El dolor i el creixement personal

"Terres de penombra" és una gran pel·lícula de Richard Attenborough que està

basada a l'obra de C. Lewis (Anthony Hopkins) i el seu matrimoni amb Hellen Joy
(Debra Winger), que influeix molt positivament en ell, una amistat estrictament
intel·lectual, quan de sobte es diagnostica a H.-Joy un càncer… es casen perquè ella
tingui la nacionalitat britànica, i l'amor, que arriba inesperadament, fa sortir a Lewis de
la seva rutina, perquè viu "tancat a la presó de si mateix", se sent sol i té por a posar el
cor en els altres. Quan el càncer es porta a Joy, ell queda sumit en un profund dol. Havia
dit que Déu permet que els homes pateixin per un sentit (en l'assaig “El problema del
dolor”); que mentre que altres coses com la injustícia i l'error poden ser ignorats pel que
les pateix, el dolor no, “sentim” que patim, i escoltem una veu en la consciència: “el
dolor és el megàfon que Déu usa per despertar als sords”; són moments en els que
crema per dins la rebel·lió, al veure les il·lusions destrossades, però hom pot
transformar les dificultats en oportunitats: per treure el vel de l'aparença de les coses i
veure la realitat de la nostra contingència... Però ara, Lewis no “sentia” més que el cor
en carn viva, no veu sentit al dolor ("si conegués alguna manera d'escapar d'ell,
m'arrossegaria per les clavegueres per aconseguir-ho"): escapar del carreró sense
sortida. No serveixen llavors les paraules: «una mica de valor ajuda més que molt
coneixement; una mica de simpatia humana ajuda més que molt valor, i el més lleu
rastre d'amor de Déu és el que ajuda més que qualsevol altra cosa».
I mentre ens dol perdre persones volgudes, donem gràcies a Déu per haver-les
tingut… i continuem complint la nostra feina, que després de la depressió, del
cansament, sempre és possible i necessari recomençar. Recomençar és renovar-se,
pensar en els altres (també en “sacrifici” per la persona que hem perdut, i que necessita
la nostra alegria). Un creix quan enfronta l'hivern encara que perdi les fulles. Vas plorar
molt?... Va ser neteja en l'ànima. “I la vida continua” és una pel·lícula-documental
d'Abbas Kiarostami amb una sèrie de moments màgics sobre les conseqüències del
terratrèmol que va assolar la zona de Roudbar (Iran, 1990), i que va deixar moltes
famílies destrossades, i molts orfes. Com en la primera pel·lícula (“El sabor de les
cireres”) també aquí va un home amb cotxe (aquesta vegada acompanyat pel seu fill:
fent segurament honor a “La strada” de Federico Fellini, la seva pel·lícula favorita) a la
recerca d'un actor real, que ell va dirigir en una altra pel·lícula, i veiem les fortuïtes
trobades amb els supervivents (frases màgiques, com: "ningú pot apreciar la joventut si
no és vell, ningú pot apreciar la vida si no ha vist la mort"), diàlegs en pura
contemplació d'un món que reneix, un cor que clama per reconstruir-se i tornar a
començar, la necessitat de continuar vivint “mentrestant"… “I la vida continua”.
Va naixent una llum, l'esperança de que un creix, també amb el testimoni
d'altres: «he vist —reconeix Lewis— gran bellesa d'esperit en alguns que patien
revessos... i he vist que la malaltia final produeix tresors de fortalesa i humilitat en
individus que eren molt poc valuosos». Compara la pèrdua d'amics a la caiguda de les
branques de l'arbre, però ara amb la mort de la dona veu que és la destral que cau sobre
l'arrel… però no és tant així, se li revela a l'home la fondària de la seva pròpia llibertat,
perquè és capaç de no sucumbir davant el dolor fort sinó que posseeix la paradoxal
capacitat de reconduir-ho cap a la seva pròpia felicitat, es pot superar tot: no amb
analgèsics, sinó en contemplar que el Fill de Déu mor en la creu per amor, "el patiment
és el cisell que Déu empra per perfeccionar a l'home". Aquí no hi ha paraules: "Ell sap
més"… "vivim en terres de penombra"; però "hi ha llum a la foscor".
Llucià Pou Sabaté