Família: quelcom superat?

En una societat individualista, la plaga de la soledat va estenent-se. Es veu més gent

sola: grans, nens, i la pitjor soledat, l'acompanyada, l'existència amb algú que no es suporta,
perquè com va dir Goethe: "la família és taula de salvació o pou de perdició". L'ambient en
què ens trobem, les seves formes culturals, provoquen en nosaltres aquestes preguntes: “La
família és tan essencial per a la persona?”, i davant tant de fracàs familiar: “Com
aconseguir que no sigui el matrimoni quelcom insuportable a la llarga?”
És veritat que hi ha dolor en moltes llars, però també és cert que “els dolors obren
una porta a la profunda veritat sobre nosaltres mateixos” (P. Viladrich), i deia Chesterton
que en el matrimoni pot haver-hi tragèdia, però si el matrimoni se sosté, la tragèdia té
sentit, no és absurda, no és per a res vana o fútil, sinó que dóna molts fruits. La vida en
família no és com si els esposos fossin dos rellotges suïssos, unes “màquines perfectes”,
sinó que com en els cicles vitals hi ha primaveres però també tardors i hiverns… i
l'acceptació de les imperfeccions de l'altre dona pas cap a un amor madur, s'arriba a poder
dir: “som un desastre però estem junts, ens sentim a casa, i això ens fa feliços, podem
escriure una història plegats”. És com una passió que porta a no rendir-se davant les
dificultats, a prioritzar la protecció de la família. I aquesta és la millor teràpia perquè els
cònjuges i els fills siguin feliços, no es trobin sols. La separació és per a casos dramàtics,
però és sempre l'últim recurs, davant el dany físic o moral greu, quan la convivència ja és
impossible. No obstant això, excepte aquests casos, encara que mantenir la família suposi
sacrificis per als esposos, és qüestió d'estimar als altres, i sobretot als fills: anteposar-los al
que diem la "realització personal" egolàtrica, saber que la solidesa de la família és per als
fills -i els esposos- la millor prevenció del síndrome de soledat.
Pot sonar a hipòcrita, poc natural, aquesta recerca de reparar quelcom que s'ha
trencat segons sembla per sempre, o l'intentar superar l'engany causat per l'altre cònjuge, o
aquella situació que diem “sense sortida” a la que s'ha arribat. És més, se sent “injusta” una
situació de convivència falsa… però dins el teatre del món cal fer una mica de teatre, sabent
que si separem justícia d'amor, queda la gran desgràcia: injustícia amb desamor, perquè
com deia Albert Camus, "només és tristesa -soledat- no ser estimat i no estimar. El que
passa és que avui el nostre món agonitza a conseqüència d'aquesta desgràcia: la llarga
reivindicació de la justícia ha desterrat l'amor que, no obstant això, va ser el que li va donar
naixement".
I la prova que la “autenticitat” de llençar-ho tot per la borda no funciona és aquesta:
estem en un món ple d'hipocresia, on els governs estan manats per interessos econòmics
(que són la causa de les guerres d'Orient, etc.), on les vertaderes motivacions de moltes
actuacions no es diuen, on no hi ha comunicació real sinó màrqueting i veure com agradar.
I la mateixa fatuïtat ens sembla trobar-la en tantes estructures i discursos amb noms de
filantropia teòrica… mentre veiem que el món està ple de violència, formes ocultes
d'agressivitat. I quina és la causa d'aquesta patologia, d'aquestes formes de violència i
ressentiment? N’apuntaré dues, sense excloure que hi hagi altres: 1) l'individualisme que
trenca la dignitat de la persona, la seva relació amb Déu i els altres, una forma d’egoisme
verinós que relativitza tot, no creu en la veritat, s’enfonsa en una existència “cosificada”, és
a dir oberta només a omplir-se de sensacions vanes en una societat tecnològica; 2) una
educació afectiva insuficient, falta la llar, és una societat sense amor. La educació del cor es
realitza en primer lloc allà on hi ha la base de tota societat i de la persona: a la “família”. I
si falla, apareix sovint la soledat existencial.
Llucià Pou Sabaté