A la recerca de la infantessa perduda,

Manlleu no era una festa

Sense sidra ni Rossie

Idea per fer-ne un novel·la

Adressa de l’aiguat de Manlleu

https://www.museudelter.cat/wp-content/uploads/2020/04/Dossier-
expo-Aiguat-1940.pdf

---
Un altre idea és transformar cada una de les històries com si fossin d’un
mite grec.
Estaria bé donar-li la volta a la narració i trobar la manera de
lligar la mitologia grega amb el què va passar a la meva joventut.

El què has de fer quan un noi d’aquella colla t’agradi és mirar-lo amb
candidesa i abaixar la mirada a continuació, si s’acosta és que rebut el
missatge, llavors tot és qüestió de paciència.

Falta explicar:
l’historia de la Carme, l’historia d’una noia que vol passar d’una
classe social a un altre, la problemàtica per ser acceptada, la recerca d’un
marit, que serà el fill del director d’una fàbrica tèxtil, que serà tancada i el fill
se’n anirà a treballar a fora, al final també tancarà la fàbrica i tornarà
alcoholitzat. Al final mor de cirrosis. La seva viuda no es dona per vençuda i
va a la recerca d’un altre marit, es fa l’amant d’un industrial molt més gran
que ella amb la idea que deixi la seva dona, però aquest al final es repensa i
davant la pressió dels fills torna amb la seva dona i la Carme es queda
composta i sense novio.
 El cas de la filla de can Rifà, a la que cap noi es prou per ella, es debat
entre si acceptar els que se li ofereixen o quedar-se soltera. Al final es queda
soltera i enveja a la seva germana els nebots.
Amb aquestes històries explicar les diferents classes socials del poble, la
separació entre elles, les festes al palco de l’Edison, etc...

- la dent d’or de l’Esteve de la Casa nova, les relacions amb l’amo, i la

fatxendaria d’un noi de pagès.
-Els balls al Foment o l’Edisson, les colles dels rics i i les del pobres.
- La sortida dels treballadors de Can Serra i del Cordó, l’allau humana
d’animes sense pena ni gloria.
- Ressons d’històries familiars. Les enveges, i els diners.
- El repàs als diferents oficis, per exemple els muntadors i la seves
llegendes. Els tèxtil i la reverència a l’amo, o els directors, com els del Dolcet,
petit i rabassut amb les seves noies a imatge i semblança del seu pare però
arrogants i presumides. L'escrivent.

- A totes les cases hi havia el forat pel gat, on podia entrar i sortir quan
volgués. Era curiós com s’apreciaven els gats i els gossos
-La Radio pirenaica i altres mites.
-La por d’anar a França i passar la frontera. Europa era un continent que
desconeixíem.
- Les cunetes es poblaren de monuments que recordaven els que havien
matat durant la guerra, l’avi els anomenava « els morts de guàrdia». A la gent
normal els posen epitafis als cementiris, aquells, escampats per tota la
geografia, recordaven als que es creuen amos del seu destí que les flors de les
seves tombes adornarien algun dia els camins.
Els cants de l’avi quan anava amb el carro.
La desesperació d’algunes dones que acabava amb el suïcidi.
L'avarícia de la gent i el cas de Niubó.

El meu poble
La Marta
Argument
La Marta es casa amb en l’Enric perquè és fill del director d’una de les
empreses més grans del poble, però aquesta va malament i acaba tancant i l’amo el
posa de director en una petita empresa de l’altre riu per fer-lo fora. El fill que
esperava ser el nou director es queda sense feina i deambula de fàbrica en fàbrica
esperant l’oportunitat que no arriba. Mentre ella troba consol a les nit solitàries en
un seu veí que li havia agradat però que havia descartat per pobre, ja que treballava
amb el seu pare, i no volia sentir més l’olor d’oli de màquines com ell. Aquella olor li
recordava les misèries que havia hagut de passar de petita.
El marit acaba sense feina i deambula pel poble de bar en bar per fer veure que
treballa, fisn que el seu pare li ofereix una feina d’encarregat del magatzem a la seva
empresa. Evidentment el seu sou serà d’un encarregat de magatzem i dona just per
mantenir la família, mentre ell viu a casa dels seus pares tota la setmana. Però ella
continua presumint davant les amigues i comprant-se vestits per demostrar a
tothom que te diners i que no es va equivocar al casar-se amb l’Enric.
Però la beguda acaba per provocar-li a l ‘Enric una cirrosis hepàtica i acaba
morint. Llavors ella vol casar-se amb el veí, que ha prosperat i te un petit taller i es
guanya bé la vida, li demana que es divorcii de la seva dona, però ell que te dona i
fills li diu que quan li va demanar el va rebutjar per pobre, ara no vol humiliar la
seva família divorciant-se i ajuntant-se amb ella. I s’ho deixen corre. Li diu que ella
sempre ja estat fidel a la promesa que no seria pobre, i que la seva infidelitat amb el
seu marit no havia trencat la seva promesa. El seu marit era el que li havia trencat la
promesa que amb ell tindria diners i futur. S’havia quedar sense l’un i l’altre i ara
buscava la manera de ser fidel a la seva manera de pensar, però ell no volia jugar a
aquest joc, si havia anat amb ella al llit era perquè l’atreia físicament, perquè al llit
es desfogava de totes les seves frustracions i li donava el què la seva dona no era
capaç de donar-li, passió. Però d’aquí a separ-se i ajuntar-se amb ella hi havia un
obstacle insalvable, que era la seva ambició, i sabia que amb ella mai aconseguiria
complaure-la. Hauria de mantenir dues famílies i la seva renda no donaria per tanta
despesa, per tant valia més ser realista i tornar a ser fidel a la seva dona, com ella ho
era a la seva fidelitat a no ser pobre.
Els fills es varen fer gran i la seva pell es va recordar de les hores que havia
passat per semblar més atractiva i i la pell se omplí de solcs, la cara se li marcí i el
cos s’esllanguí, no quedava res d’aquella noia bella i enlluernadora, Però va ser
aleshores quan va trobar l’amor verdader, el veí de dalt, l’Antón, aquell amic del seu
pare, que venia els vespres a que li ensenyés trigonometria per aplicar-la a la
fàbrica, i que sempre l’havia admirat, li portava cada dia el dinar, que ella agraïa
perquè ja no tenia esma de baixar a comprar, perquè es sentia vella i arrugada,
perquè sentia les mirades insidioses de la gent que la coneixia de tota la vida. Fins
que ell li va demanar per viure junts. Ell havia estat enamorat d’ella des que era
petit, i res el faria més feliç.
Sense massa convicció va anar a viure al pis de casa els seus pares i va en
l’amor amb que ell la cuidava l’amor de la seva vida.
 El meu poble era un poble industrial que havia crescut per la força de les
aigües que movien els seus embarrats, no gaire diferent de l’altre riu
industrial. Les rescloses construïdes al llarg del segle XIX conduïen les aigües
cap desenes turbines que movien fàbriques tèxtils apinyades al seu voltant,
com els grans de raïm s’agrupen al voltant de les seves rapes.
Però a casa érem pagesos, d’una mida tant esquifida que els pares i els
avis havien de fer altres feines per completar la migrada economia familiar. El
pare treballava de peó al Cordó, una fàbrica que produïa cables elèctrics, i
l’avi, els dissabtes, portava bestiar menut al mercat de Vic amb el carro
preparat per tal menester.
El meu pare tenia clar que jo i els meus germans no podríem viure
d’aquella mísera casa, i que els pagesos havien d’evolucionar cap explotacions
agrícoles més grans per poder guanyar-se mitjanament la vida, com així va
acabar passant.
Malgrat tot érem feliços i els pares buscaven la millor manera d’inserir-
nos en aquell engranatge de màquines i salts d’aigua que pensava tenien un
futur millor que la pagesia. Res feia pensar que tot allò passaria i res seria
com ho havia conegut. Les fàbriques continuarien engolint gent disposada a
passar la seva vida enterrada entre pues i talers, els manyans continuarien
fabricant maquinaria tèxtil i els falangistes continuarien manant al poble.
Però res és etern i, lentament, com les fulles cauen dels arbres, aquelles
industries varen anar tancant una rere l’altre, els embarrats es detingueren i
els tallers deixaren de produir màquines, i el paisatge de la meva joventut
anar canviant lentament, però inexorablement.
El riu, que havia atret a molta gent dels pobles dels voltants, semblava
adormit. El seu curs es convertir en una avinguda gris de taüts gegants plens
de ferralla abandonada. Els vells edificis construïts sobre els saltants d’aigua
que movien els seus embarrats es buidaren i les màquines quedaren immòbils
malgrat que l’aigua continuava fluint per les seves entranyes. Les pobres
dones que cada dia, puntualment, hi havien acudit al toc de les sirenes durant
els últims cent anys anys amb les lleganyes encara als ulls, no els quedà cap
altre remei que quedar-se a casa, sense saber perquè ja no feia falta el seu
treball. La carretera de l’estació que cada dia puntualment, a les dotze del mig
dia i a les sis de la tarda, contemplava cofoia la riuada de granotes blaves que
sortien de Can Serra i del Cordó, cercant el dinar o del descans reparador,
s’aturà definitivament víctima de competències llunyanes. Lentament, tots
aquells edificis esdevingueren fantasmes abandonats, malgrat que les aigües
continuessin movent les seves turbines, mentre el rovell corcava les velles
màquines ara immòbils i els embarrats sense corretges. Els batans i els talers,
acostumats al brogit eixordador, dormien ara plàcidament sense adonar-se
que havien arribat al somni etern, i que els esperava la ma maldestre del
desballestador per convertir-los, sense pietat, en ferralla. Les sirenes ja no
xisclaven a les hores convingudes, i els rellotges que les controlaven
contemplaven, amb les busques aturades, les sales buides de les fàbriques, no
perquè el temps s’hagués aturat, sinó perquè el seu batec ja no era necessari.
Si no hagués set perquè aquelles fàbriques ja existien molt abans que els
dictadors, primer Primo de Rivera i després Franco, les havien protegit, hom
hauria pensat que era merit seu que el riu hagués donat feina a tanta gent,
però, en realitat, ells només varen endarrerir la seva desaparició barrant les
fronteres a la competència estrangera, ja que haurien desaparegut molts anys
abans per la incompetència i la gasiveria dels seus amos, encara que ells es
pensessin que era merit seu que haguessin continuat bategant fins aleshores,
quan, en realitat, la protecció invisible dels dictadors havia provocat un
endormiscament que havia anestesiat les iniciatives dels més emprenedors i
havia deixat que els amos desaprensius exprimissin fins l'últim alè aquella
maquinaria decimonònica.
La vora del riu es convertir en un cementiri de fàbriques adormides,
mentre que alguns encara pensaven que els seus amos les reconvertirien en
altres negocis aprofitant la força de les seves aigües, però mai més es tornaren
a despertar, i aquells amos que havien delegat en directors ineptes la gestió de
les seves fàbriques i que les havien munyit fins la a la sacietat, ara invertien
els diners, que havien donat aquells gegants adormits i encara no havien
malgastat en cases de luxe i vestits pel Liceu, en construir hotels per
l’incipient turisme que començava a arribar a les nostres platges. Ara
buscaven aigües més plaents que les dels rius, i canviarien teixidors, manyans
i majordoms, per paletes i cuiners i cambrers. Però la història es repetiria, en
uns altres llocs i amb uns altres comparses.
Déu ha previst que tot canvii, però que tot segueixi igual. Els amos de les
fàbriques es convertien en els amos dels nous hotels, i les seva maquinaria
eren les cuines i les cambres atestades de homes i dones rossos amb la cara
pigada i la pell envermellida per haver volgut tornar-se bruns amb massa
presa.
Tot havia canviat, però tot continuava igual pels que havien amassat
petites fortunes amb la suor de la gent de la vora els rius. Només havia canviat
l’indret de les seves inversions, ara el què es portava era invertir a la vora
d’aigües més manses, més rendibles i menys sorolloses. Encara que amb la
seva inconsciència continuessin destorçant altres paisatges, amb hotels
esgarrifosos, botigues de quincalla i sales de festes, i la calma d’aquells
paratges es perdés pels crits de les borratxeres de sangria barata, sense ser
conscients, quan algun dia tot allò també passaria, com havia passat l’època
de construir fàbriques al costat dels rius, i deixarien les ribes del mare
nostrum ple d’andròmines gegants escampades pel que un dia havien set
paratges paradisíacs, i els cementiris de formigó i acer tornarien a ser el
testimoni de la seva avarícia. Tot canvia menys l’ambició humana, que es
transmet de generació en generació mantenint l’ADN inalterable.
Aquesta és l'historia del meu poble, del meu país, un país no gaire
diferent d’altres, on les antigues empreses, abans bullicioses, que havien atret
milers de treballadors a les seves entranyes, ara dormen com a dinosaures
dissecats sense que ningú sàpiga trobar-los cap utilitat, mentre, lentament es
van degradant fins que algun dia una excavadora les farà desaparèixer i potser
llavors retornarà la bellesa perduda a aquelles vores de riu, mentre, les gran
multinacionals construiran grans magatzems de distribució en paratges més
plans, i els seus habitants creuran que els ha tocat la loteria, quan en realitat
seran les noves víctimes d’una altre industrialització que no ha parat de
transformar-se des de fa dos segles.
Però enrere quedaran la vida de la Marta, l’Antón i en Santiago, cadascú a
la seva manera varen viure aquells episodis de manera diferent però que
varen ser la base de la seva vida.
La Marta vivia al carrer del Pont, en un el tercer pis d’una casa vella i
atrotinada. El seu pare havia treballat tota la vida a Can Serra i era considerat
un bon manyà. Sabia fer anar totes les màquines del taller i ensenyava els
nous aprenents en l’art de construir contínues de filar. Però després de la
guerra eren anys durs per a tothom, ningú excepte els rics del poble i els
pagesos s’escapaven de passar fred i gana, de manera que després de treballar
fins el dissabte a la fàbrica, dedicaven els diumenges a anar fer soques.

Desprès de la guerra no hi havia de res, ni tant sols es podia comprar

carbó, ni llenya, no perquè no n’hi hagués, sinó perquè tot estava racionat pel
«Servicio nacional de abastecimientos”. A més, les muntanyes havien quedat
orfes d’arbres per la talada constant del seus propietaris i, a les botigues,
només hi havia les quatre coses què la cartilla del racionament els oferia. Així
que se les havien d’enginyar per sobreviure i per trobar alguna cosa per posar
al pap i per escalfar-se durant les llargues nits d’hivern. Després de treballar
tota la setmana, el dissabte inclòs –perquè la setmana anglesa, que consistia
en fer festa els dissabtes a la tarda, encara trigaria dues dècades en arribar–,
el pare de la Marta s’aixecava de bon matí i armat amb un carretó, un pic,
una pala i un xerrac, se’n anava a fer soques, perquè era l’única cosa que els
amos dels boscos deixaven que la gent s’emportés per escalfar-se les llargues
nits d’hivern, mentre, la seva dona, amb un cistell a cada braç i una petita falç,
arreplegava pels marges i vores de camins ravenisses i qualsevol classe
d’herbes que els conills poguessin digerir, ja que no tenien gallines perquè
aquests animals menjaven gra, i no s’ho podien permetre. Anar a buscar
menjar pels conill per les margeres i en anar a fer soques a la muntanya eren
la seva ocupació dominical així que ben poc marge d’optimisme els quedava
per dedicar-lo a la Marta i al seu germà. Per arrancar les soques s’havia de
caminar més de dues hores, fins a les Gorgues, un lloc on en algun temps hi
degué un munt d’arbres però, ara, només en quedaven les restes del que un
dia degué ser un túpid bosc. Triava les soques d’alzina, perquè perquè era la
fusta que més escalfava i durava més. Començava per descalçar-la amb el pic,
i amb la pala intentava apartar la terra que anava esmicolant. Al cap d’una
bona estona se picar, quedaven les arrels principals a la vista, llavors, amb el
xerrac, les anava tallant una a una, fins que la soca es somovia i la podia
llevar del ventre de la mare terra. Un cop arrancada, amb el xerrac, la
trossejava i la carregava al carretó. Arribava a casa als volts de les dues, quan
la seva dona feia estona que estava neguitosa perquè a vegades els amos del
tros els feien fora a escopetades. El diumenge era el dia que matava algun
conill, i l’esperava amb amb la cassola a punt i l’ai al cor. Malgrat l’esforç, era
dels pocs dies que es podia veure el pare de la Marta content, havia portat una
bona soca, que duraria al menys dues setmanes i aquell dia hi havia un bon
dinar.
Però la Marta veia les nenes que vivien davant de casa seva, eren els Vidal
i els Comes. Els Vidal tenien una ferreteria mentre que els Comes una
empresa de transports i no els faltava de res. Anava sovint a jugar amb elles,
uns dies a casa els Vidal i altres a casa els Comes. Els seus pares vivien feliços
perquè no havien vist mai com es vivia a les cases benestants. No coneixien la
caldera de carbó que tenien als baixos de la casa i que enviava aigua calenta
als radiadors de ferro colat que estaven escampats per tota la casa, fent que a
tot arreu s’estigués calent sense necessitat d’acostar-se a cap estufa. Tenien
una minyona i la seves mares no havien de fregar mai els terres, ni cuinar, ni
rentaplats. Berenaven cada dia pa amb xocolata i, alguns dies, fins i tot un
croissant de la pastisseria d’allà al costat.
 El seu pare li deia a la seva mare que no deixés anar a jugar la Marta a
casa dels Comes i els Vidal, que no li podia portar res de bo. Havia de jugar
amb filles de treballadors com ells, mentre la mare estava orgullosa que
aquelles nenes l’acceptessin. Quan va fer la comunió, la seva mare es va
entestar que tota la família havia d’estrenat vestits, com feien les nenes del
davant, però la seva economia no els permetia aquells tipus de despeses, en
prou feines podien pagar la compra que feien a crèdit a la botiga de la
cantonada. Allà la Carmeta apuntava en una llibreta el que anaven comprant
cada dia i el dissabte, la seva mare agafava els sobres de la setmanada i anava
a pagar-li tot el què podia i, moltes setmanes encara li quedaven deutes
pendents perquè no li arribaven amb el què havien cobrat.
La seva mare treballava de teixidora a can Vinyes i els vespres cosia per
les senyores que li encarregaven algun vestit. Deien que tenia bona traça,
mentre que el seu pare quan acabava el jornal a can Serra anava a fer unes
hores extres amb un taller que hi havia a la Cortada de Baix. Aquells diners
extres eren els que els permetien pagar l’estudi de la Marta i del seu germà,
comprar-los robes i sabates i, si en sobrava algun diner, podien comprar una
empolla de vi de tant en tant.
La Marta estava tipa de sentir sempre els mateixos consell, que si no es
pot estirar més el braç que la màniga, que si qui te les butxaques foradades no
arriba a final de més, i més dites que voltaven sempre sobre com els pobres
havien d’administrar-se per portar una vida ponderada dins les seves
possibilitats.
Si alguna cosa li va quedar clara, era que en aquella Espanya de la
postguerra el poble el constituïen diferents classes socials. Com a poble
industrial que havia patit les vagues de principis de segle en que es varen
perseguir els amos de les empreses a qui es culpaven de totes les penúries que
tenallaven als treballadors, pocs amos es varen quedar al poble i varen marxar
a viure a Barcelona on podien lluir els seus abrics de pell al Liceu, sense que
cap treballador els ho retragués, perquè senzillament vivien allunyats de la
gran ciutat i no podien veure la vida regalada que portaven. Però aquells eren
temps en què els «amos» eren venerats com a déus i la gent es treia la gorra i
abaixava el cap, en senyal de respecte, quan passaven. Però d’allò ja en feia
molts anys, ara vivien a Barcelona amb els redits que deixaven les fàbriques
que havien heretat, ja que la majoria eren els nets o els besnéts dels fundadors
d’aquelles empreses i ja no tenien cap relació sentimental amb el poble que
els permetia viure com senyors a la gran urbs. Ara delegaven la seva autoritat
en els majordoms, o directors de fàbrica, que moltes vegades eren muntadors
eixerits que havien demostrat la seva perícia en el muntatge de màquines
noves o amb la reparació de les antigues. Alguns solien venir un cop a l’any a
veure les seves fàbriques i a parlar amb el director per saber com anaven els
assumptes laborals, mentre ells des de la ciutat portaven les vendes i, sobretot
l’economia, ja que tots els pagaments es feien directament des la central.
Però, aquelles persones que tenien el tracte directe amb els amos, solien
parlar d’ells com si fossin ser superiors als que havia de retre homenatge, no
en va els deixaven gaudir d’una sèrie d’avantatges que els permetia viure
còmodament, a més ser respectats dins la comunitat. Amb càrrec a l’empresa,
tenien dret a tenir minyona, que els feia tota la feina de la casa. Hortolà, que
els conreava l’hort i el jardí, a més de no haver de pagar ni llum ni aigua, ja
que podien disposar de la que hi havia a la fàbrica.
Eren una petita burgesia dins la mísera vida del poble. Eren una classe
social que estaven orgullosos de l’autoritat que els havien delegat, i de gaudir
de les prevendes que els s’ensenyorien amb la seva nova condició i exercien
un poder gairebé dictatorial sobre la classe treballadora, a la qui le
demanaven les reverències que ara ja no podien fer als seus amos.
Al poble hi havien tres estrats socials perfectament diferenciats. Els de
classe suposadament alta, encara que ells només fossin els delegats de la
classe alta, que s’esforçaven en demostrar que eren ells els que dominaven el
destí dels treballadors i de les fàbriques, i s’esforçaven en marcar les
diferències amb la resta d’habitants del poble.
Per sort o per desgràcia els fills de pagès érem considerats la classe humil,
per dir-ho de manera políticament correcte. Érem la classe irrellevant, la que
continuaria llaurant els camps, munyint les vaques i fornint d’ous i aviram el
dilluns el mercat de la plaça. Érem la classe de persones que mai portava
problemes i que tenia prou feines per sobreviure en el seu entorn.
En canvi els fills de la classe suposadament alta tenien més consciència de
la seva situació i es reunien al bar o local social que hi havia sobre el cine
Edison. Eren conscients que ells eren el bo i millor del poble i que freqüentant
aquell cercle tenien garantit que trobarien el pretendent adequat a la seva
condició social i podrien fer un bon casament. A aquestes reunions si
organitzaven festes i balls particulars amb tocadiscs que portaven ells
mateixos de casa quan, aleshores, nosaltres no n’havíem vist mai cap i no
sabíem ni com eren.
En aquest grup si afegien també els fills dels falangistes, encara que els
seus pares formessin un cercle d'influències a part, que utilitzaven per a
repartir les prebendes que emanaven del poder local, com eren els càrrecs
municipals, la direcció de l’escorxador, o del sindicat vertical de pagesos, que
era qui recollia els productes que els havien de lliurar els pagesos durant les
èpoques de racionament, encara que els seus fills vivien bastant aliens a les
manipulacions dels seus progenitors.
La segona classe social la formaven els missaires. Eren els que havien
patit la persecució anticlerical durant la guerra i ara tenien necessitat
d’exterioritzar la seva condició de guanyadors i de seguidors fidels de la santa
mare església catòlica, mentre reivindicaven la seva superioritat moral sobre
la resta de gent de mala mort. Es creien que havien de donar exemple de quin
havia de ser el comportament desitjable de la majoria. Així, els diumenges,
s’asseien als primers bancs de la missa de dotze, anaven els homes amb vestit
i corbata negra i les dones amb unes mantellines que els arribaven fins els
peus, i cantaven totes les cançons i responien la litúrgia, i quan deixaven la
seva almoina a la safata que passava l’escolà, procuraven que la seva moneda
dringués sorollosament, perquè la els demés sabessin que la moneda que
havien deixat era de les grans.
Assistien amb devoció i perfectament endiumenjats totes les processons
que se celebressin, posant-se immediatament darrera les autoritats polítiques
i clericals, amb els seus vestits de negre rigorós mentre il·luminaven el
recorregut amb grans ciris que aguantaven amb una una barreja de dignitat i
cofoisme mirant sempre a l’infinit o a terra. Eren els mateixos que
dominaven el Centre Catòlic. Els que decidien quines pel·lícules i quines obres
de teatre s’hi podien representar, i formaven part del grup d’actors que
representaven els pastorets i la passió, i solien caminar pel carrer agafant-se
les dues mans amb un posat digne, que semblava que fessin un acte de
contrició a cada passa.
Les dones anaven a missa vestides de dol, no perquè se’ls hagués mort
ningú, sinó per respecte a l'altíssim, que segons deien els jueus havien
crucificat injustament. Portaven faldilles llargues i miraven als que ens
posàvem drets al darrera a l’hora de missa, com poc practicants i mereixedors
d’una millora considerable de la nostra pràctica religiosa. Érem els mateixos
que després aniríem a ballar al Foment i seriem considerats com a poc fiables
i buscadors d’aventures fàcils. Els que no formàvem del seu cercle érem vistos
com a pecadors que havien de perdonar i , encara que no hi havia massa
contacte, quan aquest es produïa, procuraven ser amables i servicials, com
demanava la santa mare església.
Per últim hi havia la resta de nois del poble. Els fills de manyans, dels
teixidors i dels pagesos. De la gent que no tenia no diners ni era prou religiosa
per anar darrere dels capellans. Els que no podíem ser admesos per la classe
suposadament alta, ni que els beats ens veien com a caps verds que només
volíem divertir-nos. Érem els que anàvem al cine de Can Garcia i l’Edison. Els
anàvem a ballar al Foment amb les orquestres i cantants de l’època, com en
José Guardiola, en Ramon Calduc, o l’orquestra Meravella. Érem els que ens
quedàvem darrera, drets, a missa de dotze, i contemplàvem les processons des
de la vorera sense participar-hi. Els que ens trobàvem al bar de la plaça o al
Brindis. Els que ens miràvem les noies ben plantades, fossin de la classe social
que fossin, amb això no hi teníem manies, encara que sabíem que les de
determinats cercles només les podíem mirar.
Cadascú sabia a quin cercle pertanyia i també en el que es trobava més
còmode, i desgraciat d’aquell que volia saltar-se les lleis de Darwin dels grups
socials i intentava integrar-se a un grup superior, llavors solia ser pres per cap
d’esquila i esdevenia subtilment la riota del grup.
Per tant era millor saber a quin cercles pertanyies i mirar de no saltar-te
les regles no escrites sobre les relacions juvenils.

El despertar

Segurament si no hagués sigut per aquell incident, els meus records no es

remuntarien a l’edat de tres anys. Aquell dia, com cada dilluns, la mare havia
anat a mercat a plaça per vendre els pocs ous que havien post les gallines
aquella setmana, i segurament algun conill i algun pollastre per acabar de fer
alguns diners per comprar el més necessari per la casa. La boira s’havia
ensenyorit del poble com era habitual a l’hivern i feia massa fred perquè
l’acompanyés a mercat, i massa petit, encara, per anar al col·legi dels
caganers on hi aniria uns mesos més endavant. M’havia deixat a càrrec de
l’oncle Ton. Un pobre noi a qui la meningitis s’havia acarnissat amb ell quan
era petit i l’havia deixat amb les facultats mentals disminuïdes i, sense res més
a fer, es passava tot el dia al costat de l’estufa cargolant una cigarreta darrera
l’altre.
Abans de marxar, la mare havia posat l’olla al foc amb quatre ossos i unes
verdures perquè quan tornés el caldo estigués a punt. Amb la inconsciència
d’un infant, em vaig fixar que un os surava intermitentment a la superfície del
brou, i el vaig voler abastar. El destí o la sort, no va voler que em caigués tota
l’olla d’aigua bullent a sobre, però vaig ficar-hi la ma fins el canell. Devia fer
un crit tant esgarrifós que vaig despertar a l’oncle dormia el seu ensopiment
en un racó del menjador. Plorava i xisclava tant fort que l’oncle Ton no sabia
que fer, finalment, no se li va ocorre altre cosa que posar-me la ma sota
l’aixeta d’aigua freda, llavors, el dolor va ser tant gran que vaig xisclar encara
més fort. L’oncle, atabalat pels meus plors i sense saber què fer, va començar
a anar d’una banda a l’altre del menjador, mentre jo, assegut al terra, plorava
a cor que vols. Finalment, l’oncle s’arraulí en un racó i es tapà les orelles per
no sentir els meus xiscles. La mare, en sentir els meus brams des de baix el
carrer, va pujar corrents i, al obrir la porta, es va adonar de seguida del què
havia passat. Em va agafar d’una revolada i em va portar a pes de braços fins a
casa del doctor Llabrés.
El doctor tenia cara de bonàs i inspirava confiança, però m’aterrava que
em pogués treure els draps amb que la mare m’havia embolicat la ma
escaldada. El doctor, amb la seva veu profunda, tractava de tranquil·litzar-
me, però jo no deixava que em toqués. Quan per fi va poder veure la zona
escaldada, que m’agafava tota la ma amb el canell inclòs, amb els voltants
dels dits embutllofats i on no hi havia pell tenia un color rosa pàl·lid, va
decidir posar-me una injecció per calmar-me el dolor. Després em va anar
posant sobre la zona escaldada unes gases impregnades d’un greix fresc i
dolç , que treia d’una caixa metàl·lica i que amb la seva frescor em calmava.
Va posar gasses de Linitul, que així era com es deia aquelles gasses
miraculoses, entre dit i dit. Després sobre tota la zona escaldada, finalment,
em va embenar tota la ma fins l’alçada del colze i li va dir la mare que passaria
cada dia per casa a fer-me les cures. Durant els següents dies. el doctor, que
era un home molt estimat per la seva humanitat i la seva dedicació, va venir
cada dia fins que el perill d’infecció va desaparèixer. Jo temia la seva arribada,
dons sabia que el què passaria a continuació.
Es posava uns guants de cotó, una mascareta i una bata blanca, llarga i
ample que li arribava fins a mitja cama. Retirava les benes que, impregnades
del greix encara tendre, sortien fàcilment, fins que trobava algun punt en el
que la supuració havia endurit i es resistia a deixar-se desembenar, llavors,
treia dues pinces del maletí i, amb gran delicadesa, procurava anar desfent les
gases sense que tibessin de la carn. Finalment, quan arribava a les que
s’havien enganxat a la pell morta, les separava amb molta paciència,
mil·límetre a mil·límetre, emportant-se de vegades algun tros de pell, quedant
a la vista la carn viva. Quan més mal em feia era quan em separava els dits,
llavors, la mare m’aguantava la ma perquè no la retirés ni toqués el braç del
doctor per aturar-lo, ja que lluitava perquè parés de fer-me mal. Aquell procés
es feia inacabable, dons havia de treure una a una les capes de gases que
envoltaven cada un dels dits, mentre, jo xisclava i plorava cada vegada que
m’arrancava algun tros de pell. Finalment, em tornava a posar gasses noves,
plenes d’aquell greix miraculós (que jo sabia que es deia Linitul, encara que
no sabés llegir), entre els dits perquè no s'enganxessin. Era la part de la
curació que esperava amb més fervor, ja que la frescor del greix nou em
calmava i em tranquil·litzava. Suposo que devia portar algun tipus d’anestèsic,
perquè l'alleujament era gairebé immeditat. Finalment ho cobria tot amb un
bon gruix de cotó fluix i m’embenava.
Quan em quedava la ma nua, sense els seus embolcalls, desprenia una
olor especial, pestilent, putrefacta, barreja de l’olor de pell morta i el Linitul.
Era una olor tant especial que afortunadament no he tornat sentir-la mai més,
però que reconeixeria a l’instant si es presentés, perquè em va quedar gravada
al cervell amb foc.
Durant el temps que va durar aquell procès, la mare va tenir sempre dues
capces de Linitul de reserva perquè no em faltés mai el preciós remei. Després
de la guerra, a les farmàcies no hi havien analgèsics, ni es coneixien els
antibiòtics que haurien evitat la infecció. Per sort, el bon doctor no va deixar
de tractar-me amb una asèpsia increïble i no se'm va infectar. La mare només
li demanava a l’apotecari que no li faltés mai el Linitul, dons sense aquell
remei no hauria salvat la ma.
Els primers dies tota la ma era una butllofa. Després, la supuració que
desprenia la pell morta travessava el Linitul, s’assecava i s’enganxava a la
vena, llavors, quan el doctor al desembenar, s’emportava aquesta part seca i
m’estirava la pell que encara estava enganxada a la pell provocant-me un
dolor insofrible que responia amb un crit i apartant la ma. Llavors el doctor
parava i començava a tallar tot el voltant de la part seca, deixant una illa de
vena i pus sec, i continuava desembolicant la resta de la ma. Al final
quedaven només les illes enganxades a la pell. Després, amb unes pinces
aguantava la part que tocava a la pell i amb les altres anava treien el què podia
fins que quedava una mínima part enganxada, llavors ho tapava amb força del
greix del que acompanyava el Linitul perquè estovés i el pròxim dia es
desprenia junt amb la pell de sota.
De mica en mica, els trossos de pell esquinçada deixaren pas a la pell
nova, prima com un tel de seva, i delicada i sensible que el frec d’una ploma
era excessiu, fins que amb el temps s’anà fent que forta i tot allò en quedà
només el record i la gratitud perpètua vers el doctor Llabrés.
 Després d’aquell primer record, recordo poques de coses que varen passar
posteriorment, només lleugers flaixos, com si els fets posteriors fossin poc
interessants pe ser guardats pel meu tendre cervell. Allò em venia al cap quan
l'Alzheimer anà fent perdre el mon de vista al pare. Vaig pensar que el què no
recordes és com si no ho haguessis viscut. Era cruel veure com un a un se li
anaven desconnectant els fils de la memòria i al anar perdent els seus records
era com si anés perdent la vida viscuda. Ell feia el camí invers. Les primeres
senyals de la malaltia fou que oblidava les coses senzilles, quotidianes, sense
importància, com què havia menjat o on havia deixat les claus de casa.
Després, un a un, se li anaren esborrant els record fins a quedar-li només els
de la infantesa. Parlava sovint de la seva mare, de la seva joventut, de quan va
anar a la Casa Nova de Can Remisa a treure fang, d’en Ton, del poble quan ell
era petit, fins que l’ultim fil se li desconnectà i la foscor s’apoderà d’ell. Ja no
parlava, ni em coneixia, tenia la mirada perduda, només menjava i somreia
quan li deies alguna cosa. La incontinència va fer els bolqués imprescindibles,
fins que un bon dia va tornar a la úter matern de la mare terra.

La següent imatge que recordo, era que estava nu de pel a pel dins una
palangana al costat de l’estufa del menjador, i la mare s’afanyava a rentar-me
el cap, els braços, els genolls i la pelleringa que tenia entre les cames, amb un
fregall d’espart aspre i ronyós, com si tingués ronya. Mentre, una noia d’ulls
verds em mirava avergonyida sense que jo n’endevinés perquè. Jo deuria tenir
uns cinc anys i ella no era gaire més gran que jo. Mirava amb curiositat el cos
d’un nen, que s’alçava dret sobre el doll d’aigua i mostrava sense vergonya el
seu cos nu. Somrigué quan allargar el pot de la llet a la mare perquè li omplís,
que eixugant-se les mans al davantal moll i galdós , em deixà sol davant
l’escrutadora mirada d’aquella nena i es dirigí a la cuina per posar-li la llet,
mentre jo em quedaca indefens davant la seva atenta mirada.
Aquella escena es repetia invariablement cada dissabte, que era el dia que
em tocar rentar, fins, que a l’edat de set anys, em va fer tanta vergonya que la
mare m’exposés davant els que venien a buscar la llet, que em vaig negar en
rodó a continuar banyant-me davant la mirada dels visitants. A partir d’aquell
dia em banyava a la cuina quan no era l’hora de les visites. Vaig canviar
l’escalfor de l’estufa per un lloc fred i fosc on tremolava sense parar i em
repicaven de dents. Anys més tard, quan explicaven l'historia d'Adam i Eva
pensava que li degué passar una cosa semblant quan es descobrir per primera
vagava nu al paradís, i la seva nuesa l’incomodà, però com que jo no em podia
tapar amb una fulla de parra, vaig preferir allunar-me de les mirades curioses
dels visitants. Però el record d’aquella noia, d’ulls verd oliva, mirant-me
encuriosida, em venia al cap cada vegada que ens creuàvem pel carrer. Jo
abaixava la mirada i pensava que em devia recordar quan li mostrava les
meves minses vergonyes pel mòdic preu d’un litre de llet. Segurament ella ho
havia oblidat, però per a mi aquell record em va turmentar durant molt de
temps.
Per altre banda, la noia dels ulls verds era la noia més bonica que havia
vist mai. Devia tenir dos o tres anys més que jo, i va ser el meu amor secret de
la meva infantesa. Quan ja eren adolescents, ella em defugia la mirada, i jo em
vaig pensar que potser era perquè sabia que m’atreia, però quan vaig pensar
que potser era perquè sabia que era un nen esquifit amb una pelleringa petita
i desnerida entre les cames, llavors canviava de vorera quan ens creuàvem per
no haver de saludar-la i veure en els seus ulls el reflex d’aquell record.
Aquell record i l’aparició de grans a la cara va fer que per primera vegada
fos conscient del meu terrible aspecte, i com que observar, mirar, xafardejar,
escampar faules i mitges veritats era l’esport preferit d’aquell mon que
començava a descobrir, sense altre diversió que lliurar-se a tafanejar, criticar i
murmurar, em vaig recloure en mi mateix i em vaig tornar un noi tímid i poc
comunicatiu, que només desitjava passar desapercebut a les mirades de la
gent.

Flaixos

Els següents records tornen ser nebulosos i incerts, embolcallats en una

realitat dubtosa, que es van anar afermant a mesura que em vaig fer gran.
Alguns, segurament, foren adquirits posteriorment i la meva ment els anà
col·locant en l’ordre que li semblà, alguns eren fets que ens explicaven,
mentre d’altres eren el resultat d’observar alguna fotografia de color sèpia que
anys més tard la mare m’ensenyava cofoia, com aquella que estem jo i el meu
germà aguantant, amb cara de pomes agres, uns llargs palmons que l’avi ens
havia comprat al mercat de Vic i que intentàvem mantenir drets a pesar que la
dificultat que representava aguantar el balanç d’una estri tant llarg i pesat per
la nostra edat, però aquella fotografia donava fe que aquells anys els havíem
viscut amb una certa normalitat.
 Després, recordo el despertar a la vida per petits detalls que segurament
pels meus pares degueren passar inadvertits, com observar embadalit la gran
nou que es gronxava al coll del pare quan empassava el menjar i que jo
intentava agafar perquè em pensava que era la balda que li obria i tancava el
pas del menjar. No he conegut a ningú més amb una nou tant prominent,
segurament degut a l’estat d’extrem esprimatxament que les privacions, els
molts exercissis i el poc menjar de la mili l’havien deixat en la pell i l’os i feien
que li sobresortís exageradament aquella piràmide al mig del coll.
També recordo el forat que tenia el pare al mig de la barbeta que, per
molt que s’afaités, sempre li queda un punt negre, com si algú li hagués
pintat, però que per a mi era un signe de virilitat i de fermesa. O la blanca
ratlla horitzontal que dividia el front de l’avi en dues parts, marcant de
manera precisa fins on li tapava la gorra i que feia que contrastés la pell
clivellada i endurida pel sol i exposada a les contingències atmosfèriques de la
blancor i la finor de la que estava permanentment protegida del sol sota la
gorra.
O el rebost, un quarto gran i fosc, al costat del menjador, on hi
guardàvem les conserves i la matança del porc, principalment la cansalada
que serviria de tall pels sopars de tot l’any. Les llonganisses i els pernils, eren
les pomes prohibides del paradís que es guardaven per acontentar els
segadors que arribarien a l’estiu, o sigui que, excepte els quatre dies que
durava la carn fresca després de la festa del porc, la cansalada era la menja
que quedava per passar la resta de l’any.
El rellotge de pared, de caixa de fusta finament treballada i envernissada,
amb un vidre que protegia el balanceig d’un disc gran i daurat, que es
balancejava rítmicament com un petit sol marcant sense descans el pas d’un
temps, que aleshores semblava inesgotable, amb un clic, clac, sec i estrident,
que des la meva habitació sonava com un martelleig llunyà en el silenci
sepulcral que regnava a la casa després de sopar.
O la puel·la, amb la seva panxa roent pel foc del carbó, que presidia el
menjador, envoltada per un reposapeus de fusta, rematat per una xapa de
llauna de zinc, clavetejada amb tatxes daurades que formaven dibuixos
geomètrics repetitius, sobre la que posàvem els peus per refer-nos del fred
quan arribàvem dels carrers glaçats o de cuidar el bestiar, i així retornar els
nostres peus balbs a la vida.
 En canvi, preferíem fer la xerrada de després de sopar asseguts a l’ascó
que envoltava el foc a terra que hi havia en un annex de la cuina, on un cala-
mastec, immòbil sobre les brases, solia aguantar una parola de coure negre
per fora i brillant per dins, on la mare coïa naps i trumfes per els seus
animalons.
Recordo el calendari del pagès que l’avi tenia penjat a la paret al costat
d’on seia a taula, i que solia consultar per saber quan havia de plantar, d’acord
amb els canvis de llunya, les diferents verdures de l’hort perquè no
s’espiguessin abans d’hora.
No recordo si les escaroles s’havien de sembrar amb lluna vella o amb
lluna nova, però havia molta diferencia, mentre unes s’espigaven de seguida
les altres es feien grans i ufanoses sense espigar-se. En canvi per altres coses
no hi havia sabut veure la diferència. Però s’estimava més seguir-ho, al menys
els altres pagesos no es riuran de mi, deia.
El refranyer està ple de dites sobre la lluna, però n’hi ha una que no falla
mai—em va dir–; Pagès que sempre mira la lluna, no cull ni una engruna –I
es va posar a riure.

Tot era un descobriment com els animals que m’acompanyarien durant

tota la joventut. L'escataineig constant de les gallines que fugien del gall quan
les empaitava per muntar-les. El rondineig dels porcs, al fons del pati gran,
que semblava els esgüallaven quan ensumaven el menjar i que no paraven
fins que l’avi no els omplia l'òbit. Els silenciosos conills, engabiats en petits
cubicles, uns sobre els altres. El nyequejar dels ànecs que corrien esvalotats
pel pati quan l’euga els empaitava. El bramul de les vaques que dormitaven
als baixos de casa i que a la nit era un lloc sinistre i lúgubre. Tots aquells
sorolls i olors anaren formant el meu mon alhora que aprenia que els ànecs i
les gallines no pixaven, i que la merda d’oca era més podent que la de les
gallines. Vist des de la perspectiva d’un nen de cinc o sis anys, el que més
impressionava era la grandiositat de l’euga, que tenia una cort gran i amplia
per ella sola al costat dels porcs, i que només rellinava quan sabia que l’avi
l’enganxaria al carro i sortirien al camp.

La boira

La boira era un fet inseparable de la vida del poble, com les glaçades o el
canelobres penjant de les taulades. Però per mi era tant natural com que
l’estiu fes una calor enganxosa o a la tardor hi hagués grans temporals. Però
no va ser fins anys més tard, quan vaig anar a estudiar a fora, que vaig
descobrir que només a la Plana teníem privilegi que la boira ens embolcallés
durant l’hivern i que, quan nosaltres ens tremolàvem de fred sota aquell
mantell blanc, a les comarques veïnes feia un dia fantàstic i assolellat. Els
interns que venien d’altres contrades quedaven bocabadats quan la boira els
embolcallava durant setmanes i no es veia més enllà del nas. Alguns dies la
boira era tant espesa que quan sortíem al pati no era possible jugar a futbol,
simplement perquè la pilota no es veia. Sovint, la boira esdevenia gebradora,
llavors, una fina capa blanca cobria els arbres, el terra, i les línies elèctriques,
acumulant-se dia rere dia format veritables banderes congelades en la
direcció en la que bufava el vent, prenent formes capricioses i
extraordinàriament belles i, quan alguna estona el sol treia tímidament el cap,
l’espectacle esdevenia fantàstic, els raigs difractaven mil colors i semblava que
habitàvem el regne de la fantasia on, en qualsevol moment i de qualsevol
arbre, podia aparèixer un follet o una fada màgica i transportar-nos als contes
de Christian Andersen.
Encara que la imatge més enutjosa es produïa quan es ponia el sol i la
grisor fúnebre esdevenia amenaçant i fúnebre. Quan sortia de l’escola a les
vuit del vespre, després de la vela, la boira era tant espesa que els pocs llums
que hi havien penjats al mig dels carrers no podien penetrar-la. Semblaven
petites cuques de llum penjades entre casa i casa i, en comptes d’il·luminar
projectaven ombres difuses d’aspecte tètric al meu pas. Els carrers solitaris
esdevenien amenaçadors i el camí de tornada era un calvari. Qualsevol soroll,
ombra, o silueta, feia que arranqués a corre i no parés fins arribar a casa.
Pujava l’escala panteixant i suat a pesar del fred, la qüestió era corre més
depresa que les ombres que em seguien.
Sens dubte, la boira exercia una influència inevitable sobre el caràcter de
la gent del poble. Així com els que viuen a l'Empordà diuen que estan tocats
per la tramuntana, i els de Menorca per l'aïllament, nosaltres, crec que
estàvem tocats per la boira. Aquella claustrofòbia no podia portar a
l'eixelebrament dels empordanesos, més aviat ens havia de fer tímids i poc
donats a l'eixelebrament.
Després de unes setmanes de boire ploranera, un dia et llevaves i
t’adonaves que la boira havia marxat. Normalment perquè havia plogut o
s’havia desfermat una ventada que cuidava emportar-s’ho tot. Es passava del
fred de la boira al mal temps, com si ens estigués vetat gaudir d’algun dia
assolellat i tranquil. Els hiverns es feien llargs i era quan succeïen les
desgràcies. Cada hivern hi havia algun suïcidi, normalment dones que
decidien posar fi a les seves angoixes.

No hi ha lloc al més enllà pels que es lleven la vida

Viure en un poble petit, perdut una vall plena de conreus i fàbriques, on

l’estació del tren era l’únic cordó umbilical que l’unia a la civilització, no era
f¡acil per a molta gent. De mica en mica vaig anar descobrint que hi havia
molta gent que patia més que jo, doncs sovint es comentaven les desgràcies
que passaven al poble en veu baixa, com si fos de mal gust parlar-ne
obertament, com si no es volgués que no s’escampés la notícia. Una dona s’ha
llençat al tren, deien, sense que jo sabés que volia dir exactament llançar-se al
tren. Com tots els rumors, s’escampava tant ràpidament que fins i tot els nens
ens en assabentàvem.
Mai vaig arribar a saber les causes que podien empènyer a una persona a
prendre tant extrema decisió. Alguns deien que la boira deprimia i feia
prendre decisions que en altres llocs més assolellats ningú es proposava.
Altres que la misèria era mala companya de viatge, però el que és segur que
ser pobre i dona en aquell temps era complicat. El que em cridava l’atenció,
era comprovar com aquestes desgràcies solien passar quan el fred era més
intens i la boira s’arrapava sobre el poble com una llagasta. El més corrent era
que qui prenia aquella resolució tant dràstica, fossin, majoritàriament dones
casades i pobres. No recordo la dona de cap família adinerada que prengués
una decisió semblant, i pocs homes recorrien a aquella pràctica. Entre tots els
caos que succeïren, només recordo el cas d’un home que se’n endegà un tret a
la sotabarba amb l’escopeta de caça. Però les escopetes no estaven a l’abast de
tothom, i aquelles pobres dones es veien obligades a buscar altres sistemes
més al seu abast, però també més lents i cruents.
Segurament la vida no els era fàcil, la soledat, la falta d’estimació i les
privacions les empenyien a fer aquell disbarat. He de reconèixer que es
necessitava molt valor per fer qualsevol de les opcions que escollien, perquè
en aquella època no es parlava de tallar-se les venes ni de prendre’s
barbitúrics. Solien ser opcions violentes i lentes que requerien estar molt
apurat per suportar tanta crueltat. No m’imagino què els deuria passar pel cap
a aquelles persones per arribar a aquella conclusió. Després, la gent en
buscava les causes; relataven problemes personals, reals o ficticis, i el seu
entorn sempre quedava malparat.
Per la morfologia del poble s’havien implantat unes quantes maneres per
marxar d’aquest mon que eren seguides per la majoria. No sabria dir quina
d’elles em feia més impressió. L’opció del tren era la més utilitzada. La
víctima disposava d’una bona estona per reflexionar i visualitzar els seus
moments finals; Però esperar que aquella mole de ferro t’esmicolés no devia
ser fàcil i suposo que més d’una persona es degué repensar en el últim
moment i es feu enrere, veient amb alleujament com passava el tren de llarg i
tornava contenta per haver decidit, a última hora, no està jaient en aquells
moments sota les rodes del monstre. Altres, el seu propòsit era tant ferm que
esperaven pacientment l’arribada del comboi. L’espera es devia fer llarga, ja
que passaven pocs trens i els últims segons devien ser angoixants, però la
mort era instantània els devia alliberar de les angoixes que les havien portat
fins allà. El problema era pel pobre maquinista que veia com a pesar de fer
sonar insistentment el xiulet del tren i estar frenant per donar algun segon
més perquè la persona es repensés, la persona no es movia i acabava
envestint-la. A la gent li agradava explicar detalls escabrosos, que si estava
agenollada d’esquena al tren, o estirada amb el coll sobre la via i li havia
seccionat netament el cap. Semblava com si amb aquelles descripcions
volguessin fer desdir a qui tingués intenció de imitar-los. Solien anar al pas a
nivell que hi havia a la carretera de Torelló. Era un lloc de fàcil accés , on la
via feia un ampli revolt, així el maquinista no tenia temps de frenar i el suïcida
menys temps per penedir-se’n.
 Però les altres opcions encara em semblaven més escabroses i exigien més
valor. El pont del tren era un altre lloc on fer realitat aquests desitjos
tenebrosos. Era un lloc apartat del poble on no hi passava gaire gent, ja que
feia molta basarda passar per sobre la passarel·la que discorria al costat de les
vies, on hi faltaven algunes planxes de ferro, deixant a la vista l’enorme alçada
que hi havia fins les roques de la llera del riu. Quan alguna vegada hi havia
anat, hi passàvem agafats fermament de la barana i recolzant els peus a les
bigues laterals i sense mirar abaix per no perdre l’equilibri pel vertigen. Però
suposo que els que desitjaven saltar, aquest detall no els devia preocupar. Era
un lloc fàcilment accessible i no massa lluny de l’estació. Era el camí que
utilitzaven els que volien creuar a l’altre banda banda del riu sense haver de
fer una gran volta fins l’altre pont que hi havia riu avall. El pont era de ferro i
agafa sobtadament una alçada de quinze o vint metres sobre llera del riu. Era
una llàstima que fos tant perillós perquè, des d’allà, hi havia una de les vistes
més fantàstiques del poble i dels seus voltants, tant per l’alçada com per la
perspectiva que es te del curs del riu i de tot el seu entorn. El pont està just
després de la resclosa del Dolcet que desvia l’aigua cap el canal industrial que
movia les turbines de la majoria de fàbriques tèxtils que hi havia al seu costat.
Com que bona part de l’aigua és desviada cap el canal , la major part de l’any
baixava poca aigua pel riu, el què feia que les roques de la llera, llaurades pels
anys, quedessin al descobert. De joves teníem prohibit travessar aquell pont,
ja que es considerava molt perillós, encara que mai cap noi hi caigué. Però ens
atreia com un imant, potser perquè superar aquell perill ens feia sentir més
intrèpids, més grans. Així que sense que els nostres pares ho sabessin, alguns
dijous hi anàvem a travessar-lo per experimentar la basarda que feia, i
l’adrenalina ens pujava al cap, fent-nos sentir importants davant els nostres
companys de joc. En Ramon del costat de casa era un dels qui els agradava
més passar per aquell indret, mentre explicava que algun dia marxaria amb
aquell tren i aniria a la selva.
Quan explicaven que algú s’havia tirat de dalt el pont, m’agafava pell de
gallina, l’imaginava penjat a la part de fora de la barana esperant el moment
de llançar-se. Segurament pensaria que els seus problemes no tenien altre
sortida que saltar i ploraria pels qui l’estimaven. Potser el pas del tren, amb
aquell soroll eixordador l’havien fet tremolar i hauria caigut sense voler o,
quan s’hauria volgut desdir, no hi havia sigut a temps, però no hi havia any
que algú no saltés des d’aquell indret.
D’altres empraven sistemes més dolorosos com veure salfumant. No
m’imagino una mort més cruel que el sentir com el líquid corrosiu et va
cremant per dins fins que el dolor és tant intens que perda el coneixement. Al
menys els altres sistemes eren ràpides i sense possibilitat de fer marxa
enrere. Però no per més cruel era la menys utilitzada. Algunes persones
morien a l’hospital després d’uns quants dies d’agonia al mig de terribles
dolors, fins i tot algun sobrevivia amb greus cremades internes que li
produïen dolors la resta de la seva vida i perdien la parla. No sé si als altres
pobles passava el mateix, el cert era que al nostre no hi havia hivern que no
passés alguna desgràcia d’aquestes.
El més utilitzat, però, era el de tirar-se al canal. En aquella època moltes
persones no sabien nedar i potser consideraven que empassar-se una mica
d’aigua, encara que fos bruta i llardosa durant uns segons, era menys dolorós
que veure salfumant o saltar daltabaix del pont del tren. Ara resulta
incomprensible aquest sistema, ja que la majoria de persones saben nedar,
però aleshores, poques persones en sabien. També resulta bastant
incomprensible perquè quan tancaven les comportes buidaven el canal per
feines de manteniment, quedava a la vista la seva llera i era bastant evident
que, en molts llocs, l’aigua no arriba a cobrir una persona. Suposo que els que
triaven aquest sistema devien escollir algun lloc profund per portar a terme
els seus propòsits, encara que més d’un es degué quedar frustrat al tocar de
peus a terra i degué sortir moll com un ànec sense poder portar a terme el seu
intent. Quan passava una desgràcia d’aquestes, trobaven el cos del desgraciat
en algun vagant o a les reixes d’entrada d’alguna de les turbines de les
fàbriques que hi havia al llarg del canal.
Els que tenien la desgracia de morir així no tenien dret a un enterrament,
ni a pregaries,ni podien descansar amb la resta dels difunts, les seves restes es
portaven directament al cementiri i es deixaven en una espècie de capella que
hi havia al fons, a l’espera de fer-los l'autòpsia i donar-los sepultura fora del
camp sant. L'autòpsia no es feia a l’hospital, era com una especie de castic que
patia la persona que prenia tal decisió, quan en realitat es castigava a la
família, ja que pel pobre difunt ja se li havien acabat totes les penes d’aquest
mon. Mai vaig saber on els enterraven, alguns, deien que darrera el cementiri
hi havia una fossa comú per aquest menester, altres que els cremaven, però
sempre es feia en secret i sense la presència d’acompanyants, no sé si els
familiars tenien dret a assistir-hi. Em semblava cruel que ningú s’acomiadés
d’aquelles pobres persones que no havia trobat altre sortida a les seves
angoixes que posar fi a la seva vida.
El cas de la Carme va poder ser un d’aquests però ningú va saber mai
realment què havia passat.
 La Carme, sense gairebé adonar-se’n, havia passat del quaranta. Encara
vivia al mateix petit pis del passeig de Sant Joan que varen trobar ella i el
Manel quan es van casar. Començaven a gebrar-se-li els cabells i uns
diminuts solcs començaven a voltar-li els ulls. Uns ulls que ara ja no
centellejaven com abans i l’alegria feia temps que se l’havia fet escàpol.
Amb la mirada perduda, com si mirés el passat sense veure el present,
contemplava com la vida se li esmunyia entre les mans i no ja recordava què
s’havia de fer per somriure. Les seves faccions s’havien esllanguit i res
recordava la quinze-anyera alegre i bonica que passejava amb les seves
amigues per sota les voltes de la plaça mirant de reüll els nois que feien el
mateix recorregut en sentit contrari, per després esclatar de riure perquè el
Manel l’havia mirat a ella i no a les seves companyes.
La Maria li havia dit, que sabia de bona tinta, que en Manel li agradava, i
això l’afalagava i la feia somiar, però havien de passar encara molts caps de
setmana fins que la tenora omplís amb el seu espinguet fins l’últim racó de la
plaça, i com un toc de corneta convoqués el jovent a formar rotllanes i
saltessin al seu aire. Ella feia estona que de reüll estava sotjant en Manel que
feia estona que es passejava per fora la rotllana dubtant si demanar-li permís
per ballar al seu costat mentre ella feia veure que no s’adonava . Finalment
havia trobat el lleuger fregament de la seva ma i li havia deixat espai perquè
entrés. Al agafar la seva ma havia sentit un calfred que li havia recorregut
tota l’espinada i havia trobat com una escalfor li dibuixava un pètal de rosa a
cada galta. Les paraules estaven encara reservades per més endavant, de
moment n’hi havia prou en ballar contemplant la blavor del cel i saltar
marcant els aires perquè viés que era una bona balladora.
Ell esperava sempre una mica abans de ficar-se a la rotllana per
contemplar la seva bellesa i la gràcia amb la que movia els malucs al so del
flabiol, mentre els seus companys li deien que s’afanyés abans no s’hi fiques
algú altre i li prengués. Després de les primeres paraules i els primers
somriures, s’havia adonat que tenia els ulls molt més blaus del que s’havia
imaginat mai i la seva veu era més avellutada que cap dels seus companys,
quan en el fons encara no l’havia mudat de tot i se li escapava algun gall de
tant en tant. Tot just tenien setze anys i quan acabava la melodia cadascú se’n
anava amb la colla que els esperaven per demanar-los que li havia dit, mentre
ells s’enrojolaven i feien veure que no havia passat res.
Al final del primer estiu, ja tothom sabia que la Carme sempre ballava
amb el Manel i cap noi de la colla se li hauria ocorregut ficar-se pel mig.
Després, a l’hivern, quan la tenora feia dies que dormia al fons del seu estoig,
tot el que podien fer era passejar arrecerats de la boira sota les voltes, girant
en sentit contrari a d’ells per poder-se dir adéu a cada volta mentre les
companyes es reien d’ells.
Al següent estiu, encara no s’agafaven de la ma però ja voltaven sols per la
plaça i eren l’enveja de les amigues, que veien com la bellesa de la Carme li
havia permès escollir el noi més ben plantat de la seva colla. Ella, cofoia, es
feia la recatada i deixava més d’un pam entre els dos, així, el seu honor estava
fora de dubtes. Tothom sabia que quan una noia s’ho deixava amb un noi era
complicat que cap altre se li acostés, per això calia deixar clar que només
enraonaven i que la seva puresa estava ben guardada.
Als divuit ja passejaven agafats de la ma i només la Maria continuà sent la
seva confident, mentre la colla s’anà desfent a mesura que s’anaven
aparellant. El primer petó a la vora el riu, el primer regal, les flors pel seu
sant, cada passa era un descobriment.
Els diumenges, al Foment, hi solia haver una orquestra i el jovent es
delia per anar a ballar. La mare de la Carme solia acompanyar a tota la colla
d’amigues que assegudes en un dels laterals esperaven que algun noi les
demanés per ballar. Ella només li diria que si a en Manel, mentre els altres
pretendents demanaven per ballar a les seves amigues. Si en Manel no havia
arribat es quedava asseguda al costat de la seva mare mirant cap a l’entrada
esperant que arribés en Manel. Hauria sigut molt mal vist que hagués ballat
amb algun altre noi mentre ell no era allà.
Per la festa major, La Meravella feia un concert a la plaça per a gaudi de
tots els veïns després, al vespre, tocava el ball de l’envelat. Hi havia tanta gent
que el terra i les parets regalimaven com si hagués plogut. La mare de la
Carme es perdia l’última part del concert de la plaça per tenir un bon llc per
ella i les seves amigues al cap d’una hora.
Celebrava la festa major fins que el cos li deia prou, tres audicions de
sardanes, deprés el concert i finalment el ball. Quan arribava a casa els peus li
feien tant de mal que els havia de posar amb aigua i sal, perquè l’endemà
havia de tornar a repetir el mateix, i així els tres dies que durava la festa.
Després ja hi hauria temps per a descansar. Per massa llarg que es feia
l’hivern i les interminables passejades sota les voltes de la plaça esperant que
que la boira s’aixequés i una ullada de sol es dignés a alegrar-los el dia.

en Manel era amable, intel·ligent i atent. Durant la setmana treballava a

la fusteria del seu pare i es veien al vespre, abans que ella anés al cosidor, per
parlar una estona. Molts dies feia tanta olor de fusta que semblava que no
s’havia rentat, però a la Carme ja li agradava. A vegades, jugava a endevinar
quina fusta havia treballat aquell dia. Ja distingia el pi, del roure i del faig,
però el què no li agradava era l’olor que feia quan envernissava. Les mans se
li tenyien de roig, les ungles li quedaven negres i tot ell feia olor d’oli de
trementina. No et preocupis, li deia, quan sigui l’amo del taller ja no hauré
d’envernissar més, ja ho faran els operaris, però el meu pare vol que
n’aprengui per si mai ho ho de fer.
Desgraciadament aquell dia va arribar massa aviat, al seu pare es va sentit
sobtadament molt cansat, el el blanc dels ulls esdevenir groguís i la pell li
agafar un to de palla. El doctor Llabrés sense cap més anàlisis que el seu ull
clínic li va diagnosticar una cirrosis hepàtica que se’l va emportar amb quatre
dies. Això que no ha begut mai, ni vi ni licors, li va dir.
El doctor els va explicar que ho podria haver provocat pels vapors que
deprenien les coles que feien servir per encolar la fusta i els dissolvents
d’envernissar. Són productes químics dels que en coneixem encara molt poc.
En Manel va quedar al front de la fusteria amb només vint anys. Encara
havia de fer la mili i va al·legar ser fill de viuda, i això el va lliurar d’estar vint-
i-quatre mesos fora de casa.
Si era prou gran per portar el taller també es va veure prou gran per
cassar-se i formar una família, va pensar. Estava cansat d’amagar-se per fer-li
un petó a la Carme a la vora el riu quan hi anaven a passejar. Així que encara
no havien complert els vint-i-un que ja van ser cassats. No varen fer gaire
convit, ja que feia poc que s’havia mort el seu pare i no calia fer gaire enrenou.
Així que el casament fou discret.
Varen anar de viatge de nuvis a Barcelona. Varen anar a un un hotel que
els havia recomanat un viatjant de fustes que era al capdamunt de la Rambla,
gairebé a tocar a plaça Catalunya. El primer que fa fer la Carme fou sortir al
balcó i contemplar el brogit de la gent que passejava amunt i avall com si fos
la festa major. Es va fixar amb dos vailets que seguien a un parell de dones
que xerraven animadament de les seves coses, fins que un d’ells les va parar
per demanar-los alguna cosa, quan se’n varen adonar, a una de les dones li
havia desaparegut la bossa de ma i es posar a cridar que l’havien robat. La
Carme va veure com aquells dos vailets corrien rambla avall i trencaven per
un dels carrerons que hi donen. Quan varen arribar els municipals els dos
nois ja devien ser a casa seva.
–Te una vista privilegiada aquest balcó –Li va dir en Manel–. El
recepcionista m’ha explicat que l’any 37, durant la guerra civil, en aquesta
habitació hi va estar un conegut periodista anglès que es deia Georg Orwell
quan hi va haver la cèlebre batalla d’aquí davant, en el que els comunistes es
varen enfrontar als del POUM pel govern de la ciutat. Va durar uns quants
dies i, fins i tot, es va aixecar una barricada aquí el davant que anava de
banda a banda de la rambla i no va acabar fins que els comunistes es varen fer
els amos de la ciutat. Ell s’ho mirava des del balcó i poder fer la crònica més
directe que s’ha fet mai sobre una fet bèl·lic. Mireu, encara hi queden els
forats a la façana dels trets que es varen escapat del seu destí. Havieu sentit a
parlar mai de l’Orwell?
En Manel i la Carme varen arronsar les espatlles, ells tenien dotze anys
quan va passar tot allò i al poble no arribaven gaires coses sobre la guerra. A
més, a la gent no li agradava gaire explicar coses de la guerra, però a aquell
vell li agradava. Es veu que ell ja feia de recepcionista quan els de la FAI
havien requisat l’hotel per posar-hi un lloc de comandament, però a ell
sempre l’havien deixat tranquil i va continuar a la recepció, perquè era l’únic
que coneixia tots els trapaus de la casa. Durant uns quants dies hi varen posar
uns nois que feien guàrdia a la porta, però després els varen enviar al front de
l’Ebre i li varen tornar a quedar ell sol.
–És una bona fé aquest home – va respondre la Carme–,tu hauries pogut
ser un falangista i l’hauries pogut denunciar. Parla de la guerra com si res.
–De què hauria servit? No hi ha res de mal en explicar aquests coses. És
el què va passar no? A més, a ell tant se li en donava que guanyessin els uns
com els altres, l’únic que volia era viure en pau, i diu que ara hi ha pau. Que
en Franco pot ser tant feixista com vulguis, però ara pots anar tranquil pel
carrer sense por que et passi res.
–Això no sé si és ben cert. Acabo de veure com li robaven la bossa a una
senyora i quan han arribat els municipals, ja feia estona que els carteristes
havien fugit.
Li varen explicar al recepcionista el que havia vist la Carme i que podria
identificar els lladregots.
–Si em voleu fer cas, no digueu res. La policia sap qui han set i aviat
aquesta dona recuperarà la seva bossa aviat, això sí, sense ni un cèntim però
amb tota la documentació. Ells saben perfectament qui són els que roben per
aquí i ja els hauran anat a veure, i si més no, la trobaran en alguna paperera
no gaire lluny d’aquí. Aquest són petits escurabosses que viuen d’això.
s’emportaran una bona atonyinada i estaran uns quants dies quiets. Aquests
no fan por, els de la FAI amb els seus mosquetons, aquells si que feien por.
La Carme estava impressionada, aquell el vell recepcionista, que vivia
permanentment rere aquell taulell, s’atrevia a explicar coses que havien
passat i les peripècies que havia viscut l’hotel durant la guerra. Va continuar
explicant que allà si havien allotjat personatges de tot tipus, des d’espies fins a
polítics. Havien passat d’allotjar industrials amb elegants vestits de lli blanc i
barret, a espellifats revolucionaris sense uniformar que es creien que eren els
amos del mon. Deia que per sort Franco els havia fet fora i ara havien tornat
els clients de sempre. Els que venen am la querida fingint que estan cassats,
però que es veu d’una hora lluny que són amants i només busquen passar una
nit boja, o els que venen de viatge de nuvis amb les maletes noves i es veu que
no han trepitjat mai la capital, però que en el fons també busquen passar una
bona estona, però no us preocupeu, els llençols els canviem cada dia.
La Carme es va enrojolar, sabia i volia saber que es sentia al estar al llit
amb el Manel, però dit d’aquella manera li semblava poca solta. Li va donar
un copet per darrere al Manel i la conversa es va a acabar aviat.
–Sembla que t’ha molestat que digués allò sobre els nuvis?
–No m’agrada que facin bromes sobre la meva intimitat, a més, això
nostre no és una aventura d’una nit. Què s’ha pensat aquest vell?
Però en Manel el que desitjava era anar al llit amb ella i fer per primera
vegada l’amor. Havien estat quatre anys de festeig i ja tenia tots els paper en
regla.
L’habitació era amplia i el bany estava en un petit quarto al costat. A més
del water, hi havia també un lavabo i una banyera, tot un luxe per la Carme,
dons a casa seva tenien només una comuna i, per rentar-se, un cop a la
setmana, el seu pare havia posat una regadora a sobre una palangana gran
que estirant un cordill es tombava i semblava una dutxa. Quan era més
menuda la seva mare li tirava l’aigua amb un cossi, però quan es va fer gran li
va fer vergonya que la seva mare la veiés nua i va ser llavors quan el seu pare,
que havia sentit a parlar de les dutxes, engiponà aquell invent.
–D’ara endavant vull que visquis com una reina. Posarem un quarto de
bany com aquest i modificarem tota la casa. La mare ja m’ha dit que podem
fer el què vulguem. Tindrem la casa més bonica del poble.
La Carme no s’ho podia creure. Desitjava tornar i que les obres
comencessin de seguida. Volia un dormitori com aquell, amb el sostre alt.
Trauria les persianes enrotllables, i posaria cortines fines per tenir intimitat i
a sobre unes altres com domassos per enfosquir l’habitació. Tindria una
lavabo per ells sols i un altre per la resta de la casa. Posaria una cuina
econòmica, amb forn i tot, i trauria els fogons. Trauria l’estufa del mig del
menjador i posaria una caldera, amb radiadors per tota la casa, s’hauria
acabat l’espetegar de dents quan anessin el llit.
 En Manel hi estava d’acord amb tot, s’havien de modernitzar. Havia
arribat la revolució, tenien molta feina a la fusteria i s’ho podien permetre.
La Carme va pensar que havia fet molta sort al casar-se amb el Manel, cap
de les seves amigues havia tingut tanta sort. No m’agrada presumir, ni fer
enveja a les meves antigues companyes, però si que vull que es vegi que que
les coses ens van bé. Aprofitant que estic a Barcelona em compraré vestits
nous, i mitges de seda, d’aquelles tant fines que sembla que no en portis,
només es veu la ratlla del darrera.
Aquella nit es va tancar al lavabo per posar-se la camisa de dormir,
mentre en Manel esperava dins el llit amb el pijama de ratlles nou que tornés
la Carme. L’experiència no va ser massa bona, i encara que la seva mare
l’havia advertit que les primeres vegades que es feia l’amor podia fer mal, no
esperava que sagnés i tot.
En Manel va quedar quedar tant satisfet que al cap de poc ja roncava al
seu costat, mentre ella mirava els plataners de la rambla es gronxaven al
compàs del vent.
El segon dia varen anar al teatre Romea a veure Terra Baixa.
Evidentment en Castellà, perquè el règim no permetia cap obra en català. En
Manel va dir que li hauria agradat sentir-la tal com l’havia escrit l'Àngel
Guimerà. Això que « He matado el lobo, he matado el lobo « m’ha sonat tant
malament que no penso tornar al teatre a veure una obra catalana en castellà.
–El què no entenc és perquè la Marta s’avé a anar-se’n al llit amb aquell
desferre d’home d’en Sebastià. Jo ja l’hauria matat al primer acte.
–Això és una obra de teatre,Carme. A la vida real no passen aquestes
coses. És una manera de representar la lluita entre el bé i el mal. Això és més
vell que l’anar a peu, des Caín i Abel que es produeixen aquestes batusses, ets
molt càndida i et sembla que tothom és bo per naturalesa. Però en aquest
mon hi han molts llops amb pell de xai, si coneguéssim el què passa a cada
casa ens esgarrifaríem. Però no et preocupis, que jo sàpiga al poble no n’hi
han de llops d’aquests.
–No sé si m’agrada aquesta mena de teatre, prefereixo el teatre més
intranscendent. Vull riure, viure i estar alegre. Aquesta obra m’ha posat de
mal humor.
–A mi tampoc m’agrada que em facin pensar tant, però bé que
presumiràs que has anat a veure Terra Baixa, quan tornem?
La Carme va encongir les espatlles – No sé si en presumiré. De fet poques
persones al poble n’hauran sentit a parlar. Al fi i al cap és una obra del segle
passat i és inversemblant que una cosa així pugés passar ara.
 –Demà anirem al Molino, allà no s’ha de pensar tant i riurem una mica.
L’endemà varen anar al Molino. El local havia estat remodelat, se li havia
castellanitzat el nom, ara ja no es deia el Molí Roig , sinó simplement El
Molino. Es veu que això de roig no agrada als franquistes, va dir rient en
Manel. Començaren a sortir vedets amb molt poca roba i la Carme es sentia
incòmoda, massa insinuació al sexe, és com si no sabessin parlar de res més,
li va dir al Manel, em sembla que em va agradar més Terra Baixa, això és molt
barruer.
–No hem diguis que vols marxar? Havia sentit a parlar moltes vegades
d’aquest local i no penso perdrem ni un minut.
La Carme s’anà enfadant, fins que va arribar un moment en que la vedet
va convidar al Manel a pujar a l’escenari. Ella el va agafar pel braç per no
deixar-lo fer el ridícul. La vedet li va dir; no se preocupe, jo se lo pongo a
punto y usted lo remata cuando llegue a casa.
Tota la sala va esclatar a riure, mentre en Manel, agafat per la corbata
seguia a la Vedet fins dalt l’escenari. Allà li va dir que li havia entrat una
bestiola a l’escot i li va demanar que mirés si la veia. Es va abaixar una mica el
cosset i li va ensenyar al Manel que va obrir uns ulls com unes taronges,
mentre el public reia a cor què vols. Lo has visto? Li preguntava cada vegada
ensenyant una mica més els pits. La Carme enrojolada es volia fondre i
s’enfonsava cada vegada més al seu seient. Quan la vedet va haver acabat el
seu espectacle el va tornar agafar de la corbata i el va portar al costat de la
seva dona. – Ala nena , ja te lo tienes a punto de caramelo– Li va dir mentre
el public aplaudia i picava de peus sobre l’entarimat.
Quan varen ser al carrer la Carme li va dir que no volia anar a cap teatre
més i que a Barcelona no se li havia perdut res. Varen estar dues nits que la
Carme a l’hora d’anar a dormir es girava de cul i, sense dir bona nit, es posava
a dormir. Al tercer dia varen fer les paus i tot va tornar a ser con abans.
Quan va tornar del viatge de nuvis la Carme va començar a tenir marejos i
petits vòmits. La seva mare li va dir que segurament estava en cinta. Quina
sort, amb només quinze dies ja ha has quedat.
Ara, a més de l'enrenou de les obres hauria de preparar l’habitació de la
criatura, el bressol, la robeta, i havia de procurar en tenir prou gases per
poder-les rentar i canviar el nadó sovint perquè no s’irrités.
En Manel va posar fil a l’agulla, al cap d’un mes començaven les obres, i
se’n varen anar a viure amb la mare de la Carme mentre durés el rebombori.
Un mes abans del naixement ja estava tot a punt. Va ser l’enveja de totes les
amigues a les que va convidar a veure el nou pis. Totes li envejaven les
comoditats que havia instal·lat, el què més agradava era el quarto de bany i la
calefacció central, encara que alguna li va comentar, i on posareu el peus quan
arribareu a casa morts de fred?
Als nou mesos exactes després del casament va nàixer un camacurt que li
varen posar el mateix nom que el seu pare. Però no vull que li digueu Manelic,
que semblarà que és el protagonista de terra baixa, vull que li digueu Manel
petit, quan sigui gran ja no caldrà això de petit.
Un dia va anar a una de les caixes amb les que tractava i el director li va
dir que volien fer obres, volien canviar els taulells i les taules del personal,
incloses la de juntes, i li va demanar si estaria disposat a parlar amb el
director del patrimoni. En Manel li va dir que ells eren ebenistes i que tindria
els millors mobles de tota l’entitat. En Manel va fer els taulells de palissandre
i el vernís va fer pujar el color vermellós que varen enlluernar al director
d’obres de la central. Era un capità retirat i rendia comptes directament al
director general de l’entitat que era un general de divisió al qui Franco li havia
encomanat vigilar les comptes dels díscols catalans.
Li va dir que li havia encantat la feina que havia fet a la sucursal i que
tenien previst remodelar totes les sucursals, ja que tot era d’abans de la guerra
i tenien un aspecte deplorable. Però hi havia una condició.
Manel va aixecar les celles i va veure com el capità picava amb la seva
ploma estilogràfica sobre la taula esperant a veure com reaccionaria a la seva
proposta. Al veure que estava nerviós li va dir, No és nada extraordinario i
será muy beneficioso para ti. Solo queremos que nos des un diez por ciento
de comisión sobre todo lo que nos factures.
–Però això és molt –va dir en Manel.
–Veo que no me has entendido bien, quiero un diez por ciento para mi i
un diez por ciento para el director general. Pero no te preocupes, no vas a
perder dinero, no te vamos a regatear ningún presupuesto.
En Manel va començar a baixar a Barcelona, per presentar pressupostos,
per lliurar els sobres de diners, per entrevistar-se amb els arquitectes pels
nous projectes. I sovint s’hi havia de quedar a dormir. Li agradava anar al
mateix hotel que havia anat de viatge de nuvis. Estava molt ben situat, podia
sortir de nit a donar el volt per les rambles que sempre estaven animades. El
capità el va convidar anar a un cabaret. En Manel no havia estat mai a cap
cabaret, el què més se li assemblava era el Molino, però allà no hi havien
prostitutes oferint els seus serveis.
Cada vegada que havia d’anar a Barcelona s’hi havia de quedar a dormir.
A la Carme no li agradava gaire que es quedés. Que tens por que vagi al
Molino? Li havia dit més d’un cop. I la Carme es posava vermella de vergonya
recordant aquell dia que el varen fer sortir a l’escenari. Però s’havia
d’acostumar a portar la cartera farcida de bitllets, tancada amb una goma
elàstica, que feien mal d’ulls quan se la treia de la butxaca per pagar les cada
vegades més voluminoses factures que deixava el capità per allà on passaven.
Però aquella cartera s’inflava cada vegada que havia de fer una nova sucursal
pel capità i el taller anava creixent dia a dia. Ara ja tenia més de trenta
operaris i fins havia hagut de fer una nau nova per poder fabricar el què li
encomanaven.
Però freqüentar aquelles va portar conseqüències, un dia en Manel va
tenir dificultats per orinar, va anar al metge i li va diagnosticar una gonorrea,
i li va recomanar prendre sulfamides, però sobretot que no tingués relacions
sexuals amb ningú perquè els encomanaria la malaltia.
Li va dir al capità el què li passava. El capità es va posar a riure, i li va
retreure que cada nit canviés de prostituta. Al sortir del cabaret plovia, no
estava massa lluny casa i al no trobar cap taxi va decidir tornar caminat, va
pensar que la frescor de la pluja li ajudaria a veure les coses més clares. Al
travessar la rambla va trobar una noia sola asseguda en un banc. La pluja o les
llàgrimes li havien desfet el rímel que li baixava galtes avall. Tremolava com
una fulla, amb els cabells sobre la cara i el vestit amarat. Li va corprendre que
una noia tant jove estigués plorant aquelles hores de la nit a la rambla. Li va
allargar el mocador i ella es va netejar de forma maldestre la cara, de manera
que després, encara oferia pitjor aspecte.
–Estàs tremolant, vols pujar un moment i t’eixugues una mica abans de
tornar a casa? Tinc l’hotel aquí mateix.
Ella va fer que no amb el cap. Li va dir que la deixés, que volia estar sola.
Es va asseure al seu costat i la dir que cap noi no tenia cap dret a fer-la plorar
d’aquella manera, mentre espetegava de dents. Li va posar l’americana per
sobre les espatlles i ella es va tapar tremolant ostentosament.
–Vine, puja un moment, t’escalfes, et rentes i t’envàs. No tinguis por, és
un hotel molt concorregut, si fessis un crit despertaries a tot-hom, i això és
l’últim que voldria.
Allò va semblar convèncer-la. A l’entrar a l’hotel. Es va disculpar amb el
vell recepcionista que es coneixien des del primer dia que hi havia anat amb la
Carme; Estava aquí davant morta de fred i l’he convidada a rentar-se i
escalfar-se.
El recepcionista no es va immutar. Tant li feia, com si hagués portat a una
amiga.
 Tremolant com una fulla d’arbre i molla, el seu aspecte era deplorable. Li
va dir que es banyés, l’aigua calenta la referia i es trauria el fred d’ossos de
sobre.
Es va tancar al quarto de bany i va sentir com omplia la banyera, al cap
d’una estona va sortir tapant-se amb el barnús de l’hotel. Hem deixes estirar
una miqueta? Li va demanar. En Manel va fer que si amb el cap mentre obria
la vànova. Va posar el cap al coixí i al cap de pocs minuts va sentir amo
respirava profundament. La va acabar de tapar amb la vànova i es va estirar al
seu costat. La va observar detingudament. Era jove, molt jove, potser encara
no havia fe els divuit anys, tenia la cabelleras negra atzabeja i la pell bruna,
com si vingués d’un país tropical. Els llavis molsuts i el perfil del barnús
deixava entreveure uns malucs rodons i sensuals.
Quan es va despertar al matí, ella encara dormia, quan va sortir de la
dutxar ella ja s’havia vestit i estava dreta al costat de la porta. Tenia els ulls
més negres que havia vist mai, i per la forma que parlava havia de ser d’algun
país tropical. Era com la venus del Nil, perfecte. Li va dedicar un somriure i li
va dir que li estava molt agraït però que se’n havia d’anar. El Manel li va
demanar si tenia diners per esmorzar. Ella va fer que no amb el cap.
–T’acompanyo i esmorzem plegats. Varen anar a una granja del carrer
Santa Anna, i mentre esmorzaven li va demanar si tenia on anar. Ella, potser
perquè l’havia respectat la nit abans, li va explicar que era de Jamaica i que
temps enrere havia conegut un mariner català i que del que s’havia enamorat.
Després d’uns dies d’estar junts havia marxat amb el seu vaixell. Però un
parell de mesos més tard es va adonar que estava esperant un fill.
–Només sé que es diu Robert i que és de Barcelona. No sé res més. No
tinc cap adreça ni sé on anar. Havia pensat que potser el trobaria pels voltants
del port, però fa dos dies que camino per la rambla amb l’esperança de trobar-
me’l però ahir quan em vas veure al banc, ja no podia més, m’havia esfonsat i
ja no sabia què fer.
En Manel es va compadir d’aquella noia desvalguda i abandonada. Ara
que somreia, va poder observar la seva blanca dentadura que contrastava amb
la pell bruna de seu semblant. Els ulls li brillaven com dos diamants negres i,
amb uns cabells estarrufats amb rinxols tipus afro, encara realçaven més la
seva exòtica bellesa. Li hauria volgut fer un petó, però es va acontentar amb
agafar-li la ma i dir-li que no es preocupés que l’ajudaria.
 Segurament es va pensar que en Manel era una bona persona, de les que
ja no se’n troben. No semblava tenir cap interès per portar-la al llit i semblava
sincer.
Li va dir que si volia li buscaria una pensió perquè no hagués de dormir al
ras una nit més. Ella li va respondre que no tenia diners i que no la podria
pagar de cap manera. Li va dir que mentre no trobés el seu príncep blau li
pagaria la pensió i que no es preocupés que era un home casat i que no havia
de témer res d’ell, que ho també ho faria per una filla seva si es trobés en
aquella situació. El que no li va explicar és que tenia una gonorrea que el feia
anar al lavabo tot sovint i que tenia un dolor al baix ventre que gairebé no el
deixava caminar.
Quan va tornar al poble no es va atrevir a dir a la Carme el què li passava i
van deixar de tenir relacions amoroses. La Carme, que sospitava que quan
estava a Barcelona tenia una amant, es va acabar de convèncer de les seves
sospites, tot i així va voler assegurar-se’n i un dia va agafar el tren i baixar a la
ciutat. Es va allotjar en un hotel que hi havia davant el que ja sabia que anava
el Manel. Va veure com acompanyava una jove morena de cabellera abundant
i, encara que portava un vestit folgat, s’endevinava que estava en estat. Va
tornar a casa i quan va tornar en Manel li va demanar com li havia anat a la
ciutat. Ell li va dir que havia estat tot el dia a les obres de la nova sucursal que
estaven fent i que estava extenuat i se’n anava a dormir. La Carme li va dir
que sabia de bona ma que tenia una amant i, i que per més vergonya l’havia
embarassat. En Manel li va negar, ni tenia una amant ni podia estar
embarassada. La Carme li va dir que ja se’n podia anar a Barcelona que no el
volia tornar a veure. Però ell s’hi va negar, allà era a casa seva i no tenia cap
dret a fer-lo fora de casa i, que si havia tingut un atac de gelosia s’ho hauria de
fer mirar. La Carme es va abalançar sobre d’ell amb la idea de pegar-lo, però
ell la va apartar d’un cop de ma fent-lo caure a terra, amb tanta mala sort que
es va donar un cop amb el canto d’una cadira que li va fer caure dues dents.
 Ensangonada va anar al veure el doctor Llabrés, li va explicar que havia
caigut i havia ensopegat amb el canto d’una cadira. El doctor que sabia que
per tot el poble es parlava que les relacions entre la Carme i el Manel anaven
de mal en pitjor, li va dir que aquestes coses ja passen, i la va curar.
La Carme estava desesperada no sabia que fer, en Manel anava dos o tres
dies a Barcelona i després treballava a la fusteria per complimentar els
encàrrecs que tenia. Estava segura que estava amb l’amant, mentre ell es
prenia les sulfamides i la gonorrea no el deixava viure. Li pagava la pensió a la
noia però mai li va insinuar de tenir relacions perquè no podia. Aquella
delicadesa va fer que la noia s’enamorés d’ell secretament, però mai li va dir.
Només el mirava dolçament i pensava que persones com el Manel es pensava
que ja no existien, era com un àngel protector que se li havia aparegut per
protegir-la. Mentre la Carme s’enfonsava en la depressió. La cara li va canviar,
els ulls se li enfonsaren i els pòmuls se li marcaven com dos turons a cada
galta. Va començar a pensar que per viure així valia més que marxés d’aquest
mon. Va començar a rumiar quin sistema podria emprar per suïcidar-se. Un
dia de bon matí va anar al pas de nivell de la Miranda, on el tren creua la
carretera després d’un revolt. Havia sentit a dir que la gent que es tirava al
tren ho feia allà, perquè al estar després d’un revolt del tren el maquinista no
tenia temps de frenar i l’atropellament era inevitable. Es va posar al mig de la
via disposada a veure el tren de cara, afrontant el inevitable amb valentia. No
sabia a quina hora havia de passar el tren i l’espera se li va fer llarga, va tenir
temps d’acomiadar-se del seu fill. Què faria el petit Manel, només tenia setze
anys i seria la vergonya de tot el poble, ser fill d’una mare suïcida no li seria
fàcil de suportar. Potser li hauria d’haver escrit unes línies per a justificar la
seva decisió, però ara ja era massa tard. Potser era millor així. Tothom es
pensaria que hauria sigut un rampell i que si ho hagués pensat una mica no
ho hauria fet. Mentre pensava aquestes coses va sortir la màquina del revol,
no l’havia sentit fins que no l’havia vist. Va veure la cara d’espant del
maquinista i com s’esforçava per fer sonar el xiulet amb insistència, mentre
intentava parar el tren frenant tant bruscament que les rodes trien espurnes
de foc. Quan el tren estava a pocs metres es va penedir o li va agafar por i va
fer un salt cap un costat mentre el tren passava a pocs centímetres d’ella. El
tren s’aturà a dos centenars de metres més avall, el maquinista va baixar
corrents cap on hi havia la Carme. Al veure’l a venir, va començar a corre pel
mig del camp de blat de moro que hi havia a tocar la via, de manera que quan
el conductor va arribar on era ella ja no la va veure. Panteixant, la Carme va
tornar a casa. Plorava i tremolava al mateix temps. El cor que se li escapava
del pit i gairebé no podia respirar. Quan va arribar a casa es va tancar a la seva
habitació i va plorar. Va plorar desconsoladament en la soledat. No va
explicar aquell intent a ningú, ni a la seva millor amiga, la Maria.
Uns dies més tard, va pensar que mai hauria suposat que fes falta tant de
valor per morir quan, normalment la gent es desespera quan veu la mort a
prop. Perquè Déu no li enviava un atac de cor allà mateix i es moria de sobte?
Tothom la planyeria i evitaria un disgust a la seva mare i al seu fill. Va pensar
que havia de trobar un sistema més ràpid, que no depengués de si arribava el
tren o no, que quan hagués pres la decisió ja fos irreversible. Havia sentit a
dir que hi havia gent que es tirava des dalt el pont del tren. Potser seria millor,
al menys hi havia el dubte de si havia caigut o s’havia tirat i al menys no seria
tractada com una suïcida. De bon matí, quan clarejava va anar fins a l’estació i
d’allà va començar a caminar en direcció al riu. Va començar a caminar per la
vorera que hi havia una banda del pont vigilant de empassar-se per una de les
molts forats que hi havia. Va pensar que la Renfe ho tenia totalment descuidat
i era un perill per la gent que passava per allà. Però en el seu cas potser era
una avantatge, s’estalviaria de saltar la barana i penjar-se per la part exterior.
Havia d’escollir un forat on hi hagués prou alçada per assegurar que es
mataria en la caiguda. Va trobar un forat prou ample al mig del pont, on
l’alçada era màxima i a sota hi havien les roques que sobresurten dels esqueis.
Va mirar abaix i li va fer basarda. Si hagués tingut vertign hauria caigut sense
adonar-se’n. Es va agafar fort a la barana mentre contemplava per última
vegada com el sol sortia pel riu avall i es reflectia sobre l’aigua. Era d’una
bellesa extraordinària. Mai havia vist una sortida de sol tant bonica com
aquella, els petits núvols de llevant s’havien tenyit de bordeus i el reflexa
sobre l’aigua era com si el riu sencer estigués en flames. No si no fos perquè
d’aquí pocs moment ja hauria deixat aquest mon, hauria tornat un altre dia
per contemplar aquella meravella altre vegada. Mentre pensava tot allò va
sentir venir el tren. El soroll que va fer al començar a passar sobre el pont
metàl·lic era eixordador, a més el maquinista va fer sonar el xiulet per advertir
de la seva presencia, com si no fes prou soroll el tren. Al passar el tren pel seu
costat va aixecar un remolí de vent que de poc la fa caure, fent que
instintivament s’agafés fort a la barana. Quan va haver passat va mirar altre
vegada la sortida del sol i va comprendre que rebutjar aquella bellesa era
ofendre a Déu i que vagaria per l’espai infinit per haver sigut tant insensible.
Va refer el camí de tornada. Ara tenia por de caure i s’agafava a la barana
amb una tremolor inexplicable. Li va agafar un fred de sobte i les mans se li
congelaven al contacte amb el metall de la barana. Es va aturar i va respirar a
fons. Es va alegrar de no haver saltat. Ara estaria allà baix sobre les pedres
amb el el cap esberlat. Va tornar cap a casa i va plorar. Per què era tant difícil
morir-se?
Va pensar que potser era el desitj de Déu que continués en aquest mon,
que havia d’aprendre a sofrir, que no era la primera dona que el marit
l’enganya i no seria l’última. Hauria anat a veure un psicòleg, però en aquella
època ni se sabia que existíssim. Es va fer el propòsit d’anar a veure més
sortides de sol, de sortir i contemplar la natura. De dedicar-se amb cos i
ànima a cuidar del seu fill. Potser algun dia aquella meuca que havia enredat
al Manel se’n atiparia i l’engegaria a dida i li demanaria perdó. Per res d’allò
no va passar. Un dia va tornar alegre, es notava que havia begut i va voler
abraçar-la. Ella el va rebutjar i el va tractar de borratxo i bagasser. Ell es va
enfurismar i li va donar una espenta que la va fer anar per terra fent-se una
ferida al cap que li sagnava abundantment.
El doctor Llabrés li va posar quatre punts de sutura sense anestesia que li
varen doldre més que el cop. Li va dir que seria millor que es separés del
Manel, que no podia anar cada dos per tres amb aquells cops a la seva
consulta, que tot el poble n’anava ple de les seves desavinences i que la
depressió que patia no es curaria si no marxava de casa. Que anés a casa de la
seva mare que l’acolliria amb els braços oberts.
La Carme li va respondre que tot eren imaginacions seves, que el fet que
hagués patit un parell d’accidents no volia dir que hagués sigut conseqüència
de barallar-se amb el Manel.
Ara el forat era tant negre que estava decidida a posar fi a aquell turment.
Havia sentit que hi havia dones que es tiraven al canal, que les trobaven en
algun dels vagant que hi han a l’entrada de les turbines d’alguna fàbrica. Et
passes uns moments malament, però no deu arribar ni a un minut. Va anar a
inspeccionar el canal. No es veia la profunditat que tenia ja que l’aigua sempre
baixava tèrbola. Hauria de tirar-se al lloc que l’aigua es veiés més fosca, això
indicaria que hi havia més alçada. No sabia nedar i mai havia intentat
aprendre’n. Sempre li havia fet por anar a banyar-se al riu com feien el nois .
Anaven a Roca Negra, sota el Vicenç. Allà hi ha un bon tou d’aigua, i tot i
saben t nedar, cada any s’hi ofegaven un parell o tres de nois. Per això les
noies rebutjaven les invitacions per anar-hi i, anaven a banyar-se als esqueis
on era impossible ofegar-se. Però segur que quan comencés a glopejar
començaria a bracejar per instint. Les persones tenim un sentit de
supervivència innat. Volem morir però quan veiem la mort a prop ens en
desdiem i fem el que calgui per sobreviure.
 També hi han dones que es prenen una empolla de salfumant, però quina
mort més horrorosa. El salfumant deu cremar la gola i deu ser impossible
empassar-se més d’un glop. Havia sentit a dir que hi havia hagut dones que
no s’havien empassat suficient quantitat i havien quedat amb la tràquea
cremada i no havien pogut parlar mai més. Podria endegar-me un tret, però
això ho fan els homes que són caçadors i tenen una arma a casa. En Manel ni
és caçador ni tenim cap arma per casa.
Em tallaré les venes com va fer Cleopatra, diuen que, si ho fas dins la
banyera amb l0aigua tèbia, no te’n adones que est vas escolant i que la mort
t’arriba dolçament.
Es va preparar el bany. Aquella banyera que havia sigut anys enrere
enveja de les seves amigues, i la va omplir d’aigua tèbia. Va agafar una fulla
d'afaitar del Manel i es va tallar les venes a l’alçada dels canells i es va estirar a
esperar la mort. Mica en mica es va anar dormint.
De sobte es va despertar a l’hospital.
Què has fet mare? Li va empeguntar el seu fill amb llàgrimes als ulls. Si
no arribo a veure l’aigua que sortia per sota la porta del vostre quarto de bany
no t’hauria pogut salvar.
Ella estava dèbil i no podia ni parlar mentre el seu fill plorava desconsolat
al seu costat. Es va penedir fer-lo patir d’aquella manera i es va jurar que no
ho tornaria a intentar mai més, li explicaria que no s’entenia amb el seu pare i
se’n aniria a viure amb la seva mare. No calia tampoc turmentar-lo amb els
seus problemes, ell no en tenia cap culpa que el seu pare fos així.
El doctor Llabrés li va dir que aquesta vegada havia tingut sort, però que
havia de pensar amb el seu fill i la seva mare. No es mereixien el què volia fer.
Pensa que no hi ha lloc en el més enllà pels que es lleven la vida. Els que es
suïciden ni els enterren al cementiri. Ni els fan ni enterrament. No tenen dret
a descansar amb els altres difunts i els enterren en una fosa comú que hi ha
darrere la tanca del cementiri, fora del recinte sagrat. Espero que aquest hagi
sigut el primer i l’últim intent. Cap persona te dret a treure’s la vida ni cap
home es mereix que la seva dona es sacrifiqui fins aquest punt per ell. Ja et
vaig dir que t’havies de separar. Que la teva relació amb el Manel s’havia
acabat i no calia esperar un miracle i, si algun dia torna penedit de tot el què
t’ha fet, tant serà que estiguis a casa com a casa de la teva mare.
La Carme es mirava el Doctor Llabrés sense dir res. Tenia els ulls negats i
es sentia tant dèbil que les llàgrimes no tenien prou força per rodolar galtes
avall. Va tancar els ulls i es va adormir. El doctor no li va donar l’alta fins que
es va haver refet física i emocionalment. Va estar uns dies passejant pels
jardins de l’hospital de Sant Jaume fins que va recuperar la serenor.
Quan va tornar a casa estava disposada a anar-se’n a viure amb la seva
mare. Li ho explicaria al seu fill i , encara que no li podia explicar les raons
intimes del seu patiment o entendria, hi ha molts matrimonis que comencen
molt il·lusionats i acaben fracassant, al menys hi hagués el divorci, va pensar,
al menys la gent tindria una altra oportunitat per refer la seva vida. Però
aquell regim hipòcrita i manipulador havia d’esclavitzar les dones fins el punt
de fer-les esclaves dels seus marits. El què diria la gent ja no li importava. Què
sabien de les seves penes? Segur que el poble anava ple de xafarderies,
insidies i calumnies. Les llengües d'escurçó habituals tindria tema per dies,
però si això els feia feliços allà ells amb la seva ignorància.
Va començar a fer les maletes quan va arribar en Manel, aquesta vegada
anava més begut que altre vegades, no s’aguantava dret i parlava
incoherentment. Va pensar que el seu intent de llevar-se la vida l’havia afectat
més del què es pensava, dons s’havia passat tota la tarda anant de bar en bar
fins arribar a casa de manera llastimosa. Li va fer pena. En el fons no era un
mal noi, va pensar. La sort de trobar aquell capità que li havia emplenat la
fusteria de feina, havia set la seva desgràcia. Massa diners, massa fàcil, massa
podridura, ara, a sobre bevia.
El seu marit li va recriminar que fes les maletes. On vols anar, si si no tens
diners ni per comprar el dinar d’avui? Sense mi no ets res. Ets menys que una
merda.
D’un rampell que li va buidar la maleta a terra i va trepitjar la roba que
havia plegat amb tanta cura. Ella va sortir al menjador i va seure en una de les
cadires del voltant de la taula, amb les mans es tapava la cara i hauria plorat si
li haguessin quedat llàgrimes. En Manel va sortir al seu darrere i va voler
agafar la cadira per fer-la aixecar, amb tanta mala fortuna que va ser ell el que
va anar per terra i es va donar un cop de cap amb la pota del bufet quedant
estabornit a terra.
La Carme va estar una estona contemplant aquella desferra d’home
estirat allà terra sense saber què fer. Aquell noi que l’havia fet tant feliç, ara
vivia amb una altra dona i l’havia convertit amb la riota del poble. L’havia
humiliat, l’havia menyspreat, l’havia vexat fins a deixar-la sense amor propi.
Que havia de fer? Continuar amb aquell calvari mil anys més?
Al veure que no es despertava el va agafar per les cames i el va arrossegar
escales avall, va anar picat de cap esglaó a esglaó fins arribar al garatge. Si
hagués pogut recuperar el coneixement, aquells cops encara el van acabar
d’estabornir més. Un cop abaix va obrir la porta de darrera la furgoneta de la
fusteria, que era bastant baixa del darrere per facilitar la càrrega i la
descàrrega i, com va poder el va carregar i va tancar la porta. A la matinada,
quan va veure que no pujava va pensar tirar-lo al canal, així amb el xoc de
l’aigua freda es despertaria i li passaria la borratxera de cop. Va parar el cotxe
sobre el pont que travessa el canal a la vora del pont del tren, és un dels que
no hi havia baranes i sempre havia pensat que era un perill per la mainada. Va
estirar el cos i el va deixar sobre el pont, després el va empenya al canal. Es va
enfonsar per un moment i no es va despertar. Després va tornar a surar però
amb la cara dins l’aigua. Va entendre que estava mort i un calfred li va recorre
l’espinada. Es va quedar paralitzada pel què havia fet, mentre observava com
la corrent s’emportava el cos canal enllà fins que el va perdre de vista.
Aquella nit no va dormir. Mil excuses li varen passar pel cap. El seu
subconscient intentava buscar-li una escapatòria a la culpa que sentia pel què
acabava de fer. Per molt malament que s’hagués comportat amb ella no tenia
dret a matar-lo. Va pensar que potser era millor que fos ell el que dormís en
aquell canal que ella. Que ara ja no li tornaria a donar cap més empenta ni la
faria rodolar per terra. Però qui era ella per llevar la vida d’una persona? Déu
no perdona als assassins, vagaria per aquest on sense possibilitat de perdó.
Perquè no pensava confessar-ho a cap d’aquells capellans, panxuts i seuosos
que s’amagaven dins els confessionaris i que els putia l’alè fins a fer-li fàstic.
No ho diria a ningú, ni a la seva mare. Hauria de carregar amb aquell secret
fins el dia del judici final, llavors Déu li diria que havia obrat malament i
l’enviaria al foc etern. Però què hi podia fer, ara ja estava fet, no hi havia
possibilitat de tornar enrere. Només podia viure la resta dels seus dies penant
per aquest mon ofegada en el seu secret.
L’endemà al matí la varen despertar dient-li que el seu marit s’havia tirat
al canal. L’havien trobat enganxar al primer bagant que desviava l’aigua cap a
la primera fàbrica tèxtil que es troba en baixant.
La Carme es va tancar al seu quarto i va intentar plorar, però no ho va
aconseguir. La maquinaria de l’ajuntament va fer la seva via. Li varen dir que
l’havien portat al cementiri, a la caseta que hi ha al fons per fer les autòpsies.
Al vespre el doctor Llabrés es va presentar a casa seva i va demanar a les
visites que havien anat a donar-li el pesam que els deixessin sols. Li va dir que
havia fet l’autòpsia al seu marit presentava un edema al front, però que aquell
no havia sigut la causa de la mort, ja que no havia afectat el cervell, en canvi
un fort hematoma al clatell que li havia provocat la mort, ja que als pulmons
no hi tenia aigua, senyal que ja no respirava quan el varen tirar al canal,
mentre tenia tant d’alcohol a l'estomac que, malgrat ser tant alt i fort, allò sol
hauria pogut matar, fins i tot, un cavall. Però no et preocupis, li va dir, que a
l’acta de defunció hi he posat que ha mort per afogament, que anava tant
begut podia haver caigut accidentalment al canal, i més en aquell pont que no
hi han baranes, i no tenia perquè ser un suïcidi. Així li podran cantar les
absoltes i el podran enterrar al nínxol familiar. Carme els diners han sigut la
vostra perdició. Aquest fet tant desgraciat no te perquè ser la teva també. Ets
jove i et queda tota la vida per davant. No hem tornis caure a la depressió,
pensa en el teu fill i intenta sobreviure. I encara que sé que mai ho oblidaràs,
pensa que no ha estat culpa teva. El destí a vegades ens fa males passades i
no podem fer-hi res. Ara no li facis el joc i pensa que viure no ha estat mai
fàcil i menys si els diners t’arriben amb tanta facilitat que et fan oblidar els
teus orígens. En Manel va ser víctima de la casualitat, del destí, la teva pena
serà el què hauràs de pagar mentre visquis, però has de viure. M’ho promets?
La Carme va fer que si amb el cap i després es va tapar la cara amb les
mans. Fes-ho per el teu fill, Carme.
L’endemà va anar al banc per treure els diners per pagar l’enterrament.
Volia que fos un enterrament de primera, malgrat el què havia passat volia
acomiadar-se dignament del seu marit. Ningú entendria que fes un
enterrament de tercera amb només un capellà i un sol cavall tirant del carro
mortuori. Així que va anar al banc Zaragozano, amb el que treballava el seus
marit i que hi estaca sota les voltes de la plaça amb la cantonada amb el carrer
Sant Jordi. Va demanar pel director, a qui coneixia de tota la vida, per treure
els diners que necessitaria per pagar totes les despeses que li venien a sobre.
La seva sorpresa va ser assabentar-se que al compte no hi havia ni un duro.
No et preocupis, li va dir el director. En Manel havia contractat una pòlissa de
crèdit per resoldre aquestes faltes de liquiditat, que gairebé era sovint, però
quan cobrava alguna obra, venia amb una bossa plena de diners i quedava tot
arreglat. I no pateixis per pagar la nòmina dels vostres treballadors, la pòlissa
dona per uns parell de mesos.
Va voler que l’enterrament fos digne d’en Manel. Sis capellans oficiarien
la missa, i el carro mortuori aniria precedit de sis cavalls atzabeja
emplomallats fins dalt i amb vestiments atapeïts de tatxes de llautó polits i
brillants per lluir a la rua fins el cementiri. El taüt seria negre brillant, amb un
a gran creu a sobre per ressaltar la seva creença en la resurrecció dels morts.
La Carme es va posar una mantellina gran, que havia sigut de la seva avia
i que li tapava tot el cap, de manera que no li veia la cara. Ningú n’havia de
fer res del seu dol. Tothom suposaria que estava enfonsada pel dolor en un
mar de llàgrimes, però no n’hi va caure ni una.
Durant la missa de difunts, perquè la seva mare no es sentís tant sola, el
seu fill es va posar al seu costat, saltant-se la costum que els homes es posaven
en una banda dels bancs i les dones a l’altre. Després, a la sortida, va deixar
que el germà del Manel encapçalés el dol dels homes i presidís el seguici, com
era costum. Després ella, acompanyat del seu fill i la seva mare va encapçalar
la corrua de les dones.
El seguici va passar per la Cortada de Dalt, que ara en deien el carrer
Vázquez de Mella, des que Franco havia canviat els noms de tots els carrers
després de la guerra. Després van trencar davant de Can Oliveres per enfilar
la recta que portava al cementiri. El seguici mortuori va ser molt concorregut,
fins el punt que quan l’encapçalament del seguici arribava a la porta del
cementiri, les dones tot just les dones enfilaven l’avinguda flanquejada de
xiprers. El succés va aixecar molta expectació al poble. Per una banda en
Manel era molt conegut i per altre havien circulat rumors de tota mena i
mentre uns es posicionaven a favor d’ell altres, sense cap més fonament que
les xafarderies, es posaven al costat d’ella.
La majoria d’homes es van aturar a la porta esperant que les dones de la
família poguessin arribar fins al lloc on s’havia de fer l’enterrament. Quan
elles varen arribar davant el níxol, els camàlics ja havien deixat el fèretre
sobre el cadafal amb un mantell negre amb un serrell daurat, mentre els sis
clergues esperaven, pacientment i morts de fred de peus, per iniciar l’última
part de l’ofici.
Li varen cantar les últimes absoltes i varen beneir el fèretre amb aigua
beneïda, després els paletes varen posar el fèretre dins el nínxol i els clergues
varen dir l'última oració per l’ànima del difunt i s’acomiadaven de la família
desitjant-los fortalesa en aquells moments de tristesa.
Acabada la cerimònia, tothom va emprendre el camí de tornada a casa,
només una noia morena, de cabell ondulat i amb estat de bona esperança es
va quedar davant la tomba i va resar per l’ànima del Manel. Per ella havia
mort el seu benefactor, el seu àngel de la guarda. Ningú l’havia tractat tant bé
com ell sense demanar-li res a canvi. Ara hauria de deixar la pensió que tant
desinteressadament pagava en Manel i buscar-se una casa de fer feines. Però
qui voldria una minyona embarassada i negra?
La Carme la va conèixer, era la mateixa dona que va veure veure amb en
Manel el dia que va baixar a Barcelona per comprovar que les seves sospites
eren certes. Què hi feia aquella noia allà? Aquell fill que portava a dins era fill
del seu marit? Li demanaria part de l’herència? Res d'allò va passar, aquella
noia d’ulls negres i pell bruna va agafar el tren de tornada a Barcelona i mai
més va tornar al poble.
El capità es va dirigir a la vídua i li va assegurar que, encara que el seu
marit no estigués davant el negoci, no els havia de faltar la feina, però de
mica en mica les comandes s’anaren espaiant fins que la Carme va haver
d’acomiadar a tots els treballadors, només en varen quedar dos que eren els
que feien les feines escadusseres que sortien al poble.
En Manel petit va decidir que no volia ser fuster, que els que li agradava
era ajudar la gent i va estudiar medecina, però com que la Carme no
disposava de recursos per poder-li pagar la carrera es va buscar feina al torn
de nit en una farmàcia de Barcelona, així es podia pagar els estudis. Va ser un
dels millors traumatòlegs de la ciutat i, quan es va establir pel seu compte li va
demanar a la seva mare que anés a viure amb ell, però ella li va dir que havia
de fer la seva vida i el seu lloc estava prop del seu marit.
La Carme no va tornar a tenir cap depressió, malaltia que no es coneixia
en aquella època i, algú la tenia, que devien ser tants com ara , la passava en
solitud.
xxx

La casa

Casa meva estava al final del carrer de Defora, encara que els rètols en
diguessin el carrer de Torelló, es deia així perquè estava fora les muralles,
unes muralles ja desaparegudes i de les que només en quedava una portalada
que havia estat una de les entrades principals del poble. Però, en algun
moment, començaren a construir cases al costat del camí ral que sortia del
poble per aquella portalada i en sorgir el meu carrer, com se’n bastiren
d’altres al voltant de cada un dels camins que sortien al poble. Fins que un
dia, es construí la nova carretera que travessa el poble de sud a nord i el meu
carrer quedà com una via secundaria on ja no hi passava tots els que es
dirigien al nord . L a carretera passar a ser l’eix principal del poble, encara que
estigués feta de terra i per la que només hi transitava un autobús dues vegades
al dia i que nosaltres en fèiem el nostre camp de futbol particular. Fins que un
bon dia una brigada de peons, vinguts de terra enllà, l’ompliren de llambordes
i destrossaren el nostre espai.
 Però el meu carrer quedà intacte, amb els seus forats, que formaven
bassals immensos quan plovia, sense voreres ni clavegueres, orgullós de ser
vestigi del com havia començat a créixer el poble en els seus orígens, quan ja
no hi havien guerres ni bandolers que aconsellessin viure al recer d’un
campanar i unes muralles. Degué créixer per l’arribada de fadristerns es
veurien obligats a renunciar a les seves cases pairals per deixar lloc als hereus
i s'establien a tocar el poble. Alguns aprenien un ofici i altres continuaven fent
de pagesos i alternaven la pagesia fent de boters, cistellers o fusters, i per això
encara mantenia el flaire camperol de quan tot girava al voltant de la pagesia,
i els carros transitaven amunt i a avall deixant un rastre de buines i roderes.
Era un carrer dels petits pagesos, amb els seus animals, els seus femers,
els seus carros anant i tornant dels camps que menaven a les afores. Un carrer
de terra que esdevenia un fangar quan plovia. On costava trobar un corriol
entre els bassals per no arribar a casa ensabatat de fang fins els turmells, o a
col·legi, llavors l’hermano de torn et fes sortir de classe perquè et netegessis
les sabates i no deixessis el terra com una cort.
Es carrers sempre sembrats de buines, malgrat que l’ajuntament hi posés
uns camàlics que, armats amb un carretó i una senalla, recorrien els carrers
cada dia recollint els regals que escampaven els cavalls. Era ofici més humil
del poble i li servia a l’avi per posar-me’l d’exemple del què arribaria a ser sinó
estudiava; quan seràs gran, només serviràs per fer de reculla-buines, ja que
fins i tot per estirar un carro serà necessari tenir estudis. Jo li reia l’acudit,
però ell ja intuïa que aquell mon s’acabava i un altre de molt diferent estava
apunt d’arribar, en el que els carros serien substituïts per camions i tractors, i
que farien falta tenir carnets per conduir-los, i que només sobreviurien els
que tinguessin coneixements en un mon cada dia més competitiu.
Quan es ponia el sol, aquells carrers esdevenien foscos i tenebrosos, cada
portalada em semblava un perill, les penombres que provocaven les quatre
bombetes de tristíssima vitalitat, penjades d’un fil que anava de banda a
banda de carrer es gronxaven al compàs del vent, deixaven alguns trams a les
tenebres.
A l’hivern, a les vuit del vespre, quan tornava de la vela, que era així com
en deien de les dues hores que ens quedàvem a l’escola a fer els deures, els
vilatans ja feia estona que s’havien reclòs a la vora del foc i la boira ja s’havia
ajocat, o encara no s’havia enlairat en tot el dia, les ombres que projectaven
les bombetes, més enllà d’on arribava la seva claror, eren encara més
fantasmagòriques, llavors enfilava carrer amunt corrent tant depresa com
podia, sense mirar enrere i amb el cor encongit, fins que arribava a l’escala de
casa i em sentia fora de perill.
La casa era vella i estar-talada i els dies de tramuntana, el vent
s’esmunyia per sota les portes i per les escletxes de les finestres enguerxides
per la humitat i el pas dels anys provocant un rondineig amenaçador amb el
que costava d’agafar el son. Els matins d’hivern, el baf es congelava sobre els
vidres deixant per a la nostra imaginació bells rams de flors, formes
geomètriques i figures que evocaven paisatges de països exòtics i fantàstics,
mentre caramells de gel penjaven de les barbacanes com afilades llances que
amenaçaven de desprendre’s i prendre’s una justícia imaginaria pel seu
compte als qui gosaven passar per sota seu.
Els bassals es congelaven i servien de improvisades pistes patinatge on els
vailets exhibíem les nostres habilitats, mentre els més agosarats se’n anaven
al riu, on la poca aigua que que portava a l’hivern era desviada cap el canal per
les rescloses, formant-se estanys on era possible passejar-s’hi sense perill i els
més atrevits es feien el fatxenda improvisant jocs davant les noies que els
anaven a veure.
Aquest mateix gruix de gel és el que trobava la mare quan anava a rentar
la roba al safareig, que havia de trencar a cops de martell quan volia rentar-hi
la roba. Per desentumir les mans balbes es posava una galleda amb aigua
calenta en un costat on de tant en tant hi ficava les mans per fer reviure els
dits balbs quan perdien el tacte. El preu d’aquell contrast de temperatures
entre l’aigua gelada i la calenta de la galleda, era que les mans se li omplien de
penellons que li escoïen com ferides obertes, per molt que intentés amorosir-
les amb una mica de llard de porc del que utilitzava per cuinar.
Per rentar la roba, la submergia a l’aigua en el safareig, després, hi tirava
una mica d’aigua calenta sobre la roba i refregava sabor del Lagarto i llavors
l’estovava amb el picador per expulsar-ne la brutícia. Pobre dona, només la
il·lusió que el pare tornaria aviat d’aquell servei militar inútil i que l’havia
allunyat del seu costat durant més de quatre anys, li donava forces per
suportar aquelles adversitats.
Als vespres de clar de lluna, les ombres que es projectaven sobre el pati
s’allargassaven com gegants immòbils, convertint el darrera de la casa en un
paisatge fantasmagòric i tenebrós per un nen com jo. Una bombeta de vint
Watts, que en prou feines il·luminava la cort on l’avi munyia les vaques, era
tot el que hi havia per veure’s-hi als baixos de la casa, mentre la resta,
quedava en la foscor més absoluta. Alguna vegada l’avi em demanava que
pugés la galleda de la llet que acabava de munyir a dalt amb la mare, per
poder-la servir als veïns que venien a buscar la llet. Llavors, prenia la galleda
amb força per no entrebancar-me i, amb més por que altre cosa, pujava
depresa per la rampa que anava des les quadres fins dalt i, sense poder corre,
travessava el pati d’ombres, fins arribar on era la mare. Llavors, em quedava
callat al seu costat pregant que no em manés anar a buscar més. Mentre, l’avi
continuava munyint la resta de vaques per després donar-les-hi de menjar, ja
que les vaques eren les últimes a rebre la seva ració de ferratge.
A l’hora d’anar a dormir, la mare sempre ens deixava la llum del
menjador encesa, i així, un fil de llum ens arribava fins el nostre quarto, fins
que el meu germà jo ens havíem adormit, llavors la tancava i se’n anava a
dormir. Ens arraulíem sota l’edredó i ens agafàvem l’un a l’altre intentant
escalfar-nos, mentre posàvem els peus sobre un còdol calent que la mare ens
havia embolicat amb un drap de llana, llavors, intentava desxifrar els sorolls
gairebé imperceptibles de les rates que corrien per les golfes que es barrejaven
amb el rondineig de les vaques i els cops secs del pèndol del rellotge del
menjador. Al final m’adormia pensant que la mare ho tenia tot controlat.
Cada vespre el menjador s’omplia de persones amb diferents oficis que
venien a comprar llet, ous o alguna verdura de l’hort a la primavera. Em
semblava que érem importants, perquè venia molta gent. Quan arribaven els
primers parroquians, la mare corria a canviar-se el davantal. Jo els mirava
encuriosit, i quan s’adonaven de la meva presència, em deien alguna cosa per
agradar a la mare, mentre jo corria a amagar-me darrera les seves faldilles o
desapareixia sota la funda que tapava la màquina de cosir.
La mare procurava ser amable amb tots ells, procurant no perdre cap
client, ja que els petits ingressos que li reportava aquelles vendes li eren vitals
per comprar el el més essencial pel bon funcionament de la casa. També era
una finestra oberta al mon. Per conèixer altres maneres de pensar, ja que
mentre els forasters esperaven el seu torn perquè la mare els possés la llet,
explicaven el seu punt de vista sobre el fets que havien passat al poble. Era un
espècie de WhatsApp primitiu, doncs n’explicava la seva versió i ens
assabentàvem de tot el què passava, sobretot de les desgràcies, que eren les
que feien corre més saliva i sobre les que cadascú en donava el seu punt de
vista, com reporters experimentats o sociòlegs entesos entesos en desgràcies.

Els clients eren molt variats, diria que hi havia una petita representació
de tots els oficis. Des d’un teixidor fins l’escrivent principal d’una fàbrica de
filats que venia sempre encorbatat i amb americana per remarcar el seu
estatus, encara que, al parlar procurés fer-se el senzill, amb les seves opinions
sempre semblava que volgués establir càtedra. Però jo no esperava veure’l a
ell ni a la seva dona, que també sempre anava molt endiumenjada per venir a
buscar la llet els dies de feiner, sinó a la seva neboda, que havia estat la causa
que no volgués que la mare m’exposés nu a la vista de tothom. Un altre que
recordo era en Nasi el paleta, un home alt i esprimatxat que tenia una filla
morena, alta i molt ben plantada, que es pintava els llavis d’un vermell encès,
com si estiguessin desitjosos de ser petonejats per algun galant imaginari que
no acaba d’arribar, i que contrastaven violentament amb el seva cabellera
negra i les galtes empastifades de coloret, llastima del seu nas un pel gran,
que li donava un toc poc femení. Portava unes faldilles de tub molt ajustades,
de manera que li ressaltaven les seves cuixes exuberants i el seu cul
arromangat que feia que tots els homes es giressin quan passava. Però,
segons deien començava a covar-se-li l'arròs, perquè havia rebutjat tots els
pretendents que se li havien presentat, tot esperant el seu príncep encantat
que arribava mai. Fins que un dia ens presentà un noi, més baixet que ella,
amb vestit i corbata un pel passats de moda, i segons va dir era el seu xicot.
Se’l veia un calçasses comparat amb ella, i la seguia per tot arreu com un
xaiet. Ningú sabia d’on l’havia tret. Va dir que era de Barcelona, per nosaltres
era com si l’hagués tret del pol nord, mai cap noia del poble s’havia anat a
cassar tant lluny. Un bon dia va dir que es casava i va deixar de venir, no
vàrem tornar a veure els seus pits turgents, el cul respingó i els seus llavis
petoners. Als homes de la casa els va saber greu, cada vegada que venia era
com una provocació de la que no se’n podien sostreure.
La casa estava feta a fals escaire respecte la perpendicular del carrer, de
manera que totes les estances tenien una forma romboïdal, el que feia que cap
moble s’hi possés bé i tot fossin recons. Els angles més aguts, per aprofitar-
los, s’hi havien encastat armaris de forma triangular, on s’hi guardaven els
estris d’us de cada estança, així, al menjador hi havia la vaixella, al quartos la
roba dels llits i al nostre les poques mudes de què disposàvem.
Els embigats havien cedit amb el pes dels anys, fent que tots els sostres
fessin bassa i les parets s’esquerdessin, mentre la sutja que s’havia ficat entre
les clivelles dibuixava estanys mapes sobre les parets, que estaven pintades
d’una lleugera tonalitat verdosa que evocava vagament el seu color original.
una sanefa, gairebé a tocar al sostre indicava que algun dia aquelles parets
havien estat decorades, però que d’allò en feia molt de temps perquè en molts
llocs eren gairebé imperceptibles.
El terra era de rajol vermell i havia perdut el seu color original als llocs
més transitats, deixaven a la vista la terra vermellosa que hi havia sota la capa
de ceràmica, el què feia que la mare no aconseguís enllustrar-los per molt que
els fregués i els refregués cada dissabte agenollada.
Un corredor amb portes a banda i banda, partia casa en dues meitats. Les
dues cambres que donaven al carrer eren les úniques que disposaven de balcó,
i com totes les del poble tenien persianes enrotllables de fines tires de fusta de
color verd fosc que protegien del sol i de les mirades furtives de les veïnes
xafarderes, a més de mantenir les cambres en una penombra suau i
agradable.
Al rebedor hi havien tres grans quadres tridimensionals, com diorames
d’un pessebre imaginari, amb figures de paper retallades i vestides amb roba
de colors llampants, que representaven passatges de la bíblia. Eren l’únic
record que quedava de la tia Raimunda, la que s’havia afillat l’avi quan quedà
orfe a l’edat de set anys. No he vist enlloc uns quadres semblants a aquells, no
és que fossin molt bonics, però eren originals i el doctor Llabrés sempre s’hi
quedava encantat quan venia a fer alguna visita. Al costat de la finestra, hi
havia un petita escriptori on el pare hi guardava les factures i els seus papers,
i jo feia servir per aprendre a escriure a màquina teclejant sobre la fotografia
d’un teclat d’una màquina d’escriure Olivetti, que el pare m’havia promès que
algun dia em compraria i que mai va arribar.

Al bell mig de la casa hi havien dues cambres. Una era la que compartia
amb el meu germà, i l’altre era la de l’oncle Ton. No tenien cap més obertura
que la que deixava la porta d’entrada a la que li faltaven dos pams per arribar
dalt. Potser la mare va escollí aquella estança per a nosaltres perquè, al estar
al mig de la casa, no era tant freda com les altres i l’aigua de l’orinal s’hi
glaçava a l’hivern. La nostra cambra estava davant de la de l’oncle Ton, que
dormia sobre un llit menjat pels corcs i que deia que la nit els sentia com
treballaven. Però això no el preocupava, ja que tenia prou feina a respirar i a
emplenar els pulmons d’aire, que realitzava amb una cadència monòtona i un
soroll pesat, interromput constantment per una tos seca i incessant, que
sentíem des del nostre llit.
 L’última cambra del corredor era la del tiet Esteve, que tenia una finestra
que donava al galliner, on el gall feia els seus concerts matinals i que ell
odiava perquè no el deixava dormir. Aleshores, l’Esteve feia d’aprenent de
fuster, i tenia les parets plenes de pòsters d’artistes de cinema que mostraven
algunes parts nues amb posats insinuants, que a la mare no li agradaven
gaire.
Si el foc a terra no estava encès, la vida transcorria al menjador, al voltant
del ferro roent de puel·la. L’únic lloc de la casa on podies tenir els peus calents
i l’esquena freda. La puel·la era una estufa de ferro colat situada al mig del
menjador que a més d’escalfar servia per cuinar. Estava envoltava per un
reposapeus entapissat amb una xapa de zenc, clivellada amb reblons de llautó
formant dibuixos geomètrics, polits i brillants de tant posar-hi els peus
entumits pel fred. Al seu darrera, una sèrie de fils, com els que creuaven el
carrer portant la llum d’una casa a l’altre, formaven l’estenedor d’hivern, que
s’emplenava de llençols, bates i pantalons que la mare amagava de la boira
ploranera per eixugar-los. Al costat, hi havia una gran taula llargaruda, tosca i
ronyosa, amb una ala rodona que s’abaixava i que obríem a l’hora dels àpats.
Un sofà brut i amb les molles destensades i unes cadires de vímet amb els culs
esgarrapats pels gats, completaven l’humil mobiliari d’aquell menjador.
La radio que reposava sobre un prestatge improvisat, grinyolava amb
sons estridents, com si la matessin, quan es canviava d’emissora.
La màquina de cosir de pedals Wertheim, estava sota la finestra i la cobria
un funda de flors estampades de colors dubtosos, però com que sempre
estava sempre plena d’abrics no es veia gaire, però que la mare treia
pacientment quan havia de cosir-hi les nostres bates de col·legi que es feia ella
mateixa perquè no les podia comprar fetes.
Dos armaris triangulars en cada un dels racons punteguts, amb portes de
vidres, com si fossin dues finestres, mostraven les quatre copes
desaparellades que teníem com a vaixella, mentre les lleixes s’adornaven amb
sanefes de punt de coixí d’un blanc trencat.
El rellotge de paret, que portà un dia l’avi del mercat, i que presumia que
anava puntual com el Big Beng, encara que cada dia el pare s’entretenia a
sincronitzar-lo amb les hores que donaven per la radio, presidia la paret
principal.
La revista del pagès penjava sempre del clau que hi havia al costat del
seient de l’avi, i servia per recordar-li què havia de plantar segons la lluna.
 Un frare brut i llardós assenyalava amb la seva vareta màgica el temps
que faria l’endemà, i una fotografia en blanc i negre de la iaia, que mai vaig
conèixer, estava emmarcada en un racó de la paret principal.
Les gases del meu germà penjades als estenedors de darrera l’estufa,
perquè la mare les necessitava per canviar-li la tova, eren gairebé un fons
permanent de decoració.
Una dotzena d’aneguets petits, rosos i entremaliats, que la mare havia
comprat a mercat, s’arraulien dins una caixa de cartró darrera l’estufa fins que
poguessin corre pel pati.
El tub de fums de l’estufa travessava tota l’estança per esmunyir-se pel
forat d’un vidre de la finestra, deixava una columna de sutge a la paret de
darrera de la casa.
Aquell era l’aspecte del menjador on hi passàvem els cap vespres d’hivern
esperant gaudir de la taula de pedra de fora, a l’ombra de la parra i del bon
temps. Tot formava part d’un univers, d’una vida feta a base de misèria i
harmonia, on res feia pensar que tot allò algun dia seria un record impossible
d’imaginar, però on, aleshores, embolcallat per la felicitat de la infància era
un lloc meravellós i màgic.

Una escala exterior que passava per sobre la comuna, que estava fora, a
la sortida del menjador, s’enfilava fins dalt les golfes, que eren obertes i
ventilades. Des d’allà s’accedia a un terrat on la mare hi estenia la roba quan
feia sol i des d’on es divisava, no massa lluny, el cementiri que tant espantava
als meus amics quan venien a jugar.
A més d’alfals i menjar per bestiar, a les golfes també hi havien algunes
andròmines, com estris i mobles vells que, malgrat estar en mal estat en què
estaven, em semblaven més bells que molts dels que hi havia per la casa.
Quan tenia deu o dotze anys, solia asseure’m en un vell balancí de vímet que
hi havia abandonat i que em servia per repassar les lliçons que havia
d’estudiar. Mentre la nostra cambra era fosca i sense mobles, aquell lloc era
lluminós i ventilat, des d’on es podia contemplava la vida dels animals que
deambulaven pel pati i on no em molestava ningú. Amb un coixí vell tapava
el cul de vímet del vell balancí foradat pels gats, mentre memoritzava els
noms de les capitals europees o dels rius del mon. Al costat hi havien un
parell baguls antics, amb incrustacions de boix representant figures
geomètriques que, encara que estaven molt pollats, eren bellíssims i
semblaven esperar ser rescatats per algun antiquari espavilat per tornar-los
l’esplendor que havien atresorat. Estaven plens de llibres i missals. L’avi
m’havia explicat que havien sigut de l’oncle Polit, i que els havia deixat allà
quan a va acabar els estudis al seminari esperant venir-los a buscar algun dia,
però no va tornar mai. L’oncle Polit era un personatge que no vaig arribar a
conèixer mai i que no se’n parlava gaire, perquè a l’avi no li agradava gaire
gaire.

Les referències a l’oncle Polit eren sempre subtils, com si hagués estat
mencionat per error, a la que en seguia immediatament un silenci enutjós o
alguna altre tema per apartar-ne l’atenció. Era el germà de la meva avia, o
sigui cunyat de l’avi i, segons deien, era alt, ben plantat i intel·ligent, però
algun misteri guardava perquè no fos ben recordat. Sabia de la seva
existència, com si es tractés d’una llegenda no massa grata a la que no s’havia
de fer esment. Sabia que havia estat rector de Ripoll abans de la guerra i que
el pare hi havia estat algunes temporades amb ell, només per això la seva
relació hauria d’haver sigut més estreta, però no era així. També sabia que
havia casat els meus pares un dia a la missa de sis, a la capella de l’hospital del
poble. Però després d’això cap més referencia. Suposo que alguna cosa hi va
tenir a veure la guerra civil, doncs ell va estar al bàndol dels nacionals, a la
mateixa guerra que va morir en Jaume, el germà del pare. Va ser dels últims
a incorporar-se al front, hi va anar amb divuit anys, amb la que se’n va dir la
lleva del biberó, i no va tornar mai més. Després d’allò les relacions es
refredaren i l’oncle Pòlit tampoc va tornar. El cert és que no se’n parlava mai,
i l´única vegada que en vaig sentir a parlar va ser quan li varen comunicar a
l’avi que havia mort en un hospital d’Igualada per una injecció mal donada.
Amb els anys he anat recopilant informació i el què li va passar va ser una
embòlia gasosa. Però aquestes embòlies són molt rares , ja que les infermeres
coneixen molt bé aquest problema, pel què em fa sospitar que es degué a
altres circumstàncies poc clares, i que el clero no tenia ganes d’explicar.
 El resultat va ser que els llibres que hi havien als baguls es quedaren allà
abandonats. Molts eren en llatí i alguna vegada els havia fullejat quan tenia el
llatí com signatura, però el meu nivell era tant elemental que de seguida em
cansava d’intentar traduir algun paràgraf i els deixava.

A les cases de pagès de l’època hi havien comunes, que estaven just sobre
el femer, i on hi anaven a parar directament els excrements. Era el sistema
que s’emprava abans de la invenció dels vàters actuals, i que encara que ens
sembli estany no fa tants anys que el seu us s’ha generalitzat. El de casa
estava just al sortir per l’eixida. Una tapa rodona de fusta assenyalava on
havies de posar les natges. Abans d’utilitzar-lo, sempre mirava dins el forat,
per assegurar-me que no hi hagués cap animal estrany rondant per allà i, a
l’acabar, posava la tapa i sortia corrents. Uns anys més tard va ser substituït
per una lavabo modern, amb plat de dutxa i vàter de porcellana blanca amb
tapa i contratapa. Va ser la novetat del carrer i fins i tot alguns veïns varen
venir a veure’l per prendre'n nota. Però de seguida varen sorgir alguns
inconvenients; Com que estava a l’exterior l’aigua de la cisterna que estava a
l’exterior, sobre el sostre, es glaçà i es trencà fent un gran mullader, i
haguérem de canviar-la. Llavors, el pare va posar una clau de pas al tub que
portava l’aigua a la cisterna i s’omplia just abans d’anar al lavabo, i així no
quedava aigua dins la cisterna i no tenia temps de glaçar-se.
La dutxa anava amb un sistema semblant, tenia una cisterna al costat de
la cisterna del lavabo i s’havia d’omplir d’aigua calenta abans de dutxar-te.
Degut a la poca alçada que hi havia respecte la sortida, la pressió era tant
minsa que era com dutxar-se amb una regadora, però infinitament més
pràctic que rentar-se amb un cubell. Allò va ser un vertader avanç. Poder-se
dutxar amb aigua calenta era un paler que no vaig conèixer fins els deu anys.
L’eixida donava a un passadís amb boixos de xuclamel a banda i banda i
donava al safareig, on la mare patia els turments hivernals. Els boixos,
retallats a mitja alçada, conformaven una espai enjardinat en la part posterior
de la casa, en la que també hi havia una gran taula rodona amb bancs de
pedra i una gran parra que ho cobria tot i que mantenia el lloc ombrívol i
fresc, i que servia de menjador les nits d’estiu. Després del safareig hi havia el
pati que estava tancat per les corts dels porcs i la quadra de l’euga, i servia
per deixar-hi corre els animals quan se’ls netejava les corts. En un dels
laterals, el conillar i el galliner i, a l’altre el magatzem de les botes de vi i els
estris antics de pagès que ja no es feien servir.
 La part més important de la casa, si li haguessin demanat a l’avi, era el
magatzem de les botes de vi. Dues coses no podien faltar en una casa de
pagès, una era el pa, i l’altre el vi. El demés ho podia proporcionar la casa;
patates, mongetes, cansalada, verdures, fins i tot podia quedar alguna
llonganissa i algun pernil per a l’època del segar i batre, però el vi s’havia de
comprar i calia tenir unes botes prou grans com per poder passar tot l’any
sense angunies. L’any que se’ns va morir l’euga, l’avi va haver de comprar-ne
una de jove i es va quedar sense diners, llavors, en Peret del vi li va emplenar
les botes i li va dir que ja li pagaria quan tingués diners. Quan l’avi feia algun
diner corria de seguida a pagar-li part del deute, perquè no tingués cap dubte
sobre la seva voluntat de mantenir les botes plenes.
Malgrat que la casa era gran, només hi cabien una trentena de porcs, una
euga i sis o set vaques, el que era totalment insuficient per mantenir una
família tant nombrosa com la nostra. Així que, el pare i l’avi s’havien buscat
alguna feina per augmentar els ingressos fora de la casa. L’avi portant porcs al
mercat, i el pare treballava de peó a la fàbrica de conductors elèctrics, on
cobrava noranta pessetes a la setmana quan un quilo de pa en costava deu.

Quan vaig tenir prou autonomia per corre per la cassa, jugava a descobrir
els ous que amagaven les gallines entre la palla, per poder-los covar sense que
la mare tingués la temptació de fer-ne una truita o portar-los a mercat. No era
estrany que, de tant en tant, aparegués pel pati una lloca cofoia per haver
aconseguit agambar una colla de pollets rosos i escardalencs sense que ningú
se’n hagués adonat.
M’agradava acompanyar la mare al conillar i tocar els petits conills,
innocents i juganers que s’amagaven rere les seves mares que es mostraven
esquerpes i desconfiades quan obríem la portella. Em cridava l’atenció el color
dels ulls de les petites cries, alguns els tenien d’un blau cel, transparent i
iridescent, que mai cap humà podria somiar a tenir-los tant bells mentre,
d’altres, els tenien vermellosos, però no com el blanc dels meus ulls quan
acabava de plorar, sinó era una nineta que tenia iridescències vermelloses,
cosa que els feia extraordinàriament exòtics per a mi.

Dels porcs m’espantaven els seus xiscles estridents que semblava que els
llevaven la pell quan esperaven que l’avi els posés el menjar a l'òbit, per callar
sobtadament quan la trapa els deixava el pinso al seu abast. Llavors
s’arrengleraven un al costat de l’altre i menjaven amb desfici. Però sempre
n’hi havia algun que no trobava la manera de fer-se un lloc entre els seus
germans i no trobava la manera d’arribar a la menjadora, aquest solia ser el
més rònec, el que ja de petit no li tocava la mamella, perquè la truja havia
tingut més garrins que metes, i quan aconseguia arribar a la mamella, aquesta
ja estava eixuta. L’avi em va fer adonar que sempre era el mateix el que es
quedava sense menjar, i per això havia quedat enrere, segurament ja havia
nascut una mica més petit que els altres i per això mai havia tingut prou
força per fer-se un forat entre els demés. Llavors, l’agafava i li donava menjar
a part encara que aquests no arribaven a ser mai tant grans com els altres,
deia. L’avi em feia adonar de les similituds entre el regne animal i els humans,
on sempre hi ha qui neix més dèbil o en una casa pobre, però els humans
difícilment tenen la sort de trobar una ànima caritativa que els ajudi a sortir
del la seva situació d’inferioritat, i acostumen haver d’arrossegar complexes
d’inferioritat tota la vida. Com li passava a en Quim volador. Un noi que havia
passat tanta misèria de petit que havia quedat menut, esquelètic i una mica
curt de mollera, el què el convertia amb objecte de burla de tot el jovent. Li
deien en Quim volador, perquè quan feia vent li cridaven d’un tros lluny !
Quim, posat pedres a les butxaques! I es posaven a riure a continuació.
Recordo altres motius semblants, com en Patufet, que era un home baixet i
rodó, o en Mig-metre, que devia fer metre cinquanta. Era un mon on
sovintejava la burla cruel i despietada.

De l’euga m'impressionava la gran envergadura i la seva mirada. Amb

aquells ulls tant grans i rodons, com immenses boles de cristall on s’hi
reflectia tot el què l’envoltava, com aquells miralls convexos que es posen als
carrers per veure-hi en totes direccions, i que et miraven, entre sorpresos i
temerosos, des del moment que posaves el peu a la quadra quan, en realitat,
l’espantat era jo al veure un animal tant gran i poderós.
Era una euga bruna de crins i de polaines roses, amb una marca marca
blanca al front, com si fos descendent d’una dinastia noble. Tenia les anques i
el coll fort, i estava avesada a fer els treballs més durs. L’avi em convidava a
acariciar-li la crin daurada i el seu morro sempre fresc i humit. Em deia que
els cavalls s’havien d’estimar, d'amanyagar, havien de ser tractats amb
tendresa ja que, malgrat la seva corpulència, eren molt porucs i temorosos, i
que qualsevol cosa que es movia al seu voltant els espantava i podien
reaccionar de manera inesperada i desproporcionada al suposat perill. No sé
qui tenia més por, si ella o jo, però al veurem, abaixara la seva gran testa rosa
amb els quatre cabells que li sortien entre les orelles, perquè l’acariciés,
mentre, m’observava amb una atenció gairebé humana.
 L’avi i l’euga formaven un equip incansable, capaç de moure muntanyes.
Eren amics inseparables, on hi havia l’avi, hi havia segurament l’euga. Era el
seu cotxe, el seu tractor, el seu amic que l’esperava pacientment que acabés
carregar el carro per tornar a casa. Poques coses feia l’avi sense ella. Així que
quan es llevava el primer que feia era anar-la a veure, i encara no posava el
peu al pati l’euga treia el cap per sobre de la mitja porta de l’estable i rellinava
per donar-li el bon dia, i quan obria la porta, l’avi s’havia d’apartar amb
rapidesa, perquè sabia que no esperaria que la porta fos del tot oberta per
sortir esverada a fer una volta al pati al galop. Donava un parell de voltes i
s’amorrava al safareig per engolir aigua a galledades, i quan acabava, feia un
rebuf i s’entornava a la quadra, on l’avi li ja li havia posat el ferratge a la
menjadora.
Es necessitaven mútuament. L’avi a l’euga i l’euga a l’avi. Ella tiraria tot el
matí de l’arada, amb el seu coll herculi i les seves anques poderoses, suaria de
valent i, assedegada, esperaria fins arribar a casa per abeurar-se. Els
dissabtes, es llevarien a les dues de la matinada, l’enganxaria al carro i
sortirien per aquells camins de déu a recollir godalls i nodrissos per les cases
de pagès dels voltants, i quan el carro estaria ple, enfilarien el llarg camí fins
el mercat de Vic. Llavors, l’avi li penjaria una saca al coll i ella s’entretindria
tot el matí mastegant l’alfals o el sègol que l’avi li brindava. Al migdia, quan
els pagesos havien fet els seus intercanvis, recolliria els garrins que els
pagesos haguessin comprat i tornaria a desfer el camí, repartint a cada casa el
què li havien encomanat. A les sis de la tarda arribaven a casa l’euga i l’avi
contents i feliços, per la feina realitzada.

Si li hagués demanat a l’avi quina feina li agradava més, hauria dit anar a
mercat els dissabtes. Li agradava sentir els pagesos quan li deien «Bon dia
Ton, vols fer un trago abans de carregar» o «avui tindràs bon camí» Sentir
que era útil a societat, i que la seva feina era apreciada l’omplia de satisfacció.
El dia que va morir l’euga, no sé si plorava per l’animal o perquè no podria
tornara a veure als pagesos i seria una mica menys en Ton de la Munda. Crec
que hauria fet aquella feina encara que no li haguessin pagat, fins i tot, poc
abans de morir i estava el llit en coma, els dissabtes, a les dues de la matinada
es volia aixecar i deia que havia de guarnir l’euga, i em demanava si ja li havia
anat al veterinari a buscar la guia. L’havia de tranquil·litzar i dir-li que ja hi
havia anat, però algun rellotge interior, més precís que el que teníem penjat
del menjador, li deia que era hora d’aixecar-se per anar a mercat.
A l’estiu posava els estaquirots llargs a les escalades del carro per poder-lo
carregar fins a tres o quatre metres d’alçada. L’avi i jo solíem quedar-nos a
dalt per entomar les garbes que el pare ens acostava amb la forca de tres
pollegons, fins que gairebé no hi arribava, llavors la prudència li dictava que
havia de parar per no perdre la càrrega pel camí, mentre, l’euga, com si sabés
exactament què s’esperava d’ella, esperava pacientment que la càrrega
estigués assegurada, i després, amb les seves potents anques, treia el carro del
camp i enfilava el camí de tornada. El pare l’agafava pel rosal, com si anessin
de bracet, i l’acompanyava per camins intransitables fins la màquina de batre.
Mentre, l’avi i jo, asseguts sobre el munt de garbes, xerràvem i cantàvem. Era
una festa, i l’avi gaudia de veurem feliç i jo gaudia de veure-li a ell. El camí de
tornada era llarg i tenia temps per explicar-me alguna història, mentre el pare
vigilava que la càrrega no es desfés i anéssim per terra.

Al ser pagesos de poble, teníem els camps lluny de casa, eren els que l’avi
havia llogat on havia pogut i escampats per tot el terme, normalment eren els
que els amos no volien per ells i solien ser primalls i res i creix quan hi ha una
mica de sequera. Eren aquells que ningú volia perquè sembres molt i culls
poc. La majoria estaven lluny del poble i, a pas de l’euga, es necessitava una
hora llarga per arribar-hi.
Cada dia, de bon matí, l’avi i l’euga solien sortir a buscar ferratge al camp.
Eren una parella inseparable en la que cadascú tenia el seu paper. L’euga
esperava pacientment que l’avi hagués dallat el ferratge i carregat el carro,
llavors emprenia el camí de tornada sense que l’avi li hagués de manar res,
mentre, ell solia feia una becaina sobre el fenc, ja que l’euga sabia el camí de
tornada i, si s’hagués trobat amb algun impediment s’hauria aturat i hauria
esperat pacientment que el problema es resolgués. L’avi es despertava quan el
sotragueig del carro cessava, i la majoria de les vegades era perquè ja eren
davant de casa. Llavors baixava i afalagava l’euga passant-li la ma per la
crinera i li xiuxiuejava alguna cosa a l’orella. Ella se’l mirava amb els seus
grans ulls i esbufegava pels nadius, com si entengués el què li deia.
Cada any, paria un àgil i graciós pollí que tremolosament, acabat de
nàixer, ja s’aguantava dret i, al segon dia, ja saltava pel pati corrent darrera la
seva mare. Jo m’ho mirava encuriosit al veure com, sense que ningú li hagués
ensenyat, s’agafava a les mamelles i no parava fins a deixar-les sense llet. L’avi
esperava que algun any naixés una poltra per fer la feina de sa mare quan ja
no pogués tirar del carro. Llavors, l’avi em deia que la deixaria reposar i que
es morís de vella, encara que no servís per treballar, però cada any naixia un
pollí eixerit i de cames extraordinàriament llargues, que saltava i botava pel
pati, i que l’avi venia per quatre duros mal comptats, mentre ella s’hi
resignava i callava.
Però un mal dia, al anar-la a despertar, la va trobar ajaguda sobre el jaç de
palla, en comptes de rebre’l amb una renillada. Aquell dia les cames no
l’aguantaven i el seu coll fort, capaç d’estirar l’arada amb el solc més gran i
profund, en prou feines podia mantenir la testa alçada. Estesa a terra, es
mirava l’avi amb els ulls esbatanats, espantada i temerosa, com si sabés què el
seu camí havia arribat al fi. L’avi va seure al seu costat i, amb tendresa, la va
abraçar. L’euga no va plorar, però l’avi si, sabia que a l’euga se li escapava la
vida sense remei i que ben poca cosa hi podia fer. Em va demanar que anés a
buscar el veterinari. Vaig corre carrer enllà, vaig baixar les escales de la plaça
amb quatre gambades i vaig trucar frisós la porta de l veterinari, fins que una
minyona, gran i endormiscada, em va obrir la porta, i sense fer cas de les
meves urgències em va demanar que segués al petit rebedor on tantes vegades
havia esperat que em fes la guia sanitària perquè l’avi pogués portar els porcs
a mercat. Vaig sentir com el vell veterinari remugava. Finalment va aparèixer
amb una llarga bata sobre del pijama i la gorra de dormir. Li vaig explicar el
que m’havia dit l’avi. Va brandar el cap com si no calgués que l’hagués
despertat. Em va dir que no corria presa, que quan hagués esmorzat s’hi
acostaria. Va arribar a mig matí, quan l’euga feia estona que era morta. L’avi
encara estava al seu costat. El vell veterinari va dir que el cor li havia fallat i
que era massa vella per tant treball. Ens va dir que faria venir uns homes a
buscar-la, ja que no es podia portar a l’escorxador. Al final del matí, una
quadrilla d’homes varen demanar per l’avi. Varen pujar amb un cavall rampa
amunt, la varen lligar amb unes cordes i la varen arrossegar fins el carrer.
Mentre la baixaven, estic segur alguna llàgrima li va caure a l’avi. Tenia els
ulls vermellosos, i encara que ho negués, un hora o altre havia plorat. La
varen carregar a un carro de trabuc i varen marxar carrer enllà. L’avi es va
quedar mirant com se l’emportaven, i fins que no la va perdre de vista no va
entrar a casa.
 Carro de Trabuc

Quan va arribar el pare de treballar semblava que la casa era buida. Un

silenci sepulcral havia envaït la casa, com si tots els animals sabessin que era
un dia de dol. El pare no sabia com consolar l’avi, que va estar uns quants dies
sense menjar gairebé res. El pare es va afanyar a buscar una altra euga,
mentre l’avi es passava el dia assegut al pedrís del costat de la porta, sense
saber que fer, mirant com s’esmunyia el dia, sense poder anar a buscar
ferratge pel bestiar, sense portar els porcs al mercat, sense poder anar al
camp. No l’havia vist mai tant trist i preocupat com aquell dia. El pare va
comprar una euga jove, ajogassada i poc entenimentada que no s’estava
quieta quan li posaven els guarniments. Se l’havia de portar agafada pel
ronsal tota l’estona, ja que podia prendre qualsevol direcció sense que ningú li
manés. L’avi va intentar ensenyar-li on teníem els camps. Però no va arribar
aprendre ni la meitat del què sabia l’euga vella, mai va saber tornar a casa
sola, ni quan havia d’aturar-se. Amb la euga vella, el pare estava tranquil
perquè sabia que si a l’avi li hagués passat alguna cosa l’euga l’hauria portat a
casa, però amb aquella euga jove i esverada, el perill era que s’espantés per
qualsevol petitesa i bolqués el carro amb l’avi a sobre. Li va recomanar que
fins que no s'amanyagués la portés sempre agafada del ronsal, cosa que l’avi
va fer a pesar de la seva avançada edat i que desitjava seure una estona, al
menys quan tornava del camp. No crec que fos un sentiment egoista, l’avi
s’apreciava l’euga, i potser se l’estimava i tot, en la mesura que una persona
pot estimar un animal. Mai més vam tornar a tenir una euga com aquella, de
la que sempre en parlava amb enyorança. Ja no va tornar portar porcs a
mercat, perquè no podia anar tantes hores caminant i, aleshores, ja
començaven a corre camions i, alguns, es dedicaven al transport de bestiar.
Als seus setanta i no sé quants anys, no podia començar un altre carrera. Això
és feina pels joves, va dir, la meva època ha passat. I es va quedar arraulit a la
vora de la llar de foc esperant la seva hora. Sortia quan el sol es ponia i mirava
cap a la quadra on l’euga, quan la foscor envaïa les quadres, el silenci
embolcallava la casa i les gallines ja estaven ajocades, l’euga, com un vigilant
atent, treia el cap per la porta de dos batents i observava el lent acabàvem del
dia. Mai més cap cavall va tornar a vigilar la casa, ni a renillar quan passava
alguna cosa fora del normal. No ens va fer falta tenir mai gos, ella era el
vigilant més fidel que es pogués tenir.

El clero

Era costum anar a missa cada diumenge. La mare, com la majoria de

dones de pagès, tenia la mateixa feina de cada dia, donar menjar a l’aviram,
rentar la roba i preparar el dinar, així que anava a missa de sis, que semblava
gairebé reservada només per a elles. La mare, que hi acudia puntual, s’asseia
als bancs de la dreta, que eren els reservats per a les dones i a aquella hora
solien estar plens, mentre que els bancs de l’esquerra, els reservats pel homes,
romanien gairebé buits, ja que solien anar a missa de dotze després d’haver
donat menjar al bestiar i haver-se rentat les orelles amb sabó Heno de Pravia
i haver-se posat un bon raig de Floid a la cara després d'afaitar-se per matar
qualsevol olor no desitjable. Ben endiumenjats esperaven la sortida d’altres
pagesos per fer petar la xerrada i assabentar-se del preu de les patates o del
bestiar després, a la plaça, feien unes quantes tirades a les viroles de sota les
voltes per veure si els tocava una empolla de cava Lapierre o una d’anís del
Mono i se’n tornaven cap a casa.
Un dia vaig acompanyar la mare a missa de sis perquè en sortint volia
visitar una amiga i no volia anar sola pels carrers aquella hora tant
intempestiva. Malgrat que m’havia abrigat tant com havia sabut, mai havia
passat tant fred com aquell dia. Les altes voltes de l’església feien de
receptacle hivernal i les dents m’espetegaven com si tingués febre. Arraulit al
costat de la mare vaig escoltar pacientment les primeres lectures d’un solitari
mossèn Baulenas, que amb varies capes de sotanes treia el cap de sota una
casulla immensa de color verd clar, com aquelles tortugues que treuen el coll
de sota la closca i miren amb precaució els seus voltants. A l’hora del sermó va
pujar a la trona, i des de dalt aquell mirador privilegiat, amb la seva veu
potent i atronadora que semblava sortir del fons de les cavernes, va deixar
anar el seu sermó dominical, com feia sempre. Aquelles humils dones, mortes
de fred i cansades de treballar tota la setmana, haurien agraït algun consol a
les seves tristes vides, però en comptes d’això, les amenaçava amb tots els
castics imaginables. Aquelles dones, tant poc sospitoses de pecar, ni que fos
per omissió, i que cada diumenge feien l’esforç d’aixecar-se tant d’hora per
complir amb la seves obligacions dominicals abans de continuar amb les
feines de pagès, eren acusades injustament de pecadores. De no complaure els
seus marits. De no ser prou bones cristianes i, només per això, podrien
cremar en el foc etern durant la resta de l’eternitat si no es confessaven de les
seves flaqueses. Una llarga cua es formà davant els confessionaris, mentre
mossèn Baulenas contemplava satisfet l’efecte aterrador de les seves paraules.
No sols podien anar a l’infern, sinó tot un enfilall de desgràcies els podria
caure sobre d’elles i de les seves famílies si continuaven vivint en pecat. La por
era el missatge, el premi; la comprensió de Déu tot poderós. La majoria
tornaven a casa sense esma per a contradir els seus marits, disposades a resar
cada vespre i a ser devotes cristianes. El més trist era que després
d’esporuguir-les, aquelles mateixes dones el convidarien a les seves cases
quan celebraven un bateig, un casament o alguna festa assenyalada. La feina
de mossèn Baulenas en aquell temps, es podria dir que era la d’esporuguir les
feligreses i després atipar-se a les seves taules com un bacó, cada vegada que
celebraven alguna festa familiar.
Mossèn Baulenas, amb un diàmetre abdominal descomunal, contrastava
amb la de les emmagrides i esllanguides feligreses després de treballar de sol
a sol i menjar el què els permetien les cartilles de racionament que encara
estaven en vigor des que havia acabat la guerra.
Potser em vaig fixar més amb mossèn Baulenas perquè era qui celebrava
la missa de sis, els altres companys, que també gaudien d’una salut tant
envejable com la seva, es desvivien per aconseguir que els destinessin a una
ermita de pagès, a poder prop d’alguna casa gran i adinerada de les que es
convertien, gairebé, en un més de la família, compartint els dinars dels
diumenges i els de les festes assenyades a més d’emportar-se alguns ous,
aviram i llegums de l’hort amb què emplenar les seus voluminosos i
prominents estomacs i, de tant en tant, ajudarien a les altres parròquies
alhora d’oficiar enterraments de primera, ja que, en els sepelis, segons la
categoria del finat, podien trobar-s’hi fins a sis clergues per acompanyar-los a
l’última morada. Als enterraments hi solien assistir tants clergues com cavalls
estiraven del cotxe mortuori, i la riquesa del se’n anava a l’altre barri es
mesurava pel número de cavalls que el portarien a la tomba i la quantitat de
clergues que li cantarien les absoltes. Els més pobres n’hi havia prou amb un
sol cavall i un sol eclesiàstic per encapçalar la corrua mortuòria. Es podria dir
que el número de clergues solia ser proporcional a la cartera del difunt, i així
els capellans d’ermites petites es feien un sobresou que els ajudava a
emplenar els seus rebosts.
Una carrossa era negra, coronada per un baldaquí i unes cortines també
negres acabades amb serrells daurats a tot el voltant, i a la part més alta hi
havia una creu amb rivets daurats. Les flors eren proporcionals a la butxaca
del difunt i es cantaven més o menys absoltes segons ho hagués deixat escrit
en el seu testament.
El conductor, en un enterrament de tercera, anava abillat amb un vestit
de vellut negre, amb botes altes i enllustrades del mateix color, i amb camisa
blanca i una gorra negre. Mentre que en els enterraments de primera, el
conductor es vestia de frac i barret de copa alta, i el tir eren sis cavalls negres
atzabeja guarnits amb plomalls negres.
Des les golfes de casa, on solia pujar a estudiar per aïllar-me del soroll de
la casa, veia el camí de xifrés que portava al cementiri, i moltes hores em
quedava embadalit mirant el seguicis fúnebres. Immediatament després del
fèretre encapçalaven el seguici els capellans seguits del homes de la família
vestits de rigorós negre i, fins que no havia passat l’últim mico, no podien
iniciar la comitiva les dones, que solien amagar el seu dolor sota gran
mantellines negres, que a més de protegir-les de mirades insolents dels que
creien que el número de llàgrimes anava aparellat amb dolor que sentien al
quedar-se vídues, els servia per observar, sense ser vistes, l’espectacle que
s’organitzava al seu voltant. Contrastava que, mentre les dones de la primera
fila ploraven a cor que vols, els últims homes, que els tenien al davant,
parlaven de les seves coses i alguns fins i tot ho celebrava recordant algun
anècdota del difunt.
Però ningú volia quedar enrere a l’hora d’enterrar els seus finats, i els que
podien s’endeutaven, si feia falta perquè el número de clergues fos el més alt
possible, així que al clero se’ls girava molta feina, sobretot a l’hivern quan la
grip i el fred s’emportaven els més grans i els més febles. Llavors el seguicis
mortuoris, al mig de la boira i vistos des de casa, esdevenien tètrics i
fantasmagòrics, dignes d’una pel·lícula del Dràcula. El que més
m'impressionava era quan els cavalls, de pel negre brillant, amb guarniments
i plomalls del mateix color, portaven un petit taüt blanc. Llavors es trencava el
protocol i deixaven que el pare i la mare anessin immediatament després del
taüt i que s’ajudessin entre ells en el llarg del camí fins el cementiri. Em
corprenia pensar que allà hi anava un nen com jo i que qualsevol dia podria
ocupar el seu lloc. Pensava que em moriria de fred dins aquells nínxols, tapats
per una làpida de marbre blanca i freda. Encara que el meu enterrament no
seria tant patètic com els que veia des de casa, perquè només em precediria
un sol cavall i un sol clergue, perquè a casa no haurien pogut pagar més d’un
capellà. Però tant sa val, aniria al cel com deurien anar aquells pobres que
veia passar. Anys més tard es substituir el carro per un cotxe fúnebre, vaig
agrair que els enterraments fossin més breus i que s'anul·lessin els seguicis,
no suportaria passejar el meu dol pels carrers del poble un dia d’hivern
darrera uns cavalls emplomallats.
Vaig acabar de perdre la fe quan va nàixer morta la meva germana
tercera. Segons em varen explicar els pares, el cordó umbilical se li havia
entortolligat al coll i l’havia asfixiat. Mossèn Baulenas va dir que al haver mort
sense batejar no podia entrar a l'església ni se li podia fer les exèquies. Així
que la varen posar en una capsa de cartró i el pare la va portar al cementiri
perquè descansés a nínxol de la família. Al cap d’un dies, quan la mare es va
haver refet, vàrem anar tota la família a missa de deu a resar per ella. Feia poc
que la mare havia parit i el seu dèbil cos no li permetia aixecar-se més d’hora,
fins i tot, encara caminava amb certa dificultat. Al veure-la, mossèn Baulenas
li va retreure la seva presència.
–Que fas aquí, si encara no t’has purificat? Li va etzibar com si la mare
estigués en pecat.
La pobra dona no va saber què respondre i, encara que estava convençuda
que no havia fet res malament, va corre a confessar-se. En aquell moment no
vaig entendre el perquè d’aquell retret. Anys més tard vaig comprendre que el
seu pecat era evident, havia tingut relacions carnals pel fet d’haver engendrat
un fill, i aquell pecat havia de ser purificat abans d’entrar altre vegada a la
casa del Senyor. Mossèn Baulenas li va dir que el diumenge següent portés un
ciri, que li beneiria i tornaria formar part de la comunitat de fidels. No sé si ho
va fer. Em sembla que va ser a partir d’aleshores que va deixar d’anar a missa
de sis cada diumenge i només i anava amb el pare de tant en tant quan
acompanyava el pare a missa de dotze, o simplement no hi anava, encara que
durant molts anys li va quedar la recança de no actuar correctament, fins que
va decidir deslliurar-se dels estigmes que l’havien tenallat durant tots aquells
anys i anava a missa quan li semblava. La vida de la meva mare era gaire
diferent de les dones de la seva generació; el pare, el marit, els capellans i la
societat decidien per elles. Podríem dir que la seva vida va ser una lluita per
anar trencant cadenes i tabús que havien ordit al seu entorn, i deslliurar-se
dels prejudicis d’una època en que les fotografies eren en blanc i negre, no
perquè no s’hagessin inventat les fotografies en color, sinó perquè la vida era
molt negra. D’entrada, el seu pare l’havia tret de l’escola a l’edat dels tretze
anys, perquè les noies no calia que estudiessin, ja que la seva ocupació seria la
de cassar-se i tenir fills, però mentre no arribava aquest moment calia que
contribuïssin amb les despeses de la casa, així que li va buscar feina en la
mateixa empresa on ell feia de teixidor i així li ensenyaria l’ofici. Em consta
que era una bona teixidora i moltes vegades ho explicava orgullosa, fins que
als divuit anys es va enamorar del pare, i al cap de poc li va demanar que es
casessin perquè l’avia havia emmalaltit i no hi havia cap més dona per portar
la casa. El seu pare es va enfadar perquè si es casava, deixaria de contribuir
amb el seu sou al benestar familiar. Tot i les protestes del seu pare, es varen
casar. Ella només tenia divuit anys i no havia estat mai en una casa de pagès;
a partir d’aquell dia seria la minyona de tothom, seria la que rentaria la roba,
l'apedaçaria i la planxaria. Cuinaria perquè, quan arribessin els homes de
treballar, tinguessin el plat a taula. Després fregaria la casa, es cuidaria de les
gallines, els conill i els ànecs. Netejaria les seves gàbies i els donaria el menjar.
Va passar de dependre del seu pare a dependre de les exigències de la casa i
de les costum de l’època.

A cada parròquia hi havien set o vuit capellans i quan te’ls trobaves pel
carrer els havia d’anar fer l’amistat. Això volia dir que els havies de besar la
ma en senyal de submissió a la santa mare església. A mi m’anguniejava
aquella costum i sempre mirava d’escapolir-me’n. Besar aquelles mans fines i
llefiscoses, de perfums variats, amb olor de rapè, tabac o ves a saber de què,
em feia fàstic. Si no me’n podia escapar procurava ser dels últims a fer-los-hi,
mentre m’imaginava la ma llepissosa i plena de les babaies dels que m’havien
precedit.
Però la meva relació amb el clero, sense proposar-m’ho, va ser intensa A
l’edat de set o vuit anys em vaig assabentar que la mare tenia un germà petit
que estudiava al seminari de Vic. Un bon dia els meus avis em varen convidar
a fer-li una visita. Tenia deu anys més que jo i em va semblar un home fet i
dret quan, en realitat, era un barbamec de setze o disset anys. Era un dia de
boira baixa, espesa i gebradora. Era la primera vegada que pujava al cotxe de
línia, aquell que veia passar dos cops al dia per la carretera de davant de casa i
que ens obligava a treure les porteries que havíem marcat amb dues maletes
al mig de la carretera. Hauria estat una aventura si no hagués estat perquè no
es veia més enllà del nas. EL viatge va esdevenir trist i monòton, ja que entre
els vidres entelats i la boira, no es veia res. El cotxe ens deixà a la carretera, a
uns cent metres de l’entrada del seminari. Un capellà jubilat ens obrí la porta
de ferro que donava a una amplia avinguda, delimitada per xifrés i que
portava fins a l’immens edifici de color de palla situat dalt un petit turó. A
mesura que ens hi acostàvem dues torres com dos campanars, a la part
frontal, van emergir per sobre de la boira. L’edifici era com una immensa
fortalesa, amb un gran pati central com el claustre d’un monestir. Ens varen
fer esperar a l’amplia entrada que feia de recepció on hi havia altres famílies
que, com nosaltres, també havien vingut a veure el seu fill. Al cap d’un
moment va aparèixer el tiet somrient, enfundat en la seva sotana llarga i
negre i, que al estar tant esprimatxat, semblava més alt del que era en realitat.
El vàrem seguir pels llargs passadissos fins a la cel·la. A l’obrir la porta va
semblar que tornàvem a ser a l’exterior, una boira blanca emergia de l’estança
que compartia amb el seu cosí, amb qui, a més, de compartir nom i cognom,
ja que els dos es deien igual, compartien vocació. La fortor del tabac resclosit
em va sobtar i, a pesar que a casa l’avi també fumava, tanta concentració de
fum i de tabac empedreït em va produir l’efecte com si m’haguessin donat un
cop a la cara. La boira exterior competia amb la que hi havia a l’interior
d’aquella cel·la, només que aquella, era més pudent i tòxica. Cap dels dos
aspirants a capellà sabien, en aquell moment, que no envellirien gaire per
culpa del maleit tabac. Lligats pel destí els dos cosins varen compartir cel·la,
vici i fi. El pare deia que, com que no podien gaudir dels plaers de la vida, els
deixaven compensar-ho amb el tabac, sense adonar-se que els estaven
condemnant, d’antuvi, a una mort horrorosa. En aquell moment jo no sabia a
què es referia el pare amb els plaers de la vida, i que s’amagava darrera
aquella metàfora.
Saber que tindria un oncle capellà va fer que em mirés els de la seva
espècie amb una certa benevolència, però no m’imaginava que aquell parell de
joves un dia podrien arribar a ser panxuts i calbs com els que havia conegut
fins aleshores. Afortunadament no va ser així i varen conservar la dignitat i
mai varen tenir el volum dels que jo coneixia. Potser perquè ells no eren de la
generació dels que havien passat la guerra i el seu objectiu no era la d’anar de
bateig en bateig i de casament en casament per satisfer els seus instints més
elementals. Al tiet era una enamorat de la música, mentre que el seu cosí, li
agradava pintar a l’oli i havia fet algun quadre bastant interessant. Però cap
dels dos va arribar a despuntar en les seves aficions.
Quan va cantar missa. Els avis es varen comprar vestits nous, com si se’ls
casés el fill. La mare ens va fer uns pantalons i un jersei nous per a mi i el meu
germà, mentre, el pare treia de l’armari el vestit de cassar per aquell dia tant
assenyalat. Varen cantar missa a l’església major del poble, l’havien engalanat
amb flors i un estol de capellans els varen acompanyar. El tiet estava
sensiblement nerviós, i em va semblar que quequejava quan va pronunciar els
vots d’obediència, pobresa i castedat. Jo tenia aleshores deu anys i no sabia
que significaven aquelles paraules. Anys més tard, quan vaig entendre el
significat em va semblar comprendre perquè havia quequejat. Sempre
m’havia fet la impressió que l’havien enredat. He de dir a favor seu que vaig
canviar de manera de pensar sobre el clero per ell, ja era un capellà
absolutament diferent dels que havia conegut fins aleshores; s’ocupava del
jovent i ensenyava música als qui ho desitjaven, i era molt apreciat pels nois i
noies de la seva petita i allunyada parròquia. Però aquells vots que havia
pronunciat amb veu baixa el varen trair. Anys més tard, quan els seus pares
havien mort, va penjar els hàbits i es va fer seglar. Es guanyava la vida fent
classes de música i dirigint alguna coral, on va conèixer la que seria la seva
dona. Va tenir dos fills i sempre va va tenir el sentiment d’haver trencat un
jurament i no va parar mai de demanar la dispensa papal, encara que
disposava de la carta de secularització. Era com una espina que portava
clavada al cor, ja que en el fons ell sempre es va sentir capellà, i el fet que no el
permetessin casar-se li havien trencat la seva vocació. Però no li varen voler
donar mai.

L’escola

Els primers records més primitius que em venen al cap són de les olors.
L’olor del Linitul, la de la carn cremada i l’olor de l’escola de pàrvuls, una
barreja de pixums i magdalenes acabades de fe. Era l’olor, que malgrat ja
anava a aquella escola molt abans que en tingués record, el perfum fou el
primer que hem quedà gravat.
 Era una escola de pàrvuls molt rudimentària, ja que en aquella època no
era obligatòria l’escolarització fins els sis anys i aquella era la única que hi
havia al poble per aquelles edats.
No recordo el primer dia que vaig anar a l’escola, desprès, poc apoc
aquelles pinzellades dèbils i imprecises s’anaren fent més profundes i, a
mesura que em vaig anar fent gran, cada vegada vaig anar recordant més
detalls, fins el dia que vaig ser conscient que la mare em portava cada dia
aquell lloc perquè em vigilessin, mentre ella s'escarrassava a fregar el terra de
casa que mai brillava, o anava a plaça a vendre alguns ous i alguna gallina que
ja havia deixat de pondre. Quan la mare em despertava, el pare ja feia hores
que era fora. Sortia puntual a dos quarts de cinc del matí cap a la fàbrica,
mentre l’avi munyia les vaques i donava menjar als animals per després
esmorzar amb nosaltres. Tot seguit, ell se’n anava al camp a busca ferratge pel
bestiar o a arrancar alguns naps d’aquella terra endurida per la glaçada, i la
mare em portava a l’escola dels caganers.
Malgrat que l’escola era petita i llardosa, allà, per primera vegada, vaig
prendre consciencia que el mon no era sols l’univers de casa, era molt més
gran del què pensava i que hi havia altra mainada com jo. Els meus records
comencen a la classe dels grans, encara que ser de bona tinta que no em vaig
perdre cap dels cursos precedents, on cagar-se a les calces i portar els mocs
penjant era assignatura obligada. Els de cinc anys estàvem a càrrec de la
senyoreta Conxita, la neboda de la senyora Maria. Una noia de rinxols pel-
roigs i cara pigada que llavors em semblava molt gran però, però en realitat,
no arribava als setze anys.
Una tanca de barrots metàl·lics ens privava que ens acostéssim més del
compte a l’estufa que hi havia al mig de la sala. Una barana, que tenien la
mida justa perquè les nostres galtes, envermellides pel fred, no s’empassessin
entre els barrots i ens haguessin de treure d’allà amb fòrceps, l’envoltava
l’estufa i impedia que ens hi apropéssim més del compte. Aquella tanca era
també el punt de partida i trobada dels nostres jocs infantils. No hi havien ni
taules ni cadires, ni pintures ni papers amb els que ridiculitzar als nostres
pares amb dibuixos surrealistes, ni es feia cap exposició de les nostres
habilitats manuals. Senzillament ens vigilaven.
En aquella època no es parlava de pedagogia, ni de complexes, tot era
molt senzill. Els pares no estaven preocupats per nosaltres i es desconeixia la
paraula trauma, que no sé si figurava al diccionari. El temps s’escolà depresa i
gairebé sense adonar-me'n, vaig deixar aquell primer lloc de socialització per
anar als «hermanos de la Salle» mentre les nenes anaven a engrandir el
col·legi de les germanes Carmelites, sense haver arribat a descobrir en què
ens diferenciàvem.
Aprendre de lletra va ser tot un esdeveniment, era la prova inequívoca
que m’havia fet gran, i que s’havia acabat passar-me el dia jugant.
Aquell estiu, la mare va comprar un retall de roba de ratlles blanques i
blaves i em va cosir una bata amb la màquina de cosir que hi havia sota els
abrics del menjador.
Era la primera vegada que la mare me’n feia una. Al cosidor, on anava els
vespres per aprendre a cosir i a parlar una estona, li havien deixat uns patrons
de cartró per tallar la roba, mentre jo observava encuriosit com marcava la
tela amb un guix per després tallar-la i l’embastar-la amb llargues puntades.
Me la va emprovar, posant unes llargues agulles de cap que treia d’un petit
coixinet que portava agafat del braç. De tant en tant, s’allunyava i observava
com em quedava.
Després va posar la roba sota l’agulla de la màquina de cosir i, balancejant
rítmicament els pedals, la vella màquina va moure amb una rapidesa
extraordinària l’agulla amunt i avall, mentre jo mirava absort com la roba
sortia per l’altre banda cosida amb una perfecció sorprenent. Després, em va
demanar que parés de jugar i me l’emprovés a de nou. Les bates que em cosia
la mare em solien anar tres canes grans, m’arribaven fins a mitja cama, i les
mans desapareixien sota les llargues mànigues.
 –Perfecte. – deia al comprovar que li havia sortit tal com volia, encara
que jo semblés un espantaocells d’estar per casa.
Tot el què ens cosia ens havia d’anar gran, deia que era perquè hi
poguéssim fer el creixent i ens durés al menys un parell d’anys. Però tanta
precaució es revelava inútil, perquè érem poc curosos amb la roba i aviat
l’esquinçàvem i, malgrat que hi deixava una bona gira per allargar-la un parell
de vegades, no hi era a temps malgrat els sorgits i els pedaços que
inevitablement hi havia de cosir per allargar-los la vida. Aquell ritual es
repetia inevitablement cada estiu, i així, cada any disposàvem d’un parell de
bates, una de nova i una de vella, perquè tingués temps de rentar-les.
He de reconèixer que en aquella època érem bastant entremaliats i més
d’un dia arribàvem amb alguna butxaca esparracada o amb un set als
pantalons que ella pacientment apedaçava.
El nou col·legi, estava a la part baixa del poble, al costat del canal
industrial. Era un col·legi exageradament gran per la mida del poble, però en
realitat, una bona part estava destinat a acollir nois en règim d’internat.
Alguns venien atrets per la fama de ser un bon col·legi ja que, segons
deien, tenia una certa nomenada. Alguns venien de bastant lluny, molts de
Barcelona, però també n’hi havien de petits pobles dels voltants on les escoles
no feien el batxillerat, o vivien en cases de pagès allunyades del poble. Els de
ciutat solien ser nois que els seus pares tenien problemes i, amb l'excusa de
proporcionar-los una bona educació, els allunyaven de les seves vides. Però
els nois no eren beneits, i la majoria eren conscients de les veritables causes
del seu allunyament i, mentre alguns s’ho prenien amb resignació i tristesa,
d’altres, es revelaven contra aquell exili forçós i adoptaven comportaments
rebels. Un dels meus amics interns, en Cervera, deia que allò era un garatge
de pupil·latge per aparcar-hi fills de pares barallats. Alguns passaven els
primers dies del seu estranyament arraulits en algun racó, sense participar
dels jocs ni parlar amb ningú. D’altres, aprofitaven per desenvolupar tot el seu
potencial d’insolència i provocació procurant fe la vida impossible als frares.
A mi em semblava injust que els haguessin separat de la família, i entenia que
alguns, després de passar-se algunes setmanes sense rebre cap visita, els
envaís un sentiment d’enuig que es traduïa en actes de rebel·lia i
desafiaments, que acabaven pagant amb castics algunes vegades, fins i tot,
corporals.
Quan ja tenia catorze anys, en Cervera em va explicar que el seu pare
l’havia tret del maristes de Sans perquè un hermano no parava de tocar-lo, i
quan ho va dir a casa seva el seu pare es va enfadar molt, però la seva mare va
anar a parlar amb el frare i aquest li va negar tot, però se li va insinuar de tal
manera que si no fuig corrent li hagués fet un germà allà mateix. Quan li va
explicar al seu marit no s’ho va creure i va decidir allunyar-lo de la seva mare
portant-lo al nostre col·legi.
Amb aquells nois vaig aprendre renecs i paraules estranyes, i que la vida
podia ser molt més complicada del que havia imaginat fins aleshores. Amb
ells varen arribar altres maneres de vestir, pantalons de golf, jerseis amb
dibuixos geomètrics i robes elegants, que la majoria de vegades passaven
desapercebudes sota les bates de ratlles blaves i blanques que recordaven els
uniformes dels camps de concentració, i ves a saber si els frares no s’hi havien
inspirat. Va ser el primer contacte amb un mon diferent i desconegut. També
vaig descobrir que, a més dels guàrdia civils i els hermanos, també hi havia
altre gent que parlava un altre idioma diferent al nostre, però els nois aviat
aprenien la nostra llengua, encara que els hermanos no els l’ensenyessin.
A la nova classe ja no hi havia una estufa a la que acostar-se, sinó
enormes radiadors que mantenien l’ambient confortable. No calien baranes
per protegir-nos de ferro roent i quan ho explicava a casa, l’avi gairebé no s’ho
creia, com es podien escalfar sense una bona estufa o sense un bon foc a
terra?
Les classes tenien grans finestrals per on hi entrava la llum a dojo. El
col·legi, fins i tot, tenia un petit museu amb animals dissecats i una col·lecció
de papallones travessades per una agulla, amb una etiqueta amb el seu nom
en llatí. Tenia una església, sala de cinema i menjadors i dormitoris pels
interns.
El col·legi estava al costat del canal i, malgrat només ens separava d’ell
l’amplada d’un carrer, i que en alguns trams no hi havia cap mena de barana,
mai cap, dels centenars de nois que cada dia passàvem pel seu davant, havia
tingut la desgràcia de caure-hi. Era com si el perill fos tant evident que la
mateixa por ens guardava d'apropar-nos-hi massa, encara que l’aigua exercís
sobre nosaltres una estranya atracció i no deixàvem de d’acostar-nos-hi i de
tirar-hi pedres per fer el peix peixet. A la primavera, em quedava embadalit
sobre pont, protegit per les fèrries baranes, contemplant el lent remar de les
branques dels desmais sobre l’aigua. Els elegants moviments de les carpes que
movien mandrosament l’espinada per avançar contracorrent. Els remolins
capritxosos dels bagants, que nosaltres en dèiem xucladors, i que
s’empassaven l’aigua per moure les turbines de les fàbriques. El perfum fresc
de les algues i de les flors silvestres que creixien al redós de l’aigua, com si fos
una pàgina d’un llibre de contes. Els blancs núvols, que reflectits sobre
l’aigua, semblaven desplaçar-se amb ella canal avall. Era tot un mon de
formes, colors i olors que no parava d’admirar.
A l’ hivern les gelades eren tant persistents que el canal esdevenia en una
llarguíssima pista de gel, on hi tiràvem pedres i objectes perquè quedessin
immòbils durant dies al mateix lloc, fins que el bon temps fonia el gel i els
engolia. Mai s’ens va ocorre patinar sobre aquella superfície, ja que, malgrat
la l’atracció que suposava, sabíem que un trencament del gel hauria sigut
mortal de necessitat. Entre nosaltres ens explicàvem que, si el gel es trenqués,
la corrent ens arrastraria cap a sota i ningú podria salvar-nos, moriríem
ofegats esgarrapant el gel que veuríem sobre nostre.
Tot aquella meravella estava vedada als interns que malgrat viure a dues
passes del canal, quedaven encerclats per la tanca de formigó de dos metres
que els separava del mon exterior i, que a més d’evitar que es perdessin pels
voltants els privava de gaudir del magnífic espectacle del riu i del canal.

L’internat era el pal de paller sobre el que girava el col·legi; els menjadors,
els dormitoris, l’església, el cinema, els patis i l’escola en general, requerien
d’una complexa organització de mestres, cuiners i personal auxiliar, que
convivien dins un mon tancat i claustrofòbic, on tot estava perfectament
organitzat i planificat. Estava dividit en tres parts, la part central era la del
serveis. Al lateral dret hi havien les aules pels alumnes de pagament, i la de
l’esquerra hi havien les del patronat, que estaven subvencionades per algun
fabricant, perquè tots els nois dels poble poguessin tenir una mínima
formació, i era on hi anaven la majoria dels nois del poble. A les golfes del cos
central hi havien dos pisos de dormitoris, on s’arrengleraven blancs llits de
ferro.
 A la planta inferior dormien els de sis a deu anys, i a la superior, els de
fins a catorze anys. Mentre a les golfes hi havien les cambres dels hermanos i
del personal auxiliar. A la planta baixa hi havia la cuina, que la seva olor
pestilent de ranxo resclosit ho inundava tot. Al seu costat, dels menjadors de
llargues taules i bancs, servits per cambrers joves vinguts de terres llunyanes.

A continuació l'església, alta com les tres plantes anteriors juntes, a la

que s’hi accedia directament des del menjador o per la porta del carrer, que
estava normalment tancada, perquè no hi accedissin els que no eren del
col·legi.
Més que una escola era una empresa que omplia les arques d’alguna
organització llunyana i, amb l’excusa de la religió, no dubtaven en esprema
les famílies benestants que no sabien que fer dels seus fills. Però era tal la
demanda, que els saturaven les instal·lacions i quedaven moltes sol·licituds
per atendre. L’augment de natalitat que es produí després de la guerra civil i
el tancament d’escoles rurals per falta de mestres, estaven en l’arrel d’aquella
demanda extraordinària. Començava, sense que en fóssim conscients;
l’explosió demogràfica més gran de la historia d’Espanya, la que es coneixeria
anys més tard com el Baby boom.
Dins l’escola convivien dos mons totalment diferents. Al patronat que era
gratuït s’ensenyava el què en deien el comerç. Eren uns estudis generals pels
que ja sabien que no continuarien estudiant, mentre que a l’escola de
pagament, on la majoria eren interns, excepte algunes excepcions, érem els
que esperàvem continuar estudiant quan acabéssim el batxillerat o, al menys,
això era el que desitjaven els nostres pares.
Els externs, afortunadament, teníem una existència totalment diferent a
la que vivien en règim d’internat. Mentre ells, estudiaven, menjaven, dormien
i passaven les hores com podien, en un ambient on la religió envaïa totes les
seves activitats; nosaltres vivíem aliens a les seves privacions i gaudíem de la
família, la natura i, del què és més important, de llibertat.
Aquelles classes, superpoblades per un excés de demanda, no afavorien
els contactes entre nosaltres, i la separació entre interns i externs era
accentuada, l’única cosa que ens igualava, era la bata de ratlles que hom
portava. Encara que pel lamentable aspecte d’alguns interns, se’n podia
deduir el seu estat d’abandonament. Però el fet d’estar en inferioritat
numèrica, també feia dels externs, un grup més organitzat i homogeni que
ells, tant a dins com fora de l’escola. Assistir a la mateixes classes des sis als
catorze anys, va fer que les nostres amistats fossin úniques i inoblidables.
Però entre nosaltres també érem totalment diferents, ja que cadascú venia
marcat per la seva procedència familiar i econòmica. Mentre alguns venien de
classe acomodada, alguns érem allà perquè els nostres pares volien que
continuéssim estudiant malgrat a tenir dificultats per pagar la mensualitat,
per exemple; l’Elies Mas, era fill d’un alt empleat de la caixa. Era el més
intel·ligent i el que tenia les millors notes de la classe. En Carles Parés, el seu
pare exercia d’encarregat en una fàbrica de filats i ja, aleshores, somiava en
ser el director d’una d’elles; parlava de màquines i de noms estranys que els
demés ignoràvem. El pare d’en Josep Targarona, tocava el trombó de vares i
el fiscorn en la cobla-orquestra «Els Font» i ens ensenyava a ballar sardanes.
El d’en Francesc Freixenet manyà, lletraferit i comunista, que tenia clar que el
seu fill havia d’estudiar alguna carrera tècnica per abandonar aquell poble
asfixiant. En canvi, a casa de l'Àlvar Ausió tenien una petita impremta i mai
podia venir a jugar amb nosaltres perquè sempre havia d’ajudar a imprimir
esqueles al seu pare. El d’en Josep Ferrer era l’administrador de l’empresa de
maquinaria més gran del poble, i el d’en Lluís Roquè era l’amo d’una empresa
de tinys i acabats i, en molta diferència, era els més adinerat de la colla,
encara que mai en fes esment. Mentre jo, venia de pagès i feia olor de vaques.
La mare m’acompanyà fins a la porta el primer dia de classe. Em va
deixar en un corredor per on entrava tota la mainada. Una corrent de nois em
va arrossegar fins el pati. Algú va tocar una campana des dalt un balcó i els
nois dels cursos anteriors es varen arrenglerar davant l’hermano del curs que
esperaven començar. El pati quedà ple de fileres de nois que s’ordenaven per
classes i per l’alçada, fins arribar els de catorze anys, que em semblaren tant
grans com homes. Evidentment, els que varem quedar sense saber que fer,
érem els principiants. Un mestre ens esperava en l’únic lloc lliure que
quedava al pati. Era l'únic mestre al mig de tots aquells hermanos. Ens va dir
que el seguíssim. Varem pujar al primer pis i recorreguérem un llarg passadís
fins arribar a l’última aula, que seria la nostra. Vaig descobrir per primera
vegada l’existència de pupitres amb un calaix on guardar els llibres, i tot tenia
una olor especial, com de caramel, de llibres nous, una olor que ja no em va
deixar fins els catorze anys. Un home amb una sotana negre, com un capellà,
però amb un pitet blanc, dur i encarcarat al coll, ens va presentar el que seria
el nostre professor aquell l’any. Era el primer any que un mestre seglar
exercia de professor. Ja que, malgrat que després de la guerra les vocacions
religioses a l’Espanya nacional eren abundants, hi havia tanta demanda a les
escoles religioses que no disposaven de suficients hermanos per atendre a la
quantitat d’alumnes que trucaven a les seves portes. En general hi havia falta
de mestres, perquè durant i desprès de la gerra havien estat perseguits, alguns
havien estat assassinats i altres havien marxat a l’exili, ja que se’ls considerava
responsables de l’onada de lliure pensament que la nova escola laica estengué
durant la república. Els que no havien estat afusellats, havien fugit a l’exili o
havien estat inhabilitats, alguns pocs havien estat habilitats per exercir la seva
professió, el que provocà que molts pobles quedessin sense escola pública. A
més, com que el dictador va donar l’exclusiva de l’ensenyament a l’església per
implantar el seu ideari de Nacional-Catlicismo, el què provocà que les escoles
religioses estiguessin desbordades. Davant l’èxit inesperat, les ordres
religioses es trobaven en la necessitat de captar noves vocacions per atendre
tanta demanda, i per atreure-les, cada any, l’hermano provincial passava
d’aula en aula explicant les meravelles de la vida dels hermanos de la Salle i
de les fantàstiques instal·lacions de que disposaven a Cambrils. A aquella
tendre edat érem presa fàcil per un conferenciant hàbil i molts aixecàvem la
ma quan, després de la plàtica, demanava voluntaris. Jo mateix, desprès d’un
d’aquells sermons, vaig aixecar la ma i li vaig dir al pare que volia ser
hermano. La veritat és que no es sorprengué, coneixia el seu procedir ja que
ell també n’havia estat alumne i em va respondre que si continuava pensant el
mateix quan tingués divuit anys, ell mateix m’acompanyaria a Cambrils. Sabia
per experiència que, quan hagués despertat a la vida, veuria com s’aprofitaven
de la candidesa dels joves per atraure ma d’obra barata per a la seva causa. El
pare deia que els hermanos no eren ni carn ni peix, ja que ni eren capellans, i
per tant no podien dir missa, ni monjos per dedicar-se a la vida
contemplativa, ni capellans per poder dir missa, i que estaven condemnats a
viure la resta de la seva vida entre les quatre parets d’un col·legi veient com
els plaers de la vida se’ls escapaven, i no era estrany que alguns d’ells
toquessin els nois més febles i es rasquessin la bragueta dissimulant.
Davant la falta de vocacions el nostre mestre era el nebot de l’hermano
Blas, un noi que havia vingut d’un poble petit de Castella, al que havia
rescatat el seu oncle de la misèria per fer de cambrer i que ara ens ensenyaria
les beceroles als més menuts; total, per ensenyar-nos les lletres i a sumar, no
calia tenir una carrera, degué pensar el seu oncle, que era qui tenia cura de la
part econòmica de l’escola i sabia el costava llogar un mestre titulat. Malgrat
no tenia gaires coneixements, els pocs que tenia els transmetia amb
entusiasme. Així que vaig acabar el primer curs sabent les beceroles i sumar,
com li havien encarregat. Per motivar-nos, organitzava unes curses en les que
ens feia posar tots drets al voltant de la classe i ens anava demanant sumes
mentals. Cinc més dos... Set més quatre... Havies de respondre amb rapidesa,
sinó la pregunta passava al següent, i si la resposta era correcta t’avançava.
Així s’anava fent una classificació en la que es posava en evidència les
facultats de cadascú, fent inevitable que els primers gaudissin d’una
consideració immillorable per part d’ell, mentre els últims rebien el
menyspreu corresponent. De seguida vaig aprendre que a la vida calia passar
desapercebut, ja que els que es desvivien per ocupar els primers llocs, a més
dels elogis del mestre, s’emportaven, també, el rebuig de la resta de
companys, mentre que als últims se’ls carregava de deures per salvar-los de la
seva ruqueria supina. Així que el lloc més còmode era el del mig.
Al cap d’uns dies vaig descobrir que era un privilegiat, ja que altres nois
amb els que jugava pel carrer la majoria anaven al «patronat», perquè
l’ensenyament era gratuït, encara que els frares rebessin la seva corresponent
compensació per la seva feina d’un grup d’empresaris que consideraven
necessari que la mainada tingués una mínima formació per treballar a les
seves fàbriques. Va ser la primera constatació de l’existència de classes socials
i que el pare tenia clar que si volia prosperar calia que estudiés una mica més
que els altres per això, malgrat els seus pocs recursos, destinava bona part del
seu escàs sou a pagar els nostres estudis per, com deia ell; arribéssim a ser
algú el dia de demà. Ja que els del patronat estaven predestinats a continuar
els humils oficis dels seus progenitors.
Encara que professor no tenia una didàctica gaire curada ni transmetia la
tendresa de la senyoreta de la cara pigada del parvulari, no tenia la duresa que
exhibien els frares en les classes dels grans. Els hermanos anaven amb menys
contemplacions i per imposar la seva voluntat a classe solien tenir a les seves
classes una regla de fusta, i una especie de carraca de boix, que accionant un
pestell sonava com si donessin cops sobre la taula. Servien per imposar la
seva autoritat, si no volíem tastar el xarop de la regla sobre el tou dels nostres
dits. Sabíem que quan entrava l’hermano a classe deia «ave María Purísima»
i nosaltres havíem de contestar; «sin pecado concebida» tots alhora.
No podíem dirigir-nos a ells en la nostre llengua materna, ja que el
dictador l’havia prohibit a les escoles perquè només es parlés la llengua de
l’imperi. Aquesta separació idiomàtica produïa que no hi hagués cap mena de
relació amistosa entre els hermanos i nosaltres. Més aviat donava la sensació
que estàvem sotmesos a una mena de camp de concentració juvenil on, si ens
saltàvem alguna de les normes establertes, érem castigats amb una plantofada
o mostrant el tou dels dits o la palma de la ma perquè hi poguessin estavellar-
hi la regla de boix amb la força necessària perquè ens recordéssim de la seva
mare durant uns quants dies.
rrr
Durant els següents cursos vaig descobrir el mon dels adults. De mapes a
les parets, de visites al museu d’animals dissecats. D’hores de vela per fer els
deures, de la que en sortíem a les vuit del vespre quan, a l’hivern, la foscor, el
fred i a vegades la boira, havien deixat els carrers deserts, amb només les
ombres d’uns pocs llums bellugadissos. De classes de recuperació els
dissabtes al matí. De confessar-nos abans de començar la missa. Del cinema
dels diumenges a la tarda. Era viure en un mon perfectament estructurat on
tot estava previst per fer de nosaltres uns homes obedients i temorosos de
Déu. On tot era pecat, ja fos de paraula, d’obra, i el que més em preocupava
perquè podia anar als inferns, d’omissió. Em preocupava que pogués cremar
per tota l’eternitat a l’infern per un descuit. Va ser un pensament que em va
obsessionar durant algun temps, el què feia que cada setmana, quan em
confessava, després de deixar anar el reguitzell de pecats habituals, hi afegia
que no sabia si em descuidava cap, per evitar caure en el pecat d’omissió, ja
que no vindria d’una Ave Maria més o menys a l’hora de la penitència. Quina
ironia, vaig estar confessant-me cada setmana durant els anys que m’era
impossible pecar, perquè la meva innocència m’ho impedia, i quan vaig
poder-ho fer, ja era fora de les seves urpes i tenia clar que no li explicaria els
meus pensaments al primer capellà que s’amagués dins un confessionari.
El hermanos s’anaren succeint. Amb els seus blancs pitets de plàstic
esgroguits per la suor. Enfundats en llargues sotanes, que en Ramon de la
selva deia que eren braguetes que anaven des del coll fins fins els peus. Però
aleshores en desconeixíem les seves debilitats i creiem que eren sans i bons.
L’hermano Blas solia passar per les classes en busca de vocacions quan no
hi havia l’hermano provincial. Era també l’encarregat de la botiga i de cobrar
les mensualitats, que no dubtava en posar en evidència davant tota la classe a
algun alumne que la seva família es retardés en el pagament. Era un home de
panxa prominent i amb una sotabarba que li tapava mig pitet, i amb els narius
ennegrits pel rapè que ensumava d’amagat. Ens parlava dels pecats de la carn.
Tot un misteri per a nosaltres. Què volia dir amb els pecats de la carn?
Explicava que era el pitjor dels pecats que podien fer els homes i que per uns
pocs minuts de plaer ens condemnaríem per tota l’eternitat. Quina mena de
plaer devia ser aquell que mereixia un castic tant terrible? Evidentment cap
de nosaltres sabíem a què es referia amb aquells pecats tant espantosos, fins
que anys més tard, quan ja teníem catorze anys, en Lluís Roquè, que anava
més avançat que la resta amb aquestes coses, ens va explicar en què consistia,
i ens vàrem preguntar si amb aquella panxa i aquell goll, cap dona se’n hauria
anat al llit amb ell? Segur que no, vàrem respondre tots, si de cas es deu fer
alguna palla quan somia amb el cul d’alguna de les mares que li van a
comprar els llibres de text o a pagar la mensualitat, vàrem dir rient. El cert és
que més d’un hermano es gratava insistentment la bragueta per sota la sotana
quan rebia la visita d’alguna mare i es veia que lluitaven desesperadament per
no fixar-se en els seus pits.
 L’hermano Agustí era un altre de les institucions, petit i un pel esguerrat,
ja que tenia una cama més curta que l’altre i caminava ranquejant i, com que
ja era massa gran per fer classes, li havien encarregat la infermeria. Peça
important pel bon funcionament del col·legi, ja que les pelades de genolls en
aquells patis d’aspres paviments eren constants. Una mica de tintura de iode i
una gassa entre dos trossos d’esparadrap feien miracles.
Anys més tard vaig descobrir que la seva missió, no era que tinguéssim
uns coneixements mínims que ens permetessin estudiar una carrera, sinó la
de mantenir alta la fama del col·legi per continuar rebent alumnes d’arreu,
l’objectiu l’aconseguien plenament.
La majoria d’hermanos provenien de l’Espanya on havien recolzat el
alçament nacional, i li estaven agraïts perquè els havia posat l’ensenyament a
la seva disposició per inculcar, a la díscola mainada catalana, els valors del
règim, l’idioma de l’imperi i la seva visió de la religió i de la moral cristiana.
Disposaven de tot el necessari per rentar-nos el cervell; l’exclusiva en
l’ensenyament i, sobretot, els llibres, que editaven ells mateixos, on
explicaven la gloriosa història de l’imperi on no es ponia mai el sol, i en el que
de sobte, es passava directament del segle XVIII al segle XX, on ja no es
parlava de les colònies, sinó de la gran creuada del Caudillo, amb la que ens
havia salvat del comunisme i del anarquisme al què ens pretenien sotmetre’ns
la república. A més dels inefables llibres de «Formación del Espíritu
Nacional”, on es cantaven les excel·lències del règim, i de la l’Espanya «Una,
Grande i Libre», on afirmaven sense embuts, que la democràcia franquista
proporcionava més llibertat que qualsevol altre sistema dels que es portava a
Europa. Mentre, a la classe de religió, se’ns explicava que havíem tingut la
gran sort de néixer en el si de la única religió vertadera, mentre els pobres
nens de l’Àfrica anirien a l’infern sense que ells ho sabessin, i per això, cada
any, organitzaven el dia del Domunt, a fi de recollir fons per salvar-los
d’aquell destí tant tenebrós.
Els externs, però, teníem alguna petita escletxa per respirar d’aquell
ambient asfixiant; no teníem l’obligació d’assistir cada dia a missa abans de
començar les classes, ni d’anar els diumenges a veure les dues pel·lícules que
projectaven al cinema que hi havia a la mateixa escola, en la que una era sobre
la vida d’algun sant i, l’altre, de l’oest, on els indis eren els malvats i la
mainada aplaudíem quan arribaven els del sèptim de cavalleria per salvar a
l’heroi de torn, i quan s’escapava algun petó l’hermano responsable de la
màquina tancava la petita portella per on sortia la projecció, i deixava la sala a
les fosques mentre es desenvolupava la provocadora escena, mentre nosaltres
picàvem els bancs amb els peus en senyal de disconformitat.
Però els mesos passaven depresa, la setmana santa marcava el
començament de la primavera i el final del curs. Els arbres verdejaven i a
l'església s’organitzaven les vetlles del ciri pasqual, de les que els externs
n’estaven deslliurats, però que els interns es veien obligats a fer torns, alguns
de nit, per fer companyia a algun hermano, i així, no deixar el sant sepulcre
sense companyia. El divendres Sant, hi havia la processó del poble, on
s’organitzava un enrenou considerable. L’església dels hermanos guardava la
imatge del Sant Crist, que pujaven dalt l’església parroquial el dia abans, des
d’on sortiria la processó general. Els penitents vestien de diferents colors
segons el pas, i anaven abillats amb cucurutxos punxeguts i amb ciris
immensos que em recordaven al Ku-Klux-Klan. Mentre, la gent s’amuntegava
a les voreres per veure les beates vestides de negre, amb pintes enormes de
nacre sobre el monyo per fer més altes i llargues les mantellines amb les que
es tapaven la cara, mentre miraven a terra o a l’infinit perquè sabien que
estaven sent observades per centenars d’ulls xafarders. Els passos discorrien
acompanyats d’un silenci sepulcral només trencat, de tant en tant, per la
marxa fúnebre de la banda municipal ala que precedia el cos de guàrdia civils
destinats al poble, vestits de gala.
El dia de Rams, havíem d’anar a missa de nou als hermanos, per veure
l’espectacle dels palmons daurats, flors i llum, amb què s’havia adornat
l’altar , a més dels rams de llorer florits, símbol del triomf de Crist, escampant
el seu perfum dolç per tota l’església, i que per un dia amagava l’olor de cera
dels ciris, i que a mi em recordava l’olor de la cassola dels dies de festa que
feia mare, on també hi posava unes fulles de llorer. També hi havien branques
d’arboç, amb les seves cireretes de pastor i galetes gronxant, i sempre em
preguntava, qui se les acabaria menjant? Els focus il·luminaven la pàtina d’or
del sagrari que, amb les portes obertes i el calze dins, assenyalava que el
senyor havia tornat. Al·leluia¡ Crist ha ressuscitat i està a punt d’entrar a
Jerusalem¡ Any rere any es repetia el mateix cerimonial, mentre esperava
sortir per escoltar els grups de caramelles que recorrien carrers i places a la
recerca d’ous i algun diner per anar a fer un xeflis.
Durant el maig celebràvem el mes de Maria, en el que els hermanos
organitzaven competicions per a veure qui portava les millors rams de flors
per guarnir l’altar. Coincidint amb aquella efemèride es concedien
indulgències plenàries als que combregaven nou divendres seguits. He de
reconèixer que ho vaig començar vàries vegades, però mai vaig completar-ne
cap, ja que el dia s’allargava i el mes de juny era quan a casa faltaven més
mans, i el camp demanava la presència de l’avi, i jo havia de cuidar els porcs
abans d’anar a col·legi, el què feia que inevitablement la meva novena quedés
interrompuda i les meves indulgències es perdessin. Això em va preocupar
durant algun temps, però després me'n vaig oblidar, com tantes de les coses
que els hermanos ens havien ficat al cap.
Però no hi ha pitjor ensenyament que imposar les idees per força. Els
interns que eren els que patien més intensament la pressió ideològica, quan
abandonaven l’enclaustrament d’aquelles quatre parets, eren els primers en
rebel·lar-se contra aquelles idees, ja fossin religioses o polítiques i deixaven
d’anar a missa i renegaven de l’ensenyament que havien rebut, mentre els
externs, al no haver estat sotmesos a tant pressió, continuàrem anant a missa
i no érem tant crítics amb els hermanos. Quan arribà la democràcia, tot aquell
«Espíritu Nacional” que ens havien intentat inculcar s’esfondrà
irremissiblement sota l’evidència de l’engany, i molts hi adjuntàrem la
formació religiosa també com engany i ens tornàrem crítics amb el clero,
passant de ser una força política del poble a la irrellevància per a la majoria de
vilatans.
rrr
Però no tots els hermanos eren igual, alguns, carregats de bona fe i
enganyats com nosaltres, s’esforçaven per transmetre'ns algun valor que ens
havia de ser útil en el futur, com l’hermano Àngel, home integre, carregat de
bona fe, però quan va arribar la democràcia, es va adonar que li havien robat
la joventut, va penjar els hàbits i es va casar amb una noia molt bonica del
poble. Se’m feia estrany veure’l sense sotana, mentre la gent de missa li
giraven l’esquena. Era imperdonable que un hermano renunciés als seus vots.
Però aquella animadversió general va ser la el que va provocar la nostra
amistat, que va perdurar al llarg de molt temps.
També vaig tenir la sort de trobar l’hermano Carlos, que em va desvetllar
el gust per la física des d’un punt de vista pràctic i curiós. Segurament li dec a
ell que volgués estudiar una carrera tècnica, perquè a casa no hi havia cap
precedent d’algú que hagués estudiat, a part dels capellans. El nostre destí era
clar, quan sortiríem del col·legi, emplenaríem els camps i les fàbriques de
sang nova, gairebé ningú es plantejava altres opcions. Si la família era de
pagès, continuaries llaurant tota la vida, si el teu pare treballava en una
filatura, tu series filador, no hi havia dubtes a l’hora d’escollir ofici. Vaig tenir
dues sorts, que la casa de pagès fos tant petita i rònega que fos difícil pensar
que el meu futur seria continuar passant necessitat la resta de la meva vida
seguint els passos del pare i de l’avi. L’avi, per completar els seus mísers
ingressos es veia obligat a transportar bestiar els dissabtes, o el pare, que
s’havia d’aixecar a les quatre del matí per completar la minsa economia
familiar. L’altre sort va ser que el pare tenia clar que tot canviaria de manera
accelerada i que aquell mon s’acabava. Per tant el meu destí, si no era
continuar a pagès, el meu futur passava per aprendre un ofici. Però jo, que
havia patit la duresa d’alguns treballs d’estiu i havia descobert ja que hi havia
un altre mon més enllà de les muntanyes que ens envoltaven, vaig decidir que
no estava disposat a aprendre un ofici sinó que volia estudiar alguna carrera.
En aquella època al poble només estudiaven els fills del metge i dels amos de
les fàbriques i, vaig decidir que estudiaria alguna cosa encara que hagués de
treballar de nit.

Quan s’acabava el col·legi era quan per començava a viure. Pel juny la
natura es despertava amb força i la boira gebradora era només un mal record,
i deixava d’estar sotmès a la maleïda vela, ja que a la sis de la tarda, quan el
sol encara li faltava una bona estona per amagar-se a l’horitzó, sortia de classe
i, després de jugar una estona a bales a la plaça, anava a ajudar l’avi a tallar
cames de blat de moro per donar a les vaques, i quan vaig ser una mica més
gran, a munyir-ne alguna, començant per la vella, que era la més dòcil i tenia
les metes més amoroses.
Era l’hora de plantar l’hort, de sembrar el planter d’enciam i escarola, de
posar aspres a les mongeteres i als pèsols, de sembrar grana de tomàquet i, al
tombar el dia, quan el sol s’esmunyia entre les muntanyes de ponent, regar-ho
tot amb abundància. Veure com al cap de pocs dies, el planter despuntava i
creixia vigorós. Era l’hora d’esclarissar-lo i gaudir-ne dels primers brots
d’escarola per fer-les amanides amb alls tendres oberts pel mig i regar-lo amb
oli d’Arbeca. Després vindrien els primers pèsols, de pell tant fina que gairebé
es fonien a la boca, o guisats per la mare amb una mica de ceba i botifarra de
la negra, eren gairebé una menja prohibida. Les pastanagues dolces,
barrejades amb les primeres mongetes tendres eren delicioses. En canvi, com
que a l’avi no li agraden ni les bledes ni els espinacs, no em vaig assabentar
que també eren verdures fins que no vaig ser gran. L’apoteosi arribava amb
els tomàquets, coincident amb el segar i el batre. Els primerencs, de pell fina i
d’una acidesa suau i un gust fort i penetrant, eren l’acompanyament
imprescindible per a tots els àpats. L’esmorzar començava amb un bon plat de
tomàquet i ceba tendra, amanit amb un gustós oli verd i acompanyat
d’immenses llesques de pa de deu lliures que, untades amb tomàquet, gairebé
no calia afegir-hi altres acompanyaments, però si per casualitat encara
quedava algun fuet o alguna llonganissa, llavors era festa major.
Pel maig també arribaven puntuals les orenetes, ocupant els mateixos
nius de fang que havien construït els anys anteriors, sota les barbacanes, sota
els balcons, o entre les bigues i les teules de les golfes, i omplien el cel amb
cants curts i estridents. Volant amb rapidesa, canviant sobtadament de
direcció perseguint algun mosquit o algun insecte imperceptible als nosaltres
ulls, mentre l’avi deia que eren una benedicció, ja que ens deslliuraven de
mosquits i d’insectes.

L’entorn

Els jocs evolucionaren amb el temps, els primers anys jugava amb els
amics del veïnat, eren els meus interlocutors naturals. El joc d’amagar era el
predilecte. Les païsses plenes de racons de les cases de pagès ens
proporcionaven mil i un amagatalls per amagar-nos mentre jugàvem a l’acuit,
entre bales de palla o d’alfals , entre el blat de moro, a la cort de les vaques o
la del cavall, tot eren amagatalls, amb l'al·licient que mentre ens amagàvem hi
havia la possibilitat de trobar algun niu de gallina amb els seus corresponents
ous. Llavors els portàvem a la mare que ens demanava on els havíem trobat.
Moltes vegades els tornava al lloc on els havíem trobat, ja que havia observat
que els ous estaven ja en un avançat estat de fecundació i els deixava que els
acabés de covar fins que, al cap d’uns dies, una piuladissa de pollets, rosos i
camacurts es passejaven pel pati seguint una mare lloca cofoia de la seva
prole.
A mesura que ens anàrem fent grans, augmentaren el nostre radi d’acció,
ja interactuàvem amb els nois dels carrers propers amb els qui lluitàvem amb
arcs i fletxes, espases de fusta i escuts de cartró, fets per nosaltres mateixos,
lluitant per unes possessions imaginaries. Amb el temps aquella rivalitat
derivà en partits de futbol a l’explanada de la màquina de batre, en la que el
rei era el que portava la pilota, ja tenia el privilegi d’agafar-la en qualsevol
moment i emportar-se-la a casa, i el partit ja s’havia acabat, però, per evitar-
ho, no hi havia altre remei que donar-li la raó cada vegada que opinava que
s’havia comés una falta, amb el que de fet es convertia amb l'arbitr.
El punt de reunió també varià amb el temps, els primers anys, el lloc
preferit era el turó.

Una mena de construcció que s’havia erigit al cap de munt del carrer i
que, el seu dia havia estat un monument, però que abandonat a la seva sort
s’havia convertit en el lloc ideal per enfilar-nos-hi.
Anys més tard, quan la curiositat per les coses que m’envoltaven em va fer
plantejar què hi feia aquella construcció allà?L’avi em va explicar que, quan
era petit, havia estat testimoni de la seva inauguració. Segons sembla, es
construí en honor al general Weyler. Un general que s’havia distingit en la
gerra de Cuba i, que aleshores, era el governador militar de Barcelona i amic
dels de Madiroles, una de les cases més grans i riques del terme. En aquella
època ja havia après a consultar els llibres de la biblioteca, així que vaig
buscar més informació sobre aquell general. Va resultar ser el general que va
inventar els camps de concentració durant la guerra de Cuba, per evitar que
els camperols cubans ajudessin als separatistes que lluitaven contra Espanya.
En va recloure centenars de milers en camps envoltats per filferrades i vigilats
per guàrdies amb gossos. El què no explicaven els llibres era que hi moriren
més de tres-centes mil persones, la majoria dones, vells i nens, perquè els
homes estaven a la guerrilla insurgent. Li vaig explicar a l’avi el què havia
descobert, i em va dir que no en parlés amb ningú, ja que podria molestar al
règim, ja que encara que els fets es remuntaven al segle passat, els militars
eren molt corporatius i es recolzaven entre ells i, algú es podria pensar que
estàvem comparant els militars espanyols amb els nazis i podríem tenir
problemes. Així que vaig haver d’esperar alguns anys fins l’arribada de la
democràcia per explicar aquella troballa. A partir d’aquell dia em va semblava
que feia un servei al país profanant aquell monument indecent.
El descobriment del mon que m’envoltava fou gradual. Els primers anys,
el meu mon es reduïa al carrer i al dalt vila. L’anada als hermanos representà
el descobriment de les llarguíssimes escales que baixaven fins a la plaça amb
la successió d’arcades que l’envoltaven. Vaig descobrir que hi havien dos
pobles, el baix vila, senyorial i industrial, i el dalt vila, antic i pagesívol, de
carrers estrets i sense aceres, on el recollidor de buines hi tenia feina
constantment, i la pluja emplenava els carrers de fang i els bassals cada
vegada que plovia. Mentre, al baix vila, els carrers estaven pavimentats amb
una capa de no sé quin material que portava incrustat pedres de riu rodones i
polides, on l’aigua hi lliscava precipitadament cap el riu empesa per la
pendent, deixant el terra brillant com si fos acabat de fregar. El baix vila era
net, brillant, il·luminat, sobretot la plaça, amb fanals modernistes i voltes de
pedra picada. Tot ell era diferent.
Però el que més em va fascinar va ser el riu. Seré i tranquil la major part
de l’any però que, de sobte, les pluges de la tardor l’envalentia i es convertia
en un cavall desbocat, amb una força abassegadora capaç d’emportar-se
arbres, camins i ponts i, si li convenia, envaïa el marge esquerre fins ajuntar-
se amb el canal, formant un riu tant ample com el Danubi. Els esqueis, que
clivellaven la llera de roca viva, provocaven imponents onades estàtiques i
remolins superbs. Era un espectacle de la natura veure amb de força que
l’aigua baixava desfermada de riu amunt, per més tard calmar-se i tornar
lentament a la seva llera, mentre, els joncs, ajaguts durant el riuada,
aixecaven altre vegada la seva testa, esvelta i bruna, cap al cel, i els desmais
guardaven en les seves branques restes del naufragi, mentre nous llims,
quedaven al seu voltant com el millor regal perquè creixessin robusts i
ufanosos, i el bosc de ribera tornés a florir amb més força que mai.
Varem començar a explorar el riu amunt, cada dia anàvem una mica més
enllà, fins que vàrem arribar al pont del tren; alt, senyorial, esvelt i
provocador. Amb milers de reblons que unien bigues i travesses, com una
torre Eiffel ajaguda perquè el tren el fes retronar quan passés per sobre d’ell,
mentre somiava que algun cap vespre, pujaria allà dalt per contemplar el
poble quan el sol es fongués riu enllà i deixés pas a les ombres, i els fanals
començarien a il·luminar la part baixa de la vila.
Un dia, ens asseguérem sota el pont i esperarem pacientment el pas del
tren. Volíem experimentar que es sentia quan aquella mole de ferro retrunyia
sota el seu pes. Començà amb un soroll llunyà i un xiulet que anunciava la
seva arribada. De sobte, quan el tren trepitjar el pont metàl·lic, sonà com una
estampida, com mil cavalls alhora passant per sobre nostre, i semblava que el
pont ens hagués de caure a sobre, llavors, algú va començà a cridar i tots el
vàrem seguir, i xisclàrem tant fort com podíem. Suposo que va ser una
manera d’espantar les nostres pors. A l’acabà, ens semblà que acabàvem de
fer una proesa i varem tornar satisfets del què acabàvem de fer, conjurant-nos
que un altre dia tornaríem a repetir aquella gesta.
Un altre dia,en Ramon del costat de casa, que era una mica més gran que
jo i es creia el capitost del grup, proposà internar-nos en una zona que el bosc
de ribera era molt espès, i ens vàrem imaginar que érem a l’Àfrica, i que els
allargats sobreeixidors que suraven sobre el canal, eren canoes abandonades
pels primers exploradors,
 i que les comportes dels bagants havien estat construïdes pels déus per
desviar el curs de les aigües. En Ramon ens explicava, que un dia agafaria
aquell tren que passava sobre dels nostres caps i aniria a explorar la selva.
Era l’època de les pel·lícules de Tarzan i en Ramon somiava en emular-lo.
Un dia, sense dir res a ningú, va agafar-lo. Només deixà una nota als seus
pares, on els deia que no patissin, que anava a la selva i aviat tornaria, i
desaparagué. Va pujar al tren, sense saber on era la selva ni com hi arribaria, i
se'n anà a Barcelona. Ens va explicar que el revisor no l’havia trobat perquè
s’havia passat tot el viatge amagat al lavabo i no en sortí fins que el tren
s’aturà. L’aventura acabà al port, prop de les «golondrinas» on la policia el va
trobar buscant un vaixell per anar a l’Àfrica. Evidentment el varen tornar a
casa seva, i li va caure un bon sermó i es va quedar sense poder anar al cine
durant una temporada. Però ell presumia que no hi havia arribat perquè li ho
havien impedit. A partir d’aleshores va ser, per sempre més per nosaltres, en
Ramon de la selva, i n’estava ben orgullós.
La vora del riu tenia un magnetisme especial, i vaig continuar explorant
riu amunt més enllà del pont del tren, fins que vaig trobar la resclosa que
desviava l’aigua cap el canal. Em vaig quedar decebut al comprovar com
deixava el riu gairebé sec, mentre la major part era desviada cap el canal.
Només una fil d’aigua s’esmunyia entre les parets de la resclosa i evitava que
els peixos d’aigües avall morissin d'asfíxia. Hi anava sovint. Volia entendre
com funcionaven els bagants, les comportes i les turbines. Em semblava
extraordinari que algú hagués pogut fer tot allò. M’imaginava com deurien ser
les turbines i somiava que algun dia dissenyaria canals com aquells i turbines
més grans que aquelles.
Va ser un descobriment veure com les rescloses amansien l’aigua i
formaven redossos d'aigües tranquil·les on els pescadors, fent-se un lloc entre
joncs, plantaven les canyes i deixaven vagar les seves mirades sobre els
reflexos evanescents de l’aigua que emmirallava els núvols immòbils. Com
més amunt anava, el riu esdevenia més feréstec, més brau, més autèntic,
mentre el bosc que el circumdava es feia cada vegada més espès i
impenetrable, com si protegís la seva llera de mirades furtives i en volgués
reservar els seus misteris; on les carpes podien saltar sense ser vistes pels
pescadors experts, i les llúdrigues fer els seus nius a la seva riba. Una riba més
espesa, més verda i més plena de vitalitat, aliena a tot el què passava riu avall.
Vaig continuar més amunt, fins que vaig arribar a una casa de pagès al
costat d’un altre canal del qual en desconeixia l’existència, era la Casa Nova de
Can Remisa. Vaig veure la tia Maria feinejant pels defores i les meves cosines
jugant al l’era. No vaig saber què fer. Sabia que si em presentava m’acollirien i
em convidarien a berenar, però també els meus pares s'assabentarien que
havia anat fins allà. Va poder més la por que el berenar, i vaig tornar sense
que s’adonessin de la meva presencia. Em va intrigar la poca relació que
teníem amb ells i li vaig preguntar a l’avi. El pobre home va quedar sorprès
per la pregunta i no va saber que respondre. Era la primera vegada que no
trobava les paraules. No vaig insistir perquè vaig notar que el meu interès no
havia estat massa pertinent. Després li vaig preguntar a la mare. Em va
explicar que el marit de la tia Maria havia tingut una necessitat i havia
demanat diners a l’avi. Com que no en disposava li havia negat l’ajuda. Com
que el compromís el continuava constrenyin, la tia Maria li havia demanat la
legítima a l’avi. En aquella època ignorava què significava aquella paraula.
Anys més tard vaig entendre que era la part de l’herència que legalment li
correspondria quan morís. Allò l’afectà enormement, dons no s’esperava que
li exigissin en vida, i va haver de vendre l’únic camp que tenia en propietat per
poder pagar el què li reclamaven. El resultat final va ser que les relacions es
deterioraren, i que no es tornés a parlar mai més d’aquell assumpte.
Vaig aprendre que a les famílies hi han assumptes que , com un secret mal
guardat, tothom prefereix no parlar-ne, i vaig creure l’explicació de la mare,
encara que l’avi mai la va confirmar. Segurament si hagués escoltat la versió
de la tia Maria hauria estat diferent, però mai vaig tenir l’ocasió de preguntar-
li. Després d’aquell incident vaig decidir no tornar-hi, ni explorar que hi
havia més riu amunt, com si tingués por de retrobar-los i que em diguessin,
què hi fas aquí?
A partir de llavors, vaig canviar la direcció de les meves recerques i em
vaig enfilar pels turons que, en forma de petits volcans sense forat,
s’escampen per tota la plana. Un dia, que la boira no em permetia anar gaire
lluny, vaig pujar al serrat de can Besunya, i la meva sorpresa, va ser descobrir
que a tant poca alçada, el cim ja tragués el cap a un sol iridescent, fantàstic i
espectacular, i que els altres serrats suressin com petites illes en mig d’un mar
albí. Vaig descobrir que aquells turons, fets d’una roca blavosa i pàl·lida, que
el sol i les glaçades engrunaven fàcilment, i la transformaven en una mena de
sorra granulada que s’escampava per totes les vessants, el que feia que fos
extraordinàriament relliscós pujar i baixar per les seves empinades rampes i
t’obligava a fer ziga-zagues, com fan els esquiadors quan han de baixar per les
pendents glaçades. Eren turons de roca nua, on només la farigola era capaç
d’arrelar-hi en alguns indrets, que la primavera, quan floria, dibuixava tènues
franges morades, desprenen una subtil fragància, que et fa adonar que, del
pedregar més feréstec, la natura és capaç de d’extreure’n el perfum més
delicat.
Dalt el petit serrat vaig contemplar les muntanyes que envolten la plana i
vaig descobrir que la vall era una mena de clot tancat entre muntanyes. A
llevant, els penya-segats de Cabrera, al mig dia, el majestuós Matagalls, el
Puigmal, gairebé sempre nevat, al seu davant, i la serralada d'Orís a ponent,
menys glamurosa però necessària per tancar el meu llac imaginari.
Em va semblar que, aquells petits promontoris, eren les restes d’uns
illots que, en una època remota, suraven al mig d’un llac que degué inundar
tots aquells paratges i, quan l’aigua aconseguí obrir-se una petita escletxa
entre les muntanyes, es buidà, deixant a la vista la fèrtil terra que
m’envoltava. Em semblava evident que havia d’haver estat així, ja que quan
anava a Tavertet amb els avis, veia el riu com s’amansava entre els immensos
penya-segats de vetes vermelloses i daurades, i s’esmunyia entre les
muntanyes fins a trobar el pas que l’havia deportar al mar. Aquell devia ser
l’escletxa que l’aigua un dia va obrir per buidar el llac i que va acabar per
tallar aquells penya-segats. Aquella teoria em va semblar confirmar-se, quan
el pare d’un dels meus amics ens portà pels voltants de Viladrau a buscar
fòssils. En trobàrem en abundància; peixos, cargoles, coralls, valves de
musclos, cucs, petxines, restes d’animals marins atrapats en el fang i que els
canvis geològics els havien petrificat per fer-los arribar fins a nosaltres. Aquell
era el testimoni que en una era remota aquells fòssils, que varen dormir
durant molt temps dins una capseta que guardava com un tresor i que vaig
perdre quan ens varem mudar a la casa nova, havien estat els habitants del
meu mar, ara ja no tant imaginari.
Amb els anys, vaig anar ampliant el radi de les meves recerques. Però no
podia anar gaire lluny, ja que no disposava de cap medi de transport per
arribar fins aquelles muntanyes que ens encerclaven. No va ser fins uns anys
més tard, quan es constituí l’agrupació excursionista, que vaig poder fer
realitat el meu somni. La primera escapada va ser a Cabrera. Varem ascendir
per les escales que porten dalt el santuari, i a l’emergí de la boira, vaig tornar
a trobar aquell cel immensament blau i transparent, que només sembla existir
quan els núvols s’han ajagut sobre la vall. El cel, il·luminat per un sol càlid i
esplèndid sobre un mar albí, s’estenia als nostres peus, formant petits arcs de
Sant Martí sobre la boira. Era com si fóssim aus volant sobre aquells núvols
estàtics i majestuosos, que algú l’havia creat perquè els contempléssim.
La boira, s’esvaí lentament, deixant al descobert la verda vall solcada per
un riu que mandrejant, baixava de les muntanyes més llunyanes fins a
desaparèixer entre els penya-segats no massa lluny d’on érem nosaltres,
deixant la immensa plana coberta per una tènue boirina que deixava
entreveure els seus encants. La vall era com un crater gegant, com el que
degué deixar el meteorit que provocà l’extinció del dinosaures quan impactà
sobre la terra prehistòrica. Allà baix, s’endevinaven cases i pobles escampats a
l’atzar per la plana. Petites columnes de fum, assenyalant on hi havia vida, i
s’enlairaven temeroses de les cases aïllades fins a confondre’s en la subtil
boira. Els conreus, perfectament delimitats per margeres i terraplens,
dibuixaven figures geomètriques de diferents colors, mentre rengleres
d’arbres, perfectament alineats, com soldats en un desfile, assenyalaven el
curs de rieres i torrents. Després, una lleugera tramuntana aixecà les restes de
la boira i els colors esdevingueren més vius, més intensos, fins a poder
distingir clarament cada detall. Mentre la serralada de Montserrat es retallava
a la llunyania amb la serra del Cadí al seu davant, mentre un fil blavós
aparegué darrera nostre, i algú va dir que allò era el mar.
La bellesa del moment em va fer entendre que em quedava molt de mon
per a descobrir, i que cada una de les muntanyes que ens envoltaven
mereixien ser lentament caminades.
De tant en tant tornava a explorar el riu. Aquell riu, brau a vegades, i
pacífic la major part de l’any, fins i tot orfe d’aigua, perquè la seva raó de ser li
estat furtada aigües amunt per una resclosa que, travessada a la seva llera, li
desviava el preciós fluid per entregar-lo al canal que discorria paral·lel a ell a
llarg de tot el poble, movent les turbines i els embarrats de les fàbriques que
l’esperaven aigües avall, fins que l’última turbina el retornava al seu llit
natural.
A la tardor, aquell riu pacífic, a voltes esquifit, les pluges torrencials el
convertien en ferotge i ens sorprenia amb riuades extraordinàries. El mar,
encara caldejat pel sol estival, bombejava aire humit que al xocar amb alguna
bossa d’aire fred, produïa diluvis dantescos, com la que va succeir l’any 41.
Aquella tardor, el caos s’apoderà del baix vila. Després d’uns dies de pluges
intenses, les aigües turbulentes es llançaren riu avall i reclamaren l’espai que
li eren naturals, i que els homes, lentament, li havien arrabassat. Com que per
la banda de migjorn quedava delimitat pel imponent penya-segat de pedra
calcària de can Moles, les aigües es precipitaren sobre les terres i les cases de
la part baixa de la vila enderrocant cases i emportant-se riu avall persones i
animals. L’avi i el pare parlaven d’aquell aiguat com la major catàstrofe que
havia patit el poble, fins i tot, havia produït més mortaldat que la guerra, que
feia tot just un any havia acabat. Aquell riu migrat d'aigües la major part de
l’any, es va elevar nou metres per sobre del seu nivell habitual, i envair la
meitat del poble, s’emportà ponts mil·lenaris, cases de tova i anegà industries,
resistint, només, les edificacions de pedra que, casualment, eren les de la gent
benestant. Més d’un metre de fang va deixar en carrers i places quan les
aigües es retiraren, i l’avi i el pare varen anar voluntaris amb el carro a treure
el fang fins que tot va tornar a la normalitat.
Però al riu, els estius, era també el lloc d’esbarjo, i els que no sabíem
nedar ens remullàvem als esqueis que l’aigua havia llaurat la pedra, deixant la
llera amb clivelles per on s’escolava la poca aigua que aconseguia saltar per la
resclosa que la desviava cap el canal. Encara que els més atrevits, els que no
en tenien prou amb remullar-se i desitjaven nadar, anaven a Roca Negra, on
les aigües del riu i el canal s’ajuntaven i tenia una profunditat considerable.
Però en aquell paratge que, segons deien, hi havia remolins que xuclaven als
qui gosaven destorbar la seva calma, cada estiu s’ofegava algun noi o altre.
Llavors tot el poble el plorava, i les mares ho explicaven als seus fills titllant el
riu de traïdor, per atemorir-los i evitar ser elles les que l’any següent
haguessin d’anar al darrera un carro mortuori.
Durant la primavera, quan les pluges eren suaus, les aigües envaïen els
boscos de ribera que s’omplien de lliris d’aigua, de joncs florits, de boga de tija
bruna, de flors de tamariu i lliris grocs, convertint-los en un jardí, mentre,
merles i caderneres endolcien l’aire amb els seus cants, i els desmais
pentinaven l’aigua amb ses branques ploraneres, i el bosc de ribera esdevenia
impenetrable i, només en alguns llocs, es podia arribar fins la llera.
A l’hivern, el riu descansava i el bosc de ribera també. La poca aigua que
s’escolava per les rescloses lliscava per sota el les lloses de gel que es formaven
entre els esqueis, mentre alguns alevins de carpa jugaven sota el sostre de
cristall que els protegia esperant la primavera. Es l’hora de passejar-hi per
sobre i admirar la bellesa de l’hivern.

Els àpats
 A l’hivern, la mare solia cuinar a la puel·la que presidia el menjador, a no
ser que el foc a terra estigués encès ( la puel·la era el nom popular de les
estufes de ferro colat que, a més d’escalfar, també servien per cuinar, ja que
portaven també un forn incorporat, i la seva part superior era prou amplia
com per posar-hi dos cossis de dimensions considerables). Era el punt obligat
al voltant de la qual tots hi fèiem els dies de fred. Ens arraulíem al seu voltant
amb les mans entumides i els peus glaçats, per refer-nos una mica. La mare es
preocupava de tenir-la sempre encesa perquè quan els homes arribessin
enfredorats es refessin al voltant de la seva panxa roent. A l’hivern, a les set
del vespre, quan ja feia segles que la fosca i el fred ho havien envaït la casa i
els homes havien acabat d’arreglar el bestiar, s’arraulien al seu voltant
esperant l’hora de sopar mentre s’escalfaven les mans i la cara, mentre,
l’esquena se’ls refredava i els obligava a posar-hi d’esquena, repetint aquesta
operació fins que el menjador es caldejava. Llavors començaven a arribar la
gent que venien a buscar la llet, i mentre feien petar la xerrada amb els
homes, la mare els emplenava els seus pots d’alumini.
Però després de la trista experiència amb la que vaig intentar pescar un ós
que surava intermitentment dins l’olla del caldo, mare va decidir que faria el
caldo a la parola petita que penjava del calamastecs del foc a terra ( la paraula,
llar de foc, no va arribar a casa fins anys més tard), i que tenia una porta que
ens impedia que el meu germà i que ens hi acostéssim quan ella no ens podia
vigilar.
El foc a terra tenia una campana massa alta i ample per engolir tot el fum
que es desprenia quan s’encenia, i tota l’estança s’emboirava i calia obrir la
finestra fins que el foc era ben viu i deixava de fumejar, mentre, les parets i el
sostre estaven plenes de sutge. Era el lloc preferit de l’avi quan el fred era
massa intens o el mal temps no el deixava sortir al camp. Era també el lloc on
bullir, en grans peroles d’aram, les botifarres, els menuts, i els greixons de la
matança, o les patates de rebuig per alimentar els garrins acabats de
desmamar. El crepitar de les brases tenien per mi una atracció
hipnotitzadora i em solia quedar badant, observant-les, com si aquelles
flames, que llepaven el coure ennegrit de la parola, tinguessin algun poder
sobre mi, mentre, les bombolles del què es coïa, s’inflaven i esclataven
dispersant per tota la casa el flaire del que s’hi estava coent.
Al voltant del foc era, també, el lloc on espellofàvem el blat de moro els
llargs capvespres d’hivern, on l’avi explicava les seves rondalles, que solien
acabar amb una moralina, i que jo escoltava amb els ulls esbatanats i les
orelles atentes, i quan l’avi se’n adonava, les adornava una mica més per fer-
les més interessants.
Les panotxes espellofades el pare les penjava de claus que clavillaven les
bigues de tota la casa. Llavors, quedaven tots els sostres plens de penjolls
daurats, i una catifa àuria cobria els nostres caps i on, de tant en tant, alguna
espiga del color de la sang esquitxava aleatòriament els rengles de panotxes
perfectament alineades, configurant dibuixos capriciosos que imaginava
fantàstics. Després, a la primavera, les engrunàvem amb una màquina que
s’accionava manualment amb una roda, el què feia que els grans, daurats i
durs, caiguessin pausadament dins un sac de cànem, que després el pare
apilava a l’esperar de servir de menjar per les gallines i els ànecs durant la
resta de l’any.
L’hivern, també era l’època d’engrunar les mongetes que havíem posat a
assecar dalt les golfes, i que n'extrèiem les blanques perles que s’amagaven en
en el interior de les tavelles, i que no podien faltar cap dia de l’any per sopar.
Era el menjar preferit de l’avi. Podia no haver-hi carn, fins i tot, podia faltar
la cansalada blanca que abrigava els porcs que engreixavem per nosaltres,
però mai podien faltar les mongetes de Collsacabra, petites i cremoses, que
bullides i amb un raig d’oli ja eren un plat excepcional.
Els fruits de l’hort arribaven gairebé tots alhora, primer arribaven les
escaroles, petites i arrissades, que havien suportat estoicament els freds de
l’hivern i que encara mantenien el seu cor blanc i tendre. Després, a la
primavera, arribaven com un l’allau les verdures fresques; alls tendres,
enciams, pastanagues, mongeta tendre i, per fi els pèsols i les faves que
recollíem amb l’afany del que sap que li espera una menja excepcional, i que
cuinava la mare amb la botifarra negra encara tendra que reposava al rebost
des de la matança del febrer. Sobretot esperàvem els pèsols primerencs, que
al obrir la tavella en sortia un rosari de llavors d’un verd tant tendre com les
primeres fulles dels faigs, perquè encara no havien tingut temps de posar pell
i es fonien només de tocar al paladar. O les faves, amb les seves clofolles
llargues i molsudes que, amagades en el seu llit de llana blanca i esponjosa,
esperaven ser barrejades amb els pèsols i la botifarra per compondre un plat
de traca i mocador.
A l’estiu, els tomàquets eren els reis de la taula, no hi havia àpat que no
s’acompanyés amb el que els italians ens deien amb raó, el pomodoro, o sigui
poma d’or. Collits de bon matí quan la rosada encara els amarava, i triant els
que estaven el seu punt just de maduresa, eren carnosos, sucosos, i de una
textura tant suau, que explotaven a la boca a la més lleugera pressió. Tenien la
pell fina, rosada, i la polpa sabrosa, amb els seu punt just d'acidesa que,
acompanyats amb una mica de ceba dolça i bens regats amb oli verd i fort de
les oliveres d’Arbeca i, amb un punt de sal per realçar-ne el sabor, eren un
plat imprescindible per obrir qualsevol àpat, ja fos al camp durant la sega o a
casa, com a preludi de la migdiada o, al vespre després de l’esforç del dia i
abans del reparador descans nocturn.
Podríem dir que les amanides eren les vedets de la taula. A l’hivern les
escaroles de cabell d'àngel, amb les seves fulles blanques, estretes i cruixents,
que amargaven una mica, però combinaven de manera excelsa amb les olives i
el bacallà esqueixat. A l’estiu els enciams, d’orella de burro, de full de roure, o
de cabdell, però el que més agradava a l’avi era el planter d’escarola, que
sembrava amb abundància perquè, després de trasplantar el que necessitava,
en quedés per amanir, a fi de assaborir-lo amb una mica d’all tendre que
estratègicament repartit per fer de contrapunt just, contrastava amb el sabor
suau i lleuger del planter.
La mare s’apanyava amb el què collíem i amb matar algun pollastre o
algun conill els diumenges per satisfer les set boques que esperaven
impacients asseguts a taula cada hora d’àpat. Es podria dir que, ben poca
cosa comprava per completar la nostra dieta, oli, sal i especies, ja que la fruita
era escassa i es menjava només quan arribava la que ens proporcionaven els
arbres fruiters que teníem al pati.
Ella sempre atrafegada. La seva era una lluita infatigable per tenir el
menjar a punt, mentre els homes, asseguts a taula, esperaven que els
servissin, ja que no eren capaços de moure ni un plat ni d’ajudar-la ni una
mica en el que consideràvem que eren les seves feines. Es passava el dia
cuinant, rentant la seva roba suada i llardosa, donant menjar al bestiar
menut, fregant agenollada aquell terra de rajols vermells, gastats pels anys i
per vides passades, que només lluïen quan estaven molls, anant a plaça per
vendre quatre coses que ens collíem, cosint els pantalons que nosaltres
esquinçàvem contínuament sense adonar-nos de la feina que li representava.
La seva era una lluita abnegada contra el temps i contra els elements i que
mai li varem agrair prou.

La dictadura
 No és que els meus pares tinguessin cap ideologia. La política era una
paraula prohibida i, que en tot cas, si és que n’hi havia, passava només a la
capital. Com a màxim arribaven les influències sindicals que eren les que
tocaven directament els interessos dels treballadors. Els meus pares eren uns
nens quan esclatà la guerra, i tenien catorze anys quan va acabà. Així que no
tingueren temps de comprendre què passava, només que el què explicava la
gent. Es cassaren cinc anys més després de la finalització del conflicte, quan
Europa acabava de sortir de la segona guerra mundial. Durant aquells anys, la
radio només parlava de les victòries alemanyes, fins que de sobte emmudí i
no ten tornar a parlar més. Els sindicalistes, que abans de la guerra havien
escampat consignes i cartells, havien fugit a França i només quedaven les
persones que mai s’havien ficat en política. Després de la guerra, alguns varen
corre a proclamar-se partidaris de Franco i ocuparen els pocs llocs
d’influència que havia al poble, mentre, la majoria silenciosa quedà a mercè
del que li manaven els nous amos. Els nous polítics d’estar per casa,
s’afanyaren a posar-se la camisa blava i el cabell engominat, mentre els
guàrdia civils tenien la consigna que ningú tingués inquietuds. Només alguns
rumors i murmuracions, que s’amplificaven i evolucionaven a mesura que
passaven de boca en boca, escampaven algunes notícies que segons deien
havien sentit de radio pirenaica.
La dictadura marcà definitivament les vides dels meus pares i de retruc la
meva, ja que no n’havia conegut d’altre, i vaig arribar a pensar que aquell
sistema polític era l’únic possible. No hi havien dissidents, i si n’havien,
callaven i miraven de passar desapercebuts, mentre els joves, només
pensaven en treballar i formar una família. La política era pels militars i
veiem amb normalitat que els alcaldes es designessin des d’un despatx oficial
lluny del poble, i els que eren nomenats, vestissin camisa blava i saludessin
amb el braç estirat i la ma estesa.
A les llars s’evitava parlar de política. Potser perquè hi havia el temor
que la canalla, tot jugant, se’ls escapés alguna conversa de les que havien
escoltat a casa i pogués arribar a oïdes de qui no hagués d’arribar i se’n
pogués derivar la visita d’algun guàrdia civil. El que no hi havia dubte es que
es considerava normal que els que havien guanyat la guerra manessin, i no
calia exposar-se que algú pensés que en alguna casa es posava en dubte la
legalitat del règim. Semblava que hi havia un pacte no escrit per oblidar el què
havia passat durant aquells anys, fins i tot a casa, en prou feines es parlava del
germà del pare que havia sigut cridat a files a l’edat de divuit anys i enviat al
front, on morí al cap de poc d’arribar-hi sense deixar rastre. L’avi, un dia
anant al camp, em va explicar que jo em deia com el fill que li havien
arrabassat els feixistes, perquè així, cada vegada que pronunciaria el meu
nom, recordaria que un dia hi va haver un jove, de cabell ros i ulls blaus, que
va ser arrancat del seu costat i portat a una mort segura. Era la primera
vegada que sentia a parlar del germà del pare. Hauria estat l’hereu si la guerra
no li hagués arrabassat la vida, com tant nois de la seva edat. No em dir gran
cosa més. Era la primera i última vegada que parlava del seu fill i la primera i
última vegada que vaig veure plorar l’avi. Em va impressionar veure plorar a
una persona gran, no havia vist mai plorar a l’avi, i em va entristir. Encara que
no comprenia gaire bé que volia dir morir, més enllà dels enterraments que
veia des del terrat de casa. Ni quina diferència hi havia entre els rojos i els
nacionals dels que parlava quan parlava de la guerra. Només sabia que
aquelles paraules el feien posar trist. Hauria volgut consolar-lo, dir-li alguna
cosa, però no vaig saber que dir. Segurament no esperava que digués res. Que
li podia dir un marrec de vuit o deu anys a un pare que li havien pres el fill?
Però aviat vaig descobrir que no només manaven els falangistes, també el
clero hi tenia molt a dir, dons no hi havia festa ni acte oficial que no hi fossin
presents els capellans.
El primer senyal que el clero tenia molta importància, l’havia tingut uns
dies abans de fer la primera comunió. Var ser quan ens havíem de confirmar.
Era la primera vegada que veia un bisbe. Estava previst que un diumenge a
missa de s’onze, aquell senyor de mitra alta i casulla daurada em confirmaria.
Ignorava el significat d’aquell fet, per molt que ens haguessin explicat a classe
que era perquè ja teníem us de raó, i que era hora de conformar que volíem
pertànyer a la comunitat dels batejats. Ni sabíem que què volia dir us de raó,
ni què era la comunitat de batejats, però era igual, com la majoria de coses
que havíem de fer, les fèiem i prou. Érem com micos ensinistrats disposats a
fer el què ens diguessin. Però el què més em va impactar va ser veure per
primera vegada el seu Mercedes negre que brillava sota la llum del sol com
unes sabates de xarol. Havia aparcat el seu flamant cotxe davant de la
rectoria. Era la primera vegada que veiem un cotxe d’aquella categoria i la
vanalla ens atrabocàvm a les finestretes per veure'n el seu entapissat de pell
blanca i sobre tot el comptaquilòmetres, per deduir-ne fins quina velocitat
podia arribar aquell magnífic automòbil. Mira cent-vint. Ualaa, pot anar a
més de cent¡ Al poble només tenien cotxe el metge i l’alcalde, ja que els
propietaris de les fàbriques havien marxat a Barcelona abans de la guerra per
por dels sindicalistes i ja no havien tornat, de passada s’estalviaven les
reivindicacions salarials dels seus assalariats i a la capital la vida era més
divertida que en un poble de mala mort. El que feia que la classe alta del poble
es reduís als directors de les fàbriques i a alguns pagesos adinerats, però que
no tenien capacitat suficient per tenir cotxe.
Un altre prova que el clero i els falangistes anaven d’acord el vaig tenir a
l’escola; totes les classes estaven presidides per un retrat del caudillo i un
crucifix. Des d’aquell dia vaig saber que política i religió eren inseparables.
Me’n vaig acabar de convèncer, quan el dia de corpus els hermanos ens varen
fer participar, amb tots els nois que havien fet la primera comunió aquell any,
a la processó que sortia de l'església de dalt vila.
Havíem presentar-nos a missa de dotze a l'església de dalt vila. Als
primers bancs estaven ocupats per les autoritats, que eren l’alcalde, els seu
regidors i els guàrdia civils que vivien al poble. Anaven tots vestits de gala. Al
seu darrera, als bancs de l’esquerra ens seguérem els nens que havíem fet la
comunió, i als de la dreta les nenes, que lluïen llargs vestits blancs, amb
bordats i mussolines com si fossin petites núvies. Tots portàvem a la ma un
missal blanc amb tapes de nacre i un rosari de perles blanques que acabaven
amb un crucifix daurat al pit. Les noies, amés, solien estrenar recades i
braçalets d’or que els padrins acostumaven a regalar-los. Aquell dia era
l’única ocasió tenien per mostrar públicament l’esforç que havien fet els pares
per demostrar que no érem tant pobres com semblàvem.
Després de la missa, es formà la processó. El rector l’encapçalà portant
una gran custodia daurada amb l’hòstia consagrada al centre. Sortí sota un
gran pali fet amb un damàs de bordats daurats i que sis diaques sostenien
sobre el seu cap. Al seu darrera, un clergue gronxava un gran encenser que
vomitava fum a cada balancejada, mentre uns quants clergues i un estol de
nens vestits d’escolanets el seguien. Al darrera l’alcalde, amb vestit blanc,
camisa blava i corbata del mateix color encetava la comitiva, seguit del
comandant de la guàrdia civil amb entorxats daurats. Els acompanyaven els
regidors municipals amb vestits blaus i camises blaves de la falange, mentre
tota la comitiva anava escoltada per una dotzena de guàrdia civils vestits de
gala, amb tricornis i corretjams daurats i els mosquetons a l’espatlla apuntant
a terra. Just darrera d’ells, hi anàvem els nens que havíem fet la comunió,
vestits amb el que havíem lluit aquell dia. Alguns, anaven vestits de mariner,
mentre jo anava mudadet, però de carrer. Però tampoc volia que m’agafessin
a cap d’esquila, així que procurava que hi participés de manera que passés el
més inadvertit possible. –Al pare aquelles demostracions de fe li molestaven
una mica, perquè considerava que tot aquella parafernàlia era una
demostració de força dels que ell en deia «missaires», els que després d’haver
estat perseguits durant la guerra, ara demostraven que eren la classe
dominant–.
Aquell any, no sé perquè, els nens portàrem un petit pali, i un nen, com si
fos un petit rector, portava una especie de custodia, mentre que sis nens,
entre ell jo, sosteníem el petit domàs que el cobria –No recordo que es tornés
a repetir aquella posta en escena, però una petita foto en blanc i negre va
corre durant molts anys per casa, com a record d’aquella efemèride–. A
continuació sortiren les nenes amb els seus vestits de núvia, i al darrera, les
files de Maria; unes dones abillades amb mantellines i vestits negres, que
portaven ciris encesos. Mentre, a les voreres, s’apilotaven familiars i curiosos
per veure passar els nens, i criticar les filles de Maria, que miraven al terra o
l’infinit perquè se sabien observades, mentre els carrers quedaven plens de
cera i confeti.
Era evident que el clero manava més del què semblava. El pare deia que
s’havia d’anar a missa cada diumenge si volia mantenir la feina. Es deia que hi
havia una llista, que mai no havia vist ningú, que era temuda com la pesta.
Segons deien hi figuraven els que no anaven mai a missa, o els fills dels que
havien hagut de fugir quan havien entrat els nacionals per por a represalies, i
més d’un pensava, que allà també hi anaven a parar els que confessaven algun
pecat que el capellans consideraven inadmissibles, com era robar. Aquesta
llista, que sempre em va semblar més imaginaria que real, era el filtre que
passaven els que buscaven feina en alguna de les fàbriques que hi havia al
llarg del canal. Es deia que els directors demanaven consell al rector abans de
llogar algú, i que més d’un havia estat rebutjat per les seves idees polítiques i
que havia hagut de buscar feina en un altre poble. Després tot canvià, els
capellans joves que no havien viscut la guerra tenien un altre tarannà i varen
oblidar ràpidament aquestes pràctiques, però els tentacles del nacional-
catolicisme varen ser presents a la vida del poble durant molts anys, fins que,
afortunadament, la democràcia ho va fer oblidar del tot.
Un altre fet que em marcà profundament, fou el dia que inauguraren el
monument als caiguts. Aquell dia havia acompanyat el pare a missa de dotze i
a la sortida varem veure que hi havia molta gent a la plaça. Jo tenia vuit o nou
anys i ja em considerava prou gran per acompanyar-lo a missa i després fer el
vermut. Era un divuit de juliol, i no sé quants anys feia que un dia com aquell
el Caudillo, com els agradava anomenar-lo als seus addictes, s’havia aixecat
en contra del govern de la república, al que havien vençut i expulsat.
Inauguraven en els jardins que hi havia al costat de les escales que van del
dalt vila al baix vila, el monument a Los Caídos por Dios y por la Patria. Era
una àguila de pedra de grans dimensions sobre un enorme pedestal, i que
presidiria des d’aquell dia la plaça major que portava el nom del generalíssim.
Dalt d’una entarimat envoltat de banderes d’Espanya, de la falange i dels
requetès, l’alcalde, amb el uniforme de gala falangista, llegia un discurs
d’exaltació a la figura del dictador. A l’acabar l’acte la banda va tocar l’himne
nacional franquista i tothom va saludar aixecant el braç amb la ma estesa
mentre durava l’himne. Quan havia acabat la guerra, el pare tenia catorze
anys i no sabia de política ni de salutacions feixistes, i ho contemplava amb
certa curiositat quan, de sobte, un guàrdia civil li va fotre una plantofada per
darrera que el va fer trontollar, recriminant-li que no tingués la ma estesa i
estigués parlant en català. Em vaig sentir sentí més ferit que si m’haguessin
donat aquella bufetada a mi. És l’edat en que el pare és un déu, que admires i
que intentes imitar en tot. El pare va aixecar el braç i, quan va veure que el
guàrdia civil rondava lluny de nosaltres, vàrem marxar. Varem tornar cap a
casa en silenci, com si tingués por que aquella feblesa hagués disminuït la
meva admiració per ell. Mai va tornar a parlar d’aquell incident, com tampoc
mai parlava de la mort del seu germà. Vaig saber que hi havien coses que no
se’n podia parlar.
Les demostracions de compenetració entre aquells estament es repetia en
la processió de setmana santa, on es participaven les mateixes autoritats
mentre es passejaven pel poble els passos que escenificaven la passió i mort
de Jesús. Però aquesta ocasió els acompanyants anaven tapats amb vestes i
gorres de cucurulla que impedien veure qui s’amagava darrera aquelles
disfresses.
Encara que el meu pare no va tornar a parlar mai més d’aquell penós
incident, la meva devoció se’n va ressentir i poc a poc vaig anar posant en
dubte tota aquella manifestació pública de devoció i d’autoritat.
He de reconèixer que la posada en escena impressionava a un nen de nou
anys, però tenia molt present que aquells guàrdia civils que custodiaven la
processió eren els mateixos que havien humiliat al pare, i em va quedar clar
qui manava al poble.
Al carrer no es parlava de republicans ni de feixistes, sinó de rojos i
nacionals. La ràdio, el No-Do, els diaris, tots parlaven de «los rojos i los
nacionales» i tot el què hi havia de bo s’associava a la paraula nacional i la
paraula «rojo» era sinònim de violència i menyspreu. Eren anys en que els
telediaris començaven amb «el generalísimo ha inaugurado este pantano o
esta carretera» i que el clero el passejava sota pali a totes hores. De veure’l
pescar salmons, o caçar perdius. Era el protagonista de tot el què passava. La
radio i la televisió només parlaven de les excel·lències de Franco i del seu
règim. Espanya era un país sense problemes, on tot el què ens envoltava
estava com havia d’estar; el pagesos llaurant el terrós de sol a sol i els
treballadors entrant i sortint a cop de sirena, amb la cara i les mans encara
brutes, dons no hi havia dutxes a les fàbriques i es rentaven a casa.
No va ser fins que començaren a venir els primers turistes que no ens
adonarem a l’altre costat dels Pirineus hi havia gent que vivia molt millor; que
tenien cotxe, que anaven de vacances, que eren cultes i es permetien anar amb
poca roba pel carrer, fins i tot les noies ensenyaven les seves cames sense por
que algun capellà gosés cridar-los l’atenció. El turisme va ser la porta per on
va entrar una mica d’aire fresc, i em va fer dubtar que tot allò que deien a la
televisió eren falòrnies. Llavors, la propaganda del règim, per justificar
l’arribada d’aquells nous visitants, canvià el discurs i explicaven que el nostre
país era l’enveja d’Europa, i que si venien a passar les vacances al nostre país
era perquè als seus països no hi havia sol, i el menjar i les platges que
nosaltres els oferíem eren molt millors que les seves, encara que nosaltres no
poguéssim menjar als restaurants que ells freqüentaven i, si anàvem a la
platja, era per veure els biquinis que lluïen. El que estava clar, és que tenien
un poder adquisitiu molt més alt que nosaltres tot i ser gent treballadora, Ja
tenien el seu cotxe i gaudien d’un nivell de vida que nosaltres no podíem ni
somiar. Llavors vaig començar a pensar que, potser, tot allò el que deien a les
notícies era només propaganda del règim per fer-nos creure que érem un país
envejable, i de mica en mica tothom va començar a dubtar del què deien a la
televisió.
Vaig deduir que a la resta d’Europa no hi havia cap general que manés
indefinidament, i vaig començar a pensar que, aquell règim en el que vivíem,
si no era una dictadura s’hi assemblava molt, i encara que Franco s’esforcés
en fer eleccions sindicals de tant en tant per vestir el sant, a Europa hi havien
eleccions de veritat i els governs canviaven, mentre aquí només es canviava
quan Franco ho decidia. El turisme representà una finestra per observar el
mon i es feia difícil continuar mentint. Els turistes parlaven de política amb
naturalitat i Europa estava plena de repúbliques molt més avançades que
nosaltres. Llavors la paraula república ja no era sinònim de violència, com ens
havien volgut fer creure fins aleshores, i la paraula nacional va començà a
prendre connotacions de nazi, i posaven en evidència a aquells que havien
guanyat la guerra. No hi havia dubte, Franco era un dictador, encara que en
aquella època fos una heretgia dir-ni així. Em va costar divuit anys arribar a
aquesta conclusió que, vist amb la perspectiva actual, pot semblar obvi, però ,
immersos en el llenguatge dels mitjans de comunicació del règim, no era tant
obvi, i menys per mi i per tots els nois del meu poble, que havíem nascut sota
el règim de Franco i desconeixíem el significat de la paraula democràcia.

L’hivern

Les estacions no eren una qüestió de calendari sinó de les possibilitats

d’anar al camp. En una casa de pagès cada estació té les seves les feines
preestablertes i els seus rituals determinen la manera de viure.
Els hiverns, per exemple, freds i silenciosos, haurien estat l’època que
l’avi hauria pogut descansar, estar-se a la vora el foc contemplant el lent
crepitar de les brases i dedicar-se només a tenir cura del bestiar, però havia
d’anar al camp a buscar naps, ja que eren les úniques plantes que resistien les
gèlides temperatures hivernals i que ni les gelades més fortes aconsegueixen
atemorir-los, a més, és una planta que aprofita la humitat de la boira per
créixer, i durant els mesos hivernals es fa gran i ufanosa. Però arrancar-los de
la terra endurida per la glaçada, no és una tasca fàcil. Una vegada el vaig
acompanyar, em va dir que provés d’arrancar-los. Vaig agafar el nap per les
fulles i el vaig estirar amb tota la meva força; però el nap no es va ni moure,
continuava fermament arrelat. Vaig provar d’estirar encara més fort, i em vaig
quedar amb les fulles a les mans, alhora que queia de cul a terra. L’avi reia a
cor que vols de la meva mala traça i del cop a les natges que m’acabava de
fotre. Llavors va treure l’aixada i em va ensenyar com descalçar-los i
arrancar-los sense esforç. Mentre ell va continuar arrancant-los, jo m’ho
mirava, al final em va proposar arrancar-los una estona cada un, llavors
s’enfilà dalt del carro i els anà posant de manera que feien una paret a les
vores del carro i n’hi cabien molts més,i els va continuar encimbellant fins que
no n’hi varen cabre més. Amb les mans valves de fred, tornàrem ufanosos
perquè en tindria per una setmana.
A les nits, l’estufa i la llar de foc s’apagaven i només quedava el baf que
pujava de la cort de les vaques per entebeir-nos, però l’aire que s'esmunyia
silenciosament per sota de portes i finestres s’emportava aquella lleu escalfor i
feia que, fins i tot, l’aigua de les palanganes que hi havia a cada cambra per
rentar-se, es glacés, mentre, el tuf de les vaques s’escampava per tota la casa i
ho impregnava tot amb del seu perfum, que nosaltres no sentíem, però que
s’apoderava de les estances i de la roba que hi havien als armaris, malgrat que
la mare hi posés branquillons de romaní entre la roba. Però aquell tuf només
el sentien la gent que venien a buscar la llet, ja que nosaltres teníem les
narius plenes d’aquella bravada i feia que no ens en adonéssim.
Al matí, el primer que feia la mare, era posant palla sobre les retes de les
brases i el amb el ventall intentava revifar el foc, encara que de vegades no ho
aconseguia i havia de fer foc nou amb el que escalfar-nos el pot de pa amb llet,
amb el que invariablement cada dia esmorzàvem.
A la sortida de la cuina, es disposaven ordenadament els esclops, al costat
de les corresponents parelles d’espardenyes, per caviar-se al entrar o sortir de
la casa. Els esclops, farcits de palla nova i neta, ens els posàvem quan havíem
de trepitjar fang o el fems que cobria el terra de les corts, i així, evitàvem
portar restes d’aquell poti-poti dins a casa, a més, eren molt útils per evitar
relliscar i per transitar sobre el fanguissars que es formaven després de les
pluges, o per anar a les corts plenes de fems, ja que a més de ser
impermeables al fang, al fems i a l’aigua, mantenien l’escalfor durant una
bona estona. Tot i això quan el fred, malgrat els gruixuts mitjons de llana i la
palla que hi posàvem, acabava traspassant-los, havíem de corre a recuperar-
nos al costat de la llar de foc.
Els animals també tenien la seva particular manera de lluitar contra el
fred, així, les gallines s’allocaven amuntegades en un racó del galliner i
s’escalfaven entre elles, mentre dormitaven durant les llargues nits d’hivern, i
només sortien a picotejar pel pati quan veien alguna ullada de sol. Però
aquesta inactivitat feia que la posta d’ous fos molt minsa durant l’època
hivernal, i amb prou feines en teníem per vendre.
Els porcs feien el mateix, s’apilaven els uns sobre els altres, i quan algun
quedava desabrigat, furgava amb el morro entre els que estaven més calents
per fer-se-hi un forat. Llavors els que es veien desplaçats protestaven,
trencant el silenci de la nit amb els seus xerrics.
Malgrat que les hores de claror eren poques, el bestiar menjava quan
clarejava, com si un rellotge intern els digués quan havien de tenir gana i
quan no. Quan sentien que l’avi els posava el menjar a l’òbit, els porcs
xisclaven com folls, fent un xivarri tant eixordador que semblava que els
estiguessin escorxant, per aturar-se bruscament quan basculava la trapa i els
deixava el menjar al seu abast. Llavors emmudien sobtadament mentre
engolien afamats el que trobaven al seu davant. En canvi, les vaques
bramulaven tímidament esperant el seu torn, mentre les gallines
escatimejaven inquietes pel galliner esperant la seva ració de blat de moro.
Semblava que tots els animals esperaven el crit d’alerta del gall que decidia
quan era de dia i podia començar el xafarranxo d’esmorzar. Com que a
l’hivern els dies eren més curts, permetia que l’avi pogués descansar unes
hores més que a l’estiu, si tenia prou menjar a la pallissa. Era una l’època que
l’avi dormitava a la vora el foc , i que als vespres ens expliqués alguna
rondalla.
Però també era l’època que el pare portava una lluita aferrissada amb les
gelades. Durant la nit l’aigua de les canonades es glaçaven si abans d’anar a
dormir no havia tingut la precaució de deixar totes les aixetes amb un rajolí
d’aigua corrent i així evitar trobar-se l’endemà al matí les canonades
esberlades com canyes formant grans bassals. Era una època que no se sabia
la temperatura que s’arribava, el fred es mesurava pel gruix de gel que prenia
l’aigua del safareig, començava amb un lleuger tel matinal al començament de
l’hivern, que anava augmentant fins arribar a tenir tres i quatre centímetres
de gruix, i que l’avi havia de trencar amb un martell abeurar el bestiar o la
mare pogués rentar la roba.
La mare, abans de començar, es posava una galleda d’aigua calenta al seu
costat per posar-hi les mans de tant en tant i evitar, així, que se li congelessin
els dits. Mentre se li omplien de penellons, que enrogits com el foc li coïen de
mala manera i que s’hi posava oli d’espígol per mitigar el dolor sense
aconseguir-ho
El fred feia que a l’hora d’anar a dormir, el meu germà i jo ens arraulíem
dins el llit agafant-nos l’un a de l’altre, i encara que la nostra cambra era a la
part central de la casa, els llençols sempre estaven freds i humits, com si la
boira hagues entrat dins el llit. Per mitigar-ho una mica, la mare ens posava
dos còdols calents, embolicats amb un tros de manta gruixuda, dins el llit,
sobre els que hi posàvem els peus fins que es refredaven. Tot i això, no ens
estalviàvem una estona d’espetegar les dents.
Al cul de l’hivern, la boira arrapava com una llagasta durant setmanes.
Només es trencava alguns moments quan, als voltants del migdia, el sol
semblava voler-se obrir-se pas entre la calitja, però solia ser només un
miratge, perquè al cap de poca estona la grisor tornava a engolir-ho tot, i
sabies que fins l’endemà no hi hauria un altre oportunitat perquè s’esvaís,
deixant-nos submergits en la tristor. Llavors no hi havia altre remei que
quedar-se al costat de la llar de foc, esperant que l’endemà el sol tingués prou
força per fer-la fora i ens deixés veure la blavor del cel.
Quan la boira esdevenia gebradora, llavors els arbres es guarnien amb els
blancs cristalls que, com banderoles, s’allargassaven en la direcció que bufava
el vent, mentre, el terra es cobria de minúscules gotes de nacre, com si el torb
hagués portat la neu de la muntanya i l’hagués escampat per la plana. Cristalls
estrellats i amb forma de falguera adornaven els arbres com un pessebre,
mentre, que fins els branquillons més petits brillaven sota sol esbiaixat i
fugisser, fins que un bon dia, el vent càlid de migjorn o de llebeig els fonia i
en quedava només el seu record. Durant aquells dies, els bassals es
esdevenien vertaderes pistes de gel sobre les que hi fèiem equilibris, mentre,
el fang s’enduria com un roc i evitava que t’ensabatessis.
A l’hivern sortia de l’escola a les vuit del vespre, perquè, encara que les
classes acabaven a les sis de la tarda, els hermanos hi havien afegit dues hores
suplementaries per tenir els interns controlats fins a l’hora de sopar, i així
evitar que deambulessin pel pati amb aquelles temperatures tant infernals. El
pare, amb bona intenció, m’hi feia quedar amb l’esperança que aprofités el
temps. Però aquelles hores, que en deien de vela, que haurien d’haver servit
per fer els deures, en realitat, ens les passàvem jugant a barcos o altres jocs
que ens havíem inventat, ja que la vigilància dels hermanos era més aviat
escassa, i un sol hermano era el responsable de tot un passadís i encara que,
moltes vegades, aprofitava per llegir algun llibre. Llavors, un de nosaltres es
posava a la porta per avisar si s’apropava a la classe, mentre la resta
esdevenia un desori i es feia de tot menys els deures. Una de les distraccions
hivernals preferides era llançar alenades de baf sobre els vidres, que com
màquines de vapor exhalàvem amb força per veure qui entelava més tros, i
jugàvem a veure qui dibuixava el ninot més obscè o escrivia la bajanada més
graciosa, que esborràvem abans que l’hermano la pogués veure.

La percepció del temps

El temps cronològic i el meteorològic anaven aparellats. Les estacions

marcaven les nostres vides. A l’hivern el temps s’alentia com en el cicle de la
vida, com les plantes que deixen de créixer i esperen l’arribada del bon temps
per reprendre la seva activitat, com els óssos, els ratpenats o els esquirols, que
redueixen la seva temperatura corporal i el ritme cardíac per estalvia forces
mentre hivernen. La casa, també, entrava en una espècie d'hibernació, les
gallines s’ajocaven mentre covaven amorosament els ous, i només
abandonaven breument el seu joc per a picotejar el blat de moro que la mare
els donava.
 Els conills criaven les seves cries embolcallades amb pèl moixí, i l’euga
aprofitava la treva hivernal per pollinar. Tot s’alentia. El ritme de la casa
s’adaptava al batec de natura i tot era més pausat. Les hores s’allargassaven,
com les ombres dels arbres a l’hivern, o com el el caliu del tió del foc a terra, i
aquell alentiment aportava pau i serenor. Només el pare, anant a treballar a
quarts de cinc del matí, i nosaltres, amb l'obligació d’anar a col·legi,
desafiaven les normes de la natura. La resta de la casa seguia fidelment les el
compàs del temps. Durant la nit, un silenci sepulcral s’apoderava de les corts,
i la foscor ho embolcallava tot i, quan el gall anunciava l’albada, els animals
començaven a reclamar el seu esmorzar, i la casa esdevenia un giri-gall de
sons i, un cop tips, tornaven als seus somnis, i la pau es restablia. Llavors,
només quedava recloure’s a la vora el foc i contemplar el lent crepitar de les
brases. Fins cap el vespre, que començava altre vegada l'enrenou, i no parava
fins que l’últim animal li havia arribat la corresponent ració i l’ultim client
havia recollit la seva llet. Llavors sopàvem i tornava l'ensopiment. Però
l’arribada de la radio canvià la rutina de casa. L’avi, després de sopar,
escoltava el seu programa preferit, mentre nosaltres, que ja havíem fet els
deures, anàvem a dormir d’hora. El bestiar compassava el seu ritme vital amb
el sol i la vida de la casa era una perllongació de la natura.
En canvi, a l’estiu el dia i la i nit gairebé es tocaven. A la sis del matí tot
anava en doina, la casa bullia d’activitat i fins a les deu del vespre els animals
no es calmaven. Llavors les migdiades eren la manera de completar el descans
perdut durant la nit. El sol era el rei, el que marcava l’activitat, i tot girava al
seu voltant, com havia succeït durant milers d’anys. Però l’arribada de
l’electricitat va trastocar els nostres horaris, però no el dels animals que
continuaven seguint el seu rellotge biològic , el que ens obligava a nosaltres a
adaptar-nos-hi. la paisa, només els naps resistien les glaçades i el fred
hivernal.
A la casa, com en la majoria de llars del poble, durant molts anys, no hi va
haver rellotge, ens regíem pel sol, i quan desitjàvem més precisió trèiem el cap
per la finestra per consultar el rellotge del campanar, que des la seva alta
atalaia posava d’acord els veïns per anar a missa o per agafar el cotxe de línia.
El campanar era l’autèntic guardià del temps, i les seves campanes marcaven
el batec del poble. A la nit, el seu batec arribava fins els racons més recòndits,
fins i tot, des de dins el llit hom comptava les campanades per saber l’hora en
que vivia. A casa no vàrem ser una excepció fins que l’avi li va regalar al pare,
pel seu sant, un bonic rellotge de pendol que havia comprat a mercat. Va ser
tot un esdeveniment, era la primera vegada que hi havia un rellotge a casa,
exceptuant el temible despertador que dringava esvalotat a les quatre de la
matinada per recordar-li al pare que s’havia d’aixecar per anar a treballar,
però, que amagava dins la tauleta de nit en un intent que el seu estrident tic-
tac li deixés agafar el son i que el seu timbre immisericorde no despertés tota
la casa a aquelles hores de la matinada. Però, en aquella època, el meu son era
tant profund que m’hauria pogut caure la casa a sobre i no me’n hauria
assabentat. En canvi l’avi, es despertava al més mínim soroll i sabia donar raó
de l’hora que havia començat a ploure i quan havia parat, encara que només
hagués passat la lenta i sigil·losa pluja de l’hivern.
El rellotge era més bonic per la novetat que per la seva bellesa intrínseca.
El pendol balancejava un majestuós disc daurat, que com un petit sol jugava
amb el temps i, amb la seva monòtona cadència, anava esbocinant el futur per
convertir-lo passat. L’esfera, amb les seves d’agulles treballades i senyorials,
semblava més pensada per embellir la sala d’una casa de senyors que la
modesta sala en que el pare el va penjar i, es va haver de conformar comptant
les hores del rònec menjador d’una casa de pagès que esperava temps millors
i començava a introduir els primers avenços de la tècnica. El pare, perquè el
seu implacable balanceig no s’aturés, li donava, cerimoniosament, corda un
cop a la setmana. Tocava els quarts i les hores amb majestuositat i així, com
durant el dia el seu campaneig, s'emmotllava al general soroll de la casa, a la
nit les seves bategades ressonaven com si s’hagués traslladat el campanar al
bell mig del menjador. A partir d’aquell dia l’avi podia dir amb precisió que; a
les tres i cinc de la nit havia començat a llampegar, i que a quarts de quatre
encara plovia. El pare estava cofoi amb amb el seu rellotge de pared i, cada
setmana, després de donar-li corda, l’ajustava, accionat un petit cargol que hi
havia a l’extrem del batall, fins que gairebé anticipava a les campanades de la
radio.
 Estava penjat a la paret que donava a la nostra cambra, i el seu batec
ressonava dins la nostra habitació com si el tinguéssim penjat al capsal de llit,
però no ens importava, ja que la son ens vencia més depresa que el seu
monòton balanceig, excepte durant les migdiades d’estiu, a les què ens solien
obligar els pares. El seu tic-tac infatigable feia que no acabéssim d’agafar el
son, llavors, silenciosament, ens esmunyíem cap al carrer a jugar amb els
altres nens dels veïnat.
El campanar va esdevenir el rellotge per quan érem al carrer, o de la gent
que treballava al camp, ja que per la seva alçada, era visible des tots els camps
dels voltants, mentre l’aire portava les seves campanades, fins i tot, als llocs
on no era possible distingir-ne les busques.

La primavera

A la primavera, el dia s’allarga, les boires s’esvaeixen i el sol s’ensenyora

de les matinades, convertint els camins de terra glaçada en fangars
intransitables, mentre, petites fulles treuen el cap sobre les branques encara
despullades, i la flor de l’ametller s’avança a l’arribada de les altres flors que
es convertiran en la fruita estiuenca. Ja ningú se’n recorda de la tristor de
l’hivern, ni de les boires gebradores, ni dels canelobres de glaç suspesos de les
barbacanes. El cel esdevé més viu, més transparent, el verd dels arbres més
tendre i el cant dels ocells més alegre. Era l’hora que l’avi plantava l’hort,
quan els ferratges creixien ufanosos, i encara que de tant en tant semblava
que el fred havia passat, a vegades tornava com un malson i el temps feia
alguna atzagaiada recordant que l’hivern encara no s’havia acabat, per molt
que ens haguéssim esforçat per oblidar-ho. Però tot es despertava amb
alegria, mentre la gent es disposava a celebrar-ho amb festes i trobades.
Pel maig, quan el dia era gairebé tant llarg com a l’estiu i la llum era més
blanca i intensa per l’absència de la boira. Les gotes de la rosada, es
gronxaven sobre les flors i les herbades, brillant com diamants sota el sol de
primavera i engalanant camps i margeres. Una nova força emergia arreu, i la
boira restava només com un mal record. Els camps de naps, ara florits,
formaven immenses catifes d’un groc llimona intens, i s’alternaven, com
pinzellades gruixudes d’un quadre de Cézanne, amb el verd intens del blat, o
el més suau i tranquil dels camps d’ordi, mentre, el vent els gronxava fent
onades verdes i daurades esquitxades amb pinzellades del vermell
sanguinolent de les roselles que havien suportat pacientment les glaçades de
l’hivern i ara, de sobte, prenien embranzida i aixecaven la seva testa granada
vers el cel.
A la primavera ja no em quedava a la vela, perquè hi havia feina al camp i
podia ajudar a l’avi amb algunes feines de la casa. A les sis, quan sortíem, em
quedar una estona a jugar a bales a la plaça, el temps just per arribar a ajudar
a l’avi a donar menjar al bestiar. El dia s’allargava i les tardes dels dijous eren
per jugar, per seguir els nois més grans, per a descobrir els voltants del poble.
Una de les sortides més agosarades va ser travessar el pont del tren. Volíem
saber què es sentia quan et passava el tren a només uns pocs pams del nas,
agafat a la barana de ferro rovellada per no caure al buit. De sobte tot aquell
ardor es transformà en pànic al veure que al camí que hi havia entre la via del
tren i la barana li faltaven moltes passeres. Alguns es varen fer enrere al veure
el primer forat, mentre els més agosarats vàrem continuar fins el mig del pont
agafats a la barana com llagastes i saltant de passera en passera. La pujada
d’adrenalina va compensar la por o el vertigen que ens despertava el veure les
roques de la llera del riu des de tanta alçada. Però allò no va ser res comparat
amb l’angoixa que va suposar veure venir el tren mentre el maquinista feia
sonar el xiulet amb insistència per advertir-nos de la seva presència. Quan va
passar pel nostre costat, el soroll era eixordador mentre, un vendaval cuidà
emportar-no-en. Aferrats a la barana, vàrem xisclar tant fort com varem
poder per espantar la por, tal com feien a sota el pont. Quan va haver passat
ens va semblar que havíem fet una heroïcitat, encara que tots havíem
empal·lidit i ningú gosà dir res fins al cap d’una estona. Llavors tots
explicàvem la nostra versió, però cap de nosaltres va dir que estava disposat a
tornar-ho a provar, excepte en Ramon de la selva que es va fer el valent.
Varem acabar de travessar el pont mentre algun graciós va explicar que, no
feia massa , un home s’havia tirat daltabaix. No cabia dins el nostre tendre
cervell que algú pogués saltar des d’allà dalt. Amb la basarda que feia! Un cop
a l’altre banda vàrem corre pel costat del riu fins a l’altre pont, el de la
carretera, més baix i més ben protegit que el del tren i, quan arribàvem a casa,
ni una paraula de la nostra aventura, ja que el sol fet d’esmentar que havíem
anat fins el pont del tren, la reprimenda hauria estat assegurada.
Havíem d’aprofitar els dijous de primavera per jugar, ja que durant les
vacances ens esperava la feina del camp i els jocs s’havien acabat.
El diumenge de rams era una de les festes assenyalades. Com que durat la
quaresma, tota expressió d’alegria era censurada, el diumenge de rams era
l’excepció a tanta tristor. Els petits estrenàvem el vestit nou d’aquell estiu, que
la mare el completava sempre amb un jersei, per si de cas el dia sortia rúfol, i
l’avi ens portava unes llargues palmes del mercat de Vic, que engalanàvem
amb algunes garlandes. La benedicció era a missa de dotze, el que permetia a
les mares lluir, també, els vestits d’estiu que durant tot l’hivern havien estat
preparant al cosidor. La resta de la setmana era d’anar cada dia a missa, a les
vetlles que organitzaven el frares per no deixar el Crist abandonat, fins que el
diumenge de pasqua tot era alegria, les colles de caramelles cantaven per
carrers i places a la recerca d’alguna dotzena d’ous i alguna moneda amb la
que fer un bon sopar.

L’estiu

Que el temps és subjectiu i que el mesurem amb el pensament, malgrat el

què diguin els rellotges, en vaig tenir una prova aviat, ja que a l’estiu els dies
són més llargs i tenia la sensació de viure més intensament. Els estius eren
una successió d’experiències trepidants, mentre, que dels hiverns sols
recordava que eren lents i monòtons. Només calia mirar les mosques o els
llangardaixos, a l’estiu, amb la calor, es movien amb rapidesa, mentre a
l’hivern, amb el fred, els seus moviments eren lents i maldestres, o els óssos i
les marmotes que a l’hivern fins i tot redueixen les seves constants vitals i es
passen el dia endormiscats al cau. El mateix devia passar a la vida en general,
a l’hivern succeïen poques coses, mentre a l’estiu els esdeveniments
s’atropellaven un darrera l’altre, i tenia la sensació de viure més i més
depresa. També hi degué influir que al estar deslliurats de l’obligació d’anar a
col·legi em deixava més temps per viure noves experiències per arxivar en el
llibre de la vida.
L’estiu, per a mi, començava el dia que s’acabava l’escola. A finals de juny,
eren els dies més llargs més llargs de l’any, el blat estava a punt de segar i les
fruites als arbres a punt de collir. Era el preludi de noves experiències. Al pati
de casa només teníem una figuera i un parell de pruneres, que en prou feines
deixàvem madurar, ja que les abastàvem verdes quan tot just començaven a
canviar de color. Només les figues de la gran figuera, que hi havia en un racó
del pati, mantenia la il·lusió de menjar fruita fresca durant tot l’estiu mentre,
esperàvem l’arribava a finals de setembre del raïm de la parra que mantenia
ombrívol el menjador d’estiu. La figuera era un arbre amable, ja que ens
permetia enfilar-nos-hi sense dificultat, i asseguts a les seves branques et
deixava a l’abast un munt de figues que maduraven compassadament durant
tot l’estiu. A l’avi li agradava enfilar-s’hi de bon matí i esmorzar pa amb figues
fresques, deia que el millor esmorzar que es podia fer. Després tots dos, fent
equip, començàvem a netejar les corts de les vaques i dels porcs, per donar-los
després el seu corresponent ració de gra o ferratge. Així que a les vuit podíem
enganxar l’euga i anar cap el camp.
Els meus primers records es remuntaven quan a finals de juny arribaven
una colla de cinc o sis segadors, amb l’esclopet i la pedra d’esmolar a la
cintura i la falç en bandolera amb el tall protegit per una vara de freixa
corbada. Eren falçs no massa corbades, el que els permetia agafar un bon
grapat de blat a cada cop de falç. Eren molt diferents a les que veia en els
quadres on sortien segadors, que eren més petites i tancades.
Eren homes rústecs, primitius, bruts i espitregats, que recorrien el país de
casa en casa. Començaven pel Vallès a finals de maig, i acabaven a la
Cerdanya a mitjans d’Agost. A casa s’hi estaven poc més d’una setmana. Però
aquella setmana era de bogeria, tota girava al seu voltant i tot era un caos.
Dormien a la paisa, sobre màrfegues de palla, menjaven com lleons i bevien
com dromedaris. Jo els veia homes fets i drets, alguns fins i tot desdentegats, i
en el meu record era que anaven sempre bruts i suats, i menjaven i bevien
més que segaven. A les cinc del matí, quan encara era fosc i abans de sortir de
casa, es prenien la barreja, que era un bon got de vi amb aigua-ardent, que
segons deien era per fer fora el cor-agre. A trenc d’alba ja eren al tros i abans
de començar feien un mos. Cap allà a les vuit, l’avi i jo els portàvem
l’esmorzar, que solia ser de pa amb tomàquet amb embotits i pernil. Tenien
les botelles a l’ombra d’algun arbre sempre a punt, normalment al cap del
rest, perquè cada vegada que hi arribaven poguessin fer el trago. A mig matí
els portàvem altre vegada un mos i allà a la una tornaven a casa per dinar i fer
la migdiada. Durant aquells dies, els fuets, les llonganisses i els bulls
s’esfumaven del rebost i només ens quedava la cansalada per passar la resta
de l’any. Fins que un bon dia, el pare va comprar una dalladora, una màquina
que estirada pel cavall, accionava una pinta i dallava tot el què trobava. Allò
fou una revolució. El pare, durant els dies de segar, demanava passar al torn
de tarda i a primera hora del matí, a la fresca, ja estàvem a punt de començar
a dallar. El pare, assegut sobre la màquina, arriava el cavall, i el blat queia
sobre un recollidor, que buidava de tant en tant accionant una palanca, que
deixava un munt de blat suficient per fer una garba. Al seu darrera, l’avi i jo
les lligàvem, amb el garrot de lligar garbes. Aviat el pare havia dallat tot el
camp, mentre l’avi i jo en prou feines acabàvem de fer les garbes del primer
rest, així que deixava la dalladora i ens ajudava. Després, amb l’avi li
apropàvem les garbes i el ell aixecava rengleres de garberes, protegint les
espigues de la pedra amb unes quantes garbes posades a sobre.

Però la dalladora, a més del blat, també tallava calcides, argelagues i tot el
què trobava i, quan abraçaves aquell manat, malgrat portar les mànigues
abaixades, milers de petites espines travessaven la roba i es clavaven als
braços i al coll i coïen de mala manera. Al vespre, la mare s’afanyava a posar-
me tintura de iode als punts més vermells, però llavors encara em coïen més,
fins que al cap d’una estona, la sensació de frescor em feia agrair-li les seves
cures.
Una refrescada al safareig, el mateix que a l’hivern la mare hi rentava la
roba amb dos dits de glaç, a l’estiu era un plaer de déus ficar-s’hi després de la
feina de la tarda. Xapotejava i feia veure que nedava, quan en realitat l’aigua
m’arribava a la cintura i el safareig no tenia més de dos metres de llargada. I
encara que l’aigua s’enterbolia pel verdet que es desprenia de les parets, era
un plaer banyar-se amb aigua fresca, mentre, l’avi s’ho mirava d’un tros lluny
i jo el convidava a ficar-s’hi, però es mantenia allunyat perquè sabia que
intentaria esquitxar-lo colpejant l’aigua amb les mans quan el tingués a prop.
No entenc perquè la gent gran es rentava tant poc. Com a màxim
s’ensabonaven la cara i el coll, en una palangana, una vegada a setmana, i es
rentaven els peus de tant en tant. Quan l’avi es treia la camisa una ratlla, com
di fos traçada per un pintor, separava perfectament el bru daurat dels braços i
del coll, de la blanca i suau pell de la resta del cos. Una pell fina i tendre com
la d’un nadó, que amagava amb un pudor gairebé sagrat.
Quan havia acabat de banyar-me era un noi nou, llavors, ajudava a la
mare a parar al taula del menjador d’estiu que hi havia entre l’eixida i el pati.
Una taula rodona feta d’obra, envoltada per bancs del mateix material, i per
sostre, una frondosa parra que cobria tota l’estança, de la que penjaven les
rapes de raïm verd. Una tanca baixa, de boix de xuclamel, encerclava el
recinte i el separava simbòlicament del pati on engegàvem el bestiar. La parra
preservava la taula del sol impenitent i convertia aquell racó en una cova
fresca i agradable on sopar els vespres d’estiu.
En una de les cares d’aquest racó, hi havia una finestra que donava a la
cuina. La mare anava passant el que feia falta per sopar, com si fos el taulell
d’un restaurant. Tots esperàvem els sopars a la fresca com el millor moment
del dia. A l’estiu ja no menjaven les odioses sopes, ni les seques que tant
agradaven a l’avi i que no podien faltar en els sopars d’hivern. Les amanides
amb verdures de l’hort, acabades collir, gustoses i regades amb abundant oli
verd, servien d’entrada a les grans llesques del pa de deu lliures, bens sucades
amb tomàquet, i els embotits que, quan ja no venien els segadors, en
quedaven per nosaltres i buidàvem el rebost dels pocs fuets i llonganisses que
havien sobreviscut fins aleshores. Durant el sopar, l’avi solia explicar les seves
històries i records, mentre els demés escoltàvem embadalits. Eren els dies
més bonics de l’any a pesar que del treball esgotador. No recordo ni una mala
paraula, ni un retret, tothom gaudia d’aquells mesos calor i feina.
A Mitjans de juliol començava el batre. No massa lluny de casa, la
cooperativa de pagesos hi guardava una antiga màquina de batre, feta de fusta
i que s’accionada per mitjà d’una corretja que venia d’un motor que estava
dins el cobert. Al voltant de la màquina es feien unes immenses garberes que,
els pagesos del poble hi portaven des dels camps, esperant el seu torn per ser
passades la màquina. A l’edat de dotze i tretze anys hi vaig treballar de
tallaferro. La meva feina consistia en preparar els filferros que necessitava la
màquina de fer les bales de palla. En una estreta i llarga taula , descabdellava
un rull de filferro i en feia una baga en un extrem i, amb l’ajuda d’una cisalla,
el tallava a la llargada que necessitava l’operari de la màquina d’embalar, que
els col·locava a una llançadora que travessava el tub de palla que sortia de la
màquina de batre, i així anava cosint les bales de palla.
Érem tres els tallaferros que ens tornàvem perquè la màquina, durant
aquells dies, no parava ni de nit ni de dia. Tots desitjàvem el torn de nit, ja
que sota sol impenitent de finals de juliol,la calor i la pols, convertien aquell
lloc en una feina esgotadora. Tot el dia al costat del soroll infernal de la
màquina, mentre el boll es ficava entre la camisa i la pell, per l’escletxa més
petita, fin que a l’acabar la jornada ens picava fins tot, fins el melic, a pesar de
portar ulleres tapades pels laterals, el barret de palla i amb l’últim botó de la
camisa cordat fins dalt. Tenia sort que l’avi a mitja tarda em portava un canti
d’aigua fresca i una mica de berenar que no durava res. Quan acabava el torn,
només somiava amb estirar-me al menjador de casa per sentir la frescor de les
rajoles a l’esquena, llavors, la mare em donava una tovallola i em deia; au ves-
te a refrescar. Quin paler, estirar-se dins el safareig contemplant la posta de
sol, mentre el pare i l’avi acabaven de cuidar el bestiar i la mare preparava el
sopar.
 A l’estiu de
sobte, la calor
compacte i sense un
bri d’aire es
trencava quan un
nuvol treia el cap sobre les muntanyes de Vidrà, i com un cavall cavalcant
sobre la serralada deixava anar quatre trons i quatre llamps i, al cap de pocs
minuts, unes gotes grosses com ous de colomí deixaven la pols del terra plena
de petits craters, que em recordaven els que podia veure mirant la lluna amb
uns binocles. Un perfum de terra mullada, penetrant i estiuenca tenyia
bruscament l’ambient, mentre buscàvem refugi per resguardar-nos del xàfec
que moltes hores no acabava d’arribar, i que hauríem agraït, en comptes de
l’atmosfera xafogosa que deixaven aquelles quatre gotes mal comptades. L’avi
deia que aquelles gotellades només servien per portar més calor. Altres
vegades, sense cap avís, començava a caure pedra seca, que com balins,
rebotaven sobre la terra endurida pel sol, i sense ni una gota d’aigua per
amorosir la caiguda i evitar-ne l’impacte sec i dur, deixava el terra com si
hagués nevat. Era la pedregada més temuda, ja que si el blat estava encara per
segar, al impactar sobre les espigues seques i fràgils en feia caure tot el gra,
que sense poder defensar-se d’aquell atac furibund, deixava els camps com
una selva de cames nues de blat sense espigues. A vegades el festival de
llamps i trons es produïa a la nit. La llum que s’escolava entre els porticons,
projectava figures fantasmagòriques a les parets del nostre quarto, i jo i el
meu germà, entresuats per la calor i la por, ens amagàvem sota els llençols
convençuts que allà sota era el lloc més segur.
Per cada amenaça de la natura l’avi tenia una dita que descrivia amb
precisió el què representava; una pedregada seca, una gotellada, uns glaçada
negra, una boira pixanera, una llevantada. Tot eren amenaces per les collites i
feia que sempre estigués mirant el cel i era capaç de predir quan s’acostava
alguna d’elles. Però quan algú li preguntava si plouria, acostumava a fer
sempre la mateixa broma i responia invariablement.
–Si no canvia no.
Si després plovia, i li deien.
–No havíeu dit que no plauria? –Ell responia.
–He dit que si no canviava no plouria, però ha canviat –i es posava a
riure.

La tardor

Però els estius passaven depresa i la tardor començava, per a mi, amb la
tornada al col·legi. Quedaven enrere les feines de pagès. El pare tornava al
torn de matí, i la casa de mica en mica es preparava per la letargia hivernal.
Emmagatzemar ferratges, sembrar el blat, i deixar els camps llaurats perquè
les glaçades estovessin els terrosos i amorosissin la terra, i deixar-la a punt
per plantar-hi de nou. Els retrobament amb els companys. Els nous interns
que intentaven saber què havien fet per merèixer aquell desterrament. Tornar
a aixecar-nos cada vegada que entrava algun hermano a la classe i respondre
« Sin pecado concebida» després que digués « Ave María Purísima». L’olor
dels llibres nous, i les bates noves. Els jocs dels dijous a la tarda. El cinema
dels diumenges, si no estaves castigat. Les tancades de la portella, que ens
deixava a les fosques cada vegada que el bo s’acostava a la noia per fer-li un
petó, mentre cridàvem i picàvem de peus per demostrar que ja sabíem perquè
es tallava la projecció. El lent escurçament del dia, i l’arribada de les primeres
boires. Fins l’arribada de les festes de Nadal. Esperar, amb el fanalet fet pel
pare i els peus glaçats, la cavalcada de reis. La nit pensant que jo ja era savi
però no deia per por a que els pares deixessin de portar-me alguna cosa.
El temps s’alentia, i tot esdevenia més pausadament. El temps cronològic
deixava pas a la lentitud del pas vital, i el tic-tac del rellotge de pared marcava
pesadament les hores i els dies, a l’espera de la primavera i, sobretot, de
l’estiu, quan el rellotge caminaria amb més empenta, les flors tornarien, i
hauria temps per a tot. Però si alguna cosa tenia de màgic la tardor eren les
llevantades. De la topada violenta que es produïa quan xocaven les bromes
carregades d’aigua, que provenien del mar encara càlid de l’estiu, amb l’aire
fred provinent del nord se’n desfermaven les pluges més brutals que es
poguessin conjurar. Com si un pantà hagués trencat les seves comportes i
quantitats ingents d’aigua baixessin riu avall emportant-se tot el que trobaven
al seu pas. Onades gegantines es formaven sobre les roques dels esqueis i no
hi havia força humana capaç d’aturar aquella allau de d’aigua i vent. Només
es podia esperar que la llevantada amainés per veure’n les destorces i
arreglar-ne els desperfectes.

Les olors

Malgrat tenir les narius plenes del ferum de vaques que envaïa tota la
casa, les meves facultats olfactives estaven intactes, i les olors varen passar
aviat a formar part de l’univers de la meva joventut.
Segons deia la gent que venia a buscar la llet, la casa feia pudor de vaques,
però, segurament, la costum feia que no ens en adonéssim. Quan ens ho varen
dir, vaig parar atenció a la ferum que desprenien cada un dels animals que
teníem a la casa. Cadascú feia la seva pròpia ferum, però com que les vaques
tenien la cort a sota de l'habitatge, tot el pis n’he anava ple, fins el punt que la
roba, els cabells, i tot nosaltres despreníem aquella pudor. La veritat és que
la pudor dels animals mai em va ofendre. Sentia que aquelles olors formaven
part del paisatge i no impedien que apreciés les demés olors que ens oferia la
natura. M’agradava l’olor del ferratge fresc que l’avi donava a les vaques, o el
del alfals que s’assecava a les paises. La olor que inundava la casa quan la
mare coïa el menjar pels animals a la parola. Una olor es cavalcava amb l’altre
i es succeïen sense treva durant tot l’any.

Però potser, el què em va despertar al mon de les olors, molt abans que
els distingits compradors de llet me’n fessin adonar, va ser quan un terrible
estrèpit sec i eixordador ens va deixar a tots blancs i afinats mentre dinàvem i
tot va quedar a les fosques. Un llamp havia caigut tan a prop, que semblava
havia caigut dins de casa. Una olor àcida, penetrant, que no havia sentit mai
abans, ens va embolcallar. Vàrem sortir per veure’n les destrosses, però.
afortunadament a casa no li havia passat res. El llamp havia caigut unes cases
més amunt, a casa d’en Sidro, un noi una mica deficient i no gaire més gran
que jo, que no va tenir tanta sort i el llamp li havia caigut al damunt. Encara
que no el vaig veure, va ser la primera vegada que vaig perdre un company de
la meva edat. Aquell noi amb qui havia passat moltes tardes de dijous, llegint
contes del Guerrero del antifaz i del capitán Trueno, als que era molt
afeccionat, el llamp l’havia fulminat dins de casa seva i havia desaparegut per
sempre de la meva vida. Vaig observar, d’un tros lluny, com carregaven el
feretre al carro dels difunts, i com un capellà beneïa el taüt abans
d’emprendre el camí de l'església, després vaig des del terrat, vaig contemplar
com el seguici avançava lentament pel camí de xiprers fins el cementiri. Es
varen aturar davant la porta, suposo que el capellà devia dir alguna oració,
després, van entrar al cementiri i varen desaparèixer de la meva vista. Vaig
suposar que l’estarien posant dins el nínxol. El descobriment d’aquella olor
àcida que va flotar a l’ambient durant una bona estona després de caure el
llamp, va ser el què em va fer adonar que l’olor podia ser el preludi de molts
esdeveniments, bons i no tant bons, com havia estat el cas d’en Sidro. Va ser
com descobrir, que de sobte, tenia un sentit que havia estat adormit fins
aleshores i que podia ser presagi d’esdeveniments impensats.
La següent sensació va ser descobrir l’olor dels llibres nous i les gomes,
que cada començament de curs ens venia l’hermano Blas, i esperava amb delit
sentir aquelles olors. No sabria descriure a que feien olor els llibres nous, ni
tot el material que ens venia aquell hermano gras i corpulent però, l’aroma
desprenien m’era agradable.
L’olor del pa acabat de fer, amb el seu polsim de farina a la crosta que
havia tocat el forn, em recordava l’intens olor del molí de Miarons, on anàvem
a jugar alguns dijous, quan el molí estava parat esperant l’arribada del nou
gra. Un molí on tot era de fusta. Maquinaria i terres fets de pi, polit pels anys i
el refrec de la farina. Amb un olor intens amb regust de magdalenes, de
galetes, de coca, que es barrejava amb l’olor de la fusta de pi dels seus
canelons, tremuges i ventiladors, enllustrats pel refrec de sacs d’espart i de la
farina. Era una olor intensa, com la que tan sàviament havia descrit Proust i
que, evidentment, encara no havia llegit.
L’olor fort del lluquet, que en Peret del vi el cremava dins les botes abans
d’omplir-les amb el vi nou de l’any. Aquella olor forta, penetrant, àcida, que
ell ensumava sense ni parpellejar, i que et feia que nosaltres haguéssim sortir
del quarto de les botes abans que ens asfixiéssim, mentre ell es reia de
nosaltres.
A l’hivern amb l’olor de la molsa, i la flaire de la llenya cremada del foc a
terra. Però segurament l’olor més desagradable era la del fum de les estufes de
carbó, que cremaven en la majoria de cases del poble i que s’apoderava de
carrers i places, i que la boira no deixava enlairar, barrejant-se i prenent
tonalitats blavoses fins espesseir l’aire de tal manera que impossibilitava
veure-hi a un pam del nas.
A la primavera, quan la boira s’esvaïa, les llars de foc descansaven,
començava el festival dels perfums, com la dels ciris de les processons,
l’aroma de l’ensems de les esglésies, o de les flors del mes de Maria. Però
també la de l’humil farigola, arrapada als pedregars, endolcint l’aire amb el
seu aroma. Però era a l’estiu quan els olors es despertaven amb més força,
succeint als delicats aromes de la primavera. Aleshores, desitjava que plogués
només pel plaer de sentir l’olor de la terra mullada, dels tomàquets en la seva
rama, del blat a punt de segar, de la palla dalt el paller, totes les olors es
desfermaven amb força, també les desagradables i penetrants, com la suor
dels segadors, el tabac de l’oncle Ton, o el menjar fermentat de les vaques.
Cada olor l’associava a alguna imatge, a alguna activitat. Però de mica en mica
es varen anar esvaint, quan es prohibir tenir animals dins el poble, o es feren
abandonar les calefaccions de carbó, i es mecanitzaren les feines del camp,
amb màquines recol·lectores que seguen i baten al mateix temps, o els
tractors que esmicolen els ferratge pel bestiar i l’embalen amb fardells de
plàstic. Tota aquest avenços han fet que no sols desapareguessin tota una
serie de feines, sinó també, les olors que hi anaven associades. Sort que
encara ens queda el plaer de l’olor de la terra mullada, i del bosc quan plou.

La família

La mare era gairebé una nena quan es va cassar amb el pare, tenia dinou
anys i, encara que ja feia un temps que festejaven, no s’haurien cassat si la
iaia no hagués mort d’una malaltia lletja –Així és com en deien del càncer o de
les malalties que no entenien– i la casa s’hagués quedat sense mestressa. Ella
que era una noia del poble i que sempre havia treballat a la fàbrica com els
seus pares, no en sabia ni un borrall de què representava fer-se càrrec d’una
casa de pagès.
Als disset anys la mare va conèixer el pare, un noi alt i ben plantat de
pagès. Fou l’època de festejos innocents i de xerrades a la porta de l’escala,
però durà poc, ja que l’àvia es posà seriosament malalta i morí. La casa quedà
orfe de dones, la tia Maria, la germana gran del pare, s’havia casat feia poc
amb l’hereu de la casa nova de can Remisa, i la casa quedà sense cap dona,
amb quatre homes que mai havien cuinat ni rentat un llençol. A pagès els rols
solien estar molt ben definits i els homes, normalment, ajudaven ben poc a les
feines de la casa. Així doncs, l’avi li va demanar al pare si podia avançar el
casament. La mare entre l’embadaliment que tenia pel pare i la possibilitat de
marxar lluny de la severitat del seu pare, va respondre amb entusiasme. El
què no comptava era que el seu pare s’hi oposés. No tant per què no li agradés
el pretendent, sinó perquè veia allunyar-se el sou que els havia permès
millorar el seu raquític nivell de vida durant els pocs anys que va treballar, i
encara els quedava el fill petit per acabar de pujar, el què portà què els avis
materns no es prenguessin massa bé la proposta i agafessin una certa
animadversió al pare, per perdre'ls la filla abans d’hora. Tota aquell malentès
però s’esfumà quan vaig nàixer jo, un nen sec i escanyolit no pesava ni tres
quilos, però que la mare em trobava maco. Així que la meva presència va
desenvolupar l’instint d’avis i suavitzà les relacions amb el pare.
Però la mare no sabia on es ficava. No sabia què era la vida a pagès, i
encara menys, el què era fer-se càrrec d’una casa on no hi havia cap més dona,
i que l’esperaven exclusivament per treballar. Però mai es queixà del seu destí,
i ho explicava amb naturalitat. Quan vaig ser prou gran per adonar-me què hi
havien darrera les seves paraules, em vaig adonar de l’enorme esforç que li
degué representar fer de minyona d’una casa tant gran i sense l’ajuda de
ningú. Però ella per amor i amb l’energia que dona la joventut ho va superar, i
va passar de ser una noia de dinou anys que només havia treballat a la fàbrica
a portar l’economia de tota la casa.
Per començar l’oncle Ton, que de nen havia patit una meningitis severa,
tenia les facultats minvades. Quan feia bon temps es passava el dia assegut al
pedrís de l’eixida, fumant sense parar tabac a granel, que en deien de pot, i
que havia de cargolar per fer els cigarrets. Però, com que no hi tenia gaire
traça, els cigarrets li sortien poc compactats i li queien flocs encesos que
contínuament li foradaven la camisa, que ella, amb paciència, havia de sorgir.
L’hivern el passava fumant al costat de l’estufa del menjador. Era un
home gran amb la ment de nen petit consentit i sense consciència de les seves
limitacions, el què el portava a fer rebequeries per aconseguir el què volia. La
mare procurava entendre’l però, un nen en cos d’home, era complicat de
manegar. Però l’excés de tabac li provocà un càncer de pulmó. El pobre Ton es
passava el dia tossint i esputant, el que feia que la mare s’hagués d’armar de
paciència, perquè el pobre noi no comprenia el què li passava, i es rebel·lava
contra el seu dolor, carregant la seva ira contra la mare, que era la que tenia
més a ma.
La malaltia durà poc. L’oncle Ton va morir amb quaranta anys. Va ser el
meu primer contacte amb la mort. La mare entrava i sortia contínuament de
la cambra de l’oncle on jo hi tenia l’entrada vedada. Des el meu quarto, que
estava davant de la seu, sentia com els pulmons li cuidaven sortir per la boca,
lluitant cada moment per agafar una mica d’aire que li alleugés la sensació
d’ofec. Cada moment la respiració era més accelerada, a la recerca d’un bri
d’aire que li arribés als pulmons. l’endemà, el pare va dir que ja no hi havia
res a fer i va demanar que vinguessin a donar-li la extremunció. Des del balcó
vaig veure com mossèn Baulenas, amb un calze a les mans i acompanyat de
dos escolanets, un al davant portant la creu dalt d’un pal llarga, i l’altre al
darrera tocant una campaneta amb cadència mortuòria, es dirigien a casa.
Portaven sotanes negres amb un sobrepellís de puntes blanc, mentre, els
veïns ajupien el cap i es treien la gorra al adonar-se del seu pas. El pare, que
els esperava abaix a l’entrada, els va acompanyar fins a la cambra d’en Ton. La
mare havia posat llençols blancs sobre el cos ja immòbil de l’oncle, que ja
havia deixat de tossir per respirar tant lleument que gairebé semblava que no
respirava. Al menys, ara, semblava haver deixat de patir. El nas se li havia
afinat i la pell serosa, esgrogueïda, se li plegava sobre els pòmuls, i els narius,
vistos des de l’alçada d’un nen, semblaven exageradament grans, i tenia una
expressió plàcida, després de tant patiment.
Em varen fer sortir de la cambra, només el pare es va quedar amb ells.
Des del menjador sentíem el xiuxiueig monòton de mossèn Baulenas. Al
sortir, la mare amb les galtes encara humides i els ulls negats li va fer
l’amistat, que ell va acceptar de bon grat mentre li deia que tingués enteresa i
que el pobre Ton aviat descansaria en la pau del senyor. La mare no va saber
que contestar, mentre, el pare li indicava el camí de sortida i li donava,
discretament, unes pessetes que el mossèn es va posar dissimuladament sota
la sotana, amb molt de gust.
Una ranera agònica i sincopada s’apoderà d’ell, fins que va perdre el
coneixement i va morir. Una olor desagradable invadir la cambra, i com que
no hi havien obertures, més enllà de l’obertura que hi havia sobre la porta, la
fetor va irrompre a la nostra cambra situada just al davant, que tampoc tenia
cap mena de ventilació. Una fetor agre, àcida, repugnant que només he sentit
aquell dia, i que sempre més he associat a la mort, s’apoderà de tota la casa. Li
vaig dir a la mare que no volia dormir al meu llit i, per primera vegada, des
que tinc memòria, el meu germà i jo vàrem dormir amb els pares i amb el
balcó obert.
La mare va fregar amb lleixiu tota la casa per esborrar-ne la bravada, però
només va aconseguir crear un tuf encara més indescriptible. Els balcons del
davant oberts de bat a bat i la porta de la cambra tancada feren que l’olor de
lleixiu guanyés la partida i va ser possible acollir els veïns i parents que
vingueren a donar el pesam. Les cadires del rebedor, sempre buides, serviren
per acollir l’onada de persones que entraven i sortien de casa. No sé si per
curiositat morbosa o per acomiadar-se d’ell, algú demanava veure’l per última
vegada. El pare l’acompanyava fins la cambra, que sota la llum de la petita
làmpada de vint watts, encara semblava més tenebrosa, mentre el visitant
exclamava; quina pena, o pobre noi.
L’endemà al matí l’avi es posà un vestit gris marengo al que la mare li
cosir un braçalet negra a la màniga de l’americana, mentre el pare es posava el
vestit negre de quan es varen casar. A ella li deixaren un vestit de dol i hi
afegir la mantellina negra de blonda que feia servir per anar a missa. Ens
vàrem quedar amb la mare al menjador esperant que els capellans resessin les
últimes oracions davant les restes de l’oncle. Una remor de veus estranyes
xiuxiuejaren al rebedor, sorolls de passes. Després vaig sentir el soroll sord
del taüt que colpejava el vestiment de la porta de la cambra. Instruccions dels
enterramorts entre si. Finalment, una salmodia de fons, seguit del toc de la
campaneta de l’escolà baixant l’escala. Després soroll de passes baixant
l’escala i un silenci sepulcral. Em vaig estalviar veure com treien l’oncle Ton
de casa. Quan el pare ens va cridar, el taüt ja era sobre el carro mortuori i
quatre capellans i dos escolans el precedien a punt per iniciar la marxa. L’avi
acompanyat del pare i de l’oncle Esteva encapçalaren la comitiva darrera el
carro tirat per quatre cavalls amb plomalls negres i arreus amb reblons
daurats. Després de la corrua d’homes, i per últim la mare, la tia Maria, amb
mantellines negres, i jo , encapçalàvem el seguici de les dones. El meu germà
l’havien enviat a casa dels avis materns. La comitiva avançà lentament al mig
de la boira mentre un sol, atemorit i trist, s’esforçava per treure el cap sense
aconseguir-ho.
El rector i els tres clergues que l’acompanyaven no semblaven tenir presa
per acabar la missa, mentre jo tenia els peus tant freds que semblava que
anava descalç sobre les lloses de l’esglèsia. Unes absoltes cantades sense
massa convicció seguiren a la benedicció del taüt. Després combregaren una
munió de fidels, molts dels quals no solien combregar els diumenges.
Finalment, els capellans escamparen encens a tort i a dret i la missa s’acabà.
S’organitzà la sortida pel mateix ordre que havíem entrat.
A la sortida ens varen donar un recordatori emmarcat amb un rivet negre
que deia: «Rogad a Dios en caridad, por el alma de Antonio..., que falleció
cristianamente el día 12 de diciembre a la edad de 43 años. E.P.D.
“Señor, nos lo disteis para nuestra dicha, nos lo habéis reclamado, os lo
devolvemos, pero con el corazón lleno de dolor” ( San Efrèn).
Després continuava amb unes cites de San Francesc d’Assís, San Gregori i
San Agustí.
 Al llegir-les, el fred de peus em pujà al cor. Aquelles paraules en castellà
no anaven dirigides a nosaltres. L’oncle Ton, no era l’Antonio, ni el meu avi ni
el meu pare sabien res d’aquelles frases. Li vaig preguntar al pare si li havien
demanat què volia que possés el recordatori, i em va respondre que només li
havien demanat el nom i l’edat del finat.
Em va semblar injust que ni el dia de l’enterrament poguessin enterrar-
nos en la nostra llengua, i que pels clergues, a pesar de les cites i les bones
paraules, allò era només un tràmit.
A part de la mare i la tieta Maria, a ningú més li caigué una llàgrima.
Potser el seu estat mental i la terrible malaltia havien fet que aquell pas es
veiés com un alleujament, tant per ell, com per la resta de la família.
El seguici sortí de l’església de dalt vila cap a la Cortada de Dalt, per
encarar el camí de xiprers que portava al cementiri. Aquell mateix camí que
tantes vegades havia observat des del terrat. Vaig mirar cap a casa i en prou
feines la vaig entreguardar entre la broma. La comitiva s’aturà quan gairebé
havíem arribat a la porta del cementiri. Segurament la capçalera ja era davant
el nínxol i estarien enterrant al pobre Ton. Poc a poc els homes que hi havien
davant nostre anaren marxant i poguérem arribar on hi havia el pare i l’avi.
Els operaris estaven ja segellant el ninxo, i els capellans enfilaven el camí de
tornada precedits pels escolans. El pare va resar un parenostre en veu alta
perquè els que érem allà el seguíssim i va acabar dient – Que al cel ens
puguem veure–. Aquella frase la va repetir cada vegada que enterràvem algun
familiar. No li vaig copsar el significat fins que vaig ser gran; esperesava desig,
dubte, temor, era tot un compendi de fe i d’esperança.
Varem tornar a casa pel camí de carros que anava de dret fins a casa. L’avi
era el que estava més abatut. Durant aquells dies havia estat callat i havia
deixat que el pare es fes càrrec tot. El dinar érem deu o dotze, s’hi havien
afegit els de la casa Nova de can Remisa. Crec que va ser la primera vegada
que vaig veure la tia Maria, el seu marit i els seus germans. Vàrem dinar caldo
i carn d’olla que la mare havia deixat preparat el dia abans. Després de dinar
tothom va marxar i un silenci imperceptible inundà la casa. La falta d’en Ton
es feia palesa a la ment de tots. La cadira buida a la taula, les seves converses
ingènues, la seva innocència inconscient, es trobaven a faltar.
L’avi va entristir, va dir que ja no volia portar més porcs a Vic, però un
parell de setmanes més tard va dir que encara li servia de distracció i va
tornar a la rutina de trotar pels camins enfangats i la conversa amable amb
pagesos enlleganyats.
 L’Oncle Polit, el seu cunyat, no es dignà a venir a l’enterrament. Va enviar
un missatge de condol on deia que pregaria per la seva ànima. Jo encara no
l’havia conegut, només n’havia sentit a parlar a l’avi, i pel què havia deduït, no
li va agradar el comportament de l’oncle durant la guerra.
El pare, quan va passar tot allò, era encara molt jove i no en tenia una
opinió formada, mentre la mare desconeixia aquell afer i no l’havia conegut i
per tant tampoc en parlava.
A partir d’aleshores, amb el pare ja retornat del servei militar i sense la
càrrega de l’oncle Ton, la mare va semblar que respirava una mica. Va poder
apuntar-se al cosidor de can Pau Cuc, on anava dos vespres a la setmana. Allà,
l’ajudaven a tallar la roba i la guiaven a l’hora de cosir-la. Jo hi vaig anar
algunes vegades per emprovar-me els vestits que m’estava cosint per la
primera comunió. Era una sala relativament petita a peu de carrer, on una
vintena de noies, atapeïdes més no poder, estaven assegudes en cadires baixes
de vímet mentre xerraven més que no cosien. Totes eren joves com la mare, i
moltes ganes de parlar i riure. Les tafaneries, els xafardeigs i les
murmuracions era el seu passatemps preferit. Jo estava cohibit davant les
mirades de tantes noies. Evidentment la felicitaren pel meu aspecte, cosa que
no mereixia en absolut a la vista de les poques fotografies que tinc d’aquella
època, però la mare estava cofoia amb mi.
Durant anys la mare es va cosir tota la roba que portàvem jo i el meu
germà, a més de fer-se alguns vestits per ella que treia d’alguna revista de
moda que corria pel cosidor. Aquella estona, la mare era feliç al mig de les
amigues que al cassar-se n’havia perdut el contacte. El cosidor, que tenia una
porta que donava al carre, a l’estiu, amb les portes obertes, era com un
galliner ple de lloques que es sentia com reien des d’un tros abans d’arribar-
hi. Aleshores la mare tenia vint-i-pocs anys i vaig descobrir una noia alegre,
divertida i riallera, amb unes ganes immenses de viure. Aquelles poques
estones d’esbarjo eren les úniques que tenia per ser ella mateixa, lluny de les
gallines i les preocupacions de la casa.
Era presumida, i malgrat la casa no li deixava gaire temps per ella, mai va
deixar de fer-se vestits per lluir-los el diumenge quan anaven al cine amb el
pare. Recordo una festa major que va estrenar un vestit estampat amb grans
flors virolades i amb molta volada, estava molt guapa i, fins i tot el pare, que
sempre la veia amb una bata d’estar per casa, es va quedar enlluernat. Pobra
dona, sempre va intentar fer-ho tot tant bé com va poder, primer; ajudant als
seus pares, després la feina de pagès, i sempre sota la severa dictadura de
l’escasetat de mitjans. Però tot i així, en treia alegria de les més petites coses.
 Recordo quan un any, per reis, al cosidor varen tenir l’acudit de vestir-ne
algunes de reines i passar per les cases de les companyes que tenien fills petits
i portar-los elles els regals. Vaig quedar bocabadat quan varen la mara va
obrir la porta de casa i varen aparèixer tres reines. Tres noies amb llargs
vestits blancs i corones blanques que em portaven els regal de reis per a mi i
el meu germà. La mare estava cofoia al veure les seves amigues en el paper de
reines a les que havia ajudat a fer les disfresses. Vaig obrir amb neguit els
regals; el més gran era un camió de fusta que havia fet el pare amb quatre
fustes, i l’havia pintat amb colors llampants, carregat de tronquests de fusta
que simulava transportar. És el regal que recordo amb més emoció, potser
perquè molts reis havien passat amb més pena que glòria de casa. No hi
faltava mai les monedes de xocolate embolicades en paper de plata o d’or, i el
carbó de sucre amb la rialla de l’avi que deia –per no haver fet massa bondat,
t’han portat prou carbó.
Però aquella generació de dones, que quan estaven embarassades no es
podien cuidar massa ni menjar el què els hauria convingut, els passà factura.
El desgast de cinc maternitats li provocà una descalcificació a les genives, que
li obligà, als quaranta anys, a llevar-li tota la dentadura i haver-ne de portar
una de postissa sempre més, amb el corresponent trauma psicològic que li va
ocasionar, veure’s tant jove i sense dents. Va plorar i va estar uns anys que al
parlar es tapava la boca amb les mans, i no se’n va refer fins anys més tard, i
quan era gran, era una de avies més belles de la residència.

El pare

El pare li va tocar anar a fer el servei militar just quan havia acabat la
segona guerra mundial, i els socis de Franco; Hitler i Mussolini havien mort
en l’intent de implantar el feixisme a Europa. Així que ell i tots els seus
generals estaven molt nerviosos perquè era possible que els aliats volguessin
acabar amb totes les restes de feixisme que quedaven al vell continent. Així
que va acumular tantes tropes com va poder a la frontera. Fins a cinc lleves
s’acumularen a les casernes, i els aquells nois es passaren cinc anys lluny de
casa en un intent d’espantar als que volguessin acabar amb el feixisme. Però
tenir tants nois, lluny de casa, mal alimentats,amuntegats i plens de puces en
casernes improvisades, de tant en tant se’ls havia de donar uns dies de permís
perquè aquelles casernes no explotessin, així que de tard en tard li donaven al
pare uns pocs dies de permís per fer més suportable el servei al que l’havien
obligat prop de la frontera francesa. Corria la brama que se’n aplegaven a
milers a l’altre banda de la frontera i que s’estava organitzant una invasió per
part dels exiliats que havien sobreviscut als camps de refugiats francesos i a la
persecució dels nazis, i que pensaven fer fora al petit general de veu aflautada,
que manava amb ma de ferro el país. Però els joves reclutes ignoraven el què
passava , només sabien que cada any els reenganxaven un any més i no sabien
quan podrien tornar a casa.
Però en aquella època, el què més li preocupava al pare era trobar alguna
llentia surant al plat d’aigua bruta que els donaven per ranxo, mentre, la mare
l’esperava ansiosa perquè al poc de casar-se l’havien separat del seu marit
deixant-la sola amb aquella colla d’homes, i l’avi l’esperava perquè l’ajudés
amb les feines de pagès. Però malgrat la duresa i l’escassetat de tot, la mare
era feliç, esperava amb ansietat la tornada del pare i aquelles penúries no
eren gaire diferents a les que passava tothom.
Quan el pare tornava de permís, la mare bullia tota la roba que portava i
el feia banyar en un bugader d’aigua calenta, per assegurar-se que les
maleïdes puces no ens envaïssin a nosaltres també, malgrat li havien deixat el
cap com una bola de billar. Després, posava els pantalons i les camises dins la
parola i els bullia també, fins i tot els llençols amb els que dormia ves a saber
on, perquè els polls i les puces el deixessin en pau durant uns dies. La mare
remenava la roba, de dins la parola, amb una especie de rem, com si navegués
pels inferns de Dante, amb els braços enrogits i la cara congestionada pel baf
que desprenia l’aigua bullint. Després, els estenia al terrat, i els deixava a sol i
serena un parell de dies, perquè si algun animal havia aconseguit sobreviure,
es glacés i fugís en busca d’un lloc menys inhòspit.

Mentre el pare va ser fora, l’avi feia totes les feines de pagès, i jo l’anava a
veure com munyia les vaques, i de vegades, quan menys m’ho esperava, girava
una de les metes i, fent un raig fort i llunyà, mirava d’emplenar-me la cara de
llet tèbia, que jo tractava d’esquivar fent un salt i allunyant-me’n, perquè
sabia que si em tocava, la mare ens renyaria a tots dos, perquè m’hauria de
rentar la roba.
La tornada del pare fou una alenada d’esperança, però com que tot el què
es collia s’ho emportava l’estat per repartir-ho amb les cartilles de
racionament, no li va quedar cap més remei que buscar-se una feina en una
fàbrica per acabar de completar el poc que els donaven pel què collien.
El pare estava tant prim, que l’anou del coll era com una muntanyeta que
se li movia amunt i avall i, nosaltres asseguts a la seva falda ens desafiava a
atrapar-la. En les fotografies d’aquella època que corrien per casa era
irreconeixible, no semblava el nostre pare.

L’avi patern

A l’avi li deien, en Ton, quan en realitat es deia Francesc. Però no hi havia

pagès ni veí que el conegués pel seu nom. Estava orgullós que el coneguessin
per aquest nom, ja que la casa on vivíem en deien a Can Ton de la Munda, ja
que el seu oncle es deia Ton i la seva tia Munda i eren els oncles que se
l’havien afillat quan quedà orfe, i n’acabà heretant la casa i el nom.
Les llargues estones que hi havia fins arribar al camp, eren una bona
ocasió per parlar i perquè m’expliqués la seva vida. El lent caminar del cavall i
el intermitent balanceig del carro contribuïen a evocar histories passades i es
deixava portar per la melangia i els records de la seva joventut que potser
havien estat massa temps adormits en el fons del seu cor i brollaven
inesperadament dels seus llavis. Petites històries que il·lustraven la seva
manera de pensar, anècdotes inversemblants i cançons antigues de lletres
inintel·ligibles que havia aprés dels seus oncles, ens acompanyaven fins
arribar al tros, i a la tornada, amb el carro ple, ens asseiem sobre el menjar pel
bestiar que havíem recollit, de vegades blat de moro, altres vegades ferratges
i, a l’hivern, naps i remolatxes i, durant tot el camí, no deixava d’evocar una
època que a mi em semblava molt llunyana però que ell tenia fresca a la seva
memòria, i a vegades fins i tot se li escapava alguna llàgrima.
Havia quedat orfe de petit. Va perdre la mare a l’edat de set anys. Llavors,
el seu pare, el va treure de col·legi i el va enviar a fer de pastor a una casa de
pagès lluny de casa. Però als nou també va morir el seu pare i va quedar sol en
aquest mon, només amb els seus oncles, en Ton i la Raimunda, que no havien
tingut fills, se’l varen afillar. No en solia parlar gaire d’aquest fet, no sé si
perquè li faltaven records o preferia no evocar temps tristos. Explicava que a
la casa hi havien moltes boques per alimentar i el seu pare li havia dit que ell
era l’únic que es podia defensar sol i, que a fent de pastor, no li faltaria el pa.
Semblava tret d’una novel·la de Dickens, però a finals del segle dinou eren
durs per a tothom i morir jove sovintejava. Així que s’ho havia pres amb
normalitat o potser resignació. Un bon dia el seu pare el va treure de col·legi i
el va acompanyar fins a Niubò, una casa que estava a més de dues hores de
casa seva. Era una casa bona vinguda a menys, amb més ínfules que diners, i
encara que estaven connectats amb una certa aristocràcia de la capital, els
feia pensar que ells també ho eren.
Amb un tros de pa i un tall de cansalada al sarró n’havia de tenir prou per
passar el dia, solia portar el ramat a pasturar per les margeres i camps que
esperaven ser llaurats. Un dia, des de dalt un marge , va veure com el ramat se
li escampava, el va baixar a cops de cul, amb la casualitat que va topar amb un
roc i aquest es va desprendre i va rodolar amb ell marge avall. Darrera seu hi
varen caure unes monedes que brillaven amb sol. Les va agafar i les va portar
a la casa. Els amos li varen demanar on les havia trobat i ell els va portar fins
on s’havia desprès la pedra. Varen furgar i varen descobrir que en un drap vell
i podrit s’hi amagaven encara algunes monedes més. Aquell dia li varen donar
una tall de cansalada més gros que de costum per sopar i li varen dir que
havia fet molt bé d’avisar-los, ja que allò podia haver caigut en mans alienes,
quan era evident que algun avantpassat seu les havia amagat allà. Pocs dies
després l’acomiadaven i se’n tornava amb els oncles. A partir d’aquell dia
Niubó no va tornar a ser la que havia estat abans, es varen comprar una
calessa de color verd amb rivetats daurats, que manava un cotxer tocat amb
una gorra de vellut. Era l’única calessa que hi havia pels voltants en una època
que els pagesos anaven amb tartana.
Uns mesos més tard, va arribar al poble el general Weyler, el que
aleshores era el capità general de Catalunya i amic dels de Niubò. Era un
home petit ple de medalles, que feia poc havia tornat de Cuba. Les males
llengües deien que s’havia llaurat fama de cruel i sanguinari, però que havia
aconseguit controlat la dissidència cubana tancant a centenars de milers de
camperols en camps de reconcentració a fi de que no ajudessin als sollevats ni
els proporcionessin aliments, el que provocà que cents de milers de camperols
morissin de fam i malalties. Però el govern l’havia condecorat pels seus
serveis ja que hauria aconseguit mantenir a ratlla els independentistes
cubans, i si no hagués estat perquè els americans havien fet volar el Maine per
entrar a la guerra i envair la illa, encara seria dels espanyols. El que no
explicaven era que els americans havien entrat a la guerra perquè els diaris
havien fet saber a als americans la tragèdia dels camps de reconcentració i el
poble havia exigit al govern que intervingués en favor dels dissidents.
A la sortida del poble, a pocs metres de casa, en la confluència del carrer
de defora amb la carretera de Torelló, s’hi erigí un monument per celebrar la
visita del famós general. Era una petit turó que acabava amb un pal de ferro
colat amb relleus de flors, sobre el que hi onejava la bandera. Una placa de
ferro en un dels laterals explicava en relleu la important visita del general.
 L’avi contemplà, des del balcó de casa els oncles, com l’alcalde
acompanyat per l’amo de Niubò donava la benvinguda al general. Una banda
banda tocà una fanfàrria i quan descobriren la placa tothom es quadrà al só
de l’himne nacional. El petit general, que no alçava gaire més d’un metre i
mig, descobrí la placa que llegí amb satisfacció unes paraules d’agraïment.
Després li fou ofert un dinar a l’ajuntament i aquella nit dormí a Niubò, però
l’avia ja feia temps que no hi era.
–I no us vàreu quedar cap moneda? Li vaig preguntar per curiositat.
–Era un nen de nou anys i no sabia que eren els diners, i molt menys el
valor de les monedes d’or –em va contestar sense cap mena de recança–. El
secret de la felicitat no està en els diners, sinó en tenir els suficients perquè no
es converteixin en una obsessió, perseguir-los només porta problemes.
Normalment, qui no viu obsessionat pels diners és més fàcil que trobi la
felicitat.
Els consells de l’avi eren com paràboles, amb el seu posat de pagès em va
anar donant les pautes per encarrilar la meva vida. Un dia que vaig preferir
anar al camp amb ell per no haver d’estudiar em va dir que li agradava la
meva companyia, però que m’havia equivocat, que m’havia d’haver quedat
estudiant, perquè en un futur no massa llunyà, fins i tot els recollidors
d’escombraries necessitarien estudis. No era fàcil en aquella època que la gent
encara anava amb tartana i només estudiava el fill del metge, algú pensés que
els estudis serien imprescindibles. Vaig prendrem el seu consell seriosament i
vaig ser el primer fill de pagès del poble que va continuar estudiant.
Assegut al seu costat, em deixava portar les regnes, sabent que el cavall
coneixia el camí de tornada i que ell ja s’adonaria que era jo qui portava les
regnes. Per tant, per molt que hagués volgut canviar el seu recorregut, ens
hauria portat igualment a casa. Però el fet de tenir les regnes feia que em
sentís important, com si jo fos el que el que manés, i li demanava que
m’expliqués més històries. L’avi era un home sense malícia, rústic i
bonhomiós, amb poca tendència a la contemplació, obligat a tocar de peus a
terra pels cops que la vida s’havia encarregat de donar-li, i amb una lògica
aclaparadora, capaç de de treure’n conclusions inversemblants de petites
coses o fets que passarien inadvertits a l’observador més atent. Sabia explicar
la vida, eren moltes vegades històries que formaven part del imaginari
popular i que s’ha construït a llarg dels anys. La majoria de les seves rondalles
tenien un rerefons de moralina que procurava que anessin sedimentant
lentament en el meu subconscient encara, que ni ell ni jo, no coneixíem
aquesta paraula, ni falta que ens feia, ja que la majoria aprenem més pel què
veiem que pel què ens diuen, en el cas de l’avi l’aprenentatge era a parts
iguals. La seva vida austera, li havia ensenyat que no només cal ser bona
persona sinó, que cal donar exemple. Ell ho havia après a base de batzegades i
volia estalviar-me-les. Haver quedat orfe de petit, haver perdut un fill a la
guerra i que la malaltia se li hagués emportat la dona i un fill, no li havia fet
perdre les ganes de viure i d’ensenyar-me .
–Un pagès –com deia ell–, és un home que sempre mira el cel. No per
romanticisme, sinó per un estricte sentit de supervivència i sap que només
Déu pot disposar de les pedregades i de la nostra vida.
–Les pluges poden fer que la collita sigui bona, regular o fins i tot dolenta,
però les pedregades poden destrossar les esperances de l’any en pocs minuts.
Una glaçada negre pot matar el blat quan en prou feines ha nascut, i la pesta
set pot emportar la meitat del bestiar, però si estàs viu i tens salut, l’endemà
tornarà a sortir el sol.
–El futur del pagès és sempre incert i, per tant, mai has de gastar tot el
què tens al rebost, guarda per l’any següent, per si l’anyada es torça. Pels qui
no hi estan acostumats els pot semblar un gest de garreperia però, en el fons,
és esser previsor. No vol dir que no hi hagin pagesos gasius, perquè els que ja
són previsors de mena, si s’ajunta amb un caràcter avar, pot donar lloc a una
situació més explosiva que una persona de ciutat que no porti aquesta
prudència a la base de la sang.
Ara en dirien en el seu ADN. Però ell no era gasiu; era desprès, xerraire i
amic de tothom, de tal manera que era conegut per la seva bonhomia i
senzillesa.
–Una casa de pagès, on de la necessitat se’n fa virtut, ensenya més que
una de benestant. No hi han mossos ni minyones i ni cap mosso et farà la
feina, però cal que tothom s’ajudi i, sobretot, s’ha de ser previsor, ja que en
cas d’una mala anyada, la següent no passis gana.
–Cada moneda te la seva equivalència en suor i, per tant, cal emprar-les
amb seny, i entre tots s’ha de fer tot.
Els ensenyaments es produïen de la manera més natural, sense donar-los
importància, com si aquells consells algú els hi hagués donat a ell, però estic
segur que els havia recollit al llarg dels anys, i el pare també havia vegut de la
mateixa font i els practicava amb naturalitat.
Quan ja vaig ser més gran i ell havia envellit i no podia amb tota la feina
del bestiar, m’aixecava més d’hora i em cuidava de donar menjar als porcs
abans d’anar a col·legi, mentre l’avi donava menjar i munyia les vaques. A
l’estiu quan hi havia més feina i havia acabat l’escola, era quan més podia
ajudar i, com que el pare era a la fàbrica, l'acompanyava al camp. Ens asseiem
davant el carro, amb les cames penjant i durant el temps que transcorria fins
els camps de Bellfort o de la Coromina, algunes vegades m’ensenyava cançons
que havia après de petit i que per mi no tenien cap sentit com; Ma, ma,
mataxon, ricutierre, ricutierre la maquà. Cançons que sonaven a francès, i
potser en el seu inici ho eren, però que havien perdut tot el sentit.
M’explicava contes i rondalles que acabaven en forma de paràbola, que tant
servien per il·lustrar fets que havien ocorregut com per detectar fatxendes
maliciosos, descobrir aduladors perillosos, xerraires engalipadors, mentiders
compulsius, egoistes perillosos, avars i ganduls sense remei, murris
desaprensius, malgastadors irreflexius, pessimistes contumaços, i optimistes
arrauxats. Cada història tenia un punt d'il·lustració. De manera que com un
joc em va anar imbuint d’una cultura particular plena de sentit comú que em
m’havia de ser útil a la vida. Diuen que el temperament s’hereta, però, el
caràcter es modela, i és el que configura la manera de pensar i la conducta que
es mantindrà relativament estable al llarg de la nostra vida. Així quan volia
que m’adonés que la vida dissipada i dissoluta no era bona, m’explicava les
aventures i desventures de l’hereu Escampa, i acabava dient la frase lapidaria
de Rusiñol ;
– Si el meu pare, en comptes d’ensenyar-me a treballar, m’hagués
ensenyat a fer el dropo, ara seria un dropo, i amb molta honra. I es posava a
riure.
–No et preocupis perquè siguem pobres, El meu pare no em va poder
ensenyar res, així que la meva herència no la vaig rebre d’ell, sinó de la vida, i
com pots veure, no em puc queixar, si estàs atent, aprendràs, si estudies
encara més. A pagès no hi caben els fatxendes, ni els ganduls, i els que volen
viure amb l’esquena dreta, val més que es busquin un altre ofici perquè la
terra no espera.
Les aventures d’en Joan de Serrallonga o d’en Perot Rocaguinarda,
il·lustraven les lluites entre Nyerros i Cadells, per mostrar-me que durant
segles, aquelles muntanyes que ens encerclaven havien set l’escenari de les
lluites entre el poble i els seus senyors però que sempre perdien els que
defensaven al poble. Havia idealitzat en Serrallonga, com un Robin Hood que
assaltava els carruatges oficials quan tornaven de recollir els impostos i els
repartia entre els pobres. Alguns dels seus ajudants com, en Toca-sons, en
Tallaferro o el fadrí de Sau, més d’una vegada rondaren els meus somnis. Però
quan acabava sempre deia que qui mal comença mal acaba.
 O aquell cagadubtes de pagès que tot el dia mirava el temps i mai no
acabava de decidir-se a sembrar i, quan se’n adonava ja havia fet tard i, com
que tot ho plantava a destemps, sempre tenia males collites, però ell no en
tenis la culpa, sempre en donava la culpa al temps, i quan acabava em deia
que la mala sort persegueix als indecisos, als ganduls i als que no fan res, i és
més fàcil no reconèixer les pròpies mancances i buscar excuses, que no fer el
què has de fer.
Ja de més gran, quan l’avi ja era més vell i ja no podia cuidar el bestiar,
llavors, l’ajudava a munyir les vaques. Ell em deixava les més velles, que eren
les de més bon munyir, i ell feia les altre tres. No en teníem masses, ja que la
casa era petita i el rem no ens permetia alimentar-ne masses, per això havia
de de fer el transport de bestiar. No sé des quan ho feia, el cert era que aquell
ofici l’havia fet molt popular a tota la plana. El divendres muntava sobre el
carro la vela i dos sostres més, amb els seus corresponents compartiments, de
manera que hi cabien més de cinquanta garrins de diferents mides. El garrins,
els més petits, anaven a les bosses de sota, mentre els nodrissos, o sigui els
mitjans, a dalt de tot. Les truges i els porcs més grans al mig, on el sostre era
més valent i podia suportar el seu pes.
El divendres rebia els encàrrecs de les cases que volien portar els animals
al mercat de Vic. Sortia de casa a les dues de la matinada i anava de casa en
casa recollint el bestiar, a les vuit en punt arribava a mercat, deixava la seva
càrrega en uns compartiments, que l’ajuntament instal·lava cada dissabte a la
plaça dels porcs, i se’n anava a esmorzar. Cap el mig dia, quan els pagesos
havien fet les seves transaccions, li encarregaven carregar els porcs que
havien comprat i portar-los a la casa seva. Desfeia el camí repartint animals a
les cases dels compradors, i arribava a les sis de la tarda a casa, que a l’hivern
ja era fosc.
Va portar porcs al mercat fins que tenia setanta-cinc anys, llavors els
camions lentament però inexorablement li varen anar prenent la feina i va
plegar. Ja no tenia edat per comprar un camió i per treure’s el carnet de
conduir. S’ho va prendre amb resignació, entenia que no podia competir amb
els camions , eren més ràpids que el carro i podien portar molts més bestiar.
Encara que li produí una certa tristesa ho acceptà. Llavors em va dir una de
les seves frases lapidaries; Estudia, que un dia, fins i tot els escombriaires
hauran de tenir estudis. I no es va equivocar.

Va estar content quan va veure que continuava estudiant, i jo, al veure’l

tant content, encara m’esforçava més per no defraudar-lo, malgrat l’esforç
que representava estudiar i treballar al mateix temps. El dia que es va sentir
més orgullós de mi va ser el dia que vaig començar les milícies, i encara que
era molt jove, dons compliria disset anys aquell estiu, el fet d’estar a segon
d'enginyeria tècnica em donava dret a fer el servei militar dividit en quatre
estius i, a més, podia sortir-ne amb el grau d'alferes o de sergent. El dia que
marxava vestit de militar, em va acompanyar a buscar el tren, jo era un simple
soldat, però el sol fet de portar els cordons d’estudiant universitari, li va
semblar que ja era un general, i es mirava amb orgull a tots els que
m'observaven amb curiositat, ja que era la primera vegada que un noi del
poble portava aquell uniforme. L’hivern d’aquell any va entrar en coma i va
morir. Tenia setanta-nou anys. El pare estava desesperat, li preguntava al
doctor Llabrés què tenia? I aquest es limitava a arronsar les espatlles i dir; és
gran. Vist des d’ara, estic segur que no era més que una infecció d’orina o
qualsevol cosa que ara seria guarible, però que, aleshores, i en un poble, era
mortal de necessitat.
Els dies que l’avi estigué en coma foren un calvari per a tots, ja que el
pare va organitzar torns de vetlla per no deixar-lo sol en cap moment. En
aquella època ja els meus dos germans petits, en Jordi i la Maite, tenien tres i
un any i necessitaven que la mare estigués per ells i com que el pare
treballava al torn del matí, el torn de nit me’l varen encarregar a mi. No sabia
que havia de fer si l’avi empitjorava, només pregava que no es morís quan jo
el vetllava. Aprofitava aquelles hores nocturnes per estudiar alguna cosa, però
he de reconèixer que aviat la son em vencia i em quedava adormit a la cadira
de braços en la que seia.
Quan l’avi va caure malalt, el pare, davant la impossibilitat de continuar
tenint bestiar, se’l va vendre. Però l’avia, inclús estan en coma, i no saber a
quina hora vivia, quan eren les sis del matí, el seu rellotge intern de tants anys
de fer el mateix, el feia aixecar i deia que havia d’anar a munyir les vaques.
Llavors, intentava explicar-li que ja no teníem vaques. !Ah no! Em deia
mirant-me als ulls, com si estigués despert, i tornava a recolzar el cap al coixí.
Allò m’entristia, dons no sabia si s’havia despertat per un moment del coma o
era un acte reflex i el subconscient el traïa. No sé què el va matar, si la
malaltia o el fet que veiés que aviat havia d’abandonar aquella casa que havia
viscut tota la vida i que aniria a viure a una asa nova i asèptica, sense bestiar
per cuidar i sense euga . Jo només demanava que no se’m morís quan estava
de vetlla. No hauria sabut què fer si de sobte hagués deixat de respirar. Va
morir al cap d’uns quants dies d’estar en coma quan jo era a l’escola.
 Amb ell es va acabar la casa de pagès. La casa nova es va acabar i gairebé
no es va emportar res de la vella casa. Es va vendre els animals, a un marxant
de bestiar. Els mobles se’ls quedà el nou propietari, mentre que els baguls
vells i pollats i les eines el què hi havia al cobert de les eines s’ho va quedar un
antiquari per pocs diners. Mai més vàrem tornar a tenir animals, ni hort, ni
camps. Jo vaig marxar a estudiar a Barcelona i es va tancar un capítol de la
meva vida. Aquella casa nova ja no era casa meva, no era la casa on hi tenia
els records d’infantesa, ni on hi havien els animals que m’havien vist créixer.
A la casa nova no hi tenia vivències i, per mi, casa meva sempre va ser la casa
vella.

A l’avia paterna no la vaig arribar a conèixer, ja que va morir abans de

nèixer jo, i encara que hi havia alguna fotografia d’ella per casa, era com
contemplar la fotografia d’algú en un llibre o d’un diari al que mai has vist ni
mai veuràs. Era una cara sense present ni passat, era només un tors de paper
sense ànima. És curiós com les persones que no hem conegut és com si no
haguessin existit. Era com si aquella casa hagués estat sempre sense una iaia,
i en canvi havia estat l’ànima de la casa durant trenta anys i, ho vaig
comprendre, el dia que el pare, desvariejant per un l'Alzheimer molt avançat,
demanava la seva mare. Va ser com un cop al cor sentir-li demanar per
aquella persona que jo no havia conegut i que per ell havia set molt important.
La vida està plena de putades com aquesta, i em va fer pensar que no morim
del tot fins que no desapareix l’última persona que ens ha estimat.

Els avis materns

En canvi la relació amb els avis materns va ser molt diferent, potser
perquè no convivia amb ells i els veia només de tant en tant. També hi degué
influir la seva idiosincràsia. Havien envellit sols, en un pis del passeig de Sant
Joan, on els anava a veure de tant en tant i on la mare ens deixava al meu
germà i a mi quan ells anaven al cinema. Llavors aprofitàvem per jugar amb
els nens de l’entorn. Era un entorn diferent, lluny dels companys de pagès que
tenia al carrer de defora. Aquells nois eren de poble i poc acostumats a les
aventures i com que vivien en pisos poc donats a anar uns a casa dels altres.
 De petit, pensava que les persones, a mesura que es fan grans, el caràcter
se’ls endolceix. Potser perquè rebia el seu tracte amable i els seus afalacs, i el
seu tracte era amable i condescendent. Pensava això, sobretot de l’avi patern
perquè sempre em defensava davant els intents del pare per castigar-me
després d’alguna malifeta. Aquesta regla servia per tots els avis menys per
l’avi Agustí que encara es creia que tenia el deure d’educar-me emprant tots
els mitjans al seu abast. Així, amb castics i sermons i emprant tòpics i frases
fetes que ben poc m’ajudaven a que en tingués una bona opinió d’ell i que
havia après a esquivar i que m’entraven per una orella i em sortien per l’altre.
El seu caràcter, molt especial, pensava que era degut a la seva trista i
dissortada vida, ja que en prou feines havia passat de teixidor i en canvi el seu
germà era el director de l’oficina de la caixa del poble. Era sec de tracte i
desconfiat de mena, no li agradava que li portessin la contraria, ni que li
toqués la cara, ni per fer-li un petó. En canvi, la iaia sempre em petonejava i
m’afalagava.
De ben petit vaig aprendre que hi havien dues menes d’avis, els que volen
gaudir dels nets perquè s’adonen que se’ls va escapar l’època en què els seus
fills eren petits i, els que encara pensen que tenen la obligació d’educar-los,
com si per això no hi haguessin els pares. Jo en tenia uns de cada mena. L’avi
patern i l’avia materna eren dels primers, potser perquè els passà massa
depresa la infantessa dels seus fills i no varen tenir temps de gaudir-ne, i
nosaltres els proporcionàvem l’ocasió perfecte per a recuperar aquell oblit
imperdonable,mentre que l’avi Agustí n’era l’exemple perfecte dels que els
sembla que no han acabat l’etapa pedagògica i es veia en la necessitat de
continuar educant-nos d’acord amb les seves creences, i ens inculcant-nos la
seva concepció arcaica de la vida.
Però la vida no havia sigut massa amable amb ell, el que segons deia la
gent l’havia portat a ser molt reservat i rarament explicava la seva vida a
ningú. Mai em vaig imaginar que els avis, un dia, haguessin pogut ser joves i,
molt menys, petits com jo. Com si haguessin nascut ja amb canes i amb
dificultats per caminar, i sempre havien sabut que s’havia de fer. Aviat vaig
descobrir que a l’avi Agustí la vida no l’havia tractat com ell hauria volgut, ja
que desconfiava de tot i de tothom, el què el feia caure en un fatalisme
exacerbant, excepte quan pescava, llavors queia en una espècie de
metamorfosis i semblava gaudir d’una certa pau interior. Com si, al
contemplar el monòton ball del suro sobre l’aigua, li absorbís els pensaments i
el transformés en esser pacífic i bondadós. Però això era un miratge, perquè
quan tornava a casa recuperava el seu estat original. Potser el també hi
ajudava l’època que que li va tocar viure i que passaven més gana que un
mestre d’escola, malgrat treballar tota la setmana de sol a sol.

zzz
Potser la duresa d’aquella vida va conformar el seu caràcter, però la Marta
sempre havia conegut el seu para sorrut i malfiat. Fins i tot quan uns anys
més tard, les coses varen millorar i la seva economia ja li permetia comprar
carbó i descansar els diumenges, el seu caràcter no va canviar gaire. Llavors
es passava els diumenges al matí pescant i a la tarde escoltava la radio o llegia
el Readers Digest. Fins i tot, quan va tenir una setmana de vacances, va poder
permetre passar-la gaudint de la pesca. La seva il·lusió era pescar en un lloc
solitari on no hi arribessin els altres pescadors, i això només ho trobava a Sau,
un poble d’aigües avall, situat entre escarpats penya-segats de difícil accés.
Alguns estius, quan tenia vuit o nou anys, els avis i el tiet se’m varen
emportar a passar una setmana en una tenda de campanya al costat del riu,
pescant a totes hores. Per mi va ser una aventura. Era la primera vegada que
dormiria en una tenda se campanya i que estaria lluny de casa. Carregats amb
les motxilles i amb bosses de roba i de menjar, varem agafar el cotxe de línia
d’en Pous que anava a Tavertet. Baixaren, carregats com muls, per un corriol
que per entre els penya-segats anava fins el poble de Sau. L’avi i el tiet varen
escollir un pla a la vora del riu on semblava que hi podia haver bona pesca. La
tenda de campanya era d’una senzillesa inquietant, dos pals i quatre fils
aguantaven dues capes de tela gens impermeabilitzada, separades per uns
pocs centímetres, i que ens servirien de sostre si plovia, però al primer xàfec
vàrem comprovar que dos trossos de roba no eren suficients per parar l’aigua
i, quan havia traspassat la primera capa, que no trigava gaire a mullar la
segona i de seguida plovia dins la tenda. Això, si l’aigua no havia fet un petit
camí per dins la tenda, per molt que el tiet, amb un petit aixadell hagués
cavat una regata a tot el voltant, que aprofundia després de cada ploguda
perquè sempre algun petit rierol aconseguia fer-se pas pel mig de la tenda i
mullava tot el què trobava. L’endemà, quan sortia el sol, la iaia estenia tot el
que s’havia mullat sobre els esbarzers i l’avi demanava palla als pagesos del
poble per fer una mica de jaç, per no haver d’estendre les mantes sobre el
terra mullat.
 Quan feia bon temps, l’avi i el tiet es passaven el dia pescant, i la
recompensa solia ser abundant de carpes i barbs, que l’avi donava a la gent
del poble. Crec que era l’únic lloc on el vaig veure feliç, sense suspicàcies ni
mals entesos. L’avi i el tiet es passaven hores i hores contemplant, absorts,
com els suros ballaven sobre el corrent que se’ls emportava riu avall, fins
quedar immòbils, suspesos sobre l’aigua, llavors, pacientment, esperaven que
s’enfonsessin lleugerament per tibar amb energia, i tenir el plaer de sentir
com una carpa o un barb lluitava per evitar ser extreta de l’aigua, i que
desprès deixaven dins una bossa de malla dins l’aigua perquè els peixos no es
morissin. A l’acabar el dia, triaven els que regalarien i els que ens quedaríem
per nosaltres i, la resta, la tornaven al riu. Aquestes eren les vacances més
boniques que recordo dels avis materns, tant ells com jo una setmana a l’any
érem feliços i res feia pensar que tots aquells meandres d’aigües tranquil·les i
boscos de ribera frondosos serien al cap de pocs anys engolits pel
l’embassament que estaven aixecant riu avall. Anys més tard, quan contemplo
el campanar, que encara emergeix altiu entre les aigües llardoses i tèrboles
que varen sebollir aquelles cases plenes de vida, i aquells carrers empinats
pels que pujava per anar a buscar la llet a cal Teixidor, em venen al record
aquells dies fantàstics en que l’avi va ser feliç.
L’avi era un home alt i prim, de cabells blancs i esclarissats, amb les
venes del nas molt marcades, les orelles sortides i la mirada profunda i
desconfiada, mentre, la iaia era petita i més aviat de rodoneta, encara que per
les fotografies que corrien per casa, quan era jove, no sempre havia tingut
aquella morfologia i també havia sigut prima i bufona.
Vivien al segon pis d’una casa del passeig de Sant Joan, o sigui a la
carretera que travessava el poble. La casa estava construïda contra un terraplè
, el què feia que pel darrera, el pis tingués un pati on hi tenien una mica de
jardí i el conillar. A sota hi vivia la Carmeta. Una dona esquerpa i de mal
caràcter que els avis vigilaven de no molestar-la, de manera que per casa els
avis sempre s’havia d’anar amb espardenyes per no fer soroll i no s’hi podia
corre. El què feia que a la que puguèssim ja fóssim al carrer per jugar amb els
nois del veïnat.
De tot allò, en vaig treure la conclusió que la pobresa acabava per
configurar el caràcter de les persones i que les relacions entre elles fos difícil.
No sé si l’avi, al haver passat tantes privacions i haver vist tantes injustícies, el
portà a descreure de tot i a malfiar-se de tothom, i aquella desconfiança
l’acabà sotmetent al turment de l’enveja. No crec que envegés els que tenien
una vida més còmoda i regalada, perquè no la coneixia, segurament ni se
l’arribava a imaginar, més aviat, envejava les nimietats dels que tenia al
voltant, fins a fer-se-li obsessiva, i el portava a un estat de tristesa inexplicable
per un nen com jo.
Tant l’avi com l’avia materna eren teixidors. L’avi treballava a can
Santmartí, una petita fabriqueta de no gaires talers a la que hi va posar la
mare a treballar, quan tenia dotze anys, per ensenyar-li l’ofici. Es vantava de
ser el millor teixidor de la fàbrica, però el seu caràcter sorrut el portava a tenir
continus conflictes amb els companys, el que provocà que decidís canviar de
feina, i quan el vaig conèixer, ja treballava de torner en una empresa que
fabricava grans cilindres d’acer per empreses papereres. Aleshores, portava
un torn de grans dimensions, on les passades eren tant llargues que li duraven
varis dies i només havia de vigilar que l’eina no es trenqués, el que feia que
tingués temps per pensar en les seves coses, i mentre contemplava el discorre
lent de l’eina, i observava què feien els companys veia conxorxes i mans
negres arreu. Així que sempre parlava de l’un o de l’altre perquè,
suposadament, tenien millors feines i estaven millor considerats que ell.
Tenia gelosia del tothom, sobretot del seu germà petit, l’oncle Joan. Un
home afable i estimat per tothom que treballava a la Caixa de Manlleu, i que
tenia fama de ser capaç de fer llarguíssimes sumes amb una rapidesa
extraordinària sense equivocar-se, el que li valgué ser el director de l’oficina
principal i que, malgrat tenir un sou elevat, continuava visquen al mateix pis
auster de sota casa l’avi Agustí. Però l’avi li envejava la seva posició social. La
reverència amb la que tothom parlava d’ell. La bonhomia que desprenia. La
senzillesa del seu caràcter. L’amabilitat amb què tractava la gent i,
segurament, de la seva economia. Crec que li envejava tot allò que ell mai
assoliria per més que s’hi esforcés. Per acabar-ho d’adobar, vivien tots dos a la
mateixa escala, l’oncle al primer, un pis que no tenia sortida al darrera i era
més aviat fosc, molt pitjor que el de l’avi, que vivia al segon i gaudia d’un pati
al a la part posterior alegre i assolellat, però en comptes d’estar satisfet
d’aquella situació, li envejava que no hagués de pujar tantes escales i, que a
l’hora d’anar a buscar l’aigua a la font, no s’hagués d’escarrassar tant.
Els dos, varen tenir dos fills. El gran va ser una noia i el segon un noi i,
segurament, perquè els padrins degueren ser els mateixos, tots dos tenien els
mateixos noms. Les noies es deien Dolors i els nois, Josep. Semblaven
destinats a viure vides paral·leles, ja que les dues noies es varen casar amb dos
nois de pagès que vivien al carrer de Defora, mentre que els dos nois varen
entrar al seminari, i mentre en Josep de baix tenia una certa facilitat per la
pintura, ja que havia copiat algun quadre de no sé quin pintor i que tothom el
lloava per la seva destresa, el Josep de dalt, que era com els distingíem, era un
enamorat de la música, i l’avi li retreia que es dediqués a un art tant poc
susceptible de monetaritzar, com si la vocació religiosa tingués aquest
objectiu. Tots dos eren un fumadors empedreïts el què els portar a un final
fatal. En Josep de baix va acabar amb les arteries totalment obturades, el què
li provocà falta d’irrigació a les extremitats, i les hi varen haver d’amputar,
fins a morir en un estat absolutament deplorable. En Josep de dalt, o sigui el
tiet, el tabac li va provocar un càncer que també li costà la vida. Varen ser
víctimes de l’únic vici que els permetien tenir als seminaristes. Mai cap dels
dos, ni estant malalts de mort, varen poder deixar aquell maleit vici.
Però perquè les vides de les dues famílies fossin més paral·leles. Els dos
germans, l’avi Agustí i l’oncle Joan, varen tenir un càncer, més o menys per la
mateixa època. L’avi al coll. El metge va dir que havia estat provocat per la
seva inseparable pipa. Mentre el seu germà el va tenir a l’estómac, i l’avi en
comptes de plànyer-l, es va afanyar a dir que segurament havia estat provocat
per la vida regalada que portava. El cert és que el seu germà va morir i ell es
va curar després que li posessin una càpsula radioactiva al coll que li cremar
tota la zona afectada, càncer inclòs, el què li va salvar la vida, en una època
que aquella malaltia en prou feines es curava.
La iaia vivia reclosa en el seu pis, contemplant el lent discorre de la vida.
Cofoia perquè tenia un fill que, si déu volia, aviat seria capellà, com si allò li
atorgués una dignitat per sobre dels altres vilatans. Més enllà d’això, es
limitava a mirar que l’avi no s’enervés i moltes vegades, amb molta ma
esquerra, li donava la raó, a pesar que era evident que no la tenia, perquè no
se’n adonés.
En aquella època hi havia el costum que els avis fossin els padrins dels
primers nets. Quan aquesta quota estava satisfeta, s’oferia a altres parents o
amics la possibilitat de ser els padrins i, a l’avi, li havien ofert algunes vegades
i, a l’acceptar l’oferiment; els posava com a condició que li posessin el seu
nom. Així em va ser fàcil saber de qui havia estat padrí el meu avi, dons tots
els Agustís que hi havia a la família eren fillols seus, encara que, ja en aquella
època, els pares començaven a triar els noms dels seus fills, encara que, per
deferència, els pares solien posar el nom que triava el padrí, així quedava en el
record aquell fet i era una deferència vers el padrí. Però l’avi aquella
deferència esdevenia una exigència, i així, tots els nens dels quals va ser padrí
es deien com ell, entre ells el meu germà. I la casualitat o la genètica va fer
que tots els nois dels va ser padrí, tenien algun tret del seus caràcter.
 Quan l’avi es va jubilà, el bisbe li va concedir al seu fill la parròquia de
l’ermita de l’Ajuda. Era una ermita de pagès, no massa lluny del poble dels
Hostalets, amb rectoria, una majordoma que els feria de minyona, i un
campaner que a la vegada els cuidaria l’hort. Era un lloc ideal per viure una
jubilació daurada i així el tiet tenia la possibilitat de tenir cura dels seus pares
ara que eren grans. Es podria dir que era un retir ideal, al mig de la natura
amb tots els serveis inclosos, fins i tot les reverències dels feligresos per ser els
pares del nou capellà. Però en comptes de gaudir d’aquella pau, la seva
presencia va ser la de constant enfrontament amb el campaner i els pagesos
dels voltants. Trobava motius per enfadar-se amb ells per qualsevol cosa; que
si femaven massa, que si no el miraven bé, que si les ovelles no havien de
passar per davant de l’església, qualsevol cosa li semblava que ho feien per
molestar-lo. Per ell campaner tocava a deshora, l’hort no tenia totes les
verdures que a ell li agradaven, quan el pobre home plantava tot el que la
temporada permetia i tocava la campana només quan era necessari, ja que el
campanar no tenia rellotge i la campana feia de rellotge del veïnat i, a més,
servia per convocar els feligresos a ofici. Estava permanentment enfadat amb
el mon, continuava veient contubernis en contra seva arreu i trobava
justificacions a totes les seves desavinences, fins que va arribar el dia que la
gent es va adonar que aquells enutjos eren fruit del seu caràcter i que no calia
fer-li cas a les seves recriminacions, ja que ni el seu propi fill les tenia en
consideració, cosa que encara el feia enfadar més al veure que no li portaven
la contraria i li donaven la raó. En canvi amb l’avia Margarida, havia trobat la
sabata de seu peu, sabia portar-lo i fer-lo entrar en raó quan convenia, però
sempre amb un pel d’ironia, per fer-li saber que no podia ser tant sorrut, i ell
ho acceptava de bon grat.

Tots dos avis varen traspassar a l’edat de setanta quatre anys, amb quinze
dies de diferencia. Primer la iaia, d’un càncer de pit, del que no es va voler
operar perquè va dir que ja era massa gran per sotmetre's a operacions tant
delicades, i després l’avi, sense una causa aparent molt definida, com si
hagués decidit que ja no tenia res a fer en aquest mon i es va deixar anar fins a
morir dolçament sense una queixa, com si tots el retrets que havia de fer ja els
hagués fet al llarg de la seva vida. Morí en una edat poc avançada per saber si
aquell trastorn era degut al seu caràcter, a una incipient demència senil, o a
un incipient Alzheimer no diagnosticat. De totes maneres va tenir una mort
serena i encomiable.

El tiet Josep

En Josep va ser, víctima de tot una època. Entrant innocentment al

seminari menor a l’edat de vuit anys. Va fer realitat dos somnis, un el de la
seva mare, que ja el veia capellà, tot un honor per a la seva religiositat i, per
l’avi, que va entreveure la possibilitat de donar una bona formació superior al
seu fill.
Però el cas del tiet era ben curiós, així com molts dels seus companys de
seminari, ja de petits jugaven a dir missa, ell mai havia tingut aquesta mena
d’entreteniment i no tenia una inclinació religiosa especial. Tot va venir quan
poc després d’acabar la guerra, quan la fam era tant persistent i fatigosa, que
algú va parlar als avis que si portaven el noi al seminari menor no passaria
gana i, a més, tindria una bona educació. La iaia, que era una dona devota se li
va il·luminar el cel al entreveure la possibilitat que el seu fill emprengués la
carrera eclesiàstica. Entraria al seminari menor, que era per a nois de vuit a
catorze anys, i després, si la vocació continuava, passaria al seminari major,
on cursaria els estudis propis del ministeri i, si no acabava la seva carrera,
tindria una cultura general que li obriria moltes portes i no passaria gana com
ells.
Evidentment un nen de vuit anys no te veu ni vot en aquestes decisions,
així que va entrar al seminari menor a pesar que a la seva tendre edat hauria
preferit quedar-se amb la mare. Però una boca menys per acontentar era
important en aquells dies. Els anys passaren depresa. Al fer els catorze li
demanaren si desitjava continuar. Ell que encara no havia despertat a la
pubertat i empès per l’ambient que el rodejava, va decidir continuar i ingressà
al seminari major. No en tornaria a sortir fins que va cantar missa.
Al seminari li deien en Tonet. Mai vaig saber perquè, ja que cap diminutiu
del seu nom portava a aquest resultat, però els companys del seminari li
havien posat aquest sobrenom. Els capellans, com tothom, no s’escapaven,
aleshores de motius i sobrenoms, normalment tenien alguna relació amb
l’entorn, com era el cas de casa meva, que en en deien a Can Ton de la Munda,
perquè els oncles de l’avi es deien Ton i Raimunda, però el sobrenom del tiet
no tenia cap relació amb la casa ni amb els seus avantpassats. De totes
maneres aquest sobrenom només es quedà en la intimitat dels companys de
seminari i les converses entre ells.
Però el destí fou cruel amb ell. Al vol dels divuit anys s’adonà que les
noies exercien una atracció especial, però no es va atrevir dir-li a la seva mare
que la seva vocació no era la de prevere i que somiava, en el seu interior, en
cassar-se i tenir fills. Així que va acabar cantant missa i ordenant-se. Un cop
ordenat, crec que degué fer el pensament de fer honor al jurament que havia
fet davant Déu i es dedicà en cos i ànima a formar cors de joves, a ensenyar
música i a predicar una fe planera i arrapada a la terra que l’envoltava, una fe
desproveïda de misteris i de gran senzillesa. Els seus sermons eren sentits i
les seves paràboles tenien una moralitat arran de poble. Però les seves idees
progressistes xocaren frontalment amb les dels seus superiors eclesiàstics que
volien una església més formal, menys d’estar per casa i més obedient, així
que el desterraren lluny dels centres de poder, perquè no pervertís altres
companys. En una d’aquestes destinacions, em va confessar que s’havia
enamorat d’una noia del cor, i que desitjava penjar la sotana per cassar-s’hi,
però el moment no va arribar i ella es va cassar amb un altre. El tiet sempre va
tenir la impressió que la seva mare no hauria entès la decisió de deixar el
sacerdoci i va posposar el seu somni a quan ella ja no hi fos. Però la iaia, que
era molt més intel·ligent del què aparentava, poc abans de morir en va fer un
comentari que em va deixar glaçat; em va assegurar que el tiet sortiria de
capellà quan ella ja no hi fos, i així va ser. Quan la seva mare va morir, va
decidir penjar els hàbits i es va casar amb una altre noia, per cert molt
semblant físicament i de manera de ser a l’anterior, Però la dispensa papal no
li va arribar mai, a pesar d’haver-la demanat insistentment al bisbat. Així que
va viure la resta de la seva vida amb la sensació d’haver trencat la promesa
feta a Déu, ja que la dispensa papal li hauria set de gran alleujament. No sé si
ho va superar, doncs després de molts anys de cassat encara lluitava per
obtenir-la. Segurament, el naixement dels seus dos fills li degueren treure del
cap moltes d’aquestes cabòries que durant anys l’havien turmentat. El què no
sé, és què hauria set de la seva vida si no hagués entrat en aquell seminari on
tot era pecat menys fumar, ja que era el vici més estès entre els estudiants i la
cúria eclesiàstica. En alguna de les visites que li vaig fer al seminari
acompanyant els avis, vaig poder comprovar que hi havia més mala visibilitat
en la cel·la que compartia amb el seu cosí que fora, on la espesa boira
inundava els camps del voltant dels seminari, i el ferum de tabac resclosit era
tant penetrant que li degué quedar impregnat per la resta de la seva vida,
dons va continuar fumant dos i tres paquets de tabac negre al dia, fins que el
càncer se’l va endur, deixant dona i dos fills de curta edat.

Però el seu pas pel seminari també va tenir la seva vessant positiva, li va
permetre aprendre cant i solfeig, i aquesta afició el portà a Montserrat on va
estar uns quants anys ajudant al director de l’escolania i gaudint de la música
a totes hores. Després, a totes les destinacions on era enviat, formava cors de
nois i noies que l’adoraven per la seva senzillesa i bonhomia. La música es
convertí en la seva passió i guardava centenars de cassets, gravats
directament de la radio i , amb una paciència infinita, en feia fitxes tècniques i
els ordenava, fins a tenir una de les parets del seu despatx entapissada de
cassets de música clàssica
El pas pel seminari també va obrar el miracle que no s'empeltés de cap
dels trets caracterològics del seu pare, i que el seu caràcter fos sempre amable
i afectiu.

L’oncle Polit

Un altre dels clergues que donà la família fou mossèn Hipòlit Dagés,
conegut a la família per l’oncle Polit. Era un germà de la iaia Rosalia, que mai
vaig conèixer, la que al morir va provocar que el pare i la mare es cassessin
tant precipitadament, i per tant era oncle del pare.
L’oncle Polit era com una llegenda, com un fantasma, que sempre
rondava per la casa. A vegades es parlava d’ell amb admiració, altres amb cert
recel. S’explicaven d’ell fets contradictoris i que jo no vaig arribar a conèixer
mai del cert.
Les poques fotografies que havia vist de la iaia Rosalia, no sé si li feien
justícia, però no sobresortia per la seva bellesa, en canvi segons explicaven
l’oncle Polit era un adonis amb sotana de trenta tres botons. Tenia el cabell
ros grisós i els ulls blaus dels Dagés, alt i ben plantat que segons deien feia
exclamar a més d’una soltera l’expressió que era de malaguanyat per a
capellà. El cert era que tenia fama de trenca-cors a pesar de la seva carrera
eclesiàstica i del seu vot de castedat. Es veu que fou perseguit durant la guerra
civil i es va haver d’amagar per no ser enviat prematurament al cel del Senyor
per algun escamot d'eixelebrats. Quan va poder, va fugir a França. Però com
molts d’altres va tornar entrar per Navarra i es va unir a les tropes feixistes
del general Mola. Va acompanyar les tropes del Terç de Nostra Senyora de
Montserrat com a capellà de campanya i va ser dels pocs que va sobreviure a
les campanyes del Terç que es va significar per la seva valentia, o la seva
inconsciència, ja que la majoria varen perdre la vida inútilment tractant de
provar que eren més addictes a la causa que els mateixos falangistes.
Poques històries varen transcendir d’ell en aquella època, fins que
acabada la guerra va ser destinat lluny de la comarca i els contactes amb la
família eren gairebé nuls. L’avi hauria agrait que fes alguna gestió per trobar
les restes del seu fill Jaume que havia mort a l’edat de divuit anys a la batalla
de l’Ebre, però no va obtenir resposta. L’avi pensava que no volia quedar
malament amb la jerarquia eclesiàstica del moment i mai es va interessar per
l’assumpte, així que una vegada morta la seva germana, o sia la iaia, ja no va
tornar més i només varem saber que havia mort a causa d’una injecció mal
donada.
Segons explicaven es veu que patia una malaltia incurable i estava
hospitalitzat a Barcelona. Ens va arribar el relat que una infermera li havia
posat malament una injecció intravenosa i li hauria provocat la mort. Pel què
sembla no hauria expulsat correctament l’aire de la xeringa i li hauria
introduït una petita quantitat d’aire al corrent sanguini provocant-li una
embòlia cerebral que li hauria provocat la mort gairebé instantània. El cert és
que varen corre pel poble diferents versions sobre l’accident, des que havia
estat assassinat per algun marit gelós, fins que s’hauria posat la injecció ell
mateix per acabar amb el sofriment de la malaltia. De totes maneres el bisbat
no va ser gaire explicit i va qualificar-la de mort natural.
De totes maneres el dos capellans de la família el germà de la mare i el
germà de la iaia no es varen arribar a conèixer mai i, pel què sembla, cap dels
dos tenien el més mínim interès en trobar-se. Eren dues generacions
totalment diferents. L’oncle Polit, representava la vella jerarquia eclesiàstica,
més interessada en el poder terrenal de l’església i admirador de Franco per
haver-lo salvat de la massacre anarquista, mentre el tiet Josep era el prototip
de la nova generació de capellans, catalanistes, i propers a la gent
treballadora, el què li va portar molts problemes amb el bisbe, fins el punt
d’allunyar-lo tant com va poder de la seu central.

El carrer

En un lloc on no passa res, l’única distracció és la xafarderia, i el nostre

carrer n’estava ben servit. Mentre els rentadors de la vora el riu el
sovintejaven la gent del baix vila que vivien en pisos sense safareig, el nostre
carrer, al estar format per cases de pagès amb els seus corresponents patis a la
part posterior, feia que la majoria disposessin dels corresponents safareigs, i
per tant rentaven la roba a casa.
La mare coneixia bé aquells rentadors de quan vivia a casa dels seus
pares, i sabia que al ser aigua corrent no era tant freda com la del safareig, a
més venien aigua calenta, el que més d’una vegada havia estat temptada de
posar la roba en un carretó i baixar fins el riu. A més, el rentar era més alegre
ja que es feia acompanyat d’altres noies amb els mateixos anhels i problemes.
Però la falta de comunicació, es compensava amb els xerrades a la fresca
que s’organitzaven els capvespres a dalt vila. Les veïnes treien les cadires fora
el carrer i esmicolaven tot el veïnat amb les seves llengües afilades i, per
suposat, les males noticies tenien preferència sobre les bones. La mare mai va
baixar al carrer a fer-la petar, primer perquè no tenia temps i, segon, perquè
no li interessaven el què es deia en aquells cercles. Ella preferia el cosidor, on
tot eren noies de la seva edat i les converses eren més romàntiques i menys
malaltisses.
Diuen que les ambicions del jovent són més nobles, perquè la malicia
encara no ha niat en els seus cors, i segurament les reunions del cosidor eren
més benèvoles i menys tèrboles que les que de carrer, perquè estaven
exemptes de malícia, i el romanticisme i els vestits s’emportaven la part
principal.
Era difícil que alguna cosa no fos captada pels radars de les veïnes. Hi
havien mil ulls darrere les persianes escodrinyant permanentment els
paisatge i, molt abans que s’haguessin inventat les càmeres de vigilància que
ara hi han escampades arreu, llavors ja existia un servei d’informació que
s’assabentava de tot el què passava. No sols captaven la notícia, sinó, que la
difonien amb tot luxe de detalls i comentaris de collita pròpia, de manera que
era difícil que un succés quedés sense la corresponent crònica. La satisfacció
tant estava en difondre la notícia com en dotar-la dels comentaris més
truculents, encara que a vegades no coincidís exactament amb el què havia
succeït. Així, les males notícies corrien més que el vent i no calien ni
emissores de radio locals, ni diaris comarcals, perquè tothom s’assabentés del
què passava.
Així que tothom anava amb compte amb el què feia, ja que a més
d’aquesta teranyina d’informació s’hi afegia una de més perillosa que era la
vigilància que exercien els addictes al règim. Durant la guerra hi varen haver
116 morts al meu poble; 35 assassinats dels anarquistes, una seixantena de
nois que varen morir al front, entre ells el germà del meu pare, i disset més
que varen ser afusellats pels falangistes. Es coneixien perfectament quins
havien estat els botxins d’un cantó i de l’altre. Així com els assassinats
anarquistes seguien una certa lògica en contra de la gent de dretes, els
afusellaments per part dels nacionals, provenien de denuncies falses i de
revenges. Però com que als pobles tothom es coneix era sabut que anarquistes
que foren els primers en les seves bestieses, foren els primer a fugir i ja no
tornaren, mentre que els que estaven de part dels guanyadors, denunciaren a
alguns infeliços que poca cosa havien tingut a veure amb la massacre, però les
seves morts varen ser un avís per tots aquells que gosessin pensar diferent, a
la vegada que la por que infonien els convertia en garants de la pau, la pau del
guanyador. Així que la vida transcorria sota la mirada dels falangistes i dels
missaires, i sota el temor que es pogués malinterpretar alguna acció o algun
comentari dit sense malicia. Això va portar a un silenci espès, agre, que
arribava fins a l’interior de les famílies. Dins les cases, mai es feien comentaris
sobre la guerra, del que no se n’escapava cap família, encara no fos que un
vailet repetís sense voler algun comentari tret de context. La gent gran
aconsellava als joves que que no es fiquessin en política. Era una llei no
escrita que seguien totes les famílies. Així que només quedaven els problemes
matrimonials i les aventures amoroses com a temes sobre els que poder
parlar. Només algun suïcidi o alguna mort prematura, arrissaven les ondes
hertzianes de la xafarderia i arribaven fins el racó més amagat d’aquella
societat. Però una mala notícia en tapava un altre, de manera que aviat
deixava de ser novetat, però quedaven arxivades en la memòria col·lectiva, I
es feia complicat viure en aquella comunitat si la teva família havia estat
protagonista d’algun fet remarcable. La consigna era passar desapercebut a
tot arreu, tant al poble com a la mili, que quan l’acabessis, el capità no sabés
ni tant sols el teu nom. Recordo el cas d’una família que el pare va ser acusat,
injustificadament, d’haver comès un desfalc. La família va haver de marxar
del poble perquè la seva vida se’ls va tornar insuportable. Es podria dir que
era una societat que només el nens, els beneits i els pobres podien viure sense
por.
Un altre de les costums atàviques que es conservaven era que les dones es
vestissin totalment de negre durant els dos anys següents a la defunció
d'algun familiar proper, com el pares, el marit o algun fill. Una costum que
havia aconseguit que les dones grans anessin vestides sempre de dol, el que
feia que poble es tenyís d’una tristor infinita, d’una melangia absoluta, ja que
en aquella societat, debilitada per la guerra, la fam, el fred i la falta de
medicaments, no hi havia família que no hagués de plorar la marxa d’algun
esser estimat, fins el punt que moltes dones, grans i no tant grans, prenien el
color negre com a norma, el que feia que la gent semblés més trista i
depressiva, només les noies joves, amb ganes d’agradar, trencaven aquella
norma absurda i decimonònica amb colors alegres i lluminosos, que
contrastaven al mig de tanta foscor. La mare per sort era molt jove i no va
tenir la desgràcia d’enterrar cap familiar proper i sempre vestia colors vius
quan s'arreglava.
Les dones grans, a més de vestir de negre, per amagar les inevitables
canes, solien tapar-se el cabell amb un mocador, també fosc, el que afegia una
mica més de tristesa a la seva, ja de per si, desmillorada aparença. Però
aquella costum estava tant arrelada que, si una senyora gran vestia amb
colors vius i llampants era qualificada de frívola i poc assenyada.
Els homes, en canvi, es posaven un braçalet de cinta negre a la màniga de
l’americana i, com que poques vegades l’usaven, era molt poc probable trobar-
ne algun amb aquesta parafernàlia fora dels enterraments. De totes maneres
els vestits dels homes no passaven del gris marengo, pel que en les
celebracions, només les noies i les camises blanques trencaven la tristor.
En aquells temps foscos, a falta dels bufons, que actualment omplen les
pantalles de televisió de programes intranscendents i de realities denigrants,
la gent es reia dels pobres que tenien alguna deficiència mental o que,
simplement, eren diferents dels altres, com era el cas d’en Pep Carboneres.
Un noi deficient, fill d’una de les famílies més acomodades del poble,
propietaris de mines de no sé quins minerals al Montseny i de pisos i locals
per tot el poble, que havia tingut la desgràcia de patir una meningitis de petit i
de la que afortunadament no morir, però que li-en quedà una disminució
mental, i la pagà, la resta de la seva vida, amb la burla i l’escarni de molta
gent, els nois de la seva edat els primers.
Era un un noi alt i ben plantat que, si no hagués estat per la seva
minusvalidesa, hauria sobresortit per sobre dels nois de la seva època, però
que com que no hi tocava massa, es passava el dia voltant pels carrers buscant
conversa amb qui fos. Sense cap mena de mirament, es dirigia a a la primera
persona que trobava i li explicava les seves inquietuds, que podien ser els
pensaments més insospitats. Tant podien tractar sobre alguna cosa que havia
passat, com sobre algun succés que la seva ment havia imaginat. Algunes
persones, poques, l’escoltaven i li donaven conversa, i intentaven fer-li
entendre que allò que explicava no havia passat realment però, la majoria, li
seguien la corrent intentant trobar un motiu de befa.
–Saps qui es va tirar al tren? en tal?
–No ho sabia –podia dir tranquil·lament el seu interlocutor.
–No ho diguis a ningú, però sé de bona font que no s’hi va tirar.
–Ah, no?
 –El varen empènyer. m’han explicat que devia molts diners a una persona
i com que no li pagava l’ha fet lligar de mans i peus i l’ha fet posar al mig de la
via.
–Com ho saps, Pep?
–Perquè mentre esperaven que arribés el jutge, hi he anat i l’he vist.
–I te l’han deixat veure?
–A mi si. Com que es pensen que soc beneit, m’han deixat estar allà
mentre el jutge s’ho mirava.
–I que has vist que el jutge no hagi vist?
–Que portava unes marques als canells i als turmells.
–I no li has dit al jutge?
–Si que li he fet notar, però m’ha di que era de la mateixa trompada.
–Li he dit que li preguntés al maquinista, i m’ha dit que no calia, que el
cas era clar.
–Però no quedarà així.
–Ha no Pep? Que faràs?
–Ho investigaré. He vist moltes pel·lícules que fan passar un assassinat
per un accident, però al final sempre es descobreix l’assassí.
–Vigila Pep no et fotis amb algun merder.
–Es pensen que soc ximple, però no ho soc. Sé molt bé el què em dic.
Al cap d’uns dies.
–Què Pep has descobert alguna cosa? Com van les teves investigacions, li
va dir el seu amic foten-se’n.
–He anat a Barcelona per parlar amb el maquinista i no m’ha volgut
rebre.
–De moment no he trobat res, però en aquests casos s’ha de tenir
paciència.
–Hi tanta paciència que s’ha de tenir – contestava rient el seu
interlocutor.
De més gran va començar a tremolar-li la ma i caure-li una babaia
involuntària. Segurament era un Parkinson incipient o alguna altre malaltia
degenerativa, però algú se li va ocorre dir que tenia el mal de Sant Vito.
Llavors els joves li deien
–Què Pep, vols venir a caçar? Demà anem a caçar perdius.
En Pep s’emprenyava i marxava.
–Vine home¡, que amb tu segur que en caçarem moltes¡ –Li deien rient.
–Perquè?
–Cony, que no veus que tu apuntes a tot arreu – li deien deien rient.
 –No li veig la gràcia –els responia.
En un altre ocasió:
–Què Pep, on vas tant brut?
–Ahir vaig anar a la mina del Montseny.
–Però no l’havia tancada el teu pare?
–Si , però estic convençut que encara hi ha d’haver més mineral.
–I l’has trobat?
–Dins la mina no, però estic segur que pels voltants n’hi ha d’haver més.
De moment no, però ja el trobaré.
– Llavors et faràs ric i no voldràs parlar amb nosaltres– li deien mentre
marxava rient.
Uns altres personatges populars eren els germans Molera. EL gran li
deien en Xaràn, perquè aquest era el sobrenom de la casa d’on provenia. Era
d’una casa de pagès del baix vila, que al mateix temps tenien la fonda més
popular del poble, on solien fer-hi cap la majoria de viatjants que visitaven el
poble.
En Xaràn era el gran i seguia el rem de pagès. Era un bon noi, alt, cepat,
amb el nas exageradament gran i girat cap un costat, el què li donava una
aparença especial. Quan caminava amb el cap ben alt i girat cap a la banda
contraria a la que el nas li tapava, com si el nas li fes nosa per a veure-hi
millor. No sé quin problema tenia, però no hi era ben bé del tot. Així que el
jovent l'interpel·laven quan es creuaven amb ell. Solia passar amb el carro
carregat de farratge cap a cassa seva. Assegut dalt el carro i amb el cap girat
cap un costat, ens mirava desconfiat.
–Que Xaràn, quin temps farà?
Aixecava encara més el cap, com si amb la seva enorme apèndix nasal
ensumés l’aire, i responia:
–no plourà.
Endemà, si havia plogut.
–Xaràn, vas dir que no plouria i va ploure.
Es posava a riure i deia, no ho puc endevinar sempre.
El seu germà era en Mercuri Molera, així era com signava els quadres que
pintava i el nom artístic que havia escollit. Molera era el cognom, mentre que
Mercuri era el pseudònim que havia triat perquè solia pintar paisatges
interestel·lars, i Mercuri era el seu planeta preferit. Era el petit de la casa de
pagès i les seves pintures eren paisatges galàctics imaginats, on apareixien
llunes i plantes interestel·lars. Personalment no haurien estat malament si fos
que abusava del negre, el que li donaven als seus quadres un aparença
tenebrosa. Exhibia regularment els seus quadres a la sala exposicions de la
Caixa del poble, però ignoro si venia cap quadre, perquè la temàtica que
tocava estava molt lluny de ser compresa pels que l’anaven a veure i perquè
els seus quadres tenien una certa tristor.
Segons explicava tenia un marxant a Barcelona, on havia exposat algunes
vegades i que li venia tota la seva producció. No sé què n’hi havia de veritat. El
cert era que sempre buscava joves com jo, que pel fet que estudiàvem a
Barcelona, creia que podíem entendre millor les seves elucubracions mentals.
En aquella època, una de les meves distraccions preferides era a anar a les
sales d¡exposicions per veure les últimes tendències. Vaig començar a visitar-
la perquè sentia admiració per l’obra de Tapies i anava sovint a la galeria
Maeght, on solia exposar-hi sovint, i per mi era el meu museu particular, on
s’anaven renovant periòdicament les obres. En aquella època admirava més a
Tapies que a Miró o Picasso, i aquesta afició per la pintura va fer que en
Mercuri i jo ens féssim amics, i tinguéssim encesos debats sobre l’art. Ell era
un ferm defensor de Dalí, del que admirava la seva desbordant imaginació i la
facilitat per plasmar-la. A mi m’agradaven més les textures dels quadres de
Tapies, sobretot quan pintava amb pols de marbre, i la seva iconografia
m’impressionava sense saber ben bé perquè. En canvi en Mercuri volia ser el
Dalí del mon galàctic, i volia que les seves obres fessin reflexionar sobre la
vida i la mort, la soledat i la incomunicació. Em desbordava amb les seves
teories i explicacions que moltes vegades no entenia.
Havíem coincidit alguna vegada al tren, anant a Barcelona i, com que
segurament era dels pocs amb qui podia mantenir una conversa sobre art, no
em deixava de petja. Es passava el viatge explicant-me les seves teories que jo
em veia incapaç de trobar en les seves obres.
El més trist, era que aquella incomprensió es transformava en befa per
part de molta gent del poble, encara que a mi, personalment, no m’acabés de
convèncer el seu art, reconeixia la seva originalitat i la seva imaginació, i em
dolia que la gent es rigués d’ell. Les seves exposicions anaven acompanyades
de crítiques burlesques per part dels crítics locals, que jo no sabia com
defensar.
Un altre dels personatges il·lustres, però en un sentit més trist, era el de la
Ratitona. Una dona que vivia al Tras del Mu. Un carreró que hi havia darrera
del què havien set les muralles del poble i on hi havien alguns coberts adosats,
i en un d’ells hi vivia la Ratitona i el seu marit. Eren una parella de poques
llums. Un dia, la pobra dona va trobar el Ratitó mort al seu costat i va plorar
surant molts dies. Sobrevivia amb el que arreplegava amb el que deixaven les
parades de la plaça a l’acabar el mercat dels dilluns i vestia roba bruta i
esparracada.
La barraca on vivia no tenia ni llum ni aigua, i anava tant bruta i
despentinada que semblava una bruixa. Quan sortia, la mainada li anava al
darrera i li cridaven, Ratitona, Ratitona, busca el cul de la mona.
La pobre dona feia el gest d'empaitar-los, però mai ho acabava fent,
mentre, la mainada allunyava corrent, rient a cor que vols. Fins que un dia
una colla de vailets, per divertir-se, varen calar foc a la seva barraca. La
Ratitona que era dins segons deien dormint la mona, no va tenir esma per
sortir o el fum la va estabornir i va morir en l’incendi.
Evidentment no es va fer enterrament, ni ningú va reclamar el seu cos, ni
es va perseguir als que varen tenir la mala pensada de calar foc a la seva humil
barraca. Com si no fos una persona.
Ser original, diferent o beneit en aquella societat era ser considerat una
persona de la que et podies riure, amb la seguretat que els demés seguirien la
teva sàtira sense cap remordiment. Era un mon cruel, on els defectes físics i
mentals eren motiu de burla i on el diferent era atacat sense compassió.

La mort de l’avi

Ja feia molt de temps que el pare deia que la casa estava en estat ruïnós i
quan l’avi faltés no podria portar el rem de pagès. l’avi que ja tenia setanta-
vuit anys li feia costat i l’animava a vendre-la. Veia clar que el pare sol no
podria treballar a la fàbrica i fer de pagès alhora, ja que tant el meu germà
com jo no volíem continuar el rem.
El pare va posar la casa en venda i un pagès que volia viure al poble li va
fer una oferta. No era molt per una casa tant gran, però necessitava
reparacions i el pare no les podia afrontar.
Després de consultar-ho amb l’avi, varen decidir que acceptarien l’oferta
sempre hi quan els donés prou temps per a construir una de nova dins el
mateix poble. Amb els diners que els va oferir aquell pagès varen proposar-li a
un constructor de fer-ne una de petita en un extrem del poble. El constructor
els va proposar fer una casa senzilla, però el suficientment gran perquè hi
cabés tota la família. Evidentment no seria gaire luxosa, però seria nova i les
portes tancarien bé, i el fred no s’escolaria per sota els finestrals.
Varen fer tracte i el pagès es va avenir a esperar que la nova casa estigués
acabada per traslladar-s’hi. Quan les obres varen començar, el pare anava
cada setmana amb l’avi a veure com anaven. A mesura que les parets anaven
pujant l’avi s’anà entristint. Mai va dir que enyoraria la casa on havia viscut
tota la vida, però poc a poc anar s’anà esllanguint fins que un mal dia va caure
malalt. El doctor Llabrés que venia sovint a veure’l ens va dir que no
n’esperéssim res de bo. El pare estava preocupat i no se’n sabia avenir. Per
animar-lo li deia que aviat aniríem a la casa nova i, allà, amb la calefacció es
referia. L’avi se’l mirava i li feia un somriure entre trist i melancòlic.
Segurament sabia que no arribaria a trepitjar-la mai, però no volia que el pare
s’entristís.
El pare li va demanar al doctor què li passava. El doctor va arronsar les
espatlles i va deixar la frase lapidari; És gran.
Aquelles paraules em varen caure com una llosa, volia dir que ja no hi
havia remei. El pare ens va cridar al meu germà i a mi i ens va dir que l’avi es
moriria aviat i que havíem de fer tot el possible perquè marxés content
d’aquest mon.
Sempre em va quedar el sentiment que l’avi no havia volgut deixar
aquella casa en la que havia viscut tota la vida, i per més racional que fos la
decisió de marxar-ne, en el seu interior sabia que patiria una enorme
melangia, sense les vaques, la llet, el cavall, els porcs. Ja sé que sembla
impossible estimar tot això, però aquesta era la seva vida i em va semblar que
no en volia viure d’altre. No li vaig comentar mai al pare, perquè la decisió era
raonada i ell mateix l’havia animat a fer aquest pas. Però a mesura que
s’apropava la data de marxar, el seu cor s’anà deprimint i no ho pogué
suportar.
Al cap de pocs dies va entrar en coma. Ens vàrem organitzar per vetllar-
lo. Jo, que ja tenia disset anys i era el gran, em varen encarregar que el vetllés
de nit, el pare continuaria treballant i portant el bestiar alhora, mentre que la
mare el vetllaria de dia. Ja no va menjar ni veure res més. Parlava entre
somnis i moltes vegades deia frases inintel·ligibles. Cada dia, a les sis del matí,
com si portés un rellotge incrustat al subconscient, s’aixecava esverat i deia
que havia d’anar a munyir les vaques. Llavors intentava calmar-lo dient-li que
el pare ja ho havia fet. Em mirava amb els ulls ben oberts, com si no em
conegués, i em deia; No, no, que en Pepet les muny a la tarda.
–No avi, que el pare ja ho ha fet abans d’anar a treballar.
Llavors es calmava i tornava als seus somnis.
Jo només demanava que no es morís quan jo el vetllava. Encara tenia
clavada la imatge de l’oncle Ton en el seu llit, i no volia veure com l’avi es
moria.
 He de dir que era un mal vetllador, dons el pare havia posat un cadira de
braços al costat del llit i, sense voler em quedava adormit i em despertava
sobresaltat i el mirava si respirava. Al comprovar que continuava respirant em
quedava més tranquil i tornava a seure. Això em passava vàries vegades al
llarg de la nit, fins i tot el pare em va despertar un dia que em va trobar ben
adormit i em va dir que anés al llit que ja se’n cuidava ell, i la mare aviat es
llevaria.
El pare va avisar el rector que va enviar un capellar per donar-li la
extremunció. La mare va posar llençols blancs i nets al llit. Vaig sentir com el
so de la campaneta pujava per l’escala de casa. Abans que el capellà arribés a
dalt, la mare ja li havia obert la porta. El va guiar fins a la cambra de l’avi. Ens
vàrem reunir tota la família al voltat del llit mentre el capellà li feia les últimes
uncions i pregava per la seva ànima. Per a mi va ser la senyal definitiva que no
tornaria a veure a l’avi viu. I vaig plorar mentre la mare m’abraçava i el pare
ajudava al capellà, perquè ho ho havia fet moltes vegades quan havia viscut
amb l’oncle Polit quan era un dels vicaris de Ripoll.
Aquell suplici no va durar massa, un dia al matí, mentre jo dormia, l’avi
va expirar. La mare no em va dir res. Un soroll de passes amunt i avall de la
casa em va despertar. Vaig sortir de la cambra i em vaig trobar unes persones
que no coneixia de res. Vaig anar corrent al seu dormitori i la mare no em va
deixar entrar. –És mort –. em va dir mentre m’abraçava. –L’estant vestint –.
Vaig plorar i no vaig saber que dir. Em va dir que se’n havia anat mentre
dormia i que no se’n havia adonat. Vaig estar content que no hagués patit.
Quan vaig poder entrar a l’habitació, li havien posat el seu millor vestit. Tenia
la cara dolça i semblava que dormia. Llavors em va saber greu no haver estat
allà quan va morir, encara que sempre havia esperat que no es moris quan el
vetllava. Em penedia de no haver estat despert totes les hores que em varen
tocar vetllar-lo, i vaig pregar perquè no m’ho tingués en compte.
Les cadires del rebedor s’emplenaren de persones que venien a donar-nos
el pesam. L’endemà l’enterràvem. Vaig acompanyar al pare al cap del dol, junt
amb el tiet Esteva. Al darrera s’hi afegiren els homes del veïnat i després la
mare i la tia Maria encapçalaren la comitiva de dones.
El pare es va posar el vestit negre de quan es va casar. A mi i al meu
germà ens posaren un braçalet negre a mitja màniga. Va ser un enterrament
d’un sol cavall i un sol capellà. No sé que va dir el capellà durant el sermó,
només veia l’església a través d’un mar d’aigua, i pensava que mai més el
tornaria a veure. Vaig està pensant amb les bones estones que havia passat al
seu costat; Quan tornant del camp cantàvem el ma, ma, matacuxon. Quan em
portava l’aigua fresca a la màquina de batre quan feia de tallaferro. Quan
anàvem dalt el carro encimbellat de garbes mentre el pare estirava el cavall.
Les rondalles quan espellofàvem el blat de moro. O com m’havia acompanyat,
feia pocs dies, a buscar el tren i anava vestit de soldat amb els cordons de les
milícies sobre el pit, i ell anava al meu costat com si jo fos un general. Les
imatges se m’aglomeraven sense ordre ni concert, fins que em vaig trobar al
cementiri, el capellà dient les últimes absoltes i els enterramorts segellaven el
nínxol. Quan tots foren foren fora i només quedàvem la família, el pare va
resar un pare nostre en veu alta i va acabar dient; esperem que al cel ens
puguem veure. Aquella frase em va quedar gravada i quan el pare va fer el
mateix camí, la vaig repetir. No sé si hi ha cel, però només en aquests casos
entens perquè els homes tenim la necessitat de creure en el més enllà. Al
menys em quedava l’esperança que algun dia el tornaria a veure.

Les meves primeres feines.

Els estudis amb els frares es varen acabar als catorze anys i era hora de
decidir què volia fer de la meva vida. En aquella època, era costum que, els
nois de la meva edat quan acabaven l’escola, entressin d’aprenents en alguna
de les moltes fàbriques que hi havien al llarg del riu. Les tèxtils eren el destí
natural de la majoria de les noies, mentre que els nois solien preferir els
tallers mecànics. Una de les més cobejades era la de Can Serra, ja que a
l’acabar l’aprenentatge podien anar a la muntura. Les contínues eren
màquines molt llargues que requerien ser muntades al lloc on havien de
treballar, això feia que es necessitessin molts operaris per aquesta feina i
s’haguessin de desplaçar a llocs on havien de treballar. Era una feina que
desitjaven tots els nois solters, sense càrregues familiars i que volien veure
mon. Molts dels meus companys somiaven en aquesta feina perquè els
permetria visitar altres pobles i, si tenien sort, podien ser enviat a l'estranger i
tot, cosa insòlita en aquella Espanya tancada econòmica i políticament. Era
també una oportunitat per conèixer noies i alguns, fins i tot, hi trobaven la
dona dels seus somnis. Els que tenien més sort podien ser llogats per
encarregats en alguna filatura i, els més eixerits, arribar a directors de fàbrica,
amb totes les avantatges que això representava; Tenir pis franc, inclòs
minyona, hortolà i la corrent elèctrica de franc, el que els representava un salt
econòmic molt important a les seves vides, i el què era més important,
aconseguien un estatus social envejable. Però a la mare, que el seus pares, i
ella mateixa havien treballat en empreses tèxtils i coneixien aquell mon, no els
agradava aquella perspectiva, consideraven que es fomentava el servilisme i
que l’amo era una entelèquia que vivia a Barcelona i pel que calia sacrificar-ho
tot.
Les terres que manàvem, a part de no ser nostres, eren insuficients per
mantenir la família. Per això, el pare i l’avi havien hagut de buscar-se feines
complementaries per a subsistir i m’aconsellaven que estudiés, ja que
consideraven que per viure dignament de la pagesia es necessari disposar de
moltes terres i invertir en maquinaria, cosa totalment impossible per una casa
de pagès sense terres, com la nostra. Però per anar a la universitat feien falta
recursos que a casa no teníem, així que el pare va decidir que fes els primers
cursos per lliure, mentre aprenia un ofici a l’escola industrial.
Quedaren enrere els treballs d’estiu a la màquina de batre, ara calia
trobar algun taller que on poder practicar durant les vacances estiuenques. Al
acabar el primer curs, a punt de complir el quinze anys, vaig fer pràctiques en
un taller que construïen telers i, que a més, tenien una secció de forja on
forjaven cigonyals per les seves màquines i per altres empreses. Com que
aparentava una corpulència molt desenvolupada per l’edat que tenia em varen
posar d’ajudant de forjador. Amb la innocència del qui no sap que volien dir
aquelles paraules em vaig presentar il·lusionat a la meva primera feina. La
missió de l’ajudant de forjador consistia en ajudar a l’operari a moure els
blocs d’acer incandescents que treia d’un forn que tenia a prop, i amb l’ajuda
d’unes pinces posar-los sota les mandíbules del martinet. Després de donar-li
una forma aproximada al què havia de ser la peça, passava a un altre martinet
que tenia una matriu amb la forma exacte del cigonyal que havíem
d’aconseguir. Aquell blocs d’acer roent, eren copejats per les mandíbules del
martinet que picava repetida i cansinament fins a donar-los la forma d’un
cigonyal per a un motor de camió o de tractor. El forjador col·locava el bloc
d’acer al forn que tenia al seu darrera, i quan tot ell tenia un color taronja
clar, és que ja era prou mal·leable per ser treballat, llavors, amb l’ajuda d’unes
mordaces, l’estiràvem i el posàvem sobre un carro per fer-lo lliscar dins les
mandíbules del martinet. Després em situava a l’altre cantó de la màquina i
cada vegada que el forjador deia dreta, esquerra, endavant o endarrere,
l’havia d’ajudar a moure aquell bloc d’acer roent. A cada martellada un pluja
d’espurnes incandescents es desprenien en totes direccions i, per protegir-
nos, portàvem davantal i manyoples d’un cuiro molt gruixut, casc amb visera
fumada que ens cobria tota la cara, i polaines, de manera que ens quedava tot
el cos protegit d’aquelles espurnes que sortien disparades com bales
incandescents cada vegada que el martinet colpejava el bloc d’acer. Durant els
mesos de Juliol i Agost, treballar al costat d’un totxo d’acer roent i tapat fins
dalt, feia que la calor esdevingués insuportable. A cada cigonyal paràvem i
sortíem fora al pati, ens trèiem el casc amb la visera i respiràvem. Els
descansos eren a discreció de cada forjador i sense cap mena de control, ja
que els caps sabien que a la mes petita insinuació les estenalles haurien
quedat penjades d’un ganxo i no haurien trobat ningú per fer aquella feina
tant dura.
El forjador que em va tocar era un home d’uns quaranta anys, alt i fort ,
amb la cara gravada, com si hagués passat la verola, encara que jo pensava
que era degut a les cremades produïdes per alguna espurna incandescent que
li havia travessat les proteccions. Cada vegada que alguna espurna aconseguia
travessar la barrera que el protegia, deixava anar els renecs més grans que
mai havia sentit.
A la tarda, quan arribava a casa. M’estirava pla sobre el terra del
menjador per sentir la frescor dels rajols a l’esquena, després, em banyava al
safareig i em posava fresc per sopar. Aquell any vaig estar alliberat de les
feines de pagès, no havia de munyir ni netejar les corts dels porcs com feia a
l’hivern.
Em va semblar que estava perdent el temps fent aquella, però crec que
va ser la més profitosa de la meva vida, ja que aquella feina tant dura em
acabar de convèncer que havia d’estudiar, per no haver de fer mai més una
feina com aquella, ni com la de la màquina de batre. Vaig jurar que acabaria la
alguna carrera, costés el què costés. Cap estudi podria requerir més esforç que
el d’aquell estiu.
El fet que el següent curs havia simultaniejat els cursos d’oficialia amb
els primers d’enginyeria tècnica em varen obrir les portes del departament de
qualitat de l’ empresa que construïa les contínues de filar que tots els meus
companys somiaven algun dia anar a muntar lluny del poble. Allà vaig
refermar la meva decisió de fer enginyeria. Interpretar plànols complexes,
prendre mesures complicades, veure com els components de les màquines
encaixaven amb precisió, era molt interessant per un noi de setze anys.
Els següent estius ja vaig anar a fer les milícies lluny de casa.

ppp
El feixisme
 L’incident del pare amb el guàrdia civil havia quedat gairebé oblidat, ell
no en va parlar mai i jo ja el recordava, però al rememorar aquells temps
t’adones d’infinitat de petit detalls que aleshores passaven inadvertits i ara
semblen surrealistes i donen una idea de com era viure en un règim nacional-
catòlic-feixista. Més enllà dels discursos nadalencs on el dictador, cada vegada
més dèbil i la veu més atiplada, recordava, invariablement, els perills
comunistes i els contubernis judo-maçònics que, segons ell, ens sotjaven des
d’exterior per arrossegar-nos cap al pervindre més fosc i tenebrós que mai
haguéssim somiat. Evidentment ignorava el significat d’aquelles paraules, ni
sabia què era un contuberni, ni qui eren els maçons, que invariablement
s’havien ajuntat amb els jueus, aquells que havien matat Jesús i que, segons la
paranoia franquista, continuaven conspirant per portar-nos tot tipus de
desgràcies.
Més enllà d’aquells advertiments, que suposo els seus seguidors
entendrien, però que jo no sabia a què es referia, hi havien els comunistes,
aquells que amagats darrere els Pirineus esperaven el moment per el moment
per envair-nos i portar-nos cap una dictadura sense llibertats i sense el clero.
Segons deien alguns la radio pirenaica continuava excitant les ments dels que
somiaven que algun dia Franco moriria i tindrien l’oportunitat d’arrossegar-
nos als inferns.
Mentre els d’acció catòlica aprofitaven per presumir de la seva bondat
infinita acompanyant amb ciris i mantellines negres cada una de les
procesons que alegraven la setmana santa, deixant els carrers sembrats de
gotes de cera i de pètals de rosa. Un fervor que es va acabar el mateix any que
el dictador va decidir descansar per sempre més al mausoleu que s’havia fet
construir dins una muntanya i que n’hi deia « El valle de los caidos» ja que
segons deia era un homenatge a tots els que havien mort per culpa seva seva i
on hi havia fet portar milers de d’esquelets d’homes que havien mort durant el
gloriós «alzamiento nacional», sense que els seus familiars se’n assabentessin,
i ara, les seves despulles li servien de teló de fons, perquè l’acompanyessin en
el seu viatge per l’eternitat.
En aquell entorn de fervor patriotic-cristià, la majoria de la gent
procurava sortir-se’n com podia, fent més hores extres que els rellotges,
perquè el país havia quedat tant ensorrat que hi havia feina per tothom i
s’havia de fer tot nou, des de les cases a les carreteres, protegits per unes lleis
que impedien l’entrada de qualsevol mercaderia que es volgués importar, era
l’època de l'anarquisme, on tot es produïa dins les nostres fronteres perquè,
entre altres causes no hi havien diners per comprar res, i els països
democràtics que havien guanyat la segona guerra mundial preferien ignorar-
nos i deixar que el feixisme s’ofegués en la seva autocomplaença. Eren els
anys cinquanta, els anys d’obscurantisme, que el règim encara creia que els
aliats podien recolzar alguna facció d’exiliats republicans i envair el país per
deslliurar-lo de l’únic règim feixista que havia sobreviscut a la segona guerra
mundial. Era l’hora que els falangistes lluïen encara les seves camises blaves i
els bigotis prims i retallats, com en Clark Gable en la pel·lícula « El que el
vent s'endugué» dels cabells planxats i engominats. En el No-Do, que s'emetia
abans de qualsevol sessió de cinema, s’encarregava de portar-nos les imatges
del «Caudillo» inaugurant pantans acompanyat d’un estol d’americanes
blanques que portaven els dirigents de la «Falange». Les reverències del clero
portant sota pali al «Caudillo» a les entrades i sortides de les catedrals,
envoltat de cardenals amb solideus i capes porpra i faldilles blanques
bordades per donar-li més importància a la seva presència. Era la manera que
tenia el règim de fer propaganda del «Caudillo». La radio i el cinema eren els
únics mitjans de comunicació i calia aprofitar-los al màxim.
Eren temps de fervor nacional, on església li mostrava a Franco el seu
agraïment i rendia homenatge als salvadors de la massacre que els havien
condemnat els anarquistes i els comunistes durant la guerra civil i, mentre els
militars es deixaven afalagar com a salvadors de la pàtria.
A les desfilades i a les manifestacions que es feien davant el palau
nacional de Madrid es veien milers de falangistes amb la ma estesa, com si
tots els espanyols fossin falangistes, mentre, al poble, en prou feines se’n
podien contar mitja dotzena. Els que acompanyaven l’alcalde a la processó del
dijous sant i la missa de la festa major. Però se suposava que en algun lloc
devien ser molts, encara que en el nostre entorn n’identificaven molt pocs,
encara que que aquests pocs condicionaven la vida de la majoria. Exercien un
control total, per a ocupar qualsevol càrrec públic, per treure’s el carnet de
conduir, per matricular-se a la universitat, era necessari el certificat de penals
i el certificat de bona conducta. El de penals acreditava que no havies estat
condemnat a presó i l’expedia el govern civil de la província, mentre, que el de
bona conducta l’expedia l’alcalde del poble o el rector, i acreditava que
portaves una conducta decent, acceptaves les lleis vigents i no se’t coneixien
activitats dubtoses en contra del règim ni de l'església. Tothom estava sota la
lupa del règim i del clero i, els que gosaven actuar i a vegades, ni tant sols
pensar, en contra d’ells, eren condemnats a l’exclusió social. Per sort als
pobles no va arribar la figura del sereno que hi havia a les grans ciutats, al que
els ciutadans havien de cridar perquè els obrís el portal de l’escala quan
tornaven més tard de les deu. Era una forma més de control, ell estava al
corrent de qui entrava i sortia fora d’hores, i si anava sobri o portava alguna
copa de més, i el consultaven abans d’emetre el certificat de bona conducta.
Hi havia un control exhaustiu de la població, i tothom sabia què li convenia.
Vaig créixer en aquell estat de llibertat on la paraula política era tabú i
els drets humans no se sabia el què eren, tot i així no hi havia neguit, la
ignorància ens protegia. Per un dictador no hi més remei que mantenir al
poble en la ignorància i en la por. Recordo que la primera mestressa que vaig
tenir a la pensió de Terrassa, que creia que tots els veïns eren espies, i que el
règim s’assabentava de tot el què fèiem, ens prohibia cantar, parlar alt, i
tornar més tard de les deu del vespre per no tenir problemes amb
l’ajuntament.
Anar a la universitat, encara que fos una universitat petita de províncies,
ja va ser un pas en el meu alliberament. Vaig arribar a Terrassa a primers
d’octubre del 62. Feia poc que la riuada del Vallès havia escombrat la població
deixant més de set-cents morts. Franco va venir a visitar els efectes de la
inundació. La població va ser presa per les forces de seguretat com si hi
hagués de passar alguna cosa. La gent parlava que s’havia d’anar a la rambla
amb les banderetes espanyoles que es repartirien abans de l’arribada del
generalíssim. Evidentment no hi vaig anar, no sé perquè no volia participar en
aquella xarlotada, em semblava d’imbècil prestar-se a aquella pantomima. Sé
que va recorre la riera de Rubí on s’havien construït cases fins a la mateixa
llera i que el cop de riu s’havia endut. Era el resultat lògic de la febre
especulativa que s’havia estès durant aquells anys arreu. Els immigrants que
arribaven del sud en busca d’una mísera feina, construïen ells mateixos
barraques on els semblava, ja que no podien permetre’s el luxe de comprar-se
un dels pisos que aixecaven els especuladors del regim, però els que varen
tenir la mala pensada de fer-les al costat de la riera ara s’apilotaven a les
esglésies dels cementiris i s’enterraven en foses comuns perquè no hi havia
prou nínxols.
Va ser el meu primer contacte amb el mon exterior. Desenes de
fàbriques tèxtils, construïdes prop del riu per aprofitar les seves aigües,
havien quedat inundades i les màquines plenes de fang. El que per per molts
va representar perdre la feina va ser per mi la meva primera oportunitat. El
pare m’havia donat l’adreça d’una família del meu poble que vivia a Terrassa,
els vaig anar a veure. Tenien un petit taller de reparació de maquina tèxtil i
havien rebut l’encàrrec de salvar del fang les màquines d’una fàbrica que
estaven colgades de fang. Els empleats de la fàbrica s’afanyaven a treure’l de
tot arreu i nosaltres havíem de desmuntar-les peça per peça, netejar-les i
torna-les a posar en funcionament. Als matins anava a la universitat i a les
tardes treballava fins a les deu del vespre en aquella feina m’havia de
permetre descobrir les intimitats del mon industrial que havia fet rics moltes
famílies de l’empresariat català. La majoria de màquines que ens afanyaven a
tornar a la vida portaven gravades en les seves estructures de ferro colat l’any
que havien estat concebudes. La majoria eren del segle passat, tenien més de
setanta anys i encara els propietaris s’afanyaven a reparar. Anys més tard vaig
comprendre l'agraïment i la devoció que havien tingut aquelles famílies pels
dictador, molts d’ells havien fet fortuna durant la primera guerra mundial,
després, Franco havia tancat les fronteres a qualsevol importació i els seus
productes es venien sense competència. Aquella maquinaria que hauria
d’haver estat renovada feia anys i que requeria moltes persones pel seu
funcionament, que arribaven abundants a cops de tren des d’Andalusia,
perquè als seus pobles els cacics tornaven a les velles costums de llogar-los a
la plaça del poble per peonades quan hi havia feina, i que Franco els facilitava
la marxa per alleujar aquelles terres de boques famolenques. Arribaven
disposades a treballar a canvi d’un salari míser, però que era molt més que el
que haurien percebut si haguessin continuat als seus pobles d’origen. Eren els
mateixos que es construïen les seves barraques al mig de la riera, els que
somiaven que algun dia els seus fills podrien estudiar, els que estaven
acostumats a obeir als cacics de poble sense protestar. Eren els fills d’aquells
que havien defensat la república a qui els havien promès la reforma agrària i
havien cregut la promesa que els deixarien conrear una petita part dels
latifundis que els envoltaven, però que els terratinents havien aconseguit
parar, ajudant a Franco en la seva creuada en contra del socialisme. Ara eren
els fills dels que havien perdut la guerra, els que havien après a l’escola que la
guerra havia sigut una creuada per salvar espanya del comunisme i de
l’anarquia, els que menjaven gràcies als menjadors del « Auxilio Social» i
jugaven al futbolin en el «Hogar de la falange» i veien pel·lícules censurades
en algun cinema d’acció catòlica. Ara treballaven contents dia i nit en unes
empreses que s’aguantaven gràcies als seus mísers sous. Però encara havien
de passar uns quants anys perquè el règim es veiés obligat a obrir les seves
fronteres i aquestes empreses de maquinaria decimonònica sucumbissin per
falta de competitivitat a pesar dels baixos salaris que percebien els seus
empleats, i haguessin de tancar davant la impossibilitat de renovar el parc de
maquinaria antiquat i inservible. Va ser el meu primer contacte amb el mon i
amb les conseqüències de la guerra.
La meva anada a la Universitat de Barcelona per estudiar enginyeria
superior em va tornar a posar en contacte amb amb la política del feixisme,
però des de l'òptica estudiantil dels anys seixanta, el maig del 68 va ser només
una explosió de descontentament amb l’ordre establert després de la guerra.
Els joves europeus protestaven contra el règims sorgits després de la segona
guerra mundial, mentre nosaltres encara teníem una dictadura que afusellava
als que gosaven oposar-se als seus designis. Es parlava de democràcia, de
partits polítics, de llibertat d’expressió, coses que m’eren totalment
desconegudes i que no enyorava perquè desconeixia i no sabia ni què eren.
Varen començar les vagues i les corregudes davant els grisos, jo, espantat pels
consells dels de casa que m’havien inculcat que no em fiqués en política,
procurava mirar-m’ho d’un tros lluny, encara que no podia evitar escoltar les
discussions polítiques que s’organitzaven a l’escola. He de reconèixer que
l’escola d’enginyers era la menys polititzada de totes i com que jo treballava
per pagar-me la carrera no tenia massa temps per assistir a aquelles trobades
polítiques. Una de les conseqüències que vaig trobar va ser l’expulsió del
campament milícies dels que havien estat detinguts per la policia en les seves
carregues contra els estudiants revoltats. Va ser la primera vegada que vaig
ser conscient que el sistema d’informació feixista era útil.

L’anada a Lloret

Al campament de milícies els companys parlaven de lligar, de la facilitat

amb què les turistes es deixaven fer petons. Tots explicaven aventures
extraordinàries, que segurament eren més imaginades que reals, però com
que als divuit anys la sang ja bull, tenia curiositat per conèixer com era aquell
mon del que parlaven.
Les meves experiències amb les noies del poble havien set sempre bastant
desastroses. Suposo que el meu físic no hi devia ajudar massa i sempre
m’havia considerat l’aneguet lleig de la colla. Els diumenges al Foment hi solia
haver una orquestra i els joves hi anàvem amb massa i les noies també,
sempre acompanyades de la mare d’alguna d’elles que feia de carrabina. El
sistema era molt original, l’orquestra es situava al fons de la pista en un
escenari elevat des d’on veien l’entusiasme amb que eren acollides les
diferents interpretacions. Les noies, amb les seves acompanyants estaven en
uns llotges que envoltaven la sala, mentre que els nois estaven drets al fons
parlant entre ells. En un dels laterals hi havia el bar que servia
fonamentalment perquè alguns dels nois passessin tota la vetllada repenjats
amb una certa fatxenderia a la barra aguantant una beguda i fent-se el distret
perquè no es veien en cor de treure cap noia a ballar. Els que no disposàvem
de recursos per aguantar la beguda ens havíem de conformar en estar parlant
en el fons de la sala mirant com els demés ballaven.
El sistema per ballar era anar a dirigir-te a la noia escollida i demanar-li,
llavors, ella dirigia una mirada dissimulada a la mare que les acompanyava
sol·licitant la seva aprovació, que solia concedir amb un lleuger moviment del
cap. Quan a la noia no li agradava el noi que se li havia acostat, senzillament
girava el cap cap un altre banda i feia veure que no ho havia sentit, i no es
tornava a girar fins que el noi havia desaparegut del seu entorn.
Hi havien tres motius pel que els nois s’apropessin a buscar una noia;
alguns era perquè els agradava ballar, sobretot quan tocaven peces que els
eren del seu agrad. A vegades lentes , a vegades ràpides i enganxoses. Era
l’època del rock and roll, del twist, però també dels vals, de les balades de Ray
Conniff, i de les cançons italianes del festival de Sant Remo.
Les orquestres, d’una qualitat més que acceptable, solien ser del mateix
poble o dels voltants, Els Fonts, La Tropical i el Lluisos de Taradell, encara
que a vegades venia algun cantant d’èxit del moment , com podia ser en José
Guardiola o en Ramon Calduc. Per la festa major la més esperada era
l'orquestra Meravella o algun cantant com la Rita Pavone. Llavors el ball es
traslladava a l’envelat.
Tant a l’hivern com a l’estiu l’acumulació de gent provocava que el baf
s’acumulés i la pista quedava molla a pesar de no haver-hi calefacció. Els dies
que hi havia algun cantant conegut, era tal la gent que hi havia que era
impossible d’entrar-hi a pesar que els organitzador apujaven els preus de les
entrades per fer el seu agost i evitar tanta massificació. Però llavors venien
joves de tots els pobles dels voltants i era impossible ballar. També eren molt
apreciats aquells dies perquè la munió de gent impedia que els balladores
estiressin els seus braços per mantenir a ratlla el seu company i així aquests
podien arrambar-se fins a ballar totalment agafats. Jo tenia el problema que
l’últim tren passava a dos quarts de nou i per tant a les vuit ja havia de
començar a desfilar i em perdia la meitat del ball. Tampoc és que fos massa
important, ja que el meu èxit era més aviat escàs i els dies que les noies tenien
molt per triar era més aviat nul.
Normalment, la nostra colla ens situàvem al fons de la sala i, com que cap
de nosaltres era un gran ballador, simplement intentàvem seguir el compàs de
la melodia sense trepitjar la noia que ens havia fet el favor d’acceptar-nos, ens
passavem l’estona xerrant entre nosaltres i mirant si alguna de les noies ens
mirava per proposar-li algun ball. Hi havien els professionals que no solament
els ballaven tots, sinó que que els tenien demanats amb antelació a diferents
noies, cosa que mai vaig poder fer.
A vegades ens organitzàvem per treure a tota una colla d’amigues.
Anàvem tot el grup i els demanàvem per ballar i després ens intercanviàvem
les parelles, era una manera d’apropar-se a la noia que volies conèixer però
que estava massa protegida pel seu entorn. Però el meu sex apeal era tant poc
i el meu amor propi tant baix que fins i tot en aquests casos tenia problemes.
Una de les vegades la colla va decidir treure a ballar una colla de noies que un
dels nostres coneixia. Era una manera d’apropar-se sense el perill de ser
rebutjats en massa. Un a un varen anar demanant per ballar a cada una de les
noies, evidentment les més atractives eren les que tenien més requesta, jo
anava l’últim fent cua per demanar la que em toqués, tampoc podia exigir
massa. Evidentment l’última era la més poc afavorida, però vaig pensar que li
faria un flac favor si no li demanava per ballar, després que totes les seves
companyes estaven ja a la pista. Armant-me de valor li vaig fer la pregunta de
rigor; vols ballar?. L a resposta va ser; No. I va girar la cara mirant cap un
altre banda. Els colors que em van pujar a la cara, degueren ser d’un vermell
estrident, perquè la calor que sentia a la cara era pitjor que la que sentia quan
treia el bloc d’acer roent del forn de la forja. Vaig girar-me i vaig travessar tota
la sala amb el cap cot, esperant que poca gent s’hagués adonat del meu fracàs.
No vaig esperar que els companys tornessin del seu ball, vaig sortir i vaig anar
a l’estació a esperar que passés el tren. Durant tot el trajecte vaig està pensant
en aquella vergonya i em vaig proposar no tornar al ball.
Però al campament tots parlaven de la facilitat amb la que es lligava amb
les estrangeres, així que en un dels permisos, amb en Pere Puntí varem
decidir anar a Lloret en busca de l’estrangera. En Pere feia poc que s’havia tret
el carnet de conduir i el seu pare li deixava el sis-cents. Així que ens vàrem
proveir d’un sac de dormir i vàrem enfilar la carretera de la costa. Hi vàrem a
mig matí. Varem anar a la platja i vàrem llogar un patí de pedals i ens vàrem
passar dues hores pedalant. A l’hora de dinar ens varem menjar l’entrepà que
portàvem i vàrem buscar un lloc on passaríem la nit. A l’entrada del poble hi
havia un parterre amb una vella barca de pescadors com embelliment. Varem
decidir que el vespre dormiríem sota aquella barca i l’endemà tornaríem a la
platja. Al vespre, ens vàrem posar el millor que teníem i varem anar a una
sala de ball. Estava plena d’estrangeres, tal com havíem suposat. La majoria
de galtes i braços vermells per les preses de posar-se morenes. Jo hi en Pere
començàvem a sentir els efectes de les dues hores que havien pedalat per la
platja sense cap mena de protecció pel sol i també lluíem una pell rosada i
saludable com elles.
No ens va ser difícil entaular conversa amb unes irlandeses de pell blanca
i pigada que també semblaven haver pres el sol com nosaltres. Amb el nostre
anglès de principiants ens fèiem entendre i elles semblaven encantades de la
nostra presència. Vàrem ballar tot el que no havíem fet al poble durant tot
l’estiu. Ens varen convidar a seure amb elles i fins i tot es va escapar algun
petó escadusser. Però quan ja portàvem una bona estona amb elles, les
espatlles i l’esquena em va començar a coure de mala manera, fins que no vaig
poder més i li vaig dir a en Pere el què em passava. Ell em va respondre que li
passava el mateix. No vàrem poder aguantar més i a pesar que la companyia
era agradable i que mai havíem tingut tant d’èxit amb alguna noia, vàrem
haver de marxar. Ens vàrem estirar els sacs de dormir sota la barca que
havíem localitzat i ens anàvem posant aigua a les espatlles i a l’esquena per
mirar de mitigar la coïssor. El que havia de ser la nostra nit triomfal acabà
sent una nit sense dormir esperant que es fes clar per tornar a casa.

Les milícies

El següent contacte amb el dictador va ser a les pràctiques de milícies a

la Corunya. El règim vivia en el perpetu temor que els països democràtics de
més enllà dels Pirineus poguessin finançar als republicans que s’havien exiliat
al acabar la guerra civil i es produís una invasió. Ignoraven que havien estat
repudiats per la societat francesa i lluitaven per sobreviure. Per calia tenir
l’exercit a punt per repel·lir qualsevol intent d’invasió. Una de les formes que
se’ls va ocorre, per disposar d’un exercit suficient nombrós en cas de
necessitar-lo, era formar suboficials de complement, que actuarien sota la
direcció dels oficials «xusqueros» que havien promocionat durant la guerra i
que ara vagaven per les casernes sense saber què fer però, que en el cas
d’haver d’armar altre vegada un exercit serien necessaris, ja massa vells per
actuar a primera línia, servirien per a manar als oficials de complement que es
formarien en en els campaments d’estiu i que serien universitaris
Per mi era una oportunitat de fe la mili sense haver d’interrompre els
estudis, ja que es realitzaven en quatre estius, dos de formació en
campaments construïts expressament per aquest fi, i dos estius més de
pràctiques en una caserna. El dos estius de campament no varen tenir massa
història, més enllà que riure de la ignorància dels capitans i tinents que
explicaven que una bala de canó descrivia una trajectòria parabòlica com una
gran novetat i amb total desconeixement de la física. Eren uns incultes que es
limitaven a llegir uns apunts que algú els havia preparat. Però llavors, jo tenia
disset i divuit anys i estava descobrint el mon i totes aquelles incongruències
em semblaven consubstancials amb la vida militar. Però el meu poc esperit
militar em va trair, ja que a pesar d’haver intentat passar desapercebut el
tinent no va veure clar que jo tingués en gaire estima l’exercit i va recomanar,
a pesar de tenir una de les millors notes del curs, que no em fossin atorgats els
galons d'alferes i vaig ser relegat a sergent. No em va importar massa ja que
eren veritat els arguments del tinent i no podia negar que tota aquella
parafernàlia d’obeir per decret no em convencia. A més sortiria amb el
número 1 de la meva promoció de sergent i això em permetria triar el lloc on
volia fer les pràctiques. Vaig triar la Corunya, perquè era el lloc més lluny de
casa i tenia paltges. La idea era fer unes vacances lluny de casa. El resultat no
va estar gaire lluny del què havia planificat. En aquella època el turisme
estava poc desenvolupat i la vida dels pobles del voltant de la Corunya girava
a ‘entorn dels pescadors i de les festes marineres, el que feia que els dies que
tenia lliures fossin molt agradables. Com ho va ser assistir a les festes que
organitzaven al club d’oficials per intentar que les seves filles encarrilessin la
seva vida amb els universitaris que feien les pràctiques de milícies.
Jo feia les pràctiques els mesos de juliol i agost, coincidia amb els mesos
que Franco solia estiuejar al Pazo e Meirás. Un palauet que havia estat de la
família de donya Emilia Pardo Bazán i que havia estat comprat pels alcaldes
feixistes de la província i regalat a Franco en plena guerra civil. Jo feia les
pràctiques en una companyia de transports que disposàvem de tot tipus de
camions, des de grues fins a camions cisterna, i ens encarregàvem de portar-
los tot el què necessitava Franco i tota el seu acompanyaven. Jo anava a
comandament d’un comboi que, entre altres coses proveíem d’aigua potable
els pazo. La meva sorpresa va ser que a un kilòmetre abans d’arribar al pazo
hi havia un control vigilat per sodats de la guàrdia mora. No vàrem poder
passar d’allar. Després d’entregar la documentació, uns soldats moros varen
agafar els camions i els varen acabar de portar fins el pazo, mentre nosaltres
ens vàrem haver d’esperar que els descarreguessin i ens els tornessin. No vaig
comprendre com aquell home que havia guanyat la guerra amb els homes del
país havia de recorre a la guàrdia mora per la seva seguretat.
Entre els reclutes hi havia molts nois que eren de l’interior de Galícia i
que parlaven només el gallec. Els caporals, que eren els únics que tenien
tractes amb ells els ridiculitzaven per no saber la llengua de l’imperi i eren
castigats a les feines més desagradables perquè veiessin la necessitat
d’aprendre el castellà.
Aquells mesos eren aprofitats pels comandaments de la companyia per
fer torns de vacances, així que quedàvem només la meitat dels comandaments
i els de complement. Es podria dir que eren els mesos més relaxats i al bar
convivíem tots els comandaments. No es podia dir que tinguessin una feina
dura. Ens passava a buscar l’autocar militar , feia sempre el mateix
recorregut, començava la ruta a les nou del matí per la residència d’oficials i
suboficials que estaven solters, que era on vivia quan no estava guàrdia.
Després continuava fins els blocs de pisos on hi vivien els comandaments que
tenien família, per finalment recollir els comandaments superiors que vivien
en xalets privats. A les deu del matí arribàvem a la caserna. La primera feina
era que cada comandament passava revista als soldats que els esperaven en
formació davant el pati d’armes i escoltaven les novetats que els explicaven els
comandaments que estaven de guàrdia. Durant aquells mesos d’estiu eren els
alferes i els sergents de complement. Un cop havien escoltat la frase, « sin
novedad en la compañía», operació que no durava més de deu minuts,
entràvem tots al bar per esmorzar. Es prenien unes salsitxes amb ous, o bé un
bocata de calamars mentre buidaven una empolla de vi i ho acabaven amb un
cigaló de conyac o d’anís. Amb el cap ben enterbolit per l’abundant alcohol
llegien els diaris que els quiosquers de la Corunya posaven amablement a la
seva disposició. La majoria es decantaven pels diaris esportius, mentre que
uns pocs llegien els de política. Feia poc que havien passat els successos de
Maig del 68 i les planes polítiques anaven plenes del què passava a París. Els
estudiants s’havien revoltat i de Gaulle havia anunciat eleccions anticipades,
les americans cremaven amb bombes de Napalm les selves del Vietnam,
inclosos els seus habitants i feia poc que havien assassinat a Matin Luter King,
hi havien manifestacions arreu reclamant la sortida dels americans del
Vietnam, els estudiants francesos havien muntat barricades a totes les ciutats
de França, i el partit comunista francès preferia Mao perquè era més radical.
Mentre els estudiants espanyols es manifestaven i els grisos corrien darrera
seu. A cada notícia el comentari era el mateix, si els deixessin fer a ells aviat
s’acabarien tots aquests problemes, només s’havien de afusellar-ne uns
quants i tothom callaria. Els comentaris eren tant feixistes i tant prepotents
que inclús jo que no m’havia ficat mai en política em feien fàstic. Tot es podria
resoldre com a la guerra civil. Sense contemplacions. Per ells de Gaulle era un
calçasses «Franco les enseñaría a estos niñatos como se resuelven estos
problemas» «Les enviaría los tanques y las barricadas se acabarían
pronto». «Jo los fusilaba a todos, sin contemplaciones” “ Que nos los traigan
aquí, sabrán lo que es la libertad” “ Estos americanos son unos aprendices».
«A estos hippyes los les quitaría pronto las ganas de protestar». “Este Mao
es un marica”. La fatxendaria era tal que em semblava impossible que hi
hagués persones que pensessin d’aquella manera. Quan havien acabat amb el
repàs diari del què passava i haver emès les seves particulars opinions sobre
com resoldre els problemes del mon, ja era la una del migdia, l’hora de pujar
l’autocar que els havia portar a les seves residències. Poc a poc em vaig anar
adonant del que significava ignorància, fatxenderia, envaniment, ganduleria.
Aquella sensació que eren els amos del mon, que estaven per sobre del bé i del
mal, aquella ignorància supina del què passava realment al mon. Que guanyar
una guerra els havia convertit en savis de la nit al dia. Que podien fer el què
volguessin. Que sabien com resoldre-ho tot. Alguns dels tinents que hi havia a
la caserna ja eren d'acadèmia i no havien fet la guerra, però els seus
comentaris eren encara més demolidors que els dels vells, tenien a Franco, a
qui no havien conegut mai, com un déu. M’imaginava el què els havien
ensenyat a l’acadèmia general militar de Saragossa i se’m posaven els pels de
punta. Tot allò em feia pensar que tenia raó l’avi quan deia que no m’havia de
ficar en política. Vaig entendre què eren el soroll de sabres que va tutelar la
transició política espanyola. Què pensaven els militars davant qualsevol
problema que te la societat i com es deu haver transmès aquella sensació
d’impunitat d’una generació a l’altre.
De mica en mica vaig anar comprenent el valor de les paraula llibertat,
del valor de la democràcia, del què volia dir viure en societat, de la
importància de la compassió, del perquè els joves eren rebels, del significat de
la tolerància, de l’amistat, de l’amor, de la pau. Fins aleshores havien estat
paraules retòriques pronunciades pels companys de la universitat sense
comprendre’n el valor de cada una d’elles. Em vaig adonar que la mili havia
estat una gran experiència per a mi, i no em va quedar cap dubte que
començava a comprendre el mon. Veure el comportament dels militars, sentir
els seus comentaris, escoltar els seus raonaments, em va fer adonar de com es
gestaven les guerres. De perquè aquells ignorants es sentien els protectors de
la societat i com el el seu poder estava darrere de tot el què passava. De com
es sentien, en última instància, els vigilants de la societat. Sempre a punt de
de salvar la pàtria. Les reclamacions sindicals, les vagues estudiantils, els
partits polítics, tot, en fons, estava tutelat per ells. Ells es sentien els garants
de la pau i de la unitat de la pàtria. Els polítics eren uns titelles als que
tutelaven a distància, sense que ells se’n adonessin. Ells tenien l’última
paraula, el poder de les armes i, per tant, en última instància, la raó. L’exercit
era un ens, una organització que tenia sentit per si mateixa. Que exigia als
seus components lleialtat, compromís i obediència cega, cosa que els feia
indestructibles inclús en temps de pau, i que sempre podien imposar la raó de
les armes. Vaig comprendre la dificultat de l’existència del poder civil, de la
independència dels polítics, dels mecanismes que hi havien darrere les
dictadures militars que governaven a mig mon, i la dificultat d’una vertadera
democràcia. Admirava els països europeus perquè em semblava que havien
sabut resoldre aquest conflicte d’interessos entre el poder civil i el militar. Els
veia com el símbol del què havia de ser la democràcia. Potser perquè havien
hagut de passar per dues guerres mundials per comprendre que havien de
desposseir els militars del seu vertader poder, que és el de la intimidació de
les armes, i suposava que els alts comandaments militars els exigien haver
estudiat humanitats abans que tècniques militars.
Tants anys després d’aquella experiència, continuo pensant que no ha
canviat res, que encara estem sota la vigilància última d’aquell poder i que els
polítics estan permanentment condicionats, i no s’atreveixen a prendre
moltes de les decisions necessàries per deixar de ser un país vulgar. La banca,
el clero, continuen mirant l’estament militar com el garant de les seves
prebendes, i tants anys després tot continua igual.
Em vaig adonar que els homes som les varetes de ferro de les
balconades, totes hem estan modelades per la forja de l’entorn, la família, la
religió, la societat que ens envolta, cada dia un cop de massa deformat el dur
material del que estem formats i anem prenent la forma que tenim de grans.
Evidentment cada balcó té una estètica diferent, i cada país fa les proteccions
dels seus balcons de diferent material i forma, i en l’actualitat hi ha una
revolució en la forma de tancar les balconades. Però jo em considero un balcó
dels d’abans, d’aquells de varetes de ferro, totes iguals i amb formes més o
menys artístiques. Cada ensenyament, cada vivència, és un cap de mai sobre
l’enclusa de la nostra vida, i el ferro es va retorçant fins a tenir la forma que
vol el forjador. Ja he vist com els militars els forjaven tots de la mateixa
manera fins a tenir una personalitat que difícilment podran canviar al llarg de
la vida. Jo vaig intentar esquivar tots els cops de mall que aquells forjadors
d’homes valents em volien sotmetre. La família és una altra enclusa sobre la
que ens aniran conformant el nostre caràcter. La seva manera de veure la
vida, les experiències que han viscut plegats, li han han anat conferint un
caràcter que, sense adonar-nos-en, ens ha anat conformant. És curiós veure
com els germans tenen una forma de parlar i de caminar molt semblants, en
canvi un fill que és adoptat per una altra família adopta els trets d’aquella a
pesar de no tenir els mateixos gens. He de reconèixer que la meva
idiosincràsia ha vingut determinada pels meus orígens. Però poc a poc altres
malls han anat canviat la meva forma original i l’ha anat fent divergir dels
meus. L’escola, la universitat, la religió, les costums, el poble, la vida, els
amics, la nova família que vaig fundar m’han fet osques, plegats, bonys i
forats que m’han anat conformant.
Voldria aturar-me una mica en com la religió i les costums m’han
modelat. Per començar les idees bàsiques de la religió catòlica, encara que no
ens confessem practicants, en confereix un caràcter diferent a altres pobles
amb diferent manera d’entendre la vida espiritual. La qüestió del pecat, per
exemple. Per noslatres el pecat és una falta que pot esser esborrada pel sol fet
de la confessió. Això tant simple ha portat a la societat catòlica a actuar de
manera molt diferent a la societat hinduista per exemple. Per nosaltres el fet
de d’actuar en contra de les nostres conviccions no te més importància que la
que te equivocar-se en pintar una paret d’un determinat color, sempre podem
repintar-la d’un altre color i el problema queda resolt. En canvi per la cultura
hindú o budista, tot el que anem fet de malament en aquest mon queda
emmagatzemat en el nostre Karma i ens veurem a repetir l’experiència, en
una futura reencarnació, fins que no haguem superat aquest defecte. Això
provoca que un hindú cregui que ha de fer contínuament el bé i que no
arribarà al Nirvana fins que no hagi superat tots els entrebancs que se li
posaran al davant. En canvi per a nosaltres podem caure i aixecar-nos tantes
vegades com sigui necessari, només cal que ens penedim abans de morir
perquè tots els pecats ens siguin perdonats. Això, en aparença tant simple, ens
fa una profunda osca en la m¡nostra manera d’actuar. No actuar correctament
no és greu, només cal penedir-se’n en algun moment i tot arreglat. Això ens
col·loca en inferioritat de condicions respecte altres pobles amb diferents
creences, per exemple podem ser murris, saltar-nos les regles, incomplir les
nostres obligacions morals, sense remordiment, igual que la nostra religió ens
perdonarà, nosaltres ja ens hem perdonat per endavant, i sense necessitat de
confessar-nos. És una fet tant interioritzat que podem actuar en contra de les
nostres conviccions sense immutar-nos. Un cop comprens que la vida has de
respectar els demès i que no pots saltar-te la moralitat que tu mateix t’has
imposat, llavors comences a tenir la possibilitat de ser feliç.
La compassió, per exemple, per un hindú o un budista és un deure, no
una virtut com l'entén la religió catòlica. Tenir compassió de tot el què ens
envolta, dels animals, de les plantes, dels nostres veïns, és un deure alienable,
el què fa que la seva manera d’entendre les relacions amb tot el què els
envolta sigui diferent, el respecte pel medi, pels animals, pels companys, per
la família, tot té una significat diferent. Per a nosaltres és una possibilitat, no
una obligació. Per tant ens compadim només de situacions extremes que
fereixen la nostra sensibilitat. Hi ha multitud d’aspectes que sense adonar-
nos-en condicionen la nostra manera de viure. Per un jueu fer diners és una
obligació, és una manera de protegir-se contra l’entorn hostil en que sempre
han viscut, en canvi per un musulmà, el fet de cobrar interessos per un
préstec era usura, i fins no fa massa anys, només estaven permesos els
préstecs entre familiars sense interès. Aquesta simple limitació mental els ha
portat a un endarreriment en el seu desenvolupament econòmic que ha portat
greus problemes socials.
La paraula d’un jueu és sagrada, els obliga més que un document signat.
Aquesta simple creença els va permetre crear les taules de canvi de l’edat
mitja. Aquelles taules de canvi permetien a un comerciant poder viatjar sense
diners, només amb un document que el canvista de la seva ciutat li estenia
expressant el crèdit que disposava. Així podia viatjar sense diners i comprar el
què necessités, i que era abonat pel jueu que tenia una taula de canvi més a
prop. Quan retornava a la seva ciutat abonava al jueu que li havia proveït del
document de crèdit la quantitat que li havia avançat l’altre canvista, mentre
els dos canvistes es posaven d’acord per saldar les diferencies en amb altres
operacions inverses. Això els permetia viatjar sense diners i sense por de ser
assaltats, i desenvolupar el comerç i moure grans quantitats de diners sense
perill, el què va revolucionar els intercanvis comercials i va donar lloc als
bancs moderns. La confiança no és igual en totes les cultures. En la nostra
cultura podem demanar un préstec sense tenir la certesa de si el podrem
tornar. La nostra cultura està bassada en el murri, en el que sap treure profit
dels buits legals, en la corrupció, en l’amiguisme, en el que te influències, per
tant la nostra visió del mon, la nostra manera d’actuar, és diferent de les
altres cultures que ens envolten. Aquesta cultura ens ha modelat, lentament,
sense que ser-ne conscients, però profundament. Fins al punt de no saber qui
som realment i que ens ha estat infós. Quan penso en tot el bak ground , els
antecedents que m’han portat a veure el mon de la manera que el veig, penso
que que cadascú el te diferent. A aquells militar de la caserna de la Corunya
no tenien altre punt de vista que el que els havien inculcat a l’exercit i al seu
ambient familiar, i això és irreemplaçable. Només la cultura, el conèixer altres
maneres de pensar, els intercanvis culturals poden aportar-nos una mica de
llum i evolucionar. Però com hauran evolucionat si sempre han estat en els
mateixos ambients i les mateixes acadèmies militars portades pels hereus del
franquisme? No és qüestió de coneixements militars, és qüestió de voler
entendre la resta del mon.
Però com diu Confuci, cap governant pot mantenir-se al poder
indefinidament si no compte amb l'aprovació de part del seu poble, i a en
aquella època Franco era vist com un salvador per bona part de la població.
No s’ha d’oblidar que els que havien perdut la guerra havien jeien a les
cunetes o havien hagut d’emigrar. Quedaven per tant els falangistes, els
catòlics, els que havien aprofitat la guerra per situar-se econòmicament, els
indiferents i els que callaven per por. Encara avui en dia continua havent-hi la
mateixa proporció de persones, només alguns,del que ja no no han viscut la
guerra, tenen una visió diferent dels seus pares. Però la composició dels
partits polítics continua reflectint la divisió entre els partidaris del dictador i
els que l’abominen.
Forjats tots de la mateixa manera formem part de la barana i mirem a
banda i banda i els sembla, que malgrat les petites diferencies que es
produeixen quan es forja a ma, ens sembla que tots som igual i, quan en
veiem de diferents, pensem que són esguerrats i que nosaltres som els únics
que tenim la forma correcte.

Epílog

Els aiguats

L’estiu de 1962, en el que vaig fer setze anys, vaig acabar els estudis de
formació professional a Vic, que havia compaginat, per lliure, amb el curs
d'ingrés i comú de peritatge. Així que aquell octubre aniria a Terrassa per
continuar els estudis. Estava trasbalsat, per primera vegada viuria fora de
casa i era tota una aventura per un noi que només havia sortit dues vegades
del poble, que varen ser els dos dies que m’havia anat a examinar a Terrassa i
que m’havia acompanyat el pare perquè no em perdés.
El pare li va demanar a en Lluís de ca la Camila que em busqués una
pensió per mi, dons ja feia un parell d’anys que estudiava peritatge tèxtil a
Terrassa on era l’únic lloc d’Espanya que el feien, ja que entre Sabadell i
Terrassa s’hi concentraven més de la meitat dels talers que hi havien a tot
Espanya. Desprès va parlar amb la Maria de can Serracanta, que era parenta
de lluny de la iaia Margarida, perquè li demanés al seu germà, que hi tenia
una petita empresa de muntadors, si em podria buscar algun taller per
treballar a les tardes. En Serracanta li va dir que podria treballar al seu taller,
ja que tenia molta feina.
Així dons ja ho tenia tot a punt per anar-me’n a viure lluny de casa,
estudiaria als matins i treballaria a les tardes i, així, la meva estada fora no
seria tant costosa per ells, ja que en aquella època el pare treballava de peó a
Conductors Elèctrics Roqué i el seu sou era més aviat de subsistència.
Per un cantó estava neguitós però, per l’altre, estava il·lusionat, sortiria de
casa, estudiaria en una universitat i treballaria per guanyar-me la vida. Tenia
més clar que mai que acabaria una carrera i mai més tornaria a treballar en
una feina com la que m’havien buscat aquell estiu, dons vaig anar a treballar a
can Pela-esquenes –bé, aquest era el motiu amb que es coneixia empresa per
la duresa dels treballs que s’hi desenvolupaven–. Es dedicaven a construir
telers, i tenien una una foneria on emmotllaven les bancades de ferro colat
per a les seves màquines i una secció de forja, quatre martinets, on
estampaven cigonyals per les seves màquines i pels camions i tractors Ebro,
que es fabricaven a Barcelona i que estava protegida pel govern, ja que
estàvem en plena autarquia i no s’importava res de l’estranger.
El destí, o la meva constitució de noi cepat, va fer que m’enviessin a la
secció de forja com ajudant de forjador, on quatre martinets repicaven el ferro
roent a una cadència fixe i monòtona, al temps just que el forjador i el seu
l’ajudant necessitaven per girar la barra d’acer i modelar-la. La meva feina
consistia en ajudar al forjador a moure aquella barra de ferro roent des la
fornal, que estava darrera el martinet, i amb l’ajuda d’unes grans tenalles,
fins sota les mandíbules del martinet. Llavors me’n anava a l’altre banda de la
màquina i mentre ell l’agafava per un cantó jo, des de l’altre banda, l’ajudava a
anar movent aquell el tros de ferro al ritme del martinet. Amb el peu, el
forjador lliurava l’embrague i el martinet començava a pujar i baixar deixant
anar tota la seva força sobre el ferro roent, alhora que sortien esquitxos de
ferro en totes direccions, que evidentment anaven a parar sobre nostre que,
malgrat anar totalment tapats amb casc amb visera, gruixuts davantals,
manyoples, maneguets i polaines d’aminat, costava aguantar les esquir-les de
ferro roent que es clavaven a les proteccions.
Encara que a sota només portava només unes calces curtes i una
samarreta prima, la calor de la fornal i la radiació que desprenia el ferro roent
feia que estiguéssim amarats de suor de dalt a baix. Entre peça i peça, el
forjador parava la màquina i sortíem al pati, ens trèiem les proteccions i
bevíem aigua del canti i ens la tiràvem per sobre, mentre els forjadors es feien
els valents davant nostre i alternant l’aigua amb la botella de vi negre.
Jo me’ls mirava amb una barreja d’estupor i admiració. Eren homes
valents que els agradava presumir de la seva força. El dia que vaig marxar vaig
fer el jurament que mai més tornaria a fer una feina com aquella, vasig
semblar l’Scarlet O’Hara en la pel·lícula de Lo que el viento se llevó –perquè
llavors les pel·lícules eren totes en castellà– quan va jurar que mai més
tornaria a passar gana. Jo em vaig prometre a mi mateix que acabaria
enginyer i que mai més tornaria a fer una feina d’aquelles.
El meu forjador era una home que aparentava uns seixanta anys però, en
realitat, no arribava als quaranta. Tenia la cara ennegrida per l’exposició
continuada al foc i gravada com si hagués passat la verola, degut a les petites
esquir-les que, tot i les proteccions, li aconseguien arribar fins a la pell. Anava
rapat al zero per poder-se eixugar al cap quan es treia el casc i havia perdut la
meitat del cabell. Es feien els valents davant nostre, que els miràvem amb una
barreja d’admiració i planyiment, per haver de fer aquell treball tant feixuc,
que suposo que acceptaven per l’alta remuneració que en treien i l’admiració
que els tenien els demés treballadors, ja que era una feina que molt pocs
podien fer. Evidentment els ajudants canviaven cada dos per tres i solien ser
nois joves com jo que era la primera feina que els oferien. Vaig entendre
perquè li varen dir que si de seguida al pare el dia que va anar-hi a demanar
feina per mi i perquè en deien a can Pela-esquenes.
Al vespre, quan arribava a casa, m’estirava al terra del menjador per
trobar la frescor de les rajoles a l’esquena, desprès em ficava al safareig i m’hi
estava una llarga estona, fins que venia el cavall a abeurar-se quan l’avi el
deixava anar per netejar-li la cort, però, al cap d’uns dies, em vaig acostumar
a amanyagar-lo mentre s’abeurava i així m’hi podia estar una estona més
compartint el safareig amb l’euga, que semblava que comprengués que
necessitava estar-m’hi una estona més, dons ella també havia suat de valent
traginant les garberes del camp fins a l’era de la màquina de batre. Llavors
l’amanyagava i li mullava la seva immensa testa, mentre, ella prenia paciència
i s’espolsava l’aigua de tant en tant, desprès rellinava i se’n tornava a la cort
on l’esperava el menjar que li havia posat l’avi.
Aquell any el pare em va deslliurar de les feines de la casa, així no vaig
haver de munyir les vaques ni anar a garbejar com havia fet els altres anys,
però m’hauria estimat més anar al camp a ple sol que suportar la calor del
ferro candent sota un gruixut abric d’amiant.

Aquell setembre va acabar amb una gota freda que es va centrar a Sant
Llorenç del Munt i la serra de l’Obac. Les petites rieres que havien dormit
durant anys l’enyor d’una mica de d’aigua, es varen despertar de sobte per
una pluja abundant, encara que no exagerada, perquè varen caure 225 litres
per metre quadrat, i es varen desbordar. La Rambla de Terrassa, de la que ja
ningú a la ciutat recordava que antigament per allà passava la riera de Palau i
que havia estat substituïda per una canalització subterrània fins a desembocà
a la riera de les Arenes, hi varen perdre la vida 72 persones i 17 més es
donaren per desaparegudes.
A la riera de les Arenes, que com el seu nom indica estava sobre un llit de
còdols i sorra va reclamar el què era seu i es va emportar moltes cases i més
d’un centenar de persones. Una mica mica més avall la riera va travessar
Rubí, on hi havien construït fins i tot fàbriques a la seva llera es va emportar
més de dues centes persones, i així un poble rere l’altre fins arribar al mar,
emportant-se centenars de cases construïdes a les seves lleres sense ordre ni
concert i amb elles els seus humils ocupants, immigrants que havien arribat
atrets pel somni català de feina a dojo, i que ignoraven que abans que ells les
aigües conservaven el seu dret de pas sobre els terrenys que havien construït.
La crònica oficial va dir que havien mort més de set-centes persones, la
realitat potser no se sabrà mai perquè molts dels que vivien allà eren il·legals i
el règim no tenia cap ganes de mostrar la seva cara més especuladora, ja que
molts dels terrenys que havien estat arrasats havien sigut de governants del
règim o de parents propers.
Això si, després, les autoritats es varen afanyar a dir que les cases eren
construccions il·legals que no disposaven de permisos, fent veure que era la
primera vegada que s'assabentaven que allà hi vivien milers de persones
atretes per les ofertes de feina que les empreses tèxtils de Sabadell i Terrassa
feien arribar a pobles d'Andalusia per atreure‘ls a un paradís que els podia
donar feina, però no pas un habitatge digne. Varen acudir al reclam d’una
burgesia que els quedaven quatre dies mal comptats per sucumbir a la
competència estrangera.
Tot això passava el 25 de Setembre, i jo arribava a Terrassa el 2 d’octubre.
Quan vaig baixar del tren encara eren ben visibles els estralls de la riuada,
carrers plens de fang, cases mig ensorrades, industries parades i centenars de
soldats amunt i avall i el desfile d’autoritats fent veure que tot allò els
importava, i prenent decisions perquè no tornés a passar mai més una cosa
com aquella.
–Arribes a bona hora –Em va dir en Francesc de cant Serracanta amb el
posat foteta que tenia sempre–. Hauràs d’anar a Castellà del Vallès on un
client nostre la riuada li ha negat la fàbrica. Quin dia comences les classes ?
Li vaig contestar que fins el quinze. Dons ja pots començar demà mateix a
les sis del matí, i treballaràs tot el dia fins que comencis l’escola, llavors, faràs
el torn de tarda de dues a deu del vespre. Ah, dissabtes i diumenges inclosos.
No vaig gosar demanar-li quan cobraria, el més important era tenir una feina.

A la sis del matí era a la porta de l’empresa. Em varen posar sota les
ordres d’un operari que es deia Joan París, que amb la seva moto em va portar
fins a Castellà. L’empresa era a Can Barba, i estava a tocar el riu Ripoll. Quan
vaig baixar a les naus de filatura semblava que hi havia passat

La fàbrica era Can Barba era una de les empreses de la viuda Tolrà, que
havia estat construïda sobre un antic molí draper al costat del riu Ripoll a
mitjans del segle XIX i que amb crescuda del riu s’havia inundat deixant les
naus mes baixes on hi havia els batans i les cardes plenes de fang.

Vaig suposar que qualsevol cosa seria millor que ajudar als martinets. Els
empleats de l’empresa començaren a treure carretons de fang i a la que vàrem
poder accedir a les màquines vàrem començar a desmuntar-les. La meva feina
era anar netejant de fang les peces que em donada en Joan i les anava untant
d’oli i estenia al costat de la màquina. Quan ja havíem desmuntat fins l’última
peça, en Joan es posava dins l’estructura de la màquina i m’anava demanant
una a una les peces que teníem al voltant i la tornava a muntar. No és que fos
una feina gaire creativa, peró molt més agraïda que aguantar un totxo d’acer
roent. Una des coses que m’havia encomanat el meu operari era la de fer una
fitxa de cada una de les màquines que anàvem arreglant. Marca, model i any
de construcció. La meva sorpresa va ser que totes les màquines eren
fabricades a Anglaterra al segle XIX. Li vaig demanar a en Joan si valia la
pena arreglar aquelles peces de museu i no hauria sigut millor substituir-les
per màquines més actuals. Em va respondre que la majoria d’empreses tèxtils
tenien màquines del segle passat i que els hereus, tant és que fossin de la
viuda Tolrà com de qualsevol casa no estaven per comprar maquinaria nova.
Em va explicar que tots els amos de les fàbriques tèxtils del Vallès vivien a
Barcelona i la majoria eren els nets i els besnéts dels fundadors i que la
majoria vivien de la rifeta amb mentalitat de nens mal criats. Però aquells
empresaris gasius i egoistes se’ls va acabar la mamella pocs anys més tard
quan el 1964 el senyor López Rodó acompanyat dels seus tecnòcrates, entre
ells en Fabià Estapé varen començar els seus « Planes de Desarrollo» i varen
obrir l’economia a la competència exterior. El tancament de fàbriques de feu
imparable, cap d’aquelles andròmines podia competir amb un mercat obert i
moltes d’aquelles construccions esdevingueren mòmies adormides del què
havia sigut un record dolç pels seus hereus.
Quan vaig poder tornar a casa, perquè ja no havia de treballar els caps de
setmana els explicava amb l’entusiasme d’un jove els miracles que fèiem amb
les màquines. L’avi em va explicar que el què havia passat al Vallès era molt
semblant al què havia passat a Manlleu l’any 41. L’Octubre d’aquell any va
començar a ploure sense parar, els camps estaven xops i tanta aigua com
queia anava torrentera avall, va ser una setmana seguida de pluges torrencials
tant aquí a la plana com a muntanya, el riu anava quatre metres per sobre de l
seu nivell normal i ja s’ajuntava amb el canal. La radio deia que la gent es
preparés per rebre una riuada encara més forta, algunes cases del baix vila
varen aixecar petits murs davant les seves entrades per evitar que l’aigua els
entrés als soterranis en cas que l’aigua arribés fins allà. Nosaltres des d’aquí
dalt vila no teníem cap perill i observàvem el riu amb curiositat i patíem per
la Maria de la Casa Nova, ja que la seva casa està a escassos metres del canal
que els passa per davant de casa i sabíem que havien començat a treure
bestiar i el portaven a casa d’uns veïns a l’altre banda de la carretera de la
Gleva. A la tarda del 18 la radio deia que a Ripoll els arbres i la brossa havien
tapat el pont sobre el ter i havia començat a fer presa i es temia que si el pont
cedia provocaria un cop de riu de conseqüències imprevisibles. L’avi va agafar
el carro i se’n va anar a la Casa Nova. Va trobar els quatre germans traient el
bestiar i manant-los cap una casa veïna que hi havia a l’altre banda de la
carretera de la gleva. Estaven molls com ànecs, dons plovia a bots i barrals i
com a protecció només portaven un sac d’espart doblat en forma de caputxa,
com feien els pagesos en aquella època per guarir-se de la pluja quan eren al
camp. Vaig carregar els porcs al carro que feia servir per portar porcs a Vic els
dissabtes i amb dos viatges varem tenir tots els porcs fora de perill. La Maria
havia tancat les gallines a la part de dalt del galliner, on tenien els jocs.
Després vàrem carregar quatre coses a la tartana i varen venir cap a casa.
Varen dormir aquí al menjador, amb quatre màrfegues que varem
improvisar amb palla i pellofes de blat de moro.
Mentre sopàvem escoltàvem la radio que ja deia que el pont de Ripoll
s’havia esbotzat i baixava un cop de riu que feia témer el pitjor. Es preveia que
a mitja nit arribaria al pont de la Gleva que ja s’havia començat a tapar. Els
quatre germans gairebé no varen dormir, tenien la radio amb veu baixa per
deixar-nos dormir. Jo els vaig fer companyia una bona estona fins que el son
em va vèncer. A les cinc del matí, l’Esteve em va dir que el pont de la Gleva
s’havia tapat i es temia que s’esbutzés. És el que em fa més por. Nosaltres
estem a menys d’un kilòmetre del pont i el cop de riu ens agafarà de ple.
Jo m’esforçava per animar-lo, li deia que allà el riu s'eixampla molt, no és
com aquí Manlleu que el riu només es pot expandir cap el poble, dons el
penya-segat de can Moles no li deixa cap més remei. Tot i això ell no ho veia
gaire clar. Si l’aigua ja arribava al canal poc li falta per entrar a casa.
A la matinada la radio ja parlava que el pont de la Gleva havia cedit i
l’aigua baixava presentant un front de quatre metres, que havia pres una
drecera i baixava pel carrer de l’estació i havia inundat la plaça i tots els
carrers de baix vila. Havia parat de ploure i l’Esteva va voler anar a veure com
estava la casa. Els vaig acompanyar i l’aigua arribava a la carretera de la
Gleva. Degut a la gran amplada que havia agafat el riu als camps del voltant
de la Casa Nova l’aigua baixava lentament, mentre que on hi havia el riu
baixava amb una força desmesurada. La Maria va dir ja ens podem acomiadar
de l’aviram, dons l’aigua arriba per sobre on hi han els jocs, i dels conills
també, dons l’aigua està tapant els conillars.
L’aigua va trigar dos dies a baixar. Quan per fi vàrem poder arribar a la
casa, tot era un fangar, els arbres del bosc de ribera que hi havia entre el canal
i el riu havia desaparegut i al seu lloc troncs, branques i animals morts
suraven sobre el fang. Vaques, porcs i cavalls i alguna persona es confonien
entre el fang. De seguida varen venir els enterramorts de Sant Hipòlit a
buscar els cadàvers que es veien a cop d’ull i se’ls varen emportar.
La casa per sort va resistir bé, però el muret que havien fet a l’entrada per
evitar que entrés l’aigua no havia servit de res. L’aigua havia arribat dins a dos
esgraons del pis de dalt. La cuina, el menjador i les corts de baix hi havia més
de quaranta centímetres de fang, igual que a fora l’era i a tot el voltant de la
casa. Els conills i les gallines eren petits bonys al mig del fang. Per sort el pis
de dalt estava intacte i la casa, al ser nova havia resistit perfectament
l’empenta de l’aigua, així que varen poder tornar i dormir als seus llits sense
problema.
En Pepet i jo vàrem agafar el carro de trabuc i les pales i ens varem passar
tres dies traient fang de tot arreu i portant-lo cap el que havia sigut el bosc de
ribera, a l’altre banda del canal. Els cap de bestiar mort que hi havia als
camps els vàrem enterrar, així com tot l’aviram que havia quedat atrapada. Al
cap de dos dies els baixos de la casa ja eren nets i es podia fer foc a terra, al
menys es podia cuinar. Després varen netejar les corts i l’era, així com la
païssa ( graner) que també havia quedat dempeus, però sense ni una bala de
palla o de fals (fenc). Al cap d’una setmana varen anar a buscar el bestiar a la
casa veïna i les varen acomodar a les corts, mentre que els veïns els donaven
blat de moro i menjar pel bestiar, i jo i en Pepet podíem tornar a casa. El teu
pare tenia llavors setze anys i va ser un bon puntal per a mi.
Quan vàrem tornar la Rosalia, la teva avia, ens va dir que abaix al poble
era un caos i que hi hauríem d’anar a ajudar. Havia passat una setmana i els
carrers estaven encara plens de fang. Aquí el desastre havia set molt més
gran. El riu s’havia desviat per dins el poble convertint alguns carrers en
canals on l’aigua havia xocat amb les cases derruint-ne moltes. Alguns veïns
havien pogut salvar la vida saltant de taulat en taulat fins una taulada segura.
Alguns no havien tingut tanta sort hi havien mort o desaparegut. Cinc havien
quedat sepultades sota les runes de les seves cases i cinc més l’aigua se les
havia emportat. Alguna la varen trobar a Girona, altres no se’n va saber res
mai més.

El desastre havia sigut més gran aquí al poble perquè l’aigua no pot
expandir-se cap a l’altre banda de riu i tot havia de passar per aquí. El nivell
del riu va pujar més de nou metres sobre el seu nivell habitual i totes les
fàbriques varen rebre, algunes com a Can Serra que estava on ara hi ha el
camp de futbol va quedar reduïda a un pilot de ferralla, els conductors
Elèctrics Roqué també, mentre que la majoria de fàbriques tèxtils varen
aguantar però amb tots els baixos plens de troncs, i fang.

Al poble encara es treballava per netejar els carrers i amb en Pepet hi

vàrem treballar uns quants dies, fins que va arribar un batalló de presoners de
guerra que ens varen substituir. En varen arribar més de cinc-cents. Els
pobres vailets dormien i menjaven sota les voltes de la plaça. Els tractaven
com animals. Dormien a terra i els donaven un ranxo pobre i escàs que
cuinaven ells mateixos amb peroles, mentre els militars els vigilaven que
s’escapessin. Deien que feien el servei militar que havien deixat de fer quan
els varen cridar per anar al front. La majoria eren molt joves, de vint o vint-i-
un any. Algunes persones del poble els portaven menjar que ells agraïen, i
aviat es varen fer algunes amistats, fins al punt que alguns, quan varen ser
alliberats varen tornar i es varen casar amb noies del poble, come en Telexea,
un noi del país basc, alt i ben plantat que va jugar uns quants anys al Manlleu
i més tard en va ser l’entrenador. Altres es varen casar i varen aprendre un
ofici. Llavors hi havia feina per a tothom. Varen venir muntadors de molts
llocs i les fàbriques s’omplenaren d’operaris que feien el què feu vosaltres a
Castellà del Vallès, i les fàbriques tèxtils aviat es varen posar en marxa altre
vegada, mentre que Can Serra i el Cordó feien una fàbrica nova a l’altre costat
del canal, sobre un pla enlairat perquè no tornessin a inundar mai més. Molta
gent va quedar sense feina fins que no es varen poder tornar a posar en marxa
totes les empreses, però industrialment, l’aiguat va ser un revulsiu, doncs va
venir molta gent de fora en busca d’oportunitats i el poble va créixer. A més
de refer les cases que s’havien ensorrat se’n varen fer de noves. Tel barri de les
cases de la Diputació, el de vista Alegre es varen construir llavors. Manlleu
bullia d’activitat. Així que tot el què m’expliques sembla una repetició del què
va passar aquí, amb la diferència que allà hi han hagut molts més morts.

I això què allà no hi ha plogut tant com va ploure aquí, perquè només hi
han caigut 225 litres amb un dia, mentre aquí, varen ser més de mil en una
setmana. Pel què es veu, allà s’ha presentat de cop i no s’ha pogut avisar a la
gent. Però el problema més greu, per mi, és que havien edificat a les lleres dels
torrents, i aquests han reclamat el què era seu, primer perquè l’aigua sempre
s’obre pas i, segona, havien edificat sobre terrenys de sorra i còdols i, com que
tenien els fonament febles, l’aigua se les ha emportat sense gaires problemes,
a més al passar de nit, mentre la gent dormia, quan se’n varen adonar ja no
podien sortir de les seves cases i molts varen pensar que les cases
aguantarien, però no ha sigut així, i per això hi han hagut tants morts.

l’Avi parlava amb un cert enyor d’aquells temps, dons feia uns anys que
els de la Casa Nova li havien retirat la paraula. No em va parlar mai del què
havia passat i em semblava que sentia una certa culpa en tot el què havia
passat. Tot va començar quan el senyor Dolcet va començar a venir sovint pel
mas, anaven caçar sovint amb l’Esteve i el convidava a anar a casa seva a
Barcelona i s’hi passava uns quants dies, les males llengues deien que anaven
de farra, al menys era d’això del què ell presumia amb els amics. es varen fer
amics inseparables. L’Esteve es sentia afalagat per l’amistat que li brindava
l’amo. Mentre, la casa de pagès, que tenia bones terres, se’n cuidaven els seus
germans que treballaven de sol a sol, i la casa marxava a tota vela.
Recordo bé la casa, dons hi havia anat sovint abans que el problema de la
legítima emboirés les relacions amb l’Esteve i la tia Maria. La Casa Nova de
Can Remisa estava situada al costat del riu , entre Manlleu i la Gleva, i l’amo,
el senyor Dolcet, que vivia a Barcelona, era també era l’amo de la fàbrica del
mateix nom que hi havia no gaire lluny d’allà. El primer record que en tinc va
ser pel bateig d’en Jaume, després de dues noies, per fi, havia arribat el
desitjat hereu, el que estava predestinat a continuar el rem de la família i a
cuidar dels pares quan fossin grans. Les meves cosines, la Conxita i la Rosita,
aleshores eren unes nenes de la meva edat, i se suposava que es casarien amb
un fadristern d’alguna casa de pagès i marxarien. Es va complir la primera
part de la profecia, dons es varen casar, encara que no amb hereus d’altres
cases, i varen marxar, l’únic que es va quedar va ser en Jaume, tal com estava
previst.
L’Esteve era el més alt i ben plantat dels quatre germans. Era l'únic que
tenia pinta de senyor, ja que els altres tres semblaven els mossos, i en realitat
ho eren, perquè eren els que feien tota la feina de la casa mentre ell es
dedicava a fer relacions, sobretot amb el Senyor Dolcet i els seus amics de
Barcelona. Li agradava fer-se el gran i presumir de les seves amistats. A mi el
què em cridava l’atenció d’ell era el seu ullal d’or que li brillava
exageradament quan reia. Era un toc de distinció, o de fatxendaria, que al
poble ningú més portava i jo no parava de mirar quan el veia. Però l’amistat
del senyor Dolcet li va portar més problemes dels que es podien preveure.
L’Esteve va voler seguir el ritme de vida del senyor Dolcet, però els seus
recursos no eren el mateixos, i encara que moltes vegades l’amo el convidava,
li faltaven diners per seguir el seu ritme, fins que els deutes el varen ofegar,
llavors, no se li va ocorre un altre solució que demanar-li la llegítima a l’avi.
L’avi es va haver de vendre el camp de la cabanya, que era un dels dos
únics camps que dels que era propietari, ja que dels demés érem parcers. No
en parlava mai, ni llavors quan em va explicar quan els havia anat a ajudar en
temps de l’aiguat, però jo sabia que allò l’havia entristit molt. La legítima es
solia demanar quan els germans no estaven d’acord amb el repartiment de
l'herència que els havien deixat els pares, però demanar-la en vida del pare
era molt inusual, i això suposo que li va saber molt de greu, fins el punt que
mai més vaig poder tornar a la Casa Nova de Can Remisa i les nostres vides es
varen anar separant.

Ensenyant amb dites

Una de les costums que hi havia antigament era la transmetre

ensenyaments amb les dites populars. L’avi com molta gent de la seva època
en sabia moltes. A vegades els avis es feien pesats amb les seves dites, per
repetir-les mil vegades, altres vegades el seu corol·lari no corresponia a la
intenció de la dita, però l’avi tenia una habilitat especial per trobar la dita
adequada a cada situació i il·lustrar algun fet concret que feia que el que
l’escoltava li quedés gravat com una experiència a tenir en compte.
He aquí algunes de les dites que recordo i quin sentit li donava l’avi, ja
que d’una mateixa dita se’n podien treure sentits diferents, segons qui la
interpretava o la mentalitat del qui la deia.
Una de les que recordo amb més estimació i que potser resumeix el seu
tarannà millor que cap altre era la de:

Les coses són com són, no com voldríem que fossin. Ara s’ha
de mirar endavant.

Aplicava aquesta dita per explicar que hi han coses que són inevitables i
que nosaltres no hi podem fer-hi res, encara que volguessin que fossin d’un
altre manera. Deia que no cal capficar-se per les coses que no podem canviar,
per les coses que no en tenim cap control sobre elles i que ens centrem en les
coses que si podíem canviar. Entestar-se en canviar, o en no acceptar coses, o
fets sobre els quals no hi tens cap possibilitat de canviar, és un esforç inútil i,
a més, t’impedeix avançar. Que havíem de distingir les coses que depenen de
nosaltres de les que no. Lluitar contra les coses que no depenen de nosaltres
ens pertorba i ens fa ressentits contra la vida i ens impedeix superar el mal
tràngol. Venia a dir; concentrat en el coses què pots controlar i accepte la
resta com inevitable.
El fet que haguem d’acceptar el què passa no vol dir que ens agradi, sinó
que no ho podem evitar, i que a partir d’aquesta premissa s’ha d’intentar
treure’n el que se’n pugui o minimitzar les conseqüències.
Deixava anar aquesta frase lapidaria quan es moria algú, fos de la família
o no. Deia que ja no s’hi podia fer res, i que calia era continuar. Que s’havia
de passar el dol i plorar el què fes falta, però un cop assumida la desgràcia, el
què calia era encarar la vida de nou. Que caure en el forat de la desesperació
no ens ajudaria a sortir-nos-en, només ens portaria a fer més profund el forat,
i el que calia mirar amunt i mirar com fer fer una escala per sortir-se’n, en
comptes de continuar aprofundint la nostra desgràcia.
Quan hi havia alguna pèrdua, per exemple una pedregada que ens deixava
sense blat, o una sequera que ens feia perdre la collita. Deia que no hi podíem
fer res, que Les coses són com són, i ara el què cal, és veure com ens en
sortirem.
Sempre buscava la part positiva, i això feia que tingués un caràcter
alegre , malgrat no tenir gaires diners ni propietats.
Potser va començar la seva aprenentatge quan va trobar les monedes d’or
a la casa de Niubò i li varen donar un tall de cansalada com a premi. Quan
parlava d’aquest fet no ho feia amb rancúnia, ho prenia com un aprenentatge,
com un fet inevitable, un nen no podia calibrar que aquelles monedes li
haguessin pogut canviar la vida, per tant no calia donar-hi més voltes, i deia
que els aprofitin. Potser també va començar a desenvolupar aquesta manera
de veure la vida quan va quedar orfe de molt petit i es va haver de d'espavilar
sense l’ajuda de ningú. Això va fer que busqués la manera de sortir-se’n de tot
i que si es posava a plorar ningú li feia cas i res canviava. Per això potser ,tenia
el caràcter alegre i sempre mirava de trobar la part positiva de les coses.
Aquesta dita a vegades l’acompanyava amb aquesta altre:

Tot el què tenim és perquè Déu ens ho ha deixat

Malgrat no ser gaire religiós solia dir a vegades aquesta dita, suposo que
era perquè així li havien ensenyat i completava l’anterior. Era per remarcar
tot el què tenim és una bestreta, Déu ens ho deixat i Déu ens ho pot prendre.
Servia per recordar-nos que res del què posseïm és veritablement nostre,
ni la casa, ni els camps, ni el bestiar, ni el nostre cos, ni els nostres essers
estimats, tot ho tenim en usdefruit i se’ns pot prendre en qualsevol moment.
Una tempesta, una malaltia, una mala sort ens pot privar del què més
estimem sense avisar-nos, Déu ens ho ha donat i Déu ens ho pot prendre en
qualsevol moment.
Avui en dia segurament canviaria la dita per ; Tot el què tenim és perquè
la natura ens ho ha deixat. La natura ha fet que naixem en un determinat lloc
del mon, en una determinada cultura, en una determinada família, en un
determinat ambient. Però això només és un atzar. Podríem haver nascut a
Africa, amb la pell negre i sense més teulada que unes rames. Els pares que
tenim, els germans, la casa, el cotxe, tot ho tenim per casualitat o perquè hem
tingut la sort de néixer on hem nascut. Tot el què ens envolta és perquè Déu o
la natura ens ho ha deixat, però de la mateixa que ens deixa gaudir-ne, també
ens ho pot prendre. Podem perdre els pares, la dona, un fill, els germans, la
salut, la feina, el cotxe, la casa en un moment i no estem preparats per
afrontar aquestes pèrdues, i quan les perdem ens sentim desgraciats i solem
caure en la desesperació.
Deia que no som conscients que tot el que ens envolta ens ho han deixat
perquè en gaudim temporalment, que algun dia tot desapareixerà com han
desaparegut tots els que ens han precedit, i no estem preparats per acceptar-
ho perquè no som conscients que tot el què tenim ens ho han deixat.
Com podem anar a tants enterraments i no pensar que a nosaltres no ens
ha de passar mai. Hem caigut en l’arrogància de la tecnologia. Ens pensem
que la tècnica ens protegeix de tot, que els avions són segurs, que el cotxe és
segur, que la medicina ens curarà qualsevol mal, que les assegurances ens
cobreixen de qualsevol pèrdua, però no ens cansem de veure accidents,
malalties greus que són incurables, de crisis econòmiques i de gent a l’atur, de
sense-sostre als carrers, de residències plens d’avis que els ho han de fer tot,
però ens pensem que a nosaltres no ens ha de passar mai res, i quan ens passa
ens sentim desolats, no ens podem creure que a nosaltres ens passi una cosa
així. Preferim tancar els ulls i pensar que som propietaris in eternum de tot el
que tenim.
Potser a la seva època era més evident que la vida era molt fràgil i
qualsevol malaltia se’ls emportava, i depenien del temps, i qualsevol
pedregada els podia deixar sense blat per l’any però, encara que les coses han
canviat molt des d’aleshores, no deixa de ser certa la dita, i quan ens passa
alguna desgràcia ens sentim desolats i no estem preparats per fer front a les
desgràcies i les depressions estan a l’ordre del dia, Per ell si tinguéssim clar
que tot del què gaudim ens ho han deixat, i que un dia o altre ho haurem de
tornar, estaríem en millors condicions d’afrontar la seva pèrdua. El
confinament al que ens varem veure obligats a guardar per culpa del
coronavirus va ser un problema greu per a molta gent, i provocat problemes
psicològics greus. Si haguéssim sigut que la llibertat de la que gaudíem era
temporal i que era inevitable haver d’estar confinats un temps, no hauria sigut
tant perjudicial per a moltes persones. La llibertat que tenim per corre, saltar
i ballar, la podem perdre en qualsevol moment, amb una malaltia, un
accident, i estem tips de veure com molts joves que entren a la Guttmann
desesperats, al cap d’un temps, quan han acceptat la irreversibilitat de la seva
lesió, canvien d’actitud i refan la seva vida, juguen a basquet, condueixen un
cotxe adaptat, i tornen a viure, segurament amb un esperit més fort i més sa
que el de la resta de mortals.
Ell tenia clar que tot el què tenia era un préstec, una casualitat. Déu o la
natura ho havia volgut així i, en qualsevol moment, li podia reclamar. Aquesta
manera de pensar ens faria actuar d’un altre manera. Per exemple, si
penséssim així quan veiem als pobres africans que, han deixat els seus països i
han arriscat les seves vides per travessar el desert del Sàhara, que han abusat
d’ells les màfies i els desaprensius, i que després de travessar el mar amb una
llanxa inflable, que no aniríem fins a les Medes, no ens els miraríem amb
menyspreu, no els deixaríem que dormissin al carrer, no els negaríem el dret
a treballar i a tenir una vida digne, només perquè nosaltres hem tingut la sort
de néixer en un país més ric i més desenvolupat. Els ajudaríem. Procuraríem
donar-los una formació perquè poguessin guanyar-se la vida, i això faria que
es sentíssim persones. Si ja sé que se’m dirà que si els tractem bé això farà un
efecte crida i aviat estarem invadits per aquesta gent. Però si els ajudéssim a
tornar als seus llocs d’origen amb crèdits per establir-se, per conrear noves
terres, per muntar industries agroalimentàries, per muntar hotels de
turisme , en comptes de donar els diners als governants corruptes que envien
els diners que reben a Suïssa per quan se’ls acabin els seus privilegis, les coses
començarien a canviar.
Tos som els culpables que els governs els impedeixin fer el canvi de vida
que reclamen i a que tenen dret,amb les manifestacions en contra dels
immigrants que hi han a tota Europa, votant a partits xenòfobs que fa que els
governs s’afanyin a tancar fronteres per mantenir-se en el poder i impedir que
que els partits d’extrema dreta acabin per fer-los fora. Si tinguéssim una
actitud més comprensiva, si els ajudéssim, si els governants tinguessin una
visió més natural del problema, tot seria diferent. De la manera

Després d’una anyada bona en ve una de dolenta.

Volent dir que l’any que ve serà bo, i el què calia era mirar com arribaríem
fins aleshores.
 Però aquesta dita tenia també altres aplicacions, i és que la deia també
quan hi havia una collita bona calia guardar per quan vingués la dolenta. Per
això mai es venia tot el blat, o les patates, o el blat de moro, els anys de bones
collites, sempre guardava una part per si la collita següent no era com
s’esperava.
Això era bastant comú en els pagesos catalans, per això sovint se’ls ha
titllat de garrepes, quan en el fons era una precaució, ja que a pagès depens
totalment del temps i un any de secada podia fer passar fam a tota la família.
Això va impregnant la nostre mentalitat fins a tal punt que ara que ja no
ens dediquem a la pagesia encara apliquem aquestes idees sense adonar-nos-
en, està gravat en el nostre subconscient. Així a l’empresa mai repartim tots
els beneficis, sempre es deixa una part per si les coses no van bé, o els crèdits
que demanem no fossin assumibles per una crisi o alguna davallada de les
vendes. Això va en contra dels ensenyaments que vaig rebre al IESE, on ens
explicaven la teoria del apalancament, que diu que els beneficis sobre el
capital propi són molt més alts si es treballa amb crèdits, o sigui si s’apalanca
el capital propi amb financiació exterior. Aquesta teoria que és absolutament
certa quan les coses van bé, esdevé una trampa mortal quan venen èpoques de
crisi, i desgraciadament a la industria, com a pagès, hi han èpoques de crisis i
després d’una anyada bona en pot venir una de dolenta. Molts dels companys
amb els que vaig fer el IESE varen muntar els seus propis negocis, la majoria
no varen superar la primera crisi, ja que aplicaven la teoria de l’apalancament.
Això no val dir que la següent crisi se’ns pugui emportar la nostra empresa
per endavant, però si s’és previngut, sempre tens més possibilitats de superar-
la.
Evidentment aquesta política xocar amb altres maneres de pensar; un
parent molt proper sempre em diu que fem malament de deixar els beneficis a
l’empresa, perquè si les coses anessin malament i haguéssim de tancar ho
perdriem tot, en canvi els diners que ja haguéssim repartit, aquests ja estarien
a bon esguard. No deixa de tenir raó, però si et mires l’empresa no com un
negoci, sinó com un compromís amb els teus col·laboradors i amb la societat
que t’envolta, crec que es te el deure d’intentar procurar per la supervivència
de l’empresa, ja que en depenen el benestar de moltes famílies, encara que no
s’ha de ser càndid i has de saber que si mai les coses anessin molt malament,
ningú tindrà pietat de l’empresa, ni hisenda ni els col·laboradors, però aquest
és un de les avantatges i de les desavantatges de venir de pagès, que sempre
procures tenir un roc a la faixa per si venen mal dades. Espero que l’empresa
duri molts anys.
 Això enllaça amb un altre de les dites favorites de l’avi;

Cada dia s’ha d’anar a dormir amb la consciència tranquil·la.

Hi és veritat, si es fan les coses amb seny i procurant per tothom, amb la
seguretat que has fet el què havies de fer; normalment es dorms bé.
L’avi deia que potser no seria mai ric, però que no tenia problemes per a
dormir.
Posat avui en dia seria com fer un exercici de meditació cada dia abans
d’anar a dormir, com demanen els budistes, o els Vedes. Tenir la consciència
tranquil·la permet descansar millor.
Però aplicar aquesta màxima en el mon que vivim no és tant fàcil. Els
diaris van plens de casos de corrupció. Els enganys i les infidelitats estan a
l’ordre del dia, i la falta de diners porten el malestar a moltes famílies, i els
problemes laborals poden portar a decisions no massa ètiques, però si
procures ser conseqüent amb les teves idees, tot és molt més fàcil i dorms
molt millor.

Per això deia:

Qui a enganyà va, enganyat queda.

Volent dir que no es pot viure enganyant, ni als demés ni a un mateix,

que els que volen enganyar als demés normalment acaben patint les
conseqüències dels seus propis actes.
Deia que moltes vegades ens enganyem a nosaltres mateixos per a
justificar el què no és justificable, però aquestes justificacions no ens aporten
res i ens impedeixen veure la realitat i corregir la nostre actitud per tenir un
millor futur.
Que no calia buscar la fama ni els honors, que s’havia de viure d’acord
amb les creences de cadascú, i que només la veritat et ens portarà la felicitat.
Que hem de ser responsables dels nostres propis actes, i que nosaltres
som els únics que podem decidir què fer a la vida, si viure-la enganyant als
demés i a nosaltres mateixos o sent responsables de les nostres decisions i de
la nostra manera de viure.
I solia afegir:
 Les coses no són com són, sinó com nosaltres pensem que són.

Ho aplicava per explicar que hi han moltes maneres de veure les coses i ,
potser que cap d’elles sigui la verdadera, sinó que són com nosaltres ens
pensem que són.
Així relativitzava molts fets, així si algú li tocava la rifa, tothom deia;
quina sort, mentre que ell solia dir; o no. Llavors el seu interlocutor se li
girava i li deia;
–No em diràs que et toqui la rifa no és tenir sort? I ell responia
–Depèn. Si la sap administrar potser si, però si no lka sap administrar pot
esser la seva desgracia.
–Vos Ton sempre hi trobeu tres peus al gat.
Hi moltes vegades tenia raó, alguns que els tocava la loteria al cap d’un
parell d’anys eren més desgraciats que abans, s’havien separat de la dona, o
estaven arruïnats i amb més deutes que abans que els toqués la loteria.
Si algú es trencava la cama tothom deia quina mala sort. Ell solia dir o no.
Solia explicar que de petit un noi es va trencar la cama i que tothom va dir
quina mala sort, i ell va dir; o no. Al cap d’uns dies, el noi havia d’acompanyar
el seu pare al camp, però no hi va poder anar perquè tenia la cama trencada.
Tot anant al camp amb el carro el cavall es va espantar, potser per una serp o
ves a saber perquè i se li va desbocar i va bolcar, el seu va morir, tothom va dir
quina desgràcia. Si al seu no s’hagués trencat la cama potser haurien sigut
dos els morts. Mai se sap si és una sort o una desgràcia, tot depèn de com en
ho mirem.
Volia fer-me entendre que les coses no són blanques ni negres, sinó que
són com les volem veure. Que res es bo o dolent en si, sinó que depèn del
significat que li volem donar.
Recordo que quan vaig acabar el batxillerat a la Salle el pare em va portar
al Cordó, on ell treballava. No sé qui em va entrevistar i al cap d’uns dies li
varen dir al pare que no tenien feina per a mi. El pare es va enfadar molt,
dons es va pensar que algú havia influït perquè jo no entrés a treballar amb
ell, mentre que l’avi va dir; potser és una sort. El pare se’l va mirar malament.
Al cap dels anys el pare deia; va ser una sort que no et volguessin al cordó, ara
series un peó com jo i no hauries estudiat.
L’avi ja no va sentir aquell comentari perquè feia uns anys que havia
mort, però jo vaig pensar amb les paraules que havia dit el dia que al Cordó
em varen denegar la feina.
 Un altre de les dites que solia dir sovint era la de;

De porc i de senyor se n’ha de venir de mena.

Aquesta dita tenia molts significats, la feia servir per dir que determinats
comportaments es porten arrelats a la sang i que no hiu podem fer-hi més.
Que cadascú és com és i que n’hi que són bones persones i altres que no ho
seran mai perquè no els ho han ensenyat o no ho han après.
Deia que es fa el què has vist fer a casa, i que s’ensenya amb l’exemple.
Que si una persona, a casa, veu determinats comportaments , el més normal
és que repeteixi aquella manera de fer. Per això era important per ell que
aprenguéssim del seu comportament. Ell no tenia mai mandra per res.
S’aixecava a les dues de la nit per recollir godalls i nodrissos a les cases de
pagès que li demanava un traficant de bestiar i els portava a Vic. Tornava
passades les sis de la tarda, cansat però amb un somriure als llavis. Mai li feia
mandra aixecar-se a l’hora que fos per anar a la feina. Els demés dies
s’aixecava a les sis del matí per cuidar el bestiar abans d’anar al camp. El pare
va aprendre d’ell a aixecar-se d’hora per anar a treballar a les cinc del mati al
cordó. Evidentment veient allò, per força tots a casa vàrem sortir molt
treballadors, mai el pare ens va haver de dir que estudiéssim.
Evidentment la feia servir, també, quan veia algun comportament incívic,
com molts dels que tots tenim al cap, deia que només ho podien fer persones
que no havien tingut un bon exemple. Però no tenia un sentiment classista,
no era sinònim de classe social, més aviat de comportament, de falta
d’honradesa i de comportament mesquí i incivilitzat.
Sempre va intentar predicar amb l’exemple i que és important el què
veiem a casa, perquè els que estan al nostra voltant aprenen del que veuen
que fem.

Al pagès gandul, cap anyada li és bona.

En aquella època als pobles tothom es coneixia i sabien del comportament

de moltes persones. Sempre hi havien cases que tenint moltes propietats
acabaven acabaven a la ruïna. O bé hi havien hereus que perquè tenien moltes
terres es pensaven que ja no els calia treballar i deixaven que els mossos del
rem mentre ells es dedicaven a viure la vida. Normalment es perdien les
collites per sembrar a destemps, o per no collir a l’hora, i les pedregades se’ls
emportava la collita, llavors solia dir, al pagès gandul, cap anyada li és bona.
Però la seva dita també li servia per assenyalar als fills dels amos de les
fàbriques, que vivien a Barcelona i les deixaven en mans de directors ineptes
que els adulaven i que miraven més per ells que per l’amo. Aquestes fàbriques
varen ser les primeres que varen tancar quan es varen obrir les fronteres i va
començar la competència exterior, llavors solia dir; Al gandul cap anyada li
és bona. Aquesta dita era complementaria de la següent:

On aniràs bou que no llauris.

Era una altre de les seves dites favorites. Volent significar que a tot arreu
s’ha de treballar, tant és que siguis empresari com treballador, que tots hem
de treballar.
Això era veritat en aquell ambient rural de pagesia i de treballadors de
fàbriques tèxtils i metal·lúrgiques, i pensar que es pogués viure sense treballar
era una quimera. Cosa que no era certa a tot arreu, ja que quan vaig fer les
pràctiques a les milícies em vaig adonar que hi havia certes classes socials que
no complien aquesta cita, ja que tant els militars com els funcionaris vivien en
en altre galàxia.
La primera vegada que em vaig adonar d’aquesta realitat va ser quan vaig
anar a fer les pràctiques de milícies a la Corunya. Allà vaig descobrir la fauna
dels militars, em refereixo als comandaments, de capità per amunt, la seva
dedicació al servei era pràcticament nul·la, com ja he explicat ens passava a
recollir l'autobús a les nou del matí i arribava a la caserna a les deu, després
de fer tot el recorregut necessari per a recollir a tots els oficials. La seva
principal i gairebé única feina era menjar, per després despotricar
( despotricar és criticar amb mala baba en el argot de poble) sobre tot el què
passava al país, no tenien altre ocupació. Per ells aquella vida era la seva la
seva justa reconpensa per haver guanyat la guerra, o al menys això era el què
ells creien. Bona part del recolzament a Franco per part dels milers d’oficials
d’alta graduació que es varen revoltar contra la república, varen ser els que el
govern de la república havia passat a la reserva, perquè no sols els
considerava que no eren necessaris per a portar la quantitat de soldats que
disposava l’exercit, sinó que a més eren un perill per a la jove democràcia , ja
que no paraven de conspirar contra el govern democràticament elegit. Així,
quan Franco es va aixecar, tots els que havien passat a la reserva es varen
posar a disposició del dictador i, quan va acabar la guerra, varen reclamar en
forma de prebendes la seva aportació a la causa feixista. Altres havien pujat
de soldat ras a comandaments per mèrits de guerra, i aquests eren encara
més perillosos que els comandaments de carrera, ja que a més de dèspotes
eren incultes i fatxendes.
Amb els funcionaris de l’època passava una cosa semblant. Molts d’ells
havien accedit als seus càrrecs per influències d’amics i familiars que havien
col·laborat amb la revolta, i havien substituït als funcionaris republicans que
havien hagut de fugir per por a ser represaliats. Això no sols passava a la
Corunya, que és on vaig conèixer a molts d’ells, per la col·laboració que hi
havia entre funcionaris i militars, sinó que també va passar a Catalunya, que
s’omplí de funcionaris afectes al règim, molts vinguts de terra enllà, per
ocupar els càrrecs que es negaven a la gent del país, i que la seva principal
feina consistia en esperar l’hora de plegar i queixar-se del misser sou que
cobraven, tot i a ser superior al que cobraven els administratius equivalents
en les empreses privades. Per sort les oposicions varen anar canviant el perfil
dels funcionaris i aquella espècimen de funcionari endollat va acabar
desapareguen.
Hi havia una tercera classe social a la que tampoc se li podria aplicar
aquesta regla, i era la del clero. Molts d’ells havien sobreviscut a la persecució
de comunistes i anarquistes i pensaven que havien patit suficient i que ja era
hora de gaudir dels privilegis que els procurava el càrrec, cosa que entroncava
amb la tradició que tenia la carrera clerical abans de la guerra, que es veia per
part de moltes famílies com un accés a un estatus en el que no si podia arribar
treballant, a més, es gaudien de la reverència dels feligresos. El clero fruïa de
propietats i privilegis que els permetia viure en la vagància. Aquesta va ser
una de les causes que arguïen els partits d’esquerres i els anarquistes per
prendre'ls com a objectiu a eliminar durant la guerra civil. Això no vol dir que
no hi hagués capellans vocacionals, però molts, al amb els anys, i al tenir
prohibits els plaers de la carn, acabaven sucumbint als plaers mundans, com
el menjar, el veure i no fer res, tenint molts unes panxes desmesuradament
voluminoses.
Una quarta categoria de persones o famílies que estaven exempts de
treballar eren els nobles, els terratinents i els fills dels amos de les filatures.
Era bastant usual a l’època dividir la societat en dues parts, els que
necessitaven treballar per viure i els que no, i la divisió era tant definida que
difícilment una persona que pertanyia a la classe inferior podia aspirar a la
classe superior. Però als pobles ja no quedaven persones d’aquesta categoria,
dons la majoria havien marxat a la capital per gaudir de les avantatges de les
grans ciutats, ja que als pobles no hi havia res per entretenir-se. Per això els
assidus al bar Edison, eren la classe mitja alta, la que tenia alguns diners, però
no suficients per viure de renda a la capital. S’ha de tenir en compte que als
anys 40, 50 i bona part dels seixanta, no havia arribat encara la televisió i
només hi havia cinema els diumenges a la tarda, per tant la vida podia ser
molt avorrida en un poble si no tenies alguna ocupació.
Per tota la resta de mortals regia la dita de ; on aniràs bou que no llauris.

rrrr

Tracte als demés com voldries que et tractessin a tu

Index

El despertar
La casa
El pare
L’escola
Els àpats
El riu
El clero
La boira
La dictadura
Les estacions, La percepció del temps, La primavera
l’entorn més proper, la mare,L’avi patern,Els avis materns.
El tiet Josep
La mort de l’avi.
Les meves primeres feines.
 Les milícies
L’anada a Lloret
El feixisme
Els aiguats
Ensenyant amb dites
Si la literatura és un esforç contra l’oblid

Si la literatura és un esforç contra l’oblid, aquesta obra vol

contribuir a salvar de l’oblid d’una època i una manera de viure d’una època
perduda en el temps; La postguerra i la meva infància. He tingut el privilegi
de viure en una època de grans canvis, des d’anar a collir naps amb el carro
fins a fer reunions interactives per internet. Han sigut tants els canvis que
hem pogut viure que crec que la nostra generació, en aquest sentit, ha sigut la
més privilegiada de la història i, a més d’assistir a la revolució tecnològica
més gran de tots els temps, ho hem viscut sense guerres, un fet insòlit a la
història del nostre país.
Ara, que encara molts dels fets no s’han esvaït en el oblit i aconsegueixo
recordar molts d’ells, penso que tinc el deure de deixar testimoni d’aquella
forma de viure i d’aquell mon que, en molts aspectes, afortunadament ja no
tornarà, però que configura el mon actual i és el que m’acompanyà en el meu
despertar a la vida.
No sé què ens depara el futur, però es difícil imaginar un canvi tant
sobtat en la història de l’home. És per això que m’ha semblat necessari dona
fer d’una època que mai més tornarà. La petita història d’un nen de poble,
allunyat de totes les coses importants que passaven a l’època. D’un poble
situat a la vora d’un riu, amb un canal industrial que, com un carràs de raïm,
s’hi anaren penjant un grapat d'indústries nascudes al redós de les seves
aigües, i que el temps i la globalització han anat esborrant, fins arribar a ser el
què són ara, edificis fantasmagòrics que es moren lentament sense remei.
Després de llegir el llibre de Laurie Lee, «Sidra and Rossie», en el que
narra la seva infància, l’evolució de la seva família i del seu poble en aquella
l’Anglaterra rural, que destil·la aromes dels paisatges de Jane Austen del segle
anterior, i que per ell transcorren poc després de la primera guerra mundial,
on també van en tartanes i tot passa lentament, en un mon tancat i suspès en
el temps, i que acaba amb l’aparició dels primers automòbils i en el seu
despertar a la vida. Sento la necessitat de descriure la meva joventut, que
també va transcorre en un racó de mon on aparentment no passava mai res,
però que, després de pensar-hi, es varen produir molts canvis que ens varen
portar a ser testimonis d’un profund canvi industrial i agrícola, i a la
desaparició de tota la industria tèxtil i de les empreses metal·lúrgiques que
fabricaven maquinaria per ella. Com també va passar a altres ciutats com
Sabadell, Terrassa, Manchester o Chicago, fins a desdibuixar totalment la
fesomia del poble, convertint-lo en un més de la nostre geografia.
És l'historia d’una societat i d’una època en la que succeïren moltes més
coses de les que em semblava a primera vista, però també, és la història de la
meva joventut i de la meva família, i sobretot és la història del meu despertar
a la vida.
Tornant a les meves arrels he rememorat la història de tot un país, no la
història oficial, sinó la de milions de ciutadans insignificants que com jo,
varen viure aquells temps complicats de la postguerra, en la que els
pensaments s’ocultaven, perquè les paraules estaven prohibides. La política,
el sexe i la religió eren uns tabús sobre els que ningú en gosava parlar. Una
època fosca, però no per això mancada d’interès i, em sembla, que serveix per
entendre qui som i d’on venim.
No només és l'historia de la meva infància, és també la del despertar de
tota una generació que no va viure la guerra, però en va viure les
conseqüències. És la historia d’una família, d’un poble, d’una època, vista per
dins, per la gent que no deia mai res i no es queixava per la seva dissort, i que
només esperava les postes de sol per sortir a prendre la fresca, i els cap de
setmana per anar a la font a menjar un meló posat en fresc vora de l’aigua.
Feia pocs anys que havia acabat la guerra civil espanyola, la més tràgica i
més absurda de les guerres, si és que ni ha hagut mai cap que hagi tingut
sentit. A sobre, un terrible aiguat s’havia emportat les cases i vides de molts
dels que vivien a la part baixa del poble. Una època que encara ressonaven les
canonades de la primera guerra mundial al cap dels meus pares. Un poble
destorçat, que semblava sorgir del tunel del temps, on ni els cotxes de gasogen
hi havien fet encara acta de presencia, i el carro i la tartana encara eren els
mitjans de transport més usuals. Era un mon suspès en el temps. En el temps
i a l’espai, on el silenci era la norma i la gent havia après a recloure’s en el
silenci de les seves llars per por a la represalies falangistes.
Feia poc que les bombes de la segona guerra mundial havien emmudit, i
el règim franquista estava temerós que els aliats poguessin recolzar una
invasió per derrocar l’últim vestigi feixista d’Europa. Va ser llavors quan els
meus pares, que encara no havien complert els vint anys, es casaven
precipitadament, perquè a casa no hi quedava cap dona després de la mort
prematura de l’avia, i mobilitzaven el meu pare per enviar-lo prop de
Figueres, per repel·lir un possible intent de d’invasió. Com si amb quatre
joves mal armats, i pitjor alimentats, hagués sigut suficient per aturar l’exercit
aliat que acabava de vèncer al poderós Hitler.
Érem un país aïllat, on la gent no ho sabia que passava més enllà de les
seves fronteres. Era un mon tant pobre que semblava que no tenien ni
records. La guerra era una paraula prohibida, i les àvies no paraven de dir als
seus nets que no es fiquessin en política. A casa, al germà gran del meu pare
l’havien cridat a files quan tot just havia complert els divuit anys i l’havien
enviat a batalla de l’Ebre, i mai ningú va gosar dir a la meva avia que el seu fill
era mort. Ho hauria d’haver fet el govern de la república, però cap d’ells es va
quedar per comunicar als meus avis que el seu fill ja no tornaria. L’absència
de notícies els va fer suposar que havia mort, i a mi em varen posar els seu
nom per recordar a aquell noi que un dia havia marxat per no tornar mai més.
Però d’això no me’n vaig assabentar fins anys més tard.
Per sort els meus pares eren encara uns adolescents quan va esclatar la
guerra civil, i uns joves quan les bombes enrunaren els països del nord dels
Pirineus. En aquella època només els arribava per la radio, la veu atiplada
d’un general que s’alegrava de les victòries de Hitler i de Mussolini, i de les
gestes dels voluntaris de «la divisió Azul» que havien anat a ajudar els nazis a
deslliurar Rússia de les urpes del comunisme, i a la resta de països europeus
dels contubernis judeo-masònics fins que, un dia, la radio va deixar de parlar-
ne per declarar que la guerra havia acabat i ara es podrien centrar en la
reconstrucció de la pàtria.
El meu poble continuà la seva vida al fons de vall. Al costat d’un riu
d’aigües manses que, desviades per una resclosa cap el canal industrial,
movien els embarrats de filatures i telers. On no hi passava mai res, i les
sirenes marcaven el ritme dels seus habitants, per manar-los anar de casa a la
feina i de la feina a casa. On la gent es preocupava només de les seves coses i
d’anar a missa cada diumenge, o un cop a l’any, per setmana santa, a les
processons del Divendres Sant deixant els carrers plens de cera blanca i olor
d’encens. On només les velles gosaven distreure’s espiant darrera les
persianes de balcons i finestres, xiuxiuejant entre elles qualsevol cosa que
observaven. Mentre un agutzil, petit i geperut, recorria carrers i places fent
sonar el seu cornetí per saber que a la peixateria havia arribat sardina fresca.
Viure és acumular records. Des d’una desgràcia a un fet extraordinari, des
d’un instant de felicitat que ens quedà gravat en el fons del nostre cor, al plor
per l'absència d’una persona estimada. Afortunadament, tenim facilitat per
oblidar els fets desagradables i a conservar els moments que ens han produït
alguna satisfacció, i tendim a recordar només els moment feliços, aquells que
voldríem guardar en el llibre de la nostra vida, que desitjaríem farcit
d’instants màgics que, quan succeïren, desitjàvem no s’acabessin, però
afortunadament, tot te un principi i un final perquè, fins i tot, aquells
moments de felicitat acabarien per fer-se tediosos si s’allarguessin
excessivament en el temps, i els de patiment serien insuportables si no
tinguessin un final. L’acumulació d’aquells records acabà per configurar la
meva biografia vital. Aquella que ens m’emportaré el dia que marxi.

Llavors se’m va ocorre que aquella vall degué ser un mar. Un mar ple de
vida fins que el riu obrí una escletxa entre les muntanyes i s'escolà fins deixar
la plana buida. Només aquells turons donaven fer que aquell mar existí, al
menys en la meva imaginació. Així que

el ventall
El picamatalassos fet de vímet
cafè de malta i el colador en forma de barretina
la barreja
Els clemàstecs
el tres peus
la falç amb l’esclopet
el lligador de garbes
el garbell pels fesols
l’enclusa per adobar la dalla
garlopes, aixols, filaberquins, la romana,la balança de pesos, la serra de trepar, el xerrac, la
sulfatadora
el pot de lalllet
la guillotina per tallar les cames de blat de moro
La cingla, els bastiments, el civader, el collar, la retranca