Ressorgir d'una crisi

La vida és superació, recerca d'un sentit, i el patiment encara que de vegades dol
engrandeix a qui ho pateix, tot això està reflectit en la famosa història d'un àguila,
aquest animal tan longeu, majestuós en el seu vol, de qui es creia que rejovenia quan
canviava el seu plomatge (“de manera que et rejoveneixis com les àguiles”, diu el Salm
103, 5 i Isaïes. 40, 31): la nostra àguila pot arribar a viure 70 anys, però per arribar a
aquesta edat, als 40, ha de prendre una seriosa i difícil decisió. Llavors, les seves ungles
estan estretes i flexibles i no aconsegueix prendre les preses per alimentar-se. El seu pic
llarg i punxegut, ja molt llarg, es corba massa cap al pit. Les ales, envellides i pesades, i
les plomes grosses. Volar es fa ja tan difícil! Llavors, l'àguila té només dues
alternatives: morir o enfrontar-se a un dolorós procés de renovació que durarà 150 dies:
consisteix en volar cap a l'alt d'una muntanya i quedar-se aquí, niuar al recer d'una roca.
Allí l'àguila comença a copejar el seu pic a la paret fins a aconseguir arrencar-se'l.
Després ha d'esperar el creixement d'un de nou, amb el què desprendrà una a una les
seves ungles. Quan aquestes comencen a néixer, començarà a plomar-se, i ha d'esperar 5
mesos, quan ja pot sortir per al seu vol de renovació... a viure 30 anys més!
En les nostres vides, molts cops hem de resguardar-nos per algun temps i
començar un procés de renovació; per continuar un vol de victòria, hem de
desprendre'ns de costums, tradicions i records que ens feien mal, i lliures del pes
d'aquell passat podrem aprofitar el resultat valuós que una renovació sempre porta. En
la vida tenim crisis, a nivell personal, familiar, professional, social... diem crisi a la
manifestació aguda d'un trastorn físic o moral, quan es crea una situació tensa i difícil
en la vida i cal resoldre un problema, per tornar a un equilibri, una harmonia vital... però
de les crisis no se’n surt sempre derrotat, sinó que el resultat pot ser un vol amb ales
noves. Els cops de la vida ens poden fer més forts, encara que poden també fer-nos
caure en l'escepticisme (a alguns, els ve una tristesa vital, aquesta "insuportable
lleugeresa de l'ésser", que diuen ara).  Com que no ens agrada patir, ens volem estalviar
aquesta “metamorfosis” i així volem “fugir cap endavant” i fer canvis en la vida
personal, matrimoni, la feina... aquest afany de moviment és inútil, després d’un temps
d’eufòria del canvi pot fer sumir en una tristesa amb preguntes negatives: "la vida és
només això?, de debò això és tot?" Davant un xoc que atordeix, absolutitzem aspectes
que no van, i no podem ser objectius, perdem la visió de conjunt. Són moments de
nuesa en què s'ha perdut pic i plomes, i cal saber estar-se quiets, esperant que passi la
tempestat (exterior i interior) i torni a sortir el sol, el pic i les ales, perquè "no hi ha pena
que cent anys duri". Em deia una persona: “sempre tens angoixes per un assumpte o un
altre. A mi m' agradaria, ser més fresca en aquest aspecte, no implicar-m’hi fins a
aquest punt, però no puc evitar-ho...” però precisament allà trobava el consol de Déu:
“per cada problema que tenim, Nostre Senyor té moltes solucions. Realment et mires el
mar i et veus tan poca cosa..., que penses hi ha algú que ja ho sabrà encaminar , més bé
que jo. Crec que ha de passar el temps, però jo no ho veig clar... Sembla que tothom et
deixa penjat... necessito parlar amb algú que analitzi les coses sense involucrar-s’hi,
algú que em permeti deixar-me expressar el que sento, i així trobar-me millor”.
Així, aquest procés de renovació i neteja és al mateix temps solitud en la
companyia de Déu, i obrir-se als amics, i això prepara per a una nova etapa, mira cap al
que queda de la nostra vida, per afrontar els problemes de cara, perquè la força no s'obté
d'acostumar-se a la derrota sinó del projecte que es forja en l'intel·ligència y en el cor i
l'esforç en la lluita per aconseguir-ho.
Llucià Pou Sabaté