Cap. 7 Un gelat de festuc, siusplau!

La seva anglesa ciutat natal era una ciutat massa transitada, sorollosa i atapeïda, on el temps
passava massa lent i alhora semblava que tothom tenia pressa, o almenys això és el que
sempre deia en Bruce.

“Una gran ciutat impedeix que cap de nosaltres pugui ser veritablement lliure del tot”. Havia
comentat alguna vegada als amics de la seva joventut, en aquell bar, que ja cap d’ells
probablement seria capaç de recordar el nom, on passaven les tardes dels divendres asseguts
en la taula més apartada d’aquella barra plena de borratxos. Anys després, però, es va adonar
que a tot arreu sents que el temps passa massa lent i creus que tothom té pressa si ets jove. Es
va adonar també que una ciutat no té la capacitat de fer-te lliure o no, que l’únic que la té és
un mateix, i t’agradi més o menys acceptar-ho no pots culpar-ne a ningú altre.

D'adolescent deia, com qualsevol altre jove, que volia menjar-se el món i no ser menjat per
ell, ni per cap sistema que l'empenyés a la monotonia d'una vida avorrida d'oficina. Deia
també que la seva ciutat de naixement no estava feta per a ell, que allà no faria mai grans
coses. I realment tenia raó, tot i que ell no ho podria saber mai amb una certesa absoluta, allà
mai hagués fet res del qual s'hagués sentit orgullós. Quan va complir els divuit anys va
prendre la decisió de fer el primer any d'arquitectura a La Universitat de Barcelona (una que
havia triat per pur atzar), o això va ser el que li va dir a la seva família perquè no l'obliguessin
a quedar-se. Ell, però, ja sabia perfectament que la nit del dia abans de marxar seria l'última
que viuria en aquella ciutat, la seva vida començava l'endemà i ningú s'ho podria arrabassar.

En Bruce va arribar a l'aeroport, ple d'esperances i somiant amb tots aquells projectes que
volia arribar a fer i que al final no va acabar complint. No en sabia encara de Català ni de
Castellà (tot i què els va aprendre a parlar poques setmanes després de la seva arribada), però
xampurrejava algunes paraules i es va acabar entenent amb el taxista. Aquest el va deixar
Barri Gòtic de la ciutat, tal com en Bruce li havia demanat, ja que no volia perdre temps i
volia començar aviat a estudiar l'arquitectura de la ciutat. Es va passejar durant tantes hores,
aquell primer dia, pel barri, que el cansament va començar a apoderar d'ell fins a arribar al
punt de no saber distingir els carrers pels quals encara no havua passat i pels quals sí que ho
havia fet. Ell, clar, no ho sabia, però ja els havia trepitjat tots.
Va decidir anar a una cafeteria i menjar una mica per recuperar l'energia, i aquesta, anys
després entendria, va ser la millor decisió que havia pres mai. Va seure a la barra i de seguida
el van atendre, va demanar, intentant simplificar el seu idioma, un entrepà de truita de patates
(recomanació que li havia fet un amic) i un suc de poma. Però el cambrer, un vell a punt de
jubilar-se, no el va entendre i li va servir un croissant i un cafè. En Bruce anava a dir-li alguna
cosa, però va veure com el cambrer el somreia i li va saber greu, va decidir llavors
conformar-se, tot i que mai li havia agradat el cafè. Mentre feia la primera mossegada al seu
no desitjat menjar i pensava en com se les enginyaria per aprendre els idiomes d’aquest nou
país, va sentir un petit riure tímid a la seva esquerra, i per primera vegada d'ençà que havia
entrat en el bar es va fixar en la noia que hi havia al seu costat.

Ella era l'Adela, la mare dels seus fills, la seva guia per la ciutat, el seu motiu per continuar
endavant i creure en ell mateix, el seu lloc on refugiar-se i sentir que era a casa, l'única dona a
la qual estimaria de debò. Tot això asclar, ells encara no ho sabien.

—Perquè no li has dit que això no era el que volies? —li va dir l'Adela rient amb un anglès
perfecte que es devia a totes les lliçons que de petita havia donat.

—No ho sé, suposo que m’ha fet por que no entengués que no m’havia entès i que em poses
al davant un altre maleït cafè d’aquest! —va dir-li en Bruce fent broma.

L'Adela i en Bruce van parlar i riure aquell dia durant una estona més, fins que es va fer fosc i
la cafeteria va tancar. Llavors van anar a sopar al que més endavant es va fer el seu restaurant
preferit, i van parlar i van riure durant una altra estona més. En aquelles hores, aquell primer
dia en què en Bruce encara carregava una petita motxilla amb tot el que havia decidit portar,
van descobrir moltes coses l'un de l'altre. La més transcendental per la seva història potser va
ser el fet que els dos tenien la mateixa edat i que estaven a punt de començar la mateixa
carrera en la mateixa universitat. Aquella primera nit es van explicar somnis i es van fer
confidències, i potser d'una manera una mica infantil i innocent alguna petita promesa també.
Promeses que amb altres desconeguts no haguessin tingut mai el valor de fer, però que sabien
que si ho feien era per algun motiu, sabien que si ho feien volia dir que tot allò que ells
compartien havia de ser diferent del que fins aquell moment havien conegut.

Quan van acabar de sopar van sortir als carrers a passejar, el final de l'estiu estava ben a prop
i la frescor de la nit ho demostrava. Tot i això, l'Adela va voler que es preguessin un gelat.
—Tranquil, ja demano jo per tu. Que si no encara demanaràs un gelat de cafè! —deia l'Adela
intentant aguantar-se el riure a dins de la gelateria.

—Que graciosa, —va respondre-li de manera seca en Bruce, fent veure que s'havia
emprenyat— que sigui de maduixa, gràcies.

—Un gelat de maduixa i un altre de festuc, si us plau! —va dir l'Adela mentre en Bruce la
mirava intentant desxifrar les seves paraules.

Una vegada van tornar a ser al carrer, amb el gelat a la mà, en Bruce va començar a riure.

—Festuc eh! Quina paraula més estranya, no crec ni que tu sàpigues que vol dir —va dir-li a
cau d'orella en Bruce a l'Adela i després va agafar-la de la mà i va començar a fer-li voltes i
voltes.

L'Adela reia i reia, i no podia parar. En Bruce no parava de dir la paraula festuc i l'Adela no
parava de riure. Feien voltes i ballaven il·luminats per la llum de la lluna. Els carrers els
envejaven, ells tan solitaris i tristos i els joves tan acompanyats i feliços.