Si a la vida.

Celine Dion acaba de tenir un fill, i diu també que ella viu gràcies a un sacerdot
catòlic, que quan la seva mare volia avortar al assabentar-se que tindria el fill que feia
14, li va dir que no podia acabar amb una vida que no li pertanyia, "que no tenia dret a
anar contra la naturalesa", deia la cantant del tema de "Titanic", i "tant bon punt la meva
mare es va recuperar del desànim, no va perdre ni un minut en auto-compadir-se i va
estimar-me tant apassionadament com havia estimat a tots". El primer diumenge de
febrer celebrem la Jornada a favor de la vida, penso que en aquest temps de tanta
"cultura de la mort" és molt bo reflexionar sobre la vida. No voldria ara interpretar la
declaració del nou President dels Estats Units per deixar de subvencionar avortaments,
però una enquesta realitzada allà a nivell nacional diu que la majoria d'americans pensa
que l'avortament és un assassinat comès contra la vida humana (1005 votants, dels que
un 51 % pensa que "l'avortament destrueix una vida humana i és assassinat", mentre que
un 35 % creu el contrari, un 8 % no està d'acord amb cap de les dues formulacions, i un
6 % diu que no sap).
Elizabeth Klein deia en un article que, amb una infecció de vagina i amb 3 fills,
va quedar -per un error del control de natalitat- en estat, als seus 40 anys. Va rebre una
pressió psicològica molt forta, ja que ella havia escrit sobre el dret de la dona a avortar,
però "al menys per aquesta vegada, pensava que això no era per a mi. En el millor dels
casos, l'avortament és una decisió difícil i dolorosa, quelcom que no es fa sense una
greu necessitat", deia. Li varen dir que podria ser que nasqués el nadó amb el síndrome
de Down, i va desitjar l'avortament. "Fins que, tombada sobre la llitera on tindria lloc
l'amniocetesis, vaig veure a la pantalla del scanner el cap perfectament format del nen
que portava dins, i... ¡jo estimava aquell nen!"; aquella visió "va transformar el meu
últim embaràs de accident en quelcom positivament volgut. Des que va néixer la petita
ja podem entendre la vida sense que hi fos ella". El títol de l'article és "un fill de
propina".
Totes actuen així? No. Veiem un altre cas, el de Elinor Nelson, que al rebre la
noticia de un altre embaràs, quan tenia també 3 fills, precisament trigèmins (per
fecundació artificial, ja que no podia tenir fills, pensava, però vuit mesos després va
quedar en estat). Tenia por de matar el seu fill, "em repugnava la idea de tombar-me en
una taula de operacions i que em traguessin aquella vida del meu interior amb una
aspiradora". El radiòleg va ensenyar-li la localització del fetus, i fins i tot el bategar del
cor i les dimensions. Quan va avortar, estava "aclaparada de tristesa. 'Em sap molt de
greu no haver-te estimat -vaig dir al fet-. Em sap molt de greu". Desprès, la depressió,
que va marxar... però la profunda tristesa de no haver-lo estimat.
Son dos decisions diferents. Una, la de tenir un fill a 40 anys, quan podia ja ser
avia: ja no podrien anar al cine o sortir, però tenien la propina d'un fill, quan els altres ja
havien campat i estaven fent la seva vida; l'altre, una jove que no es veu amb cor de
tenir una altra criatura: no va voler el regal.
Els dos articles citats poden llegir-se a "The Human Life Review", Nova York
1993. Per últim, citem un article de Stan Sinberg publicat en el mateix lloc. Estava en
un banquet de casament, i va dir empipat, ja que era partidari de l'avortament, que un
amic ja tenia un fill només un any després de casar-se. La mare, que estava al costat, li
va explicar després que ella l'havia tingut amb ell "una mica aviat", i volia avortar "per
no anar amb vestit de núvia en estat", però que el seu pare va dir que no va trobar ningú
per fer l'avortament (en realitat, sembla que no va buscar massa....). "¡Quina ironia!: jo,
partidari del dret a avortar, estic viu gràcies a que la meva mare no va tenir aquest dret".
Mentrestant, és necessari emprendre accions de suport per evitar que les dones
es vegin abocades a recórrer a l'avortament, i defensar el dret a la vida dels no nascuts.
Mn. Manel Ametller ens en parlava en aquestes pàgines dient que el Nadal és un si a la
vida, la festa de la vida. El Card. Carles deia que "no pretenem fer cap croada...
senzillament, volem expressar el nostre desig d'esperança a favor de la vida. La vida
dels éssers humans encara no nascuts i també la dels que ja han nascut". Les causes més
habituals d'avortament són socials i psicològiques, i "és una sortida traumàtica a una
situació encara més traumàtica" (L. Origlia), i és allà on ha d'anar la política, a
solucionar aquestes situacions traumàtiques... car hem de defensar que ningú no és
àrbitre de la vida humana ja existent. No hem de jutjar la culpabilitat que tenen les
mares que maten els fills abans que neixin: la mare té un instint (tot ho sabem, pels
psicòlegs) que el trauma de l'avortament es grava molt fort a l'ànima de la mare, perquè
ella sap que tenia un ésser humà en el seu ventre, que era el seu fill, del que, pot ser ara
podria estar-ne orgullosa, i que no hi és... La societat ha de procurar altres vies per
solucionar els problemes reals que pot tenir una mare, per no abocar a cap persona cap a
solucions aparents, que no arreglen rés, i ho espatllen tot.
Llucià Pou i Sabaté