això que veieu és l’estora que hi ha al menjador del pis.

està al bell mig del no-res, entre

la taula i la tele. ni tan sols està sota la taula, això tindria sentit, però no, el meu
company de pis prefereix posar-la allà al mig, perque sinó, passa una cosa obvia: que
allà al mig, o hi ha l’estora o no hi ha res. em pregunto sempre com carai pot estar aquí
aquesta estúpida estoreta dels collons. aquesta vulgar lletja i lamentable estora de l’ikea,
col·locada al mig del menjador, aquí passa les hores, la molt estúpida; aquí estirada
sense fer res, sense moure’s mai, omplint-se de pols fins que un bon dia l’aspiradora li
treu la pols i aleshores ella, estupida com és, segueix allà tornant-se a omplir de pols.
això es així, un infinit buidar-se i tornar-se a omplir de pols. però per què, per què? que
fa allà aquella estora?. jo us diré què hi fa: no res! no hi fa res allà, no serveix per res, el
seu omplirse i buidarse de pols es insuls i estúpid, i a mes a mes és lletja, lletja, lletja i
vulgar, més lletja i vulgar encara que la polida i quasi innata efectivitat sueca del
dissenyador que se la va inventar. almenys ella simplement està allà, omplint el buit que
hi ha entre la tele i la taula. no fa veure que serveix per alguna cosa, està allà per fer
bulto, i prou, exactament igual que el meu company de pis que ha vingut a aquest
planeta només a fer bulto, no és res, ni aporta res, no és més que un comprador de l’ikea
més, un metrosexual més que es fica cremes i es decora la casa amb objectes d’efímera
bellesa, tan aviat com surten de la botiga es tornen lletjos, lletjos i tristos com l’estora;
un publicista més, que fa anuncis que no serveixen per res, que simplement omplen
l’espai entre dos vulgars anuncis més, però ell no s’immuta, no, ell segueix fent anuncis
per menjar, i intentant fer pel·lícules i curts, sobretot els curts, que són més senzills i et
donen nom; intentant insistentment que es projectin entre altres curts en concursos i
festivals de curts que vindran abans i després de molts altres concursos de curts més, i
així sempre, sempre; sempre omplir-se i buidar-se i anar fent un anunci per aquí, un curt
per allà, oh aquest ha guanyat un premi! oh sí, sóc el millor! cal que m’obri camí, és dur
però me’n vaig sortint, oh sí, un s’ha d’espavilar, algun dia una pel·lícula, oh sí, una
pel·lícula com tot un director de debò, tot arriba, es dur fer-se un lloc pero jo sí que
podré perquè sóc jo i com no hauria de poder, jo? jo que tinc alguna cosa a dir, jo que he
estat tocat per la mà de déu. jo, jo, jo, jo i només jo.
el meu company de pis, pobre ànima en pena, oh pobre, que buit està! buit per dins, és
pura moda, tot ell és postís, és un pur anar fent infinit, ell i la seva vida exitosa amb la
seva preciosa novia actriu, que l’utilitza miserablement per trobar papers misaerables en
curts miserables que es projectaran en un d’aquests innumerables concursos de curts i
pel.lícules; festivalets on tots els actorets i directorets aniran amb les seves petites
novietes actrius a empenyer’s els uns als altres amb els colzes mentre fan veure que no
se n’adonen de les empentes, per així poder-se seguir empenyent amb tranquilitat, sense
que l’empenta es faci mai massa obvia, això no, siusplau, on s’és vist? quina vulgaritat,
això mai; sempre un somriure i anar endavant, qualsevol altra cosa seria massa evident i
tots sabem que l’evidència és cutre, cal ser una ment superior, oh sí.
pobre, oh pobre, el meu company de pis, és com una closca d’ou, no té contingut, el
veus i dius, oh, que gran! visc amb un autèntic director de cine, un veritable ou de
granja. doncs fem una truita! i et vas a fer la truita, sí! senyor deu meu, que bona serà
aquesta truita, feta amb un deliciós ou de granja, denominació d’origen, ja tens l’oli
calent i tot, pero oh, piques l’ou contra el marbre de la cuina i carai, sorpresa! no hi ha
res a dins! però com pot ser? no era un super-ou-de granja-director-de-cine? no se
suposa que per fer art cal tenir entranyes? doncs no, no hi ha res, ves tu quina cosa,
quina decepció més gran, un ou que ens ha sortit rave, quina pena i quin dolor, baixem
al super a queixar-nos, alt i fort, exigim el nostre ou! potser la caixera serà una ànima
sensible i ens animarà la tarda, oferint-nos un bon ou. sí senyor un ou ple i rebossant de
vida, un ou com déu mana. però no, no ens canviarà l’ou buit per un de ple. no, la
caixera no te ous plens tampoc, no sabria on buscar-los, ella, que l’únic que pot fer és
passar l’ou per davant del lector de codis de barra perque faci piiiiiiiiiiiiii. no, ella no
sabria dir-te ni si l’ou és ple o és buit, no sap res d’ous ella, pero potser amb una mica
de sort ens somriu, però el més probable és que no, que les caixeres no solen somriure,
prou feina tenen amb cobrar els ous dia rere dia piiii piiiii piiii son siete con ochenta su
tiquet gracias siguiente.
pobres, pobres tots! la caixera i l’estora i el meu company de pis, pobres tots! pobre io,
també, que els odio; almenys ells es tapen les orelles, apreten fort el cul i miren
endavant; i si el que veuen no els agrada sacsegen el cap i tornen a mirar i miren, miren,
miren endavant fins que ho veuen clar, oh si, i tant! ara ho veig clar: cap aquí o cap allà,
sí cap allà és cap on jo vaig ferm i decidit, vaig cap endavant. endavant, com tot un
home! com tota una dona!
ah no, però jo no, jo no miro endavant, jo miro al meu voltant i oh deu del cel tan de bo
hagués estat prou llesta per mirar endavant, és endavant, ENDAVANT! on estan les
coses boniques de la vida, oi? endavant! endavant estan els festivals de cinema, amb el
seu glamour i les seves copes de champagne i les seves converses frívoles sobre què és
l’art, oi tant que sí! i endavant està també l’hora de plegar de la caixera, segur que ella
almenys somriu al sortir del súper, la caixera, oh si ella sí, al sortir del súper segurament
somriu, pero jo no, no senyor, jo com una tonta amb la meva mania de mirar al voltant
no somric perque em miro el semblant seriós de la caixera al fer piiiiiiiiiiiiiiiii quan
encara falten les seves bones 4 hores per sortir i poder somriure i se’m revolta l’estómac
i també jo tinc el semblant seriós, i en canvi, vés per on, el meu company de pis sol
somriure. sí que somriu, sí, perque encara la seva novia no ha tret les ungles d’arpia,
pero espera, espera, Denis, algun dia tu també tindras el semblant seriós, tot arribarà,
potser fins i tot tindràs el semblat contrafet amb una horripiliant ganyota de dolor.
oh deus del cel, quanta amargor em proporciona la meva mirada extraviada, ¿d’on hauré
tret aqueta estúpida mania de mirar amb angle de 360º, enlloc de tancar les obertures
laterals i mirar en linia recta, com tota persona sana ha de fer? ¿qui me l’haurà contagiat
aquesta idiotesa tant poc higiènica d’anar girant el cap per millor absorvir la lletjor de
les coses? o és que potser sóc jo i no les coses? és a dins meu on resideix la lletjor
d’aquesta estora? siusplau, oh siusplau digueu-me siusplau que aquesta estora és
realment tan lletja com jo la veig, perque tinc un mal dia i vull saber que no estic sola i
que aquesta estora és també lletja per vosaltres, per tots, per tots i cadascún de vosaltres.
sí, ara mateix, heu de veure aquesta estora lletja ara mateix, m’hi va la vida, veieu-la
lletja sense replicar i sense queixar-se ni una mica, ara mateix! SÍ, TOTS, ARA
MATEIX!!!! TOTHOM!!!! ARA!!!
oh vaja, oh quin despropòsit, m’he posat en plan nazi, quina sortida de mal gust, ja ha
aflorat el monstre dominador que porto dins, no tinc remei, on s’és vist, tota una
senyoreta, posant-se a donar ordres com una energúmena, on s’és vist. l’amargor ja el
crea aquest efecte, ja. oh si, prou que ho he vist que el crea, que l’he sentit en les meves
entranyes aquest odi, sí, aquest odi que et surt de dins i et posseeix; i no pots fer res més
que odiar, odiar, odiar a mort els que t’estimes i t’estimen, oitant, a ells sobretot, perque
ells, oh no, a ells no els desprecies, els estimes i aprecies perque penses: no estan pas
buits, ells! però oh desgracia, un dia s’acosten insolents i et diuen, oita quina estora més
maca! i no ho deien pas per fer-te mal. fer-te mal, ells? és clar que no! això mai! és
només que han mirat l’estora i de maca que l’han trobat (feliços ells! que devien tenir un
bon dia!) de maca que l’han trobat, no s’han pogut estar de llençar un crit de joia i dir:
QUINA ESTORA MÉS MACA! radiants de felicitat, alegres, contents han cridat al cel
del migdia amb joia al cor, MACA, QUE MACA, QUE PRECIOSA ÉS AQUESTA
ESTORA QUE TENS AL MENJADOR!
i déu, oh déu meu, és com una punxada, com si haguessin agafat el teu cor, que de tant
mirar l’estora, s’ha convertit en una mena de peça de tall rodó, ben relligada, amb els
cordillets ben, ben apretats; és, deia, com si haguessin agafat la part carnosa que
sobresurt d’entre els cordills relligats del teu cor i l’haguessin pessigat amb totes les
seves forces, sí, oh sí, que maca és l’estora! sembla que l’estora els ha agradat, però el
tall rodó no aguanta tanta pressió, tants cordills tan ben apretats i al damunt... la
pessigada! no pot ser que els agradi l’estora, no, no pot ser, aquesta estora lletja,
estúpida i vulgar, no veus que no és maca, és que t’agrada de debò, aquesta estora? oh
no, en que m’he equivocat? a tu t’agrada l’estora i jo, que visc cada dia amb l’estora i
t’estimo, pero odio l’estora, ja no puc més, aquesta estoreta dels collons ha cuit potser
una mica massa el tall rodó, que s’ha passat com l’arròs, ha quedat dur com una roca, no
hi ha qui se’l mengi aquest tall rodó, recuit i relligat, pero siusplau, no, no, NO! sobretot
no t’enfadis, oh no, no t’enfadis, no et volia pas fer enfadar, perdona’m siusplau, m’he
equivocat, et prometo que ho deia sense pensar, és preciosa aquesta estora, fas bé de
trobar-la bonica, tens rao, pero no t’enfadis, per favor, prometo que faré que m’agradi,
prometo que adoraré aquesta estoreta com cap altre en el món, t’estimo, t’estimo i no
vull que te’n vagis, siusplau, lleparé l’estora si cal, m’agenollaré als seus peus i
l’ompliré de petons, aspiraré amb la boca fins a l’ultima engruna de pols que
l’embruteix, pero no, no te’n vagis, oh siusplau no deixis de somriure, siusplau, siusplau
no et posis trist, adoro el teu somriure que no està buit i que m’omple els dies i les nits,
et juro i et prometo que l’estora és maca.

preciosa, és! preciosíssima!

ja casi m’agrada, té uns colors tant.... alegres!