“ Què demanaries als docents d’àrees no lingüístiques perquè 

el seu treball ajudara a

millorar realment les competències lingüísticocomunicatives dels alumnes?”

En primer lloc, hem de tenir en compte que el llenguatge és un factor clau en

el desenvolupament humà en la seua doble funció, tant individual com social. La
llengua, implicada en la vida afectiva i cognitiva de les persones, constitueix el regulador
dels sentiments i el mitjà per excel·lència de tot aprenentatge, tant vital com acadèmic. Tots els
alumnes i les alumnes han de tindre una bona capacitat de comunicar-se de manera eficaç, és
a dir, han de tindre una bona competència comunicativa que els permeta desenvolupar-se en
els diversos àmbits d’ús de la llengua i que possibilita, junt amb la resta de competències
bàsiques, la realització individual, el desenvolupament de l’aprenentatge de manera permanent
i autònoma, la inclusió social i l’exercici actiu de la ciutadania.

En segon lloc, entenem per competència lingüística comunicativa l’habilitat per a utilitzar la
llengua, és a dir, per a expressar i interpretar conceptes, pensaments, sentiments, fets i
opinions a través de discursos orals i escrits, i per a interactuar lingüísticament en tots els
possible contextos socials i culturals. Aquesta competència inclou tres components importants:
el lingüístic, el sociolingüístic i el pragmàtic. És molt important que els nostres alumnes, al llarg
de tota l’escolarització, aconseguisquen una bona competència d’aquest tipus, no solament en
les assignatures pròpies de llengua on es treballen especialment aquestos temes, sinó que
també és necessari en la resta d’assignatures per tal que els alumnes tinguen un
aprenentatge complet i, per això, és convenient que la resta de professors d’àrees no
lingüístiques en siguen conscients.

En paraules de D. Hymes, la competència comunicativa es relaciona amb saber “quan  parlar,

quan no, de què parlar, amb qui, quan, on, en quina forma...”, és a dir, es tracta de la capacitat
de formular enunciats que no sols siguen gramaticalment correctes sinó també socialment
apropiats. És a dir, no es tracta solament que els estudiants adquirisquen un determinat
sistema lingüístic sinó que siguen capaços d’utilitzar-lo per a comunicar-se de manera efectiva i
adequada. És aquí, per tant, on podem posar l’accent a la qüestió, ja que l’enfocament
lingüísticocomunicatiu ha de quedar subordinat a l’estudi dels aspectes formals de les llengües i
a l’ús d’aquestes amb finalitats comunicatives.

L’èmfasi recau, per tant, sobre els processos implicats en l’ús del llenguatge, és a dir, sobre
l’estudi dels significats, de la seua expressió, comprensió i negociació durant les interaccions. I
és aquí on els docents d’àrees no lingüístiques han de centrar-se i, així, poder contribuir al
desenvolupament de les competències lingüísticocomunicatives. En definitiva, aprendre a
utilitzar el llenguatge com a mitjà de comunicació, d’adquisició i transmissió del coneixement.

En conseqüència, hem de tindre clara la rellevància de les àrees de Llengua, el seu caràcter
vehicular i l’heterogeneïtat dels seus continguts i objectius, permetent una interrelació decisiva
amb la resta d’àrees de l’educació. La llengua permet, efectivament, la interpretació i
l’elaboració de codis diversos, la construcció del 

coneixement a les diferents àrees, la realització d’activitats en dinàmiques de grup, l’expressió

de les pròpies experiències i aprenentatges, així com la comunicació dels mateixos.

Aleshores, seria bo que tingués lloc una reunió de cicle on tots els professors es puguen posar
d’acord sobre les passes a seguir, amb la qual cosa podrem garantir que la intervenció
pedagògica siga coherent, coordinada, progressiva i assumida pel conjunt de la comunitat
escolar del centre.

Així, per exemple, els objectius matemàtics vinculats al càlcul mental o escrit mitjançant
números i operacions diverses, la resolució de problemes de la vida quotidiana, l’expressió de
les magnituds o de la geometria en el context o medi o, fins i tot, les informacions estadístiques,
especialment freqüents en textos publicitaris o informatius i referides a dimensions de la vida
social, no són possibles sense el desenvolupament de la competència comunicativa. A més, el
professor de Matemàtiques podria proposar que els alumnes llegiren els problemes en veu alta
i, tot seguit, que els alumnes expliquen a la resta de companys què han de fer per
poder resoldre’ls. Açò també es pot treballar a l’àrea d’Educació Física, on els alumnes
poden anar explicant a la resta de companys el desenvolupament d’un joc. També dir que, a
l’àrea de Coneixement del Medi, que fa ús de la varietat textual o discursiva, són freqüents els
textos informatius sobre qüestions mediambientals, les fitxes o textos acadèmics sobre els
éssers vius, els textos instructius sobre elements tecnològics.... 

De la mateixa manera, a l’àrea de Plàstica, els xiquets descriuran davant de la classe com han
fet la seua tasca, quins colors i materials han utilitzat, si han retallat qualsevol  cosa....D’aquesta
manera, tots treballarem la competència lingüísticocomunicativa dels alumnes i el resultat serà
òptim.

En aquest punt, és molt important el treball del docent. Per tant, es tracta d’usar  la llengua com
a instrument per fer coses interessants i funcionals en situacions comunicatives reals o
simulades, amb una atenció primordial al missatge. Per poder dur a terme tot això, caldrà
adoptar les següents mesures:

- es crearà a l’aula un clima càlid i relaxat que proporcione seguretat afectiva, 

- s’afavorirà la interacció, ja que el treball en grup és molt important que facilite la creativitat i

l’assumpció de riscos comunicatius

- s’atendrà als llenguatges específics de les diferents disciplines acadèmiques no lingüístiques

perquè els alumnes i les alumnes tinguen riquesa de vocabulari, s’expressen amb correcció
gramatical i tinguen un bon domini del sistema fonològic.

- que siguen capaços de combatre la vergonya i la por de parlar en públic A banda de tot açò,
mai es permetrà cap tipus de prejudici social manifestat en una desviació de la racionalitat, que
té la forma de prejudici de valor, emés sobre una llengua o sobre els parlants d’una llengua, i
que es genera per la ignorància i els estereotips. Açò quedarà totalment prohibit a l’aula. A més
a més, els docents hauran de tindre una actitud positiva i d’acceptació davant la llengua
utilitzada a la seua assignatura, encara que aquesta no siga la L1 del professor en qüestió.

Per concloure, caldria dir que la llengua és un instrument de comunicació i, per això, és molt
important que aquesta es treballe no solament a les àrees lingüístiques sinó també a les àrees
no lingüístiques per poder millorar les competències lingüísticocomunicatives del nostre
alumnat.