NARCÍS OLLER, La bogeria (1899)

Capítol I
En Daniel Serrallonga, més gran que nosaltres, devia llavors tenir uns vint-i-cinc anys; però,
descolorit, xuclat de cara, amb barba espessa, arranada i d’un roig pebre i sal com els cabells,
que duia també molt curts, semblava tenir-ne més. Els seus ulls, rodons i de nina grisa, a
penes visible a través del vidre gruixut d’aquells quevedos d’or perennement estenallats en
la part alta de son nas cantellut, obert d’aletes i bon xic torçat cap a l’esquerra, convidaven a
afegir-li anys, o a fer-lo, almenys, d’edat indefinible, per la falta d’esclat de jovenesa i sobra
de tristor malaltissa que els caracteritzaven. Tenia el cap gros, de front bombat i curt, les
celles borroses, i, en escoltar o rumiar amb els ulls girats en blanc i la nina esbarriada, la vena
frontal i l’arruga de les entrecelles se li inflaven i encenien com per sobtada congestió. Era alt
i esprimatxadot, vestia amb descuit, i es distingia, sobretot, pel mal gust de ses corbates,
sempre de colors rabiosos i amb el nus a mig fer.
Calorós de mena, duia sempre el bolet al clatell, els colls molt amples, mai punys ni abric,
per fred que fes; però per una contradicció xocant, filla, tal volta, de la necessitat
d’harmonitzar sa contínua agitació interior amb l’incansable moviment de sos rems, anava
sempre amb pantalons estrets i l’americana botonada de dalt a baix, per mocadors i llibres i
diaris que dugués a la butxaca. No abandonava mai son bastó de porra de ferro ni es treia
dels llavis l’aquilotada pipa; i, quan se’l veia pel carrer, solia anar sol, amb cara amoïnada,
molt de pressa, tibat com un tambor major i quasi sempre eixugant-se la suor del front, del
coll i dels canells. Era ben bé el tipus que m’havia ja cridat l’atenció alguna vegada per les
seves estranyes maneres i descrit temps enrere l’Armengol.

Vocabulari:
Arranada: tallada arran.
Quevedos: ulleres sense gafes que se subjecten al nas per mitjà d’una molla que la pinça.
Estenallats: pinçat, agafat fortament.
Bolet: barret de copa ovalada i d’ala estreta.
Aquilotada: de color torrat a força de fumar-hi, impregnada del fum del tabac.
1. Indica un sinònim dels mots subratllats al text.
2. En el primera part del fragment (línies 1-12) se’ns fa una descripció del
personatge protagonista, en Daniel Serrallonga, vist a través d’un narrador
que l’observa detingudament per primera vegada. Digues quin d’aquests
resums s’adequa millor al seu aspecte físic:

a) És un noi, pàl·lid, amb barba, alt, gras, miop i fumador compulsiu.

b) És un home de més de trenta anys, gros i amb el nas ample. Porta ulleres i
vesteix de manera descurada.
c) És un jove alt i prim, demacrat, d'aire trist, que aparenta més anys del que té.
d) És un noi pèl-roig d'ulls grisos, miop, amb el nas tort; vesteix amb elegància.

3. Aspecte exterior a banda, en aquesta descripció s'intueixen una sèrie de

rareses que criden l'atenció al narrador. Assenyala quins trets extravagants
d'en Daniel Serrallonga s t exposen.

4. En les preguntes anteriors hem fet èmfasi en el punt de vista. Daniel

Serrallonga és un protagonista passiu, que és jutjat i observat pels altres
personatges i també pel lector. Creus que es tracta d i un narrador objectiu o
subjectiu? Justifica 'a resposta amb citacions concretes del text.

5. En la majoria de novel•les realistes, hi predomina un narrador omniscient. A

La bogeria, en canvi, Oller opta per diversificar els punts de vista. En aquest
fragment no s'explicita qui és el narrador que com a testimoni directe descriu
en primera persona Daniel Serrallonga, ni hi ha constància de quina és la
relació que hi ha entre tots dos, però sí que es dona informació de com el va
conèixer. Va ser...

a) ... a la banda de música, on tots dos tocaven el tambor,

b) ... perquè ja l'havia vist algun cop i n'hi havia parlat l'amic Armengol.
c) ... per les ocasions en què havien coincidit en algun acte.
d) ... a la seva festa d'aniversari, quan complí vint-i-cinc anys.

6. El realisme va donar lloc al naturalisme, que pretenia furgar en les causes,

biològiques i ambientals, del comportament humà. El novel•lista francès,
Émile Zola, l'ideòleg del naturalisme, va definir la novel•la com «un tros de
vida vist a través d'un temperament». A partir d'aquesta afirmació, digues
quines de les següents característiques realistes i naturalistes té el fragment
anterior, i comenta com s'hi plasmen:

a) Rebuig de la fantasia i de la idealització de la realitat.

b) Observació i anàlisi de la realitat contemporània de l'autor.
c) Voluntat objectiva en la presentació de situacions.
d) Personatges i escenes extrets de la vida quotidiana.
e) Temes socials relacionats amb la burgesia o el proletariat.
NARCÍS OLLER, La febre d’or (1890-92)

La novel·la més extensa i ambiciosa de Narcís Oller aparegué en tres volums, entre
el 1890 i el 1892.
ARGUMENT: El protagonista, el menestral Gil Foix, deixa el seu ofici de fuster per
esdevenir un ric burgès gràcies a la traça i astúcia que exhibeix en els seus moviments
borsaris. Foll d'ambició, es lliura a una desenfrenada cursa vital, plena de riscos i
extravagàncies per esdevenir un conspicu representant de l'alta burgesia
barcelonina. La cosa, com ja preveuen els seus familiars més assenyats, acaba com
havia d'acabar: amb el protagonista tornant al seu antic ofici de fuster i
completament arruïnat.

Fragments de la 1ª part
I
Mentrestant, en Rodon, animat per l'Eladi, s'engrescava cada dia més amb el joc de Borsa,
guanyant un dineral que entrava a reforçar la caixa, sempre més plena, d'en Foix. L'antic
progressista, abans tan acalorat pels impalpables ideals de la política, avui ni se'n recordava.
Son afany era enriquir-se; son somni, fer-se una potència financera, gaudir-se de les
comoditats i avantatges que en si porten els diners. Els somnis de preponderància política,
les batalles sostingudes per fer-se l'home de Vilaniu, li semblaven ja una criaturada que no
podia recordar sense un amarg somrís. Havia ja posat casa a Barcelona, i si conservava la de
Vilaniu, era sols per no desfer-se d'un escenari on sa vanitat lluïa encara més que a la capital
de Catalunya. Una veu secreta li deia que l'allunyament l'havia fet créixer als ulls de sos veïns.
El ressò de sos guanys arribava allí engruixit i multiplicat per la rodolada, com creix amb ella
el tro llunyà. L'imaginaven folrat d'or, i corrien darrera seu per si li'n queien palletes. Quan
arribava al poble, llegia en els semblants i encaixades dels amics una admiració i un servilisme
cada cop més grans.

II
-Bé , doncs - féu en Foix per acabar i ben satisfet de l'obsequi que ja esperava-: vostè seurà a
la meva dreta; la Pauleta a l'esquerra; al costat seu en Bernat; després la Catarina; l'Eudaldet
allà baix; ara, tu, Delfina, entremig d'en Francesc i l'Eladi; i tu, Jordi, al costat de la mare. Està
bé? Doncs som-hi.
Tots s'assegueren; però en Gil s'aixecà de seguida, i recolzant els punys a la taula començà:
- Ara, si visqués el senyor oncle, el pobre mossèn Pere, ell beneiria la taula. I (deixeu-m'ho
dir) - continuà prenent l'accent oratori a què tan tendia - dues absències lamento: l'una, la
d'ell, disposada per Déu, l'acato amb resignació; l'altra arrenca del meu cor una protesta que
no vacil·lo a fer aquí, davant de tots, encara que sense rancor. Ja ho sabeu: el meu deliri és la
família: no en tinc prou amb els que porten sang de la meva sang, que vull també aquells amb
qui sols llaços d'afinitat em lliguen. A tots vos estimo, per a tots treballo. Si Déu no em trenca
la protecció que m'ha portat de senzill fuster a ser amo de la casa de banca que estrenarem
per Cap-d'any, i que vull fer-me la il·lusió que avui inaugurem amb benediccions i goig de
tots, tots en tocareu els resultats.
III
Ambdós homes, bon xic més calmats, es dirigiren a la sala. Aquesta ja era plena de senyors,
drets, formant grupets, parlant baixet. En Foix anà estrenyent mans, silenciós, acompanyant
l'estreta encaixada amb una torçada de cap, tota compungida, que volia dir: - Gràcies. ja ho
veuen. Per fi sos ulls descobriren el governador, que li allargà ambdues mans.
- ¡Quanta molèstia!- feu en Foix, alhora que li saltava una llàgrima d'agraïment -. Ah! ¿I vostè,
mossèn Ignasi? Dispensi'm: no l'havia vist. Estic no sé com.
A poc a poc anaren entrant les primeres figures de la banca, del comerç, de la Borsa, de la
política, encabint-se com pogueren en aquella saleta, pel rebedor, pel menjador, pels estrets
corredors d'aquell piset. Tota una gentada s'arrenglerava escala avall, es premsava dins el
portal, o esperava fumant a baix a la placeta, ocupada ja pel gran cotxe de luxe, els de respecte,
i llargues fileres de nois de l'Hospici i noies de la Misericòrdia
Però els fums que tornaven a pujar al cap d'en Foix li esvaïen altra volta els records negres.
"La presència d'aquells milionaris, de les autoritats, de les primeres potències de Barcelona,
plantades en vano davant d'ell, era ben bé l'apoteosi d'aquella celebritat tan sospirada,
obtinguda a còpia d'afanys i contratemps. En Jordi havia tingut raó: havia arribat al
capdamunt, era l'home del dia".
1. Indica un sinònim dels mots subratllats al text.

2. El fragment es divideix en tres parts. Explica que succeeix en cada part i

quins personatges apareixen.

3. El fragment finalitza amb la següent frase: “En Jordi havia tingut raó: havia
arribat al capdamunt, era l'home del dia". Comenta i analitza aquesta
afirmació. Per què creus que el protagonista sent que és l’home del dia?

4. Llegeix aquests aforismes (busca què és un aforisme) de Narcís Oller i

explica'ls amb paraules teves. Relaciona'ls amb la concepció literària de
l'autor i del moviment realista, i, en concret, amb el fragment que has llegit
de l’obra la Febre d’or.

a) L’obra d'art és fruit de l'observació i del sentiment, posats en joc davant del
natural. Mai una còpia servil d’aquest.
b) El novel·lista no és mai un fotògraf que a reproduir la imatge purament externa
dels individus o de les coses. El novel•lista va a l'ànima, al fons, per als altres
secret, de les accions humanes i de Ilurs causes.
c) Per veure bé la Naturalesa, per a ben assaborir un bon llibre, una pintura, una
estàtua, un gran monument o una peça musical, no basten ulls, orelles ni
cultura; cal tenir cor.
d) Per a fer novel•la, cal tenir els ulls ben oberts i clavar-los fins al fons de
l'ànima dels homes i de tot el que ens envolta.
NARCÍS OLLER, Pilar Prim (1906)

De gestació llarga i laboriosa, l'última novel·la de Narcís Oller, Pilar Prim, s'inscriu
dins del corrent modernista, tot allunyant-se del realisme i el naturalisme. Suposa el
seu darrer intent d'adaptar-se als nous corrents de la literatura europea. Ara Oller
entra més en les sensacions i les experiències interiors dels personatges. Per això ja
no hi ha un narrador omniscient, sinó que els punts de vista subjectius dels
personatges prenen més volada.

Pilar Prim és la història d'una dona que lluita contra la moral convencional i els
prejudicis que encotillen una societat burgesa i hipòcrita. El realisme de la novel.la
és sobretot filosòfic i interior; per això és una novel.la molt més complexa que les
anteriors. L'opressió de la dona i la seva frustració sexual i social, en un entorn
masclista i moralista, hi són tractats amb valentia i rigor, seguint la línia de grans
novel.les del segle XIX, com Madame Bovary, Anna Karenina o La Regenta.

Cap. XIV.

Osita i Pilar visiten l'advocat Deberga

Casada la tia d’en Deberga, aquest s’havia establert ja al carrer de Trafalgar. Emprenent-les
pel passatge de la Indústria, en dos minuts hi eren. «Podien, doncs, anar-hi a peu, sense que
així ni el cotxer se n’assabentés.» I aquest avantatge irrisori pesà més que altra cosa en la
decisió de la Pilar.

―Qualsevol diria que anem a fer-ne una de grossa! ―exclamà l’Osita, morta de riure―. ¿Per
què no podria saber la humanitat en pes que, en un cas apurat, has anat a consultar un advocat
maco, ni que hi anessis sola, ben sola? vejam!

―Què vols que et digui! fan tanta por, les males llengües!

―Recorda’t de l’anònim: ¿les ha fetes callar, la teva prudència? ¿Quin servei immoral t’he fet
jo, mai de la vida, perquè em tractessin del que allí em tracten? Però mira: «Amb el cor net,
el cap ben dret.» ¿Tornaries, per ventura, a casa l’advocat dels Dou, que tant va mirar pels
teus interessos al tractar-se del dot? Anem, maca, anem, que el meu Genís diu que la cosa du
pressa, i tu, sola, no hi aniries mai.

Avesat a les grandeses, en Deberga no havia sabut instal•lar-se sinó en un pis magnífic: uns
grans baixos, als quals s’arribava pujant només cinc esglaons. L’Osita pitjà animosa el botó
d’aquella gran porta de caoba i metalls blancs. Com que eren les sis de la tarda d’un dia rúfol
de març, ambdues amigues venien bo i tremolant de fred; però, en dar el primer pas dins
l’estatge, l’atmosfera tebiona i seca que radiava un gran chubesky les confortà ja totes.

―El senyor?

―Poden passar, si són servides.

I darrera del criat, que anava aixecant cortines, travessaren l’ample corredor i la salassa
solitària, que dava accés al despatx mitjançant una gran mampara de vidres de colors morts i
ennegrits per la llum difusa que llançava davant d’ells una formosa estrella elèctrica arrapada
al sostre de l’espaiosa sala. El criat obrí, i, amb el trepig ofegat en les tovors d’un tofut tapís
d’Esmirna, van arribar aquelles dones quasi al peu de la gran taula d’en Deberga sense que
aquest les hagués sentides.

―In fraganti! ―cridà l’Osita exagerant l’expansió per infondre més ànim a la Pilar.

―Vostès per aquí? ―exclamà en Deberga, ple de joia, un cop lliure de l’ensurt. I, cuitant a
abandonar la cadira professional, va acompanyar-les fins a les dues grans butaques que tenia
vora un balcó, al peu d’una formosa Venus ajupida, cisellada en alabastre. Allí, ja quasi no hi
arribava la discretíssima claror de l’encaputxada làmpara d’oli que cremava damunt la gran
taula de treball. ―Diguin, diguin, a què dec, doncs, el goig de veure’m tan agradablement
sorprès. Ja és fora, l’Elvira? Ja es troba ben bé, vostè, Pilar?

Aquesta no havia encara badat boca, però sí mudat deu mil colors, no sols per la violència
vençuda de presentar-se, sinó també pel que l’escandalitzaven allí, davant d’aquell home, les
nueses d’aquella estàtua. Sort que en Marcial havia tingut la inspiració d’asseure’s en una
fumeuse davant per davant de la Pilar, de manera que l’ombra de son cos batia encara damunt
d’ella.

1. Indica un sinònim dels mots subratllats al text.

2. En aquest fragment podem observar una veu narrativa i un diàleg entre

personatges. Indica quina veu narrativa trobem i quins personatges
intervenen.

3. Quin tipus de registre podem observar en el diàleg dels personatges? Formal

o informal? Raona la teva resposta amb exemples del text.