La mà del pare

SÍLVIA SOLER Escriptora ARA 06/10/2018

Per casualitat presencio aquesta escena: dos matrimonis xerren aturats enmig del carrer i les
dues criatures –que s’avorreixen– juguen a córrer i enxampar-se entre les cames dels adults.
Quan arriba el moment d’acomiadar-se i que cada família segueixi el seu camí, un dels nens
s’equivoca i agafa la mà de l’altre home pensant-se que és el seu pare. Quan se n’adona, el
nen s’enrojola, mort de vergonya, i els adults esclaten en rialles, cosa que, evidentment, fa que
el nen s’avergonyeixi encara més. Els pares caminen enriolats; el nen ha començat a plorar,
probablement d’impotència.

Immediatament em ve al cap una situació semblant que vaig viure quan era petita i que, ara
me n’adono, havia oblidat per complet. Però, com està demostrat, als calaixos de la memòria
només cal regirar-hi una mica per fer-hi troballes insospitades.

Vivíem a Calella i passejàvem tota la família pel carrer de l’Església, ple a vessar de turistes
galtavermells i autòctons atrafegats. En aquell carrer sempre hi havia tanta gent, que el prec es
repetia diverses vegades abans de sortir de casa: sobretot, sempre agafats de la mà del pare o
de la mare. Jo quasi sempre triava el pare.

I aquell dia també anava agafada de la mà del pare, però es veu que, per alguna raó o
simplement per distracció, en un moment determinat ens vam deixar anar. Immediatament –
obedient com era– em vaig recordar de la recomanació i vaig córrer a agafar la mà paterna.
Però em vaig confondre de mà.

Suposo que des de la meva alçada –només tenia quatre o cinc anyets–, tots els homes
s’assemblaven: uns pantalons foscos de trajo i uns mocassins. O potser ni tan sols vaig mirar
amunt. Simplement vaig agafar la mà d’un home que no era el meu pare i que poc després es
va aturar i em va mirar, divertit.

Semblava que ho tingués esborrat i, tanmateix, recordo vivament la vergonya i la

desorientació, una sensació molt semblant a l’angoixa. Recordo també l’angúnia que em feia
haver anat agafada de la mà d’un desconegut i com em va neguitejar aquell contacte íntim
amb una pell no familiar.

El record em fa pensar fins a quin punt la sensació de seguretat i de confiança d’anar agafada
de la mà del pare és rotunda, incomparable. I, sobretot, irrecuperable. Penseu què donaríeu
per tornar-vos a sentir així.
1.- Busca en el 1r paràgraf del text:

1 perífrasi verbal:

1 locució prepositiva:

4 determinants diferents:

1 locució adverbial:

3 adjectius:

3 pronoms de diferents tipus:

2.- Busca en el 2n paràgraf del text:

4 adjectius:

4 adverbis:

2 locucions adverbials:

2 preposicions diferents:

3.- Digues la categoria gramatical dels mots subratllats en el 3r i 4t paràgraf:

tota aquell

ple també

galtavermells que

en alguna

tanta simplement

que en

abans de determinat

sobretot com

o paterna

jo em vaig confondre

quasi
4.- Busca en el 5è paràgraf del text:

1 locució adverbial:

4 determinants de diferents tipus:

4 conjuncions:

2 adjectius:

2 pronoms de diferents tipus:

5 adverbis:

5.- Tenint en compte les paraules ombrejades al 6è paràgraf, marca la resposta correcta:

A.-“Molt” és un determinant que acompanya el nom “semblant” i familiar és un nom.

B.-“Molt” no és determinant ja que no acompanya cap nom, “com” és un pronom interrogatiu

C.- “Que” és un pronom relatiu equivalent a ‘el qual’ i “familiar” un nom.

D.- “Que” és un pronom relatiu i “Com” una conjunció

5.- Tenint en compte les paraules ombrejades al 7è paràgraf, marca la resposta correcta:

A.- “Quin” i “què” són dos pronoms interrogatius

B.- “Vos” és un pronom feble i “així” un pronom determinatiu demostratiu

C.- “Què” és un pronom interrogatiu i “així” un adverbi

D.- “Quin” és un determinant interrogatiu i “vos” un pronom personal tònic