1

La Liturgia en la vida de l’Església. Camins de

participació i renovació: la pluriministerialitat
Formar-se per la Litúrgia i deixar-se formar des de la Litúrgia
(Francesc, Desiderio desideravi, 33 = Dd )
Mn. Jordi Font i Plana
1. Unes constatacions del Sínode sobre la Liturgia
Punt de partida: algunes aportacions recollides en ocasió del treball diocesà de Sínode “per
una Església sinodal” (2021-2024), mostren una insatisfacció d’un gran nombre de grups de
fidels de com es celebra la Liturgia de l’Església en algunes esglésies locals. Recullo uns
exemples d’aquesta insatisfacció que es llegeix en varies aportacions recollides en diferents
diòcesis:

- “Celebracions distants i fredes” (Bilbao)

- “Molts ritus, ja no parlen, son qualificats d’inintel·ligibles” (Lió)
- “Celebracions sense ànima i d’una liturgia allunyada [...] a vegades es llegeix apagadament
la Paraula de Déu i les homilies no toquen el cor de les persones” (Milà).
- “Celebracions sense espais de silenci” (Tolosa), “sense transcendència” (Valladolid).
- “Llenguatge litúrgic difícil d’entendre [...] cal fugir de l’exotisme i fer un esforç pedagògic
considerable” (Girona).
- “Per què les esglésies son tan tristes? La missa és massa llarga, masses paraules. Ens
passem el temps escoltant i no entenem. La pregària a KT (catequesi) és més senzilla, allà
cantem, ens movem, ens preparem, és millor. Jesús va aconseguir celebrar, va resar molt.
(Nens del catecisme, diòcesi d'Autun).
-
2. La Liturgia en la vida de l’Església
Lectura de l’Evangeli segons sant Lluc 24, 13-35
Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n'anaven a un poble
anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells
comentant aquests incidents. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els
aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el
reconeguessin. Ell els preguntà: «¿De què discutiu entre vosaltres tot caminant?».
Ells s'aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:
«De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ¿ets l'únic que no
saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «¿Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús
de Natzaret. S'havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant
Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l'entregaren
perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui
hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del
nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el
cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se'ls han aparegut uns àngels i els han
assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre
i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l'han vist
pas». Ell els digué: «Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure
tot allò que havien anunciat els profetes! ¿No havia de patir tot això el Messies
abans d'entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i
 2

seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que
es referien a ell. Mentrestant s'acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com
si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda't amb nosaltres que
ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells.
Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí
i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell
desaparegué. I es deien l'un a l'altre: «¿No és veritat que els nostres cors
s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les
Escriptures?». Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allà
trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el
Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia
passat pel camí, i com l'havien reconegut quan partia el pa.

La Litúrgia com a trobada amb el Crist ressuscitat (entrada /PdD, Fracció i

missió) és l’espai que ens va santificant i ens va transformant en Crist.
L’esdeveniment de Crist trenca la frontera entre el sagrat i el profà (fracció-
tornar a Jerusalem). La Litúrgia ens recorda que el temps és font de salvació,
que Déu es fa present i està en el nostre temps i en ella rebem la gràcia per
poder viure la nostra vida, el nostre temps en gràcia. La Liturgia ens permet
acollir la vida i el temps com un regal, com una donació. Ara, cal que la
Litúrgia celebrativa passi a ser una litúrgia existencial (a Emmaús son 11 km
de nit fins a Jerusalem). En la litúrgia i en la pregària ens preparem per a poder
viure tot el dia veient Deu en cada home i en cada esdeveniment (tal com resa
el prefaci II b d’Advent).

Déu pot parlar en qualsevol situació de la vida. La litúrgia ens fa entrar en la

vida d’una manera tal que permet captar qualsevol petit detall de Déu en el
seu pas per la nostra vida. La litúrgia, com en el joc, no es funcional, ja que
anticipem la vida en plenitud, com afirma Romano Guardini, en el capítol IV
de L’esperit de la liturgia1. La litúrgia parteix de la vida i ens remet a la vida,
tot i que no és funcional. La continuïtat entre litúrgia i existència es el mes
característic del cristianisme que permet viure de manera unificada.

La liturgia no es un mer instrument pedagògic, sino un mètode de vida o una

teologia vital. Es la transformació de la personalitat humana en personalitat
cristiana – liturgica. El seu objectiu es fer viure el Misteri de la Història de la
Salvació, assumit i realitzat per Jesucrist. L’individu és agafat per la litúrgia,
som membres del cos. En la Litúrgia no hi ha espai per l’individualisme, però
si que hi ha espai per l’individu. No podem caminar i celebrar sense el cos
(que el Cos eclesial junt amb el Cap que es el Crist). Cada membre és únic i
irrepetible, però necessita anar amb el cos (cf 1 Cor 12, 12 i ss).
La litúrgia ho acapara tot: vivim vida i temps litúrgicament. No és un
compartiment estancat, sinó que ha de tenir una connexió amb tota la nostra
vida. La litúrgia és el temps de la vida però amb un altre registre o tonalitat.

1Cf R. GUARDINI, El espíritu de la liturgia, Barcelona 1946, 140. Existeix una edició en
Cuadernos Phase 100, Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica 2000.
 3

És el registre del ritu i del símbol. És “la vida” i no és “la vida”, és una ruptura
del quotidià i per altra banda posa en escena el quotidià, que permet tornar a
la vida d’una altra manera. Explica els mateixos esdeveniments, però amb un
altre registre. Això demana ser present, escoltar la veu de Déu present en tot
moment del dia.

3. La verificació de la celebració liturgica: es la ètica, la caritat, en la missió

Dd 32, Del que hem dit sobre la naturalesa de la Litúrgia, resulta evident que el
coneixement del misteri de Crist, qüestió decisiva per a la nostra vida, no consisteix en
una assimilació mental d’una idea, sinó en una real implicació existencial amb
la seva persona [es una trobada amb Jesus]. En aquest sentit, la Litúrgia no té a
veure amb el «coneixement» [...] La celebració té a veure amb la realitat del nostre ser
dòcils a l’acció de l’Esperit, que hi actua, fins que Crist es formi en nosaltres
(cf. Ga 4,19). La plenitud de la nostra formació és la conformació amb Crist. Ho
repeteixo: no es tracta d’un procés mental i abstracte, sinó d’arribar a ser Ell.
Aquesta és la finalitat per a la qual s’ha donat l’Esperit, l’acció del qual és sempre i
únicament confeccionar el Cos de Crist (...)

El culte que Déu vol és l’existència (logikélatreia). Això travessa tot el Nou
Testament. Tots en Jesucrist som sacerdot, altar i víctima (cf. Prefaci V de Pasqua:
ell era a la vegada el sacerdot, l’altar i la víctima). Es la teologia del culte del Nou
Testament segons la Carta als Hebreus (cf. He 5-10; 13,15); com també de Pau a
Rm 12,1: Apreneu a oferir-nos vosaltres mateixos... De la vida al culte i del culte a la
vida. Prolongar en l’existència el celebrat. Res de dicotomia.
“Recordant celebrem i celebrant ens convertim en el que fem”= es el llenguatge
performatiu. La Liturgia realitza allò que diu. La Liturgia es una “actio”, que
nomes fa el que diu. “La plenitud de la nostra formació liturgica – agafar forma-
és la conformació amb Crist” (Dd 41), tal com recorda Sant Pau: fins que Crist
estigui format en nosaltres (cf Ga 4,19), o Sant Lleó: “convertir-vos en el que
mengeu” (cf Lleó Magne, Sermó 12), tal com recull la Oració de Postcomunió del
Diumenge XXVII de durant l’any. En l’acte litúrgic —anamnesi i epiclesi— això
agafa gruix: la manera de fer memòria es aprenem a oferir-nos nosaltres mateixos
—ut memores offerimus2. Units al sacrifici de Crist, ens oferim. Però tot és temps
litúrgic: cultual i existencial; celebrat i viscut.
Per això necessitem “formació” (ad intra et ad extra) davant d'un
individualisme, una “formació litúrgica” com a deure i dret dels fidels. Deixar-
se formar “per” allò que celebrem. “Prendre forma per la Litúrgia”, ja que
aquesta és Do la manera de viure de la Trinitat. No és un conjunt ritual, sinó una
forma de vida. Nosaltres esdevenim cristians gràcies a ella. És el que deia Sant
Cebrià: “viu, segons la manera com et van batejar”. La Litúrgia és l’estructura del
cristià i és per ser cristià. És un itinerari ritual que cal desplegar al llarg de la vida.
Per això cal acollir la mateixa Litúrgia com el Do de Déu al seu Poble i meravellar-
se.

2
Cf FONT PLANA, Jordi: “L’Eucaristia, gresol de la fraternitat cristiana. L’epiclesi eclesiològica: de cos eucarístic al
cos eclesial”, Revista Catalana de Teologia, 44/2 (2019) 303-322.
 4

4. De la “participació activa i conscient” (SC 14, 48) a una església

pluriministerial pel baptisme i la vocació
Dd, 40 (...) Em refereixo en ser formats, cadascú segons la seva vocació, per
la participació en la celebració litúrgica.
Aquesta participació activa no es pot confondre amb “activisme”, sinó com a
disponibilitat davant de l'obra de l'Esperit Sant en nosaltres (cf. Dd 47, 49), que
ens fa passar del cos personal al cos comunitari eclesial, per ritus et preces (cf. SC
48), ja que l'Esperit Sant té poder de crear comunió.
Es tracta de ser EUCARISTIA EN LA HISTORIA: com a programa de vida, en
el temps i en l’espai. Es un estil “sacerdotal de l’existència”. Per exemple, la
“fracció del pa” te un fort contingut teològic que els jueus no entenen, perquè per
a ells la fracció era un gest funcional. Per al cristià arrencar el pa expressa que
Jesús va donar la vida3. La fracció del pa té per Jesus i per la primera comunitat un
sentit teològic existencial.
Ja que l’eucaristia no és cap cosa automàtica, no és un fet màgic, mecànic,
sinó que suposa una disponibilitat i una receptivitat humana de cada un i de la
col·lectivitat. És a dir, es tracta de demanar, de manera humil, l’acció de l’Esperit
Sant.

En aquesta part el Papa hi esmerça els millors números de la Carta: el treball

“artesà” que l’Esperit Sant va fent en el temps en cada celebració liturgica (cf Dd
49 i 59). L’home está cridat a construir i a construir-se en el temps. Així, el temps
es aquesta possibilitat de canvi cap el seu fi últim. En la mesura que ens
humanitzem, ens divinitzem. I això necessita del temps. El temps és el moment
necessari per esdevenir allò que hem de ser. I l’Esperit Sant com el gran escultor.
Es tracta de l'exercici del ministeri del sacerdoci baptismal de tot el Poble Déu
que no demana una assemblea espectadora i callada, sinó activa, conscient i
articulada amb el ministeri ordenat (cf. Dd 51). Cada batejat ha d'estar disponible
a l'Esperit Sant descobrint-ne el carisma en bé de la totalitat, en favor de
l'edificació de tota l'Església, creant una “pluriministerialitat”. I això per raons
cristològiques i pneumatològiques: pel baptisme (cristologia) i per l'acolliment
d'uns carismes personals -la vocació- que són el do de l'Esperit Sant
(pneumatologia).
- Per una raó cristològica: sacerdoci baptismal pel Baptisme-Confirmació
i el Matrimoni (Christifidelis laici, 23)
- I per una raó pneumatològica per acollir un carisma personal: la vocació
(Lumen Gentium 12)
-
5. Una necessària harmonització: reconèixer i valorar els ministeris
La liturgia “epifania “ de l’Església, com a treball coral, una expressió col·lectiva
• Necessitat de respectar l’individu però no crear individualisme.

3Significat sacrificial de la mort en creu. És l’expressió que farà servir també Job: t’han tret la vida
(voluntàriament, però sense provocar-la).
 5

• I al servei -ministeri “minus”- de tota l’assemblea.

L’ars celebrandi (Dd 48-61) es un tema ja recordat i molt estimat per Benet XVI a
Sacramentum caritatis 38-51. Aquest “art” vol dir formar-se en unes competències
celebratives i ministerials (cf Dd 56) amb relació amb els símbols, els silencis (cf
Dd 52), els gestos i actituds (cf Dd 53), la homilia (cf Dd 55), l’ars orandi (cf Dd 53 i
60)... Això demana conèixer com l’Esperit Sant actua en cada celebració i així
adquirir una comprensió del dinamisme que descriu la Liturgia (cf Dd 49).

Tot això, com a remei a moltes insatisfaccions, que tenen com arrel comuna el
personalisme i la mania del protagonisme, tan de ministres ordenats com de laics
(cf Dd 54 i 57). Al contrari, deixar-nos formar per l’Esperit Sant (cf Dd 47), que ens
va “formant contínuament en l’acció celebrativa per tot això i molt més” (cf Dd
60), ja sigui per la celebració -cíclica o lineal, millor espiral- de l’Any Litúrgic (cf
Dd 63 i 64), per la Liturgia de les Hores i per la celebració de diumenge a
diumenge (cf Dd 63 i 65).