Seixanta moments i fets que recordo quan penso en la nostra amistat

Recordo molts, moltíssims moments, i moltes coses, però he volgut recollir aquests seixanta, no per res, podien
ser molts més, i podrien ser altres, però aquests son els que m’han vingut al cap.

Un funeral a Boltaña amb atac de riure incontrolable, més propi d’un parell d’adolescents que d’un parell de
mares de família.

Un jacuzzi a Prullans que va fer néixer un grup de quatre que es convertirien en grans, grans amigues.

Una tarda de setembre en que vas veure que havia tocat fons, i amb tota la delicadesa del mon, però amb la
decisió que et caracteritza, vas actuar perquè jo pogués finalment sortir del pou.

El crit que vas fer, crec que inclús pujada a un sofà ( o potser la memòria m’enganya) quan va aparèixer un gat a
casa la Lola, la amiga de l’Elvira.

El dia que tu, una republicana de les dels inicis, vas interpretar dignament a la estúpida de la Letizia, ben
integrada en una família real absolutament creïble.

Un dia de finals d’agost en que donant voltes a la piscina de casa, et parlava per telèfon del dur que era el que estava
passant, et deia que no podia més, que era molt difícil conviure amb una mort imminent a casa i amb dos filles
adolescents i com tu m’escoltaves i em feies companyia.

Tantes ampolles de Riesling begudes amb riures i complicitat

Que tinguis “barco”, juguis a pàdel i siguis del morro fi, però no siguis “pija”.

Un dia tornant de la platja de Sant Antoni, plenes de sorra i amb els cabells esvalotats, mentre a casa teva esperaven uns
convidats mudats i amb la copa de vi a la mà. Recordo la nostra entrada triomfal a la cuina, més avergonyida jo que tu,
malgrat no eren els meus convidats. Recordo les compres a corre cuita en un supermercat de Sant Antoni en el que a
sobre havia marxat la llum i la tornada mà a mà amb el Francesc per telèfon, perquè anés fent feina. Inoblidable!

El dia que ens vam fer fotos amb la Muriel Casals, el Mas, el Junqueras reals i amb el Romeva ( aquest de cartró)

La teva por al Covid. Em vas fer patir molt i ser que tu vas patir molt més. Vaig intentar estar al teu costat, però era
difícil.

La sensació que vaig tenir al veure’t per primera vegada sabent que series avia. No era veure’t més gran ( això mai), sinó
més serena, més tendre, més emocional i em va agradar. Seràs una avia encantadora.

Que siguis capaç de conduir amb una filla al mòbil, el GPS , els Amics de les Arts sonant i a la vegada mantinguis una
conversa i sàpigues per on vas. A mi em sembla increïble!

Un viatge en cotxe de Polinyà a Sabadell amb el comptador de benzina a zero i tu tan feliç!

Una tarda en un bar de Sabadell amb un ordinador, mirant fotos de la dona d’algú amb qui jo no podia passar la línia
vermella, encara que el trobes moníssim.

La primera festa de Nadal al CAP, tu tot just arribada i dient-me, escolta no em faran fer res eh! que no vaig depilada. En
aquell moment vaig pensar, aquesta noia mola!

El que t’agrada conèixer gent nova, la gent jove, els festorros, la gresca i les terrassetes. Quasi tant com a mi!
Que quedis tan bé a les fotos i que si en alguna no quedes tan bé, reacciones, ràpida com ets, per fer-la desaparèixer
immediatament!

El que vaig riure amb “Merceditas la glotona” i el Loreto sota la teva faldilla.

La teva saviesa pràctica, la teva capacitat de veure les coses com son, es com diu la M Creu que “la claves”, però no en la
medicina, que també, sinó en la vida mateixa. Tu sabies que jo no tindria parella fins que la Lara en tingués i així va ser.
Bruixa!!

Recordo quan fèiem teatre que passaves bastant d’aprendre’t el text i com que t’ho prenies en calma, però després eres
la que feia riure més. Amb el “quina pau” la gent es partia!

La naturalitat amb que et provaves mil peces de roba, passejant en calces, barallant-te per un trosset de mirall entre mil
dones embogides, mentre jo em trobava com un peix fora de la peixera.

Les males èpoques i moments que has hagut de passar per culpa de companys que mai han entès que treballar al costat
d’una infermera com tu, resolutiva, pràctica i ràpida sense oblidar tenir un bon tracte amb la gent, es un luxe i cal
aprofitar-lo i no pas posar traves.

El plaer de que a vegades copiessis la roba que em comprava, perquè això volia dir que t’agradava. Que et quedés millor
que a mi ja feia més rabieta, sana, però rabieta.

La preocupació que sempre has tingut per l’estat emocional de les persones que t’estimes. Aquest sisè sentit que et
portava a preguntar “tu la veus bé? A mi em fa patir com la veig últimament”

Que sempre he sentit amb tu la complicitat de tenir dos filles noies i d’edats tan semblants. Hem pogut gaudir i patir
juntes els bolquers, les nits sense dormir massa, les febres, la escola, els exàmens, la sele, les feines, els novios, els
viatges. Quants anys i quantes coses!

M’encanta lo sibarita que ets, els bons restaurants, el bon menjar. Els teus dinars amb salmó, mango i demés entraven
pels ulls de tots els que menjàvem una verdureta bullida trista i avorrida.

La il·lusió amb que vas viure els preparatius del casament de la Núria, i la gran lliçó que vaig aprendre quan em vas fer
veure que entusiasmar-se amb el que il·lusiona als teus amics no te a veure amb que a tu t’agradi o no la mateixa cosa,
sinó amb sentir la seva felicitat com a teva.

Parlant de casaments, que fort el nostre casament! Jo amb el vestit de núvia de la meva mare que no em tancava i tu
amb aquell bigoti i aquella perilla tan moníssims.

Tants onzes de setembre, tantes converses, tantes il·lusions i decepcions compartides en un tema, la política i el país que
volem, que també ens han unit.

El teu orgull de ser infermera, el bon rollo que sempre heu tingut el grup d’infermeres, la complicitat, la proximitat. De
fet jo sempre m’he sentit molt més còmode i igual entre vosaltres que amb el grup de metges i ho saps.

Les pors i angoixes durant els viatges de les teves filles, si no arribaven noticies quan les esperaves. Suposo que el
compartir el neguit amb mi i amb altres amigues t’ajudava i et feia espantar els fantasmes del cap.

El teu plor sincer i sentit en el funeral de la mare de l’Eva. Aquests moments de feblesa, de sentimentalisme, que per
sort no amagues, han fet que moltes vegades em sentis molt més a prop teu.
 Que sempre hagis estat generosa i esplèndida. El millor regal, es gasta el que calgui, si no us va bé ja ho poso jo. Sempre
intentant que el que ho rebia tingués la millor sorpresa i el regal més bonic.

També, la teva preocupació per que res quedés per celebrar. Sempre atenta i a punt perquè res passes per alt. Se que la
meva festa de seixanta, inoblidable, va tenir una clara mobilitzadora. El meu regal, el viatge a Amsterdam , si tot va bé,
es farà realitat en breus.

La nostra eterna lluita amb els punyeteros quilos, tota la vida fent o intentant fer dieta. Quin patiment! Però si sempre
hem estat estupendes!

Com estupendes estàvem les tres sirenes en biquini el dia que vam navegar per les aigües de la Costa Brava en la teva
barca. Quin dia tan maco!

Els riures i la tonteria provocats per un excés de Pansa Blanca a Menorca. Que be ens ho vam passar!

I tu sempre morena, de març a novembre. I nosaltres aconseguíem al juny un coloret maco i al setembre ja era un
record del que va ser. I amb crema de 50 ens deies. Mare meva!

Els teus consells sempre tan ben orientats, tan oportuns, tan directes, tan efectius, tan sense romanços però tan
delicats. A mi m’han ajudat i molt! Lo del novio, va tardar, però al final, mira! Et vaig fer cas i ben contenta que estic.

El teu respecte constant per la meva manera de ser, els meus gustos, les meves preferències, la meva sociabilitat
diferent.

Ostres fins ara tot es bo! Deu haver alguna cosa teva que no m’hagi agradat, però per més que hi penso... Potser alguna
vegada m’has dit alguna veritat que no volia sentir. Al moment potser molesta, però a la llarga, se que m’ha ajudat i
molt.

Una cosa que sempre recordo de tu es la cara de plaer absolut que posaves quan et menjaves una merenga d’aquelles
blanques, superdolçes i calòriques.

La dèria que et va agafar amb el David Fernández! Ja se que era admiració política, però com una adolescent fen-te
selfies i buscant-lo a les manis, te’n recordes?

L’estil que tens vestint i arreglant-te. Un vestit, unes arracades, un penjoll, un bolso, ben combinat i amb gracia. Saps el
que et queda bé i l’aprofites. Ben fet!

Parlant d’estil, la teva imitació de la Nati amb el megabolso i els cops de perruca va ser genial. Com vaig riure!

I que fort el teu primer dia al CAP. Tu que eres una infermera jove i moderna que punxava els nens on calia i et vas
trobar en un bon merder! Com per fugir per cames! Sort que tot va acabar bé!

La teva preocupació per la salut de les teves nenes. Les trucades en diumenge “Carme, diguem que el mal de cames o el
mal de cap de la Marta es només de creixement o una migranyeta sense importància” O les receptes d’azitromicina per
les típiques angines precolonies, aquella recepta que mai comentàvem amb la Conxa perquè era un tractament una mica
poc ortodoxa, però tan pràctic!

A vegades em fa gracia recordar aquella escena del cactus amb la Conxa quan fèiem teatre. No recordo si era una escena
amb tu o amb la Elvira, però si recordo les teves cares!

El respecte i l’admiració amb que sempre t’he sentit parlar del teu pare. Un home català, de conviccions clares. De la
teva mare me n’has parlat poquet, però no tinc dubte que si es responsable del teu % de Bertran havia de ser també una
persona amb molt d’encant.
Com has gaudit de cada viatge que heu fet en família, als inicis quatre, ara de vegades sis. Les fotos que enviaves
deixaven veure complicitat, riures i molta alegria. Sou una família molt maca, el Francesc, tu, les vostres filles i els que es
van afegint. La Ona aviat! Això no t’ho traurà ningú.

El dia que vam anar a gravar a Collsuspina. Quina gracia. D’acord t’ho diré Mercè, no cantes bé! Que hi farem. No es pot
tenir tot a la vida, ens hem de conformar!

La teva capacitat per fer moltes coses en poc temps. “Quedem per sopar, vens a casa i anem juntes, però primer
m’acompanyes a passejar les gosses, passem per casa la Nuria que li haig de donar unes claus, parem un moment a una
botiga que em porten allà els paquets que resulta que em comprat unes cadires pel jardí, ahhh i hauria de posar
benzina!!”Saps que mai m’ha importat, em fa molta gracia, això si!

A mi m’impressiona el teu domini de la ma esquerra. Jo soc tan torpe amb la esquerra! Em fa molta gracia veure’t
escriure d’una manera que per a mi es “al revés”, amb aquesta facilitat. Ves quina cosa!

Lo poquíssim que t’agrada fer escrits, i especialment si son monyes i han de dir coses maques. Tu amb una frase vas
llesta. Pràctica i sense embuts. Va no et queixis que alguna vegada t’he fet una ajudeta!

Les taules i les activitats del dia sense tabac. A part de que era important fer-ho, servia també per coincidir en els
preparatius i per escaquejar-nos unes horetes de la feina. Bé, la revisió del carro d’urgències tenia aquesta part genial
també.

El sopar de Nadal aquell en que el càtering va quedar curt i vam sortir disparades a comprar quatre patates al xino i
aquella que es queixava de que no havia menjar sense gluten i ni tan sols havia pagat el sopar... quines pencades allà a
l’Orfeó, prepara la sala, prepara el sopar, fes el teatre, anima a la gent i després treu-te la perruca, frega i recull fins a les
tantes de la nit! Però ens ho passàvem tan bé.

Casa teva, sempre oberta a tothom, hem fet de hippies, hem fet partides de ping pong mentre assajàvem teatre, hem
celebrat aniversaris, hem preparat festes de Nadal o d’estiu, ens hem banyat, hem dinat sota la morera, hem mirat les
tortugues i el lloc on va caure el Francesc, pobre! Hem vist les reformes i ens has explicat els projectes, hem xerrat i hem
rigut i algunes també han plorat!

I arriba el últim. Aquest no es un record! Es simplement la ocasió de donar-te les gracies per tantes coses, per tants
moments, per estar sempre allà quan t’he necessitat, per ser una amiga amb majúscules. No vull que la distancia i el
temps ens facin perdre el contacte. Cal que cuidem el grup de prullaneres com un tresor que diria l’Eva. Has estat algú
important per a mi i vull que ho segueixis estant.

Per molts anys Mercè!!