Ariadna Martínez Cuevas Violències, prevencions i acció socioeducativa (Aula

4) GRAU EN EDUCACIÓ SOCIAL 2022-23 (2on semestre)

PAC 2. FINS ON PODEN ARRIBAR LES VIOLÈNCIES ESTRUCTURALS? EL

SUÏCIDI I LA COL·LECTIVITZACIÓ DELS MALESTARS.

PART 1: Narratives (Auto) biogràfiques del suïcidi.

1.1. Després d’haver llegit els quatre casos exposats i recordant les paraules de Galtung
(2003) vers les violències visibles (directes) i les invisibles (indirectes), on en les primeres
fa referència a aquelles que comporten violència física, verbal i inclús psicològica, en les
que són reconeixibles les persones agressores i les víctimes; i on les segones, aquelles
que estan submergides, les que formen part de les estructures i no tant dels individus i que
alimenten les injustícies socials vers la satisfacció de les necessitats.
Per una banda, observo violència visible en tots els casos des del moment en què el suïcidi
és el final de cada un dels protagonistes, així com per exemple, els actes autolesius c de
l’Adrián amb quinze anys o el fet que, tal com expliquen els amics de l’Alberto, l’utilitzessin
per fer de “mula” després de passar per la presó com a única via per no rebre una pallissa.
Per altra banda, entenc que aquesta violència que considero com a visible ve derivada del
conjunt de violències invisibles a les quals es veuen sotmesos els protagonistes de cada
cas. Si és cert que en el cas del Daniel, en el que la Piedad Bonet (2003), relata, com a
mare, l’experiència del suïcidi del seu fill, és en el que més m’ha costat detectar aquest
tipus de violència, on la majoria de les persones que envoltaven al Daniel no eren
conscients de la malaltia mental que aquest patia, així ho descriu ella quan li truca un
familiar per donar-li el pesem per l’accident que havia patit aquest i ella ha d’explicar que
no va ser un accident sinó una elecció, la de saltar d’un cinquè pis, i la resposta que troba
és d’incomprensió i incredulitat, pel tabú que envolta l’acte del suïcidi i que puc entendre
com a violència cultural cap a la mateixa mare, qui fa referència al silenci i, a vegades al
rebuig, sobre les malalties mentals, i que des del meu parer, considero com a violència
invisible cap al mateix Daniel i cap a la mateixa Piedad.
En el cas del Segundo, evidencio més aquesta violència invisible en forma estructural, ja
que la institució judicial no pren com a referència els informes de vulnerabilitat econòmica
dels Serveis Socials, considerant que hi ha una manca d’informació, i el castiguen de
manera violenta fent-lo fora del seu habitatge, que no pot pagar per falta de feina, tot i
presentar-se a vuit ofertes amb el suport de Càrites, trobant-se en una situació de
precarietat al no tenir recursos, tan sols l’empenta, en forma de violència estructural per
part del jutge i de la institució.

1
 Ariadna Martínez Cuevas Violències, prevencions i acció socioeducativa (Aula
4) GRAU EN EDUCACIÓ SOCIAL 2022-23 (2on semestre)

En el cas de l’Adrián són evidents les mostres de violència estructural i cultural amb el
testimoni de la mare i la germana quan ens parlen del racisme i la manca de recursos en
salut mental que va patir. L’Adrián, tot i ser nascut a Espanya, se sentia qüestionat
constantment pel seu color de pell, el fet de ser negre feia que, des de l’escola, tal com
descriu la germana, hagués de donar explicacions de la seva nacionalitat, tant amb els
companys d’escola com amb els mateixos professors, fets que ens apropen a la violència
cultural, que segons Galtung (2003) és la que dona legitimitat a la violència estructural i la
directa, aquella que tant l’Adrián com la seva germana podien sentir al metro quan algú els
insultava pel seu color de pell. Finalment, en el cas de l’Alberto, puc entendre que el fet de
passar per la presó ja és una forma de violència institucional, tot i no voler les alternatives
ofertes per l’Ajuntament i no tenir vinculació amb Serveis Socials, cal mencionar que el fet
de consumir alcohol i estupefaents el feia vulnerable més enllà de la precarietat econòmica
a la qual s’enfrontava.

1.2. Les societats globalitzades i capitalistes en les quals residim han fet, a parer meu, que
l’individualisme es torni en valor fonamental en moltes de les relacions i que de vegades, la
insolidaritat i la falta d’empatia faci del nostre dia a dia una carrera plena d’obstacles on no
sempre tens recursos per poder esquivar-los per seguir un ritme que pot tornar-se asfixiant.
Els casos d’en Daniel i l’Adrián m’apropen a aquesta reflexió, dues persones joves, que tot
i estar envoltats de famílies i amics, patien en silenci i en soledat l’angoixa i la
incomprensió, tal com menciona Ubieto (2017: 130) sobre el suïcida, i aquí s’afegeixen els
casos d’en Segundo i l’Alberto, quan menciona que “se senten objectes sense valor,
sense béns, de vegades sense honor, i en sovint utilitzats, com a instruments, per l’altre”.
El concepte de “sense béns” que menciona l’autor és el que m’apropa, en clau econòmica,
als suïcidis per desnonament d’en Segundo i l’Alberto, on el fracàs i la carència de
recursos els empeny a saltar vers la por a pensar que no tenen res.
En el cas de l’Alberto, que va estar a la presó, i de l’Adrián, que tal com explica la seva
família va estar diversos dies ingressar a la Fundació Jiménez Díaz, van passar per
institucions, la primera, privativa de llibertat, on l’Alberto va agreujar la seva vulnerabilitat
per temes relacionats amb les drogues, i el segon, qui va demanar suport per tornar a ser
ingressat, van rebre violència institucional, tot i que aquestes, tal com menciona Pastor
(2012: 14) “miraran de regular els subjectes, d’instituir un ordre i de promoure el llaç social,
però no es tracta de dispositius totalment útils, ja que ni ho regulen tot ni beneficien a
tothom”, com va ser en el seu cas.

2
 Ariadna Martínez Cuevas Violències, prevencions i acció socioeducativa (Aula
4) GRAU EN EDUCACIÓ SOCIAL 2022-23 (2on semestre)

1.3. Els elements comuns del Daniel i l’Adrián eren l’edat i que patien un trastorn mental,
que tots dos tenien sentiments de desesperança, tot i tenir el suport i la proximitat de les
seves famílies. L’Alberto i en Segundo tenien l’element comú del desnonament, l’edat, el
factor d’haver-se quedat a l’atur i de no tenir la família en el seu entorn pròxim.
Els elements diferenciadors entre el Daniel i l’Adrián eren que en Daniel, tot i tenir un
trastorn mental, només la família més pròxima era coneixedora d’aquesta problemàtica,
mentre que l’Adrián ja havia tingut episodis de patiment i havia demanat ajuda abans de
dur a terme el suïcidi. En els casos del Segundo i l’Alberto, el primer va demanar suport a
Serveis Socials i va intentar buscar feina a través de Càritas, mentre que l’Alberto va
rebutjar les mesures de suport ofertes per l’Ajuntament en relació a Serveis Socials.

PART 2: Maneres d’aprehendre l’emergència del suïcidi en aquest temps i la

relació amb el poder.

2.1. Des del meu parer, el fet de comprendre el suïcidi és un exercici complex per la
diversitat de factors que hi poden influir i, alhora, des de la relació i experiència que he
pogut tenir vers aquest tema i les lectures per a dur a terme aquesta part, considero que és
un tema que pot resultar molest per a la majoria de la societat. Existeixen diversos mites
vers el suïcidi que condicionen la manera d’apropar-nos i trobar estratègies eficients per a
poder prevenir-lo i, sobretot, a entendre’l, per aquest motiu penso que és indispensable
poder parlar i preguntar vers a temes relacionats amb el suïcidi, per poder conèixer i poder
apropar-nos als silencis, la majoria d’origen traumàtic, i tabús encara presents en una
societat capitalista i globalitzada on les singularitats de les persones cada cop tenen menys
cabuda, tornant-se així víctimes del mateix sistema. Caldrà, a parer meu, que els
professionals estiguin formats en una sèrie de coneixements i competències específiques
per saber actuar de manera empàtica i assertiva vers aquestes situacions.
Per procedir i intervenir davant subjectes amb temptatives de suïcidi cal tenir en compte
l’edat perquè segurament el context de cada persona variarà segons aquesta, i l’edat
diferencia tant la prevenció com les possibles actuacions.
Entenc la victimització secundària com a una violència socioinstitucional amb
conseqüències negatives vers la inoportuna resposta, tant a escala social com per part
d’administracions i institucions, vers un subjecte que ha rebut violència directa. Un tipus de
violència que genera més dany i risc a la víctima, la qual pot sentir-se maltractada i
incompresa, vers el seu entorn més proper, o en situacions traumàtiques, com pot ser una
agressió sexual, en la qual la burocràcia pot arribar a anar més enllà de la cura i atenció
cap a la persona agredida, cap a la víctima. En el cas del suïcidi i de les persones que

3
 Ariadna Martínez Cuevas Violències, prevencions i acció socioeducativa (Aula
4) GRAU EN EDUCACIÓ SOCIAL 2022-23 (2on semestre)

tenen o han tingut temptatives, entenc que el fet de culpabilitzar-les o pensar que estan
duent a terme un reclam d’atenció, o simplement el fet de medicalitzar la seva temptativa,
s’aproxima a la idea que tinc de victimització secundària, immersa en un sistema patriarcal,
hegemònic, racista i capitalista que exalça i recompensa a les persones privilegiades i a la
vegada genera una sèrie de components opressius que poden esdevenir en un motiu pel
que una persona pot tenir una temptativa de suïcidi. L’educació social ha d’allunyar-se
d’aquest model opressor per possibilitar altres maneres d’actuar que ens apropin a les
mateixes vides de les persones protagonistes, considerant el suïcidi com a quelcom social,
per donar visibilitat a aquells contextos de fragilitat que, a causa d’una sèrie de
circumstàncies, afavoreixen la idea del suïcidi.

2.2. Penso, doncs, que en aquest punt és on pren força l’actitud dels professionals en
educació social, allunyats de la visió mèdica i dels perjudicis i marques que, en moltes
ocasions, ens fan parlar en veu molt baixeta vers el suïcidi i els condicionats que l’envolten.
Plaza (2020) menciona el fet de “facilitar vidas vivibles” per a poder prevenir el suïcidi, però
aquesta facilitació, des del meu parer, implica personalitzar, escoltar i acompanyar a la
persona més enllà de l’edat, el gènere, la raça o la salut mental per, d’aquesta manera, fer
front a la diversitat de violències a les quals, en alguns casos, no són capaces d’afrontar.
Visibilitzar el patiment per poder sanar-lo des d’una perspectiva més social i col·lectiva, que
ens ensenyi a aprendre que, tal com menciona Plaza (2020), existeixen alternatives com
“el cuidado respetuoso” que ens han de servir d’eina per a “construir otras manera de
acompañar el sufrimiento psíquico que no implique nuevas violencias”.

2.3. Ubieto (2017: 137) menciona que l’any 2014 el Servei Català de Salut va activar a
Catalunya “el codi RISC de suïcidi” amb l’objectiu de minvar les morts i “augmentar la
supervivència de les persones ateses per conductes suïcides i prevenir la repetició de
temptatives en pacients d’alt risc”, però llegint les paraules de Plaza (2022) queda clar que
aquest discurs de supervivència, al meu entendre, no és del tot vàlid, com a futura
educadora social, en tenir una perspectiva medico-sanitària i no, tal com explica ella, des
de la seva pròpia vivència “como mujer psiquiatrizada, como mujer a quien este mundo
hostil y sus violencias le dificultan mucho la supervivencia” a causa de les pèrdues en
molts vincles i a la manca d’àncores per agafar-se a la vida.
L’acció socioeducativa té la possibilitat d’allunyar les violències que impacten sobre les
persones allunyant-se de la mirada higienista i hegemònica i potenciant el valor de cada
experiència, cada persona i cada vida. Per altra banda, els límits amb els quals es pot
topar, des del meu pare, poden venir, d’algun tipus de violència institucional i de la mirada

4
 Ariadna Martínez Cuevas Violències, prevencions i acció socioeducativa (Aula
4) GRAU EN EDUCACIÓ SOCIAL 2022-23 (2on semestre)

medico-farmacològica amb la que poden trobar-nos duent a terme accions

socioeducatives.

2.4. Salas (2021) fa una crítica a la manera d’entendre el suïcidi des de la vessant més
científica, que patologitza aquest acte en una mena de “malaltia” que deixa, en la majoria
d’ocasions, a les persones protagonistes sense veu, “despojándola de su potencial
político”. L’autor també fa menció al fet que no s’admet que és molt més senzill
“psiquiatrizar la vida cotidiana” que no pas el fet de canviar els contextos on poden
aparèixer els condicionants que apropen a una persona al suïcidi. Des de la pràctica
professional de l’educador/a social caldrà dur a terme un acompanyament positiu, partint
de la bidireccionalitat, on la compressió parteixi d’una mirada interseccional vers les
necessitats de cada persona. Haurem de ser capaces de construir vincles que ens
serveixin d’eina per transformar el sentiment de malestar i patiment en sentiment de
resistència i empoderament. Que les persones puguin ser protagonistes de les seves
vides, que siguin les que, a través de la narració de les seves històries, ens permetin
participar en la transformació d’aquells contextos negatius que condicionen moments i
generen malestar.

PART 3: Estratègies d’acompanyament des de l’educació social.

3.1. El projecte Luto de Colores dur a terme una proposta d’acompanyament des d’una
sèrie d’espais d’escolta i de xarxes de suport de persones que han passat per a situacions
similars en relació amb la pèrdua, el dol, la pena i el dolor. Ho fan amb tallers que busquen
transformar el sentiment de culpa vers la mort traumàtica en casos de suïcidis (Taller “La
Transformación de la Culpa”), naturalitzant el fet de parlar de les persones que han mort,
així com la transformació i alliberació del dol (Taller “Vivir un duelo sano”). També duen a
terme tallers en centre educatius, com el ¡Conéctate a la Vida!, que el posiciono com a
preventiu en adolescents, així com formació dirigida a persones que acompanyen o
acompanyaran a altres persones en el seu procés de dol, com el que dur a terme la
fundació Eomaia amb el nom de “Formación Luto en Colores: Muerte-Duelo-Vida”.
Entenc que el fet d’abordar la mort com una part de la vida, de parlar-ne sense tabús i de
singularitzar el patiment des de la diversitat de cada persona ajuda a esborrar l’acostumat
color negre que relacionem amb la mort, i el fet de poder canviar-ne el color serveix d’eina i
de recurs per a sanar situacions traumàtiques situades en el blanc o el negre.

5
 Ariadna Martínez Cuevas Violències, prevencions i acció socioeducativa (Aula
4) GRAU EN EDUCACIÓ SOCIAL 2022-23 (2on semestre)

3.2 Considero que un dels aspectes més rellevants en les propostes d’acompanyament
implícites en el Grup de Salut Mental del PAPPS i de la Fundació Sergio Urrego és la
necessitat d’una adequada formació per part de tots els agents socials vers la prevenció
del suïcidi, encaminades a fer créixer el coneixement dels professionals vers la diversitat
de factors, més enllà dels patològics, que poden acompanyar a aquest acte. També
considero rellevant l’acció col·lectiva que es gènera mitjançant vivències i experiències
compartides, la importància de saber escoltar i prendre’s seriosament el suïcidi.
Per altra banda, en referència els aspectes que, com a educadora social, considero que
necessiten una revisió, són aquells que estan relacionats amb el fet de l’escassa visibilitat
dels professionals de l’àmbit social vers l’acompanyament com a acte de prevenció, ja que
com a educadores socials pretenem fomentar el canvi social des de l’empoderament de les
persones i la defensa dels seus drets per a millorar el seu benestar social. Penso
sincerament que som un perfil professional competent que compta amb les eines i
habilitats per tenir més protagonisme en un àmbit tan complex com pot ser-ho l’acte del
suïcidi, les possibles conseqüències i en les estratègies de prevenció.

3.3. La primera de les accions seria escoltar-los per poder crear i establir una aliança en
forma de vincle que ens permeti elaborar estratègies de benestar, seguretat i prevenció
vers a una nova possible temptativa. Trencar amb el silenci, sens dubte, pot ser el primer
pas per prevenir, ja que el fet de parlar-ne no augmentarà aquest risc sinó que pot servir
perquè les persones se sentin capacitades a l’hora d’acudir a buscar suport.
Per altra banda, una de les accions seria de l’enfortiment del vincle comunitari, duent a
terme un acompanyament per incrementar el nivell de participació en xarxes de suport
social tenint en compte els factors de protecció personal, familiar, social i, en el cas dels
infants i adolescents, els factors de protecció en l’entorn educatiu, per, d’aquesta manera,
construir amb la persona entorns i contextos saludables.
Ja per a finalitzar, la tercera acció que em sembla imprescindible, seria el fet d’empoderar
a les persones amb la promoció del seu benestar emocional, ensenyant i entrenant
habilitats socials i estratègies d’afrontament per treballar la resiliència.
Poder conèixer les violències patides en primera persona ens ajudarà com a professionals
a poder elaborar estratègies i dur a terme accions, de manera conjunta, per poder oferir
eines d’acompanyament que ens permetran iniciar un procés de transformació per oferir
vidas vivibles.

6
 Ariadna Martínez Cuevas Violències, prevencions i acció socioeducativa (Aula
4) GRAU EN EDUCACIÓ SOCIAL 2022-23 (2on semestre)

BIBLIOGRÀFIA:

- Bonnett, P. (2003). Lo que no tiene nombre. Lectulandia. Capítol 1 Lo irreparable. (p. 8-

28).
- Experiencia Fundación Sergio Urrego (2023). Consultat a:
https://www.sergiourrego.org/#school
- Galtung, J. (2003). Violencia cultural. Bizkaia: Documentos de Trabajo Gernika
Gogoratuz, nº14.
- Grupo de Salud mental del PAPPS. (2008). Guía de Salud Mental en Atención Primaria.
Sociedad Española de Medicina Familiar y Comunitaria. Barcelona
- Luto de Colores – Repensar la muerte para celebrar la vida. Consultat a:
https://www.lutoencolores.org
- Mbomío L. (2021, 29 de setembre). “Lo que he aprendido este tiempo es que en el tema
de la salud mental, o tienes dinero o te mueres”. Afroféminas: nuestra sola existencia
es resistencia. https://afrofeminas.com/2021/09/29/lo-que-he-
aprendido-en-este-tiempo-es-que-en-el-tema-de-la-salud-mental-o-tienes-dinero-o-te-
mueres/
- Pastor, M. (2012). Mòdul 3. Violència institucional. Barcelona: FUOC. Material didàctic.
- Plaza, M. (2022). Prevenir el suicidio pasa por facilitar vidas vivibles. Pikara Magazine.
Recuperat de:
https://www.pikaramagazine.com/2022/09/prevenir-el-suicidio-pasa-por-facilitar-vidas-
vivibles/
- Rodríguez, P. (2021, 15 de juny). Segundo se suicidó antes del desahucio: solo, en paro
y sin poder asumir 800 euros al mes. Eldiario.es
https://www.eldiario.es/catalunya/segundo-suicido-desahucio-paro-asumir-800-euros-
mes_1_8039132.html
- Salas, M. (2021). Sobre el suicidio. Novas da Galiza.
- Ubieto, J.R. (2017). El suicidio. Un acto específicamente humano. Revista de Trabajo
Social. Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya. Num.210. (p.127-138).
- Vicente, S. (2022, 31 de maig). El suicidio de Alberto tres su desahucio de un piso
protegido: “Ha sido él, pero podría haber sido cualquiera del barrio”. Eldiario.es
https://www.eldiario.es/catalunya/suicidio-alberto-desahucio-piso-protegido-sido-haber-
sido-barrio_1_9041198.html