4.consells Per A La Selectivitat

Extret de Selectivitat 2023: consells per a superar la prova de llengua (vilaweb.
cat)
1) EXPRESSIÓ ESCRITA
CONSELLS A L’HORA DE REDACTAR
Si no teniu un gran domini de la llengua, quan responeu un exercici redactat, sigueu prudents. Això
vol dir:
 fer servir mots que sapigueu com s’escriuen.

 escriure paraules i expressions precises i, doncs, que sapigueu amb seguretat què volen dir.
 fer frases curtes, però no telegràfiques.
 exposar les idees ordenadament (si veieu que teniu temps, feu un esquema i un esborrany de
redacció abans)
 rellegir el text una vegada o dues.
2) LES ERRADES QUE NO DETECTA UN CORRECTOR

AUTOMÀTIC
Generalment, quan escrivim en un ordinador, fem servir un programa de tractament de text que marca
errades ortogràfiques (com ara baixell en compte de vaixell, o màuqina en lloc de màquina). Però el
corrector automàtic no detecta pas les faltes més subtils, de vegades tan simples com un accent: per
exemple, si escrivim ‘Avui es dissabte’ no indicarà que s’ha d’escriure ‘és’, amb accent.
Avui volem repassar una llista d’errades freqüents que un corrector automàtic normal i corrent no sap
trobar.
2.1 LES ERRADES BÀSIQUES

em-hem No em facis mal. Pronom (‘a mi’).
No hem vist res. Del verb auxiliar ‘haver’ (nosaltres).
es-és Veig com es pentina. Pronom reflexiu (‘a ell mateix’).
És amb tu? Del verb ‘ésser’ (ell).
hi ha – ja Qui hi ha? Verb ‘haver-hi’.
Diria que ja se’n va. Adverbi (‘ara mateix’).
i-hi Avui i demà serem fora. Conjunció, per a ajuntar dos mots o frases del mateix
nivell.
Si vas al cinema, jo també hi aniré. Pronom (indica, per exemple, un lloc).
li-l’hi No li digueu res. Pronom (‘a ell’).
Vol anar al Masnou, però no l’hi puc dur. Dos pronoms (‘a ell’ + ‘allà’). / Demana
el llapis, però no l’hi deixa. Dos pronoms (‘el llapis’ + ‘a ell’).
mes-més-m’és Aquest mes té trenta dies. De l’any.
En tinc molts més. Quantitat, suma.
M’és igual tot. ‘Em’ + verb ‘ésser’.
mi-m’hi És un mi sostingut. Nota. / Per mi està bé. Pronom (‘jo’).

No m’hi trobaràs. Dos pronoms (‘em’ + ‘hi’).
mon-món Mon pare era pagès. Possessiu (‘el meu’).
Tinc una bola del món. La Terra.
ni-n’hi No el tinc ni el vull. Conjunció (‘i tampoc no’).
Diu que al llac hi ha sis ànecs, però jo n’hi veig cinc. Dos pronoms (‘en’ + ‘hi’).
quan-quant Vindré quan pugui. Adverbi de temps (‘en el moment que’).
Quant arròs has comprat?. Adverbi de quantitat (‘quina quantitat’).
que-què Diu que tornarà. Conjunció. Amb ‘e’ neutra. / És la noia que vaig conèixer ahir.
Pronom relatiu (‘la qual’). Amb ‘e’ neutra.
Extret de Selectivitat 2023: consells per a superar la prova de llengua (vilaweb.cat)
No sé què vols. Pronom interrogatiu (‘quina cosa’) / És el llibre en què ho vas llegir’.
Pronom relatiu precedit de preposició (‘el qual’). Amb ‘e’ oberta.
si-sí-s’hi Vine si el vols veure. Conjunció condicional.
M’ha dit que sí. Adverbi afirmatiu.
No s’hi esforça. Dos pronoms (‘es’ + ‘hi’).
son-són Tinc son. ‘Ganes de dormir’. / Son germà està malalt. Possessiu (‘el seu’).
On són ara? Del verb ‘ésser’ (ells).
tan-tant No és tan fàcil com semblava. Precedeix adjectius i adverbis.

Hi ha tant públic com l’altre dia. No precedeix ni adjectius ni adverbis.
te-té-t’he Te l’he pres. Pronom (‘a tu’). Amb ‘e’ neutra / Vols beure un te? Beguda. Amb ‘e’
oberta.
No té les claus. De ‘tenir’. Amb ‘e’ tancada.
T’he vist. Pronom (‘a tu’) + verb ‘haver’. Amb ‘e’ tancada
2.2 JUNTS O SEPARATS?

Un altre grup de paraules que es poden confondre és format per parelles en què hi ha un mot compost i
els components desglossats. De vegades, els membres de la parella no tenen cap relació, sinó que
simplement s’assemblen per casualitat. Les parelles principals són aquestes:
abans-d’ahir – abans d’ahir Ahir era divendres i abans-d’ahir, dijous. ‘Dos dies abans que avui’.
Mai, abans d’ahir, no havia parlat amb ell. ‘Qualsevol dia anterior a
ahir’.
abastament – a bastament La ciutat té una xarxa d’abastament d’aigua. ‘Provisió,
subministrament’.
Ha estat una imatge divulgada a bastament. ‘En una quantitat
suficient’.
aleshores – a les hores Aleshores va arribar. ‘Llavors’.
Sempre ens trobem a les hores dels àpats. ‘Als moments’.
alhora – a l’hora Ho heu dit tots dos alhora. ‘Al mateix temps’.
Seré aquí a l’hora que ell em digui. ‘Al moment’.
apunt – a punt He escrit un apunt biogràfic de l’autor. ‘Nota’.
Posa’t a punt, que partirem de seguida. ‘Preparat’.
enlaire – en l’aire La pilota ha pujat molt enlaire. ‘Amunt’.
En l’aire, hi havia partícules contaminants. ‘Dins l’aire’.
enlloc – en lloc No l’he trobat enlloc. ‘En cap lloc’.
He comprat taronjada en lloc de llimonada. ‘En compte de’.
enmig – en mig Som enmig de la plaça. ‘Al centre’. / Va sortir enmig de la gent. ‘De
dins’.
En mig any hi ha hagut vuit accidents. ‘En la meitat de’.
gairebé – gaire bé Hi veig gairebé com tu. ‘Quasi’.
No em sembla gaire bé que et passis tot el matí al sofà. ‘Molt bé’ (en
frases negatives o interrogatives).
maldecap – mal de cap Si m’haguessis fet cas, ens hauríem estalviat
aquest maldecap. ‘Preocupació’.
—Si no et passa el mal de cap, pren-te aquesta pastilla. ‘Dolor al
cap,cefalàlgia’
perquè – per què Ves-hi, perquè fa estona que t’espera. ‘A causa que’. / Ves-hi perquè et
vegi. ‘Amb la finalitat que’. / No en sé el perquè. ‘Causa’.
Però per què ho dius? ‘Per quina raó’.
pertot – per tot Vas a Berlín i trobes catalans pertot. ‘A tots els llocs’.
Per tot això no t’has d’enutjar. ‘Per’ + ‘tot’.
potser – pot ser Ara que ho dius, potser m’he equivocat. ‘Tal vegada’, ‘és possible
que’.
Pot ser que no ho hagi vist. ‘És possible’.
sinó – si no No parlo de feina, sinó de lleure. ‘Però sí’. / No ho va saber
ningú sinó el seu germà. ‘Més que’.
Si no vols venir, no vinguis. ‘En cas que no’.
sobretot – sobre tot Hi havia molta gent jove i, sobretot, noies. ‘Principalment’.
Va escampar la por sobre tot el poble. ‘Al damunt de tot’
2.3 B o V?
bast-vast Una tela molt basta. ‘Poc refinat’.

Vèiem un bosc vast. ‘Molt extens’
bena-vena Duu una bena de gasa al braç. ‘Tira de drap per a tapar ferides’.
Les venes del coll. ‘Vas sanguini’.
beure-veure Va beure una mica d’aigua. ‘Empassar-se un líquid’.
No el puc veure. ‘Percebre amb la vista’.
buit-vuit Un pot buit. ‘Sense res a dins’. / Caure en el buit. ‘Lloc on no hi ha
res’.
Hi ha vuit dones. ‘Set més un’.
bull-vull L’aigua ja bull. Del verb ‘bullir’. / Arrenca el bull. ‘Acció de bullir’.
Això no ho vull. Del verb ‘voler’.
2.4 AMB DIÈRESI O SENSE?
fluid-fluït Té un llenguatge fluid. Adjectiu (‘que corre’). / El gas és un fluid. Nom

(‘substància fluida’)
L’aigua ha fluït una estona. Participi de ‘fluir’.
beneit-beneït No siguis beneit, home. ‘Ximple’.
Ha beneït el pa. Participi de ‘beneir’.
2.5 OBERT O TANCAT?
desprès-després S’ha desprès de totes les obligacions. Del verb ‘desprendre’.

Vindrà després. Adverbi de temps.
marquès-marqués El marquès de la Casa Gran. Títol nobiliari.
Em va demanar que ho marqués amb el retolador. Del verb ‘marcar’.
serè-seré Fa un dia serè. ‘Sense núvols’. / Té el cap serè. ‘Tranquil, sense torbaments’.
A migdia seré ací. Del verb ‘ésser’.
2.6 SIMPLE O DOBLE?
anals-annals Les aletes anals. ‘De l’anus o prop de l’anus’.

Als annals de la institució. ‘Relació d’esdeveniments per anys’.
suma-summa La suma dels deutes. ‘Quantitat que resulta de sumar’.
Té summa importància. ‘Suprema’ (adjectiu). / La summa de l’obra d’un
autor. ‘Compilació de totes les parts’ (nom).
addició-addicció Les addicions de la nova versió del diccionari. ‘Element
afegit’. / L’addició de tres més quatre. ‘Operació de sumar’.
L’addicció a la cocaïna. ‘Dependència’.
anular-anul·lar El dit anular. ‘De l’anell’.
Anul·lar les operacions. ‘Eliminar’.

vila-vil·la La vila de Molins de Rei. ‘Població’.
Viu en una vil·la luxosa. ‘Casa gran’.
2.7 LA VOCAL NEUTRA
altre-altra L’altre noi.

Una altra cosa.
nostre-nostra (vostre- Tot el camp és nostre.
vostra) La vostra noblesa.
2.8 TERMINACIONS D’ADJECTIUS I NOMS (o parelles de nom, adjectiu i verb)

També hi ha un seguit d’adjectius femenins que hauríem d’escriure amb -a final i els escrivim amb -e.
La confusió ve del fet que alguns tenen solament una terminació (els acabats en -ble —com ara
‘amable’, ‘noble’, ‘possible’…— i uns quants més —com ara ‘alegre’ i ‘múltiple’—). En tots els
altres, hem d’escriure la forma femenina acabada en -a. Per exemple:
ample-ampla Un camí ample.
Una roba ampla.
digne-digna Discurs digne.
Una posició digna
pobre-pobra Aquell home pobre.
Una masia molt pobra
La llista d’adjectius és molt més llarga: abstracte-abstracta, còmode-còmoda, directe-directa, exacte-
exacta, negre-negra, tendre-tendra…
mestre-mestra El mestre de l’escola.
Una mestra molt bona.
sogre-sogra Vindrà el meu sogre.
T’hi avens, amb la sogra?
acte-acta Vaig assistir a l’acte. ‘Fet realitzat per algú’.
Hem aprovat l’acta de la reunió. ‘Document’.
regle-regla Dibuixat amb regle. ‘Instrument’.
No has seguit cap regla. ‘Norma’.
I encara hi ha parelles de nom (o adjectiu) i verb:
avantatge-avantatja L’ha guanyat amb un avantatge de dos metres. Viure aquí és un avantatge.
Sempre que anem a caminar m’avantatja. Verb ‘avantatjar’.
dubte-dubta No en tinc cap dubte.
No sé per què dubta tant.
lliure-lliura Em sento lliure.
Li lliura mil euros. Verb ‘lliurar’. / Mitja lliura de pernil. Unitat de pes.
projecte-projecta Ha acabat el projecte de fi de carrera.
La llum es projecta a la paret.
tracte-tracta És un tracte beneficiós.
De què tracta, el film?
viatge-viatja Vam fer un viatge magnífic.
La meva filla viatja a l’estranger sovint.
2.9 CALAIX DE SASTRE

Finalment, presentem una desena de casos que no podem incloure en cap dels grups anteriors o bé els
hauríem d’incloure en més d’un:
accedir-excedir Accedir a una sala de l’edifici. ‘Tenir accés’.

Es va excedir. ‘Ultrapassar’.
accepció-excepció El mot ‘cap’ té moltes accepcions. ‘Significat’.
És l’excepció que confirma la regla. ‘Allò que no segueix una norma’.
accés-excés Tens accés a l’aplicació? ‘Arribada fins a un lloc’.
Excés d’informació. ‘Abundància’.
afecta-afecte-efecte La calor afecta les plantes. Del verb ‘afectar’.
Els pares li tenen un gran afecte. ‘Estimació’.
El medicament no li fa efecte. ‘Resultat d’una acció’.
al·ludir-eludir No el va al·ludir directament, però es va entendre que parlava d’ell. ‘Referir-se
a algú’.
Eludir el pagament dels imposts. ‘Evitar una obligació’.
compta-compte-comte- Quan puguis, compta què et dec. Verb ‘comptar’.
conte Fes el compte de tot això. ‘Càlcul’. / Vés amb compte. ‘Cura, atenció’. / Té
un compte en un banc suís. ‘Contracte de dipòsit en un banc’.
El comte Arnau. Càrrec nobiliari.
Escriu un conte. ‘Narració curta’.
hostatge-ostatge No trobàvem hostatge enlloc. ‘Allotjament’.
Tenien un ostatge tancat a l’edifici. ‘Segrestat’.
lliurament-lliurement Farem el lliurament del paquet aquest matí. Nom derivat de ‘lliurar’.
Vine quan vulguis, lliurement. Adverbi, de ‘lliure’.
rebel·lar-se – revelar Ens hem de rebel·lar contra l’opressió. ‘Desobeir una autoritat’.
Revelar un secret. ‘Fer conèixer’.
rec-reg L’aigua passa pel rec. ‘Canal’.
Reg per aspersió. ‘Irrigació, acció de regar’
3) GRAMÀTICA
3.1 SELECCIÓ DE 10 ERRADES GRAMATICALS

“On estàs?” La confusió dels anomenats verbs atributius és una de les errades gramaticals més
freqüents. Sense entrar a detallar els usos dels verbs ésser i estar, hi ha una norma que
podem retenir molt fàcilment: quan indiquem la mera localització d’algú, fem servir el
verb ésser. No diguem, doncs, “On estàs ara mateix?”, sinó “On ets ara mateix?”; ni
“Les claus estan a la tauleta”, sinó “Les claus són a la tauleta”. Recordem també que el
menjar és bo o dolent (no està bo ni està dolent). I que la normativa recomana de dir,
“és calb”, “és casat”, “és viu”, “és sord”, “és boig”, etc.,
“Bosses, vols?” Avui dia, massa gent prescindeix dels pronoms, sobretot a l’hora de parlar. Hi ha els
pronoms personals forts (jo, tu, ell…) que no perillen pas; més aviat, si de cas, de
vegades se n’abusa. I hi ha una altra mena de pronoms, anomenats “febles“, que sovint
la gent jove elimina indegudament. Sobretot els pronoms anomenats adverbials, en i hi.
Observem aquests exemples: “Tinc vint anys; i tu quants en tens?” (i no: “…i tu quants
tens?”); “Demà hi ha la festa al Casal. Hi aniràs?” (i no pas: “…Aniràs?”). “De bosses,
en voleu?” (i no: “Bosses, voleu?”).
“Tres pedres petites i Hi ha tres casos en què en català fem servir la preposició de amb valor partitiu, una
dues grosses” característica que no té el castellà. Primer de tot, entre un quantitatiu i un adjectiu: “Ha
agafat cinc pedres: tres de petites i dues de grosses” (i no pas “tres petites i dues
grosses”). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en:
“De boira, no n’he trobat, no” (i no pas: “Boira, no n’he trobat, no”); ací hi escauria
també l’exemple que hem vist adés: “De bosses, en voleu?”. I finalment, en una
negació parcial, amb no pas: “Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus” (en
lloc de “…però no pas greus”).
“Les vuit i mitja de la En català hi ha dues maneres de dir les hores: la que es fa servir en català central i en
nit” una part del nord-occidental i la que es fa servir a la resta (al País Valencià, a les Illes,
a Catalunya Nord…). El cas és que, per influència del castellà, el primer sistema es va
esborrant, sobretot a l’àrea de Barcelona. Caldria recuperar, doncs, expressions com
ara “dos quarts de nou” (“les vuit i mitja”), “tres quarts de cinc” (“les cinc menys
quart”), “un quart i mig de tres”… Així mateix, recordem que al costat de tarda (mot
d’origen castellà) tenim horabaixa (propi de les Illes) i vesprada (propi del País
Valencià); i que quan es fa fosc no és ni la tarda ni la nit, sinó el vespre (“Són les vuit
del vespre” i no pas “Les vuit de la tarda” ni “Les vuit de la nit”).
“Com no m’has dit Ací hem de parlar de dues menes d’errades gramaticals. La primera consisteix a
res…” convertir la locució conjuntiva com que en com en oracions causals com ara aquestes:
“Com que no venia, li he telefonat” (i no pas “Com no venia…”), o bé “Ja ho entenc,
però com que no ha dit res tothom s’ha pensat que ja s’hi avenia” (i no pas “…però
com no ha dit res…”).
La segona errada és, justament, dir com que en un lloc que no hi correspon. Ho veurem
amb dos exemples: “És com si no s’atrevissin a dir-ho” (i no “És com que no
s’atreveixen a dir-ho”), “Semblava que no l’entenia” (i no pas “Era com que no
l’entenia”).
“Se m’ha passat” En els verbs també hi ha un cert desgavell, per influència del castellà. Per exemple, es
fan servir amb pronom verbs que no en duen i a la inversa. Hauríem de dir “Avui ens
entrenem” (i no pas “Avui entrenem”), “M’imagino que no ho has acceptat” (i no
“Imagino que”). I, a l’inrevés, “M’ha caigut la forquilla” (i no “Se m’ha caigut…”),
“Calla d’una vegada” (i no “Calla’t…”), “Demano una taronjada” (i no “Em
demano…”), “La bicicleta ha sortit del camí” (en lloc de “…s’ha sortit del camí”).
Atenció especialment al verb passar: “Seu i et passarà el mareig” (i no pas “…se’t
passarà”), “T’asseguro que ni m’ha passat pel cap” (i no “…ni se m’ha passat pel
cap”), “M’ha passat per alt!” (i no “Se m’ha passat!”), “Ja passaré per casa teva” (en
lloc de “Ja em passaré…”).
“Anem a veure” En català normatiu, quan hem d’expressar una acció imminent o futura no fem servir la
locució anar a + infinitiu. De manera que diem “Vegem què ens ha dut” (i no “Anem a
veure què ens ha dut”), “Escoltem què diu” (i no pas “Anem a escoltar què diu”), “És
groc, com us ensenyaré ara” (i no “…com us vaig a ensenyar ara”). Una frase com
“Anem a comprovar si ho han fet bé” és correcta si realment anem a un lloc, és a dir, si
ens desplacem; altrament, hem de dir “Comprovem si ho han fet bé”. Lamentablement,
és una de les errades gramaticals que sentim més a les nostres televisions.
“Vindrem els dos” Quina diferència hi ha entre “els dos nois” i “tots dos nois”? Doncs que el primer
sintagma no té (necessàriament) un valor de grup o de totalitat. Per això, sempre
havíem dit frases com ara aquestes: “Quins d’aquests tres dies va faltar a classe? Tots
tres” (i no pas “Els tres”); “Lleó, tigre i linx: tots tres animals són salvatges” (en lloc de
“Els tres animals…”). També hem de fer servir tots dos quan volem dir “l’un i l’altre”,
és a dir, quan és sinònim d’ambdós: “Hi havia d’anar ella i prou, però hi vam anar totes
dues” (i no pas: “…hi vam anar les dues”).
“Dóna-li al play“ L’ús del verb donar ha acabat trastocant moltes frases que pronuncia el nostre jovent.
Per influència del castellà sentim, per posar-ne tres exemples, “dóna-li al play“, “m’ha
donat amb la pilota” o “si t’acostes et donaré”. Ací no parlem d’una qüestió
simplement lèxica, com passa quan algú diu donar en lloc de fer (donar una abraçada,
un petó, una sorpresa…), sinó que fem servir un verb de manera que ens pot arribar a
canviar l’estructura de l’oració i, de retruc, arraconar expressions genuïnes. En el
primer cas, podríem dir “pitja play” (sense la contracció al). En el segon, “m’ha clavat
(o donat) un cop de pilota” o “m’ha tocat amb la pilota”. I en el tercer “si t’acostes,
t’estovaré (o t’allisaré, t’atonyinaré, t’estomacaré, et clavaré una nata, et faré una cara
nova, et tocaré el crostó…).”
“Tindrem que anar- Finalment, parlem de les perífrasis d’obligació. En català, la principal és haver de, en
hi” lloc de la castellana tenir que: “Hem d’anar de pressa” (i no “Tenim que anar de
pressa”). Tampoc no és català, és clar, haver-hi que: “S’ha de matinar” (i no pas “Hi ha
que matinar”). Així mateix, hem de reivindicar el verb caldre, que darrerament sembla
que perd pistonada, no tan sols per aquestes locucions castellanes, sinó per dues que
són correctes, però que s’han estès més del compte perquè n’hi ha de semblants en
castellà: ésser necessari o fer falta. “No cal que vinguis” (“No fa falta que vinguis”,
“No és necessari que vinguis”).
3.2 L’ÚS DE LES PREPOSICIONS
Cada llengua fa un ús particular de les preposicions, tot i que hi sol haver qui-sap-les coincidències,
sobretot en llengües afins, com ara les romàniques. Entre el català i el castellà, per exemple, hi ha
moltes afinitats, però també hi ha diferències, que ens fan cometre errades per la interferència de l’una
llengua en l’altra. Avui en veurem quinze.
1 Quan parlem de percepcions sensorials, amb mots com ara “olor”, “pudor”, “gust”, “sabor”…, fem
servir la preposició de i no pas a: olor de romaní, pudor de benzina, gust de cogombre, sabor de mar…
2 Quan parlem de característiques de les peces de vestir, també emprem de: camisa de quadres (i no
pas camisa a quadres), jersei de rombes, pantalons de ratlles…
3 Quan indiquem el sistema de funcionament d’un vehicle fem servir igualment la
preposició de: bicicleta de motor, ràdio de piles, bomba de vapor, iot de vela, olla de pressió, motor de
reacció…
4 Si parlem de les parts del dia, hem de fer servir a i no per: al matí (i no pas pel matí), a l’horabaixa, a
la vesprada, al vespre, a la nit…
5 S’escriu de després del mot por: tenir por de l’altura, por de la mort, por de perdre la llibertat, por de
la soledat… I, igualment, és preferible de després de l’adjectiu diferent. Aquesta peça és diferent de
l’altra (millor que no pas diferent a l’altra), Ha estat força diferent de com jo m’ho havia imaginat…
6 Entre res i un infinitiu hi va a (i no pas que). No tenim res a comentar. Teniu res a afegir-hi?
T’asseguro que no hi té res a veure. Si tenien res a explicar, endavant.
7 te l’ús de als o a les en construccions per a indicar distància temporal; cal usar al cap de o estructures
equivalents. Hi va haver un accident i al cap de vint minuts ja havia arribat l’ambulància (i no pas Hi
va haver un accident i als vint minuts…). Va arribar a final de setembre i al cap de dues setmanes el
van expulsar. Al minut tretze de la segona part va fer un gol (i no pas Als tretze minuts de la segona
part…). Alhora, no podem fer servir en quan equival a d’ací a: Espereu-me, que arribaré d’ací a mitja
hora (i no pas …que arribaré en mitja hora). Ho sabrem d’aquí a cinc minuts (i no Ho sabrem en cinc
minuts).
8 En les determinacions de lloc canviem a per en davant mots com ara un (Viu en un pis), algun (El
trobareu en alguna d’aquestes cases), aquest, aquell (Són en aquella torre).
9 Hi ha verbs que no duen preposició. Vegem-ne uns quants exemples: donar beure, donar
menjar, donar mamar (no pas donar de beure, donar de menjar, donar de menjar); estirar els
fils, estirar les orelles (no estirar dels fils, estirar de les orelles), necessita la vostra comprensió (no
pas necessita de la vostra comprensió), etc.
10 Unes certes locucions tenen preposicions diferents en català i en castellà: Per què t’ho prens de
broma? (no pas a broma), La xiqueta es mou de quatre grapes (no a quatre grapes), Passeu-ho en
net (i no a net); Ho ha posat en relleu (i no pas Ho ha posat de relleu).
11 Quan dubtem entre per i per a, tinguem en compte que amb la preposició per a expressem la idea
de finalitat i amb per, la resta: Un llibre escrit per a nens (els nens en són la finalitat, els
destinataris) és diferent de Un llibre escrit per nens (en són els autors).
12 Hem de fer servir la preposició de amb valor partitiu en tres casos. En primer lloc, entre un
quantitatiu i un adjectiu: Ha agafat cinc pedres; tres de petites i dues de grosses (i no pas tres
petites i dues grosses). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel
pronom en: De boira, no n’he trobat, no. I, finalment, en una negació parcial, amb no pas: Hi ha
malalts de tota mena, però no pas de greus.
13 Canvi de preposicions: en i amb es canvien per a i de quan van seguides d’un infinitiu: No dubta
en aquesta qüestió, però No dubta a culpar-lo; El va amenaçar amb una sanció, però El va
amenaçar de sancionar-lo.
14 Caiguda de preposicions davant la conjunció que no hi pot anar mai cap preposició: Estic d’acord
amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari; Des de la teva arribada no has callat, però Des
que has arribat que no has callat, fill!
15 El complement directe no sol dur preposició. Per exemple, hem de dir He saludat la venedora (i no
pas He saludat a la venedora). Per saber si un complement és directe o indirecte, simplement l’hem de
substituir per un pronom feble singular. Si el resultat és li, el complement és indirecte i ha d’anar amb la
preposició a: He respost a la teva amiga = Li he respost (com que el pronom resultant és li, el
complement és indirecte i ha d’anar encapçalat per la preposició a). En canvi, Vam convidar el nostre
veí = El vam convidar (el pronom substitut no és li i això vol dir que el complement és directe i ha
d’anar sense preposició).
3.2.1 “Per” o “per a”

PER causa, motiu El van castigar per les seves malifetes
autor Un llibre fet per nens
mitjà, manera És portat per tres camions
allò que serveix de pas Passen per la drecera
el temps en què s’esdevé una acció Pel maig, cada dia un raig)
allò en lloc de què M’ha pres per un convidat
a tall de, com a Va agafar un bastó per espasa
PER A destinació Un llibre escrit per a nens

direcció Enviar menjar per a l’Índia
ús, efecte o abast És bo per a tothom
concreció temporal Deixem-ho per al dia 10
 Primer desllorigador
Com veieu, els usos de “per” són molt variats. En canvi, en les frases amb ‘per a’, hi plana gairebé
sempre una idea comuna, la de finalitat (o destinació o recepció, que són idees afins). En les dues
primeres frases, en lloc de ‘per a’, podríem dir perfectament ‘destinat a’: Un llibre destinat a nens,
Enviar menjar destinat a l’Índia.
Exemples:
Hi fan espectacles per a tots els públics (destinats a tots els públics)
Escrivia articles per al diari (el diari n’era el receptor final)
És un concert pensat per a una generació (va destinat a una generació)
Hi ha una multa per a cada membre de l’organització (cada membre ha rebut una multa)
Ha tingut resultats nefasts per a la reputació dels presoners (la destinatària dels mals resultats és la reputació
dels presoners)
 Segon desllorigador
De les llengües que ens envolten, el castellà és la llengua que ens pot ésser més útil, en aquest cas. Per
un seguit, el castellà ‘por’ es correspon amb ‘per’; i ‘para’ amb ‘per a’. Tanmateix, tinguem en compte
que el castellà fa un ús de ‘para’ que per al català és excessiu, perquè tradicionalment s’ha resolt amb
la preposició ‘de’.
Exemples:
No tindrem temps de fer tantes coses (millor que no pas: temps per a fer tantes coses)
Això no serveix de res (millor que no pas: no serveix per a res)
Té una gran capacitat de controlar la situació (millor que no: capacitat per a controlar la situació).
Organitzen una comissió de defensa del medi (millor que no: una comissió per a la defensa del medi).
3.2.2 “Confio a superar-ho o Confio en superar-ho”

 En registres formals és preferible de no fer servir ni en ni amb davant un infinitiu. En totes
aquestes frases les preposicions adients són a o de:
M’he concentrat a resoldre el problema

No insistiu a demanar-nos-ho,
T’ha amenaçat d’acomiadar-te?
No ha pensat a agrair-vos-ho.
d’acord amb tu, però Estic d’acord a apujar-li el salari.
Confio en vosaltres, però Confio a superar la malaltia.
Demostres interès en la literatura, però Demostres interès a estudiar la literatura.
N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou d’explicar-ho amb quatre mots.
 Tanmateix, “en” és correcte si equival a ‘quan’ o ‘en el moment de’.
En entrar ell va començar la festa

En arribar a la platja ens vam estirar.
Si ho observeu, són ben diferents de les oracions anteriors, perquè en aquestes darreres la
preposició en es podria substituir per “en el moment de” (En el moment d’entrar…) o “quan +
verb” (Quan va arribar a la platja…).
3.2.3 Caiguda de les preposicions
Si hem dit que davant un infinitiu és preferible de canviar les preposicions en i amb, davant la
conjunció ‘que’ no en podem fer servir cap.
- No insistiu en la petició, però No insistiu que els ho demanem.

- T’ha amenaçat amb l’acomiadament, però T’ha amenaçat que t’acomiadaria.
- No ha pensat en vosaltres, però No ha pensat que us ho havia d’agrair.
- Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari.
- Confio en vosaltres, però Confio que superareu la malaltia.
- N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou que ho expliqueu amb quatre mots.
També tinguem en compte que la preposició des de es converteix en des en aquest context:
Des que has arribat que no has callat, fill!
De vegades eliminar la preposició pot semblar massa “abrupte”. Vegem unes quantes maneres
de suavitzar-ho:
—En lloc de:

Tothom ha contribuït *a que l’escola sigui excel·lent
podem dir:
Tothom ha contribuït que l’escola sigui excel·lent, o bé Tothom ha contribuït a fer que l’escola sigui
excel·lent.
—En lloc de:

Es basa *en que hi havia un defecte de forma.
podem dir:
Es basa que hi havia un defecte de forma, o bé Es basa en el fet que hi havia un defecte de forma.
—En lloc de:

Ens vam comprometre *a que l’energia fos neta.
podem dir
Ens vam comprometre que l’energia fos neta, o bé Ens vam comprometre a aconseguir que l’energia
fos neta.
I en lloc de:
Ho ha dit com un estímul *a que la gent s’hi impliqui, podem dir Ho ha dit com un estímul que la gent
s’hi impliqui, o bé Ho ha dit com un estímul perquè la gent s’hi impliqui.
Compte: en tots aquests casos el mot que no admet una preposició avantposada és la conjunció
‘que’. Cal no confondre-la amb el pronom ‘què’, que sí que admet una preposició abans, com
en aquestes dues oracions:
—La feina en què pensava era aquesta.

—No sé amb què el podem ajudar.
En el primer cas, el pronom és relatiu i equival a ‘la qual’ (La feina en la qual pensava era
aquesta), i en el segon és interrogatiu i equival a ‘quina cosa’ (No sé amb quina cosa el podem
ajudar).
Ho resumim?
Davant la conjunció ‘que’ no hi pot anar cap preposició. No confonguem la conjunció
‘que’ amb el pronom ‘què’, que equival a ‘el qual, la qual…’ o bé a ‘quina cosa’
Anem amb compte, per això: hi ha un cas en què sí que és correcta la preposició en seguida
d’un infinitiu. És quan introdueix oracions temporals com ara aquestes:
En entrar ell va començar la festa

En arribar a la platja ens vam estirar.
Si ho observeu, són ben diferents de les oracions anteriors, perquè en aquestes darreres la
preposició en es podria substituir per “en el moment de” (En el moment d’entrar…) o “quan +
verb” (Quan va arribar a la platja…).
Ho resumim?
Davant un infinitiu, es recomana d’emprar tan sols les preposicions ‘a’ i ‘de’. Tanmateix,
‘en’ és correcte si equival a ‘quan’ o ‘en el moment de’
3.2.4 La caiguda de la preposició davant del CD
Una de les errades sintàctiques més freqüents és

escriure la preposició “a” davant el complement
directe, per influència del castellà. La norma
general diu que no hi va mai, igual com en francès i en italià, per exemple. Precisament es diu
“directe” perquè s’uneix al verb sense cap lligam. Tenint en compte això, frases com aquestes les hem
d’esmenar:
Van rebre efusivament*al president → Van rebre efusivament el president
Ha destituït *a un conseller → Ha destituït un conseller
Avui entrevistarem *a una empresària → Avui entrevistarem una empresària
El temporal ha afectat *a aquelles terres → El temporal ha afectat aquelles terres.
Tanmateix, en alguns casos el complement directe sí que va encapçalat per la preposició “a”. Vegem
quines són, doncs, les excepcions de la norma general.
 Quan el complement directe és un pronom personal fort:
Us vull felicitar a vosaltres especialment. (En canvi, diríem Vull felicitar la noia.)
Quan t’ha vist a tu ha somrigut. (En canvi, Quan ha vist l’Amèlia ha picat de mans.)
 En frases que indiquen reciprocitat:
Sempre que es troben, s’insulten els uns als altres. (En canvi, Per què insultes el meu amic?)
 Quan sense la “a” la frase seria ambigua:
Ho direm a en Joan, al qual sempre ajuda el seu oncle. (Sense la “a” pensaríem que en Joan sempre
ajuda el seu oncle i no pas a la inversa.)
L’estimava com al seu millor amic. (Perquè L’estimava com el seu millor amic voldria dir que
l’estimava tal com l’estimava el seu millor amic.
 La gramàtica també indica que s’ha de posar “a” davant qui en casos com ara aquests:
Hem parlat amb en Pau, a qui resulta que coneixeu tots en aquest poble.
A aquells escriptors, això els irrita. (L’ordre lògic seria: Això irrita aquells escriptors.)
 La normativa del IEC accepta la preposició –sense fer-la obligatòria– davant tothom, ningú,
algú, qualsevol i cadascú:
Veig tothom a punt. / Veig a tothom a punt

No espero ningú. / No espero a ningú.
Em costa d’entendre algú que faci això. / Em costa d’entendre a algú que faci això.
 I també és optativa quan el complement directe es coordina amb un altre que porta la “a”:
Ens van posar juntes, a mi i la meva amiga. / Ens van posar juntes, a mi i a la meva amiga.
Ho ha fet sense tenir-vos en compte ni el teu professor ni a tu. / Ho ha fet sense tenir-vos en compte
ni al teu professor ni a tu.
3.2.5 Per què, perquè, per a què?

De segur que molts heu dubtat alguna vegada si
havíeu d’escriure ‘perquè‘ o ‘per què‘. I és probable
que algú us hagi donat una norma molt simple: quan és una interrogació, va separat; quan és resposta,
junt. Doncs sí, és cert. Però s’ha de completar.
 No totes les interrogacions duen un signe interrogatiu.
No sé per què ho ha fet

Cal esbrinar per què ho ha fet
No entenc per què ho ha fet
són exemples d’interrogació sense signe. En diem interrogació indirecta, diferent de la

directa: Per què ho ha fet?
 En català la forma aglutinada ‘perquè’ tant serveix per a indicar causa com finalitat:
Ho explico perquè no ho entens.

Ho explico perquè ho entenguis.
El primer ‘perquè’ és causal i respon a la qüestió Per quina causa ho expliques?; el segon és final
i respon a Amb quina finalitat ho expliques?
 Per acabar-ho d’adobar, el mot ‘perquè’ també pot ésser un nom, que vol dir, precisament,
‘causa’:
Ara sabrem el perquè de tot plegat.
 Per a entendre tot aquest galimaties, sortosament, hi ha una regla molt simple: Escrivim 'per què'
quan equival a 'per quina raó'. En tots els altres casos escrivim 'perquè'
Em neguiteja no saber per què ho fas.

Ho fas perquè no sigui dit?
Digues, és perquè no vols que la gent ho sàpiga?
No en sé el perquè. Explica-m’ho: per què?
 Tan solament hi ha un cas de ‘per què’ que no vol dir ‘per quina raó’. És quan equival a ‘pel
qual’ (o ‘per la qual’, ‘pels quals’, o ‘per les quals’):
El pont per què hem passat (és a dir, El pont pel qual hem passat),
Els motius per què han fet la reclamació (és a dir, Els motius pels quals han fet la reclamació).
 Abans d’acabar, hem de presentar el tercer element: ‘per a què‘. Té un ús molt escàs. És sempre
interrogatiu i vol dir ‘amb quina finalitat’:
Per a què ho reclames?, és a dir, Amb quina finalitat ho reclames?
També ens en podem servir en les interrogatives indirectes, sense interrogant:
No entenc per a què ho reclames.
Podem pensar que Per a què ho reclames? i Per què ho reclames tenen el mateix significat, però
no: amb ‘per què’ és com si demanéssim Què t’impulsa a reclamar-ho? I amb ‘per a què’, Què
faràs quan tinguis això que reclames? La llengua fila prim.
3.2.6 Combinació preposició i què o que
De segur que moltes vegades heu escrit frases com ara: La casa en la que vivim és vella, o
bé Són els companys amb els que més m’avinc. I potser algú us ha dit que eren incorrectes.
Efectivament, la combinació preposició + article + que (en la que, amb els que…) és un
castellanisme.
L’hem de canviar per:
—preposició + què, si parlem de coses: la casa en què

—preposició + qui, si parlem de persones: els amics amb qui
—preposició + el qual / la qual…, que serveix per a persones i coses: la casa en la qual, els
amics amb els quals.
En dos casos podem fer servir una combinació que és aparentment igual que aquesta i que sí que
és correcta.:
En primer lloc, quan s’hi sobreentén un nom que ja hem dit i que no volem repetir. Per exemple:
—Aquesta noia és germana de la que va venir ahir (= Aquesta noia és germana de la noia que va venir
ahir).
Segonament, quan el que és neutre i, per tant, equival a allò que:
—Parlen del que faran la setmana entrant (= Parlen d’allò que faran la setmana entrant).
Hem dit que aquestes combinacions eren ‘aparentment’ iguals que les incorrectes, perquè en
aquestes oracions tant la (= ‘la germana’) com el (= ‘allò’), de fet, són pronoms i no pas articles.
I heus ací una manera infal·lible de treure’n l’entrellat:

Si la combinació 'preposició + article + que' es pot substituir per ‘preposició + article +

qual’, NO és correcta i s’ha de canviar. Si no es pot fer aquesta substitució, és correcta. Per
assimilar aquesta regla tan simple, practiquem una mica:
—Ja hem lliurat els butlletins en els que incloem totes les dades.
No és correcta, perquè en els que ho podem canviar per en els quals. Hem de dir, doncs, Ja hem lliurat
els butlletins en els quals / en què incloem totes les dades.
—No es va adonar del que li feien.

Si provem de substituir del que per del qual, el resultat és aquest: No es va adonar *del qual li feien, que és una
oració sense solta ni volta. Això vol dir que la frase sí que era correcta (en aquest cas, perquè del que és neutre i
equival a d’allò que).
—És aquest el llibre al que et referies?

És possible de substituir-ho per al qual? Sí. Doncs la frase no és correcta. Hem de dir És aquest el
llibre al qual / a què et referies?
—No té gaires diners, però amb els que guanya pot sobreviure.
Oració correcta, perquè si canviem amb els que per amb els quals l’oració no té trellat (en aquest
cas, amb els que vol dir amb els diners que).
—El fet del que parlàvem és molt lamentable.

No és correcta, perquè canviant del que per del qual obtenim una oració lògica. Per tant, les solucions
bones són: El fet del qual / de què parlàvem és molt lamentable.
3.3 DOMINAR ELS PRONOMS FEBLES
Els pronoms febles, per exemple, tenen una fama terrible. A l’escola i
a l’institut, molt sovint, s’ensenyen llistes de combinacions de
pronoms llarguíssimes, però la majoria l’alumne ja les domina. I si
miréssim on són els nusos del problema i penséssim maneres de
desfer-los?
3.3.1 Nivell elemental
Per començar, hi ha errades molt i molt bàsiques que són fruit simplement d’una interferència
profunda del castellà, com ara aquestes:
- “Vaig dir-lis que no cridessin”

El plural de li no és *lis, sinó els o los (segons la posició). Per això una frase com ara Vaig
*dir-lis que no cridessin és impossible; s’ha de dir Vaig dir-los que no cridessin o Els vaig dir
que no cridessin.
- “S’ho direm”
En frases com ara S’ho va abocar a sobre o S’ho cruspirà de seguida fem servir una forma
verbal reflexiva (abocar-se) o pronominal (cruspir-se). Però no és el cas de *S’ho direm.
Encara que dominem poc la llengua, hem de saber veure que quan parlem d’una acció que
arriba a una tercera persona, no podem fer servir el pronom reflexiu es, sinó el o li. Ací havíem
de dir Li ho direm (col·loquialment, L’hi direm).
Això mateix passa amb una frase com ara*Se’l vaig dur, calc del castellà Se lo llevé, que també
hem de veure que no és reflexiu. La combinació correcta és L’hi vaig dur.
- “T’emportes dos i pagues un”

Heus ací una errada massa freqüent, també fruit de la interferència del castellà. Hem d’anar
amb compte de no descuidar-nos els pronoms en i hi. En aquest cas, Te n’emportes dos
i en pagues un. Vegem-ne més exemples: en lloc de *Et penediràs!, Te’n penediràs! En compte
de És que no *estic acostumada, És que no hi estic acostumada; en lloc de Ara
*aniré, Ara hi aniré.
3.3.2 Nivell avançat
Observem aquestes cinc frases:
(a)Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar

(b) La pilota, no els hi donaré pas
(c) Els hi porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els hi voldrà ensenyar
(e) Enguany els hi regalaré un joc
Com podeu veure, en totes quatre frases, el destinatari és ‘ells’, representat amb el
pronom els. Per comprovar si el pronom hi que hi ha després és correcte o no, en els
registres formals, tornem a escriure aquestes frases, imaginant-nos que el destinatari és
‘vosaltres’:
(a( Vam caminar fins al parc i no us hi vam trobar

(b) La pilota, no us la donaré pas
(c) Us les porto, a vosaltres, les cireres?
(d) Això, no sé si us ho voldrà ensenyar
(e) Enguany us regalaré un joc
Què ha passat? Doncs que l’única frase en què s’ha mantingut el pronom hi és la (a). En les
altres quatre, en lloc de hi, hi trobem la (b), les (c), ho (d) i cap pronom (e).
Doncs ara ja sabem què hem d’escriure després de els en cada cas:
(a)Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar

(b) La pilota, no els la donaré pas
(c) Els les porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els ho voldrà ensenyar
(e) Enguany els regalaré un joc
Tal com hem vist amb els hi, la combinació l’hi tampoc no serveix per a tot. I per escatir si
és bona o no, podem seguir el mateix sistema que abans. Vegem-ho amb aquests dos
exemples:
(a) Si ha d’anar al pavelló, ara mateix l’hi portaré

(b) Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré
Si ens imaginem que parlem de ‘vosaltres’ i no pas de ‘ell’ escriurem:

(a) Si heu d’anar al pavelló, ara mateix us hi portaré

(b) Tot això és vostre? Ara mateix us ho portaré
Com veiem, el pronom hi es manté a la frase (a), de manera que és correcta. En canvi, a la frase
(b), el pronom no és hi sinó ho. Això vol dir que, en els registres formals, haurem de dir Ara
mateix li ho portaré.
- Finalment, passa una cosa semblant amb la combinació n’hi. Observem aquestes dues
oracions:
(a) De tomàquet, no n’hi afegiré, a la salsa

(b) De tomàquet, no n’hi donaré, a en Joan
La primera no admet de cap manera el canvi de persona, perquè “la salsa” no és cap persona,
sinó un lloc. De manera que la combinació n’hi, en aquesta frase, és correcta i insubstituïble. En
canvi, en la segona frase, si canviem “en Joan” per “vosaltres”, tindrem:
(c) De tomàquet, no us en donaré, a vosaltres
Per tant, si el receptor del tomàquet és una tercera persona (‘ell’, ‘en Joan’) el pronom
corresponent serà li i la combinació, en registres formals, li’n:
c) De tomàquet, no li’n donaré, a en Joan
3.3.3 Quan no hem de fer servir el pronom “en”?
 Errada 1: “La causa n’era una altra”
En general, quan el complement del nom forma part del

subjecte no el podem substituir. Suposem que ens
expliquen el motiu que ha fet que algú s’arruïnés. I en un
punt de l’explicació ens diuen: “Molta gent es pensava que l’addicció al joc l’havia dut a la
ruïna.” Tot seguit, per desmentir aquesta idea, ens podrien dir: “Però la causa de la ruïna era una
altra.” I si no volem repetir “de la ruïna”, que és el complement de “causa”, com ho fem? Seria
correcte dir “Però la causa n’era una altra?” No. En un cas com aquest, simplement, hem de
prescindir del pronom: “Però la causa era una altra.”
 Errada 2: “He visitat unes quantes llibreries i me n’he enamorat de dues”
Quan un complement començat amb preposició conté un quantitatiu no podem substituir

el nom que l’acompanya. La frase de l’enunciat, sense substitució, seria: “He visitat unes
quantes llibreries i m’he enamorat de dues llibreries.” Per evitar la repetició, n’hi ha prou de
suprimir “llibreries” i dir: “…i m’he enamorat de dues.” Però, compte, això passa perquè el
complement comença amb preposició. És a dir, una frase com ara “He visitat unes quantes
llibreries i n’he retratades dues” seria correcta, perquè el complement “dues llibreries” no va
precedit de preposició (és un complement directe).
 Errada 3: “Se n’adona de tot”

En l’ús dels pronoms, tot sovint ens trobem duplicacions o pleonasmes, és a dir, que fem servir
un pronom per a substituir un complement, però no el substituïm, de manera que el diem dues
vegades. El verb “adonar-se” va seguit d’un complement començat amb la preposició “de”; per
tant, el podem substituir pel pronom en. En lloc de dir “L’enganyava i es va adonar que
l’enganyava” diem “L’enganyava i se’n va adonar”. Però si fem servir el pronom, per un seguit,
hem d’eliminar el complement, perquè el pronom ja el representa. Per això diem que en la frase
“Se n’adona de tot” hi ha una duplicació: el pronom en i el complement (“de tot”): havíem de
dir, simplement, “S’adona de tot”. Passa una cosa semblant quan a la frase hi
intervenen pronoms relatius com ara “del qual” i hi mantenim el pronom en. Per exemple, a la
frase “Ha abandonat el Partit Liberal, del qual en va ser militant cinquanta anys” també hi sobra
el pronom en, perquè el complement (“del qual”) no l’hem pas substituït.
 Errada 4: “Se’n van quedar sense”
Una errada que s’ha escampat molt és la substitució pronominal del nom que acompanya la
preposició sense. Quan vulguem evitar la repetició d’un mot precedit de sense, simplement
l’hem d’eliminar. “Van voler comprar les entrades l’endemà i es van quedar sense” (i no pas:
“se’n van quedar sense”).
3.3.4 Quan no hem de fer servir el pronom “hi”?
 Errada 1: “Va dir que em telefonaria aquesta setmana, però

no m’hi ha telefonat”
Imaginem-nos que algú ens ha dit que ens faria un truc

aquesta setmana i no ho ha fet. Podríem dir Va dir que em telefonaria aquesta setmana, però
aquesta setmana no m’ha telefonat. I com ho fem per evitar aquesta repetició? Podem substituir
“aquesta setmana” per un pronom? No, un complement circumstancial de temps rarament es
pot substituir per un pronom. La gramàtica del IEC ho explica així: “Els adjunts temporals
emmarquen el conjunt de l’oració i, com a norma, no admeten la pronominalització.” Si ens
mirem bé l’exemple, veurem que no cal ni repetició ni substitució. Simplement, Va dir que em
telefonaria aquesta setmana, però no m‘ha telefonat.
 Errada 2: “Llegeix i rellegeix Carner per descobrir-hi els secrets”
Quan no estem avesats a fer ús dels pronoms febles en i hi, ens pot passar que fem servir l’un en
compte de l’altre. Si diem que algú vol descobrir els secrets de Carner i volem substituir
“de Carner”, el pronom que hem de fer servir és en. Sempre que el complement comenci amb la
preposició de, el substituirem pel pronom en. Per tant: Llegeix i rellegeix Carner per descobrir-
ne els secrets.
 Errada 3: “D’això, n’hi dic fer el passerell”
De vegades, sense adonar-nos-en, fem servir dos pronoms quan n’hem de menester un i prou.
Observem aquesta frase: “Per mi, això és fer el passerell”. I ara suposem que la volem dir d’una
altra manera, posant més èmfasi en l’acció que trobem ridícula. Podem posar “això” al
començament i canviar el verb ésser per dir. I el resultat és D’això, en dic fer el passerell. Com
veiem, el pronom en substitueix (o reprèn) el complement avançat, d’això. Aleshores, n’hi

dic seria redundant, és a dir, si ja tenim el pronom que hi correspon, que és en, no cal afegir-n’hi
cap més.
 Errada 4: “Hi ha els que no saben escalar i els que no hi poden”
Suposem que volem dir Hi ha els que no poden escalar i els que no saben escalar. Per no repetir
“escalar” el podem substituir pel pronom en, és a dir: Hi ha els que no poden escalar i els que
no en saben. Amb el verb saber es pot fer aquesta substitució. En canvi, amb el verb poder, no.
De manera que si girem la frase i diem Hi ha els que no saben escalar i els que no poden escalar,
no és possible de pronominalitzar escalar, ni amb el pronom en ni amb el pronom hi.
Simplement, podem eliminar-lo o bé recórrer a un sinònim genèric com ara fer, és a dir: Hi ha
els que no saben escalar i els que no ho poden fer.
 Errada 5: “No és sospitós si hi tenim en compte tots els aspectes esmentats”
Per a fer una substitució pronominal hi ha d’haver un referent, és a dir, cal que s’entengui
exactament què substitueix el pronom. En la frase No és sospitós si hi tenim en compte tots els
aspectes esmentats, a què es refereix el pronom hi? Pensem-hi i veurem que no té cap referent.
Per tant, simplement cal escriure la frase sense cap pronom: No és sospitós si tenim en compte
tots els aspectes esmentats.
 Errada 6: “En aquesta casa tot s’hi fa a poc a poc”
Acabem de veure que de vegades hi ha qui fa servir el pronom hi sense tenir cap complement per
a substituir. Doncs també pot passar que sí que hi hagi un element que pot semblar un
antecedent, però que sigui un element que “emmarca” tota la frase i fa innecessària la
substitució. És el cas, per exemple, de En aquesta casa tot es fa a poc a poc, en què no escau de
substituir En aquesta casa ni pel pronom hi ni per cap altre.
 Errada 7: “‘Sou bons’, diu. I hi afegeix: ‘Però no pas perfectes’”
Un cas semblant al de l’apartat anterior és el de les frases en què el pronom hi representa un

element sobreentès. Imaginem-nos que expliquem que algú ens ha dit “Sou bons” i que ha
completat la frase així: “Però no pas perfectes”. Per explicar aquesta seqüència ens solem servir
del verb afegir. És clar que volem dir “afegir a allò que s’ha dit suara”, però ja se sobreentén. Per
tant, dient afegir en tenim prou i no ens cal cap pronom: “Sou bons”, diu. I afegeix: “Però no pas
perfectes”
 Errada 8: “Encara els hi regales la mona?”
Un cas a part és el de la combinació els hi errònia, en compte de els. En aquest cas, si hi sobra el
pronom hi és perquè no substitueix cap complement. En un exemple com Encara regales la mona
als teus fillols?, si volem substituir als teus fillols, hem de menester un sol pronom, els, i no
pas els hi. Hauríem de dir, doncs, Encara els regales la mona? És una errada molt escampada en
àmbits informals, especialment en el català central.
3.3.5 Quan hem de dir “els hi” i quan no?
En els pronoms febles hi ha una norma general, que

Pompeu Fabra va deixar establerta amb una gran
solidesa: cada pronom correspon a un complement de l’oració i cada complement és substituït

per un sol pronom. En el cas de la combinació els hi, hi ha fonamentalment dos defectes o fonts
d’errades.
 El primer té a veure, precisament, amb aquesta norma general i consisteix a substituir un sol
complement amb aquests dos pronoms. Vegem aquesta frase:
Ara explicarem la lliçó a elles
Per substituir “a elles” que és un sol complement, hem de fer servir un sol pronom. Per tant, no
podem dir els hi, sinó solament els:
Ara els explicarem la lliçó (i no pas Ara *els hi explicarem la lliçó)
Advertim que quan, com en aquest cas, el pronom els substitueix un complement indirecte, tant
és que sigui masculí com femení: sempre és els.
 La segona font d’errades neix de substituir dos complements, un d’indirecte plural, com el que
acabem de veure (els) i un de directe. Aquest segon complement, directe, el representarem amb
pronoms diversos, segons si és masculí, femení o neutre; singular o plural; i determinat o
indeterminat (és a dir, sense determinant). Però no serà mai hi. Vegem-ho:
Demanem el permís als vigilants= Els el demanem [els (CI) + el (CD masculí singular)
Demanem la clau als vigilants = Els la demanem [els (CI) + la (CD femení singular)
Demanem els telèfons als vigilants = Els els demanem [els (CI) + els (CD masculí plural)
Demanem les ulleres als vigilants = Els les demanem [els (CI) + les (CD femení plural)
Demanem als vigilants que ens deixin entrar = Els ho demanem [els (CI) + ho (CD neutre)
Demanem autorització als vigilants= Els en demanem [els (CI) + en (CD indeterminat)
 Quan podem dir “els hi”?
- El primer cas és quan els representa un complement directe masculí plural i hi representa
un complement circumstancial (o també un predicatiu, que és més infreqüent).
Portem els llibres a la biblioteca = Els hi portem [els (CD)] + hi (CC)]
- L’altre cas de combinació els hi correcta és un cas especial: quan combinem

un complement directe masculí plural amb un complement indirecte singular.
Portem els llibres a la Joana = Els hi portem
3.3.6 Diferenciar els pronoms de CD i els de CI
Vegem aquestes frases comparades amb el castellà:
 Has d’estimar el teu germà petit [castellà: a tu hermano]

 Això afectarà les pageses [castellà: a las campesinas]
 Prefereix Miró [castellà: a Miró]
 He visitat l’àvia [castellà: a la abuela]
 Hem d’entrevistar el marit de l’artista [castellà: al marido]
 Vull acompanyar la nena a escola [castellà: a la niña]
 Hem escoltat el diputat [castellà: al diputado]

 Va servir els convidats [castellà: a los invitados]
 Ajudeu la gent que ho necessiti [castellà: a la gente]
 Avisa els veïns [castellà: a los vecinos]
La manera més simple i infal·lible de distingir el complement directe de l’indirecte és substituir-lo per
un pronom feble. Si aquest pronom és LI, el complement és indirecte i ha de dur una a.
Comprovem-ho:
 Va voler fer una moixaina al seu fill → LI va voler fer una moixaina
 El menjar agrada molt a la meva colla → El menjar LI agrada molt
 Dóna pa al quisso → Dóna-LI pa
 Per què no fem arribar una queixa a la directora? → Per què no LI fem arribar una queixa?
 Torna la bicicleta a en Marc → Torna-LI la bicicleta
 Això pertany al botiguer → Això LI pertany
Si el pronom no és LI, el complement és directe i generalment no anirà precedit de la

preposició a. Comprovem-ho en unes quantes frases del primer bloc:
 Has d’estimar el teu germà petit → L’has d’estimar
 Prefereix Miró → EL prefereix
 He visitat l’àvia → L’he visitada
 Hem d’entrevistar el marit de l’artista → L’hem d’entrevistar
 Vull acompanyar la nena a escola → LA vull acompanyar a l’escola
 Hem escoltat el diputat → L’hem escoltat
 Ajudeu la gent que ho necessiti → Ajudeu-LA
Cal anar amb compte amb alguns verbs, que ens fan dubtar a l’hora de substituir-ne el complement:
 La pobresa preocupa la població → La pobresa LA preocupa [no pas *li preocupa]
 Telefona a en Pere → Telefona-LI [no pas *Telefona’l]
 Han robat a la teva amiga → LI han robat [no pas *L’han robada]
 Informem la clientela de les novetats → LA informem de les novetats [no pas *Li informem]
 L’espera un dia esgotador [no pas *Li espera]
3.4 ELS VERBS
3.4.1 Ús dels verbs ser i estar
 Quan fem servir ‘ésser’ (en un lloc)?
- Arribar o haver arribat a un lloc

Si volem dir ‘arribar a un lloc’ (o ‘haver arribat a un lloc’) emprem el verb ésser. De vegades va
precedit d’adverbis com ara ja i finalment:
“Ja som a casa”
“Finalment, som a l’aeroport”
o bé aviat i de seguida:
“Puja pel carrer del mig i de seguida hi seràs”
“Caminant tan de pressa, aviat hi sereu”
“Quan vam ser davant la casa, vam trencar a l’esquerra”
- Trobar-se circumstancialment en un lloc

Quan demanem a algú on es troba en aquell moment hem de dir “On ets?” i no pas “On estàs?”.
De la mateixa manera direm frases com ara:
“Som a prop de casa”
“Aquell dia érem a la Vall d’Albaida”
“Ara que ets aquí, ajuda’m”
- Existir, haver-hi en un lloc

Un ús més formal del verb ésser el trobem en frases en què significa ‘existir’ o ‘haver-hi’. És un
ús molt antic, que ja apareix en texts medievals, com ara en aquest exemple de Curial e Güelfa:
“Car yo no crech sia caualler en lo mon mills amat de una senyora que vos sots de la Guelfa”
[“Car jo no crec que hi hagi cap cavaller en el món més estimat d’una senyora que vós ho sou de
la Güelfa”]. Amb aquest ús també el veiem en frases en què no hi ha cap expressió de lloc, com
aquella tan coneguda del bisbe Torras i Bages, “Catalunya serà cristiana o no serà”, en què el
segon serà equival a ‘existir’.
 Quan fem servir ‘estar (en un lloc)’?
- Estar en un lloc vol dir ‘passar-hi temps’. Molt sovint, aquest temps és explícit:
“Vaig estar tot el matí al mercat”
“Vam estar tres hores a casa seva”
Però de vegades, el circumstancial de temps no hi és, tot i que l’equivalència d’estar amb ‘passar
temps’ és clara: “Feia fresca i vam estar al jardí” (és a dir, “vam passar temps al jardí, vam
passar una estona al jardí”).
Amb aquest ús el verb estar pot ésser sinònim de “romandre”:
“Al matí, t’hauràs d’estar a casa fins que arribem” (és a dir, “hauràs de romandre a casa”).
I també pot equivaler a ‘viure’, ‘residir’:

“Quan va néixer en Roc, la meva filla estava a Anglaterra” (“vivia a Anglaterra”)
“On us esteu ara?” (“On residiu?”).
I, per extensió, pot voler dir ‘treballar’:

“Estic en una empresa tèxtil”
“—On està ara en Gerard?
Està en un institut de Menorca.”
3.4.2 Fer un bon ús del gerundi

|
El gerundi és una forma verbal que podem identificar fàcilment
perquè acaba en -nt. De vegades, forma part d’una perífrasi, com
ara la d’aquesta frase, amb valor progressiu:
Aquest matí no hi havia cap broma, però després s’ha anat tapant.
 Terminació dels gerundis
Hi ha una errada en l’ús del gerundi que és de caràcter morfològic. I la podem esmenar
fàcilment si tenim present que no hi ha gerundis acabats en -guent. Per tant, no són
correctes* sapiguent (sabent), ni poguent (podent), ni siguent (essent o sent), etc.
 Relació de temps mantenen respecte de l’oració principal

a) Me’n vaig adonar rellegint aquell fragment.
Ací l’oració de gerundi expressa simultaneïtat respecte de la principal. Dic que me’n vaig
adonar mentre rellegia aquell fragment, és a dir, en el moment de rellegir-lo. No pas abans ni
després.
b) Estudiant nit i dia, vaig aprovar l’examen.
Heus ací una oració que manté una relació temporal d’anterioritat amb la principal. Dic
que abans d’aprovar l’examen vaig haver d’estudiar molt.
c) Van començar la reunió a les deu del matí, *acabant-la una hora més tard.
És evident que aquesta oració de gerundi indica una acció posterior a la de la principal: van
començar la reunió i una hora més tard la van acabar. El gerundi de posterioritat és incorrecte.
Esmenar aquesta oració és molt fàcil: el gerundi s’ha de canviar pel verb precedit de la
conjunció i, així: Van començar la reunió a les deu del matí i la van acabar una hora més tard.
Vegem encara una oració assemblada a aquesta:
d) Va lliurar la prova una setmana tard, *essent desqualificat.
Ací, a banda la relació de posterioritat, l’oració de gerundi expressa una conseqüència de l’acció
principal. El gerundi de conseqüència també és incorrecte. La podem substituir igualment per la
conjunció i seguida del verb, o bé per una oració encapçalada per connectors com ara i per
això, per tant, per la qual cosa, amb la qual cosa, de manera que…: Va lliurar la prova una
setmana tard i per això fou desqualificat.
e) Observem un altre fet que ens pot ajudar en casos com aquests: les oracions de gerundi de
simultaneïtat i d’anterioritat tant poden anar abans de la principal com després. En canvi, les de
posterioritat i de conseqüència (incorrectes) no les podrem col·locar bans de la principal.
f) Tot ho fa posant-hi molta passió.
És l’anomenat gerundi modal, que expressa de quina manera es duu a terme l’acció.
g) He llegit un article *informant de les darreres decisions del govern.
Aquest gerundi s’anomena especificatiu i té la particularitat que l’oració de gerundi no va
vinculada al verb principal (he llegit), sinó que complementa un nom (article). El gerundi
especificatiu no és correcte. El podem canviar per una oració de relatiu: He llegit un article que
informava de les darreres decisions del govern.
h) Els reforços
El gerundi el podem trobar precedit d’unes partícules de reforç, com ara:
—tot: Tot mirant a l’horitzó, em van venir els records d’aquells anys.
—bo i: Jugava amb els nens bo i cantant.
—en: En arribant a la universitat, he hagut de reposar.
Cal tenir present que si un gerundi és incorrecte ho continuarà essent amb qualsevol d’aquests
reforços.
 Quan és incorrecte, doncs, el gerundi?
- El gerundi de posterioritat:
Van començar la reunió a les deu del matí, *acabant-la una hora més tard
cal dir:
Van començar la reunió a les deu del matí i la van acabar una hora més tard.
- El gerundi de conseqüència:
Va lliurar la prova una setmana tard, *essent desqualificat

cal dir, per exemple:
Va lliurar la prova una setmana tard i per això fou desqualificat.
—El gerundi especificatiu:
He llegit un article *informant de les darreres decisions del govern.

cal dir:
He llegit un article que informava de les darreres decisions del govern.
3.4.3 Fer un bon ús de l’imperatiu
Quan donem una ordre, generalment, fem servir el mode verbal imperatiu. En la major part de
verbs, no presenta cap dificultat. Amb “portar”, per exemple, no hi tindrem pas dubtes:
porta tu
porti vostè (o ell)
portem nosaltres
porteu vosaltres
portin vostès (o ells)
Com veieu, l’imperatiu té cinc persones, i no pas sis, perquè hi manca la primera (no ens solem
donar ordres a nosaltres mateixos).
Aquesta facilitat del verb “portar” no la trobem pas en tots els verbs. Hi ha imperatius que
presenten entrebancs, que ens fan dubtar, principalment en les formes de la primera i la segona
persones del plural. Hem de dir “enteneu-me” o “entengueu-me”?, “diem-ho clar” o “diguem-ho
clar”? “seiem!” o “seguem!”?
Abans de veure detalladament aquests entrebancs, fem un cop d’ull a aquesta imatge
de correspondència entre les persones de l’imperatiu:
Aquesta figura ens diu que la forma de

l’imperatiu de la segona persona del
singular (tu) es correspon amb la de la
segona persona del plural (vosaltres). I
que la de la tercera persona del singular
(vostè o ell) es correspon tant amb de la primera del plural (nosaltres) com amb la tercera
del plural (vostès o ells).
 Entrebanc 1: “beveu” o “begueu”?
El dubte, sobretot, està en les formes de nosaltres i vosaltres. I concretament, està a saber si
la forma de l’imperatiu d’aquestes dues persones porta una g (begueu) o no (beveu). Doncs n’hi
ha prou de mirar el gràfic de les fletxes: com que sabem que la segona persona del singular
és beu, la segona del plural serà beveu. És a dir, si la
del singular no va amb g, la del plural tampoc.
–No cal que facis compliments: beu!

–No cal que feu compliments: beveu!
En canvi, en el verb ésser hi ha d’haver una g en la

segona del plural, perquè també n’hi ha una en la del
singular.
–Sigues responsable.
–Sigueu responsables.
 Entrebanc 2: “escrivim-li” o “escriguem-li”?
Si tornem a mirar la imatge de més amunt, veiem que per a la primera persona del plural
(nosaltres) hem de tenir en compte la tercera del singular (vostè). Com ho fem per saber si hem
de dir “escrivim-li” o “escriguem-li”? Molt fàcil. Com que la tercera del singular és “escrigui”,
amb una g, en la primera del plural també hi haurà d’haver
una g. Per tant, “escriguem-li”:
–Escrigui-li una lletra.

–Escriguem-li una lletra.
Una cosa semblant passa amb el verb “seure”. Diem moltes
vegades “Seiem!” i hauríem de dir “Seguem!”.
 Entrebanc 3: “no hi seieu” o “no hi segueu”?

Encara parlant de les confusions per l’ús de les formes amb el so g, hem de parlar de les ordres
negatives. En aquests casos, tot és més simple, perquè no fem servir el mode imperatiu, sinó un
altre (el present de subjuntiu) i les formes dubtoses d’aquests verbs sempre van amb g. Per tant,
serà no diguem, no escriguem, no seguem… i també no digueu, no escrigueu, no segueu…
 Entrebanc 4: “digue’m” o “digues-me”
En el mode imperatiu hi ha una certa varietat dialectal. Per exemple, en el català central el verb
“dir” té una forma general, “digues”, i una forma adaptada, “digue”, quan va seguida d’un
pronom feble: “digue’m”, “digue-li”… Aquesta segona forma, justament perquè és dialectal, no
és aconsellable en texts formals d’abast general, sinó que es recomana “digues-me” i “digues-li“.
Tampoc no són recomanables les corresponents occidental (“dis-me”, “dis-li”) i algueresa (“diu-
me”, “diu-li”).
Això mateix passa amb “sigues” (“sigues-me franc” millor que no pas “sigue’m franc”),
“estigues” (“estigues-te quiet” millor que no “estigue’t quiet”) i “tingues” (“tingues-ho en
compte” millor que no pas “tingue-ho en compte”).
També són dialectals combinacions amb una vocal de suport, com ara “promete’m”, “more’t”,
“fote’t”, “ajupe’t”, “sente’t”. En contexts formals, les formes adients són “promet-me”, “mor-
te”, “fot-te”, “ajup-te”, “sent-te”.
I, finalment, en registres formals tampoc no s’haurien de fer servir combinacions reductives com
ara “anem’s-en” (cal dir “anem-nos-en”), “estigueu’s-hi” (“estigueu-vos-hi”), “emportem’s-el”
(“emportem-nos-el”).
4) MORFOSINTAXI
4.1 CONSELLS PER A ENTENDRE LA SINTAXI DE L’ORACIÓ COMPOSTA
Si no ho acabeu de dominar, us recomanem aquest vídeo per a les coordinades i juxtaposades

(https://youtu.be/1xmgldy--os) i aquest altre per a les subordinades
(https://youtu.be/xxTlsIkv24E)
En aquests vídeos hi trobareu prou informació i molt ben explicada. Afegim-hi un complement
sobre una part complexa, que és identificar les menes d’oracions subordinades..
Per exemple, si ara haguéssiu de dir de quina mena són les subordinades que marquem en
cursiva, què diríeu?:
No podia recordar on ho havia vist.

Són d’un país on hi ha riquesa.
Vés on vulguis.
Has de saber això si vols fer aquesta carrera.
Has de saber si vols fer aquesta carrera.
La clau per a entendre-ho és la substitució:
- Les oracions subordinades substantives es poden substituir per “aquella cosa” o “aquella
persona”.
- Les adjectives, per un adjectiu.
- I les adverbials, per algun d’aquests adverbis: “allà” (locatives), “aleshores” (temporals),
“d’aquesta manera” (modals), “per aquesta raó” (causals), “amb aquesta finalitat” (finals),
“malgrat això” (concessives), “en aquest cas” (condicionals)…
Ara fem aquestes substitucions i tindrem la solució de l’exercici:
No podia recordar aquella cosa (substantiva)

Són d’un país ric (adjectiva)
Vés allà (adverbial locativa)
Has de saber això en aquest cas (adverbial condicional)
Has de saber aquella cosa (substantiva)
5) ORTOGRAFIA
Cadascú té la seva llista d’errades ortogràfiques i, per tant, es fa difícil de donar consells que
serveixin per a tothom.
5.1 ACCENTUACIÓ
L’accentuació és, segurament, la part de l’ortografia que ens fa fer més faltes. I, ben mirat, no és pas tan
difícil. De fet, no ho és gens, perquè hem de saber una cosa i prou: quan s’accentuen els mots aguts.
Abans, però, ens cal fer dos aclariments importants:
5.1.1 La síl·laba tònica

La síl·laba tònica és la que pronunciem més
intensament (‘més fort’, si ho voleu dir així). En
general, cada paraula en té una i prou: FÀ-bri-
ca, fa-BRI-ca, fa-bri-CÀ. Si us costa de copsar
on és la tònica d’un mot, podeu practicar
exagerant-ho, és a dir, pronunciant-lo a poc a
poc i remarcant la síl·laba que dieu més
intensament.
Per poder formular les regles d’accentuació,
hem de classificar els mots segons on recaigui la síl·laba tònica:
- Aguts: en l’última (fa-bri-CÀ).
- Plans: en la penúltima (fa-BRI-ca).
- Esdrúixols: en l’antepenúltima (FÀ-bri-ca).
5.1.2 Els diftongs creixents i decreixents

Per a saber separar bé les síl·labes d’un mot, cal tenir present un fet: de vegades s’ajunten dues
vocals en una sola síl·laba, és a dir, les pronunciem en un sol cop de veu. Quan passa això
diem que hi ha un diftong.
Hi ha dos tipus de diftongs:
- Diftongs decreixents
Estan formats per una vocal forta en primera posició (A;E;O) i una feble (I,U) en segona
posició. També es consideren diftongs decreixents dues vocals febles juntes.
Sempre que trobem aquesta combinació considerarem que les dues vocals formen diftong i,
per tant, pertanyen a la mateixa síl·laba.
Exemples: caure, diu, gaire, pausa...
- Diftongs creixents
Estan formats per una vocal feble en primera posició (I,U) i una forta(A,E,O) en segona
posició. En aquests casos només considerarem que formen diftong; és a dir, que formen part
de la mateixa síl·laba, en tres situacions:
a) Quan la parella de vocals es troben a inici de mot: iogurt, iode

b) Quan la parella de vocals està precedida per una G o una Q: quatre, guant.
c) Quan la parella de vocals està precedida per una altra vocal: noia, cauen.
- Triftongs:
Aquests casos els trobem quan una paraula conté un diftong creixent + un diftong decreixent junts. En
aquests casos el triftong forma una sola síl·laba:
Exemples: guaitar, dèieu, creueu.
5.1.3 Les tres normes d’accentuació

La primera norma és la més important. Podem dir que és l’única que ens demanarà un mínim esforç de
memòria:
 Els mots aguts s’accentuen si acaben en vocal, vocal+S, EN i IN, excepte si la darrera síl·laba té
un diftong decreixent.
Exemples: pendís, camió, Dublín. No s’accentuaria babau.
 Els mots plans s’accentuen si no acaben en vocal, vocal+S, EN i IN.

Exemples: terres, pensin, tema, exàmens.
 Els mots esdrúixols s’accentuen sempre.

Exemples: estàtues, música, indústria.
5.1.4 Els accents diacrítics

L’accent diacrític permet distingir el significat de paraules monosil·làbiques que tenen la mateixa
grafia. En fem servir quinze:
5.1.5 Accent obert o tancat?

De primer, aclarim que aquesta dificultat no la tenen pas totes les vocals: n’hi ha tres que duen sempre
la mateixa classe d’accent:
La A, obert (À).
La I i la U, tancat (Í, Ú).
Pel que fa a la E i la O, no ens cal cap norma si pronunciem bé i tenim bona oïda; però, què passa si
aquest no és el cas?
Tot seguit, comprovem si sabem diferenciar aquests parells de mots:
—perd (E oberta) – serp (E tancada)
—mel (E oberta) – fer (E tancada)
—sort (O oberta) – sord (O tancada)
—cos (O oberta) – fosc (O tancada)
Si no ho veiem del tot clar, ens hi pot ajudar conèixer les tres normes de Pompeu Fabra:
 Primera regla:
Totes les terminacions verbals que continguin una E o una O van

amb accent tancat.
- futurs com ara dormiré, cauré, duré.
- formes del perfet com digué, temérem, vinguérem.
- formes d’imperfet com ara tornés, portéssiu, fóssiu.
Principals excepcions de la primera regla:

—Van amb È: la 3a persona del present d’indicatiu de verbs acabats en -endre: aprèn, sorprèn, ofèn,
suspèn…; el participi d’aquests verbs i dels acabats en -etre: après, sorprès, ofès, suspès, permès,
pretès…
—Van amb Ò: els participis dels derivats de cloure: exclòs, inclòs…
 Segona regla: deixant a part les terminacions verbals, els mots aguts accentuats van
generalment amb E oberta i O tancada.
amb È: cafè, dotzè, aprèn, mossèn, encès, francès.
amb Ó: sabó, qüestió, racó, blavós, confós.

Principals excepcions de la 2a regla:
—Van amb É: ximpanzé, clixé, accés, excés, congrés, ingrés, progrés, revés, través, només. I els
composts de té, ten, ve i bé (conté, obté, pretén, estén, prové, s’avé, gairebé, també).
—Van amb Ò: això, allò, però, espòs, repòs, arròs, talòs. I els composts de mots monosíl·labs com
ara bo, tro, so, to, clos i gros: de debò, retrò, ressò, semitò, reclòs, inclòs, capgròs.
 Tercera regla: deixant a part les terminacions verbals, en els mots plans i esdrúixols es fa
servir generalment l’accent obert.
Exemples: idèntic, estrènyer, ciència; monòton, tòrcer, Mònica.
Principals excepcions de la 3a regla:
—Van amb É: créixer, néixer, péixer, témer, prémer, esprémer, préstec, feréstec, préssec, llémena,
cérvol, témpora, església.
—Van amb Ó: furóncol, tómbola, fórmula, pólvora, tórtora.
5.1.6 La dièresi
La dièresi és un signe gràfic que es fa servir per indicar que:
 Cal pronunciar la u dels grups gue, gui, que i qui, ja que si no

hi ha dièresi no es pronuncia (guerra, quilòmetre):
eloqüent, qüestió, següent, aigües, lingüista…
 Cal pronunciar en síl·labes diferents dues vocals que podrien fer diftong i no en fan. En aquest
cas, per tant, formen un hiat, i posem la dièresi a la vocal feble, i o u:
raïm, veïna, roïns, llaüt, peüc, diürn…
Ara bé, si la paraula ha de dur accent segons les normes d’accentuació, sempre l’accentuarem i no hi
posarem dièresi. Per tant, escriurem amb accent Lluís, país, suís, però escriurem amb
dièresi Lluïsa, països i suïssos.
Altres casos en què ens estalviem la dièresi:
 En els sufixos -isme i -ista: judaisme, egoista, heroisme..
 Després de la major part de prefixos acabats amb vocal, com ara anti-, conta-, semi-
neo-,gastro-: antiinflamatori, contraindicació, semiindustrial, gastrointestinal...
 En quatre temps verbals acabats en vocal+-ir:
- infinitiu: produir, atapeir, desoir...

- gerundi: produint, atapeint, desoint...
- futur: produirem, atapeirà, desoiran...
- condicional: produiria, atapeirien, desoiries...
5.2 B o V
5.2.1 Quan hem d’escriure B?
- Abans d’una L o una R: noble, pobre, rebre, establir…
- Després de M: tombar, combinar, ambigu…
- En correspondència amb una P: llop-llobató; cap-cabota; sap-saber; estrep-estrebada
5.2.2 Quan hem d’escriure V?

- Després de N: canvi, enviar, convent, envàs, minvar…
- En correspondència amb una U: nou-novetat; tou-tova; col·lectiu-col·lectivitat, escriu-
escrivia, beu-bevia, caliu-escalivada; …
- A la terminació de l’imperfet d’indicatiu: cantaves, esclatava, robaven...
5.2.3 Altres casos que hem de recordar

Generalment, en l’escriptura de la B i la V, el català
coincideix amb les llengües de prop: occità francès,
portuguès, castellà, italià… Amb tot, molta gent
s’equivoca en mots com aquests:
- S’escriuen amb B: acabar, Àlaba, basc, bena (i
embenar), berruga, biga, Biscaia, bolcar, calb,
comboi, corba, mòbil, rebentar, rebolcar, saba,
treballar, trobar (i trobador).
- S’escriuen amb V: avet, avorrir, avortar, almívar, bava, canvi, cascavell, cavall, covard, envestir,
esvelt, fava, gavardina, govern (i governar), gravar, haver, llavi, núvol, pavelló, prova, rave, savi,
sivella, taverna, trèvol, vernís.
- Els falsos derivats: Els pseudo-derivats o falsos derivats són mots que no han evolucionat
com la resta dels de la seva família. Recordem, sobretot, aquests:
hibernació (malgrat que escriguem hivern); calvície (però calb); curvatura, curvilini (però corba,
encorbar); labial (llavi); mòbil, automòbil (moviment). Els pseudo-derivats també serveixen per a
diferenciar significats, com ara aquests: probable (‘que és possible o fàcil’) – provable (‘que es pot
provar’); hivernar (‘passar l’hivern en algun indret’) – hibernar (‘passar l’hivern en estat
d’hibernació’).
5.3 S SORDA o S SONORA

Començarem amb la grafia dels dos sons de
la essa (tècnicament, el so alveolar fricatiu
sonor i sord).
El so de la S sorda és el que fem quan volem

que calli algú: Ssssst! Exemple: caçar
El so de la S sonora és el que fem quan imitem una abella: Zzzzzz! Exemple: crisi
5.3.1 Com s’escriu la S sorda?

La S sorda es pot escriure amb aquestes grafies:
—S: al començament (sala) i després de consonant (cansat). Entre vocals, el so de la S sorda tan
sols l’escrivim amb una S després d’un prefix (sobresortir).
—SS: entre vocals (passar).
—C: en qualsevol posició llevat de fi de mot (cinema, decebre, València).
—Ç: en qualsevol posició (plaça, cançó, estruç), però quasi mai al començament.
No dubtem si hem d’escriure C o Ç: la Ç tan sols pot anar davant A, O, U; la C, davant E, I
5.3.2 Com s’escriu la S sonora?
- S: entre vocals (casa)
- Z: al començament (zoològic), després de consonant (colze) i, molt poc sovint, entre
vocals (trapezi).
No podem dubtar com hem de representar el so de la S sonora: entre vocals hi anirà

generalment S i en les altres posicions, Z
5.3.3 Amb el so de S sorda, com podem saber si hem d’escriure C,Ç, S o SS?
No hi ha cap regla per a esbrinar-ho, però podem tenir en compte això:
 En mots d’una mateixa família, hi ha correspondència S-SS i Ç-C: si escrivim pas, hem
d’escriure passar, passos, passera, passejar, traspassar… De la mateixa manera, si
escrivim comerciant, hem d’escriure comerç i comerços.
 Mots que hem de retenir perquè sovint s’escriuen o es pronuncien malament:
agressió, alcaldessa, Àsia, asil, batllessa, botzina, braç, bronze, Brussel·les, Cadis, calabós, catorze,
centèsima, Còrsega, dansa, discussió, dissoldre, dosi, Eivissa, emissora, entusiasme, etcètera, Eusebi,
frontissa, Ignasi, impressió, impressora, jutgessa, medusa, metgessa, mil·lèsima, nasal, premissa, presagi,
presumpte, quinze, safata, sanefa, Saragossa, Sardenya, sarsuela, sentinella, serraller, tapís, tassa, tesi,
tossut, tros, vernís, zèfir.
6) LÈXIC
6.1 PRECISIONS LÈXIQUES
La precisió és un aspecte que hem de protegir si volem mantenir la riquesa semàntica · Veiem
deu grups de mots amb unes diferències que cal mantenir:
Molta gent es pensa que alçada és ‘més català’ que Aquella esportista fa més de dos metres
alçada- no altura, però no és cert. Tenen significats d’alçada.
diferents: específicament, l’alçada (i l’alçària) és Em fa por l’altura
altura- Crec que no has estat a l’altura de les
una dimensió, aplicable a éssers o objectes; i
circumstàncies
altitud l’altura, una distància (com l’altitud). Som exactament a 2.000 metres d’altitud
Aviat:‘d’aquí a poc temps’ o ‘al cap de poc temps’. Aviat haurà passat tot
aviat- Sí que t’has llevat d’hora.
Demà no vinguis d’hora; vine cap a migdia
d’hora D’hora: a una hora poc avançada.
Desvetllar: ‘treure la son’ o bé ‘suscitar’. Si no em bec un cafè no em desvetllaré.

desvetllar- Quan sento segons quins comentaris
se’m desvetlla la curiositat.
revelar Revelar: Amb aquest significat, també podem fer
No ha volgut revelar el secret (‘fer
servir destapar: Finalment s’ha destapat l’afer. públic’).
Donar suport: sostenir, fer costat. Quan vas presentar la proposta, et va donar
donar suport.
Plegueu les cadires i recolzeu-les a
suport – Recolzar: descansar o fer descansar sobre un l’armari.
suport. El verb recolzar també té sentit figurat, La biga recolza en aquestes parets.
recolzar com a sinònim de fundar-se, basar-se: La sospita recolza en diversos indicis.
La biga té un recolzament molt sòlid en
aquesta paret. Necessitava el suport de dos
De la mateixa manera, hem de distingir els terços del parlament.
significats de recolzament i suport. Per a no errar, podem pensar en una escala
i una paret: l’escala recolza en la paret i la
paret dóna suport a l’escala.
Emprovar: posar una peça de roba per veure si De seguida que m’he emprovat aquella
emprovar- escau. brusa m’ha agradat.
Vés a l’emprovador del fons
provar- i emprova’t aquestes camises.
Provar: avaluar alguna cosa o bé ‘intentar’. Abans de comprar-me aquell auto, el
tastar Apreciar el gust d’un aliment. vull provar
Si no tastes els espinacs no sabràs si
t’agraden
Escoltar: parar atenció per entendre sons. Escolta això que et dic; si no, no te’n
escoltar- recordaràs.
Està distret; em sembla que no t’escolta.
sentir Sentir: percebre sons per mitjà de l’oïda, sense,
No et sento prou bé.
necessàriament, posar-hi atenció. Parleu després de sentir el senyal.
Oïda: sentit que ens permet de percebre els sons. Aquest músic té
oïda-orella una oïda excel·lent.
Té mal d’orella.
Orella: òrgan auditiu.
Es va fer una lesió a l’orella interna.
Perjudici: dany causat a algú o a alguna cosa. L’incendi ha originat un
perjudici- gran perjudici material.
S’exclama dels perjudicis morals que li ha
prejudici Prejudici: opinió preconcebuda d’algú o d’alguna
causat la competència .
cosa’). Si vols ser imparcial te l’has d’escoltar
sense prejudicis.
Planell: terreny pla i elevat. Van instal·lar la tenda en aquell planell.
pla-plànol- Demà em portaran els plànols de la casa
nova.
planell Plànol: mapa o dibuix d’una superfície, un edifici,
etc. Mira bé al plànol per on has de passar.
Pla: l’IEC indica que és el mateix que plànol però

de poc ús. Preferiblement usar “plànol”.
Tràfec: afer que porta molta feina o molts Tinc la mainada malalta: quin tràfec!
tràfec- maldecaps. A l’estiu els tràfecs diaris són més
passadors.
tràfic- L’han detingut per tràfic de droga. Ha
Tràfic: comerç, intercanvi de mercaderies. augmentat el tràfic de productes agrícoles
trànsit entre aquests dos països.
Trànsit: pas de vehicles o de persones per una via El primer de setembre el trànsit torna a ser
pública. normal.
6.2 LOCUCIONS ERRÒNIES AMB EL VERB DONAR
Hi ha locucions errònies que passen més desapercebudes, com ara aquestes:

Si ha actuat malament, dóna igual que sigui un Si vols arribar-hi a l’hora, dóna’t
home respectat [tant fa]. pressa [afanya’t]. Doneu-vos pressa, que vénen
[Cuiteu].
A mi, tot això, em dóna igual [tant m’és]. No cal que et donis pressa, que ja hem perdut el bus
[t’apressis].
Em dóna igual què diguis: res no em consola [Tant Les ciències se’m donen malament [no són pas el
se val]. meu fort].
Això que m’has explicat m’ha donat que Els estudis se’m donen força bé [em van força bé].
pensar [m’ha fet pensar].
Aquest estirabot donarà que parlar [farà parlar; o, Els negocis se li donen bé [Té facilitat per als
encara millor: «D’aquest estirabot, se’n sentirà a negocis].
parlar»].
Que no te’n dónes compte, que s’ha fet tard? [te No sé si em donarà temps a fer l’encàrrec [tindré
n’adones]. temps de].
Em dóna la impressió que avui tot sortirà rodó [Em Ja dónes per sentat que hi anirem, i no ho veig gaire
fa l’efecte]. clar [dónes per fet, tens coll avall].
Es pensava que l’ajudaria i li ha donat Dóna gust de veure-la tan mudada [Fa goig].
l’esquena [s’hi ha girat d’esquena (o li ha girat
l’esquena)].
A l’estiu dóna gust de sortir [dóna bo]. Dóna gust d’escoltar música tan ben interpretada
[És un plaer].
Dóna la volta al full i ho veuràs [Gira]. No sé pas com donar la volta a la truita [tombar].
Si veus que no li agrada l’oferta, dóna-li la L’atleta ha donat positiu en la prova antidopatge
volta [enfoca-la d’una altra manera]. [no ha passat].
Ha donat positiu de cocaïna en el control a la

carretera [Li han trobat cocaïna].

4.consells Per A La Selectivitat

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

4.consells Per A La Selectivitat

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Extret de Selectivitat 2023: consells per a superar la prova de llengua (vilaweb.

 fer servir mots que sapigueu com s’escriuen.

2) LES ERRADES QUE NO DETECTA UN CORRECTOR

2.1 LES ERRADES BÀSIQUES

mi-m’hi És un mi sostingut. Nota. / Per mi està bé. Pronom (‘jo’).

tan-tant No és tan fàcil com semblava. Precedeix adjectius i adverbis.

2.2 JUNTS O SEPARATS?

bast-vast Una tela molt basta. ‘Poc refinat’.

2.4 AMB DIÈRESI O SENSE?

fluid-fluït Té un llenguatge fluid. Adjectiu (‘que corre’). / El gas és un fluid. Nom

2.5 OBERT O TANCAT?

desprès-després S’ha desprès de totes les obligacions. Del verb ‘desprendre’.

2.6 SIMPLE O DOBLE?

anals-annals Les aletes anals. ‘De l’anus o prop de l’anus’.

Anul·lar les operacions. ‘Eliminar’.

2.7 LA VOCAL NEUTRA

altre-altra L’altre noi.

2.8 TERMINACIONS D’ADJECTIUS I NOMS (o parelles de nom, adjectiu i verb)

2.9 CALAIX DE SASTRE

accedir-excedir Accedir a una sala de l’edifici. ‘Tenir accés’.

3.1 SELECCIÓ DE 10 ERRADES GRAMATICALS

3.2 L’ÚS DE LES PREPOSICIONS

3.2.1 “Per” o “per a”

PER A destinació Un llibre escrit per a nens

3.2.2 “Confio a superar-ho o Confio en superar-ho”

M’he concentrat a resoldre el problema

 Tanmateix, “en” és correcte si equival a ‘quan’ o ‘en el moment de’.

En entrar ell va començar la festa

3.2.3 Caiguda de les preposicions

- No insistiu en la petició, però No insistiu que els ho demanem.

—En lloc de:

—En lloc de:

—En lloc de:

—La feina en què pensava era aquesta.

En entrar ell va començar la festa

Una de les errades sintàctiques més freqüents és

 En frases que indiquen reciprocitat:

 Quan sense la “a” la frase seria ambigua:

Veig tothom a punt. / Veig a tothom a punt

3.2.5 Per què, perquè, per a què?

No sé per què ho ha fet

són exemples d’interrogació sense signe. En diem interrogació indirecta, diferent de la

Ho explico perquè no ho entens.

Ara sabrem el perquè de tot plegat.

Em neguiteja no saber per què ho fas.

També ens en podem servir en les interrogatives indirectes, sense interrogant:

No entenc per a què ho reclames.

3.2.6 Combinació preposició i què o que

L’hem de canviar per:

—preposició + què, si parlem de coses: la casa en què

Segonament, quan el que és neutre i, per tant, equival a allò que:

I heus ací una manera infal·lible de treure’n l’entrellat:

Si la combinació 'preposició + article + que' es pot substituir per ‘preposició + article +

—No es va adonar del que li feien.

—És aquest el llibre al que et referies?

—El fet del que parlàvem és molt lamentable.

3.3 DOMINAR ELS PRONOMS FEBLES

3.3.1 Nivell elemental

- “Vaig dir-lis que no cridessin”

- “T’emportes dos i pagues un”

3.3.2 Nivell avançat

Observem aquestes cinc frases:

(a)Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar