El pastís de Déu

De vegades la vida ens deixa tristos i desconcertats, amb una visió pessimista de
la condició humana. Hi ha pressions, sorgeix un sentiment d'insatisfacció, ens falta
aire... "Tinc pena de la vida, llàstima de les meves llàgrimes, els meus ulls estan secs de
tant plorar, la meva ànima està ressentida de tants cops, el meu cor ple de cicatrius de
tantes punyalades, la meva vida és un llibre amb paraules cobertes de pena, escolto la
meva veu i solament són laments, tinc pena d'aquesta vida resignada, tinc pena del meu
cos cansat, d'aquest cor marcit, tinc pena de la sequedat de somnis, tinc pena de la meva
falta d'amor…, tinc pena per no poder somiar, tinc pena del que sóc"… Així es llegia en
Internet, és la sensació que té algú que sofreix.
Recordava la història d'una noia jove, que desconsolada explica a la seva mare
que tot li va molt malament: “-els estudis, un desastre; amb el marit, la cosa no va bé,
l'examen de conduir suspès”… La seva mare, de sobte, li diu: "-anem a fer un pastís".
La filla, desconcertada per aquesta sortida il·lògica, l’ajuda entre sanglots. La mare li
posa davant farina, i li diu: "-menja". Ella contesta sorpresa: "-si és impotable!" Després
li posa uns ous, i torna a dir-li: "-menja", i la filla: "-si ja saps que els ous crus em fan
fàstic!" I després una llimona, i altres ingredients…, i la filla que insisteix que eren
coses molt dolentes per a menjar. La mare ho regira tot ben pastat, després ho passa pel
forn, i queda un pastís que diu “menja'm” de saborós que està. La mare li diu a la seva
filla: "-Tantes coses de la vida són impotables, no ens agraden, són dolentes. Diem:
“quin pastís!” I moltes vegades ens preguntem per què Déu permet que passem per
moments i circumstàncies tan dolents. Però Ell treballa aquests ingredients dolents, els
regira bé, de la mateixa manera que hem fet ara... Deixant que Ell regiri tot això, ben
cuinat, sortirà un pastís però no dolent sinó deliciós… Només hem de confiar en Ell, i
arribarà el moment en el que les coses dolentes que ens passen es convertiran en alguna
cosa meravellosa! El millor sempre està per arribar."
El temps ens dóna moltes respostes, veiem que el dolor ennobleix a les persones
i les sensibilitza, les fa solidàries, fins al punt d'oblidar el seu propi dolor i commoure's
per l'aliè... Aprenem a valorar les coses importants que estan properes, i no desitjar el
que aquesta llunyà… El silenci de Déu davant tant de mal és un silenci que parla en
totes les pàgines de l'Escriptura Santa, de la fe de l'Església, que parla en Jesús penjat en
la Creu, que sofreix callant, que va sentir “això” en la seva vida, i va morir per donar
amb el seu dolor sentit al nostre. Aquest Déu viu ens deixa rastres al seu pas per la
història, com els muntanyencs que deixen marques en el camí per on passen, hi ha uns
missatges que ens arriben com en una ampolla a la platja, enmig del mar de dolor,
missatges que es poden escoltar en certa forma, quan tenim l'oïda i cor preparat. Són
pistes que ens parlen de confiar, d'estimar, que davant nostre s'obren dues portes, la de
l'absurd (el sense-sentit) i la del misteri (la fe): abandonar-nos en les mans de Déu és el
camí que dóna pau, encara que no està exempt de dolor, però aquest adquireix un sentit.
I sobretot és Jesús a la Creu que en tres hores d'agonia ens mostra un llibre obert,
fins a exclamar aquell “Déu meu, Déu meu!, per què m'has abandonat?” Ell, sense
perdre la consciència que allò acabaria en la mort, quan se sent abandonat fins i tot per
Déu, s'abandona totalment en els braços de Déu, i es produeix el miracle: va poder
proclamar aquell crit esquinçador pel qual va decretar que “tot està consumat”; així,
amb el lliurament de la seva vida la mort ha estat vençuda, ja no és una porta a la
desesperació sinó cap a l'amor del cel, l'agonia es va convertir en victòria i podem unir-
nos, pel sofriment, al seu i a la seva Vida. És ja un cant a l’esperança, a la resurrecció, ja
que el dolor no es converteix en el lladre que ens roba els plaers que hi ha a la vida, sinó
un camí que ens parla que la mort és la porta oberta per al goig sense fi que és el cel.
Llucià Pou i Sabaté