1

Vita nuova
TRADUCCIÓ
Guillermo Vicedo Durá

Dante Alighieri
2
 LA VIDA NOVA
Dant Alighieri

TRADUCCIÓ

Guillermo Vicedo Durá

I. En aquella part del llibre de la meua memòria, abans de

la qual poc es podria llegir, es troba un epígraf, el qual
1
diu: «Inquipit Vita Nova ». Davall del qual jo trobe
escrites les paraules que tinc per pensament exemplificar
en aquest llibret; i si no totes, al menys la seua
significació.

II. Nou voltes ja després del meu naixement havia tornat el

cel de la llum quasi a un mateix punt, pel que fa al seu
propi gir, quan als meus ulls va aparèixer per primera
volta la gloriosa dona del meu pensament, la qual va ser
anomenada per molts Beatriu, els quals no sabien que
aixina es diguera. Ella en aquesta vida ja havia estat, que
en el seu temps, el cel estrelat era mogut cap a la part
d’orient, de les dotze parts, una d’un grau2, així que quasi
al principi del seu novè any me se va aparèixer i jo la vaig
vorer quasi a la fi del meu novè any. Va aparèixer vestida
de nobilíssim color, humil i honest, sangós, cenyida i
adornada segons convenia a la seua edat joveníssima. En
aquell punt dic vertaderament que l’esperit de la vida, el
qual habita en la secretíssima cambra del cor, va

1
Una nova vida comença.
2
És a dir, uns nou anys (tenia Beatriu).

3
 començar a tremolar tant fortament que apareixia
horriblement en les minúscules venes; i tremolant, va dir
aquestes paraules: «Ecce deus fortior me qui veniens
3
dominabitur mihi ». En aquell punt l’esperit animal, el
qual habita en l’altra cambra en la que tots els esperits
sensitius porten les seues percepcions, va començar a
meravellar-se molt i parlant especialment a l’esperit de la
vista li va dir aquestes paraules: «Apparuit iam beatitudo
vestra4». En aquell punt l’esperit natural, el qual habita
en aquella part a on s’administra el nostre nodriment, va
començar a parlar, i plorant va dir aquestes paraules:
5
«Heu miser, quia frequenter impeditus ero deinceps! ».
Des d’aquell moment en endavant que Amor es va
ensenyorir de la meua ànima, la qual va ser així de
prompte disposta a ell, i va començar a prendre sobre mi
molta seguretat i molt senyoriu per la virtut que li donava
la meua imaginació, que em convenia fer completament
tot el seu desig. Ell em manava moltes voltes que jo
cercara per vorer aquest àngel joveníssim; per això en la
meua infància moltes voltes vaig anar buscant-la, i la veia
de tant noble i lloable port que, certament d’ella es
podien dir aquelles paraules del poeta Homer: «Ella no
semblava filla d’home mortal, sinó de Déu». I va ocórrer
que la seua imatge, la qual contínuament estava amb mi,
encara que fora audàcia d’Amor per a ensenyorir-se de
mi, era encara de tan nobilíssima virtut, que ninguna
volta vaig patir que Amor m’agarrara sense el consell
fidel de la raó en aquelles coses allí a on aquell consell
fora útil sentir-lo. I com que dominar les passions i els

3
Heus ací un déu més fort que jo que ve a dominar-me.
4
Apareguda ja la vostra beatitud.
5
Per desgracia, d’ací endavant impedit em sentiré.

4
 actes de tanta joventut pareix a algú exagerat, me n’aniré
d’ells; i passant per moltes coses, les quals es podrien
traure de l’exemple on naixen aquestes, vindré a aquelles
paraules les quals són escrites en la meua memòria baix
majors paràgrafs.

III. Després que foren passats molts dies, que just eren
complits els nou anys després de l’aparició abans escrita
d’aquesta gentilíssima6, en l’últim d’aquests dies va
ocórrer que aquesta admirable dona me se va aparèixer
vestida de color blanquíssim en mig de dues dones, les
quals eren de més avançada edat; i passant per un vial, va
girar els ulls cap a aquella part a on jo estava molt
atemorit, i per la seua inefable cortesia, la qual és hui
meritable en el gran segle, en va saludar molt
virtuosament, tant que en va parèixer aleshores vorer
tots els termes de la beatitud. L’hora en que la seua
dolcíssima salutació em va arribar, era en veritat la
novena d’aquell dia; i com que aquella va ser la primera
volta que les seues paraules es van moure per vindre a
les meues orelles, vaig prendre tanta dolçor, que com
embriagat vaig fugir de la gent, i vaig recórrer al solitari
lloc d’una cambra meua, i em vaig posar a pensar en
aquesta cortesíssima. I pensant en ella em va sobrevindre
una son, en la qual em va aparèixer una meravellosa
visió, que em pareixia vorer en la meua cambra una
nebulosa de color de foc, dins de la qual jo discernia una
figura d’un senyor de paorós aspecte que la mirava; i em
pareixia amb tanta felicitat, pel que a ella fa, que era cosa
admirable; i en les seues paraules dia moltes coses, les

6
Per tant ja tenien 18 anys (9 + 9).

5
 quals jo no sentia sinó poques; entre les quals escoltava
7
aquestes: «Ego dominus tuus ». En els seus braços em
pareixia vorer dormir una persona nua, llevat que
envoltada em semblava en un drap lleugerament
sanguini; la qual jo mirant molt atentament, vaig conèixer
que era la dona de la salutació, la qual s’havia dignat el
dia d’abans saludar. I en una de les mans em pareixia que
aquest tinguera una cosa tota ardent; i em pareixia que
em diguera aquestes paraules: «Vide cor tuum8». I quan
ell havia estat un poc així, em semblava que despertara a
aquella que dormia; i tant s’esforçava amb el seu ingeni
que li feia menjar aquesta cosa que en la mà li cremava,
la qual ella menjava dubtosament. Després d’això, poc
faltava perquè la seua felicitat es convertira en
amarguíssim plor; i aixina plorant es recollia aquesta
dona en els seus braços, i amb eixa pareixia que se
n’anara cap al cel; d’ací que jo patira eixa gran angoixa,
que la meua feble son no podia sostindre, és més, es va
trencar i em vaig despertar. I de sobte vaig començar a
pensar, i vaig trobar que l’hora en la que m’era
apareguda la visió eixa, era la quarta de la nit; així que va
parèixer clarament que ella va ser la primera hora de les
nou últimes hores de la nit. Pensant jo en això que
m’havia aparegut, em vaig proposar de fer-ho sentir a
molts, els quals eren famosos trobadors en aquell temps:
i com això va ser cosa que jo havia ja vist per mi mateixa,
l’art de dir paraules amb rima, vaig proposar-me fer un
sonet, en el qual jo saludara tots els fidels d’Amor; i
pregant-los que jutjaren la meua visió, els vaig escriure a
ells això que jo havia vist en el meu somni. I vaig

7
Sóc el teu senyor.
8
Mira el teu cor.

6
 començar aleshores aquest sonet, el qual comença: «A
qualsevol ànima...»

A qualsevol ànima i gentil cor,

davant dels quals vendrà aquest dir present,
a fi de que em diga el què és evident,
salude a nos senyor, ço és: Amor.

Cap a la tèrcia, de l’alba per mor,

al temps en que cada astre es fa lluent,
m’aparegué l’Amor sobtadament,
que només nomenar-lo em causa horror.

Content semblava Amor a mi, tenint

el meu cor en la mà, i al braç tenia
coberta en un drap, ma dona, dormint.

La despertava i el cor, després, tint,

ella espantada, humilment se’l paixia:
després ell se n’anà plorant i eixint.

Aquest sonet es divideix en dues parts; en la primera

part salude i demane resposta, en la segona expresse a
que es deu respondre. La segona part comença ací:
«Cap a la tèrcia».
Aquest sonet va ser contestat per molts i de diverses
maneres; entre els quals va ser contestador qui jo tracte
com el primer dels meus amics9, i va dir aleshores un
sonet, el qual comença: «Vedesti al mio parere onne
valore10». I este va ser quasi el principi de l’amistat

9
Guido Cavalcanti, segons es llig a la traducció de Manuel de Montoliu
(Montoliu, 1903:21).
10
Vas veure, al meu parèixer, cada valor.

7
 entre ell i jo quan ell va saber que era jo qui li havia
enviat això. El veraç sentit de l’anomenat somni no va
ser vist aleshores per algú, però ara és manifest per als
més ignorants.

IV. Des d’aquesta visió en endavant va començar el meu

esperit a ser destorbat en la seua operació, ja que l’ànima
era donada a pensar en aquesta gentilíssima; on jo vaig
acabar en poc temps sent de fràgil i dèbil condició, que a
molts amics els pesava el veure’m; i molts, plens ja de
l’enveja, procuraven saber de mi allò que jo volia del tot
amagar a tots. I jo, adonant-me’n de les
malintencionades preguntes que em feien, per voluntat
d’Amor, el qual em manava segons el consell de la raó,
els responia a ells que Amor era el que aixina m’havia
governat. Deia d’Amor, en canvi jo portava en el rostre
moltes marques seues, que això no es podia amagar. I
quan em preguntaven: «per què t’ha consumit així aquest
Amor?», jo somrient els mirava i res no els deia.

V. Un dia va ocórrer que aquesta gentilíssima seia en un lloc

a on se sentien paraules de la Reina de la Glòria, i jo
estava en un lloc del qual veia la meua beatitud: i en mig
d’ella i de mi en línia recta seia una gentil dona de molt
agradable aspecte, la qual em mirava moltes voltes,
meravellant-se de les meues mirades, que pareixia que
cap a ella es dirigiren. De a on molts se n’adonaren del
seu mirar; i tant va ser així que, anant-me’n d’aquest lloc,
em sentia dir prop de mi: «Mira com eixa dona turmenta
aquell»; i nomenant-la, jo vaig comprendre que parlaven
d’aquella que havia estat en mig de la línia recta que
movia de la gentilíssima Beatriu i acabava en els meus

8
 ulls. Aleshores em vaig conhortar molt, havent la
seguretat que el meu secret, aquell dia no havia estat
descobert a altres mitjançant la meua mirada. I
mentrestant vaig pensar de fer, d’aquesta gentil dona,
escut de la veritat; i tant em vaig obstinar en poc temps,
que el meu secret va ser cregut per les moltes persones
que de mi parlaven. Amb aquella dona em vaig amagar
alguns mesos i anys; i per fer-ho més creïble als altres,
vaig fer per a ella qualsevol coseta en rima, les quals no
tinc pensat escriure-les ací, si no fora que ho faig per a
tractar d’aquella gentilíssima Beatriu; no obstant açò les
deixaré estar totes, excepte qualsevol que escriuré que
em semble ser llaor d’ella.

VI. Dic que en aquest temps en que aquella dona era

paravent de tot amor, per la meua part, en va envair una
voluntat de voler recordar el nom d’aquella gentilíssima i
acompanyar-lo de molts noms de dones, i especialment
del nom d’aquesta gentil dona. I vaig prendre els noms de
les seixanta dones més belles de la ciutat on la qual dona
va ser posada per l’Altíssim Senyor, i vaig compondre una
epístola baix la forma de sirventès, la qual no transcriuré:
i no hauria feta la menció sinó per dir allò que,
composant-la, meravellosament va ocórrer que en cap
altre lloc podia estar el nom de la meua dona sinó en el
novè ordre entre els noms d’aquelles dones.

VII. La dona amb la qual jo havia tan de temps encoberta la

meua voluntat, va ser necessari que se n’anara de la
sobredita ciutat i se n’anara a un poble molt llunyà: per
això jo quasi estupefacte de la bona defensa que havia
perdut, molt em vaig desconfortar, més del que jo

9
haguera cregut abans. I pensant que si des de la seua
partida jo no parlara un poc dolorosament, les persones
se n’adonarien molt prompte del meu encobriment, vaig
proposar doncs fer qualsevol complanta en un sonet; el
qual jo escriuré ja que la meua dona va ser la immediata
raó de certes paraules que són al sonet, aixina com
apareix a qui ho entén. I aleshores vaig dir aquest sonet
que comença: «Vosaltres que per via»:

Vosaltres que per via d’Amor passeu,

atengueu i mireu
si el meu mal és greu, punxegut com clau;
pregue: escolteu el patiment, penseu,
després imagineu
si jo soc dels turments hostatge i clau.

Amor, no per bondat del bon cor meu,

mes pel cor noble seu
em va fer viure així de dolç i suau,
que jo ho sentia dir, marededéu!:
«quina dignitat, Déu,
així tant noble el cor seu té i trau!»

Ara he perdut la meua pilleria,

que a mi venia del tresor amorós;
i visc en lloc potrós,
que allí, de fer i dir jo dubtaria.

Així que fer com ells el valerós

que per vergonya amaguen i falsia:
mostre fora alegria,
per dins, el cor consumit i plorós.

10
 Aquest sonet es divideix en dues parts; en la primera
pretenc cridar els fidels d’Amor mitjançant aquelles
paraules de Jeremies el profeta que diuen: «O vos
omnes qui transitis per viam, attendite et videte si est
11
dolor sicut dolor meus », i pregar que me s’oferisca per
sentir; en la segona narre a on l’Amor m’havia posat,
amb una intenció que les extremes parts del sonet no
mostren, i dic això que jo he perdut. La segona comença
ací: «Amor, no per bondat».

VIII. Després de la partida d’aquesta gentil dona li va plaure

al Senyor dels àngels cridar a la seua glòria una dona jove
i de molt gentil aspecte, la qual va ser molt graciosa en
aquesta sobredita ciutat; de qui el cos vaig vorer jaure
sense l’ànima en mig de moltes dones, les quals ploraven
molt piadosament. Aleshores recordant-me’n que ja
l’havia vista fer companyia a aquella gentilíssima, no vaig
poder sostindre qualsevol llàgrima; és més, plorant em
vaig proposar dir qualsevol paraula al voltant de la sua
mort, en recompensa de que alguna volta l’havia vista
amb la meua dona. I d’això vaig tocar alguna cosa en
l’última part de les paraules que vaig dir, com apareix
manifestament a qui ho entén. I llavors vaig dir aquests
dos sonets, dels quals el primer comença: «Ploreu
amants», i el segon: «Vilana Mort».

Ploreu amants, que plora també Amor,

sentint bé la raó que el fa plorar.
Ell a Pietat sent a dones cridar,

11
Oh vosaltres homes que transiteu pel vial, atengueu i mireu si hi ha dolor
com el meu.

11
 mostrant el dol pels ulls i l’amargor.

Perquè la Mort vilana al gentil cor

ha dut el seu cruel mode d’obrar,
volent això que al món és de lloar
en gentil dona vers el seu honor.

L’Amor sentiu li fera quanta lloança,

jo lamentar el viu de veritat
sobre la morta imatge que tenia;

i retornava a vore el cel que havia,

on l’ànima gentil havia arribat:
qui dona va ser de gaia semblança.

Aquest primer sonet es divideix en tres parts: en la

primera cride i sol·licite es fidels d’Amor a plorar i dic
que el Senyor d’ells plora, i dic «sentint la raó perquè
plora», per que es preparen més a escoltar-me; en la
segona narre la raó; en la tercera parle d’algun honor
que Amor va fer a aquesta dona. La segona part
comença ací: «Ell a pietat sent»; la tercera ací: «L’Amor
sentiu».

Vilana Mort, de pietat enemiga,

de dolors mare antiga,
de incontestable judici i gravós,
puix que has donat raó al cor dolorós,
allí on jo vaig penós,
el renegar de tu gaire em fatiga.

Si no vullc que amb la gràcia faces lliga,

convindrà que jo diga

12
 que el teu parlar és empre tortuós,
no per que a la gent siga farragós,
mes per no estar dubtós
de qui d’Amor nodrit des d’ací estiga.

Del segle has fet fugir la cortesia

i tot allò que en la dona és virtut:
en gaia joventut
has destruït l’amorosa cortesia.

Quina dona és, descobrir no voldria

que per les propietats que ha conegut.
Qui no mereix salut
que mai no espere haver sa companyia.

Aquest sonet es divideix en quatre parts: en la primera

part cride la Mort per certs noms propis seus; en la
segona, parlant amb ella, dic la raó per la qual jo em
moc a blasfemar-la; en la tercera la vitupere; en la
quarta em gire a parlar a una persona indefinida, encara
que al meu enteniment siga definida. La segona
comença ací: «puix que has donat»; la tercera ací: «Si no
vullc que amb la gràcia», la quarta ací: «Qui no mereix
salut».

IX. Alguns dies després de la mort d’aquesta dona, va ocórrer

una cosa per la qual en va convindre anar-me’n de la
sobredita ciutat i anar cap a aquelles parts on era la gentil
dona que va ser la meua defensa, encara que no fora tan
llarg el terme del meu anar com era ella. I encara que jo
fora acompanyat per molts, pel que fa a la vista, l’anar
em disgustava tant, que quasi els sospirs no podien
desfogar l’angoixa que sentia el cor, perquè jo

13
m’allunyava de la meua beatitud. Però el dolcíssim
Senyor, el qual em senyorejava per la virtut de la
gentilíssima dona, en la meua imaginació va aparèixer
com pelegrí, lleugerament vestit i amb vils draps. Ell em
semblava estupefacte, i mirava en terra, encara que a
voltes els seus ulls em pareixia que es giraren cap a un
bell riu corrent i claríssim, el qual anava al llarg d’aquest
camí a on jo estava. A mi em pareixia que Amor em
cridara, i em diguera aquestes paraules: «Jo vinc
d’aquella dona la qual ha sigut la teua llarga defensa, i sé
que el seu retorn no serà possible en el temps; i per això
el cor que jo es feia tindre prop d’ella, jo ara el tinc amb
mi, i el duc cap a una dona, la qual serà la teua defensa
conforme ho era l’altra». I me la va nomenar, així que jo
la vaig conèixer. «Però en canvi, d’aquestes paraules que
t’he dites, si qualsevol cosa en digueres, digues-les de
forma i manera que per elles no es distingira el velat
amor que tu has mostrat a aquesta dona i que es
convindrà mostrar a altres». I dites eixes paraules, va
desaparèixer, aquesta imatge meua, de sobte, per la
grandíssima part que em pareixia que Amor en donara
d’ell; i quasi canviat en la meua vista, vaig cavalcar aquell
jorn molt apenat i acompanyat per molts sospirs. Després
del jorn, vaig començar d’açò aquest sonet, el qual
comença «Cavalcant».

Cavalcant l’altre dia per un camí,

penós d’anar conforme no volia,
em vaig trobar l’Amor en mig la via
hàbit portant de pobre pelegrí.

Amb aparença ï semblant mesquí,

14
 com si perdut hagués la senyoria;
i sospirant penós a mi venia,
per veure no la gent, mirant-me a mi.

Quan em va vore em va cridar pel nom,

i em va dir: «jo vinc de llunyana part,
on era el teu cor pel meu pur voler;

i t’emplace ä servir un nou plaer».

D’ell, aleshores, vaig prendre aquell art,
i ell se’n va anar apressa no sé com.

Aquest sonet té tres parts: en la primera dic com vaig

trobar Amor, i com me se va aparèixer; en la segona dic
allò que ell em va dir encara que no complidament per
cas que jo havia de descobrir el meu secret; en la
tercera dic com ell va desaparèixer: la segona comença
ací: «Quan em va vore»; la tercera: «D’ell, aleshores,
vaig prendre».

X. Després de la meua retornada em vaig posar a cercar

aquesta dona, que el meu Senyor m’havia nomenada en
el camí dels sospirs; i per fer que el meu parlar siga més
breu, dic que en poc temps la vaig fer talment la meua
defensa, que massa gent raonava més enllà dels termes
de la cortesia; moltes voltes em pesava durament. I per
aquesta raó, açò a causa d’aquesta desafortunada veu
que pareixia que em difamara viciosament, aquella
gentilíssima, la qual va ser destructora de tots el vicis i
reina de les virtuts, passant per alguna part, en va negar
el seu dolcíssim salut, en el qual estava tota la meua
beatitud. I eixint un poc del present propòsit, vullc donar

15
 a entendre que el seu saludar operava en mi
virtuosament.

XI. Dic que quan ella apareixia per qualsevol part, per
l’esperança de l’admirable salut, cap enemic em quedava,
és més, en venia una flama de caritat, la qual em feia
perdonar a qualsevol que m’haguera ofès; i qui aleshores
m’haguera demanat alguna cosa, la meua resposta hauria
segut únicament Amor, amb el visatge vestit de humilitat.
I quan ella fora propícia a saludar, un esperit d’amor,
destruint tots els altres esperits sensitius, estibava fora
els febles esperits de la vista i els deia: «Aneu a honrar la
vostra dona»; i ell es quedava en el lloc d’ells. I qui
haguera volgut conèixer Amor, fer-ho podia mirant el
tremolar dels meus ulls. I quan aquesta gentilíssima salut
saludava, no és que fora Amor el mitjà que poguera
atenuar-me la intolerable beatitud, més bé, ell, per
abundància de dolçor, esdevenia tal, que el meu cos, el
qual estava aleshores baix el seu poder, moltes voltes es
menejava com cosa pesada i inanimada. Així que pareix
manifestament que en els seus saluts habitava la meua
beatitud, la qual motes voltes passava i superava la meua
capacitat.

XII. Ara, tornant al propòsit, dic que després que la meua

beatitud em va ser negada, em va vindre tant dolor que,
havent-me apartat de la gent, a solitària part vaig anar a
banyar el terra d’amarguíssimes llàgrimes. I després que
un poc em va alleugerar aquesta plorera, em vaig ficar en
la meua cambra, allí on jo podia lamentar-me sense ser
sentit; i allí, clamant misericòrdia a la dona de la cortesia,
i dient: «Amor, aida el teu fidel», em vaig adormir com un

16
 xiquet apallissat plorant. Va ocórrer quasi al mig del meu
dormir que em pareixia vorer en la meua cambra, llarg de
mi, seure un jove vestit amb vestimenta blanquíssima, i,
molt pensatiu pel que fa a la seua vista, m’observava allà
a on jo jeia; i quan m’havia mirat algo de temps, em
pareixia que sospirant em cridara, i em diguera aquestes
paraules: «Fili mi, tempus est ut praetermictantur
12
simulacra nostra ». Aleshores em va parèixer que jo el
coneguera, perquè em cridava aixina com moltes voltes
en els meus somnis m’havia cridat; i remirant-lo, em
semblava que plorara piadosament, i pareixia que
esperara de mi qualsevol paraula; per això jo, asserenant-
me, vaig començar aixina a parlar amb ell: «Senyor de la
noblea, per què plores?». I ell em deia aquestes paraules:
«Ego tanquem centrum circuli, cui simili modo se havent
circunferentiae partes, tu autem non sic13». Aleshores,
pensant en les seues paraules, em pareixia que
m’haguera parlat molt obscurament, aixina que jo
m’esforçava en parlar, i li deia aquestes paraules: «Què
és això, Senyor, que em dius amb tanta obscuritat?». I ell
em va dir amb llengua vulgar: «No demanes res més que
allò que et siga útil». I per això vaig començar aleshores a
raonar amb ell de la salutació que em fora negada, i li
vaig demanar la raó; a on en aquesta forma ell em va
respondre: «Aquesta nostra Beatriu, vaig sentir de certes
persones, de tu raonant, que la dona de qui jo et vaig
nomenar en el caminal dels sospirs, rebia de tu qualsevol
molèstia; i per això aquesta gentilíssima, la qual és
contrària a tota angoixa, no es va dignar saludar-te,

12
Fill meu, ja és temps d’abandonar els nostres simulacres.
13
Jo sóc com el centre d’un cercle respecte al qual es troben igualment totes
les parts de la circumferència, però tu no eres així.

17
tement no fora desagradable. Encara que així siga
veritablement conegut per ella, allò es relaciona amb el
teu secret per el llarg costum, vullc que tu digues certes
paraules en rima, en les quals tu inclogues la força que jo
tinc sobre tu per ella, i com si tu hagueres segut seu ben
prompte, des de la teua infància. I d’açò demana
testimoni a qui ho sap, i que li pregues que ell li ho diga, i
jo que soc aquell, de bona gana li parlaré; i per això
sentirà ella la meua voluntat la qual sentint, coneixerà les
paraules dels enganyats. Aquestes paraules fes que
siguen quasi un mitjà per a que tu no li parles a ella
directament, ja que això no és digne; i no les envies a cap
lloc sense mi on pogueren ser sentides per ella, ans fes-
les adornar amb suau harmonia, en la qual jo estaré totes
les voltes que siga menester». I dites eixes paraules, va
desaparèixer, i el meu somni va ser trencat. D’a on
recordant-me’n vaig torbar que aquesta visió m’era
apareguda en l’hora novena del jorn; i de fet, ans d’eixir
d’aquesta cambra, em vaig proposar fer una balada, en la
que jo seguira això que el meu Senyor m’havia imposat; i
vaig fer doncs aquesta balada, que comença: «Beatriu,
vullc».

Balada, vullc que retrobes Amor

i el dugues, de la ma dona, davant,
aixina que ma excusa tu cantant
raonar amb ella puga el meu senyor.

Tu vas, balada, així cortesament,

que sense companyia
has de tenir, per tot arreu, coratge;
mes si tu vols anar segurament,

18
 jo ans amor trobaria,
pot ser, no és bo, sense ell fer viratge;

la que sentint-te ha de donar-te hostatge,

si és com jo crec, cap a mi ve irada:
si tu d’aquell no anés acompanyada,
lleuger a tu et faria deshonor.

Amb un dolç so quan tu sigues amb ell,

comença amb les paraules,
després d’haver tingut molta pietat:
«Madona meua, a vós en mana aquell
que en poder les faules
seues, si en té, escolteu bé d’immediat.

Amor és qui, per la vostra beutat

el fa, com vol, la mirada girar:
per què li va fer, a una altra mirar,
bé ho sabeu, mes ell no mudà el seu cor».

Dis-li: «Madona, el seu cor ha tingut

una molt forta fe,
que per servir-vos té tot pensament:
mai s’ha amagat de fer com és degut».
Si ella a tu no et creu, eh!,
la veritat té amor i la va dient.

Al remat prega-li molt humilment

el meu perdó; si de mi està avorrit,
que em demane morir, sens moure un dit
veurà obeir a un fidel seu servidor.

19
 I digues al que de pietat és clau,
quan ja no parle ella,
que li sabrà contar la meua raó:
«per gràcia de la meua nota suau
roman ací amb la Bella,
i del servent teu raona tot açò;

I si et perdona ella tot el pregó,

fes que li anuncie amb bell semblant la pau».
Balada meua, si a tu bé et complau,
cap al punt mou-te on trobes tot l’honor.

Aquesta balada en tres parts es divideix: en la primera

dic a ella a on ella vaja, i la conforte perquè vaja més
segura, i dic amb quina companyia es pose si vol anar
segura i sense cap perill; en la segona dic allò que a ella
cal fer-li entendre; en la tercera li done permís per anar-
se’n quan vulga, recomanant-li que es moga en els
braços de la fortuna. La segona part comença ací: «Amb
un dolç»; la tercera ací: «Balada meua». Podria ja hom
oposar-se a mi i dir que no sabera a que fora el meu
parlar en segona persona, perquè la balada no és altra
cosa que aquestes paraules que jo dic: i per això dic que
aquest dubte jo el crec resoldre i aclarir en aquest llibret
en parts encara més farragoses; i aleshores així ho
entendrà qui dubte o qui vulguera oposar-se en aquest
mode.

XIII. Després d’aquesta sobredita visió, havent ja dites les

paraules que Amor m’havia imposat dir, em van acudir
molts diversos pensaments a combatre’m i temptar-me,
cadascun quasi irresistiblement; entre el quals, quatre em
pareixia que em torbaren més el repòs de la vida. L’un

20
 dels quals era aquest; bo és el senyoriu d’Amor, perquè
trau l’enteniment del seu fidel de totes les coses vils.
L’altre era aquest: no bo és el senyoriu d’Amor perquè
quan el seu fidel més fe li té, tant més greus i dolorosos
punts li cal passar. L’altre era aquest: el nom d’Amor és
així de dolç de sentir, que impossible em pareix que la
seua pròpia influència siga en la major part de les coses,
res més que dolça, com això siga cosa que els noms
seguisquen les coses nomenades, així com està escrit:
14
«Nomina sunt consequentia rerum ». El quart era
aquest: la dona per la que Amor t’oprimeix aixina, no és
com les altres dones, que lleugerament es moga del seu
cor. I cada un em combatia tant, que em feia estar quasi
com aquell que no sap per quina via pilla el seu camí, i
que vol anar i no sap a on se’n vaja; i si jo pensava el valor
buscar en una via comuna a tots ells, és a dir, aquella on
tots es posaren d’acord, eixe era un vial molt hostil per a
mi, ja que en feia cridar i posar-me en els braços de la
Pietat. I en aquest estat trobant-me, em va vindre
voluntat d’escriure paraules rimades; i vaig dir aleshores
aquest sonet, el qual comença: «Tots els meus
pensaments».

Tots els meus pensaments parlen d’Amor;

i tenen en ell tan gran varietat,
que l’un em fa vorer sa potestat,
l’altre, boig, em parla del seu valor,

altre, esperançat, em porta dolçor,

altre plorar em fa desconsolat;

14
Els noms són conseqüència de les coses.

21
 i sols s’avenen en voler pietat,
tremolant de la por que hi ha al cor.

Per això no sé jo quin camí prenga;

i voldria parlar i no sé que diga:
aixina em trobe en amorosa errada.

I si amb ells vullc tenir cosa acordada,

em convé cridar la meua enemiga,
la senyora Pietat perquè em defenga.

Aquests sonet en quatre parts es pot dividir: en la

primera dic i supose que tots els meus pensaments són
d’Amor; en la segona dic que són diversos, i narre la llur
diversitat; en la tercera dic que tots pareixen que
s’avinguen; en la quarta dic que volent dir d’Amor, no sé
de quina part pille matèria, i si la vullc pollar de tots, en
convé cridar la meua enemiga, senyora la Pietat; i dic
«senyora» quasi en mode desdenyós de parlar. La
segona part comença ací: «i tenen en ell»; la tercera ací:
«i sols s’avenen»; la quarta ací: «Per això no sé jo».

XIV. Després de la batalla dels diversos pensaments va

ocórrer que aquesta gentilíssima va vindre apart on
moltes dones gentils estaven juntes; a la qual part jo vaig
ser conduit per persona amiga, creient-se fer-me un gran
plaer, en tant que em movia cap allà on tantes dones
mostraven la sua bellesa. D’on jo, quasi no sabent a que
havia segut mogut, i fiant-me de la persona, la qual havia
conduit un amic seu al final de la vida, va dir a ell:
«Perquè hem vingut fins a aquestes dones?». Aleshores
aquell em va dir: «Per fer així que elles siguen servides
dignament». I la cosa certa és que estaven reunides ací

22
en companyia d’una dona gentil que s’havia casada
aquell jorn; i que segons el costum de la sobredita ciutat,
convenia que li feren companyia la primera de les voltes
en seure a taula en la mansió del seu novell espòs. Així
que jo creient-me fer-li plaer a aquest amic, vaig proposar
d’estar al servici de les dones en companyia seua. I al
final de la meua proposta, en va parèixer sentir una
admirable tremolor que em movia al pit per la part
esquerra i que s’estenia per totes les parts del meu cos.
Aleshores dic que jo vaig recolzar la meua persona en una
pintura, la qual circumdava aquesta sala; i tement que
altre s’haguera donat compte del meu tremolar, vaig
alçar els ulls, i mirant les dones, vaig vorer entre elles la
gentilíssima Beatriu. Aleshores van ser aixina destruïts
els meus esperits per la força que Amor va prendre
veient-se tant pròxim de la gentilíssima dona, que no em
van quedar en vida més que els esperits del rostre; i
encara aquests es van quedar fora dels llurs instruments,
perquè Amor volia estar en el llur nobilíssim lloc per vorer
l’admirable dona. I va ocórrer que encara que jo vaig ser
altre distint que abans, molt em dolien aquests espiritets,
que es lamentaven fortament i deien: «Si aquest no ens
llançarà així fora del nostre lloc, nosaltres podríem veure
la meravella d’aquesta dona així com ho fan els altres
semblants nostres». Jo dic que moltes d’aquestes dones,
adonant-se’n de la meua transfiguració, van començar a
meravellar-se; i raonant entre elles feien burla de mi amb
aquesta gentilíssima; on l’enganyat amic de bona fe em
va prendre per la mà, i duent-me llarg de la vista
d’aquestes dones, em va preguntar què és el que em
passava. Aleshores jo, un poc reposat i ressorgits els
meus esperits morts, i els desterrats retornats a les llurs

23
possessions, li vaig dir a aquest amic meu aquestes
paraules: «Jo tinc els peus en aquella part de la vida, de la
qual no es pot anar amb intenció de retornat». I anant-
me’n d’ell, vaig tornar a la cambra de les llàgrimes; en la
qual, plorant i avergonyint-me, entre mi mateixa deia: «Si
aquesta dona sabera la meua condició, jo no crec que
aixina es burlara de la meua persona, és més, crec que li
en vendria molta pietat». I estant en aquest plor, em vaig
proposar dir paraules, en les quals, plorant-li a ella, li fera
saber la raó de la meua transfiguració, i li diguera que no
sé bé que ella no està assabentada, i que si aixina fora, jo
crec que li vendria pietat en eixe cas; i em vaig proposar
dir-li-les, desitjant que vinguera per fortuna a sentir-les. I
aleshores vaig dir aquest sonet, el qual comença: «Amb
altres, tu,».

Amb altres, tu, ma vista has enganyat,

i no pensàveu, dona meua, on es cova
el canvi meu a una figura nova
quan jo contemple la vostra beutat.

Si ho sabéreu, no podria Pietat

tindre més contra mi la usada prova,
que Amor, quan així prop de vos em troba,
pren molta arrogància i seguretat,

que fereix-me els esperits poregosos;

a uns els mata, a altres els du a les afores:
soles quedeu per vore-vos vosaltres.

On jo em canvie així en figures d’altres,

mes no tant que així no senta aleshores

24
 les queixes dels desterrats tempestuosos.

Aquest sonet no dividisc en parts, perquè la divisió no es

fa sinó per aclarir la sentència de la cosa dividida; on,
això siga cosa que per haver aclarit abans és molt clara i
no és menester la divisió. Veritat és que entre les
paraules on es manifesta la raó d’aquest sonet,
s’escriuen dubtoses paraules, és a dir, quan dic que
Amor mata tots els meus esperits, i els de l’esguard es
mantenen vius, només que fora dels llurs instruments. I
aquest dubte és impossible de resoldre per qui no fora
en grau semblant de fidelitat d’Amor; i a aquells que ho
són, és evident això que resoldria les dubtoses paraules:
i per això no està bé que jo declare eixe dubte ja que si
ho aclarira seria inútil, o certament superflu.

XV. Després de la nova transfiguració, em va vindre un fort

pensament, el qual poc se n’anava de mi, és més,
contínuament em reprenia, i tenia amb mi tal raonament:
«Com que tu esdevens de tant ridícul aspecte quan estàs
prop d’aquesta dona, per què busques el vore-la? I si tu
fores requerit per ella, què li respondries, comptant que
fores lliure en cadascuna de les teues facultats, en tot el
que tu li contestares?». I amb aquest responia un altre
humil pensament, i deia: «Si jo no perguera les meues
facultats, i fora tant lliure que li puguera respondre, jo li
diria que, així tant prompte com jo imagine la seua
admirable bellea, així de ràpid em ve un desig de vore-la,
el qual és de tanta virtut, que mata i destrueix en la meua
memòria allò que contra ell es puguera alçar; i per açò no
em priven les passions passades de buscar la vista d’ella».
D’on jo, mogut de tals pensaments, em vaig proposar el
dir certes paraules, en les quals, excusant-me amb ella de

25
tal reprensió, vaig posar també allò que em va vindre
d’ella; i vaig dir aquest sonet, el qual comença: «Tot allò
que em passa».

Tot allò que em passa per la ment, mor,

quan jo vaig a vore-vos, bella joia;
i quan soc prop de vos, sent que l’Amor
diu: «Si no vols morir, fuig de la noia».

Mostra el color l’esguard del Nostre cor,

que turmentat, per tot arreu molt oia;
i per l’ebrietat de la gran tremor:
«que morga», fan les pedres que jo oja.

Pecat em farà si qui em veu, alhora

així, la meua ànima no conhorta,
sols demostrant un poc de dolor,

per la pietat, que el vostre escarni acora,

la qual es coneix per la vista morta
dels ulls, que desitgen la mort i el plor.

Aquest sonet es divideix en dues parts: en la primera dic

la raó de per què no vullc anar prop d’aquesta dona; en
la segona dic allò que em passa per anar prop d’ella; i
comença aquesta part ací: «i quan soc prop de vos». I
també es divideix aquesta segona part en conc, segons
cinc diverses narracions: que en la primera dic allò que
Amor, aconsellat per la raó, em diu quan li estic prop; en
la segona manifeste l’estat dels cor mitjançant
l’esguard; en la tercera dic que peca aquell que no
mostra pietat de mi, perquè em seria d’algun conhort;
en l’última dic per què altres haurien de tindre pietat, i

26
 açò és per la piadosa mirada que per els meus ulls
arriba; la qual mirada piadosa és destruïda, açò és, no
apareix als altres per l’escarni d’aquesta dons, la qual
porta a lloc semblant a qui, pot ser, voria aquesta pietat.
La segona part comença ací: « Mostra el color
l’esguard»; la tercera ací: «i per l’ebrietat»; la quarta:
«Pecat em farà»; la quinta: «per la pietat».

XVI. Després que jo vaig dir aquest sonet, em va moure una

voluntat de dir també paraules en les que jo diguera
quatre coses encara al voltant del meu estat, les quals no
em pareixia que hagueren sigut manifestades encara per
mi. La primera de les quals és que moltes voltes jo em
queixava, quan a la meua memòria movia la fantasia a
imaginar què era el que Amor em feia. La segona era que
Amor moltes voltes de sobte m’assaltava així de fort, que
no em queda altra cosa de vida sino un pensament que
parlava d’aquesta dona. La tercera és que quan aquesta
batalla d’Amor em combatia aixina, jo em movia quasi tot
descolorit per vore aquesta dona, creient que em
defenguera la seua vista d’aqueixa batalla, oblidant allò
que per acostar-me a tanta gentilesa m’esdevenia. La
quarta és com tal vista no solament no em defenia, mes
finalment aniquilava la meua poca vida. I per això vaig dir
aquest sonet, el qual comença: «Moltes voltes».

Moltes voltes em venen a la ment

les fosques qualitats que Amor em dona,
i em ve pietat, així que molt sovent
dic: «Oi!, li passa açò a alguna persona?»;

que Amor m’assalta tant sobtadament,

que pareix que la vida m’abandona:

27
 em queda a mi un esperit solament,
i que roman perquè de vos raona.

Després m’esforce perquè em vullc aidar;

i així esmortit, i buit de tot valor,
vindré per vore-vos, creient guarir:

i si els meus ulls alçara per mirar,

al cor em comença tal tremolor,
que fa, dels polsos, l’ànima fugir.

Aquest sonet es divideix en quatre parts, segons les

quatre coses que són en ell narrades; i com que són més
amunt raonades, no m’entretinc en distingir-les més
que pels seus encapçalaments. Per la qual cosa dic que
la segona part comença ací: «que Amor»; la tercera ací:
«Després m’esforce»; la quarta ací: «i si els meus ulls».

XVII. Després que vaig dir aquests tres sonets, en els quals
vaig parlar a aquesta dona, perquè van ser narrades de
quasi tot el meu estat, creient-me callar i no dir més,
perquè em pareixia haver manifestat molt de mi, va
ocórrer que, després sempre callara de dir-li a ella, a mi
em convinguera reprendre nova matèria i més noble que
la passada. I perquè la raó de la nova matèria és
delectable de sentir, la diré el més breument que puga.

XVIII. Com a causa del meu aspecte moltes persones van

comprendre el secret del meu cor, certes dones, les quals
s’havien agrupat, delectant-se l’una en companyia de
l’altra, coneixien bé el meu cor, perquè cadascuna d’elles
havia sigut conscient de moltes de les meues derrotes; i
jo passant prop d’elles, així com si fora mogut per la

28
fortuna, vaig ser cridat per una d’aquestes gentils dones.
La dona que m’havia cridat, era dona de molt delitós
parlar; així que quan vaig arribar davant d’elles, i vaig
vore bé que la meua gentilíssima dona no estava amb
elles, asserenant-me les vaig saludar, i els vaig preguntar
què els agradara a elles: les dones eren moltes, entre les
quals n’hi havia (havien) certes que es reien entre elles.
Altres eren que em miraven, esperant allò que diguera jo.
Altres havia que parlaven entre elles. De les quals una,
girant els ulls cap a mi i cridant-me pel meu nom, va dir
aquestes paraules: «A quin sant ames tu aquesta dona,
atés que no pots sostindre la seua presència? Diga-ho,
que en veritat la fi de tal amor cal que siga novíssim». I
després que em va dir aquestes paraules, no solament
ella, a més a més totes les altres van començar a esperar
la vista de la meua resposta. Aleshores els vaig dir
aquestes paraules: «Senyores, la fi del meu amor va ser ja
la salutació d’aquesta dona, pot ser que vosaltres
entenguéreu, i en això residia la beatitud, quina era la fi
de tots els meus desitjos. Però després que li va plaure el
negar-me’l, el meu senyor Amor, la seua gràcia, ha posat
tota la meua beatitud en allò que no pot menys que
vindre’m». Aleshores aquestes dones van començar a
parlar entre elles; i així com a voltes veiem caure l’aigua
mesclada amb bella neu, aixina em pareixia sentir les llurs
paraules eixir barrejades amb sospirs. I després, tan
prompte com hagueren parlat entre elles, també em va
dir aquesta dona que m’havia parlat primer, aquestes
paraules: « Nosaltres et preguem que tu ens digues a on
es troba la teua beatitud». I jo, responent-li a ella, vaig dir
així: «En aquelles paraules que lloen la meua dona».
Aleshores em va respondre aqueixa que em parlava: «Si

29
 tu ens digueres la veritat, aquelles paraules que tu ens
has dites fent-nos saber la teua condició, hauries obrat
amb molta intenció». A on jo, pensant en aquestes
paraules, quasi avergonyit, me’n vaig anar d’on elles
estaven, i venia dient entre mi mateixa: «Ja que hi ha
tanta beatitud en aquelles paraules que lloen la meua
dona, per què ha sigut altre el meu parlar?». I per això
vaig proposar el prendre per matèria del meu parlar
sempre allò que fora lloança d’aquesta gentilíssima; i
pensant molt en això, em pareixia haver pres massa alta
matèria per a mi, així que no gosava començar; i així vaig
demorar alguns dies amb desig de dir i amb por de
començar.

XIX. Va ocórrer després que passant per un camí, llarg el qual

corria un riu d’aigua molt clara, a mi em va vindre tanta
gana de dir, que vaig començar a pensar en el mode de
com ho faria; i vaig pensar que parlar d’ella no convenia
que jo ho fera, si jo no parlara a les dones en segona
persona, i no a cada dona, sinó únicament a aquelles que
són gentils i no són dones vulgars. Aleshores dic que la
meua llengua va parlar quasi com moguda per ella
mateixa, i va dir: «Dones que enteneu d’Amor». Aquestes
paraules jo vaig contindre mentalment amb gran felicitat,
pensant prendre-les per al meu començament; on
després retornant a la sobredita ciutat, pensant alguns
dies, vaig començar una cançó amb aquest
començament, ordenada de manera que es vorà baix en
la seua divisió. La cançó comença: «Dones que teniu».

Dones que teniu coneixença d’Amor,

jo amb vosaltres vullc d’una dona dir,

30
 no perquè crega les laudes finir,
més bé raonar per desfogar la ment.

Jo dic que si bé pense al seu valor,

Amor molt plàcid me se fa sentir,
que si amb audàcia vulguera gaudir,
faria al parlar, enamorar la gent.

Però, no vullc parlar altivament,

que esdevinguera jo, per por, molt vil;
mes tractaré del seu estat gentil

per a ella respectar, lleugerament,

amoroses donzelles, amb vosaltres,
que açò no és cosa de parlar amb altres.
---
Un àngel clama amb excels intel·lecte
i diu: «Senyor, allà al món es pot vore
meravella en aquell acte que ocorre:
la brillantor, tota una ànima pren».

El cel, que no té més que aquell defecte:

que la vol!, prega a Déu que no demore
dur-la allí; açò fa que cada sant plore.
Només Pietat la nostra part defèn,

doncs parla Déu, que d’una dona entén:

«Estimats meus, ara patiu en pau
que vostra esperança, quant em complau,

serà allà on algú perdre-la a ella atén,

i que dirà a aquells de l’infern: «Malnats,

31
 he vist jo l’esperança dels beats».
---
Ma dona és desitjada al summe cel:
ara vullc sa virtut, fer-vos saber.
Dic, qui gentil dona vullga parer
que vaja amb ella, que quan va per via,

llança en els cors vilans, Amor, un zel,

que muta tot pensament bafaner;
i qui patira d’estar-li vorer
seria noble cosa o moriria;

i si algú troba que digne seria

de vore-la, aquell prova sa virtut,
així que rep, pertot arreu, salut,

humiliant-se, l’ofensa oblidaria.

Més gràcia Déu encara li ha donat,
que no pot mal morir qui li ha parlat.
---
Diu així d’ella Amor: «Cosa mortal
com així pot ser tant ornada i pura?».
Després la mira i entre ell mateix jura
que Déu vullga, d’ella, fer cosa nova.

Ella de perles té la forma, qual

convé tenir a dona, i amb mesura;
ella és tot el bé que pot fer natura;
la beutat bon exemple, d’ella, és prova.

Quan ella mou els ulls, a tothom jova,

i els esperits, d’amor, són inflamats,

32
 que fereixen els ulls si són mirats,

i tant penetren, que algú al cor se’ls troba:

Amor vosaltres li veureu pintat
al rostre, a on no pot ser l’ull fixat.
---
Cançó, jo sé que tu aniràs plorant
a moltes dones quan t’hauré avançada.
Ara t’adverteix per què t’he adoptada
com fillola d’Amor, ben jove i plana,

que allà on arribes tu digues pregant:

«Ensenyeu-me el camí, que sóc enviada
allà per la qual lloa estic ornada».
I si no vols anar de forma vana,

no em quedaré allí on hi haja gent vilana;

usa l’ingeni teu per ser palés
només amb dones o amb home cortés,

que et menaran per la travessa sana.

Tu trobaràs Amor al costat d’ella;
encomana’m a ells dos, cançó novella.

Aquesta cançó, perquè siga millor entesa, la dividiré

més artificiosament que les altres coses de dalt. I primer
en faig tres de parts: la primera part és proemi de les
següents paraules; la segona és el tractat mateix; la
tercera és quasi una serventa de les precedents
paraules. La segona comença ací: «Un àngel clama»; la
tercera ací: «Cançó, jo sé» la primera part es divideix en
quatre: en la primera dic a qui vullc parlar de la meua
dona i per què ho vullc fer; en la segona dic com

33
m’apareix a mi mateixa quan pense en el seu valor, i
com jo parlaria si no perguera l’audàcia; en la tercera dic
com crec que dec parlar d’ella per tal de no ser impedit
per la covardia; en la quarta, redient també als quals
vullga parlar, dic la raó que em du a parlar-los. La
segona comença ací: «Jo dic»; la tercera ací: «Però, no
vullc parlar»; la quarta: «amoroses donzelles». Després
quan dic: «Un àngel clama», comence a tractar
d’aquesta dona. I es divideix aquesta part en dues: en la
primera dic què es percep d’ella al cel; en la segona dic
què es pensa d’ella en la terra, ací: «Ma dona és
desitjada». Aquesta segona part es divideix en dues; en
la primera dic d’ella al voltant de la nobilitat de la seua
ànima, narrant més bé de les virtuts efectives que
provenen de la seua ànima; en la segona dic d’ella al
voltant de la nobilitat del seu cos, narrant algunes de
les seues beutats, ací: «Diu així d’ella Amor». Aquesta
segona part es divideix en dues: en la primera parle
d’algunes virtuts que són de tota la persona; en la
segona parle d’algunes gràcies que són d’una
determinada part de la persona, ací: «Quan ella mou els
ulls». Aquesta segona part es divideix en dues: en una
dic dels ulls, els quals són principi d’amor; en la segona
parle de la boca, la qual és fi d’amor. I perquè tots els
pensament viciats s’allunyen d’allí, recordes qui llig que
més amunt està escrit que la salutació d’aquesta dona,
la qual cosa era de les operacions de la seua boca, va ser
fi dels meus desitjos mentre que vaig poder rebre’ls.
Després quan dic: «Cançó, jo sé que tu», afig una
estrofa quasi com esclava de les altres, en la que dic allò
que d’aquesta cançó meua desitja; i perquè aquesta
última part és fàcil d’entendre, no faré més divisions.
Deixe ben dit que, per millor enteniment d’aquesta
cançó, convindria usar més minúscules divisions; però
en canvi, qui no tinga tant ingeni que amb aquestes que
són fetes no puga entendre-la, a mi no em desplaurà si

34
 me la deixa estar, que cert és que tinc por d’haver a
massa gent comunicat el seu significat mitjançant
aquestes divisions que estan fetes, si ocorreguera que
molts les pogueren sentir.

XX. Després que aquesta cançó va ser un tant divulgada

entre la gent, com que algun amic la va sentir, la voluntat
el va moure a pregar-me que li diguera què és Amor,
havent sentit, pot ser, paraules de mi més que dignes.
Per això pensant que després de tal tractat, bé estava
tractar un tant d’Amor, i pensant que l’amic havia de ser
servit, vaig proposar-me el dir paraules en les que jo
tractara d’Amor; i aleshores vaig dir aquest sonet, el qual
comença: «Amor i cor gentil».

Amor i cor gentil són una cosa,

així ho diu el poeta en sa cançó,
i tal com ser, l’un sense l’altre gosa
com sense ànima justa la raó.

Fa la Natura quan és amorosa

a l’Amor el senyor, al cor mansió
d’Ell, dins la qual, dormint molt bé reposa
a voltes poc, altres llarga estació.

Beutat, amb gentil dona, apar després,

que agrada als ulls així, que dins del cor
naix un desig de cosa tant plaent;

I dura tant alhora el cor corprès

que despertar fa a l’esperit d’Amor.
Igual fa la dona en l’home valent.

35
 Aquest sonet es divideix en dues parts: en la primera dic
d’Ell en quant estat en potència; en la segona dic d’Ell
en quant de potència es redueix en acte. La segona
comença ací: «Beutat, amb gentil dona». La primera es
divideix en dues: en la primera dic en quin subjecte
estiga aquesta potència; en la segona dic com aquest
subjecte i aquesta potència siguen productes existents, i
com l’un conté a l’altre com forma i matèria. La segona
comença ací: «Fa la Natura». Després quan dic: «Beutat,
amb gentil dona», dic com aquesta potència es redueix
en acte; i primer com es resol en home, després com ho
fa en dona, ací: «Igual fa la dona».

XXI. Després que vaig tractar d’Amor en la sobredita rima,

em van vindre ganes de voler dir, també per lloança
d’aquesta gentilíssima, paraules per les quals jo mostrara
com per ella es desperta aquest Amor, i com no solament
es desperta allà on dormen, sinó també allà on no està en
potència, ella, admirablement actuant, el fa vindre. I
aleshores vaig dir aquest sonet, el qual comença: «En el
ulls porta».

En els ulls porta la ma dona Amor,

perquè gentil es fa allò que ella mira;
qualsevol per on ella passa, es gira,
qui ella saluda li tremola el cor;

al baixar la mirada així, tot mor,

per cada seu defecte ella sospira:
fuig de davant supèrbia, també ïra.
Dones: ajuda!, per li fer honor.

36
 Tot pensament i la dolçor humil
naix d’aquell al cor que parlar la sent,
on és laudat aquell que abans la veu.

Aquell al que ella li somriu, la veu

molt li tremola, no ho reté a la ment,
així és el nou miracle, molt gentil.

Aquest sonet té tres parts. En la primera dic com

aquesta dona redueix aquesta potència en acte, segons
la nobilíssima part dels seus ulls; en la tercera dic açò
mateix, segons la nobilíssima part de la sua boca: i entre
aquestes dues parts n’hi ha una més menuda que és
quasi demanadora d’ajuda a la part precedent i ala
següent, i comença ací: «Dones: ajuda!». La tercera
comença ací: «Tot pensament». La primera es divideix
en tres: en la primera part dic com virtuosament fa
gentil tot això que veu, i açò equival a dir com
introdueix Amor en potència allà on no n’hi havia; en la
segona dic com redueix en acte Amor en els cors de tots
aquells que veu; en la tercera dic allò que després
virtuosament ocorre en els llurs cors. La segona
comença ací: «per on ella passa»; la tercera ací: «qui
ella saluda». Després quan dic: «Dones: ajuda!», done a
entendre a qui tinc intenció de parlar, demanant a les
dones que m’ajuden a honorar-la a ella. Després quan
dic: «la dolçor humil», dic allò mateix que he dit en la
primera part, segons dos actes de la seua boca; l’un
d’ells és el seu dolcíssim parlar, i l’altre el seu admirable
somriure; llevat que no dic d’aquest últim com actua en
els cors d’altres, perquè la memòria no pot retenir-ho ni
tampoc la seua actuació.

37
XXII. Després d’açò, no molts dies passats, així va complaure
al gloriós Senyor, el qual no va negar la mort a si mateix,
aquell que havia sigut genitor de tanta meravella com es
veia que era aquesta nobilíssima Beatriu, d’aquesta vida
eixint, a la glòria eterna se’n va anar veritablement. D’a
on, com que siga cosa dolorosa el partir per qui es queda
i ha sigut amic del que se’n va; i cap amistat siga tant
íntima com aquella de bon pare a bon fill i la de bon fill a
bon pare; i aquesta dona fora en altíssim grau de bondat,
i son pare, així com per molts es creu i és deveres, fora bo
en alt grau; evident és que aquesta dona va ser molt
amargament plena de dolor. I com que això siga cosa
que, segons el costum de la sobredita ciutat, dones amb
dones i homes amb homes es reuniren per a tal tristea,
moltes dones s’adunen en aquell lloc on aquesta Beatriu
plorava piadosament: a on jo veient retornar algunes
dones d’on ella estava, vaig sentir dir a elles paraules al
voltant d’aquesta gentilíssima, com ella es lamentava;
entre les quals paraules vaig sentir que deien: «Cert ella
plora aixina, que qualsevol que la mirara hauria de morir
de pietat». Aleshores passaren aquestes dones; i jo vaig
romandre amb tanta tristea, que qualsevol llàgrima em
banyava la cara, per això jo em cobria amb les mans molt
sovint els meus ulls: i si no fora que jo esperara sentir
també alguna cosa d’ella, ja que jo em trobava al lloc on
passaven la major part d’aquelles dones que d’ella
s’allunaven, jo m’hauria amagat desenfrenadament
perquè les llàgrimes m’havien sorprès. I quedant-me
encara en el mateix lloc, dones també van passar prop de
mi, les quals anaven raonant entre elles aquestes
paraules: «Qui deu ser feliç, de nosaltres, que hem sentit
parlar a aquesta dona tan piadosament?». Després

38
d’aquestes en van passar altres que venien dient:
«Aquest que està ací, plora ni més ni menys com si
l’haguera vista com l’hem vista nosaltres». Altres després
deien de mi: «Mira aquell que no pareix el mateix, aixina
ha acabat». I aixina passant aquestes dones, vaig sentir
paraules d’ella i de mi en aquest mode com he dit. D’ahí
que jo després pensant em vaig proposar dir paraules, ja
que dignament tenia raó de dir-les, en les quals jo
concloguera tot això que havia comprés d’aquelles
dones; perquè voluntàriament hauria demanat, si no
m’haguera vingut l’ulterior reprensió, vaig prendre
l’assumpte de parlar com si jo haguera preguntat i elles
m’hagueren respost. I vaig fer dos sonets; en el primer
demane en quin mode tenia ganes de preguntar; en
l’altre dic la llur resposta, prenent allò que jo els havia
sentit com si m’ho hagueren respost. I comença el
primer: «Vosaltres que porteu semblant humil», i l’altre:
«Eres tu aquell, que vas tractar sovent».

Vosaltres que porteu semblant humil,

amb els ulls cap avall mostrant dolor,
d’on veniu ara que el vostre color
s’ha convertit, de pietat, en perfil?

És que haveu vist nostra dona gentil

el seu rostre banyar, plorant d’Amor?
Digueu-m’ho dones que m’ho diu el cor,
perquè vos veig anar sense acte vil.

I si veniu així amb tanta pietat

resteu ací, amb mi, al meu costat,
i res, d’ella a mi, em siga ocultat.

39
Jo veig que els vostres ulls molt han plorat,
i veig vostre el semblant desfigurat,
que de tant vore, el cor m’ha tremolat.

Aquest sonet es divideix en dues parts, en la primera

cride i demane a aquestes dones si venen d’on ella està,
dient-les que jo ho crec, perquè tornen agraciades; en la
segona els pregue que em parlen d’ella. La segona
comença ací: «I si veniu». Ací després està l’altre sonet,
així com davant havíem narrat.

Eres tu aquell, que vas tractar sovent

de la nostra dona, sols amb nosaltres?
Teua pareix la veu, no així les galtes,
ni la figura; pareix d’altra gent.

I per què plores tu així coralment,

que fas vindre la pietat a molts altres?
Com que l’heu vista plorar tant vosaltres
no pots apartar-la ara de la ment?

Deixa’ns plorar i molt tristes anar

(i fa pecat qui mai no reconforta)
que en el seu plor la vam sentir plorar.

Ella en l’esguard, la Pietat bé que porta,

que qui l’haguera volguda mirar
seria abans, de plorar, ella morta.

Aquest sonet té quatre parts, segons els quatre modes

de parlar que van tindre les dones per qui responc; i
com que són dalt molt explicades, no em fique en narrar

40
 la sentència de les parts, i només les distingeix . La
segona comença ací: «I per què plores»; la tercera:
«Deixa’ns plorar»; la quarta: «Ella en l’esguard».

XXIII. Després d’uns pocs dies d’açò, va ocórrer que en

alguna part de la meua persona em va alcançar una
dolorosa infermetat, d’on jo contínuament patira durant
nou dies d’amarguíssima pena; la qual em va conduir a
tanta feblesa, que em va convindre estar com aquells que
no es poden moure. Jo dic que en el nové jorn, sentint-
me un dolor quasi intolerable, em va vindre un
pensament, el qual era de la meua dona. I quan havia
pensat un tant sobre ella, jo vaig retornar el meu
pensament a la meua debilitada vida; i veient quan
lleugera era la seua durada, encara que fora sa, així vaig
començar a plorar entre mi mateix per tanta misèria. On
sospirant fort deia per a mi mateixa: «De necessitat
convé que la gentilíssima Beatriu qualsevol volta es
morga». I així em va vindre un fort defalliment, que vaig
cloure els ulls i vaig començar a delirar com frenètica
persona i a imaginar en aquest estat, que en el
començament de l’errar que va fer la meua fantasia, em
van aparèixer certes cares de dones descabellades, que
em deien: «Tu també moriràs»; i després d’aquestes
dones, em van aparèixer certes cares diverses i horribles
de vore, les quals hem deien: «Tu estàs mort». Així
començant a errar la meua fantasia, vaig arribar al punt
on jo no sabia on era; i em pareixia vore dones
descabellades anar plorant per la via, meravellosament
tristes; i em pareixia vore el sol amagar-se, de tal mode
que les estreles es mostraven d’un color que em
semblava que ploraren; i em semblava que els pardals

41
volant per l’aire caigueren morts, i que hi hagueren
grandíssims terratrèmols. I meravellant-me en tal
fantasia, i espantant-me molt, vaig imaginar algun amic
que vinguera a dir-me: «Encara no ho saps?, la teua
admirable dona ha partit d’aquest segle». Aleshores vaig
començar a plorar molt piadosament; i no soles plorava
en la imaginació, també ho feia amb els ulls, banyant-los
de veritables llàgrimes. Jo imaginava mirar cap al cel, i em
pareixia vore una multitud d’àngels els quals tornaven
cap amunt, i tenien davant d’ells un nuvolet blanquíssim.
A mi em pareixia que aquests àngels cantaren
gloriosament, i les paraules del llur cant em pareixia
sentir que foren aquestes: «Hossanna in excelsis»; i altra
cosa no em pareixia sentir. Aleshores em pareixia que el
cor, on hi havia tant d’amor, em diguera: «Deveres és que
jau morta la dona nostra». I per això em semblava bé
anar per a vore el cos en el qual havia estat aquella
nobilíssima i santa ànima; i va ser tant forta l’errònia
fantasia, que em va mostrar aquesta dona morta: i em
pareixia que dones la cobriren, és a dir, el seu cap, amb
un blanc vel; i em pareixia que la sua cara tinguera tan
aspecte d’humilitat que semblava que em diguera: «Jo
estic per vore el principi de la pau». En aquesta fantasia
em va sobrevindre tanta humiltat per vore-la, que jo
cridava la Mort, i deia: «Dolcíssima Mort, vine a per mi, i
no em sigues vil, perquè tu has de ser gentil, en tal part
havent estat! Ara vine a mi, que molt et desitge; i tu ho
veus, que jo porte ja el teu color». I quan jo havia vist
complits tots els dolorosos ministeris que als cossos dels
morts se solen fer, em va parèixer tornar a la meua
cambra, i allí em pareixia mirar cap al cel; i tant forta era
la meua imaginació, que plorant vaig començar a dir amb

42
veritable veu: «Oh, ànima bellíssima, quant beat és aquell
que et veu!». I dient aquestes paraules amb dolorós
sospir de plor, i cridant la Mort que vinguera a per mi,
una dona jove i gentil, la qual estava a la vora del meu llit,
creient que el meu plor i les meues paraules foren
solament pel dolor de la meua infermetat, amb gran por
va començar a plorar. Per això, altres dones que estaven
per la cambra, es van donar compte de mi, que jo
plorava, pel plor que van vore que tenia l’altra; d’on fent-
la a ella allunyar-se de mi, la qual era de mi de propíssima
consanguinitat, elles van vindre cap a mi per despertar-
me, creient que jo somniava, i en deien: «No dormes
més» i «no et desconfortes». I parlant-me així em va
cessar la forta fantasia just en aquell punt que jo volia dir:
«Oh Beatriu, beneïda sigues»; i ja havia dit «oh Beatriu»,
quan retornant vaig obrir els ulls, i vaig vore que havia
sigut enganyat. I per molt que jo diguera aquest nom, la
meua veu estava tant trencallosa pel sospirar del plor,
que aquelles dones no em van poder sentir, segons jo
crec; i va ocórrer que em vaig avergonyir molt, en canvi
per alguna advertència d’Amor em vaig dirigir a elles. I
quan em van vore, van començar a dir: «Aquest pareix
mort», i a dir entre elles: «Procurem confortar-lo»; per
això moltes paraules em deien per confortar-me, i a
voltes em demanaven de què havia tingut jo por. D’ahí
que sent un poc reconfortat, i conegut el fal·laç imaginar,
els vaig contestar: «Jo vos diré què és el que he tingut».
Aleshores, començant des del principi fins al final, els vaig
dir a elles allò que havia vist, callant el nom d’aquella
gentilíssima. Després, sanat d’aquesta infermetat, vaig
proposar el dir paraules d’açò que m’havia ocorregut,
perquè em pareixia que fora cosa amorosa de sentir; i per

43
això vaig dir aquesta cançó: «Dona piadosa i de novella
edat», ordenada així com manifesta la posterior divisió.

Dona piadosa i de novella edat,

molt plena de gentileses humanes,
que estava on jo sovint cridí la Mort,
veient tots els meus ulls plens de pietat,

i aquelles escoltant paraules vanes,

es va moure, amb paüra, a plorar fort;
altres, adonant-se’n, no eren d’acord,
que jo al estar amb ella ploraria,

doncs la van fer, fer via,

i es van apropar per fer-me sentir.
Deia ’m de no dormir

una, i l’altra: «Perquè aquest desconfort?».

Doncs vaig deixar la nova fantasia,
cridant així el nom de la dona mia.
----------
Era la meua veu tan dolorosa
per estar, de tanta angoixa, plorant,
que només vaig comprendre el nom al cor,
i amb tota la mirada vergonyosa

que al meu esguard havia aplegada tant,

em va fer, cap a elles, voltar-me Amor.
Ell remirant talment el meu color,
que feia a tots, parlar de mort, alhora:

«Anem-li ä la vora»,

44
 pregava l’una a l’altra humilment;
deien totes sovent:

«Veges tu!, que has perdut el teu valor?»

I quan un poc reconfortat jo fora:
«Doncs, que jo vos ho diga és ja l’hora15».
----------
Pensant jo quant delicada és ma vida,
i veient son durar quant és lleuger,
al meu cor plorà Amor, on ell demora,
per ser l’ànima meua poc reeixida,

que sospirant em deia el seu parer:

«De morir la meua dona és ja l’hora!».
Paüra i angoixa vaig tindre alhora
que els ulls vaig cloure molt aclaparats,

i aixina atarantats
els esperits meus anaren errant;
i aprés imaginant

de veritat i de consciència fora

de dones viu els sers atormentats,
que em deien: «Muir» essent atabalats.
---------
Després he vist paor en coses moltes,
quan en el va imaginar vaig entrar;
i estar em pareixia ‘m no sé en quin lloc,
i vore dones anar poc resoltes,

15
Des d’ací fins al final de la cançó és quan Dant narrarà el seu
somni.

45
 a qui els problemes les feien plorar,
semblant, de tristea, espurnes de foc.
Després semblava ‘m vore a poc a poc
torbar-se el sol i aparèixer l’estrella,

i plorar elles i ella;

morts, caure els pardals al volar per l’aire,
tremir la terra gaire;

i home sense ànim i color tampoc,

dient-me: «Què fas?, no saps la novella?,
morta està la dona que era tant bella».
-----------

Elevava els meus ulls banyats en plor,

i veia (semblant pluja de mannà)
els àngels que tornaven cap al cel,
i tenint davant un núvol de flors,

l’himne d’Hosanna entonaven tots ja;

si més feren vos ho diria amb zel.
I em deia Amor: «No t’amague ni un pèl;
vine i voràs nostra dona com jau.

L’imaginar, com jou,

la meua dona, a vore em va dur, morta;
quan la vaig vore torta,

les dones la cobriren amb un vel;

hi havia amb ella humiltat més que prou,
que pareixia dir: «Ja estic en pau».

46
 ---
Jo em feia molt més, pel dolor, humil;
viu ella de tanta humiltat formada,
que jo deia: «Mort, no vullc el teu reny;
tu has de ser ara una cosa gentil,

donat que tu i ella heu fet una estada,

de mi has d’haver pietat i no desdeny.
Veges com vinc: desitjós, ple de seny,
per ser dels teus i compartir ta fe.

Res més demanaré».

Després me n’aní, consumat el dol;
i quan estava sol,

aguardant, deia jo, del cel l’empeny:

«Beat jo, ànima bella, que et veuré!
Em vau cridar per donar-me mercè».

Aquesta cançó té dues parts: en la primera dic, parlant a

persona indefinida, com vaig ser portat per una vana
fantasia per varies dones, i com els vaig prometre
contar-li-la; la segona comença ací: «Pensant jo». La
primera part es divideix en dues: en la primera conte
allò que certes dones, i que una sola, van dir i van fer a
causa del meu somni fantàstic, abans que no tornara a
la condició de consciència; en la segona dic allò que
aquelles dones em van dir, després que vaig deixar
aquest deliri; i comença aquesta part ací: «Era la meua
veu». Després quan dic: «Pensant jo», narre com els
vaig contar a elles el meu somni. I al voltant d’açò vaig
fer dues parts: en la primera conte en ordre aquest
somni; en la segona, dient a quina hora em van cridar,

47
 els ho vaig agrair tàcitament; i comença ací aquesta
part: «Em vau cridar».

XXIV. Després d’aquesta vana imaginació, va ocórrer un dia

que, estant jo per alguna part, vaig sentir que em
començava una tremolor al cor, així com si jo haguera
estat present amb aquesta dona. Aleshores dic que em va
vindre una visió d’Amor; que em va parèixer veure’l
vindre d’aquella part on la meua dona estava, i em va
parèixer que feliçment em va dir al meu cor: «Pensa de
beneir el dia que jo et vaig enamorar perquè cal que ho
faces». I cert em pareixia tindre el cor, tant content que
no em pareixia que fora el meu cor, per la seua nova
condició. I poc després d’aquestes paraules, que el cor
em va dir amb la llengua de l’Amor, jo vaig vore vindre
cap a mi una dona gentil, la qual era de famosa beutat, i
és va molt ensenyorir d’aquest primer amic16 meu. I el
nom d’aquesta dona era Joana, llevat que per la sua
bellea, segons creuen altres, se li va posar el nom de
Primavera; i així era nomenada. I després d’ella, mirant,
vaig vore vindre l’admirable Beatriu. Aquestes dones van
vindre prop de mi així l’una darrere l’altra, i semblava que
Amor em parlara en el cor i em diguera: «Aquella primera
és nomenada Primavera sols per aquesta vinguda de hui;
que jo vaig moure l’imposador del nom a dir-li aixina:
17
Primavera, és a dir: primera vindrà , el dia que Beatriu es
mostrarà després de la visió del seu fidel. I si també vols
considerar el seu primer nom, és com dir “prima verrà”,
perquè el seu non Joana és d’aquell Joan el qual va

16
Guido Cavalcanti, segons es pot veure en la traducció que fera Montoliu al
1903.
17
Joc de paraules en llengua italiana: Primavera = Prima + verrà.

48
 precedir la llum vertadera, dient: «Ego vox clamantis in
18
deserto: parate viam Domini ». I també em pareixia que
em diguera, després, aquestes paraules: «I qui vulguera
subtilment considerar-la, a aquella Beatriu la cridaria
Amor, pel molt paregut que té amb mi». D’on jo després
repensant, vaig proposar escriure amb rima al meu
primer amic, callant certes paraules que em semblava
que foren de callar, creient jo que encara el seu cor
mirara la beutat d’aquesta Primavera gentil; i vaig dir
aquest sonet, el qual comença: «Jo em vaig sentir
despertar».

Jo em vaig sentir despertar dins del cor

un esperit amorós que dormia:
després vaig vore, de llarg, vindre Amor
tan content que quasi no el coneixia,

dient: «Ara pensa només fer-me honor»;

redeia paraules, jo les sentia.
I poc estant amb mi el meu senyor,
mirant cap a aquella part d’on venia,

vaig vore-les, Joana i Beatriu,

vindre cap a aquell lloc on jo estiguera,
l’una seguint a l’altra meravella;

i així com la meua ment em rediu,

l’Amor em va dir: «Eixa és Primavera;
la que em sembla i té nom d’Amor, aquella».

18
Jo sóc la veu que crida en el desert: prepareu el camí del Senyor.

49
 Aquest sonet té moltes parts: la primera d’elles parla de
com em vaig sentir jo despertar la tremolor acostumada
en el cor, i com pareixia que Amor me s’apareguera
content al meu cor venint de llunyà; la segona conte
com em pareixia que Amor em diguera en el meu cor i
com m’apareixia; la tercera diu com, després que aquest
va estar un poc al meu costat, jo vaig vore i vaig sentir
certes coses. La segona part comença ací: «Ara
pensava». La tercera ací: «I poc estant». La tercera es
divideix en dues: en la primera parle d’allò que vaig
vore; en la segona dic allò que vaig sentir: la segona
comença ací: «l’Amor em va dir».

XXV. Podria ací dubtar persona digna de declarar-los (cada

dubte), i dubtar podria que jo dic d’Amor com si fora una
cosa per si, i no solament substància intel·ligent mes així
com si fora substància corpòria: la qual cosa, segons la
veritat, és falsa; que Amor no és per si com substància, és
un accident en substància. I que jo parle d’ell com si
tinguera cos, i encara com si fora home, apareix per tres
coses que dic d’ell. Dic que el vaig vore vindre, on, amb
això siga cosa el vindre que implique moviment local, i
19
localment mòbil per si, segons el Filòsof , siga només
cos, pareix que jo considere Amor ser cos. Dic també
d’ell que reia, i també que parlava; coses les quals que
pareixen ser pròpies de l’home, i especialment l’esser
risible; i per això sembla que jo el supose a ell ser home.
Per tal cosa declarar, segons és bo al present, primer cal
entendre que antigament no hi havia trobadors d’amor
en llengua vulgar, és més, eren trobadors d’amor certs
poetes en llengua llatina; entre nosaltres, dic (pot ser que

19
Aristòtil, segons comentari que fera Montoliu al 1903.

50
 entre altra gent ocórrega encara, així com en Grècia), no
els vulgars sinó els poetes literaris d’eixes coses
tractaren. I no són molts anys passats, que van aparèixer
aquests primers poetes vulgars; que contar en rima
20
vulgar tant val com fer versos en llatí, segons alguna
proporció. I senyal de que faça poc temps és que, si
volem buscar en llengua d’oc i en aquella de sì, nosaltres
no trobarem coses dites aixina abans d’ara durant cent
cinquanta anys21. I la raó per la qual alguns incultes van
tindre fama de saber rimar, és que van ser pràcticament
els primers en fer-ho en la llengua de sì. I el primer que va
començar a contar així com poeta vulgar, es va moure
perquè va voler fer entendre les seues paraules a una
dona, a la qual li era difícil entendre els versos llatins. I
açò va contra aquells que rimen sobre altra matèria que
no és l’amorosa, com siga que tal forma de parlar fora
des del principi trobat per parlar d’amor. D’ahí que siga
cosa habitual que als poetes se’ls concedisca major
llicència de parlar que als escriptors prosaics, i aquests
escriptors de rima no siguen altra cosa que poetes
vulgars, digne i raonable és que a ells se’ls done major
llicència amb generositat de parlar que als altres
escriptors vulgars; d’on, si alguna figura o color retòric és
concedit als poetes, concedit ho és als rimadors. Doncs, si
nosaltres veiem que els poetes han parlat de les coses
inanimades així com si tingueren seny i raó, i les han fetes
parlar juntes; i no solament coses vertaderes; també
coses no veritables és a dir, que han parlat de coses que
20
Està fent referència a utilitzar el dialecte florentí per a parlar de coses
cultes i a més fer-ho en vers.
21
Segons la traducció feta per Montoliu al 1903, Dant, com tots els autors
antics, distingeix les diverses llengües per l’adverbi d’afirmació. La llengua
de Dant era la llengua de: sì; la provençal la de: oc; i la francesa la de: oil.

51
 no són, que parlen, i dit que molts accidents parlen, com
si foren substàncies i homes; just és que l’escriptor de
rima ho faça semblant, però no sense raó ninguna, mes
amb raó, la qual després siga possible explicar en prosa.
Que els poetes hagen parlat com he dit, apareix en Virgili;
el qual diu que Juno, és a dir, una deessa enemiga dels
troians, va parlar a Èol, senyor dels vents, així en el
22
primer lloc de l’Eneida: «Aeole, namque tibi », i que
aquest senyor li va respondre, ací: «Tuus, o regina, quid
23
optes explorare labor; mihi jussà capessere fas est ».
Mitjançant aquest mateix poeta parla la cosa inanimada a
les coses animades, en la tercera part de l’Eneida, ací:
24
«Durdanide dur ». Per Lucà parla la cosa animada a la
cosa inanimada, ací: «Multum, Roma, tamen, debes
civilibus, armis25». Per Horaci parla l’home a la seua
ciència mateixa com si fora altra persona; i no solament
són paraules d’Horaci, les diu quasi imitant el mode del
bon Homer, ací en la seua Ars Poètica: «Dic mihi, Musa,
virum26». Per Ovidi parla Amor, així com si fora persona
humana, al principi del llibre que té per nom Llibre de
Remei d’Amor, ací: «Bella mihi, video, bella parantur,
ait27». I per açò pot ser manifest a qui dubta en alguna
part d’aquest llibret. I per a que amb açò no es prenga
qualsevol llibertat ninguna persona vulgar, dic que ni el
poetes parlaven així sense raó, ni aquells que rimen
deuen parlar aixina, ni tenint qualsevol raonament en ells

22
Èol, per a vosté.
23
Cosa teua, oh reina, saber el que desitges; a mi acceptar les teues ordres
em correspon.
24
Dardanits durs.
25
Que Roma deu a les guerres civils.
26
Digues-me Musa l’home.
27
En la guerra, ho veig, és la guerra amb la que me s’amenaça.

52
 d’allò que diuen; perquè gran vergonya seria per a aquell
que rimara coses baix l’hàbit de figura o de color retòric, i
després, demanant, no sabera despullar les seues
paraules de tal vestit, de forma que hagueren veritable
enteniment. I aquest primer amic meu i jo en sabem prou
d’aquells que rimen tan nèciament.

XXVI. Aquesta gentilíssima dona, de la qual he parlat en els

paraules precedents, va caure en tanta gràcia a la gent,
que quan passava per la via, les persones corrien per
vore-la, d’on admirable felicitat em corprenia. I quan ella
estava prop d’algú, honestedat venia al cor d’aquell, que
no gosava alçar els ulls, ni de respondre al seu salut, i
d’açò molts, així com experts, ho podrien testimoniar a
qui no ho creguera. Ella coronada i vestida d’humilitat se
n’anava, cap orgull mostrant d’això que ella veia i
escoltava. Dient molts, després que havia passat:
«Aquesta no és femella, més bé és un dels bellíssims
àngels del cel». I altres deien: «Aquesta és una meravella,
que beneit siga el Senyor, que tant admirablement sap
obrar!». I dic que ella es mostrava tant gentil i tant plena
de tots els plaers, que aquells que la miraven comprenien
en ells una dolçor pura i suau, tant que dir-ho no sabien;
ningú hi havia que puguera mirar-la, que a l’instant no
haguera de sospirar. Aquestes i més admirables coses,
d’ella, procedien virtuosament: d’on jo pensant en això,
volent reprendre l’estil de la seua lloança, vaig proposar
dir paraules, en les quals jo donara a entendre les seues
admirables i excel·lents accions; per tal que no solament
els que la podien sensiblement vore, ans també els altres
saberen d’ella allò que les paraules ens poden fer

53
entendre. Aleshores vaig fer aquest sonet, el qual
comença: «Molt honesta i gentil».

Molt honesta i gentil pareix estar

el meu amor quan ella a altres saluda;
tremola cada llengua i queda muda
i els inflamats ulls cremen de mirar.

Ella se’n va, al passar se sent lloar

així envoltada, de humiltat vençuda;
una cosa pareix que és vinguda
a algun miracle ací del cel mostrar.

Complaent es va mostrant a qui la mira,

dona dolçor pels ulls tanta a aquell cor,
que entendre-ho no pot qui no fa la prova.

Pels llavis s’entreveu una cosa nova:

un esperit molt suau i ple d’amor
que va dient a l’ànima: «sospira!».

Aquest sonet és tan senzill d’entendre, per allò que he

narrat abans, que no cal ninguna divisió; i deixant-la, dic
que aquesta dona meua va vindre amb tanta gràcia, que
no solament ella era honorada i lloada, mes per ella
eren honorades i lloades moltes. D’on jo, veient això i
volent-ho manifestar a qui no ho veia, em vaig proposar
dir paraules en les quals així fora expressat: i vaig dir
aleshores aquest altre sonet, que comença: «De forma
exacta veu», el qual narra d’ella com la seua virtut
obrava en les altres, així com apareix en la seua divisió.

De forma exacta veu cada salut

54
 qui entre altres dones la meua veu;
eixes que van amb ella s’han tingut
per donar gràcia bella al nostre Déu.

I té bellea tanta i virtut

que envejar-la altres ni ningú més deu,
és més, anar vestides han pogut
de gentilea amb ella i amor meu.

Veure-la a ella fa cada cosa humil;

i no només es mou afablement
ella, mes totes reben també honor.

I en els seus actes ella és tant gentil,

que ningú la pot retindré en la ment,
que no sospire d’amor i dolçor.

Aquest sonet té tres parts: en la primera dic entre quina

gent aquesta dona més admirable pareixia; en la segona
dic com era graciosa la seua companyia; en la tercera
dic de quines coses ella virtuosament obrava en els
altres. La segona part comença ací: «eixes que van»; la
tercera ací: «I té bellea tanta». Aquesta última part es
divideix en tres: en la primera conte allò que obrava en
les dones, és a dir, per elles mateixa; en la segona dic
allò que obrava en elles per altres; en la tercera dic com
no solament en la seua presència, mes recordant-se’n
d’ella, admirablement obrava. La segona comença ací:
«Veure-la a ella»; i la tercera ací: «I en els seus actes».

XXVII. Després d’açò vaig començar a pensar un jorn al

voltant d’allò que havia dit de la meua dona, és a dir, en
aquests dos sonets precedents; i veient en el meu

55
 pensament que jo no havia dit d’allò que al present
temps operava en mi, em va parèixer haver-ho fet
defectuosament. I per això vaig proposar dir paraules en
les quals jo diguera com em pareixia estar dispost per la
seua operació, i com operava en mi la seua virtut; i no
creient poder narrar això en la brevetat d’un sonet, vaig
començar aleshores una cançó, la qual comença: «Així
per molt temps».

Així per molt temps m’ha tingut Amor

i acostumat ja a sa senyoria,
que així com ell molt fort em fora un dia,
aixina el trobe, ara suau, al cor.
Però quan de colp em lleva el valor
que els esperits pareix que prenguen via,
a l’ànima aleshores sentiria
tanta dolçor, que el meu esguard es mor;
després Amor pren tanta en mi virtut,
que als meus sospirs fa anar per ahí parlant
i eixir fora cridant
al meu Amor perquè em done salut.
Això em ve cada volta que ella em veu,
i és cosa tant humil, que no es creu.

XXVIII. «Quomodo sedet sola civitas plena populo!, facta est

quasi vidua domina gentium28». Jo estava encara
proposant-me fer aquesta cançó i complida estava
aquesta sobredita estrofa, quan el Senyor de la justícia va
cridar aquesta gentilíssima a glorificar-la baix la senyera
d’aquella beneïda reina verge Maria, el qual nom va ser

28
Com ha quedat de deserta, la ciutat tan ben poblada!, la més famosa
entre els pobles, hui és una vídua.

56
 en grandíssima reverència en les paraules d’aquesta
Beatriu benaventurada. I va ocórrer que pot ser agradaria
en el moment present tractar un tant al voltant de la
seua partida del nostre costat, no és la meua intenció el
tractar-ho ací per tres raons: la primera és que això no és
del present propòsit, si volem mirar en el proemi que
precedeix aquest llibret; la segona és que, suposant que
fora del present propòsit, encara no seria suficient la
meua llengua per tractar-ho, com convindria, d’açò; la
tercera és que, suposant que fora l’un i l’altre, no m’és a
mi convenient tractar d’això, degut a que, tractant-ho,
convindria fer-me lloador de mi mateix, la qual cosa és al
cap i a la fi censurable a qui ho fa: per això deixe tal
tractar a altre glosador. No obstant açò, perquè moltes
voltes el número nou ha pres lloc entre les paraules
d’abans, on pareix que siga no sense raó, i en la seua
partida tal número pareix que tinguera molt lloc, cal dir
aleshores qualsevol cosa, ja que sembla al propòsit
convindre-li. D’on primer diré com va tindre lloc en la
seua partida, i després referiré alguna raó, pel que fa a
aquest número que va ser tant amic d’ella.

XXIX. Jo dic que, segons la usança d’Aràbia, la seua ànima

nobilíssima va partir en la primera hora del nové jorn del
mes; i segons el costum de Síria ella va partir el nové mes
de l’any perquè el primer mes és allí Tishréi, el qual és per
a nosaltres octubre; i segons és ús i costum nostre ella va
partir en aquell any de la nostra declaració, és a dir dels
anys del Senyor, en els quals el perfecte número, nou
voltes va complir en aquell centenari en el qual en aquest
món ella va ser posada, i ella va ser respecte dels cristians

57
 en el tretzé segle29. Per què aquest número fora tant
amic d’ella, aquesta podria ser una raó: siga com fora,
segons Ptolemeu i segons la veritat cristiana, nou són els
cels que es mouen, i segons opinió astròloga, els
anomenats cels influeixen ací davall segons la llur
habitació conjunta, aquest número va ser amic d’ella per
donar a entendre que en el seu naixement tots els nou
cels mòbils s’estaven entre ells. Aquesta és una raó
d’això; però pensant més subtilment i segons la infal·lible
veritat, aquest número va ser ella mateixa; per similitud
dic, i això ho entenc així. El número tres és l’arrel de nou,
perquè cap altre número per si mateix fa nou, així com ho
veiem manifestament que tres voltes tres fan nou. Per
tant, si el tres es factor per si mateix del nou, i el factor
per ell mateix dels miracles és tres, és a dir, Pare, Fill i
Esperit Sant, els quals són tres i un, aquesta dona va ser
acompanyada per aquest número nou per a fer entendre
que ella era un nou, és a dir, un miracle, la qual arrel, del
miracle per tant, és únicament l’admirable Trinitat. Pot
ser encara per més subtil persona es veuria en això més
subtil raó, però aquesta és la que jo veig, i la que més
m’agrada.

XXX. Després que va partir d’aquest món, va romandre tota

la sobredita ciutat quasi vídua i despullada de cada
dignitat; d’on jo, encara ploriquejant en aquesta desolada
ciutat, vaig escriure als prínceps de la terra alguna cosa al
voltant de la seua condició, agarrant aquell
començament de Jeremies el profeta que diu: «Quomodo

29
Segons la traducció que fera Montoliu al 1903, el resultat d’aquests càlculs
és el 9 de juny de 1290.

58
 sedet soles civitats30». I açò dic per tal que altres no es
meravellen perquè jo haja adjuntat dalt, quasi com
entrada de la nova matèria que ve després. I si algú
vulguera reprendre’m per això, que jo no escric ací les
paraules que segueixen a aquelles citades, m’excuse,
perquè la meua intenció no va ser des del principi altra
que fer-ho en llengua vulgar: d’on, com siga que fora que
les paraules que segueixen a aquelles que són adjuntades
siguen totes llatines, estaria fora de la meua intenció si
les escriguera. I semblant intenció se que va tindre aquest
meu primer amic, a qui ja açò escric, és a dir, que jo li vaig
escriure solament en vulgar.

XXXI. Després que el meus ulls van estar ploriquejant per un

poc de temps, i amb tanta tensió es trobaven que no
podien desfogar la meua tristor, vaig pensar de voler
desfogar-la amb qualsevol paraula dolorosa; i per això
vaig proposar el fer una cançó, en la que plorant raonara
d’ella i a la que tant dolor s’havia fet destructor de la
meua ànima; i vaig començar aleshores una cançó, la qual
comença: «Els ulls dolents per la pietat del cor». I perquè
aquesta cançó parega romandre més vídua després del
seu final, la dividiré primer que jo l’escriga: i aixina ho
faré d’ací en avant.
Jo dic que aquesta infeliç cançó té tres parts: la primera
és proemi; en la segona raone d’ella; en la tercera parle
a la cançó piadosament. La segona part comença ací:
«Ja ha anat Beatriu», la tercera ací: «Piadosa cançó». La
primera part es divideix en tres: en la primera dic per
què jo em moc a parlar; en la segona dic a qui jo vullc
parlar; en la tercera dic de qui jo vull dir. La segona

30
Què soles ha quedat la ciutat.

59
 comença ací: «I bé recorde»; la tercera ací: «i direm
d’ella». Després quan dic: «Ja ha anat Beatriu», raone
d’ella; i al voltant d’això vaig fer dues parts: primer dic la
raó de per què me se va llevar; després dic com altres
ploraven la seua partida, i comença aquesta part ací:
«Va deixar la seua». Aquesta part es divideix en tres: en
la primera dic qui no li plora; en la segona dic qui li
plora; en la tercera parle de la meua condició. La segona
comença ací: «tristesa i plor vullguera»; la tercera ací:
«Dóna’m angoixa». Després quan dic: «Piadosa cançó»,
parle a aquesta cançó, designant-li a quines dones deu
anar, i quedar-se amb elles.

Els ulls dolents per la pietat del cor

han de plorar per la sofrida pena,
vençuts així han quedat a partir d’ara.
Desfogar vulguera ara el meu dolor,

que a poc a poquet a la mort em mena,

les queixes caldrà dir si jo parlara.
I bé recorde quant jo li cantara
a la meua dona mentres vivia,

dones gentils, volenter amb vosaltres,

no vullc parlar amb altres,
només als cors gentils, que el meu no es fia;

i direm d’ella i plorarem nosaltres,

que al cel se n’ha anada sobtadament,
i m’ha deixat Amor amb mi dolent.
---
Ja ha anat Beatriu a l’altíssim cel,
al regne a on els àngels tenen pau,

60
 està allí, a vosaltres us ha deixat:
no la fugiren qualitats de gel

ni de calor, com per a altres escau,

va ser només la seua gran bondat;
que el lluir de la seua humilitat
va passar pels cels amb tanta virtut,

que va admirar molt a l’etern Senyor,

així que la dolçor
el va fer cridar-la a tanta salut;

cap a Ell va conduir tanta beator,

perquè pensà: «La vida dolorosa
no és digna per a aquella gentil cosa».
---
Va deixar la seua bella persona,
plena de gràcia, l’ànima gentil,
i ja ha arribat gloriosa a un lloc molt digne.
Qui no la plora, quan d’ella raona,

el cor de pedra té desgraciat i vil,

que entrar no pot cap esperit benigne.
El cor del vil no entén res d’aquell cigne,
no pot cap cor vilà veure el tresor

o imaginar res d’ella sens plorera;

tristesa i plor vulguera
de sospirar o de morir pel plor,

l’ànima nua i per consolar era,

de qui en la ment l’ha tinguda una volta:

61
 qui fora ella i com la mort l’ha resolta.
---
Dóna’m angoixa tot sospirar fort,
quan el pensament en ment sense pau
em porta al cor ad ella, em fa coratge;
i moltes voltes pensant en la mort,

ve cap a mi desig així tan suau

que fa mudar color al meu visatge.
I si el pensar canvia el meu caratge,
m’assalta tanta pena pel depart,

que em torna tota pena que jo sent;

i així soc ser vivent,
que per vergonya, de tots quede a part.

Després plorant i sol amb mon lament

cride Beatriu i dic: «ara estàs morta!»;
i mentres jo la cride, açò em conforta.
---
Plorar pel dol i sospirar d’angoixa
per on jo estiga, em destrueix el cor prou,
molt lamentaria qui vist m’haguera:
com ha siguda ma vida de coixa,

quan ma dona se’n va anar al cel nou,

llengua no hi ha que dir això sabera.
Dones!, no puc encara que vulguera,
dir-vos qui soc per molt gust que vos done,

així em fa treballar l’acerba vida;

la que tant s’ha envilida,

62
 que hom pareix dir-me: «Jo a tu t’abandone»,

veient la meua cara aixina esmortida.

Ma dona veu qui soc a hores d’ara
i jo mercè que espere d’ella encara.
---
Piadosa cançó, ves-te’n plorant,
ves i retroba a dones i donzelles,
a qui germanes31velles
teues portaven joia i bellea;
i tu, que eres fillola de tristea,
ves-te’n desconsolada a estar amb elles.

XXXII. Després que va ser escrita aquesta cançó, cap a mi va

vindre una persona, segons els graus de l’amistat, és amic
meu immediatament després que el primer; i aquest va
ser tan estret de consanguinitat amb aquella gloriosa,
que ningú havia més prop d’ella que ell32. I després que
va raonar amb mi, em va pregar que jo li escriguera
qualsevol cosa per a una dona que havia mort; i
dissimulava les seues paraules per tal que paregueren
parlar d’altra, la qual, suposadament, s’havia morta
veritablement. D’on jo me’n vaig adonar que em parlava
d’aquesta beneïda i no d’altra, així que li vaig dir que faria
allò que em demanava. Després, pensant amb això, vaig
proposar de fer un sonet en el que em lamentara un poc,
i donar-li’l a aquest amic, per tal de fer que pareguera
que per a ell l’haguera fet; i vaig dir aleshores aquest

31
Les cançons precedents.
32 Aquestera el germà de Beatriu, Manetto, segons apareix en la traducció
de Montoliu de 1903.

63
 sonet, que comença: «Vingueu tots a escoltar els sospirs
meus».

El qual té dues parts: en la primera demane als fidels

d’Amor que m’escolten; en la segona, narre al voltant
de la meua miserable condició. La segona comença ací:
«els quals desconsolats».

Vingueu tots a escoltar els sospirs meus,

oh cors gentils, que pietat ho ansiaria:
els quals desconsolats ja van fent via,
de no ser així, jo em faria creus;

perquè els ulls meus acabarien sent reus

moltes més voltes de les que voldria,
de plorar tristos a la dona mia,
lliuren mon cor, plorant com corifeus.

Vosaltres sentireu clamar sovint

la meua gentil dona que és partida
al lloc que mereix la seua virtut,

i a voltes menysprear aquesta vida

amb aquella ànima que està patint
per la seua, abandonada, salut.

XXXIII. Després que vaig dir aquest sonet, pensant qui fora
aquest a qui jo volia donar-li’l com si fora fet per a ell,
vaig vore que pobre em semblava el servici i despullat per
aquell tant pròxim a aquella gloriosa. Per això, abans que
jo li donara aquest sonet escrit més amunt, vaig fer així
dues estrofes d’una cançó, l’una com si fora feta per ell

64
en veritat i l’altra per mi, encara que parega l’una i l’altra
fetes per una única persona, a qui no ho mira subtilment;
però qui subtilment les mira, veu bé que diverses
paraules parlen, de tal mode que l’una no l’anomena
dona seua a ella, i l’altra sí, com apareix manifestament.
Aquesta cançó i aquest sobredit sonet li vaig donar,
dient-li que per a ell sol els havia fet.

La cançó comença: «Encara a voltes», i té dues parts: en

una, és a dir, en la primera estrofa, es lamenta aquest
amic meu d’ella separat; en la segona em lamente jo, és
a dir, en l’altra estrofa que comença: «I es pot sentir». I
així pareix que en aquesta cançó es lamenten dues
persones, l’una de les quals ho fa com a germà i l’altra
com a servidor.

Encara a voltes, las!, ma ment remembra

que jo no dec ja mai
vore la dona on soc, ací sofrent,
tan dolor al voltant del cor em sembra
la dolorosa ment,
que jo dic: «Ànima meua, quin glai!,
que els turments que em dus i canta el meu lai
fan: que el meu viure siga farragós
ací en la terra, i tremolar molt fort.
D’on jo cride la Mort
com si fos per a mi: suau, dolç repòs;
i dic: «A mi pots vindre», amb tant amor,
que sent rancor de qualsevol que mor.

I es pot sentir en cada meu sospir

els sons de la pietat,
com per a mi demanen la mort seua:

65
 el meu desig cap a ella vullc tenir
quan eixa dona meua
la fera anar aquella crueltat,
perquè el paler de la seua beutat,
d’ací anant-se’n, la nostra vida muda;
es va convertir en bellea tant gran,
que al cel expandeix tan
gran llum d’amor, que als arcàngels saluda
i l’intel·lecte llur, alt i subtil,
ompli d’admiració, així és gentil.

XXXIV. En aquell jorn en el que es complia l’any que aquesta

dona s’havia convertit en ciutadana de vida eterna, jo
seia en aquella part en la que, recordant-me’n d’ella,
dibuixava un àngel sobre unes tauletes; i mentres jo el
dibuixava, vaig girar els ulls, i vaig vore de llarg homes als
quals em convenia fer honor. I remiraven allò que jo feia;
i segons me se va dir després, ells estaven així un poc
abans de que jo me n’adonara. Quan els vaig vore, alçant-
me i saludant-los els vaig dir: «Fa un moment altre era
amb mi, per això pensava». D’ahí que quan van partir ells,
vaig reprendre la meua obra, és a dir, a dibuixar figures
d’àngels: i fent això em va vindre un pensament de dir
paraules, quasi per aniversari33, i escriure a aquells que
havien vingut cap a mi; i vaig dir aleshores quest sonet, el
qual comença: «A la ment meua». El qual té dos
començaments, i per això el dividiré segons l’un i segons
l’altre.
Dic que segons el primer, aquest sonet té tres parts: e la
primera dic que aquesta dona estava ja en la meua
memòria; en la segona dic allò que Amor em feia, no

33
Des que va morir la seua amada Beatriu.

66
obstant açò; en la tercera part dels efectes de l’Amor. La
segona comença ací: «Plorant eixien fora». Aquesta part
es divideix en dues: en l’una dic que tots els meus
sospirs eixien plorant; en la segona dic com alguns d’ells
deien paraules distintes de les dels altres. La segona
comença ací: «Mes els que eixien». D’aquest mateix
mode es divideix segons l’altre començament, llevat que
en la primera part dic quan aquesta dona havia vinguda
a la meua memòria, i això no ho dic en l’altra.

«Primer començament»

Vaig vore que a la meua ment venia

la gentil dona que pel seu valor
va ser duta per l’altíssim Senyor
al cel de la humiltat on hi és Maria.
---

«Segon començament»

A la ment meva torna i venia

aquella dona que plora l’Amor.
Va entrar en eixe punt que el seu valor
la va dur a mirar què jo faria.

Amor que jo en la meva ment sentia,

s’havia despertat del destruït cor,
i als sospirs meus jo dic: «fugiu millor»;
cadascú d’ells, aixina se’n eixia.

Plorant eixien fora del meu pit

amb una veu que mou, a menut plena
de doloroses llàgrimes, als ulls.

67
 Mes els que eixien fora amb més gran pena,
venien dient: «intel·lecte, oi!, ennoblit,
hui fa l’any que al cel pujara amb ulls sulls».

XXXV. Després d’un poc de temps, amb allò que fora jo en

aquell punt on me’n recordava del temps passat, estava
molt apenat, i amb dolorosos pensaments, tant que em
feien eixir una vista de terrible consternació. D’a on jo,
adonant-me’n del meu turment, vaig alçar els ulls per
vore si altres em veien. Aleshores vaig vore una gentil
dona jove i molt bonica, la qual des d’una finestra em
mirava així piadosament, pel que fa a la vista, que tota la
pietat pareixia recollida en ella. D’ahí, que això siga cosa
que quan els miserables veuen que altres d’ells es
compadeixen, més ràpids es mouen a ploriquejar, quasi
com d’ells mateixa tenint pietat; jo vaig sentir aleshores
començar els meus ulls a voler plorar; però, tement per
no mostrar la meua vida vil, me’n vaig anar de davant
dels ulls d’aquesta gentil; i deia després entre mi mateixa:
«No pot ser que amb aquella piadosa dona no hi haja
nobilíssim amor». I per això vaig proposar de dir un
sonet, en el qual jo parlara a ella, i concloguera en ell tot
això que està narrat en aquest raonament. I com que
aquesta raó és tant manifesta, no el dividiré. El sonet
comença: «Veure van els meus ulls».

Veure van els meus ulls quanta pietat

apareixia en la vostra figura,
quan vas mirar els actes i l’altura
que faig per dol i mostra el meu estat.

68
 Vaig adonar-me’n, doncs que havies pensat
la qualitat de la ma vida obscura;
m’agafà por de, covardia pura,
mostrar pels ulls, l’estat desesperat.

I fugint de davant de tu, notant

que a mi venien llàgrimes al cor,
que somogut és per la vostra vista.

Jo dia desprès amb l’ànima ben trista:

«bé es troba amb esta dona aquell Amor
el qual em fa anar així plorant».

XXXVI. Va ocórrer després que qualsevol lloc on aquesta

dona em veia, se li tornava la vista molt piadosa i prenia
un color pàl·lid quasi com d’amor; per això moltes voltes
em recordava a la meua nobilíssima dona, que de
semblant color es mostrava encara. I és cert que moltes
voltes no podent plorimicar ni desfogar la meua tristea,
jo anava per a vore aquesta piadosa dona, la qual pareixia
que tirara fora les llàgrimes dels meus ulls per la seua
visió. Per això em va vindre voluntat de dir també
paraules parlant d’ella; i vaig dir aquest sonet, el qual
comença: «Color d’amor»; i està clar sense dividir-lo per
la seua precedent explicació.

Color d’amor i de pietat semblant

no han pres ells mai tan admirablement
cara de dona, per vore sovent
ulls gentilíssims o dolorós plant,

com és el vostre, sempre que davant

69
 encontren el meu rostre tan dolent;
així per vos em ve eixa cosa en ment,
que por tinc no acabe el cor esclatant.

I no puc tindre els ulls així de rots

que no estiguen sovint a vos mirant,
pel desig de plorar i així no acaben:

vos creixeu tant la vostra voluntat,

que pel desig es consumixen tots;
però plorar davant de vos no saben.

XXXVII. I jo vaig arribar a tant per la vista d’aquesta dona,

que els meus ulls van començar a delectar-se massa per
vore-la; d’on moltes voltes em turmentava el cor meu i
em tenia per molt vil. Per això moltes voltes renegava per
la vanitat dels meus ulls, i els deia en pensament: «Oi!,
vosaltres solíeu fer plorar qui veia la vostra dolorosa
condició, i ara pareix que vullguen oblidar-ho per aquesta
dona que vos mira; que no vos mira a vosaltres sinó per
quant li pesa per la gloriosa dona per la que solen plorar;
mes feu quant pugueu; que jo vos la recordaré molt
sovint, maleits ulls, que mai, si no després de la mort, no
haurien les vostres llàgrimes d’haver cessat». I quan
aixina havia dit entre mi mateixa als meus ulls, els sospirs
m’assaltaven grandíssims i angoixosos. I per tal que
aquesta lluita que jo tenia amb mi no fora sabuda
solament pel miserable que la sentia, vaig proposar de fer
un sonet, i de comprendre en ell aquesta horrible
condició. I vaig dir aquest sonet, el qual comença:
«L’amarg del plor».

70
 I té dues parts: en la primera parle als ulls meus com
parlava el meu cor a mi mateixa; en la segona remoc
algun dubte, manifestant qui és el que parla aixina; i
comença aquesta part així: «Així parla». Podria bé
encara rebre més divisions però serien en va, perquè
està manifestat pel precedent raonament.

«L’amarg del plor que vosaltres donàreu,

oi, ulls meus!, durant tan llarga estació,
a molts altres movia a la compassió
per la pietat de com a altres miràreu.

Ara em pareix que, pot ser, oblidàreu,

si jo per part meua fora un felló
i no destorbara tota ocasió,
recordant-vos aquella a qui ploràreu.

La vostra vanitat em fa pensar,

i em dona tanta por que perd conhort
per l’esguard d’una dona que vos mira.

No hauríeu mai, vosaltres, fins la mort,

la vostra dona, morta, oblidar».
Així parla el meu cor, després sospira.

XXXVIII. Em va portar la vista d’aquella dona a tal nova

condició, que moltes voltes pensava d’ella com si fora
persona que massa m’agradara; i pensava d’ella així:
«Aquesta és una dona gentil, agradable, jove i amb seny, i
apareguda, pot ser, per voluntat de l’Amor, per fer que la
meua vida es repose». I moltes voltes pensava més
amorosament, de tal manera que el cor ho consentia, és
a dir, en el pensament. I quan jo havia consentit això, i jo

71
repensava com si fora mogut per la raó, deia entre mi
mateixa: «Déu, quin pensament és eixe, que en mode tan
vil vol consolar-me i no em deixa pensar quasi en altra
cosa?». Després es revelava un altre pensament i em
deia: «Ja que has patit tanta tribulació, perquè no vols
deixar darrere tanta amargura? Tu veus que açò és una
aspiració d’Amor, que fa eixir els desitjos d’amor
endavant, i és mogut per part molt gentil, com és aquella
on estan els ulls de la dona que tan piadosa te s’ha
mostrada». D’ahí que havent jo combatut amb mi
mateixa moltes voltes, encara en vaig voler dir, de
paraules, algunes; i perquè la batalla dels pensaments
guanyaven aquells que per ella parlaven, em va semblar
que calguera parlar d’ella; i vaig dir aquest sonet, el qual
comença: «Gentil pensament»; i dic ‘gentil’ perquè
parlava de dona gentil, ja que ell era vilíssim.

En aquest sonet vaig fer dues parts de mi, segons com

els meus pensaments estaven dividits. Una part la
nomene cor, és a dir, l’apetit; l’altra la nomene ànima,
per tant raó; i explique com l’una raona amb l’altra. I
que siga digne nomenar a l’apetit cor, i a la raó ànima,
molt és manifest per a aquells a qui em complau que
açò siga comprés. Veritat és que en el precedent sonet
jo vaig fer la part del cor contra la dels ulls, i això pareix
contradictori davant d’açò que jo dic en el present; per
això dic que ací el cor també el considere apetit, perquè
més gran desig tenia jo encara de recordar-me’n de la
meua gentilíssima dona, que de vore l’altra, ocorreguera
que qualsevol desig en tinguera ja, però lleuger pareixia:
d’ahí es desprèn que un dit no és contrari a l’altre.
Aquest sonet té tres parts: en la primera, comence a dir
a aquesta dona com el meu desig es dirigeix tot cap ad
ella; en la segona, dic com l’ànima, és a dir, la raó, parla

72
 al cor, és a dir, al desig; en la tercera dic com li respon.
La segona part comença ací: «L’ànima diu»; la tercera
ací: «—ell li respon—».

Gentil pensament que parla de vos,

amb mi se’n ve a habitar (això és freqüent),
i parla així d’amor tant dolçament
que fa cedir al cor unint-se ells dos.

L’ànima diu al cor: «Qui és aquell cos

que ve per consolar la nostra ment,
i la virtut que aporta és tan potent,
que altre pensar no deixa estar amb nos?»

«Oi, ànima —ell li respon— pensarosa,

aquest és un esperit nou d’amor,
que dels desitjos seus em fa el present;

i bé sa vida, i tot e seu valor,

dels ulls van moure d’eixa piadosa
que es torbava molt pel nostre turment».

XXXIX. Contra aquest adversari de la raó es va alçar un dia,

quasi en l’hora de nones, una forta imaginació en mi; que
em pareixia vore aquesta gloriosa Beatriu amb aquella
vestimenta sanguinolenta amb la que va aparèixer primer
als meus ulls; i em pareixia jove en edat semblant en la
que jo la vaig vore primerament. Aleshores vaig
començar a pensar amb ella. I recordant-me’n d’ella
segons l’ordre del temps passat, el meu cor va començar
dolorosament a penedir-se pel desig pel que tan vilment
s’havia deixat posseir alguns dies en contra de la

73
constància de la raó; i desterrat aquest tal malèvol desig,
es van girar tots els meus pensaments a la llur
gentilíssima Beatriu. I dic que des d’aleshores en avant
vaig començar a pensar d’ella així amb tot el cor
vergonyós, que els sospirs manifestaven això moltes
voltes; perquè quasi tots deien en el llur eixir allò que en
el cor els raonava, és a dir, el nom d’aquella gentilíssima, i
com se’n va anar de nosaltres. I moltes voltes ocorria que
tant dolor tenia en sí algun pensament, que jo l’oblidava
a ell mateix i allí on jo estava. Per aquest reviscolament
dels sospirs es va tornar a encendre l’alleugerat
ploriqueig, de tal mode que els meus ulls pareixien dues
coses que desitjaren només plorar; i sovint ocorria que
pel llarg prosseguir del plor, al seu voltant es feia un color
purpuri, el qual sol aparèixer per algun martiri que altre
reba. D’ahí apareix que per la llur vanitat van ser
dignament remunerats; així que des d’aleshores en avant
no pogueren mirar ningú que els mirara que puguera
dur-los a semblants pensaments. Per això, jo volent que
tal desig malèvol i vana temptació paregueren destruïts,
sense que cap dubte puguera induir les paraules rimades
que jo havia dites abans, vaig proposar de fer un sonet,
en el que jo incloguera la sentència d’aquest raonament. I
vaig dir aleshores: «Lax!, pels sospirs (de voler cels
empiris)»; i vaig dir ‘lax’ perquè m’avergonyia d’això, que
els meus ulls s’hagueren envanits així. Aquests sonet no
divideix perquè molt manifesta la seua raó.

Lax!, pels sospirs (de voler cels empiris)

que naixen pensaments que estan al cor,
els ulls vençuts, no tenen ja valor
de qui els mira, llançar esguard a l’iris.

74
 I aquells dos ulls, pateixen els deliris
i ploren i demostren son dolor,
i moltes voltes ploren tant que Amor
els posa la corona dels martiris.

De pensaments i sospirs llance el crit;

per al cor són tots ells tan angoixosos,
que a l’Amor dol li du i atordiments;

perquè tenen amb ells, els dolorosos,

el dolç nom de la meua dona escrit,
i de la seua mort, molts pensaments.

XL. Després d’aquesta tribulació va ocórrer en aquell temps

que molta gent anava a vore aquella imatge beneïda, la
que Jesucrist ens va deixar a nosaltres com exemple de la
sua bellíssima figura, la qual veu la meua dona
gloriosament, que alguns pelegrins passaven per un
carrer que es troba quasi al mig de la ciutat on va nàixer,
va viure i va morir la gentilíssima dona. Els quals pelegrins
anaven, segons em pareix, molt pensatius; d’on jo
reparant en ells, vaig dir per a mi mateix: «Aquests
pelegrins em semblen de lloc llunyà, i no crec que tampoc
sentiren parlar d’aquesta dona, i no saben res; és més, els
llurs pensaments són al voltant d’altres coses que
d’aquesta d’ací, que pot ser, pensen dels llurs amics
llunyans, els quals nosaltres no coneixem». Després deia
per a mi mateixa: «jo sé que si ells foren d’un poble prop,
en alguna vista pareixerien torbats passant pel mig de la
dolorosa ciutat». Després deia també entre mi mateixa:
«Si jo els puguera retindre un poc, els faria plorar abans

75
que ells eixiren d’aquesta ciutat, perquè els diria paraules
les quals farien plorar a qualsevol que les entenguera».
Doncs, passats ells de la meua vista, vaig proposar fer un
sonet en el que jo manifestara això que havia dit entre mi
mateixa; i per tal que més piadós semblara, vaig proposar
de dir com si jo els haguera parlat a ells; i vaig dir aquest
sonet, el qual comença: «Ei!, pelegrins que pensatius
aneu». I vaig dir pelegrins segons l’ampla significació del
vocable; que pelegrí es pot entendre en dos modes, un
més ample i l’altre més estret: en l’ample en quant és
pelegrí qualsevol que estiga fora de la seua pàtria; en
mode estret, no s’anomena pelegrí si no a qui va cap a la
casa de Sant Jaume o se’n torna. I a més cal saber que en
tres modes s’anomena pròpiament la gent que va al
servici de l’Altíssim: es diuen palmers en quant que van a
ultramar, allà on moltes voltes porten la palma; es diuen
pelegrins en quant que van a la catedral de Galícia,
perquè la sepultura de Sant Jaume va ser la més llunyana
de la sua pàtria que la de qualsevol altre apòstol; es diuen
romers, en quant que van a Roma, allà on aquests que jo
anomene pelegrins anaven. Aquest sonet no el divideix
perquè molt manifesta el seu contingut.

Ei!, pelegrins que pensatius aneu,

de qualsevol, no a vos, cosa present,
pareixeu ser, que de molt llarg ve, gent,
com a qui vos veu, bé li demostreu,

que no ploreu vosaltres quan passeu

i travesseu esta ciutat dolent,
com qui no sap res i res no entenent
de la gravetat del cas, així feu!

76
 Si vos voleu quedar i així sentir,
cert que el meu cor de sospirar em diu
que amb llagrimer tots ple eixireu d’ací.

La ciutat ha perduda sa Beatriu;

i els mots que tothom d’ella pogué dir
tenen, de fer plorar, la virtut hui.

XLI. Després em van enviar dues dones gentils, pregant-me

que jo els enviara algunes de les meues paraules rimades;
d’ahí jo, pensant al voltant de la llur noblea, vaig
proposar d’enviar-los-les i de fer una cosa nova, la qual
jo enviara a elles, per tal que més honorablement es
compliren els llurs precs. I vaig dir aleshores un sonet el
qual narra el meu estat, i els el vaig enviar amb el
precedent sonet acompanyat, i amb un altre que
comença: «Vingueu tots a escoltar els sospirs meus».

El sonet que jo vaig fer aleshores comença: «Més enllà

de l’esfera»; el qual té en si mateix cinc parts. En la
primera dic allà on va el meu pensament, nomenant-lo
pel nom d’algun dels seus efectes. En la segona dic
perquè allà dalt, és a dir, qui el fa anar així. En la tercera
dic allò que vaig vore, és a dir, una dona honrada allà
dalt; i l’anomene aleshores esperit pelegrí, donat que
espiritualment va allà dalt, i així com a pelegrí que es
troba fora de la seua pàtria. En la quarta dic com ell tal
la veu, és a dir, en tal qualitat que jo no la puc entendre,
és a dir, que el meu pensament s’eleva en eixa qualitat
d’ella en tal grau que el meu intel·lecte no ho pot
comprendre; siga com siga que el nostre intel·lecte tinga
cap a aquelles beneïdes ànimes, així com l’ull feble cap

77
 34
al sol: això diu el Filòsof en el segon llibre de la
Metafísica. En la quinta dic que si passara que jo no
puguera entendre allà on em porta el pensament, és a
dir, a la seua admirable qualitat, al menys entenc açò:
tot aquest pensar va dirigit a la meua dona, perquè jo
sent el seu nom molt sovint en el meu pensament: i al
final d’aquesta quinta part dic: «dones del meu
estimar», per a donar a entendre que són dones a qui jo
els parle. La segona part comença ací: «intel·ligència
nova»; la tercera ací: «Quan ell és llarg»; la quarta ací:
«La veu en tal mode»; la quinta ací: «Soc jo qui parla».
Es podria més subtilment encara dividir, i més
subtilment fer-se entendre; però es pot passar amb
aquesta divisió, i per això no em fique més per dividir-lo.

Més enllà de l’esfera que llarg gira,

passa el sospir que està i eix del meu cor:
intel·ligència nova, que l’Amor
plorant en ell ficà, cap a munt tira.

Quan ell és llarg on desitja i respira,

veu una dona que rep molt d’honor,
i llueix així que pel seu esplendor
el pelegrí esperit cap a ella mira.

La veu en tal mode que quan m’ho diu

jo no l’entenc, així parla subtil
al cor dolent que aixina el fa parlar.

Soc jo qui parla d’aquella gentil,

però sovint recorda Beatriu,
jo ho entenc, dones del meu estimar.

34
Aristòtil.

78
XLII. Després d’aquest sonet, me se va aparèixer una
admirable visió, en la qual jo vaig vore coses que em van fer
proposar-me no dir res més d’aquesta beneïda, fins que jo
puguera més dignament tractar d’ella. I per arribar a això jo
estudie quant puc així com ho sap ella veritablement. Així és
que si li plau, a qui per Ell totes les coses viuen, que la meua
vida dure encara alguns anys, jo espere dir d’ella allò que mai
no s’ha dit de ninguna35. I després li plaga a Ell que és senyor
de la cortesia, que la meua ànima se’n puga anar a vore la
glòria de la seua dona, és a dir, aquella beneïda Beatriu, la
qual gloriosament veu l’esguard d’Aquell «qui est per omnia
36
secula benedictus ».

35
Aquesta frase pot ser considerada com una declaració
d’intencions: escriure la Divina Comèdia.
36
Qui és per als homes per sempre beneit.

79
80
Viatge al monestir
de
Santa María de
Huerta
Soria octubre 2..020

81
82
83
84
85
86
87
88
89
90
91
92
93
94
95
96
97
98
99
100