ABERRACIÓ 1

PERSONATGES

BRAM.

ALICE.

DONA.

Acte únic

Exposició d’art fotogràfic.

A les parets negres ressalten els marcs blancs que enquadren les fotografies.

De fons, com a ambient, música de jazz lleuger.

ALICE, d'esquena al públic, subjecta una copa de vi blanc. Està observant

detingudament un dels retrats. Cada poc es passa la mà sobre les galtes.

BRAM mira ALICE i s'acosta a pas lent fins a situar-se al seu costat.

Es queda observant-la.

BRAM. Hola.

ALICE no hi para atenció.

Pausa.

Estàs bé?

1
En termes fotogràfics, una aberració és una distorsió del color que crea un contorn d'un color indesitjat

al llarg de les vores dels objectes a les fotografies.

1
 Pausa més llarga.

No aparta la mirada d'ALICE.

Pots parlar-ne?

ALICE. (Amb la veu trencada.) Sí.

BRAM. Perdona, però, per què plores?

ALICE. (Assecant-se les llàgrimes sense girar el cap cap a BRAM.)

T'incomode?

BRAM. Porte observant-te des de fa una bona estona. He vist que ploraves

i estava preocupat.

ALICE. (Cap a BRAM.) Gràcies per la preocupació, però estic bé.

Gràcies. (Li mostra un somriure forçat i torna a girar-se cap a

l'exposició.)

BRAM dona una mirada fugaç a terra, però no es dóna per vençut i torna cap

a ALICE.

BRAM. Estàs segura d'estar bé? Perquè no ho sembla, la veritat.

ALICE. És que t'agrada assetjar les dones en els seus moments febles?

BRAM. No m'agrada veure la gent trista.

ALICE. Aleshores no em mires. (Retira la mirada de BRAM.)

BRAM. No ho puc evitar.

ALICE. T'estic incomodant?

BRAM. Si prefereixes que et diga que sí, t'ho diré: m'incomodes.

ALICE. Doncs no em mires.

BRAM. Ja t'he dit que no ho puc evitar.

ALICE. Si deixe de plorar, marxaràs?

2
BRAM. Si és el que vols, ho faré.

Pausa.

ALICE. No. Queda't.

BRAM s'acosta més a ALICE.

Pausa.

BRAM. Em diràs el motiu del teu plor?

ALICE. És per aquesta fotografia.

BRAM. Quina?

ALICE. (Senyalant-la.) Aquesta d'ací.

BRAM. Coneixes a la dona?

ALICE. No.

BRAM. Aleshores? Per què plores per ella?

ALICE. Hi ha vegades que no pots evitar plorar.

BRAM. Sempre es plora per algun motiu.

Et recorda a algú?

ALICE. (Dubtosa.) Sí. No.

BRAM. Sí i no?

ALICE. Sí. A mi.

BRAM. (Mirant detingudament la fotografia i girant-se cap a ALICE.) No

us assembleu en res.

ALICE. Tenim més paregut del que t'imagines.

BRAM. I treus això veient només una fotografia?

ALICE. És el sentiment que expressa. Aquesta mirada. El que mostren els

seus ulls.

3
BRAM. I què mostren?

ALICE. Una vida plena de dificultats.

BRAM. I això et fa identificar-te amb ella?

Riu fins que veu la cara d'ALICE, seriosa.

Perdona. Creia que bromejaves.

No tens pinta d'haver tingut una vida difícil.

ALICE. No em coneixes.

BRAM. Ets massa jove per haver tingut una vida 'difícil'.

ALICE. I tu massa vell per assetjar joves.

BRAM. No estic assetjant-te.

ALICE. Si tu ho dius.

Pausa.

La dificultat d’una vida no és relativa al temps viscut.

BRAM. En això tens raó.

Pausa.

I vius ací, a la ciutat?

ALICE. Tota la vida.

I tu?

BRAM. Des que tinc ús de raó. O des que tinc ús de la memòria. Potser

abans visqués en algun altre lloc, però ja no ho recorde.

ALICE. No saps on has viscut?

BRAM. Mai no m'he preocupat de saber on em trobe. Visc el dia a dia on

Déu em porte.

ALICE. Ets creient?

4
BRAM. Crec en mi. I això ja és creure molt.

ALICE. Tens una forma molt poc ortodoxa de lligar.

BRAM. Ets un poquet creguda, m'equivoque?

No intente lligar amb tu. Només volia que deixessis de plorar.

ALICE. Perquè t'incomodava.

BRAM. Perquè no m'agrada vore la gent trista.

ALICE. No sempre es pot estar feliç.

BRAM. Tu creus?

ALICE. Ho sé.

Potser mai no has estat trist?

BRAM. Mai prou per plorar.

ALICE. No sabria dir si t'envege o et compadisc.

BRAM. Perquè m'havies de compadir?

ALICE. Perquè no tens ànima.

BRAM. La tindré. Però mai no m'ha donat motius per plorar.

ALICE. No ha mort mai un familiar teu?

BRAM. No tinc família.

ALICE. I algun amic? O tampoc tens amics?

Què ets, una mena de depredador solitari de ciutat?

BRAM intenta respondre-li, però no diu res.

Crec haver trobat una esquerda a la teua armadura.

BRAM. Touché.

Pausa curta.

ALICE. Per què creus que la gent es farà tantes fotografies hui dia?

5
BRAM. Per por de desaparèixer, supose.

És com antigament amb els quadres: tu envelliràs, s'arrugarà la

teua pell, et tornaràs lleig i, finalment, moriràs, però als quadres, i

ara a les fotografies, sempre romandràs igual. Intacte com en el

moment en què te la varen fer. Eternament present. La fotografia

et veurà anar-te'n, i serà la imatge que quede de tu.

Si la gent pogués, actuarien com a Dorian Gray: donaríem la

nostra ànima al diable a canvi que envellira el nostre retrat i no

nosaltres.

ALICE. I què et sembla?

BRAM. El què?

ALICE. L’exposició.

De veres, què en penses?

BRAM. Doncs, que mire on mire, tot em sembla una grandíssima farsa.

Una puta merda. No mostra res de real.

Tot és mentida: belles fotografies perquè un grup de borinots que

es creuen superiors intel·lectualment als altres -perquè en algun

moment de les seues patètiques vides van donar la seua opinió

sobre alguna cosa i algú els va donar la raó-, diguen alguna cosa

respecte a l'obra. Però no valorant la qualitat de la imatge. No, per

res. Valorant la signatura del seu autor. És així: valoren l'autor per

damunt de l'obra.

I després difonen les seues paraules buides a una altra colla de

borinots cecs que trigaran un clic a publicar-lo als seus perfils

6
 d'Instagram o Twitter o saber quina xarxa social està de moda hui

dia, i anar naixent així més borinots que es creuen intel·lectuals.

ALICE. I per què has vingut?

BRAM. Passava per ací.

ALICE. Doncs a mi m'agrada.

BRAM. Hi ha gustos per a tot. El que és subjectiu és així.

Pausa.

BRAM la mira.

Hauries d'haver vist la cara que has posat.

ALICE. No em puc vore’m la cara.

BRAM. Tens una cara fantàstica.

ALICE. No la tenim tots?

BRAM. Tots tenim cara...

ALICE (Interrompent-lo.) Alguns més que altres.

BRAM (Continuant com si res.) ...però no totes les cares són iguals.

ALICE. Hi ha els que tenen molta cara.

Pausa.

Ha sigut un plaer parlar amb tu. Pots anar-te'n.

ALICE torna a contemplar l’exposició.

BRAM, callat, es queda al seu costat mirant les fotografies.

Ja no estic plorant.

BRAM. Ja ho veig, ja.

ALICE. I per què segueixes ací?

BRAM. Intente gaudir de les vistes.

7
ALICE. D'una exposició que et sembla una merda?

BRAM. Qui ha dit que mire l'exposició?

Pausa.

ALICE. Ara sí que m'estàs assetjant?

BRAM. ‘Assetjar’ és una paraula molt dolenta. Podríem dir 'admirar'.

ALICE. No forme part de l'exposició.

BRAM. Si formeres part, series l'única obra bona.

ALICE. Ja veig, ja.

Et sol funcionar?

BRAM. El què?

ALICE. Les teues paraules per lligar.

BRAM. Algunes vegades.

ALICE. I què has fet les vegades que no t'han servit?

BRAM. Continuar intentant-ho.

Pausa.

Et ve de gust prendre un cafè? Conec un xicotet bar ací a prop.

ALICE. Està plovent.

BRAM. He portat paraigües.

ALICE. No tinc ganes de banyar-me les sabates.

BRAM. Si ho desitges, puc emportar-te als braços.

ALICE. Mai m'ha agradat 'Oficial i cavaller'.

Pausa llarga.

BRAM. Ho lamente.

ALICE. Què és el que lamentes?

8
BRAM. Ara sóc jo qui t'està incomodant a tu.

ALICE. No ets tan important com per incomodar-me.

BRAM. I tu? Per què has vingut?

ALICE. Conec l'artista.

BRAM. Un amic?

ALICE. Un llondro.

BRAM. Veig que et cau bé.

ALICE. Em va suplicar que vingués.

BRAM. T'ho va suplicar?

ALICE. Li va faltar posar-se de genolls.

BRAM. Li haguessis deixat humiliar-se tant?

ALICE. No. Sóc una bona persona.

BRAM. Deu estimar-te molt per suplicar-te que vingueres.

ALICE. Sí.

BRAM. I tu a ell?

ALICE el mira.

BRAM es llança sobre ALICE per besar-la, però s'hi aparta.

ALICE. Ets un cabronàs.

BRAM. Cal fer les coses sense pensar-ho, o els remordiments et menjaran.

Sí et rendeixes quan les coses es comencen a posar difícils, mai no

aconseguiràs res que valga la pena.

ALICE. Potser et funcione amb altres, però amb mi no.

BRAM. No te n'aniràs?

ALICE. Jo era ací abans.

9
BRAM. M'ha atret el color dels teus cabells com la llum als mosquits.

ALICE. Jo als mosquits els mate quan intenten picar-me.

BRAM. Em mataràs?

ALICE. Intenta picar-me i ho sabràs.

BRAM torna a llançar-se sobre ALICE i la besa.

BRAM. I bé?

ALICE. Beses fatal.

BRAM. Em voldries ensenyar?

ALICE el mira de dalt a baix, es llança sobre BRAM i el besa efusivament.

Uau! Tant de bo totes les lliçons foren així.

ALICE. Ara em deixaràs tranquil·la?

BRAM. No puc.

ALICE. Què t'ho impedeix?

BRAM. Després d'aquest bes, seria impossible mantenir-me a més d'un

pam de distància de tu.

ALICE. Hauràs de fer l'esforç d'oblidar-me'n.

BRAM. Podria intentar-ho tota la vida, i no ho aconseguiria.

ALICE. Estic casada.

BRAM. No sóc gelós.

ALICE. Per què fas això?

BRAM. Intente dialogar amb tu.

ALICE. Parle amb sinceritat.

BRAM. Em desitges?

ALICE. No. No et desitge.

10
BRAM. Mentixes fatal.

ALICE. Em voldries ensenyar?

BRAM. No estic enamorat de tu.

BRAM es llança sobre ALICE i la besa.

El teu marit besa millor que jo?

ALICE. Diferent.

BRAM. Això és 'millor'?

ALICE. Diferent vol dir ‘diferent’.

Tornen a besar-se.

Entra DONA.

DONA. Perdoneu per interrompre-vos, però Bram, els de la «Gaceta de

l'Art» t'estan esperant des de farà uns quinze minuts.

BRAM. Digues-los que de seguida hi vaig.

DONA. Volen publicar un article sobre la teua exposició. No crec que siga

bona idea tindre-los plantats esperant molt més.

BRAM. Està bé. Està bé.

(A ALICE.) Aurevoir, mon amour. Els borinots intel·lectuals de

l'art m'esperen per lloar el meu nom i besar els meus peus sense, ni

tan sols, mirar la meua feina.

Ens veiem després a casa. (Li besa.)

ALICE. Adéu.

BRAM ix.

DONA s’acosta a ALICE.

DONA. Sens dubte Alice, t’envege: tens un artista per marit.

11
ALICE. No t'equivoques Dona: estic casada amb un boig.

DONA. Potser no diuen que tots els artistes són bojos?

ALICE. Aleshores estic casada amb el major artista de tots els temps. (Beu

de la copa.)

DONA i ALICE segueixen parlant mentre ixen d'escena.

S'enfosqueix a mesura que s'il·lumina la fotografia que mirava ALICE, deixant

veure amb claredat l'espectador que la dona representada era ella.

Fosc i teló.

12