Activitat:

Afegeix tots els guions (—) que consideres necessaris i alguns verbs dicendi. (Ex. «Potser és
que no m’estimes», va dir. // «T’estimo», va respondre).

La fe
—Potser és que no m’estimes —va dir ella.
—T’estimo —va respondre convençut.
—Com ho saps?—va replicar.
—No ho sé. Ho sento. Ho noto.
—Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altra cosa?
—T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T’estimo com no he
estimat mai ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la
vida, em deixaria escorxar de viu en viu, deixaria que juguessin amb els meus ulls com si fossin
bales. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc
feliç només de mirar-te als ulls. Dins de les teves nines m’hi veig jo, petitet. —va acabar dient
amb llàgrimes als ulls.
Ella mou el cap, neguitosa.
—Ho dius de debò? Oh, Raül, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no
t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi... De debò m’estimes? va preguntar amb cert to de dubte.
—Sí. T’estimo com mai ningú no ha estat capaç d’estimar. T’estimaria encara que em
rebutgessis, encara que no volguessis ni veure’m. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria
que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. Com pots dubtar que t’estimo?
—Com vols que no en dubti? Quina prova tinc, real, que m’estimes? Dius que m’estimes, sí.
Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però com puc
tenir la certesa que tu m’estimes?
—Mirant-me als ulls. No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m als ulls. Creus
que podrien enganyar-te? Em deceps.
—Et decebo? Poc m’estimes si tan poca cosa fa que te’n decebis. I encara em preguntes com és
que dubto del teu amor?
L’home la mira als ulls i li agafa les mans.
—T’estimo. M’escoltes bé? T’es ti mo.
—Oh, «t’estimo», «t’estimo»... És molt fàcil dir «t’estimo».
—Què vols que faci? Que em mati per demostrar-t’ho?
—No siguis melodramàtic. No m’agrada gens, aquest to. De seguida perds la paciència. Si de
debò m’estimessis no la perdries tan fàcilment.
—Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: què et demostraria que t’estimo?
—No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla.—Fa
una pausa. Contempla el Raül i sospira—. Potser sí que t’he de creure.
—És clar que m’has de creure!
—Però per què? Què m’assegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que
m’estimes, i per això m’ho dius, encara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes
de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em
dius que m’estimes és perquè ho creus. Però i si t’equivoques? I si el que sents per mi no és
amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? Com ho saps, que és amor de debò?
—M’atabales.
—Perdona.
—Només sé que t’estimo i tu em destarotes amb preguntes. M’atipes.
—Potser és que no m’estimes.

El perquè de tot plegat, Quim Monzó