____________________________________ Lectures

Fa moltíssims anys, vivien

a Biar, en una acarassolada caseta de les baixades del castell, una fadrina que li deien
Marieta i la seua àvia, anomenada Casilda.
Marieta havia perdut els pares essent encara ben petita, i s'havia criat amb la seua
iaia, la qual la volia tantíssim, que no podeu pensar-vos-ho, com se l'estimava.
Amb el bon conreu que li procurava l'àvia, la fadrina del nostre verídic conte, allà pels divuit anys, era la més bonica del poble,
i la fama de la seua bellesa havia anat estenent-se per aquelles rodalies i arribava tots els indrets de la serra de Mariola.

* * *
Un dia del mes de novembre, s'estava ella omplint un cànter a la font. Eren les deu o les onze del mati, i allí a la muntanya ja
no destorbava gens de prendre el bon sol que lluïa. De manera que, la Marieta i altres companyones, vora la font, estaven vinga de
xarrar i caiga la rialla i el crit, i no encertaven l'hora de tornar-se'n a casa a portar-hi els cànters.
En això, pel capdadins de la plaça, es va sentir el trot d'un cavall, i, tot seguit, va aparèixer, sobre un
corser blanc i ricament guarnit , un jove foraster que solia passar alguna que altra vegada per Biar, camí del
seu poble.
Una dona vella que també estava allí omplint, va dir-los que aquell era el cavaller de Muntalt.
Quan anava Muntalt a passar per davant de la remorosa font mateixa, heus ací que els esguards d'ell i la
Marieta es trobaren casualment - ulls negres de la fadrina amb ulls blaus del jove del cavall -. Ell, que es detura
i descavalca d'un bot elegant, saluda les fadrines i s'acosta a la font per tal de beure.
Marieta es feu un poc vermella; però no s'ho pensà gaire, i va ser la primera d'adreçar-li la paraula:
- Si voleu beure en cànter...
- Ja ho crec, simpàtica fadrina - respongué tot cofoi el de Muntalt.
I li agafà polidament de les mans el rentat atifell, d'on queien unes diafaníssimes gotes, i reconfortà la
seua gola amb un raig d'aigua freda i saborosa, que portava llunyanes sentors de romaní.
Després, atret per la bellesa i galania de la jove, li digué que ell era Albert de Muntalt, fill i veí de la vila de Banyeres. Ella
l'assabentà al seu torn, que era Marieta, la néta de Casilda.
Ell abeurà el corser, li muntà d'un elegant salt, digué un adéu afectuós després de donar-li les gràcies, i se n'anà pel punt oposat
a on havia vingut. I així quedà de moment la cosa.
Aquella nit, la Marieta no pogué quasi tancar el ulls pensant en l'encontre que havia tingut al matí i que li semblava força
venturós. També es desvetlà, a sa casa de Banyeres, el cavaller Albert, tot recordant la tendra i graciosa jove.
I en un mes sovintejaren les passejades del cavaller per la vora de la font de Biar. Marieta no hi faltava tampoc cada matí, ja
fes sol o ja fes fred.
Casilda, a la fi, en fou advertida, com sol ser-ne el cas, per unes veïnes oficioses, i decidí parlar-ne amb la seua néta.
- No està gens bé que no hages dit res, del que t'esdevé, a la teua àvia - li va retraure una nit, al racó del foc.
La Marieta es va fer vermella com una magrana.
- Pels teus ulls conec que el vols - continuà la iaia, que, en el fons, no es sentia gens enutjada, puix que tot allò que fes o que
volgués la seua néta, li semblava sempre massa bé i tot.
Finalment, es franquejà la fadrina amb Casilda:
- Jo no sé si açò que li tinc és voler; però no puc passar cap dia sense anar al matí a poar a la font.
Casilda li va aconsellar que no hi anàs de moment. Si vertaderament ell l'estimava, ja es presentaria a casa el cavaller de
Muntalt.
* * *

Les coses s'esdevingueren tal i com la velleta però sabuda Casilda les havia pensades.
L'Albert, entristit i preocupat de no trobar-se més en la font la bellissima Marieta, allá al cap d'un parell de setmanes de no
veure-la acabà per presentar-se una bona vesprada en la casa de Casilda; això sí: acompanyat d'un vei de Biar conegut de la vella,
a qui deien el cavaller del Cantal d'Arnau.
Tingueren una substanciosa entrevista.
La Marieta no hi era present - és clar -. I, a les primeres paraules, després de les presentacions, Muntalt demanà la mà de la
fadrina.
 El cavaller sabia de bestreta que aquesta era òrfena des de ben petita i que, per tant, corresponia a Casilda de donar el
consentiment. La velleta, per la seua banda, es disposà de seguida a atorgar-li allò que demanava, puix que restà encantada de la
bona presència i seriositat de l'Albert, el qual representava un excel·lent partit. Però hi va sorgir un entrebanc ben gros.
Era el costum en aquelles terres altes i tradicionals, que la núvia havia de regalar al promés la camisa que ell hauria de posar-
se el dia del casament, i a més un treball primorós de randa amb boixos per a la taula del menjador. La camisa havia d'estar
precisament filada, teixida, cosida i brodada per mans de la promesa mateixa, i el primorós treball de randes també havia d'estar
fet tot d'ella.
Açò venia perqué antigament els marits es pagaven molt que les seues mullers sabessen filar, teixir,
tallar, cosir i brodar i fer les feines de randes. Dona que no tingues aquestes habilitats - ben femenines
per cert - no era gaire sol·licitada, encara que fos bella, intel·ligent i de sentiments delicats.
L'Albert, assegut en un còmode cadirot de seient de cuiro, vora el seu amic del Cantal d'Arnau i de
front de la simpàtica Casilda, ella ja primeta i una mica apergaminada però encara ben eixerida - tots
tres rodejant la llar, on esclafia una espléndida foguera -, féu esment de tal costum emprant aquestes o
semblants paraules:
- Quede ben entés, respectada Casilda, que demane en matrimoni la vostra bellíssima i virtuosa néta.
Espere i crec que l'heu ensenyada, com es sol fer en aquesta noble terra, a guisar, filar, teixir, brodar...
és a dir, que l'heu feta una veritable dona de sa casa. D'això tenen fama totes les filies d'aquesta vila,
des de temps immemorial.
Casilda, que havia consentit excessivament la Marieta i no li havia fet fer mai cap d'aquelles feines ni procurat cap d'aquells
casolans coneixements que tant interessaven els pretenents de l'època, estava tota astorada de sentir-lo i no sabia què respondre.
- Sí, sí, senyor de Muntalt - balbucejà per fi.
Muntalt i d'Arnau van atribuir aquell balbuceig a l'emoció del moment.
La veritat era que la Marieta sols sabia guisar, i, açò, a ull i per pròpia afecció, puix que Casilda ja diem que l'havia criada com
el blat a Castella. De filar, teixir i aqueixes altres coses esmentades per Muntalt, no en sabia un mos.
- De manera, apreciada Casilda - prosseguí el cavalier unint l'acció a la paraula -, que ací teniu aquestes madeixes de lli que,
previsor, ha portat el meu amic, per tal que Marieta les file, les tixa i en faça la camisa i les randes del menjador. Dos dies abans
del casament, enviaré a arreplegar-ho tot, d'acord amb el bon costum. És condició indispensable per a casar-me. Desitge que la
meua muller siga l'espill de les esposes.
Es fixà després la data de les noces, i quedaren que es celebrarien el dia de Cap d'any; amb la quai cosa, es donà per acabada
la protocolària i feixuga entrevista.

* * *

Quan es quedaren les dues soles, Casilda ho contà tot a la Marieta i esclatà el plor amargament.
- Ai, neteta meua! Tota la culpa la tinc jo, tota. T'he consentit massa creent-me fer-te un bé, i ara ens trobem en un vectigal.
Però ¿com t'havia jo d'ensenyar aqueixes feines si sabia que era fer-te patir, estropejar-te les manetes, escarransir-te...? Mes, ara,
si et quedes sense el teu cavaller, encara patiràs més i més.
És que la Casilda, amb els seus prop de vuitanta anys, no tenia ja pols, ni vista, ni cap altra condició per a fer les feines del
conflicte; que, si no, ho haguera provat. No! No se n'atrevia! Eixiria tot un bunyol i encara en tindrien pitjor.
- Podem encarregar-ho a una veïna de confiança - suggerí la néta tota agoniada.
Casilda s'hi va oposar:
- De confiança, no n'hi ha cap. Li ho xarrarien de seguida, Marieta meua. En aquestes avinenteses, no podem fiar-nos de ningú.
Bona estona estigueren parlant-ne, però no li trobaven solució. Cadascuna, desconhortada, es retirá, per fi, sense ni tastar el
sopar, a la cambra seua.
En la de la velleta hi havia un gran quadro de les Animetes del Purgatori, a les quals ella tenia grandíssima devoció. Cada nit les
resava sis parenostres amb rèquiem, i, una volta al mes, el rosari de quinze denes. A banda, oïa un munt de misses per elles, i els
en feia dir moltes a les seues expenses.
Així, que, aquella trista nit, només entrà a l'habitació, s'agenollà davant el quadro - que els representava cremant-se, entre
horribles flames, darrere una sòlida reixa - i els parlà en aquests llastimosos termes:
- Animetes santes! Estic en un gran embolic i a vosaltres m'encomane. La xica no sap fer res per culpa de la meua imprevisió.
Ací tinc aquestes madeixes...
Els ho contà tot, tal i com si les Animetes poguessen sentir-la.
Havia mogut aquella nit un vent tramuntanal, que sol ser molt huracanat en aquell temps d'hivern en les altes i aspres terres de
Biar. La velleta ja sentia certa temor de parlar-los així en una nit com aquella, plena de brums i colpeigs de portes i finestres.

Així, que, calculeu quina devia ser la seua esgarrifança quan, a l'acabar la seua relació, va sentir una veu que semblava eixir del
quadro i que li deia:
 - Bona Casilda, deixa ací damunt la tauleta on crema la mineta per nosaltres, les madeixes de lli que t'ha dut el cavaller. I no
hages de patir! Dos dies abans de la boda, quan et despertarás, et trabarás ací mateix totes les feines fetes. ¡Ara no en digues res
a ningú del món!
Malgrat la seua por, el cor de Casilda s'omplí d'agraïment i de tranquil·litat.
- Doncs vos convide a la boda, beneïdes Animetes! - va dir-los amb els ulls plens de llàgrimes.
Elles, però, ja no li digueren res més.

* * *

L'endemà, la Marieta la va veure molt alegre i amb posat d'haver dormit ben bé tota la santa nit. En canvi, la fadrína tenia els
ulls revetats de tant de plorar.
- Néta meua - li va dir la Casilda -, no vull ja veure't somicar i perdre aqueixes colors tan precioses que t'ha donat Déu.
- ¡Però iaia - respongué la jove tristament -, estem en un embolic tan gros!...
- No hi ha cap embolic. Aquesta nit he vist ben clar que devem deixar-ho tot en mans del Nostre Senyor. No puc dir-te més...;
però tingues per cert que, dos dies abans del casament, tindrás fetes la camisa i les randes. Ara, amb alegria i salut, a menjar molt
i a estar ben llesta per al dia de les noces.
Confiada en el to tan segur de les paraules de la velleta, tornaren les colors al bell rostre de la núvia, es sentiren de bell nou les
seues alegres cançons, i començaren els preparatius del gran esdeveniment.

* * *

I, passant passant els dies, es va acostar el del casori, que havia de celebrar-se a Biar mateix i des de la casa de Casilda.
Les madeixes havien desaparegut la nit que aquesta havia parlat amb les Animetes del Purgatori, cosa que animà molt la vella,
per ser una prova clara de la intervenció miraculosa.
Marieta no li havia fet cap preguntat més en tots aquells dies. Tot era calma i joia, doncs, perquè la néta, vertaderament
enamorada i ben tranquil·litzada, no hi cabia de goig de pensar que prompte tindria de marit el més lluït cavaller de la contrada.
Així i tot, la Casilda tenia una quimera: ara, les Animetes farien la camisa i les randes, i Muntalt es casaria creent que la seua
dona era un portent d'habilitats casolanes. Pero ¿i quan s'adonàs de l'engany, és a dir, quan comprovàs que la muller no sabia fer
res?
L'àvia, tanmateix, no gosava a demanar més coses a les Animetes; perquè allò ja haguera estat un abús. De manera, que la
seua alegria no era tan ferma com la de la néta, que no filava tan prim ni escorcollava tan detalladament en el futur.

Uns dies més avant, a l'alçar-se Casilda, va trobar-se, damunt la tauleta de davant de les Animetes, una preciosíssima camisa
de casolana tela i riquíssims brodats, i un treball de randes que era una meravella. Era el dia assenyalat per a arribar el propi de
Muntalt, és a dir, en faltaven dos per a la data de les noces.
Plena de goig i tota tremolosa d'emoció, cridà de seguida la Marieta i li ho mostrà tot, sense dir-li'n res de la procedència i sense
que la discreta fadrina fes tampoc cap dificultós preguntat.
Ja tenien, doncs, resolta la principal rèmora de les dues que se'n presentaven.
D'allí a unes hores, vingué el propi de Banyeres, i, amb molta cerimònia, s'ho endugué tot. La tradició s'havia acomplit una
vegada més.

* * *

I ja som en el dia de la boda!

Música de corda, dolcíssima, sol esplendorós, i el poble de Biar coronat pel seu desafiant i magnífic castell i adornat per un talló
de neu de més d'un pam de gruix; puix, només anar-se'n el propi que havia vingut pels regals, l'oratge els havia obsequiats amb
una nevada.
Per damunt de la neu, els carruatges del nuvi i dels seus distingits familiars havien vingut arrossegats per cavalls i haques
sanguinis i fogosos, que ben bé quasi suaven sota l'assot gèlid de la tramuntana.
I ara, celebrada ja la cerimònia nupcial al temple de l'Assumpció, es commemorava el faust esdeveniment en la casa de la núvia
amb un àpat esplèndid. Allí eren, amb els novençans, la Casilda, és clar, la mare de l'Albert - el qual no tenia pare - i dues dotzenes
de convidats entre l'una banda i l'altra.
Els nuvis, de caps de taula, ja quasi tots els assistents col·locats en els respectius llocs, sentiren trucar a la porta de l'entrada -
on es feia el convit - i unes veuetes badades que demanaven permís per a passar.
- Avant! - va dir Casilda.
I entraren tres velletes, molt velletes, totes endolades i tapades amb gruixuts mantons de llana negra. L'una era geperuda, que
quasi el nas li tocava en terra; l'altra tenia els ulls afonats i horriblement revetats de roig; la tercera mostrava un braç molt més llarg
que no l'altre i, per això, feia un posat molt esgarrifós.
 Es giraren a veure-les. La Casilda sentí una fredor que li corria per l'esquena. La Marieta estava massa alegre per a pensar en
res de mal.
- Passen, passen, bones velletes i prenguen cadira - els digué ella.
Els feren lloc al costat de Casilda, que seguia tota tremolosa i esborronada.
El nuvi i els seus van creure que eren convidats de la núvia; aquesta i la família, pensaren si devien ser amistats de la casa del
nuvi. Ningú, pero, no en digué res per elemental discreció.
Sols Casilda sabia que allò era sobrenatural i que tenien al davant tres animetes eixides del Purgatori per especial designi de la
Providència.
Continuà la música; s'encetaren tortells, massapans, pastissos, dolços i llepolies de tota mena; es menjà de valent; es feren
brindis amb exquisits clarets de la terra; es begué vi arropat de Beneixama; donaren compte de les fruités més oloroses dels
pomerars del Campet i de les gustoses avellanes de la Fenossosa... I, en fi, transcorregué l'àpat amb la natural alegria, mentre que
l'Albert i la Marieta estaven com qui sura en un màgic mar de delícies, sense tocar de peus en terra i esguardant-se amb amor
inefable.
Acabades les darreries, d'acord amb el costum d'aquells temps, es feren preguntes els uns als altres, i cadascú contà allò de
més famós de la pròpia història.
I ja tornat l'Albert al món real per l'interés de les converses, no deixava d'ull les tres misterioses velletes. Finalment, força
encuriosit, no pogué estar-se'n i començà suament a interpel·lar-les:
- Escolteu, bona velleta - va dir a la que tenia mes prop -, ¿per què no ens conteu com és que teniu un braç més llarg que no
l'altre?... I cregueu que us ho pregunte amb amor i caritat.
- ¡Ai, fill meu - respongué l'anciana -, bé que us agraesc la compassió!... Açò és de filar. Com que l'esquerre sosté el fus i s'està
quiet i el dret és el que fa anar la filosa, un se'm va quedar curt i l'altre se'm va fer tan llarg i tan lleig, que ja veus com he acabat.
Es sentiren murmuris força compassius.
L'Albert digué a l'orella a la seua dona:
- ¡Marieta, alerta que no et veja jo mai de ta vida de tornar a filar!
Casilda preguntà llavors a la segona velleta:
- Bona dona, i vós? ¿Com es que teniu els ulls tan afonats i revetats de roig?
- I, a més, que estic quasi cega - contestà la velleta -. Açò, piadosa Casilda, és de tant de cosir, de tant de repuntar. Els meus
ulls fan por avui, i de jove diuen que eren tan bonics com els té ara la vostra néta.
-¡Alerta que no et veja cosir ni repuntar més en tots els dies de la nostra vida, amor meu! - advertí fogosament Muntalt a la
seua bella muller, però en veu baixa i a cau d'orelleta.
- I vós? - va demanar Marieta a la darrera vella misteriosa -. ¿Com és que us haveu fet tan geperuda, que no sé com podeu
anar encara pel món?
- Ai, filla del meu cor! Jo era alta i esvelta com una canya de marge, i feia goig com en fas tu; però molt joveniua em posaren
a brodar, vinga de brodar, ¡i ja veus, de tant abaixar el cap al teler, com he parat!
L'Albert continuà advertint la Marieta:
- ¡Si et veig alguna volta agafar el bastidor, fes-te compte que t'has barallat amb mi per sempre!
- ¡No brodaré, amor meu - respongué en veu baixa la Marieta, que trobava aquell cas força providencial -, ni cosiré, ni filaré,
encara que ja saps que m'agrada molt!
I li va adreçar el somris més enlluernador de sa vida.
Acabada la festa, en el rebombori de l'eixida del personal que hi havia assistit, les tres velletes endolades desaparegueren i
ningú no en tornà a saber res més.

El cavaller de Muntalt fou molt feliç amb el compliment de la promesa que li havia fet la
seua dona, i també ho va ser Marieta, i visqueren molts anys en aquell meravellós Biar dels
amples i blavosos horitzons, fent alguna anada de tard en tard a l'encimbellada Banyeres, i
rodats sempre de filis bells i polits, que els beneïren i amaren.
Casilda morí contenta quan li tocà, després de contar a la seua néta el misteri de les
Animetes del Purgatori, a fi que els tingués sempre bona devoció i les obsequiàs amb
oracions i misses mentre estigués en aquesta preciosa vall.