Wuolah Free Periodisme S XX

esther_plaza99
www.wuolah.com/student/esther_plaza99
68
Periodisme-s-xx.pdf
Periodisme S.XX
3º Periodismo del Siglo XX
Grado en Periodismo
Facultad de Letras
Universidad Rovira i Virgili
Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su
totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-2449254
SEXENNI REVOLUCIONARI O DEMOCRÀTIC (1868 – 1876)

Període caracteritzat pel caos i el desordre polític més extremat. Hi van arribar a haver 18 Presidents del
Govern durant 6 anys, i tres guerres simultànies (3a guerra carlina, la revolta cantonal i la 1a Guerra de
Cuba)
Estanislau Figueres va ser el primer president de la 1a República. “Señores me teneis hasta los cojones”
després va marxar a Paris el dia següent.
Amadeo de Segovia “Esto es una jaula de locos (siamo una gàbia de pazzi)”, precursor del anterior, també
va enviar una carta i va marxar.
Hi ha una enorme proliferació de publicacions (moltes d’elles extremistes, incendiari, molt ideològic, i molt
precari), hi ha una llibertat de premsa quasi total. Hi ha un periodisme de combat, es extremadament
ideològic i també precari.
Els intel·lectuals, els quals són els que escriuen aquestes publicacions, són els que arriben al poder durant
aquest període.
Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
Durant la primera república hi va haver quatre presidents: Figueras, Pi Maragall, N. Salme´ron I E. Castelar.
Era gent de molt nivell intel·lectual, i tot i això la república no va funcionar. En aquesta primera república,
la premsa juga un paper de desastibilització.
1a FASE: 1a republica 1865-98
En la premsa aquest creixement es reflecta com a un premsa precària, fràgil, amb molts pocs lectors. Hi ha
una lenta modernització i apareix la premsa de masses.
Estabilitat i llibertat de premsa, expansió econòmica, capitalisme industrial, ferrocarril.
2a FASE: Del 1898 al 1923

Es produeix una consolidació de la premsa de masses, que apareix durant el primer període de la
restauració, però es consolida durant el segon període. També es produeix una emergència dels nous
mitjans de comunicació com ara el cinema, la ràdio (1923) i el periodisme gràfic, la irrupció de les
fotografies i les il·lustracions en les revistes gràfiques.
Un altre fenomen de la premsa de masses és l’esport, que passa de no haver tingut quasi cap importància
a entrar d’una forma molt decidida. Això provoca que els països més llatins i a l’Europa meridional
(Espanya, Portugal, Itàlia, Grècia ), siguin els únics que tinguin premsa dedicada al periodisme esportiu. El
diari esportiu més vell és El Mundo Deportivo.
3a FASE: dictadura de rivera, on hi ha una supressió de les necessitats bàsiques, i s’instaura un sistema de
censura per eliminar la llibertat de premsa i que totes les publicacions passin per aquesta. Però es una
censura molt benèvola, paternalista i no excessivament extremista. No solia censurar moltes coses.
LA RESTAURACIÓ
CONTEXT POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
• Període històric més estable i llarg a Espanya, va durar prop de 50 anys.
• Monarquia Parlamentaria, eren els qui donaven i treien el poder d’una manera molt discreta.
• Constitució de 1876
• Els governs eren molt inestables. Durant 48 anys hi van haver 50 presidents del govern.
• Falsa democràcia de la Restauració: no era “democràtic” perquè les eleccions estaven falsejades i
manipulades, els resultats d’aquestes es decidien abans i s’afanyaven els vots segons qui volien que
guanyés.
o Manipulació electoral: tupinada (pucherazo en castellà)
• No era un règim d’opinió. Les opinions dels ciutadans no es podien expressar mitjançant les
eleccions i el parlament. La premsa i els mitjans no tenien un paper central, perquè aquests no
BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

podien “manipular” o influir en l’opinió de la ciutadania. Seguien tenint una petita influencia, però
era majoritàriament premsa de partit, diaris polítics, que es dedicaven a reproduir les lluites dels
partits per poder aconseguir el poder. Era premsa molt polititzada que no es dirigia al públic, sinó
que a les elits.
• Regulació de la premsa per part del govern: Per una part és molt lliberal segons la llei, amb la
llibertat d’expressió, aparentment és un règim molt avançat. Amb la llei de policia d’impremta a
l’any 83, concreta els preceptes constitucionals i crea un marc legal bastant liberal (s’elimina la
censura premsa, i el control dels delictes de premsa els portaran els tribunals). A la pràctica, els
governs de la restauració són bastants repressius amb la premsa. A la llei s’estableixen uns
mecanismes d’excepcionalitats que acaben utilitzant gairebé tot el temps. Si declaren un dels estats
de suspensió de garanties constitucionals poden eliminar la llibertat d’expressió o de premsa.
o Durant el primer període de la restauració hi va haver 23 suspensions de garanties, i durant
el 1876 fins al 1923 hi va haver 12 anys sencers en els que la constitució va a estar suspesa si
sumem tots els períodes de suspensions de garanties.
• Amb mecanismes indirectes el governs intervenien i manipulaven la premsa, per exemple, amb la
fixació de venda del exemplar, la regulació del preu del paper, i el gran mecanisme era, els “fondos
de reptiles”, i aquests són els diners que tenen tots els governs per fer suborns, contractar sicaris,
assassinats selectius.
• 1906: LLEI DE JURISDICCIONS –> Després de l’atac al Cucut, fins 1931 (República). El poder de la
impremta està sotmès al govern militar, multes o suspensions per “injurias claras o incubiertas al
ejército o a la patria”.
*Figura del director de palla
*En 3 suspensions temporals, supressió total
CONDICIONANTS SOCIOCULTURALS DE LA PREMSA: (comparats amb els països del centre i del nord
d’Europa)
• Societat amb alts nivells d’analfabetisme. Dels més alts d’Europa, corresponent al retard econòmic
del país. Cap a principis del segle XX entre el 35-45% de la població era analfabeta total. Lentament
es va reduint.
• Hàbits de lectura molt baixos. Vinculats amb la divisió del protestantisme i catolicisme, hi ha una
gran diferencia i desequilibri. A la Europa protestant hi ha més hàbits de lectura, mentre que a la
Mediterrània o catòlica hi ha molts menys.
• Tipus de poblament. En aquesta època és rural, viuen en petits pobles i dispersos. Té desavantatges
ja que és un element físic que s’ha de repartir, i a les ciutats aquesta distribució és molt més fàcil.
Als pobles arribaven amb retard i dificultat.
• La debilitat del capitalisme de consum, percondicionant del desenvolupament de la publicitat. Era
un país poble, que no tenia classe mitja (no hi ha sustentació del capitalisme de consum, per tant,
no hi ha publicitat).
Amb el pas del temps, aquestes característiques negatives van millorant a mesura que avança el segle.
TRETS GENERALS DE LA PREMSA:

• Com a industria és pobre i precària, igual que el mercat espanyol en el que es basa.
• Conviuen (en el cas dels diaris) dos tipus:
o Diaris d’empresa, informatius: són diaris generalistes que tenen com a objectiu principal la
informació de la actualitat i que solen tenir un color polític, tot i que tiren cap a la
neutralitat. El que volen es vendre exemplars i publicitat.
o Diaris de partit o premsa política o ideològica: diaris de combat ideològic que estan al servei
d’un partit, d’una ideologia. Són diaris molt inestables, amb moltes desaparicions, i en
alguns casos, fins i tot, clandestins.

• Tenien poques pagines. La gran majoria eren de quatre pagines, de format llençol i amb lletra molt
atapeïda. En les poques pagines i havia molta informació, i gairebé poques fotos i grafisme perquè
eren molt cares
• Tenen molt de contingut literari, amb articles d’opinió. Comptaven amb fulletons, que eren obres
literàries o assagistes (filosòfic o polític)que es publicaven per entregues.
• Sector caracteritzat amb el minifundisme empresarial (petites empreses i familiars).
§ “Diario Sapo” de Madrid que tenia condicions de precarietat, a vegades clandestins, de poques
tirades, no tenien quasi publicitat i que vivien dels fons reservats o dels “sablazos” (petita extorsió.
Consistia en amenaçar a algú de difamar-lo si no pagava una quantitat de diners).
§ Bicapitalitat Madrid-Barcelona. Eren les dues capitals més importants. Tot i que totes les capitals de
província tenien els seus propis diaris. Madrid, capital de l’Estat. Barcelona, ciutat industrial. En
aquestes ciutats hi havia més diaris i amb més tirades.
§ Visualment eren diaris molt poc atractius. Eren columnes de lletra, amb la mateixa mida, sense
grafisme. Només estava en la publicitat. En la premsa no diària si que utilitzaven més recursos
gràfics. Els únics diaris que en aquesta època (finals anys 20) tindran fotos són l’ABC i La
Vanguardia. Aquests imprimien els diaris de dos formes diferents, un era el diari general i un altre
amb una tècnica de rotativa, un suplement de prop de 8 pagines (cas L.V.) amb les fotografies.
§ Dues grans innovacions:
o Rotativa (SXIX), impremta industrial automàtica amb sistema de rodets que imprimeix paper,
amb cilindres i planxes, tira de paper continu que després es tallava, el que hi ha actualment.
Per a economies d’escala l’impremta és molt barata comparada amb l’impremta plana (de
premsa). A Espanya arriben amb retard, es comencen a instaurar als anys 70-80, (40 anys de
retard amb països més avançats). Als anys 10 tots els diaris amb certa rellevància ho tenen.
o Linotípia: màquina d’escriure molt gran. Es composen línies de text amb els tipus d’impremta,
substitueix la supressió manual amb una de semiautomàtica. La composició era més rapida
que la purament manual. El tipògraf composava les pàgines manualment tipus a tipus, era un
procés artesanal molt lent, propi de l’impremta de Gutenberg. Van ser els primers obrers
intel·lectuals d’Espanya. Divisió de treballadors a Anglaterra entre blue collars els de treball
més dur i els white collars amb condicions millor.
o El tipògraf era blue collar, sense festius, cobertures mèdiques... però a diferència dels altres
blue collars eren gent culta perquè estaven en contacte permanent amb la lletra impresa. El
pare del moviment obrer espanyol tipògraf va ser Pablo Iglesias que va fundar el PSOE. Per
això no es podien permetre més de 4 pàgines. Però la linotípia fa que se substitueix pel
linotipista que treballa amb molta més velocitat per la composició de la pàgina. La primera és
a l’última quart del segle 19, s’estén més ràpid que la rotativa, l’ampliació del nombre de
pàgines és molt més lent i progressiu. Es consolida a voltants de la primera guerra mundial.
La premsa es composa amb linotípia i s’imprimeix amb rotativa. Al final el preu per copia es
va anar reduint perquè s’imprimia més.
LA PROFESSIÓ PERIODISTICA
Ser periodista era bastant desastrós. Només s’hi dedicaven els més “pringats” dins dels més il·lustrats, els
formats, els que no havien aconseguit obrir-se camí en una altre professió. També l’utilitzaven molts com a
un trampolí cap a una carrera política. Com ara: Azaña, Companys, Indalecio Prieto, Alejandro Leroux, Prat
de la Riba. També es trobaven aquells que com no cobraven suficient, treballaven a dos o més treballs.
Molts d’ells tenien algun càrrec a l’ajuntament que no exercien, però que així podien arrodonir diners i
poder arribar a final de mes amb la condició de ser combatiu amb el polític que et feia el favor. Era una
professió molt individualista, i denigrada, i amb poc prestigi.
Una de les primeres mesures legislatives la trobem durant la dictadura de Primo de Rivera. Aquesta deia
que hi havia d’haver un descans dominical, i a partir del 1925, les empreses de premsa eren obligades a

tancar diumenges per a que els periodistes poguessin descansar un dia a la setmana. (solien treballar els
set dies de la setmana, sense festius ni vacances.) El primer sindicat de periodistes no sorgeixen fins a finals
dels anys 10. El primer sorgeix a Madrid a l’any 1919.
“El periodisme porta a tot arreu sempre i quan no t’hi quedis molt de temps.” Havies de sortir de la
professió aviat, un cop aconseguies contactes, aprendre a escriure ràpid, etc.
No hi havia formació especifica. Ni a Espanya ni a enlloc. A Espanya apareix als anys 60. Era autodidacta, la
gent aprenia sobre la marxa. Només hi va haver una excepció, la Escuela de Periodismo del Debate, creada
per un diari catòlic a l’any 1926. Era una escola privada amb una orientació ideològica catòlica i de dretes.
CARACTERISTIQUES DE LA PREMSA A ESPANYA DURANT LA RESTAURACIÓ

PREMSA A MADRID
Publicacions generalistes:
1- LA CORRESPONDENCIA DE ESPAÑA: diari més venut d’Espanya fins la 1GM. Diari conservador, de
les classes benestants. Típic diari de funcionari gandul, que es dedicava a llegir les publicacions a
horari. Va acabar desapareixent als anys 20.
2- EL IMPARCIAL: diari més progressista que l’anterior, no era obertament d’esquerres però si que era
liberal i d’un nivell intel·lectual més alt. L’avi d’Ortega Gasset va ser el seu fundador. Era un diari
molt literal, europeu. Va entrar en decadència a la segona república.
3- EL LIBERAL: diari informatiu d’esquerres, molt liberal i progressista. Fundat per un grup de
periodistes de el imparcial.
4- EL HERALDO DE MADRID: diari de finals del XIX. Obertament republicà, d’idees avançades, liberal
burgès i més a l’esquerra que els anteriors. Més popular que els altres (lectors de classe mitja-
baixa, tenien un major públic). Tractament més atractiu, més gràfic.
5- ABC: és el diari més recent i l’únic que segueix existint. És un diari amb format molt més petit que la
resta de diaris de l’època, i aposta molt pel grafisme i la fotografia, compagina lo visual amb l’escrit.
Diari de les elits, alta burgesia, alt funcionariat, és monàrquic, antisocialista i molt de dretes i
conservador. Durant la guerra civil és va convertir en un diari d’esquerra perquè
Prensa ideològica o de partit:

• PREMSA DINÀSTICA: premsa monàrquica corresponent als partits tornants (conservadors i liberals),
difonen els seus ideals. El diari més representatiu dels conservadors és LA ÉPOCA.
• PREMSA CATÒLICA: Tot i que estava en contra de la premsa (volia prohibir la impremta), va intentar
combatir la “mala premsa”:
o EL DEBATE: la primera escola de periodisme, és conservador però no ultra. És al mateix nínxol
de mercat que l’ABC. Burgesia, monàrquic, amb gran accent a la doctrina social de l’església.
Va crear un òrgan que encara existeix que avui en dia té escoles i universitats privades.
• EXTREMA DRETA CATÒLICA: crida a la dictadura contínuament. Corrents del Carlisme
o EL CORREO ESPAÑOL: representant oficial del Carlisme, moviment antiliberal, retorn antic
règim.
o EL SIGLO FUTURO: representant de l’integrisme és més reaccionaria que el carlisme.
(conegut com la voz de la caverna)
• PREMSA MILITAR: Diaris sobre l’exèrcit, molt conservadors i que estaven al serveis dels seus
interessos.
o LA CORRESPONDENCIA MILITAR: El més important. Era un diari privat que es feia ressò dels
interessos de la cúpula militar, que no dels soldats.
• PREMSA OBRERA: Diaris d’extrema esquerra, socialista i anarquista. Amb casos de caràcter
revolucionari, propugna la revolució social.
o EL SOCIALISTA: Va començar com a setmanari i era editat pel PSOE fins l’any 1939. Fundat
per Pablo Iglesias.
• PREMSA REPUBLICANA: Diaris dels partits d’esquerra moderades. Cada partit tenia el seu petit
diari.
o EL PAÍS (no te res a veure amb l’actual): Principal diari republicà de Madrid.
Altres publicacions:
1- PREMSA IL·LUSTRADA O GRÀFICA: revistes mensuals que es basen en la il·lustració. No estan tant
lligats en la actualitat immediata, tracten temes de societat, premsa rosa, cinema, teatre,
entreteniment, esports. Madrid és la capital d’aquest tipus de premsa.
a. LA ILUSTRACIÓN ESPAÑOLA Y AMERICANA és la més important, però acaba desapareixent
als anys 20. Es caracteritzava pel ser caràcter luxós, de qualitat, mensual. Es basava en el
gravat dibuixat, encara que en el seu moment incorpora la foto.
b. BLANCO Y NEGRO serà la competència, però es la pionera en la fotografia.
c. NUEVO MUNDO – MUNDO GRÀFICO, basats en la foto
2- PREMSA ESPORTIVA: predomina a Barcelona
a. GRAN VIDA imitació revista francesa. Són revistes aristocràtiques, l’esport era un fenomen
d’elits. Dirigides als rics que jugaven a golf, al tenis, al tiro de pichón.
3- PREMSA HUMORÍSTICA O SATÍRICA: predomina a Barcelona. A Madrid no tenia ganxo, ni potència o
influència.
PREMSA A BARCELONA:
Premsa generalista (o d’empresa): Molts d’ells tenen una inclinació política, tot i que no estan inscrits en
cap partit.
1- DIARIO DE BARCELONA: és la publicació més antiga i de llarguíssima durada (+200 anys). Va ser
fundada al 1792. Publicacions per a la burgesia industrial, conservador, monàrquic. És en castellà en
la gran majoria de la seva trajectòria. La seva època de glòria va ser a partir dels anys 30 fins al 60-
70 (segle XIX). Perd la seva hegemonia per part de La Vanguardia, que el convertirà en un tipus de
publicació antiga. Acabarà en segon pla durant el segle XX i desapareixerà als anys 90. Joan Mañé i
Flaquer, va ser el director fins a la meitat del s xx. El Diario de Barcelona va ser conegut durant molt
de temps com a Brusi, que era el nom de la família propietària.
2- LA VANGUARDIA: Apareix al 1881 (inici de la Restauració). Va tenir uns orígens molt modestos.
Originàriament era un sapo i un diari polític vinculat al partit liberal, però al cap de pocs anys els
germans Godó van canviar radicalment l’orientació i el van convertir en un diari independent. La
formula que adopta és un èxit immediatament, i als anys 90 ja comença a ser un dels diaris més
venut, més repartit; conté molt grafisme, anuncis, publicitat. Aposta per la intel·lectualitat més jove
de l’època. Diari conservador, monàrquic, que està dins del sistema de la Restauració, de dretes,
burgés, en contra del moviment obrer, a favor de l’status quo.
3- EL NOTICIERO UNIVERSAL: Fundat al 1888, de llarga durada. Relativament neutral, informatiu, amb
menys color polític que altres, més de centre.
4- LAS NOTICIAS: Diari neutral, informatiu, adreçat a un públic de classe mitja ampli. En castellà (com
els altres). Era un diari de segona línia, que va desaparèixer a la guerra.
Premsa ideològica o de partit: fenomen molt abundant i canviant, de gran quantitat de publicacions.
1- PREMSA REPUBLICANA: el republicanisme és un moviment polític i ideològic molt potent, que es
remunta a la primera República. Són partits minoritaris, residuals, que tenen una presència
simbòlica a les corts. Dins de la premsa republicana a Barcelona trobem dos diaris importants:
a. EL DILUVIO: era un diari d’esquerres, liberal, progressista, anti-clerical, anti-monarquic. No
era radical, ni incendiari. Era un diari d’oposició i no estava afiliat a cap partit, era un híbrid
entre un diari d’empresa i un de partit pel seu color polític.

b. LA PUBLICIDAD (La Publicitat): Té dues etapes, tot i que és molt republicà (a Espanya, no a
Catalunya). La primera etapa és en castellà i esta vinculat a diversos grups del
republicanisme, dins d’un to moderat. Està en contra del catalanisme de la Lliga. A partir de
l’any 1922 és comprat per un nou partit (Acció Catalana) i la catalanitza, i es converteix en
un diari en català i avançats, amb un catalanisme de centre.
2- PREMSA CATALANISTA: Premsa relacionada amb el moviment sorgit al segle XIX. Hi ha
principalment dos diaris:
a. DIARI CATALÀ: és pioner, dura 3 anys 79-81, el primer diari en català de la història. És fundat
pel pare del catalanisme polític: Valentí Almirall.
b. LA VEU DE CATALUNYA: Diari de la Lliga. Fundat a finals del s.XIX, i al principi era un
setmanari. Fundat i finançat pels industrials que donaven suport al partit. Diari amb molta
influencia i no perquè tingués molts lectors sinó perquè la gent qui el llegia era molt
important, era llegit per les elits, la burgesia de Catalunya, els polítics catalans i de Madrid.
Diari regionalista, no propugna la ruptura de l’Estat espanyol (partidari de la monarquia).
c. EL POBLE CATALÀ: Fruit d’una separació de la Lliga, el Republicanisme Catalanista. Amb un
catalanisme molt més accentuat que la Lliga, més radical i republicà de Catalunya.
D’esquerres, molt més agosarat en les seves declaracions d’autonomia, nacionalista (afirma
l’existencia de Catalunya com a nació i per tant demana uns drets que li pertanyen al poble
català). Va durar relativament poc, desapareix al 1918.
3- PREMSA CARLINA: Ultra catòlica.
a. EL CORREO CATALAN: Gran diari carlista a Catalunya, que també és un dels més importants
de Madrid. Antiliberal, partidari de la dinastia de Carles, minoritari. Representant d’un
moviment polític molt important fins a la Guerra Cívil.
4- PREMSA OBRERA: Premsa anarquista, ja que la capital mundial de l’anarquisme va ser Barcelona
fins la Guerra Civil. Va ser la zona obrera on l’anarquisme es va arrelar més.
a. SOLIDARIDAT OBRERA: Diari de la CNT (Confederación Nacional del Trabajo). Inicialment era
un setmanari, i passa a ser diari als anys 20. Diari radical, d’extrema esquerra, que propugna
la revolució social de manera oberta. Va anar apareixent i desapareixent per culpa de
problemes.
b. LA FAMÍLIA MONTSENY MAÑÉ van ser els grans dinamitzadors de la premsa anarquista no
diària, la difusió de la ideologia anarquista a nivell teòric i intel·lectual. Van crear i dirigir
grans organitzacions d’aquest tipus, com ara, la Revista Blanca. Molt minoritàries adreçades
a una elit molt avançada intel·lectualment.
Altres publicacions:
1- REVISTES IL·LUSTRADES: Poc potent a Barcelona, la capital és a Madrid.
2- PREMSA SATÍRICA: Hi ha una gran quantitat de publicacions, representa un gran negoci.
a. LA CAMPANA DE GRÀCIA I L’ESQUELLA DE LA TORRATXA: Són publicacions d’humor, que
utilitzen la critica política i social de signe republicà. Són publicacions en català. Publicacions
que van durar fins la Guerra Civil. Es consumien sobretot pels homes a les barberies.
b. CU-CUT!: Té un paper important a Catalunya per l’assalt de l’exercit espanyol, que va ser
desencadenat per un . Sàtira sobretot dibuixada, buscava un públic que no feia falta que
sàpigues llegir. És una publicació catalanista relacionada amb la Lliga.
c. PAPITU: Revista de barberia, de molt d’èxit. Amb un nínxol de mercat caracteritzat per un
caràcter erotico-festiu, era una revista sicaliptica (pornogràfica).Doble sentit continu. Sàtira
social i cultural també.
3- PREMSA ESPORTIVA: Barcelona és la capital espanyola de la premsa esportiva. Algunes de les
publicacions es consoliden i a més a mes, tenen una projecció més enllà de Barcelona (cap a Madrid
i la resta d’Espanya.) Després de la Guerra Civil aquesta canvia.

a. LOS DEPORTES: setmanari que va durar prop de 10 anys, fins a 1910. Primera publicació
periòdica que tenia continuïtat quan els esports moderns (elitistes, de la burgesia) s’estaven
començant a consolidar a Espanya (passen de ser un fenomen elitista a un fenomen de
masses). S’adreça a la burgesia cosmopolita, que ha estudiat a l’estranger. Acaba
desapareixent a conseqüència de l’aparació de El Mundo Deportivo
b. EL MUNDO DEPORTIVO: Fundat pel mateix creador de Los deportes (Narcís Masferrer).
Comença sent també un setmanari. Passarà a ser premsa de masses. Perdura fins a
l’actualitat i forma part del Grupo Godó.
c. STADIUM: Publicació que comença al 1911 i s’allarga fins a la guerra civil. Era mensual i
tenia molta més fotografia, un paper de millor qualitat (comparat amb els anteriors). Molt
elitista.
El primer diari esportiu no és el mundo Deportivo (fins el 1926 era setmanari o bi-setmanari), sinó que és
un diari de Bilbao (segona capital esportiva d’Espanya) que es deia EXCELSIO.
La creació al 1911 del SINDICAT DE PERIODISTES ESPORTIUS. Fet excepcional a la Espanya de l’època
perquè és la primera vegada que es crea un grup de suport entre periodistes, i a més esportius,
demostrant la importància que tenia aquest sector. Va començar a Barcelona amb aproximadament uns 30
associats. El fundador també va ser Narcís Masferrer.
4- PREMSA INFANTIL: És un sector que té bastanta importància a Barcelona, convertint-la també en
capital d’aquest tipus de premsa. En aquesta premsa infantil trobem els TBO (tebeo), els còmics.
a. EN PATUFET: La publicació més antiga, fundada a principis de segle (1904). Era un
setmanari. Tenia dos peculiaritats: era en català fins la guerra civil, i estava vinculada amb la
Lliga Regionalista (els editors eren persones properes al primer catalanisme polític). Tenia
un humor blanc (que no ofèn, que és pur). Revista conservadora, catòlica cristiana
apostòlica, burgés. Va arribar a tenir 60.000 tirades en alguna publicació. Hi ha més text que
vinyeta. Josep Folch i Torres era el director i creador de molts dels textos.
b. TBO: publicació infantil en castellà elaborada i editada a Barcelona, que s’adreça a tota
Espanya, creada el 1917. Es converteix en una publicació molt popular i que sobreviurà la
Guerra Civil. És més neutral, no té un tó conservador catòlic. Predomina el dibuix sobre el
text. Tebeo és va convertir en sinònim de còmic infantil. Humor blanc adreçat a nens. No té
finalitat de moralitzar als nens (en contra del patufet).
CONSEQÜÈNCIES DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL AL PERIODISME:
Hi ha un daltabaix econòmic durant la primera guerra mundial que afectarà a la premsa:

• Encariment de la matèria prima essencial (el paper). Si el preu del paper puja, els beneficis baixen i
es posa en perill l’empresa. No es podia pujar el preu de la premsa perquè no està liberalitzat, és el
govern qui decideix el preu mínim dels diaris. Això passa per garantir una qualitat de la informació i
evitar una guerra de preus (que les grans empreses no arruïnin amb la competència als petits), i
assegurar un pluralisme.
• Caiguda en picat de la publicitat: Com el mercat interior perd importància (hi ha molta exportació),
deixen d’invertir en la publicitat. Provocarà la crisi de moltes publicacions i dona peu a una mesura
del govern de compensació. Els editors de premsa negocien amb el govern una mesura d’ajuda a la
premsa: a canvi de no pujar el preu dels diaris, el govern el que fa es prestar-li diners per a pagar el
paper (anticipo reintegrable). Va durar del 1917 al 1921. Els editors de premsa no van tornar els
diners, però el govern no va dir res per a no crear enemistats.
• Injecció de diners en forma de suborns: les potencies en guerra es van dedicar a comprar linees
editorials, subornant a periodistes amb els fons rèptils, a favor o en contra d’un dels països
bel·ligerants. Els alianofils (Fr, GB) i els germanofils (Al, It) va ser una gran divisó en la premsa
espanyola. Aquesta es va notar molt. Hi va haver un gran flux de diners manejat per les embaixades
dels respectius països a Madrid. El que volien era influir en la opinió publica, a favor o en contra, de
la intervenció d’Espanya durant la 2GM.

• Mobilització laboral dels periodistes: A causa de la misèria i dels problemes de la professió fa que
els periodistes s’aglutinin i crein les primeres associacions i les vagues. Una de les raons d’aquestes
vagues és la exigència de tenir un dia de descans a la setmana (descans dominical), ja que havien de
treballar els 7 dies de la setmana els 365 dies de l’any. Els editors no van fer res, sinó que va ser el
govern (Primo de Rivera el va imposar per llei, fent que hi hagués un dia que no surtis el diari).
LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA, SEGONS EL PUNT DE VISTA DE LA PREMSA

Va suposar la suspensió de la Constitució del 1876, juntament amb els seus drets fonamentals ( entre ells
la llibertat de premsa i la llibertat d’expressió).
Es va instaurar la censura en els mitjans de comunicació. La censura, per definició, es prèvia a la publicació,
controlant tot allò que havia de sortir. Totes les publicacions, inclòs els llibres, havien de passar pels
controls de censura. Podien arribar a prohibir parts o la totalitat d’un contingut.
Característiques de la censura de Primo de Rivera:
La censura durant la dictadura, comparada amb la del franquisme, va ser molt tova, light. No tenia els
criteris clars, no era constant, i benèvola. Era sorprenentment oberta, i amb continguts que sorprenen que
hagin sigut publicats. Les publicacions en català no van ser prohibides. En canvi, si que va patir més la
premsa obrerista. Era tolerant amb les idees d’anarquisme teòric, sempre i quan no sortissin de la esfera
teorica. Tenia molta obsessió per les noticies d’actualitat, i censurava totes aquelles de les catàstrofes, o
que poguessin donar mala imatge del règim (si queia un pont, no es publicava).
La creació de publicacions de diaris del règim va ser un dels altres mecanismes de control de l’Estat. La
dictadura crea dos diaris, que no son directament de l’Estat, però indirectament si ho són. Aquests són
creats a Madrid i són propagandístics.
• LA NACIÓN. Diari que va posar en marxa el partit del règim (Unión Patriotica). Com el règim careix
de veracitat, crea un moviment popular en forma de partit que l’ajudi a sustentar-se. Com era
costum a l’època, van crear un diari. Va tenir poca vida, tothom sabia que era el diari oficial del
règim, per tant, la gent no li va donar importància. Va sobreviure fins la II República.
• EL NOTICIERO DEL LUNES (setmanari).És el diari que va sorgir arrel del descanso dominical
obligatorio, una de les mesures més visibles del règim. Normalment aquest descans era el dilluns,
exceptuant els diaris esportius, que el feien el dimarts, perquè els dilluns eren els dies més
importants. Per a suplir aquesta ausencia es va crear aquest setmanari. Tenia poques pagines, i
s’editava per les associacions de prensa de cada provincia (aquestes eren controlades pel govern,
no eren lliures). Comptaven amb el monopoli de publicació, i amb els ingressos que rebien de les
ventes, les utilitzaven per a finançar les associacions.
La nacionalització de l’Agencia Fabra, la gran agencia de noticies d’Espanya. Va ser creada a Madrid, i es va
convertir en sucursal de l’agencia Havas. En el marc de les polítiques de nacionalització del règim, va
comprar l’agencia i la va fer publica, com també ho va fer amb Movistar i amb Campsa. La va fer comprar
per un consorci de bancs espanyols. De totes maneres, no es va desvincular d’Havas, seguia sent
dependent d’ella, però no era de la seva propietat.
Ultima política del règim és la de ràdio, que va néixer al mateix cop que el règim. En la ràdio, el règim no li
fa gaire cas. No hi ha una política clara, perquè no sabien que era. Era un fenomen nou i molt minoritari,
no hi havia una visió clara del potencial per a manipular l’opinió publica. En els anys 20, era un mitjà
minoritari i elitista. Hi van haver poques mesures perquè no li van donar importància.
PUBLICACIONS CONCRETES (1914-1930):

PREMSA A MADRID:
Premsa independent o generalista o d’empresa: Moltes d’elles arriben fins al 36 o 39.
1. EL SOL: Era el diari de matí i el més important. El consumidor buscava tema seriosos. Era més
intel·lectual, de més qualitat. Era el diari de més qualitat, durant la dictadura, perquè eren diaris
liberals de centre esquerra, que s’oposava a la dictadura, tot i que amb molta cura per la censura.
2. LA VOZ: Diari de tarda, i més popular i sensionalista. El consumidor era de classe mitja-baixa, i més
populista. Era més centrat en soft news, esport, espectacles, successos (morbo)
Aquests diaris eren del mateix editor, un es publicava pel matí i l’altre per la tarda. Els continguts es podien
reproduir i sortir en les dues publicacions, com ara els articles d’opinió. El que si canviava eren les noticies,
si no havien donat a temps a cobrir-les. Moltes vegades eren els mateixos periodistes a tots dos. En
aquesta empresa editora, clar remarcar tres noms: José Ortega i Gasset, que crearà El Sol a partir de
l’Imparcial, i on es publicaran en format de folletó les seves publicacions més importants (la revolución de
las masas, per exemple); l’editor de tots dos diaris era Nicolás Urgoiti, i que també era president de la
Papelera Español (on es produïa gran part del paper de la premsa); Manuel Aznar Zubigarai (avi patern de
José Maria Aznar, ex-president del Govern) va ser director només de El Sol durant dos etapes diferents.
3. LA LIBERTAd: És una sició de El Liberal. Està més a l’esquerra, i busca un nínxol d’esquerra
avançada, sense ser un diari anarquista. El propietari d’aquest diari és Joan March, una de les
figures més importants del primer terç del segle XX, i va aconseguir la seva fortuna amb el contra
band de tabac, que després va utilitzar per finançar el franquisme.
4. Informaciones: També és una escissió, de La Correspondencia de España. Diari d’extrema dreta,
germanofil que va arribar a ser finaçat per l’ambaixada alemanya, convertint-lo en filonazi. Joan
March també era el seu propietari. Va ser el creador de la volta ciclista d’Espanya, tot i que es va
finançar amb diners públics.
5. Ahora: Va ser un diari molt exitós perquè es va basar molt en la fotografia, era dels diaris més
gràfics de la època. Diari popular, modern, ideològicament neutral ( no es definia clarament ni de
dreta ni d’esquerra). Es centrava en les soft news, light, tenia un to de premsa del cor.
Premsa de partit:
1. La Tierra: diari anarquista, d’extrema esquerra, fundat durant la “dictablanda” (1930). Diari
extremista, revolucionari i incendiari durant la República. Un dels seus accionistes principals era
Joan March.
Revistes gràfiques: durant aquest període, els grans líders de les revistes gràfiques, son aquestes dos. Van
arribar a fer grans tirades d’exemplars, tenien molta presencia a les cases. Era premsa popular, centrada en
el món de l’espectacle, l’esport, el cinema, la cançó.
1. Estampa: dona una gran importància a la fotografia d’actualitat, tant espanyola com
internacional. Luis Montiel era l’editor del diari Ahora i del setmanari Estampa.
2. Cronica: Tenia un to popular, soft news, erotisme de baixa intensitat. És la gran competidora
d’Estampa.
BARCELONA:
Premsa independent o generalista o d’empresa: no hi apareix cap exemplar de premsa generalista
important.
Premsa política o de partit: les més importants són de signe catalanista. Hi ha una proliferació i
abundància de premsa catalanista, republicà i d’esquerres. Apareixen sobretot al final de la dictadura. Hi
ha una varietat de publicacions, en català.
1. La nau: el va fundar i dirigir Antoni Rovira i Virgili. És un diari minoritari, no té gran impacte social,
cultural, ni polític. Signe de d’efervescència del catalanisme polític (de centre-esquerra). Va
començar sent setmanari, i poc després va passar a diari.
2. L’opinió: Va començar sent setmanari. Catalanista, republicà, serà un dels pilars fundacionals
d’Esquerra Republicana de Catalunya. El diari serà una plataforma política, per a després
funcionar per a ERC, format pel Grup L’opinió de Joan Lluhí Vallescà.

3. Mirador: Era un setmanari, amb durada llarga (finals de la dictadura, va durar quasi tota la rep)
Vinculada a Acció Catalana. Catalanista, republicana, liberal i d’esquerres. Era bastant minoritària,
però era prestigiosa i significatiu. Amadeu Hurtado va ser l’editor més important.
Premsa gràfica: Barcelona no va destacar amb aquest tipus de premsa. Però hi va haver un intent, que va
fracassar. Va ser en català i durant la dictadura.
1. Imatges: era un intent de fer una estampa, crònica o d’imitar els models de la revista francesa “Vu”
(vist). Va durar molts pocs mesos (1930). No va progressar perquè no hi havia mercat on vendre
(era molt cara). El seu fundador i director va ser Josep Maria Planes.
Premsa esportiva: Barcelona era una ciutat forta. En aquest terreny hi ha dos publicacions importants.
1. El Mundo Deportivo: Passa a ser un diari l’any 1929. Un cop esclata el fenomen de l’esport als anys
vint, passa a ser bisetmanri, trisetmanari, quadrisetmanari i després a diari.
2. Xut!: A cavall entre la premsa esportiva i la satírica. Setmanari en català d’actualitat esportiva, però
sobretot futbolística. Amb un to de burla, de parodia, amb molta imatge gràfica (sàtira, caricatura).
No tenia una ideologia definida, era més aviat neutra i jugava amb la rivalitat entre el Barça i
l’Espanyol. Arrel de l’èxit d’aquesta publicació hi van sortir moltes copies.
Premsa infantil:
1. Pulgarcito: No tenia res a veure amb El Patufet. Estava editada a Barcelona, amb dibuixants
catalans, però que es va difondre per tota Espanya, i va tindre molt d’èxit. Va durar fins a finals del
segle XX. Va marcar moltes generacions, i que va arribar a la cultura popular (Zipi y Zape). Era
d’humor més blanc, més costumista, despolitzat.
LA RÀDIO A ESPANYA I CATALUNYA DURANT LA DICTADURA I LA II REPUBLICA

La primera emissora de ràdio que es posa en marxa a Espanya es a Madrid, al setembre-octubre del 1923,
coincidint amb l’inici de la dictadura. Es deia Radio Iberica, aquesta era una empresa creant pels fabricants
del material elèctric, sobretot estatunidencs. Aquesta no va tenir molta importància. La gran (cadena)
d’emissores va ser Unión Radio, l’antecedent de Cadena Ser, fundada l’any 1924 a Madrid per Ricardo
Urgoiti, el gran nom de la radio a Espanya als anys 20 i 30.
El règim triga en respondre, no sabien com aniria i que passaria. Triguen gairebé 6 mesos en publicar la
primera llei del sector, i es on es concedeixen les primeres llicencies oficials, anterior a aquest moment
tenien llicencies provisionals. La primera de totes es concedeix a Ràdio Barcelona (EAJ 1). Començarà a
emetre a l’octubre del 1924.
A partir d’aquí començaran a sorgir ràdios a altres llocs, a Madrid (Radio Espanya), i a les grans capitals.
Al principi eren ràdios independents, oferien un catàleg amb continguts pels ciutadans. Però als pocs anys
Urgoiti crea una cadena d’emissores, comprant-les, i fent emissions en comú per a tot el territori.
1930: es crea a Catalunya una entitat i una emissora, Ràdio Associació de Catalunya (RAC1 no té res a
veure, però si que té un vincle històric). És en català i que el seu àmbit de cobertura és tota Catalunya, i té
competència amb Unión Radio.
1933: hi ha una nova expansió de les ràdios, perquè s’autoritzen petites emissores locals, ràdios amb poca
freqüència i de baixa potència. En aquest moment es creen ràdios a Reus i Tarragona.
Característiques:
1. Finançament: Els primers finançadors són els fabricants del material, els financen per a
promocionar la ràdio. No es sostenible a mesura que es va expandint. La segona manera, va ser
amb els clubs de radio oients, socis que paguen una cuota mensual amb la que es paga el cost de la
producció (els costos eren molt baixos). Aquesta també podia ser a través de la compra de revistes,
com podia ser la Revista Ondas. Una altra forma es amb un cànon, un impost o taxa que es paga
anualment. En aquest casa, inicialment eren 5 pesetes, però no va durar molt. Ràpidament va
emergir la publicitat com a forma de finançament.

2. Programació i continguts: Era molt rudimentària, molt bàsica. Només s’emitia durant unes hores,
els dies laborables: els vespres de 6 a 9. Però la emissió 24h no va arribar fins passada la Guerra
Civil. Poca programació i hores. El contingut era elitista: s’adreçava a les elits econòmiques (els
únics que podien comprar un aparell de ràdio, era un símbol de riquesa juntament amb el cotxe),
molt adreçat a la musica clàssica, transmissions de teatre, òpera, conferencies erudites o
divulgatives. Poc a poc es van introduint contingut popular, com els esports al 1927 (que atrauen
molta audiència), i els toros al 1925. A l’inici, la ràdio no és un mitjà periodístic. No hi ha butlletins,
no hi ha serveis informatius, fa retransmissions, cosa que farà que la premsa no el vegi com cap
competidor. A partir de 1930 Unión Radio crea el primer informatiu radiofònic, un programa diari
que es deia La Palabra. Va ser bastant exitós, i es consolida com a una incursió de la ràdio en el
periodisme (passa a ser un mitjà d’entreteniment i informació).
3. Audiència: és molt restringida i elitista per raons econòmiques i tècniques, l’aparell és car i la
cobertura és lenta. Fins la Guerra Civil, era un mitjà urbà, de les ciutats, de la població urbana. Va
evolucionant lentament, passa de ser molt car fins a universalitzar-se. Durant els anys 20,
l’audiència és molt minoritària, emergent, amb poca influència. Als anys 30 es produeix el gran
boom de la ràdio i es considera que el primer gran esdeveniment radiofònic es el 6 d’octubre del
1934, amb la proclamació de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, per Dencàs i
Companys, al igual que el 23-F de Tejero. En la Guerra Civil, serà la primera vegada que la ràdio
jugui un paper central en una guerra.
4. Tecnologia: Era rudimentària, elemental, fallava molt. Hi havia moltes interferències. Poca qualitat
de so. No hi havia cinta magnetofobia. Producció bàsicament en directe o a través de discos de
pedra, de gramòfon, i posteriorment, de vinil. No es podien gravar programes i emitir-los en diferit.
La música solia ser en directe, s’havia de tenir una orquestra. La tecnologia de recepció eren amb
instruments molt grans. O la alternativa era la ràdio de galena, una mena de ràdio cavernícola, era
un tros de galena (un mineral amb propietats electromagnètiques, i on a través d’un auricular
podies escoltar les emissions AM.
5. AM o FM: Amplificació Modulada o En aquell moment només existia l’AM, la FM es després de la
2GM. Té mala qualitat de so, sonava com els telèfons d’abans, a diferencia de la FM. La cobertura
física és molt més gran que la FM.
LA II REPÚBLICA
En premsa trobem una política completament restrictiva, hi ha havia una supressió de llibertats
(d’expressió, de reunió, de vaga, de moviments, etc). Hi ha una legislació excepcional que donen els poders
absoluts al govern, aquesta diu que mentre la república estigui en perill el govern farà lo necessari, i
suspendrà les garanties constitucionals si es necessari (ley de defensa de la república 10/31, aprovada
abans que la constitució i per les corts.)
La segona república és, tota sencera, un període d’excepció. Hi va haver censura durant quasi tot el
període. La pròpia constitució va incloure un article on es deia que mentre estiguin les corts constituents,
el govern podia exercir la ley de defensa de la república. Fent d’aquest mode, que la “dictadura” que hi
havia fos legitima.
Aquesta llei de la defensa de la republica, havia de durar fins les corts constituents. Tot i que les corts es
van dissoldre al 1933, no es va acabar aquesta “repressió”. I es va crear la ley de orden público, que deia
una cosa semblant. Quan el govern vegi que la República estava en perill, podien fer el mateix que abans.
El govern feia el que volia perquè no havia de respondre a ningú. Aquestes lleis les van fer la coalició
d’esquerres.
Durant aquesta etapa hi ha molt poques novetats, en matèria de publicacions, i mitjans. Totes les novetats
s’havien creat en el període anterior, que s’allargaran durant aquest. Hi ha una estabilitat de mercat
mediàtic. A Madrid només hi apareix un diari important, el Ya. És el vespertí (diari de vespre) de El Debate.

Es caracteritza per ser un diari popular, molt gràfic, amb continguts lleugers, informació de cultura i
esports (soft news). Un dels pocs diaris que sobreviu la guerra civil.
En l’àmbit de la premsa esportiva, a Madrid, sorgeixen dos setmanaris esportius que tenen molt d’èxit i
que acabaran donant peu a dos diaris esportius que encara funcionen. Aquests són l’As, setmanari gràfic
amb actualitat esportiva, sobretot futbol, però també ciclisme i boxa. Es creat per l’editor de l’Estampa i
Ahora (Luis Montiel). Desapareix a la guerra civil, però ressorgeix als anys 60 com un diari. L’altre és
Campeón, popular, molt exitós, molta fotografia, cròniques molt àgils. Editat per l’ABC, l’editorial Prensa
Española. No sobreviu la guerra civil.
A Barcelona hi ha una mica més de moviment, sobretot vinculat al catalanisme polític (emergeix
definitivament). Els nous partits necessiten òrgans de premsa. La Humanitat (diari de matí) és el gran diari
d’Esquerra Republicana i de la facció de l’Opinió. També es crea un diari de vespre vinculat al partit, Ultima
Hora. Va tenir fama per ser un dels diaris, que visualment, era molt avançat perquè el seu director va
portar d’Estats Units les noves tendències de maquetació i disseny gràfic. Sembla més un diari generalista,
que de partit.
Hi ha dos setmanaris que també estan dintre de l’òrbita del catalanisme polític. Una revista satírica, El be
negre, dirigida per Josep Maria Planas, i dintre de l’òrbita d’Acció Catalana. Ridiculitzaven als de la Lliga, als
d’Esquerra Republicana, els de Madrid, i els espanyols. Va desaparèixer després que afusellessin al seu
creador. Un setmanari esportiu, La Rambla, fundat l’any 1931 per Josep Sunyol i Garriga, tenia finalitats
polítiques de suport a la ideologia d’Esquerra Republicana. És catalanista, del Barça, nacionalista. A l’any
1936 passa a ser diari, però poc després desapareix.
LA GUERRA CIVIL
En tots dos bàndols s’instaura una dictadura, en el sentit de restricció total de les llibertats. No hi ha
diferencies entre cap bàndol. Excepte, en la situació de la premsa:
Mentre que Franco aconsegueix unificar-ho tot, i coordinar-ho tot cap una direcció. En el bàndol republicà
no hi ha unificació, hi ha una proliferació de partits. Cadascú feia el que volia, en tots els àmbits.
En el tema de la legitimitat, la república restringeix les llibertats de forma legitima. I el bàndol franquista ho
fa il·legítimament.
Característiques generals:
• La guerra de la propaganda la van guanyar els republicans. La propaganda era molt millor, més
creativa, tenia més iniciativa, brillantor, més recursos. Tocava tots els àmbits, ràdio, cartellisme,
cinema, les trinxeres, espectacles. La majoria dels artistes eren “rojos” i es van posar a disposició de
la República.
• Hi ha una gran importància a la ràdio. Per primera vegada a la historia, es converteix en un element
de propaganda i d’estratègia bèl·lica, tant cap a dintre com cap a fora. Es converteix en una guerra
radiofònica.
LA PREMSA AL BÀNDOL FRANQUISTA

Hi ha una unificació del comandament de la premsa i la propaganda un cop FET y JONS s’uneixen. Al
principi, cada facció tenia el seu propi fins que es crea un òrgan central, la Delegación de Prensa y
Propaganda, que estava subsumida dins del primer govern franquista, al Ministeri de Governació.
Dintre d’aquest comandament unic, la peça clau és la Ley de Prensa de l’any 1938. Serrano Suñer impulsa
la llei de premsa de caràcter feixista, que estarà en vigor fins l’any 1966. Era una llei de premsa antiliberal,
negava el principi de la llibertat d’expressió i de premsa, i que aquesta ultima havia d’estar al servei del
govern franquista.
A mesura que van conquerint el que fan és expropiar totes les publicacions d’esquerres. Tanquen les
publicacions i altres les converteixen en altaveus de propaganda de la sublevació. S’apropien de les
publicacions que hi ha en les ciutats, com el Diari de Tarragona, al gener del 1939, que en el moment
s’editava en català i que quan la ciutat és conquistada instal·len el seu personal per a refundar-lo. Passarà a
ser El Diario Espanyol. Es donarà peu a un futur a la Cadena de Prensa del Movimiento. Una cadena de
diaris que son propietats de l’Estat i que formen part de la propaganda de l’Estat, arribant a tenir més de
50 diaris.
Amb la ràdio, quan esclata la guerra, només tenen, com a principal, la ràdio de Sevilla. Deixant-los amb
desavantatge. Per tant, el que van fer va ser crear Radio Nacional de España al 1937 a Salamanca, gràcies a
un emissor molt potent alemany. A partir d’aquí es centralitza tota la ideologia, la propaganda, cap a
l’exterior. El règim va implantar la obligació a les emissores a connectar amb la Radio Nacional i
retransmetre el Parte de Guerra, una informació amplia que s’emetia diàriament, majoritàriament
propagandística amb objectiu de pujar la moral del bàndol franquista i baixar la del republicà. Aquesta
obligació es prolonga durant tot el franquisme, tenen el monopoli per a fer butlletins radiofònics i les altres
emissores el que feien eren retransmetre’l. Es va popularitzar amb el nom de “El Parte”.
Noticiaris cinematogràfics, o NODO. S’institucionalitza l’any 1942, però ve de la producció de noticiaris
cinematogràfic franquistes puntuals, sense cap continuïtat. Aquests no vas tenir un gran pes en la
propaganda del bàndol franquista, al contrari que al bàndol republicà.
La premsa periòdica té molt poques novetats. Encara que a mesura que les tropes van avançant i
conquerint territori es van apropiant de les publicacions que hi ha. Hi ha dues publicacions noves i que
tenen molta projecció i importància:
• El Marca, va crear-se a finals de la GC al bàndol franquista i inicialment apareix com a setmanari.
Van utilitzar l’esport com a una eina de control de les masses, i utilitzava aquest diari com una eina
de control polític, social i ideològic, alhora que desviava els temes de conversa (no parlar de
política). No és premsa política, però si que tenia una funció política. Es crea a San Sebastian, i un
cop acaba la GC es trasllada a Madrid i es converteix en diari.
• Revista Destino, fundada per catalans franquistes. Comença sent una revista de propaganda
falangista, d’extrema dreta. Quan acaba la GC instal·la la seu a Barcelona i continua sortint. Un cop
el franquisme s’allunya del feixisme, la revista continua sortint i es desfalangitza, es converteix en
una revista d’informació general i serà un referent durant el franquisme d’allò modern, tant com
per l’estètica com pel contingut. Josep Pla era el seu col·laborador estrella, i el seu editor era Josep
Vergés. Era en castellà, i als anys 60 començarà a editar-se en català. Model de revista inspirat en la
de El Mirador, que fos una publicació que tingues una implantació social.
LA PREMSA AL BÀNDOL REPUBLICÀ

La guerra de la propaganda la van guanyar els republicans. La propaganda va ser molt exuberant, molt
vistosa, brillant, i artísticament parlant. Però hi ha una falta d’unitat de la propaganda, cadascú feia la
guerra pel seu compte. Cada sindicat té la seva estructura de propaganda.
Premsa: Totes les publicacions de dretes són incautades per sindicats i governs d’esquerres, i moltes altres
tanquen. Hi ha una instauració de la censura prèvia per totes les publicacions, amb restriccions de llibertat
com la de expressió i de premsa. Aquestes suspensions eren legitimes perquè estan emparades sota la
Constitució. La premsa de trinxera, eren publicacions que s’editaven dirigides als soldats que es trobaven a
les trinxeres o a primera línia, i que tenia com a objectiu pujar la moral i adoctrinar ideològicament perquè
es convencessis de la causa republicana. Aquesta la llegia els oficials, els comissaris, els alts rangs. Només
hi van haver 500-600 publicacions.
Ràdio: Totes les emissores queden incautades pel govern de la República. No és produeix una unificació de
la direcció de la ràdio. En cada ciutat variava el signe que aquestes podien tenir, algunes eren comunistes,
unes altres anarquistes. No hi ha unificació dels ideals.

El cartellisme va ser un dels instruments més explotats per a comunicar. La capital era Barcelona perquè
era la capital de les arts gràfiques.
Noticiaris cinematogràfics: les capitals del cinema eren Valencia, Barcelona i Madrid, i totes tres eren
territoris republicans, per això tenen millors infraestructures. Feien un noticiari cinematogràfic a la
setmana, España al Dia, centrat en la GC, amb noticies internacionals i culturals, intentant donant una
normalitat. Té continuïtat i gran implantació al territori republicà. Aquests noticiaris els fa la Generalitat,
en castellà i per a tot el bàndol republicà, a través del comissariat de propaganda. La productora va ser
Laya Films (propietat del comissariat)
Comissariat de propaganda: va ser important per varies raons. És la primera vegada a la historia al
menys a occident, en que es crea una estructura que es dediqués exclusivament a la propaganda. És
com una secretaria general, no era un ministeri, sinó que es trobava dins d’un. Tenia un
organigrama propi, i el comissari era Jaume Miravitlles, que es va inventar la propaganda total.
Editaven llibres, revistes, programes de ràdio, fotografies.
EL FRANQUISME
EL PRIMER FRANQUISME (1936(39)- FINALS ANYS 50
No hi ha un abans i un després amb el final de la GC. Hi ha una continuïtat fins als anys 40, encara que es
produeixen novetats. El franquisme també canviarà, i evolucionarà amb una obertura progressiva. A la
dècada dels 50 es produeix un progressiu desglaç, i es modernitza. Sempre dintre dels paràmetres de la
dictadura.
A l’any 39, tot l’aparell creat durant la GC amb la victoria militar es consolida i es tradueix en l’instrument
legal i principal del franquisme, la Ley de Prensa del 1938 i que seguirà vigent fins els anys 60.
Ley de Prensa de 1938:

• Es promulga a Salamanca, en el període de guerra, per tant, és una llei d’excepció. Totalment
totalitària, sense cap llibertat. És un aparell de control de propaganda.
• Un cop la GC acaba continuara vigent fins l’any 1966. La major part del franquisme va regir la llei de
Serrano Suñer.
• Mesures:
1. Apropiació o incautació de tota la premsa republicana. La reconverteixen en la seva ideologia, sota el
Govern de la Falange. La Cadena de Prensa del Movimiento, va acabar acumulant més de 40 diaris
apropiats durant la GC i el franquisme. Els periodistes que treballen dins d’aquests diaris són com una
mena de funcionaris
2. Control estricte sobre la creació d’empreses periodístiques. Qui vulgui crear una empresa periodística,
ha de demanar permís a l’Administració que negarà o acceptarà segons la seva ideologia. I també
passara el mateix amb les noves emissores o publicacions.
3. Les empreses de premsa autoritzades no tenen llibertat per triar el director.
4. Censura prèvia obligatòria. Els censors treballaven dins de les delegacions de les províncies, i els editors
havien de passar les seves publicacions per aquests, que decidien que havien de treure o canviar per a
poder ser publicat.
5. Sistema de consignes. Directrius que es donen sobre que s’ha de dir i que no. Totes les publicacions
estaven obligades a seguir-les. Hi havia un organisme central a Madrid que decidia els temes a parlar,
que exalçar i de que no parlar.
6. Control de la professió. El regim havia de donar permís a aquella persona que volgués exercir el
periodisme. Havies de demanar un permís al govern civil, que examinava el seu historial, i si tenia
antecedents de “rojo” o de separatista, no podien exercir la professió. Hi havia un control a través del
registre i de l’Escola Oficial de Periodisme. De caràcter oficial i obligatori, qui volgués incorporar-se pel
periodisme havia de passar-hi, formació de 3 anys sense títol universitari. El 1941 només té una seu a
Madrid i el 1952 es crea una delegació a Barcelona, però s’havia d’examinar a Madrid.

7. ESCUELA DE PERIODISMO DE LA IGLESIA, el règim estava molt lligat al catolicisme. En paral·lel a l’escola
oficial. La crea el cardenal Herrera, ressucita la escuela del periodismo de EL DEBATE. Formació de 3 anys
sense grau universitari. Base de la Universidad San Pablo CEU. Creació d’un registre central de
periodistes, tenia fitxats tots el periodistes en exercici, prèviament necessitaven un carnet atorgat pel
govern obligatori per poder exercir.
ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ PÚBLICS DEL FRANQUISME FINS FINALS DELS ANYS 50
- RNE
- NO-DO
- AGENCIA EFE
- CADENA DE PRENSA DEL MOVIMIENTO, tenen la seva pròpia agència de notícies: AGENCIA PYRESA.
- RTVE
- LA COPE és una cadena de ràdio privada però de l’església, un aliat íntim del règim. La crea la
conferència episcopal espanyol a partir de l’agregació de petites emissores de ràdio d’esglésies locals.
Molts recursos, una gran xarxa de mitjans. Es veu la preocupació de Franco per mantenir sota control l’opinió
pública. La comunicació era un dels aspectes vitals del règim. Tota la premsa d’esquerres és aniquilada.
PUBLICACIONS CONCRETES DE PREMSA

MITJANS A BARCELONA A LA POST GUERRA: Tota la premsa d’esquerres és aniquilada, passen de 18 a 7,
però algunes capçaleres privades reneixen amb les condicions franquistes:
- LA VANGUARDIA: els franquistes se’l queden quan entren a Barcelona i poc després ja torna a sortir
amb un canvi al nom: LA VANGUARDIA ESPAÑOLA. Es col·loca una plantilla nova de gent, encapçalada
per Josep Pla i Manuel Aznar Zubigaraya (primer director del diari durant el franquisme). El règim
aprofita que és el gran diari català i que és un gran altaveu.
- EL CORREO CATALÁN: òrgan del carlisme català. Franco els torna a donar el diari per l’ajuda.
- EL NOTICIERO UNIVERSAL: era un diari neutral, fou estrany que el règim el tornés a utilitzar. Diari de
vespre que es venia pels carrers.
- EL DIARIO DE BARCELONA: era burgés i monàrquic, conservador i clerical.
- EL MUNDO DEPORTIVO: el franquisme li dona molta importància a l’esport com a mecanisme de
control social. Derivar el conflicte a l’esport.
Publicacions noves:
- SOLIDARIDAD NACIONAL: era l’antiga SOLIDARIDAD OBRERA, però canvia totalment d’ideologia.
Només s’incauta el lloc i la paraula solidaridad. Dins de LA CADENA DEL MOVIMIENTO. Diari de matí.
- LA PRENSA: diari de tarda de la cadena del movimiento a Barcelona.
- REVISTA DESTINO: (parlem anteriorment) revista falangista que s’acabi convertint en una revista
generalista.
MITJANS A MADRID A LA POST GUERRA

Capçaleres que reneixen amb les condicions franquistes:
- ABC: conservador i monàrquic, de dretes. Influent a la ciutat. De la família Luca de Tena. Durant la
guerra civil era del govern de la república.
- YA!: fundat poc abans de la guerra civil, diari de tarda. Autoritza el YA, però no la seva parella EL
DEBATE, estrany. Dura fins els anys 90.
- INFORMACIONES: diari filonazi, d’extremadreta, subvencionat baixada alemanya, fundador la Vuelta
Ciclista.
Diaris nous:
- MADRID: es crea a partir de les antigues instal·lacions de EL HERALDO DE MADRID. El règim li regala
les instal·lacions a Juan Pujol, ex director de INFORMACIONES. Primer cap de premsa del pregovern
franquista: junta de defensa.

4 diaris del Movimiento amb difusió a tota Espanya:

- ARRIBA!: oficial de la FALANGE. Es funda a partir de les instal·lacions dels diaris EL SOL i LA VOZ. Més
polític.
- PUEBLO: vinculat a l’aparell del règim al Sindicato Vertical (model feixista del sindicalisme, era un
sindicat d’empresa, hi havia empresaris i treballadors). De temàtica més laboral i econòmica i social.
- EL ALCÁZAR: neix dintre de l’Alcázar de Toledo durant el setge per mantenir la moral interna. Quan
aquest es alliberat es converteix en un diari de veritat. Es converteix en un símbol heroic.
- MARCA: primer diari esportiu de Madrid, triomfa perquè té darrera a l’Estat.
Gran quantitat de publicacions clandestines antifranquistes que venien de França però tenien molt poca
difusió.
- CUADERNOS DE RUEDO IBÉRICO: fundada per exiliats antifranquistes a Paris. Creen una editorial
anomenada RUEDO IBÉRICO. Editava a França molts llibres antifranquistes que s’exportaven
clandestinament cap a França.
LA RÀDIO
- RNE tenia el monopoli de la informació radiofònica amb el noticiari EL PARTE.
3 cadenes públiques més, que al final acaba absorbint RNE perquè no cobreixen tot el territori i són
esporàdiques.
- REM: red de emisoras del movimiento. Emissores de FALANGE. Conjunt en diferents ciutats
d’Espanya.
- CAR: cadena azul de radiodifusión. Era d’una organització anomenada EL FRENTE DE JUVENTUDES.
Les emissores es deien RADIO JUVENTUD. Relacionat amb el diari Arriba.
- CES: cadena de emisoras sindicales. Vinculat al Sindicat Vertical, relacionat amb el diari El Pueblo.
3 cadenes privades
- LA COPE: de l’església, cadena privada però amb trets d’emissora del règim.
- LA CADENA SER: pertanyen a grup Prisa a l’actualitat, continuació de UNIÓN RADIO. Es refunda amb
nous accionistes i amb règim d’empresa privada. Però la direcció la nomena el règim franquista. El
règim la tolera perquè es dedica a l’entreteniment amb ràdio novel·les.
La ràdio clandestina
- LA PIRENAICA: emissora del partit comunista d’Espanya. El nom de l’emissora real era RADIO
ESPANYA INDEPENDIENTE. Creada des de Moscou, de tipus d’ona curta que es desplaça a distància
llarga i de nit. S’utilitzava per emissores internacionals. La Pasionaria. Es dedica a fer
contrapropaganda. Després es trasllada a Bucarest i continua emetent durant tot el franquisme.
Emissores internacionals
- BBC: tenia una emissió en castellà. Per ona curta. Tenia en diversos idiomes. Molta gent la
sintonitzava de manera semi clandestina perquè no estava autoritzat, era com tenir una finestra que
no estigués controlada pel règim. Era més neutral que les altres.
RADIO FRANCE INTERNATIONAL
TELEVISIÓ:
El regim franquista no estava gaire interessat en la televisió i va retardar la seva implantació perquè no hi
veia cap utilitat. El règim no promou la idea d’una televisió per país, com en la resta de països europeus
durant els anys 40. RTVE no començarà les seves emissions fins l’any 1956 de manera molt tímida, i de
certa manera clandestina. Només es reben l’emissió a Madrid on només hi havia prop d’uns 600 receptors
(TV).
A partir d’aquí hi ha una expansió de la televisió:
• A nivell territorial: es crea una xarxa pel territori i hi haurà cobertura a tot el territori
• A nivell de programació: serà lenta, però passa de dos o tres hores de programació en dies lectius,
que s’acabarà expandint durant la franja horària. Durnat tot el franquisme serà una programació de
tarda-vespre. Les emissions de matí seran 1984.
1959: la televisió arriba a Catalunya. Es crea una xarxa de repetidors unint les dues capitals (MAD-BCN).
1963: La cobertura territorial arriba a prop del 80%. En termes de població, la televisió arriba abans a les
ciutats grans i és més gran.
1964: s’estrenen els estudis de Prado del Rey, construïts a posta.
1966: es crea la UHF, i que avui en dia coneixem com la 2. Rep aquest nom perquè s’emitia per aquest
tipus de freqüència. (La 1 s’emitia per la VHF). S’anira estenent progressivament perquè s’han de tornar a
fer inversions.
1972: S’estrena la televisió en color. No molta gent tenia el receptor de color, perquè era molt car i només
s’ho permetien la gent més adinerada.
RTVE i Catalunya: A Barcelona es crea un centre de producció de programes. La idea venia del règim, i van
decidir que els programes es farien a Madrid i Barcelona. Aquests programes serien per tota Espanya. Als
estudis de Miramar es feien programes com “Un millón para el major” i “Reina por un dia”. Al final es van
acabar fent programes només per a Catalunya que s’emetien per separat creant una desconnexió. Això va
crear el Circuito Catalan (1960s), permetia emetre programes de RTVE només per a Catalunya i Balears, en
castellà. De forma molt petita i quasi clandestina, RTVE també va emetre algunes coses en català
puntualment per a Catalunya i Balears. Aquests s’emitien abans (de les 3) o després (de les 11) de la franja
horària espanyola. Eren programes culturals o d’actualitat ludoco-festiva. Al 1964, el Circuito Català
comença a emetre, sense anunciar-ho, un cop al mes una obra de teatre en català.
A partir d’aquí (lentament) es van incloure programes en català esporàdics, quinzenals o mensuals abans
de les 15h (noticies de RTVE).
EL SEGON FRANQUISME O TARDOFRANQUISME (1962-1975)

El regim s’obre i es fa més tou lenta però progressiva. Hi ha una “””liberalització””” per una qüestió de
supervivència, per a reorientar el règim i donar unes llibertats molt restringides.
L’any 1962 és una data molt arbitraria, però es en aquest any arriba al Ministeri d’informació i turisme
Manuel Fraga, que substitueix a l’anterior (Arias Salgado), que era molt més feixista i repressiu que ell.
Fraga el que porta són aires nous per modernitzar el règim (entra gent jove nova i amb estudis, poc
política, experts = tecnocràtes)
Fraga és qui controla la llibertat d’expressió en els mitjans, canviant la censura.
Hi ha un període de transició, que va de las 1962 al 1965. Al 1962 s’implanta la famosa llei Fraga (Ley de
premsa e imprenta). És una “petita” revolució dins de les polítiques de comunicació del règim. Aquesta
esta a mig camí entre la llei del 1938 i una llei democràtica. No arriba a ser liberar, però tampoc és
controladora. Aquesta té alguns articles que encara estan vigents avui (els que tenen a veure amb la
imprenta i publicació de llibres). Només afecta la premsa, ni cap altre tipus de mitjà.
Característiques:
• S’elimina la censura i les consignes.
• Contempla una consulta voluntària. Si els editors no volien cap problema podien enviar les
publicacions als censors per a que ho revisi. És voluntari, no obligatori.
• Es manté el registre d’empreses periodístiques.
• Es manté el control en l’accés a la professió (carnet de periodista i les escoles oficials)
• Preveu una sèrie de delictes o infraccions i unes penalitzacions per aquestes. Podien ser un segrest
o tancament de la publicació, suspensions i/o multes.

Això dinamitza el sector i apareixen moltes noves publicacions. Sorgeix una petita revolució. Molts
historiadors el batejen com el Parlament de Paper, ja que són els mitjans de comunicació els que . Es
genera un camí cap una liberalització i que prepara el terreny de la Transició.
Publicacions de premsa: Apareixen noves publicacions i les que havien desaparegut tornen a aparèixer
renovades.
Apareixen alguns diaris nous:
• TELE/EXPRÉS va ser molt trencador, atrevit, apareix l’any 1965 i es de la burgesia conservadora
catalana, amb to liberaloide.
• DICEN...: segon diari esportiu a Barcelona. Molt popular a la seva epoca però que va acabar
desapareixent.
Els DIARIS RENOVATS són:
• PUEBLO
• INFORMACIONES: passa de ser filonazi a un més “”progre””
• DIARIO YA
• CORREO CATALan: deixa de ser un diari carlista i es converteix en un diari progre, que la gent més
antifranquista tenia com a referencia.
Les REVISTES són les protagonistes del fenomen: era un sector en auge i molt important, perquè pren la
funció del debat polític.
REVISTES A MADRID:
• TRIUNFO: inicialment era una revista falangista, però als anys 60-70 hi ha un canvi en la seva línia.
Es converteix en un diari de dretes “progressita”.
• CUADERNOS PARA EL DIALOGO: debat intel·lectual polític, d’orientació democristiana.
• CAMBIO 16: la més famosa i avançada, la més atrevida i que més sancions va rebre perquè jugava
amb els límits del règim. Amb la mort de Franco va arribar a 300.000 exemplars.
• LA CODORNIZ y HERMANO LOBO: revistes sàtires humorístiques subtil i limitat. Amb molt d’èxit.
REVISTES A BARCELONA
• Serra d’Or: revista del Monestir de Montserrat. Durant el període va tindre importància perquè va
ser la primera revista en català autoritzada pel Govern, i perquè també era una revista cultural,
artístic, polític. Encara que era catòlica, era molt oberta.
• Tele/estel: de la mateixa empresa que Tele/exprés. És un setmanari. Primera revista laica en català
oficial. Tracta temàtiques generalistes i d’actualitat.
• Por favor y El papus: revistes satíriques. El Papus és un antecedent de El Jueves, té poc text i moltes
vinyetes.
• Cavall Fort: primera revista infantil en català.
Durant la segona etapa del franquisme es va donar més espai al català, però no van donar permís per a
crear cap diari en català.
El regim té coletazos sobretot en forma de segrestos, tancaments i suspensions. Com és el cas de Diario
Madrid (va ser un regal del regim a Juan Pujol als anys 40) que es converteix en un diari més progressista i
més atrevit. Com el règim no ho tolera el ministre d’informació i turisme (no era Fraga) decideix tancar-lo
com a càstig de la seva mala conducta.
La transició (1975-1982)
La transició no hagués estat possible sense el paper dels mitjans de comunicació i sobretot de la televisió.
Això va ajudar a que no hi hagués una segona guerra civil perquè només hi havia una cadena de TV
controlada per Adolfo Suarez, que sabia com controlar el que es deia i es veia.

El paper de la premsa era més minoritari, perquè no era un mitja de masses com la TV. Només el llegien les
elits i els funcionaris. Va servir d’entrenament per als que després serien les elits polítiques.
En conclusió, la transició es protagonitzada pels mitjans de comunicació i els polítics. Molts periodistes van
ser polítics, i molts polítics van ser periodistes.
Abril del 1977: primeres eleccions democràtiques es deroga la Llei de Premsa (de Fraga) i la reconversió de
la Cadena de Prensa del Movimiento, l’Estat que comença una subasta dels diaris i els que no es venen els
tanquen.
1977: REM car ces (cadenes de radio minoritàries) són abolides i integrades dons de Radio Nacional.
1978: amb la constitució s’implanta la llei de llibertat d’expressió i de premsa.
1976-1985: es produeix una ecatombe de totes les revistes tant progres que s’havien creat durant el
tardofranquisme. Passen de l’exit al desastre. Comencen a haver-hi tancaments en massa. Hi ha un
ensorrament dels diaris del període franquista. Els lectors donen l’esquena a les publicacions que no eren
franquistes també. Hi ha molt d’atur en la professió. A Madrid només sobreviuen els diairs ABC, As i Marca,
i a Barcelona La Vanguardia i El Mundo. Tota la resta desapareix.
La part positiva és que apareixen molts mitjans nous que el que fan és agafar el relleu:
DIARIS A MADRID:
• EL PAÍS: molt exitós
• DIARIO 16: de la empresa editora Cambio 16
DIARIS A BARCELONA:
• EL PERIODICO:
• AVUI: el primer diari en català desde la guerra civil (El punt Avui)
• SPORT: del Periodico
De REVISTES apareixen:
• INTERVIU: revista molt arriscada, molt atrevida, amb periodisme d’investigació. Origen del Grupo
Zeta.
ANYS 80:
1980: Creació de l’ens públic de RTVE. Es crea a través de l’Estatuto de RTVE. S’incorpora RNE, es un servei.
H ha un periodisme molt oficialista. Es democratitza la televisió.
TVE comença a tenir una estructura territorial. A Sant Cugat té un centre de producció, a Valencia té un
altre (amb 5 hores d’informació en els 7 dies de la setmana).
1982: hi ha el primer trencament del monopoli de televisió. Apareix la primera televisió autonòmica, el
País Vasc. Apareix en un context d’alegalitaat, encara no hi ha una llei que els hi doni cobertura.
1983: Apareix TV3. És la segona televisió autonòmica en aparèixer.
El desplegament de la tv autonòmica es fa amb la Ley del Tercer Canal (1983). Es va fer després de que
apareguessin aquestes dues televisions.
1985: Apareix Televisión de Galicia.
1989: Apareix Canal Sur, TeleMadrid i Canal9.
TV3 quan apareix es novedosa i vol separar-se del model de tv que hi havia abans. Fitxa a professionals de
TVE de Catalunya i a molta gent del teatre. Neix amb influencies de professionals periodístics de TVE,
professionals del teatre i de la radio. Hi ha shows de tarda, magazines. És una televisió de pocs recursos.
1986 al 1989: Etapa de Pilar Miró. Canvia la estructura i renova RTVE.

Hi ha una expansió del periodisme escrit. Un diari important en aquesta etapa és El País. Es consolida com
el diari més important, apareix reforçat durant la etapa socialista i dona un tipus de periodisme més
innovador, més europeu, més democràtic. Està proper a sectors progressistes i trenca amb la premsa que
venia del règim.
S’ha de tenir en compte que la premsa es encara molt grisa, molt textual, molt basat en el periodisme
escrit. Es mantindrà fins a 8 i 9 anys més. Va ser molt conservadora en l’àmbit del disseny i tecnològic. La
més llegida es la premsa esportiva, i es comença a consolidar la econòmica.
1989: apareix El Mundo. Marcarà una forma de fer periodisme diferent. Trencadora, amb reportatges
periodístics d’investigació de profunditat.
Es van millorar els sistemes d’impressió de premsa.
Nivell Català:
• Avui
• El punt: 1979. Capçalera inicialment gironina.
Es van creant petites capçaleres a nivell
ANYS 90
Sorgeix la Televisió privada. Es va canviar la forma de fer televisió i de com programar. (Antena3 neix l’any
1989, TeleCinco 1990). Un surt sota el paraigües de Grupo Godó (Antena 3) i l’altre de la mà de Finivest i
Berlusconi (Telecinco). Hi ha molt més destape, més show; més sensacionalisme, periodisme més groc. Els
hi interessava tenir audiència i monetitzar-la.
Apareixen noves autonòmiques en altres regions espanyoles.
La primera Televisió de pagament era Canal+, del Grup Prisa. Era molt minoritari. La gent no estava
disposada a pagar per veure la televisió.
Es dispersa les estratègies de programació . Comença a haver una guerra d’audiencies en la ficció. Les
autonòmiques son les primeres en posar en marxa series de ficció molt familiar en hora prime time
(Farmacia de Guardia (A3), Medico de família (Telecinco))
Epoca de lluita per la audiència, espectacularització del periodisme.
Apareix internet i la premsa es fa molt més visual. La premsa és una cosa econòmicament rendible. El
periodisme de premsa està molt ben valorat i la gent que hi treballava es guanyaven bé la vida. Aqui
apareix (meitat dels anys 90) apareix la tecnologia d’Internet. Els diaris comencen a posar una web amb
informació oberta. La Vanguardia posa una web i l’any 1996 apareix el primer diari només a internet
(actual vilaweb).
A nivell català hi ha un increment de la premsa en català. A l’any 1997, el Periodico, treu la versió del diari
en català.

Wuolah Free Periodisme S XX

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah Free Periodisme S XX

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

esther_plaza99

3º Periodismo del Siglo XX

SEXENNI REVOLUCIONARI O DEMOCRÀTIC (1868 – 1876)

2a FASE: Del 1898 al 1923

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

TRETS GENERALS DE LA PREMSA:

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

CARACTERISTIQUES DE LA PREMSA A ESPANYA DURANT LA RESTAURACIÓ

Prensa ideològica o de partit:

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

CONSEQÜÈNCIES DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL AL PERIODISME:

Hi ha un daltabaix econòmic durant la primera guerra mundial que afectarà a la premsa:

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA, SEGONS EL PUNT DE VISTA DE LA PREMSA

PUBLICACIONS CONCRETES (1914-1930):

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

LA RÀDIO A ESPANYA I CATALUNYA DURANT LA DICTADURA I LA II REPUBLICA

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

LA PREMSA AL BÀNDOL FRANQUISTA

LA PREMSA AL BÀNDOL REPUBLICÀ

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

Ley de Prensa de 1938:

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

PUBLICACIONS CONCRETES DE PREMSA

MITJANS A MADRID A LA POST GUERRA

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

4 diaris del Movimiento amb difusió a tota Espanya:

EL SEGON FRANQUISME O TARDOFRANQUISME (1962-1975)

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

1978: amb la constitució s’implanta la llei de llibertat d’expressió i de premsa.

BURN Energy – Encender tu llama cuesta muy poco - #StudyOnFire

You might also like