc.
—Bé, jove —va dir—. Et vull
explicar per què t’he recollit, a tu que
ets un simple mariner, d’un carrer de
prop del port. T’explicaré també per
què, a més, t’he acollit a casa meva,
cosa que et deu haver sorprès, on només
uns quants dels comerciants més rics de
Canton han estat alguna vegada.
M’estimo més explicar-t’ho lentament.
Però una cosa és certa: sentiràs tota la
història.
Va fer un silenci, va respirar
profundament i va continuar:
—Sóc un home ric, el més ric de
Canton. Part de la riquesa que he reunit
en la meva llarga vida és aquí, en
aquesta casa; una part més gran és als
meus magatzems, i la major part és als
rius i al mar. A la Xina, el meu nom val
més diners dels que tu mai hagis sentit
que existeixen o et puguis imaginar. Si
algú esmenta el meu nom aquí o a
Anglaterra, està parlant d’un milió de
lliures.
Va tornar a quedar en silenci un
moment.
Mentrestant, l’Elishama pensava
que, fins ara, el senyor Clay havia estat
parlant de coses reals, coses de les
quals era conscient des de feia molt de
temps. Com faria el pas del món de la
realitat al de la fantasia? Al capdavall,
el vell, que en tota la seva llarga vida
només havia sentit una sola història, mai
no n’havia explicat cap ni havia fet
creure res a ningú. Però quan el senyor
Clay va reprendre la seva narració,
l’escrivent es va adonar que el seu
senyor encara pensava treure’s més pes
de l’esperit. En la profunditat de la seva
ment fosca i hermètica es movien idees i
percepcions, i fins i tot emocions, que
mai no havien estat expressades, i que
mai no s’expressarien a cap altra
persona que al noi sense nom que seia a
la taula, el convidat de la casa per a una
única nit. A poc a poc, l’Elishama es va
adonar que el valor d’una comèdia es
troba en el fet que permet dir la veritat.
—Un milió de lliures —va repetir el
senyor Clay—. Aquest milió de lliures
sóc jo. Són els meus dies i els meus
anys, el meu cervell i el meu cor, la
meva vida. És l’únic que comparteix
aquesta casa amb mi; fa molts anys que
estic sol amb els diners, i ben content,
perquè la gent amb qui he tractat al llarg
de la meva vida sempre ha estat en
contra meva. He permès a molt poques
persones tocar-me la mà, i mai no he
permès a ningú tocar els meus diners. I,
al contrari que altres comerciants rics
—va afegir a poc a poc—, jo mai no he
temut que la meva riquesa no durés tant
com jo, perquè sempre he sabut com ho
havia de fer per mantenir-la i fer-la
créixer.
»Però darrerament —va continuar—
he entès que jo no duraré tant com la
meva riquesa. Vindrà el moment, i no
falta gaire, que haurem de separar-nos,
el moment que una meitat de mi
desapareixerà i l’altra seguirà vivint.
Però on seguirà vivint, i amb qui? He de
deixar que caigui a les mans que fins ara
he mantingut a distància? He de deixar
que la grapegin aquestes mans àvides i
ignorants? Seria com deixar que em
grapegessin a mi. Quan hi penso, de nits,
no puc dormir.
»No m’he pres cap molèstia per
buscar una mà a la qual em pugui
plantejar de cedir la meva riquesa,
perquè sé que aquesta mà no existeix en
cap lloc del món. Però darrerament se
m’ha acudit que gairebé podria ser
agradable cedir la meva riquesa a una
mà concebuda per mi mateix.
»Concebuda per mi mateix —va
repetir lentament—. O més ben dit, una
mà a la qual jo hagi permès existir, una
mà que jo hagi invocat; creada per mi,
podríem dir. Tal com he creat la meva
fortuna, el meu milió de lliures.
»No eren pas les meves pròpies
mans, les que treballaven a les
plantacions de te, entre la boira freda i
humida del matí i la calor ardent del
migdia. Les mans que es cremaven a les
planxes de ferro calentes que assequen
les fulles de te no eren les meves. Les
mans que sagnaven tibant les cordes
perquè el clíper anés a la màxima
velocitat no eren meves. Els culis[003]
extenuats dels mercats de te, els
mariners esgotats a la guàrdia de mitja,
no sabien que estaven reunint un milió
de lliures. Per a ells, només eren minuts;
per a ells, el que existia realment era el
treball de les seves mans, les
calamarsades que els assotaven la cara,
i les miserables monedes de coure que
rebien de sou. El meu cervell, per la
meva voluntat, era el que obligava totes
aquestes petites peces a col·laborar i
unificar-se en un conjunt: un milió de
lliures, una xifra i una fortuna. Qui
podria dir que, en justícia, no he estar jo
qui l’ha creada?
»Per això vull combinar els elements
i les forces de la vida sota la meva
voluntat per crear justament la mà a la
qual pugui deixar amb un cert plaer la
meva riquesa, aquesta part duradora de
mi.
Va quedar-se assegut en silenci
molta estona. Després va ficar-se una
mà, vella i esprimatxada, a la butxaca,
l’en va tornar a treure i se la va mirar.
—Has vist mai or? —va preguntar al
mariner.
—No —va dir el noi—. N’he sentit
a parlar als capitans i sobrecàrrecs que
n’han vist. Però jo no n’he vist mai.
—Allarga la mà —va dir el senyor
Clay.
El noi va estendre la seva mà
enorme. Al dors hi tenia tatuada una
creu, un cor i una àncora.
—Això és una moneda de cinc
guinees —va dir el senyor Clay—; les
cinc guinees que et guanyaràs. És or.
El mariner va sostenir la moneda al
palmell de la mà i per un moment tots
dos van observar-la atentament. Quan el
senyor Clay en va apartar la mirada, va
prendre un glop de vi.
—Jo sóc una persona dura —va dir
—, seca. Sempre ho he estat, i no
m’agradaria ser de cap altra manera,
Sento una repugnància innata pels fluids
corporals. No m’agrada veure sang, no
bec llet, per a mi la suor és tan repulsiva
com les llàgrimes. L’essència d’un
home, els seus ossos, s’hi dilueixen.
Així mateix, en aquestes relacions entre
persones que la gent anomena
camaraderia, amistat o amor, l’essència
d’un home s’hi dilueix fins al moll de
l’os. Em vaig desfer d’un soci que tenia
perquè no volia permetre-li convertir-se
en el meu amic i diluir-me en l’amistat.
Però l’or, jove mariner, és sòlid, és dur i
no es dilueix. L’or —va repetir, amb
l’ombra d’un somriure a la cara— és
l’espinada d’una persona.
Després d’una pausa, va continuar:
—Tu ets ple de fluids vitals. Dins
teu hi ha sang, segurament també hi deus
tenir llàgrimes. Anheles i desitges les
coses que dilueixen una persona:
amistat, camaraderia, amor. Acabes de
veure l’or per primera vegada. Tu em
pots servir.
»Aquesta nit, per a tu l’únic que
existirà realment serà el desig del teu
cos i les cinc guinees que tindràs a la
butxaca. No pensaràs que contribueixes
a una valuosa feina meva: fer que els
meus parents d’Anglaterra es quedin
amb un pam de nas. Hi va haver un
moment en què es van alegrar de desfer-
se de mi, però s’han passat els darrers
vint anys pendents de l’herència de la
Xina. Doncs bon vent!
El mariner es va guardar la moneda
d’or a la butxaca. El vi i el menjar li
havien donat color a la cara. Gros i
ossut, amb els cabells despentinats i els
ulls brillants, se’l veia tan fort i ferreny
com un ós que acaba de despertar
després d’hivernar.
—No digui res més, senyor —va
interrompre—. Ja sé què em vol dir. He
sentit aquesta història, paraula per
paraula, als vaixells. És el que els passa
als mariners quan desembarquen a port,
ja ho sé. I vostè, senyor, aquesta nit ha
tingut sort. Si volia trobar un mariner
gros i fort, ha tingut sort. En cap vaixell
n’hi ha un altre de tan fort com jo. Qui es
va passar onze hores bombejant aigua
durant una tempesta de neu prop de les
illes Lofoten? És llàstima que vostè
sigui tan vell i sec. Però jo sabré el que
faig.
 De cop el noi es va tornar a posar
com un tomàquet. Va deixar estar les
fanfarronades i, durant un minut, es va
quedar mut com un peix.
—No estic acostumat a parlar amb
senyors vells i rics —va dir—. No em
sap greu dir-li que darrerament havia
perdut del tot el costum de parlar. Li
explicaré la història. Fa catorze dies,
quan la goleta Barracuda em va prendre
a bord, no havia dit ni una paraula en tot
un any. Fa un any, a mitjan març, el
vaixell on jo anava, el navili Amèlia
Scott, es va trobar al bell mig d’una
tempesta, i jo vaig ser l’únic home de
tota la tripulació que els corrents van
dur a terra, a una illa. No hi havia ningú
més. No fa ni tres setmanes encara
passejava per les platges de la meva
illa. Allà hi havia molts sorolls, però
mai no parlava ningú. Jo de vegades
cantava, perquè es pot cantar per a un
mateix. Però parlar, no parlava mai.
 XI. La barca

Aquest gir atzarós i inesperat del

mariner i la seva història va agradar al
senyor Clay. Va mirar el rostre del noi
amb els ulls mig aclucats, complagut i
amb una expressió gairebé amable.
—Així, doncs —va dir-li—, has
passat gana, has dormit sobre la terra
nua i has anat amb parracs tot un any? —
va mirar orgullós al seu voltant, a la sala
sumptuosa—. Així que per a tu tot això
és un canvi?
El mariner també va mirar la sala.
 —Sí —va dir—. Aquesta casa és
molt diferent de la meva illa. —Quan va
tornar a mirar-se el vell, es va agafar un
ble de cabells amb els dits—. Per això
tinc els cabells tan llargs. Me’ls volia
tallar aquesta nit. Els altres dos havien
promès acompanyar-me a cal barber,
però finalment han decidit que, en lloc
d’això, em portarien a veure dones. Ha
estat una sort no haver-los acompanyat,
perquè aleshores no l’hauria trobat a
vostè. M’acostumaré de seguida a parlar
un altre cop amb gent. Al capdavall, jo
abans parlava; no sóc tan estúpid com
semblo.
—Deu ser molt agradable —va dir
el senyor Clay, com parlant per a si
mateix—. Deu ser molt agradable,
m’imagino, això d’estar totalment sol en
una illa on no pot venir ningú a
molestar-te.
—S’hi estava bé en molts sentits —
va dir el noi seriosament—. Recollia
ous d’ocell a la platja, i també pescava.
Tenia el meu ganivet, que és un bon
ganivet, i el vaig fer servir per fer una
marca a l’escorça d’un gran arbre cada
cop que veia la lluna plena. Vaig fer-hi
nou marques, després me’n vaig oblidar,
i va haver-hi dues o tres llunes plenes
abans que arribés el Barracuda.
—Ets jove —va dir el senyor Clay
—. Segurament et vas alegrar que un
vaixell vingués i et tornés a un lloc
habitat.
—Sí, me’n vaig alegrar —va
respondre el noi—. Per un motiu
concret. D’altra banda, m’havia
acostumat a l’illa, em pensava que m’hi
passaria la resta de la vida. Com ja li he
dit, allà hi havia molts sons. Sentia les
onades tota la nit i, si feia vent, el sentia
al meu voltant, per totes bandes. Al matí
sentia com es despertaven els ocells
marins. Una vegada va ploure tot un
mes, i una altra, catorze dies. Tots dos
cops, amb grans tronades. La pluja queia
del cel com una cançó, i els trons
semblaven una veu humana, la veu del
meu vell capità. Això em va sorprendre,
perquè feia molts mesos que no sentia
cap veu.
—Eren llargues, les nits? —va
preguntar el senyor Clay.
—Tan llargues com els dies —va
respondre el mariner—. Es feia de dia, i
de nit, i un altre cop de dia. Tan llarg era
l’un com l’altra. No com al meu país, on
les nits són curtes a l’estiu i llargues a
l’hivern.
—En què pensaves, de nits? —va
preguntar el senyor Clay.
—Pensava sobretot en una cosa —
va dir el mariner—. Pensava en una
barca. Moltes vegades somiava que en
tenia una, que salpava i navegava. Havia
de ser una barca resistent i que pogués
navegar, però no caldria que fos gaire
gran, amb deu o dotze càrregues[004] en
tindria prou. Una balandra és exactament
el que voldria: una balandra de borda
alta. L’espill seria blau, i jo mateix
tallaria estrelles al voltant de les
finestres de la cabina. Vaig néixer a
Marstal, a Dinamarca. El vell Lars
Jensen Bager, que és constructor de
vaixells, era amic del meu pare, i
m’ajudaria a fer-me la barca. I jo la
utilitzaria per transportar blat de moro
des de Brandholm i Skelskør a
Copenhaguen. No voldria morir sense
haver tingut la meva barca, per això em
vaig alegrar que el Barracuda em
recollís; vaig pensar que era el primer
pas per aconseguir-la. I després l’he
conegut a vostè, senyor, i vostè m’ha
preguntat si volia guanyar cinc guinees, i
així he sabut que vaig fer ben fet
d’abandonar l’illa. Per això he vingut
amb vostè.
—Ets jove —va dir el senyor Clay
un altre cop—. Que pensaves molt en
dones, allà a l’illa?
El noi es va quedar en silenci una
bona estona, mirant a l’infinit, com si
hagués perdut la parla.
—Sí —va dir—. A bord de l’Amèlia
Scott i del Barracuda, els altres
parlaven de les seves dones. Sé molt bé,
ho sé perfectament, per què em paga
aquesta nit. Sóc tan bo en això com
qualsevol mariner. No tindrà cap motiu
per queixar-se de mi. La senyora que
m’espera allà dins no tindrà cap motiu
de queixa.
De cop, per tercera vegada, la sang
li va pujar a la cara. Després el color li
va anar baixant, va tornar a pujar i li va
quedar una lluïssor fosca sota la pell
roent i torrada pel sol. Es va alçar de la
cadira, alt i ample, i molt seriós.
—Però tot i així —va dir amb una
veu nova, més profunda—, és millor que
ara me’n torni al meu vaixell. I vostè,
senyor, ja trobarà un altre mariner.
Es va ficar la mà a la butxaca.
El lleuger to rogenc va desaparèixer
de les galtes del senyor Clay.
—No —va dir—. No, no permetré
que te’n tornis al vaixell. Vas naufragar
en una illa deserta, no has parlat amb
ningú en tot un any. Això m’agrada, és
una idea que em complau. Tu em
serveixes. No vull cap altre mariner.
El convidat del senyor Clay va fer
un pas endavant; se’l veia tan gros que
el vell va aferrar-se impulsivament als
braços de la cadira. Havia rebut
amenaces d’homes desesperats en el
passat i, fos pel pes de la seva riquesa o
pel poder de la seva ment astuta i freda,
mai no havia cedit. Però el jove furiós
que tenia al davant era massa ingenu per
deixar-se vèncer per cap d’aquests
arguments. Potser s’havia ficat la mà a
la butxaca per agafar el ganivet, el bon
ganivet de què havia parlat. Que potser
fer que la història es convertís en
realitat li podia costar la vida?
El mariner es va treure de la butxaca
la moneda que el senyor Clay li havia
donat, i la va allargar al vell.
—No val la pena que intenti retenir-
me —li va dir—. Vostè és molt vell, no
té forces per oposar-se a mi. Gràcies pel
menjar, senyor, i pel vi. Ara me’n torno
al meu vaixell. Bona nit tingui.
El senyor Clay estava tan agitat que
només li sortia una veu fluixa i ronca,
però va parlar igualment:
—I la teva barca, benvolgut amic
meu? —va preguntar—. La barca que
voldries tenir? Aquell bot de deu
càrregues per navegar pel mar i
transportar blat de moro de la teva ciutat
a Copenhaguen? Què se’n farà, ara que
em tornes les cinc guinees i te’n vas per
on has vingut? No serà més que una
història que m’hauràs explicat; no viuràs
per veure’l avarar; no navegarà mai!
Al cap d’un moment, el noi es va
tornar a ficar la moneda d’or a la
butxaca.
 XII. El discurs del
vell a la història

Mentre el nabab i el mariner estaven

ocupats tal com hem descrit al menjador,
tan ben il·luminat, la Virginie era al
dormitori, on aquesta nit tots els llums
estaven esmorteïts amb pantalles roses,
preparant-se per al seu paper en la
història del senyor Clay: el paper
d’heroïna.
Amb l’ajuda de la seva petita criada
xinesa, que ara ja se n’havia anat, havia
endreçat l’habitació i hi havia afegit
diversos elements perquè semblés el
dormitori d’una delicada damisel·la. En
dues o tres ocasions havia aturat la feina
de cop i havia dit a la noia que havien
de marxar d’aquella casa
immediatament. Però ara que estava sola
ja no pensava a marxar.
L’habitació on es trobava havia estat
el dormitori dels seus pares. Els
diumenges al matí, els nens hi podien
entrar i jugar al llit de matrimoni.
Aquesta nit, els seus pares, en qui feia
temps que no pensava, eren amb ella;
havia entrat a casa seva amb el seu
consentiment. D’una manera estranya,
que ni ells ni ella no haurien pogut
explicar, aquella nit arribaria el judici
final del seu vell enemic mortal; la
deshonra i la humiliació de la seva filla
serien la prova definitiva en contra seva.
La filla, seguint la promesa que havia fet
molt de temps enrere, no el miraria
directament mentre es dictés la
sentència, però els seus difunts pares
eren amb ella a l’habitació, i ells sí que
ho farien.
Havia decorat el seu dormitori per
una nit amb objectes bonics com els que
recordava de la seva infantesa, iguals
que els que el seu pare havia fet bocins
o cremat abans que el senyor Clay entrés
a la casa. Estatuetes, ventalls xinesos i
rams de flors seques. Alguns d’aquests
objectes, els havia dut de casa seva;
així, havia enllaçat la seva trista
existència dels darrers deu anys amb el
seu passat llunyà, alegre i innocent, i el
senyor i la senyora Dupont l’havien
reconegut.
Després va arreglar-se. Va
emprendre la tasca amb solemnitat i
crueltat, tal com Judit devia preparar el
seu rostre i el seu cos per a la trobada
amb Holofernes al campament de
Babilònia. Però gairebé de seguida, i
inevitablement, l’operació la va
absorbir; igual que, segurament, li devia
haver passat a Judit.
La Virginie era una persona honesta
en els afers econòmics: amb les tres-
centes guinees del senyor Clay havia
comprat conscienciosament tot el que
necessitava per representar el seu paper.
Les puntes eren la seva única debilitat, i
en aquest moment surava en un núvol de
puntes de Valenciennes, i duia un
collaret de corall, perles a les orelles i
sabatilles de setí de color rosa. Es va
empolvorar la cara i es va posar coloret
a les galtes, es va delinear celles i
llavis, va deixar que els blens de cabells
espessos i sedosos li caiguessin sobre
les espatlles, i es va perfumar la pell
blanca del coll, els braços i el pit. Un
cop llesta, es va observar atentament en
tots els miralls allargats de l’habitació.
Quan era petita, aquests miralls
l’havien reflectida i li havien mostrat
que era bonica i graciosa. Ara, en mirar-
s’hi, recordava el moment en què, als
dotze anys, els havia demanat que li
ensenyessin quin aspecte tindria en el
futur, quan es convertís en una dama. I
aquella nena mai no havia vist cap dama
tan gentil en una llum rosada tan
encantadora. L’amor a l’art dramàtic que
la Virginie havia heretat del seu pare va
ajudar-la en aquest moment de
necessitat. Encara que no era exactament
qui fingia ser aquesta nit, les
transaccions empresarials del seu pare
tampoc no havien estat sempre tan
íntegres com fingien ser.
Mentre reflexionava es va treure les
sabatetes de seda i va estirar el cos
gràcil, esvelt i fort, entre els llençols
coberts de puntes, amb els tirabuixons
foscos i sinuosos escampats sobre la
funda del coixí.
Estava tan absorta pensant en el seu
enemic i contemplant la seva pròpia
imatge que fins que no va sentir passos
al passadís no va recordar que a la
història hi havia un tercer personatge: el
seu visitant nocturn desconegut. Per un
moment va omplir-se de menyspreu pel
titella contractat pel senyor Clay.
Quan el pom va girar, va abaixar la
mirada, i fins que la porta es va obrir i
tancar per segon cop va mantenir els ulls
fixos en el llençol. Però en aquest pudor
hi havia tanta força i energia com en una
mirada directa carregada d’enemistat
mortal i irreconciliable.
El senyor Clay va entrar a
l’habitació repenjant-se al bastó, vestit
amb una bata llarga de seda xinesa
gruixuda. A una distància respectuosa
d’un parell de passes el seguia una
ombra gran i indefinida que va travessar
a poc a poc el llindar.
La copa de vi que el senyor Clay
havia begut amb el seu convidat després
de moltes nits sense dormir li havia
pujat al cap. A més, feia uns quants
minuts havia passat por de debò, i si bé
al llarg de la seva vida ell havia
espantat molta gent, per a ell es tractava
d’un sentiment molt infreqüent que podia
fer-li córrer la sang d’una manera nova.
Però ara estava ebri d’una beguda
encara més potent, perquè aquesta nit es
movia en un món creat per la seva
pròpia voluntat i per la seva paraula.
La seva victòria l’havia marcat;
semblava que els cabells se li havien
tornat més blancs en poques hores. Però,
alhora, l’havia rejovenit
prodigiosament. Al capdavall, en aquest
moment estava en ple procés
d’apropiar-se d’unes forces que se li
havien oposat inesperadament i de
sotmetre-les, i, de fet, en ple procés de
destruir-les abans d’eliminar-ne tot
rastre dins seu. Estava materialitzant una
fantasia, transformant una fantasia en un
fet. En realitat, tenia la sensació
imprecisa i intensa (perquè en aquest
moment tot el que sentia era imprecís i
intens) que estava a punt de subjugar la
persona que havia volgut pertorbar la
seva imatge de la realitat: el profeta
Isaïes.
Va somriure lleugerament, les cames
li tremolaven una mica. Per primera
vegada a la vida l’impressionava la
bellesa d’una dona. Va contemplar
gairebé feliç la noia que hi havia al llit,
la noia a qui ell havia donat vida. Per un
segon, li va passar per davant dels ulls
la imatge borrosa d’una nena que en una
ocasió li havia mostrat un pare orgullós,
i després va desaparèixer de seguida. Va
assentir satisfet. Els seus titelles es
portaven molt bé. L’heroïna de la seva
història era blanca i rosada, i la seva
mirada baixa revelava virtut i temor. Les
veles de la història estaven a punt
d’omplir-se de vent.
Havia arribat el moment que el vell
senyor fes el seu discurs. El senyor Clay
el recordava paraula per paraula de la
nit de feia cinquanta anys. Però la
consciència del seu gran poder havia
embriagat el ric comerciant de te de
Canton; li rodava el cap. El profeta
Isaïes és astut i, sota una aparença
devota, té molts mitjans per sortir-se
amb la seva. Potser s’estava dedicant
devotament a posar el senyor Clay al seu
lloc. El senyor Clay només havia estat
nen per molt poc temps, fins que va
aprendre a parlar i a comprendre el que
deia l’altra gent. Ara que la consciència
del poder total estava a punt de conduir-
lo al regne del cel, el profeta Isaïes li va
posar les mans al cap i el va tornar a
convertir en nen. En altres paraules: el
vell home de pedra tornava a la
infantesa, en silenci i més dolçament
commogut que en cap altre moment de la
seva vida. Va començar a jugar amb la
seva història, no podia deixar estar el
tema d’abans.
—Tu —va començar, assenyalant la
noia del llit—, i tu —sense mirar el noi,
va assenyalar cap enrere—, sou joves,
sans, els membres no us fan mal, de nit
dormiu. I com que us podeu moure i
voltar sense sentir dolor, creieu que us
podeu moure i voltar com us vingui de
gust. Però no és així. Us moveu i volteu
com jo ho mano. En realitat, sou dos
titelles joves, sans i forts, en aquesta mà
tan vella.
Va callar un moment, encara amb el
somriure fred als llavis.
—De la mateixa manera —va
continuar—, com us he dir, rotes les
persones són titelles en una mà més forta
que la seva. Així, com us he dit, els
pobres són titelles a les mans dels rics, i
els beneits de la Terra a les mans dels
més intel·ligents. Ballen, i deixen de
ballar, seguint les mans que en mouen
els fils.
»Quan jo me’n vagi —va acabar—, i
vosaltres us quedeu sols i penseu que
l’únic que feu és obeir la vostra sang
jove, no estareu fent altra cosa que el
que jo he volgut que féssiu. Estareu
seguint l’argument de la meva història. I
és que aquesta nit, aquesta habitació,
aquest llit, vosaltres amb la vostra sang
calenta i jove…, tot plegat és només una
història, convertida en realitat per ordre
meva.
No volia anar-se’n de l’habitació.
Es va quedar una estona més dret als
peus del llit, repenjat al bastó. Després,
va girar cua dignament i va donar
l’esquena als petits actors que la seva
omnipotència havia posat a l’escenari.
Quan va obrir la porta, la Virginie
va alçar els ulls.
Va mirar un moment l’assassí del seu
pare i va veure una silueta que es
retirava i s’allunyava. La bata xinesa del
senyor Clay era llarga i arrossegava per
terra, i quan va tancar la porta darrere
seu, se li va quedar enganxada, de
manera que va haver d’obrir i tancar la
porta una altra vegada.
 XIII. La trobada

L’habitació no hi va haver cap soroll ni

moviment fins que, alhora, el noi va fer
dues gambades endavant i la Virginie,
des del llit, va girar el cap i se’l va
mirar.
Immediatament va tenir un esglai tan
fort que va oblidar la seva missió
sublim i va desitjar tornar a ser a casa
seva, fins i tot sota la protecció d’en
Charlie, per modesta que fos. I és que la
figura que tenia als peus del llit no era
un mariner qualsevol dels carrers de
Canton; era un enorme animal salvatge
que havien deixat entrar perquè
l’espedacés.
El noi se la va mirar sense bellugar-
se. El seu pit ample s’inflava i
desinflava amb una respiració profunda
i tranquil·la.
Finalment va dir:
—Crec que ets la noia més bonica
del món.
Aleshores la Virginie es va adonar
que era un nen.
Ell va preguntar-li:
—Quants anys tens?
Ella no va ser capaç de dir res. I si
la seva gran tragèdia tenebrosa es
convertia en comèdia?
 El noi volia saber la resposta, així
que va fer una altra pregunta:
—Que tens disset anys?
—Sí —va dir la Virginie. Quan va
sentir la seva pròpia veu pronunciant
aquesta paraula, el seu rostre, encarat
cap al noi, es va suavitzar una mica.
—Aleshores tenim la mateixa edat
—va dir ell.
Va fer un pas lent i es va asseure al
llit.
—Com et dius? —va preguntar.
—Virginie —va respondre ella.
El noi va repetir el nom dues
vegades i se la va mirar una estona.
Després es va estirar amb compte al seu
contat, sobre el cobrellit. Tot i la seva
mida, es movia amb lleugeresa i agilitat.
La Virginie va sentir que la seva
profunda respiració s’accelerava,
s’aturava i es tornava a posar en marxa
amb un gemec lleu, com si alguna cosa
cedís dins seu. Es van estar així una
estona.
—T’he de dir una cosa —va
exclamar ell de sobte amb veu greu—.
Mai no he anat al llit amb una noia,
Sovint hi he pensat; moltes vegades he
tingut intenció de fer-ho. Però encara no
ho he fet mai.
Va tornar a quedar-se en silenci,
esperant que ella respongués al que li
acabava de dir. En veure que no deia
res, va continuar:
 —No és només culpa meva —va dir
—. He estat fora molt de temps, en un
lloc molt llunyà, on no hi havia noies —
un cop més es va aturar, i després va
continuar—: No ho vaig dir mai als
altres de bord. Ni tampoc no ho sabien
els companys amb qui he desembarcat
aquesta nit. Però a tu crec que més val
que t’ho digui.
A contracor, la Virginie va girar-se
cap a ell i va veure que tenia la cara
resplendent i molt a la vora de la seva.
—Quan era en aquest lloc llunyà que
et deia —va continuar ell—, de vegades
m’imaginava que tenia una noia amb mi,
i que aquesta noia era meva. Jo li
portava ous d’ocell, peixos, i unes
fruites grans i dolces que creixien allà
però que no sé com es diuen, i ella era
bona amb mi. Dormíem junts en un cau
que vaig trobar quan feia tres mesos que
era a l’illa. Quan la lluna era plena,
n’il·luminava l’interior. Però mai no
vaig trobar nom per a aquesta noia. No
se me n’acudia cap. Virginie —va afegir
a poc a poc—. Virginie —i encara un
altre cop—: Virginie.
Amb un gest ràpid va aixecar el
cobrellit i el llençol, i va mirar sota. Tot
i que encara es mantenia apartat d’ella,
la Virginie va sentir la presència del seu
cos, gran, àgil i jove. Poc després ell va
alçar la mà i la va tocar. La seva
camisola de puntes s’havia arromangat i,
quan el jove va estirar la mà, es va
trobar amb un genoll nu i rodó. Es va
sobresaltar, va acariciar-lo curosament
amb el dit i després va apartar la mà i
va palpar el seu propi genoll, dur i prim.
Un instant després la Virginie va fer
un xiscle esgarrifós.
—Déu meu! —va cridar—. Déu
meu, aixeca’t, ens hem d’aixecar. Hi ha
un terratrèmol, no ho notes?
—No —va gemegar el noi molt a
prop de la seva cara—. No hi ha cap
terratrèmol. Sóc jo.
 XIV. El comiat

Quan finalment ell es va adormir, la

tenia abraçada com si fos un cargol de
banc, jeia amb la cara enfonsada entre
les seves espatlles i tenia la respiració
profunda i tranquil·la.
La Virginie, que darrerament havia
tingut tantes coses al cap, estava
desperta però no aconseguia pensar en
res. Mai, en tota la seva vida, no s’havia
trobat amb una força semblant. No
tindria sentit que intentés actuar pel seu
compte. La fermesa amb què l’aferrava
era com una realitat desconeguda fins a
aquell moment que feia que totes les
altres coses semblessin buides i falses.
Al llarg de la nit va anar recordant
de cop coses que la seva mare li havia
explicat sobre la seva família, els
mariners de la Bretanya. També li van
tornar, com si tinguessin voluntat pròpia,
antigues cançons franceses sobre els
viatges dels mariners i el seu retorn a
casa. També hi havia la cançó de la dona
del mariner que espera una carta, i la
seva cançó de bressol.
Si es despertava, el noi es
comportava com un ós amb una bresca,
roncant i grunyint amb una voracitat i un
entusiasme salvatges. Van parlar un
parell de cops.
—Als vaixells de vegades
m’inventava cançons —va dir ell.
—I de què parlaven les teves
cançons?
—Del mar. De la vida dels mariners,
i de la seva mort.
—Canta-me’n una —va demanar
ella.
Al cap d’un moment va recitar a poc
a poc:
Feia el segon torn de guàrdia, al
vaixell, una nit,
el cel era fred i ple d’estrelles,
tres cignes van passar volant
amb un crit
sobre l’or blanc de la lluna
 plena.

—Or —va repetir, una mica

incòmode. I després d’una pausa—: La
lluna sembla una moneda de cinc
guinees. I alhora no s’hi assembla gens.
—Et vas inventar alguna altra
cançó? —va preguntar la Virginie. No
entenia què havia volgut dir, però tenia
la sensació que estava preocupat, i això
no podia ser.
—Sí, me’n vaig inventar d’altres.
Sobre la meva barca.
—Canta-me’n alguna —va demanar-
li un altre cop.
Ell va tornar a recitar lentament:
Quan la tempesta rugeix i el
 mar obre àvid una boca
de tres mil braçades de
fondària, on cap llum no hi arriba,
les barques s’enfonsen com
balenes, directes a l’infern,
en Povl Povlsen res no tem!

—Et dius Povl? —va preguntar ella.

—Sí, Povl —va respondre ell—. És
prou bon nom. El meu pare es deia Povl,
i el seu pare també. És un nom de
mariners hàbils i fidels al seu vaixell. El
meu pare es va ofegar sis mesos abans
que jo nasqués. És allà sota, al fons del
mar.
—Però tu no t’ofegaràs, oi, Povl?
—No —va dir ell—. Potser no. Al
capdavall, vaig anar a parar a una illa.
Però moltes vegades m’he preguntat:
quin devia ser l’últim pensament del
meu pare en el moment que el mar se’l
va empassar?
—T’agrada pensar aquesta mena de
coses? —va preguntar ella, una mica
angoixada.
Ell va rumiar sobre la pregunta:
—Sí —va dir—. És bo pensar en
tempestes i onades altes. Pensar en la
mort no és res de dolent.
Poc després va exclamar, de cop:
—Me’n tornaré al meu vaixell tot
just es faci de dia. Salpa al matí.
Aquestes paraules van provocar a la
Virginie un gran dolor que va recórrer-li
tot el cos, però al cap d’un moment es va
abandonar en la força del noi. Aviat van
tornar a adormir-se l’un als braços de
l’altra.
La Virginie es va despertar quan el
matí començava a mostrar-se en forma
de franges grises entre les cortines. El
noi l’havia deixada anar, però en el seu
son profund encara li agafava la mà.
Des del moment que es va despertar,
un pensament va tenallar-la i gairebé no
la deixava respirar. Mai cap altre
pensament l’havia omplert tant, excloent
qualsevol altra cosa: «Quan em vegi la
cara a la llum del dia, veurà que la tinc
vella, empolvorada i maquillada. La
cara d’una dona vella i horrible!».
Va adonar-se que la llum anava
avançant. Encara tinc deu minuts, encara
tinc cinc minuts, anava pensant, amb el
cor com una llosa. Ara el temps s’havia
acabat, i va pronunciar el nom del noi
dues vegades en veu alta.
Quan es va despertar, va dir-li que
s’havia de llevar i tornar al seu vaixell
abans que salpés. Ell no va contestar,
però li va estrènyer la mà, i al cap de
poc la va prémer contra el seu rostre
amb un gemec.
La Virginie va sentir un ocell que
cantava al jardí i va dir:
—Escolta! Un ocell que canta, les
espelmes s’han consumit, la nit ja ha
passat.
De cop, sense fer cap fressa, amb
lleugeresa animal, el noi va sortir del
llit d’un bot, la va agafar i la va alçar.
—Vine! —va cridar—. Vine amb mi,
lluny d’aquí!
La seva veu era com una cançó, com
una tempesta, que l’alçava per damunt
dels seus braços.
—Te m’emporto amb mi —va tornar
a cridar—, al meu vaixell. T’amagaré a
bord, a la bodega, amb la càrrega. Te
m’emporto amb mi a casa!
Ella va posar-li les mans al pit per
apartar-lo i va sentir que inspirava
profundament, com una manxa. L’únic
que va aconseguir va ser gronxar-lo una
mica, com un arbre en una ventada, i
balancejar-se ella també perquè ell
encara la tenia agafada. Ell va estrènyer
l’abraçada, i la va alçar com si volgués
emportar-se-la carregada a l’esquena.
—No em separaré de tu! —va cridar
—. Res del món no aconseguirà separar-
nos. Mai! Mai!
En aquest moment la Virginie va
veure les seves siluetes imprecises en un
dels miralls. No hauria pogut desitjar
cap escena més dramàtica: la mida del
noi semblava sobrehumana, aterridora,
com un ós furiós alçat sobre les potes
del darrere, fent urpades a l’aire amb la
pota davantera dreta mentre ella, amb
els cabells llargs deixats anar, era com
una presa indefensa a la pota esquerra.
Retorçant-se va aconseguir recolzar un
peu. El noi es va adonar que tremolava i
va deixar-la a terra, però va continuar
abraçant-la amb força.
—De què tens por? —li va
preguntar, alçant-li el rostre cap al seu
—. No deus pas pensar que permetré
que res et separi de mi! Has de venir a
casa amb mi. Mentre jo sigui amb tu, no
hauràs de tenir por del mal temps, ni de
les tempestes de neu o de les onades
altes. A Dinamarca no hi ha res a témer.
I allà dormirem junts cada nit. Com
aquesta nit! Com aquesta nit!
L’angoixa que tenallava la Virginie
no tenia res a veure amb el mal temps,
les tempestes de neu ni les onades altes:
en aquest moment no tenia ni la més
mínima por de la mort. Temia que el noi
li veiés la cara a la llum del dia. No
s’atrevia a parlar, perquè no es refiava
de si mateixa; hauria pogut dir qualsevol
cosa. Però quan els peus li van tocar a
terra un moment, va reunir totes les
seves forces per trobar una sortida:
—No ho pots fer —va dir—. Ell
t’ha pagat.
—Què? —va exclamar ell confós.
—El vell t’ha pagat! —va repetir
ella—. T’ha pagat perquè te’n vagis
quan es faci de dia. Tu has acceptat els
seus diners!
Quan va entendre què significaven
les paraules de la Virginie, el noi va
empal·lidir tot d’una, i va deixar-la anar
tan sobtadament que la noia gairebé va
caure.
—Sí —va dir a poc a poc—. M’ha
pagat. I jo he acceptat els seus diners —
va exclamar—. Però en aquell moment
no sabia… —va mirar endavant, per
damunt del cap de la Virginie—. L’hi he
promès… —va dir, afligit. Va deixar
caure el cap sobre les espatlles de la
Virginie i va enfonsar la cara entre els
seus cabells—. Oh…, oh… —va
lamentar-se.
Va alçar-la, la va tornar a portar al
llit i es va estirar al seu costat amb els
ulls tancats. Mentre no els obrís, la
Virginie estava més tranquil·la. Va
repassar el breu temps que feia que es
coneixien per trobar alguna cosa per dir.
—Ara tindràs la teva barca —va dir
finalment.
Després d’un llarg silenci, el noi va
dir:
—Sí, tindré la meva barca. —I al
cap d’un altre silenci—: Què has dit,
que ara tindria la meva barca? —va
tornar a alçar-la i va abraçar-la molta
estona—. Però, i tu? I tu —va repetir
lentament—, què faràs, noieta meva?
La Virginie no va respondre.
Ell va gemegar lleument. La Virginie
va sentir que es retorçava una mica.
—Doncs me’n vaig —va dir ell—;
me’n torno al meu vaixell —va parar
l’orella i va afegir—: Se sent un ocell
que canta, les espelmes s’han consumit,
la nit s’ha acabat. Me n’he d’anar.
Però encara no se’n va anar de
seguida.
—Adéu, Virginie —va dir—. Així
és com et dius. Virginie. Posaré el teu
nom a la meva barca. Li posaré els noms
de tots dos, Povl i Virginie. I navegarà
amb els nostres noms per l’estret de
Storstrømmen i la badia de Køge.
—Te’n recordaràs, de mi? —va
preguntar la Virginie.
—Sí —va respondre el mariner—.
Sempre, tota la vida. Mentre visqui,
pensaré en tu. Com vols que no pensi en
tu a la meva barca? Pensaré en tu quan
hissi les veles i llevi l’àncora. I hi
tornaré a pensar quan baixi l’àncora.
Pensaré en tu al matí, quan els ocells
comencin a cantar. Pensaré com era
abraçar-te, i pensaré en la teva olor. Mai
no pensaré en cap altra noia. Ni podré
pensar en cap altra noia, perquè tu ets la
més meravellosa del món.
Ella va seguir-lo fins a la porta i li
va envoltar el coll amb els braços. Aquí,
lluny de la finestra, l’habitació encara
era fosca. De cop, la Virginie es va
sentir plorar. «Encara em queda un
minut», va pensar mentre l’abraçava i es
besaven.
—Mira’m —li va suplicar—.
Mira’m, Povl.
Ell va mirar-la de fit a fit, amb un
posat greu.
—Recorda la meva cara —va dir
ella—. Mira-la bé i recorda-la. Recorda
que tinc disset anys, i recorda que mai
no havia dormit amb ningú fins que t’he
conegut.
—Em recordaré de tot —va dir ell
—. Mai no m’oblidaré de la teva cara.
Ella s’hi va aferrar, amb el rostre
humit alçat, i es va adonar que ell,
vacil·lant, intentava deslliurar-se dels
seus braços.
—Ara te n’has d’anar —va dir, i
se’n va apartar.
 XV. La conquilla

A la llum de la mateixa albada,

l’Elishama travessava l’entrada
recoberta de grava del senyor Clay i es
dirigia a la casa per convertir-se, a la
seva manera assossegada, en el punt
final o l’epíleg de la història.
Al menjador allargat la taula encara
estava parada, i a les copes hi quedava
una mica de vi. Les espelmes s’havien
consumit, només una última flama
tremolava al seu canelobre.
El senyor Clay també hi era, encara;
assegut a la seva butaca fonda, recolzat
en coixins i amb els peus en un tamboret.
S’havia quedat despert per esperar
l’arribada del matí i alçar la copa del
seu triomf quan sortís el sol. Però la
copa del seu triomf havia estat massa
per a ell.
L’Elishama es va quedar molta
estona dempeus mirant-se el vell, tan
immòbil com ell. Mai no havia vist
dormir el seu vell senyor, i els seus
laments li havien fet pensar que mai no
arribaria a veure-ho. Doncs mira, va
pensar, resulta que el senyor Clay tenia
raó; havia trobat l’únic remei efectiu per
a la seva malaltia. Ara que la història
s’havia convertit en realitat, la seva
ànima havia trobat la pau.
Els ulls del vell estaven una mica
oberts, apagats com còdols a la platja,
però els llavis fins s’havien tancat en un
somriure una mica tort. Tenia la cara tan
grisa com les mans ossudes que
reposaven sobre els genolls. La bata
penjava amb uns plecs tan profunds que
gairebé semblava que no hi havia cap
cos que unís el rostre amb les mans.
Aquesta matinada la seva figura rígida i
orgullosa, envejada i temuda per milers
de persones, semblava un ninot de paret
just després que una mà hagués tibat el
fil amb força.
El seu subordinat i home de
confiança es va asseure en una cadira i
va mirar de sentir els xiulets i esbufecs
habituals del pit del vell. Però a
l’habitació no se sentia res de res.
L’Elishama va repetir per a si mateix les
paraules del seu profeta:
—I fugiran les penes i els gemecs.
L’escrivent del senyor Clay es va
quedar molta estona assegut al seu
costat, reflexionant sobre els
esdeveniments de la nit i la condició
humana en general. Què els havia passat,
a les tres persones que havien tingut un
paper a la història del senyor Clay?
Podrien haver prescindit del que havia
passat? Una vegada més, com tantes
altres, va pensar que la vida era molt
difícil per a la gent que desitjava coses
amb tanta intensitat que no podia passar
sense elles. Si no podien aconseguir el
que volien, ho passaven malament, i si
ho aconseguien, encara pitjor.
Al cap d’una estona, va pensar si no
hauria de tocar la figura enfonsada i
immòbil que tenia al davant i així
mostrar la seva bona voluntat de
despertar el senyor Clay perquè pogués
gaudir del resultat del seu gran pla i els
seus esforços. Però va tornar a decidir
esperar-se una mica i veure primer per
si mateix què havia passat. Va abandonar
sigil·losament la sala silenciosa.
Va anar cap a la porta del dormitori,
i mentre esperava a fora va sentir veus a
l’interior. Dues persones que parlaven
alhora. Què havia passat entre ells
durant la nit, i què passava ara? Era
inevitable, el que havia passat? Dins de
l’habitació, algú plorava; la veu
arribava trencada i turmentada per les
llàgrimes a l’orella que l’escoltava.
L’Elishama es va repetir un cop més les
paraules d’Isaïes:
—L’aigua ha brollat al desert, han
nascut torrents a l’estepa.
Poc després la porta es va obrir.
Dues siluetes es van abraçar i es van
quedar juntes al llindar. Després es van
separar; una es va enretirar i va
desaparèixer, i l’altra va sortir al
passadís i va tancar la porta darrere seu.
El mariner de la nit passada es va
quedar uns quants segons quiet davant de
la porta, mirant al seu voltant, i després
va continuar endavant.
L’Elishama va fer un pas cap a ell;
era fidel al seu senyor fins a la mort i li
va semblar que calia que el noi
certifiqués en persona la victòria del
senyor Clay.
El mariner se’l va mirar tot seriós i
va dir:
—Me’n vaig. Me’n torno al meu
vaixell. Digues al vell que me n’he anat.
Ara l’Elishama va veure que la nit
abans s’havia equivocat: el noi no era
tan jove com ell havia pensat. Però això
no canviava res; fos com fos, encara li
faltava molt per ser tan vell com el
senyor Clay, que reposava en pau a la
seva butaca. Encara li quedaven molts
anys de perills, una joguina dels
elements i dels seus propis desitjos.
L’escrivent va decidir fer balanç del
projecte.
—Ara podràs explicar la història —
va dir al noi.
—Quina història? —va preguntar
ell.
—Tota la història —va respondre
l’Elishama—. Quan expliquis el que has
viscut i el que has vist des d’ahir a la nit
fins ara, estaràs explicant tota la
història. Ets l’únic mariner del món que
la pot explicar, de principi a fi, tal com
l’has viscuda realment.
 El noi es va mirar l’Elishama molta
estona.
—El que he viscut? —va dir
finalment—. El que he vist i he fet des
d’ahir a la nit fins avui? —I al cap d’una
estona—: Per què ho anomenes història?
—Doncs perquè tu mateix l’has
sentit explicar com una història. La
història d’un mariner que desembarca en
una ciutat gran, i que va pel carrer, prop
del port, quan un carruatge s’atura al seu
costat i en surt un senyor vell que li diu:
«Tens bon aspecte, mariner. Vols
guanyar cinc guinees, aquesta nit?».
El noi estava immòbil. Però tenia
una capacitat particular per,
imperceptiblement i sense moure’s,
reunir tota la seva força i llançar-la
contra la persona amb qui parlava, com
un pes formidable i amenaçador que
podia fer sentir a l’interlocutor que la
seva vida corria perill. Així havia
desconcertat el senyor Clay quan
s’havien vist per primer cop, al carrer, i
més tard, al menjador, l’havia espantat
de debò. Fins i tot l’Elishama, que no
coneixia la por, va apartar-se’n una
mica. Des d’una mica més lluny, va
observar la silueta gegantina que tenia al
davant; sense temor, sinó amb la mateixa
simpatia i compassió místiques i una
mica doloroses que havia sentit tota la
vida per les dones i els ocells.
Però l’enorme criatura que tenia al
davant era un animal ben mans. Va
mirar-se l’Elishama, atent però
assossegat.
—Aquesta història —va dir—,
aquesta història no s’assembla gens al
que jo he viscut. Explicar-la com jo l’he
viscuda… —va repetir a poc a poc—, a
qui l’hi hauria d’explicar? Qui em
creuria, en cap vaixell del món, si
l’expliqués?
Va reunir tota la seva força en una
darrera resposta:
—No ho explicaria ni per cent
vegades cinc guinees! —va dir.
L’Elishama va obrir la porta de la
casa al convidat nocturn. Fora, els
arbres i les flors del jardí del senyor
Clay estaven xops de rosada, i a la llum
del matí se’ls veia tan nous i frescos
com si els acabessin de fer. El cel
estava vermell com una rosa, i no hi
havia ni un sol núvol. Un dels paons del
senyor Clay va fer un esgarip i va passar
arrossegant la cua, traçant una franja
fosca a la gespa, que lluïa amb un to
platejat. Lluny se sentien els dèbils sons
de la ciutat que es despertava.
El mariner va veure el farcell que
havia deixat la nit abans al terra
envernissat del porxo. El va agafar per
endur-se’l, però se li va acudir alguna
cosa; va tornar a deixar-lo a terra i en va
desfer els nusos.
—Em podries fer un favor? —va
preguntar a l’Elishama.
—Sí —va respondre-li ell.
—Una vegada, fa molt de temps —
va dir el noi—, vaig ser en una illa on hi
havia milers de closques de petxines i
conquilles a la platja. N’hi havia que
eren boniques, potser eren rares, potser
només es poden trobar en aquella illa.
Jo en recollia unes quantes cada matí.
Algunes, les més maques, me les vaig
endur. Pensava portar-les a Dinamarca.
Són l’única cosa que tinc per endur-me a
casa.
Va escampar la seva col·lecció de
conquilles sobre la taula i se les va
mirar pensativament. Finalment, en va
triar una de gran i lluent, de color rosat,
i la va allargar a l’Elishama.
—No les hi donaré totes —va dir—.
Té tantes coses boniques que segur que
tenir totes aquestes conquilles no li faria
il·lusió. Però aquesta és inusual, crec.
Potser no n’hi ha cap d’igual en tot el
món.
Va acaronar la conquilla lentament
amb els dits.
—És com palpar un genoll —va dir
—. I si te l’acostes a l’orella sents un
soroll a dins, una cançó. L’hi podries
donar de part meva i dir-li que se la
posi a l’orella?
Va acostar-se la conquilla a l’orella
i el seu rostre va adquirir una expressió
atenta i pacífica. L’Elishama va pensar
que, comptat i debatut, sí que ho havia
vist bé la nit abans, i que el noi era molt
jove.
—Sí —va dir—. Ja l’hi donaré.
—I et recordaràs de dir-li que se la
posi a l’orella?
—Sí —va dir l’Elishama.
—Gràcies. I adéu —va dir el
mariner, i va encaixar la mà enorme amb
la de l’Elishama.
Va baixar per l’escala del porxo, va
recórrer l’entrada amb el seu farcell a la
mà i va desaparèixer.
L’Elishama es va quedar dempeus
mirant-se’l. Quan l’ampla silueta va
haver desaparegut, va dur-se la
conquilla a l’orella. A l’interior se
sentia un onatge profund, com el brogit
llunyà de grans onades. L’Elishama va
fer exactament la mateixa cara que poc
abans havia fet el noi. Es va sentir
estrany, amansit, profundament calmat en
sentir una veu nova a la casa i a la
història.
«Ja l’havia sentit abans», va pensar,
«fa molt de temps. Fa molt i molt de
temps. Però on?».
Va deixar caure la mà.
L’anell
 Un matí d’estiu de fa cent cinquanta
anys un jove terratinent i la seva dona
van sortir a passejar per les seves
propietats.
Feia una setmana que eren marit i
muller. No els havia resultat fàcil estar
junts, perquè la família d’ella pertanyia
a una classe social més alta que la d’ell,
i era més rica. Però els dos joves, que
ara tenien vint-i-tres i dinou anys,
s’havien estimat des de nens i havien
estat perseverants en el seu amor, fins
que els pares de la noia, orgullosos del
seu llinatge i dels seus diners, havien
hagut de cedir.
Els noucasats eren més feliços del
que es pot descriure amb paraules.
S’havien acabat les breus trobades
furtives i les notetes xopes de llàgrimes
que s’intercanviaven d’amagatotis.
S’havien unit davant de Déu i dels
homes, podien caminar de bracet
obertament davant de tothom i viatjar en
el mateix carruatge, i pensaven passejar
i viatjar junts fins a la fi dels seus dies.
El seu paradís llunyà i inabastable havia
baixat a la terra i, cosa estranya i
sorprenent, havia resultat ser ple de
coses quotidianes: de jocs i de bromes,
del cafè del matí i del te de la tarda, de
cavalls i de gossos, de carretes de fenc
que balandregen, de xàfecs i d’arcs de
Sant Martí.
En Konrad, el jove marit, s’havia
promès solemnement que a partir d’ara
al camí de la seva estimada no hi hauria
cap pedra ni cap núvol. La Lovise, la
jove muller (a qui els amics anomenaven
Lise), se sentia, per primera vegada a la
vida, lliure com un ocell al cel, perquè,
a partir d’ara, mai no tindria cap secret
per al seu marit.
La senzillesa de la seva nova vida
rural a la granja la fascinava i
meravellava dia rere dia. Molts cops al
dia s’aturava al passadís de la casa i
reia en pensar que el seu marit temia que
l’existència que ell podia oferir-li no fos
digna d’ella. Feia poc encara jugava
amb nines; ara que es raspallava els
cabells, tan bonics, ordenava la roba de
casa i posava les flors en aigua ella
mateixa; havia tornat immediatament al
seu món feliç de la infantesa, en què tot
es feia amb una seriositat profunda i
solemne, i amb atenció cerimoniosa, i
alhora s’era conscient en tot moment que
només era un joc.
Era un deliciós matí de juny. Uns
nuvolets suraven pel cel, molt amunt, i
l’aire anava ple d’una aroma fresca i
dolça. La Lise duia una faldilla blanca i
un barret de palla italià ample amb una
cinta de color blau cel. Ella i el seu
marit anaven per un camí romàntic i
sinuós entre el jardí i el parc. Més
endavant es convertia en un caminoi que
passava per prats, entre grups de gran
arbres, creuava un rierol i resseguia un
bosquet fins arribar a les pastures
d’ovelles. Aquest dia en Konrad havia
decidit ensenyar les seves ovelles a la
Lise. Per això, per una vegada, ella
havia deixat a casa en Bijou, el seu
gosset blanc, perquè, si no, hauria
bordat als xais i podria haver-se
esbatussat amb els gossos d’atura. Les
ovelles de la granja eren el major orgull
d’en Konrad, que havia estudiat cria
ovina a Mecklenburg i a Anglaterra, i
havia introduït moltons alemanys i de
Cotswold per millorar el seu ramat.
Mentre passejaven, anava explicant a la
seva dona les grans possibilitats i
dificultats del projecte.
 Ella caminava al seu costat
escoltant-lo atentament, tot pensant: «Si
n’és de llest, i quantes coses que sap!». I
alhora, també pensava: «Realment, és
com un nen, un nen petit; ell i les seves
ovelles! Jo tinc cent anys més que ell».
Però quan es van acostar a la cleda,
el vell pastor d’origen alemany Matthias
va venir a trobar-los amb males
notícies. Dos dels xais alemanys havien
mort, i tres més estaven malalts. La Lise
va adonar-se que aquests esdeveniments
sabien molt de greu al seu home. Mentre
ell escoltava i feia preguntes al vell, es
va mantenir en silenci, prement-li
suaument el braç. Van manar a dos nens
que anessin a buscar els xais malalts al
corral. Mentre el senyor i el pastor de la
granja els esperaven, van repassar junts
els detalls del cas.
Tot això va durar molta estona. La
Lise va començar a mirar al seu voltant i
va deixar vagar la ment. Els seus
pensaments la van fer enrogir dos cops,
a poc a poc i alegrement, com una rosa;
després, aquesta rojor es va anar
esvaint… I els dos homes encara
parlaven d’ovelles.
Al cap d’una estona, una cosa de la
seva conversa va cridar-li l’atenció.
Havien acabat parlant d’un lladre
d’ovelles.
Al llarg dels darrers mesos, el lladre
de qui parlaven havia entrat moltes
vegades a les cledes de la regió com un
llop, havia matat i robat com un llop, i
havia desaparegut com un llop sense
deixar cap rastre. Tres nits enrere, el
pastor d’una granja propera i el seu fill
l’havien enxampat en flagrant delicte; el
lladre havia assassinat l’home, havia
deixat inconscient el nen i havia
aconseguit fugir. Havien enviat gent en
totes direccions per atrapar-lo, però
ningú no l’havia vist.
La Lise va voler saber més coses
sobre aquesta història tan terrible, i per
fer-la contenta el vell Matthias la va
tornar a explicar.
Al corral devia haver-hi hagut una
lluita violenta, perquè el terra de fang
era tacat de sang en molts punts. Durant
la baralla havien trencat un braç al
lladre d’ovelles, però tot i així havia
pogut saltar una tanca alta amb un xai a
l’esquena. En Matthias va acabar la seva
narració escopint i jurant que, si en tenia
l’ocasió, estaria encantat de penjar
l’assassí a la forca amb les seves
pròpies mans. La Lise ho va trobar bé i
va assentir seriosament. Tota l’estona
havia estat pensant en el llop del conte
de la Caputxeta Vermella, i havia sentit
uns petits calfreds agradables que li
recorrien l’esquena.
En Konrad pensava en els seus
propis xais, i en el perill que podia
amenaçar-los. Però aquest dia era tan
feliç que no podia desitjar mal a ningú.
Va interrompre el silenci solemne que va
seguir la narració d’en Matthias amb un
espontani:
—Pobre diable!
La Lise va girar-se cap a ell amb uns
ulls com unes taronges.
—Però què dius? —va preguntar
indignada—. Com pots sentir compassió
per aquest home tan horrible? Encara
resultarà que l’àvia tenia raó quan deia
que eres lliurepensador o francmaçó, el
que fos, i un perill per a la societat!
El record de l’àvia i de les llàgrimes
del passat van tornar a atrapar els seus
pensaments i se li va esborrar el drama
cruent que li acabaven d’explicar.
 Els nens van tornar amb els xais i els
dos homes van examinar-los
detingudament. Els van alçar i van
intentar que es posessin drets, els van
palpar pertot arreu i van acabar fent
belar tristament els animalons. L’escena
no era agradable per a la Lise i el seu
marit se’n va adonar.
—Val més que te’n vagis a casa,
estimada —va dir—. Encara en tenim
per a una estona. Vés xino-xano i així
t’atraparé pel camí.
Doncs vaja! Així que el seu
impacient marit, per a qui les ovelles
eren més importants que la dona,
l’enviava a casa. Si hi havia res en
aquest món que pogués ser més
agradable que el fet que el marit
l’arrossegués a veure les ovelles, era
això. Es va treure el barret ample, el va
deixar caure sobre l’herba i va dir al seu
marit que després l’hi dugués, que ella
volia sentir l’aire a la cara i als cabells.
I va començar a caminar cap a casa, ben
a poc a poc, com ell li havia manat,
perquè ella el volia obeir en totes les
coses.
Mentre caminava, la va anar
inundant una gran alegria pel fet d’estar
sola, totalment sola, sense ni tan sols en
Bijou. No recordava haver fet mai una
passejada tota sola. El paisatge que
l’envoltava estava lluent i en repòs, com
ple de promeses, i era seu. Fins i tot les
orenetes que travessaven el cel eren
seves. Perquè eren d’ell, i ell, d’ella.
Va seguir el camí, que feia un revolt
resseguint el bosquet, i al cap d’un
moment va quedar oculta de la vista dels
dos homes, que seguien al costat del
corral. Què podia haver-hi de més
agradable, va pensar, que passejar a poc
a poc, a poc a poc, per aquest caminet
verd i deixar que ell l’atrapés? Doncs
encara seria més agradable sortir del
camí, va pensar després, endinsar-se al
bosc i perdre-s’hi, i haver desaparegut
de la superfície de la Terra quan ell per
fi, cansat de parlar d’ovelles i amb el
cor envaït d’enyorança d’ella, s’afanyés
pel camí per venir a trobar-la.
 De cop va tenir una idea i es va
aturar per rumiar-se-la. Feia un parell
de dies el seu marit havia sortit a cavall
per veure com anava la collita de fenc,
però ella aquell dia estava cansada i no
havia volgut acompanyar-lo. Aleshores
havia sortit a passejar sense rumb fix en
companyia d’en Bijou per explorar els
seus nous dominis. En Bijou, fent
saltirons i ensumant tots els camins,
havia bordat, s’havia girat cap a ella i
l’havia fet endinsar-se en aquest mateix
bosc. Mentre s’anava obrint camí amb
compte entre els matolls, s’havia trobat
de cop en una clariana que hi havia al
mig, una obertura petita, com una alcova
amb cortines daurades i verdes. En
aquell moment li havia semblat que es
trobava al cor mateix del seu regne, s’hi
havia sentit feliçment commoguda. Oh,
que podria tornar a trobar aquell lloc
sagrat i secret? Si el trobava, s’hi
estaria totalment immòbil, amagada de
tothom. En Konrad la buscaria pertot
arreu, sense entendre on s’havia ficat la
seva dona. Per un breu moment, fins que
ella el cridés, veuria clarament si n’era,
de buit, horrible i desolat, el món, sense
ella. Va examinar pensativament el
marge del camí per tornar a trobar
l’entrada al santuari i es va ficar al
bosc.
Parant esment de no fer ni el més
mínim soroll, va anar avançant amb
cura, sense aturar-se, pas a pas. Se li va
enganxar un branquilló al rivet de la
faldilla blanca; se’n va desfer lentament,
vigilant que no cruixís. Després se li va
embolicar una branca als cabells llargs i
daurats, i es va aturar, va alçar els
braços i va treure-se-la amb compte.
Una mica més endins del bosc el
terra es va tornar tou i humit, els seus
passos lleugers van deixar de fer cap so.
Es va dur el mocadoret a la boca amb
una mà com si volgués cridar l’atenció
sobre el sigil amb què caminava.
Va trobar el lloc que buscava i es va
ajupir per apartar el dens fullam i obrir
la porta de la seva habitació silvestre de
color verd. Amb aquest moviment es va
trepitjar la costura de la faldilla i es va
ajupir per deixar-la anar. Quan va tornar
a alçar la mirada, es va trobar cara a
cara amb un home que ja era a
l’amagatall.
Estava dret a dues passes d’ella.
Devia haver-la estat observant mentre se
li acostava pel bosc.
Ella se’l va mirar de cap a peus.
Feia por de veure. Tenia la cara
cremada pel sol i coberta
d’esgarrinxades, i duia les mans negres
de terra i de sang. Anava vestit amb
parracs i descalç, i duia uns esquinçalls
de roba lligats a les cames nues. Tenia el
braç esquerre caigut al costat del cos, el
dret una mica endavant, i la mà aferrada
al mànec d’un ganivet llarg de fulla
llarga i nua. Tenia la mateixa edat que
ella. Es van mirar fixament.
Aquesta trobada al bosc va produir-
se de principi a fi en un silenci absolut,
sense cap paraula, ni una. El que va
passar només es podria descriure com
una pantomima. Per als dos actors de la
pantomima va ser etern; segons el
rellotge, va durar quatre minuts.
En tota la seva vida, la Lise mai no
havia estat en perill. En aquest moment
no va intentar analitzar ni avaluar la
seva situació, ni calcular quant trigarien
a arribar, si els cridés, el seu marit o en
Matthias, a qui sentia donant ordres als
gossos. Va observar l’home que tenia al
davant tal com s’hauria mirat un dimoni
dels boscos que se li hagués aparegut de
cop: era l’aparició en si, i no el perill o
l’horror que pot comportar, el que
transformava el món per a la persona
que se’l trobava.
Si bé cap dels dos no apartava la
vista de la cara de l’altre, la Lise va
percebre, com amb un sisè sentit, que
l’alcova verda s’havia transformat en el
cau d’un animal salvatge. El terra estava
tot trepitjat, hi havia un jaç fet amb sacs
i al costat uns quants ossos rosegats, i de
nit hi devia haver encès foc, perquè el
terra estava cobert de cendra i restes de
carbó de llenya.
Al cap d’una estona es va adonar
que aquest home a qui estava observant
intentava entendre-la a ella de la
mateixa manera que ella a ell. En aquest
moment ja no era només l’animal
salvatge perseguit, un contra tots,
finalment acorralat i a punt de fer un
salt, sinó que l’observava. Quan ho va
entendre, la Lise es va veure a si
mateixa amb els ulls d’ell, la silueta
vestida de blanc que s’acostava a poc a
poc i sense fer soroll, i que podria ser la
mort.
Finalment ell es va moure. Sense
alçar el braç, va fer girar lentament la
mà dreta, on tenia el ganivet, fins que la
punta de la fulla va quedar dirigida
directament a la gola de la noia. El
moviment era una bogeria, una cosa
incomprensible. No va somriure, però
els narius i les comissures dels llavis li
vibraven. Poc després, igual de
lentament, va fer el gest contrari i es va
ficar el ganivet a la beina que li penjava
del cinturó.
Ella no duia res bonic ni valuós
excepte l’anell de casament que el seu
marit li havia posat al dit davant de
l’altar feia una setmana. Se’l va treure i
en fer-ho li va caure el mocador. Va
allargar la mà amb l’anell cap a ell.
No va suplicar per la seva vida ni va
mirar de negociar. Era de naturalesa poc
espantadissa, i el temor que ell li
inspirava no era pel que podria fer-li.
Amb l’anell a la mà, li ordenava, li
pregava, que desaparegués tal com havia
aparegut; que esborrés aquesta figura
horrible de la seva vida de manera que
no hi hagués estat mai, mai. En aquest
gest mut la seva figura jove vestida de
blanc tenia la mateixa autoritat greu que
el capellà que amb un símbol sagrat
exorcitza un mal esperit i el precipita
cap a la foscor, fora del món dels
homes.
Ell va allargar lentament la mà cap a
la d’ella. Es van tocar les puntes dels
dits, i la mà de la noia no es va estremir
en el contacte. Però l’home no va agafar
l’anell. Quan ella el va deixar anar, va
caure a terra, com havia passat amb el
mocador.
Durant un segon totes dues mirades
van seguir-lo. L’anell va fer un parell de
tombs al seu voltant i va anar a parar
davant dels peus nus de l’home. Amb un
moviment gairebé imperceptible, ell el
va apartar d’una puntada de peu.
Després, va alçar els ulls i va tornar a
mirar-la a la cara. Així es van quedar,
ella no hauria sabut dir quant de temps.
Va sentir que en aquesta estona passava
alguna cosa que ho canviava tot.
Ell va allargar un braç cap a terra i
va recollir el mocador. Sense desviar ni
un moment els ulls del rostre de la noia,
va tornar a treure el ganivet de la beina i
va embolicar-ne la fulla amb el
mocadoret de batista. No li va resultar
fàcil, perquè tenia un braç trencat. El seu
rostre, sota la brutícia i la sang, es va
tornar cada cop més blanc, fins que
gairebé lluïa com el fòsfor. Ajudant-se
amb totes dues mans, va aconseguir
tornar a ficar-lo a la beina. O bé la
beina era massa gran i baldera per al
ganivet, o bé la fulla havia perdut gruix
pel desgast: el ganivet va lliscar dins de
la beina embolicat amb el mocador. Ell
encara se la va mirar dos o tres segons, i
després va alçar el rostre, il·luminat
amb aquella estranya lluentor de fòsfor, i
va tancar els ulls.
Era una decisió i una conclusió.
Amb aquest únic moviment va fer el que
ella li havia suplicat: desaparèixer. La
Lise era lliure.
Va fer un pas enrere, de cara al
rostre cec i totalment immòbil.
Aleshores es va ajupir, com havia fet
per entrar, i se’n va anar tan
silenciosament com havia vingut.
Es va quedar dreta al marge del bosc
buscant el camí que venia del prat. El va
trobar i va començar a seguir-lo, cap a
casa.
El seu marit encara no havia arribat
a aquesta banda del bosc. Ara venia
ràpidament pel camí; la va veure, va
saludar-la alegrement i es va apressar
per atrapar-la.
Aquí el camí era tan estret que
s’havia de quedar una mica per darrere
d’ella, sense agafar-la de bracet. Va
començar a explicar-li què els passava,
als xais. Ella va seguir caminant un pas
per davant d’ell, pensant: «Tot s’ha
acabat».
Al cap d’una estona ell es va adonar
que estava molt callada. Es va posar al
seu costat, la va mirar i va preguntar-li:
—Què et passa?
Ella va buscar una resposta, i va dir:
—He perdut l’anell.
—Quin anell? —va preguntar ell.
Ella va respondre:
—El meu anell de casament.
Quan va sentir la seva pròpia veu
pronunciant aquestes paraules va
entendre què significaven.
El seu anell de casament. «Amb
aquest anell t’accepto com a espòs».
Amb aquest anell, que un havia deixat
caure i l’altre havia apartat, havia
acceptat alguna cosa. Què? La pobresa,
una vida de proscrita, la solitud més
absoluta. El dolor i els pecats d’aquest
món.
I el que Déu ha unit l’home no ho ha
de separar.
—T’encarregaré un altre anell —va
dir el seu marit—. Tu i jo som els
mateixos que el dia que ens vam casar.
Podràs posar-te l’altre anell i fer com si
fos el que has perdut, encara som marit i
muller, igualment.
 Ella estava tan inexpressiva que ell
no sabia si l’havia sentit o no. El va
commoure que es prengués tan a la
valenta el fet d’haver perdut l’anell. Va
dur-se la mà de la seva dona als llavis i
li va fer un petó. De tan freda no
semblava la mà que havia besat
darrerament. Va aturar-se perquè ella
també ho hagués de fer i poder besar-li
el rostre.
—Te’n recordes, de quan vas tenir
l’anell per últim cop? —va preguntar-li
després de fer-li un petó.
—No —va respondre ella.
—I se t’acut —va preguntar un altre
cop per mostrar-li que s’hi implicava—
on l’hauries pogut perdre?
 —No —va respondre ella—. No en
tinc ni idea.
 ISAK DINESEN.
Isak Dinesen, pseudònim de
l’escriptora danesa Karen Blixen
(Rungsted, 1885-1962), pertanyent a una
família aristocràtica i filla d’un militar,
es va educar en prestigioses escoles
suïsses. Es casà amb un cosí llunyà, el
baró Blixen-Finecke, amb el qual va
marxar a Kenya, on va regentar una
plantació de cafè, experiència que va
relatar en la seva obra més coneguda,
Memòries d’Àfrica (1937), que va
escriure quan, arran de la depreciació
del cafè, es va veure obligada a
vendre’s la granja i tornar a Dinamarca.
És autora de dues novel·les més,
Gengældelsens Veje («Els àngels
venjadors», 1944) i Ehrengard (que es
publicà pòstumament el 1962), però el
gruix de la seva obra són narracions: Set
contes gòtics (1934), Contes d’hivern
(1942) i Skæbneanekdoter («Anècdotes
del destí», 1955), entre d’altres. Amb un
estil senzill d’una gran eficàcia
narrativa, els seus contes tenen com a
eix central la idea del destí i la
necessitat d’acceptar-lo.
Notes
[001] Persona que posseeix una gran
fortuna, especialment la que torna d’un
país llunyà, d’una colònia. (N. de la t.).
[Torna]
[002]Carruatge de quatre rodes, amb dos
seients i capota, anomenat així en
referència a la reina Victòria
d’Anglaterra. (N. de la t.). [Torna]
[003]Nom donat en general, a l’Àsia, als
treballadors contractats com a jornalers
o camperols. (N. de la t.). [Torna]
[004] Unitat de mesura que té diferents
valors segons l’objecte mesurat i segons
el lloc, però que en general correspon a
la quantitat que pot portar una bèstia. (N.
de la t.). [Torna]