En els ultims anys m'he adonat que la majoria de la gent no s'atreveix a mirar la vida

directament als ulls. Vivim en un món tan encoixinat que ja no sabem apreciar les coses
tal com són. La vida, en realitat, és rugosa i punxant i una mica bruta.. i què? Fem un
esforç desproporcionat, inhumà, per allisar-la, higienitzar-la i polir-la. Si poguessim, la
tapariem amb una capa de Portland per aplanar-la i la forrariem amb Aironfix per tenir-
la ben llisa, ben fineta i neteta. A què ve tanta insistència per arruinar la realitat? Teniem
una vida com la de tots els animals, plena d’arbres i de sol i de lluites i d’alegries i de
penes i d’horror i de felicitat també. Però el que ara tenim no és res mes que una
habitació envasada al buit, de parets llises i sense cap mena de gust ni d’olor. I quan
caiem de cul a terra no passa res, no passa res de res perque tenim centenars de capes
protectores i el terra és net i polit i ben desinfectat. Però mantenir el terra en aquestes
condicions ens costa un esforç, un sacrifici contra-natura, la brutícia sempre vol entrar i
la llisor de les nostres parets no és mai suficient. I el pitjor de tot és que quan ens trobem
en aquesta sala buida i neta ens agafa de sobte un angoixa, un neguit inexplicable i com
que no sabem què fer, perque es tracta d’això... no sabem què fer-ne d’aquella habitació
tan neta i tan rebonica, doncs seguim fent l’únic que hem après a fer: allisar i allisar i
allisem encara més les parets fins a extrems malatissos i preocupants. L’esforç allisador
no cessa mai i cada dia estem més lluny de la vida mateixa, aïllats per cada cop més i
més capes. El menjar ja no té gust de res, és una bola de química insípida però neta i
sense cap bacteri, això sempre. Fins it tot follar és net, és molt net, perquè follar es sà i
s’ha de fer però sempre net, sempre amb condons no fos cas que ens morissim de sida ai
uix surt un virus brut, fora, fora no en volem de virus bruts a la nostra immaculada sala
de vida Aironfix.

8 hores d’allisament
8 hores de son
8 hores d’higiene mental

Hi ha vuit hores a les nostres vides que són les d’autèntic terror, les d’autèntica angoixa
i no em refereixo a les d’allisament perque aquestes estan clares i prescrites i són el que
toca i no ens causen més que orgull personal, i creixement, oh si, 8 hores que la societat
glorifica i dignifica, 8 hores de la nostra vida solucionades: agafa l’Aironfix i forra forra
forra-ho tot! Això és ben fàcil... Les 8 hores que de debó ens disgusten són les altres,
perque un cop ho tenim tot ben llis, no sabem què fer-ne de tanta llisor i busquem
desesperats solucions per omplir la sala, què hi poso, què hi poso? Mobles? Hi ha qui
decora, hi ha qui corre, hi ha qui salta, hi ha qui simplement intenta no pensar, pero cap,
no n’hi ha ni un, que es dediqui a viure, perque la vida ha quedat a l’altra banda del
paper de forrar i esta lluny, lluny i no la veiem i no sabem on collons és, ni què
significa, ni si la volem o no la volem...
És per això que quan a algu se li acudeix deixar-se les ungles llargues i intenta
esgarrapar les parets de la sala, destruir la capa aïllant que ens aparta de la realitat, saber
que hi ha al darrera, és per això dic, que aleshores corren tots contents i cofois a matar-
lo i destruir-lo, sí, per fi, per fi, donem un sentit a tot! Ara ho sabem! Hem vingut al
món a protegir les parets que construim dia a dia, d’éssers indesitjables d’ungles
llargues, que no sé que collons s’han pensat els molts fills de puta, no s’adonen que allà
darrera no hi ha res més que el mal, res més que dolor i patiment i coses rugoses i
punxants i dolentes, dolentes! segur què hi ha virus i desastres i mal, fora, fora, matem-
los, matem als ungles-llargues!! Sí aleshores sí que les seves hores cobren sentit i vigilar
les parets es transforma en la feina que els ocupa, ja no només les 8 hores sobreres sinó
totes, fins i tot de nit somien que maten ungla-llargs perque així tot allò que fan és just i
real i necessari als seus ulls, així poden moure’s i l’angoixa s’escapa per les orelles,
s’esvaeix sí, alliberats de l’angoixa els vigilants de la llisor se senten plenament
justificats i corren a destruir als malvats ungla-llargs...!
Entenc el que fan i tanmateix no els comprenc. És que no recorden, és que no enyoren la
vida, ells? O és la por el que els guia? No enyoren els temps en que la VIDA en
majúscules no era aquesta reducció a l’absurd en que l’han convertit? Si aquest temps
ha existit mai, jo no hi era, clar, però si mai ha existit, devia ser un món meravellós, un
paradís... un temps en que les dones quan tenien ganes de follar et posaven el cul en
pompa i quan no et donaven una patada als ous, que bonic, les patades fan mal sí, pero
les coses clares...i a follar! I aleshores, quan tenies gana, no anaves al super, sino que
sorties i mataves un conill i el senties morir entre els teus dits. No sé si vosaltres heu
matat mai un conill, però és una experiència preciosa, val la pena provar-ho, entens de
sobte per a què has vingut al món. No és desagradable en absolut sentir que se’t mor als
dits, al contrari, es maquíssim, és LA PUTA VIDA EN MAJÚSCULES!!! Sí senyor,
però avui en dia, ningú mata conills, perque avui en dia, els conills no són res més que
trossos de carn envasats al buit a la zona de refrigerats. Tampoc munyim vaques, ni
conreem pebrots, ni ens embrutem les mans construint cases o tallant llenya. Prefereim
anar al gimnàs a suar una miqueta i després dutxar-nos i quedar ben netets per sortir al
carrer, perque suar a la vida, no és de bon veure, a suar s’hi va al gimnas i punto. Se sua
al gimnàs, es folla a casa, es riu amb els amics i a la feina s’ha d’estar seriós i ben
comportat, el cul se li ensenya al novio però mai pel carrer, els pets al lavabo, els rots
sense soroll, a la ronda a 80 màxim,... vida ben compartimentada i endreçada. I cuida’t,
sobretot! Cap pèl a les cames ni a les aixelles, si tens pèls als braços, no passa res pero,
eh! sobretot, les ungles curtes, el cabell ben escalat, la barba o afeitada o ben retalladeta,
no fos cas que semblessis un yeti, i si mai et trobes malament corre cap al metge que
s’hi t’ho agafen a temps encara et podran salvar així viuras anys i més anys fins a
convertir-te en una autèntica plaga per la resta dels teus congèneres. DONCS NO!! NO
SENYOR!! Jo hagués preferit viure en una casa que hagués construit amb les meves
propies mans, m’encataria suar per conseguir menjar cada dia, que els meus braços
estiguessin forts de tallar llenya i caçar, aleshores sí que dormiria per les nits de pur
cansament... i com follaria! A la meva edat tindria ja segurament 8 fills i les tetes
m’arribarien als genolls (peluts) i potser no tindria tantes dents com tinc ara! oh si!! oh
sisi! Quina glòria! I les mans fetes malbé de treballar! I el cabell trencat! Però perquè
hauriem de voler el cabell llis o les mans arreglades o un cul sense celulitis? Per què
hauriem de voler plats quadrats de disseny o terres de parquet blanc o cotxes amb GPS?
És que ens hem tornat tots bojos o què? És que ja no sabem què voler si no ens ho diuen
per la tele?
Estic segura, segura del tot, que no sóc la única que s’ha passat hores i més hores
desitjant la fi del món. Desitjant ferventment que tot se n’anés a la merda, que l’únic
que quedés en aquesta vida fos un mateix i les muntanyes... i potser algun jamaro
formós que ens fes companyia i fills. Mitja vida me l’he passat en somniegs
apocalíptics, empenyent les hores d’aquesta vida insípida com una ànima en pena.
Odiant les mostres d’allisament que cada dia se’m feien (i se’m fan) més absurdes i
anodines: coses com la sacarina, la llet desnatada, les comèdies romàntiques, la roba
fashion, les discoteques, els airbags, els semàfors, els metges, els best-sellers, la tele.... i
la gent convençuda que cal allisar i allisar. Sobretot això, la gent que defensa a capa i
espasa la capa d’Aironfix, l’estupidesa generalitzada i les incongruències absurdes... i
tot plegat. Creieu-me us mataria a tots sense fer distinció, només per tenir la satisfacció
d’estar sola al món... i és que distingir seria molt dificil perque tots estem contaminats.