On estava Déu el dia del tsunami?

La catàstrofe del terratrèmol submarí porta ja cap a 200.000 morts i cinc milions de
persones que han perdut casa seva... És quelcom molt dur. A més a més, caldran anys per a
l'obra de reconstrucció. Per què el mal? Per què el tsunami, tanta mort i devastació? Com és
possible que Déu permeti tot això? Si és bo, com cuida dels homes? Si és Omnipotent per què
no fa quelcom? Aquestes preguntes filosòfiques són les que he sentit aquests dies, les que
s'han fet des d'un nen de 10 anys fins persones de més edat.
Hi ha Déu? Mirant l’ordre del firmament i l'abella que amb les seves potes trasllada el
pol·len per fecundar les flors, pensant en l'harmonia de tot el que veig, des de l'aigua que cau
en la pluja i fecunda la terra per anar al mar i a través dels núvols tornar a fer el cicle, pensant
en tanta bellesa i sobretot la meravella de l'amor, la riquesa de la memòria, la set d'entendre, sí,
és fàcil arribar a un Déu creador. Però, quina mena de providència permet els desastres?
Aquesta és la gran pregunta. Hi ha dues solucions davant aquesta pregunta: o tot és
absurd o és un misteri. Però acollir-nos al misteri no significa deixar de pensar. No. També
aquí tinc davant dues opcions: o Déu és dolent perquè jo no entenc com permetria això, o bé
Déu és bo i savi, però jo no entenc com va la cosa. És com aquella història d'un aprenent de
monjo que en entrar al convent li van encarregar col·laborar a teixir un tapís. Al cap de
diversos dies, va dir de cop: "no aguanto més, això és insuportable, treballar amb un fil groc
teixint en un embolic de nusos sense cap bellesa, ni veure res. Me'n vaig!..." El mestre de
novicis li va dir: "tingues paciència, perquè veus les coses pel costat que es treballa, però
només es veu el teu treball per l'altre costat", i el va portar a l'altre costat de la bastida, i es va
quedar bocabadat. En mirar el tapís va contemplar una escena bellíssima: el naixement de
Jesús, amb la Mare de Déu i el Sant Patriarca, amb els pastors i els àngels... i el fil d'or que ell
hi havia teixit, en la part mes delicada del tapís, era la corona del nen Jesús. I va entendre que
formem part d'un designi diví, el tapís de la història, que es va teixint sense que vegem mai per
complet el que significa el que passa, el seu lloc en el projecte diví. No ho veurem totalment
fins que passem a l'altre costat, quan morim a aquesta vida i passem a l'altra.
Els Jueus i Cristians, en veure els desastres humans i naturals en la història, han cregut
que allò tenia un sentit amagat; la confiança en Déu ha passat per sobre del diluvi, i la
destrucció de Sodoma i Gomorra, etc. Déu és sempre refugi i fortalesa: "Per això, no temem
encara que tremoli la terra o s'ensorrin les muntanyes al mar, encara que bramin les onades, i
tremolin les muntanyes amb la seva força. El Senyor... està amb nosaltres" (Salm 45).
No som els cristians insensibles al patiment. Basta veure la resposta de càrites, que a
Espanya va recaptar de seguida el doble de diners en ajudes que les que prometia el govern.
Però no acceptem que el patiment sigui absurd, pensem que té un sentit amagat. De fet Jesús
no va venir a treure’l sinó a omplir-lo de contingut, en deixar-se clavar en la creu. I va
ensenyar fins i tot que els que ploren són benaventurats perquè seran consolats (Mt 5, 4). De
manera que el mal és un problema difícil de resoldre, però tota la tradició cristiana és una
resposta d'afirmació del be sobre el mal. Encara que el cap no ho entengui, l'amor pot
descobrir un sentit amagat quan es veu amb la fe que Déu no vol el mal, però deixa que els
esdeveniments flueixin, procurant en la seva providència que tot concorri cap al be: tot és per
a bé, per als que estimen Déu. Encara que còsmicament defectuós, diu el Cardenal George
Pell, Arquebisbe de Sydney, que el món “va cap a la perfecció. Déu ha donat la llibertat a les
seves criatures, que pot ser usada per a fins malvats, mentre que la natura avança i canvia, al
contrari, segons regles fixes. És inexacte dir que el tsunami ha estat un acte de Déu perquè no
ha estat Déu qui ha provocat aquest desastre. Podríem preguntar-nos perquè Déu no ha creat
un món més perfecte, perquè permet tant de patiment. No ho sabem. El mal continua sent un
misteri, però nosaltres estem cridats a combatre’l, i el mal és només una part de la nostra
història”.
No és correcte veure un sentit de càstig al que ha passat a aquests pobles. No, les
onades no han matat capritxosament, no han fet cap distinció. Però sempre neix en el nostre
interior, al costat del sense-sentit del mal que requereix una reordenació divina, una justícia
celestial, un lloc on vagin els justos, on no pateixin ja més. Continuava dient el prelat: “Per als
ateus no hi ha una explicació. Per ells la vida és pura fortuna, sense cap objectiu. Només un
Déu bo demana i dóna un sentit a l'amor universal i pot fer quadrar tots els patiments humans
en la pròxima vida. Ara la nostra tasca és portar a la pràctica aquest amor que nosaltres
professem i oferir ajuda als supervivents".
Llucià Pou Sabaté