La Lletra Escarlata

Aquesta història està emmarcada en la puritana Nova Anglaterra de principis
del segle XVII. La protagonista, Hester Prynne, té un fill al cap de més d’un
any de perdre el seu marit en un viatge per mar. Hester es nega a confessar
la identitat del pare i la jerarquia puritana la condemna a portar una A,
d’adúltera, cosida en tot moment a la roba. Però Roger Chillingworth, el marit
de Hester, no ha mort, i s’instal·la d’incògnit a la colònia, amb el propòsit de
venjar-se del pare de la criatura.
ebookelo.com - Página 2
Nathaniel Hawthorne
La lletra escarlata
ePub r1.1
GossetInofensiu 19.09.16
Títol original: The Scarlett Letter
Nathaniel Hawthorne, 1850
Traducció: Miquel Casacuberta
Editor digital: GossetInofensiu

ePub base r1.2
LA DUANA
INTRODUCCIÓ A LA LLETRA ESCARLATA.
És curiós que, tot i la poca inclinació que sento a parlar gaire de mi mateix i dels
meus assumptes vora el foc, i amb els meus amics personals, en un parell d’ocasions
m’ha envaït l’impuls autobiogràfic d’adreçar-me al públic. La primera vegada fou fa
tres o quatre anys, quan vaig gratificar el lector —d’una manera inexcusable, i per
cap raó entenedora que un lector indulgent o un autor indiscret pogués imaginar—
amb una descripció de la meva manera de viure en la intensa quietud d’una Vella
Rectoria. I com que em va fer prou feliç trobar un oient o dos en l’anterior ocasió —
més del que em mereixia— ara torno a cridar l’atenció del públic per parlar-li de la
meva experiència de tres anys a la Duana. L’exemple del famós P. P., sagristà
d’aquesta parròquia, mai no fou seguit amb més fidelitat. Se sol considerar que
l’autor, quan escampa els seus fulls al vent, no s’adreça a tots aquells que deixaran el
volum de banda i no el tornaran a agafar mai més, sinó a una minoria que l’entendrà
millor que la major part de companys d’escola i coetanis. Alguns autors, de fet, van
molt més enllà, i es permeten revelacions tan confidencials i pregones que cal
encarar-s’hi, només i exclusivament, amb un estat mental de perfecta solidaritat; com
si el llibre imprès, llançat a l’ample món, hagués de descobrir el segment dividit de la
pròpia naturalesa de l’escriptor, i completar el seu cercle d’existència posant-lo en
comunió amb ell. No és gaire escaient, tanmateix, explicar-ho tot, fins i tot quan
parlem de manera impersonal. Però, com que els pensaments resten glaçats i
l’expressió s’embalbeix si l’orador no manté una relació d’una certa autenticitat amb
el públic, es pot perdonar que s’imagini un amic, un amic amable i inquiet, encara
que no sigui el més íntim, escoltant allò que diu; i aleshores, engavanyat per aquesta
sensació, pot parlar de les circumstàncies que l’envolten, i fins i tot d’ell mateix, però
conservant encara darrere un vel el Jo més íntim. Fins aquest punt i dintre d’aquests
límits, un autor, crec, pot ser autobiogràfic sense violar els drets dels lectors ni els
propis.
S’entendrà, igualment, que aquest assaig de la Duana és necessari, com sol passar
en literatura, per tal d’explicar com em van arribar a les mans bona part de les
pàgines següents i per tal d’oferir proves de l’autenticitat de la narració que contenen.
Aquesta, i no cap altra, és la raó autèntica per assumir una relació personal amb el
públic: un desig de constatar la meva condició real d’editor, o ben poca cosa més, pel
que fa al més prolix dels contes que conformen el meu volum. Tot acomplint el
propòsit principal, m’ha semblat admissible afegir uns quants tocs de més i fer una
petita representació d’una manera de viure que fins ara no s’havia descrit, juntament
amb alguns dels personatges que s’hi mouen, entre els quals l’autor n’era un.
A la meva ciutat natal de Salem, al capdavant de la qual, fa mig segle, en els
temps de l’antic King Derby, hi havia un moll atrafegat —actualment atapeït de
magatzems de fusta podrida, i amb pocs o cap símptoma de vida comercial, llevat,
potser, d’una corbeta o d’un bergantí amb l’eslora a mig enfonsar, descarregant pells;
o, més a prop, una goleta de Nova Escòcia desempallegant-se de la seva càrrega de
llenya— al capdavant, tal com deia, d’aquest moll ruïnós, sovint inundat per la marea
i on es pot veure, darrere d’un seguit d’edificis, la petja de molts anys de decandiment
en una feixa d’herba descurada, aquí, amb les seves finestres frontals abocades a
aquest panorama gens engrescador i al port, s’alça un gran edifici de maó. En el punt
més encimbellat de la teulada, durant exactament tres hores i mitja cada matí, oneja o
penja, segons si hi ha brisa o calma, la bandera de la república; però amb les tretze
barres verticals, i no pas horitzontals, per tal d’indicar que es tracta d’una
dependència civil del govern de l’Oncle Sam, no militar. La façana està adornada
amb un pòrtic format per mitja dotzena de pilars de fusta que suporten una balconada,
sota la qual un tram ample d’escales de granit davalla cap al carrer. Sobre l’entrada
plana un exemplar enorme d’àguila americana, amb les ales esteses, un escut al pit i,
si ho recordo bé, un feix de llamps alternats amb fletxes punxegudes a cada urpa.
Amb l’habitual temperament malaltís que caracteritza aquest ocell malaurat, la
ferotgia del bec i dels ulls i la brutalitat general de la seva actitud, sembla amenaçar la
inofensiva comunitat, i prevenir especialment tots els ciutadans gelosos de la seva
seguretat que no penetrin a l’establiment que protegeix amb les ales. No obstant això,
a pesar d’aquesta mirada cruel, molta gent cerca, en aquest mateix moment, el recer
de l’ala d’àliga federal, imaginant, suposo, que el seu pit té la suavitat i el confort
d’un coixí de plomissol. Però no és capaç de gaire tendresa, ni tan sols quan està de
més bon humor, i tard o d’hora, generalment més d’hora que tard, acaba
desempallegant-se dels seus moixons amb una urpada, un cop de bec o una dolorosa
ferida amb les fletxes esmolades.
La vorera que hi ha al voltant de l’edifici descrit —que de fet ja podem anomenar
la Duana del port— té prou herba creixent-li entre les clivelles com per mostrar que,
darrerament, no s’ha vist aclaparat per la feina. Però durant alguns mesos de l’any
sovint es presenta un matí en què els afers presenten un caire més animat. Aquestes
ocasions podrien recordar a un ciutadà ancià aquell període, abans de la darrera
guerra amb Anglaterra, en què Salem era un autèntic port; no pas menyspreat com ara
pels seus propis mercaders i armadors, que permeten que els seus molls caiguin a
trossos, mentre ells, sense necessitat i de manera dissimulada, engreixen el comerç ja
pròsper de Nova York o Boston. En un matí d’aquests en què tres o quatre vaixells
han arribat alhora, generalment d’Àfrica o de Sud-Amèrica, o que estan a punt de
marxar cap allà, hi ha un so freqüent de passes que pugen i baixen ràpidament els
esglaons de granit. Aquí, abans que la seva esposa l’hagi saludat, podeu veure-hi un
capità de vaixell colrat pel mar, acabat d’arribar al port, amb els papers de la seva
embarcació sota el braç en una capsa de llauna tacada. També hi arriba l’armador,
alegre o trist, afable o emmurriat, segons si el viatge ja acabat li ha reportat
mercaderia que aviat transformarà en or, o si l’ha enterrat sota un munt
d’inconveniències de les quals ningú el podrà salvar. Aquí, igualment, trobem el futur
mercader de front arrugat i barba grisa, aclaparat d’inquietuds: l’oficinista jove i
elegant que fa el primer tast dels negocis, igual com el llobató tasta la sang, i que ja
assumeix riscos a bord dels vaixells del seu amo, quan seria millor que fes navegar
barques de joguina a la bassa d’un molí. Una altra figura de l’escena és el mariner
disposat a fer-se a la mar, i que cerca protecció; o aquell que acaba d’arribar, pàl·lid i
feble, cercant un passaport cap a l’hospital. Tampoc no hem d’oblidar els capitans de
les petites goletes rovellades que porten llenya de les províncies britàniques, una colla
de bergants d’aspecte tosc, sense la vivesa de l’aspecte ianqui però que fan un paper
prou bo en el nostre comerç empobrit.
Tots aquests individus junts, que de vegades coincidien amb altres de bigarrats
que aportaven varietat al grup, convertien la Duana en un indret bulliciós. Més sovint,
però, en pujar les escales, distingies, a l’entrada si era a l’estiu, o a les sales
apropiades si el temps era hivernal o inclement, una renglera de figures venerables,
assegudes en cadires antiquades, amb les potes de davant aixecades per repenjar-se a
la paret. Sovint dormien, però ocasionalment se les podia sentir parlar, amb veus que
gairebé semblaven ronquets i aquella manca d’energia que caracteritza els interns
d’un asil i tots aquells éssers humans que depenen per subsistir de la caritat, del
treball monopolitzat o de qualsevol altra cosa que no sigui l’esforç personal. Aquests
vells cavallers, asseguts, com Mateu, a la recepció de la Duana, però no gaire
susceptibles, com ell, a ser-ne apartats per missions apostòliques, eren els oficials de
la Duana. A més, entrant a mà esquerra, hi ha una certa sala o oficina, d’uns quinze
peus quadrats i d’una certa alçada, amb dues finestres arquejades dominant una
perspectiva del moll ruïnós, mentre que la tercera s’obria a un carreró estret i una part
de Derby Street. Totes tres deixen entreveure les botigues d’adrogueria, de roba
barata i d’espècies on es congreguen, rient i xerrant, llops de mar i altres rates de moll
que ronden pels districtes portuaris. La sala és plena de teranyines, i la pintura vella i
deslluïda; el terra, cobert de sorra grisa, un estil que arreu va caure fa temps en desús;
i és fàcil concloure, basant-se en l’aspecte general de desordre, que es tracta d’un
santuari on les dones, amb les seves eines màgiques d’escombra i fregall, han tingut
poc accés. A tall de mobiliari, hi ha una estufa amb una voluminosa tremuja; un vell
escriptori de pi, amb un tamboret de tres peus a sota; dues o tres cadires de seient de
fusta, extremament decrèpites i insegures; i, per no oblidar la biblioteca, sobre alguns
prestatges una vintena o dues de volums de les Actes del Congrés, i un voluminós
sumari de les Lleis de la Renda. Un tub de llauna s’enfila a través del sostre i
constitueix un mitjà de comunicació vocal amb altres parts de l’edifici. I aquí, fa uns
sis mesos, caminant de punta a punta, o gandulejant al tamboret de potes llargues,
amb el colze a l’escriptori i els ulls resseguint amunt i avall les columnes del diari del
matí, podríeu haver-hi reconegut, distingit lector, el mateix individu que us va rebre
en l’estudi petit i alegre, amb els tènues raigs de sol penetrant agradablement entre les
branques del salze, a la banda de ponent de la Vella Rectoria. Però ara, si hi anéssiu a
cercar-lo, preguntaríeu en va pel supervisor d’idees radicals. L’escombra de la
reforma l’ha expulsat de l’oficina; i un successor més digne ostenta el seu càrrec i
s’embutxaca els seus emoluments.
Aquesta vella ciutat de Salem, el meu lloc natal, tot i que n’he viscut allunyat
molt temps, tant durant la infantesa com durant els anys madurs, posseeix, o posseïa,
un poder sobre les meves emocions, la força del qual no havia constatat mai durant
les temporades que hi he residit. Fet i fet, tenint en compte el seu aspecte, amb la seva
superfície plana i monòtona, coberta principalment de cases de fusta, poques o cap de
les quals aspira a la bellesa arquitectònica; la seva irregularitat, que no és ni
pintoresca ni original, sinó senzillament insípida; el seu carrer llarg i ensopit, que
s’allargassa feixugament per tota l’extensió de la península, amb Gallows Hill i Nova
Guinea en un cap i la perspectiva de l’asil a l’altre; amb totes aquestes
característiques de la meva ciutat natal, seria igual de raonable formar un vincle
sentimental amb un escaquer desgavellat. I tanmateix, tot i que invariablement he
estat més feliç en altres llocs, al meu interior hi ha un sentiment per la vella Salem,
que, per manca d’una expressió millor, haig de conformar-me a anomenar afecte.
Aquest sentiment es pot atribuir a les arrels profundes i antigues que la meva família
ha fet en aquest sòl. Ja fa gairebé dos segles i un quart des que el primer Briton,
l’emigrant més antic amb el meu nom, va fer aparició per aquest enclavament agrest i
envoltat de boscos que més tard esdevindria una ciutat. I aquí els seus descendents
van néixer i morir, van barrejar la seva pols amb la del sòl; fins al punt que una part
prou considerable d’aquest sòl deu estar emparentada amb el cos mortal que em
permet, durant un temps curt, passejar-me pels carrers. En part, doncs, el vincle de
què parlo és una mera afinitat sensual de la pols per la pols. Pocs compatriotes meus
poden saber què és; a més, com que els trasplantaments freqüents són convenients per
a la soca, potser és millor que no ho sàpiguen.
Però el sentiment té la seva qualitat moral. La figura d’aquest primer ancestre,
investida per la tradició familiar amb un halo de grandiositat, va fer-se un lloc en la
meva imaginació infantil d’ençà del meu record. Encara m’obsedeix, i em provoca
una mena de sensació casolana respecte al passat, ben diferent del que sento per
l’estat actual de la ciutat. Sembla que tingui més dret a residir aquí gràcies a aquest
avantpassat greu, barbut, de capa negra i barret punxegut, que va arribar fa tant
temps, va trepitjar els carrers nous amb el seu comport imponent i va tenir un paper
destacat, com a home de guerra i de pau, que no pas pels meus propis mèrits, ja que
ben poques vegades es diu el meu nom i la meva cara amb prou feines és coneguda.
Va fer de soldat, de legislador, de jutge; va ser dirigent de l’Església; tenia tots els
trets puritans, tan els bons com els dolents. També fou un perseguidor acarnissat, com
testimonien els quàquers, que l’han recordat en històries on relaten la seva gran
severitat amb una dona de la secta, històries que es recordaran més temps, temo, que
cap de les seves bones obres, tot i que en va fer moltes. El seu fill també va heretar
aquest esperit de persecució, i va tenir un paper tan destacat en el martiri de bruixes,
que bé es pot dir que aquestes van deixar en ell una taca de sang. Una taca tan
indeleble, que els seus ossos ressecs, al cementiri de Charter Street, encara la deuen
conservar, si no han quedat completament reduïts a pols! No sé si aquests
avantpassats meus es van recordar de penedir-se, i de demanar perdó al Cel per les
seves crueltats; o si encara en lamenten les conseqüències feixugues des del nou estat
en què es troben. En qualsevol cas, jo, l’escriptor actual, com a representant seu,
n’assumeixo les culpes i prego que qualsevol maledicció en què incorreguessin ells
—com confirma el que he sentit explicar, així com la mateixa condició trista i
empobrida de la nissaga durant molts anys— sigui revocada a partir d’ara.
Sens dubte, però, qualsevol d’aquells puritans severs i d’expressió furibunda
hauria considerat una punició suficient pels seus pecats el fet que, al cap de tants
anys, el vell tronc de l’arbre familiar, on ha crescut tanta molsa venerable, hagi criat,
com a branca més encimbellada, un dròpol com jo. Cap dels propòsits que em puguin
haver animat, l’haurien reconegut ells com a lloable; cap èxit meu —si és que la
meva vida, més enllà de l’àmbit casolà, ha estat mai coronada per l’èxit— els hauria
semblat altra cosa que indigne, per no dir decididament deshonrós. «Què és?»
murmura una ombra grisa dels meus avantpassats a l’altra. «Un escriptor de llibres
d’històries! Quina mena d’ocupació vital deu ser aquesta? Quina manera de glorificar
Déu, o de ser útil a la humanitat? I ara! Aquest degenerat també hauria pogut ser un
violinista!». Aquests són els compliments que ens intercanviem amb els meus besavis
d’una banda a l’altra de l’abisme del temps! I tanmateix, per molt menyspreu que
senti per mi, alguns trets marcats de la seva naturalesa s’han barrejat amb els meus.
Amb les profundes arrels que van enfonsar en la infantesa de la ciutat aquests dos
homes tenaços i enèrgics, la nissaga ha subsistit ací des de llavors; sempre, a més, de
manera respectable; mai, que jo sàpiga, ha quedat deshonrada per un sol membre
indigne; però rarament o mai, d’altra banda, després de les dues primeres
generacions, han dut a terme cap fet memorable, ni han fet res per atraure l’atenció
pública. Han desaparegut gradualment de la visió tal com les cases antigues que, en
aquell punt o aquell altre del carrer, queden soterrades fins a mitja alçada dels ràfecs
per l’acumulació de sòl nou. De pares a fills, durant més de cent anys, van fer-se a la
mar; un capità de vaixell de cabells grisos, en cada generació, que es retirava de
l’alcàsser a la llar familiar, mentre que un noi de catorze anys prenia el seu lloc
hereditari davant del pal, per enfrontar-se a l’escuma salada i al vendaval que ja
havien batut el seu pare i el seu avi. El noi, també, en el moment oportú, canviava el
castell de proa per la cabina, passava una edat madura tempestuosa i retornava dels
seus viatges pel món per fer-se vell i morir i barrejar la seva pols amb la de la terra
natal. Aquesta llarga connexió d’una família amb un indret com a lloc de naixement i
enterrament crea una afinitat entre l’ésser humà i la localitat, del tot independent de
qualsevol encís pel paisatge o de les circumstàncies morals que l’envolten. No és
amor, sinó instint. El nou habitant que va venir d’una terra forana —o en va venir el
seu pare o avi— té pocs drets a ser anomenat salemita; no té cap noció de la tenacitat
d’ostra amb què el vell poblador, sobre el qual creix un tercer segle, s’aferra al punt
on han estat incrustades successives generacions de la seva família. No importa que
el lloc no li reporti alegries; que estigui fart de les velles cases de fusta, del fang i de
la pols, de la monotonia del lloc i del sentiment, del vent gèlid de l’est i de la més
gèlida de les atmosferes socials; tot això, a part dels altres defectes que hi pugui veure
o imaginar, no hi tenen res a veure. L’encanteri sobreviu, i amb la mateixa força que
si el lloc natal fos un paradís a la terra. Aquest ha estat el meu cas. Gairebé em vaig
sentir obligat pel destí a fer de Salem la meva llar, per tal que la fesomia i el caràcter
que sempre han estat familiars en aquest lloc, amb un representant de la nissaga jaient
a la tomba mentre un altre assumia la seva ronda de vigilància pel carrer principal, es
poguessin veure i reconèixer per la vella ciutat. Però aquest mateix sentiment és una
prova que la connexió, que ha esdevingut malaltissa, havia de ser finalment tallada.
La naturalesa humana no pot florir, com no ho pot fer una patata, plantada i
replantada durant un seguit massa llarg de generacions, en el mateix sòl esgotat. Els
meus fills han tingut altres llocs de naixement, i, mentre les seves fortunes estiguin
sota el meu control, enfonsaran les arrels en una terra novella.
En marxar de la Vella Rectoria, va ser aquest vincle estrany per la meva ciutat
natal el que em va dur a ocupar un lloc a l’edifici de maons de l’Oncle Sam, quan
podria igualment, o encara millor, haver anar a qualsevol altre lloc. Era el meu fat.
No era la primera vegada, ni la segona, que me n’havia anat —pel que semblava,
definitivament— però havia tornat, com torna sempre la moneda falsa; o com si
Salem fos per a mi el centre inevitable de l’univers. Així doncs, un bell matí vaig
pujar el tram d’esglaons de granit, amb un nomenament del President a la butxaca, i
vaig ser presentat al cos de cavallers que m’havien d’assistir en la feixuga
responsabilitat de funcionari en cap de la Duana. Dubto moltíssim, o més ben dit no
tinc cap dubte al respecte, que cap funcionari públic dels Estats Units, ja sigui de la
branca civil o militar hagi tingut a les seves ordres un cos patriarcal de veterans
semblant. En mirar-los, vaig saber de seguida on anava a raure l’habitant més vell.
Perquè, des de vint anys abans d’aquesta època, la posició independent del recaptador
havia mantingut la Duana de Salem apartada del remolí de les vicissituds polítiques,
que generalment fa que les estades en una oficina siguin tan fràgils. Com a soldat que
era —el soldat més distingit de Nova Anglaterra— restava fermament instal·lat sobre
el pedestal dels seus valerosos serveis; i gràcies a la seva seguretat que la sàvia
generositat de les successives administracions li permetria conservar el càrrec, era
una garantia per als seus subordinats en moltes hores de perill i d’ai al cor. El general
Miller era un conservador radical; un home damunt del qual la benignitat tenia una
influència no gens petita; amb una forta inclinació per les cares familiars i que
difícilment sentia l’impuls de canviar res, fins i tot quan un canvi hauria representat
una millora inqüestionable. Per aquest motiu, quan vaig prendre possessió del meu
departament, vaig trobar-hi pocs homes, però d’edat molt avançada. Eren antics
capitans de vaixell, la major part, que després de ser sacsejats per tots els mars, i
d’aguantar tenaçment les tempestuoses ràfegues de la vida, havien recalat finalment
en aquell racó de pau; on, amb poques coses que els contorbessin, a part dels terrors
periòdics d’unes eleccions presidencials, van aconseguir una existència més plàcida.
Tot i que no eren en cap sentit menys vulnerables que la resta d’humans a la vellesa i
a la malaltia, devien tenir alguna mena o altra de talismà que mantenia la mort a
ratlla. N’hi havia dos o tres que, tal com em van assegurar, patien gota o reuma, o
potser estaven permanentment enllitats, i no els passava pel cap de treure el nas per la
Duana durant bona part de l’any; però, després d’un hivern ensopit, sortien del cau
amb el sol càlid de maig o juny, acomplien mandrosament el que ells anomenaven les
obligacions i, quan els convenia i semblava bé, es tornaven a enllitar. M’haig de
declarar culpable de l’acusació d’haver escurçat l’alè oficial de més d’un d’aquests
venerables servents de la república. Se’ls va permetre, sota la meva responsabilitat,
descansar de la seva àrdua labor, i poc després —com si l’únic principi vital que els
animava fos el zel pel servei al país, com realment crec— van passar a millor vida. És
un pietós consol per a mi pensar que, gràcies a la meva intervenció, van tenir prou
temps per penedir-se de les pràctiques perverses i corruptes en què se suposa que ha
d’incórrer inevitablement tot oficial de la Duana. Ni la porta principal ni la posterior
de la Duana donen a la carretera del Paradís.
La major part dels meus oficials eren whigs. Va ser bo per a aquella germandat
venerable que el nou supervisor no fos un polític, i, tot i que un demòcrata fidel per
principi, no va accedir al càrrec ni el va conservar per cap servei polític. Si hagués
estat d’altra manera, si haguessin designat un polític actiu per a aquest lloc
d’influència, per assumir la tasca fàcil de collar un recaptador whig, la feblesa del
qual l’apartava del desenvolupament de la seva tasca, difícilment hauria quedat un sol
home respirant l’aire de la vida oficial un mes després que l’àngel exterminador
hagués pujat els esglaons de la Duana. D’acord amb el codi rebut sobre aquestes
qüestions, el deure d’un polític hauria estat portar tots aquells caps blancs sota la fulla
de la guillotina. Era prou fàcil de veure que aquells vells individus temien una
descortesia així per part meva. M’entristia, alhora que em divertia, observar els
terrors que desvetllava la meva arribada; veure com unes galtes arrugades, curtides
per mig segle de tempestes, es tornaven pàl·lides com la cendra davant la mirada d’un
individu tan inofensiu com jo; o detectar, quan algú o altre se m’adreçava, el tremolor
en una veu que, molt temps enrere, havia bramat pel megàfon amb prou energia com
per reduir al silenci Boreas en persona. Sabien, aquests excel·lents ancians, que, per
qualsevol norma establerta —i, pel que fa referència a alguns d’ells, sospesant la seva
manca d’eficiència a la feina— haurien hagut de cedir el lloc a homes més joves, més
ortodoxos pel que fa a la política i absolutament més preparats que ells per servir
l’Oncle que tenim en comú. Jo també ho sabia, però mai no em vaig veure amb cor
d’actuar en conseqüència. Per al meu merescut descrèdit, doncs, i en detriment de la
meva consciència oficial, van continuar, durant el meu mandat, arrossegant-se pels
molls i gandulejant amunt i avall pels esglaons de la Duana. Passaven una gran
quantitat de temps, també, dormint als racons de costum, amb les cadires repenjades a
la paret; però despertant-se, una o dues vegades al matí, per fer-se la guitza els uns als
altres amb l’enèsima repetició d’antigues històries de mar, i acudits suats, que havien
esdevingut consignes i contrasenyes entre ells.
Aviat van fer el descobriment, imagino, que el nou supervisor era prou inofensiu.
Així doncs, amb el cor alleugerit, i la consciència feliç de tenir una feina útil —útil
per a ells, almenys, ja que no per al nostre estimat país— aquells bons ancians van
continuar duent a terme les diverses formalitats de l’ofici. Sagaçament, per sota les
ulleres, continuaven inspeccionant la bodega dels vaixells! Déu n’hi do del sarau que
armaven per foteses de no res, i déu n’hi do la capacitat que tenien per permetre que
coses més grans se’ls esmunyissin entre els dits! Sempre que passava un infortuni —
quan una carretada de mercaderia valuosa havia baixat furtivament a terra, en ple
migdia, i davant dels seus nassos— res no podia superar la vigilància i la celeritat
amb què procedien a tancar, dues vegades si calia, i assegurar amb cinta i cera de
segellar, totes les sortides del vaixell delinqüent. En comptes d’una reprimenda per la
negligència prèvia, el cas semblava requerir més aviat un elogi de les lloables
precaucions preses després que la malvestat hagués tingut lloc; un agraït
reconeixement de la promptitud del seu zel, en el moment en què la cosa ja no tenia
remei!
A no ser que es tracti de gent més desagradable que de costum, tinc l’hàbit
estúpid de travar-hi una relació cordial. La millor part del caràcter d’algú, si existeix
aquesta millor part, és la que se’m presenta de manera més destacada davant dels ulls,
i conforma la imatge que tinc d’aquell home. Com que la majoria dels vells
funcionaris de la Duana tenien trets bons, i com que la meva posició en relació a ells
era paternal i protectora, la situació era favorable a la formació de sentiments
amistosos, i aviat em van caure bé tots plegats. Era agradable, els matins d’estiu,
quan la calor abrusadora, que gairebé liquava la resta de la família humana,
senzillament comunicava una escalfor reconfortant als seus sistemes mig tòrpids, era
agradable sentir-los parlar a l’entrada posterior, una filera de gent estintolada a la
paret, com de costum; i escoltar com plasenteries congelades durant generacions es
desglaçaven i brollaven pels llavis amb borbolls de rialles. Externament, l’alegria de
la gent gran té molt en comú amb la hilaritat dels nens; l’intel·lecte, així com un
sentit de l’humor profund, hi té poc a veure; és, en tots dos casos, un reflex que es
belluga per la superfície, i imparteix un aspecte radiant i alegre tant a la branca verda
com al tronc gris i molsós. En un cas, però, es tracta d’un autèntic raig de sol; en
l’altre, s’assembla més a la lluïssor fosforescent de la fusta corcada.
Seria una trista injustícia, el lector ho ha d’entendre, si caracteritzés tots els meus
excel·lents amics com homes que repapiejaven. En primer lloc, els meus coadjutors
no eren invariablement vells; hi havia homes entre ells que es trobaven en el millor
moment de les seves forces, amb capacitat i energia notables, i absolutament per
damunt de la manera de viure inactiva i depenent a què els havia abocat la mala
estrella. A més, els cabells blancs de vegades resultaven ser la teulada d’un habitatge
intel·lectual ben conservat. Però, pel que respecta a la majoria del meu cos de
veterans, no hi ha cap mal a caracteritzar-los en general com una colla de vells
carregosos que no havien après res digne de saber a partir de les experiències
variades que havien viscut. Semblaven haver malbaratat tot el gra daurat de la saviesa
pràctica, després de tenir tantes oportunitats de recollir-la i emmagatzemar-la amb
compte amb la pellofa dels records. Parlaven amb més interès i fervor de l’esmorzar
del matí, del sopar d’ahir, d’avui o de demà que del naufragi de quaranta o cinquanta
anys abans, i de totes les meravelles del món que havien contemplat amb els ulls
joves.
El pare de la Duana, el patriarca no tan sols d’aquesta petita brigada d’oficials,
sinó, m’atreviria a dir, de tot el respectable cos de badocs de les marees dels Estats
Units, era un cert inspector permanent. Se’l podria titllar certament de fill legítim del
sistema rendista, que el portava a la sang, o més aviat, inscrit per naixement. El seu
pare, un coronel revolucionari, i antic recaptador del port, havia creat una plaça per a
ell, i l’havia designat per ocupar-la en un període de la seva jovenesa que ara ja pocs
homes vius podien recordar. Aquest inspector, quan el vaig veure per primera vegada,
era un home de vuitanta anys, si fa no fa, i certament un dels exemplars més
magnífics de vegetal de fulla perenne que es puguin trobar en tota una vida de
recerca. Amb les seves galtes esponeroses, la figura compacta, abillat elegantment
amb una jaqueta blava de botons brillants, el caminar enèrgic i vigorós i l’aspecte
saludable i vivaç, semblava ben bé, certament no pas jove, però sí una invenció nova
de la Mare Natura en forma d’un home amb el qual ni l’edat ni la malaltia tenien res a
fer. La seva veu i la rialla, que ressonava perpètuament per la Duana, no tenien res a
veure amb el balbuceig tremolós ni l’escataineig típics d’un home d’edat; li sortien
dels pulmons amb puixança, com el cant d’un gall o un toc de clarí. Vist des d’un
punt de vista animal —i hi havia ben poca cosa més a veure— era un objecte d’allò
més satisfactori, tant pel seu físic ple de salut i de vitalitat, com per la capacitat, en
aquella edat extrema, per gaudir de tots, o gairebé tots, els plaers que es proposava, o
que li passaven pel cap. La seguretat irreflexiva de la seva vida a la Duana, amb uns
ingressos regulars, i amb temors de ser acomiadat insignificants i infreqüents, sens
dubte havien contribuït a fer que el temps deixés en ell poc rastre. Però la rara
perfecció de la naturalesa animal contrastava amb una proporció moderada
d’intel·lecte i una dosi insignificant d’ingredients morals i espirituals; certament
d’aquestes últimes qualitats n’hi havia la mesura justa perquè aquest senyor no
caminés de quatre grapes. No posseïa ni capacitat de pensament, ni profunditat de
sentiment, ni una sensibilitat empipadora; ras i curt, no tenia res més que uns quants
instints vulgars que, amb l’ajuda del temperament alegre que provenia del seu
benestar físic, feien molt respectablement, i amb l’acceptació general, les funcions de
cor. Havia estat casat amb tres dones, totes mortes feia temps; era pare de vint infants,
la majoria dels quals, en diferents èpoques de la infantesa o la maduresa, havien
tornat també a la pols. Això, seria de suposar, hauria pogut representar una càrrega de
tristesa capaç de tenyir de cap a peus la disposició més alegre. Però de cap manera el
nostre vell inspector. Amb un breu sospir en tenia prou per espolsar-se tota la càrrega
de records tètrics. Al cap d’un moment ja tenia més ganes de divertir-se que un infant
que encara no porta pantalons; més ganes que el jove secretari del recaptador, que, a
dinou anys d’edat, era un home més madur i seriós que ell.
Jo solia observar aquest personatge patriarcal amb més curiositat, crec, que
qualsevol altra forma d’humanitat que tingués a l’abast. Era, realment, un fenomen
rar; tan perfecte en un aspecte; tan superficial, enganyós i impalpable, una nul·litat
tan absoluta en tots els altres. La meva conclusió fou que no tenia ànima, ni cor, ni
ment; res, tal com ja he dit, a part d’instints; i tanmateix, els pocs materials del seu
caràcter estaven assemblats amb tant enginy, que no provocaven cap sensació penosa
de deficiència, sinó, per part meva, una absoluta satisfacció en allò que hi trobava.
Seria difícil —i ho era— concebre com podria tenir una existència posterior, de tan
terrenal i sensual que semblava; però resultava clar que la seva existència aquí,
admetent que hagués d’acabar amb el seu darrer alè, havia estat prou benaurada;
sense responsabilitats morals més elevades que les bèsties del camp, però amb unes
possibilitats de gaudir més àmplies que aquelles, i amb la beneïda immunitat de què
gaudeixen pel que fa a la monotonia crepuscular de la vellesa.
Un punt en el qual gaudia d’avantatge sobre els seus germans de quatre potes era
l’habilitat per aconseguir els bons sopars que constituïen bona part de la felicitat de la
seva vida. La gormanderia era un tret seu ben encomanadís; sentir-lo parlar de carn
rostida despertava tant la gana com un cogombret o una ostra. Com que no posseïa
atributs més elevats, i no sacrificava ni viciava cap talent espiritual en dedicar totes
les energies i enginy a afavorir els plaers i el profit del pap, sempre em resultava
agradable i plaent sentir la llarguíssimes explicacions que feia sobre peix, aviram o
carn, i els mètodes més aconsellables de cuinar-los. Les seves alegres reminiscències,
per molt antiga que fos la data del banquet, semblaven transportar-te el sabor del porc
o del gall dindi directament als narius. Tenia aromes al paladar que hi havien restat
durant ben bé seixanta o setanta anys, i semblaven encara tan fresques com la de la
costella de xai que acabava de devorar per esmorzar. El vaig sentir salivejar per
sopars en què tots els comensals feia temps que havien servit d’aliment pels cucs. Era
meravellós observar com els fantasmes dels àpats passats continuaven apareixent-se-
li, no pas colèrics ni venjatius, sinó com agraïts de l’apreci que en feia, i intentant
repetir una sèrie inacabable de gaudis, alhora ombrívols i sensuals. Un filet de bou,
una mitjana de vedella, una costella de porc, un pollastre determinat o un gall dindi
particularment digne d’elogi, que potser havien passat per la seva taula en dies del
vell Adams, eren objecte de record; mentre que totes les experiències posteriors de la
nostra espècie, i tots els esdeveniments que van il·luminar o enfosquir la seva
trajectòria individual havien tingut en ell un efecte tan poc permanent com la brisa
passatgera. L’esdeveniment més tràgic de la vida del vell, pel que vaig poder jutjar,
fou la contrarietat que tingué amb certa oca que va viure i morir entre vint i quaranta
anys abans; una oca d’aspecte d’allò més prometedor, però que, a taula, va resultar
tan estellosa que el ganivet de trinxar no hi va poder deixar cap marca, i només es va
poder tallar amb una destral i una serra de mà.
Però ja és hora de deixar de banda aquest apunt; de bon grat hi dedicaria molt més
temps, perquè, de tots els homes que he conegut mai, aquest individu era el més
preparat per fer de funcionari de Duana. La majoria de persones, per raons que no
tinc espai per indicar, es deterioren moralment a causa d’aquest peculiar mode de
vida. El vell inspector n’era incapaç, i, si hagués continuat en el càrrec fins a la fi del
temps, hauria estat tan bé com aleshores, i s’hauria assegut a sopar amb la mateixa
gana de sempre.
Hi ha una semblança sense la qual la galeria de retrats de la Duana quedaria
estranyament incompleta; però les oportunitats relativament escasses que vaig tenir
per observar-la només em permeten esbossar-ne un perfil. És la del recaptador, el
gallard i vell general que, en acabar una brillant carrera militar, després de la qual
havia governat un territori salvatge de l’oest, havia vingut aquí, vint anys abans, a
passar el declivi de la seva vida variada i honorable. El valerós soldat ja havia
comptat, gairebé o del tot, els seus setanta anys, i encarava la resta de la seva
desfilada terrenal afeixugat per malures que ni la música marcial dels seus records
encoratjadors podia fer gaire per alleugerir. El caminar d’aquell que havia estat
capdavanter en les càrregues ara es trobava paralitzat. Li era necessària l’ajuda d’un
criat, i recolzar amb força la mà al passamà de ferro, per poder pujar lentament i
dolorosa les escales de la Duana, i, avançant amb dificultat, arribar a la seva cadira
habitual al costat de la llar de foc. Allà solia seure, contemplant amb una serenitat una
mica ombrívola les figures que anaven i venien, enmig de la remor de papers, els
renecs, les discussions de feina i les converses informals de l’oficina; tots aquests
sons i circumstàncies provocaven en els seus sentits una impressió uniforme, i amb
prou feines semblaven penetrar en la seva esfera contemplativa interior. El seu rostre,
enmig d’aquesta calma, resultava benigne i amable. Si intentaven captar la seva
atenció, una expressió de cortesia i interès li animava els trets, demostrant que hi
havia claror al seu interior, i que l’única cosa que obstruïa el pas dels raigs de llum
intel·lectual era el medi exterior. Com més endins es penetrava en la substància de la
seva ment, més profunda semblava. Quan no se li demanava que parlés, o que
escoltés (i qualsevol d’aquestes operacions li costaven un esforç evident) la cara
recuperava aquella expressió de calma, no del tot mancada d’alegria. No resultava
dolorós observar aquella mirada; perquè, tot i la vaguetat, no tenia la imbecil·litat de
l’edat decadent. La seva carcassa, originalment forta i imponent, encara no es veia
ruïnosa.
Observar i definir el seu caràcter era, però, per culpa d’aquests desavantatges, una
tasca tan difícil com determinar i tornar a construir, en la imaginació, una fortalesa
antiga, com Ticonderoga, a partir de la visió de les ruïnes grises i desfigurades. Aquí i
allà, tal vegada, les parets poden continuar gairebé senceres; però la resta només és
un munt informe, enterrat sota la pròpia força, i cobert, després d’anys de pau i
abandó, de tota mena d’herbotes estranyes. Tanmateix, mirant el vell guerrer amb
afecte —perquè, malgrat la poca comunicació que hi havia entre nosaltres, els meus
sentiments per ell, com els de tots els bípedes i quadrúpedes que el coneixien, es
podrien anomenar així— jo podia distingir els punts principals del seu retrat. Hi
destacaven les qualitats nobles i heroiques, que demostraven que no era per accident,
sinó per dret, que s’havia fet un nom. El seu esperit, imagino, mai no es devia
caracteritzar per l’agitació; devia caldre, en qualsevol període de la seva vida, un
impuls que el posés en moviment; però, una vegada desvetllat, amb obstacles per
vèncer, i un objectiu adequat per aconseguir, no era home que es rendís ni defallís.
L’escalf que antigament havia impregnat la seva naturalesa, i encara no del tot
extingit, mai va ser una flamarada, sinó més aviat la vermellor intensa que desprèn el
ferro en un forn. Pes, solidesa, fermesa; això era el que expressava el seu repòs, fins i
tot enmig de la decadència que s’havia emparat prematurament d’ell en l’època de
què parlo. Però me’l podia imaginar, fins i tot llavors, davant d’algun estímul que
penetrés profundament en la seva consciència, animat pel toc d’una trompeta, prou
fort com per despertar totes les energies que no eren mortes, sinó sols endormiscades,
capaç encara de bandejar la seva feblesa com un batí de malalt, deixar anar el bastó
de vell i agafar l’espasa de batalla per esdevenir una altra vegada un guerrer. I, en un
moment tan intens, el seu posat hauria continuat sent tranquil. Però aquesta visió
només podia ser fruit de la fantasia; no era allò el que es podia preveure, ni desitjar.
El que veia en ell —de manera tan evident com les muralles indestructibles de
l’antiga Ticonderoga, ja esmentades com el símil més apropiat— era una resistència
tossuda i tenaç, que podia arribar a l’obstinació en la seva joventut; una integritat que,
com la majoria de les seves qualitats, es presentava com un bloc tan poc mal·leable i
manejable com una tona de mineral de ferro; i una benevolència que, malgrat la
ferotgia amb què va empunyar la baioneta a Chippewa o a Fort Erie, em semblà tan
genuïna com la que fa moure tots els filantrops polèmics del nostre temps. Havia
mort homes amb les seves pròpies mans, pel que jo sabia; certament havien caigut,
com brins d’herba al pas de la dalla, víctimes de la càrrega que ell encapçalava amb
energia triomfant; això no obstant, en el seu cor mai no hi va haver la crueltat que cal
per arrencar el borrissol de l’ala d’una papallona. No he conegut cap altre home en la
benignitat del qual pogués confiar més.
Moltes característiques, especialment aquelles que contribueixen en gran manera
a fer versemblant una descripció, devien haver desaparegut, o s’havien enfosquit,
abans que conegués el general. Tots els atributs purament bells són generalment els
més evanescents; i la Natura no adorna la decadència humana amb flors d’una bellesa
nova que claven les arrels i obtenen el nodriment en les clivelles i esquerdes de la
decrepitud, tal com escampa flors de paret per la fortalesa enrunada de Ticonderoga.
Malgrat tot, fins i tot pel que fa a gràcia i bellesa hi havia aspectes dignes
d’assenyalar. Un raig d’humor, ara i adés, s’obria pas entre el vel d’obscuritat i
resplendia sobre les nostres cares. Un tret d’elegància innata, que rarament es pot
veure en el caràcter masculí després de la infantesa o la primera joventut, era el gust
del general per la visió i la fragància de les flors. Es podria esperar que un vell soldat
valorés tan sols el llorer ensangonat al front; però vet aquí un que semblava tenir la
sensibilitat d’una noieta per totes les flors. El valerós general solia seure al costat de
la llar de foc; mentre que al supervisor —tot i que rarament, quan podia evitar-ho,
assumia la difícil tasca de fer-hi conversa— li agradava quedar a una certa distància, i
observar aquell rostre calmat i quasi endormiscat. Semblava lluny de nosaltres, tot i
que el vèiem a poques iardes de distància; remot, tot i que passàvem molt a prop de la
seva cadira; inabastable, tot i que hauria pogut allargar les mans i tocar la seva.
Podria ser que visqués una vida més real en els seus pensaments que en l’entorn
inapropiat de l’oficina del recaptador. Les evolucions de la desfilada; el tumult de la
batalla; les floritures de la vella música heroica sentida trenta anys abans; aquestes
escenes i sons, potser, eren ben vives en la seva percepció intel·lectual. Mentrestant,
els mercaders i capitans de vaixell, els oficinistes ben agençats i els mariners toscos
entraven i sortien; el bullici de la vida comercial i de la Duana continuava remorejant
al seu voltant; i ni amb els homes ni amb els seus quefers semblava tenir el general
cap relació, per distant que fos. Es trobava tan fora de lloc com una espasa vella —
ara rovellada, però que havia refulgit en el front de batalla, i encara mostrava un
reflex brillant a la fulla— entre les carpetes de papers i els regles de caoba a
l’escriptori del recaptador.
Una cosa em va ajudar a recuperar i recrear el soldat robust de la frontera del
Niàgara, l’home d’energia autèntica i senzilla. Era el record d’aquelles memorables
paraules seves: «Ho intentaré, senyor», pronunciades just abans d’una empresa
desesperada i heroica, i respirant l’ànima i l’esperit de l’audàcia de Nova Anglaterra,
comprenent tots els perills i acceptant-los tots. Si, en el nostre país, el valor es
recompensés amb honors heràldics, aquesta frase —que sembla fàcil de dir, però que
només ell, amb una tasca plena de perill i de glòria al seu davant, ha pronunciat mai
— seria la millor i la més escaient de les divises per a l’escut d’armes del general.
És una gran contribució a la salut moral i intel·lectual d’un home veure’s empès a
la companyia d’individus diferents d’ell, poc interessats per les seves ocupacions, i
amb un univers i unes aptituds que l’obliguen a anar més enllà de si mateix per
poder-les valorar. Les incidències de la vida m’han proporcionat sovint aquest
avantatge, però mai d’una manera tan plena i variada com durant la meva estada en
aquell càrrec. Hi havia un home, especialment, el caràcter del qual em va donar una
idea nova del talent. Les seves facultats eren, de manera destacada, les d’un home de
negocis; ràpid, agut, amb el cap clar; amb una mirada capaç de veure més enllà de la
confusió, i una capacitat per posar-hi ordre, com si es tractés de la vareta màgica d’un
encantador. Educat a la Duana des de la infantesa, era el seu camp d’activitats
apropiat; i els envitricolls abundants de la feina, tan enutjosos per al nouvingut, a ell
se li presentaven amb la regularitat d’un sistema comprès a la perfecció. Tal com jo
ho veia, ell era l’ideal de la seva classe. Era, realment, la Duana en persona; o, en
qualsevol cas, el ressort principal que en mantenia contínuament els engranatges en
moviment; perquè, en una institució com aquella, en què tots els funcionaris es
dediquen a procurar pel seu propi profit i conveniència, i rarament guiats pel deure
que cal acomplir, forçosament cal cercar en altres llocs la destresa que ells no tenen. I
així, per necessitat inevitable, tal com l’imant atreu les llimadures de ferro, el nostre
home de negocis atreia cap a ell les dificultats que ningú resolia. Amb tranquil·la
condescendència, i una paciència afable amb la nostra estupidesa —que, amb un cap
com el seu, li devia semblar poc menys que un crim— ell tot seguit, amb un senzill
moviment de dit, convertia allò incomprensible amb una cosa clara com el dia. Els
mercaders el valoraven no pas menys que nosaltres, els seus amics confidencials. La
seva integritat era perfecta; era en ell una llei de la naturalesa, més que no pas una
elecció o un principi; i no pot ser d’altra manera que la característica principal d’un
intel·lecte tan clar i precís com el seu, sigui ser honest i vertader en l’administració
dels afers. Una taca a la consciència, en tot allò que formava part de la seva vocació,
hauria amoïnat un home així de la mateixa manera, tot i que amb més intensitat, que
un error en un balanç de comptes o una taca de tinta a la pàgina en blanc d’un llibre
de registre. En el seu cas, en una paraula, i és un exemple rar en la meva vida, havia
conegut una persona totalment adaptada al càrrec que ocupava.
Aquestes eren algunes de les persones amb qui ara em relacionava. Vaig atribuir
en gran part als efectes de la Providència, el fet de trobar-me en una col·locació tan
diferent de les que acostumava a tenir; i em vaig dedicar seriosament a treure’n tot el
profit que pogués. Després de veure’m involucrat en esforços i projectes
impracticables amb els germans somiadors de Brook Farm; després de viure tres anys
sota la influència subtil d’un intel·lecte com el d’Emerson; després d’aquells dies
frenètics i lliures prop del riu Assabeth en què ens recreàvem en especulacions
fantàstiques a la vora d’un foc de branques mortes, amb Ellery Channing; després de
parlar amb Thoreau sobre pins i relíquies índies, en el seu ermitatge de Walden;
després de gaudir fins a la sacietat del refinament clàssic de la cultura de Hillard;
després d’imbuir-me de sentiment poètic prop de la llar de foc de Longfellow,
arribava l’hora, finalment, d’exercitar altres facultats de la meva naturalesa, i nodrir-
me d’un aliment que fins ara no havia desvetllat gaire el meu apetit. Fins el vell
inspector era desitjable, com a canvi de dieta, per a un home que havia conegut
Alcott. Considerava la prova, en certa mesura, d’un sistema ben equilibrat, sense
mancances essencials d’organització, el fet que, podent recordar unes companyies
com aquelles, pogués relacionar-me amb homes d’unes qualitats completament
diferents, i no plànyer-me gens del canvi.
La literatura, amb les seves penalitats i objectius, ara m’importaven per a poc.
Durant aquest període, no m’interessaven els llibres; eren una cosa que no tenia res a
veure amb mi. La naturalesa —llevat de la naturalesa humana— la naturalesa que es
desenvolupava a la terra i al cel, em restava, en cert sentit, amagada; i tot el plaer amb
què la meva imaginació l’havia espiritualitzat es va allunyar de la meva ment. Algun
do, alguna facultat meva, si no havia mort, havia quedat suspesa i inanimada. Hi
hauria hagut alguna cosa trista, terrible, en tot això, si no hagués estat conscient que
podia recuperar a voluntat qualsevol aspecte valuós del meu passat. És cert,
evidentment, que allò no podia allargar gaire temps sense deixar seqüeles; altrament,
potser hauria deixat de ser definitivament el que era, i sense transformar-me en res
que valgués la pena. Però mai ho vaig considerar d’altra manera que un fet transitori.
Sempre hi va haver un instint profètic, un petit murmuri a cau d’orella, que em deia
que al cap de no gaire temps, i sempre que un nou canvi d’hàbits fos essencial per al
meu benefici, aquest canvi arribaria.
Mentrestant, allà era, fent de supervisor de la renda, i pel que puc entendre, un
supervisor prou bo. Un home amb idees, imaginació i sensibilitat (ni que tingués
aquestes qualitats en una proporció deu vegades més gran que el supervisor) pot, en
qualsevol moment, esdevenir un home pràctic, si s’ho proposa. Els meus companys
de feina, i els mercaders i capitans de vaixell amb qui em posaven en contacte les
meves obligacions, no em veien pas d’altra manera, i probablement no coneixien cap
altra identitat meva. Cap d’ells, imagino, havien llegit ni una pàgina que jo hagués
redactat, i encara que se les haguessin llegides totes no haurien fet gaire més cabal de
mi; i res no hauria millorat, ni al més mínim, si aquelles mateixes pàgines
malaguanyades haguessin estat escrites per una ploma com la de Burns o la de
Chaucer, tots dos, com jo, funcionaris de Duana en els seus dies. És una bona lliçó,
tot i que sovint resulta dura, per a un home que ha somiat en la fama literària, i a fer-
se un lloc entre els dignataris del món amb aquests mitjans, sortir del cercle estret on
se li reconeixen aquestes pretensions i descobrir fins a quin punt està buit de
significat, fora d’aquest cercle, tot allò que aconsegueix i tot allò que es proposa. No
crec que jo necessités especialment aquesta lliçó, ni en forma d’avís ni en forma de
rebuig; però, fos com fos, la vaig aprendre perfectament; i em satisfà pensar que mai
la veritat, en fer-se’m palesa, em provocà una fiblada, ni mai em calgué allunyar-la
amb un sospir. Si volia tenir una conversa literària, comptava, és cert, amb l’oficial
naval, un individu excel·lent, que entrava a l’oficina amb mi i en sortia tot just al cap
d’una estona, i que sovint s’embrancava a discutir un dels seus dos temes preferits:
Shakespeare o Napoleó. També l’ajudant del recaptador —un jove que, pel que deien
els xiuxiueigs, ocasionalment omplia un full de paper de carta de l’Oncle Sam amb el
que (des d’unes quantes iardes de distància) semblava talment poesia— solia de tant
en tant parlar-me de llibres, un tema del qual jo era un possible entès. Aquest era tot
el tracte culte que tenia; i em bastava per a les meves necessitats. Ja no cercava ni
m’importava que el meu nom es divulgués en pàgines de crèdits, i somreia en pensar
que ara gaudia d’un altre tipus de publicitat. El registre de la Duana l’imprimia, amb
una plantilla i pintura negra, als sacs de pebre, a les cistelles d’arxiota, capses de
cigars i bales de tota mena de mercaderies subjectes a drets de Duana, com a
testimoni que aquells articles havien pagat l’impost i passat regularment per l’oficina.
En aquell singular vehicle cap a la fama, les notícies de la meva existència, fins al
punt en què un nom les poden transmetre, va arribar fins a llocs on no havien estat
mai, i espero que no hi tornaran altra vegada.
Però el passat no era mort. Molt de tant en tant, els pensaments que havien
semblat tan vitals i tan actius, però que ara reposaven amb tanta quietud, tornaven a
reviure. Una de les ocasions més destacades en què els hàbits antics se’m van
despertar van ser les circumstàncies que em van permetre, d’acord amb les bones
formes literàries, oferir al públic l’esborrany que estic escrivint.
Al segon pis de la Duana hi ha una sala gran on els totxos i les bigues nues mai
han estat recobertes amb plafons ni enguixades. L’edifici —projectat originalment
amb unes dimensions adaptades a l’antiga empenta comercial del port, i amb una idea
de futura prosperitat destinada a no acomplir-se mai— té molt més espai del que els
seus ocupants saben com aprofitar. Aquesta sala espaiosa, doncs, situada sobre les
cambres del recaptador, encara avui dia està inacabada, i, malgrat l’antigor de les
teranyines que engalanen les bigues fosques, encara sembla esperar la tasca del fuster
i del paleta. En un cap de la sala, en un recambró, hi havia una certa quantitat de
cilindres, apilats els uns sobre els altres, que contenien lligalls amb documents
oficials. Moltes deixalles similars apareixien escampades per terra. Resultava penós
pensar quants dies, setmanes, mesos i anys de feina s’havien malbaratat en aquells
papers florits que ara només feien nosa, amagats en aquell racó oblidat, destinats a
romandre amagats dels ulls humans. Però, a més, quina munió d’altres manuscrits —
emplenats, no pas amb la monotonia de les formalitats oficials, sinó amb el
pensament de cervells creatius i amb una emoció intensa al cor— havien anat a parar
igualment a l’oblit; i, d’altra banda, sense servir cap propòsit en el seu moment, com
havia passat amb aquells papers amuntegats i —el més trist de tot— sense procurar, a
qui els havia escrit, els guanys confortables que els oficinistes de la duana havien
aconseguit amb tants gargoteigs inútils! Però potser no del tot inútils, com a materials
d’història local. Aquí, sens dubte, es podrien descobrir estadístiques de l’antic comerç
de Salem, i memorials dels seus nobles mercaders: els vells King Derby, Billy Gray,
Simon Forrester, i molts altres magnats dels seus dies, les fortunes enormes dels
quals, però, havien començat a minvar poc després que els seus caps empolvorats
davallessin a la tomba. Aquí es podria trobar el rastre dels fundadors de gran part de
les famílies que ara componen l’aristocràcia de Salem, des dels començaments
desconeguts i obscurs del seu negoci, en períodes generalment molt posteriors a la
Revolució, fins al moment en què els seus descendents veuen com una posició
llargament establerta.
D’abans de la Revolució hi ha escassetat de documents; els documents i arxius
més antics de la Duana probablement es van dur a Halifax, quan tots els oficials del
rei van acompanyar l’exèrcit britànic en la seva fugida de Boston. Això sempre m’ha
causat recança; perquè qui sap si remuntant-se fins als dies del Protectorat, aquells
papers haurien contingut moltes referències a homes oblidats o recordats, i a costums
antics que m’haurien causat el mateix plaer que quan recollia puntes de fletxa índies
en un camp proper a la Vella Rectoria.
Però un dia plujós que estava desvagat vaig tenir la sort de fer un descobriment
d’un cert interès. Triant i remenant entre la brossa amuntegada en aquell racó;
desplegant un i altre document, llegint el nom dels vaixells que molt temps enrere
havien naufragat al mar o s’havien podrit als molls, i el de mercaders de qui ara no se
sentia parlar mai a les oficines, i ni tan sols era fàcil desxifrar-ne el nom a les làpides
molsoses de les tombes; mirant aquells assumptes amb l’actitud enfastidida i mig
desmenjada que dediquem al cadàver de les activitats mortes, i obligant la fantasia,
emperesida pel poc ús, a reconstruir, a partir d’aquells ossos ressecs, una imatge més
animada de l’antiga ciutat, quan l’Índia era una regió nova i només Salem coneixia el
camí per arribar-hi, casualment em vaig trobar a les mans un paquetet, embolicat amb
compte amb un tros de pergamí groc i vell. Aquest sobre tenia l’aire d’un document
oficial d’alguna època molt llunyana, en què els treballadors de les oficines dedicaven
la seva quirografia enterca i formal a assumptes de més pes que no pas ara. Alguna
cosa d’aquell paquet em desvetllà una curiositat instintiva, i vaig deslligar la cinta
d’un vermell descolorit amb la sensació que estava a punt de desenterrar un tresor.
Allisant els plecs encarcarats de l’embolcall de pergamí, vaig descobrir que es
tractava d’un nomenament, signat i segellat pel governador Shirley, a favor d’un tal
Jonathan Pue, com a supervisor de la Duana de Salem, a la província de
Massachusetts Bay. Recordava haver llegit (probablement als Felt’s Annals) una nota
sobre el decés del senyor supervisor Pue, uns vuitanta anys abans; i igualment, en un
diari recent, un informe sobre l’exhumació de les seves restes en el petit cementiri de
l’església de St. Paul, durant la renovació d’aquell edifici. Si no recordo malament,
no quedava res del meu respectat predecessor, llevat d’un esquelet imperfecte, alguns
fragments de vestimenta i una perruca de rínxols majestuosos, que, a diferència del
cap que havia adornat, es trobava en un estat de conservació molt satisfactori. Però,
en examinar els papers embolicats amb el pergamí de nomenament, vaig trobar-hi
més rastres de la mentalitat del senyor Pue, i de les operacions internes del cap, de les
que quedaven a l’interior del venerable crani de la perruca arrissada.
Eren documents, en poques paraules, no pas oficials, sinó de caràcter privat, o,
almenys, escrits en condicions privades i aparentment de la seva pròpia mà. L’única
explicació que se m’acudia del fet que es trobessin barrejades entre el munt
d’andròmines de la Duana, era que el senyor Pue hagués mort de sobte, i que aquests
papers, que probablement es conservaven al seu escriptori oficial, mai van arribar al
coneixement dels seus hereus, o se’ls va suposar una relació amb els assumptes de la
renda. En transferir els arxius a Halifax, aquest paquet, en demostrar-se que no tenia
cap interès públic, va quedar enrere, i des de llavors havia restat sense obrir.
L’antic supervisor —no gaire atrafegat, suposo, en el aquells dies primerencs, per
afers relatius al seu càrrec— devia dedicar moltes hores de lleure a investigacions
d’antiguitats locals i altres recerques de naturalesa similar. Amb aquestes petites
activitats va aconseguir que no se li rovellés la intel·ligència. Una part d’aquestes
dades, per cert, em va fer servei per preparar l’article titulat «Carrer Major», inclòs en
aquest volum. La resta potser es destinarà a propòsits igualment valuosos, en el futur;
com tampoc es pot descartar que, convenientment elaborades, es converteixin en una
història regular de Salem, si la meva veneració pel sòl natal m’impulsés a una tasca
tan devota. Mentrestant, es trobaran a disposició de qualsevol cavaller que tingui
ganes, i capacitat, de treure’m aquesta labor tan poc lucrativa de les mans. Com a
disposició final, tinc previst dipositar-les a la Societat Històrica d’Essex.
Però l’objecte que més em va atreure l’atenció, d’aquell misteriós paquet, va ser
un cert objecte d’un teixit vermell magnífic, molt gastat i descolorit. Al voltant hi
havia rastres de brodat d’or, però molt esfilagarsat i deteriorat, de tal manera que tota,
o gairebé tota, la brillantor n’havia desaparegut. Saltava a la vista que s’havia brodat
amb una traça meravellosa, amb puntades que (tal com m’han assegurat dames
enteses en aquests misteris) donen prova d’un art ara ja oblidat, que no es pot
recuperar ni tan sols pel procés de tornar a desfer els fils. Aquell parrac de teixit
vermell —perquè el temps, l’ús i una arna sacrílega l’havien reduït a poc més que un
parrac— en ser examinat detingudament, va revelar la forma d’una lletra. Era la lletra
majúscula A. Un cop mesurada amb compte, cada pota de la lletra va resultar de tres
polzades i mitja de llargada. Havia estat concebuda, no n’hi podia haver cap dubte,
com un element ornamental de vestuari; però com s’havia de dur, o quin rang, honor i
dignitat representava en els temps passats, eren enigmes que (de tan passatgeres com
són les modes del món en aquests aspectes) jo tenia poques esperances de resoldre. I
tanmateix m’hi vaig interessar d’una manera estranya. Els meus ulls restaven clavats
a la vella lletra escarlata, i no els en podia apartar. Certament, allà hi havia algun
significat profund, que reclamava una interpretació, brollant del símbol místic i
impregnant subtilment a la meva sensibilitat, però defugint l’anàlisi de la ment.
Encara perplex, i cavil·lant, entre altres hipòtesis, si la lletra no seria un d’aquells
adorns que ideaven els homes blancs per atreure les mirades dels indis, casualment
me la vaig posar al pit. Em va semblar —el lector pot somriure, però no ha de dubtar
de la meva paraula— em va semblar, aleshores, que experimentava una sensació no
del tot física, però gairebé, de calor abrusadora; com si la lletra no fos de teixit
vermell, sinó de ferro roent. Vaig sentir una esgarrifança, i involuntàriament la vaig
deixar caure a terra.
Absort en la contemplació de la lletra escarlata, fins aquell moment m’havia
oblidat d’examinar un petit rull de paper atrotinat al voltant del qual estava
enroscada. Ara el vaig obrir, i vaig tenir la satisfacció de trobar, escrit per la ploma de
l’antic supervisor, una explicació raonablement completa de tot l’afer. Hi havia uns
quants fulls de mida foli que contenien molts detalls sobre la vida i les converses
d’una tal Hester Prynne, que semblava haver estat un personatge força notable,
segons el criteri dels nostres avantpassats. Havia estat popular durant el període que
va des dels primers dies de Massachusetts fins a finals del segle disset. Persones
ancianes, vives en l’època del supervisor Pue, i a partir del testimoni oral de les quals
aquest havia construït la seva narració, la recordaven, en la seva joventut, com una
dona molt vella, d’aspecte imponent i solemne. Havia tingut per costum, des d’una
data quasi immemorial, recórrer el país com una mena d’infermera voluntària, fent el
bé de les diverses maneres que tenia a l’abast; igualment, havia assumit la tasca de
donar consell en els temes que fos, especialment els referits al cor; amb la qual cosa,
tal com li acaba passant inevitablement a una persona amb aquestes inclinacions, es
va guanyar per part de molta gent la veneració atorgada a un àngel, mentre que
d’altres, imagino, la veien com una intrusa i un destorb. Examinant més a fons el
document, vaig trobar la relació d’altres fets i patiments d’aquesta dona singular; el
lector pot trobar-ne la major part en la història titulada La lletra escarlata; li caldria
tenir molt en compte que l’autenticitat dels principals fets de la història està avalada
pel document del supervisor senyor Pue. Els papers originals, juntament amb la
mateixa lletra escarlata —una relíquia d’allò més curiosa— encara es troben a les
meves mans, i ho mostraré lliurement a tot aquell que, estimulat pel gran interès de la
narració, desitgi fer-hi un cop d’ull. No s’ha d’entendre que, a l’hora d’elaborar el
conte, i d’imaginar els motius i les passions que van influir els personatges que hi
figuren, m’hagi limitat a la mitja dotzena de folis de l’antic supervisor. Al contrari,
m’he permès, en aquests punts, gairebé tanta, o tanta llibertat com si es tractés de fets
totalment inventats. El que afirmo és l’autenticitat dels fets generals.
Aquest incident, fins a cert punt, va reorientar la meva ment cap a vells camins.
Allà semblava haver-hi la base d’un conte. Em va fer la impressió com si l’antic
supervisor, amb el seu abillament de cent anys abans, i portant la perruca immortal
amb què l’havien enterrat i que la tomba no havia deteriorat, hagués vingut a trobar-
me a la cambra abandonada de la Duana. En el seu comport hi havia la dignitat d’algú
que havia acomplert l’encàrrec de Sa Majestat, i il·luminat consegüentment per un
raig de l’esplendor que brillava de manera enlluernadora al voltant del tron. Quina
diferència, ai las!, amb la mirada avergonyida d’un funcionari republicà, que, com a
servidor del poble, se sent inferior al més petit, i per sota del més baix, dels seus
amos. Amb mà fantasmal, la figura borrosa però majestuosa m’havia fet a mans el
símbol escarlata i el petit rull d’explicació manuscrita. Amb veu fantasmal m’havia
exhortat, per la sagrada consideració del deure filial i la veneració que sentia per ell
—que es podia considerar amb raó el meu ancestre oficial— a fer arribar al públic
aquelles elucubracions plenes de floridura i rosegades per les arnes. «Fes-ho» digué
el fantasma del supervisor Pue, brandant emfàticament aquell cap d’aspecte tan
imponent amb la perruca memorable. «Fes-ho, i tot el profit serà teu! Ben aviat ho
necessitaràs; perquè la teva època no és com la meva, quan un càrrec era per a tota la
vida i sovint per a la dels teus hereus. Però t’encarrego, en aquest assumpte de
l’antiga senyora Prynne, que donis a la memòria del teu predecessor el mèrit que
legítimament li pertoca!». I jo vaig dir al fantasma del senyor Pue: «Ho faré!».
Així doncs, he dedicat molt temps a pensar en la història de Hester Prynne. Va ser
l’objecte de les meves meditacions durant moltes hores, mentre passejava d’una
banda a l’altra del meu despatx, o travessava, per enèsima vegada, el llarg recorregut
que va des de la porta principal de la Duana fins a l’entrada lateral, i viceversa. Ben
fastiguejats i avorrits n’estaven el vell inspector i els pesadors i aforadors, destorbats
del son per les meves passes feixugues anant i venint. Recordant els seus hàbits
antics, deien que el supervisor recorria la coberta. Probablement imaginaven que el
meu únic objectiu —i certament era l’únic objectiu que podia tenir un home assenyat
per posar-se voluntàriament en moviment— era agafar gana per sopar. I si he de dir la
veritat, una certa gana, accentuada pel vent de l’est que generalment bufava pel
passadís, era l’únic resultat valuós de tant exercici infatigable. Tan poc adequada és
l’atmosfera de la Duana per a la delicada collita de fantasia i sensibilitat que, encara
que hi hagués restat durant les deu presidències següents, dubto que el conte de La
lletra escarlata hagués arribat mai a ulls del públic. La meva imaginació era un mirall
entelat. No reflectia, o tan sols ho feia amb una vaguetat penosa, les figures amb què
m’escarrassava a poblar-la. Els personatges de la narració no s’haurien escalfat ni
tornat mal·leables per molt que hagués atiat la meva forja intel·lectual. No
envermellien de passió ni per la tendresa del sentiment, sinó que mantenien tota la
rigidesa dels cadàvers, i em miraven a la cara amb una ganyota fixa i lúgubre de
desafiament i menyspreu. «Què n’has de fer tu, de nosaltres?», semblava dir
l’expressió. «El poc poder que en un temps vas tenir sobre la tribu d’irrealitats ha
desaparegut! L’has bescanviat per una quantitat miserable d’or públic. Vés, doncs, a
guanyar-te el salari». Al cap de poc, les criatures gairebé tòrpides de la meva fantasia
m’escarnien tractant-me d’imbecil, i no és pas que no tinguessin motius per fer-ho.
No era només durant les tres hores i mitja que l’Oncle Sam reclamava com la
seva part de la meva vida diària, que aquesta malaurada paràlisi s’emparava de mi.
M’acompanyava en els meus passeigs per la platja i les meves excursions pel país,
sempre que —poques vegades i a contracor— m’animava a cercar aquell encís
vivificant de la Natura, que tant em refrescava les idees quan sortia pel llindar de la
Vella Rectoria. La mateixa torpor, pel que fa a la capacitat d’esforç intel·lectual,
m’acompanyava a casa, i m’aclaparava quan em trobava a la cambra que jo, de
manera ben absurda, anomenava el meu estudi. Com tampoc no em deixava quan,
ben entrada la nit, seia al saló solitari, il·luminat sols per la lluïssor d’un foc de carbó
i per la lluna, esforçant-me a ordir escenes imaginàries que, l’endemà, fluïssin sobre
la pàgina acolorint-la amb descripcions bigarrades.
Si la facultat d’imaginar es negava a actuar en una hora semblant, es podia arribar
a la conclusió que es tractava d’un cas desesperat. La claror de la lluna, en una sala
familiar, omplint de blancor la catifa, i mostrant totes les seves figures amb precisió,
fent visibles tots els objectes amb detall, però amb una visibilitat ben diferent de la
del matí o del migdia, és el medi més escaient perquè l’escriptor de ficció es
familiaritzi amb els seus hostes il·lusoris. Allà té el petit escenari domèstic del pis tan
conegut; les cadires, cadascuna amb la seva individualitat separada; la taula central,
amb una cistella de labors al damunt, un volum o dos i un llum apagat; el sofà; la
llibreria; el quadre de la paret; tots aquests detalls, totalment visibles, queden tan
espiritualitzats per la llum inusual, que semblen perdre la seva substància real i
esdevenir objectes de l’intel·lecte. Res no és massa petit ni insignificant per
experimentar aquest canvi i adquirir la dignitat corresponent. Una sabata d’infant, la
nina, asseguda al carro de vímet, el cavall de joguina, qualsevol cosa, en una paraula,
que s’hagi utilitzat durant el dia o s’hi hagi jugat, ara queda investit amb una qualitat
estranya i remota, tot i tenir una presència tan vívida com a la claror del dia. Així
doncs, el terra de la nostra sala familiar ha esdevingut un territori neutral, un indret
entre el món real i el món màgic, on allò real i allò imaginari es poden trobar, i cada
part s’imbueix de la naturalesa de l’altra. Els fantasmes hi podrien entrar sense
espantar-nos. Seria molt congruent amb l’escena, tant que no causaria sorpresa, si
miréssim al voltant nostre i descobríssim una forma estimada, però perduda, asseguda
tranquil·lament en un d’aquests màgics raigs de lluna, amb un aspecte que ens faria
dubtar si havia tornat de lluny o si mai s’havia mogut del costat de la llar de foc.
El foc una mica somort del carbó té una influència essencial en l’efecte que
voldria descriure. Omple tota la sala d’un to discret, amb una vermellor tènue a les
parets i al sostre i un reflex lluent a la laca dels mobles. La llum més càlida es barreja
amb l’espiritualitat dels raigs de lluna, i comunica, de fet, un cor i una sensibilitat de
tendresa humana a les formes evocades per la fantasia. Transforma les imatges de neu
en homes i dones. Fent un cop d’ull al mirall hi veiem, molt endins de la seva frontera
embruixada, la lluïssor somorta de l’antracita mig apagada, els raigs de lluna blancs a
terra i una repetició de les llums i ombres del quadre, amb canvis que l’allunyen del
món real i l’apropen al de la imaginació. Llavors, en aquella hora i amb aquell
escenari al davant, si un home, assegut tot sol, no pot somiar en coses estranyes, i fer
que semblin veritat, més val que no intenti escriure mai ficció. Però, pel que fa a mi,
durant tota la meva experiència a la Duana, lluna, sol o claror de la llar m’eren
exactament el mateix; cap no em feia més efecte que el centelleig d’una espelma de
sèu. Tota una mena sencera de sensibilitats, i un do que hi estava relacionat —no
gaire ric ni valuós, però el millor que tenia— m’havien abandonat.
Crec, però, que si hagués intentat escriure una mena diferent de composició, les
meves facultats no haurien resultat tan fútils ni ineficaces. Podria, per exemple,
haver-me conformat a escriure la narració d’un veterà capità de vaixell, un dels
inspectors, a qui seria desagraït no esmentar; perquè difícilment passava un dia sense
que em fes riure i admirar els meravellosos dons que tenia com a contador d’històries.
Si hagués pogut conservar la força pintoresca del seu estil, i el to humorístic amb què
la Natura li havia ensenyat a revestir les seves descripcions, crec sincerament que el
resultat hauria estat una novetat en literatura. O potser hauria pogut trobar fàcilment
una tasca més seriosa. Era una beneiteria, amb les necessitats materials de la vida
diària pressionant-me de manera tan peremptòria, intentar fugir cap a una època
anterior; o insistir a crear la semblança d’un món a partir d’un material eteri, quan, a
cada moment, la bellesa impalpable de la bombolla de sabó esclatava en entrar
bruscament en contacte amb alguna circumstància actual. L’intent més assenyat
hauria estat difondre el pensament i la imaginació a través de la substància opaca de
l’avui, i convertir-la en una transparència brillant; espiritualitzar la càrrega que
començava a resultar tan feixuga; cercar, decididament, el valor autèntic i
indestructible que s’amaga en els incidents petits i enutjosos, en els personatges
corrents que ara coneixia prou bé. Era culpa meva. La pàgina de vida que tenia al
davant em semblava monòtona i vulgar només perquè no n’havia sondat el seu
significat més pregon. Allà hi havia un llibre millor del que escriuré mai; presentant-
se’m full a full, a mesura que era escrit per la realitat de l’hora fugissera, i esfumant-
se tan ràpid com s’escrivia perquè em mancava la intuïció i l’astúcia per transcriure’l.
Algun dia del futur, tal vegada, en recordaré alguns fragments dispersos i paràgrafs
aïllats, els escriuré i veuré que les lletres es converteixen en or damunt de la pàgina.
Aquestes percepcions han arribat massa tard. En aquell moment, només era
conscient que, el que temps enrere hauria estat un plaer, ara era un esforç sense
esperança. No tenia sentit plànyer-se d’aquell estat de coses. Jo havia deixat de ser un
escriptor de contes i assaigs passablement dolents, i havia esdevingut un supervisor
de la Duana passablement bo. Vet aquí. Nogensmenys, no és gens agradable que
t’empaiti la sospita que la teva intel·ligència va de caiguda; que es vaporitza, com
l’èter que surt del flascó, sense que en siguis conscient; de tal manera que, cada
vegada que hi fas un cop d’ull, hi trobes un residu més petit i menys volàtil. Del fet,
no n’hi podia haver cap dubte; i, examinant-me jo mateix i els altres, vaig arribar a
conclusions no gaire favorables a l’efecte de tenir un càrrec públic sobre la
personalitat. En alguna altra forma, tal vegada, puc desenvolupar jo en el futur
aquests efectes. N’hi haurà prou de dir que un funcionari de Duana de llarga durada
difícilment podrà ser un personatge lloable ni respectable, per moltes raons; una de
les quals és el fet de tenir la plaça com una propietat, i una altra la mateixa naturalesa
de la feina, que —tot i que, confio, és honrada— no és de la mena que participa en
l’esforç conjunt de la humanitat.
Un efecte —crec que observable, més o menys, en tot individu que hagi ocupat
aquest tipus de lloc— és que, mentre es repenja del poderós braç de la República, la
seva pròpia fortalesa l’abandona. Perd, en un grau proporcional a la feblesa o a la
força de la seva naturalesa original, la capacitat de valdre’s per si mateix. Si posseeix
una dosi inusual de vitalitat, o la màgia enervadora del lloc no actua sobre ell durant
gaire temps, pot recuperar el vigor perdut. El funcionari acomiadat —gràcies a
l’empenta cruel que l’obliga a temps a lluitar enmig d’un món de lluites— pot tornar
a ser ell mateix, i recuperar tot allò que havia estat. Però això rarament succeeix.
Generalment conserva el lloc prou temps com per ensorrar-se, i després el fan fora,
amb els músculs destensats, per tentinejar pel difícil camí de la vida tan bé com
pugui. Conscient de la pròpia debilitat, conscient d’haver perdut l’acer i l’elasticitat,
per sempre més buscarà melangiosament al seu voltant un suport extern a la seva
persona. L’esperança que el domina contínuament —una al·lucinació que, malgrat
totes les decepcions i l’evidència de la impossibilitat, el persegueix mentre visqui i,
imagino, com les convulsions del còlera, el turmenta fins poc després de la mort— és
que, finalment, al cap de poc, per alguna coincidència feliç, tornarà a recuperar el
càrrec. Aquesta fe, més que qualsevol altra cosa, li roba l’energia i la disponibilitat
per acomplir tots els projectes que li puguin passar pel cap. Per què hauria
d’escarrassar-se i patir, i prendre’s la molèstia de sortir del fang, si, al cap de no res,
el fort braç del seu Oncle l’alçarà i li donarà suport? Per què hauria de guanyar-se les
garrofes aquí, o anar buscar or a Califòrnia, quan tan aviat el faran feliç, a intervals
mensuals, amb un pilonet d’or lluent sortit de la butxaca de l’Oncle? És trist i curiós
observar com, amb un breu tast d’aquest ofici, n’hi ha prou per infectar un pobre
individu amb aquesta malaltia singular. L’or de l’Oncle Sam —sense voler faltar al
respecte a aquest vell i eminent senyor— té, en aquest sentit, una capacitat
d’encanteri semblant a la del salari del diable. Tot aquell que el toqui hauria d’estar
atent a si mateix, o es pot trobar que el tracte li resulta molt perjudicial, ja que hi
compromet, si no l’ànima, sí molts dels seus millors atributs: la tenacitat, el coratge i
la constància, la veritat, la confiança en si mateix i tot allò que dóna èmfasi al
caràcter viril.
Vet aquí una bona perspectiva de cara a un futur llunyà. No vull pas dir que el
supervisor s’apliqués aquesta lliçó a ell mateix, ni que admetés que podia quedar
completament anul·lat, tant en el cas de continuar a la feina com si l’acomiadaven.
Però les meves reflexions no eren gaire agradables. Vaig començar a posar-me
melangiós i intranquil; contínuament examinava la meva ment per saber quines
capacitats havia perdut i quant de deteriorament havia acumulat. M’esforçava a
calcular durant quant temps podia quedar-me a la Duana i continuar sent un home. Si
haig de dir la veritat la meva gran aprensió era pensar que, com que no seria una
mesura gaire assenyada despatxar un individu tan tranquil com jo, i com que és ben
impropi de la naturalesa del funcionari públic dimitir, el que més m’amoïnava, doncs,
era que probablement em tornaria gris i decrèpit fent de supervisor, i esdevindria un
animal semblant al vell inspector. No podria passar que, en el període de vida oficial
que tenia per endavant, jo esdevingués finalment com aquell venerable amic i
convertís l’hora de sopar en el nucli del dia, i passar-ne la resta tal com fa un gos vell,
adormit al sol o a l’ombra? Una perspectiva galdosa, aquesta, per a un home que
considerava que la millor definició de la felicitat era viure tota l’àmplia gamma de les
seves facultats i sensibilitats! Però, durant tot aquest temps, jo experimentava una
alarma ben innecessària. La Providència ha preparat per a mi coses millors del que jo
em podia imaginar.
Un fet remarcable durant el meu tercer any com a supervisor —per adoptar el to
de P.P.— fou l’elecció del general Taylor per a la presidència. És essencial, per tal de
formar-se una idea completa dels avantatges de la vida oficial, observar-ne els
beneficiaris davant l’adveniment d’una administració hostil. La posició és aleshores
una de les més singularment molestes, i, en qualsevol eventualitat, desagradables, que
un mortal pugui ocupar; i d’altra banda, amb cap alternativa bona, tot i que la que se
li presenta com la pitjor és probablement la millor. Però és una experiència estranya,
per a un home amb orgull i sensibilitat, saber que els seus interessos es troben sota el
control d’individus que ni l’estimen ni el comprenen, i dels quals, ja que ha de passar
una opció o altra, prefereix rebre una ofensa que un favor. Com també es fa estrany,
per a algú que ha mantingut la calma durant la lluita, observar la set de sang que es
manifesta a l’hora del triomf, i adonar-te que estàs entre els seus objectius! Pocs trets
de la naturalesa humana resulten més lleigs que aquesta tendència —que jo ara
presenciava en homes que no eren pas pitjors que els seus veïns— a esdevenir cruels,
senzillament perquè posseïen la capacitat d’infligir dany. Si la guillotina, aplicada als
càrrecs de l’administració, fos un fet literal, en comptes de la metàfora més escaient,
crec sincerament que els membres actius del partit victoriós estaven prou
entusiasmats a tallar-nos el cap a tots, i donar gràcies al Cel per aquella oportunitat!
Em sembla —i he estat un observador pacient i curiós, tant en la victòria com en la
derrota— que aquest esperit ferotge i amarg de malícia i revenja mai no ha distingit
els triomfs abundants del meu partit com ara ho feia amb el dels whigs. Els
demòcrates accepten els càrrecs, com a regla general, perquè els necessiten, i perquè
la pràctica de molts anys ho ha convertit en una norma de la lluita política; plànyer-
se’n, llevat que es proclami un sistema diferent, seria una mostra de feblesa i
covardia. Però el llarg hàbit de la victòria els ha fet generosos. Coneixen la
magnanimitat, i l’apliquen quan en veuen l’ocasió; i quan colpegen, certament ho
poden fer amb la destral esmolada, però el tall rarament està enverinat de malvolença;
ni tenen el costum ignominiós de clavar una puntada de peu al cap que acaben de
tallar. Ras i curt, malgrat la perspectiva desagradable que se’m presentava, veia
moltes raons per congratular-me de trobar-me al bàndol perdedor, més que no pas del
triomfador. Si fins ara no havia format part dels seguidors més acèrrims del partit,
ara, en aquest temps de perill i adversitat, em vaig tornar profundament partidista; a
més, sentia alguna cosa semblant a la recança o la vergonya quan pensava que,
d’acord amb un càlcul raonable de possibilitats, les meves perspectives de conservar
el càrrec eren millors que les dels meus germans demòcrates. Però qui pot veure el
futur, una polzada més enllà del seu nas? El meu cap va ser el primer de rodar!
El moment en què cau el cap d’un home poques vegades, o no és mai, m’inclino a
pensar, precisament el més agradable de la seva vida. Tanmateix, com la major part
de les nostres desgràcies, fins i tot una eventualitat tan seriosa es porta el seu propi
remei i consol, a condició que la víctima sàpiga treure el millor, i no pas el pitjor, de
l’accident que li ha sobrevingut. En el meu cas particular, els motius de consol eren
ben a mà, i, certament, havien format part de les meves meditacions molt abans que
els necessités. Considerant el fàstic previ que sentia pel meu càrrec, i les boiroses
idees de dimissió, la meva fortuna s’assemblava a la d’una persona amb temptacions
de suïcidar-se, i amb les esperances completament perdudes, que tingués la sort de ser
assassinada. A la duana, com abans a la Vella Rectoria, havia passat tres anys; un
termini prou llarg per deixar reposar un cervell fatigat; prou llarg per trencar hàbits
intel·lectuals antics, i deixar espai per altres de nous; prou llarg, i massa llarg, per
haver viscut en un estat antinatural, no fent res de profit ni que aportés plaer a cap
ésser humà, i mantenint-me apartat de la brega que, almenys, hauria tranquil·litzat en
mi els impulsos d’ansietat. I a més, pel que fa a aquell acomiadament sense
compliments, l’antic supervisor no estava del tot disgustat que els whigs el
reconeguessin com un enemic. Perquè la seva inactivitat política, i la tendència a
vagarejar lliurement pels camps amplis i tranquils on es pot trobar tota la humanitat,
més que no pas limitar-se a aquells camins estrets on els germans de la mateixa
família han de divergir l’un de l’altre, havien fet que, de vegades, els germans
demòcrates es qüestionessin si era un amic. Ara, després d’haver guanyat la corona
del martiri (quan ja no tenia un cap on dur-la) la qüestió es podia considerar
enllestida. Finalment, poc inclinat a l’heroisme, semblava més decorós seguir el
daltabaix del partit amb el qual havia ocupat la plaça, que continuar com un
supervivent desemparat, quan tants altres homes més valuosos queien, i, al capdavall,
després de subsistir quatre anys a mercè d’una administració hostil, veure’s obligat a
definir de nou la seva posició, i demanar una clemència encara més humiliant a una
administració amiga.
Mentrestant, la premsa s’havia ocupat del meu cas, i em va fer anar, durant una
setmana o dues, d’una impremta pública a una altra, en el meu estat decapitat, com si
fos el Genet de Sleepy Hollow; lúgubre i tenebrós, i anhelant l’enterrament, tal com
pertocava a un home políticament mort. I deixem estar el meu ésser metafòric.
L’ésser humà real, durant tot aquest temps, amb el cap segur sobre les espatlles, havia
arribat a la conclusió agradable que tot era a fi de bé; i, després de fer una inversió en
tinta, paper i plomes d’acer, havia obert l’escriptori abandonat durant molt temps i
tornava a ser un literat.
Va ser ara que les elucubracions del meu antic predecessor, el supervisor Pue, van
entrar en joc. Rovellada després de tant temps de desús, calia un cert temps abans que
la meva maquinària intel·lectual aconseguís bastir un conte amb un resultat
mínimament satisfactori. Encara hi trobo, tot i que finalment vaig aconseguir
concentrar els meus pensaments en aquella tasca, un aspecte auster i ombrívol; massa
mancat de la claror vivificant del sol; massa desproveït de les influències tendres i
familiars que endolceixen pràcticament tots els escenaris de la naturalesa i la vida
real, i que, sens dubte, n’haurien amorosit les imatges. Aquest efecte desplaent potser
es deu als canvis tot just començats i la gran agitació que experimentava durant el
període en què la història va prendre forma. No es tracta, però, d’una manca de
l’alegria en l’esperit de l’escriptor; perquè aquest va ser més feliç mentre es perdia
pels paisatges tenebrosos d’aquestes fantasies que en cap altre moment des que havia
abandonat la Vella Rectoria. Alguns dels articles breus que formen part del volum
també es van escriure després de la meva retirada involuntària de les bregues i honors
de la vida pública, i la resta provenen d’espigolar entre anuaris i revistes de data tan
antiga que han donat tota la volta i tornen a ser una novetat. Mantenint la metàfora de
la guillotina política, el conjunt es podria considerar com els PAPERS PÒSTUMS D’UN
SUPERVISOR DECAPITAT; i si el relat que ara estic acabant és massa autobiogràfic perquè
una persona modesta el pugui publicar en vida, aviat se li excusarà tenint en compte
que es tracta d’algú que escriu des de més enllà de la tomba. La pau sigui amb el
món! La meva benedicció als amics! El meu perdó als enemics! Perquè ja sóc al
reialme de la tranquil·litat!
La vida de la Duana queda enrere, com un somni. El vell inspector —que, per
cert, em sap grau de dir-ho, va morir en caure d’un cavall, fa un quant temps; si no,
segur que hauria pogut viure per sempre— ell i altres personatges venerables que
seien amb ell a la recepció de la Duana, ja no són per a mi sinó ombres; imatges
arrugades i amb el cap blanc, amb les quals la meva fantasia havia jugat i ara ha
deixat de banda per sempre. Els mercaders —Pingree, Phillips, Shepard, Upton,
Kimball, Bertram, Hunt— aquests i molts altres noms que tan familiars em resultaven
fa sis mesos, aquests homes de negocis que semblaven ocupar una posició tan
important en el món han necessitat ben poc temps per desaparèixer, no ja de la meva
vida, sinó dels meus records! Em cal un esforç per recordar-ne les figures i els noms.
De la mateixa manera, la meva vella ciutat natal aviat em tornarà a la memòria de
manera borrosa, embolcallada per una boirina; com si no fos una porció de terra real,
sinó un poblet crescut desmesuradament entre els núvols, poblat únicament per
habitants imaginaris en cases de fusta, que passegen pels carrerons familiars, i amb
un carrer principal bigarrat però no per això pintoresc. D’ara en endavant, deixa de
ser una realitat de la meva vida. Jo sóc ciutadà d’algun altre lloc. Els meus bons
conciutadans no em trobaran gaire a faltar; perquè, tot i que un objectiu dels meus
treballs literaris, tan preuat com qualsevol altre, ha estat fer-me un lloc d’importància
a ulls seus, i guanyar-me un record grat allà on van viure i estan enterrats molts dels
meus avantpassats, mai no hi he trobat l’atmosfera que necessita el literat per tal de
fer madurar la millor collita del seu esperit. Faré el millor que pugui entre altres
cares; i aquestes conegudes, no cal dir-ho, se’n sortiran igual sense mi.
Podria arribar un moment, però —oh idea extasiadora i triomfant!— en què els
rebesnéts de la generació actual tinguin un pensament amable per a un escriptoret
d’antany, o en què l’antiquari dels dies a venir, entre els lloc memorables de la
història de la ciutat, assenyali la localització LA BOMBA DE LA CIUTAT!
1. LA PORTA DE LA PRESÓ
Una multitud d’homes barbuts, vestits de colors apagats i barrets grisos i punxeguts,
barrejats amb dones, algunes amb caputxes i altres amb el cap descobert, s’havia
congregat davant d’un edifici de fusta, la porta del qual estava reforçada amb fusta de
roure i reblada amb claus de ferro.
Els fundadors d’una nova colònia, sigui quina sigui la Utopia de virtut humana i
felicitat que haguessin projectat originàriament, han acabat sempre reconeixent entre
les primeres necessitats pràctiques assignar una porció del territori verge com a
cementiri, i una altra com a emplaçament d’una presó. D’acord amb aquesta norma,
podem assumir amb certesa que els avantpassats de Boston havien construït la
primera presó en algun lloc del veïnatge de Cornhill, no gaire després de decidir el
lloc del primer fossar, en el terreny d’Issac Johnson, i entorn de la seva tomba, que
posteriorment esdevingué el nucli de tots els sepulcres aplegats al cementiri de King’s
Chapel. El cert és que, uns quinze o vint anys després de l’assentament de la ciutat, la
garjola de fusta ja exhibia els efectes de la intempèrie i altres indicis d’edat, que
donaven un efecte encara més fosc a la seva façana esquerpa i tètrica. El rovell
acumulat al feixuc pany de ferro de la porta de roure semblava més antic que
qualsevol altra cosa del nou món. Com tot el que fa referència al crim, semblava no
haver conegut mai una època jove. Davant de l’edificació lletja, i entre aquesta i la
rodera del carrer, hi havia una parcel·la d’herba, tota coberta de bardana, verdolaga,
herba talpera, i una vegetació tan lletja, que evidentment es trobava al seu aire en el
sòl que havia suportat des de ben aviat la flor negra d’una societat civilitzada, una
presó. Però, a una banda del portal, i arrelat gairebé al llindar, hi havia un roser
salvatge, cobert, en aquell mes de juny, amb les seves delicades gemmes, i hom podia
imaginar-lo oferint la seva fragància al presoner que entrava, i al criminal condemnat
que s’encaminava al seu destí, com a penyora que el cor pregon de la Natura se’n
podia apiadar i ser-hi amable.
Aquest roser, per una estranya casualitat, s’ha mantingut viu al cap dels anys;
però si era només un supervivent de l’antiga vegetació agrest, tant temps després de
la caiguda dels pins i roures gegantins que originàriament l’ombrejaven, o si, tal com
hi ha prou raons per creure, havia brotat sota les passes de la santificada Ann
Hutchinson en traspassar el llindar de la presó, no ens prendrem la molèstia de
concretar-ho. Trobant-lo en el llindar de la nostra narració, que és ara a punt de sortir
d’aquest portal de tan mal averany, amb prou feines podríem fer altra cosa que
arrencar-ne una flor i ensenyar-la al lector. Pot ser útil, esperem, per simbolitzar
alguna dolça flor moral que podem trobar pel camí, o alleujar la trista conclusió d’un
conte sobre la fragilitat humana i el dolor.
2. EL MERCADAL
La parcel·la d’herba de davant de la garjola, a Prison Lane, un cert matí d’estiu, fa no
pas menys de dos segles, estava ocupada per un nombre força gran d’habitants de
Boston; tots tenien els ulls clavats fixament a la porta ferrada de roure. En una altra
població, o en un període més tardà de la història de Nova Anglaterra, la severa
rigidesa que petrificava les fesomies barbudes d’aquella bona gent hauria augurat la
imminència d’algun afer terrible. Podria haver anunciat ni més ni menys que
l’execució anticipada d’algun reu notori, la sentència contra el qual d’un tribunal
legal no havia fet altra cosa que confirmar el veredicte del sentiment públic. Però
enmig d’aquella severitat primerenca del caràcter purità, aquesta deducció no es
podia fer amb tanta seguretat. Podia ser que un esclau peresós, o un fill desobedient,
lliurat a l’autoritat civil pels seus pares, estigués a punt de ser corregit al pal de
flagel·lació. Podia ser que un antinomià, un quàquer, o qualsevol altre seguidor d’una
religió heterodoxa estigués a punt de ser assotat i expulsat de la ciutat, o que un indi
mandrós i vagabund, que per culpa de l’aiguardent de l’home blanc havia fet enrenou
pels carrers, es trobés a punt de ser enviat al cor del bosc amb uns quants cops de
fuet. Podria ser també que una bruixa, com la vella senyora Hibbins, la vídua geniüda
del magistrat, hagués de morir a la forca. En qualsevol cas, la solemnitat dels
espectadors era gairebé la mateixa, tal com esqueia a gent per a qui la religió i la llei
eren pràcticament el mateix, dos criteris tan absolutament amalgamats, que el més
suau i el més sever dels actes públics de disciplina es convertien en una cosa
venerable i terrible. Escassa, realment, i freda, era la simpatia que el transgressor
podia esperar d’aquells espectadors prop del patíbul. Un càstig que, d’altra banda, en
els nostres dies implicaria un grau d’infàmia i de ridícul vergonyants, podia aleshores
estar investit amb una dignitat tan severa com la mateixa pena de mort.
Hi ha una circumstància que cal assenyalar, en el matí d’estiu en què comença la
nostra història, i és que les dones, de les quals n’hi havia unes quantes a la multitud,
semblaven prendre’s un interès peculiar per qualsevol condemna que s’esperava.
L’època no era tan refinada com ara, i el sentit del decòrum no impedia les portadores
d’enagos i mirinyac d’anar als llocs públics durant una execució, i fer-se lloc, si es
donava l’ocasió, enmig de la gentada més propera al patíbul. Moralment, així com
materialment, hi havia una fibra més tosca en aquelles esposes i aquelles donzelles de
naixença i educació angleses, que en les seves boniques descendents, separades
d’elles per una sèrie de sis o set generacions; perquè, durant tota aquesta cadena de
llinatge, cada mare ha transmès successivament a la seva filla una flor més feble, una
bellesa més delicada i més concisa i una aparença física més lleugera, per no dir un
caràcter menys fort i sòlid que el seu. Les dones que ara eren al voltant de la porta de
la presó vivien menys de mig segle després del període en què l’homenenca Elizabeth
havia estat la representant, no pas del tot inadequada, del seu sexe. Eren les seves
compatriotes; i el bou i la cervesa de la seva terra nadiua, amb una dieta moral no
gaire més refinada, constituïen una part important en la seva composició. El sol
brillant del matí, per tant, queia sobre espatlles amples i busts ben desenvolupats, i
sobre galtes plenes i rogenques, que havien madurat a l’illa llunyana i a penes havien
esdevingut més pàl·lides i més primes en l’atmosfera de Nova Anglaterra. Hi havia, a
més, una audàcia i una rotunditat en la parla d’aquestes matrones, tal com podríem
definir la majoria, que avui dia ens sorprendria, tant pel que fa al seu contingut com
pel volum del seu to.
—Mestresses —digué una dama de trets durs de cinquanta anys—, us diré una
cosa que se m’ha acudit. Seria un gran benefici per a tothom si poguéssim posar les
mans sobre una malfactora com aquesta Hester Prynne. Què en penseu, amigues? Si
la poca-vergonya hagués d’aguantar el judici de nosaltres cinc, les que estem en
aquest grup, se’n sortiria amb una sentència com la que han dictat els excel·lentíssims
magistrats? Maleït siga, no ho crec pas!
—La gent diu —digué una altra— que el reverend Dimmesdale, el seu pietós
pastor, ha deplorat de tot cor que un escàndol així pugui haver caigut sobre aquesta
congregació.
—Els magistrats són cavallers temorosos de Déu, però excessivament
misericordiosos… això és cert —afegí una tercera matrona autumnal—. Com a
mínim haurien d’haver posat una marca de ferro roent al front de Hester Prynne.
Madam Hester hauria tremolat davant d’això, n’estic convençuda. Però ella, la
bagassa malvada, poc cas en farà del que li posin al cosset del vestit! Bé vaja, fixeu-
vos, s’ho pot tapar amb un afiblall, o algun adorn groller així, i caminar pels carrers
tan atrevida com sempre!
—Ah, però —interrompé més suaument una esposa jove, agafant un nen amb la
mà— per molt que es tapi el senyal com vulgui, sempre durà el remordiment al cor.
—Per què parlem de senyals i marques, tant si són al cosset del vestit com a la
carn del front? —cridà una altra dona, la més lletja, així com la menys misericordiosa
d’aquelles jutgesses autoproclamades—. Aquesta dona ha dut la vergonya damunt de
tots nosaltres, i hauria de morir. No hi ha una llei per això? Certament que hi és, tant a
les Escriptures com al llibre d’estatuts. Aleshores que els magistrats, que l’han
deixada sense efecte, s’ho agraeixin a si mateixos si les seves pròpies esposes i filles
van per mal camí!
—Per pietat, senyora —exclamà un home de la multitud—, no hi ha cap altra
virtut en la dona que la que prové del saludable temor a la forca? Això és el pitjor que
he sentit, encara! Calleu, ara, dones; perquè la clau de la porta de la presó està girant,
i ara ve la senyora Prynne.
Després que la porta s’obrís de cop des de l’interior, aparegué, en primer lloc,
com una ombra negra emergint a la claror del sol, la figura tenebrosa i horrible del
macer de la ciutat, amb una espasa al costat i el bastó d’ofici a la mà. Aquest
personatge representava amb el seu aspecte tota la severitat lúgubre del codi purità, i
tenia la funció d’administrar-la a l’ofensor fins a les darreres conseqüències.
Allargant cap endavant el bastó oficial de la mà esquerra, posà la dreta sobre
l’espatlla d’una dona jove i l’empenyé endavant; fins que, al llindar de la presó, ella
l’apartà, amb una acció marcada per una dignitat natural i força de caràcter, i caminà
cap a l’aire lliure, com si ho fes per pròpia voluntat. Duia als braços una criatura, un
nadó d’uns tres mesos, que parpellejava i girava de costat la cara menuda per apartar-
la de la llum massa intensa del dia; perquè la seva existència, fins aquell moment,
només havia estat en contacte amb la penombra gris d’una masmorra, o amb algun
altre departament obscur de la presó.
Quan la dona jove —la mare d’aquesta criatura— quedà plenament exposada a la
multitud, va semblar que el seu primer impuls fos aferrar estretament l’infant contra
el pit; més que per un impuls d’afecte maternal, per poder amagar d’aquesta manera
una mena de penyora que duia brodada o subjecta al vestit. Al cap d’un moment,
però, jutjant sàviament que una penyora de la seva deshonra difícilment podia servir
per amagar-ne una altra, agafà el nadó amb el braç, i, amb un rubor encès, i tanmateix
un somriure altiu i una mirada que no volia ser avergonyida, mirà entorn seu els
conciutadans i veïns. En el pit del vestit, feta amb roba vermella i delicada, envoltada
d’un brodat elaborat i d’unes magnífiques filigranes amb fil daurat, apareixia la lletra
A. Estava feta artísticament, i amb una fantasia tan fecunda i tan exuberant, que feia
tot l’efecte d’un darrer i escaient adorn de la roba que duia, d’una esplendor en
consonància amb el gust de l’època, però molt més enllà del que permetien les regles
sumptuàries de la colònia.
La dona jove era alta, amb una figura d’una perfecta elegància, en un sentit ampli.
Tenia uns cabells foscos i abundants, tan llustrosos que reflectien el sol amb un
guspireig, i una cara que, a més de ser bella per la regularitat dels trets i la plenitud de
la complexió, tenia la força d’un front definit i d’uns ulls negres i profunds. Tenia un
aspecte de dama, a la manera de la noblesa femenina d’aquells dies, que es
caracteritzava per una certa majestat i dignitat més que no pas per la gràcia delicada,
evanescent i indescriptible que ara se’n reconeix com l’indicatiu. I mai Hester Prynne
no havia tingut un aspecte tan noble, en el sentit antic del terme, com en el moment
de sortir de la presó. Aquells que l’havien coneguda abans, i esperaven contemplar-la
eclipsada i enfosquida per un núvol de catàstrofe, van quedar sorpresos, i fins i tot
astorats, en percebre com brillava la seva bellesa, i com convertia en una aurèola la
desgràcia i la ignomínia que l’embolcallava. Si bé és cert que, per a un observador
sensible, allò tenia alguna cosa exquisidament dolorosa. El seu abillament, que,
certament, havia preparat a la presó especialment per a l’ocasió, i que havia dissenyat
deixant-se portar per la fantasia, semblava expressar l’actitud del seu esperit, la
inexorabilitat desesperada del seu estat d’ànim, amb la seva peculiaritat desbocada i
pintoresca. Però el que atreia totes les mirades, i, de fet, transfigurava la portadora, de
tal manera que aquells que havien tingut una familiaritat amb Hester Prynne, tant
homes com dones, se sentissin impressionats com si la contemplessin per primera
vegada, era la LLETRA ESCARLATA, tan fantàsticament brodada i il·luminada sobre el
pit. Tenia l’efecte d’un encanteri, que l’arrencava de les relacions ordinàries amb la
humanitat i la introduïa en una esfera pròpia.
—Té bona traça amb l’agulla, això és cert —comentà una de les espectadores—;
però quina dona, abans que aquesta poca-vergonya descarada, s’havia empescat mai
una manera semblant de demostrar-ho? I doncs, companyes, per què ho fa, si no és
per riure’s a la cara dels nostres pietosos magistrats, i convertir en motiu d’orgull allò
que ells, els dignes cavallers, volien que fos un càstig?
—Li estaria bé, a la senyora Hester —remugà la que tenia una expressió més dura
entre les velles senyores— que li arrabasséssim el magnífic vestit d’aquestes espatlles
tan fines; i pel que fa a la lletra vermella, que ha cosit tan pulcrament, li cediré un
parrac de la meva franel·la florida, per fer-ne una de més escaient!
—Ei, pau, veïnes, pau! —xiuxiuejà la companya més jove—. Que no us sentin!
Ni una sola puntada no ha fet en aquesta lletra brodada, sense deixar de sentir-la en el
seu cor.
El sorrut macer féu ara un gest amb el bastó.
—Deixeu passar, bona gent, deixeu passar, en nom del Rei —cridava—. Obriu un
passadís; i, jo us ho prometo, la senyora Prynne quedarà col·locada en un lloc on
homes, dones i criatures li puguin veure bé el magnífic vestit, des d’ara fins una hora
després del migdia. Beneïda sigui la virtuosa colònia de Massachusetts, on s’expien
les culpes a la claror del sol! Veniu, senyora Prynne, i mostreu la vostra lletra
escarlata al mercadal!
Un carreró s’obrí de seguida enmig de la multitud d’espectadors. Precedida pel
macer, i escortada per una processó irregular d’homes d’expressió severa i de dones
amb cares despietades, Hester Prynne avançà cap al lloc triat per al càstig. Una
multitud d’escolars impacients i curiosos, sense comprendre gran cosa del que
s’esdevenia, llevat que era el motiu d’una mitja festa, corrien davant d’ella, girant el
cap contínuament per mirar-la a la cara, i per mirar el nadó dels seus braços que
parpellejava i la lletra ignominiosa del pit. No hi havia gaire distància, en aquells
dies, des de la presó fins al mercadal. En l’experiència de la presonera, tanmateix, es
podia considerar un trajecte d’una certa llargada; perquè, tal vegada, tot i l’altivesa
del seu posat, cada passa d’aquells que s’aglomeraven per veure-la suposava una
agonia per a ella, com si li haguessin tirat el cor al carrer perquè hi donessin puntades
de peu i el trepitgessin. En la nostra naturalesa, però, hi ha una disposició, alhora
meravellosa i misericordiosa, segons la qual el sofrent no ha de conèixer mai la
intensitat d’allò que està patint a causa de la seva tortura present, sinó més que res
amb la mortificació que ve després. Amb un comportament gairebé serè, per tant,
Hester Prynne travessà aquesta part del tràngol, i arribà a una mena de patíbul, a la
banda de ponent del mercadal. Era sota el ràfec de la primera església de Boston, i
semblava estar-hi adossat.
En realitat, aquest patíbul formava part d’una màquina penal, que ara, durant dues
o tres generacions, ha tingut una funció purament històrica i tradicional entre
nosaltres, però que en els vells temps es considerava un agent tan eficient en la
promoció d’una bona ciutadania com ho fou sempre la guillotina entre els terroristes
de França. Era, en poques paraules, la plataforma de l’escarni; i al seu damunt
s’aixecava la carcassa d’aquell instrument de disciplina dissenyat per tancar el cap
humà en una estreta aferrada i aixecar-lo d’aquesta manera per a la contemplació
pública. El mateix ideal de la ignomínia era encarnat i posat de manifest per aquest
giny de fusta i de ferro. No hi pot haver cap ultratge, crec, contra la nostra naturalesa
comuna —siguin quins siguin els delictes de l’individu—, cap ultratge més flagrant
que impedir al reu amagar la cara a la vergonya; i aquesta era l’essència d’aquell
càstig. En el cas de Hester Prynne, però, i en altres no del tot infreqüents, la sentència
indicava que havia de restar un temps sobre el cadafal, però sense estrènyer-li el coll
ni empresonar-li el cap, que eren les funcions més diabòliques d’aquesta màquina
inquietant. Coneixent bé el seu paper, pujà per un tram d’escales de fusta, i així quedà
exhibida a la gentada que l’envoltava, aproximadament a una alçada del carrer
equivalent a les espatlles d’un home.
Si hi hagués hagut un papista entre la multitud de puritans, podria haver vist en
aquesta dona bella, tan pintoresca pel seu abillament i el seu capteniment, i amb
l’infant al pit, un objecte que li recordés la imatge de la Divina Maternitat, que tants
pintors il·lustres han rivalitzat per representar; alguna cosa que li hauria recordat
realment, però només per contrast, aquella imatge sagrada de maternitat sens pecat,
l’infant de la qual havia de redimir el món. Aquí hi havia la màcula del pecat més
greu en la més sagrada qualitat de vida humana, actuant de tal manera que el món tan
sols era més fosc per a la bellesa d’aquella dona, i més perdut per a l’infant que havia
donat a llum.
L’escena no deixava de tenir un component de temor, el temor que sempre ha de
provocar l’espectacle de la culpabilitat i la vergonya en el proïsme, abans que la
societat hagi esdevingut prou corrupta com per somriure, en comptes d’esgarrifar-se,
en veure-ho. Els testimonis de la desgràcia de Hester Prynne no havien anat més enllà
de la seva simplicitat. Eren prou estrictes per esguardar la seva mort, si aquesta
hagués estat la sentència, sense alçar ni un murmuri contra la seva severitat, però no
tenien la crueltat d’altres estrats socials, que en una exhibició com la que ens ocupa
només haurien trobat un motiu per bromejar. Fins i tot si hi hagués hagut una
disposició a ridiculitzar l’assumpte, hauria quedat sufocada i dominada per la
presència solemne d’homes amb tanta dignitat com el governador, i alguns dels seus
consellers, un jutge, un general i els sacerdots de la ciutat; tots seien o estaven drets
en un balcó del temple, mirant cap a la plataforma. Si aquests personatges podien
formar part de l’espectacle, sense arriscar la majestat o la reverència del seu rang i
ofici, es podia deduir amb seguretat que l’aplicació d’una sentència legal tindria un
significat formal i efectiu. D’acord amb això, la multitud estava afligida i solemne.
La infeliç acusada se sostenia tan bé com podia fer-ho una dona, sota el pes feixuc
d’un miler d’ulls implacables, tots clavats en ella, i concentrats en el seu pit. Era
gairebé impossible de suportar. D’una naturalesa impulsiva i apassionada, s’havia
enfortit per encarar-se a les fiblades i a les burxades verinoses de les injúries del
públic, que es venjaria amb tota mena d’insults; però hi havia una qualitat molt més
terrible en l’actitud popular de solemnitat, de tal manera que hauria preferit veure tots
aquells semblants rígids fent ganyotes d’alegre menyspreu, amb ella com a objecte.
Si de la gentada s’hagués alçat un rugit de rialles —amb cada un dels homes, de les
dones, de les criatures de veu estrident aportant-hi la seva part individual— Hester
Prynne podria haver-los pagat amb un somriure més amarg i desdenyós. Però, sota el
càstig feixuc que estava destinada a suportar, sentia, en alguns moments, com si
necessités xisclar amb tota la força dels pulmons, i llançar-se a terra des de dalt el
patíbul, o altrament embogir d’una vegada.
I tanmateix hi havia estones en què tota aquella escena, en la qual ella era
l’objecte més conspicu, semblava esvair-se-li davant dels ulls, o, almenys, brillava
d’una manera confusa al seu davant, com una massa d’imatges espectrals de formes
imprecises. La seva ment, i especialment la memòria, estaven preternaturalment
actives, i seguien mostrant-li escenaris diferents d’aquell carrer toscament fressat
d’una ciutat petita, a l’extrem de l’oest incivilitzat, unes cares diferents de les que la
miraven severament des de sota les ales d’aquells barrets punxeguts. Reminiscències,
les més insignificants i insubstancioses, passatges de la infantesa i dels dies d’escola,
de les diversions, de baralles infantils, i els petits trets domèstics dels seus anys de
noia, li tornaven en estol, barrejats amb records de tot el que hi havia d’important en
la seva vida posterior; una imatge tan vívida i definida com l’altra; com si totes
tinguessin una importància similar, o totes fossin igualment un joc. Possiblement, era
un estratagema instintiu del seu esperit, per alleujar-se amb l’exhibició d’aquelles
formes fantasmagòriques de la feixuguesa i de la duresa de la realitat.
Fos com fos, el cadafal de l’escarni fou un punt de visió que revelà a Hester
Prynne tot el camí que havia fet des de la seva infantesa feliç. Dreta sobre aquella
miserable elevació, tornà a veure el poble natal, a la vella Anglaterra, i la llar paterna;
una casa malmesa de pedra gris, amb un aspecte de pobresa, però que conservava
sobre el portal un escut d’armes mig esborrat, en penyora d’una antiga noblesa. Veié
la cara del seu pare, amb el front calb i la venerable barba blanca, que queia sobre
l’antiquada gorgera elisabetiana; la de la seva mare, també, amb la mirada d’amor
prudent i ansiós que sempre feia en els seus records, i que, fins després de la seva
mort, havia estat tan sovint un obstacle fet de tendres retrets en el camí de la seva
filla. Veié la seva pròpia cara, resplendent de bellesa juvenil, i il·luminant tot
l’interior del mirall obscur on solia mirar-se. Aleshores contemplà un altre semblant,
d’un home d’edat avançada, una cara pàl·lida, prima, d’aspecte savi, amb ulls petits i
entelats per la llum que els havia servit per submergir-se en molts llibres feixucs. I
tanmateix aquests mateixos ulls entelats tenien un poder estrany, penetrant, quan el
que es proposava el posseïdor era llegir l’esperit humà. Aquesta figura de l’estudi i
del claustre, tal com la fantasia femenina de Hester Prynne no deixava de recordar,
estava lleugerament deformada, amb l’espatlla esquerra una mica més alta que la
dreta. Després es dreçaren davant d’ella, en la galeria de quadres de la memòria, les
carreteres intricades i estretes, les cases altes, grises, les immenses catedrals i els
edificis públics, de data antiga i arquitectura singular, d’una ciutat continental; on una
nova vida l’havia esperada, encara unida al savi deforme; una vida nova, però que
s’alimentava de materials gastats pel temps, com un manyoc de molsa verda damunt
d’una paret a mig enderrocar. Finalment, en comptes d’aquestes escenes canviants,
tornà el mercadal rústec de l’assentament purità, amb tots els ciutadans aplegats i
assestant les seves mirades dures cap a Hester Prynne —sí, cap a ella—, que restava
sobre el cadafal de l’escarni, amb un infant als braços, i la lletra A, de color escarlata,
brodada fantàsticament amb fil daurat, sobre el seu pit!
Podia ser real? Estrenyé la criatura tan ferotgement contra el pit, que aquesta
deixà anar un plor; ella abaixà la mirada cap a la lletra escarlata, i fins i tot la tocà
amb el dit, per assegurar-se que l’infant i la vergonya eren reals. Sí! —aquestes eren
les seves realitats—, tota la resta s’havia esvaït!
3. LA RECONEIXENÇA
La portadora de la lletra escarlata es va veure finalment alleujada de la sensació
punyent de ser l’objecte de l’observació severa de tothom en distingir, en un lloc
separat de la multitud, una figura que s’apoderà irresistiblement dels seus
pensaments. Allí hi havia un indi, amb la vestimenta indígena; però els pell-roges
visitaven massa sovint els assentaments anglesos perquè un d’ells pogués atraure
l’atenció de Hester Prynne en un moment com aquell, i menys per desplaçar tots els
altres objectes i idees de la seva ment. Al costat de l’indi, i evidentment en
companyia d’ell, hi havia un home blanc, vestit amb una barreja estranya de roba
civilitzada i salvatge.
Era d’estatura baixa, amb una cara arrugada però que difícilment es podia
qualificar de vella. Hi havia una notable intel·ligència en els seus trets, com si es
tractés d’una persona que havia cultivat tant els seus aspectes intel·lectuals, que no
podia deixar d’amollar-hi l’aspecte físic, i això es manifestava per diversos indicis.
Tot i que, amb una disposició aparentment desendreçada de la vestimenta
heterogènia, s’havia escarrassat a amagar o disminuir aquesta peculiaritat, a Hester
Prynne li resultà prou evident que una de les espatlles de l’home s’alçava més amunt
que l’altra. Novament, en el primer moment de percebre aquella cara prima, estrenyé
l’infant contra el pit, amb tanta força i d’una manera tan convulsa que el pobre nadó
proferí un altre crit de dolor. Però no semblà pas que la mare el sentís.
En arribar al mercadal, i una estona abans que ella el veiés, l’estranger havia
dirigit els ulls cap a Hester Prynne. Va ser distretament, al principi, com un home
acostumat a dirigir més la mirada cap a l’interior, i per al qual els assumptes externs
són de poca vàlua i importància, llevat que tinguin relació amb alguna cosa de la seva
ment. Molt aviat, però, la mirada esdevingué intensa i penetrant. Pels seus trets ballà
una ganyota horrible, com si una serp llisqués ràpidament per damunt, i aturant-se
just un moment deixés perfectament a la vista les seves estretes convulsions. La cara
se li enfosquí a causa d’alguna poderosa emoció que, malgrat tot, controlà d’una
manera instantània amb un esforç de voluntat; tan instantània, que, llevat d’un sol
moment, l’expressió podria haver semblat calmada. Al cap d’un breu espai de temps,
la convulsió esdevingué gairebé imperceptible, i finalment s’enfonsà en les
profunditats del personatge. Quan notà els ulls de Hester Prynne fixos en els seus, i
veié que semblava reconèixer-lo, alçà un dit lentament i calmada, féu un gest en l’aire
i el posà sobre els llavis.
Aleshores, tocant l’espatlla d’un ciutadà que estava prop d’ell, s’hi adreçà amb
unes maneres formals i corteses.
—Disculpeu-me, bon senyor —digué— qui és aquesta dona?… I per què és allà,
exposada a l’oprobi públic?
—Deveu ser estranger en aquesta regió, amic —respongué el ciutadà, mirant amb
curiositat el que li havia fet la pregunta i el seu acompanyant salvatge—; si no,
segurament hauríeu sentit parlar de la senyora Hester Prynne, i de les seves malifetes.
Ha provocat un gran escàndol, us ho prometo, a l’església del pietós professor
Dimmesdale.
—És cert el que dieu —respongué l’altre—. Sóc estranger, i he anat d’una banda
a l’altra, ben a contracor. M’he trobat amb serioses contrarietats per mar i terra, i he
passat molt de temps encadenat entre els bàrbars, cap al sud; i ara aquest indi m’ha
portat fins aquí, per ser alliberat del meu captiveri. Sereu tan amable, per tant, de
parlar-me de Hester Prynne —he entès el nom correctament?—, de les culpes
d’aquesta dona i del que l’ha duta fins aquell patíbul?
—Certament, amic, i crec que ha d’alegrar el vostre cor, després dels vostres
problemes i de l’estada fora de la civilització —digué el ciutadà— trobar-vos, al
capdavall, en una terra on els excessos es persegueixen i castiguen a la vista dels
governants i del poble; com aquí, a la nostra pietosa Nova Anglaterra. Heu de saber,
senyor, que aquella dona era l’esposa d’un home culte, anglès de naixença, però que
havia viscut molt temps a Amsterdam, d’on va decidir sortir, fa bastant temps, per
travessar l’oceà i barrejar el seu destí amb nosaltres, els de Massachusetts. Amb
aquest propòsit, envià la seva dona abans que ell, i es quedà per tenir cura d’alguns
afers necessaris. Maleït siga, bon senyor, en dos anys, o menys, que la dona ha viscut
aquí a Boston, no ha arribat cap notícia del culte cavaller, el professor Prynne; i la
seva jove esposa, veieu, abandonada als propis errors…
—Ah!… Aha!… Ja us entenc —digué l’estranger amb un somriure amarg—. Un
home tan culte com aquell de qui parleu també hauria d’haver après això en els
llibres. I qui, si em feu el favor, senyor, pot ser el pare d’aquell nadó (té uns tres o
quatre mesos, diria) que la senyora Prynne porta en braços?
—Certament, amic, aquest assumpte continua essent un enigma; i el Daniel que
n’ha de treure l’entrellat encara no ha aparegut —respongué el ciutadà—. La senyora
Hester refusa categòricament de parlar, i els magistrats han deliberat en va. Tal
vegada el culpable està mirant aquest trist espectacle, desconegut pels homes, i
oblidant que Déu el veu.
—L’home culte —indicà l’estranger, amb un altre somriure— hauria de venir ell
mateix a desxifrar el misteri.
—Bé prou que l’incumbeix, si encara és viu —respongué el ciutadà—. Doncs bé,
bon senyor, els nostres magistrats de Massachusetts, considerant que aquesta dona és
jove i bonica, i que sens dubte va ser durament temptada a caure; (i que, a més, com
és d’allò més probable, el seu marit pot ser al fons del mar), no han tingut el coratge
d’aplicar-li la llei exemplar fins a les darreres conseqüències. La pena en aquests
casos és la mort. Però, per la seva gran misericòrdia i per la sensibilitat del seu cor,
només han condemnat la senyora Prynne a restar durant l’espai de tres hores al
cadafal de l’escarni, i després i a partir d’aquell moment, per la resta de la seva vida
natural, a dur un senyal de la seva deshonra sobre el pit.
—Una sentència sàvia! —indicà l’estranger, inclinant el cap greument—.
D’aquesta manera serà un sermó vivent contra el pecat, fins que la ignominiosa lletra
quedi gravada sobre la seva tomba. M’irrita, tanmateix, que aquell qui comparteix la
seva iniquitat no estigui, almenys, al seu costat sobre el patíbul. Però se sabrà qui és!
… se sabrà qui és!… se sabrà qui és!
Féu una inclinació cortesa al comunicatiu ciutadà, i, murmurant unes quantes
paraules a l’indi que l’acompanyava, s’allunyaren tots dos a través de la multitud.
Mentre passava això, Hester Prynne era dreta sobre el pedestal, encara amb una
mirada fixa cap a l’estranger; una mirada tan fixa, que, en moments d’intensa
absorció, tots els altres objectes del món visible semblaven esvair-se, deixant-los
només a ell i a ella. Un encontre així, potser, hauria estat més terrible encara que
trobar-lo tal com feia ara, amb el sol calent de migdia cremant-li la cara, i il·luminant
la seva vergonya; amb la penyora escarlata de la infàmia al pit; amb l’infant del pecat
als braços; amb tot un poble, engrescat com si es tractés d’una festa, mirant els trets
que només s’haurien d’haver vist a la claror tranquil·la d’una llar de foc, en la
penombra feliç d’una casa, o sota un vel de matrona, a l’església. Tot i ser espantosa,
ella sabia que la presència d’aquell miler de testimonis constituïa una protecció. Era
millor així, amb tanta gent entre ell i ella, que saludar-lo cara a cara, tots dos sols.
Buscava refugi, per dir-ho d’alguna manera, en l’exhibició pública, i l’aterria el
moment en què aquesta protecció li seria retirada. Absorta en aquests pensaments,
amb prou feines sentí una veu darrere d’ella, fins que va haver repetit el seu nom més
d’una vegada, en un to alt i solemne, audible per part de tota la multitud.
—Escolta’m, Hester Prynne! —digué la veu.
Ja s’ha indicat que, just damunt del cadafal on era Hester Prynne hi havia una
mena de balcó, o de galeria oberta, adossada al temple. Era el lloc on solien fer-se les
proclamacions, durant les assemblees de la magistratura, amb tot el cerimonial que
corresponia a aquesta mena de pràctiques públiques en aquells dies. Aquí, per
presenciar l’escena que estem descrivint, seia el Governador Bellingham en persona,
amb quatre sergents amb alabardes al voltant de la seva cadira com a guàrdia d’honor.
Duia una ploma fosca al barret, una sanefa brodada al mantell i una túnica negra de
vellut a sota; era un cavaller d’edat avançada, i amb una dura experiència escrita a les
arrugues. Estava força capacitat per ser el cap i el representant d’una comunitat, que
devia l’origen i el progrés, i el present estat de desenvolupament, no pas als impulsos
del jovent, sinó als esforços tenaços i sostinguts dels homes grans, i a l’obscura
sagacitat de l’edat; i que havia aconseguit tantes coses, precisament perquè esperava
tan poc. Els altres personatges eminents, que envoltaven el governant en cap, es
distingien per una dignitat en el capteniment, ja que pertanyien a una època en què les
formes d’autoritat es consideraven investides del caràcter sagrat d’institucions
divines. Eren, sens dubte, homes bons, justos i savis. Però, de tota l’espècie humana,
no hauria estat fàcil seleccionar un mateix nombre de persones sàvies i virtuoses més
incapaces d’asseure’s a jutjar el cor d’una dona pecadora, i desembullar-hi la barreja
de bé i de mal, com el savis d’aspecte rígid cap als quals Hester Prynne ara girava la
cara. Ella semblava adonar-se, realment, que si alguna solidaritat podia esperar, es
trobava en el cor més gran i més càlid de la multitud; perquè, mentre alçava els ulls
cap al balcó, la infeliç empal·lidí i tremolà.
La veu que li havia cridat l’atenció era la del reverend i famós John Wilson, el
clergue més vell de Boston, un gran erudit, com la majoria dels contemporanis de la
seva professió, i a més un home d’esperit amable i cordial. Aquest darrer atribut,
però, estava menys desenvolupat que els seus dons intel·lectuals, i en ell
representava, certament, un motiu de vergonya més que no pas d’orgull. Allí era, amb
una línia de blens canosos sota el casquet; mentre que els ulls grisos, acostumats a la
llum tènue del seu estudi, parpellejaven com els de l’infant de Hester en rebre el sol
sense barreres. Semblava un d’aquells gravats foscos que trobem a l’encapçalament
dels volums vells de sermons; i no tenia pas més dret del que hauria tingut un
d’aquests retrats a avançar, com feia ara, i entremetre’s en una qüestió de culpa
humana, de passió i d’angoixa.
—Hester Prynne —digué el clergue—. M’he escarrassat amb aquest jove germà,
les prèdiques sobre el món del qual heu tingut el privilegi d’escoltar —en aquest punt
el senyor Wilson posà la mà sobre l’espatlla d’un jove pàl·lid del seu costat—, he
intentat, dic, persuadir aquest jove pietós que discutís amb vós, aquí davant de Déu, i
davant d’aquests governants savis i honestos, i davant les orelles de tot el poble,
respecte a la vilesa i la foscor del vostre pecat. Coneixent el vostre tarannà natural
més que no pas jo, podria decidir millor quins arguments utilitzar, si de tendresa o de
terror, per tal que poguessin vèncer la vostra duresa i obstinació; i així no amaguéssiu
durant més temps el nom d’aquell que us va temptar a una caiguda tan deplorable.
Però ell m’addueix (amb l’excessiva indulgència dels joves, tot i que sàvia per als
seus anys), que seria agreujar la mateixa naturalesa de la dona obligar-la a obrir els
secrets del seu cor a l’ampla claror del dia, i en presència d’una multitud tan gran.
Veritablement, tal com intentava convèncer-lo, la vergonya rau en el fet de cometre el
pecat, i no pas en el fet de mostrar-lo. Què hi dieu, una vegada més, germà
Dimmesdale? Has de ser tu o jo, qui discuteixi amb l’esperit d’aquesta pobra
pecadora?
Hi hagué un murmuri entre els dignes i reverends ocupants del balcó; i el
Governador Bellingham donà expressió al seu significat, parlant amb una veu
autoritària, tot i que moderada pel respecte cap al jove clergue a qui s’adreçava.
—Bon professor Dimmesdale —digué— la responsabilitat de l’esperit d’aquesta
dona recau en bona part sobre vós. Us incumbeix, per tant, exhortar-la al penediment,
i a la confessió, com a prova i conseqüència d’això.
La franquesa de la petició atragué els ulls de tota la multitud cap al reverend
Dimmesdale; un jove clergue que havia vingut d’una de les grans universitats
angleses, portant tot el saber de l’època cap als nostres boscos salvatges. La seva
eloqüència i el seu fervor religiós havien donat ja la prova d’una gran eminència en la
seva professió. Era una persona d’aspecte molt sorprenent, amb un front blanc, altiu i
amenaçador, ulls grans, foscos, melancòlics, i una boca que, si no la serrava amb
força, tenia tendència a tremolar, expressant alhora una sensibilitat nerviosa i una
àmplia capacitat d’autodomini. Malgrat els elevats dons naturals i els èxits
acadèmics, aquest jove sacerdot tenia un aire —una mirada aprensiva, espantada, mig
esfereïda—, com d’aquell qui se sent força extraviat i perplex en el camí de
l’existència humana, i que només es troba còmode en algun lloc retirat. Per tant, en la
mesura que li ho permetien les seves obligacions, caminava per les dreceres
ombrívoles, i es mantenia d’aquesta manera simple i infantil; i ocasionalment en
sortia, amb una frescor, una fragància i un pensament pur com la rosada, que, com
deia molta gent, els influïa com el parlar d’un àngel.
Aquest era el jove que el reverend Wilson i el governador havien presentat tan
obertament a l’atenció del públic, incitant-lo a parlar, davant de tots els homes, a
aquella dona d’esperit misteriós, tan sagrada fins i tot en la seva corrupció. La
incomoditat de la seva posició li allunyà la sang de les galtes, i li féu tremolar els
llavis.
—Parleu a la dona, germà —digué mossèn Wilson—. És important per a la seva
ànima, i per tant, com diu l’excel·lentíssim governador, important també per a la
vostra, ja que està al vostre càrrec. Exhorteu-la a confessar la veritat!
El reverend Dimmesdale acotà el cap, en una pregària silenciosa, pel que
semblava, i després avançà.
—Hester Prynne —digué, abocant-se per damunt del balcó, i mirant-la fixament
als ulls—, ja sents el que diu aquest bon home, i veus la responsabilitat sota la qual
actuo. Si consideres que és per la pau de la teva ànima, i que el teu càstig terrenal serà
d’aquesta manera més efectiu per a la salvació, t’encomano que diguis el nom del teu
company de pecat i de sofriments! No quedis callada a causa d’alguna falsa idea de
pietat o tendresa per ell; perquè, creu-me, Hester, encara que hagués de baixar
d’algun lloc elevat, i restar aquí al teu costat, en el teu pedestal de vergonya, seria
millor això que no pas haver d’amagar un cor culpable durant tota la vida. Què pot fer
per ell el teu silenci, excepte temptar-lo (o encara més, obligar-lo, de fet) a afegir la
hipocresia al pecat? Déu t’ha assegurat una ignomínia pública, de tal manera que
puguis aconseguir un triomf públic damunt del mal del teu interior, i la tristesa de
fora. Para compte que li negues a ell (a qui, tal vegada, li manca el coratge d’agafar-la
ell mateix) la copa amarga, però saludable, que ara es presenta als teus llavis!
La veu del jove pastor era tremolosament dolça, exquisida, profunda i abatuda. El
sentiment que s’hi manifestava d’una manera tan evident, més que el contingut
explícit de les paraules, feia vibrar l’interior de tots els cors, i duia els oients a una
simpatia compartida. Fins i tot el mateix nadó, al pit de Hester, estava afectat per la
mateixa influència; perquè dirigia la mirada, fins aquell moment distreta, cap a
mossèn Dimmesdale, i alçava els seus bracets amb un murmuri mig complagut mig
queixós. Tan poderosa semblava l’atracció del sacerdot, que la gent no podia creure
que Hester Prynne deixés de dir el nom del culpable; o altrament que el culpable
mateix, tant si era en un lloc elevat com humil, fos arrossegat per una necessitat
interior i inevitable, i obligat a pujar al patíbul.
Hester refusà amb el cap.
—Dona, no traspassis els límits de la misericòrdia divina —cridà el reverend
Wilson, d’una manera més aspra que abans—. Aquest petit infant ha rebut el do
d’una veu, per corroborar i confirmar el consell que has sentit. Digues el nom! Això, i
el teu penediment, pot servir per treure’t la lletra escarlata del pit.
—Mai —respongué Hester Prynne, mirant, no pas el senyor Wilson, sinó els ulls
profunds i preocupats del clergue jove—. Està marcada massa profundament. No la
podeu arrencar. I tant de bo pogués suportar jo l’agonia d’ell, així com la meva!
—Parla, dona! —digué una altra veu, freda i severa, procedent de la multitud que
hi havia entorn del patíbul—. Parla, i dóna un pare al teu fill!
—No parlaré! —respongué Hester, amb una pal·lidesa de mort, però responent a
la veu, que amb tota seguretat havia reconegut—. I la meva filla haurà de buscar un
pare celestial; mai no en coneixerà un de terrenal!
—No parlarà —murmurà mossèn Dimmesdale, que, abocat damunt del balcó,
amb una mà al cor, havia esperat el resultat del seu prec. Ara es retirà, amb una llarga
alenada—. Admirable fortalesa i generositat la del cor d’aquesta dona! No parlarà!
Adonant-se de l’estat impracticable de la ment de la pobra acusada, el clergue
més gran, que s’havia preparat minuciosament per a l’ocasió, adreçà a la multitud un
sermó sobre el pecat, en totes les seves branques, però amb contínues referències a la
lletra ignominiosa. Tan enèrgicament es referí a aquest símbol, durant l’hora o més en
què les seves frases davallaren cap a la gent, que la lletra assumí nous terrors en la
seva imaginació, i semblà extreure el seu to escarlata de les flames del pou infernal.
Hester Prynne, mentrestant, es mantingué al seu lloc damunt del pedestal de
vergonya, amb els ulls envidriats i un aire d’indiferència fastiguejada. Havia passat,
aquell matí, per tot el que la naturalesa pot suportar; i com que el seu temperament no
era de la mena que s’escapa d’un sofriment intens amb un desmai, el seu esperit
només es podia aixoplugar sota una pètria crosta d’insensibilitat, mentre les facultats
de la vida animal romanien intactes. En aquest estat, la veu del predicador li tronava
implacablement, però inútilment, a les orelles. L’infant, durant la darrera part del
tràngol, perforava l’aire amb queixes i xiscles; ella feia el que podia per fer-lo callar,
mecànicament, però amb prou feines semblava compadir-se del seu neguit. Amb el
mateix posat dur, va ser conduïda altra vegada a la presó, i desaparegué de la
contemplació pública cap a l’interior del portal ferrat. Aquells que miraren darrera
d’ella murmuraren que la lletra escarlata projectava una resplendor rogenca sobre el
passadís fosc de l’interior.
4. L’ENTREVISTA
Després del retorn a la presó, van trobar Hester Prynne en un estat d’excitació
nerviosa que requeria una vigilància constant, per tal que no perpetrés algun acte
violent contra la seva persona, o que no cometés algun acte mig insensat contra el
pobre nadó. Mentre la nit s’acostava, i en revelar-se impossible sufocar la seva
desobediència amb renys o amenaces de càstig, el senyor Brackett, l’escarceller,
considerà convenient fer entrar un metge. El descrigué com un home coneixedor de
totes les modalitats cristianes de la medicina, i així mateix familiaritzat amb tot el que
els salvatges podien ensenyar respecte a herbes i arrels medicinals que creixien al
bosc. Per dir la veritat, la necessitat d’assistència professional era molt gran, no tan
sols per a la mateixa Hester, sinó encara amb més urgència per a la criatura; que, com
que obtenia el seu aliment del pit matern, semblava haver begut tota l’agitació,
l’angoixa i la desesperació que impregnava el sistema de la mare. Ara es contorçava
en convulsions de dolor, i era un símbol concloent, amb el seu cos petit, de l’agonia
moral que Hester Prynne havia suportat durant tot el dia.
Seguint de prop l’escarceller cap a la cambra fosca, aparegué aquell individu,
d’aspecte singular, la presència del qual enmig de la multitud havia despertat un
interès tan intens en la portadora de la lletra escarlata. S’allotjava a la presó, no pas
com a sospitós de cap delicte, sinó com la manera més convenient i escaient de
disposar d’ell, fins que els magistrats haguessin discutit amb els indis sagamors el seu
rescat. S’anunciava com a Roger Chillingworth. L’escarceller, després d’introduir-lo
a la sala, restà un moment, meravellant-se de la relativa quietud que seguí la seva
entrada; perquè Hester Prynne havia quedat immediatament tan immòbil com la mort,
tot i que la criatura continuava planyent-se.
—Us ho prego, amic, deixeu-me sol amb la meva pacient —digué el metge—.
Confieu en mi, bon escarceller, ben aviat tindreu pau a casa vostra; i, jo us ho
prometo, la senyora Prynne des d’ara serà més dòcil a l’autoritat del que deveu haver-
la trobada fins ara.
—Encara més, si vostra excel·lència pot aconseguir això —respongué el senyor
Brackett— us reconeixeré com un home realment amb traça! Certament, la dona s’ha
comportat com una posseïda; i falta poc perquè li arrenqui Satanàs del cos a fuetades.
L’estranger havia entrat a la sala amb la calma característica de la professió a què,
pel que havia anunciat, pertanyia. I tampoc no canvià el seu posat quan la retirada del
vigilant de la presó el deixà cara a cara amb la dona, que en mirar-lo d’una manera
tan absorta enmig de la multitud havia revelat una relació tan estreta entre ell i ella.
Les primeres atencions van ser per a la criatura; els plors de la qual, realment, mentre
jeia contorçant-se al llitet de rodes, convertien en una necessitat peremptòria posposar
tot altre afer a la tasca de calmar-la. Examinà l’infant minuciosament, i aleshores
procedí a obrir una maleta de pell que tragué de sota la roba. Semblava contenir certs
preparats mèdics, un dels quals barrejà amb una tassa d’aigua.
—Els meus vells estudis d’alquímia —observà— i la meva estada, durant més
d’un any, entre gent ben versada en les propietats benignes de les plantes medicinals
han fet de mi un metge millor que no pas molts que reclamen el títol mèdic. Atenció,
dona! La criatura és teva (no m’és res a mi) ni crec que reconegui la meva veu o el
meu aspecte com de pare. Administra aquest beuratge, per tant, amb la teva pròpia
mà.
Hester rebutjà la medecina que li oferia, mirant-lo al mateix temps a la cara amb
una aprensió molt marcada.
—Et venjaràs en un nadó innocent? —murmurà.
—Beneita! —respongué el metge, en un to mig fred mig tranquil·litzador—. Què
em podria induir a fer mal a aquest nadó bastard i miserable? La medecina és a fi de
bé; i si es tractés del meu fill (sí, el meu propi fill, així com el teu!) no podria fer res
millor per ell.
Com que la dona encara dubtava, perquè es trobava, de fet, en un estat d’ànim
gens raonable, ell agafà l’infant en els seus braços i li administrà ell mateix el
beuratge. Aviat provà la seva eficàcia, i donà fe de la promesa del metge. Els planys
de la petita pacient minvaren; els seus moviments convulsius cessaren gradualment; i
al cap de poc moments, tal com solen fer les criatures petites després que se’ls alleugi
el dolor, s’enfonsà en un son profund i tranquil. El metge, tal com tenia perfectament
dret a ser anomenat, dedicà després la seva atenció a la mare. Amb un escrutini lent i
detallat, li prengué el pols, li mirà els ulls —una mirada que féu que el cor d’ella
s’encongís i esgarrifés, per la familiaritat, i, malgrat tot, l’estranyesa i la fredor— i
finalment, satisfet amb la seva investigació, procedí a barrejar un altre beuratge.
—No conec ni Lethe ni Nepenthe[1] —indicà—; però he après molts secrets en el
món salvatge, i aquest n’és un… una recepta que em va ensenyar un indi, a canvi
d’algunes lliçons meves, que eren tan velles com Paracels. Beu-t’ho! Potser no és tan
alleujador com una consciència sense pecat. Això, no t’ho puc donar. Però calmarà el
vaivé de la teva passió, com si fos oli llançat a les onades d’un mar tempestuós.
Presentà la tassa a Hester, que la rebé mirant-lo a la cara d’una manera pausada i
seriosa; no era precisament una mirada de por, sinó plena de dubte i d’interrogació
respecte als seus propòsits. També mirà l’infant adormit.
—He pensat en la mort —digué—, l’he desitjada… fins i tot hauria pregat que
m’arribés, si hagués estat adequat que algú com jo pregués per alguna cosa. Però, si
la mort és en aquesta tassa, et prego que t’ho repensis, abans que em vegis bevent-
me-la d’un glop. Fixa’t! Encara la tinc als llavis.
—Beu-te-la, doncs —respongué ell, encara amb la mateixa calma freda—. Tan
poc em coneixes, Hester Prynne? Tan roïns solen ser els meus propòsits? I encara que
imagini un pla de venjança, quina cosa millor podria fer per al meu objectiu que
deixar-te viure… més que no pas donar-te medecines contra tots els mals i els destrets
de la vida… i deixar que aquesta vergonya abrusadora continuï cremant-te el pit? —
Mentre parlava, posà l’índex llarg sobre la lletra escarlata, que immediatament
semblà socarrar el pit de Hester, com si hagués estat un ferro candent. Ell notà el gest
involuntari, i somrigué—: Viu, doncs, i arrossega el teu destí, als ulls dels homes i de
les dones… als ulls d’aquell a qui vas anomenar el teu marit… als ulls d’aquella
criatura d’allà! I, perquè puguis viure, pren-te aquest beuratge.
Sense més protestes ni demora, Hester Prynne buidà la tassa, i, davant d’un
moviment del savi, s’assegué al llit on dormia la criatura; mentre que ell acostà
l’única cadira amb què comptava la sala i s’assegué al seu costat. Ella no podia evitar
tremolar en veure aquests preparatius; perquè notava que —havent fet ara tot el que
un sentit humanitari, o els principis, o, si d’això es tractava, una refinada crueltat
l’empenyia a fer per l’alleujament del sofriment físic— la propera cosa que faria seria
comportar-se amb ella com l’home a qui havia ofès de la manera més greu i
irreparable.
—Hester —digué—, no demano per quina raó, ni com, has caigut en el pou, o
més ben dit, has pujat al pedestal de la infàmia on t’he trobat. La raó no cal buscar-la
gaire lluny. Va ser la meva follia, i la teva feblesa. Jo (un home d’idees, el cuc de les
grans biblioteques, un home ja decrèpit, després d’haver donat els meus millors anys
a alimentar la fam de coneixement) què havia de fer amb una joventut i una bellesa
com la teva! Deforme des de l’hora del naixement, com podia enganyar-me amb la
idea que els dons intel·lectuals poguessin dissimular la deformitat física en la fantasia
d’una noia jove! Els homes m’anomenen savi. Si els savis ho fossin a benefici propi,
podria haver previst tot això. Podria haver sabut que, en sortir del bosc vast i
ombrívol i entrar en aquest assentament d’homes cristians, el primer objecte que
trobarien els meus ulls series tu, Hester Prynne, dreta com una estàtua de la
ignomínia davant de la gent. Encara més, des del mateix moment en què vam baixar
junts els vells esglaons de l’església, com una parella casada, podria haver contemplat
la foguera calamitosa d’aquesta lletra escarlata cremant al capdavall del nostre camí!
—Saps —digué Hester, perquè, descoratjada com estava, no pogué suportar
aquest darrer cop calmat a la penyora de la seva vergonya—, saps que vaig ser
sincera amb tu. No sentia gens d’amor, ni tan sols fingit.
—Cert! —respongué ell—. Va ser la meva follia! Ho he dit. Però, fins a aquella
època de la meva vida, jo havia viscut en va. El món havia estat tan trist! El meu cor
era una habitació prou gran per a molts hostes, però solitària i glacial, i sense un foc
casolà. Desitjava encendre’n un! No semblava un somni tan insensat (tot i la meva
vellesa, tot i la meva obscuritat, tot i la meva deformitat) que la simple benaurança
que hi ha escampada pertot arreu perquè la reculli tota la humanitat, encara pogués
ser meva. I així, Hester, et vaig introduir en el meu cor, fins a la seva cambra més
íntima, i vaig intentar escalfar-te amb la calor que hi produïa la teva presència!
—T’he fet un gran tort —murmurà Hester.
—Ens l’hem fet l’un a l’altre —respongué ell—. El meu tort va ser el primer,
quan vaig trair la teva joventut en flor creant-li una relació falsa i innatural amb la
meva decrepitud. Per tant, com a home que no ha pensat i filosofat en va, no cerco
cap venjança, no planejo cap mal contra tu. Entre tu i jo, la balança està perfectament
equilibrada. Però Hester, l’home que ens ha fet el tort a tots dos! Qui és?
—No m’ho preguntis —respongué Hester Prynne, mirant-lo fermament a la cara
—. Això no ho sabràs mai.
—Mai, dius? —replicà ell, amb un somriure d’intel·ligència fosca i confiada—.
Que no sabré mai qui és! Creu-me, Hester, hi ha poques coses (tant si són del món
exterior, com si són, fins a una certa profunditat, de l’esfera invisible del pensament)
poques coses que s’amaguin a l’home que es dedica tenaçment i sense reserves a la
solució d’un misteri. Pots amagar el teu secret a la multitud tafanera. Pots ocultar-lo,
també, als sacerdots i als magistrats, fins i tot tal com has fet avui, quan han intentat
arrencar-te el nom del cor i donar-te un company de pedestal. Però, pel que fa a mi,
entro en la investigació amb unes altres aptituds que les que posseeixen ells. Buscaré
aquest home, tal com he buscat la veritat en els llibres; tal com he buscat or en
l’alquímia. Hi ha una afinitat que em farà descobrir-lo. El veuré tremolar. Sentiré com
jo mateix m’esgarrifo, de sobte i d’una manera imprevista. Tard o d’hora, ha de ser
meu!
Els ulls de l’arrugat savi brillaren tan intensament cap a ella que Hester Prynne
tancà les mans amb força damunt del cor, tement que no hi pogués llegir el secret
immediatament.
—No vols revelar el nom? És meu de totes maneres —continuà ell, amb una
mirada confiada, com si ell i el destí fossin una sola cosa—. No duu cap lletra
d’infàmia brodada a la roba, com tu; però la hi llegiré al cor. Tot i així no tinguis por
per ell! No pensis pas que interferiré en el mètode de retribució propi del cel, o que,
en perjudici meu, el lliuraré a la llei dels homes. Ni tampoc no imaginis que cometré
algun acte contra la seva vida; no, ni contra la seva fama, si, tal com crec, és un home
de bona reputació. Deixem-lo viure! Deixem que s’amagui darrere un honor exterior,
si pot! Malgrat tot, serà meu!
—Els teus actes semblen misericordiosos —digué Hester, atordida i consternada
—. Però les teves paraules fan que causis basarda!
—Hi ha una cosa que et voldria encarregar, a tu que vas ser la meva esposa —
continuà el savi—. Has mantingut el secret del teu amant. Conserva, així mateix, el
meu! No hi ha ningú en aquesta terra que em conegui. No revelis, a cap ànima
humana, que una vegada em vas anomenar marit! Aquí, en aquest racó salvatge de la
terra, plantaré la meva tenda; perquè, si a qualsevol altre lloc sóc un rodamón, i aïllat
dels interessos humans, aquí hi trobo una dona, un home, una criatura amb els quals
tinc els lligams més íntims. Tant se val si són d’amor o d’odi; tant se val si són justos
o injustos! Tu i els teus, Hester Prynne, em pertanyeu. La meva llar és allà on ets tu, i
allà on és ell. Però no em traeixis!
—Per què ho vols així? —preguntà Hester, acovardida, sense saber prou bé per
què, davant d’aquest vincle secret—. Per què no t’anuncies obertament, i em repudies
tot seguit?
—Potser —respongué ell— perquè no vull enfrontar-me al deshonor que embruta
el marit d’una dona infidel. Potser per altres raons. En tot cas, tinc el propòsit de
viure i morir desconegut. Deixa, per tant, que el teu marit sigui per al món algú ja
mort, i del qual mai no arribaran notícies. No em reconeguis, ni de paraula, ni amb
cap senyal o mirada! No diguis el secret, per damunt de tot, a l’home a qui vas
pertànyer. Vés amb compte si em falles en això! La seva fama, la seva posició, la
seva vida seran a les meves mans. Vés amb compte!
—Mantindré el teu secret, tal com he mantingut el seu —digué Hester.
—Jura-ho! —replicà ell.
I ella féu el jurament.
—I ara, senyora Prynne —digué el vell Roger Chillingworth, tal com havia
d’anomenar-se a partir d’aquell moment—, et deixo sola; sola amb el teu infant, i
amb la lletra escarlata! Com és això, Hester? T’obliga la sentència a dur el senyal
mentre dorms? No tens por dels malsons i de les visions espantoses?
—Per què em somrius d’aquesta manera? —preguntà Hester, preocupada per
l’expressió dels seus ulls—. Ets com l’home negre[2] que ronda pels boscos del nostre
entorn? M’has induït a un compromís que demostrarà la ruïna de la meva ànima?
—La teva ànima no —respongué ell amb un altre somriure—. No, no pas la teva!
5. HESTER AMB L’AGULLA
Ara el termini de confinament de Hester Prynne arribava a la fi. La porta de la presó
es va obrir de cop, i ella avançà cap a la claror del sol, que, tot i que queia igualment
damunt de tothom, al seu cor malalt i morbós li semblà que no ho feia amb cap altre
propòsit que mostrar la lletra escarlata del seu pit. Potser hi havia encara una tortura
més real en les primeres passes que féu sense vigilància des del llindar de la presó,
que no pas en la processó i en l’espectacle que s’ha descrit, on es va convertir en
objecte de la infàmia pública que tota la humanitat havia d’assenyalar amb el dit.
Aleshores, la sostenia una tensió nerviosa forçada, que li havia fet possible convertir
l’escena en un triomf obscur. Era, a més, un esdeveniment separat i aïllat, que només
passaria una vegada en tota la vida, i per enfrontar-se al qual, per tant, podia reunir,
sense haver de pensar en estalviar-la, tota la força vital que hauria bastat per a molts
anys de tranquil·litat. La mateixa llei que la condemnava —un gegant de trets severs,
però amb energia per donar suport, tant com per anihilar, en el seu braç ferri—
l’havia sostinguda durant el terrible tràngol de la seva ignomínia. Però ara, amb
aquest passeig sense vigilància des de la porta de la presó, començava el costum
diari, i li calia o bé suportar-ho i tirar endavant amb els recursos ordinaris de la seva
naturalesa, o enfonsar-se sota el seu pes. No podia continuar emmanllevant del futur
una ajuda per travessar el dolor actual. L’endemà arribaria amb la seva pròpia
fatalitat, i seria exactament la mateixa que ara li resultava tan inexpressablement
dolorosa de suportar. Els dies del futur llunyà seguirien descabdellant-se, encara amb
la mateixa càrrega que hauria d’assumir, i dur amb ella, i de la qual mai no
s’alliberaria; perquè els dies successius, i els anys afegits, amuntegarien la seva
misèria damunt de la pila de vergonya. Durant tots aquells temps, abandonant la seva
individualitat, es convertiria en el símbol general que el predicador i el moralista
podrien assenyalar, i en el qual podrien donar vida i encarnar les seves imatges sobre
la fragilitat de les dones i sobre la passió pecaminosa. Així s’ensenyaria a les noies
joves i pures a mirar-la, amb la lletra escarlata flamejant en el pit —a ella, la filla
d’uns pares honorables… a ella, la mare d’un infant que més tard seria una dona… a
ella, que una vegada havia estat innocent— com la figura, el cos, la realitat del pecat.
I, sobre la seva tomba, la infàmia que havia de dur fins allà seria l’únic monument.
Pot semblar meravellós que, amb el món al seu davant —sense que cap clàusula
restrictiva en la seva condemna l’obligués a restar dins dels límits de l’assentament
purità, tan remot i tan obscur, lliure de tornar al seu lloc de naixença, o a qualsevol
altra terra europea, i d’amagar allí la seva reputació i la seva identitat sota un aspecte
exterior nou, d’una manera tan completa com si emergís a un altre estadi de vida… i
tenint també oberts els congostos del bosc obscur i inescrutable, on la rudesa de la
seva naturalesa pogués integrar-se amb una gent de vida i costums aliens a la llei que
l’havia condemnada— pot semblar meravellós que aquesta dona encara anomenés
aquell lloc casa seva, el lloc, i l’únic lloc, on li tocava ser el símbol de la deshonra.
Però hi ha una fatalitat, un sentiment tan irresistible i inevitable que té la força del
destí, i que d’una manera gairebé invariable empeny els éssers humans a romandre i
rondar, com fantasmes, pel lloc en què un esdeveniment important i assenyalat ha
donat color a la seva vida; i d’una manera encara més irresistible com més fosc és el
to que l’afligeix. El seu pecat, la seva ignomínia, eren les arrels que havia clavat en el
sòl. Era com si, per a Hester Prynne, un nou naixement, amb una capacitat
d’integració més forta que el primer, hagués convertit la terra dels boscos, si bé tan
poc acollidora per a qualsevol altre pelegrí o rodamón, en una llar salvatge i terrible,
però una llar per a tota la vida. Tots els altres escenaris de la terra —fins i tot aquell
poble de l’Anglaterra rural on encara semblava que la seva mare guardés una
infantesa feliç i una joventut sense taques, com vestits endreçats feia molt de temps—
li semblaven en comparació estrangers. La cadena que la lligava aquí era de baules de
ferro, i la mortificava fins a la part més íntima de la seva ànima, però mai no es
podria trencar.
També pot ser —sens dubte era així, tot i que ella s’amagava el secret a si
mateixa, i es tornava pàl·lida cada vegada que lluitava per sortir del seu cor, com una
serp del seu forat— pot ser que un altre sentiment la retingués a l’escenari i al viarany
que li havia resultat tan fatal. Allà vivia, per allà caminava aquell amb qui s’havia
considerat unida per un vincle, que, desconegut a la terra, els duria junts davant del
tribunal del judici final, i en faria el seu altar matrimonial per a un futur conjunt
d’eterna retribució. Una i altra vegada el temptador de les ànimes havia presentat
aquesta idea a la contemplació de Hester, i es reia de l’apassionada i desesperada
alegria amb què s’hi aferrava, i després s’escarrassava a apartar-la del seu davant.
Amb prou feines mirava la idea a la cara, i s’afanyava a tancar-la en la seva
masmorra. Allò que s’obligava a si mateixa a creure —allò que finalment considerava
el seu motiu per continuar residint a Nova Anglaterra— era en part veritat, en part
una manera d’enganyar-se. Aquest, es deia, havia estat l’escenari de la seva culpa, i
aquest seria l’escenari del seu càstig; i així, tal vegada, la tortura de la seva vergonya
diària li purificaria finalment l’ànima, i hi crearia una puresa diferent de la que havia
perdut; més santa, com a resultat del martiri.
Hester Prynne, doncs, no fugí. En les rodalies de la ciutat, en els marges de la
península, però no pas en veïnatge amb cap altra lloc habitat, hi havia una petita
cabana. L’havia construïda un antic colon, i l’havia abandonada perquè el sòl de
l’entorn era massa estèril per al cultiu, mentre que la relativa llunyania la deixava fora
de l’esfera de l’activitat social que ja marcava els hàbits dels emigrants. Era a la
platja, encarada als turons boscosos de l’oest per damunt d’un petit braç de mar. Un
bosquet d’arbres esquifits, tal com només creixien a la península, més que no pas
ocultar a la vista la cabana, semblava indicar que allà hi havia algun objecte que
voldria, o almenys hauria de ser amagat. En aquella morada petita, solitària, amb els
recursos escassos que posseïa, i amb l’autorització dels magistrats, que encara
mantenien damunt d’ella una vigilància inquisitorial, Hester s’establí amb la seva
filla. Una mística ombra de sospita s’associà immediatament a aquell indret. Els nens,
massa joves per comprendre per què aquella dona havia de ser exclosa de l’esfera de
la caritat humana, s’arrossegaven fins a un lloc proper per poder contemplar-la amb
l’agulla, al costat de la finestra de la cabana, o bé dreta al llindar, feinejant al jardinet,
o avançant pel camí que menava a la ciutat; i, en distingir la lletra escarlata en el seu
pit, fugien corrents, amb una por estranya i contagiosa.
Tot i la solitària situació de Hester, i sense ni un amic a la terra que s’atrevís a
manifestar-ho, no patia cap risc de passar necessitat. Posseïa un art que bastava, ni
que fos en una terra que oferia relativament poc camp per al seu exercici, per
proporcionar aliments per a l’infant que creixia i per a ella. Era l’art —aleshores, com
ara, gairebé l’únic a l’abast d’una dona— de l’agulla. Duia al pit, en la lletra
elegantment brodada, la mostra d’una traça tan delicada i imaginativa, que les dames
d’una cort s’haurien pogut alegrar d’aprofitar-se’n, per afegir l’adorn més ric i més
espiritual de l’enginy humà als seus teixits de seda i d’or. Aquí, certament, enmig de
la negra senzillesa que solia caracteritzar els hàbits de vestir puritans, la demanda
dels productes més refinats de la seva artesania no podia ser gaire freqüent. I
tanmateix el gust de l’època, que requeria tot allò que hi havia d’elaborat en els
treballs d’aquesta mena, no deixà d’estendre la seva influència sobre els nostres
severs avantpassats, que havien deixat enrere tantes modes de les quals semblava més
difícil prescindir. Les cerimònies públiques, com les ordenacions, les preses de
possessió dels magistrats, i tot el que podia donar majestat a les maneres en què un
nou govern es manifestava a la població, es caracteritzaven, com a qüestió política,
per un cerimonial imponent i ben organitzat, i per una lúgubre, però estudiada,
magnificència. Gorgeres allargades, corretges minuciosament treballades i guants
magníficament brodats eren coses que es consideraven necessàries per a l’estatus
oficial dels homes que assumien les regnes del poder; i es permetien de bon grat als
individus dignificats per rang o per riquesa, encara que les lleis sumptuàries
prohibissin aquestes i altres extravagàncies semblants a la classe plebea. En
l’abillament per als funerals, també —tant si es tractava de la roba del mort, com per
exterioritzar, amb múltiples combinacions de teixit negre i batista nívia, el dol dels
supervivents— hi havia una demanda freqüent i característica de la labor que Hester
Prynne podia realitzar. La roba blanca per a nadons —perquè els nadons d’aleshores
duien vestits magnífics— proporcionava encara una altra possibilitat d’aconseguir un
treball i una retribució.
Gradualment, però tampoc gaire lentament, el seu treball artesà esdevingué el que
ara s’anomenaria la moda. Tant si era per compassió cap a una dona amb un destí tan
miserable; com si era per la curiositat morbosa que dóna una vàlua fictícia fins i tot a
les coses més vulgars o menyspreables; com per qualsevol altra circumstància
intangible que fes aleshores, com ara, atorgar a certes persones una consideració que
altres podrien cercar en va; o perquè Hester omplia realment un buit que altrament
hauria quedat vacant, el cert és que tenia una demanda de feina suficient i ben pagada
per a tantes hores com volgués dedicar a l’agulla. A la vanitat, potser, li agradava
mortificar-se posant-se, per al cerimonials de pompa i de dignitat, els abillaments en
què havien treballat les seves mans pecadores. Hom podia veure el seu treball
d’agulla a la gorgera del governador; els militars el duien a les seves bandes, i el
sacerdot al coll; guarnia el capell del petit infant; i es tancava, per florir-se i
consumir-se, en els taüts dels morts. Però no es tenen notícies que, ni en un sol cas, es
requerís la seva traça per brodar el vel blanc que havia de cobrir els rubors d’una
núvia. L’excepció indicava el vigor sempre implacable amb què la societat
desaprovava el seu pecat.
Hester no intentà mai aconseguir res que anés més enllà d’una subsistència, en el
grau més auster i més ascètic pel que fa a la seva persona, i una simple abundància
per a la seva filla. El seu propi vestit era dels materials més toscs, i del color més
fosc; només amb aquell únic adorn —la lletra escarlata— que estava condemnada a
portar. L’abillament de la nena, en canvi, es distingia per un enginy fantasiós, o,
gairebé podríem dir, fantàstic, que sens dubte servia per augmentar l’alegre encís que
aviat començà a desenvolupar-se en ella, però que semblava tenir un significat més
pregon. En podem tornar a parlar més endavant. Llevat d’aquesta petita despesa en
l’engalanament del seu infant, Hester dedicava els seus recursos sobrants a la caritat,
en benefici de persones malaurades menys miserables que no pas ella, i que d’una
manera no gens freqüent insultaven la mà que les alimentava. Gran part del seu
temps, que podria haver dedicat a les millors obres del seu art, l’esmerçava elaborant
vestits senzills per als pobres. És probable que hi hagués una voluntat de penitència
en aquesta mena d’ocupació, i que fes un sacrifici real en dedicar tantes hores a
aquell rude treball manual. Hi havia en la seva naturalesa una característica rica,
voluptuosa, oriental —un gust per la bellesa sumptuosa, que, llevat de les
produccions exquisides de la seva agulla, no trobava res més, en totes les possibilitats
de la seva vida, en què exercitar-se. Les dones extreuen un plaer, incomprensible per
a l’altre sexe, del treball delicat amb l’agulla. Per a Hester Prynne podria haver estat
una manera d’expressar, i per tant de calmar, la passió de la seva vida. Com totes les
altres alegries, la rebutjava com un pecat. Aquesta intervenció malaltissa de la
consciència en un assumpte immaterial no reflectia, cal témer-ho, cap actitud genuïna
i resoluda de penediment, sinó alguna cosa equívoca, alguna cosa que podia anar
profundament desencaminada, en el fons.
D’aquesta manera, Hester Prynne arribà a tenir un paper a acomplir en el món.
Amb el seu caràcter natural enèrgic, i la seva rara capacitat, el món no la podia
proscriure completament, tot i que li havia posat una marca al damunt, més
intolerable per al cor d’una dona que la que havia deshonrat el front de Caín. En tota
la seva relació amb la societat, però, no hi havia res que li fes sentir que hi pertanyia.
Cada gest, cada paraula, i fins el silenci d’aquells amb qui entrava en contacte,
implicava, i sovint expressava, que ella estava desterrada, i tan sola com si habités en
una altra esfera, o es comuniqués amb la naturalesa comuna amb uns altres òrgans i
sentits que la resta del gènere humà. Restava a part dels interessos mortals, i
tanmateix a prop, com un fantasma que torna a visitar la llar familiar, i que ja no pot
fer-se veure ni notar; cap més somriure compartit amb la família, ni plors en els
moments de tristesa dels parents; o, si aconsegueix manifestar la seva solidaritat
prohibida, despertant tan sols terror i una horrible repugnància. Aquestes emocions,
en realitat, a més del menyspreu més aspre, semblaven l’únic que conservava del cor
universal. No era una època de miraments; i la seva posició, tot i que la comprenia bé,
i que el risc que corria d’oblidar-la era ben petit, sovint es presentava davant la vívida
percepció que tenia de si mateixa com una nova angoixa, com un contacte barroer
sobre el seu punt més sensible. Els pobres, com ja hem dit, a qui cercava per fer-ne
els objectes de la seva generositat, sovint ultratjaven la mà que s’allargava per
socórrer-los. Dames de categoria elevada, així mateix, les portes de les quals
traspassava de camí cap a la feina, estaven acostumades a destil·lar gotes d’amargor
cap al seu cor; de vegades a través d’aquella alquímia feta de malícia reposada, amb
la qual les dones poden elaborar un verí subtil a partir de foteses corrents; i de
vegades, també, amb una expressió més tosca, que queia sobre el pit indefens de la
víctima com un cop cruel sobre una ferida nafrada. Hester s’havia disciplinat
llargament i bé; mai no responia a aquests atacs d’altra manera que amb un rubor
vermell que li pujava inevitablement a les galtes pàl·lides i li baixava cap a les
profunditats del pit. Era pacient —una màrtir, certament—, però evitava pregar pels
seus enemics; per tal que, a despit de les seves intencions de perdó, la llengua no se li
embarbussés obstinadament en dir les paraules de la benedicció i aquestes no
acabessin convertint-se en una maledicció.
Contínuament, i d’un miler d’altres maneres, sentia els innombrables batecs
d’angoixa que havia projectat astutament per a ella la sentència perpètua i sempre
activa del tribunal purità. Els clergues s’aturaven al carrer per adreçar mots
d’exhortació, que atreien una multitud, amb el somriure sorneguer i la mirada de
desaprovació barrejats, entorn de la pobra pecadora. Si entrava en una església,
confiada que compartiria el somriure del diumenge del Pare Universal, sovint
ensopegava amb la contrarietat de trobar-se en el text del discurs. Arribà a tenir pànic
dels nens; perquè aquests absorbien dels seus pares una vaga idea que hi havia alguna
cosa horrible en aquella dona lúgubre, que passava silenciosament per la ciutat,
sempre sense altra companyia que la seva única filla. Per això, després de deixar-la
passar, la perseguien a una certa distància amb crits estridents, i pronunciant una
paraula que per a ells no tenia cap significat definit, però no pas menys terrible pel fet
de procedir d’uns llavis que la barbotejaven sense entendre-la. Això semblava
demostrar una difusió tan àmplia de la seva deshonra, que tota la naturalesa n’estava
assabentada; no li hauria pas causat una recança més profunda que les fulles dels
arbres murmuressin entre elles la trista història… que la brisa de l’estiu en parlés en
veu baixa… que el vent hivernal l’esbombés a crits! Una altra tortura peculiar era la
que li causava la mirada d’uns ulls nous. Quan els forasters miraven amb curiositat la
lletra escarlata —i cap no deixava mai de fer-ho—, tornaven a gravar la marca en
l’esperit de Hester; de tal manera que, tot sovint, li resultava difícil estar-se, tot i que
sempre se n’estava, de tapar el símbol amb la mà. Però a més, els ulls que hi estaven
avesats també infligien la seva pròpia angoixa. La seva mirada freda de familiaritat
era intolerable. Des del primer fins al darrer, en poques paraules, Hester Prynne
sempre sentia aquesta terrible agonia en notar uns ulls humans fixant-se en la
penyora; el punt feble no s’enduria mai; semblava, al contrari, tornar-se més sensible
amb la tortura diària.
Però de tant en tant, una vegada cada molts dies, o potser cada molts mesos, ella
sentia uns ulls —uns ulls humans— fixos en la marca ignominiosa, que semblaven
transmetre-li un alleujament momentani, com si compartissin la meitat de la seva
angoixa. Al cap d’un moment, tot tornava a començar, amb una burxada de dolor
encara més intens; perquè, en aquell breu interval, ella havia tornat a pecar. Només
Hester havia pecat?
La seva imaginació es trobava una mica afectada, i, si hagués estat feta d’una
fibra moral i intel·lectual més feble, encara se n’hauria trobat més, per l’estranya i
solitària angoixa de la seva vida. Caminant d’una banda cap a l’altra, amb aquelles
passes solitàries, enmig del petit món amb el qual tenia una relació exterior, de tant
en tant a Hester li semblava —si això era del tot una fantasia, en tot cas era massa
poderosa per resistir-s’hi— notava o imaginava, doncs, que la lletra escarlata l’havia
dotada amb un nou sentit. Li feia venir esgarrifances creure, però no podia deixar de
creure-hi, que li donava un coneixement per afinitat sobre el pecat amagat en altres
cors. Estava aterrida per les revelacions que rebia d’aquesta manera. Què eren?
Podien ser altra cosa que els murmuris insidiosos de l’àngel dolent, que de bon grat
hauria persuadit la dona que lluitava, ja que només era víctima seva a mitges, que la
disfressa exterior de puresa no era sinó una mentida, i que, si la veritat s’hagués de
mostrar arreu, brillaria una lletra escarlata en molts altres pits a més del de Hester
Prynne? O havia de rebre aquelles insinuacions —tan obscures i tanmateix tan
definides— com a vertaderes? En tota la seva miserable experiència, no hi havia res
tan espantós i tan abominable com aquest sentit. La desconcertava, així com la
sobresaltava, la intempestivitat irreverent amb què actuava. De vegades, la marca
vermella d’infàmia del pit bategava solidàriament quan passava prop d’un venerable
sacerdot o magistrat, model de pietat i justícia, a qui aquella època d’antiga
reverència considerava com un mortal en comunió amb els àngels. «Què hi ha de
dolent aquí a prop?» es deia Hester. Aixecant els ulls amb disgust, no trobava res
humà dins del seu radi de visió, a part de la forma d’aquell sant a la terra! I una
vegada més, es feia palesa d’una manera obstinada una germandat mística quan
trobava la mirada santificada de desaprovació d’alguna matrona que, segons el dir de
tothom, durant tota la seva vida havia mantingut en el seu pit una fredor de neu.
Aquella neu immaculada del pit de la matrona i la vergonya abrusadora del de Hester
Prynne… què tenien en comú? I, una vegada més, la commoció elèctrica li donava un
avís: «Fixa’t, Hester, aquí hi ha una companya!», i aixecant els ulls detectava la
mirada d’una jove noia que esguardava la lletra escarlata, tímidament i de reüll, i que
els desviava ràpidament, amb un lleuger rubor vermell d’esgarrifança a les galtes;
com si la seva puresa quedés una mica tacada per aquella mirada momentània. Oh
Diable, del qual aquell símbol fatal n’era el talismà, no deixaries res, tant si era jove
com d’edat, que aquella pobra pecadora pogués venerar? Aquesta pèrdua de la fe
sempre és un dels resultats més tristos del pecat. Cal acceptar com una prova que no
tot era corrupte en aquella pobra víctima de la seva pròpia feblesa, i de la severa llei
de l’home, el fet que Hester Prynne encara lluitava per creure que cap altre mortal no
era tan culpable com ella.
La gent vulgar, que, en aquells tristos temps antics, sempre atribuïa un horror
grotesc a tot allò que atreia la seva imaginació, contava una història sobre la lletra
escarlata que podríem fàcilment convertir en una llegenda terrorífica. Afirmaven que
el símbol no era un simple tros de roba escarlata, acolorit en un pot de tint terrenal,
sinó que era un vermell viu de foc infernal, i que es podia veure lluint amb tota la
seva intensitat cada vegada que Hester Prynne passejava per fora durant la nit. I hem
de dir que abrusava el pit de Hester amb tanta intensitat, que potser hi havia més
veritat en aquell rumor de la que la nostra incredulitat moderna pot sentir-se inclinada
a admetre.
6. PERLA
A penes si hem parlat encara de l’infant; d’aquella petita criatura, la vida innocent de
la qual havia brollat, per un inescrutable decret de la Providència, una flor preciosa i
immortal, de l’exuberància d’una passió culpable. Que estrany trobava aquella dona
trista, veure-la créixer, i veure la bellesa que esdevenia cada dia més radiant, i la
intel·ligència que projectava la seva claror tremolosa sobre els trets diminuts de la
criatura! La seva Perla! Perquè així l’anomenava Hester; no pas com un nom
descriptiu del seu aspecte, que no tenia res de la lluïssor calmada, blanca,
desapassionada que podria indicar la comparació. Anomenava l’infant «Perla» pel fet
de tenir un gran valor… perquè l’havia aconseguida a canvi de tot el que tenia…
perquè era l’únic tresor de la seva mare! Que estrany, certament! L’home havia
marcat el pecat d’aquella dona amb una lletra escarlata, que tenia una eficàcia tan
poderosa i desastrosa que cap simpatia humana no la podia atènyer, llevat del cas que
es tractés de pecadors com ella. Déu, com a conseqüència directa del pecat que
l’home havia castigat així, li havia donat una criatura preciosa, el lloc de la qual era
en aquell mateix pit deshonrat, per connectar la seva progenitora per sempre amb la
raça i la descendència dels mortals, i per ser finalment un esperit beneït en el Cel!
Però aquests pensaments transmetien a Hester Prynne menys esperança que no pas
aprensió. Sabia que allò que havia fet era dolent; no podia tenir fe, per tant, que el
resultat fos bo. Un dia i un altre, mirava temorosament la naturalesa que creixia de la
criatura; sempre amb por de detectar alguna peculiaritat fosca i extravagant que
correspongués a la culpa a la qual devia l’existència.
Certament, no hi havia defecte físic. Amb la seva forma perfecta, el seu vigor, i la
destresa natural en l’ús de tots els membres inexperts, l’infant era digne d’haver estat
parit a l’Edèn; digne d’haver-s’hi quedat, de ser la joguina dels àngels, després que
els primers pares del món en fossin expulsats. La criatura tenia la gràcia natural que
no sempre acompanya la bellesa impecable; el seu abillament, encara que fos senzill,
sempre donava la impressió a aquell que el contemplava de ser el vestit que millor li
esqueia. Però la petita Perla no duia roba rústica. La seva mare, amb un propòsit
malaltís que es podrà entendre més endavant, havia comprat els teixits més cars que
podia aconseguir, i deixava que la seva imaginació s’esplaiés plenament preparant i
adornant els vestits que duia la nena davant la mirada de la gent. Tan magnífica era la
petita figura, quan anava abillada així, i tanta era l’esplendor de la pròpia bellesa de
Perla, brillant a través de les magnífiques vestimentes que podrien haver eclipsat una
beutat menys completa, que hi havia un cercle absolut de resplendor entorn seu en el
terra fosc de la cabana. I tanmateix un vestit tosc, esquinçat i embrutat amb els jocs
moguts de la nena, donava d’ella una imatge igualment perfecta. L’aspecte de Perla
estava amarat de la màgia d’una infinita varietat; en aquell únic infant hi havia molts
infants, que abarcaven tot el camp entre la bellesa de flor salvatge d’una filla de
camperols i la pompa, en petit, d’una princeseta. Arreu hi havia, però, un tret de
passió, una certa intensitat en el to, que mai no perdia; i si, en qualsevol dels seus
canvis, s’hagués tornat més feble o més pàl·lida, hauria deixat de ser ella; ja no hauria
estat Perla!
Aquesta mutabilitat exterior indicava, i no feia altra cosa que expressar amb
justícia, les diverses propietats de la seva vida interior. La seva naturalesa semblava
posseir profunditat, també, a més de varietat; però —o, si no era així, els temors de
Hester l’enganyaven— estava mancada de referència i adaptació al món en què havia
nascut. La criatura no es podia sotmetre a normes. En donar-li l’existència, una llei
important s’havia trencat; i el resultat era un ésser els elements del qual potser eren
bells i brillants, però tots en desordre; o amb un ordre propi, en el qual era difícil o
impossible descobrir la clau de la varietat i de la disposició. Hester només podia
explicar-se el caràcter de la nena —i fins llavors d’una manera vaga i imperfecta—
quan recordava com havia estat ella durant el període transcendental en què Perla
absorbia la seva ànima del món espiritual i la seva forma corporal del material
terrenal. L’estat apassionat de la mare era el medi a través del qual s’havien transmès
a l’infant no-nat els raigs de la vida moral; i, per bé que primitivament blancs i clars,
havien agafat taques intenses de vermell i d’or, la lluïssor ardent, l’ombra negra i la
llum intensa de la substància interposada. Per damunt de tot, la lluita de l’esperit de
Hester, en aquella època, es perpetuava en Perla. Podia reconèixer-hi el seu estat
d’ànim incontrolat, desesperat, desafiador, la volubilitat del seu geni, i fins i tot
alguns núvols de pessimisme i d’abatiment que havien niat en el seu cor. Ara eren
il·luminats per la resplendor del matí pròpia del tarannà d’una nena, però, en una hora
més tardana del dia de l’existència terrenal, podien ser prolífics en tempestes i
remolins de vent. La disciplina de la família, en aquells dies, era força més rígida que
no pas ara. La desaprovació, el retret aspre, la freqüent aplicació de la vara, imposada
per l’autoritat de les Escriptures, s’usaven, no tan sols per castigar les ofenses actuals,
sinó com un saludable règim per al creixement i la promoció de totes les virtuts
infantils. Hester Prynne, tanmateix, la mare solitària d’aquella única filla, corria ben
poc risc d’excedir-se en la severitat. Conscient, però, dels propis errors i desgràcies,
intentà aviat imposar un control tendre, però estricte, sobre l’ànima immortal de
l’infant que s’havia confiat al seu càrrec. Però la tasca anava més enllà de la seva
capacitat. Després de provar tant els somriures com les mirades de desaprovació, i de
comprovar que cap d’aquestes formes de tractament no tenia un efecte palpable,
Hester finalment es veié obligada a deixar-ho de banda, i permetre que la nena seguís
els seus propis impulsos. La compulsió o l’impediment físic eren eficaços,
naturalment, mentre duraven. Pel que fa a qualsevol altra mena de disciplina, tant si
s’adreçava a la seva ment com al seu cor, la petita Perla podia o no podia estar al seu
abast, d’acord amb el caprici de cada moment. La mare, mentre Perla encara era un
infant, arribà a reconèixer certa mirada, que l’avisava que seria inútil insistir, intentar
convèncer-la o suplicar. Era una mirada tan intel·ligent, i tanmateix inexplicable, tan
perversa, de vegades tan maliciosa, però generalment acompanyada per un devessall
de vivacitat, que Hester no podia evitar de preguntar-se, en moments com aquell, si
Perla era una criatura humana. Semblava més aviat un follet eteri que, després de fer
els seus jocs capriciosos durant una estona sobre el terra de la cabana, se n’aniria
voleiant amb un somriure burleta. Cada vegada que aquella mirada apareixia en els
seus ulls frenètics, brillants, intensament negres, la revestia d’un allunyament i d’una
intangibilitat estranys; era com si planés en l’aire i pogués esfumar-se, com una llum
vacil·lant que no se sap d’on ve i se’n va cap a un lloc desconegut. Contemplant-la,
Hester se sentia impulsada a avançar cap a la criatura —a perseguir el petit follet en
la fugida que invariablement començava, a agafar-la en el seu pit, amb una abraçada
estreta, i omplir-la de petons— no pas a causa d’un amor desbordant, sinó per
assegurar-se que Perla era de carn i ossos, i no pas un ésser completament il·lusori.
Però la rialla de Perla, quan l’atrapava, tot i que era plena d’alegria i de música,
encara feia que la seva mare dubtés més que abans.
Amb el cor afligit per aquell encanteri desconcertant i pertorbador, que tan sovint
s’interposava entre ella i el seu únic tresor, adquirit a un preu tan alt, i que era tot el
seu món, Hester de vegades esclatava en llàgrimes apassionades. Aleshores, tal
vegada —perquè no hi havia manera de preveure com podia afectar-la— Perla
arrufava el nas, tancava el seu petit puny i enduria els seus trets menuts amb una
mirada severa de disgust, exempta de compassió. Força sovint, tornava a riure, i més
fort que abans, com un objecte incapaç de sentir ni de comprendre la tristesa humana.
O —però això passava més rarament— era presa d’un rampell de dolor, i declarava
entre sanglots l’amor que sentia per la seva mare, amb paraules entretallades, com si
tingués el propòsit de demostrar, trencant-lo, que tenia un cor. Però Hester no estava
gaire segura si s’abandonava a aquelles ratxes de tendresa; desapareixien d’una
manera tan sobtada com havien arribat. Meditant melangiosament en totes aquestes
coses, la mare se sentia com algú que hagués invocat un esperit, però que, a causa
d’alguna irregularitat en el procés de conjura, hagués fracassat en l’intent de dominar
la paraula clau que controlaria aquella intel·ligència nova i incomprensible. L’únic
consol que tenia era quan la nena jeia en la placidesa del son. Aleshores n’estava
segura, i tastava hores de felicitat tranquil·la, trista, deliciosa; fins que —potser amb
aquella perversa expressió insinuant-se des de sota les parpelles que s’obrien— la
petita Perla es despertava!
Que poc trigà Perla —amb quina estranya rapidesa ho féu, realment!— a arribar a
una edat en què era capaç de mantenir relacions socials, més enllà del somriure
sempre a punt de la seva mare i de les seves paraules beneites! I aleshores, quina
felicitat hauria estat, si Hester Prynne hagués pogut sentir la seva veu clara d’ocell
barrejant-se amb el rebombori d’altres veus infantils, i hagués distingit i destriat els
tons de la seva pròpia filla enmig de la cridòria d’una colla de mainada divertint-se!
Però això no podria passar mai. Perla havia nascut proscrita del món infantil. Empelt
del mal, emblema i producte del pecat, no tenia cap dret entre els infants batejats. No
hi havia res tan notable com l’instint, o almenys semblava un instint, amb què la nena
comprenia la seva solitud; el destí que havia dibuixat un cercle inviolable entorn seu;
tota la peculiaritat, en poques paraules, de la seva posició en relació a altres nens.
Mai, des que la van deixar anar de la presó, no s’havia enfrontat Hester a la mirada
pública sense ella. En tots els seus passeigs per la ciutat, Perla també hi era; primer
com a criatura en braços, i després com una nena, la petita companya de la seva mare,
agafant-li l’índex amb tota la mà, i afanyant-se darrere d’ella a raó de tres o quatre
passes per cada una que feia Hester. Veia els nens de l’assentament, al marge herbós
del carrer, o als llindars de les cases, distraient-se de la millor manera que permetia la
severa educació puritana; jugant a anar a l’església; o a flagel·lar quàquers; o a
arrencar cabelleres en una lluita fingida amb els indis; o espantant-se els uns als altres
amb estranyes imitacions de bruixeria. Perla els veia, i els contemplava atentament,
però mai no intentava fer-hi coneixença. Si li parlaven, ella no responia. Si els nens
s’aplegaven entorn seu, com de vegades feien, Perla es tornava decididament terrible
amb la seva feble còlera, agafava pedres per llançar-los, amb unes exclamacions
estridents i incoherents que feien tremolar la seva mare, de tant com s’assemblaven
als anatemes d’una bruixa en alguna llengua desconeguda.
El cert era que els petits puritans, essent la nierada més intolerant que mai hagi
existit, tenien una idea vaga que hi havia alguna cosa extravagant, misteriosa o
discordant amb els costums corrents, en la mare i la filla; i per tant els menyspreaven
en el fons del cor, i d’una manera no gens infreqüent les insultaven de paraula. Perla
notava aquell sentiment, i hi responia amb l’odi més amarg que es pot imaginar
covant en el pit d’un infant. Aquells esclats de mal geni tenien una mena d’utilitat, i
fins i tot d’alleujament, per a la mare; perquè en aquells rampells hi havia almenys
una serietat comprensible, en comptes del caprici irregular que tan sovint la
contrariava en les manifestacions de la nena. La consternava, però, distingir aquí,
altra vegada, un reflex ombriu del mal que havia existit en ella mateixa. Tota aquesta
enemistat i passió, Perla l’havia heretada, per un dret inalienable, del cor de Hester.
Mare i filla restaven juntes en el mateix cercle d’aïllament de la societat humana; i en
la naturalesa de la nena semblaven perpetuar-se aquells elements d’inquietud que
havien torbat Hester Prynne abans del naixement de Perla, però que després havien
començat a apaivagar-se gràcies a les influències entendridores de la maternitat.
A casa, a dintre i al voltant de la cabana de la seva mare, Perla no necessitava un
cercle de coneixences ampli i variat. L’encís de la vida brollava del seu esperit
sempre creatiu, i es comunicava a un miler d’objectes, tal com una torxa encén una
flama arreu on l’acosten. Els materials més inversemblants, un pal, un plec de
parracs, una flor, eren les titelles de la màgia de Perla, i, sense ser sotmeses a cap
canvi extern, s’adaptaven espiritualment a qualsevol representació que ocupés
l’escenari del seu món interior. La seva pròpia veu infantil servia a la multitud de
personatges imaginaris, vells i joves, amb qui parlava. Els pins, vells, negres i
solemnes, i enviant laments i altres sons melancòlics a través de la brisa, necessitaven
poca transformació per fer el paper de puritans adults; les herbes més lletges del jardí
eren els seus fills, a qui Perla abatia d’un cop i arrencava de terra de la manera més
despietada. Era meravellosa la gran varietat de formes sobre les quals projectava el
seu enteniment, sense continuïtat, certament, sinó aixecant-se ràpidament i ballant,
sempre en un estat d’activitat preternatural —i aviat deixant-se caure, com esgotada
per una onada de vida tan ràpida i febrosa— amb altres mostres similars d’energia
frenètica tot seguit. A res no s’assemblava tant com al joc fantasmagòric de les llums
del nord. En el pur exercici de la fantasia, però, i en l’enjogassament d’una ment que
creixia, hi podia haver ben poca cosa més del que es pot observar en altres nens de
facultats brillants; excepte que Perla, a causa de l’escassetat de companyies humanes,
estava més abocada als personatges imaginaris que creava. La singularitat estava en
els sentiments hostils amb què la nena contemplava tots aquests productes del seu
propi cor i de la seva ment. Mai no creà un amic, sinó que sempre semblava estar
sembrant dents de dragó, d’on sortiria una collita d’enemics armats, a la qual
s’afanyaria a presentar batalla. Era inexpressablement trist —i quina tristesa tan
profunda, doncs, per a una mare, que en sentia al seu propi cor la causa!— observar,
en algú tan jove, el reconeixement constant d’un món advers, i un entrenament tan
ferotge de les energies que havien de fer bona la seva causa, en la contesa que se’n
seguiria.
Contemplant Perla, Hester Prynne sovint deixava la labor sobre els genolls, i
exclamava, amb una angoixa que de bon grat hauria amagat, però que trobava
expressió pel seu compte, entre la parla i el lament:
—Oh, Pare Celestial… si encara ets el meu Pare, què és aquest ésser que he portat
al món!
I Perla, sentint l’exclamació, o assabentada a través d’algun canal més subtil
d’aquells batecs d’angoixa, girava la seva carona vívida i bella cap a la mare, somreia
amb la seva intel·ligència de follet i continuava jugant.
Encara queda per explicar una peculiaritat del comportament de la nena. La
primera cosa que havia reconegut en la seva vida era —què?— no pas el somriure de
la mare, responent-hi com fan altres nadons, amb aquell somriure feble i embrionari
de la boqueta, recordat després d’una manera tan incerta, i que provoca tantes
discussions ingènues sobre si realment era o no un somriure. De cap manera! El
primer objecte que Perla semblà reconèixer fou —ho diem?— la lletra escarlata del
pit de Hester! Un dia, quan la seva mare s’inclinava sobre el bressol, els ulls de
l’infant s’havien fixat en la lluïssor del brodat d’or entorn de la lletra; i, alçant la
maneta, l’havia agafada, somrient, no pas d’una manera incerta, sinó amb el guspireig
decidit que li donava a la cara l’aspecte d’una nena molt més gran. Aleshores,
panteixant sense alè, Hester Prynne aferrà la insígnia fatal, intentant instintivament
arrencar-la; tan infinita era la tortura infligida per l’intel·ligent contacte de la mà
infantil de Perla. I una altra vegada, com si el gest angoixat de la seva mare fos
només per divertir-la, la petita Perla la mirava als ulls, i somreia! Des d’aquella
època, excepte quan la nena dormia, Hester mai no sentí un moment de seguretat; cap
moment d’alegria tranquil·la per a ella. De vegades passaven setmanes, és cert,
durant les quals la mirada de Perla no es fixava mai ni un sol cop en la lletra
escarlata; però, aleshores, altra vegada, tornava a passar el mateix d’una manera
inesperada, com una mort sobtada, i sempre amb aquell somriure peculiar, i aquella
estranya expressió dels ulls.
Una vegada, aquella mirada capriciosa de follet s’introduí en els ulls de la nena
mentre Hester hi contemplava la seva pròpia imatge, tal com els agrada fer a les
mares; i de sobte —perquè les dones que es troben soles, i que tenen el cor afligit, es
veuen importunades per incomptables al·lucinacions— imaginà que contemplava en
el mirallet negre dels ulls de Perla, no pas el seu retrat en miniatura, sinó una altra
cara. Era una cara demoníaca, plena d’un somriure maliciós, i tanmateix amb
l’aparença i els trets que ella hi havia reconegut plenament, tot i que ben poques
vegades amb un somriure, i mai amb malícia. Era com si un mal esperit posseís la
nena, i que just en aquell moment hagués llançat cap a l’exterior una mirada burleta.
Moltes altres vegades va ser torturada Hester, tot i que d’una manera no tant vívida,
per la mateixa il·lusió.
La tarda d’un dia d’estiu, quan Perla ja havia crescut prou per córrer pel voltant,
es divertia recollint poms de flors silvestres i llançant-los, d’un en un, contra el pit de
la seva mare; ballant cap aquí i cap allà, com un petit gnom, cada vegada que tocava
la lletra escarlata. La primera intenció de Hester havia estat tapar-se el pit amb les
mans agafades. Però, tant si era per orgull com per resignació, o per la creença que la
penitència es podia dur a terme molt millor a través d’aquell dolor inexpressable, es
resistí a l’impuls, i segué erecta, pàl·lida com la mort, mirant tristament els ulls
salvatges de Perla. Continuaren arribant descàrregues de flors, encertant d’una
manera gairebé invariable el senyal, i omplint el pit de la mare d’unes ferides per a
les quals no podria trobar un bàlsam en aquest món, ni sabia com buscar-lo en un
altre. Al final, quan hagué consumit tota la munició, la nena quedà quieta esguardant
Hester, amb aquella imatge petita, riallera, d’un diable mirant cap enfora —o, tant si
mirava com si no, la mare ho imaginava així— des de l’abisme insondable dels seus
ulls negres.
—Nena, qui ets tu? —exclamà la mare.
—Oh, sóc la teva petita Perla! —respongué la nena.
Però, tot dient-ho, Perla rigué i començà a ballar amunt i avall, amb els gests
capriciosos d’un dimoniet, que tot seguit podia sortir volant per la xemeneia.
—Ets la meva filla, de veritat? —preguntà Hester.
La pregunta no era pas del tot gratuïta, sinó que, de moment, contenia una part
d’absoluta sinceritat; perquè, tal era la fantàstica intel·ligència de Perla, que la mare
gairebé dubtava si no estava assabentada de la secreta màgia de la seva existència, i si
no podria manifestar-la.
—Sí, sóc la petita Perla! —repetí la nena, continuant amb les pallassades.
—Tu no ets la meva filla! Tu no ets la meva Perla! —digué la mare, mig en
broma; perquè tot sovint es donava el cas que un impuls enjogassat l’envaïa, enmig
del seu sofriment més intens—: Diga’m, doncs, què ets tu, i qui t’ha enviat aquí.
—Digues-m’ho tu, mare! —digué la nena seriosament, apropant-se a Hester i
agafant-la pels genolls—. Vull que m’ho diguis!
—El teu Pare Celestial et va enviar! —respongué Hester Prynne.
Però ho digué amb una vacil·lació que no s’escapà a la perspicàcia de la nena.
Tant si ho féu impulsada pel seu comportament imprevisible de sempre, o incitada
per un mal esperit, aixecà el petit índex i tocà la lletra escarlata.
—Ell no em va enviar! —exclamà convençuda—. Jo no tinc Pare Celestial!
—Calla, Perla, calla! No has de parlar així! —respongué la mare, reprimint un
lament—. Ell ens va enviar tots a aquest món. Fins i tot em va enviar a mi, la teva
mare. Aleshores amb molta més raó a tu! O, sinó, nena estranya i entremaliada, d’on
vas venir?
—Digues-m’ho! Digues-m’ho! —repetia Perla, ara ja sense serietat, sinó rient, i
saltironejant—. Ets tu qui m’ho has de dir!
Però Hester no pogué resoldre la pregunta, perquè ella mateixa es trobava en un
fosc laberint de dubtes. Recordava —entre somriures i esgarrifances— les enraonies
dels veïns de la ciutat; que, després de buscar en va una paternitat per a la nena, i
observant alguns dels seus estranys atributs, havien resolt que la pobra Perla era un
descendent del dimoni; com els que, des dels vells temps del catolicisme, s’havien
vist ocasionalment a la terra, a través del pecat de la mare, i amb algun propòsit
infame i pervers. Luter, d’acord amb les murmuracions dels seus frarescos enemics,
era un plançó d’aquesta nissaga infernal; i Perla tampoc no era l’única nena a qui
s’assignava aquest origen tan poc favorable entre els puritans de Nova Anglaterra.
7. LA RESIDÈNCIA DEL GOVERNADOR
Hester Prynne anà, un dia, a la mansió del governador Bellingham, amb un parell de
guants que havia emborlat i brodat per encàrrec seu, i que havien de servir per a
alguna ocasió de gran solemnitat; perquè, tot i que els atzars d’una elecció popular
havien estat la causa que aquest governant baixés un esglaó o dos des de la categoria
més alta, encara conservava un lloc honorable i influent entre la magistratura
colonial.
Una altra raó molt més important que el lliurament d’un parell de guants brodats
impulsava Hester, aquella vegada, a intentar aconseguir una entrevista amb un
personatge amb tant poder sobre els assumptes de l’assentament. Li havia arribat a les
orelles que una part dels capdavanters de la colònia, partidaris dels principis
religiosos i de govern més rígids, tenia la intenció de privar-la de la seva filla. Amb la
suposició que Perla, tal com ja s’ha indicat, era d’origen demoníac, aquella bona gent
argumentava, no pas desenraonadament, que un interès cristià per l’ànima de la mare
els exigia apartar aquell obstacle del seu camí. Si la nena, d’altra banda, era realment
capaç de creixement moral i religiós, i posseïa els elements de la salvació final,
aleshores, segurament, gaudiria d’una perspectiva millor pel que fa a aquests
avantatges si era transferida a una vigilància més sàvia i millor que la de Hester
Prynne. Entre els que fomentaven aquest projecte, es deia que el governador
Bellingham era un dels més actius. Pot semblar singular, i certament, força ridícul,
que un afer d’aquesta mena, que, més endavant, no seria d’incumbència per a cap
jurisdicció per damunt dels homes selectes de la ciutat, fos aleshores un tema discutit
públicament, i sobre el qual figures eminents prenien partit. En aquella època de
simplicitat primitiva, però, temes d’un interès públic encara menor, i de molt menys
pes intrínsec que el benestar de Hester i de la seva filla, es barrejaven estranyament
en les deliberacions dels legisladors i en els actes de govern. Fou en un període ben
poc anterior, si és que ho era, al de la nostra història, quan una disputa pel dret de
propietat d’un porc no tan sols causà un enfrontament ferotge i aferrissat en el cos
legislatiu de la colònia, sinó que en sortí com a resultat una important modificació del
mateix marc legal.
Plena d’inquietud, per tant —però tan conscient dels seus propis drets, que
l’enfrontament entre la comunitat, d’una banda, i de l’altra una dona solitària,
recolzada per la simpatia de la Natura, a penes si li semblava desigual—, Hester
Prynne es posà en marxa des de la cabana solitària. La petita Perla, naturalment,
l’acompanyava. Ara tenia una edat per córrer amb lleugeresa al costat de la mare, i,
en constant moviment des que sortia el sol fins que es ponia, podria haver realitzat
una caminada molt més llarga que la que tenia al davant. Sovint, però, més per
caprici que per necessitat, volia que la seva mare l’agafés en braços, tot i que aviat
mostrava la mateixa exigència demanant que la tornés a deixar a terra, i continuava
davant de Hester saltironant pel camí herbós, amb moltes ensopegades i rodolons
inofensius. Hem parlat de la bellesa plena i exuberant de Perla; una bellesa que
brillava amb tons vívids i intensos; una complexió radiant, uns ulls que posseïen
intensitat tant pel que fa a profunditat com a lluïssor, i uns cabells que ara ja eren
intensament foscos, llustrosos, i que al cap dels anys serien d’un color pràcticament
negre. Hi havia en ella un foc constant; semblava que fos el resultat no premeditat
d’un moment de passió. La seva mare, en idear el vestit de la filla, havia permès que
s’esplaiessin les tendències més desbordants de la seva imaginació; abillant-la amb
una túnica vermella de vellut, d’un tall peculiar, amb abundants brodats i filigranes de
fil d’or. Una tal intensitat de color, que hauria donat un aspecte malaltís i pàl·lid a
unes galtes més lànguides, s’adaptava admirablement a la bellesa de Perla, i la
convertia en l’esclat de flames més brillant que mai hagi dansat sobre la terra.
Però una característica singular d’aquesta vestimenta, i de l’aparença global de la
nena, era, realment, que recordava d’una manera irresistible i inevitable el senyal que
Hester Prynne estava condemnada a dur sobre el pit. Era la lletra escarlata d’una altra
forma; la lletra escarlata dotada de vida! La mare mateixa —com si dugués la infàmia
vermella tan profundament gravada en el cervell, que totes les seves creacions
n’adoptessin la forma— havia elaborat detalladament la similitud; sense escatimar-hi
hores de mòrbid enginy, per crear una analogia entre l’objecte del seu afecte i
l’emblema de la seva culpa i tortura. Però, certament, Perla era tant una cosa com
l’altra; i només com a conseqüència d’aquesta identitat, Hester havia trobat una
manera tan perfecta de representar la lletra escarlata en la seva aparença.
Quan les dues caminants arribaren als límits de la ciutat, els fills dels puritans
aixecaren la mirada dels seus jocs —o el que passava per jocs en el cas d’aquells
marrecs tristos— i es digueren greument els uns als altres:
—Fixeu-vos, és ben bé la dona de la lletra escarlata; i, certament, hi ha a més una
cosa semblant a la lletra escarlata corrent al seu costat! Veniu, doncs, i tirem-los fang!
Però Perla, que era una nena intrèpida, després d’arrufar les celles, de picar de
peus, i de moure el cap amb una gran varietat de gestos d’amenaça, començà de sobte
a córrer cap al grup d’enemics i els féu fugir a tots. Semblava, en la salvatge
persecució, una pesta infantil —la febre escarlata, o alguna mena de petit àngel del
judici—, la missió del qual era castigar els pecats de la nova generació. Cridava i
xisclava, a més, amb un volum terrorífic, que sens dubte feia que els cors dels
fugitius tremolessin en el seu interior. Un cop aconseguida la victòria, Perla tornà
tranquil·lament amb la seva mare, i alçà la mirada somrient-li a la cara.
Sense cap més incident, arribaren a la residència del governador Bellingham. Era
una casa gran de fusta, construïda en un estil del qual encara es poden veure en peu
alguns exemplars als carrers de les nostres ciutats més antigues; ara cobertes de
molsa, ruïnoses, i amb el cor ple de melangia pels esdeveniments tristos o alegres,
recordats o oblidats, que han tingut lloc, i que han desaparegut en el passat, a
l’interior de les seves cambres obscures. Aleshores, però, hi havia la frescor del
temps passatger en el seu exterior, i l’alegria, irradiant des de les finestres
assolellades, d’una morada humana en la qual encara no havia entrat mai la mort.
Tenia certament un aspecte molt alegre; amb les parets recobertes d’una mena
d’estucat en el qual s’havien barrejat una gran quantitat de fragments de vidre trencat;
de tal manera que, quan el sol queia obliquament sobre la façana de l’edifici, aquesta
lluïa i espurnejava com si hi haguessin abocat diamants a mans plenes. Una
magnificència que podria haver correspost al palau d’Aladí, més que no pas a la
mansió d’un vell i greu governant purità. Estava decorada a més amb figures i
diagrames estranys d’aspecte cabalístic, tal com es podia esperar del gust rebuscat de
l’època, dibuixats a l’estucat després d’escampar-lo, i ara endurits i resistents, per a
l’admiració dels temps posteriors.
Perla, mirant aquesta meravella de casa, començà a saltironejar i a ballar, i exigí
que arrabassessin tota la claror del sol de la façana i la hi donessin per jugar-hi.
—No, petita Perla —digué la mare—. Has d’aconseguir el teu propi sol. Jo no en
tinc pas, per donar-te’n!
S’acostaren a la porta; que era d’una forma arquejada, i flanquejada a cada banda
per una torre estreta o una projecció de l’edifici, en cadascuna de les quals hi havia
finestres amb vidrieres, i amb uns porticons de fusta per tancar-les quan calia.
Aixecant el picaporta de ferro que penjava del portal, Hester Prynne féu un avís que
va respondre un dels esclaus del governador; un anglès lliure per naixement, però que
ara complia set anys d’esclavatge. Durant aquell període havia de ser propietat del
seu amo, i amb tanta llibertat de negociar-hi i vendre-se’l com si fos un bou, o un
tamboret plegable. El servent duia una jaqueta blava, que era el vestit corrent dels
criats en aquella època, i molt abans, en les velles residències hereditàries
d’Anglaterra.
—Hi és, l’excel·lentíssim governador Bellingham? —preguntà Hester.
—Sí, i tant —respongué l’esclau, mirant amb els ulls esbatanats la lletra escarlata,
que, com que acabava d’arribar al país, encara no havia vist mai—. Sí, sa honorable
excel·lència hi és. Però hi ha amb ell un o dos pietosos sacerdots, i també un metge.
Ara no podeu veure’l.
—De totes maneres entraré —respongué Hester Prynne; i l’esclau, potser creient
per l’aire decidit i pel símbol brillant del pit que era una gran dama d’aquella regió,
no oferí cap resistència.
D’aquesta manera la mare i la petita Perla foren admeses al vestíbul d’entrada.
Amb moltes variacions, que el tipus de materials de construcció, la diversitat de clima
i la diferència en les formes de vida social aconsellaven, el governador Bellingham
havia ideat el seu nou habitatge basant-se en les residències dels cavallers de bona
posició de la seva terra natal. Es trobaven, doncs, en un vestíbul ample i
moderadament alt, que es prolongava per tota la llargada de la casa i que constituïa
un espai de comunicació general, més o menys directa, amb totes les altres estances.
A un extrem, aquesta sala espaiosa estava il·luminada per les finestres de les dues
torres, que formaven un petit recer a cada banda del portal. L’altre extrem, tot i que
protegit en part per una cortina, rebia la llum intensa d’un d’aquells finestrals
arquejats sobre els quals llegim en els llibres antics, moblat amb un seient alt i
encoixinat. Allà, sobre el coixí, hi havia un infòlio, probablement de les Cròniques
d’Anglaterra o alguna altra literatura igualment substancial; exactament com en els
nostres dies escampem volums daurats sobre la taula de centre, per tal que els
convidats ocasionals puguin fullejar-los. El mobiliari del vestíbul consistia en dues
cadires feixugues, amb els respatllers de roure minuciosament entallats amb
garlandes de flors; i també una taula del mateix estil; tot era de l’època elisabetiana, o
potser anterior, i formava part d’herències, transferides allà des de la llar paterna del
governador. Sobre la taula —com a penyora que el sentiment de la vella hospitalitat
anglesa no havia quedat enrere— hi havia una gran gerra de peltre, al fons de la qual,
si Hester o Perla hi haguessin mirat, podrien haver vist el residu escumós d’una
cervesa que algú s’havia begut feia poc.
Penjats a la paret hi havia una fila de retrats que representaven els avantpassats
del llinatge Bellingham, alguns amb armadures al pit, i altres amb gorgeres
imponents i robes de pau. Tots es caracteritzaven per la severitat i la gravetat que se
sol veure en els vells retrats; com si fossin els fantasmes, més que no pas els retrats,
d’unes eminències mortes, i contemplessin amb una mirada de crítica aspra i
intolerant els entreteniments i les diversions dels vivents.
Aproximadament al centre dels plafons de roure que revestien la paret, hi havia
una cota de malles penjada, com els quadres, una relíquia ancestral, però més
moderna; perquè havia estat manufacturada per un hàbil armer de Londres, el mateix
any que el governador Bellingham havia vingut a Nova Anglaterra. Hi havia un casc
d’acer, una cuirassa, un gorjal i unes gamberes, amb un parell de guantellets i una
espasa penjant a sota; tot, i especialment el casc i l’ausberg, tan brunyit que brillava
amb una resplendor blanca i escampava claror per tot el terra. Aquesta panòplia
brillant no era simplement per ser exhibida en va, sinó que el governador l’havia
usada en moltes solemnitats militars i en el camp d’entrenament, i havia brillat, a
més, al capdavant del regiment durant la guerra contra els indis pequod. Perquè, tot i
que educat com a advocat, i acostumat a parlar de Bacon, Coke, Noye i Finch com a
col·legues, les exigències del nou país havien transformat el governador Bellingham
en un soldat, així com en un home d’estat i un governant.
La petita Perla —que estava tan encantada amb l’armadura brillant com n’havia
estat amb la façana lluent de la casa— dedicà una estona a contemplar el polit mirall
de l’ausberg.
—Mare —cridà—. Et veig aquí. Mira! Mira!
Hester hi mirà, per complaure la nena; i veié que, a causa de l’efecte peculiar del
mirall convex, la lletra escarlata s’hi reflectia en unes proporcions exagerades i
gegantines, fins arribar a ser el tret preponderant de la seva aparença. Semblava
talment que ella quedés totalment amagada al seu darrere. Perla també assenyalà cap
amunt, una imatge similar en el casc; somrient a la seva mare, amb aquella expressió
d’intel·ligència de follet que era tan familiar en la seva petita fesomia. Aquella
mirada d’alegria entremaliada també es reflectí al mirall, amb una tal amplada i un
efecte tan intens, que féu que Hester Prynne sentís que aquella no podia ser la imatge
de la seva filla, sinó la d’un dimoniet que intentava emmotllar-se dins la forma de
Perla.
—Vine, Perla! —digué, enduent-se-la—. Vine a veure aquest jardí tan bonic.
Potser hi veurem flors més precioses que les que trobem als boscos.
Perla, doncs, corregué cap a la finestra arquejada, al capdavall del vestíbul, i
contemplà la panoràmica d’un passeig enjardinat, cobert de gespa arranada, i
encerclat per un projecte rústec i prematur de zona d’arbusts. Però el propietari
semblava haver deixat ja per impossible l’esforç de perpetuar a aquesta banda de
l’Atlàntic, en un sòl dur i enmig d’una aferrissada lluita per la subsistència, el gust
natal anglès per la jardineria ornamental. Les cols creixien a la vista de tothom; i una
carbassera, arrelada a una certa distància, havia ocupat l’espai intermedi i havia
dipositat un dels seus fruits gegantins just sota la finestra del vestíbul; com per avisar
al governador que aquest gran embalum de verdura daurada era l’adorn més ric que el
sòl de Nova Anglaterra podia oferir-li. Hi havia uns quants rosers, però, i un cert
nombre de pomers, probablement els descendents dels que va plantar el reverend
senyor Blackstone, el primer colonitzador de la península; aquell personatge mig
mitològic que es passeja pels nostres primers annals assegut sobre el llom d’un toro.
Perla, veient els rosers, començà a cridar demanant una rosa vermella, i no volia
calmar-se.
—Calla, nena, calla! —deia la mare seriosament—. No cridis, petita Perla! Sento
veus al jardí. Ve el governador, i hi ha homes amb ell!
De fet, per la panoràmica del jardí, es veia un cert nombre de persones apropant-
se a la casa. Perla, ignorant totalment els intents que feia la mare per calmar-la, féu un
xiscle paorós, i després quedà en silenci; no pas per cap idea d’obediència, sinó
perquè la ràpida i voluble curiositat del seu temperament s’excità amb l’aparició
d’aquests nous personatges.
8. EL PETIT FOLLET I EL SACERDOT
El governador Bellingham, amb un vestit balder i un capell còmode —com els que
agrada dur als homes grans en la seva intimitat domèstica— caminava al davant, i
semblava ensenyar la seva propietat i fer llargues explicacions sobre els projectes de
millora. L’ampla circumferència d’una gorgera molt treballada, sota la barba grisa, a
l’estil antiquat de l’època del rei James, feia que el cap semblés el de Joan Baptista en
una safata. La impressió que feia el seu aspecte, tan rígid i sever, i congelat per una
edat que passava de madura, s’adeia poc amb els mitjans de plaer mundà amb què
d’una manera evident havia fet els possibles per envoltar-se. Però és un error suposar
que els nostres solemnes avantpassats —tot i que acostumats a parlar i pensar de
l’existència humana com un estat purament de prova i de lluita, i tot i que
sincerament disposats a sacrificar els béns i la vida al servei del deure— es prenien
com un cas de consciència rebutjar aquests mitjans de confort o fins i tot de luxe que
tenien a l’abast de la mà. Aquest credo, per exemple, mai no l’havia predicat el
venerable pastor John Wilson, la barba del qual, blanca com la neu, es veia per
damunt de l’espatlla del governador Bellingham; mentre que el seu posseïdor
insinuava que les peres i els préssecs encara es podrien adaptar al clima de Nova
Anglaterra, i que a la paret assolellada del jardí es podria fer créixer raïm morat. El
vell sacerdot, educat al si de la rica església anglesa, tenia un gust arrelat i
comprensible per les coses bones i agradables; i per molt sever que es mostrés en el
púlpit, o en la reprovació pública de transgressions com la de Hester Prynne, la
benevolència cordial de la seva vida privada li havia fet guanyar una estima més
càlida de la que es concedia a qualsevol dels seus col·legues contemporanis.
Darrere del governador i de mossèn Wilson venien dos convidats més; un, el
reverend Arthur Dimmesdale, a qui el lector deu recordar per haver pres part, d’una
manera breu i a contracor, en l’escena de la deshonra de Hester Prynne; i, en actitud
d’íntima camaraderia amb ell, el vell Roger Chillingworth, una persona amb gran
habilitat per a la medicina, instal·lat a la ciutat des de feia dos o tres anys. Se sabia
que aquest home culte era el metge i també l’amic del jove sacerdot, la salut del qual
s’havia vist afectada, darrerament, per la seva excessiva dedicació a les labors i els
deures de la tasca pastoral.
El governador, per davant dels visitants, pujà un o dos esglaons, i, obrint de cop
els batents de la gran finestra del vestíbul, es trobà a prop de la petita Perla. L’ombra
de la cortina caigué damunt de Hester Prynne, i l’amagà en part.
—Què tenim aquí? —digué el governador Bellingham, mirant amb sorpresa la
petita figura escarlata del seu davant—. Haig de dir que no havia vist res semblant,
des dels meus dies alegres, en el temps del vell rei James, quan considerava un gran
favor ser admès a un ball de disfresses! Solia haver-hi un eixam de petites aparicions
com aquesta, en època de festes; i els anomenàvem els fills del Senyor del
Desgovern. Però com ha entrat un convidat semblant al meu vestíbul?
—Sí, i tant! —exclamà el vell mossèn Wilson—. Quina mena d’ocellet de
plomatge escarlata pot ser, aquest? Em sembla que he vist figures així quan el sol
brillava a través d’una finestra pintada i projectava imatges daurades i vermelles
sobre el terra. Però això era al vell continent. Perdona, noia, qui ets? I què li ha
agafat, a ta mare, que t’hagi engiponat d’aquesta manera tan estranya? Ets una nena
cristiana… ah! Coneixes el catecisme? O ets un d’aquells follets o personatges
màgics i entremaliats que crèiem haver deixat enrere, amb altres relíquies del
papisme, a l’alegre i vella Anglaterra?
—Sóc filla de la meva mare —respongué la visió escarlata—, i em dic Perla!
—Perla?… Robí, més aviat!… O corall!… O rosa vermella, com a mínim, jutjant
pel teu color! —respongué el vell sacerdot, allargant la mà en un intent fallit de tustar
la galta de la petita Perla—. Però on és aquesta mare teva? Ah! Ja la veig —afegí; i,
girant-se cap al governador Bellingham, murmurà—: És precisament la nena de qui
hem parlat; i heus aquí la malaurada dona, Hester Prynne, la seva mare!
—N’estàs segur? —exclamà el governador—. Més aviat hauríem pogut creure
que la mare d’una criatura semblant havia de ser una dona escarlata, i una imatge
digna de la dona de Babilònia![3] Però arriba en bon moment; i estudiarem aquest
assumpte de seguida.
El governador Bellingham entrà al vestíbul per la finestra, seguit dels tres hostes.
—Hester Prynne —digué, dirigint la seva mirada habitualment severa cap a la
portadora de la lletra escarlata—, s’ha parlat molt de tu, darrerament. S’ha discutit
àrduament si nosaltres, que tenim autoritat i influència, fem bé de descarregar les
nostres consciències confiant una ànima immortal, com la que hi ha en aquella nena,
al guiatge d’algú que ha ensopegat i caigut en les trampes d’aquest món. Parla tu, que
ets la mare de la nena! No creus que seria un benefici per al teu benestar temporal i
etern que la traguessin del teu càrrec, que la vestissin amb sobrietat, que la
sotmetessin a una disciplina estricta, i que la instruïssin en les veritats del cel i de la
terra? Què pots fer per la nena, en aquest aspecte?
—Puc ensenyar a la nena el que he après d’això! —respongué Hester Prynne,
posant el dit sobre la insígnia vermella.
—Dona, és una penyora de la teva vergonya! —respongué el sever magistrat—.
És a causa de la deshonra que aquesta lletra representa que voldríem transferir la teva
filla a unes altres mans.
—Malgrat tot —digué la mare amb calma, tot i que empal·lidint més—, aquesta
penyora m’ha ensenyat coses… cada dia me n’ensenya… m’està ensenyant en aquest
moment lliçons gràcies a les quals la meva filla pot ser més sàvia i millor, per bé que
a mi no em poden fer cap profit.
—Jutgem el cas amb prudència —digué Bellingham— i mirem bé el que estem a
punt de fer. Professor Wilson, us ho prego, examineu aquesta Perla (ja que així és
com es diu) i vegeu si ha rebut l’educació cristiana que correspon a la seva edat.
El vell sacerdot s’assegué en una cadira de braços, i féu un esforç per posar-se
Perla entre els genolls. Però la nena, que no estava avesada al contacte ni a la
familiaritat de ningú que no fos la seva mare, s’escapà per la finestra oberta i restà a
l’esglaó de dalt, com un ocell salvatge, tropical, de plomatge ric, a punt d’emprendre
el vol cap amunt. El senyor Wilson, força sorprès per aquest rampell, perquè era
d’aquella mena de persones a qui el paper d’avi escau, i queia molt bé als nens,
intentà, però, prosseguir amb l’examen.
—Perla —digué amb gran solemnitat— has d’estar atenta a la instrucció, de tal
manera que, quan arribi l’hora, puguis dur al pit una perla de molt valor. Pots dir-me,
filla meva, qui et va fer?
Ara Perla ja sabia prou bé qui l’havia feta; perquè Hester Prynne, filla d’una llar
pietosa, molt aviat després de la conversa amb la nena sobre el Pare Celestial, havia
començat a informar-la d’aquelles veritats que l’esperit humà, en qualsevol estadi
d’immaduresa, absorbeix amb un interès tan àvid. Perla, doncs, havia après tantes
coses en els seus tres anys de vida, que podria haver superat un examen equitatiu
sobre el Primer de Nova Anglaterra[4] o de la primera columna del Catecisme de
Wentminster, tot i que desconeixia la forma exterior d’aquestes obres cèlebres. Però
la perversitat, que tots els nens tenen en més o menys quantitat, i Perla en una
proporció deu vegades més gran, ara, en el moment més inoportú, s’emparà d’ella, i li
tancà els llavis, o la impulsà a dir paraules impròpies. Després de posar-se el dit a la
boca, i de negar-se moltes vegades d’una manera grollera a respondre la pregunta del
bon mossèn Wilson, la nena declarà finalment que no l’havien pas feta de cap
manera, sinó que la seva mare l’havia arrencada del roser salvatge que creixia al
costat de la porta de la presó.
Probablement aquesta fantasia l’havia suggerida la proximitat de les roses
vermelles del governador, ja que Perla era fora de la finestra; juntament amb el record
del roser de la presó, per on havia passat tot anant cap allà.
El vell Roger Chillingworth, amb un somriure a la cara, murmurà alguna cosa a
l’orella del jove clergue. Hester Prynne mirà l’home de ciència, i fins i tot aleshores,
amb el destí penjant a la balança, se sorprengué de veure el canvi que havien sofert
els seus trets —que lleigs s’havien tornat!, com el seu aspecte fosc semblava haver
esdevingut més ombriu, i la figura més deforme— des dels dies en què hi havia
mantingut una relació familiar. Durant un instant trobà els seus ulls, però
immediatament es veié obligada a dedicar tota l’atenció a l’escena que ara
prosseguia.
—Això és terrible! —exclamà el governador, recuperant-se lentament de la
sorpresa que li havia provocat la resposta de Perla—. Vet aquí una nena de tres anys
que no sap qui la va fer! Sens dubte, ignora igualment tot el que fa referència a la
seva ànima, a la seva actual perversió i al seu destí futur! Em sembla, cavallers, que
no cal que fem més preguntes.
Hester agafà Perla, i l’envoltà enèrgicament amb els braços, desafiant el vell
magistrat purità amb una expressió gairebé ferotge. Sola en el món, bandejada, i amb
aquell únic tresor per mantenir viu el seu cor, creia posseir uns drets irrevocables
contra el món, i estava disposada a defensar-los fins a la mort.
—Déu em va donar la nena —cridà—. Me la va donar a canvi de totes les altres
coses que m’heu pres. Ella és la meva felicitat!… és la meva tortura, igualment! Perla
em manté aquí en vida! Perla em castiga, també! No ho veieu que és la lletra
escarlata, capaç només de ser estimada, i dotada un milió de vegades del poder de
castigar-me pel meu pecat? No me la prendreu! Abans moriré!
—Però, dona —digué el vell sacerdot, no pas mancat d’amabilitat—. La nena
estarà ben tractada! Molt millor del que ho pots fer tu.
—Déu la va posar al meu càrrec —repetí Hester Prynne, alçant la veu fins a
convertir-la gairebé en un xiscle—. No l’abandonaré!
I, amb un impuls sobtat, es girà cap al jove clergue, mossèn Dimmesdale, a qui,
fins aquell moment, no semblava pas haver dirigit més d’una mirada.
—Parla tu per mi! —cridà—. Vas ser el meu pastor, i tenies la meva ànima sota la
teva responsabilitat, i em coneixes millor que aquests homes. No vull perdre la nena!
Parla per mi. Saps (perquè tu tens una compassió que a aquests homes els falta!) saps
què hi ha en el meu cor, i quins són els drets d’una mare, i fins a quin punt són molt
més forts quan aquesta mare només té la seva nena i la lletra escarlata! Mira-te-la! No
vull perdre la nena! Mira-te-la!
En sentir aquesta furiosa i singular súplica, que indicava que la situació de Hester
Prynne l’havia duta poc menys que a la bogeria, el jove sacerdot avançà
immediatament, pàl·lid, i mantenint la mà damunt del cor, tal com tenia costum de fer
cada vegada que el seu temperament particularment nerviós es veia abocat a una
situació agitada. Ara se’l veia més aclaparat i emaciat de com el vam descriure en
l’escena de la deshonra pública de Hester; i, tant si era per la salut que li mancava
com per la causa que fos, els ulls grans i foscos tenien tot un món de dolor en la seva
profunditat melancòlica i preocupada.
—Hi ha una part de veritat en el que diu —començà el sacerdot, amb una veu
tendra, tremolosa, però poderosa, tenint en compte que ressonà en el vestíbul i féu
vibrar l’armadura buida—, hi ha veritat en el que diu Hester, i en el sentiment que la
inspira! Déu li va donar la nena, i li va donar, també, un coneixement instintiu sobre
la seva naturalesa i sobre les seves necessitats (tant una cosa com l’altra, pel que
sembla, tan peculiars) que cap altre mortal no pot posseir. I, a més, no hi ha una
qualitat terriblement sagrada en la relació entre aquesta mare i la seva filla?
—Sí! Com s’entén, això, professor Dimmesdale? —va interrompre el governador
—. Aclariu-ho, us ho prego.
—Fins i tot cal que sigui així —continuà el sacerdot—. Perquè, si ho
consideréssim d’una altra manera, no estaríem dient que el Pare Celestial, el Creador
de tota la carn, ha admès a la lleugera un acte pecaminós, i ha esborrat la distinció
entre la luxúria profana i l’amor sagrat? La filla de la culpa del pare i de la deshonra
de la mare ha vingut de la mà de Déu, per obrar de moltes maneres en el cor
d’aquesta dona, que defensa d’una manera tan tenaç, i amb tanta amargor d’esperit, el
dret a conservar-la. Va ser creada com una benedicció; l’única benedicció de la seva
vida! També va ser creada, sens dubte, com la mateixa mare ens ha dit, com un
càstig; una tortura que ella experimentaria en els moments més impensats; una
fiblada, un remordiment, una angoixa que sempre torna enmig d’una alegria
neguitejada! No ha expressat ella aquest pensament en la vestimenta de la pobra
criatura, que ens recorda d’una manera tan concloent el símbol vermell que li segella
el pit?
—Ben dit altra vegada! —exclamà el bon mossèn Wilson—. Temia que la dona
no tingués cap idea millor que convertir la seva filla en un saltimbanqui!
—Oh, no! No és això! —continuà mossèn Dimmesdale—. Ella reconeix, creieu-
me, el solemne miracle que Déu ha obrat en l’existència d’aquesta nena. I pot ser que
també senti (i això, em sembla, és la pura veritat) que aquest favor se li va fer, per
damunt de tot, per mantenir viva l’ànima de la mare, i preservar-la de les negres
profunditats del pecat en les quals Satanàs hauria pogut intentar enfonsar-la encara
més! És bo, per tant, per a aquesta pobra pecadora, que hagin confiat a la seva
responsabilitat la immortalitat d’un infant, d’un ésser capaç de sentir joia eterna o
dolor etern —que li hagin encomanat educar-la per ser una persona recta—, per
recordar-li, a cada moment, la seva caiguda, però també per ensenyar-li, com si fos un
compromís sagrat del Creador, que, si duu la seva filla al Cel, la filla també hi durà la
mare! Per això és més feliç la mare pecadora que no pas el pare pecador. Per Hester
Prynne, doncs, així com també per la pobra nena, deixem-los tal com la Providència
va creure convenient!
—Parleu, amic meu, amb una fermesa estranya —digué el vell Roger
Chillingworth, somrient-li.
—I hi ha raons de pes en el que ha dit el jove germà —afegí el reverend Wilson
—. Què hi dieu, excel·lentíssim professor Bellingham? No ha defensat bé la causa
d’aquesta pobra dona?
—I tant que ho ha fet —respongué el magistrat—; i ha adduït tals arguments que
deixarem l’assumpte com està; almenys mentre aquesta dona no provoqui cap altre
escàndol. Però caldrà que tu o el professor Dimmesdale sotmeteu la nena a un
examen apropiat i detallat sobre el catecisme. A més, la temporada que ve, els
recaptadors hauran de controlar que vagi tant a l’escola com a les celebracions.
El jove sacerdot, en deixar de parlar, s’havia allunyat unes passes del grup, i tenia
la cara amagada en part entre els plecs de la cortina; mentre que l’ombra de la seva
figura, que la claror del sol projectava sobre el terra, tremolava amb la vehemència de
la súplica. Perla, aquell follet salvatge i voluble, avançà lentament cap a ell, i,
agafant-li la mà amb les seves, hi acostà la galta; una carícia tan tendra, i a més tan
discreta, que la seva mare, que s’ho mirava, es preguntà: «És aquesta, la meva
Perla?». Però sabia que hi havia amor en el cor de la filla, tot i que es mostrava
sobretot en forma de passió, i que en tota la seva vida s’havia expressat d’una manera
tan delicada no pas més de dues vegades. El sacerdot —perquè, a part de l’estima tan
cobejada d’una dona, res no és més agradable que aquestes mostres de preferència
infantil, concedides espontàniament per un instint espiritual, i que semblen implicar
per tant que hi ha alguna cosa en nosaltres digna de ser estimada—, el sacerdot mirà
entorn seu, posà la mà sobre el cap de la nena, dubtà un moment i després li besà el
front. L’insòlit estat afectuós de la petita Perla no durà més; rigué i se n’anà vestíbul
avall saltironejant, amb tanta lleugeresa, que el vell mossèn Wilson posà en dubte si
tocava a terra ni que fos de puntetes.
—Aquesta mossota té bruixeria al seu interior, com hi ha món —digué a mossèn
Dimmesdale—. No li cal cap escombra de vella per volar!
—Una criatura estranya! —indicà el vell Roger Chillingworth—. És fàcil veure la
semblança amb la mare. Creieu, cavallers, que aniria més enllà de la recerca d’un
filòsof analitzar la naturalesa d’aquesta nena i, a partir de la seva constitució i del seu
caràcter, endevinar subtilment la identitat del pare?
—Sí, i a part d’això seria un pecat, en un assumpte com aquest, basar-nos en la
filosofia profana —digué mossèn Wilson—. És millor dejunar i pregar; i encara
millor, potser, deixar el misteri tal com el trobem, a no ser que la Providència
decideixi revelar-lo. D’aquesta manera, tot bon cristià té un dret a mostrar una
amabilitat paternal amb la pobra nena desemparada.
Havent tancat l’assumpte tan satisfactòriament, Hester Prynne, amb Perla, se
n’anà de la casa. Afirmen que, quan baixaven les escales, s’obrí de cop la reixa de la
finestra d’una cambra i aparegué en el dia assolellat la cara de la senyora Hibbins,
l’esquerpa germana del governador Bellingham, i la mateixa que, uns quants anys
més tard, seria executada per bruixeria.
—Pst, pst! —digué, mentre la seva fesomia de mal averany semblava projectar
una ombra sobre l’alegria de la casa nova—. Vols venir amb nosaltres aquesta nit? Hi
haurà una colla alegre, al bosc; i gairebé he promès a l’Home Negre que la bella
Hester Prynne en seria una.
—Presenteu-li les meves excuses, si us plau! —respongué Hester, amb un
somriure triomfant—. Haig de quedar-me a casa, i vigilar la meva petita Perla. Si me
l’haguessin presa, de bon grat aniria amb tu al bosc, i també escriuria el meu nom al
llibre de l’Home Negre, i ho faria amb la meva pròpia sang!
—T’hi tindrem dintre de poc! —digué la bruixa, arrufant el nas i retirant el cap.
Però en això —si considerem que aquesta entrevista entre la senyora Hibbins i
Hester Prynne és autèntica i no una paràbola— tenim ja una il·lustració de l’argument
del jove sacerdot en contra de separar la mare caiguda del resultat de la seva
fragilitat. Ben poc havia trigat la nena a salvar-la de la temptació de Satanàs.
9. EL METGE[5]
El lector deu recordar que sota el nom de Roger Chillingworth n’hi havia un altre
d’amagat, que el propietari havia decidit que no es tornés a pronunciar més. S’ha
explicat com, enmig de la multitud que presencià la deshonrosa exhibició de Hester
Prynne, hi havia un home, gran, cansat de viatjar, que, acabat d’arribar del perillós
món incivilitzat, esguardà la dona en qui esperava trobar encarnades la calidesa i
l’alegria de la llar, convertida davant la gent en un símbol del pecat. La seva fama de
dona era trepitjada pels peus de tothom. Es parlava de la seva infàmia al mercadal
públic. Als parents, si mai els arribaven notícies seves, i per als companys de la seva
vida irreprotxable, no quedaria res a part del contagi de la seva deshonra; que sens
dubte seria distribuïda segons el grau i el caràcter sagrat de la seva relació prèvia.
Aleshores, per què —ja que l’elecció depenia d’ell— l’individu que tenia una relació
més íntima i més sagrada que ningú amb la dona caiguda havia de presentar-se a
reclamar els seus drets sobre una herència tan indesitjable? Decidí no ser escarnit al
seu costat en el pedestal de la vergonya. Desconegut per tothom llevat de Hester
Prynne, i posseint el pany i la clau del seu silenci, preferí retirar el seu nom de la
llista de la humanitat, i, pel que feia als seus lligams i interessos antics, desaparèixer
de la vida d’una manera tan absoluta com si fos realment al fons de l’oceà, on els
rumors l’havien confinat des de feia temps. Una vegada aconseguit aquest propòsit,
havien sorgit nous interessos, i així mateix un nou objectiu; fosc, és cert, per no dir
culpable, però amb prou força com per ocupar tota l’energia de les seves facultats.
Perseguint aquest propòsit, s’instal·là a la ciutat puritana com a Roger
Chillingworth, sense cap altra presentació que els coneixements i la intel·ligència que
posseïa en un grau més que comú. Com que els seus estudis, en una època anterior de
la seva vida, l’havien dut a conèixer àmpliament la ciència mèdica del moment, va
ser com a metge que es va presentar, i com a tal va ser cordialment rebut. La
presència d’homes experts en la professió mèdica i quirúrgica era un esdeveniment
rar a la colònia. Ben poques vegades, semblava, compartien el zel religiós que duia
altres emigrants a l’altra banda de l’Atlàntic. Pot ser que, en les seves recerques a
l’interior del cos humà, les facultats més elevades i més subtils d’aquests homes es
materialitzessin, i que perdessin la visió espiritual de l’existència entre els envitricolls
d’aquest mecanisme portentós, que semblava tan tecnificat com per contenir al seu
interior tots els secrets de la vida. Fos com fos, la salut de la bona ciutat de Boston,
fins allà on la medicina tenia res a fer-hi, s’havia confiat fins aquell moment a la
vigilància d’un vell diaca i apotecari, la pietat i el bon comportament del qual eren
uns testimonis més forts al seu favor, que no pas els que hauria pogut presentar en
forma de diploma. L’únic cirurgià era un que combinava l’exercici d’aquest noble art
amb la pràctica diària i habitual de la navalla d’afaitar. Per a un cos professional
semblant, Roger Chillingworth era una adquisició brillant. Aviat manifestà la seva
familiaritat amb els mecanismes laboriosos i impressionants de la medicina antiga; en
la qual cada remei contenia una multitud d’ingredients heterogenis i rebuscats, que es
barrejaven d’una manera tan complicada com si el resultat esperat fos l’elixir de la
vida. En el seu captiveri entre els indis, a més, havia avançat molt en el coneixement
de les herbes i les arrels natives; tampoc no amagava als seus pacients que aquestes
simples medicines, el do de la Natura als salvatges sense instrucció, li mereixien tanta
confiança com la farmacopea europea, que tants doctors instruïts havien trigat segles
a elaborar.
Aquest estranger erudit era exemplar pel que feia a les formes exteriors de vida
religiosa. I, ben aviat després de l’arribada, havia elegit com a guia espiritual el
reverend Dimmesdale. El jove eclesiàstic, el renom del qual com a estudiant encara
pervivia a Oxford, era considerat pels seus admiradors més fervents poc menys que
un apòstol ordenat per Déu, destinat, si vivia i treballava durant una vida de llargada
corrent, a realitzar grans obres en bé de l’encara feble Església de Nova Anglaterra,
com les que els primers patriarques de l’Església havien fet en la infantesa de la fe
cristiana. En aquella època, però, la salut de mossèn Dimmesdale havia començat a
fallar d’una manera evident. Segons les persones més familiaritzades amb els seus
costums, la causa de la pal·lidesa de galtes del jove sacerdot era l’excessiva dedicació
a l’estudi, el seu compliment escrupolós del deure parroquial, i, per damunt de tot, els
dejunis i vetlles que practicava amb freqüència, per tal d’impedir que la vulgaritat de
l’estat mundà obstruís i enfosquís la seva llum espiritual. Alguns declaraven que, si
mossèn Dimmesdale havia de morir realment, això era un motiu suficient per dir que
el món ja no era digne de ser trepitjat pels seus peus. Ell, en canvi, amb una humilitat
característica, confessava la seva creença que, si la Providència veia convenient
endur-se’l, devia ser perquè era indigne d’acomplir la més humil de les missions aquí
a la terra. Malgrat la diversitat d’opinions que hi havia pel que fa a la causa del seu
decandiment, respecte al fet en si no hi podia haver dubte. El seu aspecte era emaciat;
la veu, tot i que encara vigorosa i agradable, contenia un cert presagi malenconiós de
decrepitud; sovint l’observaven, davant de qualsevol alarma o accident sobtat, posant
la mà damunt del cor, primer amb un rubor i després una pal·lidesa que eren
símptomes de dolor.
Aquesta era la situació del jove clergue, i així era d’imminent la perspectiva que
la seva llum crepuscular s’extingís, d’una manera tan prematura, quan Roger
Chillingworth arribà a la ciutat. La seva primera entrada en escena, poca gent sabia
d’on, caient, per dir-ho així, del cel, o sortint de l’interior de la terra, tenia un aire de
misteri, que fàcilment s’exagerà fins a convertir-lo en miraculós. Se’n sabia ara que
era un home expert; observaren que recollia herbes i capolls de flors salvatges, i que
arrencava arrels i branquillons dels arbres del bosc, com fa la gent que coneix les
propietats amagades de coses sense utilitat per als ulls corrents. Li sentiren dir que Sir
Kenelm Digby[6] i altres homes famosos —els descobriments científics dels quals es
consideraven poc menys que sobrenaturals— havien estat correspondents o associats
seus. Per què, amb tanta categoria dins el món culte, havia anat a raure en aquell lloc?
Què devia estar buscant, si la seva esfera eren les grans ciutats, en aquell lloc
incivilitzat? Com a resposta a aquest interrogant guanyà terreny un rumor —i, tot i
que absurda, era una versió acceptada per gent molt assenyada— segons el qual Déu
havia obrat un miracle absolut, transportant un doctor en medicina des d’una
universitat alemanya, materialment per l’aire, i deixant-lo a la porta de l’estudi de
mossèn Dimmesdale! Els individus amb una fe més assenyada, naturalment, com que
sabien que Déu duu a terme els seus propòsits sense aspirar a causar l’efecte escènic
conegut com interposició miraculosa, s’inclinaven a veure una mà providencial en
l’arribada tan oportuna de Roger Chillingworth.
Aquesta idea es basava en el gran interès que el metge manifestà sempre pel jove
clergue; es vinculà a ell com a parroquià, i intentà guanyar-se una consideració i una
confiança amistosa per part de la seva sensibilitat habitualment reservada. Expressà
una gran alarma per l’estat de salut del pastor, però estava ansiós per intentar una
cura, i, si s’emprenia aviat, no semblava pessimista respecte a un resultat favorable.
Els ancians, els diaques, les dames maternals i les joves i boniques donzelles de la
congregació de mossèn Dimmesdale insistien igualment que posés a prova l’habilitat
que el metge oferia d’una manera tan generosa. Mossèn Dimmesdale rebutjà
amablement les súpliques.
—No necessito medicina —digué.
Però com podia dir això el jove sacerdot quan, a cada diumenge que passava,
tenia les galtes més pàl·lides i primes, i la veu més tremolosa que abans… quan ara
havia esdevingut un hàbit constant, més que no pas un gest casual, estrènyer la mà
contra el pit? Estava cansat del seu treball? Sentia desig de morir? Aquestes
preguntes li van ser formulades pels sacerdots més grans de Boston i els diaques de la
seva església que, per dir-ho en paraules seves, «discutiren amb ell» sobre el pecat de
refusar l’ajuda que la Providència li havia ofert. Ell escoltà en silenci, i finalment
prometé consultar al metge.
—Si aquest fos el desig de Déu —digué el reverend mossèn Dimmesdale, quan,
acomplint la seva promesa, sol·licità el consell professional del vell Roger
Chillingworth—, preferiria que els meus treballs, i les meves tristeses, i els meus
pecats, i les meves penes acabessin aviat amb mi, i que tot el que hi ha en elles de
terrenal fos enterrat en la meva tomba, i la part espiritual se n’anés amb mi cap al
meu estat etern, abans que poséssiu a prova la vostra habilitat en benefici meu.
—Ah —respongué Roger Chillingworth, amb aquella calma que, tant si era
fingida com natural, caracteritzava tot el seu comportament—, és així com solen
parlar els clergues joves. Els joves, que encara no han posat arrels gaire profundes,
deixen d’aferrar-se a la vida amb tanta facilitat! I els homes sants, que caminen per la
terra amb Déu, de bon grat se n’anirien a caminar amb ell per les voreres daurades de
la Nova Jerusalem.
—No —replicà el jove sacerdot, posant-se la mà al cor, amb un rubor de
sofriment escampant-se-li pel front—, si jo fos digne de caminar per aquí, estaria més
content de suportar les fatigues d’aquest món.
—Els homes bons tenen massa poca consideració de si mateixos —digué el
metge.
D’aquesta manera, el misteriós vell Roger Chillingworth esdevingué el conseller
mèdic de mossèn Dimmesdale. Com que la malaltia no era l’únic que interessava el
metge, sinó que sentia una gran curiositat d’examinar el caràcter i les qualitats del
pacient, aquests dos homes, tan diferents d’edat, arribaren gradualment a passar molt
temps junts. En bé de la salut del sacerdot, i per tal que el metge pogués recollir
plantes amb bàlsam curatiu, feien llargs passeigs per la platja o pel bosc; barrejant
converses variades amb el clapoteig i el murmuri de les onades, i el solemne càntic
del vent entre les copes dels arbres. Sovint, també, un era l’hoste de l’altre en el seu
lloc d’estudi i retir. Per al sacerdot hi havia una fascinació en la companyia de l’home
de ciència, a qui reconeixia una cultura intel·lectual d’una amplitud i una profunditat
il·limitades; juntament amb un abast i una llibertat d’idees que hauria cercat en va
entre els membres de la seva professió. Sincerament estava alarmat, si no
escandalitzat, de trobar aquest atribut en el metge. Mossèn Dimmesdale era un
veritable eclesiàstic, un veritable religiós, amb un sentiment de reverència molt
desenvolupat, i una disposició de la ment que l’impulsava poderosament a seguir un
credo, i aprofundia contínuament el seu camí amb el pas del temps. En cap grup
social hauria estat el que s’anomena un home amb punts de vista liberals; sempre
seria essencial per a la seva pau sentir la pressió de la fe entorn seu, sostenint-lo,
mentre el limitava, dins de la seva reixa de ferro. Però, tot i que amb una alegria
vacil·lant, sentia l’alleujament ocasional de mirar l’univers a través d’un mena
d’intel·lecte diferent d’aquells amb qui conversava habitualment. Era com si una
finestra se li obrís de cop, deixant entrar una atmosfera més lliure a l’estudi tancat i
xafogós on la seva vida es consumia, enmig de la llum artificial o dels raigs del dia
filtrats, i de la rància sentor, tant si és sensual com moral, que exhalen els llibres. Però
l’aire era massa nou i fred per ser respirat durant gaire temps amb comoditat. Així
doncs el sacerdot, i amb ell el metge, es tornaven a retirar cap a l’interior dels límits
del que la seva església definia com a ortodox.
D’aquesta manera, Roger Chillingworth sotmetia el seu pacient a un escrutini
atent, tant del que veia en la seva vida corrent, quan es mantenia dins els límits dels
pensaments que li resultaven familiars, com quan es veia abocat a un altre escenari
moral, la novetat del qual podia fer sortir a la superfície del seu caràcter alguna cosa
desconeguda. Considerava essencial, pel que sembla, conèixer l’home abans
d’intentar fer-li bé. A tot arreu allà on hi ha un cor i un intel·lecte, les malalties del
cos físic estan tenyides amb les seves peculiaritats. En Arthur Dimmesdale,
pensament i imaginació eren tan actius, i la sensibilitat tan intensa, que era probable
que la malaltia corporal hi tingués la seva base. Així doncs, Roger Chillingworth —
l’home expert, el metge amable i amistós— lluità per endinsar-se en les profunditats
del seu pacient, excavant entre els seus principis, tafanejant en els seus records, i
escorcollant-ho tot amb mans cauteloses, com un buscador de tresors en una caverna
fosca. Pocs secrets poden escapar a un investigador que tingui oportunitats i permís
per emprendre una recerca com aquesta, i habilitat per seguir-la fins al final. Un home
afeixugat per un secret hauria d’evitar especialment la intimitat del seu metge. Si
aquest darrer posseeix una sagacitat natural, i a més una cosa inexpressable —
diguem-ne intuïció—; si no mostra un egotisme inoportú, ni unes característiques
personals desagradablement pronunciades; si té la capacitat, que ha de ser innata, de
crear una afinitat entre la seva ment i la del pacient, de tal manera que aquest darrer
digui sense adonar-se’n el que imagina només haver pensat; si aquestes revelacions
són rebudes sense agitació, i agraïdes no tan sovint amb una simpatia manifesta, sinó
amb el silenci, un alè inarticulat, i una paraula ara i adés, per indicar que s’ha
comprès tot; si a aquestes qualificacions com a confident s’ajunten els avantatges que
proporciona la seva reconeguda condició de metge; aleshores, en algun moment
inevitable, l’esperit del sofrent es dissoldrà, i sortirà fluint en un corrent fosc, però
transparent, deixant tots els seus misteris a la llum del dia.
Roger Chillingworth posseïa tots els atributs enumerats, o més. Tot i així, el
temps passava; una mena d’intimitat, com ja hem dit, va néixer entre aquelles dues
ments cultes, que tenien un camp tan ampli com tota l’esfera del pensament i l’estudi
humà on trobar-se; discutien sobre tots els temes d’ètica i religió, sobre assumptes
públics i de caràcter privat; parlaren molt, tots dos, de temes que consideraven
personals; i, tanmateix, mai cap secret, com el que el metge imaginava que havia
d’existir-hi, no s’esmunyí des de la consciència del sacerdot fins a les orelles del seu
company. Aquest darrer tenia la sospita, naturalment, que la naturalesa de la malaltia
corporal del senyor Dimmesdale ni tan sols s’havia revelat plenament a ell mateix.
Era una reserva ben estranya!
Al cap d’un temps, per insinuació de Roger Chillingworth, els amics de mossèn
Dimmesdale van disposar-ho tot perquè poguessin allotjar-se a la mateixa casa; de tal
manera que cada flux i reflux de vida del sacerdot pogués tenir lloc sota la mirada del
seu inquiet i afectuós metge. Es va produir una gran alegria per tota la ciutat quan es
va aconseguir aquest objectiu tan desitjable. Es va dir que era la millor mesura
possible pel benestar del jove clergue; llevat, naturalment, que hagués decidit, tal com
li recomanaven aquells que es creien autoritzats a fer-ho, elegir una de les moltes
donzelles, que li eren addictes espiritualment, per esdevenir la seva lleial esposa.
Respecte a aquest darrer pas, però, no hi havia perspectives immediates que hom
pogués induir Arthur Dimmesdale a fer-lo; rebutjava tots els suggeriments d’aquest
tipus, com si el celibat sacerdotal fos un dels seus articles de disciplina eclesiàstica.
Per tant, condemnat com estava, per pròpia elecció, a menjar el seu insípid mos a la
taula d’un altre, i a patir el fred de tota la vida que és el destí d’aquells que només es
volen escalfar a la llar d’un altre, semblava realment que aquell metge vell, sagaç,
expert, benvolent, amb el seu equilibri entre l’amor paternal i la veneració pel jove
sacerdot, era la persona més idònia, de tot el gènere humà, per estar constantment a
l’abast de la seva veu.
La nova residència dels dos amics era amb una vídua pietosa, de bona categoria
social, que vivia en una casa que gairebé ocupava tot el solar sobre el qual més tard
es va construir la venerable edificació de King’s Chapel. Tenia un cementiri, un
terreny que originàriament pertanyia a Isaac Johnson, a una banda, i per tant era apte
per evocar, tant en el sacerdot com en l’home de medicina, reflexions serioses,
convenients a les seves feines respectives. La sol·licitud maternal de la vídua assignà
a mossèn Dimmesdale una habitació de davant, molt assolellada, amb unes cortines
gruixudes per crear un ambient diürn ombrejat quan calgués. Les parets estaven
recobertes de tapís, que deien que provenia dels telers dels Gobelins[7], i que, en tot
cas, representava la història bíblica de David i Betsabé i Natan el profeta, en uns
colors encara vius, però que feien que la dona rossa de l’escena semblés gairebé tan
desagradablement pintoresca com el profeta que augurava aflicció. Aquí fou on el
pàl·lid clergue amuntegà la seva biblioteca, ben proveïda d’infòlios dels Patriarques
de l’Església relligats en pergamí, de la ciència tradicional de Rabbis i de l’erudició
monacal, de la qual els teòlegs protestants, tot i que denigraven aquella classe
d’escrivents, es veien obligats sovint a servir-se. A l’altra banda de la casa, el vell
Roger Chillingworth hi disposà el seu estudi i laboratori; no pas el que un home de
ciència modern reconeixeria mai com a passablement complet, però si proveït d’un
aparell de destil·lació i dels mitjans per elaborar drogues i productes químics, que
l’expert alquimista sabia prou bé com utilitzar. Amb una situació tan còmoda,
aquelles dues persones cultes s’asseien, cadascú en els seus dominis, però passant
familiarment d’una habitació a l’altra per dedicar una inspecció mútua, no exempta
de curiositat, als afers de l’altre.
I els amics del reverend Arthur Dimmesdale que tenien millor criteri, com ja hem
insinuat, imaginaven molt raonablement que la mà de la Providència havia fet tot
això, amb el propòsit —que havia fet elevar tantes pregàries públiques, privades i
secretes— de restaurar la salut del jove sacerdot. Però —cal que ara ho diguem— un
altre sector de la comunitat darrerament havia començat a formar-se un punt de vista
diferent de la relació entre mossèn Dimmesdale i el vell i misteriós metge. Quan una
multitud inculta intenta veure una cosa amb els propis ulls, és extremament propensa
a deixar-se enganyar. Però quan basa el judici, tal com sol fer, en les intuïcions del
seu cor gran i càlid, les conclusions a què arriba són sovint tan profundes i tan
infal·libles, com per posseir el caràcter de veritats revelades sobrenaturalment. La
gent, en el cas que parlem, no podia justificar el seu prejudici contra Roger
Chillingworth per cap fet o argument digne de ser refutat seriosament. Hi havia un
artesà d’edat, és cert, que havia estat ciutadà de Londres en el període de l’assassinat
de Sir Thomas Overbury, ara feia trenta anys; aquest home declarava haver vist el
metge, amb un altre nom, que el narrador de la història havia oblidat, en companyia
del doctor Forman, el famós vell fetiller que es va veure implicat en l’afer
d’Overbury. Dos o tres individus insinuaren que l’home de ciència, durant la
captivitat entre els indis, havia ampliat els seus coneixements mèdics incloent-hi els
encanteris dels sacerdots salvatges; que eren reconeguts universalment com a
poderosos encantadors, que sovint realitzaven cures d’aparença miraculosa amb els
coneixements de màgia negra. Un gran nombre de gent —i molts d’aquests eren
persones amb tant sentit comú i tanta capacitat pràctica d’observació, que les seves
afirmacions haurien estat molt útils, en altres temes— afirmaven que l’aspecte de
Roger Chillingworth havia sofert un canvi notable des que vivia a la ciutat, i
especialment des que ho feia amb mossèn Dimmesdale. Al principi, tenia una
expressió calmada, pensativa, pròpia d’un savi. Ara, hi havia alguna cosa lletja i
dolenta a la cara, que abans no havien notat, i que esdevenia més visible com més se’l
miraven. D’acord amb la concepció vulgar, el foc del seu laboratori provenia de
l’avern, i s’alimentava de combustible infernal; i d’aquesta manera, tal com es podia
esperar, la seva cara esdevenia sutjosa a causa del fum.
Per resumir l’assumpte, s’arribà a difondre àmpliament l’opinió que, com en el
cas de molts altres personatges amb una santedat rellevant, en totes les èpoques del
món cristià, Satanàs en persona, o un emissari de Satanàs, disfressat de Roger
Chillingworth, rondava el reverend Arthur Dimmesdale. Aquest agent diabòlic tenia
el permís diví, durant una temporada, d’introduir-se en la intimitat del clergue i
conspirar contra la seva ànima. Cap home sensible, confessaven, podia dubtar de quin
bàndol es decantaria la victòria. La gent mirava, amb una esperança inalterada, per
veure com el sacerdot sortia del conflicte, transfigurat per la glòria de la seva
inqüestionable victòria. Mentrestant, però, era trist pensar en l’angoixa tal vegada
mortal contra la qual havia de lluitar en el camí cap al triomf.
Ai las! A jutjar per la tenebrositat i el terror que es veia en les profunditats dels
ulls del pobre sacerdot, la batalla era ben dolorosa, i la victòria ben insegura!
10. METGE I PACIENT
El vell Roger Chillingworth, durant tota la vida, havia tingut un temperament calmat,
bondadós, tot i que no era gaire afectuós; però sempre, en totes les seves relacions
amb el món, havia estat un home net i honrat. Havia començat una investigació, tal
com imaginava ell, amb la integritat severa i imparcial d’un jutge, només amb el
desig d’aconseguir la veritat, com si la qüestió no impliqués altra cosa que les línies i
figures dibuixades a l’aire d’un problema geomètric, en comptes de passions
humanes, i greuges que li havien infligit a ell mateix. Però, mentre avançava, una
fascinació terrible, una mena de necessitat ferotge, tot i que encara calmada, agafà el
vell entre les seves urpes, i mai no el tornà a deixar lliure fins que hagué fet tot el que
li manava. Ara excavava en el cor del pobre clergue, com un miner cercant or; o, més
aviat, com un sagristà cavant en una tomba, probablement a la recerca d’una joia que
havia quedat enterrada sobre el pit del mort, tot i que probablement no trobaria res
més que mort i putrefacció. Ai de la seva ànima, si això era el que buscava!
De vegades, una llum brillava en els ulls del metge, una llum d’un blau ardent i
sinistra, com el reflex d’un forn, o, per dir-ho així, com un dels horribles resplendors
de foc que sortien de l’espantós llindar de Bunyan[8], al vessant d’un turó, i que
tremolaven a la cara del pelegrí. Tal vegada el sòl on treballava aquell obscur miner
havia mostrat indicis que l’havien encoratjat.
—Aquest home —es digué, en un moment determinat—, tan pur com el
consideren (tan espiritual com sembla), ha heretat una poderosa naturalesa animal del
seu pare i de la seva mare. Continuem excavant seguint aquest filó!
Aleshores, després d’una llarga recerca a l’interior obscur del sacerdot, i regirant
una gran quantitat de materials preciosos, en forma d’elevades aspiracions pel
benestar del seu gènere, d’un càlid amor per les ànimes, de sentiments purs, d’una
pietat natural, enfortida pel pensament i l’estudi, i il·luminada per la revelació —un
or inestimable que per al buscador no tenia pas més valor que les deixalles—
reculava, desanimat, i orientava la seva recerca cap a un altre punt. Avançava a les
palpentes d’una manera tan sigil·losa, amb passes tan cauteloses, i una vigilància tan
prudent, com un lladre entrant en una cambra on un home jeu només mig adormit —
o, potser, totalment despert— amb el propòsit de robar-li justament el tresor que
aquest home guarda com la nineta dels seus ulls. Malgrat la prudència premeditada,
ara i adés el terra cruixia; els vestits remorejaven; l’ombra de la seva presència, en
una proximitat prohibida, es projectava sobre la víctima. En altres paraules, mossèn
Dimmesdale, amb una sensibilitat nerviosa que sovint produïa la sensació d’una
intuïció espiritual, s’adonava vagament que alguna cosa hostil a la seva pau havia
entrat en contacte amb ell. Però també el vell Roger Chillingworth tenia percepcions
gairebé intuïtives; i quan el sacerdot li llançava una mirada de perplexitat, allà
s’asseia el metge; el seu amic amable, vigilant, compassiu, però mai inoportú.
Però mossèn Dimmesdale potser hauria vist el caràcter d’aquest individu amb
més claredat, si un cert pessimisme a què són propensos els cors malalts no l’hagués
tornat desconfiat de tota la humanitat. Com que no confiava en ningú com a amic seu,
no pogué reconèixer el seu enemic, ara que aquest darrer havia aparegut. Mantingué,
per tant, un tracte familiar amb ell, rebent diàriament el vell metge al seu estudi; o
visitant el laboratori, i, amb la intenció d’esbargir-se, contemplant els processos a
través dels quals les males herbes es convertien en drogues de gran efectivitat.
Un dia, amb el front recolzat a la mà, i el colze a l’ampit de la finestra oberta, de
la banda del cementiri, parlava amb Roger Chillingworth, mentre el vell examinava
un feix de plantes repugnants.
—On —preguntà, mirant-les de reüll (perquè una peculiaritat del clergue era que,
actualment, rara vegada mirava res directament, tant si es tractava de persones com
de coses inanimades— on heu recollit, amable doctor, aquestes herbes, amb unes
fulles tan fosques i flonjes?
—Al cementiri, aquí mateix —respongué el metge, prosseguint el seu treball—.
Són noves per a mi. Les he trobades creixent damunt d’una tomba que no tenia
làpida, ni cap altre record del mort, a part d’aquestes herbes repugnants que s’han
proposat mantenir-ne viva la memòria. Sortien del seu cor, i simbolitzen, potser,
algun secret horrible que van enterrar amb ell, i que hauria fet millor de confessar en
vida.
—Tal vegada —digué mossèn Dimmesdale— desitjava fermament fer-ho, però
no podia.
—I per què? —replicà el metge—. Per què no, tenint en compte que totes les
energies de la natura demanen la confessió del pecat amb tanta força, que aquestes
herbotes negres han sortit d’un cor enterrat, per fer palès un crim secret?
—Això, bon senyor, no és res més que una fantasia vostra —respongué el
sacerdot—. No hi pot haver, si el meu pressentiment és correcte, cap poder, llevat de
la misericòrdia divina, que pugui revelar, tant si és de paraula com per algun símbol o
emblema, els secrets que hagin pogut quedar enterrats amb el cor d’un home. El cor,
sentint-se culpable d’aquests secrets, forçosament els ha de conservar fins al dia en
què les coses amagades seran revelades. Ni tampoc no he llegit ni interpretat en les
Sagrades Escriptures res que es pugui entendre en el sentit que l’exposició dels
pensaments i els fets humans formi part del càstig. Aquest seria, certament, un punt
de vista ben frívol. No; la finalitat d’aquestes revelacions, si no vaig molt errat, serà
simplement fomentar la satisfacció intel·lectual de tots els éssers intel·ligents que,
aquell dia, esperaran veure aclarir el fosc problema d’aquesta vida. Un coneixement
del cor dels homes serà necessari per a la solució més completa d’aquest problema. I
imagino, a més, que els cors que guardin aquests secrets miserables de què parleu els
lliuraran, aquell darrer dia, no pas amb desgana, sinó amb una alegria inexpressable.
—Aleshores per què no revelar-los aquí? —preguntà el vell Roger Chillingworth,
mirant tranquil·lament de reüll el sacerdot—. Per què no haurien de procurar-se els
culpables aquest alleujament inexpressable?
—La majoria ho fa —digué el clergue, estrenyent fort la mà contra el pit, com si
l’afligís una burxada de dolor inoportuna—. Moltes, moltes pobres ànimes m’han
donat la seva confiança, no tan sols al llit de mort, sinó en la plenitud de la vida, i
quan gaudien d’una bona reputació. I sempre, després d’una confessió d’aquestes, oh,
quin alleujament he presenciat en aquests germans pecadors! Com algú que per fi
aconsegueix aire fresc, després de respirar molt temps el seu propi alè viciat. Com pot
ser d’altra manera? Per què un infeliç, que ha comès, diguem, un assassinat, hauria
d’estimar-se més mantenir el cadàver enterrat en el seu propi cor, que treure-se’l de
sobre d’una vegada, i deixar que l’univers se n’encarregués?
—I tanmateix alguns homes enterren així els seus secrets —observà el reposat
metge.
—Cert; hi ha homes així —respongué mossèn Dimmesdale—. Però, per no
suggerir raons més òbvies, pot ser que mantinguin el seu silenci per la mateixa
naturalesa del seu temperament. O (no podem suposar-ho?), tot i la seva culpabilitat, i
conservant, malgrat tot, un zel per la glòria de Déu i pel benestar de l’home,
retrocedeixen davant la idea de mostrar-se negres i corruptes a la vista dels homes;
perquè, des d’aleshores no podrien aconseguir res de bo; cap mal del passat no pot ser
expiat per un servei millor. D’aquesta manera, per al seu turment indescriptible, es
mouen entre els seus congèneres, semblant purs com la neu verge; mentre que els
seus cors estan tacats i sollats per la iniquitat de la qual no es poden desempallegar.
—Aquests homes s’enganyen —digué Roger Chillingworth, amb una mica més
d’èmfasi que de costum, i fent un gest lleuger amb el seu índex—. Tenen por de
carregar amb la deshonra que legítimament els correspon. El seu amor per l’home, el
seu zel en el servei de Déu… aquests impulsos sagrats poden o no poden coexistir en
els seus cors amb els ocupants malèfics a qui la seva culpa ha donat entrada, i que
han d’engendrar una nissaga infernal al seu interior. Però, si cerquen de glorificar
Déu, que no aixequin cap al Cel les mans impures! Si volen servir els seus
congèneres, que ho facin posant de manifest el poder i la realitat de la consciència,
que els obliga a humiliar-se amb la penitència! Em vols fer creure, savi i pietós amic,
que mostrar-se d’una manera falsa pot ser millor (pot ser millor per a la glòria de
Déu, o per al benestar de l’home) que la pròpia veritat de Déu? Creu-me, aquests
homes s’enganyen!
—Pot ser que sigui així —digué el jove clergue amb indiferència, com deixant de
banda una discussió que considerava irrellevant o injustificada. Tenia realment una
gran habilitat per esmunyir-se de qualsevol tema que agités el seu temperament
excessivament sensible i nerviós—. Però ara voldria demanar al meu expert metge si,
en realitat, considera que he tret profit de l’amable cura que pren d’aquest meu cos
tan feble.
Abans que Roger Chillingworth pogués respondre, sentiren la rialla clara i
salvatge de la veu d’una nena, que procedia del cementiri adjacent. Mirant
instintivament per la finestra oberta —perquè era a l’estiu—, el sacerdot contemplà
Hester Prynne i la petita Perla passant per la sendera que travessava el tancat. Perla
semblava tan bonica com el dia, però es trobava en un d’aquells estats d’alegria
perversa que, cada vegada que tenien lloc, semblaven apartar-la completament de
l’esfera de la simpatia o del contacte humà. Ara saltironava irreverentment d’una
tomba a l’altra; fins que, arribant fins a una làpida ampla, plana, heràldica d’alguna
eminència morta —potser la d’Isaac Johnson en persona— començà a ballar-hi al
damunt. En resposta a les ordres i a les súpliques de la seva mare que es comportés
d’una manera més correcta, la petita Perla s’aturà a recollir els espinosos fruits d’una
alta bardana que creixia al costat d’una tomba. Agafant-ne un grapat, els disposà
seguint les línies de la lletra escarlata que decorava el pit de la mare, on els fruits, tal
com era la seva manera de fer, s’enganxaren tenaçment. Hester no se’ls arrencà.
Roger Chillingworth aleshores s’havia apropat a la finestra, i somreia d’una
manera desagradable.
—No hi ha llei, ni respecte per l’autoritat, ni consideració per les normes i les
opinions humanes, tant si són correctes com equivocades, en la composició d’aquesta
nena —comentà, parlant per a ell mateix i per al seu company—. La vaig veure,
l’altre dia, esquitxant d’aigua el mateix governador, a l’abeurador de bestiar de
Spring Lane. Què és aquesta nena, en nom de Déu? És un dimoniet totalment
malèfic? Sent afectes? Se li pot descobrir algun principi?
—Cap, a part de la llibertat d’una llei trencada —respongué mossèn Dimmesdale,
d’una manera calmada, com si hagués discutit allò tot sol—. Sí és capaç de coses
bones, això no ho sé.
Probablement la nena captà les veus; perquè, aixecant la mirada cap a la finestra,
amb un somriure radiant, però entremaliat, d’alegria i intel·ligència, llançà un dels
fruits punxeguts cap al reverend mossèn Dimmesdale. El sensible clergue s’apartà,
espantat i nerviós, del lleuger projectil. En detectar la seva alteració, Perla aplaudí
amb les manetes enmig d’un èxtasi d’allò més extravagant. Hester Prynne, també,
havia mirat involuntàriament cap amunt; i cada una d’aquelles quatre persones, vells i
joves, es miraren en silenci uns als altres, fins que la nena rigué en veu alta i cridà:
—Anem-nos-en, mare! Anem-nos-en, mare, o aquell Home Negre d’allà
t’agafarà! Ja s’ha apoderat del sacerdot. Anem-nos-en, mare, o t’agafarà! Però no pot
agafar la petita Perla!
D’aquesta manera s’endugué la seva mare, saltironant, dansant, i bellugant-se
d’una manera grotesca entre les tombes dels morts, com una criatura que no tingués
res en comú amb una generació morta i enterrada, ni reconegués tenir-hi cap afinitat.
Era com si l’haguessin feta de bell nou, a partir d’uns elements nous, i que
forçosament li haguessin de permetre viure la seva pròpia vida, i ser la pròpia llei,
sense que les seves excentricitats fossin considerades un crim.
—Vet aquí una dona —continuà Roger Chillingworth, després d’una pausa—
que, siguin quins siguin els seus defectes, no té res del misteri de la culpabilitat
amagada que considereu tan penosa de suportar. Creieu que Hester Prynne és menys
miserable pel fet de dur al pit aquesta lletra escarlata?
—N’estic convençut —respongué el clergue—. Malgrat tot, no puc respondre per
ella. Hi havia una mirada de dolor en la seva cara que de bon grat m’hauria estalviat.
Però encara crec que ha de ser millor per al sofrent ser lliure de mostrar el dolor, com
n’és aquesta pobra Hester, que dur-lo amagat dins el cor.
Hi hagué una altra pausa; i el metge començà altra vegada a examinar i preparar
les herbes que havia recollit.
—M’heu preguntat, fa una estona —digué, al final— la meva opinió respecte al
vostre estat de salut.
—Ho he fet —respongué el clergue— i m’agradaria molt saber-la. Parleu amb
franquesa, us ho prego, tant si es tracta de vida com de mort.
—Francament, doncs, i parlant clar —digué el metge, enfeinat encara amb les
plantes, però amb una mirada cautelosa cap a mossèn Dimmesdale—, la malaltia és
ben estranya; no tant per si mateixa, ni per les manifestacions exteriors (almenys, fins
al punt en què els símptomes m’han estat revelats). Mirant-vos diàriament, senyor, i
contemplant els indicis del vostre aspecte, ara ja durant mesos, us consideraria un
home greument malalt, però no tant com perquè un metge instruït i observador no
pugui tenir l’esperança de curar-vos. Però, no sé què dir, és una malaltia que em
sembla que conec, i que tanmateix no conec.
—Parleu en forma d’enigmes, instruït senyor —digué el pàl·lid sacerdot, fent una
ullada per la finestra.
—Aleshores, per parlar amb més claredat —continuà el metge— i us suplico que
em perdoneu, senyor (si us sembla que cal demanar perdó) per aquesta necessària
franquesa en les meves paraules. Permeteu que us pregunti… com a amic vostre…
com a persona que, després de la Providència, té cura de la vostra vida i del vostre
benestar físic… m’heu explicat i revelat obertament tot el procés d’aquesta malaltia?
—Com podeu posar-ho en dubte? —preguntà el sacerdot—. Seria ben bé un joc
de nens avisar el metge i després amagar-li el mal!
—Diríeu, doncs, que ho sé tot? —digué Roger Chillingworth, intencionadament, i
dirigint una mirada, en la qual brillava una intel·ligència intensa i concentrada, cap a
la cara del sacerdot—. D’acord, doncs! Però insisteixo! Aquell a qui només es mostra
la forma exterior i física d’un mal, només coneix, sovint, la meitat del mal que li han
encarregat que curi. Una malaltia física, que contemplem com un tot en ella mateixa,
pot, al capdavall, ser tan sols un símptoma d’algun sofriment de la part espiritual.
Perdoneu, altra vegada, bon senyor, si les meves paraules us causen l’ombra d’una
ofensa. Vós, senyor, de tots els homes que he conegut, és el que té el cos unit d’una
manera més estreta, i imbuït, i identificat, per dir-ho així, amb l’esperit del qual és
l’instrument.
—Aleshores no cal que faci més preguntes —digué el clergue, aixecant-se de la
cadira d’una manera un xic precipitada—. La medicina de l’ànima, considero, no és
el vostre camp!
—D’aquesta manera, una malaltia —continuà Roger Chillingworth, en un to
inalterable, sense parar esment en la interrupció i posant cara a cara la figura
emaciada i de galtes pàl·lides del sacerdot amb la seva figura baixa, obscura i
deforme—, una malaltia, un punt inflamat, si ho podem anomenar així, del vostre
esperit, provoca immediatament una manifestació proporcional en el vostre cos. Com
voleu, per tant, que el vostre metge curi el mal físic? Com pot ser, si no li mostreu
primer la ferida o el neguit de la vostra ànima?
—No!… no pas a tu!… no pas a un metge terrenal! —exclamà mossèn
Dimmesdale apassionadament, i girant els ulls, esbatanats i brillants, i amb una mena
de ferotgia, cap al vell Roger Chillingworth—. No pas a tu! Si es tracta d’una
malaltia de l’ànima, m’encomano a l’únic Metge de l’ànima! Ell, si és la seva bona
voluntat, pot curar; o pot matar! Deixem-lo que faci amb mi el que, d’acord amb la
seva justícia i la seva saviesa, consideri correcte. Però qui ets tu, per entremetre’t en
aquest assumpte? Per gosar interposar-te entre el sofrent i el seu Déu?
Amb un gest frenètic, sortí precipitadament de la sala.
—Està bé que hagi fet aquest pas —es digué Roger Chillingworth, seguint amb la
mirada el sacerdot amb un somriure greu—. No s’ha perdut res. Aviat tornarem a ser
amics. Però fixa’t, ara, quina passió s’apodera d’aquest home i el treu de polleguera!
El que s’apassiona per una cosa, s’apassiona per una altra. Ha fet alguna cosa
insensata, aquest pietós mossèn Dimmesdale, amb l’ardent passió del seu cor!
No resultà gaire difícil restablir la intimitat dels dos companys, sobre els mateixos
fonaments i en el mateix grau que abans. El jove clergue, després d’unes hores
d’aïllament, fou conscient que el desgavell del seus nervis l’havia impulsat a un
esclat de geni indigne, sense que hi hagués res en les paraules del metge que ho
pogués justificar o disculpar. L’espantava, certament, la violència amb què havia
repel·lit l’amable vell, quan aquest simplement oferia el consell que tenia el deure de
donar, i que el mateix sacerdot havia cercat expressament. Amb aquests sentiments de
remordiment, no trigà a fer els elogis més eloqüents, i demanà al seu amic que
continués el tractament, que, si no aconseguia tornar-li la salut, havia estat, amb tota
probabilitat, el mitjà que havia allargat la seva existència fins a aquella hora. Roger
Chillingworth hi consentí de bon grat, i continuà la supervisió mèdica del sacerdot;
fent tot el que podia per ell, amb tota la bona fe, però abandonant sempre l’habitació
del seu pacient, al final de l’entrevista professional, amb un somriure misteriós i
perplex en els llavis. Aquesta expressió era invisible en presència de mossèn
Dimmesdale, però es feia força evident quan el metge travessava el llindar.
—Un cas ben estrany! —murmurava—. Haig d’aprofundir-hi més. Una estranya
afinitat entre l’ànima i el cos! Encara que només fos en bé de la tècnica, hauria
d’investigar aquest assumpte fins al fons!
S’esdevingué, no gaire temps després de l’escena que acabem de narrar, que el
reverend mossèn Dimmesdale, al migdia, i d’una manera totalment inesperada,
s’enfonsà en un son molt profund, assegut a la seva cadira, amb un gran volum de
lletres negres al davant, damunt de la taula. Devia ser una obra de gran capacitat en
l’escola somnífera de la literatura. La profunditat del repòs del sacerdot era d’allò
més extraordinària; tenint en compte que era una d’aquelles persones amb un son,
habitualment, tan lleuger, tan irregular, i tan espantadís com un ocellet saltironant en
un branquilló. Però el seu esperit ara s’havia enfonsat en si mateix fins a unes
llunyanies tan poc habituals, que ni es mogué de la cadira quan el vell Roger
Chillingworth, sense cap precaució extraordinària, entrà a la sala. El metge avançà
directament cap a davant del seu pacient, li posà la mà damunt del pit, i li apartà la
roba, que, fins aquell moment, sempre l’havia protegit fins i tot de la seva mirada
professional.
Aleshores sí que mossèn Dimmesdale s’estremí, i es mogué lleugerament.
Al cap d’un moment de pausa, el metge s’allunyà.
Però amb quina mirada frenètica de sorpresa, d’alegria i d’horror! Amb quin
èxtasi horrible, per dir-ho així, massa poderós per ser expressat només amb la mirada
i els trets, i escampant-se per tant per tota la lletjor de la seva figura, i manifestant-se
fins i tot d’una manera tumultuosa en els gestos extravagants amb els quals alçava els
braços cap al sostre i picava de peus a terra! Si algú hagués vist el vell Roger
Chillingworth, en aquell moment d’arravatament, no hauria tingut necessitat de
preguntar com es comporta Satanàs quan una ànima humana preciosa es perd per al
Cel, i es guanya per al seu regne.
Però la característica que diferenciava l’arravatament del metge del de Satanàs era
la sorpresa!
11. L’INTERIOR D’UN COR
Després del darrer incident descrit, la relació entre el clergue i el metge, tot i que
exteriorment continuà sent la mateixa, en realitat tenia un caràcter diferent del
d’abans. L’intel·lecte de Roger Chillingworth ara tenia un camí ben planer al seu
davant. No era precisament aquell que havia projectat seguir. Reposat, calmós,
desapassionat com semblava, hi havia tanmateix, temem, una silenciosa càrrega de
malícia, latent fins aquell moment, però activa ara, en aquell vell infeliç, que el duia a
imaginar una revenja més profunda del que cap mortal hagi infligit mai a un enemic.
Convertir-se en l’únic amic en qui creuria, a qui confiaria tota la por, tot el
remordiment, l’angoixa, el penediment ineficaç, les noves escomeses dels
pensaments culpables expulsats en va! Tota aquella tristesa culpable, amagada al
món, el cor del qual se n’hauria apiadat i hauria perdonat, li seria revelada a ell,
l’Inclement, a ell, l’Implacable! Tot aquell tresor secret esmerçat justament en l’home
a qui res no podia pagar d’una manera tan adequada el deute de la venjança!
La reserva tímida i sensible del clergue havia frustrat aquest pla. Roger
Chillingworth, però, estava menys predisposat, o no n’estava en absolut, a deixar-se
satisfer per les aparences, que la Providència —usant el venjador i la víctima per als
seus propis propòsits, i, tal vegada, perdonant, quan més semblava que castigués—
havia substituït per les seves fosques maquinacions. Gairebé podia dir que li havia
estat concedida una revelació. Importava poc, per al seu propòsit, si era celestial o
provenia d’altres regions. Amb la seva ajuda, en totes les relacions posteriors entre ell
i mossèn Dimmesdale, no tan sols la presència externa, sinó la mateixa intimitat de
l’ànima del darrer estava exposada davant dels seus ulls, de tal manera que podia
veure’n i comprendre’n cada moviment. Esdevingué, des d’aleshores, no tan sols un
espectador, sinó un actor principal, del món interior del pobre sacerdot. Podia jugar
amb ell com li plagués. Volia sacsejar-lo amb una esgarrifança d’angoixa? La víctima
estava per sempre més sobre el cavall de tortura; només calia saber el ressort que
controlava la màquina… i el metge el coneixia prou bé! El sobresaltaria amb un
terror sobtat? Com si un bruixot agités la seva vareta, un fantasma horripilant
s’alçava —s’alçaven un miler de fantasmes—, amb formes diverses, de mort, de la
més terrible deshonra, tots congregant-se entorn del clergue, i assenyalant amb el dit
cap al seu pit!
Tot això tenia lloc amb una subtilesa tan perfecta, que el sacerdot, tot i que
constantment tenia una vaga percepció d’alguna influència dolenta vigilant-lo, mai no
aconseguí conèixer-ne la veritable naturalesa. Cert que mirava amb sospita, amb
temor —fins i tot, de vegades, amb l’horror i l’amargor de l’odi— la figura deforme
del metge. Els gestos, la manera de caminar, la barba canosa, els actes més
superficials i indiferents, el mateix estil dels seus vestits, resultaven odiosos a la vista
del clergue; una mostra, que calia tenir implícitament en compte, d’una antipatia més
intensa per part d’aquest darrer del que estava disposat a reconèixer en el seu interior.
Perquè, com que era impossible atribuir a alguna causa concreta aquesta desconfiança
i aquesta abominació, mossèn Dimmesdale, conscient que el verí d’un únic punt
malaltís estava infectant tota la substància del seu cor, considerà que els seus
pressentiments no tenien altra causa. Es va fer una autocrítica per les seves antipaties
cap a Roger Chillingworth, va menystenir la lliçó que n’hauria d’haver extret, i va fer
tot el que va poder per desarrelar-les. Incapaç d’aconseguir-ho, ell, però, com una
qüestió de principis, continuà els seus costums de familiaritat social amb el vell, i així
li donà unes oportunitats constants per completar l’objectiu al qual el venjador —
pobra i desemparada criatura com era, i més infeliç que la seva víctima— s’havia
consagrat.
Mentre patia així sota els efectes d’una malaltia corporal, i rosegat i torturat per
algun neguit fosc de l’ànima, i lliurat a les maquinacions del seu enemic més mortal,
el reverend mossèn Dimmesdale havia aconseguit una magnífica popularitat en el seu
ofici sagrat. En gran part se la guanyà, veritablement, gràcies a les seves penes. Els
seus dons intel·lectuals, les seves percepcions morals, la seva capacitat
d’experimentar i comunicar emoció, es mantingueren en un estat d’activitat
preternatural a causa del remordiment i de l’angoixa de la seva vida diària. La seva
fama, tot i que encara estava en un punt ascendent, ja eclipsava les reputacions més
moderades dels seus col·legues, tot i que alguns eren molt eminents. Hi havia entre
ells erudits que havien dedicat més anys a adquirir la difícil ciència tradicional
relacionada amb l’ofici de teòleg dels que mossèn Dimmesdale havia viscut; i que per
tant podien estar més profundament versats en aquells coneixements tan sòlids i
valuosos que no pas el jove germà. Hi havia homes, també, d’una textura mental més
enèrgica que la seva, i molt més dotats d’aquella intel·ligència astuta, dura, fèrria o
granítica que, barrejada convenientment amb una proporció adequada d’ingredient
doctrinal, conforma tota una varietat de la respectabilíssima, eficaç i poc amistosa
clerecia. I encara n’hi havia d’altres, germans autènticament sants, que havien
adquirit les seves facultats gràcies al treball avorrit entre els llibres, i al pensament
pacient, i eteris, a més, gràcies a les comunicacions espirituals amb el món millor on
la puresa de les vides d’aquests personatges sagrats gairebé els havia introduït, amb
les seves vestimentes de mortals encara aferrant-se a ells. L’únic que els mancava era
el do que descendí sobre els deixebles escollits, a la Pentecosta, en forma de llengües
de foc; simbolitzant, semblaria, no pas la capacitat de parlar en llenguatges estrangers
i desconeguts, sinó la d’adreçar-se a tota la germandat humana en la llengua materna
del cor. A aquests pares, altrament tan apostòlics, els mancava la darrera i més rara
certificació del seu ofici, la Llengua de Foc. Haurien buscat en va —si mai haguessin
somniat a buscar-ho— la manera d’expressar les veritats més elevades a través del
mitjà més humil de les paraules i les imatges familiars. Les seves veus davallaven,
llunyanes i confuses, des de les grans elevacions on vivien habitualment.
Probablement mossèn Dimmesdale, per molts trets de la seva naturalesa, hauria
hagut de pertànyer a aquesta darrera categoria d’homes. Hauria escalat fins a cims
semblants de fe i santedat, si no s’hi hagués oposat la càrrega, fos del que fos, de crim
o d’angoixa, sota la qual estava destinat a tentinejar. Això no el deixava pujar, el
mantenia en el nivell més baix; ell, l’home de qualitats etèries, la veu del qual hauria
pogut ser escoltada i resposta pels àngels! Però era aquesta mateixa càrrega el que
despertava en ell una identificació tan íntima amb la pecadora germandat dels homes;
de tal manera que el seu cor vibrava a l’uníson amb el d’ells, i hi acollia la seva pena,
i projectava la vibració de la seva pena a través d’un miler de cors, amb dolls
d’eloqüència trista, persuasiva. Molt sovint persuasiva, però de vegades terrible! La
gent no coneixia el poder que els commovia d’aquella manera. Consideraven el jove
clergue un miracle de santedat. Imaginaven que era l’instrument de Déu per als seus
missatges de saviesa, de reprovació, d’amor. Als seus ulls, la mateixa terra que
trepitjava estava santificada. Les verges de la seva església empal·lidien entorn d’ell,
víctimes d’una passió tan imbuïda de sentiment religiós, que imaginaven que tot era
religió, i el mostraven obertament, en els seus pits blancs, com el sacrifici més
acceptable davant l’altar. Els membres de més edat de la comunitat, veient que el cos
de mossèn Dimmesdale era tan feble, tot i que també se sentien greument malalts,
creien que se n’aniria al Cel abans que ells, i ordenaven als fills que enterressin els
seus ossos prop de la sagrada tomba del jove sacerdot. I qui sap si, durant tot aquest
temps, quan el pobre mossèn Dimmesdale pensava en la seva tomba, es preguntava si
mai hi creixeria l’herba, a causa d’una cosa execrable que hi havien d’enterrar!
És inconcebible l’angoixa amb què el torturava aquesta veneració pública! Tenia
un impuls natural a adorar la veritat, i a considerar simples ombres, i completament
desprovistes d’importància o de valor, totes les coses que no tenien la seva essència
divina com una vida dintre de la seva vida. Aleshores, què era ell? Una substància? O
la més insignificant de totes les ombres? Sentia el desig de parlar, des del seu propi
púlpit, amb tota la força de la seva veu, i dir a la gent què era ell. «Jo, a qui
contempleu vestit amb aquesta roba negra de sacerdot… jo, que pujo a la taula
sagrada i giro la meva cara pàl·lida cap al Cel, i que em comprometo a estar en
comunió, en benefici vostre, amb la Més Alta Omnisciència… jo, en la vida diària del
qual distingiu la santedat d’Enoch… jo, els passos del qual, tal com suposeu, deixen
una resplendor allà on em duu el meu camí terrenal, gràcies a la qual els pelegrins
que vindran darrere meu tindran una guia cap a les regions dels beneïts… jo, que he
batejat amb la meva mà els vostres fills… jo, que he murmurat l’oració de comiat
damunt dels vostres amics moribunds, per als quals l’Amén sonava dèbilment des
d’un món que ja havien abandonat… jo, el vostre sacerdot a qui venereu i en qui
confieu, estic ple de corrupció i de mentida!».
Més d’una vegada, mossèn Dimmesdale havia pujat al púlpit amb el propòsit de
no tornar a baixar mai aquelles escales fins que hagués dit paraules com les anteriors.
Més d’una vegada s’havia aclarit la gola, i havia inspirat una alenada llarga, profunda
i vacil·lant que, quan tornés a sortir, ho faria afeixugada pel fosc secret de la seva
ànima. Més d’una vegada —no, més de cent vegades— havia arribat a parlar! A
parlar! Però com? Havia dit als seus oients que era completament vil, amb una vilesa
que superava la dels més vils, el pitjor dels pecadors, un ésser abominable, d’una
iniquitat inimaginable; i que l’única meravella era que no veiessin com el seu cos
malaurat es pansia davant dels seus ulls, sota la ira ardent del Totpoderós! Podia
haver-hi paraules més clares que aquestes? La gent no hauria d’aixecar-se de cop de
les cadires, amb un impuls simultani, i arrencar-lo del púlpit que embrutava? Doncs
no era així, certament! Ho escoltaven tot, i l’únic que feien era venerar-lo encara més.
Ben poc sospitaven quin significat espantós s’amagava en les paraules
d’autocondemna. «Quin jove tan pietós!» es deien entre ells. «Quin sant a la terra! Ai
las, si és capaç de distingir tant pecat en la seva pròpia ànima pura, quin espectacle
horripilant contemplaria en la teva o en la meva!». El sacerdot sabia prou bé —era un
subtil, però penedit hipòcrita— quina opinió traurien de la seva vaga confessió.
S’havia esforçat a ensarronar-se a si mateix confessant la seva mala consciència, però
només hi havia sortit guanyant un altre pecat, i una deshonra reconeguda, sense
l’alleujament momentani de poder-se enganyar. Havia dit exactament la veritat, i
l’havia transformada en la falsedat més gran. I tanmateix, per la naturalesa del seu
temperament, estimava la veritat, i abominava la mentida com pocs homes ho feien.
Per tant, per damunt de totes les altres coses, abominava el seu ésser menyspreable!
La seva aflicció interior el menà a pràctiques més pròpies de la vella i corrupta fe
de Roma que de la perspectiva millor de l’església on havia nascut i on s’havia
educat. A la cambra secreta, tancada a pany i clau, mossèn Dimmesdale es flagel·lava
cruelment. Aquell teòleg protestant i purità s’havia aplicat moltes vegades el flagell
sobre les espatlles; rient-se de si mateix amargament durant tota l’estona, i pegant-se
d’una manera encara més despietada a causa d’aquella rialla amarga. Tenia el costum,
com l’havien tingut molts altres puritans pietosos, de dejunar —però no amb la
intenció que tenien ells de purificar el cos i convertir-lo en el medi més apropiat per a
la il·luminació celestial, sinó d’una manera inflexible, fins que els genolls li
tremolaven— com a acte de penitència. Es mantenia en vetlla, també, una nit i una
altra, de vegades en una foscor completa; de vegades amb una llum vacil·lant; i de
vegades mirant-se la cara en un mirall, amb la llum més potent que hi podia enfocar.
D’aquesta manera simbolitzava la constant introspecció amb què es torturava, però
que no el podia purificar. En aquelles vetlles prolongades, moltes vegades el cervell li
rodava, i creia veure al·lucinacions voleiant davant seu; potser d’una manera incerta,
i amb una tènue llum pròpia, en la foscor distant de la cambra, o d’una manera més
vívida, i a prop d’ell, a l’interior del mirall. Ara era una munió de formes diabòliques,
que gesticulaven i es burlaven del pàl·lid sacerdot, i li feien signes que se n’anés amb
ells; ara era un grup d’àngels radiants, que volaven feixugament cap amunt, com
aclaparats per la tristesa, però que mentre pujaven esdevenien més eteris. Ara venien
els amics morts de la seva joventut, i el seu pare amb la barba blanca, amb una
expressió de desaprovació semblant a la d’un sant, i la seva mare, desviant la cara
quan passava. Fantasma d’una mare —lleugeríssima visió d’una mare— em sembla
que hauria pogut llançar una mirada de pietat cap al seu fill! I ara, a través de la
cambra que aquests pensaments espectrals havien tornat tan horrible, s’esmunyí
Hester Prynne, duent amb ella la petita Perla, amb el vestit escarlata, i dirigint
l’índex, primer cap a la lletra escarlata del pit i després cap al pit del clergue mateix.
Cap d’aquestes al·lucinacions l’enganyà mai del tot. En qualsevol moment, amb
un esforç de voluntat, podia distingir substàncies a través de la seva manca boirosa de
substància, i convèncer-se que no tenien una naturalesa sòlida com aquella taula de
roure cisellat, o aquell volum de teologia gran, quadrat, relligat en pell i amb
cantoneres de llautó. Però per això mateix eren, en un cert sentit, les coses més reals i
més substancials amb què tractava el pobre sacerdot. La indescriptible misèria d’una
vida tan falsa com la seva és que extreu l’energia i la substància de totes les realitats
que tenim entorn nostre, i que Déu va fer per ser l’alegria i el nodriment de l’esperit.
Per a l’impostor, tot l’univers és fals —és impalpable—, es converteix en no-res quan
el vol agafar. I ell mateix, com que es veu des d’una perspectiva falsa, esdevé una
ombra, o, certament, deixa d’existir. L’única veritat que continuava donant a mossèn
Dimmesdale una existència real era l’angoixa de la seva essència més profunda, i
l’expressió evident d’aquesta angoixa en el seu aspecte. Si mai hagués aconseguit
somriure, i fer cara d’alegria, aquell home ja no hauria existit!
En una d’aquelles nits inquietants que hem descrit de moment només amb
vaguetat, el sacerdot s’aixecà de cop de la cadira. Acabava de tenir una idea nova.
Podia trobar un moment de pau. Vestint-se amb tant de compte com si hagués de
presentar-se a una celebració pública, i exactament de la mateixa manera, baixà
lentament per l’escala, obrí la porta i sortí.
12. LA VETLLA DEL SACERDOT
Caminant en les tenebres d’un somni, per dir-ho així, i potser, en realitat, sota la
influència d’una mena de somnambulisme, mossèn Dimmesdale arribà al punt on,
feia ja molt temps, Hester Prynne havia viscut la primera hora de deshonra pública.
El mateix pedestal o patíbul, negre i amb marques d’intempèrie a causa de la seva
exposició a les tempestes i al sol durant set anys llargs, i gastat també per les
trepitjades de molts reus que des d’aleshores hi havien pujat, restava dret sota el balcó
del temple. El sacerdot en pujà els esglaons.
Era una nit fosca de principis de maig. Un mantell de núvols uniforme cobria tota
l’extensió del cel des del zenit fins a l’horitzó. Si s’hagués pogut reunir la mateixa
multitud que havia presenciat com suportava el càstig Hester Prynne, no hauria
distingit la cara que hi havia damunt del pedestal, ni amb prou feines el perfil d’una
figura humana, en la fosca grisor de la mitjanit. Però tota la ciutat dormia. No hi
havia perill que el descobrissin. El sacerdot podia restar allí, si li venia de gust, fins
que el matí envermellís per l’est, sense córrer cap risc, llevat que l’aire nocturn, humit
i fred, s’esmunyís cap a l’interior del seu cos, li encarcarés les articulacions omplint-
les de reuma i li obstruís la gorja amb catarro i tos; amb la qual cosa defraudaria el
públic expectant que l’endemà anés a escoltar la pregària i el sermó. Cap mirada no el
podia veure, a part d’aquella que sempre estava desperta i que l’havia vist en el seu
lloc de retir, empunyant el sanguinari flagell. Per què, doncs, havia vingut fins aquí?
Què era allò, sinó una burla de la penitència? Una burla, certament, però en la qual
l’ànima es reia de si mateixa. Una burla que feia enrojolar i plorar els àngels, mentre
els dimonis ho festejaven amb rialles mofetes! L’havia dut allà l’impuls d’aquell
Remordiment que el perseguia a tot arreu, i la germana i companya íntima del qual
era la Covardia, que invariablement el feia retrocedir, aferrant-lo trèmulament, just
quan l’altre impuls havia estat a punt de dur-lo a revelar el seu secret. Pobre i
miserable home! Quin dret tenia un temperament feble com el seu a imposar-se la
càrrega d’una transgressió de la llei? Transgredir la llei és per a la gent amb nervis de
ferro, que té possibilitats de suportar-ho, o, si la pressió esdevé massa estreta,
d’utilitzar la seva energia ferotge i brutal amb un bon objectiu, i desempallegar-se’n
d’una vegada. Aquest esperit feble i d’una sensibilitat tan gran no estava capacitat per
fer ni una cosa ni l’altra, però contínuament prenia una de les dues actituds, que
entreteixien en un sol nus inextricable l’angoixa d’una culpabilitat que desafiava el
Cel i un penediment inútil.
I així, mentre restava al patíbul, amb aquella mostra inútil d’expiació, mossèn
Dimmesdale va ser vençut per una gran esgarrifança, com si l’univers contemplés un
senyal escarlata en el seu pit nu, just damunt del cor. Era en aquell punt, és veritat, on
havia sofert durant molt temps l’efecte rosegador i verinós del dolor físic. Sense que
la seva voluntat hi intervingués, i sense possibilitat d’evitar-ho, xisclà amb força; un
crit que anà retronant per la nit, i que ressonà d’una casa a l’altra, i reverberà des dels
turons propers; com si una assemblea de diables, detectant-hi tanta misèria i terror,
hagués convertit el so en una joguina, i se l’estiguessin tirant els uns als altres.
—Ja està fet —murmurà el sacerdot, tapant-se la cara amb les mans—. Tota la
ciutat es despertarà, s’afanyarà a venir i em trobarà aquí!
Però no va ser així. El xiscle potser havia sonat amb molta més força de la real a
les seves orelles alarmades. La ciutat no es va despertar; i, si ho va fer, els dorments
ensopits confongueren el crit amb alguna cosa espantosa d’un somni, o amb el soroll
d’unes bruixes; les veus de les quals, en aquella època, se sentien passar per damunt
dels assentaments o de les cabanes solitàries, mentre cavalcaven amb Satanàs per
l’aire. El clergue, per tant, en no sentir símptomes d’enrenou, es destapà els ulls i
mirà entorn seu. A la finestra d’una de les cambres de la mansió del governador
Bellingham, que estava a una certa distància, seguint un altre carrer, contemplà
l’aparició del mateix vell magistrat, amb una llàntia a la mà, una gorra de dormir
blanca al cap, i un vestit blanc i llarg que li embolicava la figura. Semblava un
fantasma despertat d’una manera inoportuna de la tomba. El crit evidentment l’havia
alarmat. En una altra finestra de la mateixa casa, d’altra banda, aparegué la vella
senyora Hibbins, la germana del governador, també amb una llàntia, que, fins i tot a
aquella distància, revelava l’expressió de la cara, esquerpa i disgustada. Tragué el cap
fora de la reixa, i mirà ansiosament cap amunt. Sense cap mena de dubte, aquella
bruixa venerable havia sentit el crit de mossèn Dimmesdale, i l’havia interpretat, amb
els seus múltiples ecos i reverberacions, com la cridòria dels diables i de les bruixes
nocturnes amb qui se sabia que feia excursions pel bosc.
Veient la resplendor de la llàntia del governador Bellingham, la vella dama apagà
la seva ràpidament i s’esfumà. Probablement se n’anà pels núvols. El sacerdot no veié
cap més moviment seu. El magistrat, després d’observar la foscor amb recel —però
sense poder-hi veure gaire cosa més del que hauria vist en una pedra de molí— es
retirà de la finestra.
El sacerdot es calmà relativament. Els seus ulls, però, aviat van rebre una llum
petita, vacil·lant, que, al principi des de molt lluny, s’apropava pel carrer. Projectava
un raig de reconeixença ara cap a una estaca, ara cap a la tanca d’un jardí, ara cap a
una finestra enreixada, ara cap a una bomba, amb el seu abeurador ple d’aigua, i ara,
altra vegada, cap a una porta arquejada de roure, amb un picaporta de ferro i un tronc
tosc per llindar. El reverend Dimmesdale observà tots aquests petits detalls, tot i que
estava fermament convençut que el destí de la seva existència avançava
silenciosament amb les passes que ara sentia; i que la resplendor de la llanterna cauria
damunt d’ell, al cap d’uns moments, i revelaria el secret amagat durant tant de temps.
Mentre la llum s’apropava, contemplà, dins del cercle il·luminat, el seu germà d’ofici
—o, per parlar amb més precisió, el seu pare professional, així com amic altament
valorat—, el reverend Wilson; que, segons les suposicions de mossèn Dimmesdale,
venia de pregar al costat del llit d’algun moribund. I ho havia fet. El bon sacerdot
justament tornava de la cambra de mort del governador Winthrop, que en aquella
mateixa hora havia passat de la terra al Cel. I ara, envoltat, com els personatges sants
dels vells temps, per un halo radiant, que el glorificava enmig d’aquella tenebrosa nit
de pecat —com si el governador difunt l’hagués fet hereu de la seva glòria, o com si
hagués absorbit la brillantor distant de la ciutat celestial, mentre la mirava per veure
com el pelegrí triomfant en travessava les portes— ara, en poques paraules, el bo del
pare Wilson se n’anava cap a casa, servint-se en el seu camí d’una llanterna encesa!
La resplendor d’aquest focus de llum suggerí les fantasies esmentades a mossèn
Dimmesdale, que somrigué —o fins i tot se’n rigué— i es preguntà si s’estava tornant
boig.
Quan el reverend Wilson passà pel costat del patíbul, estrenyent entorn seu amb
un braç el mantell de Gènova[9], i aguantant la llanterna davant del pit amb l’altre, el
sacerdot amb prou feines pogué evitar de parlar.
—Que tingueu bona nit, venerable pare Wilson! Pugeu aquí dalt, us ho prego, i
passeu una hora agradable amb mi!
Déu del Cel! Havia parlat realment, mossèn Dimmesdale? Per un instant, cregué
que aquestes paraules li havien sortit dels llavis. Però només es van pronunciar en la
seva imaginació. El venerable pare Wilson continuà avançant lentament, mirant
cautelosament el camí fangós que tenia davant dels peus, i mai no girà el cap en
direcció al pedestal de culpa. Quan la llum trèmula de la llanterna pràcticament
s’havia apagat, el sacerdot s’adonà, per la feblesa que l’envaí, que en els darrers
moments havia passat per una crisi d’ansietat terrible; tot i que la seva ment havia fet
un esforç involuntari per alleujar-se amb una mena d’humor llòbrec.
Al cap de poc, el mateix sentit de l’humor macabre se li introduí entre els
fantasmes solemnes de la ment. Sentí que els membres se li tornaven rígids a causa
de la fredor desacostumada de la nit, i dubtà si seria capaç de baixar les escales del
patíbul. El matí arribaria i el trobaria en aquell lloc. El veïnat començaria a llevar-se.
La persona més matinera, avançant enmig del crepuscle incert, es fixaria en una
figura vagament definida damunt del lloc deshonrós; i, mig embogit per l’alarma i la
curiositat, aniria trucant de porta en porta incitant a tothom a anar a veure el fantasma
—com havia de ser forçosament— d’algun pecador mort. Una agitació tenebrosa
batria les ales d’una casa cap a l’altra. Aleshores —amb la llum del matí cada vegada
més intensa— els vells patriarques es llevarien amb grans presses, cadascun amb el
seu vestit de franel·la, i les dames respectables, sense perdre temps a treure’s els
vestits de nit. Tota la tribu de gent com cal, que fins aleshores no havia vist mai ningú
amb un sol cabell fora de lloc, sortirien a la vista del públic, amb el desordre d’un
malson en el seu aspecte. El vell governador Bellingham avançaria sorrudament, amb
la seva gorgera estil Rei James acabada de col·locar; i la senyora Hibbins, amb alguns
branquillons del bosc enganxats a les faldilles, i amb un aspecte més feréstec que
mai, com si a penes hagués pogut aclucar un ull després de la cavalcada nocturna; i el
bo del pare Wilson, també, després de passar la meitat de la nit al costat d’un llit de
mort, i molest que el fessin sortir tan d’hora dels seus somnis sobre els sants
gloriosos. També anirien cap allà els ancians i els diaques de l’església de mossèn
Dimmesdale, i les joves verges que idolatraven tant el sacerdot, i que li havien fet un
santuari en els seus pits blancs; que ara, per cert, amb les presses i la confusió, amb
prou feines haurien tingut temps de tapar-se amb els mocadors. Tothom, en una
paraula, sortiria ensopegant al llindar de casa seva i alçaria la cara perplexa i
horroritzada al voltant del patíbul. I qui descobririen en aquell lloc, amb la llum
vermella de llevant al front? Qui, sinó el reverend Arthur Dimmesdale, mig mort de
fred, aclaparat per la vergonya, i en el lloc on havia estat Hester Prynne!
Posseït per l’horror grotesc d’aquesta imatge, el sacerdot, sense poder-se dominar,
i amb una alarma immensa per part seva, esclafí una gran riallada. El va respondre
immediatament una rialla clara, alegre, infantil, en la qual, amb una esgarrifança en el
cor —però sense saber si era d’un dolor exquisit o d’un plaer igual d’intens—
reconegué el timbre de veu de la petita Perla.
—Perla! Petita Perla! —cridà, després d’una pausa momentània; després,
abaixant la veu—: Hester! Hester Prynne! Sou aquí?
—Sí; sóc Hester Prynne! —respongué ella, en un to de sorpresa; i el sacerdot
sentí les passes apropant-se des de la vorera per on anava—. Sóc jo, i la meva petita
Perla.
—D’on veniu, Hester? —preguntà el sacerdot—. Què us ha fet venir fins aquí?
—He estat vetllant al costat del llit d’un moribund —respongué Hester Prynne—,
el llit de mort del governador Winthrop, i li he pres les mides per al vestit, i ara me’n
torno cap a casa meva.
—Pugeu aquí dalt, Hester, tu i la petita Perla —digué el reverend mossèn
Dimmesdale—. Vosaltres ja hi heu estat abans, però jo no hi era. Torneu a pujar aquí
dalt, i estarem tots tres junts!
Ella pujà els esglaons en silenci, i restà dreta sobre la plataforma, agafant la petita
Perla amb la mà. El sacerdot buscà a les palpentes l’altra mà de la nena, i l’agafà. El
moment en què ho va fer, li arribà el que semblava un corrent tumultuós de vida
nova, diferent de la seva, fluint com un torrent cap a l’interior del seu cor, i
precipitant-se per les seves venes, com si mare i filla comuniquessin el seu escalf
vital al sistema mig embalbit. Tots tres formaven una cadena elèctrica.
—Sacerdot! —murmurà la petita Perla.
—Què volies dir, nena? —preguntà mossèn Dimmesdale.
—Voldràs pujar aquí amb la mare i amb mi, demà al migdia? —preguntà Perla.
—No; així no, petita Perla! —respongué el sacerdot; perquè, amb l’energia nova
d’aquell moment, tota la por de ser desemmascarat en públic, que durant tant de
temps havia estat l’angoixa de la seva vida, li havia tornat; i ja tremolava de trobar-se,
amb una estranya alegria, malgrat tot, en aquella companyia—. D’aquesta manera no,
nena. Sí que hi pujaré, amb la teva mare i tu, un altre dia, però demà no!
Perla rigué, i intentà retirar la mà. Però el sacerdot la va retenir amb força.
—Una mica més, nena —digué.
—Però promets —preguntà Perla— agafar-me la mà, i la de la meva mare, demà
al migdia?
—Demà no, Perla —digué el sacerdot— un altre dia!
—I quin altre dia? —insistí la nena.
—El dia del judici final —murmurà el sacerdot (i, curiosament, el sentit que era
un mestre professional de la veritat l’impulsà a respondre a la nena d’aquella manera
—. Aleshores, i en aquell lloc, davant del seient del judici, la teva mare, tu i jo
haurem d’estar junts! Però la claror del dia d’aquest món no veurà el nostre
retrobament!
Perla tornà a riure.
Però, abans que mossèn Dimmesdale hagués acabat de parlar, una llum brillà per
tot el cel ennuvolat. Sens dubte era a causa d’un d’aquests meteors que l’observador
nocturn pot contemplar tan sovint, cremant-se fins que no en queda res, en les zones
buides de l’atmosfera. Tan potent era la seva brillantor, que il·luminà completament
la capa espessa de núvols que hi havia entre el cel i la terra. La gran volta s’aclarí,
com la cúpula d’un llum immens. Mostrà l’escena familiar del carrer, amb la precisió
del migdia, però també amb l’aspecte terrible que sempre transmet als objectes
familiars una llum desacostumada. Les cases de fusta, amb els pisos prominents i els
timpans singulars; els llindars i els pedrissos de les portes, amb les primeres herbes
començant a créixer al voltant; les parcel·les de jardí, negres per la terra acabada de
remoure; les roderes poc gastades i, en ple mercadal, amb marges verds a banda i
banda; tot era visible, però amb un aspecte tan singular que semblava donar una altra
interpretació moral a les coses d’aquest món, diferent de la que havien tingut abans. I
allà era el sacerdot, amb la mà al cor; i Hester Prynne, amb la lletra brodada brillant
al pit; i la petita Perla, per si mateixa un símbol, i la baula d’unió entre aquelles dues
persones. Estaven en el punt més intens d’aquella estranya i solemne esplendor, com
si fos la llum que havia de revelar tots els secrets, i la claror del dia que unirà tots
aquells que es pertanyen mútuament.
Hi havia bruixeria en els ulls de la petita Perla; i la cara, quan aixecà la mirada
cap al sacerdot, tenia el somriure entremaliat que tan sovint feia que la seva expressió
fos la d’un follet. Retirà la mà de la de mossèn Dimmesdale, i assenyalà l’altre costat
del carrer. Però ell tancà les dues mans damunt del pit, i dirigí els ulls cap al zenit.
Res no era tan comú, en aquells dies, com interpretar totes les aparicions de
meteors, i altres fenòmens naturals que passaven amb menys regularitat que la sortida
i la posta del sol i de la lluna, com a revelacions d’una font sobrenatural. Així, un
dard fulgurant, o una espasa de foc, un arc, o un feix de fletxes, vistos en el cel de
mitjanit, presagiaven una guerra amb els indis. Se sabia que la pesta havia estat
pronosticada per un ruixim de llums vermelles. Dubtem que cap esdeveniment
assenyalat, tant si era per bé com per mal, passés mai a Nova Anglaterra, des de la
seva fundació fins als temps de la Revolució, sense que els habitants n’haguessin
estat avisats prèviament per algun espectacle d’aquesta naturalesa. D’una manera no
gens infreqüent l’havien vist multituds. Més sovint, però, la credibilitat reposava
damunt la fe d’algun testimoni ocular solitari, que contemplà el prodigi a través del
mitjà acolorit, magnificador i distorsionador de la seva imaginació, i que li havia
donat una forma més precisa en els pensaments posteriors. Era, certament, una idea
sublim que el destí de les nacions fos revelat, en aquells jeroglífics astoradors, en la
cúpula del cel. La Providència no devia considerar massa costosa una voluta tan
ampla per escriure-hi el destí de la gent. La creença era una de les preferides dels
nostres avantpassats, que ho tenien per una mostra que la seva comunitat naixent
estava sotmesa a una vigilància celestial d’una atenció i severitat especials. Però què
hem de dir, quan un individu descobreix una revelació, adreçada únicament a ell,
damunt d’un full de notes tan vast! En un cas així, només podia ser el símptoma d’un
estat mental de gran desordre el fet que un home, amb una tendència malaltissa a la
introspecció a causa d’un sofriment llarg, intens i secret, hagués ampliat el seu
egotisme a tota l’extensió de la naturalesa, fins que el mateix firmament no semblés
res més que la pàgina adequada on escriure la història i el destí de la seva ànima.
Atribuïm únicament, doncs, a la malaltia dels seus ulls i del seu cor, el fet que el
sacerdot, alçant la mirada cap al zenit, hi contemplés l’aparició d’una lletra immensa
—la lletra A—, traçada amb línies d’una llum vermella esmorteïda. No és pas que el
meteor no pogués mostrar-se en aquell punt, cremant obscurament a través d’una
capa de núvols; però no pas amb la forma que la imaginació culpable hi atribuí; o,
almenys, d’una manera tan poc precisa que la culpa d’un altre no hi pogués veure un
altre símbol.
Hi havia una circumstància singular que caracteritzava l’estat psicològic de
mossèn Dimmesdale en aquell moment. Tota l’estona que passà mirant el zenit,
s’adonava perfectament, malgrat tot, que la petita Perla apuntava el dit cap al vell
Roger Chillingworth, que restava a no gaire distància del patíbul. El sacerdot
semblava veure’l, amb la mateixa mirada que distingia la lletra miraculosa. La llum
meteòrica transmetia als seus trets, com a tots els altres objectes, una nova expressió;
o pot ser que el metge no parés aleshores compte, com feia en altres moments, a
amagar la malvolença amb què mirava la seva víctima. Certament, si el meteor
il·luminà el cel, i mostrà la terra d’una manera tan espantosa que previngué a Hester
Prynne i al clergue del que seria el dia del judici, aleshores bé podria Roger
Chillingworth haver passat davant d’ells pel rei dels dimonis, allí dret, amb un
somriure i una expressió de disgust, reclamant el que li pertanyia. Tan vívida era
l’expressió, o tan intensa la percepció que en tenia el sacerdot, que encara semblava
romandre pintada en la foscor després que el meteor hagués desaparegut, fent la
impressió que totes les altres coses havien quedat anihilades de cop.
—Qui és aquest home, Hester? —panteixà mossèn Dimmesdale, vençut pel terror
—. Em fa estremir! Coneixes aquest home? L’odio, Hester!
Ella recordà el jurament, i restà en silenci.
—T’ho dic, la meva ànima s’estremeix en veure’l —murmurà el sacerdot altra
vegada—. Qui és? Qui és? No pots fer res per mi? Aquest home em causa un pànic
indescriptible.
—Sacerdot —digué la petita Perla—, jo et puc dir qui és!
—Ràpid, doncs, nena! —digué el sacerdot, inclinant-se per acostar-li l’orella als
llavis—. Ràpid!, i digues-m’ho tan fluix com puguis.
Perla li xiuxiuejà alguna cosa a l’orella, que semblà, veritablement, com si fos
llenguatge humà, però era tan sols aquella barreja incoherent de sons amb què la
mainada es diverteix durant hores senceres. En tot cas, si contenia alguna informació
secreta en relació al vell Roger Chillingworth, era en una llengua desconeguda per a
l’erudit clergue, i no va fer altra cosa que augmentar-li el desconcert de la ment.
Aleshores el petit follet rigué en veu alta.
—Ara et burles de mi? —digué el sacerdot.
—No has tingut coratge! No has estat sincer! —respongué la nena—. No has
volgut prometre agafar-me la mà, i la de la meva mare, demà al migdia!
—Respectable senyor —digué el metge, que ara avançà fins al peu del pedestal
—. Pietós professor Dimmesdale! És possible que sigueu vós? Bé, bé, realment! Els
que som homes d’estudi, que tenim el cap ficat en els llibres, necessitem que tinguin
cura de nosaltres estrictament! Somniem quan estem desperts i caminem mentre
dormim. Veniu, bon senyor i estimat amic, us ho prego, deixeu que us dugui a casa!
—Com sabies que era aquí? —preguntà el sacerdot ple d’espant.
—La veritat, i ho dic sincerament —respongué el vell Roger Chillingworth—, és
que no en sabia res. Havia passat bona part de la nit al costat del llit de
l’excel·lentíssim governador Winthrop, fent tot el que bonament podia fer per
alleujar-lo. Se’n tornava cap a un món millor, i jo també tornava cap a casa, quan ha
brillat aquesta estranya llum. Veniu amb mi, us ho suplico, bon senyor; sinó demà
estareu amb una disposició ben dolenta per acomplir les vostres obligacions del
diumenge. Aha!, fixeu-vos ara, com trasbalsen el cervell…, aquests llibres!, aquests
llibres! No hauríeu d’estudiar tant, bon senyor, i distreure-us una mica; o aquestes
extravagàncies nocturnes acabaran amb vós!
—Us acompanyaré a casa —digué mossèn Dimmesdale.
Amb un abatiment glacial, com algú que es desperta, completament entumit, d’un
malson, es rendí al metge i aquest se l’endugué.
Però l’endemà, que era diumenge, pronuncià un discurs que va ser considerat el
més esplèndid i més convincent, i el més carregat d’influències divines que mai li
sortí dels llavis. Algunes ànimes, pel que es diu, més d’una ànima, van conèixer la
veritat a causa de l’eficàcia d’aquell sermó, i prometeren en el seu interior mantenir
una gratitud sagrada envers mossèn Dimmesdale durant la resta de la vida. Però,
mentre baixava els esglaons del púlpit, el sagristà de barba grisa l’anà a trobar, amb
un guant negre a la mà, que el sacerdot reconegué com a seu.
—L’han trobat —digué el sagristà— aquest matí, damunt del patíbul on els
malfactors són exposats a la vergonya pública. Satanàs l’ha deixat allà, m’imagino,

amb la intenció de fer una facècia injuriosa contra la vostra reverència. Però, devia
estar tan cec i beneit com sempre i en tot moment. Una mà pura no necessita cap
guant que la cobreixi!
—Gràcies, bon amic —digué el sacerdot solemnement, però amb un sobresalt al
cor; perquè en tenia un record tan confús, que gairebé s’havia convençut que els
esdeveniments de la nit anterior havien estat visions—. Sí, sembla realment el meu
guant!
—I, ja que Satanàs va creure convenient robar-lo, la vostra reverència s’hi haurà
d’enfrontar sense guants, a partir d’ara —indicà el vell sagristà, somrient d’una
manera desagradable—. Però ha sentit parlar vostra reverència del prodigi que es va
veure anit? Una gran lletra vermella al cel —la lletra A—, que interpretem que
significa Àngel. Perquè, com que el bon governador Winthrop s’ha convertit en un
àngel aquesta nit, sens dubte van considerar convenient que en rebéssim un avís!
—No —respongué el sacerdot—. No n’havia sentit parlar.

13. UNA ALTRA IMATGE DE HESTER
En la darrera i singular entrevista amb mossèn Dimmesdale, Hester Prynne s’espantà
de veure la condició a què es trobava reduït el clergue. La seva fortalesa semblava
absolutament destruïda. La força moral es trobava degradada fins a una debilitat més
que infantil. Aquesta qualitat s’arrossegava impotent per terra, fins i tot quan les
facultats intel·lectuals conservaven el vigor primitiu, o potser havien adquirit una
energia mòrbida que només la malaltia els podia donar. Ella, com que coneixia un
seguit de circumstàncies que restaven amagades a la resta de la gent, podia deduir
fàcilment que, a més de la legítima acció de la pròpia consciència, una terrible
maquinària havia començat a actuar, i encara ho feia, contra el benestar i el repòs de
mossèn Dimmesdale. Coneixent el que aquell pobre home caigut havia estat una
vegada, tota l’ànima se li commovia en veure el terror esgarrifós amb que li suplicava
a ella —la dona proscrita— que l’ajudés contra l’enemic que havia descobert per
instint. Decidí, a més, que ell tenia dret a rebre la millor ajuda que li pogués donar.
Poc acostumada, durant el llarg aïllament de la societat, a comparar les seves nocions
de just i injust amb qualsevol criteri extern a si mateixa, Hester veié —o li va semblar
veure— que tenia una responsabilitat, en relació al clergue, que no tenia amb ningú
més, ni amb tota la resta del món. Els vincles que la unien a la resta del gènere humà
—vincles de flors, de seda, o d’or, o del material que fos— s’havien trencat tots.
Aquí tenia el vincle de ferro del delicte comú, que ni ell ni ella no podien trencar.
Com tots els altres lligams, comportava unes obligacions.
Hester Prynne no ocupava exactament la mateixa posició en la qual la vam veure
durant la primera època de la seva deshonra. Havien vingut anys, i se n’havien anat.
Perla ara en tenia set. La mare, amb la lletra escarlata al pit, brillant amb el seu
magnífic brodat, havia estat durant molt temps un objecte familiar per als habitants de
la ciutat. Tal com sol passar quan una persona es troba en un lloc visible davant la
comunitat, i, al mateix temps, no interfereix amb els interessos i conveniències
públics ni individuals, s’havia format finalment una mena de consideració general
cap a Hester Prynne. És un mèrit de la naturalesa humana que, quan l’egoisme no
entra en joc, resulti més fàcil estimar que odiar. L’odi, amb un procés gradual i lent,
es transformarà fins i tot en amor, si no s’impedeix el canvi amb una provocació
renovada constantment del sentiment d’hostilitat. En el cas de Hester Prynne, no hi va
haver ni provocació ni molèsties. Mai no lluità contra la gent, sinó que se sotmeté
sense queixes als pitjors tractaments; mai no ho reclamà, a canvi de tot el que havia
patit; no prengué mai en consideració la seva compassió. A més, també, la puresa
irreprotxable de la seva vida, durant tot aquells anys en què se l’havia mantingut
allunyada i exposada a la infàmia, li va ser reconeguda. Sense res a perdre, a la vista
de la humanitat, i sense cap esperança, ni tampoc cap desig de guanyar res, només
podia ser una genuïna consideració per la virtut el que havia tornat la pobra dona
extraviada cap al bon camí.

La gent veia també que, mentre que Hester mai no adduïa cap dret a compartir els
privilegis del món —o altres privilegis que el de respirar l’aire comú, i guanyar el pa
de cada dia per a la petita Perla i per a ella mateixa amb el treball fidel de les seves
mans— s’afanyava a reconèixer la seva germandat amb l’espècie humana cada
vegada que podia ser d’utilitat als altres. Ningú no estava tan disposat com ella a
donar el poc que tenia davant de cadascuna de les necessitats de la pobresa; encara
que el cor amarg del pobre tornés un insult a canvi de l’aliment que se li duia
regularment fins a la porta de casa seva, o dels vestits fets amb uns dits que haurien
pogut brodar la roba d’un monarca. Ningú se sacrificà tant com Hester quan la pesta
s’ensenyorí de la ciutat. En totes les èpoques de calamitats, certament, tant si són
generals com individuals, els proscrits de la societat hi troben immediatament un lloc.
Ella entrà, no pas com un convidat, sinó com un habitant de ple dret, a la casa
enfosquida per la preocupació; com si el seu crepuscle llòbrec fos un medi en el qual
estava autoritzada a mantenir relació amb els seus congèneres. Allà brillava la lletra
brodada, amb el consol en els raigs misteriosos. Penyora del pecat en qualsevol altre
lloc, era l’espelma de les cambres dels malalts. Havia projectat el seu fulgor, en el
tràngol més dur del sofrent, més enllà dels límits del temps. Li havia ensenyat on
posar el peu, mentre la llum de la terra s’apagava ràpidament, i abans que la llum del
futur el pogués il·luminar. En aquelles emergències, la naturalesa de Hester es
mostrava càlida i esplèndida; un pou de tendresa humana, constant a atendre cada
petició real, i inexhaurible en tots sentits. El seu pit, amb el senyal de la deshonra, era
un coixí ben tou per als caps que en necessitaven un. S’ordenà ella mateixa Germana
de la Misericòrdia; o, podríem dir més aviat, la mà feixuga del món l’havia ordenada,
quan ni el món ni ella esperaven aquest resultat. La lletra era el símbol de la seva
vocació. Tanta ajuda trobaven en ella —tanta capacitat d’acció, i tanta capacitat de
compadir-se— que molta gent refusà d’interpretar la A escarlata pel seu significat
original. Deien que significava Ardida; de tan valerosa que era Hester Prynne, amb
una fortalesa de dona.
Només podia estar a l’interior d’una casa a les fosques. Quan la claror del sol
tornava, ella ja no hi era. La seva ombra havia desaparegut pel llindar. L’útil ocupant
se n’havia anat, sense mirar enrere per recollir la paga de gratitud, si és que n’hi havia
en els cors d’aquells a qui havia servit amb tant de zel. Quan els trobava pel carrer,
mai no alçava el cap per rebre’n la salutació. Si estaven decidits a adreçar-se-li,
posava el dit damunt la lletra escarlata i passava de llarg. Això podia ser orgull, però
s’assemblava tant a la humilitat, que produïa tota la influència alleujadora d’aquesta
darrera qualitat en la consciència col·lectiva. La comunitat té un temperament
despòtic; és capaç de negar la justícia corrent, quan es demana com un dret de manera
massa enèrgica; però pràcticament amb la mateixa freqüència concedeix coses que
van més enllà de la justícia quan la súplica es fa, tal com els dèspotes els agrada que
es faci, apel·lant enterament a la seva generositat. En interpretar el comportament de
Hester Prynne com una súplica de la seva naturalesa, la societat s’inclinava a mostrar

a l’antiga víctima un rostre més benigne del que ella esperava trobar-hi, o, tal vegada,
del que mereixia.
Els governants, i els homes savis i instruïts de la comunitat, eren més propensos a
reconèixer la influència de les bones qualitats de Hester que no pas les persones
corrents. El prejudicis que compartien amb aquests darrers estaven reforçats per un
ferri marc de raonament, que feia molt més difícil desterrar-los. Dia a dia, però, les
arrugues esquerpes i rígides es relaxaven convertint-se en una cosa que, amb el pas
dels anys, podria arribar a ser una expressió gairebé benèvola. Això passava amb els
homes de categoria, a qui la seva posició eminent imposava una vigilància de la
moral pública. Els individus de vida privada, mentrestant, pràcticament havien
perdonat a Hester Prynne la seva feblesa; o més i tot, havien començat a contemplar
la lletra escarlata com un senyal, no pas d’aquell pecat únic, pel qual havia suportat
una penitència tan llarga i terrible, sinó de les bones accions que havia fet des
d’aleshores. «Veieu aquella dona amb una insígnia brodada?» deien als forasters. «És
la nostra Hester —la Hester de la nostra ciutat—, que és tan amable amb els pobres,
tan útil per als malalts i un consol tan gran per als afligits!». Després, és cert, la
propensió de la naturalesa humana a dir el pitjor de si mateixa, quan es troba encarnat
en la persona d’un altre, els forçava a murmurar el fosc escàndol dels anys passats.
Era un fet, malgrat tot, que als ulls dels mateixos homes que parlaven d’aquella
manera, la lletra escarlata tenia l’efecte d’una creu en el pit d’una monja. Conferia a
la portadora una mena de caràcter sagrat, que li feia possible caminar amb seguretat
enmig de tots els perills. Si hagués caigut en mans de lladres, l’hauria mantinguda
segura. Explicaven, i molts ho creien, que un indi havia disparat una fletxa contra la
insígnia, i que el projectil l’havia tocada, però caigué inofensiu a terra.
L’efecte del símbol —o, més aviat, de la posició a la societat que aquest símbol
indicava— sobre la ment de la mateixa Hester Prynne era poderós i peculiar. Tot el
fullatge lleuger i ple de gràcia del seu caràcter havia esdevingut musti a causa
d’aquella marca d’un vermell viu, i havia caigut feia temps, deixant un contorn nu i
aspre, que podria haver estat repulsiu, si hagués tingut amics o companys per sentir-
ne repulsió. Fins i tot l’atractiu de la seva persona havia sofert un canvi similar. En
part podia ser a causa de l’austeritat estudiada del seu vestit, i en part a la manca
d’expressió de les seves maneres. Era una transformació trista, també, el fet que els
cabell rics i exuberants estiguessin, o bé tallats, o bé amagats d’una manera tan
completa per una toca, que cap ni un dels blens brillants aparegué mai a la claror del
sol. En part era degut a tot això, però encara més a alguna altra causa, que no
semblava quedar res en la cara de Hester on l’Amor pogués posar-se; res en la forma
de Hester, tot i que era majestuosa i semblant a una estàtua, que la Passió pogués
somniar a embolcallar amb la seva abraçada; res en el pit de Hester per fer-ne altra
vegada el coixí de l’Afecte. Algun atribut s’havia allunyat d’ella, la permanència del
qual hauria estat essencial perquè continués essent una dona. Aquest és sovint el
destí, i aquest el desenvolupament aspre del caràcter i de la persona femenina, quan la

dona ha topat, i ha travessat, amb una experiència d’una particular severitat. Si és tota
ella tendresa, hi deixarà la vida. Si sobreviu, la tendresa en resultarà esclafada, o —i
la impressió de cara a l’exterior és la mateixa— enfonsada tan profundament en el
cor, que no podrà tornar a mostrar-se. La darrera és potser la teoria més exacta.
Aquella que una vegada ha estat dona, i ho ha deixat de ser, podria en qualsevol
moment esdevenir-ho una altra vegada, simplement que es produís el contacte màgic
que fes efectiva la transfiguració. Ja veurem si Hester Prynne va rebre més tard
aquest contacte, i per tant va ser transfigurada.
Bona part de la fredor de marbre de l’aspecte de Hester s’havia d’atribuir a la
circumstància que la seva vida havia evolucionat, des de la passió i el sentiment, cap
al pensament. Sola en el món —sola, pel que fa a la dependència de la societat, i amb
la petita Perla a qui guiar i protegir; sola, i sense esperança de recuperar la seva
posició, encara que no hagués desdenyat de considerar-ho desitjable— es va desfer
dels fragments d’una cadena trencada. La llei del món no era una llei per a la seva
ment. Era una època en la qual l’intel·lecte humà, acabat d’emancipar, havia
aconseguit un paper més actiu i més ampli que durant molts segles anteriors. Uns
homes d’armes havien enderrocat nobles i reis. Homes encara amb més audàcia que
aquests, enderrocat i reorganitzat —no pas d’una manera efectiva, sinó en l’esfera de
la teoria, que era el seu camp d’acció més real— tot el sistema d’antics prejudicis, on
reposaven bona part dels antics principis. Hester Prynne absorbí aquest esperit.
Assumí la llibertat d’especulació, aleshores força corrent a l’altra banda de l’Atlàntic,
però que els nostres avantpassats, si n’haguessin tingut notícia, haurien considerat un
crim més espantós que el que estigmatitzava la lletra escarlata. En la seva cabana
solitària, prop de la platja, la visitaven pensaments que no haurien gosat entrar en cap
altra llar de Nova Anglaterra; hostes ombrívols, que haurien estat tan perillosos com
dimonis, si els haguessin vist simplement trucant a la porta.
És un fet a tenir en compte que persones capaces de les especulacions més
audaces sovint es conformen amb la resignació més completa a les regulacions
externes de la societat. El pensament els basta, sense revestir-se amb la carn i la sang
de l’acció. Això era el que semblava passar amb Hester. I tanmateix, si la petita Perla
no li hagués arribat procedent del món espiritual, podria haver estat d’una manera ben
diferent. Aleshores, podria haver passat a la història, colze a colze amb Ann
Hutchinson, com a fundadora d’una secta religiosa. Podria, en una de les seves fases,
haver estat una profetessa. Podria, i no hauria pas estat improbable, haver estat
condemnada a mort pels severs tribunals de l’època, per intentar soscavar els
fonaments de la jerarquia puritana. Però, en l’educació de la seva filla, la passió pel
pensament tenia un camp on desfogar-se. La Providència, en la persona d’aquella
nena, havia confiat a Hester l’embrió i la flor de la feminitat, que havia de ser
protegida i desenvolupada enmig d’una multitud de dificultats. Tot estava contra ella.
El món li era hostil. La pròpia naturalesa de la nena tenia alguna cosa desencaminada,
que contínuament anunciava que havia nascut d’una manera impròpia —era

l’emanació de la passió il·legal de la seva mare—, i sovint forçava Hester a
preguntar-se, amb amargor en el cor, si era per bé o per mal que la pobra criatura
havia nascut.
Naturalment, sovint se li plantejava la mateixa pregunta trista en referència a tota
l’espècie femenina. Pagava la pena d’acceptar l’existència, fins i tot per a la més feliç
de totes? Pel que feia a la seva pròpia existència individual, feia temps que havia
optat per la resposta negativa, i havia deixat la qüestió decidida. La tendència a
l’especulació, encara que pugui mantenir tranquil·la una dona, tal com ho fa amb
l’home, l’entristeix. S’adona, potser, de la tasca sense esperança que té al seu davant.
Com a primer pas, tot el sistema social ha de ser enderrocat i construït de bell nou.
Després, la mateixa naturalesa del sexe oposat, o el llarg costum hereditari, que ha
esdevingut part de la seva naturalesa, s’ha de modificar essencialment abans que es
pugui permetre a la dona assumir el que sembla una posició justa i adequada.
Finalment, obviant totes les altres dificultats, la dona no pot treure profit d’aquestes
reformes preliminars, fins que ella mateixa hagi experimentat un canvi encara més
important; en el qual, potser, es pot trobar que l’essència etèria, on es troba la seva
vida més real, s’hagi evaporat. Una dona mai no venç aquests problemes amb
l’exercici del pensament. No s’han de resoldre, o en tot cas només d’una manera. Si
el seu cor arriba a predominar, s’esvaeixen. Així, Hester Prynne, el cor de la qual
havia perdut el seu batec regular i saludable, vagarejà sense res per orientar-la a
través del fosc laberint de la ment; ara desviant-se a causa d’un precipici impossible
d’escalar; ara girant cua per culpa d’un profund avenc. L’escenari que tenia a tot el
seu voltant era salvatge i lúgubre, i enlloc no hi havia una llar i un consol. De
vegades, un terrible dubte lluitava per emparar-se de la seva ànima, i es preguntava si
no seria millor enviar Perla immediatament al Cel, i anar-se’n ella cap a aquell futur
que la Justícia Eterna volgués disposar.
La lletra escarlata no havia fet la seva funció.
Ara, però, la seva entrevista amb el reverend Dimmesdale, la nit que aquest passà
en vetlla, li havia donat un nou tema de reflexió, i li oferia un objectiu que semblava
digne de qualsevol esforç i sacrifici que es fes per aconseguir-lo. Havia presenciat la
intensa misèria sota la qual lluitava el sacerdot, o, per parlar amb més propietat, sota
la qual havia deixat de lluitar. Veia que estava al límit de la bogeria, si és que encara
no l’havia traspassat. Era impossible posar en dubte que, per molt eficaç que sigui en
la seva acció dolorosa la fiblada secreta del remordiment, la mà que s’oferia per
alleujar-la hi havia injectat un verí encara més mortal. Un enemic secret havia estat
contínuament al seu costat, sota l’aspecte d’un amic i d’una ajuda, i s’havia beneficiat
de les oportunitats que això li oferia per entremetre’s en les delicades fonts de la
naturalesa de mossèn Dimmesdale. Hester no podia evitar preguntar-se si no hi havia
hagut originalment una manca de veritat, de coratge i de lleialtat per part seva, en
permetre que el sacerdot caigués en una posició que podia fer preveure tant de mal, i
de la qual no es podia esperar res favorable. La seva única justificació estava en el fet

que no havia estat capaç de trobar cap sistema per rescatar-lo d’una ruïna més negra
que la que l’aclaparava a ella, si no era acceptant el pla de simulació de Roger
Chillingworth. Sota aquell impuls havia fet la seva elecció, i havia elegit, tal com es
veia ara, l’alternativa més desafortunada de totes dues. Va decidir reparar l’error, fins
allà on encara fos possible. Enfortida pels anys de prova dura i solemne, ja no se
sentia tan incapaç d’enfrontar-se amb Roger Chillingworth com aquella nit,
degradada pel pecat, i mig enfollida per una deshonra que encara era nova, en què
parlaren a la cel·la de la presó. S’havia obert camí, des d’aleshores, fins a un lloc més
alt. El vell, d’altra banda, s’havia rebaixat fins a un nivell semblant al seu, o potser
més baix, amb la venjança a què s’havia lliurat.
En poques paraules, Hester Prynne decidí trobar-se amb el seu antic marit, i fer
tot el que estigués al seu abast per rescatar la víctima que aquest evidentment tenia
entre mans. No va haver de buscar gaire temps una ocasió. Una tarda, caminant amb
Perla per una part allunyada de la península, veié el vell metge, amb un cistell en un
braç i un bastó a l’altra mà, inclinant-se cap a terra, a la recerca d’arrels i herbes per
elaborar les seves medicines.

14. HESTER I EL METGE
Hester ordenà a la petita Perla que anés corrent fins a la riba de l’aigua, i que jugués
amb les petxines i les algues embullades, fins que ella hagués parlat una estona amb
aquell recol·lector d’herbes. Així que la nena fugí com un ocell, i, descalçant-se els
peuets blancs, caminà lleugera cap a la riba humida del mar. Aquí i allà s’aturava
completament i mirava amb curiositat una bassa, que la marea en retirar-se havia
deixat perquè Perla s’hi pogués emmirallar la cara. Des d’allà la mirava, amb uns
rínxols foscos i lluentejants al voltant del cap, i un somriure de follet als ulls, la
imatge d’una noieta, a qui Perla, com que no tenia cap altre company de jocs,
convidava a agafar-li la mà i fer una cursa amb ella. Però aquella noieta quimèrica,
per la seva banda, també li feia signes, com si digués: «Aquest lloc és millor! Vine tu
a dins de la bassa!». I Perla, entrant-hi, enfonsant-hi la meitat de la cama,
contemplava els propis peus blancs al fons; mentre que, des d’una profunditat encara
menor, li arribava la resplendor d’una mena de somriure fragmentari, surant d’aquí
cap allà en l’aigua agitada.
Mentrestant, la mare havia abordat el metge.
—Voldria parlar un moment amb vós —digué— sobre una cosa que ens interessa
molt.
—Aha! I és la senyora Hester qui té alguna cosa a dir al vell Roger
Chillingworth? —respongué ell, aixecant-se des de la seva posició inclinada—. De
bon grat! I doncs, senyora, he sentit a tothom dient coses bones de vós! Anit mateix,
un magistrat, un home savi i pietós, conversava sobre les vostres coses, senyora
Hester, i em va confiar que s’havia parlat de vós en el consell. Es va discutir si, d’una
manera segura per al benestar públic, es podria treure aquesta lletra escarlata del
vostre pit. Us asseguro per la meva vida, Hester, que vaig suplicar a l’excel·lentíssim
magistrat que això es pogués dur a terme immediatament!
—No depèn del caprici dels magistrats poder treure aquesta insígnia! —
respongué calmadament Hester—. Si jo fos digne de separar-me’n, cauria pel seu
propi pes, o es transformaria en alguna cosa que tindria un significat diferent.
—Bé, doncs, porteu-la, si us sembla millor —replicà ell—. Una dona ha de poder
seguir el seus capricis, pel que fa a l’adorn de la seva persona. La lletra està brodada
d’una manera ben alegre, i té un aspecte vistós al vostre pit!
Durant tota aquesta estona, Hester havia mirat fixament el vell, i la va sorprendre,
com també la va meravellar, comprovar el canvi que havia experimentat en els
darrers set anys. No tant pel fet que hagués esdevingut vell; perquè, tot i que les
empremtes de la vida que avançava eren visibles, suportava bé l’edat, i semblava
conservar energia i vivor en el cos magre. Però l’aspecte anterior d’home intel·lectual
i estudiós, calmat i tranquil, que era el que millor recordava d’ell, havia desaparegut
completament, i havia estat substituït per una mirada àvida, penetrant, gairebé
ferotge, i tanmateix reservada. Semblava que desitgés disfressar el seu desig i el seu

propòsit amb un somriure; però aquest somriure el traïa, i li titubejava en la cara
d’una manera tan burleta, que l’espectador encara podia veure millor la seva
expressió tenebrosa. De tant en tant, a més, li sortia una resplendor vermella dels ulls;
com si l’ànima del vell estigués encesa, i cremés en somort a l’interior del pit fins
que, a causa d’alguna ràfega ocasional d’apassionament s’abrandés formant una
flama momentània. Ell la sufocava tan ràpidament com podia, i lluitava per fer veure
que no havia passat res d’aquesta mena.
En una paraula, el vell Roger Chillingworth era una evidència sorprenent de la
capacitat d’un home per transformar-se en un diable, només que vulgui, durant un
espai raonable de temps, assumir la funció del diable. Aquesta persona infeliç havia
dut a terme una transformació d’aquella mena dedicant-se, durant set anys, a l’anàlisi
constant d’un cor torturat, extraient-ne plaer i afegint combustible a aquelles tortures
ardents que analitzava i amb les quals es recreava.
La lletra escarlata cremava en el pit de Hester Prynne. Allà hi havia una altra
ruïna, la responsabilitat de la qual requeia parcialment sobre ella.
—Què hi veieu, a la meva cara —preguntà el metge— que us la mireu amb tanta
atenció?
—Una cosa que em faria plorar, si tingués prou llàgrimes per fer-ho —respongué
ella—. Però deixeu-ho córrer! És sobre aquell home miserable que voldria parlar.
—I sobre quin aspecte d’ell? —exclamà àvidament Roger Chillingworth, com si
li interessés molt el tema, i estigués content de l’oportunitat de parlar-ne amb l’única
persona a qui podia fer la seva confident—. Per no amagar-vos la veritat, senyora
Hester, justament ara aquell cavaller m’ocupava els pensaments. Per tant parleu amb
franquesa; jo us respondré de bon grat.
—La darrera vegada que vam parlar —digué Hester—, ara fa set anys, va ser per
voluntat vostra que em vau arrencar la promesa de mantenir en secret la relació que hi
havia hagut entre vós i jo. Com que la vida i la bona fama d’aquell home eren a les
vostres mans, em va semblar que no tenia altra opció que guardar silenci, tal com em
manàveu. Però no va ser sense grans sospites que em vaig comprometre d’aquella
manera; perquè, tot i havent abandonat les meves obligacions amb els altres éssers
humans, encara me’n quedava una envers ell; i alguna cosa em va murmurar que
l’estava traint, en comprometre’m a seguir el vostre consell. Des d’aquell dia, cap
home està tan a prop d’ell com vós. Li seguiu totes les passes. Esteu al seu costat,
dormint i despert. Examineu tots els seus pensaments. Soscaveu i corsequeu el seu
cor! Teniu la seva vida entre les vostres mans, i el feu morir cada dia d’una mort en
vida; i tot i així ell no us coneix. Permetent això, certament he traït l’únic home amb
qui encara m’era permès de ser sincera!
—Quina altra opció tenies? —preguntà el vell Roger Chillingworth—. Si jo
l’hagués assenyalat amb el dit, l’hauria llançat des del púlpit fins a una masmorra… i
d’allà, tal vegada, a la forca!
—Hauria estat millor així! —digué Hester Prynne.

—Quin mal li he fet jo, a l’home? —tornà a preguntar el vell Roger Chillingworth
—. T’ho dic, Hester Prynne, els honoraris més rics que mai hagi cobrat el metge d’un
monarca no haurien pogut comprar les atencions que he dedicat a aquest miserable
sacerdot! Si no hagués estat per la meva ajuda, la seva vida s’hauria consumit entre
turments en els primers dos anys després que es perpetrés el seu delicte i el teu.
Perquè, Hester, al seu esperit li mancava la fortalesa per poder suportar, com ho ha fet
el teu, una càrrega com la de la lletra escarlata. Oh, jo podria revelar un secret
important! Però ja n’hi ha prou! Tot el que la tècnica pot fer, ho he utilitzat amb ell.
El fet que ara respiri, i que s’arrossegui per la terra, és gràcies a mi!
—Seria millor que hagués mort d’una vegada! —digué Hester Prynne.
—Sí, dona, és veritat el que dius! —exclamà el vell Roger Chillingworth, deixant
que el foc llòbrec del seu cor flamegés davant dels ulls d’ella—. Millor que hagués
mort d’una vegada! Cap altre mortal ha sofert mai com aquest home ha sofert. I tot,
tot, a la vista del seu pitjor enemic! Era conscient de la meva presència. Ha notat que
hi havia sempre una influència actuant damunt d’ell com una maledicció. Sabia, per
algun sentit espiritual (perquè el Creador mai no va fer cap ésser tan sensible com
aquest) sabia que no hi havia pas la mà d’un amic percudint les cordes del seu cor, i
que una mirada l’observava amb curiositat, cercant només el mal, i el trobà. Però no
sabia que l’ull i la mà eren meves! Amb la superstició pròpia dels seus germans,
imaginava que havia estat lliurat a un dimoni, per ser torturat amb somnis espantosos,
amb pensaments desesperats, amb la fiblada del remordiment, i la manca d’esperança
en el perdó; com una mostra del que l’esperava més enllà de la tomba. Però era
l’ombra constant de la meva presència! La intensa proximitat de l’home a qui havia
fet el tort més infame! I que havia arribat a existir tan sols gràcies al verí perpetu de
la revenja més nefasta! Sí, certament! No s’equivocava! Hi havia un dimoni darrere
seu! Un home mortal, que una vegada va tenir un cor humà, havia esdevingut un
dimoni per al seu turment particular!
El malaurat metge, mentre pronunciava aquestes paraules, aixecà les mans amb
una mirada d’horror, com si contemplés alguna forma espantosa, que no podia
reconèixer, usurpant el lloc de la seva pròpia imatge en un mirall. Era un d’aquells
moments —que de vegades només passen cada molts anys— en què l’aspecte moral
d’un home és revelat amb fidelitat a la seva mirada interior. No és pas improbable
que abans no s’hagués vist mai tal com ho feia ara.
—Encara no l’has torturat prou? —digué Hester, adonant-se de la mirada del vell
—. Encara no t’ho ha pagat del tot?
—No! No! L’únic que ha fet ha estat augmentar el deute —respongué el metge; i
mentre continuava, el seu aire perdé els trets més ferotges i s’enfonsà en una
expressió malenconiosa—. Em recordes, Hester, tal com era fa nou anys? Ja
aleshores em trobava a la tardor dels meus dies, i no era pas el principi de la tardor.
Però tota la meva vida ha estat feta d’anys de tenacitat, d’estudi, de meditació, anys
tranquils, dedicats fidelment a l’augment dels meus propis coneixements, i dedicats

fidelment, també, tot i que aquest darrer objectiu no era res més que una
conseqüència de l’altre… dedicats al progrés del benestar humà. Cap vida ha estat
més pacífica i innocent que la meva; poques vides tan profitoses per als altres. Em
recordes? No era, tot i que em podies considerar fred, un home que pensava en els
altres, que demanava poc per a si mateix… amable, sincer, just, i amb uns afectes
constants, si bé no eren fervents? No era tot això?
—Tot això, i més —digué Hester.
—I com sóc ara? —demanà ell, mirant-la a la cara i permetent que tot el mal del
seu interior es mostrés escrit en els seus trets—. Ja t’he dit ara el que sóc! Un dimoni!
Qui m’hi ha convertit?
—He estat jo! —exclamà Hester amb una esgarrifança—. He estat jo, tant com
ell. Per què no t’has venjat de mi?
—T’he deixat en mans de la lletra escarlata —respongué Roger Chillingworth—.
Si això no m’ha venjat, ja no puc fer-hi més!
Hi posà el dit al damunt, amb un somriure.
—T’ha venjat —respongué Hester Prynne.
—No n’esperava pas menys —digué el metge—. I ara, què volies de mi respecte
a aquest home?
—Haig de revelar el secret —respongué Hester amb fermesa—. Ell t’ha de
conèixer pel que realment ets. Quin pot ser-ne el resultat, no ho sé. Però finalment
pagaré aquest llarg deute de confiança que tinc amb ell. Pel que fa referència a la seva
bona fama i al seu rang terrenal, i tal vegada la vida, és a les teves mans. Tampoc no
veig (jo, a qui la lletra escarlata ha educat en la veritat, encara que es tracti d’una
veritat de ferro candent entrant a l’ànima) tampoc no veig que pagui tant la pena de
seguir vivint una vida d’una buidor horrible, com per inclinar-me a implorar-te
misericòrdia. Fes amb ell el que vulguis! No l’espera res de bo! Ni a mi! Ni a tu! Res
de bo no espera la petita Perla! No hi ha cap camí que ens meni fora d’aquest laberint
llòbrec!
—Dona, gairebé podria sentir compassió per tu! —digué el vell Roger
Chillingworth, incapaç també de reprimir una esgarrifança d’admiració; perquè hi
havia una qualitat gairebé majestuosa en la desesperació que expressava—. Hi ha
coses molt grans a dintre teu. Tal vegada si haguessis trobat abans un amor millor que
el meu, tot aquest mal no hauria existit. Sento compassió per tu, per tot el bé que s’ha
malbaratat en la teva naturalesa!
—I jo per tu —respongué Hester Prynne— per l’odi que ha transformat un home
savi i just en un dimoni! No vols purificar-te’n i tornar a ser humà? Si no ho fas per
ell, encara més ho has de fer per tu! Perdona, i deixa a partir d’ara el seu càstig en
mans d’aquell Poder que el reclama! He dit, fa un moment, que res de bo no es podia
esdevenir per a ell, ni per a tu, ni per a mi, que vaguem junts per aquest tenebrós
laberint del mal, entrebancant-nos a cada pas amb la culpa que hem escampat pel
camí. No és així! Podria haver-hi alguna cosa bona per a tu, i només per a tu, perquè

has estat agreujat profundament, i tens a les teves mans la possibilitat de perdonar.
Renunciaràs a aquest únic privilegi? Rebutjaràs aquest benefici impagable?
—Calma, Hester, calma! —respongué el vell, amb una duresa tenebrosa—. No se
m’ha concedit la possibilitat de perdonar. No tinc aquesta capacitat de què em parles.
La meva antiga fe, oblidada des de fa temps, torna cap a mi, i m’explica tot el que
fem, i tot el que patim. Amb el teu primer pas en fals, vas plantar l’embrió del mal;
però, des d’aquell moment, tot ha estat una fosca necessitat. Tu, que m’has enganyat,
no ets una pecadora, fora d’una mena d’il·lusió característica; ni jo sóc com un
dimoni, que ha arrencat de les mans a un dimoni la seva funció. És el nostre destí.
Deixa que la flor negra floreixi com pugui! I ara fes el teu camí, i tracta com vulguis
aquell home.
Li féu un senyal de comiat amb la mà, i es dirigí altra vegada cap a la seva tasca
de recollir herbes.

15. HESTER I PERLA
D’aquesta manera Roger Chillingworth —una figura vella i deforme, amb una cara
que obsessionava els records dels homes durant més temps del que voldrien—
s’acomiadà de Hester Prynne, i s’allunyà inclinant-se cap a terra. Aquí i allà recollia
alguna herba, o arrencava una arrel, i la posava al cistell que duia al braç. La barba
grisa gairebé tocava a terra mentre avançava lentament. Hester el contemplà una
estona, mirant-lo amb una curiositat mig quimèrica per veure si l’herba tendra de
principis de primavera no quedaria arrasada sota seu, mostrant el rastre vacil·lant de
les seves passes, ressec i fosc, enmig de l’alegre verdor. Es preguntà de quina mena
d’herbes es tractava, que el vell les collís amb tanta persistència. No el rebria la terra,
animada a un mal propòsit per l’afinitat de la seva mirada, amb arbusts metzinosos,
d’espècies desconegudes fins aquell moment, brotant sota els seus dits? O potser li
bastava que cada producte saludable es convertís en una cosa nociva i maligna amb el
seu contacte? El sol, que resplendia d’una manera tan brillant per a totes les altres
coses, queia realment damunt d’ell? O hi havia, tal com semblava més aviat, un
cercle d’ombra sinistra traslladant-se amb la seva deformitat, per qualsevol camí cap
on es dirigís? I cap on anava ara? No s’enfonsaria de sobte cap a l’interior de la terra,
deixant una taca d’aridesa i destrucció, on, al cap del temps, s’hi podria veure
belladona, sanguinyol, jusquiam o qualsevol altre vegetal malèfic que aquell clima
pogués produir, florint amb una exuberància repugnant? O estendria unes ales de rat-
penat i se n’aniria volant, amb un aspecte molt més lleig com més s’enlairés cap al
cel?
—Tant si és pecat com si no —digué Hester Prynne amargament, contemplant
encara com s’allunyava—, odio aquest home!
Es recriminà a si mateixa per aquest sentiment, però no el pogué vèncer ni fer
minvar. En intentar fer-ho, pensà en aquells dies llunyans, en una terra distant, quan
ell solia sortir al captard de l’aïllament del seu estudi, i s’asseia a la claror del foc de
casa seva, a la llum del somriure nupcial d’ella. Necessitava escalfar-se amb aquell
somriure, deia, per tal de poder treure del cor del savi el fred de tantes hores solitàries
entre els llibres. En un temps no havia considerat aquelles escenes d’altra manera que
felices, però ara, vistes a través de l’instrument ombrívol de la seva vida posterior, se
situaven entre els seus pitjors records. Es meravellava que aquelles escenes haguessin
pogut existir! Es meravellava que mai hagués pogut arribar a casar-s’hi! Considerava
el pitjor crim de què li calia penedir-se el fet d’haver pogut suportar l’agafada tèbia
de la seva mà, i correspondre-hi, i haver tolerat que el somriure dels seus llavis i dels
seus ulls es barregés i es confongués amb el d’ell. I li semblava que Roger
Chillingworth li havia fet una ofensa més infame que qualsevol altra que ella li
hagués fet després, en fer-li creure, en un temps en què el cor d’ella no coneixia res
millor, que podria ser feliç al seu costat.
—Sí, l’odio —repetí Hester, amb més amargor que abans—. Em va trair! Em va

fer un greuge pitjor del que jo li he fet!
Que tremolin els homes que conquereixin la mà d’una dona, si no aconsegueixen
la més alta passió en el cor d’ella! Si no és així, poden tenir la sort miserable, com era
la de Roger Chillingworth, quan un contacte més fort que el seu desperti tota la seva
sensibilitat, que se’ls recrimini per una satisfacció reposada, la imatge de marbre de la
felicitat, que hauran imposat a la dona com si fos la càlida realitat. Però Hester feia
temps que hauria d’haver superat aquella injustícia. Què anunciava aquest fet?
Aquells set anys llargs sota la tortura de la lletra escarlata, havien infligit tanta
misèria sense haver desvetllat gens de penediment?
Les emocions d’aquell breu espai de temps, mentre seguia amb la mirada la figura
corbada del vell Roger Chillingworth, projectaven una claror vaga sobre l’estat
d’ànim de Hester, revelant moltes coses que d’altra manera ella no hauria reconegut.
Quan ell se n’hagué anat, cridà la seva filla.
—Perla! Petita Perla! On ets?
Perla, amb una activitat mental que mai no flaquejava, no havia deixat en cap
moment de divertir-se mentre la seva mare parlava amb el vell recol·lector d’herbes.
Al principi, com ja hem explicat, havia jugat fantasiosament amb la seva pròpia
imatge en una bassa d’aigua, incitant el fantasma a sortir-ne, i —com que aquest
refusava d’atrevir-s’hi— buscant ella mateixa una manera de penetrar en la seva
esfera de terra impalpable i cel inabastable. Com que trobà, però, que o ella o la seva
imatge eren irreals, es dirigí cap a una altra banda a cercar una millor manera de
passar el temps. Va fer barquetes amb escorça de bedoll, i les carregà de closques de
cargol, i envià més expedicions cap a l’immens oceà que cap mercader de Nova
Anglaterra; però la major part naufragaren prop de la platja. Agafà un cavallet de mar
viu per la cua, capturà unes quantes estrelles de mar, i posà una medusa a fondre’s a
la calor del sol. Després recollí l’escuma blanca que marcava la línia de la marea que
avançava, i la llançà contra la brisa, corrent amb passes alades al seu darrere per
atrapar els grans borrallons de neu abans que caiguessin. Veient un esbart d’ocells de
platja, que s’alimentaven i voleiaven per la riba, la molt entremaliada omplí el
davantal de còdols, i, arrossegant-se de roca en roca darrere aquests petits ocells
marins, demostrà una notable destresa a abatre’ls a pedrades. Un ocellet gris, amb el
pit blanc, Perla n’estava gairebé segura, havia estat tocat per un còdol i havia marxat
volant amb una ala trencada. Però aleshores el petit follet sospirà i abandonà
l’entreteniment; perquè l’afligia haver fet mal a un ésser petit tan salvatge com la
brisa del mar, o tan salvatge com la mateixa Perla.
La seva darrera dedicació va ser recollir algues de diverses menes, i fer-se’n una
bufanda, o una capa i una toca, i assumir així l’aspecte d’una sireneta. Havia heretat
el do de la seva mare per imaginar robes i vestits. Com a darrer toc per a la seva
disfressa de sirena, Perla agafà una mica d’algues i imità, tan bé com va poder,
damunt del seu propi pit, l’adorn que tan conegut li era damunt del de la seva mare.
Una lletra —la lletra A—, però d’un verd viu, en comptes d’escarlata! La nena

inclinà la barbeta cap al seu pit, i esguardà aquesta insígnia amb un interès estrany;
com si l’únic motiu d’haver vingut al món fos esbrinar el seu significat ocult.
—M’agradaria saber si la mare em preguntarà què significa! —pensà Perla.
Just en aquell moment sentí la veu de la mare, i corrent cap allà amb tanta
lleugeresa com un dels ocellets de mar, aparegué davant de Hester Prynne, ballant,
rient, i assenyalant amb el dit l’adorn que duia al pit.
—Petita Perla meva —digué Hester després d’un moment de silenci—. La lletra
verda, i en el teu pit de criatura, no té cap sentit. Però saps què significa, filla meva,
aquesta lletra que la teva mare està condemnada a portar?
—Sí, mare —digué la nena—. És la A majúscula. Me la vas ensenyar a
l’abecedari.
Hester li mirà fixament la carona; però, tot i que hi havia aquella expressió
singular que havia notat tan sovint en els ulls negres, no pogué esbrinar si Perla
atribuïa realment cap significat al símbol. Sentí un desig mòrbid de confirmar-ho.
—Ho saps, filla, per què porta aquesta lletra, la teva mare?
—I tant que ho sé! —respongué Perla, mirant alegrement la cara de la mare—. És
per la mateixa raó que el sacerdot duu la mà sobre el cor!
—I quina és, aquesta raó? —preguntà Hester, somrient a mitges per l’absurda
incoherència de l’observació de la nena; però, quan ho repensà, va empal·lidir—. Què
té a veure la lletra amb cap altre cor que no sigui el meu?
—No, mare, t’he dit tot el que sé —digué Perla, parlant amb més serietat del que
solia fer—. Pregunta-li a aquell vell amb qui has parlat! Potser ell t’ho podrà dir. Però
ara de veritat, mare, què significa aquesta lletra escarlata? I per què la duus, al pit? I
per què se la posa, la mà al cor, el sacerdot?
Agafà la mà de la mare entre les seves, i la mirà als ulls amb una serietat que
rarament es podia trobar en el seu caràcter isard i capriciós. A Hester se li acudí
pensar que potser la nena intentava apropar-se a ella amb una confiança infantil, fent
tot el que podia, amb tota la intel·ligència de què era capaç, per establir un punt
afectuós de contacte. Allò mostrava Perla sota un aspecte inusual. Abans, la mare,
mentre estimava la filla amb la intensitat d’un afecte únic, s’havia disciplinat a no
esperar gaire cosa més a canvi que la volubilitat d’una brisa d’abril; que passa el
temps en alegres diversions, que té les seves ratxes de passió inexplicable, geniüda
quan està del millor humor, i que et deixa glaçat molt més sovint que no t’omple de
carícies, quan te l’acostes al pit; i en compensació d’aquestes ofenses, de vegades,
amb una intenció indefinible, et besa la galta amb una mena de tendresa equívoca,
juga delicadament amb els teus cabells i després se’n va cap als seus altres afers
ociosos, deixant-te un plaer somniós en el cor. Aquesta era, d’altra banda,
l’apreciació que feia la mare de la disposició de la filla. Qualsevol altre observador
hauria pogut veure-hi algunes característiques menys falagueres, i els hauria donat
una interpretació força més obscura. Però ara en la ment de Hester prengué força la
idea que Perla, amb una penetració i una precocitat notables, potser s’estava apropant

a l’edat en què en podria fer una amiga, i que se li podria confiar una part tan gran de
les penes de la mare com se li pogués comunicar sense ser irreverent amb la mare ni
amb la filla. En el petit caos del caràcter de Perla, es podia veure emergint —i s’hi
podien veure, des de bon principi— els sòlids fonaments d’un coratge indomable —
una voluntat incontrolable, un orgull enèrgic, que amb l’educació es podia convertir
en amor propi— i un aspre desdeny per moltes coses, en les quals, un cop
examinades, es pot trobar la taca de la falsedat. Era capaç, també, de sentir afectes,
tot i que fins aquell moment d’una manera irritant i desagradable, tal com són les
aromes més intenses dels fruits que no han madurat. Amb tots aquests excel·lents
atributs, pensava Hester, caldria que hagués heretat molt de mal de la seva mare
perquè d’aquella nena amb aires de follet no en sortís una dona noble.
La tendència inevitable de Perla a planar sobre l’enigma de la lletra escarlata
semblava una qualitat innata. Des de l’època més remota de la seva vida conscient,
havia començat a fer-ho com si fos una missió que tingués encomanada. Hester havia
imaginat sovint que la Providència tenia un propòsit de justícia i càstig, en dotar la
nena amb aquesta propensió marcada; però mai, fins ara, no se li havia acudit
preguntar-se si, unida a aquest propòsit, no hi podria haver igualment una intenció
misericordiosa i benefactora. Si la petita Perla era rebuda amb fe i confiança, com si
fos un esperit missatger així com una criatura terrenal, no podia ser que la seva
missió fos alleugerir la pena que es trobava enterrada en el cor de la mare i que el
convertia en una tomba? I ajudar-la a vèncer la passió, una vegada tan frenètica, i que
tanmateix no havia mort ni dormia, sinó que tan sols restava empresonada a l’interior
del mateix cor sepulcral?
Aquestes eren algunes de les idees que ara s’agitaven en la ment de la mare, amb
una impressió tan vívida com si les hi haguessin murmurat realment a l’orella. I allà
era encara la petita Perla, agafant la mà de la mare entre les seves, i girant la cara cap
amunt, mentre feia aquelles preguntes penetrants, una vegada i una altra, i encara una
tercera vegada.
—Què significa la lletra, mare? I per què la portes? I per què el sacerdot es posa
la mà al cor?
—Què li diré? —es preguntava Hester—. No! Si aquest és el preu de la
comprensió de la nena, no el puc pagar!
Després parlà en veu alta.
—Ximpleta —digué—, quines preguntes són aquestes? Hi ha moltes coses en
aquest món que una nena no ha de preguntar. Què sé jo del cor del sacerdot? I pel que
fa a la lletra escarlata, la duc perquè m’agrada el seu fil d’or!
En tots els set anys que havien passat, Hester Prynne mai no havia mentit respecte
al símbol del seu pit. Pot ser que fos el talismà d’algun esperit rígid i sever, però un
esperit protector al capdavall, que ara l’abandonava; i reconeixent que, malgrat
l’estricta vigilància a què aquest sotmetia el seu cor, algun mal nou s’hi havia
infiltrat, o algun de vell mai no n’havia estat expulsat. Pel que fa a la petita Perla, la

serietat aviat deixà la seva cara.
Però a la nena no li semblà bé abandonar el tema. Dues o tres vegades, mentre la
seva mare i ella anaven cap a casa, i amb la mateixa freqüència a l’hora de sopar, i
mentre Hester la posava al llit, i una vegada quan ja semblava ben adormida, Perla
aixecà la mirada, amb la malícia brillant-li en els ulls negres.
—Mare —deia— què significa la lletra escarlata?
I l’endemà al matí, el primer senyal que va donar la nena d’estar desperta va ser
aixecar el cap del coixí i fer aquella altra pregunta, que d’una manera inexplicable
relacionava amb les seves investigacions sobre la lletra escarlata:
—Mare! Mare! Per què es posa la mà al cor, el sacerdot?
—Calla, nena entremaliada! —respongué la mare, amb una aspror que abans no
s’havia permès mai—. No m’empipis; o et tancaré a la cambra fosca!

16. UNA CAMINADA PEL BOSC
Hester Prynne es mantingué ferma en la decisió de fer saber a mossèn Dimmesdale, a
qualsevol preu de dolor present o de conseqüències posteriors, la veritable identitat de
l’home que s’havia introduït en la seva intimitat. Durant uns quants dies, però, buscà
en va una oportunitat d’adreçar-s’hi en algun dels passeigs meditatius que sabia que
tenia el costum de fer, per les platges de la península, o pels turons boscosos de les
terres veïnes. No hauria representat cap escàndol, certament, ni cap perill per a
l’absoluta bona reputació del clergue, que l’hagués anat a visitar al seu propi estudi,
on molts penedits, abans, ja havien confessat pecats d’una gravetat potser més gran
que el que anunciava la lletra escarlata. Però, en part perquè temia la interferència
secreta o oberta del vell Roger Chillingworth, en part perquè la seva consciència veia
recels allà on no n’hauria de veure, i en part perquè tant el sacerdot com ella
necessitarien tota l’amplada del món per respirar, mentre parlessin… per totes
aquestes raons, a Hester mai no se li acudí anar a trobar-lo en un lloc amb menys
intimitat que a cel obert.
Finalment, quan es trobava a la cambra d’un malalt, on havien sol·licitat la
presència del reverend mossèn Dimmesdale perquè hi fes una pregària, va saber que
havia anat, el dia abans, a visitar l’apòstol Eliot entre els seus conversos indis.
Probablement tornaria, a una hora determinada, l’endemà a la tarda. Així doncs,
l’endemà, d’hora, Hester agafà la petita Perla —que era la companya forçosa de totes
les expedicions de la seva mare, per molt inconvenient que resultés la seva presència
— i es posà en marxa.
La carretera, després que les dues caminants haguessin passat de la península al
continent, no era altra cosa que una sendera. S’estenia cap a l’interior del misteri del
bosc primitiu. Aquest li deixava un pas tan estret, era tan negre i espès a cada banda, i
deixava entreveure el cel d’una manera tan imperfecta, que, per a la ment de Hester,
era un reflex ben encertat de la solitud moral per la qual havia caminat durant tant de
temps. El dia era fred i fosc. Tenia al damunt una gran extensió de núvols, empesos
lleugerament, però, per una brisa; de tal manera que de tant en tant es podia veure una
ullada vacil·lant de sol que jugava solitàriament pel camí. Aquesta alegria fugissera
era sempre a l’altre extrem d’alguna àmplia panoràmica a través del bosc.
L’enjogassat raig de sol —escassament enjogassat, en el millor dels casos, enmig de
la tristor predominant del dia i de l’escenari— es retirava en apropar-s’hi elles,
deixant els llocs on havia dansat més lúgubres que cap altre, a causa de la brillantor
que havien esperat trobar-hi.
—Mare —digué la petita Perla— el sol no t’estima. Se’n va corrent i s’amaga,
perquè té por d’alguna cosa del teu pit. Ara, fixa’t! És allà, jugant, un bon tros lluny.
Queda’t aquí, i deixa’m córrer a atrapar-lo. Jo només sóc una nena. No fugirà de mi;
perquè encara no porto res al pit!
—Ni l’hi portaràs mai, espero, filla —digué Hester.

—I per què no, mare? —preguntà Perla, aturant-se de cop, just quan començava a
córrer—. No arribarà pel seu propi compte quan sigui una dona gran?
—Corre, filla —respongué la mare— i atrapa el sol! Aviat se n’haurà anat.
Perla es posà en camí ràpidament, i, Hester somrigué en comprovar-ho, atrapà
realment el raig de sol, i hi restà al mig rient, brillant a causa de la seva esplendor, i
espurnejant amb la vivacitat que el moviment ràpid havia excitat. La llum restà
entorn de la nena solitària, com si s’alegrés de tenir aquella companya de jocs, fins
que la mare s’hagué apropat prou per entrar també en el cercle màgic.
—Ara se n’anirà! —digué Perla, movent el cap.
—Fixa’t —respongué Hester somrient—. Ara puc allargar la mà, i agafar-ne una
mica.
Quan intentà fer-ho, el sol desaparegué; o, a jutjar per l’expressió brillant que
ballava pels trets de Perla, la mare podria haver imaginat que la nena l’havia absorbit
cap al seu interior, i que el tornaria a deixar anar, escampant una resplendor pel seu
camí, quan s’endinsessin en algun indret més ombrívol. No hi havia cap altra
característica en la manera de ser de Perla que li produís una sensació de frescor i
d’energia com aquesta inacabable vivacitat d’ànim; no patia la malaltia de la tristesa,
que gairebé tota la mainada, en aquests darrers dies, hereten, amb l’escròfula, de les
preocupacions dels seus progenitors. Potser també això era una malaltia, i no pas altra
cosa que el reflex de l’energia frenètica amb la qual Hester havia lluitat contra les
seves tristeses, abans del naixement de Perla. Certament era un encant dubtós, que
conferia una lluïssor dura, metàl·lica al caràcter de la nena. Necessitava —com molta
gent necessita durant tota la vida— una aflicció que la colpís profundament, i que
d’aquesta manera la humanitzés i la fes capaç de sentir compassió. Però la petita
Perla encara tenia temps!
—Vine, filla! —digué Hester, mirant entorn seu des del lloc en què Perla havia
restat quieta enmig del raig de sol—. Ens asseurem un tros endins del bosc, i
reposarem.
—No estic cansada, mare —respongué la nena—. Però pots seure, si mentrestant
m’expliques una rondalla.
—Una rondalla, filla! —digué Hester—. I sobre què?
—Oh, una rondalla sobre l’Home Negre! —respongué Perla, agafant el vestit de
la mare i dirigint la mirada, mig seriosa, mig maliciosa, cap a la cara d’ella—. De
com ronda per aquest bosc, i duu un llibre amb ell… un llibre gran, feixuc, amb
cantoneres de ferro; i de com aquest Home Negre i lleig ofereix el llibre i una ploma
de ferro a tothom qui troba aquí enmig dels arbres; i de com han d’escriure el seu
nom amb la pròpia sang. I després els posa la seva marca en el pit! L’has trobat mai,
tu, l’home negre, mare?
—I qui t’ha explicat aquesta història, Perla? —preguntà la mare, reconeixent una
superstició corrent de l’època.
—Va ser aquella vella dama del racó de la llar de foc, a la casa on vas fer vetlla

anit —digué la nena—. Però s’imaginava que jo estava adormida quan en parlava. Va
dir que milers i milers de persones l’havien trobat aquí, i havien escrit en el seu llibre,
i duien la seva marca. I que aquella dama geniüda, la vella senyora Hibbins, n’era
una. I, mare, la vella dama va dir que aquesta lletra escarlata era la marca que t’havia
posat l’Home Negre, i que brilla com una flama vermella quan el trobes a la mitjanit,
aquí en la foscor del bosc. És cert, mare? Vas a trobar-t’hi durant la nit?
—T’has despertat mai i has trobat que la teva mare se n’havia anat? —preguntà
Hester.
—No pas que jo recordi —digué la nena—. Si et fa por deixar-me a la nostra
cabana, se’m podries emportar amb tu. M’agradaria molt anar-hi! Però mare, explica-
m’ho ara! Existeix aquest home negre? I l’has trobat mai? És seva, aquesta marca?
—Em deixaràs en pau, si t’ho explico una vegada? —preguntà la mare.
—Sí, si m’ho expliques tot —respongué Perla.
—Una vegada a la meva vida vaig trobar l’home negre! —digué la mare—.
Aquesta lletra escarlata és la seva marca!
Conversant d’aquesta manera, penetraren prou en el bosc per protegir-se de les
mirades de qualsevol viatger que passés pel camí. Allà s’assegueren sobre un munt
exuberant de molsa; que, en alguna època del segle anterior, havia estat un pi gegantí,
amb les arrels i el tronc enmig de la foscor ombrívola, i la copa a dalt, en l’atmosfera
superior. El lloc on s’havien assegut era una petita fondalada, amb un tossal sembrat
de fulles aixecant-se suaument a cada banda, i un rierol corrent pel mig, sobre un llit
de fulles caigudes sota l’aigua. Els arbres pròxims havien deixat anar, de tant en tant,
grans branques que obstruïen el corrent, i l’obligaven a formar remolins i gorgs
negres en alguns punts; mentre que, en els llocs on l’aigua fluïa d’una manera més
ràpida i sobtada, apareixia un llit de còdols i sorra fosca, espurnejant. Deixant que els
ulls seguissin el curs del corrent, podien veure la llum que es reflectia en l’aigua, a
poca distància cap a l’interior del bosc, però aviat en perdien el rastre enmig del
garbuix de troncs d’arbre i de sotabosc, i ara i adés una roca enorme, recoberta de
líquens grisos. Tots aquests arbres gegantins i penyals de granit semblaven col·locats
a propòsit per crear un misteri entorn del curs d’aquell petit rierol; tement, potser, que
amb la seva incessant loquacitat esbombés les històries del cor del vell bosc d’on
fluïa, o que emmirallés les seves revelacions en la superfície llisa d’un gorg.
Contínuament, era cert, el rierol produïa mentre avançava un murmuri agradable,
tranquil, alleujador, però malenconiós, com la veu d’una criatura que passés la seva
infantesa sense jocs, i no sabés com fer-s’ho per estar alegre enmig d’amics tristos i
esdeveniments tètrics.
—Oh, rierol! Oh rierol beneit i tediós! —exclamà Perla, després d’escoltar una
estona com parlava—. Per què estàs tan trist? Anima’t, i no estiguis tota l’estona
sospirant i murmurant!
Però el rierol, durant la seva curta vida entre els arbres del bosc, havia passat una
experiència tan solemne, que no podia evitar parlar-ne, i semblava no tenir res més a

dir. Perla s’assemblava al rierol, ja que el corrent de la seva vida brollava d’una font
igualment misteriosa, i havia fluït a través d’escenaris enfosquits d’una manera
igualment tenebrosa. Però, a diferència del petit corrent d’aigua, ballava i
espurnejava, i parlava alegrement mentre seguia el seu camí.
—Què diu, aquest trist rierol, mare? —preguntà.
—Si tinguessis una pena que fos teva, el rierol te’n parlaria —respongué la mare
—, just tal com m’està parlant de la meva! Però ara, Perla, sento passes pel camí, i el
soroll d’algú que està apartant les branques. Voldria que te n’anessis a jugar, i em
deixessis parlar amb el que ve per allà.
—És l’Home Negre? —preguntà Perla.
—Aniràs a jugar, filla? —repetí la mare—. No t’allunyis cap a l’interior del bosc.
I para compte a venir de seguida que et cridi.
—Sí, mare —respongué Perla—. Però, si és l’Home Negre, no em deixaràs
quedar un moment i mirar-lo, amb el llibre gran sota el braç?
—Vés-te’n, ximpleta —digué la mare amb impaciència—. No és l’Home Negre!
Ara el pots veure entre els arbres. És el sacerdot!
—És cert! —digué la nena—. I, mare, duu la mà damunt del cor! És perquè, quan
el sacerdot va escriure el seu nom al llibre, l’Home Negre li va posar la marca en
aquest lloc? Però per què no la duu a la banda de fora del pit, com fas tu, mare?
—Vés-te’n, ara, filla, i ja m’empiparàs en un altre moment! —exclamà Hester
Prynne—. Però no t’allunyis. Queda’t en un lloc on puguis sentir el murmuri del
rierol.
La nena se n’anà cantant, seguint el corrent del rierol, i esforçant-se a barrejar
alguna cadència més festiva amb la seva veu malenconiosa. Però el petit corrent no
volia consolar-se, i continuava encara explicant el seu secret inintel·ligible d’algun
misteri molt llastimós que havia succeït —o fent una lamentació profètica d’alguna
cosa que encara havia de passar— entre els límits del bosc ombrívol. Així doncs
Perla, que ja tenia prou ombra en la seva curta vida, decidí trencar la seva amistat
amb aquell rierol planyívol. Es posà, per tant, a recollir violetes i anemones del bosc,
i alguns corniols que trobà creixent a les esquerdes d’una alta roca.
Quan la seva filla follet se n’hagué anat, Hester Prynne féu una o dues passes cap
al camí que duia a través del bosc, però restant encara sota l’ombra espessa dels
arbres. Contemplà el sacerdot avançant per la sendera, completament sol, i recolzant-
se en un bastó que havia tallat al costat del camí. Se’l veia macilent i feble, i traïa un
abatiment flàccid amb el seu aire, que mai no l’havia caracteritzat d’una manera tan
destacable en les seves passejades per la colònia, ni en cap altra situació en què es
cregués exposat a la vista de la gent. Això era penosament visible aquí, en l’intens
aïllament del bosc, que per si mateix ja devia ser una prova dura per al seu estat
d’ànim. Hi havia una languidesa en la seva manera de caminar; com si no veiés cap
raó per fer una passa més, ni sentís cap desig de fer-ho, sinó que s’hauria alegrat, si es
podia alegrar d’alguna cosa, de llançar-se a l’arrel de l’arbre més proper i jeure allà

passivament per sempre més. Les fulles podrien cobrir-lo, i el terra gradualment
s’acumularia i formaria una petita elevació damunt del seu cos, sense importar-li si hi
havia o no hi havia vida. La mort era un objectiu massa definit com per desitjar-la, o
com per evitar-la.
Per a la mirada de Hester, el reverend mossèn Dimmesdale no mostrava cap
símptoma de sofriment real i visible, llevat que, tal com havia indicat la petita Perla,
duia la mà al cor.

17. EL PASTOR I LA FELIGRESA
Malgrat la lentitud amb què caminava el sacerdot, gairebé ja havia passat abans que
Hester pogués parlar amb prou força com per atraure’n l’atenció. Al final, ho
aconseguí.
—Arthur Dimmesdale! —digué, primer d’una manera feble; després amb més
força, però amb veu rogallosa—. Arthur Dimmesdale!
—Qui parla? —respongué el sacerdot.
Redreçant-se ràpidament, adoptà una posició més recta, com un home enxampat
per sorpresa en un estat del qual no volia testimonis. Dirigint la mirada ansiosament
cap al lloc d’on havia sortit la veu, distingí confusament una forma sota els arbres,
vestida d’una manera tan llòbrega, i tan poc destacada del crepuscle gris en què el cel
ennuvolat i l’espès fullatge havien convertit el migdia, que no va saber si es tractava
d’una dona o d’una ombra. Podia ser un espectre que s’hagués escapat del món dels
seus pensaments i el perseguís pel seu camí a través de la vida.
—Hester! Hester Prynne! —digué—. Ets tu? Ets viva?
—Malgrat tot! —respongué—. Vivint el que ha estat la meva vida durant aquests
darrers set anys! I tu, Arthur Dimmesdale, encara ets viu?
No era pas estrany que es preguntessin d’aquella manera sobre l’existència real i
física de l’altre, i que fins i tot dubtessin de la seva. Tan estranya era la manera com
es trobaven, en el bosc ombrívol, que era com el primer encontre, en el món de més
enllà de la tomba, de dos esperits que havien estat íntimament relacionats en la seva
vida anterior, però que ara restaven esgarrifant-se de fredor, presos d’un pànic mutu,
ja que no estaven familiaritzats amb el seu estat ni acostumats a la companyia
d’éssers incorporis. Cadascun d’ells un fantasma, i atemorit per l’altre fantasma. Com
també estaven atemorits de si mateixos; perquè la crisi els tornava les seves
consciències, i revelava a cada cor la seva història i experiència, com la vida no ho fa
mai, excepte en aquests moments intensos. L’ànima contemplava els seus trets en el
mirall de l’instant efímer. Va ser amb por, i amb tremolors, i, per dir-ho així, empès
per una lenta i forçada necessitat, que Arthur Dimmesdale allargà la mà, glaçada com
la mort, i tocà la mà glaçada de Hester Prynne. El contacte, fred com era, allunyà el
que hi havia de més lúgubre en l’entrevista. Ara se sentien ells mateixos, almenys,
habitants de la mateixa esfera.
Sense dir ni una paraula més —i sense que ni ell ni ella agafessin la iniciativa,
sinó amb un consentiment inexpressat— van tornar cap a l’ombra dels boscos d’on
havia sortit Hester, i es van asseure al munt de molsa on ella i Perla havien segut
abans. Quan trobaren veu per parlar, va ser, al principi, només per pronunciar
comentaris i preguntes com les que haurien fet dos coneguts qualssevol, sobre el cel
fosc, la tempesta amenaçadora, i, tot seguit, sobre la salut de cadascú. Així avançaren,
no amb seguretat, sinó pas a pas, cap als temes que els entristien en el més profund
dels seus cors. Separats durant tant de temps pel destí i les circumstàncies,

necessitaven un camí lleuger i despreocupat per córrer-hi, per obrir les portes de la
seva relació, de tal manera que els pensaments importants poguessin travessar el
llindar.
Al cap d’una estona el sacerdot mirà fixament els ulls de Hester Prynne.
—Hester —digué—. Has trobat pau?
Ella va somriure tristament, abaixant la mirada cap al pit.
—I tu? —preguntà.
—Gens! Tan sols he trobat desesperació! —respongué—. Quina altra cosa podia
buscar, essent el que sóc, i duent la vida que duc? Si fos un ateu… un home mancat
de consciència… un infeliç amb instints ordinaris i brutals… podria haver trobat la
pau, fa molt de temps. Més i tot, mai no l’hauria perduda! Però, pel que fa referència
a la meva ànima, tot allò que originàriament hi havia de bo en el meu esperit, tot el
millor que m’havia donat Déu ha esdevingut l’instrument del meu turment espiritual.
Hester, sóc terriblement malaurat!
—La gent et venera —digué Hester—. I segurament els fas bé! No representa cap
consol, això, per a tu?
—Més misèria, Hester!… Tan sols més misèria —respongué el clergue amb un
somriure amarg—. Respecte al bé que pot semblar que faci, no hi tinc gens de fe. Ha
de ser una il·lusió. Què pot fer una ànima arruïnada, com la meva, per la redempció
de les altres ànimes? O una ànima amb màcula per la seva purificació? I respecte a la
veneració de la gent, preferiria que es convertís en menyspreu i odi! Creus, Hester,
que és un consol haver d’estar al púlpit i enfrontar-me a tantes mirades alçades cap a
la meva cara, com si la llum del Cel en baixés? O haver de veure la meva
congregació afamada de veritat, i escoltant les meves paraules com si parlés una
llengua de Pentecosta? I després mirar cap al meu interior, i descobrir quina és la
negra realitat que idolatren? He rigut, d’amargor i d’angoixa en el cor, pel contrast
entre el que semblo i el que sóc! I Satanàs també se’n riu!
—En això t’enganyes —digué Hester amablement—. El teu penediment és
profund i dolorós. El teu pecat ha quedat enrere, en els dies llunyans. La teva vida
present no és pas menys santa, veritablement, del que sembla als ulls de la gent. No hi
ha res de real en el penediment que confirmen i demostren les bones obres? I per què
aquest penediment no havia de dur-te la pau?
—No, Hester, no! —respongué el clergue—. No té cap substància! És fred i mort,
i no pot fer res per mi! De penitència n’he feta molta! De penediment, no n’hi ha
hagut gens! Si fos així, fa temps que hauria llençat aquestes vestimentes de santedat
fingida, i m’hauria mostrat a la humanitat tal com em veurà en el seient del judici.
Feliç de tu, Hester, que dus la lletra escarlata obertament sobre el pit! La meva crema
en secret! Tu saps ben poc quin alleujament representa, després del turment de fingir
durant set anys, mirar uns ulls que em reconeixen pel que sóc! Si tan sols tingués un
amic… o ni que fos el meu pitjor enemic!… a qui, quan estigués tip dels elogis de
tots els altres homes, pogués acudir diàriament, i que sabés que sóc el més detestable

dels pecadors, em sembla que d’aquesta manera la meva ànima es mantindria viva.
Fins i tot aquest excés de veritat em salvaria! Però ara tot és falsedat! Tot és buidor!
Tot és mort!
Hester Prynne el mirà a la cara, però dubtà a parlar. I tanmateix, en expressar
d’una manera tan vehement les emocions llargament reprimides, les seves paraules li
oferien l’oportunitat precisa per intercalar en la conversa el que havia vingut a dir.
Finalment vencé els seus temors, i parlà.
—L’amic que malgrat tot has desitjat —va dir ella— amb qui plorar el teu pecat,
el tens en mi, que comparteixo amb tu la culpa! —Tornà a dubtar, però amb un esforç
aconseguí fer sortir les paraules—. Un enemic així l’has tingut durant molt temps, i
vius sota el mateix sostre que ell!
El sacerdot es posà dret d’un salt, panteixant, i aferrant-se el cor com si volgués
arrencar-se’l del pit.
—Què! Què dius? —exclamà—. Un enemic! I sota el mateix sostre que jo! Què
vols dir?
Hester Prynne ara era plenament conscient del profund perjudici que havia causat
a aquell infeliç, en permetre que estigués durant tants anys, o, certament, ni que
hagués estat un sol moment, a mercè d’algú amb uns propòsits que no podien deixar
de ser malèvols. La mateixa proximitat del seu enemic, fos com fos la màscara amb
què s’amagava, era suficient per pertorbar l’esfera magnètica d’un ésser tan sensible
com Arthur Dimmesdale. Hi havia hagut un període en què Hester Prynne estava
menys receptiva a aquesta consideració; o, potser, en la misantropia dels seus propis
problemes, deixà que el sacerdot suportés el que podia imaginar com un destí més
tolerable. Però darrerament, des de la nit que l’havia trobat vetllant, tota la seva
comprensió per ell s’havia, per una banda, entendrit, i per l’altra, envigorit. Ara li
llegia el cor amb més precisió. No dubtava que la contínua presència de Roger
Chillingworth —amb el verí secret de la seva malignitat infectant tot l’aire entorn
seu, i la interferència autoritzada, com a metge, en les flaqueses físiques i espirituals
del sacerdot— li havia donat oportunitats per als seus propòsits cruels. Gràcies a
aquestes oportunitats, la consciència de la víctima s’havia mantingut en un estat
d’exasperació, amb tendència, no pas a curar-lo per mitjà d’un dolor beneficiós, sinó
de desorganitzar i corrompre el seu ésser espiritual. El resultat d’això, a la terra,
difícilment podia deixar de ser la follia, i després l’allunyament etern de Déu i de la
Veritat, de la qual la bogeria potser és el símbol terrenal.
Aquest era l’estat de ruïna a què havia dut l’home que un dia —o, per què no ho
havíem de dir?— encara ara estimava apassionadament! Hester sentia que sacrificar
el bon nom del clergue, o que la mateixa mort, tal com ja havia dit a Roger
Chillingworth, haurien estat infinitament preferibles a l’alternativa que havia elegit. I
ara, més que no pas haver de confessar aquell tort lamentable, s’hauria estimat més
ajeure’s sobre les fulles del bosc, i morir allí, als peus d’Arthur Dimmesdale.
—Oh, Arthur —exclamà— perdona’m! En totes les altre coses, he lluitat per ser

sincera! La sinceritat era l’única virtut que hauria pogut conservar, i la vaig conservar
durant totes les situacions extremes; llevat de quan es posava en qüestió el teu bé… la
teva vida… la teva fama! Aleshores vaig consentir a l’engany. Però la mentida mai no
és bona, ni tan sols quan la mort amenaça des de l’altra banda! No veus el que voldria
dir? Aquell vell…! El metge…! Aquell a qui anomenen Roger Chillingworth…!
Havia estat el meu marit!
El sacerdot la mirà, durant un instant, amb tota la violència de la passió, que —
barrejada, en més d’una manera, amb les seves qualitats més elevades, més pures,
més delicades— era, de fet, la part d’ell que el Diable reclamava, i a través de la qual
intentava guanyar la resta. Mai no hi hagué una expressió més furiosa que la que ara
trobà Hester. Durant el breu espai de temps que durà, va ser una obscura
transfiguració. Però el caràcter d’ell s’havia afeblit tant amb el sofriment, que fins i
tot les energies inferiors eren incapaces d’altra cosa que no fos una lluita temporal. Es
deixà anar a terra, i colgà la cara entre les mans.
—Ho hauria d’haver sabut! —murmurà ell—. Ho sabia! No em revelava el secret
la repugnància natural del meu cor, la primera vegada que el vaig veure, i tantes
vegades com l’he vist des d’aleshores? Per què no ho vaig comprendre? Oh, Hester
Prynne, el coneixes ben poc, ben poc, l’horror que significa això! I la vergonya! La
manca de delicadesa! L’horrible lletjor d’aquesta exposició d’un cor malalt i culpable
justament davant la mirada que s’hi havia de recrear! Dona, dona, ets responsable
d’això! No t’ho puc perdonar!
—Perdona’m! —exclamà Hester, llançant-se damunt de les fulles seques del seu
costat—. Deixa que sigui Déu qui castigui! Tu perdona’m!
Amb una sobtada i desesperada tendresa, llançà els braços entorn d’ell, i li
estrenyé el cap contra el seu pit; sense amoïnar-se gens que la galta d’ell estigués
damunt la lletra escarlata. Ell volia deslliurar-se’n, però va lluitar en va per fer-ho.
Hester no el volia deixar anar per tal que no la mirés amb severitat a la cara. Tothom
li havia fet mala cara —durant set anys llargs havien mirat amb mala cara aquella
dona solitària—, i tanmateix ella ho suportava tot, ni una sola vegada no havia apartat
els ulls ferms, tristos. Déu, també, l’havia mirada amb severitat, i ella no havia mort.
Però la mala cara d’aquell home pàl·lid, feble, pecador i vençut per la tristesa era una
cosa que Hester no podia suportar, i seguir vivint.
—Em perdonaràs, tanmateix? —repetia, una i altra vegada—. Oi que no em faràs
mala cara? Em perdonaràs?
—Et perdono, Hester —respongué el sacerdot, al final, amb una profunda
expressió que provenia d’un abisme de tristesa, però no pas de còlera—. Et perdono
totalment ara. Pugui Déu perdonar-nos a tots dos! No som, Hester, els pitjors
pecadors del món. Hi ha algú encara pitjor que el sacerdot corromput! La venjança
d’aquell vell ha estat més maligna que no pas el meu pecat. Ha violat, a sang freda, la
inviolabilitat d’un cor humà. Tu i jo, Hester, mai no vam fer-ho!
—Mai, mai! —murmurà ella—. El que vam fer es consagrava per si mateix.

Nosaltres ho sentíem així! Ens ho vam dir l’un a l’altre! Ho has oblidat?
—Hester, Hester! —digué Arthur Dimmesdale, aixecant-se de terra—. No; no ho
he oblidat!
Tornaren a seure, l’un al costat de l’altre, i agafant-se les mans, sobre el tronc
molsós de l’arbre caigut. La vida mai no els havia portat una hora més obscura; eren
en el punt cap on havia tendit el camí de tots dos durant molt temps, i sempre
enfosquint-se mentre avançava; i tanmateix contenia un encant que els feia entretenir-
s’hi, i reclamar un altre, i un altre, i, al capdavall, un altre moment. El bosc entorn seu
era tenebrós, i cruixia a causa de la ràfega de vent que el travessava. Les branques es
balancejaven feixugament al voltant dels caps; mentre que un arbre vell i solemne
gemegava lúgubrement a un altre, com si expliqués la trista història de la parella de
sota, o com si es veiés obligat a presagiar el mal que havia de venir.
I ells encara s’entretenien. Que trist es veia el camí del bosc que duia cap a
l’assentament, on Hester Prynne havia de tornar a assumir la càrrega de la seva
deshonra, i el sacerdot la buida farsa del seu bon nom! Per tant es quedaven un
moment més. Cap llum daurada no havia estat mai tan preciosa com la tenebra
d’aquell bosc obscur. Aquí, vista només pels ulls d’ell, no calia que la lletra escarlata
cremés en el pit de la dona caiguda! Aquí, vist només pels ulls d’ella, Arthur
Dimmesdale, fals davant de Déu i de l’home, podia ser, per un moment, sincer!
—Hester —exclamà ell— hi ha un altre motiu d’espant! Roger Chillingworth
coneix la teva intenció de revelar la seva veritable identitat. Continuarà, aleshores,
mantenint el nostre secret? Quin camí prendrà ara la seva venjança?
—Hi ha una estranya discreció en la seva manera de ser —respongué Hester,
pensativa—; i ha arrelat en ell a causa de les pràctiques amagades de la seva
venjança. No considero gaire probable que traeixi el secret. Sens dubte buscarà altres
maneres d’assaciar la seva fosca passió.
—I jo! Com haig de continuar vivint, respirant el mateix aire que aquest enemic
mortal? —exclamà Arthur Dimmesdale, retraient-se cap el seu propi interior, i
estrenyent la mà nerviosament contra el cor (un gest que en ell havia esdevingut
involuntari)—. Pensa per mi, Hester! Tu ets forta. Decideix per mi!
—No has de continuar vivint amb aquest home —digué Hester, lentament i amb
fermesa—. El teu cor no ha de seguir més temps sota la seva mirada perversa!
—Seria molt pitjor que morir! —respongué el sacerdot—. Però com puc evitar-
ho? Quina altra opció tinc? Tornar-me a ajeure sobre aquestes fulles seques, on m’he
deixat anar quan m’has explicat qui era ell? M’hi haig d’enfonsar, i morir de sobte?
—Déu meu, en quin estat has quedat! —digué Hester, amb els ulls omplint-se-li
de llàgrimes—. Has de morir per cada moment de flaquesa? No hi ha cap altra causa!
—El judici de Déu pesa damunt meu —respongué el sacerdot, aclaparat pel
remordiment—. És massa fort per lluitar-hi!
—Déu seria misericordiós —replicà Hester— si tan sols tinguessis la fortalesa de
treure’n profit.

—Sigues forta per mi! —respongué ell—. Aconsella’m què haig de fer.
—I doncs? Tan petit és el món? —exclamà Hester Prynne, dirigint els ulls
profunds cap als del sacerdot, i exercint instintivament un magnetisme damunt d’un
esperit tan destrossat i sotmès, que amb prou feines podia mantenir-se dret—. Que
potser l’univers es redueix a l’àmbit d’aquella ciutat, que fa ben poc temps no era
altra cosa que un lloc abandonat sembrat de fulles, tan solitari com aquest que tenim
al voltant nostre? On mena aquell camí de bosc? De tornada a l’assentament, dius! Sí;
però també més enllà! S’enfonsa i s’enfonsa en la boscúria, on cada vegada és més
difícil de veure-hi; fins que, al cap d’unes quantes milles, les fulles grogues no
mostren cap vestigi del pas de l’home blanc. Allà ets lliure! Un viatge tan curt et
duria d’un món on has estat profundament malaurat, a un altre on encara pots ser
feliç! No hi ha prou ombra en tot aquest bosc il·limitat per amagar el teu cor de la
mirada de Roger Chillingworth?
—Sí, Hester; però només sota les fulles caigudes! —respongué el sacerdot, amb
un somriure trist.
—Aleshores hi ha l’ample camí del mar! —continuà Hester—. Et va dur aquí. Si
tu ho decideixes, et portarà de tornada. En la nostra terra natal, tant si és en algun
poble rural allunyat com a la immensa ciutat de Londres… o, segurament, a
Alemanya, a França, a l’agradable Itàlia… estaries més enllà del seu poder i del seu
coneixement! I què hi tens a veure, tu, amb tots aquests homes de ferro, i amb les
seves opinions? Ja han esclavitzat la teva millor part durant massa temps!
—No és possible! —respongué el sacerdot, escoltant com si el cridessin a
convertir en realitat un somni—. Sóc incapaç d’anar-me’n. Malaurat i pecador com
sóc, no tinc cap altre pensament que continuar arrossegant la meva existència terrenal
en l’esfera en què m’ha col·locat la Providència. Tot i que la meva ànima està
perduda, prefereixo fer el que pugui per les altres ànimes humanes! No goso
abandonar el meu lloc, tot i que sóc un sentinella infidel, la segura recompensa del
qual és la mort i el deshonor, quan aquesta vigilància arribi a la fi!
—La càrrega de misèria d’aquests set anys t’ha deixat esclafat —respongué
Hester, ferventment decidida a fer-li alçar altra vegada el cap amb la seva pròpia
energia—. Però ho deixaràs tot enrere! No et serà cap entrebanc, quan vagis pel camí
del bosc; ni tampoc no serà una càrrega per al vaixell, si prefereixes travessar l’oceà.
Deixa la destrucció i la ruïna allà on s’ha produït! No t’hi capfiquis més! Recomença-
ho tot de bell nou! Has exhaurit totes les teves possibilitats amb el fracàs en aquesta
única prova? No és així! El futur encara és ple de proves i d’èxits. Hi ha felicitat de la
qual pots gaudir! Hi ha coses bones que pots fer! Canvia aquesta teva vida falsa per
una de real. Sigues, si el teu esperit et crida a fer una missió semblant, el mestre i
l’apòstol dels pells-roges. O (ja que fa més per tu) sigues un erudit i un savi entre els
més eminents i més cèlebres del món culte. Prega! Escriu! Actua! Fes qualsevol cosa,
menys ajeure’t i morir! Abandona aquest nom d’Arthur Dimmesdale, i fes-te’n un
altre, un de ben elevat, un que puguis fer servir sense por ni vergonya. Per què havies

de suportar ni un dia més els turments que han rosegat tant la teva vida! Que t’han
tornat feble de voluntat i d’accions! Que et deixaran fins i tot incapaç de penediment!
Aixeca’t, i vés-te’n!
—Oh, Hester —exclamà Arthur Dimmesdale, en els ulls del qual s’encenia i
apagava una llum incerta, contagiada del seu entusiasme—, parles de fer una cursa a
un home a qui li tremolen els genolls! Haig de morir aquí. No em queda ni la
fortalesa ni el coratge per aventurar-me a entrar tot sol en el món ample, desconegut,
difícil!
Era l’expressió extrema d’abatiment d’un esperit vençut. Li mancava energia per
agafar una sort millor que semblava tenir a l’abast.
Repetí la paraula.
—Sol, Hester!
—No hi aniràs sol! —respongué ella, amb un murmuri greu.
Aleshores tot estava dit!

18. UN TORRENT DE SOL
Arthur Dimmesdale contemplà la cara de Hester amb una mirada on l’esperança i
l’alegria brillaven, però amb por barrejada, i una mena d’horror per l’atreviment
d’haver dit el que ell havia insinuat vagament, però sense gosar parlar-ne.
Però Hester Prynne, amb una ment coratjosa i activa per naturalesa, i havent
passat una època no tan sols apartada, sinó proscrita de la societat, s’havia acostumat
a especular amb una llibertat que al clergue li resultava completament estranya. Havia
caminat, sense regles ni guiatge, per un desert moral; tan vast, tan intricat i ombrívol,
com el bosc indòmit en la foscor del qual ara mantenien la conversa que havia de
decidir el seu destí. El seu pensament i el seu cor tenien la llar, per dir-ho així, en
llocs solitaris, per on ella vagarejava tan lliurement com ho fa l’indi salvatge pels
boscos. Durant els anys passats havia contemplat des d’aquell allunyat punt de mira
les institucions humanes, i tot el que clergues i legisladors havien establert; criticant-
ho tot amb un grau de respecte no gaire més gran que el que sentiria l’indi pel coll
sacerdotal, la vestimenta judicial, els escarnis públics, la forca, la llar de foc o
l’església. La tendència del destí i del fat havien estat fer-la lliure. La lletra escarlata
era el passaport cap a regions on altres dones no gosaven endinsar-se. La Vergonya, la
Desesperació, la Solitud! Aquestes havien estat les seves mestres —severes i
esquerpes— i l’havien enfortida, però havien deixat d’ensenyar-li moltes coses.
El sacerdot, d’altra banda, mai no havia tingut una experiència que el dugués més
enllà de l’àmbit de les lleis compartides; tot i que, en un sol cas, havia transgredit
d’una manera tan espantosa una de les més sagrades. Però havia estat un pecat de
passió, no de principi, ni tan sols de propòsit. Des d’aquella època malaurada, havia
controlat, amb un zel i una exactitud mòrbida, no ja els seus actes —això era fàcil
d’arranjar—, sinó cada alenada d’emoció, i cada pensament. Al capdamunt del
sistema social, com estaven els clergues de l’època, es trobava més travat que ningú
per les regulacions, els principis i fins i tot els prejudicis. Com a sacerdot, l’estructura
del seu orde inevitablement l’encerclava. Com a home que una vegada havia pecat,
però que mantenia la consciència ben viva i penosament sensible a causa del rosec
d’una ferida sense cicatritzar, se’l podia considerar més segur dins els límits de la
virtut que si mai no hagués pecat.
Així, creiem veure que, pel que feia a Hester Prynne, tots aquells set anys de
proscripció i de deshonra havien estat ben poca cosa més que una preparació
justament per a aquella hora. Però Arthur Dimmesdale! Si un home així tornava a
caure, quin pretext al·legaria com a atenuant del seu delicte? Cap; si no era que li
proporcionava alguna cosa, que estava enfonsat per un sofriment llarg i refinat; que
tenia la ment enfosquida i confusa pel mateix remordiment que el turmentava; que,
entre fugir com un transgressor reconegut i restar com un hipòcrita, a la consciència li
podia resultar difícil establir un equilibri; que era humà evitar el risc de mort i
d’infàmia, i de les inescrutables maquinacions d’un enemic; que, finalment, per a

aquell pobre pelegrí, en el seu camí desert i lúgubre, feble, malalt, miserable,
apareixia una visió d’afecte i compassió humana, una nova vida, i una de real, a canvi
del destí feixuc que ara estava expiant. I per dir la veritat trista i pelada, l’esquerda
que la culpa ha obert una vegada en l’ànima humana, mai, en aquest estat mortal, no
es tanca. Pot ser vigilada i protegida; de tal manera que l’enemic no pugui obrir-se
pas cap a l’interior de la ciutadella, i pot ser fins i tot que, en els assalts posteriors,
hagi de triar una altra avinguda, més que no pas aquella on va tenir èxit anteriorment.
Però encara queda la paret enrunada, i, a prop, el trepig furtiu de l’enemic que voldria
repetir el triomf que encara no ha oblidat.
La lluita, si n’hi va haver, no cal descriure-la. N’hi ha prou de dir que el clergue
va decidir fugir, i no pas sol.
—Si, en tots aquests set anys passats —pensà— hagués pogut recordar un instant
de pau o d’esperança, encara podria aguantar, per la promesa de la misericòrdia de
Déu. Però ara —ja que estic irrevocablement sentenciat— per què no hauria
d’aferrar-me a l’alleujament que es permet al condemnat abans de la seva execució?
O, si aquest és un camí cap a una vida millor, tal com Hester em voldria convèncer,
segurament no renuncio a una perspectiva millor seguint-lo! Ni tampoc no puc
continuar vivint sense la seva companyia; és tan forta per sostenir-me… tan tendra
per calmar-me! Oh Tu, cap a qui no goso alçar els meus ulls, em perdonaràs malgrat
tot!
—Te n’aniràs! —digué Hester reposadament en rebre la seva mirada.
La decisió estava presa, una sensació d’estranya alegria projectava una brillantor
vacil·lant sobre l’aflicció del seu pit. Era l’efecte vivificant —damunt d’un presoner
que acabava d’escapar-se de la masmorra del propi cor— de respirar l’atmosfera
salvatge, lliure, d’una regió sense redimir, sense cristianitzar, sense lleis. El seu
esperit s’alçava, per dir-ho així, d’un salt, i assolia una perspectiva més propera al cel
que durant tot el temps de misèries que l’havia mantingut arrossegant-se per la terra.
D’un temperament profundament religiós, inevitablement hi havia un matís de
devoció en el seu estat.
—Torno a sentir l’alegria? —exclamà, meravellant-se d’ell mateix—. Em
pensava que el germen havia mort en mi! Oh, Hester, ets el meu millor àngel! Sembla
que m’hagi llançat (malalt, embrutat pel pecat i ennegrit per la tristesa) sobre
aquestes fulles del bosc, i que me n’hagi aixecat convertit en un ésser nou, i amb una
nova capacitat de glorificar Aquell que ha tingut misericòrdia! Això ja és la vida
millor! Per què no la vam trobar abans?
—No mirem enrere —respongué Hester Prynne—. El passat se n’ha anat! Per què
ens hi hauríem d’entretenir, ara? Fixa’t! Amb aquest símbol, ho desfaig tot, i ho
converteixo en el que no ha estat mai!
En dir això, va desfer la sivella que fermava la lletra escarlata, i, arrencant-se-la
del pit, la llançà a una distància entre les fulles seques. La penyora mística aterrà a la
riba d’aquella banda del corrent. Amb un pam més hauria anat a parar a dintre de

l’aigua i hauria donat al petit rierol una altra aflicció per endur-se’n, a més de la
narració inintel·ligible que encara continuava murmurant. Però allà quedà la lletra
brodada, brillant com una joia perduda, que algun caminant malfadat podia recollir, i
ser perseguit a partir d’aquell moment per estranys fantasmes de culpabilitat, per
defalliments de cor, i per una desventura inexplicable.
Allunyat l’estigma, Hester exhalà un sospir llarg, profund, amb el qual la càrrega
de vergonya i d’angoixa abandonà el seu esperit. Oh alleujament exquisit! No n’havia
notat el pes, fins que sentí la llibertat! Amb un altre impuls, es va treure el capell rígid
que li empresonava els cabells; i aquests van caure-li damunt les espatlles, foscos i
magnífics, amb una ombra i una llum alhora en la seva abundància, i transmetent
l’encant de la suavitat als seus trets. Un somriure radiant i tendre jugava al voltant de
la seva boca, i sortia resplendent dels ulls, com si brollés del mateix cor de la
feminitat. Un rubor carmesí li lluïa a les galtes, que durant molt de temps havien estat
pàl·lides. El seu sexe, la seva joventut, tota l’esplendor de la seva bellesa, tornaven
del que els homes anomenen el passat irrevocable, i s’agrupaven, amb la seva
esperança juvenil, i una felicitat que no havia conegut abans, dins el cercle màgic
d’aquella hora. I, com si la tenebra de la terra i del cel haguessin estat l’efluvi
d’aquells dos cors mortals, s’esvaí amb la seva tristesa. Tot d’una, com amb un
somriure sobtat del cel, esclatà la claror del sol, abocant un torrent en el bosc obscur,
duent l’alegria a cada fulla verda, transfigurant les grogues que havien caigut en or, i
fent brillar els troncs grisos dels arbres solemnes. Els objectes que fins aquell
moment havien projectat una ombra, ara encarnaven la brillantor. S’hauria pogut
seguir el curs del petit rierol per l’alegre reflex que formava en el cor misteriós del
bosc, que havia esdevingut un misteri de joia.
Aquesta era la manera que tenia la Natura —aquella Natura salvatge i bàrbara del
bosc, no dominada mai per la llei humana, ni il·luminada per una veritat més elevada
— de solidaritzar-se amb la felicitat d’aquells dos esperits! L’amor, tant si acaba de
néixer com si es desvetlla d’un son d’aparença mortal, sempre ha de crear un raig de
sol, que deixa el cor tan ple de resplendor que vessa cap al món exterior. Encara que
el bosc hagués continuat en la tenebra, els ulls de Hester l’haurien vist ple de claror, i
els d’Arthur Dimmesdale!
Hester el mirà amb un altre estremiment d’alegria.
—Cal que coneguis Perla! —digué—. La nostra petita Perla! Ja l’has vista (sí, ja
ho sé), però ara la veuràs amb uns altres ulls. És una nena estranya! Amb prou feines
l’entenc. Però l’estimaràs molt, com jo, i m’aconsellaràs com tractar-la.
—Creus que la nena s’alegrarà de conèixer-me? —preguntà el sacerdot, una mica
incòmode—. Durant molt de temps m’he mantingut apartat dels nens, perquè sovint
mostren una desconfiança… una timidesa a familiaritzar-se amb mi. Fins i tot he
tingut por de la petita Perla!
—Ah, que trist! —respongué la mare—. Però ella t’estimarà molt, i tu a ella. No
és gaire lluny. La cridaré. Perla! Perla!

—La veig —indicà el sacerdot—. És allà, enmig d’un raig de sol, un bon tros
enllà, a l’altra banda del rierol. Així creus que la nena m’estimarà?
Hester somrigué i tornà a cridar Perla, que era visible, a una certa distància, tal
com el sacerdot l’havia descrita, com una visió amb vestits brillants, enmig d’un raig
de sol, que queia damunt d’ella a través d’una volta de branques. El raig anava i venia
d’una manera vacil·lant, donant-li una figura vaga o precisa —ara com si fos una
criatura real, adés com l’esperit d’un infant— a mesura que la resplendor s’allunyava
i tornava. Va sentir la veu de la mare, i es va acostar lentament pel bosc.
A Perla no se li havia pas fet pesada, l’estona que la seva mare seia parlant amb el
clergue. El bosc gran i fosc —sever com es mostrava a aquells que duien la culpa o
les afliccions del món en el pit— esdevenia el company de jocs de l’infant solitari,
sempre que aquest sabés com fer-ho. Ombrívol com era, es revestia del seu estat més
amable per donar-li la benvinguda. Li oferia cireres d’arboç que havien crescut la
tardor anterior però que no maduraven fins a la primavera, i ara eren vermelles com
gotes de sang damunt les fulles seques. Perla les recollia, i estava encantada de la
seva aroma salvatge. Els petits moradors del bosc amb prou feines es molestaven a
apartar-se del camí. Una perdiu, naturalment, amb una nierada de deu darrere d’ella,
s’acostà corrent amenaçadorament, però aviat es penedí del seu aire desafiador, i
cloquejà als petits que no tinguessin por. Un colom, sol en una branca baixa, va
permetre a Perla posar-s’hi a sota, i murmurà un so que tenia tant de salutació com
d’alarma. Un esquirol, des de les altes profunditats del seu arbre casolà, xerrotejà
alguna cosa que tant podia ser d’enuig com d’alegria —perquè un esquirol és un
personatge tan irritable i graciós, que resulta difícil distingir entre els seus estats
d’humor— així que xerrotejà amb la nena, i li llançà una nou al cap. Era una nou de
l’any abans, i que ja havia rosegat amb les dents esmolades. Una guineu, desvetllada
del seu son pel trepig lleuger sobre les fulles, mirà Perla inquisitivament, com si
dubtés si era millor escapolir-se o recomençar la becaina en el mateix lloc. Un llop, es
diu —però aquí segurament el conte ha entrat en el terreny de l’improbable—
s’acostà, ensumà el vestit de Perla, i li oferí el cap ferotge perquè el tustés amb la mà.
El que sembla cert, en qualsevol cas, és que la mare boscúria, i totes les coses
salvatges que alimentava, reconeixien una salvatgia anàloga en l’infant humà.
I ella era més pacífica aquí que en els carrers vorejats d’herba de l’assentament, o
a la cabana de la mare. Les flors semblaven adonar-se’n; i una i altra murmuraven,
quan ella passava: «Agafa’m per adornar-te, bell infant, agafa’m per adornar-te!»… i
per complaure-les, Perla recollí violetes, i anemones, i corns, i alguns branquillons
del verd més fresc, que els vells arbres li posaven davant dels ulls. Amb tot això es
decorà el cabell, i la cintura jove, i va esdevenir una nena nimfa, o una nena dríada, o
qualsevol altra cosa que tingués una íntima afinitat amb el bosc antic. D’aquesta
manera s’havia adornat Perla quan va sentir la veu de la mare, i va tornar lentament.
Lentament; perquè va veure el clergue!

19. LA NENA A LA VORA DEL RIEROL
—L’estimaràs molt —repetí Hester Prynne, mentre ella i el sacerdot seien
contemplant la petita Perla—. No la trobes bonica? I fixa’t amb quina habilitat natural
s’ha fet un adorn amb aquestes flors senzilles! Si hagués recollit perles, diamants i
robins al bosc, no podrien escaure-li més. És una nena magnífica! Però ja sé de qui és
el seu front!
—Saps, Hester —digué Arthur Dimmesdale, amb un somriure intranquil— que
aquesta nena, caminant sempre al teu costat, m’ha provocat més d’un espant?
Imaginava (oh, Hester, quina idea, i que terrible tenir-ne por!) que els meus propis
trets es repetien en part en la seva cara, i d’una manera tan sorprenent que tothom els
podia veure! Però més que res s’assembla a tu!
—No, no! No tant! —respongué la mare amb un somriure tendre—. D’aquí a poc
temps, no et caldrà tenir por que es noti la retirança. Però que singularment bella se la
veu, amb aquestes flors salvatges al cabell! És com si una de les fades que vam deixar
a la nostra vella i estimada Anglaterra l’hagués engalanada per venir a trobar-nos.
Era amb un sentiment que cap dels dos no havia experimentat mai, que seien i
contemplaven l’apropament lent de Perla. En ella era visible el lligam que els havia
unit. Havia estat oferta al món, durant aquells darrers set anys, com un jeroglífic
vivent, en el qual es revelava el secret que ells intentaven tristament amagar —tot era
escrit en aquell símbol, tot clarament manifestat— només que hi hagués hagut un
profeta o un mag amb traça per llegir-hi els caràcters de foc! I Perla era la unitat dels
seus dos éssers. Fos quin fos el mal precedent, com podien dubtar que les seves vides
terrenals i els destins futurs estaven units, quan contemplaven a la vegada la unió
material, i la idea espiritual en la qual es trobaven, i en la qual havien de viure
immortalment junts? Pensaments com aquests —i potser d’altres que ells no
reconeixien o precisaven— projectaven un sentiment de respecte sobre la nena
mentre aquesta avançava.
—Que no vegi res estrany (ni passió ni impaciència) en la teva manera d’adreçar-
t’hi —murmurà Hester—. La nostra Perla és un follet capriciós i fantasiós, de
vegades. Especialment, li costa tolerar l’emotivitat, quan no en comprèn plenament el
motiu i la causa. Però és una nena amb afectes profunds! M’estima, i t’estimarà a tu!
—No et pots imaginar —digué el sacerdot, mirant de reüll cap a Hester Prynne—
com tem el meu cor aquesta entrevista, i com desitja que es produeixi! Però, de
veritat, tal com ja t’he dit, als nens els costa familiaritzar-se amb mi. No em volen
pujar a la falda, ni parlar-me a cau d’orella, ni correspondre’m al somriure; al
contrari, es mantenen allunyats, i em miren d’una manera estranya. Fins i tot els nens
petits, quan els agafo en braços, ploren amargament. I en canvi Perla, dues vegades
en la seva curta vida, ha estat amable amb mi! La primera vegada… ho saps prou bé!
La darrera va ser quan te la vas endur a casa del governador.
—I tu vas argumentar amb tanta valentia a favor d’ella i meu! —respongué la

mare—. Me’n recordo; i la petita Perla també se’n recordarà. No tinguis por de res!
Pot ser estranya i tímida al principi, però aviat aprendrà a estimar-te!
Ara Perla ja era a la riba del rierol, i restava a l’altra banda, contemplant Hester i
el clergue en silenci, que seien junts al tronc ple de molsa, esperant-la. Casualment,
allà on ella s’havia aturat, el rierol formava un gorg, tan encalmat i tranquil que
reflectia una imatge perfecta de la seva figura, amb tota la bellesa pintoresca i radiant
que tenia adornada amb flors i fulles trenades, però més depurada i espiritualitzada
que en la realitat. Aquesta imatge, gairebé tan idèntica a la Perla viva, semblava
comunicar alguna cosa de la seva pròpia qualitat ombrívola i intangible a la mateixa
nena. Era estranya, la manera com estava Perla, mirant-los fixament a través del mitjà
incert de la tenebra del bosc; i ella, mentrestant, completament glorificada per un raig
de sol atret cap aquell punt per una certa afinitat. En el rierol de sota hi havia una
altra nena —una altra i la mateixa—, també amb el seu raig de llum daurada. Hester
se sentia, d’alguna manera confusa i turmentadora, apartada de Perla; com si la nena,
en el passeig solitari pel bosc, hagués sortit de l’esfera on ella i la seva mare havien
viscut juntes, i ara intentés inútilment tornar-hi.
Hi havia una part de veritat i d’error en aquesta impressió; la nena i la mare
s’havien allunyat, però per culpa de Hester, no pas de Perla. Des que aquesta s’havia
apartat del seu costat, un altre ocupant havia entrat al cercle dels sentiments de la
mare, i havia modificat tant l’aspecte de tot el conjunt, que Perla, en tornar del
passeig, no podia trobar-hi el lloc acostumat, i amb prou feines sabia on era.
—Tinc l’estranya sensació —indicà el sensible sacerdot— que aquest rierol és la
frontera entre dos mons, i que mai pots tornar a reunir-te amb la teva petita Perla. O
bé és un esperit fantàstic a qui, tal com ens van ensenyar les llegendes de la nostra
infantesa, no li és permès de travessar un corrent d’aigua! Si et plau, dóna-li pressa;
perquè aquest retard ja m’està posant nerviós.
—Vine, estimada —digué Hester animant-la i allargant els braços—. Que a poc a
poc que vas! T’havia vist mai, abans, tan calmosa? Aquí hi ha un amic meu, que
també ha de ser amic teu. A partir d’ara tindràs el doble de l’amor que la teva mare
sola et podia donar! Salta el rierol i vine amb nosaltres. Si saps saltar com un cérvol
jove!
Perla, sense respondre de cap manera a aquestes expressions d’afecte, restava a
l’altra banda del rierol. Ara dirigia els ulls brillants i salvatges cap a la mare, ara cap
al sacerdot, i ara els abarcava tots dos amb la mateixa mirada; com si volgués
esbrinar i explicar-se la relació que hi havia entre l’un i l’altre. Per alguna raó
inexplicable, quan Arthur Dimmesdale sentí els ulls de la nena fixos en ell, la mà —
amb un gest tan habitual com per esdevenir involuntari— se li esmunyí cap al cor. Al
final, assumint un aire singular d’autoritat, Perla avançà la mà, amb el petit índex
allargat, i assenyalant visiblement el pit de la mare. I a sota, en el mirall del rierol, hi
havia la imatge engalanada de flors i il·luminada pel sol de la petita Perla,
assenyalant també amb el seu petit índex.

—Nena estranya, per què no véns amb mi? —exclamà Hester.
Perla encara assenyalava amb l’índex; i la seva expressió era severa; una
expressió que impressionava més per l’aspecte infantil, gairebé de criatura petita, dels
trets en què es mostrava. Com que la mare continuava fent-li senyals, i engalanant-se
la cara amb un vestit de festa fet d’uns somriures desacostumats, la nena picà de peus
amb una mirada i un gest encara més imperiosos. En el rierol, una vegada més, hi
havia la fantàstica bellesa de la imatge, amb l’expressió d’enuig reflectida, amb el dit
assenyalant, i el gest imperiós, donant èmfasi a l’aspecte de la petita Perla.
—Afanya’t, Perla; o m’enfadaré amb tu! —cridà Hester Prynne, que, tot i que
estava acostumada a veure aquell comportament en el petit follet en altres moments,
ara naturalment estava ansiosa per veure un comportament més escaient—: Salta el
rierol, nena entremaliada, i corre cap aquí! O si no vindré jo!
Però Perla, sense espantar-se gens ni mica per les amenaces de la mare, ni
apaivagar-se davant les súpliques, ara esclatà en un rampell de passió, gesticulant
amb violència, i fent amb la menuda figura les contorsions més extravagants.
Acompanyava aquest accés amb uns xiscles aguts, que el bosc feia ressonar en totes
direccions; de tal manera que, sola com estava en la seva ira infantil i irracional,
semblava com si una multitud amagada li demostrés solidaritat i encoratjament. En el
rierol, una vegada més, es veia la ira ombrívola de la imatge de Perla, coronada i
cenyida de flors, però picant de peus, gesticulant frenèticament i, enmig de tot això,
apuntant amb el menut índex cap al pit de Hester!
—Ja veig què la posa trista —murmurà Hester al clergue, i empal·lidint malgrat
el gran esforç que feia per amagar la preocupació i la contrarietat—. Els nens no
suporten cap, ni el més mínim canvi en l’aspecte habitual de les coses que tenen cada
dia davant dels ulls. Perla troba a faltar una cosa que sempre m’ha vist dur!
—Et prego —respongué el sacerdot— que si tens alguna manera de calmar la
nena, ho facis de seguida! A part de la ira verinosa d’una vella bruixa, com la senyora
Hibbins —afegí, intentant somriure— no sé d’altra cosa que em molesti més que
aquesta passió en una criatura. En la jove bellesa de Perla, com en una bruixa
arrugada, té un efecte preternatural. Calma-la, si m’estimes!
Hester tornà a girar-se cap a Perla, amb un rubor encès a les galtes, una mirada
deliberada de reüll cap al clergue i després un sospir penós; mentrestant, fins i tot
abans que tingués temps de parlar, el rubor deixà pas a una pal·lidesa mortal.
—Perla —digué tristament— mira als teus peus! Allà! Davant teu…! A la banda
d’aquí del rierol!
La nena dirigí la mirada cap al lloc indicat; i allà era la lletra escarlata, tan a prop
del límit del corrent que l’or brodat s’hi reflectia.
—Porta-la cap aquí! —digué Hester.
—Vine tu a recollir-la! —respongué Perla.
—On s’és vist una nena així! —observà Hester girant-se cap al sacerdot—. Oh, te
n’haig d’explicar moltes coses. Però, certament, té raó pel que fa a aquesta penyora

odiosa. Encara haig de suportar la seva tortura un quant temps més… només uns
quants dies més… fins que hàgim abandonat aquesta regió, i girem la mirada cap a la
terra que havíem somiat. El bosc no pot amagar-la! L’oceà me la prendrà de la mà, i
se l’empassarà per sempre més!
Amb aquestes paraules, avançà cap al marge del rierol, recollí la lletra escarlata, i
tornà a cordar-se-la al pit. Tot just un moment abans, quan Hester havia parlat
d’enfonsar-la en el profund oceà, tenia una esperançada sensació de destí inevitable, i
de la mateixa manera tornà a rebre aquell símbol mortal de la mà del fat. L’havia
llançat cap a l’espai infinit…! Havia respirat lliurement durant una hora! I vet aquí
altra vegada la misèria escarlata, brillant en el mateix lloc que abans! Així passa
sempre, tant si està simbolitzat com si no, que un fet dolent es revesteix del caràcter
de predestinació. Hester es recollí tot seguit les trenes abundants i les confinà sota la
còfia. Com si hi hagués un encanteri capaç de marcir en la trista lletra, la seva bellesa,
la calidesa i la magnificència de la seva feminitat se n’anaren, com un raig de sol que
s’apaga; i una ombra grisa semblà caure-li al damunt.
Quan aquest canvi trist va estar consumat, allargà la mà cap a Perla.
—Coneixes la teva mare, ara, nena? —preguntà, en un to de retret, però contingut
—. Travessaràs el rierol, i reconeixeràs la teva mare, ara que duu al damunt la seva
vergonya… ara que està trista?
—Sí, ara sí! —respongué la nena, saltant el rierol i abraçant Hester—. Ara ets la
meva mare de veritat! I jo sóc la teva petita Perla!
En un estat de tendresa que no era habitual en ella, va atreure el cap de la mare, i
la besà al front i a totes dues galtes. Però aleshores —per una mena de necessitat que
sempre empenyia la nena a associar a cada consol que casualment donés un
estremiment d’angoixa— Perla alçà la boca i també besà la lletra escarlata!
—Això no ha estat bé! —digué Hester—. Quan acabes de mostrar-me una mica
d’amor, et burles de mi!
—Per què seu aquí, el sacerdot? —preguntà Perla.
—T’espera per donar-te la benvinguda —respongué la mare—. Vine, i demana-li
la benedicció! T’estima, Perla meva, i també estima la teva mare. No l’estimaràs, tu,
a ell? Vine! Té ganes de saludar-te!
—Ens estima? —digué Perla, amb una mirada d’intel·ligència penetrant cap a la
cara de la mare—. Tornarà cap a la ciutat amb nosaltres, tots tres agafats de la mà?
—No pas ara, filla —respongué Hester—. Però un dia caminarà agafat de la mà
amb nosaltres. Tindrem una casa i una llar de foc per nosaltres; i seuràs a la seva
falda; t’ensenyarà moltes coses, i t’estimarà molt. Tu l’estimaràs; oi que sí?
—I sempre es posarà la mà al cor? —preguntà Perla.
—Beneita, quina pregunta de fer! —exclamà la seva mare—. Vine a demanar-li la
benedicció!
Però, tant si estava influïda per la gelosia cap a un rival perillós, que sembla
instintiva en tots els nens consentits, com per qualsevol altre caprici de la seva

naturalesa imprevisible, Perla no volia ser amable amb el clergue. Només per força
aconseguí la mare dur-la fins allà on era ell, amb la nena resistint-se i manifestant la
seva desgana amb ganyotes estranyes; de les quals, ja des de la primera infantesa,
posseïa una varietat singular, i podia transformar la seva voluble fesomia en una sèrie
d’aspectes diferents, amb una forma de malícia nova en cadascun. El sacerdot,
penosament desconcertat, però esperant que un petó es revelés com un talismà capaç
d’introduir-lo en el món dels afectes més íntims de la nena, s’inclinà cap endavant i li
besà el front. En fer-ho, Perla s’escapà de la mare, i, corrent cap al rierol, s’hi inclinà,
i es mullà el front, fins que el petó inoportú va estar completament rentat i escampat
per un gran espai d’aigua corrent. Després se’n mantingué apartada, contemplant en
silenci Hester i el clergue; mentrestant, ells parlaven i feien les disposicions que
suggeria la nova situació, i els propòsits que aviat s’havien d’acomplir.
I ara aquella entrevista fatídica havia arribat al final. Calia deixar en solitari la
fondalada, entre els arbres foscos, vells, que, amb les seves nombroses llengües
murmurarien durant molt de temps el que havia passat allí, i que cap mortal no
sentiria. I el melangiós rierol afegiria aquest nou conte al misteri que ja li afeixugava
el petit cor, i sobre el qual seguia murmurant, amb un to que no contenia en absolut
més d’alegria que en les èpoques anteriors.

20. LA PERPLEXITAT DEL SACERDOT
Quan el sacerdot s’allunyava, per davant de Hester Prynne i de la petita Perla, llançà
una mirada enrere; esperant en part que descobriria només els trets o els perfils
borrosos de la mare i de la filla, fonent-se lentament en el crepuscle dels boscos. Un
esdeveniment tan important en la seva vida no podia ser rebut immediatament com a
real. Però allà era Hester, vestida amb la roba grisa, dreta encara al costat del tronc
que alguna ràfega havia abatut en una època remota, i que el temps havia anat
recobrint de molsa, per tal que aquells dos éssers predestinats, amb la càrrega més
feixuga del món damunt d’ells, hi poguessin seure junts, i trobar-hi una hora única de
repòs i consol. I allà era Perla, també, dansant amb lleugeresa des del marge del rierol
—ara que la inoportuna tercera persona se n’havia anat— i reprenent l’antic lloc al
costat de la mare. O sigui que el sacerdot no s’havia pas adormit ni somiat!
Per tal d’alliberar la ment d’aquesta confusió i duplicitat d’impressions, que
l’exasperava amb una inquietud estranya, recordà i acabà de precisar els plans que
Hester i ell mateix havien esbossat per a la partença. Havien decidit que el Vell Món,
amb les seves multituds i ciutats, els oferia un recer i un amagatall més adequats que
les boscúries de Nova Anglaterra, o de tota Amèrica, amb les seves alternatives d’una
tenda índia o uns quants assentaments d’europeus escampats per una estreta faixa
arran de mar. Per no parlar de la salut del clergue, tan incapaç de suportar les dureses
de la vida al bosc, tant els seus dons naturals, com la cultura que tenia, com tota la
seva educació, només li assegurarien una llar enmig de la civilització i del món
refinat; com més elevat és el rang d’un home, més fràgil és la seva adaptació. Una
altra raó que afavoria aquesta elecció era que hi havia un vaixell al port; un d’aquells
creuers sospitosos, freqüents en aquells dies, que, sense ser del tot uns proscrits de
l’oceà, es mantenien damunt la seva superfície d’una manera francament
irresponsable. Aquesta embarcació havia arribat recentment dels mars espanyols, i, al
cap de tres dies, salparia cap a Bristol. Hester Prynne —que fent de Germana de la
Caritat voluntària havia entrat en coneixença amb el capità i la tripulació— es podria
encarregar d’assegurar-se el passatge per a dos adults i una nena, amb tot el secret
que les circumstàncies feien més que desitjable.
El sacerdot havia preguntat a Hester, no pas amb poc interès, el moment precís en
què es podia esperar que l’embarcació salpés. Seria probablement el quart dia.
«Quina sort!» s’havia dit ell aleshores. Ara bé, per què el reverend mossèn
Dimmesdale ho considerava una circumstància tan afortunada, ens costa revelar-ho.
Fet i fet —per no amagar res al lector— era perquè el tercer dia havia de pronunciar
el Sermó de l’Elecció; i, com que una ocasió com aquella representava un fet
memorable en la vida d’un clergue de Nova Anglaterra, no hauria pogut trobar una
manera i un moment més escaients per acabar la carrera professional. «Almenys diran
de mi» pensà aquell home exemplar «que no deixo cap deure públic sense resoldre, ni
mal resolt!». És trist, certament, que una introspecció tan profunda i aguda com la

d’aquell pobre sacerdot pogués caure en un parany tan miserable! Hem hagut
d’explicar, i potser encara no hem acabat, coses pitjors d’ell; però cap, sospitem,
d’una feblesa tan lamentable; ni cap evidència, alhora tan fútil i incontestable, d’una
subtil malaltia, que feia temps que havia començat a corroir l’autèntica substància del
seu caràcter. Cap home, durant un període considerable, pot tenir una cara per a si
mateix i una altra per a la multitud, sense acabar perdent la noció de quina de les dues
pot ser la real.
L’agitació dels sentiments de mossèn Dimmesdale, mentre tornava de l’entrevista
amb Hester, li transmetia una energia física desacostumada, i el féu tornar cap a la
ciutat amb un pas ràpid. El camí entre els boscos semblava més agrest, més estrany
amb els seus obstacles naturals, i menys fressat de com el recordava en el viatge
d’anada. Però saltava per damunt dels llocs pantanosos, travessava els matolls
espessos, s’enfilava per les pujades, s’enfonsava en les fondalades i superava, en
poques paraules, totes les dificultats del camí, amb una vitalitat incansable que el
sorprenia. No podia estar-se de recordar la feblesa amb què havia recorregut aquell
camí tan sols dos dies abans, i la freqüència amb què s’havia aturat per recobrar l’alè.
Mentre s’apropava a la ciutat, va rebre una impressió que tot d’objectes familiars
havien canviat. No semblava pas que fos ahir, ni un dia abans, ni dos, sinó molts dies,
o fins i tot anys, que se n’havia allunyat. És cert que allà es trobaven totes les
característiques antigues del carrer, tal com les recordava, i totes les peculiaritats de
les cases, amb la deguda quantitat de puntes en els timpans, i un penell a cada lloc on
la memòria li’n suggeria un. Tot i així, aquella sensació insistent i molesta de canvi
persistia. El mateix es podia dir de la gent coneguda, així com de totes les formes de
vida humana que trobava al voltant del poble. Ara bé, no semblaven ni més vells ni
més joves; ni les barbes dels més grans no eren més blanques, ni el nadó que ahir
s’arrossegava podia caminar dret avui; era impossible descriure en quin aspecte es
diferenciaven dels individus a qui havia dirigit feia poc una mirada de comiat; i
tanmateix el sentit més profund del sacerdot semblava informar-lo de la seva
mutabilitat. Una impressió similar el va colpir de la manera més extraordinària quan
passava arran de la paret de la seva pròpia església. L’edifici tenia un aspecte tan
estrany, i tanmateix tan familiar, que el pensament de mossèn Dimmesdale oscil·là
entre dues idees; o abans només l’havia vista en un somni, o senzillament era ara que
hi estava somiant.
Aquest fenomen, en les formes variades que assumia, no indicava cap canvi
extern, sinó un canvi tan sobtat i important en l’espectador de l’escena familiar, que
l’espai d’un sol dia havia actuat sobre la seva consciència com un període d’anys. La
pròpia voluntat del sacerdot, i la voluntat de Hester, així com el destí que avançava
entre ells, havien obrat aquesta transformació. Era la mateixa ciutat d’abans; però del
bosc no tornava el mateix sacerdot. Podria haver dit als amics que el saludaven: «No
sóc pas l’home per qui em preneu! El vaig deixar allà al bosc, amagat en una vall
secreta, al costat d’un tronc molsós i prop d’un rierol melangiós! Aneu-hi, busqueu el

vostre sacerdot, i mireu que la seva figura demacrada, amb les galtes primes, i el front
blanc, oprimit, arrugat pel dolor, no estigui tirada per terra com un vestit abandonat!».
Els seus amics, sens dubte, encara li insistirien: «Ets tu, aquest home!», però els
equivocats serien els altres, no pas d’ell.
Abans que mossèn Dimmesdale arribés a casa, el seu home interior li donà noves
evidències d’una revolució en l’esfera del pensament i del sentiment. Realment, res
que no fos un canvi total de dinastia i codi moral en aquell regne interior podia bastar
per donar una explicació dels impulsos que ara rebia el malaurat i alarmat sacerdot. A
cada passa se sentia incitat a fer alguna cosa estranya, insensata, perversa, amb la
sensació que seria a la vegada involuntària i intencionada; malgrat ell mateix, i tot i
així brollant d’un ésser més profund que aquell que s’oposava a l’impuls. Per
exemple, va trobar un dels seus propis diaques. El vell se li adreçà amb l’afecte
paternal i el privilegi patriarcal que li permetien la seva edat venerable, el seu caràcter
íntegre i sagrat i la seva posició en l’Església; i, al costat d’això, el respecte profund,
gairebé la veneració que els mèrits tant privats com professionals del sacerdot
exigien. Era el millor exemple que la majestat de l’edat i la saviesa pot anar unida a
l’obediència i el respecte, tant d’una categoria social més baixa com d’un nivell de
talent inferior, per uns de més elevats. Ara, durant una conversa de dos o tres minuts
entre el reverend Dimmesdale i l’excel·lent diaca de barba blanca, al primer li va
caldre un gran esforç per dominar-se i evitar pronunciar certs suggeriments blasfems
que li venien al cap sobre la comunió. Tremolava de cap a peus i es tornava pàl·lid
com la cendra per impedir que la seva llengua es bellugués pronunciant aquelles
coses horribles, i al·legués com a excusa el seu propi consentiment, sense que ell
legítimament l’hagués donat. I, fins i tot amb aquest terror en el cor, amb prou feines
podia estar-se de riure en imaginar com quedaria de petrificat el patriarcal diaca per la
irreligiositat del sacerdot!
I de nou, un altre incident de la mateixa naturalesa. Afanyant-se pel carrer, el
reverend mossèn Dimmesdale trobà el membre femení més vell de la seva església;
una vella dama d’allò més pietosa i exemplar; pobra, vídua, solitària, i amb un cor tan
ple de reminiscències del marit i dels fills morts, i dels amics morts temps enrere,
com un cementiri ple de làpides amb les seves inscripcions. I tot això, que podria
haver estat la causa d’una tristesa intensa, es convertia gairebé en un motiu d’alegria
greu per a aquella ànima vella i devota, gràcies als consols de la religió i les veritats
de les Escriptures amb què s’havia nodrit contínuament durant més de trenta anys. I,
des que mossèn Dimmesdale l’havia agafada a càrrec seu, el major consol terrenal de
la bona dona —que, si no hagués estat igualment un consol celestial, no hauria pogut
ser-ho de cap manera— era trobar el seu pastor, tant si era casualment com a propòsit,
i ser reconfortada amb uns mots càlids de veritat evangèlica, que els llavis estimats
del sacerdot dirigien cap a les seves orelles entorpides, però amb una atenció fervent.
En aquesta ocasió, però, en el moment d’acostar els llavis a les orelles de la vella,
mossèn Dimmesdale, tal com hauria fet el gran enemic de les ànimes, no pogué

evocar cap text de les Escriptures, ni cap altra cosa, llevat d’una breu, lacònica, i, tal
com en aquell moment li semblà, irrefutable argumentació contra la immortalitat de
l’ànima humana. Inculcar allò en la seva ment probablement hauria provocat que
aquella vella germana caigués morta de sobte, com per l’efecte d’una infusió
extremadament verinosa. El que realment murmurà, el sacerdot mai més no ho pogué
recordar. Hi va haver, potser, un desordre afortunat en les seves paraules, que no
aconseguiren transmetre cap idea clara que la pobra vídua pogués comprendre, o que
la Providència interpretà a la seva manera. El què és segur és que, quan el sacerdot es
girà per mirar-la, li contemplà a la cara, tan arrugada i pàl·lida com la cendra, una
expressió de gratitud sublim i d’èxtasi que semblava la resplendor de la ciutat
celestial.
I encara un tercer cas. Després de separar-se de la vella feligresa, trobà la més
jove de totes. Era una donzella convençuda feia poc —i convençuda pel sermó del
mateix mossèn Dimmesdale, el diumenge després de la seva vetlla— de canviar els
plaers transitoris del món per l’esperança celestial, que havia d’esdevenir més
substanciosa a mesura que la vida s’enfosquís entorn d’ella, i que dauraria tota la
tenebra amb la glòria final. Era bonica i pura com un lliri florit al Paradís. El sacerdot
sabia prou bé que era ell mateix qui es trobava tancat a l’interior de la santedat
immaculada del seu cor, que penjava entorn de la seva imatge unes cortines nívies,
transmetent a la religió el calor de l’amor, i a l’amor una puresa religiosa. Satanàs,
aquella tarda, segurament havia apartat la pobra noia del costat de la seva mare, i
l’havia interposada en el camí d’aquell home greument temptat, o —no ho hem de
dir?— perdut i desesperat. Mentre ella s’apropava, el rei dels diables murmurà al
sacerdot que condensés en poc espai i deixés caure en el tendre pit de la noia un
germen del mal, que, ben segur, floriria aviat obscurament, i amb el temps donaria
negres fruits. Tan gran era la sensació de poder sobre aquella ànima virginal, que
confiava tant en ell, que el sacerdot se sentí capaç d’assolar tot el camp d’innocència
simplement amb una mirada perversa, i fer créixer el contrari amb una sola paraula.
Així —després d’una lluita més aferrissada de la que ja havia mantingut— s’aguantà
el mantell de Gènova davant la cara i passà de llarg apressadament, sense fer cap
senyal de reconeixement, i deixant que la jove germana encaixés la descortesia com
pogués. Ella s’escorcollà la consciència —plena de petits assumptes inofensius, com
la seva butxaca o la bossa de costura— i es va fer retret, pobra noia, d’un miler de
faltes imaginàries; i l’endemà al matí es dedicà als deures casolans amb les parpelles
inflades.
Abans que el sacerdot tingués temps de celebrar la victòria sobre la darrera
temptació, va ser conscient d’un altre impuls, més ridícul, i gairebé tan terrible. Es
tractava —ens avergonyim d’explicar-ho— d’aturar-se de cop al mig de la carretera, i
ensenyar algunes paraulotes a un grup de nens puritans que jugaven en aquell lloc, i
que tot just començaven a parlar. Després de privar-se d’aquest rampell, tan indigne
de la roba que duia, trobà un home de mar borratxo, que formava part de la tripulació

procedent dels mars espanyols. I ara, com que s’havia privat amb tanta valentia de
totes les altres perversitats, el pobre mossèn Dimmesdale desitjava, almenys,
estrènyer la mà d’aquell canalla sutjós, i delectar-se amb algunes facècies
indecoroses, com les que els mariners llicenciosos es permeten amb freqüència, i un
reguitzell de renecs malsonants i irreverents! Més que no pas un sentit moral millor,
va ser en part el bon gust natural, i encara més el costum arrelat del decòrum clerical
el que l’ajudà a superar la darrera crisi.
—Què és això que em persegueix i em tempta d’aquesta manera? —exclamà al
final el sacerdot, aturant-se al carrer, i picant-se el front amb la mà—. Estic boig? O
estic completament en mans del dimoni? Vaig fer un contracte amb ell al bosc, i el
vaig signar amb la meva sang? I em crida ara ell a acomplir-lo, suggerint-me que posi
en pràctica totes les perversitats que la seva imaginació infame pot concebre?
En el moment en què el reverend mossèn Dimmesdale parlava tot sol d’aquesta
manera, i es colpejava el front amb la mà, es diu que va passar la vella senyora
Hibbins, la cèlebre bruixa. Va fer una aparició molt espectacular; anava amb una toca
alta, un magnífic vestit de vellut i una gorgera feta del famós midó groc del qual Ann
Turner, la seva amiga particular, li havia ensenyat el secret, abans que aquesta darrera
fos penjada per l’assassinat de Sir Thomas Overbury. Tant si la bruixa havia llegit els
pensaments del sacerdot com si no, s’aturà completament, el mirà malignament a la
cara, somrigué astutament i —tot i que no gaire acostumada a parlar amb clergues—
encetà una conversa.
—Així que, reverend senyor, heu fet una visita al bosc —indicà la bruixa, amb
una inclinació amb la toca—. La propera vegada, us prego que us digneu simplement
a avisar-me, i estaré orgullosa de fer-vos companyia. No em seria gaire molèstia dir
unes paraules perquè aquell poderós senyor que ja sabeu us fes una bon rebuda!
—Us asseguro, senyora —respongué el clergue, amb una reverència profunda, tal
com requeria la categoria de la dama, i tal com li demanava la bona educació—. Us
asseguro, per la meva consciència i la meva reputació, que les vostres paraules em
deixen completament desconcertat! No he anat al bosc a cercar cap poderós senyor;
ni tampoc no tinc cap intenció, en el futur, de fer-hi una visita amb el propòsit de
guanyar-me el favor de tal personatge. El meu únic objectiu era saludar aquell pietós
amic meu, l’Apòstol Eliot, i celebrar amb ell la gran quantitat d’ànimes que ha
guanyat a la barbàrie!
—Ha, ha, ha! —escatainà la vella bruixa, encara inclinant la toca cap al sacerdot
—. Entesos, entesos, cal que parlem així, durant el dia! És com si ho haguéssiu fet
tota la vida! Però a la mitjanit, i al bosc, parlarem d’altres coses!
S’allunyà amb la seva vella majestat, però girant el cap sovint i somrient-li, com
si desitgés reconèixer una relació íntima secreta.
—Així doncs m’he venut —pensà el sacerdot— al diable a qui, si la gent diu la
veritat, aquesta vella bruixa coberta de midó groc i de vellut ha elegit per príncep i
senyor!

Pobre sacerdot! Havia fet un tracte ben semblant! Temptat pel somni de la
felicitat, s’havia lliurat deliberadament, tal com abans no havia fet mai, a allò que
sabia que era pecat mortal. I el verí infecciós d’aquell pecat s’havia escampat
ràpidament per tot el seu sistema moral. Havia narcotitzat tots els impulsos sants i
havia despertat a la vida activa tota la germandat dels dolents. El desdeny, el
ressentiment, la malignitat sense motiu, el desig gratuït de mal, de ridiculitzar tot el
que era bo i sagrat, tot es va despertar, per temptar-lo a pesar del pànic que li
provocaven. I el seu encontre amb la vella senyora Hibbins, si va existir en realitat,
no va fer altra cosa que mostrar la seva afinitat i companyerisme amb els mortals
malèfics i el món dels esperits perversos.
Ara havia arribat a casa seva, al final del cementiri, i, afanyant-se escales amunt,
es refugià a l’estudi. El sacerdot estava content d’haver arribat a aquest recer sense
mostrar al món cap d’aquelles excentricitats perverses a què s’havia sentit impulsat
mentre passava pels carrers. Entrà a la sala habitual, i mirà entorn seu els llibres, les
finestres, la llar de foc, i les confortables parets entapissades, amb la mateixa sensació
d’estranyesa que l’havia perseguit durant la caminada des de la fondalada del bosc
fins a la ciutat i fins allà. Aquí havia estudiat i escrit; aquí havia passat dejunis i
vetlles, i n’havia sortit mig mort; aquí s’havia esforçat a pregar; aquí havia suportat
cent mil angoixes! Allà hi havia la Bíblia, en l’exquisit hebreu antic, amb Moisès i els
profetes parlant-li, i la veu de Déu a través de tots! Allà, sobre la taula, amb la ploma
plena de tinta al costat, hi havia un sermó inacabat, amb una frase deixada a la meitat,
quan els pensaments li havien deixat de brollar damunt de la pàgina dos dies abans.
Sabia que era ell mateix, el sacerdot prim i de galtes pàl·lides, qui havia fet i sofert
aquestes coses, i escrit allò per al Sermó de l’Elecció! Però ell se sentia una persona
diferent i contemplava aquell ésser antic amb una curiositat desdenyosa, compassiva,
però en part també amb enveja. Aquell ésser se n’havia anat! Un altre home havia
tornat del bosc; un de més savi; amb un coneixement dels misteris amagats que la
senzillesa de l’anterior mai no podria haver aconseguit. Una mena de coneixement
ben amarga, aquella!
Mentre estava ocupat amb aquestes reflexions, es va sentir un truc a la porta de
l’estudi, i el sacerdot digué: «Entreu!», no pas sense pensar que podia contemplar un
mal esperit. I així fou! Va ser el vell Roger Chillingworth qui va entrar. El sacerdot
restà, blanc i mut, amb una mà a les Escriptures hebrees i l’altra posada damunt del
cor.
—Benvingut a casa, reverend senyor! —digué el metge—. Com vau trobar aquell
home pietós, l’Apòstol Eliot? Però em sembla, estimat senyor, que esteu pàl·lid; com
si el viatge per aquells llocs solitaris hagués estat massa dur per a vós. No caldria la
meva ajuda per donar-vos cor i fortalesa per pronunciar el Sermó de l’Elecció?
—No, no ho crec —replicà el reverend mossèn Dimmesdale—. El meu viatge, i
la visió d’aquell sagrat apòstol, i l’aire lliure que he respirat, m’han anat bé, després
de tant temps tancat al meu estudi. Em sembla que no necessito més les vostres

drogues, tot i que són bones i administrades per una mà amiga.
En aquell moment Roger Chillingworth contemplava el sacerdot amb la mirada
greu i atenta d’un metge cap al seu pacient. Però, malgrat aquest aspecte exterior, el
darrer gairebé estava convençut que el vell sabia, o almenys tenia una sospita
fonamentada, que s’havia entrevistat amb Hester Prynne. El metge coneixia per tant
que, als ulls del sacerdot, ja no era un amic en qui confiava, sinó el seu enemic més
implacable. Si sabien tot allò, semblaria natural que s’expressés en part. Però,
curiosament, sovint passa molt temps abans que els fets es tradueixin en paraules; i
dues persones que decideixen evitar un tema determinat segurament arribaran a
fregar-lo i tanmateix no l’encetaran. Així el sacerdot no sentia cap temor que Roger
Chillingworth al·ludís, amb paraules expresses, la posició real que mantenien l’un
cap a l’altre. Nogensmenys el metge, a la seva manera obscura, s’arrossegava
esfereïdorament a prop del secret.
—No seria millor —digué— que us servíssiu aquesta nit de la meva modesta
tècnica? Realment, estimat senyor, cal que ens escarrassem a deixar-vos fort i vigorós
per a aquesta ocasió del discurs de l’Elecció. La gent espera grans coses de vós;
perquè s’adona que pot arribar un nou any i trobar que el seu pastor se n’ha anat.
—Sí, a un altre món —respongué el sacerdot, amb una pietosa resignació—. Déu
vulgui que sigui un de millor; perquè, certament, em costa de creure que pugui passar
amb el meu ramat les estacions passatgeres d’un altre any! Però, pel que fa a la vostra
medicina, amable senyor, l’estat actual del meu cos no en té necessitat.
—M’alegro de sentir-ho —respongué el metge—. Pot ser que els meus remeis,
administrats en va durant tant de temps, comencin ara a fer l’efecte esperat. Seria un
home ben feliç, jo, i mereixedor de la gratitud de Nova Anglaterra, si pogués
concloure aquesta cura!
—Us ho agraeixo de tot cor, bon amic —digué el reverend mossèn Dimmesdale,
amb un somriure solemne—. Us ho agraeixo, i l’únic que puc fer és compensar les
vostres bones obres amb les meves pregàries.
—Les pregàries d’un home bo són una recompensa daurada! —replicà el vell
Roger Chillingworth, mentre prenia comiat—. O fins i tot diria que són moneda d’or
corrent a la Nova Jerusalem, amb la pròpia marca del Rei inscrita!
Quan va quedar sol, el sacerdot cridà un servent de la casa i li demanà menjar,
que, quan va tenir al seu davant, va consumir amb voracitat. Després, llançant al foc
les pàgines que tenia escrites del Sermó de l’Elecció, en començà immediatament un
altre, que escrigué amb tanta fluïdesa de pensaments i d’emoció, que cregué que es
trobava en un estat d’inspiració; i només l’estranyà que Déu considerés adequat
transmetre la música grandiosa i solemne dels seus oracles a través dels tubs d’un
orgue tan impur com ell. Tot i així, deixant que aquell misteri es resolgués tot sol, o
quedés sense resoldre per sempre, continuà la tasca, amb una rapidesa i un èxtasi
ardorós. Així, la nit se n’anà volant, com si fos un corser alat i ell el genet; arribà el
matí, i aparegué enrojolat entre les cortines; i al final el sol projectà un raig daurat cap

a l’interior de l’estudi, i el dirigí just cap als ulls enlluernats del sacerdot. Allà era,
encara amb la ploma als dits, i una extensió enorme, immesurable, d’espai escrit
darrere d’ell!

21. LA FESTA DE NOVA ANGLATERRA
De bona hora, en començar el dia que el nou governador havia de rebre el càrrec de
mans del poble, Hester Prynne i Perla arribaren al mercadal. Ja estava atapeït
d’artesans i altres habitants plebeus de la població, en quantitats considerables; entre
els quals, també, hi havia moltes figures tosques, amb roba feta de pells de cérvol que
indicava la seva pertinença a alguns dels assentaments del bosc que envoltaven la
petita metròpoli de la colònia.
En aquella festa pública, com en totes les altres ocasions durant els darrers set
anys, Hester anava abillada amb una roba grisa i tosca. No tant pel color com per
alguna peculiaritat indescriptible del seu estil, tenia l’efecte de desdibuixar la visió i
el perfil de la seva persona; mentre que la lletra escarlata, altra vegada, la tornava a
extreure d’aquella fosca incertesa i la mostrava sota l’aspecte moral de la llum que
projectava sobre ella. La seva cara, familiar durant tant de temps a la gent de la ciutat,
mostrava la quietud de marbre que estaven acostumats a contemplar-hi. Era com una
màscara; o, més aviat, com la calma glaçada dels trets d’una dona morta; aquesta
terrible semblança es devia al fet que Hester estava realment morta en relació a
qualsevol dret de solidaritat, i havia marxat del món amb el qual encara semblava
barrejar-se.
Podria ser que, en aquell dia concret, hi hagués una expressió que abans no s’hi
havia vist, però que ara tampoc no era prou vívida com perquè la detectessin; a no ser
que algun observador amb uns dons preternaturals li hagués llegit abans el cor, i
cerqués després una manifestació corresponent en el rostre i en el capteniment.
Aquest vident podria haver imaginat que, després de suportar la mirada de la multitud
durant set anys miserables com una necessitat, com una penitència, i una cosa que
feia de la resistència una religió estricta, ara, per una única darrera vegada, s’hi
enfrontava lliurement i voluntària, per tal de convertir el que durant tant temps havia
estat una agonia en una mena de triomf. «Mireu per darrera vegada la lletra escarlata i
la seva portadora!» podria haver dit la víctima de la gent i la seva esclava per sempre,
tal com la imaginaven. «D’aquí a poc, serà fora del vostre abast! D’aquí a unes
quantes hores, el profund i misteriós oceà apagarà i amagarà per sempre el símbol
que li heu fet cremar sobre el pit!». Tampoc no seria una incoherència tan improbable
sobre la naturalesa humana, si suposéssim que en l’esperit de Hester hi havia un
sentiment de recança en el moment en què es trobava a punt d’alliberar-se del dolor
que havia arrelat en ella d’una manera tan pregona. No és possible que hi hagués un
desig irresistible de beure un darrer glop, llarg i d’una sola tirada, d’aquell calze
d’amargura i de sèver, l’aroma del qual havia omplert permanentment gairebé tots els
seus anys de maduresa? El vi de la vida, que des d’aleshores se li presentaria als
llavis, havia de ser realment exquisit, deliciós i vivificant, en el seu gobelet cisellat i
daurat; o d’altra banda provocar un decandiment inevitable i feixuc, després del pòsit
d’amargor amb què l’havien drogada, com si fos un cordial d’una gran eficàcia.

Perla anava guarnida amb una alegria etèria. Hauria estat impossible endevinar
que aquella aparició brillant i riallera devia la seva existència a l’altra figura, d’un
gris tètric; o que una fantasia, a la vegada tan exuberant i delicada com la que havia
calgut per idear la vestimenta de la nena, fos la mateixa que havia dut a terme una
tasca, potser encara més àrdua, de donar una peculiaritat tan precisa a la roba senzilla
de Hester. El vestit, de tan apropiat com era per a la petita Perla, semblava una
emanació, o la inevitable prolongació i la manifestació exterior del seu caràcter, tan
difícil de separar d’ella com la brillantor multicolor de les ales d’una papallona, o
l’esplendor acolorida de les fulles d’una flor vistosa. Com en aquests casos, el mateix
passava amb la nena; el vestit formava una sola idea amb la seva naturalesa. En
aquell dia crític, a més, estava dominada per una inquietud i una excitació singular, i
a res no s’assemblava tant com a la lluïssor d’un diamant, que espurneja i
llampegueja amb els batecs variats del pit que guarneix. Els nens sempre
experimenten una afinitat amb l’agitació d’aquells amb qui tenen relació; posseeixen,
especialment, un sentit que els informa de qualsevol destret o qualsevol canvi
imminent, de la mena que sigui, en les circumstàncies domèstiques; i Perla, per tant,
com que era la gemma que la mare duia sobre el pit intranquil, traïa, amb la mateixa
dansa de la seva vivacitat, les emocions que ningú no podia detectar en la passivitat
de marbre del front de Hester.
Aquesta efervescència la feia voleiar amb un moviment d’ocell, més que no pas
caminar al costat de la seva mare. Els seus crits continus constituïen una música
frenètica, inarticulada i de vegades estrident. Quan arribaren al mercadal, encara es
posà més inquieta, en percebre el moviment i la bullícia que animava l’indret; perquè
generalment s’assemblava més a l’ample i solitari prat de davant d’un temple de
poble, que no pas al centre dels afers d’una ciutat.
—I ara! Què és això, mare? —exclamà—. Per què ha deixat la feina tothom,
avui? És un dia de festa a tot arreu? Fixa’t, allà hi ha el ferrer! S’ha rentat la cara
sutjosa, i s’ha endiumenjat, i sembla que fins i tot li agradaria estar content, si algú
tingués l’amabilitat d’ensenyar-li com es fa! I allà hi ha Mestre Brackett, el vell
escarceller, saludant-me amb el cap i somrient-me. Per què ho fa, mare?
—Et recorda de quan eres una nena petita, filla —respongué Hester.
—No m’hauria de saludar i somriure, només per això… aquest vell brut, tenebrós
i d’ulls lletjos! —digué Perla—. Et pot saludar a tu, si vol; perquè tu vas vestida de
gris, i duus la lletra escarlata. Però fixa’t, mare, quantes cares de gent estranya, i indis
entre ells, i mariners! Què han vingut a fer tots aquí, al mercadal?
—Esperen a veure la processó —digué Hester—. Perquè el governador i els
magistrats són a punt de passar, i els sacerdots, i tota la gent important i bona, amb la
música, i els soldats desfilant davant d’ells.
—I el sacerdot hi serà? —preguntà Perla—. I m’allargarà les dues mans, com el
dia que em vas fer anar amb ell des de la riba del rierol?
—Hi serà, filla —respongué la mare—. Però avui no et saludarà; ni tampoc no

l’has de saludar tu.
—Quin home tan estrany, tan trist! —digué la nena, en part com si parlés sola—.
En la nit fosca ens crida que hi anem, i ens agafa la mà a tu i a mi, com la nit que vam
ser amb ell en aquell patíbul! I en el bosc espès, on només poden sentir-ho els arbres
vells, i només pot veure-ho una faixa de cel, parla amb tu, assegut sobre un munt de
molsa! I em besa al front, a més, tan fort que el petit rierol amb prou feines podia
rentar-me’l! Però ara, a la claror del sol, i enmig de la gentada, no ens coneix; ni
l’hem de conèixer nosaltres! Un home ben estrany i trist, amb la mà sempre al cor!
—Calma’t, Perla! Tu no comprens aquestes coses —digué la seva mare—. No
pensis en el sacerdot, ara; mira al teu voltant, i fixa’t quina cara tan contenta fa
tothom avui. Els nens han vingut de les escoles, i la gent gran dels tallers i dels
camps, amb la intenció de ser feliços. Perquè, avui, un home nou els comença a
governar; i així (tal com ha estat el costum de la humanitat des que per primera
vegada es va reunir una nació) fan gresca i s’alegren; com si per fi hagués d’arribar
un any bo i daurat per al pobre i vell món!
Era tal com Hester havia dit, considerant l’alegria desacostumada que il·luminava
les cares de la gent. En aquell període festiu de l’any —com ja passava aleshores i va
continuar passant durant la major part de dos segles— els puritans concentraven totes
les rialles i l’alegria pública que consideraven permissible a la flaquesa humana;
dissipant d’aquesta manera el núvol habitual fins al punt que, durant un únic dia de
festa, semblaven tot just una mica més seriosos que la majoria d’altres comunitats en
una època d’aflicció general.
Però potser exagerem el to gris o negre, que sens dubte caracteritzava l’estat
d’ànim i els costums de l’època. Les persones que hi havia ara al mercadal de Boston
no havien rebut una herència de tenebra puritana. Eren anglesos per naixença i els
seus pares havien viscut en l’esplendor feliç de l’època elisabetiana; un temps en què
la vida d’Anglaterra, vista a grans trets, sembla tan imponent, magnífica i joiosa com
mai recorda el món haver-ne estat testimoni. Si haguessin seguit el seu gust
hereditari, els colonitzadors de Nova Anglaterra haurien il·lustrat tots els
esdeveniments d’importància pública amb fogueres, banquets, pompes i processons.
Ni tampoc no hauria estat fora del corrent la pràctica, en les grans ocasions, de
combinar la diversió amb la solemnitat, i donar, per dir-ho així, un brodat grotesc i
brillant al gran vestit de cerimònia que una nació, en festes així, es posa. Hi havia una
certa insinuació d’aquesta mena en la manera de celebrar el dia en què començava
l’any polític de la colònia. El vague reflex d’una esplendor recordada, una repetició
incolora i molt difusa del que havien contemplat al vell i orgullós Londres —no
direm pas en una coronació reial, però sí en l’exhibició d’un alcalde—, es podia
rastrejar en els costums que van instituir els nostres avantpassats en relació a la presa
de possessió anual dels magistrats. Els pares i fundadors de la comunitat —el
governant, el sacerdot i el soldat— creien que era un deure assumir la dignitat
exterior i la majestat que, d’acord amb l’estil antic, es considerava la manera

apropiada de vestir-se de les persones de categoria pública o social eminent. Tots
sortien, i desfilaven en processó davant la mirada de la gent, i així conferien la
dignitat necessària al simple marc d’un govern acabat de formar.
Aleshores, també, es permetia a la gent, si no se l’encoratjava a fer-ho, que es
relaxés en la severa i estricta aplicació de les diverses formes d’activitat, que, en
qualsevol altre moment, semblaven tallades d’un mateix patró i del mateix material
que la seva religió. Aquí, és cert, no es trobava cap de les activitats que l’alegria
popular hauria descobert ràpidament a l’Anglaterra del temps d’Elizabeth, o de
James; cap mostra teatral tosca; cap joglar amb la seva arpa i la seva balada
llegendària, ni cap músic, amb un mico ballant; cap prestidigitador, amb trampes de
bruixeria mímica; cap Merry Andrew, per sacsejar la multitud amb facècies, potser
velles de centenars d’anys, però encara eficients gràcies a les seves al·lusions a les
fonts més amples de l’alegria comuna. Tots aquests professors de les diverses
branques de la jocositat haurien estat severament reprimits, no tan sols per la rígida
disciplina de la llei, sinó pel sentiment general que dóna a la llei la seva vitalitat.
Malgrat tot, la cara gran i honesta de la gent somreia, amb reserva potser, però també
àmpliament. I tampoc no deixaven d’haver-hi passatemps com els que els colons
havien presenciat, o hi havien participat, molt temps enrere, en les fires del camp i en
els prats de poble d’Anglaterra; i que s’havia considerat convenient conservar vius en
aquella nova terra, a causa del coratge i la virilitat que els era essencial. Competicions
de lluita cos a cos, en les diferents modalitats dels comtats de Cornwall i Devon, es
veien aquí i allà pel mercadal; en un racó, hi havia una amistosa lluita de bastons; i —
el que atreia més interès de tot—, sobre la plataforma de l’escarni, que ha aparegut
tant en aquestes pàgines, dos mestres de defensa començaven una exhibició amb
l’escut i el sabre. Però, amb gran decepció de la multitud, aquesta darrera ocupació va
ser interrompuda per la interposició del macer de la ciutat, que no tenia intenció de
permetre que la majestat de la llei fos violada per un insult semblant a un dels seus
llocs consagrats.
Potser no és excessiu afirmar, en general (la gent es trobava aleshores en els
primers estadis de la diversió sense alegria, i era la descendència de pares que havien
sabut passar-s’ho bé, en els seus dies) que, pel que fa a la manera de celebrar les
festes, la comparació amb els seus descendents els resultaria favorable, fins i tot
trobant-se a una distància tan gran dels nostres temps. Els descendents immediats, la
generació següent als primers emigrants, van fer seva l’ombra més negra del
puritanisme, i escampà tanta tenebra per la superfície de la nació, que els anys
posteriors no han bastat per aclarir-la. Encara hem de tornar a aprendre l’art oblidat
de l’alegria.
El quadre de vida humana del mercadal, tot i que hi predominaven els tons tristos
de gris, marró i negre dels emigrants anglesos, es trobava animat per una certa
diversitat de colors. Un grup d’indis —amb la seva elegància salvatge feta de vestits
de pell de cérvol delicadament brodats, de cinturons wampum, d’ocre vermell i groc,

i de plomes, i armats amb l’arc, la fletxa i la llança de punta de pedra— es mantenien
a part, amb cares d’una serietat inflexible, molta més del que l’aspecte del puritans
podia arribar a adoptar. I tanmateix, salvatges com eren aquells bàrbars pintats, no
constituïen el tret més salvatge de l’escena. Aquest honor, el podien reclamar amb
justícia alguns mariners —una part de la tripulació del vaixell procedent dels mars
espanyols— que havien desembarcat per veure les distraccions del dia de l’Elecció.
Eren bandits d’aspecte tosc, amb les cares curtides pel sol i amb unes barbes
immenses; duien pantalons curts, amples i cenyits amb cinturons, sovint amb sivelles
fetes amb una làmina d’or, i dels quals penjava sempre un ganivet llarg, i, en alguns
casos, una espasa. Sota els amples barrets de fulla de palmera, brillaven uns ulls que,
fins quan estaven alegres i de bon humor, tenien una mena de ferocitat animal.
Transgredien, sense por ni escrúpols, les normes de comportament que regien per a la
resta de la gent; fumaven tabac davant mateix del nas del macer, tot i que cada
alenada hauria costat un xíling a un home de la ciutat; i bevien, a plaer, tirades de vi o
d’aiguardent de les ampolletes de butxaca, que oferien lliurement a la gentada que,
entorn seu, els mirava bocabadada. Era una característica notable de la moralitat
incompleta de l’època, tan rígida com l’hem descrita, el fet que es tolerés a la gent de
mar, no tan sols les seves extravagàncies quan eren a terra, sinó fets molt més greus
quan es trobaven al seu element. El mariner d’aquells dies gairebé seria acusat de
pirata en els nostres. No hi havia gaire dubte, per exemple, que aquesta mateixa
tripulació, tot i que no eren uns mals exemplars de la germandat nàutica, eren
responsables, tal com podríem dir-ho, d’actes de depredació sobre el comerç espanyol
que haurien posat en perill els colls de tots en una cort de justícia moderna.
Però el mar, en aquells temps antics, s’agitava, s’estremia i escumejava seguint
bastant la seva pròpia voluntat, o subjecte només al vent tempestuós, sense gairebé
cap intent de regulació per part de la llei humana. L’aventurer de la mar podia
renunciar a la seva vocació, i esdevenir de cop i volta, si ho decidia, un home honest i
pietós a terra; com tampoc, al bell mig d’una vida temerària, no se’l contemplava
com un personatge amb qui fer tractes o associar-se ocasionalment resultés
deshonrós. Així, els puritans més grans, amb els mantells negres, els colls
emmidonats i els barrets punxeguts, somreien d’una manera no exempta de benignitat
en observar la cridòria i el comportament groller d’aquells alegres llops de mar; i no
provocà ni sorpresa ni animadversió veure un ciutadà amb tan bona reputació com el
vell Roger Chillingworth, el metge, entrant al mercadal conversant d’una manera
íntima i familiar amb el capità d’aquell vaixell sospitós.
El darrer era amb diferència la figura més vistosa i imponent, pel que feia a
vestimenta, que es podia veure entre tota la multitud. Duia una profusió de cintes al
vestit, i galons daurats al barret, encerclat amb una cadena d’or i coronat amb una
ploma. Al seu costat hi havia una espasa, i al front una ferida d’espasa que, per la
disposició dels cabells, semblava tenir més desig d’exhibir que no pas d’amagar. Un
home de terra difícilment hauria pogut dur aquell vestit i mostrar aquella cara amb un

aire tan altiu, sense ser interrogat severament davant d’un magistrat, i probablement
incórrer en una multa o empresonament, o tal vegada a ser exhibit amb grillons. Pel
que fa al capità del vaixell, però, es considerava una part del personatge, com en el
cas d’un peix les seves escates brillants.
Després de separar-se del metge, el capità del vaixell de Bristol passejà
mandrosament pel mercadal; fins que, després d’apropar-se casualment al lloc on era
Hester Prynne, semblà reconèixer-la, i no dubtà a adreçar-s’hi. Com de costum, una
petita àrea buida —una mena de cercle màgic— s’havia format entorn de Hester, un
cercle en el qual, tot i que una mica més enllà la gent s’empenyia amb els colzes,
ningú no gosava entrar ni se sentia disposat a envair. Era un símbol vehement de la
solitud moral amb què la lletra escarlata embolcallava la malaventurada portadora; en
part per la seva pròpia reserva, i en part per l’allunyament instintiu, tot i que ja no
contenia la crueltat d’abans, dels seus congèneres. Ara, si mai no havia estat així
anteriorment, això resultava prou útil, ja que permetia que Hester i l’home de mar
parlessin sense risc que els sentissin; i tant havia canviat la reputació pública de
Hester Prynne, que ni la matrona més destacada per la seva rígida moralitat no hauria
pogut provocar menys escàndol que ella mantenint aquella entrevista.
—Així, senyora —digué el mariner— haig d’ordenar al cambrer que prepari una
cabina més de les que vau pactar! No caldrà tenir por de l’escorbut ni de la febre del
mar, aquest viatge! Amb el cirurgià del vaixell i aquest altre doctor, l’únic perill
vindrà de les medecines o de les píndoles; amb més raó pel fet que a bord hi ha un
munt de material farmacèutic que vaig mercadejar amb un vaixell espanyol.
—Què voleu dir? —preguntà Hester, més sobresaltada del que volia aparentar—.
Teniu un altre passatger?
—I ara! No sabeu —exclamà el capità— que aquest metge (Chillingworth, es diu)
està decidit a provar amb vós les meves cabines? Sí, sí, ho heu de saber; perquè diu
que és del vostre grup, i un amic íntim del cavaller de qui vau parlar… el que està en
perill a causa d’aquests esquerps governants puritans!
—Es coneixen bé, i tant —respongué Hester, amb l’aire calmat, tot i que amb una
consternació extrema—. Han viscut junts durant molt temps.
El mariner i Hester Prynne no intercanviaren cap més paraula. Però, en aquell
instant, ella veié el vell Roger Chillingworth en persona, dret al racó més allunyat del
mercadal, i somrient-li; un somriure que —d’una banda a l’altra de la plaça ampla i
bulliciosa, i a través de totes les converses i rialles, i dels pensaments, humors i
interessos diversos de la multitud— transmetia un significat secret i espantós.

22. LA PROCESSÓ
Abans que Hester Prynne pogués asserenar-se, i rumiar què podia fer davant
d’aquella situació nova i sorprenent, se sentí el so de la música militar apropant-se
per un carrer lateral. Indicava l’avenç de la processó de magistrats i ciutadans en el
seu camí cap al temple; on, d’acord amb el costum establert ja en aquella època
primerenca, el reverend mossèn Dimmesdale havia de pronunciar el Sermó de
l’Elecció.
Aviat es va veure l’encapçalament de la processó, girant per una cantonada a una
marxa lenta i majestuosa, i obrint-se pas pel mercadal. Primer venia la música.
Comprenia una varietat d’instruments, potser adaptats imperfectament els uns als
altres, i tocats sense gaire traça, però aconseguint el gran objectiu amb què
l’harmonia de tambors i clarins es dirigeix a la multitud: el de transmetre un aire més
elevat i heroic al fragment de vida que passa per davant les mirades. La petita Perla al
principi picava de mans, però després perdé, durant un instant, la incansable agitació
que l’havia mantinguda en una contínua efervescència durant tot el matí; observava
en silenci, i semblava que se l’enduguessin cap amunt, com un ocell de mar flotant,
per sobre de les llargues elevacions i ondulacions del so. Però va tornar al seu estat
anterior en veure la lluïssor del sol damunt les armes i les armadures brillants de la
companyia militar que venia darrere els músics, i que formava l’escorta honorària de
la processó. Aquest cos de soldats —que encara existeix i desfila com en èpoques
passades amb una fama antiga i honorable— estava compost per integrants que no
tenien res de mercenaris. Les files eren plenes de cavallers, que sentien l’atracció de
l’impuls marcial i intentaven fundar una mena de Col·legi d’Armes, on, com si hi
hagués una associació amb els Cavallers Templers, poguessin aprendre la ciència i,
fins allà on l’exercici pacífic els les pogués ensenyar, les pràctiques de la guerra.
L’alta estima en què es tenia aleshores la condició militar es podia veure reflectida en
el port altiu de cadascun dels membres de la companyia. Alguns, realment, pels seus
serveis als Països Baixos i en altres camps de batalla europeus, s’havien guanyat amb
justícia el dret d’assumir el nom i la pompa dels soldats. Tot el seu abillament, a més,
fet d’acer brunyit, i amb el plomatge arquejant-se per damunt del morrió brillant,
produïa un efecte tan magnífic que cap parada militar moderna no pot tenir
l’aspiració d’igualar.
I tanmateix el homes d’eminència civil, que venien immediatament després de
l’escorta militar, eren encara més dignes de la mirada d’un observador atent. Fins i tot
en el seu posat exterior mostraven una estampa majestuosa que feia que el caminar
alterós dels guerrers semblés vulgar, per no dir absurd. Era una època en què el que
anomenem talent rebia molta menys consideració que no pas ara, i en canvi els
materials sòlids que produeixen l’estabilitat i la dignitat de caràcter molta més. La
gent posseïa, per dret hereditari, la qualitat de la reverència; qualitat que, entre els
seus descendents, si és que n’ha sobreviscut gens, existeix en una proporció menor, i

amb una intensitat molt disminuïda pel que fa a la selecció i l’estima dels homes
públics. Aquest canvi pot ser bo o dolent, i potser és en part totes dues coses alhora.
En aquells dies antics, el colonitzador anglès d’aquelles dures ribes —després de
deixar enrere rei, nobles i tots els esfereïdors títols de dignitat, quan encara sentia
amb força la facultat i la necessitat de reverència— l’atorgà als cabells blancs i als
fronts venerables de la gent d’edat; a la integritat que havia travessat llargues proves;
a la saviesa sòlida i a l’experiència trista; als dons d’aquella mena greu i feixuga que
suggereixen perdurabilitat, i que es reuneixen sota la definició general de
respectabilitat. Sembla, per tant, que aquests primitius homes d’estat —Bradstreet,
Endicott, Dudley, Bellingham i els seus col·legues—, que van ser elevats al poder per
les primeres eleccions ciutadanes, sovint no van ser brillants, sinó que es van distingir
per una sobrietat solemne, més que no pas per l’activitat intel·lectual. Eren coratjosos
i confiaven en si mateixos, i, en temps de dificultats o perill, defensaven el benestar
de la comunitat tal com una línia de penya-segats s’enfronta a una marea
tempestuosa. Els trets indicats del caràcter estaven ben representats en la forma
quadrada del rostre i en el gran desenvolupament físic dels nous magistrats de la
colònia. Pel que fa a l’aparença d’autoritat natural, la mare pàtria no es devia sentir
avergonyida de veure entrar aquests primers representants d’una democràcia real a la
Casa dels Pars, o convertits en el Consell del Regne del sobirà.
A continuació dels magistrats venien els eclesiàstics joves amb una distinció
eminent, dels llavis dels quals s’esperava el discurs religiós de la diada. Era en la seva
professió, en aquella època, que es manifestava la capacitat intel·lectual, molt més
que no pas en la vida política; perquè —deixant de banda una motivació més elevada
— el sacerdoci oferia al·licients prou convincents, en el respecte gairebé venerador
de la comunitat, per guanyar per al seu servei les persones d’ambició més alta. Fins i
tot el poder polític —com en el cas d’Increase Mather[10]— era a l’abast d’un
sacerdot amb èxit.
El que van comentar aquells que ara el veien, va ser que mai, des que mossèn
Dimmesdale havia trepitjat per primera vegada la riba de Nova Anglaterra, no havia
mostrat tanta energia com se li veia ara en el caminar i l’aire amb què avançava
enmig de la processó. No ho feia amb passes dèbils, com en altres ocasions; la figura
no s’inclinava; ni duia la mà en una posició sinistra damunt del cor. I tanmateix, si
s’observava correctament el clergue, la seva fortalesa no semblava pas corporal.
Podia ser espiritual, i podia rebre-la a través d’una intervenció angèlica. Podia ser
l’efecte estimulant d’aquell potent cordial que només es destil·la a l’escalfor del
pensament tenaç i sostingut. O, tal vegada, el seu temperament sensible es trobava
envigorit per la música alta i penetrant, que vibrava cap al cel i l’aixecava en la seva
onada ascendent. Malgrat tot, tan abstreta era la seva mirada, que era dubtós que
mossèn Dimmesdale ni tan sols sentís la música. Allà era el seu cos, movent-se cap
amunt, i amb una força desacostumada. Però on tenia la ment? Allunyada en un lloc
profund del seu propi territori, ocupant-se, amb una activitat preternatural,

d’arrenglerar una processó d’idees sublims que aviat n’haurien de brollar; i així ell no
veia res, no sentia res, no sabia res del que passava entorn seu; però l’element
espiritual alçava el cos feble i l’arrossegava, inconscient de la càrrega, i convertint-lo
també en matèria espiritual. Homes d’una intel·ligència poc comuna, que han
esdevingut malaltissos, posseeixen aquesta capacitat ocasional de fer un gran esforç,
al qual dediquen la vida de molts dies, i després queden exànimes durant la mateixa
quantitat de temps.
Hester Prynne, mirant fixament el clergue, sentí que l’envaïa una influència
lúgubre, però sense saber per què ni d’on venia; deixant de banda el fet que ell
semblés tan allunyat de la seva esfera, i fora del seu abast d’una manera tan completa.
Era forçós que una mirada de reconeixença, havia imaginat, s’intercanviés entre ells
dos. Pensà en el bosc ombrívol, amb la petita fondalada de solitud, en l’amor i
l’angoixa, i en la soca molsosa on, asseguts i agafats de la mà, havien barrejat la
conversa trista i apassionada amb el murmuri malenconiós del rierol. Amb quanta
profunditat s’havien conegut l’un a l’altre! I era aquest, l’home? Amb prou feines el
coneixia, ara! Ell, passant de llarg orgullós, embolcallat, per dir-ho així, per la música
exquisida, amb la processó de pares majestuosos i venerables; ell, tan inabastable en
la seva posició mundana, i encara més en aquella perspectiva llunyana de pensaments
freds, a través dels quals ara el contemplava! El seu esperit defallia davant la idea que
tot devia haver estat una il·lusió, i que, tot i haver-ho somiat d’una manera tan vívida,
no hi podia haver cap vincle real entre el clergue i ella. I tan forta era la condició
femenina en Hester, que difícilment el podia perdonar —i molt menys ara, quan el
pas feixuc del destí que se’ls atansava se sentia més i més a prop!— per ser capaç
d’allunyar-se d’una manera tan completa del món que tenien en comú; mentre ella
anava a les palpentes i allargava les mans fredes, sense trobar-lo.
Perla, o veia i responia als sentiments de la seva mare, o sentia ella mateixa
l’allunyament i la intangibilitat que havia caigut entorn del sacerdot. Mentre passava
la processó, la nena estava intranquil·la, bellugant-se amunt i avall, com un ocell en
el moment d’emprendre el vol. Quan es va haver acabat, mirà Hester a la cara.
—Mare —digué— era aquest el mateix sacerdot que em va fer un petó prop del
rierol?
—Estigues callada, estimada Perla! —murmurà la mare—. Al mercadal no
sempre cal parlar del que ens passa al bosc.
—No estava segura que fos ell; se’l veia tan estrany! —continuà la nena—. Si no
fos per això, hauria corregut cap a ell, i li hauria dit que em fes un petó ara, davant de
tothom; just tal com ho va fer allà, entre els arbres vells i foscos. Què hauria dit el
sacerdot, mare? S’hauria posat la mà al cor, i m’hauria mirat amb mala cara i ordenat
que me n’anés?
—Què havia de dir, Perla —respongué Hester—, a part que no era hora de petons,
i que els petons no s’han de fer al mercadal? Encara sort que no has anat a parlar amb
ell, ximpleta!

Una altra mostra del mateix sentiment, en relació a mossèn Dimmesdale, la va
expressar una persona les excentricitats de la qual —o la seva demència, hauríem de
dir— la van dur a fer el que pocs ciutadans haurien gosat fer; encetar una conversa
amb la portadora de la lletra escarlata, en públic. Era la senyora Hibbins, que,
abillada amb una gran magnificència, amb una triple gorgera, una pitrera bordada,
una túnica d’un vellut magnífic i un bastó amb l’empunyadura d’or, havia sortit a
veure la processó. Com que aquesta vella dama tenia el renom (que va pagar
posteriorment a un preu no pas menor que la seva vida) de ser la principal actriu en
totes les obres de nigromància que tenien lloc contínuament, la multitud li deixava
pas, i semblava tenir por del contacte amb la seva roba, com si dugués la pesta entre
els plecs sumptuosos. Vista en associació amb Hester Prynne —malgrat la benignitat
que ara sentien molts per aquesta— el terror inspirat per la senyora Hibbins es
doblava, i provocava un moviment general des d’aquella part del mercadal on hi
havia les dues dones.
—I ara! Quina imaginació mortal podria comprendre això! —murmurà
confidencialment la vella dama a Hester—. Aquell religiós! Aquell sant a la terra, tal
com la gent el considera, i tal com (cal que ho digui) realment sembla! Qui, ara,
veient-lo passar enmig de la processó, pensaria que fa ben poc va sortir del seu estudi
(mastegant un text hebreu de les Escriptures, en sóc testimoni) per anar a prendre
l’aire pel bosc! Aha! Nosaltres ja sabem què vol dir, això, Hester Prynne! Però, el cert
és que em costa de creure que fos el mateix home. He vist molts feligresos, caminant
darrere la música, que també van ballar amb mi, quan Algú feia de violinista, i,
podria ser, amb una assemblea índia o un bruixot de Lapland agafant-nos de les
mans! Tot això és una fotesa, quan una dona coneix el món. Però aquest sacerdot!
Segurament tu podries dir, Hester, si era el mateix home amb qui et vas trobar al camí
del bosc!
—Senyora, no sé de què em parleu —respongué Hester Prynne, amb la sensació
que la senyora Hibbins no estava bé del cap; i, malgrat tot, estranyament sorpresa i
aterrida per la confiança amb què afirmava que hi havia una connexió personal entre
tantes persones (i ella n’era una) i l’Ésser Malèfic—. No em pertoca a mi, parlar a la
lleugera d’un ministre de la Paraula culte i pietós com mossèn Dimmesdale!
—Fuig, dona, fuig! —exclamà la vella dama, movent el dit cap a Hester—. Et
penses que he estat al bosc tantes vegades, i encara no sé conèixer qui més hi ha
estat? O més i tot: encara que no li quedi al cabell cap fulla de les garlandes silvestres
que duia quan ballava! Et conec, Hester; perquè veig el senyal. Tots el podem veure a
la claror del sol; i en la foscor brilla com una flama vermella. La duus sense amagar-
te’n, per tant no cal ni parlar-ne. Però aquest sacerdot! Deixa’m dir-t’ho a l’orella!
Quan l’Home Negre veu un dels seus servents, signat i segellat, que amaga tant
aquest vincle com el reverend mossèn Dimmesdale, té una manera de disposar les
coses perquè la marca sigui revelada a la llum del dia als ulls de tothom! Què intenta
amagar el sacerdot, amb la mà sempre damunt del cor? Ah, Hester Prynne!

—Què és, senyora Hibbins? —preguntà amb impaciència la petita Perla—. Ho
has vist, tu?
—No importa, estimada! —respongué la senyora Hibbins, fent una reverència
profunda a Perla—. Tu mateixa ho veuràs, un dia o altre. Diuen, nena, que ets del
llinatge del Príncep de l’Aire! Voldràs cavalcar amb mi, alguna nit que faci bo, i anar
a veure el teu pare? Aleshores sabràs per què el sacerdot duu la mà al cor!
Rient d’una manera tan estrident que a tot el mercadal la podien sentir,
l’extravagant dama se n’anà.
En aquell moment, la pregària preliminar havia tingut lloc al temple, i se sentien
els accents del reverend mossèn Dimmesdale començant el discurs. Un sentiment
irresistible mantingué Hester prop d’aquell indret. Com que l’edifici sagrat estava
massa atapeït de gent per admetre un altre oient, se situà just al costat de la
plataforma de l’escarni. Es trobava en un lloc prou proper perquè li arribés a les
orelles tot el sermó, en la forma d’un indistint però variat murmuri i del flux de veu
tan peculiar del sacerdot.
Aquest òrgan vocal era per si mateix un do preciós; de tal manera que un oient,
encara que no entengués res del llenguatge en què parlava el predicador, podia sentir
com el simple to i la cadència el feien balancejar d’una banda cap a l’altra. Com tota
altra música, exhalava passió i sentiment, i emocions elevades o tendres, en una
llengua innata al cor humà, fos allà on fos el lloc on s’havia educat. Esmorteït com
arribava el so pel seu pas a través de les parets de l’església, Hester Prynne
l’escoltava amb tanta atenció, i s’hi sentia unida d’una manera tan profunda, que el
sermó tenia un sentit complet per a ella, totalment a part de les paraules
inintel·ligibles. Aquestes, potser, si les hagués captades d’una manera més definida,
podrien haver estat només un mitjà més tosc, i obstruir el sentit espiritual. Ara
percebia els tons baixos, com els del vent quan amaina per refer-se; després s’enfilava
amb ell, mentre s’alçava en gradacions progressives de dolçor i d’energia, fins que el
volum semblava embolcallar-la amb una atmosfera de temor, respecte i de
grandiositat solemne. I tanmateix, majestuosa com esdevenia de vegades la veu,
contenia sempre una qualitat essencial planyívola. Una expressió forta o feble
d’angoixa —el murmuri, o el xiscle, tal com es podia entendre, d’una humanitat
sofrent, que colpia la sensibilitat de tots els pits! De vegades aquesta profunda tensió
emocional era tot el que es podia sentir, i encara amb dificultat, sospirant enmig d’un
silenci desolat. Però fins i tot quan la veu del sacerdot esdevenia alta i imperativa —
quan brollava inconteniblement cap amunt—, quan assumia la seva amplada capacitat
màximes, inundant amb tanta força l’església com per obrir-se pas violentament a
través de les sòlides parets i escampar-se per l’aire lliure…, encara, si l’oient
escoltava amb atenció, i amb aquest propòsit, podia detectar el mateix gemec de
dolor. Què era? La queixa d’un cor humà, afeixugat de tristesa, tal vegada culpable,
dient el seu secret, tant si era de culpa com de pena, al gran cor de la humanitat;
implorant-ne la compassió o el perdó —a cada moment, en cada accent, i mai en va!

Era aquest to profund i continu el que donava al clergue la seva capacitat més
apropiada.
Durant tot aquesta estona Hester restà, com una estàtua, al peu del cadafal. Si la
veu del sacerdot no la hi hagués retinguda, aquell punt, on situava la primera hora de
la seva vida de deshonra, hauria tingut malgrat tot un magnetisme irresistible. Tenia
la sensació —massa indefinida per fer-ne un pensament, però pesant-li feixugament
sobre l’esperit— que tota l’òrbita de la seva vida, tant abans com després, estava en
connexió amb aquell punt, com si fos l’únic que hi donava unitat.
La petita Perla, mentrestant, havia marxat del costat de la mare, i jugava al seu
aire pel mercadal. Alegrava l’ombrívola multitud amb el seu raig erràtic i lluent, igual
que un ocell de plomatge brillant il·lumina tot un arbre de fullatge ombrívol volant
com una sageta d’un costat cap a l’altre, mig a la vista i mig amagat, enmig de la
penombra de les fulles arraïmades. Tenia un moviment ondulant, però sovint brusc i
irregular. Indicava la inquieta vivacitat del seu esperit, que avui sens dubte estava
doblement incansable en la seva dansa de puntetes, perquè s’alimentava de l’ansietat
de la seva mare i vibrava amb ella. Cada vegada que Perla veia alguna cosa que
pogués excitar la seva curiositat sempre activa i divagadora, hi volava, i, tal com
podríem dir, acaparava aquell home o objecte com si fos propietat seva tant de temps
com li semblava; però sense cedir a canvi el més mínim control sobre els seus
moviments. Els puritans l’anaven mirant, i, si somreien, no per això se sentien menys
inclinats a declarar que la nena era una descendent del dimoni, a causa de
l’indescriptible encant de la seva bellesa i l’excentricitat que brillava a través de la
figura menuda, i que espurnejava amb la seva activitat. Corria a mirar l’indi salvatge
a la cara; i aquest s’adonava que existia una naturalesa més salvatge que la seva. Des
d’allà, amb una audàcia innata, però tot i així amb una reserva igualment
característica, es ficava corrent enmig d’un grup de mariners, els salvatges de galtes
brunes de l’oceà, com els indis ho eren de la terra; i ells contemplaven Perla
perplexos i admirats, com si un borralló d’escuma de mar hagués pres la forma d’una
noieta, i estigués dotat amb un esperit del foc de Sant Elm que de nit llampegueja sota
la proa.
Un d’aquells homes de mar —el capità, precisament, que havia parlat amb Hester
Prynne— va quedar tan encaterinat amb l’aspecte de Perla, que intentà posar-li les
mans al damunt, amb la intenció d’arrabassar-li un petó. En adonar-se que era tan
impossible tocar-la com atrapar un colibrí en l’aire, va treure del barret la cadena
daurada que hi duia trenada i la llançà a la nena. Perla immediatament se l’enroscà
pel coll i la cintura, amb una traça tan afortunada que, un cop vista en aquell lloc,
esdevenia una part d’ella, i era difícil imaginar-la sense.
—La teva mare és aquella dona de la lletra escarlata —digué l’home de mar—. Li
duràs un missatge de part meva?
—Si el missatge m’agrada, ho faré —respongué Perla.
—Aleshores digues-li —contestà ell— que he tornat a parlar amb el vell doctor

de cara fosca i espatlles encorbades, i es compromet a dur a bord amb ell el seu amic,
el cavaller que ella ja sap. Per tant, no cal que la teva mare es preocupi de res més que
d’ella i de tu. Li diràs això, bruixeta?
—La senyoreta Hibbins diu que el meu pare és el Príncep de l’Aire! —exclamà
Perla, amb el seu somriure entremaliat—. Si em dius aquest malnom, li parlaré de tu;
i empaitarà el teu vaixell amb una tempesta!
Continuant una cursa en ziga-zagues a través del mercadal, la nena tornà amb la
mare, i comunicà el que li havia dit el mariner. L’esperit fort, calmat, constantment
sofert de Hester gairebé defallí, finalment, en contemplar aquesta cara fosca i
tenebrosa d’un destí inevitable, que —en el moment en què semblava obrir-se un
passadís per al sacerdot i per a ella per sortir del laberint de misèria— es mostrava,
amb un somriure implacable, just enmig del camí.
Amb la ment turmentada per la terrible perplexitat en què la sumia la notícia del
capità, va haver de patir encara una altra prova. Hi havia present molta gent, de la
regió del voltant, que havia sentit parlar sovint de la lletra escarlata, i per a la qual
havia esdevingut una cosa terrorífica a causa d’un centenar de rumors falsos o
exagerats, però que mai no l’havia contemplada amb els seus propis ulls. Aquests,
després d’exhaurir altres formes de diversió, ara s’aglomeraven entorn de Hester
Prynne amb una indiscreció tosca i grollera. Malgrat la manca d’escrúpols que hi
havia en aquesta actitud, però, no aconseguia dur-los més a prop d’un cercle d’unes
quantes iardes. Restaven doncs a aquella distància, fixats en aquell punt per la força
centrífuga de la repugnància que inspirava el símbol místic. Tota la púrria de
mariners, igualment, observant la munió d’espectadors, i assabentant-se del significat
de la lletra escarlata, venien i introduïen en el cercle les seves cares de criminals
cremades pel sol. Fins i tot els indis es trobaven afectats per una mena d’espectre fred
de la curiositat de l’home blanc, i, esmunyint-se entre la multitud, fixaven els ulls
negres de serpent en el pit de Hester; imaginant, potser, que la portadora d’aquella
penyora magníficament brodada havia de ser un personatge d’elevada dignitat entre
la seva gent. Finalment, els habitants de la ciutat (revivint el seu interès per aquell
tema gastat per afinitat amb el que veien en els altres) caminaren mandrosament cap
al mateix punt i turmentaren Hester Prynne, potser més que tots els altres, amb la
seva mirada freda d’entesos cap a la vergonya familiar d’ella. Hester veié i reconegué
les mateixes cares d’aquell grup de matrones que l’havien esperada sortint per la
porta de la presó, set anys abans; totes menys una, la més jove i l’única compassiva
entre elles, a qui més tard havia fet la roba de difunta. En el darrer moment, quan ja
estava a punt de desempallegar-se de la lletra abrusadora, havia esdevingut
curiosament el centre de més atenció i excitació, aconseguint així que li cremés en el
pit d’una manera més dolorosa que en qualsevol altre moment des que se l’havia
posada per primera vegada.
Mentre Hester restava en aquell cercle màgic de deshonra, on l’astuta crueltat
d’una sentència l’havia subjectada per sempre, l’admirable predicador dirigia una

mirada des del púlpit sagrat cap al públic, que havia lliurat la part més íntima dels
esperits al seu control. El sacerdot santificat de l’església! La dona de la lletra
escarlata al mercadal! Quina imaginació hauria pogut ser prou irreverent per suposar
que tots dos duien el mateix estigma roent?

23. LA REVELACIÓ DE LA LLETRA ESCARLATA
La veu eloqüent, que havia transportat els esperits del públic atent com damunt les
onades agitades del mar, finalment s’aturà. Hi hagué un silenci momentani, profund
com el que devia venir després de la manifestació dels oracles. Aleshores vingué un
murmuri i un tumult mig apagat; com si els oients, alliberats de l’alt encanteri que els
havia traslladat a l’interior d’una altra ment, tornessin a ser ells mateixos, amb tot el
pes feixuc del temor i de l’admiració encara al damunt. Al cap d’un moment, la
multitud començà a sortir per les portes de l’església. Ara que s’havia acabat,
necessitaven respirar un altre aire, més adequat per suportar la vida vulgar i terrenal
on tornaven a entrar que no pas l’atmosfera que el predicador havia convertit en
paraules de foc, i que havia carregat amb la magnífica fragància del seu pensament.
A l’aire lliure l’èxtasi es convertí en paraules. El carrer i el mercadal eren una
remor, de banda a banda, feta de lloances del sacerdot. Els oients no van poder parar
fins que es van haver explicat els uns als altres allò que tots sabien millor del que
podien expressar o sentir. D’acord amb el testimoni unitari, mai l’home no havia
parlat amb una disposició tan sàvia, tal elevada i tan sagrada com ell ho havia fet
aquell dia; ni mai la inspiració havia brollat d’uns llavis mortals d’una manera tan
evident com dels seus. Es podia veure la seva influència, per dir-ho així, baixant cap
a ell, posseint-lo, i aixecant-lo contínuament per damunt del discurs escrit que tenia
davant seu, i omplint-lo d’idees que devien ser tan meravelloses per a ell com per al
públic. El tema, semblava, havia estat la relació entre la Divinitat i les comunitats
humanes, amb una especial referència a la Nova Anglaterra que estaven creant ells en
aquell lloc desert. I, mentre s’apropava al final, un esperit com de profecia l’havia
envaït, obligant-lo a dur a terme el seu propòsit amb la mateixa força amb què havia
obligat els vells profetes d’Israel; amb l’única diferència que, mentre que els vidents
jueus havien pronosticat judicis i ruïna sobre el seu propi país, la seva missió era
predir un destí elevat i gloriós per a aquell poble de Déu acabat de reunir. Però, enmig
de tot això, i durant tot el discurs, hi havia hagut un cert matís profund, trist, de
patetisme, que no es podia interpretar d’altra manera que la recança natural d’algú
que aviat havia d’expirar. Sí; el sacerdot a qui estimaven tant —i que els estimava
tant que no se’n podia anar al Cel sense un sospir— tenia damunt d’ell el presagi
d’una mort prematura, i aviat els deixaria plens de llàgrimes! Aquesta idea de la seva
estada transitòria a la terra donava un darrer èmfasi a la impressió que el predicador
havia produït; era com si un àngel, en el seu pas cap als cels, hagués agitat per un
instant les ales brillants damunt la gent —d’ensems una ombra i una esplendor— i
hagués deixat caure damunt d’ells una pluja de veritats daurades.
Així, al reverend mossèn Dimmesdale —com a la majoria d’homes, en els seus
camps diversos, tot i que rarament ho reconeixen fins que ha quedat molt enrere— li
havia arribat una època de la vida més brillant i plena de triomf que qualsevol altra
època anterior, o que encara hagués de venir. Es trobava, en aquest moment, en el cim

més alt de superioritat a què els dons intel·lectuals, uns coneixements amplis, una
eloqüència destacada i una reputació de santedat immaculada podien enlairar un
clergue en aquells primers dies de Nova Anglaterra, quan el caràcter professional ja
era per si mateix un pedestal elevat. Aquesta era la posició que ocupava el sacerdot
mentre inclinava el cap endavant sobre els coixins del púlpit, al final del Sermó de
l’Elecció. Mentrestant, Hester Prynne era dreta al costat de la plataforma de l’escarni,
amb la lletra escarlata cremant-li encara al pit!
Ara es tornava a sentir l’estrèpit de la música, i el taloneig mesurat de l’escorta
militar, sortint per la porta de l’església. La processó s’havia d’agrupar allà per anar
fins a l’ajuntament, on un banquet solemne completaria les cerimònies del dia.
Una vegada més, per tant, es podia veure el seguit de pares venerables i
majestuosos seguint l’ample camí que deixava la gent, que, a banda i banda, es feia
enrere amb reverència a mesura que el governador i els magistrats, i tots els homes
vells i savis, els sacerdots sagrats, i tots aquells que tenien una eminència o un renom,
avançaven entre ells. Quan ja eren ben bé al mercadal, la seva presència va ser rebuda
amb un crit. Això —tot i que sens dubte podia adquirir una força i un volum
addicional a causa de la lleialtat infantil que l’època atorgava als seus governants—
es considerà un esclat irreprimible de l’entusiasme que havia encès en els oients
aquell gran esforç d’eloqüència que encara els reverberava a les orelles. Cadascú
sentí en el seu interior l’impuls, i, alhora, l’agafà del veí. Dins de l’església l’havien
controlat amb dificultat; sota el cel, repicà amunt cap al zenit. Hi havia prou éssers
humans, i un sentiment prou excitat i harmoniós per produir aquell so, més
impressionant que els tons d’orgue de les ràfegues de vent, o que el tro, o que el bram
del mar; fins i tot més que aquella poderosa onada formada per moltes veus,
transformades en una gran veu per l’impuls universal que forma igualment un cor
immens agrupant molts cors. Mai, des del territori de Nova Anglaterra, no s’havia
alçat un crit semblant! Mai, al territori de Nova Anglaterra, havia estat l’home tan
honorat pels seus germans mortals com ho va ser el predicador!
Com se sentia ell, amb tot això? No hi havia les partícules brillants d’un halo en
l’aire que li envoltava el cap? Tan eteri com havia esdevingut per l’esperit, i tan
deïficat pels seus fervents admiradors, trepitjava realment la pols de terra mentre
anava en processó?
Mentre les files dels homes d’armes i dels patriarques civils avançaven, tots els
ulls es dirigien cap al punt on es veia el sacerdot acostant-se entre ells. El crit es
convertia en un murmuri, a mesura que cada part de la multitud aconseguia veure’l.
Que feble i pàl·lid semblava enmig del seu triomf! L’energia —o diguem, més aviat,
la inspiració que l’havia sostingut fins que va haver pronunciat el missatge sagrat,
que duia del Cel la seva pròpia fortalesa— s’havia allunyat, ara que havia dut a terme
la seva funció d’una manera tan fidel. La vermellor que li havien vist abans a les
galtes estava apagada, com una flama que s’extingeix inevitablement entre les
darreres brases. Gairebé no semblava la cara d’un home viu, amb aquell color de

mort; gairebé no hi havia un home amb vida, en ell, mentre seguia el seu camí
tentinejant d’una manera tan feble; i tanmateix tentinejava, però no queia!
Un dels seus germans de sacerdoci —el venerable John Wilson— observant
l’estat en què havia quedat mossèn Dimmesdale després que l’onada intel·lectual i de
sensibilitat s’hagués allunyat, s’afanyà a avançar per oferir-li ajuda. El sacerdot,
tremolant però amb decisió, rebutjà el braç del vell. Seguí caminant endavant, si es
podia descriure així aquell moviment, que més aviat semblava l’intent vacil·lant d’un
infant, que no perd de vista els braços que la seva mare li allarga per incitar-lo a
avançar. I ara, tot i que l’avenç de les passes era gairebé imperceptible, havia arribat
davant del patíbul que recordava tan bé i que la intempèrie havia enfosquit, el lloc on,
molt abans, amb tot aquell període de temps entremig, Hester Prynne s’havia
enfrontat a la mirada deshonrosa de la multitud. Allà era Hester, agafant la petita
Perla de la mà! I allà era la lletra escarlata damunt del seu pit! El sacerdot féu una
parada; tot i així la música encara tocava la marxa imponent i alegre amb què
avançava la processó. La música l’animava a seguir —a seguir cap a la festa!—, però
ell s’aturà allà.
Bellingham, els darrers moments, l’havia seguit ansiosament amb la mirada. Ara
deixà el lloc a la processó i avançà per ajudar-lo; jutjant per l’aspecte de mossèn
Dimmesdale que, si no ho feia, cauria inevitablement. Però alguna cosa en l’expressió
d’aquest va fer recular el magistrat, tot i que era un home a qui costava obeir les
insinuacions vagues que passen d’un esperit a l’altre. La multitud, mentrestant,
continuava mirant amb temor i admiració. Aquesta feblesa terrenal era, a la seva
manera de veure, només un altre aspecte de la fortalesa celestial del sacerdot; ni tan
sols no els hauria semblat un miracle gaire prodigiós que algú tan sant com ell hagués
ascendit davant dels seus ulls, amb la figura esdevenint més indefinida i brillant, i
fonent-se finalment en la llum del Cel!
Es girà cap al patíbul, i allargà els braços.
—Hester —digué— vine aquí! Vine, petita Perla!
Era una mirada ben lúgubre, la que els dirigí; però contenia alguna cosa a la
vegada tendra i estranyament triomfant. La nena, amb el moviment d’ocell que era
una de les seves característiques, volà cap a ell, i li envoltà els genolls amb els braços.
Hester Prynne —lentament, com impulsada per un destí inevitable, i contra la seva
voluntat més forta— també s’hi apropà, però s’aturà abans d’arribar amb ell. En
aquell instant el vell Roger Chillingworth aparegué entre la multitud —o, tal vegada,
tan obscura, alterada i maligna era la seva mirada, sortí d’alguna regió infernal— per
impedir que la seva víctima fes el que es proposava! Fos com fos, el vell avançà
d’una revolada i agafà el sacerdot pel braç.
—Quiet, foll! Què intenteu fer? —murmurà—. Feu recular aquesta dona!
Rebutgeu aquesta criatura! Tot anirà bé! No ennegriu la vostra fama, i moriu en el
deshonor! Encara us puc salvar! Voldríeu dur la infàmia a la vostra sagrada professió?
—Ah, temptador! Em sembla que arribes massa tard! —respongué el sacerdot,

enfrontant-se a la seva mirada, amb temor, però amb fermesa—. El teu poder ja no és
el que era! Amb l’ajuda de Déu, m’escaparé de tu, ara!
Tornà a allargar la mà cap a la dona de la lletra escarlata.
—Hester Prynne —exclamà, amb una determinació punyent—, en nom d’Aquell,
tan terrible i misericordiós, que em dóna un moment de gràcia, en aquesta darrera
hora, per fer el que em vaig negar a fer (enfonsant-me d’aquesta manera en un pecat
greu i en una miserable agonia) fa set anys, vine ara aquí, i envolta’m amb la teva
fortalesa! La teva fortalesa, Hester; però deixa que la guiï la voluntat que Déu m’ha
atorgat! Aquest home malaurat i agreujat s’hi oposa amb tota la seva força! Amb la
seva i la del diable! Vine, Hester, vine! Ajuda’m a pujar a aquell patíbul!
La multitud estava agitada. Els homes de categoria i dignitat, que eren més a prop
del clergue, estaven tan sorpresos, i tan perplexos per allò que veien —incapaços
d’acceptar l’explicació més fàcil, o d’imaginar-ne una altra—, que es mantenien com
uns espectadors silenciosos i inactius del judici que la Providència semblava a punt
de dur a terme. Contemplaven com el sacerdot, recolzat a l’espatlla de Hester, que
l’aguantava envoltant-lo amb el braç, s’apropava al patíbul i pujava els esglaons;
mentre que la maneta de la filla del pecat encara estava tancada en la seva. El vell
Roger Chillingworth els seguia, com algú en íntima connexió amb el drama de culpa i
de pena de què havien estat els actors, i amb dret, per tant, a ser present a l’escena
final.
—Encara que haguessis buscat per tota la terra —deia, mirant obscurament el
clergue— no hi havia cap lloc tan secret (cap lloc ni elevat ni humil, on poder
escapar-te de mi) llevat d’aquest mateix patíbul!
—Gràcies li siguin donades a Ell, que m’ha dut aquí! —respongué el sacerdot.
I tanmateix tremolava, i es girava cap a Hester amb una expressió de dubte i
d’ansietat en els ulls, que no era pas menys evident pel fet de tenir un dèbil somriure
als llavis.
—No és millor això —murmurà— que el que vam somiar al bosc?
—No ho sé! No ho sé! —respongué ella apressadament—. Millor? Sí; així podem
morir tots dos, i la petita Perla morirà amb nosaltres!
—Pel que fa a tu i a Perla, que sigui el que Déu vulgui —digué el sacerdot—; i
Déu és misericordiós! Deixa’m fer ara la voluntat que m’ha mostrat clarament.
Perquè, Hester, sóc un moribund. Deixa’m doncs afanyar-me a carregar amb la meva
vergonya.
Aguantat en part per Hester Prynne, i agafant una de les manetes de Perla, el
reverend Dimmesdale es girà cap als dignes i venerables governants; cap als
sacerdots sagrats, que eren els seus germans; cap a la gent, el gran cor de la qual
estava totalment consternat, i tanmateix vessava unes llàgrimes de solidaritat, com si
sabés que algun tema profund de la vida —que, si bé era plena de pecat, també n’era
d’angoixa i penediment— estava a punt de ser-los revelat. El sol, que tot just acabava
de travessar el seu zenit, brillava damunt del clergue, i donava una claredat a la seva

figura mentre restava apartat de tota la terra per presentar la seva declaració de
culpabilitat al tribunal de la Justícia Eterna.
—Poble de Nova Anglaterra! —exclamà, amb una veu que s’alçava per damunt
d’ells, alta, solemne i majestuosa (i tanmateix traspuant sempre un tremolor, i de
vegades un xiscle, que lluitava per sortir d’una profunditat insondable de
remordiment i d’aflicció) vosaltres, que m’heu estimat! Vosaltres, que m’heu cregut
un sant! Contempleu-me aquí, el gran pecador del món! Per fi!… per fi!… sóc al lloc
on, fa set anys, hauria d’haver pujat; aquí, amb aquesta dona, el braç de la qual, més
que no pas l’escassa fortalesa amb què m’he arrossegat fins aquí, m’impedeix, en
aquest moment terrible, de prostrar-me de cara a terra! Vet aquí la lletra escarlata que
duu Hester! Us ha fet estremir a tots! A tot arreu on ha anat (a tot arreu on, amb la
seva càrrega miserable, podia esperar trobar un repòs) ha projectat entorn d’ella un
reflex llòbrec de temor i d’horrible repugnància. Però hi havia algú enmig de tots
vosaltres amb una marca de pecat i d’infàmia que no us ha pas fet estremir!
Semblava, en aquell punt, com si el sacerdot hagués de deixar la resta del seu
secret sense revelar. Però va repel·lir la debilitat corporal —i, encara més, la feblesa
del cor— que lluitava per dominar-lo. Rebutjà tota mena d’ajuda, i se situà
apassionadament una passa més endavant que la dona i la nena.
—La duia a sobre! —continuà, amb una mena de ferocitat; tan decidit estava a
dir-ho tot—. Déu veia la marca! Els àngels sempre l’estaven assenyalant! El Diable
ho sabia molt bé, i la burxava contínuament amb el contacte del seu dit abrusador!
Però ell ho amagava astutament als homes, i caminava entre vosaltres amb un aire
espiritual, afligit, per ser tan pur en un món pecador! I trist, perquè enyorava els seus
germans celestials! Ara, a l’hora de la mort, es presenta davant vostre! Us demana
que torneu a mirar la lletra escarlata de Hester! Us diu que, amb tot el seu misteriós
horror, no és res més que una ombra de la que duu ell en el pit, i que fins i tot això, el
seu propi estigma vermell, no és altra cosa que el símbol del que ha cremat la part
més íntima del seu cor! Hi ha algú aquí que qüestioni el judici que fa Déu d’un
pecador? Contempleu! Contempleu-ne el terrible testimoni!
Amb un moviment convulsiu, s’arrencà el coll sacerdotal de davant del pit. Ho
havia revelat! Però seria irreverent descriure aquella revelació. Per un instant la
mirada de la multitud esglaiada es concentrà en el miracle fatal; mentre el sacerdot
restava amb un rubor de triomf a la cara, com algú que, enmig d’una crisi de dolor
agudíssim, hagués aconseguit una victòria. Després es deixà caure sobre el patíbul!
Hester l’aixecà parcialment i li aguantà el cap contra el pit. El vell Roger
Chillingworth s’agenollà al seu costat, amb un semblant pàl·lid, desmaiat, d’on
semblava que la vida s’hagués allunyat.
—T’has escapat de mi! —repetí més d’una vegada—. T’has escapat de mi!
—Que el meu Déu et perdoni! —digué el sacerdot—. Tu, també, has pecat
greument!
Apartà els ulls de moribund del vell, i els dirigí cap a la dona i la nena.

—Petita Perla —digué feblement… i tenia un somriure dolç i tendre a la cara,
com el d’un esperit enfonsant-se cap a un repòs profund; o fins i tot, ara que s’havia
tret de sobre la càrrega, semblava gairebé com si volgués jugar amb la nena—.
Estimada Perla, em vols fer un petó, ara? Allà al bosc, no volies! Però ho vols, ara?
Perla el besà als llavis. S’havia trencat un encanteri. La gran escena de dolor, en
què havia pres part la nena entremaliada, havia fet aparèixer tota la seva compassió; i
mentre les seves llàgrimes queien a la galta del seu pare, eren la penyora que
creixeria enmig de l’alegria i la tristesa humana, no pas per lliurar sempre batalla al
món, sinó per ser-hi una dona. I també envers la seva mare, la missió de Perla com a
missatgera d’angoixa havia quedat acomplerta.
—Hester —digué el clergue—, adéu!
—No ens tornarem a trobar? —murmurà ella, inclinant la cara prop de la seva—.
No passarem junts la vida eterna? Segurament, segurament, ens hem redimit l’un a
l’altre, amb tota aquesta tristesa! Estàs mirant lluny cap a l’eternitat, amb aquests ulls
brillants de moribund! Aleshores digue’m què veus!
—Calla, Hester, calla! —digué ell, amb una solemnitat tremolosa—. La llei que
vam infringir! El pecat que hem revelat aquí d’una manera tan espantosa! Tingues
només això, als teus pensaments! Tinc por! Tinc por! Pot ser que, quan vam oblidar el
nostre Déu… quan vam violar la veneració que sentia cadascú per l’ànima de
l’altre… des d’aquell moment era debades esperar trobar-se en el futur, en un
retrobament etern i pur. Déu ho sap; i Ell és misericordiós! Ha demostrat la seva
misericòrdia, sobretot, en les meves afliccions. Donant-me aquesta tortura roent per
dur sobre el pit! Enviant aquell vell obscur i terrible, per mantenir sempre la tortura a
foc viu! Duent-me aquí, per morir aquesta mort de deshonra triomfant davant de la
gent! Si hagués mancat alguna d’aquestes angoixes, jo hauria estat perdut per sempre!
Lloat sigui el seu nom! Faci’s la seva voluntat! Adéu!
Aquesta paraula final sortí amb el darrer alè del sacerdot. La multitud, silenciosa
fins aquell moment, es va fer sentir amb una veu estranya, profunda, de temor i
admiració, que no podia trobar altra expressió que aquell murmuri que rodolà darrere
l’esperit mort d’una manera tan feixuga.

24. CONCLUSIÓ
Al cap de molts dies, quan la gent va haver tingut prou temps per posar en ordre els
seus pensaments en relació a l’escena anterior, s’explicava més d’una versió del que
havien presenciat al patíbul.
La majoria dels espectadors declaraven haver vist, al pit de l’infeliç sacerdot, una
LLETRA ESCARLATA —d’allò més semblant a la que duia Hester Prynne— marcada a la
carn. Pel que feia referència al seu origen, hi havia diverses explicacions, totes les
quals havien de ser necessàriament conjectures. Alguns afirmaven que el reverend
mossèn Dimmesdale, el primer dia que Hester Prynne havia dut el senyal deshonrós,
havia començat una penitència —que més tard, amb molts mètodes inútils, havia
prosseguit— infligint-se ell mateix una tortura espantosa. D’altres mantenien que
l’estigma no s’havia produït fins al cap de molt temps, quan el vell Roger
Chillingworth, un nigromàntic eficient, l’havia feta aparèixer, gràcies a l’acció de la
màgia i de drogues metzinoses. D’altres, encara —i eren els més capaços d’apreciar
la peculiar sensibilitat del sacerdot, i la prodigiosa capacitat d’acció del seu esperit
damunt del cos— murmuraven la seva creença que el terrible símbol era l’efecte del
rosec sempre actiu del remordiment, actuant des de la part més íntima del cor cap
enfora, i manifestant finalment el terrible judici de Déu amb la presència visible de la
lletra. El lector pot triar entre aquestes teories. Hem aclarit tot el que podíem saber
sobre el prodigi, i ens agradaria, ara que ha fet la seva funció, esborrar la seva marca
profunda del nostre cervell; on una llarga meditació l’ha fixat amb una nitidesa
indesitjable.
És un fet singular, malgrat tot, que certes persones, que van presenciar tota
l’escena, i van declarar no haver apartat els ulls del reverend mossèn Dimmesdale,
neguessin que tingués cap mena de marca al pit, no pas més un nou-nat. Ni tampoc,
fent cas d’aquesta versió, no havia reconegut ell amb les darreres paraules la més
mínima relació, per la seva banda, amb la culpa per la qual Hester Prynne havia dut
durant tant temps la lletra escarlata. D’acord amb aquests testimonis altament
respectables, el sacerdot, conscient que moria —conscient, també, que la veneració
de la multitud el situava ja enmig dels sants i els àngels— havia desitjat, expirant en
braços d’aquella dona caiguda, expressar al món la nul·la importància que té la més
alta virtut de l’home. Després d’exhaurir la vida en obres pel bé espiritual de la
humanitat, havia fet de la seva mort una paràbola, per tal de transmetre als seus
admiradors la lliçó gran i trista que, als ulls de la Infinita Puresa, tots som igual de
pecadors. Era per ensenyar-los que el més sant entre nosaltres només ha pogut alçar-
se prou per damunt dels seus iguals com per percebre amb més claredat la
Misericòrdia que mira cap avall, i repudiar d’una manera més absoluta el fantasma
del mèrit humà, que projecta cap amunt la seva ambició. Sense discutir una veritat tan
transcendental, se’ns ha de permetre considerar aquesta versió de la història de

mossèn Dimmesdale només un exemple de l’obstinada fidelitat amb què els amics
d’un home —i especialment d’un clergue— de vegades volen defensar la seva
reputació; quan les proves, clares com el sol de migdia lluint sobre la lletra escarlata,
demostren que és un ésser vivent de pols, fals i amb la taca del pecat.
L’autoritat que hem seguit principalment —un manuscrit antic, tret del testimoni
verbal d’alguns individus, alguns dels quals havien conegut Hester Prynne, mentre
que altres havien sentit la narració de testimonis contemporanis— confirma
plenament el punt de vista que s’ha pres en les pàgines precedents. Entre les moltes
moralitats que ens vénen al cap a partir de la miserable experiència del pobre
sacerdot, només en fem explícita una: «Sigues sincer! Sigues sincer! Sigues sincer!
Mostra obertament al món, si no el pitjor de tu, almenys alguna característica a través
de la qual es pugui deduir el pitjor!».
Res no hi ha de tan extraordinari com el canvi que va tenir lloc, gairebé
immediatament després de la mort de mossèn Dimmesdale, en l’aparença i l’aire del
vell conegut com Roger Chillingworth. Tota la fortalesa i energia —tota la força vital
i intel·lectual— semblà abandonar-lo de cop; ja que veritablement es pansí, es
consumí, i gairebé desaparegué de la visió dels mortals, com una mala herba
desarrelada que s’esllangueix al sol. Aquell infeliç havia convertit en l’objectiu de la
seva vida la persecució i l’exercici sistemàtic de la venjança; i quan, amb el seu
triomf més complet i la seva consumació, aquell mal propòsit va quedar sense cap
altre material per mantenir-lo —quan, en poques paraules, no li quedava cap més
obra demoníaca per fer a la terra, al deshumanitzat mortal només li quedava la
possibilitat d’acudir al lloc on el seu Amo li pogués encomanar prou tasques i pagar-
li degudament els seus honoraris. Però voldríem ser misericordiosos amb tots aquests
éssers tenebrosos que hem conegut íntimament durant tant temps —tant Roger
Chillingworth com els seus companys. És un tema curiós d’observació i de reflexió,
si l’odi i l’amor no són el mateix en el fons. Tots dos, en el seu desenvolupament més
alt, suposen un elevat grau d’intimitat i de coneixement del cor; tots dos fan dependre
un individu de l’altre pel que fa a l’aliment dels seus afectes i de la seva vida
espiritual; tots dos deixen l’amant apassionat, i el no menys apassionat home que
odia, desemparat i desolat quan desapareix el seu objecte. Considerades
filosòficament, per tant, les dues passions semblen essencialment el mateix, excepte
que una té la sort de ser vista en una resplendor celestial, i l’altra en una lluïssor
tenebrosa i llòbrega. En el món espiritual, el vell metge i el sacerdot —víctimes l’un
de l’altre com van ser— poden, de cop i volta, haver vist com la seva càrrega d’odi i
antipatia es transfigurava en un amor daurat.
Deixant aquesta discussió de banda, encara tenim coses per comunicar al lector.
Després de la mort del vell Roger Chillingworth (que va tenir lloc abans d’acabar
l’any), i segons la seva darrera voluntat i el seu testament, del qual van ser
marmessors el governador Bellingham i el reverend mossèn Wilson, va llegar unes
propietats considerables, tant aquí com a Anglaterra, a la petita Perla, la filla de

Hester Prynne.
D’aquesta manera Perla, la nena follet, el descendent del dimoni, com molta gent,
fins i tot en aquella època, seguien considerant-la, esdevingué l’hereva més rica dels
seus dies del Nou Món. No és pas improbable que aquesta circumstància obrés un
canvi molt substancial en la consideració pública; i, si mare i filla haguessin restat
aquí, la petita Perla, en arribar a l’edat de casar-se, podria haver barrejat la seva sang
salvatge amb el llinatge dels puritans més devots. Però, no gaire temps després de la
mort del metge, la portadora de la lletra escarlata desaparegué, i Perla amb ella.
Durant molts anys, tot i que de tant en tant arribaven informacions confuses de l’altra
banda del mar —com una peça informe de fusta surant a la deriva llançada a la platja,
amb les inicials d’un nom inscrites— no es van rebre notícies seves d’autenticitat
inqüestionable. La història de la lletra escarlata esdevingué una llegenda. La seva
màgia, però, encara era poderosa, i mantingué viu un temor pel patíbul on havia mort
el pobre sacerdot, així com per la cabana de la platja on havia viscut Hester Prynne.
Prop d’aquest darrer punt, una tarda, uns nens jugaven quan van veure com una dona
alta, amb un vestit gris, s’apropava a la porta de la cabana. En tots aquells anys no
s’havia obert ni una sola vegada; però, o bé ella obrí el pany, o bé el ferro i la fusta
malmesos cediren a la seva empenta, o bé s’esmunyí com un espectre a través
d’aquelles barreres… i, en qualsevol cas, entrà.
Va fer una pausa al llindar —va estar a punt de girar cua— perquè, tal vegada, la
idea d’entrar, ben sola, i quan tot havia canviat tant, a la casa on havia viscut d’una
manera tan intensa, era més trista i desoladora del que fins i tot ella podia suportar.
Però la seva vacil·lació només va durar un instant, tot i que va ser prou llarga per
mostrar una lletra escarlata damunt del pit.
I Hester Prynne havia tornat, i havia reprès la seva vergonya abandonada durant
tant temps. Però on era la petita Perla? Si encara era viva, es devia trobar en la
plenitud i en la flor del principi de la feminitat. Ningú no sabia —ni se’n va
assabentar mai, amb una certesa total— si la nena follet se n’havia anat a la tomba
d’una manera prematura; o si la seva naturalesa salvatge, esplèndida, havia estat
entendrida i sotmesa, i capacitada per viure la tranquil·la felicitat d’una dona. Però,
durant la resta de la vida de Hester, van haver-hi indicis que l’anacoreta de la lletra
escarlata era objecte d’amor i interès per part d’algun habitant d’una altra terra.
Arribaven cartes, amb segells heràldics, tot i que els blasons eren desconeguts per a
l’heràldica anglesa. A la cabana hi havia articles de confort i de luxe, que Hester mai
no havia volgut usar, però que només podien ser adquirits amb riquesa, i que només
se li podien acudir a algú que sentís afecte. Hi havia bagatel·les, també, petits adorns,
belles penyores d’un record sostingut, que havien d’estar fets per uns dits delicats, i
sota l’impuls d’un cor amorós. I, una vegada, es va veure a Hester brodant un vestit
de nadó, amb tanta i tan luxosa riquesa de fantasies d’or que hauria provocat un
desordre públic, si cap infant, vestit d’aquella manera, s’hagués presentat a la nostra
comunitat de colors foscos.

En fi, les xafarderes de l’època van creure —i el senyor inspector Pue, que va
investigar-ho un segle més tard, va creure, i un dels seus recents successors en l’ofici,
a més, ho creu fidelment— que Perla no tan sols estava viva, sinó casada, i feliç, i
que es preocupava de la seva mare; i que hauria estat ben contenta de mantenir
aquella mare trista i solitària a casa seva.
Però hi havia una vida més real per a Hester Prynne aquí, a Nova Anglaterra, que
en aquella regió desconeguda on Perla havia trobat una llar. Aquí havia tingut lloc el
seu pecat; aquí, la seva tristesa; i aquí havia de tenir lloc encara la seva penitència.
Havia tornat, per tant, i havia reprès —per pròpia voluntat, perquè ni el més sever
dels magistrats d’aquella època fèrria li ho hauria imposat— havia reprès el símbol
sobre el qual hem explicat una narració tan trista. Des d’aleshores mai no tornà a
apartar-se del seu pit. Però, durant el període dels darrers anys, fatigosos, meditatius,
sacrificats, de la vida de Hester, la lletra escarlata deixà de ser un estigma que atreia
el menyspreu i el ressentiment de la gent, i va esdevenir el símbol d’una cosa que
despertava tristesa, i temor, però també reverència. I, com que Hester Prynne no tenia
fins egoistes, ni vivia en cap mesura pel seu propi profit i gaudi, la gent anava a
buscar-la amb les seves tristeses i les seves inquietuds, i li demanaven consell, com es
fa amb algú que ja ha travessat algun gran destret. Les dones, molt especialment —
durant els episodis recurrents de passió ferida, devastada, ofesa, mal dirigida o
equivocada i pecadora, o amb la trista càrrega d’un cor que no podien lliurar a ningú,
perquè no era apreciat ni buscat— venien a la cabana de Hester i li demanaven per
què eren tan malaurades, i quin era el remei! Hester les consolava i les aconsellava,
tan bé com sabia. Els assegurava, també, que creia fermament que, en alguna època
millor, quan el món estigués prou madur, quan Déu ho cregués convenient, una nova
veritat seria revelada, per tal d’establir tota la relació entre l’home i la dona sobre una
base més segura de mútua felicitat. En un període anterior de la seva vida, Hester
havia imaginat vanament que ella mateixa podia ser la profetessa assenyalada, però
havia reconegut feia temps la impossibilitat que cap missió de veritat divina i
misteriosa pogués ser confiada a una dona marcada pel pecat, aclaparada per la
vergonya, o fins i tot afeixugada per la tristesa de tota una vida. L’àngel i l’apòstol de
la futura revelació havia de ser una dona, certament, però elevada, pura i bella; i
sàvia, a més, no pas gràcies al dolor obscur, sinó a un mitjà eteri d’alegria; i mostrant
com l’amor sagrat ens hauria de fer feliços, amb la prova més concloent d’una vida
reeixida en aquest sentit!
Això era el que deia Hester Prynne, i dirigia una mirada amb els ulls tristos cap a
la lletra escarlata. I al cap de molts, molts anys, van cavar una tomba nova, al costat
d’una de vella i enfonsada, però amb un espai entremig, com si la pols dels dos
dorments no tingués dret a barrejar-se. I tanmateix una sola làpida servia per a tots
dos. A tot el voltant hi havia monuments gravats amb blasons heràldics; i en aquella
senzilla llosa de pissarra —com encara pot distingir-hi un investigador curiós, i
preguntar-se’n el sentit— apareixia el que semblava un escut d’armes gravat. Duia

una divisa, la lletra heràldica de la qual podria servir com a lema i com a breu
descripció de la llegenda que ara conclou, de tan trista que és, i realçada només per
un punt lluminós, sempre encès, més tenebrós que no pas l’ombra:
SOBRE UN FONS, SABLE, LA LLETRA A, GULES

NATHANIEL HAWTHORNE (4 de juliol de 1804 – 19 de maig 1864). Novel·lista i
contista estatunidenc. És considerat figura clau en el desenvolupament de la literatura
nord-americana en els seus orígens.
Hawthorne és conegut sobretot pels seus relats breus —que ell va qualificar de
«contes»—, moltes vegades de contingut sinistre, al gust de l’època, i per les seves
quatres novel·les llargues: La lletra escarlata («The Scarlet Letter», 1850), La casa
de les set teulades («The house of the Seven Gables», 1851), The Blithedale Romance
(1852) i El faune de marbre («The Marble Faun», 1860). Una altra novel·la titulada
Fanshawe, va ser publicada anònimament l’any 1828. Hawthorne va publicar així
mateix diversos llibres de contes per a infants.
Autor enquadrable dins del romanticisme americà, com Edgar Allan Poe, gran part de
la seva obra es localitza a Nova Anglaterra, i moltes de les seves històries recreen
intensament l’ambient purità que amerava la societat d’aquells anys; així, Ethan
Brand (1850), La marca de naixement (1843), La filla de Rappacini (1844), El vel
negre del sacerdot (1844), etc.

Notes

[1]Lethe: un dels rius de l’Hades. Els morts que estaven a punt de reencarnar-se hi
havien de beure per oblidar la seva vida passada. Nepenthe: un droga que segons els
grecs antics allunyava el dolor i la pena i produïa l’oblit. <<

[2]L’home negre: figura llegendària on es barregen tradicions pròpies de les religions
primitives i la representació cristiana del diable. <<

[3]Es considera que l’expressió de l’original anglès «her of Babylon» pot ser un
eufemisme de Hawthorne per dir «The whore of Babylon», o sigui «La puta de
Babilònia», expressió utilitzada pels antics puritans per designar l’Església Catòlica
Romana. <<

[4]
Compendi doctrinal datat al segle XVII. Es tracta, per tant, d’un anacronisme de
Hawthorne. <<

[5] La paraula original anglesa «leech» significa «metge», però també «sangonera».
<<

[6] Químic del segle XVII, amic personal de Descartes. <<

[7] Manufactura reial creada a París a principis del segle XVII. <<

[8] John Bunyan: predicador anglès, autor de El viatge del pelegrí, obra cabdal dintre
la ideologia puritana. <<

[9] Peça de roba usada pel clergat calvinista. <<

[10]
Mather, Increase: Sacerdot americà que assolí una gran influència política (1639-
1723). <<

La Lletra Escarlata

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

La Lletra Escarlata

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Aquesta història està emmarcada en la puritana Nova Anglaterra de principis

Editor digital: GossetInofensiu

INTRODUCCIÓ A LA LLETRA ESCARLATA.

ebookelo.com - Página 100

ebookelo.com - Página 101

ebookelo.com - Página 102

ebookelo.com - Página 103

ebookelo.com - Página 104

ebookelo.com - Página 105

ebookelo.com - Página 106

ebookelo.com - Página 107

ebookelo.com - Página 108

ebookelo.com - Página 109

ebookelo.com - Página 110

ebookelo.com - Página 111

ebookelo.com - Página 112

ebookelo.com - Página 113

ebookelo.com - Página 114

ebookelo.com - Página 115

ebookelo.com - Página 116

ebookelo.com - Página 117

ebookelo.com - Página 118

ebookelo.com - Página 119

ebookelo.com - Página 120

ebookelo.com - Página 121

ebookelo.com - Página 122

ebookelo.com - Página 123

ebookelo.com - Página 124

ebookelo.com - Página 125

ebookelo.com - Página 126

ebookelo.com - Página 127

ebookelo.com - Página 128

ebookelo.com - Página 129

ebookelo.com - Página 130

ebookelo.com - Página 131

ebookelo.com - Página 132

ebookelo.com - Página 133

ebookelo.com - Página 134

ebookelo.com - Página 135

ebookelo.com - Página 136

ebookelo.com - Página 137

ebookelo.com - Página 138

ebookelo.com - Página 139

ebookelo.com - Página 140

ebookelo.com - Página 141

ebookelo.com - Página 142

ebookelo.com - Página 143

ebookelo.com - Página 144

ebookelo.com - Página 145

ebookelo.com - Página 146

ebookelo.com - Página 147

ebookelo.com - Página 148

ebookelo.com - Página 149

ebookelo.com - Página 150

ebookelo.com - Página 151

ebookelo.com - Página 152

ebookelo.com - Página 153

ebookelo.com - Página 154

ebookelo.com - Página 155

ebookelo.com - Página 156

ebookelo.com - Página 157

ebookelo.com - Página 158

ebookelo.com - Página 159