La síndrome de la nena bona

Des de sempre els homes i les dones han tingut els rols molt marcats i diferenciats. Per

una banda, el home ha sigut el que sustentava econòmicament i protegia a la família

de possibles amenaces externes. Per altra banda, la dona sempre s’ha dedicat a cuidar

de la família, netejar, ser fidel, no donar la seua opinió i, molt menys, a fer el que vol

quan vol.

Tot seguit, aquesta distinció està hui dia vigent a la societat actual i ha implicat unes

malalties pròpies de homes i unes altres destinades a les dones perquè, clar, la

psicologia també és diferencia segons el gènere.

Pel que fa a la dona, s’està estudiant una nova infermetat que exclusivament la

pateixen elles i que experimenta tres de cada quatre al nostre país. S’anomena La

síndrome de la nena bona.

En síntesi, aquesta afecció és un tipus de trastorn que impulsa a fer-ne cas,

principalment, als desitjos i necessitats dels altres abans que els propis, la qual cosa

desemboca en una gran alienació a qui la té.

Convé ressaltar que més que una malaltia és una característica social. Les dones

sempre han anat en últim lloc perquè les seues aficions i somnis han sigut menys

importants que els del marit, pare o germà. Es a dir, a nosaltres ens han ensenyat que

hem de voler és el plaer i la tranquil·litat de la resta i no la pròpia; per això, posar-li

nom d’infermetat a una forma de masclisme és una altra forma de que la població

continue pensant que el problema és la psicologia de la dona i els seus trets mentals en

comptes de analitzar que la causa es el patriarcat.

Comptat i debatut, el món no està preparat per a atendre als projectes i propòsits de

les dones perquè els homes no han aprés com ser empàtics, ajudar de forma

desinteressada i molt menys a fer-ho junt a una dona.

Cristina La Verinosa