Cated Ral

S'ha
afirmat que el relat curt és la forma narrativa per excel·lència de la

literatura americana actual i que Raymond Carver és el mestre indiscutible en
aquest registre. Cadascun dels seus relats, a la seva manera, revela la
presència latent o la intrusió de «terrors extraordinaris dins d'una existència
ordinària» (Cathleen Medwick). El mateix Carver ha escrit: «Penso que és bo
que en un relat hi hagi un lleuger aire d'amenaça… Hi ha d'haver tensió, una
sensació que alguna cosa és imminent». Els seus personatges són gent
d'allò més comuna: de classe treballadora, aturats, parelles a la deriva…
desemparats, trepitjats per la vida, molts d'ells bevedors, que accedeixen,
malgrat ells mateixos, a una sort de dimensions heroiques, testimonis d'una
realitat implacable.
ebookelo.com - Página 2
Raymond Carver
Catedral
ePub r1.0
GossetInofensiu 25.02.16
Títol original: Cathedral
Raymond Carver, 1983
Traducció: Dolors Udina
Disseny de portada: Anagrama
Editor digital: GossetInofensiu

ePub base r1.2
A Tess Gallagher i a la memòria de John Gardner.
PLOMES
Aquest amic meu de la feina, Bud, ens va convidar, a Fran i a mi, a sopar. Jo no
coneixia la seva dona i ell no coneixia Fran. Estàvem igualats. Però Bud i jo érem
amics. I jo sabia que a casa de Bud hi havia un nen petit. Aquest nen devia tenir vuit
mesos quan Bud ens va convidar a sopar. ¿On han anat a para aquells vuit mesos?
Dimoni!, què se n’ha fet, del temps de llavors ençà? Recordo el dia que Bud va portar
una capsa de cigars a la feina i ens en va oferir quan érem al menjador. Eren cigars
comprats al drugstore. Masters holandesos. Però cada cigar tenia una etiqueta
vermella i un embolcall que hi deia: ÉS UN NEN! Jo no fumava cigars però vaig
agafar-ne un.
—Agafa’n un parell —va dir Bud, tot sacsejant la capsa—. A mi tampoc no
m’agraden els cigars. Ha estat idea d’ella.
Es referia a la seva dona. Olla.
No coneixia la dona de Bud però una vegada havia sentit la seva veu per telèfon.
Era un dissabte a la tarda i no se m’acudia res per fer. Així que vaig trucar a Bud per
veure si ell volia fer alguna cosa. La seva dona va agafar el telèfon i va dir «digui».
Se’m va quedar la ment en blanc i no vaig poder recordar el seu nom. La dona de
Bud. Bud me n’havia dit el nom innombrables vegades. Però m’entrava per una orella
i em sortia per l’altra. «Digui!», va tornar a dir la dona. Vaig sentir que la tele estava
engegada. Després la dona va dir: «Qui és?». Vaig sentir un nen que començava a
plorar. «Bud!», va cridar la dona. «Què?», vaig sentir que deia Bud. Continuava sense
recordar-me del seu nom i, per tant, vaig penjar. Quan vaig veure Bud a la feina
després d’això, evidentment no li vaig dir que havia trucat. Però vaig entestar-me a
fer-li dir el nom de la seva dona. Olla, em va dir. Olla, em vaig dir jo a mi mateix.
Olla.
—No res d’especial —va dir Bud. Érem al menjador prenent cafè—. Només
nosaltres quatre. Tu i la teva parenta, i jo i Olla. Res extraordinari. Veniu cap allà les
set. El nen menja a les sis. Després el posarà a dormir i llavors soparem. No és difícil
trobar casa nostra. Però aquí tens un mapa.
Em va donar un full de paper amb tot tipus de línies indicant les carreteres
principals i secundàries, camins i similars, amb fletxes que assenyalaven els quatre
punts de la brúixola. La localització de la casa assenyalada amb una gran X.
—Ens complaurà molt venir —vaig dir jo.
Però a Fran no li feia tanta il·lusió.
Aquella nit, tot mirant la televisió, li vaig preguntar si creia que hauríem de dur
alguna cosa a casa de Bud.
—Com què? —va dir Fran—. Et va dir de portar alguna cosa? Com puc saber-ho
jo? No en tinc ni idea.
Va arronsar les espatlles i em va mirar d’aquella manera. Ella m’havia sentit
parlar de Bud. Però no el coneixia i no tenia cap interès a coneixe’l.
—Podríem dur una ampolla de vi —va dir—. Però a mi tant se me’n dóna. Per
què no portes vi?
Va moure el cap. Els cabells llargs li anaven d’una banda a l’altra damunt les
espatlles. «Per què necessitem l’altra gent?», semblava estar dient. «Ens tenim l’un a
l’altre.»
—Vine aquí —vaig dir.
Va acostar-se una mica i vaig poder abraçar-la. Fran és com un gran vas d’aigua.
Té uns cabells rossos que li cauen per les espatlles. Vaig agafar un ble de cabells i
vaig ensumar-lo. Vaig amagar la mà en els seus cabells. Em deixà abraçar-la. Vaig
enfonsar la cara en els seus cabells i la vaig abraçar més fort.
De vegades, quan li molesten els cabells, ha d’agafar-los i tirar-se’ls cap enrere.
Es posa molt nerviosa.
—Aquests cabells —diu—. Només porten problemes.
Fran treballa a una lleteria i ha de lligar-se els cabells al cap quan va a treballar.
Se’ls ha de rentar cada nit i pentinar-se’ls mentre mirem la televisió. De tant en tant
m’amenaça de tallar-se’ls. Però no crec que ho faci. Sap que a mi m’agraden massa.
Sap que em tornen boig. Jo li dic que si se’ls talla podria deixar d’estimar-la. Jo li dic
que em vaig enamorar d’ella pels cabells. De vegades li dic «sueca». Podria passar
per sueca. Aquella època, a les nits, mentre ella es pentinava, expressàvem junts en
veu alta les coses que desitjàvem tenir. Volíem un cotxe, era una de les coses que
desitjàvem. I desitjàvem poder-nos passar un parell de setmanes al Canadà. Però una
de les coses que no desitjàvem eren nens. Potser algun dia, ens dèiem l’un a l’altre.
Però llavors, estàvem esperant. Algunes nits anàvem al cinema. D’altres en
quedàvem a casa i miràvem la televisió. De vegades Fran feia pastissos per a mi i ens
menjàvem tot el que hi havia d’una sola asseguda. Pensàvem que podíem continuar
esperant.
—Qui sap si beuen vi —vaig dir jo.
—Porta’n de totes maneres —va dir Fran—. Si no en beuen ells, ja ens el beurem
nosaltres.
—Blanc o negre?
—Podríem portar alguna cosa dolça —va dir sense fer-me cap mena de cas—.
Però a mi tant se me’n dóna si no portem res. És cosa teva. Et prego que no en facis
un gran què perquè sinó no hi vaig. Podria fer unes pastes de te o un pastís de
gerdons.
—Ja tindran postres —vaig dir jo—. Si convides algú a sopar ja penses en les
postres.
—Potser tindran arròs amb llet. O Jell-O! O alguna cosa que no ens agradi —va
dir ella—. No sé res d’aquella dona. Com vols que sàpiga què ens donarà? Què passa
si ens dóna Jell-O?
Fran movia el cap afirmativament. Jo em vaig arronsar d’espatlles. Però ella tenia
raó.
—Aquells cigars vells que et va donar —va afegir—. Agafa’ls. Així, després de
sopar, us en podeu anar tu i ell a la sala a fumar cigars i beure porto, o el que sigui
allò que beu la gent a les pel·lícules.
—Molt bé, hi anirem sense res —vaig dir jo.
—Faré un pa i els el durem —va dir Fran.
Bud i Olla vivien a unes vint milles de la ciutat. Feia tres anys que Fran i jo vivíem en
aquella ciutat però, què dimonis, no havíem anat a fer ni una punyetera volta pel
camp. Era agradable conduir per aquelles carreteres plenes de revolts. Encara no era
fosc, un vespre tranquil i càlid, i vam veure pastures, tanques, vaques de llet que
s’encaminaven a poc a poc cap a vells estables. Vam veure merles d’ales roges
damunt les tanques i coloms fent voltes a la pallissa. Hi havia jardins i coses així,
plantes silvestres florides i petites cases apartades de la carretera.
—Tant de bo que tinguéssim una casa aquí —vaig dir.
No era res més que un pensament, un altre desig que mai no es compliria. Fran no
va dir res. Estava enfeinada mirant el plànol de Bud. Vam arribar a la cruïlla de quatre
carreteres que hi havia assenyalat. Vam girar a la dreta, tal com deia el plànol i vam
fer exactament trenta-tres milles. A l’esquerra de la carretera vaig veure-hi un camp
de blat, una bústia i una avinguda llarga i amb grava. A la fi de l’avinguda, al darrere
d’alguns arbres, hi havia una casa amb un porxo a l’entrada. Damunt la teulada, s’hi
veia una xemeneia. Però érem a l’estiu i, per tant, no en sortia fum. Però vaig trobar
que era una estampa encantadora i ho vaig dir a Fran.
—Sembla un campament de rodamons —va dir ella.
Vaig girar per l’avinguda. A les dues bandes, hi creixia blat. El blat era més alt
que el cotxe. Notava la grava que es rebregava sota els pneumàtics. En acostar-nos a
la casa vam veure un jardí amb unes coses verdes de la mida d’una pilota de beisbol
penjant de les vinyes.
—Què és allò? —vaig dir.
—Com vols que ho sàpiga? —va dir ella—. Carabasses, potser, no ho sé.
—Ep, Fran —vaig dir jo—. Pren-t’ho amb calma.
No va dir res. Va mossegar-se el llavi inferior i després el va deixar estar. Quan ja
érem a prop de la casa va tancar la ràdio.
Al jardí hi havia un bressol d’infant i, al porxo, s’hi veien diverses joguines. Vaig
aturar-me a l’entrada i vaig parar el motor. Va ser llavors quan vam sentir aquell
xiscle tan horrible. A la casa hi havia un nen, d’acord, però aquell crit era massa
estrident per ser d’un nen.
—Què ha estat aquest soroll? —va dir Fran.
Aleshores va caure d’un arbre un objecte gran com un voltor amb una forta
batuda d’ales i va aterrar just enfront del cotxe. Va espolsar-se de valent. Tot girant el
seu llarg coll cap al cotxe, va alçar el cap i ens va mirar.
—Maleït sigui! —vaig dir.
Estava allà assegut amb les mans al volant i observant aquella, cosa.
—És possible? —va dir Fran—. No n’havia vist mai un de veritat.
Tots dos sabíem que era un paó, és clar, però no ho vam dir cap dels dos. Només
el miràvem. L’ocell va alçar el cap enlaire i va tornar a fer aquell xiscle estrident. Ara
s’havia inflat i semblava el doble de gran que quan havia aterrat.
—Maleït! —vaig dir un altre cop. Vam quedar-nos on érem, asseguts al cotxe.
L’ocell va avançar una mica. Després va girar el cap i es posà en actitud
defensiva. Continuava mirant-nos amb el seu ull dret, bord i brillant. Tenia la cua
enlaire i era com un gran ventall obrint-se i tancant-se. Tots els colors de l’arc de Sant
Martí resplendien en aquella cua.
—Déu meu! —va dir Fran suaument.
Va posar-me la mà al genoll.
—Maldit! —vaig dir jo.
No hi havia res més a dir.
L’ocell va tornar a fer aquell estrany so de lamentació. «Glo-glo-glo glo-glo»,
feia. Si hagués sentit allò a altes hores de la nit i per primera vegada, hauria pensat
que era algú que s’estava morint o, si no, alguna cosa feréstega i perillosa.
La porta principal s’obrí i Bud aparegué al porxo. S’estava cordant la camisa. Duia
els cabells mullats. Semblava acabat de sortir de la dutxa.
—Calla ja, Joey! —va dir-li al paó. Va picar-li de mans i la cosa va fer-se enrere
—. Ja n’hi ha prou. Molt bé, calla! Calla, animal del dimoni!
Bud va baixar les escales. S’anava posant bé la camisa mentre s’acostava al cotxe.
Portava la mateixa roba que duia sempre per anar a treballar: texans i una camisa de
cotó. Jo portava els pantalons de mudar i una camisa de màniga curta. Els mocasins
bons. Quan vaig veure com anava vestit Bud, em va fer ràbia anar tan ben vestit.
—M’alegro que hi hagueu trobat —va dir Bud en arribar al cotxe—. Veniu cap a
dintre.
—Hola, Bud —vaig dir.
Fran i jo vam sortir del cotxe. El paó era una mica mes enllà movent el cap
d’aparença mesquina d’un costat a l’altre. Vam tenir cura de guardar una certa
distància entre ell i nosaltres.
—Heu tingut algun problema per trobar la casa? —em va dir Bud.
No havia mirat Fran. Estava esperant que els presentés.
—Bones orientacions —vaig dir-li—. Ah, Bud, et presento Fran. Fran, Bud. N’ha
sentit a parlar molt, de tu, Bud.
Bud va riure i van encaixar. Fran era més alta que Bud. Bud havia de mirar cap
amunt.
—Parla molt de tu —va dir Fran. Va enretirar la mà—. Bud això, Bud allò altre.
Ets de l’única persona de qui parla, dels d’allà baix. Tinc la sensació que ja et conec.
Fran no perdia de vista el paó. Havia avançat una mica cap al porxo.
—És amic meu —va dir Bud—. Bé ha de parlar de mi.
Després de dir això, va fer una ganyota i em va pessigar el braç.
Fran continuava amb la barra de pa a la mà. No sabia pas què fer-ne. La va donar
a Bud.
—T’hem portat una cosa.
Bud va agafar el paquet. Va obrir-lo i s’ho va mirar com si fos la primera barra de
pa que veia a la seva vida.
—Molt amable per part vostra.
Va alçar el pa i el va ensumar.
—L’ha fet Fran —vaig dir a Bud.
Bud va fer que sí. Després va dir:
—Anem a dintre i us presentaré l’esposa i mare.
S’estava referint a Olla, segur. Olla era l’única mare que hi havia per allà. Bud
m’havia dit que la seva mare havia mort i que el seu pare havia fugit quan ell era
petit.
El paó se’ns va avançar i va saltar al porxo quan Bud obria la porta. Estava
intentant entrar a la casa.
—Oh —va dir Fran quan va notar que el paó es refregava contra la seva cama.
—Joey, maleït sigui! —va dir Bud.
Va donar-li un cop a la closca. El paó va retrocedir i va espolsar-se. Les rèmiges
grinyolaven quan es remenava. Bud va fer un moviment com per donar-li una
puntada de peu i el paó s’enretirà un xic més. Després va sostenir la porta per fer-nos
entrar.
—Ella acostuma a deixar entrar la maleïda bèstia a dintre. D’aquí a poc temps
segur que voldrà menjar a la taula i dormir al llit.
Fran va aturar-se just a l’altra banda de la porta. Va girar la vista cap als camps de
blat.
—Teniu una casa molt bonica —va dir Fran. Bud encara estava aguantat la porta
—. No trobes, Jack?
—I tant —vaig dir jo.
M’havia sorprès sentir-li dir allò.
—Tenir una casa com aquesta no és pas tan bo com diuen —va dir Bud, encara
aguantant la porta. Va fer un moviment amenaçador envers el paó—. T’ajuda a anar
tirant. No t’avorreixes mai. Entreu, entreu, amics.
—Eh, Bud, què és allò que teniu allà plantat? —vaig preguntar-li.
—Són tomàquets —va dir Bud.
—Vaja, hem topat amb un bon pagès —va dir Fran movent el cap
admirativament.
Bud va riure. Vam entrar a dintre. Una dona baixeta i molsuda amb els cabells
recollits en una trossa ens estava esperant a la sala. Tenia les mans creuades per sota
del davantal. Les galtes eren d’un vermell brillant. De primer vaig pensar-me que no
podia respirar, o que estava empipada per alguna cosa. Va donar-me un cop d’ull i
després va mirar Fran. No de manera poc amistosa sinó mirant-la, simplement.
Contemplava Fran i continuava enrojolant-se.
—Olla, et presento Fran. I aquest és el meu amic Jack. Ho saps tot d’ell. Amics,
ella és Olla —va dir Bud alhora que li donava el pa.
—Què és això? —va dir Olla—. Oh, és pa fet a casa! Bé, gràcies. Seieu on
vulgueu. Com si fóssiu a casa vostra. Bud, per què no els preguntes què volen beure?
Tinc una cosa coent-se al forn.
Després de dir això se’n va tornar cap a la cuina.
—Seieu, sisplau —va dir Bud.
Fran i jo vam deixar-nos caure al sofà. Vaig treure les cigarretes.
—Aquí hi ha un cendrer —va dir Bud tot agafant un objecte pesat de damunt el
televisor—. Fes servir això —va dir posant aquella cosa davant meu, a la tauleta.
Era un d’aquests cendrers de vidre amb forma de cigne. Vaig encendre la
cigarreta, i vaig tirar el llumí per l’obertura de l’esquena del cigne. Vaig quedar-me
contemplant el filet de fum que sortia del cigne.
El televisor en color estava engegat i vam contemplar-lo uns segons. A la
pantalla, uns cotxes ben equipats corrien per una pista a tota velocitat. El
comentarista parlava amb un to solemne. Però també feia la impressió d’estar
dominant la seva emoció.
—Encara estem esperant la confirmació oficial —va dir el comentarista.
—Voleu veure això? —va dir Bud, encara dret.
Jo vaig dir que m’era igual. I m’ho era. Fran va arronsar les espatlles. «I a mi
què», semblava estar dient. «De totes maneres, el dia ja està perdut.»
—Queden només unes vint voltes —va dir Bud—. Ja falta poc. Abans hi ha hagut
un bon estavellament. Mitja dotzena de cotxes han quedat destrossats. Alguns
conductors han resultat ferits. Encara no han dit si estan greus o no.
—Deixa-ho posat —vaig dir—. Podem mirar-ho.
—Potser un d’aquests maleïts cotxes ens explotarà al davant —va dir Fran—. O
potser un altre escometrà contra la tribuna i xafarà el noi que ven aquelles desastroses
salsitxes de Frankfurt.
Va passar-se la mà pels cabells i va continuar mirant fixament la televisió.
Bud va mirar-la per veure si se n’estava rient.
—Allò altre, l'estavellament, sí que era digne de veure. Una cosa ha portat a
l’altra. Cotxes, peces de cotxes, gent per tot arreu. Bé, què puc oferir-vos? Tenim
cervesa, i una ampolla d’Old Crow.
—Tu què beus? —vaig preguntar-li, a Bud.
—Cervesa —va dir Bud—. És bona i fresca.
—Jo també cervesa, doncs —vaig dir jo.
—Jo beuré Old Crow d’aquest amb una mica d’aigua —va dir Fran—. En un vas
alt, sisplau. Amb gel. Gràcies, Bud.
—Fet —va dir Bud.
Va llançar una altra mirada al televisor i se’n va anar cap a la cuina.
Fran em va donar un cop de colze i va assenyalar-me el televisor amb un moviment

de cap.
—Mira allà sobre —va dir-me xiuxiuejant—. Veus el que jo veig?
Vaig mirar on mirava ella. Hi havia un vas vermell estret en el qual algú havia
posat unes quantes margarides. A prop del vas, damunt unes tovalletes d’adorn, hi
havia un motllo de guix d’una de les dentadures més tortes i oscades del món.
Aquella cosa tan terrible no tenia llavis ni mandíbules, només era un munt de dents
de guix encastades en una cosa que semblaven genives grogues.
Just llavors va venir Olla amb una llauna de fruita seca i una ampolla de cervesa
sense alcohol. Va posar la llauna damunt la taula, al costat del cigne.
—Serviu-vos. Bud us està preparant les begudes —va dir.
Se li va tornar a enrojolar la cara. Va seure en un vell balancí de vímet i el va
posar en moviment. Bevia cervesa i mirava la televisió. Bud va venir amb una petita
safata de fusta amb el vas de whisky i aigua per a Fran, i la meva ampolla de cervesa.
A la safata, hi duia també una cervesa per a ell.
—Vols vas? —em va preguntar.
Vaig fer que no amb al cap. Em va donar un copet al genoll i es girà cap a Fran.
—Gràcies —va dir Fran tot agafant el vas.
Se li van tornar a anar els ulls cap a la dentadura. Bud va adonar-se de què estava
mirant. Els cotxes grinyolaven per la pista. Jo vaig agafar la cervesa i vaig fer atenció
a la pantalla. Les dents no eren assumpte meu.
—Així és com eren les dent d’Olla abans que li posessin ferros —va dir Bud a
Fran—. Jo ja m’hi he acostumat. Però suposo que deuen fer un efecte estrany aquí
dalt. Si vols que t’ho digui, no sé pas per què les guarda.
Va mirar-se Olla. Després em mirà a mi i em féu l’ullet. Va seure a la seva butaca
i va creuar les cames. Bevia cervesa i es mirava Olla.
Olla va tornar a enrojolar-se. Tenia l’ampolla de cervesa sense alcohol a la mà. Va
fer-ne un glop.
—Em fan recordar tot el que li dec a Bud —va dir.
—Què has dit? —va dir Fran.
Tenia la mà a la llauna de fruita seca i buscava afanyosament uns quants anacards.
Va aturar-se un moment i va mirar Olla.
—Perdona, però no ho he sentit.
Fran va quedar-se mirant la dona i esperant una resposta. Olla va enrojolar-se de
nou.
—Tinc moltes coses per agrair-li —va dir—. Aquesta n’és una. Les guardo per
recordar quant li dec, a Bud. —Va beure una mica de cervesa i després va deixar
l’ampolla—. Tu tens unes dents molt maques, Fran. Ho he vist de seguida. Però jo,
des de petita tenia les dents totalment tortes. —Va donar-se uns copets a les dents del
davant amb l’ungla i va continuar parlant—. Els meus pares no tenien diners per fer-
me-les arreglar. Les dents m’anaven sortint com els donava la gana. Al meu primer
marit no l’importava gens cl meu aspecte. No, realment! No el preocupava res més
que saber d’on podia treure la pròxima copa. Només tenia un amic en el món, i aquest
amic era l'ampolla. —Va moure el cap afirmativament—. Llavors va venir Bud i em
va treure d’aquell desori. Quan ja estàvem junts, la primera cosa que Bud va dir va
ser: «Ara farem que t’arreglin les dents». Aquest motllo me’l van fer poc després de
conèixer Bud, en ocasió de la meva segona visita al dentista. Just abans de posar-me
el ferros.
Olla continuava vermella. Va mirar la pantalla del televisor. Va beure cervesa, i ja
no semblava tenir res més a dir.
—Devia ser un dentista brillant —va dir Fran, tot dirigint una altra mirada a les
horribles dents de damunt el televisor.
—Era boníssim —va dir Olla'. Va fer girar una mica el balancí i ens les va
ensenyar—. Veieu?
Amb la boca oberta ens ensenyava les dents, sense gens de vergonya.
Bud havia anat al televisor i havia agafat les dents. Va dirigir-se cap a Olla i les va
posar al costat de la seva galta.
—Abans i després —va dir.
Olla va allargar el braç i li va prendre el motllo.
—Saps una cosa? Aquell dentista volia quedar-se això. —Mentre parlava ho tenia
damunt la faldilla—. Jo li vaig dir que no. Li vaig fer veure que eren les meves dents.
O sigui que només va poder-ne fer fotografies. Em va dir que les publicaria en una
revista.
—Imagineu quin tipus de revista deu ser. No crec que ningú demani gaire sovint
revistes d’aquesta mena —va dir, i tots vam riure.
—Quan em va treure els ferros, continuava tenint la mania de posar-me la mà a la
boca quan reia. Així. De vegades encara ho faig. Costum. Un dia Bud em va dir:
«Hauries de deixar de fer això, Olla. No tens perquè amagar unes dents tan boniques
com aquestes. Ara les tens molt maques».
Olla va mirar-se Bud. Bud va fer-li l’ullet. Ella va somriure i va abaixar la mirada.
Fran va beure una mica. Jo vaig beure cervesa. No sabia pas què dir-ne, de tot
allò. I Fran tampoc. Però sabia que més tard Fran tindria moltes coses a dir al
respecte.
—Olla, una vegada vaig trucar aquí —vaig dir jo—. Vas agafar tu el telèfon. Però
vaig penjar. No sé per què.
Després de dir-ho, vaig fer un glop de cervesa. No sé per què vaig haver de dir-
ho.
—No me’n recordo —va dir Olla—. Quan va ser?
—Fa un temps.
—No me’n recordo —va dir tot negant amb el cap.
Anava acariciant les dents de guix que tenia a la falda. Mirava la cursa i
continuava balancejant-se.
Fran em va mirar. Va mossegar-se el llavi. Però no va dir res.
—Bé, què hi ha de nou? —va dir Bud.
—Mengeu més fruita seca —va dir Olla—. El sopar estarà llest d’aquí un
moment.
Va sentir-se un crit a una habitació del darrere.
—Ja hi som —va dir Olla a Bud fent una ganyota.
—El petit —va dir Bud.
Va recolzar-se a la cadira i vam mirar la resta de la cursa, tres o quatre voltes,
sense cap soroll.
Vam tornar a sentir el nen una o dues vegades, petits crits neguitosos que sortien
de l’habitació del darrere de la casa.
—No sé —va dir Olla, tot aixecant-se del balancí—. Ja està tot preparat perquè
seiem a taula. Només em falta acabar de fer la salsa. Però primer hauria d’anar a
veure què li passa. Per què no us aneu asseient a taula? Torno d’aquí un minut.
—M’agradaria veure el nen —va dir Fran.
Olla encara tenia les dents a la mà. Va acostar-se al televisor i les va deixar allà.
—Ara potser es posaria nerviós. No està acostumat a la gent de fora. Espera que
miraré si el puc fer tornar a dormir. Després podràs veure’l. Quan dormi.
Després de dir això se’n va anar pel vestíbul cap a una habitació i va obrir-ne la
porta. Entrà i tancà la porta al seu darrere. La criatura va deixar de plorar.
Bud va apagar el televisor i vam anar a seure tots a la taula. Bud i jo vam parlar una
mica de coses de la feina. Fran escoltava. De tant en tant fins i tot preguntava alguna
cosa. Però jo notava que estava avorrida, i potser decebuda perquè Olla no li havia
deixat veure el nen. Va posar-se a mirar la cuina d’Olla. Va agafar-se un ble de cabells
i es va posar a observar els utensilis d’Olla.
—L’he canviat i li he donat l’ànec de goma. Ara potser ens deixarà en pau. Però
no ho asseguraria —va dir Olla tot entrant a la cuina.
Va aixecar una tapadora i va treure l’olla del foc. Va posar una salsa vermella a un
bol i després el bol damunt la taula. Va treure les tapadores d’unes altres olles i va
mirar si tot estava preparat. Damunt la taula hi havia pernil fumat, moniatos, puré de
patates, fesols, panotxes i amanida d’enciam. El pa de Fran era a un lloc d’honor, al
costat del pernil.
—He oblidat els tovallons —va dir Olla—. Comenceu, sisplau. Què voleu beure?
Bud acostuma a beure llet amb el menjar.
—Ja em va bé —vaig dir jo.
—Jo voldria aigua —va dir Fran—. Però ja la vaig a buscar jo. No cal que em
serveixis tu. Ja tens prou coses a fer.
Va fer intenció d’aixecar-se de la cadira.
—Sisplau. Esteu convidats. Queda’t asseguda. Jo te la portaré —va dir Olla
enrojolant-se un altre cop.
Estàvem asseguts amb les mans a la falda i esperàvem. Jo pensava en aquelles
dents de guix. Olla va tornar amb els tovallons, dos vasos immensos de llet per a Bud
i per a mi i un vas d’aigua freda per a Fran.
—Gràcies —va dir Fran.
—De res —va dir Olla.
Aleshores va seure. Bud va aclarir-se la gola. Va abaixar el cap i va dir unes
paraules d’acció de gràcies. Ho deia amb una veu tan baixa que gairebé no vaig poder
entendre què deia. Però vaig copsar-ne el sentit: donava gràcies a l’Altíssim pels
aliments que estàvem a punt d’enllestir.
—Amén —va dir Olla quan va acabar de pregar.
Bud em va passar la safata de pernil i es va posar una mica de puré. I ens hi vam
concentrar. No dèiem gairebé res, només de tant en tant, Bud o jo dèiem: «Aquest
pernil és realment bo» o «aquest blat de moro és el millor que he menjat a la meva
vida».
—El pa sí que és especial —va dir Olla.
—Prendré una mica més d’enciam, sisplau, Olla —va dir Fran entendrint-se
potser un xic.
—Menja més d’això —em deia Bud tot passant-me la safata de pernil o, si no, el
bol de salsa vermella.
Ara i adés sentíem els crits del nen. Olla girava el cap per escoltar i quan es
convencia que només estava jugant, tornava a concentrar-se en el seu plat.
—El nen no està del tot fi aquesta nit —va dir Olla a Bud.
—M’agradaria veure’l —va dir Fran—. La meva germana té una nena petita.
Però ella i la nena viuen a Denver. Quan tindré, jo, ocasió d’anar a Denver? Tinc una
neboda i ni tan sols la conec.
Fran va semblar meditar sobre allò uns moments i després va continuar menjant.
Olla es va ficar una mica de pernil a la boca.
—Esperem que s’adormi —va dir.
—Encara en queda molt, de tot —va dir Bud—. Vinga, tots a menjar més pernil i
moniatos.
—No puc menjar res més —va dir Fran tot deixant la forquilla al plat—. És
boníssim però ja no puc més.
—Deixa una mica d’espai. Olla ha fet un pastís de ruibarbre.
—Suposo que en podré menjar una mica. Quan hagueu acabat tots.
—Jo també —vaig dir ho.
Però ho vaig dir ben bé per educació. Odiava el pastís de ruibarbre d’ençà que, als
tretze anys, vaig agafar-ne un empatx menjant-me’l amb gelat de maduixa.
Vam acabar-nos el que teníem al plat. Aleshores vam tornar a sentir el maleït paó.
Aquesta vegada la cosa aquella era a la teulada. El sentíem damunt els nostres caps.
Feia un soroll metàl·lic caminant per damunt les teules.
—Joey de seguida es retirarà. Es cansarà i s’adormirà d’aquí molt poc —va dir
Bud movent el cap—. Dorm dalt d’un arbre.
L’ocell va deixar anar el seu crit una vegada més. «Glo-glo-glo!», feia. Ningú no
va dir res. Què hi havia a dir?
—Vol entrar, Bud —va dir Olla.
—Molt bé, però no pot entrar —va dir Bud—. Per si no te n’havies adonat, tenim
convidats. Aquesta gent no voldrà un ocell vell a la casa. Aquest ocell fastigós i la
teva dentadura antiga. Què pensarà la gent?
Va moure el cap. Va riure. Tots vam riure. Fran va riure amb tots nosaltres.
—No és fastigós, Bud —va dir Olla—. Qui t’ha ficat aquesta idea al cap? A tu
t’agrada Joey. Des de quan has començat a dir-li fastigós?
—Des que es va cagar a la catifa aquella vegada —va dir Bud—. Perdona’m el
llenguatge —va dir dirigint-se a Fran—. Però, t’ho dic seriosament, hi ha vegades
que li retorçaria el coll. No es bo ni per matar-lo, oi, Olla? Moltes vegades em
desperta enmig de la nit amb aquest crit tan seu. No val ni un duro, oi, Olla?
Olla feia moure el cap davant les bajanades que deia Bud. Anava jugant amb els
fesols que tenia al plat.
—Com se us va acudir de tenir un paó? —volia saber Fran.
Olla va aixecar la mirada del plat.
—Sempre havia somiat tenir un paó. Des que un dia, de petita, vaig trobar-me’n
una fotografia a una revista. Em va semblar que era la cosa més bonica que havia vist
mai. La vaig retallar i la vaig posar al capçal del llit. Vaig guardar la fotografia una
pila d’anys. Llavors, quan Bud i jo vam trobar aquesta casa, vaig veure que era la
meva oportunitat. «Vull un paó, Bud», li vaig dir. I Bud va riure’s de la idea.
—Finalment vaig posar-me a preguntar per aquí —va dir Bud—. Em van parlar
d’un tio que en tenia al comtat del costat. Ocells del paradís, en deia. Vam pagar cent
dòlars per aquest ocell del paradís —va dir, tot tocant-se el front—. Déu Totpoderós,
a fe que m’he buscat una dona amb gustos cars.
Va fer un somriure a Olla.
—Bud —va dir-li ella—. Saps que això no és veritat. I, deixant de banda tot això,
Joey és un bon guardià —li va dir a Fran—. Amb Joey no necessitem un gos guardià.
Ho sent pràcticament tot.
—Si les coses van malament, cosa bastant possible, ficaré Joey a l’olla —va dir
Bud—. Amb plomes i tot.
—Bud! Això no té cap gràcia —va dir Olla.
Però va riure i vam poder-li veure bé un altre cop les dents.
El nen va posar-se a plorar una altra vegada. Aquest cop plorava de veres. Olla va
deixar el tovalló i va aixecar-se.
—Si no és una cosa, és l’altra. Porta’l aquí, Olla.
—És el que vaig a fer —va dir Olla, i se’n va anar a buscar-lo.
El paó va tornar a xisclar i em va semblar que els cabells del clatell se’m posaven
de punta. Vaig mirar Fran. Va agafar el seu tovalló i el va tornar a deixar. Vaig mirar
cap a la finestra de la cuina. A fora era fosc. La finestra era alçada i al voltant del
marc hi havia una cortina. Em va semblar sentir el paó al porxo.
Fran va girar-se per mirar cap al vestíbul. Mirava de veure Olla i el nen.
Al cap d’una estona, Olla va aparèixer amb el nen.
Vaig mirar-lo i em vaig quedar sense respiració. Olla va seure a la taula. Va agafar
el nen per sota del braços i se’l va posar dret a la falda de cara a nosaltres. Primer va
mirar Fran i després a mi. Ara Olla no estava vermella. Esperava algun comentari.
—Ah! —va dir Fran.
—Què passa? —va dir Olla ràpidament.
—Res —va dir Fran—. M’ha semblat veure alguna cosa a la finestra. M’he
pensat que era un ratpenat.
—No en tenim pas per aquí —va dir Olla.
—Potser era una papallona nocturna —va dir Fran—. En fi, era alguna cosa.
Vejam, quin nen!
Bud estava mirant la criatura. Llavors va mirar Fran. Va tirar la cadira cap enrere
aguantant-se amb les potes del darrere i va afirmar amb el cap. Ho va tornar a fer, i
després va parlar.
—Està bé, no patiu. Ja sabem que ara mateix no podria pas guanyar un concurs de
bellesa. No és un Clark Gable. Però deixeu-li temps. Amb una mica de sort, quan
sigui gran s’assemblarà al seu pare.
La criatura s’estava dreta a la falda d’Olla mirant-nos contínuament. Olla havia
abaixat una mica les mans i el tenia agafat per la cintura de manera que el nen pogués
moure’s endavant i endarrere sostingut per les seves cames grasses. Sense cap mena
de dubte, era el nen més lleig que havia vist en ma vida. Era tan lleig que no em veia
capaç de dir res. No em sortia ni una paraula per la boca. No és que fos malalt o
desfigurat. Res d’això. Era simplement lleig. Tenia una cara vermella grossa, ulls
sortits, un front ample, i aquells llavis grossos i gruixuts. No tenia un coll del qual
calgui fer esment i, en canvi, tenia quatre o cinc mentons grassos. Els mentons li
arribaven just fins a sota les orelles, i les orelles sobresortien del cap calb. Del canells
li penjava greix. Els braços i els dits eren grassos. Fins i tot dient-li lleig no li faig
justícia.
El nen lleig anava fent sorollets i saltant a la falda de la seva mare. De sobte va deixar
de saltar. Va inclinar-se cap endavant i va intentar ficar la mà en el plat d’Olla.
He vist molts nens. Quan jo era petit, les meves germanes van tenir un total de sis
nens i, de petit, sempre estava envoltat de nens. He vist nens a les botigues i a tot
arreu. Però aquell nen els superava tots. Fran també se’l mirava. Suposo que tampoc
no sabia què dir.
—És un xaval fort, eh?
—Per tots els sants que no trigarà gaire a jugar a futbol. El que és segur és que en
aquesta casa no li faltarà mai menjar —va dir Bud.
Com si volgués corroborar-ho, Olla va clavar la forquilla en un moniato i va
acostar-la a la boca del nen.
—Tu ets el meu nen, oi que sí? —va dir a aquella cosa grassa tot ignorant-nos.
El nen va inclinar-se endavant i va obrir la boca per deixar-hi entrar el moniato.
Va allargar la mà cap a la forquilla i va tancar-la al seu voltant. La criatura mastegava
el menjar, i en va tirar una mica a la falda d’Olla. Tenia els ulls tan sortits que
semblava que estigués endollat.
—És molt bufó aquest nen, Olla —va dir Fran.
El nen va corrugar la cara. Tornava a remoure’s.
—Deixa entrar Joey —va dir Olla a Bud.
Bud va tornar a tocar terra amb les potes de la cadira.
—Em penso que com a mínim hauríem de demanar a aquesta gent si els molesta
—va dir Bud.
Olla va mirar-se Fran i després a mi. S’havia tornat a posar vermella. El nano
continuava fent-se veure a la seva falda, tot fent força per baixar a terra.
—Som amics —vaig dir jo—. Feu el que us sembli.
—Potser no els ve de gust tenir un ocell vell i gros a la casa. Has pensat en això,
Olla?
—Us sabria greu? —ens va preguntar Olla—. Que Joey entri? Les coses no van
massa bé per a l’ocell aquesta nit. Per al nen tampoc, em penso. Està acostumat que
Joey entrí i jugui amb ell una estona abans d’anar a dormir. Aquesta nit cap dels dos
no aconsegueix estar tranquil.
—No ens ho preguntis —vaig dir—. Deixa’l entrar. No he estat mai tan a prop
d’un paó. Però no em molesta.
Em va mirar. Suposo que volia que digués alguna cosa més.
—No, home, no! —vaig dir—. Deixeu-lo entrar.
Bud va aixecar-se. Va anar a la porta i la va obrir. Va encendre els llums del jardí.
—Com es diu el teu nen? —volia saber Fran.
—Harold —va dir Olla. Va donar al nen una mica més de moniato—. És molt
llest. Més eixerit que un pèsol. Sempre sap què li estàs dient. Oi que sí, Harold?
Espera a tenir un nen, Fran. Llavors veuràs.
Fran va quedar-se mirant-la. Vaig sentir que s’obria la porta i després es tancava.
—Sí que n’és, d’eixerit —va dir Bud tot acostant-se a la cuina—. S’assembla al
pare d’Olla. Aquell sí que era un vell llest.
Vaig mirar al darrere de Bud i vaig veure-hi aquell paó que s’havia aturat a la sala i
movia el cap cap un costat i cap a l’altre com si es tractés d’un mirallet que hom mou.
Va espolsar-se, i el soroll que feia era com el d’una baralla de cartes que algú
barregés a l’habitació del costat.
Va fer un pas endavant. Després un altre.
—Puc agafar el nen? —va dir Fran.
Ho va dir com si li estigués demanant un favor.
Olla li va passar el nen per damunt la taula.
Fran va intentar fer seure el nen a la seva falda. Però ell no parava de moure’s i
fer sorolls.
—Harold —va dir Fran.
Olla mirava Fran amb el nen.
—Quan l’avi de Harold tenia setze anys va decidir llegir-se l’enciclopèdia de la A
a la Z. I ho va fer. La va acabar als vint. Just abans de conèixer la meva mare.
—On viu ara? —vaig preguntar jo—. A què es dedica?
Volia saber què se n’havia fet, d’un home que s’imposa una tasca d’aquest tipus.
—És mort —va dir Olla.
Estava mirant Fran, la qual ara ja tenia el nen d’esquena damunt dels genolls. Va
començara tocar-li la papada que queia d’una de les galtes i es va posar a parlar-li
com es parla als nens petits.
—Treballava al bosc —va dir Bud—. Uns llenyataires li van tirar un arbre al
damunt.
—A la meva mare li van donar diners per l’assegurança de vida —va dir Olla—.
Però se’ls va gastar. Bud li envia alguna cosa cada mes.
—No massa —va dir Bud—. No en tenim pas molt, nosaltres. Però és la mare
d’Olla.
En aquells moments, el paó ja havia recuperat el seu valor i començava a moure’s
a poc a poc, amb petits avanços bruscos i oscil·lants, fent cap a la cuina. Portava el
cap erecte, però desviat cap a una banda, amb els ulls vermells fixos en nosaltres. La
cresta, un petit ramatge de plomes, li arribava uns quants centímetres per damunt del
cap. De la cua li sortia un plomall. L’ocell va aturar-se a uns quants metres de la taula
i ens va mirar atentament.
—No és en va que els anomenen ocells del paradís —va dir Bud.
Fran no va alçar el cap. Estava totalment concentrada amb el nen. Li estava fent
pessigolles i el nen ho trobava més o menys divertit. Vull dir, si més no, havia deixat
de queixar-se. Va alçar-se’l al doll i li va dir alguna cosa a l’orella.
—No ho diguis a ningú, el que t’he dit —va dir-li.
La criatura se la mirava amb els seus ulls sortits. Llavors va allargar la mà i va
agafar un floc dels cabells rossos de Fran. El paó s’acostà a la taula. Ningú no va dir
res. Estàvem tots quiets i asseguts. Harold va veure l’ocell. Va deixar els cabells de
Fran i es va posar dret a la seva falda. Assenyalava l’ocell amb els seus dits molsuts.
Saltava amunt i avall i no parava de fer sorolls.
El paó va fer la volta a la taula molt de pressa i va acostar-se al nen. Va passar el
seu llarg coll entre les cames de la criatura. Va ficar-li el bec per sota la jaqueta del
pijama i feia anar el seu rígid cap d’una banda a l’altra. El nen reia i movia els peus.
Recolzant-se a la seva esquena va baixar dels genolls de Fran a terra. El paó
continuava empaitant el nen com si estiguessin jugant a algun joc. Fran continuava
aguantant el nen mentre ell intentava fugir.
—No m’ho puc creure —va dir.
—Aquest paó és boig, ve’t aquí —va dir Bud—. Aquest maleït ocell no sap que
és un ocell, és el seu principal problema.
Olla va fer una ganyota i va tornar a ensenyar-nos les dents. Va dirigir-li una
mirada, a Bud. Bud va allunyar la seva cadira de la taula i va fer que sí amb el cap.
Realment, era un nen lleig. Però, pel que veia, em feia l’efecte que Bud i Olla no
n’estaven massa amoïnats. I si hi estaven, potser simplement pensaven: «Bé, d’acord,
és lleig. Però és nostre. I això no és més que una etapa. Molt aviat vindrà la següent
etapa. Hi ha aquesta etapa i després ve l’altre. A la llarga tot anirà bé, un cop totes les
etapes hagin estat completades». Devien haver pensat una cosa així.
Bud va agafar el nen i el va fer volar per damunt el seu cap fins que Harold va
posar-se a cridar. El paó va plegar les plomes i es posà a mirar.
Fran va tornar a moure el cap. Va arreglar-se el vestit allà on havia assegut el nen.
Olla havia agafat una forquilla i jugava amb els fesols del seu plat.
Bud va posar-se el nen al maluc.
—Encara ens falta el pastís i el cafè.
Aquella nit a casa de Bud i Olla va ser especial. Jo sabia que era especial. Aquella
nit em sentia bé pel que feia a totes les coses de la meva vida. No podia esperar
trobar-me a soles amb Fran per dir-li com em sentia. Aquella nit vaig formular un
desig. Assegut allà en aquella taula, vaig tancar els ulls un minut i em vaig
concentrar. El desig que vaig expressar era que no oblidés mai, o que no deixés
escapar, aquella nit. És un dels desitjós que s’han tornat realitat. I va ser mala sort que
s’hi tornés. Però, és clar, llavors no podia saber-ho.
—Què estàs pensant Jack? —em va dir Bud.
—Pensava simplement —vaig dir tot fent-li una ganyota.
—Fes-nos-en cinc cèntims —va dir Olla.
Vaig fer unes quantes ganyotes més i vaig negar amb el cap.
Quan aquella nit vam tornar de casa de Bud i Olla i érem ja sota els llençols, Fran em
va dir:
—Amor meu, omple’m amb la teva llavor!
Quan va dir això la vaig sentir fins a la punta dels peus i després de fer un crit
vaig deixar-me anar.
Més tard, quan les coses ja havien canviat per a nosaltres, i ja teníem el nen i tot
això, Fran considerava que aquella nit a casa de Bud havia estat el començament del
canvi. Però no te raó. El canvi va ser posterior i, quan va arribar, va ser com una cosa
que li passava a una altra gent, no una cosa que ens pogués passar a nosaltres.
—Maleïts siguin aquella gent i la seva criatura horrible —deia Fran de sobte,
sense cap motiu aparent, mentre miràvem la televisió a la nit—. I aquell ocell
fastigós. Per Déu, quina falta fa tot això!
Aquest tipus de coses les diu tot sovint, tot i que des d’aquella ocasió no ha tornat
a veure Bud ni Olla.
Fran ja no treballa a la lleteria i fa molt temps que va tallar-se els cabells. A més a
més s’ha engreixat. No en parlem pas d’això. Què podria dir?
Encara veig Bud a la fàbrica. Treballem junts i obrim junts les carmanyoles. Quan
li pregunto, em parla d’Olla i Harold. Joey és fora de la conversa. Una nit va volar a
l’arbre i allà va acabar. No va tornar a baixar. De vell, potser, diu Bud. Després les
òlibes van apoderar-se’n. Bud arronsa els muscles. Es menja l’entrepà i diu que
Harold algun dia arribarà a ser defensa.
—Has de veure el nano —diu Bud.
Jo faig que sí amb el cap. Encara som amics. Això no ha canviat gens. Però he
d’anar amb compte amb el que li dic. I sé que ell ho nota i que li agradaria que fos
diferent. A mi també m’agradaria.
Molt de tant en tant em pregunta per la família. Quan ho fa li dic que tothom està
bé.
—Tothom bé —li dic.
Tanco la carmanyola i trec les cigarretes. Bud assenteix i beu un glop de cafè. La
veritat és que el meu fill està d’allò més consentit. Però jo no en parlo, d’això. Ni tan
sols amb la seva mare. Especialment amb ella. Cada cop parlem menys ella i jo.
Principalment, mirem la televisió. Però jo recordo aquella nit. Recordo la manera que
el paó alçava les potes grises i recorria centímetre a centímetre el voltant de la taula. I
després el meu amic i la seva dona dient-nos adéu al porxo. Olla donant unes quantes
plomes a Fran perquè se les endugués. Recordo les nostres encaixades, abraçades, les
coses que ens dèiem. Al cotxe, Fran va seure al meu costat, ben a prop de mi. Va
deixar la mà a la meva cama tota l’estona. Així vam tornar a casa des de casa del meu
amic.
LA CASA DE CHEF
Aquell estiu Wes havia llogat una casa moblada al nord d’Eureka a un alcohòlic
recuperat que es deia Chef. Llavors em va trucar per dir-me que oblidés tot el que
estava fent i me n’anés a viure allà amb ell. Em va dir que havia deixat de beure. Jo ja
sabia de què anava. Però no acceptaria un no com a resposta. Em va tornar a trucar i
em va dir: Edna, des de la finestra podràs veure el mar. A l’aire, s’hi respira sal. Vaig
escoltar-lo. No es menjava les paraules. Li vaig dir que m’ho pensaria. I ho vaig fer.
Una setmana després tornava a trucar per preguntar-me si hi anava. Li vaig dir que
encara m’ho estava rumiant. Ell va dir: Tornarem a començar. Jo li vaig dir que si
pujava allà dalt volia que em fes un favor. «Digues», va dir Wes. Jo vaig dir que volia
que intentés ser el Wes que jo havia conegut. L’antic Wes. El Wes amb el qual
m’havia casat. Wes es va posar a plorar i jo ho vaig interpretar com un senyal de les
seves bones intencions. Per tant, vaig dir: «Molt bé, vindré».
Wes havia deixat la seva amiga, o ella l’havia deixat a ell, m’era igual. Quan vaig
decidir anar-me’n amb Wes vaig haver de dir adéu al meu amic. El meu amic em va
dir que estava fent un disbarat. Va dir: «No em facis això a mi. Què passa amb
nosaltres?», va dir. Jo vaig dir que ho havia de fer pes Wes. «Està intentant deixar de
beure. Ja saps com són aquestes coses.» «Ho sé», va dir el meu amic, «però no vull
que te’n vagis.» Jo vaig dir: «Només hi vaig per l’estiu. Després ja ho veurem.
Tornaré», vaig dir. Ell va dir: «I què passa amb mi? No has de fer res per mi? No
tornis», va dir.
Aquell estiu vam beure cafè, gasosa i tot tipus de sucs. Tot l’estiu vam estar
bevent allò. Jo em vaig trobar desitjant que l’estiu no acabés mai. No hauria hagut de
fer-ho, però un mes després de ser amb Wes a casa de Chef, em vaig tornar a posar
l’anell de casada. Feia dos anys que no me’l posava. Des de la nit que Wes es va
emborratxar i va llançar el seu a un jardí de presseguers.
Wes tenia uns quants diners, així és que no vaig haver de treballar. I a més a més,
Chef no ens cobrava quasi res per la casa. No teníem telèfon. Pagàvem el gas i la
llum, i compràvem al supermercat el que hi havia d’oferta.
Un diumenge a la tarda, Wes va sortir a comprar una regadora i em va portar una
cosa per a mi. Va tornar amb un pom de margarides meravelloses i un barret de palla.
Els dimarts a la nit anàvem al cinema. D’altres nits Wes anava a unes reunions que ell
qualificava de seques. Chef el venia a buscar amb cotxe i després l’acompanyava fins
a la porta. Alguns dies Wes i jo ens n’anàvem a pescar truites a una de les llacunes
d’aigua freda dels voltants. Pescàvem des del marge i ens passàvem tot el dia per
aconseguir pescar-ne unes quantes de petites, «Ja n’hi ha prou», deia jo, i aquella nit
les fregia per sopar. De vegades em treia el barret i em quedava adormida damunt la
manta a frec de la canya de pescar. L’última cosa que recordava eren els núvols que
passaven damunt meu en direcció a la vall central. A la nit, Wes m’agafava en braços
i em preguntava si encara era la seva noia.
Els nostres fills mantenien les distàncies. Cheryl vivia amb més gent a una granja
d’Oregon. Prenia cura d’un ramat de cabres i venia llet. Tenia abelles i venia pots de
mel. Tenia la seva vida, i jo no li’n donava pas la culpa. No l’importava en absolut el
que el seu pare i jo féssim sempre que no la involucréssim a ella. Bobby era a
Washington treballant a la sega del fenc. Després de recollir el fenc, tenia plans de
treballar a la recollida de la poma. Tenia una xicota i estava estalviant diners. Jo els
escrivia cartes i firmava: «Sempre, t’estima».
Una tarda Wes era al jardí arrencant males herbes quan va aparèixer el cotxe de Chef
al davant de la casa. Jo estava rentant a l’aigüera. Vaig alçar la vista i vaig veure com
arribava el gros cotxe de Chef. Veia el cotxe, la carretera i l’autopista, i, més enllà, les
dunes i l’oceà. Damunt l’aigua hi havien núvols. Chef va sortir del cotxe i s’estirà els
pantalons. Vaig veure que passava alguna cosa. Wes va deixar de fer el que estava
fent i es va posar dret. Portava els guants posats i un barret de lona. Es va treure el
barret i s’assecà la suor amb el dors de la mà. Chef se li va acostar i li va posar el braç
a les espatlles. Wes es va treure un guant. Jo vaig anar cap a la porta. Vaig sentir que
Chef li deia a Wes que sols Déu sabia el greu que li sabia, però es veia obligat a
demanar-nos que deixéssim la casa a finals de mes. Wes es va treure l’altre guant.
«Per què, Chef?» Chef va dir que la seva filla, Linda, la dona a qui Wes deia sempre
Linda la Grassa des de l’època de les borratxeres, necessitava un lloc per viure, i el
lloc era aquell. Chef va dir a Wes que el marit de Linda havia sortit amb la barca de
pescar feia unes quantes setmanes i ningú no havia sentit a parlar d’ell des de llavors.
«Ella du la meva sang», anava dient Chef a Wes. «Ha perdut el marit. Ha perdut el
pare del seu fill. Jo puc ajudar-la. Estic content de poder ajudar-la. Ho sento Wes,
però hauràs de buscar-te una altra casa.» Llavors Chef va abraçar Wes una altra
vegada, es va apujar els pantalons, entrà al cotxe i se n’anà.
Wes va entrar a la casa. Va deixar caure el barret i els guants a la catifa i va seure
a la butaca gran. La butaca de Chef, vaig pensar. La catifa de Chef també. Wes estava
pàl·lid. Vaig servir dues tasses de cafè i n’hi vaig donar una.
«Està bé», vaig dir. «Wes, no et preocupis». Vaig seure al sofà de Chef.
«Linda la Grassa viurà aquí per comptes de nosaltres», va dir Wes. Tenia la tassa
a la mà però no bevia.
«Wes, no et posis nerviós», vaig dir-li.
«El seu home apareixerà a Ketchikan», va dir Wes. «El marit de Linda la Grassa,
simplement, ha fugit. I qui pot culpar-lo?»
Wes va dir que, donat el cas, ell també s’esfondraria amb la barca abans de passar
la resta de la seva vida amb Linda la Grassa i el seu nen. Després Wes va deixar la
tassa a la vora dels guants. «Fins ara, aquesta casa ha estat una llar feliç», va dir.
«Ja trobarem una altra casa», vaig dir jo.
«No com aquesta», va dir Wes. «Sigui com sigui, no seria el mateix. Aquesta casa
ha estat una bona casa per a nosaltres. Aquesta casa guardarà bons records. Ara hi
vindran Linda i el seu nen», va dir Wes. Va agafar la tassa i va tastar el cafè.
«És la casa de Chef», vaig dir jo. «Ha de fer el que ha de fer.»
«Ja ho sé», va dir Chef. «Però no m’ha d’agradar per força.»
Wes tenia una expressió peculiar. Jo ja la coneixia. No parava de tocar-se els
llavis amb la llengua. No parava de posar-se la mà a la camisa per sota el cinturó. Va
aixecar-se i se’n va anar cap a la finestra. Es va quedar allà mirant l’oceà, els núvols
que s’estaven formant. S’anava donant copets al mentó, com si estigués pensant
alguna cosa. I estava pensant.
«Pren-to amb calma, Wes», vaig dir.
«Ella vol que m’ho prengui amb calma», va dir Wes. Es va quedar allà dret.
Però un minut després va venir cap a mi i va seure al meu costat. Va creuar les
cames i es va posar a jugar amb les botons de la camisa. Vaig agafar-li la mà. Vaig
començar a parlar. Vaig parlar de l’estiu. Però em vaig trobar parlant-ne com si fos
una cosa que havia passat feia temps. Potser feia uns anys. Si més no, una cosa
passada. Llavors vaig posar-me a parlar dels nens. Wes va dir que li agradaria tornar-
ho a fer tot una altra vegada, i aquest cop fer-ho bé.
«Ells t’estimen», vaig dir.
«No, no m’estimen», va dir ell.
Jo vaig dir-li que algun dia ho entendrien tot.
«Potser», va dir Wes. «Però llavors ja no servirà de res.»
«No ho saps», vaig dir jo.
«Jo sé unes quantes coses», va dir Wes, i em va mirar. «Sé que estic molt content
que hagis vingut. No ho oblidaré mai.»
«Jo també estic contenta. Estic contenta que trobessis aquesta casa», vaig dir jo.
Wes va esbufegar. Després va riure. Tots dos vam riure. «Aquest Chef», va dir
Wes, i va moure el cap. «Ens l’ha feta ben bona aquest fill de puta. Però estic content
que t’hagis posat l’anell. Estic content d’haver estat amb tu aquest temps.»
Llavors vaig dir una cosa. Vaig dir: «Imagina’t, només imagina-t’ho, que no
hagués passat mai res entre nosaltres. Imagina’t que aquesta és la primera vegada.
Només imagina-t’ho. No fa mal, imaginar. Diguem que allò altre no va passar mai.
Entens què vull dir? Llavors què?»
Wes em va mirar fixament. «En tal cas, suposo que hauríem de ser unes altres
persones. Persones que no som. Ja no em queda lloc per fer aquest tipus de
conjectures. Som els mateixos ara que quan vam néixer. Entens què vull dir?»
Jo vaig dir-li que no havia deixat un bon assumpte ni havia fet sis-centes milles
per sentir-lo parlar d’aquella manera.
«Ho sento», deia ella, «però no puc parlar com algú que no sóc. No sóc algú altre.
Si fos algú altre, pots estar segura que no seria aquí. Si fos algú altre, ho seria jo. Però
jo sóc qui sóc. No ho veus?»
«Molt bé, Wes», li vaig dir. Vaig posar-me la seva mà a la galta. Llavors, no ho
sé, el vaig recordar quan tenia dinou anys, vaig recordar la manera com mirava,
mentre corria pels camps, el seu pare, assegut en un tractor, amb la mà fent de visera i
mirant com Wes se li acostava. Acabàvem d’arribar de Califòrnia. Jo vaig sortir amb
Cheryl i Bobby i els vaig dir: «Aquell és l’avi». Però eren molt petits, Wes va seure al
meu costat i s’anava donant copets al mentó tot pensant què fer a continuació. El pare
de Wes ja no hi era, i els nens s’havien fet grans. Vaig mirar Wes i després vaig mirar-
me la sala de Chef, les coses de Chef, i vaig pensar que havíem de fer alguna cosa, i
ràpid.
«Amor», vaig dir. «Wes, escolta’m.»
«Què vols?», va dir ell. Però no va dir res més. Semblava haver pres una decisió.
I, un cop decidit, ja no tenia pressa. Va reclinar-se al sofà, va creuar les mans damunt
l’estómac i va tancar els ulls. No va dir res més. No calia.
Vaig dir el seu nom dintre meu. Era un nom fàcil de dir i m’havia acostumat a dir-
lo des de feia molt temps. Aleshores el vaig dir una vegada més. Aquest cop en veu
alta. «Wes.»
Va obrir els ulls. Però no em va mirar. Va continuar assegut allà on era i mirant
cap a la finestra, «Linda la Grassa», va dir. Però jo sabia que no era ella. Ella no era
res. No res més que un nom. Wes es va aixecar i va córrer les cortines, i el mar va
desaparèixer com per encant.
Vaig anar a preparar el sopar. Encara teníem una mica de peix a la nevera. No hi
havia massa cosa més. Aquella nit ho netejaríem tot, vaig pensar, i tot plegat acabaria
allà.
CONSERVACIÓ
El marit de Sandy estava tombat al sofà feia tres mesos, d’ençà que el van acomiadar.
Aquell dia, feia tres mesos, havia arribat a casa molt pàl·lid i espantat, amb totes les
coses de la feina dins d’una capsa.
—Feliç dia de Sant Valentí —va dir-li a Sandy tot deixant una capsa de bombons
amb forma de cor i una ampolla de Jim Beam a la taula de la cuina. Es va treure la
capa i també va deixar-la damunt la taula—. M’han fet fora. Ai, què creus que ens
passarà?
Sandy i el seu marit van seure a la taula i es van beure el whisky tot menjant
xocolata. Van parlar de què podria fer ell en comptes de posar teulades a les cases
noves. Però no se’ls acudia res.
—Ja sortirà alguna cosa —va dir Sandy.
Volia mostrar-se animada. Però també estava espantada. Finalment ell va dir que
ho consultaria amb el coixí. I ho va fer. Va fer-se el llit al sofà i, des d’aquella nit, ha
dormit cada nit al sofà.
El dia després de l’acomiadament va haver d’ocupar-se dels papers de l’atur. Va
anar al centre, a les oficines estatals, per omplir els papers i buscar una altra feina.
Però no hi havia cap feina del seu ram, ni de cap altre. Va començar a suar-li la cara
quan tractava d’explicar a Sandy la multitud d’homes i dones apilonats allà baix.
Aquella nit va tornar al sofà. Va començar a passar-se allà tot el dia com si fos ben bé
el que li tocava fer, pensava ella, ara que ja no tenia feina. De tant en tant havia
d’anar a parlar amb algú d’una possibilitat de feina, i cada dues setmanes havia
d’anar a firmar alguna cosa per recollir el subsidi de l’atur. Però la resta del temps se
la passava al sofà. És com si visqués allà, pensava Sandy. Viu a la sala. Ara i adés
fullejava les revistes que ella duia a casa de la tenda de queviures; i tot sovint, quan
entrava ella, se’l trobava mirant aquell llibre gruixut que li havien donat com a premi
per haver-se inscrit a un club de lectors; es deia una cosa així com Misteris del
passat. Aguantava el llibre enfront seu amb les dues mans, amb el cap inclinat
damunt les pàgines com si estigués totalment concentrat en el que llegia. Però al cap
d’una estona ella s’adonava que no progressava en la lectura; encara semblava ser a
la mateixa pàgina: diria que anava pels volts del segon capítol. Sandy el va agafar una
vegada i va obrir-lo per aquella pàgina. Allà va llegir-hi la història d’un home que
havia estat descobert després de viure dos mil anys a una torbera dels Països Baixos.
A una pàgina hi havia una fotografia. L’home tenia unes celles molt poblades però se
li veia una expressió serena a la cara. Duia un barret de pell i li queia de costat. Les
mans i els peus s’havien marcit però, deixant això de banda, no semblava tan
horrible. Va llegir una mica més del llibre i després el va tornar a deixar tal com
estava. El seu marit el deixava al seu abast a la tauleta de davant del sofà. Aquell
maleït sofà! Pel que feia a ella, no volia ni tan sols tornar-hi a seure. No podia
entendre com havien estat capaços de fer l’amor allà.
Rebien el diari a casa cada dia. Ell se’l llegia de la primera a la darrera pàgina.
Ella el mirava com llegia des de les esqueles fins a la part que especificava les
temperatures de les ciutats principals, passant per la secció de negocis que parlava de
les fusions i les taxes d’interès. Als matins, ell es llevava abans que ella i se n’anava
al bany. Després engegava la televisió i feia cafè. A ella li feia l’efecte que en aquella
hora del matí semblava alegre i animat. Però quan ella marxava a la feina, ell ja havia
ocupat el seu lloc al sofà i la televisió ja era engegada. La major part de vegades
encara estava funcionant quan ella tornava de treballar a la tarda. Ell estava assegut al
sofà, o bé estirat, vestit amb la roba que acostumava a dur per anar a treballar: texans
i una camisa de franel·la Però de vegades la televisió estava apagada i ell era allà
assegut amb el llibre a la mà.
—Com va? —li preguntava quan ella el mirava.
—Molt bé —deia ella—. I a tu?
—Molt bé.
Sempre tenia un pot de cafè al foc per a ella. A la sala, ella s’asseia a la cadira
gran i ell al sofà i parlaven del dia. Sostenien les tasses i bevien el cafè com si fossin
gent normal, pensava Sandy.
Sandy encara l’estimava, tot i que sabia que les coses començaven a ser molt
estranyes. Estava agraïda de tenir feina, però realment no sabia què els passaria, a ells
ni a ningú. A la feina hi tenia una amiga de confiança i li va explicar que el seu marit
es passava el dia al sofà. Per alguna raó, la seva amiga no ho va trobar gaire estrany,
cosa que va sorprendre Sandy i també la va deprimir. La seva amiga li va parlar d’un
oncle que tenia a Tennessee: quan l’oncle va fer quaranta anys, es va ficar al llit i no
es va voler aixecar mai més. I plorava moltíssim, plorava com a mínim una vegada al
dia. Va dir a Sandy que li semblava que el seu oncle tenia por de fer-se gran. Li
semblava que devia tenir por d’un atac de cor o una cosa així. Però l’home ja en tenia
seixanta-tres ara, i encara respirava, deia l’amiga. Quan Sandy va sentir això es va
quedar de pedra. Si aquella dona li estava dient la veritat, l’home aquell s’havia
passat al llit vint-i-tres anys. El marit de Sandy només en tenia trenta-un. Trenta-un i
vint-i-tres son cinquanta quatre. Ella també en tindria uns cinquanta. Déu meu, una
persona no pot viure la resta de la seva vida al llit, o al sofà! Si el seu marit estigués
malalt o ferit, o hagués tingut un accident, la cosa fóra diferent. Allò ho podia
entendre. Si es tractés d’una cosa així, sabia que podria suportar-ho. En aquest cas, si
ell hagués de viure al sofà i ella hagués de portar-li el menjar allà, potser fins i tot
posar-li el menjar a la boca, bé, en tot això encara hi hauria alguna cosa romàntica.
Però el seu marit, un home jove i en principi sa, això de llançar-se al sofà d’aquesta
manera i no voler-se aixecar més que per anar al wàter o per engegar la televisió al
matí o apagar-la a la nit, era un assumpte diferent. La feia avergonyir; i llevat
d’aquella ocasió, no en va parlar amb ningú més. A la seva amiga, l’oncle de la qual
s’havia ficat al llit feia vint-i-tres anys i encara hi era, segons sabia Sandy, no li va dir
res més.
Un dia va arribar a casa de la feina a última hora de la tarda. Va aparcar el cotxe i va

entrar a la casa. En entrar per la porta de la cuina va sentir que la televisió estava
funcionant. El cafè era al foc i la flama era al mínim. Des d’on era a la cuina, amb la
bossa a la mà, podia mirar cap a la sala i veure-hi el darrere del sofà i la pantalla del
televisor. Hi havia figures anant amunt i avall. Els peus del seu marit sortien per una
banda del sofà. A l’altra banda, sobre el coixí posat damunt el respatller del sofà, s’hi
veia la part alta del cap. No es movia ni mica. Tant podria ser que estigués dormint
com que no, tant podia ser que l’hagués sentida com que no. Però ella va decidir que
no importava gens que fos d’una manera o de l’altra. Va deixar la bossa a la taula i va
anar a treure un iogurt de la nevera. Però quan va obrir la porta, va ofegar-la una
bafarada d’aire calent, concentrat. No podia creure el desori que estava veient. El
gelat del congelador s’havia desfet i anava caient damunt les restes de peix i
l’amanida de col. El gelat també havia caigut dins la tassa d’arròs i havia format un
toll a la part de baix de la nevera. Hi havia gelat per tot arreu. Va obrir la porta del
refrigerador. Va sortir una bafarada d’olor terrible que li va fer venir ganes de
vomitar. Tota la base del compartiment era plena de gelat nedant al voltant d’un
paquet d’hamburgueses de tres lliures. Va posar el dit al paper de cel·lofana que
embolicava la carn i se li va enfonsar dins el paquet. Les llonzes de porc també
s’havien desglaçat. Tot s’havia desglaçat, incloent-hi uns altres talls de peix, un
paquet de carn per rostir i dos dinars xinesos de Chef Sammy. Les salsitxes de
Frankfurt i la salsa d’espaguetis feta a casa s’havien desglaçat. Va tancar la porta del
congelador i va ficar la mà a la nevera per treure el paquet de iogurt. Va aixecar la
tapadora d’un i el va ensumar. Llavors va ser quan va pegar-li un crit al seu marit.
—Què passa? —va dir ell, tot incorporant-se i mirant-la per damunt el respatller
del sofà—. Ep, passa alguna cossa?
Es va passar la mà pels cabells un parell de vegades. Ella no sabia si és que havia
estat dormint fins aleshores o no.
—Aquesta maleïda nevera s’ha fet malbé —va dir Sandy—. Això és el que passa.
El seu marit es va aixecar del sofà i va baixar el volum del televisor. Després el va
apagar i se’n va anar cap a la cuina.
—Deixa’m veure això —va dir—. Però és increïble!
—Pots veure-ho tu mateix. Tot és a punt de podrir-se.
El seu marit va mirar dintre la nevera i al seu rostre va aparèixer una expressió
greu. Després va tafanejar el congelador i va veure com funcionava per allà la cosa.
—I ara què? —Va dir.
De sobte, a Sandy, se li van acudir un fotimer de coses, però no va dir res.
—Maleït sigui! Sempre plou sobre mullat! Mira, aquesta nevera no té més de deu
anys. Quan la vaig comprar era pràcticament nova. Escolta’m, els meus pares tenien
una nevera que els va durar vint-i-cinc anys. La van donar al meu germà quan es va
casar. Funcionava bé. Però, què és el que passa?
Va desplaçar-se per poder veure l’estret espai que hi havia entre la nevera i la
paret.
—No ho entenc —va dir movent el cap—. Està endollada.
Llavors va agafar la nevera i la va fer anar endavant i endarrere. Va encastar-hi
l’espatlla i la va fer moure uns centímetres. Alguna cosa de dins la nevera va caure
del seu prestatge i es va trencar.
—Per tots els dimonis! —va dir.
Sandy va adonar-se que encara tenia el iogurt a la mà. Va acostar-se a la galleda
d’escombraries, va obrir-ne la tapadora i va llançar-lo.
—Ho hauré de cuinar tot aquesta nit —va dir. Ja es veia a si mateixa davant de la
cuina fregint carn, posant les coses a les cassoles i després al forn—. Necessitem una
nevera nova.
Ell no va dir res. Va tornar a mirar el congelador un altre cop i va moure el cap
d’una banda a l’altra.
Ella va passar per davant seu i va començar a treure coses dels prestatges de la
nevera per posar-les damunt la taula. Ell l’ajudava. Va treure la cam del congelador i
va posar els paquets a la taula. Després va anar traient les altres coses del congelador
i les va anar posant a diferents llocs de la taula. Un cop tret tot, va agafar el fregall i
uns quants draps de paper i es disposà a netejar-ho per dintre.
—Ens hem quedat sense freó —va dir tot deixant de netejar—. És ben bé el que
ha passat. Puc olorar-lo. El freó s’ha escapat. Devia passar alguna cosa i el freó ha
sortit. Vaig veure-ho una vegada a la nevera d’una altra gent.
Ja s’havia calmat. Va començar a netejar de nou.
—És el freó.
Ella va deixar de fer el que estava fent i se’l va mirar.
—Necessitem una altra nevera —va dir ella.
—Ja ho has dit abans. I d’on la traurem? No creixen pas als arbres.
—N’hem de tenir una —va dir ella—. ¿Que potser no necessitem nevera? Potser
no. Potser podríem posar les coses que no es conserven bé a l’ampit de la finestra
com fa la gent d’alguns barris. O, si no, podríem comprar-nos una d’aquestes neveres
portàtils petites i comprar cada dia una mica de gel.
Va posar un cor d’enciam i uns quants tomàquets damunt la taula, al costat del
paquet de carn. Després va seure a un tamboret i es va posar les mans a la cara.
—Aconseguirem una altra nevera —va dir el seu marit—. I tant. La necessitem,
no? No podem viure sense nevera. La qüestió és d’on la podem treure i quant podem
pagar? Deu haver-hi milions d’aparells de segona mà als anuncis del diari. Espera un
moment que mirarem què trobem al diari. Sóc un expert en anuncis del diari.
Ella es va treure les mans de la cara i el va mirar.
—Sandy, al diari trobarem una nevera que ens anirà bé —va continuar dient—.
La major part de neveres estan fetes per durar tota la vida. Aquesta nostra, Déu meu,
no sé pas què li ha pogut passat. És la segona nevera que he vist en ma vida que se
n’ha anat en orris d’aquesta manera. —Va tornar a llançar una mirada a la nevera—.
Quina mala sort!
—Porta el diari aquí —va dir Sandy—. Mirarem què hi ha.
—No et preocupis —va dir ell.
Va anar a la tauleta de la sala, va seleccionar entre una pila de diaris, i va tornar a
la cuina amb la secció d’anuncis. Va enretirar el menjar a una banda per poder obrir
bé el diari. Va agafar una cadira.
Ella va llançar una mirada al diari, després al menjar que s’havia desglaçat.
—Aquesta nit hauré de fer les llonzes de porc —va dir—. I he de cuinar totes
aquestes hamburgueses. I els filets i el peix. Sense oblidar els menjars xinesos.
—Aquest maleït freó —va dir ell—. Fa moltíssima pudor.
Van començar a repassar els anuncis. Ell anava seguint amb el dit, primer una
columna, després l’altra. Va passar ràpidament per la secció d’OFERTES DE FEINA.
Ella va veure que hi havia un parell de senyals marcats, però no va aturar-se a mirar
què era. Hi havia una columna amb el títol de MATERIAL D’ACAMPADA A
L’AIRE LLIURE. I aleshores ho van trobar: APARELLS DOMÈSTICS NOUS I
USATS.
—Aquí —va dir ella assenyalant-ho amb el dit.
Ell va enretirar-li el dit.
—A veure —va dir.
Ella va tornar a posar el dit allà on el tenia.
—«Neveres, Fogonets, Rentadores, Assecadors, etc.» —va dir ella llegint els
encapçalaments de les columnes—. «Subhasta pública». Què és això de subhasta
pública? «Aparells nous i de segona mà i moltes coses més cada dijous al vespre.
Subhasta a les set». Això és avui. Avui és dijous. La subhasta és aquesta nit. I no és
molt lluny d’aquí. És al carrer Pine. Hi he passat per davant un centenar de vegades.
Tu també. Saps on és, no? A prop de Baskin-Robbins.
El seu marit no va dir res. Mirava atentament l’anunci. Va dur-se la mà als llavis i
es posà a tocar-se el llavi inferior amb dos dits.
—Subhasta pública —va dir.
Ella li va clavar els ulls a la cara.
—Anem-hi. Què hi dius? T’anirà bé sortir una mica, i ja veurem si podem trobar
una nevera. Dos ocells d’un sol tret.
—No he anat en ma vida a una subhasta —va dir ell—. No crec que tingui pas
massa ganes d’anar-hi.
—Vinga, home —va dir Sandy—. Què et passa? Són divertides. No he estat a cap
subhasta des de fa moltíssims anys, des que era petita. Llavors hi acostumava a anar
amb el meu pare.
De sobte a Sandy li van entrar moltíssimes ganes d’anar-hi.
—El teu pare —va dir ell.
—Sí, el meu pare.
Es va quedar mirant-se el seu marit i esperant que digués alguna cosa més. La
mínima cosa. Però no va dir res.
—Les subhastes són divertides —va dir ella.
—Probablement ho són, però no hi vull anar.
—Necessito un llum per al llit, també —va continuar ella—. Segur que en tenen.
—Sí, home, sí, necessitem moltes coses. Però jo no tinc feina, ho recordes?
—Jo penso anar a la subhasta —va dir ella—. Tant si véns com si no véns. Seria
millor que vinguessis. Però m’és igual. Si vols que et digui la veritat, m’és totalment
indiferent. Jo hi penso anar.
—Jo vaig amb tu. Qui ha dit que no vindria?
Va mirar-la uns instants i després va desviar la vista.
—No sé la més mínima cosa sobre subhastes. Però hom ho ha de provar tot. Qui
ens ha recomanat de comprar una nevera a una subhasta?
—Ningú —va dir ella—. Però ho farem igualment.
—D’acord —va dir ell.
—Molt bé. Però només si ho vols de debò.
Ell va assentir amb el cap.
—Suposo que és millor que em posi a cuinar —va dir ella—. Cuinaré ara les
maleïdes llonzes de porc i ens les mengem. La resta pot esperar. Ja ho cuinaré
després. Després d’anar a la subhasta. Però hauríem de començar a moure’ns. El diari
diu que és a les set.
—Les set —va dir ell.
Va aixecar-se de la taula i se’n va anar cap a la sala, on es va quedar un moments
mirant la badia per la finestra.
Pel carrer va passar un cotxe. Es va posar els dits als llavis. El va veure seure al
sofà i agafar el llibre. Va obrir-lo pel seu lloc. Però un moment després el va tancar i
es va estirar al sofà. Sandy va veure com recolzava el cap al coixí que hi havia al
respatller del sofà. Va arreglar el coixí per posar-lo ben bé sota el cap i va posar-se les
mans al clatell. Després es quedà quiet. Al cap d’un moment va veure que baixava els
braços.
Sandy va plegar el diari. Es va aixecar i va anar cap a la sala sense fer soroll. Va
mirar per damunt el respatller del sofà. Tenia els ulls tancats. Gairebé no se li movia
el pit en respirar. Ella va tornar a la cuina i va posar una paella al foc. Va encendre’l i
va posar oli a la paella. Començà fregint les costelles de porc. Amb el seu pare havia
anat a subhastes. La majoria d’aquestes subhastes eren d’animals. Li semblava
recordar que el seu pare sempre estava intentant vendre una vaca, o de vegades
comprar-la. De vegades a les subhastes també hi havia material de granges i coses per
a la casa. Però principalment eren animals. Més tard, quan el seu pare i la seva mareja
s’havien divorciat i ella havia marxat a viure amb la seva mare, el seu pare li va
escriure per dir-li que enyorava anar amb ella a les subhastes. L’última carta que li va
escriure, quan ella ja era gran i estava casada, deia que havia comprat una meravella
de cotxe en aquella subhasta per dos-cents dòlars. Si ella arriba a ser allà, deia, n’hi
hauria comprat un per a ella. Tres setmanes després, una trucada enmig de la nit va
comunicar-li que havia mort. El cotxe que havia comprat tenia una fuita de monòxid
de carboni que entrava per la part de baix i li va provocar un desmai tot estant al
volant. Vivia al camp. El motor va continuar funcionant fins que va acabar-se la
benzina del dipòsit. Va estar dins del cotxe fins que uns dies després el va trobar algú.
La paella començava a treure fum. Va posar-hi una mica més d’oli i va encendre
l’extractor. Feia vint anys que no anava a una subhasta i ara s’estava preparant per
anar-hi aquella nit. Però primer havia de fregir aquelles llonzes de porc. Havia estat
mala sort que s’espatllés la nevera, però ara es moria de ganes d’anar a la subhasta.
Va començar a enyorar el seu pare. Fins i tot enyorava la seva mare ara, tot i que
s’havien passat la vida discutint fins que ella va trobar marit i se’n va anar a viure
amb ell. Sandy continuava davant de la cuina, girant la carn i enyorant-los tots dos, el
pare i la mare.
Encara enyorant-los, va agafar uns estalvis i va treure la paella del foc.
L’extractor aspirava el foc que pujava del fogó. Va acostar-se a la porta amb la paella
a la mà i va mirar a la sala. La paella encara treia fum i per les bandes saltaven gotes
d’oli i de greix. A l’enfosquida habitació només va poder veure el cap del seu marit i
els peus descalços.
—Vine cap aquí —va dir-li—. Ja està preparat.
—Molt bé —va dir ell.
El va veure alçar el cap d’una punta del sofà. Va posar la paella damunt la cuina
un altre cop i es va dirigir a l'armari. Va treure’n un parell de plats i els va posar
damunt el marbre. Va agafar l’espàtula per treure una llonza. Després la va posar a un
plat. La carn no semblava carn. Semblava un omòplat desgastat, o un instrument
d’excavació. Però ella sabia que eren llonzes de porc, i va treure l’altra de la paella i
la va posar a l’altre plat.
Una estona després el seu marit va entrar a la cuina. Va mirar una vegada més cap
a la nevera, que tenia la porta oberta. I, aleshores, els seus ulls van ensopegar amb les
llonzes. Va obrir una mica la boca, però no va dir res. Sandy va quedar-se esperant
que digués alguna cosa, qualsevol, però no ho va fer. Va posar la sal i el pebre damunt
la taula i li va dir que segués.
—Seu —va dir, tot donant-li un plat en el qual hi havien les restes de les llonzes
de porc—. Vull que et mengis això.
Ell va agafar el plat. Però es va quedar allà on era, mirant-se’l. Llavors ella es va
girar per agafar el seu plat. Va enretirar el diari i va empènyer el menjar desglaçat cap
a l’altra punta de la taula.
—Seu —va dir al seu marit una vegada més.
Ell es va passar el plat d’una mà a l’altra. Però va continuar allà dempeus. Va ser
llavors quan ella va veure els bassals d’aigua damunt la taula. A més a més, sentia
clarament el soroll de l’aigua. Estava caient de la taula al terra de linòleum.
Va abaixar la mirada i va veure els peus descalços del seu marit. Se’ls va quedar
mirant, els peus, a frec d’un bassal d’aigua. Sabia que no veuria mai més a la vida
una cosa tan poc usual. Però no sabia pas què fer-ne, de moment. Va pensar que el
millor que podia fer era pintar-se una mica els llavis, agafar l'abric i anar-se’n directe
a la subhasta. Però no podia treure els ulls dels peus del seu marit. Va deixar el plat a
la taula i va continuar mirant fins que els peus van sortit de la cuina per tornar a la
sala.
EL COMPARTIMENT
Myers viatjava per França en un vagó de primera classe camí de visitar el seu fill que
estava estudiant a la universitat d’Estrasburg. Feia vuit anys que no veia el noi. No
s’havien trucat ni una sola vegada en tot aquest temps, ni tan sols s’havien escrit una
postal des que Myers i la mare del noi havien agafat camins separats; el noi es quedà
amb ella. La ruptura final, creia Myers, havia estat accelerada per la maligna
interferència del nen en els seus assumptes personals.
La darrera vegada que Myers havia vist el seu fill, el noi l’havia envestit en el
curs d’una discussió violenta. La dona de Myers estava dreta al costat del trinxant
llançant un plat de porcellana darrere l’altre al terra del menjador. Després va
continuar amb les tasses.
—Ja n’hi ha prou —va dir Myers.
I, en aquell moment, el noi va atacar-lo.
Myers el va esquivar i el va immobilitzar amb una clau mentre el noi plorava i li
donava cops de puny a l’esquena i als ronyons. Myers el tenia atrapat i, un cop seu,
se’n va aprofitar al màxim. El va llançar contra la Paret i el va amenaçar de matar-lo.
De veres.
—Jo et vaig donar la vida —li recordava a crits— i te la puc treure.
Ara que pensava en aquella escena tan horrible, Myers movia el cap com si fos
una cosa que li havia passat a una altra persona. 1, de fet, era així. Simplement, ell no
era la mateixa persona. Ara vivia sol i tenia molt poca relació amb gent de fora de la
feina. A la nit escoltava música clàssica i llegia llibres sobre paranys d’ocells
aquàtics.
Va encendre una cigarreta i va continuar mirant per la finestra del tren, ignorant
l’home que era assegut a prop de la porta i dormia amb un barret damunt dels ulls.
Era primera hora del matí i damunt els camps verds que anaven deixant enrere hi
havia boira. De tant en tant, Myers hi veia una granja i les seves dependències, tot
encerclat per una muralla. Va pensar que aquella podia ser una bona manera de viure:
a una casa vella envoltada per un mur.
Eren poc més de les sis. Myers no havia dormit des que havia pujat al tren a Milà
a les onze de la nit anterior. Quan el tren va sortir de Milà es va trobar molt afortunat
de tenir tot el compartiment per a ell sol. Va deixar el llum encès i es posà a mirar-se
les guies. Va llegir-hi coses que li va saber greu no haver llegit abans d’anar al lloc
del qual parlaven. Va descobrir moltes coses que hauria d’haver vist i fet. En certa
manera, li sabia greu descobrir algunes coses del país ara, just al moment que deixava
enrere la seva primera i, sens dubte, darrera visita a Itàlia.
Va ficar les guies a la maleta, la va posar a la reixeta superior, i va baixar l’abric
per fer-lo servir de manta. Va apagar el llum i es va quedar assegut a l’enfosquit
compartiment en espera que el vencés la son.
Al cap d’una estona, del que semblava una llarga estona, i just quan estava
començant a adormir-se, el tren va alentir la marxa. Va aturar-se a una estació petita
fora de Basilea. Allà va entrar al compartiment un home de mitjana edat vestit negre i
amb un barret al cap. L’home va dir alguna cosa a Myers en un idioma que Myers no
va poder entendre i després va posar la seva bossa de pell a la reixeta. Va seure a
l’altra punta del compartiment i va redreçar les espatlles. Després es va tapar els ulls
amb el barret. Quan el tren es posà en circulació una altra vegada, l’home ja estava
adormit i roncava suaument. Myers va envejar-lo. Uns minuts després, un oficial suís
va obrir la porta del compartiment i va encendre el llum. En anglès, i en algun altre
idioma —alemany, va suposar Myers— els va demanar que li ensenyessin els
passaports. L’home que estava al compartiment amb Myers es va tornar a posar bé el
barret, va parpellejar i va ficar la mà a la butxaca del seu abric. L’oficial va estudiar el
passaport, va mirar atentament l’home i li va tornar el document. Myers li va donar el
seu passaport. L’oficial va llegir les dades, va examinar la fotografia i se’l va mirar
abans de fer un moviment afirmatiu amb el cap i tornar-li el passaport. En sortir va
apagar el llum. L’home que anava amb Myers es va tornar a abaixar el barret i va
estirar les cames. Myers va imaginar-se que tornaria a adormir-se de seguida i va
tenir-li enveja un altre cop.
Després d’això va quedar-se despert i es va posar a pensar en l’encontre amb el
seu fill, per al qual només faltaven unes hores. Com reaccionaria quan veiés el noi a
l’estació? Havia d’abraçar-lo? Aquesta perspectiva el feia sentir incòmode. Jo havia
d’oferir-li simplement la mà, somrient com si aquells vuit anys no haguessin passat
mai, i després donar-li uns copets a l’espatlla? Possiblement el noi diria algunes
paraules: Estic content de veure’t, com t’ha anat el viatge? I Myers diria… alguna
cosa. De fet no tenia ni idea de què podia dir.
El contrôleur francès va passar pel compartiment. Va mirar dins, Myers i l’home
que dormia a l’altra banda de Myers. Era el mateix contrôleur que els havia marcat
els bitllets, així que Myers va girar el cap i va tornar a mirar per la finestra.
Començaven a aparèixer més cases. Però ara no hi havia murs, i les cases eren més
petites i més a prop l’una de l’altra. Myers estava segur que aviat arribarien a un
poble francès. La boirina començava a elevar-se. El tren va fer sonar el xiulet i va
passar a tota marxa un pas a nivell tancat. Va veure una dona amb els cabells recollits
al cap i amb un jersei, dreta' damunt la bicicleta tot mirant passar la corrua de cotxes
del tren.
Com està la teva mare?, podria preguntar-li al noi quan fossin ja fora de l’estació.
Què en saps, de la teva mare? Uns instants d’insensatesa li van fer pensar que potser
era morta. Però després va adonar-se que no podia ser, que n’hauria sentit alguna
cosa; d’una manera o altra se n’hauria assabentat. Sabia que si continuava pensant
aquelles coses se li trencaria el cor. Es va cordar el botó de dalt de la camisa i es va
posar bé la corbata. Va deixar l’abric al seient del seu costat. Es va cordar les sabates,
es va aixecar i va passar per damunt les cames de l’home adormit. Va sortir del
compartiment.
Myers havia d’anar recolzant la mà a les finestres del corredor per mantenir
l’equilibri mentre avançava fent cap al final del tren. Va tancar la porta del petit
lavabo i va passar-hi la balda. Després va deixar rajar l’aigua i es va rentar la cara. El
tren va fer una corba, encara a la mateixa velocitat, i Myers va haver d’agafar-se a
l’aigüera per no perdre l’equilibri.
Havia rebut la carta del noi feia dos mesos. Era una carta breu. Li deia que vivia a
França i que, des de l’any anterior, estudiava a la universitat d’Estrasburg. No donava
cap mena d’informació de per què havia anat a França ni què havia estat fent els anys
abans d’anar a França. Molt correctament, creia Myers, a la carta no es feia esment de
la mare del noi; ni una indicació del seu estat o d’on parava. Però, inexplicablement,
el noi havia acabat la carta amb la paraula Amor, i Myers havia considerat aquell
detall llarga estona. Finalment va respondre la carta. Després de moltes deliberacions,
Myers va escriure-li dient-li que feia temps que pensava fer un petit viatge per
Europa. ¿Li agradaria que es trobessin a l’estació d’Estrasburg? Va firmar la carta:
«T’estima, papà». El noi li havia contestat, i llavors es va posar a fer els preparatius.
Li va semblar que no hi havia pràcticament ningú, deixant de banda la secretària i uns
quants socis del negoci, de qui sentis la necessitat d’acomiadar-se. Havia acumulat sis
setmanes de vacances a l’empresa d’enginyeria on treballava, i va decidir que les
faria totes de cop en aquell viatge. Estava content d’haver-ho fet, tot i que en aquells
moments no tenia intencions de passar-se tot aquest temps a Europa.
Primer havia anat a Roma. Però després d’unes hores, caminant sol pels carrers, li
va saber greu no haver-hi anat en grup. Se sentia sol. Va anar a Venècia, una ciutat
que la seva dona i ell sempre havien dit de visitar. Però Venècia el va decebre. Va
veure un home amb un sol braç menjant calamars fregits, i allà on mirava hi havia
edificis llardosos i amb taques d’humitat. Va agafar el tren cap a Milà, on s’allotjà a
un hotel de quatre estrelles, i es passà la nit mirant un partit de futbol americà en un
televisor a color Sony fins que es va acabar l’emissió. L’endemà al matí va aixecar-
se, i va caminar per la ciutat fins que va ser l’hora d’anar a l’estació. Havia planejat
que l’escala a Estrasburg seria el punt culminant del viatge. Després d’un o dos dies,
o tres —ja veuria com anava— se n’aniria cap a París, i d’allà volaria a casa. Estava
cansat d’haver-se de fer entendre pels estranys i li faria il·lusió tornar a casa.
Algú va intentar obrir la porta del lavabo. Myers va acabar de ficar-se la camisa
per dintre. Es va cordar cl cinturó. Llavors va treure la balda de la porta i, oscil·lant
amb el moviment del tren, va tornar al seu compartiment. Només obrir la porta, va
adonar-se que li havien canviat l’abric de lloc. Era en un seient diferent del que ell
l’havia deixat. Va tenir la sensació que entrava en una situació ridícula però
potencialment seriosa. El cor se li accelerà quan va agafar l’abric. Va ficar la mà a la
butxaca interior i hi va treure el passaport. La cartera era a la butxaca del davant. O
sigui, que encara tenia la cartera i el passaport. Va revisar totes les altres butxaques de
Fabric. El que trobava a faltar era el regal que havia comprat per al noi: un rellotge de
polsera japonès caríssim comprat a una botiga de Roma. El duia a la butxaca interior
de Fabric per seguretat. Ara el rellotge ja no hi era.
—Perdó —va dir-li a l'home desplomat al seient, amb les cames estirades i el
barret damunt els ulls—. Perdó.
L’home es va tirar el barret enrere i va obrir els ulls. Es va incorporar i mirà
Myers. Tenia els ulls grossos. Devia haver estat somiant. Però potser no.
—Ha vist entrar algú? —va preguntar-li Myers.
Però era clar que l’home no sabia pas què li deia. Va continuar mirant-lo amb una
cara que manifestava una incomprensió total. Però potser era alguna altra cosa, va
pensar. Potser aquella cara amagava l’astúcia i l’engany. Myers va sacsejar l'abric per
cridar l’atenció de l’home. Llavors va ficar la mà a la butxaca i va escorcollar-la. Va
arremangar-se la camisa perquè aquell home veiés el seu rellotge. L’home va mirar
Myers, i després el rellotge. Semblava confús. Myers va donar uns copets a l’esfera
del rellotge. Va ficar l’altra mà a la butxaca un altre cop tot fent el gest d’estar
buscant alguna cosa. Va tornar a assenyalar el rellotge i va fer bellugar els dits amb
l’esperança de fer-li entendre que el rellotge havia sortit volant per la porta.
L’home va arronsar les espatlles i va negar amb el cap.
—Maleït sigui! —va dir Myers frustrat.
Va posar-se Fabric i se’n va anar al corredor. No podia quedar-se en aquell
compartiment ni un minut més. Li feia por acabar pegant aquell home. Va mirar
amunt i avall del corredor com si tingués l’esperança de veure el lladre i reconeixe’l.
Però no hi havia ningú enlloc. Potser l’home del seu compartiment no li havia robat
el rellotge. Potser era algú altre, potser era la persona que havia intentat entrar al
lavabo; ha passat per davant del compartiment, ha vist Fabric i l’home adormit, i ha
obert la porta tranquil·lament, ha regirat les butxaques, ha tancat la porta, i se n’ha
tornat a anar.
Myers caminava lentament fent cap a la punta del tren, tot llançant una ullada als
compartiments. El vagó de primera no anava gaire ple, hi havia una o dues persones a
cada compartiment. La majoria dormien, o aparentaven dormir. Tenien els ulls tancats
i el cap recolzat al respatller dels seients. A un compartiment hi havia un home més o
menys de la seva edat que seia al costat de la finestra i mirava els camps. Quan Myers
va aturar-se davant del vidre i el va mirar, l’home es va girar i li va llançar una mirada
ferotge.
Myers va passar al vagó de segona. Allà els compartiments eren plens: de
vegades cinc o sis passatgers a cada un, i la gent, ho notava només mirant-los, estava
més desesperada. Molts estaven desperts —era massa incòmode per dormir— i es
giraven a mirar-lo quan passava. Estrangers, va pensar. Era evident que si l’home del
compartiment no li havia robat el rellotge, el lladre havia de ser d’un d’aquells
compartiments. Però, què podia fer? No hi havia res a fer. El rellotge havia
desaparegut. Ara era a la butxaca d’algú altre. No tenia esperances de fer entendre al
contrôleur què havia passat. I en el cas que ho fes, llavors què? Va desfer el camí per
tornar al seu compartiment. Va mirar des de fora i va veure que l’home s’havia estirat
una altra vegada amb el barret tapant-li els ulls.
Myers va esquivar les cames de l’home i va seure al seu lloc a la vora de la
finestra. Estava atordit de ràbia. Ara eren a les rodalies de la ciutat. Les granges i
pastures deixaven el lloc a plantes industrials amb el seus noms impronunciables a les
façanes de l’edifici. El tren va començar a alentir la marxa. Myers va veure
automòbils als carrers de la ciutat, i d’altres esperant en cua al pas a nivell que passés
el tren. Es va aixecar i va baixar la maleta. La va mantenir damunt les cames mentre
mirava per la finestra aquell lloc odiós.
Se li va acudir que, al cap i a la fi, no tenia cap ganes de veure el noi. El va sobtar
aquell pensament i, per uns moments, es va sentir abatut per la mesquinesa que
palesava. Va moure el cap. De totes les bogeries que havia fet a la seva vida, aquell
viatge era possiblement la bogeria més gran. Però el fet era que realment no sentia
cap desig de veure aquell noi, la conducta del qual havia impossibilitat feia temps
l’afecte de Myers. De sobte va recordar, amb gran claredat, la cara que havia fet
aquella vegada que el va envestir, i va sentir una alenada d’amargor. Aquell noi havia
malbaratat la seva joventut, havia convertit la noia a qui havia fet la cort i amb la qual
s’havia casat en una dona nerviosa i alcohòlica a qui el noi compadia i tiranitzava
alhora. Per què dimonis havia fet tot aquell viatge, es preguntava Myers, per anar a
veure algú a qui tenia aversió? No volia encaixar de mans amb aquell noi, la mà de
l’enemic, ni haver-li de donar copets a l’espatlla i parlar de coses intranscendents. No
volia haver-li de preguntar per la seva mare.
Va incorporar-se al seient quan el tren entrava a l’estació. Els altaveus van
comunicar en francès els possibles enllaços. L’home de l’altra banda del
compartiment de Myers va començar a bellugar-se. Es va posar bé el barret i va
incorporar-se al seient mentre els altaveus anunciaven alguna altra cosa en francès.
Myers no entenia res del que deien. A mesura que el tren alentia la marxa s’anava
posant més nerviós. Fins que es va aturar. Va decidir que no sortiria del
compartiment. Es quedaria allà assegut fins que marxés el tren. Quan ho fes, ell seria
allà, continuaria amb el tren fins a París, i allà acabaria tot. Va mirar amb prudència
per la finestra, temorós de veure la cara del noi a l’altra banda del vidre. No sabia pas
què faria, en aquell cas. Li feia por no poder-se estar d’ensenyar-li el puny. A
l’andana, hi va veure unes quantes persones amb abrics i bufandes que esperaven
pujar al tren amb les maletes a la vora. N’hi havia unes altres esperant, sense
equipatge, amb les mans a les butxaques, amb actitud òbvia d’haver anat a buscar
algú. El seu fill no estava entre els que esperaven però; evidentment, allò no volia dir
que no fos per allà en algun lloc. Myers va treure’s la maleta de les cames, la va
deixar a terra i es va reclinar al seient.
L’home que seia a l’altra banda del compartiment estava badallant i mirant per la
finestra. En aquell moment es va girar cap a Myers. Es va treure el barret i es va
passar la mà pels cabells. Després es va tornar a posar el barret, es va aixecar i va
baixar la bossa de la reixeta. Obrí la porta del compartiment. Però abans de sortir, es
va girar i li va fer un gest assenyalant l’estació.
—Estrasburg —va dir.
Myers girà la cara.
L’home va esperar un moment més i aleshores va sortir cap al corredor amb la
bossa i, Myers n’estava segur, amb el rellotge. Però aquest era el menor dels seus
problemes, ara. Va veure un home amb un davantal, parat a la porta de l’estació i
fumant una cigarreta. L’home observava dos ferroviaris que estaven explicant alguna
cosa a una dona amb faldilles llargues que duia un nen als braços. La dona escoltava,
després assentia i escoltava una mica més. Es va passar el nen d’un braç a l’altre.
L’home continuava parlant. Ella escoltava. Un dels homes va fer una moixaina a la
sotabarba del nen. La dona va abaixar la mirada somrient. Va tornar a canviar-se el
nen de braç i va continuar escoltant. Myers va veure una parella que s’abraçava a
l’andana a molt poca distància del seu vagó. Després el jove va deixar anar la noia.
Va dir alguna cosa, va agafar el seu sac i es va disposar a pujar al tren. La dona va
mirar com marxava. Es va dur una mà a la cara, es va tocar un ull i després l’altre
amb el tou de la mà. Poc després, Myers la va veure avançar per l’andana amb els ulls
fixos en el vagó, com si estigués seguint algú. Ell va treure la vista de damunt la dona
i va mirar l’immens rellotge del vestíbul de l’estació. Va mirar amunt i avall de
l’andana. El noi no era enlloc. Era possible que s’hagués adormit, o també podria ser
que també hagués canviat d’idea. En qualsevol cas, Myers es va sentir alleujat. Va
tornar a mirar el rellotge, després la dona que s’acostava frisant a la finestra on ell era
assegut. Myers va fer-se enrere com si la noia anés a trencar el vidre.
Va obrir-se la porta del compartiment. El jove que havia vist abans a fora va
tancar la porta i va dir:
—Bonjour.
Sense esperar una resposta, va llançar el seu sac a la reixeta i es va apropar a la
finestra.
—Pardonnez-moi.
Va fer baixar la finestra.
—Marie —va dir.
La noia va començar a somriure i plorar al mateix temps. El jove va agafar-li les
mans i va posar-se a besar-li els dits.
Myers va mirar a una altra banda i va serrar les dents. Va sentir els darrers crits
del ferroviari. Algú va fer sonar el xiulet. El jove va deixar anar les mans de la dona
però continuaven acomiadant-se amb la mà quan el tren ja avançava.
Però el tren només va avançar una mica, va sortir de l’estació, i llavors Myers va
notar una parada violenta. El jove va tancar la finestra i va anar a seure al seient de la
porta. Va treure un diari de l’abric i es posà a llegir. Myers es va aixecar i va obrir la
porta. Va anar fins al final del corredor, fins a l’entroncament amb l’altre vagó. No
sabia pas què els havia aturat. Potser s’havia espatllat alguna cosa. Va mirar per la
finestra. Però tot el que va veure va ser un intricat sistema de vies on es formaven els
trens, i es canviaven els cotxes d’un tren a l’altre. Va enretirar-se de la finestra. A la
porta del següent vagó hi havia un cartell que deia: POUSSEZ. Myers va donar un
cop de puny al cartell i la porta va obrir-se suaument. Tomava a ser als vagons de
segona. Va passar per tota una filera de compartiments plens de gent instal·lant-se,
com si es preparessin per a un llarg viatge. Havia de trobar algú que li digués on
anava aquell tren. Quan va comprar el bitllet va entendre que el tren que anava a
Estrasburg continuava després cap a París. Però li semblava humiliant ficar el cap en
un compartiment i dir: «Paguí?» o una cosa semblant, com si preguntés si havien
arribat al destí. Va sentir soroll de ferros i el tren va fer-se una mica enrere. L’estació
tornava a ser a la vista i va pensar en el seu fill una vegada més. Qui sap si seria allà
dempeus, sense alè després d’haver corregut fins a l’estació, preguntant-se què li
havia passat al seu pare. Myers va moure el cap.
El vagó en el qual estava va grinyolar i gemegar fins que va semblar que queia
alguna cosa i tornava a encaixar-se. Myers va mirar el laberint de vies i es va adonar
que el tren començava a moure’s un altre cop. Va fer mitja volta i va afanyar-se a
tornar enrere per passar al vagó en el qual havia estat viatjant. Avançava pel corredor
cap al seu compartiment. Però el jove del diari havia desaparegut. I la maleta de
Myers havia desaparegut. Fet i fet, tampoc no era el seu compartiment. Va adonar-se
amb un sobresalt que devien haver deslligat el seu vagó i n’havien afegit un altre de
segona classe. El compartiment al davant del qual s’havia aturat era gaire bé ple
d’homes baixets i de pell morena que parlaven molt de pressa en un idioma que
Myers no havia sentit mai. Al compartiment semblava haver-hi un ambient molt
alegre. Un dels homes li va fer senyal que entrés. Myers va entrar al compartiment, i
li van fer Hoc. L’ambient d’aquell compartiment semblava ser molt alegre. L’home
que li havia fet el senyal, va riure i va donar uns cops de mà al seient que tenia al
costat. Myers va seure d’esquena a la direcció del tren. Els camps que es veien per la
finestra semblaven passar cada vegada més de pressa. Per un moment, Myers va tenir
la sensació que el paisatge fugia d’ell. Anava cap algun lloc, això ho sabia. I si no era
la direcció adequada, tard o d’hora acabaria sabent-ho.
Va reclinar-se al seient i va tancar els ulls. Els homes van continuar parlant i rient.
Les veus li arribaven de molta distància. Ben aviat esdevingueren part dels
moviments del tren. I, a poc a poc, Myers va deixar-se portar, fins a ser vençut per la
son.
UN PETIT DETALL QUE FA BÉ
El dissabte a la tarda va anar al forn del centre comercial. Un cop va haver mirat les
fotografies dels pastissos enganxades a l’àlbum, va demanar-ne un de xocolata, el
preferit del nen. El pastís que va escollir estava adornat amb una nau espacial i una
plataforma de llançament sota una pluja d’estels blancs, i un planeta fet de rosada
vermella a l’altra banda. El seu nom, SCOTTY, aniria amb lletres verdes just a sota
del planeta. El pastisser, que era un home vell amb un coll molsut, la va escoltar
sense badar boca quan li va dir que el proper dilluns el nen faria vuit anys. El
pastisser duia un davantal blanc que semblava un guardapols. Els tirants li passaven
per sota els braços, feien una volta per l'esquena i tornaven al davant, on quedaven
assegurats sota l’ample ventre. Tot escoltant-la s’anava eixugant les mans al davantal.
Tenia la mirada fixa a les fotografies i la deixava parlar. Va deixar que es prengués cl
seu temps. Acabava d’arribar a treballar i s’havia de Passar allà tota la nit fent
pastissos, per tant, no tenia cap tipus de pressa.
Va dir el seu nom al pastisser: Ann Weiss, i el número de telèfon. Podia passar a
buscar el pastís dilluns al matí, acabat de sortir del forn i amb prou temps per a la
festa del nen a la tarda. El pastisser no semblava massa feliç. No es feien
compliments l'un a l'altre, només s'intercanviaven la mínima quantitat de paraules, la
informació necessària. Ell la feia sentir incòmoda, i allò no li agradava gens. Quan va
inclinar-se damunt del taulell amb el llapis a la mà, ella es va posar a estudiar les
seves vulgars faccions i va preguntar-se si aquell home havia fet alguna cosa més a la
vida que fer de pastisser. Ella era mare, tenia trenta-tres anys i li semblava que
tothom, especialment si tenia l’edat del pastisser —un home prou gran per ser pare—,
havia de tenir nens que passessin per aquest moment tan especial dels pastissos i les
festes d'aniversari. Haurien de tenir això en comú almenys, va pensar. Però era molt
brusc amb ella, no rude sinó brusc. Va desistir d'intentar fer-se amic seu. Va mirar al
fons de la pastisseria i va veure una taula de fusta llarga i pesada amb motllos
d'alumini apilonats a una banda; i al costat de la taula un contenidor de metall ple de
reixetes buides. Hi havia un forn enorme. A la ràdio sonava música de l’oest
americana.
El pastisser va acabar d'anotar les dades al bloc d’encàrrecs i va tancar l’àlbum.
Va mirar-la i va dir:
—Dilluns al matí.
Ella li va donar les gràcies i se’n va tornar a casa.
Dilluns al matí, el nen de l'aniversari anava amb un altre nen cap a l’escola. S'anaven
passant l'un a l'altre una bossa de patates fregides, i el noi de l’aniversari intentava
descobrir què li regalaria el seu amic a la festa de la tarda. Sense mirar, el noi de
l’aniversari va baixar de la vorera i just en aquell moment un cotxe el va tirar a terra.
Va caure de costat, amb el cap a la vorera i les cames al carrer. Tenia els ulls tancats,
però movia les cames endavant i endarrere com si volgués escalar alguna cosa. El seu
amic va deixar caure la bossa de patates i es va posar a plorar. El cotxe va avançar
uns trenta metres i es va aturar al mig del carrer. L'home que conduïa va mirar cap
enrere per damunt les espatlles. Va esperar fins que va veure el noi dret. El nen va
vacil·lar. Semblava atabalat però il·lès. El conductor va posar una marxa i se’n va
anar.
El noi de l’aniversari no va plorar, però tampoc no se li acudia res per dir. No
respongué quan el seu amic li va preguntar què se sentia quan t’atropellava un cotxe.
Se’n va tornar a casa i el seu amic va continuar cap a l’escola. Però després que va
arribar a casa, quan estava explicant a la seva mare què havia passat —ella era
asseguda al sofà, amb les mans agafades damunt la falda, tot dient: «Scotty, amor
meu, estàs segur que et trobes bé?», i pensant que cridaria al metge de totes maneres
— de sobte el noi va caure enrere al sofà, va tancar els ulls i es va quedar immòbil.
Quan va veure que no podia despertar-lo, va acostar-se al telèfon i va trucar al seu
marit a la feina. Howard li va dir que mantingués la calma, que sobretot mantingués
la calma, i després va trucar una ambulància per al nen i se’n va anar a l’hospital.
Evidentment, la festa es va suspendre. El nen era a l’hospital amb una lleugera
commoció cerebral i amb traumatisme. Havia vomitat i li havia entrat un líquid als
pulmons que s’hauria de treure aquella tarda. Ara estava simplement en un son
profund, però no en coma, havia subratllat el doctor Francis, no en coma, quan va
veure l’alarma en els ulls dels pares. A les onze de la nit, quan el noi semblava
descansar amb certa tranquil·litat després de les sessions de raigs X i de les anàlisis i
ja no hi havia res més a fer fins que es despertés i tornés en si, Howard va marxar de
l’hospital. Ann i ella havien estat amb ell a l’hospital des de la tarda i ell ara se
n’anava a casa a prendre’s un bany i canviar-se de roba.
—D’aquí una hora tornaré a ser aquí —va dir.
—Molt bé —va dir ella fent un moviment de cap—. Seré aquí.
El marit va fer-li un petó al front i van tocar-se les mans. Ella era asseguda a la
cadira del costat del llit i es mirava al nen. Estava esperant que es despertés i estigués
bé. Llavors podria pensar a relaxar-se.
Howard va anar amb el seu cotxe de l’hospital a casa. Va conduir molt de pressa
pels carrers humits i foscos, fins que va dominar-se i va alentir la marxa. Fins ara la
vida havia transcorregut suaument i al seu gust: la universitat, el matrimoni, un altre
any de facultat per al títol d’administració d’empreses. Paternitat. Era feliç i, de
moment, afortunat; d’això n’estava segur. Els seus pares encara vivien, els seus
germans i la seva germana estaven ben col·locats, els seus amics de la universitat
havien marxat per ocupar els seus llocs al món. Fins ara, havia aconseguit mantenir-
se allunyat de la desgràcia, d’aquelles forces que sabia existents i que podien
incapacitar o destruir un home si la sort li era esquiva o les coses es posaven de sobte
de mal borràs. Va entrar pel camí de la casa i va aparcar. Li va començar a tremolar la
cama. Va quedar-se assegut al cotxe un minut i va mirar d’afrontar la situació de
manera racional. Havien atropellat Scotty i ara era a l’hospital, però tot aniria bé.
Howard va tancar els ulls i es va passar la mà per la cara. Va sortir del cotxe i es va
dirigir cap a la porta. A dintre la casa bordava el gos. El telèfon no parava de sonar
mentre ficava la clau al pany i tentinejava per trobar l’interruptor de la llum. No
hauria hagut de marxar de l’hospital, no hauria d’haver-ho fet.
—Maleït sigui —va dir.
Va despenjar l’aparell.
—Acabo d’arribar —va dir.
—Aquí hi ha un pastís que no han vingut a recollir —va dir la veu de l’altra punta
de la línia.
—De què parleu? —va preguntar Howard.
—Un pastís —va dir la veu—. Un pastís de setze dòlars.
Howard continuava amb l’auricular a l’orella fent esforços per entendre.
—No sé res de pastissos —va dir—. Per tots els déus, de què esteu parlant?
—No fotem —va dir la veu.
Howard va penjar el telèfon. Se’n va anar a la cuina i es va posar una mica de
whisky. Va trucar a l’hospital. Però la situació del nen era la mateixa; continuava
dormint i res no havia canviat. Mentre omplia la banyera d’aigua, Howard va
ensabonar-se la cara i es va afaitar. Acabava d’estirar-se a la banyera i de tancar els
ulls quan va tornar a sonar el telèfon. Es va aixecar, va agafar una tovallola i va
traspassar corrent la casa tot dient-se «estúpid, estúpid» per haver marxat de
l’hospital. Però quan va despenjar el telèfon i va dir «digui», no hi va haver cap so a
l’altra punta del fil. Després va notar com penjaven.
Poc després de mitjanit ja tornava a ser l’hospital. Ann encara era asseguda a la
cadira del costat del llit. Va aixecar els ulls per mirar Howard i després va tornar a
mirar el noi. Continuava tenint els ulls tancats i el cap embolicat amb benes.
Respirava amb calma i regularitat. D’un aparell de damunt el llit penjava una ampolla
de glucosa amb un tub que anava de l’ampolla al braç del noi.
—Com està? —va dir Howard—. Què és tot això? —va preguntar assenyalant la
glucosa i el tub.
—Ordres del doctor Francis —va dir ella—. Necessita alimentar-se. Ha de
mantenir les energies. ¿Per què no es desperta, Howard? No ho entenc, si està bé…
Howard va posar-li la mà al clatell. Va passar-li els dits pels cabells.
—Es posarà bé. D’aquí una mica es despertarà. El doctor Francis sap què fa.
Al cap d’una estona va afegir:
—Potser seria millor que te n’anessis a casa a descansar una mica. Jo em quedaré
aquí. I no paris esment d’aquest ximple que està trucant tota l’estona. Penja
directament.
—Qui truca? —va preguntar ella.
—No sé qui és, deu ser algú que no té res millor a fer que trucar gent. Vinga, ara
vés-te’n.
—No —va dir negant amb un moviment de cap—. Estic bé.
—De veritat —va dir—. Vés a casa una estona, i tornes al matí i em despertes.
Tot anirà bé. ¿Què ha dit el doctor Francis? Ha dit que Scotty es posaria bé. No ens
hem de preocupar. Està dormint, això és tot.
Una infermera va obrir la porta. Els va fer un gest de salutació tot acostant-se al
llit. Va agafar el braç esquerre del noi de sota el cobrellit i va desplaçar-se als peus del
llit, on va escriure alguna cosa a una taula que hi havia allà penjada.
—Com està? —va dir Anna.
La mà de Howard li pesava a l’espatlla. Notava la pressió dels dits.
—Estabilitzat —va dir la infermera—. El doctor tornarà a venir d’aquí una
estoneta. Ja torna a ser aquí. Ara està fent la seva ronda.
—Li estava dient que se n’anés a casa a descansar una estona —va dir Howard—.
Després que vingui el metge.
—Sí, ho hauria de fer —va dir la infermera—. Tenen tota llibertat per anar-se’n
tots dos, si volen.
La infermera era una dona grossa escandinava amb els cabells rossos. Se li notava
l’accent lleugerament.
—Ja veurem què diu el metge —va dir Ann—. Vull parlar amb el metge. No em
sembla que hagi de dormir tantes hores. No crec que sigui un bon senyal.
Va posar-se la mà als ulls i va deixar caure el cap cap endavant. La mà de Howard
li va prémer l’espatlla i després va posar-li la mà al clatell i va fer-li un massatge per
desentumir els músculs.
—El doctor Francis vindrà de seguida —va dir la infermera abans de sortir de la
cambra.
Howard es va quedar mirant el seu fill una estona, el pit menut que s’alçava i
s’enfonsava sota els llençols.
Per primera vegada des dels minuts següents a la trucada d’Ann a l’oficina, va
sentir que la por s’apoderava d’ell. Va començar a moure el cap. Scotty estava bé,
però en comptes d’estar dormint a casa i al seu propi llit, estava al llit d’un hospital
amb el cap embenat i un tub al braç. I, en aquells moments, necessitava aquella ajuda.
El doctor Francis va entrar a l’habitació i va encaixar de mans amb Howard, tot i
que no feia més d’unes hores que s’havien vist. Ann es va aixecar de la cadira.
—Doctor?
—Ann —va dir ell movent afirmativament el cap—. Deixi’m veure com va,
primer de tot.
Va posar-se al costat del llit i va prendre el pols al noi. Va aixecar-li una parpella i
després l’altra. Howard i Ann estaven al costat del doctor tot mirant. Després el
metge va alçar els llençols i va auscultar el cor i els pulmons del nen amb
l’estetoscopi. Premia els dits aquí i allà de l’abdomen. Quan va acabar, es va dirigir
als peus del llit i va estudiar la gràfica, i després va mirar Howard i Ann.
—Com està, doctor? —va dir Howard—. Què li passa exactament?
—Per què no es desperta? —va dir Ann.
El metge era gallard, ben plantat i amb la cara bronzejada. Duia un vestit blau de
tres peces, una corbata de ratlles i unes colles d’ivori. Es pentinava els cabells amb la
clenxa enmig i semblava acabat de sortir d’un concert.
—Està bé —va dir el metge—. No és com per saltar d’alegria, em sembla que
podria estar millor. Però està bé. Tot i així m’agradaria que es despertés. Hauria de
despertar-se aviat. —Va tornar a llançar una mirada al nen—. Sabrem més coses
d’aquí a dues hores, quan tinguem els resultats d’algunes anàlisis més. Però està bé,
creguin-me, si no és per una fractura primíssima del crani. Això sí que ho té.
—Oh no! —va dir Ann.
—I un lleuger traumatisme, com els he dit abans. Evidentment, ja saben que està
commocionat —va dir el metge—. De vegades amb les commocions passa això.
Aquesta son profunda.
—Però és fora de perill? —va dir Howard—. Abans ha dit que no estava en coma.
Vostè no creu que estigui en coma, oi doctor?
Howard es va quedar esperant. Mirava el metge.
—No, no diria que està en coma —va dir el doctor tot llançant una altra mirada al
noi—. Només està profundament adormit. És una reacció instintiva del cos. És fora
de perill, d’això n’estic segur, sí. Però quan es desperti i vegem les altres anàlisis
sabrem més coses.
—És un estat de coma —va dir Ann—. Una mena de coma.
—No, no és exactament un coma —va dir el metge—. No diria pas que fos un
coma. No encara, si més no. Ha sofert un traumatisme. En els casos de traumatisme,
aquest tipus de reaccions són molt normals; és una reacció temporal a un trauma del
cos. Coma. Bé, el coma és una inconsciència profunda i perllongada, pot durar molts
dies, fins i tot setmanes. Scotty no està en aquesta condició, pel que sabem fins ara.
Estic segur que al matí mostrarà signes de millora. M’hi jugo el que sigui. Sabrem
més coses quan es desperti, i ja no pot trigar pas gaire. Evidentment, vostès poden fer
el que els sembli: quedar-se aquí o anar-se’n unes hores a casa. Però, sisplau, no
dubtin a prendre’s la llibertat d’anar-se’n a casa si ho volen. No és fàcil això, ja ho sé.
El metge va tornar a mirar-se el noi, i després es va girar cap a Ann i va dir-li:
—Intenti no preocupar-se massa, estimada mare. Cregui’m, estem fent tot el que
podem. Només és qüestió de temps, ara.
Va fer-li un gest afirmatiu amb el cap, va encaixar amb Howard un altre cop, i
després va deixar la cambra.
Ann va posar la mà al front del nen.
—Com a mínim no té febre —va dir—. Però, Déu meu, que fred està! Howard?
Tu creus que ha d’estar tan fred? Toca-li el cap.
Howard va tocar-li les temples. Se li va alentir la respiració.
—Suposo que és com ha de sentir-se en aquests moments —va dir—. Està en
estat traumàtic. Això és el que ha dit el metge. Era aquí ara mateix. Si Scotty no
estigués en bones condicions ens ho hauria dit.
Ann va quedar-se allà dreta una estona més, mossegant-se els llavis. Després va
acostar-se a la cadira i hi va seure.
Howard va seure a la cadira del costat. Van mirar-se l’un a l’altre. Volia dir alguna
cosa més per tranquil·litzar-la, però ell també tenia por. Va agafar-li la mà i se la va
posar a les cames i això, tenir la seva mà allà, el va fer sentir millor. Va alçar-li de nou
la mà i la va acariciar. Després la va continuar agafant sense fer res. De tant en tant li
premia la mà. A la fi, ella la va enretirar.
—He estat resant —va dir ella.
Ell va moure el cap.
—Em pensava que havia oblidat com es feia, però m’he recordat de tot. Tot el que
he hagut de fer és tancar els ulls i dir: «Déu meu, sisplau, ajuda’ns, ajuda Scotty», i
després la resta ha estat fàcil. Les paraules eren allà. Potser si tu també resessis —va
dir-li ella.
—Ja ho he fet —va dir—. Vaig resar aquella tarda, ahir a la tarda, vull dir, després
que em truquessis, quan venia cap a l’hospital. He estat resant.
—Això és bo.
Per primera vegada s’adonava que ho vivien plegats, que vivien junts aquell
problema. Va adonar-se sorpresa que, fins aquell moment, tot allò només els havia
estat passant a ella i a Scotty. No havia tingut en compte Howard, tot i que estava allà
des del començament. Va sentir-se feliç de ser la seva donà.
Va entrar la mateixa infermera d’abans i va tornar a prendre el pols al nen i a
comprovar el flux de l’ampolla que penjava damunt del llit.
Una hora després va entrar un altre metge. Va presentar-se com Parsons, del
departament de radiologia. Tenia un mostatxo espès. Duia mocassins, una camisa
vaquera i uns texans.
—Ara el durem a baix per fer-li més radiografies —va dir-los—. Hem de fer-li
unes quantes radiografies més i passar-lo per l’escànner.
—Què és això? —va dir Ann—. Un escànner?
Estava dreta entre aquell metge nou i el llit.
—Em pensava que ja havien fet totes les radiografies.
—Em temo que ens en fan falta més —va dir—. No és per alarmar-se, però.
Només ens calen algunes radiografies més, i a més a més volem fer-li un escànner al
cervell.
—Déu meu —va dir Ann.
—És el procediment normal en casos com aquest —va dir aquell metge nou—.
Hem de saber exactament perquè triga tant a despertar-se. És el procediment mèdic
normal, i no hi ha motiu per alarmar-se. D’aquí uns minuts el durem a baix —va dir
el doctor.
Uns moments després van entrar dos assistents a l’habitació amb una llitera amb
rodes. Tots dos eren morenos, de pell bruna amb uniformes blancs, i es van dir unes
paraules l’un a l’altre en un idioma estranger quan deslligaven el noi del tub i el
passaven del llit a la llitera. Després el van dur fora de l’habitació. Howard i Ann van
entrar a l’ascensor amb ell. Ann va mirar-se el nen. Quan l’ascensor va començar a
baixar, va tancar els ulls. Els zeladors eren un a cada punta de la llitera sense dir res,
tot i que un dels homes en un moment donat va fer un comentari a l’altre en el seu
idioma i l’altre home va fer a poc a poc que sí amb el cap com a resposta.
Una estona més tard, just quan el sol començava a il·luminar les finestres de la
sala d’espera del departament de raigs X, van treure el noi i el van retornar a la seva
habitació. Howard i Ann van pujar a l’ascensor amb ell una vegada més, i una vegada
més van ocupar els seus llocs al costat del llit.
Van esperar tot el dia, però el noi continuava sense despertar-se. Ocasionalment, un
d’ells sortia de l’habitació per anar a baix, a la cafeteria, a prendre cafè i aleshores,
com si recordessin alguna cosa de sobte i se sentissin, culpables, s’aixecaven i
tornaven corrents a l’habitació. El doctor Francis va tornar a anar-hi a la tarda, va
examinar el noi una vegada més, i se’n va anar després de dir-los que ja estava
tornant en si i que es despertaria d’un moment a l’altre. Infermeres, infermeres
diferents de les de la nit anterior, entraven a l’habitació de tant en tant. Llavors una
dona del laboratori va trucar a la porta i va entrar. Duia uns pantalons blancs amples i
una brusa blanca i anava carregada amb una safata petita plena de coses que va anar
posant a una prestatgeria al costat del llit. Sense dirigir-los la paraula, va treure sang
del braç del nen. Howard va tancar els ulls quan va veure la dona buscant el lloc
exacte en el braç del noi i clavant-li l’agulla.
—No ho entenc —va dir Ann a la dona.
—Ordres del metge —va dir la dona—. Faig el que em diuen. Diuen treu-n’hi a
aquell, i jo n’hi trec. Però, què li passa? És molt bufó.
—El va atropellar un cotxe —va dir Howard—. El conductor va fugir.
La dona va moure el cap i va tornar a mirar el noi. Llavors va agafar la safata i va
sortir de l’habitació.
—Per què no es desperta? —va dir Ann—. Howard? Vull que aquesta gent em
doni alguna explicació.
Howard no va dir res. Va tornar a seure a la cadira i va creuar una cama damunt
l’altra. Es va passar la mà per la cara. Va mirar el seu fill i després es va instal·lar bé a
la cadira, va tancar els ulls i es va posar a dormir.
Ann va acostar-se a la finestra i va contemplar l’aparcament. Era de nit i els
cotxes entraven i sortien de l’aparcament amb els llums encesos. Es va quedar al
costat de la finestra amb les mans agafades a l’ampit sabent en el fons del seu cor que
els venia a sobre una cosa molt, molt dura. Tenia por i les dents li van començar a
clacar fins que va serrar les barres. Va veure un cotxe gros que es parava enfront de
l’hospital i algú, una dona amb un abric llarg, que s’hi ficava. Li hauria agradat ser
aquella dona i que algú, qualsevol, la dugués d’aquí a un altre lloc, a un lloc on
trobaria Scotty esperant-la quan sortís del cotxe, disposat a dir Mamà, i a llançar-se
als seus braços.
Al cap d’una estona, Howard es va despertar. Va tornar a mirar-se el noi. Després
va aixecar-se de la cadira, va fer uns estiraments i es va acostar a ella que era encara
al costat de la finestra. Tots dos contemplaven l’aparcament. No deien res. Però
semblava que estiguessin totalment compenetrats, com si la preocupació els hagués
fet transparents d’una manera natural.
Es va obrir la porta i va entrar el doctor Francis. Aquesta vegada duia un vestit i
una corbata diferents. Tenia els cabells pentinats amb la clenxa enmig i tenia pinta
d’haver-se acabat d’afaitar. Va dirigir-se directament al llit i va examinar el noi.
—A hores d’ara ja hauria d’haver tornat en si. No hi ha cap raó per què continuï
així —va dir—. Però el que puc dir-los és que estem tots convençuts que és fora de
perill. Quan es desperti se sentirà millor. No hi ha cap raó, absolutament cap raó, per
què no torni en si. Molt aviat. Oh, quan es desperti tindrà un maldecap molt fort,
d’això en podem estar segurs. Però totes les constants vitals van bé. Són totalment
normals.
—Llavors és un coma? —va dir Ann.
El metge es va passar la mà per la galta.
—De moment ho qualificarem així, fins que es desperti. Però vostès deuen estar
esgotats. És molt dur. Jo sé que és molt dur. Però vagin a prendre alguna cosa —va
dir—. Els anirà bé. Mentre no hi siguin faré venir una infermera, si això els fa sentir
millor. Vagin i mengin alguna cosa.
—No puc pas menjar res —va dir Ann.
—Facin el que vulguin, és clar —va dir el metge—. De totes maneres volia dir-
los que totes les constants van bé, les anàlisis són negatives, no ha sortit res de res i
de seguida que es desperti estarà fresc com una rosa.
Va donar la mà al metge una altra vegada. El metge li va donar uns copets a
l'espatlla i va sortir.
—Em penso que un dels dos hauria d’anar a casa a veure com vas les coses —va
dir Howard—. Si més no, hem d’anar a donar menjar a Slug.
—Truca a un veí —va dir Ann—. Truca als Morgan. Qualsevol anirà a donar
menjar al gos si ho demanem.
—Molt bé —va dir Howard.
Al cap d’una estona, va afegir:
—Per què no ho fas tu, amor meu? Per què no vas a casa i mires com va tot i
després tornes? T’aniria bé. Jo em quedaré aquí amb ell. De veres. Hem d’estalviar
energies. Quan es desperti, segur que voldrem estar una estona més amb ell.
—Per què no hi vas tu —va dir ella—. Dónes menjar al gos, i menges tu una
mica.
—Jo ja hi he anat —va dir ell—. He estat fora exactament una hora i quinze
minuts. Te’n vas una hora a casa i et refresques. Després tornes.
Ann va intentar de pensar-s’ho, però estava massa cansada. Va tancar els ulls i va
intentar de pensar-s’ho un altre cop. Una estona després va dir:
—Bé, potser aniré a casa una estona. Potser si no estic aquí asseguda mirant-lo
cada dos segons es despertarà i es recuperarà. No ho creus? Potser si no sóc aquí es
despertarà. Aniré a casa a prendre un bany i a canviar-me de roba. Donaré de menjar
a Slug. Després tornaré.
—Em trobaràs aquí —va dir ell—. Vés-te’n a casa, amor. Estaré a l’aguait del que
passi aquí.
Howard tenia els ulls petits i vermellosos, com si portés molt temps bevent. Duia
el vestit molt arrugat. Li havia tornat a sortir la barba. Ann li va tocar la cara i després
va enretirar la mà. Va adonar-se que el que ell volia era estar sol una estona, no haver
de parlar ni de compartir la seva preocupació durant una estona. Va agafar la seva
bossa de la tauleta de nit i ell va ajudar-la a posar-se l'abric.
—No seré fora gaire estona —va dir Ann.
—Seu i descansa una estona quan siguis a casa —va dir-li—. Menja alguna cosa.
Pren-te un bany. Quan surtis del bany, seu una estona i descansa. T’anirà d’allò més
bé. Després tornes. Hem d’intentar no preocupar-nos. Ja has sentit què ha dit el
doctor Francis.
Es va quedar allà dreta amb l’abric posat un minut per pensar en les paraules
exactes del metge, intentant recordar-ne els matisos, una indicació d’alguna cosa més
darrere les paraules pronunciades. Va intentar recordar si la seva expressió havia
canviat quan va inclinar-se per examinar el nen. Recordava com havia redreçat
l’expressió en el moment d’alçar-li les parpelles i quan es va posar a escoltar la seva
respiració.
Va dirigir-se cap a la porta i allà es va girar i va tornar a mirar. Primer va mirar el
nen, després el pare. Howard va afirmar amb el cap. Ann va sortir de l’habitació i va
tancar la porta al seu darrere.
Va passar per davant de la sala d’infermeres i va recórrer tot el passadís per anar a
agafar l’ascensor. Al final del passadís va girar a la dreta i va entrar a una habitació
petita on hi havia una família de negres asseguts en cadires de vímet. Hi havia un
home de mitjana edat amb pantalons i camisa color caqui i un barret de beisbol tirat
enrere. Una dona grossa amb bata i sabatilles estava ensorrada en una de les cadires.
Una noia adolescent amb texans, amb un pentinat fet de dotzenes de trenetes petites,
ocupava llarga com era una cadira, tot fumant-se una cigarreta i amb les cames
creuades pels turmells. Totes les mirades de la família es dirigiren cap a Ann quan va
entrar a l’habitació. La petita taula era plena d’embolcalls d’hamburgueses i vasos de
paper.
—Franklin —va dir la dona grossa tot aixecant-se—. ¿Es tracta de Franklin?
Tenia els ulls molt oberts.
—Digui’m, senyora —va tornar a dir la dona—. ¿Es tracta de Franklin?
La dona estava intentant aixecar-se de la cadira, però l’home li havia posat la mà
amb força damunt del braç.
—Aquí, aquí —va dir—. Evelyn.
—Ho sento —va dir Ann—. Estic buscant l’ascensor. El meu fill és a l’hospital, i
ara no hi ha manera de trobar l’ascensor.
—L’ascensor es per allà, a l’esquerra —va dir l’home tot assenyalant-lo amb el
dit.
La noia va fer una calada a la cigarreta i es va quedar mirant Ann. Tenia els ulls
reduïts a clivelles i els seus amples llavis se separaven per deixar sortir el fum. La
dona negra va deixar caure el cap damunt l’espatlla i va deixar de mirar Ann, ja no hi
era interessada.
—El meu fill ha estat atropellat per un cotxe —va dir-li Ann a l’home. Semblava
sentir la necessitat d’explicar-ho—. Té un traumatisme i una lleugera fractura cranial,
però es posarà bé. Ara està commocionat, però també podria ser que estigués en
coma. Això és el que realment ens preocupa, el fet del coma. Ara me’n vaig una
estona però el meu marit és amb ell. Potser es despertarà mentre jo sóc a fora.
—Quina llàstima —va dir l’home movent-se una mica a la cadira.
Va fer un moviment de cap. Va mirar la taula i després va tornar a mirar Ann.
Encara era allà dreta.
—El nostre Franklin és a la taula d’operacions —va dir-li—. Algú li ha clavat un
ganivet. Han intentat matar-lo. Hi va haver una baralla, i ell era allà. En aquella festa.
Diuen que ell només era allà dret mirant-s’ho. Sense molestar ningú. Però avui dia
això no vol dir res. Ara és a la taula d’operacions. Tot el que podem fer ara és esperar
i pregar.
Se la mirava fixament.
Ann va tornar a mirar la noia, que encara l’estava mirant, i la dona més gran que
tenia encara el cap cot però ara amb els ulls tancats. Ann va veure que movia
silenciosament els llavis, formant paraules. Sentia una urgència vital de preguntar
quines paraules eren aquelles. Volia parlar una estona més amb aquella gent que
estava en el mateix tipus d’espera que ella. Ella tenia por, i ells tenien por. Tenien
això en comú. Li hauria agradat haver dit alguna cosa més sobre l’accident, haver
parlat més de Scotty, que li havia passat just el dia del seu aniversari, dilluns, i que
encara estava inconscient. Tot i així, no sabia pas com començar. Es va quedar allà
mirant-los sense dir ni una paraula més.
Va enfilar pel passadís que li havia indicat l’home i va trobar l’ascensor. Va
esperar-se un minut davant les portes tancades, encara preguntant-se si estava fent bé.
Després va allargar el dit i va prémer el botó.
Va entrar pel camí d’entrada i va parar el motor. Va tancar els ulls i va recolzar el cap
al volant uns instants. Escoltava els sorollets que feia el motor en refredar-se. Després
va sortir del cotxe. Des de fora se sentia el gos bordant dins de la casa. Va dirigir-se a
la porta principal, que no era tancada. Va entrar a dins, va encendre els llums i va
posar aigua al foc per fer te. Va obrir un paquet de menjar de gos i el va donar a Slug
en el porxo del darrere. El gos s’ho va menjar amb gana fent petites mossades. No
deixava de fer petits desplaçaments cap a la cuina per veure si ella es quedava allà.
Quan va seure al sofà amb el te al davant, va sonar el telèfon.
—Sí! —va dir en despenjar—. Digui.
—Senyora Weiss —va dir una veu d’home.
Eren les dues del matí i li va semblar sentir soroll de màquines o alguna cosa així.
—Sí, sí! Què passa? —va tornar a dir—. Sóc la senyora Weiss. Jo mateixa. Qui
és, sisplau?
Va aturar-se a escoltar si sentia alguna cosa.
—Es tracta de Scotty, per l’amor de Déu?
—Scotty —va dir una veu d’home—. Es tracta de Scotty, sí. Aquest problema té a
veure amb Scotty. Us heu oblidat de Scotty?
Després va penjar.
Va marcar el número de l’hospital i va demanar que la posessin amb la tercera
planta. Va demanar informació sobre el seu fill a la infermera que havia respost al
telèfon. Després va demanar-li que li passés el seu marit. Era una emergència, va dir.
Esperava jugant amb els dits amb el cordó del telèfon. Va tancar els ulls i es va
notar l'estómac adolorit. Hauria de fer-se alguna cosa per menjar. Slug va entrar i es
va estirar als seus peus. Movia la cua. Ella li estirava les orelles mentre ell li llepava
els dits. Howard era a l’aparell.
—Algú acaba de trucar —va dir tot retorçant el cordó del telèfon—. Ha dit que
era referent a Scotty.
—Scotty està bé —li va dir Howard—. Vull dir, encara està dormint. No hi ha
hagut canvis. La infermera ha vingut dues vegades des que te n’has anat. La
infermera o el metge. Tot va bé.
—Aquest home ha trucat. Ha dit que era referent a Scotty —va dir-li.
—Amor, descansa una estoneta, necessites descansar. Ha de ser el mateix que ha
trucat quan jo hi era. Oblida-te’n. Toma quan hagis descansat. Després esmorzarem, o
prendrem alguna cosa.
—Esmorzar —va dir ella—. No vull esmorzar.
—Ja saps què vull dir —va dir ell—. Un suc, alguna cosa. No ho sé. No sé res,
Ann. Déu meu, jo tampoc no tinc gana. Ann, és difícil parlar ara mateix. Sóc aquí
dret davant la taula. El doctor Francis ha de tornar a venir a les vuit del matí. Llavors
ens dirà alguna cosa, una cosa més definitiva. Això és el que m’ha dit una infermera.
No sabia dir-me res més. Ann? Amor, potser després sabrem alguna cosa més. A les
vuit. Toma abans de les vuit. Mentrestant, jo sóc aquí i Scotty està bé. Està com abans
—va afegir.
—M’estava prenent una tassa de te quan ha sonat el telèfon —va dir ella—. Han
dit que era referent a Scotty. Se sentia un soroll de fons. ¿Hi havia soroll de fons a la
trucada que has agafat tu abans, Howard?
—No me’n recordo —va dir—. Potser és el conductor del cotxe, potser és un
psicòpata i s’ha assabentat del que li ha passat a Scotty qui sap com. Però jo sóc aquí
amb ell. Descansa com volies fer. Pren-te un bany i torna a les set o així, i parlarem
tots dos amb el metge quan vingui. Tot anirà bé, amor meu. Jo sóc aquí i això és ple
de metges i infermeres. Diuen que el seu estat és estacionari.
—Estic morta de por —va dir ella.
Va fer rajar aigua, es va despullar i es va ficar a la banyera. Es va rentar i es va
assecar molt de pressa, sense prendre’s temps per rentar-se el cap. Es va posar la roba
interior neta, uns pantalons de llana i un jersei. Va dirigir-se a la sala, on el gos va
aixecar el cap per mirar-la i va donar un cop amb la cua a terra. S’estava començant a
fer de dia quan va sortir cap al cotxe.
Va entrar a l’aparcament de l’hospital i va trobar un lloc a prop de la porta
principal. Tenia la sensació de ser responsable d’alguna manera del que li havia
passat al nen. Va deixar que els seus pensaments se centressin en la família de negres.
Recordava el nom, Franklin, i la taula coberta d’embolcalls d’hamburgueses, i la noia
adolescent que se la mirava tot xuclant la cigarreta.
—No tinguis nens —li va dir a la imatge de la noia mentre entrava per la porta
principal de l’hospital—. Per l’amor de Déu, no en tinguis.
Va agafar l’ascensor fins a la tercera planta amb dues infermeres que acabaven el
servei. Era dimecres al matí, pocs minuts abans de les set. Hi havia algú buscant un
tal Dr. Madison quan es van obrir les portes a la tercera planta. Ella va sortir de
l’ascensor darrere les infermeres, les quals van girar cap a l’altra banda i van
continuar la conversa que havien interromput en entrar ella a l’ascensor. Ann va anar
passadís avall cap a la petita habitació on havia estat esperant la família negra. Ja no
hi eren, però les cadires estaven posades de tal manera que semblava que s’haguessin
aixecat feia un minut. La taula encara era plena de vasos i papers, els cendrers plens
de puntes de cigar.
Va aturar-se a la sala d’infermeres. Hi havia una infermera darrere el taulell
raspallant-se els cabells i badallant.
—Ahir a la nit hi havia un noi negre al quiròfan —va dir Ann—. Franklin, es
deia. La seva família era a la sala d’espera. M’agradaria saber com està.
Una infermera que hi havia asseguda a una taula de darrere el taulell va aixecar la
vista de la gràfica que estava mirant. Va sonar el telèfon i va agafar-lo, però
continuava amb els ulls fixos en Ann.
—Ha mort —va dir la infermera del taulell que continuava amb el raspall a la mà
i no parava de mirar-la. És amiga de la família, o què?
—Vaig veure la família ahir a la nit —va dir Ann—. El meu fill està ingressat a
l’hospital. Suposo que té un traumatisme. No sabem exactament què passa. Només
volia saber com estava Franklin. Gràcies.
Va tirar passadís avall. Les portes de l’ascensor, del mateix color que les parets,
s’obriren i va sortir-ne un home calb i escanyolit amb pantalons i sabates blanques
empenyent un pesat carretó. La nit abans no se n’havia adonat, d’aquelles portes.
L’home va empènyer el carretó pel passadís, es va aturar enfront de l’habitació més
propera a l’ascensor i va consultar una tauleta. Després es va ajupir i va treure una
safata del carretó. Va trucar suaument a la porta i va entrar a l’habitació. En passar pel
costat del carret, Ann va sentir la desagradable olor de menjar calent. Va continuar
endavant sense mirar-se les infermeres i va obrir la porta de l’habitació del seu fill.
Howard era dret davant de la finestra amb les mans a l’esquena. Quan va entrar
ella, es va girar.
—Com està? —va dir.
Va deixar la bossa a terra al costat de la tauleta de nit. Li semblava que havia estat
a fora molt temps. Va tocar la cara al nen.
—Howard?
—El doctor Francis ha vingut fa una estona —va dir Howard.
Ella se’l va mirar i va pensar que tenia les espatlles abatudes.
—Em pensava que no vindria fins les vuit —va dir ràpidament.
—Ha vingut amb un altre metge. Un neuròleg.
—Un neuròleg —va repetir ella.
Howard va afirmar amb el cap. Tenia les espatlles caigudes, d’això se n’adonava.
—Què han dit, Howard? Per l’amor de Déu, què han dit? Què té?
—Han dit que se l’enduran a baix per fer-li més proves, Ann. Els sembla que
l’hauran d’operar. Amor meu, l’han d’operar, No poden entendre per què no es
desperta. És més que un simple traumatisme o commoció, d’això ja n’estan segurs.
És al crani, la fractura, sembla que és això. O sigui que l’operaran. He intentat trucar-
te però suposo que ja havies sortit de .casa.
—Oh, Déu meu! —va dir Ann—. Sisplau, Howard, sisplau! —va dir agafant-se
als seus braços.
—Mira! —va dir Howard—. Scotty! Mira, Ann!
La va fer girar cap al llit.
El noi havia obert els ulls, després els havia tancat. Els va tornar a obrir. Primer
va estar un minut mirant al seu davant, després va desplaçar lleugerament el cap fins
a quedar-se mirant Howard i Ann, i després va desviar la vista.
—Scotty —va dir la seva mare acostant-se més al llit.
—Ep, Scotty —va dir el seu pare—. Ep, fill meu.
Es van inclinar damunt del llit. Howard va agafar la mà del nen i va començar a
fregar-la i rebregar-la. Ann va inclinar-se i va fer-li petons al front. Va col·locar-li les
mans al voltant de la cara.
—Scotty, vida meva, som el pare i la mare —va dir—. Scotty?
El noi els va mirar, però sense fer cap senyal de reconeixement. Després va obrir
la boca, va tancar els ulls i va cridar amb totes les forces fins que no li va quedar aire
als pulmons. Després va fer l’efecte que la cara se li relaxava i s’afluixava. Se li van
obrir els llavis quan va arribar-li a la gola l’últim respir i el va exhalar suaument per
les dents serrades.
Els metges ho van qualificar d’oclusió oculta i van dir que passava en un de cada
milió de casos. Possiblement, si l’haguessin detectat abans d’una manera o altra i
haguessin operat immediatament, el podrien haver salvat. Però el més probable era
que no. En tot cas, què haurien pogut fer? No havia aparegut res ni a les anàlisis ni a
les radiografies.
El doctor Francis estava abatut.
—No puc expressar com em sento. Em sap tan greu que no tinc paraules —va dir
mentre els duia a la sala dels metges.
Allà hi havia un metge assegut en una cadira, amb fes cames penjades del
respatller d’una altra cadira, que s’estava mirant el programa matinal de la televisió,
anava amb l’uniforme verd de la sala de parts, pantalons i brusa amples i una gorra
també verda que li tapava els cabells. Va mirar Howard i Ann, i després el doctor
Francis. Es va aixecar, va apagar el televisor i va sortir de l’habitació. El doctor
Francis va acompanyar Ann al sofà, va seure al seu costat i va començar a parlar amb
un to de veu baix i consolador. En un moment donat, es va inclinar i va fer-li una
abraçada. Ella va notar les contraccions del pit d’ell damunt la seva espatlla.
Continuava amb els ulls oberts i deixava que l’agafés. Howard va anar a la sala de
bany, però va deixar la porta oberta. Després d’un atac de plorera violent, va obrir
l’aixeta i es va rentar la cara. Després va sortir i va seure davant la tauleta on hi havia
el telèfon. Va mirar-se el telèfon tot pensant què s’havia de fer primer. Va fer algunes
trucades. Al cap d’una estona, el doctor Francis va fer servir el telèfon.
—Puc fer alguna cosa més per vostès? —va preguntar-los.
Howard va negar amb el cap. Ann va quedar-se mirant el doctor Francis com si
fos incapaç de comprendre les seves paraules.
El metge els va acompanyar fins a la porta principal de l’hospital. Hi havia molta
gent entrant i sortint de l’hospital. Eren les onze del matí. Ann s’adonava que movia
els peus molt a poc a poc, gairebé d’esma. Li semblava que el doctor Francis els
estava fent marxar quan la seva impressió era que s’haurien de quedar. Va llançar una
mirada a l’aparcament i després es va girar per tornar a mirar la façana de l’hospital.
Va començar a moure el cap.
—No, no —va dir—. No puc deixar-lo aquí, no.
Va sentir-se a ella mateixa dient això i va pensar que era molt inadequat utilitzar
el mateix tipus de paraules que feien servir en els programes de la televisió quan algú
rebia la clatellada d’una mort violenta o d’accident. Volia fer servir paraules pròpies.
—No —va dir.
Per alguna raó li va venir al cap la imatge de la dona negra amb el cap penjant
damunt l’espatlla.
—No —va tornar a dir.
—Més tard hauré de parlar amb vostè —li deia el metge a Howard—. Encara hi
han unes quantes coses a fer, coses que hem d’aclarir per a la nostra satisfacció.
Alguns aspectes que necessiten explicació.
—Una autòpsia —va dir Howard.
El doctor Francis va afirmar amb el cap.
—Ja ho entec —va dir Howard. I després—: Oh, Déu meu! No. No ho entenc,
doctor. No puc, no puc, simplement no puc.
El doctor Francis va posar el braç a les espatlles de Howard.
—Ho sento, Déu sap com ho sento.
Va deixar anar les espatlles de Howard i li va allargar la mà. Howard va mirar-se
la mà i després va encaixar. El doctor Francis va abraçar Ann una vegada més.
Semblava ple d’una bonior que Ann no entenia. Va recolzar el cap a la seva espatlla,
però continuava amb els ulls oberts. Estava mirant l’hospital. Quan sortien de
l’aparcament, Ann va girar el cap cap a l’hospital.
A casa, va seure al sofà amb les mans a les butxaques de l’abric. Howard va tancar la
porta de l’habitació del seu fill. Va posar en marxa la cafetera i després va buscar una
capsa buida. Havia pensat recollir les joguines del nano que estaven escampades per
la sala. Però, per comptes d’això, va seure al costat d’ella al sofà, va enretirar la caixa
i es va inclinar cap endavant amb els braços entre els genolls. Va començar a plorar.
Ella va fer-li recolzar el cap a les seves cames i li va acariciar l’espatlla.
—Se n’ha anat —va dir.
Va continuar donant-li copets a l’espatlla. Més enllà dels seus gemecs se sentia el
soroll de la cafetera a la cuina.
—Vinga, home —va dir amb tendresa—. Howard, se n’ha anat. Se n’ha anat i ara
ens hi haurem d’acostumar, ens haurem d’acostumar a estar sols.
Una mica després, Howard es va aixecar i es va començar a moure
indiscriminadament per la sala amb la caixa a les mans, sense posar-hi res a dins però
posant-ho tot junt a una punta del sofà. Ella va continuar asseguda amb les mans a les
butxaques. Howard va deixar la caixa a terra i va portar el cafè a la sala. Més tard,
Ann va trucar als parents. Després de fer la trucada, quan li responien, Ann deixava
anar unes quantes paraules i plorava un minut. Després explicava amb calma, amb un
to de veu mesurat, què havia passat i els informava dels arranjaments. Howard es va
endur la caixa al garatge, on va veure la bicicleta del nen. Va deixar anar la caixa i va
seure a terra, al costat de la bicicleta. Va agafar la bici i va fer el gest d’abraçar-la
desmanyegadament recolzant-la en el seu pit. La sostenia, amb el pedal de goma
enganxat al pit. Va fer girar la roda.
Ann va penjar el telèfon després de parlar amb la seva germana. Estava cercant un
altre número quan va sonar el telèfon. El va agafar a la primera trucada.
—Digui —va dir.
Va sentir un soroll de fons, com un brunzit.
—Si? Per l’amor de Déu! Però què vol, qui és?
—El seu Scotty. El tinc preparat per a vostè —va dir una veu d’home—. Que
l’heu oblidat?
—Maleït cabró! —va cridar per l’aparell—. Com podeu fer això, maleït fill de
puta?
—Scotty —va dir l’home—. Ha oblidat Scotty?
Després l’home va penjar.
Howard va sentir els crits i va entrar corrents. Se la va trobar amb els braços
damunt la taula, plorant. Va agafar-li l’auricular i va escoltar el senyal de marcar.
Molt més tard, una mica abans de mitjanit, després que ja havien fet moltes coses, va
tornar a sonar el telèfon.
—Contesta tu —va dir-li—. Howard, és ell, ho sé.
Eren asseguts a la taula de la cuina amb una tassa de cafè al davant. Howard tenia
un vas petit de whisky al costat de la tassa. Va respondre al tercer truc.
—Sí? —va dir—. Qui és? Digui! Digui!
Es va tallar la comunicació.
—Ha penjat. Fos qui fos, ha penjat.
—Era ell —va dir Ann—. Aquell bastard. Si pogués el mataria. M’agradaria
disparar-li un tret i veure’l caure.
—Ann, Déu meu —va dir Howard.
—Has sentit alguna cosa? —va dir ella—. Al fons? Un soroll, màquines, com un
brunzit?
—De fet, no. Res d’això —va dir—. No he tingut gaire temps. Em penso que hi
havia música de la ràdio. Si, hi havia una ràdio funcionant, això és tot el que puc dir.
En nom de Déu que no sé què està passant.
Ella va moure el cap.
—Si pogués posar-li les mans al damunt!
Se li va acudir llavors. Ja sabia qui era. Scotty, el pastís, el número de telèfon. Va
enretirar la cadira de la taula i es va aixecar.
—Porta’m al centre comercial, Howard —va dir.
—Què dius?
—Al centre comercial. Ja sé qui és el que truca. Sé qui és. És el pastisser, el fill de
puta del pastisser, Howard. Li vaig fer fer un pastís per a l’aniversari de Scotty. És el
que està trucant. És el que té el telèfon i no para de trucar. Per emprenyar-nos pel
pastís. El pastisser, cabró.
Van anar cap al centre comercial. El cel era clar i ple d’estrelles. Feia fred i van
engegar la calefacció del cotxe. Van aparcar davant la pastisseria. Totes les botigues i
magatzems eren tancats, però a l’altra punta de l’aparcament, davant del teatre, hi
havia uns quants cotxes. Les finestres de la pastisseria eren fosques, però quan es van
acostar al vidre van veure que a l’habitació del darrere hi havia llum i, ara i adés, un
home amb un davantal que entrava i sortia del raig de llum. A través del vidre, Ann
va veure l’aparador i unes tauletes amb cadires. Va intentar obrir la porta. Va donar
uns copets al vidre. Però si el pastisser els va sentir, no en va donar pas cap indicació.
No mirava en aquella direcció…
Van fer la volta a la pastisseria i van aparcar. Van sortir del cotxe. Hi havia una
finestra il·luminada però era massa alta perquè hi poguessin mirar. Un cartell a prop
de la porta del darrere deia: PASTISSERIA. ES FAN ENCÀRRECS ESPECIALS. En
entrar va sentir vagament el soroll de la ràdio i alguna cosa que grinyolava: potser la
porta del forn en obrir-la? Van trucar a la porta i van esperar. Després van tornar a
trucar, més fort. El volum de la ràdio va baixar i van sentir un soroll d’alguna cosa,
un calaix, que primer s’obria i després es tancava.
Algú va fer girar la clau de la porta i la va obrir. El pastisser era parat sota la llum
i se’ls va mirar aclucant els ulls.
—Està tancat —va dir—. Què volen a aquestes hores? És mitjanit. Estan
borratxos, o què?
Ann va fer un pas endavant i va quedar sota la llum que sortia per la porta. Va
arrufar les celles en reconèixer-la.
—És vostè —va dir.
—Sóc jo —va dir Ann—. La mare de Scotty. Ell és el seu pare. Ens agradaria
entrar uns moments.
—Estic ocupat ara —va dir el pastisser—. Tinc feina a fer.
Però ella ja era a la porta. Howard va entrar al seu darrere. El pastisser va fer un
pas enrere.
—Fa olor de pastisseria aquí dintre. ¿No trobes que fa olor de pastisseria,
Howard?
—Què volen? —va dir el pastisser—. ¿Que potser volen el seu pastís? Van
encarregar un pastís, no?
—Vostè és molt llest per ser pastisser —va dir Ann—. Howard, aquest home és el
que ens ha estat trucant.
Ann va cloure els punys. Se’l va mirar ferotgement. Dintre d’ella sentia alguna
cosa que la consumia, una ràbia que la feia sentir més forta que qualsevol altre, més
forta que aquells dos homes.
—Esperin un moment —va dir el pastisser—. ¿Volen endur-se el seu pastís de fa
tres dies? És això? No vull discutir amb vostè, senyora. El pastís és allà, podrint-se.
L’hi deixo per la meitat del que li vaig dir. No. El vol? Doncs ja se’l pot endur. A mi
no em serveix de res, a ningú, de fet. Vaig perdre temps i diners per fer-lo. Si el vol,
molt bé, si no el vol, també molt bé. He de tornar a treballar.
Va dirigir-los una mirada i va passar-se la llengua per les dents.
—Més pastissos —va dir ella.
Ann sabia que podia controlar la força que creixia dintre seu. Estava calmada.
—Senyora, treballo setze hores diàries aquí per guanyar-me la vida —va dir el
pastisser tot netejant-se les mans al davantal—. Treballo aquí dia i nit per poder
arribar a fi de mes.
Ann li va fer una mirada que va obligar el pastisser a fer un pas enrere i dir:
—Bé, deixem-ho córrer.
Va dirigir-se al taulell, va agafar un rodet amb la mà dreta i s’hi va posar a jugar
donant-se copets al palmell de l’altra mà.
—Volen el pastís o no? —va tornar a dir.
Tenia els ulls petits i malèvols, va pensar Ann, gairebé perduts entre la peluda
carn de les galtes. El coll era farcit de greix.
—Ja sé que els pastissers treballen dia i nit —va dir Ann—. També fan trucades a
la nit, oi, cabró de merda?
El pastisser va continuar donant-se copets a la mà amb el rodet. Va fer una mirada
a Howard.
—Amb compte, amb compte —va dir-li a Howard.
—El meu fill s’ha mort —va dir ella amb un to fred i tallant—. El va atropellar un
cotxe dilluns al matí. Hem estat esperant amb ell fins que ha mort. Però, és clar, vostè
no podia saber-ho, oi? Els pastissers no poden saber-ho tot, oi que no, Senyor
Pastisser? Però és mort. És mort, fill de puta!
De la mateixa manera que li havia entrat la ràbia, va anar-li desapareixent per
deixar lloc a una altra cosa, a una desagradable sensació de nàusea. Va recolzar-se a
la taula de fusta amb esquitxos de farina, es va posar les mans a la cara i va començar
a plorar fent anar les espatlles endavant i endarrere.
—No és just —va dir—. No és just.
Howard va posar-li la mà a la cintura i va mirar el pastisser.
—Us hauria de fer vergonya —va dir-li al pastisser—. Vergonya.
El pastisser va tornar a deixar el rodet al taulell, va deslligar-se el davantal i el va
deixar també al taulell. Va mirar-se’ls tots dos i després va moure el cap a poc a poc..
Va treure una cadira de sota la taula de jugar a cartes on hi havia papers i receptes,
una calculadora i una guia telefònica.
—Segui, sisplau —va dir-li a Howard—. Deixin-me que els ofereixi una cadira.
Seguin, sisplau.
El pastisser va anar a la part del davant de la botiga i va tornar amb dues cadires
de ferro forjat.
—Seguin, sisplau.
Ann es va eixugar els ulls i va mirar el pastisser.
—Volia matar-lo —li va dir—. Veure’l mort.
El pastisser havia fet espai a la taula per a ells. Va enretirar la calculadora a un
costat juntament amb un pilot de papers i receptes. Va llançar la guia telefònica i va
topar a terra amb un cop sec. Howard i Ann van seure i van acostar les seves cadires a
la taula. El pastisser també va seure.
—Deixin-me que els digui que em sap molt greu —va dir el pastisser recolzant
els colzes a la taula—. Només Déu sap el greu que em sap. Escoltin-me. Potser en
alguna ocasió, fa molts anys, jo era un ésser humà diferent. Me n’he oblidat, no ho sé
segur. Però si és que algun cop ho vaig ser, ara ja no ho sóc. Ara sóc només un
pastisser. Això no és excusa per haver fet el que he fet, ja ho sé. Però em sap molt de
greu. Em sap greu pel seu fill i em sap greu pel paper que he fet jo en tot això.
Va posar les mans damunt la taula i les va girar per ensenyar-ne els palmells.
—Jo no tinc fills, per tant, només puc imaginar-me el que deuen estar sentint. Tot
el que els puc dir ara mateix és que em sap greu. Perdonin-me, si poden —va
continuar parlant el pastisser—. No sóc un home dolent, em penso. No sóc una mala
persona, com em va dir vostè per telèfon. M’agradaria que entenguessin que la causa
de tot això és que ja no sé com comportar-me, per dir-ho d’alguna manera. Sisplau,
permetin-me que els demani de tot cor que em perdonin.
Feia calor a la pastisseria. Howard es va aixecar i es va treure l’abric. Va ajudar
Ann a treure’s el seu. El pastisser se’ls va mirar un moment i després va moure el cap
i es va aixecar. Es va dirigir cap el forn i va manipular uns quants interruptors. Va
agafar unes tasses i hi va abocar cafè de la cafetera. Va posar damunt la taula una
ampolla de llet i una sucrera.
—Probablement els anirà bé menjar alguna cosa —va dir el pastisser—.
M’agradaria que mengessin aquests panets. Han de menjar i tirar endavant. En
moments com aquests, menjar és un petit detall que fa bé.
Els va servir panets de canyella acabats de sortir del forn amb el sucre encara
líquid. Va posar la mantega damunt la taula i uns quants ganivets per escampar-la.
Aleshores va seure a la taula amb ells. Esperava. Va esperar fins que cadascun d’ells
va agafar un panet de la safata i es van posar a menjar.
—És bo menjar alguna cosa —va dir mirant-se’ls—. N’hi ha més. Mengin,
mengin tant com vulguin. Hi ha Panets per donar i per vendre.
Van menjar panets i van beure cafè. De sobte Ann sentia moltíssima gana i els
panets eren calents i dolços.
Se’n va menjar tres, cosa que va plaure al pastisser. Llavors va començar à parlar.
Ells l’escoltaven atentament. Tot i que estaven cansats i ansiosos, escoltaven el que el
pastisser havia de dir. Van moure afirmativament el cap quan el pastisser es va posar
a parlar de la soledat i de la sensació de dubte i limitació que li va entrar en els anys
de maduresa. Els va explicar què sentia durant tots aquells anys pel fet de no tenir
fills. Era repetir els dies amb els forns sempre plens i sempre buits. El menjar de les
festes, les celebracions que havia preparat. Les merengues. Les petites parelles de
nuvis clavades en els pastissos. Centenars n’havia fet, no, milers. Aniversaris.
Imaginin-se totes aquelles espelmes cremant. Tenia una professió necessària. Era
pastisser. Estava content de no ser florista. Era millor alimentar la gent. Feia sempre
una olor millor que no pas les flors.
—Ensumin això —va dir el pastisser tot trencant una barra de pa negre—. És un
pa pesat, però ric.
Primer el van olorar i després els el va fer provar. Tenia gust de melassa i de gra
gruixut. Continuaven escoltant-lo. Van menjar tot el que van poder. Es van endrapar
el pa negre. Sota aquells tubs fluorescents semblava que fos de dia. Van parlar fins
que va entrar per la finestra la llum alta i pàl·lida del matí, però no veien el moment
de marxar.
VITAMINES
Jo tenia feina i Patti no. Treballava unes hores a la nit a l’hospital. No feia gran cosa.
Treballava una mica, firmava que havia fet vuit hores i me n’anava de copes amb les
infermeres. Al cap d’un temps, Patti va voler treballar. Va dir que necessitava una
feina per realitzar-se. I així va començar a vendre vitamines porta a porta.
Va estar una temporada sent una de tantes noies que entren i surten dels edificis
de barris estranys trucant a les portes. Però aviat ja hi va tenir la mà trencada. Era
molt ràpida, i a l’escola sempre sobresortia. Tenia personalitat. La companyia la va
promoure de seguida. Algunes noies que no treballaven amb tanta eficàcia van passar
a les seves ordres. Poc temps després ja tenia un equip i una petita oficina al centre
comercial. Però les noies que treballaven per a ella estaven sempre canviant. N’hi
havia que deixaven la feina al cap de dos dies, de vegades, al cap de dues hores. Però
de vegades també hi havia noies que ho feien bé. Sabien vendre vitamines. Aquestes
noies eren les que es quedaven amb Patti. Formaven el nucli de l’equip. Però n’hi
havia que no aconseguien col·locar vitamines.
Les noies que no ho feien bé, simplement marxaven. Ja no apareixien més per la
feina. Si tenien telèfon, el despenjaven. No obrien la porta a ningú. Patti s’agafava
aquestes pèrdues molt a la valenta, com si aquelles noies fossin nous conversos que
havien perdut la fe. Se sentia culpable. Però ho superava. Li passava massa sovint per
no superar-ho. De tant en tant, alguna noia es quedava rígida davant una porta sense
gosar trucar. O, si no, al moment que l'obrien, li passava qualsevol cosa a la veu. O, si
no, deia unes paraules de salutació barrejades amb paraules que no havia de dir fins
que fos a dins. En aquests casos, la noia decidia plegar, agafava la maleta de mostres,
se n’anava al cotxe i esperava per allà fins que Patti i les altres acabaven. Feien una
reunió. Tornaven juntes a l’oficina. Es deien coses per animar-se. «Quan la cosa es
posa dura, la gent dura tira endavant.» I: «Fes el que has de fer i passarà el que ha de
passar». Coses així.
De vegades, una de les noies desapareixia allà mateix, amb mostrari i tot. Se
n’anava a dit a la ciutat i després desapareixia. Però sempre hi havia noies per ocupar
el seu lloc. Aquells dies sempre hi havia noies entrant i marxant. Patti en tenia una
llista. Cada poques setmanes posava un petit anunci a The Pennysaver. Això volia dir
més noies i més cursos de formació. Hi havia un sens fi de noies.
El nucli del grup estava format per Patti, Donna i Sheila. Patti era molt bonica.
Donna i Sheila només eren passables. Una nit, Sheila li va dir a Patty que l’estimava
més que res al món. Patti em va dir que li havia dit exactament aquestes paraules.
Patti havia acompanyat Sheila a casa seva i eren davant de la casa. Patti li va
respondre que ella també l’estimava. Li va dir que estimava totes les noies. Però no
de la manera que estava pensant Sheila. Llavors Sheila li va tocar el pit. Patti em va
dir que li havia agafat la mà i l’havia mantinguda dins la seva. Diu que li va dir que
no funcionava d’aquella manera. Em va dir que Sheila no havia pestanyejat, que
només va afirmar amb el cap, li va prémer la mà, la va besar i va sortir del cotxe.
Això era pels volts de Nadal. El negoci de les vitamines en aquells moments anava
bastant malament i vam decidir fer una festa per animar tothom. Semblava una bona
idea. Sheila va ser la primera a entrompar-se i perdre el sentit. Va desmaiar-se estant
dreta, va caure, i no es va despertar fins unes hores més tard. Estava dreta enmig de la
sala i, de sobte, va tancar els ulls, se li van doblegar les cames i va desplomar-se amb
un vas a la mà. En caure es va donar un cop a la mà amb la taula. Deixant això de
banda, no va fer cap més soroll. La beguda es va escampar per la catifa. Patti, jo i
algú altre la vam portar amb dificultat al porxo del darrere, la vam deixar, damunt
d’un llit i vam fer tot el que vam poder per oblidar-nos d’ella.
Tothom va emborratxar-se i va marxar cap a casa. Patti se’n va anar a dormir. Jo
volia continuar una estona més, així és que em vaig asseure davant la taula amb una
copa fins que va començar a fer-se de dia. Llavors Sheila va venir del porxo i va
començar a parlar. Va dir que tenia maldecap, que li feia tant de mal com si algú li
estigués clavant filferros al cervell. Va dir que era un maldecap tan fort que li feia por
que la deixés guenya per sempre. I estava segura que se li havia trencat el dit petit.
Me’l va ensenyar. Estava morat. Va queixar-se que l’havíem deixat dormir tota la nit
amb les llentilles posades. Volia saber si és que ningú no es preocupava per ella. Va
acostar-se el dit als ulls i se’l va mirar. Va moure el cap. Va posar el dit tant lluny com
va poder i se’l va mirar més. Era com si no pogués creure’s les coses que li havien
passat aquella nit. Tenia la cara bruta i els cabells desgrenyats. Va posar el dit sota
l’aigua calenta.
—Oh, Déu meu, Déu meu! —va dir fent uns quants gemecs damunt la pica.
Però havia fet una aproximació seriosa a Patti, una declaració d’amor, i jo no li
tenia cap simpatia.
Estava bevent whisky amb llet, amb un glaçó. Sheila era recolzada damunt
l’escorredor. Em mirava amb els ulls empetitits. Vaig beure una mica. No vaig dir res.
Ella va tornar a explicar-me que malament es trobava. Deia que necessitava un
metge. Va dir que anava a despertar Patti. Va dir que marxava, que se n’anava de
l’Estat, que aniria a Portland. Que abans de res havia d’acomiadar-se de Patti.
Insistia. Volia que Patti la dugués a l’hospital perquè li miressin el dit i els ulls.
—Jo t’hi portaré —vaig dir-li.
No tenia cap ganes de fer-ho, però ho faria.
—Jo volia que em portés Patti —va dir Sheila.
S’agafava el canell de la mà dolenta amb la mà bona, el dit petit era més gros que
Una llanterna de butxaca.
—A més a més, he de parlar amb ella. He de dir-li que me’n vaig a Portland.
M’he d’acomiadar d’ella.
—Em penso que li ho hauré de dir jo per tu. Està dormint —vaig dir jo.
Sheila es va empipar.
—Som amigues —va dir—. He de parlar amb ella. Li ho he de dir jo mateixa.
Jo vaig negar amb el cap.
—Està dormint. T’ho acabo de dir.
—Som amigues i ens estimem l’una a l’altra —va dir Sheila—. M’he
d’acomiadar d’ella.
Sheila va fer intenció de sortir de la cuina.
Jo vaig començar a aixecar-me.
—T’he dit que ja et duia jo —vaig dir.
—Estàs borratxo! Si no t’has ficat al llit, encara.
Va tornar a mirar-se el dit.
—Cagundena, per què m’havia de passar això a mi?
—No tan borratxo per no poder-te dur a l’hospital.
—No penso anar en cotxe amb tu! —va bramar Sheila.
—Fes el que et sembli. Però no despertarem Patti. Puta lesbiana —vaig dir.
—Bastard —va dir ella.
Això és el que va dir, i llavors va sortir de la cuina i de la casa sense fer servir el
bany ni per rentar-se la cara. Jo em vaig aixecar i vaig mirar per la finestra. Baixava
pel carrer amb direcció a Euclid. No hi havia ningú més llevat. Era massa aviat.
Vaig acabar-me la beguda i vaig pensar de preparar-me’n una altra.
Me la vaig preparar.
Ningú no va veure Sheila mai més després d’això. En tot cas, ningú dels
relacionats amb les vitamines. Se’n va anar cap a l’avinguda Euclid i va marxar de les
nostres vides.
Més tard Patti va dir:
—Què li va passar a Sheila?
—Se’n va anar a Portland —vaig dir jo.
A mi m’agradava Donna, l’altre membre del nucli del grup. La nit de la festa havíem
ballat amb música de Duke Ellington. Jo l’havia abraçada, havia olorat els seus
cabells i li havia posat la mà ben avall de l’esquena mentre ens movíem per damunt la
catifa. Era molt agradable ballar amb ella. Jo era l’únic home a la festa, i hi havia set
noies, sis d’elles ballant l’una amb l’altra. Era fantàstic només llançar una ullada a la
sala.
Jo era a la cuina quan va entrar Donna amb el vas buit. Vam estar sols una estona.
Vaig intentar abraçaria lleugerament. Ella em va tornar l’abraçada. Vam quedar-nos
allà drets abraçant-nos.
—No. Ara no —va dir després.
Quan vaig sentir aquest «Ara no», vaig deixar-ho córrer. Em va semblar un no tan
segur com tenir els diners al banc.
Estava pensant en aquella abraçada assegut a la taula quan va entrar Sheila amb el
seu dit.
Vaig pensar en Donna una estona més. Em vaig acabar la beguda. Vaig despenjar
el telèfon i vaig fer cap a l’habitació. Em vaig treure la roba i em vaig ficar al llit ben
a prop de Patti. Vaig estar una estona estirat per relaxar-me. Després m’hi vaig posar.
Però no es va despertar. Després vaig tancar els ulls.
Quan els vaig tornar a obrir ja érem a la tarda. La pluja copejava la finestra.
Damunt del coixí de Patti hi havia un donut ensucrat, i a la tauleta de nit hi havia un
vas d’aigua. Encara estava borratxo i no aconseguia entendre res. Sabia que era
diumenge i que faltava poc per Nadal. Em vaig menjar el donut i vaig beure l’aigua.
Vaig tornar-me a adormir fins que vaig sentir que Patti feia anar l’aspiradora. Va venir
a l’habitació i va preguntar per Sheila. Llavors és quan li ho vaig dir, li vaig dir que se
n’havia anat a Portland.
Una setmana o així després d’any nou, Patty i jo estàvem bevent unes copes. Ella
acabava de tornar de treballar. No era gaire tard, però era fosc i plovia. Jo havia
d’anar a treballar dues hores després. Però primer ens beuríem unes copes i parlaríem
una estona. Patti estava cansada. Estava desanimada i ja anava per la tercera copa.
Ningú no comprava vitamines. Tot el que tenia era Donna i Pam, una noia mig nova
que era cleptòmana. Estàvem parlant de coses com el mal temps i el nombre de
butlletes d’aparcament que es podien aconseguir sense pagar. Després ens vam posar
a parlar de si estaríem millor si anéssim a Arizona o un lloc així.
Vaig preparar una altra copa per a cada un. Vaig mirar per la finestra. Arizona no
era pas mala idea.
—Vitamines —va dir Patti.
Va alçar el vas i va fer moure el gel.
—Quina merda! —va dir—. És la darrera cosa que hauria pensat fer quan era
petita. Déu meu, no havia pensat mai que quan fos gran vendria vitamines. De porta a
porta. És increïble. Realment no ho entenc.
—Jo tampoc no ho havia pensat mai, amor meu —vaig dir jo.
—Exacte. Tu ho has dit.
—Amor meu.
—No em diguis amor meu —va dir—. La vida és dura, germà. T’ho miris com
t’ho miris, la vida no és gens fàcil.
Va estar una estona amb actitud pensativa. Va fer un moviment de cap. Després va
acabar-se la beguda.
—Somio amb les vitamines fins i tot dormint. No tinc cap mena de descans. No hi
ha descans! Tu, com a mínim, quan marxes de la feina, te n’oblides. M’aposto el que
vulguis que no has somiat mai en la feina. M’aposto el que sigui que tu no somies
que enceres terres o que fas allò que fas a la feina. Un cop surts de la maleïda feina,
no arribes a casa i et poses a somiar-hi, oi? —va dir gairebé cridant.
—No recordo mai què somio —vaig dir-li—. Potser no somio. Quan em llevo no
me’n recordo de res.
Vaig arronsar les espatlles. No m’interessava gens el que pogués passar-me pel
cap quan dormia. M’era ben bé igual.
—Tu somies! —va dir Patti—. Fins i tot si no ho recordes. Tothom somia. Si no
somiessis et tornaries boig. Ho he llegit en algun lloc. És un fet. La gent, quan dorm,
somia. Si no, et tornaries boig. Però jo, quan somio, somio vitamines. Entens què vull
dir?
M’estava mirant fixament.
—Sí i no —vaig dir jo.
No era una pregunta fàcil.
—Somio que llenço vitamines —va dir—. Venc vitamines de dia i de nit. Déu
meu, quina vida!
Va acabar-se la beguda.
—Com li va a Pam? —vaig dir—. Encara roba?
Volia canviar de tema. Però no se m’acudia res.
—Merda! —va dir Patti.
Va moure el cap com donant a entendre que jo no cntenia res. Ens vam quedar
escoltant la pluja.
—Ningú no ven vitamines —va dir Patti.
Va agafar la copa, però era buida.
—Ningú no ven vitamines. És el que t’estic dient. No m’has sentit?
Vaig aixecar-me per servir una altra copa.
—Donna fa alguna cosa? —vaig dir jo.
Vaig llegir l’etiqueta de l’ampolla i vaig esperar.
—Fa dos dies va fer una petita venda. Això es tot Això és tot el que hem fet
aquesta setmana entre totes. No m’estranyaria gens que se’n volgués anar. No li
donaria pas la culpa —va dir Patti—. Si jo fos al seu lloc, ho deixaria. Però si ella ho
deixa, llavors què? Llavors estaré com al començament, això és el que passarà:
Partiria de zero. Mitjan hivern, gent malalta per tot arreu, gent morint, i no hi ha
ningú que pensi que li fan falta vitamines. Jo també estic malalta.
—Què et passa, amor?
Vaig deixar les copes a la taula i vaig seure. Ella va continuar com si jo no hagués
dit res. Potser no havia dit res.
—Sóc el meu únic client —va dir—. Em penso que m’està passant alguna cosa a
la pell per culpa de prendre tantes vitamines. Tu em veus la pell bé? Pot ser que hagi
pres una sobredosi de vitamines? Estic arribant al punt de no poder ni cagar com una
persona normal.
—Amor —vaig dir jo.
—A tu t’és igual si jo prenc vitamines o no. Aquest és el problema. A tu t’és igual
tot. Aquesta tarda se m’ha espatllat el netejador del parabrisa. He estat a punt de
xocar. M’ha anat d’un pèl.
Vam continuar bevent i parlant fins que va ser hora d’anar a treballar. Patti em va
dir que, si no s’adormia abans, es prendria un bany.
—M’adormo dreta —va dir—. Vitamines, això és tot el que hi ha.
Va llançar una ullada a la cuina: Es va mirar el vas buit. Estava borratxa. Però em
va deixar fer-li un petó. Després vaig sortir a treballar.
Després de treballar sempre anava al mateix lloc.
Hi havia començat a anar per la música i perquè allà podia aconseguir begudes
després de l’hora de tancar. Era un local que es deia Off-Broadway. Era un local de
negres en un barri de negres. El dirigia un negre que es deia Khaki. La gent
començava a anar-hi quan als altres llocs ja havien deixat de servir. Demanaven el
combinat especial de la casa: cola Royal Crown amb un rajolí de whisky, o, si no, es
portaven l’alcohol sota l’abric, demanaven cola i se’ls reien ells mateixos. Els músics
començaven a improvisar, i els bevedors que volien continuar bevent venien a beure i
a escoltar música. De vegades hi havia gent que ballava. Però normalment només
seien per allà, bevien i escoltaven.
Adés i ara, un negre donava un cop al cap amb una ampolla a un altre negre. Una
vegada va córrer la història que algú havia seguit algú altre fins al lavabo i li havia
tallat el coll mentre l’altre tenia les mans ocupades pixant. Però jo no vaig veure mai
que passés res. Res que no pogués controlar Khaki. Khaki era un negre gros amb un
cap calb que feia estranys reflexos sota els fluorescents. Portava camises hawaianes
per damunt dels pantalons. Em sembla que a la cintura hi duia alguna cosa. Com a
mínim unà porra, potser. Si algú feia un intent de passar-se de la ratlla, Khaki es
presentava allà immediatament. Posava la seva immensa mà a l’espatlla del culpable i
deia unes quantes paraules. I això era tot. Jo ja feia mesos que entrava i sortia.
M’agradava que em dirigís la paraula, que em digués coses com «què tal va això,
aquesta nit, amic». O, «Hola amic, feia temps que no et veia».
L’Off-Broadway és el lloc on vaig dur Donna el dia de la nostra cita. Va ser la
nostra única cita.
Havia sortit de l’hospital just després de mitjanit. S’havia aclarit i hi havia estels.
Encara tenia el cap pesat del whisky que m’havia pres amb Patti. Però estava pensant
parar al New Jimmy’s per fer una copa ràpida abans d’anar a casa. El cotxe de Donna
era aparcat al costat del meu, i Donna era dins del cotxe. Vaig recordar l’abraçada que
ens havíem fet a la cuina. «Ara no», m’havia dit.
Va abaixar la finestra i va tirar la cendra de la cigarreta.
—No podia dormir —va dir—. Tinc alguna cosa al cap, no podia dormir.
—Donna. Hola, m’alegro de veure’t, Donna.
—No sé què m’està passant —va dir.
—Vols anar a prendre alguna cosa? —vaig dir jo.
—Patti és amiga meva —va dir.
—També és amiga meva —vaig dir jo. I després—: Anem.
—Només és perquè ho sàpigues —va dir.
—Sé un lloc per anar. Un lloc de negres —vaig dir—. Tenen música. Podem
beure alguna cosa i escoltar una mica de música.
—Vols dur-m’hi? —va dir Donna.
—Anem —vaig dir jo.
De seguida va començar amb les vitamines. Les vitamines eren una ruïna, les
vitamines anaven de mal borràs. El mercat de les vitamines ja no podia estar pitjor…
—Em sap molt greu fer-li això a Patti. Es la meva millor amiga i a més a més es
preocupa molt per nosaltres. Però podria ser que hagués de marxar. Entre nosaltres,
eh? Jura-ho. Però bé he de menjar. He de pagar el lloguer. Necessito sabates noves i
un abric nou. Les vitamines no donen per a tant. Em penso que ja no hi ha res a fer
amb les vitamines. No li he dit res a Patti. Com t’he dit, de moment m’ho estic
pensant.
Donna va posar la mà al costat de la meva cama. Jo vaig agafar-la i li vaig prémer
els dits. Ella va prémer els meus. Després va enretirar la mà i va pitjar l’encenedor.
Un cop va tenir la cigarreta encesa va tornar la mà allà on era.
—El que em sap més greu és haver de decebre Patti. Entens què vull dir? Érem un
equip.
Em va passar la cigarreta.
—Ja sé que és una marca diferent, però prova-la, vinga.
Vaig entrar a l’aparcament de l’Off-Broadway. Hi havia tres negres al costat d’un
Chrysler vell que tenia ei parabrisa trencat. Estaven enraonant tot passant-se una
ampolla embolicada amb paper. Ens van mirar. Jo vaig sortir del cotxe i vaig fer la
volta per obrir la porta a Donna. Vaig comprovar que totes les portes fossin tancades,
li vaig agafar el braç i vam fer cap al carrer. Els negres ens miraven.
—No estaràs pensant de marxar a Portland, oi? —vaig dir.
Érem a la vorera. Li vaig posar el braç a la cintura.
—No conec res de Portland. No m’ha passat pel cap ni una sola vegada.
La part del davant de l’Off-Broadway era com qualsevol altre bar. Hi havia uns
quants negres al taulell i d’altres inclinats vers els seus plats damunt d’unes estovalles
vermelles. Vam travessar el cafè per anar a la sala del darrere. Hi havia un taulell llarg
amb compartiments tocant a la paret i, més enllà, una tarima on tocaven els músics.
Enfront de la tarima hi havia el que es qualificava de pista de ball. Els bars i les
discoteques encara servien begudes, per tant no hi havia grans quantitats de gent.
Vaig ajudar Donna a treure’s l’abric. Vam entrar a un compartiment i vam posar les
cigarretes damunt la taula. La cambrera negra, de nom Hannah, se’ns va acostar.
Hannah i jo ens vam fer un gest de salutació, i ella es va mirar Donna. Vaig demanar
dos còctels de la casa amb Royal Crown i vaig decidir veure el costat bo de les coses.
Van portar-nos les begudes, vaig pagar i, després de fer-ne un glop, vam
començar a abraçar-nos. Vam Passar-nos així una estona, acariciant-nos i besant-nos
la cara. Tot sovint, Donna parava i es tirava enrere, s’allunyava una mica i després
m’agafava pels canells.
Em mirava als ulls. Llavors anava tancant els llavis a poc a poc i ens tornàvem a
besar. El local de seguida va començar a omplir-se. Vam deixar de besar-nos. Però jo
no vaig treure el braç de la seva espatlla. Un parell de trompetistes negres i un bateria
blanc es van posar a tocar alguna cosa. Vaig pensar que demanaríem una altra beguda
i escoltaríem el conjunt. Després marxaríem i aniríem a casa seva per acabar la cosa.
Li acabava de demanar dues begudes més a Hannah quan un negre que es deia
Benny va acostar-se amb un altre negre, gros i ben vestit. Aquest negre tenia els ulls
petits i vermells i duia un vestit a ratlles de tres peces. També duia una camisa rosada,
corbata, un barret de feltre i un sobretot: tot l’equip.
—Com està el meu home? —va dir Benny.
Benny va allargar el braç per fer una encaixada fraternal. Benny i jo havíem parlat
alguna vegada. Ell sabia que m’agradava la música i acostumava a venir a parlar amb
mi quan ens trobàvem al local. Li agradava parlar de Johnny Hodges, de l’època que
havia tocat el saxo amb ell. Deia coses com: «Quan Johnny i jo vam actuar aquella
vegada a Mason City».
—Hola, Benny —vaig dir jo.
—Vull presentar-te Nelson —va dir Benny—. Acaba de tornar de Vietnam.
Aquest matí. És aquí per sentir una mica de bona música. S’ha portat les sabates de
ball per si de cas.
Benny va llançar una mirada a Nelson i li va fer un gest amb el cap.
—Aquest és Nelson.
Primer vaig veure les sabates brillants de Nelson i després el vaig mirar a ell.
Semblava que volia situar-me a algun lloc, com si em conegués d’abans. Va estudiar-
me. Després va fer un somriure ample i ens va ensenyar les dents.
—Ella és Donna —vaig dir—. Donna, aquests són Benny i Nelson. Nelson, ella
és Donna.
—Hola noia —va dir Nelson.
—Hola Nelson. Hola, Benny —va contestar Donna de seguida.
—Què us sembla si seiem aquí amb vosaltres? —va dir Benny—. D’acord?
—I és clar —vaig dir jo.
Però em sabia greu que no haguessin trobat un altre lloc.
—No estarem aquí gaire estona més —vaig dir—. Ens acabem això i marxem.
—Ja ho sé, home, ja ho sé —va dir Benny.
Va seure al meu davant un cop Nelson va haver entrat al compartiment.
—Coses a fer, llocs per anar. Sí senyor, Benny ho sap —va dir Benny tot fent-me
l’ullet.
Nelson va mirar-se Donna. Llavors es va treure el barret. Es va posar a fer-lo girar
amb les seves mans immenses com si estigués buscant alguna cosa a l’ala. Va fer lloc
a la taula per al barret. Va tornar a mirar Donna. Va somriure i va alçar les espatlles.
Era un moviment que feia molt sovint. Com si estigués cansat d’arrossegar-les.
—Ets amiga seva, suposo —va dir-li Nelson a Donna.
—Som amics —va dir Donna.
Hannah se’ns va acostar. Benny li va demanar dos Royal Crown. Hannah se’n va
anar i Nelson va treure una pinta de whisky de la butxaca superior de l’abric.
—Amics —va dir Nelson—. Realment bons amics.
Va treure el tap de l’ampolla.
—Compte, Nelson —va dir Benny—. Amaga això. Nelson acaba d’arribar de
Vietnam.
Nelson va alçar l’ampolla i va beure una mica de whisky. Va tornar a posar el tap,
va deixar l’ampolla damunt la taula i va posar el barret damunt l’ampolla.
—Realment bons amics —va dir.
Benny em va mirar i em va fer un gest amb els ulls. Però ell també estava
borratxo.
—He de posar-me en forma —em va dir.
Va beure Royal Crown dels dos vasos i després va posar-hi whisky mantenint els
vasos sota la taula. Es va posar l’ampolla a la butxaca de l’abric.
—Escolta, ja fa un mes que no ho tasto. M’he de posar a to.
Estàvem apilonats al compartiment amb els vasos al davant i el barret de Nelson
damunt la taula.
—Ep, tu —em va dir Nelson—. Tu vius amb alguna altra, oi? Aquesta dona tan
bonica no és la teva dona. Ho sé. Però sou bons amics. És així?
Vaig fer uns quants glops. El whisky no tenia gust de res. Res no semblava tenir
gust.
—És veritat tota aquesta merda de Vietnam que passen per la televisió?
Nelson tenia els seus ulls vermells fixos en mi.
—El que vull dir és si saps on és la teva dona. Estic segur que és amb algun tio
que li està tocant els mugrons i ella està ajudant-lo a treure la pixa mentre tu ets aquí
assegut tan tranquil amb la teva bona amiga. Em jugo el que vulguis que ella també té
un bon amic.
—Nelson —va dir Benny.
—Res de Nelson —va dir Nelson.
—Nelson, deixa estar aquesta gent —va dir Benny—. Al compartiment del costat
hi ha algú. Un tio del qual t’he parlat. Nelson ha arribat aquest matí amb avió.
—A que sé què estàs pensant? —va dir Nelson—. Estic segur que estas pensant:
«i ara què en faré, d’aquest negre immens borratxo? Vejam si encara hauré d’estovar-
lo». ¿És això el que estàs pensant?
Vaig passejar la mirada per l’habitació. Vaig veure Khaki dempeus a prop de la
tarima, els músics fent la seva feina al seu darrere. A la pista hi havia alguns
dansaires. Em va semblar que Khaki mirava cap a mi però, si ho va fer, va desviar la
vista de seguida.
—No hauries de dir tu alguna cosa ara? —va dir Nelson—. T’estic prenent el pèl.
No ho havia fet des que vaig marxar de Vietnam. Allà emprenyava una mica els del
nord.
Va tornar a somriure arrufant els llavis. Després va deixar de somriure però va
continuar mirant.
—Ensenya’ls aquella orella —va dir Benny deixant el vas damunt la taula—.
Nelson va arrancar una orella a un d’aquells xitxarel·los. La porta a sobre.
Ensenya’ls-la, Nelson.
Nelson seia quiet. Després va començar a palpar-se les butxaques de l’abric. Va
treure les coses d’una butxaca. Va treure’n algunes claus i una capseta de gotes per a
la tos.
—Jo no vull veure una orella —va dir Donna—. Ecs, que horrible, Déu meu!
Donna em va mirar.
—Ens n’hem d’anar —vaig dir.
Nelson encara estava buscant a les butxaques. Va treure’s la cartera d’una butxaca
interior del vestit i la va deixar damunt la taula. Va donar uns copets a la cartera.
—Cinc dels grossos aquí dintre. Escolta —li va dir a Donna—. Te’n dono dos i
véns amb mi? Te’n dono dos dels grossos i me’n fas un de francès. El mateix que li
està fent la seva dona a un altre tio. Em sents? Tu saps que ella té la boca al martell
d’algú altre en aquests moments, mentre que ell és aquí amb la mà per fora la teva
faldilla. El que és just és just. Té.
Va estirar les puntes dels bitllets de la cartera.
—Què dimonis! Aquí n’hi ha cent més per al teu amic perquè no se senti
menyspreat. Ell no ha de fer res. Tu no has de fer res —va dir Nelson, ara dirigint-se
a mi—. Tu seus aquí i et beus la teva copa i escoltes la música. I ella ja tornarà a
venir sola. No serem gaire estona fora, tornarà.
—Nelson —va dir Benny—, aquesta no és manera de parlar, Nelson.
—Ja he acabat de parlar —va dir Nelson fent un somriure.
Acabava de trobar el que havia estat buscant. Era Una petaca de plata de
cigarretes. La va obrir. Vaig mirar l’orella que hi havia a dintre. Era sobre una base de
cotó. Semblava un bolet assecat. Però era una orella de ventat i estava lligada a una
cadeneta.
—Déu meu —va dir Donna—. Quin fàstic!
—No t’agrada? —va dir Nelson sense deixar de mirar Donna.
—No gens. Vés a prendre pel cul, tio —va dir Dona.
—Noia —va dir Nelson.
—Nelson —vaig dir jo.
I llavors Nelson va clavar en mi els seus ulls vermells. Va enretirar d’un cop de
mà la cartera, el barret i la petaca de cigarretes.
—Què vols? —va dir Nelson—. Et dono el que vulguis.
Khaki havia posat una mà a la meva espatlla i una altra a la de Benny. Es va
inclinar damunt la taula amb el cap resplendint sota la llum.
—Com va això? Us ho passeu bé?
—Tot va bé, Khaki —va dir Benny—. Tot va molt bé. Aquesta gent era a punt de
marxar. Nelson i jo ens quedem una estona més a escoltar una mica de música.
—Això és bo —va dir Khaki—. El meu lema és que la gent sigui feliç.
Va mirar-se el compartiment. Va mirar la cartera de Nelson damunt la taula i la
petaca de cigarretes oberta a la vora de la cartera. Va veure l’orella.
—És una orella de veritat? —va dir Khaki.
—Sí —va dir Benny—. Ensenya-li l’orella, Nelson. Nelson ha arribat aquest matí
de Vietnam amb aquesta orella. Aquesta orella ha fet mitja volta al món abans
d’arribar aquesta nit fins aquesta taula. Nelson, ensenya-la-hi.
Nelson va agafar la petaca i la va donar a Khaki.
Khaki va examinar l’orella. Va agafar la cadena i va balancejar l’orella enfront
dels seus ulls. Se la va mirar tot deixant que oscil·lés amunt i avall.
—He sentit a parlar d’orelles dissecades, i fins i tot de pixes.
—La vaig arrancar a un dels nord-vietnamites —va dir Nelson—. Sense ella ja no
podria sentir res més. Volia un record.
Khaki va Fer girar l’orella amb la cadena.
Donna i jo vam començar a sortir del compartiment.
—Ep, noia, no te’n vagis —va dir Nelson.
—Nelson —va dir Benny.
Khaki ara estava mirant Nelson. Jo era a l’entrada del compartiment amb l’abric
de Donna. Em tremolaven les cames.
Nelson va alçar la veu.
—Si te’n vas amb aquest cabró i li deixes posar la cara a les teves parts íntimes,
us les haureu de veure amb mi.
Vam començar a allunyar-nos del compartiment. La gent ens mirava.
—Nelson ha arribat amb avió aquest matí de Vietnam —vaig sentir que deia
Benny—. Hem estat tot el dia bevent. Ha estat el dia més llarg que recordo. Però tan
ell com jo ens portarem bé, Khaki.
Nelson va bramar alguna cosa per sobre la música.
—No us servirà de res! —va bramar Nelson—. Feu el que feu, no us servirà de
res!
Vaig sentir que deia això i després ja no vaig sentir res més. La música va parar i
després va tornar a començar. No vam mirar enrere. Vam continuar marxant. Vam
sortir a la vorera.
Vaig obrir la porta perquè entrés ella. Ens dirigíem de retorn a l’hospital. Donna
estava quieta a la seva banda. Va fer servir l’encenedor per encendre una cigarreta,
però no va dir res.
Jo vaig intentar dir alguna cosa.
—Mira, Donna, no et deprimeixis per això. Em sap molt greu que hagi passat —
vaig dir-li.
—Els diners m’haurien anat molt bé —va dir Donna—. És el que estava pensant.
Jo vaig continuar conduint sense mirar-la.
—És cert —va dir—. Els diners m’haurien anat molt bé.
Va moure el cap.
—No ho sé —va dir.
Va baixar el cap i es posà a plorar.
—No ploris —vaig dir.
—No penso anar a treballar demà, o avui, o quan sigui que soni el despertador —
va dir—. No hi penso anar, me’n vaig d’aquesta ciutat. Em prenc el que ha passat
avui com un senyal.
Va prémer l’encenedor i va esperar que sortís.
Vaig aparcar al costat del meu cotxe i vaig parar el motor. Vaig mirar pèl retrovisor
mig pensant que veuria el Chrysler vell entrant a l’aparcament darrere meu amb
Nelson al volant. Vaig deixar uns moments les mans al volant i després les vaig
deixar caure. No volia tocar Donna. L’abraçada que ens havíem fet a la cuina aquella
nit, els petons que ens havíem fet a l’Off-Broadway, eren aigua passada.
—Què faràs? —vaig dir.
Però no m’importava. Podia haver-se mort en aquell moment d’un atac de cor i no
m’hauria afectat en absolut.
—Potser aniré a Portland —va dir. Hi ha d’haver-hi alguna cosa a Portland.
Aquests dies tothom parla de Portland. Portland és com una postal. Portland això,
Portland allò altre. Portland és un lloc com qualsevol altre. Tot és el mateix.
—Donna —vaig dir—. Me n’he d’anar.
Vaig disposar-me a sortir del cotxe. Vaig obrir la porta i es va encendre el llum
interior.
—Per l’amor de Déu, apaga aquesta llum.
Vaig sortir corrent.
—Bona nit, Donna.
La vaig deixar amb la mirada fixa en el quadre de comandament. Vaig engegar el
meu cotxe i vaig encendre els llums. Vaig posar una marxa i vaig donar gas.
Vaig abocar una mica de whisky, me’n vaig beure uns glops i em vaig endur el
vas al bany. Em vaig rentar les dents. Després vaig obrir un calaix. Patti va cridar
alguna cosa des de l’habitació. Va obrir la porta del bany. Encara anava vestida.
Suposo que havia dormit amb la roba posada.
—Quina hora és? —va cridar—. M’he adormit! Oh, Déu meu! No m’has
despertat, imbècil.
Estava empipada. Es va quedar sota la porta amb la roba posada. Potser havia
d’anar a treballar. Però el mostrari i les vitamines no eren enlloc. Devia haver tingut
un malson i prou. Va començar a fer anar el cap d’una banda a l’altra.
Aquella nit jo ja no podia aguantar res més.
—Torna-te’n a dormir, amor meu. Estic buscant una cosa —vaig dir.
Vaig treure alguns potets de l’armari de les medecines. Van caure unes quantes
coses a la pica.
—On són les aspirines? —vaig dir.
Vaig fer caure unes quantes coses més. M’era igual. Continuaven caient coses.
COMPTE
Després de parlar-ne molt, després del que la seva dona en deia valoració, Lloyd va
marxar de casa i se’n va anar a viure tot sol. Tenia dues habitacions i un bany a la
planta alta d’una casa de tres pisos. Dins les habitacions, el sostre feia pendent. Quan
caminava, havia d’inclinar el cap. Per mirar per les finestres havia d’acotar el cap, i
havia d’anar amb compte per entrar i sortir del llit. Hi havia dues claus. Una per obrir
la porta de l’edifici. Llavors pujava unes quantes escales que recorrien l’edifici i
anaven a parar a un replà. D’allà pujava un altre tram d’escales fins a la porta de la
seva habitació i feia servir l’altra clau en aquell pany.
Una vegada, quan tornava a casa a la tarda, carregant una bossa amb tres
ampolles de xampany André i una mica de carn, va aturar-se al replà i va llançar una
ullada a la sala de la seva mestressa. Va veure-hi la dona jaient d’esquena damunt la
catifa. Semblava que estigués dormint. Llavors se li va acudir que potser era morta.
No sabia pas què fer. Però el televisor estava funcionant i va decidir pensar que
estava dormint. Es va passar la bossa d’una mà a l’altra. Va ser llavors quan la dona
va tossir una mica, va posar la mà a una banda del cos i es va quedar quieta i parada
un altre cop. Lloyd va continuar escales amunt i va obrir la porta de casa seva. Aquell
mateix dia, unes hores més tard, des de la finestra de la cuina, va tornar a veure la
vella al jardí amb un barret de palla i amb la mà al maluc. Estava regant uns
pensaments.
A la cuina, hi tenia un complex de nevera i cuina. La nevera i la cuina eren una
cosa petita encaixada a l’espai entre l’aigüera i la paret. Havia d’ajupir-se, gairebé
agenollar-se, per treure qualsevol cosa de la nevera. Però estava bé perquè tampoc no
és que hi guardés gaires coses allà dintre, llevat dels sucs de fruites, la carn i el
xampany. La cuina tenia dos focs. De tant en tant, escalfava aigua en un pot i feia
cafè instantani. Però hi havia dies que no prenia cafè. Se n’oblidava, o no li venia de
gust prendre’n. Un matí es va aixecar i tot seguit es va posar a menjar dònuts
esmicolats i a beure xampany. Hi va haver una època, feia molts anys, que s’hauria
rigut d’esmorzar d’aquella manera. Ara, no li semblava que hi hagués res d’inusual.
De fet, no hi havia pensat fins que va ser al llit i es va posar a recordar què havia fet
durant el dia, començant pel moment que s’havia llevat al matí. Al principi no
aconseguia recordar res digne d’esment. Després va recordar-se que havia menjat els
dònuts i havia begut xampany. En un altre temps ho hauria considerat bonament una
bogeria, una cosa per explicar als amics. Però ara, com més hi pensava, més li
costava de veure que tingués alguna mena d’importància. Havia pres dònuts i
xampany per esmorzar. I què?
En el piset moblat, hi tenia un racó-menjador, un petit sofà, una cadira vella i un
equip de televisió col·locat damunt una tauleta. Aquí no pagava llum i el televisor no
era seu, per tant a vegades el deixava encès de dia i de nit. Però sempre deixava el
volum a zero fins que veia alguna cosa que volia mirar. No tenia telèfon, cosa que li
semblava molt bé. No volia telèfon. Hi havia una habitació amb un llit doble, una
tauleta de nit, una calaixera i una sala de bany.
Aquell cop que Inez va anar-hi de visita eren les onze del matí. Feia dues
setmanes que estava en el pis nou i moltes vegades s’havia preguntat si ella hi aniria
algun dia. Però estava intentant fer alguna cosa amb l’alcohol també, o sigui que
estava content d’estar sol. Això ho havia deixat molt clar: el que més necessitava era
estar sol. El dia que hi va anar, ell era al sofà, amb pijama, donant-se cops de puny al
costat dret de la cara. Entre un cop i l’altre va sentir veus a baix, al replà. Va distingir
la veu de la seva dona. El so era com un murmurí de veus d’una multitud llunyana,
però ell sabia que era Inez i que, d’alguna manera, la visita era important. Va donar-se
un altre cop al cap amb el puny i després es va posar dret.
Aquell matí, en despertar-se, s’havia trobat que tenia l’orella plena de cera. No
sentia clarament res, i semblava haver perdut el sentit de l’equilibri en el procés.
S’havia passat la darrera hora al sofà, treballant l’orella sense aconseguir-ne res,
donant-se cops ara i adés al cap amb el puny. De tant en tant es feia un massatge a la
part cartilaginosa inferior de l’orella o, si no, feia una estrebada al lòbul. Després es
ficava el dit amb ràbia a l’orella i obria la boca simulant badalls. Però ja havia
intentat tot el que se li havia acudit i estava arribant al límit del seu aguant. Va deixar
de sentir els murmuris de veus a baix. Es va donar un bon cop al cap i es va acabar la
copa de xampany. Va apagar el televisor i va endur-se la copa a l’aigüera. Va agafar
l’ampolla de xampany oberta de l’escorredora i se la va endur a la sala de bany, on la
va posar darrere el penja-robes. Llavors va anar a obrir la porta.
—Hola, Lloyd —va dir Inez.
No somreia. Va aturar-se al llindar amb un lluent vestit de primavera. No li havia
vist mai aquella roba. Duia una bossa de lona que tenia uns gira-sols cosits a les
bandes. Aquella bossa tampoc l’havia vista abans.
—Em pensava que no m’havies sentit —va dir—. Pensava que potser eres fora o
una cosa així. Però la dona de baix, com es diu?, la senyora Matthews, m’ha dit que li
semblava que eres aquí.
—T’he sentit —va dir Lloyd—. Però de lluny.
Es va estirar el pijama i es va passar la mà pels cabells.
—De fet, estic fatal. Entra.
—Són les onze del matí —va dir.
Va entrar i va tancar la porta al seu darrere. Es comportava com si no l’hagués
sentit. Potser no l’havia sentit.
—Ja sé quina hora és —va dir—. Fa molta estona que m’he llevat. M’he llevat a
les vuit. He vist un tros del programa de la televisió. Però ara mateix estic a punt de
tornar-me boig. Se m’ha embussat l’orella. Te’n recordes d’aquella altra vegada que
em va passar? Era quan vivíem en aquella casa a prop del restaurant xinès. On aquells
nens van trobar un gos que arrossegava la cadena? Aquella vegada vaig haver d’anar
al metge perquè em netegés les orelles. Ja sé que te’n recordes. Em vas acompanyar
tu i ens vam haver d’esperar molta estona. Bé, doncs ara és el mateix. Vull dir que és
igual d’horrible. Només que aquest matí no puc anar a un metge. Per començar,
perquè no tinc cap metge. Estic a punt de tornar-me boig, Inez. Tinc ganes de tallar-
me el cap o una cosa semblant.
Ell va seure a una punta del sofà i ella a l’altre. Però era un sofà petit i, per tant,
estaven asseguts l’un al costat de l’altre. Eren tan a prop que ell hauria pogut allargar
la mà i tocar-li el genoll. Però no ho va fer. Va llançar una ullada a la cambra i
després va fixar els ulls en ell un altre cop. Ell sabia que no s’havia afaitat i que anava
despentinat. Però ella era la seva dona i sabia tot el que havia de saber d’ell.
—Què has fet? —va dir.
Va cercar a la bossa i en va treure un cigarreta.
—Vull dir, què has fet per arreglar-ho, fins ara?
—Què diries que he fet?
Va girar-se per deixar-li veure la part esquerra del cap.
—Inez, t’ho juro, no estic exagerant. Aquest assumpte m’està tornant boig. Quan
parlo, tinc la sensació que parlo des de dins d’un barril. El cap em retruny. I no puc
sentir-hi bé, tampoc. Quan parles tu, ho sento Com si parlessis per una canonada de
plom.
—No tens bastonets de cotó o oli Wesson? —va preguntar Inez.
—Encant, això és seriós —va dir ell—. No tinc bastonets de cotó ni oli Wesson.
M’estàs prenent el pèl?
—Si tinguéssim una mica d’oli Wesson, l’escalfaria i te’n posaria a l’orella. La
meva mare sempre ho feia —va dir ella—. Faria reblanir el tap.
Ell va moure el cap. Se’l sentia ple, com si fos inundat de líquid. Sentia el mateix
que sentia quan, de petit, nedava tocant al terra de la piscina municipal i en sortir
notava les orelles plenes d’aigua. Però en aquells temps era fàcil treure’n l’aigua. Tot
el que havia de fer era omplir-se els pulmons d’aire, tancar la boca i' tapar-se el nas.
Després inflava les galtes i feia anar l’aire al cap. Les orelles s’obrien i, per uns
segons, gaudia de l’agradable sensació de l’aigua que li sortia del cap i li queia per les
espatlles. Llavors s’arrossegava cap a fora de la piscina.
Inez va acabar-se la cigarreta i la va apagar.
—Lloyd, hem de parlar d’algunes coses. Però suposo que primer hem d’ocupar-
nos del més important. Vés a seure a la cadira. No en aquesta cadira, a la cadira de la
cuina! Vejam si aclarim la situació.
Ell va donar-se un altre cop al cap. Després va aixecar-se i va anar a seure a un
tamboret. Ella també es va aixecar i es va posar darrere seu. Li va tocar els cabells
amb els dits. Després li va treure els cabells de les orelles. Ell va fer intenció
d’agafar-li la mà, però ella la va enretirar.
—Quina orella has dit que era? —va dir ella.
—L’orella dreta —va dir—. La dreta.
—Primer, has de seure aquí i no moure’t. Buscaré una agulla dels cabells i un tros
de paper fi. Miraré d’arribar al tap amb això. Potser l’encertem.
L’esverava la perspectiva que ella li introduís una agulla dels cabells dins l’orella.
Va dir alguna cosa a tal efecte.
—Què? —va dir ella—. Déu meu, jo no et puc sentir tampoc. Potser és contagiós.
—Quan era petit, a l’escola —deia Lloyd— teníem una professora d’higiene. Era
com una infermera, també. Deia que no havíem de posar-nos mai a l’orella res més
petit que un colze.
Recordava vagament un gràfic penjat a la paret que mostrava el diagrama immens
d’una orella, juntament amb un intricat sistema de canals, avingudes i parets.
—Bé, la teva infermera no s’havia trobat mai amb aquest precís problema —va
dir Inez—. De totes maneres, hem de provar alguna cosa. Primer intentarem això. Si
no va bé, ja provarem una altra cosa. Així és la vida, no?
—Té algun sentit ocult això que dius? —va dir Lloyd.
—Té exactament el sentit que té. Però ets lliure de pensar el que et sembli. Vull
dir, som a un país lliure —va dir ella—. Ara deixa’m que busqui el que em fa falta.
Tu no et moguis d’aquí.
Va escorcollar la seva bossa, però no va trobar el que buscava. Finalment va
buidar-la al sofà.
—Ni un clip —va dir—. Merda.
Però era com si aquelles paraules les digués des d’una altra habitació. En certa
manera, era com si s’estigués imaginant el que ella deia. Hi havia hagut una època,
feia molt de temps, en la qual creien tenir telepatia per endevinar què estava pensant
l’altre. Podien acabar les frases que començava l’altre.
Va trobar un tallaungles, va manipular-lo una estona, i llavors ell va presenciar
com l’aparell es dividia i una de les parts se separava de l’altre. Del tallaungles en
sortia una llima. Li va fer tot l’efecte que Inez tenia una daga a les mans.
—Vols posar-me això a l'orella? —va dir ell.
—Potser tens una idea millor —va dir ella—. És això, o no sé què. Que tens un
llapis? Vols que ho faci amb un llapis? O potser tens un tornavís per aquí? —va dir
tot rient—. No tinguis por. Escolta’m Lloyd, no et faré mal. T’he dit que aniria amb
compte. Hi embolicaré una mica de paper a la punta. Anirà bé. Aniré amb compte,
com t’he dit. Tu queda’t aquí on ets i jo buscaré una mica de paper per a això. Faré un
tampó de cotó.
Va anar-se’n al bany. Va ser fora una estona. Ell va quedar-se al bany. Va ser fora
una estona. Ell s’estava assegut al tamboret. Va començar a pensar les coses que li
havia de dir. Volia dir-li que es limitava al xampany, i res més que xampany. Volia
dir-li que també volia anar minvant el xampany. Ara només era cosa de temps. Però
quan ella va tornar a l’habitació, no va poder dir res. No sabia per on començar. Però,
en qualsevol cas, ella tampoc no se’l va mirar. Va agafar una cigarreta de la
muntanyeta de coses que havia abocat al sofà. Va encendre-la amb l’encenedor i va
anar a mirar per la finestra que donava al carrer. Va dir alguna cosa, però ell no va
entendre què deia. Quan va parar de parlar, no li va preguntar què havia dit. Fos el
que fos, estava segur que no voldria tornar-ho a dir. Va apagar la cigarreta. Però va
continuar a la finestra, inclinant-se endavant, amb el pendent del sostre a molts pocs
centímetres del cap.
—Inez —va dir.
Es va girar i va acostar-se a ell. Ell va veure el paper a la punta de la llima.
—Gira el cap a una banda i mantén-lo així —va dir ella—. Molt bé. Ara seu
quiet, sense moure’t. No et moguis —va tornar a dir.
—Vés amb compte —va dir—. Per l’amor de Déu.
Ella no va dir res.
—Sisplau, sisplau —va dir ell.
Després no va dir res més. Tenia por. Va tancar els ulls i va aguantar la respiració
quan va notar que la llima li travessava la part interna de l’oïda i començava a
explorar. Estava segur que se li pararia el cor. Aleshores ella va endinsar-la una mica
més i va començar a moure el palet endavant i endarrere, intentant desfer allò que hi
havia allà. A dintre l’orella va sentir un so com un xerric.
—Au!
—T’he fet mal? —va dir traient ràpidament la llima de l’orella i fent un pas
enrere—. Notes algun canvi, Lloyd?
Va posar-se les mans a les orelles i va fer moure el cap.
—Està igual —va dir.
Ella se’l mirar i es va mossegar els llavis.
—Vés, doncs —va dir Inez—. Em penso que aniré a baix a veure si la teva
mestressa té oli Wesson o una cosa semblant. Podria ser que fins i tot tingués
tampons de cotó. No sé per què no hi havia pensat abans.
—És bona idea —va dir—. Jo me’n vaig al bany.
Ella va aturar-se a la porta i el va mirar, i després va obrir la porta i va sortir. Ell
va travessar la sala, va anar cap a la seva habitació i va obrir la porta del bany. Va
ajupir-se, i va agafar una ampolla de xampany de darrere la tassa. Estava calent però
va baixar-li directe. En va prendre una mica més. Al principi, estava convençut que
podia continuar bevent xampany si es limitava al xampany. Però de seguida va
adonar-se que es bevia tres o quatre ampolles diàries. Sabia que molt aviat hauria
d’enfrontar-se amb això. Però, primer, havia de recuperar l’orella. Cada cosa al seu
temps, com deia ella. Va acabar-se la resta del xampany i va deixar l’ampolla buida al
seu lloc darrere la tassa. Després va fer rajar aigua i es va rentar les dents. Després
d’assecar-se amb la tovallola, va tornar a l’altra habitació.
Inez havia tornat i estava escalfant alguna cosa a la cuina en un pot petit. Va mirar
cap on ell era, però no va dir res d’entrada. Ell mirava per damunt les seves espatlles,
més enllà de la finestra. Un ocell va volar d’un arbre a l’altre i es va espolsar les
plomes. Però si va fer algun tipus de so típic d’ocell, ell no el va sentir pas.
Inez va dir alguna cosa que ell no va entendre.
—Torna-ho a dir —va dir.
Ella va moure el cap i es va girar cap a la cuina. Però llavors es va tornar a girar i
va dir, prou alt i amb prou lentitud perquè ell ho sentís:
—He trobat el teu amagatall al bany.
—Estic intentant deixar-ho —va dir ell.
Ella va dir alguna cosa més.
—Què? —va dir—. Què dius?
Realment, no l’havia sentida.
—Ja en parlarem després —va dir ella—. Hem de discutir algunes coses, Lloyd.
Una és els diners. Però també n’hi ha d’altres. Primer hem de veure què fem amb
aquesta orella.
Va posar un dit al pot i el va treure del foc.
—Ho deixaré refredar un minut. Ara és massa calent. Seu. Posa’t aquesta
tovallola a les espatlles.
Ell va fer el qui li havien dit. Va seure a una cadira i es va posar la tovallola
damunt les espatlles i al voltant del coll. Després es va donar un cop al cap amb el
puny.
—Maleït sigui!
Ella no va alçar la vista. Va tornar a ficar el dit al pot per comprovar la
temperatura. Després va abocar el líquid del pot en un vas de plàstic i va acostar-se a
ell.
—No tinguis por —va dir—. Només és una mica d’oli per a nens que m’ha deixat
la teva mestressa, res més que això. Li he dit què passava i li ha semblat que això
podria anar bé. Sense garantia. Però potser afluixarà el tap. M’ha dit que al seu marit
li passava sovint. Diu que una vegada va veure una peça de cera que li queia de
l’orella i era com un enorme tap d’alguna cosa.
Era cera de l’orella, això és el que era. M’ha dit que provés això. I no tenia
tampons de cotó. Això ho trobo francament sorprenent.
—Molt bé —vaig dir—. Molt bé. Estic d’acord provar qualsevol cosa. Inez, si
hagués de viure sempre amb això, em penso que preferiria morir-me. M’entens? T’ho
dic de veres, Inez.
—Posa el cap ben inclinat de costat, ara —va dir—. No et moguis. Hi abocaré
això fins que s’ompli l’orella, després ho taparé amb aquest drap de cuina. T’has
d’estar quiet, diguem, uns deu minuts. Llavors ja veurem. Si això no funciona, no tinc
més suggeriments. Llavors sí que no sabré pas què fer.
—Això funcionarà —va dir—. Si no va bé, buscaré una escopeta i em mataré. Ho
dic seriosament. És el que em ve més de gust, en tot cas.
Va inclinar el cap a una banda i el va deixar penjant. Es va mirar les coses de
l’habitació des d’aquesta nova perspectiva. Però no hi havia cap diferència amb
l’antiga manera de mirar-s’ho, només que tot era a la seva banda.
—Més avall —va dir ella.
Ell es va agafar a la cadira per mantenir l’equilibri i va abaixar el cap una mica
més. Tots els objectes del seu camp de visió, tots els objectes de la seva vida,
semblaven ser a l’altra punta de l’habitació. Notava com li anava abocant el líquid a
l’orella. Després ella va agafar el drap de cuina i el va posar al damunt. Una mica
després, va començar a fer-li massatges a l’àrea del voltant de l’orella. Va fer pressió
al tros de carn tova entre la mandíbula i el crani. Feia anar els dits d’aquesta zona cap
a les orelles i després movia les puntes dels dits endavant i endarrere. Al cap d’una
estona, ell ja no sabia quant temps duia allà assegut. Ara i adés, quan els dits el
pressionaven al costat del cap, notava el líquid calent que ella li havia abocat anant
endavant i endarrere pels canals de dins l’orella. Quan pressionava d’una manera
determinada, s’imaginava que sentia un so suau, com un xiulet, dins del seu cap.
—Seu recte —va dir Inez.
£11 va seure i es va prémer el cap amb la mà mentre li anava sortint el líquid de
l’orella. Ella el recollia amb la tovallola. Després li va netejar l’exterior de l’orella.
Inez estava respirant pel nas. Lloyd sentia el soroll de la respiració d’ella, quan
inspirava i expirava. Va sentir que passava un cotxe pel carrer i, al darrere de la casa,
sota la finestra de la cuina, el nítid soroll mecànic d’unes tisores de podar.
—I bé? —va dir Inez.
Esperava amb les mans als malucs i arrufant les celles.
—Puc sentir-te —va dir—. Ja estic bé! Vull dir, puc sentir. Ja no em fa l’efecte
que estàs parlant sota l’aigua. Ara està bé. Molt bé. Déu meu, per un moment havia
pensat que em tornava boig. Però ara em trobo bé. Puc sentir-ho tot. Escolta, encant,
prepararé un cafè. Hi ha una mica de suc, també.
—He de marxar —va dir ella—. Estic arribant tard. Però ja tornaré. Anirem a
dinar junts un dia. Hem de parlar.
—Bé, no podré dormir recolzat en aquesta banda del cap, això és tot —va
continuar, tot seguint-la cap a la sala on va encendre una cigarreta—. És el que ha
passat. He dormit tota la nit recolzat en aquesta banda i se m’ha obturat l’orella. Em
penso que estaré bé sempre que no oblidi que he de dormir amb el cap en aquesta
banda. Si vaig amb compte. Entens què vull dir? Si aconsegueixo dormir panxa
enlaire o damunt el costat esquerre…
Ella no el va mirar.
—No sempre, és clar, ja ho sé. No podria fer-ho. No podria passar-me així la resta
de la meva vida. Però sí un temps, si més no. Només el costat esquerre, o, si no,
panxa enlaire.
Però ja quan estava dient això, començava a fer-li por la nit pròxima. Va
començar a témer el moment que es prepararia per ficar-se al llit i el que podia passar
després. Encara faltaven unes quantes hores, però ja li feia por. ¿Què passava, si
enmig de la nit, es girava accidentalment cap a la banda dreta i el pes del seu cap
damunt el coixí tornava a segellar la cera en els negres canals de la seva orella? Què,
si llavors es despertava, sense poder sentir, amb el sostre a uns quants centímetres del
cap?
—Ai, Déu! —va dir—. Això és terrible, Inez. Acabo de tenir un malson terrorífic.
Inez, on has d’anar?
—Ja t’ho he dit —va respondre.
Va tornar a ficar-ho tot a la bossa i es va disposar a marxar. Va mirar el rellotge.
—Faig tard a un lloc.
Va anar cap a la porta. Però a la porta es va girar i li va dir alguna cosa més. No la
va escoltar. No volia escoltar-la. Va mirar els llavis fins que va haver dit el que havia
de dir.
—Adéu —va dir en acabar.
Llavors va obrir la porta i la va tancar al seu darrere.
Ell va anar-se a vestir a l’habitació. Però uns segons després va sortir corrent,
amb només els pantalons posats, i va anar cap a la porta. La va obrir i es va quedar
allà, escoltant. Al replà de sota, va sentir que Inez donava les gràcies a la senyora
Matthews per l’oli. Va sentir que la vella deia:
—No es mereixen.
I després va sentir que el comparava amb el seu difunt marit. Va sentir que deia:
—Deixi’m el seu número. Si passa alguna cosa, li trucaré. No se sap mai.
—Confio que no haurà de fer-ho —va dir Inez—. Però l’hi deixaré de totes
maneres. Té alguna cosa per escriure?
Lloyd va sentir que la senyora Matthews obria un calaix i el remenava. Després,
la veu de la vella dient:
—Molt bé.
Inez li va donar el telèfon de casa seva.
—Gràcies —va dir.
—Encantada d’haver-la conegut —va dir la senyora Matthews.
Va escoltar com Inez baixava les escales i obria la porta principal. Després va
sentir com es tancava. Va esperar fins que va sentir el motor del cotxe i que
arrencava. Llavors va tancar la porta i va tornar a l’habitació per acabar de vestir-se.
Després de posar-se les sabates i lligar-ne els cordons, es va estirar al llit i es va
tapar fins al coll amb els llençols. Va deixar els braços al costat del cos també tapats
amb els llençols. Va tancar els ulls tot fent veure que era de nit i que estava a punt
d’adormir-se. Després va aixecar els braços i els va creuar per damunt del pit per
veure si aquella posició li anava bé. Ho va provar amb els ulls tancats. Molt bé, va
pensar. Perfecte. Si no volia que aquella orella se li tornés a embussar, hauria de
dormir panxa enlaire, i res més. Sabia que ho podia fer. Només que no se’n podia
oblidar, ni dormint, i girar-se de la banda dolenta. De totes maneres, amb quatre o
cinc hores de dormir a la nit ja en tenia prou. Podria arreglar-se-les. Pitjors coses li
poden passar a un home. En certa manera, allò era com un repte. Però estava preparat.
Sabia que ho estava. Un moment després, va retirar els llençols i es va aixecar.
Encara tenia per davant la millor part del dia. Va anar a la cuina, es va ajupir
davant de la petita nevera, i en va treure una ampolla de xampany fresc. Va treure el
tap de plàstic de l’ampolla amb tanta cura com va poder, però va arribar-se a sentir
aquell sorollet festiu del xampany quan s’obre. Va passar per aigua el vas de l’oli i
després el va omplir de xampany. Se’l va endur al sofà i va seure. Va posar el vas
damunt la tauleta. Va alçar els peus i els va posar' a la taula, al costat del xampany. Va
deixar-se anar enrere. Però al cap d’una estona va començar a preocupar-se una mica
més per la nit que s’acostava. Què passava si, malgrat tots els seus esforços, la cera
decidia formar un tap a l’altra orella? Va tancar els ulls i va moure el cap. Molt poc
després es va aixecar i se’n va anar a l’habitació. Es va desvestir i es va tornar a posar
el pijama. Després va anar cap a la sala. Va seure una altra vegada al sofà i va tornar a
posar els peus damunt la tauleta. Va estirar-se i va engegar la televisió. Va ajustar-ne
el volum. Sabia que no podria deixar de pensar què passaria quan es fiqués al llit.
Senzillament, era una d’aquelles coses que havia d’aprendre a suportar. En certa
manera, tota aquesta història li recordava allò dels dònuts i el xampany. No era tan
remarcable com això, si hi pensaves bé. Va prendre un glop de xampany. Però no
tenia bon gust. Es va passar la llengua pels llavis i després es va netejar la boca amb
la màniga. Va mirar-s’ho i va veure una pel·lícula d’oli damunt el xampany.
Es va aixecar i va portar el vas a l’aigüera, on el va abocar del tot. Va endur-se
l’ampolla de xampany cap a la sala i es va posar còmode al sofà. Bevia agafant
l’ampolla pel coll. No tenia costum de beure directament de l’ampolla, però no li
semblava una cosa massa fora de l'habitual. Va decidir que adormir-se assegut al sofà
a mitja tarda, no seria pas més estrany que haver de dormir panxa enlaire unes
quantes hores seguides. Va inclinar el cap per mirar per la finestra. Considerant
l’angle de la llum i les ombres que entraven a l’habitació, va calcular que devien ser
les tres.
DES D’ON TRUCO
J.P. i jo som al porxo del davant de l’establiment de desintoxicació de Frank Martin.

Com la resta de nosaltres, J.P. és abans de res un borratxo. Però també és un escura-
xemeneies. És el primer cop que és aquí i està espantat. Jo ja havia estat aquí una
vegada. Què vol dir això? Que he tornat. El nom real de J.P. és Joe Penny, però diu
que li digui J.P. Té uns trenta anys. Més jove que jo. No gaire més jove, sols una
mica. M’està explicant com va decidir dedicar-se a aquest tipus de feina i li agrada
molt fer servir les mans per parlar. Però li tremolen. Vull dir que no s’estan quietes.
—No m’havia passat mai això —diu.
Es refereix al tremolor. Li dic que el comprenc. Li dic que ja li passarà. I li
passarà. Però fa falta temps.
Només portem dos dies aquí. Encara no podem cantar victòria. J.P. té els
tremolors i a mi, tot sovint, un nervi —potser no sigui un nervi, però és una cosa així
— em pega una estrebada a l’espatlla. De vegades és al costat del coll. Quan em
passa, se m’asseca la boca. Llavors, només per empassar, he de fer un gran esforç. Sé
que està a punt de passar alguna cosa i vull evitar-la. Vull amagar-me, de fet, això és
el que vull fer. Tancar els ulls i deixar que passi, que li agafí al que està al meu costat.
J.P. pot esperar-se un minut.
Ahir al matí vaig presenciar un atac. Un tio que li deien Tiny. Un tio gros i gras,
un electricista de Santa Rosa. Diuen que porta quasi dues setmanes aquí i que ja havia
passat el pitjor. Se n’havia d’anar a casa d’aquí un o dos dies per passar la vigília
d’Any Nou amb la seva dona mirant-se la televisió. La vigília d’Any Nou, Tiny havia
planejat beure xocolata calenta i menjar pastes. Ahir al matí semblava estar la mar de
bé quan va baixar a esmorzar. Es va posar a fer una sèrie de sorolls de claqueig per
ensenyar a algú com ho feia perquè els ànecs se li posessin al cap.
—Blam, blam —deia Tiny tot agafant-ne un parell.
Tiny tenia els cabells humits i enganxats a ambdues bandes del cap. Acabava de
sortir de la dutxa. A més a més, s’havia fet una osca a la barba en afaitar-se. I què hi
fa això? Gairebé tothom a can Frank Martin tenia osques a la cara. Són coses que
passen. Tiny va instal·lar-se al cap de la taula i es va posar a parlar d’alguna cosa que
li havia passat en un dels seus deliris. La gent de la taula reia i movia el cap alhora
que enllestien els ous. Tiny deia una cosa, somreia, i després es mirava tots els de la
taula cercant un senyal de reconeixement. Tots nosaltres havíem fet bogeries
semblants, per tant, era clar per què rèiem. Tiny tenia un plat d’ous estrellats, unes
quantes galetes i mel. Jo era a la taula, però no tenia gana. Davant meu tenia una mica
de cafè. De sobte, Tiny va deixar de ser allà. Havia caigut de la cadira amb un gran
enrenou. Era a terra panxa enlaire amb els ulls tancats i els talons tamborinant damunt
del linòleum. La gent cridava Frank Martin. Però ell ja era allà. Un parell d’homes
van ajupir-se al seu costat. Un d’ells va ficar els dits a la boca de Tiny per intentar
agafar-li la llengua.
—Tothom enrere —va cridar Frank Martin.
Llavors em vaig adonar que estàvem tots inclinats damunt Tiny, sense fer res més
que mirar-lo, sense poder treure-li els ulls del damunt.
—Que li entri aire! —va dir Frank Martin.
Després va anar-se’n corrents a l’oficina i va cridar una ambulància.
Tiny ha tornat avui. Diu que ha de recuperar la força. Aquest matí, Frank Martin
ha anat a buscar-lo a l’hospital amb la camioneta. Tiny ha tornat massa tard per
prendre’s els ous, però s’ha posat una mica de cafè i ha segut a la taula del menjador.
Algú de la cuina li ha fet torrades, però no se les ha volgut menjar. No feia res més
que seure allà amb el cafè i mirar-se la tassa. De tant en tant movia la tassa endavant i
endarrere.
M’agradaria preguntar-li si, abans que li passés, n’havia tingut algun senyal.
M’agradaria saber si el batec del cor se li havia accelerat o aturat. Havia sentit
punxades a les parpelles? Però no penso dir-li res. En tot cas, tampoc sembla que
estigui massa disposat a parlar. Però el que li va passar a Tiny és una de les coses que
no oblidaré mai. El vell Tiny estès a terra, fent puntades de peu. I ara, cada vegada
que noto una petita estrebada del nervi, aguanto la respiració i espero trobar-me a
terra, panxa enlaire, amb els dits d’algú dins la boca.
Assegut a la cadira del porxo del davant, J.P. té les mans a la falda. Jo fumo cigarretes
i faig servir una galleda vella de carbó de cendrer. Escolto J.P., que parla sense parar.
Són les onze del matí: falta una hora i mitja per al dinar. No tenim gana cap dels dos.
Però, així i tot, esperem amb il·lusió l’hora d’anar a dintre i seure a taula. Potser ens
vindrà gana.
Però, de què està parlant J.P.? Està explicant que, quan tenia dotze anys, va caure
en un pou que hi havia a prop de la granja on vivia. Era un pou sec, per sort.
—O per desgràcia —com diu ell tot mirant al seu voltant i movent el cap.
Diu que més tard, un cop van haver-lo localitzat, el seu pare el va fer pujar amb
una corda. J.P., allà baix, es va pixar al damunt. En aquell pou va sofrir tota mena de
terrors, bramant per demanar ajuda, esperant, i tornant a bramar. Va bramar fins a
quedar-se ronc abans que s’acabés tot. Però em va dir que el fet de ser al fons
d’aquell pou li havia provocat una impressió inesborrable. Va quedar-se allà assegut
mirant-se la boca del pou. A dalt, hi veia un cercle de cel blau. De tant en tant passava
un núvol. Va passar volant un estol d’ocells, i a J.P. li va semblar que la batuda de les
seves ales aixecava una estranya agitació. També sentia d’altres coses. Sentia un petit
xiuxiueig damunt seu, dins del pou, que li va fer pensar que de sobte començarien a
caure-li coses als cabells. S’estava referint als insectes. Sentia bufar el vent a la boca
del pou, i aquest soroll també li va provocar una impressió. En resum, totes les coses
de la seva vida eren diferents al fons d’aquell pou. Però no li va caure res a sobre i res
no va tancar aquell petit cercle blau. Després va arribar el seu pare amb la corda, i J.P.
no va trigar gaire a ser un altre cop al món en el qual sempre havia viscut.
—Continua parlant, J.P. I després? —vaig dir.
Quan tenia divuit o dinou anys, acabat el batxillerat i amb cap idea de què volia
fer amb la seva vida, va anar una tarda a l’altra punta de la ciutat a visitar un amic.
Aquest amic vivia en una casa amb llar de foc. J.P. i el seu amic van seure a beure
cerveses i a fer-la petar. Van posar uns quants discos. Llavors sona el timbre de la
porta. L’amic va a obrir. Arriba una jove escura-xemeneies amb els seus instruments
de neteja. La noia du un barret de copa, la visió del qual va deixar J.P. totalment
desconcertat. Li diu a l’amic de J.P. que li havien trucat per venir a netejar la
xemeneia. L’amic la fa passar tot fent-li reverències. La noia no li fa cap mena de cas.
Estén una manta a la llar de foc i treu tots els instruments. Porta uns pantalons negres,
camisa negra i sabates i mitjons negres. Evidentment, a hores d’ara ja s’ha tret el
barret. J.P. diu que mirar-la gairebé el torna boig. La noia fa la seva feina, neteja la
xemeneia, mentre J.P. i el seu amic posen discos i beuen cervesa. Però se la miren,
miren què fa. De tant en tant J.P i el seu amic es miren i fan un somriure, o bé es fan
l’ullet. Aixequen les celles quan veuen desaparèixer mig cos de la noia per la
xemeneia.
—Estava de bon veure, la noia —va dir J.P.
Quan va haver acabat la feina, va enrotllar els seus estris amb la manta. L’amic de
J.P. li va donar un xec que havien signat els seus pares. I llavors ella pregunta a
l’amic si vol fer-li un petó.
—Diuen que porta bona sort —va dir.
Això era massa per a J.P.: L’amic posa els ulls en blanc. Fa unes quantes
pallassades més. Després, probablement posant-se vermell, li fa un petó a la galta. En
aquell moment, J.P. va prendre una decisió. Va deixar la cervesa. Es va aixecar del
sofà. Va acostar-se a la noia que estava a punt de sortir.
—Jo també? —li va dir J.P.
Va fer-li una mirada global. J.P. diu que sentia el batec del cor. El nom de la noia,
pel que sembla, era Roxy.
—És clar —diu Roxy—. Per què no? Tinc alguns petons extra.
I n’hi va fer un dels grossos al llavis i va girar-se per marxar.
Així, més ràpid que un raig, J.P. la va seguir al porxo. Va sostenir la porta del
porxo per fer-li pas. Va baixar amb ella les escales i va sortir a l’avinguda, on ella
tenia aparcada la camioneta. Li estava passant una cosa que se li escapava de les
mans. No hi havia ningú ni res més al món que tingués importància. Sabia que un dia
coneixeria algú que li faria tremolar les cames. Sentia el petó cremant-li els llavis,
etc. J.P. no sabia pas què li passava. Era ple de sensacions que el duien per allà on
volien.
Va obrir la porta del darrere de la camioneta. Va ajudar-la a posar les coses a
dintre.
—Gràcies —li va dir.
Llavors ho va deixar anar: que li agradaria veure-la una altra vegada, i Li
agradaria anar al cinema amb ell alguna vegada? Ell s’havia adonat, a més a més, de
què volia fer amb la seva vida. Volia fer el que ella feia. Volia ser un escura-
xemeneies. Però llavors no li ho va dir.
J.P. diu que ella es va posar les mans als malucs i se’l va mirar. Aleshores va
trobar una targeta al seient davanter de la camioneta i la hi va donar.
—Truca a aquest número aquesta nit després de les deu. Llavors en parlarem. Ara
he de marxar.
Es Va posar el barret de copa i se’l va tornar a treure. Va tornar a mirar-se J.P.
Aquest cop devia agradar-li el que veia perquè va somriure. Ell li va dir que tenia una
taca al costat de la boca. Llavors va ficar-se a la camioneta, va fer sonar el clàxon i
se’n va anar.
—I després què? —li pregunto—. No t’aturis ara, J.P.
Estava molt interessat. Però també l’hauria escoltat si s’hagués posat a explicar-
me com va ser que un dia va decidir dedicar-se a treure ferradures.
Anit va ploure. Els núvols s’han apilonat damunt les muntanyes de l’altre banda
de la vall. J.P. s’aclareix la gola i mira les muntanyes i els núvols. Es toca la barba.
Després continua explicant-me la història.
Roxy comença a sortir amb ell. I mica a mica la va convencent perquè el deixi
treballar amb ella. Però Roxy treballava amb el seu pare i el seu germà i tenien feina
només per a ells. No necessiten ningú més. A més a més, qui és aquest tio que es diu
J.P.? J.P. què? Vés amb compte, li diuen.
De manera que ella i J.P. van veure unes quantes pel·lícules junts. Van anar unes
quantes vegades a ballar. Però, essencialment, la relació es basava en la neteja de
xemeneies junts. Abans del que et penses, diu J.P., ja estàvem parlant d’enfortir els
lligams. I poc temps després ho fan, es casen. El nou sogre de J.P. l’accepta com a
soci. Al voltant d’un any després, Roxy té un nen. Ha deixat de ser escura-xemeneies.
Si més no, ha deixat la feina. De seguida té un altre nen. En aquells temps J.P tenia
més de vint anys. Era a punt de comprar-se una casa. Diu que se sentia feliç amb la
vida que duia.
—Era feliç per com anaven les coses —diu—. Tenia tot el que volia. Tenia una
dona i uns nens a qui estimava i estava fent el que volia amb la meva vida.
Però per alguna raó —qui sap per què fem el que fem?— comença a beure. Va
estar molt temps bevent cervesa i res més que cervesa. Qualsevol tipus de cervesa,
tant se val. Diu que podia beure cervesa les vint-i-quatre hores del dia. Bevia cervesa
a la nit mentre mirava la televisió. Evidentment, de tant en tant bevia coses més
fortes. Però això només era si anaven a la ciutat, cosa que no feien gaire sovint, o si
tenien convidats. Llavors arriba un moment, no sap per què, que canvia de la cervesa
al gin-tonic. I després de dinar es bevia més gin-tonics tot mirant la televisió. Sempre
tenia un vas de gin-tonic a la mà. Diu que realment li agradava el gust. Va començar a
anar als bars després de treballar per beure unes copes abans d’arribar a casa i
continuar bevent. Llavors va començar a deixar córrer el dinar. Simplement no
apareixia. O, si apareixia, no volia menjar res. S’atipava d’aperitius al bar. De
vegades arribava a la feina i, sense cap motiu aparent, llençava el portaviandes per la
sala. Quan Roxy li feia un crit, feia mitja volta i se’n tornava a anar. Va avançar
l’hora de beure a primera hora de la tarda, quan se suposava que estava treballant.
Diu que començava els matins amb un parell de copes. Se’n prenia un bon raig abans
de rentar-se les dents. Després es prenia el cafè. Anava a treballar amb un termos de
vodka al porta-viandes.
J.P. deixa de parlar. Manté la boca tancada. Què passa? Estic escoltant. M’ajuda a
relaxar-me, primer de tot. I em manté allunyat de la meva situació pròpia.
—Què dimonis passa? Continua, J.P. —vaig dir al cap d’una estona.
Ell es toca la barbeta. Però de seguida comença a parlar de nou.
J.P. i Roxy ara tenen autèntiques baralles. Vull dir baralles. J.P. diu que ella una
vegada li va pegar un cop a la cara i li va trencar el nas.
—Mira —diu—. Aquí.
M’ensenya una línia que té al pont del nas.
—Això és un nas trencat.
Ell li va tornar el favor. Li va dislocar l’espatlla. En un altra ocasió, ella li va
partir el llavi. Es peguen l’un a l’altre davant dels nens. La situació era fora de
control. Ell continuava bevent. No podia aturar-ho. I no hi havia res que li ho fes
aturar. Ni tan sols l’amenaça del pare i el germà de Roxy d’apallissar-lo sense
compassió. Deien a Roxy que hauria d’agafar els nanos i anar-se’n. Però Roxy deia
que era problema seu. Ella s’hi havia ficat i ella el resoldria.
Ara J.P. torna a callar. Corba les espatlles i s’enfonsa a la cadira. Mira un cotxe
que passa per la carretera entre aquest lloc i les muntanyes.
—Vull sentir-ne la resta, J.P. —li dic—. Serà millor que continuïs parlant.
—És que no en sé —diu tot encongint les espatlles.
—Està bé —li dic.
I el que vull dir és que està bé que ho expliqui.
—Continua, J.P.
Una de les solucions que ella va trobar, diu J.P., és buscar-se un amic. J.P. voldria
saber com va trobar temps amb la casa i els nens.
Jo el miro i em sorprèn. És un adult.
—Si vols fer-ho, sempre trobes temps —li dic—. El treus d’allà on sigui.
—Suposo —diu J.P. movent el cap.
En tot cas, ell va descobrir-ho —que Roxy tenia un amic— i es va empipar
moltíssim. Aconsegueix treure-li l’anell del dit. I un cop tret, el fa miques amb les
cisalles. Un bon divertiment. En aquesta ocasió ja portaven un parell d’enganxades.
L’endemà al matí, camí de la feina, l’arresten perquè va borratxo. Li treuen el carnet
de conduir. Ja no pot conduir la camioneta de la feina. Tant se val, diu ell. La setmana
anterior havia caigut d’un terrat i s’havia trencat el dit gros. Era només un problema
de temps, fins que acabés trencant-se el cap, diu.
Era aquí, a casa d’en Frank Martin, per desintoxicar-se i per pensar-se la manera de
tornar la seva vida al carril. Però no havia vingut contra la seva voluntat, com en el
meu cas. No érem allà tancats. Podíem marxar en el moment que volguéssim. Però
ens recomanaven una estada mínima d’una setmana i, tal com ells deien, dues o tres
setmanes era l’estada «ferventment aconsellada».
Com he dit abans, és el segon cop que he vingut a Frank Martin. Quan anava a
signar el xec per pagar una setmana per avançat, Frank Martin em va dir:
—Les vacances sempre són perilloses. Per què no penses a quedar-te uns quants
dies més, aquesta vegada? Un parell de setmanes, per exemple. Podries quedar-te un
parell de setmanes? En tot cas pensa-hi. No has de decidir res ara mateix.
Va posar el polze al xec i jo vaig signar. Després vaig acompanyar la meva amiga
a la porta i em vaig acomiadar.
—Adéu —em va dir ella.
Va anar cap a la porta trontollejant i va sortir al porxo. És tarda entrada. Està
plovent. Jo vaig de la porta a la finestra. Descorro la cortina i la veig marxar amb el
cotxe. Porta el meu cotxe. Està borratxa. Però jo també estic borratxo, i no hi puc fer
res. M’acosto a una cadira grossa que és a prop del radiador i m’assec. Alguns
desvien la mirada del televisor per mirar-me. Després tornen a mirar el que estaven
mirant. Jo no faig res més que seure allà. Ara i adés aixeco la vista per veure què
passa a la pantalla.
Aquella mateixa tarda, una mica més tard, la porta davantera va obrir-se i va
entrar J.P. enmig de dos tios immensos: el seu sogre i el seu cunyat, vaig saber més
tard. Van travessar la sala amb J.P. en braços. L’home més vell va firmar els papers
d’entrada i va donar un xec a Frank Martin. Aleshores aquells dos homes van ajudar
J.P. a pujar a dalt. Suposo que el devien ficar al llit. Poc després el tio gran i l’altre
van baixar i es van dirigir a la porta. Semblava que no veien el moment de fugir
d’aquí. Era com si no volguessin esperar gaire a rentar-se las mans per tot l’afer. No
els vaig donar pas la culpa. Déu meu, no. No sé pas com hauria actuat jo si hagués
estat a la seva pell.
Un dia i mig més tard, J.P. i jo ens vam trobar al porxo davanter. Vam encaixar
mans i vam comentar el temps. J.P. tenia tremolors. Seiem tots dos i recolzem els
peus a barana. Ens instal·lem a les cadires com si estiguéssim allà fent una pausa,
com si ens disposéssim a parlar per matar l’estona. És llavors quan J.P. comença a
explicar-me la seva història.
Fa fred a fora, però no massa. El cel està una mica ennuvolat. Frank Martin surt a
fora a acabar-se la cigarreta. Porta un jersei cordat de dalt a baix. Frank Martin és
baixet i fort. Té els cabells arrissats, de color gris, i un cap petit. El cap és massa petit
per a la resta del cos. Frank Martin és posa el cigar a la boca i es queda dret amb les
mans creuades damunt del pit. Mou el cigar a la boca i mira la vall. És allà dret com
un boxador professional, com un que sap què vol.
J.P. torna a estar callat. Vull dir, gairebé no respira. Jo llenço la cigarreta a la
galleda del carbó i miro amb insistència J.P., el qual s’enfonsa encara més a la cadira.
Es tira el coll cap amunt. Què dimonis passa?, em pregunto. Frank Martin descreua
els braços i fa una pipada al cigar. Deixa que se li escapi el fum per la boca. Després
aixeca la barbeta cap a les muntanyes i diu:
—Jack London vivia a una gran casa de l’altra banda d’aquesta vall. Just allà,
darrere aquella muntanya verda que hi ha allà. Però l’alcohol el va matar. Esperem
que us serveixi de lliçó. Era un home millor que cap de nosaltres. Però tampoc no
podia dominar la beguda.
Frank Martin mira el que li queda de cigar. S’ha apagat. El llença a la galleda.
—Si voleu llegir alguna cosa mentre sou aquí, llegiu aquell llibre seu, la crida de
la selva. Sabeu a quin llibre em refereixo, oi? Si el voleu llegir, el tenim a dintre. És
sobre aquell animal que és mig gos mig llop. Fi del sermó —diu tot apujant-se els
pantalons i abaixant-se el jersei—. Me’n vaig a dintre. Ens veurem a l’hora de sopar.
—Quan el tinc a prop em sento com una xinxa —diu J.P.—. Em fa sentir com una
xinxa.
J.P. mou el cap. Després diu:
—Jack London. Quin nom! M’agradaria tenir un nom com aquest. Enlloc del que
tinc.
El primer cop, em va dur aquí la meva dona. Era quan encara estàvem junts, intentant
d’arreglar les coses. Em va acompanyar i s’hi va quedar una o dues hores, parlant
amb Frank Martin en privat. Després va marxar. El matí següent, Frank Martin em va
cridar i em va dir:
—Et podem ajudar. Si és que vols ajuda i estàs disposat a escoltar-nos.
Però jo no sabia si em podien ajudar o no. Una part de mi volia ajuda. Però hi
havia una altra part.
Aquest cop era la meva amiga qui m’hi havia dut. Ella conduïa el meu cotxe. Vam
travessar una tempesta. Vam beure xampany tot el camí. Estàvem tots dos borratxos
quan vam entrar a l’avinguda de la casa. Ella volia deixar-me, fer mitja volta i tornar
a casa. Tenia coses per fer. Una de les coses que havia de fer era anar a la feina
l’endemà. Era secretària. Tenia una bona feina en una casa: de components
electrònics. També tenia un fill, un adolescent presumptuós. Jo volia que agafés una
habitació a la ciutat, passés allà la nit i després tornés a casa. No sé si es va buscar
l’habitació o no. No he parlat amb ella d’ençà que va pujar amb mi les escales l’altre
dia, em va dur al despatx de Frank Martin i li va dir:
—Endevina qui és aquí.
Però no estava empipat amb ella. Em primer lloc, ella no tenia ni idea d’on
s’estava ficant quan em va dir que podia quedar-me amb ella quan la meva dona em
va dir que marxés. Em feia llàstima. La raó per la qual em feia llàstima era que el dia
abans de Nadal havia rebut el resultat del frottis vaginal que s’havia fet, i les notícies
no eren bones. Hauria de tornar al metge, i de seguida. Aquest tipus de novetat va ser
motiu suficient perquè ens poséssim tots dos a beure. O sigui que el que vam fer va
ser posar-nos bé i borratxos. I el dia de Nadal encara estàvem borratxos. Vam haver
d’anar a dinar a un restaurant perquè ella no tenia ganes de cuinar. Nosaltres dos i el
seu fill adolescent presumptuós vam obrir alguns regals i després vam anar al
restaurant a prop del seu apartament. Jo no tenia gana. Vaig menjar una mica de sopa
i un panet calent. Amb la sopa vaig beure una ampolla de vi. Després vam començar
amb els Bloody Mary. Els dos dies següents, no vaig menjar res més que fruita seca
salada. Però vaig beure grans quantitats de bourbon. Llavors li vaig dir:
—Encant, em penso que serà millor que faci les maletes. És millor que torni a can
Frank Martin.
Ella va intentar explicar al seu fill que seria fora unes hores i que hauria de fer-se
el menjar ell mateix. Però just quan érem ja a la porta, aquell nano presumptuós ens
va fer uns crits.
—Que se us emporti el dimoni! Espero que no torneu mai més. Espero que us
mateu —va cridar.
Imagineu-vos quin nano!
Abans de sortir de la ciutat, la vaig fer parar a la botiga i vaig comprar una mica
de xampany. Vam parar a un altre lloc per comprar vasos de plàstic. Després vam
comprar una ració de pollastre fregit. Vam sortir cap a can Frank Martin en plena
tempesta, bevent i escoltant música. Ella conduïa. Jo m’encarregava de la ràdio i de
servir la beguda. Vam intentar-ne fer una petita festa. Però també estàvem tristos.
Teníem el pollastre fregit, però no en vam menjar gens.
Suposo que va arribar bé a casa. Suposo que si no hagués arribat, n’hauria sentit
alguna cosa. Però jo no li he trucat i ella no m’ha trucat a mi. Potser a hores d’ara ja
té notícies sobre ella mateixa. O potser no en sap res. Potser tot plegat va ser un error.
Potser li van enviar el frottis d’algú altre. Però tenia el meu cotxe, i jo tenia coses a
casa seva. Sé que ens tornarem a veure.
Quan és l’hora de dinar fan dringar una vella campana de granja. J.P. i jo ens
aixequem de les cadires i entrem a dintre. De tota manera, al porxo, ja hi començava
a fer fred. Podem veure com ens surt l’alè quan parlem.
La vigília d’Any Nou al matí vaig intentar trucar a la meva dona. No em va
respondre. Està bé. És clar que, si no estigués bé, què se suposa que hauria de fer? La
darrera vegada que vam parlar per telèfon, fa unes quantes setmanes, vam acabar a
crits. Jo la vaig insultar una mica.
—Curt de gambals! —m’havia dit ella tot deixant l’auricular al seu lloc.
Però ara volia parlar amb ella. S’havia de fer alguna cosa amb les meves coses. A
casa seva també en tenia unes quantes.
Un dels paios que hi ha aquí és viatjant. Va sovint a Europa i d’altres llocs. Això
és el que diu, en tot cas. Negocis, diu. També diu que això de beure ho té controlat i
no té ni idea de per què es aquí a can Frank Martin. Però no recorda com va venir-hi.
Això el fa riure, això de no recordar-se’n.
—Qualsevol persona pot perdre la memòria en un moment donat —diu—. Això
no demostra res.
No és un borratxo, ens diu, i nosaltres l'escoltem.
Dir coses així pot arruïnar les possibilitats d’un bon home.
Diu que si pogués limitar-se a beure whisky amb aigua, sense gel, no tindria mai
aquestes pèrdues de memòria. És el gel que hi posen el que ho provoca.
—Coneixes algú, a Egipte? —em pregunta—. Necessitaria alguns noms d’allà
baix.
Per al dinar de la vigília d’Any Nou, Frank Martin serveix bistecs i patates al
forn. M’està tornant la gana. M’acabo tot el que tinc al plat i encara podria menjar
més. Faig una mirada al plat de Tiny. Ostres, no ha menjat pràcticament res! Té el
bistec allà senceret. Tiny ja no és el Tiny d’abans. El pobre tenia previst ser a casa
aquesta nit. Havia previst passar la nit a casa amb bata i sabatilles davant del
televisor, fent manetes amb la seva dona. Ara té por de marxar. Jo ho entenc. Un atac
vol dir que en pot tenir un altre. Tiny no ha explicat més històries folles d’ell mateix
des que va passar allò. Des d’aleshores està quiet i retirat. Li pregunto si em puc
menjar el seu bistec i m’atansa el plat.
Alguns de nosaltres encara estem desperts, asseguts al voltant del televisor i
mirant Times Square, quan Frank Martin ve a ensenyar-nos el seu pastís. Va fent la
volta i ens l’ensenya un a un. Jo sé que no l’ha fet ell. És un pastís de la pastisseria.
Però no deixa de ser un pastís. És un pastis gros i blanc. A la part de dalt hi ha una
frase amb lletres roses. Hi diu: FELIÇ ANY NOU - DIA A DIA.
—Jo no vull cap mena de pastís estúpid —diu el paio que viatja a Europa i a
d’altres llocs—. On és el xampany? —diu tot rient.
Anem tots cap al menjador. Frank Martin talla el pastís. Jo sec al costat de J.P. J.P.
en menja dos trossos i beu coca-cola. Jo en menjo un tros i n’embolico un altre en un
tovalló, tot pensant en després.
J.P. encén una cigarreta —ara té les mans quietes— i em diu que al matí vindrà la
seva dona, el primer dia del nou any.
—Que bé —dic jo. Moc el cap afirmativament. Em llepo el sucre que tinc als dits
—. Això sí que són bones notícies.
—Te la presentaré —diu.
—Em farà molta il·lusió —dic jo.
Ens diem bona nit. Ens desitgem un bon any. Jo faig servir el tovalló per netejar-
me els dits. Encaixem.
Vaig cap al telèfon, poso una moneda i truco a la meva dona a pagament revertit.
Però aquest cop tampoc no contesta ningú. Penso de trucar a la meva amiga i em poso
a marcar el número, però aleshores m’adono que no vull parlar amb ella.
Probablement és a casa mirant el mateix programa de la televisió que jo. En tot cas,
no vull parlar amb ella. Espero que estigui bé. Però si li passa alguna cosa, no vull
saber-ho.
Després d’esmorzar, J.P. i jo prenem cafè al porxo. El cel és clar, però fa prou fred
per portar jerseis i jaquetes.
—M’ha preguntat si havia de portar els nens —diu J.P.—. Li he dit que els deixés
a casa. T’imagines? Déu meu, no vull que vinguin els meus fills aquí dalt.
Fem servir la galleda del carbó de cendrer. Mirem a l’altra banda de la vall, on
havia viscut Jack London. Estem bevent més cafè quan gira un cotxe a la carretera i
s’acosta pel camí.
—És ella! —diu J.P.
J.P. deixa la tassa al costat de la cadira. S’aixeca i baixa les escales.
Jo veig una dona que atura el cotxe i posa el fre. Veig J.P. que li obre la porta. La
miro sortir i veig com s’abracen. Desvio la vista. Després torno a mirar. J.P. l’agafa
pel braç i pugen les escales. Aquesta dona una vegada va trencar el nas d’un home.
Té dos nanos i molts problemes, però estima aquest home que l’agafa pel braç.
M’aixeco de la cadira.
—Aquest és el meu amic —diu J.P. a la seva dona—. Ella és Roxy.
Roxy em dóna la mà. És una dona alta, de bon veure, amb un barret de llana.
Porta abric, un jersei gruixut i uns pantalons amples. Em ve al cap el que em va dir
J.P de l’amic i de les cisalles. No veig que porti anell de casada. És a algun altre lloc
fet miques, suposo. Té les mans amples i les articulacions gruixudes. És una dona que
pot donar un bon cop de puny si cal.
—He sentit parlar de tu —li dic—. J.P. em va explicar com us havíeu conegut.
Alguna cosa de xemeneies, va dir J.P.
—Sí, xemeneies —va dir—. Probablement hi ha moltes coses que no t’ha dit. Em
jugo el que vulguis que no t’ho ha dit tot —va acabar, rient.
Aleshores —ja no pot esperar més— posa el braç a l’espatlla de J.P. i li fa un petó
a la galta. Comencen a anar cap a la porta.
—Encantada de coneixe’t —diu—. Ep, t’ha dit que ell era el millor escura-
xemeneies que existeix?
—Vinga, Roxy —diu J.P. amb la mà al pany de la porta.
—Em va dir que havia après tot el que sabia de tu —li dic jo.
—Bé, això sí que és segur —diu ella.
Torna a riure. Però és com si estigués pensant en una altra cosa. J.P. fa girar el
pany. Roxy posa la mà damunt la d’ell.
—Joe, no podríem anar a dinar a la ciutat? No podria dur-te a algun altre lloc?
J.P. s’aclareix la gola.
—Encara no fa una setmana —diu.
Treu les mans del pany i es posa els dits a la barbeta:
—Em penso que preferirien que no em mogués d’aquí fins d’aquí uns dies.
Podem prendre cafè aquí.
—Molt bé —diu ella. Toma a mirar-me—. M’alegro que Joc hagi fet un amic.
Encantada d’haver-te conegut.
Comencen a anar cap a dintre. Sé que és una estupidesa,' però ho faig de totes
maneres.
—Roxy —dic.
S’aturen i em miren.
—Necessito una mica de sort —dic—. De veres. M’aniria molt bé un petó.
J.P. mira a terra. Encara té la mà al pany tot i que la porta és oberta. Fa anar el
pany amunt i avall. Però jo la continuo mirant a ella. Roxy somriu.
—Ja no sóc escura-xemeneies. Fa anys. No t’ho ha dit, Joe? Però és clar, home.
És clar que et faré un petó.
S’apropa a mi. M’agafa per les espatlles —sóc un home gros— i em planta un
petó als llavis.
—Què tal? —diu.
—Molt bé —dic jo.
—No ha estat res —diu ella.
Encara em té agafat per les espatlles. Em mira directament als ulls.
—Bona sort —diu, i em deixa anar.
—Ens veurem després, xaval —diu J.P.
J.P. obre la porta del tot i entren cap dintre.
Jo m’assec a les escales i encenc una cigarreta. Em miro la mà i després llenço el
llumí. Tinc tremolors. M’han començat aquest matí. Aquest matí volia beure alguna
cosa. És depriment, però no he dit res a J.P. Intento pensar en alguna altra cosa.
Estic pensant en els escura-xemeneies —en tot el que em va explicar J.P.— quan,
per algun motiu, començo a pensar en una casa on havíem viscut una temporada la
meva dona i jo. Aquella casa no tenia llar de foc, per tant, no sé què és el que m’ha
fet recordar-la. Però recordo la casa i recordo que quan feia unes poques setmanes
que érem allà, un matí vaig sentir un soroll a fora. Era diumenge i l’habitació encara
era a les fosques. Però per la finestra hi entrava un pàl·lid raig de llum. Vaig escoltar.
Podia sentir el soroll d’alguna cosa rascant a una banda de la casa. Vaig saltar del llit i
vaig anar a mirar.
—Déu meu —diu la meva dona tot asseient-se al llit i traient-se els cabells de la
cara. Després es posa a riure—. És el senyor Venturini. M’he oblidat de dir-t’ho. Va
dir que vindria avui a pintar la casa. A primera hora. Abans que faci massa calor. Ho
havia oblidat —va repetir tot rient—. Toma al llit, amor meu. Només és ell.
—De seguida —dic jo.
Descorro la cortina de la finestra. A fora, aquell paio grans vestit amb una granota
blanca és dret al costat de l’escala. El sol està començant a sortir darrere les
muntanyes. El paio i jo ens mirem l’un a l’altre. És el propietari, d’acord: aquell paio
amb granota. Però aquesta granota és massa grossa per a ell. A més a més, necessita
una afaitada. I du posat un barret de beisbol per tapar-se la calba. Que em pengin si
no és un paio estrany, aquest. I vaig sentir una onada de felicitat perquè no era ell,
perquè era jo i era allà dintre de l’habitació amb la meva dona.
Ell assenyala el sol amb el polze. Fa acció de treure’s la suor del front. M’està
fent saber que no té gaire temps. El vell estúpid em fa un somriure. No és fins llavors
que m’adono que vaig despullat. Em miro. El torno a mirar i arronso les espatlles. I
què esperava?
La meva dona riu.
—Vinga —diu—. Torna ara mateix al llit. Ara mateix. En aquest instant. Toma al
llit.
Deixo anar la cortina. Però continuo dret al costat de la finestra. Veig al paio
aquell que mou el cap com si m’estigués dient: «Vés, vés, fill meu, torna al llit. Ja ho
comprenc». S’estira la visera de la gorra. Llavors es posa a fer la seva feina. Agafa la
galleda. Comença a pujar l’escala.
Em recolzo a l’esglaó del meu darrere i poso una cama damunt l’altra. Potser aquesta
tarda, cap al tard, intentaré trucar a la meva dona un altre cop. I després trucaré per
veure com li va a la meva amiga. Però no vull que s’hi posi el seu fill presumptuós. Si
truco, espero que sigui a fora fent el que fa quan no és a casa. Intento recordar si he
llegit mai un llibre de Jack London. No ho puc recordar. Però al batxillerat vaig llegir
un conte seu. «Encendre un foc», es deia. És un tio que s’està congelant a Yukon.
Imagina’t: realment acabarà congelat si no aconsegueix encendre un foc. Amb un foc
podria assecar els mitjons i les altres coses i escalfar-se.
Aconsegueix encendre el foc, però aleshores passa alguna cosa. Una branca plena
de neu hi cau a sobre. Mentrestant el fred ha anat augmentat. S’està fent de nit.
Trec unes quantes monedes de la butxaca. Primer intentaré trucar a la meva dona.
Si em contesta, li desitjaré un feliç any nou. Però això serà tot. No parlaré d’altres
coses. No aixecaré la veu. Ni en el cas que comenci ella. Em preguntarà des d’on
truco i li ho hauré de dir. No li diré res de les decisions que he pres per al nou any. No
puc pas fer broma amb això. Després de parlar amb ella trucaré a la meva amiga.
Potser la truqui primer a ella. Només he de confiar que no s’hi posi aquell nano.
«Hola, amor meu», li diré quan s’hi posi. «Sóc jo».
EL TREN
A John Cheever
La dona es deia Miss Dent, i aquell mateix vespre, feia una estona, havia apuntat un
home amb una pistola. L’havia fet agenollar-se a terra per suplicar-li que el deixés en
vida. Mentre els ulls de l’home s’omplien de llàgrimes i els dits s’entretenien collint
fulles, ella l’apuntava amb el revòlver i n’hi deia quatre de ben dites. Va intentar fer-li
veure que no podia continuar ferint els sentiments de la gent.
—Quiet! —li havia dit, tot i que l’home només ficava els dits a la terra i movia
les cames per culpa de la por.
Quan ella va acabar de parlar, quan ja va haver dit tot el que se li havia acudit, li
va posar el peu al darrere del cap i li va entaforar la cara a la pols. Després va ficar-se
el revòlver a la bossa i se’n va anar cap a l’estació de trens.
Va seure en un banc a la deserta sala d’espera amb la bossa a la falda. El despatx
de venda de bitllets estava tancat. No hi havia ningú a la vora. Fins i tot l’aparcament
de l’estació estava buit. Va deixar els ulls clavats al rellotge de paret. Volia deixar de
pensar en l’home i en com havia actuat amb ella després de treure’n el que volia. Però
estava segura que recordaria molt de temps el soroll que havia fet l’home amb el nas
quan es va agenollar. Va inspirar, va tancar els ulls, i es va posar a esperar sentir el
soroll del tren.
La porta de la sala d’espera s’obrí. Miss Dent va mirar en aquella direcció al
moment que entraven dues persones. Una d’elles era un home vell amb els cabells
blancs i una corbata blanca de seda; l’altra era una dona de mitjana edat que duia els
ulls ombrejats, llavis pintats i un vestit de llana fet a mà de color rosa. La nit havia
començat a refrescar però cap d’ells no duia abric, i l’home vell anava sense sabates.
Es van aturar a la porta, clarament sorpresos de trobar-se algú a la sala d’espera. Van
intentar comportar-se com si la seva presència no fos una decepció. La dona va dir
alguna cosa a l’home vell, però Miss Dent no va entendre què li havia dit. La parella
va continuar avançant per la sala. A Miss Dent li va semblar que deixaven entreveure
un aire d’agitació, d’haver marxat amb gran pressa d’algun lloc feia uns moments, i
de no trobar la manera de parlar-ne. També podria ser, va pensar Miss Dent, que
haguessin begut massa. La dona i l’home vell de cabells blancs es miraven el rellotge
com si els pogués dir alguna cosa pel que feia a la seva situació i què era el que
havien de fer després.
Miss Dent també va girar el cap al rellotge. A la sala d’espera no hi havia res que
anunciés l’arribada i sortida dels trens. Però ella estava disposada a esperar el temps
que calgués. Sabia que si esperava prou temps, arribaria un tren, ella hi pujaria i se
l’enduria d’aquell lloc.
—Bona nit —va dir l’home vell.
A Miss Dent li va fer l’efecte que ho havia dit com si fos una nit qualsevol d’estiu
i ell fos un vell important, vestit de nit i amb sabates.
—Bona nit —va dir Miss Dent.
La dona del vestit fet a mà se la va mirar d’una manera calculada per fer-li
entendre que no li havia agradat gens trobar-se-la a la sala d’espera.
El vell i la dona van seure en un banc just enfront d’ella. Va veure com el vell
s’alçava una mica els pantalons i després creuava una cama damunt l’altra i es posava
a bellugar el peu emmitjonat. Va treure un paquet de cigarretes i un broquet de la
butxaca de la camisa. Després es va ficar la mà a la butxaca dels pantalons.
—No tinc foc —li va dir a la dona.
—Jo no fumo —va dir la dona—. Em sembla que si sabessis alguna cosa de mi,
ja ho sabries. Si realment no pots estar-te de fumar, ella potser té llumins.
La dona va aixecar la barbeta i va mirar bruscament Miss Dent.
Però Miss Dent va negar amb el cap. Va agafar la bossa amb més força. Tenia els
genolls junts i els dits encastats a la bossa.
—O sigui que, damunt de tot, no tenim foc —va dir l’home dels cabells blancs.
Va tornar a comprovar-se les butxaques. Després va sospirar i va treure la
cigarreta del broquet. Va tornar a ficar la cigarreta al paquet. Va posar-se el paquet i el
broquet a la butxaca de la camisa.
La dona va posar-se a parlar en un idioma que Miss Dent no entenia. Li va
semblar que era italià perquè la rapidesa amb què parlava li sonava com l’idioma que
havia sentit a parlar a Sofia Loren en una pel·lícula.
El vell va moure el cap.
—No et puc seguir, ja ho saps. Parles massa de pressa per a mi. Has de parlar més
a poc a poc. Has de parlar anglès. No puc seguir-te.
Miss Dent va afluixar els dits que agafaven la bossa i la va posar al seu costat
damunt del banc. Va mirar-se’n la tanca. No estava segura de què havia de fer. Era
una sala d’espera petita i no li agradava gens aixecar-se de sobte i anar a seure a un
altre lloc. Els ulls se li anaven al rellotge.
—No puc suportar aquesta colla de bojos —va dir la dona—. És colossal!
Senzillament no puc expressar-ho amb paraules. Déu meu!
Després de dir això la dona va moure el cap. Es va fer enrere en el banc com si
estigués exhausta. Va alçar la vista i va estar uns moments mirant el sostre.
El vell s’havia posat els dits a la corbata i hi jugava fent-los anar amunt i avall. Va
descordar-se un botó de la camisa i va ficar-hi la corbata. Mentre la dona anava
parlant, ell semblava estar pensant una altra cosa.
—És aquella noia qui em sap greu —va dir la dona—. Aquella pobra noia, sola en
una casa plena de capsigranys i escurçons. És Túnica que em sap greu. I és ella a qui
hem de pagar! No la resta. Per descomptat, no aquell imbècil que li diuen capità
Nick! És un irresponsable. Ell no —va dir la dona.
El vell va alçar els ulls i va pegar una ullada a la sala d’espera. Va estar una
estona mirant-se Miss Dent.
Miss Dent mirava per damunt les espatlles de l’home, més enllà de la finestra.
Allà hi veia l’altre fanal amb un llum que il·luminava l’aparcament buit. S’estava
amb les mans agafades damunt la falda i intentava concentrar-se en els seus
problemes. Però no podia evitar sentir el que deia aquella gent.
—Et diré una cosa —deia la dona—. La noia és tot el que m’importa. Qui es
preocupa de la resta de la tribu? Només viuen pels cafès amb llet i les cigarretes, la
seva preciosa xocolata suïssa i aquells maleïts lloros tropicals. No els interessa res
més. Què els importa? Si no torno a veure aquesta gent mai més, tot això que hauré
guanyat. M’entens?
—Sí, t’entenc —va dir el vell—. Evidentment.
Va posar els peus a terra i després va alçar l’altra cama i la va posar sobre el
genoll.
—Però no t’hi capfiquis més —va afegir.
—Que no m’hi capfiqui, dius. Per què no et mires al mirall? —va dir la dona.
—No et preocupis per mi —va dir el vell—. M’han passat coses pitjors i encara
sóc aquí.
Va riure una mica i va moure el cap.
No et preocupis per mi.
—Com puc evitar no preocupar-me per tu? —va dir la dona—. Qui se’n
preocuparà sinó? ¿Potser aquesta dona de la bossa se n’ocuparia? —va dir tot aturant-
se prou estona com per fer una mala mirada a Miss Dent—. Parlo seriosament, amico
mio. Només cal que et miris al mirall! Déu meu, si no fos que ja tinc massa coses al
cap m’hauria agafat un atac de nervis aquí mateix. ¿Digue’m qui més podria
preocupar-se per tu si no ho fes jo? T’ho estic preguntant seriosament. Tu ho saps tot,
no? Doncs respon-me això.
El vell dels cabells blancs es va posar dret i tornà a seure.
—No et preocupis per mi —va dir—. Preocupa’t per algú altre. Preocupa’t per la
noia i el capità Nick si vols preocupar-te. Tu eres en una altra habitació quan ell va
dir: «No sóc seriós, però estic enamorat d’ella». Va dir exactament aquestes paraules.
—Sabia que passaria una cosa així —va dir gemegant la dona.
Va tancar els dits i es posà les mans a les temples.
—Sabia que em diries una cosa així! Però tampoc em sorprèn. No, no em sorprèn.
Un lleopard no canvia mai de taques. No han estat mai dites paraules més exactes.
Però, quan penses despertar-te, vell estúpid? Contesta. O és que ets com les mules,
que primer han de rebre un cop enmig dels ulls amb un bastó? O Dio mio! ¿Per què
no et mires al mirall? I mira-t’hi bé un cop hi siguis.
El vell va aixecar-se del banc i va dirigir-se cap a la font. Va posar-se una mà a
l’esquena, va girar l’aixeta i es va inclinar per beure. Després es va tornar a posar dret
i es va eixugar la barbeta amb el dors de la mà. Es va posar les dues mans a l’esquena
i va començar a passejar-se al voltant de la sala d’espera com si fos una avinguda.
Però Miss Dent va adonar-se que els seus ulls exploraven el terra, els bancs buits,
els cendrers. Va comprendre que estava buscant llumins, i li va saber greu de no tenir-
ne.
La dona s’havia girat per seguir els moviments del vell.
—Pollastre fregit de Kentucky al Pol Nord! El coronel Sanders amb botes i
gelebia. Allò ja va ser el súmmum! Ja no podia ser pitjor —va dir la dona alçant la
veu.
El vell no va contestar. Va continuar la seva circumnavegació per la sala i va anar
a aturar-se davant d’una finestra. Es va quedar allà dret, amb les mans a l’esquena, tot
mirant l’aparcament buit.
La dona va girar-se cap a Miss Dent. Va estirar-se el vestit per les aixelles.
—La propera vegada que vulgui veure pel·lícules domèstiques sobre Pint Barrow,
Alaska i els seus esquimals nadius, m’ho tindré ben merescut. Déu meu, era
increïble! Hi ha gent que arribaria a qualsevol extrem. Hi ha gent que voldria matar
els seus enemics d’avorriment. Però hauries d’haver-ho vist.
La dona va mirar-se Miss Dent apassionadament per si gosava contradir-la.
Miss Dent va agafar la bossa i se la va posar a la falda. Va mirar el rellotge que, si
és que es movia, ho feia amb molta calma.
—Vostè no parla gaire —va dir la dona a Miss Dent—. Però m’hi jugo el que
sigui que, si la fessin començar, tindria moltes coses a dir. Oi que sí? Però vostè ja
sap què es fa. Prefereix quedar-se asseguda amb la boqueta tancada mentre l’altra
gent parla sense parar. No tinc raó? Aigües tranquil·les. És així com se diu? —va
preguntar la dona—. Com li diuen?
—Miss Dent. Però jo no us conec —va dir Miss Dent.
—I jo tampoc la conec a vostè —va dir la dona—. No la conec ni tinc ganes de
conèixer-la. Ja pot quedar-se aquí asseguda i pensar el que vulgui. No canviarà res.
Però jo sé què penso, i penso que fa pudor.
El vell va deixar el seu lloc al costat de la finestra i va sortir de la sala. Quan va
tornar un minut després, tenia una cigarreta encesa en el broquet i semblava estar de
millor humor. Anava amb les espatlles tirades enrere i la barbeta endavant. Va seure
al costat de la dona.
—He trobat uns llumins —va dir—. Eren allà, hi havia una capsa de llumins just
al costat de la paperera. Li deuen haver caigut a algú.
—De fet, tens molta sort —va dir la dona—. I això és una cosa a favor en la teva
situació. Sempre n’he estat conscient, d’això, fins i tot si no ho era ningú més. La sort
és important.
La dona va mirar cap a Miss Dent i va dir:
—Jove, aposto que ha comès errors a la vida. N’estic segura. Ho sé per
l’expressió que té a la cara. Però no en pensa parlar. Molt bé, doncs, no en parli.
Deixi que parlem nosaltres. Però ja es farà gran. Llavors sí que haurà de buscar
alguna cosa per dir. Esperi a tenir la meva edat. O la seva —va dir la dona
assenyalant el vell amb el polze—. Déu no ho vulgui. Però ja li arribarà. Sempre
arriba en cl moment oportú. No cal cercar-ho. Arriba tot sol.
Miss Dent es va aixecar del banc amb la bossa i va anar cap a la font d’aigua. Va
beure una mica i va tornar a mirar-los. El vell ja havia acabat de fumar. Va treure del
broquet el que li quedava de la cigarreta i la va llençar sota el banc. Va donar-se uns
copets a la mà amb el broquet, hi va bufar, i se’l va tornar a posar a la butxaca de la
camisa. Ara també ell va dirigir la seva atenció cap a Miss Dent. Li va clavar els ulls i
va esperar juntament amb la dona. Miss Dent es va disposar a parlar. No sabia com
començar, però se li va acudir que podia començar dient que tenia una pistola a la
bossa. Fins i tot els podia dir que aquella mateixa nit havia matat un home.
Però, en aquell moment, van sentir el tren. Primer van sentir el xiulet, després un
soroll metàl·lic i el timbre d’alarma en el moment que baixaven la barrera a la cruïlla.
La dona i el vell van alçar-se del banc i van anar cap a la porta. El vell va obrir la
porta a la seva companya i després va somriure i va fer un gest amb els dits a Miss
Dent per tal que passés primer que ell. Ella va seguir l’altra dona cap a fora amb la
bossa agafada davant la brusa.
El tren va tornar a fer sonar el xiulet mentre alentia la marxa i després va aturar-se
enfront de l’estació. La llum de la locomotora anava d’una banda a l’altra de les vies.
Els dos cotxes que formaven aquell petit tren estaven molt ben il·luminats, raó per la
qual va ser fàcil, per a les tres persones que esperaven a l’andana, de veure que el tren
anava gairebé buit. Però això no els va sorprendre. Donada l’hora que era, la sorpresa
era que hi anés algú.
Els pocs passatgers del tren van mirar per la finestra i van pensar que era estrany
que hi hagués aquella gent a l’andana disposant-se a pujar al tren a aquella hora de la
nit. Quin assumpte els havia fet sortir? En aquella hora, el més normal era que la gent
pensés a anar-se’n al llit. Les cuines de les cases de dalt la muntanya, darrere
l’estació, eren netes i ordenades; els rentaplats ja feia estona que havien acabat el seu
cicle, cada cosa era ja al seu lloc. A les habitacions dels nens, els llums de nit eren
encesos. Algunes noies jovenetes devien ser ara llegint novel·les, tot jugant amb els
dits amb un floc de cabells. Però els aparells de televisió ja començaven a apagar-se.
Els marits i les esposes estaven fent les preparacions pròpies per a la nit. La mitja
dotzena de passatgers, asseguts en els dos cotxes, miraven per la finestra i es
preguntaven què feien aquelles tres persones a l’andana.
Van veure una dona molt pintada que duia un vestit de llana de color rosa, que
pujava les escales i entrava al tren. Al sèu darrere, va pujar una dona més jove que
duia una brusa i una faldilla d’estiu i una bossa molt ben agafada. Darrere d’elles va
pujar un vell que es movia molt a poc a poc i amb un aire digne. El vell tenia els
cabells blancs i una corbata de seda blanca, però no duia sabates. Els passatgers van
assumir amb tota naturalitat que aquelles tres persones anaven juntes; i estaven segurs
que fossin quins fossin els assumptes que els havien fet sortir aquella nit, havien
arribat a una conclusió feliç. Però els passatgers havien vist coses més rares a la seva
vida. El món és ple d’assumptes de tot tipus, com bé sabien ells. Això, al cap i a la (i,
no era tan dolent com podia ser. Per aquesta raó, pràcticament tots van deixar de
pensar en aquelles tres persones que avançaven pel passadís i ocupaven els seus llocs:
la dona i el vell de cabells blancs un al costat de l’altre i la dona jove, amb la seva
bossa, uns quants seients més enllà. En lloc de continuar mirant-los, els passatgers
van llançar una ullada a l’estació i van tornar a pensar en les seves coses, en les coses
que els havien tingut ocupats fins que el tren va aturar-se.
El factor va mirar la via, primer el davant i després en la direcció per on havia
vingut el tren. Va alçar el braç i, amb la llanterna, va fer un senyal al maquinista. Va
fer girar un botó i va abaixar una palanca. El tren va començar a avançar. Al principi
poc a poc, però va anar agafant velocitat. Va anar accelerant fins que, una vegada
més, va travessar els camps foscos amb els seus cotxes brillants que inundaven de
llum les vies.

FEBRE
Carlyle estava entre l’espasa i la paret. Hi havia estat tot l’estiu, des de la primeria de
juny, quan el va deixar la seva dona. Però fins feia molt poc, tot just uns dies abans de
començar les classes a l’institut, no li havia calgut buscar un cangur. Ell havia estat el
seu propi cangur. S’havia passat tots els dies i totes les nits atenent els seus fills. La
seva mare, els havia comunicat, era fora, fent un llarg viatge.
Debbie, la primera cangur que va trobar, era una noia grassa, de dinou anys, que li
va dir que era membre d’una família nombrosa. Els nens se l’estimaven molt, va dir-
li. Va oferir-li un parell de noms per si volia referències. Els hi va escriure amb llapis
en un paper. Carlyle va agafar el paper, el va doblegar i se’l va posar a la butxaca de
la camisa. Li va dir que l’endemà tenia algunes reunions, que podia començar a
treballar l’endemà.
—Molt bé —havia dit ella.
Era conscient que la seva vida estava entrant en un nou període. Eileen l’havia
deixat quan Carlyle estava encara omplint les actes de notes. Li va dir que se n’anava
al sud de Califòrnia a començar una nova vida pel seu compte. Se n’havia anat amb
Richard Hoopes, un dels col·legues de l’institut de Carlyle. Hoopes era professor
d’art dramàtic i instructor de bufar vidre i, pel que semblava, havia entregat les notes
a temps, havia recollit unes quantes coses i havia marxat de la ciutat a corre-cuita
amb Eileen. Ara que ja havia deixat enrere aquell llarg i dolorós estiu, i les classes
eren a punt de començar de nou, Carlyle va dedicar finalment la seva atenció al tema
de trobar un cangur. Els primers esforços que havia fet en aquest sentit no havien
obtingut cap èxit. En la desesperació per trobar algú —qui fos— havia agafat Debbie.
Al començament, va agrair que la noia hagués respost a la seva comanda. Li
havia confiat la casa i els nens com si fos de la família. Per tant, no podia donar la
culpa a ningú més que a ell mateix, a la seva falta de cura, d’això n’estava convençut,
quan un dia d’aquella primera setmana va arribar a casa abans d’hora i va aparcar al
costat d’un cotxe que tenia dos daus enormes de franel·la penjats del retrovisor. Amb
gran sorpresa va veure els seus fills al jardí del davant, amb els vestits brutíssims,
jugant amb un gos prou gros per arrencar-los les mans d’una mossegada. El seu fill,
Keith, tenia singlot i havia estat plorant. Sara, la seva filla, es va posar a plorar quan
el va veure sortir del cotxe. Eren asseguts a l’herba i el gos els estava llepant les mans
i la cara. El gos va grunyir-li i després es va fer a una banda quan Carlyle es va
acostar als nens. Va agafar Keith i després Sara. Amb un nen a cada braç va dirigir-se
cap a la porta. Dins la casa, el tocadiscos sonava tan fort que les finestres vibraven.
A la sala, tres nois adolescents s’aixecaren de cop dels seus llocs al voltant de la
taula. A la taula hi havia ampolles de cervesa i el cendrer era ple de cigarretes. Rod
Stewart feia crits en estèreo. Al sofà, Debbie, la noia grassa, era asseguda amb un

altre noi. Va mirar Carlyle amb una incredulitat estúpida quan el va veure entrar a la
sala. Duia la brusa descordada. Tenia les cames creuades sota el cos i estava fumant
una cigarreta. La sala era plena de fum i música. La noia grassa i el seu amic van
aixecar-se del sofà a tota pressa.
—Esperi un moment, senyor Carlyle —va dir Debbie—. Puc donar-li una
explicació.
—No cal que t’expliquis —va dir Carlyle—. Surt d’aquí immediatament. Tots.
Abans que us hagi de treure jo.
Tot dient això va agafar els nens amb més força.
—Em deu quatre dies —va dir la noia grassa tot intentant cordar-se la camisa.
Encara tenia la cigarreta a les mans. Mentre tractava de cordar-se li queia la
cendra de la cigarreta.
—Deixi córrer avui. Avui no em deu res. Senyor Carlyle, no és el que sembla.
Han entrat un moment a sentir aquest disc.
—Ja ho entenc, Debbie —va dir.
Va deixar els nens damunt la catifa. Però va quedar-se a prop d’ells mentre mirava
la gent de la sala. Debbie els va mirar i va moure el cap a poc a poc, com si no els
hagués posat mai els ulls a sobre abans.
—Fora, cagundena! —va dir Carlyle—. Ara mateix. Fora. Tots.
Va anar cap allà i va obrir la porta. Els nois actuaven com si no tinguessin cap
mena de pressa. Van agafar les seves cerveses i es van anar apropant a la porta amb
calma. El disc de Rod Stewart continuava sonant.
—Aquest disc és meu —va dir un d’ells.
—Agafa’l —va dir Carlyle.
Va fer un pas en direcció al noi i després va aturar-se.
—No em toquis, d’acord? Sisplau no em toquis —va dir el noi.
Va anar cap el tocadiscos, va aixecar el braç de l’agulla, el va deixar al seu lloc i
va treure el disc quan el plat encara estava girant.
A Carlyle li tremolaven les mans.
—Si aquest cotxe no és fora d’aquí en un minut, un minut, crido la policia.
Se sentia marejat i malalt de tanta ràbia. Veia, veia realment, com unes taques que
ballaven enfront dels seus ulls.
—Ep, escolta, que ja marxem, d’acord? Ja marxem —va dir el noi.
Van anar sortint de la casa. Un cop a fora, la noia grassa va vacil·lar un moment.
Va fer adéu amb el braç mentre avançava cap el cotxe. Va estar així, al camí de la
casa, cosa d’un minut. Llavors un dels nois li va donar una empenta i va dir el seu
nom. Ella va baixar les mans i va entrar al cotxe.
—El papà us posarà roba neta —va dir Carlyle als seus fills tot mirant de mantenir la
veu—. Us banyaré i us posaré roba neta. Després sortirem a prendre una pizza. Què

us sembla això de la pizza?
—On és Debbie? —va preguntar-li Sara.
—Ha marxat —va dir Carlyle.
Aquell vespre, després de ficar els nens al llit, va trucar a Carol, la companya
d’escola amb qui havia estat sortint el darrer mes. Va explicar-li què havia passat amb
el cangur.
—Els meus fills eren a fora, al jardí, amb aquell gos gros —va dir—. El gos era
més gros que un llop. La cangur era dins la casa amb una colla d’amics goril·les.
Tenien posat Rod Steward a tot volum i n’estaven agafant una de bona mentre els
meus fills jugaven a fora amb aquell gos estrany.
Es va posar els dits a les temples i els va deixar allà mentre parlava.
—Déu meu —va dir Carol—. Pobre amor meu, ho sento tant!
La seva veu sonava confusa. Ell se la va imaginar deixant caure el receptor fins a
la barbeta, com acostumava a fer quan parlava per telèfon. L’havia vista fer-ho abans.
Era un hàbit dels seus que ell trobava vagament irritant. ¿Volia que anés a casa seva?,
va preguntar ella. Ho faria. Li semblava que potser era el millor que podia fer.
Trucaria al seu cangur. Després aniria a casa seva. Volia anar-hi. No hauria de tenir
por de demanar-ho quan tenia necessitat d’afecte, li va dir Carol. Carol era una de les
secretàries de l’oficina principal de l’institut al qual Carlyle donava classes d’art.
Estava divorciada i tenia un nen, un nen neuròtic de deu anys a qui el seu pare havia
posat el nom de Dodge, pel cotxe.
—No, no cal —va dir Carlyle—. Però gràcies. Gràcies, Carol. Els nens són al llit
però em fa l’efecte que no em provaria bé tenir companyia aquesta nit.
—Amor meu, sento el que t’ha passat. Però entenc que vulguis estar sol aquesta
nit. Ho respecto. Et veuré demà a l’escola.
Va notar que ella esperava que digués alguna cosa més.
—Ja porto dos cangurs en menys d’una setmana —va dir—. Tot això m’està
començant a treure de polleguera.
—Estimat, no deixis que això et desanimi —va dir ella—. Ja sortirà alguna cosa.
Aquest cap de setmana t’ajudaré a trobar algú. Tot anirà bé, ja veuràs.
—Gràcies, un altre cop, de ser-hi en el moment que et necessito —va dir—. Ets
una joia.
—Bona nit, Carlyle —va dir ella.
Quan va haver penjat, li va saber greu que no se li hagués acudit alguna cosa més
per dir, en comptes de dir el que havia dit. No havia dit aquelles coses mai a la seva
vida. Carol i ell no tenien una relació amorosa, no la qualificaria ben bé així, pero ella
li agradava. Sabia que ell estava passant un mal moment i no feia demandes.
D’ençà que Eileen se n’havia anat a Califòrnia, Carlyle s’havia passat totes les
hores del dia del primer mes amb els seus fills. Li semblava que això era degut al

trauma que li havia provocat la fugida de la seva dona però no volia perdre els nens
de vista ni un moment. De fet no havia tingut cap interès a veure d’altres dones, i un
temps fins i tot pensava que no en tindria mai més. Se sentia com si estigués de dol.
Es passava els dies i les nits en companyia dels seus nens. Cuinava per a ells —ell no
tenia gana—, rentava i planxava la seva roba, els duia al camp a collir flors i
menjaven entrepans embolicats amb paper de cera. Se’ls enduia al supermercat i els
deixava agafar el que volguessin. I tot sovint anaven al parc, o a la biblioteca, o al
zoo. S’enduien pa sec al zoo per donar-lo als ànecs. A la nit, abans d’acotxar-los, els
llegia històries: Isop, Hans Christian Andersen, els germans Grimm.
—Quan torna la mamà? —preguntava un d’ells enmig d’un conte de fades.
—Aviat —deia ell—. Un dia d’aquests. Ara, escolteu-me.
Llavors llegia el conte fins al final, els feia un petó i apagava el llum.
I mentre ells dormien, ell anava amunt i avall de la casa amb un vas a la mà
convencent-se que sí, que tard o d’hora Eileen tornaria. I un moment després: «No et
vull tornar a veure mai més. No t’ho perdonaré mai, puta fastigosa». I un moment
després: «Torna, amor meu, sisplau. T’estimo i et necessito. Els nens també et
necessiten»; Aquell estiu s’havia adormit alguna nit enfront del televisor i s’havia
despertat amb la pantalla plena de neu. Aquell era el període quan encara creia que no
miraria una altra dona en molt temps, si no mai. A la nit, assegut davant del televisor
amb un llibre sense obrir o una revista al seu costat damunt del sofà, pensava sovint
en Eileen. Quan ho feia, podia recordar el seu dolç somriure, o bé la seva mà fregant-
li el coll quan es queixava que li feia mal. Era en aquells instants quan s’adonava que
podia posar-se a plorar. Es pensava que aquelles eren coses que només els passaven
als altres.
Just abans de l’incident amb Debbie, quan ja havia superat mal que bé el trauma i
la pena, havia telefonat a l’agència de col·locació per explicar-los en quina situació es
trobava i què necessitava. Algú va prendre nota de la informació i va dir que ja li
trucarien. No hi havia gaire gent que estigués disposada a fer la feina de la casa i fer
de cangur, li van dir, però li trobarien algú. Uns dies abans del dia que havia d’anar a
l’institut per les matrícules i els claustres, va tornar a trucar i li van dir que l’endemà
hi hauria una persona a casa seva a primera hora.
Aquella persona era una dona de trenta-cinc anys amb els braços peluts i les
sabates tronades. Va donar-li la mà i va escoltar-lo sense fer una sola pregunta sobre
els nens; no va preguntar ni com es deien. Quan la va acompanyar al darrere de la
casa on eren els nens jugant, els va fer una lleugera ullada sense dir absolutament res.
Quan a la fi va somriure, Carlyle va notar per primer cop que li faltava una dent. Sara
va deixar els llapis i va anar corrents a posar-se al seu costat, Keith se la va mirar un
moment. Després va tornar als seus colors. Carlyle va donar les gràcies a la dona i li
va dir que ja li diria alguna cosa.
Aquella mateixa tarda va apuntar-se el telèfon d’un anunci del taulell
d’informació del supermercat. Era algú que oferia serveis de cangur. Poden presentar-

se referències. Carlyle va trucar-hi i va contestar Debbie, la noia grassa.
Al llarg de l’estiu, Eileen havia enviat unes quantes postals, cartes i fotos seves als
nens, a més a més d’alguns dibuixos a tremp que havia fet des que se n’havia anat. A
Carlyle li enviava cartes llargues i embrolladores a les quals li demanava que intentés
comprendre l’assumpte —l’assumpte— al mateix temps que li deia que era feliç.
Feliç. Com si la felicitat fos tot a la vida, pensava Carlyle. Li deia que si realment
l’estimava com deia que l’estimava, i com ella creia realment —ella també
l’estimava, no ho oblidés— llavors podria entendre-la i acceptar les coses com eren.
Escrivia: «Allò que realment està lligat no pot deslligar-se mai». Carlyle no sabia si
es referia a la seva relació o a la seva manera de viure a Califòrnia. Odiava la paraula
lligat. ¿Què hi tenia a veure amb ells dos? Que potser es pensava que «ren una
corporació? Va pensar que Eileen havia d’estar perdent el cap per parlar d’aquella
manera. Va tornar a llegir aquell tros i després va llençar la carta.
Però unes hores més tard va recuperar la carta de la paperera on l’havia llençada i
la va posar amb totes les altres cartes i postals en una capsa que tenia a l’armari. En
un dels sobres hi havia una fotografia d’ella amb un barret gros i deixat i amb vestit
de bany. I hi havia un dibuix a llapis, en un paper més gruixut, d’una dona a la riba
d’un riu amb una camisa de dormir transparent, les mans als ulls i les espatlles
ensorrades. Era, suposava Carlyle, Eileen mostrant la seva pena per la situació. A la
universitat, Eileen havia estudiat art, i tot i que va transigir a casar-se amb ell, va
deixar-li ben clar que pretenia fer alguna cosa amb el seu talent. Carlyle li havia dit
que no voldria pas que fos d’una altra manera. Era una cosa que es devia a ella
mateixa, li havia dit Carlyle. La devia a tots dos. S’estimaven molt l’un a l’altre, en
aquells temps. Ell n’estava segur. No podia ni tan sols imaginar-se estimar algú tal
com l’havia estimada a ella. I s’havia sentit estimat, també. Llavors, després de vuit
anys de casats, Eileen se n’havia anat. Estava, com deia a la carta, «cercant-ho».
Després de parlar amb Carol va anar a veure els nens i va comprovar que
dormien. Llavors se’n va anar a la cuina i es va preparar una beguda. Va pensar de
trucar a Eileen per parlar-li de la crisi de cangurs, però va decidir no fer-ho. Tenia el
seu número de telèfon i l’adreça, evidentment. Però només li havia trucat una vegada
i, de moment, encara no li havia escrit cap carta. En part, per ràbia i humiliació. En
una ocasió, al principi de l’estiu, després d’unes quantes copes, s’havia arriscat a la
humiliació i li havia trucat. Richard Hoopes va agafar el telèfon.
—Hola, Carlyle —li havia dit Richard com si encara fos amic seu.
I després, com si recordés alguna cosa de sobte, va dir:
—Espera un moment, d’acord?
Eileen va posar-se a l’aparell i va dir:
—Carlyle, com estàs? Com estan els nens? Digue’m com et va.
Li va dir que els nens estaven bé. Però abans que tingués temps de dir res més,

ella el va interrompre.
—Ja sé que ells estan bé. Com et va a tu?
Després es va posar a explicar-li que tenia el cap al lloc exacte per primera
vegada des de feia molt temps. Després volia parlar-li del seu karma. En qualsevol
moment podia començar a millorar, li va dir. Carlyle l’escoltava, sense quasi poder
creure el que sentia.
—Ara me n’he d’anar, Eileen —va dir de sobte.
I va penjar. Al cap d’un minut o així el telèfon va tornar a sonar, però el va deixar
que sonés. Quan va parar de sonar, el va despenjar fins a l’hora d’anar a dormir.
Ara volia trucar-li però li feia por. Encara l’enyorava, i volia confiar en ella.
Enyorava la seva veu —dolça, segura, no maníaca com feia mesos que era—, però si
marcava el número Richard Hoopes podia agafar el telèfon. Carlyle sabia que no
volia tornar a sentir la veu d’aquell home. Richard havia estat col·lega seu tres anys i,
suposava Carlyle, una mena d’amic. Si més no, era algú amb qui Carlyle dinava tot
sovint al menjador de la facultat, algú amb qui parlava de Tennessee Williams i de les
fotografies d’Ansel Adams. Però fins i tot en el cas que fos Eileen qui agafés el
telèfon, bé podria llançar-se a explicar-li coses del seu karma un altre cop.
Mentre era allà assegut amb el vas a la mà, intentant recordar què havia sentit
quan estava casat i podia intimar amb algú, va sonar el telèfon. Va agafar-lo, va sentir
uns sorolls estranys i va saber, abans que ella digués res, que era Eileen.
—Ara mateix estava pensant en tu —va dir Carlyle, el qual va penedir-se a
l’instant d’haver-ho dit.
—Veus? Ja sabia que estaves pensant en mi, Carlyle. Bé, jo també estava pensant
en tu. Per això he trucat.
Carlyle va aguantar-se la respiració. Eileen estava perdent el seny. Això estava
claríssim.
—Ara escolta’m —va dir ella—. La raó principal per què t’estic trucant és que sé
que les coses, ara com ara, us van bastant malament per aquí. No em preguntis com
ho sé, però ho sé. Ho sento, Carlyle. Però ara veuràs. ¿Encara necessites una persona
que pugui fer de cangur i la neteja al mateix temps, oi? Bé, la pots trobar
pràcticament al costat de casa. Ah, potser a hores d’ara ja has trobat algú i llavors
molt bé, si és que és el cas. Si és així, molt bé. Però escolta, només si tens problemes
en aquest aspecte, hi ha aquella dona que havia treballat per a la mare de Richard.
Vaig plantejar-li a Richard el problema potencial i va posar-se a buscar una solució de
seguida. Vols saber què ha fet? M’estàs escoltant? Ha trucat a la seva mare, que és
per a qui treballava la senyora. El nom de la dona és senyora Webster. Prenia cura de
la mare de Richard abans que la seva tia es traslladés a viure allà amb la seva filla.
Richard ha aconseguit el telèfon per la seva mare. Avui ha parlat amb la senyora
Webster. Richard ha parlat amb ella. La senyora Webster et trucarà aquesta nit. I, si
no, demà al matí. Una cosa o l’altra. En tot cas, si la necessites, t’oferirà els seus
serveis. Podries agafar-la, mai se sap. Fins i tot si la situació ara és bona, cosa que

espero. Però podries necessitar-la un dia o altre. D’acord? Com estan els nens? Què
fan?
—Els nens estan bé, Eileen. Ara estan dormint —va dir.
Potser hauria de dir-li que cada nit ploraven quan se n’anaven a dormir. Es va
plantejar de dir-li la veritat: que no havien preguntat per ella ni una sola vegada en les
dues darreres setmanes. Va decidir no dir-li res.
—He trucat abans, però comunicàveu. Li he dit a Richard que segurament estaves
parlant amb la teva nòvia —va dir Eileen rient—. Pensa en coses positives. Et trobo
molt deprimit.
—He de penjar, Eileen.
Va fer el gest de penjar traient-se l’auricular de l’orella. Però ella continuava
parlant.
—Digues al Keith i la Sara que els estimo. Digue’ls que els enviaré més quadres.
Digue’ls-ho. No vull que oblidin que la seva mare és una artista. Potser encara no una
gran artista, no té importància. Però, ja saps, artista. És important que no ho oblidin.
—Els ho diré —va dir Carlyle.
—Richard t’envia records.
Carlyle no va dir res. Va pensar en veu baixa: records. Què volia' dir amb això?
—Gràcies per la trucada —va dir després—. Gràcies per haver parlat amb aquesta
dona.
—Senyora Webster.
—Sí. Ara més val que pengi. No vull arruïnar-te.
—Només són diners —va dir rient Eileen—. Els diners no són importants,
excepte com a mitjà de canvi necessari. Hi ha coses més importants que els diners.
Però tu ja ho saps, tot això.
Carlyle tenia l’auricular al davant de la cara. Es mirava l’instrument pel qual
sortia la seva veu.
—Carlyle, les coses milloraran per a tu. Sé que ho faran. Potser et penses que
estic boja o una cosa així —va dir—. Però recorda-te’n.
Recordar què?, va preguntar-se Carlyle, alarmat per si havia oblidat alguna cosa
que ella li hagués dit. Va acostar-se l’auricular a l’orella.
—Eileen, gràcies per haver trucat.
—Hem de mantenir-nos en contacte —va dir Eileen—. Hem de mantenir totes les
línies de comunicació obertes. Em penso que el pitjor ja ha passat. Per a tots dos. Jo
també he patit. Però acabarem aconseguint el que se suposa que hem d’aconseguir de
la vida, tots dos, i a la llarga això ens farà més forts.
—Bona nit —va dir ell.
Va deixar l’auricular al seu lloc. Després va mirar-se el telèfon. Va esperar. No va
tornar a sonar. Però sí que ho va fer una hora més tard.
—Senyor Carlyle —deia una veu de dona gran—. Vostè no em coneix» però sóc
la senyora de Jim Webster. Havia de posar-me en contacte amb vostè.

—Senyora Webster, sí —va dir ell.
Li va venir al cap el que li havia dit Eileen de la senyora Webster.
—Senyora Webster, podria venir a casa meva al matí? A primera hora. Diguem, a
les set?
—Sí, no em costa gens —va dir la dona—. A les set. Doni’m l’adreça.
—M’agradaria poder comptar amb vostè —va dir Carlyle.
—Pot comptar amb mi.
—No cal que li digui la importància que té —va dir Carlyle.
—No es preocupi —va dir la dona.
L’endemà al matí, quan va sonar el despertador, el seu únic desig era continuar amb
els ulls tancats i continuar amb el que estava somiant. Era alguna cosa sobre una
granja. I també hi havia una cascada. Algú, no sabia qui, caminava per la carretera
amb alguna cosa a les mans. Potser era un cistell de picnic. El somni no
l’incomodava. En el somni, semblava haver-hi una sensació de benestar.
Finalment, va fer mitja volta i va aturar el despertador. Es va estar una estona més
al llit. Després es va aixecar, va ficar els peus a les sabatilles i va anar cap a la cuina a
posar el cafè al foc.
Es va afaitar i es va vestir. Després va seure a la taula de la cuina amb el cafè i
una cigarreta. Els nens encara eren al llit. Però al cap de cinc minuts ja estava pensant
de posar el paquet de cereals damunt la taula, preparar les tasses i les culleres, i
després anar a despertar-los per esmorzar. No es creia de cap manera que la dona que
havia trucat la nit anterior aparegués aquell matí, com havia dit que faria. Va decidir
esperar fins a les set i cinc, trucar després a la feina, agafar-se el dia lliure i fer tots els
esforços que fessin falta per localitzar algú fiable. Va dur-se la tassa de cafè als llavis.
Va ser llavors quan va sentir un soroll a fora al carrer. Va deixar la tassa i es va
aixecar per mirar per la finestra. S’havia aturat una camioneta davant de casa seva.
Quan es va parar el motor, la camioneta va tremolar. Carlyle va anar cap a la porta, la
va obrir, i va saludar. Una dona gran li va tornar la salutació i després va sortir del
cotxe. Carlyle va veure que el conductor s’ajupia i desapareixia per sota el quadre de
comandaments. La camioneta va fer un soroll, va tornar a tremolar i es va quedar
immòbil.
—Senyor Carlyle? —va dir la dona tot acostant-se a poc a poc amb una gran
bossa.
—Senyora Webster —va dir ell—. Entri sisplau. ¿És el seu marit? Digui-li que
entri. Acabo de fer cafè.
—Ja està bé —va dir ella—. Té un termos.
Carlyle va arronsar les espatlles. Va aguantar la porta perquè entrés. Va entrar i
van encaixar de mans. La senyora Webster va fer un somriure. Carlyle assentí amb el
cap. Van anar cap a la cuina.

—Així voleu que comenci avui? —va preguntar-li.
—Deixi’m que desperti els nens. M’agradaria que la veiessin abans d’anar-me’n a
treballar.
—Bona idea —va dir ella.
Va fer una ullada a la cuina i va deixar la bossa a l’escorredora.
—Què li sembla si vaig a buscar-los? —va dir—. Seran només un o dos minuts.
Al cap d’una estona va arribar amb els nens i els hi va presentar. Encara anaven
amb pijama. Sara s’estava fregant els ulls. Keith estava totalment despert.
—Aquest és Keith —va dir Carlyle—. I aquesta altra és la meva Sara.
Encara tenia la mà de Sara agafada quan va girar-se cap a la senyora Webster.
—Necessiten algú, com pot veure. Necessitem algú amb qui puguem confiar. Em
penso que aquest és el nostre problema.
La senyora Webster va acostar-se als nens. Va cordar el botó superior del pijama a
Keith. Va treure els cabells de la cara de Sara. Ells s’ho deixaven fer.
—Nens, no us preocupeu —va dir—. Senyor Carlyle, tot anirà bé. Segur que ens
entendrem. Doni’ns un dia o dos per coneixe’ns i això serà tot. Però si és que m’he de
quedar, ¿per què no li fa un senyal al senyor Webster dient-li que tot va bé? Només
cal que li faci un senyal des de la finestra.
Després de dir això va dedicar la seva atenció als nens.
Carlyle va acostar-se a la finestra i va córrer la cortina. Un home gran s’estava
mirant la casa des de la cabina de la camioneta. En aquell moment s’estava acostant
él termos als llavis. Carlyle li va fer un gest amb la mà i ell li va respondre amb la mà
que tenia lliure. Carlyle va veure com abaixava la finestreta de la camioneta i
llançava el que li havia quedat a la tassa. Després va tornar a ajupir-se —Carlyle se’l
va imaginar ajuntant els cables— i un minut després la camioneta es va engegar i
començà a tremolar. L’home va posar una marxa i va arrencar.
Carlyle va tornar de la finestra.
—Senyora Webster —va dir—. Estic molt content de tenir-la aquí.
—Igualment, senyor Carlyle —va dir ella—. Ara vagi a fer la seva feina abans
que sigui tard. No es preocupi de res. Estarem bé. No és veritat, nens?
Els nens van assentir amb el cap. Keith estava agafat al vestit de la dona. Es va
posar el polze de l’altra mà a la boca.
—Gràcies —va dir Carlyle—. Em sento, em sento un cent per cent millor.
Va moure el cap i va somriure. Va sentir un forat al pit quan va fer un petó de
comiat a cada nen. Va dir a la senyora Webster a quina hora tornaria, es va posar
l’abric, va acomiadar-se una vegada més i va sortir de la casa. Per primera vegada des
de feia mesos, li feia l’efecte que la seva càrrega s’havia fet més lleugera. Tot anant
cap a l’institut, va escoltar música de la ràdio.
A la classe d’història de l’art del primer període, va dedicar-se a passar
diapositives de la pintura bizantina. Va explicar amb gran paciència els matisos dels
detalls i els motius. Va assenyalar el poder emocional i la precisió de les obres. Però

va passar-se tanta estona intentant situar els artistes anònims en el seu medi social que
alguns alumnes es van posar a fer soroll amb els peus o a aclarir-se la gola. Només
havia cobert un terç de la lliçó planejada per a aquell dia. Encara estava parlant quan
va sonar el timbre.
A la classe següent, de pintura amb aquarel·les, se sentia més tranquil i perspicaç
que mai.
—Així, així —els deia tot guiant-los la mà—. Amb delicadesa. Gom una alenada
d’aire sobre el paper. Només un toc. Així. Veieu? —deia, i se sentia com si acabés de
fer un descobriment.
—Del que es tracta és de suggerir —deia tot agafant amb suavitat els dits de Sue
Colvin que guiaven el pinzell—. Heu de treballar els vostres errors fins que semblin
fets a posta. M’enteneu?
Mentre avançava a la cua del menjador de la facultat, Carlyle va veure Carol uns
quants llocs per davant seu. Li va pagar el menjar. Va esperar amb impaciència fins
que li van donar el seu compte. Carol ja era a mig menjador quan va aconseguir
encalçar-la. Va posar-li la mà sota el colze i la va dirigir cap a una taula buida a prop
de la finestra.
—Déu meu, Carlyle —va dir ella després de seure. Va agafar la tassa de te fred.
Se li va enrojolar la cara—. Has vist com ens ha mirat la senyora Storr? Què estàs
fent? Se n’assabentarà tothom.
Va fer un glopet de la tassa de te i la va tornar a deixar.
—Al dimoni amb la senyora Storr —va dir Carlyle—. Deixa’m dir-te una cosa.
Em sento anys llum millor que ahir a la mateixa hora. Jesús! —va dir ell.
—Què ha passat? —va dir Carol—. Carlyle, digues.
Carol va posar el plat de fruita a una banda de la safata i es va posar formatge als
espaguetis. Però no va menjar res. Estava esperant que ell continués parlant.
Va parlar-li de la senyora Webster. Fins i tot li va parlar del senyor Webster.
Carlyle anava menjant tapioca al mateix temps que parlava. Després es va menjar el
pa d’all. Es va beure la tassa de te de Carol sense adonar-se del que estava fent.
—Estàs boig, Carlyle —va dir Carol tot assenyalant-li el plat d’espaguetis que ell
no havia tocat.
—Déu meu, Carol. Déu, em sento bé, saps? Em sento millor del que m’he sentit
en tot l’estiu.
Va abaixar una mica la veu.
—Vine a casa aquesta nit, vols?
Va posar el braç sota la taula i va buscar els seus genolls. Ella es va tornar a
enrojolar. Va alçar els ulls i va mirar al voltant del menjador. Però ningú no els feia
atenció. Va assentir molt breument. Després va ficar la mà sota la taula i va tocar-li la
seva.

Aquella tarda va arribar a casa i es va trobar la cuina neta i arreglada i els nens amb
roba neta. A la cuina, Keith i Sara eren drets damunt dues cadires ajudant la senyora
Webster a fer pastes de gingebre. Sara no duia els cabells a la cara sinó que els tenia
recollits amb un passador.
—Papà! —van cridar els nanos, feliços, quan el van veure.
—Keith, Sara —va dir—. Senyora Webster, jo…
Però ella no el va deixar acabar.
—Hem tingut un bon dia, senyor Carlyle —va dir ràpidament la senyora Webster.
Va eixugar-se els dits al davantal que duia. Era un davantal vell amb uns molins
de vent blaus que havia estat d’Eileen.
—Són uns nanos tan macos! Són un tresor. Un tresor.
—No sé que dir.
Carlyle era dret al costat de l’escorredora mirant com Sara premia la massa.
Ensumava les espècies. Es va treure el barret i va seure a la taula. Es va afluixar la
corbata.
—Avui ha estat un dia per coneixe’ns —va dir la senyora Webster—. Demà tenim
d’altres plans. He pensat que podíem anar al parc. Hem d’aprofitar ara que fa bon
temps.
—És una bona idea —va dir Carlyle—. Molt bona. Bé, bé. La felicito, senyora
Webster.
—Ara ficaré aquestes pastes al forn i, quan acabi, el senyor Webster ja serà aquí.
M’ha dit que eren les quatre? Li he dit que vingués a les quatre.
Carlyle assentí amb el cor ple.
—Ha tingut una trucada avui —va dir tot acostant-se a l’aigüera amb el bol de la
massa—. Ha trucat la senyora Carlyle.
—La senyora Carlyle —va dir ell.
Va esperar què era el que la senyora Webster li deia després.
—Sí. Li he dit qui era, però no sembla haver-la sorprès gens trobar-me aquí. Els
ha dit unes paraules als nens.
Carlyle va fer una ullada a Keith i Sara, però no els estaven fent cap cas. Estaven
col·locant les pastes en un altre safata.
La senyora Webster va continuar.
—Ha deixat un missatge. Deixi’m veure. L’he apuntat, però em penso que me’n
recordo. M’ha dit: «Digui-li —a vostè— que passarà el que hagi de passar». Sí, em
penso que és això. M’ha dit que vostè ja ho entendria.
Carlyle se la va quedar mirant. Va sentir la camioneta del senyor Webster a fora.
—Aquest és el senyor Webster —va dir tot traient-se el davantal.
Carlyle assentí.
—A les set del matí? —va preguntar-li.

—Molt bé —va dir ell—. I gràcies un altre cop.
Aquell vespre va banyar els nens, els va posar el pijama i després els va llegir un
conte. Va escoltar-los mentre resaven, els va acotxar i va apagar el llum. Eren gairebé
les nou. Es va preparar una copa i va estar mirant la televisió fins que va sentir el
cotxe de Carol.
Cap allà les deu, quan eren junts al llit, va sonar el telèfon. Va fer un jurament,
però no es va aixecar a contestar. Va continuar sonant.
—Podria ser important —va dir Carol incorporant-se—. Podria ser el meu cangur.
Li he deixat el número.
—És la meva dona —va dir Carlyle—. Sé que és ella. Està perdent la raó. S’està
tornant boja. No penso contestar.
—Jo me n’he d’anar de seguida —va dir Carol—. Ha estat molt agradable
aquesta nit, amor meu.
Li va tocar la cara.
Eren a mitjan segon trimestre. La senyora Webster portava gairebé sis setmanes amb
ells. En aquest temps, la vida de Carlyle havia canviat força. Per començar, ja
s’estava reconciliant amb el fet que Eileen se n’hagués anat i, pel que podia veure,
que no tingués cap intenció de tornar. Havia deixat d’imaginar-se que les coses
podien canviar. Era només a última hora de la nit, les nits que no era amb Carol, que
desitjava que se li acabés l’amor que encara sentia per Eileen i es turmentava pensant
per què havia passat tot allò. Però, en general, tant ell com els nens eren feliços;
havien millorat molt amb les atencions de la senyora Webster. Darrerament, s’havia
acostumat a fer-los el sopar i deixar-lo al forn, escalfant-se, fins que ell arribava a
casa de l’escola. Quan passava la porta, ja començava a sentir l’olor d’alguna cosa
bona que venia de la cuina i es trobava Keith i Sara ajudant a parar la taula. De tant
en tant preguntava a la senyora Webster si li seria molèstia fer unes hores més els
dissabtes. Ella hi estava d’acord, sempre que no hagués d’arribar a la casa abans del
migdia. «Els dissabtes al matí», U va dir, «tinc coses a fer per al senyor Webster i per
a mi mateixa.» Els dissabtes que hi anava, Carol deixava Dodge amb els nanos de
Carlyle, tots tres sota l’atenció de la senyora Webster, i Carol i ell se n’anaven a sopar
a un restaurant del camp. Li semblava que estava començant la vida de nou. Encara
que no havia sentit res d’Eileen des de la trucada de feia sis setmanes, va trobar-se
que era capaç de pensar en ella sense empipar-se i sense posar-se a plorar.
A l’escola, tot just havien acabat el període medieval i començaven el gòtic. Per al
renaixement encara faltava un temps, com a mínim fins després de les vacances de
Nadal. Va ser en aquesta època quan Carlyle es va posar malalt. D’un dia per l’altre,
sembla que se li va contreure el pit i li va començar a fer mal el cap. Les juntures del

cos se li van posar rígides. Quan es movia es marejava. El mal de cap cada cop era
pitjor. Va aixecar-se amb maldecap un diumenge i va estar a punt de trucar a la
senyora Webster perquè hi anés i s’endugués els nanos a algun lloc. Els nens s’havien
portat molt bé amb ell portant-li sucs de fruites i gasosa. Però ell no se’n podia ocupar
gens. El segon matí va tenir prou forces per aixecar-se i trucar a la feina dient que no
hi aniria. Va donar el seu nom, l’escola, el departament i la naturalesa de la malaltia a
la persona que va agafar el telèfon. Després va recomanar Mel Fisher per substituir-
lo. Fisher era un home que pintava quadres abstractes a l’oli tres o quatre dies a la
setmana, setze hores diàries, però que ni venia ni ensenyava la seva obra. Era amic de
Carlyle.
—Agafeu Mel Fisher —va dir-li Carlyle a la dona que era a l’altra banda del fil
—. Fisher.
Va tornar al llit, es va ficar sota els llençols i es va adormir. Va sentir en somnis el
motor de la camioneta i després l’explosió en apagar-se el motor. Al cap d’una estona
va sentir la veu de la senyora Webster a la porta de la seva habitació.
—Senyor Carlyle?
—Sí, senyora Webster.
La seva veu li va sonar estranya. Va quedar-se amb els ulls tancats.
—Estic malalt avui. Ja he trucat a l’escola. Em quedaré tot el dia al llit.
—Ja ho veig. No es preocupi —va dir ella—. Ja m’encarregaré de les coses
d’aquesta banda.
Va tancar els ulls. Directament, encara en un estat entre la son i la vigília, li va
semblar sentir la porta que s’obria i es tancava. Va escoltar. A la cuina va sentir-hi la
veu d’un home que deia alguna cosa en veu baixa i el soroll d’enretirar una cadira.
Molt aviat va sentir les veus dels nanos. Una estona més tard —no estava segur
quanta estona havia passat— va sentir la senyora Webster a la porta de la seva
habitació.
—Senyor Carlyle, truco al metge?
—No, ja està bé —va dir—. Em sembla que només es un constipat fort. Però tinc
moltíssima calor. Em sembla que tinc massa mantes. I la casa està massa calenta.
Potser podria apagar la calefacció.
Després va deixar-se caure de nou en el son.
Al cap d’una estona va sentir els nens parlant amb la senyora Webster al
menjador. Entraven o sortien?, va preguntar-se Carlyle. Podia ser que ja fos
l’endemà?
Va tornar-se a adormir. Però llavors va adonar-se que s’obria la porta de la seva
habitació. La senyora Webster va aparèixer al costat del llit. Li va posar la mà al
front.
—Està cremant —va dir—. Té febre.
—Ja em passarà —va dir Carlyle—. Només necessito dormir una mica més. I
potser podria apagar la calefacció. Sisplau, li agrairia molt que em portés unes

aspirines. Tinc un mal de cap terrible.
La senyora Webster va sortir de l’habitació. Però va deixar la porta oberta.
Carlyle va sentir que funcionava la televisió.
—Abaixa-la, Jim —va sentir que deia la senyora.
I el volum va baixar de seguida. Carlyle va tornar-se a dormir.
Però no havia dormit més d’un minut quan la senyora Webster tornava a ser a
l’habitació amb una safata. Va seure al costat del llit. Ell es va incorporar i va intentar
seure. Ella li va posar un coixí a l’esquena.
—Prengui’s això —li va dir tot donat-li unes pastilles—. Begui’s això.
Va donar-li un vas de suc.
—També li he portat una mica de crema de blat. Vull que s’ho mengi. Li anirà bé.
Ell va agafar l’aspirina i es va beure el suc. Va assentir. Però va tancar els ulls un
altre cop. Es tornaria a adormir.
—Senyor Carlyle —va dir ella.
Va obrir els ullà.
—Estic despert —va dir—. Ho sento.
Va incorporar-se una mica.
—Tinc massa calor, això és tot. Quina hora és? Són dos quarts de nou encara?
—Passen una mica de dos quarts de deu.
—Dos quarts de deu —va dir ell.
—Ara li donaré aquest cereals. I vostè obrirà la boca i se’ls menjarà. Sis
cullerades i prou. Aquí, aquí hi ha la primera. Obri la boca. Després de menjar-se
això se sentirà millor. Després el deixaré dormir un altre cop. Es menja això i després
ja pot dormir tant com vulgui.
Es va menjar els cereals que ella va donar-li i va demanar una mica més de suc.
Se’l va beure i després es va ficar bé al llit un altre cop. Just en el moment que
s’adormia, va notar que ella li posava una altra manta.
La següent vegada que es va despertar, era la tarda. Va veure que era la tarda per
la pàl·lida llum que entrava per la finestra. Va incorporar-se i va descórrer la cortina.
A fora es veia tot ennuvolat; el sol hivernal era darrere els núvols. Es va anar aixecant
a poc a poc del llit, va buscar les sabatilles i es va posar la bata. Va anar a la sala de
bany i es va mirar al mirall. Després es va rentar la cara i es va prendre una altra
aspirina. Va eixugar-se i després va anar cap a la sala.
La senyora Webster havia estès uns diaris damunt la taula del menjador i ella i els
nanos estaven fent figures d’argila. Ja havien fet algunes coses amb colls llargs i ulls
sortints, coses que semblaven girafes o dinosaures. La senyora Webster va aixecar la
vista quan va passar pel costat de la taula.
—Com es troba? —va preguntar-li en el moment que s’asseia al sofà.
Des d’allà podia veure el tros del menjador on eren la senyora Webster i els nens.
—Millor, gràcies. Una mica millor —va dir—. Encara tinc maldecap i em sento
una mica calent.

Es va posar la mà al front.
—Però estic millor. Sí, estic millor. Gràcies per la seva ajuda aquest matí.
—Puc fer alguna cosa per vostè, ara? —va dir la senyora Webster—. Una mica
més de suc o te? No crec que el cafè li fes mal, però em penso que és millor el te. Una
mica de suc fóra el millor de tot.
—No, no, gràcies —va dir—. Estaré aquí assegut una estona. Va bé sortir del llit.
Em sento una mica feble, això és tot. Senyora Webster?
Ella el va mirar i va esperar.
—He sentit el senyor Webster a la casa, aquest matí? Esta bé, evidentment.
Només que em sap greu no haver pogut saludar-lo.
—Era ell —va dir ella—. Ell també volia saludar-lo. Li he demanat que entrés.
Només que ha escollit un mal dia, estant vostè malalt i tot. Volia parlar-li dels nostres
plans, dels plans del senyor Webster i meus, però aquest matí no era el millor moment
per fer-ho.
—Què em volien dir? —va dir alerta, amb la por al cor.
Ella va moure el cap.
—És igual —va dir ella—. Pot esperar.
—Què li havien de dir? —va dir Sara—. Què?
—Que, què? —va aprofitar per dir Keith.
Els nens havien deixat de fer el que estaven fent.
—Vosaltres dos, un moment —va dir la senyora Webster tot aixecant-se.
—Senyora Webster, senyora Webster —va cridar Keith.
—Ara escolta’m, senyor petit —va dir la senyora Webster—. Jo he de parlar amb
el teu pare. El teu pare avui està malalt. Pren-t'ho amb calma. Estigueu aquí quiets i
jugant amb l’argila. Si no vigiles, la teva germana farà més criatures d’aquestes que
tu.
Just al moment que anava a anar cap a la sala va sonar el telèfon. Carlyle va
estirar el braç fins a la punta de la taula i va contestar.
Com abans, va sentir un soroll a la línia i va saber de seguida que era Eileen.
—Sí? —va dir—. Qui és?
—Carlyle —va dir la seva dona—. Sé, no em preguntis com, que ara mateix les
coses no van massa bé. Estàs malalt, no? Richard també ha estat malalt. Hi ha una
passa. No pot mantenir res a l’estómac. Ja s’ha perdut una setmana d’assaig de l’obra
de teatre que està fent. He hagut d’anar allà baix jo mateixa i ajudar la seva assistenta
a canviar escenes. Però no he trucat per dir-te això. Digue’m com van les coses per
aquí.
—No hi ha res a dir —va dir Carlyle—. Estic malalt, això és tot. Una mica de
grip. Però ja estic millor.
—Encara escrius el diari? —va preguntar-li.
El va agafar per sorpresa. Uns quants anys abans li havia comentat que feia un
diari. No un bloc de notes, li havia dit, sinó un diari, com si això expliqués alguna

cosa. Però no l’hi havia ensenyat mai i feia més d’un any que no hi escrivia res. Se
n’havia oblidat.
—Perquè —va seguir— hauries d’escriure alguna cosa al diari en aquest període.
Com et sents i què penses. Ja m’entens, en què penses durant aquest període de
malaltia. Recorda-te’n: una malaltia és un missatge sobre la teva salut i el teu
benestar. Et diu coses. Has de deixar-ne constància. Saps què vull dir? Quan estiguis
bé, pots mirar enrere i veure quin era el missatge. Ho pots llegir més tard, després de
passar-ho. Colette ho va fer. Aquella vegada que va tenir febre.
—Qui? —va dir Carlyle—. Qui has dit que ho va fer?
—Colette —va respondre Eileen—. L’escriptora francesa. Ja saps de qui parlo.
Tenim un llibre seu a casa. Gigi o una cosa així. Jo no havia llegit aquell llibre, però
l’he estat llegint des que sóc aquí. Richard em va fer valorar-lo. Va escriure un llibre
sobre què se sentia, què pensava i sentia tot el temps que tenia febre. De vegades
arribava a temperatures de quaranta graus. De vegades li baixava. Potser va arribar a
passar de quaranta. Però quaranta havia estat la màxima temperatura amb la qual
havia escrit alguna cosa. Bé, en resum, va escriure sobre la febre. És el que t’estic
dient. Intenta escriure què és tenir febre. En pot sortir alguna cosa.
Eileen va dir tot això i, inexplicablement, va riure.
—Com a mínim més endavant tindràs un relat hora a hora de la teva malaltia. Per
mirar enrere. Com a mínim tindries això, per ensenyar-ho. Ara com ara només tens
aquesta sensació desagradable. Has de transformar-ho en alguna cosa útil.
Carlyle es va posar els dits a les temples i va tancar els ulls. Però ella era encara
en línia, esperant que ell digués alguna cosa. Què podia dir-li? Li semblava claríssim
que ella estava malament del cap.
—Déu meu —va dir—. Déu meu, Eileen. No se pas què dir-te. Realment no ho
sé. Ara he de penjar. Gràcies per haver trucat.
—Molt bé —va dir ella—. Hem de ser capaços de comunicar-nos. Fes petons als
nens de part meva. Digue’ls que els estimo. I Richard també et dóna records. Tot i
que està tombat al llit.
Després es va dur les mans a la cara. Per alguna raó, va recordar-se que havia vist
fer exactament el mateix gest a la noia grassa aquella vegada, quan anava cap al
cotxe. Va abaixar les mans i va mirar la senyora Webster, la qual se l’estava mirant.
—No són males notícies, espero —va dir.
La dona va agafar una cadira i es va posar a prop del sofà.
Carlyle va dir que no amb el cap.
—Bé —va dir la senyora Webster—. Això es bo. Ara, senyor Carlyle,
probablement no és el millor moment per parlar d’això.
Va fer una ullada al menjador. A la taula, els nens inclinaven el cap damunt
l’argila.
—Però ja que n’hem de parlar un dia o altre, i donat que afecta els nens i a vostè i
ara està preparat, he de dir-li una cosa. Jim i jo anem tirant. El fet és que necessitem

més diners dels que tenim actualment. Ja sap a què em refereixo. Això és molt dur
per a mi —va dir movent el cap.
Carlyle va assentir amb calma. Sabia que ella li diria que havia de deixar-los. Es
va eixugar la cara a la màniga.
—El fill del primer matrimoni de Jim, Bob, que ara té quaranta anys, ens va
trucar ahir per convidar-nos a Oregon i ajudar-lo a la granja de visons que té. Jim
faria tot allò que s’ha de fer amb els visons, i jo cuinaria, compraria les provisions,
netejaria la casa i faria tot allò que fes falta. És una bona ocasió per a tots dos. I és
pensió completa i alguna cosa més. Jim i jo no ens haurem de preocupar més del
nostre futur. Ja sap a què em refereixo. Ara mateix, Jim no té res. La setmana passada
va fer seixanta dos anys. Fa bastant temps que no té res. Aquest matí ha entrat per
parlar-li del problema ell mateix, per ajudar-me a dir-li que hauria de marxar. Hem
pensat, he pensat, que aniria bé que hi fos Jim quan li ho digués.
Va esperar que Carlyle digués alguna cosa. Com que no deia res, va continuar.
—Acabaré la setmana i, si cal, vindré un parell de dies més. Però després no ens
queda més remei que marxar, i vull que vostè ens desitgi sort. Vull dir, ¿pot imaginar-
se fer tot el camí fins Oregon en aquesta baluerna nostra? Però enyoraré els nens. Són
tan preciosos.
Una estona més tard, com que ell continuava callat sense respondre, la senyora
Webster es va aixecar de la cadira i va anar a seure al sofà al seu costat. Va tocar-li la
màniga de la bata.
—Senyor Carlyle?
—Ho entenc —va dir ell—. Vull que sàpiga que tenir-la aquí ha canviat molt les
coses per a mi i els nens.
Li feia tant mal el cap que havia de tancar els ulls.
—Aquest maldecap —va dir—. Aquest maldecap m’està matant.
La senyora Webster va allargar el braç i li va posar la mà al front.
—Encara té una mica de febre —li va dir—. Li donaré una altra aspirina.
L’ajudarà a fer baixar la febre. Encara estic al cas, aquí. Encara sóc el metge.
—La meva dona troba que hauria d’escriure què sento —va dir Carlyle—. Li
sembla que podria ser una bona idea descriure com és la febre, Així, més endavant ho
podré llegir i treure’n el missatge.
Va riure. Li van pujar unes quantes llàgrimes als ulls. Se les va treure amb el dors
de la mà.
—Em penso que li portaré l’aspirina i una mica de suc i després aniré amb els
nens —va dir la senyora Webster—. A hores d’ara ja deuen haver consumit tot el seu
interès per l’argila.
Carlyle tenia por que se n’anés a l’altra habitació i el deixés tot sol. Volia parlar
amb ella. Es va aclarir la gola.
—Senyora Webster, hi ha alguna cosa que m’agradaria que sabés. La meva dona i
jo vam estimar-nos molt temps l’un a l’altre més que res en el món. I això inclou

aquest nanos. Ens pensàvem, és a dir, sabíem que ens faríem grans junts. I sabíem
que faríem totes les coses del món que volguéssim, i que les faríem junts.
Va moure el cap. Això li semblava el més trist de tot: que fessin el que fessin
d’ara en endavant, ho haurien de fer l’un sense l’altre.
—Vinga, tot va bé —va dir la senyora Webster.
Li va donar uns copets à la mà. Ell va seure cap endavant i va posar-se a parlar de
nou. Al cap d’una estona, els nens van anar a la sala d’estar. La senyora Webster els
va cridar l’atenció amb el dit als llavis. Carlyle se’ls va mirar i va continuar parlant.
Que escoltin, va pensar, també els afecta a ells. Els nens semblaven entendre que
s’havien d’estar quiets, fins i tot que havien de demostrar un cert interès, i van seure a
terra a prop de les cames de la senyora Webster. Després es van posar panxa a terra i
van començar a riure per no res. Però la senyora Webster els va mirar amb serietat i
van callar.
Carlyle va anar parlant. Al principi encara li feia mal el cap i se sentia estrany
amb pijama al sofà, amb aquella dona gran al seu costat tot esperant amb paciència
que continués parlant. Però després li va desaparèixer el mal de cap. I de seguida va
deixar de sentir-se estrany i es va oblidar de com hauria de sentir-se. Havia començat
a explicar la història més o menys per la meitat, després del naixement dels nens.
Però llavors va tirar enrere i va començar pel principi, quan Eileen tenia divuit anys i
ell dinou, i eren un noi i una noia enamorats, cremant d’amor.
Va parar per netejar-se el front. Va humitejar-se els llavis.
—Continuï —va dir la senyora Webster—. Ja sé de què parla. Continuï, sisplau,
senyor Carlyle. De vegades va bé parlar-ne. De vegades se n’ha de parlar. A més a
més, vull sentir-ho. I després segur que se sentirà millor. Una vegada em va passar
una cosa semblant, semblant al que m’està explicant. Amor. Això és el que és.
Els nens es van adormir damunt la catifa. Keith tenia el polze a la boca. Carlyle
encara estava parlant quan el senyor Webster va arribar a la porta, va trucar, i després
va entrar per recollir la senyora Webster.
—Seu, Jim —li va dir la senyora Webster—. No tenim pressa. Continuï amb el
que deia, senyor Carlyle.
Carlyle va fer un gest amb el cap al vell i el vell li va respondre també amb un
gest, després va agafar una cadira del menjador i la va portar a la sala. Va posar la
cadira a la vora del sofà i va seure-hi tot fent un sospir. Després es va treure el barret i
va posar cansadament una cama damunt l’altra. Quan Carlyle va començar a parlar de
nou, el vell va posar els dos peus a terra. Els nens es van despertar. Van seure a la
catifa i es van posar a moure el cap d’una banda a l’altra. Però Carlyle ja havia dit tot
el que se li havia acudit i va deixar de parlar.
—Bé. Bé per vostè —va dir la senyora Webster quan va veure que havia acabat
—. És fet de bona fusta. I ella igual, vull dir la senyora Carlyle. I no se n’oblidi. Un
cop això hagi passat, tots dos tornaran a estar bé.
Es va aixecar i es va treure el davantal que duia. El senyor Webster també es va

aixecar i es va tornar a posar el barret.
A la porta, Carlyle va encaixar amb els dos Webster.
—Fins una altra —va dir Jim Webster tot tocant-se l’ala del barret.
—Bona sort —va dir.
La senyora Webster li va dir que es veurien al matí, de bona hora, com sempre.
—Perfecte —va dir Carlyle com si haguessin arribat a un acord important.
La parella de vells va fer el camí amb molt de compte i van entrar a la camioneta.
Jim Webster va ocultar-se sota el taulell de comandament. La senyora Webster va
mirar Carlyle i el va saludar amb la mà. Va ser llavors, quan era dret a la finestra, que
va notar que alguna cosa havia arribat a la fi. Tenia a veure amb Eileen i amb la vida
d’abans. ¿L’havia acomiadat algun cop amb el braç? Devia haver-ho fet, evidentment,
sabia que ho havia fet, però en aquell moment no podia recordar-ho. Però va entendre
que s’havia acabat, i es va sentir capaç de deixar-la marxar. Estava segur que la seva
vida junts havia estat de la manera que ell deia que havia estat. Però era una cosa que
li havia passat. I el fet que li hagués passat, per molt impossible que li semblés i
malgrat tot el que havia lluitat, esdevindria part d’ell mateix tal com li havia passat
amb totes les coses que havia anat deixant enrere.
Quan la camioneta començava a avançar, va alçar el braç un cop més. Va veure
que la parella de vells girava el cap un instant quan marxaven. Després va abaixar el
braç i es va girar cap als nens.

LA BRIDA
Aquesta camioneta vella amb matrícula de Minnesota va i aparca a l’espai buit que hi
ha just enfront de la finestra. Al seient del davant hi ha un home i una dona, al darrere
dos nois. És el mes de juliol i la temperatura és superior als 40 graus. Aquesta gent
sembla esgotada. Dins la camioneta hi ha unes quantes robes penjades; maletes,
caixes i coses així apilades al darrere. Pel que vam poder descobrir més tard Harley i
jo, allò era tot el que els quedava després que el banc de Minnesota els prengués la
casa, el camió, el tractor, els utensilis de granja i unes quantes vaques.
Els de dintre la camioneta es queden una estona asseguts, com si estiguessin
recuperant-se. L’aire condicionat del nostre apartament va a tota marxa. Harley és al
jardí tallant la gespa. Els del seient del davant discuteixen una mica i després surten
tots dos de la camioneta i van cap a la porta principal. Em toco els cabells per estar
segura que els tinc ben arreglats, i espero que facin sonar el timbre per segona
vegada. Després vaig a obrir-los.
—Estan buscant un apartament? —dic jo—. Entrin, que a dintre s’està fresc.
Els faig passar a la sala d’estar. La sala és on dirigeixo el negoci. Allà, hi cobro
els lloguers, faig els rebuts i parlo amb les parts interessades. També faig de
perruquera. Jo em dic a mi mateixa estilista. És el que posa a les meves targetes de
visita. No m’agrada la paraula estheticiènne. És una paraula antiquada. Tinc la cadira
en un racó de la sala i un assecador que pot adaptar-se al respatller. I també hi ha una
aigüera que va instal·lar Harley fa uns quants anys. Al costat de la cadira, hi tinc una
taula amb revistes. Són revistes antigues. N’hi ha algunes que ja no tenen cobertes.
Però la gent és capaç de mirar-se qualsevol cosa quan són sota l’assecador.
L’home diu el seu nom.
—Em dic Holits.
Em diu que ella és la seva dona. Però no em mira. Es mira les ungles. Holits i ella
tampoc seuen. Em diu que els interessaria un apartament moblat.
—Quants són?
Però ho dic ben bé perquè ho dic sempre. Ja sé quants són. He vist els dos nois al
seient del darrere. Dos i dos són quatre.
—Ella, jo i els nens. Els nens tenen tretze i catorze anys i dormiran junts, com
sempre.
Ella té els braços en creu i s’agafa les mànigues de la brusa. Els mira la cadira i
l’aigüera com si no hagués vist res de semblant a la vida. Potser no ho havia vist.
—Sóc perruquera —li dic.
Fa un moviment de cap afirmatiu. Llavors fa un cop d’ull a la meva camàndula.
Li queden exactament cinc fulles.
—Necessita aigua —dic jo.

Vaig cap allà i toco una de les fulles.
—Aquí tot necessita aigua. L’aire no té prou humitat. Amb molta sort, plou tres
vegades l’any. Però ja s’hi acostumaran. Nosaltres ens hi vam haver d’acostumar.
Però hi ha aire condicionat a tot arreu.
—Quin preu té? —vol saber Holits.
L’hi dic i es gira cap a ella per veure què opina.
Però també podia haver-se girat cap a la paret. Ella no li torna la mirada.
—Suposo que hauríem de veure’l —diu.
Per tant, jo vaig a buscar la clau del 17 i surto a fora.
Sento la veu de Harley abans de veure’l.

Llavors apareix entre els edificis. Està fent anar la màquina tallagespa i va amb
bermudes, una samarreta i el barret que es va comprar a Nogales. Es passa el dia
tallant gespa i fent el treball de manteniment. Treballem per a una corporació: Fulton
Terrace Inc. Són els amos dels apartaments. Si passa alguna cosa, com ara que
s’espatlli l’aire condicionat o es rebentin les canonades, tenim una llista de telèfons
als quals trucar.
El saludo amb el braç. Ho he de fer. Harley treu la mà del tallagespa i em fa un
senyal. Després es posa bé el barret i torna a concentrar-se en el que estava fent.
Arriba fins al final de la línia, gira, i torna a començar en l’altra direcció.
—Aquell és Harley —he de dir cridant.
Entrem per una banda de l’edifici i pugem uns quants esglaons.
—Quina mena de feina fa, senyor Holits? —li pregunto.
—És granger —diu ella.
—Ja no ho sóc.
—Teníem una granja a Minnesota. Cultivàvem blat. Unes quantes vaques. I
Holits coneix bé els cavalls. Sap tot el que es pot saber sobre els cavalls.
—Molt bé, Betty.
Aconsegueixo fer-me una idea del quadre. En Holits no té feina. No és cosa
meva, però em sap greu que sigui així, si realment és així —ho és, pel que es veu—
però quan parem enfront de l’apartament em toca dir una cosa.
—Si decideixen quedar-se’l m’hauran de pagar el primer mes, el darrer, i cent
cinquanta de fiança.
Mentre ho dic miro cap a la piscina. Hi ha gent a les gandules i algú a l’aigua.
Holits es passa el dors de la mà per la cara. El tallagespa de Harley es va
allunyant. Més enllà, els cotxes passen veloços per Cabo Negro. Els dos nois han
sortit de la camioneta. Un d’ells és dempeus amb un posat atent militar, les cames
juntes i els braços a les bandes. Però, mentre l’estic mirant, es posa a fer anar els
braços amunt i avall com si volgués emprendre el vol. L’altre és assegut a la
gatzoneta a la banda del conductor de la camioneta, i fa flexions de genolls.

Em giro cap a Holits.
—Mirem-lo —diu ell.
Giro la clau i obro la porta. És un apartament moblat de dues habitacions. Tothom
n’ha vist a dotzenes. Holits s’està al bany prou estona per veure rajar l’aigua de la
cisterna. S’ho mira fins que torna a estar ple el dipòsit.
—Aquesta habitació podria ser la nostra —diu.
Es refereix a l’habitació que dóna a la piscina. A la cuina, la dona es recolza a la
vora de l’escorredora i mira per la finestra.
—Allò és la piscina —dic jo.
Ella mou afirmativament el cap.
—Hem estat a molts motels amb piscina. Però en una d’elles hi havia massa clor
a l’aigua.
Espero que continuï parlant. Però això és tot el que diu. A mi no se m’acudeix res
per dir, tampoc.
—Em penso que no cal perdre més temps. Em penso que ens quedem.
Holits se la mira mentre ho diu. Aquesta vegada ella sí que li torna la mirada. Diu
que sí. Ell deixa anar un sospir entre les dents. Després fa una cosa. Es posa a fer
petar els dits. Amb una mà continua recolzant-se a l’escorredora però amb l’altra es
posa a fer petar els dits. Clac, clac, clac, com si estigués cridant un gos o intentant
cridar l’atenció d’algú. Després deixa de fer-ho i passa les ungles pel taulell.
Jo no sé què fer-ne. Holits tampoc. Mou els peus.
—Tomarem a l’oficina i firmarem el contracte —li dic—. Estic contenta.
Estava contenta. Teníem molts apartament buits en aquella època de l’any. I
aquella gent semblaven de fiar. Amb la sort de baixa, això era tot. No és pas una
vergonya.
Holits paga amb líquid —el primer mes, el darrer i el dipòsit de cent cinquanta—.
Va comptant els bitllets de cinquanta dòlars mentre me’ls miro. U.S. Grants, els diu
Harley, tot i que no n’ha vist mai gaires. Els faig el rebut i els dono dues claus. Tot
llest.
—La casa és vostra.
Ell mira les claus. En dóna una a ella.
—Bé, ja som a Arizona. A que no havies pensat mai que veuries Arizona?
Ella mou el cap. Està tocant una de les fulles de la camàndula.
—Necessita aigua —dic jo.
Ella deixa la fulla i es gira cap a la finestra. Jo m’hi apropo. Harley està tallant
herba. Ara és al davant. Com que havíem parlat de granges, per un instant m’imagino
Harley tirant de l’arada en comptes d’estar empenyent el tallagespa Black and
Decker.
Veig com descarreguen caixes, maletes i vestits. Holits entra una cosa que té unes

tires penjant. Em costa una mica, però després decideixo que és una brida. No sé què
fer. No tinc ganes de fer res. Per tant, trec els Grants de la caixa. Els hi acabava de
ficar, però els torno a treure. Els bitllets vénen de Minnesota. Qui sap on seran la
setmana que ve a aquestes hores? Podrien ser a Las Vegas. Tot el que sé de Las Vegas
és el que he vist a la televisió, suficient per omplir-ne un didal. M’imagino un
d’aquests Grants fent el seu camí a la platja de Waikiki o, si no, a qualsevol altre lloc
de Miami, Nova York, Nova Orleans. M’imagino un d’aquest bitllets canviant de
mans un dijous gras. Podien anar a parar a qualsevol lloc, i podria passar qualsevol
cosa per culpa d’ells. Escric amb tinta el meu nom al front vell i ample de Grant:
MARGE. Ho escric. Ho faig a tots els bitllets. Just al damunt de les celles peludes. La
gent s’aturarien un moment enmig de les seves compres i rumiarien. Qui és aquesta
Marge? Això és el que es preguntaran. Qui és aquesta Marge?
Harley entra dintre i es renta les mans a la meva aigüera. Sap que no m’agrada
que ho faci. Però ell ho fa igual.
—Aquesta gent de Minnesota —diu—. Els suecs. Són molt lluny de casa seva.
S’asseca les mans en un tovalló de paper. Vol que li digui el que jo sé. Però jo no
en sé res. No semblen suecs i no parlen com els suecs.
—No són suecs —li dic.
Però ell fa com si no em sentís.
—I doncs, què fa ell?
—És granger.
—Què en saps, d’això?
Harley es treu el barret i el deixa a la meva cadira. Es passa la mà pels cabells.
Desprès es mira el barret i se’l torna a posar. Més li valdria estar-hi enganxat, al
barret.
—No hi ha massa possibilitats de cultivar per aquí. Li ho has dit?
Treu una llauna de gasosa de la nevera i se’n va a seure a la seva butaca. Agafa el
control remot, prem algun botó i la televisió espetega. Prem uns quants botons més
fins que troba el que buscava. És un programa d’hospitals.
—Què més fa el suec? A més a més de fer de granger?
No ho sé, per tant no dic res. Però Harley ja està totalment absort en el programa.
Probablement s’ha oblidat que m’ha preguntat una cosa. Es dispara una sirena. Sento
un xirigueig de pneumàtics. A la pantalla, una ambulància s’ha aturat al davant d’una,
porta d’emergència amb els llums vermells intermitents. Un home surt de
l’ambulància i va corrents a obrir la porta del darrere.
L’endemà a la tarda, els nois demanen una mànega i renten el cotxe. El netegen per
dintre i per fora. Una mica després veig que ella surt. Porta talons alts i un vestit
bonic. A la captura d’una feina, penso. Al cap d’una estona, veig que els nois són a la
piscina amb vestits de bany. Un d’ells es tira del trampolí i es fa nedant tota la piscina

per sota l’aigua. Surt escopint aigua i movent el cap. L’altre noi, el que el dia abans
havia estat fent flexions, jeu bocaterrosa damunt una tovallola a l’altra punta de la
piscina. Però el primer continua fent piscines, toca la paret i torna amb una petita
puntada de peu.
Hi ha dues persones més allà fora. Són a les gandules, una a cada banda de la
piscina. Un d’ells és Irving Cobb, cuiner de Denny’s. Es fa dir Spuds. Ara la gent ja li
diu sempre Spuds per comptes d’Irv o qualsevol altre nom. Spuds té cinquanta-cinc
anys i és calb. Ara ja té color d’oliva, però vol més sol. Ara mateix, Linda Cobb, la
seva dona, està treballant al supermercat. Spuds treballa a la nit. Però ell i Linda s’ho
han muntat de manera que tenen els dissabtes i els diumenges lliures. Connie Nova és
a l’altra gandula. Està asseguda posant-se oli a les cames. Va gairebé despullada,
només porta aquelles dues peces petites que la tapen. Connie Nova és cambrera de
còctels. Va venir a viure aquí fa sis mesos amb el seu diguem-ne promès, un advocat
alcohòlic. Però se’l va treure de sobre. Ara viu amb un estudiant de la universitat amb
cabells llargs que es diu Rick. M’han dit que ara és fora, ha anat a visitar la seva
família. Spuds i Connie duen ulleres fosques. La ràdio portàtil de Connie està
funcionant.
Spuds s’havia quedat vidu feia poc quan van traslladar-se aquí, farà cosa d’un
any. Però pocs mesos després d’estar solter un altre cop, es va casar amb Linda. Ella
tenia els cabells rojos i trenta anys. No sé com es van conèixer. Però una nit, feia un
parell de mesos, Spuds i la nova senyora Cobb ens van convidar, a Harley i a mi, a un
sopar molt agradable que havia preparat Spuds. Després de menjar vam seure a la
sala de casa seva i vam estar bevent begudes dolces en vasos grossos. Spuds ens va
preguntar si volíem veure alguna pel·lícula. Vam dir que sí. Així que Spuds va
muntar el projector i va posar la pantalla. Linda Cobb ens va servir una mica més
d’aquella beguda dolça. Quin mal hi ha?, em preguntava jo. Spuds va començar a
ensenyar-nos pel·lícules d’un viatge que havien fet a Alaska ell i la seva difunta dona.
Començava amb la seva pujada a l’avió, a Seattle. Spuds anava parlant al mateix
temps que feia anar el projector. La difunta tenia cinquanta anys i estava de bon
veure, tot i que potser era una mica feixuga. Tenia els cabells molt bonics.
—Aquesta és la primera dona de Spuds —va dir Linda Cobb—. Va ser la primera
senyora Cobb.
—És Evelyn —va dir Spuds.
La primera esposa va estar a la pantalla una bona estona. Era graciós veure-la i
sentir com parlaven d’ella ells dos. Harley em va fer una mirada, o sigui que ell
també estava pensant alguna cosa. Linda Cobb ens va preguntar si volíem alguna
altra beguda o un pastisset d’ametlles. No en volíem. Spuds estava dient alguna altra
cosa de la primera senyora Cobb. Encara estava entrant a l’avió, somrient i movent la
boca, però no se sentia res més que el sorollet de la pel·lícula en el projector. La gent
havia de fer-li la volta per entrar a l’avió. Ella continuava saludant amb el braç a la
càmera, saludant-nos a nosaltres que érem a la sala. Saludava i saludava.

—Aquesta és Evelyn un altre cop —deia la senyora Cobb, cada vegada que la
primera senyora Cobb apareixia a la pantalla.
Spuds s’hauria passat la nit projectant pel·lícules, però vam dir que ens n’havíem
d’anar. Harley va dir alguna excusa.
No me’n recordo què va dir.
Connie Nova jeu panxa enlaire a la gandula amb les ulleres cobrint-li la meitat de la
cara. Les cames i l’estómac es veuen lluents d’oli, una nit, poc després d’haver-se
instal·lat aquí, va fer una festa. Això era abans de desfer-se de l’advocat i d’ajuntar-se
amb el pelut. Va dir que era per ambientar la casa. Ens va convidar a Harley i a mi,
juntament amb tot un altre grup de gent. Hi vam anar, però no ens vam preocupar pas
de tenir companyia. Vam trobar un lloc per seure a prop de la porta i allà ens vam
quedar fins a l’hora de marxar. Tampoc és que hi estiguéssim molta estona. L’amic de
Connie va anunciar que faria una rifa. Es tracta de l’oferiment dels seus serveis
legals, sense càrrega, per encarregar-se d’un divorci. El divorci de qualsevol. Tots els
que volguessin podien treure una targeta del bol que ell anava passant. Quan el bol va
arribar a nosaltres, es va posar a riure tothom. Harley i jo vam intercanviar unes
mirades. Jo no vaig treure cap paper. Harley tampoc. Però jo vaig veure que ell es
mirava la pila de targetes del bol. Després va fer un moviment negatiu amb el cap i va
passar el bol a la persona que tenia al costat. Fins i tot Spuds i la nova senyora Cobb
van treure una targeta. La targeta guanyadora tenia escrita alguna cosa al darrere: «El
posseïdor d’aquesta targeta té dret a un divorci gratuït i inapel·lable», i la firma de
l’advocat amb la data. L’advocat estava borratxo, però jo dic que aquesta no és
manera de comportar-se a la vida. Tothom, llevat de nosaltres, va ficar la mà al bol,
com si tingués alguna gràcia. La dona que va treure la targeta guanyadora va picar de
mans. Era com un d’aquells concursos de la televisió.
—Déu meu, és la primera vegada a la vida que guanyo alguna cosa!
Em van dir que el seu marit era militar. És impossible saber si encara estan casats
o si es van divorciar perquè Connie Nova va canviar totalment d’amics quan ella i
l’advocat van agafar camins separats.
Vam marxar de la festa just després de la rifa. Ens havia impressionat tant que no
podíem ni parlar. Només un de nosaltres es va veure en cor de dir:
—No puc creure haver vist el que he vist.
Potser ho vaig dir jo.
Una setmana més tard, Harley em pregunta si el suec —es refereix a Holits— ja ha
trobat feina. Hem acabat de dinar fa un moment i Harley és a la seva butaca amb la
llauna de soda. Però no ha engegat el televisor. Jo li dic que no ho sé. I no ho sé.
Espero a veure què més ha de dir. Però no diu res més. Fa un moviment de cap.

Després prem un botó i la televisió torna a la vida.
Ella ha trobat feina. Treballa de cambrera a un restaurant italià, uns quants
edificis més enllà. Té horari partit: hi va a l’hora de dinar, després torna a casa, i torna
a anar al restaurant per al torn de sopar. No para d’anar i venir. Els nois es passen el
dia nedant mentre Holits es queda dins de l’apartament. No sé pas què hi fa, allà
dintre. Una vegada la vaig pentinar i em va explicar unes quantes coses. Em va dir
que just en acabar el batxillerat s’havia posat a treballar de cambrera i que així va
conèixer Holits. Li va servir uns bunyols, allà a Minnesota.
Aquell matí va venir fins a casa i em va preguntar si li podia fer un favor. Volia
que li arreglés els cabells després del torn del dinar i que la tingués llesta per al torn
de la nit. Podria fer-ho? Li vaig dir que havia de mirar l’agenda. Vaig demanar-li que
entrés a dintre. A fora ja devíem ser a quaranta graus.
—Ja sé que és massa just —va dir—. Però ahir a la nit, quan vaig tornar de
treballar, em vaig mirar al mirall i vaig veure que se’m veien les arrels. Em vaig dir a
mi mateixa: «Necessito anar a la perruqueria». I no conec cap altre lloc.
Trobo a l’agenda el divendres, 14 d’agost. A la pàgina no hi ha res escrit.
—Podria fer-la a dos quarts de tres, o si no, a les tres —dic jo.
—Millor a les tres —diu ella—. Ara me n’he d’anar corrents abans que arribi
tard. Treballo per a un autèntic bastard. Adéu.
A dos quarts de tres dic a Harley que tinc un client i que haurà d’anar a l’habitació
a veure el partit de beisbol. Gruny una mica però recull el cable i se’n va empenyent
la tauleta de l’aparell. Tanca la porta. Jo m’asseguro que ho tinc tot preparat. Poso bé
les revistes perquè siguin fàcils d’agafar. Després sec a la vora de l’assecador i em
tallo les ungles. Porto l’uniforme rosa que em poso sempre quan arreglo cabells.
Continuo tallant-me les ungles i alço el cap a la finestra de tant en tant.
Passa per davant de la finestra i toca el timbre.
—Entri —li dic—. És obert.
Va vestida amb l’uniforme blanc i negre de la feina. M’adono que totes dues
anem amb uniforme.
—Segui, sisplau, i començarem.
Pega una ullada al meu tallaungles.
—També faig la manicura —li dic.
S’instal·la a la cadira i fa un sospir.
—Tiri el cap enrere —li dic jo—. Així. Ara tanqui els ulls, d’acord? Relaxi’s.
Primer li posaré xampú i taparé aquestes arrels. Després anirem fent. Quant temps
tenim?
—He de tornar a ser allà a dos quarts de sis.
—Ja haurem acabat.
—Jo puc menjar allà. Però no sé què es faran Holits i els nois per sopar.
—Ja s’arreglaran sense vostè.
Començo amb l’aigua calenta i aleshores m’adono que Harley m’ha embrutat

l’aigüera de greix. La netejo i torno a començar.
—Si volen, poden anar just al final del carrer que hi ha una hamburgueseria. No
els farà pas mal.
—No ho faran. En tot cas, jo no vull que hi vagin.
Com que no és cosa meva, no dic res més. Vaig fent escuma i continuo treballant.
Després d’ensabonar-li el cap, aclarir-lo i arreglar-lo, la poso sota l’assecador. Té els
ulls tancats. Penso que potser està dormint. Per tant li agafo una mà i començo.
—Manicura no.
Obre els ulls i enretira la mà.
—No es preocupi. La primera manicura és sempre gratis.
Em torna a donar la mà, agafa una de les revistes i se la deixa damunt les cames.
—Són fills seus —em diu—. Del seu primer matrimoni. Quan ens vam trobar, ell
ja estava divorciat. Però els estimo com si fossin meus. No podria pas estimar-los
més ni que volgués. Ni tan sols si fos la seva mare.
Baixo una mica la intensitat de l’assecador, que fa un sorollet fluix, calmat.
Continuo amb les ungles. La mà comença a relaxar-se-li.
—Va deixar-los plantats, a Holits i els nois, el dia d’Any Nou de fa deu anys. No
van saber-ne mai més res.
M’adono que vol parlar-me’n. I a mi em sembla bé. Els agrada parlar quan són en
aquella cadira. Jo vaig fent amb el tallaungles.
—Holits va aconseguir el divorci. Llavors vam començar a sortir junts. Després
ens vam casar. Durant molt temps, vam viure molt bé. Teníem els nostres alts i
baixos. Però ens semblava que anàvem pel bon camí.
Va moure el cap.
—Però va passar una cosa. Vull dir que a Holits li va passar una cosa. El que va
passar va ser que es va començar a interessar pels cavalls. Per un cavall de curses en
particular, el va comprar i, ja sap, una quantitat al comptat i un termini cada mes. Se
l’enduia a l’hipòdrom. Continuava llevant-se sempre abans de l’alba, i fent la seva
feina habitual. Em semblava que tot anava bé. Però jo no sé mai res. Si vol que li
digui la veritat, no ho faig gens bé, això de servir taules. Em penso que, si els dono
cap motiu, aquest italians m’acomiadaran sense dubtar-ho. O potser no cal que els
doni cap motiu. I què si em treuen? Llavors què?
—No es preocupi, dona. No la trauran.
Al cap de poca estona agafa una altra revista. Però no l’obre. La té a la mà i
continua parlant.
—En fi, tenim aquest cavall seu, Betty el lleuger. Això de Betty és una broma.
Però diu que si es diu com jo no podrà fer res més que ser campió. Un gran campió,
molt bé. El fet és que, sempre que ha corregut, ha perdut. Totes les curses. Betty
Tocatardà: aquest és el nom que li hauria d’haver posat. Al començament, vaig anar a
algunes curses. Però el cavall corria sempre a noranta nou contra un. Cotitzacions
d’aquest tipus. Però Holits és terriblement tossut. No es rendia. Continuava apostant

pel cavall i apostant pel cavall. Vint dòlars a guanyador. Cinquanta dòlars a
guanyador. Més tot el que costava mantenir el cavall. Ja sé que no sembla una gran
quantitat. Però es va sumant. I quan la cotització era així —noranta nou a un, com sap
— de vegades es comprava el bitllet combinat. Em preguntava si m’adonava de la
quantitat de diners que guanyaríem si el cavall guanyava. Però no guanyava mai, i
vaig deixar d’anar-hi.
Jo continuo amb el que estic fent. Em concentro en les seves ungles.
—Té unes cutícules molt ben fetes —li dic—. Miri-les. Veu aquestes mitges
llunes? Això vol dir que té bona sang.
S’acosta la mà als ulls i se la mira.
—Què en sap, d’això?
Arronsa les espatlles. Em torna a donar la mà. Encara li queden coses per dir.
—Una vegada, a l’escola, una tutora em va dir que anés al seu despatx. Ho feia
amb totes les noies, una a una. «Quins somnis tens?», em va preguntar la dona. «Què
és el que et veus fent d’aquí a deu anys? Vint anys?». Jo només tenia setze o disset
anys. Era una nena. No se m’acudia què respondre. Em vaig quedar allà asseguda
com un estaquirot. Aquella professora tenia més o menys l’edat que jo tinc ara. Em
semblava que era vella. És vella, em deia a mi mateixa. Sabia que ja havia viscut
mitja vida. I vaig tenir la sensació de saber una cosa que ella no sabia. Una cosa que
ella no sabria mai. Un secret. Una cosa que ningú sembla saber i ningú en parla. Així,
que em vaig quedar quieta. Només vaig moure el cap. Ella devia decidir que era
idiota. Però jo em veia incapaç de dir res. M’entén què vull dir? Em semblava que jo
sabia coses que ella no podria endevinar mai. Ara, si algú em tornés a fer aquesta
pregunta, sobre els meus somnis i tot això, els respondria.
—Què els respondria?
Ara estic treballant a l’altra mà. Però no li estic fent les ungles. Només la tinc
agafada, esperant que vagi parlant.
Es tira endavant a la cadira. Intenta recuperar la mà.
—Què els diria?
Fa un sospir i s’acomoda a la cadira. Em deixa agafar-li la mà.
—Diria: «Els somnis són allò de què un es desperta». Això es el que diria.
Es passa la mà per la faldilla.
—Si algú m’ho preguntés, això és el que diria. Però no m’ho preguntarà ningú.
Deixa anar un sospir.
—Què, encara falta molt? —Em pregunta.
—No gaire —dic jo.
—No sap com és això.
—Sí, ho sé.
Faig anar el tamboret fins a la vora de les seves cames. Estic començant a
imaginar-me com era abans de venir a viure aquí, i com és ara. Però Harley escull
aquell precís moment per sortir de l’habitació. No ens mira. Sento el so de la televisió

a l’habitació. Harley va a l'aigüera i omple un vas d’aigua. La nou d’Adam li va
amunt i avall de la gola.
Enretiro l’assecador i li toco els cabells d’ambdues bandes del cap. Alço un rínxol
una miqueta.
—Sembla nova de trinca —li dic.
—No ho voldria pas.
Els nois continuen passant-se el dia a la piscina, cada dia, fins que comença l’escola.
Betty continua amb la seva feina. Però, per alguna raó, no ve mai a pentinar-se. No sé
per què. Potser no li va agradar com la vaig deixar. De vegades jec desperta a la nit,
amb Harley dormint al meu costat com un tronc i tracto d’imaginar-me a mi mateixa
en el lloc de Betty. Em pregunto què faria en aquest cas.
Holits envia un dels seus fills amb el lloguer el primer de setembre, i també el
primer d’octubre. Continua pagant en líquid. Jo agafo els diners, els compto davant
seu i després li faig el rebut. Holits ha trobat feina d’alguna mena. M’ho sembla, si
més no. Surt cada dia amb la camioneta. El veig sortir a primera hora del matí i tornar
a darrera hora de la tarda. Ella passa per davant de la finestra a dos quarts d’onze i
torna a les tres. Quan em veu, em saluda lleugerament amb la mà. Però no em somriu.
A les cinc la torno a veure quan va un altre cop al restaurant. Holits arriba una mica
més tard. Les coses van així fins a mitjan octubre.
Mentrestant, els Holits s’han fet amics de Connie Nova i el seu amic de cabells
llargs, Rick. I també es troben de vegades amb Spuds i la nova senyora Cobb. Ara i
adés, els diumenges a la tarda, els veig tots junts a la piscina amb begudes a la mà i
escoltant el transistor de Connie. Una vegada Harley em va dir que els havia vist tots
junts darrere l’edifici, a l’àrea de barbacoa. Anaven tots amb vestit de bany. Harley
em va dir que el suec tenia un pit de toro, que estaven menjant frankfurts i bevent
whisky. Diu que estaven tots borratxos.
Era dissabte, i passades les onze de la nit. Harley estava dormint a la seva butaca. Al
cap d’un moment m’hauria d’aixecar i apagar el televisor. Sabia que quan ho fes es
despertaria.
—Per què l’apagues? Estava mirant-me el programa.
Això és el que diria. És el que deia sempre. En tot cas, la televisió és en marxa, jo
duc els bigudins posats i tinc una revista a la falda. De tant en tant aixeco la vista.
Però no aconsegueixo introduir-me en el programa. Eren tots a fora, a l’àrea de la
piscina: Spuds i Linda Cobb, Connie Nova i el pelut, Holits i Betty. Tenim una norma
que diu que no pot haver-hi ningú a fora després de les deu. Però aquesta nit no els
preocupen gens les normes. Si Harley es despertés, sortiria i els diria alguna cosa. A
mi em semblava molt bé que estiguessin allà fora divertint-se, però ja era hora de

parar. No parava d’aixecar-me i d’anar cap a la finestra una i altra vegada. Tots, llevat
de Betty, anaven amb vestit de bany. Però ella anava descalça, tenia un vas a la mà, i
anava bevent juntament amb la resta. Jo continuava postposant apagar el televisor.
Llavors un d’ells va cridar alguna cosa i un altre va contestar i es posà a riure. Vaig
mirar i vaig veure que Holits s’acabava la beguda. Va deixar el vas a la vora de la
piscina. Després va dirigir-se cap a la caseta. Va arrossegar una taula i s’hi va enfilar.
Després —semblava fer-ho sense cap mena d’esforç— va pujar al sostre de la caseta.
És veritat. Jo vaig pensar: és fort. El pelut picava de mans com si fos un animador. La
resta estaven animant Holits. Jo veig que hauria de sortir i acabar amb tot allò.
Harley està arrepapat a la cadira. La televisió encara funciona. Jo obro la porta,
surto i la torno a tancar al meu darrere. Holits és dret al sostre de la caseta. L’animen
a continuar «Vinga, tu pots fer-ho». «No et rendeixis ara». «Doble contra senzill que
ho fas». Coses així.
Després sento la veu de Betty.
—Holits, pensa què estas fent.
Però Holits continua allà dret, a la punta del sostre. Mira cap a l’aigua. Sembla
estar calculant quanta empenta ha d’agafar per arribar a l’aigua. Retrocedeix fins a
l’altra punta. S’escup a les mans i se les frega.
—Això és, noi. Ara ho faràs! —crida Spuds.
He vist com tocava a la vorera. I també ho he sentit.
—Holits! —Crida Betty.
Tots s’acosten a ell corrent. Quan arribo jo, ja és assegut. Rick el té agafat per les
espatlles i li està cridant a la cara:
—Holits! Ep, Holits!
Holits té un tall al front i els ulls vidriosos. Spuds i Rick l’ajuden a seure. Algú li
dóna una tovallola. Però Holits agafa la tovallola com si no sabés què fer-ne. Algú
altre li passa una beguda. Però Holits tampoc no sap què fer-ne, de la beguda. La gent
continua dient-li coses. Holits es posa la tovallola a la cara. Després se la treu i es
mira la sang. Però només se la mira. Sembla que no és capaç d’entendre res.
—Deixeu-me veure —dic, tot posant-me davant seu. Està malament—. Holits, es
troba bé?
Però Holits només em mira un moment i després desvia els ulls.
—Més val que vagi de seguida a urgències.
Betty, quan dic això, em mira i comença a moure el cap. Torna a mirar Holits. Li
dóna una altra tovallola. Em penso que està sòbria. Però la resta estan borratxos.
Borratxos és la paraula menys forta que se’ls pot dir, tal com estan.
Spuds es fa ressò del que he dit jo.
—Portem-lo a urgències.
—Jo també vinc —diu Rick.
—Tots venim —diu Connie Nova.
—Hem de mantenir-nos junts —diu Linda Cobb.

—Holits —dic jo un altre cop.
—No puc fer-ho —diu Holits.
—Què ha dit? —em pregunta Connie Nova.
—Diu que no ho pot fer —li dic.
—Fer què? De què parla? —vol saber Rick.
—Pots repetir-ho? —diu Spuds—. No ho he sentit.
—Diu que no pot fer-ho. No crec que sàpiga de què està parlant. Més val que el
portem a l’hospital —dic jo.
Llavors, em recordo de Harley i de les normes.
—No haurien d’haver estat fora. Cap de vostès. Tenim unes normes. Ara agafin-
lo i portin-lo a l’hospital.
—Portem-lo a l’hospital —diu Spuds com si se li acabés d’acudir.
—Spuds deu estar més col·locat que la resta. Per començar, no es pot aguantar
dret. Fa ziga-zagues. I no para d’aixecar els peus de terra i de tornar-los a abaixar. Els
pèls del pit són blancs com la neu sota els fanals de la piscina.
—Aniré a buscar el cotxe —diu el pelut—. Connie, deixa’m les claus.
—No puc fer-ho —diu Holits.
Li ha baixat la tovallola fins a la barbeta. Però el tall el té al front.
—Poseu-li aquest barnús. No pot pas anar així a l’hospital —diu Linda Cobb—.
Holits! Holits, som nosaltres.
Espera una mica, i després agafa el vas de whisky de la mà de Holits i en fa un
glop.
A les finestres es comença a veure gent que miren el tumult de baix. S’encenen
uns quants llums.
—Aneu a dormir! —crida algú.
Finalment, el pelut porta el Datsun de Connie fins al costat de la piscina. Porta els
llums encesos. Força la màquina.
—Per amor de Déu, aneu-vos-en a dormir —crida el mateix d’abans.
Apareix més gent a les finestres. M’imagino que Harley sortirà en qualsevol
moment, amb el barret posat traient fum. Després penso: No, dormirà tota l’estona.
Oblida’t de Harley.
Spuds i Connie Nova es posen un a cada banda de Holits. Holits no pot caminar
recte. Li tremolen les cames. En part per la borratxera. Però no hi ha dubte que s’ha
fet mal. El fiquen al cotxe i s’hi encabeixen tots al darrere. Betty és l’última que hi
entra. Ha de seure a la falda d’algú. Després se’n van. Fos qui fos aquell que cridava,
ara tanca la finestra de cop.
Tota la setmana següent, Holits va estar sense sortir de casa. I em penso que Betty
deu haver deixat la feina perquè no la veig passar mai per la finestra. Quan veig
passar els nois, surto i els pregunto, a boca de canó:
—Com està el vostre pare?
—Té una lesió al cervell —em respon un d’ells.

Espero amb l’esperança que diguin alguna cosa més. Però no ho fan. Arronsen les
espatlles i se’n van cap a l’escola amb la bossa de l’esmorzar i les carpetes. Després
em sap greu no haver preguntat per la seva madrastra.
Quan veig Holits al balcó, amb el cap embenat, no em fa ni un gest de
reconeixement. Es comporta com si jo fos una estranya. És com si no em conegués, o
no em volgués conèixer. Harley diu que amb ell es comporta igual. No li agrada gens.
—Què li passa? —vol saber Harley—. Maleït suec. Què li ha passat al cap? Li ha
pegat algú o què?
Jo no li dic res quan diu això. No comento res en absolut.
Aleshores aquell diumenge a la tarda veig que un dels nois surt amb una caixa i la
fica a la camioneta. Després torna cap amunt. Però de seguida torna a baixar amb una
altra caixa, i també la posa a la camioneta. És llavors quan m’adono que s’estan
preparant per marxar. Però jo no li dic a Harley el que sé. Ja se n'assabentarà aviat.
L’endemà al matí, Betty m’envia un dels nois. Em porta una nota dient-me que li
sap molt greu, però han de marxar. Em dóna l’adreça de la seva germana a Indio, on
diu què li podem enviar el dipòsit. Remarca que marxen vuit dies abans que s’acabi el
mes. Espera que li puguin tornar alguna cosa, tot i no havent avisat amb els trenta
dies d’antelació reglamentaris. Diu: «Gràcies per tot. Gràcies per haver-me arreglat
els cabells aquella vegada». Firma la nota dient: «Sincerament, Betty Holits».
—Com et dius? —li pregunto al noi.
—Billy.
—Billy, digue-li que em sap molt greu.
Harley llegeix la nota i diu que hauran d’esperar que fad fred a l’infern perquè els
de Fulton Terrace els tornin els diners. Diu que no pot entendre aquesta gent.
—Són gent que naveguen per la vida com si el món els degués alguna cosa.
Em pregunta on van. Però jo no en tinc ni idea. Potser tornen a Minnesota. Com
puc saber on van? Però no crec que tornin a Minnesota. Em penso que van a provar
sort a algun altre lloc.
Connie Nova i Spuds tenen les gandules als seus llocs habituals, un a cada banda
de la piscina. De tant en tant miren els nois Holits que van portant coses a la
camioneta. Després surt el mateix Holits amb unes peces de roba al braç. Connie
Nova i Spuds bramen i mouen els braços. Holits se’ls mira com si no els conegués.
Però desprès aixeca el braç que té lliure. Només l’aixeca, res més. Ells el saluden.
Llavors Holits també els saluda. No para de moure els braços per saludar-los ni quan
ells ja han deixat de fer-ho. Betty arriba a baix i li toca el braç. Ella no saluda. Ni tant
sols es mira aquella gent. Li diu alguna cosa a Holits, i aleshores se’n va cap al cotxe.
Connie Nova s’estira a la gandula i estira el braç per posar en marxa la ràdio. Spuds
es posa les ulleres de sol davant dels ulls i mira una estona Holits i Betty. Després es
posa bé les ulleres. S’instal·la bé a la gandula i torna a exposar al sol la seva colrada
pell.
Finalment, ja ho tenen tot carregat i es disposen a marxar. Els nois van al darrere.

Holits al volant, Betty al seient del seu costat. És ben bé igual que quan van venir
aquí.
—Què mires? —diu Harley.
Està fent un descans. És a la cadira, mirant la televisió. Però s’aixeca i ve cap a la
finestra.
—Bé, ja se’n van. No saben ni on van ni què faran. Suecs bojos.
Jo els miro mentre surten de la urbanització i giren per la carretera que els durà a
l’autopista. Després torno a mirar Harley. S’està instal·lant a la seva cadira. Té la
llauna de gasosa a la mà i du el barret posat. Es comporta com si no hagués passat res
i no hagués de passar mai res.
—Harley?
Però, evidentment, no em sent. Vaig cap a ell i em quedo dreta davant la cadira.
Se sorprèn. No sap què ha de fer. Es tira enrere i es queda allà assegut mirant-me.
El telèfon es posa a sonar.
—Agafa’l, vols? —em diu.
Jo no li dic res. Per què hauria de fer-ho?
—Llavors deixa’l que soni —diu.
Jo vaig a buscar la baieta, draps, esponges i una galleda. El telèfon deixa de sonar.
Ell continua assegut a la cadira. Però ha apagat el televisor. Agafo la clau, surto cap a
fora i pujo al 17. Hi entro, travesso la sala i vaig cap a la cuina, o el que acostumava a
ser la cuina.
Els taulells són lluents, l’aigüera i els armaris força nets. No està malament.
Deixo les coses de neteja damunt l’estufa i vaig a fer una ullada al bany. Res que no
pugui desaparèixer amb un petit fregall d’alumini. Llavors obro la porta de
l’habitació que dóna a la piscina. Les persianes són alçades, el llit desfet. El terra
lluent.
—Gràcies —dic en veu alta.
Vagi allà on vagi, li desitjo sort.
—Bona sort, Betty.
Un dels calaixos del buró és obert i m’apropo a tancar-lo. A un racó del calaix hi
ha la brida que va portar el dia que van venir. Amb les presses, se la devien haver
oblidat. Però potser no. Potser la va deixar allà expressament.
—Brida —dic.
L’alço i me la miro a la llum de la finestra. No és bonica, és simplement una brida
vella de pell. No sé gairebé res de brides. Però sé que una part es posa a la boca.
Aquesta part es diu mos. És feta d’acer. Les regnes van per damunt del cap fins al coll
i allà s’agafen amb els dits. El genet estira les regnes d’una manera o d’una altra, i el
cavall gira. És simple. El mos és pesat i fred. Si haguéssim de portar una cosa així
entre les dents, m’imagino que aniríem molt ràpid. Quan sentíssim l’estrebada,
sabríem que era el moment. Sabríem que anàvem a algun lloc.

CATEDRAL
Aquell cec, un vell amic de la meva dona, era camí de casa per passar-hi la nit. La
seva dona havia mort. De manera que havia vingut a Connecticut a visitar els
familiars de la seva difunta dona. Va trucar a la meva dona des de casa dels sogres. I
van quedar. Vindria amb tren, un viatge de cinc hores, i la meva dona aniria a buscar-
lo a l'estació. No s’havien vist d’ençà que havia treballat amb ell un estiu de feia deu
anys a Seattle. Però ella i l’home cec continuaven en contacte. Es gravaven cintes i se
les enviaven l’un a l’altre. A mi no m’entusiasmava gaire aquella visita. No el
coneixia. I el fet que fos cec em preocupava. La meva idea de la ceguesa venia del
cinema. Al cinema, els cecs sempre caminen a poc a poc i no riuen mai. De vegades
els guiaven gossos pigalls. Tenir un cec a casa no era una cosa que em fes especial
il·lusió.
Aquell estiu a Seattle ella necessitava feina. No tenia diners. L’home amb el qual
s’havia de casar en acabar l’estiu era a l’escola d’oficials. Ell tampoc no tenia diners.
Però ella estava enamorada del paio, i ell estava enamorat d’ella, etcètera. Havia vist
un anunci al diari: ES DEMANA AJUDA: Cec necessita lector, i un número de
telèfon. Va trucar i hi va anar: la va contractar a l’acte. Havia treballat amb aquell cec
tot l’estiu. Li llegia tot tipus de coses: expedients, informes, coses així. El va ajudar a
organitzar una petita oficina al departament comarcal de serveis socials. S’havien fet
molt amics, la meva dona i el cec. Com ho sé? M’ho va dir ella. I em va dir alguna
cosa més. L’últim dia que treballava a l’oficina, el cec li va preguntar si li podia tocar
la cara. Ella va dir que sí. Em va dir que li havia passat els dits per tota la cara, pel
nas, pel coll! No ho oblidarà mai. Fins i tot va intentar escriure un poema sobre això.
Ella sempre estava intentant escriure un poema. Escrivia un poema o dos l’any,
normalment quan li acabava de passar una cosa realment important.
Quan vam començar a sortir junts, em va ensenyar el poema. Hi evocava els seus
dits i la manera com li havien palpat la cara. Hi parlava de què havia sentit en aquell
moment, de què li havia passat pel cap quan el cec li tocava el nas i els llavis. No
recordo que el poema m’impressionés gaire. Evidentment, no ho vaig dir. Potser és
que no entenc la poesia. Admeto que no és el que més m’atreu quan busco alguna
cosa per llegir.
En tot cas, l’home que va gaudir primer dels seus favors, el futur oficial, havia
estat el seu enamorat de la infància. D’acord, molt bé. El que dic és que a la fi de
l’estiu va deixar al, cec que li passés les mans per la cara, li va dir adéu, es va casar
amb l’amor de la infantesa, etc., que ja era tinent i l’havien enviat fora de Seattle.
Però havien continuat en contacte, ella i el cec. Ella s’hi va posar en contacte per
primer cop un any després. Li va trucar una nit des d’una base aèria d’Alabama. Volia
parlar. Van parlar. Ell li va demanar que li enviés una cinta per explicar-li coses de la

seva vida. Ho va fer. Li va enviar la cinta. A la cinta, li parlava, al cec, del seu marit i
de la vida que portaven a les bases. Li deia que estimava el seu marit però que no li
agradava on vivien ni que ell formés part de l’aparell industrial-militar. Li deia que
havia escrit un poema, i que ell hi sortia. Li deia que estava escrivint un poema sobre
com era la vida de l’esposa d’un tinent de les Forces Aèries. El poema encara no era
acabat. Encara l’estava escrivint. El cec va gravar una cinta. La hi va enviar. Ella va
gravar-ne una altra. Van continuar així uns quants anys. L’oficial de la meva dona
anava destinat d’una base a l’altra. Ella enviava cintes al cec des de Moody AFB,
McGuire, McConnell, i finalment de Travis, a la vora de Sacramento, on una nit es va
començar a sentir sola i allunyada dels amics que anava perdent en aquella vida
transhumant. Li va semblar que no podria resistir un pas més. Va entrar a dintre i es
va prendre totes les pastilles i càpsules de l’armari de les medecines, i les va fer anar
avall amb una ampolla de ginebra. Després es va ficar a la banyera plena d’aigua
calenta i va perdre el coneixement.
Però, en comptes de morir-se, es va posar malalta. Va vomitar. El seu oficial —
per què hauria de tenir nom?, era el seu amor de la infància, què més vol?— va
arribar d’algun lloc, se la va trobar allà i va cridar una ambulància. Quan en fos
l’hora, ho posaria tot en una cinta i l’enviaria al cec. Amb el pas dels anys, anava
posant tot tipus de coses a les cintes, i després les enviava, a molt bon ritme. Em
sembla que, després d’escriure el poema de l’any, era la seva recreació preferida. En
una cinta, explicava al cec que havia decidit separar-se un temps del seu oficial. En
una altra, li parlava del divorci. Ella i jo vam començar a sortir i, òbviament, em va
parlar del cec. Una vegada em va preguntar si m’agradaria sentir la darrera cinta del
cec. Això era fa un any. Jo hi sortia, em va dir. Jo vaig dir: molt bé, la sentiré. Vaig
preparar unes begudes i vam seure a la sala. Ens vam disposar a escoltar. Primer va
inserir la cinta a l’aparell i va ajustar els botons. Després va prémer una palanca.
L’aparell va fer uns quants sorolls i algú es va posar a parlar en veu molt forta. Ella
va abaixar el volum. Després d’uns minuts de xerrim inofensiu, vaig sentir el meu
nom dit per un estrany, el cec que jo ni coneixia! I després, això: «Per tot el que
m’has dit d’ell, només puc arribar a la conclusió que…» Però ens van interrompre, un
truc a la porta, alguna cosa, i mai més vam tornar a la cinta. Potser era millor. Havia
sentit el que volia sentir.
Ara aquest mateix cec venia a dormir a casa.
—Potser podria dur-lo a jugar a bitlles —li vaig dir a la meva dona.
Estava al costat de l’aigüera, preparant unes patates per posar-les al forn. Va
deixar el ganivet que estava fent servir i es va girar.
—Si m’estimes —em va dir— pots fer-ho per mi. Si no m’estimés, molt bé. Però
si tu tinguessis un amic, qualsevol amic, i l’amic vingués de visita, jo el faria sentir
còmode.
Es va eixugar les mans al drap dels plats.
—Jo no tinc cap amic cec —vaig dir jo.

—Tu no tens cap amic —va dir ella—. Punt. A més a més, què dimonis, acaba de
morir la seva dona! No ho pots entendre? L’home ha perdut la seva dona!
No vaig contestar. M’havia parlat una mica de la dona del cec. Es deia Beulah.
Beulah! És nom de negra.
—Era negra, la seva dona? —li pregunto.
—Estàs boig? —va dir la meva dona—. T’has tornat guillat o què?
Va caure una patata. Vaig veure com topava amb el terra i es ficava rodolant sota
la cuina.
—Què et passa? —em va dir—. Estàs borratxo?
—Només preguntava —vaig dir jo.
Just llavors la meva dona em va donar molts més detalls dels que jo volia saber.
Vaig preparar-me una copa i vaig seure a la taula de la cuina per escoltar. Algunes
peces de la història començaven a encaixar.
Beulah havia anat a treballar per al cec l’estiu següent que la meva dona. Ben
aviat es casaven per l’Església. Va ser un casament discret —qui pot voler anar a un
casament d’aquesta mena, per començar?—, eren només ells dos, el pastor i la dona
del pastor. Però no per això va deixar de ser un casament per l’Església.
Era el que volia Beulah, havia dit ell. Però Beulah ja devia tenir dintre seu el
càncer de glàndules en aquell moment. Després d’haver estat inseparables durant vuit
anys —inseparables, paraula de la meva dona— la salut de Beulah va davallar
ràpidament. Va morir a l’habitació d’un hospital de Seattle, amb el cec al costat del
llit i agafant-li la mà. S’havien casat, havien viscut i treballat junts, havien dormit
junts —tenien relacions sexuals, és clar— i el cec va haver-la d’enterrar. Tot això
sense que ell pogués veure mai com era aquella maleïda dona. Era més enllà de la
meva capacitat de comprensió. En sentir això, vaig estar una estona sentint llàstima
pel cec. I després em vaig trobar pensant quina vida més miserable devia haver portat
aquella dona. Imagina’t una dona que no es pugui veure mai en els ulls del seu
enamorat. Una dona que pot anar passant dia rere dia sense rebre ni el més mínim
compliment per la seva bellesa. Una dona, el marit de la qual no pot llegir mai
l’expressió que té a la cara, ja sigui de pena o d’una cosa millor. Una dona que pot
maquillar-se o no —què canviaria per a ell? Si volia, podia fer-se una ombra verda als
ulls, posar-se una agulla al nas, pantalons grocs i sabates color púrpura, tant se val. I
després morir-se, amb la mà del cec damunt la seva i els ulls vessant llàgrimes —me
l’estic imaginant— i possiblement amb un darrer pensament que podria ser aquest:
que ell no va saber mai com era, i ella era ja camí de la tomba. A Robert li va quedar
una pòlissa d’assegurances petita i mitja moneda de vint pesos mexicans. L’altra
mitja era a la caixa amb ella. Patètic.
Així que quan va ser el moment, la meva dona va anar a l’estació a buscar-lo.
Sense res més a fer que esperar —evidentment li donava a ell la culpa d’això—
m’estava bevent una copa i mirant la televisió quan vaig sentir el cotxe que parava a
la porta. Em vaig alçar del sofà amb el vas i vaig acostar-me a la finestra per mirar.

Vaig veure que la meva dona reia mentre aparcava. La vaig veure sortir del cotxe
i tancar la porta. Encara anava amb el somrís a la cara. Sorprenent, simplement. Va
fer la volta al cotxe i va arribar on el vell ja començava a sortir. Aquell cec, imagina’t,
duia una barba florida! Un cec amb barba! Massa, dic jo. El cec va ficar la mà al
seient del darrere i va treure una maleta. La meva dona el va agafar per el braç, va
tancar la porta del cotxe i, tot parlant, el va guiar pel caminet i van pujar les escales
del porxo del davant. Jo vaig apagar el televisor. Em vaig acabar la copa, vaig aclarir
el vas i em vaig assecar les mans. Després vaig anar cap a la porta.
—Vull que coneguis Robert. Robert, aquest és cl meu marit. Ja t’he parlat d’ell.
Estava radiant d’alegria. Tenia el vell agafat per la màniga.
El cec va deixar la maleta i va alçar la mà.
Jo la vaig agafar. Va prémer fort, la va mantenir una estona agafada i després la va
deixar anar.
—Tinc la sensació que ja ens coneixíem —va dir.
—Igualment —vaig dir jo.
No sabia què podia dir. Després vaig dir:
—Benvingut, he sentit a parlar molt de tu.
Llavors ens vam començar a moure, en grup, del porxo a la sala, amb la meva
dona guiant-lo pel braç. El cec duia la cartera a l’altra mà. La meva dona deia coses
com: «A la teva esquerra, Robert. Molt bé. Ara vigila, hi ha una cadira. Exacte. Seu
aquí. Això és el sofà. El vam comprar no fa ni dues setmanes».
Vaig començar a dir alguna cosa del sofà anterior. Però no vaig dir res. Després
volia dir alguna altra cosa, del paisatge de les vores del Hudson. El fet que quan vas a
Nova York has de seure a la part dreta del tren i tornant de Nova York a l’esquerre.
—Has tingut bon viatge? —va dir-li—. Per cert, a quina banda del tren estaves
assegut?
—Quina pregunta, quina banda! —va dir la meva dona—. Què hi fa a quina
banda?
—Només preguntava.
—A la dreta —va dir el vell—. Feia gairebé quaranta anys que no anava amb el
tren. Des de nen. Amb els meus pares. Ha passat molt temps. Quasi n’havia oblidat la
sensació. Ja tinc cabells blancs. Bé és el que m’han dit. ¿Semblo distingit, estimada?
—li va preguntar a la meva dona.
—Sembles distingit, Robert —va dir ella—. Robert. Robert, estic tan contenta de
veure’t.
Finalment la meva dona va deixar de mirar el cec i em va mirar a mi. Em va fer
l’efecte que no li agradava gens el que veia. Vaig arronsar les espatlles.
Jo no havia vist, ni conegut personalment, ningú que fos cec. El cec aquest tenia
més de quaranta anys, un home pesat i calb amb les espatlles carregades, com si hi
dugués un gran pes. Duia uns pantalons marrons amples, una camisa marró clar,
corbata i una jaqueta esportiva. Xocant. A més a més tenia aquella barba florida. Però

no feia servir bastó, ni tan sols ulleres fosques. Jo sempre havia pensat que les ulleres
fosques eren una cosa obligada per als cecs. El fet era que m’hauria agradat que en
portés. A primera vista, els seus ulls eren com els ulls de qualsevol altre. Però si te’ls
miraves de prop, hi veies alguna cosa diferent. Per començar, a l’iris hi havia massa
blanc i les pupil·les es movien per l’òrbita sense que ell se n’adonés ni fos capaç
d’aturar-les. Horripilant. Quan li estava contemplant la cara, vaig veure que la
pupil·la esquerra se li desviava cap al nas mentre l’altra feia esforços per mantenir-se
quieta. Però només era un esforç, perquè aquell ull errava a la ventura sense que ell
ho sabés ni ho volgués.
—Et prepararé una beguda —vaig dir—. Què et ve de gust? Tenim una mica de
cada cosa. És un dels nostres entreteniments.
—Sóc escocès per les quatre bandes —va dir de seguida amb la seva veu
profunda.
—Molt bé —vaig dir—. N’estava segur.
Va posar els dits damunt la maleta que era a la vora del sofà. S’estava
familiaritzant amb el lloc. No li ho vaig pas retreure.
—Portaré això a la teva habitació —va dir la meva dona.
—No, ja està bé —va dir amb veu forta el cec—. Ja la pujarem quan pugi jo.
—Una mica d’aigua amb el whisky? —vaig dir jo.
—Molt poqueta —va dir ell.
—Ho sabia.
—Només una gota. Saps l’actor irlandès, Barry Fitzgerald? Jo sóc com ell. Quan
bec aigua, deia Fitzgerald, bec aigua. Quan bec whisky, bec whisky.
La meva dona va riure. El cec es va posar la mà a la barba. La va fer aixecar a poc
a poc i la va deixar anar.
Vaig preparar les begudes, tres vasos grossos de whisky amb un rajolí d’aigua a
cada un. Després ens vam posar còmodes i vam començar a parlar dels viatges de
Robert. Primer el llarg vol de la Costa Oest a Connecticut, cobert. Després, de
Connecticut aquí amb tren. Vam prendre una altra copa pel que fa aquesta part del
viatge.
Vaig recordar que havia llegit a algun lloc que els cecs no fumaven perquè,
segons s’especulava, no podien veure el fum que exhalaven. Jo creia que això, i
només això, era tot el que sabia dels cecs. Però aquest cec es va fumar la cigarreta
fins al final i després en va encendre una altra. El cec va acabar omplint el cendrer i la
meva dona el va buidar.
Quan vam seure a taula per sopar, vam prendre una altra copa. La meva dona va
amuntegar en el plat de Robert els trossos de carn, les patates al forn i les mongetes
verdes. Jo li vaig posar mantega a dues llesques de pa.
—Aquí tens pa amb mantega.
Vaig beure una mica.
—Ara resem —vaig dir, i el vell va baixar el cap.

La meva dona em va mirar bocabadada.
—Resem perquè no soni el telèfon i no se’ns refredi el menjar.
Ens hi vam posar. Ens vam menjar tot el que hi havia damunt la taula. Vam
menjar com si no hi hagués d’haver un demà. No parlàvem. Menjàvem. Ens vam
afartar. Com si pasturéssim per la taula. Menjàvem seriosament. El cec va localitzar
el menjar de seguida, sabia exactament on era cada cosa al plat. Jo mirava amb
admiració com feia servir el ganivet i la forquilla per tallar la carn. Tallava dos
trossos de carn, se’ls ficava a la boca amb la forquilla i després partia un tros del pa
amb mantega i se’l menjava. Tot seguit es bevia un bon vas de llet. No semblava
amoïnar-lo haver de fer servir els dits de tant en tant.
Vam acabar-nos-ho tot, incloent mig pastís de maduixa. Vam estar uns instants
asseguts com si estiguéssim atordits. Teníem la cara plena de suor. Finalment, ens
vam aixecar de la taula i vam deixar allà els plats bruts. No vam mirar enrere. Vam
anar cap a la sala i vam tornar a seure als nostres llocs. Robert i la meva dona van
seure al sofà. Jo a la butaca gran. Vam prendre dues o tres copes més mentre ells
parlaven de les coses importants que els havien passat a cadascun en els darrers deu
anys. La major part del temps, jo només escoltava. De tant en tant m’hi afegia. No
volia que ell pensés que me n’havia anat de l’habitació, i no volia que ella pensés que
em sentia deixat de banda. Parlaven de coses que els havien passat a ells —a ells!—
els últims deu anys. Vaig esperar en va sentir el meu nom pronunciat pels dolços
llavis de la meva dona: «I llavors va entrar en escena el meu estimat marit», o una
cosa així. Però no vaig sentir res per l’estil. Més coses sobre Robert. Feia l’efecte que
Robert havia fet una mica de cada cosa, un típic factòtum cec. Però, recentment, ell i
la seva dona tenien una distribuïdora dels productes d’Amway, d’on vaig imaginar-
me que treien els diners per viure, com efectivament era. Aquell cec també era
radioafeccionat. Ens explicava amb la seva veu greu, les converses que havia tingut
amb radioafeccionats de Guam, Filipines, Alaska i fins i tot Tahití. Deia que tenia
molt amics allà si volia anar a visitar-los. De tant en tant girava la seva mirada cega
cap a mi, es posava la mà sota la barba i em preguntava alguna cosa. Quant temps
feia que treballava al mateix lloc? (Tres anys). M’agradava la feina? (No). Pensava
continuar amb aquesta feina? (Quines opcions tenia?). Finalment, quan em va
semblar que la conversa començava a defallir, em vaig aixecar i vaig engegar la
televisió.
La meva dona em va mirar amb irritació. Estava a punt d’empipar-se. Llavors va
mirar el cec i va dir:
—Robert, tens televisor?
—En tinc dos, estimada. Un de colors i un blanc i negre, una relíquia. És graciós,
però sempre que engego el televisor, cosa que faig tot sovint, engego l’aparell de
colors. És graciós, no?
Jo no sabia pas què dir, d’això. De fet no tenia absolutament res a dir. No tenia
opinió. Així, que em mirava el programa de notícies i intentava sentir què deien.

—Aquest televisor és de colors —va dir el cec—. No em pregunteu com ho sé,
però ho sé.
—L’hem comprat fa poc.
El cec va fer un altre glop del vas. Va alçar-se la barba, la va ensumar i la va
deixar caure un altre cop. Va inclinar-se cap endavant. Va col·locar el seu cendrer a la
tauleta del cafè, després va acostar l’encenedor a la cigarreta. Va fer-se enrere en el
sofà i va creuar les cames pels turmells.
La meva dona es va posar la mà a la boca i va badallar. Es va estirar.
—Em penso que aniré a dalt a posar-me la bata. Tinc ganes de canviar-me.
Robert, posa’t còmode.
—Ja estic còmode —va dir el cec.
—Vull que et sentis còmode en aquesta casa —va dir ella.
—Em sento molt còmode.
Després que ella marxés de l’habitació, ell i jo vam estar escoltant la previsió del
temps i després el resum dels esports. Feia tanta estona que la meva dona havia pujat
a dalt que en aquells moments no estava segur que acabés tornant. Vaig pensar que se
n’havia anat al llit. A mi m’hauria agradat que tornés a baixar. No volia que em
deixés sol amb un cec. Aleshores li vaig preguntar si volia una altra copa i em va dir
que és clar. Després li vaig preguntar si volia fumar una mica d’herba amb mi. Li
vaig dir que tenia unes quantes cigarretes fetes. No era cert, però pensava fer-ho en
un tres i no res.
—La provaré amb tu —va dir.
—Fantàstic —vaig dir jo—. Aquí hi ha l’herba.
Vaig preparar les copes i vaig seure al seu costat al solà. Llavors en vaig cargolar
dos de gruixuts. En vaig encendre un i li vaig passar. El va agafar entre els dits i va
fer-ne una pipada.
—Has d’aguantar el fum tant com puguis —li vaig dir.
Vaig veure de seguida que no sabia de què anava.
La meva dona va baixar amb la bata rosa i les sabatilles roses.
—De què fa olor! —va dir.
—Se’ns ha acudit que podíem fumar una mica de marihuana —vaig dir jo.
Em va llançar una mirada salvatge. Després va mirar el ceç i va dir:
—Robert, no sabia que fumaves.
—Ho faig ara, estimada. Sempre hi ha una primera vegada per a cada cosa. Però
no noto res, encara.
—Aquesta herba és força suau —vaig dir jo—. És una herba, lleugera. És un tipus
de droga amb el qual pots continuar raonant. No et deixa totalment confús.
—No, no massa, xaval —va dir, i va riure.
La meva dona va seure al sofà entre el cec i jo. Li vaig passar el porro. El va

agafar, va fer una pipada simbòlica i me’l va tornar.
—Cap on va? —va dir. I després—: No hauria de fumar. Gairebé no puc mantenir
els ulls oberts. Aquest sopar m’ha deixat esgotada. No hauria d’haver menjat tant.
—És el pastís de maduixa —va dir el cec—. Ha estat això.
Després de dir això va riure amb ganes. Després va afirmar amb el cap.
—Encara en queda —vaig dir jo.
—En vols més, Robert? —va dir la meva dona.
—Potser d’aquí una estona —va dir ell.
Vam fer atenció al televisor. La meva dona va tornar a badallar.
—Si tens ganes d’anar al llit, Robert, el tens preparat. Suposo que avui has tingut
un dia molt llarg. Quan te’n vulguis anar a dormir, m’ho dius. Robert? —va dir tot
estirant-li el braç.
Ell va tornar en si i va dir:
—M’ho he passat molt bé. És millor que les cintes, no?
—Et toca —vaig dir jo tot posant-li el porro als dits.
Ell va fer una pipada, va aguantar el fum i després el va deixar anar. Éra com si
portés fent-ho des dels nou anys.
—Gràcies, xaval —va dir—. Però em penso que ja n’he pres prou. Em sembla
que estic començant a notar-ho.
Va passar-li el porro candent a la meva dona.
—Jo igual —va dir—. Tampoc en vull més.
Va agafar el porro i me’l va passar a mi.
—Ara em quedaré asseguda entre vosaltres dos una estona amb els ulls tancats.
Però no deixeu que us molesti, d’acord? Cap dels dos. Si us molesto, digueu-m’ho,
d’acord? Si no, em quedaré aquí asseguda amb els ulls tancats fins que vulgueu anar
a dormir. Quan vulguis, Robert, el llit està preparat. És just al costat de la nostra
habitació, a dalt de les escales. Quan vulguis ja t’ho ensenyarem. Si m’adormo,
desperteu-me.
Després de dir això va tancar els ulls i es va posar a dormir.
Les notícies ja havien acabat. Em vaig aixecar i vaig canviar de canal. Vaig tornar
a seure al sofà. Vaig desitjar que la meva dona no s’hagués quedat adormida. Tenia el
cap recolzat al respatller del sofà i la boca oberta. S’havia mogut de manera que la
bata li deixava una sucosa cuixa al descobert. Vaig estirar el braç per posar-li la bata
bé i llavors vaig fer una mirada al cec. Què dimonis! Vaig deixar-li caure la bata un
altre cop.
—Quan vulguis més pastís de maduixa, m’ho dius —vaig dir—. Estàs disposat a
jeure a la palla?
—No, encara no —va dir—. Em quedaré aquí amb tu, xaval. Si et sembla bé. Em
quedaré aquí fins que tu te’n vagis a dormir. No hem tingut ocasió de parlar. Entens
què vull dir? Tinc la sensació que ella i jo hem monopolitzat la vetllada.
Va alçar-se la barba i la va deixar anar. Va agafar les cigarretes i l’encenedor.

—Mol bé —vaig dir jo. I després—: M’agrada tenir companyia.
I suposo que m’agradava. Cada nit fumava herba i em quedava aixecat tanta
estona com podia fins que m’adormia. La meva dona i jo no anàvem quasi mai al llit
a la mateixa hora. Quan me n’anava a dormir, tenia aquells somnis. De vegades em
despertava a mig somni i tenia el cor palpitant desesperadament.
A la televisió estaven fent alguna cosa sobre l’Església i l’Edat Mitjana. No era un
programa normal. Jo volia veure alguna altra cosa. Vaig passar als altres canals. Però
tampoc no hi havia res. Així que vaig tornar al primer canal i em vaig disculpar.
—Està bé, xaval —va dir el cec—. A mi em sembla bé. Tot el que tu vulguis
veure em sembla bé. Sempre estic aprenent alguna cosa. Mai no s’acaba d’aprendre
coses. No em farà pas mal aprendre alguna cosa aquesta nit. Tinc orelles.
Vam estar una estona sense dir res més. Ell estava inclinat cap endavant, amb el
cap girat cap a mi i l’orella dreta en línia amb el televisor. Força desconcertant. De
tant en tant li queien les parpelles i les tornava a obrir de cop. De tant en tant es
posava els dits a la barba i se l’estirava com si estigués pensant el que sentia a la
televisió.
A la pantalla es veia un grup d’homes amb caputxes que eren atacats i turmentats
per uns homes vestits d’esquelets i d’altres vestits de diables. Els homes que anaven
de diables portaven màscares, banyes i llargues cues. L’espectacle formava part d’una
processó. El locutor anglès que ho narrava va dir que allò passava una vegada a l’any,
a Espanya. Vaig intentar explicar al cec què veia.
—Esquelets. Ja sé què són —va dir fent un moviment afirmatiu amb el cap.
La televisió mostrava la catedral. Després una visió llarga i lenta d’una altra
catedral. Finalment, va aparèixer la imatge de la famosa catedral de París, amb els
seus boterells i les agulles que s’enlairaven fins als núvols. La càmera va fer-se enrere
per mostrar tot el conjunt de la catedral alçant-se per damunt l’horitzó.
Hi havia moments que el locutor anglès que explicava la història callava i deixava
que la càmera mostrés les catedrals. O, si no, ensenyava el camp, homes treballant els
camps darrere els bous. Vaig esperar tant com vaig poder. Llavors vaig tenir la
sensació que havia de dir alguna cosa.
—Ara estan ensenyant els voltants de la catedral. Gàrgoles. Petites estàtues que
semblen monstres. Ara em penso que són a Itàlia. Sí, són a Itàlia. A les parets de
l’església hi ha unes pintures.
—Són frescos, xaval? —em va preguntar abans de fer un glop de la seva copa.
Vaig agafar el meu vas. Però era buit. Vaig tractar de pensar què podia recordar.
—M’estàs preguntant si són frescos? —vaig dir—. És una bona pregunta. No ho
sé.
La càmera va desplaçar-se a una catedral de fora de Lisboa. Les diferències de la
catedral portuguesa amb les catedrals de França i Itàlia no eren grans. Però n’hi
havien. Principalment per dintre. Llavors se’m va acudir una cosa i vaig dir-la.
—Se m’acaba d’acudir una cosa. ¿Tens alguna idea de com és una catedral? Quin

aspecte té, o com és? Em segueixes? Si algú et parla d’una catedral, tens una idea de
què parlen? Saps quina diferència hi ha entre una catedral i, diguem, una església
baptista?
Va deixar sortir el fum per la boca.
—Sé que per construir-les van fer falta centenars de treballadors durant cinquanta
o cent anys —va dir—. És el que acaba de dir aquest home. Sé que a una mateixa
catedral hi han treballat generacions de famílies. També he sentit que ho deia. Els
homes que la començaven no podien veure mai el seu treball acabat. En això, xaval,
no són pas diferents de la resta, oi?
Va riure. Després li van tornar a caure les parpelles. Va afirmar amb el cap.
Semblava estar-se adormint. Potser s’estava imaginant ell mateix a Portugal. Ara
sortia una altra catedral a la pantalla. Aquesta era a Alemanya. La veu de l’anglès va
tornar a parlar.
—Catedrals —va dir el cec.
Va seure bé i va fer anar el cap endavant i endarrere.
—Si vols que et digui la veritat, això es tot el que en sé. El que t’he dit. El que li
he sentit a dir. Però potser me’n podries descriure una. M’agradaria que ho fessis.
M’agradaria. Si vols que et digui, de fet, no tinc la idea feta.
Vaig mirar de concentrar la presa de la catedral de la televisió. Com podia posar-
me a descriure-la? Però suposem que la meva vida depenia d’això. Suposem que
m’està amenaçant un boig que em diu: ho fas o, si no…
Vaig mirar-me la catedral una mica més abans que l’escena passés als camps. No
servia de res. Vaig girar-me cap al cec i li vaig dir:
—Per començar, són molt altes.
M’anava mirant la sala per veure si m’inspirava.
—Pugen molt amunt. Ben amunt. Cap al cel. Algunes són tan grosses que han de
tenir tot de suports. Perquè puguin aguantar-se dretes, per dir-ho així. Aquests suports
es diuen boterells. Per alguna raó, em recorden els viaductes. Però potser tampoc saps
com són els viaductes, oi? De vegades les catedrals tenen dimonis i coses així a la
façana. De vegades senyors i senyores. No em preguntis per què.
Ell estava dient que sí amb el cap. Tota la part superior del seu cos semblava
moure’s endavant i endarrere.
—No ho estic fent gaire bé, oi? —vaig dir.
Ell va deixar de moure el cap i va inclinar-se cap endavant. Mentre m’escoltava,
s’anava passant els dits per la barba. No m’estava explicant be, això era claríssim.
Però ell esperava que continués de totes maneres. Va assentir, com si tractés
d’animar-me. Jo vaig intentar pensar què més dir.
—Són realment grans —vaig dir—. Són massisses. Són fetes de pedra. Marbre,
també de vegades. En aquells temps, quan construïen catedrals, els homes volien
estar a prop de Déu. En aquells temps, Déu era una part important de la vida de
tothom. Pot deduir-se del fet que construïssin catedrals. Ho sento —vaig continuar—,

però em sembla que això és tot el que puc dir. No ho fet gens bé.
—Està bé, xaval —va dir el cec—. Ep, escolta. Espero que no et molesti que et
faci preguntes. Et puc preguntar una cosa? Una pregunta senzilla, sí o no. Tinc
curiositat i no es tracta d’una ofensa. Ets el meu amfitrió. Però deixa’m preguntar-te
si ets d’alguna manera religiós. Et sap greu que t’ho pregunti?
Jo vaig negar amb el cap. Ell no ho podia veure, però. Tant li feia que li fes l’ullet
com que mogués el cap.
—Em penso que no crec. No crec en res. De vegades és dur. M’entens què vull
dir?
—Sí, és clar —va dir ell.
—Molt bé —vaig dir jo.
El locutor anglès continuava parlant. La meva dona va fer un sospir entre somnis.
Va respirar profundament i va continuar dormint.
—M’hauràs de perdonar —vaig dir jo—. Però no et sé dir com és una catedral.
Simplement, no sé com fer-ho. No puc fer que el que he fet.
El cec seia molt recte, amb el cap inclinat per escoltar-me.
—I.a veritat és que les catedrals no em diuen res especial. Res. Catedrals. Són una
cosa que un veu a la televisió a última hora de la nit. És tot el que són.
Va ser llavors quan el cec va aclarir-se la gola. Va pujar-li alguna cosa. Va treure
el mocador de la butxaca del darrere.
—Ho he entès, xaval. Està bé. Coses que passen. No t’hi encaparris —va dir—.
Però escolta’m. Em faries un favor? Tinc una idea. Per què no mires si tens un paper
gruixut? I un llapis. Farem una cosa. En dibuixarem una tots dos. Busca un paper i un
llapis. Vinga, xaval, porta-ho.
Així que vaig pujar a dalt. Sentia les cames totalment laxes. Les tenia com em
quedaven després de córrer una estona. Vaig mirar els objectes de l’habitació de la
meva dona. Hi havia uns quants bolígrafs dins d’una cistelleta damunt la taula. I
després vaig intentar pensar on podia trobar el tipus de paper que volia.
A baix, a la cuina, vaig trobar-hi una bossa que tenia unes quantes pells de ceba al
fons. Vaig buidar-la i la vaig sacsejar. La vaig portar a la sala i vaig seure amb la
bossa a frec de les cames. Vaig desplaçar unes quantes coses, vaig allisar les arrugues
del paper i el vaig estendre damunt la tauleta.
El cec va baixar del sofà a terra i va seure al meu costat damunt la catifa.
Va passar els dits pel paper. Va tocar els extrems del paper. Les puntes, fins i tot
les puntes. Va passar els dits per les vores.
—Molt bé —va dir—. Molt bé, fem-la.
Va agafar-me la mà, la mà que aguantava el bolígraf. Va tancar la mà damunt la
meva.
—Vinga, xaval, dibuixa —va dir—. Dibuixa. Ja veuràs. Jo et seguiré. Sortirà bé.
Ara comença tal com et dic. Ja veuràs. Dibuixa.
I vaig començar. Primer vaig dibuixar una caixa que semblava una casa. Podia

haver estat la casa on jo vivia. Després li vaig posar una teulada. A cada punta de la
teulada, vaig dibuixar-hi agulles. Una bogeria.
—Excel·lent —va dir—. Fantàstic. Ho estàs fent molt bé. No havies pensat mai
que et pogués passar una cosa així a la vida, eh, xaval? Bé, la vida és estranya, ja ho
sabem. Dibuixa, dibuixa.
Vaig dibuixar-hi finestres amb arcs. Vaig posar-hi boterells. Hi vaig penjar portes
enormes. No podia parar. Els canals de televisió ja no feien res. Vaig deixar el
bolígraf i vaig obrir i tancar els dits unes quantes vegades. El cec va palpar el paper.
Va passar la punta dels dits per damunt el tros de paper on havia dibuixat, i va
assentir amb el cap.
—Ho estem fent bé —va dir.
Vaig tornar a agafar el bolígraf i ell va posar-la mà damunt la meva. Vaig
continuar dibuixant. No sóc artista, però vaig continuar dibuixant igual.
La meva dona va obrir els ulls i ens va mirar. Era al sofà, amb la bata ben oberta.
—Què esteu fent? —va dir—. Digueu-m’ho, ho vull saber.
Jo no vaig contestar res.
—Estem dibuixant una catedral —va dir el cec—. Ell i jo l’estem fent. Fes més
força —em va dir a mi—. Molt bé. Perfecte. Ho has aconseguit, xaval. Et pensaves
que no podries. Però has pogut, no? Ara vas que espetegues. Entens què vull dir?
D’aquí un moment haurem aconseguit realment alguna cosa. Com tens el braç? Posa-
hi una mica de gent. Què és una catedral sense gent?
—Què passa? —va dir la meva dona—. Robert, què esteu fent? Què passa?
—No passa res —li va dir—. Ara tanca els ulls —em va dir a mi.
Ho vaig fer. Vaig tancar-los com m’havia demanat.
—Els tens tacats? No m’enredis.
—Els tinc tancats —vaig dir jo.
—Deixa’ls tancats —va dir—. No paris ara. Dibuixa.
Així que vam continuar dibuixant. Els seus dits guiaven els meus mentre la meva
mà recorria el paper, no m’havia passat mai fins llavors una cosa d’aquell tipus.
Però tenia els ulls tancats. Vaig decidir que els deixaria tancats una estona més.
Em va semblar que era el que havia de fer.
—I bé? —va dir—. Estàs mirant?
Encara tenia els ulls tancats. Estava a casa meva. Això ho sabia. Però no tenia la
sensació de ser dins d’enlloc.
—És realment fantàstic —vaig dir.

RAYMOND CLEVIE CARVER, JR. (Oregon, 25 de maig de 1938 - Port Angeles, 2
d'agost de 1988).
Fou un poeta i escriptor de contes estatunidenc. Casat dues vegades i alcohòlic, va
romandre sobri els últims deu anys de la seva vida. És autor de narracions sovint
ambientades en el NO de la costa nord-americana del Pacífic. La seva escriptura, de
gran sobrietat, evita les disquisicions psicològiques i l'estil rebuscat i prima el
minimalisme i la descripció realista de la vida dels personatges, sovint obrers
alienats, dominats per la sensació de fracàs en la seva vida quotidiana. Els crítics el
consideren el pare del «realisme brut».
Les seves obres principals són Vols callar, sis plau? (1976); De què parlem quan
parlem de l'amor? (1981) i Catedral (1984). Principiants, la versió original de
Carver de De què parlem quan parlem de l'amor es va editar l'any 2009 sense les
correccions i retallades del seu editor Gordon Lish. Fires (1983) és un recull de
poemes, assaigs i narracions.

Cated Ral

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Cated Ral

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

S'ha

afirmat que el relat curt és la forma narrativa per excel·lència de la

Editor digital: GossetInofensiu

Fran em va donar un cop de colze i va assenyalar-me el televisor amb un moviment

Un dia va arribar a casa de la feina a última hora de la tarda. Va aparcar el cotxe i va

J.P. i jo som al porxo del davant de l’establiment de desintoxicació de Frank Martin.

ebookelo.com - Página 100

ebookelo.com - Página 101

ebookelo.com - Página 102

ebookelo.com - Página 103

ebookelo.com - Página 104

ebookelo.com - Página 105

ebookelo.com - Página 106

ebookelo.com - Página 107

ebookelo.com - Página 108

ebookelo.com - Página 109

ebookelo.com - Página 110

ebookelo.com - Página 111

ebookelo.com - Página 112

ebookelo.com - Página 113

ebookelo.com - Página 114

ebookelo.com - Página 115

ebookelo.com - Página 116

ebookelo.com - Página 117

ebookelo.com - Página 118

ebookelo.com - Página 119

ebookelo.com - Página 120

Sento la veu de Harley abans de veure’l.

ebookelo.com - Página 121

ebookelo.com - Página 122

ebookelo.com - Página 123

ebookelo.com - Página 124

ebookelo.com - Página 125

ebookelo.com - Página 126

ebookelo.com - Página 127

ebookelo.com - Página 128

ebookelo.com - Página 129

ebookelo.com - Página 130

ebookelo.com - Página 131

ebookelo.com - Página 132

ebookelo.com - Página 133

ebookelo.com - Página 134

ebookelo.com - Página 135

ebookelo.com - Página 136

ebookelo.com - Página 137

ebookelo.com - Página 138

ebookelo.com - Página 139

ebookelo.com - Página 140

ebookelo.com - Página 141

ebookelo.com - Página 142

ebookelo.com - Página 143

ebookelo.com - Página 144

ebookelo.com - Página 145

ebookelo.com - Página 146

You might also like